Читать книгу: «Pensar diferent»

ESPERANT LA DEMOCRÀCIA

De «democràcies», n’hi ha de moltes menes. La Grècia clàssica és un exemple prou conegut de projecte democràtic. Encara hi ha persones, aparentment escolaritzades, que ho esmenten erròniament com a model i mirall per a les democràcies posteriors. Sabem que només va ser un primer pas: un règim que excloïa expressament les dones, els pobres o els forasters i acceptava l’existència d’esclaus, avui no pot ser considerat modèlic. Malauradament, tampoc no ho són moltes democràcies formals actuals, que 2.500 anys després, arrosseguen alguns problemes idèntics o molt semblants. A Grècia també es parlava amb admiració de l’«aristocràcia». Si miro el món que m’envolta, m’estimo més no comentar res ni de l’aristocràcia d’abans, reproduïda i decadent, ni tampoc de la present, de meritocràcies diverses.

El terme «democràcia», però, ha tingut bona premsa des del començament. Per això, règims autoritaris, fins i tot sanguinaris, han tingut, i tenen, ganes de passar per democràcies. Un cas delirant d’ús de «democràcia» és el de la Cambodja Democràtica, sota el règim dictatorial i exterminador de Pol Pot (1975-1979), reconeguda per alguns països i organitzacions. La meva generació també ha tingut la desgràcia de viure llargament en la dictadura cruel del franquisme, que va acabar essent internacionalment acceptada i que s’autodefinia com a «democràcia orgànica». Molts la van patir amb grandíssim sofriment; milers i milers van ser empresonats, torturats i assassinats.

Sobretot com a universitari la vaig patir i hi vaig rebre, no massa, sortosament. No vull pas frivolitzar, però també estic content de no haver hagut d’alçar mai el braç —després tampoc no l’he alçat per res— ni d’haver hagut de cantar el «Cara al sol» o el «Montañas nevadas». Cada dia, durant anys, vaig entrar a l’edifici central de la Universitat de Barcelona, a la Gran Via, per la porta de l’esquerra, la de Lletres. També hi vaig viure el maig del 68, aquell maig en què Daniel Cohn-Bendit (Dani el Roig) era protagonista a París i representava un trencament d’esquerres contra el poder i contra De Gaulle. (Posteriorment, en Dani, eurodiputat durant vint anys, ha dirigit molt temps el grup Verds/ALE del Parlament Europeu, grup al qual jo he pertangut cinc anys. Sembla que va deixar una bona empremta parlamentària. Però em va resultar força cridaner que, durant la meva legislatura, Cohn-Bendit tornés expressament al grup per fer-nos propaganda a favor del projecte polític de Macron. Realment, el seu camí fins a Macron és un tour fort, molt fort, que sembla que han compartit moltes antigues esquerres. Dit de passada: Cohn-Bendit també ha tingut temps per carregar sense miraments contra la possible independència de Catalunya i per fer costat a alguns destacats líders de l’unionisme espanyol.)

En aquell maig, i en aquells anys orgànics, els estudiants no sabíem mai si la Facultat seria oberta o tancada. La policia espanyola fins i tot tenia despatx oficial a la planta baixa de l’edifici. A les aules habituals de filosofia, sobretot la 7 i la 13, teníem la companyia d’un home jove amb gavardina —un «secreta» poc secret, la veritat— que seguia les nostres classes estoicament —uso un terme del temari— i n’informava puntualment els seus superiors. És una llàstima que no aprofités aquells anys de confident per fer la carrera i treure’s el títol. (Potser després l’hi van donar, no ho sé. Llavors la «Juan Carlos I» encara no existia.)

Van ser temps convulsos. També es va produir algun canvi relativament significatiu en els estudis, sobretot amb l’anomenat «Pla Maluquer»: el degà Joan Maluquer de Motes, prehistoriador i arqueòleg, va aconseguir que s’aprovés un pla segons el qual els alumnes podíem triar assignatures d’altres disciplines. Va ser una petita distensió acadèmica, molt agraïda i aprofitada. Recordo el doctor Maluquer en un dels molt freqüents i contundents desallotjaments policials d’aquells anys. Un dia, quan tots miràvem de sortir corrents per la porta, empesos i colpejats per la policia com si fóssim un ramat, vaig sentir molt a prop meu els seus crits de protesta: «¡Soy el decano, soy el decano!». No van tenir cap efecte. Va rebre com un bon degà, vull dir, com els alumnes. Si aquestes sortides eren dures i caòtiques, les entrades constants de la policia per agafar-nos o fer-nos fora eren esgarrifoses: entraven pel pati de Lletres en formació de dos, uniformats i armats, liderats per algun dels germans Creix, que portava un flagell molt prim que fiblava i feia molt mal quan s’usava com a espolsador contra el teu cos, la cara o el cap. Nosaltres els esperàvem al primer pis, sovint amb l’amic Pep Subirós escridassant-los megàfon en mà i animant-nos a tots a pujar al teulat, que conec bé. Jo pensava que això s’hauria de saber a Europa, que la misèria i la brutalitat no podien passar desapercebudes. Sovintejaven les corregudes cap a fora del recinte i pel carrer. En recordo particularment una: amb una companya i un company ja havíem sortit i corríem carrer Pelai enllà, perseguits encara per la policia. Els dos nois, quan vam poder, ens vam desviar i amagar. Llavors, per davant nostre, va passar una dona gran —em va semblar molt gran—, que també corria amb un cabàs a la mà. Es va aturar uns segons i ens va mirar: «És que no teniu collons de protegir aquesta noia?». I va continuar corrent. He recordat sempre l’escena i l’expressió d’aquella dona. De vegades m’ha ajudat a mantenir el tipus en moments difícils.

La universitat que va ser maltractada per la bogeria i incultura franquistes, a estones també va ser per a mi un niu de treball, de relació afortunada amb idees i persones, un espai arriscat però estimulant. (El catalanisme hi era molt amagat, pràcticament inexistent.) En aquell franquisme orgànicament brutal i estúpid també vam ser capaços de proveir-nos d’alguna satisfacció acadèmica, com quan, amb la Facultat sovint tancada, ens autoconvocàvem a la que anomenàvem «universitat a l’exili», i fèiem algunes classes en centres privats que ens acollien. Hi recordo bé les classes d’Emilio Lledó o Jesús Mosterín. També recordo, però no en aquest context sinó a l’aula habitual, les classes del catalanista i liberal Miguel Siguán i les de l’ultraconservador i molt singular Francesc Canals, a qui jo ja havia tingut abans de professor de filosofia a l’Institut Balmes; la seva manera de fer i de pensar devien provocar, amb raó, que molts s’apartessin, espantats, de la filosofia; en el meu cas potser van contribuir a provocar l’efecte contrari, perquè vaig pensar que l’espectacle ideologicofilosòfic de les seves classes a l’Institut potser presagiava alguna cosa d’interès, encara que fos passatgera i engrunada, i que jo encara no entenia. (Sempre he estat partidari de buscar què hi havia d’aprofitable en les conductes i en les idees dels altres, fins i tot allà on a simple vista semblava que no hi havia gran cosa. He procurat sortir amb una pala i una escombra per veure què podia recollir d’interès. També en el camp nacional.)

Durant el darrer curs de la carrera es va produir un altre esdeveniment en què vaig tornar a mirar de treure partit del que no entenia: era el curs 1969-1970 i Jacobo Muñoz ens va parlar per primera vegada del Tractatus de Ludwig Wittgenstein. Vaig treure bona nota a l’examen, però, francament, no en vaig entendre gran cosa. Tanmateix, la meva impressió va ser que, darrere del que se’m deia i més enllà del que jo entenia, aquell autor era molt bo. (Aquestes coses de vegades passen. No sempre, i no saps per què. La vida és així d’interessant si estàs alerta i si acceptes acabar transitant per camins inescrutables.) Això em va portar el curs següent a Alemanya, a fer la tesi doctoral sobre Wittgenstein. Aquest autor i les estades a Münster i a Cambridge, amb Franco encara viu, em van canviar el pensament i la vida per sempre.

En la democràcia orgànica de la dictadura vam haver de suportar alguns professors força ignorants, que ves a saber per quin accés —ho sospito— havien arribat a les seves places. Llavors encara teníem com a assignatures universitàries «les tres maries»: religió, formación del espíritu nacional i gimnàstica. Ens n’escaquejàvem com podíem. M’agrada recordar, però, una classe pleníssima del pobre mossèn de religió —anàvem en massa a sentir les bestieses que deia—, que cridava: «¡Los católicos son bueeeenos, los comunistas son maaaalos!». Avui això sembla mentida, però la ignorància i l’obsessió ideològica no són mai mentida, només són una amenaça i un poder abominable, que s’han de combatre constantment perquè, segons com, poden fer gràcia, però acaben no fent-ne gens. De fet, fan un ridícul miserable.

Per les escletxes d’aquells anys seixanta també recordo la influència d’alguns bons professors. En els cursos comuns guardo memòria de José Manuel Blecua (conegut com «en Blecua pare»), que tenia més que evidents dificultats auditives quan li plantejàvem preguntes; i tinc un gran record tant de José M. Valverde com de Francesc Gomà, amb els quals anys després vaig tenir una relació molt propera i amistosa. Una pregunta típica de Valverde en els exàmens era, per exemple, que resumíssim les idees principals de Plató o d’Aristòtil en cinc línies. Segurament que, amb cursos molt nombrosos, es volia estalviar de corregir innecessàriament perquè els alumnes tendíem a escriure molta palla, però aquell exercici de concentració, personal i temàtica, m’ha servit de molt en la vida acadèmica posterior. Per solidaritat amb Enrique Tierno Galván, Agustín García Calvo i José Luis López Aranguren, que havien estat expulsats de les càtedres pel franquisme, Valverde, professor d’Estètica, va renunciar a la seva plaça acompanyat de la cèlebre frase «Nulla esthetica sine ethica». El va substituir un joveníssim Xavier Rubert de Ventós, que va atreure també molts estudiants a les seves classes. El doctor Gomà era un professor amable, proper i amb un sentit pedagògic inigualable. A la seva classe, Heidegger i el seu L’ésser i el temps resultaven sorprenentment comprensibles. Sempre sortíem de l’aula animats i estimulats, admirats del professor i de nosaltres mateixos.

Durant l’especialitat, a les vuit del matí —per mi llavors era molt d’hora—, Pedro Cerezo Galán va començar un curs sobre Hegel que va haver d’interrompre perquè ja havia tret la càtedra de Granada. Posteriorment vaig tenir molt bona relació amb ell, i li dec, entre altres coses, una passejada preciosa per l’Alhambra i els voltants. Cerezo va ser substituït per Ramon Valls Plana, que havia deixat els jesuïtes i va fer una esplèndida carrera universitària. Les seves classes eren magnífiques: es passejava amb elegància i desimboltura per tota la història de la filosofia, mentre anava preparant l’edició del seu llibre Del yo al nosotros, que es convertí en referent per a tots els interessats en la Fenomenologia de l’esperit de Hegel. Jo només n’he estat un lector atent. Valls va ser l’únic professor que, a les cinc de la matinada, encara celebrava amb nosaltres l’acabament de la carrera i ens acompanyava per la Rambla de Barcelona esquivant les mànegues d’aigua dels membres de la brigada municipal.

Políticament, un dels cops estudiantils més importants es va produir el 17 de gener del 1969. Aquell dia una multitud d’estudiants va ocupar el despatx del rector Manuel Albaladejo al centre de l’edifici. Tot d’una i sense gaire cerimònia, el bust força pesant de Franco que presidia el rectorat va sortir catapultat per la finestra i es va estavellar —per sort, sense ferits— a la vorera de la Gran Via. No se sabia qui ho havia fet, però es va tancar la universitat i es va declarar l’estat d’excepció a tot Espanya. Van ser dies d’un cert neguit i inquietud. Alguns amics van escampar la boira, cadascú a la seva manera. Jo vaig anar a casa els pares, lluny de Barcelona, per si de cas. Com era d’esperar, les autoritats van organitzar un acte enorme d’homenatge i «de-sagravio» al dictador, acte de parafernàlia misticofeixista, amb una gran tarima davant del rectorat, al mateix lloc de la sobtada i celebrada caiguda de l’efígie. Va ser una gran alegria, que no es podia exterioritzar. De fet, no calia, ja exterioritzaven ells la ràbia. Molt bé, doncs.

Des de les meves anades a Alemanya aquells anys setanta —tornava molt poc de vacances—, quan he travessat la frontera, cada vegada i sempre més, he pensat inevitablement en la terrible situació dels que tan repetidament al llarg de la nostra història s’han hagut d’exiliar; molt particularment, tenia i tinc present l’exili massiu del 1939. També vaig ser conscient —encara em passa— de l’extraordinària sensació de llibertat que se sent quan vas a un lloc on pots dir el que vulguis, on no seràs espiat ni controlat, on et trobaràs amb qui et doni la gana, i on comproves que la llibertat personal pot arribar a ser real. A Münster vaig tenir el goig de ser docent ajudant d’una assignatura. Un dia se’m va convocar per prometre la «llei fonamental» alemanya (Grundgesetz), que no s’anomenava «Constitució» per no divorciar-se del tot de l’ordenament jurídic de la República Democràtica Alemanya i així no fer més difícil la possibilitat d’una reunificació que força anys més tard es va produir. Em va emocionar de debò el fet de participar com a docent en el règim jurídic d’una democràcia que m’acollia. (Quan molts anys després va caure a trossos el mur de Berlín, vaig plorar a llàgrima viva davant el televisor.)

Des de Münster vaig tenir la fortuna d’obtenir una beca per anar a Cambridge, a treballar sobre l’obra de Wittgenstein. Durant els anys de Münster i Cambridge, de vegades però no sempre, arribaven obertes les cartes que enviava als pares. Això em va empipar molt i vaig decidir de fer-hi encapçalaments específicament adreçats als obridors de les cartes, no tant per amabilitat sinó perquè no es pensessin que badava massa. El problema era què em podria passar a la frontera —tenia un Volkswagen «escarabat» blau cel— o a l’aeroport quan tornés de vacances. No em va passar mai res, llevat d’escorcolls del cotxe i inspecció dels llibres que hi portava, amb anècdotes preocupants però molt divertides. Sovint anava de Münster a casa passant per París i comprava llibres d’El Ruedo Ibérico.

La mort del dictador em va agafar a Alemanya, de fet al llit, perquè ho vaig saber a les notícies de les sis del matí, que seguia amb la ràdio sempre engegada, sorprès que no hi hagués manera que aquell home es morís. (Pel novembre, la televisió alemanya va fer un programa especial sobre la salut de Franco. Hi van participar uns quants metges i experts que, a partir dels detalls oficials sobre l’evolució del seu estat de salut, es feien creus de tot plegat i no eren capaços d’explicar-se que encara pogués ser viu. El dia 20 era a prop.)

Després de la democràcia orgànica del dictador encara ens va caure a sobre la «transició democràtica» pilotada pels seus hereus. Va consistir en poc transitar i molt transigir, sobretot per part de la que havia estat l’oposició al franquisme. Hi va haver reforma sense ruptura, per por dels militars i dels jutges. La història posterior ho ha confirmat: encara fan por. Sembla que la ciutadania l’ha començat a perdre al cap de molts i molts anys, al cap de moltes i moltes ofenses durant l’encara inacabada transició a la democràcia.

En tornar d’Alemanya vaig guanyar la plaça de catedràtic de l’Institut de Batxillerat de Sant Feliu de Guíxols. Tinc la satisfacció d’haver proposat i defensat per al centre el nom actual de «Sant Elm», que és el de l’ermita encimada que hi ha a sobre de l’institut i que té una vista única, esplèndida. (Diu que va ser Ferran Agulló qui «des d’aquesta trona de Sant Elm», segons el monòlit que s’hi va posar, va tenir la intuïció de batejar la costa que va de Blanes a Portbou amb el nom de Costa Brava.) «Sant Elm» evitava que l’institut rebés el nom d’«Abat Sunyer», que al segle X era abat alhora de Sant Feliu de Guíxols i de Sant Pol de Mar. Havíem consultat una colla de documents i vam veure que aquell abat no tenia gaire bona reputació social; no semblava, doncs, gens recomanable que nosaltres el proposéssim com a referent d’un centre educatiu. Per una certa tradició conservadora i localista, però, el seu nom tenia un bon predicament entre alguns prohoms de la població i s’hauria pogut convertir fàcilment en titular del centre. Es va debatre el tema intensament. (L’amic i llavors alcalde Josep Vicente, humanista que volia superar el debat localista, va proposar sense èxit el nom del gran Galileo Galilei.) Quan jo ja no era a Sant Feliu, es va acordar definitivament el nom de «Sant Elm». No es perden totes les batalles. Algunes de petites també poden tenir importància, almenys simbòlica.

A Sant Feliu, hi vaig passar uns anys absolutament magnífics. Hi vaig arribar que ja tenia trenta-dos anys, però era la primera vegada que veia per dins un institut, després que jo mateix acabés el Batxillerat al Balmes, de Barcelona. Sembla que els primers anys de docència acostumen a ser fascinants. Els meus ho van ser. Aquell any 78 només dos professors fèiem les classes en català: la Mercè Ruscalleda, de ciències naturals, i jo mateix. De mica en mica les coses van canviar. Al cap dels anys, em trobo de tant en tant amb alumnes d’aquella època que tenen feines ben diverses en botigues, empreses, professions liberals, escoles, universitats. El pas del temps el veus de debò en els que t’empenyen per darrere. Sempre he tingut una flaca per Sant Feliu, per aquells temps, records i amistats.

El projecte i l’inici de la Universitat de Girona, promoguda, bregada i culminada el 1991 amb el lideratge de Pep Nadal i amb el suport entusiasta de docents, treballadors, institucions i ciutadania gironina, va ser una empresa engrescadora. Tinc el goig d’haver-hi creat la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, per la qual han passat alguns dels més grans pensadors i artistes contemporanis de rams ben diversos. Em sembla que no hi ha a Europa cap institució que pugui mostrar una nòmina de professors visitants tan espectacular com la nostra. De fet, la va inaugurar el mateix Ferrater Mora el 1989, dos anys abans que es creés la universitat. La càtedra havia de contribuir a consolidar un projecte compartit: que la futura universitat seria petita, però no volia ser esquifida; que seria geogràficament perifèrica, però no havia de ser marginal. I així ha estat. Gràcies a la generositat de Ferrater (1912-1991) i de la seva vídua, Priscilla Cohn, morta el 2019, vint-i-vuit anys després del seu marit, la càtedra disposa de la biblioteca personal del filòsof. Ferrater deu ser dels pocs exiliats, si no l’únic, que no havent tornat a viure a Catalunya, ha facilitat el retorn de la seva magnífica biblioteca i dels seus documents privats. Durant vint-i-cinc anys (potser massa anys) he tingut el privilegi de ser el director de la càtedra, que ara és dirigida per Joan Vergés. Ell ha fet realitat allò que jo sempre havia desitjat: que qui em substituís ho fes millor.

Quan ni ho buscava ni m’ho esperava, ERC em va convidar a anar a les eleccions europees i esdevenir eurodiputat. Una gran oportunitat per veure de què va això de la democràcia en el projecte d’unir una colla de països europeus, alguns amb més tradició democràtica que altres. (Em refereixo extensament a Europa a la segona part del llibre.)