Читать книгу: «L'ofici de raonar»

L’ofici de raonar

Societat, economia, política, valencianisme Articles de premsa, 1997-2010

Vicent Soler

Universitat de València

Assaig 27

© Vicent Soler i Marco

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2011

Publicacions de la Universitat de València Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

Il·lustració de la coberta: Rostre, dibuix de Daniel Muñoz, 2010

Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa

Realització ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-8012-3 Dipòsit legal: V-498-2011

A la memòria d’Ernest Lluch, Alfons

Cucó, Vicent Ventura, Joan Fuster, Manuel

Sanchis Guarner i tants altres dels qui vaig

aprendre a entendre el món i el meu País.

I de mossèn Vicent Sorribes i Lo Rat Penat

dels seixanta, de Vicent Andrés Estellés,

d’Enric Valor i de tants altres que em van

fer estimar i gaudir la meua llengua, la dels

meus pares i, també, la de les meues filles.

En tot cas, dedique el llibre a Fina, Mar i Alba, per tot.

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

CITA

PRÒLEG

INTRODUCCIÓ

TEMES DE PAÍS

La nació dels valencians

El valencianisme polític

Catalunya i València, sempre distants?

El valencià, país d’immigrants

Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians

Açò no és Múrcia

Barcelona-València

La quarta nacionalitat històrica

Ampliem el consens ciutadà sobre els símbols

LA DRETA QUE PATIM

És una excepció la dreta valenciana?

El centre liberal valencià

Opacitat

Absències de Zaplana

Majories absolutes aclaridores

Intolerància

Amb acritud

Al·lèrgia al debat

Incompetents

Caixes, ideologies i desgovern

DEBAT ESTATUTARI

De segona divisió

Una mirada preocupada sobre la reforma de l’Estatut

Perdre novament el tren

Millorem l’acord estatutari

Poesia i prosa de l’Estatut català

La porta oberta pels catalans

Expectants davant dels preàmbuls

Després del pacte estatutari

La quadratura del cercle

Camps contra Camps

QÜESTIONS DISPUTADES

La guerra electoral de l’aigua

Anades i vingudes amb l’aigua

El fiasco del Pla Hidrològic

Aigua i dependències externes

El mateix tracte que a Barcelona

València metropolitana: la ciutat real

Un matí al Cabanyal

Les falles i la convivència ciutadana

El pensament buit d’una alcaldessa

El president encara no parla valencià

Comarques castellanoparlants

Patir per la llengua

El valencià-català

No és un problema només de nom

El reconeixement europeu del valencià

ON VA EL SOCIALISME VALENCIÀ?

La unitat dels socialistes valencians fa 20 anys

Hi ha una altra manera de fer política

Més d’un milió

Socialdemocràcia i valencianisme

Paisatge després de la victòria de la dreta

L’esquerra valenciana i la síndrome d’Estocolm

Províncies, comarques i partits polítics

No al «partit del no»

LA VIA VALENCIANA EN LA CRUIÏLLA

Relativament pitjor, per primera vegada

Cent anys de banca valenciana

Açò no és Xauxa

Bones notícies econòmiques

El valencià, país d’emigrants

Tot siga per un titular

Un canvi estructural amb incògnites

Panorama de l’economia valenciana

Què fem amb el nostre territori?

Una cruïlla econòmica decisiva

La nostra competitivitat exterior perd empenta

L’economia valenciana: un creixement vulnerable

Creixement sostenible?

Economia valenciana: els problemes de fons

L’EIX MEDITERRANI

L’Arc Mediterrani. Quelcom més que la llengua

L’Arc Mediterrani Nord

Parlem de bajanades?

Descobrint el Mediterrani

L’ESPANYA PLURAL

Maragall i la subsidiarietat

De nacionalistes, un munt

San Millán de la Cogolla com a símptoma

De Calvo Sotelo a Zaplana

Madrid

Cors i danses

Les Espanyes de Franco i després

Contradiccions internes

València i l’Espanya plural

Una certa idea d’Espanya

Espanya no és una Castella ampliada

El futbol i l’exaltació de la identitat

CULTURA, SOCIETAT, UNIVERSITAT

Els anys difícils del valencianisme

La capitalitat europea de la cultura

Qui coneix Josep Giner?

Ràdio 4

Televisions valencianes

Televisions mal gestionades

L’afer TV3 com a símptoma

Llegir i estudiar economia en valencià

40 anys de Facultat d’Economia

Estudiar economia a València

Una pausa per al procés de Bolonya

Universitat pública de qualitat

EPÍLEG

Algunes claus per a superar la invisibilitat dels valencians al segle XXI

TÍTOLS PUBLICATS

Pròleg

INCITACIONS A LA REFLEXIÓ

La terra té també bons fills que escolten la seua veu, que estudien amorosament les seues essències i els seus problemes, que cultiven la seua idiosincràsia i es mantenen fidels al seu esperit.

Manuel Sanchis Guarner

«L’important és influir d’alguna manera en un àmbit de lectors. Per influir no entenc ‘adoctrinar’, més aviat incitar a la reflexió». La citació és de Joan Fuster, en una de les seues reflexions sobre el paper de l’escriptor, i l’he recordat llegint aquest llibre d’articles de Vicent Soler. Evidentment, tota opinió (això és, tot «desig d’influir») divulga alguna doctrina. Com deia Bossuet, tota opinió és bel·ligerant. Però al meu parer tot depèn de la forma, de l’actitud, de la manera d’exposar aquesta opinió. Joan Fuster és un racionalista, un escriptor que busca convèncer el lector amb fets, un seguidor dels plantejaments il·lustrats. El mateix podríem dir de Vicent Soler: la doctrina que ens exposa és la dels fets, i aquests han estat tractats per la seua ment analítica, i ens ho explica, clar i net. Sense embulls, sense estridències, sense manipulacions. I el que espera de tot això és que els lectors obtinguen les seues pròpies conclusions.

Per tant, cadascun d’aquests articles són «incitacions a la reflexió». L’autor és catedràtic d’Economia de la Universitat de València, a més d’una persona molt destacada en l’àmbit de la política valenciana. Aquests articles recullen dues de les seues motivacions personals més imperioses: el desig de divulgar el seu pensament socioeconòmic i, alhora, l’esperança que aquest servesca per a fer progressar el seu país. En quasi tots els articles s’hi mesclen aquestes dues pulsions, aquestes dues grans forces, que arrosseguen d’alguna manera tota la resta: el país i l’economia. O encara més, la política per a fer una economia solvent i construir un país amb possibilitats de progrés.

Aquest és el gran mèrit d’aquest llibre, i la valuosa tasca de l’autor, que pren un especial relleu amb aquest recull. Feia temps que coneixia els seus escrits (al principi a Las Provincias, després a El País, i ara al Levante-EMV), però una vegada recollits prenen una nova dimensió, en quedar ben palès el seu esforç, la seua tenacitat, tota aquesta perseverança. Quina constància en la defensa d’una manera de pensar, d’una forma de concebre el país, d’una fidelitat a una ideologia i a un ideari econòmic! I quin compromís més honest amb el seu poble, intentant il·lustrar-lo, intentant convèncer-lo, mostrant-li sempre el millor camí per arribar a bon port!

Hi ha un idealisme que resulta encoratjador. Vicent Soler no cau en l’escepticisme, ni en actituds cíniques, o pusillànimes, tan freqüents en aquests temps. Ans al contrari, la unidireccionalitat dels escrits és constant, i cada article és un text de batalla. N’hi ha poques concessions a la lírica, a l’evocació somniosa, a l’abstracció, al xim-xim. Els seus articles són quasi tots de denúncia, d’advertiment, de trinxera: no deixa escapar res, a cada malversació, a cada despropòsit, Soler respon, ataca, trau les dades, desvela impostures i enganys. Ell mateix reconeix que no li agraden les «floritures», i el seu lèxic és funcional, àgil, directe, imprimint al text un ritme ràpid, impetuós, valent. Interpel·la amb freqüència el lector, es posa en el seu lloc («jutgen vostès mateixos», «Què creu, benvolgut lector, que va passar aleshores?»), el capta amb preguntes inesperades («Vostè sap que com més estudie i més es prepare el seu fill [o filla] més probabilitats hi ha que haja d’emigrar?»). Tampoc cau en llargues disquisicions, en citacions tedioses, en informes plumbis, tan habituals entre els seus companys del món acadèmic; la seua ploma té aquesta versatilitat per a saber distingir el que necessita cada mitjà de comunicació, i els seus articles són d’una gran efectivitat. Com ell diu, més clar aigua.

En alguna ocasió, Vicent Soler assenyala que el govern del pp l’ha censurat, o que ha impedit que participe en algun acte o en algun cicle de conferències. No és d’estranyar: aquest no és un país que accepte fàcilment les crítiques, i menys quan aquestes vénen tan carregades de dades i informacions compromeses. Fa temps que el govern del pp ha renunciat a una entesa amb el món intel·lectual valencià (quins són els seus intel·lectuals valencians de referència?), fins a l’extrem de viure completament al marge de l’activitat cultural del seu país. D’una manera tan sorprenent com patològica, al País Valencià hi ha, grosso modo, dues cultures: la institucional (desacreditada i sense cap pes efectiu en els processos regeneradors del pensament valencià) i la universitària (que es manté crítica amb el poder, i que malda per introduir-se en els canals efectius de la recerca, malgrat la manca d’ajuda per part del govern valencià). Vicent Soler, com a catedràtic d’Economia de la Universitat de València, pertany lògicament a aquest segon grup, i no es cansa de denunciar el sectarisme del govern valencià, l’amiguisme, la corrupció que campa per les seues files. En aquest sentit, els seus atacs als presidents conservadors de la Generalitat són constants: el nom d’Eduardo Zaplana hi apareix setanta vegades i el de Francisco Camps en quaranta ocasions. Els epítets que els dirigeix són contundents, àcids, quan no sarcàstics: especialment a Eduardo Zaplana, pel qual manifesta una tírria que arriba en alguna ocasió a l’atac ad hominem («el nostre president de la Generalitat, malgrat tots els esforços mediàtics per negar-ho, s’inscriu, efectivament, en la línia més poc evolucionada del reformisme franquista, a pesar de la pinta que fa d’inofensiu dependent de la quarta planta d’El Corte Inglés»).

Evidentment, Vicent Soler escriu des d’un parti pris. No debades fou conseller amb el govern socialista de Joan Lerma. L’expresident valencià tan sols hi apareix citat en tres ocasions, i sempre per a bé, des de la moderació i el respecte institucional, la qual cosa produeix una marcada dicotomia en el tractament d’uns i altres: «En tretze anys de govern Lerma –escriu Soler– tan sols hi hagué un cas de presumpta corrupció que va arribar als tribunals i l’implicat és avui membre del govern de Zaplana» (i també de Camps, caldria afegir). Es podria qüestionar aquesta unidireccionalitat en el moment de disparar els seus dards, fins i tot aquesta obsessió per fustigar els seus adversaris polítics. I és cert que potser trobem a faltar una mica d’autocrítica en aquests escrits, o que aquesta, quan hi és, resulta massa condescendent («cal escometre la titànica tasca de construir un partit il·lusionant» diu sense indicar com, i si això és possible amb els polítics actuals). Però això invalida el que està dient? Això resta versemblança a les seues denúncies? És clar que no. Vicent Soler escriu del que vol, i em sembla que està en el seu dret. I, a més a més, això que escriu resulta, malgrat el temps passat des que es va publicar, sorprenentment actual.

Cal dir que quasi tots aquests articles pertanyen a moments anteriors al descobriment del cas Gürtel. D’alguna manera, hi descobrim els precedents, els tics, el pamipipa, els vicis que ens varen dur a aquest daltabaix per a la nostra democràcia que ha resultat ser la descoberta de les corrupteles gürtelianes. Les denúncies, els apòstrofes, les indicacions solerianes («quan la dreta practica el nepotisme i l’endogàmia no va en broma»), resulten fins i tot poca cosa al costat del que ara sabem: la profunda corrupció dels representants conservadors valencians, i la ignominiosa forma de mantindre’s en el poder, malgrat tants i tants indicis delictius. Els epítets que dedica Vicent Soler es queden curts des de la perspectiva actual, fins i tot diríem que en aquests escrits sura sempre, en el seu si més profund, un respecte cap als nostres representants, elegits per sufragi universal. Malgrat que es diguen Zaplana o Camps.

Aquest tarannà democràtic, aquest acceptar la decisió dels seus conciutadans, també resulta exemplar. Vicent Soler s’esforça per convèncer els seus lectors, lluita per dur al seu camp els seus oients, els ofereix dades, al·licients, idees a dojo. Si finalment no ho aconsegueix respecta profundament la decisió de les urnes, i analitza com s’hauria de millorar el discurs, en què ha fallat la seua retòrica, quins punts febles mostren els seus arguments.

Això també es percep en la defensa que constantment fa de la llengua dels valencians. Nascut a Rocafort, el valencià és la seua llengua materna, i s’esforça per conrear-la i dignificarla. La influència de Manuel Sanchis Guarner, de Joan Fuster, de Vicent Ventura, i especialment del rector del seu poble, mossèn Sorribes, batega en aquests escrits. També l’actitud federalista d’Alfons Cucó i d’Ernest Lluch, que són en molts sentits els seus ideòlegs de referència («Sóc dels que pensen que l’única eixida lògica cap avant en l’Estat de les autonomies és aprofundir en un sistema federal»). Sanchis Guarner va escriure, en el pròleg del llibre de Joan Senent, En defensa del regionalisme, unes idees amb les quals Soler s’identifica plenament: «No tots els valencians contemplen amb indolència com el seu poble es despersonalitza, com València es desvalencianitza. No és tothom apàtic i despreocupat. La terra té també bons fills que escolten la seua veu, que estudien amorosament les seues essències i els seus problemes, que cultiven la seua idiosincràsia i es mantenen fidels al seu esperit. De fet el patriotisme no és res més que fidelitat al llegat cultural rebut dels nostres avantpassats, una herència espiritual que no pocs valencians consideren irrenunciable».

«La terra també té bons fills que escolten la seua veu» escriu Sanchis Guarner, i sens dubte entre ells hi és Vicent Soler. «Quina actitud és més lamentable –es pregunta en un dels articles–, el castellanisme desvalencianitzador d’origen murcià d’Eduardo Zaplana o el de la valenciana per naixença i llinatge Rita Barberá?». Què és més trist: un president d’origen murcià que no li importa gota la cultura autòctona del país que presideix o una alcaldessa que renega dels seus orígens? «No és potser l’únic cas en el món d’un president que no parla la llengua pròpia del país del qual és president?», insisteix en un altre article. En efecte, és difícil entendre-ho. Soler proposa reflexionar sobre aquesta anomalia, com també fins i tot sobre la necessitat de reescriure la lletra de l’Himne, amb un text més modern, més conforme als temps actuals: «L’Himne s’hauria d’escurçar i, alhora, incloure alguns acords de la Muixeranga i uns xicotets retocs a la lletra. Per exemple, canviant el Per a ofrenar noves glòries a Espanya per Sota els plecs de la Senyera o el pas a la regió que avança en marxa triomfal per pas a un poble que avança en marxa constant». En definitiva, busca trobar un punt de concòrdia, un terreny neutral, on es troben còmodes tots els valencians (tot i què això d’hibridar l’Himne amb la Muixeranga pot produir calfreds a tots). Fins i tot proposa que com més valencians ens sentim més europeus serem: «Cal retrobar-se en la nostra valencianitat per a poder practicar raonablement la nostra europeïtat. Cal, per exemple, que la nostra alcaldessa vaja a classes de valencià. . . ».

Siga com siga, rere aquest tarannà valencianista hi ha també una percepció economicista. Vicent Soler està convençut que cultura i economia van plegades, i que com més fort siga un poble culturalment més pròsper resultarà. El valencià és un aglutinador de la nostra idiosincràsia, un element d’unió de les nostres comarques, el que ens uneix en tants aspectes com a poble. Com més es parle i es conree, més units estarem, i més fàcilment aconseguirem superar els grans reptes. Tindrem una societat més pròspera, un país més ric, una democràcia més saludable: deixarem de ser «un país invisible»: «. . . [hi ha] gent que prefereix una Espanya a la manera de Castella –una espècie de Gran Castella, una Castella que arribe al mar– i que, per tant, volen que els fets diferencials –els valencians, també, òbviament– vagen desapareixent». Soler advoca per un país completament bilingüe, on no es discrimine per raons de llengua, i on el valencià siga d’ús preferent en les institucions. I afegeix en un rampell d’optimisme: «Estic convençut, a més a més, que molts valencians de les comarques castellanoparlants també ho desitgen, senzillament perquè se senten valencians i volen el millor futur per al seu poble, el futur que combina prosperitat i cohesió, universalitat i identitat. Sumant i no dividint».

Una de les característiques d’aquest columnista és la prudència amb què, malgrat tot, tracta la qüestió de la identitat valenciana, especialment quan ha d’anomenar el nom de la llengua. Aquesta cautela el condueix fins a l’extrem de dir que a Catalunya parlen «valencià». D’aquesta manera, en l’article «L’afer tv3 com a símptoma» fa aquesta observació que és, si més no, una manera curiosa d’encarar el problema: «. . . disposar d’aquest canal [tv3] ha permès també comprovar que un canal autonòmic no està condemnat a la programació de teleporqueria ni a la informació sectària. Que es pot entretenir sense caure en la grolleria, que es pot debatre qualsevol cosa sense buscar obsessivament culpables i traïdors [. . . ], que es pot utilitzar el valencià (en tv3 solen utilitzar la varietat dialectal oriental de la nostra llengua compartida, que pot resultar xocant en un principi). » Resulta cridanera aquesta manera de passar d’esquitllentes per sobre del mot tabú («català») per a no ferir susceptibilitats, ni posar-ho fàcil als seus detractors. Vicent Soler és un valencianista de pedrapicada que evita les posicions més extremes del catalanisme, que parla sempre de «valencià» com la llengua del nostre poble, i que defuig un posicionament excessivament fusterià, això és, de Països Catalans. Aquesta actitud el condueix fins i tot a titular un article d’una manera una mica equívoca: «Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians», i a titllar l’editor de 3i4 de «nacionalista pancatalanista tradicional». Arribats a aquest punt caldria preguntar-se si totes aquestes cauteles, totes aquestes prudències infinites, tot aquest sumar per a no dividir, tot aquest actuar amb «seny» en la qüestió identitària (i que ha significat tantes renúncies per part del pspv, com ara la bandera o el nom de País Valencià per a denominar el nostre territori, produint-se aquesta anomalia amb les sigles del partit), ha permès avançar d’alguna manera en aquest conflicte, o si en canvi ha estat fins i tot contraproduent. Potser una mica més de valentia, o per forçar les coses, de «pancatalanisme tradicional», hauria permès avançar més en la nostra identitat. Evidentment, ningú no té la resposta, però la ràpida castellanització del pspv no sembla que done en excés la raó al professor Soler. Massa sovint fa l’efecte que entre Eliseu i Zaplana (o Camps) no caben gaire valencians.

Tot i això, com hem dit, Vicent Soler admira l’obra de Joan Fuster («mai no podrem perdre de vista la contribució definitiva que va suposar la publicació, l’any 1962, del llibre de Joan Fuster Nosaltres els valencians» escrivia l’any 1974). Tanmateix, de la lectura dels articles es desprenen algunes reticències sobre l’ideari polític del pensador de Sueca. És potser en aquest punt on es mostra més contradictori, unes contradiccions potser comprensibles, i més en un polític que percep l’hostilitat amb què es reben en la nostra societat els plantejaments fusterians. En l’article «Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians» assenyala que Eliseu Climent (és a dir, el fusterianisme polític) «no ha fet cap esforç per prendre nota dels sentiments majoritaris dels valencians, després de més de vint anys de consultes electorals: el seu imaginari nacional dels Països Catalans el condueix a un gueto daurat, però a un gueto, en la societat valenciana». No obstant això, en un article posterior, de l’any 2005, assenyala de nou la importància en la modernització del país que va significar el llegat de Fuster: «El discurs de la modernitat impulsat des de Sueca per Joan Fuster ha estat combatut pels qui volien que el nostre País estiguera al marge de les transformacions que es derivaven». Aleshores, com conciliar el rebuig que suscita el discurs de la modernitat fusterià amb «el sentiment majoritari dels valencians»? Fins a quin punt cal transigir en «el discurs de la modernitat» per a poder abandonar aquell gueto daurat en el qual, segons Soler, viuen còmodament instal·lats els fusterians?

En fi, incitacions a la reflexió. Aquest és el mèrit d’aquest recull de textos, que tot i cobrir un espectre d’anys considerable, resulta en el fons d’una inesperada actualitat. El nostre país, la nostra política, la nostra llengua, la nostra universitat. . . Què és el que volem per als nostres fills? Quin model de país i de societat estem creant? Tant de bo l’exemple de Vicent Soler abundara més en la nostra premsa, tant de bo hi haguera més especialistes valencians d’altres àrees amb aquest compromís de comunicació amb el seu poble i, a més a més, amb una tan extraordinària eficàcia intel·lectual. És una altra conclusió, i una altra incitació, per a seguir raonant i, és clar, lluitant per la nostra terra.

MARTÍ DOMÍNGUEZ

Professor titular de Periodisme

de la Universitat de València

Introducció

No hi ha cosa més efímera que allò que s’escriu a un diari. A l’endemà, tot és obsolet. Fins i tot, els articles d’opinió, que podrien perviure pel seu interès intrínsec, també cauen víctimes del diari del dia següent. Per això, els que practiquem aquest costum de compartir idees mitjançant les columnes periodístiques ens alegra oir dels lectors, de tant en tant, que seria bo de recopilar-les i de publicar-les com a llibre.

Doncs bé, això és el que té el lector a les mans: una selecció de textos de premsa (bandejant, entre altres, els dedicats a la memòria d’«homenots» i «donotes») escrits per un servidor en els darrers anys. És a dir, són escrits d’una època de maduresa vital. I això es nota. Ja ho crec que es nota. Segur que es vestien d’unes altres formes literàries —i no només literàries— en etapes anteriors de la meua vida. Segur, perquè fa molts anys que escric a la premsa.

La selecció dels articles respon a la voluntat d’incitar a la reflexió en alguns dels temes que ens afecten. N’han quedat fora d’altres que, potser, també tenia sentit d’incloure’ls, però el llibre tenia una limitació òbvia al respecte. Els que, finalment, s’hi han inclòs, han estat organitzats en apartats temàtics, tot i que el caràcter transversal de molts dels articles els possibilitaria de formar part de més d’un apartat.

Això dit, afegiré de seguida que, en llegir junts els articles, en preparar el llibre, me n’he adonat que hi ha una preocupació subjacent en tots ells. En realitat, una triple preocupació ben transparent: que guanyem tots plegats en llibertat i igualtat, que els valencians no desapareguem com a poble i que puguem deixar un món millor als nostres fills.

Em fa gràcia palesar que aquestes preocupacions —no vull dir «obsessions», però algú ho pot pensar— es concreten en reiteracions d’idees i de reflexions que no m’ho semblaven quan enviava els articles un a un als diaris. M’agradaria, però, que el lector posara atenció en la data de publicació i el mitjà en què es feia perquè això podria ajudar-lo a entendre les intencions que duia un servidor entre línies quan els escrivia.

He dit que feia temps que escrivia a la premsa. Fent un esforç de memòria, crec que d’això deu fer ja quaranta anys. Filant prim, potser els primer textos es covaren al semisoterrani de l’autoescola Senent, al carrer Colom de València, que feia de redacció de la revista Gorg, cap a la primeria dels setanta, quan encara no havia acabat la carrera. Hi anava en comandeta amb Amadeu Fabregat i Rafa Ventura. Abans, Josep Maria Soriano Bessó m’havia cridat esporàdicament per alguna col·laboració al setmanari Valencia-Fruits.

De tota manera, el fet més transcendental en això d’escriure a la premsa s’esdevé la tardor de 1972 quan una periodista que havia acabat la carrera a Madrid, de nom Maria Consuelo Reyna, ens cridà a tres joves economistes (Aurelio Martínez, Josep Maria del Rivero i jo mateix) perquè l’ajudàrem a renovar el diari Las Provincias. Filla de l’amo, volia fer el canvi sense estridències. Crearíem una secció setmanal, «Pulso económico», i atrauríem a més gent de la Universitat a col·laborar-hi.

Pensat i fet. Ens trobàrem així enmig de la famosa «primavera de Las Provincias», que tan bon paper va fer en el tardofranquisme i l’inici de la transició. Érem conscients del que fèiem, perquè hi esmerçàrem moltes energies i subtileses, però, potser, no tant de la seua transcendència.

Recorde moments ben interessants durant aquesta llarga primavera. Per a mostra un botó: quan un servidor intentava, per exemple, que el concepte Estatut d’Autonomia, allà cap al 1975, quedara negre sobre blanc a les pàgines del diari. Fou interessant comprovar que Maria Consuelo no es tancava ni de bon tros a la proposta però demanava que calia trobar una «excusa» adequada i que el concepte havia d’aparèixer en minúscula. Dit i fet. L’excusa la vaig trobar en una reunió d’economistes i geògrafs, la primera Reunió d’Estudis Regionals espanyols que es feia a Canàries, on se’n va parlar en alguna de les sessions. Naturalment, aparegué en minúscula perquè entrava en el preu.

El gir copernicà que el diari va fer el 1977 —del qual encara queden moltes explicacions pendents— ens obligà a molts a deixar de col·laborar-hi. Alguns dels articulistes que abandonaren el diari van trobar aixopluc en les publicacions alternatives, com Dos y dos (i Quatre, el seu suplement en valencià) o Valencia Semanal i, més tard, en els diaris El Diario de Valencia i Noticias al dia.

En el meu cas, la coincidència amb uns moments d’acceleració del temps polític (primeres eleccions democràtiques i participació en la premsa de partit, del pspv, El Poble Valencià) i de l’acadèmic (acabament de la tesi doctoral) m’impediren de seguir el mateix ritme de col·laboracions a la premsa. L’estada acadèmica a Londres el 1983 i el meu llarg periple posterior amb responsabilitats institucionals i més obligacions acadèmiques van reduir encara més —que no anul·lar, tot siga dit de pas— aquesta mena de col·laboracions.

El 1996, quan deixe l’últim càrrec institucional i torne plenament a la meua tasca professional, recupere les ganes i les possibilitats d’escriure amb més assiduïtat i seran El País i Levante-EMV els llocs on em trobe més còmode escrivint. Això no treu que tinga col·laboracions esparses en mitjans ben diversos. Des d’Inversval a El Temps, passant per Saó o El Boletín de la Empresa. Sense oblidar-me dels debats a la ràdio, cope-cv (amb el seu director defenestrat, Joan Soler) i 97. 7, i a la televisió, Canal 7 i Canal 8 (gràcies, Eduardo Alcalde) i Infotelevisió (amb el seu director sense defalliment, Juli Esteve). O a LevanteTV, darrerament.

Tornant al llibre, he de reconèixer que el material de què està composat, els articles que comprèn, són, en bona part, producte de les meues circumstàncies, com passa sempre.

En primer lloc, producte de les experiències personals compartides amb la família de Rocafort (amb el pare i el meu germà Paco, especialment: la mare morí sent jo un xiquet) i de Banyoles. També, lògicament, d’allò compartit amb els amics i les amigues i els companys i les companyes d’abans i de sempre, dels entorns familiars, de l’Escola Pia del carrer de Carnissers, de l’Equip Destral de Pizarro 14 (Ximo Mafé, VoroVerger, Juan Toboso, Ferran Verger, Juanjo Pérez Tortajada, Manolo López Estornell. . . ) o de les trobades a San Patricio i al café de la Seu o al Lisboa. Però també, per descomptat, de les experiències viscudes amb Hortènsia Moriones, Amadeu Fabregat, Rafael Juan, Adolf Sanmartí, Josepa Cucó, José Cuñat, Ana Romero, Rosa Serrano, Lourdes Bellver, Tere Villó, Joan Francesc Mira, Ferran Torrent, Francesc Hernández i tants altres, com, per exemple, els pares, mares i mestres de l’Escola Gavina.

En segon lloc, de les discussions enriquidores amb Maria Consuelo Reyna o amb Eliseu Climent —junts i per separat—, però també amb Manolo Girona, Josep Lluís Bausset, Ramon Lapiedra, Raimon, Francesc de Paula Burguera, Josep Guia, Salvador Salcedo, Xavier Marí, Joan Josep Pérez Benlloch, Segundo Bru, Joaquín Azagra, Joan Romero, Pedro Ruiz, Emèrit Bono, Manuel Sànchez Ayuso, Ernest Reig, José Antonio Martínez, Josep Sorribes, Andrés García Reche, Alfons Llorenç, Xavier Ribera, Manolo Alcaraz, Antoni Ley-da, Martín Sevilla, Pere Miquel Campos, Jaume Avellà, Josep Vicent Boira, Hèctor Villalba, Pere Mayor, Paco Signes, Isabel Morant, Manolo Peris (a qui, per cert, dec el títol d’aquest llibre), Joserra García Fuster, Albert Taberner, Alejandro Mañes, José Maria Tomàs i Tió i un llarg etcètera.

En aquest sentit, és just valorar la immensa sort que he tingut en la vida d’haver pogut pensar i fer País junt amb la gent entusiasta i generosa en l’antic pspv i en el posterior recorregut dins del socialisme valencià unificat. Sense oblidar-me dels que, des d’altres posicions ideològiques, han pogut i volgut compartir amb mi les il·lusions de canvi social i nacional que desitge des de ben jovenet.

Incloc en aquest capítol també Lola Ausina i la candidatura renovadora i oxigenadora a la Junta Directiva de l’Ateneu Mercantil de València, tot i que no vam guanyar;la gent de la revista Nexe i l’incombustible Elies Seguí; de la Fundació Ernest Lluch (Salvador Almenar, Elvira Garcia, Vicent Llombart, Jorge Olcina, Salvador Salort, Antonio Escudero, Clementina Ródenas, Ferran Montesa, Daniel Gozalbo, Amàlia Nàcher, Ernest Nabàs i Ferriol Sòria, particularment); de la Càtedra Alfons Cucó —i el Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València i la seua ànima, Joan de l’Alcàzar;i tants i tantes altres. Segur que me n’he deixat un bon grapat, perdó: són molts anys de rodar pel món.

I això, en la clandestinitat i en la democràcia, en les institucions i fora d’elles, en el Consell del País Valencià, la Diputació de València, la Conselleria d’Administració Pública amb el President Joan Lerma, les Corts Valencianes o l’Ajuntament de València. És a dir, en tots els espais col·lectius i de responsabilitat pública on he anant madurant com a ciutadà.

Com a economista i professor d’economia aplicada, he d’esmentar els meus col·legues espanyols i italians amb els quals he fet camí professional i dels que he après la poca economia que sé i amb els què —almenys, amb un bon grapat d’ells— hem acabat aplegant-nos en l’European Regional Science Association, i en les seues seccions italiana, espanyola i valenciana, o en la Asociación Libre de Economía.

Vull tindre, però, un especial record dels meus mestres, Ernest Lluch i José Luís García Delgado. També de professors com Jordi Nadal, Josep Fontana o José Luis Sampedro que m’han deixat una bona petjada intel·lectual. Com també ho han fet tants estudiants amb els quals he compartit l’aula i activitats para-acadèmiques. I tanta gent que m’han enriquit amb la seua curiositat insaciable en les innombrables xarrades i col·loquis que he tingut la possibilitat de fer al llarg i a l’ample del país.

Amb ells i amb els meus col·legues hem debatut de molts temes. Però, especialment, del caràcter de ciència social que té l’economia. De fet, com a professor d’economia però també com a socialdemòcrata i valencianista convençut, confesse que no m’agrada gens aquells que no expliciten la seua ideologia quan analitzen la realitat econòmica. Una actitud especialment present en els que participen del pensament hegemònic actual que tracta fins i tot d’esdevenir pensament únic. En el meu entorn, aquest pensament pren un tarannà proper al neoliberalisme i al neocentralisme espanyol.

Per exemple, quan emfasitzen la reforma laboral —que cal fer-la, per suposat— i no la millora de la productivitat com a palanca per eixir de la crisi. O quan menystenen que les nostres caixes d’estalvi hagen perdut la capacitat de decisió estratègica per unes SIP que la traslladen a Madrid. Perquè no sé si dirien el mateix si el trasllat s’haguera fet a Lisboa, a París o, fins i tot, a Barcelona.

Last but no least, amb els companys i companyes de la Facultat d’Economia de València, amb els/les de la taula del dinar a la cafeteria (des de l’època de Facultat a Blasco Ibáñez, amb Carme Alborch o Dulce Contreras com a referents, fins a l’actualitat amb José Honrubia, Victor Fuentes, Josep Maria Jordan, Isidre Antuñano, Paz Jordán, Lola Forés o Maria Labarta, entre d’altres); del meu Departament d’Estructura Econòmica, els joves i els no tan joves i del seu actual director, Cecilio Tamarit; i de tota la Universitat de València.

No seria just si no destacava ara i ací els companys i companyes que m’acompanyaren en la candidatura al Rectorat de març de 2010, que tan bon sabor de boca ens ha deixat malgrat perdre. Isabel Burdiel, Enrique Alborch, Amparo Oliver, Manuel Vàzquez, Lola Bargues, Enrique Sanchis, Maria José Reyes, Juan Luís Gandia, Josepa Cucó, Francesc Hernández, Ángeles Cuenca, gràcies! Elles i ells, i tots els Domingo García, Vicent Hernández, María José Vañó, Joan Hornos i Vicent Almenar que ens ajudaren a fer arribar el nostre missatge a PDI, PAS i estudiants, moltes gràcies!

Tractàvem de donar un nou impuls a la nostra universitat en l’àmbit de la recerca, la docència, la transferència de coneixement i de la gestió. A fer-la també un far d’il·lustració, tolerància i de valencianitat, com repetírem tantes vegades. Perquè estàvem convençuts que, parafrasejant Ernest Lluch, «fer una bona universitat és una bona manera de fer País».

En tot cas, si aquest llibre ha arribat a rams de beneir, es deu a la invitació que em féu de publicar-lo, fa ja molt de temps, Antoni Furió, molt abans de trobar-nos com a candidats rivals en les eleccions a Rector. Cal dir que Furió ha estat el director de Publicacions de la Universitat de València (PUV) que ha aconseguit posar aquesta editorial entre les de més prestigi dins el món universitari espanyol i llatinoamericà. A ell i a l’equip de PUV —particularment, a Gustau Muñoz que li ha posat ganes i intel·ligència— la meua més sincera mostra d’agraïment. També al Servei de Política Lingüística de la Universitat de València pel seu ajut desinteressat.

Això dit, les meues darreres lletres d’agraïment han de ser necessàriament per al prologuista, Martí Domínguez, que no va dubtar a acceptar l’encàrrec i que, a més, ho ha fet —com es pot veure— amb tota la llibertat i sinceritat del món, que inclou evidentment sucoses crítiques, cosa que agraesc de tot cor.

En suma, L’ofici de raonar, de tantes connotacions pavesianes, tracta d’allò que tan bé s’adiu amb la meua doble condició de professor d’universitat i de ciutadà amb vocació pública: raonar, enraonar. Fer-me entendre des de la conversa pacífica i argumentativa per tal de canviar un entorn social que m’estime, però que m’agradaria millor

Vicent Soler

València i Rocafort (l’Horta), desembre de 2010.

Temes de País

La nació dels valencians

Fa trenta-cinc anys, Joan Fuster escrivia Nosaltres els valencians, llibre que, en paraules d’Ernest Lluch, separa la historia de la prehistòria en el camp de la reflexió teòrica sobre el país dels valencians. Des d’aleshores, les reflexions fusterianes empeltaren l’acció cívica però també el treball científic d’una part significativa de la societat. Ara, Joan Francesc Mira acaba de publicar Sobre la nació dels valencians, llibre que aspira a tancar un primer període de reflexions al voltant de les aportacions fusterianes.

El moment no pot ser més oportú. Amb la dreta avalenciana en el poder, els fusterians estaven obligats a reflexionar sobre la tasca feta i la feina per fer. Reflexió teòrica però també tàctica i estratègica, perquè malgrat els immensos esforços esmerçats, la sensibilització nacional —com s’ha comprovat reiteradament a les urnes— no ha arribat ni de lluny a la majoria dels quatre milions de conciutadans. Més encara: els sectors més contraris a la represa nacional, han tingut bastant èxit a demonitzar el fusterianisme davant amplies capes de la societat valenciana.

Un present, doncs, farcit d’interrogants, i de temes, alguns ni tan sols albirats el 1962, que demanaven ser repensats. Mira no en defuig cap. Amb una sinceritat aclaparadora —i amb una erudició més aclaparadora encara— posa en revisió, fins i tot, alguns dels seus papers anteriors. Amb idees no necessàriament originals —sense anar més lluny, Alfons Cucó en el seu llibre País i Estat ja en va assenyalar algunes, però hi ha qui demana el copyright en data tan llunyana com les darreries dels seixanta—, Mira té la virtut d’arrodonir un cos d’interpretació bastant complet sobre la realitat nacional valenciana que singularitza aquest llibre de tot el que s’havia escrit fins ara.

Una idea central en el seu raonament sobre la nació dels valencians —ja recollida a nivell teòric en el seu anterior llibre Crítica de la nació pura— és que cal no confondre la nació política amb la nació cultural i lingüística. Raonament que servirà per a entendre moltes altres situacions al món. La comunitat de nacions castellanoparlants és l’exemple més pròxim, però potser el cas flamenc-holandès siga el més semblant pel que fa a les disquisicions nominalistes sobre la llengua.

Segons el nostre autor, l’antic Regne de Valencia —que va existir prop de cinc-cents anys— fou l’espai polític que va fer de motlle de la nacionalitat política valenciana. Ho va fer un poc a la manera de la nació anglosaxona dels Estats Units. És a dir, a la manera del melting pot, de la barreja d’originaris diferents, sobre un solatge lingüístic i cultural predominantment anglès allà i català ací, però fent del territori —americà allà i valencià ací— el referent principal de la nova identitat. La fortalesa i les debilitats de la nació política dels valencians estan vinculades, doncs, als avatars d’aquell Estat premodern del Regne de València. Debilitats agreujades perquè la transició cap a la societat actual es fa sense un marc institucional nacional propi (des de 1707 a 1982, des de la pèrdua dels Furs fins a la consecució de l’Estatut d’Autonomia) i sobre uns nivells de consciència diferencial sota mínims.

Aquestes són les dades fefaents sobre les quals Mira ens convida a reflexionar. Sens dubte, és un exercici de seny (de trellat, diem els valencians) que ens urgeix practicar. Una reflexió sobre el futur de la nació dels valencians que ara podem fer sense les urgències dels seixanta, sense l’ànsia de creure’ns en una situació terminal i, sobretot, amb el bagatge de molt de treball científic acumulat i de reiterades contrastacions socials fetes per les consultes electorals. Mira se n’ha fet càrrec i ha produït un llibre que fa goig. Potser, a més, el moment històric s’ho valia i l’herència fusteriana també.

Avui, 4/6/1997

El valencianisme polític

Abans de la guerra civil, les ciutats d’Alacant i València eren bàsicament valencianoparlants; avui —a pesar dels esforços realitzats—, la recuperació del valencià en aquestes ciutats sembla una tasca titànica. Els 40 anys de dictadura no han passat debades, perquè tot i que la castellanització dels segments socials dominants arranca pràcticament del desenllaç de les Germanies en el segle xvi, la generalització del procés és relativament recent, una mescla de repressió i menyspreu (del valencià) i escolarització obligatòria (en castellà). Per a desgràcia de la llengua, a les ciutats mitjanes el procés també ha contaminat les classes mitjanes: l’última enquesta del cis certifica la situació.

La salut del valencià com a llengua és d’una transcendència enorme per a la salut dels valencians com a país. Perquè el valencià ha tingut un paper decisiu en la caracterització del nostre poble al llarg de la seua dilatada història de quasi vuit segles com a poble, convé recordar-ho, de procedències heterogènies. Un poc com l’anglès en el melting pot dels Estats Units. Perdre la nostra llengua pròpia és perdre, per tant, un instrument bàsic de cohesió i d’identitat. Per això, el franquisme també ens va fer molt de mal en afeblir la nostra capacitat per a integrar els centenars de milers d’immigrants de la segona meitat d’aquest segle, que només van trobar, en el millor dels casos, tradicions locals, ben sovint adulterades, per a sentir-se acollits en la nova societat.

Però, no ens enganyem, el franquisme es va limitar a practicar amb una impunitat total i un zel ben desplegat les idees que el nacionalisme espanyol contemporani havia elaborat prèviament. Espanya, com a estat nació, es va definir en el segle passat com a uninacional d’arrel castellana: allò castellà (i les seues varietats regionals) caracteritza allò espanyol, i la resta són problemes que caldrà resoldre d’una manera o d’una altra. Tot el segle XX espanyol esdevindrà, per tant, un conflicte de nacionalismes: del dominant i dels que se senten dominats.

El nacionalisme espanyol disposava d’apòstols eficaços en terres valencianes. Tant, que els qui discrepaven d’aquelles idees van haver de quedar-se en moltes cunetes de la història, com ens descriu admirablement el professor Alfons Cucó en el seu reeditat El valencianisme polític, 1874-1939. El llibre de Cucó ens permet comprendre de quina manera passem els valencians de «problema» a «solució», que renunciant a la nostra pròpia identitat nacional esdevenim finalment un cas «regional exemplar», com Extremadura o Múrcia. Així és com un jove Calvo Sotelo, en l’arrancada de la dictadura primoriverista, ens pren com a coartada per al «regionalisme» del règim enfront del catalanisme i el basquisme polítics. El primer vers de l’«Himne de l’Exposició», que aquesta primera dictadura va oficialitzar com a himne regional, era el paradigma del que es tractava.

La lectura d’aquest clàssic de la historiografia valenciana es fa imprescindible per entendre, a més, l’actual ressorgiment del nacionalisme espanyol i dels seus possibles adlàters valencians. Sembla mentida, però tot estava escrit abans del 39. Tots els llocs comuns que s’utilitzen ara mateix en la controvèrsia nacionalista espanyola i valenciana els trobarà el lector en el llibre de Cucó.

Potser, el marc de la Unió Europea, que permet superar dilemes sobiranistes obsolets, i la unitat institucional representada per la Generalitat, que permet l’exercici d’una bona dosi d’autogovern, donen unes possibilitats al present que no van tenir les generacions anteriors.

Arribar al postnacionalisme en el segle XXI, que molts desitgem, només serà possible si aquest marc de convivència que és Espanya enterra l’excloent matriu nacional castellana i es dota d’una consideració plurinacional tal com la història i la realitat l’han forjada. I que quede clar que els valencians hi tenim coses a dir per molt que pese a alguns dels fills del franquisme que ara ens governen. És a dir, que el valencianisme polític té més sentit que mai perquè ens hi va el nostre futur com a poble i la nostra contribució a l’aprofundiment de la democràcia i la convivència a Espanya.

El País, 27/3/1999

Catalunya i València, sempre distants?

Enmig de la Batalla de València, en què milers de valencians lluitàvem per conservar els nostres símbols més autèntics —entre els quals destacava la senyera del nostre rei fundacional, Jaume I—, els parlamentaris catalans, reunits a la vora del pantà de Sau quan redactaven l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, decidiren que la bandera oficial seria la que històricament compartien amb la resta de territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Una decisió no gens consultada amb la resta de territoris, totalment unilateral, sense prendre en consideració els efectes que podria tenir arreu, particularment entre els valencians, que ho patirien en carn viva. Aquell dia, alguns vam veure perduda la batalla per la bandera al País Valencià.

Les frases solemnes i els discursos abrandats de germanor ensopeguen amb actituds d’aquesta mena, que entrebanquen la fluïdesa de relacions entre valencians i catalans. Durant els vint anys que ens separen d’aquests fets de la bandera, hem assistit a altres situacions similars, que l’anticatalanisme valencià ha aprofitat admirablement. Especialment greu és el to amb què, de Barcelona estant, es plantegen els suposats contenciosos amb el País Valencià. Potser, els exemples més fàcils de posar són els d’infraestructures.

Comencem pels ferrocarrils. El reforçament de l’Eix del Mediterrani fins a Alacant no danya en absolut els interessos catalans. Doncs bé, en lloc de conrear la defensa conjunta d’aquest eix amb la Generalitat Valenciana, s’assegura l’ample de via europeu només fins a Tarragona i l’ave per Saragossa. Per als contraris a l’acostament mutu valencianocatalà, és fàcil de traslladar a l’opinió pública valenciana la sensació que «els catalans sempre van a la seua». Particularment en un tema de tanta sensibilitat com les comunicacions amb Europa.

Continuem amb els ports, en concret amb els de València i Barcelona. En lloc de perfilar polítiques conjuntes davant la competència dels de Marsella, Gènova, Livorno o Nàpols (tots en la Mediterrània nord-occidental, les portes de l’Europa meridional), es discuteix quin serà el port de Madrid, és a dir el port mediterrani del centre de la península. Els 350 quilòmetres escassos entre Madrid i València fan de la discussió un sense sentit, havent-hi tants altres aspectes de l’estratègia portuària a parlar i negociar.

Acabem, per ara, amb el tema de l’aigua de l’Ebre. En lloc de fer front comú davant la posició tancada d’Aragó, el conseller Macías aventa unes declaracions lamentables (tot i que electoralistes, si més no) en què s’oposa, «rotundament i radical», al transvasament d’aigua a «altres comunitats autònomes» mentre no s’assegure l’abastiment a la regió de Barcelona. La conya que fan alguns columnistes de la premsa local no pot ser més punyent: «Molta unitat lingüística i poca unitat de l’aigua». A tot això, la part valenciana està reivindicant només 60 hm3 (menys del que l’afluent valencià, el riu Bergantes, aporta al riu Ebre) dels 6. 000 a 15. 000, segons les pluges, que van al mar.

Això són només unes mostres del munt de situacions concretes en què una mica de trellat (els catalans en diuen seny) afavoriria l’acostament entre catalans i valencians. Els valencians som un poble europeu de quatre milions de persones amb estrets llaços històrics i culturals amb el poble català. ¿No es podrien fomentar prudentment les relacions mútues en clau positiva, com es va fer quan les dues Generalitats van treballar conjuntament per aconseguir l’Euro-Disney, tot i que finalment va fer fallida, o la feina que s’ha fet des de la Xarxa de Ciutats-6, impulsada en el seu moment per l’alcalde Maragall?

No es tracta que les decisions es prenguen a Catalunya en «clau valenciana», però sí que aquesta clau fóra un factor a tenir en compte. Si més no, perquè el pacient camí de retrobament entre ambdós pobles necessita encara molta asimetria de tracte entre l’un i l’altre. Entre altres motius, perquè les coses al País Valencià, amb el senyor Zaplana de president, no acaben de rutllar en la direcció adequada, en tant que s’afavoreix únicament el regionalisme espanyol bien entendido, òbviament adobat de prejudici anticatalà.

Acabar amb aquest prejudici, en les actuals circumstàncies, no serà fàcil. Cal posar, si més no, enginy i imaginació. La discreció en els temes culturals i lingüístics és positiva, però insuficient. Cal projectar i desplegar tots els àmbits en què els interessos dels uns i els altres siguen comuns, particularment els econòmics. Sense paternalismes ni prepotències. D’igual a igual. Com toca, com ha de ser.

Avui, 23/5/1999

El valencià, país d’immigrants

Un dels encants del valencianisme polític és el seu allunyament dels plantejaments tradicionals dels nacionalismes excloents. El professor Sanchis Guarner ho expressava amb claredat quan deia que la identitat valenciana es fonamenta en elements culturals, de tal manera que qualsevol persona, de qualsevol origen (murcià, manxec, andalús, marroquí, senegalès o dominicà, per posar-ne uns quants exemples), pot adoptar la identitat de la societat d’acollida, si vol.

De fet, així ha sigut al llarg de la nostra història. Som un país d’immigrants, com els Estats Units d’Amèrica. Un gresol en què la llengua i les institucions regnícoles van fer de catalitzador de la nostra identitat des dels temps fundacionals de Jaume I, com allà ho han sigut l’anglès i la bandera de les barres i les estrelles.

Però tot començà a complicar-se quan a partir del segle XVIII, i sobretot del XIX, van vèncer les tesis nacionalistes espanyoles. Segons aquests nacionalistes, Espanya es va construir a la manera de Castella. Des d’aquell moment, sense institucions pròpies —per la pèrdua dels Furs— i amb la llengua del nacionalisme espanyol, el castellà, intentant substituir —i no complementar— la nostra llengua, la valencianització dels immigrants contemporanis ha sigut més difícil.

Per a acabar-ho d’adobar, l’escola obligatòria i els mitjans de comunicació de masses (ràdio i televisió) apareixen en els temps de la dictadura franquista, que justament practica la versió més radicalitzada del nacionalisme espanyol excloent, de manera que els centenars de milers d’immigrants de la segona meitat del segle XX arriben a la nostra terra sense que es puga recórrer als mecanismes normals que tota societat tolerant i solidària té a disposició seua per a integrar-los.

A les portes del segle XXI, si els valencians volem sobreviure com a poble no podem quedar-nos de braços plegats i permetre que les inèrcies d’aquesta història nefasta ens facen desaparèixer. El treball que hi ha per davant és difícil, però apassionant. Amb dues premisses: s’ha de fer com un aprofundiment dels valors democràtics que ens identifiquen i cal comptar amb tots, amb els quatre milions de valencians. Amb els valencians bilingües i els monolingües, amb els que han nascut ací i els que van nàixer fora.

Un futur que és compatible —ho ha sigut sempre— amb marcs de convivència polítics més amplis, tant si s’anomenen Corona d’Aragó com Espanya o Europa. Ara bé, perquè tots ens hi sentim còmodes, aquests marcs més amplis han de recolzar en el principi de la diversitat i del respecte a la diferència. En altres paraules, han de rebutjar l’uniformisme i la substitució d’unes identitats per altres, perquè totes les identitats són igualment legítimes.

Qualsevol demòcrata pot entendre aquest ideari que, naturalment, serà incomprensible per als nacionalistes excloents, començant pels fonamentalistes del nacionalisme espanyol. I és una casualitat —o no ho és tant— que aquest tipus de fonamentalista abunda entre els valencians de tirada franquista i als cercles de la dreta local més rància.

De fet, els nostres problemes de futur no es troben en els valencians d’origen forà, sinó en els valencians que s’autoodien com a tals, no importa on hagen nascut. Per posar-ne un exemple, quina actitud és més lamentable: el castellanisme desvalencianitzador del valencià d’origen murcià Eduardo Zaplana o el de la valenciana per naixement i llinatge Rita Barberà?

Levante-EMV, 16/9/2000

Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians

A Eduardo Zaplana el legitimen les urnes. A Eliseu Climent el legitimen la capacitat de convocatòria al carrer i la defensa incansable de la nostra llengua i la nostra cultura. Però tots dos viuen als extrems d’un possible acord que cicatritze les ferides del conflicte civil valencià i que permeta mirar el nostre futur com a poble amb esperança. Zaplana és un nacionalista espanyol tradicional. No tant pels seus orígens murcians —que també— sinó perquè no ha fet cap esforç per valencianitzar-se —més enllà de la cosa folklòrica, que no està malament— i té tots els tics típics dels nacionalistes dominants: ignora o criminalitza els qui no pensen o senten com ell. Ací el tenim de president cinc anys i no s’ha dignat aprendre la llengua pròpia dels valencians. Tot un símptoma, però no l’únic.

Eliseu és un nacionalista pancatalanista tradicional. No tant pels seus orígens de lluitador antifranquista i, per tant, de radicalisme ideològic —que també— sinó perquè no ha fet cap esforç per prendre nota dels sentiments majoritaris dels valencians, després de més de vint anys de consultes electorals: el seu imaginari nacional dels Països Catalans el porta a un gueto d’or, però un gueto al capdavall, al si de la societat valenciana. Ací el tenim convocant cada any les setmanes culturals i els espectacles musicals més dignes que puguen imaginar-se i el personal sense fer-ne cas. Tot un símptoma, però no l’únic.

Entre aquests dos extrems ha d’haver-hi un ampli espai perquè la majoria dels valencians puguem conviure sense traumes i fins i tot conciliar anhels i projectes comuns que ens permeten tenir un lloc digne en l’Europa del segle XXI. Aquest acord és imprescindible si volem sobreviure com a nació, com a col·lectivitat diferenciada, perquè si la mundialització uniformista que vivim inquieta cultures i nacions fortes com la francesa o la castellana, amb estats i poders sòlids que les protegeixen (el francès i l’espanyol), com no ha d’inquietar-nos als qui no tenim tot això?

La Unió Europea acaba d’iniciar una campanya de conscienciació europeista amb el lema «Europa unida i diversa». Un lema preciós que podria anticipar-se per al cas d’Espanya. De fet, l’Espanya plurinacional podria ser un camp d’experimentació extraordinari per a valorar la importància de compartir projectes respectant les diferències internes; és a dir, conviure en una societat democràtica on els valors de la tolerància i el respecte a la diferència siguen imprescindibles.

Davant d’aquest ideari, hi ha els nacionalismes excloents. En el cas espanyol, el principal obstacle és, sens dubte, el mateix nacionalisme espanyol. Com a contrapunt, em va agradar escoltar Eliseu, a la plaça de bous de València, parlar d’un nacionalisme integrador i tolerant enfront dels excloents. I va ser bonic veure com prenia forma immediatament aquesta visió en el magnífic espectacle de Lluís Llach, Germania 2007, en què la presència de la cantant cubana Lucrecia va enlluernar el públic.

Llàstima que unes poques malànimes —com passa en les grans concentracions de públic, per exemple durant les Falles, i no per això es criminalitzen les Falles— van torbar aquell ambient de tolerància amb destruccions de mobiliari urbà. I que, a la plaça de bous, grups minoritaris imposaren crits polítics a una majoria que es limitava a callar educadament. És bo recordar ara que la pluralitat democràtica també rau a no passar de la ratlla i no incomodar el teu veí de seient. O és que, potser, alguns dels qui cridaven no van escoltar Eliseu i també s’alineen en la versió excloent del nacionalisme?

En el fons, el primer treball que cal fer és la pràctica sistemàtica de la tolerància i el respecte pel discrepant. És tan legítim estar a favor dels Països Catalans com estar en contra. No ens empassem l’argument de l’antic líder de Falange Española i actual president de la Diputació de València, Ferran (perdó, Fernando) Giner, segons el qual això dels Països Catalans és inconstitucional. L’única cosa que no permet la Constitució és la federació de comunitats autònomes i la majoria dels qui fan servir això de Països Catalans es troben més prop d’una idea semblant a la de la Hispanitat que a la de l’antic Imperi espanyol. Però, encara que es defensara la unitat política dels països esmentats, més inconstitucional seria impedir la llibertat d’expressió. Perquè la llibertat d’expressió és un principi constitucional substantiu, i l’impediment de la federació de comunitats autònomes, no.

Però, òbviament, la controvèrsia catalanista és bàsicament una maniobra de distracció davant del problema principal: la desvalencianització del nostre país. Entenc que Zaplana l’alimente, però no ho entenc tant en Eliseu, després de tants anys. L’argument de sumar forces entre catalans, valencians i baleàrics, enfront de l’uniformisme cultural que ens envolta —tal com ho va expressar el líder d’Acció Cultural a la plaça de bous—, no és fonamental: els valencians ja som més de quatre milions, molts més que els irlandesos, per posar-ne un exemple.

Allò més important —i prioritari—, des del meu modest punt de vista, és rescatar l’orgull de sentir-se valencià, cultivar l’autoestima, proposar metes col·lectives comunes, compatibles amb la pluralitat ideològica i de sentiments que ens caracteritza. Resistir-se a la substitució de la identitat valenciana per l’espanyola (la dels nacionalistes espanyols, és a dir, la castellana), perquè empobreix la riquesa identitària d’Europa i del món a canvi de res, més ben dit, a canvi d’afavorir exclusivament els interessos parasitaris de les estructures de l’aparell estatal espanyol. En definitiva, tenir un projecte polític —i nacional— particular per al poble valencià.

Naturalment, aquest valencianisme polític no ha de ser incompatible amb acords culturals i d’un altre tipus amb els altres països que comparteixen el nostre domini lingüístic (Catalunya i les Balears, fonamentalment, cosa que la Constitució vigent permet), com es fa normalment amb els països castellanoparlants d’Amèrica Llatina, als països de parla portuguesa, als de llengua alemanya, entre Flandes i Holanda, a la Francofonia o a la Commonwealth. Ni tampoc amb la necessària solidaritat amb els altres pobles d’Espanya i d’Europa. A qui molesta un plantejament d’aquest tipus? No pot ser un lloc de trobada de la majoria dels valencians que es troben entre Zaplana i Eliseu? No podríem donar-nos per satisfets si, al final, també s’apuntaren a aquest projecte els mateixos Zaplana i Eliseu?

Els beneficis per al conjunt dels valencians serien immensos. Per començar, generaria una sinergia en l’acció política de les institucions valencianes que faria que Madrid i Brusselles no podrien ignorar-nos mai més, més enllà de la broma aquella del «poder valencià». I, per descomptat, seria l’única manera d’assegurar l’existència del poble valencià per moltes generacions.

El País, 10/5/2000

Açò no és Múrcia

Múrcia podria haver sigut terra valenciana, però no ho és. A pesar d’haver estat conquerida per Jaume I, les disputes territorials amb Castella van fer que Jaume II tancara un acord amb aquell regne, el 1305, per mitjà del qual el terme d’Oriola seria el més meridional del Regne de València. A l’«altra banda de la ratlla», els castellans van redoblar els seus esforços demogràfics per fer seues de veritat aquelles terres, de manera que, per exemple, del «més bell catalanesc del món» que, segons les cròniques, es va arribar a parlar allí, no en queda pràcticament res, només uns quants topònims geogràfics, un vocabulari divers —particularment de l’horta— i la petita zona del Carxe, on encara es parla valencià. Castella va jugar fort per fer-se amb un accés al Mediterrani i amb un port natural tan important com el de Cartagena, i ho va aconseguir. A més, va impedir així que la Corona d’Aragó poguera ampliar pel sud el seu territori en perdre la frontera amb terra musulmana. Els robustos edificis de la bella Lorca i de l’imponent Aledo testimonien el caràcter fronterer i castellà d’aquesta part del Llevant peninsular.

Molts segles més tard, en el XVIII, el cardenal Belluga va alterar l’ordre demogràfic i lingüístic a les terres del migjorn valencià en repoblar massivament la comarca d’Oriola amb gent majoritàriament murciana, després de l’expulsió dels moriscos i amb la finalitat d’aterrar moltes zones fangoses. No obstant això, no va alterar el sentiment d’identitat valenciana —d’estar d’«aquesta banda de la ratlla», de ser la capital meridional del Regne de València—, com ho mostren la litúrgia de la baixada de la seua senyera municipal, l’Oriol, els seus jutjats de l’aigua —com el Tribunal de les Aigües de l’Horta de València—, el record inesborrable que l’Església de Sant Jaume va ser —i ha sigut— seu de les Corts valencianes i mil detalls que fan del molló fronterer amb Múrcia alguna cosa més que una relíquia històrica.

Amb tot, al Llevant peninsular s’ha pogut distingir clarament, des del segle XIV, dues zones ben delimitades. La septentrional, la valenciana, que per la seua història política i la seua identitat cultural i lingüística es constitueix com una nacionalitat diferent de la castellana; i la meridional, la murciana, que es constitueix com a regió castellana. Amb molts llaços entre si, però sentint-se respectuosament diferents. Històries paral·leles fins que, a partir dels segles XVIII i XIX, es planteja la creació d’Espanya com a estat nació, en el procés de la qual el nacionalisme dominant comet l’error, que encara paguem, d’identificar excloentment Espanya amb Castella. En terres de Llevant, la piconadora uniformista concreta aquesta identificació forçant la murcianització de la part septentrional. La substitució lingüística del valencià pel castellà tindrà un paper clau. Però no sols és la llengua. El conjunt de valors socials s’impregna de la nova identitat nacional (la castellanoespanyola). L’Església es mostra especialment lliurada a la causa, com ho proven la conducta de la majoria dels seus arquebisbes, des de Mayoral (que en el XVIII va prohibir l’ús del valencià) a l’actual García Gasco (que sembla tret del túnel del temps pel seu conservadorisme i el seu nacionalisme espanyol tan excloent, tan desvalencianitzador). Una conducta que va ser transcendental en èpoques en què l’Església era pràcticament l’única instància de culturització.

El joc de manipulació identitària arriba a l’extrem de convertir la denominació estrictament geogràfica de llevantins en el nou gentilici comú dels homologats valencians i murcians. Amb això, el gentilici de valencians queda només per als veïns d’una ciutat o, com a màxim, per als habitants d’un territori còmplice de l’uniformisme, la província. No és casualitat que una de les primeres reivindicacions del valencianisme polític va ser la de denunciar la denominació de llevantins, atesa la perversió de l’ús que en feia —i en fa— el nacionalisme espanyol. Per cert, sembla que aquests drames valencians importen ben poc als famosos acadèmics de la història capitanejats per Gonzalo Anes.

A les portes del segle XXI, l’Estat ha omplit el protagonisme social que abans tenien altres institucions, com l’Església, gràcies a la consolidació de l’Estat del benestar. En el nostre cas, aquest protagonisme correspon, en gran part, al nostre autogovern, a la Generalitat. Una Generalitat desitjada, entre altres motius, per a acabar amb un estat de coses, amb una inèrcia històrica que resultava letal per a la supervivència dels valencians com a poble. Val la pena recordar que, fa 25 anys, els 10 d’Alaquàs (deu valencians antifranquistes) eren detinguts i processats pel top (el tribunal de repressió política del règim) pel gravíssim delicte de lluitar per un autogovern que aclarira per sempre les boires sobre la identitat valenciana a l’horitzó democràtic que es conjecturava. Tot aquest llarg recordatori històric fa al cas perquè actualment tenim un president de la Generalitat d’origen murcià. I no deixa de ser lamentable que, atès que és un càrrec de caràcter tan emblemàtic (i voluntari), a diferència de molts dels seus paisans que han apostat per identificar-se amb la societat valenciana que els ha acollit, el senyor Zaplana haja sigut capaç d’assumir la seua alta magistratura com si res. Com si haguera accedit a la presidència de la Regió de Múrcia.

La seua obra més personal, Terra Mítica, ho defineix amb nitidesa perquè, lingüísticament parlant, sembla ubicada en terra murciana. És també el cas de la seua infraestructura més vociferada, l’ave, que sembla pensada més en termes de Sureste que de ComunitatValenciana, i per això la seua reticència a acceptar la proposta última de traçat del ministre Álvarez Cascos.

Almenys resulta simptomàtic que els nostres senyals d’identitat, començant per la llengua, els visca com un problema, no com un tresor que cal recuperar. I que una de les seues principals «preocupacions» polítiques siguen els ciutadans i les ciutadanes que lluiten per rescatar la valencianitat de la nostra societat. Els/les satanitza amb una desimboltura només concebible en algú que no s’identifica, ni de bon tros, amb el destí de la nostra terra. Els improperis, en aquest sentit, que han eixit dels seus llavis i dels dels seus epígons fabres, giners, font de mores i la resta la primavera passada van ser antològics. I no cal dir res sobre la seua obstinada negativa a aprendre a parlar en valencià. No és, potser, l’únic cas al món d’un president que no parla la llengua pròpia del país del qual és president? Només faltava l’aquelarre nacionalista espanyol del seu partit a San Millán de la Cogolla per donar-li més ales en aquesta obstinada despreocupació per la salut del valencià.

Sens dubte, Múrcia és una terra càlida pel clima i per la gent. És una terra envejable pel dinamisme de la seua economia, sobretot del sector agroalimentari. És una terra pletòrica de bellesa i de varietat del paisatge, des de la serra d’Espuña fins a la vall morisca de Ricote, sense esmentar tants altres llocs tan atractius de terra endins i també de marina, inclosa la preciosa Cartagena natal del nostre president. Però, caldrà recordar al president Zaplana que, des de principi del segle XIV, açò no és Múrcia?

El País, 5/9/2000

Barcelona-València

La política cultural de pólvora en salves que practica el govern del senyor Zaplana ha somogut els fonaments de la societat barcelonina. L’espantall ha funcionat i sembla que, en l’actualitat, a València es lliguen els gossos amb llonganisses. El victimisme s’ha instal·lat a la vora del Llobregat. Ara resulta —Xavier Bru de Sala i Oriol Bohigas, entre altres, ho han escrit— que els diners de Madrid flueixen a dojo cap a València per menystenir Barcelona i buscar-li contrapesos, perquè ni vota pp ni està tan castellanitzada com la ciutat del Túria.

Aquest suposat premi al comportament políticament correcte —a criteri del pp— dels valencians estaria en la línia del que els progenitors dels actuals dirigents d’aquest partit concediren als anys seixanta a les ciutats que havien estat fidels a l’Alzamiento Nacional. Recordem que la geografia dels famosos polos de desarrollo va anar així. De tota manera, si hom pensa que el pare del senyor Aznar López fou el cap dels serveis informatius de Falange quan les tropes de Franco entraren l’any 39 a València, convindran amb un servidor que és un pas endavant el que estaria fent ara el seu fill. Premiar és un mètode més confortable que el que es gastava aleshores per garantir la unidad de destino en lo universal.

Això dit, es tracta de verificar la presumpció. Almenys, d’avaluar-la en termes pressupostaris. Hi ha una abocada de recursos estatals cap a València? Vegem. El País Valencià té l’índex de despesa pública per habitant més baix, després de Catalunya. El senyor Zaplana ha aconseguit l’índex d’endeutament per habitant més alt entre totes les comunitats autònomes, en bona part per finançar la política de caríssims disbarats culturals —i de tota mena, Terra Mítica inclosa— que practica, al marge de les autèntiques prioritats de la societat i l’economia valencianes.

La seua rival al si del partit, l’alcaldessa Rita Barberà, practica la mateixa mena de política. El resultat és una ciutat de València sense nord, en uns moments tan delicats com els presents, on la sana competència entre ciutats caracteritza l’Europa del segle entrant. Una situació que els seus companys del carrer Génova a Madrid no sembla que intenten pal·liar: les darreres col·laboracions financeres d’entitat que la ciutat ha rebut provenen de l’època socialista: el Palau de la Música i el passeig Marítim.

A València no hi va haver ni Olimpiades ni Expos, durant el govern anterior, però tampoc capitalitat europea de la cultura (que es va demanar amb força i unanimitat) durant el del senyor Aznar López. La majoria dels edificis emblemàtics de la nova València, des de l’ivam a la Ciutat de les Ciències, han eixit de la butxaca dels contribuents valencians, amb algunes ajudes de Brussel·les.

Una aglomeració metropolitana de més de milió i mig de persones té el seu principal eix viari, el de la costa, de peatge. L’aeroport enllaça amb molt poques ciutats europees i amb cap de transatlàntica. L’estació d’autobusos és tercermundista. La peça clau en la nova articulació urbana de la ciutat, el Parc Central, porta ajornada tota la dècada dels noranta. Les ajudes per a la rehabilitació del centre històric (un dels més extensos d’Europa, que encercla les muralles de Pere III) no arriben i encara hi ha molts llocs que semblen més aviat Beirut durant de la guerra. La xarxa de metro i tramvia ha perdut gas expansiu amb l’administració actual. La infraestructura ferroviària continua sent insuficient, tant pel que fa a rodalies com a la connexió principal de llarga distància, amb Barcelona i Europa, on encara hi ha trams de via única. El famós ave de Madrid vindrà desprès del de Valladolid i Màlaga, i ho farà no se sap ben bé quan, perquè primer són les connexions amb Albacete (que no és el traçat directe a València, sinó al Sureste de España).

València té un port molt competitiu gràcies, en part, a importants inversions del Ministeri del ram, això si, però en el de Barcelona s’hi ha invertit més encara. La Fira de Madrid està aconseguint consolidar-se —amb la complicitat de l’administració central— a costa de les fires de València i Barcelona, que tenen molta més tradició. La Borsa de València no ho té millor que la de Barcelona davant els intents unificadors de la Borsa de Madrid. Continuem?

Un altra cosa ben diferent és que Madrid necessite connectar-se a l’Eix Mediterrani per no quedar-se despenjada d’una de les zones més dinàmiques del sud europeu i que ho vulga fer pel camí més curt, que és el de València. Però, això, tot i ser positiu per a València, no coincideix amb interessos prioritaris d’aquesta, que són justament enfortir la seua pertinença a l’Eix del Mediterrani. Potser per això, l’administració central, que confon sovint els interessos generals amb els particulars de la capital de l’Estat, està prioritzant les infraestructures viàries des de Madrid a la costa mediterrània i no les de l’Eix Mediterrani.

Les aparences, doncs, enganyen. Pel que sembla, si aquesta gent del partit del govern (d’Espanya) pot haver pensat alguna cosa d’això —en són capaços, amb la borratxera d’arrogància política i de nacionalisme espanyol que porten a sobre—, la cosa els està resultant ben barata.

Que es recupere la tranquil·litat a la Rambla! No hi ha problema de cèntims, almenys de cèntims que es desvien cap al sud. Les xifres que publicava aquest diari dilluns passat sobre despeses estatals en cultura deixen les coses definitivament clares: el 2001, Madrid rebrà el 50, 5%, Catalunya el 10, 5% i el País Valencià el 2, 1%. A València, la dreta fa debades la feina de desvalencianització i de submissió a Madrid. Ho ha fet tota la vida.

Però de debò que amb aquesta constatació el tema ja està tancat? Quan les queixes vénen de gent tan raonable que temen València; quan el victimisme està tan a flor de pell. . . Quina diferència hi ha amb el dels anticatalanistes blaveros valencians? Hi ha algú que dubte que aquesta mena d’actitud perjudica fins a extrems insospitats les sempre difícils relacions entre aquestes dues grans ciutats de nissaga comuna?

Avui, 24/1/2001

La quarta nacionalitat històrica

Com és ben sabut, en 1936, per culpa de l’aixecament feixista del 18 de juliol, els valencians vam perdre una gran oportunitat per a recuperar l’autogovern. En aquelles circumstàncies, només Catalunya, Euskadi i Galícia aconseguiren l’Estatut d’autonomia.

Ara fa 25 anys, també vam perdre una gran ocasió per a recuperar un autogovern que s’adequara amb la nostra singularitat històrica, amb la nostra condició de nacionalitat, que ja preveia la nova Constitució de 1978. Les inèrcies de moltes forces antifranquistes, que només consideraven nacionalitat històrica les tres comunitats autònomes que havien aconseguit aprovar el seu Estatut durant el període republicà, i l’obtusa oposició de la dreta valenciana, encapçalada per Abril Martorell, ho van fer inviable.

No va servir ni la manifestació de mig milió de persones demanant «Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia» del 9 d’octubre de 1977. No va servir que progressivament les forces democràtiques anaren rectificant sobre les inèrcies i assumiren que el nostre País podia i havia d’obtindre l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució, el pensat per a les nacionalitats històriques. No va servir l’acompliment escrupulós dels requisits constitucionals com, per exemple, que ho demanaren la majoria dels municipis —ací ho va demanar més del noranta per cent—. No va servir res de tot això i moltes més coses. La dreta (ucd i ap), que tenien majoria al Congrés dels Diputats, ho va impedir. La pregunta que queda en l’aire és si l’esquerra podia haver aguantat el repte més i millor, sabent que aquella majoria de dretes al Congrés tenia els dies comptats.

Això dit, comptat i debatut, molts pensem que els valencians ens trobem en un moment històric en el qual se’ns dóna una tercera i decisiva oportunitat històrica per a aprovar l’assignatura pendent d’aconseguir la consideració de nacionalitat històrica, de ser considerats la quarta nacionalitat històrica de l’Estat espanyol.

El canvi de govern recent a l’Estat i l’equilibri de forces al Parlament espanyol crea un escenari impensable no fa ni uns mesos, quan la cara més agra del nacionalisme espanyol —a les acaballes del govern Aznar— impedia el més mínim moviment en una direcció reformista institucional, fóra constitucional o merament estatutària. Un fet especialment destacable és la doctrina governamental de reformes estatutàries a la carta —és a dir, a voluntat dels parlaments autònoms—, amb l’únic sostre d’allò previst en la Constitució, principi més aviat evanescent, sobretot si també s’hi inclou possibles reformes constitucionals.

Un símptoma precís dels nous aires és el debat entorn de la llengua, originat per la proposta que el ministre Moratinos va fer el proppassat més de setembre a Brussel·les per tal d’oficialitzar a la ue les llengües no castellanes de l’Estat, que és, en ella mateixa, un fet històric sense precedents. Perquè, per primera vegada en la història contemporània, un Govern espanyol es fa defensor dels drets de les llengües no castellanes, aplicant —per primera vegada, cal insistir— el precepte constitucional d’entendre que el plurilingüisme de l’Estat és una riquesa i no un problema. Sembla mentida que una cosa tan elemental encara no s’haguera incorporat abans en el disc dur de l’Administració central, després de 25 anys de democràcia. Queda pendent, és clar, l’oficialitat d’aquestes llengües al Senat i al Congrés i, en general, en l’Administració central, és a dir, a l’Estat espanyol. Una oficialitat que superaria emblemàticament segles de discriminació. Per això, és desitjable iniciar el camí —encara que siga donant la volta per Brusselles— i treballar perquè això de l’«Espanya plural» siga quelcom més que una fórmula buida de contingut.

I queda pendent, és clar també, la denominació de la nostra llengua a Europa. Sóc de l’opinió que seria un final feliç si s’imposara la doble denominació català-valencià que permetria compaginar el principi irrenunciable de la unitat de la llengua amb la visibilitat política valenciana i la preservació de la legalitat estatutària.

VALÈNCIA I L’ESPANYA PLURAL

Una oportunitat, doncs, que els valencians hem de saber aprofitar. Ara bé, se’m fa difícil pensar que puguem aconseguir gran cosa si no fem causa comuna amb tots aquells que plantegen una reforma del model d’Estat des d’una lectura avançada i pluralista de la Constitució vigent, una lectura —i una reforma, segurament, de la mateixa Constitució— que concrete efectivament això de l’«Espanya plural».

Pensem que la Constitució de 1978 és la primera que ja planteja com una regla, i no com una excepció, el dret a l’autogovern dels pobles que integren l’Estat. Més encara, fa una clara distinció entre aquests pobles quan hom parla de nacionalitats d’una banda i de regions de l’altra. És a dir, planteja una visió de l’Estat sobre la lògica de la diversitat i no de la uniformitat. Per tant, qualsevol reforma constitucional ha de seguir aquesta senda marcada ja per la Constitució i desplegar-la sense pors artificials i drames imaginaris. Remarquem-ho: no pot ser una reforma cap a l’uniformisme, sinó cap al respecte a la diversitat, a la diversitat de situacions i d’identitats.

Sóc dels que pensen que l’única eixida lògica cap avant en l’Estat de les autonomies és aprofundir en un sistema federal. Per això, pense també que, en coherència amb això que s’ha assenyalat fins ara, caldrà que la reforma constitucional camine, en suma, cap a un federalisme que reculla la realitat no uniforme de l’Estat, un federalisme asimètric, en el sentit descriptiu d’aquest adjectiu. Un adjectiu, per cert, perfectament aplicable ja a la Constitució vigent quan diferencia entre nacionalitats i regions .

Un adjectiu, un terme, que utilitzem i som perfectament conscients de la manipulació malèvola que ha patit des del nacionalisme espanyol. Un terme al qual s’ha arribat a acusar, per exemple, de contindre voluntat de privilegis i d’anar contra la igualtat, quan és ben bé el contrari. Perquè és justament l’altre federalisme, el federalisme simètric, és a dir, l’uniforme i uniformista, el que seria una font de privilegis i de desigualtats.

M’explicaré. La raó és ben senzilla: quan hi ha una uniformització, s’ha de fer respecte a un patró, i eixe patró, en el cas que ens ocupa, ha estat, és i seria, sense cap mena de dubte, el de la identitat castellana. En conseqüència, una persona de Toledo, de Mérida, de Valladolid o de Madrid té —i tindria— una situació de privilegi, mentre que una persona de Gernika, Santiago, Manresa, Manacor o Alcoi patiria un tracte desigual, un tracte discriminatori, perquè la uniformització el forçaria a canviar, a perdre la seua identitat i a ser com els de Toledo, Mérida, Valladolid o Madrid. És a dir, qualsevol uniformisme privilegia les comunitats autònomes de llengua i arrels culturals castellanes.

Per tant, per evitar aquest tracte antidemocràtic i pervers, cal plantejar-se l’alternativa del federalisme asimètric i, per a arribar-hi, cal confeccionar, prèviament, una geografia de la diversitat al si de l’Estat. Una geografia que descobresca la realitat, que explicite tant les realitats nacionals diferenciades al si de l’Estat espanyol com les realitats regionals al si de l’espai nacional estrictament castellà.

Una geografia que no és difícil de confeccionar amb l’ajuda de la història, és clar. Una història d’Espanya, però, ben distinta a la que ens van ensenyar a l’escola. Una història que ens permeta conéixer i reconéixer l’evidència de diverses nacionalitats prèvies a la constitució de l’Estat espanyol contemporani.

MÉS NACIONALITATS QUE LA CASTELLANA

Una història, en definitiva, que ens permeta entendre l’existència d’altres nacionalitats diferents de la castellana. I una geografia de la diversitat que ha de començar per reconéixer, òbviament, l’existència d’una nacionalitat castellana, la nacionalitat, insistim, que ha identificat Espanya en exclusiva durant els darrers segles, fins al punt que allò castellà i allò espanyol, començant per la llengua, han estat i són sovint termes intercanviables.

Una nacionalitat que, al nostre parer, està formada històricament per la major part dels territoris de l’antiga Corona de Castella, a desgrat de la important diversitat regional que hi ha a l’interior, com exemplifica el cas andalús.

Però encara dins d’aquest espai històric de l’antiga Corona de Castella, trobem unes altres nacionalitats ben diferenciades de l’anterior. És el cas de Galícia (arrancada del tronc galaicoportuguès ben aviat i extirpades les seues classes dirigents per Isabel de Castella a les darreries del segle xv), d’Euskadi —i Navarra— (vinculada per un pacte amb la Corona de caràcter foral i de respecte mutu) i, potser, de Canàries (per altres raons, principalment geogràfiques).

També han de ser considerats territoris amb identitat nacional diferent a la castellana la pràctica totalitat de l’antiga Corona d’Aragó (sotmesa per la força de les armes a la uniformació de què parlàvem, ja al segle XVIII), amb Catalunya, València i les Illes Balears, que ho són clarament, i Aragó, que té lògics dubtes identitaris per la intensa castellanització que ha patit històricament i que només els aragonesos estan legitimats per a resoldre.

Aquesta geografia és la que quedà pendent de precisar quan es va redactar la Constitució de 1978 i la que seria convenient explicitar en la reforma constitucional propera. No és un tema menor, perquè apuntaria al fet constituent d’una Espanya plural, d’una Espanya constituïda per aquestes nacionalitats i per les regions que, al si de la nacionalitat històricament prevalent —la castellana—, es volgueren distingir (que podrien ser les actuals comunitats autònomes: Astúries, Cantàbria, Rioja, Castella-Lleó, Madrid, Castella-La Manxa, Extremadura, Andalusia i Múrcia).

En una Europa unida i en un moment històric en què el concepte «sobirania nacional» s’ha relativitzat, seria bo que les diferents nacionalitats pogueren ser visibles políticament, lingüísticament i culturalment al món i, particularment, a la Unió Europea. Amb el benentés que cap nivell de visibilitat política adquirit per qualsevol nacionalitat és excloent dels drets de les regions a assolir-lo, si ho desitgen.

UNA DIVERSITAT COMPATIBLE AMB DRETS MÍNIMS PER A TOTS I LA SOLIDARITAT ENTRE TOTS

La consecució d’aquesta Espanya plural seria com acatar, en un primer nivell, el principi de la Unió Europea de constituir la unitat en la diversitat. Un principi perfectament compatible amb dos més que també formen part del model europeu de convivència: el de la defensa de drets mínims (socials, polítics i econòmics) per a tots i el de solidaritat entre tots.

Pel que fa al primer d’aquests principis, cal dir que les lleis espanyoles haurien d’assegurar, doncs, les conquestes socials que hem fet entre tots els espanyols. El dret a l’educació, a la salut, ala seguretatsocial, com tantsaltres, ques’han configurat de manera particular ací per raons històriques, principalment per haver patit tots plegats una dictadura i haver transitat, també tots plegats, cap a la democràcia i la consecució d’aquestes conquestes. De tota manera, molt m’agradaria que aquest paper de l’Estat espanyol fóra ben aviat superat per lleis de caràcter europeu que humanitzaren i que donaren caliu social a la unitat econòmica i monetària que estem construint.

I pel que fa al principi de solidaritat, reconeguem que si l’Alemanya federal —per posar un exemple— ha estat extremadament generosa amb els estats del sud d’Europa, inclòs l’espanyol, amb els fons estructurals i de cohesió europeus, per què no ho han de ser les nacionalitats i regions espanyoles més avançades respecte a les més endarrerides econòmicament i socialment?

En altres paraules i en afirmatiu: les comunitats autònomes riques, com la regió madrilenya, igual com les nacionalitats basca, catalana, valenciana o balear, haurien de ser generoses amb les comunitats autònomes endarrerides, siguen regions com Extremadura o Andalusia, o nacionalitats com Galícia. Solidàries en el marc espanyol i en el marc europeu. Vist des d’ací, hem de convindre que nosaltres els valencians hauríem de saber distingir, i alhora sumar, doncs, el dret a la diferència i els deures de preservació de drets i de solidaritat.

LES URNES DICTEN EL FUTUR

Tot plegat, cal ser conscients que els valencians que pensem així no som, a hores d’ara, majoritaris en el nostre propi entorn social. En conseqüència, hauríem d’extremar les nos-tres habilitats de seducció política per tal de sumar efectius humans a la causa. Aquesta és una societat democràtica i només les urnes són les que poden dictar el futur.

Un futur que cal veure amb esperança si aconseguim fer entendre als nostres conciutadans que una València i una Espanya com les ací ressenyades no van contra ningú, sinó que són una expressió més profunda de la convivència democràtica, perquè els drets individuals i els col·lectius són igualment respectats. I també on la comoditat convivencial entre persones i pobles diferents és la regla d’or per a dissenyar el futur institucional del nostre entorn.

Aspirar, doncs, a ser considerats la quarta nacionalitat històrica de l’Estat espanyol és una cosa que els valencians ens devem a nosaltres mateixos i que la resta de pobles de l’Estat espanyol hauria d’entendre. Perquè, entre altres moltes raons, així les institucions plasmarien més adequadament la realitat històrica, lingüística, cultural, econòmica i social —en breu, nacional— que som.

Saó 288, octubre 2004

Ampliem el consens ciutadà sobre els símbols

A força de ser sincers, hem de reconèixer que la qüestió dels símbols no va ser ben tancada quan recuperàrem la Generalitat ara fa poc més de vint anys. Potser, no podia tancar-se d’una altra manera perquè les circumstàncies històriques no ho permetien. Els grups més reticents a una autonomia plena estaven utilitzant una violència física al carrer —la kale barraca— i una violència verbal als mitjans de comunicació de tal calibre que una bona dosi de prudència —alguns la cregueren excessiva— aconsellava tancar les negociacions sobre senyes d’identitat el més aviat possible. Com sempre passa, varen cedir més els qui més ambicionaven un futur diferent. En aquest cas, els qui més havien lluitat perquè els valencians accedírem al màxim sostre d’autogovern mitjançant l’article 151 de la Constitució (com Catalunya, Euskadi i Galícia). És a dir, els qui més havien lluitat «per la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia».

Encara que no ho semble, aquesta gent —ni molts ni pocs, però sí la majoria de les minories mobilitzades contra la dictadura franquista— tenia sentiments. I unes ganes immenses de visualitzar la identitat valenciana amb els símbols amb els quals havia lluitat: el topònim de País Valencià, la senyera comuna dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó (les quatre barres), la identitat lingüística entre valencià i català i un himne incontaminat durant la dictadura: la música tradicional valenciana de la Moixeranga. Res de tot allò es va aconseguir.

Per tant, no és veritat que els símbols actuals responguen a un consens ciutadà. Responen a un consens polític en unes circumstàncies històriques molt concretes. I no representen els valencians, a no ser que el president Camps —o qui raone en aquests termes— es comporte com el lendakari Ibarretxe quan confon els bascos amb la part dels bascos que pensen com ell.

Hora és de pensar també en aquella gent i en tota la resta que, una generació més tard, s’identifica amb els seus sentiments. Hora és de pensar en els sentiments de tots els valencians i no només en els d’una part. Hora és de pensar en ampliar el consens ciutadà pel que fa als símbols. Hora és de pensar en solucions imaginatives que incorporen les sensibilitats de la major part possible de valencians i valencianes.

Si en el tema de la llengua, per exemple, la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua indicà el camí —ple d’obstacles, això sí, com s’ha vist— per poder ampliar el consens ciutadà, per què no operar de la mateixa manera en els altres tres temes com el nom, la senyera i l’himne del poble valencià?

Per exemple, canviant el nom insuls i d’aires burocràtics de Comunitat Valenciana per l’històric de València. Aquest nom té, però, un problema d’homonímia amb la província de València. Un problema que té una solució ben senzilla: canviar el nom de la província (així aconseguiríem, a més, refermar el sentiment comú valencià —sense interferències provincials—, des de Vinaròs al Pilar de la Horadada). Per suposat, Regne de València i País Valencià (denominacions històriques) haurien de ser denominacions respectables i respectades.

Per la seua part, la senyera hauria de diferenciar-se de la municipal de València (sense anar més lluny, la municipal d’Oriola —l’Oriol— té el mateix tracte protocolari que la de la capital) i de la comuna als altres territoris de la Corona d’Aragó. Per exemple, podria ser quatre barres sobre fons groc amb franja blava vora el pal i l’escut de la Generalitat (en lloc de la corona reial) damunt aquesta franja. Per suposat, les senyeres històriques (inclòs el Penó de la Conquesta) haurien de ser senyeres respectables i respectades.

Finalment, l’Himne s’hauria d’acurtar i, alhora, incloure alguns acords de la Muixeranga i uns xicotets retocs en la lletra. Per exemple, canviant el Per a ofrenar noves glòries a Espanya per Sota els plecs de la Senyera o el pas a la regió que avança en marxa triomfal per pas a un poble que avança en marxa constant, etc. , i, també, refrenant els excessos agraristes i de postal, que només representen algunes parts del país. Aquests retocs, per cert, es podrien encomanar a un poeta i a un músic de reconegut prestigi o fer-ne un concurs d’idees.

Levante-EMV, 21/1/2005

La dreta que patim

És una excepció la dreta valenciana?

L’obra de Joan Fuster va posar definitivament la reflexió sobre els nostres senyals d’identitat en les coordenades de la modernitat intel·lectual. Sense necessitat d’estar d’acord amb el que va escriure, ningú pot dubtar del gran revulsiu que va suposar per al pensament social i històric del nostre poble. Aquesta novetat va originar una reacció més aviat diversa. Així, davant l’obra fusteriana van prendre posicions els seus mateixos seguidors, en una gradació diferent segons s’afanyaven a confondre o no Nosaltres els valencians amb un catecisme, i els d’enfront en dos grans grups: un, encapçalat per Xavier Casp, que no discrepava pel que fa a la llengua i la cultura, però sí quant a les consideracions polítiques; i l’altre, per Diego Sevilla Andrés i els intel·lectuals orgànics del franquisme, que es van limitar a satanitzar el de Sueca i la seua obra. Lluny quedava —encara que no en el temps— la presentació solemne, a l’Ajuntament de València, del Diccionari català-valencià-balear de mossèn Alcover enmig d’elogis unànimes.

En tot cas, la reacció de la gent del règim no ens ha d’estranyar, perquè la veritat és que a la dreta sempre li havien incomodat les vel·leïtats valencianistes de la nostra gent, molt més quan creia tenir en fase terminal l’ús del valencià. Durant els anys seixanta, tot semblava apuntar que el procés de castellanització del nostre poble era irreversible. Per això, quan es va constatar l’existència de minories que es rebel·laven contra aquest procés, el poder establit va reaccionar tan malament.

En el tardofranquisme, el front satanitzador difícilment s’ampliava més enllà de les entranyes del règim. L’alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo; el president de la Diputació de València, Ignacio Carrau, i algun membre del Consejo Nacional del Movimiento (el partit únic), com ara José M. Adán, eren els exponents més representatius d’aquest corrent de pensament, per anomenar-lo d’alguna manera. Fora del règim, entre els qui reclamaven el final d’aquest període oprobiós de la nostra història, entre els qui cridaven als carrers «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia», es va catalitzar una mescla de la pluralitat fusteriana i les tesis originals de Xavier Casp. El centredreta de la democràcia cristiana (udpv) i, fins i tot, la dreta que aspirava a renovar-se i a ser postfranquista (ucd) van arribar a juny de 1977 (les primeres eleccions democràtiques) compartint aquesta mateixa àmplia panòplia de sensibilitats. Només ap, amb Vicente Giner Boira i la seua «Espanya és l’única cosa important», es va ubicar en les tesis del règim anterior.

Cap al final de 1977 i durant tot el 1978, potser com a reacció davant els resultats de les primeres eleccions i de la impressionant manifestació del 9 d’octubre, on es va palpar que la iniciativa política estava a les mans de l’esquerra, la ucd, el gran partit de la dreta, va decidir fer pròpies les tesis nostàlgiques i abandonar l’ímpetu renovador que davant de la qüestió nacional havien animat alguns dels seus membres més destacats, com ara Joaquín Muñoz Peirats, José Antonio Noguera, Francesc de Paula Burguera o Josep L. Barceló.

Així, s’inicia un llarg camí, un camí caspós, com en dirien alguns, en què dirigents com Fernando Abril Martorell, Emilio Attard o Manuel Broseta creuen poder recuperar per a la dreta un espai populista que les seues pobres credencials democràtiques —la dreta valenciana havia exercit aclaparadorament de franquista— no asseguraven. És la batalla de València. Es finança, s’alimenta, s’encoratja, s’organitza (fins i tot s’inventa un nou partit: Unió Valenciana) tot allò que, amb l’excusa de la defensa de València davant de l’enemic exterior (Catalunya), puga erosionar l’esquerra, que emergeix com a força majoritària. Amb el diari Las Provincias com a ariet, personatges que fins al moment havien tingut posicions diferents, com Xavier Casp, s’incorporen a aquesta campanya esterilitzadora. A diferència de les Balears, on el seu particular blaverisme, el gonellisme, no és secundat per ucd i, consegüentment, es queda en un moviment patètic i marginal.

Per a sorpresa de tothom, el fracàs d’aquesta operació és total, ja que el moment en què es posa més carn a la graella coincideix amb les majories més altes de l’esquerra: els anys 1982 i 1983. Amb el temps, es demostra que el desgast de l’esquerra en el govern vindrà per altres motius. En el moment present, el desengany arriba a límits insospitats: les eleccions han posat la nostra dreta en un compromís. La seua actitud en el tema que ens ocupa només li ha servit per a perdre credibilitat centrista i, a més, ara ha de pactar amb un partit i un personatge (Pujol) que era la síntesi de tots els dimonis familiars creats per ells mateixos.

Alguns líders, més espavilats, van distanciant-se de l’embrutidor anticatalanisme a marxes forçades. Hi ha un nou discurs en la nostra dreta; l’enemic exterior ha deixat de ser-ho i els vells interessos comuns es descobreixen com per encanteri: l’eix del Mediterrani, l’economia productiva, la política fiscal, la política de la PIME, la vocació europea, etc. Fins i tot l’exemplaritat en la defensa de la identitat pròpia es veu en clau positiva i va diluint-se l’absurda actitud renuent a acceptar allò que en tota societat civilitzada s’admet sense més ni més: que la universitat és l’autoritat científica en qualsevol àrea del saber i, per tant, també en la lingüística. Sens dubte, aquest nou discurs és objectivament positiu per al conjunt de la ciutadania, perquè tots sabem que la batalla de València només la poden tancar els qui la van obrir, és a dir, la dreta.

No obstant això, com si fóra un boxejador sonat, el gros de les files del pp continua sense reaccionar. A pesar que una tasca que la ciutadania els ha encomanat als qui van guanyar les eleccions el passat 3 de març és desfer el camí recorregut des dels inicis de la transició. Desfer el camí, entre altres coses, per a acompanyar l’esquerra en la construcció del país. Construir el país en positiu, contra ningú, i encara menys contra els qui comparteixen amb nosaltres moltes coses i molta història, és a dir, els catalans. Perquè, entre altres coses, comparteixen amb nosaltres la llengua. La comparteixen i n’exemplifiquen l’ús. Una cosa tan senzilla com això permet que se’ls respecte com a poble, perquè comencen per respectar-se ells mateixos cuidant que aquest senyal d’identitat tan decisiu recupere protagonisme i ús social.

Des de l’esquerra, hi ha molts que desitgem que la nostra dreta aprofite l’ocasió i contribuesca a la normalització política i social del nostre poble i al seu prestigi creixent a Espanya i a Europa. Per a això, el president de la Generalitat, l’alcaldessa de la capital i molts alts càrrecs de cap a cap de la Comunitat hauran de canviar d’actitud en molts aspectes i abandonar, per exemple, el seu castellanisme recalcitrant. Tenen l’obligació moral de passar aquesta llarga pàgina de la nostra història. Una pàgina tenyida d’una exasperant insensibilitat valenciana per part dels grups poderosos econòmicament i socialment i dels seus representants polítics.

Si el pp a nivell espanyol ha sigut capaç de desfer-se de la seua vella tirada joseantoniana de la unidad de destino en lo universal, és a dir, del nacionalisme espanyol més ranci, si ho ha fet —amb convicció o sense, això no toca valorar-ho ara—, per què els seus representants valencians no se n’adonen i fan una lectura valenciana de la nova situació? En seran una excepció?

Levante-EMV, 7/5/1996

El centre liberal valencià

El partit que ens governa està esforçant-se per presentar nova cara davant la ciutadania. A la Moncloa, el canvi de Miguel Ángel Rodríguez per Piqué és paradigmàtic. Sembla que la caiguda del dòberman Cascos apuntala l’operació. Aznar, des de les Platgetes, sembla decidit a desprendre’s de l’estil i les formes de dreta dura que han caracteritzat el seu govern des del principi. Que l’operació els isca bé i que la ciutadania els compre el nou producte, això caldrà veure-ho. Les enquestes per ara són d’una crueltat esbalaïdora: mai un govern amb l’economia tan de cara havia tingut tants problemes per a alçar el vol de la credibilitat. En terres valencianes, l’operació sembla més difícil. Tan sols el pacte lingüístic s’emmarca en una estratègia coincident amb la de la Moncloa. Però, fins i tot en aquest assumpte, la falta de convenciment i de ganes d’acabar la baralla per part de la premsa afí a la Presidència de la Generalitat hauria d’inquietar els qui desitgen el canvi d’imatge. En els altres assumptes, en el fons i la forma, el «centre liberal» no es veu enlloc. El sectarisme i la mala educació suren d’ací i d’allà. Els seus portaveus són incapaços de resistir-se a l’insult quan algú discrepa. Els grups d’interessos s’han apoderat de la situació. Els enfrontaments comencen a fer forat a les entranyes del partit. Com a exemples pròxims, hi ha les discussions urbanístiques entre ajuntament i Generalitat a la ciutat d’Alacant o l’esborronadora lluita —també entre ajuntament i Generalitat— en el procés de nova concessió de les aigües potables a València, per no parlar de temes patètics com el de l’aeroport de Castelló. El vell clixé d’una dreta que viu per al negoci no sols no s’ha desterrat al nostre país, sinó que els valencians assistim sorpresos al seu cultiu sistemàtic fins i tot en els projectes que podrien ser bandera unitària, com el de Terra Mítica. Són comportaments de dreta antiga. Aquella que usa i abusa del pressupost i del patrimoni públic. Es troben lluny els eslògans liberals de reduir la grandària i la intervenció de l’Estat que es plantejava quan s’estava a l’oposició. Ara, l’Estat és omnipresent: en les subvencions, en les ajudes, en les privatitzacions, en les entitats financeres. Els responsables de la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments, des d’una discrecionalitat fora de seny, premien els bons i castiguen els roïns. Com feien els seus pares en el règim anterior. Però la petita gran diferència és que ara funcionen les urnes cada quatre anys. Hi ha pressa. Tanta, que es perd ben sovint la discreció. Massa evidències per a contrarestar-les només amb campanyes d’imatge o amb simples rentades de cara. El problema té un impacte profund. Parlem de l’opacitat en l’ús de més d’un bilió de pessetes que es manegen a les administracions valencianes, parlem de tolerància, parlem de pluralitat a la ràdio i la televisió valencianes, parlem de mil promeses incomplides. Costa pensar que amb acabar la N-III per Contreras n’hi ha prou. Sincerament, creiem que el president Zaplana fins i tot ho té més difícil que el president Aznar per convèncer la gent que representa el centre liberal.

El País, 13/8/1998

Opacitat

No és gens estrany que al president Zaplana se li amuntegue la faena. No tant la de governar —el desert d’idees en aquest camp és clamorós— com la de posar ordre entre els seus col·laboradors i companys de partit que van camí dels tribunals de justícia. En aquest altre camp, les comparacions amb el govern anterior resulten, cada dia que passa, més odioses. En tretze anys de govern Lerma, només hi hagué un cas de presumpta corrupció que va arribar als tribunals, i l’implicat és avui membre del govern Zaplana. En poc més de quatre anys d’etapa conservadora, els escàndols s’han fet rutina i els tribunals comencen a treballar amb cura. Quan no dimiteix un conseller pel tema de les primes úniques són les privatitzacions de les itv, o les empreses vinculades a un diputat que contracta amb l’administració sanitària, o les vergonyes dels contractes de tvv, o els avals de qui va ser director de l’ivex. Rita Barberà ha vist dimitir quatre dels seus regidors per la seua participació en assumptes poc transparents, al predi de Carlos Fabra es projecten —per exemple— aeroports en terrenys d’amics i coneguts i el mateix alcalde d’Alacant, Díaz Alperi, ha hagut de personar-se davant del magistrat per assumptes que no li aporten una imatge millor. Un valencià del govern Aznar acaba de dimitir perquè ha estat processat. A Eduardo Zaplana se li amuntega la faena, però no canvia la raó de fons de tot aquest embolic: la profunda opacitat amb què ha envoltat la seua labor de govern i, en general, la seua conducta pública. Va ser simptomàtic que una de les seues primeres decisions fóra fer del palau de la Generalitat un lloc inexpugnable per als mitjans d’informació, però més simptomàtic encara és que, davant de les preguntes més elementals sobre temes candents de govern, use amb massa freqüència la mateixa falca, que «l’avorreixen». Tot l’avorreix o són foteses

o són ganes d’armar gresca per part de l’oposició. Com a mostres, el polèmic contracte amb Julio Iglesias, els sobrecostos de la Ciutat de les Arts i les Ciències, les plusvàlues dels terrenys limítrofs amb Terra Mítica, les residències de la tercera edat que van a la seua, els col·legis concertats per a rics que no paguen la Seguretat Social, la degradació galopant de l’hospital d’Alzira, la incògnita del traçat de l’ave Madrid-València o les raons de la dissolució del Consell Metropolità de l’Horta. Però n’hi ha molt més, com se sap o se sabrà. I no parlem ja del nivell esgarrifós d’endeutament a què ha arribat la Generalitat amb el seu mandat. Els diputats de l’oposició ho tenen magre per a aconseguir qualsevol document comprometedor, de manera que es dificulta, així, la seua tasca legítima de control al govern.

El nostre president suposa que, utilitzant a palades els diners públics en subvencions i contractacions discrecionals ben mesurades o lligant els mitjans de comunicació (amb això dels informatius de rtvv n’hi ha per a tirar el barret al foc, però no sols és rtvv), la seua conducta quedarà a recer de costos polítics més grans. Que la ignorància cultivada dels ciutadans el protegirà de possibles càstigs electorals. Potser té raó, però ningú que valore mitjanament la funció d’un polític en democràcia podrà acceptar tan tremenda perversió de les regles de joc. L’opacitat és el principal lenitiu de la vida democràtica, sobretot l’opacitat practicada sistemàticament i conscientment des del poder.

El futur encara pot ser més fosc. L’externalització cap al sector privat de moltes tasques públiques (algunes de les quals podrien tenir sentit) és un caldo de cultiu idoni per a precipitar-se a l’abisme de la corruptela, si continua realitzant-se en aquest inquietant marc d’opacitat. El bilió de pessetes que maneja el Consell de la Generalitat és una quantitat respectable que mereix tota la transparència de gestió de què els nos-tres governants siguen capaços. Però temem el pitjor, fixats els precedents de què es disposa. Per a acabar-ho d’adobar, haurem de passar per la vergonya de veure que els valencians només eixim en els noticiaris del món mundial en les seccions de successos i de tribunals.

El País, 24/11/1999

Absències de Zaplana

Un president tan omnipresent, que el mateix està a la llotja presidencial en el partit Espanya-Iugoslàvia com participant en qualsevol acte de medio pelo en Madrid, va fer sentir la seua absència (i la de tota la seua gent) al paranimf de la Universitat de Valencia quan la commemoració dels vint-i-cinc anys de la detenció dels deu d’Alaquàs.

Aquesta absència expressa amb nitidesa que l’abisme que va obrir el polític segovià Abril Martorell al bell mig de la societat valenciana, a finals dels setantes, encara no ha desaparegut. Que la nostra dreta no és partidària dels grisos, sinó dels blancs i negres, dels vencedors i dels vençuts.

Que el seu sectarisme, gens centrista, els impedeix valorar que la institució que usufructuen, la Generalitat, fou el motiu pel qual foren empresonats i processats davant el top (el tribunal de repressió política del franquisme) els deu antifranquistes que, com a referents d’una època i d’unes actituds, eren homenatjats al paranimf.

Però, és clar, al senyor Zaplana li pot interessar creure —i fer creure— que això de la democràcia i de l’autogovern fou una fruita cultivada amorosament per demòcrates i autonomistes de tota la vida, com els torcuatos fernández mirandas o els martins villas, dels quals ell se’n sent hereu. És a dir, que els que reprimien i tancaven en la presó a la gent com els deu d’Alaquàs són els pares del present. Per això, segurament, ignora els qui poden ser testimoni del contrari, per això no va anar al paranimf.

Mal assumpte aquest de re-escriure la història. Perquè sí que va haver-hi una dreta democràtica i valencianista i aquesta dreta va estar al paranimf sense cap complex. La dreta de Vicent Ruiz Monrabal, de Joaquim Maldonado, de Josep Maria del Rivero, de Vicent Diego, la dreta de la Unió Democràtica del País Valencia (udpv), el partit demòcratacristià que convergia amb els deu d’Alaquàs. O la de Joaquín Muñoz Peirats, Josep Lluís Barceló o Paco Burguera, que foren devorats, dins de la ucd, pel monstre d’intolerància que va crear el polític segovià adés esmentat.

Però sembla que el nostre president de la Generalitat, malgrat tots els esforços mediàtics per negar-ho, s’inscriu, efectivament, en la línia més poc evolucionada del reformisme franquista, a pesar de la pinta que fa d’inofensiu dependent de la quarta planta d’El Corte Inglés (i que ens dispensen aquests magnífics professionals del comerç). Estem convençuts que Ruiz Gallardón —per posar un exemple que sabem que el molestarà— sí que hauria estat al paranimf.

I no creiem que aquesta adscripció política li vinga per profundes conviccions ideològiques. Més aviat es tracta del contrari. Ell lidera un món, el de la dreta local, sense tradició antifranquista (a diferencia d’una bona part de la basca

o de la catalana o de la pròpia udpv) i senzillament fa seus els valors d’intolerància i exclusió que caracteritzen aquest tipus de dreta i que Abril Martorell va saber instrumentar de manera hàbil.

Simptomàticament, el règim de terror i de llistes negres que té establert entre les gents que es relacionen amb la Generalitat —confederacions empresarials incloses— va concretar-se en altres moltes absències al paranimf, fins i tot d’alguns que els hi hauria agradat acompanyar els deu d’Alaquàs i el públic que omplia, de gom a gom, el paranimf i que, com molt bé va dir l’Ernest Lluch, eren perfectament intercanviables amb els homenatjats.

Levante-EMV, 29/6/2000

Majories absolutes aclaridores

Ha sigut una benedicció del cel que la dreta valenciana governara amb majoria absoluta. No us ho prengueu malament, però en aquestes circumstàncies és quan es coneix la gent de veritat. I la nostra dreta està mostrant així el seu rostre autèntic, per més que ens pese als qui la voldríem d’una altra manera. Ja us podeu riure dels jocs de distracció centrista de la llei de parelles de fet. Ací el que funciona és la compra o l’amenaça i la intolerància. Anem als fets.

Parleu, per exemple, amb empresaris que estan fins al capdamunt de les arbitrarietats cartageneres i veureu com de-manen, després de confessar el seu estat d’ànim i per damunt de tot, anonimat per a no ser presa del llarg braç executor de qui disposa del diari oficial i dels diners dels contribuents. La discriminació a determinats periòdics és només la punta de l’iceberg de les maneres despòtiques (no il·lustrades) i maleducades (això del Síndic de Greuges és per a donar menjar a banda) del governant de casa.

Escolteu els seus portaveus i observareu que sona familiar. Frases i tons d’altres temps, els de la dictadura, perquè ací, per poc que discrepes, se t’obri un dossier i se’t penja de traïdor a València i a Espanya i s’ha acabat. Així mateix, s’ha perdut la vergonya per a reviscolar les antigues adhesions indestructibles al règim, com les que s’exigeixen en els actes públics sobre el pla hidrològic. Pobre de qui que no hi vaja o no es disculpe: la llista negra sempre està oberta.

Gasten els diners de tots a mans plenes i no es veu enlloc. Els serveis públics es degraden i tot fa pensar que han emprès la construcció d’un nou model econòmic, el de l’economia familiar (tot per a la família de qui mana i dels qui l’envolten). S’endeuten fins al cap i qui vinga darrere ja s’ho farà.

Viuen del cicle econòmic, de les coses que van bé a Europa. Però el mèrit que s’autoadjudiquen és patètic: l’economia va bé (per ara) a pesar d’ells, a pesar de totes les barbaritats que cometen cada dia.

Tenen curtcircuitada la informació al ciutadà: manipula-ció dels mitjans públics i compra dels privats, excepte honroses excepcions. Mentre el cicle econòmic aguante, entenen que la gent no demanarà més. Però hi ha alguna cosa que comença a preocupar-los.

No sabem si és que noten que l’oposició va eixint de la seua increïble autodestrucció i comença a fer efecte la seua labor legítima de crítica. No sabem si tracten d’amagar les males olors que fan algunes de les iniciatives governamentals. No sabem encara per què, però la Brunete mediàtica, a la valenciana, està més activa que mai. Fins i tot han tret del bagul dels records l’anticatalanisme, com en els millors temps del cuplet. Temem que alguna cosa fa olor de podrit quan tiren mà de tant de foc d’artifici.

Tot en un escenari més confús que en els temps de Franco. Llavors sabíem a què atenir-nos. Ara, un falangista vergonyant fa classes de democràcia i de valencianisme. Un convers, provinent de l’extrema esquerra, dóna la mà al falangista anterior per a alimentar la croada de la confusió. Sense reparar, per descomptat, en la doble moral: de dia amb el papa i els cardenals, i de nit amb vés a saber qui.

No ens mereixem aquesta dreta. No hem comès tants pecats. Paguem els nostres impostos i habitualment respectem el veí, encara que tenim discrepàncies a les reunions de l’escala. Què més podem fer perquè desaparega aquest lamentable ritornello del passat?

Levante-EMV, 17/5/2001