Читать книгу: «Autarquia i estraperlo»

AUTARQUIA I ESTRAPERLO

L’ECONOMIA EN UN ESPAI RURAL

DEL PAÍS VALENCIÀ

DURANT EL FRANQUISME

Ricard Camil Torres Fabra

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2005

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Ricard Camil Torres Fabra, 2005

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2005

Producció editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Textual IM

Correcció: Pau Viciano

Coberta:

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Imatges: Arxiu particular d’Aníbal Pascual Ramos

ISBN: 84-370-6299-3

Realització d’ePub: produccioneditorial.com

PRÒLEG

Els traços de més relleu del franquisme són relativament coneguts entre nos­altres gràcies a una plèiade d’historiadors, memorialistes, periodistes i sociòlegs que se n’han ocupat i han publicat en la darrera dècada nombrosos treballs. Els orígens de les seues recerques s’emmarquen dins d’una revisió crítica d’aquella història fabricada a major glòria del règim. Són una resposta tant als treballs escrits pels historiadors partidaris de Franco durant els anys del franquisme, que volien afavorir el seu manteniment, com una resposta a les històries més recents, escrites pels qui encara volen reivindicar les glòries perdudes del règim com a resposta a les revisions crítiques. Però el maniqueisme de la història provoca, proporciona i mostra la importància de l’operació inversa.

L’aportació dels treballs de Ricard Camil Torres, i concretament el llibre que ara es publica, s’inscriu en aquest context i forma part del corrent de revisió crítica del franquisme amb una línia de renovació interpretativa molt fructífera, que expressa el punt de vista dels lluitadors antifranquistes, dels defensors de la democràcia, dels que van patir els efectes negatius i repressius del règim. L’autor fa la seua història, concretament la referida a les principals repercussions socials i econòmiques que es van donar en l’àmbit de la Ribera Baixa.

Ricard Camil Torres coneix molt bé la zona. L’ha estudiada amb obres destacades com Cullera en guerra. Un poble valencià a la reraguarda, investigació premiada i publicada per l’Ajuntament de Cullera el 1991, i com els llibres Entorn a la trajectòria de la dreta valenciana. El cas de la Ribera Baixa al segle XX (publicat el 1999) i Anarquisme i revolució, Cullera 1911 (publicat per la jove i ja prestigiosa editorial valenciana La Xara edicions el 2002). També l’ha estudiada amb nombrosos articles publicats en revistes com Afers, Algezira, Sociología del Trabajo o Quaderns de Sueca, bé individualment o en col·laboració amb Antonio Calzado Aldaria, amb qui és coautor dels llibres Un silenci extens. El franquisme a la Ribera Baixa (1939-1962) (publicat el 1995), Características y desarrollo de la violencia política en la Ribera Baixa (1936-1945) (publicat el 1996) i Valencians sota el franquisme (publicat per la ja esmentada editorial La Xara el 2002). Però, indubtablement, el treball que li ha permès un coneixement més rigorós, profund i netament acadèmic ha estat la tesi doctoral de l’autor dirigida pel professor de la Universitat de València Albert Girona Albuixech, un dels historiadors valencians més compromesos amb el País durant els darrers vint anys, que promou i aprofundeix les investigacions sobre el passat més recent compartit pels valencians.

La tesi de Ricard Camil Torres fou defensada durant el curs 2002-2003 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València i el llibre que ara es presenta és fill d’aquella investigació centrada en el franquisme a la Ribera Baixa entre 1939 i 1975. Reflecteix un treball d’investigació històrica excel·lent, que utilitza nombroses fonts primàries escrites i orals que validen el resultat obtingut. A més a més, en el llibre es veu la maduresa de l’autor i la seua experiència com a escriptor, perquè no solament ha publicat els llibres esmentats sinó que també té una dilatada experiència en escrits d’assaig, de divulgació i d’opinió publicats en premsa local, nacional i en les revistes El Temps i Contrastes. N’hi ha molts, de lectors, que ja el coneixen pels seus escrits i d’altres perquè ha estat el seu mestre: fa vint anys que treballa en l’ensenyament mitjà.

Vull destacar especialment que l’autor estudia en el llibre que ara es publica la interacció entre el règim i la societat de la Ribera Baixa, amb la qual cosa contribueix a plasmar en un àmbit territorial concret allò que és més conegut de forma general, perquè la diversitat dels espais del país va produir repercussions distintes. I aquesta és la principal contribució de l’autor al progrés del coneixement històric. El lector s’endinsarà en el món de la postguerra; descobrirà l’estraperlo, les cartilles de racionament i la picardia institucionalitzada en els pobles de la Ribera Baixa; podrà seguir l’evolució de la taronja, de l’arròs, la perla del Xúquer, i les transformacions motivades per l’arribada del turisme i l’eclosió de l’urbanisme en la zona. També trobarà els protagonistes dels fets amb noms i cognoms, el rol de la dona, les condicions sindicals d’una concepció sindical aberrant i les especificitats de l’oligarquia arrossera de la Ribera. Un fet força original i innovador del llibre és la descripció de les connexions directes dels dos primers alcaldes de València amb l’oligarquia arrossera riberenca i el fet que aquesta campà als seus aires i mai no s’integrà sota les directrius de l’Estat. És molt il·lustratiu el seu paper en el Sindicat Nacional de l’Arròs constituït en 1940 i la institucionalització de l’estraperlo de l’arròs sintetitzats per l’autor.

En definitiva, el text que ara publica la Universitat de València és un llibre magnífic de lectura obligada per a conèixer millor el franquisme i el que va representar per a una de les comarques emblemàtiques del País Valencià: la Ribera Baixa. Les causes, conseqüències i trets fonamentals de la realitat econòmica i social de la zona són exposats per l’autor amb una veritable capacitat d’explicació i amb una selecció acurada dels fets fonamentals.

J. M. SANTACREU SOLER

Universitat d’Alacant

INTRODUCCIÓ

El dia 1 d’abril de 1944, a Las Provincias aparegué tot un desplegament, com sempre grandiloqüent, per tal de commemorar el Día de la Victoria. El rotatiu, fidel a la parafernàlia del règim, anava farcit d’articles subratllant la grandeur del règim, els patiments que van passar els sublevats i, com no, tot un grapat de raons legitimadores, ja no del triomf militar, sinó també de les motivacions per les quals es van sublevar els vencedors. Total, res de l’altre món. Però en un raconet de les fulles interiors, com si es pretenguera amagar la notícia, es podia llegir «Racionamiento de arroz, azúcar y aceite». Aquesta contradicció informativa tenia la seua raó de ser: la d’una Espanya sotmesa a una política econòmica intervencionista imposada pels vencedors.

El litre d’oli arribà a costar dos jornals mitjans, el fluid elèctric arribà a estar utilitzable només un dia a la setmana, en una data tan llunyana de la guerra com ara 1958, l’alcalde de Sueca es queixava al governador civil per la distribució del petroli, els ferrers havien d’aturar el seu treball per manca de carbó, molts cafès i bars havien de servir els seus productes sense el corresponent sucre, el responsable de l’escorxador no sabia ni el que havia de sacrificar i fins i tot «Las hermanitas de esta comunidad no tienen harina ni aceite. Hace días que no prueban el pan». Les autoritats tampoc no dominaven la situació i a la seua correspondència podem llegir:

No tenemos precios reales de los abonos ni de los fertilizantes nitrogenados desde la guerra hasta la fecha. El precio osciló considerablemente según las disponibilidades del mercado negro sin que se pueda marcar una tendencia definida hasta la campaña 1950-1951 [...] naturalmente los precios no sirven para calcular los costes pues el agricultor recibía una parte del abono, siempre insuficiente, a precios oficiales y el resto era lo que pagaba a los precios del mercado negro.1

El més dolent eren els bans amb la notícia «Los lactantes pueden pasar por leche condensada previo pago». O pitjor encara, a la premsa podia llegir-se: «Querubna Teruel Pardo [...] el pasado 15 de agosto de 1949, su hijo fue tiroteado por la Guardia Civil al bajar del autobús en el puerto de Cárcer, llevando un saco de 25 kilos de arroz». Mentrestant, i tal com apareix magistralment a la pel·lícula Surcos, uns pocs es feien rics al preu de la misèria i la fam de la resta de la població.

La postguerra ha quedat en la memòria col·lectiva dels espanyols marcada per la repressió física i cultural. Però la fam i la misèria són altres punts que van viure els coetanis i, com no, amb elles va aparèixer el famós mercat negre, més conegut popularment amb la denominació d’estraperlo. Fins al punt que l’eficàcia que demostrà el règim al llarg de la guerra a la seua reraguarda, amb una organització de l’abastament que mai no presentà problemes, no es va traslladar a la postguerra.

Quan s’han donat situacions d’escassesa de productes, generalment els agraris de primera necessitat, bé per conflictes bèl·lics bé per greus catàstrofes o situacions d’alta emergència, els estats han intervingut en el mercat amb l’objectiu de controlar la producció i la distribució davant el seu volum insuficient. Això és el que van fer els països europeus després de la Segona Guerra Mundial quan van adoptar polítiques semblants, tendents a assegurar el mínim de subsistència a la població i matèries primeres per a la indústria alterant la llibertat de mercat per a assegurar, solidàriament, un equilibri social, cosa que no evitava el sorgiment d’un mercat negre. Si l’establiment del racionament es considerà necessari en determinades situacions crítiques, és igualment cert que aquesta solució va ser, per regla general, transitòria i no es perllongà més enllà del problema que tractava de resoldre.

Però pel que fa a l’Espanya franquista, el racionament arribà fins 1952, moment en què els crèdits americans ja havien fet el seu paper i fins i tot s’havia canviat el Govern en 1951, i es va allargar l’intervencionisme exacerbat i la pretensió de constituir un nacionalisme econòmic fins la liberalització econòmica de 1959. ¿Quines foren les causes que van fer perllongar-se en el temps aquest estat d’excepció econòmica, convertint-lo en la directriu de la política econòmica durant vint anys? Potser la resposta es troba en el fet que, junt als problemes derivats de la guerra, van barrejar-se interessos de grups socials i idees econòmiques del conservadorisme espanyol. Però el que resulta evident és que malgrat tots els elements negatius que aquest sistema presentava –i que eren prou més que els positius– el règim optà per aquesta fórmula econòmica, tot i saber les grans deficiències que presentava, malgrat que pretenguera emmarcar el seu discurs en àmbits aliens a la seua responsabilitat.

Amb l’anterior, i considerant que les derivacions negatives de la guerra civil tingueren un lògic protagonisme en els primers anys, no es pot donar una explicació grollera de l’allargament en el temps d’un sistema viciat com fou l’autarquia.2 Per altra banda, i en aquest aspecte filaríem més prim, també és cert que el retorn absolut del poder de l’oligarquia agrària i els seus recolzaments sostinguts pels nous rics sorgits del tràfic il·lícit perllongaren la precarietat econòmica, però fou la mateixa intervenció estatal la que va provocar una catarsi singular: va complicar els problemes que pretenia resoldre, i d’aquesta manera el manteniment de la situació els agreujava encara més. En qualsevol cas, la causa fonamental de la manca d’aliments va ser el sistema de racionament, que beneficià productors i distribuïdors.

Al mateix temps, el corpus econòmic que preconitzava el sector més radicalitzat dels monàrquics, demanant l’establiment d’un corporativisme nacional, a la vegada que l’ultranacionalisme i el sindicalisme falangista es convertiren en la pràctica que maldirigí la política econòmica del règim fins 1959. Això podria fer-nos pensar que el règim va intentar aplicar el que considerava la seua representació en el terreny econòmic i que palesava així les aspiracions més ultramuntanes d’un ampli sector dels seus partidaris. No debades, cal recordar que el mateix Franco es va oposar constantment a la liberalització, fins que la situació econòmica arribà a uns extrems alarmants.3 D’aquesta manera, s’assistí a un breu creixement industrial, i a una gran intensitat de l’intervencionisme econòmic dins del marc d’un aïllament econòmic i polític sense precedents. La raó última es trobava en les importacions industrials necessàries, que van estar sufragades per l’exportació de productes agraris, fonamentalment la taronja, encara que la sobrevaloració permanent de la pesseta va reduir els ingressos dels exportadors en benefici de l’Estat, alhora que la manca d’adobs feia que el conreu retrocedira, de manera que fins la campanya 1961-1962 no s’arribà al nivell d’exportacions d’abans de la guerra. El sistema resultava tan dolent que molts camperols preferiren donar el blat al bestiar abans de vendre’l al preu oficial per a després haver de comprar pinsos a preus superiors.

1 AHMS, Comunicacions, 1958.

2 La superfície dedicada als conreus de més difícil recuperació després de la guerra, va mantenir-se estable. Per això, «la teoría de la recesión económica postbélica que sufrió el estado español por las consecuencias catastróficas de la guerra no se puede sostener», segons R. Moreno Fonseret: La autarquía en Alicante, 1939-1952, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1994, p. 49.

3 Per a una visió general, vegeu VV AA: «La política econòmica del primer franquisme a Catalunya», L’Avenç, núm. 149, juny 1991, pp. 24-59. Per a una interpretació de la política econòmica del franquisme, J. M. Esteban: «La política económica del franquismo: una interpretación», dins P. Preston: España en crisis. Evolución y decadencia del régimen, Madrid, 1978, pp. 147-180. Per a l’evolució industrial, A. Carreras: «La producción industrial española 1842-1981. Construcción de un índice anual», Revista de Historia Económica, núm. 1, any II, pp. 127-157. C. Barciela: «Algunas cuestiones sobre la agricultura española durante el franquismo», Áreas, núm. 10, 1989. J. M. Gómez Hernández: «Autarquía económica y descontento social en los pueblos de Albacete (1939-1959), dins I Encuentro de Investigadores del Franquismo, Barcelona, 1993, pp. 130-133. Pel que fa al País Valencià i des del punt de vista agrari, E. Reig: «L’autarquia», dins Història de l’economia valenciana, València, Generalitat Valenciana, 1983, pp. 285-288. Pel que fa a l’arròs, E. Beltran i Fos: La problemática del arroz en el País Valenciano, València, Conselleria de Treball de la Generalitat Valenciana, 1980, pp. 29-68. R. Moreno Fonseret: op. cit. F. Sánchez: Autarquia al País Valencià, València, Universitat de València, 2000.

I. LES RAONS DEL MANTENIMENT DE LA POLÍTICA ECONÒMICA I LA SEUA LEGISLACIÓ

Ni les circumstàncies internacionals amb què s’escudava contínuament el franquisme, ni les pressions per part d’una oligarquia agrària per poderosa que fóra, poden explicar per se l’obstinació a mantenir una política econòmica a totes llums més que insuficient, completament negativa per molt que el discurs típicament agrarista del règim es repetira fins a la sacietat. La presentació de l’àmbit rural com a reserva inesgotable de l’Espanya «unida y eterna», no pot enganyar-nos donat que «los hechos probaron los límites del significado verbal que el régimen daba a su pretendido agrarismo».1 Sense voler restar importància a l’agrarisme dominant en el discurs ideològic del primer franquisme, l’opció industrialitzadora s’afirmava com l’element fonamental de la seua política eco-nòmica. Per això la insistència en el discurs agrarista s’entén més aviat per l’exis-tència de preus oficials, la manca de coherència i preparació, la voluntat de tranquil·litzar els grans i mitjans propietaris, etc., una retòrica que, al capdavall, tractava d’encobrir la veritable política econòmica. D’eixa manera, el règim sorgit de la Guerra Civil pagava d’alguna manera un amarg deute moral i material. D’altra banda, es pot parlar de tot tipus de corrupteles, que, a nivell local ja van començar només acabar la guerra.

El discurs franquista, doncs, comportà fins i tot un intent de compatibilitzar la política agrària amb la industrial. S’intentà d’incrustar en el camp valencià una sèrie de productes agraris íntimament lligats a la indústria, com ara el cotó. En nombrosos llocs es van muntar cotoneres, magatzems dedicats a acollir la producció de cotó i que, per regla general, van acabar en el desastre més absolut, com ja havia succeïtt al segle passat, quan s’intentà substituir la seda pel cotó.

Els suposats estralls de la guerra en l’agricultura no van tenir una importància especial, encara que va disminuir el cultiu dels productes d’exportació, però fins ben entrats els anys seixanta se seguia sostenint que aquest retrocés era degut als efectes catastròfics de la Guerra Civil. La superfície dedicada als conreus de més difícil recuperació es va mantenir estable i la resta de conreus tampoc van patir massa els efectes de la contesa. Per tant, «la teoría de la recesión económica postbélica que sufrió el Estado español por las consecuencias catastróficas de la guerra no se puede sostener»,2 encara que la guerra significà la interrupció d’un procés expansiu de l’agricultura espanyola i en particular de la valenciana. Però els àmbits oficials van anar dissenyant una explicació de la crisi agrària directament relacionada amb la contesa, i més concretament per les destruccions dutes a terme per l’enemic, és clar. Amb tot, els estudis confirmen que la magnitud de les destruccions fou limitada i incapaç per ella mateixa de produir una crisi de llarga durada.

Tots els camins ens porten a cercar altres camps explicatius: la pertinaz sequía, al·lusió vàcua que feia el règim a l’hora de valorar la incidència interna en la crisi agrària, si bé va existir, va tenir una incidència mínima. Més aviat cal apuntar a l’escassesa de fertilitzants i, sobretot, als efectes nocius de l’intervencionisme corporativista del règim. És a dir, cal que dirigim el nostre enfocament cap altres elements, i aquests són sens dubte purament polítics.

A la memòria col·lectiva s’ha afegit una variable distorsionadora incorporada pel mateix règim, amb portacions successives dels nostàlgics i d’altres sectors força reaccionaris de la societat actual. Amb la sobrevaloració dels acon-seguiments econòmics posteriors, han intentat –i es pot afirmar que amb bastant d’èxit– donar una altra imatge, quan en realitat la qüestió fou bastant diferent, encara que aquest aspecte serà analitzat més endavant. A la fi, el mite econòmic del franquisme, que consistia a aconseguir una política autàrquica de manera totalitària, basada en la creença que l’economia del país «podía funcionar en base a la disciplina militar, la confianza en las medidas represivas como única respuesta a la indisciplina econòmica», va inspirar un sistema intervencionista complicat i aclaparador que, «más que ineficaz, resultó dañino para la economía».3

L’autarquia va ser una iniciativa política del mateix règim, que optà per l’intervencionisme, controlant la producció i el consum i que, pel que fa al País Valencià, es pot constatar mitjançant unes consideracions epidèrmiques: en primer lloc, i seguint el discurs agrarista del franquisme, observem un fenomen de re-ruralització de la població activa, donat que en 1950 era del 47,3 % front al 46,4 % de 1930. La manca d’adobs i d’insecticides era palesa: en 1945 al port de València entrà la desena part del moviment del final dels anys vint. I encara que desconeixem l’evolució de la renda agrària, el cert és que fins 1951 no s’arribà als nivells de 1935, pel que fa a la renda nacional, i en renda per càpita no succeiria fins 1954, i tot això amb les greus inflacions de 1941-1943, 1945-1947 i 1950-1951. Fins al punt que el mateix governador civil de València reconei-xia que el racionament sols aportava 953 calories diàries per càpita en 1947. I és que els salaris nominals van tornar, en 1939, al seu nivell de preguerra, el que significava una dràstica caiguda real. A més, després de la guerra els beneficis augmentaren i també la renda de la terra. El nou marc polític i jurídic afavoria de manera evident els propietaris. Per això, la depressió espanyola durant els anys de la Segona Guerra Mundial es va deure quasi exclusivament a la política econòmica i intervencionista del règim. No debades, l’acumulació de capital va tenir com a protagonistes els grans i mitjans propietaris –la rizocràcia en el nostre cas– que van obtenir unes elevades rendes, mentre que les Hermandades eren con-trolades per ells, creant un marc laboral que funcionava més com associació de propietaris que no com a element corporatiu, tal i com volia pregonar el règim.

L’anterior es fa evident quan des del règim mateix s’alçaren veus que proclamaven que la causa bàsica de les dificultats que patia l’economia espanyola, i particularment el sector agrari, reia en el sistema d’intervenció estatal. Aquest panorama resultava molt difícil de canviar, sobretot si tenim present que amplis sectors del règim estaven involucrats en el lucratiu comerç del mercat negre, i que la mateixa intervenció econòmica l’afavoria, sobretot pel que feia als càrrecs relacionats amb el racionament, bé per connexió, favoritisme o ineptitud manifesta. Els organismes d’intervenció mitjançant els seus membres, des dels funcionaris més allunyats fins els inspectors, sense oblidar algun ministre, es dedicaren a l’estraperlo. D’aquesta manera, durant la postguerra, el mercat negre de productes agraris va superar l’oficial en el cas el blat o hi va estar molt a prop, en el cas de l’oli. I això que des de les altes i no tan altes esferes no van faltar manifestacions en contra de l’estraperlo, acusant-lo d’antipatriota i criminal. Però amb aquesta política de l’estruç, el règim acabà acusant aquest fenomen de ser el causant de la fam i l’escassesa, quan en realitat era la seua política econòmica la que munyia tot el procés estraperlista. De fet, l’actitud dels governants va ser

mantenerse firmemente en la política emprendida y, dado que se producían incumplimientos de las normas, intentaron evitarlos intensificando y ampliando el intervencionismo [...] aumentando paralelamente el aparato represivo [...] las propias medidas de intevención generaban nuevas tensiones que provocaban la incorporación de nuevos grupos al mercado negro.4

El règim mai no volgué atendre cap raó que qüestionara el manteniment d’aquesta política econòmica. És més, s’entestà a perpetuar-la, tot i saber que estraperlo i control productiu eren variables que depenien l’una de l’altra. Malgrat tot, l’autoceguesa franquista va arribar a nivells impensables: el governador civil comunicava que la proliferació d’establiments responia a raons exclusivament especulatives i culpava els consistoris per concedir llicències d’obertura sense altra finalitat que la de recaptar impostos.

Al contrari, el franquisme esgrimí l’autarquia com un dels seus aconseguiments més importants, fins al punt que va intentar magnificar-la a efectes de l’autopropaganda quan, el 15 de gener de 1949, Fermín Sanz Orio, delegat nacional de Sindicats, comunicava la imminent inauguració de la I Feria Nacional del Campo com a superació de totes les dificultats dels anys en què «luchando con dificultades de todo orden, hemos ido recuperando una Patria deshecha».

La intervenció estatal va generar automàticament l’aparició d’un lucratiu mercat negre, que fins i tot va ser assumit pel règim, cosa que demostrava el fracàs del sistema d’intervenció en l’agricultura. Productes sense qualitat garantida, preus variables com ara els deguts al caprici del venedor, la demanda o marcats pel nivell de risc de l’estraperlista de torn, etc., demostraven el fracàs del sistema intervencionista en l’agricultura. No debades, la sobrevaloració de la pesseta suposava per a l’exportador un valor que no corresponia a la realitat, i encara que li proporcionava divises, no va dubtar a desviar els productes al mercat negre. La mateixa raó es pot esgrimir per explicar el rebuig dels grans propietaris agraris als intents de control de l’inc (Instituto Nacional de Colonización).

Tal vegada l’existència del mercat negre agrari –i la consegüent utilització de la fam de la postguerra per tal d’enriquir-se uns quants– i el volum que arribà a assolir a nivell domèstic, ens porte a caure en l’error de maquillar la responsabilitat del règim en aquest procés, més encara si hi afegim la verborrea franquista al respecte. El tarannà agrari del feixisme espanyol

no fue sino un instrumento de legitimización del régimen. A la agricultura le quedó pues un papel dependiente y subsidiario [...] una agricultura considerada de esta forma tiene tres funciones esenciales, la primera intrínseca, su propio carácter, sería la de atender las necesidades alimentarias [...] la segunda correspondería al papel equilibrador de la balanza de pagos como exportador de productos hortofrutícolas y la tercera, la más importante, se concretaría en su papel de fuente de acumulación capitalista.5

La precarietat alimentària fou més intensa a les zones no productores, sobretot a les ciutats. A les zones agràries, com ara la Ribera Baixa, els efectes de l’escassesa d’aliments pogueren esmortir-se, segons els nostres entrevistats, donat que més o menys tothom tenia un corralet a casa seua i el que més man-cava, pel que feia als queviures, eren les grasses per a cuinar. A manca d’oli d’oliva, s’emprava l’oli de cacauet, un conreu que estava prou implantat a la comarca, encara que no comptava aleshores amb la potència que havia assolit al segle passat.

Entre 1940 i 1952 l’abastament de la població es regulà per les cartilles de racionament, que possibilitaven l’accés als productes intervinguts, sobretot farina de blat, oli d’oliva i sucre, sense oblidar-ne d’altres tan importants aleshores com el cafè, tabac, combustibles o fertilitzants, encara que aquests darrers productes tenien com a destinataris els establiments públics. Els preus al mercat negre duplicaven o triplicaven els preus oficials de taxa, cosa que el convertia en atractiu tant per al productor com per a l’intermediari. D’ací la gran quantitat de producció agrària desviada al mercat il·legal i els riscs que afrontaren moltes persones, encara que la majoria que desenvoluparen l’estraperlo a gran escala solien estar prou protegides pels mateixos guardians de la normalitat. Per això, s’ha de distingir l’estraperlo de llarg abast del domèstic o limitat. Encara així, el mercat negre va permetre, de manera relativa, les mesures més antieconòmiques i irracionals dels buròcrates. I si a partir de 1951 es pot distingir un nou enfocament de la política agrària, que va comportar una lenta però progressiva recuperació gràcies als canvis liberalitzadors del nou ministre d’agricultura, Rafael Cavestany, no hem de caure en l’errada de considerar-ho fruit d’una reflexió del règim, ni de l’obertura exterior pels contactes amb el Vaticà i els EEUU, sinó simplement perquè no es podien mantenir més els desequilibris i els desajustaments que l’intervencionisme propicià. No hem d’oblidar que els poderosos, en definitiva, van ser els més beneficiats per aquesta política agrària, i per tant eren els que més recolzaven el règim i els que menys interès tenien d’abandonar aquella situació.

Pel que fa a la legislació, cal apuntar que a mesura que les tropes insurgents veien com la guerra quedava definitivament decantada al seu favor, el règim anava preparant el camí des de l’àmbit jurídic, de manera que el seu control fóra absolut immediatament. Una altra qüestió és si realment aquestes disposicions tingueren l’abast i l’èxit que es pretenia. Ja el 10 de març de 1939 es va crear la Comissaria General d’Abastaments i Transports (CGAT), que venia a suprimir l’existent Servei Nacional d’Abastaments (SNA), que havia estat el responsable durant la contesa de controlar els recursos a la reraguarda nacional. Al CGAT li va seguir l’ordre del 14 de maig de 1939 del Ministeri d’Indústria i Comerç, apareguda al boe del dia següent, que establia el racionament en tot el territori espanyol. A més, el decret del 28 de juny del mateix any assignava la composició d’aquest racionament dels productes bàsics: 400 grams de pa, 250 de creïlles, 100 de llegums, 50 d’oli d’oliva, 10 de cafè, 30 de sucre, 125 de carn, 25 de cansalada, 75 de bacallà i 200 de peix fresc per a un home adult. Per als majors de 60 anys i les dones adultes s’establia un 80 % de l’anterior, i per als menors de 14 anys, el 60 %, a més d’anunciar càstigs als qui se n’aprofitaren de la situació. Com es pot veure, més que res bones intencions.

Per a poder desenvolupar aquest pla de racionament, el 24 de juny de 1941 es van establir zones d’abastament, que dividien el territori en 10 zones econòmiques. Aquestes es van delimitar atenent variables com ara els factors de producció, el consum, la distribució de les vies de comunicació, sobretot del ferrocarril, etc. Cada zona restava a les ordres d’un cap de recursos obligat a establir estadístiques, dirigir la recollida i emmagatzenament dels productes, distribuir-los, etc. Amb tot, aquesta divisió va tenir més en compte les zones urbanes, donat que el racionament a les zones rurals sempre va ser menor.

A partir de la circular del 26 d’agost de 1941, la dieta contemplada en el decret del 28 de juny de 1939 es va veure minvada dràsticament, senyal definitiu del fracàs del racionament. Així, el pa retrocedia a 365 grams, les creïlles i els moniatos a 267, els llegums i l’arròs a 165, l’oli d’oliva a 37, el cafè i els succedanis a 31, el sucre a 26, la carn a 63, les grasses animals a 26, i el salaó i les conserves de peix a 83, cosa que suposava un important descens de les previsions alimentàries. A més, «aún teniendo en cuenta lo precaria de esta dieta alimenticia, en contadas ocasiones se lograron alcanzar los cupos mínimos recomendados».6 Per altra banda, les contínues alteracions del racionament contribuïen a emboirar aquest panorama.

El racionament no cobria el mínim vital de la població, i així es fa incomprensible la reacció del règim, o al menys el seu discurs, davant l’aparició de l’estraperlo. Com és natural, el racionament incidí sobretot en les capes més pobres de la població. Hem de tenir present que el jornal mitjà d’un obrer agrícola, en 1941, oscil·lava entre les 6 i les 9 pessetes, i el salari de l’obrer industrial era un poc superior.

Van anant formant-se una sèrie de Juntes Locals de Recursos. A Cullera, com a d’altres llocs, es va constituir amb l’alcalde, Alfredo Cardona Rico; l’agricultor de major capacitat econòmica, Bautista Castelló Pérez; l’agricultor de menor capacitat econòmica, Antonio Grau Pizarro, i l’agricultor designat per la Comissaria de Recursos, José Serra Diego. La seua funció inicial va ser controlar els cupos, i de seguida oferí l’aspecte desidiós que va caracteritzar el procés autàrquic per part de les autoritats locals. En parlar del tema de les declaracions de creïlles s’afirmà que «en este término municipal la siembra de patata» es realitzava per al consum propi i que ni tan sols cobria les necessitats bàsiques dels productors, amb la qual cosa es tancava la porta a futures investigacions i se n’obria una altra a l’especulació.

El mateix per al cas del blat: es calculava un rendiment de 46 kg per fanecada, però «ahora bien este término no es zona triguera y el terreno no reúne las debidas condiciones para el cultivo [...] y agravado por la pertinaz sequía y la falta de abonos», total, que calculaven un rendiment d’uns 15 kg de blat per fanecada, i així es disminuïen les expectatives de les autoritats provincials en més d’un 60 %, que perfectament podia desembocar al mercat negre. La Junta no tornà a reunir-se i la responsabilitat va recaure sobre la Germandat, que controlava els cupos, transport i emmagatzemament del blat. La majoria dels productes tingueren aquesta evolució en les ordenances estatals. Allò primordial era multiplicar organismes per a realitzar la mateixa tasca.

Més èxit van tenir els Mapes Nacionals d’Abastaments confeccionats pel Ministeri d’Indústria i Comerç, encara que, una vegada més, era l’alcalde qui havia de procurar la informació escaient. S’establí tot un entramat burocràtic per tal de controlar la producció i el consum, de manera que el règim s’endinsà en una voràgine de papers, ordres, precs, intents de mediatitzar els productors, etc. que comportà, a banda d’una més que desfasada i inútil burocràcia, un veritable caos en l’ordenació econòmica que beneficià l’ocultació. És a dir, la intromissió en la producció i el consum dels productes agraris va suposar un intent rigorós, per part de les autoritats, de fer complir la tasca controladora, i això va ocasionar un maremàgnum de comunicacions no sempre coherents.

A les altures de 1948, la FET d’Almussafes enviava al camarada jefe provincial del Movimiento de Valencia una circular sobre el darrer racionament col·lectiu de creïlles, que obligava la localitat a lliurar 50.435 kg del tubercle. S’informava que encara no estaven totes recollides i que s’esperava arribar el cupo, però que

la recolección [...] resultó tan deplorable en cuanto a la cantidad de la cosecha se refiere que hasta los campos [...] parecía que iban a dar una cosecha fructífera resultaba tan deficiente como las de antemano [...] aparte del daño causado por los vendavales y lluvias del último otoño.

Per tant «la cosecha que se recolectará [...] sería muy inferior al fijado [...] por un inspector delegado de dicho organismo [...] se debe aceptar la realidad de los hechos».7 Les evidents contradiccions que presentava l’al·legat no fan més que remarcar la idea fonamental: l’ocultació col·lectiva era un FET palès i provat.

Aquesta situació, a la Ribera Baixa, s’inicià només acabar la guerra mitjançant comunicacions de les autoritats militars per a racionar l’arròs i obtenir el cereal per al consum de les tropes d’ocupació. Per altra banda, els intents de donar una aparença de normalitat van fer que els preus de venda de tots els articles foren marcats mitjançant un promedi dels que havien estat en vigor durant el període 1931-1936, excepte els teixits. Per controlar el compliment de l’ordre, s’exigia que els delegats locals d’Abastaments i Transports de les gestores municipals lliuraren els dies 1, 10 i 20 de cada mes una relació de preus dels articles de primera necessitat amb una declaració jurada.8

Immediatament, mitjançant ordre del Governador Civil publicada al bop de l’11 de maig es va prohibir la circulació de l’arròs càscara i s’articulà el procediment que calia seguir per al comerç de la gramínia. En realitat, totes aquestes disposicions, com hem pogut veure, van suposar un trencaclosques difícil d’encaixar, més que res per la ingenuïtat que el propi règim mostrava, com si per decret es poguera uniformar el mercat. A més, la confusió i la burocràcia no van fer més que augmentar aquesta circumstància, donat que no podem afirmar que els funcionaris estigueren molt preparats per aquestes tasques burocràtiques, ni tampoc per a la gran quantitat de documents que calia treballar. Per això contemplem un marasme continu:

al recibir los impresos para declaraciones se hace necesario al reclamar a los productores una nueva comparecencia para que rellenen los requisitos exigidos pero siendo escasos los impresos recibidos le ruego el envío de unos 300 [...] para afrontar por ahora las necesidades del servicio,

és el menys dolent que hem trobat.

El 10 d’abril de 1939 es constituïa a Almussafes la Comissió Dipositària de Referència Econòmica, eufemisme per tal d’anomenar una comissió d’avaluació de la riquesa local que recolzara l’actuació del Comitè de Recuperació Agrícola, un altre eufemisme per tal de designar el desmembrament de les col·lectivitats o el simple retorn de terres incautades als seus antics propietaris. La Comissió era presidida per l’alcalde, Ramón Pérez Tomás, com a representant de fet; Enrique Contell Celda, com a representant dels agricultors i gran propietari; José Aparicio Giménez, pràctic; José Taberner Fortea, secretari i gran propietari; i el secretari de l’Ajuntament, Salvador Rodrigo Molla. La Comissió va tenir una actuació nul·la si excloem els esforços que desplegà per tal de retornar la terra als propietaris.

Les funcions d’informació de la marxa de collites i expedició d’estadístiques quedà exclusivament en mans dels alcaldes, veritables sàtrapes d’ocul-tacions, multes, etc., malgrat les contínues advertències i ordres que van succeir-se en aquest sentit, tendents a evitar les arbitrarietats que podien derivar-se i a integrar en el control els caps de les fets locals, una qüestió que acabaria resolent-se quan coincidiren ambdós càrrecs en la mateixa persona, cosa que tampoc no va alterar gaire la situació. La nova conjuntura comportava equívocs que dificultaven una ordenació més adequada: «sírvase informar con toda clase de detalles respecto a lo que Vd. entiende como despojo de cacahuet»,9 en resulta un bon exemple. Si a tot l’anterior unim la desídia de les autoritats locals i/o la seua escassa preparació i ineptitud, podrem entendre que a les complicacions del nou sistema regulador s’afegia un altre element tan important –sense oblidar els mòbils econòmics dels vencedors–: la manca de paràmetres per a la priorització d’objectius. La cataracta d’ordres per tal de controlar tot tipus de productes es va fer asfixiant: des de la declaració jurada de pinsos fins a un càlcul de collites, passant per tot allò imaginable.

El sistema tenia nombrosos inconvenients: des d’autoritzar i proporcionar les guies pertanyents als comerciants –que s’aprofitaren ben bé de l’anarquia racionadora–, fins les incomoditats que hi anaven implícites. A més, les grandiloqüències del règim ultrapassaven les seues pròpies expectatives, i no és estrany que traslladaren un cert grau de pessimisme a la població. D’aquesta manera, van començar a aparèixer multes indiscriminades que gravaven les mateixes persones que acomplien les ordenances, les contínues peticions de declaracions, les contraordres en aquest sentit, la complicació dels formularis, la seua revocació canviant cada vegada el triplicat per el quadruplicat o viceversa, la interposició d’organismes en els seus dictàmens generalment contradictoris, on només la intervenció del governador civil deia l’última paraula, etc.

El control dels productes alimentaris arribà a un tal extrem que l’expedició de rebuts va afectar tota la població, inclosa la dedicada a la caritat pública, que va tenir l’obligació de verificar, de cara a les autoritats provincials, tot tipus de lliurament de queviures, sobretot quan les circumstàncies climàtiques no acompanyaven les esperances oficials d’obtenir bones collites (la pertinaz sequía).

A mesura que el sistema autàrquic feia aigües per tots els costats, més s’entestaven les autoritats a aprofundir en la situació. El 17 d’abril de 1946, el Sindicat Vertical de Ramaderia dictava cinc normes per al tractament del sèu procedent del ramat, excepte el de porc, cosa que significava un nou intent per controlar la quantitat de sacrificis d’animals, i el mateix passà amb la campanya llanera del mateix any. Les ordres es repetien cada any i s’insistia contínuament en la reglamentació escaient. Això resultava més evident pel que feia al blat i la farina, amb referència a les guies de transport, factures, segells, precintes, etc. o el continu recordament dels magatzems on s’havia de dipositar la collita de blat. Però altres productes, com ara les creïlles, també eren objecte d’un ordenament especial.

Tot això desembocà en un veritable desafiament tant per a les autoritats locals com per a les corporacions. Així, no és estrany que la Germandat de Cullera es vantara, el 23 de gener de 1946, d’haver «conseguido el mayor porcentaje posible de vagones a favor de los productores-exportadores de naranjas». El que no expressava l’Hermandad eren les dures condicions de distribució de fertilitzants –que a la fi beneficiaven sempre els mateixos– a què havien de plegar-se els agricultors del taronger.

El control a nivell local necessitava l’ajut o complicitat –com es vulga dir– de l’alcalde, màxima responsabilitat municipal, de manera que les instruccions que rebia eren constants i alternaven l’amenaça amb l’adulació:

Te ordeno que..., En el plazo de tres días informarás..., Para llevar a cabo la gran labor... necesitamos la colaboración de los Sres. Alcaldes, únicos conocedores del movimiento económico local...10

Així les coses, el racionament mitjançant el sistema de «cupos» comportà una ocultació directa de tot tipus de collites. Les estimacions dels cupos es basaven exclusivament en les esperances productives per fanecada, i s’hi havia d’afegir un procés extremadament complicat de regulació que suposava un seguiment delicat i obsolet, a més de la interessada participació de l’alcalde com a cap local d’Abastaments. L’intervencionisme pretenia fomentar la producció i alhora afavorir l’abastament i controlar els preus. I no cal avançar que el règim va intentar contrarrestar l’estraperlo de l’única manera que sabia: amb la repressió, encara que, com veurem, la gent relacionada amb el poder van tenir tota la capacitat de maniobra que la pròpia dinàmica de corrupteles havia engendrat. Així va sortir la Fiscalia Superior de Taxes, veritable organisme encarregat de controlar i reprimir l’estraperlo.

Els cupos municipals estaven controlats per les Juntes Locals de Distribució de Cupos, integrades per l’alcalde, el cap de la Germandat de Llauradors, un membre del cabildo sindical, un agricultor amb prestigi de la localitat, designat per la Jefatura Local del Movimiento –i que solia ser un antic cacic–, i el secretari de la Germandat. La Junta, doncs, havia de controlar les collites. Imagineu la gran quantitat de trampes que van fer, com veurem després.

L’ocultació de la producció es va realitzar mitjançant tres canals: les Juntes Locals i els grans propietaris realitzaven estimacions de la superfície conreada i dels rendiments mitjans molt per sota de la realitat, i la resta intentà sobreviure a la situació. A més, una vegada regulats els cupos forçosos municipals, la mateixa Junta, les autoritats i els grans propietaris al·legaven males collites per la raó que fóra, i, per últim, hi havia la condescendència de què gaudiren els grans productors. A tot això podem afegir la connivència, quan no la complicitat directa, en el negoci de l’ocultació de les mateixes autoritats. No debades, cal recordar que els dos primers alcaldes de València, Joaquín Manglano Cucaló de Montull, baró de Càrcer, i Juan Antonio Gómez Trénor, comte de Trénor –la família era coneguda a Sueca com els Pasiegos, d’ací el nom del molí i tot el seu entramat productiu–, eren grandíssims propietaris agraris i membres de l’oligarquia arrossera riberenca.

Malgrat la grandiloqüència del franquisme vers tot allò que entenia com a veritables conquistes, el règim també intentava explicar, de manera poc convincent, els mals que l’acompanyaven. I com sempre que es demanaven informes a l’alcalde, aquest desplegava les seues xarxes caciquistes.

El 23 de desembre de 1943, el consistori cullerenc aprofità el temporal de mar per tal d’anar preparant el camí per a comunicar una fallida de la collita. En un comunicat al Departament Militar de Cartagena, s’explicava que l’estat de la platja impedia extraure’n arena i, per tant, no se’n podria dur al camp. Com que el temporal es repetí l’any següent, el gestor Manuel Sanjuán convidà la Jefatura Provincial del Servei Nacional del Blat per tal que visitara els camps de blat, «que dan pena», i assegurava una minva de la producció respecte al càlcul que en el seu moment feren els conreadors.

Els informes posteriors recorriren al temporal com a un dels grans responsables de la disminució de la collita. El recurs al comportament de la mar es va explotar regularment, i el 26 de gener de 1947 succeí el mateix. Cullera, Sueca i Tavernes, recolzant-se en l’informe de l’enginyer cap del Servei Agronòmic Provincial, comunicaven que els danys del temporal eren prou més importants del que s’esperava. En efecte, les desfetes per l’estat de la mar van ser més aviat limitades, com reconeixia l’informe, però les autoritats locals desviaren l’atenció vers els petits propietaris que havien perdut tota la collita, a més d’intentar tocar la fibra sensible de les autoritats provincials: «modestos propietarios que realizando un esfuerzo sobrehumano han puesto en cultivo trozos de terreno de pobreza en elementos químicos [...] y fertilizantes [...] han de repetir los sacrificios». Les autoritats locals passaren a engrandir els efectes del temporal, informant que s’havien destrossat més de fanecades i pèrdues de sis milions de pessetes, per la qual cosa demanaven un ajut econòmic. Ara bé, a l’informe no s’explicitava en cap moment quins eren els camps afectats ni els conreus corresponents. Els consistoris, a més, aprofitaven l’ocasió per a demanar altres ajuts per tal d’efectuar obres de contenció de la mar. Això deixava lliure el camí a l’ocultació i al mateix temps oferia expectatives d’ajuts econòmics, que no sabem si es van atorgar i, menys encara, la manera de repartir-los. Tan sols sabem que el 29 de febrer de 1948, es va condonar un deute amb el crèdit agrícola a l’ex-conreador Vicente Ronda Blanco, de Cullera, per «4 hanegadas arrasadas por el mar», a banda que «Franco da dinero por las hectáreas que tenía en Sueca».

Deixant a banda els nostres dubtes sobre l’abast d’aquests temporals a la Ribera Baixa, el cert és que el 19 de febrer es deia que les comunicacions entre Sollana i Sueca es trobaven tallades per l’aigua i la ruptura del mur de contenció del Xúquer entre Albalat i Algemesí. A Riola, l’aigua entrà en les cases pròximes al riu. Així, els conreus van ressentir-se dels temporals, i, a l’any següent, l’alcalde d’Almussafes envià un escrit comunicant que a conseqüència dels

recientes y continuos temporales de agua y granizo que han azotado al término municipal, el cultivo de alubias de esta segunda cosecha queda en su mayor parte en un estado improductivo mientras que las escasas extensiones menos atacadas también se observa agotamiento prematuro de la planta que hace preveer muy escaso rendimiento.

El mateix comunicava Favara el 28 de setembre per explicar que no lliurava el cupo forçós de blat, que, segons l’alcalde, «ha afectado a todos los cultivadores».

Les gelades també van servir d’excusa per tal de magnificar la pèrdua de collites. El 14 d’abril de 1956, la FET suecana lamentava el terrible efecte que havia causat al camp la gelada corresponent –l’«any de la neu»–, i encarregava al cap del partit local un viatge a Madrid, apuntant que l’atur seria dolentíssim aquella anyada. Al mateix temps, expressaven la seua condolència per la mort del «heroico defensor del Alcázar de Toledo, teniente general Moscardó». Aquell any, a més, es donà el temporal de pluja de novembre. Entre els dies 16 i 17 van caure més de 240 litres d’aigua per metre quadrat, cosa que va incidir en les collites de creïlles, moniatos i fesols.

Entre els informes, visites dels responsables, contrainformes i, sobretot, la laberíntica burocràcia construïda pel règim al voltant del món agrari, els problemes, lluny de solucionar-se, anaren allargant-se en el temps, i això afavoria les ocultacions basades en els estralls dels temporals. Així, el consistori cullerenc es va dirigir a la INC per a demanar les ajudes corresponents. La contestació va ser que l’afer era incumbència de la Direcció General de Monts. L’Ajuntament de Cullera s’adreçà a aquest organisme i ja no sabem res més, i el mateix va succeir amb la denúncia de tot tipus de malalties derivades dels desastres que va fer.

Resulta excessiu exposar ací totes les vegades que els consistoris de la Ribera Baixa van recórrer a les catàstrofes naturals per tal d’exagerar les pèrdues agrícoles, però aquest recurs es va fer tan repetitiu que, fins i tot en dates tan llunyanes com 1963, les autoritats locals, tan acostumades a aquestes pràctiques, reaccionaren com abans davant les gelades de gener. La gran diferència va ser que en aquesta ocasió es presentà un veritable informe dels danys en lloc d’una estimació. L’estudi era eloqüent i exhaustiu, aportava una llista detallada de les pèrdues i de la seua influència en l’atur. Els temps –econòmics– havien canviat i això es reflectia en el nou quefer de les autoritats, encara que la base de la seua tasca ja estava viciada pels comportaments anteriors.

1 C. Velasco Murvierdro: «El pensamiento agrario y la apuesta industrializadora de los años cuarenta», Agricultura y Sociedad, 23, abril-juny de 1982, p. 263.

2 R. Moreno Fonseret: La autarquía... op. cit., pp. 48-49.

3 A. Carreras: «Depresión económica y cambio estructural durante el decenio bélico (1936-1946), en M. Tuñón de Lara: El primer franquismo. España durante la Segunda guerra Mundial. V Coloquio de Historia Contemporánea de España, Madrid, Siglo XXI, 1990, pp. 3-35.

4 H. Newby i E. Sevilla Guzmán: Introducción a la sociología rural, Madrid, Alianza, 1983, pp. 109-111.

5 R. Moreno: La autarquía...., op. cit., p. 108.

6 Ibid., p. 112.

7 AHMA, sig 33, leg. 4.

8 AHMS, Falange, Entrades de circulars.

9 AHMC, caixa 788.

10 AHMC, Correspondència, caixa 792.

II. L’ESTRAPERLO

D’antecedents de tràfic il·lícit a la Ribera Baixa, n’hi ha tants que no podem fer-ne ací un repàs minuciós. El cert és que aquest es va caracteritzar per ser sempre per mar. Ja en el segle anterior, trobem una gran incidència del contraban –sobretot de tabac– a les costes riberenques. Però en el primer quart de segle, aquest contraban va diversificar-se alhora s’especialitzava. El seu moment àlgid van ser els anys vint, i, evidentment, suposava un negoci lucratiu. Salvador Borràs recorda que el seu pare feia contraban en complicitat amb grauers de València i cobrava 50 pessetes per operació. Afirma que, en 1922, el contraban es feia a la platja del Mareny i consistia en màquines d’escriure, tabac, mantons de Manila, etc., però amb l’arribada de la Dictadura es va endurir la repressió, va fer-se menys severa en la República i tornà a endurir-se en el franquisme, encara que de tota manera els guàrdies sempre es deixaven subornar. No debades, en alguns dels informes del Tribunal de Responsabilitats Polítiques de Sueca apareixia textualment «hizo contrabando antes del Movimiento».

El fenomen de l’ va ser una qüestió distinta. Una gran part de la població participà en major o menor mesura en aquest tràfic,1 però els enormes beneficis derivats del mercat negre de matèries primeres i productes intervinguts anaren a parar en un sector privilegiat de la societat. Aquests eren els que produïen en major quantitat, tenien possibilitats d’acaparar gran part de la producció i gaudien de les garanties suficients per a desenvolupar les seues activitats sense cap temor, ja que ocupaven càrrecs públics i exercien el comerç il·lícit emparats o protegits per les autoritats, els intermediaris i els membres de les organitzacions dedicades a garantir el funcionament del racionament. De fet, a nivell local les normes d’abastament i de repartiment del pa, per exemple, quedaven en mans dels alcaldes, com a delegats locals d’Abastaments i Transports, cosa que ja dóna idea del gran poder coactiu que acapararen.

L’estructura de preus va ser favorable al sector agrícola, i això ajudà l’intervencionisme i l’extensió del frau, que arribà no sols a

los grandes y medianos productores que tuvieron excedentes y capacidad para vender en el mercado negro, sino también a una burguesía de tipo especulador que se enriqueció gracias a los precios alcanzados por los productos agrarios, intervenidos o no, en los distintos mercados.2

L’establiment d’unes relacions laborals dictades unilateralment i basades en l’estabilitat salarial i en l’empitjorament de les condicions de treball anteriors a les reformes republicanes, confirmen la idea de la gran acumulació de capital que es donà en les zones agrícoles durant la dècada dels quaranta.

Les característiques pròpies del cultiu serícola i citrícola transcorriren parelles a la pròpia evolució del mercat negre. Junt a aquests productes agrícoles majoritaris en la comarca, n’hi havia d’altres de gran importància en la dieta alimentària de la postguerra, com els moniatos, les creïlles i els cacauets, venda dels quals fou prohibida ja en maig de 1939, alhora que s’imposava l’obligació jurada de la collita del blat, del safrà i dels insecticides, encara que, amb el temps, uns altres articles passaren a engrossir la llista de productes perseguits.

Mentre que un sector de la població s’enriquia en el mercat negre, el governador civil, Planas de Tovar, intentava frenar el petit estraperlo alhora que les grans operacions gaudien d’una impunitat total. Així, entre 1939 i 1942 es tramitaren un munt de denúncies des del Govern Civil, relatives a l’ocultació d’arròs, la venda sense permís, el canvi d’arròs per oli, la venda de xocolata i de sucre, el fet de no declarar fesols i adobs, la venda de peix en descomposició, l’ocultació de sucre, el transport il·lícit d’arròs, blat, sabó, farina, etc.

A tot l’anterior, s’han d’afegir les multes imposades pels organismes locals. Així, trobem una multiplicació enorme de la incidència estraperlista. Fins al punt que la premsa atacava contínuament els que es dedicaven al comerç il·lícit, als quals fins i tot s’arribava a titllar de .

L’embolic d’organismes oficials que podien exercir la denúncia era ampli: el mateix governador civil, la Fiscalia de Taxes, el Servei d’Abastaments, el Sindicat Nacional de l’Arròs i fins i tot el mateix Tribunal de Responsabilitats Polítiques. Es denunciava per no portar guia de transport, per compravenda, per intercanviar arròs, etc. La repressió de la postguerra s’ampliava a la fiscalització de qualsevol volum sospitós d’estraperlo, es militaritzava la pràctica econòmica i augmentava la sensació de viure en un immens presidi, com recorda Enric Chulio: «era tot una multa contínua...».

L’arròs va ser la matèria més intervinguda, donat el seu caràcter hegemònic en la comarca, la seua utilització com a moneda d’intercanvi per altres productes com l’oli o el sucre, o la seua venda en les xarxes il·legals del mercat negre per a l’adquisició d’altres béns estraperlats o de venda lliure. Una pràctica habitual era l’intercanvi o venda dels cupons de racionament per a comerciar-hi posteriorment. Com podem apreciar, la vida de postguerra era una lluita constant per la supervivència. Així, per a Alfredo Benito,

tenies que moure’t molt per portar alguna cosa a casa per a menjar. Jo agarrí tanta especialitat que anava a canviar oli al veïnat, sobretot familiars. Cadascú es buscava la vida com podia [...]. No hi havien amics, tot era interessos. El mateix passava amb els animals [...].

Resulta molt difícil realitzar un càlcul aproximat de la quantitat estraperlada, encara que podem fer una estimació en funció de les multes, que no sempre expressen la quantitat intervinguda, i la declaració de collites. En primer lloc, intentarem realitzar una aproximació que resulta més que res testimonial, perquè, com hem dit, la majoria de vegades s’apuntava la multa i el seu motiu però no el volum del producte confiscat. També cal assenyalar què existeix un munt de contradiccions com ara la condonació de la multa bé pel governador civil, bé per l’alcalde, ja que el seu paper resultava fonamental. Per exemple, l’alcalde d’Almussafes, el 14 de setembre de 1940, intervenia per a eximir el molí de María Coello Vidal del seu tancament.

Una constatació ineludible rau en la contradicció entre les petites quantitats intervingudes i les enormes multes que rebien els estraperlistes. La desproporció existent entre els quilos intervinguts i els diners a pagar apunta a dues qüestions: l’arbitrarietat de les autoritats per combatre l’estraperlo, amb la persecució del petit estraperlista –el que hem anomenat – i la impunitat dels grans estraperlistes. Amb algunes excepcions, per regla general, per resultar massa òbvia l’ocultació per part de l’interessat.

A nivell de multes locals, el que predominava –repetim-ho– era l’estraperlo domèstic i el que realitzava qualsevol membre familiar. La seua importància era ja palpable en 1939. Per exemple, un xic de Crevillent, Saturnino Quesada Galván, de 14 anys d’edat, va anar a Cullera en bicicleta per tal de recollir 15 quilos d’arròs i va ser apresat per la Guàrdia Civil. Les petites quantitats decomisades confirmen aquesta idea: 50 quilos de blat és el més repetit, durant 1939, junt a 25 quilos d’arròs, generalment procedent de les restes de la molturació. És a dir, el que podia transportar una bicicleta. Després de llargs viatges, aquestes persones podien emprar l’estraperlat per a consum propi o bé per aconseguir altres productes de primera necessitat. A més, el muntant de la multa corresponent equivalia generalment a 1.000 pessetes, a banda de la confiscació de la bicicleta i dels productes.

La virulència que desplegaren les autoritats locals contra aquest estraperlo domèstic no pot explicar-se més que per la raó –com afirma Alfredo Benito– que policia rural, guàrdies civils, tots estaven complicats, així que només atrapaven i multaven els pobres. Els que feien gran estraperlo sempre tenien amb què subornar les autoritats. Tal vegada per això, els principals implicats en el comerç il·lícit de productes intervinguts foren els que més interessats estaven en el fet que les autoritats guardaren les formes, fent caure tot el seu poder sobre aquest estraperlo a petita escala. Per això, hi hagué ordres com ara la rebuda per l’Ajuntament de Cullera, el 26 de juny de 1939 per tal d’evitar que els elevats preus dels productes agraris a València «fueran un aliciente para llevar a ese mercado las frutas y hortalizas en pequeña escala que se producen en esa ciudad». El consistori cullerenc responia que prendria mesures i a més avisava que els productes més abundants eren les tomaques, les cebes i les taronges. D’ací també l’enduriment vers els petits estraperlistes.

No estranya tampoc que els furts de productes agraris es multiplicaren per molt durant aquell any, de tal manera que, el 3 de novembre, sortia un ban a Cullera que exposava:

para prevenir los hurtos de frutas que se vienen realizando en los campos, a partir de mañana, desde la puesta de sol no se permitirá el cruce del río por ninguna clase de embarcación. Los contraventores serán severamente castigados.

Així, les denúncies per petits robatoris augmentaren, al mateix temps que es desplegava tot un joc de relacions caciquistes, registres i humiliacions. Per exemple, en un dels registres efectuats a l’arribada del tren a Cullera, el 2 de setembre de 1939, la Guàrdia Civil va intervenir 40 pans a una dona, 16 litres d’oli a dues dones respectivament, 13 pastilles de sabó, dos manolls de metxa, 65 llibrets de paper de fumar, 21 capsetes de tabac canari, 13 paquets de tabac picadura, 20 paquets de cigarretes, dos més de tabac extrafí i 53 capsetes de mistos a un home; i 25 pans a una altra dona. A més es convertí en pràctica habitual tancar les botigues que no acomplien els requisits legals.

Mentrestant, tots els multats –que no veien la seua sanció condonada per cap autoritat– eren objecte d’informe sobre el seu passat, i es feia un seguiment minuciós de la seua conducta tant anterior com posterior a la guerra, per poca incidència que tingués el delicte. A més, la burocratització del règim i l’escassa preparació de les autoritats locals es palesava en veritables contradiccions, com l’esdevinguda al consistori albalatenc, que no aportà dades sobre les necessitats de consum de carn, a més de rebre una multa de cent pessetes per incompliment del servei d’estadística. Per contra, la gestora albalatenca envià un detallat informe sobre la propietària de l’expenedoria de tabacs de la localitat. Tot això sense parlar dels abusos que es van cometre amb les persones que realitzaren l’estraperlo domèstic, que van motivar la intervenció al delegat provincial d’Abastaments per tal d’advertir que, amb la multa corresponent, s’adjuntara un plec de descàrrecs per part dels afectats.

Les coses van continuar igual al llarg de l’any 1940, amb petits furts al camp per a vendre a València, notificacions massives de multes, arbitrarietats, etc. Les infraccions més freqüents eren el petit estraperlo, la venda de petites quantitats d’aliments, la venda a preus abusius, la venda en diumenge, la manca de pes al pa, el tabac i l’intercanvi d’oli. En canvi, un carro ple d’oli conduït per un falangista foraster (no sabem d’on), donà 50 litres d’aquesta grassa vegetal i no va ser molestat per les autoritats.3 Per contra, el règim espolià amb la seua maquinària repressiva els petits estraperlistes i no dubtà mai a coaccionar els sospitosos.

El més cridaner de tot és que durant aquest any les autoritats s’afanyaren més a presentar en les denúncies a la Fiscalia de Taxes informes més detallats, tal vegada condicionats per les ordres de l’any anterior referents a adjuntar-hi els descàrrecs dels acusats. De tota manera, la connivència entre els grans estraperlistes i les autoritats locals quedava segellada mitjançant les gratificacions que rebien els secretaris dels ajuntaments pel seu treball en les declaracions jurades, cosa que deixava en mans d’aquests funcionaris un amplíssim camp de maniobra per a l’ocultació de collites. A més, comptaven amb els guàrdies per tal de dissimular i perseguir alhora el petit estraperlista. L’excés, i sobretot saber a qui es podia denunciar i a qui no, marcà la seua tasca, encara que la majoria de denúncies que efectuaren es referien a qüestions urbanes, com ara la circulació de carros i bicicletes.

Les seues actuacions es guanyaven la repulsa dels mateixos regidors. Així, el gestor Diego, de Cullera, exposava el seu malestar al ple del 6 de novembre de 1942, i demanava a l’alcalde un càstig per als guàrdies que s’extralimitaren en el mercat a l’intentar frenar l’allau de gent que pretenia entrar al recinte, i és que sembla que l’oferta d’aquell dia era prou interessant per a una població famolenca. En la mateixa línia es manifestà el gestor Colubi, 20 dies més tard, a l’assenyalar «la excesiva severidad que se emplea en las multas», afirmació recolzada pel gestor Grau dient que, a més, «los empleados de abastos son más tiranos todavía». Els funcionaris de les oficines municipals tampoc no deixaven passar l’ocasió de fer-se amb alguns ingressos extres. El cas més cridaner va ser el de l’oficial tercer de l’Ajuntament de Cullera, Enrique Chofre Cortés, que cobrava un cànon en la presentació d’instàncies de declaracions de blat i dacsa, i afegia que

también he observado que, cuando se presenta algún trabajo en el que se forman colas, se queda después de las horas de oficina para poder exigir dinero al público. Incluso se ha llevado trabajo a casa con la finalidad de exigir dinero por la tramitación de dichos trabajos,

per la qual cosa va ser cessat. El mateix passava amb els guàrdies rurals, que participaven activament de l’estraperlo a petita escala. D’aquesta manera, el 19 de gener de 1945, el governador civil denunciava a deu persones d’Almussafes implicats en aquestes tasques.

Eren el secretari i l’alcalde els que podien controlar el procés en tota la seua magnitud, que, com hem dit, comportava tres tipus de respostes: la connivència més descarada, la persecució del petit estraperlista i la submissió als grups de pres-sió. Aquests tres aspectes es combinaven de manera que les autoritats no pogueren caure sobre ells i al mateix temps es defensaven els interessos dels poderosos locals –als quals pertanyia l’alcalde– i es donava també una imatge populista.

De moment, el secretari i l’alcalde eren els intermediaris entre els poders públics i la població des del punt de vista de la concepció piramidal de la dictadura. Així, quan era multat algun petit estraperlista amb passat , l’alcalde, al plec de descàrrecs, apuntava: «no hay nada que objetar» o simplement comunicaven la multa a l’interessat sense més tràmits.

Altres vegades, encobrien els infractors, generalment amb mètodes i arguments grollers: «lo ocurrido con una compra de patatas [...] no pudiendo concretar quiénes fueron los vendedores y qué documentos exhibieron los compradores». O, per exemple, sobre una denúncia de transport d’arròs, la Guàrdia Civil recollí la matrícula del carro en qüestió però

en el padrón de carros de este Municipio no figura carro alguno con el núm. 1.858, ya que sólo llega al múm. 1.700, no habiendo dado resultado alguno las cuestiones practicadas para localizar el carro de referencia.4

Per altra banda, quan les qüestions afectaven positivament el consistori, s’apressaven a demanar la part corresponent. Per exemple, després d’una venda de fesols i dacsa, l’alcalde albalatenc exigia al comprador, un foraster, el pagament dels arbitris corresponents. En aquesta ocasió les investigacions van donar un resultat positiu, curiosament.

Els alcaldes s’especialitzaren a donar llargues, interposar recursos per a disminuir les quotes i, sobretot, ajudar els més influents. D’exemples significatius i cridaners, no en manquen: davant la demanda de declaració d’alcohol, la gestora cullerenca replicà que «el dominio rojo ha dejado sus huellas destruyendo aparatos y edificios», per la qual cosa demanava temps per a efectuar la declaració per quadruplicat. També intercedí per una fàbrica d’oli que, a manca de matèria primera, elaborava oli de cacauet, però les autoritats provincials van optar per una solució salomònica: «como se publica en la prensa de hoy queda inmovilizado dicho producto hasta el día 25 del actual. Cuando cese dicha inmovilización podrá producirse la instancia».

Aquestes relacions es van fer especialment estretes pel que feia als moliners, que eren els més exposats al control i també els més preparats per a desviar productes al mercat negre. La postura dels alcaldes sempre va ser defensar-los a capa i espasa. En febrer de 1941, l’alcalde almussafenc va fer totes les gestions possibles per tal que es produïra la reapertura dels molins clausurats per la superioritat a causa dels fraus que aquests havien comès. Les gestions, malgrat tot, resultaren inefectives. Un cas similar es donà a Albalat en agost de 1942, quan el governador civil tancà alguns molins i les gestions tampoc no tingueren èxit. Algunes vegades va succeir el contrari, és a dir, que la intervenció de l’alcalde evità el tancament o aconseguí la reapertura dels molins clausurats, com ara, en febrer de 1945, els pertanyents a Cullera. Altres vegades la reobertura o la condonació de la multa es produïa per instàncies més elevades. Era el cas de les eternes commemoracions de l’, , etc. Aquestes efemèrides comportaven una amnistia de multes que era aprofitada, com no, per tothom. Cal suposar que molts estraperlistes demoraven el pagament de les seues sancions per tal que quedaren anul·lades per aquests motius.

Els alcaldes solien centrar els seus arguments en l’esforç en pro del bé comú o intentaven tocar la fibra sensible de l’autoritat corresponent. El 6 de maig de 1953, l’alcalde almussafenc comunicava al cap de la Secció de Justícia de la Fiscalia Provincial de Taxes de València que el tancament del forn de José Santacreu Carsí crearia «una gran estorsión» [] donat que era època de sega i posteriorment de plantació de l’arròs, i que per a aquestes tasques s’hi desplaçaven molts jornalers forasters. Però sempre es mostrava la submissió esperada de l’inferior en l’escalafó de poder. Per això, quan l’alcalde almussafenc envià un escrit al cap provincial del Movimiento, Diego Salas Pombo, es mostrava d’allò més prudent i sol·lícit:

Estimado Camarada y amigo: con referencia a lo tratado en nuestra entrevista de ayer sobre el multado por la Fiscalía de Tasas, José Raga Moscardó [...] te manifiesto que dicho recurso no pide anulación o sobreseimiento. Ello si lo obtuviera tanto mejor, pero soy del parecer que reconociéndose su falta como infractor puesto que confiesa la verdad y esta fue la de adquirir 10 litros de aceite [...] no debe eludir su responsabilidad. Ahora bien los motivos que le indujeron a ello fue el no tener desatendido el servicio de abastecer a su clientela durante el retraso del suministro [...] tampoco por el precio que lo vendió [...] no le movía el ánimo de lucro [...] no pide en su recurso el levantamiento de la sanción sino su reducción por estimar excesiva la cantidad de la multa, quebrantando profundamente su modesta economía personal. Espero de tu buen corazón, Camarada, y en lo que de tí depende y buenamente puedas, se obtenga una valiosa rebaja en dicha sanción [...] te saluda brazo en alto [...].5

Quan les ordres eren taxatives, els alcaldes i els secretaris intentaven esmortir els seus efectes acudint, quan podien, a tot tipus de subterfugis. Només acabada la guerra, l’alcalde d’Albalat elevava una queixa-petició al governador civil sobre el desabastament de farina en la localitat, ja que la que s’havia repartit durant la guerra provenia d’una fàbrica de Guadassuar, però una vegada la ciutat, la fet d’aquesta població es va fer amb la farina i des d’aleshores no es trobava la manera d’obtenir-ne.

El governador civil, el 2 de desembre de 1939, demanava aclariments a la gestora almussafenca per l’augment no autoritzat del preu del carbó sense que les excuses peregrines presentades per la gestora esborraren les suspicàcies de l’autoritat provincial. Les irregularitats de la gestora d’Almussafes es van fer patents i constants, més per desídia que per altra cosa, ja que les autoritats locals pensaven que la impunitat estava garantida. Per això, no és estrany que el 23 de setembre de 1943, rebera una notificació del Servei Nacional del Blat dient que

tras la conferencia telefónica que hemos tenido sobre la adquisición de alubias, según datos recibidos [...] se han recolectado en esa localidad 40.000 kilos de la variedad francesa de las que no se han entregado en venta al Servicio Nacional del Trigo más que 0 kilos, por lo que la diferencia es de 40.000 kilos que deberán ser entregados a la máxima urgencia sin admitir otras excusas que las de las necesidades de siempre.

No debades durant 1940 s’arribaren a ocultar amb, el beneplàcit de l’alcalde, quasi 1.000 quilos de bajoques. Però res no alterava el comportament d’ocultació per part de l’Ajuntament almussafenc, perquè el 4 de març de 1941, el Sindicat Nacional de l’Arròs comunicava que,

a pesar del tiempo transcurrido no han presentado la liquidación de portes correspondientes a cupos de racionamientos [...] si transcurre el presente mes sin que por su parte vengan a cobrar dichos portes entenderemos que renuncian a los mismos.

Això obeïa només a la més absoluta desorientació i desídia, i a més tampoc no portaven un control sobre les seues activitats relacionades amb l’estraperlo.

La preocupació fonamental dels alcaldes i secretaris, doncs, estava centrada en l’ocultació i el desviament dels productes agraris cap el mercat negre, de manera que altres qüestions capitals per als moments que es vivien quedaven de costat. Això significà un munt d’advertències, amenaces i sancions. Per exemple, el 4 de setembre de 1941, el Sindicat Nacional de l’Olivera comunicava que no s’havien rebut els impresos de sol·licitud de reserva del cupo familiar i per això

le participo que, además de las responsabilidades que se le puedan exigir, por negligencia, [...] no disfrutarán de este beneficio en la próxima campaña los que antes del día 15 no hayan suscrito las indicadas instancias. Además, en las inspecciones que se iniciarán dentro de breves días, se considerará clandestina toda cantidad de aceite que tenga o haya tenido el productor.

L’anterior no exculpa els nombrosos errors que detectem per part de les autoritats, sobretot a l’hora d’assignar fertilitzants o rectificar quotes, ocasions en què la superioridad demostrava estar excessivament desbordada per la burocràcia. Això donava pas a situacions que, per regla general, no tenien eixida. Per aquest motiu, les ocultacions quedaven impunes, per què les autoritats locals optaven per l’estratègia d’alimentar aquesta burocràcia, i en molts casos aconseguien anul·lar-ne els efectes.

El recurs més emprat era minimitzar les collites davant les expectatives de les autoritats,6 i si bé els alcaldes es mostraren repetitius i monòtons en els seus arguments, el cert és que solien tenir bastant d’èxit. Amb tot, fou l’alcaldia d’Almussafes la que trencava un poc aquesta monotonia amb comunicats que s’acostaven més al cinisme que no a l’ocultació de la veritat. Per exemple, el 9 de febrer de 1948, s’informava de la impossibilitat de servir els 4.500 quilos de dacsa de la quota forçosa perquè la mala collita –sempre la mateixa excusa– només donava per a lliurar 1.960 quilos. No és estrany, doncs, que el consistori almussafenc fóra multat en nombroses ocasions per no efectuar el cens corresponent al ramat i carruatges o per no lliurar les declaracions de blat. Però l’ocultació de creïlles va arribar a tenir uns nivells escandalosos, per això, el 6 de març de 1948, el governador civil intervenia en l’afer comunicant que «existe mucha flexibilidad a favor del productor», així que envià un inspector al que s’intentà enganyar com més millor: «las tierras (que li mostraren) están situadas entre árboles y son de mala calidad [...]» per la qual cosa «no pueden servir de base como se pretende para fijar el módulo de cosecha para las demás tierras del término». Les estimacions de l’inspector eren d’uns 66.000 quilos de creïlles i se’n lliuraren només 14.264, d’ací que el poble d’Almussafes

se encuentra entre aquellos que te [] ofrecen toda clase de resistencia y dificultades para entregar los cupos que se señalan, ya que en este caso concreto y por las visitas efectuadas por la inspección [...] por lo tanto no ha lugar a la rebaja demandada.7

El consistori d’Almussafes es convertí en un dels més controlats i, evidentment, amb pitjor fama, per això tres dies després es comunicava per part de la Comissaria General d’Abastaments i Transports de València que

entre el escaso número de localidades que no han cumplimentado en ninguna de sus partes mi circular 196 de fecha 10 de julio [...] bop núm. 180 dictando las normas que han de regir la campaña de cereales 47-48 [...] ningún agricultor tiene en forma legal acreditada su reserva y las de sus familiares por incumplimiento por parte de esa alcaldía de las normas de esta iniciativa [...] por cuanto se desprende de todo lo expuesto [...] no cabe alegar desconocimiento de la índole del servicio a realizar por parte de usted y el asesor en estas materias, el secretario local, siendo por tanto los únicos responsables a los cuales se aplicarán sanciones [...] si [...] no son retirados los impresos corrspondientes [...] sin demorarlo por más tiempo, máxime habiendo llegado a mi conocimiento que algunos señores alcaldes han sido los primeros en aconsejar no llevar a la práctica [...] las órdenes.

Per tant, segons de la documentació que hem trobat, l’Ajuntament d’Almussafes es convertí en el més castigat, proporcionalment, de la Ribera Baixa per qüestions relatives a l’estraperlo, amb un munt de multes, moltes d’elles superiors a les 15.000 pessetes. Encara més, en aquest context, l’alcalde almussafenc intentà dissuadir algunes persones de la fabricació de formatge casolà per tal de posar-lo a la venda, ja que no complien els requisits escaients. Això no aporta res que ens puga aclarir el panorama de l’estraperlo, perquè si bé trobem aquesta furibunda repressió sobre els petits estraperlistes, els grans estaven ben estalvis de qualsevol contratemps i –repetim-ho– les autoritats provincials donaren una imatge llastimosa pel que fa a la seua eficiència. Tot al contrari, la seua burocratització els va generar tot un seguit de trencaclosques en qualsevol tipus de productes, com ara en el racionament de la gasolina i en l’inútil i desesperat intent per controlar l’arròs que es palesava en una contínua rebaixa de les quotes forçoses per tal de recollir-los blancs de la Ribera Baixa, ja que les autoritats provincials es mostraven impotents per controlar mínimament el producte a tots els nivells. Sense comptar amb les eventualitats més immediates, com ara les necessitats de plom i d’estany fi per a l’abastament d’aigües potables, productes naturalment intervinguts. Pel que fa a la carn, pot dir-se el mateix: davant la baixada de preus causada per l’arribada de carn de l’exterior, el governador civil acusava els carnissers de desabastament.

De les escasses incautacions de grans quantitats de productes alimentaris, destaca el decomissament de 1.000 quilos d’arròs, 257 de fesols i 195 pastilles de sabó de quilo, a Albalat, el 22 de febrer de 1940, encara que la resta de denúncies ho són per petites quantitats. Aquesta afirmació la podem fer donat el zel de les autoritats albalatenques, que detallaren els productes decomissats durant l’any 1940: fesols, 441 quilos procedents de quatre incautacions; dacsa, 202 qui-los, també de quatre incautacions; sabó, 302 quilos d’altres quatre; oli, 149 litres, de 9; farina, 87 quilos de tres; arròs blanc, 383 quilos de 10, i cansalada, 16 qui-los de dos.

Per a realitzar un acte de veritable propaganda política s’acordà que les quantitats intervingudes es destinaren a ser repartides entre els obrers agrícoles, no sabem si pobres o no, a raó de tres quilos per cap. A la llista figuraven 147 persones, el que donava la quantitat de 441 quilos. Tenint en compte que només van ser incautats 87 quilos de farina no quadrava el repartiment, per això s’hi destinà la incautació realitzada al molí fariner propietat de Feliciano Sanjuan, per tal de completar la donació.

El sucre també fou un dels productes més perseguits, atès que se suposava indispensable per als infants i els malalts. Un almussafenc que va ser sorprès amb nou quilos així ho va confessar: «el azúcar era para los enfermos y que por carecerse en esta población lo traía para el intercambio por otros artículos».8

El joc de corrupteles es va fer patent de seguida. El guàrdia mutilat Timo-teo Gil Guerra, de Cullera, decomissà 20 quilos d’arròs i se’ls va quedar; d’altres demanaren diners a canvi de fer els ulls grossos davant petits casos d’estraperlo, per la qual cosa van ser suspesos d’empleament i sou. Al mateix temps, també va donar-se un augment de la picardia. Per exemple, el 18 d’agost de 1941, Cristóbal Rico Fuertes, havia d’entregar el seu ruc decomissat per transportar arròs. El veterinari confeccionà un certificat de defunció de l’animal «por insolación». Sospitem que el veterinari rebria alguna quantitat d’arròs, donat que aquesta pràctica es va repetir en algunes ocasions. Per altra banda, els treballadors de l’escorxador en furtaven carn i la venien «a precios abusivos burlando a la inspección». Al mateix temps, les sol·licituds per part d’Hisenda i de la Fiscalia de Taxes als consistoris demanant el lliurament d’allò decomissat trobaven respostes peregrines per part de les autoritats locals, que pretenien fer jugar al seu favor el pas del temps per tal de no lliurar els productes que requisava. Fins i tot s’arribà a donar la paradoxa que els agents de la Fiscalia de Taxes, Saturnino González Sienes i Ricardo Claveria Panafreta, a l’hora d’anar a instruir diligències referents a tinença il·lícita i venda a preus abusius de fertilitzants i d’arròs blanc, es trobaren que la policia municipal ja havia intervingut. També s’interposaren les autoritats locals en altres aspectes com ara el lliurament del de blat, donat que «ello ha ocasionado la formación de cola en el almacén [...] y solicito varios días más para la entrega [...]». El que feia que algunes gestores abusaren massa d’aquesta circumstància i van rebre amonestacions per part del governador civil.