Читать книгу: «Fabra, Moll i Sanchis Guarner (2a ed.)»

1
LA DIMENSIÓ NACIONAL DEL PRIMER CONGRÉS INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA (1906)

TEODOR LLORENTE, ANTONI MARIA ALCOVER I POMPEU FABRA

El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) fou la culminació dels esforços de la Renaixença per a reconstruir una llengua literària comuna i, alhora, la manifestació de la voluntat dels sectors catalans lingüísticament conscienciats de situar el català en el mapa de les llengües romàniques, en un moment en què part de la filologia romànica encara el considerava una variant de l’occità. En conseqüència, calia no sols proclamar davant el món la identitat filològica independent del català, sinó també la determinació de convertir-lo en una llengua de cultura moderna, equiparable a les altres grans llengües europees de cultura.

En el procés de reconstrucció del català com a llengua literària van tenir un paper fonamental un mallorquí, Marià Aguiló; un valencià, Teodor Llorente, i un català, Jacint Verdaguer. Sense ells difícilment hauria estat possible la tasca d’Antoni Maria Alcover i la de Pompeu Fabra de descriure científicament el català i de posar les bases per a la seua codificació, que fou una de les conseqüències més importants del Congrés. Darrere de l’organització hi va haver un polític clarivident i excepcional, Enric Prat de la Riba, que va saber comprendre el valor de la llengua com a eina de vertebració d’una cultura nacional. Altrament, els organitzadors del Congrés van saber trobar la connivència dels principals romanistes internacionals partidaris de la individualitat filològica del català i, sobretot, la de les personalitats de totes les terres de llengua catalana més significades en el conreu del català.

L’objectiu d’aquest estudi és oferir una panoràmica de les realitzacions d’un congrés que marca una fita molt important en la història de la llengua catalana, fins al punt que s’ha adduït com a punt d’arrancada d’una nova etapa històrica del català, caracteritzada per la fixació del corpus de la llengua i per la reivindicació d’un estatus polític que en garantís la normalitat cultural i política (Ferrando, Nicolás, 2011). En aquesta convergència en defensa del patrimoni lingüístic comú de totes les terres de llengua catalana és molt rellevant la participació valenciana, no per les seues aportacions científiques, sinó pel simbolisme de la presència de Llorente, president de Lo Rat Penat i darrer representant de la Renaixença, i de València Nova, expressió d’uns temps nous reivindicatius. És per això que s’hi prestarà una atenció especial.

Sessió d’obertura del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona, Teatre Principal, 1906.

1. Cap a la recuperació d’una llengua literària comuna: el mestratge d’Aguiló, l’exemple de Verdaguer

Ben pocs homes de la Renaixença catalana van influir tant en la recuperació d’una llengua literària comuna, superadora i alhora integradora de les diferències diatòpiques, com el mallorquí Marià Aguiló i Fuster (1825-1897). La seua familiarització amb la vasta producció literària, culta i popular, tant dels anys medievals de plena normalitat cultural i política com dels segles moderns de davallada dels usos cultes de català, el seu pas per la Biblioteca Universitària de València i per la de Barcelona i els seus contactes amb molts dels prohoms de la Renaixença van ser decisius perquè les seues orientacions sobre com havia de ser la llengua literària moderna i la seua insistència en la unitat de la llengua catalana es convertissen en un referent inexcusable per als reneixencistes i els modernistes.

És ben conegut el pes de les seues argumentacions a favor del restabliment dels plurals en -es per a la llengua literària comuna. No es tractava d’adoptar els «plurals valencians», tal com eren percebuts a la Catalunya oriental després de tres segles de praxi quasi sistemàtica de plurals acabats amb -as, sinó de restablir els plurals que tota la llengua havia tingut fins al segle XVI i els que corresponien a l’evolució genuïna del català. Restaurar aquestes grafies era una exigència per a fer visible la unitat de la llengua catalana. La seua autoritat moral va ser determinant perquè Pompeu Fabra canviés el criteri predominant encara a la Barcelona dels darrers anys del vuit-cents.

D’Aguiló és una de les més belles imatges per a cantar la unitat de la llengua. La va pronunciar en els Jocs Florals de Barcelona de 1867:

Desde les singleres conglasades dels Pirienus fins á les planes calitjoses de Valencia y d’Elx; desde les valls patriarcals de l’alta montanya de Catalunya y del Rosselló fins á les comallerades rublides d’arbres que perfumen les illes Balears; desde les platges del golf mes enllá de Portvendres fins molt passada la costa d’Alacant, per tot arreu y en tots los endrets m’ha comparegut, á cada jornada que hi he feta, la figura benvolguda de nostra dolça, de nostra valenta llengua catalana: y enlloch, enlloch (fora de les ciutats mes principals) l’he sabuda veure tan malaltissa y afollada, sino forta, sanitosa y vividora (Aguiló, 1988: 69).

Segons Massot (2017: 284-285), «amb ell neix una consciència de “catalanitat” lingüística que no trobem mai abans a Mallorca». Probablement no hi ha cap personalitat catalana o valenciana del segle XIX que se li puga comparar en aquest sentit. Fabra digué d’ell que «en l’obra de redreçament de la llengua és indiscutiblement la figura cabdal a qui tots havem de retre homenatge de gratitud i d’admiració il·limitades».

Aguiló, que poà una llengua mot sucosa dels seus viatges per totes les terres catalanes i per la lectura de les rondalles, refranys i tradicions populars recollides en els més diversos indrets de tot l’àmbit lingüístic català, va tenir també un gran ascendent sobre Jacint Verdaguer (1845- 1902), el millor poeta de la Renaixença i el gran patriarca del moviment a Catalunya. L’erudit mallorquí no sols es va identificar profundament amb el model de llengua literària de Verdaguer, «que coincidia amb la que propugnava ell mateix», sinó que va reconèixer que «tingué una importància decisiva en la seva formació lingüística i literària» (Massot, 2006: 198).

Marià Aguiló.

Jacint Verdaguer.

Efectivament, Verdaguer va saber conjuminar magistralment la llengua popular amb la llengua culta, i va contribuir així a anar superant la dicotomia amb què ens tenien acostumats al segle XIX els partidaris del català acadèmic i del català que ara es parla. I, també com Aguiló, no es va estar d’aprofitar un recurs literari –en aquest cas més tost històric–, la figura de Jaume I, conformador de l’àmbit lingüístic català, per a cantar la unitat de la llengua. Ho feu en diverses ocasions, com ara en els seus discursos als Jocs Florals de Barcelona (1881) i de Lleida (1901), però bàsicament en tres poemes de la seua autoantologia Pàtria (1888): «Mirant un mapa», dedicat a Marià Aguiló, on no debades evoca «les palmes d’Elx i de Mallorca», «Lo pi de les tres branques», el més famós de tots, i «Don Jaume en Sant Jeroni». A «Lo pi de les tres branques», Verdaguer posa en el llavis del rei Conqueridor el somni que ha tingut, d’una pàtria de tres branques:

Josep Massot i Muntaner (1996) ja va posar de relleu la influència que exercí Aguiló en Antoni Maria Alcover pel que fa a l’interès per l’estudi i la replega de les més diverses manifestacions de la cultura popular i a la defensa de la unitat de la llengua. Arrelat profundament a la insularitat mallorquina, al tradicionalisme eclesiàstic i al conservadorisme pagès, la seua actitud favorable a la unitat de la llengua difícilment podria explicar-se sense el mestratge d’Aguiló.

No menor fou l’admiració i la gratitud de Teodor Llorente (1836- 1911) envers Aguiló, tan diàfanament expressada en l’endreça del seu Llibre de versos (1885), quan recordava la seua exhortació als valencians a recuperar l’orgull per una llengua que «parlen encara algunes millonades d’hòmens dende’l Pirineu fins los palmerals d’Elx». Llorente parafrasejà la coneguda imatge d’Aguiló en nombroses ocasions entre 1868 i 1901. Rafael Roca (2007) n’ha recollit totes les variants. Val la pena de reproduir-les ací, si més no com a mostra del seu constant posicionament a favor de la unitat de la llengua i de la seua admiració envers el mestre mallorquí: a més de la ja esmentada, «la lengua común que se habla desde los Pirineos hasta Elche»; «desde Rosas a Elche»; «desde los robledales del Pirineo hasta los palmerales de Elche»; «desde el francès Rosellón hasta las riberas del Segura»; «desde las cimas de los Pirineos hasta los palmerales de Elche»; «desde los Pirineos hasta Elche, y en las Islas Baleares». Aquestes imatges seran imitades en més d’una ocasió per Pompeu Fabra.

El lingüista de Gràcia adoptà d’Aguiló i de Verdaguer el criteri de restablir els plurals femenins en -es i la convicció de la unitat profunda de la llengua catalana en tot el seu àmbit lingüístic. Fabra aprengué d’Aguiló l’interès que tenen els dialectes per a l’explicació de determinats fenòmens lingüístics i la reconstrucció de la llengua literària comuna. Als seus ulls, Verdaguer recuperà per al català la condició de llengua literària (Ginebra, 2019).

2. Teodor Llorente: el llegat viu de la Renaixença

Després de segle i mig de supressió dels usos institucionals del català i tres i mig de considerable reducció dels usos literaris socialment més prestigiosos, no era gens fàcil a la València del segle XIX, en el context castellanitzador del règim liberal, recuperar el conreu literari de la nostra llengua. Els il·lustrats setcentistes ja l’havien liquidada com a llengua de cultura. En tot cas, al segle XIX les exigències comunicatives només podien avalar l’ús d’un català instrumental basat en la llengua parlada, és a dir, un valencià dialectalitzat i acastellanat, el valencià que ara es parla. És el credo lingüístic que van defensar i practicar les revistes satíriques del moment. Enfront d’elles, els pares de la Renaixença valenciana, amb Teodor Llorente al capdavant, eren conscients que, sense una depuració i regeneració del valencià popular, aquest no podria tornar a ser una verdadera llengua de cultura, i que per a assolir aquest objectiu calia convergir amb els esforços paral·lels de catalans i baleàrics.

El gran mèrit de Llorente va ser saber diagnosticar les causes de la degradació literària del català i prescriure els remeis per a superar-la, perquè, com advertí en un escrit periodístic de 1881, exhumat per Rafael Roca (2007),

una lengua cuyo cultivo literario se interrumpe, quedando destinada únicamente al uso del pueblo, y estando influida durante algunos siglos por otro idioma que se sobrepone a ella y la reemplaza en todo lo que es más importante y noble, […] se convierte en un dialecto indocto, en un patois corrompido, que no puede servir para la literatura, sin pulirlo y regenerarlo.

Teodor Llorente.

La seua millor contribució a la tasca de restauració literària del català de València, ni que fos circumscrita a la poesia, va ser conjuminar-hi la frescor de la llengua parlada i la dignitat lingüística de la llengua literària recuperada.

La bona formació cultural, el profund sentit de la llengua, la notable projecció política i periodística i la rica xarxa de relacions culturals de Teodor Llorente el van convertir en el líder indiscutible del molt minoritari moviment renaixencista valencià. Llorente no va ser, però, un producte aïllat en el seu context, ja que la Renaixença valenciana no es podria explicar sense la contribució d’un bon nombre d’erudits romàntics valencians, amb Vicent Boix al capdavant, que, malgrat utilitzar el castellà com a instrument de treball, van contribuir decisivament a recuperar la memòria històrica d’un regne de València sobirà entre els segles XVIII i XIII, amb llengua pròpia, però compartida amb catalans i baleàrics. I en Llorente van exercir un paper fonamental, en la creació d’una llengua literària moderna, basada en la llengua col·loquial depurada i en la millor tradició literària, el mestratge de l’erudit mallorquí Marià Aguiló i l’exemple de l’excel·lent poeta català Jacint Verdaguer.

Ara bé, el moviment renaixencista valencià fou molt minoritari. El seu desplegament es veié molt condicionat per un context social, econòmic, polític i ideològic prou diferent del que es donava a una Catalunya amb vocació autonomista i amb una decidida opció per la llengua del país entre importants sectors socials, sobretot després de la crisi espanyola de 1898. Els sectors dominants de la societat valenciana de la Restauració, conscients que els interessos proteccionistes de la nova burgesia industrial del Principat s’oposaven clarament als seus i que el ressò polític del moviment autonomista principatí feia perillar la seua hegemonia, començaren a difondre entre els seus paisans una ideologia més o menys obertament anticatalanista i, alhora que adoptaven el castellà com a signe de distinció social i urbana, n’intensificaren el sucursalisme polític (Cucó, 1971).

Llorente, líder indiscutible del Partido Conservador i director del seu màxim òrgan d’expressió, Las Provincias, formava part d’aquella burgesia agrarista i castellanitzant. Opina Rafael Roca (2007) que Llorente tenia poc marge de maniobra entre la seua estima real per la llengua i l’autoodi lingüístic de la classe social a què pertanyia, expressat sovint en anticatalanisme. Si polititzava la Renaixença, és a dir, si qüestionava l’statu quo de la llengua pròpia, aquella seria combatuda pels sectors burgesos que Llorente representava. Si aconseguia preservar-la de la politització i no entrar en la qüestió onomàstica, d’implicacions identitàries, potser podia assolir la neutralitat dels seus correligionaris ideològics i, alhora, assegurar el manteniment del seu propi liderat polític i cultural. I, òbviament, optà per no polititzar-la i, doncs, per desentendre’s del seu futur com a llengua d’una cultura nacional. La llengua pertanyia al seu fur íntim, que podia compartir amb altres individus que se l’estimaven. Per això, la celebració del Congrés de 1906, en què Llorente va tenir una participació honorífica de primer ordre, li va permetre fer una crida a la germanor entre valencians, catalans, mallorquins, rossellonesos i algueresos en benefici de «la llengua d’Ausias March».

3. El Congrés de 1906: l’obra d’Alcover, la mà de Prat de la Riba, l’ombra de Fabra

La dinàmica democratitzadora del segle XIX arreu d’Europa desfermà la reivindicació de la normalitat cultural per a les llengües sense estat. Les terres de llengua catalana, que conservaven la memòria de la sobirania perduda arran de la guerra de Successió (1704-1715), no en van restar alienes. Els esforços dels sectors cultes de la Renaixença i del Modernisme per a atènyer aquests objectius van culminar el 1906 amb la celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. La iniciativa cal situar-la dins les estratègies reivindicatives que adoptà una bona part de les principals llengües europees sense estat a partir de la segona meitat del segle XIX (Fishman, 2000).

Antoni M. Alcover.

La data del Congrés va coincidir cronològicament amb una sèrie d’iniciatives culturals i polítiques que van representar un tomb decisiu en la sort de la llengua i de la cultura catalana en general. No és sobrer recordar que, aquell any, Enric Prat de la Riba formulava a La nacionalitat catalana els principis i programes d’acció del catalanisme burgès; que Eugeni d’Ors, amb la publicació del Glossari, consagrava el triomf del Noucentisme; que a Mallorca la revista Mitjorn entronitzava els mestratges de Miquel Costa i Llobera i de Joan Alcover, en coincidència amb la publicació de les Horacianes, de Costa; que al País Valencià naixia la revista València Nova, amb el propòsit de superar, encara, una Renaixença esmortida, i s’aconseguia el reconeixement del dret a usar la llengua pròpia a l’Ajuntament del cap i casal; que al Rosselló apareixia la Revue d’Études Catalanes com a expressió de la incidència dels moviments culturals del Principat a la Catalunya Nord i, finalment, que es constituïa, al Principat, la coalició de partits polítics catalanistes batejada amb el nom de Solidaritat Catalana, que l’any següent assegurarà el triomf electoral del catalanisme polític. Però també interessa remarcar que la concurrència al Congrés de representants molt qualificats de la llengua i cultura de totes les terres de llengua catalana, inclòs l’Alguer, va desfermar al Principat un moviment d’atenció o de solidaritat amb la resta del domini lingüístic.

Els promotors intel·lectuals del Congrés, amb l’incansable Antoni Maria Alcover al davant, van reeixir no sols a aplegar estudis interessants per a l’establiment del corpus de la llengua (ortografia, gramàtica, diccionari), sinó també –i això va ser el més important– a voltar-se dels més prestigiosos investigadors de la catalanística internacional en un admirable intent de situar el català entre les principals llengües de cultura. Hi van concórrer els francesos Jean-Joseph Saroïhandy i Louis Barrau-Dihigo, els alemanys Bernhard Schädel i Eberarth Vogel Müller, els occitans Raymond Foulché-Delbosc i Jean-Auguste Brutails, l’italià Pier Enea Guarnerio i l’espanyol Adolfo Bonilla San Martín, i hi van participar amb l’enviament d’una comunicació el també espanyol Marcelino Menéndez Pelayo.

Realista com era, Alcover reconegué, en el discurs de cloenda, que «l’obra del Congrés no es acabada; tot just ha començat», ja que «el Congrés no’l convocàrem per resoldre les grans questions que hi ha pendents dins la gramàtica catalana, sino per promoure’ls estudis qu’es indispensable fer per poder resoldre més envant tals questions». Efectivament, el Congrés es limità a debatre i fer propostes per a fixar el corpus i, atesa la precarietat dels estudis filològics a les terres catalanes, ajornà per a temps millors la qüestió de l’autoritat lingüística de la llengua, una de les velles aspiracions de la Renaixença, que, com veurem, planava per damunt de les sessions de treball. Ara bé, Alcover assolí plenament «que la gent en parlàs, que’ls periòdichs en fessen llargues ressenyes, fer renou, donar fe de vida» i, en conseqüència, pogué constatar que «tot axò hu hem conseguit a les totes, a caramull». En aquest sentit, els objectius d’Alcover coincidiren amb els d’Enric Prat de la Riba, el líder de Solidaritat Catalana, tot just constituïda.

Per als polítics de Solidaritat, que no estalviaren recursos perquè el Congrés fos un èxit popular, la seua celebració va servir com a caixa de ressonància del clam en favor de l’autogovern per a Catalunya, ja que la reivindicació d’un estatus per a la llengua pròpia comportava la consecució del marc politicoadministratiu que el fes possible. La celebració del Congrés, amb representació de tots els territoris catalanòfons, desfermà tot un seguit de proclames pancatalanistes, en què se subratllava «la unitat de les gents que parlen la llengua catalana». Una de les més representatives del pensament nacionalista de la Lliga Regionalista és la que Prat de la Riba formulà a l’article «L’unitat de Catalunya», que va publicar el 17 d’octubre de 1906 a La Veu de Catalunya. El líder de la Lliga hi presenta com a «perfecta» la «unitat de Catalunya» als segles baixmedievals, una unitat que posteriorment s’anà afeblint fins a desembocar en la «separació espiritual dels tres grans membres de la nacionalitat catalana» –les tres branques d’un mateix pi, que diria Verdaguer– i que, gràcies a la Renaixença, s’està refent, en haver-se recuperat la denominació comuna de «català». Ben mirat, van ser els polítics de la Lliga els grans beneficiaris del discurs ideològic del Congrés (Grau, 2006: 179).

Gràcies a la capacitat de convocatòria d’Alcover –fruit d’un treball infatigable i d’un compromís amb la llengua catalana fora de qualsevol dubte–, el Congrés de 1906 va ser també l’expressió d’un moviment catalanista in crescendo, que aquell mateix any s’articulava políticament en la coalició Solidaritat Catalana. Amb més de 3.000 congressistes, amb presència de representants de tots els territoris de la llengua i amb l’assistència de romanistes d’arreu del món, el Congrés va ser un acte reivindicatiu de la condició del català com a llengua de cultura i com a subjecte de drets polítics. I, si per a Alcover va ser concebut, sobretot, com una plataforma per a reunir tots els esforços possibles en favor de l’estudi científic de la llengua, per a Enric Prat de la Riba va ser, per damunt de tot, un dels instruments més idonis per a difondre el seu ideari polític. No oblidem que Prat incloïa dins la «nacionalitat catalana» totes les terres de llengua catalana, la «Catalunya gran». Aquell mateix any, Prat reclamava en un article a La Veu de Catalunya (20-IV-1906) que «la llengua i la cultura catalana puguin entrar dintre les universitats de Barcelona i de València amb els honors i les prerrogatives que els pertoquen [… i] que en les escoles catalanes s’ensenyi el català, al mateix temps que la llengua castellana».

Segons la circular de la Comissió Organitzadora Tècnica del Congrés (5-XII-1905), convocat a principis de 1905, aquest pretenia fer un balanç dels estudis filològics que s’havien ocupat de la llengua catalana i proposar iniciatives per a «la defensa y extensió d’aquesta nostra estimada llengua catalana». Fabra fou uns dels primers interessats en l’operació política de la projecció internacional de la llengua, però allò que possiblement no acabarem de saber mai és si fou ell qui convencé Alcover de no abordar cap proposta de codificació lingüística. A pesar de les reticències inicials a la celebració del Congrés per part de Pompeu Fabra, que temia que servís per a consagrar la visió alcoveriana de la llengua en detriment del seu projecte de codificació, s’hi van donar les circumstàncies que van garantir l’èxit dels objectius: d’una banda, l’activisme i les relacions del canonge mallorquí amb els principals catalanistes de la Romanística van assegurar la presència de la major part d’aquests a Barcelona, i, doncs, la internacionalitat del Congrés, i, d’altra banda, els prohoms de la cultura i del catalanisme polític del Principat coincidien a veure en la iniciativa una plataforma extraordinària per a la projecció internacional de Catalunya i per a la reivindicació del reconeixement jurídic del català al si de l’Estat espanyol.

4. Lo Rat Penat i València Nova a Barcelona

Aguiló havia mort el 1897; Verdaguer, el 1902. En celebrar-se el Congrés de 1906 només restava viu un dels grans patriarques de la Renaixença: Teodor Llorente. Ja hem vist que Llorente fou sempre partidari ferm de la unitat literària de la llengua catalana. No del nom de llengua catalana entre els valencians, per raons sociològiques, però sí de totes aquelles iniciatives, com els Jocs Florals, els aplecs de germanor, la collaboració en revistes literàries de projecció pancatalana, etc., que deixessen palesa la unitat de la llengua i la literatura catalanes. La seua assistència, com un dels presidents honoraris, al Congrés de 1906 se situava, doncs, en la praxi sistemàtica de tota la seua vida. Amb una diferència, però: el Congrés de 1906 va ser prou més que una trobada científica. I Llorente en va ser ben conscient. D’ací el mèrit del seu gest.

Reduït pràcticament a les activitats de Lo Rat Penat després de la mort de Constantí Llombart (1893), el valencianisme cultural –en realitat, un eufemisme per a designar la colla de notables que utilitzaven el sentiment valencianista com un instrument de mandarinat social–, monopolitzat per Llorente, es trobava a principi del segle XX en una situació de paràlisi i inanitat més absoluta. Enfront de l’immobilisme ratpenatista consagrat per Llorente i l’opció antivalencianista del blasquisme, els deixebles espirituals de Constantí Llombart prengueren consciència de la necessitat de fer sentir la seua veu al marge de Lo Rat Penat. Una coneguda conferència de 1902 del metge Faustí Barberà i Martí, llavors vicepresident de Lo Rat Penat, titulada De regionalisme i valentinicultura, ha estat considerada com el toc d’atenció que va començar a remoure les aigües empantanades del valencianisme ratpenatista. Des de plantejaments moderats però clars, Barberà hi va reivindicar «la lliberació autonòmica de la nostra terra» i la cooficialitat del valencià. Fruit del nou estat d’opinió fou la creació, el 1904, de l’associació València Nova i, el 7 de maig de 1906, de la revista homònima, que, com el seu nom suggereix, propugnava la modernització i revitalització del valencianisme cultural i un compromís cívic amb la llengua. Componia l’associació gent d’extracció predominantment liberal i, a diferència de Lo Rat Penat, comptava amb una bona colla de gent jove. El primer president fou Miquel Duran i Tortajada, però el seu personatge més emblemàtic fou Faustí Barberà, que hi ingressà el novembre de 1906 i fou elegit president de l’associació i director de la revista al mes següent. En el moment de la celebració del Congrés era president de l’associació i director de la revista Eduard Boix.

València Nova no s’havia alliberat encara, però, dels llasts identitaris, ja que inicialment va ser controlada per la gent més conservadora. La dificultat de superar el llemosinisme ideològic forjat al llarg de quatre segles de subordinació política i cultural i fomentat pels prohoms valencians de la Restauració, és fa palesa en l’actitud que adoptaren els dirigents de l’associació a propòsit precisament de la invitació a assistir al Congrés de 1906. En la seua contestació a la Comissió Organitzadora, publicada al número 12 de València Nova («Primer Congrés Internacional de la llengua catalana», 20-X-1906), els membres de la Junta Directiva de València Nova es proclamen «entusiastes admiradors de l’hermosa llengua d’oc, una de les cuals branques, la valenciana, parlem nosatros» i afirmen veure «ab moltísima satisfacció la tasca qu’es proposa realiçar lo Congrés de la Llengua Catalana», però no s’estan d’advertir, en una formulació potser més estratègica que realment sentida:

Creem, sí, que la llengua que parlem s’aparta prou de la catalana pera poder ser considerada com idioma propi dels valencians; emperó, a aquella devem l’orige de la nostra, y per tant entenem qu’estudiant la mare algun profit traurem pera la filla.

La difusió del pensament de Prat de la Riba i la constitució de Solidaritat Catalana no podien passar desapercebudes entre els polítics valencians. Com a reacció, els republicans blasquistes, temerosos de l’efecte contagi, van intensificar les campanyes contra els autonomistes catalans, que eren presentats com a enemics dels interessos econòmics valencians i braç dret del Vaticà. El valencianisme cultural, socialment esquifit, ideològicament confusionari i poc cohesionat, no tenia forces suficients per a contrarestar aquestes campanyes i incidir en la vida política valenciana. Tanmateix, la divisió dels republicans en blasquistes i sorianistes n’apaigavà el missatge castellanista i feu possible que l’Ajuntament de la ciutat de València, tot i estar controlat per una majoria republicana, reconegués, l’11 de setembre de 1906, el dret d’expressar-se oralment en valencià o en castellà, gràcies a una iniciativa del regidor Guillot, militant d’Unión Republicana i soci de València Nova.

La Veu de Catalunya (14-IX-1906), en un editorial titular «¡Visca Valencia!», felicità els regidors valencians per haver defensat «pera a la seva llengua estimada, germana bessona de la catalana, el dret indiscutible d’usarla en tots els actes que afecten la vida del poble valenciá y entre valencians» i encoratjà els valencianistes a impulsar l’ús públic i privat de la seua llengua en aquests termes:

Cal que Valencia visca; cal que hi torni, a n’aquella regió paradisíaca, tota la personalitat característica; cal qui hi lluitin coratjosament i estiguin segurs que ho lograrán, els valencians, valencianisant tots els actes de la vida particular y de la vida pública; han de sentir en valenciá, han de parlar en valenciá, han de produir y han de treballar en valenciá. Si així ho fan, la seva feina será forta y ferma, tindrá carácter propi. Y portará quelcom de llur ánima al concert universal de la civilisació y del progrés.

El mateix dia de la publicació d’aquest article, la Lliga enviava al regidor Guillot un telegrama de felicitació, expressat en uns termes que no poguessen ser interpretats com una ingerència:

La Lliga Regionalista aimant defensora de les llengües regionals us felicita ab entusiasme a vos y companys per reivindicacions Valenciá en les deliberacions del vostre Ajuntament.

Mentrestant, el govern de Madrid, controlat des de l’estiu del 1905 pels liberals, es mostrava més refractari que l’oposició conservadora de Maura –al capdavall, la de Teodor Llorente– a fer la més mínima concessió al català als àmbits oficials (Ferrando, 2006a: 138-141).

És en aquest context que, entre el 13 i el 18 d’octubre del 1906, es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb la participació de Lo Rat Penat i de València Nova. La presència de tot l’espectre ideològic del minúscul valencianisme cultural a Barcelona no podrà deixar de tenir conseqüències per al futur de la llengua a València: les classes dominants valencianes podran posar entrebancs a la implantació del fabrisme a València i afavorir-hi les estratègies particularistes, però difícilment podran imposar el secessionisme.

La presència valenciana a l’acte d’obertura es va limitar a Teodor Llorente i Olivares, Vicent Mancho, Lluís Fullana i Josep Maria Pérez. Els tres primers apareixen en les actes del Congrés –publicades sota el títol de Primer Congrés Internacional de la llengua catalana (Barcelona, 1908)– com a «president honorari de Lo Rat Penat», «catedràtich de La universitat» i «provincial dels Pares Franciscans de Valencia», respectivament, dins la llista de congressistes «honoraris». En realitat, en el moment de la celebració del Congrés, Mancho era, circumstancialment, professor substitut de la Universitat de València. Fullana, que des del 1905 era definidor de la província franciscana de València, a penes feia nou dies que n’havia estat elegit provincial. Josep Maria Pérez s’havia desplaçat a Barcelona en representació de l’associació València Nova i del seu butlletí homònim, però en l’esmentat volum d’actes fou substituït per Faustí Barberà, ara ja «president de València Nova», que no hi havia assistit. Fullana, estret col·laborador de mossèn Alcover, havia estat convidat expressament per la Comissió Organitzadora del Congrés. Llorente i Josep Maria Pérez hi figuren com a representants d’institucions i, de retruc, també Mancho, simple amic i acompanyant de Llorente. No hi degueren assistir, en canvi, ja que no se n’esmenta la presència enlloc, cap dels altres quatre membres honoraris valencians: Joan Baptista Benlloch Vivó i Joan Josep Laguarda Fenollera, que no són esmentats pel seu nom, sinó com a titulars de les diòcesis de Solsona (1901-1906) i la Seu d’Urgell (1902-1907), respectivament; fra Ramon Usó Arnal, que figura com a «provincial dels Franciscans de Catalunya», i Vicent Greus Roig, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, que també hi apareix com a «representant de Lo Rat Penat», llavors presidit per Josep Maria Ruiz de Lihory (1903-1908). Només s’inscriviren com a congressistes «efectius» set valencians i un mallorquí resident a Oriola. Ben poca cosa en comparació amb els vora 3.000 congressistes de Catalunya. Per unes raons o altres, no hi va assistir cap dels valencians inscrits. No s’hi acredità tampoc cap representant valencià de les institucions polítiques.

Cal dir, però, que Llorente fou tractat per les autoritats barcelonines i pels parlamentaris catalans presents en l’acte inaugural del Congrés com un veritable representant polític. De fet, en la sessió inaugural acompanyaven Alcover en la taula presidencial, a la seua dreta, el canonge que representava el cardenal Casañas, bisbe de Barcelona, i els senyors Antoni Rubió i Teodor Llorente i, a la seua esquerra, els senyors Sostres i Sanllehy, president de la Diputació i batle de Barcelona respectivament, i monsenyor Casaponce, en representació del bisbe d’Elna-Perpinyà. Les deferències envers Llorente es repetiren al llarg dels diversos actes. Així, en el banquet que se celebrà el dia 17 d’octubre a l’Hotel Tibidabo, Llorente segué al costat dret d’Alcover, amb preferència sobre Antoni Rubió i Lluch. I tornarà a figurar prop d’Alcover en l’acte de clausura.

Ara bé, si Teodor Llorente ocupà sempre un dels llocs preferents en les diverses tribunes del Congrés fou perquè era el referent valencià obligat dels lletraferits catalans, que hi veien el símbol per excel·lència de la Renaixença i de la unitat de la llengua junt amb les figures més emblemàtiques de les altres terres catalanes com Marià Aguiló i Jacint Verdaguer. El patriarca de la Renaixença valenciana no solia faltar a les habituals trobades literàries que organitzaven els prohoms catalans, que corresponien amb iniciatives recíproques o amb gestos de deferència, com el que es va donar, per exemple, el mateix 1906, quan l’editorial L’Avenç, dirigida per Joaquim Casas-Carbó (1858-1943), un dels membres de la Comissió organitzadora del Congrés, li publicà unes Poesies triades. És per tot això que la seua presència va ser acollida tan càlidament.

La incorporació de Faustí Barberà Martí (Alaquàs, 1850-València, 1924) a la llista de congressistes honoraris en el volum de les actes del Congrés respon al propòsit de potenciar-hi la representativitat valenciana. Era alhora una prova incontestable del prestigi que havia assolit per aquells anys com a metge competent i filantrop generós al si de la societat civil valenciana. Fou ell qui havia impulsat des de Lo Rat Penat la creació de València Nova. És com a màxim representant d’aquesta associació que, el 1907, convocà l’Assemblea Regionalista Valenciana. El 14 d’agost de 1917, Barberà s’adreçava a Fabra com a «amic», interessant-se per l’aparició de la seua reforma de les Normes ortogràfiques i alhora informant-lo del seu estudi sobre Carles Ros. El 1910, mossèn Alcover lloà en els termes següents el bon gust lingüístic que Barberà havia demostrat al seu opuscle De regionalisme y valentinicultura (1902):

L’opuscle del Dr. Barberà ofereix filològicament un interès particular perquè son autor ha tengut el bon sentit d’escriure’l en pur valencià, ficanthi moltes de les formes característiques y peculiars del llenguatge vivent d’aquelles regions. Així ho haurien de fer tots els escriptors valencians: fugir de tot castellanisme, conservarse ben valencians de llenguatge y d’esperit, refer y suplir les deficiencies de mots y de formes acudint als tresors imponderables de llurs clàssics, que son l’honor de la literatura catalana. No, no’ls demanem que catalanegin, això és, que copiin el parlar de Barcelona. No han de catalanejar; han de valencianejar; han d’estudiar de prop tot lo que encara’ls queda de llenguatge, no sols a la capital, sinó a totes les comarques de l’antic reine; y amb això y llurs clàssics han de restaurar la llengua, la que han d’enaltir, l’amor de la qual han de despertar pertot arreu, de Santa Pola fins a Vinaròs y Morella.

Són paraules que recorden les que Fabra escriví el 1918 en les seues conegudes recomanacions a un «escriptor valencià».

L’escassa presència valenciana al Congrés –esquifida en nombre de participants i pobríssima quant a aportacions científiques– era un fidel reflex del profund grau de desnacionalització que vivia el País Valencià. Ara bé, fou un fet altament positiu per a la llengua que hi convergissen el màxim representant del ratpenatisme, Teodor Llorente i Olivares, símbol vivent d’una Renaixença valenciana en ocàs, i un representant del nou valencianisme en ascens, Josep Maria Pérez, que després, en les actes del Congrés, fou oportunament substituït per Faustí Barberà. Amb aquesta doble ambaixada, s’hi van fer presents dues visions del País Valencià i dues actituds sobre la llengua, però també una única convicció quant a la percepció de compartir un mateix llegat lingüístic. Ara bé, també cal reconèixer que l’apostolat lingüístic previ d’Alcover en terres valencianes va tenir molt a veure amb la presència de Lo Rat Penat i València Nova a Barcelona (Ferrando, 1989).

En tot cas, el fet històric a retenir és que, així com l’impuls reivindicatiu que generà el Congrés de 1906 es transformà al Principat en un ampli moviment polític i social que assentaria les bases per a la recuperació de l’autogovern, així també la consciència de la necessitat que la llengua pròpia del País Valencià adquirís un estatus mínimament digne començà a generar un moviment reivindicatiu que, tot i ser molt minoritari, assentaria les bases per al valencianisme polític i cultural modern. En tot cas, la dinàmica cultural que suscità el Congrés reeixí a liquidar una Renaixença agònica i un llemosinisne insostenible i a encetar una nova etapa d’expectatives positives quant a la consideració literària, social i política del valencià, les relacions culturals entre els països de llengua catalana i la reivindicació de l’autogovern.

5. La projecció del Congrés a València

L’anunci dels actes previstos i la fixació de la data de celebració del Congrés per a l’octubre de 1906 van suscitar una gran expectació arreu de les terres catalanes. A València en va donar compte la major part de la premsa diària (com ara Las Provincias, La Correspondencia de Valencia, El Pueblo, El Mercantil Valenciano, La Voz de Valencia, El Radical) i la revista València Nova. Difícilment se n’hauria fet ressò sense la presència a Barcelona de Llorente, fundador i històric director de Las Provincias. Val la pena resseguir el tractament mediàtic valencià del Congrés.

València Nova fou precisament la revista («Per la nostra llengua», núm. 9, 1-IX-1906) que, a instàncies del secretari de la Comissió Organitzadora Tècnica del Congrés, s’avançà a informar sobre la seua celebració imminent, tot anunciant la intenció de Roc Chabàs d’assistir-hi. Gràcies a una altra crònica de la mateixa revista («Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana», núm. 12, 20-X-1906), ens assabentem que, com a delegat de l’associació homònima i de la revista, anà a Barcelona Josep Maria Pérez, vocal de la Junta Directiva de València Nova, que degué ser qui va lliurar als organitzadors el comunicat d’adhesió de l’associació, que acabava amb uns emotius «Vixca Catalunya! Vixca València, sa germana!».

El dissabte, 13 d’octubre de 1906, El Pueblo. Diario republicano de Valencia es feia ressò de la inauguració, aquell mateix dia, del Congrés i donava compte de com l’extraordinària inscripció de congressistes havia obligat a traslladar-ne les sessions del Saló de Cent, com estava previst, al Teatre Principal.

Efectivament, dins del clima d’eufòria suscitat pel suport social que va rebre a Catalunya –majoritàriament per militància nacionalista–, mossèn Alcover, com a president, exhortà en el seu discurs d’obertura a tots els «catalans de Catalunya espanyola y Catalunya francesa, de les Balears, Reyne de València y Alguer» a treballar per la replega, l’estudi i l’enaltiment de la llengua catalana. Poc després, Prat de la Riba, en un article publicat a La Veu de Catalunya («L’unitat de Catalunya», 16-X- 1906), confirmava que el Congrés era

la demostració de la unitat de totes les gents que parlen la llengua catalana, [ja que] al trobarnos, al parlarnos, tots hem vist que érem un mateix poble. Que tots ens hem entès, tots ens hem sentit d’un esperit; que després de sigles d’allunyament només hem vist que’ns diferenciava l’obra artificiosa dels homes: rés, una crostra sobreposada, com la cals ab que’ls barbres del classicisme van repintar les maravelles dels antichs monuments, una crosta que’s clivella y salta deixant sortir intacta, immaculada, la pedra indestructible de la rassa.

La premsa valenciana també va destacar, en la major part dels casos, el tracte excepcional que hi va rebre Llorente. Així, La Correspondencia de Valencia. Diario de Noticias, en la seua crònica del 17 d’octubre, titulada precisament «Llorente en Barcelona», se centra en la presència del poeta valencià a partir de les informacions que n’havia donat El Noticiero Universal, de Barcelona:

El decano ilustre de los periodistas valencianos, el incansable D. Teodoro Llorente, ha sido objeto en Barcelona de calurosas demostraciones de vivísima simpatía y de cariñoso afecto, lo cual nos complace consignar, por tratarse de un valenciano insigne que honra donde quiera que vaya a la ciudad que le vio nacer.

El Sr. Mancho, en nombre de Lo Rat Penat, de Valencia, saludó a los congresistas, diciendo que hablaba por delegación de D. Teodoro Llorente. Este insigne literato, desde su entrada en el vestíbulo del teatro, fue respetuosamente saludado por las más distinguidas personalidades. El Sr. [Eusebi] Güell estimó como un grande honor para los catalanes la asistencia de Llorente al Congreso; fue presentado por el Sr. [Leonci] Soler y March a las autoridades, que se pusieron incondicionalmente a sus órdenes.

Tot seguit, el periòdic resumeix les paraules del Dr. Mancho. Per la seua part, El Mercantil Valenciano afegeix, en la seua crònica del 15 d’octubre, nous detalls:

En el Congreso de la lengua catalana, los representantes del Rat Penat de Valencia han tenido entusiasta acogida, especialmente don Teodoro Llorente. A éste le han saludado como fundador del Rat Penat los diputados Sres. Manresa y [Leonci] Soler y March. El Presidente de la Diputación y el Alcalde hicieron la presentación de los congresistas valencianos. A D. Teodoro Llorente se ha señalado un sitio preferente en el Congreso.

El Sr. Mancho leyó un discurso del Sr. Llorente, que fue muy aplaudidísimo, resonando al terminar muchas vivas a Valencia. El discurso tiene por tema: El cultivo de las letras valencianas y la fraternidad de las lenguas catalana y valenciana.

Òbviament, el periòdic no va contrastar aquests darrers detalls, ja que el Dr. Mancho no va llegir cap discurs de Llorente. Més exacta és la crònica de Las Provincias del 17 d’octubre, segons la qual:

El Dr. Mancho, profesor de la Universidad de Valencia, dijo que se honraba con la representación de Lo Rat Penat (aplausos) y que hablaba sin pensarlo, ya que allí se encontraba el representante más ilustre, el verdadero patriarca de las letras valencianas, D. Teodoro Llorente. Ruidosas aclamaciones obligaron a presentarse al Sr. Llorente y recibir los aplausos de la concurrencia, compartiéndolos con los que se tributaron al doctor Mancho por su oportuna improvisación.

En la seua crònica de l’acte (Bolletí, III: 189), mossèn Alcover confirma que Llorente «reb una coral ovació del públich, que dura bona estona. Sonen crits de ¡Visca València! Contestats ab viu entusiasme y mans-belletes a rompre». També havia rebut «una grandiosa salva de picaments de mans» el professor Mancho, que havia començat el seu parlament «ab un valencià ben autèntich y ben agradós, ab frase llampant y llisquívola».

Efectivament, Vicent Mancho s’hi presentà i va ser tractat com a membre de l’ambaixada institucional de Lo Rat Penat nomenada a l’efecte, i, a petició d’un Llorente septuagenari afectat per problemes de sordesa, es limità a improvisar el discurs següent, reproduït a les actes del Congrés (Alcover, 1908: 87):

Excel·lentíssim Primer Congrés de la Llengua Catalana:

Podèu creurer qu’es veritat que molt remot en el meu pensament estaba tenir de pendrer part esta nit en un Congrés qu’es un torneo de l’elocuencia de tots aquells que m’han precedit en lo ús de la paraula. Per això no extranyèu les meues paraules. No creguèu que m’acobardeixi, pues estic acostumbrat a parlar en públich, si be a parlar en una altre llengua.

Pero are estic entre vosaltres y sols dich pera saludar-vos:

Germans: Represento aquí a la Societat «El Rat Penat» de Valencia.

Esta societat esta dedicada al cultiu y al progrés de la llengua comuna, de la que n’es una de tantes branques frondosa y gloriosa.

Esta societat, seguint este moviment, ha nomenat una Comissió y al cap de esta Comissió s’hi ha posat un personatje literari de tots vosaltres ben conegut perquè es apreciat a Espanya y al extranger: es el senyor don Teodoro Llorente.

Els anys que no passen en và, poden fer assecar les forces físiques, pero no les forces intelectuals. Per això este senyor al vorer este local grandiós, al vorer tantes persones aquí reunides, temé que la paraula no poguera ser ben entesa, y per això, de rebot, la pilota ha vingut a mí. Me trobe, donchs, per una part poruch y per altre satisfet, perquè si l’encàrrech es superior a les meues forces, en cambi, el gust am que’l desempenyo correspòn al sentiment que a tots ens uneix.

En nom, pues, del «Rat Penat» y de Valencia y del ilustre vate avans dit, vos saludo y m’oferesch. La meva presencia ho explica tot. ¿Què val lo que’s diga, quan es diu lo que se sent?

He dit.

Al professor Vicent Mancho, la improvisació, que tan bé reflecteix el desgavell lingüístic d’aquest text, no l’exculpa que considerem el seu discurs dessubstanciat, incoherent i inadequat. Potser cal imputar al transcriptor la barreja de valencià i barceloní del text que ens ha arribat, però són sens dubte seues les nombroses interferències del castellà conservades, que revelen un escàs compromís amb la llengua materna i, en canvi, una intensa familiarització amb «una altre llengua», com ell mateix hi reconeix, fruit d’una biografia molt vinculada al món del Dret i a la ciutat de València (Ferrando, 2006a: 139-141).

El dia 14 d’octubre de 1906, diumenge, es constituïren les seccions del Congrés. Fou un dia d’esbargiment per als congressistes, que pogueren examinar l’Exposició bibliogràfica, assistir a la «garden party» que es preparà al parc Güell, escoltar concerts interpretats per orfeons i bandes de música, ballar sardanes i cantar Els segadors, segons ens informa detalladament la crònica d’El Pueblo del 15 d’octubre. La crònica silencia la presència de les representacions de Lo Rat Penat i de València Nova, però s’afanya, en canvi, a glossar la conferència «Solidaridad española» que havia donat, el dia anterior, Miguel de Unamuno al Teatre de Novetats de Barcelona, on atacà virulentament Solidaritat Catalana, «que desconoce Castilla, como Castilla desconoce a Cataluña». La conferència del rector de la Universitat de Salamanca degué ser un dels temes de conversa preferits pels congressistes. Entre els llibres de l’Exposició bibliogràfica, en què, segons informava Las Provincias («Congreso Internacional de la Lengua Catalana», 19-IX-1906), s’havia de mostar «todo, absolutamente todo lo editado en catalán desde principios del siglo XIX en los diversos países de lengua catalana», figuraven els que hi van trametre les delegacions de Lo Rat Penat i de València Nova: per part de la primera entitat, una col·lecció completa de les seues publicacions i els exemplars de particulars que s’hi havien fet arribar fins al 5 d’octubre, i, per part de la segona entitat, els butlletins apareguts de València Nova i dues obres del soci Josep Maria Puig i Torralva, el poemari Lliris i Cards (1889) i l’obra dramàtica Mare i Madrastra (1888).

Constituïda la Secció Literària, se n’oferí la presidència a Llorente. Inicialment, el poeta valencià l’acceptà en nom dels seus paisans escriptors i artistes, però, després de pronunciar un breu parlament sobre la significació de Joaquim Rubió i Ors, «lo Gayter del Llobregat», en la gènesi de la Renaixença i la influència que exercí en ell a l’hora d’adoptar el valencià com a llengua poètica, la cedí a Antoni Rubió i Lluch, ja que, «per son poch oir», segons el report oficial del Congrés (1908: 472), no podia seguir bé les intervencions.

Alliberat del compromís, Llorente aprofità la seua presència al Congrés per a assistir a algunes sessions de la Secció Filològica-Històrica. Las Provincias s’encarregà de donar-ne compte en la seua crònica del 18 d’octubre:

En la sección filológica de la tarde, al presentarse el Sr. Llorente, el Dr. Antonio María Alcover, que presidía, le invitó a ocupar el sillón presidencial con tanta insistencia, que se vio obligado a aceptarlo.

El 17 d’octubre se celebrà l’acte de clausura de les sessions del Congrés al Teatre Principal, ple de gom a gom. Mossèn Alcover feu seure al seu costat Llorente i també incorporà a la taula presidencial dos valencians més, Vicent Mancho i Lluís Fullana. Llorente, emocionat per aquella magna assemblea i pel tracte rebut, i admirat per la ciència o passió dels treballs que va poder escoltar, improvisà en forma de poema una salutació de comiat als congressistes. Els versos, llegits aquesta vegada pel vicepresident de l’Associació de Lectura Catalana, fan així:

Germans de la gloriosa Catalunya,

els de l’Illa daurada y Rosselló,

els d’Alguer, que separa’l mar y allunya,

però l’oblit de vostre origen, no:

per a record d’aquest venturós dia

–per la partida solament amarch–,

Valencia una abraçada vos envia,

arborant com penó de germania

la llengua d’Ausies March.

Segons l’acta de la sessió de clausura, per aquesta poesia, «feta aquell meteix dia per aquell acte» i reproduïda a les actes del Congrés (1908: 674), «l’eminent poeta valencià se’n du una gran ovació, y’s veu obligat a alçarse en salutació d’agrahiment». Situació que recull fidelment la crònica de Las Provincias del 20 d’octubre, en constatar que

la ovación tributada al insigne literato valenciano fue calurosísima y entusiasta. El Sr. Llorente se levantó, agradeciendo, con un saludo al público, las muestras de simpatía que se le prodigaron.

De fet, «té qu’aixecarse un parell de vegades per agrair aquell ovació axordadora» (Bolletí, III: 269).

Idèntiques atencions va rebre Llorente el 18 d’octubre, amb motiu de la recepció dels congressistes forasters a l’Ateneu, on fou convidat a seure en l’estrada de la sala d’actes, junt amb Saroïhandy, Palomba, Ciuffo, Calmette, Guarnerio, Joan Alcover i Costa i Llobera, entre altres. D’acord amb la crònica de la sessió, després de Ciuffo «va parlar el senyor Llorente, resumint la impressió esplendorosa que li ha produit aquet Congrés, fentne notar el sentit patriòtich, y expressant el seu desig, nat en la visita al Tibidabo, de que abans de poch pugui tornar a n’aquella montanya pera inaugurarhi’l monument al gran Verdaguer» (Bolletí, III: 287). Un parlament en el qual, en paraules de mossèn Alcover, Llorente «avuy s’es revelat tant jove de cor y d’intelligencia com era fa coranta anys. No serien inscrits milers de congressistes p’el pur estímul platònic de la filología».

No solament la premsa de la capital valenciana, particularment Las Provincias, es va fer ressò de l’acte de clausura, sinó també la premsa castellonenca, concretament La Provincia, que, el 18-X-1906, li dedicà una breu crònica, on recollia l’aspiració de molts congressistes de repetir la iniciativa:

En el Teatro Principal tuvo lugar anoche la sesión de clausura del congreso de la lengua catalana. La elegante sala de espectáculos del teatro hallábase adornada con guirnaldas de verde follage, prendidas con lazos de varios colores con las cuatro barras catalanas.

Antes de dar comienzo la sesión estaban totalmente ocupados, palcos, pasillos, corredores y butacas por numeroso y distinguido público. Ocupó la presidencia el doctor D. Antonio Alcover. Se leyeron adhesiones de gran número de ayuntaminentos y diferentes corporaciones extranjeras y nacionales. Se pronunciaron discursos acordándose celebrar dentro de poco un nuevo congreso.

En el parlament final del Congrés, mossèn Alcover constatava:

El Congrés ha lograt interessar l’atenció de Barcelona, de Catalunya, dels elements intel·lectuals de Valencia, Balears, Rosselló y dels filòlechs de les altres nacions. Axò era una de les coses que’ns proposavem: que la gent en parlàs, que’ls periòdichs en fessen llargues ressenyes, fer renou, donar fe de vida. Tot axò hu hem conseguit a les totes, a caramull.

Certament, feia bé mossèn Alcover de matisar que el Congrés, a diferència de l’entusiasme que suscità entre àmplies capes socials del Principat, només havia incidit en els «elements intel·lectuals» de les altres terres de llengua catalana. En el cas del País Valencià, la incidència, limitada a la premsa, fou purament cronística i difícilment podríem trobar algun intel·lectual, fora dels invitats o assistents al Congrés, que s’hi hagués interessat. Ben mirat, l’únic nom que podríem trobar a faltar, entre els que s’havien ocupat d’algun aspecte lingüístic del valencià, era el de Josep Nebot i Pérez (1853-1914), que, partidari de l’opció secessionista, no gosà comentar l’efemèride. En canvi, correspon a Llorente el mèrit de projectar i de fer projectar el Congrés en la premsa valenciana, amb una visió calculadament distant, però plenament solidària amb els objectius.

Heus ací una mostra del calculat distanciament polític de Llorente, destinat a preservar el seu lideratge al País Valencià i a contrarestar les possibles acusacions de connivència amb el catalanisme polític, que Alcover (Bolletí, III: 172) va reportar:

Alguns apreciables senyors d’aquest pelatge, topen el venerable valencianista D. Teodor Llorente, vengut aposta per assistir a n-el Congrés, y li diuen: –¿D. Teodor! ¿vostè per aquí? ¿y que també s’es fet separatista? –Jo, els-e contesta D. Teodor, no vullch perjudicar les questions. So vingut per estudiar qu’es axò del Congrés. Jo lo que’ls-e puch dir, es qu’aquí trobe vida, entusiasme, ardor per una idea, qu’es lo que falta a Madrid. Si Madrid no fos axí com es, a Barcelona, a Catalunya, no hi hauria lo que hi ha.

Plenament conscient del doble vessant, científic i polític, del Congrés, Llorente va ratificar el seu inequívoc suport a la iniciativa en unes declaracions a El Noticiero Universal, del 22 d’octubre de 1906, que reprodueix La Correspondencia de Valencia («Opiniones del Sr. Llorente», 22-X-1906) en els termes següents:

El Noticiero Universal publica esta mañana las manifestaciones hechas por el decano de la prensa valenciana, D. Teodoro Llorente.

Dice así el citado periódico:

«Antes de marchar á Valencia D. Teodoro Llorente, hemos querido conocer su opinión sobre el Congreso de la Lengua Catalana, por ser, á la vez que ilustre poeta, experto periodista y político. He aquí el resumen de sus manifestaciones:

Este Congreso –nos ha dicho– no era obra política en los propósitos de sus iniciadores. Son estos hombres de letras, muy catalanistas, sí, pero agenos á las agitaciones de la vida pública. Su presidente dijo en la sesión de apertura: “El Congreso de la Lengua Catalana, para ser obra patriótica, ha de ser exclusivamente científica”. Y en la designación de temas, en su estudio, en las deliberaciones y discursos, el Congreso se ha ceñido á este prudente programa.

Pero como el catalanismo está aquí en un período cada día más agudo, sus partidarios, cada día más numerosos, habían de aprovechar la ocasión para expresar sus ideas y sentimientos. Y esto ha sucedido de manera notable.

Las cuestiones gramaticales que había de tratar el Congreso sólo pueden interesar á los literatos, y los congresistas que se han inscrito, pagando su cuota, han sido tres mil, y hubieran sido muchos más á no haberse cerrado la inscripción. Esa multitud hacía obra de catalanismo, obra política, obra de protesta. Lo mismo significava el aplauso delirante con que recibían los congresistas á todos los oradores, á todos los conferenciantes. Daban á entender que quieren conservar su Lengua, como el elemento principal de sus reivindicaciones.

Esta ha sido la parte política del Congreso de la Lengua catalana; una manifestación más del catalanismo, problema grave, muy grave, más agravado porque no quieren estudiarlo nuestros políticos ni la prensa popular de Madrid, porque se le aplican remedios empíricos, que atizan las pasiones aquí en Barcelona y no resuelven nada.

En el orden literario, esta asamblea ha sido un ensayo, poco preparado, que servirá de punto de partida para estudios muy útiles en el orden lexicográfico y para nuevas reuniones más provechosas. Lo que desde luego es importante, y muy satisfactorio para España, si no hemos de desconocer que Cataluña, Valencia y Mallorca son parte de España, es el aprecio que al mundo intelectual merece la lengua de estas regiones y su renacida literatura. Los sabios extranjeros que han venido al Congreso son franceses é italianos; pero adhesiones, muy expresivas, han llegado de todas las naciones de Europa y de las dos Américas. En todo el mundo culto se aplaude y se adivina ese renacimiento; á los que en él hemos tomado alguna parte, nos duele que se haga poco caso en Madrid y en otros puntos de España.

No faltan, en verdad, en la España castellana votos autorizadísimos en su favor. Ha asistido al Congreso y ha tributado grandes elogios á su lengua, á la literatura y al arte catalán, un Catedrático de la Universidad Central tan distinguido como el Sr. Bonilla San Martín y el eminente Menéndez Pelayo, aunque no ha venido, ha enviado la ratificación de cuanto dijo á favor de este renacimiento en los solemnísmos Juegos Florales de 1888.

En resumen, ha sucedido lo que era natural que sucediera, nada nuevo ni extraordinario; pero sí lo bastante para preocupar á nuestros hombres de Estado, si es que en España hay verdaderos hombres de Estado.»

Algunes d’aquestes idees, Llorente ja les havia expressades en el seu discurs a l’Ateneu barceloní, el 18 d’octubre. Alcover, en la seua intervenció, en va destacar una: «[Llorente] avuy s’es revelat tant jove de cor y d’intelligencia com ara fa coranta anys. No serien inscrits milers de congressistes p’el pur estímul platònic de la filología». Amb les seues intervencions al Congrés i les valoracions tan positives dels resultats, el patrici valencià es va guanyar el cor dels catalans. Són nombrosos els periòdics i revistes del Principat (La Ilustració Catalana, Catalonia, Miau, Lo Camp de Tarragona, etc.) que glossen els seus parlaments i reprodueixen retrats i dibuixos de la seua persona. Llorente, agraït, envia col·laboracions a revistes com La Ilustració Catalana i es compromet a tornar a Catalunya amb motiu dels homenatges a Verdaguer i Aguiló.

6. Llengua i dialectes al Congrés

La descripció de la llengua, reiteradament exigida per Alcover, comportava la consideració dels dialectes territorials, bé en el seu vessant més estrictament lingüístic o bé en el seu paper en la conformació d’una llengua literària comuna. Els dialectes que van rebre una major atenció foren el mallorquí i el valencià. En el cas del valencià, mereixen ser destacades les aportacions de Lluís Fullana Mira (1872-1948) i de Pompeu Fabra.

La comunicació de Fullana, titulada Ullada general sobre la Morfologia Catalana (1908: 249-287), merament descriptiva, s’inspirà en la Morfologia catalana del pare Jaume Nonell i n’arrossegà els defectes. Té el mèrit de ser el primer treball amb vocació estrictament filològica elaborat per un valencià. Amb els materials presentats al Congrés, Fullana redactà el treball Característiques catalanes usades en lo reine de Valencia, obra premiada en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1907, on reconeix explícitament que «escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Reine de Valencia equivaldria a escriure una gramàtica catalana y posar a la portada: Gramàtica de la llengua valenciana». Encara el 1913, en carta a Pere Barnils del 8 de maig, li comunica que li tramet els seus comentaris a les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1913), i li demana que «diga de ma part á En P. Fabra i demes amics que facen el favor d’indicar totes les esmenes que creguen deuen fer-me sobre eixe treballet, perque jo com á discipul d’ells ja me’n aprofitaré de llurs consells i de llurs lliçons». Mediatitzat pels seus compromisos amb Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana i decebut per les crítiques als seus treballs, afluixà progressivament els contactes amb Alcover i diluí públicament les seues conviccions sobre la unitat de la llengua, adduint la necessitat de conciliar ciència i opinió pública dominant. I així, el 1915, es prestava a publicar una Gramática elemental de la llengua valenciana, que potenciava les peculiaritats locals i s’apartava en no pocs aspectes de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.

La comunicació de Pompeu Fabra va versar sobre Qüestions d’ortografia catalana (1908: 188-221). Ara em limitaré a assenyalar els dos aspectes que el lingüista de Gràcia va tocar en relació directa amb la integració del valencià en la formulació d’una ortografia general per a la llengua catalana: la grafia de la -r final que ha emmudit en el català oriental i l’accentuació de les ee derivades de la E llarga llatina. En el primer cas, Fabra reconeix que caldria escriure la -r «si volem estar d’acord amb els antics i amb els valencians»; tanmateix, això provocaria un excessiu allunyament de la llengua parlada en el català oriental i, davant d’aquesta possibilitat, creu «preferible l’admetre com a literàries diferents formes», de manera que «podria admetre’s clar, flor, madur, i cla, flo, madú; aquelles serien les formes del dialecte valencià, aquestes les del català pròpiament dit i del balear». Una posició que, com sabem, canviarà després en favor de la generalització de la -r final per a tota la llengua. En el segon cas, Fabra s’inclina per un «sistema d’accentuació que precisi l timbre» dels tres tipus de e tònica, una accentuació per al dialecte oriental, una altra per al dialecte occidental i una tercera per al baleàric, perquè creu «preferible que apareguin en la llengua divergencies gràfiques (insignificants, puix son d’accent), que renunciar als aventatges d’un sistema rigorós d’accentuació». Un punt de vista que, tanmateix, no triomfarà tampoc. El tractament d’ambdues qüestions prou que revela la voluntat de Fabra d’adoptar solucions flexibles segons les diferents situacions territorials de la llengua catalana, però també que encara no havia madurat la concepció ortogràfica unitària que triomfarà, gràcies sobretot a ell, en les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.

Pompeu Fabra.

Més enllà de l’estudi de la variació dialectal, el Congrés aportà reflexions sobre el paper dels dialectes en la construcció de la llengua literària comuna. Així, Joan Maragall, un dels màxims exponents catalans de la ideologia modernista, abordà la qüestió en la seua ponència «La literatura catalana ¿ha de concedir a un dialecte determinat el predomini absolut damunt tots los altres? ¿ha de mantenir y utilisar les diferents varietats dialectals?» (1908: 489-493). Segons Maragall, «això qu’usualment y oficialment (no científicament) ne dihem llengues, no son altra cosa qu’uns dialectes predominants entre’ls germans llurs; perquè científicament una llengua es una abstracció, y en la realitat viva no hi ha sinó dialectes». Per això creu que és una «lley d’evolució literària» que una literatura atorgue a un dialecte el predomini, però tal situació només és factible quan és el resultat d’un procés històric i d’un consens social. No considera que siga aquesta la situació de la literatura catalana del moment. Per això adverteix del

perill d’adoptar de cop y volta un dialecte com a única llengua literària, avans d’haverse enfortit ab aquella lluita natural, avans d’haver ponderat la seva superioritat ab sos afins, avans d’haverse penetrat dels elements generals de la llengua y haversen assimilat els necessaris. Llavores si que l’empobriment vindría avans que la riquesa, el desús avans del ús complert, l’estancament avans de la corrent, y se pot dir que la mort avans de la vida.

I, en conseqüència, recomana als escriptors de les diferents terres de llengua catalana que

pensi cadascú que son dialecte es el mellor per ell, perquè es la única llengua viva en sos llavis; y encara que’n vegi un altre sobreposar-se per la excel·lencia de ses obres literaries o pel major nombre y cultura de la gent que’l parlen, esperi sempre cadascú qu’ell meteix o altres podràn demà fer prevaldre el seu; perquè no son les llengues les que fan als genis y llurs obres, sinó els homes els que fan les llengues per poètica inspiració. No’ns deixem encegar per una resplendor mudable ni seduir per un ideal d’unitat esterna enemiga de la vivesa de les coses.

Val a subratllar que aquesta posició no té res a veure amb cap defensa de l’anarquia ortogràfica i gramatical –encara no s’havia adoptat la unificació ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans–, sinó amb la del «sentit de llibertat, qu’es l’essencial del esperit català» i que, segons Maragall, és la condició imprescindible perquè hi haja una veritable «comunió dels homes».

També el mallorquí Gabriel Alomar va aportar una comunicació, titulada «Es indispensable pera la vida i progrés de la nostra llengua, l’unificació absoluta de l’ortografia catalana?» (Alcover, 1908: 467), en què adopta una posició ben diferent de la de Fabra:

L’ortografia ve a esser la representació, externa, visible, simbòlica de la llengua. Es una clau d’unió entre les diverses formes dialectals d’aqueixa llengua, pera la comunicació escrita. Una ortografia plenament catalana, cal, doncs, que abarqui tot l’idioma català en l’extensió dels seus dialectes i subdialectes.

Dins dels treballs de la Secció Social i Jurídica, l’advocat Joaquim Casas Carbó (1858-1943), estret col·laborador de Fabra, presentà una ponència, titulada «Manera com se reforçaràn y consolidaràn els vincles de solidaritat natural entre’ls pobles de llengua catalana assegurantse el pervindre de la nostra literatura» (Alcover, 1908: 689-690), on es propugna la conveniència de coexistir diversos ritmes regionals en el procés de recuperació de l’idioma. Casas Carbó, que edità a la «Biblioteca Popular de l’Avenç» obres de valencians com Teodor Llorente, Salvador Guinot i Bernat Morales Sanmartín, va demostrar en aquesta ponència una sensibilitat especial per al valencià, ja que considerava que la delicada situació del País Valencià requeria un tracte especial. El millor comentari són les seues pròpies paraules, d’un evident toc maragallià:

En el Principat el triomf del català va essent cada dia més complet. En les altres regions el moviment de renovació llingüística no ha estat encara tant ràpit y intens, emperò apareixen senyals evidents de que no es lluny el seu esclat esplendorós. Mallorca, sobretot per boca de les seves somitats intelectuals, se sent catalana sense deixar d’esser mallorquina. El rossellonès sent vibrar la seva ànima nacional y se sent més català encara que’l català espanyol.

Emperò l’ànima catalana no se sentirà contenta i tranquila fins que senti batre a l’unisó d’ella, de ple a ple, l’ànima valenciana. Aquest allunyament secular de les dues ànimes germanes desapareixerà aviat: era propri d’un període de decadencia nacional que ja fuig. La llur vida intensa exigeix una intimitat. La mateixa lley mediterrania que ha obrat y segueix obrant sobre Catalunya, produint el seu reviscolament integral, obra també sobre Valencia.

Valencia no trigarà gaire a produir grans poetes y grans escriptors (no seràn fets isolats com fins ara) que donaràn lo més superior de llur obra en llengua valenciana. Y encara que nosaltres sentim que aquesta no es sinó una de les modalitats de la llengua catalana, no havem d’anomenarla catalana fins que’ls mateixos valencians vulguin que així s’anomeni. No es solament qüestió científica: es qüestió de sentiment.

Y un sentiment no s’imposa autoritariament. Un sentiment arriba quan es arribada la seva hora. Y no es arribada encara l’hora de que’l valencià senti la llengua que ell parla, prou identificada ab la llengua dels catalans pera poder portar abdues un mateix nom.

Però l’hora es ja arribada de que senti la propria llengua diferenciada de la castellana y se l’estimi més que no pas aquesta.

A Valencia, doncs, com en les altres regions, el cultiu de la llengua pendrà vol aviat.

Tot anirà venint i s’anirà fent.

El coneixement y la fe en la lley històrica que regeix els destins de la Nació Catalana no vol inacció. La nostra lley històrica dona un ambient favorable pera que dins d’ell treballin fructuosament les iniciatives individuals.

Aquest devenir de Catalonia es obra del temps, de les circumstancies però també es obra nostra.

Tot allò que pugui augmentar y estrènyer les relacions afectuoses entre catalans, valencians, balears, rossellonesos, algueresos, s’ha de fer. No’ns fem com caldría’ls uns ab els altres y no’ns coneixem gaire y no’ns estimem prou.

Y el començament de l’estimar ha de partir dels catalans de Catalunya, car la sort ens ha afavorit més que a cap. Si’ls estimem els catalans de per tot arreu y ens donem an ells, ells ens estimaràn y seràn com nosaltres.

En el fons, hi havia, en les seues paraules, el reconeixement d’un problema identitari seriós i la constatació de l’escassa presència valenciana, sobretot de gent jove, al Congrés. Però les seues al·lusions a un futur pròxim brillant per a les lletres al País Valencià semblen una referència indirecta a les esperances que suscitaven València Nova i notícies com el reconeixement oficial del valencià a l’Ajuntament del cap i casal.

La defensa d’una concepció global de la llengua catalana, tan cara a Alcover, no sols va estar molt present en els discursos d’obertura i clausura del Congrés, a càrrec del seu president, sinó que va planar sobre totes les seccions. Així, després de la ponència «La llengua catalana y’ls poders públichs. Protecció que aquêts li deuen», de Josep Bertran, el canonge mallorquí va presentar l’esmena «aclaratòria» següent: (1908: 595):

En el paragraf a de la conclusió II s’ha de substituir la paraula «Catalunya» per l’expressió «pobles de llengua catalana», indicant aixís que ab el nom de catalans s’han d’entendre també els fills de Valencia, de les Balears, d’Alguer y del Rosselló.

L’autoritat d’Alcover i la presència de representants de tots els parlars de l’idioma va garantir que hi prevalgués una visió global de la llengua catalana, aspecte que altrament no és aliè a la voluntat de Prat de la Riba de cercar la connivència de València i de les Illes Balears en el projecte d’una Espanya de les nacionalitats.

7. La qüestió de la codificació al Congrés: cap a la creació d’una institució acadèmica de la llengua catalana

La qüestió de l’autoritat lingüística de la llengua, tan estretament relacionada amb la fixació del corpus, fou plantejada al Congrés per Artizà en la seua ponència «Importancia y necessitat dels estudis gramaticals per tota literatura y especialment per la nostra». Era, sens dubte, un dels objectius més perseguits pels polítics catalanistes. Per a Alcover, en canvi, establir una autoritat lingüística no sols no era una prioritat, sinó un risc, «donada la situació actual dels estudis filològichs a Catalunya y demés territoris de llengua catalana». Són paraules que potser expressaven més aviat el pensament de Pompeu Fabra. Tanmateix, no s’hi pogué eludir una qüestió que surava en l’aire i que fins i tot havia plantejat a Alcover el romanista alemany Bernhard Schädel (1878-1926), arran dels preparatius del Congrés (Ferrando, 2006b).

Efectivament, Schädel, en carta a Alcover de 14 de juny de 1905, li havia recomanat que es fundés una «Junta de la llengua catalana», en la qual s’haurien d’integrar els estudiosos que treballaven pel «desplegament i el perfeccionament de l’estudi científic de la llengua catalana», com ara Alcover, ell mateix i «N’Obrador, En Massó i Torrents, En Rubió i Lluch, En Rossend Serra, el P. Nonell, Dr. Roc Chabàs, etc.». Aquesta Junta proposaria, al seu torn, la fundació d’un «Institut pour l’étude de la langue catalane et de ses dialectes», que hauria de treballar «segons punts de vista rigorosament científics i filològics» (Perea, 2006: 24). Ben mirat, la proposta reconduïa per camins filològics una reivindicació que es plantejà nombroses vegades al si dels Jocs Florals de la Renaixença, i és de remarcar que el filòleg alemany hi preveia la participació d’estudiosos de totes les terres catalanes, atès que, a més d’Alcover, hi esmenta el valencià Chabàs i el mallorquí Mateu Obrador. Al Congrés, Gregori Artizà hi va coincidir, ja que va acabar la seua ponència assenyalant la necessitat de redactar una Gramàtica catalana, amb «paternitat corporativa, nomenant al efecte una Academia o Institut», «amb persones competents del Congrés o Academia de Bones Lletres, afegint-hi companys de totes les comarques de la Llengua Catalana, coneixedors de llurs particularitats llengüístiques» i «confiant a una Junta permanent els assumptos ordinaris y urgents d’entr’any» (Alcover, 1908: 487). Alcover, però, s’hi oposà perquè

les persones competents per formar tal Acadèmia o Institut s’han de cercar allà ont son. Mentres no progressem més en estudis filològichs, serà molt difícil trobar les persones suficients per emprendre la tasca de la gramàtica; però s’ha de fer tot lo que’s puga. Per axò caldria que’l Congrés acordàs procurar medis pecuniaris a alguns joves que demostrin dots per la filologia, per enviarlos a Alemània, empori de dita ciència, a fi de que poguessen rebre la preparació indispensable per empendre l’obra de la nostra gramàtica (Alcover, 1908: 488).

És potser per aquestes reserves d’Alcover, que Fabra probablement li havia comunicat, que Prat de la Riba, flamant president de la Diputació de Barcelona, no creà, el 1907, una Acadèmia de la Llengua Catalana, sinó l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), «que tindrà per objecte la superior investigació científica de tots els elements de la cultura catalana». Però no és sobrer recordar, ara i ací, que la iniciativa va ser fruit de la connivència de Prat de la Riba, el discret impulsor polític del Congrés de 1906, amb tres dels cinc membres de la Comissió organitzadora tècnica d’aquest, concretament del vicepresident Antoni Rubió, del secretari Josep Pijoan i del vocal Jaume Massó. Tots tres i Josep Puig i Cadafalch, Pere Coromines, Joaquim Miret, Guillem M. de Brocà i Miquel dels Sants Oliver, foren, per designació de Prat de la Riba, els membres fundadors de l’IEC. Prat es convertí en el seu president nat.

Encara que la celebració del Congrés afavorí les proclames de pancatalanitat, el fet és que, entre els vuit membres fundadors de l’Institut, només n’hi havia un de no principatí, el mallorquí Miquel dels Sants Oliver, aleshores molt vinculat a Barcelona. Els altres dos membres de la Comissió organitzadora tècnica del Congrés que restaren fora de la composició inicial de l’IEC foren Alcover i Casas Carbó, que tant s’hi havien distingit per les seues intervencions pancatalanistes. Ben mirat, l’Institut d’Estudis Catalans, dominat pels noucentistes, fou concebut com una institució del Principat i al servei d’aquest, i només a partir del Ple de l’IEC de 13 de novembre de 1915 es creà la figura del corresponent amb l’objectiu de tenir representació dels diferents «països de llengua catalana» i de l’estranger, i d’assegurar així la influència de l’Institut en tot el domini lingüístic i en l’àmbit internacional. En tot cas, els corresponents haurien de ser «persones eminents que ademés s’hagin distingit en els seus estudis sobre Catalunya o en les relacions de servei o amistat que hagin prestat a l’Institut o a ses seccions» i «no tindrien altres drets que els honorífics i haurien de residir naturalment fora de Barcelona». Cal assenyalar, però, que en la primera fornada de nomenaments va ser elegit el canonge valencià Josep Sanchis Sivera, deixeble de Roc Chabàs, que havia mort el 1912. En certa manera, fou també un reconeixement al mestre, que havia col·laborat generosament amb l’IEC.

Una institució destinada a potenciar «tots els elements de la cultura catalana», com era l’ IEC, difícilment podia ser aliena al problema de la fixació del corpus de la llengua. I fou, una vegada més, el clarivident Prat de la Riba el qui, el 1910, decidí reorganitzar l’IEC en tres seccions, que es constituïren el 1911, i atribuir a una d’elles, la Secció Filològica o Institut de Llengua Catalana, l’encàrrec de fixar la normativa gramatical i lèxica. Dels seus set membres inicials (Antoni M. Alcover, Lluís Segalà, Pompeu Fabra, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Frederic Clascar i Josep Carner), només l’inevitable Alcover era de fora de Catalunya. Es perdé una segona oportunitat d’integrar-hi valencians tan prestigiosos com Teodor Llorente i Olivares, aclamat el 1906 a Barcelona com a l’únic patriarca vivent de la Renaixença –feia molts pocs anys que havien mort el principatí Jacint Verdaguer i el mallorquí Marià Aguiló–, o el canonge Roc Chabàs, expressament recomanat per Schädel com a persona idònia per a la institució filològica que havia proposat a Alcover. Car, a diferència de la coetània Acadèmia de la Llengua Basca, l’IEC no va institucionalitzar la representativitat territorial, condició bàsica perquè tot l’àmbit lingüístic s’hi veiés representat adequadament. El fet és que, el 1913, un IEC sense cap valencià entre els seus membres aprovava unes Normes ortogràfiques per a tota la llengua catalana (1913), concebudes com a compatibles per als seus quatre grans dialectes. El Congrés de 1906 començava a donar els seus fruits, però no sense entrebancs, sobretot al País Valencià.

8. Alcover vist per Llorente i, sobretot, un examen crític del patriarca de la Renaixença sobre la situació de la llengua al País Valencià

Ja hem vist que el Congrés va tenir un cert eco en la premsa valenciana gràcies a la presència de Teodor Llorente a Barcelona. Però al País Valencià no hi havia base social suficient per a provocar una mínima atenció a l’estudi de la llengua ni per qüestionar l’statu quo lingüístic. Per això són d’un notable interès, per la lucidesa de l’anàlisi i per provenir de qui provenien, les declaracions de Teodor Llorente a Las Provincias («El Congreso Internacional de la Lengua Catalana», 12-XI-1906, p. 1), en què completa el diagnòstic que havia fet a El Noticiero Universal, de Barcelona. Heus ací les paraules de Llorente, amb indicació, en cursiva, dels fragments que Alcover va seleccionar per a la ressenya que en feu al volum III del Bolletí (pp. 247-248):

Nada pensaba escribir sobre el Congreso Internacional de la Lengua Catalana. Y no per desabrimiento ciertamente, sino por llevar entre manos trabajos que me roban el tiempo, y además porque la reseña de aquella Asamblea ya se publicó en Las Provincias, y de mi opinión sobre ella me arrancaron los diligentes redactores de El Noticiero Universal algunas manifestaciones, reproducidas en la prensa valenciana. Pero mis queridos compañeros de Redacción, atribuyendo sobrada importancia á mis escritos, no se avienen á que se los ragatee tanto, y me instan y me apremian para que, por lo menos en estos asuntos literarios, siempre gratos para mí, sea más asidua mi colaboración. Diré algo, pues, aunque ya parezca trasnochado, de aquel Congreso, con tanto entusiasmo recibido en Cataluña, y que no debió pasar casi inadvertido, como pasó, en Madrid y el resto de España, y algo diré también de otras cosas que vi y me llamaron la atención en la próspera capital del Principado.

Dije á El Noticierio Universal que, á mi parecer, el Congreso de la Lengua Catalana, lejos de ser un alarde político, como algunos sospecharon, tenía carácter exclusivamente literario, demostrándolo así la significación de las respetables personas que lo iniciaron y organizaron. El principal iniciador fue el reverendo Dr. D. Antonio María Alcover, vicario general de la diócesis de Palma de Mallorca, y á quien llaman algunos con razón «el apóstol de la lengua catalana». Voy á hablar de él con mucho gusto, pues aunque su «apostolado» le llevó á Valencia (y creo que más de una vez), como nosotros los valencianos nos interesamos tan poco en lo que á él le preocupa tanto, no es aquí tan conocido el dignísimo hijo de Mallorca como debiera serlo.

El Dr. Alcover es un sacerdote excelente y ejemplar, y desempeña escrupulosamente el cargo de confianza que sobre él pesa; pero en la pacífica Mallorca el vicariato general debe dejarle bastante tiempo libre, y él lo dedica, con actividad maravillosa, al cultivo de su lengua natal. Ya no es joven, pero aún no es viejo; tiene todas las fuerzas de la virilidad, todo el entusiasmo del amor patrio, toda la inteligencia que requiere la obra que se ha propuesto: formar el inventario completo de todas las voces del idioma catalán (en su acepción lata, comprendiendo el valenciano y el mallorquín), que se registran en los antiguos libros y documentos, y que se conservan vivas en todos los puntos en que (con dialectación diferente) se habla esta lengua: desde el francés Rosellón hasta las riberas del Segura. Es verdad que esta obra no carece de antecedentes y de precursores. Lo fue insigne, aunque nunca bastante alabado y para mí queridísimo, el glorioso maestro Mariano Aguiló. Mientras otro maestro, no inferior a él, Milá y Fontanals, tras pesada labor en bibliotecas y archivos, resucitaba en la cátedra la casi olvidada literatura catalana, y Rubió hacía reflorecer su poesía en los cantos de Lo Gayter del Llobregat, Aguiló, compartiendo el trabajo de estos dos regeneradores, emprendía otro más rudo, yendo de pueblo en pueblo, registrando y recogiendo por todas partes el habla genuina de campesinos y montañeses, sus canciones, sus leyendas, todo lo que podía servir para tres obras en que puso gran empeño: el léxico, el cancionero y la bibliografía catalana. ¡Cuántas veces, los amigos de D. Mariano, vimos con asombro en su casa aquellas arcas ó papeleras, su tesoro, que con amor de artista había exornado con la primorosa taracea mallorquina, y cuyos numerosos cajones y cajetines guardaban, bien clasificadas, las papeletas de las innumerables palabras recogidas, que el exigente colector no daba nunca por suficientes para su soñado diccionario! Murió aquel patriarca del renacimiento catalán; pero no mueren del todo hombres como él; queda su obra, que alguien continuará y ¿sabéis quien es el Sr. Alcover?; pues Aguiló redivivo.

¿Qué es lo que quiere hacer, qué es lo que está haciendo el Dr. Alcover? Él mismo, que no es elocuente, ni retórico, pero que se expresa con franca y sobria claridad, nos lo expuso en la sesión inaugural del Congreso: «No tenemos diccionario, ni gramática, dijo; no tenemos más que ensayos de estas dos grandes obras que la dignidad de toda lengua reclama. Tenemos centenares de colaboradores que nos recolectan materiales para esas dos arduas empresas; tenemos más de doscientas mil cédulas lexicográficas y gramaticales recogidas; pero no tenemos aún, ni de mucho, todas las que necesitamos, todas las que debemos reunir; hay que acumular muchísimas más; hay que hacer esta recolección en todas las comarcas donde se hable nuestra lengua. En algunas ya está hecha, en otras se está haciendo; pero hay muchas en que no se ha comenzado todavía. Hay que decirlo bien claro; son muchas las comarcas, no hablamos de Valencia, de las Baleares, del Rosellón, sino de la misma Cataluña española, donde no tenemos casi ningún colaborador, donde no se ha empezado la recogida del vocabulario ni de las formas gramaticales. Hijos de la patria, ¿cómo queréis que se hagan el diccionario y la gramática, si no vienen el vocabulario y las formas gramaticales de todas las comarcas? ¿Y cómo han de venir si nadie se cuida de recogerlas?»

A mí, estas quejas del Apóstol del idioma materno me llegaban al alma, porque sé muy bien que los valencianos las merecemos. Nada hemos hecho ni hacemos para ayudarle. Nuestro Rat Penat, llamado en primer lugar á esta obra patriótica, no ha respondido á sus instancias y ruegos. Verdad es que, aunque hace ya medio siglo que cultivamos aquí la poesía valenciana, el estudio serio y profundo de la lengua lo tenemos muy abandonado. No hay gramática valenciana, no hay tampoco diccionario. El que publicó Escrig hace ya bastantes años [1851], no tiene valor alguno literario, ni se propuso el autor que lo tuviera; destinólo al uso vulgar de la curia. La segunda edición [1887], quiso mejorarla Constantino Llombart, pero sobre aquella base no era posible hacer algo que tuviera mérito filológico, y tampoco reunía aquel entusiasta valencianista conocimientos para ello. Otro valencianista, igualmente entusiasta [Joaquim Martí Gadea], pero con menores medios de inteligencia y erudición, dio á la estampa después [1891] un nuevo y muy voluminoso lexicón valenciano. ¡Lástima de trabajo perdido! No es de apreciar en él más que la buena voluntad.

Está, pues, á pocos grados sobre cero, en conocimiento de la lengua, la mayor parte de los que emplean la valenciana, sea en verso ó sea en prosa (estos últimos son pocos), y así, se nota en sus escritos la mayor anarquía gramatical. ¿A quién se oculta que el cultivo literario de un idioma requiere, por manera indispensable y previa, su profundo estudio gramatical? Provenza nos ha dado en esto un buen ejemplo: á Mistral bastábanle y sobrábanle, para su gloria, sus poemas; pero el Homero del Ródano creyó que, en bien de su país, debía hacer algo más: la investigación y el análisis exacto, minucioso, completo de la lengua elevada por él á las más altas cumbres de la poesía; y empleó largas, muy largas veladas, en formar su diccionario, que es, en muy distinta labor, una obra tan magistral como Mireya.

La excepción no destruye la regla; dicen que la confirma. Yo añado que, aunque sea así, para dejar las cosas en su lugar, la excepción debe consignarse. Y excepción muy plausible es, entre los escritores y poetas valencianos descuidados de idioma, nuestro por tantos conceptos meritísimo Dr. Chabás. No está dedicado exclusivamente á la tarea filológica, como su colega el vicario general de Mallorca, pero comparte ese estudio con sus investigaciones literarias, históricas y arqueológicas, y buena prueba ha dado de ello en su admirable trabajo sobre el Libre de les dones, obra de que Valentino debía haber hablado ya á los lectores de Las Provincias, y no lo ha hecho (francamente lo confiesa), porque hay en ella tanto de bueno, que el estudiarlo, primero, y el decirlo después, es empresa que ha detenido su pluma, cuando para acometerla la ha tomado.

El Dr. Chabás hubiese hecho muy buen papel en el Congreso catalán; es lástima que no fuese.

El Dr. Alcover, al trabajar tanto para perfeccionar y pulir la lengua catalana, ¿tiene por único objetivo su mejor aplicación á las labores literarias? No, algo más desea, y por ello entra su obra en el arduo problema del catalanismo. En el mismo discurso inaugural, del que tomé los párrafos anteriores, lo dijo: la obra del Congreso presidido por él, había de ser también «levantar la lengua de la postración, del envilecimiento y la esclavitud á que se vió reducida por extrañas malquerencias y propios descuidos, y no detenerse ni sosegar hasta que la veamos sentada en su trono de reina y señora, reinando y señoreando como á tal en todo el territorio que le señaló la Providencia divina, recobrando todos sus derechos, honores, prerrogativas y preeminencias que le corresponden por derecho de naturaleza, por un derecho tan sagrado como el que puedan alegar las otras lenguas neolatinas, sus gentiles hermanas».

¿Qué límites tienen estas aspiraciones, estas deseadas reivindicaciones? ¿Hasta qué punto son compatibles con la unidad nacional? Cuestiones hondas son estas, en las que no he de entrar ahora; pero no daría idea exacta de lo que ha sido el Congreso internacional de la lengua catalana, si no dijera que por ahí vino su éxito popular, entusiasta, ruidoso, brillantísimo, trascendental. Al llegar á Barcelona, me dirigía á las oficinas del Congreso, situadas en la ciudad vieja, en un modesto edificio donde está instalado el Centro de Solidaridad, de que ahora tanto se habla. Me llamó la atención el gentío que allí había, llenando el zaguán, obstruyendo la escalera, formando cola en la secretaría de la Comisión organizadora. Había allí gente de todas clases, y mujeres no pocas. Todos iban á recoger los carnets de congresistas. «Es una maravilla, nos dijo uno de los secretarios, un éxito inesperado, un entusiasmo loco. Pensábamos reunir quinientos ó seiscientos congresistas; ya hay inscritos tres mil y vamos á cerrar la inscripción. Nos faltan medios para congregar tanta gente».

¿Qué promovía ese movimiento de opinión? Claro es que no podían promoverlo las cuestiones gramaticales, técnicas, áridas, que el Congreso había de tratar; pero Barcelona había comprendido que en ellas iba envuelta la defensa de su lengua propia, el principal elemento quizás de su existencia autonómica, de su existencia nacional, si hay algún loco soñador que á tanto llega; y se disponía á hacer gallardo alarde de sus propósitos y decisiones.

Y lo hizo en todos los actos públicos del Congreso. El Teatro Principal, en las dos sesiones solemnes de apertura y clausura (que no pudieron celebrarse en el Salón de Ciento y en el de San Jorge por insuficiencia de estos locales) presentó aspecto imponente y bien significativo. La multitud espectadora, que tampoco encontró en él suficiente cabida, aplaudía con tal entusiasmo, no solo los elocuentes discursos, sino las más sencillas manifestaciones de los congresistas, los ovacionaba con tan apasionado afecto, que más que asamblea literaria parecía aquello una gran fiesta patriótica. E igual calor reinó en el banquete del Tibidabo, en cuyo gran salón del Hotel restaurant no quedó un asiento vacío, y en el garden party del parque Güell, al que se calcula que asistieron más de diez mil personas, y en la recepción del Ayuntamiento…

Yo no sé, ya lo he dicho, si hay algo de exagerado, inoportuno ó injusto, en las reivindicaciones de los catalanes para el uso de su lengua como reina y señora de su territorio providencial, según dice el reverendo Alcover; pero estuve siempre convencido, y lo estoy más cada día, que contener, reprimir, extirpar esa lengua, como algunos pensaron, es insensato, y algo peor que insensato: es imposible.

Valentino.

La satisfacció de Llorente per l’èxit del Congrés pot explicar-se perquè hi va veure l’impuls que necessitava la llengua catalana per a dotar-se d’una gramàtica i d’un diccionari unitaris, al capdavall l’aspiració més sentida de la Renaixença, i perquè d’alguna manera hi devia veure la coronació dels molts dels objectius d’aquest moviment. Però el contrast entre l’impuls científic i cívic a la llengua catalana que va observar al Principat amb motiu del Congrés i la situació d’inanitat en què es trobava la llengua pròpia al País Valencià degué ser per a Llorente objecte de no poques reflexions en tornar a València. Això és, si més no, la impressió que es dedueix dels seus comentaris sobre el Congrés a Las Provincias, que, ben mirat, els va convertir en un pretext per a fer retrat molt realista sobre l’esmortida situació lingüística del País Valencià.

Val la pena que ens fixem en els punts bàsics de l’article tot just reproduït. Aquest presenta tres apartats. En el primer, Llorente exalça la tasca gegantina de mossèn Alcover en posar totes les seues energies en la confecció d’un «inventario completo de todas las voces del idioma catalán (en su acepción lata, comprendiendo el valenciano y el mallorquín), que se registran en los antiguos libros y documentos, y que se conservan vivas en todos los puntos en que (con dialectación diferente) se habla esta lengua: desde el francés Rosellón hasta las riberas del Segura». Mai no havia estat Llorente tan explícit públicament pel que fa al nom de la llengua. Llorente veu en Alcover la garantia de la continuïtat de la tasca que havia emprès el seu mestre, Marià Aguiló.

En el segon apartat comenta les dificultats amb què ensopega el projecte de mossèn Alcover per manca d’una col·laboració suficient a tots els indrets del país. Constatació que el duu a denunciar la poca collaboració que ha rebut dels valencians i, en particular, la nul·la de Lo Rat Penat i a presentar ben críticament el panorama dels estudis lingüístics entre els valencians. Llorente no sols no té pèls a la llengua a l’hora de constatar l’escassa solvència científica de les tres principals aportacions valencianes vuitcentistes a la lexicografia, el Diccionario Valenciano-Castellano (1851), de Josep Escrig, l’ampliació que en feu Constantí Llombart (1887) i el Diccionario general valenciano-castellano (1891), de Joaquim Martí Gadea, sinó que, amb la contundent afirmació que «no hay gramática valenciana», ignora els Apuntes para una gramática valenciana popular (1894), de Josep Nebot i Pérez, fins a aleshores l’únic gramàtic del valencià, i denuncia l’anarquia gramatical de la major part dels qui escriuen en valencià, ja que els seus coneixements sobre la llengua es troben «á pocos grados sobre cero», amb l’«excepción honrosa» del «meritísimo» Dr. Roc Chabàs. Llorente, que havia intentat que l’il·lustre canonge viatgés a Barcelona, lamenta ací la seua absència al Congrés, en una possible velada al·lusió als escassos mèrits de qui hi va ser l’invitat valencià per excel·lència, el pare Lluís Fullana, a qui ignora completament. De fet, Llorente ignora, a excepció de Chabàs, a tots els valencians inscrits al Congrés.

Però l’apartat que potser té avui més interès és el tercer i últim, que és precisament el que reproduí Alcover al seu Bolletí. Llorente, que sempre havia separat nítidament la qüestió lingüística dels avatars polítics, reconeix el vessant polític del Congrés en preguntar-se sobre els «límites» de les seues «aspiraciones» i en atribuir al seu propòsit reivindicatiu «su éxito popular, entusiasta, ruidoso, brillantísimo, trascendental». Certament, no eren les qüestions gramaticals les que van atraure l’adhesió de tanta gent –ens diu una vegada més–, sinó la «defensa de su lengua propia, el principal elemento quizás de su existencia regional, de su existencia autonómica, de su existencia nacional, si hay algún loco soñador que à tanto llega», de manera que «más que asamblea literaria parecía aquello una gran fiesta patriótica». I acaba amb un acte de fe en els drets de la llengua catalana, que obliga a matisar més d’un judici pejoratiu sobre la lleialtat lingüística del vell patriarca de la Renaixença: «estuve siempre convencido, y lo estoy más cada dia, que contener, reprimir, extirpar esa lengua, como algunos pensaron, es insensato, y algo peor que insensato: es imposible».

Aquestes declaracions de Llorente van ser sens dubte les més lúcides de totes les que van formular els valencians a propòsit del Congrés. Llorente era sabedor que el Congrés havia proclamat la voluntat de «restaurar, […] reintegrar la nostra llengua en tot el seu primitiu esplendor, i també en tots els seus drets», i s’hi adherí. Certament no podia, o no volia, reivindicar la cooficialitat del català tal com feien els prohoms del Principat, perquè això hauria implicat l’automarginació dins de la classe social a què pertanyia, però va ser contundent a l’hora d’exigir el reconeixement del català com a llengua de cultura.

A pesar de l’edat i dels problemes de salut, Llorente, fidel als ideals unitaristes de la Renaixença i a l’amistat amb els seus grans protagonistes a Catalunya i a les Balears, s’afanyà a presentar-se de nou a Barcelona, el 1908, per a participar en l’homenatge a Jacint Verdaguer i Manuel Milà, i el 1909, per a participar en el que s’hi dedicà a Marià Aguiló. I, a València, intensificà les manifestacions favorables a la unitat de la llengua en un context d’anticatalanisme creixent per part dels republicans davant el triomf del catalanisme polític. Així, en unes declaracions a Terra Valenciana (22-V-1909), afirma que «tot lo que siga apretar els llassos de germania entre València y Catalunya, proclamar la unitat de nostra llengua, de nostra rassa, de nostre esperit, és una de les coses que més me plauen». Ben segur, no devia ser aliè a aquesta actitud tan decidida el record de les grans trobades dels homes de la Renaixença que el Congrés de 1906 degué suscitar en ell. No altrament es poden interpretar les entranyables paraules que dedicà, en les seues breus intervencions al Congrés, a Joaquim Rubió i Ors i a Marià Aguiló.

Bibliografia

AGUILÓ, Marià (1988): Obra en prosa, a cura de Margalida Tomàs, Palma/Barcelona, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General (UIB) / PAM

[ALCOVER, Antoni Maria (ed.)] (1908): Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), Barcelona, Joaquim Horta.

BADIA, Antoni M. (2004): «El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana com a precedent de la normativa composicional», en Antoni M. Badia, Moments clau de la història de la llengua catalana, València, PUV, pp. 501-515.

Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana [Bolletí], III (1906-1907), fascicle octubre-novembre-desembre.

CLIMENT, Josep Daniel (2005): L’interés per la llengua dels valencians. 1. Els precedents de la unificació ortogràfica (1900-1930), València, Consell Valencià de Cultura.

CUCÓ, Alfons (1971): El valencianisme polític (1874-1936), València, col. Garbí, 2.

FERRANDO, Antoni (1989): «Presència valenciana al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)», Caplletra, 4 (primavera 1988 [1989]), pp. 167-178.

FERRANDO, Antoni (2006a): «Els valencians i el valencià al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana», Estudis Baleàrics, 82/83 (maig 2005-gener 2006), pp. 137-153.

— (2006b): «El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906): repercussions al País Valencià», en Maria Pilar Perea i Germà Colón (eds.): El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Reflexos i projeccions, Castelló de la Plana, FGCD, pp. 103-138.

— (2008): «La presència valenciana al Congrés de 1906, punt de partida dels moviments reivindicatius de la llengua pròpia al País Valencià (1906-1918)», en A. Ferrando (ed.): El primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el País Valencià. Els reptes del futur, Catarroja/Barcelona/Palma de Mallorca, Afers, pp. 97-176.

FERRANDO, Antoni; Miquel NICOLÁS (2011): Història de la llengua catalana, Barcelona, UOC

FISHMAN, Joshua (2000): «Pompeu Fabra i el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana», en J. Ginebra et alii (eds.): La lingüística de Pompeu Fabra, vol. I, Alacant, IIFV/URV, pp. 41-55.

GINEBRA, Jordi (2019): «La llengua de Verdaguer vista per Fabra», Anuari Verdaguer, 27.

GRAU, Josep (2006): La Lliga Regionalista i la llengua catalana, Barcelona, PAM

MASSOT I MUNTANER, Josep (1996): «Marià Aguiló, precursor d’Antoni M. Alcover», Lluc, 790, pp. 26-28.

— (2006): «Marià Aguiló, mentor i amic de Jacint Verdaguer», Anuari Verdaguer, 14, pp. 157-199.

— (2017): De València i Mallorca, València, PUV

PEREA, Maria Pilar (2006): El centenari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Barcelona, Biblioteca de Catalunya.

PEREA, Maria Pilar; Germà COLÓN (2006) (eds.): El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Reflexos i projeccions, Castelló de la Plana, FGCD

ROCA RICART, Rafael (2007): Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana, València, PUV

— (2010): «Teodor Llorente i la llengua dels valencians», Caplletra, 49 (Tardor 2010), pp. 43-63.

2
POMPEU FABRA: LA RECONSTRUCCIÓ D’UNA LLENGUA NACIONAL

1. La dimensió històrica del lingüista

Si després de quatre segles de subordinació lingüística i cultural, podem parlar de recuperació de la unitat literària de la llengua que compartim catalans, valencians i baleàrics, aquest mèrit l’hem d’atribuir, en gran mesura, a un home excepcional: Pompeu Fabra. Ens ho recordava, fa ja unes quantes dècades, Josep Pla amb aquestes paraules:

Fabra ha estat el català més important del nostre temps, perquè és l’únic ciutadà d’aquest país que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d’anys, que no s’havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s’hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l’inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l’obra de Pompeu Fabra.

2. La transcendència d’una codificació ben feta

És cert que la tasca de Fabra no hauria tingut la transcendència que ara podem constatar sense un context favorable: l’esforç col·lectiu d’unes minories molt conscienciades que, ja en l’àmbit cultural, ja en el polític, lluitaren, des dels més diversos angles ideològics, per uns mateixos ideals.

A Catalunya, la institucionalització d’un Estatut d’Autonomia (1932) coronà aquell esforç. A les Illes Balears, l’apostolat lingüístic de mossèn Antoni M. Alcover i de Francesc de Borja Moll i unes quantes singularitats literàries reafirmaren l’adhesió tel·lúrica a la llengua d’un poble que, durant segles, a penes n’havia escoltat cap altra. Al País Valencià, també unes minories molt actives miraran de sacsejar l’alienació cultural d’un poble molt castigat pels vents de ponent. El fruit madur d’aquell esforç fou l’acord cívic que es va plasmar en les Normes de Castelló (1932).

Amb el suport actiu dels règims totalitaris d’Alemanya i d’Itàlia, i la inhibició dels estats democràtics d’Occident, l’alçament de Franco de 1936 posà punt final a aquells esforços col·lectius de recuperació nacional. En realitat, fou una derrota més, «sens dubte, la més eficaç des del punt de vista de la cohesió cultural de les terres catalanes», en una llarga història de derrotes i de moviments de redreçament.

Amb una diferencia, però, respecte de les anteriors: quan triomfà l’alçament militar, Pompeu Fabra ja havia acomplit la seua tasca tècnica de modernització, depuració i unificació del català. La vehiculació d’aquesta tasca havia estat limitada pel que fa a l’abast social i temporal, però, a partir de la seua obra, comptàvem amb una eina difícilment destructible, de tan ben feta com era i tan ben acceptada arreu del domini lingüístic català.

No són cap casualitat aquelles paraules pronunciades reiteradament per Queipo de Llano, un dels capitosts de la rebel·lió militar de 1936, abans de l’ocupació de Barcelona: «Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastradas por las Ramblas». I tampoc no és cap casualitat la prohibició en la postguerra d’editar textos catalans amb la normativa fabriana. Són dades que confirmen la transcendència de l’obra de Fabra.

Amb la codificació fabriana se superaven dos segles de desorientació lingüística, provocada per la pèrdua d’oficialitat del català arran dels anomenats decrets d’annexió dels regnes de València (1707) i d’Aragó a Castella (1715-1716), i es coronaven els esforços més dispars de la Renaixença per retrobar una llengua literària vàlida per a tot el domini lingüístic. Avui hem d’estar agraïts a En Fabra i a tots aquells gramàtics, escriptors, editors i lectors que, tot seguint les pautes marcades per ell, van assegurar el triomf d’una codificació lingüística que situa la llengua catalana en un lloc comparable al de les altres llengües de cultura del nostre entorn.

El secret de l’èxit de la codificació fabriana rau en la solidesa dels seus fonaments: tot basant-se en el parlar viu de Barcelona, depurat de castellanismes i vulgarismes, Fabra elaborà un model de llengua literària que, amb unes mínimes variacions morfològiques, fos compatible amb tots els altres grans dialectes de la llengua. La depuració només podia ferse prenent com a base la uniforme llengua literària medieval, compartida per totes les terres catalanes. Assegurava així la unitat lingüística en el temps i en l’espai. En el temps, perquè el model propugnat expressava la continuïtat de la rica tradició medieval, interrompuda per segles de decadència dels usos cultes de la llengua. En l’espai, perquè permetia un model de llengua en què poguessen sentir-se còmodes els parlants de tot el nostre àmbit lingüístic.

3. El procés de reconstrucció d’una llengua nacional

A continuació mirarem d’explicitar succintament els criteris que presidiren la codificació fabriana, tot seguint un fil conductor cronològic que permeta copsar-ne l’evolució. Ho farem sobretot a partir de l’antologia La llengua catalana i la seva normalització (1980), de Francesc Vallverdú, i de diversos estudis de Joan Solà i de Mila Segarra.

És ben conegut que el jove Fabra participava dels projectes de normativització que propugnava la revista L’Avenç. Els seus promotors estaven convençuts que, per tal de posar punt final a les interminables polèmiques entre els partidaris del «català acadèmic» i del «català que ara es parla», que entrebancaven els intents de convertir el català en una llengua apta per a tots els registres, calia adoptar el parlar de Barcelona com a base de la futura llengua literària unificada. No sols el consideraven superior als altres dialectes catalans, sinó que havien arribat a la conclusió que la incompatibilitat entre determinades solucions dels diferents dialectes feia inviable qualsevol altra proposta.

Una vegada fixat i depurat de castellanismes, el que calia era proposar-lo a la resta de catalanoparlants com a model a imitar. L’Ensayo de gramática del catalán moderno de Fabra, descripció del barceloní col·loquial publicada el 1891, responia, si fa no fa, a aquests paràmetres. Ben aviat, però, Fabra, gràcies als seus estudis, a les orientacions de Marià Aguiló i als seus contactes directes amb els parlars septentrionals de Catalunya, s’adonà de la inviabilitat de la proposta, tant per raons historicolingüístiques com sociolingüístiques, si hom volia bastir una llengua de cultura sòlidament arrelada en el passat i acceptada arreu del domini lingüístic.

Propugnava, com els seus col·legues, partir del barceloní, però, contràriament a molts d’ells, defensava la necessitat de tenir en compte la tradició gràfica medieval i d’adoptar solucions que fossen compatibles amb les dels altres grans dialectes.

Aquest canvi de sensibilitat queda apuntat ja en la seua Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, publicada el 1898, on, tot i ser un estudi bàsicament descriptiu, recomana les solucions més genuïnes, com cases i no casas, nostre i no nostro, sabent i no sapiguent, etc., encara que no fossen les predominants en el barceloní col·loquial.

La maduració d’aquest concepte de la llengua literària s’observa clarament en el seu conegut article «Sobre diferents problemes pendents del català literari», de 1907, on sintetitza les reflexions que li suscitaren les ponències del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’any anterior. L’objectiu explícit de Fabra era convertir el barceloní en la base de la futura llengua literària, però no el «barceloní d’avui dia, sinó un barceloní tot altre, deslliurat de castellanismes, influenciat per tots els altres parlars catalans, i enriquit, refinat: el futur parlar de la futura capital de Catalònia!» En recórrer al nom de Catalònia –terme també usat per Prat de la Riba–, Fabra, a més de suggerir un corònim unitari per a toles les terres de llengua catalana, volia deixar constància de l’abast nacional del seu projecte de codificació ortogràfica, gramatical i lèxica, un projecte que, per això mateix, solia presentar com una tasca de «nacionalització».

4. La codificació ortogràfica

En celebrar-se el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Fabra ja tenia molt elaborada i meditada la seua proposta de reforma ortogràfica, caracteritzada perquè no contenia cap convenció que fos «incompatible amb cap pronunciació dialectal important». Era, òbviament, la condició indispensable perquè la proposta fos acceptada arreu del domini lingüístic. Heus ací com la comentava i la valorava Fabra en l’article «De la depuració de la llengua literària» (1927):

En ortografia les dificultats nascudes de l’existència de les diferents pronúncies dialectals, no són, però, en general, difícils de resoldre: un mot com flor és en uns indrets pronunciat amb o oberta, en d’altres amb o tancada, en unes regions és pronunciat amb r final, en d’altres sense aquesta r; però la grafia flor convé a totes les pronúncies amb que es convingui que el signe o pot ésser llegit ò o ó i que s’accepti la r muda. Variant, segons les contrades, les regles de lectura, una mateixa grafia convé a les di verses pronunciacions dialectals d’un mateix mot. I cal confessar que, quant a respectar les diferents pronúncies dialectals, el sistema de l’Institut és difícilment superable, i és que, en confeccionar-lo, es tingué sobretot en compte d’evitar les innombrables grafies dialectals (en el sentit que no convenien sinó a un sol dialecte) que pul·lulaven en el català de la Renaixença (cosas, començan, caball, vuidar, etc.)

Vet ací, aplicat a dos mots concrets, canvi i gener, com explica Fabra en una de les seues Converses filològiques els criteris que l’han dut a triar la solució gràfica més adient:

El català antic coneix al costat de la grafia cambi la grafia canvi; i llavors el fet de pronunciar-se canvi i no cambi en un dialecte tan important com el mallorquí, és una raó decisiva en favor de la grafia canvi… (p. 45)

Una pronunciació dialectal que no hagués traspuat mai en la llengua literària no fóra motiu prou poderós per a fer canviar la grafia tradicional d’un mot… (p. 46)

En els casos que la llengua antiga vacil·la entre dues grafies, és sempre preferible la que convé a un més gran nombre de dialectes (p. 438)

El cert és que janer és una forma que trobem llargament usada en l’Edat Mitjana (p. 95)

La llengua parlada, pero, ha mantingut la forma gener, ja que les regions que no confonen la a i la e inaccentuades diuen gener (o giner sortit de gener). De manera que de les dues grafies antigues gener i janer, la primera convé a un major nombre de dialectes que no pas la segona (p. 494)

Efectivament, les propostes ortogràfiques de Fabra, aprovades, amb lleus retocs, per l’Institut el 1913, eren difícilment superables no sols des d’una perspectiva estructural sinó també nacional.

5. La codificació morfològica

Aquesta imprescindible unitat ortogràfica era d’aplicació més problemàtica pel que fa a la morfologia, ja que l’evolució històrica havia consagrat diferències dialectals no sempre compatibles. Fabra se’n feia ressò amb aquestes paraules, pertanyents a l’article de 1927 més amunt citat:

En morfologia és molt més difícil d’aconseguir la uniformació; no solament difícil, ans impossible: si un dialecte diu pateix i un altre patix, si un dialecte diu canto, i un altre diu cante, i un altre cant, l’adopció en la llengua escrita d’una forma única no pot ésser sense sacrificar l’una o l’altra d’aquestes variants dialectals. Sortosament, però, el català és un idioma prou homogeni perquè l’acceptació de les diferents formes dialectals no comprometi d’una manera greu la unitat de la llengua escrita.

Les formes triades del dialecte central, que són per altra banda les que gaudeixen d’una major extensió geogràfica, són les comunament adoptades encara que difereixin de les antigues (pensem, pensés); però aquells escriptors que en llur parlar usen altres formes tenen la llibertat d’emprar-les en la llengua escrita, sempre, però, que aquestes formes siguin formes importants dins llur dialecte i sobretot si són formes pertanyents a l’antiga llengua escrita (tals pens, cant, deim del mallorquí): ells són els qui han d’apreciar si els convé d’usar tal o tal forma de llur parlar enfront de les formes del parlar central.

Fabra era ben conscient que difícilment podia bandejar de la llengua literària unes formes conservades de forma exclusiva pels altres dialectes. però continuadores de la llengua de Ramon Llull o d’Ausiàs March. Al capdavall, n’eren ben poques i, en tot cas, no en contradeien la unitat. Ben al contrari, permetien als escriptors valencians i baleàrics de reflectir en els seus escrits unes formes prestigioses.

L’essencial, per a Fabra, era que aquests escriptors duguessen a terme una obra de depuració dels seus propis parlars, una depuració que, n’estava convençut, conduiria a la màxima convergència amb la llengua literària del Principat. Amb unes formulacions destinades a no ferir les susceptibilitats perifèriques, Fabra recomanava als escriptors no procedents del Principat d’emprendre «una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català».

Aquestes paraules, publicades l’any 1918 en la revista pancatalanista Nostra Parla, no desmenteixen la visió nacional de la llengua que Fabra defensava, però probablement no són alienes a les reticències d’alguns sectors valencians i baleàrics davant la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, qüestionada també per una minoria d’escriptors i erudits principatins. Recordem, d’altra banda, que aquell mateix any s’havia produït el trencament entre mossèn Alcover i l’Institut.

Siga com siga, Fabra no es deixa endur per les dificultats ni altera, per això, les seues conviccions integradores, ni deixa d’insistir en la coresponsabilitat de catalans, valencians i baleàrics en la tasca de depuració de la llengua comuna. Ben al contrari, defensa aquestes posicions des de les més diverses tribunes.

Coberta del número 1 de la revista Nostra Parla (1918).

Així, gràcies al resum publicat a Nostra Parla del contingut d’una conferència que Fabra impartí el 1919 amb el títol «La unitat lingüística de Balears, Catalunya, Rosselló i València» (que, per cert, formava part d’un cicle de conferències «sobre la unitat substancial dels pobles de llengua catalana»), ens assabentem que l’il·lustre lingüista hi abordà amb claredat i contundència alguns conceptes bàsics de lingüística i filologia aplicats al català i reiterà els seus criteris de com havia d’abordar-se el procés de codificació. Entre aquells, val la pena de remarcar l’èmfasi en la unitat de la llengua, que corrobora amb l’examen d’alguns trets morfològics i sintàctics, a pesar de la diversitat de denominacions regionals amb què és coneguda.

Aquesta diversitat onomàstica no justifica unes preteses llengua valenciana i llengua mallorquina diferents de la catalana, ja que de fet el valencià és, filològicament, una part del dialecte occidental, i el mallorquí, de l’oriental, que són, en rigor científic, els dos grans dialectes de l’idioma.

Pel que fa a la proposta de codificació, Fabra hi insistí, una vegada més, en la possibilitat de refer la unitat de la llengua literària sense la imposició de cap dialecte i en l’estratègia convergent de depuració en cada un d’ells.

Un discurs similar és el que podem observar en el parlament que pronuncià a Palma de Mallorca, el 1925, amb motiu de l’homenatge a Marià Aguiló, «mereixedor de l’admiració de catalans, valencians i balears per la seva labor filològica».

Des de les Corberes franceses fins al palmerars d’Elx i des de les regions orientals d’Aragó fins a les illes daurades, existeix un grup de parlars romànics que formen un conjunt prou homogeni per ésser considerats com una sola llengua novillatina enfront de l’espanyol, del francès i de l’italià […]

L’obra de depuració i de redreçament és avui molt avançada; aprofitant els materials que ens han fornit l’estudi dels nostres autors antics i les aportacions dels parlars catalans, valencians i balears, hem aconseguit de refer esplendorosament la nostra llengua […]

No menys interessant en aquest sentit fou la intervenció de Fabra, el 1927, davant un auditori madrileny, a la qual pertanyen aquestes afirmacions:

No pude aceptar el puesto que en la Real Academia española me ofrecían, porque creí que el oficio de depurar la lengua sólo a catalanes, baleáricos y valencianos corresponde.

6. La codificació del lèxic

Fabra completà la seua tasca normativitzadora amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana (1932), confegit així mateix amb un criteri integrador que ja anuncia a l’article «Filòlegs i poetes» (1918):

També és incontestable que convenia d’enriquir i d’envigorir la llengua escrita amb les aportacions dels dialectes. Per això s’havia de veure amb joia que cada escriptor es complagués a usar en els seus escrits el major nombre de paraules i expressions pròpies del seu parlar regional. Això no podia perjudicar gens la unitat de la llengua escrita si era practicat per veritables literats, que tinguessin un concepte just del que és una llengua literària: cadascun d’ells, dins una morfologia i una sintaxi una, ens faria ofrena de les paraules i expressions triades del seu parlar, unint al desig de veure-les incorporades a la llengua literària el propòsit d’acceptar en el seu català les paraules i les expressions aportades pels escriptors de les altres contrades catalanes.

Però això és tot diferent del que alguns pretenen, segons els quals cadascú hauria d’escriure exactament en el català de la seva regió, amb totes les seves particularitats morfològiques i sintàctiques: estranya manera de treballar per la restauració de la nostra llengua literària. A tot arreu del mon, quan en un domini lingüístic s’ha produït una literatura, veiem formar-s’hi, i regnar per damunt de la llengua parlada multiforme, una llengua literària filla d’un llarg i acurat treball de selecció i de fixació; i aixó s’esdevingué en les terres de llengua catalana, i els catalans tinguérem la nostra llengua nacional, on traspuaven a penes les diferències dialectals de la llengua parlada.

Així doncs, per a l’accés d’un determinat mot al Diccionari normatiu no calia altra condició sinó que els escriptors l’elevessen a la categoria de mot literari, independentment del seu origen geogràfic. En aquest sentit, Fabra remarcava en l’article «L’obra de depuració del català» (1924): «el que la llengua literària deu a Verdaguer, que sabé aportar-hi un gran cabal de mots desconeguts del parlar ciutadà», així com també «les aportacions dels escriptors mallorquins i gironins».

En conseqüència, no hi trobarem mots com el pretès mossarabisme valencià xicon, reservat generalment als usos orals, però sí els geosinònims noi, xiquet i al·lot, d’ús literari en els seus respectius àmbits dialectals. A vegades hi són consignades de forma exclusiva, pel fet de ser les més comunes al Principat, variants formals com fonoll, rodó, ronyó, en detriment d’altres de menys esteses però generals en la llengua medieval i més genuïnes des del punt de vista etimològic, com són fenoll, redó, renyó. En altres ocasions, es recullen dues variants formals, si són avalades per l’ús o per una tradició literària, consolidades en qualsevol dels grans dialectes de l’idioma. És el cas de nansa i ansa. Ara bé, aquestes només són excepcions a la norma de fixar una sola forma, generalment la més estesa al Principat.

7. El triomf del fabrisme

Entre 1931 i 1934, Fabra pogué veure coronat l’esforç de quaranta anys de treball: al Principat, els Jocs Florals, últim reducte antinormista, s’hi plegava; al País Valencià, els principals intel·lectuals i les associacions culturals més representatives acordaven seguir les anomenades Normes de Castelló, versió reduïda de l’Exposició ortogràfica publicada per Fabra el 1917; a les Balears, un Alcover reconciliat amb Fabra consentia que el seu deixeble Francesc de B. Moll escrivís i hi divulgués la normativa que havia combatut d’ençà del trencament amb l’Institut. Per fi, tota la comunitat catalana, gràcies als criteris i al tacte exquisit de Fabra, havia aconseguit de redotar-se d’un vehicle unitari d’expressió escrita.

S’imposaven així, arreu del domini lingüístic, els dos objectius bàsics que va perseguir Fabra en la seua tasca de redreçament del català literari: aconseguir la màxima cohesió interna de la llengua mitjançant la integració dels grans dialectes en la fixació de la normativa i fomentar la màxima diferenciació del català enfront de les llengües veïnes mitjançant l’eliminació de tota mena d’interferències. En aquest sentit, el recurs a algunes solucions lingüístiques de la llengua medieval, que Fabra recomanava als escriptors de les altres regions de l’idioma, sempre que tinguessen continuïtat en la llengua parlada o fossen fàcilment vehiculables, no podia tenir altra finalitat que la d’afavorir les solucions més genuïnes.

L’eufòria per la consolidació de la unitat ortogràfica de la llengua arreu dels Països Catalans durà poc de temps. Com ja ha estat dit, el triomf de l’alçament militar de 1936 eliminà en la pràctica els resultats d’una tasca pacient i laboriosa, paral·lela als esforços per recobrar la personalitat política perduda arran de la guerra de Successió.

La doctrina oficial del nou règim sobre les diverses manifestacions lingüístiques de l’Estat altres que la castellana o espanyola quedà molt ben sintetitzada en el Catecismo patriótico español, aprovat pel Ministerio de Educación pel març de 1939: «Los dialectos principales que se hablan en España son cuatro: el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego». No hi havia, doncs, cap llengua catalana. Ara bé, així com en la lluita per l’autogovern calia començar novament de zero, ni les armes ni la repressió no aconseguiren destruir l’obra sòlida edificada per Fabra.

Durant els llargs anys del franquisme no es produí pràcticament cap escletxa en l’adhesió a la normativa fabriana, ni tan sols en les regions d’acceptació més problemàtica. L’adhesió massiva als actes commemoratius del centenari del naixement de Fabra celebrats el 1968 no ens pot sorprendre, car van ser l’homenatge popular a un dels homes que més havien contribuït a salvar la nostra identitat. I això s’apreciava particularment en aquells moments difícils.

8. El compromís nacional de Fabra

La visió integradora de la codificació fabrista és indestriable del compromís del filòleg barceloní per la reunificació cultural de les terres de llengua catalana, que solia designar amb els noms de Catalònia o magna Catalunya. No sols col·laborà en projectes d’idèntica orientació ideològica, sinó que hi participà activament. En aquest sentit, val la pena recordar la seua estreta vinculació amb els homes i les activitats de Nostra Parla (1916-1924) i, especialment, de Palestra (1930-1939), organitzacions, totes dues, de caràcter patriòtic i presents arreu del domini lingüístic.

En el discurs inaugural de Palestra (30 de novembre de 1930), Fabra, el seu president, proclamà sense embuts la seua concepció sobre l’abast geogràfic de la pàtria:

La Pàtria és la terra i el Poble, tot allò que el poble pot fer damunt d’aquesta terra, tant la llengua com l’economia, com la història, com totes les manifestacions de la terra i de l’esperit catalans són matèria de patriotisme.

[…]

Volem que aquest patriotisme sigui ample i que abasti tota la magna Catalunya, les terres germanes de Llengua Catalana.

Poc temps després, en l’article «La finalitat patriòtica de Palestra» (1 de març de 1932), insisteix en la mateixa idea:

I aquesta Pàtria a alliberar, Palestra voldria que la nostra joventut la veiés no solament a les terres del Principat, sinó en totes aquelles on la nostra llengua és parlada, terres que si en altre temps formaven una sola unitat política, avui, en conservar viva la nostra llengua, segueixen demostrant la nostra unitat nacional i, amb el renaixement que s’inicia, demostren també llur voluntat de refer en el futur el vell patrimoni dels nostres passats. Així Palestra es preocupa de mantenir viva la germanor entre les terres de llengua catalana, estenent envers elles el seu esperit i les seves delegacions, i convidant el jovent de les Balears i de València a aquests fogars de germanor que són els seus campaments.

Vint dies després, Fabra denunciava, en un escrit dirigit a la Junta General de Palestra, els obstacles que la Constitució republicana espanyola imposava a la lliure relació entre Catalunya, el País Valencià i les Illes:

Uns articles de la Constitució de la República espanyola, obstacles legals nous, inexistents fins ara, volen privar el nostre acostament polític, en una eventual federació de totes les terres catalanes. Però si hi ha qui vol posar obstacles a la nostra unió política, no hi ha qui ens pugui privar de mantenir una sincera i cordial germanor espiritual entre les terres que foren una sola per llur història, que ho són avui encara per la llengua i que esperem que seguiran essent-ho demà per la voluntat de llurs fills. És per això que us proposo que aquesta Junta General vulgui trametre una fèrvida salutació als nostres germans de València i de Mallorca, testimoniatge d’afirmació de la nostra unitat nacional.

Conseqüent amb aquestes conviccions, Fabra també denuncià, en un discurs adreçat al president Macià el dia 9 de maig de 1932, que l’article 2 del projectat Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932 postergava l’ús del català en les relacions oficials del Principat amb el País Valencià i les Illes Balears.

No havent aconseguit en l’Estatut aprovat pel parlament espanyol l’objectiu que perseguia, Fabra intensifica la seua reivindicació en els moments de canvi que generà la resposta popular a l’alçament militar del general Franco, participant en activitats que buscaven els mateixos objectius. A l’època de la contesa bèl·lica pertany aquest fragment del seu article «La llengua catalana en la cultura» publicat el 1937 (1980: 181):

I ha calgut que vingués la República perquè [el català] fos admès a l’escola, a la Universitat, als organismes oficials; perquè, en fi, li fos reconeguda l’oficialitat dins el territori de Catalunya. Manca, però, encara, que aquesta sigui reconeguda en totes les terres hispàniques de llengua catalana!

Una darrera prova del compromís de Fabra amb la sort nacional de les terres catalanes és la visita que feu a Valencia, pel juliol de 1937, per a participar, junt amb Carles Salvador, en els debats i la redacció de la ponència conjunta catalano-valenciana en defensa de la cultura comuna.

9. Vigència i problemes de l’ideari fabrista

Avui, cinquanta anys després de la mort de Fabra, tenim la satisfacció de veure reconegudes a la major part del domini lingüístic algunes de les nostres aspiracions d’autogovern i una part dels nostres drets lingüístics. Tanmateix, des del punt de vista de l’articulació espiritual entre totes les terres de llengua catalana, la situació dista molt de ser acceptable.

La ideologia «autonòmica», per dir-ho d’alguna manera, tendeix a afeblir els llaços que ens uneixen a catalans, valencians i baleàrics. Entre altres raons, potser perquè no s’ha trobat el punt dolç entre el discurs cultural i el polític.

També, des del punt de vista de la cohesió lingüística, hi ha raons per a la preocupació. Ningú, entre els usuaris lleials de l’idioma, no discuteix els mèrits de la codificació fabrista, però la ideologia «autonòmica» i un pseudomodernisme espanyolitzant han conformat ideologies i pràctiques lingüístiques que tendeixen a aigualir el sentit «nacional» de la codificació fabriana.

L’atac més sistemàtic i directe contra el fabrisme procedeix del País Valencià i s’ha produït arran de la transició política. La seua incidència social s’ha d’explicar pels dèficits de lleialtat lingüística d’una gran part dels valencians. En efecte, grups que compten amb el suport decisiu o amb la tolerància interessada dels sectors dominants de l’Estat i de la mateixa comunitat autònoma hi han generat unes propostes ortogràfiques i gramaticals i una ideologia secessionista amb la finalitat d’impedir la recuperació d’una consciència lingüística unitària i la integració del País Valencià en l’esforç col·lectiu de redreçament cultural i social de la llengua que compartim.

La filosofia lingüística d’aquests grups es pot il·lustrar a bastament amb uns pocs exemples: si Fabra havia recomanat la forma àcid amb -d final, per harmonia amb les altres llengües de cultura pròximes, els secessionistes valencians propugnaran acit amb -t final; si Fabra havia optat pel dígraf tx de fletxa, aquests recomanaran la ch castellana; si Fabra havia fixat un sistema d’accentuació clar i precís, els artífexs de l’invent ortogràfic valencià deixaran als usuaris la llibertat d’accentuar al seu gust.

Es tracta, no cal dir-ho, d’esquarterar la llengua i de crear les condicions òptimes per a la substitució lingüística. És encara massa aviat per a preveure si la recent creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua podrà servir per a superar l’artificial, però molt interessada, guerra de normatives al País Valencià, però, en tot cas, és una iniciativa que podria diluir el sentit últim de la codificació i de l’ideari fabristes.

Una altra manifestació, més subtil, de l’atac contra la tasca de «nacionalització» de la llengua que Fabra perseguia, ha estat la ideologia i la pràctica lingüística dels grups que, sobretot a Barcelona, han propugnat uns models de llengua més pròxims al barceloní parlat per les noves generacions i, doncs, a un català fortament influït per l’espanyol. La finalitat confessada era escurçar les distàncies entre la pràctica literària dels llargs anys del franquisme i la llengua real del carrer. Unes distàncies provocades per la interrupció del procés de normalització social del català després del 1939, que reclogué el català escrit al petit món dels lletraferits.

En molts casos, aquest procés de necessària modernització s’ha traduït, però, en servilisme respecte de l’espanyol i en abandó de les solucions més convergents entre els diferents dialectes catalans. Recomanar, per exemple, la substitució d’enguany per aquest any, quan, de fet, enguany és ben genuí i vivaç en la immensa majoria del domini lingüístic (només tendeix a perdre’s entre les generacions més joves de Barcelona) no sols equival a rebutjar el principi de màxima integració interdialectal defensat per Fabra, sinó que reflecteix un calc ideològic de l’espanyol, on hogaño s’ha antiquat en favor de este año. Escriure pel en lloc de per al no sols consagra la divisió entre els dialectes que practiquen la distinció en frases com «això ha estat escrit pel metge» i «això ha estat escrit per al metge» i els que no la fan, sinó que ens separa, a més, de les altres llengües de cultura més pròximes, com l’anglès (by / for), el francès (par / pour), l’italià (da / per) i l’espanyol (por / para).

Encetat el camí (potenciació de les preferències regionals i de les solucions coincidents amb l’espanyol), les conseqüències són imparables. El pas següent podria ser l’admissió, innecessària, dels castellanismes més usuals (només cal observar la pràctica diària de la TVV ) o la substitució, per exemple, en la llengua escrita del sistema unitari de combinacions binàries de pronoms febles per tres sistemes diferents, destinats a catalans, valencians i baleàrics respectivament, amb el pretext d’una millor adequació a la llengua parlada. Al final del camí tindríem una llengua catalana, una llengua valenciana i una llengua balear.

Una alternativa possible als perills del regionalisme lingüístic podria ser propugnar la generalització del barceloní com a model estàndard. L’afavoreix, sens dubte, l’asimetria entre els diferents parlars catalans quant a demografia, prestigi social, suport institucional i vitalitat etnolingüística.

Ara bé, l’anàlisi de les condicions objectives de la comunitat catalanòfona no fan, ara com ara, viable una tal perspectiva i fins i tot podria ser contraproduent d’assajar-la, com ja advertí Fuster fa quasi vint anys: «Reduir el català al barceloní serà, a curt termini, eficaç: serà també convertir el català en un idioma municipal, i fomentarà el cantonalisme». Entre altres raons, perquè el barceloní col·loquial encara és lluny de ser el model depurat i integrador que Fabra somiava convertir en el «parlar de la futura capital de Catalònia».

Per tot això plegat, conserva plena vigència el diagnòstic sobre el present i el futur del català que Fabra va fer públic en el seu discurs de presentació dels Jocs Florals de Barcelona, de 1934:

El català perilla, ara més que mai, d’esdevenir un calc de la llengua castellana. Dins un règim de bilingüisme, l’únic mitjà de resistir la influència pertorbadora de la llengua forastera, és la coneixença perfecta de la llengua materna.

Un esforç que potser molts no estan disposats a fer.

Per això, avui més que mai, ens cal reivindicar la memòria i l’obra de Pompeu Fabra. Fabra no sols treballà incansablement per transformar el català en una eina de cultura nacional, sinó que donà manta exemple de compromís amb la visió nacional de la llengua. Ens cal actualitzar i difondre, sense trair-lo, l’ideari de Fabra. Cal conscienciar els poders públics de la urgència que la llengua catalana dispose d’instruments necessaris per a estudiar i explotar els propis recursos genuïns i adaptar al seu geni els que produeixen les grans llengües de cultura. Cal articular millor la col·laboració entre l’IEC i les universitats de tot el domini lingüístic. Cal superar la fragmentació administrativa de l’autoritat lingüística. Cal afavorir la difusió d’un estàndard únic i alhora flexible i integrador, que servesca no sols per a enriquir la llengua a partir dels recursos propis, sinó per fer-nos conscientment partícips d’una comunitat de valors.

En poques paraules, cal creure’s el país.

Bibliografia

ARGENTER, Joan A. (2000) (ed.): Simposi Pompeu Fabra, Barcelona, IEC

BADIA, Antoni M. (2004): «La construcció d’una llengua moderna de cultura», en Antoni M. Badia, Moments clau de la història de la llengua catalana, València, PUV, pp. 477-572.

BIBILONI, Gabriel et al. (2013): Pompeu Fabra. 10 aspectes de l’home i l’obra, Barcelona, Diputació de Barcelona / Fundació Universitat Catalana d’Estiu / Edicions Galerada.

COLÓN, Germà (2003): «Pompeu Fabra, lexicògraf», en Germà Colón, De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament lingüístic a les lletres catalanes, Castelló / Barcelona, FGC/PAM, pp. 372-382.

COROMINES, Joan (1971): «Pompeu Fabra», en Joan Coromines, Lleures i converses d’un filòleg, Barcelona, Club Editor, pp. 393-417.

COSTA, Joan (2007): «La sintaxi segons Pompeu Fabra (1891-1948)», en Josep Massot (coord.), Estudis de llengua i literatura catalanes. Homenatge a Joseph Gulsoy, Barcelona, PAM, vol. 2, pp. 121-146.

DURAN, Lluís (2007): Intel·ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939), Catarroja/Barcelona/Palma de Mallorca, Afers.

FABRA, Pompeu (2005-2013): Obres completes, Barcelona, ECSA / Edicions 62; València, Edicions 3 i 4; Palma, Moll, 9 vols.

FERRANDO, Antoni (1993): «Pompeu Fabra i la unitat de la llengua catalana. Sobre el procés d’elaboració d’una llengua unitària formulat per Pompeu Fabra», Serra d’Or, 401 (maig, 1993), pp. 46-48.

GINEBRA, Jordi; Raül-David MARTÍNEZ GILI, Miquel Àngel PRADILLA (2000): La lingüística de Pompeu Fabra, Alacant, IIFV/URV, 2 vols.

GINEBRA, Jordi; Joan SOLÀ (2007): Pompeu Fabra: vida i obra, Barcelona, Teide.

LAMUELA, Xavier; Josep (1984): Teoria de la llengua literària segons Fabra, Barcelona, Quaderns Crema.

MARTÍ I CASTELL, Joan MURGADES (2018): Els principis fonamentals de la tasca normativitzadora de Pompeu Fabra, Tarragona, Publicacions URV.

PITARCH, Vicent (2011): Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme, Benassal, Fundació Carles Salvador.

PLA, Josep (1969): «Pompeu Fabra», dins Homenots, primera sèrie, Obra completa de Josep Pla, XI, Barcelona, Destino, pp. 61-98.

RAFANELL, August (2011): Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle XX, Barcelona, A Contra Vent editors.

SARAGOSSÀ, Abelard (2002): «Entre la mitificació i la interpretació racional», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXVIII (gener-juny), quadern I-II, pp. 143-165.

SEGARRA, Mila (1985): Història de la normativa catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

— (1998): Pompeu Fabra: l’enginy al servei de la llengua, Barcelona, Empúries.

TORRENT, Aina-Maria (1997): Pompeu Fabra y la configuración del catalán moderno, Bonn, Romanischer Verlag.

VALLVERDÚ, Francesc (1980) (ed.): Pompeu Fabra. La llengua catalana i la seva normativització, Barcelona, Edicions 62.

VENY, Joan (2001): Llengua històrica i llengua estàndard, València, Universitat de València.

3
FABRA I EL PAÍS VALENCIÀ

Gràcies als treballs de Manuel Sanchis Guarner (1963, 1967, 1968), Francesc Pérez Moragón (1982), Vicent Simbor (1983) i Abelard Saragossà (1997), entre altres, és prou ben conegut el procés de recepció i adaptació del fabrisme al País Valencià. Així mateix, en analitzar la Gramàtica valenciana (1950), de Manuel Sanchis Guarner (Bonet, 1989; Ferrando, 1993), i l’obra filològica de Josep Giner i Marco (Ferrando, 1998), s’ha examinat indirectament la presència del valencià en l’obra lingüística i codificadora de Fabra (1868-1948). Es tracta d’un aspecte que, a pesar de no haver estat encara analitzat amb detall i sistematitzat en profunditat, ens és relativament conegut en els seus trets bàsics. En canvi, a penes s’han estudiat els contactes de Fabra amb el País Valencià i els valencians i, menys encara, les relacions entre el procés de maduració de l’ideari codificador de Fabra i el del seu progressiu compromís amb els projectes de reconstrucció nacional de les terres de llengua catalana i, doncs, del País Valencià. El meu objectiu, ara i ací, és abordar aquests dos darrers aspectes, encara que prou més provisionalment del que hauria requerit un tema de tant d’interès per a la història del procés de codificació de la llengua catalana i de la recepció del fabrisme al llarg i ample dels Països Catalans.

1. Els primers contactes amb valencians

1.1 Lluís Fullana

Fora de les poques informacions sobre el valencià que li pogueren fornir alguns estudis de Manuel Milà, Josep Nebot, Antoni Maria Alcover, Lluís Fullana, Pere Barnils i Antoni Griera, la coneixença directa d’aquest parlar per part de Fabra està estretament relacionada amb els contactes personals que mantingué amb alguns valencians residents o molt vinculats a Barcelona, especialment Miquel Duran, Jacint M. Mustieles, Jesús E. Martínez Ferrando, Josep Giner i Carles Salvador, i amb les quatre visites que realitzà a terres valencianes, una almenys al cap davant d’una delegació oficial de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Els seus biògrafs guarden un silenci pràcticament total sobre aquests contactes i visites al País Valencià. Un silenci que ha estat parcialment compensat per l’atenció que, seguint en gran part les aportacions de Pérez Moragón (1982), hi ha dedicat Mila Segarra en l’última versió (1998) de la seua biografia de Fabra.

Els primers contactes personals de Fabra amb valencians estudiosos o conreadors de la llengua es produïren probablement el 1906, amb motiu de la celebració a Barcelona del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Bé que no ens consta fefaentment, Fabra degué aprofitar l’ocasió per fer-se presentar Teodor Llorente i Olivares (1836-1911), que hi havia acudit al capdavant de la delegació valenciana. L’intermediari degué ser mossèn Antoni M. Alcover, que havia conegut Llorente en ocasió de les seues dues primeres «eixides» filològiques al País Valencià, el 1901 i el 1902. Com farem observar més avant, Fabra pogué llegir el 1906 les Poesíes triades del patriarca de la Renaixença valenciana que L’Avenç acabava de publicar. Ja devia conèixer alguna de les dues edicions anteriors (1885, 1902) del seu Llibret de versos, dedicat a Marià Aguiló. I també és possible que, gràcies a Alcover, s’hagués produït un contacte directe entre Fabra i el pare Lluís Fullana Mira (1871-1948), encara que no invita a avalar-ho el silenci absolut que se’n fa en la correspondència epistolar de Fullana amb mossèn Alcover, en notori contrast amb l’interès que aquell li manifesta per conèixer diversos treballs de Fabra. Aquest interès l’observem ja en la seua carta del 28 de juny de 1903 al filòleg mallorquí, on li demanava que li trametés «prompte» el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana en què figurava «l’article de Pompeu Fabra sobre la manera de representar gràficament lo só linguo-palatal, o sia ll llemosina o catalana», i, en una nova carta del 28 de novembre de 1903, on li notificava que havia rebut el Bolletí d’octubre que porta l’article de Pompeu Fabra sobre la «Representació gràfica de la l palatal en català». «Molta llum fa sobre eixa qüestió tant debatuda; però crech qu’encara s’en pot fer més; em sembla qu’es poden donar altres solucions, ademés de les indicades per En Cases y Pompeu Fabra, y tal volta més acceptables» (Llorenç, 1989: 589-590). L’únic comentari de Fullana sobre Fabra en ocasió del Congrés, l’expressa en carta a Alcover, del 31 d’octubre de 1906, en els termes següents:

Mon dessig [en assistir-hi fou] posarme en un raconet del saló de sessións per apendre lo qu’en Valencia no es possible obtindreu. Aixis ho vaig fer; em fixé, quant me va ser possible, escoltant á tots els congressistes que prengueren la paraula ó llegiren alguna Comunicació; y molt de greu em vá saber no poder oir tots els treballs per falta de temps. Lo que mes me vá plaure foren algunes esmenes presentades per Vosté y per En Pompeu Fabra.

Si la saviesa de Fabra el va colpir profundament, molt més ho va fer l’entusiasme pel redreçament i per la unitat de la llengua que van demostrar els més de tres mil congressistes allí reunits. N’és una bona prova la contundència i claredat de les afirmacions que va fer a la introducció del treball «Característiques catalanes usades en lo Reyne de Valencia», presentat als Jocs Florals de Lo Rat Penat, del 1907:

Escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Reyne de Valencia equivaldría á escriure una gramática catalana i posar en la portada: Gramática de la Llengua Valenciana. Tot açó per indicar que les característiques catalanes son unes mateixes que les valencianes.

A l’arxiu de l’IEC es conserven, però, unes cartes de Fullana a Pere Barnils que suggereixen que, bé el 1906 o bé després de la tornada de Fabra a Barcelona (potser amb motiu d’algun viatge de Fullana a aquesta ciutat), es produïren uns contactes directes entre aquell i Fabra. En la primera carta, datada a Sant Sebastià el 21 d’agost de 1914, el menoret valencià s’acomiada amb «un recòrt i un bon apretó de mans al nostre benvolgut En Pompeu Fabra i demes amics» –que és correspost amb «records del Sr. Fabra» en la seua contestació del 26 d’agost–, i en la segona, del 8 de maig de 1915, s’expressa en els termes següents:

Mon bon amic En Pere: He rebut les seues lletres i em dòl en l’ànima tindre que dir-li que no me es possible mampendre ara el viage á eixa ciutat, per raó d’estar á finals de curs i no ser fácil poder-me substituir en les classes. Crega’m que per á mí seria de grandissima satísfaccíó poder parlar, tant en Vosté, com en tots eixos amics áls quals venere i respecte com á mestres meus, i en seguritat que dependría bònes lliçons que pròu paper em faríen i no dubte que en algunes qüestions ortográfiques es posaríem d’acòrd. Si, en llòc de ser ara, fora á mijans del pròxim juny, crec que no tindría dificultat en fer l’esmentat viage.

Per este mateix corrèu, li envie les ralles que he fet sobre les Normes Ortográfiques, treballet que me va encarregar Lo Rat-Penat de Valencia. Diga de ma part á En P. Fabra i demes amics que facen el favor de indicar totes les esmenes que creguen deuen fer-me sobre eixe treballet, perque jo com a discipul d’ells ja m’aprofitaré de llurs consells i de llurs lliçons. De manera que en mí faran un obra de caritat.

Me diu que la seua eixida ara es cap á Lleida. Quan será cap á Valencia? Jo ho desige molt perque així es podrem vore i treballar junts. Records afectuosos als nostres amic[s] i en particular á En P. Fabra de qui sempre me’n recòrde.

Vosté mane á son afm. amic, fr. Lluis Fullana.

La carta és ben interessant no sols perquè insinua aquests contactes personals, sinó perquè manifesta la predisposició de Fullana a un acord ortogràfic unitari i, sobretot, perquè suggereix que Fabra s’havia preocupat per conèixer l’al·ludit «Proyècte de Normes Ortográfiques de la Llengua Valenciana» –publicat com a article periodístic a les pàgines de La Voz de Valencia (25 i 27-IV-1914) i del Diario de Valencia (27-IV- 1914)– que, tal com examinarem després, Fullana havia elaborat per encàrrec de Lo Rat Penat.

Tanmateix, a València, l’admiració de Fullana per l’obra de Fabra i l’exemple de l’actitud unitarista de mossèn Alcover començaven a trontollar a causa de les reticències o l’oposició oberta dels sectors dominants de la ciutat, que no veien amb bons ulls la pretensió d’aplicar les Normes ortogràfiques de l’IEC (1913) al País Valencià, per tot allò que comportaven ideològicament. I així, aquests sectors, a través de Lo Rat Penat, s’afanyaren a encarregar al pare Fullana la redacció de l’esmentat «Proyècte de Normes Ortográfiques de la Llengua Valenciana» i, a través de la Diputació de València, crearen, com a rèplica a l’IEC, un Centre de Cultura Valenciana (1915), que al seu torn també encarregà al pare Fullana de redactar una Gramática elemental de la llengua valenciana (València, 1915).

Tot això es produïa al mateix temps que els adversaris de l’IEC al Principat creaven una Acadèmia de la Llengua Catalana a Barcelona. Els seus promotors procuraren de seguida atraure’s el pare Fullana, i el 12 de juny del 1915, a proposta de Francesc Matheu, l’elegien acadèmic numerari. A fi de contrarestar la maniobra, l’IEC, probablement per iniciativa de Fabra, convidà el pare Fullana a impartir a la seu de la institució unes conferències sobre el valencià. Fullana, efectivament, les hi va pronunciar els dies 10, 11, 12 i 13 d’agost de 1915, aprofitant el seu viatge a Barcelona per a prendre possessió del susdit càrrec d’acadèmic. Els títols n’eren: «Diferències fonètiques entre el valencià i el català», «Diferències gràfiques u ortogràfiques», «Diferències lèxiques i morfològiques» i «Diferències sintàxiques». Fins aleshores, Fullana, que ja havia estat nomenat col·laborador de l’IEC –tal com el mateix autor feu constar en la portada d’alguns dels seus llibres, com ara el Vocabulari ortográfic, de 1921–, havia procurat guardar una relació cordial amb l’IEC i en concret amb la SF, llavors presidida per mossèn Alcover.

Tanmateix, les connivències de Fullana amb les classes dominants valencianes l’apartaren progressivament no sols de qualsevol intent de col·laboració amb Fabra, sinó fins i tot dels contactes epistolars amb el mateix Alcover, el qual, malgrat haver estat separat de l’IEC (28-VI-1918), mai no va deixar de proclamar obertament la unitat i la catalanitat de la llengua compartida pels valencians, els balears i els catalans, tal com va reiterar, aquell mateix any, a València, en el seu discurs de mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat. I així Fullana no sols arribarà a presentar el valencià com un desenvolupament separat, tot i que parallel, del que tingué el català del Principat, sinó que s’allunyà deliberadament de l’ortografia fabrista, com es pot deduir dels comentaris epistolars de Faustí Barberà a Pere Barnils, el 15 de juny de 1916, on li confessa que ell, com altres membres del Centre de Cultura Valenciana, no subscriuen la proposta de Fullana de recórrer al dígraf ch per a representar el so palatal africat sord, i, davant les objeccions que li formulava, comenta que «ell últimament me se tancava dient que Pompeu Fabra li havia donat assentiment á n’aqueixa innovació». Fabra, en efecte, havia constatat en la seua Gramática de la lengua catalana, del 1912, la presència aclaparadora d’aquest dígraf entre els escrits valencians contemporanis, però mai no va propugnar una convenció gràfica interdialectalment incompatible, que, en aquest cas, era, a més a més, fruit de la interferència castellana.

1.2 Josep Ribelles Comín

A part dels contactes sorgits arran de la celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, les relacions de Fabra amb altres valencians van ser pràcticament inexistents almenys fins al juny del 1912, en què el nostre lingüista retorna a Barcelona després de més de deu anys de residència a Bilbao. No és probable que, abans de traslladar-s’hi, hagués conegut el castellonenc Josep Ribelles Comín (1872- 1951), que vivia a Barcelona des del 1898. Aquest havia aconseguit de l’editorial L’Avenç que la seua col·lecció Biblioteca Popular, fundada per Joaquim Casas Carbó el 1903, publiqués obres de valencians, com les Escenes castellonenses, de Salvador Guinot (1905); les ja esmentades Poesíes triades, de Teodor Llorente (1906), o els Idilis llevantins, de Bernat Morales Sanmartín (1910). Són obres que Fabra va llegir i anotar, per tal com n’addueix diversos exemples a la seua Gramática de la lengua catalana (1912), on reprodueix «Vora el barranc dels Algadins», de Llorente, l’únic text que s’hi antologa d’autor valencià contemporani. No sabem si la presència definitiva de Fabra a Barcelona i el lloc que tots dos ocupaven –Fabra, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i Ribelles, funcionari del cos d’arxivers i bibliotecaris de l’Estat, respectivament– facilitaren la coneixença mútua, però el fet evident és que Ribelles, que havia estat soci fundador del Centro Regional Valenciano, de Barcelona, es distancià de L’Avenç i dels seus objectius, en fundar, el 1914, la Biblioteca Valenciana Popular, per a publicar-hi textos valencians antics, poètics i de costums, amb una orientació un xic arqueològica. Tot i que Ribelles proclama en el pròleg del primer volum de la seua Bibliografía de la lengua valenciana (1915: 10) –obra ja redactada el 1905– que «la lengua que hablamos los valencianos no es la lemosina, sino el catalán o catalanesch», el qual, «con las conquistas y contacto con los nuevos pobladores, pasó á Mallorca y á Valencia», la seua actitud posterior sobre la qüestió fou més aviat ambigua i clarament reticent davant el fabrisme gramatical i el lèxic. En aquest context, no semblen probables uns contactes personals, o almenys una relació fluida entre Fabra i Ribelles, que no hem vist documentats enlloc.

1.3 Els joves escriptors valencians residents al Principat

Des dels inicis de la segona dècada del segle XX, s’establiren a Barcelona alguns joves escriptors valencians, entre els quals destaquen Miquel Duran i Tortajada (1883-1947) i Jacint Maria Mustieles i Perales (1887-1948). Formaven part d’una emigració de milers i milers de valencians que anaren a cercar-hi millors expectatives de treball i de progrés. Potser la seua vinculació a la premsa els permeté ben aviat d’entrar en contacte amb Fabra. Duran fundà i estigué al capdavant del Diario de Sabadell entre 1910 i 1916 i, després, s’instal·là a Barcelona, on dirigí per un temps La Publicidad i altres projectes periodístics, fins que, el 1933, retornà definitivament a València. En resposta a l’esmentada iniciativa editorial de Ribelles, Miquel Duran creà, el 1915, la Biblioteca Valenciana d’Autors Contemporanis i participà activament, junt amb Jaume Bofill i Mates, en l’organització a Barcelona de la Joventut Valencianista (1912), agrupació capdavantera del valencianisme cultural, la qual, ja el 1913, adoptà la normativa de l’IEC en el seu òrgan de premsa, Valencia, periòdic valencianista. En aquesta tasca, Duran tingué l’ajut de Mustieles, que s’estableix a Barcelona el 1913 i que aquest mateix any, hi publica Breviari romàntic, el primer llibre escrit per un valencià d’acord amb les Normes ortogràfiques de l’IEC. És molt probable que l’article de Fabra del 1918, que s’inicià amb els mots següents: «Dèiem una vegada a un escriptor valencià […]» i que Francesc Vallverdú (1980: 147-148) edità sota el títol de «La tasca dels escriptors valencians i balears», fos la resposta pública a un intercanvi de parers entre Pompeu Fabra i Miquel Duran a propòsit dels problemes de la llengua literària dels escriptors valencians. Segons comunicació verbal de Josep Giner, Jacint M. Mustieles col·laborà amb les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC i proposà a Fabra la incorporació de mots de rica tradició literària o popular al País Valencià, encara que poc o molt caducs en part del dialecte oriental, com calcigar ‘trepitjar’, esduir-se ‘esvair’, etc.

La nòmina d’escriptors valencians residents a Barcelona s’incrementà el 1916, en esdevenir Jesús Ernest Martínez Ferrando (1891-1965) funcionari de la Biblioteca Universitària de Barcelona i, poc després, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. A la darreria de la dècada següent, s’hi afegeix Artur Perucho i Badia (1902-1956). També aquests dos valencians foren abrandats defensors de la reforma ortogràfica i gramatical de Fabra, i Perucho, en concret, un implacable crític de la política lingüicida del general Primo de Rivera a Catalunya sota la dictadura (1930).

1.4 Josep Sanchis Sivera

Josep Sanchis Sivera (1867-1937), canonge de la catedral de València i deixeble de Roc Chabàs, destacava ja a principis de segle en el panorama eclesiàstic valencià per la seua solidesa intel·lectual i per una bona orientació historiogràfica i filològica. El 1912 havia mort Chabàs i hom havia criticat que no se l’hagués fet membre de l’IEC decidiren nomenar el seu deixeble membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica. El nomenament quedà reflectit en l’acta del Ple de l’IEC, de 16 d’abril de 1916. Poc abans, en l’acta de la sessió del 4 de febrer de 1916 es feia constar que «s’acorda enviar exemplars de les nostres publicacions al M. I. Dr. Josep Sanchis Sivera».

La dècada següent, Sanchis Sivera preparà per a «Els Nostres Clàssics» l’estudi i edició dels Sermons de sant Vicent Ferrer. Els textos foren revisats per Josep Maria de Casacuberta a l’Editorial Barcino a la seu de la qual, i a la de l’IEC, solia acudir Sanchis Sivera acompanyat pel seu nebot Manuel Sanchis Guarner, de qui era tutor (comunicació de J. M. de Casacuberta, 11-II-1982). El mateix canonge reconegué, en una entrevista publicada al número 5 d’Acció Valenciana, del 15 de juny de 1930 (citada per Pérez Moragón, 1982: 56), que ell solia anar a l’IEC i que va «contribuir amb aportacions valencianes a la confecció de les normes ortogràfiques». Per la seua banda, l’IEC es comprometé a publicar la seua edició del Dietari del capellà d’Anfós el Magnànim, que havia de fer en col·laboració amb Francesc Martorell i Trabal, text que finalment va editar a València, a nom exclusivament seu, la societat Acción Bibliográfica Valenciana (Mateu, 1999: 26).

Mentre Sanchis Sivera fou director degà del Centre de Cultura Valenciana (1927-1936), es produïren dues de les visites de Fabra a València. El canonge el rebé cordialment en ambdues ocasions. La seua amistat amb historiadors i eclesiàstics principatins, com Jordi Rubió i Balaguer, Ferran Valls i Taberner, Salvador Sanpere, Josep Gudiol, Higini Anglès i Josep Maria Pou, molts d’ells vinculats a l’IEC i a altres institucions acadèmiques de Barcelona, facilitaren el seu ingrés a l’Acadèmia de la Llengua Catalana i a l’Acadèmia de Bones Lletres, vinculacions que no foren mai incompatibles amb la seua adhesió al fabrisme.

La revolta militar del 18 de juliol de 1936 el sorprengué, convalescent, en un balneari de Puigcerdà, però en lloc d’escapar a l’estranger, com va fer Fullana, preferí arriscar-se a tornar a València per mirar de salvaguardar els tresors documentals i artístics dels temples i arxius eclesiàstics valencians. Les autoritats republicanes el preservaren, amb agents armats, del perill de ser assassinat, però per poc de temps, ja que, greument malalt, morí el 21 de maig del 1937, un mes i mig abans de la darrera visita de Fabra a València. Mateu Rodrigo ens ofereix una molt completa «Notícia biogràfica» i una exhaustiva «Bibliografia» de Sanchis Sivera com a pòrtic de l’antologia d’Estudis d’història cultural, del mateix canonge, publicada a València el 1999.

2. La primera visita al País Valencià (1915)

2.1 Un examen in situ de la qüestió normativa

Encara que l’oposició dels sectors dominants valencians a la normativa de l’IEC, s’expressà aparentment com una reivindicació de les formes valencianes enfront de les barcelonines, consagrades per Fabra, en el fons es buscava de combatre la proposta d’alteració de l’statu quo lingüístic de la Restauració, que al País Valencià reivindicaven grups de joves nacionalistes molt dinàmics, organitzats en associacions culturals i en agrupacions polítiques cada vegada més presents en la vida de la capital.

No sabem si els contactes de Fabra amb Duran i amb Mustieles pogueren ser determinants perquè Fabra, acompanyat per mossèn Frederic Clascar, fes el 1915 un primer viatge al País Valencià en nom de la Secció Filològica. Potser li preocupaven les notícies que li arribaven de València: la creació d’un Centre de Cultura Valenciana (1915), rèplica de l’IEC, durament criticada per Miquel Duran en l’opuscle El Centre de Cultura Valenciana (1915); la imminent publicació de la Gramática elemental de la llengua valenciana (1915), de Fullana, que presumiblement s’apartava de les Normes ortogràfiques (1913), de l’IEC, i el nomenament de Fullana, el 15 de juny de 1915, com a acadèmic de l’antifabrista Acadèmia de la Llengua Catalana. Davant aquestes complicacions per a la difusió del fabrisme al País Valencià, Fabra, assabentat del viatge de Fullana a Barcelona per prendre possessió del càrrec d’acadèmic, li oferí de pronunciar-hi quatre conferències sobre les relacions entre el valencià i el català. Era una ocasió molt oportuna per parlar del tema. Efectivament, Fullana les pronuncià entre el 10 i 14 d’agost de 1915, però no sabem res d’aquestes possibles converses. En tot cas, per aquells mesos, Fullana devia estar corregint proves d’impremta de la seua Gramática, que apareixerà el 8 de novembre de 1915. No és descartable que Fabra, directament o indirectament, hagués intentat convèncer-lo que hi adoptés la normativa de l’IEC.

Si jutgem per les actes de la Secció Filològica, no podem saber si la iniciativa de fer una visita institucional al País Valencià partí d’un Fabra preocupat per aquests problemes o d’un mossèn Clascar que s’interessava per la presència del català a les esglésies valencianes, o de l’interès de tots dos alhora. El fet documentat és que, reunida la SF de l’IEC el 17 d’agost de 1915, amb l’assistència de Pompeu Fabra, Lluís Segalà i Francesc Clascar, «es convé que els senyors P. Fabra i F. Clascar facin un viatge a València, Castelló i Alacant per…». Aquests punts suspensius de l’acta deixen entreveure la prudència dels reunits a l’hora d’abordar una qüestió molt delicada amb possibles implicacions personals pel mig, que possiblement tenen a veure amb l’actitud de Fullana. És, doncs, raonable intuir que el propòsit de la visita al País Valencià era examinar in situ els problemes sobre la recepció de l’ortografia fabrista i potser buscar-hi aliats per a la causa de la normativa de l’IEC.

La visita de Fabra i Clascar al País Valencià es realitzà després del 17 d’agost de 1915 i ja s’havia fet el 23 de setembre de 1915, en què, en una nova reunió de la SF, «els senyors Fabra i Clascar donen compte de la seva anada a València». La visita degué incloure també Oriola, ja que, en reunió de la SF del 25 de setembre, s’acordà «enviar les publicacions de la Secció al Rd. P. Vigo de Orihuela». Les úniques manifestacions explícites sobre el motiu de la visita les troben en l’acta de la reunió de la SF del 29 de setembre, on se’ns diu:

Es canvien impressions sobre la manera més adecuada de contribuir a l’expansió de la llengua en terres de València. Mn. Clascar exposa l’idea de publicar per vía de prova alguns llibrets religiosos, tals com els de la primera Comunió i de Setmana Santa, en els quals, conservant-se el caràcter del català literari, es toleressin algunes de les formes més característiques del Valencià. La Junta creu acceptable la proposta i es convé que el mateix Mn. Clascar arrodoneixi aquell pla, que podia ésser de resultats ben profitosos.

Mossèn Clascar, que aquell mateix any havia participat activament en el I Congrés Litúrgic de Montserrat, demostrà sempre una preocupació catequètica, però la seua presència al País Valencià es podria explicar perquè coneixia alguns eclesiàstics valencians, que li podien facilitar els contactes amb Fabra. Probablement es van entrevistar amb mossèn Josep Sanchis Sivera, imminent membre corresponent de l’IEC, i amb el doctor Faustí Barberà, membre del Centre de Cultura Valenciana, que fou un dels que s’hi oposaren a l’aprovació corporativa del text de Fullana. Barberà, dos anys després, exactament el 14 d’agost de 1917, adreçava a Fabra una carta com a «amic» i li comunicava que «la preparació de l’ortografia de Ros segueix», amb un to que apunta a uns contactes personals previs. La possible presència de Fabra i de Clascar a Oriola –on residia el jesuïta solleric Bartomeu Arbona, un dels inscrits al Congrés de 1906– podria tenir a veure amb la coneixença prèvia del P. Vigo, potser un català, o amb la gran amistat de Clascar amb Gabriel Miró, que visqué a Barcelona entre 1914 i 1920 i que admirava la traducció del Gènesi d’aquell i s’hi va deixar influir a Figuras de la pasión del Señor (1915-1916).

2.2 La «tasca» dels escriptors valencians i balears (1918)

Encara que no hem aconseguit conèixer l’itinerari concret, els contactes personals i els resultats de les gestions de Fabra i de Clascar al País Valencià, és obvi que s’emportaren una imatge més real del país de la que podien haver-se’n fet a Barcelona gràcies als contactes amb l’IEC de socis de la Joventut Valencianista de Barcelona, com Mustieles o Duran. Fruit d’uns i altres contactes sembla ser l’article conegut com «La tasca dels escriptors valencians i baleàrics», de Fabra, publicat a la revista Nostra Parla, el 1918, on es recomanava als escriptors valencians i baleàrics de depurar i de redreçar les seues variants pròpies (vegeu apèndix).

No sabem si aquest article fou motivat per una visita de Fabra al País Valencià l’any 1918, que correspondria a la que el mateix Fabra declarà el 1930 que havia fet «deu o dotze anys» en arrere, en una entrevista a Martí Martell [pseudònim de Miquel Duran] publicada a Taula de Lletres Valencianes. No conec cap document que avale aquesta hipotètica visita de c. 1918. Deu ser un error de càlcul de Fabra. Amb l’article de 1918, Fabra sembla voler contrarestar les reticències de determinats sectors valencians i baleàrics a acceptar les orientacions ortogràfiques, gramaticals i lèxiques de l’IEC. La publicació de l’article de 1918 a Nostra Parla suggereix que el lingüista barceloní segueix de prop els problemes de la llengua literària a València i a les Balears, dels quals el devien informar sobretot els col·laboradors de l’associació homònima, que el 1916 havia començat a publicar la revista mensual Ofrena. Orgue de Nostra Parla. És al número 1-2 (agost-setembre 1917) d’aquesta revista que Fabra pogué llegir l’article de Mustieles «Prat de la Riba i València», i als números 5, 6 i 7 (desembre 1917 - febrer 1918) que pogué llegir també els tres lliuraments de la Síntesi de criteri valencianista, d’Eduard Martínez Ferrando, que serà impresa com a opuscle el 1918.

Si aquesta hipotètica segona visita de Fabra a València de c. 1918 es va produir, podria relacionar-se amb els freqüents viatges que el seu amic Jaume Bofill i Mates (1878-1933) hi va realitzar per aquests anys, en uns moments de relativa efervescència nacionalista i de contactes sovintejats entre els capdavanters catalans i valencians d’aquests moviments. En efecte, Bofill, ànima de la Joventut Nacionalista de la Lliga, ja s’havia llançat, com hem vist, des del 1912, a la promoció de la Joventut Valencianista, tant a València com a Barcelona, i a la coordinació entre ambdues organitzacions jovenívoles. El 1916 –data de la creació de Nostra Parla, de l’inici dels contactes de la Lliga amb valencians i mallorquins i de la publicació de seu opuscle La llengua catalana–, Bofill havia assistit a l’Aplec del Puig i, l’any següent, havia organitzat una setmana valencianista a Barcelona, en la qual participaren, entre altres, Eduard López-Chavarri, Eduard Martínez Ferrando, Joan Pérez i Lúcia i Ignasi Villalonga. El 13 i 14 gener de 1918, Bofill tornà al País Valencià formant part de l’equip polític de Cambó, que s’hi havia desplaçat per promocionar la creació de la Unió Valencianista Regional. La seua estreta amistat amb Fabra és un factor decisiu perquè, pel mes de febrer d’aquell mateix any, fos elegit adjunt d’Àngel Guimerà a la SF de l’IEC i, al juliol, membre numerari. Segons Josep Maria de Casacuberta (en comunicació personal, 11-II-1982), Bofill fou el principatí que millor coneixia els cercles valencianistes del primer terç del segle XX

Tanmateix, m’incline a descartar que Fabra hagués vingut al País Valencià amb l’equip de Cambó, no sols perquè a la premsa només se’ns parla d’Abadal, Rahola, Russinyol i Soler i March, a més a més de Bofill, sinó pel caràcter polític de la visita. Fabra, per raons tàctiques, probablement hauria defugit d’implicar-s’hi. Siga com siga, el fet a retenir és que l’any 1918 fou pròdig en iniciatives valencianistes: la Joventut Valencianista fa pública la seua Declaració valencianista; Eduard Martínez Ferrando publica la Síntesi del criteri valencianista, on propugna la federació política entre Catalunya, València i les Illes Balears; naix la Joventut Nacionalista Republicana; es funden el diari La Correspondencia de Valencia, d’orientació regionalista, i l’Editorial Valenciana; es crea l’Agrupació Nacionalista Escolar; es dota una càtedra de llengua valenciana a la Universitat de València, que és encarregada al pare Fullana; s’inaugura el Centre Català de València amb la presència de Santiago Russinyol; l’Ajuntament de València aprova mesures en favor de l’ensenyament del valencià, i Bernat Ortín Benedito publica la seua Gramàtica valenciana, de caràcter escolar, que és la primera d’inspiració fabrista al País Valencià. Les visites de Bofill a València es traduïren en relacions molt amistoses amb alguns integrants d’aquells cercles valencianistes, especialment amb Francesc Puig i Espert (Zalbidea, 2017b).

Els contactes entre València i Barcelona s’intensificaren als anys següents. Així el 1919, la Societat Castellonenca de Cultura adoptava el fabrisme gramatical i, aquest mateix any, una nombrosa expedició valencianista participava a Barcelona en la setmana de confraternització nacionalista protagonitzada, entre altres, per Bofill. El 1920 fou l’any de l’homenatge multitudinari de València a Àngel Guimerà, president d’honor de Nostra Parla i membre fundador de la SF de l’IEC. L’homenatge no era, però, a l’ideòleg o acadèmic, sinó al dramaturg popular en què s’havia convertit, i es va materialitzar en una setmana (del 7 al 12 d’abril) de representacions de les seues obres (L’ànima és meva, Mossèn Janot, Terra baixa) al Teatre Principal de València, de recitals poètics i de banquets, organitzats pel Cercle de Belles Arts, el Centre Català, Lo Rat Penat –aleshores presidit per Francesc Almarche Vázquez– i Joventut Valencianista, i en la dedicatòria d’un important carrer de la ciutat, activitats àmpliament ressenyades en la premsa local. Pompeu Fabra no figura entre els membres de la delegació catalana que acompanyaren Guimerà a València. En canvi, sí que apareix, una vegada més, el seu inseparable amic Jaume Bofill. Aquest participà en els parlaments d’homenatge que es pronunciaren en el sopar celebrat al Centre Català de València el dia 10, junt amb Ricard Samper (1881-1938), alcalde de València, Benlliure, Blanquells, Nolla i López-Chavarri.

3. La segona visita al País Valencià (1930): cap a la normalitat cultural

3.1 L’ambaixada de Jaume Bofill

La segona visita documentada de Fabra a València es produí a la darreria de maig del 1930. A penes feia quatre mesos que la «dictablana» del general Berenguer havia reemplaçat la dictadura de Primo de Rivera. Aquesta vegada, el motiu, o l’excusa, era acompanyar Jaume Bofill, que actuava de mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat que s’hi van celebrar el 30 de maig. Amb ells vingueren també el poeta mallorquí Miquel Ramon Ferrà (1885-1947) i el polític principatí Estanislau Duran i Reynals (1894-1950), membre d’Acció Catalana, el partit que presidia precisament Bofill i Mates. La major part de la premsa local es feu ressò de la visita, incloent-hi Las Provincias i El Pueblo, el qual no s’estigué de recordar que Bofill era «uno de los actuales líderes del movimiento de Acció Catalana, de tendencia francamente liberal y republicana». La resistència al règim primoriverista compartida per nombrosos col·lectius catalans i valencians va apaivagar en aquesta ocasió l’expressió d’actituds anticatalanistes, tant a la premsa conservadora com a la d’inspiració blasquista. I, efectivament, era una ambaixada republicana, que potser es volia interessar per la creació, el 24 d’abril de 1930, de l’Agrupació Valencianista Republicana i per la constitució, el mes anterior, de l’associació universitària Acció Cultural Valenciana, que aviat es federà amb Palestra, entitat nacionalista catalana que presidia Pompeu Fabra, i amb l’Associació per la Cultura de Mallorca.

L’anunci de la visita de Fabra havia creat una certa expectació en els cercles valencianistes de la ciutat. Es tractava del president de la SF de l’IEC, una institució que aspirava a convertir-se en el referent acadèmic de la llengua catalana fora dels límits administratius del Principat. El fet és que, l’11 de maig d’aquell mateix any, Teodor Llorente i Falcó llançà la idea, des de la plataforma periodística que dirigia, Las Provincias, de crear una Acadèmia de la Llengua Catalana amb seu a Barcelona i participació proporcional de tots els territoris que conformen el domini lingüístic. La proposta sembla que no va suscitar reaccions concretes. En tot cas, podria explicar la iniciativa que adoptà poc després la revista dels joves universitaris nacionalistes, Acció Valenciana, de fer una enquesta entre personalitats rellevants de la nostra cultura de dins i de fora de l’àmbit valencià sobre la conveniència de constituir una Acadèmia de la Llengua Valenciana. Els encarregats de realitzar les entrevistes foren Francesc Carreres i de Calatayud i Manuel Sanchis Guarner. Les contestacions aparegueren en els números de juny i juliol. Entre els enquestats seleccionats figurava, com veurem després, Pompeu Fabra (Pérez Moragón, 1982).

Aquesta segona visita a València comprengué contactes amb els joves escriptors de Taula de Lletres Valencianes –la revista literària valenciana més important del moment (d’octubre de 1927 a novembre de 1930)–, amb els responsables de l’editorial L’Estel i amb altres grups de lletraferits i polítics valencians, així com també estades a l’Albufera, Porta-Coeli i Peníscola. La redacció de Taula s’havia adherit a l’homenatge que li volien dedicar els escriptors de totes les terres de llengua catalana («Homenatge a Pompeu Fabra», Taula de Lletres Valencianes, 14, novembre de 1928, pp. 14-15). La premsa es va fer ressò de la presència de Fabra en l’acte dels Jocs Florals del dia 30, on, per cert, «al comenzar a hablar [el mantenidor], su expresión catalana, muy pura, produjo un breve movimiento de extrañeza, especialmente entre el público femenino, menos avezado a escuchar la expresión hermana» («Los Juegos Florales», El Mercantil Valenciano, 31-IV-1930, p. 3). També va assistir Fabra al sopar que, aquell mateix dia 30, va oferir al mantenidor i a la reina dels Jocs Florals, María del Carmen de Prat y Dupuy de Lome, el comte de Berbedel, avi d’aquesta. L’endemà, dia 31, participà així mateix en el banquet que, en nom de Lo Rat Penat, va oferir a Jaume Bofill el seu president, Manuel González Martí. Després de l’àpat, que es va celebrar a l’Ideal Room, hom acompanyà la delegació barcelonina al Centre Català i, a continuació, a la redacció de Las Provincias («Homenaje de Lo Rat Penat a Jaime Bofill», Las Provincias, 1-VI-1930, p. 3). Tots quatre tornaren en automòbil a Barcelona el dia 1 de juny.

De tot plegat, Fabra s’endugué una bona impressió. Així ho confirma Bofill en la «Crònica» que en feu encapçalant el número 33 de Taula (juny de 1930, pp. 3-4), on reporta les trobades de la delegació catalana amb «l’intel·ligent i suavíssim Adolf Pizcueta» i amb «l’enèrgic i mesurat Ignasi Villalonga», i així ho revela el mateix Fabra a Miquel Duran en l’entrevista que aquest, sota el pseudònim de Martí Martell, publicà a La Veu de Catalunya i que, després, reproduí la mateixa Taula de Lletres Valencianes (núm. 33, juny 1930, pp. 9-10).

3.2 Els escriptors i la norma lingüística: l’entrevista a Miquel Duran

En l’esmentada entrevista a Miquel Duran (que reproduïm a l’apèndix), Fabra reconeix que ja ha trobat un grup d’escriptors ben orientats que poden contribuir decisivament a l’èxit de la normativa unitària al País Valencià i ha constatat que la llengua, «si bé és cert que es parla impura i castellanitzada a la ciutat, es conserva pura no sols a la regió, sinó a l’horta i a les mateixes portes de la ciutat de València». Per estratègia política, continua defensant la seua tesi de 1918 que «cal continuar sense defalliments l’obra de depuració de la llengua valenciana, encara que no es preocupin gaire d’acostar-se al nostre català», car la tasca prioritària és que:

[…] els valencians depurin la seva parla, que ja ens trobarem. La qüestió del nom és secundària. Els valencians poden anomenar llengua valenciana la que nosaltres anomenem llengua catalana. La cosa important és el fet de l’idioma i aquest és viu a les terres de València. […] Molts valencians creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposa la supeditació de llur varietat idiomàtica al català de Catalunya. No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dintre cada una de les tres grans regions de llengua catalana, es realitzi una obra de depuració i de redreçament de la llengua.

Un posicionament en certa manera paral·lel al que adoptà Jaume Bofill en el seu discurs de mantenidor dels Jocs Florals i que aquest mateix va glossar en la seua crònica de la visita a València suara esmentada:

Si València fos una rèplica de la Catalunya estricta no ens interessaria tant com ara, que n’és una modalitat complementària. València comença a jugar amb foc, que a això equival enamoriscar-se de la seva parla. […] Cal només que del doble conreu literari –l’acadèmic dels Jocs Florals, massa petrificat, i el plebeu del teatre de barriada– sàpiga treure’n una llengua digna. […] Seria un error que els dirigents aspiressin a fer-la pàl·lid mirall provincial de la literatura barcelonina. No és la nostra producció que han d’imitar, sinó el procediment que hem seguit per obtenir-la. Retrobant la seva anima, es trobaran germans nostres.

Convidat a impartir a València, per la tardor del mateix any 1930, un cicle de conferències sobre els aspectes apuntats en l’entrevista, Fabra es compromet a venir-hi, tot anunciant el missatge que els vol transmetre:

En aquestes conferències penso dir, no el que els valencians han de fer, puix que són ells els que han de dirigir la tasca, sinó el que nosaltres havem fet per depurar i elevar l’idioma al nivell a què avui es troba.

Sembla que l’anunciada visita no es produí. En tot cas, com ja va comentar Francesc Pérez Moragón (1982: 68-70), el sentit més precís de les recomanacions de Fabra als escriptors valencians es troba en la seua resposta a l’esmentada enquesta de la revista Acció Valenciana (núm. 8, 1-VIII-1930, p. 3). Val la pena de reproduir-la íntegrament:

Les autoritzades paraules que seguixen hui pertanyen al mestre de tots Pompeu Fabra. L’il·lustríssim filòleg no necessita cap mena de presentació, car la seua figura és coneguda per tot el món. Ha segut creador de la llengua catalana moderna i de l’ortografia més racional que existeix a hores d’ara.

Em sembla molt bé la creació d’un centre d’estudis filològics, però no pas amb el fi de regular l’evolució de la llengua, dictar unes normes, fixar la gramàtica del valencià literari, etc. L’objecte d’un tal centre hauria d’ésser l’estudi gramatical i lexicogràfic dels parlars actuals, l’arreplega de tots els mots i girs valencians encara existents, l’estudi de les deturpacions sofertes per la llengua, etc., coses totes indispensables per a descobrir les defectuositats a remeiar i posseir els mitjans d’eliminar-les (arcaismes, dialectalismes, etc.).

Ara, una altra cosa és fixar la llengua literària: així [= això] ha d’ésser obra dels escriptors, d’un gramàtic, més que dels mers investigadors dels fets lingüístics. Cal, dieu, que sorgeixi una autoritat per a treure’ns del desconcert i de l’anarquia actuals: aquesta autoritat ¿no la conqueriria un grup d’escriptors ben orientats i acordats que s’imposés per llur actuació intensa dins el camp de les lletres valencianes?

Aquests, em sembla, estan ja dins el bon camí (en el seu temps hi estava també Llorente molt més que els actuals ratpenatistes): el bon camí és el que porta a una identificació del valencià literari i del català literari en tot allò en que les dues variants valenciana i catalana no són verament incompatibles. Ara bé: les incompatibilitats entre aquestes dues variants de la nostra llengua comuna es redueixen gairebé a les morfològiques. No us cal, doncs –a part de l’enriquiment i redreçament del lèxic i de la sintaxi amb les aportacions dels parlars actuals– sinó procedir a una selecció ben feta de les formes valencianes vivents, anàloga a la que hem fet a Catalunya amb les formes catalanes (adoptant, per eixemple, saber i rebutjant sapiguer, sebre, sabre, etc.)…

El propòsit de Fabra era, doncs, que s’acceptessen les Normes de l’IEC: «El bon camí és el que porta a una identificació del valencià literari i el català literari en allò en que les dues variants valenciana i catalana no són verament incompatibles». Les incompatibilitats es reduïen a unes poques opcions morfològiques: «No us cal, doncs –a part de l’enriquiment i redreçament del lèxic i de la sintaxi, amb les aportacions dels parlants actuals– sinó procedir a una selecció ben feta de les formes valencianes vivents». La codificació autònoma valenciana de què Fabra havia parlat diverses vegades es limitava, per tant, a la fixació de la morfologia pròpia, els trets principals de la qual havia incorporat ell mateix a la primera edició de la seua Gramàtica catalana. Ara bé, calia que sorgís una autoritat que garantís una unitat de criteris, però aquesta autoritat només ho seria amb la intenció d’assegurar la divulgació de les formes normatives, i en aquest sentit suggereix que es base en un nucli coherent d’escriptors ben formats: «Aquesta autoritat, ¿no la conqueriria un grup d’escriptors ben orientats i acordats que s’imposés per llur actuació intensa dins el camp de les lletres valencianes?».

Un des aspectes més interessants d’aquesta declaració és que Pompeu Fabra reconegué que coneixia bé l’obra de Teodor Llorente i Olivares i que n’apreciava la bona orientació lingüística, en contrast amb la praxi dels ratpenatistes de l`època: «Aquests [els joves escriptors “ben orientats”], em sembla, estan ja dins el bon camí (en el seu temps hi estava també Llorente, molt més que els actuals ratpenatistes)».

A pesar dels suggeriments que hi feia, Fabra se sentia intranquil davant els riscs que podria córrer la iniciativa formulada per Taula, ja que no feia cap esment de la normativa de l’IEC, i el 15 de juliol de 1930, des de l’Ateneu Barcelonès, els escriu en els termes següents:

Amics de Taula de Lletres Valencianes,

El que aneu a fer és molt arriscat. El valencià no pot raonablement adoptar, com a definitiu, altre sistema ortogràfic que l’adoptat pel català. Si per raons d’oportunitat es creu que avui és millor un altre sistema (el de l’Institut modificat a fi de facilitar la lectura del valencià escrit), crec que seria convenient que, en acordar-vos a seguir tots tal o tal sistema, les solucions adoptades no es traduïssin en unes normes que es donessin a la publicitat, les quals vindrien a donar fixesa a una cosa que sols pot acceptar-se com a provisional; aquestes normes podrien esdevenir un obstacle a la unificació ortogràfica de la nostra llengua, que tots, valencians i catalans, hem de desitjar.

Indicacions que puguin orientar-vos en la discussió? No sé dir-vos sinó que heu de procurar allunyar-vos tan poc com sigui possible del sistema de l’Institut. No us en separeu mai capriciosament: feu-ho tan solament quan cregueu que la solució de l’Institut contradiu algun fet valencià (jo no sé que això ocorri mai) o bé pot ésser un obstacle seriós a la difusió del valencià escrit (per dificultar-ne la lectura). No us en puc, de moment, fer altres indicacions. Ara, si hi ha possibilitats de fer-me conèixer (confidencialment) les solucions que us semblin destinades a triomfar (donada la marxa de les discussions) abans que hagi recaigut cap acord definitiu sobre elles, llavors jo us podria potser ajudar en la confecció d’aquestes normes provisionals que us hem proposat d’establir. Jo surto demà de Barcelona per anar a passar uns quants dies als Pirineus; però estaré de retorn el 6 d’agost.

Cordialment vostre,

Pompeu Fabra

Les precaucions que Fabra expressa ací en privat, que Pérez Moragón (1982: 70) exhumà, contrasten amb els consells que donava als escriptors valencians i baleàrics el 1918 convidant-los a emprendre «una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català».

3.3 La «crida» de Taula de Lletres Valencianes

La «crida» de Taula de Lletres Valencianes a adoptar una sola normativa ortogràfica i gramatical per al valencià, que aparegué en el seu número 34 (juliol 1930), sembla una conseqüència immediata dels consells de Fabra al grup d’escriptors que giraven entorn de la revista. La iniciativa de Taula no va quallar, però, de manera immediata. Calgué esperar una nova crida, feta dos anys després, des de la nova revista El Camí (març 1932 - octubre 1934), però inspirada per la mateixa persona, Adolf Pizcueta, perquè l’acord ortogràfic fos una realitat.

Adolf Pizcueta (1901-1989), l’impulsor de la iniciativa, no es limità a esperar respostes, sinó que contactà amb Lluís Revest, de la Societat Castellonenca de Cultura, que havia publicat La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu (Castelló, 1930), opuscle gramatical d’inspiració fabrista, i el convencé perquè redactés un projecte de normativa ortogràfica. En realitat, per a la Societat Castellonenca de Cultura hauria estat «més pràctic i beneficiós» acceptar les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, «procurant que eixa benemèrita institució òbriga més la mà, adopte un criteri manco estret, més ample i comprensiu i més atent a la llengua viva de la pagesia i a les normes en què coincidiren la major part dels nostres clàssics», segons la resposta que Salvador Guinot, en nom de la institució castellonenca, va transmetre a Taula a propòsit de la «crida». El projecte redactat per Revest, amb petits retocs suggerits per alguns dels signataris, són les denominades Normes ortogràfiques de Castelló, aprovades el 21 de desembre de 1932.

Adolf Pizcueta.

4. El tercer viatge al País Valencià (1935): el reconeixement de l’autoritat moral de Fabra

El tercer viatge de Fabra al País Valencià es produí entre el dissabte dia 23 i el dimecres dia 27 de novembre de 1935. Aquesta vegada l’acompanyaren Josep Maria de Casacuberta, director de l’Editorial Barcino, Joan Coromines i Ramon Aramon i Serra, professors, els dos últims, de la Universitat de Barcelona. En l’acta de la SF del 18 de novembre de 1935 es fa constar que Fabra dona compte del «seu pròxim viatge a València i dels criteris que portarà a les converses que hi ha de tenir amb els elements valencianistes per a l’acostament de les llengües literàries valenciana i catalana». La visita tingué un notable ressò en la premsa diària de Castelló i de València. Així, el Diario de Castellón («Personalidades catalanas en Castellón», 24-XI-1935) ens informa que la delegació catalana visità la Societat Castellonenca de Cultura i altres valencianistes. A la Castellonenca foren introduïts per Àngel Sánchez Gozalbo (Pitarch, 2011: 43-44). La vesprada del mateix dia continuaren viatge a València. La redacció d’El Mercantil Valenciano («Pompeyo Fabra en Valencia», 26-XI-1935, p. 3) volgué expressar «la satisfacción que aquélla [visita] nos produce y exteriorizar el interés que nos merece cuánto representan los ilustres hombres de ciencia de la región hermana». També Las Provincias («Intercambio cultural. Pompeyo Fabra en Valencia», 26-XI- 1935, p. 3) assenyalà que la visita de la delegació barcelonina tenia com a objectiu «cambiar impresiones con los centros valencianistas de nuestra ciudad, y al mismo tiempo visitar los principales centros culturales», entre els quals se’n destaquen dos, el Centre de Cultura Valenciana, on foren rebuts pel canonge Josep Sanchis Sivera, i Lo Rat Penat, «la casa “pairal” del valencianismo».

Però fou la premsa valencianista la que saludà amb més gran efusió la presència de l’ambaixada intel·lectual de Barcelona. Així, el setmanari Acció. Periòdic Setmanal al Servici de la Pàtria Valenciana, que controlava Miquel Adlert, publicà la notícia en la primera pàgina del número 79 (30-XI-1935), acompanyada d’una fotografia dels visitants a la redacció de la revista («El senyor Pompeu Fabra visita Acció Valenciana i la Redacció d’Acció»), situada en el pis principal del núm. 3 del carrer de Cavallers. Segons el setmanari, l’ambaixada barcelonina tenia per objectiu general «visitar les entitats valencianistes de la ciutat i de Castelló de la Plana, per tal de canviar impressions amb els dirigents, copçar l’estat actual del moviment cultural i patriota del nostre poble i estrènyer les relacions dels pobles de la Confederació». L’objectiu explícit més concret era contrastar in situ la proposta de normativització de la toponímia valenciana elaborada per l’IEC amb la que havien confegit Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner i Nicolau Primitiu Gómez Serrano. En les converses amb el «Consell Directiu, representació d’Acció, de la secció femenina de l’entitat i nombrosos socis que assabentats moments abans de la visita vullgueren saludar els visitants»,

els esmentats catalans tingueren paraules de sincera lloança per a la nostra tasca; principalment posaren atenció a la campanya pro valencianisació de la premsa del País Valencià que es porta a cap per la nostra Conselleria corresponent, esguardant els nombrosos articles escampats pels periòdics de les comarques. L’amic, senyor Casacuberta, que de temps coneix la nostra organisació i en la qual Conselleria de Cultura està en relació constant, remarca l’excellent impressió que li produí el daler per la cultura nostrada dels afiliats a Acció Valenciana i exposa als companys amb afalagadores paraules eixa tasca que ell havia seguit tan de prop. Les darreres paraules foren per a la naixent Secció Femenina, tan bellament representada, i d’encoratjament a la jovença que es sopluja sota la bandera simbòlica de les quatre barres.

El vespre del dia 25 de novembre, amb un vi d’honor «i en mig d’un pregon entusiasme foren despedits els illustres visitants d’aquell estatge on, segons frase dels visitants, tot és activitat, dinamisme, acció». La visita, que comptà amb la presència de nombrosos valencianistes (Colomer, 2007: 47-48), segons el testimoni gràfic que ens ha restat, posava de manifest que el fabrisme s’havia imposat també entre una part molt qualificada dels sectors valencianistes conservadors. Anys més tard, el dirigent del grup, Miquel Adlert (1977: 26), ja decantat cap a l’anticatalanisme, es feia ressò de les paraules que llavors intercanvià amb Fabra: aquest li hauria insistit, una vegada més, que els valencians, en la tasca de depuració de la llengua, no devien preocupar-se d’acostar-se a la llengua literària del Principat, sinó a la dels clàssics valencians.

En una crònica anònima al núm. 5 de la revista Timó («Pompeu Fabra i altres personalitats catalanes a València», novembre 1935), butlletí de l’associació nacionalista Proa, redactada per Adolf Pizcueta segons comunicació personal (8-I-1982), se’ns completa la informació sobre la presència d’aquesta delegació catalana al País Valencià. Així ens assabentem que, de camí cap a València, els quatre membres de la delegació s’aturaren a Castelló per a visitar la Societat Castellonenca de Cultura, «tractant amb els senyors [Salvador] Guinot, [Àngel] Sánchez Gozalbo, [Lluís] Revest, [Gaietà] Huguet i atres, de problemes de cultura comuns, i es posaren a més en relació amb els restants elements valencianistes que residixen a aquella ciutat». Fabra aprofità la conversa amb Lluís Revest per a lloar el seu llibre sobre La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, premiat i editat per la Societat Castellonenca de Cultura. A València arribaren al capvespre del dia 23, dissabte, i foren rebuts pels consellers valencians de Proa (Nicolau Primitiu, Adolf Pizcueta, Enric Navarro Borràs i Francesc Soto; l’altre conseller, absent, era el castellonenc Gaietà Huguet), amb els quals es mantingué «un amplíssim canvi d’impressions que palesà la coincidència que ens anima per a la labor de cooperació que és indispensable entre elements afins dins de la cultura en llengua pròpia». La crònica, que presentà Josep Maria de Casacuberta (1897-1985) com «una de les persones que ha demostrat un interès i una simpatia més constants, des de fa molts anys, pel moviment valencianista, prosegueix així:

A banda d’açò i de la labor d’informació del nostre moviment que correspon a l’interés que en ells suscita, els senyors Fabra, Corominas, Casacuberta i Aramon confrontaren amb els senyors Nicolau Primitiu i Sanchis Guarner els respectius estudis del que ha d’ésser el nomenclàtor de pobles del País Valencià. És d’agrair molt vivament esta col·laboració competentíssima en la tasca que es porta a efecte per a la redacció d’aquell nomenclàtor.

També per part del senyor Casacuberta i d’alguns consellers de PROA, es tractà detalladament de l’organisació del Servei de Llibreria en tots els aspectes i sobretot en el de propaganda del llibre escrit en la llengua pròpia.

El dumenge els consellers de PROA es reuniren en un dinar íntim, als Jardins del Reial, ab els il·lustres visitants. I el dilluns estigueren el senyor Fabra i acompanyants al Centre de Cultura Valenciana, Agrupació Valencianista Republicana, Centre d’Actuació Valencianista, Acció Valenciana i Lo Rat Penat, saludant als directius i socis que tingueren coneiximent d’aquella visita i continuant amb ells i en el mateix to de cordialitat i col·laboració les converses iniciades amb PROA.

Dimarts retornaren a Barcelona els senyors Fabra, Casacuberta, Corominas i Aramon. El contacte produït per esta visita ha d’ésser profitós per a tots i cal sovintejar-lo, anant els valencianistes a Catalunya i venint el catalans a València.

PROA, que té com una de les finalitats servir de nexe entre Catalunya i el País Valencià, es congratula d’esta visita i envia una cordialíssima salutació al nom gloriós de Pompeu Fabra i als seus companys.

La crònica, ben informada, no reflecteix, però, altres circumstàncies de l’estada. En la visita a Acció Nacionalista Valenciana, Fabra fou rebut per Francesc Soriano Bueso, Ricard Sanmartín i Miquel Adlert, entre altres representants del nacionalisme dretà valencià. La delegació catalana els demanà que es fessen càrrec de la distribució dels llibres de Barcino –només s’havien venut catorze exemplars dels Sermons de sant Vicent Ferrer editats a cura de Sanchis Sivera– i els insistí en la conveniència de no polemitzar sobre la qüestió onomàstica de la llengua, ja que «el nom no fa la cosa» (comunicació personal de Soriano Bueso, 8-I- 1982). Segons comunicació personal de Ramon Aramon (11-II-1982), la fixació de la toponímia major valenciana havia estat l’excusa d’un viatge on es pretenia convèncer els valencianistes de diferents tendències polítiques que havien d’evitar baralles per raons ideològiques i col·laborar en els objectius bàsics que els unia. Com a exemple de l’esperit de collaboració entre nacionalistes de diversa ideologia, els quatre visitants catalans, de comú acord, s’autopresentaren com a membres de diferents partits –bé que l’únic afiliat a un partit, Acció Catalana, era Fabra– i feren veure als valencians la necessitat que els valencianistes dels més diversos colors ideològics col·laboressen en valencià en els mitjans de comunicació de més amplia difusió del país, com Las Provincias, El Mercantil Valencia no, Diario de Valencia, etc., a fi de facilitar el contacte del gran públic amb la llengua escrita, una recomanació particularment destinada a Carles Salvador. Des del punt de vista de la llengua literària, recomanaren a Carles Salvador una certa flexibilitat en les seues formulacions gramaticals. Aquesta informació del senyor Aramon s’adiu molt bé amb les breus indicacions de l’acta de la SF que ja hem citat. Dels quatre visitants, el que millor coneixia la realitat valenciana era Casacuberta, ja que des dels quinze anys havia vingut cada any, quasi ininterrompudament, a València (comunicació personal, 1-II-1982).

Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), que aleshores ampliava la seua formació filològica a Madrid, interrompé els treballs per a l’Atlas lingüístico de la Península Ibérica, que estava realitzant amb Francesc de Borja Moll, i acudí a València per a treballar amb la delegació barcelonina. En la carta que li havia adreçat Coromines el 9 de novembre, li deia precisament que el «viatge, a més a més d’altres finalitats d’ordre literari, nacional i lingüístic, té la d’entrevistar-se amb vostè (i les altres persones que hi hagin intervingut, però principalment amb vostè) per acabar d’aclarir els punts dubtosos que resten en el nomenclàtor ortogràfic dels pobles valencians» i li demanava, de part de Fabra, de fer tot el possible per acudir-hi.

Visita de Pompeu Fabra (1), acompanyat de Ramon Aramon i Serra i de Josep Maria de Casacuberta, a la seu d’Acció Nacionalista Valenciana (situada al carrer de Cavallers, núm. 3, principal, de València) el dia 25 de novembre de 1935. A la dreta de Fabra i darrere seu podem veure Ricard Sanmartín Bargues (2), el seu fill Ricard (3), Enric Nàcher (4), Jesús Morante Borràs (5), Xavier Casp i Verger (6), Josep Esteve Vitòria (7), Adolf Pizcueta (8), Josep Vila Cabanes (9), Carles Salvador i Gimeno (10), una filla de Ricard Sanmartín (11), Carles Sarthou (12), Vicent Machancoses (13), Vicent Sanç Castellanos (14), Francesc Esteve Genovés (15) i Nicolau Primitiu Gómez Serrano (16). A l’esquerra de Fabra hi ha Antoni Senent i Micó (17), Francesc Soriano Bueso (18), Ramon Aramon i Serra (19), Josep M. de Casacuberta (20), una germana d’Enric Nàcher (21), Hermínia Casp i Verger (22), Vicent Casp i Verger (23), Miquel Adlert Noguerol (24) i Antoni Moltó (25). Identificats per Francesc Pérez Moragón.

Nicolau Primitiu Gómez Serrano també es feu ressò de la visita de la delegació catalana al País Valencià al seu dietari Varia I (1934-1935). Hi insistia en el missatge de col·laboració entre catalans i valencians i en la tasca de compleció del nomenclàtor (Zalbidea, 2017a: 198-200):

Esta nit havem rebut a Proa la visita de’n Pompeu Fabra acompanyat per Casacuberta, Corominas (fill d’en Pere Coromines) i Aramon.

Havem canviat impressions aprop del moviment nacionalista per tot arreu. Fabra no vol sabre res d’una València separada de Catalunya.

Havem quedat en reunir-nos demà [dia 25] a dinar al restaurant «Viveros». El dilluns per la vesprà vindran a casa Sanchis Guarner i Corominas per a terminar la ceda dels noms valencians de les poblacions lingüísticament valencianes. A les sis anirem al C.C.V, on acudiran en Fabra i els demés i d’allí anirem a Lo Rat Penat.