Читать книгу: «Tyrannosaurus»

Tyrannosaurus

Edició digital: novembre de 2020

© 2020, Guillem Frontera

© 2020, Club Editor 1959, S.L.U. per l’edició

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Carme Llull, Maria Bohigas, Gemma Medina

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-7329-284-9

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Guillem Frontera

Tyrannosaurus

Nova edició revisada per l’autor i acabada amb un epíleg

CLUB EDITOR

BARCELONA

1

Hi ha un silenci angoixant dins la garriga. Un silenci que fa possible la remor de la mar, l’aleteig dels ocells entre fulles i branques de pi, el vol adormissat de mosques verdes. Hi cau a plom el sol de les tres de la tarda —ni un bri de vent remou la pols tranquil·la, la fullaca seca. Parets de marès tanquen les quaranta quarterades de mates i pins, esparregueres i romaní just a punt de treure flor. La finca es tomba cap a la mar, que reposa en platges on creixen cards. La remor de les ones puja per la costa suau i omple la garriga de records de llibertat. A la garriga hi ha caminois i dreceres que duen sempre, en direccions distintes, cap a fora. Sempre hi ha la mar, i la remor de les ones com una esperança de vegades assumida amb angúnia i temor. La mar que és la vida més enllà d’aquestes parets de marès que tanquen les quaranta quarterades de garriga. La solquen vaixells mandrosos, que deixen un núvol allargassat —camins intransitables, rutes de fum. De vegades hi ha un cos que bota la paret de marès, i es perd i s’oblida. Dins una nit d’insomni, aleshores, el record el persegueix i vol concretar-lo lluny d’aquí. Però ja pertany al misteri, a les boires d’un món que no és aquest i que comença just devora la mar.

Aquí, ara, el vol adormissat de les mosques enrevolta la pell tibant, els gestos tesos i la por.

Apareix, com de pedra, el rostre del pare Sales dins el silenci de les tres de la tarda. Per un instant s’ha sentit, tota sola, amb una força infinita, la remor de la mar. Al rostre s’ha format l’ordre de partir. Surten de la barraca amb la pell aferrada a la roba, les mans suades, el sexe encara tremolós.

Hi ha la soledat en aquest caminoi cap a l’edifici. Les cames dubten en el seu moviment seguint la negra figura del pare Sales, quatre passes davant, dins un silenci que fa renéixer, a poc a poc, renous confusos de la garriga. Una ombra humida i l’olor de la cuina els envesteixen en entrar per la porta de l’est, l’única per on entren exclusivament els frares i els seminaristes, la que dóna tot d’una a l’escala més estreta. En arribar al primer pis, la figura del pare superior que, capbaix, es passeja pel corredor de banda a banda de l’edifici els sobta a tots tres. El pare Sales camina més de pressa. Els fa un gest i ells l’en tenen: de pressa, de pressa, el pare superior els dóna l’esquena però està a punt d’arribar als finestrals de l’enfront i, si es gira, li demanarà explicacions.

El pare Sales fica la clau dins el pany, entra a la cel·la i fa l’ordre que passin aviat. És quan ells tornen a veure aquell rostre, ara preocupat per si el pare superior els haurà vist entrar. Ha tancat la porta i per un moment sembla que el desassossegui la buidor d’aquest instant: no vol topar-se amb les mirades aterrides d’ells dos, se’n va a la finestra i els deixa sols, que ocupin i omplin la cel·la. Es gira al cap d’un temps diluït en la voluntat d’absència i camina cap a la porta. Abans, els ha fet un gest per immobilitzar-los. El pare Sales guaita al corredor, després els mira, ara amb el rostre descompost i tremolós, i dóna l’ordre:

—Vés-te’n a estudiar. Després de classe vine a veure’m. No baixis a recreo.

En Gori Montcada reacciona mecànicament i abans de sortir no gosa mirar en Miquel Moragues, per por que se li pugui detectar a la mirada algun vestigi de complicitat. No diu res, gira en rodó i les seves passes ressonen dins el cervell d’en Miquel, que no troba ni un sol color on refugiar els ulls. Fa d’esma els moviments per asseure’s a la cadira del davant de la taula i espera que el pare Sales s’assegui primer o li mani que ho faci ell, com moltes vegades que ordena en un prestatge de fusta les capsetes de llumins buides. El pare Sales col·lecciona les capsetes de la sèrie de monstres d’abans del diluvi. Els té ordenats per l’alçària que la capseta atribueix a aquells éssers. De vegades comenta que no hi ha manera que li pugin al seminari aquella on hi ha pintat el Baluchitherium, i parla del que devia menjar. Els estima, aquells monstres, i en lamenta la desaparició. Així ho havia volgut Déu. Li pega per temporades de tenir les capsetes dretes o tombades. Sovint diu a tota la secció que el col·leccionisme és una manera molt aconsellable de passar el temps lliure, i és així que entre tots s’ha establert l’intercanvi i el comerç de segells. El pare Sales, durant les passejades, sol parlar de les seves capsetes al grup que l’enrevolta i diu que, quan tengui diners, es farà fer una capsa gran amb tapadora de vidre per guardar les capsetes de la sèrie de monstres —car així com ara estan, entra algú a la cel·la i toca una capseta o una altra, i sempre hi ha el perill que es perdin o siguin malmenades.

Però ara no ha col·locat cap capseta, ni tan sols se les ha mirades de cua d’ull. S’asseu i fa un gest amb el cap perquè en Miquel Moragues també s’assegui. Per la finestra s’escola un airet fresc, que transporta el pol·len dels entorxesis i el silenci que dorm en tota la garriga. Lluny, com de somni, la remor de la mar, que ara s’alça com una queixa.

El pare Sales no el mira. Cerca entre els calaixos un llapis verd fosc i obre una carpeta negra, de taula, que en obrir-se crea un misteri més en el cor d’en Miquel Moragues. Treu un full, i per un moment sembla que començarà a dibuixar el perfil del darrer monstre de la sèrie, com sol fer en parlar, més o menys distret, dels problemes de la secció. Traça una corba dubtosa, potser una esquena, però torna a deixar el llapis dins el calaix, plega les mans i li puja de cop la sang al rostre. Mira en Miquel un instant, i en Miquel es nota els ulls travessats per un llamp. És quan es tem que les pipelles li tremolen, que el món s’emboira, que els polsos el colpegen. Només veu la corba verda al full de paper i li creix pel clatell una remor d’ones colpejant la blanca sabonera de roques. Potser és una llàgrima això que li cou als ulls. Quasi el fa vomitar la corba verda al full de paper, la corba —i ara ho veu— que perfila l’esquena d’algun monstre d’abans del diluvi, un monstre com de fang negre.

Amb la dreta, el pare Sales s’estira un per un els dits de la mà esquerra i se sent un xisclet que esglaia, perquè tal volta és la veu. La veu del pare Sales, que ara voldrà ser la de la consciència. Estreny el puny, més per saber on acaba el seu cos que no per contreure un compromís davant en Miquel Moragues. S’espolsa una màniga de l’hàbit i mira el cel net, creuat per un núvol lent que li recorda un monstre de la col·lecció. Tyrannosaurus. Els núvols. Damunt la taula, entre la fusta i el vidre, una verge de Murillo plastificada mira els núvols, també. El pare Sales podria començar per la Verge. Però la gravetat del cas el fa dubtar i només se li ocorren paraules desordenades, com si les arrossegàs una bufada de vent dins un carreró estret sense sortida. L’horabaixa aspergeix la seva calma semblant a la mort, però ell sap que ara la cel·la és l’únic infern possible. No es tem de la duríssima expressió del seu rostre i per un moment voldria deixar-ho anar, posar-ho tot en mans del director espiritual.

En Miquel Moragues no té noció del temps que li ha anat passant per damunt. Una llarga tremolor, la pell de gallina, un gemec ofegat i la remor llunyana de la mar: només això, que no pot explicar ni explicar-se, podria guardar-lo del pare Sales. Recorda en Gori Montcada i la seva pell, i se l’imagina a l’aula d’estudi, encara més desemparat. A poc a poc aconsegueix adonar-se dels seus propis, mínims moviments, retorna al món i va creant el seu entorn, delimita els objectes de la cel·la. Creu que no és tan dura com abans l’expressió del pare Sales. Es va descongestionant, potser ara mateix haurà de donar compte dels seus actes. Hi ha un Crist a la creu, de butxaca, damunt la taula. En Miquel Moragues se’l mira una estona llarga, fins que la boira esborra la cel·la i el temps i només queda el Crist. Els remordiments li construeixen com una torre de paraules. Tot ho donaria de cop per fer desaparèixer aquest dia sencer i quedar-se per sempre davant la creu a punt de ser besada. Sent paraules i oracions de contrició que recorda dels darrers exercicis espirituals, les va reproduint amb la mateixa entonació de plor dins la fosca. Per primera vegada des que els ha trobat el pare Sales, es tem del pecat. Crida en silenci el Crist i recorda tot d’una la mare. Se sent amb les mans fermades, sense cap veu molt endins que li contesti les preguntes de la soledat. Potser cauria de genolls davant el pare Sales, demanaria perdó i ploraria llargament. L’inspector mira l’infinit per la finestra i li diu:

—¿Què t’estimes més? ¿Contar-m’ho a mi o que...

S’atura. ¿O què? En Miquel voldria en tot cas contar-s’ho ell mateix a la capella. Però ha fet una capadeta i sap que ara, d’un moment a l’altre, li aniran sortint les paraules com d’una estreta de cilici. Sap que tornarà a viure els fets des de l’angúnia, no des del joc.

2

La mare s’havia amagat dues llàgrimes i ara caminava cap a les barreres acompanyada del pare superior. La mare endolada per la mort encara fresca del pare: en Miquel Moragues se la va estar mirant fins que voltà la corba de la carretera.

—Jo encara puc fer feina molts d’anys, fins que tu arribis a cantar missa.

Però en Miquel la veia, sabia que els seus ossos ja no aguantaven més, d’ençà d’aquella operació que li havia instal·lat un dolor incurable a l’espinada. Quan la mare girà l’esquena, empesa per un copet tranquil·litzador del pare superior, en Miquel Moragues es temé per primera vegada que no sabia com ho havia fet, fins aleshores, per caminar, per mirar els arbres i les persones. Seia en un pedrís, quasi amagat entre branques d’entorxesi. Amb els ulls clucs, anava recordant els rostres i els jocs dels seus amics, allà, a Alanària. ¿Per quina banda devia caure Alanària? Lluny. S’hi anava... S’hi anava per on la mare havia partit ara mateix. Primer es caminava cap a la mar. Després, un autobús els duia a Palma. I un tren, que xiulava entre els sembrats, s’obria pas entre els turons fins arribar lluny, lluny...

No coneixia ni l’olor ni les veus, ni fins i tot el propi cos. Obrí els ulls i va veure als seus peus la bossa color caqui de la roba, amb el seu nom brodat per les monges en lletra vermella. La bossa havia aplegat un poc de pols durant el viatge. Al llarg del pedrís, altres al·lots solitaris amb una bossa en terra i, lluny, el grup dels que jugaven a bolles i a futbol, suats, cridaners, absents.

—¿De quin poble ets?

—D’Alanària.

—Jo som de Santa Maria.

Va dir un “ah” minúscul que no degué sentir l’altre i va mirar l’edifici de dalt a baix. El pare superior tornà al cap d’una estona i travessà l’esplanada a poc a poc, fins a ficar-se a l’edifici per la porta principal. En Miquel tenia ganes d’escometre’l, però era lluny i semblava preocupat. Pensà que deixaria la bossa i es ficaria entre els que jugaven a futbol. Tengué por, cop en sec, dels seus moviments, i no es mogué fins que arribà el pare Sales i cridà tots els que seien al pedrís vora els entorxesis. Duia un xiulet penjat al coll. Els digué “anem” i tots s’aixecaren i el seguiren.

Pujant l’escala estreta, sentia que l’enyorança l’ennuegava. Els altres quatre o cinc pujaven al davant, amb una certa decisió a les passes. Trobar-se de sobte amb tants de rostres desconeguts i tantes escales i parets el desassossegava, caminava com cansat i desitjava que al final d’aquell corredor que travessava el darrer pis hi hagués una porta que donàs a Alanària. Tenia els peus suats i sentia que els calcetins i la sola de les sabates s’aferraven amb una pasta que el feia caminar insegur. Notà la mà esquerra del pare Sales damunt el clatell i sentí un fred mortal a tot el cos; pressentia que havia perdut ja per sempre tot un món que ara dipositava a la mà esquerra de la mare, passejant-se pels guarets d’Alanària quan anaven a veure l’oncle Bernat, que feia de garriguer a ses Comunes.

Els altres ja xerraven entre ells i el pare Sales els xità amablement, perquè aquell de Santa Maria havia començat a córrer, i aleshores tots intuïren que per dins l’edifici estava prohibit córrer.

El pare Sales els va fer entrar dins una llarga nau emblanquinada, amb els llits plegables col·locats a cada banda, perfectament alineats sota els cobertors blancs. Entre llit i llit, caixes de fusta. A les parets, taques grogues d’humitat que desterraven la calç com si fossin crosteres de buranyes. El pare Sales mirà la caixa que hi havia devora un llit desfet, amb el matalàs doblegat, i preguntà en veu alta, com si no fossin quatre o cinc sinó dos-cents:

—¿Miquel Moragues?

Ell va fer un moviment indecís. El pare Sales el mirà i requerí una confirmació:

—¿Ets tu?

Va fer una capadeta i començà a caminar cap a l’espai lliure entre dos llits que assenyalava el dit del pare inspector. Entre llit i llit hi havia la caixa que ell ja coneixia: l’havia vista fer al fuster d’Alanària especialment per venir aquí.

—Col·loca la roba i espera que jo torni.

El deixaren sol. Desfermà la bossa i anava traient-ne la roba, que col·locava dins la caixa de fusta mig plena de llençols i flassades, amb el cobertor nou comprat uns quants dies abans, quan baixaren a Ciutat amb la mare, perquè els faltaven un parell de coses que no venien a les botigues del poble. Després va ser quan es temé que tenia, devora, una finestra. Es posà de genolls damunt la caixa i obrí les persianes. Al seu davant, un safareig verdós i un hort minúscul. Quatre vaques pasturant dins un camp d’alfals. A la seva esquerra, el camp de futbol. A la dreta, pins altíssims del jardí, la carretera i l’horitzó de mar que guaitava, lluny, entre dues palmeres. Abandonà el cap entre les mans. Volia córrer i encalçar la mare perquè la distància ja era llarga i anava a perdre l’altre món. La mare ja havia partit de cap a la remor, la mare...

Sentí un calfred a les venes quan la mà del pare Sales li allisà els cabells i s’aturà just al clatell.

—¿Per què plores?

No se n’havia temut. Però aleshores sí, i mai com aleshores no va ser tan dolorós rompre aquell nus; s’esqueixà la gargamella i sentí com tot rebentava en crits que ningú no podia percebre ni de lluny, ni tan sols la mare. Sanglotava pels quatre costats de la seva desesperació, mentre la mà blanca i finíssima del pare Sales experimentava una tremolor desconeguda en pujar i baixar pel clatell.

—¿T’enyores? No t’has d’enyorar, hombre, ja tens deu anys. Això no és edat d’enyorar-se!

No, no s’enyorava. Ni plorava, fins i tot. Era que...

—És que... no ho sé...

—Mira aquests, com no s’enyoren.

Alçà el cap i veié els rostres d’aquells quatre o cinc que abans, al pedrís, seien entre branques d’entorxesi. Les llàgrimes desfiguraven els rostres, que ara semblaven d’homes paorosos de malson. I aquests eren els nous companys! No en Tomeu de sa Garriga, ni en Blai s’Arianyer, ni en Joanet de sa Comuna, ni en Toni Gallina, ni en Miquel de Son Alcaines... I el pare Sales no era don Llorenç, el vell rector.

Un rostre blanc, on acabava un cos tot ossos, començà a gemegar dèbilment. En Miquel comprovà que de sobte se li aclarien els ulls, havia deixat de plorar. Va veure que el pare Sales es posava nerviós, dubtava, mirava el rellotge i els deia que al cap de deu minuts fossin tots amb els altres al camp de futbol. Després partí escales avall amb el xiulet a la boca, que deixava sentir baixet les expiracions.

En Miquel Moragues s’acostà al cos dèbil que gemegava. Els altres companys havien desaparegut i tal vegada ploraven dins un altre dormitori. Volia preguntar-li “¿per què plores?” o “¿t’enyores?”. Li passà la mà per l’espatlla i li va preguntar:

—¿Què noms?

—Gori Montcada. Som de...

—¿És vella, ta mare? —el va interrompre.

En Gori Montcada va dir amb el cap que ni vella ni jove. Començaren a caminar pel corredor fins a l’escala estreta. Baixant els esglaons varen veure, al replà del primer pis, als peus d’una estàtua de la Mare de Déu, un cartell aferrat a una xapa de suro: una ciutat, de nit, amb llums de color vermell i lila, xapada pel puny vigorós d’una mà. I unes lletres negres que ordenaven: ¡No al mundo y a sus tentaciones!

En Gori ja no plorava. Sortiren al camp de futbol. Més de quaranta al·lots corrien rere una pilota. D’altres xerraven en grups a l’esplanada, davall els pins. Un xiulo fort cridà tothom cap a la porta de l’est. S’ordenaren en doble renglera per anar a dinar. En Miquel Moragues no sabia com, però també estava amb els altres i en silenci. A partir d’aquell moment començà a viure en silenci sempre, excepte durant les tres recreacions diàries. Dinaven i sopaven en silenci, en silenci passaven d’una aula a l’altra, es rentaven i es colgaven, s’aixecaven en silenci.

Al cap de quatre dies tenia la impressió que el món havia estat un somni irrecuperable. Es va sentir dèbil, tenia mal de cap. Era la febre i va haver de pujar al dormitori i colgar-se. Es deixà submergir en la soledat. Encara no havien començat el curs.

Aquells dies arribà el primer fred de la tardor, i ell tenia el cos arrufat perquè no es veia amb forces per fer-se de nou el llit i posar-s’hi més flassades. I dins el llit, sol, va recrear les imatges d’Alanària, que l’envoltaven com fantasmes i el mantenien en un perenne estat d’entrada de somni. Adesiara pujava el pare Sales i li posava el termòmetre, o algun company que jugant s’havia destrossat una sabata i necessitava canviar-se-la. Les hores pausades de la febre li trencaren els contactes inicials que havia establert amb la gent de la secció menor, i li duien l’enyorança d’Alanària i dels seus amics.

Va rebre un dia la visita d’en Mateu Ponç, un al·lot de catorze anys, també del seu poble, que ja pertanyia a la secció major. Li digué que prest sortiria, que cada dia se li feia feixuc continuar en el seminari. Notà que parlaven un llenguatge diferent, que en Ponç emprava normalment paraules que ell només havia sentit dir o havia vist escrites. “Vocació” n’era una. Per a en Miquel Moragues, la vocació era un mot que pertanyia al món encara desconegut i hostil del seminari.

—¿Per què te’n vols anar? —li preguntà, amb la secreta esperança que en Mateu Ponç adduís motius que els fossin comuns, i aleshores ell, qui sap, podria seguir el mateix camí.

Però en Mateu Ponç tampoc no ho tenia molt clar, parlava vagament de projectes que no podia dur a terme si no sortia com més aviat millor. També al·ludia a coses que no funcionaven bé en aquell seminari.

—Però això ja ho aniràs veient.

En Miquel Moragues li hauria dit que no volia córrer aquesta experiència, que no volia estar tres o quatre anys allí. Pocs dies li havien bastat per tenir clara voluntat de no continuar al seminari. Després d’un llarg silenci, va rompre el nus de la gargamella i abraçà en Mateu Ponç, tombat damunt el llit.

—Jo vull venir amb tu a Alanària!

En Mateu Ponç s’incomodà. Mirava la mà d’en Miquel Moragues, que ara estrenyia la seva. Es va fer un silenci que descrostà una taca d’humitat, allà al fons de la llarga nau del dormitori. Va ser aleshores que aparegué la figura, severa i immòbil, del pare Sales. Empès per un impuls, per una por que en Miquel Moragues no comprenia, en Mateu Ponç s’aixecà d’un bot i mirà com s’acostava, fulminant-lo amb la ràbia als ulls.

En Mateu insinuà un moviment cap a la sortida, un tempteig de l’espai, però no era prou per escapar-se i el pare Sales li esclafà un puny tancat a la cara, després al clatell, i encara l’agafà pel coll del jersei i li ventà quatre o cinc galtades. El llançà a fora d’una empenta. En Mateu quasi va pegar de morros a terra, però al darrer instant es va salvar de la caiguda sostenint-se en el genoll dret i s’escapà coixejant, com un animal ferit. El pare Sales començà a passejar els seus nervis de banda a banda del dormitori, on se sentien només els xisclets que produïen els dits de la mà esquerra en ser estirats violentament per la dreta. Finalment s’assegué a la caixa de fusta i respirà profundament. En Miquel Moragues observà que duia sang a la mà i no tenia cap ferida.

—Li deu haver esclatat el nas! —se li escapà.

—Més se’n mereix! Saben que els està prohibit entrar als dormitoris de la secció menor sense el meu permís! I saben que no poden parlar els d’una secció amb els de l’altra!

S’aixecà per anar a la seva habitació, entre les dues naus. Tornà immediatament amb una botella d’esperit i cotó. Primer es rentà la sang que embrutava la mà.

—¿Què et deia aquest?

—Res... —Dubtà. Però des del primer dia havia intuït que tot era prohibit.— Ha sabut que jo estava malalt i ha vengut a veure’m...

El pare Sales l’acusà amb la mirada. En Miquel començà a tenir por, una por que el debilitava i l’anava deixant en un estat quasi d’inconsciència, flotant dins núvols de somni. El pare Sales no podia més, retengué la veu per no cridar:

—Et tenia la mà agafada...

En Miquel va dir que sí, i a poc a poc va veure que no era prou dir que sí, que el pare Sales endevinava en tot allò alguna forma de pecat. En Mateu havia faltat, segurament, a una altra llei...

—Mirava a veure si jo tenia febre...

—Què sap ell d’això! —Però tornà a calmar-se.— Si torna, ell o un altre, l’engegues. ¿No hi som jo per saber si tens febre o no? —Li passà la mà pel front.— ¿Com et trobes?

—Igual.

—¿T’has pres les pastilletes?

—Sí.

Li posà el termòmetre una altra vegada —una agradable sensació de frescor a l’aixella suada. En Miquel Moragues tancà els ulls, absent a tot. No s’adonà de la mà del pare Sales que li acariciava el front i els cabells, ni del tacte suau d’aquells dits blanquíssims per damunt de les pipelles humides, aquells dits que li ordenaven l’alterada direcció de les celles, els dits tremolosos del pare Sales. En Miquel Moragues escoltava com en somnis la remor de la mar, se sentia endut dalt d’una cresta blanca de sabonera cap a l’arena de les platges immenses. La mà del pare Sales tremolava quan li desembotonà la jaqueta del pijama i s’introduí davall la camiseta, temptejant la pell mústia del pit fins a trobar el termòmetre, que estirà suaument.

—Encara hauràs de jeure un dia o dos —digué en veu baixa, quasi a l’orella. Espolsà el termòmetre i se’l ficà dins un butxacó de l’hàbit. No sabia com anar-se’n. Preguntà:— ¿Dorms?

I en Miquel, que ara el sentia de lluny, va fer que sí amb un lleugeríssim moviment del cap. El pare Sales se’l quedà mirant fixament fins que va ser entrada de fosca. Després, baixà a l’esplanada, trencà els jocs amb el xiulet, ordenà la secció i pujà amb tots a la sala d’estudi per resar un rosari monòton, que no li treia del cap la figura d’en Miquel Moragues, malgrat els esforços per concentrar-se en les paraules ja velles, molt de tant en tant rejovenides: “Pregau per nosaltres pecadors, ara i en l’hora...”

3

De sobte deixa de sentir-se la remor de la mar, i el silenci ofegat de la garriga esclata amb el renou de la màquina. Els ocells s’espargeixen en l’aire i boten de branca a branca, un esbart ha passat per damunt la paret de marès i se’n va a cercar redós en altres pinars. La màquina llença vigorosament un polsim blanc mentre avança a poc a poc, xapant la superfície del marès. Hi ha homes que encara lleven senallades de terra arenosa i les transporten vora la paret. Els pins de l’entorn semblen mustis, plens de la pols que aquests dies han alçat per arribar, metres avall, al marès que ara comencen a extreure. El renou entra dins la cel·la per la finestra oberta i distreu l’escena. En Miquel Moragues s’ha girat d’esma, però ja torna a mirar la taula en silenci. Els ulls del pare Sales cerquen les figures d’aquells homes que treballen a la pedrera i comproven un pic més que no els pot veure enllà les mates i els pins: només sobresurt la pols blanca, que lentament torna a baixar en un moviment confús. I el renou...

El pare Sales s’havia oposat rotundament a l’explotació de la pedrera. En la reunió al·ludí als renous que no deixarien estudiar els seminaristes, a la pols i a la destrossa del pinar. No volgué mencionar un altre perill: allò significava una invasió de la vida del seminari pel món exterior. I ell sap que el món exterior és fet de perills. Quan havien de construir o fer reformes, era inevitable que alguns seminaristes establissin contactes amb els picapedrers. Però els picapedrers se n’anaven posta de sol i aleshores era ell qui observava en els ulls d’aquells seminaristes un aire de nostàlgia o d’enyorament. A la reunió que tengueren per discutir l’assumpte de la pedrera, cap altre frare no havia mencionat aquest detall. Només varen tractar els aspectes econòmics de la qüestió. I és per això que el pare Sales no va voler insistir, perquè sabia que la batalla estava perduda des del principi, que ni tan sols el pare Vallès, el director espiritual, no es posaria al seu costat.

Continua com emboirat, observant el moviment de la pols blanca. És inevitable que el món es fiqui a les quaranta quarterades del seminari. Quan la comunitat sent parlar de diners, alça l’orella, com ha passat ara, que aquest hoteler de s’Arenal ha decidit comprar-los el marès de mitja quarterada per poder aixecar més hotels i vendre marès a altres constructors. El món exterior és el gran enemic de les vocacions, es diu, distret.

Li molesta el renou de la màquina. És difícil parlar en veu alta, gairebé cridant, de tot això que ara acaba de succeir, quan el tema és per parlar-ne en to de confessió. S’aixeca i comença a fer voltes de banda a banda de la cel·la. En Miquel Moragues quasi no se n’adona, ja ha oblidat l’ordre de contar-ho tot fil per randa. Espera que sigui l’altre qui reprengui el turment de refer la darrera hora, la tremolor, quan se senten dos cops a la porta. El pare Sales va a obrir i nota que algú empeny des de fora sense esperar el seu permís per passar. Apareix el pare superior, que tanca el breviari i mira sense dir res en Miquel Moragues, assegut en una cadira vora la finestra. Per a en Miquel, l’aparició del pare superior, que el fita amb uns ulls blaus que travessen parets, és com una explosió en plena cara de coloms esglaiats. Té ganes de dir “a les vostres ordres”, però alguna cosa al coll li enrampa la llengua.

—¿Què fas, tu, aquí? Au, vés a estudiar, que només falta un quart d’hora per a la classe. —Mira el pare Sales amb un rostre inexpressiu i torna a dirigir-se a en Miquel:— ¿Què tens, ara? ¿Llatí?

—No... Matemàtiques.

—¿Matemàtiques? —i torna a mirar el pare Sales, que tremola davant la possibilitat que el superior li demani aclariments sobre aquesta irregularitat escolar. En Miquel no gosa fer cap gest, fins que el pare superior li ordena quasi enutjat:

—Au, aixeca’t! Pareix que estàs embadalit!

I aleshores en Miquel s’aixeca i camina. Però la figura del pare superior ocupa tot el portal, grassa i negra, només xapada pel cordó blanc amb els tres nusos franciscans que simbolitzen els tres vots —puresa, obediència, pobresa. En Miquel es queda un moment aturat, esperant que li deixi pas. El pare superior encara li diu:

—Ja li diré al pare Riutort que et demani la lliçó.

Després es retira, com si fes un moviment innecessari i gratuït. Quan en Miquel travessa el portal, l’altre li pessiga suaument una orella. El pare Sales ha de reprimir-se perquè la mà no se li llenci damunt aquell braç. El pare superior ara mira caminar en Miquel Moragues pel corredor desert, cap a l’aula d’estudi de la secció menor.

—¿Que hi ha res de nou?

El pare Sales dubta si contar-li tota la veritat. Però no és el moment. Es nota nerviós per tot el que ha passat i pel renou de la màquina de tallar marès.

—No. L’havia enviat a demanar fa un moment perquè és el primer de la secció i volia saber si ha posat moltes faltes o no...

—Dues coses, pare Sales. Primer, que això no s’ha de demanar en hores d’estudi i qui ha d’informar no és el primer d’estudis, sinó el de conducta. I, segon, no fa un moment, ja fa més de mitja hora que en Moragues faltava a l’aula.

Hi ha un temps només omplert pel renou de la màquina que envaeix tot l’edifici enorme i aïllat, la cuina, els corredors, la capella, les cel·les on els frares resen el breviari o miren per la finestra el pas llunyà d’un vaixell, que deixa una estela de fum en el cel inalterable. Des de la seva cel·la, el pare Adrover mira la sabonera de les ones damunt l’arena on creixen els cards. Fa un quart d’hora que ha tancat el sobre amb la carta que envia al seu amic Jorge, de Bolívia, però creu que no ha acabat de contar-li exactament tot el que li volia contar.

En escriure a l’amic, intenta fer cada vegada un balanç exacte del seu estat d’ànim en relació amb tot quant l’envolta. Sol esqueixar molts de papers plens de paraules que mai no acaben de concretar les seves inquietuds. No assoleix mai una recreació de la cara d’en Jorge, no acaba mai de poder traçar la corba dels llavis quasi mig amagats per aquell bigot que recorda descambuixat, la línia dels ulls, el pes de les celles damunt una mirada capaç de calar foc. Tampoc no gosa demanar-li una foto a les clares, té por que en Jorge se senti incòmode. La hi va demanar indirectament, no fa gaire, quan tenia el braç enguixat de la caiguda en bicicleta: una foto acompanyava la narració de l’incident. El comentari de l’amic, entre irònic i afectuós, havia estat: “No et permetis aquests luxes, si arribes a venir et necessitarem sencer.” Però no va fer ni una llunyana menció a cap desig d’enviar-li una fotografia.

El pare Adrover creu que la dificultat de figurar-se la cara d’en Jorge és el que més l’incapacita a l’hora d’escriure-li llargues cartes, que neixen d’aquesta monotonia del viure aquí, entre classes de literatura i breviari. D’en Jorge, en serva una imatge borrosa, dominada per una lluminària que proclama la immensa il·lusió de viure i el menyspreu per la mort. El pare Adrover reconeix que no pot deixar d’escriure a l’amic perquè és en ell que la seva vida té algun sentit, en ell i en l’esperança que un dia es puguin retrobar.

Però això no li ho acaba de dir mai, tot i que en tirar-la a la bústia està segur que és la darrera carta imprecisa que escriu. Perquè arribarà la d’en Jorge contestant-li, i en Jorge ja haurà deixat també el to ponderat i comprensiu, del qual resulten llunyans suggeriments un poc amargs, tal vegada perquè no vol posar-lo entre l’espasa i la paret. Però en Jorge contesta cada cop de la mateixa manera, li ofereix dades i referències perquè ell pugui prendre una decisió o l’altra, sense abandonar mai el sentit de la llibertat dels altres. “Estimat Jorge, res no ha canviat... —Adrover, les coses no canvien mai per elles mateixes.” “...la llibertat que em dóna el marge de temps que em queda sense fer res s’ha convertit en un malson diari... —No sé què entens per llibertat, de vegades pens que se’t redueix a la cerca de temps per dedicar a una mena d’oci, ¿pot ser de somnolència?” “Els meus dubtes s’eixamplen cada dia més... —¿Com podem posar un trosset de món en ordre si no tenim clar quin ordre general volem per al món?” La forma d’acabar les cartes d’en Jorge contrastava amb la seva: “Et contaria moltes coses, però ja saps que les circumstàncies no hi ajuden. Esper que no et serà gens difícil fer-te una idea del que és la meva vida si et dic que no ha canviat en res. Envia’m les cartes a la nova adreça.”

Era admirable l’obstinació d’en Jorge: que un home als quaranta-cinc anys pogués fer-ne el que en feia, de tots els dubtes i inquietuds. Perquè per damunt hi havia una idea fixa i generosa que el feia moure, una forma digna i bella de ser al món que ell resumia en aquelles paraules quasi de tràmit: “la meva vida no ha canviat en res.” Mentre que el pare Adrover veia molt clar que la seva pròpia vida havia de canviar en tot, de principi a final. I no sabia com. I en Jorge no li ho volia dir.

El vaixell blanc s’amaga darrere el cap Enderrocat i surt a poc a poc de la badia, arrossegant una gasa de sabonera blanca i deixant el seu núvol de fum allargassat. Cansats, tristos, els ulls del pare Adrover veuen desaparèixer el vaixell enllà de les roques negres, cap a qui sap quin port mediterrani. Escriu l’adreça nova, eternament nova, del seu amic Jorge i deixa el sobre damunt la taula. El tirarà demà en anar a Palma, no es fia gens del control a què probablement deu estar sotmès per part del superior. Una altra vegada l’estúpida vida diària del seminari! Ni escriure cartes a un amic!

Sent com un cop a la base del crani i els braços inicien la vella tremolor —un moviment lleuger que es converteix de seguida en veritable atac. El metge li va aconsellar que en aquests casos es posàs a fer alguna cosa que el pogués distreure. Perquè aquests atacs començaren a pegar-li fa uns quants anys, quan era a Palma fent classes al col·legi que l’orde té a la ciutat. Era un professor eficient, que donava un cert prestigi al col·legi i a l’orde: escrivia en un diari i havia dictat conferències que l’havien fet conèixer a Ciutat, on era considerat un dels millors crítics literaris, tal vegada el millor. Un dia notà uns cops persistents al clatell, una tremolor desconeguda. Perdé el món de vista. En despertar-se, el metge va fer sortir els altres frares de la cel·la i parlà amb ell durant mitja hora. Després vengueren més i més converses amb el psiquiatre, pastilles i injeccions. Fins que els superiors decidiren enviar-lo al seminari, on estaria pràcticament aïllat. Un director de banc havia dit al director del col·legi que el seu fill, entre bromes i veres, s’havia queixat que tenien un professor que se n’anava del cap.

Fer alguna cosa que el pogués distreure... El pare Adrover agafa les plaguetes de redacció i, sense saber com, cerca d’esma la d’en Miquel Moragues. Comença a llegir-la i s’hi interessa des de la primera paraula. Més que interessar-s’hi, el preocupa: en Miquel, a la tercera línia, parla d’una “extraña sensación de vacío”. Davant de tot: davant dels dies que passen, un darrere l’altre i tots iguals. “Fue una tarde inútil”, feia calor, hi havia mosques que volaven per l’aula d’estudi, amb un aleteig persistent —i el neguit que sembra a la sala l’anar i venir del pare Riera, que vigila i resa el breviari.

El distreu el renou infernal de la màquina de tallar marès i la por de no saber la lliçó. En Miquel veu el clatell d’en Gori Montcada, recolzat, quasi caigut damunt el llibre de matemàtiques. No pot evitar una profunda compassió per en Gori, perquè ell no té cap defensa en aquest moment. Havia estat això, veure’l dèbil i desemparat, magre, groc, quasi transparent, el que havia motivat que s’hi anàs acostant cada dia més, per protegir-lo, perquè no estigués tan sol dins aquell ambient hostil. En Gori no jugava a futbol, els seus moviments eren travats i els altres se’n reien dient-li que xutava com una nina. Es cansava molt aviat si corria amb els companys, s’asseia en un pedrís per descansar, alenava fort, mirava a terra i després tenia mal de cap. Però els frares no en feien cas perquè no tenia febre i, a més a més, el mal de cap només li pegava quan corria i s’encalçava amb els altres. Si no era en Miquel qui anava amb ell, aleshores sempre estava sol. Tenia males notes. Ja havien estat a punt d’expulsar-lo l’any passat perquè havia suspès tot el curs, però la mare havia plorat davant el pare superior i l’acceptaren: mai no havia tengut ni una sola falta de conducta.

El pare Riera tanca el breviari quan és devora en Gori Montcada i se’l queda mirant un parell de segons. Se li acosta i en veu baixa, però agra, li diu:

—Tu què fas, ¿estudies o penses en els núvols? —i és quan nota que les mans del seminarista tremolen—. ¿No et trobes bé?

—Sí...

—Pare Riera, ¿puc consultar una cosa de la lliçó? —El pare Riera mira en Miquel Moragues i li vol dir que per a aquestes coses s’ha d’esperar que ell passi pel seu costat, però no diu res. En Miquel mira en Gori i veu que la por humiteja els ulls de l’amic.

—Em trob bé, és que tenc ganes d’anar al vàter.

—Vés-hi i torna aviat —i el pare Riera acompanya en Miquel Moragues cap al pupitre per resoldre els seus dubtes.

En Gori Montcada surt de l’aula. Estan a punt de tocar la campana per començar la classe i al corredor ja hi ha alguns frares que es passegen amb els llibres a la mà, parlant baixet, abans d’entrar a les aules. En un grup de tres, el pare superior gesticula davant la mirada somrient dels frares que el flanquegen. En Gori enfila el corredor amb els ulls baixos, de pressa. En entrar al vàter mira enrere i veu el pare Sales que entra a l’aula d’estudi, preocupat.

El pare Sales es dirigeix cap a en Miquel Moragues.

—Vine durant el recreo a la meva cel·la. —En Miquel fa que sí amb el cap.— ¿On és en Montcada?

—Ara mateix ha anat al vàter.

El pare Sales camina de pressa. El corredor li sembla inacabable i ell quasi es precipita a terra quan l’hàbit li dificulta les passes, impulsades pel pols que el colpeja a martellades. Al vàter hi ha una porta tancada. Darrere hi plora en Gori, que no s’a dona ni de l’olor de pixat i Zotal, ni de l’hora justa d’entrar a classe quan toca la campana. El so aixeca una remor de cadires que rellisquen per les rajoles i de calaixos de pupitre que es tanquen. El pare Sales entra en un altre vàter, el del costat d’aquest on, assegut a terra, plora en Gori Montcada, blanc de por i de debilitat.

Però encara pot rebel·lar-se i ho fa tancant els ulls. Estreny el puny. Es colpeja fort, un cop i un altre, fins a extenuar-se i ja no sentir el dolor, com si volgués matar per sempre tot el mal del món concentrat en els darrers moments aferrats al seu cos, i al centre del cos es colpeja el sexe amb totes les forces acumulades al puny, amb tota la ràbia adormida, fins quasi perdre el sentit. I en la fúria s’ha eixugat els ulls, ara més oberts que mai i amb un somriure de mort il·luminada. Des del sexe li puja una rialla seca, desafiant, que li ressona dins el cap com sota una cúpula d’església. És la seva victòria, que allarga amb el puny tancat precipitant-se contra el sexe com un batall de campana —la seva victòria absoluta, acompanyada dels rostres de cada dia que desfilen, vençuts. Aquest és en Gori Montcada, aixecat, redimit davant ell mateix, tancat, sol, el darrer salt d’un conill de camp fulminat pels perdigons, per damunt el temps i quan la fuga ja no té sentit. Aquí, agafat com un conill quan ressonen els trons secs de l’escopeta, els cops a la porta que ell obre, i tot seguit rebot contra la paret de rajoles blanques, colpejat als ulls pel puny del pare Sales, un cop i un altre. Ha pegat amb el front a la paret i el món comença a donar-li voltes fins que cau assegut a la tapadora del vàter. Però no hi ha treva. El pare Sales l’estira pel coll de la camisa i quasi l’arrossega fins a la seva cel·la. Tanca amb clau i encara li llança una darrera bufetada a l’orella. En Gori Montcada cau damunt el llit i el pare Sales nota que li tremola tot el cos, que li voldria pegar fins a matar-lo, fins a fer-lo desaparèixer del món i dels records.

4

Feia poc temps de principi de curs, no arribava ni al mes, quan el director espiritual el cridà a la cel·la, i en Miquel escoltà el sermó.

—M’han dit que tu ets un d’aquests que miren jugar els altres amb les mans dins les butxaques...

En Miquel Moragues tenia ganes d’interrompre’l, però no podia evitar una sensació d’impotència que li impedia pronunciar més de dues paraules seguides, només “sí” o “no”, malgrat el somriure paternal en aquell rostre com de pera ensucrada que l’obligava a obrir les portes de la consciència.

—Ja sé que tu no hi dónes importància, però... ¿has pensat alguna vegada si en té? —La dicció del pare Vallès és pausada, impertorbable, el somriure color de cera, translúcid.— Jo, quan vaig al meu poble, ho veig sempre, que els nins de la teva edat solen tenir molt més les mans dins les butxaques, i se’ls veu que per davall dels pantalons es toquen i es palpen... I això fa molt lleig, no és elegant... A més a més que pot ser principi d’un gran pecat, d’un pecat contra la puresa...

En Miquel Moragues forçava el rostre i els ulls perquè el director espiritual hi pogués llegir una atenció i un interès inexistents. Encara no s’havia adaptat al nou sistema de vida, tot i que el seu cos ja s’havia acostumat a un horari que a penes si li deixava algun minut lliure per pensar en tot el que havia deixat enrere. Dies d’Alanària pletòrics d’amics i de llibertat, dies en què, a part sis hores d’escola, podia ordenar com volgués cada cosa i cada moment, nierons, garrofers d’ombra quasi negra, coloms... Es rebolcaven per damunt el fenàs i jugaven a casats amb les nines de les monges, podia anar de part a part del poble en bicicleta, no estava eternament vigilat per uns ulls que ara, aquí, l’obligaven a separar tots els actes possibles entre bons i dolents i a triar els primers sense saber per què, sempre amb un somriure de triomf com una màscara... Era un triomf damunt totes les forces del mal, abans jocs diaris només mig d’amagat amb la participació d’altres companys, insospitables forces del mal que sorgien com bolets en un pinar frondós, amagades darrere una necessitat de fer confidències a un altre seminarista, darrere el record innocent d’una cosina que viu a Palma o una mirada d’enyorança a la finestra enllà de la qual pasturen el seu silenci mitja dotzena de vaques submises —però, sobretot, les forces del mal que corren com la llum elèctrica pels nervis de les mans quan cerquen, davall els calçons, un sexe que ara tanmateix ja s’acostumava a oblidar.

—I procura no estar mai aturat durant els recreos. Els recreos són perquè jugueu a futbol, a carreres, perquè us poseu forts i sans. No hi ha millor manera d’evitar les temptacions que dur sempre una gran activitat. Mens sana in corpore sano. Una ment, una intel·ligència, i, sobretot, una ànima sana dins un cos sa i fort, robust. Aquest és el secret, aquest és el sistema per vèncer sempre en les tempestes de la vida... —amb una veu íntima que inquietava en Miquel perquè ja tenia el sabor agre de la festa del triomf—. En el món no hi solíeu estar acostumats, però aquí heu de tenir en compte que sou els elegits. Fora d’aquí menàveu una vida potser no de pecat, però una vida molt distreta. Aquí, no. Aquí hem de procurar dur una vida d’oració i meditació, una intensa vida espiritual. Perquè si el dia de demà, quan Déu baixi a les teves mans, les tens buides, si no t’has anat preparant ja des d’ara i no has acumulat les gràcies a senallades, ¿què podràs oferir al món, a les ànimes en pecat? Tu deus haver vist una pel·lícula titulada Balarrasa, ¿o no? Idò deus recordar aquell moment tan dramàtic en què un personatge que havia dut una vida de pecat té un accident d’automòbil... Quina situació més trista... Li veim les mans amb la tremolor de la mort mentre sentim la veu quasi desesperada que es queixa que tengo las manos vacías... I això que li passi a aquell home, un seglar que per ventura no havia tengut oportunitat de trobar Déu, encara... Però tu has tengut aquesta oportunitat. No solament ets d’una família cristiana, sinó que sentires la veu de Déu que et deia que ho deixassis tot, família, amics, el teu poble, germans i parents, que deixassis el món... Ven y sígueme, et va dir. Tu sentires la seva veu i l’escoltares, ja has fet la primera passa. Ara pensa que no pots tornar enrere. Això seria trair Crist...

Recordava aquella olor de patates, el local servia de magatzem a la part baixa, el crec de totes les passes en trepitjar el trespol encatifat de closques de cacauets, els xisclets de les cadires ja velles, la fosca travessada per un raig de llum que sortia d’un finestró com d’una font... Des del principi el cinema havia estat envoltat d’una mena d’aurèola pecaminosa, promoguda pel capellà i afirmada per les monges, que feia que les mares pietoses, empeses per la insistència dels fills, acudissin en cerca d’orientació. “No he vist mai que una mateixa branca de magraner faci magranes agres i dolces”, contestava el capellà com qui es renta les mans, i la mare s’encarregava de corregir l’ambigüitat si un títol li suggeria matèries i perills morals. Així en Miquel podia anar més o menys un cop al mes al cinema. L’empresari no dissimulava gens que estava en guerra tèbia contra el vicari, però en arribar Balarrasa va tenir ocasió, aprofitable a curt i llarg termini, de conferenciar amb el guardià de les ànimes del poble. El convidà a una projecció privada. El capellà s’ho va prendre com un repte: ell no tenia per què posar els peus, mai de la vida, dins un cine. Ja enviaria qui l’informàs. L’informe li fou donat en uns termes que ell va resumir al final del sermó: “Per part meva, no tenc cap inconvenient que avui aneu al cine”, i a continuació hagué de pregar silenci, ordenant que acabàs aquella remor que s’havia aixecat a l’església, impulsada per la sorpresa i l’alegria de creure fora de pecat l’espectacle acabat d’arribar al poble. Després fou Duda, La guerra de Dios, Agustina de Aragón, La leona de Castilla... En Miquel s’estimava més estar apartat dels altres, que quasi mai no seguien la història perquè s’encalçaven amb les nines, botant per damunt les butaques. Aconseguia aïllar-se dins la sala malgrat el renou i arribar a formar part de la gent que, a la pantalla, plantejava i resolia uns problemes llunyans, desconeguts. L’oncle Guillem deia que el cine són històries inventades i enganyapillos, però el cinema era alguna cosa més: dins la fosca i desfermat del món quotidià, podia embadalir-se amb un món on els bons actes i les males voluntats tenien una grandesa o una misèria que no cabien a Alanària.

—La base de tot és una vida pura, una vida d’immaculada castedat. A posta he començat aquesta conversa parlant-te de les mans. Benaurats els animals que no tenen mans per pecar —aquella veu baixa però indignada que sorgia de la fosca, acompanyada d’una remor d’ones desfetes a la platja i una prima temor de tots els possibles actes humans, fora d’aquells que fossin dictats paraula a paraula per un superior.

Fa que sí aclucant els ulls. Era un gest que no li havia costat d’aprendre. Necessitava repetir-lo sempre que la veu d’un superior pronunciava paraules i paraules incomprensibles, quasi com un secret que convé esquivar —el director espiritual sap per llarga i amarga experiència que el dimoni tempta les ànimes presentant el pecat en forma de curiositat gairebé científica, induint a experimentar en els cossos els actes que abans foren explicats com caigudes a l’abisme. Acluca els ulls i a continuació ve el suggeriment de no anar mai lluny del grup més nombrós amb un sol company, millor quatre que no tres, millor deu que no quatre; així hi havia més possibilitats que s’hi trobàs un seminarista conscient del perill de certes converses.

—A mi no m’agraden els acusetes, però moltes vegades s’acusa d’acuseta qui no ho és. L’acuseta és aquell que acusa per fer mal a un altre. Però aquell que acudeix al director espiritual per contar-li coses que ha sentit o ha vist fer, aquest no és un acuseta, sinó que fa una bona obra als ulls de Déu: ell vol fer el bé del germà proïsme, per tal que el seu director espiritual l’ajudi a aixecar-se del fang. A l’inrevés, qui observa que un company fa o diu coses pecaminoses i no avisa el director espiritual, també és culpable dels pecats que s’estan cometent i dels que es cometran. Perquè un pecat, per petit que sia, no fa més que provocar-ne d’altres, cada vegada més grossos. Això t’ho dic com a norma general, però sobretot per quan observis que dos companys se solen allunyar del grup amb freqüència. Avisa’m tot d’una i així hauràs col·laborat a evitar un principi que tal vegada podria arribar a ser una cadena de pecats contra la puresa. I no tenguis por: això no és ser acuseta, és ajudar aquests dos companys a dur una vida de gràcia.

Els ulls del director espiritual cerquen els d’en Miquel Moragues, profunds, que arrosseguen una mirada trista, que es posen damunt les coses i s’incrusten en el buit per acariciar-lo. En Miquel es concentra per seguir el sermó:

—I doble pecat comet aquell que inverteix els valors, ¿m’entens?

En Miquel Moragues fa que sí aclucant els ulls altra vegada i el director espiritual observa les pipelles, llarguíssimes, d’un negre que li suggereix imatges poètiques d’antigues lectures. Les paraules li surten de la boca, les mateixes paraules exactes en el mateix to exacte de sempre —són molts anys de tirar les mateixes xarxes, amb la desil·lusió feta costum de saber que la llavor arriba a espigar en un percentatge mínim—, paraules que pot pronunciar sense parar-hi esment, com ara, que no n’assoleix el veritable sentit car els sentits estan fermats a en Miquel Moragues, al seu plàcid i trist pipelleig, als seus ulls profunds d’al·lot de poble elegit per Déu, entre tants altres al·lots de poble, per començar una carrera de salvació d’ànimes sota la seva direcció espiritual.

En Miquel besa la mà del director espiritual i surt de la cel·la. El frare el segueix amb una mirada que, sense adonar-se’n, imita la mirada trista del jove al·lot de poble. Després cerca la fitxa d’en Miquel Moragues i amb un llapis verd hi fa una mínima retxa vertical, sota una P —la P de puresa.