Читать книгу: «La dona sense vel»

Sinopsi

Nascuda a Occident, al Canadà, però educada en un entorn islàmic fonamentalista, Yasmine Mohammed mai s’hi ha sentit com a casa. Ha patit en primera persona la polarització dels dos discursos dominants després de l’11-S: el que considera que la musulmana és la religió de la pau i el que no dubta que tots els que la professen són uns terroristes. Creu que totes dues posicions estan perillosament equivocades i, amb un peu a cada món, se situa prou lluny de tots dos per veure’ls objectivament, però és prou a prop per descriure’ls amb tota l’honestedat.

L’autora, ara activista en favor dels drets humans a les comunitats musulmanes, explica la seva veritat, que parteix de la seva experiència, i contesta totes les preguntes, posant el focus sobre les forces familiars, governamentals, religioses i culturals que han intentat exercir un domini sobre ella.

Un llibre important no només per la demolidora història personal que comparteix l’autora, sinó perquè la seva circumstància no és única. Una veu que han d’escoltar totes les persones que se sentin oprimides per poders que els neguen l’oportunitat de tenir una vida lliure.

Dedicatòria

A la Tiffers

Cita inicial

M’ha resultat impossible parlar amb ningú dels meus problemes.

No podia suportar la vergonya, i en qualsevol cas em faltava el coratge necessari. Qualsevol coratge que tingués me’l van arrabassar quan era jove. Però ara, de sobte, tinc un desig desesperat d’explicar-ho tot a algú.

Roald Dahl, Matilda

Taula

Sinopsi

Pròleg

Rick Fabbro

Prefaci

Violència I

Pregària

Submissió I

Egipte

Honor

L’amic invisible

Abús

Jueus

Submissió II

Hijab

L’escola musulmana

Traïció

Mares

Depressió I

La Tiffers

Abandonada

Depressió II

Posar-me dreta

Casa

Submissió III

Violència II

El meu nadó

Al-Qaeda

La fugida

Arrest domiciliari

Pel nostre compte

L’elefant

Llibertat

Dubte

Reconstruir

En Wayne

Doha

Amor

Resistir

Esperança

Agraïments

Nota inicial

Aquest llibre és per a totes les persones que se senten aixafades per l’enorme pressió i les amenaces terrorífiques de l’islam. Espero que la meva història us ajudi i us inspiri per alliberar-vos i per estendre les vostres pròpies ales precioses.

Aquest llibre també és per a tots els que us sentiu empesos a demonitzar tots els musulmans. Espero que vegeu que tots som éssers humans i que tots lluitem contra els nostres propis dimonis.

Aquest llibre és per a tothom que sent el deure de defensar l’islamisme de l’escrutini i les crítiques. Espero que vegeu que, quan impediu les crítiques, eviteu que la llum il·lumini milions de persones empresonades en la foscor.

I, finalment, però no en menor grau, aquest llibre és per als meus companys de batalla. Els meus companys exmusulmans, els meus companys ateus, els meus companys lliurepensadors i els meus companys agitadors.

Pròleg

Rick Fabbro

El 17 de juliol del 2018, a les 11.26 del matí, em va sonar el mòbil. Mai estic segur de quin so correspon a quina aplicació, de manera que vaig comprovar el correu, Facebook, Twitter, els encreuats a què jugo amb els amics… Al final vaig trobar un missatge:

«Hola, senyor Fabbro. El 1988/89 vaig ser alumna seva de teatre, a vuitè […]. No sé si es recorda de mi […]».

Llegint el missatge, el cor em va fer un salt. Unes llàgrimes solitàries em van mullar les galtes.

«Yasmine, no només et recordo, sinó que he pensant en tu moltes, moltes vegades els últims trenta anys!».

Amb una claredat intensa, em va venir a la memòria una vegada més el record d’una coratjosa noia de tretze anys asseguda a l’altra banda del meu despatx, descrivint-me els horrors perpetrats contra ella, coses que desafien la capacitat de pensar que un ésser humà pugui ser tan cruel amb un altre, o que aquest altre pugui estar tan indefens i ser tan inofensiu. M’assegurava que estava determinada a dur la seva història a les autoritats perquè la rescatessin de la seva horripilant vida domèstica.

I, així, les autoritats van entrar en acció i jo no la vaig veure mai més. Vaig suposar que se la devien haver emportat a un lloc segur i que després de tot la cosa acabaria ben encarrilada. Al final d’aquell curs em vaig traslladar a una altra escola, i des de llavors m’havia preguntat com devia haver evolucionat el futur de la Yasmine.

«Només li volia donar les gràcies. Les coses no van acabar d’anar bé, ja que el jutge va considerar un assumpte de “llibertat cultural” que la meva família em maltractés».

Em vaig enfonsar. Ara, en comptes de limitar-me a imaginar com li devia haver anat la vida al llarg de trenta anys, les preguntes em devoraven per dins. Vam quedar per veure’ns. Ens vam abraçar. Vam parlar i vam plorar. Em va demanar que llegís un esborrany d’aquest llibre.

La dona sense vel explica la seva història en totes les seves dimensions. Respon les preguntes. Forces familiars, governamentals, religioses i culturals, totes intentant exercir el seu poder sobre ella. Aquest llibre, a pesar dels moments en què se sent abatuda, ens explica com han prevalgut el seu coratge i la seva determinació.

Aquest llibre és important no només per la fascinant història personal que comparteix la Yasmine, sinó perquè la seva història no és única. La veu de la Yas l’ha de sentir tothom que se senti oprimit per poders que li obstrueixen l’oportunitat de tenir una vida lliure.

Prefaci

El fet que vaig créixer com a musulmana no hauria de ser més que un record llunyà. Vaig trencar amb aquest món el 2004. Però el món traumàtic en què vaig néixer m’ha definit. És als meus ossos. Em corre per les venes. No me’n puc escapar. Pensava que podria. Que tornaria a començar, em redefiniria, viuria la vida segons les meves pròpies normes. Però em vaig adonar que no podia escapar-me de mi mateixa. Les connexions de la meva ment, les reaccions viscerals del meu cos… No tinc cap control sobre res d’això. I no puc reconstruir-me. De vegades crec que potser ho he superat tot, que potser seré capaç de viure una vida normal. Però tan aviat com abaixo la guàrdia, un record que tinc dorment treu el seu cap deforme.

La terra sobre la qual vaig créixer, l’aigua que em va nodrir, tot estava enverinat amb enganys, por, mentides, traïció, ràbia, tristesa i abusos per parar un carro. Des de fora puc semblar un arbre sa, però la veritat s’amaga dins meu, en les arrels. I jo m’espavilo per enganyar tothom que m’envolta. Amics que conec des de fa anys no en tenen ni idea. Diuen coses com «Però si sembles tan normal!», i «Com pot ser que no estiguis trastornada?», i «No ho hauria dit mai!».

Fins i tot el meu marit no pot conciliar les històries d’aquesta noia que queda tan lluny de la seva pròpia vida amb la dona de qui es va enamorar. Ens vam conèixer uns quants anys després que jo tallés els lligams amb la meva família. En cap cas m’havia refet ni estava recuperada, però sí que havia après a empassar-me el dolor. No es manifestava a l’exterior. Ningú ho entendria. Jo era conscient que a la gent la incomodava parlar de l’islam. Així que senzillament ho apartava tot plegat a un costat.

No va ser fins anys després d’haver abandonat l’islam que vaig ensopegar amb la pàgina de Facebook de Bill Maher. Allà vaig veure exmusulmans que responien a la reacció de Ben Affleck davant de les crítiques que Sam Harris havia fet contra l’islam. La seva exclamació «repugnant i racista» ja és llegendària, gairebé un clixé. Jo ni tan sols havia sentit el terme exmusulmà fins llavors. No sabia que hi havia més gent com jo. M’havia reservat els meus secrets sòrdids per a mi mateixa. La meva vida no és políticament correcta. No encaixo amb la narrativa que més agrada. La història de la meva vida és una veritat incòmoda, i la gent prefereix les seves mentides còmodes. Però la reacció davant de l’enrabiada de Ben Affleck em va fer venir ganes d’involucrar-me.

Sam Harris, neurocientífic i autor d’un llibre trencador anomenat The End of Faith, l’octubre del 2014 era al programa de Bill Maher, parlant de l’islam amb el seu posat característic, dominant però alhora temperat. Abordava el tema amb el mateix rigor acadèmic que aplica a qualsevol de les seves investigacions sobre les religions del món. Parlava sobre l’islam de la mateixa manera que havia parlat del cristianisme, del judaisme i de tantes altres religions i ideologies: amb fets.

Bill Maher i ell van encetar la conversa lamentant el fet que els liberals no defensen els valors liberals. En Bill relatava que el seu públic aplaudia amb devoció principis com la llibertat d’expressió, la llibertat religiosa, la igualtat de la dona, les minories i la comunitat LGTB, però que aquests aplaudiments cessaven abruptament si algú comentava que aquests principis no se sostenien al món musulmà. En Sam va afegir que els liberals no tenen cap problema a criticar les teocràcies blanques, les cristianes, però que després no critiquen els mateixos mals en el món musulmà. Va aclarir que l’islam com a religió, un conjunt d’idees, era molt diferent dels musulmans com a poble.

I llavors, com si estigués temporitzat, Ben Affleck, un actor que havia interpretat el paper d’un àngel caigut a la pel·lícula Dogma, va decidir aparentment oferir-se d’exemple per encarnar la caricatura exacta del liberal confós al qual en Sam es referia, llançant acusacions de racisme tant contra en Bill com contra en Sam. Els va comparar amb la gent que utilitza expressions com jueu canalla o que diu coses com que «Els negres sempre van disparant-se els uns als altres». Insistia que els musulmans «només volen menjar-se el seu entrepà», il·lustrant precisament la hipocresia que en Sam acabava de descriure. A Ben Affleck, un home que va fer una pel·lícula enfocada específicament a criticar el cristianisme i a mofar-se’n, li va semblar que estava fora de lloc que Sam Harris i Bill Maher mantinguessin una conversa civilitzada i factual sobre l’islam?

Encara que tant en Bill com en Sam van citar estadístiques del Pew Research Center —segons les quals aproximadament el noranta per cent dels egipcis creuen que la mort és una resposta adequada per a les persones que abandonen la religió—, en Ben seguia insistint que aquestes idees dolentes només les sostenien una porció testimonial dels musulmans.

Des de la meva perspectiva, és imperdonable que Ben Affleck rebutgés la crítica d’una ideologia que ha causat tant patiment al món. Generalment, a Occident a ningú li interessa si les dones de l’Iran o l’Aràbia Saudita van a la presó o són assassinades per no tapar-se els cabells. Ningú va fer ni cas quan els bloguers de Bangladesh eren atacats i assassinats al carrer perquè s’atrevien a escriure sobre laïcisme. A ningú li va importar que apallissessin fins a la mort universitaris pakistanesos per haver qüestionat l’islam. Però ara que, finalment, gent important de la televisió convencional parlava dels assumptes que han turmentat el món musulmà des de fa mil quatre-cents anys, aquest home aparentment benintencionat, ple de culpa blanca, s’hi interposava! Jo treia foc pels queixals.

Recordo que sentia el desig de parlar. Volia posar-me a fotre crits. Volia unir-me a Sam Harris en aquesta batalla d’idees. Però també estava aterrida. Sentia que em trobava al límit d’un precipici, damunt d’un oceà vast. A terra ferma estava fora de perill. M’havia alliberat de les aigües perilloses d’allà baix. Però ara m’omplia aquesta sensació, aquest desig de tornar a submergir-m’hi. Volia conèixer altres persones que havien viscut el mateix que jo. Volia compartir les meves històries amb ells i amb tothom. Volia una comunitat de gent que entengués les meves pors latents, les meves inseguretats, les meves obsessions.

Era un risc enorme. Ningú a la meva vida coneixia la meva història. Ningú. L’única persona que en sabia alguna cosa havia mort feia uns anys. No tenia testimonis vius. Podia continuar vivint en paral·lel a tots aquests esdeveniments i optar per no saltar des d’aquell penya-segat sobre l’oceà. Seria indetectable.

O, per contra, podia ser valenta. Podia decidir fer un pas endavant, banyar-me en aigua salada i algues, fins i tot arriscar-me a ofegar-me. Podia decidir compartir el meu punt de vista. Podia decidir corregir els amics que insistien que l’islam és una religió de pau. Podia decidir incomodar la gent amb la meva història. Podia decidir enfrontar-me a les conseqüències, als amics que s’allunyarien de mi i a les amenaces de mort.

Una persona més entenimentada hauria fet mitja volta i s’hauria allunyat d’aquest oceà. Ja sabia què hi havia allà dins. Ja hi havia estat. Hauria estat molt fàcil girar l’esquena i continuar fent la meva a terra ferma; després de tot, havia arriscat la vida per arribar-hi.

Però vaig decidir capbussar-me.

Violència I

«Sisplau, no! Sisplau, ho sento. Mama! Mama! Sisplau!».

Estic estirada al meu llit, tal com m’han ordenat, suplicant frenèticament, com he fet tantes altres vegades. Temo l’escena coneguda, encara que ja s’està produint davant dels meus ulls. Ell m’agafa el turmell i m’estira fort cap als peus del llit. Jo he de resistir l’instint d’arronsar el peu. Sé que si ho faig serà pitjor. Ploro tan fort que no puc respirar mentre ell fa servir la meva corda de saltar per lligar-me els peus al llit.

Agafa el pal de plàstic taronja, el seu preferit. Havia substituït els de fusta, que es trencaven l’un rere l’altre. Al principi me’n vaig alegrar, ja que d’aquesta manera m’estalviaria que se’m clavessin estelles, però no sabia que aquest encara em faria més mal. Detestaré el color taronja la resta de la meva vida. Em fueteja la planta dels peus. És un dels llocs preferits, perquè les marques queden fora de la vista dels professors. Tinc sis anys, i aquest és el meu càstig per no haver memoritzat correctament les sures de l’Alcorà.

—Creus que te’n recordaràs millor la pròxima vegada?

—Sí!

Suplico a la meva mare amb la mirada. Per què no alces la veu o la mà per protegir-me? Per què et quedes parada, dreta al seu costat?

Què és el que podia estar-la aturant? Tenia por d’ell? Era ella qui li havia demanat que vingués. Tenia part de la culpa, ella, doncs? En aquest moment, no puc acceptar que l’única figura paterna o materna que conec em lliurés voluntàriament perquè em lliguessin i em peguessin. No, el malvat és ell, no la meva mare. La veritat havia de ser aquesta. Però, llavors, per què li havia trucat ella perquè vingués? Per què?

—La pròxima vegada que passi per aquí, vull sentir les tres sures, entesos?

—Sí…

—Quines tres sures tenim?

Dubto una fracció de segon i ell ja alça la mà, un punt d’impaciència li brilla als ulls.

Quan ja no queda pell sana on puguin caure els seus cops, em cauen sobre els peus, ja marcats i lesionats. Tinc el cos xop de suor. El cor accelerat. Em costa respirar, però sé que això no acabarà fins que trobi la força per tirar endavant.

—Al Fatiha, Al Kauthar, i… Al Ikhlas.

Tres sures breus, necessàries per a les cinc oracions diàries. Les paraules em surten rasposes, ofegades, gairebé inaudibles.

—Si comets un error, un de sol, t’ensenyaré com et puc fer mal de veritat.

Finalment, em deslliga la corda, la llença a terra i surt de l’habitació. Jo em quedo estirada, esperant que la meva mare vingui a consolar-me. Però no ve. L’espero després de cada pallissa, però ella mai ve. Sempre el segueix fora de l’habitació, i sento com parlen i riuen mentre s’expliquen històries. Espero sense alè fins que m’arriba el so de la porta de casa que es tanca. No em puc relaxar fins que sé que ell se n’ha anat. Em costa estabilitzar la respiració mentre observo com passen pel sostre de l’habitació les llums dels cotxes del carrer. Bzzz, bzzz, bzzz. Al cap d’una estona em cargolo en una boleta i em poso el polze a la boca.

A pesar de les pulsacions que sento als peus i dels sanglots que m’inflen el pit a la força, m’adormo profundament, és el tipus de son profund que només pot seguir una experiència que amenaça de destruir l’ànima mateixa.

Em desperto atordida a mitja nit, amb l’habitual cercle humit i fred sota el meu cos. Un dels peus em toca el cercle, i una coïssor insuportable m’acaba de despertar. Sé que he d’arribar al lavabo, però només de pensar en el dolor de reposar el meu propi pes sobre els peus nafrats fa que els ulls se’m tornin a omplir de llàgrimes. Amb cura, penjo els peus al costat del llit. Els tinc inflats i plens de bombolles de sang. Em preparo abans de baixar a terra. Sé que si recolzo tot el pes sobre les butllofes podrien esclatar, però m’he de moure de pressa per netejar l’orina que em cou a les nafres obertes. Camino sobre la vora dels peus perquè les ferides no toquin la moqueta. Tentinejo a poc a poc, repenjant-me a cada passa, primer sobre el llit, després la calaixera, el pom de la porta, la paret del passadís. La sensació de les ferides encetant-se, inevitablement, encara la recordo com si fos ahir gairebé quaranta anys després.

I tot aquest dolor no és res, m’asseguren, en comparació amb el foc infernal que em caurà al damunt si no m’aprenc les sures. Abans d’aprendre a mossegar-me la llengua, preguntava:

—Si Al·là em cremés la carn i després me la fes tornar a créixer per cremar-la una altra vegada, i així durant tota l’eternitat, no m’hi acabaria acostumant?

—No —responia la meva mare—. Al·là s’assegurarà que cada vegada et faci tant de mal com la primera.

Jo tenia pànic d’Al·là, del judici final, de cremar a l’infern… De coses que no ocupen la ment d’una nena qualsevol, o, bé, d’una nena no musulmana qualsevol.

YouTube és ple de vídeos de nens atacats amb brutalitat a les madrasses, les escoles religioses. Noies que agafen pels cabells i llancen a terra per no dur el seu hijab —per cobrir-se el cap—, nois assotats i colpejats a puntades de peu mentre cauen a terra. L’abús que vaig patir, per més cruel que fos, és poca cosa en comparació amb les històries que he sentit. Una noia de Somàlia em va explicar que la seva mare havia abocat oli ben calent per la gola del seu germà, lligat a un llit, i que havien obligat els germans a veure-ho.

Segons informes recents, als països de majoria musulmana de l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica, més d’un setanta per cent dels nens entre dos i catorze anys reben càstigs violents. En alguns països com el Iemen, Tunísia, Palestina o Egipte, més d’un noranta per cent dels nens asseguren que han patit abusos violents. Quin és el motiu d’això? Per què aquests països tenen aquestes incidències de violència contra els nens? El fil conductor és que tots segueixen la mateixa religió. Una religió que instrueix els pares a colpejar els seus fills. Segons el hadit, el registre de refranys i accions de Mahoma, el profeta va dir: «Ensenyeu als vostres fills a resar quan tinguin set anys, i colpegeu-los si no ho fan quan en tinguin deu» —classificat com a sahih pel xeic al-Albaani a Sahih al-Jaami, 5868—. També va dir: «Pengeu el vostre fuet on els membres de la vostra llar (els fills, la dona i els esclaus) el puguin veure, perquè això els disciplinarà» —dit per al-Albaani a Sahih al-Jaami, 4022.

Per tant, és responsabilitat del pare assegurar-se que els seus fills memoritzin l’Alcorà, no se saltin cap oració diària i segueixin el camí estret que se’ls ha marcat. «Cadascun de vosaltres és pastor, i cadascun de vosaltres és responsable del seu ramat. El governant és un pastor, i és responsable del seu ramat. Un home és el pastor de la seva família, i és responsable del seu ramat. Una dona és la pastora de la casa del seu marit, i és responsable del seu ramat. Un servent és el pastor de la riquesa del seu amo, i és responsable del seu ramat. Cadascú de vosaltres és pastor, i és responsable del seu ramat» —narrat per al-Bukhaarí, 583; Musulmà, 1829.

De manera que, quan els pares peguen als seus fills, ho fan per imperatiu religiós i per por; han de garantir que els seus fills siguin musulmans devots. Si no, els pares són els que han fracassat, i hauran de respondre davant d’Al·là el dia del judici. Si els fills no són musulmans devots, les ànimes dels pares estaran en perill de cremar a l’infern per sempre més.

Hi ha estudis que demostren que, de mitjana, set de cada deu nens són objecte d’agressions psicològiques, amb la ràtio més alta al Iemen, d’un noranta per cent. Al voltant de sis de cada deu nens pateixen càstigs físics. Els percentatges més elevats són els de la República Centreafricana, Egipte i el Iemen, amb més d’un vuitanta per cent.

Les famílies, majoritàriament, utilitzen una combinació de diferents pràctiques disciplinàries violentes. Gran part dels nens de la majoria de països o regions estan exposats a mètodes de càstig tant físics com psicològics. Això confirma que aquestes dues formes de violència sovint es fan servir en paral·lel i sovint es posen en pràctica conjuntament en el context del càstig. Aquesta exposició a diversos tipus de violència pot agreujar el dany potencial que es pot infligir a un nen tant a curt com a llarg termini.

Encara que els abusos i les amenaces d’abusos em deixaven petrificada, no recordo cap període de la meva vida en què jo no em revoltés. Escoltar música, per exemple, estava prohibit. La música és cosa del diable. Ara bé, quan no hi havia ningú a casa, jo girava la rodeta del dial de la ràdio-despertador que teníem a casa fins a l’LG73 i escoltava els èxits pop del moment. El príncep de Bel-Air tenia raó: els pares no ens entenen. Però jo temia la ira d’Al·là. Mentre cantava amb John Lennon la lletra d’«Imagine», sempre em quedava en silenci quan arribava el vers d’imagine no religion: no tenia valor ni per taral·larejar-lo, no fos cas que m’apostatés. Ser una apòstata, una kafir (no creient), és el pitjor de tots els pecats a l’islam. Es pot castigar amb la mort. Recordo que em preguntava: com pot ser que m’agradi tantíssim el noranta-nou per cent d’aquesta cançó i que eviti tan rotundament aquest únic vers? Fins al punt que ni tan sols podia cantar-lo en silenci, amb els llavis. Era possible que, si Lennon tenia raó sobre tota la resta, potser també en tingués en aquest vers?

Tinc força records així, de moments en què la llum brillava momentàniament a través de les esquerdes del ciment restrictiu de l’islam amb què em van cobrir capa rere capa durant la meva infantesa.

Pregària

Els musulmans han de complir les obligacions dels cinc pilars de l’islam: la professió de fe, les cinc pregàries al dia, l’almoina, el dejuni durant el ramadà i el pelegrinatge a la Meca.

Repetir els patrons rítmics i gemegar hipnòticament les mateixes paraules estrangeres en les cinc pregàries diàries ens manté a ratlla per sempre més. No hi ha temps per desviar-se del bon camí si la pròxima oració sempre és imminent. El ciment no té temps d’esquerdar-se abans que el cobreixi una nova capa.

Les pregàries són tan repetitives que anestesien la ment. No hi ha marge per a la variació més minsa. Cada moviment cerimonial i cada paraula són específics i metòdics, despullen l’umma, la comunitat de musulmans, de qualsevol individualitat. Poseu-vos en fila. Seguiu el ramat. Sense distraccions. Durant el hajj, el pelegrinatge sagrat a la Meca, tothom es treu la roba pròpia i tots els hajjis es vesteixen amb la mateixa tela blanca i senzilla.

La preparació de cada pregària era tan repetitiva com les oracions en si. El primer pas era un ritual de purificació anomenat wudu. Cada pas del wudu s’havia de repetir tres vegades: renta’t les mans tres vegades, glopeja aigua tres vegades, eixuga’t el nas tres vegades, renta’t la cara tres vegades, neteja’t els braços des del canell fins al colze tres vegades, frega’t les orelles tres vegades, renta’t els peus tres vegades.

Jo tenia les cames massa curtes per aixecar els peus fins a dins de l’aigüera, així que per a l’últim pas m’enfilava al taulell. Amb el wudu completat, ja estaves a punt per començar a resar, però si feies pipí o caca o et tiraves un pet després d’haver-lo acabat, havies de tornar a fer el ritual sencer.

Ara era el torn de les oracions. Aquest pas també tenia les seves especificitats rituals. Calia resar mirant cap a una direcció concreta: de cara a la Kaba, a la Meca, a l’Aràbia Saudita. Els nois no havien de dur res de particular, però les noies havíem de tapar-nos cada centímetre del cos excepte la cara i les mans. Jo detestava els mitjons, però Al·là no acceptava les oracions de les noies que tenien els dits dels peus a la vista, només les dels nois.

El meu germà començava amb l’adhan, la crida a la pregària. No semblava que calgués fer-ho, tenint en compte que ja hi érem tots, a la sala d’estar. Girava el cap a l’esquerra i a la dreta, per assegurar-se que la seva veu arribés tan lluny com fos possible.

Després ens posàvem en fila, els nois davant, les noies darrere. A la mesquita a la qual assistíem, els homes entraven per la porta principal, mentre que les dones hi accedien per una entrada al darrere, just al costat de la cuina, a prop dels contenidors d’escombraries. Alguns reformistes musulmans com Asra Nomani han posat de manifest el problema de la segregació de gènere a les mesquites. Nomani va escriure un article al Washington Post explicant com una vegada havia entrat a la mesquita per les portes principals amb el seu pare. Els altres fidels van escridassar-los a tots dos fins que ella va sortir de la zona i es va afegir a les altres dones al soterrani, que era el seu lloc. A Europa hi ha dones que lluiten no només per tenir mesquites no segregades, sinó fins i tot per tenir-ne de dirigides per dones imams! Aquestes mesquites no són permanents, per descomptat. En general, aquestes dones fan les seves pregàries en esglésies, on els sacerdots generosos els obren les portes els divendres perquè puguin resar lliurement sense por de represàlies. Són un grup petit, integrat només per dones, però desafien l’apartheid de gènere tan àmpliament acceptat a l’islam. Cada setmana canvien de recinte per por dels fonamentalistes que els envien amenaces per la seva insubordinació. També hi ha altres grups de musulmans que desafien els fonamentalistes amb mesquites que accepten fidels de la comunitat LGBT, i fins i tot imams! Jo ofereixo el meu suport de tot cor als musulmans que estan oberts a la inclusió i que s’oposen a la discriminació.

Generalment, els homes i les dones resen junts, cadascun per la seva banda. Si han de compartir un mateix espai, els homes es posen davant i les dones, darrere, normalment amb alguna mena de separador entre tots dos grups. En les diverses files que formen, es disposen tan a prop com puguin, tocant-se les espatlles, els peus, perquè el diable no es pugui esmunyir entre ells.

Les pregàries segueixen un procediment específic, una sèrie de moviments. Primer de tot, comences dret amb les mans al pit —la mà dreta sobre l’esquerra— i recites una sura específica en aquesta posició. A continuació, poses les mans sobre els genolls i repeteixes tres vegades una altra sura concreta, després et redreces i t’ajups a terra, cap avall, murmures tres vegades les paraules prescrites, et poses recte sobre els genolls recitant les paraules indicades per a aquesta posició i llavors una altra vegada cap avall a terra, i després novament sobre els genolls. Un d’aquests cicles s’anomena raka’ah. La durada de les oracions variava entre dos i quatre raka’ah, i, després de cada pregària, n’hi havia més d’addicionals que m’explicaven que eren opcionals. Per a mi no ho eren mai, però.

Aquest ritual sencer s’havia de repetir cinc vegades cada dia. I en cada pregària, en cada raka’ah, es repetien les mateixes paraules, recitades, gravades a foc al meu cervell. Mai vaig saber el significat de cap de les paraules que pronunciava almenys vint vegades al dia. Mai se’n debatia el sentit. La seva funció no era cap altra que ser repetides fins a la sacietat sense donar-hi més voltes. Les preguntes només despertaven ràbia i càstigs.

Malgrat que les pregàries s’enduien bona part del dia, els dubtes trobaven una escletxa per on escolar-se’m. Jo desitjava poder sotmetre’m sense més. Al cap i a la fi, aquest és el veritable significat de la paraula islam. Els bons musulmans deixen de plantejar-se les coses i se sotmeten al ciment que, quan s’assequi, els deixarà al seu lloc.

Jo mai vaig deixar de plantejar-me res, però m’odiava a mi mateixa per aquest motiu. Com podria arribar a ser una musulmana de veritat si era incapaç de deixar-me anar i sotmetre’m sense més? La meva germana i el meu germà no semblava que hi tinguessin cap problema, almenys cap que compartissin amb mi. Per això em vaig guanyar el sobrenom d’ovella negra per part de la meva mare. Deia que era el dimoni qui em feia qüestionar-ho tot.

I, a mesura que em feia gran, les preguntes es tornaven cada vegada més difícils de respondre. Recordo una conversa amb la meva mare especialment reveladora durant la meva adolescència:

—Ell tenia més de cinquanta anys i es va casar amb una nena de sis anys?

—I què? Creus que saps més que el profeta d’Al·là? Qui ets tu per qüestionar les seves accions?

—Era un pedòfil?

—No! És clar que no! Només ho va fer amb ella després que es convertís en una dona. Un cop li va venir la regla. Abans d’això només hi va fer altres coses, per preparar-la. Així se sentiria còmoda amb ell quan arribés el dia. Subhanallah, el missatger d’Al·là sempre era atent i considerat, ho veus?

—Ah, o sigui que ja era gran, ella?

—Sí, als ulls d’Al·là ja era gran. Et converteixes en una dona quan tens la menstruació, i a partir de llavors tots els teus pecats es comencen a comptar. Abans, només ets una nena, i res del que fas queda registrat.

—Llavors, quants anys tenia?

—Nou.

—Nou? Això no és una dona!

Arribades a aquest punt jo ja estava cridant.

La meva mare va respondre les meves preguntes persistents amb una bufetada que em va girar la cara, amb paraules desagradables plenes d’odi i amb recordatoris que els meus dubtes eren el diable que se’m posava al cervell i em xiuxiuejava aquests pensaments. Shaytan, el diable, era massa fort per a mi, no podia combatre’l. Vaig provar d’empassar-me les preguntes, però a vegades no me’n podia estar. I, a mesura que la batalla avançava, jo m’espantava fins i tot per qüestionar les coses al meu pensament, ja que Al·là em llegiria la ment i em castigaria per dubtar d’ell. Qualsevol cosa positiva era gràcies a Al·là, i qualsevol cosa negativa era a causa de la meva debilitat, perquè el diable m’influenciava. No sentia que tingués les regnes de la meva vida.

I no era cosa del dimoni, evidentment. Eren reflexions naturals, i l’exercici d’un pensament crític.

Aquesta va ser una de les coses més difícils d’abandonar l’islam: prendre decisions, confiar en les meves idees i la meva veu interior, que havien estat sufocades continuadament fins llavors. Ara havia d’invocar-les de nou i trobar la manera d’escoltar-me i de confiar en mi mateixa. M’havien ensenyat a no pensar. Pensar era una activitat desaconsellada, i, de fet, castigada. M’havien ensenyat a fer el que se’m deia que fes. Tots i cadascun dels aspectes de la meva vida em venien imposats. Cap decisió depenia de mi: com fer servir el lavabo, com beure aigua, com tallar-me les ungles, com posar-me les sabates i tota la resta, tot estava establert detalladament. Jo no era res més que una nau creada per difondre la paraula d’Al·là, i, amb sort, per entregar la meva vida a aquest propòsit, la vida perfecta d’una bona musulmana, ni més ni menys.

Submissió I

Mai vaig ser feliç amb el paper que m’havien assignat. Recordava una època en què havia viscut sense ciment, abans que aquell home horrible entrés a les nostres vides, i per això lluitava contra cada nova capa que s’apilava damunt meu. Recordava els anys abans que la meva mare el conegués i acceptés l’islam fonamentalista i comencés a cobrir-se els cabells i a anomenar-ho tot haram —prohibit—. Recordava anar a classes de natació i jugar al parc. Recordava no haver-me d’aixecar abans de l’alba per murmurar a la moqueta. Recordava que em permetien jugar amb les meves Barbies amb les filles dels veïns, que no eren musulmanes. Recordava celebrar aniversaris i nedar i menjar Oreos. Tot això i molt més ara estava prohibit.

Vivíem al Canadà, però la meva mare ni tan sols havia estat criada així a Egipte. Jo em quedava encantada contemplant les fotos de boda en blanc i negre dels meus pares, plena d’enveja. La meva mare semblava una noia Bond amb el seu vestit de núvia fins als genolls. Tenia els cabells recollits com un rusc i duia un maquillatge estrident als ulls, amb unes pestanyes postisses enormes i cargolades. Una ballarina de la dansa del ventre preciosa i elegant apareixia a gairebé totes les fotografies. Jo mirava aquelles fotos de boda i em quedava impactada pel món totalment diferent del qual provenia ella.

En aquell marc de setze per deu centímetres hi havia tantes coses que eren haram. La meva mare hi tenia les cames a la vista, el vestit cenyit, les mànigues només fins al colze, maquillatge a la cara i els cabells descoberts. Fins i tot el pentinat que portava estava prohibit a l’islam. Hi havia alcohol, música i ball, i totes aquestes coses eren haram.

La meva mare probablement ni tan sols devia sentir la paraula haram de petita. Havia viscut una vida meravellosa. L’oncle del seu pare havia estat el primer president d’Egipte, així que eren absurdament rics i poderosos. El meu avi ja estava casat i tenia tres fills quan el seu oncle es va convertir en l’home més poderós del país, i, tot i així, va decidir treure rèdit de la seva sobtada celebritat i buscar-se una dona de pell clara. La seva esposa trofeu havia de tenir faccions i tonalitats europees, però encara havia de pertànyer a la religió adequada, així que es va agafar una joveneta de Turquia com la seva segona —i concomitant— esposa.

Quan la meva àvia va arribar a Egipte, ni tan sols parlava àrab, però la recompensaven generosament pels seus esforços. Ella es va mudar a una mansió enorme amb diversos servents i es va posar a expel·lir nens. Set, exactament. Quan Nasser va arribar al poder, l’oncle del meu avi es va convertir en persona no grata i va ser condemnat a arrest domiciliari. Entre una cosa i l’altra, tot plegat va ser massa per al meu avi. Ja se sentia sobrepassat amb un total de deu fills i dues esposes, així que va decidir traslladar-se a l’Aràbia Saudita. He sentit alguns parents especular que en realitat no tenia cap necessitat de marxar, i que no era res més que una excusa per eludir totes les seves responsabilitats familiars. Des d’allà enviava diners a les seves dues famílies. Per descomptat, no pensava estar-se tot sol al seu país adoptiu, així que es va casar per tercera vegada.

Però no va marxar fins que la meva mare va entrar a la universitat, això sí. Ella era la seva preferida, sens dubte. Les primeres de set fills, ella i la seva germana bessona van ser les úniques que van ser criades pel seu pare. Cap dels altres germans va tenir aquesta sort; alguns amb prou feines recorden el seu pare. La meva mare havia tingut mainaderes tota la seva vida. Mai havia hagut d’aixecar un sol dit. El més divertit de tot és que, quan es va casar amb el meu pare, ni tan sols sabia fer bullir aigua. Havia anat a escoles catòliques privades i elegants. En aquells temps, a Egipte, el laïcisme estava molt més estès que ara. Eren els dies d’abans de l’auge dels Germans Musulmans.

Ara, per desgràcia, els egipcis cristians moren assassinats de cent en cent mentre resen a les seves esglésies. De fet, a Egipte, fins i tot els musulmans que els extremistes sunnites no consideren prou musulmans, com els sufís, són assassinats mentre preguen a les seves mesquites. Tot l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica s’han tornat més radicals, i els extremistes també s’estan estenent per Europa i Nord-amèrica. Ni tan sols es toleren altres branques de musulmans. Al Regne Unit un botiguer ahmadi va ser assassinat per un extremista sunnita perquè desitjava als seus clients una «bona Pasqua». Els sunnites constitueixen la majoria de musulmans, al voltant d’un noranta per cent, i els xiïtes són la següent branca més nombrosa, gairebé un deu per cent; totes les altres variants juntes amb prou feines representen l’u per cent. En general, al llarg d’aquest llibre, quan parlo de musulmans em refereixo a la grandíssima majoria sunnita, ja que aquesta és la que he conegut personalment. En l’època de la meva mare, era normal que la gent s’identifiqués més o menys com a musulmana però sense prendre’s la religió gaire seriosament. Les dones no portaven hijab, la gent bevia i l’islam era una cosa tan informal com ho és la religió per a la majoria dels cristians actualment. Però les coses han canviat molt.

A mi m’indignava que la meva mare hagués pogut viure una vida tan glamurosa mentre que a mi m’obligaven a estudiar sures de l’Alcorà i no em permetien anar en bicicleta per por que perdés la virginitat ni em deixaven aprendre a nedar perquè els banyadors ensenyaven massa carn. Per què no volia que tingués les mateixes llibertats que havia tingut ella? Ella havia tingut amics cristians, però jo no podia jugar amb les meves veïnes, la Chelsea i la Lindsay, perquè eren kuffar, no creients. Cada dia venien a trucar a la porta de casa.

—Podem entrar a jugar amb la Yasmine?

—No, ara mateix no —els responia la meva mare. Jo em quedava al passadís, prement els punys, desesperada perquè cedís.

—I pot venir ella a casa nostra?

—No, està ocupada.

—No estic ocupada! —cridava jo.

—Ves a l’habitació!

Sovint em pregunto fins a quin punt seria una persona diferent si les nostres vides no se n’haguessin anat en orris per culpa d’una bomba atòmica que va explotar a casa nostra.

Aquesta bomba era l’home que va prendre la meva mare com la seva segona esposa, l’oncle Mounir. La seva entrada a les nostres vides va ser explosiva de veritat. Cap tremolor, cap advertència, cap canvi de vent. Senzillament de sobte era allà, un psicòpata violent que ens estripava la vida. Va entrar a casa nostra com si fos seva, amb la seva barba malgirbada i les seves mans calloses. Gairebé mai interactuava amb mi, excepte quan es tractava de lligar-me els peus al llit. Jo no tenia ni idea que la meva mare fos una segona esposa. Nosaltres l’anomenàvem oncle, i ell, fora de casa, tenia la seva dona i els seus fills. No va ser fins que ja era a la universitat que la meva mare finalment va revelar aquest fet. La poligàmia és il·legal en la democràcia liberal del Canadà, i per això ella no ens va confiar a nosaltres, els nens, aquesta informació tan incriminant. No sabia que el nostre govern fa els ulls grossos rutinàriament davant dels musulmans que tenen diverses dones. De fet, milions de dòlars de les arques del govern es destinen a subsidiar homes que infringeixen la llei. Si un home no pot mantenir totes les seves esposes, simplement els diu que demanin ajuts socials com a mares solteres, i au. Problema resolt. La meva mare era una d’aquestes dones. Com que només estava casada amb aquest home als ulls de l’islam, però no legalment, podia percebre ajuts socials com a mare soltera, i el govern ignorava el fet que estaven casats, perquè qüestionar-ho seria racista o alguna cosa així.

Tot i que tècnicament era el meu padrastre, jo mai el vaig anomenar així. Mai vam tenir una relació de pare i filla. No era més que l’home que ens pegava i —com sabria més endavant— es tirava la nostra mare de tant en tant.

De vegades arribava a casa de l’escola i me’l trobava a la sala d’estar.

—Què he fet?

Pel que jo sabia, l’únic propòsit de les seves visites era pegar a algú.

—Res. Ves a jugar a l’habitació —em deia la meva mare per treure-se’m de sobre.

Una vegada vaig anar al lavabo i els vaig sentir junts a la dutxa. Cap problema. El meu germà i jo també ens dutxàvem junts en aquella època. Més tard, davant de la seva dona —no recordo per què—, resulta que vaig comentar que s’havien dutxat junts.

—Què? Això no és cert! —Tant ell com la meva mare ho van negar amb vehemència.

—Sí, és veritat. Us he sentit tots dos a dins.

Inexplicablement, continuaven insistint que m’equivocava. I jo no entenia per què ho feien.

Es fa estrany saber que la teva mare menteix. Jo no era conscient que en fos capaç. Ells insistien que m’equivocava. I al final vaig acabar retractant-me, per més que contradigués el que vaig veure just davant meu. No havia vist el que havia vist, ni havia sentit el que havia sentit, perquè ella m’ho deia. I jo l’havia de creure. Era la meva mare, al cap i a la fi. Confiava en ella més que en mi mateixa. Així que vaig cedir i vaig acceptar que no havien estat junts a la dutxa. Em devia equivocar.

Era la mateixa sensació que tenia quan em deia que parlaria amb ell i li demanaria que deixés de pegar-nos. I jo me la creia. Encara que l’endemà ja el tornàvem a tenir allà. Com sabia si ens saltàvem una pregària? Si ni tan sols hi era. D’alguna manera, les paraules que ella em deia tenien el poder d’anul·lar la realitat.

Abans que ell arribés a casa nostra, teníem una vida molt més tranquil·la. Disposàvem d’una piscina a l’aire lliure al nostre edifici. Tot just acabava d’aprendre a bussejar, i tot i que encara no tenia confiança amb el crol, estava decidida a aprendre’n. A l’edifici també teníem un parc infantil on passava hores jugant. Anava en bicicleta i jugava amb les meves amigues i les nostres Barbies. Els meus germans i jo teníem molta llibertat. Érem massa petits per detectar que aquesta llibertat en realitat era desatenció; nosaltres ens pensàvem que significava que podíem estar fora i jugar tant de temps com volguéssim. Quan totes les meves amigues se n’havien anat a casa a sopar i ja no quedava ningú amb qui jugar, me’n tornava cap al pis. Però a casa mai tenia un plat a taula esperant-me.

—No te n’has de tornar a casa, ja? —deia la mare d’una amiga meva.

—No, em puc quedar tanta estona com vulgui.

—Quina és la teva hora d’anar a dormir?

—No en tinc, jo! —responia orgullosa.

—Quina sort que tens —comentava la meva amiga.

La meva mare passava la major part del dia mirant sèries i menjant pipes. Al matí me n’anava a l’escola i quan tornava me la trobava al mateix lloc; l’única diferència era que les muntanyes de closques eren més altes. De tant en tant, em feia un crit perquè anés a canviar-li de canal.

Mirant-ho amb perspectiva, és probable que estigués deprimida. Els meus pares es van conèixer a la universitat, a Egipte, i se’n van anar junts a San Francisco. Els dies hippies de pau i amor de la San Francisco dels anys seixanta estaven passant factura a la relació, de manera que es van traslladar a Vancouver, al Canadà, però el seu matrimoni es va ensorrar de totes maneres.

Ella es va trobar sola, en un país nou, sense cap sistema que la sostingués i amb tres fills. Buscava desesperada una comunitat, una xarxa de suport, i, per desgràcia, aquesta recerca la va portar a la mesquita local. Allà hi va trobar aquell monstre que es va oferir a casar-se amb ella, a solucionar-li els problemes, a cobrir les despeses dels seus tres fills. Ella es devia sentir tan sola, tan abandonada. I sense cap convicció que tingués cap potencial com a dona, sense la confiança que podia ser una persona pròspera per si sola, que no necessitava un home. Es veia a si mateixa com un paràsit que buscava hoste. Es va aferrar a un home que estava per sota d’ella —segons el sistema de classes egipci— i que pegava als seus fills, però pensava que l’única opció que tenia era arronsar les espatlles i acceptar el que pogués rebre’n.

En el seu estat depressiu i de confusió, la senzillesa i l’ordre de l’islam devien resultar-li tan atractius. Ofereix una estructura tan rígida que descriu fins com t’has de tallar les ungles. Hi ha una manera concreta de tallar-les, seguida d’una altra manera específica de desfer-se dels retalls. Res, cap decisió, queda en mans de l’individu. Absolutament tots els aspectes de la vida estan dissenyats. Per a una persona espantada i confosa, aquest sistema, delineat amb una precisió militar, és una salvació misericordiosa.

S’hi va llançar de cap, com els cristians renascuts que ho deixen tot en mans de Déu, que demanen a Jesús que prengui el control. Ella no volia la responsabilitat de prendre decisions. Volia que Al·là prengués totes les decisions que ella sentia que no podia prendre. És una manera de viure en pau. No hauria de sospesar la infinitat d’opcions possibles per determinar la millor decisió en qualsevol escenari; aquesta feina ja estava feta. Ella només hauria de seguir i obeir. Caminar pel camí recte i estret que proporciona la religió. Quin regal del cel, prou literalment. Aquesta perspectiva la va captivar. Li va permetre no només tirar endavant en un país estrany sense cap sistema que la sostingués, sinó que també li va solucionar la papereta dels tres mocosos dependents.

Moltes vegades em va dir que no li agradaven els nens. M’explicava com d’estrany li semblava que tothom fes ohs i ahs cada vegada que veia un nadó, no entenia què era el que els entusiasmava d’aquesta manera. Una massa de bava i plors? Però la cultura en què ella havia crescut no li va permetre l’opció de no tenir fills. Senzillament era el que s’esperava d’ella. I jo mai vaig sentir que realment ens volgués a cap de nosaltres, ni que tingués cap inclinació maternal de cap mena. La seva cultura també li havia fet impossible exercir cap poder sobre la seva vida. Molt sovint, per desgràcia, en les societats misògines, les mares són cruels amb les seves filles. Només amb elles, ja que aquest és l’únic espai sobre el qual és acceptable que exerceixin algun poder. El desinterès de la meva mare pels nens, fins i tot pels seus, li va permetre deixar el meu germà i la meva germana a l’Aràbia Saudita perquè els criessin els seus sogres, que vivien allà com a immigrants. Els meus avis van criar els meus germans durant dos anys. I llavors ella es va quedar embarassada de mi.

Pel que sembla, en un intent desesperat per impedir que el meu pare la deixés, la meva mare va deixar de prendre la píndola anticonceptiva en secret. I després, quan ell estava a punt de deixar-la, li va dir que tornava a estar embarassada —de mi—, amb l’esperança que així aconseguiria que no marxés, com havia passat anteriorment. Però aquesta vegada a ell no li va importar. La va deixar igualment. Vaig fracassar en la meva única missió en aquest món. I, per tant, era un destorb, una inútil, un dany col·lateral.

Potser, després de patir durant deu anys en aquell matrimoni, el meu pare finalment es va adonar que la meva mare era egoista i manipuladora. Potser va decidir salvar-se a si mateix, així que va marxar, es va tornar a casar i va tenir tres fills més. I ens va deixar a nosaltres en mans d’una narcisista que va permetre que un monstre entrés a les nostres vides perquè servia els seus interessos.

Jo somiava que el meu pare vindria a salvar-me, però en realitat mai el vaig acabar de conèixer. Els meus pares es van divorciar abans que complís els dos anys. I ell, abans de tornar-se a casar i de tenir tres fills més, venia a veure’ns de tant en tant. Ens duia al McDonald’s i a l’aquari. Recordo haver anat a casa de la seva nòvia a jugar amb les seves nines russes. Però mai va ser un pare per a mi. A la meva mare li resultava molt fàcil inventar-se històries sobre com n’era, de dolent, perquè ell no hi era per defensar-se. Mai hi era per demostrar que mentia. Al llarg de la meva vida, de mitjana, l’he vist si fa no fa una vegada per dècada.

Sense cap pare que em pogués salvar, fantasiejava que en realitat era adoptada i que la meva família real era en algun altre lloc. I amb ells sí que encaixaria. En aquella família no era l’ovella negra. Fins que no poguéssim estar tots junts novament, no me’n quedava cap altra que suportar aquell home horrible amb qui la meva mare s’havia casat i que cada vegada representava una part més gran de la meva vida. Vaig haver de suportar totes les coses agressives, violentes i humiliants que va decidir fer-me cada vegada que va voler.

Una de les primeres que va fer va ser trencar tots els vinils de la meva mare i destrossar el nostre tocadiscos. Va fer a trossets els seus àlbums de Hank Williams, Dolly Parton, Fat Albert i Kenny Rogers amb una fúria salvatge, davant de la mirada confosa d’ella. Per què no l’aturava, la meva mare? Per què permetia que aquest home li trenqués les coses? Es va quedar dreta en un racó, com un animalet indefens. Es comportava tan diferentment quan hi era ell. De cop i volta, es tornava mansa i silenciosa, increïblement servil. Ella era tot el que jo tenia per protegir-me, però no tenia res a veure amb la Wonder Woman que veia a la tele. En aquell moment vaig comprendre que mai plantaria cara per mi.

Mai em defensaria de les pallisses de l’altre. Ni tan sols defensava els seus discos.

Ell ens va animar a sumar-nos a la destrossa, però jo no tenia cap ganes de trencar els vinils. Llavors no me’n vaig adonar, però aquella va ser la primeríssima capa de ciment. Encara no s’havia assecat, i per tant no vaig dubtar abans de qüestionar-la. Vaig recollir els trossets esmicolats del disc de monòlegs humorístics de Bill Cosby i li vaig preguntar a la meva mare per què estava trencant els vinils, ell.

—Perquè tot això és haram!

Haram. Com arribaria a fer-me posar furiosa, aquesta paraula. Encara avui tinc problemes per negar-me qualsevol cosa, precisament per tots els anys en què m’ho van negar pràcticament tot.

Egipte

Abans de sentir la calor del Caire, l’ensumes: una olor de polseguera, de pedra cremada, una mica de podrit, amb un tuf de clavegueram al fons. Quan tenia set anys, en ple curs escolar, la meva mare va decidir que ens traslladàvem al Caire, a Egipte, sense avís ni preparació previs.

De fet, no crec que pensés que calia que ho sabéssim. Crec que senzillament s’esperava que la seguíssim com una colla d’aneguets. Tard o d’hora, però, descobriríem el que passava.

Això sí, el millor va ser que ens vam desempallegar d’ell, de l’oncle. I jo m’havia escapat del terror del segon curs a l’escola: la senyora Nyholt, que, segons es deia, una vegada havia llançat un escriptori a un noi que no es comportava degudament. No tenia cap problema amb ella, però havia anat amb peus de plom, perquè mai se sabia què podria fer saltar els adults.

Egipte va resultar ser un lloc divertit, sobretot perquè tenia molts cosins amb qui jugar. Ningú em demanava que resés, ni ningú em demanava que memoritzés cap sura. A la nit ens estiràvem junts a terra, en sacs de dormir improvisats fets amb mantes. Només vaig mullar la meva manta una sola nit. Després d’aquella vegada, la vergonya em va obligar a aprendre a controlar la bufeta. Encara em mamava el dit, això sí. Quan s’apagaven els llums, jo m’amagava sota la manta, em ficava el polze a la boca i em gronxava suaument fins que m’adormia.

Em despertava amb el cant penetrant de l’adhan —la crida a la pregària que s’etziba des dels altaveus de dalt de tot de les mesquites arreu—, amb els últims vestigis de l’aire fresc de la nit i amb aquella olor. Cada edifici tenia el seu propi abocador particular. Les escombraries senzillament es llençaven per la finestra, sobre una pila vora la calçada. Els escarabats i els gats de carrer pul·lulaven com si fossin mosques. Vivíem al cor del Caire, superpoblat, sobreescalfat i aclaparador per la infinita pudor de brossa calenta que emanava, o de clavegueres, o de totes dues coses.

Però res d’això m’importava. L’única molèstia que tenia eren uns dolors estomacals continus.

I la meva mare no empatitzava amb mi, ni molt menys:

—Vols parar de queixar-te? Cada dia ploriqueges per la panxa!

Així que m’ho vaig guardar per a mi sola. M’ho vaig guardar tant de temps que va arribar al punt que havia oblidat el que era no sentir dolor. Ara sé que havia agafat un virus de la panxa a Egipte i que cada dia en patia les conseqüències. Vaig tenir-lo sense diagnosticar durant més de trenta anys. Els metges del Canadà no van pensar a buscar aquest bacteri específic, perquè només es troba en persones que s’han criat en països en vies de desenvolupament. Doncs bé, l’Egipte de principis dels vuitanta sens dubte marcava totes les caselles.

No obstant, encara era un preu a pagar prou baix. Estaria contenta de tolerar dolors estomacals si em pogués estalviar de veure la cara lletja del meu oncle. Quan vaig saber que viuríem a Egipte em vaig posar contentíssima: massa lluny perquè la meva mare li pogués trucar. Quina alegria de pensar que no l’hauria de veure mai més.

Em van prendre mides per a l’uniforme de l’escola i vam comprar llapis i llibres. Jo patia per la barrera de l’idioma i per si em quedaria enrere a classe perquè no parlava àrab tan bé com la resta. Em preocupava que el curs escolar havia començat feia mesos, i que em costaria seguir el ritme. Però els meus cosins em van assegurar que m’ajudarien i que no havia de patir per res.

Mentre em preparava mentalment per ingressar en una escola pública egípcia, va tornar a passar. La meva mare va decidir deixar Egipte. Cap conversa, cap explicació: de sobte érem en un avió de tornada al Canadà. La meva decepció era indescriptible.

—Però si vam vendre tots els mobles i la tele! —protestava.

—En comprarem de nous.

A la meva mare li molestava haver de sotmetre’s a l’interrogatori d’una nena insolent. A mi em tocava tancar la boca i fer cas, com feien els meus germans.

—Però on viurem?

—Ens estarem a casa de l’oncle Mounir fins que trobem un pis per a nosaltres.

El cor se’m va aturar.

—No! Mama! Sisplau! No! —cridava descontrolada, les llàgrimes em rajaven per les galtes com cascades.

I, sorprenentment, els meus germans es van unir a la meva revolta. Normalment, en aquest punt ella em donava un clatellot, però aquesta vegada estava en inferioritat numèrica, de manera que va adoptar una estratègia diferent.

—Només serà una temporadeta, us ho prometo. No serà gaire.

—Ho promets? —suplicàvem tots desesperadament.

—Sí, no patiu. Anirem a un pis nostre tan aviat com puguem.

La meva mare em va dir una infinitat de mentides al llarg dels anys, però aquesta encara ara és la que em fa més mal. Soc incapaç d’entendre, ara que soc mare, com una dona pot prendre una decisió que aterreix els seus tres fills tan desmesuradament. Ella sabia que l’odiàvem i sabia el perquè. Sabia que ens estava mentint. Senzillament li era igual.

A Egipte, comptava amb el suport de les seves germanes i de l’extensa família. No estava sola. Però totes estaven casades, i ella se sentia inferior. Ens hauria pogut salvar de la ira d’en Mounir. Ens podríem haver quedat a Egipte. Però allà estava divorciada, i si no estava lligada a un home sentia que no era res, per més que l’home en qüestió fos violent i pegués als seus fills. De manera que va preferir fer-nos viure a tots com uns desgraciats si això significava que podia estar lligada a un home.

I així va ser que ens vam mudar al soterrani d’ell, a mig fer i d’una sola habitació, a la Colúmbia Britànica, al Canadà. Ni tan sols semblava una casa. Era una barreja estranya entre una sala d’estar, un menjador, una habitació i un traster. Legalment, no disposava dels permisos per acabar el soterrani, així que vam haver de viure en un lloc que no era apte per viure-hi. L’organització de la casa estava dissenyada per subratllar les diferents jerarquies dels seus habitants. A dalt, en Mounir vivia amb la seva esposa de veritat i els seus fills de veritat. En la seva condició de segona esposa, inferior i il·legal, la meva mare va quedar relegada al soterrani amb els seus fills.

Mentre érem a Egipte, els tres fills d’en Mounir van arribar d’Ontario. El seu fill gran estava embolicat amb drogues dures, i l’exdona patia per si això podia exercir una mala influència en els seus germans, de manera que els havia enviat a viure amb el seu pare i ella se n’havia anat a Egipte. Hi ha gent que va tenint fills i els deixa per aquí i per allà, com si fossin mobles i no persones. La meva mare va deixar el meu germà i la meva germana a l’Aràbia Saudita, el meu pare ens va abandonar a tots tres, el meu oncle va desfer-se dels seus fills, i ara era la seva exdona qui els deixava enrere. No entenc com pot ser que la gent faci això. Però sembla que és una constant en la meva vida.

El fill gran d’en Mounir no va durar gaire. Es va escapar, va pujar a un tren i va fer cap a Ontario de nou. Va tornar a anar amb el grupet d’abans i va morir al cap de poc d’una sobredosi. Només l’havia vist un grapat de vegades, però va ser suficient per fer-me agafar por de les drogues. Els altres dos, la filla i el fill, van créixer amb nosaltres. Ella tenia llavors dotze anys, i ell, nou.

L’esposa actual —la número u—, una franco-canadenca convertida a l’islam, estava tan descontenta com jo mateixa amb la nova dinàmica residencial. No tinc ni idea de per què va aguantar tot allò ni de com va poder acceptar que el seu marit portés una segona dona i els seus tres fills a viure al soterrani.

La seva història només ho explicava parcialment. Havia crescut en una petita illa del Quebec, en el si d’una família catòlica. Ara que he conegut més gent d’aquella mateixa illa, he constatat que és com si el temps s’hagués aturat per a ells. Allà encara tracten les dones com a subordinades, i el terme feminisme es considera una paraulota. Per tant, ella va créixer en un entorn on va aprendre que els homes eren els amos, i les dones, la seva propietat, de manera que el pas per convertir-se en musulmana només va representar fer una excursioneta. Ella no havia tingut expectatives romàntiques, i és probable que els seus pares es pensessin que es devia haver fet monja. Mentre es preparava per a la vida en un convent, va treballar d’infermera, però no com una infermera de debò, com va assenyalar la meva mare de seguida: ella «només netejava orinals». A l’hospital on treballava va conèixer un conserge egipci, casat i amb tres fills, i malgrat això tots dos es van embarcar en una aventura. Qui sap per què. Estava ell content de fer-ho amb carn blanca? Estava ella contenta de rebre l’atenció d’un home? De qualsevol home? Després d’un temps ell va acabar deixant la seva primera dona i els seus tres fills a Ontario i es va mudar a la Colúmbia Britànica amb la seva nova esposa convertida. Això va passar més o menys al mateix temps que el meu pare va deixar la seva dona i els seus tres fills a la Colúmbia Britànica —nosaltres— i se’n va anar al Quebec. La meva mare sí que sabia escollir la flor i nata dels homes.

Total, que la convertida va guanyar. Ell va deixar la seva dona i els tres fills a Ontario i es va traslladar amb ella a la Colúmbia Britànica, i ella va obtenir el premi gros i es va moure amb ell per tot el país. Però les coses no acabaven d’anar com tenia previst. Va poder treure la primera esposa de l’escena, però ara no només havia d’aguantar els seus tres fills, sinó també una altra dona, la tercera, i els seus tres fills.

La pitjor part de la seva frustració va recaure sobre nosaltres. La rentadora i l’assecadora estaven clavades ben bé al mig del soterrani, i ella s’assegurava d’entrar-hi ostentosament, obrint la porta de cop, per rentar la roba, cosa que sempre em va semblar estranya. Ara entenc que només volia que sabéssim el que érem: res més que insectes al soterrani.

Durant molt de temps vaig estar recordant-li a la meva mare la seva promesa una vegada i una altra:

—Vas dir que no ens quedaríem gaire temps. Ho vas prometre.

—Sí, aviat.

Al final es va cansar de la pel·liculeta.

—Encara estàs amb això? Per què m’ho segueixes preguntant després de tants anys?

Doncs perquè era estúpida. Perquè estimava la meva mare incondicionalment. I, per més que no me’n donava cap motiu, confiava en ella cegament. Encara tenia l’esperança que un dia el seu instint matern natural brollaria de sobte, i que decidiria protegir els seus fills. Potser era perquè no disposava de cap altra opció. Ella era tot el que tenia.

Honor

Amb la casa plena de nens, els tres pares i mares havien de trobar la manera de mantenir-nos a ratlla. Cadascun de nosaltres tenia un horari que havia de complir.

Celebràvem reunions familiars setmanals en les quals havíem de respondre d’una cosa i de l’altra. Primer ens sermonejaven sobre alguna infracció i després invertien la resta del temps a esbroncar-nos per diversos temes.

Detestava aquelles reunions familiars amb tota la meva ànima. Quina farsa! No érem una família. Quan ens convocaven, m’arrossegava escales amunt i després, a dalt, tots cinc ens havíem d’asseure a terra, ja que només els adults podien seure als sofàs i les cadires. Com si la diferència de poders no quedés prou clara amb el dia a dia, a casa encara s’hi insistia una setmana i una altra. Se m’adormia el cul de tant seure, em feia mal l’esquena, i el coll em quedava adolorit de mirar-los cap amunt des de sota.

En Mounir era qui solia dirigir les reunions, però la meva mare de vegades hi afegia alguna delació condemnatòria. Si cap de nosaltres s’havia saltat una pregària, per exemple, s’assegurava de comentar-ho. L’altra dona normalment s’estava en silenci, excepte quan tenia alguna cosa a dir sobre els dos fills que li quedaven i que vivien a dalt amb ella. Gairebé mai parlava de nosaltres tres, els nens del soterrani. Les reunions, invariablement, acabaven amb algú rebent. Suposo que això era la seva pròpia versió de la saudita Chop-Chop Square, com es coneix la plaça de la capital de l’Aràbia Saudita on se celebren execucions públiques. El seu objectiu era humiliar públicament el perpetrador.

Després de les reunions, de vegades ens enviaven a comprovar els nostres horaris, per veure on hauríem de ser i què hauríem d’estar fent. Altres vegades menjàvem junts. Normalment era l’altra dona qui cuinava, perquè la meva mare no sabia ni la primera lliçó de cuina. En acabar, les tres noies netejàvem. Una de nosaltres desparava i fregava la taula, una altra rentava els plats i la tercera els eixugava. Ens entrenaven per ser bones esposes. I al final també vam acabar cuinant nosaltres. Al cap dels anys, a vuitè curs, quan vaig fer classes de cuina els excel·lents van caure pel seu propi pes. Era una crac. A aquelles alçades ja havia estat cuinant per a vuit persones cada nit durant anys.

Però això només era una part de la formació. Ser noia en una casa musulmana deu ser pitjor que anar a l’infern. Se t’ensenya a avergonyir-te de tot el que fas, de tot el que ets.

«No riguis així, ets una noia!».

«No seguis així, ets una noia!».

«Abaixa la veu, ets una noia!».

«Abaixa els ulls, ets una noia!».

A les noies no se’ls permet mirar un home als ulls. Hem de mantenir el cap cot, com un gos, per recordar la nostra posició inferior. Va ser interminable. La paraula vergonya em va entrar per les orelles en xiuxiuejos forts milers de vegades al llarg de la meva infantesa. Eib! era l’única paraula que sentia amb més freqüència que haram.

En qualsevol cultura on l’islam sigui la religió dominant, a les noies se’ls escupen diverses variacions de la paraula eib. Les noies somalis senten ceeb i xixhood; les turques, ayip; les malaies, aib; les pakistaneses, hiya, etcètera. Els ho diuen a totes perquè l’honor d’una família recau sobre les noies, concretament entre les seves cames.

Les noies són la unitat de mesura de l’honorabilitat d’un home o de la seva família. Com més control té sobre la seva dona i les seves filles, més honorable és. És responsabilitat d’ell vetllar per l’honor de la seva família, assegurant-se que les dones es vesteixen modestament, tapades amb el hijab, i que actuen amb honorabilitat, mantenint la veu baixa, els ulls inclinats cap avall, sent púdiques. I l’aspecte més important de l’honorabilitat és la virginitat d’una noia. S’ha de custodiar a qualsevol preu. Les noies no poden anar en bicicleta, o a cavall, o participar en esports, perquè no se’ls trenqui l’himen, i les famílies els han d’estar al damunt per assegurar-se que no destrueixen l’honor familiar perdent la virginitat. Si ho fan per voluntat pròpia o perquè les han violat és irrellevant. L’objectiu és garantir, com si es tractés d’una ampolleta de vitamines, que no se’ls trenqui el precinte abans de lliurar-les als seus marits.

Si una dona deshonra la seva família vestint-se massa occidentalment o no prou islàmicament, o tenint amics homes, o amb una infinitud d’altres mundanitats, podria arribar a pagar aquest greuge amb la vida. La violència i els assassinats per qüestions d’honor són espantosament freqüents en les comunitats musulmanes de tot el món. Cada any es produeixen milers de casos. I hi ha proves sòlides que indiquen que aquests delictes no sempre es notifiquen. És prou habitual que es denunciï que les noies han fugit, o que les seves famílies assegurin que s’han suïcidat.

Aquests incidents no es limiten als països de majoria musulmana. S’han donat casos de violència i assassinats d’honor per tot Europa, i a Texas un home egipci va matar a trets les seves dues filles, i a Nova York un pakistanès va decapitar la seva dona. Les històries són horripilants i inacabables. Les noies viuen en un estat de por constant. Ens etziben les diverses versions de la paraula eib per recordar-nos que, si no caminem per damunt de la línia marcada i guardem l’honor de la família, ens casaran, o pitjor.

Els nois de la família, per contra, tot això s’ho estalvien. Amb prou feines els deien mai aquesta paraula. Tampoc ajudaven en les feines de casa. Recordo quan vaig començar a negar-me a rentar-li la roba al meu germà. Jo era una adolescent, i ell era més gran que jo. Quan em va delatar l’assumpte es va convertir en un drama. Vaig haver de lluitar-ho.

—Que no pot prémer botons? El penis li impedeix saber com fer girar una rodeta?

Com era d’esperar, vaig ser jo qui va tenir problemes pel meu llenguatge. Però m’era igual. Mai li vaig rentar la roba després d’allò.

La meva germana, en canvi, era un autòmat sense criteri. Feia el que li deien, fins i tot la bugada del nostre germà. Mai qüestionava res, mai plantava cara, ni tan sols murmurava cap queixa per sota el nas. Va adoptar plenament el paper de l’ovelleta. Totes les barreres constants en forma de regles específiques que jo trobava tan constringents ella les trobava reconfortants i segures. Agraïa no haver de pensar. Li agradava seguir aquell camí dibuixat tan clarament. Per a ella, això li feia la vida senzilla i fàcil. És clar, vivia una vida sense ànima i sense felicitat, amor, passió ni curiositat, però això significava que també s’estalviava la tristesa, la decepció, la confusió i la frustració. Estava encantada de renunciar a les coses bones si això implicava que podia eludir les dolentes. Només volia que la seva vida transcorregués tranquil·lament fins a la mort. El seu objectiu principal era no cremar en una foguera tota l’eternitat. El cel no la seduïa, però l’infern l’espantava. Aquesta era la seva motivació. Estava contenta de seguir el camí fàcil que evitava l’infern. Jo també tenia por de l’infern, per descomptat, però no tenia tanta traça per apagar el cervell. Jo protestava constantment i consistentment, o com a mínim m’enrabiava per dins.

Com que érem tan diferents, vaig veure des de ben petita que la meva germana no era la meva aliada. Si deia alguna cosa davant d’ella, ja es posava inquieta, i jo sabia que ho explicaria. Encara que la meva germana i la filla del nostre oncle tenien edats més similars, ella i jo érem més properes emocionalment. No confiàvem del tot l’una en l’altra, però sí que alliberàvem petites frustracions intermitentment, intercanviant una mirada o girant els ulls en blanc. Però els grans estaven pendents d’evitar la més petita aliança entre nosaltres. Sempre ens enfrontaven les unes contra les altres. En realitat, però, el seu comportament, per més volàtil i abusiu que fos, era la nostra única constant, i ens mantenia sota el seu control.

L’amic invisible

Vaig acabar incorporant-me tard al tercer curs de l’escola primària. Com que m’havia perdut el final de segon i el principi de tercer, vaig tenir problemes amb les matemàtiques. Amb tota la resta d’assignatures em vaig poder posar al dia, però, com que les mates són del tipus de matèria en què el pla d’estudis segueix la teoria de la bastida, en què el mestre dona eines a l’alumne perquè aprengui a resoldre els problemes tot sol, tenia llacunes en els continguts.

Finalment, vaig acabar tercer i vaig iniciar quart, i va ser llavors que per fi em vaig començar a sentir bé a l’escola nova. Una de les noies més popular em va convidar a participar en un amic invisible, i jo estava entusiasmada que m’inclogués en tot el seu cercle d’amigues.

Vaig tornar a casa emocionada i vaig explicar la notícia a la meva mare.

—No penso comprar res per a aquella kafir i la seva absurda festa kafir —va dir, apartant la vista del televisor un instant.

—Puc portar alguna cosa de casa? Podem comprar només paper d’embolicar? —Em vaig quedar allà, prement els punys, esperançada, expectant.

—Per què aquesta fascinació pels kafir? —La pregunta va explotar des de dins seu—. No saps que és haram tenir-hi amistat? Vols que Al·là et maleeixi? Al·là no estima els qui estimen els seus enemics. —Es va girar cap al seu programa.

Em vaig enfonsar. Sabia que no hi havia manera de fer-la canviar d’opinió. Per una vegada volia que s’interessés pel que era important per a mi. Per una vegada volia que deixés de banda la religió. Però sabia que això no passaria mai. La religió sempre seria el més important, independentment de la misèria que jo hagués de passar com a conseqüència.

Jo ja coneixia els versos de l’Alcorà que prohibien als musulmans fer-se amics de jueus i cristians, o de qualsevol infidel. L’Alcorà 5:51 diu: «Oh, creients, no prengueu els jueus ni els cristians com a amics; són amics els uns dels altres. Qui hi travi amistat es farà un d’ells. Al·là no guia el poble dels malfactors». Què pot ser pitjor que Al·là et consideri un més dels malfactors perquè ets amiga d’una d’ells? Però, tot i així, jo volia ser-ho.

Els dies abans de l’intercanvi de regals, totes les meves amigues parlaven del que havien comprat. A mesura que l’entusiasme creixia en el grup, jo em sentia cada vegada més angoixada.

—Això és perquè ets dèbil. Si fossis forta, els diries que no vols tenir res a veure amb les seves tonteries de kafir.

La meva mare era impermeable als meus precs.

El dia de l’intercanvi em rajaven els ulls. Estava mortificada que la meva mare em fes allò. Mai em recuperaria de la vergonya de ser l’única sense regal per a la meva amiga invisible.

Fins a aquell moment, havia aconseguit navegar a través de totes les festes i les celebracions. Per Setmana Santa, vaig pintar els ous a l’escola i vaig xerrar amb desimboltura sobre caceres imaginàries d’ous de Pasqua. Per Halloween, em vaig inventar tot d’històries sobre la meva disfressa i sobre tots els dolços que havia recollit. El Nadal anterior, vaig sortir-me’n com vaig poder, escoltant el que els altres nens deien que els havien regalat i repetint-ho quan em preguntaven què m’havien donat a mi.

—Ah, sí, jo també! Mitjons, pijames, un jersei…

Però s’havia acabat la comèdia. Era un frau. La veritat era que els Pares Noel sempre passaven de llarg de casa nostra. Vaig seure a la rotllana, amb un gatet de peluix moníssim a les mans, el regal de la meva amiga invisible, i amb la sensació de tenir l’estómac ple de lava fosa.

—Era tan maco que gairebé me’l quedo per a mi! —reia la meva amiga.

—Fes-ho, Cara! Queda-te’l tu. I tant —li vaig suplicar.

—No, no, ha, ha, és clar que no! Jo vull el que m’hagis portat tu!

Tots els ulls de la rotllana estaven clavats en mi mentre els explicava que no m’havien deixat comprar res. Que la meva mare no m’ho permetia. Totes estaven confoses. Probablement van pensar que mentia. No tenia cap sentit per a elles. Em van donar consells que començaven amb frases com «I per què no l’hi expliques?…» o «Com és que no…».

Noies innocents i dolces que no tenien ni idea del que és intentar raonar amb un fanàtic. Jo somreia i assentia educadament als seus suggeriments.

—Sí, provaré de dir-li això —responia, però sabia perfectament que mai gosaria fer-ho.

Vaig apreciar molt que les meves amigues intentessin ajudar-me. Sempre vaig estimar les meves amigues, encara que fossin kuffar. Sabia que no havia d’estimar-les, però ho feia igualment. Com podia no fer-ho? Estava envoltada d’amigues amables, afectuoses i divertides. M’agradava anar a l’escola. M’agradava estar amb elles. M’encantava la vida despreocupada de la gent no musulmana. No passaven el dia parlant de totes les coses dolentes que podíem fer sense voler i que ens durien de pet a l’infern. Parlàvem de nois i de nines i jugàvem i llegíem llibres! Vaig llegir Anna, la de Teules Verdes i vaig desitjar que m’adoptés una família afectuosa i molt, molt llunyana.

Però lliure era una paraulota. Es pronunciava amb menyspreu.

—Oh, vols ser lliure, com les teves amiguetes kafir?

Doncs sí. Sí que volia. La llibertat és una idea positiva que d’alguna manera es tergiversa i es torna dolenta. A l’escola deixava de banda totes les preocupacions i l’estrès. Vivia feliç. Mai explicava com era la meva vida a casa. No volia ni pensar-hi. Suposo que vivia una mena de doble vida. El jo de veritat era a l’escola, i el jo fals, el que s’empassava tota la desgràcia i la ràbia perquè exterioritzar-les no faria més que convidar a la tortura física, vivia a casa.

La meva mare estava tan entestada a minimitzar la nostra interacció amb els companys de classe kafir que ens feia tornar a casa a dinar cada dia, perquè no socialitzéssim durant les hores d’escola. Tampoc em permetien jugar amb elles al pati. Però jo sempre ho feia. Em sentia culpable, però això mai m’ho va impedir.

Abús

Va ser l’any de quart de primària que li vaig dir a la meva mare que el seu marit estava abusant de mi. Jo no coneixia el vocabulari exacte, però li vaig explicar el que passava.

M’havien ensenyat a «escoltar sempre els adults», sobretot un adult que em pegaria si no l’escoltava, així que mai em va passar pel cap qüestionar les seves accions. Estava acostumada que m’agredís físicament, que m’obligués a suportar-ho, i que la meva mare no em protegís. I això no semblava res més que una continuació de la mateixa història. Però alguna cosa de la manera com va reaccionar quan va sentir algú al passadís em va fer sospitar que estava fent alguna cosa que sabia que no estava bé. No n’estava segura, però vaig pensar que l’hi diria a la meva mare per si de cas.

La seva primera reacció va ser enfadar-se amb mi, i acusar-me d’instigar o d’incitar l’abús. La manera com va enfocar les seves preguntes em va confondre. No tenia cap sentit per a mi. La seva segona reacció va ser directament ignorar-me. Però semblava que li havia provocat una reacció quan l’hi vaig dir, així que vaig continuar explicant-l’hi, amb l’esperança d’aconseguir la mateixa resposta una altra vegada. Així que, una vegada i una altra, li explicava exactament el que ell m’havia fet, com la seva dona era la seva còmplice, però ella continuava ignorant-me. Deixava que parlés. M’escoltava. Però no responia ni reaccionava.

Jo era massa jove per entendre el que ell feia o el motiu pel qual ho feia, i estava massa espantada per no fer exactament el que em deia. Una vegada em va deixar a la seva habitació mentre anava al lavabo. Em va ordenar que no em mogués. Jo estava estirada de bocaterrosa, i, plorosa, em vaig inclinar cap al conducte de ventilació i vaig xiuxiuejar a la meva mare, aterrida que ell em sentís i amb l’esperança que ella ho fes. Però des que tenia cinc anys ella mai havia vingut a rescatar-me d’ell. Per què em pensava que aquesta vegada seria diferent?

Els meus somnis en què m’adoptaven o m’escapava es van convertir en malsons en què l’apunyalava i li tallava el penis, i jo ho disfrutava. Aquests somnis m’aterrien per la seva cruesa i brutalitat, però també em calmaven. Em sentia en pau observant com li rajava la sang. No passava una nit sense que aquestes imatges em perseguissin. Com podia algú sentir-se tan feliç i serè mentre mirava una altra persona dessagnar-se fins a morir? Em veia com un monstre. Detestava ser tan cruel, i estava enfadada amb mi mateixa per sentir-me tan alleujada mentre tenia aquells pensaments perversos.

Les estadístiques sobre la freqüència d’aquest tipus d’abús als països de majoria musulmana fan encongir el cor. Els casos més sonats, com el de Zainab Ansari, una nena de sis anys del Pakistan el cos de la qual van llençar sobre una pila d’escombraries després d’haver-la violat i assassinat, han obligat la comunitat internacional a prendre nota dels fets. Segons l’ONG Sahil, amb seu a Islamabad, cada dia es registren un total d’onze casos d’abús sexual infantil a tot el Pakistan. La Zainab es trobava entre la dotzena de nens que van ser assassinats al districte de Kasur, a la província de Punjab, el 2018.

I el que encara és més esfereïdor que aquestes xifres és que la majoria dels casos d’abusos infantils ni tan sols es denuncien. Com el meu. Hi ha una vergonya, un estigma, una sensació que és culpa teva o que vas fer alguna cosa per provocar-ho, o que podries haver-ho impedit. Fins i tot arribaven a forçar les noies a casar-se amb els seus violadors, en alguns països. Hi ha tantes raons per les quals s’intimida les noies perquè callin.

I no només són les noies. A les societats musulmanes més segregades, és probable que els agressors no tinguin accés a noies excepte que tinguin filles, però sí que tenen accés a nois. A l’Afganistan, bacha bazi significa ‘joc de nens’, i fa referència a un noi que és explotat sexualment per homes. La pràctica del bacha bazi es descriu a la novel·la escrita el 2003 El caçador d’estels, de l’autor afgano-americà Khaled Hosseini. A la trama, el nebot del protagonista es veu obligat a convertir-se en ballarí i esclau sexual d’un capitost dels talibans. El mateix comandant, anys abans, havia violat el pare del noi quan era preadolescent i ell mateix, un adolescent.

L’explotació sexual dels nens té el vistiplau de l’islam, per desgràcia. Mahoma, el màxim exemple d’humanitat de tots els temps, es va casar amb una nena de tan sols sis anys. Per aquest motiu, la pràctica de violar nens no és cap tabú, sinó que en realitat està ben vista, sempre que la persona en qüestió estigui casada amb el nen. I, per tant, el matrimoni infantil és endèmic als països de majoria musulmana. Al Pakistan i a l’Iran, les peticions per augmentar l’edat legal per casar-se es rebutgen i es titllen d’antiislàmiques. Gairebé cada dos segons una menor d’edat segella el seu nou matrimoni. I una part d’aquests casos pot provenir del fet que la noia ha estat violada. Molts països de majoria musulmana han promulgat lleis que estipulen que, si una noia és violada, s’ha de casar amb el seu violador, perquè ningú més la voldrà. És un producte usat, té el precinte trencat.

I cal recordar que aquestes idees travessen les fronteres. La gent que té aquesta mentalitat no canvia d’opinió màgicament quan es trasllada a un altre país. Hi ha noies per tot el món sotmeses a aquesta mateixa deshumanització, encara que la llei del nou país on resideixen no dicti aquests preceptes. Per això és fonamental que els països occidentals protegeixin les seves ciutadanes joves de les famílies i les comunitats bàrbares i arcaiques que cometen atrocitats com aquestes.

Jueus

Els meus dies començaven quan em despertaven abans que sortís el sol per fer la primera pregària del dia, tirant-me aigua freda a la cara. A tots els nens, els despertaven d’aquesta manera.

Encara ara tinc por d’ofegar-me.

Amb els ulls adolorits i el cap pesant, pronunciava les repeticions mundanes que em robaven el son. Quan acabava encara quedaven hores per anar a l’escola, i aquesta estona la passava llegint l’Alcorà. Murmurava adormida aquelles paraules estrangeres que no tenien cap sentit per a mi, un so rítmic, hipnòtic, nasal, amb un significat sinistre que no aprendria fins molts anys després. Gairebé no podia veure les lletres sobre les pàgines a través de les llàgrimes i el cansament. Però un error de lectura em valdria un cop al cap, de manera que jo llegia, i llegia, i llegia. Encorbava el cos endavant i endarrere, repetint les paraules en veu alta.

L’objectiu de llegir-les no era entendre-les: era memoritzar-les. Això és important. No s’anima els musulmans a aprendre o entendre el que llegeixen o reciten, sinó que se’ls felicita pel fet de repetir-ho mecànicament. Un hafiz, una persona que ha memoritzat l’Alcorà, gaudeix de tota mena d’avantatges i de respecte per aquest fet. No donen punts extra per entendre’l, però. El més habitual és que els qui repeteixen les seves frases amb tota diligència no tinguin ni idea del que diuen. La gran majoria de musulmans no entenen l’àrab.

Però bé, tampoc és que el que diguéssim tingués cap importància, al cap i a la fi. Com a musulmà, no queda més remei que acceptar-ho. No hi ha marge per a preguntes ni dubtes. L’Alcorà ho afirma ben clarament: «Aquesta és l’escriptura exempta de dubtes» (2:2). Per tant, quin sentit té llegir-lo amb una mentalitat oberta i crítica si de totes maneres no es pot dubtar ni d’una sola paraula del que diu? Ni tan sols és una opció. Si ets musulmà, t’empasses aquest llibre sencer, ja que «el foc el combustible del qual són homes i pedres […] està preparat per a aquells que rebutgen la fe» (2:24).

Quan finalment vaig saber el que deia, aquest descobriment va deixar una esquerda enorme en el ciment. Ni tan sols em va caldre entendre-ho tot. El que vaig entendre va ser suficient per obrir fissures a través de tot el ciment que m’abocaven a sobre dia rere dia.

Vaig descobrir que, durant els últims anys, gairebé vint vegades al dia, em referia als no musulmans com a enemics d’Al·là. Recitava que els musulmans que es feien amics de no musulmans estaven condemnats a l’infern, que els infidels eren els més vils dels animals, que només servien per utilitzar-los com a combustible per a les fogueres de l’infern, que els jueus eren infrahumans. Molts versos acusaven els no musulmans de mentiders en els quals no es podia confiar.

Em vaig sentir enganyada, traïda. No volia dir res d’allò. No creia en res d’allò! No sabia que havia estat murmurant discursos d’odi cada dia. Jo estimava les meves amigues. De fet, eren l’única cosa positiva de la meva vida.

Segons l’islam, només els musulmans tenen valor. No hi ha cap problema a violar no musulmans o a prendre’ls com a esclaus. Tota la resta de persones, tothom que no sigui un musulmà devot, mereixen ser tractades amb diferents graus d’odi. I els més odiats de tots són el poble jueu. És impossible exagerar-ho. L’odi contra els jueus a l’islam és molt clar, molt profund, implacable.

Quan era a Egipte, recordo que una de les meves tietes es lamentava que els cogombres del mercat aquell any eren més petits perquè els jueus havien posat càncer a les verdures. Fins i tot amb set anys ja veia que allò no tenia cap ni peus. No es pot posar càncer a les verdures. I això que la meva tieta tampoc és gaire religiosa.

Aquesta és la mentalitat habitual d’una persona musulmana qualsevol. L’única cosa comparable que se m’acut és la paranoia amb els comunistes dels temps de McCarthy. Però és que els musulmans han viscut amb aquesta paranoia des de fa mil quatre-cents anys. Generació rere generació, als nens musulmans els renten el cervell perquè odiïn tots els jueus tal com els odia Al·là, perquè sí. Ni el mateix Einstein va poder eludir aquesta còlera. Totes les seves contribucions a la ciència es menyspreaven amb una conclusió ràpida:

—Einstein? No és més que un jueu fastigós i estúpid! Què ha de saber, ell?

Com que el meu pare era palestí, volia honrar-me posant-me de nom Philistine, que és com es diu Palestina en àrab. Però quan la meva mare es va assabentar del significat que tenia aquesta mateixa paraula en anglès, ‘filistea’, va canviar d’idea i em va posar un nom que sonava més o menys semblant —en àrab, el meu nom es pronuncia Yes-min—. La retòrica propalestina i antiisraeliana forma part de la meva vida des que vaig néixer. L’odi contra Israel i contra tots els jueus era una dieta diària que vaig consumir des d’abans dels primers records que tinc. Era una cosa que es donava per feta, sense més. La meva mare ens va prohibir mirar Seinfeld, perquè tots eren jueus. Ella detestava des del minut u qualsevol persona que tingués un nom que sonés remotament jueu. La paraula yahoodi, jueu, es fa servir com una paraula gruixuda reservada per a les persones més vils. Entre musulmans, aquest odi estava generalment acceptat.

Ara bé, a Occident, especialment en el cas dels musulmans que són personalitats públiques, cal suavitzar l’antisemitisme. I això ha resultat ser una tasca difícil per a alguns musulmans ficats en política. El motiu pel qual els costa tant saber el que poden tuitar i el que no és que l’antisemitisme els envolta com l’aigua envolta un peix. I és important destacar que molts àrabs i molts musulmans no són antisemites, però malauradament aquesta gent queda silenciada perquè no s’adhereixen a la narrativa acceptada i dominant. A les persones com Bassem Eid se’ls nega l’auditori o se’ls acusa de traïdors a la seva religió o raça. Busqueu a Google «sionisme islàmic» i trobareu molta gent que intenta alçar la veu. És una llàstima que, en lloc de celebrar les veus dels dissidents a les seves comunitats, les persones que posen en joc la seva seguretat per reivindicar l’amor, l’acceptació i l’harmonia, Occident promogui els musulmans antisemites que coincideixen amb l’estereotip.

Molts palestins de Gaza han protestat contra Hamas per la seva brutalitat i la mala gestió dels seus fons. Els diners que haurien d’arribar als palestins es destinen a comprar mansions per als líders de Hamas o míssils. Els habitants de Gaza protesten i es revolten als carrers, i els altres els abaten a trets sense miraments. I les seves reivindicacions amb prou feines troben un forat a les notícies. A ningú li importa. A ningú li interessa conèixer aquests rebels valents que es juguen la vida per dir que estan farts de lluitar. Volen la pau amb Israel. Volen un futur pròsper per als seus fills. Però Hamas no vol la pau. Vol aniquilar Israel i tots els que hi viuen. I no deixa marge per a ambigüitats en aquest sentit. Ho sap tothom que hagi estat testimoni d’alguna de les manifestacions d’Al-Quds que s’organitzen anualment per tot el planeta, fins i tot als països occidentals. Cridar consignes d’odi als carrers és una pràctica generalment inacceptable a tots els països occidentals, sempre que no sigui antisemitisme virulent: això s’ignora.

Hi ha una impressió generalitzada que l’islam és una religió de pau, però només la gent que mai ha obert un Alcorà pot afirmar això. L’Alcorà i el hadit estan plens a vessar —plens!— de violència. A l’era d’internet, no hi ha excusa perquè la gent repeteixi talls de veu sense pensar-s’ho. La ignorància, avui, és una elecció.

És veritat que, encara que tots els musulmans creuen que l’Alcorà és la paraula literal d’Al·là, no tots estan disposats a posar en pràctica els seus requeriments. Però molts sí, suficients per aparèixer com a primeres tendències a internet i a la televisió, perquè sempre hi ha algun esdeveniment nou relacionat amb terroristes islàmics.

Diuen que on hi ha fum, hi ha foc. I hi ha tant de fum emanant des de tots els racons del planeta que és indiscutible que s’està produint un incendi enorme. Un mínim de cinc vegades al dia, més de mil milions de persones reciten unes pregàries que demanen la mort de totes les persones no musulmanes. Inqüestionablement, aquest rentat de cervell infecta moltes ments. Fins i tot si només l’u per cent d’aquests més de mil milions de persones adoctrinades actuessin segons les seves oracions, això ja serien molts milions de persones. I la veritat, per desgràcia, és que el nombre real és molt superior a l’u per cent.

Submissió II

Per sort, jo no vaig ser una de les persones a qui van aconseguir rentar el cervell. Jo només vaig reproduir els moviments i vaig murmurar aquells sons estrangers, incapaç de diferenciar una paraula d’una altra. Era una impostora fins i tot a casa meva. Una vegada la meva mare va veure que havia escrit el meu nom com Jasmine en comptes de Yasmine, una traducció directa de l’àrab a l’anglès.

Va perdre el cap.

El seu marit de mentida va decidir que això d’intentar ser com els kuffar mereixia un càstig que mai oblidaria, cosa que és força irònica, tenint en compte que li deien Mike a la feina.

Vaig seure de cara a la paret, desitjant poder desaparèixer en un armari que donés a Nàrnia. Ni tan sols volia provar d’endevinar quin pla diabòlic se li acudiria aquesta vegada. Potser jo també podia trobar un jardí secret. Havia d’haver-hi una sortida d’aquesta vida infernal. Només l’havia de trobar.

Abans de descobrir com escapar, però, vaig sentir que cridaven el meu nom. Ell em va conduir fins al garatge, on em va lligar les mans a l’esquena. No estava segura de què em faria quan em va ordenar que m’estirés al terra del garatge. Em va lligar els turmells amb una corda, una sensació coneguda que em va despertar l’ansietat d’altres vegades. Em vaig quedar tirada al terra d’aquell garatge, patint el que ara sé que era un atac de pànic. En aquest estat, ell em va penjar de cap per avall d’un ganxo que feia servir per aguantar el xai de l’Eid, la festa del sacrifici. Havia pensat un pla per posar-me del revés com un animal mort. Jo em balancejava endavant i endarrere mentre ell va pujar a una cadira per arribar a fuetejar-me els peus.