Читать книгу: «Flush», страница 2

Capítol II
El dormitori del darrere

L’estiu del 1842, segons ens diuen els historiadors, no va ser gaire diferent dels altres estius. Per a en Flush, però, va ser tan distint que fins i tot va dubtar que el món fos el mateix. Fou un estiu passat en un dormitori, un estiu passat amb Miss Barrett. Va ser un estiu passat a Londres, passat al cor de la civilització. Primer, només veia l’habitació i el seu mobiliari; això només, però, ja era prou sorprenent. Identificar, distingir i aprendre els noms correctes de tots els diferents objectes que hi veia ja va ser tot un embolic. Ell estava ben poc avesat a taules, bustos i lavabos de tauleta. L’olor d’aigua de Colònia encara li afectava desagradablement els narius quan va venir un d’aquells dies tan estranys en què feia bo però no feia vent, un dia calorós però no xafogós, sec però no polsós, un dia en què una invàlida pot sortir a prendre l’aire. Era el dia que Miss Barrett podia arriscar-se a l’àrdua aventura d’anar a comprar amb la seva germana.

Van demanar el carruatge. Miss Barrett va aixecar-se del sofà; amb un vel i ben abrigada, va baixar les escales. En Flush, naturalment, anava amb ella. Va pujar d’un salt al cotxe i va posar-se-li al costat. Ajagut a la seva falda, el bo i millor de la fastuositat de Londres va esclatar davant dels seus ulls astorats. El cotxe recorria el carrer d’Oxford. Va veure cases fetes gairebé únicament de vidre. Va veure finestres guarnides amb blondes i flàmules lluents, que s’amuntegaven conformant una mena de turons resplendents de color rosa, porpra i groc. El cotxe es va aturar. En Flush va penetrar un món d’arcades misterioses, embolcallades amb núvols i teranyines de gases tenyides. Un milió de flaires de la Xina i d’Aràbia van exhalar el seu delicat encens dins les fibres més remotes dels seus sentits. Per damunt dels taulells lliscava com un llamp la lluïssor de metres i metres de seda; més obscur, més a poc a poc, s’anava desenrotllant el feixuc bombasí. Les tisores tallaven; centellejaven les monedes. El paper esdevenia embolcall i les cordes el lligaven. I amb tant i tant vaivé de plomalls, oneig de flàmules, piafades de cavall, lliurees grogues, rostres de passavolants, saltirons i anades amunt i avall, en Flush, sadollat per la munió de sensacions percebudes, va abaltir-se, va endormiscar-se, va somiar i no va adonar-se de res més fins que no el van baixar del cotxe i la porta del carrer Wimpole li va petar altre cop al darrere.

I l’endemà, com que el bon temps continuava, Miss Barrett es va aventurar a una gesta encara més agosarada: va fer que la duguessin carrer Wimpole amunt amb una cadira de rodes. Aquest cop en Flush també hi va anar. Per primer cop va sentir el clic-clic de les seves potes sobre les dures llambordes de Londres. Per primer cop tot el reguitzell d’olors d’un carrer de Londres en un dia calorós de l’estiu va assaltar el seu olfacte. Va olorar les ferums insuportables provinents de les clavegueres, la fortor del rovell que corroeix els reixats, l’olor fumejant i atordidora que puja dels soterranis, olors més complexes i corruptes, amb un contrast i una composició més violenta que cap altra de les que havia olorat pels camps dels afores de Reading, olors que restaven més enllà de la capacitat sensorial del nas humà, de tal manera que, mentre la cadira avançava, ell s’aturava, sobtat, tractant de definir, d’assaborir, fins que l’arrossegava una estrebada del collar. I, mentre trotava carrer Wimpole amunt darrere de la cadira de Miss Barrett, també va rebre l’enlluernament del trànsit dels cossos humans. Les faldilles li cruixien ran de cap, els pantalons li raspallaven els costats, de vegades una roda li passava a un dit del nas; quan passava un carretó, el vent de la destrucció li bramava a les orelles i li esborrifava el pèl de les potes. Aleshores, el terror el submergia. Pietosament, la cadena estirava el seu collar; Miss Barrett el duia ben lligat perquè la seva imprudència no l’aboqués a la desgràcia.

Finalment, amb cada nervi palpitant i cada sentit refilant, va arribar a Regent’s Park. I llavors, quan va veure altre cop, després d’una absència que ell calculava en anys, l’herba, les flors i els arbres, l’atàvic crit de cacera dels camps va retrunyirli a l’oïda i va arrencar a córrer tal com havia corregut pels camps de la seva llar anterior. Ara, però, un pes feixuc va estrebar-li el coll; tibat cap enrere, va caure de cul. ¿Que no hi ha arbres i herba aquí?, va demanar-se. ¿Que no eren allà els senyals de la llibertat? ¿Que no havia saltat sempre amunt i avall quan Miss Mitford sortia a passejar? Per què aquí era un presoner? Va tractar de calmar-se. Aquí, va observar, les flors restaven aplegades més atapeïdament que no pas a casa; romanien, planta rere planta, rígides i en trossos de terreny ben estrets. Aquestes parcel·les es trobaven seccionades per caminets durs i negres. Els homes, amb uns barrets de copa ben llustrosos, hi caminaven amunt i avall amb un aire amenaçador. En veure’ls, va esgarrifar-se i va acostar-se a la cadira. Va acceptar de bon grat la protecció de la cadena. I així fou com, després d’uns quants passeigs d’aquesta mena, un concepte nou li va entrar al cervell. Ponderant una cosa rere l’altra, havia arribat a una conclusió. On hi ha parterres amb flors hi ha caminets d’asfalt; on hi ha parterres amb flors i caminets d’asfalt hi ha homes amb barrets de copa ben llustrosos; on hi ha parterres amb flors i caminets d’asfalt i homes amb barrets de copa ben llustrosos, els gossos han d’anar lligats amb cadena. Tot i que no era capaç de desxifrar el rètol que hi havia a l’entrada del recinte, ell ja havia après la lliçó: a Regent’s Park els gossos han d’anar lligats amb cadena.

I a aquest nucli de coneixement, originat per les estranyes experiències de l’estiu del 1842, aviat se n’hi va afegir un altre: els gossos no són iguals, sinó diferents. A Three Mile Cross, en Flush s’havia barrejat tant amb petaners de taverna com amb els llebrers del terratinent de la contrada; no havia establert cap diferència entre el gos del gitano i ell mateix. Fins i tot era probable que la mare del seu fill, tot i que cortesament l’anomenaven spaniel, no fos sinó una gosseta bastarda, amb les orelles d’una raça i la cua d’una altra. Els gossos de Londres, però, tal com en Flush va descobrir ben aviat, es divideixen estrictament en classes diferents. Uns són gossos encadenats, d’altres campen lliures. N’hi ha que surten a prendre l’aire en carruatges i beuen amb gerres de color porpra; d’altres fan una fila ben galdosa, van sense collar i malviuen pels reguerons. Els gossos, per tant, començava a sospitar en Flush, difereixen; n’hi ha uns de classe alta i uns altres de baixa estofa. I les seves sospites van veure’s confirmades pels retalls de conversa que arreplegava al vol quan es creuava amb els gossos del carrer Wimpole: «Has vist aquell estripat? És un mer bastard!... Caram, quin spaniel més ben plantat! De la millor raça britànica!... Llàstima que, les orelles, no les tingui un pèl més arrissades... Guaita quin tupè!»

A còpia de frases com aquestes, i del to d’elogi o mofa en què es pronunciaven, al costat de la bústia de correus o a les portes del bar on els lacais emetien pronòstics sobre les curses de cavalls, en Flush va assabentar-se ja abans del final d’estiu que no hi havia igualtat entre els gossos: n’hi havia uns de classe alta i uns de classe baixa. A quina pertanyia ell, doncs? Tan bon punt va ser a casa, en Flush va examinar-se detingudament al mirall. Gràcies a Déu, ell era un gos de bona raça! El seu cap era de línies dòcils, els seus ulls eren prominents però no pas exagerats, i el pèl de les seves potes era suau com un plomall; era ben igual que el cocker de més alt llinatge de tot el carrer Wimpole. S’adonava amb satisfacció que la gerra on bevia era de color porpra —privilegis del rang—, i inclinava calladament el cap per tal que li fixessin la cadena al collar —heus aquí la part dolenta. Quan Miss Barrett va observar que en Flush es mirava al mirall, se’n va fer una idea equivocada. És un filòsof, va pensar, que medita sobre la diferència entre aparença i realitat. I, de fet, en Flush no era sinó un aristòcrata que comprovava els seus mèrits.

Els dies bons de l’estiu, tanmateix, aviat es van acabar; els vents de la tardor van començar a bufar i Miss Barrett va iniciar una vida de completa reclusió a la seva cambra. La vida d’en Flush també va canviar. La seva educació exterior va ser suplerta per la del dormitori, i això, per a un gos del temperament d’en Flush, va significar el canvi més dràstic que es pot imaginar. Les seves úniques passejades, que eren breus i de compromís, les executava acompanyat per la Wilson, la donzella de Miss Barrett. Es passava la resta del dia damunt del sofà, als peus de Miss Barrett. Tots els seus instints naturals van veure’s frustrats i contradits. Quan l’any anterior, a Berkshire, havien bufat els vents tardorals, en Flush havia corregut lliure i salvatge com un llamp a través dels rostolls; ara, quan l’heura picava als vidres, Miss Barrett demanava a la Wilson que tanqués ben tancades les finestres. Quan les fulles de les enfiladisses i les caputxines de la jardinera es van engroguir fins a caure, ella va embolcallar-se fortament amb el seu xal indi. Quan la pluja d’octubre fuetejava la finestra, la Wilson va encendre la llar de foc i hi va amuntegar carbó. La davallada de la tardor va esdevenir hivern i les primeres boires van fer de l’aire una mena de fel sobreeixit. Ell i la Wilson amb prou feines podien intuir el camí fins a la bústia de correus o la farmàcia. Quan tornaven, a l’habitació només es podien veure els pàl·lids bustos i la trista besllum que emetien des de dalt dels armaris; els pagesos i el castell s’havien esvanit de la cortina i els vidres eren coberts d’una grogor blanquinosa. En Flush es feia a la idea que ell i Miss Barrett vivien tots dos sols en una cova plena de coixins i il·luminada pel foc d’una llar. El trànsit del carrer brunzia constantment enmig d’un ressò esmorteït; de tant en tant, una veu rogallosa cridava: «S’adoben cadires velles i cistells!» A baix al carrer, de vegades se sentia el xirigueig d’un orgue desafinat que s’acostava i es feia més fort, i després s’allunyava i es fonia. Cap d’aquests sons, però, no volia dir llibertat, ni acció, ni exercici. El vent i la pluja, els dies esquerps de tardor i les fredes jornades de mitjan hivern, no significaven per a en Flush res que no fos escalfor i quietud, resplendor de llums, cortines corregudes i foc atiat.

Al principi la tensió va fer-se-li del tot irresistible. No li servia de res fer ballarugues al voltant de l’habitació els dies de vent de la tardor, just quan les perdius devien campar a lloure damunt dels rostolls. De vegades li semblava sentir trets d’escopeta enmig de la brisa. Tampoc de res no li servia córrer amb els pèls de punta fins a la porta quan al carrer bordava un gos. I, no obstant això, quan Miss Barrett el cridava, quan l’agafava pel collar, en Flush no podia negar que un altre sentiment, urgent, contradictori, desagradable, que ell no sabia com anomenar ni per què obeir-lo, el posava suaument a to i el feia jeure, calmat, als peus de la noia. Heus aquí la primera lliçó que va aprendre en aquella escola-dormitori: reprimir, controlar i suprimir els instints més violents de la seva naturalesa. I fou una lliçó d’una dificultat tan portentosa que ben bé es pot dir que molts estudiants han après grec amb menys esforç, que molts generals han guanyat batalles sense haver hagut de patir ni la meitat del seu dolor. En el seu cas, però, la professora era Miss Barrett. Entre tots dos va néixer un sentiment que en Flush sentia enfortir-se més i més i que, a mesura que les setmanes transcorrien, va veure convertit en lligam, en una unió alhora incòmoda i apassionant; de tal manera que si el seu plaer significava pena per a ella, aleshores aquell plaer seu ja no era tal plaer, sinó tres quartes parts de pena. L’autenticitat d’aquest vincle s’evidenciava cada dia. Quan algú obria la porta i el cridava amb un xiulet, per què no havia de sortir? Ell enyorava l’aire i l’exercici; els membres se li anquilosaven de tant jeure al sofà. A més a més, mai no s’havia acostumat del tot a l’olor de l’aigua de Colònia. Però no. Tot i que la porta era oberta, ell no deixava Miss Barrett. Dubtós, avançava fins a mig camí de la porta i, aleshores, se’n tornava al sofà. «En Flushie», va escriure Miss Barrett, «és el meu amic, el meu company, i m’estima tant que prefereix no veure la llum del sol». Ella no podia sortir. Es trobava encadenada al sofà. «Un ocell dins una gàbia tindria una història més interessant», també va escriure. I en Flush, que tenia el món sencer per córrer lliurement, es va estimar més renunciar a totes les olors del carrer Wimpole per tal de jeure al seu costat.

Tot i això, de vegades el llaç gairebé es trencava; hi havia esvorancs immensos en la seva compenetració. De vegades tots dos es miraven fixament amb un desconcert total. Per què, es demanava Miss Barrett, tot d’una en Flush tremolava, ploriquejava i començava a escoltar qui sap què? Ella no sentia res, no veia res; no hi havia ningú més a l’habitació. Ella, però, no podia pas endevinar que la Folly, la gosseta King Charles de sa germana, havia passat per davant de la porta; o que el Catiline, el gos coniller cubà, rosegava l’os de xai que li havia donat un lacai al soterrani. En Flush, en canvi, ho sabia, ho sentia, i era víctima de rampells alternatius de luxúria i golafreria. Malgrat tota la seva imaginació de poetessa, Miss Barrett no podia intuir el que significava per a en Flush el paraigua moll de la Wilson; els records que li portava de selves, lloros i brams d’elefants salvatges; i ella tampoc no es va assabentar que, quan Mr. Kenyon va ensopegar amb el cordó de la campaneta, en Flush va sentir aquells homes de pell fosca renegant per les muntanyes, que el crit «Span! Span!» li va ressonar a l’oïda i que va ser per una rauxa ancestral i reprimida que va mossegar el pobre home.

En Flush es trobava igualment perdut a l’hora de comprendre les emocions de Miss Barrett. Ella podia passar-se hores i hores estirada, movent la mà pel damunt d’un full en blanc amb un palet de color negre, i tot d’una els ulls se li omplien de llàgrimes; però per què? «Ah, benvolgut Mr. Horne», escrivia. «I aleshores fou quan em va fallar la salut... i llavors l’exili forçós a Torquay... que ha esdevingut el malson de la meva vida per sempre més, i m’ha robat molt més que no li puc dir aquí; d’això, no en parli enlloc. D’això, no en parli, benvolgut Mr. Horne.» A la cambra, però, no se sentia cap soroll, ni hi havia cap olor que pogués fer plorar Miss Barrett. Al cap d’una estona, Miss Barrett, sense parar de fer anar el palet, es posava a riure de cop. Havia dibuixat «un retrat característic i polit d’en Flush, fet amb humor i més aviat a semblança meva», i a sota hi havia escrit que «l’únic inconvenient que té el retrat per ser un bon substitut del meu és que hi quedo massa afavorida». Què hi havia de graciós en aquells gargots negres que ella mostrava a en Flush perquè se’ls mirés? Ell no hi olorava res. No hi sentia res. I no hi havia ningú més a l’habitació. El fet era que no es podien comunicar amb paraules, i, indubtablement, aquest fet els duia a un grapat de malentesos. Tanmateix, no els duia també a una curiosa intimitat? «Escriure», va exclamar una vegada Miss Barrett després d’un matí d’escarrassar-se a treballar, «escriure, escriure...» Al capdavall, potser pensava ella, ho diuen tot les paraules? Poden dir res les paraules? No és pas que les paraules destrueixen el símbol que rau més enllà del seu mateix abast? Sembla que un cop, si més no, Miss Barrett va aconseguir d’esbrinar-ho. Estava estirada, pensant; havia oblidat completament en Flush i els seus pensaments eren tan tristos que les llàgrimes li queien damunt del coixí. Aleshores, de sobte, un caparró pelut va acaronar-la fortament; uns ulls grossos i brillants van resplendir en els seus; i ella es va espantar. Era en Flush, o era Pan? ¿Que potser havia deixat de ser una invàlida al carrer Wimpole i s’havia convertit en una nimfa grega que vagava per un bosquet ombrívol de l’Arcàdia? ¿I no era pas el mateix déu barbut qui premia els seus llavis contra els d’ella? Per un moment es va sentir transfigurada; ella era una nimfa i en Flush era Pan. El sol cremava i l’amor flamejava. Bo i suposant, però, que en Flush hagués tingut la facultat de parlar, ¿no hauria dit alguna cosa assenyada sobre la plaga de la patata en terres d’Irlanda?

En Flush, al seu torn, també percebia estranys trasbalsos en el seu fur intern. Quan veia que les fines mans de Miss Barrett agafaven una arqueta de plata o algun ornament de perles de la tauleta circular, les seves peülles peludes semblaven contraure’s i tot ell maldava perquè se li dividissin en deu dits ben separats. Quan sentia la veu greu de Miss Barrett articulant innombrables sons, en Flush anhelava el dia en què el seu lladruc raspós confegís, com el d’ella, aquells sons curts i senzills que tenien una mena de misteriós significat. I quan veia aquells mateixos dits travessant un cop i un altre la pàgina blanca i aferrats a un palet recte, ell desitjava fermament que arribés l’època en què també fos capaç d’ennegrir paper tal com ella feia.

En Flush, hauria pogut escriure com Miss Barrett? La pregunta, afortunadament, és supèrflua, perquè la veritat ens obliga a dir que, els anys 1842 i 1843, Miss Barrett no era pas una nimfa, sinó una invàlida, en Flush no era cap poeta, sinó un cocker spaniel rogenc, i el carrer Wimpole no era l’Arcàdia, sinó el carrer Wimpole.

I així transcorrien les llargues hores en aquell dormitori del darrere, sense res que les marqués llevat del so de trepig provinent de les escales, i el cop distant de la porta principal que es tancava, i el frec de les escombres contra el terra, i el truc a la porta del carter. A l’habitació, els carbons petarrellejaven; les llums i les ombres lliscaven pels fronts dels cinc bustos pàl·lids, damunt de la prestatgeria i el seu merí vermell. De vegades, però, el trepig provinent de les escales no passava de llarg; s’aturava a l’altre cantó de la porta. Es veia com el pom girava, la porta s’obria i entrava algú. De quina manera tan estranya canviava aleshores l’aspecte del mobiliari! Quins remolins més extraordinaris de sons i flaires es posaven tot d’una en moviment! Com amaraven el voltant de les potes de les taules i s’estavellaven contra els vius cantells de l’armari! Probablement era la Wilson, amb una safata de menjar o un got amb medecines; o podia ser una de les dues germanes de Miss Barrett, l’Arabel o la Henrietta; o potser un dels seus set germans, en Charles, en Samuel, en George, en Henry, l’Alfred, en Septimus o l’Octavius. Un o dos cops cada setmana, però, en Flush advertia que alguna cosa més important era a punt de succeir. El llit era acuradament disfressat de sofà. S’enretirava la cadira fins a la vora del llit, Miss Barrett s’embolcallava convenientment amb xals de l’Índia, els estris del lavabo s’amagaven escrupolosament darrere dels bustos de Chaucer i Homer, i en Flush en persona era pentinat i raspallat. Cap allà a les dues o les tres de la tarda, se sentia un truc a la porta ben peculiar, ben diferenciat. A Miss Barrett se li encenia el rostre, somreia i estenia la mà. Aleshores potser entrava Miss Mitford, amb la rojor del sol a la cara, la seva xerrera i un pom de geranis. O podia ser Mr. Kenyon, un cavaller ja gran, robust, força elegant, que irradiava bonhomia i sempre duia un llibre. O potser es tractava de Mrs. Jameson, una dama amb una aparença del tot oposada a Mr. Kenyon: «una dama d’una complexió molt prima, pàl·lida i amb els ulls clars, llavis fins i sense color... i una barbeta i un nas estrets i sortits». Cadascú tenia el seu propi estil, l’olor, el to i l’accent característics. Miss Mitford enraonava força i de pressa, però amb substancialitat; Mr. Kenyon era un home educat i culte, i s’embarbussava una mica perquè havia perdut dues dents;² Mrs. Jameson no n’havia perduda cap, de dent, i el seu gest era tan sec i precís com la seva conversa.

Estirat als peus de Miss Barrett, en Flush deixava que el seguit de veus li llisqués pel damunt hores i hores. Miss Barrett reia, hi deia la seva, sospirava i reia altre cop. Finalment, i per a alleujament d’en Flush, es produïen breus silencis, fins i tot en el flux verbal de la conversa de Miss Mitford. Com pot ser que ja siguin les set?, es demanava ella. Era allí des del migdia! Li calia córrer per no perdre el tren. Mr. Kenyon tancava el llibre —havia estat llegint en veu alta— i es posava d’esquena vora el foc; Mrs. Jameson, amb un gest sec i metòdic, empenyia cada dit de la mà guant avall. I en Flush rebia uns copets afectuosos de l’un i una estirada d’orelles de l’altre. La rutina del comiat s’allargassava intolerablement; al final, però, Mrs. Jameson, Mr. Kenyon i fins i tot Miss Mitford s’havien alçat, havien dit adéu, havien recordat alguna cosa, havien oblidat qui sap què, havien descobert una altra cosa més, havien arribat a la porta, l’havien oberta i finalment —gràcies a Déu— se n’havien anat.

Miss Barrett, altre cop molt esblanqueïda i cansada, s’enfonsava en els coixins. A poc a poc, en Flush se li acostava. Benauradament, restaven sols altra vegada. Tanmateix, la visita s’hi havia estat tanta estona que gairebé ja era l’hora de sopar. Les sentors començaven a enlairar-se des del soterrani. La Wilson apareixia a la porta amb la safata del sopar de Miss Barrett. La deixava damunt de la taula que tenia Miss Barrett al costat i hi aixecava les tapadores. Sigui, però, pel tràfec de vestir-se per rebre les visites, per la conversa posterior, o bé per la calor de la cambra i l’agitació dels comiats, Miss Barrett estava massa cansada per menjar. Llançava un petit sospir quan veia la generosa costella de xai, o l’aleta de perdiu o pollastre que li havien pujat per sopar. Mentre la Wilson romania a l’habitació, Miss Barrett joguinejava amb el ganivet i la forquilla. Però, tan bon punt es tancava la porta i tornaven a estar sols, ella feia un senyal. Alçava la forquilla. Hi clavava tota l’ala de pollastre. En Flush s’hi atansava. Miss Barrett movia el cap, amb un gest murri. Molt suaument, amb força destresa, sense que en caigués una engruna, en Flush arreplegava l’ala i se la cruspia sense deixar-ne cap rastre. La meitat del púding d’arròs, amorosit amb una bona capa de crema, seguia el mateix camí. No hi havia cap cooperació més neta i més efectiva que la d’en Flush. S’ajeia aclofat com sempre als peus de Miss Barrett, aparentment adormit, ella jeia també amb posat de descansada i refeta, un cop assaborit, també aparentment, un sopar excel·lent, i aleshores novament una passa més forta, més deliberada i més ferma que cap altra s’aturava dalt de les escales. Amb solemnitat, se sentia un nou truc a la porta que no era pas d’intrusió sinó una sol·licitud d’admissió. La porta s’obria i entrava el més impressionant, el més formidable de tots els cavallers d’edat: Mr. Barrett en persona. La seva mirada es dirigia immediatament a la safata. S’havia acabat el sopar? Havien estat obeïdes les seves ordres? Sí, els plats eren buits. Amb un gest ben visible d’aprovació al rostre per l’obediència de la seva filla, Mr. Barrett s’asseia feixugament a la cadira que hi havia al costat d’ella. Quan aquell cos fosc se li apropava, unes esgarrifances de terror i pànic recorrien l’espinada d’en Flush. Era la mateixa sensació que experimenta el salvatge que, acotxat entre les flors, sent un esglai quan el tro retruny i escolta la veu de Déu. Aleshores la Wilson feia un xiulet, i en Flush, esquitllant-se amb prou remordiment, com si Mr. Barrett li pogués llegir els pensaments i aquests fossin ben malèfics, sortia de la cambra i corria com un llamp escales avall. Una força que ell temia havia entrat a l’habitació; una força que no podia acarar. Una vegada, inesperadament, en Flush va irrompre a l’estança. Mr. Barrett estava de genolls, pregant al costat de la seva filla.