Читать книгу: «Passió per l'esport»

PASSIÓ PER L’ESPORT

DE LA PRÀCTICA ALS GRANS ESDEVENIMENTS

Vicent Añó Sanz

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Esta publicación no puede ser reproducida, ni total ni parcialmente, ni registrada en, o transmitida por, un sistema de recuperación de información, en ninguna forma ni por ningún medio, ya sea fotomecánico, foto­químico, electrónico, por fotocopia o por cualquier otro, sin el per­miso previo de la editorial.

© Dels textos en castellà: l’autor, 2010

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010

Traducció al català: Àlvar Valls

Maquetació: JPM Ediciones

Disseny de coberta: Celso Hernández de la Figuera

Realización ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-7764-2

A Ana, una dona extraordinària,

En el trenta aniversari d’un caminar conjunt.

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

DEDICATÒRIA

LA CARA OCULTA DE LA LLUNA

PREÀMBUL

1. LA TRANSFORMACIÓ D’UNA PROFESSIÓ A TRAVÉS DE L’EXPERIÈNCIA PERSONAL

2. L’ENTORN DE LA PRÀCTICA ESPORTIVA

CULTURA I FORMACIÓ EN L’ESPORT

LA LLUITA PER LA DIGNITAT DE L’EDUCACIÓ FÍSICA

EL COST DE L’ÈXIT

LA FINA LÍNIA ENTRE VICTÒRIA I DERROTA

TECNOLOGIA I ECONOMIA

3. LA POLÍTICA ESPORTIVA VALENCIANA I ELS GRANS ESDEVENIMENTS

POLÍTICA ESPORTIVA D’APARADOR

LA LLISTA DELS AFAVORITS

LA JUSTIFICACIÓ DELS GRANS ESDEVENIMENTS I L’AMAGATALL MARÍ

LA FÓRMULA 1 I EL MALBARATAMENT INVERSOR

EL NAUFRAGI DELS ESDEVENIMENTS A LA TERRA DE PROMISSIÓ

LA VOLVO: EL REGAL DE CAMPS A ALACANT

DE DINERS I ALTRES PENES

PROPAGANDA I DIRCURSOS HIPERBÒLICS

4. EL FUTBOL MODERN: DE LA PASSIÓ ALS INTERESSOS ECONÒMICS

ELS NOUS ESTADIS I LES RECONVERSIONS DELS CLUBS

COMPRAR UN CLUB DE FUTBOL

EL MALBARATAMENT DELS FITXATGES

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

LA CARA OCULTA DE LA LLUNA

La informació esportiva, encara que puga parèixer una paradoxa, mai no ha gaudit de gaire bona premsa. Aquesta mala fama se l’ha guanyat a consciència. Durant anys, el periodisme dedicat a narrar, glossar i interpretar els fenòmens esportius, sobretot els que gaudien d’un seguiment massiu, com és el cas del futbol, estigué en mans, amb massa freqüència, de tipus que no havien obert un llibre en tota la seua vida o que tot just havien superat el batxillerat elemental de l’època. Això sí: tenien una gràcia especial en l’expressió, parlaven amb desimboltura, peroraven amb una autoritat que pareixien pontífexs dictant encícliques i aparenta-ven saber de futbol més que els anglesos que el van inventar. és a dir, com qualsevol, però amb més desvergonyiment i desimboltura. La resta d’esports, pel seu interès minoritari, gairebé no tenien plomes que els glossaren o veus que els narraren, però, sens dubte, tenien millors comentaristes perquè els entesos en la matèria haurien de tenir una preparació prèvia que no s’exigia als del futbol.

Durant anys, per al periodisme esportiu només existí el futbol i, tot just sorgia algun especialista en un altre esport, se li tirava en cara la seua heterodòxia i se li blasmava en públic la seua raresa.

En aquesta mena de mans va estar, durant els anys del franquisme, gran part de la informació esportiva que emetien els diferents mitjans. Hi havia excepcions, com en tot, i de tant en tant sorgien experts de prosa brillant, oratòria ordenada i coneixements amplis. Però el periodisme esportiu era considerat el germà llec del convent informatiu, perquè s’hi destinaven els qui no servien per a altres menesters. Com si hagueren estat condemnats a galeres.

Per si això encara fóra poc, si els primers espases de l’època regalaven la seua prosa a la ideologia del règim, els subalterns de l’esport es venien, literalment, als regals dels dirigents de torn, foren de clubs o de federacions. Eren temps durs, en què el periodisme estava mal considerat socialment i pitjor remunerat salarialment. Els oficiants de la informació, en molts casos, eren pluriempleats obligats a posar la seua (in)dignitat al servei del poder.

Amb l’adveniment de la democràcia i l’aparició desmesurada de mitjans de comunicació, el panorama millorà, però els periodistes esportius eren observats per sobre l’espatlla pels seus col·legues dedicats a la informació política, emergent i acreditada socialment en aquells anys. Aquesta mena de fervor i dedicació al vessant sociopolític provocà un desinterès cap a la faceta social de l’esport, que fou aprofitada per una cohort de saltimbanquis per a escalar llocs en el rànquing del xou informatiu que, ja en aquells dies, començava a prendre cos en el panorama de la comunicació.

De manera que l’esport passà de ser un espai subaltern en l’oferta informativa a convertirse en un espectacle circense a mans, la majoria de les vegades, de xarlatans indocumentats. D’aquí a la cridòria actual i a l’embolic d’opinants, només hi havia un pas que, en efecte, es féu.

Encara sort que, enmig d’aquesta selva de sorolls i pamflets, sorgiren firmes com les de Vicent Añó. Des de la seua experiència en la pràctica atlètica, i amb la seua posterior formació universitària, Añó començà a aportar a la informació esportiva rigor, documentació i raonaments contrastats. Ingredients dels quals el sector està molt necessitat. Els seus articles a les pàgines del diari Levante-EMV, sempre al fil de l’actualitat i sempre fonamentats en xifres i dades, tenen la fredor que dóna la distància, però també l’interès que proporciona l’estudi a fons del tema. Añó contextualitza els números i ofereix sempre la visió de l’altra cara de la lluna: la que queda oculta als ulls del profà.

Amb aportacions com la seua, el periodisme esportiu començà a recuperar credibilitat, a tenir capacitat introspectiva, a deixar de ser una mera xerrameca verbal i a equiparar-se amb la resta de les àrees informatives de qualsevol mitjà de comunicació.

Un bon exemple d’aquesta transformació es recull en aquest volum, que recopila una bona part de les observacions i reflexions del seu autor al voltant del fenomen esportiu com a pràctica, espectacle, negoci i instrument polític. Com a material pedagògic i com a objecte de pensament al qual Añó aporta el seu cabal de coneixements, l’esport ha assolit rang universitari. Añó ha estat un dels pioners a aportar aquest bagatge cultural per a una disciplina menystinguda durant molts anys, que no mereixia una altra qualificació que el menyspreador títol de “maria”. Ara ja hi ha catedràtics en aquesta assignatura que és objecte de saberudes tesis doctorals.

J. V. Aleixandre

Redactor en cap d’esports de Levante-EMV

PREÀMBUL

La sèrie d’articles publicats pel diari Levante-EMV, sota la denominació «Ocios y Negocios», va nàixer fa molt de temps. Més de vint anys contemplen l’edició d’aquesta segona fase iniciada a finals de 2006 i que suma, per tant, tres anys de reflexions al voltant d’una temàtica apassionant, com és la de l’esport.

Reflexionar entorn de l’esport no es fa amb freqüència. Els estudiosos o investigadors d’aquesta matèria prefereixen altres camps, menys problemàtics i més procel·losos que el debat sobre la filosofia de la seua pràctica, l’anàlisi del seu entorn i la seua planificació, les conseqüències d’aquesta anàlisi o la crítica sobre la política i els gestors públics i privats, principalment si estan a prop del lloc en què l’«escrividor» viu o desenvolupa el seu treball.

Això sí, es parla i s’escriu dels resultats, dels fitxatges, de les baralles o «raons» dels esportistes o els dirigents, de les seues eixides nocturnes, una mica menys de l’economia de l’esport, dels nivells de pràctica dels espanyols o de la preparació dels esportistes i d’altres estudis d’investigació, que difícilment arriben al «gran públic» lector.

Per tant, no es parla en excés de l’impacte d’aquesta activitat de l’ésser humà en la societat, que al llarg del segle XX ha deixat de tenir una forma de pràctica caracteritzada per un cert individualisme per a convertir-se en col·lectiva, en un «fet social» (Cagigal, 1979 i 1981; Parlebas, 1988) que traspassa el seu propi camp per a convertir-se en una de les més atractives per a la societat, en un element d’identificació de «l’home i la dona moderns».

Només hi ha dos períodes històrics en què l’«activitat física» puga assolir els nivells actuals: a la Grècia clàssica, com a pràctica, i a la Roma de l’Imperi, com a espectacle. En la resta dels períodes, o no ha existit o ho ha fet de manera tan secundària que no ha deixat gairebé restes, llevat de l’inici de la humanitat, en el qual totes les accions tenien, per raons òbvies, unes connotacions de «pràctica física» (Neuendorff, 1986).

Són molts els autors que han tractat aquest tema de l’esport en la societat i la llista seria interminable, però permeteu-me recordar José M. Cagigal que, amb les limitacions òbvies del final del franquisme, va ser capaç de publicar diverses obres que han fet «pensar» bastants professionals de l’activitat física i l’esport sobre aquest «quefer humà», com li agradava de dir (Cagigal, 1975, p. 19). Des de la seua mort en un desgraciat accident d’aviació, hem quedat orfes d’un «pensador» de la seua categoria. La seua altura intel·lectual traspassà àmpliament les fronteres del nostre país, i ara ell és objecte d’estudi en diferents països.

Per això he d’agrair al diari Levante-EMV i, sobretot, al seu cap de redacció d’esports, Josep Vicent Aleixandre, l’oportunitat que em van donar de publicar un article setmanal i, per tant, d’analitzar la matèria i reflexionar-hi. Perquè, al cap i a la fi, d’això es tracta: d’analitzar diversos aspectes de l’esport, des del més proper, el que es fa a València, fins a aquell que té unes connotacions més globals, ja que tres anys a un article setmanal donen per a molt, tenint en compte que l’esport és una de les activitats més igualitàries i generalistes d’aquesta «aldea global».

Escriure una columna en un diari, sincerament, no és fàcil i, de vegades, m’ha costat unes quantes hores, encara que pareixi al contrari. Són articles curts, de poc més d’una pàgina, en què la labor de síntesi és obligada i d’una dificultat tremenda, acostumat com estava, els últims temps, a estendre’m per a escriure un llibre o un capítol d’algun llibre col·lectiu o, pitjor encara, a escriure centenars d’informes per a algun dels comitès organitzadors o organismes internacionals de campionats en els quals he estat involucrat. Transformar aquests articles en la base d’aquest llibre gairebé m’ha deixat exhaust, perquè a cada pas introduïa més material

o corregia allò escrit, de manera que alguns passatges ja s’allunyen molt d’aquells articles preliminars. Més encara quan s’hi han inclòs capítols nous, com el primer, o taules que és impossible encabir en una petita columna i menys desenvolupar-les i explicar-les.

Tanmateix, per tal de ser sincer, he de dir que he gaudit ara, en escriure el llibre, i abans, amb els articles. I confessar, també, que m’he sentit llegit. Han estat unes quantes les trucades rebudes. Les dels amics i «col·legues» que, perdonant-me els errors, em felicitaven. Alguns altres han estat de tons variats. Alguns han trucat per a agrair-me haver tret a la llum alguns temes determinats; uns altres, per a avisar-me del perill que amenaça els caminants de la ploma quan la crítica i la reflexió són agres.

Però aquesta és la grandesa del periodisme i espero poder seguir fent aquest petit treball de reflexió en el futur, amenitzant els matins dels diumenges dels incondicionals que un té i sense voler tampoc amargar-los a aquells que, en ocupar un càrrec públic, es pensen en possessió de la veritat o, el que és pitjor, que l’hàbit fa el monjo i que el càrrec els dóna saviesa.

Les pàgines següents s’han estructurat en quatre capítols en funció de la seua temàtica, cosa que pot resultar més interessant per al lector en poder anar directament als temes del seu interès. No obstant això, hi ha un fil conductor general, una mateixa unitat de criteri que relliga l’anàlisi de l’entorn de la pràctica esportiva, en què es tracten temes genèrics o específics de l’esport, amb les reflexions sobre la política esportiva valenciana o la passió i la problemàtica del futbol modern.

Per això, he tractat de no perdre el vehicle historicista del moment en què té lloc un fet concret, un peatge que un paga a la seua dedicació universitària i a aquesta història de l’esport que ha impartit a l’antic INEF i avui Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport des del 1987, amb alguns períodes de recés. El viatge sobre aquests fets sol ser molt il·lustratiu amb el pas del temps, quan comencen a convertir-se en història, encara que siga història recent. D’aquesta manera, podem «contextualitzar-los» perquè el lector pugui traslladar la seua imaginació al passat, contribuint a rememorar les seues pròpies vivències i a reflexionar sobre la qüestió que es planteja.

L’anàlisi d’algunes qüestions es fa, a voltes, des d’una gran proximitat als fets, en haver ocupat diversos càrrecs directius dins el món de l’esport, des del professional fins al representatiu. Com a gestor, he organitzat esdeveniments com el 7è Campionat del Món d’Atletisme celebrat a Sevilla el 1999, el tercer en pista coberta del 1991 a la mateixa ciutat o l’Europeu en pista coberta a València el 1998, o els XV Jocs del Mediterrani celebrats a Almeria el 2005, entre d’altres. Això m’ha permès penetrar un poc més dins els «secrets» de l’organització esportiva.

Però també els càrrecs representatius m’han donat una visió de les dificultats de la pràctica esportiva associada i federada, des d’aquells primers temps en què vaig ser president de la Federació d’Atletisme de la Comunitat Valenciana. El seu primer president autonòmic el 1986, quan es va crear, fins al 1993. Igual que els vint anys, des del 1989, en què he estat vicepresident primer de la Federació Espanyola d’Atletisme. Tot això m’ha permès observar de prop l’esport espanyol i l’internacional, assistint a multitud de campionats del món i a tres Jocs Olímpics com a delegat de l’equip espanyol d’atletisme. Just quan es publica aquest llibre, he deixat de ser vicepresident. Potser ja tocava, perquè vint anys són molts i és lògic pensar en una renovació o en un canvi d’aires, sense detriment del meu amor per l’atletisme, la meua «petita gran passió».

Amb tot, la memòria se’n va per les tortuositats de més de quaranta anys entorn de l’esport, tota una vida que diria un clàssic, des que el 1964 vaig començar a practicar atletisme. Vaig ser, primer atleta, després entrenador, dirigent i organitzador, cosa que m’ha permès gaudir d’aquest esport universal, dur com pocs i extraordinàriament divers, i d’altres. Els seus ensenyaments són impagables. Primer, amb les teories de l’entrenament, després amb la seua gestió, i de tot això parle d’alguna manera al primer capítol, en què es mesclen les vivències personals amb el pas i el canvi d’una professió: la de l’antic professor d’Educació Física per la de llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport.

D’altra banda, als capítols més generalistes sobre «l’entorn de la pràctica esportiva» i «la política esportiva», s’hi afegeix un capítol sobre el futbol, un tema que genera un volum de notícies tan gran que és difícil sostraure-se’n, tant de les notícies com de la seua dinàmica. La seua presència en la societat ocupa un lloc tan preponderant que n’he analitzat les vicissituds en diverses ocasions. Això m’ha permès obrir el ventall de coneixements, entrar en aquest món tan bigarrat i estudiar-ne el funcionament.

El mateix ha passat amb un altre tipus d’activitats o esports, l’escriptura sobre els quals m’ha permès conèixer-los millor, però, encara que la seua temàtica siga més concreta, s’han agrupat sota l’epígraf de «l’entorn de la pràctica» o «la política esportiva», ja que el seu enfocament tendia més cap a aquests continguts que als d’aquests esports mateixos.

Del conjunt del llibre destacaria, d’una banda, allò que té una clara orientació política en el sentit dels clàssics atenesos, no en el reduccionista dels partits polítics, és a dir, pel que té d’anàlisi de les relacions entre els ciutadans de la polis. Uns ciutadans l’orientació dels quals hauria de ser cap a la justícia i el bé comú, que, traduït al contingut d’un simple paràgraf o apartat, és el tractat de les actuacions i els programes dels nostres governants, en tant que han estat elegits per a treballar pel benestar dels seus conciutadans. Una altra cosa és que discrepem, i profundament, de si aquest benestar social s’aconsegueix fent grans premis de Fórmula 1 o potenciant la pràctica de l’esport a les escoles. I com que han passat molts segles des de la Grècia clàssica, actualment no podem deixar de ser hereus de les teories de Hobbes, Descartes

o de la «crítica de la raó» de Kant, de personatges com Rousseau o Pestalozzi en l’àmbit de la filosofia o de la pedagogia física, i, finalment, del conjunt de la Il·lustració. De manera que, de tant en tant, ens ix la vena crítica. què faríem, què seríem sense aquest pensament crític? Reivindiquem-lo, doncs, tot i que pesi a alguns càrrecs públics o encara que ens causi problemes personals.

Amb tot, hem arribat fins aquí i seguirem reflexionant per veure què ens retorna aquest mirall de l’esport, i, sobretot, pensant en la gent de l’entorn esportiu que necessita un suport, una veu que la defense, la crítica sana a una política i uns programes esportius que no tenen la més mínima planificació, amb uns pressupostos escassos i una gestió amb tantes llacunes com el mar de la Copa de l’Amèrica.

No voldria acabar aquest preàmbul sense parlar d’alguns temes concrets i específicament de tres. Un de connotacions polítiques: la llarga mà de Blanquer sobre el sorprenent nomenament de Niurka Montalvo, campiona del món de salt de longitud a Sevilla, però sense cap bagatge en direcció i gestió de l’esport, com a secretària autonòmica de l’Esport a menys de dos mesos de les eleccions de maig del 2007. Va ser passar directament de les pistes al màxim càrrec executiu de l’esport valencià i això grinyolava molt, sobretot perquè feia tot just uns anys que vivia a la Comunitat Valenciana. El seu nomenament, assumit per tots, va ser cosa de Rafael Blanquer, el seu entrenador, molt amic del president de la Generalitat. Montalvo va aconseguir superar possibles canvis de govern després de les eleccions ja que, de nou, va guanyar el PP i ella segueix encara en aquest càrrec el gener del 2010.

Un altre dels temes significatius per a mi és relativament recent i està just als antípodes de l’anterior. és un homenatge a un amic acabat de jubilar, Enric Martí, el meu conseller àulic quan érem estudiants a Madrid i sobre el qual vaig publicar un article que incloc ampliat en el llibre i que m’ha servit per a portar a col·lació la situació de l’educació física, aquesta antiga «maria» en l’ensenyament no universitari. L’article va comportar un important desplegament emocional. I no ho dic per les llàgrimes del protagonista, que és un sentimental, sinó per la gent que deia haver-lo llegit i haver-se sentit identificada amb allò escrit i amb Enric Martí, aquest gran professor. «Un professor de pati» fou, al seu torn, una petita contribució a l’honor de tots aquests professors d’educació física que quotidianament imparteixen aquesta matèria als instituts i a les escoles i promocionen la pràctica física i esportiva entre els joves, malgrat les deficiències que tots coneixem i de la poca atenció que se’ls dedica des dels llocs de comandament educatiu. Són herois anònims, gràcies als quals el nostre panorama esportiu no està molt pitjor i els nostres escolars baixen una mica la seua obesitat, el gran problema de salut de la nostra societat.

Finalment, el tercer dels temes, escrit també en el seu moment com a article, era en certa manera una reivindicació: dels nostres orígens, de la nostra història esportiva més genuïna i d’unes persones que, contra el vent i la marea d’aquesta mal entesa modernitat, van arramblar amb tot i segueixen mantenint l’esperit del passat i l’esperança en el futur, com els germans Tuzón. L’article sobre «El Trinquet de Pelayo» va eixir publicat el 15 de juliol de 2007, a punt que el personal anara de vacances i que la crida de socors dels propietaris del Trinquet caiguera en sac foradat i el tema s’oblidara amb el ferragosto. Però no, al costat d’altres accions, va contribuir a fer que el tema es resolguera i que el Trinquet tinguera les subvencions oportunes perquè entre els Tuzón i l’Administració, sobretot municipal, dugueren a terme els arranjaments necessaris per a insonoritzar el que els aficionats en diuen «la catedral de la pilota». Hauria estat un contrasentit tot el teòric suport que les institucions donen a la pilota com a emblema de la cultura valenciana i que deixaren caure la més antiga de les seues installacions. Com que equip de govern i oposició municipal van estar totalment d’acord, la cosa es va poder solucionar. I com que els agraïts van al cel, a més d’una trucada només publicar-se l’article, els bons gestors del Trinquet Pelayo van tenir a bé convidar-me a la «reinauguració», cosa que vaig agrair perquè, en aquesta València nostra, les autoritats procuren convidar-me al menys possible. A alguns/es càrrecs públics, els produeix urticària i alguna cosa més veure’m en actes públics, com quan l’Associació Valenciana de Gestors Esportius em va atorgar el premi a la trajectòria professional i es lliurà el guardó en el curs del sopar oficial del congrés de l’Associació Espanyola de Gestors.

Una de les anècdotes més boniques va succeir precisament amb aquest article sobre el Trinquet de Pelayo, quan un alumne meu va venir a veure’m al despatx no per a parlar d’exàmens, de programes, o per a queixar-se d’alguna cosa, sinó, precisament, per a agrair-me que l’escriguera i que defensara la pilota. quan li vaig dir que la pilota, aquí, no necessitava defensa, que era dels esports més ajudats, m’ho va negar. De cara a la galeria, tot pareixia estar bé, però ell, com a practicant i gran aficionat, coneixia de primera mà les deficiències i les dificultats que passaven les escoles de pilota per a sobreviure.

Al llibre, hi ha altres reivindicacions, com la tristesa i la ràbia per la desaparició de la «maratonina», després de vint-i-cinc anys d’història, o la discriminació d’equips com el Platges de Castelló i altres, enfront de l’amiguisme d’equips com els d’Aspar o Blanquer. Possiblement els «amics» de Madrid no en tinguen la culpa. Els ho disculparé.

Finalment, entre la part dedicada a l’anàlisi dels esdeveniments, ocupen un paper central la Fórmula 1 i la Copa de l’Amèrica, la qual cosa és lògica pel paper protagonista que han tingut en la societat valenciana i en el primer cas, també, entre col·lectius ciutadans i els nombrosos grups oposats al circuit.

Amb tot, escriure és dur. Evidentment, no escriure del temps o de la lluna, sinó del que passa quotidianament. I del que passa en l’entorn de la teua professió o del teu treball. Genera una certa incomprensió i et carregues un munt d’«enemics» (possiblement no més dels que ja tenia abans d’iniciar la sèrie d’«Ocios y Negocios», tot i que alguns estiguessin ocults). A voltes, és bastant ingrat, delicat, i la sensació de solitud és impossible d’evitar, de manera que he estat a punt de deixar d’escriure aquesta columna del Levante-El Mercantil Valenciano diverses vegades. M’han aguantat les trucades, les felicitacions i els suports d’aquells amics i seguidors fidels que un té o els dels molts que se senten discriminats i desprotegits per la política esportiva que es fa per aquests llogarrets, o fins i tot els dels qui, sense estar afectats directament per aquestes actuacions administratives, els pareixen negatives. El valor d’aquestes persones que sense conèixer-te t’envien un mail de reconeixement és d’allò més valuós per a alçar l’ànim i l’autoestima i seguir avant. També l’empenta d’algunes persones que són a la frontera política bregant cada dia, com Concha Caballero i Jeannette Segarra, a les quals se’ls fa molt dur el control d’aquesta república monàrquica campista o campsista en què s’ha convertit la Comunitat Valenciana, País Valencià per als amics. I, per descomptat, el suport incondicional dels amics, sobretot dels membres de la Germandat, aquesta associació judeomaçònica a la qual pertanye. Som quatre individus tan perillosos que ens ajuntem a sopar un cop al mes per a contuberniar.

A totes aquestes persones, el meu petit homenatge, perquè el seu alè se sent i et reconforta. Però hi ha una persona especial, el nom de la qual em guardo, que ho fa quotidianament: em passa el comunicat cada diumenge, siga on siga, i em comenta l’article. Fins i tot em dóna idees per a altres de futurs. Així que, gràcies dobles.

Com gràcies dobles, i triples, al diari Levante-EMV, que empara els meus «totxos» dominicals i que m’ha permès redactar aquest llibre, així com a Eliseu Climent i a Publicacions de la Universitat de València, que van acollir amb entusiasme la idea d’escriure’l. Eliseu, a més, un inconformista, el que va fer la primera vegada que li ho vaig comentar fou donar-me més faena.

I què no dir d’eixe amic de tota la vida, el company Aleixandre, un bon munyidor d’aquesta història, que va sorgir allà per octubre o novembre del 2006, en una conversa intranscendent enfront d’una cerveseta. Vicent Aleixandre, el «gran Alex», cap de redacció d’esports del diari, és per a mi un dels millors, per no dir el millor, «escrividor» d’esports d’Espanya –així, amb totes les lletres. I com li he dit moltes vegades, és una pena que no es prodigue més. Li dec el rescat de la meua vena periodística i d’aquests «Ocios y Negocios», base d’aquest llibre amb alguna aportació més.

Gràcies!

1. LA TRANSFORMACIÓ D’UNA PROFESSIÓ A TRAVÉS DE L’EXPERIÈNCIA PERSONAL

Pareix com la segona versió de la famosa cançó de Serrat «Ara que tinc vint anys»: «Ara que fa vint anys que dic que tinc vint anys», però la transformació de l’educació física a Espanya ha acompanyat l’esdevenir de la meua història personal. Vaig arribar a Madrid el 1969 disposat a estudiar aquesta carrera nova, un cop conclòs aquell extingit preuniversitari que s’havia d’estudiar per a entrar a la universitat, encara que no era necessari per a l’Institut d’Educació Física (INEF) de Madrid, l’únic existent en aquell moment, que només exigia el sisè i la revàlida de l’època.

Vaig anar a Madrid sense tenir ni idea del que representaven aquests estudis a Espanya. Eren quatre anys de carrera, això sí, però aviat descobrírem que vam ser conillets d’índies. Aquests estudis no eren universitaris ni depenien del Ministeri d’Educació. Mai se sabrà amb certesa si va ser per deixadesa d’aquest ministeri o perquè «els d’esports», és a dir, la Delegació Nacional d’Esports, no volien deixar anar l’excel·lent mos competencial que conservaven (Cagigal, 1975) des que va acabar la Guerra Civil espanyola i Franco, més aviat la part oficial de la Falange, va copiar el model esportiu italià.

En qualsevol cas, la veritat és que els estudis d’educació física, l’INEF de Madrid, i posteriorment el de Barcelona, creat el 1975, depenien de la Delegació Nacional d’Esports, que, al seu torn, estava adscrita al Ministeri de la Secretaria General del Movimiento. Aquesta dependència dels organismes esportius en lloc dels educatius va ser una rèmora i va tardar a corregir-se fins uns quants anys després que la democràcia s’afermés al nostre país. Almenys, en l’ensenyament superior, no es va aconseguir fins a mitjan anys noranta, que ja és dir, gairebé vint anys després.

Però l’octubre del 1969, quan vam aterrar a Madrid, no sabíem el que s’acostava. La resposta més esperançadora quan preguntaves què passava amb els estudis d’educació física era que aviat ens integraríem a la universitat. De fet, l’INEF de Madrid es va construir en terrenys de la Universitat Complutense, cosa que es posava com a exemple del fet que aviat tocaríem el cel i eixiríem dels llimbs on estàvem. Perquè els «inefians» érem mitja figa mig raïm, o ni carn ni peix. què significava? que per al món universitari i per a la predemocràcia espanyola procedíem d’un organisme pertanyent a la Secretaria General del Movimiento, però aquests tenien les seues pròpies escoles: l’Academia de Mandos José Antonio, que va canviar de nom als últims anys del franquisme per a no significar-se tant, i l’Escuela Femenina Isabel la Catòlica, o alguna cosa així. Acabats els estudis, havia de buscar faena, i la impartició de l’educació física a les escoles o a la universitat, on existia aquesta matèria com a tal, depenia de la Delegació Nacional de la Joventut, la dels xicots, o de la Delegació Nacional de la Secció Femenina, la de les xicotes, amb les seues delegacions provincials en ús. I és clar, per als «inefians», no solia haver-hi faena als centres públics. No érem dels seus. Però, en homes, els col·legis privats, majoritàriament religiosos en aquell temps, ja s’havien escapat del control de les delegacions de la Joventut i contractaven qui volien. Als pocs que vam aparèixer per València a principis dels anys setanta (dos de la primera promoció, quatre de la segona i cinc de la tercera, en la qual em trobava), se’ns rifaven. No volien «els de Falange», com se’ls deia en l’argot de l’ensenyament, i no vam tenir problemes de faena.

Però, tornant al principi, aquesta entrada a la Universitat es va retardar més de vint anys. Els estudis d’educació física, després de «ciències de l’activitat física i l’esport», no es van crear des de l’òptica universitària fins al 1993. Prèviament, però, el 1992, els INEF existents van signar un protocol d’adscripció a la Universitat amb un termini fins al 1998 per a integrar-s’hi totalment, però que va seguir vies diferents en les diverses comunitats autònomes.

Es va haver d’esperar, doncs, una mica més de deu anys en el meu cas per a tenir el títol de llicenciat en educació física firmat pel ministre d’Educació el 13 d’abril de 1984, quan havia acabat el 1973. Exercíem amb un mer certificat de l’INEF dient que havíem acabat els estudis i que havíem pagat els drets del títol. Però, ja ho he dit, l’arribada del títol es va retardar onze anys. Més encara, vaig obtenir abans el de llicenciat en psicologia, carrera que vaig cursar posteriorment a la de l’INEF i el títol de la qual porta data del 24 de febrer de 1983, anterior al que ha estat la meua professió i amb el qual em guanyava la vida, que diria un clàssic.

I és que el galimaties que representava aquesta professió en les albors de la democràcia era de tal magnitud que hi havia al voltant de cent quaranta títols, titolets, diplomes i certificats diversos que capacitaven per a exercir l’educació física a les escoles i, no cal dir-ho, per a entrenar els esportistes. Calia ordenar-ho i regular-ho tot. Així, el 1982 es va publicar el Decret de convalidacions dels antics títols, pel qual s’establien una sèrie de categories de convalidació que anaven des del qui havia de fer un simple examen o un simple curs (les/els qui havien estudiat quatre anys), fins a aquells als quals se’ls eximia de passar les proves d’ingrés als INEF, però havien de fer tota la carrera. A aquestes persones, a més, se’ls va dispensar de classes presencials excepte dos mesos l’any. Més o menys just, la veritat és que, per fi, en segles diria jo, l’educació física a Espanya caminava per una sola via i es posaven les bases per a la futura integració a la Universitat.

Les coses, al nostre país, havien començat a canviar, amb alguna lentitud i una forta resistència dels sectors més conservadors de la dictadura, però sense marxa enrere, des de la mort de Franco el 1975. Les primeres eleccions democràtiques es van celebrar el 1977; la Constitució, com tothom sap, es va aprovar el 1978, i les primeres eleccions municipals van tenir lloc el 1979.

Per a l’esport, hi ha, de forma clara, un abans i un després. L’esport és participació i associació, dues de les claus que n’han permès l’extraordinari desenvolupament actual, que es va donar a partir de l’entrada de la democràcia, després del fosc període franquista de quaranta anys, en què no estava permès el dret d’associació, imprescindible per a l’estructura esportiva moderna, en la concepció anglosaxona de la qüestió (Añó, 1994). Els clubs, que sempre van tenir un poc d’independència i regulació privada, però sobretot les federacions, van passar a tenir els seus òrgans elegits democràticament. Es va aprovar la segona Llei de l’esport el 1980, que va llançar a la galleda de les escombraries la vella Llei Elola del 1961, i tot i que va ser una llei que va quedar ràpidament desfasada en aprovar-se en un moment en què Espanya abordava una profunda transformació administrativa amb els estatuts d’autonomia, va servir per a declarar les entitats esportives com a societats de dret privat. Els seus presidents i els seus diferents òrgans de representació ja no eren escollits a dit pel Govern, sinó que eren elegits pels seus afiliats. Aquesta llei tampoc va arribar a temps per a regular l’esport professional, els actors del qual, principalment futbolistes, es van mobilitzar, fins i tot a través de vagues -cosa insòlita fins aleshores-, per tal que els fóra reconeguda com a «treball per compte d’altri» la seua activitat esportiva i que els seus «contractes d’esportistes amateurs» passaren a ser reconeguts com a contractes de treball.

Mai no es ponderarà prou el valor dels anys vuitanta per al nostre país, en moltes facetes socials probablement, però, pel que fa a l’activitat física i l’esport, van ser determinants. D’una banda, les escoles van començar a ser mixtes, l’ensenyament es va generalitzar i van augmentar fortament els instituts públics. Els ajuntaments es van convertir en els grans motors del desenvolupament esportiu espanyol. Havien passat de ser uns organismes anquilosats, amb un escàs pressupost destinat a l’esport (l’Ajuntament de València abans del 1979 tenia un milió de pessetes de pressupost; no tenia regidoria pròpia, sinó que estava amb Festes i no sé quantes coses més, i no tenia ni una sola instal·lació esportiva municipal), a construir instal·lacions, crear escoles esportives, atendre els ciutadans i organitzar activitats. A poc a poc, a més, vam anar organitzant tota mena d’esdeveniments de caràcter internacional, cosa que no podíem fer en el període anterior, llevat d’alguna honrosa excepció com aquella Copa d’Europa de Futbol que no tenia el format actual. Així, el 1982, vam organitzar el Mundial de Futbol, el 1986 el de Bàsquet i Natació, el d’Escacs el 1989 i, ja als anys noranta, vam organitzar competicions de totes les característiques possibles, des de la Ryder Cup de Golf fins a la Fórmula 1, la Copa de l’Amèrica, els mundials de Rem i Piragüisme, els d’Esquí Alpí, els d’Atletisme de pista coberta (ni més ni menys que tres entre el de Sevilla el 1991, el de Barcelona el 1995 i el de València el 2008) i a l’aire lliure, els de Gimnàstica, i el més complicat i fastuós de tots: els Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona.

Tot això va contribuir al fet que el nombre de practicants esportius augmentara substancialment des d’un inicial 12,5 % el 1968 o el 22 % que figurava el 1975 fins al 34 % del 1985 o el 39 % del 1995 (García Ferrando, 1991 i 1996), xifres en què es manté actualment, un poc estancat. Però l’interès per l’esport està bastant per sobre d’aquest nivell de pràctica i arriba al 60 % de la població entre 15 i 74 anys (García Ferrando, 2006), i és bo que qui es mou en l’entorn organitzatiu ho tingui en compte.

En el camp estrictament acadèmic, els anys vuitanta del segle passat van registrar un profund canvi en el concepte d’educació física, en completar-se la normativa reguladora dels estudis i la impartició d’una assignatura que no va adquirir la merescuda igualtat amb la resta fins ben entrada la democràcia. Solucionat el problema de les titulacions, va venir a continuació la regulació de l’assignatura en l’ensenyament mitjà (avui secundari), per a la qual cosa es van convocar les primeres oposicions públiques a professor d’educació física a tot Espanya el 1985. Fins a aquell moment, el professor d’aquesta matèria cobrava aproximadament la meitat que un altre professor, una discriminació bastant inexplicable excepte per la procedència externa de la matèria dels àmbits educatius durant tot el franquisme, els professors del qual tenien, en la seua majoria, altres faenes i càrrecs a les delegacions de Joventut o a la Secció Femenina, principalment. quan això es va acabar, bona part d’aquests professors van ser adscrits als departaments de Cultura dels governs democràtics (on van caure les competències de la Dona i la Joventut, o de l’esport) com a funcionaris de cossos a extingir, i deixaren l’ensenyament. Llavors, la discriminació va quedar massa patent, ja que els qui es van quedar (els professors d’educació física que procedien de l’estament militar ja ho havien deixat abans) eren únicament i exclusivament professors d’educació física. No tenien un altre títol i no eren funcionaris. D’aquí que, finalment, el 1985 es convocaren les primeres oposicions, que ja no han deixat de convocar-se, ara ja depenent de les comunitats autònomes. Així, els departaments d’Educació de les comunitats autònomes s’han convertit en el primer ocupador dels avui llicenciats en ciències de l’activitat física i l’esport, abans llicenciats en educació física, i en les albors de la democràcia professors d’educació física, tres títols i tres conceptes diferents en l’evolució d’aquesta professió.

Una evolució que ens ha afectat de ple en l’àmbit personal, ja que hem anat passant d’una activitat a una altra, de manera que, en el meu cas concret, primer he estat professor de la matèria d’educació física, després entrenador d’atletisme, compartint aquesta funció amb la tasca anterior ja que era impossible viure només d’entrenar atletes, almenys a mitjan anys setanta, i després gestor des que un bon dia vaig començar a organitzar competicions d’esport escolar.

I és que, en primer lloc, els estudis d’educació física dels INEF impartien matèries orientades a l’ensenyament i l’entrenament esportiu. Des del principi, hi hagué una mescla conceptual entre docència i entrenament, ja que en el segon cicle dels estudis s’havia de triar una especialitat esportiva perquè es pretenia que l’INEF fóra, també, una escola esportiva que realitzés un canvi profund en les anquilosades estructures esportives del país dels anys setanta.

Joan Antoni Samaranch era al capdavant de la que en un altre temps s’anomenava Delegació Nacional d’Esports i buscava aquesta transformació. No el van acabar de deixar fer i la resistència de les federacions esportives a perdre la seua competència en les titulacions d’entrenadors dura fins avui. Federacions fortes com la de futbol i la de bàsquet mai no han acceptat els «mestratges» dels INEF, i la d’handbol ho féu amb reticències. Només els últims canvis i la conversió de les titulacions esportives en una formació professional de segon grau han modificat un xic el panorama, però, en realitat, ha passat al revés: les federacions han vist reconeguts acadèmicament els seus títols.

Per això, quan la primera orientació dels titulats de l’INEF era docent esportiva, gairebé el cent per cent de les primeres promocions vivia, a la pràctica, de l’ensenyament i, en tot cas, l’entrenament esportiu representava un petit sobresou. Només quan Carlos Alvárez del Villar enlluernà amb la preparació física d’aquell Rayo Vallecano que entrenava a la Casa de Campo i que va pujar a primera divisió i després amb la de la selecció espanyola, en la qual va aguantar poc, van començar a canviar les coses. Amb l’Athletic de Bilbao i amb la selecció, Manolo Delgado Meco va ser un altre estendard de la professió i va provocar canvis substancials en la preparació de l’esportista, i va permetre que alguns professionals de l’INEF pogueren viure exclusivament del seu treball esportiu, tot i que la qüestió va tardar alguns anys a generalitzarse i no fou perceptible fins a finals dels anys 1980.

Aquesta orientació docent esportiva va tardar a canviar, i l’obertura cap a un coneixement menys reduccionista no va arribar fins a l’entrada dels estudis a la universitat a mitjan anys 1990. No obstant això, la creació de nous INEF comportà nous plans d’estudi, que ja van començar a introduir matèries de gestió de l’esport, un itinerari molt necessari en el camp professional, ja que a finals dels anys 1980 els ajuntaments es van convertir en la segona font d’ocupació de l’esport i necessitaven gestors (Campos, 2005; Martínez, 2008). Es van haver de traure entre els antics titulats que anaren —anàrem— aprenent sobre la marxa.

El panorama dels anys 1970 havia canviat substancialment. De l’existència d’un sol INEF, creat a Madrid el 1967, i d’un altre a Barcelona el 1975, i de pocs professionals, es passà a una gran demanda d’aquests estudis als anys 1980 i a la creació de diversos INEF més: Granada el 1982, i la Corunya, Las Palmas, Lleó, València i Vitòria el 1987, més una extensió del de Barcelona a Lleida el mateix any. Tots van ser creats per acords entre les comunitats autònomes i el Govern de l’Estat, que mantenia competències sobre l’ensenyament superior i, a través del CSD, sobre els INEF.

Lògicament, això comportà un cert canvi d’orientació, tot i que petit, perquè els INEF que van sorgir el 1987 i els existents (només Granada, on hi estava involucrada la Universitat, era un poc diferent) seguien depenent dels organismes esportius i no dels educatius. Per exemple, l’INEF de València (autobatejat com a IVEF o Institut Valencià d’Educació Física i que pocs utilitzaven) es va crear mitjançant un acord de finançament entre el Consell Superior d’Esports i la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, que tenia les competències esportives a través d’una direcció general. I això no va canviar fins que el 1992 es formalitzà un conveni amb la Universitat de València pel qual el centre s’adscrivia a aquesta universitat, qüestió determinant per a donar validesa als títols, que ja no eren de professor d’educació física, sinó de llicenciat.

S’haurà d’esperar fins a la creació dels estudis superiors de ciències de l’activitat física i l’esport, des de la Universitat mateix, perquè el panorama canviï completament i la pròpia definició comporti un canvi conceptual substancial. A partir d’aquest moment, l’enfocament esportiu perd força gradualment en els diferents plans i van guanyant-la altres àrees com la de gestió, la d’activitats per a col·lectius especials i, últimament, les de salut i qualitat de vida, mentre que es manté l’ensenyament, que segueix sent la nostra primera font d’ocupació (Martínez del Castillo, 1991; Campos, 2005; Martínez, 2008).

D’aquesta manera, aprovats els estudis superiors de ciències de l’activitat física i l’esport, qualsevol universitat podia crear una facultat específica, com ho va fer la de Castella-la Manxa a Toledo, la d’Extremadura a Càceres, les primeres a nàixer ja dins l’entorn universitari, o la Pablo Olavide de Sevilla o les més recents de Múrcia i Elx o les privades com l’Europea de Madrid o les catòliques de València i Múrcia. Mentrestant, els antics INEF acabaren convertintse en facultats de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, fins i tot el de Madrid, i integrant-se plenament en la Universitat. Només quedaren amb l’antic títol i fora de la Universitat, tot i estar-hi adscrits, els INEF de Catalunya: Barcelona i Lleida.

Tots aquests canvis, com sempre passa en qualsevol ordre de la vida, s’han anat produint en la vida civil i després els poders públics, arrossegats per la pressió social, s’han vist en l’obligació de donar resposta a les noves necessitats. Les primeres oposicions a l’ensenyament mitjà van arribar després de diverses vagues i manifestacions a tot Espanya, de la creació de nous INEF davant una pressió forta del sector i del fet que a principis dels anys 1980 els tres INEF existents eren insuficients davant la gran demanda existent. Si en 1969, quan em vaig presentar a les proves per a l’ingrés a l’INEF de Madrid, hi havia uns sis-cents aspirants, una xifra similar era la que aspirava a entrar a l’INEF de València el 1987, quan ja n’hi havia nou de repartits per tot el territori espanyol. Mobilitzacions, articles, cartes, tancades i una multitud de reunions van aconseguir que l’educació física adquirira carta de naturalesa, començara a existir realment a partir de mitjan anys 1980, i que, en tots els seus nivells acadèmics, passara a tenir el seu propi espai, ja que també en els estudis per a professor d’ensenyament primari (magisteri) es va implantar l’especialitat a començament dels anys 1990 i els seus professors es van integrar als cossos universitaris docents.

Doncs bé, en totes aquestes «mogudes», hi he estat involucrat d’una manera o d’una altra, des dels meus primers passos com a professor i com a entrenador fins a les tasques organitzatives més recents, passant per la mobilització i presència en diferents càrrecs professionals els anys 1970 i 1980 per tal de col·laborar en la resolució dels problemes de la nostra professió.

Així, que el meu primer lloc de treball com a professor fóra a les Escoles Professionals de Sant Josep dels jesuïtes, al costat de l’anomenada «pista d’Ademús», rodejada d’horta pertot arreu i que no es pareix gens a l’actual. En aquestes Escoles Professionals de Sant Josep, havia nascut de la mà d’un mecenes esportiu, dels que ja no en queden, Antonio Costa, el club d’atletisme Estudiants-Sant Josep, que es va mantenir des de principis fins a finals de la dècada dels anys setanta del segle passat. érem a l’any 1973 i allò s’agafava amb moltes ganes. No hi havia hores. Els entrenaments seguien les classes, i acabàvem més enllà de les nou de la nit. Però aquella idea romàntica i altruista no es va poder mantenir. En aquells miserables moments, cap institució pública donava diners per a l’esport i menys per a l’atletisme, no existien els patrocinadors i només alguns pares (no eren de classe alta) pagaven una quota com a socis. Antonio Costa ho va deixar i el club va aguantar poc temps. La unió amb el club universitari va perllongar l’agonia, però poc es podia fer si, tan ingrata com era la promoció, després venia el totpoderós València CF, amb la seua secció d’atletisme, i et «robava» els atletes més destacats. A què us sona?

Han passat trenta anys i hi ha qui continua igual, perquè aquesta és, potser, una de les característiques de l’esport espanyol que no hem sabut resoldre: el manteniment dels clubs de promoció, al costat de clubs poderosos, sense que aquells acabin desapareixent per manca de suport i per la pressió dels grans. En l’atletisme, a més, els grans no són tals, ja que molts són simples equips subvencionats o mantinguts gràcies al diner públic (Heineman, 1998), fins que això s’acaba i desapareixen. Al darrere, no hi havia res, ni socis, ni pares, ni atletes, ja que aquests solen ser fitxats visquen on visquen (la reglamentació d’atletisme ho permet) i ni tan sols, de vegades, trepitgen la ciutat seu del club, llevat que hi hagi campionats. En l’atletisme, ha passat en força ocasions. Alguns equips, que no clubs, ixen amb una enorme força del no-res, gràcies al diner públic o a algun patrocinador durant un temps, i cauen amb estrèpit: Santiveri, Kelme, Larios, ahir mateix el Chapin Xerez. I demà? Ja es veurà, però això no ha deixat de ser pa per a avui i fam per a demà.

Allò de les Escoles Professionals de Sant Josep s’acabà el 1977, i vaig iniciar ja el camí nou, potser el més definitiu del meu deambular professional: el d’organitzador d’activitats o esdeveniments esportius, el de gestor. La democràcia estava als seus inicis, acabaven de desaparèixer les delegacions de la Joventut i de la Secció Femenina i l’esport escolar va passar a dependre de l’encara anomenada Delegació Nacional d’Esports. Començava el curs 19771978 i s’havia d’organitzar l’esport escolar, però no només el masculí, sinó també el femení, en haver-se reagrupat. Moltes delegacions provincials havien cridat els antics organitzadors del règim acabat de liquidar; en unes altres, les menys, s’havia posat en mans de les associacions de col·legis privats (CECE), però a València es donà un cas peculiar. Gràcies a l’existència del que se’n va dir Pla Experimental, que mirava de potenciar l’esport municipal, es van contractar dos professionals de l’INEF. Un, Manuel Ruiz Parajón, per a dirigir el pla, i un altre que fóra «expert» en esport escolar. I aquest, en teoria, era jo. Mai no vaig acabar de comprendre aquest nomenament, excepte per les paraules del delegat provincial en aquelles dates, Juan Domínguez, un home de l’esport, empresari, que havia estat president de la Federació Provincial d’Atletisme i que, paradoxalment, tot i ser del règim, «no volia els de Joventuts.» Aquests, els de «Joventuts», li la tenien votada, però ja tenien poca o cap força. Una de les coses que li van dir i que van «elevar a Madrid» a l’estil de l’època és que no li perdonaven que haguera posat l’esport escolar en mans d’un «comunista», ja que jo militava llavors al Partit Comunista d’Espanya.

Domínguez no em coneixia de res, de manera que, molt probablement, el nomenament es devia a Manuel Ruiz Parajón. El contracte, molt peculiar ja que era a través de la Federa-ció Espanyola de Rugbi, només va durar un any, perquè l’esport escolar immediatament va començar a traslladar-se a l’ADECE (Associació Esportiva Espanyola de Centres d’Ensenyament), una branca de la patronal de l’ensenyament privat, i va fer diversos vaivens (eren els temps de la UCD) fins que va acabar sent organitzat per les comunitats autònomes o preautonòmiques mitjançant un conveni especial amb el nou i acabat de nàixer Consell Superior d’Esports per al curs 1980-1981. Abans, a través de l’ADECE, vaig continuar organitzant l’esport escolar un parell d’anys més i posteriorment, ja dins de la Conselleria de Cultura i Educació, van nàixer els Jocs Escolars de la Generalitat, com se’ls va dir, que continuen desenvolupant-se avui dia (tot i que els han canviat el nom de Generalitat per Comunitat Valenciana).

Passat aquest primer any de contracte, i davant les dificultats i els problemes per a continuar amb garanties, cosa habitual aquells dies, vaig tornar a fer classes, aquesta vegada a l’Institut de Batxillerat Juan de Garay, un dels clàssics, on em vaig mantenir des del 1978 fins al 1985. En aquesta etapa vaig sofrir, com la majoria de professionals, les circumstàncies de la pluriocupació. Més que pluriocupació, allò es podia anomenar minitreball, perquè havies de treballar en diversos llocs per a guanyar un sou normal. Als instituts cobràvem, aproximadament, la meitat que els altres professors. A principi dels anys 1980, això suposava poc més de 50.000 pessetes al mes. S’havia de completar el sou i vaig seguir en l’esport escolar i en la Delegació d’Esports gràcies a la continuació del Pla Experimental que va posar en marxa Benito Castejón, delegat nacional d’Esports, que no va ser un mal delegat i que va aprovar la segona Llei de l’esport espanyol.

Preocupat per la promoció de l’esport, va crear els CITD (centres d’iniciació tecnicoesportiva), a manera d’escoles esportives que podien seleccionar xiquets de tota la província i tenir-los, fins i tot, interns en escoles. Els xiquets havien de començar amb deu anys i acabar amb catorze, i després passar als centres de perfeccionament. No va poder completar tot el pla. Igual que li va passar amb la Llei de l’esport, la nova estructura d’Espanya el va superar, però algunes de les seues idees, amb diferent format, van ser posades en marxa més tard. De fet, els CITD, que van començar a quatre llocs d’Espanya de forma pilot: Salamanca, València, Mataró i Sevilla, van continuar en onze ciutats més el 1981, entre les quals Alacant, i després van ser transferits a les comunitats autònomes, que, en la seua major part, els van continuar. A la Comunitat Valenciana, es mantingueren fins als anys noranta, es van ampliar a Castelló i es van transformar després en centres de perfeccionament o d’alt rendiment tot incrementant les edats.

Els inicis dels anys 1980 van ser frenètics, amb fortes reivindicacions, amb un ensenyament en transformació i amb uns ajuntaments iniciant-se en l’activitat esportiva. Tot era nou.

No hi havia gestors, o n’hi havia pocs. Es necessitaven instal·lacions esportives i òrgans de gestió. Després de les primeres eleccions democràtiques municipals, l’Ajuntament de València va ser governat pel PSOE, que havia obtingut tretze regidors que, al costat dels sis del PCE, li donaven la majoria absoluta en coalició, mentre que la UCD es quedava amb catorze regidors, nombre insuficient per a governar. Durant un breu període de temps, Joan Lloret, un advocat, va ocupar el càrrec de regidor d’Esports, però en tot just sis mesos passà a Antonio Ten, professor de física de la Universitat de València. Ten, una persona molt activa, fou, probablement, el millor regidor d’Esports que hi ha hagut a l’Ajuntament de València, al marge del seu error en el nomenament del primer gerent de la Fundació Esportiva Municipal, error que ell mateix va reconèixer més tard. Però aconseguí inaugurar en una sola legislatura quatre instal·lacions esportives (Benicalap, el Saler, Sant Isidre i la Font de Sant Lluís) i crear un òrgan de gestió: la Fundació Esportiva Municipal, a la Junta Directiva i al Consell de Gerència de la qual vaig pertànyer des de la seua creació fins al 1990.

Eixa fou una de les meues activitats directives més interessants de començament dels anys 1980, al costat de la de l’esport escolar i de la Presidència del Col·legi de Professors i Llicenciats en Educació Física, que havíem arrabassat a la vella guàrdia el 1980, gràcies a l’Associació de Llicenciats que havíem creat buscant un òrgan paral·lel al Col·legi que realitzara activitats i que plantejara les reivindicacions que demanàvem i que va ser presidida per Pepe Campos, degà de la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport entre el 2006 i el 2009. Després, un cop al Col·legi, l’Associació va desaparèixer en poc temps. Havia acomplert el seu objectiu.

L’activitat gestora, directiva o organitzadora ja no pararia, sinó que en tot cas es va complementar amb l’ensenyament, i així, entre el 1981 i el 1984, amb diversos càrrecs administratius, mai consolidats (subdirector d’esports, cap del servei d’esports...), vaig estar organitzant l’esport a la Generalitat i muntant una estructura ajustada a les competències transferides el 1983 pel Govern central, i més específicament pel CSD. Van ser tres anys de molta faena i poca compensació, perquè moltes de les iniciatives s’aturaven. I és que l’esport no tenia ni tan sols una direcció general. Era compartida amb Joventut i, és clar, el director general procedia de les Joventuts socials. Fou el primer director i no era gaire amant de l’esport, però tenia un passi: Joventut i Esports estaven juntes. Però el seu escàs coneixement i la seua poca dedicació a l’esport en moments de forta transformació eren insofribles. El conseller de Cultura i Educació, Ciprià Císcar, va tardar a fer els canvis i a separar Joventut d’Esports. Procedia d’una cultura d’oposició al franquisme a la qual no agradava l’esport, ja que l’havia vist com l’»opi i l’entreteniment del poble», parafrasejant Marx. De manera que va ser impossible aguantar i un va dimitir i va tocar el dos, a fer classes al Juan de Garay i a posar en marxa el Palau de la Font de Sant Lluís, «el meu estimat monstre», com li he dit moltes vegades, transferit a l’Ajuntament i inaugurat finalment el 1984.

El Pavelló de la Fonteta, com se’l coneix popularment, era una obra increïble. Dissenyat als anys 1960, es va començar a construir el 1969, però es va paralitzar el 1972, més o menys. L’empresa constructora havia fet fallida i, com que li havien avançat certificacions, fins que es va reparar el tort van passar gairebé deu anys. Mentrestant, havien vingut les autonomies, el «monstre» s’havia transferit a la Generalitat i aquesta l’havia passat a l’Ajuntament, que va exigir al CSD el seu acabament o la subvenció corresponent. Fou una llarga reivindicació des del primer dia que Antonio Ten va arribar a l’Ajuntament i no el va veure inaugurat perquè no va repetir com a regidor. Per fi, el 1984, es va posar en marxa, amb pista d’atletisme, amb un parquet per a esports d’equip comprat expressament per l’Ajuntament, ja que no en tenia (al mig de la recta d’atletisme, havien pintat el camp d’handbol, bàsquet i voleibol: veure-ho per creure-ho!), amb una part central al soterrani, a sota de la pista, completament buit, i nou sales enormes que es van habilitar per a diferents esports de lluita i per a gimnàstica. Els millors equips de València van venir a jugar al nou pavelló i l’activitat fou frenètica. Després va venir el Pamesa, es van muntar grades mòbils, es va habilitar la part de sota per a les proves curtes i els salts d’atletisme, cosa que va amplificar els problemes, i... aquesta ja és una altra història.

I és una altra història perquè, en realitat, vaig durar un any i poc més en el càrrec. Convocades les oposicions a l’ensenyament mitjà, m’hi vaig presentar i vaig aprovar. Vaig traure el número tres de l’oposició i vaig poder triar institut a la mateixa ciutat de València, l’Institut de Batxillerat El Clot, al barri de l’Olivereta, al costat de l’avinguda Peset Aleixandre. Després de l’experiència a la Conselleria, tenia molt clar que no volia dependències polítiques. Tot i que estava molt bé a l’Ajuntament i al pavelló, això podia canviar i un crític com jo podia acabar al carrer o enganxant segells. La meua independència sempre ha estat per sobre de tot i aquesta possibilitat la donava el fet d’aprovar unes oposicions a l’ensenyament.

Però, el que jo pensava que seria per a un llarg temps o per a sempre també va durar poc, de manera que els anys 1980, ara que ho escric i ho recordo, van ser de canvis constants. Dos anys després, el 1987, es creà l’INEF de València i, som-hi, de nou una altra oposició. En realitat, es va tractar d’una «minioposició», però oposició al cap i a la fi, perquè hi havia un tribunal amb cinc membres: un representava la Conselleria de Cultura i Educació, un altre la Universitat i la resta eren professionals de l’activitat física i l’esport.

Abans de convocar les places per a professors, aquell any 1987 es van concretar els acords amb el CSD que permeteren posar-lo en marxa. Un llarg procés que ja es va iniciar el 1984, essent jo encara a la Conselleria, amb unes jornades obertes sobre el futur de la professió dels INEF i la petició formal al Govern central de la seua creació, que no s’havia fet i que va ser una de les primeres actuacions que portà a terme el primer govern autonòmic de la Comunitat Valenciana, del PSPV-PSOE, un cop aprovat l’estatut d’autonomia. Les converses amb el CSD estaven molt avançades en 1984, però la petició de diverses comunitats autònomes al mateix temps va fer que la decisió final es retardara fins al 1987. Per fi, el febrer d’aquell any es va signar un conveni amb el CSD pel qual aquest aportava fons per a la infraestructura de l’INEF, que va ser ubicat a l’antiga Universitat Laboral de Xest, convertida en aquell moment en centre d’ensenyaments integrats transferit a la Generalitat. Allà s’impartien classes d’ensenyament secundari, a través de diversos instituts públics, amb alumnat procedent majoritàriament de la pròpia ciutat de València, en la qual no cabien; s’impartia magisteri, infermeria, alguns altres estudis i, per fi, l’INEF. D’aquesta manera, a la Conselleria li costava menys diners perquè ja es disposava d’aules i d’instal·lacions esportives. Amb quatre canvis i arranjaments, tema resolt, devia pensar algú. Cras error, perquè la deficiència de les instal·lacions era monumental, els arranjaments van tardar a arribar i ni tan sols ens van adjudicar aules com a tals, sinó que habilitaren una de les antigues residències d’estudiants. Al principi, fins que es van construir les aules, aquesta habilitació va consistir en una mera col·locació de cadires i taules en un espai lliure que, els dies de pluja, pareixia més un barranc dels diversos que circumdaven la muntanya que una aula d’ensenyament.

És necessari recordar que aquest centre va ser una de les megalòmanes obres del tardofranquisme que va albergar al complex de Xest, construït ex professo, 5.000 xiquets del segon cicle d’EGB (segons la Llei d’educació del 1970) de tot el territori espanyol, és a dir, xiquets d’entre 11 i 14 anys trets del seu entorn natural i internats allà durant el curs escolar, dins la xarxa d’universitats laborals. Construït a finals dels anys 1960 i posat en marxa a principi dels anys 1970, la monumentalitat de les seues edificacions (residències, aules, equipaments esportius, menjadors...) era tanta que la seua despesa en manteniment es feia insuportable, sobretot quan, acabat el franquisme i eliminada la seua funció bàsica d’internat massiu, el seu ús era molt menor. La degradació, que encara continua, era ja patent el 1987: les residències tenien molts problemes de serveis; a la pista d’atletisme ja no li quedava material sintètic, era pur ciment, i els pavellons eren freds, petits i inapropiats per a un INEF.

Això va provocar diverses vagues i reivindicacions d’alumnes i professors gairebé fins al moment en què, un cop integrats a la Universitat, el centre es va ubicar al campus de Blasco Ibáñez. Aquesta fou, des dels seus inicis, una reivindicació dels estudiants: baixar al campus universitari i integrar-se plenament amb la resta de la comunitat universitària.

Però ens havíem quedat en la «minioposició» per a la contractació dels professors de l’INEF i la composició del tribunal: sobre aquesta minioposició s’ha d’apuntar l’intent de designar els professors a dit per part de la Direcció General d’Esports de l’època, que no va anar més enllà perquè sempre hi ha, des dels serveis jurídics, per exemple, algú que avisa persones més assenyades i sensates sobre possibles problemes legals. De manera que l’opció final fou traure a concurs públic les places de professors de matèries específiques que no donava la Universitat de València (la convocatòria es va publicar al DOGV). Aquests dubtes inicials sobre el sistema de designació del professorat van provocar un cert retard i les places van eixir gairebé iniciat el curs.

Un parell d’anys abans, per fi, el conseller de Cultura i Educació, Ciprià Císcar, es va decidir a separar Joventut i Esports, però la sorpresa va ser majúscula quan el primer director d’Esports a seques fou un tal Manuel Ortiz, professor d’història d’un institut de Xest, precisament, i abans professor de la Universitat Laboral, el qual Císcar tenia com a delegat provincial de Cultura de València. Li havia de buscar una nova ubicació, ja que les delegacions provincials de Cultura i Educació s’havien acabat d’unir i un dels dos delegats sobrava. I va sobrar Manuel Ortiz, aparentment ascendit, però, políticament, per a traure-se’l de sobre a la delegació conjunta d’Educació i Cultura de València. Venia precedit d’una fama d’»antiesportista», segons expliquen els qui el van conèixer a les seues classes de Xest. Per descomptat, ho va demostrar amb escreix. Va passar per aquestes latituds amb molta més pena que glòria, pocs el recorden i només ho fan, com jo en aquest cas, per a rememorar la seua intervenció davant el Tribunal (sense ser-ne membre), primer intentant que la plaça a la qual jo optava la donaren a l’altre candidat que es presentava i, com que això no va colar, que es declarara deserta la plaça. Tampoc va colar. Sempre hi ha persones honorables que són capaces d’aguantar la pressió d’aquests polítics de pacotilla que pretenen que la gent es plegui als seus interessos. De manera que, al final, el Tribunal em va donar la plaça per unanimitat i des d’aleshores vaig ser professor de l’INEF i més tard de l’avui Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, després de superar una nova oposició enfront d’un tribunal de professors universitaris, tots d’altres universitats en no existir a la de València especialistes de l’àrea. Una funció que no he deixat mai, perquè, quan he estat a fora organitzant algun esdeveniment, ha estat en comissió de serveis i, a més, he seguit donant cursos, màsters i altres estudis.

L’INEF/IVEF que ix a València l’octubre de 1987 és un centre amb un pla d’estudis aprovat molt similar al de l’INEF de Madrid i amb l’orientació clàssica cap a les matèries d’ensenyament/entrenament, amb l’existència de mestratges i una càrrega lectiva bastant esportiva. Només existia una assignatura de gestió que poguera ser qualificada com a tal, associada a legislació esportiva, de manera que fou adscrita al departament de Dret de la Universitat de València.

Aquesta fou una de les característiques de l’INEF de València en la seua creació i que, d’alguna manera, n’han condicionat el funcionament posterior. Una part de les matèries es van adjudicar directament a departaments universitaris a través d’un conveni amb la Universitat de València que en preveia l’adscripció al sistema legal de reconeixement de títols per a centres externs que no en depengueren directament. En aquelles matèries que la Universitat no poguera impartir, la Conselleria va convocar les places i designà els tribunals.

Realment, aquest sistema mixt causà problemes, fou una rèmora en la integració i va provocar greuges comparatius. No es féu enlloc. Els INEF de la Corunya, Lleó i Vitòria convocaren totes les places des del Departament d’Esports de la comunitat autònoma, i a Las Palmas van eixir totes les places des de la Universitat, però amb una convocatòria nova i fruit d’un conveni similar al de València, cosa que els facilità la integració posterior. El sistema mixt valencià, a més, va causar durant anys una divisió, lògica, entre el professorat segons el tipus de procedència contractual. Finalment, tot això va quedar enrere amb la plena integració de l’INEF a la Universitat de València i la primera convocatòria de places de professors universitaris el 1998.

De tal manera que l’assignatura que jo vaig aprovar en aquella primera oposició del 1987 va ser història de l’esport, que he impartit pràcticament fins al curs 2008-2009, amb els parèntesis de les meues absències. Posteriorment, un cop assolit el cinquè curs, també vaig impartir bastants anys «Directrius per a l’entrenament dels joves» fins que va desaparèixer del pla d’estudis. Però significativament no vaig donar assignatures de gestió fins després de la meua tornada d’Almeria, el curs 2006-2007, quan feia anys que m’havia convertit en un especialista en aquesta àrea, perquè no existien aquestes matèries.

Bé professionalment o bé com a gestor amateur, és a dir, sense remuneració, des d’aquells inicis de l’esport escolar el 1977 mai no vaig deixar el camp de la gestió de l’esport. Així, si després de l’esport escolar va venir la gestió del CITD, a principis dels anys 1980, la collaboració a la Junta Rectora i el Consell de Gerència de la Fundació Esportiva Municipal de l’Ajuntament de València o la direcció del Palau d’Esports de la Font de Sant Lluís, la cosa va continuar a la Federació d’Atletisme. De la mateixa manera que el 1985 abandonava la direcció del Pavelló de la Fonteta i m’integrava a l’ensenyament secundari a l’Institut de Batxillerat El Clot, el 1986 vaig guanyar les primeres eleccions autonòmiques a president de la Federació d’Atletisme de la Comunitat Valenciana (FACV), càrrec que vaig ocupar fins al 1993, després de revalidar la meua candidatura el 1990. I he de dir que el nivell d’exigència i de treball va ser molt superior a qualsevol altre càrrec de gestió professional que haguera tingut abans, exclosa, probablement, la direcció de l’esport escolar el 1977, ja que allò era més seriós del que semblava, sobretot per l’època en què es va desenvolupar i la necessària obligació de muntar una estructura nova.

Aquí, una vegada més, tot estava per fer perquè naixia la Federació Autonòmica i s’hi havien d’integrar tres federacions, les d’Alacant, Castelló i València, que fins a la seua creació eren no solament independents entre si, sinó fins i tot rivals. No fou tasca fàcil, ja que des del mateix muntatge de l’estructura, el local, els càrrecs directius, el personal de treball, el calendari de competicions, tot partia de zero, perquè, per a la nova etapa, no servia allò que existia amb anterioritat i, a més, s’havia d’anar amb compte i mà esquerra per a evitar els típics rancors territorials. No obstant això, crec que va valer la pena i aconseguírem posar certes bases per al futur, consolidant l’organització autonòmica.

D’altra banda, fou una etapa magnífica, ja que no en va és el meu esport, l’esport al qual porto associat més de quaranta anys, que es diu aviat, des que el 1964 vaig començar a practicar-lo amb tretze anys, i del qual vaig ser, també, entrenador, i finalment dirigent, de manera que li tinc un afecte especial. L’atletisme em va permetre continuar aprofundint en el camp de la gestió, aprenent i aportant novetats. Així, al marge de la pròpia estructura organitzativa de la FACV, creàrem els campionats autonòmics, pas lògic obligat, que aconseguírem que foren televisats uns anys pel Canal 9 en directe, i el Gran Premi Caixa d’Estalvis de València (l’actual Bancaja), patrocinat per aquesta entitat, amb premis per als atletes i competicions puntuables a totes tres províncies. Les competicions i trobades internacionals van tornar a València, gràcies a aquells dos primers mítings internacionals en pista coberta organitzats el 1987 i el 1988 i a un Espanya-França al Pavelló de la Fonteta quan tenia pista d’atletisme. En fi, que jo, un amant de l’atletisme, m’ho vaig passar molt bé, i alguns encara ho recorden amb gust.

Desgraciadament, vaig haver de dimitir el 1993, perquè el president de la Federació Espanyola (RFEA), José M. Odriozola, em va oferir en el seu segon mandat fer-me càrrec de la gestió econòmica de la Federació i, per a evitar suspicàcies d’altres federacions territorials o de clubs no valencians, vaig creure més oportú no compaginar ambdues comeses.

Jo ja estava a la Junta Directiva de la RFEA des que, al cap de poc temps de ser president de la FACV, Juan M. de Hoz, el president en aquell moment, em va oferir de ser-hi. No hi havia ningú de València en aquell moment i vaig acceptar. érem al 1987 i a finals del 1988 es van celebrar eleccions i vaig ser un dels pocs (només dos) d’aquesta junta directiva de Juan

M. de Hoz que donà suport a Odriozola. Vam ser (la FACV), a més, la federació territorial que li va aportar més vots, ja que l’altre candidat era català i la seua federació tenia la major representació en l’assemblea, mentre que altres federacions, com Andalusia o Madrid, estaven dividides, al contrari que la valenciana. José M. Odriozola va guanyar les eleccions i durant vint anys vaig ser vicepresident primer de la RFEA.

Abans que res, diguem que vaig aprendre economia. Per força els pengen, que diu el refrany. I és que un sap com comença a exercir la seua vida laboral, què ha estudiat, però no com acaba, sobretot en el món de l’activitat física i l’esport, un món nou, canviant, amb noves àrees de coneixement que s’obrien, amb la necessitat de trobar professionals i amb l’exigència cada vegada major de fer una gestió de tall empresarial i no amateur, és a dir, dedicant-hi una estona a la vesprada com passava a principis dels anys 1990. En qualsevol cas, la veritat és que la «festa», a començament del 1993, era com per a pensar-s’ho dues vegades. La RFEA tenia un dèficit de 160 milions de pessetes i un pressupost que amb prou feines arribava a 800, res a veure amb l’actual, que supera els 2.000 milions de pessetes (12,7 milions d’euros de pressupost ordinari en 2007 i 12,3 milions en 2008, sense comptar els esdeveniments extraordinaris). Es devien la major part de les beques, no hi havia cap mesura financera del tipus pòlissa de crèdit, préstec o similar que permetera alleugerir els problemes de tresoreria. S’hagueren d’establir urgentment aquest tipus de mesures i aprovar una pòlissa de crèdit que permetera continuar l’activitat normal, que d’això es tractava, al cap i a la fi. Es comptava amb uns pressupostos i subvencions que, tot i que s’havia d’esperar a la seua aprovació anual, estaven més que consolidats, fet que hauria de permetre comptar amb aquests recursos financers.

Aconseguírem, no sense angúnies, eixir del problema i la RFEA, des del 1993, excepte en un parell d’exercicis, va tenir sempre superàvit econòmic, fet que li va permetre eixugar aquell dèficit angoixant i tenir un fons social (en termes tècnics) positiu, que a finals del 2007 era de 494.670,07 euros: res a veure amb aquells durs començaments, i ja m’hauria agradat començar amb un panorama com l’actual.

Els primers quatre anys de mandat d’Odriozola, vaig estar en temes més de caràcter tècnic, ocupant la Vicepresidència del Comitè Tècnic, anant de delegat d’equip als principals esdeveniments, però res més en el que en diríem gestió federativa, encara que en aquest període ja vaig tenir entre mans l’organització del meu primer gran esdeveniment: el III Campionat del Món d’Atletisme en pista coberta, celebrat a Sevilla el 1991. Però era una organització externa a la RFEA, amb un comitè organitzador format per totes les institucions sevillanes (Ajuntament, Diputació i Junta d’Andalusia), el CSD en representació del Govern central, a més de la pròpia RFEA. Hi havia força preocupació per la seua organització. Era el primer campionat del món, que no fóra de cros, que organitzàrem, estàvem a un any dels Jocs Olímpics de Barcelona i es tractava d’un esport com l’atletisme de clares connotacions olímpiques, de manera que els errors organitzatius podien afectar la credibilitat de cara als Jocs. Vaig estar un poc més de dos anys a Sevilla, des de l’octubre de 1989, amb l’única experiència de la Copa del Món de Barcelona, celebrada el 1989 i del comitè de la qual era vicepresident, dels propis campionats federatius i dels esdeveniments que s’havien muntat a València els anys 1980, dels comitès organitzadors dels quals vaig formar part.

Però la cosa no va eixir malament i, potser per això, em va tocar tornar a Sevilla quan, el març del 1997, se’ns va concedir l’únic campionat del món a l’aire lliure que hem organitzat. Vaig ser allà, de nou, des de finals del 1997 fins al desembre del 1999, però pel mig em va tocar també ser el coordinador general del campionat europeu d’atletisme en pista coberta de València del 1998 fins que vaig marxar a Sevilla i em va substituir el president de la FACV en aquell moment, Pepe Campos, encara que em vaig mantenir d’adjunt seu fins a la celebració del campionat l’última setmana de febrer del 1998.

Aquest darrer va ser, per a mi, el campionat que millor ens ha eixit organitzativament, però va fallar en dues qüestions fonamentals perquè un acte es percebi com a èxit: l’assistència de públic, que no omplí ni les quatre mil escasses localitats del Palau Velòdrom Lluís Puig, i els bons resultats esportius espanyols, que no van passar de discrets, ja que es van aconseguir tres medalles, cap d’or, quan se n’esperaven almenys sis. Ni la societat valenciana ni, òbviament, les seues autoritats apostaven llavors pels grans esdeveniments, i així ens va anar.

La dificultat d’un campionat en pista coberta tampoc és la mateixa que al d’un campionat a l’aire lliure, i la distància entre un europeu i un mundial també és gran, i si s’hi suma que no hi havia cap estadi les coses es presentaven bastant complicades quan em vaig fer càrrec de la coordinació general del 7è Campionat del Món d’Atletisme de Sevilla. En efecte, el campionat, que es concedí el març del 1997, no disposava d’estadi, sinó d’un gran «forat» a l’illa de la Cartuja. Era un estadi la construcció del qual es va preveure per a l’Expo del 1992, però que, finalment, no es va fer. Us imagineu organitzar un gran esdeveniment, com és un mundial d’atletisme, amb només dos anys i mig de temps i sense estadi? Doncs, es va fer. Amb problemes, amb zones sense acabar totalment, fins i tot amb unes altres acabades in extremis, sense conèixer l’estadi, sense saber-ne el nivell real d’ocupació d’espectadors, amb dificultats en els accessos... Per què seguir? Com més hi penso, més increïble em pareix, ja que, en primer lloc, va ser el campionat que es concedí amb menor temps entre la data de concessió i la de celebració, i en segon lloc, es dissenyà un estadi pensant en uns possibles Jocs Olímpics (Sevilla va presentar la seua candidatura per a les edicions del 2004 i del 2008, adjudicades la primera en 1998 i la segona en 2001) i en la seua utilització pels dos clubs de futbol, el Sevilla i el Betis, però mai per l’atletisme. Aquest estadi té un aforament excessiu de

58.000 localitats i quatre torres pensades per a altres activitats socials i/o comercials (un hotel, en funcionament; cinemes, que mai no es van posar en marxa; un centre per a federacions, que està en projecte, i locals per a l’administració esportiva local i autonòmica), que mai van arribar a temps i que retardaren l’obra pel seu volum.

No obstant això, a diferència de l’europeu de València, i malgrat les greus dificultats organitzatives, sobretot provocades per la instal·lació, el campionat fou un èxit, perquè va tenir dues bases que van faltar al Palau Velòdrom Lluís Puig: públic, ja que durant els nous dies d’activitat hi acudiren 452.000 persones, i que els nostres van aconseguir quatre medalles, dues de les quals d’or.

Les tasques organitzatives em van portar amb posterioritat a allunyar-me de nou de València; i és que, definitivament, es pot dir no solament que s’ha convertit en gairebé un hàbit, sinó que aquesta transformació que s’ha anat esdevenint en la professió, des de la inicial orientació acadèmica i d’entrenament a la de gestió, m’ha afectat de forma total. En el camp de la gestió d’esdeveniments, a més, els trasllats i canvis de domicili són constants, com bé saben els qui es dediquen a la seua organització, de manera que s’ha d’estar amb la maleta preparada, com qui diu.

Així, el juliol del 2000 em vaig traslladar a Almeria per a organitzar els Jocs del Mediterrani 2005, ja que el febrer d’aquell any el Comitè Permanent del COJMA 2005 (Comitè Organitzador dels Jocs del Mediterrani Almeria 2005) m’havia escollit per unanimitat com a conseller delegat, i vaig ser ratificat el mes d’abril pel ple del comitè. El bagatge de Sevilla fou important. En aquesta ocasió, tot i ser ciutats diferents, coneixia el medi, ja que dues de les institucions que formaven el comitè (CSD i Junta d’Andalusia) eren les mateixes que a Sevilla, encara que amb persones diferents, i tenia un fort suport de l’organisme esportiu, que en aquest cas no podia ser altre que el Comitè Olímpic Espanyol, i mai agrairé prou aquest suport per part del seu president, Alfredo Goyeneche, en el moment de l’aterratge a Almeria, que és quan més el necessitava. El seu successor, José M. Echevarría, també mostrà aquest suport contínuament, una cosa important per a l’estabilitat d’aquest tipus d’organitzacions, que quan es concedeixen a sis anys vista passen per diferents avatars polítics i canvis en la seua composició.

No podia ser d’una altra manera a Almeria, ja que la competició, molt al contrari que el Campionat del Món de Sevilla, disposà de força temps. Els Jocs es van concedir l’abril del 1999 i es van inaugurar el 24 de juny de 2005. Hi va haver, per tant, més de sis anys per davant, i el primer canvi en la composició del Comitè ja va tenir lloc abans de la seua total conformació i legalització. El juny del 1999 hi va haver eleccions municipals i va canviar l’equip de govern a la ciutat: el PP, que dirigia l’Ajuntament amb majoria absoluta, la va perdre i una coalició PSOE/IU va governar fins al 2003. En aquest moment, el PP va reprendre el govern municipal, però sense majoria absoluta, sinó en coalició amb el GIAL (Grup Independent d’Almeria), encapçalat per Juan Megino, l’alcalde que va aconseguir els Jocs essent militant del PP. Però el setembre del 2002, aquest partit va decidir presentar com a candidat l’aleshores president de la Diputació i després alcalde d’Almeria Luis Rogelio Rodríguez-Comendador. El pacte entre aquests dos grups no fou senzill i va afectar l’estructura dels Jocs: per al PP, l’alcaldia; per a Juan Megino (GIAL), la primera tinença d’Alcaldia i Urbanisme i la presidència dels Jocs, cosa que obligava a canviar els estatuts, ja que hi constava que l’alcalde era el president.

Conte tot això perquè ens adonem que a voltes és molt complicat organitzar un esdeveniment i de quina manera els canvis polítics en les institucions poden afectar-lo. Perquè la cosa no va quedar aquí. D’una presidència del PSOE entre el 1999 (el comitè es va crear definitivament l’octubre d’aquest any) i el 2003, però majoria del PP al comitè, a causa de la representació de la Diputació i de l’Estat, es passà a una majoria del PSOE amb la presidència d’un independent coalitzat amb el PP, després de les eleccions generals i andaluses del 2004. Pel que fa a l’Estat, va guanyar el PSOE, per la qual cosa van canviar els tres representants del CSD i aquest partit va obtenir la majoria absoluta a Andalusia, de manera que els tres representants de la Junta d’Andalusia també foren del PSOE (abans governava en coalició amb el Partit Andalusista i, atès que la Conselleria de Turisme i Esports estava en les seues mans, venien dos representants del PA per un del PSOE).

Precisament, tenint en compte tots aquests canvis, era fonamental mantenir l’equip de treball, el Comitè Tècnic com se li va dir, i en aquesta estabilitat va jugar una carta clau el COE. No obstant això, s’ha de dir que els representants institucionals, a tots els nivells, d’un signe o d’un altre, van saber estar a l’altura, van pressionar molt poc per a provocar canvis en els directors de l’esdeveniment i això fou, al capdavall, una de les bases més importants per a l’èxit dels Jocs. Més encara, aquest bon comportament institucional i la unió entre les institucions, amb les seues discrepàncies lògiques, que majoritàriament es van quedar entre bastidors dins del comitè, s’ha convertit en un aval per als organitzadors d’esdeveniments a l’hora de demanar competicions internacionals. Encara més, Jaime Lissavetzky, secretari d’Estat per a l’Esport, el suport del qual vaig tenir des del primer dia, ha encunyat el nom d’aquest estil de treball com l’spanish model, una característica que venem a fora.

A Almeria, les coses van canviar molt i el nivell de sofriment fou bastant menor, ja que tot es planificà bé i amb el temps generós de què disposàvem. D’entrada, es va adjudicar a un expert en planificació com Fernando París, que fou director de gabinet del secretari d’Estat per a l’Esport amb Felipe González i després ministre Javier Gómez Navarro, l’elaboració del Pla Director, en el qual es van incloure diagrames d’operacions temporals que van permetre preveure qualsevol tipus d’incidència i assegurar que els tràmits burocràtics, per exemple, en la construcció d’instal·lacions no afectaren l’organització i que es compliren les previsions. Realment, es féu una bona planificació. També vam tenir molt de suport. Tant les institucions com els ciutadans es van bolcar en l’esdeveniment. El resultat final fou una gran satisfacció, ja que aquí, com en cap altre lloc, es van donar les condicions necessàries per a l’èxit: bona organització, excel·lents resultats de l’equip espanyol (que per primera vegada gairebé va igualar Itàlia i França en el nombre total de medalles, amb un augment considerable respecte a l’edició anterior) i gran assistència de públic, que va omplir les instal·lacions.

Per tant, Almeria sempre serà present entre els meus millors records. Foren sis anys formidables, de gran treball, no exempts de problemes i de certes incomprensions i crítiques que han estat superades amb escreix, però, pels aspectes positius. Encara que els Jocs del Mediterrani no siguen a la primera fila mediàtica dels d’esdeveniments esportius, la seua organització és complicada i, salvant les distàncies, tècnicament, amb un desenvolupament molt similar als Jocs Olímpics, el seu germà gran. Hi havia 22.424 persones acreditades, 5.508 de les quals membres de les delegacions oficials dels comitès olímpics del Mediterrani, entre esportistes, delegats, entrenadors i personal sanitari; una Vila Mediterrània per a allotjar-les, amb el que això suposa de complicació logística; quaranta instal·lacions esportives de competició i d’entrenament i quatre circuits de proves exteriors i tres centres de mitjans de comunicació i sis d’acreditacions, entre altres tipus d’oficines. Tot això no és gens ni mica una qüestió fàcil, sobretot per a una ciutat de mida mitjana/petita amb 180.000 habitants. Si, finalment, a més, s’acaba amb un superàvit econòmic, el nivell d’autoestima i satisfacció puja molts enters. D’altra banda, segons les dades facilitades per Sofres, l’audiència televisiva acumulada a Espanya fou de 25.471.000 espectadors. Hi va haver 290 hores de retransmissió en directe (230 per TVE i 60 per Canal Sur) i la màxima audiència va ser la final de futbol entre Turquia i Espanya, amb 1.250.000 espectadors (TVE2). Segons l’estudi de Sofres, els Jocs generaren només durant la seua celebració 659 notícies que van ser vistes per un total de 259 milions de persones. I en premsa, se’n van donar 3.305 notícies entre l’1 de juny i el 6 de juliol, amb 2.948 pàgines dedicades als Jocs i un impacte de difusió de 154.758.172 exemplars (OJD) i 949.730.000 lectors (EGM).

La cosa, doncs, era ideal per a retirar-se. Però no va poder ser. Acabats els Jocs, durant l’any 2006, vaig col·laborar com a assessor tècnic amb el comissionat del Govern d’Espanya per a la Copa de l’Amèrica de València, Ricard Pérez Casado, i després, José M. Odriozola, el president de la RFEA, em va proposar com a coordinador general del Campionat d’Europa d’Atletisme de Barcelona 2010. Així que vaig continuar amb la meua faena organitzativa, viatjant un o dos dies a la setmana a la Ciutat Comtal per anar posant en marxa la gestió del campionat, durant els anys 2007 i 2008, fins al mes de setembre, en què em vaig veure obligat a renunciar en no poder-m’hi traslladar a viure de forma permanent durant els dos anys que quedaven fins al 2010, encara que em vaig mantenir en el comitè i com a assessor tècnic de l’organització.

El president de la RFEA també em proposà, el març del 2008, com a coordinador general del Campionat del Món d’Atletisme en pista coberta de València. Era el més lògic, perquè, al marge de ser la meua ciutat, havia estat abans el màxim responsable executiu en un campionat paregut a Sevilla l’any 1991 i també havia estat al comitè organitzador que va muntar el mundial de pista coberta de Barcelona el 1995, és a dir, els dos campionats anteriors del mateix tipus fets a Espanya. Això sense comptar que vaig ser el coordinador general de l’únic mundial a l’aire lliure celebrat de moment a Espanya i, especialment, el coordinador general del Campionat d’Europa de València el 1998 amb el PP detenint tot el poder institucional en les seues mans: Ajuntament, Diputació, Generalitat i Govern central, i no hi havia hagut cap problema. No va poder ser perquè el PP s’hi va oposar rotundament o, almenys, si no com a partit, sí institucionalment a través dels seus representants en les negociacions per a la formació del comitè: l’ínclit David Serra, aleshores secretari autonòmic d’Esports, i Cristóbal Grau, regidor de l’Ajuntament de València. Però el culpable era molt més amunt, en el propi president de la Generalitat, instigat pel seu gran amic Rafael Blanquer, a qui no li interessava que jo estiguera en el campionat, per a manejar-lo al seu gust, cosa que no va aconseguir del tot, ja que al final tampoc va ser coordinador general qui a ell li haguera interessat.

La cosa resultava insòlita, encara més tenint en compte que els darrers vuit anys havia viscut fora de València. què havia fet jo? Si hem de fer cas a la versió oficial que van donar al president de la RFEA, en estar col·laborant amb Ricard Pérez Casado i, per tant, amb el PSOE, a la Copa de l’Amèrica no podia estar al Mundial d’Atletisme, deixant caure així la meua vinculació amb aquest partit. Si hem de creure la versió que donaren alguns d’aquests responsables polítics de l’esport valencià, Grau i Serra, vetadors oficials, preferien una persona que hi haguera estat des del principi i no a mi, que encara era a les costes Almeria. I si hem de creure la pròpia intuïció i la saviesa popular, és a dir, la base de l’esport i l’atletisme valencià, que ho té clar, el veto es va deure al personatge esmentat abans.

En qualsevol cas, la veritat és que no vaig poder estar a l’organització d’un campionat del món que s’organitzava al meu poble, perquè alguns indocumentats així ho van decidir seguint consignes polítiques. Un d’ells, fins i tot, David Serra, ha passat tan fugaçment pel camp de l’esport que no ha deixat res. Jo, almenys, per l’única cosa que el recordaré és per haver-me vetat per a organitzar aquest campionat. Trist balanç en la seua gestió.

Però allò que les institucions valencianes no van acceptar, sí que ho van fer les catalanes i, a més, he de dir que encantades. Vaig tenir un suport total i quan, obligat per les circumstàncies, vaig haver de renunciar, em va saber molt de greu, precisament per aquesta raó. A Barcelona no solament es va acceptar que una persona no catalana fóra el coordinador general, sinó també que el president de la RFEA fóra el president del comitè, cosa que a València tampoc no acceptaren, dit siga de passada, trencant el model organitzatiu més lògic que havia tramès i planificat la Federació. A València, Odriozola es va veure obligat a cedir aquesta presidència a l’alcaldessa de la ciutat. Diferents criteris, diferents visions entre els actors polítics d’una banda i els de l’altra. El cas és que, entre la cessió de la Presidència i el veto al coordinador proposat, la formació del comitè i la signatura dels convenis corresponents es retardaren vuit mesos, fins que jo mateix i Odriozola cedírem, ja que passava el temps i el campionat perilla-va. No valia la pena i no es podia treballar amb qui no et volia.

La qüestió, per als qui ens dediquem a la gestió, va acabar essent més absurda encara, ja que, atès que el CSD no acceptava el meu veto i que, si es produïa, no acceptarien la pro-posta alternativa emanada des de València, la solució de consens fou nomenar José Luis de Carlos, director general de la RFEA, com a coordinador general. En síntesi, que un senyor que vivia a Madrid i que ja tenia molta faena (a part de la RFEA, era el coordinador general del Campionat d’Europa de cros que se celebrava a Toro el desembre del 2007 i vicepresident de l’Associació Europea d’Atletisme) va haver de venir a València a fer-se càrrec del Mundial mentre que jo mateix, que vivia a València, havia d’anar-me’n a Barcelona per a organitzar un europeu a l’aire lliure.

No obstant això, aquest incident em va permetre un millor i més tranquil retorn a l’ensenyament a la FCAFD de la Universitat de València, encara que a la pràctica continue en contacte amb la gestió esportiva a través de diversos esdeveniments o candidatures, com el Campionat d’Europa d’Atletisme de Barcelona o la candidatura de Tarragona als Jocs del Mediterrani 2017.

En aquesta tornada a l’ensenyament, hi ha hagut canvis importants en els plans d’estudis i l’àrea de gestió ja té una sèrie de matèries que permeten als estudiants eixir amb els coneixements necessaris per a desenvolupar-se professionalment en un sector que s’ha convertit els darrers anys en la segona font d’ocupació i, probablement, en la primera amb un major nombre de places lliures, ja que l’ensenyament està saturat i les places ixen amb comptagotes.

Això representà un canvi substancial des que el 1987 es creara l’INEF valencià i em va permetre impartir matèries més d’acord amb la meua activitat i amb una especialització a la qual m’havia encaminat als últims temps, qüestió que beneficiaria, crec, els estudiants perquè podia afegir l’experiència pràctica a la teoria. Així, he assumit una assignatura que tothom coneix per planificació d’esdeveniments, però que té un nom molt més ampli i enrevessat, i que vaig compartir amb el que s’ha convertit en un gran hobby intel·lectual: la història de l’esport, a la qual estic dedicat des que es van obrir les portes de Xest a aquests estudis.

No eren els únics canvis amb què em vaig trobar, perquè el més transcendental va ser la consolidació de la integració a la Universitat i el trasllat del centre al campus de Blasco Ibáñez, una vella reivindicació, sobretot estudiantil. Això acabà amb el període d’interinatge, amb directors o degans que no pertanyien a aquests estudis i ni tan sols al centre, com havia passat fins a l’elecció de Vicent Carratalà com a degà, excepte un petit període en què Pepe Campos va ser nomenat director tècnic per la Conselleria de Cultura i Educació, una manera de no incomplir un conveni amb la Universitat en què es marcava que el director, nomenat per la Conselleria, havia de ser professor de la Universitat i tenir una persona vinculada al centre i, específicament, a la professió.

En aquests sis anys, s’havien consolidat tres unitats de recerca i el Departament d’Educació Física i Esportiva només era incipient i gairebé acabat de crear el 2000, mentre que els professors havien anat desenvolupant el seu currículum universitari, en el qual partíem amb el desavantatge de la tardana incorporació a la Universitat. Això és el transcendental, el veritablement important i on es tracen les vies per al futur, al marge de les discussions i discrepàncies de sempre o les petites rivalitats personals fruit del quefer humà. Ens falta molt camí per a recórrer per a la consolidació del centre dins de les estructures universitàries, per a comptar més entre els òrgans directius de la pròpia Universitat i entre la resta de la comunitat científica, però tot arribarà.

De manera que, molt al contrari del que em va ocórrer l’octubre del 1999 a la meua tornada del Campionat del Món de Sevilla, en què vaig estar un període escàs de nou mesos abans de la meua marxa a Almeria, ara he consolidat la meua faceta universitària. M’he acoblat bé després de sis anys d’absència, estic entusiasmat, he participat en l’elaboració del nou pla d’estudis (d’alguna manera obligat pel procés de convergència europeu de l’ensenyament superior, l’anomenat procés de Bolonya), el grau de ciències de l’activitat física i l’esport, i he reorientat els meus passos cap a l’ensenyament i la recerca, alhora que vull tenir una major dedicació a la tasca d’»escrividor», un poc abandonada per la dedicació a la gestió.

De manera que així és com hem arribat a la realitat actual, de la qual aquest capítol pretenia ser una petita mostra personal de com s’ha anat transformat una professió, amb el desig exprés que serveixi d’esperó i d’invitació a la reflexió i al debat al voltant d’aquest camp de l’activitat humana tan enriquidor.

2. L’ENTORN DE LA PRÀCTICA ESPORTIVA

La pràctica esportiva dels ciutadans té un entorn tremendament potent i variat, des dels mers practicants fins als esportistes d’alt rendiment, els aficionats que van als estadis o els teleespectadors. La manera de practicar que tinga cada persona determina també la seua actitud cap a l’esport. Així, gairebé el 70% dels practicants en fan pel seu compte, i al voltant del 50% s’inscriu en societats o clubs, mentre que només el 25%, aproximadament, es federa, cosa que representa una xifra real de 3.250.000 llicències l’any 2008 (CSD, 2009). D’aquesta manera, ens trobem amb xifres globals d’«esportistes» que, segons els diversos estudis (Gil i Menéndez, 1985; Peiró et al., 1988 i 1990; G. de la Torre i Antón, 1990; García Ferrando 1991, 1998, 2001, 2006; Izpizua, 1993; Casimiro, Añó et al., 2006), estan entre el 35% i el 39% de la població d’entre 15 i 70 anys, amb un cert estancament des dels anys 1990, després d’un fort ascens entre el 1980 i el 1985 (Añó, 2003). és una xifra baixa en comparació amb la resta d’Europa i, sobretot, amb els països nòrdics, que arriben a xifres superiors al 70% de la població.

En canvi, estem millor en els índexs d’interès per l’esport per part dels ciutadans, que se situen en un 60%, i si tenim en compte les respostes d’aquells que diuen que n’han practicat i ho han deixat, però que poden tornar a practicar-ne, ens situem en un poc més del 50% de la població. Mentrestant, també ha millorat de manera notòria la freqüència amb què es pràctica, ja que actualment una gran majoria —87%— (García Ferrando, 2001) ja no ho fa esporàdicament, sinó setmanalment.

L’accés a l’esport necessita abans que res instal·lacions i equipaments que faciliten aquesta pràctica. Aquesta era una de les queixes habituals a principis dels anys 1980 que ha deixat de ser-ho, en bona part perquè, al meu parer, d’instal·lacions ja en tenim una quantitat suficient i fins i tot ens en sobren, ja que moltes no es cuiden, perquè els ajuntaments les han demanat i construït, però no tenen prou nombre de practicants per a tenir els ingressos necessaris per a mantenir-les o no disposen de partides econòmiques en consonància amb els seus pressupostos.

Una altra qüestió clau en l’entorn de l’esport és el suport institucional, un suport que ha anat perdent importància els darrers anys, a mesura que la societat ha anat evolucionant. Enfront d’una societat del benestar (welfare state) en la qual l’esport s’integra plenament entre els anys 1960 i 1980, ens trobem amb una reducció d’aquest suport públic en estendre’s cada vegada més la teoria que la pràctica esportiva l’ha d’emprendre el ciutadà, llevat de la que es troba dins l’àmbit educatiu o de salut. A Espanya assistim a una caiguda gradual dels pressupostos públics per a l’esport, molt inferiors encara a aquell de què disposàvem el 1991. Actualment, no s’han assolit encara els nivells pressupostaris governamentals dels anys 1991 i 1992, i amb alguna oscil lació es manté una quantitat entre els cent trenta i els cent noranta milions d’euros, des de mitjan anys noranta. El 2001, per exemple, el pressupost del CSD va pujar en relació amb el de l’any 2000 i va arribar a una xifra de 134,41 milions davant els 129,69 milions d’euros d’aquell primer any. L’any 2002 va ser de 145,3 milions d’euros. A la primera etapa del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, amb Jaime Lissavetzky de secretari d’Estat, aquest pressupost ha anat pujant cada any. D’aquesta manera, el 2005, el pressupost esportiu de l’Estat va ser de 159,6 milions d’euros, encara inferior al del 1991 (199,9), per situar-se el 2009 en 193,2 milions, només un 1,24% més que el 2008, però ja en xifres properes a aquest període mític. Però, per al 2010, es preveu un total de 181,2 milions, és a dir, dotze milions menys (un 6,2%) que l’any anterior.

I si parlem del suport institucional a València, podem dir que el panorama és desolador, amb uns pressupostos oficials que estan a la cua de les autonomies. No ho estarien tant si tota la despesa dels grans esdeveniments estiguera en el pressupost de la conselleria corresponent, que és Cultura i Esports. El PP no ha cuidat l’esport de base, i només l’han preocupat les grans cites esportives, les del glamur i la foto de la copa o la medalla. El pressupost per al 2010 baixa el 7,61%. La despesa corrent, que és la manejable, excloses les inversions, arriba a uns ridículs 3,78 milions d’euros, enfront d’un total de quatre milions i mig el 2009. Aquests són els diners que van als practicants, els que es reparteixen entre clubs, federacions, plans de tecnificació i fins i tot formació i investigació (amb només 49.000 euros i un descens del 41% respecte al 2009, molt poc, per no dir res, es pot fer).

Per tot això, al final resultarà decisiva la motivació que porti una persona a exercitar-se en l’esport, donada aquesta complexitat de l’entorn i la quantitat d’elements que hi incideixen. Ja García Ferrando (1991, 1995, 2001 i 2006) apunta que les principals motivacions són: pel simple fet de fer exercici físic (58%), per a divertir-se (44%), perquè li agrada (34%), per trobar-se amb els amics (24%) o per salut (27%). Un ventall, com es veu, bastant variat.

Decisiva és, també, la cultura esportiva, molt baixa en les albors de la democràcia, quan tothom sabia que l’únic que funcionava com a diversió i catarsi permesa pel règim franquista era el futbol. L’expansió de l’esport, la generalització de la seua pràctica i l’interès de la població han permès aquest canvi transcendental que s’ha operat en la cultura de l’esport, fonamentalment a través d’uns plans de formació accelerats a començaments dels anys vuitanta, amb cursos, congressos, seminaris de tot tipus i colors que venien a demostrar l’afany de coneixement d’aquesta parcel·la, i amb la creació de centres acadèmics superiors, els antics INEF, i la seua incorporació a la Universitat.

CULTURA I FORMACIÓ EN L’ESPORT

A la Comunitat Valenciana ha estat clau, per a tenir bons professionals de l’esport, la creació del primer Institut Valencià d’Educació Física, integrat el 1992 a la Universitat de València i rebatejat com a Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport el 1987, amb ja més de vint anys d’existència. No obstant això, es va muntar un poc tard. Fou un poc tard, no solament per a la demanda existent, sinó també per als primers professionals que ens hi integràrem.

Avui, a més, a la vista de la proliferació sense sentit de facultats de Ciències de l’Activitat Física o de seccions d’educació física en facultats d’Educació, s’entén menys la mesquinesa d’aquell moment. El 1987, només hi havia a Espanya tres INEF: Madrid, Barcelona i Granada. I aquest mateix any se’n van crear, per necessitat imparable, ni més ni menys que cinc: Lleó, la Corunya. Vitòria, Las Palmas i València. La demanda de professionals era molt forta, ja que, per fi, el 1985 se celebraren les primeres oposicions per a professors d’educació física en l’ensenyament secundari i, en el terreny esportiu, els preparadors físics dels esports econòmicament benestants s’havien consolidat. A més, començava a aparèixer un nou sector de professionals: els dedicats a la gestió i organització de l’esport.

El mes d’octubre de 1987 va ser el naixement formal de l’IVEF amb l’inici de les classes, però al llarg de l’any es van anar formalitzant els diversos processos que ho van fer possible: conveni de creació amb el CSD, convocatòria de places de professors, convocatòria de places d’alumnes (es presentaren més de cinc-centes persones per a un màxim de vuitanta places) i ubicació provisional a l’antiga Universitat Laboral de Xest (provisionalitat que va durar quinze anys) fins a arribar a l’actual ubicació al campus de Blasco Ibáñez de la Universitat de València.

Al llarg del 2007 s’hauria d’haver celebrat el vintè aniversari, un vintè aniversari que hauria d’haver estat sonat, i tant la Universitat com les institucions que van contribuir a crear-lo, principalment la Generalitat i el CSD, haurien d’haver-s’hi bolcat, per allò que l’IVEF ha representat com a motor d’excel·lents professionals valencians, però també perquè les persones que van començar-hi, els pioners, els qui van sofrir en carn pròpia els avatars de tot començament, segueixen en actiu, són història viva.

Una història feta sota les goteres de les aules, com hem explicat al capítol anterior, amb baralles per l’ús dels escassos pavellons, en una pista d’atletisme descarnada i amb altres mancances. Malgrat estar allunyats del mundanal soroll estudiantil dels campus universitaris, era una història que desbordava il·lusió i que aconseguí moltes millores i, al final, la integració completa a la Universitat de València.

No obstant això, es van complir els vint anys i passaren absolutament desapercebuts. No es va organitzar res, ni n’aparegué cap referència a l’exterior. Només algun curs. Però el que és important és que la formació de professionals en el sector ha continuat amb normalitat i, a més, hem vist l’aparició d’altres centres al País Valencià, com la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport de la Universitat Miguel Hernández d’Elx o la transformació de les antigues escoles de formació de professors de primària (els antics magisteris) com la d’Alacant o la privada Edetània de València (avui Universitat Catòlica) en facultats, amb la seua especialització en educació física i esports, dins d’aquestes facultats d’Educació.

La integració dels INEF o la creació de noves facultats de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport es va produir després d’un canvi en la concepció de l’educació física i l’esport a la Universitat. Als temps del franquisme, qualsevol estudiant de dret, medicina, història o qualsevol altra especialitat havia d’aprovar l’assignatura d’educació física. Era una matèria obligatòria per a tothom, estudiara el que estudiara, una cosa absurda que la democràcia va eliminar quan va arribar al nostre país cap als anys 1977-1978.

Aquella educació física es va substituir per una oferta lliure d’activitats esportives i les universitats van crear els serveis d’esports. Va nàixer, així, un nou concepte en què allò primordial no era l’obligatorietat d’una matèria a l’edat adulta, sinó la prestació d’un servei, com el de biblioteques, el de publicacions o la pròpia organització d’esdeveniments culturals. Això sí, molt necessari, ja que els universitaris, éssers humans a la fi, necessiten avui més que mai exercitar-se físicament davant el creixent sedentarisme de la societat. Les universitats no es podien quedar enrere i havien d’oferir als seus alumnes una gamma àmplia de possibilitats, com ho van fer els ajuntaments, els grans motors de l’esport en la democràcia espanyola, i altres institucions.

L’educació física i l’esport com a matèria acadèmica va quedar reservada als qui necessitaven obtenir coneixements per a exercir com a professionals. Com que al començament dels anys 1980, a més, aquests estudis no eren a la Universitat, aquesta va trigar a incorporar-los i, principalment, a comprendre el seu impacte en la societat. Una idea que, d’alguna manera, encara perdura entre molts dels professors universitaris i, el que és pitjor, entre molts dels seus càrrecs directius, malgrat el temps transcorregut i la incorporació dels antics INEF o la creació de facultats de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport.

I és que, igual que passà amb molts dels polítics de l’esquerra espanyola, condicionats per la utilització que el franquisme va fer de l’esport, el nou «opi del poble» per a uns quants es considerava una activitat poc rellevant intel·lectualment i «de dretes». De l’actuació franquista, n’hi ha tantes dades, documents, autors i fins i tot restes arquitectòniques i artístiques, que evito donar-ne cap relació, encara que siga mínima, en considerar-ho una obvietat. La reacció posterior és tan errònia com la primera. Hi ha de tot, com a la vinya del Senyor, però en qualsevol cas, entre la branca dels estudiosos de l’esport, n’hi ha més que tiren, si més no, cap al centreesquerra i són més els liberals, en última instància, que els «feixistes». Perquè, ni fins i tot en els seus orígens a Espanya se li podia aplicar aquest qualificatiu. Només cal recordar que a Barcelona estava prevista la celebració de l’Olimpíada Popular, patrocinada per la Internacional Socialista com a rèplica als Jocs Olímpics de Berlín el 1936, i que, en no celebrar-se, molts dels seus participants es quedaren a lluitar per la República durant la Guerra Civil.

Per tot això, la integració de l’INEF de València no fou fàcil. D’entrada, la Generalitat tampoc no va facilitar les coses, ja que en lloc d’establir una dependència directa de la Universitat de València, només firmà un conveni per a dotar-lo de professors de matèries que s’hi impartien i presents al primer Pla d’Estudis, creant un híbrid de difícil govern, amb dependència orgànica de la Direcció d’Esports, al seu torn dependent de la Conselleria d’Educació i Cultura, i encara sort que estava a Educació. Tampoc la Universitat no va estar gaire per la faena, fins al punt que s’arribà a negociar la seua incorporació a la Politècnica, davant la lentitud i les reticències d’assumir-lo definitivament. No va arribar la cosa fins aquí, i el 1992 es firmà el conveni d’integració que va culminar el 1998, en el que podríem anomenar primera fase. I dic això perquè aquest INEF transformat avui en facultat és un centre petit, amb poca força, sense gaires vots per a elegir el nou rector, i inacabat. Només les protestes i les manifestacions de l’any 2000 i anteriors van aconseguir que es baixara de Xest al campus de Blasco Ibáñez, ficant-la amb calçador a l’antic Aulari, sense piscina (els alumnes van a Abastos a donar aquesta assignatura), sense pista d’atletisme llevat de la recta del campus, entre d’altres mancances, i sense complir promeses fetes en el passat i, de vegades, amb decisions i criteris que demostren el coneixement escàs que es té del seu funcionament o de la seua rellevància social. Com, per exemple, el fet que el vicerector de Cultura siga el representant de la Universitat al Consell Assessor de l’Esport en lloc del degà de la Facultat, poso per cas, com sí que ha passat a la Universitat Miguel Hernández, o a la Catòlica, ni més ni menys. O més encara, mai un professor d’aquesta universitat, especialista en activitat física i esports, ha dirigit el seu Servei d’Esports. Aquest servei, que va nàixer a principis dels anys 1980, va tenir com a directora, en els temps del rector Lapiedra, la professora Carmina Pascual, llicenciada en educació física i professora de magisteri.

Tot i això, i malgrat tot, la incorporació de l’antic INEF a la Universitat es pot considerar positiva. Al meu entendre, fins i tot, molt positiva. és necessari resoldre qüestions clau, sobretot el paper que la Facultat ha de jugar en el seu entorn esportiu, que no gose dir com a emissor de missatges cap a un nou concepte de l’esport en la societat, per a no caure en una cosa pareguda al «gran germà» del famós llibre 1984 de George Orwell.

La formació de professionals arriba no solament a la formació reglada ordinària, sinó també a la formació de postgrau, amb la creació de centres d’estudis, com el Centre d’Estudis Olímpics instituït per un conveni entre la Universitat de València i l’Acadèmia Olímpica Espanyola, dependent del COE, el 2007, que va venir a sumar-se a altres d’existents a l’Estat espanyol que desenvolupen la seua activitat amb fortuna diversa, perquè en la major part dels casos depenen del suport de la seua pròpia universitat i de les institucions públiques del seu entorn. En alguns casos, també tenen el patrocini d’empreses privades que financen activitats i ofereixen beques per a investigació, entre d’altres qüestions.

A València, el Centre va començar fort celebrant diverses reunions i plantejant una estructura de funcionament molt interessant que si es consolidara podria convertir-se en un centre a imitar. Dirigit pel degà de la Facultat de Ciències de l’Esport en aquell moment, José Campos, i sota la tutela del vicerector de Cultura de la Universitat, Rafael Gil, té autèntics pesos pesants de la investigació esportiva al nostre país, com el catedràtic de Sociologia, Manuel García Ferrando, o el director de l’Institut de Biomecànica, de la Politècnica, Pedro Vera. I al seu costat, el director del Servei d’Esports de la Universitat, Antonio Iradi, o el del Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat, José Enrique Gallach i Vicent Carratalà, tots dos persones molt conegudes també en els cercles esportius, a més de l’autor d’aquest llibre. El Centre agrupa els tres aspectes fonamentals en els quals s’ha de basar un centre d’estudis olímpics: la cultura, la formació i l’anàlisi de l’entorn esportiu.

Des de la seua creació a finals de l’any passat, el Centre buscà el suport institucional i, en aquest sentit, s’ha de lloar la rapidesa en la contestació de l’Ajuntament de València, el qual no solament s’hi va integrar, sinó que hi participà activament, a través del regidor d’Esports, Cristóbal Grau, o del gerent de la FDM, Luis Cervera, i presentant una proposta per al seu funcionament eficaç i les formes en què l’Ajuntament podria col·laborar-hi.

El Centre no va obtenir la mateixa i ràpida resposta per part de la Secretaria General d’Esports de la Generalitat, com gairebé sempre, ja que ni tan sols va respondre la proposta d’integració. Però, què s’ha d’esperar d’una secretaria autonòmica d’Esports que es fa propaganda de la concessió de 24.000 euros per a l’assistència de tècnics i professionals a activitats de formació en l’àmbit de l’activitat física i l’esport? que fàcil que és fer-se propaganda des d’algunes instàncies oficials, amb extensos gabinets de premsa! Malgrat aquests gabinets, cal anar amb compte quan algú estudia les xifres amb més deteniment. Possiblement van fluixos d’aritmètica per a fer la corresponent divisió i adonar-se que aquests 24.000 euros globals es queden en 233 euros de mitjana per persona que assisteix al curs, segons les pròpies dades que ells van remetre als mitjans de comunicació (cent tres persones).

A un dels assistents, company de facultat, li van donar en una ocasió uns misèrrims doscents euros, amb els quals a penes va pagar la matrícula. Després es va penedir d’haver-ho demanat per la quantitat de paperassa que a sobre va haver de fer per cobrar. En efecte, quan divideixes els 24.000 euros entre aquestes cent tres persones «afortunades», ixen exactament 233 eurets, i llavors sí que t’adones del veritable estat de la qüestió, perquè amb aquesta quantitat no paguen gairebé ni la matrícula i, si hi sumem el viatge, l’estada i el menjar, ja ni per pipes. Però això no era impediment perquè la secretària autonòmica, Niurka Montalvo, declarara: «Constitueixen un incentiu per a l’actualització de coneixements, la renovació constant dels nostres professionals amb una millora de coneixements que repercuteix en els nostres esportistes, en les nostres instal·lacions i en les nostres competicions.» A més de la repetició dues vegades en un parell de línies del mateix concepte (actualització de coneixements i millora de coneixements), és encomiable que es preocupin per la formació dels «nostres professionals», perquè vagin a cursos d’entrenadors de diferents esports o a congressos i màsters tan ponderats com alguns dels que constaven en la relació donada.

Aquestes declaracions i les dades de suport a la formació de professionals es van fer públiques precisament en un moment de forta contestació dels estudiants europeus al procés de Bolonya, ja que, en acabar el graduat, qui vulga seguir estudiant haurà de fer un màster, i la immensa majoria dels que avui existeixen no baixen dels 3.000 euros, allotjaments, viatges, etcètera, si és fora de la teua ciutat, a part. Així que, amb els 233 euros de mitjana, a qui anara al màster d’alt rendiment que se celebra a Madrid no li va arribar ni per a un dels viatges obligats, encara que supose que, si aquesta quantitat és la que ix de mitjana, a algú li hauran tocat només cent euros i a alguns altres quatre-cents o cinc-cents. Amb tot, el més important, si de veritat volen que ens creguem que fan una política de formació entre els professionals de l’activitat física i l’esport, és que augmentin substancialment aquesta quantitat i potenciïn l’organització de cursos i activitats formatives o culturals al voltant de l’esport, però no pareix que la cosa vagi per aquests camins. Per al 2010, només hi ha 49.000 euros, un 35% menys que el 2009, en què la xifra estava en 84.000.

I és que, reflexionant sobre el tema, ens adonem de l’escassetat de cursos, màsters, congressos o similars que hi ha actualment per aquests voltants. Em ve a la memòria una relació d’aquest tipus d’activitats en les quals un participa. Totes, menys una -el Fòrum de l’Esport que organitzà el Servei d’Esports de la Universitat de València el 2009-són fora de València, en llocs com Madrid i Barcelona diverses vegades, Granada, Mèxic, Lausana, entre d’altres, i dels sis màsters de gestió de l’esport (un d’internacional) en els quals estic involucrat com a professor, només un pertany a l’àmbit del territori valencià. I és que, dels tres màsters al voltant de la gestió esportiva que hi va haver en el seu moment, el de la Universitat de València, el de la d’Alacant i el de la Politècnica, els dos primers van desaparèixer i només quedava el de la Politècnica, tot i que en el curs 2009-2010 s’ha reeditat el primer amb característiques una mica diferents i dependent d’altres departaments. Casualitat? Excés d’oferta? Falta de suport? Potser una mica de tot, encara que les casualitats no vénen soles, com es va veure amb l’actitud enfront del Centre d’Estudis Olímpics.

Tornant a aquest centre, hem de dir que va nàixer amb voluntat d’anàlisi, amb una perspectiva d’estudi de l’esport i fidel a la llarga tradició del moviment olímpic, un moviment lligat a la cultura des dels temps més ancestrals, quan cap a l’any mil abans de Crist (que no en l’arxiconegut any 776 aC, data d’inici de la relació de vencedors olímpics) va iniciar el seu camí.

Només s’ha de recórrer als textos històrics com els de Pausànies, a l’esplèndida literatura de les odes de Píndar o a les estàtues que va esculpir Fídies per a corroborar aquesta interrelació. Però no solament això, sinó que el modern olimpisme va nàixer en el si d’una universitat i a través d’un congrés més que en una pista de carreres. Fou el 1894 a la Sorbona de París i amb la celebració del Primer Congrés Olímpic. I aquí és on es decidí reinstaurar els Jocs Olímpics, la primera edició dels quals es va celebrar el 1896 a Atenes i que han continuat fins avui. és a dir, l’olimpisme modern naix com una demanda des de l’àmbit cultural, perquè no en va l’esport sorgeix en el si de les escoles i les universitats angleses al llarg del segle XVIII.

L’activitat de l’Acadèmia Olímpica Internacional o els Congressos Olímpics són menys coneguts que els mateixos Jocs Olímpics, lògicament, però no per això deixen de tenir importància i, possiblement, el desenvolupament d’aqueixos degui molt a l’estudi i a les investigacions que es fan auspiciats des de l’òrbita cultural.

Les perspectives favorables del Centre d’Estudis Olímpics del 2007 han tingut una aturada brusca i, pràcticament, el 2008 i el 2009 no s’ha mogut res. La veritat és que la cosa començà bé, s’aprovà fins i tot una estructura de funcionament, s’entrà a formar part de la Fundació i de la Universitat de València, però aquí va quedar tot. En tot aquest procés es va tardar si fa no fa un any, perquè els començaments sempre són difícils. Però després, diverses circumstàncies n’han paralitzat la dinàmica. De moment, no ha passat d’aprovar una estructura i d’anunciar l’interès a organitzar activitats.

Encara sort que queden altres organismes que vetllen per la formació o la investigació de l’esport i l’olimpisme. Possiblement, el Comitè Olímpic Internacional siga un dels organismes que més contribueixen al desenvolupament i a la promoció de l’esport i l’educació als països no desenvolupats o en via de desenvolupament, i ho fa sobretot en els últims temps perquè disposa dels mitjans econòmics per a dur-ho a terme. Als Jocs d’Atenes del 2004, va ingressar un total de 1.494 milions de dòlars pels drets de retransmissió, i 736 als Jocs d’Hivern de Salt Lake City el 2002. A Pequín, va obtenir 1.734 milions i, segons pareix, als Jocs Olímpics de Vancouver del 2010 i de Londres del 2012 la xifra ja superarà els tres mil milions de dòlars. S’hi ha d’afegir l’aportació dels patrocinadors, que va per períodes quadriennals, i en el del 2005 al 2008 (Torí 2006 i Pequín 2008) el COI va tenir onze partners, que han representat uns ingressos de 866 milions de dòlars. Són unes xifres espectaculars, allunyades de les penúries dels anys vuitanta i anteriors del segle passat i que demostren la força de l’esport i el que alguns qualifiquen de comercialització, però que no podria ser d’una altra manera tenint entre les mans el «producte» de major impacte en les societats modernes actuals.

Però aquestes quantitats no es queden al COI. Dels drets de retransmissió, el 50% se’ls queda el comitè organitzador local (Atenes, Pequín, etc.), i de l’altre 50% només se’n queda un 8%. La resta es reparteix entre les federacions internacionals d’esports olímpics -en funció d’uns barems que tenen en compte la seua participació en els Jocs i el seu impacte televisiu-i els comitès olímpics nacionals. El repartiment entre aquests últims es porta a terme a través d’un organisme del COI anomenat Solidaritat Olímpica i que dóna prioritat als països més pobres.

Solidaritat Olímpica estableix programes de foment i promoció de l’esport, crea escoles en països poc desenvolupats, la majoria de cops via comitès olímpics nacionals, però en casos en què això no és possible, a causa de la debilitat i la falta d’estructura d’aquests comitès olímpics, mitjançant acords directes amb els governs. Potser, una de les seues tasques principals siga l’organització de cursos, seminaris, màsters de formació de tècnics i entrenadors i també de dirigents i gestors, en el convenciment que aquesta és la millor manera d’ajudar a desenvolupar-se esportivament països de l’anomenat Tercer Món. és aquell vell axioma d’«ensenyar a creuar el carrer a un xiquet i no agafar-li la mà i creuar amb ell.»

Un d’aquests instruments de formació és el MEMOS (amb la sigla en anglès i/o francès, que vol dir Màster Executiu en Direcció d’Organitzacions Esportives), que porta tretze edicions en anglès i en francès i tres en castellà. Només tres! Però per fi es posà en marxa demostrant, per una banda, el cada vegada major pes del món hispà i, de l’altra, que en la nostra esfera idiomàtica també és necessari fer aquests cursos de formació, ja que són pocs i escollits, socialment com a mínim, els qui podrien apuntar-se al MEMOS d’anglès o de francès, perquè la majoria de les persones no parla idiomes. En certa manera, era injust, perquè si Solidaritat Olímpica estableix aquests cursos per a països no desenvolupats, només podrien inscriure-s’hi, llevat d’excepcions, països africans o asiàtics, excolònies franceses o angleses, que tenen aquests idiomes com a primera o segona llengua; en canvi, un enorme subcontinent com el d’Amèrica del Sud o de l’Amèrica Central quedava discriminat.

L’experiència és formidable i engrescadora, ja que, enfront dels alumnes que tenim als nostres «màsters» de països avançats, els alumnes del MEMOS en espanyol desborden entusiasme i sabem amb certesa que els coneixements adquirits s’intentaran posar en pràctica amb molta més força que a Europa. I conèixer la realitat esportiva i social de Mèxic, el Brasil, Xile, Guatemala, Cuba, l’Uruguai, el Paraguai, l’Argentina i un llarg etcètera resulta sorprenent. En la darrera edició finalitzada, fins i tot vam tenir un algerià, i fa tres anys un moçambiquès i un angolès, ja que el MEMOS s’obre als països de parla portuguesa. Ens entenem perfectament, i poden presentar els seus projectes finals en la seua llengua.

Com a expressió de l’aplicació pràctica d’aquests cursos, un antic alumne mexicà del MEMOS anglès va presentar als alumnes del curs 2007-2008 el seu projecte final, un projecte titulat «Alt Rendiment Acadèmic Esportiu», que tracta de donar suport als esportistes d’alt nivell en els seus estudis universitaris. Era un projecte teòric, acadèmic i tremendament interessant, avui posat en marxa a la Universitat Tecnològica de Monterrey, la major del país. El seu autor és avui el director de màrqueting dels propers Jocs Panamericans de Guadalajara del 2011. En fi, que la solidaritat, en aquest cas Solidaritat Olímpica, de vegades dóna bons rèdits.

Dins de l’anàlisi de l’entorn esportiu, un dels aspectes clau és la seua promoció, l’accés dels xiquets a la pràctica fisicoesportiva, simplement, sense pretendre inicialment que siguen campions o que acaben sent esportistes d’alt rendiment. De fet, en els estudis que he esmentat abans, només entre un 2% i un 4% manifesten que practiquen esport per a competir. Els qui participen en competicions només són el 7% dels practicants i els 3,4 milions de federats representen un poc més del 8% del total de la població, un poc més si excloem els d’edat avançada i els molt petits.

Parlar de la promoció i l’alt rendiment en l’esport ha suscitat sempre multitud de controvèrsies entre els partidaris d’un enfocament o d’un altre i, dins d’aquest tema, que les institucions públiques es gasten els diners en l’organització de grans esdeveniments esportius en lloc de destinar-los a l’establiment de programes de formació i foment de l’esport.

La realitat és molt més simple i ambdós enfocaments són necessaris i actuen com a vasos comunicants, si el tema s’aborda convenientment, ja que l’organització d’esdeveniments serveix per a veure en acció directa les «estrelles» i poden servir de referència perquè els joves s’inicien en l’esport, i així ho demostren els estudis d’investigació sobre la matèria. A més, l’organització d’esdeveniments comporta una sèrie de beneficis socioeconòmics.

Però, perquè l’organització d’esdeveniments siga rendible per a l’esport local, ha d’anar acompanyada de programes de promoció, ja que si no és així l’esdeveniment queda com una illa o un oasi en el desert: no deixa empremta i la distància entre el que costa un esdeveniment i el que es destina a l’esport de base es fa extraordinària. I hi ha uns quants exemples per a il·lustrar-ho, com els pocs milers euros d’un camp de futbol que demanaven els xiquets d’Orriols a l’Ajuntament el 2007, enfront dels noranta milions del cànon de la Copa de l’Amèrica, o els vint-i-sis o divuit que es paguen pel Gran Premi de Fórmula 1, o els nou del Mundial d’Atletisme, mentre que la Federació Valenciana passa per dificultats econòmiques per alguna promesa institucional no acomplerta.

Les confusions sobre aquesta qüestió són notòries. Per exemple, el secretari autonòmic de l’Esport, David Serra, declarava el gener del 2007 que l’any seria «important i crucial» per a l’esport a la Comunitat Valenciana. Però, totes les referències que donava d’aquest any «crucial» se cenyien a l’organització d’esdeveniments, excepte la seua menció a la celebració dels vint-i-cinc anys dels Jocs Escolars. I així, va citar la Copa de l’Amèrica, la subseu de l’Eurobàsquet a Alacant, el míting d’atletisme com a assaig del Mundial del 2008, un partit de les estrelles de l’Eurolliga femenina i la possible consecució del Gran Premi de Fórmula 1, que es negociava en aquells moments preelectorals.

No obstant això, l’organització d’un esdeveniment avui dia és més important des del punt de vista socioeconòmic que de l’esportiu. I a vegades, l’efecte esportiu és mínim si no va acompanyat d’altres accions específiques, com es pot llegir en la variada literatura que hi ha sobre els problemes del dia després.

Allò important i crucial des del punt de vista esportiu seria que el València CF haguera guanyat la lliga o haguera entrat a la Champions League; que el Llevant haguera seguit en primera, o que el Pamesa haguera accedit a la Copa del Rei de Bàsquet; que tornàrem a tenir a València un equip en l’ASOBAL; que diversos atletes valencians de la terreta, o nadadors, quedaren campions d’Espanya (com abans); que tornara a existir un equip ciclista corrent el Tour i la Vuelta, i, per descomptat, que els equips d’handbol femení hagueren seguit guanyant. quant als Jocs Escolars, amb els seus vint-i-cinc anys d’història «reinstaurats» el 1983, el que haguera hagut de fer fóra prestar-los l’atenció i el suport que mereixen, perquè si aquest dirigent ho haguera comparat amb els primers temps d’autonomia, s’haguera avergonyit. Però, què en sabia ell, d’esport.

LA LLUITA PER LA DIGNITAT DE L’EDUCACIÓ FÍSICA

El senyor Serra oblidava que un dels majors problemes que té la societat espanyola és el de l’obesitat infantil i que cap d’aquestes activitats contribueix a eliminar-la. Però, és clar, havia de fer allò que li indicava des de dalt, des de la Presidència de la Generalitat, Francisco Camps, el qual es reuneix sovint amb esportistes, valencians o no, de primera fila. El maig de 2007, reunit amb alguns d’ells en pla foto electoral, anunciava la seua aposta pels grans esdeveniments i la creació d’un ADO valencià. No se’n va saber mai més res, però un pensà, en llegir l’anunci als mitjans de comunicació, que quan fou mort el combregaren, perquè els ADO territorials ja existeixen en diverses comunitats autònomes, com Andalusia, que va ser la primera, o Castella-la Manxa, Castella-Lleó i el País Basc. Els diuen d’una altra manera, però tenen beques importants per als seus esportistes més destacats.

Al meu parer, el problema al nostre país en aquests moments no són els esportistes del Pla ADO nacional o territorial, no són els ajuts als esportistes que ja han començat a despuntar, sinó la pròpia pràctica esportiva dels xiquets i les xiquetes, que travessa per moments molt difícils. Evidentment, prefereixen el botellón, dormir al llit (bona part de l’esport es fa els dissabtes i els diumenges al matí i obliga a matinar) o seure ben còmodes al sofà a veure la tele. Com aconseguir que facen esport, és el repte de la societat moderna i no és una faena menor, perquè les dades de salut dels nostres joves són molt preocupants.

Un estudi del Ministeri de Salut del 2007, l’Enquesta Nacional de Salut, treia a la llum xifres problemàtiques. Un 52% dels adults espanyols pesa més del que és aconsellable mèdicament, un 37,4% té sobrepès i un 15,3% és obès. I la tendència és a l’alça i preocupant en el cas dels xiquets, que van augmentar en un 11,47% el seu nivell de sobrepès o d’obesitat del 2003 al 2006.

Podríem dir que el que facen els adults és qüestió seua, si no fóra pels problemes sanitaris, però no podem quedar-nos sense fer res amb els xiquets. La societat i el sistema educatiu en són els culpables, en aquest cas. Però, a més, que un 27,61% de menors de disset anys pesen més del compte em pareix molt greu, perquè a aquesta edat es juga més, hi ha més moviment, es va més de festa, amb la qual cosa es gasten molts greixos.

Aquest estudi es complementa amb l’Enquesta de Salut de la Comunitat Valenciana feta el 2005 per la Generalitat, les dades de la qual també són preocupants, perquè ve acompanyada de percentatges de pràctica d’exercici físic. No es parla d’esport, que seria un esglaó superior, sinó del simple exercici físic. Doncs bé, el 40% -el 40%!, ho repeteixo-dels nostres xiquets no fa cap activitat física en el seu temps lliure. M’imagine que aquí no s’hi compta l’educació física escolar, d’obligat compliment, perquè si la comptem el cent per cent diria que sí, que és practicant, però, com que és totalment insuficient perquè es queda en menys d’una hora i mitja a la setmana, el tema és preocupant.

En paral·lel, augmenta, segons la mateixa enquesta, el nombre de xiquets o xiquetes que veu la tele cada dia: el 93%, dues o més hores. és clar que una cosa va en consonància amb l’altra i amb l’obesitat. A menys exercici i més televisió, practicant mentrestant el «butacabol», més quilets. Un consol és que el percentatge dels qui no fan esport ha baixat un 7,4 des de l’any 2001. Això vol dir que amb el temps podem aconseguir que el cent per cent dels nostres menors practiquen exercici físic en un termini de gairebé vint-i-dos anys. Però aquest termini, a més que no serà directament proporcional, és tan llarg que molts de nosaltres no ho veurem. Perquè enfront d’aquest factor de descens dels qui no practiquen, hi ha l’augment de l’obesitat i el dels qui dediquen molt temps a navegar per internet, que ha passat, ni més ni menys, del 9,9% del 2001 al 32% del 2005. Déu n’hi do! I com que això enganxa, moltes vegades és incompatible amb l’esport, a menys que es faça un esforç per part dels pares, els mestres i l’Administració, un esforç que ha de conduir a la major pràctica física que el cos demana i necessita.

Per això trobo a faltar les polítiques esportives en aquesta direcció. No dic que no existeixen, que no estiguen en el programa esportiu de la Generalitat, però no es veuen, no se senten, probablement per allò que els arbres no deixen veure el bosc, i només sonen alguns grans esdeveniments, que poden estar molt bé, però que necessiten el seu complement en una decidida política perquè la nostra població més infantil, com a mínim, faça activitat física.

Aquest sí que és un dels problemes més greus de la societat espanyola actual, i malgrat això segueix sense fer-se gairebé res. La mesura més efectiva, com seria potenciar la pràctica esportiva a les escoles a través de la dotació de personal que dirigira aquesta activitat en el centre mateix, però fora de les hores de classe, segueix dormint als llimbs dels justos. La resta de mesures són pal·liatives. I serveixen de poc.

Aquest seria un dels elements clau que resoldrien la qüestió de l’obesitat: potenciar l’educació física i esportiva escolar, avui bastant abandonada. L’educació física és l’única matèria que atén la formació corporal, enfront de nou o deu de caràcter teòric o psíquic. Aquesta atenció a la part física del nostre organisme contribuirà a assolir, també, un òptim desenvolupament de la part intel·lectual. Des del punt de vista de l’harmonia de l’ésser humà, ambdues parts es necessiten i el sentit de la globalitat psicofísica és obligatori. Es tracta d’educar a través del moviment, com deia Jean Le Boulch (1972 i 1978), i no només d’educar el físic o de fer músculs, com alguns confonen.

Però molt abans ja ho van dir els antics grecs, que van anomenar fisis aquesta educació globalitzada, i als temps moderns s’ha encunyat el clàssic «mens sana in corpore sano», que sona a molt beat, però que dóna tot un significat a la necessitat d’una educació multidisciplinària. I així, podríem seguir citant autors i èpoques històriques en què s’ha posat de manifest aquest axioma, des de Galè fins a Mercurialis, passant pels il·lustrats Rousseau o Pestalozzi, o l’anglès Thomas Arnold, introductor de l’esport a les escoles, fins a arribar al nostre reconegut Cagigal (1979 i 1981), però pecaríem d’excessivament acadèmics.

Bé, doncs, tot això no serveix de res. L’educació física, aquesta «maria», la gimnàstica de l’època franquista, està tornant a convertir-se en la ventafocs del sistema educatiu. Tampoc, segons pareix, serveixen de res tots els estudis de salut que s’han anat publicant, segons els quals Espanya ja és el segon país del món en obesitat infantil i que es necessiten, com a mínim, cinc hores a la setmana durant la infància i l’adolescència per a aconseguir aquest desenvolupament harmònic i global del qual parlàvem abans. Doncs ni així, ja que s’anuncien mals temps i un retrocés més acusat si és possible en la impartició de l’educació física a l’escola.

Per exemple, el Govern basc va estudiar el 2008 traure una hora d’educació física als xiquets de primària de les dues setmanals que hi havia, i es van anunciar plans similars en altres comunitats autònomes, que es van paralitzar davant la pressió de pares i mares (aconseguiren 72.000 firmes en tot just unes setmanes) i dels mitjans de comunicació. Si això va passar allà, en aquest País Basc abans modèlic en la formació esportiva, amb molts aficionats a l’esport, què no passarà a la resta.

La cosa, la veritat, sona rara, però és real com la vida mateixa. I sona rara perquè no s’entén que tenint una de les taxes d’obesitat més altes del món, amb tots els problemes sanitaris que això comporta, i quan des del camp de l’esport tots els dirigents posen de manifest la desacceleració de la pràctica esportiva en els xiquets i els joves d’avui, i el negre futur que ens espera, es traga als infants el 50% de la seua pràctica física obligatòria setmanal, l’única que pot garantir la seua mobilitat, perquè dedicar més hores a la pràctica física sempre serà voluntari i, per tant, de menor abast. Més encara, les dues hores setmanals d’educació física escolar, enfront de les trenta o trenta-cinc d’altres matèries que tenen cura de l’«intel·lecte», es queden en noranta minuts, com a molt, és a dir, en el que suposa un partit de futbol setmanal, ja que el xiquet ix d’una altra classe, es canvia, fa la seua pràctica, es dutxa i/o es torna a canviar, i a la classe següent. Normalment, tot aquest procés dura més de quinze minuts, de manera que ja em diran en què es queda l’educació física escolar si li traiem una de les dues hores reglades.

Com hem dit: una barbaritat. I així, després, els estudis d’hàbits esportius dels espanyols s’encarreguen de situar-nos a la cua d’Europa tot mostrant el gran estancament que ha sofert la pràctica esportiva després d’un extraordinari enlairament a principis dels anys vuitanta, quan passàrem d’un 22% el 1975 a un 34% el 1985 (García Ferrando, 1986), però seguírem sense superar la cota del 40%, tal com indiquem al principi del capítol. Per això, potser, quan va prendre possessió del seu segon mandat com a secretari d’Estat per a l’Esport el 2008 Jaime Lissavetzky, gran gestor, assenyalà entre els seus objectius per a la nova etapa «millorar la relació entre l’esport i la salut, la qualitat de vida dels espanyols i la lluita contra el sedentarisme i el sobrepès, que amenacen especialment la joventut.» Savi objectiu per a l’assoliment del qual segur que posarà un gran afany i interès. Però el problema és que les competències en matèria educativa estan transferides i, des del Ministeri d’Educació (o des de l’actual Presidència del Govern, a la qual quedà adscrit l’esport després de la remodelació ministerial que va fer Zapatero el 2009), poc es pot fer en aquest sentit, llevat de legislar. Una nova llei de l’esport pareix que s’obrirà camí en aquesta legislatura i que s’hi podrà fer alguna cosa, encara que l’educació física no en siga matèria.

Amb tot, l’actitud dels professors d’educació física de les escoles i instituts també és determinant. Una actitud com la que ha tingut durant tota la seua vida un d’aquests «professors de pati», Enrique Martí.

El vaig conèixer en un viatge a Perpinyà fa quasi quaranta anys. Anàvem a una trobada d’atletisme entre la selecció valenciana (provincial en aquell moment) i la de la ciutat francesa. Va ser un viatge llarguíssim, ja que era en un autocar que es va espatllar a la tornada a l’altura d’Amposta i l’Aldea, amb les carreteres de l’època, sense autopistes o autovies. Pareixia Steve Mcqueen, un dels meus actors favorits, i, amb la seua ironia de llaurador sorneguer que encara conserva, em va acabar de captivar i des d’aleshores mantenim una bona amistat, perquè, a més, és dels que conserven la integritat i l’honestedat de qui mai no ha pretès cap altra cosa que complir amb el seu treball.

Una demostració d’això és que, en aquell viatge, va córrer 400 metres tanques, 800 metres i, com que no hi havia ningú per al salt d’alçada i un punt era un punt, s’oferí a competir també en aquesta prova. I es va lesionar i va tornar amb un esquinç de turmell dels grossos. Però era un home d’equip i si era necessari hi era: un atleta internacional juvenil, becat a la Residència Blume de Barcelona i recordista provincial de 400 metres tanques, de 800 i de 1.500 obstacles. Déu n’hi do!

Durant uns anys li vaig perdre la pista, perquè va abandonar l’atletisme. Es va sentir poc secundat després d’aquella lesió del turmell i ho va deixar. Així que la nova trobada amb l’«Steve Mcqueen» de Llanera de Ranes (el seu poble) va tenir lloc a l’INEF de Madrid, on estudiàrem els quatre anys d’educació física en el mateix curs, a la tercera promoció d’uns estudis nous al nostre país. Ja no li vaig perdre la pista fins avui. No li vaig perdre la pista perquè, com a estudiants i com a professionals, hem compartit junts moltes coses, moltes anècdotes, moltes històries. I a més, el vaig «explotar» en unes quantes ocasions. Com quan, sense voler, li vaig demanar que fóra secretari tècnic de la Federació Autonòmica d’Atletisme cap al 1986. Allò el feia sofrir molt, perquè l’atletisme obligava a desdoblar-se en mil facetes diferents. Era un perfeccionista, volia fer els millors horaris de les competicions, li agradava acontentar tothom i no tenia caps de setmana lliures. Va acabar gairebé demanant-me de genolls que l’eximira d’aquella creu. Me’n vaig compadir un temps, però després li vaig demanar que fóra el responsable del transport del Campionat d’Europa d’Atletisme en sala el 1998, i no va saber dir-me que no. Igual que no va saber escapar-se del compromís quan de nou li vaig demanar que fóra el responsable de les arribades i eixides dels participants als Jocs del Mediterrani d’Almeria el 2005 a l’aeroport.

I moltes altres enganyifes més, ja que va estar amb mi a la Junta Directiva del Col·legi de Professors i Llicenciats en Educació Física i després li va tocar ser-ne el president. Ell sempre deia que era «un home de pati», un «professor de pati», que allò que li agradava era fer classes als xavals. Així, només acabar els estudis a Madrid, fou professor de l’escola Maristes, càrrec que alternava amb l’entrenament d’atletes al club Estudiants-Sant Josep (un altre engany, i és que no sé ni com em parla, ja que a més a més no es cobrava), i després, aprovades les oposicions, va ser professor de l’Institut del Cabanyal i definitivament de l’Institut Sant Vicent Ferrer i del col·legi dominicà, en els quals s’havia convertit en una institució i que l’han vist jubilarse anticipadament, gràcies a una disposició de la LOGSE per a majors de seixanta anys.

Però, en realitat, han estat els seus malmesos genolls els que han fet que es rendís, i un maluc, un maleït maluc. Uns genolls, sobretot, que no han aguantat el pas del temps d’aquest «professor de pati», amant com pocs de la preparació física dels joves, als quals ha dedicat la seua vida. Ara passa la meitat de la setmana, o menys, a València i l’altra meitat a l’Alcúdia de Crespins, el poble de la seua dona, la majoria de vegades al seu meravellós quatre per quatre o a la «cabana», com també anomena una petita habitació d’estris de conreu al costat del seu camp de tarongers. I així culmina aquesta tornada als orígens, «del camp al pati» i «del pati al camp», que li permet suportar l’absència del que ha estat el fil conductor de la seua vida: el «pati de l’escola». Una rutina que només trenca de tant en tant per a anar als sopars amb els seus amics de la Germandat, quatre amics descreguts i iconoclastes.

Esmentar la faena d’Enrique Martí és fer un homenatge als centenars de professors anònims que inicien els xiquets en l’activitat física i l’esport des dels patis de les escoles, ben representats per ell, pel meu admirat Steve Mcqueen de Llanera, perquè en aquest país ha hagut de batallar molt per a aconseguir que l’esport tinga una presència digna en la societat. En aquesta lluita, hi ha hagut altres persones, altres companys, excel·lents professionals com José Luis Salvador Alonso, mort el juliol de 2009.

El gener de 2009, amb motiu d’una estada a la Corunya per a impartir un curs de gestió de l’esport, vaig coincidir amb ell i amb Eduardo Blanco, companys de la Facultat de Ciències de l’Esport i l’Educació Física de la Universitat corunyesa. Eduardo Blanco fou un altre lluitador per la dignitat d’aquesta professió. Regidor d’esports i un munt de coses més a l’Ajuntament de la Corunya durant dotze anys i després director general del CSD a Madrid en els temps de Rafael Cortés Elvira, José Luis Salvador Alonso fou un vell amic dels temps heroics de l’INEF de Madrid de principis dels setanta. Venia de Sevilla i ràpidament va ser assenyalat amb el dit: era del PCE i venia a fer proselitisme i a captar militants per al comunisme, no a estudiar educació física. El suspenien constantment en algunes assignatures, a veure si se n’anava o el feien fora per no aprovar les cinc convocatòries de rigor, fins que es van adonar que per aquesta via captava més militants i estava més temps al centre. I començaren a aprovar-lo. Eren temps de la dictadura franquista, ja a les acaballes, però no per això menys perillosos, com es demostrà després amb els afusellaments del 1975, pocs mesos abans de la mort del dictador.

Recordàvem amb ironia unes pintades innocents a les parets de l’INEF: «Esport Popular», que a primera hora del matí eren esborrades amb diligència pels conserges. Ja veus, allò de l’esport popular figura avui a les lleis de l’esport i en les que properament presentarà la Secretaria Autonòmica de l’Esport de la Generalitat, amb un govern de dretes. A vegades no hi havia temps, o no era necessari, posar a sota les sigles del PCE. Es donava per fet qui ho havia posat i, au, a esborrar-ho, encara que només hi constés això d’Esport Popular.

Però també recordem un home, aquell que va dignificar l’educació física i va fer possible l’existència de l’INEF: el seu primer director, José M. Cagigal, i les xerrades amb ell, els debats intel·lectuals i les seues peticions que no ens passéssim gaire, que podia costar-li el lloc. Paradoxes que porta la vida, aquells rojos d’altres temps (alguns ho segueixen sent, d’altres no i la majoria estan una mica descafeïnats) són els que més estan fent per a rescatar de l’oblit la figura de José M. Cagigal.

Així, el 2008 se celebrà a Madrid un congrés sobre la seua figura i aquells que, en aparença, foren els qui més van lluitar i debatre i que, d’alguna manera, n’estaven allunyats ideològicament -ja que ser director de l’INEF de Madrid el 1967 obligava a pagar peatge al franquisme-van ser els qui van estar darrere d’aquest homenatge que, en format de congrés, se li va tributar. Aquells que pertanyien al Partit Comunista de la clandestinitat, que tingué també la seua cèl·lula en aquesta incipient carrera de professor d’educació física. El seu impulsor principal fou aquell José Luis Alonso a qui volien suspendre i que, després d’un periple com a gerent del Patronat d’Esports de Getafe, va acabar com a professor de la Facultat de Ciències de l’Esport i l’Educació Física de la Corunya.