Читать книгу: «L'art de posar límits»

CAPÍTOL 1
UNA NECESSITAT VITAL

1. UNA NECESSITAT ENTRE ALTRES

Fa molts anys, en un curs, Ute Strub ens va proposar la següent imatge: si, estant en una sala, amb els ulls tancats, necessitéssim moure’ns per l’espai, què faríem? Segurament posaríem les mans davant nostre intentant trobar algun element, una paret, per exemple, que ens servís de referència. Un límit físic que ens ajudés a orientar-nos. Si, estant en aquesta situació, no trobéssim res, ens sentiríem molt desorientats i insegurs.

Janet Lansbury, al seu llibre Los niños malos no existen, fent una referència a l’educadora Janet Gonzalez-Mena, dona una altra imatge que també il·lustra molt bé com ens sentim sense límits clars: com caminem per un pont sense baranes? Hem d’anar a poc a poc i vacil·lant. En canvi, que confiats i segurs que ens sentim quan hi ha baranes!

Aquestes imatges, que fan referència a límits físics, ens poden servir com a metàfora per entendre la importància dels límits per als infants. Si els infants no troben límits que els ajudin a orientar-se en el món de les relacions socials, es troben igualment perduts, desorientats i insegurs. Necessiten tenir al seu costat adults que siguin capaços d’ajudar-los en aquest procés, és una necessitat vital dels infants. És per això que Magda Gerber diu que «lack of discipline is not kindness, it is neglect»: la falta de disciplina no és amabilitat, és negligència (Dear Parent: Caring for Infants with Respect, p. 108).

Posar límits, però, no és l’únic que ha de fer l’adult. Els infants tenen moltes altres necessitats: necessiten sentir-se estimats, segurs, protegits, necessiten que algú s’interessi per ells. Necessiten jugar, moure’s, experimentar, desenvolupar certes capacitats. Molt sovint em trobo amb adults, familiars o professionals, que em demanen ajuda perquè creuen que els infants tenen problemes relacionats amb els límits. Però quan observo les situacions veig que, en moltes ocasions, aquests infants no tenen realment un problema de límits. El que em trobo sovint és alguna mancança en l’atenció de les seves altres necessitats vitals: per exemple, que els infants no poden jugar o moure’s prou, o que l’adult no té prou presència o resposta envers ells. Les dificultats que experimenten els adults són el resultat, al final, d’aquestes mancances, perquè els infants, amb els seus comportaments, estan expressant un malestar.

2. ELS FALTEN LÍMITS?

Avui en dia sentim molt a dir que els infants no tenen límits. Potser no és del tot correcta, aquesta afirmació. Només d’entrar en una botiga d’articles per a famílies es fa evident que una gran part dels productes busquen la immobilitat dels infants: cotxets, cadiretes, hamaques, trones, motxilles, etc. Així doncs, què passa amb la llibertat de moviment i joc? La tendència general és justament privar-los de llibertat. O sigui que, en realitat, en relació amb el joc i el moviment no els falten límits, al revés, en tenen massa! Massa límits allà on no toca, estan massa limitats en el joc i el moviment, justament allà on necessiten molta llibertat. I, per un altre costat, potser alguns infants tenen pocs límits allà on realment en necessiten, que és en l’àmbit de les relacions socials. I aquesta consciència ens pot ser molt útil: no és que tinguin pocs límits, només és qüestió que hi ha un desequilibri i una confusió sobre allà on hi ha d’haver límits.

Hi ha capacitats que els infants desenvolupen sense la intervenció directa de l’adult. Ho veiem, per exemple, quan els nadons comencen a voler agafar objectes: no els ho hem d’ensenyar, ni els hem d’estimular, ho fan per ells mateixos i saben com i quan fer-ho. Si l’infant està a gust, es troba bé de salut i té les condicions necessàries (per exemple, si té objectes a l’abast), ho farà. Més aviat hem de començar a apartar els objectes perquè, en un infant que està sa, l’impuls de joc i experimentació és imparable.

Podríem dir que ells ja saben què han de fer, com i quan. Aquesta capacitat s’anirà desenvolupant i l’infant cada cop serà més destre i capaç.

Ara, imaginem una situació en què l’objecte que vol agafar està en mans d’un altre infant. La intel·ligència que viu dins de l’infant només sap agafar, remenar, experimentar, etc., però no sap res de les normes socials. No sap que quan volem un objecte que està en mans d’algú altre no el podem agafar simplement, sinó que l’hem de demanar. Aquest seria un exemple d’una norma social que l’infant ha d’aprendre: quan necessito quelcom que té algú altre, li ho haig de demanar.

O sigui que tenim dos àmbits diferents:

a. Per un costat, observem una intel·ligència universal que regeix tota l’activitat autònoma de l’infant i que només necessita unes condicions concretes per desplegar-se (com temps, espai, materials, etc.). En aquest àmbit, el paper de l’adult és confiar plenament en aquesta intel·ligència i conèixer els processos de desenvolupament de l’infant per poder proveir-lo d’aquestes condicions, evitant intervenir directament en la seva activitat. A partir d’aquí, després de crear un entorn segur, el seu paper és donar molta llibertat de joc i moviment i deixar que l’infant ho faci per ell mateix.

b. Per un altre costat, observem aprenentatges que necessiten desenvolupar-se en un context social i que no responen a patrons universals. Per exemple, quan l’infant veu un objecte l’agafa directament, perquè el que actua en l’infant és l’impuls de manipular. No es preocupa de les normes socials perquè simplement les desconeix, en un principi. I aquí el paper de l’adult és molt diferent del que té en el primer àmbit. Aquí, si l’adult «es retira» i dona llibertat a l’infant per aprendre per ell mateix, comet un error greu, perquè tot allò relacionat amb els límits, les normes i les regles de convivència l’infant no ho ha d’aprendre tot sol. Ho ha d’aprendre justament de l’adult: l’adult és qui l’introdueix en aquest món de les relacions. Així que, en aquest segon àmbit, diferent del primer, l’adult educa activament ensenyant, guiant, orientant i oferint un model adequat. És la seva responsabilitat.

I de qui és la responsabilitat d’ajudar els infants a desenvolupar aquestes eines socials per poder conviure en societat? De l’adult.

3. VOLEM QUE SIGUIN FELIÇOS

Tenir com a objectiu de l’educació dels infants que siguin feliços pot ser una trampa i complicar molt el tema en què se centra aquest llibre. Un dels motius d’això és que tenim una cultura que confon la felicitat amb l’entreteniment i la satisfacció immediata dels desitjos.

Tenir una vida plena i significativa no vol dir estar sempre content, i menys encara vol dir aconseguir tot allò que un vol i desitja. A vegades obtenim una gran satisfacció de fer alguna cosa que és difícil, que ens suposa un esforç o un sacrifici. Fins i tot podem arribar a sentir-nos molt plens en renunciar a un desig per un ideal més elevat. Els desitjos no s’acaben mai, quan obtens quelcom que desitjaves ja comences a desitjar alguna altra cosa, així que aquest camí mai pot aportar una satisfacció real. Mihaly Csikszentmihalyi ens ho explica al llibre Fluir (flow), resultat de la investigació que, durant més de 20 anys, va fer sobre la «psicologia de la felicitat» per intentar entendre què fa que les persones se sentin felices.

Tampoc la satisfacció derivada de l’entreteniment és la millor manera de cultivar la felicitat. L’entreteniment ens distreu una estona i, quan s’acaba, en volem més. Quan s’acaba la font d’entreteniment no necessàriament ens sentim plens i satisfets amb nosaltres mateixos. A més, si tota la satisfacció deriva de l’entreteniment ho tenim difícil, perquè, si hem d’esperar sempre que quelcom extern ens aporti satisfacció, deixem de ser proactius i ens tornem emocionalment dependents.

Els infants ja venen preparats per trobar satisfacció en la seva activitat espontània i natural, com moure’s, jugar, manipular, experimentar, etc. Tenen una voluntat infinita i estan disposats a «treballar dur» amb gran satisfacció. Són, per naturalesa, proactius si nosaltres no espatllem aquesta tendència innata. Heu observat mai, per exemple, com els nadons es passen llargues estones intentant mantenir les mans dins del seu camp de visió per poder observar-les? Tenen un gran interès en les mans, però, com que encara no controlen del tot els moviments, és una tasca difícil. Necessiten molta voluntat i perseverança, però no els importa, ho segueixen intentant fins que ho aconsegueixen.

Així que, si realment volem educar infants «feliços», és imprescindible promoure i respectar la seva llibertat de joc i moviment, cuidar el seu impuls natural de tenir una activitat pròpia i espontània. D’aquesta manera desenvoluparan recursos per trobar satisfacció en allò que fan i saber gestionar de la millor manera possible les situacions difícils. Hi hem de posar especial consciència perquè siguin més capaços de gestionar les frustracions, una capacitat molt important en la salut emocional que necessiten desenvolupar perquè, si no ho fan, es quedarà allà, desaprofitada. Això significa intentar educar-los en la resiliència, en la voluntat i en la capacitat de mantenir-se «sencers» encara que a vegades les coses no surten tal com un espera. Així, la seva experiència vital seria molt més satisfactòria i veuríem infants «feliços», o, com m’agrada més dir-ho, satisfets!

Com que és un tema complicat, més endavant dediquem un apartat a parlar especialment de les frustracions.