Читать книгу: «Veure dins els versos»

1.

Joan Fuster en les dècades de 1940 i 1950

Hi ha escriptors sobre els quals el context ha exercit una influència determinant en la seua obra. Aquest és el cas de Fuster, que inicià la seua carrera literària immediatament després de la guerra d’Espanya, en l’ambient repressiu de la Dictadura franquista. Per aquest motiu, l’anàlisi contextual constitueix un element d’estudi central de la seua poesia, atès que permet copsar la singularitat del jove poeta que s’obrí pas en unes circumstàncies tan descoratjadores com les de la societat valenciana de postguerra, i en un entorn que no presagiava cap vocació literària. De fet, les famílies paterna i materna de Fuster provenien d’un món catòlic i rural. Només son pare trencà la tradició agrícola en dedicar-se a l’ofici d’imatger, que simultaniejava amb el de professor de dibuix al Col·legi Politècnic de Sueca, el mateix centre on Fuster estudià el Batxillerat abans de cursar Dret a la Universitat de València. Foren uns anys difícils, marcats per la guerra que esclatà quan era un adolescent. En canvi, la postguerra fou l’etapa de més porositat intel·lectual i d’afany de lectures, amb la dificultat afegida de l’accés als llibres, que eren de procedència clandestina o facilitats per amics amb més possibilitats econòmiques. Per raons familiars, però també pel seu tarannà més aviat sedentari, Fuster decidí quedar-se a viure a Sueca. És en aquest sentit que sorgí d’ell mateix, d’una constant inquietud personal, d’una reflexió íntima i d’una gran perplexitat davant la situació del País Valencià. Josep Pla ho tenia present quan es referí a la seua irrupció insòlita en l’esquifit món de les lletres valencianes:

En els anys de què parlo –els immediatament posteriors a la nostra guerra– el panorama era especialment difícil. De vegades han dit a Fuster, en els elogis formularis que li han adreçat en alguna ocasió solemne, que el seu cas era un «miracle». Ho és, acceptant la paraula, el seu cas personal i el de tots els escriptors –mitja dotzena, hélas!– valencians en català, de la postguerra. Ha estat un miracle en tant que semblava una cosa imprevisible. Però no ha estat un fet instantani ni fulgurant, sinó resultat d’una penosa evolució que podria haver estat molt distinta. (Pla 2010: 368-369)

D’altra banda, el professor Josep Iborra, un dels testimonis privilegiats de l’evolució literària i personal de Fuster, coincideix amb la valoració de Pla, malgrat defugir-ne el terme «miracle»:¹

El «fenomen» Fuster es produeix en un país –el País Valencià– que, si més no, des del segle XVIII, ha esdevingut una pura «província» ensopida i sense defenses, mancada d’intellectuals capaços de mantenir-hi almenys un discret nivell literari, artístic i polític. Els seus homes, si arribaven a destacar, en un qualsevol d’aquests aspectes, ho aconseguien «fora», fora del seu país. Els pocs noms culturalment més rellevants –un Azorín, un Sorolla, un Blasco Ibáñez, per citar-ne alguns de més famosos– van emigrar més o menys aviat de la seua terra i a penes van mantenir cap vincle –sentimentalismes i vacances a banda– amb el seu país. S’incorporaren no sols a la cultura castellana sinó que, de més a més, no la van fer en i de cara a la seua societat, que preferiren abandonar. Una societat que restà així, òrfena, sense l’estímul i el magisteri d’uns intellectuals, d’uns polítics i d’uns artistes «seus» que poguessen mantenir-hi un saludable dinamisme moral i material.

[...] Joan Fuster, però, representa una excepcional rectificació d’aquesta miserable inèrcia de la nostra història i una brillant refutació del tòpic que la consagrava: Fuster es queda al seu país i, més concretament, al seu poble, Sueca. S’hi queda, hi escriu, i contra el pronòstic provincià, «triomfa» «dins», i també «fora». (Iborra 1982: 9-10)

Tant Pla com Iborra quedaren sorpresos davant l’aparició brillant del jove intel·lectual al País Valencià de postguerra. No foren, però, els únics. Fins i tot Fuster no sabia ben bé com explicar l’origen de la seua vocació literària. Així ho reconeixia, a finals dels anys cinquanta, en el text autobiogràfic adjunt a la sol·licitud d’una beca d’estudis a l’estranger subvencionada per la Fundació March:²

Crec que vaig començar com sol fer-ho gairebé tothom en aquest país: escrivint versos. Això devia ser poc després que acabés la guerra, quan avançava pel meu batxiller tranquil i mesocràtic. No vaig ser, per tant, massa precoç. Nascut el 1922, devia tenir llavors divuit o dinou anys. Els poemes que vaig escriure en aquella època s’han perdut: he tingut molta cura que fos així. Però allò que, al capdavall, compta és que ja em vaig prendre seriosament la literatura. I la veritat és que no sé explicar-me com ni per què. Perquè ni la meua família ni el meu ambient m’hi convidaven. Mon pare era –és– un simple artesà, carlí per més detalls, i tota la seua biblioteca es limitava a una edició popular, la de Maucci, de la Divina Comedia, dos volums gruixuts de Donoso Cortés i dos més de discursos parlamentaris de Vázquez Mella: no sóc capaç de reconèixer en aquestes lectures l’origen de la meua vocació, ho confesse. D’altra banda, Sueca, el poble on vaig nàixer i on he viscut fins avui, és un poble absolutament rural, i la seua gent, poc aficionada a altres problemes que no siguen els de les seues collites –inclinació que no els censure, per descomptat. (Fuster 2006a: 19)

Així, doncs, per a esbrinar com fou possible un escriptor de la dimensió de Fuster en una societat tan erma culturalment, cal tenir present el marc polític internacional derivat de la Segona Guerra Mundial i de l’imperialisme franquista regnant a l’Estat espanyol, però sobretot la realitat del País Valencià de la segona meitat dels anys quaranta i la primera dels cinquanta, que és quan escriví la major part de la seua poesia.

1. LA LITERATURA CATALANA DE POSTGUERRA AL PAÍS VALENCIÀ: UNA LITERATURA SOTA MÍNIMS

Encara que Fuster adverteix que el concepte «postguerra» és «ambigu com a designació òbvia i automàtica d’un “període” conceptualment vàlid a nivell d’“història”, sigui literària o no» (1977: 435), continua vigent per a definir el període comprès des de la victòria de les tropes franquistes fins als últims dies del règim dictatorial. Un període que significà un assolament sense precedents de la llengua i cultura catalanes i un intent d’homogeneïtzació de la diversitat lingüística del territori espanyol. Al País Valencià, s’aturaren els tímids intents de redreçament lingüístic dels anys republicans, s’hi desmantellaren les agrupacions culturals valencianistes i els intel·lectuals no afins al règim foren represaliats. Fou un atac frontal, calculat i sense treva a la llengua catalana, que representava un matís diferencial incòmode per al nou règim. A partir de 1939, la repressió franquista, amb el suport d’una maquinària propagandística que treballava a destall, dugué a terme una imposició absoluta del castellà arreu de l’Estat espanyol. Sols es permeté el funcionament d’agrupacions culturals que no qüestionaven l’ideari del nacionalisme espanyolista, i no es toleraven manifestacions valencianistes sense que «hi hagués un motiu de desvirtuació i de manipulació de la nostra cultura» (Ballester 2006: 33). Un exemple d’aquesta permissivitat aparent fou la represa de Lo Rat Penat, institució gens reivindicativa en matèria nacionalista que mai no anà més enllà de la programació d’activitats folklòriques inofensives. Ara bé, malgrat l’afany repressor del règim franquista, Josep Iborra assenyala que, en general, la guerra d’Espanya no representà una ruptura en el desenvolupament cultural valencià, ja que el plantejament ideològic del valencianisme a penes es modificà respecte als anys anteriors al conflicte bèl·lic:

Des que va nàixer, des de la Renaixença, el valencianisme s’ha caracteritzat per un conjunt de limitacions, ben conegudes: bilingüisme, però reservant el valencià per als versos i les manifestacions populars; regionalisme lingüístic i cultural, és a dir, desconnexió amb els altres països que parlaven i escrivien variants de la mateixa llengua; regionalisme o sucursalisme polític, tot manifestant el caràcter només cultural i per tant –un «per tant» injustificat– apolític; minoritari i marginal perquè escriure en valencià –uns versets o una narració– ja era excepcional; localitzat a València i a uns pocs llocs més del País... Cosa de quatre gats. De vegades, alguns d’aquests grupets han intentat radicalitzar una mica aquest plantejament i polititzar-lo per una banda o reivindicar amb més èmfasi la llengua pròpia i voler-ne fer un instrument de cultura. O, també, afirmar la unitat cultural, o, si més no, lingüística d’uns països separats pels seus respectius dialectes. El valencianisme que més va insistir en aquests punts va ser el dels anys trenta. Per això l’hem magnificat o mitificat com he dit abans. Però no van tenir incidència social. Continuava sent un valencianisme de cenacle, tot i que els diferents grupets tractaven de propagar-se creant alguna revista o alguna editorial. (Iborra 1995a: 139)

En la mateixa direcció que Iborra, Antoni Furió (1994: 52) indica que les organitzacions valencianistes, de dreta o d’esquerra, no havien passat mai de la condició grupuscular i part dels seus afiliats simpatitzarien amb el nou règim, que toleraria les seues activitats. Fet i fet, la literatura catalana al País Valencià continuava sent una manifestació minoritària sota l’amenaça de la substitució lingüística pel castellà. A més, la censura no actuava amb criteris homogenis en tots els territoris catalanoparlants, i això provocava un estat de desorientació en els escriptors que, molt sovint, desembocava en l’autocensura. D’altra banda, els editors tenien nombrosos problemes per a tractar de publicar les obres que els arribaven a les mans. Així ho transmetia Fuster a Agustí Bartra en la carta del 7 de març de 1952:

Sobre les autoritzacions de la Censura no cal fer càbales ni presumpcions. Si aquests senyors haguessen actuat alguna vegada, des de llur punt de mira polític, amb un criteri clar i coherent, cabria suposar-los segones intencions. Però no; sempre ha estat això de la Censura de llibres un seguit d’arbitrarietats sense més fonament que el bon humor o mal humor dels empleats de l’organisme. Ací a València hi hagué un temps en què ens negaven autorització als llibrets de prosa, mentre que n’autoritzaven a Catalunya: i això només perquè sí. En castellà mateix passen incidents per l’estil. Ara hi ha un afluixament. Potser davant l’exterior vulguen donar a aquesta semitolerància una significació política; ací dins ningú no s’ho creuria. I no m’estranyaria gens que la ratxa de complaences s’estroncàs qualsevol dia, i ens quedàssem com abans. (Fuster 1998: 144-145)

La carta de Fuster descriu, en bona part, l’actuació de la censura en els anys previs, els compresos entre 1939 i 1951, que representaren el període més obscur de la repressió franquista en la cultura catalana de postguerra.³ Certament, en els inicis dels cinquanta confluïren una sèrie d’esdeveniments que marcaren el desenvolupament sociopolític de la dictadura en el marc de la postguerra europea, «com ara la vaga dels tramvies de Barcelona, el març de 1951; la celebració del XXV Congrés Eucarístic Internacional, també a Barcelona, el 1952, el mateix en què Espanya ingressava a la UNESCO, o la signatura del règim de Franco del concordat amb el Vaticà i els pactes amb els Estats Units de 1953.» (Gallén 2013: 7). En l’àmbit cultural, si bé la política de substitució lingüística del català duta a terme des de 1939 es mantenia ferma, es produïren certs canvis «que, des del present estant, adquireixen un paper representatiu de la diversitat cultural d’aquell temps. Així, el 1951 [...] es va publicar l’últim número de la revista clandestina Ariel i es va iniciar la celebració anyal de la Nit de Santa Llúcia dels premis de literatura catalana. Entre 1952 i 1954, es van organitzar els Congresos de Poesía; les revistes madrilenyes Alcalá i Insula van dedicar dos números a la literatura catalana el 1952 i 1953, respectivament; Paulina Crusat va editar l’Antología de poetas catalanes contemporáneos (1952), i va aparèixer Pont Blau (1952), l’última gran revista de referència de l’exili.» (Gallén 2013: 10).

A més, en l’àmbit personal, 1951 marcà un punt d’inflexió en la relació de Fuster amb els dos líders dels grup d’escriptors de l’editorial Torre, Xavier Casp i Miquel Adlert, dels quals començà a separar-se. Paradoxalment, aquest trencament li obrí perspectives noves amb cercles literaris de l’exili, del Principat i de les Illes. A diferència de la majoria dels membres del grup Torre, Fuster creia que la defensa a ultrança del matís regionalista de la literatura «valenciana» comportava el càstig d’un provincianisme estigmatitzant. Era necessari, doncs, descompondre el petit cercle viciós i transcendir els límits geogràfics. De fet, l’actitud aperturista de Fuster fou un dels punts de partida per a establir el circuit literari català:

El circuit literari català quedava radicalment transformat després de la intervenció de Fuster en tots els diferents components. Mai un escriptor valencià no havia trencat les barreres regionals i havia transitat per jurats de premis, per redaccions de revistes i per editorials de Barcelona o de Mallorca amb la desimboltura i naturalitat amb què trepitjava els caus culturals valencians. Ni mai cap escriptor valencià –ni principatí ni mallorquí– havia exercit una influència tan decisiva en la conscienciació general de la urgència del redreçament d’un únic, i efectiu, circuit literari per a tots els Països Catalans.

Fuster va esdevenir el vigilant zelós perquè qualsevol aventura literària, o cultural en general, tingués en compte la realitat global dels diferents territoris. Criticà i, en gran manera, vencé el provincianisme endèmic de València, Mallorca i, també, Barcelona. Sense la seua tasca literària, cultural i cívica crec que no és excessiu afirmar que la realitat actual seria ben diferent. Poques vegades en la nostra història un sol individu ha pogut irradiar tal influència. (Simbor 2012: 289)

Tornant, però, als efectes de la censura franquista, els anys quaranta i cinquanta foren ben problemàtics per als escriptors «que visqueren el conflicte bèl·lic i que aleshores conrearen sobretot poesia –cosa lògica ja que aquest gènere fou el més permès per la censura.» (Carbó i Simbor 1993: 46). Efectivament, les restriccions legals propiciaren un conreu majoritari de la poesia enfront de gèneres com la narrativa, el teatre i l’assaig. Tanmateix, la revifada poètica, que semblava un signe esperançador en principi, limità l’evolució de la literatura catalana al País Valencià. Fuster n’explicava les raons a l’escriptor Domènec Guansé, exiliat a Santiago de Xile, en la carta del 10 de juny de 1951:

L’abundància de versaires –per emprar els vostres mateixos mots– ha estat, segons sembla, mal endèmic de València en totes les èpoques, però especialment a partir de la Renaixença. Avui les circumstàncies ens tanquen molts camins, en aquest sentit. La prosa es conrea poc, es publica menys encara, i l’escassa publicada troba nombrosos obstacles en la Censura. Es dóna el cas, ben revelador, que una editorial rep, sistemàticament, la denegació de tots els llibres en prosa que duu a censurar; després mitjançant algunes gestions personals –puix que el Cap «nacional» de la Censura és un valencià i ex-valencianista–, la cosa es resol favorablement; però el fet és aquest. I sobretot, els diners... Ni hi ha mecenes, ni el públic lector, o comprador, és suficient... Si a açò afegim les baralles interiors entre valencianistes, que han arribat a uns extrems caníbals, ja podeu imaginar-vos que no és precisament un esport gens còmode fer literatura catalana a València. (Fuster 1998: 259-260)

Ara bé, malgrat que Fuster abandonà l’escriptura poètica en els anys cinquanta i optà per l’assaig, no s’ha de perdre de vista que també hi participà de l’embranzida lírica. Així ho rememorava en una entrevista concedida a Montserrat Roig quan deia que en els inicis publicà poesia «perquè era la manera que, en aquella època, tothom començava a escriure, fent versos.» (Fuster 2003a: 210).⁴ No serà sobrer, doncs, dedicar unes poques línies a analitzar la situació de precarietat de l’escriptor en català, quines institucions li donaven suport, amb quines plataformes editorials comptava, de quins materials lingüístics disposava i a quin públic lector s’adreçava. El mateix Fuster descriu la situació de la llengua catalana des que perdé el caràcter oficial arran de la derogació de l’Estatut de Catalunya el 5 d’abril de 1938:

N’és eliminat l’ensenyament a les escoles, són clausurades les institucions culturals anteriors, no s’autoritza ni una sola revista ni un sol diari en català. El desmantellament és total. Durant quatre o cinc anys no es publica un sol llibre. Els escriptors es veuen privats de tot contacte amb els seus lectors, i es refugien en les catacumbes de les tertúlies i dels salons. Si alguna cosa s’edita, és en la clandestinitat i amb peu d’impremta fals: aquests papers, com és lògic, tenien tirades molt petites i només circulaven entre grups d’iniciats. De fet, la literatura catalana, en els primers temps de la postguerra no compta amb altres lectors que els mateixos literats. La seva projecció social fou arrasada. L’absència voluntària o involuntària de nombrosos escriptors, que fugiren de Catalunya en els dies de la derrota, acabava d’agreujar el desastre.

[...] El retrocés que tot això suposava era mortal de necessitat. D’entrada, el públic lector, que tant havia costat d’aconseguir, es trobava amb les mans buides: les premses locals no li oferien un material llegible vàlid –ni tan sols quantitativament– en la seva pròpia llengua. [...] El públic jove ja no disposava d’una escola, ni d’unes revistes infantils on aprendre a llegir en el seu idioma, i el públic menys jove, tot i haver-ne après abans, no tenia al seu abast els periòdics diaris i setmanals que podien haver-lo mantingut fidel a la lectura. Entre el llibre i el lector, la llengua catalana estava absolutament mancada d’intermediaris. (Fuster 1982: 325-329)

Si particularitzem en l’àmbit valencià, és Faust Ripoll qui radiografia amb exactitud les dificultats per mantenir un circuit literari en català quan es refereix a:

la desaparició pública –o real– dels escriptors en valencià i la dificultat de reagrupar-se després de la guerra; la dificultat d’adquirir llibres de ficció en català o altres materials lingüístics (com ara diccionaris o gramàtiques); les dificultats per a publicar col·leccions de teatre popular i representar peces per culpa de la censura, amb la qual cosa es perd alhora el públic lector de sainets i els espectadors; la falta de llocs de reunió per a poder fer vida literària; la falta d’editorials i de canals de distribució; la falta de públic lector culte en català; i la falta de models o referents literaris autòctons contemporanis. (Ripoll 2010: 48)

Aquest era el punt de partida de la generació de Fuster –si pot parlar-se’n, en sentit estricte, de generació–, una conjuntura poc favorable a l’exercici de la literatura i a l’aparició d’autors nous. Així les coses, la continuïtat del català al País Valencià estava en perill perquè es nodria «d’escriptors convertits a la llengua, incorporats després de passar pel castellà, i no d’una prolongació natural de les forces internes, per tradició viva, de la mateixa literatura.» (Fuster 1956a: 60). Una vegada més, Iborra confirma l’afirmació anterior quan al·ludeix a la desconnexió d’aquesta generació respecte a la literatura catalana de preguerra:

Era en l’origen mateix, una generació hipotètica, problemàtica. I, condemnada, en el millor dels casos, a no poder funcionar amb els mecanismes que posen en marxa una generació «normal», que la fan entrar en un joc dialèctic amb la generació anterior, oposant-s’hi o mitificant-la, d’acord amb les noves circumstàncies en què es mou. La continuïtat i el diàleg eren impossibles. [...] La d’ell [la de Fuster] havia de ser, per tant, una generació «òrfena», trasbalsada, indefensa, que no va poder «dialogar» amb els seus «pares» perquè ni tan sols els pogué conéixer, si més no, en els anys d’aprenentatge. Tampoc els «avis» no hi podien fer de tutors. [...] Es tracta, doncs, d’una «generació» de joves amb pocs contactes personals entre ells mateixos i amb els «pares» o els «avis». Hauran de fer la guerra pel seu compte, en solitari, o, en el millor dels casos, vinculats a una o altra capelleta –catacumba– que havia triat una resistència ingrata. [...] Prou feina tenien a descobrir i recuperar pam a pam, i mig a fosques, una cultura que la victòria franquista havia enfonsat i dispersat. [...] Qualsevol paper en català que els podia arribar a les mans, i de qualse- vol època, tenia un valor: formava part de l’herència soterrada. Verdaguer o Jaume Roig els eren tan necessaris com Riba o Carner... L’atzar i el desordre en què els descobrien no podien contribuir a donar unitat a una generació literària. La incomunicació, per manca de revistes i d’altres mitjans, tampoc no permetia la possibilitat de confrontar-se i situar-se entre ells. Orfes, havien de reclamar i guanyar com podien, i des d’on podien, una herència amagada i declarada en bancarrota. (Iborra 2012: 30-32)

La correspondència de Fuster amb els escriptors de l’exili proporciona documents de primera mà per a polsar la situació que s’hi vivia i com afectava els autors valencians l’absència de referents literaris autòctons i el domini aclaparador del castellà en la vida pública i, sovint, també en la privada. En trobem una mostra en la carta a Agustí Bartra del 21 d’octubre de 1950 en què, amb una visió entre punyent i realista, descriu la recessió alarmant del català:

Aquests anys de desolació i de fosca han sorprès València en un moment delicadíssim de la seua història. Al Principat, crec, pesaran agudament, però una reserva d’espiritualitat assegura el pont que ha de salvar l’abís. A València no hi havia, no hi ha aqueixa reserva d’espiritualitat: el valencianisme no havia arribat al poble, abans de la guerra, i el diguem-ne moviment intel·lectual valencianista no era tampoc massa sòlid. Avui, l’allau de castellanització no troba obstacles ni tan sols en les llars dels valencianistes, i afegiu a açò una esterilitat cultural, evidentment lògica, que fa cada dia més difícil trobar un terreny apte perquè fructifique la llavor del recobrament. (Fuster 1998: 77)

No hi havia, per tant, alternatives per als escriptors que es resistien a claudicar davant les imposicions del franquisme. Les representacions públiques del català quedaren reduïdes a manifestacions populars i folklòriques de llibrets de falla i revistes falleres, és a dir, a mostres literàries escadusseres, de periodicitat variable i incapaces de fidelitzar un públic lector ampli. Llevat de l’Almanaque de Las Provincias, que publicava un nombre reduït d’articles i poemes en català, no existien plataformes que donassen suport a una literatura desconnectada del populisme de les associacions col·laboracionistes. També existia la via clandestina d’edicions sufragades per mecenes valencianistes, però era una opció marginal. Només s’albirà un canvi en l’horitzó cultural amb la creació el 1948 de la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació Provincial de València.⁵ I un any després, amb la posada en funcionament de la col·lecció «L’Espiga», de l’editorial Torre, que dirigien Xavier Casp i Miquel Adlert. Així es compensava, en part, la desatenció de les institucions públiques envers la literatura autòctona, que Fuster ja denuncià en l’article «Subvencionem la literatura»:

dels presuposts [sic] oficials de cultura se beneficien pintors, universitaris, escultors, músics, publicacions d’arqueologia i acadèmies de venerables i veneradíssims erudits. Hi ha, evidentment, una zona cultural que hi queda desatesa. Per què, ens preguntem, cap subvenció per a literatura?

[...] Ja sé que, per molts anys encara, Déu sap si per a sempre, açò que diem literatura valenciana ha d’ésser cosa d’amateurs, de fervorosos desinteressats, i, per tant, subjecta a una radical inestabilitat. Som, al País Valencià, molt lluny de constituir un ambient literari normal. Per això mateix la peremptorietat de l’ajut es fa més imposant. (Fuster 1948f: 200-201)

Aquest article, publicat en l’Almanaque de Las Provincias para 1949 amb el pseudònim de T. Blanch, no fou l’únic de caràcter reivindicatiu. Dos anys després seguia queixant-se, ara en la revista Verbo, de la poca atenció que es concedia al fet literari en la premsa:

No es que pretendamos que la literatura sea más importante que el fútbol, los toros o el churchill. No, nada de eso. Lejos de nosotros tamaño despropósito. Pero un poquitín digna de atención si lo es; un poquitín sólo: como medio partido de Liga, pongamos por medida. Creemos que los directores de nuestros periódicos deberían revisar sus prejuicios sobre esto. Por lo menos si pretenden tener, como parece, una idea aproximada y responsable de la función social de la prensa.» (Fuster 1950a: 33)

Les reivindicacions anteriors no eren denúncies sense fonaments. Al contrari, la radical inestabilitat de la literatura valenciana impedia la subsistència econòmica dels escriptors. Així ho demostra el cas del poeta Vicent Andrés Estellés, que, en la carta del 2 d’octubre de 1958, confessava a Fuster les dificultats econòmiques que assotaven la seua família. Paga la pena de reproduirne el fragment següent per a conèixer les misèries del poeta de Burjassot en els anys cinquanta:

Amb el sou no puc fer miracles; tu ho saps massa bé. I tinc, només, el sou. La Hoja, de tant en tant, em publica alguna cosa: 125 ptes. Jo he pensat, embarcat com estic en la cosa periodística, que puc traure diners i puc, sobretot, traure a flote [sic] els meus escrivint allò que siga necessari. I això vull. Puc escriure, amb pseudònim, coses de cine, les coses que siguen, en castellà. Vull treballar. El que no havia aconseguit la vanitat, ho està fent una espècie de còlera. (Estellés 1958: s. p.)

En efecte, Fuster coneixia bé la urgència que esperonava les paraules d’Estellés, ja que ell també cercava una font d’ingressos estable en aquells anys. De fet, una vegada acabats els estudis de Dret, i després de preparar en va les oposicions a secretari d’ajuntament, hagué de recórrer a Xavier Casp perquè li aconseguís alguna col·locació provisional. Però les estretors econòmiques hi persistien, i es veié empès a obrir despatx d’advocat, tot i que «la seua vocació per l’exercici de l’advocacia era nul·la, i tot el seu interès se centrava ja, exclusivament, en la literatura.» (Furió 1994: 78). Afortunadament, el diari valencià Levante li oferí el 1952 una collaboració remunerada després de guanyar la Corona poética en loor de Nuestra Señora de los Desemparados, convocada pel mateix diari, amb el poema «Goig de desemparat». Com apunta Furió, el premi fou decisiu en l’intent de professionalitzar-se com a escriptor:

A més de les 500 pessetes amb què estava dotat i de la publicació del treball guanyador en el periòdic, seguit al cap d’unes dies per una entrevista –la primera que concedia– i una fotografia afavorida, mig burleta, el premi li obria l’oportunitat d’iniciar una col·laboració remunerada i regular en la premsa local, que l’alleugeriria d’altres dedicacions laborals i que decidiria el seu futur professional. (Furió 1994: 84-85)

No obstant això, l’absència d’ajudes institucionals i de mecenatge cultural, junt amb els entrebancs de la censura, menaven els escriptors valencians a un amateurisme inevitable. En unes condicions deplorables i sense una tradició literària autòctona arrelada, escriure amb una qualitat homologable a la d’una literatura normal era una proesa. Al capdavall, aquesta situació explica l’interès precoç de Fuster per conèixer els poetes valencians immediatament anteriors a ell, com reflectí en l’article «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana (1920-1944)», a pesar que ignorava l’obra dels poetes catalans contemporanis. De fet, ell mateix solia contar una anècdota sobre la desconeixença que en tenia arran d’una crítica laudatòria de Carles Salvador a «Alguns poemes menors», un conjunt de poemes que publicà en l’Almanaque de Las Provincias para 1947. La crítica, que es titulava «Un nuevo poeta», aparegué el 10 de maig de 1947 en la secció «Letras valencianas» del periòdic Las Provincias i li atribuïa la influència dels poetes Carles Riba i Josep Maria López-Picó. Ja molts anys després, en la conferència «Poetes valencians»,⁶ pronunciada el 28 de maig de 1965 a Barcelona, Fuster relatava la confusió que li causaren les paraules de Salvador, atès que aleshores no havia llegit ni un sol vers dels autors al·ludits:

Recordo que en 1947 Carles Salvador va publicar un breu article sobre els meus versos –cinc o sis versos que havien aparegut a l’Almanac de Las Provincias– i em descobria influït per López-Picó i per Carles Riba. En aquell instant, però, la meua ignorància de López-Picó i de Carles Riba era tan gran, que incloïa els mateixos noms dels dos poetes: ho podeu ben creure. Vaig recórrer totes les llibreries de València, i vaig buscar obres, qualsevol obra de López-Picó, de Riba. Només vaig trobar-hi Del joc i del foc, de Riba. I em sembla que l’altre poeta de la meva generació, que aleshores també s’hi estrenava, Jaume Bru i Vidal, no tenia millors informacions que jo. [...] Nosaltres, de joves, llegíem Pablo Neruda, Aleixandre, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Rafael Alberti... i els valencians anteriors a nosaltres. La notícia del que literàriament s’esdevenia o s’havia esdevingut al Principat ens arribava tard i pels camins de la casualitat més imprevisible. (Fuster 1965a: s. p.)

Per bé que còmica, l’anècdota revela «la desconnexió entre els escassos practicants de la literatura autòctona de la València dels anys quaranta.» (Furió 1994: 62). La desconeixença d’ambdós poetes és atribuïble, en gran part, a la polítiques lingüístiques del franquisme, que tractaven de silenciar per tots els mitjans possibles les obres d’autors contemporanis en català. Així s’entén millor que les seues primeres lectures, i les dels seus companys de generació, foren caòtiques i aleatòries, tal com reconeixia en el pròleg al primer volum de les obres completes de Vicent Andrés Estellés:

La veritat és que vam aprendre a llegir versos en les pàgines de «Garcilaso», i no –ai!– en les de Riba o en les de Foix. Use el plural com a confessió, i perquè l’Estellés i jo som de la mateixa «generació»: ell va nàixer el 1924 i jo el 1922. Teníem l’edat exacta de llegir, i, si les circumstàncies no hi eren gaire propícies, en general, per a nosaltres resultaven rabiosament abjectes. Érem valencians, de poble i no procedíem de llars on el llibre fos un moble necessari. [...] Riba o Foix –per exemple– no hi comptaven. Ens eren inassequibles. Materialment inassequibles. La re-vinculació amb l’idioma –el català– vam haver de proposar-nos-la a través de textos anacrònics o subalterns: jo, personalment, amb les englantines marcides de don Teodor. Ignore el conducte imprés de què es va valer Vicent Andrés Estellés. No importa, això. El fet és que, literàriament, ens desmamàvem d’una mamella grotesca i tòxica. [...] «Llegir», en aquella època, era un drama. I clandestí. (Fuster 1972: 22-24)

2. LA FRACTURA DEL VALENCIANISME CULTURAL DE POSTGUERRA

Vistes les circumstàncies que envoltaven la literatura catalana del País Valencià en els anys quaranta i cinquanta, es fa inexplicable, encara avui, la brillantor amb què hi reeixí Fuster. Si la situació de la literatura catalana del País Valencià en la postguerra ja era greu per si mateix, encara s’hi ha d’afegir un altre factor de conseqüències no menys perjudicials per a la seua estabilitat: la fractura del valencianisme cultural. En principi, originada a partir del debat sobre la norma literària, tot i que, en el fons, hi havia qüestions personals. En la mateixa conferència a l’Orfeó Català de 1965, Fuster descriví l’impacte que li causaren les misèries del panorama literari valencià:

La dècada negra dels 40 tornaria a revifar el problema. Les minses posicions culturals sòlides que la llengua catalana havia adquirit al País Valencià abans de la guerra, ara s’esfumaven. Els llibres de versos constituïen l’única manifestació, no dic ja literària, sinó pública, de l’idioma. Els versos, doncs, esdevenien el centre d’una responsabilitat col·lectiva difusa però viva. I el petit clan dels poetes en actiu va escindir-se en dos bàndols irreconciliables. Quan jo vaig fer relació amb uns i amb altres, a mitjan 1947, la divisió ja era consumada, i la polèmica, encesa. Certament, en el fons de tot allò es ventilaven diferències personals ben poc honestes, segons vaig comprovar de seguida. L’antagonisme de les actituds literàries n’amagava un altre d’enveges i de vanitats, mesquí. Tant se val, la disputa tenia la seua justificació objectiva. D’una banda, hi havia els partidaris d’un «retorn al poble»; i de l’altra banda, els partidaris d’una «poesia minoritària». (Fuster 1965a: s. p.)

Encara el 1980, més de tres dècades després dels fets ocorreguts, al·ludia a la mateixa polèmica en el pròleg a la segona edició de l’Antologia de la poesia valenciana (1900-1950):

La cosa és que, entorn del 50, el petit i mediocríssim «món literari» vernacular, a València, era un infern: els quatre gats que se’n consideraven protagonistes s’odiaven a mort, arrossegaven unes vanitats personals irrisòries de tan desproporcionades, i apuntaven uns enfrontaments que no eren ni podien ser només estètics. Fa una mica de pena recordar-ho. [...] L’episodi era d’un provincianisme escandalós. I frenètic. Quan el temps haja calmat les estúpides polèmiques vigents, el tema esdevindrà suggestiu per a més d’un erudit. (Fuster 1980: 7-8)

Per bé que el tema ha esdevingut objecte d’erudició historiogràfica, no pretenc estudiar a fons l’enfrontament entre els bàndols del món literari valencià, sinó deixar constància només de la posició de Fuster sobre aquest assumpte. En efecte, hi havia, d’una banda, el grup encapçalat per Carles Salvador, que propugnava un «retorn al poble» mitjançant una poesia d’abast majoritari, que creien capaç de fidelitzar un públic més nombrós que no amb una proposta intel·lectualista. I de l’altra, els partidaris d’una «poesia minoritària», més refinada i amb més rigor intel·lectual, que pretenia equiparar-se a la resta de literatures europees. Aquesta posició era la que defensava el grup Torre, i en especial Xavier Casp. No sense prevenció, incloc Fuster en aquest grup, junt amb escriptors com Jaume Bru i Vidal o Rafael Villar. Abans, però, de matisar-ne la militància, cal determinar el detonant que desfermà la polèmica en l’àmbit literari. Segons Josep Ballester, s’originà en un article de Carles Salvador en Las Provincias sobre la poesia de Teodor Llorente:

Pel que sembla, l’origen de la polèmica va estar en un article que Carles Salvador va escriure a Las Provincias (26-vi-1947) sota el títol «Poesías valencianas de Llorente», en el qual es propugnava un retorn, estèticament parlant, a Llorente [...] L’escrit venia determinat pel fet de no haver-se exhaurit l’edició de les poesies completes de T. Llorente, publicades onze anys abans. Això significava que la joventut estava allunyada del patriarca de la Renaixença, sobretot, com apunta, perquè no el coneixien d’una manera directa, ja que els elogis que es fan del poeta sonen a tòpics. (Ballester 1992: 225)

El retorn a Llorente és fa difícil d’entendre en Carles Salvador, un poeta que abans de la guerra apostà per una poesia, entre renovadora i tímidament avantguardista, que aspirava a homologar i actualitzar la producció literària valenciana. Sobta, per tant, comprovar que trobés irrealitzable la captació de lectors mitjançant la poesia renovadora de Torre, quan ell optà pel mateix camí abans de la guerra. No debades, Salvador defensà els seus intents avant-guardistes de les crítiques populistes argumentant que «la millor solució per a dinamitzar i modernitzar el circuit literari valencià és la renovació i actualització de la temàtica i la poètica, amb la qual cosa podria aconseguir-se l’augment dels lectors gràcies a l’interès d’unes obres modernes i atractives.» (Simbor 1994: 119). En canvi, en l’article «Poesía valenciana actual», publicat a principis de 1949 en Verbo, Fuster advertia que, més que no la poètica llorentenista, el model de referència de Carles Salvador i la majoria dels escriptors de preguerra era la poesia «fácil y exterior» de Josep Maria de Sagarra:

Los poetas más destacados de la generación anterior –hay excepciones, como es lógico–, que comenzaron o se destaparon como modestos seguidores de Salvat-Papasseit, andan ahora empeñados en un «retorno a Llorente». Quiere decirse que su producción de postguerra –escasos y breves libros, que temo me hagan incurrir en una generalización excesivamente aventurada– tiene franco sentido popularista, en cuya determinación intervienen quizá motivos extraliterarios. En realidad, a mi entender no hay tal «retorno» a Llorente, aunque ésta sea una fórmula eficaz y bastante expresiva para calificar tal tendencia. Más que a Llorente –y de esto exceptúo a los llorentinistas, que por no haber salido de Llorente no tienen necesidad de volver a él–, más que a Llorente, digo, veo tras los poetas referidos a Josep M. de Sagarra y su poesía fácil y exterior. Pero esto no es del caso. Sólo quería anotar la actitud popularista y denunciar enseguida el contraste con ella de los poetas que hemos aparecido después de la guerra. (Fuster 1949d: 28)

La hipòtesi fusteriana sobre el canvi sobtat de Carles Salvador té el suport de Simbor, que matisa que l’aposta per Llorente «no significava ni retorn a la poesia encarcarada de certamen ni tampoc a una còpia literal del patriarca de la Renaixença. Era senzillament una aposta pel neopopulisme, és a dir, per l’abandó de les innovacions agosarades de Preguerra i el regrés a les formes acadèmiques i la temàtica basada en l’anècdota sentimental, tendra i directa.» (Simbor 1983: 208). Tot amb tot, els poetes de Torre volien ampliar l’abisme que els separava de l’estètica neollorentenista i marcar una frontera irreconciliable entre les seues obres i les del grup de Salvador, que consideraven antiquades. Però un esdeveniment agreujà encara més la tibantor entre els grups: l’ingrés de la major part de la generació de 1930 –amb Carles Salvador i Francesc Almela i Vives al capdavant– en Lo Rat Penat, el 12 de desembre de 1948. La decisió irrità els membres de Torre per tractar-se d’una associació col·laboracionista amb el franquisme. I encara que Fuster formà part de Lo Rat Penat en la seua joventut,⁷ una prova de l’aprensió que tenia a aquesta institució és la carta enviada el 10 d’abril de 1949 a Salvador en resposta a l’oferiment d’organitzar-li un recital poètic. Escrita amb un estil desimbolt, mostra la seua opinió sobre les activitats ratpenatistes:

Passant al vostre amable projecte de dedicar-me un «Matinal poètic» al Rat, vull parlar-vos amb la mateixa sinceritat. Jo he freqüentat aquesta societat farà tres o quatre anys, i durant prou de temps. Conec també una mica l’esperit que l’ha animada en la major part de la seva vida. (Regionalisme intermitent i estantís: aquesta definició del Rat, encertadíssima com vós sabeu millor que jo és de Ll. Nicolau d’Olwer.) Àdhuc m’hi van embolicar en alguna vetllada literàrio-musical. El cas és que d’aleshores ençà he pres una por terrible a les vetllades literàrio-musicals ratpenatistes –que, segons m’han contat, segueixen idèntiques normes (romances de sarsuela inclusivament) que en l’època a què em refereixo. La meua poesia i jo ens trobaríem relativament incòmodes en la «Casa Pairal». Incompatibilitat de caràcters, en certa manera. Llegir versos meus, allí, em faria l’efecte d’una irreverència (en particular per allò del catalanisme, que és la «bèstia negra» del ratpenatisme tradicional). I em penso que totes les regines de la reginoteca estarien intranquil·les durant la lectura, les pobretes, elles que en sa vida havien parlat valencià ni interessat per la poesia. Per altra banda, aquells retaules gòtics de cartó-pedra, aquelles xemeneies patriòtiques, tot allò que fa d’aquesta Casa la falla que inexplicablement encara no han cremat, em posa nerviós. Sento molt, doncs, no poder accedir al vostre desig –que jo us agreixo de cor– per totes aquestes aprensions meves. A més de les quals, hi ha una raó: i és que estic mig compromés a fer una lectura meva en un altre local de València, i no seria gens correcte tornar-me’n enrere. (Fuster 1949a: s. p.)

Ara bé, ¿fou realment l’adscripció de Carles Salvador a Lo Rat Penat com a president de la Secció Filològica la gota que vessà el got o n’hi havia altres motius? És ben interessant l’aportació de Ferran Carbó (1994: 179) quan assenyala que no és vinculable el seu canvi estètic a la militància ratpenatista perquè ja l’exposà un any abans en l’article «Poesías valencianas de Llorente». De fet, previ a l’ingrés de la plana major de la generació de 1930 en Lo Rat Penat, Xavier Casp llançà una invectiva contra els posicionaments ètics i estètics d’aquesta generació en l’article «Sobre València, el valencianisme i llurs coses», publicat en la revista Esclat. Casp establia un correlat entre l’ètica dels escriptors de la generació de 1930 i la seua estètica, i les confrontava amb l’ètica i l’estètica dels joves poetes de postguerra. Així argüia les divergències ètiques que els separaven:

Sovint em lliure, a totes passades, al pensament de bascular les dues principals ètiques contradictòries del valencià, que són, és clar, les de València. [...] Aquestes dues ètiques són: la tradicional negligència del no cal més, davant de la del vertigen modern de la velocitat. Açò és fit a fit ara, però travessant els nostres segles, hi ha el mateix tarannà de l’home-meditació i de l’home-improvisació, del poetafilòsof i del desficaciat, del monument i de la falla. Sempre han viscut entre nosaltres Ausiàs March i Jaume Roig, Sant Vicent i el Motiló; jo diria encara que una mica tots quatre ensems dins de cada un de nosaltres. Tot és saber qui venç a qui. (Casp 1948a: 20)

Explicades les diferències ètiques davant el fet literari, tot seguit definia amb desdeny el posicionament dels escriptors que diferien de les premisses del grup Torre:

Així ens és pròdiga la literatura (?) que vol fer espectacle de la gràcia valenciana i que, impotent, cau a la barroeria [...] I amb aquest pes sobre els muscles, el poble s’ha acostumat a una positura corresponent que, per més gravetat, vol prendre categoria de folklore i que, en resum, no és ni més ni menys que un casament del mal gust. (Casp 1948a: 20)

Finalment s’interrogava pel futur immediat de la literatura «veritable», un adjectiu que identificava només amb la literatura posada en pràctica pels membres de Torre, que es volia desconnectada del populisme, allunyada de les seduccions i dels oripells de la poesia fàcil, i que aspirava a la serenitat i a la nuesa, dues qualitats difícilment objectivables:

I l’altra literatura, la veritable? Ai las! Dignament pobrissona, fa esforços unipersonals per deslliurar-se de la sensibleria o del crit de lluita, facilitats que, totes dues ansioses, li vénen a sobre. Però i la serenitat poètica, nua i amb la palma a la mà? Sí, sí; caldrà retornar al tema, encetant-lo des d’aquest interrogant, i tot sota el seny d’aquelles dues ètiques comentades, que encomanen el problema. (Casp 1948a: 21)

Fuster no dubtà a elegir la «poesia minoritària», però sempre amb un criteri propi, sense acceptar a ulls clucs les directrius de Casp. En aquest sentit, seria més exacte parlar d’afinitat estètica que no d’ascendència directa de l’un sobre l’altre. Així mateix, Fuster també teoritzà sobre la seua tria poètica en les pàgines de La Nostra Revista:

És ridícul que hom pose, com a retret, els perills del minoritarisme. Al contrari: jo veig en aquesta contradicció una bella esperança de salvament. El fet d’haver estat constatada, no sols com una única situació personal, sinó com un símptoma per fi clar i preciós, implica el reconeixement d’una cosa gairebé inaudita en la València dels darrers cent anys: l’existència d’una minoria selecta. La Renaixença valenciana no aconseguí interessar les migrades minories rectores de la vida social i intel·lectual del XIX, i no va tenir impuls suficient per constituir-ne unes altres de pròpies. Aquesta absència d’aristocràcia, d’aristarquia, marca amb senyals inconfusibles la València que ens hem trobat. (Fuster 1950d: 298)

Val a dir que Fuster no fou l’únic que coincidí amb les tesis de Xavier Casp. Uns mesos abans de l’article de La Nostra Revista, el 9 d’abril de 1950, Santiago Bru i Vidal havia publicat en Las Provincias «En torno a la poesía valenciana actual», un article en què donava suport a l’ideari de Torre i qüestionava l’estètica populista, com s’aprecia a continuació:

Son muchas ya las veces que un determinado grupo –mejor podríamos decir uno o dos menores (¿), más concretamente– que se cree bastante enterado e impuesto en cuestiones de literatura valenciana, ha lanzado el «slogan» de la «decadencia» de la poesía valenciana de ahora. [...] Ahora bien: sería conveniente saber que es lo que entienden por arte, por belleza, por imagen y por palabras ciertas personas. Porque si para ellas el arte se reduce a unas cuantas chabacanerías hortelanas o pueblerinas y creen que puede haber belleza en un escrito con faltas de ortografía o con frases vulgares e impropias, la discusión es obvia. ¿Qué diríamos de Vicente Aleixandre, o de T. S. Eliot o de Paul Claudel, por ejemplo, si usasen las haches o las bes indebidamente o no tuviesen noción exacta del idioma en que escribe cada uno de ellos? [...] Aun entre los mejores poetas más refinadamente aristocráticos se ha dado siempre la nota popular como elemento vivo y aun predominante, pero siempre dentro de la más correcta decencia idiomática y las más bellas imágenes pulcramente escritas. En la poesía valenciana actual, la reciente, la del 39 hasta la fecha, «la de después de la guerra», se nota un afán de superación artística en todos los sentidos, de fondo y forma, gramatical, de sensibilidad, etc. Como nunca se había conocido, ni aún en la «Renaixença» puesto que ésta, si se exceptúa a Llorente y a W. Querol, con las naturales salvedades, ofrece un cuadro por más desconsolador de señores muy bien intencionados, pero faltos de cualidades para poderse llamar poetas como la palabra exige. (Bru i Vidal 2006: 325-326)

Després de Fuster i Bru i Vidal, Miquel Adlert escriví un altre article en gener de 1951, «La literatura valenciana com a excepció i com a normalitat», per a la revista clandestina Ariel, però els seus comentaris no aportaven cap novetat remarcable al debat sobre l’orientació de la poesia valenciana de postguerra. Només es feia ressò del que havien apuntat Casp i Fuster. En concret, pel que fa a la valoració de la figura de Casp i l’ascendència sobre els joves poetes del grup Torre, s’hi deixa entreveure l’article de Fuster publicat un any abans en La Nostra Revista. És interessant, malgrat tot, conèixer el judici d’Adlert sobre el paper de Casp en la consolidació de la nova generació de poetes valencians de postguerra:

Aquesta tendència, de la que Xavier Casp és iniciador i la figura més preeminent, considera la literatura valenciana, trencant amb les velles confabulacions, com una literatura normal que cal judicar-la amb les mateixes normes que qualsevol altra, i per tant, cal tenir en la seua producció, les mateixes exigències lingüístiques i els mateixos rigorismes estètics que en totes les literatures.

[...] L’actuació d’aquesta jove tendència literària, evidentment minoritària per ésser de selecció, ha concitat contra ella, lògicament, l’oposició de tots els elements enquadrats en la literatura d’ínfima qualitat i en les dues subespècies infraliteràries a què adés fèiem referència, els qui han convergit llurs activitats a Lo Rat Penat; al qual, renunciant a la distinció de pertànyer a la minoria han adscrit també llurs actuacions, per oposició a Xavier Casp i la seua tendència, noms que tenen una certa valoració literària, com Carles Salvador i Almela i Vives, i en un altre nivell, Mascarell, Soler i Godes i Thous Llorens, els qui avui apareixen barrejats amb els pseudoliterats de la més ínfima categoria. (Adlert 1951: 29-30)

Tres anys després de l’article, quan semblava que la intensitat del debat havia minvat, Adlert carregava de nou contra el grup de Salvador en l’article «L’actual literatura catalana al País Valencià», publicat en el volum col·lectiu Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys. En aquesta ocasió realitzava una valoració injustificadament parcial de la que ell designa com a «generació de preguerra», i de la qual obviava representants importants:

La literatura catalana adquireix la seua maduresa en terres valencianes amb la generació brostada després de la guerra civil, i són molts pocs els noms de la generació anterior que a hores d’ara, per llur vàlua absoluta, es mantenen junt als jóvens, formant-hi el quadre actual de la nostra literatura a València. Si la generació anterior suposà un gran progrés, l’avanç que la jove generació representa respecte a la seua antecessora és tan superior al d’aquesta sobre la seua anterior, que ha col·locat la producció valenciana al nivell de la normalitat literària, figurant aquests valors valencians entre els més destacats de la literatura catalana. (Adlert 2006: 329)

Curiosament, els personatges omesos eren Salvador i Almela i Vives. Deixant al marge l’opció estètica que adoptaren en la postguerra, ambdós seguiren en actiu fins a la meitat dels anys cinquanta i aconseguiren premis literaris de renom. Bastarà amb un breu repàs als llibres que publicaren entre 1939 i 1954 per a comprovar la tendenciositat d’Adlert. Així, Salvador publicà Veles i gavines i El fang i l’esperit, amb el qual guanyà el Premi València de Literatura de 1951, mentre que Almela i Vives publicà La llum tremolosa i La columna i les roses, pel qual fou guardonat, un any abans que Salvador, amb el mateix premi. L’afany polemitzador no es reduïa, però, als articles de premsa. Qualsevol avinentesa era aprofitada per a atiar-ne el foc. Així és com tertúlies, presentacions i pròlegs de llibres es convertiren en camps de batalla on llançar-se dards enverinats. En el cas de Fuster, Casp utilitzà el pròleg de Sobre Narcís per a cobrir-lo amb el mantell protector de Torre i allunyar-lo d’hipotètiques influències nocives dels poetes pròxims a Salvador, que hi apareixen metaforitzades sota la imatge dels «ocells d’arbres veïns»:

Amic: Ara que m’has allargat les primeres branques de la teua poesia, ja sóc impacient. És una verdor tan veritable la de les fulles, que em fa endevinar la saba de l’arbre; i aquest concertant d’ocells invisibles encara que les estremeix d’un airecel quasi a la mà, m’il·lusiona pels nius que sospite entre el tronc i els cimals. ¿Quan deixaràs d’empapussar els ocells i –lliures i encesos d’ales– hi floriran totes les teues branques? Em fa por –tot el qui estima és poruc– que els ocells d’arbres veïns que foren esponerosos, t’hi vinguen amb enveja de la teua tendror abans que els teus estrenen el tast. ¿No els sents, verinosament destres, envaint amb llurs veus acabades les que enceten els teus? (Casp 1948b: i)

Respecte al pròleg, que òbviament li fou imposat per l’editorial, Fuster es mostrà aliè al proteccionisme de Casp. De fet, per al número de Verbo d’abril-maig de 1948, n’encarregà la ressenya a Carles Salvador, això és, a una de les hipotètiques influències perjudicials. Amb aquesta decisió, a més de reconèixer la capacitat crítica de Salvador, donava un colp d’efecte i deixava clar que no sacrificava la seua independència. Així queda reflectit en la carta del 22 de març de 1948 que envià a Salvador per a encomanar-li la recensió:

I posat a abusar de la vostra benvolença, vaig a demanar-vos una cosa més. Recordeu els Cuadernos Literarios, d’Alacant, no? En llur nova etapa, suara iniciada, continua dedicant, sempre que hi ha avinentesa, una certa atenció a la poesia catalana de València. Al pròxim número d’abril em plauria que hi anés una recensió de Sobre Narcís. Us sabria greu fer-la, vós? No tothom està capacitat per a parlar de la nostra poesia (altrament no m’encararia amb vós, molestant-vos), i vós sou un dels pocs que podeu i sabeu parlar-ne. Vull, clar és, la vostra opinió sincera. I no es cregueu pas obligat a donar-me «coba». (Ja veieu que en el pròleg que m’han posat, Casp comença per retreure’m, molt polidament però no per això menys clara, certes supostes [sic] influències...). (Fuster 1948a: s. p.)

Salvador accedí de grat i en menys d’una setmana ja li havia lliurat la ressenya. Tal com feu Casp en el pròleg a Sobre Narcís, aprofità l’ocasió per a fer una defensa dels seus postulats poètics destacant la profunditat i la imatgeria de la poesia fusteriana en contraposició a la buidor de la poesia avantguardista d’entreguerres. A més, en la carta de resposta a la petició de Fuster li feia un cant de sirena quan manifestava que intuïa en la seua poesia la continuació dels poetes de preguerra. No hi ha dubte que detectà aviat les qualitats poètiques de Fuster i la possibilitat d’explotar-les al seu favor:

Els poemes que m’envieu són propis d’un altíssim poeta. Molta imatgeria –i de bona qualitat– i aquella tercera dimensió –profunditat– que tant mancà a les composicions avantguardistes d’entreguerres. Us felicite i com jo us felicita l’amic Miquel Duran de València qui les ha llegides també.

Uns quants amics –sis o vuit– ens reunim els diumenges, de quatre a sis de la tarda al café Barrachina (Passatge) per canviar notícies i impressions. Si algun diumenge sou a ciutat i volíeu vindre tots ells, que ja coneixen els vostres versos, tindrem molt de gust de saludar-vos i de conversar una estona llarga.

[...] Em podeu creure ben satisfet i content. Vós que sou la continuació dels nostres esforços i de la major perfecció literària valenciana ens deixa, per aquesta part, amb la consciència tranquil·la. (Salvador 1948b: s. p.)

Ambdós grups, el de Torre i el de Salvador, tenien la pretensió de fer-se amb l’adhesió del jove debutant. En aquest sentit, la carta del 22 de març de 1948 que Fuster envià a Carles Salvador és un mostra immillorable per copsar la seua serenitat enmig de l’ambient incòmode generat al si del valencianisme cultural de postguerra:

Us adjunto encara un exemplar [de Sobre Narcís] destinat al senyor Soler i Godes; he suposat que, essent ja època de vacances, no seria ja a Benifaió, i que, de totes formes, vós tindríeu oportunitat de veure’l i donar-l’hi. He de pregar-vos també que em doneu l’adreça d’alguns poetes i amics de la poesia (no molts, car el tiratge és ben reduït), a fi d’enviar-los exemplars. Xavier Casp m’ha fet una llista; però, com és natural, només hi figuren els seus amics, i jo voldria eixamplar-la amb d’altres noms, d’amics vostres. (Fuster 1948a: s. p.)

Al capdavall, les divergències estètiques no eren suficients per a provocar una fractura irreconciliable entre els grups oposats. Hi havia, ja ha estat dit, factors no estrictament literaris. Un dels primers personatges coetanis a remarcar la presència de les diferències personals entre Carles Salvador i el tàndem Casp-Adlert és Francesc de P. Burguera quan afirma que: «hi havia un afany de protagonisme per part d’Adlert i de Casp, per tant atacar tots el qui no formaven part de la seua capella. Aquesta ha estat, des de sempre, una actitud de tots dos i els qui els coneixem des d’aquells anys de postguerra ho sabem molt bé. Sense que això vulga dir que no es reconeix la tasca important que van portar a terme mitjançant l’editorial Torre.» (Burguera 1991: 76). Però el document que millor descriu la tibantor entre ambdós bàndols és la carta del 4 d’agost de 1951 de Fuster a Riera Llorca. En aquesta, situa l’origen del confrontament en un viatge que Carles Salvador, Ricard Sanmartín, Xavier Casp i Miquel Adlert feren a Barcelona el 1943 gràcies als beneficis econòmics generats per la revista fallera Pensat i Fet. Tot seguit en transcrivim el passatge en què narra l’episodi que enemistà Adlert amb Salvador:

Quan s’acabà la guerra, i una vegada passats els primers mesos de temor i indecisió, els valencianistes més o menys afeccionats a escriure començaren a reunir-se en diverses tertúlies, a l’objecte de mantenir contacte i llegir-se mútuament els versets que feien. Que jo sàpiga, originàriament n’hi hagueren dues, de les quals una tenia certa regularitat i es celebrava a casa Miquel Adlert. A la tertúlia d’Adlert assistien, a més dels germans Casp, Carles Salvador i un cert llepaciris anomenat Sanmartín. L’única activitat pública que tenien era la publicació de Pensat i Fet, una revista fallera que ix una vegada a l’any i que és l’única que s’edita íntegra en valencià i amb una certa correcció ortogràfica. El propietari n’era el Sanmartín, i la mangonejaven (i perdona el mot) Casp (X.) i Adlert. Amb el producte d’aquest negoci (perquè ho és, de negoci, i ben sanejat), van fer un viatge a Barcelona amb fins de propaganda literària Salvador, Casp, Sanmartín i Adlert. Casp i Salvador van fer una lectura pública a casa un senyor Iglésies, de Barcelona, i els publicaren uns fascicles en la col·lecció «Els Amics de la Poesia». Segons sembla, aquest viatge fou causa d’una indisposició personal entre Salvador i Adlert. [...] El tancament de l’un i el cerrilisme de l’altre, provocaren la base de tot el problema. Sembla estúpid, ¿no? Doncs així és. Adlert té Casp dins el puny, i aquest no obra sense autorització seua. (Fuster 1993b: 128)

Malgrat que la disputa afectava inicialment Salvador i Adlert, acabà implicant els seus adlàters. L’enfrontament, sobra dir-ho, no fou cosa d’un dia, sinó conseqüència d’una situació que empitjorà fins a un punt sense retorn. En aquest sentit, cal matisar que, encara que Fuster formava part del grup Torre, la seua militància es devia sols a criteris literaris. L’afinitat amb Casp es feia ferma, sobretot, entorn de la concepció de la funció del poeta en un moment clau per a la subsistència del català al País Valencià. Ambdós consideraven que la batalla per la llengua s’havia de guanyar en l’àmbit literari, amb autoexigència i honestedat intel·lectual. Vist així, la proposta de Casp era molt més seductora que no la de Carles Salvador, tal com explicava a Riera Llorca:

Jo havia assistit a la [tertúlia] de Salvador, formada per senyors majors de cinquanta anys, amb un gran desinterès de tot el que no fos ben local, i és clar, m’hi sentia com gallina en corral foraster. En la tertúlia d’Adlert almenys em trobava amb gent jove i amb inquietuds afins a les meues. (Fuster 1993b: 129)

Tenint en compte les poques possibilitats d’expansió cultural que oferia la València de postguerra, Fuster decidí assistir a la tertúlia d’Adlert, on contactà amb joves amb inquietuds literàries. En aquests anys, l’adhesió al grup Torre fou indiscutible, però a vegades es mostrava en desacord amb opinions polítiques i lingüístiques. Així succeí amb l’article «València en la integració de Catalunya», que Fuster publicà en La Nostra Revista i que desencadenà el primer enfrontament seriós en matèria política amb els factòtums de Torre. Aquest és un dels primers escrits polítics en què apostava obertament per la integració del País Valencià en la cultura i la història catalanes. Com era d’esperar, el binomi Casp-Adlert, amb una actitud timorata davant el plantejament nacional, no tardà a censurar-lo. Fuster creia que el grup havia de mantenir-se al marge de divergències polítiques i cenyir-se a qüestions d’ordre cultural, però no defugia la polèmica, que encarava amb actitud dialogant, obert a l’intercanvi d’opinions. Ara bé, la seua honestedat intel·lectual no li permetia subjugar-se a ordres de grup si implicaven una renúncia a la llibertat individual. Fou degut a la seua independència de criteris que trencà la vinculació amb Torre a inicis de 1951. El fet que en provocà la dimissió, tot i ser anecdòtic, pinta l’home i la circumstància. Almela i Vives, que dirigia la revista Valencia Atracción,⁸ sol·licità a Fuster publicar un poema seu en «Glorieta», la secció dedicada a la crítica literària. Havent accedit en un primer moment, es veié obligat a retirar-li el permís per pressions de l’editorial Torre. És interessant reproduir el fragment de la carta del 24 de febrer de 1951 en què exposa a Casp els motius pels quals es distanciava del grup:

He fet un balanç dels últims anys, i veig que hi ha al meu favor un esplèndid saldo de molèsties, disgusts i violències interiors, que fins ara he intentat dissimular tan bé com he pogut. I, francament, no tinc gens d’interés a augmentar-lo. Ja està bé: ja m’he cansat. La meua consciència m’obliga a restar fidel al valencià, però no a aguantar les impertinències d’un ambient de guerra civil, en els orígens del qual ni he tingut ni part ni ganes. M’estime més de tornar a la meua situació primera: fer versos per a mi i publicar-ne (o no publicar-ne) un parell, al cap de l’any, en l’Almanac de Las Provincias que trobe més a mà. Per a la meua publiquera actual em basta i em sobra el lloc que vulguen dedicar-me a La Nostra Revista. [...] No compteu, doncs, amb mi per a res, en el futur, quant a açò. No notareu massa la meua absència, perquè ni jo era dels més actius ni passe d’una categoria menys que mitjana.

Tu tens en mi l’amic de sempre. Com et deia, és únicament atenent a aquesta amistat que he escrit a Almela. Però una amistat que sols admetrà la literatura com a tema de conversa. (Fuster 2006a: 219-221)

Fuster sempre respectava la divergència d’opinions amb qualsevol interlocutor, però no permetia intromissions en les seues decisions personals. Ara bé, la situació no devia ser fàcil per a ell després del distanciament definitiu: es convertia, sense voler-ho, en un outsider. És en aquest sentit que patí un doble exili: d’una banda, l’exili interior dels escriptors en català a l’Espanya de post-guerra, i de l’altra, l’exili a què l’empenyeren els grups que monopolitzaven les poques manifestacions literàries al País Valencià. Fuster explicava l’absurditat de la situació en la carta del 21 d’octubre de 1950 a Agustí Bartra, aleshores exiliat a la vil·la novaiorquesa de Bayville:

És tan consolador, que arribe alguna vegada un ressò càlid, una veu companya, fins aquest erm en què vivim! Jo he dit molt sovint als amics que potser no es trobaria un esperit més semblant al d’un valencià catalanista que el d’un català exiliat. Àdhuc pense, en les estones de descoratjament, que encara som nosaltres més exiliats que no vosaltres, o, si voleu, que el nostre «exili» és més dolorós que el vostre. Sentir-se exiliats en la mateixa pàtria! Sentir com ens senten estranys els compatriotes! Vosaltres, sens dubte, viviu servant al cor una imatge preciosa de la pàtria, aqueixa Catalunya ideal que l’enyorança i la fe us mantenen intacta; però nosaltres... Nosaltres no sabem defugir una comparança immediata entre allò pel que lluitem i una realitat sorda, apàtica, amarga. Perquè si almenys tinguéssem enemics! Però, no; a València els valencianistes no ens mereixem ni això, segons sembla; només una buidor angoixosa, només la indiferència radical, només el gest compassiu dels qui, si s’adonen de nosaltres, comenten: «Quina manera de perdre el temps!». Cal molta illusió, molta passió, per a superar les crisis a què estem abocats. Anem passant-les a força d’esperança sobretot. Una esperança desesperada, en ocasions. I pensant, evangèlicament, que, qui perd el seu temps, el guanyarà. (Fuster 1998: 76-77)

La resposta de Bartra, datada el 16 de novembre de 1950, ara des de Ciutat de Mèxic, no es feu d’esperar i, sortosament, Fuster tornava a sentir en les paraules de l’amic exiliat aquell «ressò càlid» que tant notava a faltar en terres valencianes:

El que em conteu sobre la migradesa de l’ambient intel·lectual valencià, de l’oposició que trobeu, del menyspreu compassiu amb què sou mirats, és, tanmateix, ben trist. Moltes vegades he dit que vosaltres, els de dins, i nosaltres, els que vivim en la dispersió, estem igualment exiliats, per bé que els exilis siguin diferents en certa mesura. (Fuster 1998: 86)

És obvi que les condicions socials, culturals i polítiques del País Valencià de postguerra no eren les més adients per a bastir un projecte literari de qualitat, lligat de manera irremeiable a la lluita per la supervivència de la llengua. Així ho entengué Fuster, a pesar que hagué de navegar en solitari, com un Ulisses entre Escil·la i Caribdis.

3. LA TRIA LINGÜÍSTICA DE JOAN FUSTER

Contràriament al que es podria esperar, la situació d’anormalitat lingüística del català no dissuadí Fuster a l’hora d’adoptar-lo com a llengua literària en detriment del castellà. Prenia així el camí més autèntic, però també el més treballós. La decisió, tanmateix, no fou immediata i resulta difícil determinar com i quan optà pel català. De fet, com indica Pérez Montaner, abans de donar-se a conèixer en el món literari valencià, Fuster ja havia iniciat un canvi lingüístic profund i meditat, un canvi que no fou ràpid i senzill, sinó complicat i llarg:

Com va canviar de llengua, o de pell, Joan Fuster? És una pregunta que, probablement, ens hem fet molts, de manera especial els valencians de la meua generació i tots els que bàsicament s’han format durant l’època del franquisme. Com, en un país com el nostre, sense una forta tradició literària en català –caldria retrocedir al segle XV per trobar-la–, sense escoles, sense diaris, sense revistes, sense editorials, sense llibres, en els pitjors moments de la postguerra i en els anys més durs de la dictadura, com, en aquestes difícils circumstàncies, pren partit per la seua llengua, l’estudia i la comença a escriure un jove de Sueca, de Burjassot, o de qualsevol altre indret del País Valencià. (Pérez Montaner 1991: 69)

No menys valuós és el testimoni de l’escriptor i polític Francesc de P. Burguera, atesa la doble condició d’amic de joventut i veí de Sueca. Des que es conegueren a inicis dels anys quaranta, Burguera quedà enlluernat per la lucidesa amb què Fuster reflexionava sobre aspectes culturals i històrics de País Valencià, tal com recorda en l’article «Fuster indefugible»:

Em sembla que la preocupació per l’idioma surt, ja, en plena guerra civil –si es vol de manera incipient– com a fruit de l’amistat que Fuster manté amb un altre suecà, Fermí Cortés, company d’estudis de batxillerat i, després, de Facultat de Dret a la Universitat de València. Són tots dos –Fuster i Cortés– els qui, des de Sueca estant, travaran una sincera i perdurable amistat i una comuna preocupació per tot el que suposa la nostra realitat com a poble: culturalment i política. (Burguera 1993: 241-242)

És cert que Fuster no elegí una opció lingüística de la nit al matí. Fou un canvi originat de la constatació diària d’un contrast idiomàtic obvi entre el català, confinat als àmbits privats i domèstics, i el castellà, destinat a l’administració, l’educació i la cultura. Amb tot, es pot datar l’origen del canvi a finals dels anys trenta, en ple conflicte bèl·lic, just abans de la instauració del règim dictatorial. De fet, els primers textos domèstics de Fuster revelen un interès incipient per l’escriptura en català:

Durant el curs 1937-38, quan Fuster tenia quinze anys i Fermí Cortés catorze, ambdós amics s’intercanviaven les històries de Sueca de Joan Baptista Granell i del padre Amado. [...] Les gloses que Fuster va anotar al final d’alguns capítols de la Historia de Granell, crítiques i divertides, testimonien el canvi lingüístic, del castellà al català, que s’havia produït ja en la redacció dels seus papers personals i literaris. [...] També hi contribuiria la lectura dels setmanaris locals, particularment El Sueco i Mosaico, que publicaven col·laboracions en valencià i valencianistes i reproduïen de tant en tant les obres de Bernat i Baldoví. (Furió 1994: 37-39)

Es pot objectar que les notes a la Historia de Granell pertanyen encara a un àmbit privat, però no així «Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants» i «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana (1920-1944)», els dos primers textos que Fuster donà a la impremta, segons explica Furió:

A Sueca, el grup de joves inquiets perseverava en la seua tasca d’animació cultural. El 21 de setembre de 1944 s’hi celebraren Jocs Florals, els sisens de la història local. [...] Entre els guardonats hi havia, dues vegades, Jacinto Talens, que guanyà el premi del governador civil al tema «Por el Imperio hacia Dios» i el de l’alcalde de València al tema «Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants». Aquest últim, en català, l’havia escrit Fuster, que, potser per l’escrúpol de ser organitzador del certamen i alhora en un gest de subtil ironia, el presentà amb el nom de l’amic, castellanoparlant notori.

«Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants», datat el 7 de setembre de 1944 i publicat l’any següent en la memòria dels jocs, és, signat per altre, el «primer» escrit de Joan Fuster. Però el primer a publicar-se, i a dur el seu nom, seria, poc després, «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana», aparegut, a finals de 1944, a l’Almanaque de Las Provincias para 1945. Ambdós, escrits en la ratlla dels vint-i-dos anys, adopten ja la forma de l’assaig, literari un i crític l’altre, palesen l’antic interès per la història local i el nou per la literatura valenciana, i usen el català com a vehicle lingüístic. (Furió 1994: 54-55)

No hi ha dubte, per tant, que els primers textos en prosa publicats de Fuster foren escrits en català. I també els primers poemes, que aparegueren en l’Almanaque de Las Provincias para 1946, amb data d’octubre de 1945. Aleshores, ¿per què persisteix una densa nebulosa al voltant de la tria lingüística dels seus inicis? La resposta, en part, cal cercar-la en les declaracions d’un dels amics de joventut, l’escriptor José Albi, que tergiversà dades crucials sobre les primeres publicacions de Fuster. Intencionada o no, l’equivocació més important fou assegurar que tenia l’«evidència quasi absoluta» que el debut poètic de Fuster es produí en el número inaugural de la revista Verbo, en març de 1946:

El primer número [de Verbo] apareció en Alicante en Marzo de 1946. Se abría con una composición poética de Fuster, escrita en castellano: «Poema VIII», y una cita de Rainer María Rilke: «Yo tengo casa entre [el] día y el sueño». Tengo la evidencia casi absoluta de que es su primer poema publicado. Escribe en castellano y, en efecto, se vislumbra en él una evidente huella del poeta alemán. (Albi 1993: 281)

No s’entén l’errada d’Albi respecte a la llengua i la data de publicació del primer poema del Fuster, ja que, en aquells anys, eren companys inseparables d’aventures literàries. I encara és menys comprensible la vehemència amb què asseverava que Fuster es decantà inicialment pel castellà. En aquest sentit, Albi ha estat un dels personatges que més equívocs ha creat al voltant de la tria lingüística. De nou cite el mateix article per a demostrar-ho:

Fuster sigue publicando en Verbo poemas escritos en castellano, desde el año 1946 al 1948: diez títulos en total que aparecen firmados con nombre y apellido, y dos bajo el seudónimo de Jorge March. [...] Lo cierto es que en Mayo de 1948, en el número 11 de Verbo publica con el título de «Tres poemes» sus primeros versos valencianos aparecidos en la revista, y que a la vez se reúnen en forma de plaquette. (Albi 1993: 281-282)⁹

A més, Albi apuntava l’existència d’un poemari de Fuster en castellà, Barro de siempre, amb el qual es presentà al premi Adonáis de 1947.¹⁰ És ben probable que l’autor el silenciés en no ser premiat, ja que no se’n conserva cap document al Centre de Documentació Joan Fuster. Siga com vulga, amb el pretext del poemari, Albi aprofità per a insinuar que la tria lingüística podria haver estat de signe diferent si hagués guanyat el premi referit:

A esto podríamos añadir un dato muy curioso y sin duda revelador del uso del castellano por Fuster en la creación poética, que se nos ofrece en el número 9 de Verbo. Me refiero a la «Relación de poetas presentados al Premio Adonáis 1947», que se nos entrega por deferencia del Secretario de dicho Concurso, para ser incluida en nuestra revista, y a través de la cual nos enteramos de que Juan Fuster, de Sueca, Valencia, presentó a dicho Premio el libro Barro de siempre. ¿Qué hubiera ocurrido –me pregunto un poco desconcertado– en la trayectoria del escritor, en el caso de haber sido premiado? Yo, poco versado en elucubraciones, y menos en adivinaciones, me limito a expresar mi asombro y quizás también mi preocupación. (Albi 1993: 281)

Josep Ballester (2005: 160) també indica l’existència del poemari per a reforçar la tesi dels inicis en castellà de Fuster, però no se sosté si es té present la carta del 26 de setembre de 1947 que Fuster envià a Carles Salvador:

Aquest estiu he acabat dues col·leccions de poemes. Una, amb el títol Alguns poemes menors, composta d’una trentena de sonets, dècimes i romanços. I una altra, titulada Fang de sempre, uns deu o dotze poemes llargs, en vers lliure. Ja us ho portaré tot, un dia, perquè em doneu la vostra opinió i en feu una censura gramatical: sempre sol escapar-se alguna cosa... (Fuster 1947b: s. p.)

És evident que el poemari fou escrit també en català, però no es pot afirmar amb certesa la llengua original. Ara bé, que realitzés provatures poètiques en castellà no demostra que l’emprés de manera preferent en els inicis. A més, gràcies a la correspondència amb Albi es té constància que Fuster escrivia en català la major part dels poemes de Verbo i que els traduïa a posteriori per exigència d’aquest. De nou, Albi deixava al descobert les seues reticències sobre la tria lingüística de Fuster en la carta que li envià el 27 de març de 1946:

Me pareció una soberana tontería (con todos los respetos) el querer publicar tus poesías como traducciones del valenciano, cuando por sí solas tienen una personalidad y una categoría que hubiesen sido muy rebajadas con la inútil advertencia de la traducción. Son poesías lo suficientemente creciditas para no necesitar apoyos. (Albi 1946d: s. p.)

La carta d’Albi demostra que el seu objectiu era ocultar la llengua original dels poemes de Fuster i, en conseqüència, obligar-lo a autotraduir-se.¹¹ De fet, repetí idèntiques maniobres fins al número d’abril-maig de 1948 –publicat dos anys després de la creació de la revista– en què, per fi, permeté la publicació en català dels poemes de Fuster, acompanyats de les versions en castellà. Mentrestant, Albi seguí censurant-li la voluntat de deixar constància que els poemes foren escrits en català. La carta que li envià el 12 de novembre de 1948 n’és un testimoni més:

Tu «Conato de imprecación» lo he encontrado magnífico. [...] Ya supongo que te figurarás que he suprimido en tu poema todas las monsergas de traducción, fecha, etc. con que rindes tributo de acatamiento a los severos juicios del Patriarca. No puedo explicarme las causas de tu «patriarquitis aguda». Tal vez puedas encontrarla rastreando en las capas más profundas de tu subconsciente. De otra forma no lo comprendo. Si el Patriarca protesta dile que el que se ha declarado en rebeldía he sido yo, no tú. (Albi 1948a: s. p.)

Encara uns mesos després, en la carta del 9 d’abril de 1949, Albi li exigia les versions en castellà dels originals en català per al número 15 de Verbo: «Querido Fuster: Me urge mucho que me envíes las versiones castellanas del primero y tercero de tus poemas para publicar en Verbo. El próximo lunes entregaré todos los originales a la imprenta, salvo dos o tres cosas que aún no están listas.» (Albi 1949b: s. p.).¹² Ara bé, dels poemes publicats en Verbo, només es pot demostrar documentalment que foren escrits en català «Jardín», «[Desde mi rincón el cielo esparce...]», «[Qué corazón tuyo, qué silencio...]», «Presencia de la Muerte», «[Quina brisa o abril...]», «L’olivera», «Elegia íntima», «Cançó tranquil·la» i «Impressió de tardor».¹³

La resta de poemes en castellà de Verbo –«Poema VIII», «Noches sin alma», «3er poema romántico», «Poema», «Poema del suburbio», «Poemas en la Navidad del Señor», [«Así, / con las horas hundiéndose en mis ojos...»], «Oda al Mediterráneo»¹⁴ i «(Conato de imprecación)»¹⁵– no es pot garantir que fossen escrits en català, ja que caldria disposar dels originals tramesos a Albi. Tot amb tot, si a la correspondència entre Albi i Fuster, s’hi afegeixen els poemes en català dels anys quaranta de l’Almanaque de Las Provincias i de les revistes Víspera, Esclat i Pensat i Fet, més els inèdits conservats al Centre de Documentació Joan Fuster, els dubtes al voltant de la tria lingüística s’esvaeixen, i s’imposa la conclusió que el català fou la seua llengua predominant. A més, Fuster oferí la versió dels fets més ajustada a la realitat en una entrevista al diari Levante el 4 de juny de 1952 quan afirmava que: «Empecé indistintamente en las dos modalidades. En la actualidad me he decidido de manera definitiva por el valenciano, que es mi lengua habitual y familiar.» (Fuster 2003a: 35). I encara ho explicava amb més rotunditat en les respostes a un qüestionari que li envià Rafael Ventura Melià el 1972 per a una entrevista en la revista Gorg, que finalment no es publicà:¹⁶

Vaig començar a escriure en català: un català dolentíssim, deplorable, però carregat de bona voluntat. També escrivia en castellà, és clar. Era l’època de fer versos, i la majoria, pràcticament tots, els vaig intentar en vernacle. Recorde uns sonets en castellà, gongorins. Peccata minuta. També vaig atrevir-me a versificar en francès; però no en sabia prou, de francès, i hi vaig renunciar. Els primers papers que vaig publicar, si no m’enganye, a l’Almanaque de Las Provincias, eren en català. Devia ser l’any 46 o 47.

Alguns poemes de la meua primera innocència literària aparegueren en castellà, o siga, traduïts. Un gran amic meu d’aleshores, Josep Albi, feia una revisteta, a Alacant, que es titulava Verbo, i jo li ajudava a omplir-ne les planes. Era, la meua, una poesia idiota, d’un patetisme mortuori que volia ser fluorescent i dur, i que es quedava en mera grandiloqüència. També fabricava estrofes perfectes. Vaja, més o menys perfectes! Amb metre i rima circumspectament observats. I alguna cosa més viva. M’estime més oblidar-ho. (Fuster 1972a: s. p.)

Fuster, però, no tardà gaire a prendre consciència que els problemes derivats de la seua tria lingüística depassaven els entrebancs de la censura franquista i els prejudicis d’Albi. Així, una vegada presa la decisió de la llengua, s’imposava una disjuntiva no menys difícil: la tria entre un model literari segons les solucions valencianes o un model basat en la variant central. Cal recordar que la creació d’un model de llengua literària produí certa controvèrsia entre els «unitaristes», que adjudicaven una posició preeminent al dialecte central, i els «pluralistes» o «federalistes», que reivindicaven les aportacions dels escriptors valencians i balears davant del centralisme lingüístic fabrista. Per tant, havia de fer prevaler la seua procedència geogràfica o bé escriure en un model que portava camí de ser l’estàndard. Aquesta tensió, constant en la seua trajectòria, es reflecteix en l’alternança de variants dialectals, una alternança determinada per factors externs més que no per vacil·lacions de la seua proposta lingüística. En aquest sentit, a Fuster, ja des dels inicis se li objectà certa ambigüitat en l’ús de les variants dialectals, com ara en l’article «Un nuevo poeta» en què Carles Salvador observà que el seu llenguatge «vacila entre las formas dialectales del Principado y las formas arcaicas literariamente, aunque vivas hoy en nuestra región» (Salvador 1947b: s. p.). Malgrat tot, Salvador no jutjava l’alternança dialectal negativament, sinó més aviat com una demostració de coneixements lingüístics:

Gramaticalmente, [Fuster] es un gran conocedor de nuestro idioma y lo escribe sin concesiones de ninguna clase. Su formación, pues, es perfecta, […] sus vacilaciones lingüísticas parecen voluntarias como si el poeta quisiera encubrir su personalidad –posiblemente destacada ya en disciplinas filológicas– sin advertir que así la adquiere mayor. De este modo no consigue dar la impresión de ser un escritor formado únicamente en Cataluña, o por escritores catalanes; más bien parece, por el lenguaje, un valenciano enteradísimo, estudioso y con ideas propias sobre el uso de ciertas formas verbales. (Salvador 1947b: s. p.)

Més enllà de l’escaiença de la valoració, Salvador remarcava la influència de lingüistes catalans en el model fusterià de llengua literària. Per aquest costat, l’encertà de ple. En efecte, Fuster sempre reconegué que l’amenitat dels escrits fabrians fou decisiva en la seua formació lingüística:

Sé que durant la guerra va caure en les meues mans algun llibre en català i que, immediatament després, l’any 39, ja tenia prou curiositat pel tema com per, passejant per davant del quiosc que hi ha prop de Barrachina, veure-hi penjats uns llibres i comprar-me’ls. Eren La llengua dels valencians, El País Valencià i una Ortografia de Carles Salvador, unes edicions d’abans de la guerra, que es deien «Quaderns d’Orientació Valencianista», i, com que ningú no s’havia de molestar a retirar-los, el llibreter els tenia per allí i els va col·locar entre les revistes. Allò contribuí una mica a concretar les coses. I a partir d’ací anaves formant-te lingüísticament. Això volia dir que, quan anaves a València, t’havies de posar a buscar per les llibreries de vell, on podies trobar encara alguna cosa: els autors locals, els de la Societat Castellonenca de Cultura, i alguna gramàtica. Jo sempre he estat molt refractari a les gramàtiques, les he trobades àrides. Però probablement ja vaig trobar en aquell temps algun volumet de les Converses filològiques de Fabra, i això m’era més digerible. (Fuster 2003a: 440-441)

És evident que Fuster s’interessava en qüestions lingüístiques i gramaticals,¹⁷ i, en certa manera, l’article de Salvador refermava les seues conviccions, tal com queda documentat en la carta del 6 de juny de 1947 en què li agraïa les paraules dedicades:

Respecte de les vostres hipòtesis només he de dir que encara sóc jove, si és que diem jove a qui no ha passat dels trenta; que la meva formació humanística és perfectament extrauniversitària [...] i que no sóc filòleg sinó estudiant o enamorat –amb un sentit i un abast definidament polític– de la nostra llengua. Quina cosa més dolorosa que encara avui, en 1947!, en parlar d’un autor valencià, hom hagi de fer, al costat de la crítica literària estricta, la crítica lingüística! Pocs són els valencians que escriuen en vernacle: i de tots, quants n’hi ha que l’utilitzen conscientment? L’espectacle és ben deplorable, encara que, quant a l’ortografia ja van notant-se alguns avenços. Tot això no és més que peresa intel·lectual, manca de deixuplina, solatge de tòpics romàntics –allò de la intuïció romàntica de la llengua nacional, etc. Els que vivim en un medi lingüísticament tan adulterat no tenim més remei que imposar-nos l’estudi quotidià de la gramàtica, la tasca de l’aprenentatge constant. (Fuster 1947a: s. p.)

En definitiva, la formació lingüística de Fuster és deguda, en gran part, a la preocupació, o millor dit obsessió, per fer del català la seua llengua literària. De fet, ambdós aspectes, llengua i literatura, són indissociables i donen compte de la claredat de visió i la precocitat de Fuster a l’hora d’adscriure’s a una cultura concreta. En aquest cas, i malgrat les adversitats, la catalana.

4. L’ABANDONAMENT DE L’ESCRIPTURA POÈTICA

Si ja és difícil conèixer els motius que empenyen un poeta a escriure, encara ho és més d’esbrinar per què deixa de fer-ho. En efecte, fer càbales sobre una trajectòria poètica avortada implica trepitjar el terreny relliscós de les conjectures. Tot i això, es fa inevitable preguntar-se per què, just quan començava a tenir un reconeixement unànime, donà per acabat el seu periple poètic. Seria erroni pensar que ho feu per dedicar-se en exclusiva a l’assaig, ja que el Fuster assagista convisqué des dels inicis amb el poeta. Sense dubte, devia tenir raons de pes, algunes de les quals potser es reservà, mentre que unes altres les posà per escrit en diversos papers. Em remet, doncs, a aquestes confessions –públiques i no tan públiques– amb la prevenció que no puc oferir cap veritat indiscutible, sobretot tenint en compte el to irònic i el posat fingidament displicent que les caracteritza. Siga com siga, el fet constatable, l’únic, és que a partir de 1954 Fuster deixà d’escriure versos amb regularitat.

Comence per una de les especulacions més extenses i profundes, inclosa en Causar-se d’esperar, un volum que reuneix una selecció de fragments extrets dels quaderns del seu dietari de 1963, amb un complement dels primers mesos de 1964. Per tant, no s’ha de perdre de vista que són reflexions posteriors a la praxi. L’anotació, datada el 5 d’agost de 1963, porta per títol «Els poetes i la poesia» i inventaria, amb passatges irònics, un repertori de motivacions amb què justifica, davant la incredulitat de certs interlocutors, la decisió de no escriure més poesia:

Fa uns quants anys, vaig publicar tres o quatre reculls de versos: poca cosa en quantitat i en qualitat, que els crítics, i jo mateix, hem procurat discretament oblidar. [...] De tant en tant em pregunten: «¿Quan publicaràs un altre llibre de versos?» m’ho diuen de bona fe. Acostumo a contestar-los que he desistit de seguir cultivant aquesta honorabilíssima especialitat literària. Ja no faig versos: no faig més versos. La confessió els desconcerta: els costa un gran esforç de creure’m. «¿I per què?», insisteixen. Es pensen que ser poeta és una situació carismàtica, una mena de destí insoluble que obliga de per vida. «¿I per què?». Tinc un petit repertori de respostes per al cas. «Se m’ha esgotat la vena», explico. És un motiu seriós. Me l’accepten amb un punt d’incredulitat, però ningú no gosa discutir-lo. O bé: «M’he de guanyar la vida escrivint, i la poesia no dóna un cèntim...» És una altra rèplica que hom admet de mala gana: la troben cínicament fenícia. Quan la conversa s’escau amb persones d’un cert gruix de literaturització, cito: «Ja han estat escrits tots els versos possibles». La frase, més o menys exacta en la meva memòria i en la meva boca, és d’algun francès conegut. Però no impressiona els meus interlocutors: els sembla una evasiva. I si apunto: «És que la poesia no m’interessa», s’escandalitzen. No cal dir com s’exciten, si em manifesto més radical: «És que no val la pena d’escriure poesia». Aleshores em miren com es mirarien un monstre. La veritat és que totes i cada una d’aquestes raons, les unes més, les altres no tant, han contribuït a allunyar-me del sublim esport de redactar papers en ratlles irregulars. Potser l’última és la decisiva.

¿No val la pena d’escriure poesia? En tot cas, no val la pena que jo n’escrigui. [...] No poso en entredit el valor de la poesia en si. És clar que «val la pena», la poesia! Tanmateix, ¿què dir de la poesia que un mateix fa? Aquesta és la qüestió que jo personalment em plantejo, la que cada poeta hauria de plantejar-se: si la seva poesia «val la pena». Dono per descomptat que els liròfors de totes les latituds consideraran impertinent que ningú dubti de la importància de la seva obra. Els escriptors, en general, i més els poetes, som gent puntmirada, i la vanitat constitueix un dels nostres trets característics més constants. ¿Qui serà tan modest que, per un instant, posi entre parèntesis el seu orgull de lletraferit, i faci examen de consciència respecte a la utilitat de la seva labor?

[...] Entre el geni i el poeta –o l’artista– vulgar s’allarga una gama de possibilitats extensa i matisable. En la confiança d’aquest escalafó indulgent s’aguanta la vocació dels poetes que no arriben a genials i que no saben o no podem reprimir-se les afeccions. Però els qui no ens sentim tan irrefrenablement acuitats per la pruïja de versificar, abandonem la partida. Si no assolim la puntuació d’«excel·lents» i de «millors» perquè les nostres limitacions personals ens ho impedeixen, ens dediquem a una altra cosa: a escriure assaigs o articles de periòdic, filosofia o novel·les, drames o història. ¿És que tot això, assaigs, articles, filosofia, novel·les, drames, història, literatura al cap i a la fi, no és encara un «luxe»? Potser en alguna mesura ho sigui. O millor dit: no és una necessitat, però te una utilitat. Més o menys utilitat: utilitat per a uns o per a altres. Utilitat. (Fuster 1965b: 125-136)

Si bé la reflexió s’inicia amb el to descregut i escèptic de no poques captatio fusterianes, parla de motivacions serioses com la (in)utilitat de la poesia o l’alt grau d’exigència amb què avaluava les seues creacions. No fou l’única ocasió en què argüia l’excellència com a condició necessària dels poetes, i així ho mantingué fins a les últimes conseqüències, com explica amb un punt d’ironia en l’entrada del 5 de febrer de 1954 del Diari 1952-1960:

Cadascú té el seu ideal de «professió». Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més no. Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt de quartilles inútils, hi he renunciat. He de conformar-me a escriure tebeos. El que acostumo a escriure, perquè no en sé més, són papers com aquest, una mena de tebeos per a intel·lectuals. (Fuster 2002a: 403-404)

La data de l’entrada no és anecdòtica, atès que 1952 fou decisiu en la consolidació de l’orientació antilírica de la seua poesia i 1954 és l’any de l’abandó. Per tant, no pren la decisió en un moment qualsevol, sinó en el punt més àlgid. Amb tot, més enllà de considerar-se o no «poeta líric de primera categoria», era conscient del lloc predominant que ocupava, si més no en la poesia valenciana de postguerra, i encara més després de publicar-se Escrit per al silenci, que el confirmà com un dels lírics catalans més prometedors. És probable, en aquest sentit, que el fet que la censura tan sols li permetés publicar la producció lírica, de la qual començava a allunyar-se, contribuís a l’abandó. De segur, la impossibilitat de donar a conèixer els poemes més transgressors li produí un sentiment d’impotència difícil de pair. En circumstàncies menys adverses, la projecció que li hauria suposat la publicació el 1950 d’un llibre tan innovador com Ofici de difunt hauria capgirat la situació. Ell mateix reconeixia aquesta evidència en les notes addicionals a l’entrada del Diari 1952-1960 en què inserí l’«Elegia a Rabelais»:

Els temps canviaven, en el petit món de la poesia catalana. S’inaugurava l’època de Salvador Espriu –cal dir-ne «l’època de S. E.»–, i posteriorment, el docte tàndem Castellet-Molas començà a postular el programa del «realisme històric», tan suggestiu. En aquestes circumstàncies, les meves darreres illusions «líriques» hi haurien fet una impressió de cosa anacrònica, que no em veia en cor de suportar. I menys, després de Menja’t una cama, i no diguem de la Teoria dels cossos. De més a més, un dia, en un bar del carrer del Portal de l’Àngel, mentre bevíem una cervesa, Antoni Comas m’havia aconsellat que ho deixés córrer, això dels versets, perquè no eren el meu fort. Total: que no solament vaig renunciar a la publicació dels poemes ja fet, sinó que vaig jurar de no fer-ne mai més de la vida. (Fuster 2002a: 377-378)

Quasi de passada, hi cita l’opinió del crític i professor Antoni Comas com a raó que el feu desistir d’escriure poesia, destacant la informalitat de la conversa en què li ho suggerí. Ara bé, les paraules de Comas, potser pronunciades en una de les estones de lleure que compartiren al III Congreso de Poesía, celebrat a Santiago de Compostel·la entre el 22 i el 28 de juny de 1954, provocaren un diàleg breu però intens en mitja dotzena de cartes compreses entre agost de 1954 i juny de 1955. En concret, la primera referència a la poesia de Fuster apareix en la carta de Comas de l’11 d’agost de 1954, poc després de l’assistència al congrés, però és en la del 30 de gener de 1955 quan n’expressa en profunditat l’opinió:

Ara toca parlar de la teva poesia. No és pas el moment de fer-te’n una crítica (un moment o altre penso fer-te-la). En general m’ha agradat. De vegades, però, prens un to sentenciós que no em plau massa. Tu, segurament, dintre la teva concepció poètica el tindràs plenament justificat. D’això no en dubto. Ara bé, entre el to líric i aquest intel·lectualisme sentenciós, la teva poesia em sembla lleument desequilibrada. La cohesió, la llei interna del poema, em sembla, a voltes, poc operant. En fi, aquesta és la meva opinió, encara que expressada potser amb mala traça. No m’estenc més perquè aquests són problemes que no s’acaben mai.

El poema «Criatura dolcíssima» em féu molta gràcia. Confesso que no et coneixia sota aquest aspecte, ni t’hi imaginava. (Fuster 2010: 23-24)

Dos mesos després, el 7 de març, Fuster li rebaté els retrets d’excés d’intel·lectualisme i la dicció sentenciosa poc escaient per a un poeta líric. La crítica no era nova per a Fuster, que arrossegà l’etiqueta de «poesia cerebral» des dels inicis. Tot i això, les observacions de Comas són discutibles i difuses. Val a dir, però, que la confiança del diàleg epistolar no l’obligava a convencions acadèmiques ni a l’argumentació d’una ressenya. Potser per aquest motiu Fuster no sentí la necessitat de justificar-s’hi, i li confessava –fos veritat o no– que no prestava especial atenció a qüestions estilístiques en el procés d’escriptura. Simplement, deixava emergir la seua originalitat, sense cercar-la de manera obsessiva. Al capdavall, aquesta premissa metodològica constitueix una de les tesis centrals de Les originalitats, l’assaig que esmenta implícitament en la carta:

De la meua poesia, no te’n diré res. Possiblement tens raó en això que em dius. Jo escric, quan escric poesia (que és molt de tard en tard), sense pensar-hi massa. No m’ha preocupat mai la idea de fer-me un estil (això que se’n diu un estil personal), ni de mantenir-lo per damunt de tot. Crec que cada cosa s’ha d’escriure de la manera que ella exigeix. En el fons, sempre hi haurà uns trets unitaris, perquè és un i el mateix qui ho escriu. Aquest trets, impremeditats, seran el veritable estil, que se salvarà o no de l’oblit, el dia de demà. Crec que alguna cosa d’açò figura en un llibre que el senyor Casacuberta m’ha de publicar Déu sap quan... ja fa quasi dos anys, o més, que no he tornat a escriure versos. Ni, el que em fa patir una mica, n’he tingut gana. No crec que es perda res, però, la literatura catalana. Ara només escric articles per al periòdic, cosetes sense substància, però que donen alguna pesseta. (Fuster 2010: 30-31)

Tornant, però, a les notes addicionals a l’«Elegia a Rabelais», a continuació del passatge en què evoca la conversa amb Antoni Comas, Fuster torna incidir en el trànsit de 1954 a 1955 com a data oficial del seu emmudiment poètic, que tan sols trencà en comptades ocasions:

I em penso que, després de 1955, no hi he reincidit més que una vegada: un sonet segons els cànons, afiligranat, per al recordatori de la primera comunió de la filla de l’administrador d’un diari de València, diari on jo col·laborava en aquells temps inefables. En un país com el nostre, un poema de primera comunió deu ser només un pecat venial, més que més si un l’escriu per acontentar l’amo de la botiga on treballa... (Fuster 2002a: 378)

El sonet afiligranat amb el qual reincidí després de 1955 és «Eucaristia», motivat per la primera comunió de la filla de Francesc Soriano Bueso. Però, oblidava que en publicà dos més entre 1955 i 1968, l’any que redactà aquestes notes. Es tracta d’«Elx en el seu misteri», editat el 1956 en Festa d’Elig, i «Dècima», inclòs el 1957 en la Corona literària oferta a la Mare de Déu de Montserrat. I encara després de 1968 reincidí per partida doble amb «Improvisació didàctica» i «Tres poemes inútils per a dos pintors que volen reinventar el món». Més o menys aconseguits, Fuster no renegava dels poemes circumstancials, segons recordava en el pròleg a la segona edició d’Escrit per al silenci:

Avui, les criatures que fabriquen versos disposen d’opcions i d’estímuls molt suggestius, i per això «ells» podran ser normals i com Déu mana, o anormals i contra Déu Nostre Senyor, que és igual. Però fa vint-i-tants anys, al País Valencià, tot era, literàriament, una sagristia: jo mateix, mea culpa, he manufacturat sonets eucarístics, marians i sobre falleres-majors. Tinc una discutible excusa: els cobrava, com qualsevol altre ciutadà cobrava una altra feina, posar un rajol damunt l’altre, portar una comptabilitat o manipular un bisturí. (Fuster 1978: 10)

Mai no renegà, deia, de l’obra poètica, però tampoc no se’n vantava. Mantenia, això sí, ja ho he dit, un punt de coqueteria disfressada de displicència o de calculat escepticisme. Així es pot comprovar a l’inici del mateix pròleg:

No sé quin interés podrà tenir avui la reedició d’uns versos com els d’Escrit per al silenci, publicats ja fa més de vint anys i que pràcticament havien passat sense pena ni glòria. Fins ara m’havia resistit a exhumar-los, potser per un púdic instint d’escepticisme. I no és que em senta descontent d’aquestes elaboracions líriques: ni descontent ni content. Són un paper més, dels molts que he produït, i no puc ni vull renegar-lo. (Fuster 1978: 9)

i també en diversos fragments del text preliminar a Set llibres de versos:

Hi hagué un temps en què jo també escrivia versos. En vaig escriure massa, sens dubte. El present volum només en recull una part, i igualment massa, sens dubte. La intenció editorial es limita a exhumar els llibres introbables, i a afegir-hi alguna cosa més, que, per un motiu o un altre, havia quedat aparcada en les meues carpetes. Com que el projecte no naix de mi, ni l’he acceptat amb un gran entusiasme, em considere desobligat de justificar-lo. Ara sóc incapaç d’imaginar quina curiositat, o quina mena de curiositat, poden despertar aquests textos.

[...] De tota manera, l’exercici retòric anomenat «poesia» que jo he assumit al llarg dels anys, provocat per conviccions o per circumstàncies, hi queda discretament representat. Potser hi ha algun buit de temàtica o d’episòdiques fascinacions verbals. No crec que ningú el trobe a faltar. De més a més, i per fortuna, encara no sóc «matèria erudita», i m’agradaria no ser-ho mai.

[...] El resultat podia ser monstruós, en un sentit lívid i primari de la paraula. Del meu saldo particular, no me’n sabria avergonyir: fou el que havia de ser. (Fuster 1987: 11)

Gairebé idèntics, ambdós pròlegs foren escrits més de vint anys després d’Escrit per al silenci, l’últim poemari publicat. És indiscutible que, entre 1954 i 1987, l’assaig fou el gènere que monopolitzà la seua obra literària, però no és menys cert que se sentia vinculat a la poesia. Altrament, no s’expliquen les incursions poètiques, esporàdiques, posteriors a 1954, ni tampoc la voluntat de reeditar Escrit per al silenci o de posar a l’abast dels lectors gran part de la seua producció en Set llibres de versos. ¿Per què, si feia tantíssims anys que desertà del «gremi dels poetes», insistia a recordar que hi hagué un temps en què escriví versos? Potser, en el fons, mai no deixà de sentir-se poeta. En les poques estones de lleure que devia tenir enmig de l’enrenou d’articles, conferències, treballs d’erudició i compromisos cívics i culturals que havia d’atendre constantment... Potser enmig d’aquest enrenou, encara sentia la necessitat cíclica de demostrar-se que era capaç d’escriure versos. És obvi que l’evolució cap a una poesia antilírica anunciava l’aproximació discursiva a l’assaig i, consegüentment, la priorització d’expressar idees sense sotmetre’s a certs imperatius formals. I, tanmateix, l’estil enlluernador, precís i penetrant de la seua prosa és degut, en part, a la seua formació poètica. Al capdavall, hi ha coses que un aprèn a estimar de jove i ja mai no pot deixar d’estimar-les. La poesia, n’és una.

1. Iborra opta pel terme «propina», emprat per Vicent Ventura, per a referir-se a l’aparició de Fuster: «El “fenomen” Fuster, doncs, un “miracle”? De vegades aquest terme ha estat utilitzat per remarcar la dimensió insòlita que té entre nosaltres. Vicent Ventura n’ha parlat com d’una “propina” de la història. ¿No ha estat la història, des de fa uns segles, molt mesquina amb els valencians? Ara, de “miracles”, és clar, no n’hi ha. Dir-ne “propina” resulta d’alguna manera més enraonat. No perquè la història haja tingut el propòsit, per una vegada, de rescabalar els valencians de tantes calamitats com ens ha obsequiat. En la història juguen també les xambes: quan ens són favorables podem anomenar-les, com fa Ventura, “propines”.» (Iborra 1982: 15).

2. Fuster sol·licità una beca, que no obtingué, per a realitzar un assaig titulat provisionalment «Tècnica, cultura i massa».

3. Entre altres, aquest període ha estat analitzat en els estudis de Maria Josepa Gallofré (1991), Joan Samsó (1994-95), Santi Cortés (1995), Faust Ripoll (2010) i Enric Gallén (2013).

4. L’entrevista s’emeté el 21 de desembre de 1977 en el programa Personatges de tve. El fragment citat pertany a la transcripció de l’entrevista inclosa en J. Fuster (2003a): De viva veu, Catarroja, Afers.

5. La Institució d’Estudis Valencians Alfons el Magnànim es creà el 25 d’abril de 1947 per acord plenari de la Diputació Provincial de València, per bé que el reglament i la constitució formal com a organisme es registrà en la sessió plenària del 19 de febrer de 1948.

6. Fuster preparà la conferència amb motiu d’un curs de poesia del segle XX d’«Els Divendres de l’Orfeó Català». L’original mecanoscrit, que ha restat inèdit, es conserva al Centre de Documentació Joan Fuster.

7. Amb data de 30 de juliol de 1939, Fuster i el seu amic Fermí Cortés, natural també de Sueca, enviaren una carta conjunta a Lo Rat Penat a fi d’informar-se dels requisits necessaris per a formalitzar-ne l’ingrés. Se’n té constància per la carta de resposta, datada el 7 d’agost del mateix any, que cite íntegra: «En contestación a la carta del 30 del pasado, he de manifestarles que para pertenecer a esta Sociedad es indispensable llenar la hoja de ingreso mediante la presentación firmada de dos Socios y pagar la cuota mensual de Dos pesetas en esta Ciudad. Hoy está en suspenso el nombramiento de Socios Corresponsales hasta nueva reorganización. No hay reglamentos por haber desaparecido en estos tiempos pasados.» (Lo Rat Penat 1939: s. p.). Ignore la data d’ingrés de Fuster, però segons Furió (1994: 52), fou designat secretari de la Joventut de Lo Rat Penat el 25 de novembre de 1943.

8. Valencia Atracción era una revista mensual d’informació turística creada a l’empara de la Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo. Francesc Almela i Vives la dirigí des de 1945 fins a 1967.

9. Albi s’equivoca quan identifica el conjunt «Tres poemes», publicats en el número 11 de Verbo, amb el fascicle 3 poemes, publicat en la mateixa revista. De fet, els «Tres poemes» incloïen les composicions «[Quina brisa o abril...]», «L’olivera» i «Elegia íntima», mentre que 3 poemes està format per «Impressió de tardor», «Aquest crit que ara penso» i «Cançó tranquil·la».

10. La relació de poetes que es presentaren al premi Adonáis en 1947 està detallada en Verbo. Cuadernos Literarios, octubre-novembre de 1947, pp. 31-32. El poeta José Hierro en resultà guanyador amb Alegría.

11. El lector pot consultar els articles «La tria lingüística de Joan Fuster en els seus inicis poètics» (Ortells 2017a: 413-420) i «Les autotraduccions poètiques al castellà de Joan Fuster (Verbo, 1946-1949)» (Ortells 2017c: 199-222).

12. Cal advertir que, encara que Albi cita tres poemes, en el número 15 de Verbo sols es publicaren «Impressió de tardor» i «Cançó tranquil·la», junt amb les versions en castellà.

13. En el capítol dedicat als poemes de Fuster en Verbo es detallen les fonts que demostren que els originals foren escrits en català.

14. Fins ara no existeixen documents que permeten afirmar amb certesa que l’«Oda al Mediterráneo», publicada en el número d’octubre-novembre de 1946 de Verbo, fou escrita en català, atès que la «Quasi-oda al Mediterrani», inclosa en Terra en la boca, tot i estar datada també en 1946, és una reformulació de la primera.

15. A pesar que no es conserva cap document del poema escrit en català, se sap de la seua existència per la carta del 12 de novembre de 1948 d’Albi a Fuster.

16. L’entrevista no es publicà a causa de la desaparició de la revista.

17. En l’article «Sobre ortografies i coses per l’estil», publicat amb el pseudònim Llorenç Mariner en l’Almanaque de Las Provincias para 1948, Fuster (1947d: 451-453) ja instava els escriptors valencians a seguir les Normes de Castelló de 1932.