Читать книгу: «Els bons fills»

PRIMERA PART

1

La Nora va sortir de l’enterrament una mica marejada. A l’olor espessa i lleugerament putrefacta de les flors se li havia sumat un encens massa oriental, més d’acord amb llums de sal de l’Himàlaia i figuretes del déu Xiva que amb les escenes bíbliques dels murals de l’església. A mitja cerimònia va estar a punt d’anar-se’n, però hauria atret massa l’atenció i hauria donat motiu a enraonies, a més de les que ja hi havia al barri sobre elles.

Abans de l’enterrament, la mare i ella s’havien trobat amb l’àvia Carmen a la plaça Orfila i havien entrat totes tres per la porta principal. La mare no ho faria mai per la lateral. Arribaven amb temps per ocupar un lloc estratègic, l’extrem d’un banc al mig de la nau enorme de l’església de Sant Andreu de Palomar. Des d’allà es podien veure perfectament els ocupants dels primers bancs i, abans, durant i després de la cerimònia, donar un cop d’ull a tota la resta sense haver de castigar-se les cervicals.

Al davant, al costat de la família d’en Damià, hi havia els altres tres vells del Versalles amb les seves dones i l’expressió d’indefensió, de terror latent, dels homes de la seva generació davant de la possibilitat d’enviudar. Als bancs del final, els assistents de compromís, alguns fins i tot drets. Però en aquell enterrament la mare no era l’única que passava llista. Mentre ella feia inventari a la seva esquerra, molts se la miraven amb curiositat. Alguns, que semblava que creien que els xiuxiuejos arribaven al seu destinatari en un sobre tancat, comentaven la seva presència:

—Mira, allà hi ha la Lola, la de l’indià, amb la sogra i la filla.

—Quina?

—La gran, la que va enviudar i se’n va anar de viatge per aquests mons de Déu.

—Pobreta! Tan jove!

—Se la veu desmillorada.

—Com estaries tu?

—I com s’assembla a la Lola! Esperem que només en el físic.

—Sembla normal.

—Home! Normal, normal..., no ho sé. Això del viatge és raret.

—Tu creus?

—A veure, se’t mor el marit i tu, què fas? Te’n vas a veure món?

L’altra no va tenir temps de contestar, començava la musica i, amb ella, va tornar a les orelles de la Nora una cosa que formava part de la banda sonora del barri, els cants desaforats de les tres germanes Salabert des del segon banc. Durant uns segons es va quedar atrapada entre l’emoció, tova com una magdalena proustiana, d’haver tornat al barri i unes ganes de riure incontenibles, provocades per les notes greus de la melodia. No perquè desafinessin menys a les agudes, sinó perquè arribaven a profunditats que feien témer que un dimoni eslau hagués pres possessió d’aquelles goles resseques. El frec amb el cos de l’àvia, que es prenia molt seriosament aquells actes, la va ajudar a reprimir-se.

Així doncs, es va aguantar el riure, el mareig, les ganes d’enfrontar-se a les persones que deien mal al seu darrere i a les mirades, i finalment van tornar a sortir al carrer, el moment preferit de la seva mare. Al davant de la porta la vorera era molt estreta, cosa que no permetia grans rotllanes, de manera que es van desplaçar, ara sí, cap al carreró lateral. Allà es reunien els que no pensaven anar al cementiri. L’àvia se’n va allunyar uns metres per xerrar amb unes veïnes. La mare es va quedar aturada en un punt visible. Ferma, amb les mans plegades a la falda, esperava que la gent se li apropés.

—Ja has tornat —la va abordar en Miquel, el propietari d’una agència de viatges del carrer Malats i que, en realitat, ja l’havia vista passar més d’una vegada de camí cap al metro; així que la pregunta de debò era: «On has estat i per què no em vas comprar el viatge a mi?».

—Sí.

Les preguntes no formulades tenen el gran avantatge que no cal contestar-les.

—Me n’alegro.

—Què tal per Amèrica? —li va preguntar una dona que tenia una parada de verdures al mercat.

—Bé, bé.

Se’ls van afegir un parell de persones més.

—Jo vaig fer la ruta 66 en moto quan era jove, vaig començar a...

—La costa est és molt més que Nova York. Nosaltres, per exemple, vam anar a...

—Tu també hi vas anar, oi? —va intervenir la seva mare—. Unes fotos precioses.

Per què estava fent allò? Per què els donava carnassa? I ella li havia de seguir el joc, no la podia aturar, perquè ja tornava a tenir l’àvia al costat, que escoltava el que s’hi explicava amb molta atenció.

—Ah! Els parcs nacionals! Yellowstone! —va dir la de la parada de verdures—. Perquè devies anar a Yellowstone, oi?

—És el dels arbres gegants? —va preguntar l’àvia.

—Sí —va contestar ella amb feblesa.

—Doncs sí, allà sí que hi va anar —va dir l’àvia.

—I fins i tot hi va veure un grizzly —va afegir la mare.

Exclamacions d’admiració.

Però, per què ho feia, allò? Per què jugava amb foc d’aquella manera? En qualsevol moment es podien contradir i aixecar sospites sobre aquell suposat viatge.

—Noreta, això no m’ho havies explicat —li va dir l’àvia.

Mentrestant, ella es va recordar absurdament de l’os Yogui i del seu company Bubu, en un parc tan imaginari com el que se suposava que ella havia visitat sense telèfon, i sense cap mena de comunicació, quan va morir l’avi i no va poder assistir, per tant, a l’enterrament.

El propietari d’una farmàcia del carrer Arbúcies es va afegir a la rotllana.

—Un dels meus somnis, visitar els parcs nacionals dels Estats Units i veure-hi sequoies. I això del grizzly ja seria la cirereta del pastís.

La mare se la mirava amb orgull, com si no només hagués vist l’os, sinó que li hagués fet una abraçada i tot. Podria ser que, mentre anava explicant aquelles històries, fins i tot se les cregués.

—Anem-nos-en, mama. —Estava cansada de les preguntes i de la tensió per mantenir la coherència.

I es van acomiadar dels diferents grupets, però amb tanta prolixitat de salutacions, frases fetes i bons desitjos que la van posar al límit de la seva resistència. Només volia fugir d’allà.

Quan creia que per fi se’n podrien anar cap a casa, els va interceptar el pas un animal negre amb sis cames, tres caps i només dos braços visibles. I també sis ullets còrvids que no acabaven de decidir quina de les dues havien d’abordar. La Nora es va agafar del braç de l’àvia, a la dreta, i del de la mare, a l’esquerra. Els tres caps canosos van saludar, els tres caps van somriure i el del centre, la més gran de les Salabert, va ser la que va parlar amb un rostre compungit.

—Ha de ser dur enviudar després de tota la vida junts! O potser és pitjor quan passa al principi?

La Nora va notar la tensió del cos de l’àvia en un costat, i ella mateixa es va quedar paralitzada davant de la maldat de la pregunta. Per sort, allò no era res que pogués acovardir la seva mare, que va fer espetegar la llengua amb menyspreu abans de contestar:

—El pitjor és haver-se passat la vida sense haver tastat cap home, com a molt algun ciri. Però us asseguro, estimades, que no és el mateix.

De debò que els havia dit el que acabava de dir? L’àvia semblava fins i tot espantada. La mare les va estirar totes dues i van travessar el carrer sense girar-se per mirar-se-les.

—Déu no existeix, és evident —va dir la mare—. Si existís, la cúpula de l’església els hauria caigut a sobre i hauria fet puré de garses mentre cantaven. Diuen que s’ha fet malbé amb les obres del metro, però han estat les veus d’aquestes tres que...

Després, la mare va començar a repassar l’enterrament sense importar-li que les seves suposades interlocutores no obrissin la boca. Van arribar a casa.

Feia olor de menjar.

La mare se’n va anar cap a la cuina, amb ganes de explicar-ho tot al pare. L’àvia va aturar la Nora al passadís.

—Què et passa?

—No puc deixar de pensar en el que ha dit aquella bruixa.

—Deixa-ho córrer, àvia. Tant se val!

—És que no sé què és pitjor, Noreta —li va dir en veu baixa, tot i que eren soles—, perdre el marit tan aviat, sense oportunitat per viure’l, o perdre’l després de tota una vida junts.

—No ho sé, àvia. Jo només puc parlar del meu cas.

Seu, inefable, inesgotable, perquè el dolor continuava allà, amb prou feines alleugerit pel temps. Més aviat al contrari, ja que la perseguia el record de les últimes paraules que havia intercanviat amb en Manel abans que tingués aquell accident amb la moto.

Van entrar a la cuina. El pare havia preparat un arròs amb gambes i calamars. S’havia lluït amb el sofregit i havia procurat que hi hagués prou socarrat per a ella i per a en Marc. El va servir amb un esforç entendridor per ser equànime. Mentre raspava el fons de la cassola, no ho feia per als seus fills de trenta anys, sinó per als nens; perquè en Marc no es queixés que «a ella sempre n’hi poses més», perquè l’àvia no li robés una cullerada d’arròs covat i fosc i la posés al plat del net que es queixava.

La mare, asseguda a la seva esquerra, va començar a passar llista de les presències i de les absències, poques, de l’enterrament. La llum que entrava pel finestral que donava al jardí enfosquia les arrugues que li encerclaven els ulls, com els cilis dels paramecis. Protozous d’aigües estantisses.

—I el vidu, en Damià, està molt afectat —va dir com a conclusió.

—Molt, molt —l’àvia li va fer el cor. Sense rancúnia, tot i que no suportava cap d’aquells quatre vells malcarats del Versalles.

El pare s’escoltava atent els relats que acompanyaven cada nom per si apareixia alguna informació nova que pagués la pena de guardar en aquell magatzem de drapaire que semblava ser la seva memòria.

—Els altres tres, en Serafí, en Miquel i... —A la Nora li faltava un nom.

—L’Antoni —va completar la mare.

—Això mateix. Els altres tres es miraven el taüt i després les seves dones, com si es preguntessin quina seria la propera.

—Quan el més normal és que els homes es morin abans.

—Lola, sisplau.

Amb la mirada, el pare va assenyalar l’àvia, que no va donar-se per al·ludida mentre anava repartint les últimes cullerades d’arròs als plats i es mirava amb tristesa el de la Nora, que encara era ple.

—Què passa? —va replicar la mare—. És una dada estadística.

La Nora va intercanviar una mirada còmplice amb en Marc, els ulls del qual li van semblar sospitosament tèrbols.

L’àvia li va fer un gest amb la mà per assenyalar-li el plat, «vinga, menja una miqueta més». Si haguessin estat soles, potser li hauria fet l’avionet. Es va ficar a la boca una altra forquilla amb arròs i després va apartar la mirada perquè no la instés a repetir.

La mare estava parlant de les tres germanes Salabert.

—Són una part fixa de l’elenc dels enterraments.

—Com tu —va fer broma el pare.

—Jo només hi vaig a mirar.

—Com tots els altres —va intervenir en Marc.

Amb aquell comentari, el seu germà va passar a ser el centre d’atenció del dinar.

—Recordeu quan me’l vaig endur de petit a l’enterrament de no me’n recordo qui? —va començar la mare.

—No, aquesta història no. —En Marc va girar els ulls en blanc.

La Nora ho agraïa. El relat de les seves neurosis infantils formava part del folklore familiar. Anècdotes del passat que desviaven el focus de damunt d’ella. Les preguntes sobre la seva absència, fins i tot quan no es formulaven, eren tan presents que gairebé havien assolit una presència física. Només l’Amàlia sabia i callava. Però podia comptar amb la seva lleialtat, la seva germana era l’única de la família capaç de mantenir la seva paraula.

—Vam entrar a l’església i en Marc es va quedar enganxat a la paret i va arribar fins al banc fregant el jersei nou contra el mur.

De menut, a en Marc li feia vergonya que la gent se’l mirés per darrere. Es preguntava què hi devien estar veient i l’angoixava aquella part de la seva imatge que no podia controlar. Com era la part del darrere del cap? Com se li bellugava el cul? Com caminava?

Una vegada, va recordar la mare, l’havia enxampat entre dos miralls que estaven enfrontats, amb una expressió inquisitiva, movent-se d’una banda a l’altra i mirant-se l’esquena, la seva manera de caminar, la posició del coll, el cabell que li queia sobre el clatell.

—I tots ens preguntàvem: com s’ho deu haver fet, en Marc? Com deu haver transportat el mirall pesant del rebedor fins al nostre dormitori per col·locar-lo just al davant del mirall de cos sencer de l’armari?

«Doncs així», els havia contestat el Marc de vuit anys, fent amb les mans el gest de despenjar el mirall pesant i caminant com un Frankenstein de cabells arrissats amb els braços estirats per carregar-lo.

El Marc de vint anys més tard es va aixecar i va recórrer l’espai entre la taula i la porta de la cuina per repetir aquells moviments, acompanyat per les rialles dels altres, que no semblaven advertir que una part de la seva matusseria no formava part del guió de la pantomima. Va seure al seu lloc i se’ls va anar mirant un per un, tot somrient, per rebre l’aplaudiment final. Ella també aplaudia, però el seu germà, sempre tan sensible a les reaccions dels altres, va notar que ella l’havia descobert. Va deixar de somriure durant el segon en què les seves mirades es van trobar. L’expressió de felicitat va reaparèixer quan l’àvia li va agafar el cap amb les dues mans, d’aquella manera com només ho saben fer les àvies, i li va fer un petó ben sonor al front.

2

—Molt bé, doncs, toca tornar a la feina —va dir el pare—. Marc, podries acompanyar l’àvia a casa?

El seu germà ho feia de bon grat; sempre havia estat el net preferit. La Nora se’ls va imaginar prenent-se un anís o una Agua del Carmen a la sala.

Com que el pare havia cuinat, a la mare li tocava fregar els plats. Però es va oferir a fer-ho ella. No volia anar al despatx, no tenia res nou a dir del cas en què estava treballant. Però la seva mare, amb l’amabilitat excessiva i desbordant que li demostrava des que havia tornat, no l’hi va permetre. Així que va seguir el pare pel passadís fosc fins al despatx.

Va seure en una de les butaquetes blaves d’un dels racons del despatx. Li feia una mica de mal l’estómac i li anava bé repenjar-se.

El pare es va acostar a la cafetera.

—Un cafè?

—N’acabem de prendre un.

—Sí, és clar.

No va seure amb ella, sinó darrere del seu escriptori. Va engegar l’ordinador.

—Com portes el cas amb l’Amàlia?

—Ella no t’ha posat al dia?

—No, avui no hem parlat.

El pare mentia. L’Amàlia havia enviat un missatge al mòbil a la seva germana després d’haver parlat amb ell. Li va seguir el joc i li va explicar el que tenien sobre els seguiments de l’Alejo Vera, el marit infidel, mentre esperava que el seu pare li tornés a preguntar per la seva absència, que era del que es tractava. Ho va fer quan ella estava a punt d’aixecar-se de la butaca blava per continuar amb la vigilància.

—Ja et vaig dir que no vull parlar d’això —va contestar, sense canviar el to amb què li havia parlat del cas.

—Filla, vaig pensar que volia dir que aleshores no volies fer-ho, però que en algun moment...

—Això és el que tu vas entendre.

—Però és que passen els dies, et vas incorporant aquí, a la família i a la feina, i no en sabem res.

Remenava papers d’un cantó a l’altre, com si busqués alguna cosa per evitar mirar-la. De cop i volta es va quedar quiet, mentre sostenia en l’aire un dels fullets vells de l’agència.

—Són com paneroles —va dir—. No sé quants n’he trobat i llençat i, així i tot, quan menys t’ho esperes, n’apareix un altre.

—Per què els llences?

—Perquè ja ningú contracta uns detectius perquè hagi llegit un fullet. La teva germana té raó, és antiquat i...

—Pagerol. —Era una de les paraules preferides de l’Amàlia per definir l’agència—. Res més, papa? M’he de posar a treballar.

—No, res més. A veure si avui l’atrapes.

La mirava fixament, com si no estigués disposat a abandonar l’esperança que li n’expliqués alguna cosa abans de desaparèixer darrere de la porta del despatx. Naturalment, el va desil·lusionar.

Aquella vegada, les seves expectatives no es complirien.

El seu pare sempre n’esperava alguna cosa, d’ella. Abans, ja fos a la feina, a l’escola o en els estudis, les expectatives paternes es podien resumir amb una paraula molt capitalista, «rendiment». I ella s’havia adaptat a suportar-les, igual que els peixos abissals aguanten la pressió de tones i tones d’aigua sobre els seus cossos. El preu que es paga és la monstruositat, boques enormes de dents aterridores, cossos gelatinosos i també la capacitat de crear llum pròpia; però la bioluminescència no serveix per veure-hi en la foscor, sinó per atraure les preses.

Prou. Calia que es concentrés en l’home que estava investigant. L’Alejo Vera era un sexagenari amb el qual la natura havia tingut el gest generós de conservar-li una cabellera abundosa. I la resta del cos la mantenia en forma sotmetent-se a unes sessions esportives tiràniques en un gimnàs luxós de Pedralbes. Des d’allà l’havia seguit fins a un pis del carrer Galileu, a Sants. Era una sort que la seva amant visqués en un barri popular, on hi havia com a mínim un bar a cada carrer. En els seguiments als barris alts de Barcelona, tan residencials, tan de portes endins, les esperes eren complicades i incòmodes. La gent desconfiava quan la veia allà dreta en un portal, per molt que fos una dona ben vestida, i a molts dels edificis hi havia porters o càmeres de vigilància, i allò l’obligava a seure en un banc, si és que n’hi havia cap, perquè en aquells barris semblava que la gent no es cansava quan caminava; llavors tocava passejar pel carrer amunt i avall fent veure que esperava algú.

Allà, en canvi, hi havia tres bars per triar. Es va ficar dins del que li oferia una millor perspectiva, amb tanta fortuna que va trobar una tauleta lliure davant del finestral i va quedar mig oculta darrere de les gruixudes lletres blanques que hi havia pintades al vidre: ENTREPANS VARIATS. Va deixar el bloc a la taula. Segons el protocol, era necessari consignar-hi les hores exactes dels seus moviments i documentar-ho, si era possible, amb fotografies. Potser tindria sort i l’home sortiria al carrer amb l’amant i els podria enxampar en una actitud afectuosa, comprometedora.

Va demanar un cafè amb llet. Es feia fosc. La llum que anava minvant a l’exterior feia que es veiés a si mateixa reflectida al vidre de la finestra i, encara que la blancor de la tassa li robava protagonisme en la imatge, no va poder evitar posar-se trista. Va canviar de postura i va seure de manera que podia observar el portal sense haver de veure’s de perfil. Una fiblada a la templa li va anunciar el mal de cap. Va deixar la càmera a mà.

Una hora més tard, ja s’havia fet de nit. Per què no sortia d’una vegada? «Vinga, home, que a la teva edat i amb la pallissa que t’has fotut al gimnàs tampoc pot ser que un clau et duri tant.» El mal de cap se li aguditzava. Va començar a odiar aquell paio. Per culpa seva era allà asseguda, bevent-se un cafè que no se li havia posat bé. Només tenia ganes d’aixecar-se, sortir del bar i anar-se’n cap a casa. Potser aquell home s’havia adormit. Pel que es veia, no pensava sopar a casa. Va mirar el rellotge. Les set. Potser sí que soparia a casa i diria a la seva dona que tornava molt cansat de la feina. Mentrestant, la dona faria veure que continuava ignorant-ho tot i, dolguda i ressentida, esperaria les proves que li permetessin anar a l’advocat. «Descansa, amor meu, pobret, treballes massa. Descansa. Tu, que t’ho mereixes tot. Tot el que et passarà.»

El seu reflex al vidre imitava l’expressió que imaginava a l’esposa enganyada. Abans que la dona del bar l’odiés massa per ocupar-li la millor taula amb una consumició tan pobra, va demanar un altre cafè i una aigua amb gas.

Tot just estava aixafant la rodanxa de llimona contra el fons del got que es va il·luminar la llum del portal. Es va posar en guàrdia.

L’home sortia de l’edifici, però ho feia sol. En qualsevol cas, el va fotografiar. I estava a punt d’abaixar la càmera quan va aparèixer la dona. Pel que es veia, ell s’havia descuidat alguna cosa, un objecte petit que ella li lliurava amorosament i ell rebia amb una reserva previnguda. Ella feia un passet per acostar-l’hi i ell retrocedia, apartava el cos i allargava la mà. Potser li feia por que algun veí els veiés, o potser que els estiguessin vigilant. Una reacció paranoica, un símptoma del sentiment de culpa. La dona buscava un darrer gest afectuós.

—Vinga, fes-li un petó, imbècil.

Però no ho va fer. I se’n va allunyar mentre es desava a la butxaca de l’americana el que li havia donat la dona, que va tornar cap a l’interior de l’edifici.

Amb aquella imatge no n’hi havia prou. Caldria continuar amb la investigació, una feina sense sobresalts previsibles, gairebé de manual, com si al seu pare li fes por carregar-la més del compte o l’hagués enviada a classes de repàs. Va somriure. I el cap, desagraït, li va enviar una altra fiblada de dolor. Se’n va venjar premsant la rodanxeta de llimona fins que l’aigua es va omplir d’uns cossets translúcids que es va empassar com si fossin un medicament.

3

Quan en Mateo, apressat per l’Amàlia, va preguntar a en Constantin si li podria dissenyar una pàgina per a l’agència, el rus li va dir que no era la seva especialitat.

—Però tinc un nebot que és dissenyador de pàgines web.

Tothom té un nebot que dissenya pàgines web, fins i tot en Constantin, que no tenia família. I tampoc semblava tenir passat. Feia uns deu anys que havia obert un negoci de venda i reparació d’ordinadors a Fabra i Puig, a prop del Club de Natació, i va passar a ser «el rus dels ordinadors». En una altra època i en un altre lloc haurien dit que era un espia, un d’aquells agents grisos del bloc de l’Est, sense humor ni glamur, però a Sant Andreu era el rus dels ordinadors.

Mentre l’esperava, en Mateo va contemplar el vell fullet publicitari que havia trobat abans amb la seva filla. Potser era l’últim. Si l’estripava i el llençava, no en quedaria cap testimoni. En dos anys, l’agència compliria vint anys, ja que l’havia fundada el 1999. Va buscar a internet. Noces de porcellana. Ja era mala sort! Però vint anys són vint anys.

De moment, tocava tenir una bona pàgina web i el timbre anunciava que en Constantin ja havia arribat amb les seves propostes. Va guardar el fullet al calaix de l’escriptori.

El rus no era gaire alt i tenia una mirada de furot enfadat que li recordava Vladímir Putin, però en Mateo se’n guardaria molt de dir-l’hi, ja que, com Putin, era molt susceptible.

Va cridar l’Amàlia, que era al despatx del costat.

En Constantin va seure davant de l’ordinador i els va ensenyar uns quants dissenys. L’Amàlia, a la seva esquerra, i ell a la dreta.

—Aquest no —va dir la seva filla immediatament quan va veure el primer.

—Doncs jo no el trobo malament.

—Papa, això no es veu professional.

En Constantin en va obrir una altra versió.

—No! Constantin, el seu nebot no ho té gens clar —va dir l’Amàlia encara més contundent—. No en volem saber res, de jocs, ni de lupes, ni de Sherlocks, ni de paios amb gavardina.

En Mateo, que per la cara del rus començava a sospitar que l’orgullós creador dels dissenys de les pàgines web era ell mateix, i que el nebot era tant una defensa com una manera de cobrar-li més, va intentar mitjançar.

—Doncs es veu simpàtica.

—Papa. No volem ser simpàtics. Som detectius professionals.

—I ni tan sols som simpàtics —va afegir ell, per suavitzar, mentre es mirava el rus.

En Constantin va assentir amb vehemència.

—Us ensenyo la tercera.

En Mateo va tancar els ulls un moment abans de mirar la pantalla. A veure què diria ara la seva filla.

—M’agrada.

—Encara sort —se li va escapar.

—Papa, tinc la impressió que no et prens això seriosament. La pàgina web no és per acontentar-me. És una qüestió de...

—Això no ha dit ningú.

—Doncs és el que em sembla a mi.

Assegut entre tots dos, en Constantin es va tirar enrere, impassible. La mà dreta acaronava el ratolí. «Tranquil, tranquil, continuem de seguida.»

—És només que tu tens més criteri —va dir en Mateo.

La mà va saber que podia continuar i amb un clic va fer tornar les mirades a la pantalla.

En Mateo va deixar que l’Amàlia anés fent correccions i, fins i tot, li va portar la contrària una vegada perquè es notés que s’hi implicava.

Sòbria, informativa, professional, així va quedar finalment, segons les paraules de la seva filla.

—Doncs ja hem acabat —va dir en Constantin.

No pas del tot. En aquell moment es va recordar del fullet refugiat al calaix. El va treure. I, abans que la seva filla pogués dir res, va demanar a en Constantin que afegís un lema a sota d’Hernández Detectius: «Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes».

El rus, concentrat en la seva feina, no es va adonar que, mentre introduïa i col·locava les paraules, la cara de l’Amàlia reflectia estupor, però ella no discutiria res al seu pare davant d’un estrany.

—Fantàstic, Constantin —va concloure en Mateo.

—Doncs ara mateix ho poso online.

En Mateo va veure el gest de l’Amàlia de reüll i, com si el volgués aturar, va aixecar un dit admonitori: no t’oblidis de qui és que mana en aquesta agència.

—És que... —va arribar a dir la seva filla.

El rus ho va interpretar com un excés d’humilitat de l’Amàlia. I es va girar cap a ella.

—La falsa modèstia és antipàtica, és una de les pitjors formes d’arrogància.

—Bé, jo..., és que...

—Per això no m’agradava en Guardiola —va continuar, adreçant-se ara a en Mateo—, jo no em crec aquesta modèstia postissa. M’estimo més la gent que és arrogant sense dissimular, com el d’ara, en Luis Enrique —va concloure.

L’Amàlia es va quedar sense paraules.

Mentrestant, la pàgina ja estava penjada online.

—Us he posat alguns marcadors perquè els motors de cerca us col·loquin a la primera plana. En un dia o dos ho notareu.

Després, en Mateo el va acompanyar fins a la reixa del jardí. Quan va tornar al despatx, ella estava asseguda a la seva cadira, mirant-se la pantalla amb desaprovació.

—Per què has afegit aquesta frase?

—És el nostre lema.

—Però fem moltes altres coses.

—Sí, però aquesta és la que ens distingeix.

—No et sembla molt fanfarró? I no em fotis el mateix rotllo que en Constantin.

—No és fanfarró, perquè és veritat. Els hem trobat tots. —Va fer una pausa—. També la Nora.

Però no havia estat ell, cosa que, certament, l’havia turmentat durant els mesos de la desaparició de la Nora. En Mateo Hernández, el detectiu que als fullets es vantava de «Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes» i que era incapaç d’esbrinar on era la seva pròpia filla. Encara n’estava avergonyit. Tots els fullets havien estat perseguits i aniquilats, menys aquell, que havia sabut amagar-se.

I ara ho proclamava la flamant pàgina web: «Hernández Detectius. Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes». I era cert. Perquè l’havia trobada una Hernández. L’Amàlia ho havia aconseguit, havia fet que tornés amb la mateixa maleta petita amb la qual se n’havia anat. A dins, la mateixa roba, encara que s’havia aprimat. Com l’havia localitzada? Què havia sabut veure la seva filla petita que a ell se li havia escapat?

L’Amàlia va somriure amb desconfiança i, abans que a ell se li passés pel cap fer-ho, li va repetir la resposta que li donava cada vegada que li preguntava on i com l’havia trobada:

—La Nora no vol.

Ell es va arronsar d’espatlles.

—Vaig a veure què fa ta mare.

Cent per cent. Ells també.

4

Després de sopar ràpid i poc, la Nora va pujar al seu dormitori. Quan no treballava, es passava les hores allà, mirant pel·lícules a l’ordinador o llegint; la biblioteca de l’antic estudi de la mare, en aquella mateixa planta, era inesgotable. No se sentia còmoda a cap altre lloc de la casa. Cada habitació servia únicament per al que el seu nom indicava, al menjador s’hi menja i al despatx només s’hi treballa. Ja no llegia el diari a la cuina ni treballava a la sala. Les antigues habitacions dels seus germans i dels seus avis eren museus no declarats. I encara que el segon pis de la casa estava completament a la seva disposició, no havia recuperat els seus banys eterns, placentaris, dels quals sortia arrugada i remollida, però regenerada.

I al jardí hi havia dos impediments que la’n mantenien allunyada; el fred i la tieta Claudia. Si la Nora el trepitjava, la seva tieta en desapareixia després d’un moviment nerviós del cap, com si un telèfon urgent, que només ella sentia sonar, la reclamés a casa seva.

El carrer tampoc l’atreia. Per obligar-se a sortir de casa, l’últim cap de setmana havia anat una vegada al cine i també a una exposició. Tota sola. La llista de contactes del seu mòbil era més aviat magra, la família i alguns serveis. Semblava el mòbil que els fills compren a la mare jubilada.

Després de la mort d’en Manel, havia trencat amb tots els amics, els pocs que tenia. Ni ella ni els seus germans havien sabut fer gaires amistats. Però n’hi va haver. Potser continuaven allà, com si fossin espores, resistents a tot el que havia fet per allunyar-se’n. En part de manera voluntària, perquè li recordaven en Manel i no ho suportava. A d’altres els havia foragitat la tristesa, que la seva dedicació obsessiva a la feina amb prou feines ocultava. La capacitat de suportar la pena aliena és força reduïda; potser els esgotava que els seus esforços per animar-la no li fessin pràcticament cap efecte i es retiraven derrotats, sense adonar-se que, en realitat, ells no havien de fer res, que ella n’hauria tingut prou que fossin allà, sense necessitat d’haver de buscar paraules de consol o d’ànims. N’hi havia prou amb callar i simplement ser-hi.

L’única cosa bona de no tenir amics era que no s’acabaria barallant amb la meitat discutint sobre nacionalismes, el tema que amenaçava amb envair totes les converses. Cada vegada hi havia més banderes penjades dels balcons i de les finestres. D’una banda i d’una altra, els volien vendre pàtria, apel·lant a l’instint primitiu de clan dels éssers humans, a la necessitat de sentir-se part d’alguna cosa i, el que era pitjor, de sentir-se que es pertanyia a alguna cosa que es considerava intrínsecament superior a una altra, en el fons, pel fet de formar-ne part. Una cosa molt humana. Tot molt humà. Tot bastant absurd.

Estava cansada, però no tenia son. Dormir s’havia convertit en una gesta. I fer-ho sense malsons únicament era possible amb l’ajuda dels somnífers. Però al sanatori havia après a dormir sense química i volia tornar a aconseguir-ho. Aquella nit, que se sentia tan fatigada, potser se’n sortiria.

Va llegir durant una hora i va apagar el llum.

S’havia adormit?

Sí, dormia, perquè va reconèixer aquell sobresalt, aquell cop al pit que l’arrencava del son i l’obligava a agafar aire amb ànsia, com quan se surt gairebé asfixiada de l’aigua després de bussejar a massa profunditat.

L’havia despertada alguna cosa que no esperava tornar a sentir: les passes de la seva mare davant de la porta.

No sabria dir quantes nits l’havia despertada el so subtil, el clic gairebé metàl·lic d’una rajola una mica solta al davant de la porta.

La primera vegada tenia deu o onze anys. Compartia habitació amb la seva col·lecció de pors nocturnes: espectres i monstres, vampirs, homes llop, zombis i ninots assassins que s’havien escolat al seu dormitori gràcies a la televisió i, sobretot, a les lectures, algunes de les quals clandestines. Pors que en realitat eren buscades i que li procuraven una companyia que era tan pertorbadora com plaent. N’hi havia prou amb no deixar els peus al descobert i tapar-se perfectament amb el cobrellit fins a la barbeta per tenir-los a ratlla. L’endemà al matí, desapareixien obedients.

Totes aquelles pors van aguantar l’alè quan una nit la porta es va obrir, una ombra es va perfilar al marc de la porta i un peu va trepitjar la rajola solta. L’ombra va avançar unes passes de manera erràtica, s’inclinava endavant i endarrere, anava de banda a banda i aixecava els braços mentre emetia un lament gutural, com si plorés i rigués al mateix temps.

Tots els fantasmes de ficció van sortir fugint escala avall quan la Nora va descobrir que la figura fosca que se la mirava des del peu del llit era la seva mare.

—Que estàs desperta, filla?

Ella va contestar que sí.

—Això que em passa no és culpa vostra. Però tu ja ho saps, oi que sí?

—Sí.

—Tampoc és culpa meva. És una cosa que ens passa a moltes dones de la família. No podem fer-hi res. És així.

Va seure a l’espona del llit i li va fer una pregunta que li repetiria en cada visita nocturna, però mai a la llum del dia:

—No et fa por tornar-te com jo o com la Claudia?

La Nora no sabia quina era la resposta correcta. Perquè no n’hi havia.

—Ho sento molt —li va dir la seva mare, i va ficar la mà per sota del llençol.

Li va buscar els peus. La mà estava molt freda, però ella no els va apartar i va permetre que els li fregués amb suavitat mentre repetia que ho sentia molt.

Aquell dia va perdre la por als fantasmes de ficció, aquells covards que l’havien abandonada així que la realitat li va mostrar la seva contundència poderosa.

A més a més, va ser un robatori. Li havien escatimat l’època de tenir pors imaginàries i de trobar consol precisament en la realitat, en els pares que arriben ràpidament a dir que no passa res, que tot ha estat un malson. Perquè el seu pare va pujar a la seva habitació uns minuts després i es va endur la mare, però quan va tornar al dormitori de la seva filla no va ser per consolar-la, sinó per negociar. Es va posar a la gatzoneta a prop de la capçalera i li va dir en veu baixa:

—Això no ho expliquis als teus germans.

Les habitacions d’en Marc i l’Amàlia eren a l’altra banda, cap a la banda del carrer.

—No ho faré.

—Gràcies, filla. Què faria jo sense tu? —Li va passar la mà pels cabells—. Ara dorm, que demà tens escola.

—I si em quedo a casa? —Ella també va negociar.

—I què faràs?

—Em quedo amb tu al despatx i llegeixo o t’acompanyo.

L’endemà, l’Amàlia va entregar un justificant a la mestra de la Nora. I ho va fer cada vegada que el pare li va permetre faltar a classe per acompanyar-lo en feines que no comportessin perill. Vigilàncies en cotxe, en què ella s’encarregava d’anar a comprar begudes o entrepans, o de continuar mirant cap a una porta mentre el pare anava al lavabo. En una ocasió, s’havien assegut en un bar al costat de la parella a la qual seguien. Qui sospitaria que estava sent espiat per un pare i una filla que prenien un cafè i un Cacaolat? A ella no li agradava gaire el sabor que tenia, però el seu pare la va convèncer amb l’argument que era la beguda que suggeria més innocència. Va ser una lliçó: la mentida i la disfressa exigeixen cert sacrifici. I va ser un èxit, van aconseguir gravar-los i fotografiar-los.

—Això no ho expliquis als teus germans.

—A la mama tampoc?

—No, no volem que s’amoïni.

Aquella era una de les frases que es van convertir en un leitmotiv de la seva vida i de la dels seus germans: no amoïnar, molestar, inquietar o despertar la mama.

S’ho passava molt bé amb aquelles escapades, que el pare dosificava amb cura perquè a l’escola no es pensessin que la Nora patia alguna malaltia. Ella sempre s’enduia la cartera i els llibres, i el seu pare calculava l’hora de tornar a casa de manera que la deixava a la cantonada perquè hi arribés caminant, com si tornés de les classes. L’Amàlia n’era la còmplice; en Marc, el que no ho havia de saber. Va ser una altra lliçó sobre com construir mentides complexes i consistents. I ara la seva mare voltava pel passadís, rondava la seva habitació. En notava la presència silenciosa darrere de la porta. Es podria aixecar i dir-li que tornés al dormitori. Però no era capaç de desenganxar el cos del llit. La mare no era el que li feia por, sinó l’estat en què se la pogués trobar, l’expressió que li pogués descobrir als ulls. La pregunta:

—No et fa por tornar-te com jo o com la Claudia?

Què era el que la mare creia que li havia transmès? ¿Un gen propi, específic de les dones de la família Obiols, que un dia atziac mutaria, ves a saber per quin motiu, i la posseiria, com ho havia fet amb la seva mare i amb la tieta Claudia? I per què li havia de tocar a ella? Era una herència lúgubre, com qui hereta un cementiri o un negoci en ruïnes. Té, filla, aquí et cedeixo tots els meus deutes i desgràcies. I si no les vull? Qui ets tu per prendre aquesta decisió? És irrenunciable, com moltes nacionalitats que, com elles, se t’atorguen pel sol fet d’haver nascut en un lloc concret, sense cap necessitat de mèrits propis, ni tampoc de culpes. Així que accepta la teva herència, filla, que l’hem guardada per a tu. A ella li havia tocat, doncs, allò, l’innominable. I als altres dos?

Va pensar en el seu germà, que bevia en secret, i en les estadístiques sobre la probabilitat que els fills dels alcohòlics també ho siguin. Ho tenia tot en contra, en Marc, la genètica i les matemàtiques. L’Amàlia, en canvi, semblava que havia arribat tard al repartiment de tares. La sort dels germans petits.

On era el pare? Per què no pujava a buscar-la d’una vegada? O es creia de debò que la seva mare estava bé?

No podia ser que fos tan il·lús.

5

—A tu no te n’ha explicat res?

—Qui?

—L’Amàlia, d’això de la Nora.

—Mateo, deixa-ho córrer —L’Ayala va apartar la vista de la carretera per mirar-se’l durant un segon—. Quan alguna de les dues vulgui parlar, ja ho farà.

—Però, tu en saps res?

—Tinc la sort de no tenir-ne ni idea, Mateo. Així m’estalvio el conflicte de lleialtats.

No va gosar preguntar-li cap a quina banda es decantaria. Ja era prou complicat que el factòtum de l’agència, la seva mà dreta, estigués vivint amb l’Amàlia. Intentava convence’s a si mateix que ho acabaria acceptant. Tot i que, ¿com podria arribar a acceptar-ho si ni tan sols aconseguia acostumar-s’hi?

—Em sembla que ho estàs complicant més del que cal —li va dir l’Ayala.

—El què?

—Això d’aquests morosos. Què, si no?

L’economia dita submergida comparteix amb la que es mou dins de la legalitat les regles bàsiques de funcionament. La més elemental és que les feines fetes es paguen. Les diferències comencen quan aquestes regles no es compleixen, perquè en aquests casos no és possible recórrer a instàncies superiors, ni tan sols a empreses legals, però desagradables, com l’agència de cobraments on treballava l’Ayala quan en Mateo el va conèixer: El Cobrador del Frac.

—Encara el tens? —li va preguntar.

—El què?

—El frac.

—Estaves pensant en això? Sí, el tinc desat en un armari. Ja que el vaig haver de comprar per fer la feina, me’l vaig quedar. Saps que me’l vaig posar per casar-me?

—No fotis.

—I saps el millor? Que encara em va bé.

—Te l’has emprovat fa poc?

L’Ayala es va posar a riure.

—T’estic aixecant la camisa, Mateo.

—Doncs ho has aconseguit.

No havia assistit al casament de l’Ayala, aleshores només eren companys de feina en una altra agència. Sí que va ser al seu costat en els moments difícils del divorci, feia cinc anys. I recordava amb autèntica vergonya els comentaris que solia fer al seu col·laborador i amic quan apareixia alguns matins per l’agència amb cara de cansament i felicitat.

«Què, Ayala? Has cardat?»

«No ho saps prou. Si jo t’expliqués...»

Però ara no volia mirar-se’l i veure-li aquella cara.

—Doncs jo continuo pensant que seria millor portar-ho per la via ràpida.

—El què?

—Collons, Mateo, això del cobrament! De què es tracta tota l’estona?

De cobrar un deute, per descomptat. Els que els havien contractat havien proporcionat al morós la mà d’obra, marroquins i algerians sense papers als quals havien falsificat els permisos de residència i de treball, i havien subornat a qui calia subornar. Però ara l’empresa constructora només volia pagar la meitat del que havien acordat, i no atenia les reclamacions del seu client, que al seu torn devia diners als seus «proveïdors».

—Amb un parell d’hòsties ben donades, ho tindríem arreglat.

L’Ayala va posar l’intermitent per agafar la sortida.

—Això no té mèrit.

—No. I què?

—Doncs que som detectius i tenim una ètica.

—Mateo, estàs bé? Cal que em preocupi per alguna cosa?

—No. Però és que crec que, encara que ho fem en negre, hem de mantenir un mínim de nivell.

—Des de quan?

—Des del moment que volem ser una empresa seriosa.

—Mateo, t’asseguro que m’estàs acollonint.

—No és res. És que vull fer les coses bé. Investigant. Ja sé que seria més fàcil agafar un parell de col·laboradors i enviar-los a inflar d’hòsties aquests paios, però aquesta vegada ho vull fer d’una altra manera. Vull fer-ho bé.

—Bé, dius? Ja em diràs com es poden fer «bé» aquestes feines.

Ja l’hi deia la Lola, «no pot haver-hi bé dins del mal».

—D’acord, diguem que ho vull fer diferent. Sense violència, sense violència física, com a mínim.

L’Ayala va negar amb el cap.

—Continuo pensant que és complicar innecessàriament una cosa que és més aviat fàcil d’enllestir. Però aquí manes tu.

Així era. I ell havia decidit que allò ho resoldrien amb un recurs que no només era tan efectiu com l’amenaça física, sinó que, a més a més, solia deixar rèdits per al futur en forma d’informacions sensibles: l’extorsió.

El primer pas era descobrir quin dels tres socis de l’empresa morosa era la baula més feble. I per això, amb identitats falses i amb targetes de visita que els presentaven com a promotors, temptejarien un negoci amb ells.

En Constantin els havia fet una pàgina web per si els investigaven. L’hi havia encarregada al mateix temps que la pàgina oficial de l’agència i també l’havia feta el nebot imaginari del rus. D’aquella no hi hauria factura i desapareixeria així que acabessin l’encàrrec. Mentre abaixava la finestreta, va somriure en recordar l’expressió satisfeta de l’Amàlia, perquè Hernández Detectius havia entrat per fi en la modernitat.

—Ai, filla! Quan tu hi vas, jo ja en torno —va xiuxiuejar a la cigarreta mentre l’encenia.

—Què?

—Que si en vols una.

6

Com que l’Alícia, la seva dona, s’estaria tres dies de viatge per feina, en Marc es va convidar a esmorzar a casa dels pares. Va passar per una fleca del barri. En Xavi, el fill dels amos, havia estat molt amic seu a l’escola i a l’institut.

La Lola se’n burlava, d’aquell nano, perquè era molt blanc i tovet, «com un panet de Viena». Ell fingia que tant li feia. «Quin escuracassoles!», deia ella, i no era del tot fals, si bé no exactament com ella s’ho imaginava. En Xavi i en Marc s’asseien al parc i, sí, menjaven restes de la fleca, però les feien baixar amb el rom que el pare d’en Xavier feia servir per a les pastes negres, unes hòsties fetes amb els dolços que sobraven. Els van enxampar, però no va ser en Mateo, sinó el pare d’en Xavier, que es va adonar que li faltava rom.

Ara, amb un somriure còmplice, molt diferent de l’expressió furiosa amb què els havia esperat un dia a la rebotiga quan hi van entrar a tornar l’ampolla, el pare d’en Xavi li regalava una pasta negra i el deixava triar entre dos tipus de croissants. El dia que els va descobrir, el va deixar triar entre una bufetada allà mateix o explicar-ho als seus pares. En Marc va triar la bufetada, convençut que els pares dels altres no pegaven, però es va equivocar.

—Posi-me’n dels normals i una lliura d’ulleretes.

Va notar un formigueig a la galta dreta. El pare d’en Xavi era esquerrà.

Se’n va anar. Pel camí va treure la pasta negra de la bossa i la va donar a una dona que pidolava a la porta d’un supermercat.

Va arribar a casa. La Nora estava passant un drap per l’hule de margarides que cobria la taula.

—Mira que tens tirada a la cuina d’aquesta casa, Marc! —li va dir en to burlesc.

Quan estava a punt de contestar-li que com a mínim ell tenia una casa on viure, va entrar sa mare. La seva germana i ella s’assemblaven físicament, totes dues eren petitones i primetes, i compartien la forma ovalada de la cara, la cabellera de color castany i, aquell matí, unes ulleres fosques al voltant d’uns ulls cansats.

—Vas a buscar la tieta? —li va preguntar la mare.

Va travessar el jardí i va trucar a la porta de la caseta on vivia. El besavi indià l’havia feta construir per als dos criats mulats que s’havia endut d’Amèrica. Va trucar amb suavitat, com els nens perduts al bosc que no saben si darrere de la porta hi ha la fada o la bruixa. Llavors va aparèixer la tieta Claudia, eixugant-se les mans amb un drap. En Marc li va fer dos petons.

—Vols fer una cafè, tieta? He comprat pastes.

La tieta va dubtar.

—També hi ha la Nora?

—És clar. Que passa res, tieta?

—No..., però no tinc temps. —I ja estava a punt de girar cua.

—He comprat ulleretes només per a tu.

La tieta Claudia va tancar la porta i el va seguir fins a la cuina. La va observar mentre ella es mirava la Nora a distància. Era por? Per quina raó podia fer por la seva germana a la tieta Claudia? Si no era por, s’hi assemblava molt, perquè es va esperar a veure on seia la Nora per ocupar el lloc que es trobava més allunyat. Només aleshores va agafar una de les ulleretes i se la va ficar sencera a la boca.

—Així que ja has tancat allò del carnisser? —li va preguntar sa mare.

Sonava com si hagués descobert un assassí perillós.

La tieta Claudia va deixar de mastegar.

—Què feia?

En Marc l’hi va explicar.

—Però no aquí, al barri, oi que no?

—No, no pateixis, tieta.

I ella va agafar la segona ullereta.

—Quina quantitat de pocavergonyes! Quina sort que els has atrapat.

—En Marc és el nostre defensor de la moral. —La mare li va donar uns copets a la cuixa.

—Incorruptible, com el braç de santa Teresa —va dir la Nora.

—Contra el mal... —va començar la mare.

—... la formiga atòmica! —va acabar la seva germana.

Quan començaven amb aquella mena de bromes i de comentaris, eren imparables. I insuportables.

Llavors va aparèixer el pare a la cuina.

—Pots venir, Marc?

—La feina em crida.

—Això. A lluitar contra els dolents —va dir la Nora, burleta.

7

Mentre parlava amb ell del robatori de la carn, el seu fill semblava esperar que afegís més comentaris elogiosos per la manera i la rapidesa amb què l’havia resolt. Però en Mateo va esgotar el seu repertori sense aconseguir que el seu fill se n’anés tip de l’oficina.

Després va encendre l’ordinador i va contemplar satisfet el pla de l’agència. Hi eren tots. Treballant. També la Nora.

Ella li havia demanat poder reincorporar-s’hi, encara que fos sense cobrar, però ell li va oferir un contracte. I estava convençut que la seva filla apreciava aquell gest de normalitat, també de benvinguda.

Les reunions diàries li permetien observar-la. Alguns matins apareixia amb els ulls vermellosos i li cridava l’atenció que precisament ella, insomne des de la infantesa, ara necessités tantes hores de son. Estava malalta? Però, de què? Analitzava els seus gestos buscant-hi algun indici, alguna pista, però els pares solen ser molt maldestres amb les filles. Tant ella com l’Amàlia li resultaven moltes vegades indesxifrables.

El mòbil que tenia al damunt de la taula va vibrar. Un missatge de l’Ayala. «Soc a la porta.» Tocava tornar a la feina. Les feinetes per sota mà li permetien mantenir l’empresa fora de l’aigua. Els números no sortien. Tot i que tenien encàrrecs, no cobrien els sous dels fills ni el de l’Ayala. El seu ja se l’havia reduït. Als altres tampoc els pagava especialment bé, però els pagava, i d’aquella manera els tenia tots allà. Si aconseguien que els constructors morosos paguessin, tindrien tres, potser quatre, mesos resolts.

Després d’haver-se entrevistat amb els directors de la immobiliària per parlar de futurs projectes comuns, avui estaven citats amb un d’ells, el més jove, acabat d’incorporar a la directiva i gendre del soci majoritari. Molt hauria d’haver canviat el gènere humà perquè el gendre del mascle alfa no estigués necessitat, ansiós d’èxits propis, cosa que el convertia en la part vulnerable de la tríada.

Va sortir del despatx i va cridar des de la porta:

—Lola, que me’n vaig.

No va haver-hi resposta. Potser era a dalt, o a la cuina amb la ràdio engegada, o al jardí amb la seva germana. L’experiència i la precaució li recomanaven no deixar-se veure, perquè ella no detectés en quina mena d’assumptes estava ficat. La Lola, que detestava aquells «afers», sempre l’hi notava a la cara. D’altra banda, no volia sortir sense dir adeu. I aquells dies ella encara estava enlluernada pel retorn de la Nora, no bevia, es prenia la medicació prescrita i havia tornat a llegir. En Mateo va treure el cap a la sala. Estava estirada amb el cap repenjat al braç del sofà amb un llibre. Va apartar la mirada i va somriure entre feliç i absent.

—Que sí, que ja t’he sentit, que t’he dit que d’acord.

Era com veure i parlar amb la Lola d’abans, la que es passava hores llegint i prenent notes per a les seves classes a la universitat, la que viatjava i anava a congressos, la que tant l’havia fet riure amb els seus comentaris mordaços sobre els seus companys. I també sobre les seves lectures. Contràriament al que li retreia l’Amàlia de vegades, ell ja no creia que aquella Lola pogués tornar. Per això gaudia dels seus retorns, sabent que eren transitoris, i que el normal, per dir-ho d’alguna manera, era allò altre.

Allò altre. Allò era el que havia fet fugir la Nora; n’estava convençut. Com a mínim, n’havia estat la raó principal. La gent no desapareix per una sola causa, les raons s’acumulen; tanmateix, sempre hi ha un motiu central, i en la desaparició de la seva filla aquell motiu es deia Lola.

Ningú sabria mai que feia uns cinc anys, quan ella va patir una crisi fortíssima, que en Mateo havia aconseguit controlar amb penes i treballs, ell també s’havia plantejat engegar a rodar tots els seus anys d’esforços, ingressar la Lola i separar-se’n. Un moment de debilitat i un record que li feia tant de mal com vergonya.

A la tauleta baixa, un got d’aigua i una tassa de cafè.

—T’has pres les pastilles?

—Sí, senyor.

Va estrafer una salutació militar i va tornar al llibre.

La malaltia de la Lola no aniria a més mentre ell en mantingués el control, mentre hi estigués sempre alerta. Les crisis eren tremendes, doloroses, desesperants, però cícliques i transitòries, com els huracans del Carib, com els temporals de neu a Escandinàvia. Un cop passaven, ell n’escombrava les dernes i reposava tot el que havia destrossat en els moments més àlgids de la ira: els gots, els plats, les tasses, els gerros... Tornava a comprar objectes de vidre i de vaixella, mai de plàstic, per satisfer la necessitat de destrucció i de terrabastall de la seva dona, però ho feia a botigues barates. Amb el temps havia desenvolupat un pragmatisme estoic.

Llavors va recordar que havia d’agafar la gravadora petita que s’havia deixat al despatx. L’amagarien dins d’un paquet de tabac. Va tornar al despatx. No la trobava, tot i que recordava haver-la tinguda a la mà per comprovar-ne les piles. Quan va moure uns papers de la taula, va empènyer un bolígraf cap a la vora. Va allargar el braç per agafar-lo abans no caigués a terra. I va notar un cruixit a l’espatlla dreta.

Al cotxe, l’Ayala es va adonar dels moviments que feia per intentar alleujar el dolor.

—Un mal gest —li va explicar en Mateo.

L’Ayala li va oferir la pitjor de les respostes:

—Són els anys, Mateo.

En Mateo va descarregar el seu mal humor creixent en la tria del lloc per a la cita.

—L’hotel Vela! Un maleït hotel de cinc estrelles? Saps quant ens clavaran per les consumicions? Perquè ens tocarà pagar-les a nosaltres.

—No serà tant, Mateo.

—Com que no serà tant? Anem a preu fet. I les despeses van a càrrec nostre. Com aquest paio, el gendre..., Pablo, en Pablo, el gendre, demani alguna cosa per picar, ens arruïna.

—Ho hauríem pogut fer d’una altra manera sense despeses, però et recordo que vas ser tu qui va decidir que es faria «bé».

El seu company tenia raó, però a ell li continuava fent mal l’espatlla.

—Maleïts ciclistes! Que bé que es circulava per aquesta ciutat abans que hi arribessin! Érem nosaltres i les motos. Massa contrincants.

Va assenyalar el noi que se’ls acabava de creuar per davant. Portava un casc militar que li cobria el cap.

—Els venedors d’artefactes militars dels Encants han ampliat la clientela: nazis, franquistes i ciclistes.

—Escolta, si t’has de trobar millor, envesteixo el proper que passi —li va dir l’Ayala.

En Mateo se’l va mirar emmurriat i es va concentrar a ficar la gravadora diminuta al paquet de tabac que portava preparat.

Van baixar del cotxe. El rostre pugilístic, la corbata perfectament nuada, el trajo sobre el cos atlètic, l’Ayala irradiava una elegància perillosa. En Mateo havia de reconèixer que sabia portar el vestit millor que ell, que era més aviat un home de mànigues de camisa. Sempre havia envejat la fluïdesa dels seus moviments, un cos mogut per cintes i politges ben engreixades. Ell, en canvi, sentia que el seu cos estava fet d’engranatges dentats. Mentre caminaven cap al punt de trobada, anava movent l’espatlla per intentar recuperar la rotació. Crac, crac, crac.

No volia despertar suspicàcies en el seu interlocutor, de manera que ells mateixos es van presentar com a suspicaços i van demanar que els mòbils es quedessin apagats al damunt de la taula de la cafeteria de l’hotel, on, per a tranquil·litat de la comptabilitat mental d’en Mateo, el gendre, en Pablo, només va demanar un tallat. Entre tasses, mòbils i agendes, un paquet de tabac una mica rebregat enregistrava la proposta «exclusiva» de negoci.

—Els altres dos socis no en sabran res, d’això, oi?

—Si no els ho diu vostè, en absolut, senyor Guasch —va dir en Mateo.

—Pablo. Digue’m Pablo.

—Naturalment. José Manuel. —En Mateo li va allargar la mà.

José Manuel, José Luis, Javier. Noms que insinuaven respectabilitat i avorriment. Abans també feien servir José María, però l’Aznar el va fer malbé.

En Pablo, el gendre, va notar el seu gest de dolor.

—L’altre dia, jugant al pàdel. —En Mateo es va fregar l’espatlla amb un gest de dramatisme exagerat abans d’afegir:— Ai! Els anys...

En Pablo, el gendre, va fer un gest per minimitzar-ho, i després van continuar parlant de negocis.

—Aleshores, els terrenys ja estan requalificats?

L’Ayala va treure la documentació.

Sí, ho estaven fent bé.

8

Cap a les sis de la tarda, l’Amàlia es va tirar enrere a la cadira, va estirar els braços i les cames per desentumir-los i va pensar amb enveja que la Nora era al carrer en ple seguiment, tot i que potser, ateses les activitats de l’home que vigilaven, ficada en un bar, també asseguda. Però un bar, qualsevol bar, era millor que la feina de despatx.

Va sortir i va recórrer el passadís fosc. Encara que a la casa no s’hi sentia cap soroll, notava que la mare es trobava en alguna de les habitacions de dalt. Va caminar sense fer soroll fins a la cuina perquè no baixés a acompanyar-la mentre feia un cafè. L’agraïment per haver recuperat la Nora encara li frenava la boca, però als ulls de la mare hi veia una lluïssor burleta cada vegada que s’esmentava l’Ayala. Un «què fas tu amb aquest?» que no li agradava. No hi havia cap motiu, però se sentia ridícula als seus ulls, una sensació que no havia sabut trampejar mai. Tornar-la grotesca era un dels poders de la seva mare. Potser totes les mares el tenien.

Durant la infantesa, un judici de la seva mare tenia la capacitat de transformar la seva visió d’una persona. Si li deia: «La teva amiga Carolina és una imbècil superficial», els trets de la imbecil·litat de la Carolina es començaven a mostrar en petites màcules que després s’unien fins que formaven una membrana translúcida, bruta, a través de la qual amb prou feines s’albirava el que havia estat la Carolina abans que la mare hi fixés la mirada. Per instint de protecció cap als seus amics, rares vegades els portava a casa, per molt que se’n morissin de ganes, d’entrar a la casa dels detectius. I la Nora feia una cosa similar. En Marc era diferent, potser perquè les seves amistats eren de noi, més clares, més d’arreglar els conflictes, si calia, a trompades. En Marc acollia els comentaris de la mare, «En Quim és un baliga-balaga com el seu pare», arronsant les espatlles. I l’endemà en Quim i ell tornaven a ser al jardí jugant a bales, això sí, a una distància prudencial de la tieta Claudia, que els feia una mica de por.

Des de la finestra de la cuina la veia atrafegar-se al jardí. La seva tia era dotze anys més gran que la mare i, com en els aparells de ràdio antics en què era difícil sintonitzar la freqüència exacta, hi havia dies en què semblava que tenia més de seixanta-sis anys i d’altres en què semblava que en tenia menys. Avui, el mocador blau cel que li recollia els cabells vermellosos estirava del dial cap avall. Un jersei gruixut i uns pantalons vells de pana completaven el seu aspecte de plàcida jardinera anglesa.

L’Amàlia va sortir amb la tassa i va seure, malgrat el fred, en una de les dues cadires de boga de sota la pèrgola que hi havia davant de la porta de la cuina. La seva tia la va saludar amb una espàtula a la mà, de la qual va caure un pegot de massilla. Es va ajupir per recollir-la i la va fer servir per continuar tapant els forats que la intempèrie havia obert en un mur que volia emblanquinar per omplir-lo de testos, com si fos un pati andalús. A l’hivern, la tieta Claudia es dedicava a arreglar desperfectes i aplanar el camí a la primavera. El jardí era el seu territori, ella en tenia cura, ningú més.

Ocells, cruixit de fulles remogudes pel ventet i el frec rítmic de l’espàtula. L’Amàlia es va acabar el cafè, va deixar la tassa a terra i va tancar els ulls. Els va tornar a obrir quan un dels tres sons va desaparèixer. La tieta Claudia havia deixat de treballar. Era menuda, com la mare i la Nora, però ara caminava cap a ella pel camí central del jardí, amb la mirada fixada al davant i el pas resolt d’un rinoceront disposat a envestir la càmera en un documental. L’Amàlia es va aixecar de la cadira.

—Vols un cafè, tieta?

—No, per a mi ja és tard.

La tieta Claudia en portava alguna de cap. Es va aturar davant seu i li va fer dos petons. Però no va fer cap gest de seure al seu costat, sinó que es va quedar dreta i li va començar a explicar el que volia fer al jardí, li va preguntar en què estava treballant i li va demanar com estava la Nora. L’Amàlia ho va contestar tot, amb la incomoditat de notar que no eren els temes dels quals li volia parlar, sinó l’excusa per escrutar-la.

De cop i volta, li va agafar les mans i la va mirar als ulls, en el que va pensar que era un gest afectuós, com les senyores que li tocaven el cap o li pessigaven la galta quan era petita i acompanyava la mare al mercat. «Que bufona! Què has demanat als Reis? Vols un tallet de fuet?» Li agafaven les mans, la centraven i calculaven quant havia crescut. En el seu cas, força, perquè passava un cap a la seva germana gran. L’Amàlia havia estat una nena grandota.

Però la tieta Claudia no anava a dir-li que se la veia ben maca, sinó que l’estava subjectant per obligar-la a mirar-la als ulls.

—Tu ho saps?

—El què?

La tieta li va estirar les mans com si fossin les regnes d’un cavall: no perdis el temps amb evasives.

—Digue’m, tu ho saps, això de l’Elsa?

La tieta Claudia l’hi notava. Alguna cosa l’havia delatada.

—Sí —li va sortir una veueta espantada.

—Però no ho explicarem a ningú, oi que no?

Hi havia amenaça. Era la veu, era la mirada? O potser eren aquelles mans de jardinera, petites i robustes, que li oprimien les seves?

—Com és possible? —Els seus ulls verdosos, una mica trasbalsats, l’observaven inquisidors—. Com pot ser que ho sàpigues?

A què es devia aquella incredulitat? En la seva veu hi havia un harmònic desagradable, com un retret, per raons que no entenia.

—La meva mare ho sabia. La teva mare ho sap. La teva germana ha de saber-ho, com a mínim ho sospita. Però, tu?

—Què passa amb mi?

—Que tu ets més Hernández que Obiols. Tu no ets com nosaltres.

No. Ella no era una d’aquelles dones Obiols, «una mica rares», no era com l’àvia Elena, ni com la Claudia, ni com sa mare, ni com la Nora.

Va bellugar les mans per alliberar-les de les de la seva tia. Estava molesta, ofesa.

—Alguna cosa dec haver heretat.

L’expressió de la tieta Claudia es va endolcir, li va deixar anar la mà esquerra i, mentre la continuava sostenint més fluix, li va començar a acaronar el dors de la dreta.

—És clar que sí, però només les bones.

Amb cada carícia, la ferocitat se li anava esborrant de la cara, s’enfonsava com en un plàcid pantà verdós i desapareixia sota la capa de líquens que separava la tieta Claudia del món.

—Me n’he d’anar. Al mercat, a comprar geranis. Ja veuràs que bonic que quedarà.

L’Amàlia es va ficar ràpidament dins de la casa i es va refugiar al despatx.

9

L’endemà, després del pas ritual per la cuina, on hi havia la mare amb el seu cafè soluble i el diari, l’Amàlia va entrar al despatx i va encendre l’ordinador. La Nora encara no havia escrit el seu informe de la tarda anterior, tot i que les fotos que havia fet sí que es trobaven a l’arxiu del núvol.

Va sonar el mòbil. El pare.

Se n’havia anat amb l’Ayala. Per com es comportaven tots dos, segurament estaven ficats en algun d’aquells assumptes tèrbols però necessaris, segons deia el pare, per a la liquiditat de l’empresa. Ells no se n’adonaven, però aquelles activitats fora de la legalitat els deixaven marques. La mirada del pare era esquiva i la de l’Ayala s’enfosquia. Ni l’un ni l’altre volien que se sabés el que estaven fent, i per això no va preguntar al seu pare des d’on li trucava.

—Amàlia, m’acaba de contactar la vostra clienta per saber com ho tenim —hi havia molt de soroll de fons, com si fos en una fàbrica o en una construcció— i si falta gaire. Sembla que li ha agafat molta pressa, perquè no es voldria fondre la pensió en els nostres honoraris.

—Això ha dit?

—Això mateix.

Suposava que a la dona l’esperonava la humiliació d’escoltar diàriament les mentides del marit quan tornava a casa, d’haver d’acceptar mostres d’afecte, potser fins i tot autèntiques, tal vegada gestos fossilitzats, i aguantar sense esclatar encara malgrat la seva ràbia. Com una mina que s’estigués esperant a tenir els dos peus al damunt per fer més mal. La seva clienta ja havia passat per la fase abrusadora de les sospites i els dubtes, i per la del dolor punyent de la certesa, i ara es preparava per tornar el cop. El que no sabia era que, fins i tot després de donar-lo, sense que importés amb quanta brutalitat ho fes, a ella li quedarien macadures i cicatrius igualment. L’Amàlia ho sabia prou bé.

—Gairebé ho tenim.

El soroll d’un camió o d’alguna màquina pesant va obligar el seu pare a fer una pausa.

—A veure si és veritat. ¿La Nora no ha vist res que se li pugui donar a la clienta perquè vegi que falta poc?

—No. —I va afegir una mica picada:— I jo tampoc.

Un altre camió li va impedir saber si el seu pare havia percebut la seva molèstia.

—Bé, doncs a veure si aviat hi ha més sort.

Després de penjar, es va quedar un moment amb la mirada perduda en una de les fotos que la seva germana havia fet feia dos dies. L’objecte, l’Aleix Vidal, al carrer recollint alguna cosa que li allargava la seva amant, la Gemma Tàpies. Ella inclinava lleugerament el genoll, com fent una ofrena; ell semblava empipat.

L’Amàlia també ho estava pel comentari del seu pare, encara que volia ser generosa i concedir l’èxit a la seva germana.

Passes. La Nora va picar a la porta i va entrar. Amb la negror del passadís al darrere, se la veia fràgil. Continuava tan prima com quan l’havia trobada, l’únic que havia canviat era el cabell: el portava més llarg, recollit en una mena de monyo amb un passador amb motius gaudinians que es devia haver comprat en alguna botiga de turistes o en algun basar xinès. No coneixia ningú que parés menys atenció als objectes que feia servir. Si un llapis escrivia bé, tant li era que fos de publicitat d’una agència de viatges o d’una marca de beguda; mentre que hi havia col·legues que portaven blocs que imitaven els dels policies dels clàssics del gènere negre, ella prenia notes al primer quadern en blanc que trobava en algun calaix, no li interessaven les marques, no retia culte a cap objecte. Va recordar una baralla tremenda amb la mare, quan la Nora anava a l’institut, perquè la va enxampar berenant a la cuina amb una primera edició en català de Bearn, de Llorenç Villalonga, en una mà i un entrepà de pernil a l’altra.

—Què passa? Només és un llibre —va replicar la Nora, atònita davant del crit d’horror de la seva mare, que revisava les pàgines amb ànsia per comprovar que no hi hagués deixat cap empremta de greix.

La mare va sortir de la cuina amb el llibre als palmells de les mans, com demanant perdó a algun déu bibliòfil per l’heretgia de la seva filla. La Nora la va seguir:

—No em pots deixar així, a mitja novel·la.

La mare li va donar diners perquè anés a una llibreria a comprar-ne un altre exemplar.

—Però llavors en tindrem dos.

—Doncs en tindrem dos! Té. —I li va donar més diners—. Posats a fer, compra’n un altre per a en Marc.

—Però aleshores també haurem de comprar-li’n un a l’Amàlia.

Era una altra escaramussa entre elles dues. Que aquella vegada va acabar bé, perquè la mare li va permetre continuar llegint el llibre, però només a l’estudi. I la Nora li va tornar els diners.

La seva germana portava un simple quadern escolar, de fulls quadriculats, amb la paraula BLOC escrita amb grans lletres blanques, no quedava clar si per falta de confiança en el producte o en els usuaris.

—Com et va anar ahir? —la va saludar des del darrere de la taula del despatx.

—Gairebé el tenia. Anava a passar les notes abans que arribessis, però m’he quedat adormida.

—Quin tros d’analògica que arribes a ser! Si vols, me les dictes i així anem més de pressa.

La Nora va fer un pas endavant i va ensopegar amb la vora de la catifa. I se la va quedar mirant, preguntant-se si havia estat sempre allà. L’Amàlia voldria haver dit a la Nora que a ella també li havia passat una cosa similar, que quan va haver de tornar a la casa durant una temporada, ja no se la va sentir seva, que els fills retornats no recuperen el seu lloc del tot, però no trobava les paraules.

I, malgrat tot, tots tres continuaven dient «casa» a la casa dels pares. Casa, sense possessius, sense atributs; ni tan sols li feia falta cap article. On ella vivia es deia «casa meva», o «el pis de l’Ayala» quan es preguntava quant més duraria la seva relació. Però aquella era «casa», no hi havia cap ambigüitat en preguntes com ara: «Dinaràs a casa?», «Vas cap a casa?», «Tens les claus de casa?».

La Nora li va deixar el bloc a la taula.

—Llavors saludo la mama i preparo uns cafès. No trigo.

Va sortir del despatx.

«Això, no triguis», va pensar mentre copiava les fotos a la carpeta del cas. I, tanmateix, ja estava trigant; trigant a tornar a ser ella. No sabia especificar què era, però a la seva germana li faltava alguna cosa.

Li observava tots els gestos i totes les reaccions, però potser estava massa a prop, com quan es mira un insecte amb una lupa i es creu que el moviment reflex d’una poteta és una salutació.

10

L’Amàlia també la vigilava amb atenció perquè no tornés a caure en l’espiral obsessiva que l’havia arrossegada a tot el que havia fet, i que l’havia portada fins a quedar ingressada al sanatori psiquiàtric de Sant Sebastià, on l’havia trobada. Nom fals, i papers i informes mèdics també falsificats.

—Avantatges de la nostra formació —li havia dit la Nora durant el viatge de tornada, més silenciós del que segurament desitjaven les moltes preguntes que tenia sa germana.

Quan se’n va anar, es va dir a si mateixa que si algú de la família la podia trobar, malgrat haver esborrat bé les seves petjades, només podia ser l’Amàlia, la intel·ligència tenaç de l’Amàlia. Només ella havia estat capaç de trobar els papers que havia acumulat durant anys. Les seves investigacions familiars, causa i efecte del que ara, després de mesos al sanatori, veia com una malaltia.

L’autocar amb què havien tornat cap a Barcelona anava mig buit. Elles dues s’havien assegut al mig; la gent que té preferències clares ocupa els seients del davant o del darrere, i se sol distribuir per edats, els joves al final i la gent més gran a prop del conductor i de la porta. Tot i així, parlaven en veu baixa.

—Et donen medicació?

—No. Ja no —va matisar sense entrar en detalls—. Ara tenia converses amb la meva psiquiatra i teràpia de grup.

—N’hi havia més, com... com tu?

—No exactament, eren pacients amb algun tipus d’obsessió.

—I els vas explicar el que et passava? Els vas explicar que eres detectiu i que durant anys, des de l’adolescència, havies estat investigant la teva família?

—No exactament amb aquestes paraules.

Però sí que havia explicat que no es tractava només d’una obsessió, sinó també d’infringir una de les regles paternes, en realitat, un manament: «la família no s’investiga».

—I saps d’on et ve?

—No m’ha donat temps d’esbrinar-ho.

La seva germana ho va entendre com un retret.

—T’hauries pogut quedar allà, si haguessis volgut. Jo m’hauria limitat a dir a tothom que estaves bé. —L’Amàlia es va tombar cap a la finestra.

—No t’enfadis; si no ho volgués, no tornaria...

—No en tinc cap dubte.

—Feia dies que pensava que potser no volia arribar tan a fons...

—I en cap d’aquells moments de dubte se’t va acudir trucar-nos, trucar-me a mi?

—Que no ho sàpiga no vol dir que no ho intueixi. A veure, d’on et sembla que em pot haver vingut una cosa així? Per això havia de tallar amb tot d’una manera tan radical.

—I, doncs, per què tornes?

—Perquè m’has vingut a buscar.

Li va agafar la mà.

Però l’Amàlia no es deixaria enganyar per aquella frase sentimental.

—Va, ara de debò, per què?

—També perquè estic millor, em trobo més tranquil·la i capaç de contenir-me, de controlar l’ànsia. Ja no soc un perill per a mi mateixa.

—I tampoc per als altres?

—Què vols dir?

—Vaig llegir les teves notes. Sé allò de l’Elsa. Sé que la va matar la tieta Claudia, que va ser un accident, que ella li va donar aquell medicament perquè no sortís a comprar-se droga i que no sabia que l’Elsa ja la tenia a l’habitació, que va ser una sobredosi accidental... —L’Amàlia parlava a borbollons, mentre anava mirant al voltant, tot i que la resta de passatgers eren lluny i el soroll del motor impediria que algú sentís aquelles paraules.

—Llavors, també saps allò altre?

Era impronunciable, ni tan sols durant les sessions amb la psiquiatra havia aconseguit explicar-ho. No podia dir a ningú que sempre havia sospitat que hi havia alguna cosa oculta en la mort de la seva cosina Elsa, una de les persones a qui més s’havia estimat a la vida. I que, com no podia ser d’una altra manera, aquella sospita va perdurar durant anys, i que van ser unes paraules de la seva àvia, que estava agonitzant a l’hospital, les que li van revelar la veritat. Però ella no volia el balboteig d’una anciana, volia una confessió.

Va veure un altre cop el cos diminut i exhaust de l’àvia, intubada sota els llençols blancs, solcats per una franja blava amb el nom de l’hospital descolorit per les rentades. Havia arribat a la fase terminal i, sense el pal·liatiu dels calmants, els dolors eren molt intensos.

Els ulls espaordits de l’àvia després que ella li digués:

—Si no m’ho expliques, te la trec.

El seu dit assenyalava amenaçador la bomba de la morfina.

—Nora.

El seu nom era una súplica.

La mà dreta de l’àvia anava temptejant l’aire buscant el botó per cridar les infermeres. Auxili, allibereu-me del monstre en què s’ha convertit la meva neta.

Sí, un autèntic monstre que se li va abraonar i li va agafar la mà amb tanta violència que la va fer gemegar, un monstre enfollit que va ser capaç de mirar l’àvia als ulls.

—Digue’m la veritat.

—Nora.

—Digues-me-la o ho faré.

L’àvia es va lliurar al monstre, i li va explicar el que ella ja sospitava, que la tieta Claudia havia matat l’Elsa.

—Va ser sense voler, Nora. Ella es pensava que l’estava protegint. —L’àvia respirava amb dificultat—. Deixa’m anar la mà..., em fas mal.

I així ho va fer.

—És que jo..., l’Elsa.

—Ja sé com t’estimaves la teva cosina... Jo també... —L’àvia va tancar els ulls. La Nora no els tornaria a veure mai més—. Però la Claudia és la meva filla. I ara, ves-te’n.

Va morir aquella nit mateixa.

Assassinada, si no per la seva pròpia mà, si pel dolor provocat per la seva obsessió immisericorde. Els ulls tancats de l’àvia, que li demanava que se n’anés d’aquella habitació, eren més acusadors que la mirada que li hauria pogut dirigir. «No et vull veure mai més.»

I, com un autòmat programat, la Nora havia arribat fins i tot a anotar-ho als papers que la seva germana havia trobat amagats a casa de la tieta Claudia. Els mateixos papers que l’havien portada fins a la clínica.

—Per què ho vas fer? —li va preguntar l’Amàlia.

Es van quedar totes dues amb la vista clavada als seients del davant, com si estiguessin llegint alguna cosa en aquells reposacaps atrotinats.

Finalment, li va oferir una espècie d’explicació, l’única que tenia.

—Necessitava saber-ho.

En aquelles dues paraules hi havia tot el que li passava. Només dues paraules, males herbes a sota de les quals s’ocultava un entramat d’arrels fondo i enrevessat. «Necessitava saber-ho.» A qualsevol preu. Per això se’n va haver d’anar, perquè es va adonar que estava malalta.

—I ara tu també ho saps —li va dir.

—Només una part, no vaig llegir tots els teus papers.

Carpetes plenes d’informació sobre tota la família: els negocis esclavistes de l’indià; les especulacions brutes del besavi estraperlista, les seves connexions polítiques, les seves amants; unes trajectòries que el seu fill, l’avi Salvador, havia intentat imitar, i en què havia fracassat sempre. Havia aconseguit resoldre el misteri més gran de la família, sabia qui era la mare de la seva cosina Sílvia, un nom que l’oncle Basilio no havia revelat mai a ningú i que la Sílvia va rebutjar quan ella l’hi va voler regalar perquè complia divuit anys. Coneixia el passat delictiu i les activitats il·legals del seu pare. Els noms dels que havien intrigat per fer fora la mare de la universitat quan va començar a deixar de ser excèntrica per convertir-se en una malalta mental. Va saber abans que la seva germana que la seva parella anterior l’enganyava. Sabia que en Marc ocultava el seu alcoholisme i que l’Alícia l’enganyava amb un company del bufet. Coneixia el passat brutal de l’Ayala... Ho sabia tot.

—Doncs no ho facis. Encara que, de tota manera, ja tens el pitjor.

—L’Ayala es va endur la seva carpeta. No he arribat a veure què hi havia.

—No és tan interessant com t’imagines. —Com que l’Amàlia se la mirava amb incredulitat, va afegir:— Baralles per aquí, batusses per allà. Com una pel·li de... de Chuck Norris. —Es va estimar més desil·lusionar-la directament. I fer-li la pregunta més important:— Ara que saps la veritat, la podràs guardar?

—Sí.

—N’estàs segura, que podràs suportar això? Amb la càrrega de tot el que saps ara?

—Sí.

—Bé. Ara em fa falta descansar una mica.

Va tancar els ulls i es va quedar d’aquella manera com a mínim durant una hora. No dormia, ni ho feia veure. Els va tornar a obrir quan el conductor va fer una parada al camí perquè els passatgers mengessin alguna cosa i estiressin les cames. Quan van tornar als seients, va començar a explicar a l’Amàlia historietes de la seva estada al sanatori. Una mica exagerades, com sempre, buscant la part còmica per fer-la riure. Sempre ho aconseguia.

—Imagina’t, Amàlia, que jo era la que semblava més normal.

Quan la Nora va tornar amb dues tasses fumejants que va deixar a la taula, la seva germana li va preguntar:

—Tu estàs bé?

—I tant, per què?

—Doncs perquè t’he de cuidar. És la meva missió —va dir en un to de solemnitat exagerada perquè no es notés que estava parlant molt seriosament.

—Vinga, que et dicto. A veure si una de les dues acaba d’atrapar aquest paio.

Li va començar a llegir el text. L’Amàlia escrivia i completava a l’ordinador. De cop i volta, es va aturar amb les mans en l’aire a pocs centímetres del teclat. La Nora va creure que buscava una formulació millor, però la seva germana va deixar que les mans reposessin a la taula i li va dir:

—Saps el que em va dir la tieta Claudia l’altre dia? Que jo no soc una dona Obiols.

—I això què se suposa que vol dir?

—Que em falta alguna cosa.

Si es referia a la tendència a la deriva mental de les dones de la casa, a aquella ombra que les perseguia i les atrapava en algun moment, en realitat li havia dit que era una afortunada.

—No sé què se suposa que et falta, però és cert que t’assembles més al papa. —L’Amàlia se la mirava esperant algun exemple—. Tu ets més, diguem-ne, física.

—No és veritat.

—És clar, perquè tu boxeges perquè és espiritual. I qui es pegava amb tots els nois a l’escola?

—Ells s’ho buscaven. —L’Amàlia va tornar a col·locar les mans al teclat i les va aixecar de sobte com si estigués cremant—. També em va dir que s’ha adonat que jo sé coses.

—I què se suposa que saps?

—La història de l’Elsa —va dir abaixant la veu.

Els ulls se li van anar a la paret que les separava del despatx del costat. Potser el seu pare havia tornat, i ell no en sabia ni n’havia de saber res. Ara que l’Amàlia també coneixia el secret, ja el coneixien totes les dones de la casa. I només elles.

—I l’Ayala? —li va preguntar la Nora.

L’Amàlia va negar. Era cosa d’elles, de totes elles, digués el que digués la tieta Claudia. Però ja que la seva germana havia tornat a treure el tema, era hora de renovar els vots.

—Amàlia, si el papa arriba a saber mai això de l’Elsa, tant el que va passar com que totes nosaltres l’hi hem estat amagant, no sé què seria capaç de fer.

I si els seus pares arribessin a saber l’autèntica causa de la seva fugida, el seu crim, perquè havia estat un crim, l’ona expansiva d’aquella explosió ho destruiria tot, la família, l’agència...

—N’estàs segura, que ho podràs guardar?

—Sí.

—Amb la càrrega de tot el que ara saps?

—Sí.

Se la va mirar. Sí, l’Amàlia sí que podia.

11

Una tarda més rere les passes d’aquell home. L’Alejo Vera va baixar del metro a Sants i va comprar un flascó de Chanel núm. 5 en una perfumeria de l’estació. O tenia poca imaginació o certa mitomania, «Juguem que jo soc en Kennedy i tu ets la Marilyn, d’acord?». Va sortir al carrer.

Barcelona té llocs definitivament sòrdids, bruts, lletjos, degradats, però pocs són menys hospitalaris que l’estació de Sants i el seu entorn. Dos ermots amb nom de plaça recoberts per un paviment irregular i raspós, el fregament del qual frena els que n’intenten sortir i ofereix una benvinguda esquerpa als que hi arriben. A l’hivern, el vent i la pluja s’hi diverteixen canviant de direcció per atacar per tots els flancs; a l’estiu, el sol abrusador converteix la travessia en una gesta bíblica. Ni tan sols si la primavera i la tardor tornessin a Barcelona, no aconseguirien esborrar tanta aspror, no hi hauria flors que poguessin tornar a brotar ni arbres amb fulles groguenques que caiguessin a terra. Només formigó.

L’Alejo Vera caminava a pas lleuger. Anava a trobar-se amb la seva amant a casa seva, però més tard de l’habitual. El va fotografiar obrint el portal amb una clau pròpia. Aquella vegada, la Nora es va esperar en un altre bar. Si repetia el lloc d’observació, podia acabar cridant l’atenció dels propietaris. Va agafar un diari, va demanar un cafè i, envoltada pel soroll de les veus, la musiqueta infantiloide d’una màquina escurabutxaques amb tecles greixoses i el televisor, es va posar a esperar que l’home tornés a aparèixer. Aleshores hauria d’abandonar el local immediatament, de manera que va pagar la consumició i només va treure el mòbil de la bossa.

Quan van sortir, tot just acabava de revisar les necrològiques. Va deixar els morts del dia als seus tanatoris i va començar a seguir la parella. No anaven de bracet, ni hi havia res que els delatés com a parella. La dona deixava anar un rastre excessiu de Chanel, fruit potser de l’entusiasme o de la inexperiència; en qualsevol cas, hi havia alguna cosa a celebrar i anaven a fer-ho fora. Van caminar fins a un local petit de la carretera de Sants, on els van donar una taula en un racó recollit. El local tenia una barra d’estil retro on servien cerveses artesanes. Des d’allà va ser tan fàcil fotografiar-los mentre es feien petons que li va semblar gairebé ofensiu. No es va esperar que acabessin de sopar. Tenia el nom de l’amant, la seva adreça i les fotos, just el que l’esposa necessitava. No li havia demanat que esbrinés res més sobre la dona, què feia, si també era casada ni des de quan tenien aquella relació. La dona treballava en una notaria, potser s’havien conegut durant una gestió. Allò, a la seva clienta no li interessava. No interessava a ningú. «I tampoc a tu.»

Portava gravada al cervell una conversa amb la doctora que l’havia tractada al sanatori:

—No ho faré més. No ho faré més, doctora.

—És clar que no. Ja n’has tingut prou, oi?

—Prou? No.

—Aleshores?

—Ho vull controlar.

—Això és el que diuen tots els addictes.

—I això què vol dir?

—Que hi tornaràs a caure.

No, no hi cauria.

Va pagar.

Cas tancat.

Va trucar a l’Amàlia:

—Ja ho tenim.

Feina feta, només quedava redactar els informes. Això ho farien l’Amàlia i ella l’endemà al matí. Res més, ja no hi havia res més a fer.

La bullícia de la carretera de Sants l’atabalava. Els negocis estaven tancats, però la gent seguia omplint les voreres, entraven i sortien de les estacions de metro, estretes com forats de formiguers, els autobusos esbufegaven sota la càrrega humana, veus al carrer i d’altres de més esmorteïdes a l’interior dels locals. Es va ficar per un carrer lateral, una mica més tranquil·la. No sabia on anar. Tornar a casa volia dir sopar amb els seus pares, amb la interrogació tàcita del pare i la sospitosa tranquil·litat de la mare. Seria millor endarrerir-ne el retorn. Però al carrer, sense res a fer, tampoc s’hi sentia còmoda. No era com l’Amàlia, a qui li encantava vagarejar o sortir a córrer pels parcs. Per a ella, els parcs hi eren per travessar-los o evitar-los. La Nora no havia estat mai una passejadora.

I ara encara ho era menys, ja que per ser-ho és necessari disposar d’un lloc propi del qual sortir o al qual tornar. I ella no el tenia. Patia el càstig dels retornats.

Els retornats que ja no troben el seu espai, perquè ni els que s’hi van quedar eren els mateixos ni tampoc ho era la persona que tornava. Com els milers de soldats que tornen a casa després d’haver-se passat anys en captivitat. Els que els esperaven, les famílies, els amics, no havien apreciat els moviments subtils i constants que, com les plaques tectòniques, transformaven inexorablement els continents, els espais físics i afectius en què els retornats no acabaven d’encaixar. A més a més, menys en el cas de Martin Guerre, els retornats no podran ser mai tan bons com els fantasmes creats durant la seva absència; era com competir contra un germà mort, que es deia com tu i s’assemblava molt a tu, però que era millor que tu.

I Martin Guerre no era un retornat, era un impostor.

Va enviar un missatge al pare per dir-li que no aniria a sopar, que continuava observant, i es va ficar en un cinema.

Quan va tornar a casa, els pares ja eren al llit. Va pensar a prendre’s una pastilla per dormir, per no haver d’esperar el son; en els darrers moments de la vigília se li omplia el cap de sorolls i de veus. L’escena a l’hospital amb l’àvia, la veu d’en Manel, el fantasma de les seves darreres paraules, impossibles de canviar i de corregir. Però si es prenia la pastilla, no podria notar si sa mare tornava a voltar per davant de la seva porta. Li va costar adormir-se, pendent de percebre el so de les seves passes.

Tot i així, el divendres al matí es va despertar aviat. El seu dormitori estava just al damunt del dels pares. Va obrir els porticons d’una de les finestres. Li va semblar distingir al jardí una ombra a la finestra de la cuina de la tieta Claudia, però també podria ser el moviment d’algun dels arbres amb la llum incipient del matí. Es quedaria a l’habitació fins que els seus pares s’haguessin llevat i haguessin esmorzat. Va anar de puntetes fins a l’antic estudi de la mare per buscar-hi un llibre. Es va decidir per Amor y pedagogía d’Unamuno. La seva mare els l’havia llegit quan eren adolescents, a la sala, amb ells estesos als sofàs menjant llaminadures. Més ben dit, els l’havia començat a llegir, perquè la lectura es va quedar a mitges per culpa d’una crisi. Els seus germans van acceptar la interrupció, però ella va agafar el llibre i el va acabar pel seu compte.

Es va estirar al llit i va començar a llegir. Recordava les rialles de la mare quan arribava a determinats passatges. Cap a les set li va sentir la veu, i també la del pare. Ja es llevaven. Passes, la dutxa, la cisterna del pis de sota. Van baixar les escales com de puntetes per respectar el seu suposat son. Va continuar llegint durant més d’una hora. I va sortir quan va suposar que l’Amàlia estaria a punt d’arribar.

La va esperar al despatx, passant a l’ordinador les seves notes de la tarda anterior i arxivant les fotos definitives. L’Amàlia hi va arribar a les nou.

—I el papa? —va preguntar.

—No ho sé, em pensava que seria a l’altre despatx.

—No, no hi és.

—Deu haver sortit. Què està portant?

—Diu que una falsa baixa laboral, però em sembla que es tracta d’algun dels seus tripijocs —va dir l’Amàlia—. Treballa amb... l’Ayala.

—Li pots dir Daniel, si vols.

La seva germana va somriure.

—A ells no els agrada.

—El què?

—Que estiguem junts.

—És normal. És una mica estrany. Però ja s’hi acostumaran.

—I tu?

—Jo què?

—Collons, Nora! No et facis la longuis. Que què en penses.

—Doncs, res.

El llavi superior de la seva germana tapava l’inferior. Era una expressió que adoptava des que era petita quan la contrariava alguna cosa, i que li inspirava tanta tendresa que no s’hi va poder resistir:

—A veure: tu estàs bé?

—Sí. Molt.

—Aleshores em sembla perfecte. Ens hi posem?

Van acabar l’informe. La Nora va treure el cap al despatx del costat. Només faltava el seu vistiplau i ja podrien trucar a la clienta. Però el seu pare encara no havia tornat d’allà on fos que havia anat.

12

Per molt que somrigués, l’esquelet mirava amb enveja els músculs que cobrien els glutis de la figura que li donava l’esquena a la cantonada oposada de la sala d’espera. Les conques buides dirigides cap a la tauleta, en què mig metre de pura carn plàstica es tensava en una posa rodiniana per posar en evidència dues semiesferes jactancioses sostingudes per unes cuixes simètriques. Com suposava que devien fer tots els pacients, quan va agafar una de les revistes que la figura custodiava, en Mateo va comprovar que no tenia genitals. Potser saber-ho hauria consolat aquella figura d’ossos de mida natural a la qual li penjaven els braços una mica deprimits.

Va treure les ulleres de llegir de la butxaca de l’americana. Les tenia des de feia dues setmanes. Se les havia fet fer en una òptica del centre de Barcelona. No volia que el veiessin entrant en un oculista. I el mateix pudor l’havia portat a aquella consulta fora del barri; tampoc volia ser el detectiu que es va lesionar l’espatlla dreta, i no en una baralla o en una persecució, sinó fent un gest brusc quan intentava agafar al vol un bolígraf que rodava suïcida per la taula. I que ni tan sols va aconseguir salvar de la caiguda. Lesió del manegot dels rotatoris, un esquinç. Era una lesió lleu, i també les ulleres tenien poca graduació, però eren els heralds de la vellesa.

Va dedicar els minuts següents a observar la resta d’objectes que decoraven la sala d’espera i, encara que va intentar burlar-se d’aquelles pretensions pseudoorientals, no va aconseguir treure’s de sobre la sensació de debilitat. Tenia la vista perduda en una figura de Buda de botiga de decoració quan el va cridar una veu cavernosa:

—Mateo Hernández?

El fisioterapeuta el reclamava. Era un home de la seva edat, amb un cap ovalat del qual penjava una gran papada. La va suposar gelatinosa, però no tremolava quan parlava, com si l’escultor que havia modelat aquell bust s’hagués oblidat de treure-hi un bon tros d’argila. Es va posar en mans del Buda real.

—A veure aquesta espatlla.

Quan va sortir de la consulta, es va mirar el mòbil. Un missatge de l’Amàlia que deia que havien tancat el cas de la infidelitat i ja tenien tots els papers a punt. Les seves filles eren bones. L’Ayala i ell també ho eren, en les seves coses. Va voler atribuir el malestar que li provocava la feina que estaven fent a la depressió lleu per culpa de les ulleres noves i la lesió de l’espatlla. Abans aquestes coses no li passaven.

També podia ser que el retorn de la Nora tingués a veure amb tot allò. Durant els darrers mesos, la recerca de la seva filla havia estat un motor poderós en la seva vida. Ara, apagat definitivament, tornava a la normalitat anhelada i, al mateix temps, notava una mena de carència, una sensació estranya, una mica perversa, com qui abandona la ciutat per viure a la naturalesa i de sobte s’enyora del soroll del trànsit.

Va travessar la plaça de Lesseps, amb la seva arquitectura incomprensible i el seu caos perenne, per arribar a l’aparcament. De vegades, en altres barris, l’assaltava una desubicació lleugera. Sabia que els seus pares, que havien arribat de fora, també s’havien sentit d’aquella manera, tot i el seu desig i el seu sentiment voluntariosos de pertinença, perquè Barcelona és una ciutat sempre disposada a recordar a qualsevol d’on prové i la sort que té de poder viure-hi. Ell no era cap foraster, havia nascut a la ciutat, però no tots els barris de Barcelona li resultaven propis. Hora de tornar a Sant Andreu, al seu territori.

13

Divendres a la nit, l’Alícia va tornar del seu viatge de feina. I, així que ella va travessar la porta, en Marc va enviar el detectiu cap al carrer, tot i que hi va sortir protestant: escorcolla-li la bossa, mira-li les butxaques, dona un cop d’ull al mòbil, ensuma-li la roba. «Ves a la merda! No soc un ensumabraguetes de novel·la de quiosc. Deixa’m tranquil!» L’Alícia li havia dit que ja no es veia amb l’altre i ell, en correspondència, havia deixat de freqüentar el local del Tibidabo. Fins que un dels dos patís una «recaiguda». El que importava era que sempre tornaven a casa i que, a la seva manera, continuaven junts.

Així doncs, van passar un cap de setmana tranquil, casolà, sense preguntes. De vegades, moltes vegades, es viu millor així. L’hi havia ensenyat la seva professió.

Com era habitual, dilluns va entrar a la cuina per prendre’s un segon cafè amb la seva mare abans d’anar a l’agència. També hi havia la Nora, que llegia a la mare un obituari a la tauleta.

—Eugene Cernan —va dir la mare.

—Qui era aquest? —va preguntar.

—Un astronauta americà, pel que es veu l’últim home que va trepitjar la Lluna. —La mare va fer petar la llengua, una de les seves formes de desaprovar.

—Aquí diu que hi va anar dues vegades —va afegir la Nora. Va aixecar la vista per mirar-se’l i a ell li va semblar veure-hi una lluïssor burleta: «Com et tira aquesta cuina».

—Doncs quina pena que ningú en recordi el nom —va dir ell.

—Tampoc sembla que fos el rei del carisma. La seva frase més memorable va ser —va llegir la seva germana—: «El repte estatunidenc d’avui ha forjat el destí de l’home de demà».

Els altres dos es van posar a riure a la vegada, però no de la mateixa manera. La Nora se’n burlava des de la commiseració. La seva mare des del menyspreu.

—Doncs fa una mica de pena que ens en tornem a recordar només perquè s’ha mort —va dir ell.

—Home, això que ens en tornem a recordar... Tu sabies que existia? —va preguntar la Nora.

—Més al meu favor. Això sí que és trist, que hi hagi gent que t’assabentis que va existir el dia que t’arriba la notícia de la seva mort.

—Si volia cridar l’atenció, s’hauria pogut morir abans, el molt imbècil —va dir sa mare.

La seva germana també va percebre l’agressivitat gratuïta de la mare, una violència verbal, encara continguda, que s’adreçava sense motiu aparent contra qualsevol, encara que fos un astronauta mort.

—Què se li deu haver perdut a ningú a la Lluna? —va continuar la mare en un to ofès, com si es tractés d’un greuge personal—. Què hi feia, aquell tros de quòniam a la Lluna! Quin malbaratament de recursos perquè un imbècil faci quatre passets! Perquè s’ha de ser imbècil per...!

Començava una espiral d’insults en què, un cop esgotat aquell astronauta poc carismàtic, es buscaria un altre objecte d’atenció. Per sort, tenia allà la Nora, que va començar a riure, com si el que acabava de dir la mare fos graciós i no el primer avís.

—Pobret, no t’acarnissis amb ell —va dir en to de broma—. Anem a prendre un altre cafè a la seva salut. En vols un, Marc?

—És clar, per això he vingut.

—I tu, mama?

La seva mare va negar amb el cap.

El molinet va cobrir uns segons de silenci, mentre la Lola agafava la tauleta de la Nora i es mirava la foto amb menyspreu, decantava el cap i després suavitzava l’expressió:

—Tenia els ulls bonics.

—Tros de quòniam amb ulls bonics —va dir la Nora mentre preparava els cafès.

—I el cabell gris. És gris, oi? Atractiu.

—En què quedem, mama? Tros de quòniam o atractiu?

El cafè va començar a sortir.

—Mireu, aquí hi diu que durant aquell passeig lunar va escriure les inicials del nom de la seva filla Tracy a la superfície del satèl·lit, TDC, i que la manca d’erosió farà que perduri milers d’anys.

Mentre la mare continuava muntada en aquell pèndol emocional desenfrenat, la Nora li donava l’esquena, de manera que ella no pogués veure que, abans de girar-se amb una tasseta a cada mà, la seva germana componia una expressió de burla.

—Ben fet, Eugene, tros de quòniam, atractiu i figaflor —va dir.

Aquella darrera era la paraula que sempre feia servir quan algú es posava massa sentimental.

—I perdona-la perquè no sap el que diu —va contestar la mare.

La Nora havia aconseguit aturar el pèndol. Aquesta vegada.

Poc després va aparèixer el pare.

—Que vens, Marc? Tinc feina per a tu.

Van travessar el menjador i la sala i van entrar al passadís. En Marc va tancar la porta. Enmig de la negror, el pare es va aturar i li va parlar a l’orella:

—Es tracta d’un matrimoni que va perdre la seva filla adolescent.

—Va perdre o ha perdut?

—Va perdre. Es va suïcidar fa un mes.

Malgrat que la foscor era gairebé total, va percebre que tancava els ulls.

—És molt recent i el dol és gran, per això vull que te n’ocupis tu.

No va esperar resposta. Van entrar al despatx.

En Jordi Reig i la Remei Pérez esperaven davant de l’escriptori agafats de la mà. Tots dos devien tenir uns quaranta anys. A ell, el dolor li havia carregat les espatlles; ella portava el cabell recollit per ocultar que havia deixat d’esforçar-se per tapar les canes. Encara que cap dels dos anava vestit de negre, ni tan sols de fosc, semblava que el despatx s’havia quedat immers en una llum cendrosa.

El pare el va presentar.

—S’ocuparà de la investigació.

Escollia paraules neutres, i no només per professionalitat, sinó també perquè, en determinades situacions, era difícil trobar-ne de millors. Va seure al seu costat al darrere de l’escriptori i els pares es van orientar cap a ell.

—La Martina —va dir el pare, i va assenyalar una foto que hi havia a la taula.

En Marc la va agafar. S’hi veia de mig cos una adolescent que somreia. Del cap decantat li penjava una llarga cabellera castanya. Tenia els ulls grans, molt enganxats a un nas amb una lleugera corba otomana que s’assemblava a la de la seva mare.

—Tenia catorze anys.

Es va quedar esperant que digués alguna cosa més.

—Les últimes setmanes la vam notar estranya —va intervenir la mare—. Però, per molt que li vam preguntar, no ens va voler dir mai el que li passava. Ni a mi ni al seu pare.

—Tampoc va explicar res al seu germà.

—I un dia ens la vam trobar...

—A la banyera...

—Es...

—Es va tallar les venes.

—I no ens va deixar cap nota.

—Res.

—Vam mirar per tot arreu, al mòbil, a l’ordinador... Res.

Respiraven agitats. Van abaixar la mirada i es van tornar a quedar quiets, agafats de la mà.

—Què hem fet malament? —va preguntar en Jordi Reig, després de recuperar-se del relat. Però no es dirigia a ell, a qui potser considerava massa jove per respondre, sinó al seu pare.

—Els pares no podem vetllar sempre pels nostres fills. I hi ha tantes coses que no en sabem... —va contestar en Mateo, i en Marc es va sentir massa al·ludit.

—Però és que només tenia catorze anys. —L’home lluitava per mantenir la mesura—. Complits feia dos mesos.

En Marc no pensava explicar-li quants secrets pot guardar una vida de catorze anys, qualsevol ho pot saber només recordant com era precisament a aquella edat. Els éssers humans aprenen a fingir fins i tot abans que a parlar.

—Ens faria bé saber-ne més, em sembla —va intervenir la mare.

—Potser entendre el que li passava.

«El que li passava i que vostès no van veure.»

—N’estan segurs? —va preguntar llavors.

—N’estem segurs, oi que sí? —es van preguntar tots dos mentre es miraven.

I es van respondre que sí.

En Mateo, en el seu paper de director de l’agència, va començar a tractar qüestions tècniques: durada de la investigació, honoraris, visites, documentació. Mentre que a en Jordi Reig el van animar aquells protocols que implicaven ordre i acció, la Remei Pérez mirava per la finestra que donava al jardí del davant de la casa, com si desitgés fugir del despatx. El seu marit també ho va notar. Aleshores va oferir a en Marc:

—Vol veure l’habitació de la Martina?

La seva dona li va deixar anar la mà.

—Però..., ara?

—Si volen, hi vaig més tard. Puc ser a casa seva d’aquí a un parell d’hores —va dir ell. Es va mirar l’adreça a les notes del seu pare. Vivien al carrer Varsòvia, a prop de la plaça del Guinardó.

Els pares ho van acceptar i se’n van anar poc després.

En Marc s’havia guanyat la fama de tenir bona mà amb els adolescents, però fins aquell moment s’havia tractat d’adolescents vius. La majoria afligits precisament per un excés de vida; tanta que no els cabia al cos ni al cap i els empenyia a cometre tota mena de bogeries.

—Què creus que busquen? —es va preguntar en veu alta.

—No ho sé. Però no crec que ho facin en cap cas per perdonar-se.

Potser els feia falta trobar la causa exacta del seu error perquè el dolor deixés de ser difús i poder castigar-se amb més severitat. Així és com s’actua quan la culpa agafa les regnes.

I res del que en Marc pogués trobar ho podria impedir.

14

—He vingut a veure’ls a vostès, senyor Hernández, tot i que l’agència, la veritat, em queda una mica lluny, perquè m’han dit que en aquests... assumptes vostès són els millors.

Només va poder respondre amb un gest discret d’assentiment. En Mateo estava d’un humor excel·lent. La falsa modèstia no serveix per captar clients, tret que s’ensopegui amb un eslògan publicitari tan extraordinari com el de l’agència Sixt de lloguer de cotxes. Però ell no li diria que no, que ells eren els segons millors i que, precisament per això, s’hi esforçaven més. Ells s’hi esforçaven més sempre. Perquè no eren ni els segons, però, sobretot, perquè quedaven una mica lluny.

—Vostè dirà.

Una hora més tard va acabar de passar a l’ordinador les notes del nou cas. La dona que buscava el seu marit «desaparegut» perquè pagués la pensió alimentària que li devia. Faltava decidir a qui l’hi assignava. Tenia la Nora i l’Amàlia disponibles. Les podia posar a treballar juntes una altra vegada, ho havien fet molt bé. O potser només hi posaria la Nora, perquè veiés que gaudia de tota la seva confiança. Ho consultaria amb la Lola.

Se la va trobar a la cuina remenant un cafè de filtre en una tassa de color ambre. La mare de la Lola havia aconseguit aplegar una vaixella Duralex completa amb cupons Ahorro del Hogar. Delmada pels anys, els nanos i alguns atacs de fúria de la Lola, aquella tassa ambarina era una resta del tresor familiar.

Se li va asseure al davant, al costat de la finestra. Captava de reüll els moviments de la Claudia en un parterre del jardí.

Li va explicar el cas.

—Posa-hi l’Amàlia. Això de perseguir marits subnormals li surt de meravella.

Li va semblar bé.

—Posa-la amb l’Ayala —va afegir després de rumiar-s’ho un moment.

—Amb l’Ayala?

—Per si la cosa es posa dura. Pel que t’ha explicat la dona, aquest paio sembla un cabronàs de categoria.

No li podia explicar que a l’Ayala el necessitava ell per al seu encàrrec per sota mà. Va dir que sí i va començar a calcular si podia cobrir algunes hores de l’Ayala i quan li podria costar, just ara que arribava la fase de posar-se amenaçadors físicament, ficar un tercer col·laborador que s’encarregués d’aquella tasca. D’aquells que no figuraven a les nòmines. Trucaria a l’Arsenio Silva.

—Et sembla que durarà gaire? —li va preguntar ella.

—El què?

—Això de la nena i l’Ayala.

—No ho sé. Espero que no.

—Jo també.

—Això que ells dos portin aquest cas, no deu ser també una mica per minar-los la moral? —li va preguntar en broma—. Perquè vegin com acaben molts.

—Encara que no t’ho creguis, no se m’havia acudit, però si hi ajuda, benvingut sigui —va contestar ella, i va remenar el cafè amb la cullereta.

No hi havia manera que la Lola abandonés el seu cafè soluble, una olor que a ella li recordava els esmorzars de la seva infantesa i a ell els hotels barats als quals l’havia portat la seva professió. Havia comprat dues bones cafeteres a la botiga d’electrodomèstics del seu germà Basilio, una per a la cuina i l’altra per al despatx. Aquesta vegada semblava que el negoci del seu germà petit, entestat a ser comerciant malgrat les seves poques aptituds, anava tirant. Es va posar al comandament de la màquina.

—He estat escoltant la gravació de l’entrevista del cas que porta en Marc —va començar la Lola, i en Mateo va haver d’esperar que el molinet acabés la seva feina—. En aquest parell hi ha alguna cosa estranya.

—Els pares? No ho crec. Gent bastant normal.

—No em refereixo a això. —Va fer un glop al cafè—. És per com es preguntaven l’un a l’altre si n’estaven segurs. Bé, ells deuen saber el que es fan. Però potser podries esbrinar què passa si trenques aquesta unitat.

La Lola es va despistar amb una pluja de fulles de la xicranda de floracions embogides que havia plantat l’indià i que el vent repartia pel jardí. En qualsevol moment apareixeria la Claudia amb el rastell, una mà de metall crispada amb la qual intentaria atrapar-les fins i tot per sobre del terra de ciment.

—M’ho esclariràs o t’he de desxifrar com a un oracle? —li va demanar en Mateo amb el cassó de la cafetera ple de cafè molt a la mà. El va encaixar a la màquina i la va posar en marxa.

—Vull dir que han vingut junts, parlen de «nosaltres». Ho has de descompondre en dues vegades «jo».

El rugit de la cafetera va ocultar el seu propi gruny. Maleït sia, Lola! Havia escoltat la gravació, segurament mentre feia mots encreuats, i semblava haver-hi trobat alguna cosa que a ells se’ls havia escapat.

Es va prendre el cafè a la cuina, com si no li fes falta anar-se’n corrents al despatx. Fins i tot es va prendre el temps d’esbandir la tassa i desar-la a l’armariet abans de tornar-hi. Ni tan sols va tornar a escoltar la gravació de la conversa amb els clients, sinó que els va trucar directament, tot i que no al telèfon fix, sinó als dos números de mòbil que li havien donat.

—Sisplau, vingui demà vostè sola i m’ho explica.

—Sisplau, vingui demà vostè sol i m’ho explica.

—Està bé. Però, si pogués ser, m’agradaria parlar també amb vostè tot sol, sense altres persones. Només vostè —li va demanar la mare.

—No s’amoïni.

I al pare el va notar alleugerit quan ell, fent un paral·lelisme amb la petició de la mare, li va dir que no hi hauria present cap dels seus col·laboradors.

15

El dimecres a les deu del matí, a una hora en què la seva dona s’imaginaria que era a la feina, en Jordi Reig va entrar a l’agència. Va ser una trobada breu, com pertocava a una cita secreta.

—Als meus companys els sembla admirable que hagi tornat a treballar. Però, quina altra cosa puc fer?

Llavors el pare de la Martina va obrir el maletí al qual s’aferrava amb una mà amb els artells blancs i li va lliurar l’informe del forense.

—La meva dona no l’ha vist. Ni tan sols saps que existeix. I no vull que ho sàpiga si no és imprescindible. Per a ella, la Martina era la nena més bona i innocent.

Se’n va anar sense esperar-se que en Mateo llegís que, segons l’informe, la noia mantenia relacions sexuals freqüents, tant vaginals com anals.

A les dotze del migdia, a una hora en què el seu marit s’imaginaria que era a la feina, la Remei Pérez va entrar a l’agència. Caminava inclinada cap endavant, pressionant la bossa com si formés part del seu estómac i li fes mal. En va treure una foto. Estava incompleta, però als trossos que ella havia enganxat amb cinta adhesiva s’hi veia la seva filla estirada despullada en un llit amb actitud lasciva, amb les cames obertes; amb una mà es tocava un pit, a l’altra hi tenia un dildo.

—El meu marit no l’ha vista. I no vull que la vegi. No sé què faria si veiés això. Però vostès l’han de tenir.

Se l’havia trobada a la paperera el dia que la nena havia mort.

Se’n va anar una hora més tard, després de parlar, parlar i plorar sense embuts amb un desconegut amb qui no va haver d’ocultar el dolor.

—A alguns dels meus companys els semblo una persona freda perquè ja he tornat a treballar. Però, quina altra cosa puc fer?

En Mateo va obrir la finestra que donava al jardí del davant de la casa perquè l’aire fred s’endugués la tristesa que hi havien deixat. Més enllà del porxo, sostingut per dues columnes blanques ostentoses, les fulles de les denses mates d’aspidistres brillaven malgrat la poca llum del dia. Va agafar el mòbil i va enviar un missatge de veu a en Marc per resumir-li la visita dels pares de la Martina Reig i demanar-li que passés a la tarda, després de dinar, a recollir el nou material.

Però el seu fill va aparèixer només mitja hora més tard. Les seves passes dures pel passadís anunciaven que s’acostava al despatx enfadat, i en Mateo va tenir el temps just d’amagar darrere d’un arxivador la cinta elàstica amb la qual feia els seus exercicis de rehabilitació de l’espatlla en secret. Dret, al mig de l’habitació, va convidar el seu fill a ocupar una de les butaquetes blaves.

—Això no ha estat bé, papa.