Читать книгу: «El planeta dels simis»

El planeta dels simis

El planeta dels simis

Pierre Boulle

Traducció de Juli Avinent

Universitat de València

Ciència entre lletres

Director: Fernando Sapiña

Coordinació: Soledad Rubio

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,

ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació,

en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia

o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

Títol original: La planète des singes

(© Editions Julliard, París, 1963)

© Pierre Boulle, 1963

© De la traducció: Juli Avinent, 2011

© De la present edició:

Càtedra de Divulgació de la Ciència, 2011

www.valencia.edu/cdciencia

cdciencia@uv.es

Publicacions de la Universitat de València, 2011

www.uv.es/publicacions

publicacions@uv.es

Producció editorial: Maite Simon

Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Elvira Iñigo

Coberta:

Disseny: L3C

Grafisme: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-8021-5

Dipòsit legal: V-1204-2011

Impressió: Guada Impressors, SL

Epub: Publidisa S.A.

Introducció

Des dels seus orígens, la humanitat ha procurat curar les malalties o pal·liar els seus símptomes. Inicialment es cercaren remeis al món vegetal i, amb les plantes, s’aconseguí en gran part l’objectiu desitjat. Però en esquarterar els animals consumits en l’alimentació, es comprovà que la constitució dels de major grandària s’assemblava molt a la dels humans. Aquest fet cridà l’atenció i, com a conseqüència, per a conèixer la constitució de la nostra pròpia espècie es va acudir a l’observació dels animals; eren un model proper: no exacte, però molt paregut.

Els començaments de l’experimentació animal en la cultura occidental es remunten a la Grècia clàssica. Alcmèon de Crotona (segle v aC) es considera el primer experimentador en animals: amb un experiment senzill demostrà que la visió es produeix no als ulls sinó al cervell, a través dels ulls. La història de l’experimentació en animals és, per tant, llarguíssima, i ha donat lloc a un conjunt de coneixements que integren la biomedicina: com som, com es produeixen les malalties, en quin lloc es localitzen i, cosa que és més important, com poden ser combatudes...

L’avanç en el camp de la salut ha estat, sens dubte, formidable, especialment en els últims segles, en gran part gràcies a l’experimentació amb animals. S’ha de tenir en compte que, fins a la primeria del tan proper segle xx, la meitat dels humans nascuts no arribaven fins a l’edat adulta, incloenthi els països més desenvolupats. Només cal imaginar el que ocorreria –i continua ocorrent– a les zones empobrides!

L’esperança de vida de l’espècie humana continua allargant-se més i més , i avui en dia és molt més freqüent que abans que hi haja individus que assolesquen i superen els 100 anys. I no sols això, sinó que la qualitat de vida amb què s’arriba a la vellesa és incomparablement millor que en les generacions anteriors. Malauradament, aquest progrés sense precedents s’aconsegueix als països desenvolupats, mentre que, en moltes i àmplies zones del nostre planeta, en continents sencers, els avenços són molt més reduïts a causa de la pobresa i de la fam.

Però la pregunta fonamental és: perquè la nostra espècie progresse, és lícit que els humans sacrifiquem un nombre molt gran d’éssers d’altres espècies animals?

Antigament, els humans no es feien aquesta pregunta. Amb la falsa idea que els humans eren els reis de la Creació, consideraven la resta d’espècies animals com a coses inanimades. Avui hem canviat dràsticament aquesta visió: ja no ens considerem superiors a la resta d’éssers vivents: som només un o més entre aquells; són els nostres companys o, millor dit, els nostres parents al planeta Terra.

Cada espècie animal té les seues propietats específiques que la diferencien de les altres, i algunes d’aquestes propietats són espectaculars. Existeixen ocells migratoris que són capaços de volar fins a 3.000 quilòmetres seguits sense parar, sense alimentar-se, sense descansar. Hi ha cetacis que descendeixen fins a profunditats tan abismals que suporten pressions que la immensa majoria dels éssers vius no aguantarien. L’humil puça pot, en un mil·lisegon, fer un salt de més de 100 voltes la seua diminuta talla. Doncs bé, l’ésser humà té també una propietat que el distingeix: una complicadíssima estructura del seu sistema nerviós central, que el fa molt més complex i coordinat que el de qualsevol altre ésser viu. Això li permet una capacitat de pensament molt més gran, manejar conceptes abstractes, deduir un concepte d’altres enunciats prèviament, transmetre el saber d’una generació a les següents... En realitat, moltes d’aquestes característiques les posseeixen també altres espècies, malgrat que no tan desenvolupades com els humans, ni de bon tros.

Un exemple molt clar és el llenguatge: cada espècie posseeix el seu, més o menys desenvolupat segons les seues necessitats, però la complexitat del nostre cervell fa que tinguem un llenguatge extraordinàriament més versàtil que la resta d’animals. Per tant, la diferència és simplement quantitativa i no qualitativa; no tenim motiu per a sentir-nos superiors i disposar de la natura al nostre capritx. I, dins d’aquest marc, el nostre comportament ha d’ajustar-se als que regeixen en la natura.

Observem com es comporten les espècies que formen el Regne Animal en una cosa tan primordial com és l’alimentació. Hi ha moltes espècies que s’alimenten d’altres éssers vius, però pertanyents al Regne Vegetal: són els herbívors, els gens dels quals els impedeixen menjar altres animals. Però hi ha també moltes espècies animals que l’evolució ha modelat per a alimentar-se d’altres animals. Si considerem els insectívors, un observador ingenu dirà: però són animals desenvolupats que ingereixen espècies molt més simples! Sí, és cert, però no deixa de ser evident que els insectes són animals. Un altre exemple molt més clar és el de les espècies carnívores: són animals que no poden sobreviure sense aprofitar-se d’altres animals. L’observador ingenu hi oposarà: naturalment, els que s’alimenten de carn estan obligats a nodrir-se d’altres animals. Ah!: aleshores, la natura obliga uns éssers vius a sacrificar-ne necessàriament uns altres. Fins i tot l’ésser humà, que és omnívor, està dissenyat per a comptar en la seua alimentació tant amb vegetals com amb animals. Sí, és cert que hi ha persones que viuen alimentant-se tant de vegetals com d’animals. Existeixen també els paràsits: éssers pertanyents al Regne Animal que no devoren altres animals, sinó que viuen a costa d’aquells. D’aquesta discussió es dedueix que la natura imposa a les espècies animals –i, entre aquestes, la humana– d’utilitzar-ne unes altres quan ho necessiten. Aquest és un aspecte a tenir en compte: per a la utilització d’una espècie per part d’una altra, la condició important és que aquest ús siga necessari.

I açò ens porta a la pregunta essencial que ara ens plantegem: poden els científics usar animals de laboratori? És cert que les experiències a les quals sotmetem els animals són cruels: amb freqüència, acaben amb el sacrifici de l’animal, i això es produeix no unes quantes vegades l’any, sinó probablement mils de milions de vegades. Es pot justificar aquest tremend holocaust?

Comencem per comentar que la utilització dels animals al laboratori sol obeir a quatre finalitats:

a) Per una banda, tenim la investigació anomenada bàsica, açò és, aquella que es realitza per anar coneixent amb més i més precisió quina és l’organització i el funcionament de la vida, és a dir, arribar a albirar de quina forma estem construïts i quins són els mecanismes que ens permeten estar vius. La informació obtinguda en aquests estudis fa progressar la ciència biològica.

b) Per una altra banda, tenim la investigació aplicada, que cerca una utilització pràctica dels coneixements descoberts per la investigació bàsica. La principal aplicació es troba en la investigació biomèdica, és a dir, en el fet de desenvolupar noves medicines o tècniques sanitàries. L’objectiu és, doncs, vèncer les malalties, alleugerir els seus símptomes, evitar les morts prematures, instaurar noves tècniques quirúrgiques, aplicar pròtesis adequades a deficiències corporals, prevenir les epidèmies, tractar els animals de companyia o els de granja, progressar en la cria d’aquests (de gran redundància econòmica)...

c) L’ús dels animals de laboratori produeix, a més a més, un benefici en la docència: els nous científics es preparen per a practicar les delicades tècniques biològiques que hauran d’emprar al llarg dels seus treballs d’investigació, i també s’entrenen en la pràctica de la cirurgia.

d) S’ha d’afegir una raó que molt poques vegades es té en compte, però que, al meu parer, resulta fonamental i definitiva. Ja hem comentat que la singularitat de l’espècie humana respecte a la resta dels éssers vius és, sens dubte, la seua major capacitat de raciocini. És obvi que l’ésser humà és, fins on sabem, l’únic espectador de l’Univers. I per això gaudim del privilegi de formular-nos el que s’ha convingut a anomenar les grans preguntes: què és l’Univers?; d’on ha eixit?; com està constituït?; què són els astres?; per què es mouen?; com es mantenen?... I n’hi ha unes altres més pròximes a nosaltres: què és la humanitat?; té algun sentit o finalitat?; de qui provenim?... Algunes d’aquestes preguntes les anem desentranyant per mitjà de la investigació, però moltes altres estan encara per descobrir: en què consisteix la vida?; com funcionem els éssers vius?; quin és el paper de l’ésser humà?; què significa que siguem, fins on sabem, els únics espectadors d’aquest immens teatre del Cosmos?...

Si estem dotats per la natura per a fer-nos aquestes preguntes i moltes altres, podem deduir que una de les funcions de l’ésser humà en aquest Univers és anar resolent totes les qüestions que estiguen al seu abast. En una paraula, la dedicació i el desenvolupament de les ciències és el tret propi i específic de la nostra condició d’éssers vius. I un dels arcans que ens toca més de prop és, precisament, el del fenomen de la vida.

La curiositat científica és constitutiva de la humanitat i, per tant, la investigació és una necessitat de la nostra configuració humana. En conseqüència, sabent que per als estudis biològics són ineludiblement imprescindibles els éssers vius, i amb el benentès que, per a tals estudis, no s’han d’utilitzar els mateixos humans, no resta altra solució que la utilització d’uns altres animals, tal com s’ha fet al llarg de tota la història.

És cert que, per augmentar la sensibilització dels científics respecte als animals de laboratori, va tenir importància la pressió de les associacions antiviviseccionistes, protectores d’animals, que començaren a formar-se en distintes nacions, sobretot a Anglaterra. Aquestes van transmetre a amplis sectors de la societat una posició contrària a l’experimentació amb animals, de vegades amb accions extremes i contraproduents per la seua radicalitat. En aquella època, en qualsevol cas, tenien més arguments que en l’actualitat, atès que no es disposava encara d’anestèsics vàlids: les disseccions practicades en els animals es feien in vivo: d’ací el nom de vivisecció.

La comunitat científica, d’una manera o una altra, es preocupà seriosament de modificar, en la mesura de les seues possibilitats, les pràctiques dutes a terme als laboratoris. De fet, es convocà un congrés d’investigadors amb la finalitat d’adoptar les limitacions necessàries en l’experimentació animal per a ajustar-la a criteris ètics. El col·lectiu de científics anomenat Universities Federation for Animal Welfare (ufaw) es reuní el 1957 amb la intenció d’afrontar el tema. Com a resultat, el congrés encomanà als doctors W. M. S. Russell i R. L. Burch que recollissen i elaboressen les conclusions i les oferissen en forma de publicació. Al cap de dos anys aparegué el llibre The Principles of Human Experimental Technique, signat per aquests autors, en el qual s’estableix com a norma bàsica la que es coneix en l’actualitat com la regla de les 3 erres (nom degut, simplement, al fet que les tres paraules de les normes proposades comencen per la lletra r).

– Reemplaçament de l’experimentació, sempre que es puga, per tècniques que prescindesquen dels animals: assaigs in vitro, audiovisuals, programes informàtics, maquetes, estudis in silico (açò és: en pantalla d’ordinador)...

– Reducció del nombre d’experiències, del nombre de lots d’animals per experiència i del nombre d’animals per lot. Açò pot representar una enorme disminució del nombre total d’éssers vius utilitzats.

– Refinament: consisteix a modificar les condicions de l’experiència per evitar, tant com siga possible, el patiment de l’animal. D’altra banda, el refinament ha donat lloc a plantejar experiències de tal forma que permeten obtenir major informació, la qual cosa suposa de fet reduir el nombre d’experiències necessàries.

En el moment en què els autors proposaren el «reemplaçament», aquest no era una solució fàcil, atès que es disposaven de poques metodologies que evitassen l’ús d’éssers vius. Avui, no obstant això, aquesta possibilitat ha fet un gran pas: el treball in vitro als laboratoris s’ha estès de tal manera que no sols substitueix els animals, sinó que sol ser molt més ràpid, menys costós i té l’enorme avantatge que, amb aquestes tècniques, es poden obtenir resultats i informacions que serien molt difícils o impossibles d’aconseguir amb l’ús d’animals.

La reducció fou, clarament, l’objectiu principal dels congressistes en la reunió abans esmentada. No obstant això, en molts casos, aquesta solució no és fàcil d’adoptar. Per exemple, no és convenient reduir el nombre de lots d’animals: sempre és necessari un lot «blanc» (que no rep el tractament), diversos lots que reben una succió de dosis del producte a estudiar (per poder quantificar-ne els resultats), i sempre és necessari un lot de substància patró, per comparar. El que sí que s’ha pogut fer és reduir el nombre d’animals per lot: avui disposem de tècniques estadístiques que ens proporcionen el nombre mínim d’animals necessari per a obtenir un resultat estadísticament significatiu.

A més a més, avui s’usen animals que provenen de centres de cria especialitzats i que, per això, tenen genomes molt pareguts, la qual cosa redueix la dispersió interindividual dels animals tractats i fa que aquest nombre mínim necessari siga menor que en el cas de tenir animals amb genomes notablement diferents.

El terme refinament aplicat al tema de la utilització d’animals de laboratori té, al meu entendre, dos sentits. Per una banda, es refereix a millorar les condicions en què l’animal és objecte d’experimentació per disminuir o suprimir el seu patiment. En l’actualitat disposem de la possibilitat d’administrar als animals, abans de l’experiència, una sèrie de medicaments (anestèsics locals o generals, ansiolítics o neurolèptics per a tranquil·litzar-los...) amb la finalitat que no patesquen. És evident que, en aquests casos, cal assegurar-se que el tractament previ no interfereix en les substàncies objecte d’estudi.

Per una altra banda, el terme refinament implica emprar aquelles tècniques que aporten una major informació o unes dades més exactes. D’aquesta manera, seran necessàries menys experiències per a abastar els objectius científics proposats, és a dir, es reduirà el nombre d’animals emprats.

Un dels mètodes que podríem englobar dins les tècniques de refinament i que ha estat de gran utilitat, és el basat en els implants. Es col·loca en l’animal, de manera permanent, un petit aparell o artefacte normalment molt senzill: un catèter, una cànula, una càpsula, una microbomba, etc. igual que en una clínica humana s’implanten sondes, stents, marcapassos, pròtesis, etc. Gràcies a aquests implants, els animals poden ser utilitzats de nou en els assajos, amb la qual cosa es redueix el nombre d’animals necessaris.

Ètica en experimentació animal

La pregunta bàsica que ens hem plantejat (l’espècie humana té cap dret d’usar altres espècies animals en la investigació biològica?) té una resposta complicada. Podem plantejar-nos, no obstant això, una qüestió més primordial: poden els humans utilitzar altres animals?

El primer pas ha estat observar el que succeeix en la natura i, en aquest cas, la resposta és òbvia: milers d’espècies no poden viure si no utilitzen i consumeixen altres espècies, tal com ha quedat comentat anteriorment.

A part, hi ha altres formes d’utilització no directament alimentària. Es constata que hi ha abundants casos d’utilització d’uns animals pels d’una altra espècie, com és l’exemple de la simbiosi entre el cranc ermità i l’anemone, en què aquesta és traslladada per aquell, asseguda en la seua conquilla, amb la qual cosa es beneficia de major camp per a trobar els petits éssers de què es nodreix, mentre el carranc, al seu torn, s’aprofita dels remolins que produeix el seu acompanyant per a obtenir també més aliments.

O bé l’ajuda mútua entre grans mamífers i aus desparasitadores que se’ls posen al llom i que, mentre s’alimenten de paràsits, queden protegides dels seus predadors. Un cas més semblant al dels humans, encara que entre insectes, és el de les espècies de formigues que pasturen ramats de pugons dels quals després, a la «mallada» del formiguer, extrauen el suc que emmagatzemen en determinades glàndules, a tall de munyida, per nodrir les larves.

L’espècie humana no n’és una excepció. L’evolució biològica ha fet que tinguem fortes limitacions físiques: mancança de pèl o una altra cobertura corporal, lentitud de desplaçament, feblesa per a treballs que exigesquen gran esforç, etc. I, per suplir aquestes limitacions, ha d’utilitzar unes altres espècies: cobrir-se amb pells d’animals (durant la quarta glaciació fou imprescindible); fer ús d’animals de càrrega per al transport (cavalls, camells i dromedaris, elefants); servir-se d’animals com bous, búfals i elefants per a realitzar treballs impossibles per a l’home.

Per tant, es pot considerar que la utilització d’uns altres animals per la nostra espècie és una cosa establerta per la natura, a semblança del que ocorre amb multitud d’altres ordres d’animals. Malgrat això, és interessant destacar, en qualsevol cas, que nosaltres podem modificar no sols els nostres hàbits, sinó fins i tot els nostres instints, cosa que no succeeix en els altres animals.

Aquest fet significa que els humans poden encunyar conceptes i realitzar pràctiques distintes a les lleis de la natura. Això és el que succeeix precisament amb les qüestions que tenen a veure amb l’ètica: parlem del respecte a la vida, de l’admiració i la conservació de la natura, rebutgem els conceptes de crueltat o d’abús... Aquestes qüestions només ens les plantegem, autoimposades, l’espècie humana. Aquest fet tan singular implica que, per raons ètiques, hem d’autoimposar-nos també límits a unes determinades accions.

Ja hem comentat que els altres animals ens són necessaris en l’alimentació i ens són molt útils en altres circumstàncies. A més, també utilitzem animals en usos que no són absolutament necessaris i que, de fet, són superflus: tenim animals de companyia, de defensa, usem animals com a ornament (cignes, paons...), en espectacles (circs, cinema, festes, bregues...), en esports (caça, pesca, curses...), en col·leccions (zoos, safaris fotogràfics...), o en indústries (pelleteria, cosmètica, primeres matèries...) i d’altres.

Amb la finalitat d’adoptar criteris d’autolimitació en l’ús i consum d’animals no humans, és convenient, per tant, tenir primer en compte si la utilització n’és necessària o no, per una banda, però també és imprescindible plantejar-se el dany que es causa a l’animal. De manera que podem establir, pel que fa a la utilització dels animals, quatre categories distintes:

1a. Ús no necessari, sense dany als animals no humans: en aquest cas, no hi ha un conflicte ètic (p. ex., animals de companyia, safaris fotogràfics...)

2a. Ús no necessari, amb dany als animals no humans: en aquest cas tenim un conflicte ètic evident, que es resol no utilitzant-los . És el cas de moltes festes populars en què es maltracten els animals (en tenim un clar exemple en l’anomenada fiesta nacional).

3a. Ús necessari, sense dany: no hi ha un conflicte ètic (ús d’animals per al transport, la vigilància...).

4a. Ús necessari, però amb dany: en aquest cas tenim un conflicte ètic que ens obliga a imposar-nos autolimitacions en l’ús dels animals no humans.

La següent pregunta que podem plantejar-nos és: en quina d’aquestes quatre categories se situa la investigació biològica? Vegem-ho: en la natura la utilització d’una espècie per una altra té com a finalitat la conservació o la millora dels individus d’aquesta última, és a dir, la protecció i el manteniment de tal espècie. Més encara, en les espècies sociables, com la humana, els individus no viuen aïllats autònomament, sinó que els uns es preocupen dels altres (eixams, ramats, hordes, canilles, tribus... societat).

Aquestes observacions ens porten a establir un principi que, a criteri de molts, sembla ferm: l’anomenat especisme consisteix en el fet que els individus d’una espècie usen els d’una altra per a protegir i conservar la pròpia. Hi ha qui considera que l’especisme és inadmissible però, com hem vist, és una cosa natural: està en el disseny mateix de la natura.

El cas de la investigació biològica en l’àrea biomèdica té com a objectiu indiscutible la protecció o la cura dels humans, la qual cosa redunda en benefici de la conservació de l’espècie. Seguint el criteri de l’especisme, es pot considerar que aquesta activitat és necessària. Ara bé, en la investigació amb animals no humans, se’ls produeix dany (dolor, patiment, mort). Per tant, la investigació biològica s’enquadra en la quarta categoria i requereix imposar autolimitacions per motius ètics.

D’una forma similar, la investigació biològica bàsica ha de catalogar-se d’igual manera, ja que el seu mateix nom indica que proporciona la base de coneixements que sustenten la investigació aplicada en àrees com la biomedicina.

La conclusió, per tant, és que si la biomedicina és necessària per a la humanitat, però produeix dany als animals que utilitza, està obligada a establir límits ètics a l’experimentació animal. De fet, en l’actualitat, en els cursos de formació d’investigadors en biologia, s’inclouen sistemàticament els temes d’ètica en l’experimentació animal i la legislació relativa a aquesta, que és abundant i s’ha generalitzat a tots els països desenvolupats.

Els principals criteris ètics que s’han de tenir en compte abans d’iniciar qualsevol experiència amb éssers vius són els següents:

– Ponderar les finalitats de l’experiència i la seua necessitat.

– Tenir en compte el grau de sensibilitat de l’ésser vivent que s’ha d’utilitzar.

– Planejar la forma més idònia de realització.

– Actuar, sempre , amb la màxima responsabilitat.

– Buscar i aplicar pal·liatius que minimitzen el dany.

– Prioritzar, sempre que siga possible, la substitució de l’experimentació en animals per una altra o unes altres metodologies que no demanen la utilització d’éssers vius.

La ferma voluntat de reduir fins als límits estrictament necessaris la utilització d’animals en la investigació biomèdica i la posada en pràctica de totes les solucions que s’hi puguen aportar, com ara són l’adopció de tècniques alternatives in vitro, l’escrupolós càlcul previ del mínim nombre d’animals suficient per a obtenir resultats vàlids en cada experiència, així com el perfeccionament de tècniques a fi d’obtenir igual o més informació amb un menor nombre d’animals (tal com s’acaba d’exposar, recorrent a mètodes basats en l’ús d’implants crònics o unes altres modalitats que conduesquen a la mateixa finalitat), no són suficients per a satisfer el deute contret per l’espècie humana amb els seus parents pròxims irracionals o, més exactament, de racionalitat menys desenvolupada. Aquest deute ha de ser completat amb una actitud especial amb els nombrosos animals que encara siga imprescindible seguir utilitzant i, fatalment, sacrificant.

Per una banda, els investigadors que facen dels animals l’objecte de la seua observació científica, estan moralment obligats a tenir-hi, almenys, tres tipus d’actituds: respecte, afecte i gratitud.

Respecte que els portarà a tractar en tot moment els animals amb la mateixa delicadesa, evitant totalment –durant el seu manteniment, manipulació, intervenció, experimentació, observació i sacrifici– qualsevol acció abusiva, prepotent o despectiva, tenint sempre present, com s’ha comentat anteriorment, que es tracta d’éssers vius, sensibles i amb un cert grau de raciocini, que estan patint i que acabaran perdent la vida.

Afecte perquè no és admissible ni tan sols una actitud d’indiferència envers la meravella d’uns éssers que comparteixen amb nosaltres el gran misteri de la vida i que, en definitiva, són els nostres companys de viatge en el planeta que habitem. El comportament d’aquests animals –i de la totalitat dels existents–, les seus gracioses figures, el caràcter meravellós dels seus instints, el misteri de les seues vides i el parentesc amb l’espècie humana a través de tot el procés de l’evolució, han d’inclinar tot ésser humà ben nascut a una relació d’afecte i, fins i tot , de fraternitat respecte a tota forma de vida animal, com s’esdevé en altres cultures menys agressives, prepotents i despectives amb els animals que l’anomenada occidental. És clar que aquest sentiment d’afecte de l’home, en general, envers la totalitat dels animals, ha d’estar encara més emfasitzat en la relació entre l’investigador biològic i el seu inseparable company, l’animal d’experimentació.

Gratitud, pel reconeixement del fet que molt poc podrien fer els qui es dediquen a l’apassionant estudi de la vida en qualsevol de les sues modalitats, sense el concurs d’aquests animals que passen a ser els seus col·laboradors més assidus i íntims, els més sincers –perquè el que informen a través de les dades que aporten és la veritat, últim objectiu de la ciència– i, per descomptat, els més sacrificats, ja que perden la vida, com s’ha repetit anteriorment. Però aquest fet és d’una importància tan singular que totes les vegades que se subratlle encara en seran poques.

ALBERTO GIRÁLDEZ DÁVILA

Acadèmic de la Real Academia Nacional de Farmacia

Expresident de la Sociedad Española de Ciencias

de Animales de Laboratorio

El planeta dels simis

PRIMERA PART

1

Jinn i Phyllis passaven a l’espai, tan lluny com era possible dels astres habitats, unes vacances meravelloses.

En aquells temps els viatges interplanetaris eren habituals i els desplaçaments intersiderals ja no eren excepcionals. Els coets portaven turistes cap als paisatges prodigiosos de Sírius, o gent de negocis a les famoses borses d’Artur o d’Aldebaran. Però Jinn i Phyllis, una parella de rics ociosos, es distingien en el cosmos per la seua originalitat i per un bri de poesia. Ells recorrien l’univers, a vela, per plaer.

La seua nau era una mena d’esfera amb un embolcall, la vela, extraordinàriament fi i lleuger, que es desplaçava per l’espai empesa per la pressió de les radiacions lluminoses. Un aparell així, abandonat a si mateix en la proximitat d’una estrella (però prou lluny perquè el camp gravitatori no siga massa intens), es dirigirà sempre en línia recta en la direcció oposada a l’estel. Però com que el sistema estel·lar de Jinn i Phyllis comptava amb tres sols, relativament pròxims els uns dels altres, la seua embarcació rebia raigs de llum que venien de tres eixos diferents. Per això, Jinn havia ideat un procediment extremadament enginyós per a governar-la. Havia folrat la vela per dins amb una sèrie d’estors negres que ell podia enrotllar i desenrotllar a voluntat, i així canviava la resultant de les pressions lluminoses, modificant el poder reflector de certes seccions. A més a més, aquest embolcall elàstic es podia dilatar o contraure a gust del navegant. Així, quan Jinn volia accelerar la marxa, li donava el major diàmetre possible. La vela captava aleshores l’impuls de les radiacions en una superfície enorme i la nau es precipitava per l’espai a una velocitat esbojarrada que produïa vertigen a la seua amiga Phyllis, un vertigen que se li encomanava a ell i que els feia abraçar-se apassionadament, la mirada perduda en la llunyania, en els abismes misteriosos als quals els arrossegava la seua cursa. En canvi, quan volien frenar, Jinn premia un botó. La vela s’encongia fins que es convertia en una esfera a penes prou gran per a contenir-los tots dos, premuts l’un contra l’altre. L’acció de la llum es tornava negligible i aquesta bola minúscula, abandonada a la seua sola inèrcia, semblava immòbil, talment com suspesa en el buit per un fil invisible. Els dos joves passaven hores peresoses i embriagadores en aquest univers reduït, edificat a la seua mida per a ells sols, que Jinn comparava a un veler avariat i Phyllis a la bombolla d’aire de l’aranya submarina.

Jinn coneixia moltes altres destreses que els cosmonautes a vela consideraven el cim de l’art. Per exemple, la de fer servir l’ombra dels planetes i de certs satèl·lits per a virar. Ensenyava els seus coneixements a Phyllis, que arribava a ser quasi tan hàbil com ell, i sovint més temerària. Quan ella portava el timó, alguna volta feia bordades que els arrossegaven als confins del seu sistema estel·lar, menyspreant la tempesta magnètica que començava a alterar les ones lluminoses i a sacsejar l’esquif com una closca de nou. En dues o tres ocasions, Jinn, despert de sobte a causa de la tempesta, havia hagut d’enfadar-se i llevar-li el governall i posar en marxa, per a guanyar port a tota velocitat, el coet auxiliar que tenien com a norma no utilitzar sinó en circumstàncies perilloses.

Aquell dia, Jinn i Phyllis s’havien estirat l’un vora l’altra, al centre del seu globus, sense més preocupació que fruir de les vacances deixant-se torrar pels raigs dels tres sols. Jinn, amb els ulls closos, no pensava més que en el seu amor per Phyllis. Gitada de costat, Phyllis mirava la immensitat del món i es deixava hipnotitzar, com li ocorria sovint, per la sensació còsmica del no-res.

De sobte va eixir del somni, va arrufar les celles i es va mig incorporar. Una lluïssor insòlita havia travessat aquell no-res. Va esperar alguns segons i va percebre un nou esclat, com un raig que es reflecteix sobre un objecte brillant. El sentit del cosmos que havia adquirit en el curs d’aquells creuers no podia enganyar-la. A banda, havia alertat Jinn i compartia la seua opinió, i era inconcebible que Jinn cometera un error en aquesta matèria: un cos guspirejant sota la llum surava a l’espai, a una distància que encara no podien precisar. Jinn agafà els prismàtics i els va dirigir cap a l’objecte misteriós mentre Phyllis es recolzava al seu muscle.

–És un objecte petit –digué–. Sembla de vidre... A veure. S’acosta. Va més de pressa que nosaltres. Sembla que...

El seu rostre es posà seriós. Deixà anar els prismàtics, i ella els agafà de seguida.

–És una botella, amor meu.

–Una botella!

Ella també hi va mirar.

–Una botella, sí. La veig molt bé. És de vidre clar. Està tapada, en veig el precinte. Dins hi ha un objecte blanc... papers, un manuscrit segurament. Jinn, l’hem d’agafar!

També era l’opinió de Jinn, que ja havia començat a efectuar hàbils maniobres per a posar-se en la trajectòria d’aquell cos insòlit. Ràpidament s’hi va situar i va reduir la velocitat de l’esfera per a deixar que arribara fins a ells. Mentrestant Phyllis s’havia posat l’escafandre i havia eixit de la vela per la doble escotilla. Allí, agafada a una corda amb una mà i brandant un salabre de mànec llarg amb l’altra, es preparà a pescar la botella.

No era la primera vegada que es trobaven cossos estranys i ja havien fet servir el salabre. Navegant a poca velocitat, a vegades completament immòbils, havien experimentat sorpreses i havien fet descobriments prohibits als viatgers dels coets. Amb la seua xarxa, Phyllis ja havia recollit runa de planetes polvoritzats, fragments de meteorits vinguts del fons de l’univers i trossos dels satèl·lits llançats al començament de la conquesta de l’espai. Estava molt orgullosa de la seua col·lecció, però era la primera vegada que trobaven una botella, i una botella que contenia un manuscrit –d’això estava segura. Tot el seu cos s’estremia d’impaciència mentre gesticulava com una aranya a l’extrem del fil i cridava al seu company pel telèfon:

–Més lentament, Jinn... No, un poc més ràpid. Està a punt d’avançar-nos. A babord... a estribord... afluixa... La tinc!

Llançà un crit de triomf i tornà a bord amb la seua presa.

Era una botella de grans dimensions, la boca de la qual havia estat segellada amb cura. Es distingia un rotllo de paper a dins.

–Jinn, trenca-la, afanya’t! –cridà Phyllis fent botets.

Més tranquil, Jinn feia saltar els trossos de cera amb mètode. Però quan ja tenia oberta la botella, s’adonà que el paper, empresonat, no podia eixir. Es resignà a cedir a les súpliques de la seua amiga i trencà el vidre amb un colp de martell. El paper es desenrotllà per ell mateix. Constava de gran nombre de fulls molt fins coberts amb una escriptura delicada.

El manuscrit estava escrit en l’idioma de la Terra, que Jinn coneixia perfectament perquè havia fet una part dels seus estudis en aquell planeta.

Tanmateix, un neguit el retenia de començar a llegir un document caigut a les seues mans de manera tan estranya. Però la sobreexcitació de Phyllis el va decidir. Ella entenia malament l’idioma de la Terra i necessitava la seua ajuda.

–Jinn, per favor!

Va reduir el volum de l’esfera de manera que flotara suaument a l’espai, va assegurar-se que cap obstacle s’interposava davant seu, va estirar-se al costat de la seua amiga i va començar a llegir el manuscrit.

2

Confie aquest manuscrit a l’espai, no amb la intenció d’aconseguir socors, sinó per ajudar, potser, a conjurar la terrible catàstrofe que amenaça la raça humana. Déu tinga pietat de nosaltres!

–La raça humana? –subratllà Phyllis, sorpresa.

–Això diu –confirmà Jinn–. No comences a interrompre des del principi –i va seguir llegint.

Jo, Ulisses Mérou, he partit de nou amb la meua família en la nau espacial. Podem subsistir durant anys. A bord cultivem hortalisses i fruites, i criem animals de corral. No ens falta de res. Potser un dia trobarem un planeta hospitalari. És un desig que a penes m’atrevesc a formular. Però vet ací, reportat amb fidelitat, el relat de la meua aventura.

L’any 2500 vaig embarcar en la nau espacial amb dos companys, amb la intenció d’assolir la regió de l’espai on regna l’estel supergegant Betelgeuse.

Era un projecte ambiciós, el més gran que mai s’havia concebut a la Terra. Betelgeuse, alfa d’Orió, com l’anomenen els astrònoms, es troba, poc més o menys, a tres-cents anys llum del nostre planeta. És notable per moltes raons. D’entrada, per les dimensions: el seu diàmetre és de tres-centes a quatre-centes voltes el del Sol. És a dir que si el seu centre es fes coincidir amb el del nostre astre, aquell monstre s’estendria fins a l’òrbita de Mart. Per la lluminositat: és una estrella de primera magnitud, la més brillant de la constel·lació d’Orió, visible des de la Terra a ull nu malgrat la llunyania. Per la naturalesa de la seua radiació: emet raigs rojos i taronja d’un efecte magnífic. I finalment perquè és un astre de brillantor variable: la seua lluminositat canvia amb el temps, a causa de les alteracions del seu diàmetre. Betelgeuse és una estrella que batega.

Per què, després de l’exploració del sistema solar, tots els planetes del qual són deshabitats, vam triar un astre tan allunyat com a destinació del primer vol intersideral? Va ser el savi professor Antelle qui va imposar aquesta decisió. Principal organitzador de l’empresa, a la qual consagrà una enorme fortuna, i cap de la nostra expedició, ell mateix havia concebut la nau espacial i en va dirigir la construcció. Durant el viatge va explicar-me la raó d’aquesta tria.

–Estimat Ulisses, no és més difícil, i a penes tardarem més a arribar a Betelgeuse que a una estrella molt més propera, per exemple Proxima Centauri.

Ací vaig pensar que calia protestar i mostrar els coneixements astronòmics adquirits feia poc.

–A penes tardarem més! Però si l’estel Proxima Centauri no és més que a quatre anys llum, mentre que Betelgeuse...

–És a tres-cents, ja ho sé. I tanmateix no invertirem molt més de dos anys a arribar-hi, mentre que ens hauria calgut un temps molt lleugerament inferior per a assolir la regió de Proxima Centauri. Vosté no entén que siga així perquè s’ha acostumat als salts de puça que són els viatges en els nostres planetes, on és possible una forta acceleració al principi, perquè només dura uns minuts, ja que la velocitat de creuer a atényer és ridículament petita i sense comparació amb la nostra... Ja és hora que li done algunes explicacions sobre el funcionament de la nostra nau.

Gràcies als seus coets perfeccionats, que tinc l’honor d’haver posat a punt, aquesta nau pot desplaçar-se a la major velocitat imaginable a l’univers per a un cos material, és a dir, a la velocitat de la llum menys èpsilon.

–Menys èpsilon?

–Vull dir que pot aproximar-se a una quantitat infinitesimal, de l’ordre d’una mil milionèsima.

–Ja ho entenc.

–El que ha d’entendre també és que, quan ens desplacem a aquesta velocitat, el nostre temps se separa sensiblement del temps de la Terra, i la separació és més gran com més de pressa anem. En aquest mateix moment, des del principi de la conversació, hem viscut uns minuts que al nostre planeta corresponen a uns mesos. Quan arribem al límit, el temps ja quasi no passarà per a nosaltres i no notarem cap canvi. Uns segons per a vosté i per a mi, uns batecs del nostre cor, coincidiran amb la durada terrestre d’uns quants anys.

–També entenc això. Aquesta és la raó per la qual podem creure que arribarem al final abans d’haver mort. Però aleshores, per què un viatge de dos anys? Per què no uns dies o unes hores només?

–Ací és on volia arribar. Doncs simplement perquè, per atényer aquesta velocitat en què el temps quasi no corre, amb una acceleració que puga tolerar el nostre organisme, necessitem al voltant d’un any. I caldrà un altre any per a alentir la nostra cursa. Comprén ara el nostre pla de vol? Dotze mesos d’acceleració, dotze mesos de frenada, i entre els dos, només unes hores durant les quals recorrerem la major part del trajecte. I ara pot entendre per què no costa molt més anar cap a Betelgeuse que cap a Proxima Centauri. En aquest últim cas, hauríem viscut necessàriament el mateix any d’acceleració, el mateix any de desceleració, i potser uns minuts en comptes d’unes hores entre tots dos. En conjunt la diferència és insignificant. Com que em faig vell i sens dubte ja no tindré forces per a fer una altra travessia, he preferit apuntar de seguida cap a un lloc distant, amb l’esperança de trobar-hi un món molt diferent del nostre.

Aquest tipus de converses ocupava els moments d’oci a bord i, alhora, em feien apreciar millor la prodigiosa ciència del professor Antelle. No hi havia camp del saber que no haguera explorat, i jo em felicitava per tenir un cap com ell en una empresa tan arriscada. Tal com havia previst, el viatge durà al voltant de dos anys del nostre temps, durant els quals a la Terra devien haver passat tres segles i mig. Aquest era l’únic inconvenient d’haver apuntat tan lluny: si un dia hi tornàvem, trobaríem el nostre planeta entre set-cents i vuit-cents anys més vell. Però no ens inquietava massa. Fins i tot sospitava que la perspectiva d’escapar dels homes de la seua generació era un atractiu suplementari per al professor. Sovint confessava que el cansaven...

–Els homes, una altra volta els homes–, apuntà de nou Phyllis.

–Sí –confirmà Jinn–. És el que diu.

No vam tenir cap incident seriós durant el vol. Havíem partit de la Lluna. La Terra i els planetes van desaparéixer molt de pressa. Havíem vist com minvava el Sol fins que esdevenia com una taronja en el cel, com una pruna, després com un punt brillant sense dimensions, una simple estrella que només la ciència del professor podia distingir entre els milions d’estrelles de la galàxia.

Vam viure, doncs, sense sol, però no patíem, perquè la nau estava proveïda de fonts lluminoses equivalents. Tampoc no ens vam avorrir. La conversació del professor era apassionant, em vaig instruir més durant aquells dos anys que en tota la meua existència anterior. Vaig aprendre també tot el que era útil de saber per a conduir la nau. Era bastant fàcil: n’hi havia prou amb donar instruccions als aparells electrònics, que efectuaven tots els càlculs i ordenaven directament les maniobres.

L’hort ens procurà agradables distraccions. Ocupava un espai important a bord. El professor Antelle, que s’interessava entre altres matèries per la botànica i l’agricultura, havia volgut aprofitar el viatge per a verificar algunes teories seues sobre el creixement de les plantes a l’espai. Un compartiment cúbic de prop de deu metres de costat servia de terrer. Gràcies a unes lleixes se n’usava tot el volum. La terra es regenerava amb adobs químics, i a penes dos mesos després de la partida, vam tenir l’alegria de veure brotar tota mena d’hortalisses, que ens proporcionaven una nutrició sana i abundant. L’aspecte agradable no s’havia descuidat: una part era destinada a les flors, que el professor cuidava amb amor. Aquest home original havia portat també alguns ocells i papallones, i fins i tot un mico, un petit ximpanzé que vam anomenar Hèctor i que ens divertia amb les seues habilitats.

És veritat que el savi Antelle, tot i que no era un misantrop, no s’interessava molt pels humans. Sovint declarava que ja no esperava gran cosa d’ells, i això explica...

–Misantrop? –digué Phyllis, estranyada–. Humans?

–Si m’interromps a cada moment –digué Jinn–, no arribarem mai al final. Fes com jo, prova d’entendre.

Phyllis jurà guardar silenci fins al final de la lectura, i va mantenir la paraula.

...això explica sens dubte que reunira dins la nau –prou gran per a contenir diverses famílies– nombroses espècies vegetals i alguns animals, i en canvi limitara a tres el nombre de passatgers: ell mateix; Artur Levain, un jove físic amb un futur prometedor, deixeble seu; i jo, Ulisses Mérou, un periodista poc conegut, que va trobar el professor per casualitat en una entrevista. Em va proposar de portar-me després de saber que no tenia família i que jugava acceptablement als escacs. Era una ocasió excepcional per a un jove periodista. Fins i tot en el cas que el meu reportatge no fos publicat sinó vuit-cents anys després, i potser per això, tindria un valor únic. Hi vaig acceptar amb entusiasme.

El viatge transcorregué sense el mínim incident. L’única molèstia va ser una pesantor que va augmentar durant l’any d’acceleració i el de frenada. Haguérem d’acostumar-nos a sentir que el nostre cos pesava al voltant d’una vegada i mitja el seu pes a la Terra, fenomen un poc cansat al principi, però al qual prompte deixàrem de prestar atenció. Entre aquests dos períodes hi hagué una absència total de gravetat, amb totes les extravagàncies conegudes d’aquest fenomen, però això no durà més que unes hores i no en vam patir.

I, un dia, després d’aquesta llarga travessia, vam experimentar l’emoció de veure l’estel Betelgeuse inscriure’s en el cel amb un aspecte nou.

3

L’exaltació que provoca un espectacle així no pot ser descrita: una estrella, ahir encara un punt brillant entre la multitud dels punts anònims del firmament, es destacà a poc a poc del fons negre, s’inscrigué a l’espai amb una dimensió, i va aparéixer primer com una nou guspirejant, després es dilatà, alhora que el color es definia, per a fer-se semblant a una taronja, i per fi s’integrà en el cosmos aparentment amb el mateix diàmetre del nostre astre diürn. Havia nascut un nou sol per a nosaltres, un sol rogenc, com el nostre a la posta, i ja se’n notava l’atracció i la calor.

La nostra velocitat era aleshores molt reduïda. Ens acostàrem més a Betelgeuse, fins que el seu diàmetre aparent excedí de lluny el de tots els cossos celestes contemplats fins aleshores, i produí en nosaltres una impressió extraordinària. Antelle va donar algunes indicacions als robots i ens posàrem a gravitar al voltant de la supergegant. Llavors el savi va desplegar els instruments astronòmics i començà les observacions.

No tardà a descobrir l’existència de quatre planetes les dimensions dels quals determinà ràpidament, igual que les distàncies fins a l’astre central. Un d’ells, el segon a partir de Betelgeuse, es movia en una trajectòria veïna a la nostra. Tenia més o menys el volum de la Terra; posseïa una atmosfera que contenia oxigen i nitrogen; girava al voltant de Betelgeuse a una distància aproximadament trenta voltes la de la Terra al Sol, i en rebia una radiació comparable a la que capta el nostre planeta, gràcies a les dimensions de la supergegant i considerant la seua temperatura relativament baixa.

Vam decidir prendre’l com a primer objectiu. Donàrem noves instruccions als robots perquè la nostra nau fóra satel·litzada pel planeta ràpidament. Aleshores, amb els motors parats, vam observar a voluntat aquest nou món. El telescopi ens mostrà mars i continents.

La nau es prestava malament a un aterratge, però això s’havia previst. Disposàvem de tres aparells propulsat per coets, molt més petits, que anomenàvem xalupes. Vam prendre lloc en un d’ells, amb alguns aparells de mesura, i amb Hèctor, el ximpanzé, que disposava d’escafandre com nosaltres i s’havia ensenyat a acomodar-s’hi. La nostra nau, simplement la deixàrem gravitar al voltant del planeta. Estava allí més segura que un paquebot ancorat a port i sabíem que no derivaria ni una mica de la seua òrbita.

Abordar un planeta d’aquesta naturalesa era una maniobra fàcil amb la nostra xalupa. Quan vam entrar en les capes denses de l’atmosfera, el professor Antelle agafà mostres de l’aire exterior i les analitzà. Hi trobà la mateixa composició que a la Terra a una altitud equivalent. No vaig tenir a penes temps de reflexionar sobre aquesta miraculosa coincidència, perquè la superfície s’acostava ràpidament. Ja hi érem a uns 50 quilòmetres només. Com que els robots efectuaven totes les operacions, jo no havia de fer més que acostar la cara a l’ull de bou i veure com pujava cap a mi aquest món desconegut, amb el cor encés per l’exaltació del descobriment.

El planeta s’assemblava curiosament a la Terra. I la impressió s’accentuava a cada instant. Ara distingia a ull nu el contorn dels continents. L’atmosfera era clara, lleugerament acolorida d’un tint verd pàl·lid que tirava per moments cap al taronja, una mica com el cel de la nostra Provença a sol ponent. L’oceà era d’un blau clar, també amb matisos verds. El dibuix de les costes era molt diferent de tot el que havia vist a casa, encara que el meus ulls febrils, suggestionats per tantes analogies, també ací s’obstinaven apassionadament a descobrir semblances. Però la similitud acabava ací. Res no recordava, en la geografia, ni el nou ni el vell continent.

Res? Ni de bon tros! Al contrari, l’essencial! El planeta era habitat. Sobrevolàvem una ciutat, una ciutat ben gran, d’on partien carreteres vorejades d’arbres per les quals circulaven vehicles. Em va donar temps de distingir l’arquitectura general: amples carrers, cases blanques amb llargues arestes rectilínies.

Però haguérem d’aterrar ben lluny d’allí. La nostra cursa ens portà primer sobre els camps cultivats, després sobre un bosc espès, de color rogenc, que recordava la jungla equatorial. Ara anàvem a molt poca altitud. Vam veure una clariana de dimensions bastant grans que ocupava el capdamunt d’una plana, mentre que el relleu dels voltants era molt escabrós. El cap va decidir intentar l’aventura i donà les últimes ordres als robots. Un sistema de retrocoets entrà en acció. Quedàrem immobilitzats uns moments sobre la clariana, com una gavina que aguaita un peix.

I tot seguit, dos anys després d’haver abandonat la Terra, vam baixar molt lentament i ens vam plantar sense entrebancs al mig de la plana, sobre una herba verda que recordava la de les prades normandes.

4

Ens quedàrem un temps bastant llarg immòbils i silenciosos després d’haver pres contacte amb la superfície. Potser aquesta actitud sembla sorprenent, però sentíem la necessitat de recollir-nos i concentrar la nostra energia. Ens havíem capbussat en una aventura mil voltes més extraordinària que la dels primers navegants terrestres i estàvem preparant l’esperit per a afrontar les extravagàncies que han passat per la imaginació de diverses generacions de poetes a propòsit de les expedicions interestel·lars.

Per ara, pel que fa a meravelles, ens havíem posat sense sotragades sobre l’herba d’un planeta que contenia, igual que el nostre, oceans, muntanyes, boscos, cultius, ciutats i, sens dubte, habitants. Tanmateix, devíem trobar-nos bastant lluny de terres civilitzades, considerant l’extensió de jungla que havíem sobrevolat abans de tocar terra.

Per fi vam despertar del nostre somni. Després de posar-nos els escafandres vam obrir amb precaució un ull de bou de la xalupa. No hi hagué cap moviment d’aire, les pressions interior i exterior estaven equilibrades. El bosc envoltava la clariana com els murs d’una fortalesa. Cap soroll, cap moviment l’alteraven. La temperatura era elevada, però suportable, al voltant de 25 graus centígrads.

Vam eixir de la xalupa, acompanyats per Hèctor. El professor Antelle s’ocupà primer d’analitzar l’atmosfera de forma precisa. El resultat va ser encoratjador, l’aire tenia la mateixa composició que el de la Terra, tret d’algunes diferències en les proporcions dels gasos nobles. Devia ser perfectament respirable. I tanmateix, per un excés de prudència, primer vam fer la prova amb el ximpanzé. Desembarassat del vestit, el simi estava molt feliç i en absolut incòmode. Semblava com embriagat per trobar-se novament lliure a terra. Després de fer alguns bots, es posà a córrer cap al bosc, saltà a un arbre i continuà fent tombarelles a les branques. Prompte es va allunyar i va desaparéixer, malgrat els nostres gestos i crits.

Llavors, també nosaltres ens llevàrem els escafandres i vam poder parlar-nos amb llibertat. Ens impressionà el so de la nostra veu, i amb timidesa ens arriscàrem a fer algunes passes, sense apartar-nos de la xalupa.

No hi havia dubte que érem en un planeta bessó de la nostra Terra. Hi havia vida. El regne vegetal era especialment vigorós. Alguns d’aquells arbres devien sobrepassar els quaranta metres d’alçada. El regne animal no tardà a aparéixer davant nostre sota la forma de grans aus negres, que planaven al cel com voltors, i d’altres més petites, bastant semblants als periquitos, que es perseguien piulant. Segons el que havíem vist abans de l’aterratge, sabíem que també hi havia una civilització. Éssers racionals –encara no ens atrevíem a anomenar-los humans– havien modelat la faç del planeta. Tanmateix, al nostre voltant el bosc no semblava habitat. Això no tenia res de sorprenent: si haguérem caigut a l’atzar en algun racó de la selva asiàtica, hauríem experimentat la mateixa impressió de soledat.

Abans de prendre qualsevol iniciativa, ens va semblar urgent donar un nom al planeta. L’anomenàrem Soror, a causa de la seua semblança a la Terra.

Vam decidir fer un primer reconeixement sense més tardança i ens introduírem en el bosc seguint una mena de pista natural. Arthur Levain i jo portàvem escopetes. Pel que fa al professor, ell menyspreava les armes materials. Ens sentíem lleugers i caminàvem amb alegria, i no perquè el pes fos menor que a la Terra –també en això hi havia una analogia completa– sinó perquè el contrast amb la forta gravetat de la nau ens incitava a saltar com cabrits.

Avançàvem en fila índia, cridant Hèctor de tant en tant, sempre sense èxit, quan el jove Levain, que marxava el primer, va parar i va fer-nos senyal que escoltàrem. Un murmuri, com el d’aigua que corre, se sentia no molt lluny. Avançàrem en aquella direcció i el soroll es va fer més clar.

Era una cascada. En descobrir-la, tots tres ens vam emocionar per la bellesa del paratge que ens oferia Soror. Un curs d’aigua, net com els nostres torrents de muntanya, serpentejava sobre els nostres caps, s’estenia formant un toll en una plataforma, i queia als nostres peus des d’una altura d’alguns metres a una mena de llacuna, una piscina natural voltada de roques entre l’arena, la superfície de la qual reflectia els raigs de Betelgeuse, aleshores al zenit.

La visió de l’aigua era tan temptadora que a Levain i a mi ens vingué el mateix desig. La calor era ara molt forta. Ens llevàrem la roba, llestos a llançar-nos de cap a la llacuna. Però el professor Antelle ens féu comprendre que cal actuar amb una mica més de prudència quan tot just acabes d’abordar el sistema de Betelgeuse. Tal vegada aquell líquid no era aigua i molt bé podia ser nociu. S’acostà a la riba, s’ajupí, l’examinà, després la tocà amb precaució amb un dit. Per fi en va prendre una mica en el palmell de la mà, l’olorà i s’humitejà la punta de la llengua.

–Açò no pot ser més que aigua –murmurà.

S’inclinava a ficar la mà una altra vegada en la llacuna quan vam veure que es quedava quiet. Llançà una exclamació i assenyalà amb el dit cap a la marca que acabava de descobrir a l’arena. Crec que vaig sentir l’emoció més violenta de ma vida. Allà, sota els raigs ardents de Betelgeuse, que envaïa el cel per damunt dels nostres caps com un enorme globus roig, ben visible, admirablement dibuixada en una estreta franja d’arena humida, apareixia l’empremta d’un peu humà.

5

–És un peu de dona –afirmà Arthur Levain.

Aquesta observació peremptòria, feta amb veu ofegada, no em sorprengué en absolut. Traduïa els meus sentiments. La finor, l’elegància, la singular bellesa de la petjada m’havien agitat profundament. No podia haver-hi cap dubte sobre la humanitat del peu. Potser pertanyia a un adolescent o a un home de poca alçada, però era molt més versemblant, i jo ho desitjava amb tota l’ànima, que fos de dona.

–Aleshores, Soror és habitada per humans –murmurà el professor Antelle.

Hi havia un matís de decepció en la seua veu que me’l féu veure, en aquell moment, una mica menys simpàtic. Alçà els muscles amb un gest habitual en ell i es posà a inspeccionar l’arena del voltant de la llacuna amb nosaltres. Descobrírem altres petjades, clarament de la mateixa criatura. Levain, que s’havia separat de l’aigua, ens n’assenyalà una sobre l’arena seca. La petjada encara era humida.

–Ha estat ací fa menys de cinc minuts –exclamà el jove.

–Anava a banyar-se, ens ha sentit arribar i ha fugit.

Per a nosaltres ja era una evidència implícita que es tractava d’una dona. Restàrem en silenci, espiant el bosc, però no sentírem ni el so d’una branca que es trenca.

–Tenim temps –digué el professor Antelle, alçant de nou els muscles–. I si un ésser humà es banyava ací, sens dubte nosaltres també podem fer-ho sense perill.

Sense més cerimònia, el savi es llevà la roba i capbussà el seu cos magre en la piscina. Després del llarg viatge, el plaer del bany en l’aigua fresca i deliciosa, quasi ens va fer oblidar el nostre recent descobriment. Només Arthur Levain semblava somiador i absent. Estava a punt de fer-li una broma sobre el seu aire melancòlic quan vaig veure la dona, just damunt nostre, pujada a la plataforma rocosa des d’on queia la cascada.

No oblidaré mai la impressió que em causà la seua aparició. Vaig aguantar la respiració davant la meravellosa bellesa d’aquella criatura de Soror, que se’ns revelava, esguitada d’escuma i il·luminada pels raigs sagnants de Betelgeuse. Era una dona, una jove, més ben dit, tret que fos una deessa. Mostrava amb audàcia la seua feminitat davant d’aquell sol monstruós, completament nua, sense més ornament que una cabellera molt llarga que li queia sobre els muscles. Realment, havíem estat privats de punt de comparació des de feia dos anys, però cap de nosaltres s’inclinava a deixar-se enganyar per miratges. Era evident que la dona que es mantenia immòbil en la plataforma, com una estàtua sobre un pedestal, posseïa el cos més perfecte que es poguera concebre a la Terra. Levain i jo ens quedàrem sense alè, estupefactes d’admiració, i crec que fins i tot el professor Antelle estava impressionat.