Читать книгу: «Crònica. Volum I»

I
L’AUTOR: BIOGRAFIA I CONTEXTOS^*

JAMES S. AMELANG

No és pas gaire el que sabem de Miquel Parets, però els trets essencials de la seva biografia es poden reconstruir gràcies a les informacions que ell mateix ens va lliurar en la seva crònica, i amb l’ajut, és clar, dels fons arxivístics de la Barcelona del Sis-cents, d’una riquesa excepcional. La documentació coetània, sigui de caire públic o privat, s’encreua amb la vida del nostre cronista en alguns moments decisius, i deixa un rastre prou evocador de les seves etapes vitals.

1. L’HOME I EL MEDI FAMILIAR

Miquel Parets va néixer a Barcelona l’any 1610 i va ser batejat el 7 de març.¹ Era el més gran de sis germans o més, va aprendre l’ofici d’assaonador en el si de l’obrador familiar i abans de fer setze anys ja sabia de llegir i escriure, sense que puguem dir com ni quan en va aprendre. El seu pare, del mateix nom de pila i del mateix ofici, havia nascut l’any 1573, i el 1606 s’havia casat amb Caterina Alaver. Miquel Parets sènior va morir la primavera de 1631, després de designar el seu fill homònim com a hereu.² Caterina els va sobreviure a tots dos i va acabar els seus dies l’any 1670, quan era una vídua força pobra; segons el seu inventari post mortem, vivia en una petita cambra, i les seves úniques pertinences eren la roba de llit i alguns vestits.³ Pel que fa als germans de Miquel Parets júnior, sabem que un d’ells, Francesc, va ser aprenent amb el seu pare, igual que Miquel, però no tenim constància que hagués assolit mai el grau de mestre gremial. Un altre germà, de nom Joan, va morir el 1631, a l’edat d’onze anys. I almenys una germana, Magdalena, va poder sobreviure a la infantesa i arribar a casar-se amb un artesà barceloní.⁴

La línia paterna de Parets estava vinculada al treball del cuiro de feia força temps. Alguns dels seus avantpassats ja havien treballat com a assaonadors. Era el cas, entre d’altres, del seu avi, Francesc Parets, i del seu besavi, Josep. El pare, al seu torn, no sols va ser mestre assaonador, sinó que també va exercir alguns càrrecs en la corporació gremial, com són ara el de tresorer, l’any 1621, i el de cònsol, la dignitat de més rang, els anys 1626 i 1631.⁵ Aquesta continuïtat en l’activitat laboral i corporativa és prou remarcable. Tot i que a la Barcelona de l’època moderna era relativament corrent que els pares lleguessin el seu ofici a un —o més— dels seus fills, no hi havia gaires famílies que haguessin reeixit a traspassar el mateix ofici sense interrupció durant quatre generacions o més.⁶ De fet, algunes referències documentals esporàdiques suggereixen que la vinculació de la nissaga de Parets al ram de l’adoberia pot haver estat fins i tot força més reculada. Un seguit de mestres assaonadors que porten el cognom de Parets figuraven ja als fogatges barcelonins dels anys 1497 i 1516, i també als llibres d’esposalles o llicències nupcials de la catedral de Barcelona, que enregistren no pas menys de quatre matrimonis amb el mateix cognom entre 1491 i 1569. Encara més extraordinària és la menció en un fogatge barceloní de 1389 d’un cert «Miquel Parets, assaonador», inscrit com a habitant del barri marítim de la ciutat, és a dir, el barri de Santa Maria del Mar: allà mateix, doncs, on va néixer, més de dos segles després, el nostre cronista.⁷

Un arrelament local tan profund mai no és gaire difícil de resseguir. Tanmateix, la nitidesa del llinatge patrilineal de Parets contrasta amb la manca de referències sobre la família de la seva mare. Tot el que en sabem és tan sols que el seu avi matern, Pere Alaver, era carnisser. Algunes altres famílies que entroncaren matrimonialment amb els avantpassats de Parets també poden haver tingut relació amb el ram de la pell. Així, l’avi patern del cronista, Francesc Parets, va prendre per muller Magdalena, filla de Pere Costa, un altre mestre assaonador.⁸

Més enllà dels familiars directes, un altre filó de relacions personals de Parets s’ha de cercar en aquelles famílies que entroncaren una hora o altra amb membres del seu llinatge. Com qualsevol altra persona, el nostre assaonador tenia dues menes de parents: els que havia heretat d’altri i els que ell mateix havia introduït en la seva vida per mitjà del matrimoni. La primera categoria es pot despatxar ràpidament, però. Les referències documentals i autobiogràfiques al nostre abast només esmenten uns quants vincles amb persones de la generació dels pares de Parets. El cronista va tenir dues ties paternes: Marianna, que es va casar amb un home que es deia Mostorós, de professió no identificada, i Anna. Aquesta darrera havia nascut pels volts de 1579, i el 1596 es va casar amb Rafael Bruc, un mercader que pertanyia a una arrelada família de negociants de la ciutat (el seu pare i el seu avi s’havien matriculat com a mercaders de Barcelona). Ell va morir no gaire després del traspàs del pare d’Anna, el 9 d’octubre de 1631 (I, 104v).⁹ Com que la parella no va tenir fills, Anna va ser nomenada hereva del patrimoni familiar, no gaire puixant aleshores. Bruc havia estat un home ric, segons diu Parets, però els bandolers li havien esguerrat la vida i l’havien obligat a esmerçar una gran part de la seva fortuna. Certament, el seu inventari post mortem no revela pas una riquesa considerable: la majoria dels seus béns mobles foren consignats com a objectes de poc valor o força desgastats. Finalment, un darrer representant d’aquesta generació era el mestre assaonador Miquel Basset. Quan va morir, el 20 de juny de l’any 1631, Parets li calculava una edat de prop de setanta anys, i parlava d’ell com del marit d’una tia paterna mai no identificada. La parella tampoc no va tenir fills, tot i que ella sí que en tenia un, fruit d’un matrimoni anterior, l’assaonador Francesc Roca, a qui Parets va recórrer més d’una vegada per demanar-li ajut.¹⁰ Basset va morir sense fer testament, i, segons el nostre cronista, va córrer el rumor que havia amagat una gran quantitat de diners, tot i que en vida «sempre feya lo pobre» (I, 105v).

Pel que fa als cunyats de Parets, només podem identificar amb tota seguretat una persona. L’any 1626 Magdalena, una germana de Miquel, es va casar amb Bartomeu Gual, un escudeller barceloní (I, 102r).¹¹ L’únic altre candidat a parent per via de matrimoni d’un membre de la mateixa generació de Parets fóra el pagès Antic Ferrer, esmentat pel nostre cronista com un seu cunyat (I, 140v [139v]), i padrí, a més, d’un dels seus fills. Tot i així, Ferrer podria haver estat cunyat seu no pas a través d’un germà o una germana, sinó mitjançant alguna de les successives mullers de Parets. Vet aquí, doncs, una nova i prou extensa categoria de parents: els que l’assaonador incorporava a la família per via matrimonial.

Parets es va casar tres cops. La seva primera esposa va ser Maria Roure, nascuda a Vic l’any 1615. Al temps del casament, l’any 1633, vivia a Barcelona, al carrer del Carme, on treballava com a criada de la vídua Eulària Corbera. Maria era filla òrfena de Jeroni Roure, un negociant de Vic.¹² A desgrat de la mort dels seus pares, i tot i haver hagut d’emigrar de la seva ciutat natal, Maria provenia d’un medi social una mica més enlairat que el de Parets. L’avi, Segimon Roure, l’ocupació del qual no coneixem, havia estat membre del consell municipal de Vic més d’una vegada en la dècada de 1590.¹³ Un germà de l’avi havia estat canonge de la seu vigatana, i un oncle de la noia, el jesuïta Jaume Roure, n’esdevingué el tutor. Segons els capítols matrimonials estipulats, aquest darrer no sols donava el vistiplau al futur marit, sinó que a més contribuïa amb quaranta lliures al dot total de quatre-centes lliures de la seva neboda; una suma respectable, aquesta darrera, que Parets, segons la pràctica habitual, «millorava» amb un escreix de dues-centes lliures.¹⁴ Després de tres anys de malaltia («malaltia etísica» o tisi, probablement), Maria va morir el 5 de juliol de 1636, dos anys després del naixement del seu únic fill, Rafael, el qual, al seu torn, havia traspassat no gaire després de néixer. En les seves darreres voluntats, Maria deixava vint lliures a la seva germana Hipòlita, una monja de Manresa, i cent lliures, a més «d’uns rosaris de plata», al seu marit. No gaire corrent, però, era el nomenament d’Eulària Corbera com a marmessora; com en el cas del «quadret de Santa Bàrbara» que li va regalar, ho feia «en correspondèntia de bona amistat». Maria va ser enterrada a la Seu de Barcelona, al «vas de la Concepció», que era la sepultura col·lectiva de la confraria devocional homònima.¹⁵

Un any després Parets es tornava a casar.¹⁶ La seva segona muller va ser Elisabet Mans, filla de Joan (m. 1645) i Eulària Mans, uns pagesos de les Corts de Sarrià, als afores de Barcelona. Elisabet provenia d’una família benestant de la ruralia. El pare i un seu germà, igual que alguns altres membres de la família, havien tingut càrrecs locals.¹⁷ La núvia aportava un dot de quatre-centes lliures, l’àpoca de les quals signava el germà el 29 de gener de 1637; mentre que Parets, tal com va fer en el seu primer casament, hi contribuïa amb un escreix de dues-centes lliures (I, 140v [139v]). El matrimoni va durar una quinzena d’anys, fins al 15 de maig de 1651, que és quan Parets posarà per escrit, minuciosament i colpidora, l’agonia de la seva segona dona arran de la pesta (I, 142r-v [141r-v]). La descendència no va ser gaire més afortunada. Els anys 1643 i 1644 Elisabet donava a llum dos fills, Joan Pere i Esteve, els quals van expirar en cosa de dies; una altra filla va néixer morta el 1645. Tres fills més —Josep, Anna i Miquel— van sucumbir, igual que la seva mare, el maig de 1651, quan l’epidèmia de pesta va atènyer l’apogeu; només va sobreviure un noi, Gabriel. Elisabet va ser enterrada a Santa Maria del Mar. Va morir intestada («No va fer testament, que en aquella ocasió no·s trobaven notaris que volguesen anar a prendre testaments, per causa del mal», I, 141r [140r]), i tampoc no es va fer, pel que sembla, cap inventari dels seus béns, cosa no gens infreqüent en temps d’epidèmia.

Un cop més, Parets no deixà passar gaire temps abans de tornar a casar-se, aquesta vegada amb Marianna Vinyes. El matrimoni es va celebrar el 6 de gener de 1653 a Santa Maria del Mar, l’església parroquial de tots dos contraents (II, s. n.). Marianna era vídua del fuster Josep Corbera, el qual, talment com la segona muller de Parets, degué morir probablement arran de la pesta de l’any 1651.¹⁸ Els pares de la núvia eren Pau Vinyes, un adroguer, i Jerònima Grosset. El dot, que pujava a tres-centes noranta lliures, a més d’un aixovar valorat en cent setanta-dues lliures, aquest cop anava sense escreix, tal com s’estilava en el cas de les vídues que es casaven en segones núpcies.¹⁹ La parella va tenir quatre fills, dos dels quals encara vivien quan Parets va morir el 1661.

Les anotacions de la crònica de l’assaonador (I, 140v [139v], i II, s. n.), oportunament ampliades amb la documentació parroquial coetània, ens donen la següent llista de noms sencers, a més de les dates i els llocs de bateig i enterrament —quan són coneguts—, de tots els fills de Miquel Parets:

1. RAFAEL MIQUEL JOSEP PERE FELIP PARETS I ROURE, nascut el 29 de maig de 1634; batejat (en una data no coneguda) a Santa Maria del Mar; traspassat el 5 de juny de 1634, i enterrat a Sant Cugat del Rec.

2. FERRANDO MIQUEL JOSEP BENET PARETS I MANS, nascut el 21 de març de 1639; batejat el 23 de març a Santa Maria del Mar; mort de pesta el 9 de maig de 1651, i enterrat a la morberia del monestir franciscà de Jesús.

3. JOSEP JACINTO FRANCESC JAUME («JOSEPÓ») PARETS I MANS, nascut el 16 d’agost de 1640; batejat el 19 d’agost a Santa Maria del Mar; traspassat el primer de maig de 1651 després d’una malaltia de cinc anys; enterrat a Santa Maria del Mar.

4. ESTEVE JOAN JAUME FRANCESC PARETS I MANS, nascut el 28 de gener de 1643; batejat el 30 de gener a Santa Maria del Mar; traspassat el 10 de febrer de 1643, i enterrat a Sant Cugat del Rec.

5. JOAN PERE MARIANO FRANCESC ALEIX PARETS I MANS, nascut el 8 de setembre de 1644; batejat el 10 de setembre a Santa Maria del Mar; traspassat el 17 de setembre de 1644, i enterrat a Sant Cugat del Rec.

6. JOAN FRANCESC ANTIC GABRIEL PARETS I MANS, nascut el 22 de març de 1647; batejat el 25 de març a Sant Cugat del Rec; traspassat després de l’any 1693.

7. ANNA MARIA MAGDALENA EULÀRIA PARETS I MANS, nascuda el 3 de maig de 1650; batejada el 5 de maig a Santa Maria del Mar; traspassada el 16 de maig de 1651, i enterrada a la morberia del monestir franciscà de Jesús.

8. MARIANNA EULÀRIA ISABEL PARETS I VINYES, nascuda el 18 d’octubre de 1653; batejada el 22 d’octubre a Santa Maria del Mar.

9. JAUME MARIANO MIQUEL PARETS I VINYES, nascut el 6 de febrer de 1656; batejat el 10 de febrer a Santa Maria del Mar.

10. RAFAEL FRANCESC JERÒNIM PARETS I VINYES, nascut el 14 de juliol de 1658, batejat el 18 de juliol a Santa Maria del Mar; traspassat el 3 de setembre de 1658, i enterrat a Sant Cugat del Rec.

11. MARIA COLOMA TERESA PARETS I VINYES, nascuda el 15 de setembre de 1659; batejada el 17 de setembre a Santa Maria del Mar; traspassada el 23 de setembre de 1659, i enterrada a la Seu de Barcelona (al «vas de la Concepció»).

D’un total d’onze fills, només en van sobreviure dos nois i una noia; vet aquí, doncs, una crònica necrològica més aviat que una genuïna història de família, tot i que, dissortadament, aquests elevats nivells de mortalitat no eren gens insòlits a l’època. Només cal recordar que Felip IV, un dels monarques regnants en vida de Parets, va tenir un total de tretze fills, però només li’n van sobreviure quatre. Aquesta malaurada trajectòria resulta encara més descoratjadora si hom evoca les colpidores mostres d’aflicció del nostre cronista, sobretot arran de la mort de la seva segona muller i d’alguns dels seus fills. D’un d’ells, Josep, Parets escriu:

Era un minió molt ermós y molt galan: lo més agratiat de tots los minions, molt quiet y callat, y molt apasible de condisió […]. Y ab tot los mals que patia, com veia a sa mara tan afligida y enguniada de vèurer-lo patir tant, ell matex la aconsolava, dient que no se anujàs, que Nostro Senyor era servit de que ell patís aquells treballs per amor sua, y que com seria al sel, ell se recordaria d’ella. Com és ser[t] que ho féu, que al cap de quinze dies que ell fou mort, ell la cridà per a la glòria, amanint-li lo lloch y cadira a ont ella avia de estar per a gosar de Déu. Com se’n pot tenir grans confianses, per sa bondat y virtut exemplar que tenia […]. (I, 141v [140v])

I d’un filla, Anna Maria:

Fou servit Nostro Senyor que lo endamà que la dita muller mia fou morta, va morir […] Anna Maria, filla mia de edat de un any […] era una minyona com un àngel: la cara feta de sera, donosa, alegra, apasible y quieta, que enamorave a quans la conexían. (I, 141r-v [140r-v])

Miquel Parets dictà el seu testament el 28 de juny de 1661, tot i que el document resta introbable a hores d’ara.²⁰ L’assaonador va rebre sepultura a l’església de la veïna parròquia de Sant Cugat del Rec, on també era enterrat el seu pare.²¹ Gairebé immediatament es va fer un inventari dels seus béns, i no gaire després, tal com era costum, l’encant o subhasta corresponent.²² Els familiars que li van sobreviure foren: la seva dona Marianna, novament vídua, i dos dels seus fills, Marianna i Miquel, que d’ençà d’aleshores desapareixen de la nostra documentació; la mare de Parets, Caterina, que, com ja hem dit, visqué deu anys més, i Gabriel, l’únic fill encara vivent del segon matrimoni de l’assaonador. Aquest darrer ingressà a l’orde dels agustins descalços del convent de Santa Mònica de Barcelona l’any 1664, després de canviar el seu nom de pila pel de fra Gabriel de Sant Tomàs d’Aquino. La documentació conventual localitzada l’esmenta per última vegada l’any 1693.²³ La mort del nostre cronista, i l’entrada en religió del seu fill, marquen, segons que sembla, la fi de la família: al cadastre de l’any 1716 no hi figura, si més no, cap parent conegut.²⁴

2. LA SOCIABILITAT D’UN CRONISTA POPULAR

La limitada informació disponible per a la biografia de Miquel Parets contrasta, doncs, amb l’abundància de detalls que ell mateix ens proporciona sobre el context familiar en què va viure. Gràcies a les dades que l’autor va escampar en la seva crònica, hem pogut esbossar una descripció no solament de la família estricta de Parets, sinó també d’aquella parentela més àmplia a la qual al·ludeix de tant en tant. Així mateix, i per la mateixa raó, també podem identificar prou bé un altre gènere de persones que es van relacionar amb el nostre assaonador, sobretot amics, veïns i companys d’ofici. La reconstrucció dels diferents cercles que constituïen allò que hom pot anomenar la xarxa de sociabilitat de Miquel Parets demana, certament, un esforç considerable, però alhora pot oferir una perspectiva força interessant sobre l’autor de la crònica que ara editem i, en particular, sobre aquell medi social i cultural enmig del qual el nostre assaonador va imposar-se la tasca d’escriure la història coetània de la seva ciutat natal.²⁵

3. ELS AMICS

Si reconstruir tot el ventall de relacions personals d’un individu en un passat llunyà és una comesa prou difícil, encara més difícil és provar de destriar, a més a més, el diferent grau d’afecte que li inspiraven les persones que l’envoltaven. En molts casos, i Parets no és pas una excepció, és impossible d’esbrinar la freqüència dels contactes dins cada cercle de relació, que és una de les primeres etapes del mètode principal de l’anàlisi sociològica moderna. Així, doncs, per estudiar relacions d’amistat i coneixença, l’historiador està obligat a cercar altres vies d’aproximació. En aquests casos, l’alternativa més fiable és concentrar l’atenció en un seguit de pràctiques socials particularment reveladores, l’adopció de les quals creava o, més aviat, refermava lligams personals que implicaven un grau molt elevat de confiança mútua.

El primer d’aquests vincles de bona fe, i probablement el més important de tots, era el que es travava entre les persones cridades a garantir el benestar material i espiritual de la família tot just després de la mort d’un dels seus membres més grans. Les disposicions testamentàries que designaven els marmessors —és a dir, les persones encarregades de vetllar per l’execució de les darreres voluntats del finat— i, si era el cas, els tutors dels menors d’edat sobrevivents figuren, doncs, entre els indicadors més segurs d’aquest gènere crucial de tries personals que tot individu havia de fer quan encomanava a altri obligacions de caràcter moral o material. Confiar a algú una responsabilitat semblant feia evident als ulls de tots els implicats quins eren els membres genuïns d’aquell cercle d’íntims que podia procurar seguretat en èpoques de necessitat.

En el cas de Parets, com en molts d’altres, els testaments més significatius són un parell: el del seu pare i el seu. En el primer, el jove assaonador —que tenia vint-i-dos anys quan va morir el seu progenitor, l’any 1631— ja hi adquiria una funció central. A més de ser nomenat l’hereu de la família, el seu nom també figurava entre els cinc marmessors designats. Tots dos títols es poden considerar sengles vots de confiança en la seva aptitud per regir tant la família com el patrimoni familiar. Els altres quatre executors testamentaris eren la vídua del vell Parets, Caterina; Marianna «Mostorosa», germana del finat; l’escudeller Bartomeu Gual, un seu cunyat, i el boter Francesc Roca, que pot haver estat un cunyat o un nebot. Decididament, el vell assaonador no va necessitar mirar gaire més enllà del cercle familiar més immediat a l’hora d’aparellar les seves darreres voluntats i el destí del patrimoni. Fins i tot va poder repartir prou equitativament aquesta responsabilitat entre la generació més vella i la més jove de la seva parentela més acostada.

El seu hereu homònim no va tenir la mateixa sort. Com hem vist, la seva vida familiar va ser força accidentada, i el balanç final, quan Parets va morir, l’any 1661, era tan sols de tres fills sobrevivents —el més gran de només catorze anys d’edat— després de tres matrimonis. Malauradament, el seu testament no s’ha conservat, tot i que el contingut es pot inferir parcialment de les primeres clàusules del subsegüent inventari post mortem.²⁶ Aquest es va fer en presència de tres marmessors i tutors: la vídua de l’assaonador, Marianna; el reverend Pere Mans, paborde de la catedral de Barcelona, i Francesc Micó, un notari reial.²⁷ La inclusió de la vídua era pràcticament inevitable, perquè excloure una muller sobrevivent de l’herència i de la tutela dels fills hauria estat una decisió prou insòlita. La presència del reverend Mans —no esmentat anteriorment en la documentació familiar, però probablement parent de la segona muller de Parets, Elisabet— no és tampoc gaire sorprenent, un cop sabuda la freqüència amb què els testadors de tota mena recorrien als clergues quan volien ordenar la custòdia dels seus béns i dels seus fills.²⁸ Per la seva banda, el notari Micó (n. 1595) mantenia tractes amb la família de Parets de feia temps. La seva dona era filla de Joan Ponç, un pellisser que, com veurem, era també el padrí d’un dels fills de Parets. El mateix Micó havia estat padrí de Rafael, un altre fill de Parets nascut el 1658. Aquestes i altres connexions mostren la persistència de lligams significatius entre la seva família i la de Parets d’una generació a una altra.

Aquests dos testimonis in extremis, els testaments de 1631 i 1661, ofereixen una limitada però suggestiva informació sobre les relacions de confiança i responsabilitat originades tant al si com al defora de la parentela immediata del nostre assaonador. Hi ha un parell més de documents d’aquesta mena que proporcionen igualment algunes clarícies sobre aquest mateix cercle de familiars. Una mica abans de morir, el juliol de l’any 1636, la primera muller de Parets, Maria Roure, va dictar un testament en el qual nomenava tres marmessors: el marit; la vídua Eulària Corbera, antiga mestressa de Maria i ara hereva seva, i el notari públic Rafael Riera. Aquest darrer havia redactat els capítols matrimonials de Maria el 1633 i també havia estat el padrí del seu fill Rafael, que va néixer l’any següent. Molt probablement, doncs, el notari va entrar en contacte amb la família de Parets a través de Maria. La casa del notari, situada al carrer de l’Hospital, al Raval barceloní, era a l’altre costat de la ciutat: lluny del barri on residien la família del nostre assaonador i els seus companys d’ofici, però ben a la vora de la casa de la senyora Corbera, al carrer del Carme, on treballava Maria abans de casar-se. El mateix Riera pot haver estat fins i tot el qui va presentar Parets a la seva segona dona, Elisabet Mans. Als seus protocols notarials, si més no, hi figura una àpoca signada l’any 1637 per un cert Francesc Mans, pagès de Sant Vicenç de Sarrià. Tanmateix, no sabem si el contacte de Riera amb la família de la noia era anterior o no a la seva relació amb la de Parets.²⁹

Les úniques altres persones que es poden identificar com a marmessors de membres de la família de Parets són Antoni Mates i Heures, un daguer, i la seva dona Victòria. Caterina, la mare de Parets, va morir a casa d’ells, a la plaça del Rei, el 1670, segons el subsegüent inventari post mortem que supervisaren tots dos. No hi ha manera de saber com i per què Caterina anà a viure amb ells, però es pot suggerir, almenys, una possible connexió gràcies a dos dels testaments esmentats anteriorment, el del vell Parets (1631) i el de Maria Roure (1636). El Francesc Mates, daguer, que actuà com a testimoni en tots dos casos era en realitat el pare d’aquella Victòria Mates que era al costat de Caterina quan va expirar.³⁰ Certament, pot haver-hi hagut alguns altres lligams entre totes dues famílies, atès que el nom en qüestió apareix també en altres llocs. A la crònica de Parets, per exemple, un cert Mates, un sabater que residia al carrer de la Dagueria, és assenyalat com una de les primeres víctimes de la pesta de 1651 (II, 40r). I un Francesc Mates, mestre de cases, testimoniava l’any 1670 en el lloguer d’una casa per part de Joan Baptista Parets, encara que no podem dir si aquest darrer tenia cap relació amb la nostra família d’assaonadors.³¹

Per descomptat, els contactes extrafamiliars de Parets i la seva família que hem pogut esbrinar fins ara no tenien pas una sola funció, sinó que, al contrari, representaven papers diversos que se solapaven, es complementaven o es reforçaven recíprocament. Un dels més importants, a banda dels de tutor o executor testamentari que ja hem vist, tenia relació amb el padrinatge. No deixa de ser força sorprenent que sapiguem a hores d’ara tan poca cosa sobre una pràctica social i religiosa tan vital a l’època moderna com és ara l’apadrinament.³² Sens dubte, la manca de fonts idònies en fa tot sovint prou difícil la recerca. Molts registres de baptismes no ens proporcionen més que un seguit de noms de pila, i el resultat és que, generalment, és impossible de distingir entre els padrins que estaven relacionats amb el nadó apadrinat i els que no. Per consegüent, no sempre podem diferenciar prou bé entre sistemes de parentiu espiritual el propòsit dels quals era enfortir aliances —no solament entre les famílies que havien entroncat per via matrimonial, sinó també entre les diferents generacions d’un mateix llinatge— i aquells altres que, per contra, ajudaven a estendre els contactes i a cercar patronatge o protecció fora de la mateixa família, com és el cas etnogràfic ben conegut del compadrazgo andalús i de l’Amèrica Llatina.³³ Pel que fa a Parets, tot i la desaparició de la documentació de la seva parròquia, Santa Maria del Mar, podem identificar sense dificultat els padrins de tots els seus fills gràcies a les notes que ell mateix va consignar a la seva crònica. D’altra banda, la inserció d’aquesta mena de dades en el context més ampli de la seva parentela i d’altres modalitats de relacions personals dóna, si més no, una primera idea de la importància que el patrocini de caràcter religiós tenia en la sociabilitat d’aquest assaonador barceloní.

Els mateixos padrins de bateig de Parets, el 7 de març de 1610, eren l’adroguer Pere Mora i la senyora Marianna Tries, muller del negociant Pere Tries.³⁴ Mora, una persona ben coneguda en aquell veïnat, tenia una botiga a la plaça del Born, ben a la vora de l’església de Santa Maria del Mar. Es tractava d’una família benestant. Un seu fill, Gabriel, hereu del negoci familiar, va fer un casament assenyalat: la muller, que casualment es deia també Maria Roure, era filla d’un altre adroguer, i li va dur el no gens menyspreable dot de mil cinc-centes lliures. I un nét de Pere Mora, també Gabriel de nom, arribà a ser notari públic.³⁵ Res no sabem, en canvi, de Marianna Tries, la qual pot haver estat una parenta dels Parets.

Tenim força més informació pel que fa a les gairebé dues dotzenes de padrins dels fills del nostre assaonador. Els seus noms, ordenats cronològicament després del nom i l’any de naixement del nadó batejat, són els següents:

1. RAFAEL MIQUEL JOSEP PERE FELIP PARETS I ROURE (1634): Rafael Riera, notari, i Eulària Corbera.

2. FERRANDO MIQUEL JOSEP BENET PARETS I MANS (1639): Ferrando Fiveller, noble de Barcelona, i Elisabet Vilar, muller de Francesc Vilar, mercader de Barcelona.

3. JOSEP JACINTO FRANCESC JAUME («JOSEPÓ») PARETS I MANS (1640): Josep Espuny, cavaller, i Anna Maria Anyga (?), vídua de mossèn Jerònim Anygo (o Anyós?), ciutadà honrat de Barcelona.

4. ESTEVE JOAN JAUME FRANCESC PARETS I MANS (1643): mossèn Joan Ponç, pellisser i mestre d’escriure, i Margarida Viladoms, filla soltera de Pere Joan Viladoms, pagès de Martorell.

5. JOAN PERE MARIANO FRANCESC ALEIX PARETS I MANS (1644): Joan Ma[n]s, pagès de Sarrià, i Caterina Parets, vídua de Miquel Parets sènior.

6. JOAN FRANCESC ANTIC GABRIEL PARETS I MANS (1647): Antic Ferrer, pagès, i Eulària Mans, la mare d’Elisabet Mans.

7. ANNA MARIA MAGDALENA EULÀRIA PARETS I MANS (1650): Bartomeu Gual, fill de Bartomeu Gual, escudeller, i Anna Maria Ferrer, filla soltera d’Antic Ferrer, pagès.

8. MARIANNA EULÀRIA ISABEL PARETS I VINYES (1653): Bonaventura Grosset, botiguer de teles, i Eulària Foixac, muller de Guillem Foixac, marxant.

9. JAUME MARIANO MIQUEL PARETS I VINYES (1656): Jaume Montfages (o Monfages), candeler de cera, i Maria Noguers, filla soltera de Jaume Noguers, assaonador.

10. RAFAEL FRANCESC JERÒNIM PARETS I VINYES (1658): Francesc Micó, notari reial, i Jerònima Lacavalleria, muller d’Antoni Lacavalleria, impressor de Barcelona.

11. MARIA COLOMA TERESA PARETS I VINYES (1659): Ramon Pintor, assaonador, i Maria Badia, muller de Jerònim Badia, paraire.

Entre les característiques compartides per aquest grup de padrins hi havia, en primer lloc, els lligams familiars. Set dels vint-i-dos padrins estaven emparentats amb Parets d’una manera o altra. Dels quatre homes, un era el seu sogre (Joan Mans), un altre li era cunyat (Antic Ferrer), el tercer era fill d’un seu cunyat (Bartomeu Gual) i el darrer era parent (potser un germà?) de la tercera sogra de l’assaonador. De les dones, les tres de la família eren la seva mare, Caterina, la seva segona sogra, Eulària Mans, i la filla d’un cunyat (Anna Maria Ferrer).

La majoria dels padrins, però, no semblen emparentats de cap manera amb l’assaonador. De fet, cal fer notar que els familiars no apareixen com a padrins fins al naixement del cinquè fill de Parets, Joan, l’any 1644. Els padrins del primer fill foren Rafael Riera, el notari que, com ja hem vist, s’encarregà de redactar els primers capítols matrimonials de Parets i que, a més, actuà com a marmessor de la seva primera muller, Maria Roure, juntament amb l’antiga mestressa de la noia, la vídua Eulària Corbera. Els següents dos tàndems de padrins incloïen persones d’un rang social força elevat. Els padrins de Ferran i Josepó foren un noble (Fiveller provenia, efectivament, d’una distingida família de l’aristocràcia barcelonina), un cavaller i les mullers d’un ciutadà honrat i d’un mercader. El naixement de Joan, el 1643, significà la tornada a persones de menys renom i que, no pas per casualitat, havien travat relació amb la família de Parets amb anterioritat. El padrí de Joan, Joan Ponç, havia actuat ja com a testimoni tant en el testament de Miquel Parets sènior, l’any 1631, com en els capítols matrimonials del jove Parets i Elisabet Mans, el 1637. La padrina, Margarida Viladoms, era sens dubte parenta de Pere Joan Viladoms, rector de Granollers, un altre dels testimonis matrimonials de l’any 1637 (era potser un nebot del pare d’ella, un pagès del mateix nom). Els tres bateigs següents foren apadrinats per membres de la família exclusivament, fins al 1653, en què la comesa fou compartida per un parent de la tercera sogra de Parets, Bonaventura Grosset, i la dona d’un dels seus socis mercantils. El trio final de parelles de padrins sembla haver estat reclutat entre amics i companys de condició social similar o no gaire més elevada: un pròsper candeler de cera, un notari i un assaonador, juntament amb les mullers d’un conegut impressor i d’un paraire i la filla d’un assaonador.

En general, els membres d’aquest grup de padrins provenien d’un medi força similar: el mateix de Parets o un de lleugerament superior en l’escala social. El manteniment d’un determinat estatus no implicava pas l’endogàmia professional: entre els vint-i-dos padrins només hi havia un assaonador i la filla d’un altre, encara que alguns d’ells tenien certament algun parent que treballava en el ram del cuiro. Encara més significatiu és el fet que en aquest grup de padrins no n’hi hagi cap ni un que sigui d’un nivell o graó més baix. Segons que sembla, a l’hora de cercar padrins, aquests ciutadans barcelonins relativament benestants no compartien pas la predilecció per padrins camperols i de condició humil d’un Montaigne i d’altres personatges de l’època. Ara bé, el tret més àmpliament compartit pels padrins dels fills de Parets és que la majoria apareixen més d’una vegada en la vida de Parets i de la seva família. Gairebé els únics noms que no hem pogut associar de cap manera amb l’assaonador i el seu cercle d’amistats són els d’aquelles persones de renom reclutades tot just a l’inici de la carrera de Parets com a progenitor. De quina manera els va conèixer és encara un misteri.³⁶ Per contra, quasi tots els altres casos es poden documentar en les situacions més variades: com a testimonis notarials, com a veïns o, fins i tot, com a fermancers. Aquest grau de solapament suggereix, doncs, que als ulls de Parets, i probablement de la majoria de barcelonins del període, l’apadrinament era no tant una forma de crear noves aliances com de refermar aquelles que ja existien per altres vies.³⁷

Que aquesta mena de lligams no es limitava als contactes encreuats que es creaven arran del matrimoni es veu clar en el cas de Jaume Montfages, padrí de Miquel, primer dels fills de Parets i Marianna Vinyes. Montfages (1615 - c. 1694) era un pròsper candeler de cera, un ofici que va heretar de la família de la seva mare.³⁸ Ben relacionat amb els governants de la ciutat —apareix als comptes municipals arran de nombroses compres de cera—, obtingué alhora diferents càrrecs locals, com és ara el de palloler —l’oficial municipal que tenia cura de les reserves urbanes de gra— l’any 1657. El 1654 va ser insaculat com a membre del Consell de Cent, i el 1677 va esdevenir conseller quint de la ciutat, el càrrec públic més elevat al qual podia aspirar per raó del seu estament.³⁹ La seva trajectòria s’encreua amb la de Parets i el seu cercle de parents i amics més d’una vegada, com ara quan, juntament amb l’adroguer Josep Vinyes, va actuar de fermancer o coavalador del mercader Jeroni Resplans en una demanda sense data i testimoniejada per Jacint Font, un jove assaonador.⁴⁰ Vinyes era oncle de la tercera dona de Parets, Marianna, mentre que Font era membre d’una família de mestres assaonadors que havia tingut tractes amb Parets pel fet de ser companys d’ofici. Però Montfages tenia encara lligams més directes amb el nostre cronista i la seva parentela. Anna, la dona de Montfages, havia estat casada anteriorment amb l’assaonador Jaume Noguers (m. 1654), veí de Parets, i una filla o, per ser més precisos, una fillastra de Noguers, Maria, acompanyà Montfages en l’apadrinament del Miquel Parets nascut l’any 1656. A més a més, el 1664 va declarar com a testimoni a favor de Gabriel, el fill de Miquel Parets, quan aquest volgué ingressar al convent agustinià de Santa Mònica.⁴¹

Un altre cas de lligams reforçats recíprocament és el de Bonaventura Grosset i Eulària Foixac, padrins d’Eulària, primera descendent de Parets i Marianna Vinyes. Grosset (1605-1675) era un botiguer de teles que no vivia gaire lluny de Parets, almenys a l’època del seu traspàs: al carrer Tamborets, entre la plaça del Born i el mar.⁴² La seva vinculació amb el nostre assaonador arrencava de Jerònima Grosset, segurament una seva germana, que va ser la tercera sogra de Parets. També tenia relacions, de negocis i d’altra mena, amb la família de la seva companya de padrinatge, Eulària Foixac. Ella era la dona i hereva de Guillem Foixac (m. 1667), un marxant d’origen francès, el qual, en el seu testament de l’any 1662, condonava explícitament els deutes que Grosset havia contret a la seva botiga.⁴³

Aquesta darrera menció dels deutes deixa entreveure un altre vessant no pas menys important de la sociabilitat de l’època moderna: els contactes d’índole comercial i, més en concret, la companyia mercantil i altres vincles de confiança i responsabilitat en matèria de negocis. Malauradament, les activitats econòmiques de Parets, i fins i tot la naturalesa i l’abast de les relacions que va establir en l’àmbit del seu ram, són més aviat un enigma. No hem pogut trobar cap referència a préstecs o manlleus per part seva, llevat d’una fugaç aparició en els llibres de comptes d’un col·lega assaonador, en què figura com a receptor d’un crèdit de dues pells negres de vedell, d’unes quinze lliures de pes, per un preu total —i no gaire elevat— de set lliures i deu sous.⁴⁴ Entre tots els documents consultats, només n’hi ha tres que ens puguin aportar algun indici sobre les seves activitats econòmiques. L’un data de 1641, quan va constituir una societat, sense finalitat especificada, amb Pere Roca, un sabater de Barcelona, tot i que també se’l troba com a resident a la ciutat de Girona en un segon document: una procura que Parets va signar a favor seu l’any 1657. El tercer, datat igualment el 1641, és un certificat de bona conducta expedit pel nostre assaonador en favor de Josep Soler, un jove aprenent, originari de Manresa, que havia passat tres anys al seu obrador.⁴⁵

Aquestes referències inevitablement esporàdiques i incompletes són un bon exemple de les dificultats que es presenten a l’hora de reconstruir el món sencer de les coneixences i amistats de Parets. Algunes relacions, potser de prou importància per a l’interessat, han deixat en el millor dels casos un rastre ben tènue en la documentació coetània. Hom voldria conèixer, per exemple, quina intensitat o quina durada tingueren els seus contactes amb alguns exponents dels estaments més elevats, com són ara tots aquells personatges que ell mateix va triar com a padrins dels seus primers fills. La relació de Parets amb les altes esferes ofereix unes poques clarícies sobre l’abast social de les seves relacions de patronatge i clientelisme —una mena de lligams força difícils de distingir, a la pràctica, de l’amistat o del parentiu estricte. Les més de les vegades, però, hom s’ha d’acontentar amb un seguit de preguntes que no es poden respondre. Qui era, per exemple, Joan Pi, el clergue beneficiat de la Seu de Barcelona que va donar quatre-centes lliures de la seva butxaca a Maria Roure, la primera muller de Parets? Qui era, per seguir amb aquest gènere d’interrogants, la senyora Àngela Messeguer, que va llegar deu lliures pel dot d’Anna Parets, la tia del nostre cronista, l’any 1596? I quina era la relació de l’assaonador amb la vídua Esperança Planes, la qual, el 1637, actuava com a fermancera del dot de la segona dona de Parets, Elisabet Mans, per un valor de tres-centes lliures?⁴⁶

El màxim que permeten unes al·lusions semblants són unes poques conjectures més o menys fundades sobre el radi efectiu de la xarxa de relacions del nostre assaonador. Hem vist que Parets tenia uns tractes forçosament limitats, i sens dubte no gaire freqüents, amb alguns notables locals. L’origen d’aquests contactes podia ser la coneixença o el parentiu, si no la participació de l’assaonador en algun dels organismes del govern municipal, un aspecte que es comentarà més avall. En qualsevol cas, però, tot sembla indicar que el límit superior de l’esfera social del nostre cronista quedava per sota de la veritable elit, i més exactament en aquella frontissa on s’acabava l’activitat mercantil i començava el viure de renda. Parets, evidentment, va estar en contacte directe i regular amb un cert nombre de mercaders, entre els quals hi havia tan aviat membres matriculats del Consolat de Mar de la ciutat, com són ara Rafael Bruc, el marit d’una seva tia, i Francesc Vilar, l’espòs de la padrina del seu segon fill, com també negociants de menys cabal, com és el cas de Pere Tries, el marit de la seva pròpia padrina. No cal dir que l’afegit de coneixences indirectes —és a dir, dels contactes dels seus propis contactes— podria ampliar considerablement aquest cercle.

Vet aquí, doncs, el perfil que es pot extreure laboriosament d’aquesta munió de dades. Les referències de la crònica de Parets, oportunament ampliades mitjançant la documentació coetània, posen de manifest l’existència d’un sòlid nucli familiar, el qual s’eixamplava no tant per via de relacions establertes pels diferents germans com arran dels casaments successius del mateix Parets. Hom en pot reconstruir algunes prolongacions —no pas totes— més enllà d’aquest nucli inicial, però en conjunt la família sembla haver estat força localista, segons que mostren les poques referències a persones de fora de Barcelona i els seus voltants. Les dades aplegades fan evident també una cohesió social prou forta, atès que la majoria de les persones implicades provenia d’un medi força similar. Certament, la característica més notable d’aquesta xarxa de sociabilitat era el seu elevat grau de concentració al voltant dels parents i dels mestres artesans que treballaven en el ram de la pell: dues categories que se solapaven també en un grau força notable.

4. PARETS I L’OFICI DE LA PELL

En una declaració que va fer l’any 1655, arran d’un litigi que el gremi d’assaonadors duia a la Reial Audiència, Parets afirmava que havia començat a treballar en aquest ofici quan tenia tretze anys.⁴⁷ Va continuar treballant-hi fins a la seva mort; la menció explícita d’unes «pells adobades» en l’inventari post mortem dels seus béns suggereix que el nostre assaonador va restar en actiu fins al darrer moment. D’altra banda, ja hem vist que els protocols notarials coetanis el presenten sovint en una o altra de les facetes habituals de l’ofici, és a dir, ensenyant-lo a aprenents o fent tractes pel seu compte amb sabaters de la ciutat. Decididament, el treball del cuiro tenia un paper central en la vida de Parets i de la seva família, i per això no és sorprenent que també ocupés un lloc força rellevant en les seves pautes de sociabilitat.

El procés de la manufactura del cuiro era, de feia temps, un dels sectors més importants de la producció artesana barcelonina. Des dels darrers temps de l’època medieval, l’activitat es caracteritzava per un grau elevat d’especialització. Els treballadors de la pell estaven dividits en tres nivells. Primer de tot, estretament relacionats amb l’oferta de matèries primeres, hi havia els blanquers, els quals adquirien les pells en brut de mans dels carnissers o dels tractants de bestiar del país, i s’ocupaven tot seguit de les primeres operacions que havien de convertir la pell en cuiro (immersió en aigües tànniques, calcinament, neteja, raspat, estirament, etc.). La fase següent anava a càrrec dels assaonadors, que adquirien les pells tot just preparades prèviament pels blanquers i les sotmetien durant uns quants mesos als processos d’adobament (immersió i embotiment amb roldor, assecament, saginada o flexibilització de la pell). Finalment, hi havia un seguit d’oficis particulars, especialitzats en les feines de l’acabat, que elaboraven el producte per a la venda: cordovaners (que treballaven el cordovà, pell de cabra adobada), bossers, sellers, guarnicioners o guarnimenters, guanters, pergaminers i, sobretot, sabaters.⁴⁸

A diferència de moltes ciutats europees de l’època moderna, a Barcelona el sector del cuiro es caracteritzava per una neta separació entre aquests tres nivells d’activitat, i pel trasllat subsegüent d’aquesta mena de diferències a l’esfera corporativa, amb l’establiment de tres gremis particulars.⁴⁹ Tot i que hi havia lligams força estrets entre els diferents nivells de producció, les relacions econòmiques i socials dins el sector estaven dominades per una jerarquia informal. Els blanquers eren, per descomptat, els membres més rics del ram. Això era alhora causa i conseqüència de les elevades sumes de capital que requerien les seves adquisicions a l’engròs en matèria de pells i de productes tànnics, com són ara el roldor i l’alum (per a l’adobament en sec). El seu poder econòmic els atorgava una preeminència semblant en l’àmbit social i polític.⁵⁰ Els blanquers no solament disposaven de més places al Consell de Cent que no pas els assaonadors, sinó que, a més, entre la dècada de 1450, en què els artesans barcelonins aconseguiren l’accés als llocs més elevats del govern urbà, i l’any 1714, en què el règim municipal tradicional va ser abolit per les noves autoritats borbòniques, fins a set blanquers van esdevenir consellers de la ciutat, per tan sols un assaonador.

Pel que fa als assaonadors com Parets, tot i que alguns arribaren a igualar els blanquers en l’acumulació de recursos i fortuna, els més passaven amb uns mitjans força modestos i restaven més a prop dels sabaters que no pas dels blanquers. En tots els llibres de comptes i registres patrimonials de mestres assaonadors del Sis-cents que hem pogut localitzar, la majoria de deutes consignats corresponen a sabaters, la qual cosa fa pensar que aquests prenien el cuiro dels assaonadors en préstec o a comissió i el pagaven un cop havien venut les seves manufactures. Així, en una concòrdia de l’any 1666 de la família de Jacint Font sènior, quasi tots els deutes enregistrats, que pujaven a un total de 1.275 lliures, eren a càrrec de sabaters. Un decantament semblant es pot observar en un inventari de l’any 1693 de l’assaonador Vicenç Bofill: trenta-cinc dels quaranta-dos deutors que hi figuren són sabaters, i sumen un total d’unes 475 lliures. De la mateixa manera, a l’inventari del seu company d’ofici Agustí Calafell, datat el 1704, dinou de les vint-i-quatre persones que li devien un total de prop de 200 lliures eren sabaters.⁵¹ Tot plegat fa pensar que els mestres assaonadors com Parets es poden col·locar en un estadi intermedi de la jerarquia artesanal de la Barcelona moderna. No hi ha constància documental de l’eventual subordinació directa dels assaonadors als blanquers més rics, ni encara menys al capital mercantil, com era el cas de molts oficis en l’Europa del període. És potser prou simptomàtic el fet que la gran «enveja» que es tenien els oficis afins de sayetteurs i bourgeteurs a la ciutat de Lille, segons que explica un jove oficial local, Pierre-Ignace Chavatte, a la seva crònica particular, no faci acte de presència en el text de Parets, tot i l’existència de diferències força perceptibles entre els diversos nivells del sector pel que fa al grau de riquesa i a l’escala de l’activitat productiva.⁵²

Hi havia, per descomptat, algunes oportunitats d’arreplegar si més no una modesta fortuna exercint l’ofici d’assaonador, però, així i tot, hom es pot demanar si això bastava per compensar el poc prestigi social que tenia aquella activitat als ulls de molts coetanis. L’escriptor italià Tommaso Garzoni, en un tractat força divulgat, es referia als treballadors del cuiro com els «més vils» de tots, sempre «bruts, tot i que guanyin molts diners»; significativament, l’autor distingia taxativament entre els assaonadors corrents (cuoiai) i els seus col·legues més ben instal·lats, els pelliciari o pellissers.⁵³ L’any 1651 l’advocat flamenc Theodore Ameyden blasmava el «pestilent art de l’adoberia» quan mencionava els orígens artesans d’algunes famílies de patricis romans, i fins i tot en una data tan tardana com és l’any 1783 el reformador il·lustrat Pedro Antonio Sánchez, defensor dels assaonadors gallecs, no s’estava de fer notar que aquests encara arrossegaven l’estigma de ser un dels oficis més vils.⁵⁴ La mala reputació dels artesans de la pell, i dels assaonadors en particular, derivava en gran part del fet que els treballadors havien de remenar amb les seves pròpies mans substàncies com alum, calçs, olis i greixos (per estovar les pells), i altres matèries degradants, sobretot sang i orins. Altrament, el treball de la pell estava associat tradicionalment, almenys en el context de la Monarquia Hispànica, amb jueus i conversos, tot i que no ens consta que aquest prejudici persisteixi a la capital catalana després de l’expulsió de 1492.⁵⁵

Ja hem fet notar anteriorment que un dels trets més singulars de la xarxa de sociabilitat de Parets era la seva escassa projecció més enllà de Barcelona. Llevat de les seves dues primeres mullers, totes dues provinents d’extramurs —la família de Maria Roure provenia de Vic, mentre que Elisabet Mans va créixer en un mas dels afores de Sarrià—, no hi ha gaires més indicis per pensar que el nostre assaonador tingués un coneixement directe del món que s’estenia més enllà de les muralles barcelonines.⁵⁶ Que la sola excepció de la norma siguin els tractes mantinguts amb un sabater de Girona tampoc no és gens sorprenent, almenys atesa la freqüència amb què el seu mateix ofici empenyia els assaonadors a entrar en contacte amb la ruralia. Els treballadors urbans del cuiro havien de mirar forçosament més enllà de la ciutat per tot el que feia a les matèries primeres de la seva activitat, des de les pells fins a les diverses menes de tanins que necessitaven per adobar-les.⁵⁷ Tampoc no és gens casual que molts dels sabaters endeutats, com hem vist més amunt, amb algun assaonador visquessin fora de Barcelona; així, la concòrdia signada per Jacint Font el 1666 incloïa sabaters de Mataró, Arenys, Canet i altres petites localitats escampades pel Principat.

Tot plegat reflecteix prou bé la importància que en el decurs del temps havia adquirit el vessant mercantil més que no pas manufacturer de l’activitat dels assaonadors, i encara més dels blanquers. Aquesta transformació era el resultat d’un procés de descentralització de la manufactura catalana del cuiro que havia començat al segle XVI, quan els fabricants volgueren defugir la rígida estructura corporativa i els elevats costos del ram barceloní de la pell, i aprofitar els avantatges comparatius d’un seguit de centres menors com són ara Girona, Solsona, Manresa, Olot, Vic i Igualada.⁵⁸ Cap al final del segle XVII es pot arribar a parlar fins i tot d’una neta tendència cap a la desurbanització de l’activitat, deguda, en part, als baixos salaris i a l’augment de la força de treball a la ruralia, uns factors que no eren sinó un subproducte de la recuperació demogràfica i econòmica del període. Així, quan els blanquers de Barcelona s’exclamaren, l’any 1684, que els sabaters locals s’estimaven més de comprar els cuiros adobats fora ciutat, no feien sinó deixar-nos un testimoniatge involuntari d’un canvi radical en les relacions de producció, que acabaria per relegar els gremis urbans a una funció de redistribució, més que no pas manufacturera, en l’economia i en la societat locals.⁵⁹

Molts d’aquests canvis són, però, posteriors a l’època de Parets. En vida seva els gremis barcelonins encara controlaven directament molts d’aquells recursos que els havien procurat al llarg dels segles una posició respectable, si no una veritable influència, en la vida política local.⁶⁰ La mateixa corporació del nostre assaonador podia rivalitzar amb moltes altres en antigor, en grau d’autogovern i en participació, limitada però innegable, en la política municipal. El gremi dels assaonadors va ser fundat, sembla, cap a la fi del segle XIII, i l’any 1311 obtingué la sanció de les seves primeres ordinacions.⁶¹ El nombre dels seus agremiats fluctuà sensiblement en el decurs del temps. Els setanta-dos mestres enregistrats al fogatge barceloní de l’any 1516 disminuïren fins a quaranta o cinquanta a la darreria del segle XVI, i tocaren fons, amb una vintena a tot estirar, després de la pesta de 1651, abans no tornés a remuntar fins a una mitjana d’uns quaranta membres a començament del segle XVIII.⁶² Tot i no ser un dels gremis més petits, tampoc no era pas dels més nombrosos, sobretot per comparació amb altres oficis, com és ara el dels fusters, que a l’època de Parets podien aplegar fins a gairebé un centenar d’afiliats a les seves reunions periòdiques.⁶³ No ens hauria d’estranyar, doncs, que la corporació dels assaonadors hagués tingut problemes, l’any 1594, a l’hora de trobar un candidat per substituir un confrare traspassat que figurava insaculat al Consell de Cent. El fet que aquesta i altres obligacions hagin costat tant de satisfer il·lustra prou bé allò que era a la pràctica una corporació petita i financerament precària.⁶⁴

Les reduïdes xifres de la corporació ajuden a explicar, però, l’esperit de familiaritat, si no d’intimitat, que regnava entre els seus membres. El mateix es pot dir de la propensió dels assaonadors a viure tots plegats en un mateix barri, un aspecte que comentarem més endavant. Una proximitat d’aquesta mena, i a una escala tan petita, significava que els mestres gremials no sols es freqüentaven els uns als altres, tant a la feina com a l’hora del lleure, sinó que també en sabien força, els uns dels altres. No hi ha millor demostració d’això que les anotacions del mateix Parets, breus però força eloqüents, sobre el tarannà i el grau de riquesa relativa dels confrares traspassats entre els anys 1629 i 1634. Aquestes disset diguem-ne necrològiques ofereixen algunes dades de caràcter genèric, com són ara l’edat, la causa del traspàs i si el finat havia mort a casa seva o a l’hospital, però les observacions més substantives fan referència, sobretot, a dues altres qüestions. La primera, la riquesa o pobresa del company desaparegut; una variable que Parets atribueix tot sovint als mèrits o demèrits —com és ara l’alcoholisme— dels interessats. La segona era la qüestió dels sobrevivents: en quin estat quedaven i, sobretot, si la vídua i/o els hereus del finat volien continuar amb l’obrador obert. Així, per exemple, quan el febrer de l’any 1632 va morir Pere Pau Comalada, Parets escriu que «tenia botiga, y en sa casa no s’i treballave sinó sumach, a la contínua, y tenia fama del més rich assaonador»; com que no va deixar fills, l’obrador va tancar arran de la seva mort (I, 104v-105v).⁶⁵ Al seu torn, quan Francesc Quadrada va morir, l’abril de 1632, el cronista no dubta a criticarlo asprament per la seva conducta en vida: «era homo molt vidayrada, que lo de més tems no treballave, sinó que era molt jugador, y morí espalmat, de bèurer molt vi fret» (I, 105v). Dos mesos després, el qui traspassava era Antoni Colomer, un bevedor igual que Quadrada (I, 105v). A través d’aquests i altres comentaris similars el nostre cronista delineava una peculiar economia moral, feta de deures acceptats o rebutjats; una escala de valors que enfrontava a la pràctica l’austeritat i les ganes de treballar amb la irresponsabilitat i els deutes contrets per culpa de l’afició al joc o a la beguda. Allò que feia possible avaluacions d’aquesta mena era, però, les reduïdes dimensions i el caràcter fortament travat d’aquest cercle de treballadors; dues condicions que també tenen conseqüències prou importants en el desenvolupament de la sociabilitat del mateix Parets.

Quin era el rang particular de Parets dins el conjunt dels mestres assaonadors? Malauradament, no sabem res del nivell de riquesa que el nostre assaonador va assolir en l’exercici de la seva activitat. La manca de registres fiscals coetanis i d’altres documents anàlegs fa impossible de conèixer els seus ingressos o el seu patrimoni. Certament, no era molt i molt pobre, perquè almenys era propietari emfitèutic de casa seva.⁶⁶ Una prova addicional que no vivia en la misèria és la narració de la seva experiència personal de la pesta de 1651, en què recalca que els membres malalts de la seva família eren assistits a casa en lloc d’haver d’anar a la morberia de la ciutat.⁶⁷ D’altra banda, les seves mullers li van aportar un dot prou respectable, almenys d’unes quatre-centes lliures cadascuna. Aquestes quantitats, juntament amb el pertinent escreix o pacte de millora (la meitat del dot) que Parets acordà amb les dues primeres esposes, eren prou corrents en els capítols matrimonials dels menestrals locals del període. Finalment, l’inventari que es va fer dels seus béns tot just després del traspàs, juntament amb la subhasta subsegüent de les pertinences, mostra que tampoc no li mancaven algunes propietats. Ara bé, el fet que tot plegat hagi pujat només al voltant de 190 lliures també posa de manifest que cap de les seves pertinences era particularment preuada.

Totes aquestes dades col·loquen Parets prop dels rengles intermedis de l’ofici. La seva fortuna difícilment podia comparar-se amb la d’un assaonador com Gaspar Minguella, el qual no solament va poder llegar a una seva neboda un dot de sis-centes lliures, sinó que, a més, al protocol notarial corresponent hi figurava com l’únic assaonador que rebia el tractament de «senyor».⁶⁸ Un altre símbol d’estatus elevat és que va ser un dels pocs assaonadors que foren enterrats en un sepulcre individual a l’església de Sant Joan de Jerusalem. No sembla pas casual, altrament, que en una reunió gremial de l’any 1659 el pròsper Minguella hagués proposat que la corporació fes només quatre dies de festa a l’any, deixant la resta de dies en què no es podia treballar a les preferències devocionals individuals dels seus membres.⁶⁹ A l’altre extrem de l’escala corporativa hi havia confrares tan empobrits com Josep Comalada, l’inventari post mortem del qual, de l’any 1631, ens el presenta vivint gairebé sense res en una casa molt atrotinada de la Rambla; o Antoni Roca, que quan va morir, el 1663, malvivia en un parell de cambres, sense gaire parament, de la planta baixa d’un edifici del carrer Assaonadors. Parets, doncs, es trobava en un lloc intermedi, igual com, posem per cas, els seus companys Joan Campins i Ramon Pintor, la subhasta dels béns dels quals, els anys 1650 i 1664, pujà a un total de 470 i 430 lliures respectivament.⁷⁰

Pel que fa a la sociabilitat del nostre cronista dins del ram de la pell, cal distingir, però, entre les estructures d’índole formal, com és ara la corporació gremial, i les de caire més aviat informal, com poden ser els lligams voluntaris o que resulten d’una tria personal, assenyaladament les amistats. Les referències de la crònica a diversos afers gremials (I, 102r-106r) són una prova que Parets seguia ben de prop les vicissituds de la corporació. Així, l’any 1627 deixa entreveure l’existència d’alguns problemes a l’hora de fer l’elecció dels cònsols després que el gremi hagués modificat les ordinacions relatives a l’ingrés dels fills dels mestres. També escriu que l’any 1629 va ser anòmal perquè no hi va haver els habituals exàmens de mestratge, mentre que els anys 1630 i 1631 un cert nombre de confrares no comparegueren el dia de les eleccions —un estratagema, sospitava Parets, per defugir els càrrecs gremials. Al segon volum del manuscrit, l’autor discutia algunes reformes engegades per la corporació, en relació sobretot amb la tarifa de preus promulgada l’any 1654 (II, 109r). Anotacions com aquesta, juntament amb les actes notarials de les reunions gremials, abonen la hipòtesi que Parets participava activament en la vida de la corporació. Hi va tenir, a més, càrrecs diversos en diferents ocasions, com són ara el d’andador (l’herald que convocava els membres a les reunions corporatives) l’any 1634; el de tresorer, els anys 1645 i 1660, i el de cònsol o màxima autoritat gremial, el bienni 1658-1659 (I, 102v).⁷¹ És evident que Parets esmerçava força temps i esforços en favor del gremi i, per tant, no és gens sorprenent que aquesta dedicació hagi marcat una bona part de la seva vida social.

Ja hem vist que la part menys institucionalment articulada de la sociabilitat de Parets també estava força vinculada a la seva activitat. No solament alguns dels seus parents treballaven en el sector de la pell, sinó que un nombre encara més gran de contactes extrafamiliars provenien igualment d’aquest medi. La sociabilitat de caràcter informal resta, però, escassament documentada a la seva crònica. Així, si hom vol esbrinar quins amics va tenir Parets entre la gent del seu mateix ofici, cal recórrer a fonts externes, com són ara els protocols notarials coetanis. Podem, doncs, començar a identificar-los gràcies a un parell de casos en què Parets va actuar com a testimoni amistós d’altri. L’any 1633 figurava com un dels signataris de l’inventari post mortem de l’assaonador Pere Pau Feliu. Alguns anys després, el 1651, Parets era un dels testimonis en el testament d’un altre assaonador, Ramon Pintor. No cal dir que en tots dos casos hi havia un ampli ventall de nexes que vinculaven el nostre assaonador amb els finats. Feliu i la seva muller Elisabet eren uns seus veïns molt propers, que vivien pràcticament a la porta del costat, al carrer d’en Coromines (vegeu més endavant). Feliu era força més gran que Parets i, de fet, molts dels seus lligams amb el nostre cronista provenien dels membres de més edat de la família. Feliu havia exercit càrrecs gremials cap a la mateixa època que el pare de Parets: fou escollit cònsol l’any 1629, portaestendard el 1630 i tresorer segon el 1631. També va ser insaculat al Consell de Cent, igual que el vell Parets. I en el complicat assumpte de l’herència de la casa dels Parets, actuà en algun moment com a fermancer de la família. La predisposició del jove Parets a presentar-se com a testimoni de l’inventari de Feliu sembla, doncs, tant un acte de bon veïnatge com de lleialtat generacional, i potser es pot dir el mateix de les adquisicions fetes per ell i pel seu germà Francesc en la subhasta subsegüent.⁷²

En canvi, Ramon Pintor (m. 1661) era més consemblant en edat i experiències. Certament, si algú pot ser fermament identificat com a amic de veritat de Parets, és sens dubte aquest altre assaonador. Pintor apareix en diversos episodis crucials de la vida del nostre cronista i de la seva família. L’any 1630 actuava com a testimoni en el testament de Rafael Bruc, oncle de Parets. Un any després també era present al testament del pare de Parets, i el 1636 figurava, a més, com a signatari de l’inventari post mortem de Maria Roure, la primera muller del cronista. L’any 1651 es va girar la truita: ara, enmig de l’epidèmia de pesta, era Pintor que decidia de fer testament i de triar Parets perquè en fos un dels dos testimonis obligats. Finalment, com hem vist, Pintor esdevingué, l’any 1659, el padrí del darrer descendent del cronista, Maria. Igual que Parets, Pintor també va ser insaculat al Consell de Cent, i el 1658 assolia un dels escons reservats als assaonadors en aquella magistratura urbana. Pintor també s’assemblava al seu amic pel que fa a protagonisme en el si del gremi. No solament assistia prou regularment a les reunions de la corporació, sinó que, a més, en va arribar a ocupar alguns càrrecs, com ara l’any 1655, en què fou escollit cònsol.⁷³

Els esmentats Pintor i Feliu no eren, però, les úniques relacions personals importants que el cronista va establir amb els companys d’ofici. El cas de Joan Ponç, el pellisser que mantenia estretes vinculacions amb tots dos Parets, pare i fill, serà objecte d’un comentari posterior. Francesc Broquetes, que substituí Feliu com a representant dels assaonadors al Consell de Cent quan aquest va morir, el 1633, també apareix com a testimoni en el testament del vell Parets, el 1631, i en el de Maria Roure, el 1636. I va ser precisament arran de la seva mort, l’any 1642, que el jove Parets va ser insaculat a la corporació municipal. Altres treballadors de la pell que signaren una hora o altra en qualitat de testimonis de la família foren Pere Bori (1630), Francesc Quadrada júnior (1636) i el blanquer Miquel Famades (1657), que també va ser insaculat a la mà menor de la ciutat de Barcelona, com Parets. Finalment, cal esmentar Francesc Denís (n. 1614), un altre assaonador que participà en el sorteig per a una plaça al Consell de Cent, al costat de Parets, i que, com ell, també va exercir alguns càrrecs gremials. Més endavant, també seria un dels tres testimonis de bona reputació que avalaren Gabriel, el fill de Parets, quan volgué ingressar a l’orde dels agustins, l’any 1664.⁷⁴

Aquests exemples es podrien multiplicar fàcilment, sobretot si hom prenia en consideració les nombroses connexions entre individus i famílies del cercle d’amics i socis de Parets.⁷⁵ Treballadors de diversa mena del sector del cuiro, amb els assaonadors al capdavant, ocupen un lloc eminent en la xarxa de relacions personals del cronista. El solapament és encara més marcat pel que fa a la família i als amics, la qual cosa contrasta —sigui dit de passada— amb allò que succeïa a Ais de Provença al segle XVI, on els assaonadors, segons les recerques de Claire Dolan, eren poc inclinats a l’endogàmia matrimonial i, fins i tot, a transmetre l’ofici de pares a fills, tot i la gran solidaritat que mostraven els uns amb els altres en el si de la pròpia corporació (instal·lada, com en el cas dels blanquers barcelonins, en un convent agustinià).⁷⁶ L’altre atribut que compartien els assaonadors del cercle de sociabilitat de Parets era la proximitat geogràfica. El cronista i els seus companys d’ofici no eren només uns col·legues de professió. També eren veïns, és a dir, coresidents d’un barri petit, però força densament poblat, de la ciutat.

5. ELS VEÏNS

El món on vivia Parets començava a casa seva. Els fonaments són encara al mateix lloc, i l’estructura i la distribució no han canviat gaire, tot i que els edificis del carrer han gairebé doblat l’alçada que tenien en temps de Parets.⁷⁷ Com que la casa de l’assaonador feia cantonada, els documents coetanis el descriuen com a resident en carrers diferents. El fogatge parcial de l’any 1640 l’enregistrava com a resident a les Voltes de Sant Jacint, un carreró que es caracteritza, com el mateix nom indica, pel passatge cobert que desemboca al carrer dels Corders. Parets, però, vivia a l’altre cantó; la casa, segons el seu inventari post mortem de l’any 1661, era «al carrer d’en Coromines, davant el portal de Sant Jacint de Santa Caterina».⁷⁸ Això vol dir, doncs, que es trobava davant per davant del portal sud-est de l’església i convent de Santa Caterina, que donava nom al barri. Res no queda a hores d’ara d’aquest imponent establiment eclesiàstic, enderrocat l’any 1837, i substituït per un mercat d’abastos, ara tot just remodelat.⁷⁹ Aquest edifici religiós arribà a formar part de la biografia de Parets, ni que fos de manera indirecta. Era, si més no, la residència de Tomàs Ros, el confessor de la seva segona dona, Elisabet Mans. I quan l’assaonador volgué explicar en la seva crònica el traspàs de sa muller arran de la pesta de 1651 (I, 141v [140v]), no s’estigué de remarcar la gran devoció de la finada a la Mare de Déu del Roser, la capella i la confraria de la qual es trobaven també en aquella església.

La família de Parets feia temps que vivia en aquell indret, i tot indica que el nostre cronista hi va passar tota la vida un cop va heretar la casa en règim emfitèutic. Un cert «En Parets, assaonador» —l’avi o el besavi patern del nostre cronista?— figurava ja en un fogatge de l’any 1497 com a habitant a l’«illa hon és la casa de Miret Sarovira comprenent les voltes [de Sant Jacint] fins al forn prop la capella d’en Marcús», és a dir, al mateix lloc, si fa no fa. No gaire després, al fogatge de 1516, hi trobem un assaonador de nom Joan Parets que vivia «en la Illa a on és la Capella d’en Marcús fins al c[arrer] de [la Barra] de Ferro», una adreça una mica més imprecisa, però que es referia probablement a la part de dalt del carrer de Montcada.⁸⁰ Altrament, pel que sabem sobre la radicació dels parents de Parets, podem dir que la majoria havien viscut i continuaven vivint ben a prop seu. Així, per exemple, la seva tia Anna i el seu marit, el mercader Rafael Bruc, quan aquest va morir, el 1630, residien a la cantonada del carrer d’en Giralt el Pellisser.⁸¹

Aquest veïnat ocupava la part alta del barri de la Ribera, una àrea força densament poblada que s’estenia al nord de la ciutat i a la vora del litoral marítim. Aquest sector era el més “promiscu” de la ciutat; no debades era una zona de transició entre la cèntrica Barcelona mercantil, amb els seus importants mercats de la plaça del Blat i de la plaça de l’Àngel, i aquella barriada manufacturera del vessant oriental, coneguda des de l’Edat Mitjana com la «Vilanova del Llevant». També feia de frontera entre la zona tèxtil de la ciutat, el barri de Sant Pere, i la part baixa del barri de la Ribera, on convivien les residències patrícies —de mercaders o exmercaders enriquits— i els habitatges força menys estables dels mariners i de tots aquells que treballaven en els oficis de la mar. La part baixa del barri de la Ribera era, en poques paraules, un veïnat de treballadors, molts dels quals es dedicaven a la manufactura tèxtil com a teixidors, paraires i cardadors.⁸²

Els treballadors de la pell, sobretot assaonadors i blanquers, vivien ben a la vora de la casa de Parets. Fins i tot el nom actual d’alguns d’aquests carrers —dels Assaonadors, de la Blanqueria, d’en Giralt el Pellisser— és un reflex de la presència perdurable dels oficis de la pell en aquesta àrea.⁸³ I el mateix es pot dir de la seva representació corporativa en aquest indret urbà. Quatre edificis, en particular, sobresurten com a llocs institucionals i devocionals dels artesans del cuiro. El més allunyat de la ribera marítima era l’església hospitalera de Sant Joan de Jerusalem, a la Riera de Sant Joan, on la corporació dels assaonadors tenia la seva capella particular.⁸⁴ La confraria hi feia moltes de les seves activitats de culte, i alguns dels membres eren enterrats al sepulcre col·lectiu de la corporació, que tenia com a patró sant Joan Baptista. Tanmateix, en temps de Parets la confraria havia deixat de reunir-se a l’hort contigu a l’església. L’activitat corporativa estava centrada aleshores en un altre indret rellevant, la casa gremial dels assaonadors, que es trobava una illa i mitja més avall de la casa de Parets, a la cantonada dels carrers Assaonadors i Montcada, al darrere de la capella d’en Marcús, l’edifici públic més antic del barri.⁸⁵ Hi havia, però, altres dues esglésies que també tingueren un paper prou important en la vida social i religiosa dels assaonadors barcelonins: l’una era la petita església parroquial de Sant Cugat del Rec, fundada el 1023 i reconstruïda el 1626, on Parets i els seus foren enterrats; l’altra, la del convent de Sant Agustí, fundat el 1309, i seu de la confraria dels blanquers d’ençà de la dècada del 1340.⁸⁶ La proximitat física de tots aquests edificis té un paral·lelisme interessant en el calendari festiu de les institucions que albergaven: la festa de Sant Agustí, el 28 d’agost, precedia immediatament la de la Decapitació de Sant Joan Baptista, el 29 d’agost.⁸⁷

Però tan important com aquests singulars espais corporatius era el fet que Parets vivia en un barri habitat per molts mestres del mateix ofici, alguns dels quals eren també els seus veïns més immediats. Els que vivien més a la vora eren, per exemple, els assaonadors Pere Pau Feliu (les «cases grans» del qual eren justament al costat de les «cases petites» de Parets), Joan Ricard, Francesc Cornet i Pere Cases, tots els quals residien al carrer d’en Coromines, i Esteve Riber, que tenia una casa força gran al carrer paral·lel de la Flor de Lliri, «davant Santa Caterina».⁸⁸ El fogatge de 1640 enregistrava més de trenta assaonadors residents en aquella zona, els més als carrers dels Assaonadors (nou), de la Flor de Lliri (cinc), de les Voltes de Sant Jacint, on vivia Parets, i a la plaça de l’Oli (tres en cada cas). No sorprèn gaire que aquesta llista inclogui molts dels amics i col·legues identificats del nostre assaonador, com ara: al carrer de la Flor de Lliri, Jaume i Maria Noguers, la padrina d’un dels fills de Parets; a les Voltes de Sant Jacint, Francesc Broquetes, que actuà de testimoni en els testaments del pare de Parets i de la seva primera muller, i al carrer d’en Coromines, Francesc Quadrades, testimoni, al seu torn, en l’inventari dels béns de la primera muller de Parets. També s’hi pot afegir Joan Campins, que va ser tresorer del gremi juntament amb Parets l’any 1645.⁸⁹

Aquestes i altres coincidències fan palesa la vinculació entre la proximitat física del veïnatge i les aliances de diversa mena —parentiu, amistat, ofici, càrrecs corporatius i relacions de compromís— que sustentaven i cohesionaven la xarxa de sociabilitat del nostre assaonador. Encara cal considerar, però, un altre aspecte de la qüestió, atès que la coresidència no tan sols propiciava els contactes entre persones, sinó també entre persones i llocs o institucions molt rellevants. Al·ludim sobretot a l’afecció a imatges i espais, especialment marcada en les cultures catòliques, que dóna lloc a una mena de topografia personal de devocions i, de vegades, fins i tot d’actituds polítiques. Malauradament, per importants que hagin pogut ser unes devocions semblants en la vida del nostre assaonador, el cas és que a penes en diu res a la seva crònica. Si haguéssim de dependre només d’aquestes pàgines, no sabríem ni en quin indret de la ciutat va viure. De fet, Parets mai no parla del “meu veïnat”, de la “meva parròquia” o del “meu barri”, a diferència de molts altres memorialistes del període, com ara un Samuel Pepys, el dietari del qual està impregnat d’una forta consciència de lloc, o bé, en un graó social més baix, un Chavatte, que esmenta reiteradament les processons de la seva parròquia de Saint Sauveur, i que fins i tot va contribuir a organitzar-ne la confraria corresponent, la qual cosa suggereix una forta identificació personal amb aquell àmbit parroquial.⁹⁰ En el cas de Parets, les informacions externes que tenim amb relació a aquest punt ens ajuden a aclarir algunes facetes de la seva trajectòria personal. Així, és prou simptomàtic que els únics detalls veritablement precisos que ofereix el nostre cronista a l’hora de descriure les rogatives públiques arran de l’epidèmia de pesta del 1651 hagin estat els de la seva pròpia església de Santa Maria del Mar (II, 42v) o els de les processons organitzades per la confraria de Sant Agustí, la dels blanquers (II, 108v). L’arrelament al seu barri pot ajudar a explicar el seu desconeixement sobre altres sectors de la ciutat i la seva inseguretat, per exemple, a l’hora d’anomenar els carrers del Raval, a l’altre costat de Barcelona (II, 108v).

Així, doncs, pel que fa a les lleialtats personals i espirituals del nostre assaonador, només podem fer unes poques conjectures. Per exemple, sobre la seva actitud envers l’església parroquial. Tot i que oficialment pertanyia a la parròquia de Santa Maria del Mar, l’assaonador va voler ser enterrat no pas en aquest temple, ni tampoc en el sepulcre corporatiu de Sant Joan de Jerusalem, sinó en la veïna església de Sant Cugat del Rec. Aquest va ser també el lloc d’enterrament de molts dels seus fills, tots els quals, llevat d’un, havien estat batejats a Santa Maria del Mar. Dels vuit fills dels quals hem pogut identificar la sepultura, quatre van ser soterrats a Sant Cugat; altres dos, a la morberia; un altre, a la catedral, i el darrer, a Santa Maria. D’altra banda, en les seves darreres voluntats Parets va encarregar que se celebressin tres funerals per la seva ànima, un de modest a Santa Maria, amb un cost de tres sous, i dos de més solemnes a Sant Cugat, amb un cost total de deu lliures i vuit sous que va pagar del seu peculi.⁹¹ Una lleialtat aparentment tan ferma a l’església de Sant Cugat tenia diverses raons. Per començar, era relativament a la vora de casa seva. Però, el que és més important, era també una església força més petita que no pas Santa Maria del Mar, les dimensions de la qual —un coetani calculava que albergava més de cinc mil parroquians— potser feien difícil, als ulls d’alguns fidels, una devoció personal gaire intensa, almenys com a lloc de culte. Amb tot, els assaonadors eren prou nombrosos a Sant Cugat, i això no només per la seva nombrosa presència en aquell veïnat. Molts assaonadors i blanquers van exercir càrrecs a l’obreria i a la confraria sagramental corresponents, a diferència de Santa Maria del Mar, on aquestes institucions seglars restaven dominades pels membres de l’elit urbana.⁹² Finalment, i per damunt de tot, el pare de Parets era enterrat a Sant Cugat. Fent el mateix, però, el nostre cronista no sols continuava la tradició familiar, sinó que també sintonitzava amb molts dels seus amics i col·legues, que també cercaren sepultura a Sant Cugat, la més petita de les parròquies de la ciutat. Entre aquests hi havia assaonadors com ara Baldiri Ballester, Jaume Pujades i la seva vídua Àngela, i en Joan Costa major, que n’havia estat obrer l’any 1571.⁹³

Certament, les relacions de veïnatge travessaven les línies de sociabilitat de Parets en força punts, i se solapaven ara i adés tant amb la seva família més immediata com amb aquella altra xarxa més àmplia feta d’amics i coneguts. No és estrany, doncs, que el nostre cronista hi recorregués tot sovint i per les raons més variades.⁹⁴ Algunes vegades, a la recerca de serveis personals i professionals com els que proporcionaven els notaris que contractava per redactar els seus protocols particulars. Francesc Pla, el notari públic que l’ajudà en molta de la seva paperassa, vivia prop de l’església de Sant Cugat, mentre que Miquel Mora, que era el notari de la corporació d’assaonadors, vivia encara més a prop seu, al carrer de Montcada. Parets pot haver aprofitat les relacions de veïnatge fins i tot per trobar muller, com és ara en el cas de la seva tercera esposa, Marianna, que probablement era parenta (neboda?) de l’adroguer Josep Vinyes, el qual tenia una botiga a prop de la casa de Parets, en l’encreuament entre la placeta de Montcada i la capella d’en Marcús.⁹⁵ La consciència de pertànyer a un lloc petit i alhora prou idiosincràtic dins una gran ciutat va representar un paper crucial en la formació d’aquella extensa xarxa d’amics, companys i, sobretot, mestres d’ofici que Parets tan aviat va heretar com va bastir pel seu compte. Les relacions de veïnatge donaven consistència al seu món, i li proporcionaven una mena d’epicentre més estable i arrelat que no pas la sola família: menys procliu a les alteracions de tota mena, aquell nucli era en força aspectes un univers més permanent, i dotat d’uns horitzons i d’uns símbols més perdurables.

6. SOCIABILITAT I ESCRIPTURA

De tot aquest feix de dades se’n poden treure algunes conclusions generals sobre les pautes de sociabilitat del nostre artesà autobiògraf. Primer de tot, i a desgrat del seu localisme, sorprèn la gran amplitud dels contactes d’un simple assaonador.⁹⁶ Això és encara més remarcable si es té en compte que no tenim cap prova que Parets hagi esmerçat gaire temps fora de Barcelona, llevat, és clar, de la seva fugida de la ciutat arran de la pesta de 1651 (II, 46r-v). L’eixamplament de perspectives pot haver estat, en gran part, un resultat dels sovintejats contactes de Parets i els seus amb aquests personatges habitualment tan rodamons com són ara els mercaders. És el cas de Jaume Bertrola, que figurava entre els fermancers d’una tia de Parets que l’any 1596 es casava amb Rafael Bruc, ell mateix mercader i fill de mercaders. I també la primera dona de Parets era filla d’un negociant de Vic. La vinculació familiar amb els adroguers també datava de bona hora, tal com testimonia el cas de Pere Mora, padrí de Parets, un dels personatges més prominents del barri de la Ribera i molt implicat en el comerç marítim. El cercle de coneixences del Parets dels darrers anys incloïa també un fort component mercantil, sobretot arran del seu tercer matrimoni. De fet, fins i tot és possible que el nostre assaonador hagi volgut establir pel seu compte alguna mena de contactes econòmics extramurs i també amb alguns mercaders francesos. L’economia catalana del segle XVII va conèixer un augment de la manufactura del cuiro gràcies a l’activitat dels obradors de fora de Barcelona, i això es va reflectir tant en les importacions de matèries primeres provinents de França, Itàlia i les Índies Occidentals com en les exportacions de cordovans i altres productes cap als mercats peninsulars i colonials.⁹⁷ Però allò que va contribuir més i millor a eixamplar els horitzons locals de Parets i la seva família va ser aquell grup d’apotecaris i botiguers, directament relacionats amb el comerç d’importació, que hi empeltà Marianna Vinyes quan es va casar amb el nostre assaonador. La incorporació d’aquesta parentela a la xarxa de relacions de Parets també va activar allò que en podem dir una certa «connexió francesa». El tàndem de Grosset i Foixac, aquest darrer d’origen francès, i tots dos estretament vinculats amb les xarxes mercantils del comerç català amb el sud de França, aleshores en auge, es va veure reforçat, a més, per un altre personatge d’ascendència francesa, l’impressor Antoni Lacavalleria, la muller del qual, Jerònima, va ser la padrina del darrer fill de Parets.⁹⁸

La xarxa de relacions de l’assaonador s’escampava per altres vies i més enllà de les direccions tot just apuntades. No cal dir que aquest breu estudi no pot resseguir tots els cercles dins els quals es va moure Parets.⁹⁹ Una omissió particularment significativa és la de totes aquelles persones que entraren en contacte amb ell arran de l’exercici de certs càrrecs corporatius. Sabem que Parets va acomplir diferents tasques tant al Consell de Cent com al seu gremi. A començament de la dècada de 1620 era membre de la milícia gremial, com feia constar en algunes anotacions del final del primer volum del seu manuscrit (I, 144r [143r]). Altrament, també es va implicar de diverses maneres en la política local. Amb l’exercici dels càrrecs municipals, Parets no feia sinó seguir la tradició familiar. El seu pare havia estat habilitat al Consell de Cent el 25 de novembre de 1629. El nostre cronista, al seu torn, ho va ser el 25 de novembre de 1642.¹⁰⁰ Esdevingué membre del consistori barceloní el 30 de novembre de 1650, i hi restà fins al 30 de març de 1653.¹⁰¹ El 1651, a més, va ser nomenat membre per dos anys del Trentenari, el consell municipal intermedi que tenia com a missió l’assessorament dels consellers. El mes d’octubre de l’any 1652 va ser escollit per formar part de la setzena o comissió encarregada de negociar la capitulació de la ciutat, aleshores assetjada pels exèrcits de Felip IV.¹⁰² L’assaonador va sobreviure a la purga política que es va desencadenar després de la reincorporació de Barcelona i Catalunya a la Monarquia Hispànica: va ser reinsaculat l’any 1653, i l’any següent tornava a ser altre cop al Consell de Cent.¹⁰³ Va obtenir un nou càrrec no gaire abans de morir, i va actuar com a substitut de romaner del pes de la farina durant uns quants mesos l’any 1661.¹⁰⁴ Arran de la seva actuació en diferents organismes municipals, Parets va poder entrar en contacte amb una gran varietat de persones, moltes de les quals provenien d’un medi social prou diferent del seu, i més elevat. Algunes es poden identificar gràcies a altres connexions. Així, el mercader Rafael Guerra (m. 1677), que havia estat insaculat igual que Parets l’any 1653 per exercir càrrecs municipals menors, era un seu veí que l’any 1669 va assumir una part de la hipoteca de la casa de l’assaonador. De manera semblant, l’apotecari Jacint Borbó, a qui Parets va succeir l’any 1661 com a substitut de romaner de la farina, havia estat anteriorment un dels testimonis dels capítols matrimonials que va signar el 1656 un company d’ofici de Parets, l’assaonador Gaspar Minguella.¹⁰⁵ Com era previsible, alguns altres coneguts de Parets, com són ara Ramon Pintor i el notari Francesc Micó, també estigueren al Consell de Cent. Tanmateix, moltes de les persones que entraren en contacte amb Parets arran de l’exercici dels càrrecs municipals no tornen a aparèixer com a amics o contactes voluntaris. Aquest és el cas, per exemple, dels membres de la setzena designada l’octubre de 1652 per negociar els termes de la capitulació de Barcelona davant els exèrcits de Joan Josep d’Àustria. En qualsevol cas, el radi social de la xarxa de relacions del nostre assaonador per força hagué d’ampliar-se considerablement arran de la seva actuació al costat de personatges com ara els nobles Onofre d’Alentorn i Sebastià de Miralles (que era alhora doctor en drets), els ciutadans honrats Onofre Vila i Josep Miquel Quintana (que havia estat diputat tercer de la Generalitat), i els mercaders Francesc Roca, Miquel Ferran, Pau Ferrer i Jaume Cortada; un personatge, aquest darrer, amb fama de ser un dels homes més rics de tot el Principat.¹⁰⁶

Totes aquestes eren persones que Parets podia dir que coneixia. Però, per ser franc, també hauria de reconèixer que no en coneixia bé cap ni una. Tot i la limitada informació al nostre abast, sembla prou evident que cal destriar entre el radi dels seus contactes, prou gran, i l’àmbit, força més reduït, de les seves relacions efectives, és a dir, aquell grup de persones en qui podia confiar veritablement en cas de necessitat. Els membres més significats d’aquesta darrera categoria presenten més d’un atribut alhora: eren parents, amics, veïns i/o companys d’ofici, membres del gremi i parroquians. Un tal grau de solapament és la segona característica de la xarxa social de Parets. La gran extensió que assoleix gràcies a les seves prolongacions externes, amb un ventall interestamental no pas menys sorprenent, contrasta amb el caràcter més aviat compacte del seu cercle més íntim. Així, doncs, quan l’assaonador volia mobilitzar amics i coneguts perquè li fessin costat en les vicissituds de la vida o de la feina, podia aprofitar tant l’amplària com la intensitat dels contactes que havia travat.

A primer cop d’ull, la multiplicació de papers i funcions dins de la xarxa suggereix la idea d’un grau notable de cohesió i solidesa. Tanmateix, tal com demostra la peripècia del cercle familiar més immediat de l’assaonador, el seu nucli era prou inestable, i ben lluny d’una consolidació definitiva. L’extinció del llinatge patrilineal arran de la mort de Parets, i el perceptible empobriment i isolament de la seva mare quan va morir, deu anys després, constitueixen probablement la desfeta de totes les expectatives personals i familiars del nostre cronista. Ara bé, fóra un error confondre el col·lapse de les aspiracions més àmplies o intrageneracionals de la família amb una resposta fallida de la xarxa de relacions travada per la seva figura central al llarg de tota una vida. De fet, fins i tot en el pitjor moment de la trajectòria familiar —l’epidèmia de pesta de 1651, que va matar la muller de Parets i tots els seus fills llevat d’un—, si l’assaonador i un seu fill aconseguiren de sobreviure va ser gràcies a l’ajuda que reberen d’un cunyat de la ruralia. En els moments de màxima necessitat, doncs, la xarxa va aguantar. Es tracta, si es vol, d’una victòria pírrica, però significativa. I que ajuda a entendre per què la sociabilitat i els tractes que la sustentaven eren tan importants als ulls de Parets, com fa pensar una curiosa observació de la seva crònica, on escriu que una de les penalitats més grans que comportava la pesta era la pèrdua obligada de «tota la conversasió dels amichs ni parens» (II, 45r).

Tanmateix, pel que fa a la seva condició —no gens freqüent, d’altra banda— d’autor d’extracció menestral, allò que cal subratllar és el fet que aquesta xarxa de relacions personals ens porta una i altra vegada al món de la paraula escrita. La forta imbricació entre els contactes socials establerts per Parets i el domini de les capacitats de llegir i escriure resulta prou interessant, i mereix una anàlisi particular.

Parets esmenta directament les seves lectures una sola vegada. En començar la seva narració sobre l’epidèmia de 1651, comenta:

Diu lo doctor Rosell […] en lo últim de son llibre, que compongué de l’altra vegada que y agué pesta en Barselona, que no y ha millor remey per a la pesta, a ontsevulla que sia, que fugir dels primés y anar ben lluny, y tornar dels darrés, fins que lo mal aja tems que no se’n parla; y de aquex modo escaparan de dit mal […]. (II, 45r)¹⁰⁷

Que l’únic llibre esmentat pel nom de l’autor al llarg de la crònica de l’assaonador hagi estat un tractat de pesta potser no hauria de sobtar-nos, almenys un cop sabut l’interès que els lectors de l’època moderna mostraven envers els textos mèdics en llengua vernacla, sobretot en temps de contagi.¹⁰⁸ Però el manuscrit de Parets no presenta pas, certament, la riquesa de referències culturals de molts altres textos autobiogràfics populars, on les lectures dels seus autors són prou invocades i degudament ressenyades.¹⁰⁹

I, tanmateix, el nostre assaonador era un lector àvid. La propensió a incorporar textos d’altri a la seva crònica —un costum que acabarà tenint una gran repercussió en la seva manera d’escriure, tal com pot comprovar ben aviat qualsevol lector del text— n’és una prova fefaent. Tot i els reiterats testimonis de la seva activitat com a consumidor i reciclador de les paraules de tercers, no sabem gairebé res sobre com i per què va adquirir les habilitats de llegir i escriure. El fet que no hagi arribat fins a nosaltres l’inventari post mortem del seu pare fa impossible de conèixer alguns dels llibres que podia tenir al seu abast quan es va fer gran. Altrament, a l’inventari particular de Parets l’única menció de textos escrits parla d’un feix de «papers diversos» desats en una arquimesa de la seva cambra; hom no va consignar-hi, doncs, cap llibre ni cap estri d’escriure.¹¹⁰ Qualsevol altra al·lusió a la lectura i l’escriptura es redueix a un sol passatge de la crònica: aquell en què s’explica la mort, l’any 1651, del seu fill predilecte, Josepó, remarcant la seva inclinació a la lectura (I, 141v [140v]).

El poc que sabem sobre l’educació de Parets, i la seva relació en general amb la paraula escrita, contrasta amb la informació disponible dins els cercles en què va créixer: si en el primer cas gairebé no hi ha documentació directa, tenim, per contra, un bon gruix de dades sobre la pràctica de llegir i escriure dins el seu medi social i familiar. Els contactes de Parets amb el món de l’escriptura es troben àmpliament testimoniats en els cercles més propers, fins al punt que pot semblar emblemàtic el fet que, quan un veí de Parets, el sabater Josep Torner, va ser retratat oficialment arran de la seva designació com a conseller menestral de la ciutat a la dècada de 1670, hom el va pintar elegantment plantat davant d’una taula proveïda de ploma i tinter, tot sostenint una nota a la mà dreta.¹¹¹

No pas menys evidents són les relacions del cronista amb algunes persones estretament vinculades a la impremta i els llibres. Alguns d’aquests contactes eren, certament, prou indirectes. És el cas, per exemple, dels vincles amb el llibreter Joan Simon, sogre del metge Joan Martí, el qual havia actuat com a testimoni en el testament de la primera muller de Parets l’any 1636. De manera semblant, Francesc Castells, un jove llibreter que havia testimoniat en un contracte d’aprenentatge signat per Parets l’any 1641, també es creuava ocasionalment en la vida de l’assaonador. Una presència més assídua era la del botiguer de teles Bonaventura Grosset, padrí de la primera filla de Parets i la seva tercera muller, Marianna Vinyes; el seu pare, Noè Grosset, havia estat botiguer de teles i impressor.¹¹² I el notari reial Francesc Micó, padrí d’un dels fills de Parets, era fill del llibreter Jaume Micó.¹¹³

El contacte més destacat del nostre assaonador amb el món dels llibres era sens dubte l’impressor Antoni Lacavalleria, la muller del qual, Jerònima, com ja hem assenyalat, era padrina d’un dels fills de Parets. Antoni, al seu torn, era fill de Pere Lacavalleria (n. c. 1607), un important estampador barceloní d’origen francès.¹¹⁴ Hereu de l’obrador familiar del carrer de la Llibreteria, Antoni va publicar el seu primer llibre l’any 1646, no gaire després de la mort del seu pare.¹¹⁵ Les obres editades posteriorment inclouen un conegut diccionari català-llatí (1696), elaborat pel seu germà Joan, doctor en drets; diversos tractats gramaticals d’Erasme, i una edició (1706) de les Tristes d’Ovidi.¹¹⁶ Antoni també es va especialitzar en la literatura mariana, amb una lloa a la Mare de Déu de Núria (1666) de Francesc Marès, i un bon nombre de goigs. Curiosament, un dels darrers textos d’aquesta mena, un Plant a la Verge Maria publicat el 1683, va anar a parar a les mans d’Antoni Bastero, el canonge i filòleg que posseïa una de les primeres traduccions castellanes de la crònica de Parets.¹¹⁷ Alhora, l’obrador familiar va ser un prolífic expedidor de literatura política. A la dècada de 1640, enmig de la guerra dels Segadors, el negoci dels Lacavalleria va prosperar força treballant per a les autoritats locals, cosa que incloïa la publicació de relacions de cerimònies oficials, d’edictes virregnals, de gasetes de guerra i altres coses per l’estil. Que aquesta impremta pugui haver estat per a Parets una important font de notícies i informacions sobre la política i els esdeveniments bèl·lics del període —el tema central de la seva crònica, com es veurà de seguida— és una possibilitat que no es pot descartar.¹¹⁸

Força més reveladors són, però, els diversos nexes que enllacen el treball del cuiro i l’alfabetització. Dins el laberint de la sociabilitat de Parets, hi ha força camins que comuniquen l’ofici d’assaonador amb la lectura i l’escriptura. Certament, els treballadors de la pell tenien de feia temps una relació particular amb la paraula escrita, sobretot gràcies a l’elaboració de pergamins.¹¹⁹ Una altra manufactura prou coneguda era l’enquadernació de llibres a partir de les pells més fines, sobretot guadamassil o cuiro gravat o embotit.¹²⁰ Molts mestres assaonadors tenien, però, una relació encara més directa amb el llegir i l’escriure. Perquè, en qualitat de membres d’un gremi, tots plegats compartien la responsabilitat de regir una corporació que custodiava els seus papers i l’«arxiu» corresponent a la seu gremial del carrer Assaonadors.¹²¹ I alguns d’ells també podien vantar-se de tenir fins i tot una relació més íntima amb la paraula escrita. Els inventaris post mortem dels assaonadors ens els presenten tot sovint no sols com a posseïdors de llibres, sinó també de papers escrits de la seva pròpia mà. Així, si el 1650 l’inventari de Joan Campins, un company d’ofici de Parets, no feia esment de cap llibre, a l’hora de subhastar els seus béns aparegueren quatre «llibres en paper blanch», «tres mans de paper blanch de Gènova» i «dos llibres comuns» de comptes. L’any 1654 l’inventari de Jaume Noguers, un veí de Parets que era alhora el pare de la padrina del seu fill Jaume, incloïa «dos llibres ab cubertas de pergamí […] en los quals estan continuats diversos dèbits que algunas difarents personas devían al dit defunt». Altres treballadors de la pell que ens han deixat els seus comptes personals són Jacint Font, ja esmentat anteriorment; Agustí Guillemet, un pellisser i revenedor que al seu testament de l’any 1651 feia al·lusió a «un llibre gran ab cubertas de pergamí» on hom «trobarà lo que deuhen y lo que dech»; el blanquer Miquel Cerdanya, que en el seu testament de 1692 ens assabenta que guardava els papers personals a casa seva, en un «calaix de arquimesa», i Francesc Regordosa, assaonador, l’inventari del qual, aixecat l’any 1710, contenia un «llibre de mà y lletra sua» amb comptes i una sèrie de relacions de préstecs.¹²²

La relació dels assaonadors amb la paraula escrita també podia prendre altres formes. Alguns eren parents de veritables professionals de la lletra, com és ara Jacint Clariana, un llibreter el pare del qual era un blanquer de Valls.¹²³ D’altres estaven relacionats directament o indirecta amb mestres d’escola, com és ara Simon Motes, el fill i hereu del qual era «mestre de minyons», o Llucià Quadrades, que l’any 1716 arrendava una casa del carrer Semoleres a un cert Francesc Lliusac, mestre d’escola. Alguns parents d’assaonadors assoliren fins i tot un grau força superior dins la jerarquia acadèmica. El fill de Josep Oliver arribà a ser doctor en medicina, mentre que els fills de Pau Oller i de Francesc Cornet esdevingueren doctors en dret civil i canònic, i el darrer, a més, obtingué ulteriorment una canongia a la Seu barcelonina. N’hi havia d’altres, finalment, que simultaniejaven activitats prou variades. Era el cas de Josep Comas, un assaonador que el gremi va denunciar l’any 1697 per no haver volgut acceptar l’ofici d’andador. En descàrrec seu, Comas va al·legar, però, que anava massa enfeinat, perquè, a més de mestre assaonador, exercia alhora els oficis de mercer, ferrer, corder, estampador tèxtil i el d’«ensenyar comptes».¹²⁴

Però l’exemple més significatiu de les relacions existents entre el treball de la pell i la cultura escrita dins del cercle social de Parets és sens dubte el de Joan Ponç (m. 1660). Fill d’un «taxidor de fustanis», Ponç encarnava gairebé tots i cadascun dels aspectes del model de sociabilitat descrit anteriorment. Primer de tot, era un gran amic de la família Parets. Va ser un dels testimonis en el testament del pare de Parets (1631) i en el segon casament del nostre assaonador (1637), a més de padrí d’Esteve Parets (1643). Era, alhora, un seu veí: vivia ben a la vora, al carrer Basea. I quan va morir, va ser enterrat al monestir de Sant Agustí, a la capella que hi tenia la confraria de pellissers (dedicada, força apropiadament, a sant Bartomeu). Igual que Parets, també va participar activament en la política municipal, i exercí alguns càrrecs menors cap a la mateixa època que el nostre assaonador.¹²⁵ Sobretot, Ponç va ser un dels personatges més respectats i notoris del ram local de la pell. Pellisser d’ofici, ell també combinava aquesta feina amb altres dedicacions. Això ens endinsa en el món de l’escriptura.

Quan no estava adobant pells, Ponç feia de mestre. En els documents de la dècada de 1630 citats anteriorment se’l designa com a magister puellorum i magister scribendi et computorum, és a dir, com a ensenyant de les disciplines bàsiques de llegir, escriure i comptar. Segons que sembla, Ponç havia muntat una petita escola al seu obrador, perquè a l’inventari post mortem de l’any 1660 hom hi consignava, entre altres pertinences, un total de «cinc taulas ab sos banchs capitells de escríurer los minyons».¹²⁶ El seu testament (redactat originalment l’any 1648) revela encara altres nexes amb el món de l’escriptura. En aquest document es feia referència als llibres de comptes que ell portava, i que, ara, encomanava als futurs curadors i marmessors dels seus fills. Significativament, entre aquests darrers hi figurava el seu gendre, el notari reial Francesc Micó, amb qui ja ens hem creuat prèviament més d’una vegada.¹²⁷ Un altre dels executors testamentaris era Andreu Puig, un artesà que, igual que Ponç, conjuminava l’ofici de fuster amb el de mestre d’escriure. A ell precisament van anar a parar els «llibres que jo tinch y arts de scríurer y papers manuscrits de la facultat mia y sua».¹²⁸

Aquest obrador artesà, amb les seves «taulas ab sos banchs capitells de escríurer los minyons», constituïa una veritable cruïlla de sociabilitat i escriptura. En aquest local hom hi pot descobrir un dels vessants més ocults de la història de l’educació, és a dir, els esforços rarament documentats d’uns mestres d’escola gairebé anònims que defugien els permisos i el control de les autoritats tant civils com eclesiàstiques. Alhora, però, un obrador semblant era també el lloc on els simples artesans podien satisfer el seu desig de coneixements. Tot i que els qui no n’eren, d’artesans, acostumaven a interpretar aquest interès per sabers i atributs no directament lligats a l’ofici com un esforç per mirar d’assolir un rang més elevat en l’escala social, el cas és que aquesta mena d’aspiracions formava part de l’univers més immediat o familiar dels menestrals. La freqüència —fins i tot diària— dels contactes i els intercanvis socials tenia la seva correspondència en l’esfera de la cultura, perquè les relacions quotidianes de caràcter familiar, amistós, laboral i de veïnatge es creuaven cada dos per tres amb la lectura, l’escriptura i altres pràctiques culturals. El resultat de tot plegat era el solapament de dos sistemes paral·lels de comunicació social: l’oralitat i l’escriptura. Cadascun tenia el seu propi públic, els seus mitjans d’expressió i els seus objectius particulars, però tots dos es basaven en els mateixos principis: reciprocitat, acceptació de les responsabilitats i una ferma convicció en la contribució individual al benestar col·lectiu.

7. L’OBRA

El text de Parets és una curiosa barreja de gèneres. Des d’un punt de vista formal, és una crònica urbana, és a dir, l’enregistrament cronològic, a la manera d’uns annals oficials, dels esdeveniments més importants de la història de la ciutat. L’atenció del cronista se centra sobretot en els afers polítics i militars, cosa que, ben mirat, no ens pot sorprendre, atès el seguit d’episodis d’aquesta mena que conegué Catalunya en el decurs de la vida de l’assaonador. La narració, a més, es concentra exclusivament en els fets del present. El lector hi cercarà endebades cap referència al passat, i encara menys res de semblant a l’erudició antiquarista tan corrent en les cròniques municipals de l’època moderna.¹²⁹ Per contra, la de Parets és una narració volgudament testimonial. A desgrat dels nombrosos paràgrafs i escrits d’altri que l’assaonador incorpora al text, l’autor vol donar tothora la impressió d’haver estat físicament present en aquells esdeveniments que ens descriu.

Com molts altres annals, la crònica de Parets és redactada en un estil força impersonal. En dos casos, però, l’autor deixa de banda les convencions pròpies de la crònica urbana i adopta deliberadament un to més personal o autobiogràfic. El primer d’aquests casos és la relació dels esdeveniments més importants de la seva família i del seu ofici que l’autor afegeix al final de cada volum. Naixements i bateigs, casaments i entroncaments, morts i enterraments constitueixen el gruix principal de les seves interessants anotacions familiars. Aquesta mena d’entrades recorden prou bé els anomenats libri di famiglia que s’escrivien des de la fi de l’Edat Mitjana en moltes ciutats del nord d’Itàlia i que, de mica en mica, s’escamparen per molts altres indrets de la Mediterrània.¹³⁰ Menys habituals són, tanmateix, les observacions de Parets sobre els confrares traspassats, o la nota sobre les nits que li va tocar de fer guàrdia, juntament amb la milícia gremial, a les muralles de la ciutat.

El segon cas d’allò que avui en diem autobiografia es troba cap a la meitat del segon volum del manuscrit, quan Parets inicia la seva detallada i memorable narració de la pesta barcelonina de l’any 1651. Certament, en el decurs de l’època moderna foren uns quants centenars els sobrevivents del flagell que posaren per escrit la seva experiència personal, però ben pocs es poden comparar amb Parets per la intensitat emocional amb què deixa constància no tan sols dels patiments dels altres, sinó també dels seus i de la seva família. Així, el passatge més commovedor de tot el text és sens dubte aquell en què explica la mort consecutiva de la seva muller i del seu fill predilecte, en Josep (I, 141r-v [140r-v]). L’epidèmia va tenir, sens dubte, un fort impacte tant en la persona del cronista com en el seu text. Les planes dedicades a aquest luctuós esdeveniment substitueixen la fredor i el to impersonal de tota la resta de la crònica per una emotiva i fortament implicada narració en primera persona de l’experiència de la pèrdua.¹³¹

Certament, el fet que un assaonador prengués la decisió d’escriure una crònica cívica pot resultar una circumstància tan excepcional com la inserció d’aquestes poques ratlles amarades de subjectivitat. Tanmateix, no és pas un cas únic. Des de començament del segle XV, dotzenes de menestrals d’arreu d’Europa prengueren ploma i paper per esbravar-se en relació amb assumptes de caràcter públic o privat. No pas menys de vint-i-cinc artesans escrigueren cròniques urbanes en l’època moderna. Els catalans, certament, destacaren com a autors d’històries de ciutats, i almenys cinc artesans i petits botiguers de Barcelona, Reus i Cervera es posaren a escriure cròniques d’aquesta mena al segle XVIII.¹³² Els artesans de l’Europa moderna fins i tot es distingiren més com a autors de narracions autobiogràfiques. Han subsistit centenars d’aquests documents autobiogràfics, els quals constitueixen un corpus prou ric, encara que no gaire estudiat fins ara, de literatura personal elaborada per membres de les classes populars de l’era preindustrial.¹³³

La decisió de Parets és força més comprensible si hom té en compte la importància que la paraula escrita havia assolit en el medi artesà en què vivia i treballava. Tot i que no hi ha, ara com ara, cap estudi sobre l’alfabetització en la Barcelona moderna, saber llegir i fins i tot escriure eren unes capacitats ben visibles entre els mestres de molts oficis.¹³⁴ Encara més, la pràctica de portar documentació personal, sobretot llibres de comptes, era força difosa, tal com mostra l’àmplia presència d’aquest ítem en els inventaris post mortem corresponents. En contra, doncs, d’algunes afirmacions massa taxatives sobre el caràcter exclusivament oral de la cultura popular del període, cal puntualitzar que, almenys en el cas dels artesans urbans, la lectura i l’escriptura eren unes eines de comunicació que els eren prou familiars.

Tot i que això ens pot ajudar a conèixer el context cultural de la decisió literària de Parets, encara no ens diu res sobre el principal interrogant: per què aquest menestral es va posar a escriure una crònica urbana?, quina mena de raons l’empenyeren a convertir-se en un autor? Parets no és gens explícit sobre la qüestió. A la primera pàgina del seu manuscrit anuncia que la crònica vol ser un registre de les «coses dignes de memòria» esdevingudes a Barcelona i a Catalunya; i, encara que s’adreça a un hipotètic lector, no és gens clar en quina mena de llegidor pensa. Sens dubte, com molts altres autobiògrafs del període, Parets escrivia pensant en la família. És igualment indubtable que confiava que les seves ratlles poguessin oferir als seus, i en particular a les futures generacions, un seguit d’informacions tan útils com valuoses, i tant de caràcter personal com d’altra mena. Tanmateix, pel que fa a algunes altres qüestions no pas menys crucials, com són ara en quin grau de difusió pensava o fins i tot si comptava amb una eventual publicació del text, només podem formular algunes conjectures. Si més no, la cruesa d’algunes de les seves observacions polítiques suggereix que aquesta darrera possibilitat no entrava pas en els seus càlculs.¹³⁵

8. ELS MANUSCRITS

El text català de la crònica de Miquel Parets ens ha pervingut a través d’un testimoni possiblement autògraf, constituït per dos volums conservats a la Biblioteca Universitària de Barcelona amb els números 224 i 225. El fet de ser escrits tots dos per la mateixa mà amb una cal·ligrafia força regular, i l’existència de paraules repetides i d’alguns altres errors, fa pensar que som davant d’una còpia, feta probablement a partir de l’original —un text previ o potser un seguit de notes particulars elaborades pel mateix Parets. Com que no hi ha manera de trobar cap signatura ni cap altre vestigi de la lletra de Parets, tampoc no tenim manera de saber si el copista d’aquest testimoni va ser ell mateix, tal com s’afirma en una nota preliminar del ms. 224 («És estat escrit lo present llibre tot de mà de Miquel Parets […]»).¹³⁶

Aquests dos manuscrits foren desaparellats en una data prou immediata. Desconeixem l’itinerari que va seguir el primer fins al segle XIX, però cal observar que el cronista Narcís Feliu de la Penya pogué consultar aquest mateix manuscrit o bé una altra còpia del primer volum de la crònica de Parets, atès que el cita més d’una vegada al tercer volum dels seus Anales de Cataluña, obra publicada el 1709.¹³⁷ El manuscrit del segon volum sembla que fou adquirit per una o altra via per Josep Jeroni Besora, canonge de la catedral de Lleida i un dels grans bibliòfils de la seva època. Després de la seva mort, l’any 1665, sembla que el manuscrit anà a parar, juntament amb altres llibres i manuscrits seus, a la biblioteca dels Carmelites Descalços del convent de Sant Josep.¹³⁸ Els dos manuscrits de l’obra no es tornaren a aplegar fins a mitjan segle XIX, quan Marià Aguiló va localitzar i adquirir el primer —les vicissituds anteriors del qual no coneixem pas— en una subhasta pública. Ell mateix el va posar de costat amb el segon volum, custodiat a la Biblioteca Provincial (i després Universitària) creada arran de la desamortització dels establiments eclesiàstics de la ciutat.¹³⁹

Curiosament, però, molts estudiosos no arribaren a conèixer la crònica de Parets en la versió catalana original transmesa per aquest accidentat testimoni, sinó a través de traduccions castellanes. El ms. 502 de la Biblioteca de Catalunya en conserva una, sense nom d’autor, feta possiblement a la fi del segle XVII. Si més no, en una nota s’hi afirma que fou propietat d’Antoni Bastero, una coneguda figura dels cenacles literaris i polítics barcelonins abans del seu exili arran del desenllaç de la guerra de Successió; Bastero va deixar el manuscrit a l’erudit Pau Ignasi de Dalmases, el qual va explicar per escrit de quina manera l’exemplar va arribar a la biblioteca de la família.¹⁴⁰ Va ser, sens dubte, a través del grup de lletraferits i diletants que freqüentaven Dalmases i l’Acadèmia dels Desconfiats (fundada el 1700) que altres estudiosos locals pogueren llegir la crònica, tot i que ni uns ni altres no poguessin estar gens segurs sobre l’autoria. Entre aquests lectors hi havia el botiguer Pere Serra i Postius (1671-1748), que va fer una adaptació dels passatges corresponents a la pesta de 1651, recollida al diccionari d’escriptors catalans de Fèlix Torres Amat.¹⁴¹

Tot i que un cert nombre d’estudiosos pogueren consultar la crònica de Parets a través de les còpies en castellà de Dalmases i de Serra Postius, la versió castellana que va assolir una més gran difusió no va ser pas aquesta. L’historiador gironí Celestí Pujol i Camps començà, l’any 1888, la publicació d’una altra adaptació castellana del text de l’assaonador català dins la sèrie Memorial Histórico Español de la Real Academia de la Historia.¹⁴² Pujol va ser el primer estudiós que va identificar Parets com el veritable autor de la crònica i que en va oferir, a més, les primeres dades biogràfiques, a partir sobretot de la consulta dels arxius parroquials de Santa Maria del Mar.¹⁴³ Alhora, va acompanyar l’edició del text amb una copiosa documentació relativa a la guerra dels Segadors i els seus inicis; de manera, doncs, que Pujol i Camps també va ser un dels primers d’oferir un seguit de testimonis de primera mà sobre aquest episodi crucial de la Catalunya moderna. Tanmateix, la versió de la crònica que va publicar, ben diferent de la del manuscrit de Dalmases, era també força deficient. No sols per un estil recarregat que traïa certament la prosa més aviat directa i poc amatent de la retòrica de Parets, sinó sobretot perquè aquesta versió castellana, com la de Dalmases, feia omissió de les detallades informacions biogràfiques de l’autor que figuraven al final de tots dos volums de la versió catalana. El resultat va ser, doncs, una versió considerablement empobrida, si no fins i tot distorsionada, d’allò que havia estat en origen una narració marcadament personal.

La publicació d’aquesta edició pretén, doncs, de restituir als ulls dels estudiosos i dels lectors en general l’autenticitat d’un dels testimonis històrics més singulars de la Catalunya moderna. Com a compilació dels principals esdeveniments polítics i militars del període, la crònica de Parets és un bon compendi d’aquella dramàtica etapa del passat català, amb un seguit d’observacions personals no pas menys interessants. Com a registre d’una experiència cívica, pública i privada, el text recull alguns aspectes prou interessants per a la història social i cultural de l’època. Finalment, com a adolorit testimoni personal en temps de pesta, el manuscrit de Parets té certament ben pocs equivalents en cap època, si no en cap llengua.

^* El present treball és la traducció catalana, feta per Xavier Torres, del capítol corresponent del meu llibre The Flight of Icarus: Artisan Autobiography in Early Modern Europe, Stanford, 1998, pp. 80-114; aquestes pàgines no van ser incloses en la publicació castellana d’aquella obra, El vuelo de Ícaro. La autobiografía popular en la Europa moderna, trad. de Paloma Gil Quindós, Madrid, 2003. L’autor està en deute amb la Stanford University Press per haver permès la reproducció del text en aquesta edició.

1. El seu nom complet era Pere Josep Oleguer Miquel Parets, segons que consta en el corresponent registre baptismal de la parròquia de Santa Maria del Mar. Celestí Pujol i Camps, en la seva edició de la versió castellana de la crònica de Parets, esmentava aquesta font, la qual es va perdre ulteriorment, el 1936, arran de l’incendi que va destruir l’arxiu; vegeu MHE, vol. XX, p. XVIII n. 1.

2. Informació extreta del registre de llicències nupcials de la Catedral de Barcelona: ACB, Esposalles, vol. 63, p. 43 (19 de maig de 1606). L’any de naixement del pare de Parets resta confirmat per una declaració judicial del seu fill feta el 17 d’agost de 1655, ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337. El cronista registra la mort del seu progenitor el 15 d’abril de 1631; vegeu I, 102r i 105v. Per al seu darrer testament, vegeu AHPB, Francesc Pla, Llibre segon de testaments, 1631-1637, ff. 4r-5v (14 d’abril de 1631).

3. AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1658-1674, f. 538r-v (18 d’agost de 1670). Un altre indici del poc peculi de Caterina es pot trobar en els primers capítols matrimonials del seu fill Miquel, que és nomenat hereu, en què la mare es reservava la quantitat més aviat minsa de setanta lliures per satisfer les llegítimes dels altres fills.

4. El testament del pare de Parets, de l’any 1631, descriu Francesc i Joan com a solters i «no examinats» de mestratge. Dos anys després, en l’acta de la subhasta dels béns de l’assaonador Pere Pau Feliu, Francesc figurava com a «jove assaonador»; vegeu AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1626-1638, ff. 195r-205r (28 de juny de 1633). El cronista al·ludeix a la mort de Joan el 15 de novembre de 1631 (I, 105v). El testament del vell Parets esmentava una altra germana, Marina, aleshores de quatre o cinc anys d’edat, però aquest nom no s’ha trobat enlloc més. Sobre Magdalena, vegeu infra.

5. Francesc i Josep són esmentats en els esponsalicis del primer, el 9 de desembre de 1567 (ACB, Esposalles, vol. 43, f. 31r). El segon, a més, figura com a assistent en algunes reunions gremials dels anys 1580, 1587 i 1588 (ACA, Reial Audiència, Plets civils, 13060, s. n.). Per a les referències al pare de Parets, vegeu I, 102r i 105v, i AHCB, VIII-14, Lletres patents, 1607-1650, ff. 86r-87r (31 de març de 1621).

6. Vegeu James S. Amelang, La formación de una clase dirigente: Barcelona, 1490-1714, trad. cast. de Jordi Beltrán Ferrer, Barcelona, 1986, pp. 67-72, amb uns primers càlculs sobre la continuïtat en l’ofici de pares a fills.

7. Josep Iglésies, El fogatge de 1497. Estudi i transcripció, Barcelona, 1991, p. 133; AHCB, XIX-15, Fogatges, illa 207. Els registres catedralicis es troben a ACB, Esposalles, anys 1491, 1503, 1558 i 1569. Sobre el cens de 1389, vegeu Francesc Marsà et al. (eds.), Onomástica barcelonesa del siglo XIV, Barcelona, 1977, p. 11. Cal fer notar que la de Miquel Parets no era pas l’única família barcelonina que portava aquest nom. Per exemple, un treballador del ram de la seda anomenat Joan Parets vivia al carrer d’en Fenollar l’any 1627, que va ser quan es va aixecar inventari dels seus béns (AHCB, Notarial, I.50); tal vegada era un parent de Joan Baptista Parets, un velluter que l’any 1670 llogava una casa del carrer de Sant Pere Més Alt a una certa Caterina Rodrigues; vegeu AHPB, Rafael Joan Sellerès, Manual trenta-cinc, de 30 de desembre de 1669 a 24 de desembre de 1670 (8 de gener de 1670). A més, un Baptista Parets va actuar com a oficial de la confraria de penitents de la Porta Creu, i vivia a la parròquia de Santa Maria del Pi, tal com consta a AHPB, Miquel Mora, Plec d’actes de consells de vàries confraries, 1636-1644, s. n. (8 de maig de 1639). Tots plegats pertanyien potser a una família homònima d’orígens mallorquins, els membres de la qual treballaven com a sabaters i en alguns oficis tèxtils, i deixaren petja en els protocols barcelonins ben bé fins a començament del segle XVIII, almenys segons les llicències matrimonials expedides per la parròquia de Santa Maria del Mar (Arxiu de Santa Maria del Mar, índex manuscrit de Desposoris, vols. I-II). D’un origen diferent, i assenyaladament rural, era una certa Jerònima filla de Jaume Parets, un pagès del lloc de Sant Esteve de Sesrovires, segons el seu inventari de l’any 1680 (AHPB, Josep Fontana, Libri primi testamentorum, 1658-1681, ff. 84r-85v [6 de maig de 1680]). Els registres d’esposalles també donen notícia d’unes altres famílies rurals el cognom de les quals derivava de Parets del Vallès.

8. Pere Alaver i la seva muller Margarida eren esmentats l’any 1606 en la ja citada taxa nupcial de la seva filla Caterina. Sobre el matrimoni Parets-Costa, vegeu ACB, Esposalles, vol. 43, f. 31r (9 de desembre de 1567). Segons els capítols matrimonials de la seva filla Anna, datats el 13 de juliol de 1596 (AHPB, Nicolau Llentisclar, Llibre de capítols matrimonials, 1596-1598, núm. 11), Magdalena tenia un germà, el reverend Pau Costa, prior del monestir de Sant Joan de les Fonts, que va contribuir al dot nupcial amb la suma de quatre-centes lliures, i una germana que també es deia Anna i que era vídua de l’adroguer barceloní Joan de Vatis.

9. Marianna —però no pas el seu marit— va ser designada com un dels cinc executors testamentaris del seu pare. Sobre Anna, vegeu els seus capítols matrimonials (AHPB, Nicolau Llentisclar, Llibre de capítols matrimonials, 1596-1598, núm. 11); el testament del seu marit, Rafael Bruc (AHPB, Francesc Pla, Llibre primer de testaments, 1618-1631, ff. 174v-176v [3 d’agost de 1630]), i un inventari d’Anna (AHPB, Francesc Pla, Llibre segon d’inventaris i encants, 1629-1632, ff. 115r-117v [10 d’octubre de 1630]). Els pares de Rafael Bruc eren Rafael Jeroni Bruc, mercader de Barcelona, i la seva segona muller Elisabet Riera i d’Olzinelles; vegeu AHPB, Andreu Miquel Mir (menor), Lligalls d’escriptures soltes i fragments de manual, 1556, s. n., capítols matrimonials del 14 de gener de 1556.

10. En aquest cas podrien solapar-se alguns noms. Així, el Francesc Roca parent de Parets és qualificat tan aviat d’assaonador com de boter. D’altra banda, el lapse que separa les mencions a Roca és força perllongat, i això fa pensar que podrien ser un pare i un fill del mateix nom, una pràctica que afavoria la confusió però que no era gens insòlita a l’època. En resum, doncs, pot haver-hi hagut fins a tres persones diferents amb el nom de Francesc Roca, encara que totes tres relacionades entre elles i amb Parets.

11. AHCB, Fogatges, XIX-18, Quarto de Sant Francesc, f. 18v. Parets esmenta el casament a I, 102r; consta igualment al registre catedralici d’esposalles, amb data de 26 d’octubre de 1625 (ACB, Esposalles, vol. 73, f. 36v). Parets diu que el notari Nicasi Castellar en va redactar els pertinents capítols matrimonials, però no ha estat possible localitzar-los en els protocols que es conserven d’aquest notari a l’AHPB. Un cert Josep Gual, mestre escudeller, la vídua del qual, Teodora, va tenir una disputa amb el gremi d’escudellers l’any 1688, en pot haver estat un parent; vegeu Marta Vicente i Valentín, «Les dones en els gremis de l’Edat Moderna a Barcelona (segles XVII i XVIII)», Universitat de Barcelona, tesi de llicenciatura, 1989, p. 91.

12. Al seu testament, Maria es referia a ella mateixa com a «filla de t[al] Roure» i la seva muller, «los noms del quals mos pares no·m recorden». La seva llicència nupcial ofereix, però, una descripció més completa: «Maria, donzella, filla de Hierònim Roura, negociant de Vic, i de tal». La no identificació de la mare fa pensar que Maria pot haver estat una filla natural.

13. Informació procedent de l’Arxiu Municipal de Vic i proporcionada per Xavier Torres. Un cert Jacint Roure de Vic, identificat el 1693 com un home de cinquanta-vuit anys i analfabet, actuà com a testimoni en una declaració sobre el bon natural d’un aspirant a l’ingrés a l’orde dels agustins descalços (ACA, Monacals, Hisenda, vol. 649, núm. 28).

14. AHPB, Rafael Riera, Manual de capítols matrimonials, 1623-1638, ff. 634r-636r (24 de juliol de 1633). Del casament, celebrat a l’església de Santa Maria del Mar, en resta constància tant a la crònica de l’assaonador (I, 142r [141r]) com al registre d’esposalles (ACB, Esposalles, vol. 77, f. 17v [22 de juliol de 1633]). Jaume Roure (Vic, 1575 - Girona, 1641) havia ingressat a la seu barcelonina de l’orde dels jesuïtes el 16 de febrer de 1598 (ACA, Monacals, Hisenda, vol. 2581, Inventaris de novicis jesuïtes, f. 133v). Es poden trobar més detalls de la seva vida a l’Archivium Historicum Societatis Iesu, Roma, Cataloghi Arag. 10-I, 1587-1619, i Arag. 10-II, 1622-1649. Pel que fa al seu obituari (27 de desembre de 1641), vegeu Arag. 21-II, ff. 355r-356r.

15. AHPB, Francesc Pla, Llibre segon de testaments, 1631-1637, f. 152r (25 de juny de 1636). L’inventari, datat el 9 de juliol de 1636, es troba a AHPB, Francesc Pla, Llibre tercer d’inventaris i encants, 1632-1636, ff. 481r-482r. Sobre la confraria, fundada sota patrocini reial l’any 1333, vegeu Josep Maria Madurell i Marimon, «Dos manuscritos de la Confraria del Senyor Rey», Hispania Sacra, 21, 1968, pp. 429-480.

16. Capítols matrimonials a AHPB, Josep Galcem, Manual de capítols matrimonials, 1627-1650, núm. 67 (20 de juny de 1637). El casament es va celebrar a Santa Maria del Mar el 21 de juny de 1637, i figura enregistrat tant a la crònica de l’assaonador (I, 140v [139v]) com als llibres d’esposalles, amb data de 28 de maig de 1637 (ACB, Esposalles, vol. 79, f. 4v).

17. Vegeu Ferran de Sagarra i de Siscar, Sant Vicens de Sarrià. Dades i clarícies referents a la història d’aquesta vila i parròquia, Barcelona, 1921, passim, i Josep M. Martí i Bonet, Sant Vicenç de Sarrià, Barcelona, 1987, p. 336; el germà tan aviat figura amb el nom de Benet com de Bernat. Cal remarcar, a més, la menció expressa de la casa pairal (on Parets i un seu fill cercaran refugi durant la pesta de 1651) al MNA, vol. XV, p. 175, entrada del 12 d’agost de 1651. La «creu d’en Mans», a la cruïlla de les actuals travessera de les Corts i carretera de Sarrià, va ser una fita local fins al segle XIX, segons Agustí Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, 3 vols., Barcelona, 1972-1975, vol. I, p. 618. A la seva crònica (II, 45r), Parets diu que tenia a Barcelona dues cunyades que no volgueren visitar la seva dona —germana d’elles— quan aquesta emmalaltí de pesta, però no en tenim cap altra referència.

18. ACB, Esposalles, vol. 86, f. 66v (6 de gener de 1653). Josep Corbera vivia encara l’any 1649, quan va ser nomenat caporal artiller de la milícia urbana, al baluard de Santa Eulàlia; vegeu els Repartiments dels cabos artillers que estan ab diferents puestos de guarnicio de la muralla…, Barcelona, viuda Mathevat, 1649. Corbera vivia l’any 1640 al carrer Jaume Giralt, prop de l’esmentat baluard, segons un dels censos coetanis (AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Sinquantena»). Cal recordar que la mestressa de la primera muller de Parets, Maria, també es deia Corbera.

19. No ha estat possible localitzar-ne els capítols matrimonials, redactats el mateix dia de la boda pel notari Gervasi Verdera. El 14 de maig de 1654 Parets signava una àpoca relativa al dot, la major part del qual era en efectiu dipositat a la taula de canvi barcelonina; vegeu AHPB, Joan Baptista Vidal, Decimum quartum prothocollum sive manuale instrumentorum, de 26 de desembre de 1653 a 22 de desembre de 1654, ff. 163v-164r.

20. El més corrent, segons la pràctica local, era que aquesta mena de documents fossin presos pel mateix notari que portava altres afers de l’interessat. S’han remirat, doncs, però sense èxit, els atapeïts manuals de Francesc Pla (el notari que havia redactat el testament del pare de Parets) i de Josep Ferrer (que va encarregar-se de l’inventari post mortem de Parets), a més de molts altres protocols de notaris coetanis.

21. Vegeu-ne alguns detalls a MHE, vol. XX, pp. XX-XXI.

22. AHPB, Josep Ferrer, Llibre d’inventaris i encants, 1649-1682, s. n. (7 de juliol de 1661). Sobre les pintures incloses en la relació, vegeu-ne unes breus consideracions a James S. Amelang, «Los loros de Parets: reflexiones sobre una fuente autobiográfica», Estudis, 30 (2004), pp. 7-20.

23. ACA, Monacals, Hisenda, vol. 648, Informacions d’aspirants al convent de Santa Mònica, 1622-1667, núm. 47.

24. Tanmateix, l’any 1716 una certa Maria Prats, vídua d’un assaonador, compartia el lloguer d’una casa de la plaça de l’Oli, segons AHCB, Cadastre, vol. 14, Repartimiento de casas [1716], f. 437v. Altrament, al principi de la dècada de 1720, un Francesc Parets, sabater, figurava inscrit al cadastre (AHCB, Cadastre, vol. 22, Cases, censos i censals, 1723-1727). Es tracta sens dubte de la mateixa persona inscrita en el registre coetani d’esposalles (ACB, Esposalles, vol. 116, f. 37r [30 de gener de 1710], i vol. 123, f. 116v [22 de març de 1723]). No s’ha documentat, però, cap relació entre Parets i aquestes altres persones.

124. Sobre Motes, vegeu AHPB, Josep Güell, IIII Testamentorum liber, 1682-1705, ff. 138r-140r (11 d’agost de 1688); sobre Quadrades, AHCB, Cadastre, vol. 14, Barri VI, f. 454v; sobre Oliver, AHPB, Rafael Albià, Liber testamentorum primus, 1674-1697, ff. 20r-21v (17 de gener de 1677); sobre Cornet, AHPB, Rafael Pellisser, Primum testamentorum et codicillorum librum, 1613-1637, ff. 143r-144r (10 de maig de 1622); sobre l’afer Comas, ACA, Reial Audiència, Plets civils, 9154. El fill d’Oller, el magnífic Domingo Oller, figurava involucrat en les formalitats legals de la cessió de la casa de Parets al convent de Santa Mònica, segons ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797, s. n.

125. AHCB, II-160, Deliberacions, ff. 225v i 321v, amb referències a la seva actuació com a credencer del pes de la farina (vegeu també MNA, vol. XV, p. 168 n.). L’anualitat 1653-1654 va ser insaculat a les bosses de credencer, romaner, verguer i correu de la ciutat; el 1659 va rebre un pagament pels seus serveis (AHCB, XII, Albarans, vol. 53).

126. AHPB, Miquel Serra, Llibre d’inventaris i encants, 1640-1652, s. n. (23 de gener de 1660).

127. AHPB, Miquel Serra, Liber testamentorum, 1637-1681, ff. 99v-102r (6 de setembre de 1648). Sobre el casament de Francesc Micó i Càndia Ponç, vegeu AHPB, Miquel Serra, Llibre segon de capítols matrimonials, 1645-1661, núm. 34 (9 de juny de 1655).

128. Aquests no són els únics vestigis documentals que donen fe de la relació de Ponç amb el món de l’escriptura. Així, per exemple, entre els testimonis dels capítols matrimonials de la seva filla Càndia (citats en la nota anterior) hi havia Ignasi Novell, casat amb una filla del ja esmentat assaonador Jaume Noguers, i també Josep Coromines, que treballava d’oficial amb un llibreter.

129. Encara manca un estudi de conjunt de les cròniques cíviques de l’Europa moderna. Vegeu, però, per al cas italià, Hans Baron, From Petrarch to Leonardo Bruni: Studies in Humanistic and Political Literature, Chicago, 1968, i Louis Green, Chronicle into History: An Essay on the Interpretation of History in Florentine Fourteenth-Century Chronicles, Cambridge, 1972. Per a l’àmbit anglès, Peter Clark, «Visions of the Urban Community: Antiquarians and the English City before 1800», dins Derek Fraser i Anthony Sutcliffe (eds.), The Pursuit of Urban History, Londres, 1983, pp. 105-124, i Rosemary Sweet, The Writing of Urban Histories in Eighteenth-Century England, Oxford, 1997. Per a l’àrea germànica, F. R. H. Du Boulay, «The German Town Chroniclers», dins R. H. C. Davis et al. (eds.), The Writing of History in the Middle Ages, Oxford, 1981, pp. 445-469. Les cròniques de l’època moderna a la Monarquia Hispànica han estat estudiades per Santiago Quesada Casajuana, «Las historias de ciudades: geografía, utopía y conocimiento histórico en la Edad Moderna», Geocrítica, 77 (1988), pp. 3-75, i Richard L. Kagan, «Clío y la Corona: escribir historia en la España de los Austrias», dins Richard L. Kagan i Geoffrey Parker (eds.), España, Europa y el mundo atlántico. Homenaje a John H. Elliott, Madrid, 2001, pp. 113-147.

130. Una breu introducció a aquest gènere d’escrits és la d’Angelo Cicchetti i Raul Mordenti, «La scrittura dei libri di famiglia», dins Alberto Asor Rosa (ed.), Letteratura italiana. III, Le forme del testo. II, La prosa, Torí, 1984, pp. 1117-1159. Alguns comentaris sobre el lloc que ocupa Catalunya en aquest singular univers literari es poden trobar a James S. Amelang, «Cataluña desde Europa: Las raíces de una cultura autobiográfica», dins Catalunya i Europa a l’Edat Moderna. Actes del IV Congrés d’Història Moderna de Cataluña = Pedralbes, 18 (1998), pp. 457-462. Sobre els llibres de família a la ruralia catalana coetània, vegeu Xavier Torres, Els llibres de família de pagès, Girona, 2000. Que la pràctica de portar llibres de família o de memòries, així com altres gèneres de literatura personal, sembla haver estat circumscrita, a Espanya, al vessant mediterrani, sembla prou evident quan hom compara la riquesa de vestigis documentals dels Països Catalans amb la raresa de testimonis d’altres indrets de la Península. Malauradament, ara com ara no disposem d’un inventari de literatura autobiogràfica de la Catalunya moderna per l’estil de la compilació valenciana, antiga, però encara ben útil, duta a terme per Francisco Almarche Vázquez, Historiografía valenciana. Catálogo bibliográfico de dietarios, libros de memoria, diarios, relaciones autobiográficas, etc., inéditas y referentes a la historia del antiguo Reino de Valencia, València, 1919, o de l’excel·lent catàleg mallorquí elaborat per Carme Simó, Catàleg dels noticiaris mallorquins, 1372-1810, Mallorca, 1990. Vegeu-ne una primera temptativa en Antoni Simon i Tarrés, «Memorias y diarios personales de la Cataluña moderna», Historia Social, 2 (1988), pp. 119-134.

131. Podeu trobar l’edició i una anàlisi més àmplia d’aquestes pàgines a Miquel Parets, Dietari d’un any de pesta (Barcelona, 1651), a cura de James S. Amelang i Xavier Torres i Sans, Vic, 1989.

132. Foren els següents: Segimon Casanova, un cinter de Barcelona (crònica de 1759-1804); Ramon Cornet, un sabater barceloní (crònica de 1786-1800); Josep Corts, un apotecari de Cervera (n. 1667); Pere Serra i Postius, un botiguer o mercer de Barcelona que va escriure força treballs d’erudició històrica i, en particular, el fascinant diàleg intitulat Lo perquè de Barcelona (1734), obra citada anteriorment; i Celdoni Vila, un argenter de Reus (n. 1756 - m. 1821), que va continuar una història de la localitat que havia començat un seu company argenter. Podeu trobar més detalls sobre aquestes i altres cròniques populars a James S. Amelang, «Artisan Antiquarians», treball inèdit presentat a la reunió de l’American Historical Association el desembre de 1991, i Íd., «Memoria histórica y tradición cívica: algunas reflexiones sobre el caso de Barcelona en la Edad Moderna», dins Pablo Fernández Albaladejo (ed.), Los Borbones: Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII, Madrid, 2001, pp. 533-548.

133. Vegeu una primera relació d’aquests textos autobiogràfics a l’apèndix d’Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., pp. 257-282.

134. Diversos estudis sobre l’alfabetització popular en altres ciutats europees del període confirmen aquesta impressió. Vegeu, per exemple, Thomas Laqueur, «The Cultural Origins of Popular Literacy in England, 1500-1800», Oxford Review of Education, 2 (1976), pp. 255-275; Armando Petrucci, «Scrittura, alfabetismo ed educazione grafica nella Roma del primo Cinquecento: da un libretto di conti di Maddalena Pizzicarola in Trastevere», Scrittura e civiltà, 2 (1978), pp. 163-207; Harvey J. Graff (ed.), Literacy and Social Development in the West, Cambridge, 1981, caps. 4, 6 i 7; Armando Petrucci (ed.), Scrittura e popolo nella Roma barocca, 1585-1721, Roma, 1982; Sara T. Nalle, «Literacy and Culture in Early Modern Castile», Past & Present, 125 (1989), pp. 65-96, i R. A. Houston, Literacy in Early Modern Europe: Culture and Education, 1500-1800, Londres, 1989, pp. 130-154. Ara com ara, no hi ha gaires estudis sobre l’ensenyament, i encara menys sobre l’alfabetització popular, en la Barcelona moderna. Els principals testimonis provenen més aviat de les recerques sobre la possessió de llibres; vegeu, entre altres treballs seus, Manuel Peña Díaz, Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas. Barcelona, 1473-1600, Lleida, 1996, i Íd., El laberinto de los libros: historia cultural de la Barcelona del Quinientos, Madrid, 1997. En part, aquest dèficit és un resultat dels problemes que susciten les fonts. A diferència de la Castella o la França coetànies, els registres parroquials i notarials de la Catalunya moderna no inclouen signatures, que són l’índex principal per mesurar el grau d’alfabetització en l’Europa preindustrial. L’estudi local més ambiciós fins avui —la monografia de Montserrat Ventura i Munné sobre la ciutat de Mataró al segle XVIII, segons la qual entorn del 60% dels membres dels grups intermedis, inclosos els artesans, eren capaços de signar— se centra en un període en què els documents notarials comencen a registrar les signatures, en aquest cas a partir del 1737; vegeu, de l’autora, Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna: Mataró, 1750-1800, Mataró, 1991, p. 26, i més recentment, Íd., «La alfabetización de las clases populares en el Mataró del siglo XVIII», dins Eliseo Serrano Martín (ed.), Muerte, religiosidad y cultura popular, siglos XIII-XVIII, Saragossa, 1994, pp. 97-115. Al capdavall, si les proves d’un grau elevat d’alfabetització popular en la Barcelona moderna són encara fragmentàries, algunes dades parcials són prou eloqüents, si més no. Així, per exemple, 50 dels 62 menestrals que van declarar en favor dels aspirants a l’ingrés al convent de Santa Mònica al llarg del període 1623-1719 foren capaços de signar amb els seus noms. L’estudi de Manuel Arranz, La menestralia de Barcelona al segle XVIII. Els gremis de la construcció, Barcelona, 2001, pp. 77-79, basat en la documentació setcentista, notarial i corporativa, del gremi dels mestres d’obres, arriba a unes xifres encara més elevades, entorn del 93%.

135. Vegeu una anàlisi més àmplia de les raons dels autors populars a Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., pp. 155-240. Sobre les actituds polítiques de Parets, vegeu Xavier Torres Sans, «Dinasticismo y patriotismo en la Cataluña de la guerra de los Segadores: el testimonio de un zurrador barcelonés», dins Pablo Fernández Albaladejo (ed.), Monarquía, imperio y pueblos en la España moderna, Alacant, 1997, pp. 409-424, i més avall el tercer capítol d’aquesta Introducció.

136. Sobre aquest manuscrit, vegeu la introducció de M. Rosa Margalef en aquest mateix volum, i Francesc X. Miquel Rosell, Inventario general de manuscritos de la Biblioteca Universitaria de Barcelona, 4 vols., Madrid, 1958-1969, vol. I, p. 282. Com ja hem assenyalat, l’inventari post mortem del cronista no feia esment de cap mena de manuscrits, si no eren uns pocs «papers» guardats en una arquimesa. Sabem, si més no, que portava un llibre de comptes, perquè a les últimes planes del ms. 224 de la BUB parla de «lo llibre meu major a ont estan asentats los comptes de [il·legible] y taula».

137. Feliu de la Penya, Anales de Cataluña…, op. cit., vol. III, pp. 246-247, 252-253, 258 i 261. La foliació de les cites de Feliu de la Penya no coincideix exactament amb la numeració del ms. 224 de la BUB, raó per la qual cal demanar-se si l’annalista no en va consultar una altra còpia.

138. Sobre la interessant figura de Besora, vegeu Madurell i Marimon, «Josep Jeroni Besora», op. cit., i l’entrada biogràfica de Xavier Torres Sans a la Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents. II, 1518-1714, Barcelona, 2003, pp. 240-243 (Besora va ser president o diputat eclesiàstic d’aquesta institució el trienni 1656-1659). Un inventari sense data de les adquisicions de llibres del convent de Sant Josep inclou clarament el segon volum del manuscrit de Parets; vegeu BUB, ms. 1359, f. 533r, i també María Josefa Arnall Juan, «Los manuscritos e incunables del convento de Carmelitas Descalzos de San José existentes en la Universitaria de Barcelona», Monte Carmelo, 85, núms. 2-3 (1977), pp. 221-300, esp. 280. El senyor Jordi Torra, cap de la secció de Reserva de la Biblioteca Universitària de Barcelona, m’ha confirmat molt gentilment que el ms. 225 de la BUB porta l’ex-libris de la biblioteca del convent de Sant Josep.

139. Vegeu més detalls de la transacció a la introducció de Celestino Pujol i Camps, MHE, vol. XX, p. XVI.

140. La nota, enganxada a les guardes del ms. 502 de la BC, té data del 6 d’abril de 1710. Els manuscrits de can Dalmases van ingressar a la Biblioteca de Catalunya l’any 1916. És del tot segur que Parets no va ser l’autor d’aquesta traducció; vegeu la introducció de M. Rosa Margalef i, per a una acurada descripció del manuscrit, Eulàlia Duran, Maria Toldrà i Anna Gudayol, Repertori de manuscrits catalans (1620-1714), Barcelona, 2006, pp. 121-122.

141. Serra i Postius esmenta aquesta còpia en una relació que va fer ell mateix l’any 1736 dels llibres i manuscrits que posseïa (BNM, ms. 13604, f. 106r); vegeu més detalls sobre aquest escriptor a la bibliografia d’Amelang, «Memoria histórica y tradición cívica», op. cit. Víctor Balaguer va reproduir alguns fragments d’aquest manuscrit a la seva Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, 5 vols., Barcelona, 1860-1863, vol. IV, pp. 520-541. Segons Duran et al., Repertori…, op. cit., p. 123, Artur Pedrals el posseïa al XIX i el regalà a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. La referència de Torres Amat figura sota l’entrada «anónimo barcelonés» de les seves Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, Barcelona, 1836, p. 683. A Barcelona, però, circulaven altres còpies de la crònica, com ara la conservada al ms. B-266 de l’AHCB (vegeu la introducció de M. Rosa Margalef). D’altra banda, és probable que el frare mercedari Mariano Ribera tingués accés a una d’aquestes còpies, la qual cosa es podria verificar mitjançant una acurada recerca de passatges de la crònica de Parets entre les seves notes conservades a ACA, Manuscrits moderns, Miscel·lània, vols. 53-83.

142. Vols. XX-XXV (1888-1893). Entre els posseïdors anteriors d’aquesta versió (d’uns mil dos-cents folis d’extensió, repartits en tres volums) hi havia Pascual Gayangos, que s’hi referia en la seva edició de cartes dels jesuïtes dels anys 1634-1648 al MHE, vol. XIX, pp. X-XIV. Actualment, el manuscrit es troba a la Real Academia Española de Madrid, ms. 63, sota el títol de Sucesos particulares en Cathaluña desde el año 1626 asta el de 1660, dividido en dos libros.

143. El mateix Pujol i Camps va exposar el laboriós treball detectivesc que li va permetre la identificació de l’autor a la introducció corresponent, MHE, vol. XX. Malauradament, la seva diligència com a editor no anava acompanyada d’una acurada correcció de proves de la versió impresa, que és plena d’errors. Un de força lamentable figura comentat a Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., p. 143.