Читать книгу: «Introducció a la història»
INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA
PRAXI, ESTRUCTURA I CANVI
Marc Baldó Lacomba
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,
ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació,
en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic,
per fotocòpia o per qualsevol altre, sense permís previ de l’editorial.
© Del text, l’autor, 2009
© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2009
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es
publicacions@uv.es
Disseny de la maqueta: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta, Josep Renau: La marxa de la joventut cap al futur (bcet 9B), 1974.
Acrílic sobre paper i fusta, 68,5 x 125,6 cm, IVAM
Diseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
Realització ePub: produccioneditorial.com
ISBN: 978-84-370-7402-3
ÍNDEX
PORTADA
PORTADA INTERIOR
CRÈDITS
INTRODUCCIÓ
I LA HISTÒRIA COM A CIÈNCIA
1. DEFINICIÓ D’HISTÒRIA
EXPERIÈNCIA HISTÒRICA I CONEIXEMENT HISTÒRIC
CARACTERÍSTIQUES DE LA MATÈRIA HISTÒRICA
DEFINICIÓ D’HISTÒRIA
2. CIÈNCIA, CIÈNCIES NATURALS I CIÈNCIES SOCIALS
LA CIÈNCIA
L’EXPLICACIÓ CIENTÍFICA
RELACIÓ ENTRE EXPLICACIÓ I COMPRENSIÓ
CIÈNCIES NATURALS I CIÈNCIES SOCIALS
3. LA PERSPECTIVA DEL CONEIXEMENT HISTÒRIC
CAMP DE TREBALL I OBJECTIUS D’ESTUDI DE LA HISTÒRIA
ESPECIFICITATS DEL CONEIXEMENT HISTÒRIC
FUNCIÓ I USOS PÚBLICS DE LA HISTÒRIA
4. EL MATERIAL DE LA HISTÒRIA
ELS FETS HISTÒRICS
FETS DE MASSES, FETS INSTITUCIONALS I ESDEVENIMENTS
ORGANITZACIÓ I SELECCIÓ DELS FETS
LES FONTS HISTÒRIQUES
ELS LLOCS DE LA MEMÒRIA
5. EL MÈTODE CIENTÍFIC: PREGUNTES, HIPÒTESISI RECERCA DE MATERIALS
EL MÈTODE CIENTÍFIC COM A DIÀLEG
PREGUNTES, HIPÒTESIS I RECERCA DE MATERIALS
6. ELS PROCEDIMENTS D’INVESTIGACIÓ
LES PRÀCTIQUES METODOLÒGIQUES
LES TÈCNIQUES D’INVESTIGACIÓ
7. DISCURS I ENUNCIATS CIENTÍFICS DE LA HISTÒRIA
NARRACIÓ I EXPLICACIÓ
ENUNCIATS CIENTÍFICS: CONCEPTES, LLEIS I MODELS
TEORIA I PLURALITAT TEÒRICA DE LES CIÈNCIES SOCIALS
BREU PERSPECTIVA DE L’EXPLICACIÓ HISTÒRICA
II PRAXI, ESTRUCTURA I CANVI
8. INDIVIDU I SOCIETAT
L’ÉSSER HUMÀ
LA SOCIETAT
INDIVIDU I SOCIETAT
CULTURA I CIVILITZACIÓ
9. ACCIÓ, PRAXI I HISTÒRIA
RELACIONS SOCIALS, ACCIONS SOCIALS I PRAXI
PRAXI CONCRETA I PRAXI SOCIAL GLOBAL
CAMPS DE LA PRAXI
10. DIALÈCTICA I HISTÒRIA
LA DIALÈCTICA
DE LA IDEA A LA SOCIETAT
LA DIALÈCTICA SOCIAL
11. ESTRUCTURA SOCIOHISTÒRICA I CANVI SOCIAL
EL CONCEPTE D’ESTRUCTURA SOCIAL
MODE DE PRODUCCIÓ COM A GLOBALITAT
LA PRODUCCIÓ I L’ORGANITZACIÓ SOCIAL DE LA VIDA
CANVI I DESENVOLUPAMENT SOCIAL
EL CARÀCTER SOCIAL DEL CANVI
12. EL DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC
ETAPES TECNICOPRODUCTIVES DE LA HISTÒRIA
DE L’HOMINITZACIÓ A LES SOCIETATS DE CAÇADORS-RECOL·LECTORS
DEL NEOLÍTIC A LA CIVILITZACIÓ
LES SOCIETATS PRECAPITALISTES DE CLASSE
LA TRANSICIÓ DEL FEUDALISME AL CAPITALISME
EL CAPITALISME
BIBLIOGRAFIA
ÍNDEX ANALÍTIC I ONOMÀSTIC
INTRODUCCIÓ
La investigació històrica té un clar propòsit: serveix per a orientar-nos, per a entendre els problemes que, al nostre món, presenten una aparença complexa, si no confusa. Tracta, per tant, d’aportar una explicació profunda, exacta i exhaustiva de la realitat social. En efecte, el món on vivim és un món històric. Els problemes que s’hi plantegen són, en gran mesura, resultat del passat, deriven directament d’aquest, han sorgit dins del procés històric. Per interpretar el món actual amb rigor, cal conèixer el passat humà, cal descobrir-ne les arrels. En això consisteix la història. El repte de la història és el present.
Però, a més, la història intenta donar compte de les experiències humanes, de les societats anteriors i les actuals. Conèixer-la, per tant, ens ajuda a saber més exactament i objectivament, el món que vivim, el que hem heretat i les experiències –socials, humanes– anteriors. Com funciona i ha funcionat, quins han estat els mecanismes mitjançant els quals els humans han fet i fan la història. Si alguna cosa ha fet l’ésser humà al món, veritablement, és la seua història. Esbrinar-la, explicar-la, és l’objecte de la disciplina.
Aquest llibre tracta d’aquest coneixement. Si es titula Introducció a la història és perquè tracta dels fonaments d’aquest saber, de com es construeix i com pot interpretar-se aquesta experiència. Té el mateix títol que un llibre anterior meu que va publicar la universitat de valència el 1992. Tanmateix, malgrat aquesta semblança en el nom del llibre, no arribarà ni a l’1 per cent el que és igual en aquest i en l’anterior. No es tracta, per tant, d’una reedició ni d’una segona edició retocada i actualitzada, sinó d’un llibre nou al qual s’afegeix un subtítol –Praxi, estructura i canvi– que bé podria ser intercanviable amb el títol.
Si, en el que és fonamental, l’orientació d’ara és la mateixa de fa setze anys, ací s’acaben les coincidències. El present llibre assumeix i integra el pas del temps, la maduració –crec– i el desenvolupament personal. Com l’anterior, també es proposa ajudar i donar pautes als que s’inicien en la reflexió i l’estudi de la història, especialment als estudiants, però pense que no és tan senzill com l’anterior, i no perquè tinga molta més informació, sinó perquè, probablement, veig la matèria d’una manera més complexa, ja que fa molts anys que l’escric i el reescric en un debat teòric continu, deixant enrere anys pensant-lo i repensant-lo. Evidentment, si no fóra per l’aula, pels estudiants, aquest llibre no existiria. En bona part es deu també, com l’altre, a la reflexió a la qual obliga la praxi docent i a l’estímul que aporta.
El treball està estructurat en dues parts. La primera aborda la història com a coneixement científic. Segons el meu criteri, que l’explicació històrica tinga caràcter científic o no el tinga no és adjectiu, sinó substancial. Paga la pena intentar conèixer la història objectivament i des del mètode científic. Aquesta part es desglossa en set capítols que van des de la definició d’història fins a com s’exposa o s’expressa el resultat de la recerca, passant per una reflexió sobre el coneixement científic, les especificitats del coneixement científic de la societat i la història, les fonts històriques i les estratègies de treball. En aquesta part s’intenta ajudar amb força l’estudiant, raonant pas a pas com es construeix el saber històric amb rigor: com es construeix l’explicació de la història humana, des de les preguntes fins a la narració, passant per les hipòtesis, els conceptes i la teoria.
La segona part dóna compte de què és –o què entenc que és– la història: el desenvolupament de les societats humanes en el temps. Si es titula Praxi, estructura i canvi, és perquè considere que aquest és el trípode de la història. La praxi, perquè és l’activitat humana que produeix, realitza i transforma el món, l’activitat que crea la història, el més propi, específic i nostrat que fa l’ésser humà. L’estructura (sociohistòrica, és clar), perquè la societat i la història estan organitzades i convé esbrinar com ho fan, i també perquè entendre l’estructura de les coses, de la història en aquest cas, ens ajudarà a relacionar el que és concret amb el que és general. El canvi és l’altre peu del trípode perquè és sinònim d’història, de procés, de desenvolupament. Que el canvi històric siga diferent del canvi d’altres àmbits del cosmos no és estrany: darrere del canvi social o històric hi ha la praxi, l’activitat humana que transforma el món en unes condicions i l’humanitza.
En fi, val a dir que la primera i la segona part del llibre no són parts separades, sinó entroncades. De res aprofitaria saber com es produeix o es fa la història si no es pretenguera saber-ho científicament. D’ací que les reflexions sobre la història com a ciència siguen tan bàsiques com les que es fan sobre què és la història.
Considere que en aquestes pàgines hi ha una perspectiva teòrica definida. Dins de tota la variació d’interpretacions i propostes teòriques hi ha un decantament, un compromís amb el coneixement objectiu de la història i amb les ganes que el món canvie. Com que sóc dels que creuen que la nostra espècie coneix el món transformant-lo, i com que, a més, crec que aquest món ha de canviar, pense que conèixer com s’ha produït i es produeix la història –malgrat les foscúries de l’enteniment– és una bona eina per a superar-se.
Per acabar, vull expressar el meu agraïment als estudiants i als companys amb els quals, dia a dia, estudie i reflexione sobre aquesta disciplina, especialment a aquells estudiants d’història que han compartit amb mi l’experiència d’entendre-la. Amb el professor Enric Sebastià (in memoriam) tinc un gran deute.
I LA HISTÒRIA COM A CIÈNCIA
1. DEFINICIÓ D’HISTÒRIA
EXPERIÈNCIA HISTÒRICA I CONEIXEMENT HISTÒRIC
La història estudia la història. Mil voltes s’ha dit, i caldrà dir-ho una més. En efecte, la paraula història té un significat doble: fa referència, per una part, a l’experiència històrica i, per altra, al coneixement que s’ocupa d’estudiar aquesta matèria o experiència. Dit així sembla –quasi– un joc de paraules, però si hi parem atenció aviat detectarem la diferència de continguts.
Per experiència històrica entenem el que ha ocorregut en la vida social dels humans, les diverses experiències històriques d’aquests, incloent-hi la que vivim, la conjunció de factors pels quals les societats i els individus que les integren s’organitzen, actuen, es desenvolupen i canvien. Aquestes experiències, des de l’hominització fins avui, constitueixen la matèria de la història. Conseqüentment amb el que s’acaba de dir, considerem que l’experiència o matèria de la història és objectiva: és a dir, existeix (o ha existit) per si, té (o ha tingut) entitat pròpia fora de nosaltres i és independent de les interpretacions que se’n puguen fer. Objectives són, per exemple, les experiències històriques de l’Imperi romà, la Corona d’Aragó, la conquesta i la colonització d’Amèrica o la transició democràtica espanyola.
Per coneixement històric entenem l’estudi, l’anàlisi, l’explicació científica que la historiografia elabora d’aquesta matèria. L’objectiu de la investigació històrica consisteix a explicar científicament l’experiència històrica. Explicar és fer entendre una cosa, saber-ne les causes, omplir un buit en la nostra concepció del món. L’explicació científica és un procés d’assimilació de la realitat objectiva a la raó. En aquest sentit, l’explicació històrica es proposa fer-nos comprendre les societats humanes i la seua dialèctica social al llarg del temps. És a dir, es tracta de capir els mecanismes de fons de les societats, mostrar-nos com funcionen, com hi viuen els individus que les integren i com canvien aquestes estructures socials.
Es tracta, per exemple, d’explicar com s’articula i funciona una societat determinada, en quin espai s’organitza, com actua sobre aquest espai; quantes persones la integren, com hi viuen; com produeix béns aquesta societat, quines relacions socials s’hi estableixen per produirlos, com s’hi distribueixen; com s’hi articula el poder, quines idees constitueixen la consciència social de les persones que viuen aquesta experiència social, des de quines bases materials s’articulen aquestes consciències; com canvien –o no– tots aquests factors amb el transcurs o procés històric de l’experiència social i per què, quins esdeveniments (polítics, econòmics, sociològics, culturals) es generen i per què, quina connexió hi ha entre els esdeveniments i la dinàmica de les estructures socials; quines relacions o nexes hi ha entre la societat que s’estudia i altres de coetànies, quines connexions s’estableixen entre la societat tractada i altres que la precedeixen o la continuen, què hereta de formacions socials anteriors i què canvia, què en conserven societats posteriors i què transformen.
A diferència de l’experiència històrica, que és objectiva, el coneixement històric és una explicació subjectiva de la matèria o experiència històrica, subjectiva i elaborada pels historiadors. En efecte, seran aquests qui ens explicaran les experiències socials de l’Imperi romà, la Corona d’Aragó, la conquesta i la colonització d’Amèrica o la transició democràtica espanyola. Ara bé, perquè l’explicació (o raonament sobre el perquè i el com de la matèria històrica) siga científica, haurà de contrastar-se amb l’experiència històrica objectiva, haurà de demostrar-se la concordança o la correspondència entre allò que es diu de la matèria històrica i l’entitat objectiva d’aquesta. En aquest sentit, el coneixement històric esdevé objectivable i aporta una explicació científica de l’objecte que estudia. El coneixement històric, per tant, procura conèixer objectivament les experiències socials i la transformació o el desenvolupament de les societats humanes al llarg del temps.
El coneixement científic, en resum, tracta de ser una interpretació racional, sistemàtica i verificable –per tant, fal·lible– de l’experiència de la història humana. O, en altres paraules, la matèria històrica, per tal de ser explicada científicament, ha de ser interrogada, problematitzada, investigada, sistematitzada i demostrada. Sols des de l’elaboració científica –és a dir, des de preguntes, des del plantejament i la selecció de problemes, des de supòsits teòrics, des d’hipòtesis, des de conceptes i des de la teoria– poden donar-se explicacions racionals i versemblants de la matèria històrica. Això passa, de fet, en totes les ciències: tant el físic com l’historiador es formulen problemes (és a dir, seleccionen aspectes) sobre com funciona la realitat que analitzen i n’elaboren explicacions versemblants. El que pretenen és explicar objectivament l’objecte del seu treball. La història, com a ciència, donarà compte de la matèria històrica i ho farà mitjançant aproximacions successives a la recerca de la veritat o la contrastació amb l’experiència històrica. Aquestes aproximacions successives, d’altra banda, són el mitjà, el camí que segueixen totes les ciències en la mesura que aprofundeixen en la comprensió del seu objecte. La ciència és un procés d’indagació sistemàtica i contrastada que pretén eliminar la incertesa que caracteritza el pensament humà i la seua relació dialèctica o recíproca entre la precisió i la imprecisió.
L’explicació –en qualsevol ciència i, doncs, en la història– comporta selecció, una selecció que s’ha de fer en funció del que es vol explicar. Acabem de dir que el que la història vol explicar és com s’organitzen, com funcionen i com canvien les societats, i el perquè de tot això. L’explicació històrica, per tant, té com a divisa l’anàlisi d’aquells aspectes que són essencials, nuclears, medul·lars per a explicar les experiències històriques i la dialèctica o transformació social. L’explicació històrica, per tant, no pretén dir-ho tot sobre tot, sinó sols –i no és poc– donar compte de la globalitat de la matèria de la història humana. Es tracta, per tant, no de contar totes les coses que han passat en la història (de les quals hagen quedat testimonis), sinó de penetrar en els mecanismes de funcionament de la història humana, d’arribar a conèixer quins són els aspectes nuclears de l’experiència social humana, de relacionar aquests aspectes fonamentals amb tots els altres que componen l’experiència històrica, de conèixer els factors del canvi social i la complexa xarxa d’interaccions que l’expliquen.
Per exemple, explicar la història de la Xina des de la proclamació de la República el 1911 no és exposar la història de tots els xinesos i de tot el que s’ha esdevingut des d’aleshores, sinó fer comprensible la matèria en qüestió tot esbrinant dins d’aquesta complexitat aquells aspectes socials dels quals depèn la totalitat històrica proposada. La selecció de fets que realitza la ciència històrica es fa, per tant, amb l’objectiu d’explicar com funciona i com es mou la realitat històrica. La història busca una imatge global de les societats i dels canvis socials (Vilar, 1974: 347-881). O si es vol dir en altres paraules, ha d’explicar què passa i per què passa el que passa.
CARACTERÍSTIQUES DE LA MATÈRIA HISTÒRICA
1. L’experiència històrica és humana.
La fan els mateixos éssers humans dia a dia, ells són els agents, els protagonistes, els antagonistes, els autors i els actors de la història i, a més, la fan sense intervenció divina. La història no és obra –ni que siga directament ni indirectament– de l’omnipotent déu monoteista de les religions del Llibre, ni dels déus del panteó politeista, ni del cosmos. Qui fa la història, senzillament, són les persones. La fan, sens dubte, sobre el llegat històric que hereten, del qual conserven unes coses, en canvien d’altres i n’aporten de noves; amb pocs o molts retocs, aquestes persones transmeten aquest llegat, a la generació següent, la qual, al seu torn, opera de manera semblant...
Se’n desprèn, doncs, que les persones no són només individus d’una espècie, la nostra (a la qual anomenem amb poca modèstia homo sapiens, encara que també siga homo demens), sinó, a més, individus que emergeixen de l’experiència social. En efecte, les persones posseeixen una estructura orgànica i mental biològicament definible (el que s’anomena natura humana) i, a més, formen part d’un procés social i històric que és inseparable de la seua individualitat i personalitat. Per això diem que...
2. L’experiència històrica és social.
Ho és perquè els actors de la història (individus i grups) formen part d’una societat en la qual naixen, viuen i sobre la qual actuen. Les persones, a més de ser part de la natura, són éssers socials, és a dir, són productes d’una societat determinada. Una societat és una manera específica d’organitzar-se la vida un col·lectiu de persones; tota societat, de fet, emergeix de les interaccions, els nexes i les relacions que es produeixen entre elles i són aquestes les que, amb les seues accions i interaccions, produeixen una organització en la manera de viure, de produir i distribuir béns, d’organitzar els interessos i les disputes i d’interpretar i debatre el món i l’organització social. Així doncs, la història és social perquè els fets que constitueixen la matèria històrica –les accions i les relacions de les persones– tenen sempre una dimensió social.
Percebre la dimensió social no és cap nimietat. Durant molt de temps les explicacions que s’han fet de la història no han considerat que la manera d’organitzar-se la vida humana atenent a les relacions i els nexes de les persones fóra l’element bàsic al qual calia parar atenció. Es fixaven en les especificitats culturals que feien diferents uns pobles d’altres (per exemple, els ibers, celtes o celtibers, o els francesos, anglesos o holandesos), però no atenien al tipus de societat, els trets comuns d’organització social que compartien els pobles (siguen les tribus de la Península ibèrica o els estats-nació europeus moderns). La dimensió social de la història va molt més enllà de les identitats culturals i nacionals. El seu objecte d’estudi és estrictament l’estudi d’una zona social que es fixa sobretot en una manera d’organització social històricament determinada (sense desatendre les especificitats i particularismes culturals, territorials, locals i individuals) i en els canvis que es produeixen en aquesta organització o tipus de societat.
3. L’experiència històrica està estructurada.
És a dir, els fets socials i els històrics (incloent-hi qualsevol experiència, siga la decisió d’un governant o l’acte quotidià de treballar cada dia) no són un magma de fets particulars sense relació els uns amb els altres, sinó que tenen nexes, connexions o, si es vol, tenen una coherència social i històrica. L’historiador buscarà les relacions que expliquen la vertebració del complex de les societats i en deduirà abstraccions.
Dins d’aquestes abstraccions, i atenent el materialisme històric, n’hem de destacar una d’important: les estructures o modes de producció. Estructures o modes de producció són abstraccions que ens expliquen les maneres d’organitzar-se i transformar-se les societats: a) com es produeixen i distribueixen béns, des de quines relacions socials es produeixen i es distribueixen, quina importància tenen les capacitats socials, materials i tècniques per a la producció, l’acumulació d’excedents i la reproducció social; b) com es forma, dins d’aquest sistema de producció, l’ordre polític i institucional; quina relació té el poder polític i les institucions de les quals es dota la societat amb la base material d’aquesta darrera, i com actua sobre la mateixa societat; c) com es constitueix, dins d’aquesta organització social, la percepció del món que conceben les persones i els grups socials; com aquestes consciències (les ideologies, les mentalitats) representen i expressen el món natural i social i com actuen sobre aquest. Exemples de modes de producció són el feudalisme i el capitalisme.
Una de les crítiques que, de vegades, es fan al materialisme històric és considerar-lo «estructuralista». La història –ve a dir qui així pensa– és un joc d’estructures on les persones no pinten res. Però creure que el marxisme dissol l’acció humana i la sotmet i subjuga a les estructures és fals. Si això fóra cert, els autors del Manifest comunista no haurien escrit allò de «Proletaris de tots els països del món: uniu-vos!». Per a què unir-se si les estructures determinen la història? La història, la fan les persones, el que passa és que no la fan com els dóna la gana ni al seu arbitri intencional (com pensaven els historicistes), sinó des de dins de l’experiència social que viuen; aquesta experiència els condiciona, però no els anul·la la capacitat d’acció. Recordem –com hem dit abans– que les persones produeixen la societat on viuen, però també són elles mateixes les que promouen i fan les accions socials que la canvien.
4. L’experiència històrica es transforma dialècticament.
És a dir, creix i es desenvolupa. Les societats coneixen canvis, siguen graduals o siguen profunds i, a més, ho fan constantment, amb una intensitat de canvi variable segons èpoques i segons processos històrics. El canvi és inherent a l’experiència social, Marx deia que és una «tendència» i l’elevava a la categoria social bàsica. Aquesta «tendència» és, com moltes coses en l’explicació històrica, fàcil d’observar i difícil d’explicar. De moment, ens limitarem a constatar-la: basta que observem l’evolució social que s’ha produït del paleolític ençà, de societats de caça-recol·lectors a societats industrials. Més endavant –i serà un objectiu central d’aquest llibre– intentarem explicar les causes d’aquesta tendència.
5. L’experiència històrica és multifactorial.
En la realitat històrica no hi ha causes unívoques, tot té nexes i la matèria social està tota connectada. La història és el resultat d’una multiplicitat de factors en interacció contínua, tot i que hi ha aspectes nuclears dels quals depèn la globalitat d’una experiència històrica. Per exemple, el servatge és un aspecte nuclear per a explicar-nos el funcionament d’una experiència històrica concreta: la formació social del feudalisme europeu. Però el feudalisme europeu no s’explica sols des d’aquest aspecte; els avanços tècnics, l’increment del comerç, les institucions polítiques (les monarquies medievals, la monarquia absoluta), l’escolàstica (i les seues diverses tendències), l’humanisme, etc. Són altres factors que en donen compte.
En resum, la història, per donar compte de la matèria històrica, ha d’explicar: a) els fets històrics com a fets humans, atès que les persones són els actors de la seua història; b) el caràcter social de la història; c) les formacions socials objectives que han existit o existeixen i el sistema de funcionament (les estructures o modes de producció) que dóna coherència a una experiència històrica; d) el canvi social o, si es vol, el creixement i el desenvolupament que s’opera en la societat; e) la conjunció de factors característica de qualsevol procés o esdeveniment, intentant analitzar, això sí, quins aspectes són medul·lars en l’objecte que s’estudia. Considerem la matèria històrica humana, social, estructurada, en transformació dialèctica i multifactorial.
DEFINICIÓ D’HISTÒRIA
Comentada la diferència entre l’experiència històrica i l’explicació científica d’aquesta experiència, i caracteritzada la història com a experiència humana i social, arriba l’hora de definir amb la màxima concisió possible què és la història. La definició que segueix és la que explicava a classe el professor Enric Sebastià Domingo (1930-2006), que fou mestre i amic. Per història entenem la ciència del creixement i del desenvolupament de les societats en el temps i en l’espai, d’acord amb uns procediments i unes lleis socials específiques.
Preferisc la definició que acabe de proposar a d’altres més convencionals (la ciència dels homes en el temps; la ciència que estudia les experiències i la dinàmica social en el temps...) perquè emfatitza el procés de canvi social –creixement, desenvolupament– que produeix la mateixa experiència social. D’altra banda, aquesta definició obliga a reflexionar sobre tres grans aspectes: la ciència, la societat i el canvi social, i la praxi com a eix que articula aquest complex. Dedicarem la resta del llibre a aquests aspectes.
2. CIÈNCIA, CIÈNCIES NATURALS I CIÈNCIES SOCIALS
LA CIÈNCIA
El debat sobre si el coneixement històric és científic o no és tan vell i està tan embolicat que plantejar-lo per qui no és filòsof denota probablement poca audàcia. Al capdavall, tot dependrà de com es definisca la ciència. La qüestió –pense– no és adjectiva, sinó substancial i de la màxima importància. Cert que hi ha historiadors que defugen entrar en aquestes aigües tèrboles i opinen que, mentre l’explicació històrica siga instrument veraç i objectiu per a explicar el procés social humà, tant fa si se la considera ciència com si no. No falten filòsofs o epistemòlegs que van en ajuda d’aquestes actituds dubitatives. Tanmateix, entenc que, per a assegurar la veracitat i l’objectivitat, no n’hi ha prou amb qualsevol manera d’explicar l’experiència històrica de la humanitat; cal recórrer –es vulga o no– a un determinat «estil de pensament» que estiga controlat, s’ajuste a uns procediments i aporte uns resultats contrastables, i l’únic que pot garantir això és el científic.
Mario Bunge defineix ciència com un determinat «estil de pensament i d’acció» (1985a: 19). Totes dues coses. Quant a «estil de pensament», en efecte, la ciència es caracteritza, en primer lloc, per ser un coneixement racional i objectiu de la realitat. Racional, perquè proposa uns enunciats per a explicar-la que són coherents, lògics i sistematitzats. Objectiu, perquè les afirmacions o interpretacions que fa estan fundades i contrastades amb la realitat. Per al pensament científic el món s’explica necessàriament per factors naturals, factors socials o una combinació d’uns i altres, però, en cap cas, per factors que no puguen contrastar-se. Una epidèmia, per exemple, s’explica per factors biològics, demogràfics, sanitaris, socials, històrics... I no com un càstig de la divinitat. El respecte escrupolós a la natura i a la societat –a la realitat objectiva– és la primera divisa del treball científic; l’objectivació obliga a fugir d’explicacions sense control. En segon lloc, la ciència també es caracteritza per seguir un determinat procediment o mètode per a explicar, el mètode científic, que consisteix a fer-se preguntes sobre el món, construir suposicions o hipòtesis per a explicar-lo, arbitrar procediments per a contrastar i comprovar les hipòtesis, formular enunciats com ara lleis científiques, conceptes i teories... Ens referirem al mètode científic amb més detall en el capítol cinquè. En fi, en tercer lloc, el coneixement científic està obert a revisió: les explicacions que aporta sobre el món es modifiquen, es revisen i se superen. La ciència és un camí que es fa investigant, un procés en constant construcció o, si es vol, un procés dialèctic. Al coneixement científic, per tant, no hi ha dogmes, sinó enunciats oberts a la crítica. En altres paraules, la ciència és fal·lible i aporta un coneixement provisional del món.
Però la ciència no és sols una manera de pensar, una construcció intel·lectual per a interpretar la realitat, un sistema fonamentat de proposicions, sinó també acció, activitat humana per a conèixer el món i per a actuar sobre aquest. En efecte, l’acció es produeix, en primer lloc, en el treball que fa el científic per a conèixer. Foren els filòsofs moderns, els de la revolució científica, els qui consideraren que la ciència no era contemplació passiva de les veritats donades, absolutes i eternes, sinó activitat per a buscar i explicar-se racionalment el món. Però, a més, en segon lloc, la ciència no és sols una construcció intel·lectual, sinó una activitat pràctica. Conèixer com és el món, explicar-se’l objectivament, permet actuar-hi sabent com funciona, sabent quines són les seues lleis. Evidentment, això incrementa el domini («la mesura de la potència», deia Francis Bacon –1984: 27–) sobre la realitat i permet actuar amb sentit pràctic, és a dir, coneixent els límits i les possibilitats de l’entorn natural i social. La ciència, doncs, no pot concebre’s sols com una curiositat més o menys mística per a explicar-se la realitat objectiva, sinó també com una activitat humana conscient que es pro-posa objectius i permet satisfer necessitats. Saber, per exemple, els solsticis i els equinoccis fa possible sembrar el blat a hora; saber, per exemple, que l’economia capitalista funciona cíclicament permet adoptar polítiques conseqüents davant una crisi. La ciència essencialment és una activitat pràctica que no tracta sols d’interpretar el món, sinó també de transformar-lo (Marx, dins Marx-Engels, 1987: II, 444).
En el coneixement científic, en resum, es poden distingir tres vessants: 1) el treball o procés d’investigació, 2) els resultats d’aquesta i 3) les aplicacions de diversa índole que se’n deriven i que, òbviament, són distintes en unes i altres ciències.
La concepció de ciència que acabe d’exposar (coneixement i acció) no és l’única possible, però és la que jo tinc. No entenc la ciència d’una manera idealista, com una mena de pensament ‘pur’ que es desenvolupa al marge de la societat que la produeix, ni tampoc l’entenc aliena a les necessitats dels humans, ni als seus problemes materials i socials. El coneixement científic es veu activat i estimulat dins de les societats que el promouen. I a l’inrevés, les societats es veuen afectades pel coneixement científic que, al cap i a la fi, compon i estimula la capacitat d’acció de les persones al món.
L’EXPLICACIÓ CIENTÍFICA
La funció del coneixement científic és l’explicació científica. Etimològicament, la paraula explicar significa desplegar. Imaginem, per exemple, un certamen poètic. Els concursants presenten els seus poemes, però no s’identifiquen amb el seu nom sinó amb un lema, i en un sobre tancat o plica (en un objecte plegat) escriuen per fora el lema i, a dins, la identificació. El jurat, quan decideix quina és la poesia premiada, obri la plica i dóna a conèixer el nom de l’autor. És a dir, explica, desplega una cosa oculta, l’aclareix. Explicar significa el que s’ha descrit: fer comprensible una cosa, donar-la a conèixer, comprendre’n la causa, assimilar-la a la nostra raó i apropiar-se del món objectiu, com deia Hegel (1976: 522).
L’explicació científica no se n’ix essencialment del que s’ha dit. «L’objectiu distintiu de l’empresa científica és subministrar explicacions sistemàtiques i adequadament sustentades... Les explicacions són res-postes a la pregunta per què» (Nagel, 1978: 27). En ciència, explicar és respondre al per què de les coses, la qual cosa no sols comporta dir les causes que les produeixen, sinó també connectar les causes amb els efectes, els principis amb les conseqüències. L’explicació científica, en definitiva, se sustenta en el principi de relació: en els nexes objectius que hi ha entre els elements del món. Si es vol dir d’una altra manera, explicar és descobrir les correlacions que hi ha entre els fets particulars i els fenòmens generals.
Ara bé, per a donar raó de la pregunta global per què, cal fer-se unes quantes preguntes més: la causa material (qui o què), la causa formal (com), la causa motora del que es vol explicar (per què es produeix), la causa final (per a què o amb quina finalitat es produeix), la dimensió espacial (on o donar raó de per què el que es vol explicar esdevé en aquell espai) i la dimensió temporal (quan o donar raó de per què esdevé en aquell temps). En definitiva, explicar comporta donar compte d’un feix de factors.[1]
Considerem un exemple: siga la revolució francesa el fenomen que volem explicar. Haurem d’estudiar la matèria (en aquest cas, la matèria social) que nodreix la revolució, és a dir, els elements que hi intervenen, qui la fa, les forces socials que la protagonitzen, les que la resisteixen, les que lluiten i actuen en el sentit que siga... Haurem d’esbrinar la forma que adopta l’esdeveniment revolucionari: què passa, com passa, quines són les etapes, les fases... Haurem de copsar les raons que mouen els esdeveniments, els factors econòmics, socials, polítics, ideològics que produeixen la revolució... Haurem d’atendre també les raons per les quals els agents socials actuen com ho fan, és a dir, per a què actuen així, quins són els fins que es proposen... Haurem d’explicar, a més, la dimensió espacial, raonar l’on o, dit en altres paraules, per què es produeix a França, per què aquests esdeveniments passen a París, a Marsella, a La vandée... I, finalment, haurem d’explicar també la dimensió temporal, és a dir, donar raó del temps, del quan: per què esclata el 1789, per què després es radicalitza... quina relació hi ha entre els factors econòmics, socials, polítics, ideològics i la cronologia...
Evidentment, com cal esperar, hi ha diversos tipus d’explicació científica. Els principals són: les explicacions deductives o deterministes (quan la resposta al per què es deu a una relació de causa-efecte necessària), les probabilístiques (quan la relació és probable), les funcionals i/o sistèmiques (quan la resposta al per què es deu a l’organització i funcionament d’una estructura o sistema), les genèsiques (quan la resposta al per què s’explica pel procés), i les explicacions teleològiques i/o intencionals (quan la resposta al per què es deu als propòsits o intencions dels agents). Els tipus d’explicació científica depenen essencialment de les característiques intrínseques del sector de la realitat que s’estudia, ja que no s’integren de la mateixa manera els elements, els nexes i els processos en uns àmbits i en d’altres. En la investigació històrica, tot i que es donen explicacions dels diversos tipus, es procedeix de l’efecte a la causa i, per tant, l’estratègia d’investigació que hi predomina és «observar la realitat d’un efecte per, partint d’aquest, investigar-ne les causes» (Lozano, 1994: 54). Així, la revolució francesa s’explica pels factors que la generen i aquests es lliguen atenent a la seqüència d’esdeveniments, de forces socials i de processos de transformació. L’explicació històrica no fa prediccions: no pot, les variables que intervenen en l’esdevenir social són incalculables i estan obertes a factors i processos no previsibles.
RELACIÓ ENTRE EXPLICACIÓ I COMPRENSIÓ
Tot i que en el llenguatge ordinari els significats dels verbs explicar i comprendre es confonen, hi ha matisos importants. Explicar, en el llenguatge comú, és donar raó d’un fet o exposar-lo amb paraules clares i/o donar compte de les causes, mentre que comprendre és entendre, copsar o abraçar el sentit d’algun aspecte, com ara un símbol, un ritus o un comportament humà.
Tradicionalment s’ha sostingut i insistit que l’explicació i la comprensió, traslladades a l’estratègia d’investigació, defineixen camins metodològics diferents. En efecte, hi ha una manera de donar compte de l’experiència històrica que ha tingut gran predicament en la historiografia i que considera que la història no s’explica, sinó que es comprèn. La noció de comprensió fou definida en la segona meitat del segle XIX contra el positivisme per historiadors i filòsofs d’influència neokantiana (Droysen, Dilthey i Rickert), que emfatitzaren el que Juan José Carreras ha definit com el paradigma de la metodologia individualitzadora (2000: 49).
Droysen deia que per a accedir al saber hi ha tres mètodes: el filosòfic, que té com a propòsit conèixer; el científic, l’objectiu del qual és explicar, i l’històric, que es proposa comprendre. Dilthey, en un llibre publicat el 1883, sostenia que la història i, en general, les ciències humanes i socials no poden explicar les experiències sociohistòriques perquè no poden inferir pautes regulars del comportament humà, ja que aquest és fluent i està activat per accions que són difícilment previsibles. «Les regularitats que es poden establir en l’esfera de la societat –deia– són molt inferiors en nombre, importància i precisió formal a les lleis que han pogut formularse sobre la natura» (1986: 83). En conseqüència, privat el coneixement del món social i històric de formular lleis científiques, almenys amb tanta precisió com ho fan les ciències de la natura, Dilthey proposava un altre mitjà per a dur a terme l’assimilació de l’experiència sociohistòrica a la raó: la comprensió.
Per comprensió entén un procés mitjançant el qual percebem internament els significats dels pensaments i les accions d’altres persones a partir de l’observació del que fan i la intuïció dels motius pels quals actuen. «Les situacions en la societat –escrivia– ens són comprensibles des de dins; podem reproduir-les, fins a cert punt, en nosaltres, en virtut de la percepció dels nostres propis estats» (1986: 83). Es tracta, dit en altres paraules, de recrear a la nostra ment o reproduir analògicament les vivències d’altres persones i d’altres experiències humanes pel consens intrahumà de la intuïció i la imaginació, per l’empatia, l’autognosi, la interpretació psicològica.
El plantejament de dilthey, que es fonamenta en la psicologia i el subjectivisme, va intentar ser millorat per Rickert, qui, en lloc de parlar de ciències de l’esperit, parlava de ciències de la cultura, perquè l’esperit o ment era objecte d’estudi de la psicologia, però no de la història ni de la resta de ciències socials. L’objecte d’estudi d’aquestes era la cultura, entenent-la com els productes de les accions intencionals humanes, siguen objectes (una obra d’art, una ferramenta, una arma) o siguen institucions. La comprensió històrica de les accions intencionals humanes ja no es fonamenta tant en la penetració psicològica, sinó que és una capacitat general que podem equiparar a la comprensió que tenim del llenguatge de qui ens parla. La «dimensió semàntica» de la comprensió ha tingut un paper rellevant en els filòsofs partidaris de la metodologia individualitzadora de la història en el segle XX (G. H. Wright, 1987: 24, 53) i, sovint, aquest èmfasi s’ha fet negant a la història i a les ciències socials capacitat d’explicar per considerar que les accions intencionals humanes (les intencions i els propòsits) no poden explicar-se en virtut de necessitats causals adequades a estructures.
Tanmateix, sóc dels que entenen que, entre explicar i comprendre, no existeix cap guerra civil permanent i sagnant, sinó que, més aviat i quan fa al cas, el nostre coneixement funciona mitjançant una relació dialèctica entre explicació i comprensió. El coneixement social i de la història, a més de les explicacions –siguen causals, funcionals, probabilístiques o genèsiques–, «necessita d’una dimensió comprensiva per a copsar les significacions de les situacions i accions viscudes, efectuades, percebudes, concebudes pels actors socials, individuals i col·lectius» (Morin, 2002: 162). Incomplet serà l’historiador que no intenta «penetrar en la subjectivitat dels homes del passat», escrivia Vilar (1983: 156). Al capdavall, comprendre és entendre les intencions i les motivacions de qualsevol comportament humà, i explicar és donar compte del perquè de dites intencions des dels factors, les causes i els contextos o situacions socials que les motiven.
Per exemple, cremar les màquines (com feien els luddites) o botar foc als castells i palaus de senyoria feudal (com feien els camperols revoltats en jacquerie) són dos tipus de comportaments que comprenem, és a dir, ens fem idea de per què els uns destruïen les màquines (perquè els llevaven la faena) i els altres cremaven els castells (perquè es rebel·laven contra l’explotació que els imposaven els senyors feudals). Comprendre, en aquest sentit, no vol dir –en absolut– compartir, ni empatitzar ni, menys encara, sentir el que sentien els vassalls i els treballadors a domicili amotinats, sinó sols «penetrar en la subjectivitat» d’unes persones que ens fa atorgar sentit a un comportament humà. Però és evident que l’historiador, ni que siga el major enemic de l’explicació històrica, no es conformarà amb la comprensió d’aquestes actuacions. Voldrà anar més enllà i veure les causes que les expliquen: les condicions socials, les intencions dels agents i les accions pràctiques d’aquests.
CIÈNCIES NATURALS I CIÈNCIES SOCIALS
Cada sector que compon el món –el subatòmic i l’atòmic, el molecular, el dels organismes vius, el del comportament humà i el del nivell social– té qualitats i propietats diferents, ‘funciona’ –diguem-ne– de manera distinta i, en conseqüència, els nexes o relacions entre els elements que componen cada sector (els àtoms, les cèl·lules, els òrgans, els individus, les espècies, les societats humanes...) també tenen especificitats que estudien les diverses ciències.
Les singularitats dels nexes es diferencien segons els sectors de la realitat. «El comportament de les partícules subatòmiques és molt diferent del comportament de les partícules en el món macroscòpic» (Trefil, 1985: 32). Si passem a la química, la biologia, la fisiologia, la psicologia o la sociologia, seguirem trobant «comportaments» específics dels elements en cada camp, és a dir, formes de connexió diferenciades. Per exemple, els elements fisicoquímics organitzats com a éssers vius tenen unes peculiaritats estructurals o, si es vol, unes formes de connexió específiques que són diferents dels estrictes processos físics i químics; per això, la biologia és una ciència diferent de la física i la química, perquè descobreix unes lleis científiques específiques que donen compte d’aquests nexes específics que es troben en la matèria viva. El mateix passa en les ciències socials, les quals estudien les societats humanes on es produeixen unes relacions i estructures de funcionament que també tenen les seues propietats i connexions específiques (Elias, 1999: 123-132). Per a dominar conceptualment el món i explicar-lo, convé ser respectuosos amb les formes de connexió, els tipus estructurals o els nexes funcionals, que són distints en uns i altres nivells de la realitat.[2]
Mentre que les ciències de la natura estudien elements –partícules, àtoms, molècules i organismes– que es relacionen entre si en un univers físic o biològic, les ciències socials s’ocupen de persones que es relacionen entre elles en un univers social que és diferent i en el qual s’integren explicacions per intencions, per desenvolupament de processos o dialèctiques, per funcionament d’estructures, per probabilitats i per determinacions socials (ja que viure en societat imposa no poques determinacions d’aquesta mena). L’explicació sociohistòrica conjuga les estructures socials, la transformació dialèctica d’aquestes, l’acció dels agents socials (individus, classes, tribus, nacions o altres grups...) i la dialèctica acció-estructura (Aróstegui, 1995: 244-250). Quan definíem la història i dèiem que era la ciència del creixement i el desenvolupament de les societats en el temps i en l’espai d’acord amb uns procediments i unes lleis socials específiques, ens referíem exactament –en l’última frase de la definició– a l’especificitat social, la qual «funciona» de manera diferent d’altres sectors de la realitat i se separa de la que estudien la física, la química i la biologia.
La societat humana presenta tres característiques que són pròpies d’aquest sector de la realitat. La primera és que les persones són els agents socials que creen o produeixen la societat i la història mitjançant la praxi (o activitat que opera sobre el món natural i produeix el món social); la segona és que en la praxi humana hi ha un nivell intencional dels agents històrics o socials, però aquest nivell s’encarna, es fon o s’interrelaciona amb el nivell social o aquell en el qual operen les lleis o pautes del sistema social; la tercera característica és que la societat humana es transforma dialècticament (o per processos interns de desenvolupament social que activa o promou la praxi). Dedicarem els capítols de la part que hem titulat «Praxi, estructura i canvi» a atendre aquesta especificitat, però abans ens correspon referir-nos al mètode.
[1] La ciència, d’altra banda, no és l’única manera d’interpretar o accedir al món. El pensament mític també tracta –tractava– de comprendre la natura i el lloc que hi ocupa l’ésser humà, i també es fa preguntes i intenta explicar les causes ocultes de les coses del món. Però, mentre que el pensament científic verifica els enunciats i els manté oberts a la crítica i a la revisió, el pensament mític interroga d’una altra manera: interpreta sense comprovar i, en conseqüència, imposa el seu relat. Per al pensament mític (per a una de les seues manifestacions històriques), la nostra espècie deriva d’un acte de creació i voluntat d’un ésser suprem; per a la ciència, és resultat de l’evolució de les espècies. Per al pensament mític, la història humana és un procés d’actes humans guiats per la providència, que porta les persones del jardí de l’Edèn al judici final, mentre que per al pensament científic és un procés d’actes socials humans determinats per la dialèctica social. Hi ha un altre estil de pensament per a interpretar el món que fou anomenat metafísic per Auguste Comte, el qual –segons deia– era una etapa intermèdia entre l’estadi mític i l’estadi científic. En el pensament metafísic els agents sobrenaturals, característics del pensament mític, «són substituïts per forces abstractes, capaces d’engendrar per si mateixes tots els fenòmens observats» (Comte, 1982: 49). L’agent de la història ja no és la providència, sinó unes idees abstractes que ho regulen tot com ara la natura humana, la raó o l’esperit. La natura humana (en la qual s’inclou l’egoisme, les passions, el raciocini, les virtuts...), creada per déu, explica tots els comportaments humans que puguem imaginar i produeix la història universal. Si en el lloc de la natura humana posem la raó, serà aquesta la que produeix la història de la humanitat i la que –pas a pas– ha anat vencent supersticions i fanatismes, i el mateix podem dir de l’esperit que va autorealitzant-se i realitzant la història humana.
[2] No obstant això, encara que hi ha camps específics d’estudi que ens serveixen per a explicar zones, segments o ‘províncies’ del món, la realitat objectiva no està compartimentada ni trossejada: és una unitat. «L’àtom és dins de la molècula que és dins de la cèl·lula que és dins de l’organisme que és dins de la societat» (Joël de Rosnay dins Reeves i altres, 2001: 115). Els nexes travessen de dalt a baix tot l’edifici: «tots els aspectes de la realitat es relacionen mitjançant vincles necessaris i recíprocs» (Politzer, 2004: 249). No existeix cap «muralla ontogenètica entre els fenòmens naturals inanimats i els vius i, dins d’aquests últims, entre els no humans i els humans» (Elias, 1999: 125). Aquest reconeixement suposa prendre’s seriosament les relacions que hi ha entre els diversos elements del món i, sens dubte, les que hi ha entre l’ecosistema i els humans, els primats i l’espècie humana, les societats animals i les societats humanes, les cultures animals i l’experiència sociocultural humana.
3. LA PERSPECTIVA DEL CONEIXEMENT HISTÒRIC
CAMP DE TREBALL I OBJECTIUS D’ESTUDI DE LA HISTÒRIA
Les ciències socials o humanes són aquelles que estudien els fenòmens relacionats amb la realitat específica de l’ésser humà com a persona i com a col·lectivitat. L’economia, la sociologia, l’antropologia, la politologia, la història, la psicologia, la lingüística, el dret, entre d’altres, formen aquest conjunt.
Totes aquestes ciències estudien el conjunt de fenòmens humans, socials i culturals. Com deien els humanistes, tracten del res humaniores, de les coses humanes o l’ens humà, però es diferencien per l’enfocament. Així doncs, encara que el camp de treball és comú, els objectius d’estudi estan diferenciats. Cada ciència social s’interessa per l’experiència humana des d’angles o punts de vista distints i, per tant, planteja diverses estratègies d’anàlisi a la realitat social –la base empírica comuna.
L’economia, per exemple, explica aquells aspectes de la conducta i les relacions i institucions socials que utilitzen recursos per a produir i distribuir béns i serveis amb els quals es poden satisfer necessitats. La sociologia s’ocupa de la vida social humana, dels grups i les societats, de les relacions socials que van des dels encontres efímers fins als processos mundials. L’antropologia estudia els estils de vida dels pobles antics i moderns, atenent tant a la natura biològica de l’espècie com a l’anàlisi de les cultures. La politologia tracta de l’ésser humà com a «animal polític», per dir-ho com Aristòtil. La història, en fi, com diu Tortella, és «la ciència social més ambiciosa», ja que «tracta de l’ens social en el seu conjunt i n’abraça la totalitat temporal» (Tortella, 1987: 3).
Les ciències socials comparteixen camp de treball: totes estudien la realitat social o humana. Però les ciències no sols es defineixen pel camp que analitzen, sinó essencialment per l’objectiu d’estudi, és a dir, per la perspectiva des de la qual s’interessen, plantegen preguntes, formulen hipòtesis, abstrauen lleis i conceptes i, finalment, aporten explicacions sobre –en aquest cas– la realitat social. Quin és, doncs, l’objectiu d’estudi de la història, des de quina estratègia, des de quin angle planteja preguntes a la realitat social i l’explica? essencialment, els objectius d’estudi de la història són tres: la perspectiva de globalitat, l’interès per la concreció dels processos històrics (i, per tant, la relació entre abstracció i concreció) i la dimensió temporal i el canvi social. L’èmfasi que la historiografia posa en aquests tres aspectes defineixen l’objectiu d’estudi de la història i la diferencien de les altres ciències germanes. Ens convé comentar-los.
a) La perspectiva de globalitat. La realitat històrica ha d’entendre’s com un tot, com una unitat, com una globalitat de la matèria social que la compon. En aquest sentit, es pot dir que és un sistema i, a més, un sistema en transformació. Encara que, des d’un punt de vista pràctic, se segmente l’anàlisi en aspectes econòmics, socials, polítics, ideològics…, tots aquests elements estan estretament units i no són sinó expressions d’un tot únic, d’una mateixa globalitat. Si se’m permet una metàfora, la realitat històrica seria com un políedre de moltes cares on cadascuna és un aspecte del conjunt i està relacionada amb la resta. Però aquest políedre té una entitat que fa que, de tant en tant, canvie de forma i esdevinga un políedre diferent del de partida. Com diu Aróstegui (1995: 186-187), «això es deu al fet que les societats són totalitats compostes per elements interdependents que no tenen sentit si se’ls aïlla i, per tant, no es concep un procés de canvi en un sector o part de la societat sense que n’afecte els altres sectors o parts. No hi ha, doncs, una història aïllada en cap sector o en cap part de la vida social humana». L’explicació històrica, per tant, busca una imatge global. És tasca seua aconseguir aquesta visió de conjunt de la realitat social. De fet, aquesta és la primera contribució del coneixement històric a l’explicació de l’ens social. És més, podríem dir que l’estudi serà històric en la mesura que done compte d’aquest conjunt. L’historiador ha de pensar la història globalment (Vilar, 1980: 73).
Sol negar-se, però, àdhuc per alguns que la practiquen, la possibilitat fàctica de la història global, per considerar-se –per molts autors, inclòs Aróstegui– com una tasca ambiciosa, excessiva o utòpica. Cert és que en la investigació pràctica, en les monografies, solen estudiar-se aspectes concrets. Però pense que aquesta estratègia no anul·la la perspectiva global, perquè aquesta comporta entendre i atendre l’element nuclear de l’explicació històrica, el qual no és un altre que donar compte de com s’organitzen, com funcionen i com canvien les societats i el perquè de tot això. Es tracta, essencialment, de tenir presents aquells aspectes diriments i nuclears del procés històric: l’estructura, el canvi i l’acció social.
Òbviament, poden estudiar-se aspectes particulars i concrets i ferse història des d’una perspectiva global. Per a fer-ho possible, n’hi ha prou d’integrar i relacionar l’aspecte analitzat en el conjunt del sistema social. L’estudi monogràfic, per tant, no té per què destruir l’entranya global de l’entitat social: aprofundir en un aspecte concret no ha d’implicar necessàriament perdre la imatge del conjunt. I es tracta d’això. D’exemples, n’hi ha molts. Georges duby, quan estudia la ideologia feudal o dels tres ordres, la relaciona amb tot el sistema social i, àdhuc, per poder-la explicar millor, no oblida fer esment de les heretgies, que són contrapunt del discurs d’Abelard i Aldaberó. Si posem aquest exemple és per mostrar com una monografia centradaen aspectes «superestructurals» pot atendre la dimensió conjunta de l’experiència social; és més, per copsar-la cal fer-ho així. El que en història no té sentit, en canvi, és trencar la unitat de conjunt de l’experiència social. No té sentit oblidar-se de la perspectiva de globalitat i pretendre explicar per separat, com si foren aspectes sense nexes ni relacions, sectors complementaris de l’experiència històrica. Igualment, per exemple, no té sentit tractar l’origen del capitalisme i el naixement del protestantisme com si foren aspectes que no tingueren res a veure. Potser res no ha perjudicat més el desenvolupament de les ciències humanes o socials (i més la història que no cap altra) que la separació que s’ha practicat i es practica en diversos nivells. Durant molt de temps s’ha separat –i encara hi ha qui ho separa– tot.
Potser el tòpic de separar el cos de l’ànima (o la ment), tan vell com fals, encara exerceix el seu imperi. En història és freqüent separar-ho tot: l’especialització universitària es complau a deformar els sabers i trencar la unitat. Així, l’especialista universitari de qualsevol època (prehistòria, edat antiga, medieval, etc.) no sols ignora els altres períodes, sinó que es creu quasi obligat a ser un gran ignorant de «l’àrea» veïna. I no diguem l’obligació que es creu que té de ser un gran ignorant si ha de creuar el llindar no ja de «l’àrea de coneixement» pròxima, sinó de la «facultat». La conseqüència és que l’historiador comú separa l’economia de la política, la política del pensament, el pensament de l’art... I posats a separar, fins i tot se separa el treball que es fa al taller del pintor de l’obra d’art que s’hi produeix, les relacions del pintor amb el patró que contracta el sant Vicent que ha eixit dels seus pinzells... Ens especialitzem en estudis atomístics que renuncien a pensar globalment en els nexes del sistema social. «Un metge no és un químic, però pot ignorar la química? Saber molt és necessari per a l’especialista; comprendre suficientment diversos aspectes de la realitat no ho és menys quan ens lliurem a l’esforç de la síntesi, i aquest és l’esforç que es demana a l’historiador» (Vilar, 2004: 84).
Dit això, cal afegir-hi que la perspectiva global no consisteix a «dirho tot» sobre tot. L’explicació històrica, com la de qualsevol ciència, comporta una selecció de dades que s’ha de fer en funció del que es vol explicar. Explicar la història de la Xina des de la proclamació de la República el 1911 fins la revolució socialista de 1949 –per exemple– no és exposar la història de tots i cadascun dels xinesos i totes les coses que s’han esdevingut en aquell període, sinó fer comprensible aquesta matèria esbrinant, dins d’aquella complexitat, els aspectes socials dels quals depèn la totalitat històrica proposada. La selecció de fets que realitza la ciència històrica es fa, per tant, amb l’objectiu d’explicar com funciona i com canvia dita realitat. La selecció de fets és sempre un element bàsic per a l’assimilació racional del que s’exposa. Un mapa sobre un aspecte concret –la xarxa fluvial d’un país, posem per cas– s’ha de fer a escala (seria absurd fer-lo de la mateixa grandària del país que es cartografia) i, a més, no registrarà tots i cadascun dels rius i barrancs de les conques fluvials, sinó sols els que ens permeten copsar el fenomen. La perspectiva global de la història tampoc no és una «suma de aspectes» o «un agregat inconnex de nivells», com ara demografia, economia, societat, política interna, relacions exteriors, mentalitats, ideologies i cultura, organitzats sectorialment i de manera independent, sinó, contràriament, tracta de buscar les connexions i relacions entre els diferents aspectes.
b) L’interès per la concreció i la relació abstracció/concreció. El coneixement científic dedueix relacions entre coses concretes, siguen planetes o revolucions, i formula enunciats objectivats i contrastables. Al món real, on «funcionen» aquestes abstraccions, sols existeixen coses concretes i relacions entre aquestes: una cèl·lula, una altra, una altra; un planeta, un altre, un altre; una estrella, una altra, una altra; una jacquerie, una altra, una altra; la revolució burgesa a Anglaterra, a França, a Espanya...
La història s’interessa per l’estudi d’aspectes concrets de l’experiència humana, en primer lloc, per raons epistemològiques. És conegut que, a partir de l’estudi de fenòmens específics, es dedueixen explicacions més abstractes o generals. Conceptes com ara «neolític», «mode de producció feudal», «formació de la classe obrera»… han estat abstrets de l’anàlisi d’experiències històriques concretes. A més, entre el nivell concret i les abstraccions, hi ha una relació recíproca mitjançant la qual l’historiador –com en tot científic– construeix marcs de referència generals i aquests, al seu torn, permeten conèixer els processos històrics particulars. Per exemple, la revolució burgesa espanyola s’explica des de fenòmens recurrents que es donen a tots els processos revolucionaris burgesos i sobre els quals s’han construït abstraccions del tipus «transició del feudalisme al capitalisme», «acumulació originària de capital», «proletarització», «formació de la burgesia», «liberalisme»... Les especificitats pròpies del cas espanyol, en fi, també es copsen millor posant en relació l’experiència d’aquest país amb els marcs de referència generals.
El fet que la història s’interesse per donar compte dels processos històrics concrets no sols és un recurs epistemològic ineludible, sinó també, en segon lloc, és una expressió de la diversitat històrica de les societats. Aquesta diversitat és una característica ontològica de l’experiència social humana que produeix pràctiques socials variades, les quals, per una banda, reprodueixen regularitats sociohistòriques observables, però, per altra banda, també s’introdueixen matisos i peculiaritats diferencials en les experiències concretes que –òbviament– interessa conèixer i explicar. Evidentment, això es deu al fet que els comportaments socials de les persones no es regeixen per pautes naturals, com ara les genètiques o les biològiques, sinó per interaccions socials, on tenen protagonisme especial les relacions i accions socials i els processos històrics. Tanmateix, aquesta capacitat de la praxi social per a produir variacions i matisos no fa de la història una ciència de fenòmens particulars aïllats, ni de processos històrics singulars. Les experiències històriques, matisos al marge, s’assemblen les unes a les altres i els historiadors n’abstrauen pautes i mostren les peculiaritats concretes. La relació i les raons de fons que hi ha entre les regularitats de l’experiència social i la variabilitat –com es podrà suposar, un dels cavalls de batalla de la teoria social– i l’aportació que hi fa la historiografia són claus en aquesta reflexió.
Finalment, l’estudi de les experiències concretes també interessa per una tercera raó: l’ús social de la història. Molts ciutadans espanyols, posem per cas, senten curiositat per conèixer la història de la dictadura de franco no tant per copsar millor les dictadures feixistes del segle XX, ni tan sols per enriquir amb aquest estudi el panorama de la variabilitat històrica d’aquestes dictadures, sinó, senzillament, per conèixer el passat immediat del seu país. Podem traslladar el mateix exemple als ciutadans mexicans que senten curiositat per conèixer la cultura mexica o com vivien a Tenothtitlan quan arribà Cortés. O als valencians que s’interessen per la conquesta cristiana, les germanies o l’expulsió dels moriscos, o, en fi, als alcoians, a molts dels quals ve de gust saber la formació i la història de la classe obrera d’aquesta ciutat i comarca… La història ni pot ni ha de renunciar a exhumar aquest nivell de concreció…
c) La dimensió temporal i el canvi. A l’explicació històrica, definida per Bloch com «ciència dels homes en el temps», li interessa l’estudi de la dimensió temporal de les societats. El temps és condició de tots els esdeveniments i s’enganxa al coneixement històric com la terra a l’aixada quan es cava. La historiografia dóna compte del temps històric mitjançant tres tipus d’operacions: la datació cronològica, la periodització i l’anàlisi de la temporalitat.
1. La datació cronològica o cronologia ordena els fenòmens humans en el temps lineal registrant-ne la posició temporal: Roma fou fundada l’any 753 abans de crist, valència fou conquerida per Jaume I el 1238, Colom arribà a Amèrica el 1492... Datar és una tasca indispensable i bàsica per a poder explicar la història.
2. La periodització sistematitza la cronologia, fixa etapes i posa fites als fenòmens històrics. Perioditzar significa identificar processos, canvis i ruptures i requereix sempre conceptuar el fenomen de què es tracta. Darrere de tota periodització hi ha una reflexió: no es pot, per exemple, perioditzar la revolució industrial sense atendre les transformacions socials que comporta; sols una vegada copsat el fenomen, se li poden posar dates indicant-se quan «comença» i «acaba». És freqüent que per a perioditzar es busquen esdeveniments reeixits i amb un caràcter explicatiu i simbòlic potent. La periodització més familiar és la que divideix la història en èpoques: prehistòria, antiga, medieval, moderna i contemporània.
3. La temporalitat és la consciència humana de la relació que hi ha entre passat, present i futur o, si es vol, entre la memòria o coneixement del passat, la vivència directa del present i l’esperança del futur (Comte-Sponville, 2001: 35). Convé discernir, per tant, entre el transcurs del temps extern a la societat –que amidem en hores, dies, mesos o anys– i la temporalitat o temps de la consciència social, que és condició de l’experiència humana. En definitiva, les persones desenvolupen la noció de temporalitat perquè recorden o coneixen el passat, tenen noció que moltes experiències de la seua vida individual o social del present es deuen o tenen les arrels en l’experiència individual o social del passat i, a més, preveuen o proposen actuacions i accions –individuals o socials– per al futur. La noció de temporalitat té un sentit pràctic i actiu per als éssers humans. Vivim en la temporalitat, no sols en l’instant del present, i, en aquest sentit, la temporalitat social és una creació interna de la història humana: «un producte de la història», diu Pierre Vilar (1983: 203).
A més, cal afegir-hi que la concepció de temporalitat no és la mateixa en totes les experiències socials. Claude Lévi-Strauss va explicar que en les societats humanes primitives –o «fredes»– no es mobilitzava de la mateixa manera que en les societats dinàmiques –o «calentes». En aquestes, els éssers humans copsen la temporalitat com a esdevenir, com a història, perquè perceben una relació passat-present-futur amb canvis que repercuteixen en la manera social de viure i tenen consciència que aquestes alteracions són obra de les pròpies accions i relacions humanes. És a dir, desenvolupen nocions sobre la capacitat humana per a crear un esdevenir social o història. Les persones que compartim l’actual experiència històrica som conscients que els invents que es feren en el passat i s’apliquen en el present han canviat, amb més o menys intensitat, la manera de viure: el món és distint abans i després del ferrocarril, abans i després de l’electricitat, abans i després de la penicil·lina, abans i després de l’ordinador. A més, suposem que els avanços que estan fent-se en el present –l’aprofitament de l’energia solar, els estudis sobre la sida...– repercutiran en la vida del futur. També tenim experiències que amb les accions socials del passat –la lluita antifranquista– s’han canviat règims polítics –aquella dictadura– i això ha repercutit en la vida de les persones... La concepció de temporalitat de la nostra experiència és, doncs, dinàmica o «calenta», dit en imatge termodinàmica.
En les societats primitives, en canvi, la dinàmica social era menor i, per tant, la noció de temporalitat no es mobilitzava de la mateixa manera. Les societats primitives tenien unes experiències diferents. En aquelles no es canviava constantment la manera social de viure; els canvis eren lents i, quan s’hi donaven, bastant poc perceptibles per a les persones; la vida es reproduïa igual o quasi igual de pares a fills. La concepció de temporalitat sí que existia, però era «freda», menys activa. En la relació passat, present i futur predominava, més que no la noció d’un esdevenir ple de canvis, la de la reproducció de les coses del món social amb pocs canvis –els quals eren arriscats. Hi predominava el costum, fer-ho tot quasi igual per a poder seguir fentho: ensenyar-se a caçar, si més no, amb la mateixa destresa; a tallar sílex amb la mateixa destresa, a sembrar blat amb la mateixa destresa, a curar les malalties amb la mateixa destresa... Calia experimentar la novetat i això podia comportar jugar-se la vida. S’hi introduïen novetats amb prudència. La temporalitat en una societat «calenta» significa canvi amb corba logística; en una societat «freda», amb perfil quasi pla. Juntament amb aquesta concepció de temporalitat reiterativa, s’hi afegia el cicle quotidià de les coses del món: el cicle vital (temps de nàixer, temps de morir; temps de créixer, temps d’envellir), el cicle laboral (temps de sembra, temps de collita; temps de treball, temps de festa; anys bons, anys dolents), el cicle de vida col·lectiva que es ritualitzava...
En qualsevol cas, i al marge de les concepcions històriques de temporalitat, a l’historiador li interessa analitzar-la, esmicolar-la. L’anàlisi de la temporalitat social és un dels principals elements de l’anàlisi històrica. Posa en relació tres elements: la durada –o recurrència en el temps dels comportaments i fets socials–, el canvi social –o alteració de les pautes socials dins d’una estructura social determinada– i el desenvolupament –o transformació social en profunditat que afecta les estructures sociohistòriques i, per tant, els ressorts de les maneres de viure les persones (veure pàgina 209 i següents).
ESPECIFICITATS DEL CONEIXEMENT HISTÒRIC
Dedicarem aquest apartat a comentar algunes de les especificitats del coneixement històric. En destacarem quatre: a) el coneixement històric explica experiències reals encara que majoritàriament aquestes no sempre són coincidents amb la nostra experiència; b) el coneixement històric està fet per éssers humans que expliquen la seua pròpia història; c) és un coneixement condicionat històricament per les concepcions de cada època, i d) és un coneixement retrospectiu en què els fets i els processos s’analitzen per la significació històrica que tenen.
Així mateix, argumentarem que, malgrat aquestes especificitats –se’n podrien afegir d’altres–, la història pot donar una explicació versemblant de la realitat històrica. Convé argumentar-ho perquè, de vegades, s’ha restat valor científic a l’explicació històrica per aquestes especificitats.
a) El fet que la història tinga com a objecte l’estudi del procés social al llarg del temps –amb fonts o testimonis condicionats generalment– no és raó per negar-li capacitat d’explicació científica; de fet –com passava quan comentàvem la impossibilitat d’experimentar–, sols és expressió de l’entitat de l’objecte que s’analitza.
L’explicació científica resulta possible no perquè l’objecte que s’investiga siga coincident o no amb la nostra experiència –això dependrà de l’objecte que s’estudie–, sinó perquè tracta de donar compte de coses objectives, siguen coincidents amb la nostra experiència (els àtoms, les galàxies, la força de la gravetat, la cristal·lització dels minerals...), o siguen anteriors (el Big Bang, la formació d’un medi ambient on matèria inorgànica esdevé orgànica, l’hominització o l’Imperi romà...). Totes les ciències estudien coses objectives, presents o anteriors a la nostra experiència.
De vegades –generalment, per desqualificar la història–, es diu que l’objectiu de la ciència és explicar «coses reals», i per reals s’entenen aquelles coses que existeixen «ara i ací». Però aquest plantejament, que és absurd, redueix la realitat –natural o social– a l’experiència present i, dut a l’extrem, nega l’anterior. L’univers d’avui no és com l’univers calent dels primers instants, ni la vida del planeta no és un regne exclusiu de bacteris, ni existeixen els dinosaures del Secundari, ni tampoc les societats de l’Orient Mitjà són ara com les de fa 10.000 anys. L’univers dels primers instants, el principi de la vida al nostre planeta, el temps dels dinosaures o la revolució neolítica no són entitats reals i objectives «ara i ací», però ho han estat en un moment i, per a explicar-nos la realitat d’ara i ací, hem de recórrer a la realitat anterior.
El fet real que el món estiga sotmès a una seqüència temporal i en transformació, i que hi haja sectors d’aquesta seqüència que no siguen observables directament ara i ací (com els dinosaures o l’Imperi romà), sinó a través de vestigis o restes, no incapacita la ment humana per explicar-los atenent l’objectivitat.
Els fets que constitueixen la matèria històrica també són objectius, encara que passats, i la major part de les vegades no pertanyen a la nostra experiència històrica. La revolució neolítica de l’Orient Mitjà, l’Imperi romà, la colonització americana, la industrialització espanyola, la Revolució mexicana de 1910... Són fenòmens històrics passats i aliens a la nostra experiència social, però no per això deixen de ser fenòmens objectius; la Constitució espanyola de 1978, Internet, la Unió Europea, l’integrisme islàmic o els moviments migratoris de països pobres a països desenvolupats, són fenòmens històrics recents i relacionats amb la nostra experiència social, però no per això són més objectius que els anteriors –sols són coincidents amb la nostra experiència. En resum, la història, com que tracta d’una matèria objectiva, coincident o no amb la nostra experiència, és susceptible de donar una explicació científica de dita matèria, encara que ha de contrastar constantment –dialogar, deia thompson– el que enuncia el coneixement històric amb la realitat històrica.
b) El coneixement històric està elaborat per éssers humans i aquests són l’objecte d’estudi, ja que aquest coneixement analitza les societats al llarg del temps. En altres paraules, mitjançant el coneixement històric, els éssers humans copsen la pròpia història. D’aquesta identificació entre subjecte i objecte –cosa que no passa en les ciències de la natura–, se’n deriven les principals diferències entre les ciències socials i les naturals. Tractar de l’home és tractar dels seus interessos, dels seus projectes, de les classes socials, dels sistemes d’explotació... La realitat social –i la història és realitat social en el temps– no ens és indiferent. Probablement, la natural tampoc, però en aquesta no existeix una vinculació subjecte-objecte. Com que, de fet, les ciències socials es desenvolupen en societats conflictives i analitzen societats conflictives actuals i pretèrites, i, a més, cap observador possible no està fora dels conflictes (encara que explore el segle de Pèricles), hem d’admetre aquesta condició.
El fet que en la història subjecte i objecte siguen coincidents i que, per tant, l’historiador no siga indiferent a les experiències humanes anteriors o actuals, fa difícil –però no impossible– l’objectivació. Que la muntanya es veja des d’angles diferents (la revolució francesa, segons la interpreta Soboul, es veu d’una manera; segons ho fa furet, d’una altra) no nega l’existència de la muntanya. De nou, l’afinament en l’anàlisi i la contrastació sistemàtica entre el coneixement històric i la realitat històrica són l’únic camí per a objectivar l’explicació. Cal, doncs, apurar l’observació empírica, apurar les nocions, les hipòtesis i la teoria des de la qual es pregunta, i apurar les preguntes. Caldrà anar contrastant, a cada pas, l’explicació amb la cosa explicada. Gràcies a aquest contrast entre coneixement i realitat històrica, les explicacions incompletes poden ser completades i les falses poden ser refutades.
c) La història aporta una interpretació de la realitat històrica que es construeix des de les experiències socials que es viuen en cada època i des de les concepcions que es tenen en cada època. Això és indefugible. Avui, per exemple, aguaitem l’edat mitjana des de les nostres experiències com a éssers socials i històrics, des de les nostres concepcions del món natural i social –concepcions que, d’altra banda, expressen la nostra experiència– i des dels mitjans materials que tenim a l’abast –l’arqueologia medieval, el coneixement de la lingüística...–, mitjans que també formen part de la nostra experiència com a persones històriques.
En altres paraules, expliquem la història a cavall de la història, de manera que, quan expliquem, per exemple, com vivien els serfs de l’europa feudal, ho fem des de la nostra experiència de ciutadans, i quan expliquem com interpretaven l’univers els homes medievals, no podem sostraure’ns a la nostra concepció de l’univers... Ja vam dir que els historiadors són, com tota la resta de persones, productes històrics que es deuen a les experiències i les concepcions que tenen.
Alguns, aprofitant aquesta especificitat intrínseca del coneixement històric, han suposat que la història no pot aportar, per tot això, una explicació objectiva de la realitat històrica. Però uns altres considerem que, malgrat això, podem donar una explicació objectiva –que no imparcial– de la història, ja que podem exhumar i analitzar els testimonis dels fets històrics anteriors o actuals, els quals foren o són experiències, accions i pràctiques humanes reals, viscudes i concretes. Podem, a partir d’aquests testimonis i de les nostres preguntes, esbrinar –per seguir amb el nostre exemple– com vivien els nobles, els serfs, els artesans o els clergues de l’europa feudal, com s’organitzava la producció de béns aleshores, quines eren les diferències socials, quines idees tenien aquelles persones i el perquè de tot això... Bastarà que, per objectivar la nostra explicació, donem compte de la realitat contrastant sistemàticament les nostres interpretacions –encara que partisquen de les nostres concepcions– amb els testimonis que ens ha llegat una experiència històrica determinada que fou real. El respecte a la realitat i l’afinament del mètode, novament, ens ajuden a fer objectiva la nostra explicació.
d) El coneixement històric té un caràcter retrospectiu: parteix del moment històric present i explica –des d’ací– la història anterior i el moment actual. En el procés històric objectiu, passat i present estan relacionats: el present és hereu del passat i el passat condiciona el present... Sembla una obvietat dir-ho. Tanmateix, no hem d’entendre «condicionar» com una determinació absoluta. El passat pesa com una llosa de plom sobre el present, però no hi lliura cap batalla, és –com la paraula indica– passat. Sols des de l’experiència present es poden canviar les coses que el temps present hereta i, de fet, es canvien constantment.
En el coneixement històric, aquesta vinculació de l’experiència present i del passat és un aspecte essencial. Conegut de tothom és que l’estudi del passat ens ajuda a entendre o explicar-nos aspectes del present, ens permet l’accés a la societat que vivim des de la gènesi històrica; ens la fa conèixer per les arrels, i això ens ajuda a esbrinar objectivament problemes que a tots ens afecten. Ara bé, al temps que l’anàlisi del procés històric del passat al present ens il·lustra aquest, també ens el distorsiona: els fets o processos històrics ens interessen per la significació i la rellevància històrica que tenen o assoleixen.
Per exemple, i) cap historiador no es limitarà a veure Jesús de Natzaret i els apòstols com, potser, els copsara Pilat, perquè després de dos mil anys de cristianisme aquests personatges considerats per molts històrics han pres dimensió històrica i han de ser analitzats considerant aquesta projecció. ii) Probablement, per a la jerarquia eclesiàstica del temps de Luter, aquest era, l’endemà de fixar les seues famoses tesis, un heretge com altres; però per a l’historiador de la reforma protestant Luter no era sols un frare amb inquietuds que reinterpretava la fe, sinó l’exponent d’un fenomen religiós i social important. iii) els bolxevics són considerats per la historiografia des de la projecció històrica que ha assolit l’urSS i, des dels anys vuitanta del segle XX, des de l’enfonsament d’aquest sistema. iv) el nazisme no podia entendre’s igualment en els anys 20 que el 1945: el desenvolupament històric del nazisme li ha donat dimensió històrica. v) La introducció del conreu de la taronja en l’agricultura comercial valenciana té importància en la formació de capitals al país en qüestió, cosa que l’historiador considerarà, però aquesta dimensió, quan es plantava el primer hort de tarongers, no podia veure’s.
En resum, el cristianisme de les catacumbes, el protestantisme emergent, els soviets en el seu primer moment, el nazisme abans de consolidar-se, el primer hort valencià de tarongers... Són fets històrics que avui ens interessen per la dimensió històrica que tenen.
La perspectiva històrica, la projecció objectiva dels fets i els processos històrics, ens porta a analitzar-los no sols en el seu context –cosa que, sens dubte, s’ha de fer–, sinó, a més, considerant-ne les conseqüències: la projecció històrica. En certa manera, el coneixement històric fa genealogia de la trajectòria històrica, i aquesta genealogia es fa a partir del punt històric en què ens trobem.
Sabent que això és així, l’historiador ha de ser escrupolós per tal de no convertir la lògica del procés històric, la coherència d’aquest, en una mena de lògica «natural» i unívoca. La història objectiva, l’experiència que viuen les persones en un temps i un espai concrets, és una constant dilucidació de possibilitats entre les quals generalment se n’imposa una. Cal explicar aquesta, però cal explicar també per què precisament aquesta i no una altra. Cal explicar, a més, com aquestes experiències que perduren es projecten sobre generacions posteriors, com aquestes generacions –les protagonistes de la seua història– mantenen, transformen i canvien el llegat històric a cada pas del procés. I, certament, el cristianisme, el protestantisme, el nazisme, el leninisme, el conreu comercial de la taronja... Han assolit projecció objectiva en moltes o poques generacions, però cal afegir-hi que aquestes experiències que perduren s’han anat modificant pas a pas: sols perquè s’han modificat –s’han incubat, han crescut, s’han desenvolupat– pas a pas, han perdurat.
Fins ara hem exemplificat fets històrics que han tingut una projecció «inesborrable». Però hi ha altres experiències històriques que no van assolir la projecció objectiva de les anteriors. Aquestes també han de ser analitzades per l’historiador, i també ha d’explicar per què no aconseguiren projectar-se, per què foren abatudes o enderrocades, per què l’experiment històric que feien aquelles persones fou «devorat per la història». Amb els exemples, de nou, ho entendrem millor: i) els hussites qüestionaven la forma com s’interpretava la fe; darrere dels hussites, hi havia els camperols d’europa oriental, els quals s’oposaven a pagar rendes senyorials, qüestionaven el poder de l’església... Hus fou cremat a la plaça de Praga i els hussites, reprimits. L’hussisme, diem, «passà a la història», i quan diem això expressem que no va tenir cap projecció en la història posterior –o en va tenir poca. ii) A Espanya es va fer la desamortització eclesiàstica. Mendizábal n’és el símbol, com posa de relleu Tomàs i Valiente. És a dir, es va desamortitzar i es va vendre la terra a qui podia comprar-la, a qui tenia títols de deute públic, però aquesta no era l’única possibilitat. Com l’historiador esmentat assenyala, Mendizábal fou el símbol, però Flórez estrada fou l’obstacle, perquè aquest polític proposava que la terra no es venguera –almenys no tota–, sinó que quedara –almenys part– en mans dels llauradors –emfiteutes– que la treballaven...
Com veiem, el contrast sistemàtic entre el que fou i no fou, l’anàlisi de per què fou el que fou i per què no va poder ser el que no fou, és intrínsec al treball d’historiador. Això és, en el fons, explicar la història. Si abans hem dit que la història fa genealogia del procés històric –explicant el perquè del procés, com aquest canvia en cada moment a mans dels homes, que són els que fan la història–, ara podem completar la idea afirmant que per a explicar el perquè del procés cal analitzar el perquè no d’altres iniciatives. És a dir, quines raons socials hi ha perquè plantejaren una possibilitat i perquè foren abatuts, o perquè la proposta de Flórez Estrada no s’imposara.
Això no és –almenys jo no ho propugne– una història possible, sinó procurar explicar el que ha passat. No crec que tinga sentit –més enllà de l’heurístic– explicar què hauria passat en el capitalisme dels estats units si no hagueren fet ferrocarrils, ni què seria d’europa en cas d’haver-s’hi imposat les tesis de l’heretgia hussita, o què hauria passat en el capitalisme espanyol si s’hagueren mantingut algunes terres eclesiàstiques i comunals en mans d’emfiteutes... La història és l’explicació d’allò que ha estat, de per què ha estat així, de com s’ha esdevingut. De fet, l’estudi de possibilitats, quan es fa, és per a donar llum al procés real i esbrinar-lo millor. Com hem vist, els fets o els processos històrics ens interessen per la significació històrica. Sens dubte, ací radica un dels principals problemes de l’objectivació històrica. Novament, el contrast, el diàleg amb la realitat històrica resulta la peça clau en l’objectivació del coneixement històric.
FUNCIÓ I USOS PÚBLICS DE LA HISTÒRIA
L’explicació del procés històric es fa des del present: des dels punts de vista, els propòsits i les experiències del present i amb l’ajut dels coneixements que es tenen a l’abast. En aquest sentit, el coneixement històric és un constant diàleg entre present i passat.
L’experiència històrica present suggereix preguntes, activa l’anàlisi, fa advertir aspectes en els quals mai no s’havia reparat abans o s’havia pensat poc i fa reexplicar-ne d’altres. Es poden posar diversos exemples sobre com les experiències de la societat on vivim activen preguntes i fan desenvolupar investigacions històriques. Els moviments feministes i l’ecologisme posteriors als anys 60 del segle XX han motivat que l’explicació històrica es reformule i integre la relació de gènere (home/dona) i els nexes entre economia i ecologia al llarg de la història. Ni la història de gènere ni la socioecològica s’han fet sempre. Es fan des que històricament, socialment i políticament ha tingut sentit plantejar-se preguntes sobre aquests aspectes, i això ha permès aprofundir en qüestions tan variades sobre els aspectes indicats com els orígens i la persistència del patriarcat, l’anàlisi de la família des d’una nova perspectiva, o l’acció antròpica en el medi des de les societats de caça-recol·lectors i agricultors fins a les societats industrials.
Se’n podrien posar molts més exemples: a) quan apareixen els estatsnació, en el segle XIX, es desenvolupa una historiografia que, de vegades, s’ha anomenat «història amb bandera», dedicada a explicar les gestes de la història de les nacions fins al temps de Viriat; b) quan s’expliciten les contradiccions socials del capitalisme i comença a nàixer el moviment obrer, també en el segle XIX, es construeix el materialisme històric, el qual presenta una explicació social de la història que analitza aspectes fins aleshores poc tractats o oblidats, com les classes socials o la lluita de classes fins a les primeres civilitzacions; c) quan es produeix la descolonització, comença la historiografia compromesa amb la igualtat dels humans a despullar-se de prejudicis eurocèntrics, etc.
Veiem, doncs, que l’explicació històrica es projecta, informa, il·lumina, aporta coneixements, notícies i interpretacions per al present. Ho fa exhumant, conquerint, explicant experiències de comportaments i accions humanes d’altres èpoques; integrant l’ésser humà en el temps, dotant-lo de perspectiva, inserint-lo en el conjunt de relacions socials. Aquest és el sentit, la funció i l’ús de l’explicació històrica. No es tracta, per tant, d’endinsar-se en un museu de coses mortes, sinó del coneixement d’experiències humanes que, encara que passades, estan compromeses amb la frontera de la praxi, amb la frontera dels projectes, amb la frontera del futur.
Així, per exemple, la historiografia analitza les relacions de gènere des de l’inici dels temps no sols per conèixer amb rigor aquesta experiència, sinó també per poder mostrar-ho i obrir les portes per superar en l’horitzó del futur la discriminació i altres formes d’exclusió de les dones. S’analitza l’impacte de l’economia en el medi ambient no per contemplar passivament un mausoleu d’accions antròpiques, sinó per traure llums i imaginació per tornar a un equilibri ecosocial trencat. S’investiguen els conflictes socials i la lluita de classes per eliminar la desigualtat. S’explica la construcció de les nacions per indagar sobre el procés de la formació d’identitats i mostrar que poden construir-se d’una altra manera, basant-se –seria la nostra opció– «en una ciutadania multicultural» (com diu Archilès, dins Forcadell et al., eds., 2004: 208), ciutadania en què es reconeguen com a legítimes la pluralitat i la diferència d’identitats, no es negue «l’altre», ni se l’assimile ni se’l minimitze (Sánchez Vázquez, 1997: 185).
L’horitzó del futur reclama l’horitzó del passat. I ací rau el sentit de la disciplina. La historiografia és una eina de comprensió que té una efectivitat sobre nosaltres, sobre la nostra experiència i sobre la societat que vivim. La història respon a la necessitat de conèixer.
a) Conèixer, en primer lloc, per satisfer la curiositat, respondre al gust de saber (o plantejar-se) d’on venim, com hem arribat on hem arribat i on podem i volem anar. La utilitat de la història consisteix a aportar elements i recursos per a conèixer-nos, per a comparar la societat que vivim amb societats passades. La història ens ajuda a concebre des de la dimensió històrica el nostre món, ens mostra la nostra identitat descrivint la societat i la cultura de les quals formem part, ens compara amb altres societats i cultures diferents (l’asteca, l’egípcia, per exemple) que ens fascinen i ens mostren la nostra identitat. La història ens fa reflexionar sobre el que ens diferencia o el que ens fa semblants. En poques paraules, la història ens integra com a éssers històrics en el procés sociohistòric i ens ajuda a participar en el món que vivim. (Si, a més, ens diverteix, dimensió de la nostra existència, doncs millor.) En fi, a l’interès particular dels ciutadans de conèixer la dimensió històrica, s’hi ha d’afegir la demanda –que com més va més creix– de municipis, empreses, mercaderies (història del calcer, del joguet...), bancs, cambres de comerç, comunitats... Que s’interessen pel seu passat per curiositat i promoció cultural i també, de vegades, per promoció publicitària i turística.
b) Però el coneixement històric, com fa un moment dèiem, no aprofita sols per a contemplar la història. També té, i potser amb més intensitat, uns efectes o funcions on no hi ha repòs per a la contemplació. El coneixement històric coneix per a actuar al món. La vida social –en tribus, nacions, estats, corporacions, classes, institucions, partits, sindicats...– no és possible sense memòria, sense història. Com podrien actuar els governants, des de la polis més vella fins als estats dels nostres dies, si no tingueren consciència històrica? Carr (1969: 73) deia que l’estudi històric aporta elements de reflexió i d’anàlisi social i ajuda a «incrementar el domini sobre la societat present». I, en efecte, en bona part, governar és preveure; preveure comporta fer projectes; els projectes que a tothora realitzen governs, col·lectius organitzats, empreses, famílies i persones necessiten analitzar situacions, i una variable d’aquests estudis és el coneixement del passat. El coneixement del passat, en resum, forma part de les anàlisis que cal fer per mirar l’horitzó del futur.
Per descomptat, el coneixement del passat presenta diversitat de formes i coneix transformacions historiques: no és igual la memòria col·lectiva dels pobles sense escriptura que la desenvolupada després de l’escriptura; tampoc no és igual la d’arrel popular que la generada pels grups dirigents. Llegendes de transmissió oral o cròniques escrites, explicacions del passat d’arrel popular o produïdes pels nuclis de poder; historiografia conforme amb l’ordre establert o historiografia que el critica... Són formes diverses de coneixement històric. Així, la necessitat de conèixer per a actuar o desenvolupar projectes –o actuacions conscients dels humans– sobre la natura i la societat està oberta a moltes possibilitats d’acció, de praxi i d’antipraxi. El saber històric, en conseqüència, no s’escapa del compromís amb la societat, no pot girar l’esquena a «la projecció política en sentit ample», que diuen Carreras i Forcadell (2003: 24). La política «en sentit ample», l’acció social que se’n deriva, és part constitutiva del saber històric. Es confesse o no, aquest compromís polític de l’historiador (o del poeta, l’aede o el bard) amb el seu present ha existit sempre i la història de la historiografia (o de l’epopeia i de les llegendes) el fa ben palès. Per poc que mirem la historiografia des d’Heròdot fins ara, se’ns confirma aquest lligam. El coneixement històric, doncs, ha exercit una funció de la qual es deriven diversos usos –i abusos– públics de la història, dels quals passem a resumir els dos principals.
1) de vegades, la història justifica i reprodueix l’ordre social establert, defineix i referma identitats, crea legitimitats, manipula la memòria col·lectiva, imposa l’oblit o devalua el passat.
La memòria col·lectiva ha constituït una fita important en la lluita pel poder conduïda per les forces socials. Apoderar-se de la memòria i de l’oblit és una de les màximes preocupacions de les classes, dels grups, dels individus que han dominat i dominen les societats històriques (Le Goff, 1991b: 134).
No cau fora de la justificació del món aquella historiografia que es refugia –o així ho creu– en la contemplació no compromesa, erudita i imparcial del passat, però –òbviament– sense poder aconseguir mai aquesta imparcialitat imaginada, somniada, hipostàtica. Ni tampoc cau fora de la història que justifica el món aquella que formula «falòrnies filosòfiques buides» (Ernst Bloch, 2004: 1, 329), com ara negar que el passat puga explicar-se, proclamar que la història és retòrica, empenyorar-se que la veritat és una fal·làcia, negar l’explotació de l’home per l’home, relativitzar discriminacions i segregacions de tot tipus, minimitzar la degradació de l’ecosistema...
2) En altres ocasions, la història pren posicions crítiques davant de l’ordre social establert. Aquesta proposta –la posició de l’esquerra– considera que el coneixement raonat i científic de la societat i la seua dimensió històrica aporta elements d’anàlisi per a transformar el món. Pierre Vilar (1980: 9) afirma que estudiar història científicament ens dóna la clau, «ens obri la porta» per comprendre les raons per les quals la societat funciona com ho fa, i aquesta clau resulta ser mestra per a pensar en el futur. Josep Fontana (1982: 261) veu la història com un instrument d’anàlisi social, com una eina que ha de servir «per a denunciar allò que necessita ser canviat». Jacques Le Goff (1991b: 183), finalment, considera que la història «intenta preservar el passat sols per servir el present i el futur» i que el coneixement històric «ha d’actuar de manera que la memòria col·lectiva servisca per a l’alliberament i no la submissió dels homes».
4. EL MATERIAL DE LA HISTÒRIA
ELS FETS HISTÒRICS
Els positivistes deien que els materials de la història, les «rajoles» amb les quals es construeix aquesta, eren els fets històrics. Sense fets no pot haver-hi història: constitueixen el material bàsic amb el qual es compon la trama de l’experiència històrica objectiva i, per tant, l’explicació d’aquesta. Tanmateix, la propietat històrica d’un fet humà no pertany al fet mateix, sinó a la consideració de qui el coneix. Som nosaltres els qui considerem o no un fet com a «històric».
Si ens hi fixem bé, ens adonarem que els fets considerats històrics, igual que aquells altres fets humans que no són considerats així, no són més que relacions i interaccions socials; no són coses que es puguen agafar, sinó que són nusos o nexes d’accions, relacions i interaccions socials que componen les pràctiques de vida de les persones i dels processos històrics. En els fets humans –socials o històrics–, la praxi –l’acció humana– és el nucli. Els fets objectiven accions humanes, tant si són fets quotidians com si són fets extraordinaris, tant si els considerem «històrics» com si no.
Darrere de tot fet humà sempre trobarem un feix de nexes i interaccions que formen dit fenomen; sempre hi ha pràctiques, relacions i creences. Així passa en esdeveniments memorables –com ara l’atac a les torres Bessones de Nova York, la bomba d’Hiroshima o la mort de Cèsar– o en accions quotidianes que es reiteren tots els dies –com ara la producció en qualsevol moment de la història, el treball de cada dia, l’organització familiar, els ritmes de la mortalitat, les creences i els estats d’opinió de les persones... Considerar fets històrics els primers i no els segons fou una opció de la historiografia tradicional que es va superar a principis de segle XX.
Però, a més, els fets no existeixen segregats els uns dels altres, sinó que es produeixen en relació i dependència formant conjunts o sistemes d’interaccions. En l’experiència social no hi ha fet que no supose una estructura o un sistema d’elements relacionats i dependents. Així doncs, per comprendre qualsevol fet o fenomen social o històric, per trobar-li sentit, cal superar l’aïllament aparent del fet –siga l’atac a les torres Bessones, siga el treball en un senyoriu que fa tots els dies un vassall– i integrar-lo en la totalitat de què forma part juntament amb altres fets, accions, fenòmens i elements.
En fi, els fets històrics no sols objectiven accions humanes, sinó que els mateixos fets històrics són objectius –objectiva fou la destrucció de les torres Bessones, la desfeta d’Hiroshima, la mort de cèsar; objectives són les pràctiques de treball de milions de persones cada dia o les seues creences, opinions i actituds. Ara bé, cal dir que, al vessant objectiu, s’hi ha d’afegir la interpretació i la conceptualització. En aquest sentit, els fets històrics no són sols nusos objectius d’interaccions, sinó també són una construcció, el resultat de les percepcions i –si ens cenyim als fets que estudia l’historiador– el resultat d’un raonament contrastat amb dades i construït metòdicament.
Evidentment, això no ha de dur-nos a creure –com fa qui està disposat a desprestigiar el coneixement històric– que els historiadors són absurds a l’hora de «construir» els fets. Objectivitat i interpretació es reuneixen i s’acorden. En tot cas, els historiadors no tenen perquè ser necessàriament més arbitraris que els astrònoms, els fisiòlegs o els químics a l’hora de determinar els fets amb els quals fonamenten els seus raonaments. Caldrà, això sí, que els historiadors, com la resta de científics, contrasten amb les petjades de l’experiència històrica el que afirmen i raonen.
FETS DE MASSES, FETS INSTITUCIONALS I ESDEVENIMENTS
Els fets –aquests nusos de nexes que objectiven accions– poden classificar-se de maneres molt diverses. Una d’aquestes, que considerem operativa, els divideix en reiterats o singulars. Els primers són aquelles accions que cobreixen l’experiència social de les persones i que, en determinats períodes històrics i determinades condicions socials, es presenten constants, és a dir, «es repeteixen» i, per tant, són susceptibles de ser pautats pel coneixement històric o social. Per exemple, una reiterada taxa de mortalitat infantil molt elevada que persisteix durant segles; una determinada manera de relacionar-se socialment els éssers humans per produir béns i distribuir-los, com ara és la servitud; un determinat nivell de vida d’un col·lectiu social, com ara el dels obrers de l’Anglaterra de l’època de la revolució industrial, etc.
Però també, en la realitat històrica, al marge dels fets que «es repeteixen» o constants, es donen esdeveniments o, si es vol, fets singulars i «irrepetibles»: les guerres Púniques, la conquesta d’Amèrica, l’assassinat del general Prim, la batalla de l’ebre o l’atac a les torres Bessones de Nova York... Els fets singulars, estiguen protagonitzats per col·lectius o individus, són rebels a qualsevol sèrie i no poden ser pautats. Tanmateix, són susceptibles de ser explicats dins de la perspectiva de conjunt o globalitat del fenomen històric de referència: la batalla de l’ebre, dins la guerra civil espanyola; l’assassinat de Prim, dins les tensions polítiques del Sexenni Democràtic, etc.
En la historiografia tradicional, el significat corrent –o quasi únic– del fet històric es restringia a aquell que era singular, únic, i al darrere hi havia una clara i manifesta intencionalitat. L’explicació històrica d’aleshores, principalment, era una relació de fets singulars o esdeveniments lligats els uns als altres per les causes intencionals i les conseqüències. Però, des de principis del segle XX, aquesta concepció limitada i événementielle de l’explicació històrica va canviar.
La historiografia, aleshores, esperonada pels avanços de la democràcia i per l’impacte de les ciències socials, va ampliar el concepte de fet històric, obrint-lo també a aquelles accions socials «humils», «vulgars», «recurrents» i amb intencionalitat dubtosa. Els fets històrics del selecte club dels esdeveniments singulars i intencionals –dels quals es burlava Carr– es va veure envaït per l’experiència social, i l’explicació històrica va començar a fer-se social i abastar fets recurrents susceptibles de ser pautats. D’ocupar-se de l’home va passar a ocupar-se dels homes, i això va alterar tota la metodologia. La sèrie documental, per exemple, va assolir tota la importància que li calia per proporcionar abundants testimonis i, al mateix temps, es va desenvolupar la necessitat d’establir relacions o nexes entre fets singulars i fets recurrents, entre individus i sistemes socials, entre aspectes concrets i generals...
El material històric –potser siga millor anomenar-lo així que no fets històrics– es compon d’esdeveniments i fets socials. Pierre Vilar (1980: 43) cataloga la matèria històrica en fets de masses, fets institucionals i esdeveniments. Els fets de masses són els elements bàsics de la vida social i inclouen els actes de la vida diària: el conjunt de persones (demografia), el conjunt de béns i relacions socials per a produir i distribuir-se els recursos, i el conjunt de pràctiques socials, pensaments i creences (mentalitats, ideologies i estats d’opinió). Els fets institucionals són aquells que fixen formalment les relacions humanes en marcs sociohistòrics determinats: essencialment, es tracta del dret, les formes jurídiques i les maneres amb les quals s’organitza l’estat i la resta d’institucions, com ara gremis, sindicats, exèrcit, primogenitura, codis mercantils, codis penals, relacions entre estats... Els esdeveniments –una acció de govern, un acord diplomàtic, una batalla, una vaga, un episodi revolucionari...– són aquells fets que, com diu Vilar, vinculen la vida quotidiana a la dinàmica de les societats de les quals formen part, expressen la confluència entre les estructures socials i la pràctica d’individus o grups socials. Els esdeveniments es troben a la frontera de l’esdevenir i, per estudiar-los, han de ser entesos com a causes, com a conseqüències, com a factors, com a fets que desencadenen accions que canvien la realitat. Aróstegui defineix els esdeveniments precisament com a canvis d’estat de la realitat social o d’algun aspecte d’aquesta que es fan visibles per les conseqüències que comporten (1995: 203).
L’anàlisi dels esdeveniments, d’altra banda, sols té sentit si es fa en referència a l’organització i el funcionament del sistema social, la qual cosa comporta que els esdeveniments no puguen explicar-se aïlladament, sinó dins dels processos en què s’integren. Com es podrà comprovar, a més, la concepció d’esdeveniment d’ara, que dóna tanta importància al context i la relació amb el sistema social, no té res a veure amb la concepció de la historiografia tradicional, que el copsava com a fenomen intencional i singular.
El material de la història bàsicament són els fets de masses, és a dir, aquells que són obra de relacions i interaccions socials de persones que actuen i es relacionen socialment dins de col·lectius i grups humans. Així es pot observar en els comportaments demogràfics de les poblacions (règims de natalitat, mortalitat, ritmes migratoris...), el sistema de la producció de béns, l’estratificació social, l’organització política de les persones en comunitats, etc., però no seria correcte reduir la història a col·lectius humans. També apareixen en l’acció històrica els individus, alguns d’ells amb notòria transcendència o influència en els processos històrics, com ara galileu, cromwell, robespierre, Lenin...
Hi ha altres maneres de classificar els fets que componen la matèria històrica. Braudel parlava d’una història profunda, constituïda per fets de llarga durada –comprensius de les relacions de l’home amb el medi natural–; d’una història social, constituïda pels fets que expliquen els destins col·lectius –economia, relacions socials, imperis...–, en què es lliguen estructures i conjuntures, i, finalment, parlava d’una història del temps curt, d’esdeveniments, immediata, superficial, nugada als individus: guerres com les hispanoturques del segle XVI –però no la forma de fer la guerra, que pertany al nivell anterior – o polítics com felip II – però no el sistema polític.
Tanmateix, s’organitzen com s’organitzen, l’explicació de la història haurà de considerar que els fets –del tipus que siguen– i els seus actors –individus i grups– tan sols poden analitzar-se des de la dimensió social i l’estructura sociohistòrica, i no com a fets particulars més o menys casuals o com a individualitats fora de context.
ORGANITZACIÓ I SELECCIÓ DELS FETS
Com es veu, són els historiadors els qui organitzen el material de la història i, en conseqüència, seleccionen els fets –singulars o seriats; de masses, institucionals o esdeveniments– per poder explicar el procés històric. Els fets no es seleccionen ells mateixos. És l’historiador qui, en interrogar la matèria històrica, els considera importants o no i els organitza i integra per poder-los explicar.
L’organització i la selecció, d’altra banda, dels materials i la selecció dels fets objectius canvia segons els plantejaments i concepcions historiogràfiques. Així, per exemple, els historiadors que concebien la història com una successió de singularitats protagonitzades per individus cèlebres valoraven com a factors diriments del procés històric les decisions intencionals dels grans protagonistes –Cèsar, Colom, Napoleó... Per contra, aquells historiadors que conceben la història com a història social organitzaran els materials de manera diferent: enfront de l’atomització dels esdeveniments singulars i intencionals, prevaldrà en l’explicació el conjunt de les activitats humanes en totes les esferes i la relació dels fenòmens concrets amb el sistema. El famós viatge de Colom de 1492, posem per cas, serà un esdeveniment que sols podrà ser explicat des del context social més ample: economia, relacions de producció, comerç, canvis d’hegemonia en el mediterrani oriental, institucions, expansió dels regnes ibèrics, nivell tecnològic i de la nàutica...
En resum, podem dir que, en termes generals, no hi ha criteris absoluts per a determinar la significació dels fets històrics. És l’historiador qui ha de buscar la importància objectiva dels esdeveniments servint-se del marc teòric i la demostració o contrastació de la teoria amb les dades de l’experiència històrica. Això no és un problema exclusiu de la història i l’anàlisi social. En cap ciència la rellevància dels fets és palesa: han de ser els científics qui descobrisquen la significació dels fenòmens, els quals agafen rellevància des d’uns pressupòsits teòrics. Així, el marc teòric específic des del qual s’opera, les pràctiques metodològiques i les tècniques d’investigació, esdevenen aspectes claus perquè els fenòmens històrics assolisquen la significació.
LES FONTS HISTÒRIQUES
Començarem per una definició clàssica. Les fonts històriques són tots aquells materials humans i de creació i praxi humana –esquelets, objectes de vida quotidiana, monuments, documents, imatges, símbols, testimonis, abancalaments, camins...– que transmeten coneixements sobre fets i accions socials o processos històrics, quan se’ls sap preguntar i extraure la informació que contenen.
Dues són, per tant, les condicions que es requereixen per a poder parlar de font històrica. La primera és que es tracte de materials de creació humana, condició essencial que els permet aportar la informació requerida per a inferir reflexions sobre una determinada situació social en el temps (Aróstegui, 1995: 338). La segona condició, tan indispensable com la primera, és saber buscar aquests materials allà on siguen i saber-los extraure la informació que contenen. En resum: les fonts són materials de creació humana que s’exhumen i als quals «es fa parlar».
Ara bé, no sempre l’historiador se serveix estrictament de materials de creació humana. També li interessen tots aquells altres que, tot i no ser de factura humana, han estat usats, guardats, consumits o transportats pels éssers humans, com ara restes òssies d’animals, vegetals carbonitzats, pòl·lens fossilitzats... Lucien Febvre, en un passatge cèlebre sobre el particular, deia que la història ha de fer-se amb tot el que siga possible: amb paraules, amb signes, amb paisatges, amb les formes dels camps, amb exàmens pericials de pedres, amb anàlisis químiques d’espases de metall... «Amb tot el que sent de l’home depèn de l’home, serveix l’home, expressa l’home, significa la presència, l’activitat, els gustos i les formes de ser de l’home». (1970: 232). Així doncs, de manera complementària, per a donar compte de la presència i les activitats humanes, també s’usen materials que no són de creació humana. Però, àdhuc en aquests casos, cal relacionar la informació que hi aporten amb els materials produïts per l’ésser humà.
Per no perdre’s en el bosc de les fonts històriques, s’imposa una classificació. En realitat, les fonts es resisteixen a ser classificades. La sistematització és difícil per la diversitat que hi ha, per les propietats internes que tenen i per les diverses estratègies que s’activen per a interpretar-les. Tanmateix, començarem per una tipologia pràctica i operativa i les classificarem en quatre grups: arqueològiques, escrites, orals i iconogràfiques, sonores i audiovisuals.
1) El registre material són totes aquelles fonts que donen testimoni històric mitjançant la materialitat d’una estructura o representació de factura humana. S’hi inclouen elements tan variats com els materials arqueològics, les estructures arquitectòniques, els monuments, els enginys, els instruments de treball i vida quotidiana, els objectes decoratius, les representacions gràfiques i simbòliques... Fetes amb materials diversos: lítics, ceràmics, vegetals, animals, metàl·lics, sintètics... El registre material és, sens dubte, la font per a l’estudi de les societats primitives que no coneixien l’escriptura, però seria erroni pensar que sols aprofita per a estudiar aquestes societats. El registre material també és indispensable per a civilitzacions que, tot i conèixer l’escriptura, han llegat un limitat registre documental, i àdhuc l’arqueologia –la medieval, la industrial– és ben profitosa per a societats amb potents arxius plens de documents, però on l’estudi arqueològic informa sobre aspectes de la vida humana que han deixat poc rastre en el registre escrit. Com es pot suposar, l’arqueologia ha desenvolupat unes tècniques complexes i sofisticades per a buscar, restituir i interpretar materials de les més variades experiències humanes.
2) Integren el registre documental totes les fonts escrites, que són aquelles que, sobre suports diversos –papir, pergamí, paper i recentment altres–, donen testimoni de l’activitat humana mitjançant l’escriptura. En sentit estricte, anomenem document a tota aquella font que transmet un missatge mitjançant la fixació de paraules –en sentit ample, document és sinònim de font històrica. Les fonts documentals tenen aquesta propietat, cosa que les converteix en un potent mitjà d’informació. L’escriptura salvaguarda la memòria, la fixa, «supera el caràcter efímer de les paraules perdudes en l’aire» (Lledó, 1998: 166), però també selecciona.
L’escriptura no ho recorda tot, sinó el que tria per definir-nos socialment i personalment, per autoafirmar-nos, expressarnos, dominar; per actuar, pensar i sentir. L’escriptura capgira les possibilitats de la reconstrucció històrica i permet que l’historiador –una vegada desxifrats els signes– accedisca al que s’escriu, que versa sobre el que es fa, el que es pensa i el que se sent. Segons els tipus de fonts documentals –manuscrites i impreses; públiques i privades; narratives i administratives; llibres i premsa periòdica…–, s’han desenvolupat diverses tècniques d’anàlisi, però, en conjunt, totes tracten de copsar el missatge del text o el que es comunica i accedir a com ha d’interpretar-se correctament.
3) Les fonts orals aporten informació sobre l’activitat humana mitjançant el testimoni directe de la paraula viva que fan persones enquestades per l’investigador. L’ús de la història oral, malgrat que puga semblar un territori de descobriment recent –no més enrere dels anys huitanta–, no constitueix cap novetat en el coneixement històric, ja que és tan vell com la mateixa història. Ja Heròdot i Tucídides basaren les seues investigacions sobre les guerres mèdiques i púniques, respectivament, en fonts orals.
Els testimonis orals, per raons que no cal explicar, es limiten –ara o en el temps d’Heròdot– a exhumar informació sobre el temps històric pròxim al moment en què es construeix l’explicació: el «temps recent». Però també s’ha usat la font oral quan s’han arreplegat llegendes, romanços i tradicions populars de temps més o menys remots. Tanmateix, bàsicament, la font oral documenta la història del temps recent, la qual, a més, sol estar privada de fonts documentals per raons cíviques i jurídiques que defensen la privacitat. Tanmateix, l’historiador no recorre a les fonts orals per aquestes raons –encara que també–, sinó perquè en la historiografia s’han obert noves perspectives i s’han activat noves tècniques, entre les quals l’enquesta i la història des de baix són uns exemples.
No cal dir que la font oral trenca tots els esquemes, els usos i les estratègies que eren familiars als historiadors. La historiografia ha hagut d’ensenyar-se a practicar nous procediments de recerca de testimonis –localitzar-los, ensenyar-se a entrevistar-los– i noves estratègies crítiques per a interpretar els missatges que aportaven. La historiografia no estava acostumada a aquestes maneres de treballar, que se separen radicalment d’exhumar materials arqueològics i documents. Altres ciències socials, com ara la sociologia, l’antropologia o la psicologia, han ensenyat uns camins que els eren ben coneguts, i l’historiador hi ha hagut d’aportar la perspectiva històrica. Una de les grans diferències que hi ha entre les fonts orals i la resta és que, en les fonts orals, és el mateix historiador qui crea la font, tècnica que l’aproxima a les ciències socials esmentades, les quals es nodreixen, més que no de documents i restes arqueològiques, d’enquestes, tests i entrevistes que, si no es feren, mai no crearien la font.
4) El registre plàstic, visual, sonor i audiovisual és aquell que dóna testimoni de l’activitat humana a través de la iconografia, la imatge, el registre sonor o la combinació i vinculació d’aquests elements. Algunes d’aquestes fonts, com ara les pintures d’abrics prehistòrics, són tan velles com la mateixa història humana i d’altres –la fotografia, la gravació sonora, la imatge en moviment...– són recents.
Totes aquestes fonts, com l’escriptura, fixen i guarden memòria intencionadament d’un missatge –de ficció o no ficció– que es fa per usar-se. I també totes, al mateix temps que fixen, discriminen, seleccionen i trien. Les fonts pictòriques, fotogràfiques, escultòriques, decoratives, sonores i audiovisuals registren intencionadament uns aspectes i ometen registrar-ne d’altres.
* * *
Però les fonts, a més de classificar-se pel tipus de registre, poden classificar-se d’altres maneres, i una d’aquestes ben formativa (sobre la qual convé reflexionar a l’historiador) és la que podem fer atenent al criteri intencional d’elaboració de l’artefacte, document o registre que usem com a font. Així, podem discernir entre fonts intencionals i fonts no intencionals o testimonis involuntaris.
Anomenem fonts intencionals a aquelles que han estat creades voluntàriament per deixar testimoni de personatges i esdeveniments. Es tracta de materials, documents, tradicions orals, iconografies i materials audiovisuals fabricats per guardar memòria. Són fonts produïdes perquè «sàpiguen tots» i ho coneguen totes les generacions.
De vegades, aquestes fonts s’anomenen «monuments» –paraula que conté l’arrel indoeuropea men, «memòria»– perquè la seua intenció és preservar i perpetuar el record. Es tracta de monuments o construccions de prestigi, sumptuoses, arcs triomfals, esteles commemoratives, esteles fúnebres... També són fonts intencionals molts documents, com ara les epopeies, les cròniques –de regnats, de batalles, d’expedicions, de fastos–, les col·leccions de documents d’una nació –com Monumenta Germaniae Historica, Monumenta Historiae Patria–, les memòries que escriuen polítics o diplomàtics, científics o artistes. Petrucci (2008: 127) parla del fet que hi ha molta documentació on es pot observar un «nucli memoratiu», constituït per escrits que estan destinats a usos individuals i socials de la memòria i que contenen una selecció conscient de la informació que transmeten. Entre altres classes de documents memoratius, hi ha les compilacions, els manuals i les monografies historiogràfiques. No poden faltar en la relació de fonts memoratives les pintures o escultures que «immortalitzen» batalles, esdeveniments o personatges; les fotografies i filmacions que fan aquesta mateixa funció, i, finalment, també són intencionals les fonts orals. Aquestes, en algunes ocasions, es deuen a les persones que han viscut una determinada experiència i en volen donar testimoni, sobretot si ha hagut una política de manipulació de la memòria o s’ha fomentat des del poder l’oblit, com solen fer les dictadures sobre moltes de les seues actuacions.
Fonts no intencionals o testimonis involuntaris són aquelles restes que, en elaborar-se, no han tingut propòsit de perpetuar un determinat ús públic de la memòria. Es tracta d’artefactes lítics de caça, fragments de ceràmica, deixalles d’utillatge, restes d’aixovar, monedes, cases populars, arquitectura i enginyeria funcional, documents administratius, registres econòmics, fonts jurídiques, militars i religioses, cartes, dietaris, registres de preus, fotografies...
D’entrada, sembla que les fonts no intencionals tinguen una objectivitat que es contraposa als «monuments»: mentre que aquests perpetuen el record que els autors que els produïren volen que recordem, les fonts no intencionals sembla que es limiten a mostrar, provar i donar testimoni –quan l’historiador les interroga– de les experiències humanes i socials, sense intenció de manipular la nostra memòria ni interpretació. Tanmateix, cal no oblidar que les fonts intencionals, malgré lui, ens registren i ens proven conductes, actituds, intencions, estratègies de poder i missatges dels agents històrics de manera objectiva. I tampoc cal oblidar que les fonts no intencionals no són innocents. Encara que no foren elaborades per mostrar-nos com hem d’interpretar la història, no «ho diuen tot», sinó que oculten, distorsionen i maquillen. Són testimonis i proves de la història des d’una perspectiva, des d’un punt de vista, des d’un ordre social determinat i des d’unes jerarquies concretes. La frontera entre fonts intencionals i no intencionals és més borrosa del que fa uns anys no semblava (Le Goff, 1991b: 227; Foucault: 1979: 8).
ELS LLOCS DE LA MEMÒRIA
Els llocs de la memòria són aquells on es guarden i es recuperen objectes, escrits i vestigis d’experiències humanes. Són llocs especialitzats a conservar i, sobretot, posar al dia –exhumar, restaurar, restituir, catalogar, organitzar, exhibir...– restes de civilitzacions, documents manuscrits i impresos, artefactes de vida quotidiana –cases, instruments i objectes–, obres d’art o materials d’índole variada que, com diu Aurora León, «li subministren [a l’home] dades per a fabricar el seu present» (León, 1995: 71).
Els llocs paradigmàtics on es conserva i es recupera la memòria són el jaciment, la biblioteca, l’hemeroteca, l’arxiu i el museu. Però la memòria també es conserva en l’entorn modificat per l’acció humana, és a dir, en el paisatge rural o urbà –en els closos dels pobles, les cases rurals, els masos, els monuments, els palaus i edificis urbans de diverses èpoques– i en l’espai transitat o utilitzat pels humans, que transforma rotundament la natura. Marc Bloch ensenyava a mirar el paisatge amb «ulls d’historiador», és a dir, demanava l’observació atenta i crítica de l’espai viscut –rural o urbà, prehistòric o actual– com a lloc de la memòria que també ens subministra dades, com diria Aurora León, per a «fabricar-nos» el present.
Però ací ens centrarem en els llocs convencionals de la memòria: el jaciment, la biblioteca, l’arxiu i el museu. Per tal que aquests llocs realitzen la seua funció, cal que els investigadors s’enfronten activament als materials que contenen i els atorguen, així, l’espurna de vida que han perdut –si se’ns permet la figura.
Els jaciments són llocs on s’identifiquen petjades significatives de l’activitat humana (Renfrew-Bahn, 1998: 44). Poden ser zones amb una gran densitat de vestigis –jaciments pròpiament dits– o zones amb vestigis més dispersos -per ser testimoni de poblacions nòmades, per exemple– o tractar-se de restes de monuments aïllats. Es tracta de llocs de la memòria que contenen artefactes o objectes culturals, que poden ser mobles –puntes de fletxa, peces de ceràmica...– o immobles –cases, pous, temples, monuments...–, i ecofactes o objectes que no són de producció humana –ossos d’animals, llavors carbonitzades...– i s’hi troben a conseqüència de l’ús i l’acció humana. Es trauen dades tant dels artefactes com dels ecofactes.
El registre arqueològic que s’exhuma dels jaciments és repetitiu en objectes i en relacions entre objectes. L’arqueologia, des del desenvolupament de la perspectiva d’anàlisi social, ha trobat la importància que té el registre material comú i la troballa no extraordinària, els quals aporten dades que són valorades i buscades sobre les formes de vida quotidiana. Es diferencia en això de l’orientació de l’arqueologia d’altres èpoques, que anava buscant «tresors» i abandonava fragments d’ossos, restes de ceràmica popular o elements modestos de poblats neolítics o viles romanes.
Excepte els jaciments, que no estan creats a cosa feta per qui gestiona la memòria (encara que sí buscats, explorats i excavats una i altra vegada) i són cas a part, la resta de llocs convencionals de la memòria indicats se sotmeten a la tutela, l’inventari, la catalogació i l’estudi, però també es veuen afectats per una sistemàtica tendència a l’eliminació –«procés d’oblit gradual, abandó i destrucció», diu Petrucci, 2008: 126–, que, no obstant això, compensa la tendència a la producció de documents, que també és sistemàtica.
Els llocs de la memòria gestionats per institucions adients, públiques o privades, es caracteritzen per la conjunció de tres elements: col·lecció + organització + disponibilitat.
A les biblioteques, les col·leccions essencialment són de llibres, però també contenen fullets, fulls solts, revistes, periòdics, manuscrits, materials cartogràfics i gràfics, música impresa o reproduïda en gravacions sonores, microformes (microfitxes i microfilms), films, vídeos, arxius reproduïbles per ordinador... L’organització d’aquests materials inclou tasques que van des de l’adquisició fins a la catalogació, passant per la conservació i el manteniment, i l’objectiu és donar servei i atendre les necessitats dels usuaris. L’arribada del llibre al lector –o «la trobada entre l’usuari i el document», com diu Carrión, 1993: 28– és la principal funció de la biblioteca, però, de vegades, se n’afegeixen d’altres, com ara la documentació i informació especialitzada.
L’arxiu no és –o no hauria de ser– un espai desordenat i ple de pols situat als soterranis d’algun edifici on s’amunteguen «papers» i llibrots vells. Com la biblioteca, l’arxiu també comporta l’articulació dels tres elements indicats. En aquest cas, la col·lecció està feta per un o per diversos conjunts de documents que s’han generat durant un temps per institucions o persones com a conseqüència de les funcions i la gestió que han desenvolupat. Els arxius, per tant, tenen a veure amb la producció de documents i amb la conservació dels que s’han considerat d’interès, bé fóra per servir com a testimoni i informació, bé com a patrimoni documental o per guardar memòria del que expressen. La conservació del material històric documental no és casual: els arxius es construeixen i la societat que els crea «redefineix constantment la relació que estableix amb el seu passat» (Gimeno, 1999: 16).
En termes generals, atenent a l’ús que es fa de l’arxiu segons l’edat dels documents, podem catalogar-los en tres tipus: arxius de gestió i administració, arxius intermedis i arxius històrics. Tot arxiu naix per a gestionar o tramitar aquelles funcions que genera la pròpia institució que el produeix; però quan l’ús de la documentació esdevé més esporàdic i les consultes es fan amb menys freqüència, passa a ser intermedi i, pel temps, esdevindrà històric, on els documents es guarden, es conserven i es recuperen –restaurant-los– pel valor cultural, simbòlic i informatiu que tenen. Segons Cruz Mundet (2003: 95), els arxius de gestió i administratius contenen material dels darrers 15 anys, els intermedis, dels 15 als 30 anys i els històrics, més enllà.
L’organització del material dels arxius principalment es fa en seccions i sèries. Les seccions són conjunts de documentació agrupada per qui organitza l’arxiu i que, en el seu temps, fou produïda per un o diversos organismes. Així, a l’Arxiu general d’índies de Sevilla, algunes seccions són ‘contractació’, ‘justícia’, ‘consolats’. La sèrie, bàsica per a la història social, és aquell conjunt de documents que transmet una informació homogènia sobre un aspecte i on el valor no depèn tant del document aïllat com del conjunt de la sèrie; dins de les seccions hi sol haver di-verses sèries.
Com passava en l’excavació del jaciment, també en l’estudi del material custodiat a l’arxiu ha pres gran importància la sèrie des de l’assentament de la història social. Abans, l’historiador, que perseguia sols la pista dels «grans personatges» i dels «grans esdeveniments», consultava la sèrie dels Quinque libri d’un arxiu parroquial -on es registren els batejos, els matrimonis i les defuncions dels fidels– per anotar dades del gran personatge i desestimava la resta d’informació de persones corrents d’aquella parròquia; ara els historiadors consulten aquestes sèries per traure dades demogràfiques del conjunt de la població.
El museu és una institució permanent que reuneix, conserva i exposa col·leccions d’objectes representatius de l’home i la natura perquè puguen ser estudiats i coneguts. Hi ha gran varietat de tipus de museus –d’arqueologia, d’art, d’història natural, d’etnografia, d’història, de ciències i tècniques...– i l’historiador pot traure bon partit del sentit documental que molts d’aquests museus desenvolupen, ja que col·leccionen, analitzen i exposen materials de societats primitives, civilitzacions antigues o modernes, arts i oficis populars, eines i màquines, objectes de vida quotidiana, d’usos, costums i folklore... Que testimonien maneres de viure. A més, els museus disposen sovint de mitjans audiovisuals i tallers.
5. EL MÈTODE CIENTÍFIC: PREGUNTES, HIPÒTESISI RECERCA DE MATERIALS
EL MÈTODE CIENTÍFIC COM A DIÀLEG
El mètode científic es planteja preguntes sobre els elements, els nexes i els processos i, després d’un procés reglamentat de treball, formula enunciats raonats i contrastats per explicar-los o donar-ne compte objectivament.
En aquest sentit, el mètode científic és un procediment, un conjunt de regles o principis per a conèixer objectivament la realitat que segueix un pla o programa, però no es tracta d’un programa tancat, sinó obert, és a dir, d’una estratègia. «La paraula estratègia no depèn d’un programa predeterminat que s’haja d’aplicar sense variació en el temps. L’estratègia permet, a partir d’una variació inicial, imaginar un cert nombre d’escenaris per a l’acció, escenaris que podran ser modificats» (Morin, 2004: 113).
El mètode científic és un procés de conèixer objectivament o, per dir-ho com el poeta, un camí que es fa caminant. La societat en la qual es formava el capitalisme i que va veure nàixer el mètode científic –la de descartes o Bacon– no és la capitalista globalitzada on es degrada la biosfera. El mètode científic no és un llibre tancat, sinó més aviat un llibre obert on cada època escriu el seu capítol: ha de respondre noves preguntes, ha de permetre l’accés a nous objectius, ha de donar compte de noves necessitats socials que emergeixen, ha d’atendre nous aspectes que planteja la natura i la relació de l’home i la natura...
A més, hi ha una altra especificitat que interessa tenir present i que ja hem comentat: el mètode ha d’aplicar-se a sectors de la realitat diferents. Cada ciència, per tal d’estudiar el sector de la realitat del qual s’ocupa –o àdhuc cada problema científic específic–, desenvolupa les seues particularitats i concrecions metodològiques: les seues pràctiques. Una primera distinció de la pràctica del mètode científic ha de fer-se entre les ciències de la natura i les socials, ateses les diferències de cada sector de la realitat. Dins del camp de la societat, la sociologia, l’antropologia, l’economia, la història o altres ciències tenen, al seu torn, diversos enfocaments o perspectives a l’hora d’interrogar i explicar la societat, l’estudi de la qual, tanmateix, comparteixen totes.
Ara bé, el fet que hi haja recursos i pràctiques metodològiques específiques no nega el fonament metodològic genèric i comú a tots els coneixements científics –com proposaven els positivistes–, que té a veure amb la lògica, la racionalitat i la contrastació. Aquest fonament metodològic del coneixement científic parteix de la pregunta i, passant per la comprovació, arriba a la teoria. Essencialment, segueix els passos següents: 1) formula preguntes sobre el món; 2) elabora suposicions per a respondre-les i les sotmet a contrastació, 3) exposa els resultats mitjançant proposicions o enunciats –com ara les descripcions o relats contrastats, els conceptes o les lleis científiques– que estan fonamentats, els quals, a més, s’han d’exposar de manera lògica i sistematitzada, i 4) organitza els enunciats en sistemes d’idees articulats que s’anomenen teories, les quals, com els conceptes i les lleis que les componen, estan obertes a revisió i substitució.
Podríem dir, en resum, que el mètode científic funciona a manera d’un diàleg interactiu i recíproc entre, per un costat, el món objectiu que s’intenta indagar i, per l’altre, el pensament o la raó que tracta d’explicar-lo amb fonament contrastat. Aquest diàleg –cenyint-nos a l’explicació històrica– té dues direccions: de la proposta teòrica a la realitat històrica, i d’aquesta –ple el coneixement amb aquest bagatge– a la proposta teòrica. E. P. thompson ho ha explicat així:
El discurs de la demostració de la disciplina històrica consisteix en un diàleg entre concepte i dada empírica, diàleg conduït per hipòtesis successives, per un costat, i investigació empírica, per l’altre. L’interrogador és la lògica històrica; l’instrument interrogatiu, una hipòtesi...; qui contesta és la dada empírica, amb les seues propietats concretes (Thompson, 1981: 67).
Aquesta és la norma general del mètode d’investigació històrica: el diàleg, la contrastació sistemàtica, la comprovació constant entre els instruments que interroguen i els testimonis o dades empíriques –sotmeses a anàlisi crítica– que de la realitat històrica ens ha arribat i som capaços de buscar. Aquest diàleg és el que Thompson anomena lògica històrica:
Un mètode lògic d’investigació adequat als materials històrics, concebut, en el major grau possible, per contrastar hipòtesis relatives a estructures, causacions, etc., i per eliminar procediments autoconfirmatoris (exemples, il·lustracions).
Aquest diàleg és definit: a) pels fets o dades empíriques de les experiències socials, pels vestigis i testimonis que en queden i que l’historiador busca, i b) per les preguntes que es plantegen a dites dades empíriques. Evidentment, aquestes preguntes estan condicionades per les concepcions que es tenen quan s’interroga la història, per les nocions, les hipòtesis i la teoria des de la qual s’analitzen els fets i per la mateixa societat.
Advertim, en fi, que entre els conceptes i dades empíriques hi ha una relació recíproca: si no es fan preguntes a la matèria històrica –i les preguntes comporten teories, hipòtesis, conceptes, lleis o pautes...–, aquesta és muda. Si les preguntes no es contrasten amb les dades empíriques, no poden ser contestades.
PREGUNTES, HIPÒTESIS I RECERCA DE MATERIALS
A. La formulació de preguntes.
El coneixement comença interrogant-se el món. Plantejar preguntes a l’objecte d’estudi és una de les parts més importants de l’estratègia d’investigació. Conta la tradició que Isaac Newton, descansant un dia sota una pomera, va veure caure una poma i es va plantejar tot seguit una pregunta insòlita: per què la poma cau cap al centre del planeta terra i no «vola»? L’explicació que va proposar, formulada matemàticament, és la llei de la gravitació universal. De la mateixa manera que Newton, els científics es fan preguntes sobre el món. Sense preguntes no hi ha investigació.
Ensenyar-se a estudiar història comença per saber fer preguntes a l’objecte d’estudi. La pregunta és requisit indispensable per a llançar-se a buscar les relacions o nexes. D’altra banda, les preguntes científiques no són totes iguals: es poden formular preguntes o problemes que són –diguem-ne– més de rutina –i que es resolen amb estratègies d’investigació ja conegudes– i preguntes que obrin noves perspectives d’investigació.
No és igual estudiar avui la formació del proletariat en una comarca en la qual no es coneix històricament aquesta experiència ni les seues especificitats locals, que estudiar la formació del proletariat en la gènesi del capitalisme, quan no se sabia encara quasi res sobre com es produïa aquest procés. No obstant això, les preguntes que es resolen amb estratègies d’investigació ja conegudes són també aportacions i comporten una investigació que enriqueix el coneixement. Investigar és avançar en l’explicació de coses desconegudes –i no arreplegar dades sense sentit als arxius. Si no hi ha estratègia d’investigació, si no hi ha preguntes pertinents –òbriguen noves perspectives o seguisquen petjades ja fetes per altres–, no hi ha veritable procés d’investigació.
Formular-se preguntes històriques, sobretot si es pretén que siguen noves i significatives, no és senzill. Per fer bones preguntes, es requereix reflexió, estudiar la matèria i dominar els conceptes que la fonamenten.[1] Darrere de qualsevol pregunta, sobretot si és significativa i es proposa avançar el coneixement, hi ha, en termes generals, treball, lectures, reflexions, interrogants i, en definitiva, el domini del que acadèmicament s’anomena l’estat actual de la qüestió.
Com en qualsevol coneixement científic, en les preguntes que es formula la història hi ha, per un costat, la lògica interna del coneixement i, per l’altre, la influència social. La primera està impulsada pel marc teòric, els avanços del mètode i les tècniques d’investigació, així com pels progressos del mateix coneixement, que porta a plantejar-se noves preguntes. Una troballa arqueològica –segurament buscada– pot fer plantejar noves preguntes en prehistòria; saber el nombre de persones d’una població és important, però, una vegada sabut, l’anàlisi demogràfica va demanar fer un pas més enllà i preguntar-se per la història de la població –història de la família, de la infància, de la mort... Normalment, quan un historiador, amb coneixements sobre la matèria històrica que es proposa estudiar, explora un material com a font, la lectura i reflexió d’aquest li fa suggerir-se preguntes, que es deuen també al que hem anomenat lògica interna del coneixement. Però, a les preguntes que fa emergir el coneixement des de dins dels seus ressorts, s’hi afegeix allò que li demana la influència social, medi on es produeix la historiografia. La consciència política de qualsevol qüestió que interesse o preocupe socialment fa que la historiografia es plantege preguntes al respecte que intenten donar resposta objectivada des de la perspectiva social i històrica. L’historiador es pregunta, per exemple, sobre les relacions de producció, la lluita de classes, les relacions de gènere o la interacció humana amb el medi... Quan es pren consciència i es considera rellevant socialment estudiar aquests aspectes.
Per finalitzar aquest aspecte de la importància de les preguntes, hi afegirem que són aquestes les que: a) fan brollar suposicions, b) fan pensar en fonts i c) fan concebre i aplicar procediments de coneixement –estratègies metodològiques i tècniques d’investigació. Dit en altres paraules, quan l’historiador es fa preguntes, normalment, suposa respostes possibles o hipòtesis, es fa una idea de les fonts que consultarà –materials, documents orals i audiovisuals– i de les estratègies i tècniques d’investigació de les quals pensa servir-se per a fer la recerca. Comentarem tot seguit aquests aspectes.
B. L’elaboració d’hipòtesis.
El mètode científic no es limita sols a fer preguntes, sinó que construeix hipòtesis o suposicions.[2] La hipòtesi, imprescindible en l’acció racional, és una suposició que es fa per comprovar-se. Les hipòtesis científiques, en general, pretenen comprovar nexes que relacionen aspectes del món natural o social que ens són opacs, com ara el funcionament de la societat capitalista, els factors de la caiguda de l’Imperi romà, les raons que expliquen la invasió napoleònica de la península ibèrica, les que donen compte del repartiment colonial de l’Àfrica, les de l’enfonsament de la república de Weimar o, en fi, les que investiguen les causes de l’integrisme islàmic. Per a explicar qualsevol d’aquests fets, cal donar compte de complexes relacions socials que, abans de poder-les explicar, s’han de suposar: s’han de plantejar com a hipòtesis.
Emfatitzar la importància de les hipòtesis en la investigació històrica no és gratuït. Per influència de l’empirisme sovint s’ha cregut, i encara hi ha qui ho creu així, que l’historiador primer arreplega els fets i, després de tenir-los ben arreplegats i ordenats, els explica. Així s’ha argumentat durant molt de temps. Tanmateix, aquesta estratègia de treball, per evident que semble, no és correcta.
Els materials o fets històrics –després ens hi referirem– no s’arrepleguen amb la ment en blanc, sinó que prenen sentit dins de marcs mentals, ideològics i conceptuals des dels quals l’historiador opera. «Un historiador –escriu Aróstegui– no llig [documents] per «veure què hi ha», sinó buscant coses orientades per un projecte previ d’observació» (1995: 366). La recollida de dades es fa, doncs, guiada per hipòtesis, llevat que no es vulga ultrapassar una descripció sense valor interpretatiu.
Бесплатный фрагмент закончился.
