Читать книгу: «La cosina gran»

IV

El dilluns em vaig despertar de mal humor. En obrir els ulls, vaig comprovar que la Tina no era al seu llit, i al cap d’un moment vaig sentir sorolls al bany i vaig deduir que la meva cosina gran s’havia aixecat abans que jo i que ja s’estava dutxant. La mare era a la cuina quan vaig baixar les escales, encara en pijama, per esmorzar abans d’anar a classe. El bol buit, els cereals al costat, la llet amb cacau, ni massa freda ni massa calenta, m’esperaven en ordre, ocupant la porció de taula que se’m reservava tots els matins, a l’esquerra del lloc que era de la Tina.

La mare em va fer un petó a la galta quan li vaig dir «Bon dia, mamà». Fins a aquell moment, la mare m’havia estat donant l’esquena, cantussejant una sintonia d’anunci publicitari i únicament concentrada en aquella melodia absurda i enganxosa i en el seu cafè amb llet, que li agradava prendre’s dempeus i amb molt de sucre de canya.

—Bon dia, princesa —em va respondre ella, de molt bon humor.

M’hi vaig apropar més, la vaig mirar fixament.

—Se’t veu contenta —vaig apuntar, una mica molesta, perquè jo només em podia sentir malhumorada pel fet d’haver d’anar a l’escola.

—Hi estic.

—Per què? —li vaig preguntar, com si aquella raó em semblàs insuficient, poc concreta.

La mare va arronsar les espatlles com una adolescent tímida.

—Perquè em sento feliç —va dir—. I perquè fa neu.

Efectivament, feia neu. Vaig dirigir-me cap a la finestra i vaig estampar el nas contra el vidre gelat que el meu alè càlid havia començat a entelar, tornant difosos els contorns d’aquell quadre blanc que observava embadalida. El nostre cotxe, habitualment blau fosc, lluïa també blanc aquell matí, i l’únic element que destacava enmig de tanta claror era el gris fosc de l’asfalt, el qual, per contrast, n’emfatitzava la bellesa. En aquell moment, la mare va murmurar alguna cosa al meu darrere.

—Què has dit? —vaig preguntar.

—Dic que no durarà.

—Per què no?

—Perquè aquí la neu no dura —va respondre la mare amb un deix de resignació.

Quan va haver dit això, vaig notar com m’envaïa una sensació de tristesa, gairebé de desconhort. «Perquè aquí la neu no dura» no em va semblar pas la descripció fidel d’unes circumstàncies meteorològiques específiques, sinó que em va sonar com una sentència que tenia quelcom de profund i determinista: «Les coses boniques no duren; els sentiments més preuats s’esvaeixen, com la bellesa subtil, com les il·lusions vagues, com els somnis més íntims que, fugaços, volàtils, acaben evaporant-se com li passarà demà a aquesta neu que ara ens fa sentir feliços i afortunats».

No sabria dir per què vaig pensar totes aquestes coses, per què el meu cap va divagar fins a convertir una experiència plaent, màgica, en una angoixa abstracta que extrapolava massa coses i massa diferents com per poder justificar-la. Era això, potser, l’adolescència? L’adolescència suposaria, per a mi, passar pel filtre de la por i de la negativitat qualsevol pretext alegre? Tendria tant de temor de patir que, d’ara endavant, nodriria amb recel les expectatives il·lusionadores i analitzaria amb escepticisme i minuciositat la bellesa espontània que la vida m’oferiria? Esperava que no. Ho esperava sincerament.

El fred del nas se’m va estendre per tot el rostre, així que vaig decidir apartar la cara del vidre i asseure’m a la taula per menjar-me els cereals. Un cop asseguda, i aprofitant que la Tina encara no havia fet acte de presència, se’m va ocórrer demanar-li a la mare si podíem anar a la tenda de roba del poble del costat.

—Necessites roba? —em va preguntar la mare.

—Necessito roba per fer exercici —vaig respondre, procurant sonar convincent.

—No et basta la que tens per fer les classes de gimnàstica de l’escola?

—No —vaig contestar, rotunda, mentre notava com la noia rebel que sovint volia ser em xisclava a dintre «Basta, que no et faci més preguntes; si ho vols, ho vols, cony».

La mare no va dir res, però em va observar amb una expressió irònica que va acompanyar d’una aixecada de cella. Aleshores, retuda, vaig fer callar la rebel·lió que volia pronunciar-se i vaig recuperar la voluntat d’explicar-me, de justificar-me: al capdavall, aquesta seguia essent l’actitud a la qual jo estava més acostumada.

—Em fa ganes començar a anar a córrer. El Miquel Montsó hi va i potser hi vagi amb ell. És una bona manera de fer esport, i potser així se’m tonifiquen una mica els músculs de les cames i tindré unes formes més boniques.

Ella no em va semblar del tot convençuda, però suposo que va valorar el cost del meu caprici i li va semblar assumible. Va dir:

—D’acord, Rosa. Hi anirem a les cinc, quan surti de la feina.

Just quan la mare acabava de pronunciar aquestes paraules, la meva cosina gran va aparèixer sense fer soroll i es va quedar dreta davant del marc de la porta de la cuina, amb els cabells pentinats, vestida i maquillada.

—On és que aneu? —va demanar la Tina.

Jo la vaig observar, em vaig girar, vaig mirar la mare.

—Anirem a comprar roba. Al capvespre. Vols venir, Tina?

Vaig fixar-me que, quan la mare li va haver formulat la pregunta, la Tina va centrar en mi l’atenció. Suposo que la meva cosina gran va detectar alguna cosa d’especial en la meva expressió d’aleshores, ja que tot seguit va dir, amb una dosi de malícia difícil de mesurar:

—Tu vols que vingui, Rosa?

La mare ens va mirar a totes dues.

—Si tu vols, sí —vaig respondre intentant sonar amable.

—Però tu ho vols? —va insistir ella amb aquell somriure tan característic, invasiu.

Veient que no me’n quedava d’altra, mentre mirava la meva cosina gran i sentia els ulls de ma mare clavats a la meva esquena, només se’m va ocórrer dir: «Sí, Tina». Va semblar satisfeta; jo vaig fer dues cullerades més a la llet amb cereals i vaig anar a l’habitació per acabar de vestir-me i partir cap a l’institut.

A les cinc de la tarda, la mare va passar a buscar-nos amb el cotxe i, després de la meva temptativa frustrada per fer una excepció, la Tina, tanmateix, es va asseure al seient de davant mentre jo m’arraulia al meu abric gruixut, de plomes, en el seient de darrere del conductor. Dins del cotxe, les tres, com si d’un acord tàcit es tractés, vam deixar que la música sonés mentre nosaltres romaníem en silenci; no obstant això, quan la locutora de l’emissora va anunciar que tot seguit escoltaríem «All by myself», de Céline Dion, la mare i la Tina van respectar els primers acords merament instrumentals i, en arribar la lletra, es van posar a cantar en veu molt alta.

—No cantes, Rosa? —em va demanar la mare, mirant-me a través del retrovisor.

Vaig fer que no amb el cap. La Tina es va girar cap a mi, va somriure i es va dirigir a la mare.

—No canta perquè de la Céline li agrada més la de Titanic. Com que la Rosa es diu com la prota es pensa que vindrà el Leo DiCaprio a fotre-li un morreig mentre sona la cançó.

La mare no va dir res, però, des de darrere d’ella, em vaig fixar en els plecs de la seva pell i vaig saber que aquell comentari li havia provocat un somriure. Em vaig sentir ferida per aquella complicitat sorgida d’un acudit a costa meva, però vaig decidir mirar per la finestra, seguir escoltant la música, no fer cas de res: m’espantava la susceptibilitat que cada cop percebia de manera més intensa en la meva actitud i les meves reaccions, i vaig pensar que la millor manera de combatre-la era mostrant-me indiferent als mals sentiments que m’envaïen; així els minimitzava i, al cap de poc temps, semblaven desaparèixer.

Quan faltava poc per arribar a la botiga, havent entrat ja dins el poble veí, vaig sentir que el cor se m’accelerava en veure els tres Montsó baixant de la seva furgoneta, aparcada al davant de la petita sala de cinema on nosaltres no anàvem gairebé mai. En canvi, els Montsó, segons tenia entès, hi assistien religiosament almenys un cop a la setmana. Vaig mirar els tres homes llargament, girant el coll quan nosaltres els vam avançar amb el cotxe fent que ells es quedessin enrere.

El Marc s’havia arreglat com sempre, amb la seva cua de cavall, els seus texans destenyits i esfilagarsats als genolls, les vambes d’un color clar que no vaig saber definir. El Marcel anava al volant i, en baixar del cotxe, es va cordar una jaqueta de cuir de color marró fosc. Em vaig fixar que la jaqueta combinava amb unes botes texanes de taló baix que jo sempre identificava amb el Bunbury, de qui el meu pare era un gran fan. El Miquel, de tots tres, era el més senzill en la vestimenta, que no reflectia cap personalitat concreta, potser perquè encara no la tenia del tot consolidada. El més petit dels Montsó, en realitat, vestia d’una manera molt semblant a com vestia la resta dels nostres companys de classe: texans baixos, dessuadora i esportives. Em va cridar l’atenció la gorra de color blau marí que li cobria els cabells espessos i castanys: em va agradar com li quedava, però el preferia amb els cabells lliures i salvatges, perquè així és com jo solia imaginar-me’l, a ell.

Quan vaig deixar de veure els Montsó, vaig tornar a mirar al davant i els meus ulls es van trobar amb els de la Tina, que clarament havia detectat també els nostres veïns des del seient de copilot. Ella va somriure, jo també, però no vaig saber què ens estàvem dient amb aquell somriure. Al cap d’uns minuts, la mare va aparcar just davant de la tenda de roba i totes tres baixàrem del cotxe. Un aire gèlid em va dificultar la inspiració; feia tant de fred que vaig notar que el nas em coïa.

Un cop dins la tenda, em vaig emprovar quatre models de sabates de córrer; la mare opinava al meu costat.

—Aquestes et van bé?

—Crec que sí.

—Ho creus, només?

—No. Em van bé.

—I aquestes altres?

—També.

—Quines t’agraden més?

—No ho sé.

—Quines són més barates?

—Aquestes.

—Fet, doncs.

El pragmatisme era un dels atributs que més lamentava no haver adquirit en l’herència genètica de la mare.

Després de decidir les esportives que m’emportava, vaig agafar tres leggins i dues samarretes per emprovar-me-les. Em feia ganes entrar tota sola dins del provador, i la mare va entendre el missatge quan vaig dir-li «Espera’m aquí, no trigaré» abans d’encaminar-me cap a la part posterior de la tenda, on s’ubicaven els provadors de dona. Malgrat la complicitat de la mare a l’hora de deixar-me llibertat per decidir quina roba m’esqueia millor, amb la meva cosina gran la cosa va anar diferent: tan bon punt vaig dirigir-me a aquell cubicle minúscul i protegit precàriament de les mirades alienes amb una cortina massa estreta, la Tina em va dir «Vinc amb tu» i va envair aquell escàs espai vital carregada amb un vestit, uns texans i un jersei de llana que em va picar a la pell només de veure’l.

—D’acord —va ser l’únic que se’m va ocórrer respondre, així que totes dues entràrem dins del provador.

Quan la Tina es va començar a treure la roba, vaig notar com la vergonya d’haver de quedar-me nua davant la seva mirada tan propera, examinadora, suposava un impediment gairebé físic que em deixava rígida, immòbil, vestida.

—Per què no et lleves la roba? —em va preguntar, burleta.

Ella ja s’havia quedat en calcetes i sostenidors; el seu cos voluptuós, ferm, amb uns pits rodons i ben fets que quedaven perfectament subjectats pels sostenidors de copa B, m’incomodava i feia créixer el meu convenciment de ser massa lletja, massa magra, massa baixeta: I si en realitat era una mala idea enfundar-me uns leggins estrets que evidenciarien davant del Miquel Montsó fins a quin punt el meu cos encara no era de dona?

De totes maneres, al final em vaig desvestir, em vaig emprovar els leggins i les samarretes.

—Et queden molt bé —em va dir la Tina cada vegada, i jo em vaig posar vermella.

—Per què t’has posat com un tomàquet? —em va demanar, amb una expressió que semblava de sorpresa.

—Perquè estic massa prima, no em queden bé.

—D’aquí a uns anys donaràs gràcies al cel per tenir aquest cos tan prim, quan a la resta se’ns desinflin les corbes i ens calgui embotir dins d’una faixa la carn que ens sobri aquí i allà.

Me la vaig mirar bé, la Tina; de dalt a baix. No me la vaig creure: sabia que només deia aquelles coses per fer-me sentir bé, i a pesar d’això, o precisament per això, les seves bones intencions em van commoure; de sobte, la vaig estimar més.

Quan la Tina es va treure el vestit («No me l’enduré, em marca els malucs», havia dit, tot i que no era cert de cap de les maneres), vaig fixar-me que una cordeta li sortia de l’interior de les calcetes. Vaig clavar allà la meva atenció i ella se’n va adonar.

—Què mires?

Jo vaig notar que tenia la boca mig oberta; la vergonya em va pujar per la tràquea i pel coll fins a les galtes. Vaig decidir que més valia ser honesta i directa, exprimint aquells instants de confiança que jo experimentava envers la Tina i que no sabia quant de temps durarien.

—No et fa mal, el tampó? —vaig preguntar, i ella es va posar a riure.

—No en dus, tu? —em va preguntar la Tina al cap d’uns segons.

Vaig fer que no amb el cap i, instintivament, vaig abaixar la vista. La meva cosina degué interpretar tot el que jo em resistia a confessar-li.

—No tens la regla?

—No.

Em pensava que la Tina tornaria a esclatar a riure, però, en lloc d’això, potser arrossegada per una onada de llàstima o de bondat, simplement va comentar:

—Això vol dir que encara has de créixer uns quants centímetres, no et quedaràs així de baixeta.

Jo ignorava aquella informació i, sense voler insistir-hi per temor que la matisés, vaig sentir una forta emoció davant la possibilitat d’arribar a les edats més crítiques de l’adolescència amb una alçada més adient.

—Igualment —vaig dir desitjant retornar al tema inicial i mirant novament les seves calcetes, on encara guaitava el cordill de color blau clar—, crec que jo no me’n posaré, de tampó. És massa gran —vaig sentir repugnància només de pensar en aquella hipòtesi—. Sembla que ha de fer mal i no sé com ficar-me això allà dins.

La Tina va moure el cap a esquerra i dreta en senyal de negació. Al seu rostre s’hi dibuixava aquell somriure irònic, de condescendència, que ja era inseparable de la meva cosina gran.

—Et ficaran coses més grans i no et faran mal —la Tina em va mirar fixament abans d’afegir, solemne—; creu-me, ho sé.

Em vaig quedar muda. Van passar dos segons, tres, quatre.

—Vols dir que ja no ets verge? —vaig gosar preguntar, a la fi, nerviosa i aclaparada.

—Vull dir el que vull dir.

I fi. La Tina, en aquest punt, va recollir les seves pertinences, la roba que s’emportaria i la que no, i va sortir del provador deixant-me amb aquella resposta que em cremava dins el cap i que no volia dir res o potser volia dir molt, no ho sabia. Jo vaig sortir del provador tot seguit (almenys la meva cosina havia procurat esperar que jo m’hagués vestit per obrir la cortina i fugir de manera sobtada) i em vaig dirigir cap a on era la mare. La Tina estava al seu costat.

—Ja ho teniu tot? —va demanar-nos la mare, i la Tina i jo vam fer que sí amb el cap.

—Doncs anem-nos-en.

Totes tres ens dirigírem a la caixa i la mare va treure la targeta de crèdit per pagar. En sortir de la botiga, carregades de bosses, ens adonàrem que la neu s’havia fos completament.