Читать книгу: «El català a l'espai de comunicació»
EL CATALÀA L’ESPAI DE COMUNICACIÓ
EL PROCÉS DE NORMALITZACIÓ
DE LA LLENGUA ALS MÈDIA
(1976-2013)
CONSELL DE DIRECCIÓ
Direcció científica
Jordi Balló (Universitat Pompeu Fabra)
Josep Lluís Gómez Mompart (Universitat de València)
Javier Marzal (Universitat Jaume I)
Joan Manuel Tresserras (Universitat Autònoma de Barcelona)
Direcció tècnica
Anna Magre (Universitat Pompeu Fabra)
Joan Carles Marset (Universitat Autònoma de Barcelona)
M. Carme Pinyana (Universitat Jaume I)
Maite Simon (Universitat de València)
CONSELL ASSESSOR INTERNACIONAL
Armand Balsebre (Universitat Autònoma de Barcelona)
José M. Bernardo (Universitat de València)
Jordi Berrio (Universitat Autònoma de Barcelona)
Núria Bou (Universitat Pompeu Fabra)
Andreu Casero (Universitat Jaume I)
Maria Corominas (Universitat Autònoma de Barcelona)
Miquel de Moragas (Universitat Autònoma de Barcelona)
Alicia Entel (Universidad de Buenos Aires)
Raúl Fuentes (ITESO, Guadalajara, México)
Josep Gifreu (Universitat Pompeu Fabra)
F. Javier Gómez Tarín (Universitat Jaume I)
Antonio Hohlfeldt (Universidade Federal do Rio Grande do Sul, Porto Alegre, Brasil)
Nathalie Ludec (Université París 8)
Carlo Marletti (Università di Torino)
Marta Martín (Universitat d’Alacant)
Jesús Martín Barbero (Universidad del Valle, Colombia)
Carolina Moreno (Universitat de València)
Hugh O’Donnell (Glasgow Caledonian University, Reino Unido)
Jordi Pericot (Universitat Pompeu Fabra)
Sebastià Serrano (Universitat de Barcelona)
Jorge Pedro Sousa (Universidade Fernando Pessoa, Oporto, Portugal)
Maria Immacolata Vassallo (Universidade de São Paulo, Brasil)
Jordi Xifra (Universitat Pompeu Fabra)
EL CATALÀA L’ESPAI DE COMUNICACIÓ
EL PROCÉS DE NORMALITZACIÓ
DE LA LLENGUA ALS MÈDIA
(1976-2013)
JOSEP GIFREU
Pròleg d’ISIDOR MARÍ
Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions
Publicacions de la Universitat Jaume I
Universitat Pompeu Fabra
Publicacions de la Universitat de València
Bellaterra; Castelló de la Plana; Barcelona; València
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra.
Edició electrònica
http://dx.doi.org/10.7203/PUV-ALG29-9459-5
Universitat Autònoma de Barcelona
Servei de Publicacions
08193 Bellaterra (Barcelona)
sp@uab.cat
ISBN: 978-84-490-4455-7
Publicacions de la Universitat Jaume I
Campus del Riu Sec
12071 Castelló de la Plana
publicacions@sg.uji.es
ISBN: 978-84-15444-16-9
Universitat Pompeu Fabra
Plaça de la Mercè, 10-12
08002 Barcelona
secretaria.dcom@upf.edu
Publicacions de la Universitat de València
C/ Arts Gràfiques, 13
46010 València
publicacions@uv.es
ISBN: 978-84-370-9459-5
Primera edició en paper: juny de 2014
© Josep Gifreu i Pinsach, 2014
Maquetació
Inmaculada Mesa
Correcció
Elvira Iñigo
A la llengua dels meus pares, Pere i Lluïsa
Índex
PRÒLEG. L’ESPAI DEL CATALÀ EN LA NOVA SOCIETAT XARXA, Isidor Marí
A MODE D’INTRODUCCIÓ
Capítol 1. Llengua i espai de comunicació
1. Introducció
2. Llengua, poder i grups lingüístics
3. Centralitat dels mèdia en l’ecologia de les llengües
4. Les institucions i els drets lingüístics
5. El debat sobre les llengües a Europa
6. Els mèdia i la sociolingüística
7. Sobre el concepte d’espai de comunicació
Capítol 2. Evolució del debat i la recerca a l’espai català
1. Introducció
2. Mèdia i normalització: àmbits de recerca
3. La recerca sobre polítiques de normalització i mitjans de comunicació
4. La recerca sobre l’ús del català als mèdia
5. La recerca sobre estandardització i models de llengua als mèdia
Capítol 3. Les polítiques de la llengua i els mitjans de comunicació
1. Introducció
2. El marc juridicopolític espanyol
3. Limitacions del bloc constitucional espanyol
4. Les polítiques de regulació de ràdio i televisió
5. Les polítiques lingüístiques i els mèdia
6. Les polítiques de foment del català als mèdia
Capítol 4. La llengua catalana als mèdia tradicionals
1. Introducció
2. Premsa
3. Ràdio
4. Televisió
5. Producció audiovisual en català
Capítol 5. La llengua catalana a Internet i als nous mèdia
1. Introducció
2. De la societat-xarxa als new media
3. L’espai català, del territori al ciberespai
4. El català a les plataformes d’Internet
5. El català al viquiespai
Capítol 6. Estandardització i model(s) de llengua als mèdia
1. Introducció
2. Procés de normalització i llengua estàndard
3. Les primeres demandes d’un model de llengua per als mèdia
4. El debat sobre la llengua oral per als mitjans audiovisuals
5. Llibres d’estil i propostes de models per als mèdia
Capítol 7. Balanç del català a l’espai de comunicació
1. Introducció
2. Etapes d’un país imaginat
3. Llums i ombres d’una història de la llengua
4. Reptes del català en el nou espai de comunicació
Referències bibliogràfiques
Llista de taules
3.1 Subvencions estructurals a Catalunya per a l'ús del català i l'aranès a la televisió, la ràdio i la premsa digital (2008-2010)
4.1 Audiències de les cadenes espanyoles de ràdio (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, 1998)
4.2 Rànquing d'audiències de la ràdio generalista i musical (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, 2007)
4.3 Evolució del consum de ràdio en català i en espanyol a Catalunya (2008-2012)
4.4 Evolució de la captació i distribució de les audiències de TV a l'Estat espanyol i a Catalunya (1990-1998)
4.5 Audiències de tv a Catalunya per cadenes (2006)
4.6 Perfils d'audiència (%) de TV a Catalunya segons la llengua declarada, (2005-2006)
4.7 Audiències (%) dels principals canals generalistes de TV (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, 2007)
4.8 Quota de pantalla (%) de les principals cadenes de televisió a Catalunya (2000-2012)
4.9 Quota mitjana d'audiència (%) dels noticiaris televisius a Catalunya (2013)
4.10 Doblatge a TVC (2009)
4.11 Hores cedides pel Servei Català de Doblatge (2009)
5.1 La societat de la informació: indicadors significatius (%) (Catalunya, País Valencià, Illes Balears, 2012)
5.2 Progressió dels usos d'alta freqüència d'ordinador i d'Internet (%) (Catalunya, 2001-2012)
5.3 Els principals mitjans en català a Internet 2008, 2010 i 2013
5.4 Baròmetre WICCAC de l'ús del català a Internet: resum de situació (2013)
6.1 Principals llibres d'estil dels mitjans en català (1986-2011)
7.1 Ús dels principals mitjans segons llengua de consum declarada a Catalunya (2011), País Valencià (2008), Illes Balears (2011)
Pròleg
L’espai del català en la nova societat xarxa
ISIDOR MARÍ
Aquest assaig de Josep Gifreu que teniu a les mans és un treball necessari i oportú fet per la persona idònia. No tinc el més mínim dubte a l’hora de fer una afirmació tan contundent, perquè conec prou bé la trajectòria de l’autor i l’evolució que ha fet la nostra comunitat lingüística en el darrer mig segle.
Dit això, la meva recomanació principal és que tothom passi a llegir l’obra i extreure’n les conclusions. Aquestes paraules de presentació són perfectament prescindibles. L’obra que encapçalen, per contra, és imprescindible per a qualsevol que vulgui saber cap on hem de conduir la nostra comunitat si volem que ocupi el lloc que li pertoca en el context mundial.
No vull ocultar, tanmateix, una certa temença que aquest estudi de Josep Gifreu pateixi la mateixa desconsideració que van tenir alguns dels seus treballs precedents sobre l’espai català de comunicació, i precisament per part dels que n’haurien hagut de fer més cas: els dirigents politícs dels nostres països i els responsables dels grups mediàtics públics i privats. Em sembla de justícia retreure aquesta manca de consideració, si més no a efectes pràctics: sovint els elogis han estat tan ostensius com la desatenció o la passivitat davant de les propostes d’acció que l’autor havia fet.
Ara el context polític –especialment l’impuls perceptiblement creixent de la mobilització social– ens fa esperar que no sigui així. Aparentment, una multitud suficient de conciutadans ha arribat a la convicció que no es pot esperar que el sistema polític actuï, sinó que cal exigir-li que ho faci i marcar-li com i en quina direcció cal que ho faci, si es tracta d’un sistema de representació democràtica.
Ara no hi ha el més mínim dubte que el Regne d’Espanya es nega a ser l’Estat del català –l’Estat que el català, com qualsevol altra llengua, necessita tenir incondicionalment al seu costat en defensa d’un tracte internacional estrictament igualitari. Ben al revés: és evident que actua –malgrat les cortines de fum discursives– per tal de fragmentar i subordinar la nostra comunitat. Com he dit darrerament en moltes ocasions, tant Espanya com la Unió Europea ens han indicat de manera clara i reiterada que no podem aconseguir un tracte igualitari si no som un Estat independent. Cal fer cas, per tant, de les seves indicacions, i seguir l’únic camí que ens deixen per arribar a la igualtat. Al mateix temps, em sembla evident que gran part de la societat ha constatat que la política la fa la gent, des de baix, i que és per aquí que cal començar a edificar una comunitat lingüística, un espai de comunicació, un projecte polític plenament lliure, just i sobirà.
Per això dèiem que el treball arriba en un moment oportú, a més de ser necessari. Té una sèrie de virtuts difícils d’aplegar: és complet en la visió global que dóna del procés que han seguit els diferents mèdia en el conjunt dels Països Catalans –i del paper que hi ha tingut la consolidació dels models lingüístics–; és alhora sintètic, i permet aconseguir una panoràmica prou detallada sense un esforç desproporcionat; és crític a l’hora de valorar els progressos aconseguits, els obstacles principals i les limitacions que ens cal superar; i finalment, és prospectiu i propositiu, com han estat fins ara els treballs precedents de Josep Gifreu. Tothom, després de llegir aquesta obra, podrà tenir una visió suficient del camí recorregut i del que ens queda per recórrer en la construcció de l’espai del català en la societat-xarxa mundial.
I aquesta és una paret mestra en la construcció del nostre futur col·lectiu: l’autor ho subratlla amb encert i amb força al llarg del seu treball. Escric aquestes ratlles quan arriba al final el centenari de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1913), gràcies a les quals s’ha fet visible en la galàxia Gutenberg l’existència d’un àmbit català d’escriptura. Mirant endavant, constatem que el consorci UNICODE, que reconeix i codifica tots els sistemes gràfics de tots els idiomes del món, fa temps que inclou la llengua catalana i el signe gràfic exclusiu que la caracteritza: la ela geminada. Així ho detalla en el seu darrer estàndard, el 6.2.
El català és ben present i actiu en aquest ciberespai en què ens juguem el futur. Les traves polítiques i els condicionaments de mercat no ens són tan adversos en aquesta dimensió com en els sistemes precedents de comunicació. És cert. Però no siguem ingenus: ens caldrà guanyar pam a pam i amb un esforç tenaç l’espai del català entre moltes altres forces poderoses que lluiten per la colonització d’aquest nou món.
Josep Gifreu en aquest treball ens assenyala com, amb visió clara i ben fonamentada. I sense concessions als tabús ni renúncies en l’autoafirmació democràtica de la nostra personalitat: ningú té dret a proscriure que adoptem un nom com Països Catalans per a designar l’espai de la llengua catalana. Una llengua que admet i respecta com poques la seva variació interna i les denominacions tradicionals que rep en cada territori –però que no pot consentir la seva fragmentació disgregadora. Un espai comunicatiu que s’ha de formar amb l’articulació de mitjans i àmbits escalonats des de l’esfera local fins a la global –però que no pot renunciar a la consecució d’una intercomunicació intensa entre tots els territoris, amb la màxima reciprocitat de l’enorme potencial creatiu que hi aporta cadascun. Una cultura que reconeix tant com qualsevol altra les diferències internes. I un espai que té dret a definir lliurement la seva configuració política, respectant els ritmes i les decisions democràtiques de cada territori, però rebutjant amb energia la pretensió d’estigmatitzar o fins i tot criminalitzar l’articulació en un projecte polític cornú.
Saludem, doncs, l’oportuna aparició d’aquest estudi. Fem nostres les propostes que s’hi perfilen. Actuem en la mesura de les nostres capacitats perquè, ara que la societat es mou, avancem conjuntament sense vacil·lations ni precipitacions, amb pas segur i decidit, cap a la consolidació de l’espai del català en el món que ve. Un món que ha de ser –i que pot ser!– més igualitari en tots els sentits, perquè valgui la pena per a tota la humanitat.
En definitiva, és en aquest objectiu global que s’inscriu el nostre projecte col·lectiu.
Isidor Marí Professor de la UOC President de la Secció Filològica de l’IEC
Vilassar de Mar, 25 de desembre de 2013
A mode d'introducció
Els Països Catalans constitueixen una comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb voluntat de continuar essent-ho.
CONGRÉS DE CULTURA CATALANA, 1975-1977
Abans de pensar en solucions polítiques hem de pensar en solucions culturals i sociològiques. És a dir, en la reconstrucció nacional dels Països Catalans. La nostra nació és avui, no hem pas d’amagar-ho, una ruïna. Només resta en peu la paret mestra de l’idioma; una paret amenaçada, plena d’esquerdes, en perill imminent d’ensorrar-se per sempre. Una paret, tanmateix, encara dreta, encara susceptible de consolidació, encara apta perquè puguem restaurar, a partir d’ella i al seu voltant, el vast edifici que haurà d’aixoplugar-nos a tots.
JOSEP M. LLOMPART, 1991
Si hi ha un patrimoni únic que la comunitat catalana del segle XXI compartim amb les generacions que ens han precedit des de fa mil anys és la llengua. Si hi ha un patrimoni intangible que els homes i dones de la comunitat catalana d’avui voldríem llegar i compartir amb les generacions que vindran és la llengua. Ser patriota és avui defensar una comunitat de llengua, de cultura i de comunicació en la Babel global.
La gestió i la sostenibilitat d’aquest patrimoni constitueixen una de les empreses més apassionants i més incertes de tota la comunitat lingüística. És la comunitat catalana qui té la missió històrica d’assegurar un present de normalitat de la llengua i sobretot un futur d’igualtat i de prosperitat per a les generacions que vindran.
L’horitzó de normalitat i de sostenibilitat de la llengua catalana requereix garantir múltiples fronts d’acció i mobilització. La història recent demostra, en èpoques de dictadura i en èpoques de democràcia, que la defensa de la llengua ha estat el bastió més inexpugnable per al desànim, la desmobilització o la defecció. La lluita, les lluites, per la dignitat i normalització de la llengua catalana en uns entorns sovint hostils han marcat i estan marcant encara un camí irrenunciable per arribar a ser un país i una cultura normals a l’Europa del segle XXI. Els habitants de l’espai del català, els homes i dones que compartim una llengua, que integrem la Catalanofonia, tenim dret a unes definitives polítiques de reconeixement per part de les instàncies europees i internacionals.
Les lluites pel ple reconeixement de la diferència nacional i lingüística es despleguen en diversos fronts essencials: la política, l’escola, l’administració, l’espai públic, la cultura, els mitjans de comunicació i els nous serveis del ciberespai, la universitat i la investigació, etc.
La nostra atenció en aquest assaig es focalitza en la història recent d’un front d’acció cada dia més central en les pugnes i dinàmiques per la normalitat d’una llengua, com és el camp de la comunicació d’interès públic, progressivament desplaçada dels vells mitjans de comunicació als nous entorns digitals dels new media i del ciberespai. Llengua, poder i comunicació conformen al segle xxI la tríada àuria que determinarà la supervivència i sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global.
Entre assaig d’història cultural i crònica política, la proposta que presentem aquí pretén oferir una aproximació sistemàtica a l’evolució del procés general de normalització de la llengua catalana en l’ecosistema mediàtic de finals del segle XX i començaments del XXI. Concretament, de 1976 a 2013. Durant aquesta etapa hem vist emergir una revolució general en el món de la llengua, de la cultura i les comunicacions, coneguda ja com la Galàxia Internet. Una aproximació a la dinàmica de progressió de la llengua catalana en els mitjans, sectors i serveis de comunicació al llarg d’aquests anys crucials no podia limitar-se ja a la consideració del territori històric del català: havia de detectar i valorar la incidència de l’era digital en xarxa sobre l’ecologia de la comunicació i sobre l’ecologia de la llengua per tal de poder identificar els grans reptes de futur del català al nou espai de comunicació.
Amb voluntat d’objectivació de fets, fenòmens, moviments, debats i tendències que ajudin a comprendre l’evolució seguida pel català en l’ecosistema comunicatiu al llarg de gairebé quatre dècades, el període històric objecte d’aquesta exploració queda delimitat per dos moments de gran transcendència històrica i política a l’Estat espanyol. El 1976, punt de partida d’aquest assaig, marca el començ de la Transició a Espanya de la dictadura del general Franco al nou règim democràtic de monarquia parlamentària, sancionat per la Constitució espanyola de 1978. El 2013, punt de clausura, representa l’eclosió a Catalunya del moviment popular sobiranista i l’any en què una majoria parlamentària pren el compromís de celebrar una consulta sobre l’autodeterminació el 2014.
En efecte, precedides de la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 a Barcelona sota el lema «Catalunya, nou estat d’Europa», les eleccions catalanes del 25 de novembre de 2012 donaren al Parlament de Catalunya una àmplia majoria favorable al dret a decidir o dret a l’autodeterminació. Poc després, el 23 de gener de 2013, el Parlament aprovà la resolució «Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya».1 I en ocasió de la Diada de l’Onze de Setembre de 2013, uns dos milions de catalans i catalanes van mostrar al món la ferma voluntat de votar per la independència a través de la gran cadena humana anomenada Via Catalana. Dos mesos després, el 12 de desembre de 2013, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, acompanyat pels líders dels partits favorables al dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP), anunciava l’acord sobre la data i el text de la consulta als ciutadans de Catalunya, prevista per al 9 de novembre de 2014 i en forma d’una doble pregunta (sobre si Catalunya ha de ser estat o no, i si ha de ser independent o no).2
En el camp de la comunicació i dels mèdia en català, també el període històric examinat té un interès singular i una certa coherència en la progressió. Com es podrà comprovar en els diversos capítols, el canvi de règim a l’Estat espanyol, de la dictadura a la democràcia, i el canvi d’un sistema politicoadministratiu centralitzat a un de descentralitzat, conegut com a Estat de les autonomies, havien d’incidir de forma determinant en la regulació i les polítiques sobre l’estructuració dels mitjans de comunicació, especialment de la ràdio i la televisió. Com també, en les oportunitats d’accés del català com a llengua cooficial a les tres principals regions del domini lingüístic, als sistemes de comunicació presents en cada territori. De fet, el 1976 inaugura la fase inicial de redreçament de la llengua en els mitjans de comunicació, amb la publicació del diari Avui com a emblema del canvi i la lenta introducció del català en la premsa, la ràdio i la televisió. I al final del període estudiat, quan el català s’ha fet normal en una part considerable de mitjans i d’ofertes mediàtiques, bé que amb zones de carències importants, podem destacar també alguns fets emblemàtics com fou la versió en català del diari La Vanguardia (a partir de l’ll de maig de 2011), l’aparició a Barcelona del nou diari Ara (28 de novembre de 2010) o, en el ciberespai, el reconeixement internacional del domini .cat o els 400.000 articles que la Viquipèdia catalana contenia el 2013. Entre les carències més importants, calia registrar a finals de 2013 la greu crisi i el tancament definitiu del servei públic de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), decretat pel govern valencià del PP presidit per Alberto Fabra.
El mapa d’exploració d’aquesta proposta d’història de la llengua catalana abraça i desborda alhora els límits tradicionalment atribuïts als Països Catalans. La mirada zenital i la pregunta sobre l’evolució de la llengua en els mèdia sobrevola sempre els límits imaginats de Salses i Guardamar i de Fraga a Maó. Ara bé, aquesta mirada fusteriana es veu sovint distorsionada per dues línies de treball i reflexió que volen complementar-se en el recorregut històric. D’una banda, el focus d’atenció sovint s’adreça més al Principat de Catalunya que no pas a les altres regions, per raons diverses, com la rellevància del procés de normalització, l’existència de documentació més sistemàtica o el coneixement més directe de l’autor; tot i així, hem dedicat un esforç considerable a integrar en el relat general l’evolució específica del País Valencià i la de les Illes Balears. De l’altra, el desbordament del mapa tradicional del domini lingüístic venia obligat per la irrupció d’un nou mapa, no pas geopolític, de constitució i expansió del català en un nou univers virtual, el de les llengües en disputa per una aldea pròpia al ciberespai: si la irrupció d’Internet era un dels grans reptes per a una llengua fragmentada com el català, també era, com s’ha demostrat, una de les millors oportunitats per superar la fragmentació i les arbitràries fronteres polítiques i administratives.
Efectivament, l’etapa de progressió cap a una consolidada normalitat del català en l’ecosistema de la comunicació avança amb força justament des dels inicis del XXI, quan l’era digital en xarxa és assumida amb coratge i intel ligència pels sectors més conscients de la comunitat catalana. La Catalanofonia o comunitat catalanòfona ja no es (re)construeix solament des dels territoris històrics del català.3 A partir del s. XXI, la comunitat catalanòfona també es va construint (o desconstruint) en i des dels territoris virtuals del ciberespai, tot atorgant a la «diàspora» catalana pels diversos països del planeta un nou sentit de pertinença i de participació en la sostenibilitat de la llengua i la cultura.
Tanmateix, aquest futur en part ja compartit i en part a compartir entre els ciutadans i ciutadanes que se senten habitants de l’espai del català, no pot imaginar-se sense un coneixement rigorós de la història cultural, social i política de cada un dels Països Catalans, que han conduït i condueixen les particulars trajectòries de llengua i cultura amb una gran pluralitat de matisos i de clarobscurs. Com sostenia Joan Fuster, Països Catalans és un plural. La comunitat de llengua catalana de nova planta per al s. XXI o bé es forma a partir del plural, de la diversitat d’experiències històriques de cada regió, acceptant la unitat en la pluralitat, o bé no serà. Aquesta obvietat es fa més peremptòria encara quan ens referim a l’ecologia de les llengües en el nou entorn en xarxa, on només sobreviuran les cultures capaces d’oferir continguts de qualitat i per a totes les funcions mediàtiques (informació, formació, opinió, entreteniment) amb distribució multiplataforma.
El propòsit general d’aquest treball és deixar constància de la tenaç labor dels agents compromesos amb l’ecosistema dels mèdia propis de l’espai del català i del seu llegat a la causa comuna de la normalitat de la llengua al llarg del període 1976-2013 i al conjunt del territori lingüístic. Aquesta pretensió topa sovint amb dificultats de caire metodològic i documental insuperables: en la gran majoria d’àrees d’interès per a l’anàlisi i avaluació de l’estat de la llengua en els mèdia, les dades estadístiques o registrals globals són inexistents, o presenten greus mancances per a una comparació ponderada entre països o entre períodes històrics. La manca de sèries de dades registrals per al conjunt de l’espai del català durant el període examinat s’ha pal·liat acudint a múltiples fonts disperses i generalment limitades a un sol territori.
Sota aquestes premisses i limitacions, l’assaig que presentem s’estructura en set capítols i una acurada selecció de referències bibliogràfiques per facilitar a futurs estudiosos l’accés a les principals fonts detectades. El capítol 1 explora algunes de les relacions generals entre llengua i espai de comunicació: la tesi bàsica és que l’accés d’una comunitat lingüística a la plena normalització de la seva llengua requereix disposar d’un espai de comunicació propi, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per a tots els serveis de comunicació i cultura en l’era digital en xarxa. El capítol 2 presenta una síntesi de l’evolució de la recerca específica feta durant el període històric analitzat, amb les aportacions successives d’acadèmics, professionals i estudiosos al coneixement del camp, amb atenció diferenciada a tres focus d’interès: les polítiques de normalització en els mèdia, la recerca sobre l’ús del català als mèdia i la recerca i debat sobre l’estandardització i la fixació de models de llengua per als mèdia. El seguiment i avaluació de les polítiques de la llengua en relació amb la normalització del català a l’ecosistema dels mitjans queden resumits en el capítol 3 pel que fa a l’Estat espanyol i a les tres principals autonomies de l’espai del català. S’hi precisen les polítiques públiques relatives a tres àmbits d’acció: la regulació de la ràdio i la televisió, les polítiques lingüístiques en relació amb l’ús del català als mèdia i les polítiques de foment de la llengua als mèdia. Els capítols 4 i 5 volen oferir una crònica documentada de la progressió del català en tot l’ecosistema mediàtic de la comunitat lingüística catalana, tot proposant una distinció cada dia més pertinent, entre subsistema T+T (mitjans tradicionals i territorials) i subsistema D+D (nous mèdia i serveis digitals i desterritorialitzats). Així, el primer d’aquests dos capítols es dedica al seguiment detallat de la incorporació del català als tres grans mitjans tradicionals: premsa, ràdio i televisió; mentre que el segon es concentra en constatar la transformació revolucionària que ha significat l’eclosió de l’era digital en xarxa també per a les realitats i expectatives d’una nova frontera de normalitat de la llengua comuna al ciberespai. En el capítol 6 s’aborda amb extensió i cautela un dels àmbits menys estudiats de forma sistemàtica durant el període i de gran transcendència per a un futur de normalitat del català al nou ecosistema de la comunicació: es tracta de la història particular del debat i de les propostes d’un model referencial d’estàndard per als mèdia i del procés general d’estandardització, tenint en compte sobretot les noves realitats dels mèdia orals i audiovisuals i d’un sistema cada cop més complex d’intercomunicació i participació dels internautes catalans en el ciberespai. Finalment, el capítol 7 esbossa un breu balanç sobre les etapes del procés històric d’incorporació de la llengua a l’ecosistema dels vells i nous mèdia, tot remarcant les llums i les ombres del recorregut fet i apuntant els grans reptes del català en el nou espai de comunicació, digital, en xarxa i global, que el món del s. XXI ens proposa.
1. Aquesta resolució desencadenà el procés sobiranista pròpiament polític, secundat per una àmplia majoria del Parlament de Catalunya, que reconeixia el poble de Catalunya com a «subjecte polític i jurídic sobirà». La Declaració començava dient: «D’acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític collectiu, d’acord amb els principis següents». I el primer principi declarat era el de «sobirania», que era entés en aquests termes: «El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà». La resolució, impulsada pels tres grups parlamentaris de CiU, ERC i ICV-EUiA, obtingué 85 vots favorables (els dels tres grups més un diputat de CUP), 41 en contra (PSC, PPC i C’s) i 2 abstencions (CUP).
2. Sobre el procés sobiranista de Catalunya, un resum evolutiu especialment didàctic, amb informació i recursos multimédia dels esdeveniments més significatius des del 2005, es pot consultar en el cronograma interactiu preparat per l’escriptor Joan Carreras, disponible al seu blog: <http://www.janquim.cat/2013/12/13/cronograma-del-proces/> [consulta: 20-12-13].
3. Els coneixements sociolingüístics sobre la situació i l’evolució del català arreu dels Països Catalans han estat recollits, sistematitzats i avaluats des de 2003 per la Xarxa CRUSCAT (Coneixements, representacions i usos del català). Aquesta xarxa científica, dependent de l’Institut d’Estudis Catalans, es vertebra a partir d’equips de treball establerts per tot el territori. Fins al 2013, havia publicat sis informes biennals o anuals sobre la situació de la llengua catalana. L’informe corresponent a 2012 dibuixava, segons destacava el director de la Xarxa, Miquel Àngel Pradilla, «un ecosistema on s’està avançant en el procés de bilingüització de la població», tot constatant que per primer cop la llengua catalana superava els deu milions de parlants. Informació disponible a: <http://blogs.iec.cat/cruscat/>.
Principals sigles o abreviatures emprades
| ACN | Agència Catalana de Notícies |
| ACPV | Acció Cultural del País Valencià |
| ANA | Agència de Notícies Andorrana |
| APPEC | Associació de Publicacions Periòdiques en Català |
| AVL | Acadèmia Valenciana de la Llengua |
| CAC | Consell de l’Audiovisual de Catalunya |
| CC.AA. | Comunitats autònomes |
| CCC | Congrés de Cultura Catalana |
| CCMA | Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals |
| CCRTV | Corporació Catalana de Ràdio i Televisió |
| CDC | Convergència Democràtica de Catalunya |
| CiU | Convergència i Unió |
| CNL | Comissió de Normalització Lingüística (TVC) |
| CoE | Consell d’Europa |
| COPE | Cadena de Ondas Populares de España |
| CRUSCAT | Xarxa CRUSCAT. Coneixements, representacions i usos del català |
| EBLUL | European Bureau for Lesser Used Languages |
| ECC | Espai Català de Comunicació |
| EDICA | Edicions Digitals de Catalunya |
| EGM | Estudio General de Medios |
| EPRTVIB | Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears |
| ERC | Esquerra Republicana de Catalunya |
| ESCACC | Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació |
| ICANN | Internet Corporation for Assigned Names and Numbers |
| ICV | Iniciativa per Catalunya |
| IDESCAT | Institut d’Estadística de Catalunya |
| IEC | Institut d’Estudis Catalans |
| IIFV | Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana |
| IPTV | Internet Protocol Television |
| ISOC.CAT | Capítol Català de la Internet Society |
| LNL | Llei de normalització lingüística |
| LNLIB | Llei de normalització lingüística de les Illes Balears |
| LPL | Llei de política lingüística |
| LUEV | Llei d’ús i ensenyament del valencià |
| OCB | Obra Cultural Balear |
| OJD | Oficina de Justificación de la Difusión |
| OLC | Observatori de la Llengua Catalana |
| OMC | Organització Mundial del Comerç |
| PP | Partido Popular |
| PPCC | Països Catalans |
| PSC | Partit dels Socialistes de Catalunya |
| PSOE | Partido Socialista Obrero Español |
| PSPV | Partit Socialista del País Valencià |
| RAC | Ràdio Associació de Catalunya |
| RNE | Radio Nacional de España |
| RTVA | Ràdio i Televisió d’Andorra |
| RTVE | Radiotelevisión Española |
| RTVV | Radiotelevisió Valenciana |
| SER | Sociedad Española de Radiodifusión |
| SF | Secció Filològica de l’IEC |
| TDT | Televisió Digital Terrestre |
| TERMCAT | Centre de terminologia de la llengua catalana |
| TIC | Tecnologies de la Informació i la Comunicació |
| TVC | Televisió de Catalunya |
| TVE | Televisión Española |
| TVV | Televisió Valenciana |
| UAB | Universitat Autònoma de Barcelona |
| UER | Unió Europea de Radiodifusió |
| UIT | Unió Internacional de Telecomunicacions |
| UNESCO | United Nations Educational, Scientific and Cultural Organisation |
| WICCAC | Webmàsters Independents en Català de Cultura i Àmbits Cívics |
| XTVL | Xarxa de Televisions Locals |
Capítol 1
Llengua i espai de comunicació
Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix,
poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix!
MARIÀ AGUILÓ, 1825-1897
Language creates what one might call a public space, or a common vantage point from which we survey the world together.
CHARLES TAYLOR, 1985
1. Introducció
La tesi bàsica que volem argumentar i fonamentar en aquest capítol d’obertura és que l’accés d’una comunitat lingüística a la plena normalització de la seva llengua específica requereix disposar avui d’un espai de comunicació en la llengua pròpia, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per a tots els serveis de comunicació en l’era global digital.
Aquest capítol pretén presentar i discutir un breu estat de la qüestió sobre el debat contemporani que vincula la supervivència de les llengües de grups minoritaris a la preservació de la pròpia cultura nacional en un quadre de polítiques de protecció que inclou com a prioritària la potenciació d’un espai propi de la comunicació d’interès públic. Un espai públic que, tanmateix, amb l’adveniment de la nova era digital en xarxa, tendeix a colonitzar tots els racons fins fa poc privats de la vida domèstica, de les relacions humanes o de les creences més íntimes.
Si el propòsit aquí és d’abordar una aproximació sistemàtica durant un període històric concret –el que va del 1976 al 2013– dels processos de normalització de la llengua catalana en el seu ecosistema comunicatiu, sembla que els camps científics més apropiats són fonamentalment dos: el camp dels media studies i el de la sociolingüística. De tota manera, no podem oblidar en aquesta comesa les aportacions específiques, més o menys recents, de disciplines com la ciència política, la lingüística, l’antropologia, la sociologia o l’economia política.
Durant els darrers anys, els experts constaten una extrema vulnerabilitat de la gran majoria de llengües existents. D’acord amb la sisena edició de 1’Ethnologue (Lewis, 2009), les llengües vives del món eren 6.909 a principis d’aquest segle XXI,1 la major part de les quals, i segons diverses apreciacions, experimentaven greus dificultats per sobreviure (May, 2001: 2).
En el marc del projecte de llengües amenaçades, promogut a partir de 1993, la UNESCO ha publicat tres edicions del Atlas of the World Languages in Danger: la tercera edició (2009), a càrrec de l’editor Christopher Moseley, comptà amb les contribucions d’una trentena d’experts d’arreu del món.
En aquest capítol examinarem primer les relacions entre llengües, poder polític i grups lingüístics, per situar i avaluar els fenòmens de dominació i de substitució lingüístiques, el debat sobre democràcia i drets de les minories nacionals i les propostes de la politics of recognition. Defensarem la centralitat que han anat adquirint els vells i els nous mèdia en l’ecologia de les llengües. Resseguirem després com les institucions internacionals i europees han tractat el reconeixement dels drets lingüístics. A continuació, proposarem una breu incursió per assenyalar l’interès per l’estudi dels mèdia des de la sociolingüística. I acabem amb unes breus precisions sobre el concepte d’espai de comunicació.
2. Llengua, poder i grups lingüístics
El mapa de les llengües en el món del s. XXI és una expressió meridiana de les relacions de poder entre grups lingüístics. Que la llengua és un fet essencialment vinculat a la posició hegemònica o subordinada que té un grup lingüístic en l’actual ecosistema mundial de les llengües, és un pressupòsit àmpliament acceptat per les disciplines que s’interessen per qüestions com l’evolució de les llengües, l’establiment dels drets lingüístics, les polítiques de protecció de les minories o la gestió de la diversitat lingüística i cultural (Craith, 2006: 57 i ss.). Una de les variables determinants per preveure les oportunitats de supervivència d’una llengua és la seva posició al mapa dels estats i de les politiques que cada estat arbitra amb relació als grups lingüístics presents al si de les seves fronteres. És indubtable que l’adveniment de l’estat modern, adoptant la forma d’estat nació, i la seva progressiva expansió a tot el planeta, ha estat un factor de pressió vers l’homogeneïtzació lingüística. Des dels seus orígens, l’estat modern ha promogut l’alfabetització a gran escala de la població i la cultura basada en la impremta, dos fenòmens que impulsen l’homogeneïtzació en la llengua del grup dominant a cada estat nació. Quan llegir i escriure en una llengua esdevenen norma, aquestes habilitats requereixen una important inversió per part de l’estat i dels ciutadans, cosa que obliga als grups dominants a economitzar recursos i, per tant, a reduir el nombre de llengües a conèixer i utilitzar. Com sosté De Varennes (1996, cit. a May, 2001), el fet històric determinant és la llengua d’estat i el concepte de minorització lingüística.
Com han examinat historiadors i teòrics del nacionalisme (Gellner, Anderson o Taylor), l’expansió de l’alfabetització ha estat també vinculada a l’ascensió de fenòmens concomitants a Europa, com el nacionalisme i la democràcia. Un dels components universals del nacionalisme és la consolidació de la llengua del grup majoritari a través de l’estat. Els grups majoritaris en cada estat han procurat d’assegurar la seva llengua com a llengua de dominació. El triomf de la llengua oficial i l’eliminació de les llengües potencialment rivals han estat àmpliament estudiats com una de les característiques típiques de la formació de l’estat nacional. Per exemple, Pierre Bourdieu estudià el cas del francès i de com arribà a ser la llengua de dominació a la França postrevolucionària (Levy, 2003: 156 i ss.) imposant-se a les altres dues llengües, la llengua d’oïl i la llengua d’oc o occità, fins llavors ben vives al nord i al sud, respectivament, de l’hexàgon.
El procés de dominació d’una llengua sobre les altres en el territori d’un estat passa per la legitimació i la institucionalització de la llengua dominant, que li atorguen el màxim estatus polític. Així, l’accés d’una llengua a la condició de llengua oficial única d’un estat nacional representa històricament la victòria política (i potser militar) del grup lingüístic majoritari o més poderós sobre la resta de grups. És el que el mateix Bourdieu (1982) aborda i denuncia quan critica la lingüística formal perquè tracta la llengua com si fos un objecte autònom i homogeni, i oblida o ignora les condicions socials i polítiques que han fet possible històricament la dominació d’una sobre les altres.
Levy (2003) sosté que aquesta tendència a la uniformitat i consolidació de la llengua del grup majoritari és característica de les dues categories dels nacionalismes: tant dels que des de l’estat fan nació com dels que des de la nació volen tenir estat. En aquesta pugna entre grups lingüístics al si de la sobirania dels estats nació, el grup lingüístic menor es veu obligat, segons constata Levy (2003: 232), a considerar les següents opcions:
1. Invertir temps en l’adquisició d’una llengua que els de l’altre grup ja tenen.
2. Limitar les interaccions o usos de la pròpia llengua dintre la seva comunitat lingüística.
3. Dependre dels intèrprets i traductors, els quals exerceixen un gran poder sobre el grup menor.
4. Abandonar la llengua pròpia i assimilar la del grup majoritari.
5. Migrar fora del territori o àrea de la comunitat lingüística.
L’autor comenta que l’opció 2 esdevé cada cop més difícil o menys atractiva, ja que molts opten per les opcions 4 i 5. Així, el declivi i la mort de les llengües es produeixen en contextos de bilingüisme o de multilingüisme. Com escriu Stephen May (2001: 1),
Language decline and language death always occur in bilingual or multilingual contexts, in which a «majority» language –that is, a language with greater political power, privilege and social prestige– comes to replace the range and functions of a «minority» language.
Segons aquest autor, el procés de substitució passa per tres etapes. La primera es caracteritza per una pressió creixent sobre els parlants de la llengua minoritària perquè adoptin la llengua majoritària, sobretot en els àmbits més formals (educació, esfera pública, administració, etc.): és l’estadi que la sociolingüística anomena diglòssia. La segona etapa normalitza un període de bilingüisme: les dues llengües continuen sent parlades en règim de concurrència, però gradualment el nombre de parlants de la llengua minoritària va disminuint, sobretot entre les generacions més joves, i el seu ús va perdent presència en els diversos àmbits públics. La fase tercera i final, que pot culminar en dues o tres generacions o menys, registra la substitució de la llengua minoritària per la majoritària. Aquella pot ser «recordada» per algun grup residual de parlants, però ja no és transmesa entre generacions ni usada com a llengua de comunicació.
Aquest procés de substitució havia estat detallat abans pel prestigiós sociolingüista Joshua Fishman (1991: 81-121) amb la seva «escala» (Graded Intergenerational Disruption Scale) de vuit estadis o fases, on el primer és el més segur per a una llengua minoritària i el vuitè, l’estadi final. Els vuit estadis són:
1. Ús de la llenguaminoritaria. (LM) en els nivells més elevats de l’educació, el treball, el govern, l’administració i els mèdia.
2. Ús de LM en els nivells baixos del govern i dels mèdia.
3. Ús de LM en l’àmbit laboral amb interaccions informals entre parlants de LM i d’altres llengües.
4. LM és usada com a instrument d’instrucció en l’educació.
5. Manteniment de l’alfabetització informal en LM a casa, a l’escola i a la comunitat.
6. Transmissió familiar intergeneracional de LM.
7. LM continua sent parlada, però la majoria de parlants són d’edat madura.
8. Els parlants que queden de LM són vells i amb usos residuals.
El Catalogue of Endangered Languages of the World, promogut per les universitats de Hawai at Manoa i l’Eastern Michigan University, assigna una puntuació de 0-5 (salvada-estat crític) a les llengües en perill atenent a aquests tres criteris: transmissió intergeneracional, nombre de parlants i àmbits d’ús de la llengua.2
Democràcia i drets de les minories
El debat general que comença a ser recurrent entre acadèmics, polítics i professionals que s’interessen per definir una política de la llengua en el quadre de les tensions assenyalades entre grups lingüístics en cada estat, se situa en l’eix dialèctic entre democràcia (liberal) i drets de les minories (nacionals, culturals i lingüístiques). Aquest debat és òbviament multi i interdisciplinari, però ens interessa ara destacar especialment certes aportacions des de la teoria política, la sociolingüística i la sociologia de la llengua.
La teoria política s’ha interessat poc per la diversitat lingüística. Kymlicka i Patten (2003), per exemple, reconeixen que la teoria política ha tractat àmpliament el debat sobre la diversitat cultural, ètnica o racial, o el pluralisme religiós o la «politics of recognition», i en canvi, ha prestat escassa atenció a la diversitat lingüística. Afirmaven el 2002 que no coneixien una sola monografia que examinés «la qüestió dels drets lingüístics des de la perspectiva de la teoria política normativa». Afegien, tanmateix, que aquesta llacuna s’anava superant amb la publicació d’articles i capítols sobre les implicacions dels principis normatius de llibertat i d’igualtat per a les polítiques lingüístiques, al costat d’estudis sobre les polítiques de la llengua –els autors citen expressament els estudis per al cas català de Branchadell (1999) i Costa (2003).
El sociòleg i lingüista neozelandès Stephen May (2001) s’hi mostrava més càustic. Escrivia que, mentre molts comentaristes de teoria política tenien molt a dir sobre el llenguatge de la política, molts pocs havien tractat sobre la política de la llengua. I aportava diferents raons que expliquen per què els drets de les llengües minoritàries ocupen un «lloc perifèric» en la teoria i la pràctica polítiques. Una raó que creu principal és la distinció introduïda entre llengües majoritàries com a vehicles de modernitat i mobilitat, i llengües minoritàries com a transmissores de cultura i tradició, tot associant la primera a progrés i expansió d’oportunitats, i la segona, a regressió i pèrdua d’oportunitats. Una crítica que coincideix amb el diagnòstic que havia fet anys abans l’eminent sociolingüista Joshua Fishman (1991).
La preservació de les llengües i l’adopció de polítiques favorables en aquest sentit han merescut entre politicòlegs i sociolingüistes diferents argumentations. Segons Kymlicka i Patten (2003: 44 i s.), són reduïbles a aquestes quatre:
1. La desaparició de les llengües equival al declivi de la biodiversitat.
2. Valor intrínsec de cada llengua: una llengua és un repositori d’una història cultural particular, d’unes arts i unes tradicions singulars, etc.
3. La llengua no és sols una eina de comunicació, sinó un tret essencial de la identitat col·lectiva, que implica una «política de reconeixement» (Taylor, 1992).
4. Relacions de la llengua amb la mobilitat social i la igualtat d’oportunitats.
L’emergència de l’interès per la llengua en la ciència política en les dues últimes dècades deriva, segons els autors citats (2003: 16 i ss.), de la centralitat que és atorgada a la «llengua comuna» en el si de dos debats teòrics relatius, d’una banda, a la ciutadania multicultural –com construir identitats cíviques comunes tot afirmant la diversitat cultural– i, de l’altra, a la democràcia deliberativa –pas de la democràcia vote-centric a la talk-centric.
Els àmbits principals on les opcions de política lingüística tenen conseqüències d’especial rellevància segons el parer de Kymlicka i Patten (2003: 16 i s.) són: comunicació interna de les institucions (entre empleats i funcionaris), serveis públics i comunicacions públiques, administració de justícia i cambres legislatives, educació, ús en el sector privat, immigració i nacionalització, i declaracions oficials.
Convé fer notar una absència flagrant en aquesta llista d’àmbits on els dos reconeguts politicòlegs situen la rellevància de les polítiques de la llengua: es tracta òbviament dels mitjans de comunicació, públics o privats, com a institucions socioculturals úniques, requerides normativament per a l’exercici i desplegament de la democràcia i compromeses en l’ús i defensa d’una determinada llengua.
Igualtat i diferència
Segons Grin (2003), antic director del Centre Europeu per als Temes de les Minories (ECMI), a l’hora d’abordar el tema de les minories lingüístiques, el paradigma fonamental és el de la diversitat, que és també el dispositiu analític i la meta d’una política. L’autor elaborava a principis de l’anterior dècada un estat de la recerca sobre temes de la diversitat que resumia en una figura en forma de trèvol de quatre fulles: en una de les fulles s’inclou l’estudi de les llengües minoritàries i els processos de revitalització o normalització. Defensa una perspectiva integradora dels quatre àmbits sota el concepte de la «gestió de la diversitat», la qual s’ha d’examinar a tres nivells: filosòfic/normatiu, legislatiu i polític (disseny, implementació i avaluació de polítiques). Com a exemple d’aquesta evolució menciona la Carta europea de les llengües minoritàries, la qual no tracta de «drets», sinó que proposa un conjunt de mesures pràctiques per a la protecció i la promoció de les llengües minoritàries.
També planteja Grin (2003: 183) una qüestió delicada: si és acceptable des de la teoria política liberal acordar diferents drets formals als usuaris de llengües diferents. Seguint Habermas, l’autor sosté que la «política de reconeixement» pot requerir reforçar mesures d’especial protecció per als usuaris de les llengües minoritàries. I que tals mesures no haurien d’interpretar-se com a drets especials, sinó com a «condicions per a drets iguals» en aplicació del principi que les persones en una mateixa situació han de ser tractades igualment, i les persones en diferent situació han de ser-ho diferentment.
El problema general aquí suscitat es refereix a com conciliar la perspectiva universalista de la teoria política liberal amb el reconeixement de drets diferenciats de determinats grups socials o culturals. El principi universalista topa amb la defensa de la diversitat que, per definició, comprèn realitats particulars.
Una de les respostes més interessants al problema, amb atenció específica a la llengua, és la de l’escola comunitarista (MacIntyre, Sandel, Taylor i Walzer). Des d’aquesta escola de filosofia política s’han plantejat crítiques pertinents al liberalisme igualitarista i s’han proposat terceres vies per tal de conciliar democràcia liberal i diversitat cultural. Aquí resseguirem alguns elements aportats al debat pel professor canadenc del Quebec Charles Taylor.
La crítica comunitarista al liberalisme ortodox es basa en un conjunt d’arguments com: la concepció de l’individu com un jo orientat a la comunitat, el rebuig de l’individualisme asocial, la crítica a la neutralitat de l’estat, o l’afirmació de la diferència cultural contra l’homogeneïtzació liberal. Taylor defensa que les facultats de raonament moral i pràctic de les persones remeten a marcs qualitatius que només poden adquirir-se i mantenir-se gràcies a la pertinença a una comunitat lingüística. En altres paraules, no existeix un jo independent del context comunitari. La comunitat és una categoria substantiva i narrativa que actuaria com el marc referencial concret i particular de la racionalitat (Pérez Barahona, 2004). Es tracta en tot cas d’una racionalitat dialògica, no monològica –a la manera de la teoria de la justícia de Rawls–, que deriva de la comunitat de sentit o lingüística i que dota d’identitat no sols els individus, sinó sobretot els grups. La comunitat lingüística posseeix una identitat pròpia, definida i col·lectiva. Per tant, el que reclama tota comunitat és una política del reconeixement («politics of recognition»).
Polítiques del reconeixement
La tesi que explícitament resumeix Charles Taylor en l’important assaig «La política del reconeixement» (1992)3 és que la nostra identitat es determina en part a través d’un d’aquests tres procediments: pel reconeixement dels altres, o per la falta de reconeixement, o també pel fals reconeixement: «El fals reconeixement o la falta de reconeixement pot causar dany, pot ser una forma d’opressió que empresona algú en un mode de ser fals, deformat o disminuït» (Taylor, 1993: 44). El tret decisiu de la vida humana és el seu carácter fonamentalment dialògic: «Ens transformem en agents humans complets, capaços de comprendre’ns a nosaltres mateixos i per tant de definir la nostra identitat per mitjà de l’adquisició de llenguatges humans per expressar-nos» (Taylor, 1993: 52).
Taylor constata que el discurs del reconeixement ja s’ha fet familiar tant en l’esfera íntima –el jo es forma en relació i en pugna amb l’«altre significant», citant la categoria de George H. Mead– com en l’esfera pública, on la política del reconeixement igualitari té cada dia un paper més important, i s’interessa especialment per aquesta segona accepció. Argumenta que en realitat la política del reconeixement igualitari en l’esfera pública ha arribat a significar dues coses ben distintes: d’una banda, la igualació de drets –civils, polítics i/o socioeconomics–; i de l’altra, el sorgiment del concepte de la política de la diferència, tal com ha proposat Will Kymlicka.
With the politics of equal dignity, what is established is meant to be universally the same, and identical basket of rights and immunities; with the politics of difference, what we are asked to recognize is the unique identity of this individual or group, their distinctness from everyone else (Taylor, cit. a Nic Craith, 2006: 177).
Taylor coincideix en bona part amb els plantejaments de Kymlicka –el qual defensa en circumstàncies de desavantatge per a determinades comunitats culturals la necessitat d’assignar-los recursos i drets especials–, però li retreu una llacuna important. I és que l’argument de Kymlicka no integra les demandes reals dels grups en qüestió respecte de la seva meta de supervivència. El seu raonament és vàlid només per a les persones existents, però no justifica les mesures destinades a assegurar la supervivència «a través d’indefinides generacions futures» (Taylor, 1993: 64; els subratllats són de l’autor).
Un cert tipus de liberalisme, continua al·legant el nostre autor, no tolera la diferència perqué insisteix en l’aplicació uniforme de les regles que defineixen els drets individuals i desconfia de les metes collectives. Afegeix que hi ha un altre tipus de liberalisme o de societat liberal que entén que l’acció política «no és neutral, com per exemple al Quebec, entre els que volen continuar fidels a la cultura dels nostres avantpassats i els que desitjarien separar-se’n en nom d’algun objectiu individual d’autorealització» (Taylor, 1993: 87). La llengua francesa en el cas del Quebec, per exemple, podria considerar-se com «una riquesa col·lectiva» que les persones voldrien conservar «com ho fem amb l’aire pur i els espais verds». Ara bé, afegeix, no es tracta només que la llengua francesa estigui a l’abast dels que la preferirien, sinó d’assegurar que «aquí hi haurà en el futur una comunitat de persones que desitjaran aprofitar l’oportunitat de parlar la llengua francesa» (Taylor, 1993: 88).
En continuïtat amb els raonaments de Taylor, Michael Walzer suggereix que es poden identificar dos tipus de societats democràtiques liberals: un model 1 on el principi universalista «tracteu a tothom com a éssers lliures i iguals» es pot entendre des de la neutralitat de l’estat (és el cas, per exemple, de la separació entre església i estat als Estats Units d’Amèrica i a altres països occidentals); o un model 2, on aquell principi s’entén des de la implicació en determinats valors culturals particulars, per bé que amb algunes condicions, com la protecció dels drets bàsics de tots els ciutadans o la tolerància de l’adhesió a altres valors.
Aquesta distinció entre dos liberalismes ens situa en les propostes que des de la ciència política han afrontat el problema del reconeixement dels drets dels grups particulars en l’estat nacional democràtic i, més específicament, dels drets de les minories lingüístiques. Com ha examinat Stephen May (2001: 111), els dos principals intents de conciliar els dos pols del problema són el d’Iris Young (1990), que ha centrat la discussió en la «política de la diferència» que l’estat liberal ha d’arbitrar envers tots els grups socials «oprimits», i el de Will Kymlicka amb la seva distinció central entre minories nacionals i minories ètniques. Per a la nostra argumentació, ens interessa especialment l’aportació del politicòleg quebequès.
Will Kymlicka és un dels pocs teòrics de la política que s’ha preocupat, des de la teoria liberal i sovint en oposició a l’escola comunitarista, d’incloure els drets de les minories nacionals i ètniques en el marc de la nova «ciutadania multicultural». L’obra que resumeix les seves aportacions seminals és ben explícita des del mateix títol: Multicultural Citizenship. A Liberal Theory of Minority Rights (1995). Sense poder entrar aquí en una anàlisi aprofundida de l’obra, val la pena de comentar per als nostres propòsits algunes de les seves aportacions crucials al debat general de les minories nacionals, culturals i lingüístiques.
D’entrada, l’autor constata que la immensa majoria dels estats són avui culturalment diversos: els 184 estats independents de 1995 contenien més de 600 grups de llengües vives i 5.000 grups ètnics. Recorda que els liberals de la postguerra van oposar-se de forma reiterada a la idea que s’hauria de concedir als grups ètnics o nacionals específics una identitat política permanent o un estatus constitucional. Però cada dia és fa més evident que els drets de les minories no es poden subsumir sota la categoria dels drets humans. Els estàndards tradicionals vinculats als drets humans són simplement incapaços de resoldre importants i controvertides qüestions relatives a les minories culturals. Qüestions com: quines llengües s’haurien d’acceptar en els parlaments, burocràcies i tribunals? S’haurien de dedicar fons públics per a escolaritzar en la seva llengua materna tots els grups ètnics o nacionals? Quin grau d’integració caldria exigir als immigrants?
El problema no és que les doctrines tradicionals sobre els drets humans donin una resposta errònia a aquestes qüestions, sinó que sovint no en donen cap. El dret a la llibertat d’expressió no ens diu quina és la política lingüística adequada (Kymlicka, 1995: 5).
No és estrany, doncs, que els drets de les minories hagin aconseguit una posició preponderant en les relacions internacionals (com examinarem en detall més endavant per a les minories lingüístiques). Allò que ara la comunitat internacional considera ineludible és la necessitat de complementar els drets humans tradicionals amb els drets de les minories. Com definir aquests drets?
La innovadora proposta de Kymlicka parteix d’una doble distinció crucial. Després de constatar que el pluralisme cultural és un fet generalitzable a la gran majoria dels estats actuals, proposa en primer lloc de distingir entre «estats multinacionals» i «estats poliètnics». Aquesta distinció requereix una segona distinció clara i nítida entre minories nacionals i minories ètniques.
L’existència de minories nacionals i ètniques en els estats multiculturals es deu bàsicament i respectiva a dos fenòmens històrics: la incorporació, voluntària o forçosa, de grups nacionals minoritaris en la formació de l’estat; i l’acceptació de grups de la immigració procedents d’altres cultures als quals se’ls permet de mantenir algunes particularitats ètniques. El concepte de minoria nacional requereix precisar què s’entén per nació. Kymlicka no té cap dubte a considerar equivalents el concepte de nació i el de cultura:
Com he dit, utilitzo cultura com a sinònim de nació o poble: és a dir, com una comunitat intergeneracional, més o menys completa institucionalment, que ocupa un territori o una pàtria determinada i comparteix una llengua i una història específiques (Kymlicka 1995: 18).
Per tant, en la seva concepció de minoria nacional, el fet de compartir una llengua específica constitueix un tret diferencial al costat dels altres quatre: comunitat intergeneracional, institucions pròpies, un territori viscut i una història específica. Quins drets poden reclamar les minories nacionals o ètniques? El nostre autor defensa la següent tipologia de drets col·lectius: drets d’autogovern, drets poliètnics (suport financer i legal a certes prêctiques del grup) i drets especials de representació en les institucions estatals.
Són d’especial interès els capítols de l’obra mencionada dedicats a les relacions entre llibertat i cultura des de la renovada teoria liberal i entre justícia i drets de les minories. Introdueix el concepte de cultura societal, un procés íntimament vinculat als fenòmens de modernització, com han analitzat per exemple Gellner i Dworkin. Entén per cultura societal
una cultura que proporciona als seus membres unes formes de vida significatives a través de tot el ventall d’activitats humanes, incloent la vida social, educativa, religiosa, recreativa i econòmica, tant en l’esfera pública com privada. Aquestes cultures tendeixen a concentrar-se territorialment, i es basen en una llengua compartida (Kymlicka, 2005: 76).
La modernització comporta la difusió en tota la societat d’una cultura comuna, que implica disposar d’una llengua normativitzada que és la llengua d’ús de les institucions econòmiques, polítiques i educatives comunes. Això passa per tres raons principals, segons l’autor (1995: 76 i s.): és una exigència funcional de l’economia moderna, que requereix una força de treball mòbil, educada i culta; reflecteix d’altra banda un alt nivell de solidaritat dintre els estats democràtics moderns: la solidaritat típica de l’estat del benestar exigeix que els ciutadans tinguin un fort sentiment d’identitat i pertinença comuns, cosa que facilita el fet de compartir una llengua i una història comunes; i en tercer lloc, la difusió d’una cultura comuna sembla imprescindible per raó del compromís modern amb la igualtat d’oportunitats (que es basa d’entrada en una educació pública estandarditzada).
Si tota cultura nacional ha d’aspirar a la condició de cultura societal en el sentit descrit, i per tant, també hi han d’aspirar les cultures minoritàries en el si de l’estat liberal, quina ha de ser la resposta de l’estat enfront dels drets de les minories? El nostre autor desplega àmpliament tres dels principals arguments a favor dels drets diferenciats per a minories nacionals i grups. Distingeix els arguments basats en la igualtat, en la història de la minoria i en el valor intrínsec de la diversitat cultural.
3. Centralitat dels mèdia en l’ecologia de les llengües
El vell mite de la torre de Babel sol ser aplicat avui per donar compte amb una visió altament reduccionista de la complexitat dels fenòmens de la globalització i la seva incidència en les múltiples batalles pel poder lingüístic a escala mundial i a escala local o regional. La perspectiva ecològica aplicada a la comprensió dels fenòmens i processos de contacte i/o de conflicte entre llengües té ja una important literatura científica en lingüística i sociolingüística (per exemple: Haugen, 1972; Bastardas, 1996; Calvet, 1999; etc.). També aquesta perspectiva, sorgida d’una productiva metàfora biològica, ha impregnat bona part de la investigació sobre la comunicació des del seu començament: després de precursors com Lewis Munford, Jacques Ellull, Harold Innis i Eric Havelock, en són reconeguts pares fundadors Marshall McLuhan, Neil Postman i Walter Ong (Scolari, 2010). De fet, amb la irrupció de les noves tecnologies i de l’era digital, la visió ecològica dels nous fenòmens de les comunicacions humanes, tant a escala micro com macro, s’ha fet més pertinent encara, i no sols aplicada als mitjans (Jakubowicz, 2009; Corbella, 2010; Scolari, 2012), sinó també a la nova societat i cultura digitals en xarxa (Castells, 1997 i 2001; Lévy, 2002; Latour, 2005).
El nostre interès aquí és argumentar la rellevància progressiva que han adquirit els mèdia en l’ecologia del sistema de llengües en general i de cada llengua concreta, en particular. La comunicació d’interès públic i la comunicació en l’esfera pública tenen d’entrada efectes determinants sobre la llengua. I si això és veritat des de la revolució de la impremta, ara també, amb l’adveniment de l’era digital en xarxa, l’esfera privada de les comunicacions està en procés d’assolir una rellevància igual o superior.
A part de les òbvies vinculacions entre llengua i identitat nacional i entre llengua i cultura, convé destacar aquí les funcions principals que en el món contemporani s’atribueixen al sistema de la comunicació pública en relació amb una llengua.
En efecte, la centralitat dels mitjans de comunicació en l’actual ordre lingüístic sigui a escala mundial, sigui a escala regional (per exemple, Europa) o local, recolza sobre les funcions que assumeix la comunicació d’interès públic en relació amb l’estatus i als usos de les llengües. A efectes d’exemplificació no exhaustiva d’aquestes funcions dels mèdia, en destacarem les següents.
a) Els mèdia són institucions professionalitzades en la producció i difusió de textos. En altres paraules, la funció central dels mèdia és la textualització d’una llengua. Els mèdia converteixen en textos disponibles les innombrables aplicacions discursives i narratives que produeixen. En efecte, els mitjans de comunicació treballen amb una matèria primera feta fonamentalment de textos elaborats amb el concurs de diferents codis (escrits, orals, sonors, visuals, iconografics, audiovisuals, multimèdia, hipertextuals). Cert que no tots els llenguatges utilitzats en els mèdia són reduïbles als codis lingüístics, però també és cert que només els repertoris d’una llengua (oral o escrita) permeten limitar l’enorme polisèmia de determinats llenguatges (per exemple, la imatge, la música, el gest, etc.). D’altra banda, en l’actual ecologia de la comunicació i de les llengües, els mèdia assumeixen la missió general de posar a disposició pública en forma de textos la història en present de la humanitat i de la diversitat, dels fets excepcionals i dels fets més casolans, de les frustracions i de les aspiracions dels humans i dels grups i comunitats.
b) Els mèdia posen permanentment en valor el capital lingüíistic i cultural d’una comunitat de llengua. Els mèdia doten una llengua del valor més important d’ús i de canvi en els mercats lingüístics, especialment en l’era digital en xarxa. Gràcies als mèdia una llengua pot crear i preservar les condicions del patrimoni cultural, específic i únic, que la comunitat de llengua aporta a la cultura humana. El conjunt dels mèdia, en la seva activitat rutinària i contínua, revalora el patrimoni cultural particular en les diverses dimensions i manifestacions de la llengua. Sense el concurs d’uns mitjans de comunicació aptes per expressar i recrear la llengua a través dels seus múltiples gèneres, formats i registres, una llengua es veuria abocada a l’empobriment i a la pèrdua de vigor i d’utilitat com a llengua de comunicació i cultura.
c) L’ús de la llengua en els mèdia és el factor discriminant més perceptible en les relacions entre l’ecosistema de les llengües i l’ecosistema de la comunicació, sigui a nivell mundial o local. Els mèdia solen incorporar i mostrar la seva dimensió identitària adoptant una llengua com a pròpia. En efecte, fora d’algunes excepcions, els mèdia adopten una sola llengua com a llengua pròpia, que passa a ser la llengua «institucional» del mitjà, la llengua que s’aplica «per defecte» en la producció de textos. Les grans llengües solen disposar de mitjans de prestigi en la llengua pròpia i no solen preocupar-se de facilitar els seus textos en altres llengües (si no és per motivacions polítiques comercials). En tot cas, són els mèdia de llengües febles o minoritàries les que, tot i mantenir la llengua pròpia, procuren fer-se visibles a través d’alguna altra llengua. A partir de la irrupció d’Internet i la transformació radical de l’ecosistema mediàtic, amb nous mèdia i nous actors, la necessitat de fer presents els textos dels mèdia en la llengua pròpia al ciberespai es fa més urgent a efectes de visibilitat de la comunitat de llengua en la Babel digital.
d) En correspondència amb la funció anterior, els mèdia són avui els instruments més eficaços per assegurar la intercomunicació a través de la traducció entre una comunitat de llengua i cultura i la resta de comunitats lingüístiques i culturals del món, tant en una perspectiva sincrònica com diacrònica. Si la llengua d’uns textos mediàtics és la marca de la diferència cultural, la gestió de la traducció s’ha d’entendre avui com el procediment a normalitzar amb vista al coneixement, al reconeixement i a l’intercanvi cultural. La traducció afirma alhora la necessitat de la diferència, l’existència de fronteres lingüístiques i la necessitat d’un règim equitatiu de cooperació i d’intercanvi permanents. Si això és vàlid per a la literatura o la ciència, per exemple, ho és igualment per als textos audiovisuals o per als hipertextos.
e) Els mèdia constitueixen la principal «escola oberta» per a l’aprenentatge no reglat de la llengua. La riquesa, amplitud i varietat dels textos que de forma periòdica o continuada posen a disposició dels seus públics, permeten l’accés i el contacte amb la llengua de tots els interessats. Per als mateixos parlants i coneixedors de la llengua, la facilitat d’accés i ús dels textos mediàtics, en forma oral, escrita, audiovisual o multimèdia, els permet una constant actualització de les seves competències lingüístiques bàsiques, així com del coneixement de nous termes i expressions o de noves propostes expressives i creatives, per exemple, en literatura, en arts escèniques, en ficció audiovisual, etc. I per als usuaris procedents d’altres llengües, els mèdia representen una font única d’oportunitats de contacte i de familiarització amb la llengua d’acollida, ja sigui per a una millor integració (immigrants) o per facilitar el procés d’aprenentatge (estudiants) o per ajudar a la comprensió de la cultura particular (turisme).
f) Finalment, els mèdia ofereixen una plataforma immillorable per a la revitalització de la mateixa llengua, sobretot des de dos punts de vista. D’una banda, obligats a seguir i relatar les novetats de l’actualitat del món, els mèdia presten una atenció gairebé malaltissa a la innovació, no sols respecte dels continguts de cada àmbit d’interès, sinó també de les formes dels llenguatges que usen en la confecció dels seus textos. Així, és fàcil observar com periodistes, escriptors, locutors, guionistes o publicistes, exerceixen un clar lideratge en la renovació de l’escriptura, de la locució i de les diverses narratives difoses a través dels mèdia. D’altra banda, els textos dels mèdia –tradicionals o new media–afavoreixen igualment la revisió i actualització dels repertoris normatius aplicables a la llengua: en aquest sentit, l’actualització dels diccionaris i dels vocabularis d’especialitat, així com les polítiques d’estandardització i d’atenció a la variació d’una llengua prenen els textos dels mèdia com a font bàsica de consulta i contrast.
Així, doncs, l’opció d’un mitjà de comunicació per una llengua o una altra no és gens banal. Què determina en últim terme que un mitjà de comunicació adopti com a pròpia una determinada llengua i, per tant, que es comprometi en l’assumpció i desplegament de les funcions lingüístiques esmentades? Tal com hem argumentat en altres ocasions (Gifreu, 2002), els factors tradicionals determinants en l’elecció d’una llengua per part d’un mitjà de comunicació són dos: el mercat i l’estat. Són dos factors que no s’exclouen, sinó que més aviat tendeixen a reforçar-se. En el cas dels mitjans privats, el pes de la llengua com a mercat lingüístic s’imposa per damunt d’altres consideracions. Ara bé, aquest criteri no és suficient per donar raó de les opcions lingüístiques dels mèdia, entre altres coses perquè els mercats han estat i estan fortament regulats. I ja se sap que qui regula és l’estat. En aquest sentit, la capacitat dels estats (nacionals) d’incidir de múltiples maneres en la decisió per una llengua, s’ha de considerar encara plenament decisiva. Els estats actuen en aquest punt com a estats nacionals, és a dir, com a protectors de la nació (hegemònica dintre l’estat) i de la seva llengua.
En efecte, els estats actuen també «per defecte» a favor de la llengua del grup nacional hegemònic. Solen actuar amb polítiques lingüístiques anomenades etnocides per activa o per passiva. A Espanya, el règim franquista actuava a través de mesures actives a favor del genocidi lingüístic de les llengües altres que el castellà. El nou règim monàrquic i democràtic sorgit de la Transició ha actuat en el mateix sentit a través d’algunes mesures actives (per exemple: el «deure» de tots a conèixer l’espanyol) i sobretot de mesures passives (per exemple: no exigir unes quotes de català o de basc o de gallec a les televisions privades, obligant en canvi a una «cobertura nacional» de les noves cadenes). La ideologia lingüística liberal, la més estesa, només considera reprovables les polítiques etnocides actives; les «passives», considera que formen part de l’ordre «natural» de les coses. Un ordre lingüístic que a escala mundial i en l’era digital global es veu reforçat per la presència i els interessos de grans corporacions multinacionals que tenen en la llengua un model o factor de negoci.
4. Les institucions i els drets lingüístics
En l’escenari de la globalització, la definició i adopció de les regles de joc en un món considerat ja com a mercat únic són determinants per al futur de les llengües i cultures, sobretot les de rang mitjà i minoritàries. Més que en altres àmbits, en el de la cultura el dilema que es planteja es pot resumir així: voluntat de desregulació de tots els mercats (OMC, Ronda de Doha) versus consideració de la cultura com a àmbit específic, susceptible de polítiques de protecció i promoció per part dels estats.
És, òbviament, el sistema de Nacions Unides, en especial a través de les seves filials UNESCO i UIT (Unió Internacional de Telecomunicacions), l’organisme governamental internacional més important i més universal –tot i que no deixa de ser una agrupació d’estats nacionals– també pel que fa a l’adopció de declaracions i recomanacions sobre la cultura i les llengües. Entre les resolutions de l’Assemblea General de Nacions Unides relatives a l’àmbit que ens ocupa, cal citar la Declaració sobre els drets de les persones pertanyents a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques (Resolució 47/135) de 1992, que insta els estats membres a protegir sense discriminació els membres de les minories lingüístiques. L’ONU estableix en aquest sentit:
Els estats han de protegir l’existència i la identitat de les minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques dins els territoris respectius, i han de fomentar les condicions per a la promoció d’aquesta identitat (art. 1.1).
Les persones que pertanyen a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques (a partir d’ara anomenades persones que pertanyen a minories) tenen el dret de gaudir de llur cultura, professar i practicar llur pròpia religió i utilitzar llur llengua, tant en públic com en privat, lliurement i sense la interferència de cap mena de discriminació (art. 2).
A les institucions de dret internacional s’afegia el 1995 l’ OMC (Organització Mundial del Comerç), responsable de la regulació multilateral del comerç internacional, que integra els acord GATT (General Agreements on Tariffs and Trade), GATS (General Agreement on Trade in Services) i TRIPS (Trade-Related Aspects of Intellectual Propriety Rights).
Ara bé, la institució internacional que ha liderat últimament el debat sobre la diversitat cultural és la UNESCO. Després d’uns anys de cert ostracisme, la UNESCO tornà a centrar a principis del nou segle l’interès mundial en el camp de la cultura sota el paradigma de la diversitat cultural. La raó està en el rol que se li ha adjudicat per part de determinats estats i per alguns moviments internacionals no governamentals en la proposta de definició d’unes polítiques i estratègies per a la defensa, promoció i protecció de la diversitat cultural (Frau-Meigs, 2002; Gifreu, 2006). Aquesta missió, la desplegà a través de dos instruments de gran rellevància moral i possiblement política: la Declaració universal sobre la diversitat cultural (adoptada el 2 de novembre de 2001) i el Conveni sobre la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals (adoptat el 20 de desembre de 2005, però sense la firma dels EUA, i en vigor des de març de 2007).
La Declaració pretén exercir una força moral i exemplar en el reconeixement de la diversitat i la creativitat culturals com a valors essencials, tal com la tingué la Declaració universal dels drets humans sobre el reconeixement i protecció dels drets i les llibertats fonamentals. I el Conveni volia convertir les bones intencions de la Declaració en un instrument jurídic internacional capaç d’alliberar els béns i serveis culturals de la subjecció als imperatius de la desregulació i la mercantilització. L’aprovació del Conveni per la Conferència General de la UNESCO a París el 2005 significà una rotunda victòria de l’estratègia –liderada per França, el Canadà i la Unió Europea– que apostava pel reconeixement de la cultura com un sector específic d’interès públic, no reduïble a mercaderia i susceptible de polítiques públiques «proteccionistes». I alhora, la negativa dels EUA (sota l’Administració del president George Bush) de reconèixer el nou marc jurídic internacional per a la protecció dels béns i serveis culturals, especialment el cinema i l’audiovisual.
Tanmateix, el Conveni no abordava en cap moment de forma directa (fora de l’ambigua referència a l’article 6.b) la qüestió de la llengua i les seves vinculacions amb les «expressions culturals», fórmula sibil·lina amb què les parts assoliren un cert consens per referir-se a les expressions «resultants de la creativitat de persones, grups i societats, que posseeixen un contingut cultural». Aquest contingut és definit com «el sentit simbòlic, la dimensió artística i els valors culturals que emanen de les identitats culturals o les expressen». Mai no es fa menció de les llengües com a eines fonamentals i imprescindibles de les expressions culturals i de les identitats diferenciades, ni de les mesures de protecció que puguin requerir les llengües minoritàries o amenaçades justament per la sobreprotecció que troben les expressions culturals en les llengües hegemòniques gràcies als estats i als mercats. Tampoc no es fa cap menció al paper dels mèdia en la imprescindible mediació cultural. Per contra, el Conveni deixa ben clara la plena sobirania dels estats per adoptar les polítiques proteccionistes que creguin necessàries, cosa que no pot deixar de suscitar interrogants com els següents: a quins grups lingüístics afavoriran les polítiques «nacionals» en els estats plurinacionals i plurilingüístics? I especialment en estats no democràtics, quines garanties tindran les diverses expressions culturals, incloses òbviament les lingüístiques, de ser respectades, protegides i promocionades?
Si de la diversitat cultural passem a considerar la preocupació específica de la UNESCO per la diversitat lingüística, el balanç de les seves actuacions recents a través dels programes i recursos és més aviat decebedor, i encara centrades en àmbits com l’educació, el multilingüisme i l’accés al ciberespai (Marí, 2006b: 66 i ss.).
Un punt de partida de l’interès de la UNESCO per les llengües fou sens dubte l’adopció per part de l’assemblea general, el 1993, del Projecte de llengües amenaçades, que incloïa l’elaboració del Llibre vermell de les llengües amenaçades. Aquesta línia de treball ha donat peu posteriorment a diferents projectes i estudis sobre el tema, entre els quals destaca l’Atlas of the World Languages in Danger, promogut per la UNESCO i amb tres edicions fins a la publicada el 2009.
És en aquest marc d’interès per la diversitat lingüística, que tingué lloc a Barcelona el 1996, amb el suport de la UNESCO, la Conferència Mundial sobre els Drets Lingüístics, com a iniciativa del PEN Club Internacional i d’una ONG catalana, el CIEMEN.4 La Conferència aprovà una Declaració universal de drets lingüístics -coneguda com a Declaració de Barcelona–, pionera en molts aspectes. Per exemple, parteix de la base que els drets lingüístic són alhora individuals i col·lectius, i adopta com a referent de la plenitud dels drets «el cas d’una comunitat lingüística històrica en el seu espai territorial, entès aquest no solament com a àrea geogràfica on viu aquesta comunitat, sinó també com un espai social i funcional imprescindible per al ple desenvolupament de la llengua» (art. 1.2). Declara també partir del principi que «els drets de totes les comunitats lingüístiques són iguals i independents de la consideració jurídica o política de llengües oficials, regionals o minoritàries» (art. 5). La innovació que creiem més destacable per als nostres propòsits és la secció específica (secció IV) dedicada als mitjans de comunicació i noves tecnologies, amb un tractament similar al dedicat a la cultura (secció V). El plantejament general, que podria inspirar tot un programa de polítiques de la llengua per a l’espai de comunicació, queda ben resumit en el primer article de la secció (art. 35) en aquests termes:
Tota comunitat lingüística té el dret de decidir quin ha de ser el grau de presència de la seva llengua als mitjans de comunicació del seu territori, tant els locals i tradicionals com els de major abast i de tecnologia més avançada, independentment del sistema de difusió o transmissió emprat (Declaració de Barcelona, art. 35).
En definitiva, la Declaració tenia el mèrit de superar l’atenció paternalista a les llengües minoritàries o amenaçades i plantejar i definir un nou ordre lingüístic aplicable a qualsevol comunitat lingüística del món (Marí, 2006b: 217; Nic Craith, 2006: 174 i ss.).
Un dels primers textos oficials en què la UNESCO aborda la diversitat lingüística es redacta en ocasió de la Cimera Mundial sobre la Societat de la Informació (2003), en què edita un opuscle on reconeix tímidament la importància de les llengües en l’accés al ciberespai:
Language is the foundation of communication between people and is also part of their cultural heritage. For many, language has far-reaching emotive and cultural associations and values rooted in their literary, historical, philosophical and educational heritage.
For this reason the users’ language should not be an obstacle to accessing the multicultural heritage available in cyberspace. The harmonious development of the information society is therefore only possible if the availability of multilingual and multicultural information is encouraged (UNESCO, 2003: 19).
En la citada Cimera, l’article 9 de la Charter on the Preservation of the Digital Heritage, adoptada per la Conferència General, recomanava sobre la preservació de l’herència cultural:
The digital heritage is inherently unlimited by time, geography, culture or format. It is culture-specific, but potentially accessible to every person in the world. Minorities may speak to majorities, the individual to a global audience.
The digital heritage of all regions, countries and communities should be preserved and made accessible, so as to assure over time representation of all peoples, nations, cultures and languages (UNESCO, 2003: 70 i s.).
El 2005, en resposta a una demanda del Comitè Executiu sobre les actuacions de la UNESCO amb relació a la salvaguarda i promoció de les llengües, el director general invocava una «visió integrada» del problema i remetia a les resolucions relatives a la diversitat cultural (Declaració i Conveni mencionats), a més de les del Conveni per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial i de la Recomanació sobre la promoció i l’ús del multilingüisme i l’accés universal al ciberespai. Com recorda Marí (2006b: 67), el director general, tot i admetre que els processos de la globalització «han augmentat el ritme en què les llengües desapareixen», ocasionant una «pèrdua incommensurable tant per a la diversitat lingüística com per a la cultural», conclou afirmant que «les polítiques i estratègies han de ser desenvolupades a escala nacional per a la salvaguarda i la protecció i revitalització de les llengües amenaçades i la promoció del multilingüisme, contribuint així a oferir iguals oportunitats a les comunitats i pobles mentre es dóna suport a la diversitat cultural».
5. El debat sobre les llengües a Europa
D’acord amb Nelde (2006: 45), el multilingüisme present a Europa a principis del segle XXI podia esquematitzar-se d’aquesta manera: en el conjunt d’Europa eren parlades un total de 150 llengües (Europa I); en la Unió Europea anterior a l’ampliació de 2007, hi havia aproximadament 70 llengües minoritàries al costat d’una vintena de llengües oficials, cosa que sumava un total de 90 llengües autòctones (Europa II); i després de l’ampliació de 2007, la UE engloba més de 110 llengües autòctones, de caràcter oficial o minoritari (Europa III).
Even without taking millions of members of allochthonous groups into consideration, such a confusing welter of languages and cultures can, if at all, only be managed properly by a sophisticated language planning and language policy. To this end, two obstacles must be overcome in advance, which otherwise could lead to intercultural misunderstandings (Nelde, 2006: 45).
En el quadre conceptual del principi arxipropagat de la unitat en la diversitat (Craith, 2006: 168 i ss.) i gràcies a l’atenció pionera d’alguns estudis (Alcock & O’Brien, 1980; Thomas, 1989), la Unió Europea començà a prestar una primera atenció a les minories lingüístiques europees a la primeria dels 80 (Jacoby, 1992; Craith, 2006: 74 i s.; Marí, 1996): de 1981 a 1994 el Parlament Europeu aprovà quatre resolucions relatives a les llengües i cultures «regionals» (Comissió Arfé, 1981 i 1983; Comissió Kuijpers, 1987; Comissió Killilea, 1994), i entremig la Comissió Reding (1991) aprovà una resolució sobre les llengües de la Comunitat i el català. Aquesta resolució incloïa unes recomanacions favorables a l’ús del català en alguns serveis de la Comunitat, en resposta a sengles peticions en aquest sentit del Parlament de Catalunya (113/88) i del Parlament de les Illes Balears (161/89). A proposta de la resolució Arfé de 1983 es creà l’European Bureau for Lesser Used Languages (EBLUL)5 i a proposta de la de 1987, que remarcava la importància del suport econòmic a les llengües minoritàries, el Parlament Europeu creà l’intergrup anomenat Intergroup on Lesser Used Languages.
Una de les línies innovadores que la Comunitat emprengué a finals dels 80 i primers 90 sobre el desplegament d’un espai audiovisual europeu, podia haver considerat la rellevància de les llengües i dels espais lingüístics en un àmbit tan decisiu de la comunicació. I no obstant, aquesta preocupació fou absent dels debats, de les directives sobre «Televisió sense fronteres» i dels successius programes MEDIA de suport a l’audiovisual (Gifreu, 1996; Gambier, 1996). El professor finès Yves Gambier, per exemple, constatava:
Dans la multiplication des débats sur le futur de l’audiovisuel, sur la diversification des programmes (généralistes, thématiques, interactifs, de proximité, etc.), on doit noter cependant une absence: celle des langues. L’explosion des industries de programmes, des multimédias, apparaît curieusement «aphone». Quand on tient compte des langues, c’est souvent sous un angle limité, plutôt négatif, comme un obstacle à la communication! (Gambier, 1996: 8).
Ara bé, on el plantejament i tractament de la diversitat lingüística a Europa foren abordats amb més llibertat i clarividència fou al si del Consell d’Europa (CoE). En efecte, el 25 de juny de 1992 el Comitè de ministres del CoE adoptava com a conveni internacional la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (en endavant, Carta), la qual, definint amb precisió aquesta tipologia de llengües, havia de tenir una influència significativa en el debat sobre la qüestió a Europa. Posteriorment, la Framework Convention on the Protection of National Minorities, tot i no tractar directament de les minories lingüístiques, les pressuposa i inclou la protecció dels seus drets.
De fet, la resolució Killilea de 1994 de la UE instava els estats membres a ratificar la Carta i a adequar la respectiva legislació per tal d’afavorir l’ús de les llengües minoritàries en els àmbits identificats en el document, com l’educació, la justícia, l’administració i els mèdia. La Carta entrà en vigor el 1998 (després de ser ratificada pels primers cinc estats membres): però alguns dels estats multilingües més significats d’Europa –com França, Itàlia o Rússia–, el 2012 encara no l’havien ratificat (Espanya ho féu el 2001). A més, la Carta aconseguí ressonància a la UE quan el 2000 aprovà la Charter of Fundamental Rights for the European Union, en què prohibia tota discriminació basada en raons, entre altres, de llengua o de pertinença a una minoria nacional (art. 21) i establia que «la Unió respectarà la diversitat cultural, religiosa i lingüística» (art. 22).
La rellevància política de la Carta ha estat subratllada amb raó pels sociolingüistes (Marí, 1996; May, 2001; Craith, 2006). En primer lloc, per les tres definicions que estableix (art. 1) i que es refereixen a:
a) Llengües regionals o minoritàries: són les llengües «usades tradicionalment en un territori d’un estat per naturals d’aquest estat que constitueixin un grup numèricament inferior a la resta de la població de l’estat; i diferents de la llengua o de les llengües oficials d’aquest estat; no s’hi inclouen ni els dialectes de la llengua o de les llengües oficials de l’estat ni les llengües dels migrants».
b) «Territori en què és usada una llengua regional o minoritària»: es refereix a «l’area geografica en la qual aquesta llengua és el mode d’expressió d’un nombre de persones que justifiqui l’adopció de les diferents mesures de protecció i de promoció previstes per aquesta Carta».
c) «Llengües desproveïdes de territori»: es refereix a «les llengües usades per naturals de l’estat que són diferents de la llengua o de les llengües usades per la resta de la població de l’estat, però que, encara que usades tradicionalment en el territori de l’estat, no poden ser adscrites a una àrea particular d’aquest».
Són dignes de notar i destacar en aquestes definicions tres precisions de gran interès a efectes de regulació de la diversitat i de les polítiques lingüístiques. En primer lloc, l’oposició entre llengua minoritària i llengua majoritària en el quadre d’institucionalització de la llengua o llengües oficials de l’estat. Segonament, la vinculació de la llengua regional o minoritària a un territori o àrea geogràfica dins l’estat. I en tercer lloc, la clara distinció entre les llengües regionals o minoritàries d’un estat i les llengües presents a l’estat, però no territorialitzades, resultants de processos migratoris.
Pel que fa als compromisos que prenen els estats membres en ratificar la Carta, queden recollits sota la consideració dels objectius i principis (art. 7) que han d’inspirar als estats «la seva política, la seva legislació i la seva pràctica». Objectius i principis que parteixen del reconeixement d’aquestes llengües «com a expressió de la riquesa cultural», respectant l’àrea geogràfica de cada llengua i actuant de manera que «les divisions administratives ja existents o noves no constitueixin cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària», que se’n garanteixi la promoció, com també l’ús oral i escrit en la vida privada i pública, el manteniment i el desenvolupament de relacions «entre els grups del mateix estat que parlin una llengua usada sota una forma idèntica o pròxima», etc.
Entre els diferents àmbits on la Carta estableix les mesures a favor de l’ús de les llengües minoritàries o regionals, destaquen per als nostres propòsits –al costat de l’ensenyament, la justícia, l’administració (autoritats i serveis públics) i la vida econòmica i social– el sector dels mitjans de comunicació (art. 11) i el cultural (art. 12), així com els intercanvis transfronterers en la mateixa llengua (art. 14).
És indubtable l’interès del conjunt sistemàtic de mesures de la Carta per afavorir la disponibilitat de mitjans de comunicació en les llengües minoritàries o regionals d’Europa «en els territoris on aquestes llengües són usades». Era i és de gran interès per a la gran majoria de les minories lingüístiques, que no disposaven fins llavors d’un reconeixement polític supraestatal i d’un instrument jurídic internacional per protegir el seu espai cultural i lingüístic en el camp dels mèdia. La Carta detalla els compromisos dels estats signants en relació a la creació i/o promoció d’almenys una estació de ràdio i una cadena de televisió en la llengua en qüestió, a l’emissió de programes de manera regular, a la producció i difusió d’obres d’àudio i audiovisuals, a l’assistència financera a les produccions audiovisuals, a la formació de periodistes i altres professionals dels mitjans, etc. Les parts també es comprometen a garantir «la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada sota una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària», i a «no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una tal llengua». El fet que estats com França, Itàlia o Rússia no hagin ratificat (almenys fins al 2013) aquest Conveni era una demostració que les polítiques de reconeixement i de respecte per als drets dels grups lingüístics minoritaris que estableix la Carta representa un compromís efectiu en aquest sentit i, alhora, que alguns estats democràtics continuen discriminant desfavorablement els drets de les minories lingüístiques territorialitzades dintre les seves fronteres.
Tanmateix, si ens centrem en la situació del català i de la comunitat lingüística dels catalanoparlants, la pregunta seria: la Carta, és un instrument polític i jurídic adequat per al reconeixement i la protecció d’una comunitat lingüística com la catalana, distribuÏda territorialment entre quatre estats europeus i fragmentada en quatre unitats administratives en el principal, l’Estat espanyol? Poden ser satisfactoris els compromisos previstos en la Carta en el camp dels mèdia per a l’assoliment d’un espai de comunicació en català que respongui a les necessitats actuals d’un grup lingüístic europeu de més de deu milions de parlants?
Com insistirem més endavant, el problema que suscita la confrontació del cas del català en relació a la Carta és la dificultat que implica reduir aquest cas de comunitat lingüística a la tipologia usualment definida de llengües minoritàries o regionals (Jones & Uribe-Jongbloed, 2013). Si bé és cert que formalment la definició es aplicable al català des del punt de vista de cada un de tres dels quatre estats (l’excepció és Andorra) on es troba territorialitzat (en cada un és llengua minoritària respecte a l’oficial), no és menys cert que el nombre de catalanoparlants dels quatre estats és superior en nombre a moltes de les llengües nacionals (no minoritàries i no regionals) d’Europa. A més, el potencial cultural i lingüístic del català, tant en el camp mediàtic com en el social i en el més pròpiament cultural, situa l’espai del català en una jerarquia lingüística entre les llengües de «rang mitjà», lluny de les «lesser used» o «endangered languages».
6. Els mèdia i la sociolingüística
L’atenció als mèdia com a objectes de singular interès per a l’estudi dels comportaments lingüístics és un camp científic que la sociolingüística comença a incorporar a les seves prioritats. La sociolingüística s’ocupa d’estudiar les relacions entre llengua i societat. Les diferents escoles o tendències han posat l’èmfasi en la dimensió social de la llengua (Labov), en la dimensió lingüística de la societat (Fishman) o també en la seva dimensió psicològica (Thelander). La sociolingüística comprèn avui l’estudi de tres dimensions (Boix & Vila, 1998): la social-col·lectiva, la individual-mental i la lingüística-estructural. Les tres dimensions convergeixen en l’estudi de l’objecte comú, que és el llenguatge, en les seves diverses funcions socials: com a eina de comunicació i d’interacció simbòlica, com a instrument de representació de la realitat, com a expressió d’identitats, etc. Els grups humans han articulat aquesta facultat gràcies a un sistema particular de signes que anomenem llengua. Chomsky definí la competència lingüística com a innata en cada parlant. Saussure introduí la distinció entre llengua i parla. Coseriu hi afegí la norma com a tercer component. De manera que parlar d’una comunitat lingüística equival a referir-se a la realització històrica de les actuacions lingüístiques d’un conjunt d’usuaris en un marc normatiu. Mentre la lingüística estudia el sistema de la llengua i la norma, la sociolingüística s’interessa pel conjunt de la comunitat lingüística.
El tema central aquí suscitat és el de la comunitat lingüística o, en termes més generals, de la delimitació entre llengües i grups lingüístics. Fishman (1991) proposà d’entendre la comunitat lingüística com la comunitat els membres de la qual participen almenys d’una varietat lingüística i de les normes per al seu ús adequat, i mantenen una certa consciència d’integració simbòlica entre ells. Kremnitz (2008) ha proposat els conceptes de saber lingüístic i de valor comunicatiu d’una llengua per destacar d’una banda el caràcter canviant i en construcció de les representacions dels parlants en els processos col·lectius de normalització i de l’altra, la rellevància de la interacció comunicativa del grup lingüístic contra les tendències centrífugues derivades d’accentuar el valor demarcatiu o identitari de les varietats. Com ha comentat Pradilla (2011a: 130), una definició provisional del valor comunicatiu d’una llengua en una societat (o una part) apuntaria a «la freqüència global de les interaccions dels seus membres». D’acord amb Kremnitz, la fragmentació o fusió d’espais comunicatius es pot explicar en termes de comunicació (èmfasi en la interacció) i de demarcació (èmfasi en la particularitat). La dialèctica entre ambdues funcions se sol resoldre de la manera següent: «si la demarcació augmenta, la probabilitat de fragmentació d’un espai comunicatiu és més gran»; per contra, si augmenta la comunicació, «la fusió de formes lingüístiques (i de comportaments) tindrà moltes possibilitats de reeixir» (Pradilla, 2011a: 30).6
Des dels inicis, la sociolingüística catalana s’ha interessat especialment pels fenòmens de convivència lingüística a partir de les aportacions conceptuals d’Uriel Weinreich ([1953] 1996) sobre llengües en contacte i lleialtat lingüística. La secular dinàmica de minorització de la llengua catalana, agreujada per l’intent de genocidi durant el franquisme a l’Estat espanyol, va ajudat a centrar l’anàlisi en la categoria de conflicte lingüístic (Aracil, [1965] 1982), que ha estat àmpliament argumentat pels pioners de la sociolingüística catalana (Badia i Margarit, Fuster, Ninyoles, Vallverdú, Pitarch). Més enllà de les disputes sobre la pertinença d’aplicar a la realitat catalana els conceptes de bilingüisme i de diglòssia, encunyats per Fishman i represos per Ferguson, la consideració de la situació de la llengua catalana en el seu espai històric com a resultat d’una acció planificada en favor de les altres llengües en presència (espanyol, francès o italià) situava la dimensió social i política del conflicte en el centre de l’atenció de la recerca i de l’acció planificadora. Així, a partir de la Transició a Espanya, el concepte de normalització lingüística introduït per Aracil féu fortuna. Aquesta fórmula tingué una notable acceptació entre els estudiosos i la classe política, fins al punt de donar nom a les primeres lleis de planificació lingüística (de 1983 a Catalunya i de 1986 a les Illes Balears), i també d’inspirar el 1986 la celebració del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Fou un concepte àmpliament acceptat en la literatura sociolingüística de l’època i va originar una considerable producció d’obres i línies de recerca que intentaven conceptualitzar les diferents iniciatives de desplegament dels processos de normalització en el camp de la llengua. Posteriorment, algunes veus significatives (Ninyoles, 2001; Pradilla, 2006) discrepaven de la nova línia funcionalista i consensualista que s’havia imposat en l’enfocament de l’acció planificadora i en la recerca acadèmica sota el «paradigma d’equilibri» (Ninyoles), i bandejaven la teoria del conflicte per a explicar la dinàmica del català en cada territori. En canvi, acceptar i proposar la teoria del conflicte com a marc explicatiu de la situació i la dinàmica de la comunitat lingüística catalana, obligava a identificar les causes del conflicte, les seves manifestacions i les vies de resolució.
Com hem suggerit, la recerca sobre el paper dels mèdia en relació amb els processos de normalització no tenia precedents. A escala internacional és conegut l’escepticisme, per exemple de Fishman, sobre la influència dels mitjans a l’hora d’evitar la substitució lingüística en el cas de llengües amenaçades (Fishman, 2001).7 Referint-se al paper dels mass media en relació a la salvaguarda de les llengües minoritàries, Cormak (2007) alertava contra una excessiva simplificació de la relació. I hi adduïa cinc raons: primer, tot i la convergència digital, cada un dels mitjans té unes qualitats específiques que cal atendre; segon, els mitjans no estan fets ni orientats a la conservació d’una llengua; tercer, no resulta fàcil tenir proves de l’èxit dels mèdia en relació a un comportament lingüístic; quart, els públics dels activistes d’una llengua solen ser més reduïts que les audiències dels mitjans; i finalment, els usos dels mèdia depenen de molts factors de la vida social i no sols de criteris lingüístics. El professor suec Francis M. Hult resumia el poder dels mèdia en la conformació de les llengües en aquests termes:
Status, discourse, and prestige converge in the media. The media represent a high status domain; the ways in which languages are used here convey a view of their comparative importance and relevance for a society (Hult, 2010: 161).
7. Sobre el concepte d’espai de comunicació
La introducció i formulació del concepte espai de comunicació en relació amb els imperatius de la reconstrucció nacional i de la recuperació de la llengua i la cultura catalanes van sorgir de la recerca i reflexió acadèmiques, i van inspirar una part important de les polítiques de comunicació de les institucions de govern a Catalunya a partir dels anys noranta. La influència del debat internacional sobre la comunicació dels setanta, especialment les conferències de la UNESCO sobre polítiques nacionals de comunicació i la publicació de l’Informe Mac Bride (1980), esperonaven la consideració dels problemes de la comunicació des d’una perspectiva preferentment geopolítica.
La perspectiva geopolítica d’aquest concepte permetia situar i avaluar la situació i la dinàmica del sistema català de comunicació en funció d’uns paràmetres que altres aproximacions no contemplaven prou satisfactòriament. Així, per exemple, parlar d’espai de comunicació implicava automàticament la consideració d’un territori, d’una comunitat de llengua i cultura, d’una historicitat particular i d’un poder polític concret. El treball Construir l’espai català de comunicació (Gifreu & Corominas, 1991: 242 i ss.) sintetitzava un esforç de delimitació del concepte tot identificant els elements que semblaven ser més definitoris de la identitat i de la diferència. D’acord amb aquella proposta, la identitat d’un espai de comunicació (almenys a Europa) estaria definida per la presència de quatre components fonamentals: una llengua pròpia, un territori històric, uns rituals mediàtics i uns referents simbòlics propis. I la diferència derivaria de les relacions d’oposició en cada un dels quatre àmbits respecte dels altres espais de comunicació: per exemple, en el cas de la llengua, s’estableixen diferents relacions segons els espais d’altres llengües (relacions d’aprenentatge, de subordinació, de traducció, de competència, etc.). Les primeres propostes d’aplicació a la realitat dels anys noranta accentuaren dues línies d’interpretació, que responien a dues formulacions principals del seu desplegament, i que s’anomenaven amb els sintagmes «espai nacional de comunicació» i «espai català de comunicació».
La formulació «espai nacional de comunicació» pretenia idear un marc general per repensar la vertebració dels espais nacionals de comunicació a Europa en una etapa de transformació de la comunitat econòmica cap a un projecte d’unió política (Tractat de Maastrich, 1992). Els elements que es consideraven fonamentals eren aquests (Gifreu, 1990: 124):
1. Comunitat lingüística, amb una llengua viva i històricament terrtorialitzada.
2. Comunitat de cultura, amb uns referents patrimonials i simbòlics compartits i reconeguts com a propis.
3. Institucions polítiques representatives (no forçosament estatals) o voluntat de tenir-ne.
4. Institucions comunicatives en la llengua pròpia que abastin el territori de la comunitat, o voluntat de tenir-ne.
5. Autoconstitució a partir de l’exercici del dret d’autodeterminació.
Malauradament, ni el Tractat de Maastricht ni l’adopció de les primeres línies estratègiques de la política audiovisual europea (Llibre verd, 1993) prestaven una atenció específica a la problemàtica de les comunitats lingüístiques d’Europa i a la potenciació dels seus espais de comunicació (Gifreu, 1996). No obstant això, les successives ampliacions de la Unió (dels dotze membres de 1992 es passà als vint-i-set de la darrera ampliació de 2007) i la incorporació de noves llengües oficials, moltes de rang mitjà –amb demografies similars o inferiors al català–, obligaven a prendre de nou en consideració la rellevància dels espais nacionals de comunicació.
Per precisar els processos fonamentals que hauria d’afrontar la constitució d’un espai de comunicació, sobretot des del punt de vista nacional-cultural, un model de comprensió plausible seria l’inspirat en la geografia política i formulat amb aquests tres processos complementaris (Gifreu, 2005):
– La constitució de l’espai interior. Equival a la constitució d’un «nosaltres» en sentit fundacional, que es manifesta sovint de forma explícita, però sobretot de forma implícita (a la manera del «nacionalisme banal» de Billig). És un «nosaltres» vinculat a un temps (la història del grup) i a un espai físic (el territori viscut). El procés de constitució (o de destrucció) del «nosaltres» és permanent, i es fa de múltiples maneres i amb tota mena d’instruments, sobretot polítics (partits, eleccions, referèndums…), econòmics, socials, culturals i comunicatius.
– La constitució de l’espai exterior. Equival al fet del reconeixement d’un «nosaltres» per part dels «altres» ja constituïts i reconeguts com a altres «nosaltres». Aquest conjunt ecodinàmic de processos mutus de reconeixement és un dels més complexos i que més impacte causa del món contemporani. Les lluites dels grups pel reconeixement exterior de llurs diferències esdevenen titàniques. Són lluites obertes o latents a tots els àmbits: des del local i comarcal, al central dels estats nacionals i fins als grans moviments per l’hegemonia de les regions mundials i de les grans cultures i llengües.
– La negociació de l’espai de frontera. La frontera marca en el mapa polític i també en el mental i cultural la zona de tensió i de relació entre un «interior» i un «exterior». La metàfora –i la teoria!– de la frontera és productiva en el sentit que fa patent la seva radical ambigüitat com a «terra de ningú», com a espai de transició i de transacció entre un «nosaltres» i uns «altres». En el món actual, la tendència és abolir les fronteres justament per l’impacte de la comunicació. Però, les fronteres no s’acaben de liquidar, es transformen: són mòbils, inestables, difuses. I, paradoxalment, també continuen existint gràcies als mitjans de comunicació. Un exemple paradigmàtic d’aquesta paradoxa és la centralitat de la traducció com a lloc privilegiat de la frontera i de la intercomunicació.
La segona formulació del concepte, entès com a «espai català de comunicació» (ECC) pretenia fonamentar i proposar a tots els agents implicats o interessats, un quadre coherent de propostes estratègiques (polítiques, lingüístiques, econòmiques, culturals, tecnològiques, etc.) sota el propòsit general de la (re)construcció d’un espai propi de comunicació en i entre els territoris històrics de la llengua catalana. El balanç del 2007 de vint anys de desplegament d’aquesta proposta seminal, era resumit amb aquestes paraules (Gifreu, 2007):
L’ECC es proposa com una estratègia general d’acció, no partidista (és a dir, que ha d’interessar i implicar tots els partits) i no regionalista (no limitada a alguna àrea del domini lingüístic), en ordre a vertebrar i potenciar l’espai cultural català.
La proposta conceptual i estratègica comprenia un doble front d’anàlisi i d’acció: el front o espai «interior» i el front «exterior» (Gifreu & Corominas, 1991: 244-251). Des del punt de vista de l’«interior», l’ECC plantejava l’objectiu global de normalitzar els instruments definidors de la seva identitat (llengua, territori, rituals i referents simbòlics) i argumentava els principis més significatius que n’haurien d’inspirar la construcció, com: la cooperació, la no-confrontació partidista, el respecte a la diferència interna, un espai d’encontre i d’integració entre vells i nous ciutadans dels Països Catalans, la no adopció de cap model polític d’unió, ja que no pretenia ser un «programa polític», sinó «una via política a la reconstrucció de la llengua i cultura catalanes en el quadre d’unes condicions noves i difícils per a la seva supervivència futura». I des del punt de vista de l’espai «exterior», l’objectiu global era l’establiment d’un seguit de relacions amb altres espais de comunicació «d’acord amb el caràcter i el grau d’afectació (dependència, llunyania, “simpatia”, indiferència, etc.) que mantinguin amb l’espai català». En aquest sentit, els marcs exteriors més decisius eren òbviament els marcats per la regulació europea i per la de l’Estat espanyol.
1. L’enciclopèdia Ethnologue: Languages of the World, editada per M. Paul Lewis, és una font de referència com a catàleg de les llengües encara vives en el món, com també l’Atlas of the World’s Languages in Danger de la UNESCO.
2. Vegeu <https://docs.google.com/document/d/1iSAD2DO2iGfDfPmx-mjyS4fVRmihzjBqgp3mamzkqt8/edit?pli=1>[consulta: 1-09-12].
3. Atesa la dificultat d’accedir al text original, utilitzem aquí la traducció espanyola (Taylor, 1993).
4. A la Conferència van acudir representants de 66 ONG, 44 centres PEN i 61 experts de prop de 90 països, els quals hi aprovaren l’anomenada «Declaració de Barcelona sobre els drets lingüístics», amb la intenció que una posterior assemblea general de la UNESCO la prengués en consideració per a una declaració oficial sobre aquests drets, cosa que mai no ha fet. Vegeu-ne el text a: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Drets_ling%C3%BC%C3%ADstics> [consulta: 6-6-13].
5. L’EBLUL desplegà les seves activitats d’ajut comunitari als projectes de suport i promoció de les llengües minoritàries de 1983 a 2010, any en què fou definitivament clausurat. Un dels reports més ambiciosos sobre el camp i que aporta dades sistemàtiques per a l’avaluació del suport de la UE a les minories lingüístiques, fou el titulat Support for Minority Languages in Europe, dirigit per François Grin i Tom Moring (Grin & Moring, 2002).
6. Bona part de les agudes anàlisis de Miquel Àngel Pradilla sobre les dinàmiques sociolingüístiques del País Valencià, sobretot a partir de la creació de l’–AVL i de les seves actuacions com a nova autoritat normativitzadora de l’espai del català, al costat de l’IEC, parteixen d’aquesta distinció de Kremnitz (vegeu especialment Pradilla, 2006 i 2011a).
7. Entre els 16 assaigs sobre llengües amenaçades d’arreu del món que inclou en el seu reader de 2001, a penes es fa menció del paper dels mitjans de comunicació.
Capítol 2
Evolució i balanç de la recerca a l’espai català
L’a priori de la comunicació és la llengua.
WALTER BENJAMIN, 1916
Tot historiador intel·ligent és sociòleg, tot sociòleg intel·ligent és historiador, deia Marcel Mauss. Del passat a avui, d’avui al passat, el diàleg és constant.
PIERRE VILAR, 1987
1. Introducció
Els camps científics més apropiats per estudiar les interaccions entre mitjans de comunicació i llengua són els media studies i la sociolingüística.
Sota la denominació de media studies s’aixopluguen un conjunt d’escoles i corrents que estudien la història, el desenvolupament, l’estructuració i els efectes dels mitjans de comunicació, especialment els anomenats fins fa poc mass media o mitjans de comunicació de masses. Amb l’adveniment de l’era digital en xarxa, aquesta disciplina té especialment en compte la irrupció i desplegament dels anomenats new media. Els paradigmes i models d’anàlisi d’aquest camp s’han inspirat en els mètodes i models de comprensió de la realitat procedents en especial de les ciències socials i de les humanitats, sense descartar tanmateix les aportacions de les ciències i de la tecnologia en allò que ajudin a la comprensió dels fenòmens de la comunicació humana. L’èmfasi que fem aquí en mirar de precisar la recerca catalana sobre els moderns mitjans de comunicació, analògics o digitals, deriva d’una perspectiva que postula l’íntima relació entre l’ecologia de la llengua (o llengües) en una comunitat determinada i l’ecologia dels mèdia en aquesta comunitat. Com argumentarem més endavant, la relació que ens interessa destacar és la d’una clara dependència entre l’estatus de la llengua d’una comunitat i els seus usos respecte de l’estatus i usos que la llengua en qüestió ha assolit en el sistema mediàtic general de la comunitat lingüística.
Per la seva banda, la sociolingüística és la disciplina que s’ocupa en general de les relacions entre llengua i societat. En l’espai del català, la trajectòria i vitalitat dels estudis sociolingüístics són reconegudes internacionalment. La sociolingüística catalana, com hem dit, s’ha interessat especialment pels fenòmens de convivència lingüística a partir de les aportacions conceptuals d’Uriel Weinreich ([1953] 1996) sobre llengües en contacte i lleialtat lingüística. Però no s’ha dedicat a estudiar el que, per exemple, Cormack formulava com a qüestió més pertinent: de quines maneres els diferents mèdia poden interactuar amb els altres aspectes dels usos lingüístics «per tal de contribuir, directament o indirecta, a la preservació de la llengua en unes comunitats especifíques?» (Cormack, 2007: 62). L’anàlisi de la qüestió s’ha d’emmarcar en el camp de les polítiques i la planificació lingüístiques, on la recerca sociolingüística internacional ha establert els dos processos fonamentals: el del corpus planning i el de l’status planning (Kloss, 1969; Cooper, 1989). Els dos termes coincideixen amb la dualitat terminològica catalana més usual: normativització i extensió de l’ús, respectivament (Pradilla, 2011b: 95). És en relació amb el segon procés on els mèdia adquireixen avui una rellevància única no sols per a la difusió de la llengua, sinó sobretot per la seva implicaciò en fenómens com el seu estatus o posició funcional en relació amb les altres llengües en un determinat context; el prestigi en la percepció de la llengua tant entre els seus usuaris com en els no usuaris; i el discurs públic sobre la llengua i els seus problemes, és a dir, les representacions de la llengua que vehiculen els mateixos mitjans i els responsables polítics.
Alguns estudis internacionals recents posen de manifest i documenten el creixent interès per precisar el paper específic dels mèdia tant amb relació a la reafirmació de les identitats i llengües locals enfront de la globalització (Hourigan, 2003; Barker, 2003; Straubhaar, 2007, etc.) com sobre la seva contribució a la preservació de les llengües i cultures en risc (Kelly-Holmes, 2001; Salawu, 2006; Cormack, 2007; Wilson & Stewart, 2008, etc.), o simplement en la intervenció en la planificació en els contextos nacionals davant els nous reptes (Corominas, 2007; Hult, 2010; Gifreu, 2011b).
En l’espai del català, com s’argumenta a continuació, un dels àmbits fonamentals del procés de redreçament i de normalització del català era el de la comunicació d’interès públic i social. Aquest capítol pretén presentar les grans línies d’evolució de la recerca feta durant el període, ordenades i aplegades sota tres objectius generals d’estudi diferenciats: l’estudi de l’acció política en relació amb la normalització en els mèdia, l’atenció a la presència i als usos del català en els mitjans, i la investigació aplicada a la problemàtica de l’estandardització de la llengua dels mèdia.
2. Mèdia i normalització: àmbits de recerca
Des del punt de vista de la comunicació d’interès públic i de les seves implicacions en la dinàmica de les llengües en contacte a l’espai del català, la teoria del conflicte aportava un bon instrumental teòric i metodològic per aglutinar la primera recerca en comunicació a l’espai català, sobretot l’aplicada als nous àmbits d’interès sorgits a finals dels 70. La perspectiva de la normalització obria també un munt de qüestions sobre els canvis a impulsar en el sistema comunicatiu present als Països Catalans al final del franquisme. En realitat, atesa la devastació gairebé absoluta del català als mitjans i circuits de comunicació d’interès públic fins a la Transició, es pot afirmar que tot estava per investigar.
Com veurem, l’interès per atribuir un paper central als mèdia i a les indústries culturals en el procés de normalització del català a partir de la Transició es posà de manifest en múltiples aportacions col·lectives, sobretot en ocasió del Congrés de Cultura Catalana (1975-77) i del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986). No obstant això, les línies de reflexió i de recerca sobre aquesta vinculació s’abordaren inicialment més des de l’àmbit incipient dels estudis de comunicació que no pas des de la sociolingüística. Progressivament, tanmateix, lingüistes i sociolingüistes foren requerits per aportar les seves contribucions teòriques i aplicades al desplegament dels nous mitjans de comunicació en català, públics i privats, especialment per als dos principals ens públics, la CCRTV i l’RTVV. Igualment, l’adopció i desplegament de polítiques lingüístiques de normalització obligà a plantejar, debatre i prendre determinades opcions en matèries relatives a la normalització del català en els mitjans i als processos d’estandardització. Ara bé, la pregunta general sobre el paper dels mitjans de comunicació en els processos de recuperació i rearticulació d’una comunitat lingüística no era fàcil de contestar. I menys en el cas de la comunitat lingüística del català, fragmentada entre quatre estats i amb una important subfragmentació de les tres grans regions a l’Estat espanyol.
Tenint en compte l’ecosistema de la comunicació, la normalització de la llengua en alguns mitjans adquiria una clara preeminència sobre la d’altres. Per a l’etapa aquí estudiada, la televisió representava sens dubte el mitjà central i hegemònic, amb una influència determinant en els processos de planificació i normalització de la llengua catalana. De tota manera, la centralitat de la televisió no podia ignorar o menystenir la importància relativa dels altres mitjans tradicionals, especialment la premsa diària i la ràdio, i dels nous mitjans sorgits arran de la irrupció d’Internet i els processos de convergència tecnològica. Des de finals dels 90, en efecte, l’ecosistema de la comunicació ha anat incorporant i promovent els nous mitjans i nous serveis digitals en xarxa, fins al punt d’estructurar un nou espai de les comunicacions públiques i privades, el ciberespai, que planteja reptes totalment nous respecte dels mitjans tradicionals amb relació a les polítiques i a la planificació lingüístiques.
A diferència de certa tradició europea d’estudis sobre les llengües minoritàries i sobre la intervenció dels mitjans amb vista a la conservació (maintenance) de la llengua (Alcock & O’Brien, 1980; Thomas, 1989; Cormack, 1998; Cormack & Hourigan, 2007), en el cas català la qüestió es plantejava de forma molt més radical: no es tractava de com «conservar» el català com a llengua minoritària en el seu espai, sinó de com fer del català una llengua normalitzada en els mitjans de la comunicació de masses o almenys en igualtat de condicions amb els mitjans en castellà (a l’Estat espanyol).
Un dels nous paradigmes més suggestius per plantejar la recerca era l’encunyat per Einar Haugen (1972) relatiu a «una ecologia del llenguatge», que definia com «l’estudi de les interaccions entre una llengua i el seu entorn» (Haugen, 2001: 57). Haugen formulava una llista de deu preguntes «ecològiques» sobre la bona salut d’una llengua, de les quals algunes tenen a veure directament amb l’ús dels mitjans. En aquesta mateixa línia, Cormack (2007: 64-65) suggeria quinze preguntes de recerca que els estudiosos haurien d’investigar de forma sistemàtica.
Aquest plantejament a partir d’un model ecològic de l’estudi d’una comunitat lingüística pot ser útil per examinar la recerca en el cas de la llengua catalana i els mitjans de comunicació amb la condició que substituïm la variable maintenance (de la llengua minoritària) per la de normalització del català – per bé que en determinats territoris i àmbits d’ús seria potser més apropiat d’examinar les oportunitats de maintenance que no les de normalització.
Així, si ens centrem en la recerca feta sobre el procés de normalització del català en els mitjans de comunicació durant les tres últimes dècades, caldrà distingir diversos àmbits de recerca d’acord amb uns punts de vista preferents. Tenint en compte l’objecte d’interès especifíc i les aportacions internacionals i catalanes a la conceptualització del camp, es poden identificar tres grans àmbits d’interès. En primer lloc, l’estudi de les relacions entre polítiques lingüístiques i polítiques de comunicació, que informa sobre la capacitat d’intervenció dels mèdia com a agents lingüístics en els processos de normalització: ens situem en el nivell de l’status planning, segons la terminologia de Heinz Kloss (1969). En segon lloc, l’estudi del procés general d’estandardització de la llengua en els mitjans de comunicació, vinculat a l’adaptació de la normativa als models de llengua per a cada modalitat de mitjà (corpus planning). I en tercer lloc, l’estudi dels processos i l’abast d’implantació del català als mèdia i del seu compromís amb l’extensió social de la llengua (extensió de l’ús). En conseqüència, l’aproximació a la recerca sobre els mèdia i la llengua catalana en el període examinat procedirà seguint els tres àmbits de la recerca mencionats, bé que amb un petit canvi d’ordre: començarem precisant la recerca sobre polítiques de normalització i mitjans de comunicació, per abordar després l’extensió de l’ús del català als mitjans, i resseguir en tercer lloc la recerca sobre el model de llengua dels mitjans i el procés d’estandardització.1
3. La recerca sobre polítiques de normalització i mitjans de comunicació
Com és sabut, fou Aracil (1965) qui va introduir el concepte de normalització lingüística i va establir el dilema clau del conflicte: o substitució i extinció o normalització. Parlar de normalització lingüística significa referir-se a poder polític. Vallverdú (1980: 69) ho deia en aquests termes: «En definitiva, la normalització és el resultat d’una política lingüística». I Ninyoles (1971: 61) reconeixia el doble front: normalitzar significa alhora «donar normes» i «retornar al seu nivell “normal” una cultura i situar-la en peu d’igualtat amb unes altres cultures».
Per bé que el terme normalització és emprat en sentits molt diferents pels diversos autors, aquí entendrem la normalització lingüística com el conjunt de decisions i d’accions empreses pels poders públics en el marc d’una política lingüística destinada a atorgar un estatus d’igualtat al català respecte de les llengües hegemòniques presents als territoris del domini lingüístic.
Centrarem l’apartat a considerar la recerca sobre la relació entre política lingüística, política de comunicació i capacitat d’intervenció dels mitjans com a agents lingüístics en els processos de normalització del català. Hi tindrem en compte estudis, debats, propostes i recomanacions de models d’organització i d’intervenció en el camps dels mèdia; anàlisis de polítiques i de mesures; estudis prospectius i de previsió sobre l’evolució dels mèdia, etc.
La recerca sobre la relació dels mitjans de comunicació en el procés general de normalització del català apareix tímidament a finals dels setanta i primers vuitanta a redós dels dos grans debats sobre les perspectives de normalització en la nova etapa democràtica iniciada a l’Estat espanyol després de la mort de Franco (1975). Els dos grans debats es produïren en ocasió del Congrés de Cultura Catalana 1975-1977 (1978) i del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1986 (1989). Entre un debat i l’altre s’aprovaren els pactes polítics de l’anomenat bloc constitucional a l’Estat espanyol (Constitució de 1978 i estatuts d’autonomia), que afectaren de forma determinant i restrictiva les competències autonòmiques sobre normalització del català als seus territoris històrics i, més en concret, la capacitat de decisió i d’intervenció des d’aquests territoris sobre el sistema dels mitjans de comunicació de masses (Gifreu, 1983b; Carreras, 1987).
La confrontació sobre models i prioritats de la normalització tingué un ampli ressò social i una primera controvèrsia pública, que des del costat catalanista exemplificà el manifest de la revista Els Marges (1979) i, poc després, en sentit contrari, l’anomenat «Manifiesto de los 2.300», oposat al model d’escola en català i més en general a la regulació de la primera Llei de normalització lingüística (LNL), aprovada a Catalunya el 1983 (Moll, 1984). Una campanya de 1982 per la normalització del català, vertebrada entorn de la nena Norma, tingué una gran acceptació popular i comptà amb un ampli suport dels mitjans existents.
La primera recerca en aquest subàmbit apareix a Catalunya impulsada bàsicament des de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona i tingué en la revista Anàlisi, publicada a partir de 1980, un primer exponent de la difusió de la recerca. La previsió de les primeres actuacions de la Generalitat en matèria de mitjans de comunicació, d’acord amb les competències previstes en l’Estatut, motivaren línies d’interès de recerca i reflexió.
Al País Valencià, l’impuls inicial envers l’estudi de la problemàtica de la llengua procedí de l’Institut de Filologia Valenciana, creat el 1978 al si de la Facultat de Filologia de la Universitat de València, després d’aprovar un Informe sobre la llengua del País Valencià (IIFV, 2002: 11). Reconvertit el 1994 en Institut Interuniversitari (que reunia les tres universitats valencianes amb estudis de Filologia), l’IIFV desplegà una activitat continuada en la promoció de la recerca i del debat general sobre la normalització i l’estandardització (per exemple, en ocasió del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana o, com veurem, en el debat sobre el model de llengua a TV3 o a RTVV).
A principis dels 80, alguns estudis se centraren a investigar i avaluar els canvis en el sistema i en les polítiques de comunicació a Catalunya durant la Transició (Gifreu, 1983b; Prado, 1983; Guillamet, 1983; AA.DD., 1983a), les noves perspectives dels mitjans en català davant l’autonomia. (AA.DD., 1981a; Parés i Maicas i al., 1981; Gifreu, 1982; Strubell, 1981 i 1982; Vallverdú, 1982) o les preses de posició dels partits catalans (Parés i Maicas, 1981; Enquesta Anàlisi, 1982).
A partir de mitjan dècada dels 80, la reflexió, el debat i la investigació sobre els mass-media i el seu compromís amb els processos incipients de normalització anà en augment. Hi van contribuir alguns fets d’especial rellevància, com el desplegament de la Llei de normalització lingüística, la creació de Catalunya Ràdio i de TV3 a Catalunya (Canals, 1987; Ferrús, 1987) i la celebració el 1986 del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Una de les seccions del Congrés fou dedicada a la normalització en els mitjans i les noves tecnologies (àrea 4, amb seu a Perpinyà). El Congrés aglutinà un ampli conjunt de comunicacions de la incipient recerca sobre la situació del català en els mitjans i les perspectives de normalització en el conjunt dels Països Catalans –com per exemple en la premsa (Jones, 1989). Una de les conclusions de l’àrea demanava d’instar els poders públics catalans perquè impulsessin «la creació efectiva d’un espai català de comunicació» (1989: 285). En aquesta mateixa línia de preocupacions, començaren a publicar-se estudis crítics i/o prospectius sobre les dificultats i les perspectives de la normalització en el camp de la comunicació (Carreras, 1987; Gifreu, 1987a i 1989a; Pitarch, 1984; Tudela, 1986; Moragas, 1988; Figueres, 1990). A mitjan dels 80, l’Institut d’Estudis Catalans emprèn diferents línies de suport a la investigació sobre comunicació i normalització, que donaren lloc a un informe prospectiu general (Gifreu, 1986a) i a la creació de la Societat Catalana de Comunicació (com a filial de la Secció de Filosofia i Ciències Socials), la qual impulsaria més tard la recerca i la publicació de diferents estudis a través de la seva revista Treballs de Comunicació (núm. 1, octubre de 1991), reconvertida en Comunicació a partir de 2010 (núm. 27, novembre).
A finals dels anys vuitanta i primers noranta, la recerca sobre normalització del català als mèdia rebé un impuls a Catalunya per la confluència d’interessos entre la universitat, el govern i alguns sectors professionals. El govern de la Generalitat creà el 1987 el Centre d’Investigació de la Comunicació, com a Direcció General adjunta a Presidència, que aglutinà i potencià una recerca comunicativa diversificada (Jones, 1997 i 2000; Espina, 2004). A la Universitat Autònoma de Barcelona es consoliden línies d’atenció sobre les polítiques de comunicació i la llengua (Moragas, 1988; Corominas, 1997) i especialment en relació amb la formulació de propostes entorn de la potenciació de l’espai català de comunicació (Gifreu & Corominas, 1991).
L’Institut d’Estudis Catalans intensificà l’interès pel seguiment del procés de normalització. La Secció Filològica publicà una declaració sobre la llengua en els mitjans i especialment a la televisió (IEC, 1990) i el mateix plenari de l’IEC realitzà un ampli debat sobre la normalització que es clogué amb l’aprovació del document «Sobre l’estat actual de la normalització lingüística», molt crític respecte de «la gravetat de la situació». Entre les mesures a emprendre per «les autoritats competents» incloïa la d’aconseguir «un espai comunicatiu conjunt per a tot el territori de llengua catalana, que abasti tots els mitjans de comunicació» (IEC, 1991: 37).
Al País Valencià, la inauguració el 1989 del Canal 9 TV i del Canal 9 Ràdio de l’RTVV motivà una àmplia mobilització dels sectors professionals i universitaris en la discussió del model de llengua i de mitjans públics a desplegar (Ferrando, 1990b; Bas Portero, 2000). Després dels primers moments de desplegament dels mitjans públics i arran dels conflictes pel model lingüístic i per l’ocupació de les freqüències de recepció de TV3, se suscitaren diferents estudis crítics sobre la situació (Quílez Sánchez, 1991; Mollà i Pitarch, 1992; Solves, 1992; Israel i al., 1992; Portet, 1994; Xambó, 1995; Pitarch, 1996; Esteve i al., 2000). Un espai important de debat i de contrast de contribucions fou el fòrum anual de les Jornades de Sociolingüística d’Alcoi, organitzades per l’Ajuntament d’aquella ciutat des del 1992, amb múltiples aportacions d’experts i d’investigadors, algunes d’especifiques sobre el País Valencià, bé que amb una perspectiva de Països Catalans (AA.DD., 1994d i 1997b; Mollà, 1997a; Dolç, 1997, Xambó, 1995). Cal considerar d’interès singular la lectura i defensa de la primera tesi doctoral sobre el sistema comunicatiu del País Valencià per Rafael Xambó (Xambó, 1996 i 2001). En aquesta línia, la progressiva incorporació d’estudis de comunicació a les facultats i departaments de les universitats valencianes motivà una creixent dedicació a la recerca comunicativa: un número monogràfic de Treballs de Comunicació, coordinat per Josep Lluís Gómez Mompart (2007) sobre «La recerca en comunicació al País Valencià», presentava un complet estat de la qüestió.2 Un d’aquests treballs (Peris, 2007) resultava de singular interès des del punt de vista de les relacions entre mitjans de comunicació i identitat valenciana: una temàtica que mereixia la consideració d’eminents intel·lectuals valencians durant el període examinat (Fuster, Ninyoles, Mira, Pitarch, etc.), però que pocs havien abordat des de l’àmbit dels mitjans i circuits de la comunicació, si fem excepció d’autors citats com Mollà o Xambó i alguns altres a recordar com Bertran (1994 i 2002), Bas Portero (2004), Peris (2006) o Llobet (2006). Aquest conjunt de preocupacions entorn del paper dels mèdia en el procés de construcció de la identitat valenciana motivaren la celebració dels col loquis que, sota el títol «El miratge del País Valencià: La (de)construcció mediàtica», se celebraren el 2004 a la Facultat de Filologia de la Universitat de València, organitzats per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i la Càtedra Joan Fuster.3
A Catalunya, arran dels dubtes sobre l’eficàcia de l’LNL es va obrir un ampli debat al llarg dels 90, amb la contribució de diversos experts, sobre la reforma de la llei i la conveniència d’adoptar un pla general de normalització lingüística (Marí, 1992, 1994 i 1999). Després de les eleccions estatals de 1993 (quan el PSOE forma govern a Madrid gràcies al suport de CiU), a la vista de la generalització del procés d’immersió lingüística del català a l’escola i de la voluntat expressada pel govern de la Generalitat de revisar la llei i proposar noves fites de cara a la normalització, s’originà una nova «guerra per la llengua» (Voltas, 1996). Un grup d’intel lectuals signaven el «Manifiesto por la tolerancia lingüística en Cataluña», on atacaven la immersió i la política nacionalista de la Generalitat; el grup impulsà l’anomenat Foro Babel, de notable incidència en els medis periodístics i intel·lectuals de Barcelona (Marí, 1999).
Malgrat la controvèrsia, i després d’un ajornament i d’algunes rebaixes, la nova llei, ara amb el nom de Llei de política lingüística (LPL), aconseguia una àmplia majoria al Parlament de Catalunya (amb el vot en contra del PP i d’ERC, per motius oposats).
Des del punt de vista del coneixement de l’estat i dels progressos de la normalització en cada un dels sectors d’interès, l’LPL comportà canvis molt positius. La Direcció General hagué d’emprendre l’elaboració anual dels informes sobre política lingüística a partir de 1999. La publicació d’aquests informes permetia als interessats, i també als estudiosos, de disposar d’un balanç anual oficiós de l’estat de la normalització també en els mitjans de comunicació i en les indústries culturals.
D’altra banda, el 1996 el Parlament de Catalunya aprovava la Llei del cable, que comportava també la creació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), embrió del Consell que assumia el 2000 (Llei 2/2000, de 4 de maig) competències pròpies com a organisme autònom, que completaria amb les atribuïdes per la Llei de comunicació audiovisual de Catalunya (22/2005, de 29 de desembre). El CAC integrava en part les funcions de suport a la recerca del Centre d’Investigació de la Comunicació i emprenia, a part de les seves funcions normatives, diferents línies de suport a la recerca comunicativa sobretot en el camp de l’audiovisual: convocava els premis sobre comunicació de masses, iniciava la publicació de la revista Quaderns del CAC (núm. 1, març de 1998), obria ajuts de col·laboració amb grups de recerca universitaris, etc. A partir de la Llei 2/2000, el CAC estava obligat a presentar anualment davant el Parlament l’Informe sobre l’audiovisual a Catalunya (primer any: 2001). La sèrie d’aquests informes, realitzats amb una àmplia col·laboració dels investigadors universitaris, inclou també informacions valuoses sobre l’estat de la llengua en cada sector. A més, el CAC realitzava enquestes d’opinió pública sobre la valoració dels mitjans audiovisuals (primera: 2001) que aportaven dades quantitatives i qualitatives sobre l’acceptació dels mitjans en català a Catalunya.
Des del govern de Catalunya, una de les principals actuacions relatives al coneixement dels usos dels mèdia i del consum cultural en tot l’espai del català fou l’impuls polític i financer a la creació del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, com a eina potent de mesura, observació i seguiment sistemàtics del comportament social als Països Catalans en matèria de comunicació i cultura (Cardús, 2007; Huertas Bailén, 2009).
Durant la darrera dècada del període examinat, la recerca sobre polítiques de normalització als mitjans tendeix a deixar de banda els aspectes més polítics ideològics relatius al model o a les competències d’intervenció dels poders públics en el sector comunicatiu i, com veurem, es desplaça i concentra més en l’anàlisi de problemes pràctics i d’implementació de models de llengua i en la normalització de l’ús sobretot en els nous mitjans i serveis digitals (Bel, 2000; Gifreu, 2000; Graells i Vives, 2001; Partal, 2003; Domingo, 2004; Mas, 2005; Masip i Micó, 2007). Una línia de recerca pròxima és la que indaga empíricament en els àmbits de decisió mediàtica les raons dels òrgans decisoris per les seves opcions lingüístiques en els mitjans (Sáez i Casas, 2002; Sintes Pascual, 2006 i 2007). D’altra banda, l’evolució de dues institucions centrals com TV3 i Catalunya Ràdio i la celebració del seu 25è aniversari motivaren també una àmplia reflexió més o menys critica sobre la seva significació i sobre les seves limitacions (Alexandre, 2006; Cardús, 2008; Gifreu, 2009).
4. La recerca sobre l’ús del català als mèdia
En el marc del procés general de la normalització lingüística del català en els mitjans de comunicació, tal com s’ha definit anteriorment, en aquest apartat volem abordar l’estudi diacrònic de la recerca sobre l’accés del català als mèdia i l’extensió d’ús al llarg del període 1975-2012. La perspectiva científica preferent aquí és bàsicament sociològica, i manlleva els instruments i els interessos d’anàlisi tant de la sociologia de la llengua com de la sociologia de la comunicació.
Podem avançar que es tracta d’una modalitat de recerca bàsicament descriptiva, que se sol centrar en l’anàlisi dels processos i del balanç més o menys conjuntural sobre la incorporació del català als mitjans i als circuits (producció, difusió, usos) de la comunicació social. Inclou aspectes com l’estudi dels mitjans i de les seves programacions en relació amb la incorporació del català, el paper dels professionals en aquests processos, la descripció i comparació d’audiències i d’usos, l’impacte de les transformacions tecnològiques, etc.
Com és obvi, la primera recerca en aquests àmbits d’interès apareix quan es donen les condicions polítiques (a l’Estat espanyol) de despenalització del català en els mitjans, just després de la mort de Franco. Els antecedents més significatius –a part dels fets estrictament polítics –de l’interès per la recuperació de la presència del català en els mitjans de comunicació procedien de l’ampli moviment sociocultural de reivindicació de mitjans en català. Aquest moviment trobà en el Congrés de Cultura Catalana el primer fòrum públic de reflexió i d’expressió sobre la problemàtica de la comunicació de masses al conjunt dels Països Catalans. En efecte, inaugurat per decisió del Collegi d’Advocats de Barcelona al gener de 1975 i clos a Lleida el 27 de novembre de 1977, el dit congrés creà un àmbit específic, el XXIII, dedicat als mitjans de comunicació.4 Aquest àmbit aportà un ampli treball de diagnosi i anàlisi de la situació en els tres mitjans tradicionals (premsa, ràdio i televisió) i en relacions públiques i publicitat per al conjunt dels Països Catalans de l’Estat espanyol; tanmateix, fou incapaç d’oferir en el manifest final un programa d’actuacions coherent amb l’anàlisi feta (Congrés de Cultura Catalana, 1978a: 301-358, i 1978b: 128 i s.).
El nou marc polític a l’Estat espanyol, derivat de la Transició i de l’establiment del nou mapa de les autonomies, afavorí unes primeres línies de reflexió i debat públics sobre els canvis en els mitjans en relació amb les perspectives d’incorporació del català. Als estudis pioners de finals dels setanta en aquest àmbit (Guillamet, 1975; Benach, 1976; Solà Dachs, 1978), dedicats a la història de la premsa en català, s’hi sumaren aviat autors procedents del món professional i de la jove Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’aparició de la primera revista acadèmica sobre recerca comunicativa a la UAB, Anàlisi (1980), era seguida poc després per una revista de l’Associació de la Premsa de Barcelona, Annals del periodisme català (1984), que demostrà tenir interessos més enllà dels estrictament professionals.
Dels primers estudis de la premsa, més o menys descriptius (Gifreu, 1980; Generalitat de Catalunya, 1981; Benach, 1982; Huertas, 1982), aviat els interessos dels investigadors i professionals es diversificaren i s’ampliaren a la televisió (Munsó Cabús i al., 1980; Baget i Herms, 1981; Parés i Maicas, 1981; Garcia & Schaaff, 1981), a la comunicació local (Udina, 1982), o al sistema general dels mitjans a Catalunya (Moragas & Gifreu, 1982; Gifreu, 1983a).
Бесплатный фрагмент закончился.
