Читать книгу: «Contacte i contrast de llengües i dialectes»

CONTACTE I CONTRAST

DE LLENGÜES I DIALECTES

Joan Veny

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2006

BIBLIOTECA

LINGÜÍSTICA CATALANA

30

Direcció

Antoni Ferrando Francés

Ángel López García

Comitè científic

Germà Colón (Universitat de Basilea, Suïssa)

Joseph Gulsoy (Universitat de Toronto, Canadà)

Philip Rasico (Universitat de Vanderbilt, Estats Units d’Amèrica)

Beatrice Schmid (Universitat de Basilea, Suïssa)

Max W. Wheeler (Universitat de Sussex, Gran Bretanya)

Curt Wittlin (Universitat de Saskatchewan, Canadà)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en,

o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà,

sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre,

sense el permís previ de l’editorial.

© Joan Veny i Clar, 2006

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2006

Producció editorial: Maite Simon

Correcció: Elvira Iñigo

Realització ePub: produccioneditorial.com

Coberta

Disseny: Maite Simon

Tractament gràfic: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 84-370-6300-0

Per a Antoni M. Badia Margarit i Maria Cardús,

tot mirant, des de la nau de la vida,

el deixant d’una vella amistat

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

DEDICATÒRIA

ÍNDEX

PRESENTACIÓ

ABREVIATURES

SIGNES FONÈTICS UTILITZATS

I. CATALÀ-CASTELLÀ

1. SOBRE LA INTERFERÈNCIA CATALÀ-CASTELLÀ

2. FORTUNA DEL FONEMA /X/ EN CATALÀ: VISIÓ HISTÒRICA DE LA «QUEADA»

3. LA IMPORTACIÓ DEL FONEMA /X/ EN CATALÀ

4. SOBRE LES EQUIVALÈNCIES cast. /x/ = cat. /ʎ/

II. CATALÀ-ASTURIÀ

5. IEISME HISTÒRIC I TRACTAMENT DE /x/ EN ASTURIÀ I CATALÀ

III. CATALÀ-GALLEC

6. GALLEC I CATALÀ. RELACIONS I PARAL·LELISMES LINGÜÍSTICS

IV. CATALÀ-ARAGONÈS

7. SOBRE EL VALENCIÀ GEMECAR ‘GEMEGAR’

V. CATALÀ-OCCITÀ

8. SOBRE ELS OCCITANISMES DEL ROSSELLONÈS

9. LA INTERFERÈNCIA OCCITANA EN L’OBRA EPIDEMIOLÒGICA D’ANTONI GIRAULD (1587)

VI. CATALÀ PENINSULAR-MALLORQUÍ

10. DIALECTOLOGIA CONTRASTIVA

APÈNDIX

MAPES

BIBLIOGRAFIA

ÍNDEX DE MOTS

PRESENTACIÓ

Una llengua no viu isolada. Des de les àrees d’adstrat s’operen transferències humanes, conseqüència d’una emigració o bé d’una conquesta amb la seva ulterior colonització. És un –entre altres– dels factors de renovació del seu sistema lingüístic. La llengua arribada pot empeltar alguns dels seus elements a la llengua receptora a causa del seu contacte. Una part d’aquest llibre es dedica al contacte del català amb altres llengües (castellà, aragonès, occità). En la secció I s’ofereix una visió general de la interferència amb el castellà (1), seguida d’estudis monogràfics sobre l’adopció, i sobretot adaptació, del fonema castellà /x/ en català i els seus dialectes (2 i 3), així com un altre treball sobre les equivalències amb el fonema /ʎ/ en català (4). La secció IV presenta una introducció sobre la importància de la presència aragonesa al Regne de València i les seves recialles lingüístiques, confoses algun temps amb imaginàries traces mos­-saràbigues; n’és una il·lustració el treball sobre el valencià gemecar (7), que es revela tributari de l’aragonès arribat amb els colonitzadors. La secció V conté dos treballs relacionats amb l’occità: un (8) s’ocupa dels occitanismes instal·lats en el rossellonès, absents generalment de la resta del domini i que confereixen fesomia pròpia a aquest dialecte; l’altre (9) analitza aspectes de la interferència occitana en l’obra del metge occità A. Girauld, on es detecten occitanismes integrats en el sistema al costat d’altres de caràcter individual.

Però no s’ha de desconèixer una altra estratègia d’estudi, el contrast, és a dir, la comparació de llengües diferents, en el nostre cas les romàniques, o de dialectes d’una mateixa llengua, sense contigüitat geogràfica, comparació que posa en relleu les coincidències i discrepàncies de dues entitats lingüístiques amb resultats importants per a la lingüística general i la lingüística històrica. En el llibre present, aquesta segona vessant afecta el contrast del català amb altres llengües i dialectes (II i VI). En el primer cas es comparen els processos d’adaptació del fonema castellà /x/ i el tractament de la iodització en català i asturià (5) així com els paral·lelismes entre gallec i català, dels quals es desprenen ensenyaments per a la història de la nostra llengua. En el cas dels dialectes (10), el coteig d’un text gironí del segle XIX adaptat al mallorquí coetàniament ofereix –crec– un exemple interessant de dialectologia contrastiva.

Tractant-se d’estudis apareguts en publicacions i en èpoques diverses i sobre temes connexos, ha estat inevitable la reiteració de certs punts, que he procurat reduir al mínim, tot admetent la utilitat pedagògica d’algunes insistències.

Els articles han estat objecte d’esmenes i addicions. He unificat la transcripció fonè­tica segons l’Alfabet Fonètic Internacional, he respectat el sistema de ci­tacions segons cada article i he afegit dos mapes (1 i 3).

Que el lector em permeti cloure aquest prefaci amb gratituds. A An­toni Ferrando i Ángel López per acollir aquest llibre dins la prestigiosa col·lecció de la Universitat de València; a Elvira Iñigo, per la seva acu­ra­da labor traductora i l’escrupolosa faena correctora; a Maite Simon, per la seva diligència en la coordinació de tot el procés editorial; a Emili Casa­nova i Joan Anton Rabella, per unes recerques bibliogràfiques; a Joan Ramon Veny-Mesquida, M. Pilar Perea i Montserrat Adam, que en més d’una ocasió han evitat que naufragués per les aigües, sovint procel·loses, de la informàtica.

ABREVIATURES

SIGNES FONÈTICS UTILITZATS

I. CATALÀ-CASTELLÀ

La interferència amb el castellà és objecte d’estudi en els quatre articles (1-4) que segueixen. En l’1, després d’una presentació dels factors polítics i socials que l’han propiciada, analitzo casos d’interferència segons el grau d’implantació, l’àrea temàtica, el nivell generacional, l’àrea geogràfica i l’època, i considero l’actitud de la normativa respecte dels elements interferits, així com una certa propensió al purisme, amb els conseqüents excessos.

En els articles 2-4 estudio amb certa profunditat i amb una dimensió històrica i geolingüística, com no s’havia fet fins ara, el tractament en català del fonema castellà /x/, inexistent en la nostra llengua: la seva adaptació en /k/ entre els monolingües i la seva adaptació en /∫/, en /Ʒ/ o, eventualment, en /g/ entre bilingües i d’acord amb uns paràmetres de correspondències; exemplifico també, en sentit invers català → castellà, l’adaptació del fonema /Ʒ/ de mots del substrat català incorporats al murcià d’Oriola.

En l’article 4 m’ocupo de l’equivalència cast. /x/ = cat. /ʎ/ per tal de discernir els casos d’aragonesisme (carcallada), de continuïtat d’àrea lingüística (navalla) o d’adaptació en virtut d’un joc de correspondències entre les dues llengües (estropall).

1

SOBRE LA INTERFERÈNCIA CATALÀ-CASTELLÀ[*]

1. Introducció

El contacte del català amb el castellà coneix una tradició de segles. L’enamoriscament comença el s. xvi i tindrà més tard aparences de festeig que es prolongarà, com deia Milà (1881, ap. Almirall 1997: 68), amb un vincle «indissoluble». Hi ha diverses circumstàncies que contribueixen a aquesta relació: la puixança econòmica, política i militar de Castella, la seua frondosa expansió a ultramar, el floriment d’una literatura brillant, la desaparició de la cort de Barcelona, els avantatges de les edicions en castellà, la presència d’ordes religiosos castellanitzats, etc. Així, Boscà escriu la seua obra poètica en castellà (1543), el valencià Beuter tradueix i refon en castellà la primera part de la seua història de València (1546) i ja redacta en aquesta llengua la segona part de la dita obra (1550), i el balear Binimelis tradueix al castellà la seua Història general del Regne de Mallorca (abans de 1612) (GEC).

Després de la Guerra de Successió (1705-1714), arran de la victòria de Felip V, Catalunya, València i Balears veuen abolides les seues institucions i l’oficialitat de la seua llengua. La repressió s’hi accentua amb la cèdula reial d’Aranjuez (1768), de Carles III, amb imposició del castellà als jutjats, l’ensenyament i la cúria diocesana. Altres ordres i decrets concreten l’exclusivisme del castellà: ús d’aquesta llengua (o del llatí) entre els escolapis «sota pena de pa i aigua» (1755), obligatorietat d’escriure els llibres del Gremi de Vara de València en castellà (1764) així com els llibres de comptabilitat (1772), que la Universitat de Cervera no publique llibres didàctics en català (1773), que l’ensenyament siga en castellà i d’acord amb les normes de l’Acadèmia Espanyola (1780) (Ferrer Gironés, 1985).

Cal dir que els decrets que conculcaven el dret a la llengua pròpia sovint no s’aplicaven, especialment a les àrees rurals, i que el coneixement de la llengua sobrevinguda va ser patrimoni d’una elit (polítics, escriptors, nobles, una part de la burgesia), que de vegades amb prou feines sabia emprar-la; el poble, en canvi, a causa de l’alt analfabetisme, hi tenia escassa familiaritat: un menorquí afirmava que el castellà, per a ell, era «grego» (grec) (López Casanova, 1982) i a Mallorca, en el període constitucional (1821), el rector d’una parròquia en compte de resumir o traduir al català la pastoral enviada pel bisbe, en la qual defensava que la Constitució no s’oposava als principis religiosos, la va llegir en castellà, conscient que els fidels no l’entendrien (Font, 1995). De fet, doncs, l’ús social del castellà era molt limitat, un «idioma tan extranjero en Mallorca como en nuestra Cataluña, cuyos pueblos, tanto el de la isla como el de nuestro Principado, son tan refractarios a hablarlo que puede asegurarse no se lograrà nunca que lo admitan para sustituirlo al suyo propio» (Capella, 1889, ap. Anguera, 2004: 83, n. 5). A l’interior del Principat els factors afavoridors de la llengua sobrevinguda completaven decrets oficials: la presència de tropes de Castella, l’aparició de periòdics de la classe obrera en castellà a Barcelona (1842, 1864, 1866), el desig de la burgesia de donar-se to i de proveir-se d’un servei domèstic que parlés la seva llengua als fills, la promoció a un ascens social, el rebuig per part d’algun diari a acceptar anuncis en català o el col·laboracionisme d’alguns sectors de l’església, traduït en la publicació de catecismes en castellà. Afegim-hi encara dificultats per escriure epitafis en català (1838), crítica als rètols dels carrers en català i els que apareixien en castellà titllats de «oprobio de la buena ortografía española» (1836), vergonya d’alguns de ser sorpresos parlant ca­-talà («alguns ... se avergonyeixen de que se les sorprengue parlant en català, com un criminal a qui atrapan en lo acte» (Rubió, 1841, ap. Kailuweit, 2003: 477); entre intel·lectuals i en reunions científiques el català, de tota manera, era escassament usat: Milà deia: «hemos hablado en catalán y nadie ha reído» (cf. per tot això Anguera, passim, i Kailuweit, passim). Així, anava consolidant-se la dicotomia que equiparava el català a la llengua parlada i el castellà a la llengua escrita. Fins i tot, a principis del s. xix, quan es parlava de traduir al català el Codi napoleònic, la comissió s’hi va opo­-sar perquè a quin català –deia– s’havia de traduir, el del Camp de Tarragona, el de la Plana de Vic o el de la comarca d’Urgell? Una mostra del caos lin­-güístic que el col·lapse de la tradició havia causat (Marcet, 1987: II, 27-28).

A les àrees rurals era diferent. Un secretari de l’ajuntament de Campos (Mallorca) va ser expulsat per no saber recollir els acords de les reunions del consistori que es feien en el català de l’Illa (Veny, 1998: 58).

A l’empara del romanticisme sorgeix la Renaixença, que comporta la recuperació lingüística i literària del català, l’aparició de premsa i revistes, el naixement d’inquietuds regionalistes, l’edició de gramàtiques i diccionaris, etc. Però els greuges a la llengua pròpia no cessaven, com la imposició del càstig de l’anell als alumnes sorpresos parlant en català de Mallorca (1837), l’obligació d’estendre les escriptures públiques en castellà (1862) o la prohibició de representar peces teatrals redactades exclusivament «en cualquiera de los dialectos de las provincias de España» (1867) (Ferrer Gironés, 1985).

A principis del s. xx, la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i de la seua Secció Filològica (1911) marca l’inici d’una època brillant per a la llengua i la cultura catalanes, amb la solució definitiva del problema ortogràfic (1913) i les propostes d’una codificació gramatical (1918) i lèxica (1932), amb P. Fabra com a artífex principal; una proposta que uneix la síntesi dialectal amb la indiscutible unitat lingüística i que arracona definitivament el desconcert ortogràfic del segle anterior. S’inicien els treballs del Diccionari català-valencià-balear (conclòs el 1962), s’enceta una col·lecció d’autors antics i una altra de traduccions dels clàssics grecs i llatins, augmenta la producció literària, etc. El català era al mateix temps llengua col·loquial i llengua de cultura. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) constituirà novament un fre a aquestes manifestacions de rehabilitació i il·lustració de la llengua autòctona ja que intenta reduir-ne l’ús a àmbits més aviat folklòrics.

El triomf del franquisme va comportar l’abolició de l’Estatut d’Autonomia i la conculcació de drets anteriors, com el de la llengua pròpia, que és bandejada de l’escola, la justícia, els mitjans de comunicació, etc. (vegeu Badia, 1973; Marcet, 1987: II, 172-184; Ferrer Gironés, 1985: 177-201) Durant aquells quaranta anys, va continuar l’ús social del català entre la gent del país, però, sense escolarització ni canals mediàtics, li faltava l’ús formal, practicat només per grups de militants i autodidactes; el bilingüisme era general. D’altra banda, l’impacte massiu de la immigració va provocar un alt percentatge de castellanoparlants que, mancats de mitjans per al coneixement de la llengua del país de recepció, van continuar en la majoria monolingües, al revés dels que, en un nombre menor, havien arribat abans de la guerra civil i «sentien» Catalunya en el seu entorn (recordem les etapes d’autogovern: 1914-1925; 1932-1939).

L’adveniment de la democràcia ha comportat la recuperació de les institucions i de l’oficialitat de la llengua, amb una normalització progressiva. Els ciutadans de Catalunya van adquirint un coneixement formal de les dues llengües i així la majoria dels monolingües castellanoparlants esdevenen bilingües o estan en disposició d’emprar les dues llengües, malgrat que l’ús social no fa molts progressos, fet agreujat per la recent presència massiva de nous immigrants.

En aquest marc històric i sociolingüístic la interferència estava servida. L’estudiaré aquí des de diverses perspectives: segons el grau d’im­plantació, el camp semàntic, el nivell generacional, l’àrea geogràfica, la cronologia i la relació amb la llengua estàndard.

2. Interferència segons el grau d’implantació

Una interferència és el resultat d’un procés d’introducció d’un element de la llengua A en la llengua B. Com bé ha explicat Weinreich (1968: 2.14), aquest procés comença en la parla, generalment entre parlants bilingües, com a reflex d’experiències personals; és «com l’arena que s’emporta un rierol». La segona fase és d’implantació de la interferència; aquesta ja és habitual, s’ha convertit en peça del sistema i forma part de la competència dels monolingües; és, diu Weinreich, «com l’arena que es diposita al fons del llac». De totes maneres, aquestes fases es veuen alterades per contingències polítiques, que afavoreixen o frenen les dites interferències.

En el primer cas, l’ús de sin embargo entre alguns parlants seria un exemple d’interferència en la parla o, en el pla sintàctic, l’ús de doncs no amb valor consecutiu, d’acord amb el seu ús tradicional («Plou, doncs no aniré a escola») sinó amb valor causal («No aniré a escola *doncs plou»), que només he observat entre bilingües, com a conseqüència del doble valor sintàctic del cast. pues. També en textos literaris i administratius, sobretot a partir del s. xvii, apareixen castellanismes esporàdics, de parla, limitats a l’ús escrit; així en la producció catalana del Rosselló, posterior a aquell segle, apareixen prisa, sosiego, desditxas, etc., sens dubte préstecs de parla, com ho demostra la seua falta de continuïtat en el registre parlat del dialecte actual on, en canvi, sí que circulen castellanismes com menos, embustero, etc. (vegeu § 5d); igualment, diccionaris que parteixen de fonts castellanes, com el de Figuera (1840), insereixen castellanismes llibrescos com aun, labransa, manirroto, palabrero, etc., absents de la parla col·loquial.

En la segona fase, quan n’hi ha, la interferència en la llengua se sent com a element normal del repertori d’un parlant. Per ex., burro (cat. ase), emprat per bilingües i monolingües. La clau per a deduir aquest grau profund d’implantació és determinada per:

1) la densitat derivativa: burrada, burral, burrenc, burrícia, burrejar, burresa, burrera; burrot, burret;

2) la proliferació semàntica: burro ‘estúpid’, ‘fogó’, ‘joc de cartes’, ‘escalfallits’, ‘espècie marina’, ‘animal de càrrega’, ‘tipus de carro’, ‘bony’, ‘caminadors’, etc. (vegeu DCVB);

3) l’adaptació fonètica: burr[u] en català oriental, burr[Ə]t en mallorquí;

4) la productivitat fraseològica: caure del burro ‘adonar-se d’un error’, carregat com un burro, el burro valent du la càrrega i no la sent, etc. (vegeu DCVB), burro de set soles.

En català col·loquial és freqüent *bueno! amb valors diversos (consentiment, resignació, desgrat, rectificació) (Seco), (ni el mateix Fabra s’escapava d’aquest barbarisme!), *rato (cat. estona), *cuidado (cat. compte, cura, alerta); en mallorquí *libre (cat. lliure), *grave (cat. greu), *companyero (cat. company); en eivissenc, *quissà; en valencià, *entonces (cat. aleshores), *cels (cat. gelosia); en valencià meridional *golondrina (cat. oreneta), *pavo (cat. gall dindi); en alguerès *assustar (cat. espantar), *duenyo (cat. amo), *fulano (cat. en Tal), *judia (cat. mongeta). La normalització lingüística dels últims decennis va substituint les dites formes per les correctes, especialment en el registre formal. Cal observar, tanmateix, que certes unitats lèxiques i/o gramaticals mantenen encara un arrelament notable, fins en nivells formals: *a rel de (← cast. a raíz de; cat. arran de), *forani (← cast. foráneo; cat. forà), *averiguar (← cast. averiguar; cat. esbrinar, escatir), *polvos (cat. pólvores), *reflexar (← cast. reflejar, creuat amb reflex; cat. reflectir), compte femení (← cast. cuenta; cat. compte masculí); fins i tot els responsables mediàtics no deixen de parlar d’un pols (entre Pujol i Aznar, per exemple) (← cast. pulso) en compte de prova de forca o torcebraç, que són els mots de recomanació acadèmica.

3. Interferència segons els camps conceptuals

És obvi que certs camps conceptuals són més propensos a la recepció d’elements estrangers. En un domini lingüístic (i deixo de banda el Rosselló i l’Alguer) on l’escolarització, des del s. xviii-xix, segons les àrees, s’ha dut a terme en castellà (únicament al Principat el català va conèixer dos períodes de cooficialitat, cf.§ 1) és evident que una gran part de la terminologia pròpia de la Geografia, les Matemàtiques, les Ciències Naturals, etc. va retre tribut a la dita llengua: *Alemània, *Àssia, *Inglaterra, *lago, *oceano, *quebrats, *equis, *quadrilàtero, *polígono, *basse, *àngulo, etc., en compte dels normatius Alemanya, Àsia, Anglaterra, llac, oceà, trencats, ics, quadrilàter, polígon, base, angle, etc.

D’altra banda, l’àrea temàtica de la indumentària, amb elements constantment renovats a causa de les modes, ha estat particularment sensible a la intromissió lèxica: uns han caigut completament en desús, com *arruelo ‘capa curta usada entre els segles XV-XVII’ (← cast. herreruelo) [1] (DCVB, Corbera, 1982), *tontillo «prenda armada que llevaban las mujeres debajo de la falda para ahuecarla» (Moliner, 1973), usat almenys a València i Balears els segles XVIII-XIX (Corbera, 1982; Blasco, 1984: 87, n. 120); altres han deixat un record entre ancians i ancianes, com *vuelta ‘peça de vestir que va sobre els enagos’ (Oix [Garrotxa, ALDC]), [2] *nube, peça que «es posava pel coll com una bufanda deixada» (Marçà, Priorat [ALDC]) [3] o *cèfiro (cèfino) ‘varietat de xal’;[4] altres han estat substi­-tuïts per equivalents genuïns (*sombrero → capell, barret); altres fins i tot han estat acollits per la normativa (enagos ← cast. enaguas, armilla ← cast. almilla), a part de casos locals com el del menorquí sau ‘americana’ (← cast. sayo).[5]

Alguns dialectes, com l’apitxat valencià, ofereixen un percentatge alt d’interferències de la dita esfera semàntica, que oscil·la entre un 15 i un 30 %, enfront del lèxic agrícola, més estable, que no va més enllà d’un 5 % (Veny, 1998: 117).

És un fet singular que el concepte ‘bell’ haja sofert en el registre col·loquial un dèficit notable d’unitats pròpies. Bell és d’ús literari, avui refugiat en frases fetes com fer bell ‘netejar l’era’, al bell [mig, cim, etc.] ‘exactament, justament’, de bell nou ‘de nou’, o amb un altre ús figurat (una bella [o bellíssima] persona); formós és un cultisme, difós literàriament pel vers de Maragall («Si el món ja és tan formós...»), defensat per A. M. Alcover (DECat) però que se sent artificial, actualment sense reflex culte ni popular; bonic posseeix una connotació relacionada amb gràcia, grat, etc. (vegeu les definicions de bell i bonic en el DIEC); el menorquí polit, evolució semàntica d’un anterior ‘net, polit’, és propi només d’aquest dialecte. En canvi el català ha rebut la interferència de *hermós (← cast. hermoso) que s’ha instal·lat en la parla corrent i en la literatura prefabriana (Verdaguer, Guimerà, el mateix Maragall) (DCVB), amb els seus derivats (hermosura, hermosejar, hermosor); la de guapo, gal·licisme castellà, procedent del món rufianesc, documentat en aquesta llengua en els segles XVII («rufián») i xviii («hermoso»); en català de València, la documentació és antiga («La Guapa, bagassa», s. xv, Sueca (ap. Cortès, 1986: 62); «i no fassa tant lo guapo» 1724, ap. Blasco, 1984: 122) i freqüent en el s. xix-xx; el rossellonès hi ha monoftongat el diftong (gopo), amb tractament popular del grup gua- tònic (com engony < enguany, igol < igual), prova del grau absolut d’implantació. Tant el rossellonès com el balear han estès el valor semàntic de guapo a éssers inanimats (un paisatge guapo). Els derivats morfològics són abundants: guapor, guaperia, guapament, guapesa, guapot; i no falten els refranys («Guapa hostalera, la bossa alleugera», DCVB).[6] Maco és una adaptació del cast. majo, segons el punt d’articulació i que es dóna entre monolingües o bilingües làbils (en àrees contigües a l’aragonès sona ma[x]o); aquesta adaptació presenta molts exemples, sense continuïtat (*alocar ← cast. alojar, *paradoca ← cast. paradoja) o amb continuïtat escrita o oral (decreixent a causa del progrés de l’ensenyament en català i un major contacte de llengües), com *luco ← cast. lujo, *alaca ← cast. alhaja, *traque ← cast. traje, *quefe ← cast. jefe (quefe era molt emprat en l’escriptura de novel·listes, poetes i eclesiàstics del s. xix i principis del xx); en les enquestes de l’ALDC, hem recollit de boca de parlants poc instruïts casos de *anquines ← cast. anginas, *tequemaneque ← cast. tejemaneje, *Cuanita ← cast. Juanita. La documentació es remunta a 1767. La normativa postfabriana va admetre maco en el DG, amb la marca familiar, i va ser corroborat pel DIEC amb la marca popular.[7] (V. més endavant cap. 3).

*Curro, que en castellà significa «majo, chulo, pincho» (Moliner, 1973), va heretar en català aquests sentits i, a més, es va cobrir del de ‘bell, bonic’ (canvi semàntic semblant al de majo/maco).

La dependència política d’un domini lingüístic respecte d’un estat que imposa una altra llengua com a oficial condiciona, com veiem, un bon nombre d’interferències. La dependència eclesiàstica provoca igualment interferències relatives a l’esfera religiosa. Les poblacions del Matarranya són de parla catalana però la seua incardinació a la diòcesi de Saragossa, des de fa segles, és responsable de la presència en la parla corrent de les dites localitats de veus clarament castellanes com *obispo (cat. bisbe), *la Virgen (cat. Mare de Déu), *vinajeres (cat. canadelles, cadanelles), *Evangelios (cat. Evangelis), etc., com a resultat de l’exercici del ministeri sacerdotal en aquests municipis per part de preveres de parla castellana que en les activitats de la catequesi i en la predicació feien servir –fan servir– la dita llengua. De 157 mots de l’esfera religiosa, 30 tenen segell castellà (Quintana, 1977).

En canvi, hi ha camps semàntics que s’han mostrat totalment refractaris a la influència externa, com són els noms dels colors bàsics: blanc, negre, groc, vermell/roig, blau, verd.

He parlat de la notable influència del castellà en la varietat de València. No obstant això, convé subratllar que la fauna marina s’ha mostrat particularment poc inclinada a la dita interferència en aquesta àrea semàntica: de 200 ictiònims recollits per Esteve (1887), només en trobe 10 d’encuny castellà i alguns d’ells corresponen a apel·latius corrents en el català de València (burro, *tonto, *bobo, *làtigo) (Veny, 1993b: 518, n. 29). Fins castellanismes instal·lats en el valencià meridional, com golondrina, mantenen el mot genuí (uroneta ‘oroneta, verat volador, Hirundichthys rondeletii’) per a una espècie marina a través d’un ús metafòric (Beltran et al., 2004: 75).

4. Variable generacional

És un fet que els parlants monolingües són els menys exposats a la interferència i aquests es confonen amb la primera generació, més expo­sada al (semi)analfabetisme; si bé avui són escassos, a causa de la imposició del castellà a l’ensenyament i als mitjans de comunicació, n’hi havia un nombre considerable fins el principi del s. xx. Els pocs castellanismes que es van assentar en aquesta franja d’edat són els que hem anomenat de llengua (guapo, menos, barato, burro, etc.), tot i que no en manca algun propi amb solució de continuïtat (com andar ‘caminar, obrar’), de vegades per canvis de la moda, amb obsolescència del referent (nube, cèfiro, tontillo) (cf. § 3).

Entre parlants joves i d’edat mitjana (i en tot el sector més castellanitzat de la postguerra) és freqüent la interferència, si bé està en funció de la seua consciència lingüística, de la seua adhesió a l’idioma propi; especialment des de l’escolarització i el desplegament dels mitjans de comunicació en català, assistim a una recuperació de les formes genuïnes, o d’altres propugnades per la normativa: *assiento → seient, *sello → segell, *busson → bústia, *barco → vaixell, *misto → llumí,[8] *cego, *ciego → cec, *antes → abans, *bocadillo → entrepà, *fiambrera → carmanyola, (a)diós → adéu,[9] etc.

Entre parlants de la tercera generació, alguns mots que designen certes eines agrícoles o bé són desconeguts o bé n’ocupa el lloc un castellanisme: així, al Baix Camp el rodet de batre (o corró) passa a *rodillo i les llongues, a *riendes (Vilà, 1991: 72 i 148).

5. Variable geogràfica

El domini català, fragmentat políticament i administrativament al llarg dels segles (Regne de València, Regne de Mallorca, Principat de Catalunya, Franja d’Aragó, Catalunya del Nord, l’Alguer, Andorra; modernament en províncies, departaments i autonomies) ha experimentat una influència variable del castellà, vinculada a factors històrics i socials propis de cada àrea.

a) Catalunya es va mantenir refractària a la uniformització lingüística. L’església, l’ensenyament, els organismes públics van conservar la llengua pròpia fins al principi del s. xviii, un viu contrast amb la situació valenciana.

b) No es pot ignorar que la conquesta i colonització del País Valen­cià va ser obra de catalans i aragonesos i que a l’àrea actualment catalanoparlant va tenir lloc una osmosi a favor del català, no sense que el substrat aragonès hi deixés la seua empremta (sinse ‘sense’, llanda ‘llauna’, gemecar ‘gemegar’; val. ant. lolo, cat. avi; etc. (Veny, 1991 i cap. 7 d’aquest llibre). Des del s. xvi la predicació i la literatura en castellà, la immigració constant d’aragonesos (sovint ja castellanitzats), el prestigi de nuclis socials castellanitzats, el teatre bilingüe, etc., especialment a la ciutat de València van propiciar un contacte estret amb l’altra llengua (Fuster, 1962; Comas, 1967; Aracil, 1968; Vallverdú, 1970), que va generalitzar a tot l’àmbit de parla valenciana paraules com *entonces (cat. aleshores),[10] la substitució de capsa per caixa, i la propagació de formes verbals com el present d’ésser, persona 2, (tu) *eres (cat. tu ets) (Casanova, 1986) o els imperfets de subjuntiu en -ara, -era, -ira (cantara cat. cantés, poguera cat. pogués, sentira cat. sentís). La premsa satírica de setmanaris com El Mole, El Tabalet, La Donsayna, etc., de tendència progressista, que pretenia apropar-se al poble, reflecteix, amerada de dialectalismes i castellanismes, aquest estat de llengua.

Especialment ciutats com València i Alacant s’han mostrat des del s. xix més sensibles a la influència forana, mentre que els sectors rurals es mantenen més fidels a la llengua pròpia.

Mereix una consideració especial l’àrea valenciana situada al sud de la línia Biar-Busot, separada de la resta del valencià per les serres de Mariola i Aitana, que havia format una administració pròpia i una diòcesi («governació» i diòcesi d’Oriola). Aquesta part més «alacantina», que va rebre allaus d’immigrants murcians i manxecs, ha assimilat una sèrie de castellanismes que generalment no es troben en la resta del valencià ni del català, com *trompa (cat. morro), *muletes (cat. crosses), *pavo (cat. gall dindi), *golondrina (cat. oreneta) i casos d’hibridació (*tatxar-se ‘tacar-se’) (Veny, 1976).

c) Les Balears es van mantenir quasi immunes a la interferència fins a la guerra de 1936-39. Posteriorment a aquesta data, l’ensenyament obligatori del castellà, la prohibició de publicar llibres en aquesta llengua (que a poc a poc es va relaxar), la presència de mà d’obra forana i de tècnics de turisme i l’abdicació de la llengua pròpia per part de la burgesia hi van determinar la intromissió d’un cert nombre de castellanismes. Se senten, se sentien almenys abans de 1980, paraules com *después (cat. després), *hasta (o *hasta i tot) (cat. fins, fins i tot), *fressa (cat. maduixa), *barco (cat. vaixell), *traje (cat. vestit), *llimosna (cat. almoina), *sello (cat. segell), vago (cat. peresós)*(a)diós (cat. adéu), *lapis (cat. llapis), *pertenèixer (cat. pertànyer), *libre (cat. lliure), lento (cat. lent), etc. La inclusió del català en els plans d’estudi hi ha reintroduït formes genuïnes, especialment en parlants de la tercera generació.

d) L’annexió del Rosselló a França arran del Tractat dels Pirineus (1659) no va significar una frontera real amb el Principat sinó que hi va continuar mantenint relacions econòmiques, religioses, literàries, de pasturatge, etc., de manera que la nòmina de castellanismes rossellonesos, coincident amb els sud-pirinencs, és notable: n’hi ha de més antics (*antes, borratxo, burro, -a, *candelero, *ciego, enfadar-se, matxo, gitano, *menos, tarda, totxo ‘ximple’, tropessar, vano) i de més tardans (almenys la documentació ho testifica així): *flato, guapo (gopo), *hasta, *navaja (cf. Veny, 1978).

Un cas especial és constituït pels gitanos, que formen un barri de gran densitat demogràfica i que són els més fidels conservadors del català al Rosselló; formen part del seu discurs alguns castellanismes diferents dels esmentats (*cuento, *traje, *lejia, *juerga, *gafes, *toldo), potser per les seues relacions amb els gitanos del sud dels Pirineus, així com un lèxic musical relatiu al flamenc, desconegut pels paios de la Catalunya septen­-trional (buleries, fandangos, seguirilles, etc.) (Escudero, 1998: 241-248).

Algunes vegades s’han atribuït al castellà mots que són de procedència occitana com teta (cat. mamella), destetar (cat. desmamar), cogot (cat. clatell, nuca) la filiació occitana dels quals es demostra per la documentació rossellonesa del segle XIII en què ja apareixen; abans, per tant, de la influència castellana (Veny, 1979: 161-162 i n. 28 i 29).

e) L’Alguer, colònia catalana de Sardenya, on es parla català des del s. xiv, des de mitjan s. xvii fins a mitjan s. XVIII va conèixer una administració castellana que va exercir el seu influx també a la resta de l’illa. D’ací la presència en aquella ciutat de castellanismes d’àmbit general (*assustar cat. espantar, *assusto cat. ensurt; *averiguar cat. esbrinar) i altres propis de l’alguerès (*posento cat. cambra, *aguardar cat. esperar, *mesa cat. taula, *mariposa cat. papallona, *feo cat. lleig), de vegades amb adaptació semàntica (*carinyar cat. acaronar) (cf. Sanna, 1988).

6. Variable cronològica

Fins ací he al·ludit a préstecs introduïts en èpoques diverses. Igual com un ésser viu canvia amb els anys físicament i espiritualment, així també ho fa la llengua, a causa de les contingències de la història i de la pròpia evolució interna. I una generació es diferencia de l’anterior en l’aspecte lingüístic. Així, doncs, uns manlleus són antics com ara amo (s. xiv), *menos, *ciego (s. xv), tarda, burro (s. xvi), d’altres són més moderns, com *tonto, *después, *follar, *rato, *sostens, etc.

Podem anotar que alguns manlleus al castellà són pràcticament desusats en aquesta llengua mentre que es mantenen vitencs en català: misto (acceptat en el DIEC), armilla (ja DG 1932) i vano (ja DG «dit vulgarment vano», s. v. ventall; acceptat en el DIEC) han estat substituïts per cerilla (o fósforo), chaleco i abanico respectivament en la llengua d’origen.

7. Variable estàndard / col·loquial

El llarg contacte català-castellà ha provocat, com veiem, l’assentament d’unitats lèxiques diverses en la llengua col·loquial, algunes de les quals han trobat acollida en la llengua estàndard. Fabra en el seu DG, tot i que va fer una obra descastellanizadora, actitud necessària en una llengua sotmesa durant segles a la influència d’una altra, no hi va actuar a ultrança i va admetre en el corpus unitats de caràcter denotatiu (guerrilla, melindro, natilla, lloro, jota [ball]), o amb una implantació notable (estrella cat. estel, marfil cat. ivori, surra cat. pallissa, matxo cat. mul, borratxo cat. embriac, entrepussar cat. ensopegar, traguet (disfressa de trago, per evitar la fatídica -o), etc.; algunes amb la marca cast.[ellà], com feligrès, feligresia, camarilla, empleat, mulato, pandero, patilla, periquito...

El nou Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC, 1995), de l’Institut d’Estudis Catalans, fent-se ressò d’una proposta d’obertura cap a vocables externs de gran ús social, emanada d’instàncies mediàtiques, s’ha mostrat més generós i ha inclòs vocables com alabar, coça (← cast. coz), cuidar, entregar, guapo, quartos, banyador, caldo, monyo, llaga, etc. L’extensió geogràfica, la documentació, l’adaptació fònica i/o semàntica, el suport literari, el caràcter denotatiu del mot són criteris que, segons el cas, han pesat a l’hora d’admetre’l com a element lexicogràfic normatiu. El progrés dels estudis de lingüística històrica ha obligat a eliminar del DG i, per tant, a no incloure en el DIEC veus com ara l’ornitònim *torcecoll (cat. colltort), que és resultat d’una transfusió lèxica del cast. tuercecuello que Torra (1640) tradueix de Palmireno (qui al seu torn l’extrau de Gesner) i que va saltant a altres lexicògrafs (Lacavalleria, 1696; Belvitges, 1803; Labèrnia, 1839; Saura, 1886; Bulbena, 1905; Salvat, 1934) fins arribar a Fabra (Veny, l993c: 101-102).

8. Purisme

El català, a partir de l’ensenyament oficial en castellà, amb ordres dictades el 1768 però realment acatades més o menys tard, segons les àrees del territori, per inèrcia de la tradició, es va convertir en llengua estrictament col·loquial –tret d’algunes excepcions– que tenia com a correlat formal un estàndard que s’identificava amb la llengua hegemònica, el castellà. Amb el ressorgiment de l’esperit nacional de valoració de la llengua com a instrument literari (Renaixença), la ulterior codificació (Fabra i la Secció Filològica) i, especialment en el cas del Principat, amb l’escolarització i el desplegament de mitjans de comunicació en la llengua pròpia, coincidents amb períodes d’autogovern, assistim a un esforç de «descastellanització»: per a subratllar la independència i la personalitat del català, calia distanciar-se de la llengua que l’havia omplert d’interferències. Aquest procés de depuració fou propiciat pels nombrosos tractats de barbarismes i pels postulats fabrians. Calia recuperar les formes genuïnes: seient en compte de *assiento, abans enfront de *antes, segell enfront de *sello, etc. (cf. § 4). Naturalment, al principi, l’ús de les dites formes «pures» era patrimoni del sector més militant, més catalanista, més sensibilitzat per la dignitat de la llengua pròpia, els «de la ceba», com se’n solia dir. Més tard, després del franquisme, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia (1979), el restabliment de l’ensenyament i els mitjans de comunicació en la llengua del país, aquelles s’han convertit en formes quasi normals; els fills corregeixen els pares quan diuen *barco o *sello.

Aquest rebuig d’unitats espúries tingué dues conseqüències: 1) una tendència a triar, entre dues variants o entre dues unitats sinònimes, la més allunyada del castellà: visca! i no viva!, glaçat i no gelat, vídua i no viuda, quec i no tartamut (Fabra, 1932), per bé que tant viuda com tartamut tenien el suport de la tradició escrita (després el DIEC les va acceptar); és probable que la difusió i l’auge de melic, vocable del català occidental majoritàriament, es produís per atribuir-li més catalanitat que no a llombrígo(l), més pròxima al cast. ombligo (Veny, 1988b); 2) ús de formes ultracorrectes per aquest afany descastellanitzador: *ambent per ambient (= cast. ambiente) (reacció contra el model cast. ie = cat. e, com a tierra = terra, cielo = cel, etc.); *mitgeval per medieval; *tarja per targeta; *avantposar per anteposar, etc. En dialectes perifèrics es donen casos interessants: [korté], pronunciació mallorquina de quarter ‘cada una de les quatre parts en què es divideix la cansalada’, es converteix sovint en [kórte], perquè els parlants relacionen el mot amb el cast. corte i creuen que l’accentuen malament; és possible que l’arcaisme notxer, variant de nauxer ‘marí que dirigia la maniobra d’una embarcació’, s’haja convertit en Notxe, malnom de Santanyí (Mallorca) que, com apunta Cosme Aguiló, podria ser resultat d’una atracció del cast. noche.

En aquesta direcció, alguns lexicògrafs, en el seu desig purificador, van cometre veritables destarifos. En trobem esporàdicament en el jesuïta Antoni Font que, en el seu diccionari catalanollatí, Fons verborum (1637), traçant un paral·lelisme entre el segment cast. -illo i el seu equivalent català -ell, adaptava el cast. parrilla (cat. graella) en *parrella; igualment el mallorquí J. J. Amengual (1858) traduïa el cast. ardilla (cat. esquirol) com *ardella, aplicant-hi la mateixa regla de tres. Més dràsticament procedia el valencià Carles Ros (1764) quan catalanitzava (valencianitzava) mots castellans suprimint-los la vocal final i així acebuche es convertia en *acebùig (cat. ullastre), charco en *jarch (pron. txarc, cat. toll, bassal), etc., autèntiques paraules fantasma que no han conegut mai un ús social.

9. Conclusions

A través d’aquestes pàgines i sense cap pretensió d’exhaustivitat, hem pogut seguir, a distints nivells, algunes repercussions lingüístiques en què ha desembocat el contacte del català amb el castellà.

En el registre col·loquial s’han consolidat algunes interferències, especialment en certs camps semàntics; l’escolarització i els mitjans de comunicació han tendit a substituir-les per les formes genuïnes i a evitar les ultracorreccions (excepte a l’Alguer i el Rosselló, on aquests factors han estat inactius).

En el registre formal la llengua estàndard ha acceptat un bon nombre de castellanismes, parcialment acollits en el Diccionari General i més generosament en el DIEC, perquè estan fortament arrelats en el sistema receptor.

Un nou repte es planteja al futur del català: la nova immigració, massiva i plurilingüe (marroquina, sud-sahariana, paquistanesa, sud-americana, etc.), que majoritàriament aposta pel castellà (a Catalunya, Balears i València es pot viure ignorant el català) i que, si no s’aplica una política lingüística més eficaç, pot provocar una progressiva recessió de l’ús social del català.

[*]Traducció al català de l’article «Sobre la interferencia catalán-castellano» publicat a Romanische Sprachwissenschaft. Festschrift für Christian Schmitt zum 60. Geburtstag, edició a cura d’Alberto Gil, Dietmar Osthus i Claudia Polzin-Haumann, Frankfurt-Berna-Brussel·les-Nova York-Oxford-Viena, 2004, pp. 339-354.

[1] Herreruelo (i ferreruelo) «capa algo larga, con solo cuello, sin capilla» (Autoridades, s.v.); Terreros.

[2] Vuelta «En las prendas de vestir, tira de tela, a veces con otro color, que se pone como forro en sitios en que se ve o queda a la vista al volverlos» (Moliner, s.v.).

[3] Nube «Especie de chal muy ligero, hecho de punto, con el que se envolvían la cabeza las señoras» (Moliner, s.v.).

[4] Céfiro «Tela de algodón casi transparente» (Moliner, s.v.); «Tela de algodón casi transparente y de color» (Seco, s.v.).

[5] Sayo «Casaca antigua, larga, hueca y sin botones» (Moliner, s.v.).

[6] Per a més documentació, cf. Veny (1978: 191-192).

[7] No falten ultracorreccions com *apo[x]inar (< apoquinar), *eu[x]aliptus (< eucaliptus), etc.

[8] Vocable alguerès introduït en el lèxic normatiu. En el DG figurava cerilla; el DIEC ha incorporat misto.

[9] La salutació catalana adéu és corrent entre els immigrants, com ho són plegar ‘acabar el treball i recollir’ i ratxola ‘rajola’.

[10] El valencià Josep Nebot (1887) considerava que calia «admitir como buenas y legítimamente valencianas ciertas frases y voses castellanas que es ya muy difícil si no imposible desterrarlas [...]; por ejemplo: adiós, palacio, labio, entonces, pues, después, hasta, quiçá, elevar, loco, limosna, abrigo, obispo, cepillo, pendiente, plano, plantilla, terremoto, cuna, y otras muchas» (ap. Rafanell, 1988: 88).

2

FORTUNA DEL FONEMA /X/ EN CATALÀ: VISIÓ HISTÒRICA DE LA «QUEADA»[*]

Precedents

1. Els nombrosos contactes del castellà amb el català van donar lloc a la presència en aquesta llengua d’un so desconegut fins al s. xvi, [x], adoptat o adaptat sota variants diferents i lligat als castellanismes importats. Deixant a part les condemnes que en fan alguns puristes, el primer que es va ocupar del tema va ser Sebastià Mariner (1953), el qual, en un estudi global sobre els castellanismes a Vilaplana (Camp de Tarragona), n’inventaria un bon nombre d’afectats per la [x], que es poden dividir en tres grups:

– pronunciats amb /x/ (tipus [x]aleo);

– pronunciats amb oscil·lació /x/, /k/ (tipus [x]efe, [k]efe);

– pronunciats amb /Ʒ/ (tipus abadejo).

Alguna vegada indica el caràcter expressiu de la forma castellana (per ex. traje/traque «introdújose para designar afectadamente un vestido ponderando su calidad o lujo» [Mariner 1953, 224]), grau d’assentament, competidors, etc. Compara també l’absència de penetració de /θ/ enfront de la introducció de /x/ (i la seva adaptació en /k/) i conclou, a tall d’hipòtesi, que les diferències en el mode d’articulació (/x/, /k/) serien més perceptibles que les diferències en el punt d’articulació (/θ/, /s/).[1]

Més tard, R. Cerdà (1967) reprèn el tema en el tractament del qual enriqueix l’inventari amb nous mots afectats per la /x/, subjectes o no al pas a /k/; justifica l’entrada de /x/ per les caselles buides de l’ordre velar enfront de l’inventari complet en l’ordre anterior i classifica els castellanismes per modalitats semàntiques de substitució (*ajedrez en comptes d’escacs), de desplaçament (*lejia en lloc de lleixiu) i d’innovació (*pi[x]ama); aquest darrer grup correspon a neologismes denotatius.

El 1976 Mariner torna parcialment sobre el tema arran del manlleu fonològic, per a oferir una llista opositiva de mots amb /x/ i amb /k/ (com ra[x]ar-/ra[k]ar/) i intentar demostrar, de manera precària, el valor fonemàtic de /x/ en català. Payrató (1985: 100-103) ha fet veure febleses en aquesta proposta: parells amb un component que és un manlleu no integrat, adaptable a fonemes altres que /k/, absència de mots gramaticals, etc. Sembla més airosa, com suggereix Payrató, la proposta de Muljačić (1969: 56 i 63) que considera sons com el que ens ocupa «satèl·lits» del sistema, una mena de sons paràsits («fonema extraño» en diu J. Rafel [1981: 235]) que no tenen una plaça de titular en el sistema, que estan mancats de la carta de ciutadania lingüística.

Veiem, doncs, que el tema ha estat tractat des d’un angle descriptiu, sincrònic. Ara bé: per pocs textos dels segles XVIII i XIX que el lec­tor hagi manejat, convindrà amb mi que el problema coneix una altra vessant, no menys atractiva, que és la històrica i que encara no ha merescut l’atenció dels nostres estudiosos. Ho deia J. L. Pensado (1983),[2] que es va ocupar magistralment d’un fenomen molt semblant al gallec: «En las hablas hispánicas que no participaron de modo espontáneo en el paso de la /∫/ a la /x/ la historia de la penetración y reproducción del nuevo fonema está por hacer» (p. 34).[3]

Conscient d’aquesta llacuna i atret fa temps per un tema tan sugges­-tiu, vaig començar per ocupar-me de les equivalències castellà /x/ = català /λ/ (Veny, 1989 i I, 4 d’aquest llibre) que em van permetre subratllar el caràcter genuí del català occidental tenalla ‘gerra, alfàbia’ o el manlleu aragonès, en valencià, de carcallada ‘cop de rialla’, així com mostrar l’adaptació en estropall i encollir dels mots castellans estropajo i encoger en virtut d’un joc de correspondències fonètiques afavorides pel bilingüisme. Em permetré ara de fer una altra aproximació al tema vertebrada en l’adaptació de /x/ en /k/ des d’una doble perspectiva: la geogràfica, no limitada a un parlar, sinó extensiva a tot el domini lingüístic, i la històrica, que il·lustri les condicions en què s’ha desenvolupat el fenomen des del segle XVII. Dedicaré un altre capítol a l’estudi de la importació de /x/ i de les altres adaptacions en /Ʒ/, /∫/ i /g/ també des dels dos angles esmentats (vg. I, 3 i II, 5 d’aquest llibre).

Terminologia

2. Atès que els fenòmens d’importació i adaptació fònica als quals he al·ludit no coneixen noms específics en català i sí que n’han generat en gallec, n’assajaré una adaptació amb finalitat pràctica (tot i que en aquesta ocasió només me n’ocuparé d’un). El gallec, com el català, tampoc tenia /x/ en el seu sistema consonàntic. A partir del s. xvii, a causa del progressiu contacte amb el castellà, els gallecs van anar adaptant la /x/ en /g/: així, el cast. hi/x/o en boca seva esdevenia *higo, paja es convertia en *paga, etc.; és el que X. Alonso Montero anomena gueada (Pensado, 1983: 115). Davant la burla, però, del sector més culte –castellà o acastellanat–, provocada pels qui practicaven aquesta substitució tan vulgar, els gallecs menys cultivats es van esforçar per aprendre la /x/ –calia parlar bé!–, que van aplicar tant al castellà com al gallec, fent-ne, però, un gra massa, excedint-se en el seu afany guturalitzador, car no sols deien [x]abón, com cal, sinó que, per ultracorrecció, articulaven –articulen– *[x]ato per gato, *[x]ota per gota, *[x]ía per guía, etc.; és el que avui s’anomena geada ([x]eada).

Així, doncs, manllevaré, adaptaré i ampliaré aquests dos termes al català per tal d’evitar perífrasis incòmodes i de poder copsar millor el barnillatge més variat que en aquest aspecte ofereix la nostra llengua (encara que aquí només estudiï un dels fenòmens al·ludits). D’aquesta manera, hea­da (amb h aspirada o [x]) voldrà dir importació de [x] (ex.: *despe[x]ar); queada, adaptació en /k/ (ex.: maco); geada (/Ʒ/eada), adaptació en [Ʒ] (ex.: *mejicà); xeada (/∫/eada, adaptació en /∫/ (ex.: *navaixa); gueada, adaptació en /g/ (ex.: *sanga ‘rasa, sèquia’). Notem que el català heada correspon al gallec geada i que el català geada es cobreix d’un valor semàntic nou (adaptació de /x/ en /Ʒ/).

Origen de la /x/ castellana

3. El contacte de llengües castellà i català, iniciat tènuement el segle XV i esdevingut progresssivament vigorós, sobretot des del s. xviii arran de la implantació de l’administració borbònica, va impli­car que els catalanoparlants sentissin un so que era desconegut en el seu sistema fonètic, la /x/ de mots com mu[x]er, di[x]o, o[x]o, etc. El castellà posseeix aquest fonema almanco des del segle XVII; des del punt de vista geogràfic, degué arribar més tard a les àrees perifèriques del castellà (o a aquelles on s’instal·là com a superstrat): així –com ens diu Pensado (1983: 15-16)–, Scioppo justifica la pronúncia «cum adspiratione» el 1629, però el saragossà Juan Pablo Forner el 1620 encara descriu el so com a fricatiu prepalatal (és a dir, /∫/). La [x] prové d’una velarització de la /∫/ sorda de dixo «dijo», exe, «eje», etc. i de la /Ʒ/ ensordida en /∫/ de mu[Ʒ]er, conse[Ʒ]o, etc. Segons els fonòlegs, la reestructuració consonàntica obeeix a un canvi intern afavorit pel fet que «en el orden velar no existían consonantes fricativas sordas, y, por otra parte, /∫, Ʒ/, casi palatales, estaban muy cerca del punto articulatorio de /s, z/» (Alarcos Llorach, 1965: 272).

Condicions de la «queada»

4. L’adaptació de la /x/ castellana en /k/ en els castellanismes traspassats al català s’ha realitzat segons el punt d’articulació; efectivament, tant l’un com l’altre fonema son d’articulació velar. El fenomen és imputable a parlants monolingües o d’un bilingüisme tardà o desequilibrat pel que fa al domini de la llengua prestadora. Com que el percentatge d’analfabetisme ha estat força alt fins al segle actual (92,6 % a Mallorca [1835], 58,3 % a la ciutat de Valèn­cia [1867], 57,7 % a Catalunya [1910],[4] no ens ha d’estranyar que aquesta adaptació abundi des del segle XVIII en mots d’origen castellà i que la puguem sentir in vivo de boca dels nostres ancians, de la generació del «banc del foc», que no van conèixer –o només tímidament van tastar– el benefici de la instrucció, encara que fos a través d’una altra llengua.

Per tal d’abordar el tema amb la seva amplitud, l’hem d’emmarcar dins el concepte de repertori, és a dir, del conjunt de recursos lingüístics de què disposa la nostra comunitat, que comprèn la suma de llengües i varietats d’aquestes. Així, doncs, no sols hem d’estudiar els fets que es registren en català, sinó també en castellà, llengua que, d’una manera molt diversa, segons variables cronològiques i socials, formava i forma part del repertori dels nostres parlants.

a) Codi castellà

5. En textos redactats per individus catalans de certa cultura (preve­-res, historiadors, lexicògrafs, membres de la noblesa rural, etc.):

– Clergues:

(1) 1782-1797 (Mallorca):

elequió en albacea de su alma a los doctores Dn. Joaquín y Dn. Lorenzo Fiol (...). Mas eliquió sepultura en la iglesia parroquial de Sn. Miguel

(Partida de defunció de la mare del Dr. Fiol, Llibre de difunts)

(2) 1800 (Menorca):

Jo abaco firmado, baptizé (...) Bautizó a un hico de Josep...[5]

Es tracta de registres de bateig de Ciutadella, fets per capellans que, acostumats a redactar-los en català, es veuen constrets a fer-ho en castellà per imposició del bisbe Vila que, havent viscut temps a Madrid i havent-ne rebut la corresponent empremta lingüística, establí la forma a seguir en la llengua forana.

(3) 1810 (Mallorca):

el mencionado tratado ilustrado que he trabacado, lo destinaré (...) en lo Archivo del Rl. Convento de S. Domin­go de esta ciudad de Palma.

(Francesc Talladas, Tratado curioso relativo

al P. Mro. Fr. Julián Talladas, 1810, nota p. 3).[6]

– Lexicògrafs:

(4) 1840 Pere Antoni Figuera (Mallorca):

coder (< joder), antrueco (< antruejo), yacica (< yacija), mico (< mijo)

(Figuera, 1840)

(5) S. xix (Mallorca):

[cast.] coder [mall.] fer-le-y; [mall.] ram de fil [cast.] madeca. [llat.] fila conoluta.

(Diccionari anònim mallorquí-castellà i llatí,

MS Biblioteca March de Palma de Mallorca)[7]

– Semianalfabets i persones d’instrucció elemental:

(6) 1840 (Mallorca):

me an dicho de ti que tu ya stás cortecando con un vieco (...) si te casabas con él penso que (...) de noche no te devertería ni gusto no ti daría porque es vieco (...) te digo, Margarita, que bien lo puedes marchar y cortecarás con un jove que más gusto ti dará (...) me mandarás a desir si conmigo quieres hablar y a ti daré respuesta la ves que io podré andar que sea dia de gala i lo vieco se rretirarà quando verá esto joven (...) como verá galania que ti viene adora(r) un coven purificado que ti viene a cortecar y así que se vaia el vieco con su casa a retirar.

(Del meu arxiu familiar)

Com es veu, es tracta d’una carta escrita per un soldat, des de Palma, a Margarida perquè despatxi un pretendent d’edat i l’accepti a ell com a promès.

(7) 1865 (Mallorca):

se hobliga sobre dicho Me(s)quida de pagar todos los gastos y percudissios.

(Certificat de deute de Pere Mesquida, de Campos. Arxiu familiar)

(8) Segle xix (Mallorca):

Dos cornales de maestro y uno de manobra.

(D’una Relación de gastos de obra

de Sebastià Moll Mesquida, de Campos. Arxiu familiar)

(9) 1884 (Menorca):

El vuelo del pacarito

(Títol d’una peça musical de Francesc Rosselló Sintes, de Ciutadella)

(10) 1935 (Campos, Mallorca):

por requilla, puntas y otros

(Llibre de despeses d’una casa. Arxiu familiar)

– Cançons populars:

(11) Tortosa:

Yo vengo de sangre nobla

y tú vienes de codíos

y no se puede acuntar

tu linaque con el mío.

(12)

Yo sé que tienes la fama

de caquetón y valiente

con una espada de caña

en un callecón sin quente.

(R. Vergés Pauli, Espumes de la llar.

Costum i tradicions tortosines, I, Tortosa, 1909, p. 471)[8]

– Romanços castellans difosos per terres de parla catalana. Els romanços castellans van començar a introduir-se a Catalunya, segons Menéndez Pidal,[9] abans de la seva propagació per la impremta i hi van conèixer una notable difusió. Aquests versos del romanç de Gerineldo, si hem de jutjar per les «queades» que s’hi han esmunyit, han de ser posteriors al s. xvi:

(13) Carinel·lo, Carinel·lo, Carinel·lo, amante mío

si te tuviera una noche tres horas a mi albedrío.

(R. Ginard Bauçà, Canconer popular de Mallorca, IV,

Mallorca, 1975, p. 543; versió d’Inca)

En la següent versió, l’etimologia popular ja hi juga un paper:

(14) Cardinero, Cardinero, mi camarero pulido,

si te podria tener tres horas a mi retiro!

(Ibidem, versió de Bunyola)[10]

Vet aquí una altra mostra, recollida de diverses fonts literàries:

(15) Escuchen, señores míos,

les diré de Cuan Portela,

el ladrón más afamado

de la gran Sierra Morena.

(Reproduït per Gabriel Maura, Aygoforts, 1892: 111,

i per A. Ruiz i Pablo, Per fer gana, Ciutadella, 1895

[i Mallorca, 1956: 95])

– Poesia popular de creació:

(16) 1847

M’han dicho que soy poeta

y en valensiano no’m gusta,

yo escribo, y es cosa custa,

en castellana copleta.

(Tabalet, 21)

(17) 1820

Debaco de tu tecado,

me pueso a cantar, Visienta,

deca ese escuro aposiento,

sal, maca mia, a la reca.

(Saro, VI, 5)

– Teatre jocós, còmic. La queada, símbol d’incultura, provoca el somriure del públic. A Un fandanguet de Paiporta, de Bernat i Baldoví (1857), Casimiro, llaurador, es disfrassa amb perruca, nas postís, etc., per fer una gatzara davant unes xiques i parla en castellà; un castellà farcit de acuéstate ‘acosta’t’, asúcar ‘sucre’, andivina ‘endevina’, etc. i, naturalment, una mala fi de «queades» per provocar les gràcies de l’auditori: abadeco, deco, inteliquente, màrquenes del Cúcar, Cuana, Cosefa, Casinta, Quetrudis, salvaque, indiquente, narancas de Carcaquente, me aflico, hico, encacando, acos, cuvenil, baca, custo, dique, andracos, Méquico, requimientos, baquel, me conduco, conecos, ánquel, orecas, Quibraltar, vírquenes, viecas, despocos, tiqueras, encugan, carana, decado, ocos, camón, floca, Catarroca, Moquente, quitana, fica, obqueto... Amb aquest embolcall fonètic s’aconseguien efectes còmics similars al d’un papissot o d’un quec. Fins i tot es pot jugar amb l’ambigüitat dels mots estrafets amb «queada», com en aquesta intervenció de Casimiro al·lusiva al seu sorteig de la «mili»:

(18) 1857

Y del sorteo en el acto,

como mi talla no es baca,

metí la mano en la ...caja

y saqué el primer estracto

¡El uno custo y cabal!

(ed. 1913, p. 14)

(19) 1871

No ti vayas

sin ascuchar mi turmiento.

«Al cardín de los amores

antré a coquer una flor

y al enchisarme l’aulor,

me coquieron tremolores.

Si tu la flor no reselas,

ya te la diré al estante,

qu’eres tu la más fragante

qu’hay baco de las estrelas».

(Joaquín Balader, Més fa el que vol qu’el que pot,

València, p. 24)

b) Canvi de codi

6. Ens referim a l’alternança de llengües, és a dir, de castellà i català, que té lloc de formes diferents i en condicions diverses.

– Amb predomini del castellà:

(20) 1912

Vat aquí mi corasón

con un plato y dos navacas,

si quieres partir, partix-lo,

pero no me lo maltratas.

(J. Moreira, Pero no me lo maltratas,

MS 1432 de la Biblioteca de Catalunya)[11]

(21) 1820

Ya las negras sombras de la noche que nos cubrian sen anaron: ya ha amanecido el estel del matí: ya hemos abierto los ocos...

(Arenga de Saro, II, 5)

– Amb introducció de refranys, frases fetes, citacions:

(22) 1895

Adiós, Madrid, que te quedas sin quente!, com solia dir na Jerònia Peüc, qui havia après totes aquestes coses i qualcuna altra d’un assistent que havia festetjat quan era jove.

(A. Ruiz i Pablo, Per fer gana, 1956, p. 60)

(23) 1847

Sueco ...deixem a un costat les chanses...Vaoro. Lo millor serà això, perquè tota ma vida ha ouït dir cuego de ma­nos cuego de villanos y a fe que en lo dia s’astila poc eixa clase de choguets!

(Tabalet, 181)

(24) 1820

Saro. El hàbito no hase el monque;

yo vestit i despullat

sempre sóc Saro Perrengue.

(Saro, IX, 3)

(25) 1855

Mariquita Ejem! Que ascombre!

Chuan Que bien dico aquel que dico

Dios a la muquer maldico

y también lo paga el hombre.

(La nit que venen els musics, Alcoi, p. 5)

Visiente Beure, sí; pero el meu deure...

Gori Quesús, Maria y Cosé.

(Ibidem, p. 14)

(26) 1870

Unos nasen con astrella

y otros nasen astrelados;

poro dempues d’acuntados

tot es chentóla de rella.

(M. Barreda, Tomasa ó un arreglo improvisat, València, p. 3)

(27) 1871

Pos yo sé un tròvo

que diu d’atres paraules:

fortuna te dé Dios, hico,

que el saber poco te vale.

(J. Balader, Més fa el que vol qu’el que pot, p. 13)

(28) 1905

—Aixó ere quan a tu te caïe la bava, mocós, que io sóc gato vieco

—I escaldat?

—I en mucha indessencia, mecorando lo presente.

(S. Guinot, Escenes castelloneses, Barcelona, p. 57)

(29) 1892 (Girona):

Ton —«Hombra», si ho deya el «primero»!

¿Quién serà tan macadero

que, manacando el salero,

comerà soso? Y cà, home!

(J. Riera i Bertran, La padrina, Barcelona, p. 24)

(30) 1892 (Girona):

Y encara altra cosa deya

el meu sarquento primer

que hi veya molt (quan hi veya):

la muquer bunita o feya

nunca ublida que es muquer.

(J. Riera i Bertran, La padrina, Barcelona, p. 25)

Ton, personatge de la comèdia, insereix en la conversa frases castellanes tot al·ludint als seus superiors de la «mili».

– Amb un condicionament situacional, segons els interlocutors:

(31) 1860 (València):

Andaluz (Al tio Quico)

—¿Quién al verla no se muere?

Tio Quico (Al Andaluz)

—Es coya de gran valor.

Pos no es eso lo mecor,

que dise que no le quiere.

Don Cuan, lo màs prinsipal

es coquerla.

(Marors de una fadrina o el viudo vert, València, p. 16)

(32) 1903 (Mallorca):

Gutierrez, haga usted despecar ... Baco pena de presidio cuide que los muchachos no «interpreten» la via pubblica..!

(Miquel dels Sants Oliver,

Hostal de la Bolla, 1903 [1941], p. 83)

Són paraules de Mandilego, alcalde de barri, que normalment s’expressa en mallorquí, però que, en adreçar-se al municipal, se serveix de la llengua de l’administració.

7. En la major part de mostres ressalta la seva finalitat humorística, irònica –especialment en els fragments teatrals o dialogats– en servir-se d’un castellà malparlat, malmès en la seva fonètica, morfologia, sintaxi i lèxic. Alguns personatges queden ridiculitzats a través de les seves actua­cions lingüístiques. Així, l’autor de Saro (1820), en el pròleg d’aquesta obra defensa la necessitat de l’ús del valencià (contra l’abandó de què és objecte) i la seva capacitat d’expressar «idees altes, penetrasions agudes i pensaments de sublimitat». En aquestes conversacions apareixen Saro, llaurador, i el Doctor Cudol, advocat de València. Aquell «rústic del camp», alterna el valencià amb el castellà (ja hem vist quin!) i fa discursos en aquesta llengua –que no domina– per estar a l’altura dels col·legues de les classes dirigents. El canvi lingüístic queda justificat per mimetisme de la llengua de l’elit, per ser «brocal elector» i estar

en casa de la Siutat

mesclado en los hombres grandes

.........................................

y sepia que desde entonces

todo hu hablo en castellan,

pues tot s’apega en lo món

manco la salut.

L’autor de Saro posa en boca d’aquest «obstacles graciosos y pre­guntes ignorants», tot inserint «alguna chocositat»: possiblement les deturpacions del castellà per part de Saro formen part d’aquest afany jocós. Per contra, el Doctor Cudol, home instruït, se serveix habitualment del valencià (amb algún esporàdic canvi de codi, però en castellà correcte). En la llengua d’aquest no trobem cap cas de «queada» en els manlleus castellans o en els enunciats del castellà. Així usa eges (I, 3), gefe (I, 1), cabisbajos (I, 1), agasajo (I, 1), sujetos (IV, 8), dijeran (IV, 8), etc. (enfront de quefe, dico, etc. usats per Saro).

Una altra mostra d’interferència castellano-valenciana, d’efectes còmics, és aquesta:

SOLDADO Está en la cuarentena

como nosotros.

MARIANO Recuerno!

como lo aplegue a coquer,

li voy a rompre el servello.

(Antoni Roig, En la plasa de bous

ó un’hora de cuarentena, València, 1871, p. 22)

Els comediògrafs espanyols (per ex. Don Ramón de la Cruz) estrafan sovint la llengua dels italians i francesos posant en la seva boca cacas per cajas, alacas per alhajas, ocos per ojos, etc. (Pensado, 1983: 33-34).

c) Manlleus

8. Incloem aquí els castellanismes que, proveïts de /x/ en la llengua d’origen, han estat assimilats a la /k/ i han format part del català d’una ma­nera efímera, estable o fluctuant. Faig la presentació des d’un eix diacrònic.

– Formes efímeres documentades abans de 1900, especialment en obres lexicogràfiques, però que no han tingut continuïtat:

agasacar ‘obsequiar, regalar’ (cast. agasajar): Febrer Cardona (v. 1830), Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).[12]

agasaco ‘obsequi, regal’ (cast. agasajo): Febrer Cardona (1830), Figue­ra (1840), Amengual (1858) (agasaco remet a agasac i aclareix: «Aga­-saco es palabra que sin necesidad se toma en castellano»), Amigos (1859).

agasacad, agasacador, agasacament, derivats que es troben en les mateixes fonts anteriorment citades.

alocar ‘allotjar’ (cast. alojar): «per pagar lo gasto [...] tant dels officials com dels soldats, y alocar aquells de lo necessari», «soldats alocats» 1715 (Mallorca) ap. C. Martínez (1998: 141-143), Servera (1812; ap. Solà, 1977), Figuera (1840).

alocament ‘allotjament’, alocad ‘allotjat’: Figuera (1840) (alojad remet a alocad), Amigos (1859).[13]

antocos ‘antulls’ (cast. antojos): Figuera (1840), Amigos (1859).[14]

antocarse ‘encapritxar-se’, antocad ‘encapritxat’, antocadís ‘capritxós’: Figuera (1840), Amigos (1859).[15]

arrocat ‘resolt, intrèpid, temerari’ (cast. arrojado): Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).

arroco ‘intrepidesa, temeritat’, arrocarse ‘tirar-se, llançar-se’.

arrocament ‘intrepidesa’, arrocadament ‘intrèpidament’: les mateixes fonts d’arrocat.

bosqueco ‘esbós’ (cast. bosquejo): Figuera (1840), Amigos (1859).[16]

cerraques (parar en aigua de) ‘acabar en aiguapoll’ (cast. quedar en agua de cerrajas): 1767 Rondalla de Rondalles, p. 74 («Estigué molt prim de desvanirse com el fum y de parar en aigua de cerraques»).

elicar (cast. elijar): Figuera (1840) («Elicar. Terme de químic. Fer bullir simples en algún líquido convenient para estrenyer después la seva sustancia. Elijar»), Amengual (1858) (derivats: elicació, elicable), Amigos (1859) (elicabble, elicació, elicàd).

esdrúculo «Espêcie de vers dâctilo. [cast.] esdrújulo»: Figuera (1840).

gaques «Emoluménts. [cast.] Gages, percances»: Figuera (1840).

oquerissa «rencor, inquina» (cast. ojeriza): Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).

paradoca ‘paradoxa’ (cast. paradoja): Figuera (1840), Amengual (1858), Amigos (1859).[17]

pelleco ‘pell’ (cast. pellejo): «i no temes, guarde es pelleco» Pronòstics 1744 (Mallorca) ap. Corbera.

pintarroca ‘gat, p. Scyliorhinus canicula’ (cast. pintarroja) (De Puig, 1786; ap. Veny, 1994: 84)

quicote ‘quixot’ (cast. quijote): Figuera (1840) «El hombre ridícula­mente serio», Amengual (1858) («La celebèrrima novèlla composta per Cervantes. Homo ridículo. Quijote»), Amigos (1859).

quinete «El qui cuâlca a cavâll. [cast.] Ginete», Figuera (1840).

quicoteria, quicotada ‘quixotada’, les mateixes fonts que quicote.

reconcillo, ‘pica curta’ (cast. rejoncillo): «torejaren dos (toros) de reconcillo», Ferran (Llibre de notícias, 1769, MS 24 B 52 Arxiu Històric de la Ciutat).

sortica (córrer la-) «fer passar un genet una llança o bastó punxegut pel mig d’una anella penjant» (cast. correr sortija, vegeu la descripció del joc a Autoridades 1737): «lo més vistós era el Born; corregueren, los cavallers, la sortica el segon dia», Tomàs Amorós (Mallorca 1740-1800: Memòries d’un impressor, Abadia de Montserrat, 1983, p. 111).[18]

9. Cap d’aquests mots afectats de «queada» ha arrelat en els nostres parlars; això no vol dir que qualque parlant monolingüe, si l’ocasió es presenta, no pugui articular variants com quicote, antoco, etc. Tret de reconcillo i sagaleco, totes són formes mallorquines que parteixen de la pauta de Figuera: Amigos (1859) les reprodueix totes iAmengual (1858) només prescindeix d’alocar i antoco; Febrer Cardona (1830), en canvi, amb més sentit de la llengua, només acull agasacar (i agasaco). Aquestes formes no es troben en els diccionaris coetanis peninsulars o bé s’hi troben sota altres variants (per ex. Agasajar Esteve, 1803).

10. – Formes que, documentades fins 1900, han estat testificadesdurant el segle xx en fonts escrites i/o orals:

alaca ‘joia, joiell’ (cast. alhaja); ‘toia, mala peça’: doc. 1747 (Sóller, Mallorca) «guardar los grans, alacas i altres coses» (ap. DCVB, s. v.); finals segle xviii «matar aquestes alacas» (Guillem Roca, Rondalla de rondalles, ed. de J. Vidal Alcover, Randa, 6, 1977); 1793 «las pocas alacas de que usa són el Breviari, (...) alguns llibres de devoció» (A. Roig, Sermó, 1793, p. 9); finals segle xviii (amb sentit irònic) «Alaca, dolent, traidor» (G. Roca, El misser fet míser, ap. Serra, 1995: 248), v. 1830 «Aláca. Floxo, cobarde; lâche, poltron. Invers. Alaca. Alhaja; meubles précieux; supellex» Febrer Cardona; 1840 «Alaca. Moble, adorno/. Homo astut, traviesso. Alhaca (sic)» Figuera (derivats: alacad, alacar, alaqueta); 1858 «alaca» (diversos significats) i derivats: alacar, alacament, alacardo («polissardo»), alacardot («polissardot»), alacador («el que o la que alaca/. Que puede alacar o que es digno de ser alacad») Amengual;[19] 1914 «Ses fadrines de Consey / anaven ben envidades / en ses alhaques posades / y es seu floch groch o vermey» (ap. Rosselló, 2001: 49); 1935 «Ham de deixar esta alhaca d’allò més pito» Pascual Tirado, Garbera, 82. Sentit a Mallorca.

anteocos ‘binocles’ (cast. anteojos): 1840 «anteoco. Instrument ab vidres para mirar. Anteojo y ant. antojo» Figuera; 1841 Amengual. Sentit algun cop a Mallorca.

antiqüela, entiqüela, llentiqüela ‘lluentor, llustrí, platalló, lluneta’ (cast. lentejuela):1783 antiqüelas (Inventari in Alier, 1990, pp. 582-584) 1789 «antiqüela» Baró de Maldà (ap. Eberenz, p. 211); 1839: entiqüela «planxeta rodona de plata o altre metall que serveix pera brodar, assegurantla en la roba ab punts que passan per un foradet que te en lo mitg. Lantejuela, lentejuela, tembleque, lenticula, ae», anticuela Labèrnia; 1839 Ferrer: antiqüela; 1868 Saura; 1886 «com lluentes i blanques llentiqüeles» Verdaguer, Canigó, IX (ap. DCVB); 1909 «una costella en antiqüeles o siga una sardina de bota», Vergés, Espurnes, p. 39; v. 1912 «Anticuela. Enticuela» Salvat. El fort grau d’adaptació es manifesta en la desaglutinació del suposat article, en la palatalització de la l- inicial i en la formació de derivats com llentiqüelat «guarnit de llentiqüeles» (Serra, Calendari folklòric d’Urgell, 1914, ap. DCVB). La pronunciació [antikw’ela] és registrada a l’Empordà, Barcelona, Reus i Tortosa (DCVB).[20] No he trobat documentació mallorquina.

aquedrés ‘escacs’ (cast. ajedrez): 1840 «Roch. El rey del aquedres. Roque» Figuera, suplement; 1858 Amengual. Al Camp de Tarragona es registra amb alternança /k/ - /x/ (Mariner, 1953).

caleo ‘xivarri, rebombori’ (cast. jaleo): 1878 «Déu no mos dó més contraris i mos durarà es caleo» M. Bibiloni, Aferra qui pot, Palma, I, 9 (ap. Corbera); 1892 «perqué sa sanch arrípia per allà, ja n’hi ha d’havê de queleo» G. Maura, Aygoforts, p. 102; 1931 «el sen Caleo», malnom de Campos (ap. Reus, 1998: 4 i 44); Mariner (1953) enregistra el mot amb /x/; a Ciutadella (Menorca) és un aspecte de la festa de Sant Joan i predomina la forma amb /x/.

caraco interjecció ‘caram’ (cast. carajo): s. xviii «Caraco, Do­mingo, obriu» Entremesos mallorquins del segle xviii, Barcelona, 1971, p. 57 (ap. Corbera). Recollit, entre altres llocs, a Lloret (Fàbregas, 1989: 234).

caraco de rei ‘donzella, senyoreta, espècie marina Coris julis’ (Menorca): 1919 «Quan son mascles (les donzelles) se diuen caracus de rei» P. Ba­-llester, Pesca marítima: costums i tractes més usuals a Menorca, p. 247.

cota ‘jota (dansa)’ (cast. jota): 1840 Figuera, 1859 Amigos.[21] El DCVB con­-sidera la variant com a «vulgarisme» i afirma que procedeix del cast. «jota, amb pronunciació defectuosa de la j». Al Camp de Tarra­gona és més freqüent amb /k/ que amb /x/ (Mariner, 1953). Sentit a Mallorca.

cota ‘jota (lletra)’ (cast. jota): 1860 «que no sap parlar ni... cota» Marors d’una fadrina, p. 12. Al Camp de Tarragona, alternança /k/ - /x/ (Mariner, 1953).

liquero 1855 «Chuan Deu ser bona [la somera]. Visiente Mol liquera» La nit que venen els musics, Alcoi, p. 10; 1878 «llaquero. Ágil, veloz, pronto», «llaqueresa La cualidad de lo que es poco pesado; presteza, agilidad» Amengual; 1879 «Sou més lliquera que un ca» Ignorància (ap. DCVB).

luco ‘luxe’ (cast. lujo): 1840 «Sumptuosidat escessiva. [cast..] lujo» Figuera; 1858 Amengual, 1859 Amigos; segle xviii «en vanidad y luco tenia gastava quant tenia» Guillem Roca, Versos (ap. Vidal, 1977: 143); 1871 «Bernat Y asó qué son? Andrés Premios. Bernat Ya. Quin luco!» Balader, Més fa el que vol qu’el que pot, València, p. 22. Derivats: lucós. Al Camp de Tarragona alterna luco amb lu[x]o (Mariner, 1953; Cerdà, 1967).

maco, -a «tipus arrufianat que afecta força i elegància; bonic» (cast. majo): 1767 «hasta unes arracades molt maquetes» Galiana, Rondalla de rondalles (ed. Vidal, p. 28); 1789 «(cacau) per regalar a unes maques/ que li feyan bona cara» Glòria i miracles d’Antoni Aguiló ap. Corbera 1982; 1839 «la persona guapa ayrosa, ben vestida. [cast.] Majo, achulado, macareno» Labèrnia; 1839 M. Ferrer; 1868 Saura; 1840 «xixisbeyos» Figuera; 1858 Amengual; 1859 Amigos; 1892 «Que surti el maco que·ns bescanta» E. Vilanova, Qui... compra maduxes (dins Obres completes, XI, 1906, pp. 168-169); 1892 «Un gallet de lo més maco» G. Maura, Aygoforts, Palma, p. 141. Derivat: 1903 maquència «boniquesa» Querol i Bofarull, Hereu i cabaler (ap. DCVB).

potaco ‘xamfaina’ (cast. potaje): 1839 «Guisat de esbargínias, tomátech y carabassa tot picat. Alboronía, boronía. Moretum» Labèrnia; 1839 M. Ferrer; 1868 Saura; 1903 «Hau tastat lo potaque del Garrofer (...) —Chiques, anem a fé’l potaque!» Verges, Espurnes de la llar, p. 108. És viu a la Ribera d’Ebre.[22] Al Camp de Tarragona es diu irònicament «Maco com una olla de fer potaco».

ocalà ‘tant de bo’ (cast. ojalá): 1840 «Ocalà. Interjecció. Valga Déu. [cast.] Ojalà» Figuera; 1858 Amengual; 1859 Amigos. Al Camp de Tarragona coexisteixen o/k/alà i o/x/alà (Mariner, 1953; Cerdà, 1967 només recull la darrera forma); a Mallorca ho he sentit als vells i ho hem recollit a Taüll (ALDC).

marraco ‘tipus de tauró, Lamna nasus’ (cast. marrajo). La doc. més antiga correspon al sentit figurat: 1840 «el qui fuig del tracto de la gent» Figuera; 1858 Amengual. Com a nom de peix ha estat recollit a Barcelona (= Carcharodon lamia «ca marí», Gibert, 1913: 11), Lloret (Fàbregas, 1989), Blanes (= «llúdria»), Ciutadella, Maó i Badalona (Alvar, 1985-1989), així com el diminutiu marraquet.

quefe ‘cap, capitost; director’ (cast. jefe): 1789 «y alavonses eixí lo senyor don Gavino de Valldavia y Massia, bisbe de Barcelona, y ab altres quefes, al balcó de Palácio» (S. Casanova ap. Moreu-Rey, 1967: 115); 1808 ? «Lo general en quefe Odonell» Crònica Guerra Independència Penedès (ap. DCVB);[23] 1839 «superior o principal d’alguna corporació. Gefe, cabe­za, caput» Labèrnia; 1884 «la tribu importa l’existència d’un quefe» Torras i Bages, «La veu del Montserrat», núm. 28, 12-7, p. 219;[24] 1888 «superior principal d’alguna corporació (...) Del francès chef. A causa de la procedència s’hauria de pronunciar jefe, mès a causa de la in­fluència castellana, sona més comunment quefe que jefe, com ha de ser, donada la procedencia francesa chef» Labèrnia Suplement; 1894 «acostumat a mirar-lo més que com a germà com a superior i quefe de la família» M. Vayreda, «La Veu de Catalunya», IV, núm. 47, 25-XI;[25] 1895 «lletra­ferits missers i quefes de partido», Ruiz i Pablo, Per fer gana, ed. Mallorca, 1895, p. 95; 1903 «en Jaume, que comparteix lo parer del seu quefe» Querol y Bofarull, Hereu i cabaler, p. 177; 1904: «convertit en enemic mortal i més tard en quefe de bandolers» M. Vayreda, La punyalada, p. 20; 1909 «pensava veure’l perquè’m presentés a l’Enginyer Quefe», id., p. 177; 1909 «Recomanaria als quefes de la forsa acantonada a la Séu, que no fessin malbé l’edifici» (Lleyda nova 1909); 1910 «Quefe. Jefe (...) Quefatura. Jefatura» Genís, p. 128; 1917 «[fr.] chef. Quefu, cap de colla» J. Blanic, Vocabulari francès-català, MS Biblioteca Munici­-pal de Perpinyà (comunicació de P. Tirach); 1922 «Jefe per Quefe» (es condemna aquella forma per castellanisme) Grahit (ap. Solà, 91); 1925 «L’oficial de Secretaria serà quefe del conserje y demés personal subaltern» Anfós Par, (ap. Feliu, 1997: 179); 1927 «Quefe. V. Gefe» Vallès; 1930 «Ell [...] cridà a parlament el que li semblà que feia el quefe de la banda» Sala, p. 95; 1986 «Quefe. Castellanisme popular per jefe» DECat. Quefe s’ha recollit a Taüll (ALDC) i al Camp de Tarragona alterna amb [x]efe (amb e oberta) (Mariner, 1953; Cerdà, 1967).

querés ‘xerès’ (cast. jerez) v. 1900 «També m’agrada es querez» (ap. Llompart, 1971: 287). Derivat: 1915 queressana «bóta de vi de Xerès de certa mida per a fer tornar el vi ranci» (Aguiló).

sagaleco ‘gipó’ (cast. zagalejo «guardapiés interior que usan las mujeres, inmediato a las enaguas; y también le suelen llamar zagal» Autoridades 1737: «gipó o sagaleco», Baró de Maldà v. 1789 (ap. Eberenz, 1977: 12).

traque ‘vestit’ (cast. traje): 1892 «es saludos carinyosos d’es ci­güeños que treuen es traque de llista i es panamà nous» G. Maura, Aygogorts (ed. Mallorca, 1943, p. 74). Al Camp de Tarragona s’usava amb valor ponderatiu al costat de tra[x]e (Mariner, 1953); avui ja ha perdut vitalitat (Cerdà, 1967). A Mallorca se sentia entre els vells. L’expressió nord-occidental anar molt atricat ‘anar molt mudat’ (Massana, 2004) deu ser una adaptació del cast. trajeado.

11. En la llista precedent observem la presència d’alguns manlleus denotatius, com antiqüela, cota (dansa), anteocos, etc.; d’altres deuen obeir a raons d’expressivitat, de prestigi, etc. (luco, quefe, aquedrés, etc.).

De tots ells, només un va passar al lèxic estàndard de 1932: maco que, documentat el 1767, ha adquirit matisos semàntics i trets gramaticals que no posseïa el mot originari castellà majo (aplicació també a coses, no substantiu...) (recordem que camacos [< que majos] és un apel·latiu jocós que es dóna als de Barcelona); l’acceptació s’explica per la buidor onomasiològica del camp de la bellesa on bell i formós són literaris, polit és mot amfibològic i dialectal insular, hermós és castellà; menys fortuna va tenir guapo tot i haver fet mèrits històrics i geogràfics per ocupar un lloc en aquest erm lexical.[26] El DIEC (1995) s’ha mostrat més generós: a més de guapo (amb la marca de popular), s’hi han allotjat d’estranquis i potaco. Algun altre mot, com quefe, procedent de l’àmbit militar i de l’administració, va experimentar un fort arrelament popular, com demostra la profusa documentació trobada (1839, 1871, 1884, 1888, 1894, etc.); malgrat algunes condemnes (Rovira i Virgili [1914a] el qualifica de «castellanisme lleig i groller»), opino que, en el cas que el català hagués sortit de la influència de l’òrbita castellana o si la normativa hagués tingut un criteri més lax quant a mots forans, el vocable s’hauria enquistat en el sistema lèxic del català; avui és objecte d’un ús irònic, però no era així quan esquitxava la prosa del bisbe Torras i Bages, del novel·lista Marià Vayreda, del jesuïta Francesc Butinyà o del jove Josep Carner. L’eivissenc Serra i Orvay, quan dóna compte, en la seva comunicació al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), de l’alt grau de castellanització de la ciutat d’Eivissa, constata que la gent diu fi[x]ar-se per fixar-se, tratar per tractar, comulgar per combregar, jefe per quefe, equiparant aquestes formes a les més genuïnes de la llengua.

A part el cas de maco, els mots de la llista comentats poden, en el registre col·loquial, alternar les dues variants, amb /k/ i amb /x/; la primera esdevé residual, la segona ha pres més relleu després de la guerra civil a causa del progrés de l’escolarització i del desplegament dels mitjans de comuni­cació fets en castellà: luco / lu[x]o, ocalá / o[x]alà, aquedrés / a[x]edrés, etc. Però el procés de catalanització dels darrers lustres acosta aquelles variants a la forma tradicional, normativa del mateix lexema (luxe, xerès) o d’un altre lexema (alaca → joia, aquedrés → escacs, ocalà → tant de bo, etc.).

12. – Formes del segle xx de font escrita i/o oral:

Tret d’alguna excepció, no repetiré els exemples recollits per Mariner i Cerdà, que geogràficament se cenyeixen al Camp de Tarragona, sinó que en donaré d’altres pertanyents a diversos dialectes del domini lingüístic, sense que m’empenyi cap afany exhaustiu:

València: Sant Cossé ‘Sant Josep’, el Cúcar ‘el Xúquer’, inquenyeros ‘enginyers’, anquines ‘angines’ (Ontinyent, ALDC); pucos ‘espoderaments’ (Sollana, ALDC); aixanca ‘rasa’ (cast. zanja), pucància, quíquera ‘xicra’ (Agullent, Casanova 1979), canquilons, canquillons, carquilons, trenquilons (cast. canjilones) ‘calaixos de la sínia’ a di­verses poblacions (ALDC, Q. 814), sagaleco ‘faldilles’ (Torremançanes, ALDC), bandeca (Pego) i mandeca (l’Alqueria de la Comtessa) (ALDC), refaco ‘enagos’ (Rossell, ALDC), canaros ‘geranis’ (Tàrbena, ALDC), forraque ‘ferratge (Simat de Valldigna, ALDC).

Balears: [prunes] caponeses ‘japoneses’ (Montuïri, ALDC), prunes del Capon (Es Migjorn Gran, ALDC), rifaco ‘faldetes, faldell’ (Ei­vissa, ALDC); caranyo, caranio, canario, canarier, caranyer ‘gerani’ (Mallor­ca);[27] camon ‘pernil’ (Ciutadella, ALDC), arrocar ‘vomitar’.

Principat: estropaco ‘fregall’, caqueca ‘migranya’ (Lloret, Fàbregas 1989), tequemaneque o teque (Sant Boi, ALDC; Tortosa),[28] damaquana ‘garrafa’ (poblacions del Baix Ebre i Montsià (Gimeno, 1982: 46 i mapa 38),[29] camelos ‘bessons; botons de camisa’ (Esterri d’Àneu, ALDC), rufacos ‘faldellí’ (Maçanet de Cabrenys, ALDC). Algunes variants com lequia, ‘lleixiu preparat químicament’ (cast. lejia) ocupen punts dispersos del domini: Alqueria de la Comtessa (Horta de Gandia), Rossell (Maestrat), Mas de Barberans (Montsià), Ceret (Vallespir), Ciutadella, es Migjorn Gran (Menorca), espai reduït enfront de la gran extensió de le[x]ia (ALDC) (vg. mapa 1).

Les mostres es podrien multiplicar fàcilment, però crec que són suficients per a donar idea de la profusió de casos en tots els dialectes, tret de l’Alguer on no n’he detectat cap, car Sardenya va deixar de pertànyer a la corona espanyola el s. xviii, que és quan comencen a entrar mots castellans amb /x/. Al Rosselló, en canvi, on la frontera política aixecada el 1659 no ho va ser real durant molt temps, s’ha registrat algun cas de lequia (ALDC), quefo (com hem vist), liquero, -os i fins i tot de quicona ‘xixona’.[30]

Insistim, de tota manera, en el fet de l’alternança [k]-[x] lligada a la variable de les generacions. Simplificant les coses, l’esquema podria ser:

generació 1 = [k]

generacions 2 i 3 = [x]

Així, a la Fatarella (Terra Alta) tenim oco!, cabalí i traque (gene­ració 1) enfront de o[x]o!, [x]abalí i tra[x]e (generacions 2 i 3).[31]

La parla marinera ha introduït mots específics propis del seu camp semàntic adaptats en [k] i alternant amb [x]: cangreca / cangre[x]a ‘cangrea, vela trapezoïdal’, càrsia / [x]àrsia ‘eixàrcia’, abadeco / abade[x]o ‘bacallà’, aparecos / apare[x]os ‘ormejos’, marraco / marra[x]o ‘tipus de tauró’. N’hi ha dos, però, que solament presenten «queada»: quimelca i toquino. El primer (cast. jimelga, cat. gimelga) vol dir «reforç de fusta, en forma de teula, que es posa verticalment a un pal d’embarcació» (vegeu DCVB). Toquino (i toquim) «tros de fusta enganxada a la part anterior i superior del car; servia per a aguantar la gassa de la part anterior de la vela i perquè no se n’anés per amunt, en direcció a la pena» (Savall, 1991: 69,70 i 71).

Els anglicismes que tenien una aspirada en anglès solen articular-se amb una [x] (holding, hobby) o passen al grau zero (hamster, handbol); rarament substitueixen l’aspirada per [k]: recordo haver sentit, en la meva infància, a Mallorca, en terminologia futbolística, qu[E]ns i [xE]ns per ‘mans’ (angl. hands).

Si s’ha recollit asperques «cerimónia d’esquitar els feels amb aigua beneita al començament de la missa major» al Camp de Tarragona ha estat a causa de la pronúncia del llatí litúrgic a la castellana. El costum té tradició car a la Rondalla de rondalles, del P. Galiana llegim: «y el Notariet, que estaba al últim vale, y pobre com la criada de Senta Ana, es queà in albis y asperques» (1767: 64). L’expressió quedar-se asperges (o asperges-mè) volia dir «quedar-se sense obtenir allò que hom volia» (DCVB).

– Testimonis onomàstics

La presència d’immigrants de parla castellana, portadors a voltes de noms poc freqüents als Països Catalans (Fulgencio, per ex.), o la moda, per qüestions de prestigi, de substituir el nom català pel castellà ([x]uana, en comptes de Joana, per ex.), explica que, quan aquests noms propis portaven /x/ en la llengua d’origen, poguessin canviar en /k/. Com que l’antroponímia nodreix un percentatge alt de topònims (menors), és normal que ens trobem amb alguns casos afectats pel tractament (anostrat o no) de la /x/ originària.

1) Noms de persona incorporats a frases fetes, cançons, etc.:

Ser més tes que Querineldo ‘ser molt tibat, valent’ (València, DCVB); ser més guapo que Quirineldos ‘ser molt bell’ («El pobre Alcalde (ques pensaba ser més guapo que Quirineldos)», Galiana, Rondalla de rondalles, [1767] 1820, p. 59); cast. Gerineldo, personatge dels romanços castellans (cf. Carinel·lo, Cardinero § 5 (13, 14)).

Ser més pillo que Bricant «ser molt polissó», saber més que Bricant «saber molt» [ja Bofarull 1867], parlar més que Bricant «parlar molt» (DCVB), ser més maula que Brican «ser garneu, astut» (M. Vayreda, La punyalada, 53). Cast. saber más que Briján.

Don Querques «dit despectivament del qui presumeix molt, que es dóna importància, que li agrada comandar» (Mallorca; DCVB); s’ha cregut (o vol esser) don Querques (Fuster, 1980: 121). Sentit a Mallorca, alternant amb [x]er[x]es. Cast. Jerjes.

Canalecas ‘Canalejas’:

Ets al·lots d’avui en dia

quan veuen un capellà

diuen «Viva en Canalecas»

i el fan enquietar (Menorca).

(F. de B. Moll, 1970, p. 109)

2) Noms de persona:

Hermenequildo (Menorca, Ferrer i Parpal 1872), Quildo (cast. Her­menegildo) (Blanes; Cortils, 1886: 186).

Cuana, Cuanita ‘Joana, Joaneta’ (cast. Juana, Juanita). Sentit sovint a Mallorca entre els vells; alterna amb /x/. A més del prestigi dels noms castellans, pot haver influït en algun cas la genealogia castellana del pro­-tagonista; així, Paco i Cuanita son els noms dels fills del tinent Ro­dríguez o Lludrigus de les Classes passives, de Ruiz i Pablo (1910).

Lecandro ‘Alexandre’ (cast. Alejandro): «...es majoret té catorze anys (...) nom Lekandro» (G. Maura, Aygoforts, 1892, p. 100).

Quèlio (Menorca) (cast. Rogelio).

L’anècdota que ens conta F. de B. Moll a propòsit de Borja no té desperdici: «I va quedar decidit que aquest [Francesc de Borja] seria el meu nom, però que en la pràctica quedaria reduït a Borja. I sempre per als ciutadellencs, ha estat En Borja. Si s’haguessin avesat a pronunciar aquest nom a la catalana, amb la j de jeure, tot hauria quedat bé; però adaptaren la pronúncia castellana; i com que els menorquins són refractaris a pronunciar bé la j de bajo (solen dir baco), vaig quedar condemnat a sentir-me anomenat En Borca per la majoria dels meus paisans. I encara els qui tenien més poca lletra, complicaven la cosa dient-me En Borques, En Borgues i, fins i tot, per més fer, En Borquita» (Moll, 1970: 10). Aquesta circumstància va fer que el nostre admirat filòleg signés Francesc de B. Moll, tot abreviant el nom motiu d’heterodòxia fonètica.

3) Renoms:

Cal Liquero Solivella (Conca de Barberà; Moreu-Rey, 1991: 185); Cal Lliquero (el Prat de Llobregat; Andrés, 1958: 381).

Camín (< cast. Benjamín) (La Ràpita; Moya, 1999).

Maco (cf. § 10): «Manuel Carreras, sastre, dit Maco» (1797); «Jph. Ximenes dit lo Maco» (1803) (Reus; Amigó, 1988).

Pacas (cast. Pajas): «Pau Molner, boter, dit Pacas» (1797), «Pau Munné (a) Pacas» (1837) (però també: «Joan Molner Fabricayre dit Pajas [1775]) (Reus; Amigó, 1988).

En Pandeco (cast. Pendejo): «era un busca-raons» (1a meitat s. xx, Sitges; Panyella, 1988).

Perro Suqueto: «Vda. de Pera Burràs, dit Perro Suqueto» (1819) (però també: «Perro sujeto» (Reus; Amigó, 1988).

Quintina (cast. Argentina) (Vall de Tavernes [Safor]; BISO, 25, 1986, p. 84).

Xaleco: «en lloc de cridar-lo Alejo, li deien Xé Aleco» (Vall de Tavernes [Safor]; BISO, 25, 1986, p. 84).

Al Rosselló no falten motius on s’ha fossilitzat la [k]: en Coco, la Coca (cast. cojo, -a), la Coneca (cast. coneja), can Pendeco, en Po de la Vieca (cast. vieja) (Tirach 142).

4) Topònims menors:

Can Candro (cast. Alejandro) (Sitges; Panyella, 1988).

Lo Mas del Meniquildo (cast. Hermenegildo), avui Mas de la Fleca (Reus; Amigó, 1988).

L’Hort del Cavier (cast. Javier) (Riudoms; Perea, 1978: 393).

Ca l’Aquinio o l’Anquinio (cast. Higinio) (Prades; Amigó, 1985: 485).

Cal Furquenci o Fluquenci (cast. Fulgencio); La Font del Fulquenci (Prades; Amigó, 1985: 432).

Cal Cuano, Ca l’Estanislau Cuano, l’Avenc del Cuano, el Molinet del Cuano, el Pla (o els Plans) del Cuano: «diuen que és la pronúncia de Joan a la castellana, perquè la muller ho era» (Prades; Amigó, 1985: 787); cal Joan Quan, cal Ramon Quan, cal Quano (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 66 i 315).

Los Castillecos (cast. Los Castillejos) (l’Aleixar [Camp de Tarragona] [els vells]; Manent, 1962: 72). Lo Campament los Castillecos (Arbolí [Priorat]; Prats, 1980: 470).

Cal Jaume la Cuquina (cast. Joaquina) (Barberà; Plaza, 1990: 87).

Cal Mariquildo (cast. Hermenegildo) (Prats, 1980: 381).

Cal Pelleco (cast. pellejo) (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 290).

Cal Selucano (cas. cirujano) (Ulldemolins; Pere-Amigó, 1997: 66 i 315).

La Cova del Barranc de Quimeno (cast. Gimeno) (Gandesa; Monner, 1976: 113).

La Cova de Querónimo (cast. Jerónimo) (Gandesa; Monner, 1976: 158).

La Font de l’Euquenio (cast. Eugenio) (Arbolí [Priorat]; Prats, 1980: 353).

Lo Carrer de Sant Francisco Cavier (cast. Francisco Javier) (Reus; Amigó, 1988).

Ultracorreccions

13. El progressiu millor coneixement del castellà i la connotació de rusticitat inherent a la «queada» va provocar un retrocés de /k/ → /x/ que havia d’arrossegar alguns casos d’ultracorrecció, és a dir, de «heada» (com els gallecs que, conscients que *higo en lloc de hijo estava mal dit, deien *[x]ía en comptes de guía). El català no està exempt d’algun producte d’ultracorrecció, bé que de manera més esporàdica que en el cas del gallec. Així, els informadors de Beneixama (l’Alcoià) i Enveja (Baix Ebre) parlaven de o[x]aliptos per eucaliptus (ALDC, enquesta any 1967) i el de Mas de Barberans, de an[x]elito (ALDC). El subjecte de la Llosa de la plana articulava [x]imono per quimono, el d’Alcalà de Xivert [x]amoses per camoses, i el d’Horta de Sant Joan, re[x]eno per requeno (ALDC). A l‘Albufera de València s’ha recollit male[x]ons per malecons (del cast. malecones) (Zaragozà, 1982: 113 i 149). [x]ocentaina en lloc de Cocentaina se sent en registres informals valencians. A Benaguasil (Camp del Túria) no és rar oir [x]osí ‘cosí’ entre els joves i fin[x]a ‘finca’ entre els vells (informació de J. Domínguez). Al Camp de Tarragona (i també a Barcelona) és freqüent apo[x]inar ‘pagar’ per apoquinar (cast. apoquinar [Mariner, 1976: 307]). El «rústic» valencià Saro, allunyant-se de *Acuntamiento articula *a[x]untamiento, en lloc de Ayuntamiento (parlant castellà, s’entén). Fa un quart de segle, llegia en un diari mallorquí que a un poble de l’illa uns joves esburbats havien provocat aldarulls en un acte públic; el batlle els va increpar titllant-los de [x]afres (cast. cafres). Un parlant provecte del Montsià creia que el nom d’una noia, Quelita, hipocorístic de Micaela, era una pronúncia amb «queada» d’Angelita. El terreny de les anècdotes és ampli i saborós. Em conta Jaume Mascaró que en el judici que es va fer a Ciutadella arran d’un robatori de la sal dels cocons (=«cadolles»), el perjudicat es planyia dient: «Me han robado la sal de los cocones», la qual cosa provocava la hilaritat dels assistents a l’acte que feien, tàcitament, el joc fonètic cocones → *co[x]ones). Per a casos semblants en el codi escrit castellà, cf. nota 6.

La «queada» d’altres llengües

14. L’adaptació de mots amb /x/ (o un fonema aspirat) en altres llengües s’ha fet de manera variable. El francès ho fa amb /k/ (mukère) i el sard amb /g/ (laganu < cast. lejano) (cf. Pensado, 1983: 33-34).

Pel que fa als arabismes proveïts d’aspirada introduïts en català, no hi ha uniformitat respecte a la seva adaptació. L’àrab disposa de tres aspirades: /h/, glotal fricativa, /h-/ fricativa velar, /h./ fricativa faríngia. Així com aquesta darrera, en l’adaptació catalana tendeix al grau zero per la seva feblesa articulatòria (bani Ibrahim > Benibrai) en molts casos les susdites aspirades solen adaptar-se en català en /f/ (hurǧ > al­forja, tah.una > tafona, sahariǧ > safareig), tot i que no manquen canvis en /k/ (h-arsfufa> carxofa).[32] Caldria fer un estudi exhaustiu sobre aquestes modificacions fonètiques a partir de mots aràbics i comprovar, per exemple, si el tipus d’adaptació és condicionat per factors cronològics, com sembla que va passar en castellà (Steiger, 1932: 225).

Ús irònic

15. Remarquem, finalment, la utilització irònica, malèvola, de la «queada» entre els nostres escriptors.

D’Isabel Clara Simó:

sentència per la qual TVE-2 ha d’emetre els seus informatius en català i en «espanyol» per no discriminar els no catalanoparlants que tenen dret a ser informats en la seva llengua, i més en el canal requional, on hi ha notícies del seu entorn immediat...

(«Per què ho votàvem», Avui, 26-IV-1988, p. 40)

De Quim Monzó:

I, mentrestant, l’Amadeu Fabregat, quefe de RTVE a València. Fot-li-gasto.

(Avui, 9-XII-1984, p. 21)

De Josep M. Ballarín:

Ara [els bisbes] no són tan llunyans, s’esforcen per acostar-se al poble, no paren de reunions amb la clericalla i sovint s’han d’empassar més gripaus que un quefe de govern.

(Avui, 12-III-1995, p. 23)

D’altra banda, en lloc de la simple inserció d’un mot amb «queada», amb efectes jocosos o irònics, aquesta pot formar part de tot un estil lingüístic basat en el canvi de codi castellà-català entreverat d’hibridacions diverses; és el que, batejat per algú com a «mallorcano», apareix en les cançons del grup mallorquí Ossifar recollides en un disc que duu el títol força significatiu, Cansiones de amor con los calsones baixos, una de les quals s’intitula Los quemelos i on un component del grup és guitarra baca. Deixant de banda el seu valor musical, el tipus de llenguatge recorda els sainets amb el rústic que, per produir efectes còmics, parla malament el castellà, però en el cas d’Ossifar amb més gruix de procacitat i impudícia.

Conclusions

16. La «queada» va conèixer la seua esplendor entre els segles xviii i primera meitat del xx i va lligada a una situació de monolingüisme o de bilingüisme tardà propi d’un sector important de la societat d’aquests segles (que podia incloure persones cultivades, però no prou fortes en el coneixement del castellà). Sobretot després de la guerra del 36, a conseqüència d’un major coneixement de la llengua estatal, afavorit per l’escolarització creixent i el desenvolupament dels mitjans de comunicació, augmenta el nombre de catalanoparlants que aprenen a articular [x] en detriment de la [k] de la primera fase, estigmatitzada com a forma pròpia de gent rústica i inculta.

A part de l’estrat biològic dels ancians, tendent a minvar, la «quea­da» es manté en alguna locució (d’estranquis) o en mots d’algun dialecte (potaco) o del grup social dels pescadors (toquino, marraco); només han accedit a la llengua estàndard d’estranquis i maco, que al tractament fonètic uneix qualitats semàntiques específiques i omple la casella del concepte «bell», molt empobrida d’elements autòctons. La «queada», doncs, avui és tan sols un episodi de la nostra història lingüística; només s’hi recorre amb finalitat irònica o grotesca.

Si féssim un estudi comparatiu dels casos de «queada» amb els de «xeada» (tipus empuixar ← cast. empujar),[33] constataríem que aquests son més nombrosos a València que a les Balears i el Principat. L’explicació d’aquesta diferència rau probablement en el fet que el bilingüisme era més puixant i vigorós a les terres valencianes.

La normativització i ulterior normalització van drenant i retirant d’escena tant la «queada» com la «heada», sigui en benefici del so autòcton (lu[x]o / luco → luxe), sigui per substitució lexemàtica ([x]efe / quefe → cap, director). En aquest procés s’ha passat a voltes per una fase d’expressivitat, de connotació lligada al lexema (idea de pedanteria, ironia, ponderació, «de la ceba», etc.), com abans en la penetració del castellanisme.[34]

En el cas de la substitució lexemàtica, algunes vegades s’ha trencat la hiperdiferenciació semàntica que el contacte de llengües havia generat (lleixiu / le[x]ia, lleuger / liquero). S’ha preferit la puresa lingüís­tica a la precisió léxica. Una opció fàcil de comprendre.

[*] Ponència llegida al «IX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant, 9-14 setembre 1991) amb el títol «Problemes d’interferència en català» i publicada amb el de «Fortuna del fonema /x/ en català: visió històrica de la queada» a les Actes del susdit Col·loqui (II, Barcelona, 1993, pp. 405-436).

[1] Em plau d’expressar la meva gratitud als professors Joan Bastardas i Lluís Payrató, de la Universitat de Barcelona, per les seves agudes observacions a la primera redacció d’aquesta ponència.

[2] Es tracta d’un treball que és l’ampliació d’un altre anterior: «Interferen­cias estructurales castellano-gallegas: el problema de la geada y sus causas», Revista de Filología Española, 53 (1970), pp. 27-44.

[3] Altres hipòtesis sobre l’origen de la «geada» gallega (substrat, evolució interna) són analitzades a Pensado (1983).

[4] Segons dades d’El Propagador Balear, 1835; d’Aracil (1968) i d’Américo Castro, La enseñanza del español en España, Madrid, 2a ed., 1959, p. 112, n. 1.

[5] Ap. Jaume Mascaró, Transmissions de noms de bateig a Ciutadella de Menorca, Ciutadella, 1982, p. 2.

[6] Francesc Talladas era un historiador local, autor d’una notable Historia de Campos, escrita el 1814 i publicada a Palma el 1892. El manuscrit que conté la vida del bisbe Talladas pertany al Sr. Bartomeu Oliver, de Campos. Vegeu, per a més detalls, J. Veny, El historiador mallorquín Dr. Francisco Talladas Vanrell, hijo ilustre de Campos del Puerto (Mallorca), Campos, 1966, i «L’historiador mallorquí Francesc Talladas (1746-1818)», dins Homenatge a Jaume Vicens i Vives, II, Barcelona, 1967, pp. 755-760. En una nota manuscrita de Talladas que ara no puc localitzar usa la forma he sajado (cast. he sacado) amb evident ultracorrecció (cf. §13); com en el Diario Loreto-San Diego de Fra Juníper Serra apareix tabajo, marijones i berrajo, per tabaco, maricones i verraco (A. Blanco, La lengua española en la historia de California, Madrid, 1971, pp. 271, 274 i 175).

[7] No podem tenir en compte el cas de «Cofayna. Vas o Safata» (Baldiri i Rexach, Instruccions per a la ensenyança dels minyons, Barcelona, 1749 [1923]) perquè aquesta variant per jofaina (o aljofaina), ja es registra en caste­llà des del s. xviii i és freqüent en el llenguatge col·loquial d’algunes regions de parla castellana (DCEC, s.v.).

[8] Es podrien extreure molts d’altres textos, amb exemples semblants, del mateix Vergés.

[9] Vegeu la «Introducció» de Francesc de B. Moll a l’obra del P. Ginard Bauçà, citada a (13) (IV, XXX-XXXII).

[10] Sembla que en la transcripció d’aquests romanços, l’editor no ha estat sempre fidel a la fonètica utilitzada pels cantadors. Per a la fonètica de locucions amb Girineldo, vegeu §12, Testimonis onomàstics.

[11] Aquesta mateixa corranda figura a Joan Moreira, Del folklore tortosí, Tortosa, 1934, p. 26.

[12] En canvi agasajar a Esteve (1803), Ferrer (1839), Saura (1886).

[13] Amengual (1858) només recull alojar i els seus derivats.

[14] Vegeu, en canvi, antox a Esteve (1803) i val. actual antoixos.

[15] Vegeu, en canvi, el val. antoixar-se.

[16] Vegeu, en canvi, bosquecj (i bosquecjar, bosquecjat a Amengual (1858), bosquetj a Ferrer (1839), bosqueig a Saura (1868), bosquetg (i bosquejar, bosquejament) a Esteve (1803).

[17] Vegeu, en canvi, paradoxa a Esteve (1803), paradocs a Febrer Cardona (v. 1830).

[18] Vegeu l’adaptació en sortija ap. Veny (1989: 309-310 i I, 4, § 3 d’aquest llibre); el derivat genuí és sortilla.

[19] Cas infreqüent de mescla de codis en una definició.

[20] Vegeu també Fàbregas (1989: 234).

[21] Amengual (1858) introdueix jota.

[22] Segons m’informa l’amic Dr. Amadeu-J. Soberanas qui, a més, ha tingut la gentilesa de passar-me’n la recepta recollida d’una anciana de Darmós (Tivissa): «És un sofregit de ceba i tomàquet, més una costella de porc o bacallà, i una obergínia, una pataca, olives verdes trencades o un carabassó». Uns pocs en deien barrejat de cassola o bacallà amb obergínia i pataca.

[23] La forma no assimilada apareix en aquest document de Maspujol: «[decret] del Senyor Gefe Polítich Senyor Intandén y Diputado Provincial» (1813) (ap. Carmina Llaurador, Estudi lingüístic sobre uns textos del segle xix, treball de doctorat, curs 1990-1991).

[24] Atestació que dec a l’amistat d’A. J. Soberanas.

[25] Ap. Antònia Tayadella, «La punyalada» de Marià Vayreda, tesi de doctorat, Universitat de Barcelona, 1989, p. 87.

[26] J. Veny, Estudis de geolingüística catalana, Barcelona, 1978, pp. 19-20.

[27] Vegeu Francesc de B. Moll, Lliçó introductòria sobre la formació dels cultismes en català, Universitat de Barcelona, 1975, pp. 19-20.

[28] Àngels Massip, El lèxic tortosí: història i present, tesi de doctorat, Universitat de Barcelona, 1991.

[29] Els exemples són abundosos. Són famosos els quesusets (=jesusets) o sants de guix d’Olot. És possible que l’expressió de tota cànara «de tota classe» contingui, com apunta el DCVB, el cast. género, potser creuat amb casta.

[30] Crec interessant aquest text d’un rossellonès: «—Parli... Parli, mes també parlen espanyol [els catalans del sud de les Alberes]! En Jan sempre nos diu insultes en espanyol, nos diu: “Toqueu-vos els ‘cocones’”» (J. Tocabens, A l’ombra de Bellaguarda, Barcelona, 1983, p. 26). Un altre text literari encara: «–Diu que [l’aigua] la faria xuclar de sota terra, amb una manguera de vent. —«Naranques!» –féu despectiu lo sinyó Llopis, que no es recordava mai per on era diputat» (Joan Santamaria, L’Apòstol, Barcelona, 1927, p. 59).

[31] Vegeu Navarro (1991).

[32] Vegeu Moll (1952: 157-158). Agraeixo les observacions de Guillem Calaforra.

[33] Que estudio al cap. I, 3 d’aquest llibre, juntament amb la importació de /x/ i les adaptacions en /Ʒ/ i /g/.

[34] Així: luxe «no se emplea sino intencionadamente, para ponderación, ironía, etc.», escacs «usado sólo afectada o irónicamente» (Mariner, 1953: 195 i 213).

3

LA IMPORTACIÓ DEL FONEMA /X/ EN CATALÀ[*]

Introducció

1. És un fet que el català ha sofert al llarg de la seva història, tímidament des del s. xvi i amb més força des del s. xviii, la influència castellana, en especial en l’esfera administrativa, escolar i literària; una política centralista i la immigració al·loglota massiva posterior a la guerra de 1936 han provocat, a més a més, un ús social també del castellà, sobretot en les comunitats urbanes. Aquest contacte de llengües tan intens ha comportat interferències notables de la llengua importada sobre l’autòctona, malgrat els esforços institucionals autonòmics gràcies als quals es van recuperant lentament espais perduts.

Una de les novetats de l’Atles Lingüístic del Domini Català[1] és que alguna pregunta es refereix, dins de l’orientació predominantment rural del seu qüestionari, a alguns aspectes d’interferència, com ara la hiperdiferenciació lexicosemàntica causada per l’entrada de productes fabricats enfront dels d’elaboració domèstica tradicional. Així, al costat de lleixiu, resultant de barrejar en el cossi l’aigua calenta amb la cendra per a fer la bugada, s’empra en català lejia (amb pronúncies diverses), nom castellà que designa el producte preparat químicament i que es pot comprar envasat a la botiga (preguntes núms. 434 i 435 del Qüestionari). Aquest tipus d’hiperdiferenciació es repeteix en molts altres casos: tonyina / atun, lle­-vat / llevadura, catxel / berberetxo, etc.

Tornant al préstec castellà lejia, com molts d’altres, ha entrat en el domini català amb un fonema estrany a aquesta llengua, /x/, des del s. xvii i ha donat lloc a episodis diversos de simple importació o adaptació que intentaré estudiar en funció de l’espai geogràfic, de l’eix cronològic i de factors sociolingüístics.

2. El ‘lleixiu’ industrial va substituir el lleixiu domèstic i va rebre, segons els dialectes, noms diversos basats en:

1) les forces productives internes de la llengua, que es reflecteixen: a) en un ús polisèmic de lleixiu (p. e., Eivissa); b) en una modificació derivativa del nom tradicional, amb addició d’un sufix diminutiu: lleixiuet (Mallorca, alternant de vegades amb lejia);

2) la importació de la paraula de la llengua estatal en l’àrea en què aquesta exerceix la seva força hegemònica: en alguerès, vaquerina s’ha pres de l’it. varecchina (pròpiament «soda greggia estratta dai varecchi, specie di funghi oceanici» [Battisti-Alessio]); en rossellonès, aiga de javel, o de javel, o simplement javel és manlleu al fr. eau de Javel, com també l’esporàdic sinònim lessiva (del fr. lessive); a la resta del domini s’ha instal·lat el castellanisme lejia, amb tres variants fonètiques: le/x/ia, le/k/ia, le/∫/ia (vg. mapa 1).

I això em permet passar de l’aspecte lèxic a l’aspecte fonètic d’un préstec, és a dir, la importació en català del fonema /x/ amb totes les seves vicissituds, que és el tema de la meva exposició.

Així, doncs, si prenem com a punt de referència lejia, podem observar la tipologia següent:

1) importació (tipus le/x/ia);

2) adaptació, que pot ser: a) segons el punt d’articulació (tipus le/k/ia); b) segons el mode d’articulació (tipus le/∫/ia); c) un quart cas, que no afecta el nostre lexema: adaptació en /Ʒ/ o /dƷ/ (tipus me/Ʒ/icà, en comptes del correcte mexicà).[2]

Deixo de banda l’adaptació /x/ → /ʎ/ (tipus cast. estropajo → cat. dia­lectal estropall), que estudio en el capítol 4, com també una comparació amb fenòmens similars de l’asturià analitzats en el cap. 5.

Importació de /x/

3. Le/x/ia és la solució predominant en el català que es troba sota jurisdicció espanyola, és a dir, tot el domini lingüístic tret de la Catalunya del Nord (Rosselló) i l’Alguer (Sardenya). Aquesta distribució, que es mostra tan generosa amb el préstec estricte, sense canvi, no deixa de sorprendre pel fet que les enquestes de l’ALDC es van fer entre 1965 i 1975, quan el desplegament de la televisió encara era precari, i amb un qüestionari aplicat a informants d’edat avançada, sovint unilingües o quasi unilingües. És sabut que aquesta importació fonètica pressuposa un estat de bilingüisme propi de parlants més o menys familiaritzats amb els dos sistemes lingüístics i, per tant, amb el nou fonema. Una mostra eloqüent dels efectes del monopoli lingüístic dels coneguts quaranta anys.

A partir dels múltiples exemples recollits, es poden distingir les següents varietats en la incorporació de la /x/ en català: geogràfica, generacional, cultural i lexemàtica.

1) Variable geogràfica. Hi ha àrees de parla catalana adjacents a altres de castellanes (o castellanoaragoneses) on la llengua estatal és coneguda com a sistema alternant, és a dir, àrees que recorren –que han recorregut– habitualment al bilingüisme, i on moltes unitats lèxiques de la llengua prestadora arriben amb /x/ pràcticament a totes les generacions. Així, a Peralta de la Sal (la Llitera) s’ha registrat /x/uicio ‘judici’, /x/ersé ‘jersei’, naran/x/a ‘taronja’, /x/odía ‘mongeta’, me/x/illó ‘musclo’, /x/amó ‘pernil’, forra/x/e ‘farratge’, asta/x/o ‘destall’, e/x/emplo ‘exemple’, le/x/ia ‘lleixiu’, ta/x/ete ‘xarranca’ (Sistac 1993); a la Pobla de Roda: a/x/uar ‘aixovar’, /x/emelos ‘bessons’, vi/x/ilia ‘vigília’, brispa de Sant /x/uan ‘vespra de Sant Joan’, /x/ota ‘jota’, sangui/x/uela ‘sangonera’, apare/x/ar ‘aparellar’, e/x/e ‘eix’, a/x/o ‘all’, naran/x/a ‘taronja’ (ALDC). Trobem resultats semblants al Pinós, la Codonyera, Maella, etc., poblacions frontereres on rarament, fins i tot en la generació 1, apareix /k/ per /x/.

El Rosselló, sense l’aparat administratiu espanyol des de 1659 arran de la seva annexió a la corona francesa, queda al marge d’aquest paràmetre ja que el nou superstrat, el francès, desconeix el fonema /x/.[3] Els casos esporàdics i puntuals de lequia i quicona ‘(torró de) Xixona’ són deguts probablement a emigracions des del Principat durant els segles XIX i XX.[4]

L’Alguer, sota domini polític italià des del segle XVIII, també queda fora de la influència de la /x/.[5]

2) Variable generacional. Deixant de banda les localitats frontereres, en general són les generacions 2 i 3 les que coneixen l’ús de /x/ enfront de la 1, que es decanta per la /k/ (cf. § 5). D’aquí, fluctuacions del tipus o/x/o de les generacions 2 i 3 enfront de o/k/o de la 1 (la Fatarella [Terra Alta], Navarro 1992); o /x/abalí, de la 2 i 3, enfront de /k/abalí de la 1 (Agullent [Vall d’Albaida], Casanova 1979); o alme/x/a de 2 i 3, enfront de alme/k/a de 1 (Peníscola, enquesta personal, 1973); etc. De fet, aquesta variable va lligada a la cultural.

3) Variable cultural. Va estretament vinculada a l’anterior, atès que els parlants d’edat avançada solen ser els menys cultivats. Partim d’un ensenyament, d’una instrucció impartida secularment en castellà, especialment en els segles XIX i XX –tret, per a Catalunya, dels parèntesis d’autogovern de 1914-1925 (Mancomunitat) i de 1932-1939 (Generalitat).[6]

4) Variable lexemàtica. Certs mots manllevats del castellà mantenen sistemàticament, en alguns parlars, la /x/ de la llengua d’origen. Així, a Vilaplana (Camp de Tarragona) sonen amb /x/ /x/aleo, /x/aque, /x/uerga, morale/x/a, refle/x/o, va/x/illa, a/x/a/x/à, calle/x/ero, despe/x/ar, e/x/e (Mariner 1953), enfront d’altres mots en què és possible l’alternança /x/ ~ /k/. I un mot, força estès, relatiu a la construcció, [x]eros ‘totxos amb forats triangulars’ (← cast. agujeros) deu expliar-se pel seu caràcter denotatiu. Al País Valencià són molt corrents fi/x/ar-se, vi/x/ilar, exa/x/erar, /x/ués; sense que hi manquen algunes incongruències, com ara alme/x/a ‘cloïssa’ enfront del seu derivat alme/dƷ/ot, un altre lamel·libranqui (Dénia, Cabrera 1993), aquest amb adaptació segons el model /x/ → /dƷ/ (cf. § 9). Avui són de domini públic desparpa[x]o, [x]olines o [x]ilipolla.

No hi ha dubte que aquesta /x/ que, en la primera meitat del segle XVII, era, entre els romanços hispànics, exclusiva del castellà, constituïa un element característic del seu fonetisme consonàntic, que requeria cert esforç per part dels catalanoparlants –d’aquí les diverses adaptacions– i que es prestava a actituds paròdiques com aquesta quarteta de Joan Sales on sembla que vol demostrar, per la profusió de jotes, la duresa del sistema consonàntic castellà:

De Gijón trajo Juan un hijo

joven, fajirrojo y bajo,

que rajó un traje muy majo

cogiendo a fajos el mijo.[7]

Es tracta sens dubte d’un simple joc lingüístic que Navarro Tomás, en cas que l’hagués conegut, hauria inclòs en el seu Manual de pronunciación española com un exercici articulatori de la /x/ excel·lent. Sigui com sigui, aquesta /x/ no sonava bé a algunes orelles catalanes: Josep Pla, el 1918, considerava el mot pájaro una «paraula difícil de digerir (...). És com si tinguéssiu una barra a la boca que us ofegués» (Quadern gris, 1918 [1969], pp. 313-314).

Cronologia de la /x/

4. Com que a la j o g (seguida de e, i) gràfiques corresponien en català /Ʒ/ (o /dƷ/) i en castellà /x/ des del segle XVII (a més de x), de vegades resulta difícil esbrinar la pronunciació d’un castellanisme registrat amb aquesta grafia. És a dir, traje (o trage), sonava tra/Ʒ/e o tra/x/e?

Tanmateix, algunes observacions metalingüístiques dels nostres dic­cionaristes i antibarbaritzants poden ajudar-nos a resoldre el problema, així com també la comparació de grafies del sistema emprat per un escriptor.

Entre les primeres, per al mot abadejo, propi avui del català occidental, comptem amb una preciosa observació del lexicògraf valencià Carles Ros (1764):

Abadejo, pronunciada la j como si en castellano fuera ch.

És a dir, que el mot sonava abade/t∫/o en valencià apitxat, que és un ensordiment de abade/dƷ/o, forma anterior que s’ha mantingut en la resta del valencià i que degué introduir-s’hi a partir del castellà antic abade/Ʒ/o segons la documentació de 1575 (O. Pou, ap. Colon i Soberanas 1986, p. 93, n. 131), de 1579[8] (Alacant), de 1598 (Juneda [les Garrigues])[9] i de 1602 (Castelló),[10] quan en castellà encara no s’havia produït el canvi a /x/.

Per al català del Principat, el corrector Canivell deia el 1890 quant a jefe –que considerava un castellanisme irrenunciable pel seu caràcter denotatiu–:

d’un dels graus de l’exèrcit o de un politich de cap d’ala en direm un jefe, fins violentant la fonètica nostra.

(ap. Solà 1977, p. 30)

on apareix implícita una correcció de la variant adaptada quefe, molt implantada en el català de l’època (cf. § 5).

Com he dit també més amunt, el sistema gràfic pot aclarir dubtes. Així, si en un text valencià, ch és la grafia corresponent a /t∫/, resultat d’ensordir la /dƷ/, es pot deduir que a la j gràfica corresponia el so /x/. Per exemple, en La carrera de la dona, de Joan B. Burguet (València, 1881) es registren menchaba, netecha’t etc., enfront de lujo, jués, Jerés, etc., mots articulats lògicament amb /x/; i en la Chunta secreta (1789?), de Carlos León, apareix se chela, pichor, chuntament, etc., enfront de sagalejos, sujetos, jaez, etc., pronunciats sens dubte a la castellana.

Adaptació /x/ → /k/

5. Quan a partir del segle XVII i sobretot del XVIII, a conseqüència de la progressiva pressió centralista, el castellà s’instal·la en l’administració, l’escola, les institucions, etc., els catalanoparlants (els més o menys instruïts) s’esforcen per parlar aquesta altra llengua convertida en oficial i revestida de prestigi. El contacte de llengües atrau castellanismes cap al sistema català. Però el fonema /x/ (de joven) es mostra particularment rebec a la fonació dels autòctons, ja que sols s’hi dóna, en qualitat d’aspiració, en interjeccions com ehem o ha ha ha, però sense formar part del sistema consonàntic català. Així és com, per manca de familiaritat amb el fonema estrany, s’hi registren, com he apuntat, diversos tipus d’adaptació. Un d’ells consisteix a pronunciar /k/ per /x/ (le/k/ia per le/x/ia), adaptació segons el punt d’articulació velar, propi de parlants unilingües o de bilingüisme precari. Aquest fenomen el podríem anomenar queada, fent un parangó amb la gueada i geada gallegues.

Sé molt bé que un tema com aquest, si volem tractar-lo en tot el seu abast, s’ha d’enquadrar en el concepte de repertori, és a dir, del conjunt de recursos lingüístics de què disposa la comunitat catalana, que comprèn la suma de llengües i de les seues varietats. Així, doncs, no sols hem d’estudiar els fets que es registren en català, sinó també en castellà, llengua que, de manera molt diversa segons variables cronològiques i socials, formava i forma part del repertori dels nostres parlants. Però sols dedicaré a aquest aspecte una petita part d’aquest capítol, ja que l’he desenvolupat en el cap. 2 d’aquest llibre.

La queada ens ofereix testimonis importants en la documentació que ens han deixat en castellà, des del segle XVIII, catalanoparlants convertits en catalanoescrivents (clergues, lexicògrafs, cançons populars, teatre còmic, romanços importats, cartes de semianalfabets, etc.) o bé en textos on es donen canvis de codi (introducció de refranys, frases fetes, discursos en estil directe, canvi de codi vinculat a l’interlocutor, etc.). No me’n puc estar de reproduir una havanera que sentia Bartomeu Bardají quan era un nen, a principi de segle XX, de boca d’un amic de l’Orfeó Gracienc:

—Si, Quica, a la reca bacas,

te lleno de alhacas

que traque de allá.

Pero si no bacas, maca,

con esta navaca

me’n voy a matar.

—Y a mi qué me cuentas,

Quico? –li deia jo–.

Nadie se muere

fins que Dios quiere,

no tinguis por!

—No qüegues, Quica,

con mi congoca,

deca que coca tu corassón!

Tanto le dico,

tanto le habló,

le dio la coca

que li pidió.[11]

Els casos de queada poden donar-se en persones de cultura (metges lexicògrafs, etc.) però que no se sentien segurs en castellà, especialment en el codi oral. I també pot ser explotada intencionadament, sobretot en el teatre, posant-la en boca de gent rústica amb finalitat còmica.

Si ens centrem ara en els préstecs al català, en els mots castellans que, d’una manera més o menys passatgera, han passat a aquesta llengua amb una adaptació en /k/, podem considerar els grups següents:

1) formes efímeres documentades abans de 1900, sobretot en diccionaris, però sense projecció posterior. Lexicògrafs mallorquins, com Figuera i Amengual (s. xix) registren agasacar ‘complimentar’, alocar ‘allotjar’, paradoca ‘paradoxa’, quicote ‘quixot’, etc.;

2) formes documentades abans de 1900, amb continuïtat escrita i/o oral: alaca ‘joia’ (cf. també alaixa, § 7), entiqüela i variants ‘lluentó’, luco ‘luxe’, querés ‘xerès’, traque ‘vestit’ (però també tratge, § 9), potaco ‘potatge’. Maco i potaco han entrat en la normativa, però no quefe malgrat el seu arrelament popular, avui reservat a usos irònics (cf. I, 2, § 11);

3) formes que se senten en boca de parlants poc instruïts (en castellà, s’entén) la queada dels quals pot afectar qualsevol paraula que tingui /x/ en castellà: inquenyeros ‘enginyers’, anquines ‘angines’, tequemaneque ‘tripijoc’, etc. (exemples extrets de les enquestes de l’ALDC);

4) antropònims com Cuanita ‘Joaneta’, Lecandro o Candro ‘Ale­xan­dre’, de vegades inserits en frases fetes (saber més que Bricant) o formant personificacions (Don Querques ‘persona que presumeix molt i que li agrada manar’); malnoms com Pacas ‘palles’, Perro Suqueto ‘gos fermat’, en Caraco ‘carall’;

5) topònims menors, quasi sempre d’origen antroponímic: lo Mas del Meniquildo (< Hermenegildo), la Cova de Querónimo (< Jerónimo), etc.

Ultracorrecció i ús irònic

6. El coneixement progressiu del castellà i la connotació de rusticitat inherent a la queada va provocar un retrocés de /k/ → /x/ (de /k/efe → /x/efe) que havia d’arrossegar alguns casos d’ultracorrecció. En diverses poblacions hem recollit male/x/ons per malecons, apo/x/inar per apoquinar, o o/x/aliptos / -tus en compte d’eucaliptus, i altres casos (cf. II, 2, § 13).

Ja en el s. xviii fra Juníper Serra, el mallorquí evangelitzador de Ca­lifòrnia, queia igualment en la heada quan escrivia tabajo ‘tabac’, marijones ‘marietes’ o berrajo ‘verro’ (Veny 1993a: 410, n. 6 i 430 i cap. I, 2, nota 6 d’aquest llibre).

La subestimació social de la /k/ vinculada a incultura i tosquedat, explica l’ús que es fa últimament de la queada com a arma irònica, càustica; així hom pot al·ludir a «Kossé María Assnar» (1992), a un canal «requional» o a un «quefe de RTVE a València» no precisament en to laudatori (Veny 1993: 430 i I, 3, § 15 d’aquest llibre).