Читать книгу: «El càstig»

PRIMER TRIMESTRE

La Sandra es lleva tard i pensa vaya mierda, otra vez. D’on li ve? La seva germana de sempre que es lleva a la primera. La mare ho diu, ¿cómo pueden ser tan distintas si las he criado igual?

El metro a petar, formigues de mal alè, puta hora punta. Arriba a l’institut sense dutxar. Els nanos ja estan a classe. Vaya jeto, senyu, li diu l’Izan pel passadís, l’Izan també fa tard. Ella somriu i diu bon dia, Izan. Entren junts a classe i la Sandra torna a dir bon dia, ara amb energia però joder, si vols canya a aquesta hora, fica’t en una classe de primer d’ESO. Són les nou del matí i ja estan histèrics o avorrits. La Sandra ha d’explicar els medis de la Terra, algú pregunta pel calentament global, escalfament, diu la Sandra i li ve un flash, l’alè del metro encara i com una consciència d’espècie amb aquells cadells de sàpiens allà i pensa qué queréis que os diga, chavales, somos una puta plaga.

A mig matí, cafè a la sala de professors. La Sandra porta un moneder de iaia, gros i amb la tanca daurada, el cafè val cinquanta-cinc cèntims a la màquina, en total són tres o quatre cafès al dia i és una de les coses que la Sandra vol canviar. Però justament aquest cafè de mig matí és el més útil perquè s’assabenta dels acords del claustre, dels canvis al currículum o del nou projecte competencial transversal o com es digui. La Sandra va peix amb el tema burocràtic.

El Minu és l’altre nou d’aquest any però està al tanto de tot. Al principi va ser per això que la Sandra es va fer amiga del Minu i és una relació significativa perquè la Sandra, amb la seva parella, l’Albert, evita parlar del Minu.

Li agrada com porta la camisa arromangada. Li agraden els seus braços i els braços són la interfície del cos. Quan hem d’intervenir físicament en l’entorn, activem els braços i el Minu els fa anar amb elegància. Amb els nanos, només amb els braços fa que se sentin involucrats. A l’àvia de la Sandra li penjava un tou de greix sota cada braç i a la Sandra li agradava remenar-los i l’àvia es deixava fer. És un plaer que els nens et manipulin. Els nens investiguen el cos dels adults si hi estan a gust. ¿Pronto te morirás, verdad, yaya? Pues sí, nena, pues sí i alguns nens, a primer d’ESO, encara busquen el contacte físic. És un tema delicat, perquè al rol de professor li escau certa distància i perquè, amb dotze o tretze anys, els nens necessiten trencar l’ou.

La meitat de les nenes de primer ja dominen el cos. Caminen com caminaran i saben representar el que senten amb precisió: hi ha una dicció del cos. D’entre els nens, destaca l’Izan de llarg. Un home de dotze anys. Escrivint, l’Izan no lliga dues frases i s’entrebanca amb operacions senzilles, però té un carisma que t’arrossega a tractar-lo d’igual a igual. És el tipus de nen del que la Sandra tendeix a enamorar-se.

La Sandra s’enamora sovint però des de la barrera. Aquesta nit ha somiat que es moria i Déu li concedia una pròrroga d’un dia a condició que el dediqués a renovar el carnet d’identitat. Com que era el seu últim dia de vida, a la Sandra li agafava per estimar a tothom. Per la funcionària de la comissaria sentia un amor tan bonic que li venien ganes de plorar. Tot ho vivia per dins, en realitat el que passava al somni era molt soso amb el tiquet de mi turno i tal, però ella sabia que era el seu últim dia al món i això la feia viure cada moment amb intensitat. Es absurdo no vivir la vida, aquest era el missatge, i el primer minut després de despertar-se li ha semblat genial i ple de significat, però ara a mig matí ja s’ha tornat el típic eslògan.

Algun rastre li deu haver deixat de tota manera perquè, al costat del Minu, amb el cafè de mig matí, la Sandra llegeix l’Exprés de Sant Andreu, el programa de les festes del barri, com buscant alguna activitat interessant i això seria un salt de nivell perquè fins ara, amb el Minu, només dinen junts o surten a fer la birra després de classe i el Minu pica i diu hosti, punxa la Ivana Ray Singh, i tot i que la Sandra no té ni idea de qui és la Ivana Ray Singh diu hosti, pos sí.

L’Izan es desperta trempat. És un gust refregar-la contra el terra. ¡Uah, qué bien he dormío! Ya ves, diu la seva cosina la Luz. Han dormit al río.

L’Izan i la Luz són cosins i veïns. Viuen en cases afegides al terrat d’un macroedifici dels anys seixanta del centre de Santa Coloma. Fins als anys noranta no les van legalitzar. Són vivendes construïdes en vertical, vint metres quadrats a baix i quinze a dalt, aprofitant la caixa de l’ascensor. L’escala, molt dreta, ocupa el centre, sembla que visquin en un far. Dúplex con excelentes vistas, se’n fot el pare de l’Izan, però és veritat. La putada és que tenen les parets de pladur i el sostre d’uralita: quan fa calor, fa més calor a dins que a fora i a vegades van a passar la nit a la riba del Besòs amb màrfegues, nevera i cadires de càmping. Els grans xerren fins tard i els nens es posen a dormir quan tenen son.

–Tus papás están dormíos –diu el seu tiet el Ricardo, fumant.

El seu pare es gira.

–Me voy yendo –diu l’Izan.

–Dame un beso –diu el pare.

Però avui l’Izan no fa petons. Encara està enfadat. Ahir, a casa, ho va tornar a intentar. No el deixen marxar de colònies perquè han d’anar tots a veure un cosí que li treuen un pulmó. Es va asseure al mig de les escales a suplicar. En boles per fer pena. A baix, els seus pares se’l van mirar i es van fotre a riure, els cabrons. L’Izan va pujar corrents a l’habitació i es va llançar al llit a plorar. Els pares van entrar i la mare va dir perdona, es que estabas to quejica y te colgaba el rabo un escalón entero. L’Izan va dir dejarme en paz i vaya rabo, nen, va dir el seu pare, aguantant-se el riure, i venga, no te lo tomes asín.

–¿Pasas por casa?

–Qué va, llego tarde.

–¿A primera hora quién tienes?

–Naturals.

–¿Quién?

–La Sandra.

–Ah, bueno.

–Mañana tengo examen.

–¿Ya?

–Parciales.

–Joder.

–De tecno.

–Pues esta tarde a estudiar.

–Ya ves.

El Dingo, que és mig pastor alemany, l’acompanya fins on s’acaba la gespa. L’Izan es renta la cara a la font i esmorza al bar de l’Antonio, el seu pare passarà a pagar. El Lucas juga a la màquina tragaperras. ¿Suelta o no suelta? Va soltando, pero chino chano. Travessa el pont de Can Peixauet mentre surt el sol i il·lumina la torre Agbar. Mola una ciutat amb un pollote com la torre Agbar. Cuerpo de niño, rabo de hombre. Encara no li ha marxat del tot la gustera. Al carrer Potosí es fica al pàrquing d’una nau industrial i es fa una palla entre dos cotxes. Es corre en un minut. Travessa les vies súper relaxat. Des del pont de Palomar es veuen milers de finestres, venga tos pa arriba, ¡a currar!

Però a ell, a la porta de l’insti, li cau l’avorriment a sobre com un xàfec de quitrà. Pel passadís es troba la Sandra, que ve amb pressa, sembla que també hagi dormit al río.

–Vaya jeto, senyu.

La Sandra s’enamora sovint però l’Albert, com que no ho entén, no s’ho creu. Allà ell, perquè per la Sandra l’amor és una llum que irradies i que il·lumina tota mena de figures. Les figures poden ser diferents però la llum és llum sense distincions. El cap classifica, el cor no. L’Albert va dir que la Sandra, de fet, encara no s’havia enamorat de veritat i a la Sandra aquest argument li va fer ràbia perquè acabava la discussió. L’Albert és onze anys més gran i ho fa valer. I el que més ràbia li fa, a la Sandra, és que ella acata. En el fons li mola estar amb un tio que està més enllà de les seves possibilitats, que no és cert, és una patranya, però és d’aquelles patranyes que les saps però hi caus una vegada i una altra i és la classe de putades que et fa un ego ferit.

L’Albert va ser el seu profe a la universitat. A ella li agradava sense expectatives, però un dia es van trobar tornant junts al tren i l’Albert li va ensenyar un llibre per nens que estava escrivint, cent folis enquadernats. Va dir per què no te’l quedes i si tens algun comentari, collonut. Ella va dir no sé, el títol era rebuscat, He vist passar un cranc amb bicicleta, però ell va insistir perquè li interessaven diversos tipus de lectors, que no se sentís obligada a res i li va apuntar el telèfon a la segona pàgina, que no es veiés per fora. Ella no va trucar però va llegir He vist passar un cranc amb bicicleta i li va semblar que tenia gràcia. I quan es va tornar a trobar el profe al tren, amb el curs acabat i les notes posades, li va dir que l’havia llegit i ah, i què tal?, i ella molt bé però no va saber què més dir, què podia dir, ell era un escriptor de veritat. Ell va dir anem a fer un cafè i ella no sé, i ell va, que sí, i allà van començar.

I està bé però la Sandra encara va amb el fre i això que porten dos anys. Estan pensant d’anar a viure junts i la Sandra s’estressa perquè no està segura que l’Albert sigui la bona aposta. Però també pensa que és culpa seva –sempre la culpa– perquè no s’atreveix a agafar les coses bones de la vida quan les té a l’abast. La Sandra va ser imprudent, en part per espantar-lo, i quan l’Albert li va veure el primer tall a la cuixa, ella va dir que se l’havia fet a l’institut, serrant una fusta.

L’Albert no tenia classe. Ha rentat els plats i ha estès els llençols per ventilar-los perquè aquesta nit ve la Sandra. Ha revisat el mail. Una alumna de Treball de Fi de Grau li demanava que li revisés un qüestionari. L’Albert li ha donat dues indicacions formals: 1) escalar les respostes en un número parell d’opcions (per exemple, quatre: gens, poc, bastant, molt), perquè si deixes una opció intermèdia la gent tendeix a no mullar-se i es debiliten els resultats, i 2) jugar amb la formulació de les preguntes en negatiu o en positiu, de manera que els valors alts de les respostes representin una opinió en relació amb la hipòtesi del treball, i els valors baixos, la contrària, perquè després haurà de fer-ne el tractament estadístic i treure mitjanes i correlacions.

Una jornada laboral de vint minuts. Després el dia ha passat sense pena ni glòria, no tenia el cap prou clar per posar-se a escriure i, al vespre, amb la Sandra, baixen a sopar calamars i pa amb tomàquet. A la tercera birra, la Sandra li demana que vagi a l’institut a fer una animació de lectura. Els nanos estan llegint He vist passar un cranc amb bicicleta. Els faria molta il·lusió conèixer el senyor escriptor i l’Albert, que no pot dir que no, diu que encantat.

Després de fer l’amor, l’Albert es queda mirant el cul de la Sandra, la goma de les calces enfonsada i el final de la natja. És la cosa més sexi que ha vist mai i s’acolloneix perquè podria ser el cul d’una nena.

A l’interior de la cuixa hi ha cinc cicatrius paral·leles. Un pentagrama sense notes, un misteri sinistre. La Sandra és petita i precària. El seu cos pateix. Vomita sovint, com si hagués de desfer-se físicament de tota la merda que la seva ànima és incapaç d’assimilar. Com les estrelles de mar. La Sandra li va explicar que les estrelles de mar s’empassen les preses senceres i després expulsen les parts que no han pogut digerir. L’Albert la necessita perquè està viva com un animal.

Ell, en canvi, és un mort vivent. És com si no tingués cos o com si el seu cos fos una carrosseria que cal mantenir en un estat acceptable. Fa una mica d’esport i procura menjar bé perquè hi viu, però ell no és el seu cos. Li penja.

L’Albert passa un dit entre la natja i la cuixa de la Sandra, dins el plec, i ella fa mmh, queixant-se. L’Albert baixa amb el dit i repassa el relleu de les cicatrius. Són boques cosides. Només pot acompanyar-la, perquè ella no es deixa ajudar. Petita, precària i hermètica. I, a l’Albert, aquesta criatura a mig fer li sembla la cosa més sexi del món. Pell de nena. El seu enigma impenetrable l’excita com un búfal. A vegades la protegeix, fent-se gran i cobrint-la, i tot d’una l’agafa fort, la mossega, l’ataca amb un carinyo agressiu que ella encoratja respirant fort i donant-se. Però l’Albert no s’atreveix a buscar el límit. No s’atreveix a buscar-la.

Està desaprofitant el sexe amb la Sandra. Fan l’amor tan sovint que li costa corre’s i s’assegura el tiro. Engrapar-li les cuixes i envestir ràpid és el mètode que no falla i sempre acaben igual. I per sincronitzar ja sap que li ha de posar la mà al pubis i fer anar el dit mentre percut, així ella es corre sempre, és com si li agafés el cony pertot arreu i és brutal, però tot el que surti d’aquest esquema posa en risc l’operació.

L’Albert no pot saber que en el futur, quan la Sandra l’hagi deixat, li sabrà greu no haver viscut plenament aquests polvos segrestats per la mecànica del corre’s. Consagrarà milers de palles nostàlgiques a imaginar els camins que ara no s’atreveix a explorar. Evocarà la Sandra amb la mateixa amargor amb què enyorarà la joventut.

Però és ara quan l’està perdent perquè no s’atreveix a buscar-la.

El Minu ve d’una família harmoniosa. Les persones que més admira al món són els seus pares. Per la seva manera de ser, per la seva bondat, perquè saben estimar.

És lògic que el Minu hagi crescut amb fortes conviccions morals. Per exemple, amb la dieta. Si ho pot evitar, no menja carn ni derivats. Per això no sol menjar fora de casa i sopa abans del concert. Sap que la Sandra té parella, un tio més gran que va ser professor seu a la universitat i que és escriptor. No és que el currículum del nòvio l’intimidi però no es vol fer il·lusions. És la primera vegada que queda amb ella.

El Minu avança vianants pel carrer del Segre, baixant i pujant la vorera estreta. No es vol fer il·lusions però estan fets l’un per l’altre, ho té claríssim. Amb un canvi de ritme avança un cotxet, xoca amb un tio que parla pel mòbil i cap dels dos demana perdó. No li havia passat mai i no li tornarà a passar perquè és ella, no en té cap dubte. És fort dir-ho així però sent que la Sandra li està destinada. Frena, Minu, frena, perquè de moment no hi ha res. Però està disposat a tot. El seu compromís és màxim. Vol compartir la vida amb la Sandra, vol tenir fills amb la Sandra, vol fer-se vell amb la Sandra. El Minu mira lluny, més enllà dels edificis. És aquella hora del vespre en què el cel de Barcelona es torna blau elèctric i els núvols, de color taronja. Tot és possible sota aquest cel de plàstic.

I és curiós que aquesta vegada, que s’ho juga tot, no tingui por del rebuig. Potser és que no té cap altra opció: és ella o una vida equivocada. El Minu està enamorat hasta les tranques però, quan està amb la Sandra, en comptes de posar-se nerviós es relaxa. Com si estar amb la Sandra fos el seu estat natural.

Al carrer Gran de Sant Andreu hi ha tres botigues de joguines. Amb la Sandra no compraran cap joguina. Les faran ells, amb fustes, teles i pintures. Buscaran claus i molles entre els mobles abandonats al carrer i saludaran els altres pares, els que carreguen joguines industrials de color xiclet. Els saludaran sense presumir però orgullosos per dins. Ells no es deixaran empassar per l’engranatge. No s’inventaran un món fals per als seus fills.

És tan evident que serien tan feliços! La Sandra és casa seva i ell serà casa per la Sandra. El Minu té ganes de cridar que no ho veus, Sandra, que estem fets l’un per l’altre?

Però potser la Sandra genera aquest sentiment en tots els homes i pot triar el que vulgui. Potser és feliç amb l’escriptor. Potser hi té converses interessants, però i què? És impossible que li doni el que el Minu està disposat a donar-li. El rival és temible però ell té un amor sense fissures. La seva oferta és pura. I la Sandra no és una tia d’aquestes que es pirren per l’estatus. Trigarà el que hagi de trigar, però el final està cantat.

La Sandra encara no ha arribat. Millor, aquesta espera és bona. El Minu s’ha passat amb el desodorant, li piquen els sobacos, però se sent guapo i fort. Això no és l’institut, no és cap bar del voltant. Avui, per primera vegada, es troben a fora, a la vida real.

El Minu estima amb la seguretat heretada d’uns pares que s’estimen i surt a la batalla amb bones armes. Té un polvo més que competitiu i no és d’aquests que van per la vida posant excuses.

Potser l’escriptor tampoc, però això ja es veurà quan es trobin cara a cara. El Minu està atent sempre i té la mirada neta. Milers d’hores al mar li han ensenyat a viure el present.

Surfejar una onada és una forma radical de ser aquí ara. Els surfistes també tenim poetes: «El futur al davant, el passat que explota al teu darrere i la teva estela que desapareix mentre l’aigua renta les teves petjades a la sorra». Així és com s’ha de viure la vida.

El Minu consulta l’hora al mòbil i el guarda a la butxaca de darrere, per evitar el bony als pantalons. Mira al voltant, respira a consciència i tot li sembla en calma.

Amb un minut d’intimitat en tindrà prou per decantar la balança perquè –aquest és el punt– el Minu sap connectar.

L’escriptor l’hauria d’haver vist avui, a ioga. El Minu en savàssana, reduït a la seva respiració, totes les cèl·lules del seu cos bullint de vida i una sensació oceànica de dissolució i alhora de penetració en el detall. Hi ha hagut un moment en què el seu amor per la Sandra s’ha fusionat amb l’amor universal, el Tot que acull amorosament totes les criatures i totes les coses. Si l’escriptor pogués veure la grandesa d’aquest amor es retiraria esportivament. I si la Sandra pogués veure la grandesa d’aquest amor... El Minu espera la Sandra al lloc acordat. Frena, Minu, frena.

La Ivana Ray Singh és una senyora menorquina amb un quimono de colors pastel. Una il·lustre veterana de l’escena electrònica més underground. Ha passat de fer bandes sonores, sobretot de pel·lícules de cosmic-horror dels anys vuitanta, a produir un techno minimal i esotèric que acompanya ballant amb els braços ondulants. La Sandra s’alegra d’haver vingut.

Uns quants entusiastes es deixen emportar pel trip oníric que proposa DJ Ivana Ray Singh aka Lucy Tcherno Ivanenko. Però són festes de barri i també hi ha un públic perifèric que es limita a seguir el ritme amb el cap, fumant petes i xerrant, anant i venint de la barra i dels food trucks.

–Mengem algo? –diu la Sandra.

–Jo ja he sopat –diu el Minu–. Però vols que et porti alguna cosa?

–Hombre, no.

–Bueno, doncs t’acompanyo.

La Sandra menja un taco asseguda a la gespa. El Minu seu amb les cames encreuades, l’esquena recta, i per contrast la Sandra s’adona que està menjant geperuda i que torça la boca per evitar regalims, qué asco.

–Ets preciosa –diu el Minu, de cop.

–No me jodas, Minu.

–Per què? Ets preciosa, és la veritat.

–Que estic menjant, tio.

–Per això.

La Sandra vol fumar però no té tabac i el Minu demana un piti a dues noies que passen abraçades.

–Vols anar al meollo? –pregunta la Sandra.

–Fuma, fuma tranquil·la i veiem.

Amb el Minu tot és fàcil. És tan planer que desarma i la Sandra es deixa fer un petó però de seguida s’espanta.

–No, Minu.

Tot i que és una cutrada, la Sandra al·lega el nòvio. Tinc nòvio, diu. És penós però ara mateix és lo més fàcil i li sap greu pel Minu però el Minu somriu, quin tio, no es desmoralitza!

La resta de la nit resulta més que agradable. El Minu balla somrient i la mira als ulls sense tensió. La veritat és que el tio és magnètic i té un cos que ve de gust, la Sandra nota el tacte de la seva pell sota la camisa i de poc que no es deixa anar.

Després xerren de l’insti i dels nens i en cap moment el Minu intenta res però tampoc sembla avergonyit. El petó no ha alterat la distància. El Minu no es fa pesat, deixa parlar sense interrompre i no necessita emborratxar-se per estar simpàtic. La Sandra s’hi troba tan a gust que no s’ho acaba de creure. Este tío es muy raro. No pot ser. Això no li pot estar passant a ella.

S’acomiaden a la boca del metro i la Sandra baixa les escales en un núvol. Però li dura poc. Quan es queda sola, el núvol rosa es torna negre. Tú eres tonta.

¿Qué haces?

Vas a pillar, por imbécil.

Folláis, vale, ¿y luego qué? Te vas a sentir como una mierda.

I no és per l’Albert, és la vergonya d’obrir-se. Perquè el Minu ho veurà tot. Li passarà com a principi de curs, que cada nit somiava que anava despullada per l’institut. Hasta los chavales se reirán de ti. ¿O te crees que no va a ver la mierda que eres?, que te pasas el día durmiendo, que eres rara. ¿Con los cortes qué le vas a decir?, ¿tú crees que eso es normal?

A parte, ¿estás flipando o qué te pasa? ¡Va a venir este tío a quererte! ¿Es un ser alado o qué? Repite: es un tío, tiene polla y me la quiere meter. Si te enamoras, vas a pillar.

Li arriba un whatsapp del Minu, bona nit i emoji de petó, i és com si li clavessin un vidre al pit.

Te estás enamorando. No se puede ser tan torpe. No paras de cagarla. Eres lo peor.

Tú es que eres imbécil.

Els companys de pis no hi són. Llança la bossa a la taula i va directa a la cuina. Obre l’armari i agafa una bossa de ganchitos. Se l’acaba en cinc minuts. Es mira els dits de color taronja. Li agraden així, llardosos. Es fot l’altra bossa de ganchitos, l’última. Però ja s’ho coneix: quan comença, perd el control i no para. Obre un pot de Pringles Memphis BBQ, se les fica a la boca de quatre en quatre. Li deixen la gola saturada i una sensació general de fàstic. Li surt el greix pels porus de la cara. Té ganes de plorar: s’engreixarà, es tornarà lletja i monstruosa però la deixaran en pau. Molt avall, a dins seu, hi ha un indret tan sòrdid que ningú pot anar-hi a perseguir-la. Al prestatge dels belgues hi ha pots de salsa i cubitos maggi. S’acaba un pot de salsa blanca a morro. Busca al prestatge del Pietro, una bossa de patates, uns quicos ni que sigui, però res. Su puta madre, són les tres de la matinada, no queda res i el paki està tancat. La Sandra pica el marbre de la cuina, ha de ser més previsora.

Galetes, l’últim recurs. S’empassa les galetes amb melmelada de préssec, molta melmelada de préssec. Una galeta rere l’altra, senceres, i es llepa els dits, el polsim taronja dels ganchitos i la melmelada de préssec, tot cap a dins.

Beu un got de llet. Sempre ho fa, abans de vomitar.

I ho vomita tot en una purga purificadora.

Es renta la cara i les dents, es mira els ulls humits al mirall i odia el que veu.

Seu a la tassa del vàter, agafa les tisores i s’aplica l’anestèsia: dissoldre el patiment de l’ànima, inassequible, en el dolor concret de la sang.

La Sandra es fica al llit i es tapa la cara, avergonyida i culpable. Tremola com un conill. Quan era petita tenia un nino preferit que es deia Perú. Era un gos tan gros com ella, el feia servir de coixí i l’abraçava. Quan va perdre el Perú, no va dormir mai més amb cap nino.

La Sandra abraça el coixí i torna a ser una nena.

–Hola, Perú.

–Hola, Sandra.

–Tengo miedo.

–¿De qué?

–Me está mirando.

–¿Quién?

–La sombra.

L’Izan no ha llegit He vist passar un cranc amb bicicleta. De fet no ha llegit mai cap llibre. Però quan arriba l’escriptor, l’Albert Vila, corre amb els altres a veure quina pinta fa. És una mica calb, va sense afaitar i porta una arracada. Només seure, el públic dispara:

–¿Eres millonario?

–Tens nòvia?

–¿Eres el novio de la Sandra?

–¿Tienes un Ferrari?

La Sandra s’espera que els nanos s’adonin que s’espera. El xivarri va afluixant.

–Avui tenim amb nosaltres l’Albert Vila –comença–, l’autor d’He vist passar un cranc amb bicicleta, i li agraïm moltíssim que hagi vingut.

Els nens aplaudeixen amb la conya però a tope.

–Heu preparat algunes preguntes per fer-li, oi que sí? O sigui que un per un, aixequeu el dit i, sisplau, feu preguntes sobre el llibre. Hayat.

–Com se’t va acudir el llibre? –llegeix la Hayat.

L’escriptor deixa anar un discurs que no entén ningú. Diu una cosa i la contrària i després diu que les dues coses poden ser veritat o no.

–Has escrit molts llibres? –pregunta el Jordi Gámez.

L’escriptor respon que He vist passar un cranc amb bicicleta va ser el segon i que ara està començant el tercer, que es titularà Cavernari. Li pregunten de què va i si és per nens i ell diu que no, que és per adults, i que va d’un home que viu en una cova però que en veritat va de quan estem sempre tristos i emprenyats i de com això ens acaba perjudicant perquè ens quedem sols. Tornem a He vist passar un cranc amb bicicleta, diu la Sandra.

–¿El ocell de gel existe de verdad?

Aquesta pregunta inaugura una sèrie:

–¿La noia dels ulls foscos existe de verdad?

–¿El rasta que se maquilla existe de verdad?

–El molotron existeix de veritat?

L’Izan no fa cap pregunta. Es dedica a observar l’escriptor. Sap totes les paraules però parla com si dubtés tota l’estona. Al principi li sembla un fals però després s’adona que no. El que passa és que és diferent. S’acaben les preguntes i tots miren la Sandra a veure ara què fan. Però la Sandra mira l’escriptor i ningú sap ara què toca.

–¿Te sabes cuentos de miedo? –pregunta el Jose.

–De sang i fetge o de fantasmes? –diu l’escriptor.

–¡De sang y fecha! –criden tots.

I l’escriptor explica un conte sobre una noia que va en cotxe i plou i veu un bulto sanguinolent al mig de la carretera. Al principi, la noia es pensa que és un animal mort però en realitat és un braç amputat i, quan la noia encara està mirant a veure què és, el braç agafa vida i l’estira avall. Sota l’asfalt hi ha una secta satànica que fan sacrificis humans però la noia al final resulta que és un vampir i comença a mossegar els de la secta i buah, sang i fecha per un tubo i els nens encantats. Amb les preguntes, l’escriptor semblava un mindundi, però amb les coses inventades s’ha tornat el puto amo.

L’endemà, l’Izan obre el seu exemplar immaculat d’He vist passar un cranc amb bicicleta. El llegeix d’una tirada i el troba increïblement divertit. S’ho passa tan bé que es queda pensant. Com que el va veure parlant i ha llegit el seu llibre, al final ha calat l’escriptor. No és com els homes que coneix. És bon tio però és dèbil.

Abans d’adormir-se, l’Izan decideix que no li agradarà mai llegir perquè ell, quan sigui gran, serà bon tio però serà fort.

El Minu fa surf. Quasi totes les vacances se n’hi va. Quan s’hi apunten els habituals, agafen la furgo del Roger. Si va sol, es fica en un surfcamp.

La vida en un surfcamp és fàcil. Després de cinc o sis hores d’esforç a l’aigua, borratxo d’endorfines, t’estires al sol amb gent d’arreu del món que no veuràs mai més i parles de coses senzilles: el clàssic mal d’esquena del segon dia, el sopar que compartireu, la previsió del vent l’endemà. Aquesta versió simplificada de les relacions humanes ensenya a estar sencer i tranquil. El Minu ha après a mantenir aquest estat d’esperit més o menys en qualsevol circumstància i funciona. També resulta atractiu a les dones.

Un cop fet el primer pas, sempre en volen més. Per això està content d’haver-li colat un petó a la Sandra. La llavor està plantada i l’escriptor, sentenciat.

Com un cartellista que deixa l’arruga que desfigurarà el cartell electoral del partit que detesta, així el Minu ha plantat el seu petó. Una mica de pluja, una mica de sol i l’arruga convertirà el somriure encantador en una ganyota falsa. El seu petó revelarà la impostura d’aquesta relació còsmicament errònia. La Sandra no té futur amb l’escriptor i l’amor del Minu ho demostra. És massa intens.

L’amor del Minu ho demostra i la reacció de la Sandra ho certifica. No va ser no vull, sinó no puc. El nòvio, és a dir: he de reprimir les ganes perquè, de ganes, en tinc.

Quan arribi el moment oportú –una sensació de buidor, un desacord simptomàtic–, la Sandra evocarà aquella sensació als llavis i el que era una porta tancada es convertirà en la sortida.

Des del petó, el Minu ja no frena. Cada matí, després de vestir-se per anar a l’institut, es mira al mirall: un minut per buscar imperfeccions i un minut per agafar confiança. Una derrota en aquest combat significaria una desviació massa aberrant del seu destí natural. La derrota és, simplement, impensable.

Els dimarts comença amb el grup de la Sandra, primer d’ESO. Quan arriba a la classe, abans que res es fixa en la seva taula. La Sandra acostuma a deixar-hi algun objecte casual: un didal, un ocell de paper, una gúbia de fuster, una pedra estranya. La Sandra s’oblida sovint de tornar al seu lloc les eines que fa servir als crèdits variables, però també poden ser regals que li fan els alumnes o coses que troba i que recull perquè sí.

Cada dimarts, el Minu entra a l’aula amb la il·lusió de tocar algun fetitxe vudú. Mentre els alumnes treuen el llibre d’anglès, el Minu guarda el didal o la pedra al calaix, només per tocar-los. Són la promesa d’un temps d’objectes compartits que vindrà, segur. Els toca fins que pot sentir la Sandra a la punta dels dits.

Llavors tanca el calaix, diu good morning, ladies and lads! i comença la classe.

Al davant de l’institut on treballa la Sandra hi ha un bar de menús però l’Albert s’estima més allunyar-se un parell de carrers. Vol dinar tranquil.

No està descontent de com ha anat. El conte improvisat ha triomfat, potser més i tot que el llibre, que li va costar tant d’esforç. Coses que passen.