Читать книгу: «La balada del cafè trist»

LA BALADA DEL CAFÉ TRIST

En si, el poble és inhòspit; no hi ha gaire res tret de la fàbrica cotonera, les cases de dos dormitoris on viuen els operaris, quatre presseguers, una església amb dos vitralls i un carrer major deplorable que tot just deu fer cent metres. El dissabte els parcers de les granges de la contrada hi fan cap per passar-se el dia xerrant i comprant. Si no, el poble està desolat, trist, com un lloc remot i aïllat de tots els altres llocs del món. L’estació de tren que cau més a prop és Society City, i les línies d’autobusos Greyhound i White Bus passen per la carretera de Forks Fall, que és a uns cinc quilòmetres. Aquí els hiverns són curts i esquerps, i els estius, blancs de tanta claror i de la calda abrusadora que hi fa.

Si passes pel carrer major una tarda d’agost, no hi ha absolutament res a fer. L’edifici més gros, que és al bell mig del poble, està tot tancat amb taulons i tan vinclat cap a la dreta que diries que s’ha d’esfondrar en qualsevol moment. És una casa molt antiga. Té un aspecte curiós, esquerdat, que desconcerta força, fins que t’adones que al seu dia, ja fa temps, algú va pintar la banda dreta de la porxada i un tram de paret també... però ho van deixar a mitges i és per això que una part està més fosca i ronyosa que l’altra. L’edifici sembla del tot abandonat. Ara bé, a la planta de dalt hi ha una finestra sense segellar; de vegades, a mitja tarda, al pic de la calor, una mà obre lentament el porticó i un rostre contempla el poble. És una cara com aquelles tan desdibuixades i esgarrifoses dels somnis: asexuada i blanca, amb uns ulls grisos i guenyos, tan torts i cap endins que sembla que es dediquin una mirada llarga i secreta, plena de dolor. La cara ronda per la finestra una horeta, si fa no fa; després es tornen a ajuntar els porticons i el més normal és que a aquelles hores ja no quedi ni una ànima pel carrer major. Aquestes tardes d’agost... Quan plegues del torn, no tens res, però res a fer; tant per tant, sempre pots baixar a la carretera de Forks Falls a escoltar els presos engrillonats.

La veritat és que fa temps en aquest poble hi va haver un cafè. I com aquesta casa vella i barrada no se’n trobaven en quilòmetres a la rodona. Tenia taules amb estovalles i tovallons de paper, cintes de coloraines penjades dels ventiladors elèctrics, molta concurrència els dissabtes a la nit. La mestressa del local era la senyoreta Amelia Evans. Però el motiu principal del renom i l’alegria d’aquell lloc va ser un geperut que la gent coneixia com «el cosí Lymon». I en la història d’aquell cafè encara hi va tenir un paper una altra persona: l’exhome de la senyoreta Amelia, un personatge espantós que va tornar al poble després d’una llarga temporada engarjolat, va fer molt de mal i va reprendre el seu camí. Fa molt que va tancar, el cafè, però la gent encara se’n recorda.

No sempre havia estat un cafè, allò. La senyoreta Amelia va rebre l’edifici en herència del seu pare, i en aquella època era una botiga on venien sobretot pinso, guano i productes bàsics, com ara midó de blat de moro o tabac en pols. La senyoreta Amelia era rica. A més de la botiga, regentava una destil·leria a uns cinc quilòmetres en direcció a l’aiguamoll i venia el millor licor de la comarca. Era una dona alta i morena, amb ossada i músculs d’home. Duia els cabells tallats ben curts i pentinats enrere des del serrell, amb una cara cremada pel sol un punt crispada i desmillorada. Hauria pogut ser prou ben plantada, si no fos perquè era un pèl guenya, això sí. N’hi ha que l’haurien festejada igualment, però la senyoreta Amelia no mostrava mai cap interès per l’amor dels homes i era una persona solitària. El seu matrimoni no havia estat com cap altre dels matrimonis contrets en aquella comarca; va ser un enllaç estrany i perillós, que només va durar deu dies i va deixar tot el poble barrinant, escandalitzats. Llevat d’aquella excentricitat matrimonial, la senyora Amelia havia viscut sola tota la vida. De vegades passava nits senceres a la seva caseta del pantà, amb la granota i les botes d’aigua, vigilant en silenci el foc suau del destil·lador.

En tot el que es podia fer amb les mans, la senyoreta Amelia prosperava. Venia tripes i salsitxes al poble del costat. Els dies amables de tardor, molia melca, i a les tines el xarop li quedava de color or fosc i amb gust delicat. Havia aixecat ella mateixa la comuna de totxanes de darrere la botiga en tan sols un parell de setmanes i tenia molta traça amb la fusta. Només era la gent que la senyoreta Amelia no sabia tractar. Les persones, tret que siguin uns tarambanes o estiguin malaltes, no les pots agafar i canviar d’un dia per l’altre perquè guanyin en valor i benefici. Així que per a l’única cosa que servia la gent a la senyoreta Amelia era per treure’n diners. I en allò sí que se’n sortia bé. Hipoteques sobre els conreus i el patrimoni, una serradora, diners al banc... Era la dona més rica en quilòmetres a la rodona. Hauria sigut rica com un diputat si no hagués estat pel seu únic gran defecte, que era la passió pels plets i els jutjats. Per la fotesa més petita, s’embrancava en processos eterns i acarnissats. Deien que només que ensopegués amb una pedra pel camí, per instint ja veies que la senyoreta Amelia buscava al voltant seu alguna cosa a demandar. Si no fos per aquells litigis, tenia una vida estable i cada dia era, si fa no fa, com l’anterior. Excepte pel matrimoni dels deu dies, res no va alterar aquell ordre fins a la primavera en què la senyoreta Amelia va fer els trenta anys.

Era gairebé mitjanit, un dia amable i tranquil d’abril. El cel estava del color dels iris blaus dels aiguamolls; la lluna, clara i resplendent. Aquella primavera les collites prometien i feia unes setmanes que la fàbrica muntava torn de nit. Allà a sota, a la cala, el requadre de maons que era la fàbrica es veia groc de tanta llum, i se sentia el brunzit tènue i constant dels telers. Era una d’aquelles nits en què reconforta sentir des de lluny, a l’altra banda dels camps a les fosques, la cançó pausada d’un negre que se’n va a fer l’amor. O en què és maco seure tranquil·lament i agafar una guitarra, o descansar tot sol sense més i no pensar en res. Aquell vespre el carrer estava desert, però a la botiga de la senyoreta Amelia hi havia llum i cinc persones a la porxada. Un d’ells era l’Stumpy MacPhail, un capatàs galtavermell de mans refinades i liloses. Al graó de dalt hi havia dos nois amb granota, els bessons Rainey; tots dos lents i llargaruts, amb els cabells blancs i uns ulls verds ensonyats. L’altre era en Henry Macy, un home tímid i timorat, de bon tracte i neguitós, que seia a la vora del graó de sota. La senyoreta Amelia s’estava repenjada contra el caire de la porta oberta amb els peus encreuats dins d’unes botes d’aigua grosses, desfent nusos amb paciència d’una corda que havia trobat. Feia molta estona que ningú no deia res.

Un dels bessons, que havia estat observant el camí buit, va ser el primer a parlar.

–Per allà ve alguna cosa.

–Un vedell que s’ha escapat –va dir el seu germà.

La figura que se’ls acostava encara era lluny per distingir-la amb claredat. La lluna dibuixava unes ombres borroses i cargolades als presseguers en flor que flanquejaven la carretera. En l’ambient, l’aroma de les noves flors i de l’herba dolça de la primavera es barrejava amb l’olor escalfeïda i agra de la llacuna propera.

–No. Aquest és el marrec d’algú –va dir l’Stumpy MacPhail.

La senyoreta Amelia va observar el camí en silenci. Havia deixat la corda i es toquejava els tirants de la granota amb aquella mà seva morena i escardalenca. Va arrufar les celles i li va caure un ble de cabells foscos del front. Mentre esperaven tots allà, un gos d’una de les cases de més avall va fer un ganyol ronc i enrabiat que es va allargar fins que una veu el va fer callar d’un crit. No va ser fins que van tenir la figura prou a prop, dins del cèrcol de llum de la porxada, que van esbrinar ben bé de què es tractava.

Era un foraster, i que en aquelles hores arribés caminant al poble un foraster era cosa estranya. A més a més, era geperut. Amb prou feines feia metre vint i portava un abric espellifat i ple de pols que tot just li tapava els genolls. Les seves cametes tortes semblaven massa esquifides per carretejar el pes d’aquell pit estrafet tan gran i del gep que descansava sobre les espatlles. Tenia el cap molt gros, amb uns ulls blaus enfonsats i una boqueta cantelluda. Feia cara de tou i de picardiós alhora; en aquell moment tenia la pell blancota, esgrogueïda de pols i, als ulls, unes bosses del color de l’espígol. Portava una maleta vella i torta lligada amb una corda.

–Bona nit –va dir el geperut, i amb allò ja es va sufocar.

La senyoreta Amelia i els homes de la porxada no li van tornar la salutació ni van dir res. Se’l van quedar mirant i prou.

–Busco la senyoreta Amelia Evans.

La senyoreta Amelia es va tirar enrere el serrell i va alçar la barbeta.

–¿I això?

–És que li sóc família –va dir el geperut.

Els bessons i l’Stumpy MacPhail es van girar cap a la senyoreta Amelia.

–Sóc jo –va dir ella–. ¿Què vols dir que som família?

–Doncs resulta... –va començar a explicar el geperut. Semblava incòmode, gairebé com amb la llagrimeta fora. Va deixar la maleta al primer graó, però sense treure la mà de la nansa–. Ma mare es deia Fanny Jesup i provenia de Cheehaw. Va marxar de Cheehaw fa una trentena d’anys, quan es va casar en primeres núpcies. Recordo que explicava que tenia una germanastra que es deia Martha. I avui allà a Cheehaw m’han dit que aquesta senyora era la mare de vostè.

La senyoreta Amelia se l’escoltava amb el cap lleugerament inclinat. Ella el diumenge sopava sense companyia; no tenia mai la casa ocupada per carretades de parents i, de fet, no se sabia emparentada amb ningú. És cert que una bestia seva havia estat la propietària del picador de cavalls de Cheehaw, però aquella tieta ja era morta. A part d’ella, només li quedava un cosí primer per partida doble que vivia en un poble a trenta-cinc quilòmetres, però no s’avenien gaire i, quan es topaven pel carrer, escopien al voral de la carretera. La gent s’escarrassava a trobar-li algun vincle llunyà, de tant en tant, el que fos, però la cosa no sortia mai bé.

El geperut es va ficar en un bon galimaties, va començar a dir noms de persones i de llocs que la concurrència de la porxada desconeixia i que, a primera vista, no venien a tomb.

–Així que la Fanny i la Martha Jesup eren germanastres. I jo sóc fill del tercer marit de la Fanny. O sigui que vostè i jo som...

Es va ajupir i va començar a deslligar la maleta. Tenia unes mans que semblaven gralles fastigoses i li tremolaven. La bossa era fins a dalt de ronya de tota mena: parracs i andròmines diverses que semblaven peces d’una màquina de cosir, o coses així d’inútils. El geperut va furgar entre les seves possessions i en va treure una fotografia antiga.

–És una foto de ma mare i la seva germanastra.

La senyoreta Amelia no va pronunciar paraula. Bellugava les barres de banda a banda, a poc a poc, i amb la cara li llegies el pensament. L’Stumpy MacPhail va agafar la fotografia i la va aixecar perquè hi toqués la llum. Era una imatge de dues criatures pàl·lides i marcides que devien tenir dos o tres anys. Les cares eren unes taques blanques petitones, podia haver estat una foto antiga d’un àlbum qualsevol.

L’Stumpy MacPhail l’hi va tornar sense comentaris.

–¿I tu d’on véns? –va preguntar-li.

La veu del geperut va sonar dubtosa.

–He estat de viatge.

La senyoreta Amelia encara no va dir res. Es va quedar repenjada contra la vora de la porta contemplant el geperut. En Henry Macy movia les pestanyes dels nervis i es fregava les mans. Al final va baixar l’últim graó sense parlar i va desaparèixer. Ell és home de cor senzill i l’entrebanc del geperut el tenia commogut. És per això que no tenia ganes de quedar-se a veure com la senyoreta Amelia feia fora aquell nouvingut de la seva propietat i el seguia fins que marxés del poble. El geperut s’estava dret amb la maleta oberta al primer graó; ensumava i la boca li tremolava. Potser és que començava a entendre el seu funest destret. Potser és que s’adonava com n’era, de lamentable, ser un foraster en aquell poble amb una maleta plena de ronya i reclamant-li un parentiu a la senyoreta Amelia. Fos com fos, es va asseure a les escales i, de cop i volta, va esclafir en un plor.

No passava cada dia que un geperut desconegut entrés a la botiga a mitjanit i s’assegués a plorar. La senyoreta Amelia es va apartar els cabells del front i els homes es van mirar amb incomoditat. Al poble tot estava molt asserenat.

Al final un dels bessons va dir:

–Valga’m Déu, aquest nano és un Morris Finestein de primera categoria.

Tothom va estar-hi d’acord i van assentir amb el cap, perquè aquella expressió tenia un significat particular. Però el geperut encara va plorar més fort, perquè no tenia manera de saber de què parlaven. En Morris Finestein era algú que havia viscut al poble feia anys. Només era un jueu petitó i eixelebrat com un coet que plorava si li deies assassí de Jesucrist i menjava pa de motllo i salmó en llauna cada dia. Va patir una calamitat i se’n va haver d’anar a viure a Society City. Des d’aleshores, però, quan algun home feia melindros sobre el que fos, o si mai plorava, li deien que era un Morris Finestein.

–Home, que està compungit –va dir l’Stumpy Mac-Phail–. I amb raó.

La senyoreta Amelia va travessar l’eixida amb dues passes lentes i allargassades. Va baixar les escales i es va mirar consirosa el desconegut. Amb cautela, estirant un índex llarg i marronós, li va tocar el gep de l’esquena. El geperut continuava plorant, però sense fer tant d’escàndol. La nit era silenciosa i la lluna seguia resplendent amb una llum tènue i bonica; començava a refrescar. En aquell moment, la senyoreta Amelia va fer una cosa insòlita; es va treure una ampolla de la butxaca del darrere i, després de ventilar-ne el tap amb el palmell de la mà, la va oferir al geperut perquè fes un glop. A la senyoreta Amelia costava Déu i ajuda convèncer-la perquè et vengués el licor a crèdit, així, sent qui era, que en regalés ni que fos una gota era cosa mai sentida.

–Beu –li va dir–. T’animarà el garganxó.

El geperut va deixar de plorar, es va llepar les llàgrimes dels llavis amb cura i li va fer cas. Encabat, la senyoreta Amelia va fer-ne un glop ella a poc a poc, s’hi va escalfar i rentar la boca i el va escopir. Després també va beure. Els bessons i el capatàs tenien la seva ampolla que havien pagat.

–Aquest licor passa bé –va dir l’Stumpy MacPhail–. No li queda mai dolent, senyoreta Amelia.

El whisky que van beure aquell vespre (dues ampolles de les grosses) és important. Si no, tot el que va passar després tindria difícil explicació. Sense ell, potser no hauria existit mai cap cafè. Perquè el licor de la senyoreta Amelia té una qualitat especial pròpia. És net i penetrant quan toca la llengua, però un cop empassat et continua cremant al dedins una bona estona. I no només això. De tothom és sabut que si escrius sobre un full de paper blanc amb suc de llimona no en queda rastre. Però només que acostis el paper un instant a la flama, les lletres s’enfosqueixen i et revela el seu significat. Doncs imagineu que el whisky és la flama i que el missatge és allò que només es coneix dins l’ànima de l’home; és així com pot entendre’s la vàlua del licor de la senyoreta Amelia. Les coses que t’han passat desapercebudes, les idees que has covat a les profunditats tenebroses del pensament, de cop i volta es reconeixen i es comprenen. Un filador que ha pensat tan sols en el teler, el cistell del menjar, el llit i, encabat, més teler; pot passar que aquest filador en begui una mica un diumenge i pel camí es trobi un lliri d’aigua. I pot ser que tingui la flor a la mà, n’observi la delicada corol·la daurada i, de sobte, se li desperti una tendresa aguda com una fiblada. Un teixidor podia alçar la vista de sobte i veure per primer cop la fulgència freda i estranya dels firmaments de mitjanit del mes de gener, i l’esglai profund davant la pròpia petitesa li faria aturar el cor. Doncs totes aquestes coses són les que passen quan un home ha begut el licor de la senyoreta Amelia. Pot ser que pateixi, o que acabi baldat de l’alegria, però l’experiència li ha fet conèixer la veritat: la seva ànima ara té escalfor i ja ha vist el missatge que amagava.

Van beure fins passada la mitjanit i, com que la lluna estava tapada de núvols, feia una nit freda i fosca. El geperut continuava assegut als primers esglaons, encorbat amb aire abatut, descansant el front sobre el genoll. La senyoreta Amelia tenia les mans a les butxaques i un peu al segon esglaó. Feia estona que no deia res. Havia adoptat l’expressió que fa la gent guenya quan rumia de valent, aquella mirada que diries que és molt sàvia, però alhora de persona ben guillada. Al final va dir:

–No sé com et dius.

–Sóc en Lymon Willis –va fer el geperut.

–Doncs vinga, passa cap a dins –va dir ella–. Queda una mica de sopar al fogó, ja te’l pots menjar.

Poques vegades a la vida havia convidat la senyoreta Amelia algú a menjar plegats, només quan els volia aixecar la camisa d’alguna manera o treure’ls els quartos. Així que els homes de fora van pensar que alguna cosa anava de tort. Al cap d’una estona van comentar que devia haver passat bona part de la tarda bevent als aiguamolls. Tant se valia, la cosa és que ella va entrar cap a dins i l’Stumpy MacPhail i els bessons se’n va tornar cap a casa seva. Va tancar la porta amb balda i va fer una ullada pertot per assegurar-se que ho tenia tot en ordre. Després, va fer cap a la cuina, que era al darrere de la botiga. El geperut la va seguir arrossegant la maleta, ensumant i mocant-se amb la màniga d’aquell abric llord que duia.

–Seu –li va dir la senyoreta Amelia–, que t’escalfo el que hi ha.

Van menjar bé tots dos, aquella nit. La senyoreta Amelia era rica i no s’estava de res a taula. Hi havia pollastre fregit (el geperut en va agafar el pit i se’l va posar al plat), puré de colinaps, cols de cabdell i uns moniatos calents de color or clar. La senyoreta Amelia menjava a poc a poc i amb el delit d’un jornaler. S’estava amb els colzes a taula, abocada sobre el plat, amb els genolls eixarrancats i els peus repenjats contra els barrots de la cadira. El geperut engolia el sopar com si fes mesos que no conegués la flaire del menjar. Durant el sopar li va regalimar una llàgrima per la galta ronyosa, però era una llagrimeta que li quedava d’abans, en realitat no volia dir res. El llum de la taula tenia el moc ben escapçat, cremava una flama blava per les vores del ble i banyava tota la cuina amb una animosa claror. Quan la senyora Amelia va haver acabat de sopar, va escurar el plat minuciosament amb una llesca de pa de motllo i hi va abocar el seu xarop dolç i clar. El geperut la va imitar, amb la diferència que ell era més llepafils i va demanar que li canviés el plat. Havent sopat, la senyoreta Amelia va reclinar la cadira, va serrar el puny i va notar els músculs durs i flexibles del braç dret per sota la roba blava i neta de les mànigues, un hàbit inconscient en ella quan acabava de menjar. Tot seguit va agafar el llum de la taula i va assenyalar l’escala amb un cop de cap, com convidant el geperut a seguir-la.

Dalt de la botiga hi havia les tres estances on la senyoreta Amelia havia viscut tota la vida: dos dormitoris i una saleta espaiosa entremig. Poca gent havia vist aquelles habitacions, però tothom sabia que les tenia molt ben moblades i netes com una patena. I, ves per on, ara la senyoreta Amelia hi deixava entrar un foraster brut, menut i geperut que Déu sabia d’on venia. La senyoreta Amelia caminava a poc a poquet, fent dues passes i parant, amb el llum alçat. El geperut s’hi va arrambar tant que el llum oscil·lant dibuixava una única gran ombra retorçada de tots dos sobre l’escala. Les estances de dalt de la botiga no van trigar a apagar-se com la resta del poble.

L’endemà va fer un dia asserenat, la sortida del sol va ser d’un violeta càlid amb tocs de rosa. Als camps que envoltaven el poble, els solcs estaven acabats de llaurar i els parcers ja de ben d’hora s’aplicaven a plantar el tabac tendre, d’un verd pujat. Els corbs salvatges volaven arran de camp i traçaven unes ombres blaves i gràcils per la terra. Al poble, la gent sortia d’hora amb les carmanyoles metàl·liques i, del sol, les finestres de la fàbrica es tornaven tan daurades que enlluernaven. L’aire era fresc i els presseguers, lleugers com els núvols de març amb les seves flors noves.

La senyoreta Amelia va baixar pels volts de trenc d’alba, com sempre. Es va rentar el cap al brollador i poc després es va posar a feinejar. Més tard va ensellar la mula i va marxar a vigilar la plantació de cotó allà dalt, vora la carretera de Forks Falls. No cal dir que al migdia tothom havia sentit tocar campanes del geperut que s’havia presentat a mitjanit a la botiga. Però encara no l’havia vist ningú. El dia no va trigar a escalfar-se i el cel es va tornar d’un blau intens de migdia. A aquella hora encara no hi havia ningú que hagués vist aquell hoste tan curiós. Hi havia qui recordava que la mare de la senyoreta Amelia havia tingut una germanastra, però no en treien l’aigua clara, no sabien si era morta o si s’havia escapat amb un lligador de tabac. Pel que feia a la pretensió del geperut, tothom coincidia que era una enganyifa. I els vilatans, coneixent la senyoreta Amelia, van suposar que, un cop alimentat, el devia haver fet fora de casa sens dubte. Però cap al vespre, quan el cel es va haver emblanquinat i la gent va enllestir el torn, una dona va assegurar haver vist una cara estrafeta a la finestra d’una de les habitacions de dalt de la botiga. La senyoreta Amelia no va badar boca. Va atendre una estona a la botiga, es va passar una hora discutint amb un granger sobre l’esteva d’una arada, va arreglar una xarxa de filferro, va tancar quan fosquejava i es va retirar a les seves estances. Va deixar tot el poble intrigat i amb ganes de xerrameca.

L’endemà al matí la senyoreta Amelia no va obrir la botiga; es va quedar tancada a casa sense veure ningú. Aquell va ser el dia en què va començar a córrer la brama; un rumor tan esgarrifós que va deixar el poble i el país sencers amb un pam de nas. El primer que el va fer córrer va ser un teixidor que es deia Merlie Ryan. És un home amb poca cosa d’especial: terrós, ranc i amb tota la boca desdentegada. Pateix de terçanes, és a dir, cada tres dies li ve la febre. Té dos dies que està apagat i no para de remugar, però al tercer es revifa i de vegades té alguna idea i tot; la majoria, cafrades. Va ser un d’aquests dies de febrada que en Merlie Ryan es va girar de cop i va dir:

–Jo sé el que ha fet la senyoreta Amelia: ha matat aquell home per una cosa que duia a la maleta.

Ho va dir amb molta calma, com constatant-ho. I al cap d’una hora la notícia havia arrasat per tot el poble. En un sol dia el poble s’havia empescat una història violenta i macabra. Contenia tots els ingredients per garantir un cobriment de cor (un geperut, un enterrament a mitjanit als aiguamolls, la senyoreta Amelia arrossegada pels carrers del poble quan la duguessin a la presó, les baralles sobre el futur del seu patrimoni), tot explicat per sota el nas i esquitxat d’algun detall nou i estrafolari a cada ocasió. Va ploure i les dones es van descuidar d’entrar la bugada que tenien estesa. Un o dos pobres mortals que devien diners a la senyoreta Amelia fins i tot es van endiumenjar com si fos dia de mudar-se. La gent es va arraïmar al carrer major, xerrant i observant la botiga.

No seria veritat si diguéssim que tot el poble va participar d’aquell festival malintencionat. Encara quedaven uns quants homes de seny que entenien que la senyoreta Amelia, rica com era, no perdria mai els papers i mataria un rodamón per quatre foteses barates. Al poble fins i tot hi havia tres ànimes bondadoses que no volien pas aquell crim, ni tan sols per l’interès i la gran polseguera que aixecaria; no els reportava cap plaer imaginar-se la senyoreta Amelia aferrada als barrots de la presó i electrocutada a Atlanta. Aquella bona gent jutjava la senyoreta Amelia amb uns altres ulls, no com la resta. Quan una persona és tan diferent en tots els sentits com ho era ella i quan els seus pecats s’han acumulat fins a tal punt que amb prou feines se’n pot fer memòria d’una tacada, és que aquesta persona mereix un judici particular, ras i curt. Recordaven que la senyoreta Amelia havia nascut morena i amb la cara un pèl rarota; l’havia pujada el seu pare, que era un solitari, sense mare; que ja de ben jove havia crescut fins a metre vuitanta-vuit, cosa que no és gaire habitual per a una dona, i que la seva manera de fer i de viure era massa peculiar per tenir-hi raons. Sobretot, recordaven el seu desconcertant matrimoni, que va ser l’escàndol més incomprensible que havia conegut aquell poble.

Així que aquella bona gent sentia per ella una cosa semblant a compassió. I quan sortia a fer alguna barrabassada de les seves, com ara entrar a casa d’algú per endur-se’n una màquina de cosir a pes per saldar algun deute, o posar-se feta una fura per algun assumpte relacionat amb la llei, els despertava una barreja d’exasperació, un pessigolleig ridícul per dins, i una tristesa fonda i sense nom. Però ja n’hi ha prou, d’aquesta bona gent, que al cap i a la fi només n’hi havia tres; la resta del poble, amb aquell crim imaginari, va fer festa grossa tota la tarda.

Vés a saber per quin motiu, era com si la senyoreta Amelia no en fes cabal, de tot allò. Va passar la major part del dia a dalt. Quan baixava a la botiga, rondava tranquil·lament amb les mans als butxacons de la granota i el cap tan cot que la barbeta se li ficava dins del coll de la camisa. No duia cap taca de sang enlloc. Moltes vegades s’aturava i es quedava capficada observant les esquerdes del terra, cargolant un ble de cabells curts i remugant entre dents. Però la major part del dia no es va moure de dalt.

Es va fer fosc. La pluja de la tarda havia refrescat l’aire, de manera que van tenir un vespre cru i inhòspit com si fos hivern. Al cel no s’hi veia cap estel i s’havia instal·lat un ruixim lleu, glaçat. Els llums de les cases feien espurnejos fluctuants, de dol, vistos des del carrer. S’havia aixecat vent, no de la banda del poble que donava als aiguamolls, sinó de les pinedes negres i fredes del nord.

Els rellotges del poble van tocar les vuit. No passava res, encara. La nit inhòspita, després de la xerrameca morbosa del dia, va espantar-ne uns quants, que es van quedar a casa al redós del foc. Els altres es van agrupar en colles. Uns vuit o deu homes s’havien presentat a la porxada de la botiga de la senyoreta Amelia. No parlaven, en realitat el que feien era esperar. Ells no ho sabien pas, què esperaven, però passa així: en moments de tensió, quan està a punt d’esdevenir-se una cosa important, els homes s’apleguen i esperen d’aquesta manera. I amb el temps arriba un moment en què tots junts actuen a l’uníson, no moguts per un pensament o per la voluntat d’un home sol, sinó com si se’ls haguessin fusionat els instints a tots i la decisió ja no fos de ningú, sinó de tot el grup. En moments així, ningú no vacil·la. I que l’afer es resolgui amistosament o l’acció col·lectiva desemboqui en saragata, violència i criminalitat, això ja depèn del destí. Així doncs, els homes esperaven seriosos a l’eixida de la botiga de la senyoreta Amelia, sense que cap d’ells fos conscient del que farien, però sabent en el fons que el que tocava era esperar, i que ja no faltava gens.

Es va obrir la porta de la botiga. L’interior estava il·luminat i res no despertava sospites. A l’esquerra es veia el taulell on guardaven talls de carn blanca, caramels durs i tabac. Al darrere hi havia lleixes de carn en salaó i midó. La banda dreta de la botiga estava ocupada gairebé tota per estris de pagès i coses així. Al fons del local, a mà esquerra, hi havia la porta que menava al pis de dalt, i era oberta. I, a la punta de la dreta, una altra porta que duia a una petita estança que la senyoreta Amelia deia que era el seu despatx. Aquella porta també era oberta. I aquell vespre a les vuit hi van veure la senyoreta Amelia asseguda al seu escriptori de tapa abatible, fent números amb una ploma i uns fulls.

El despatx estava ufanós de llum i la senyoreta Amelia no semblava conscient de tenir aquella delegació al porxo. Al seu voltant estava tot molt ben endreçat, com sempre. Aquell despatx era un indret d’anomenada, i font de temors, arreu del país. Allà era on la senyoreta Amelia gestionava tots els seus negocis. A sobre l’escriptori hi tenia una màquina d’escriure meticulosament tapada que sabia fer anar, però que només emprava per als documents més importants. Als calaixos hi tenia, de debò, milers de papers, tots arxivats per ordre alfabètic. També hi rebia els malalts, en aquell despatx, perquè li agradava fer de metge i ho practicava sovint. Hi havia dos prestatges sencers a vessar d’ampolles i d’altres andròmines. Contra la paret hi tenia un banc per als pacients. Sabia cosir ferides amb una agulla cremada perquè no es fessin verdes. Per a les cremades tenia un xarop fresc i dolç. Per a les malalties difuses, disposava de tota mena de medecines que havia elaborat ella a partir de receptes desconegudes. Afluixaven els budells que era una meravella, però a la canalla petita no els en podies donar, perquè provocaven convulsions fortes; a ells els tenia reservat un glop molt diferent, més suau i dolç de gust. Sí, fet i fet, la tenien per bona metgessa. Tenia mans fines, per bé que grosses i ossudes. Posseïa una gran imaginació i aplicava centenars de remeis diferents. Ja se les podia haver amb el tractament més perillós i insòlit, que ella no vacil·lava mai, i no existia malaltia prou esgarrifosa perquè no es proposés de guarir-la. Només feia una excepció: si li acudia una pacient amb mals de dona, allà no hi podia fer res, ella. De fet, només de sentir-la explicar-ho, se li començava a enfosquir la cara de la vergonya i es quedava allà plantada torçant el coll contra la camisa o fregant-se les botes dels aiguamolls davant de tothom com una gran criatura avergonyida i muda. Però per a la resta de menesters la gent hi confiava. No cobrava mai res i despatxava sempre una corrua de pacients.

Aquell vespre la senyoreta Amelia va escriure amb la ploma una bona estona. De tota manera, no podia continuar fent com si no s’adonés de la congregació que esperava en la foscor del porxo mirant-la. De tant en tant ella aixecava el cap i els observava d’amagat, però mai no els va clavar cap crit per saber què se’ls havia perdut al seu local, que semblaven una colla de pobres bocafluixos. Feia un posat orgullós i eixut, com sempre que era al despatx enfeinada. Al cap d’una estona va ser com si li fes nosa que li tinguessin l’ull a sobre d’aquella manera. Es va eixugar la galta amb un mocador vermell, es va alçar i va tancar la porta del despatx.

El grup del porxo es va prendre el gest com un senyal. Havia arribat l’hora. Feia estona que esperaven a la serena, en la nit crua i tenebrosa. L’espera havia estat llarga i just aleshores se’ls va despertar l’instint per actuar. Talment moguts per una única voluntat, van entrar tots alhora a la botiga. En aquell instant els vuit homes s’assemblaven força: duien tots una granota blava, la majoria amb els cabells mig grisos, tots amb la cara blanca i ulls endurits, somiadors. Què haurien fet tot seguit, ningú no ho sap: en aquell moment es va sentir un soroll al capdamunt de l’escala. Els homes van alçar el cap i van emmudir de l’esglai. Era el geperut, que als seus caps ja tenien per mort. A més, la criatura no era gens ni mica com els l’havien pintada: no era cap pobre bocamoll, brut i llastimós, esparracat i sol al món. Era ben bé una altra cosa, cap d’ells no havia vist mai res de semblant. L’estança estava callada com un mort.

El geperut va baixar a poc a poc amb l’orgull del qui sap que cada tauló que trepitja li pertany. Havia canviat força en l’espai d’aquells dies. Per començar, anava net com una patena. Encara duia el seu abriguet, però estava raspallat i apedaçat amb cura. A sota portava una camisa de quadres vermells i negres neta que era de la senyoreta Amelia. No duia pantalons com els que pertoca als homes normals, sinó uns petits calçons arrapats que li arribaven als genolls. Portava les cames escanyolides enfundades en unes mitges negres i les sabates eren especials: amb una forma estranya, cordades per sobre el turmell i acabades de netejar i d’encerar. Al coll hi duia un xal de llana verd llima, amb els serrells que pràcticament fregaven el terra, i gairebé li tapava del tot les orelles, que eren grosses i blanques.

El geperut va baixar a la botiga amb un cert aire altiu i es va plantar al mig de la comitiva que havia entrat. Li van deixar espai i se’l van quedar mirant amb els braços penjant i els ulls esbatanats. El geperut va reconèixer el terreny amb un gest molt curiós. Va observar cadascun dels presents de fit a fit a l’altura dels seus ulls, que en un home corrent era on tenia el cinturó. Llavors, amb meticulositat calculada, va estudiar la franja baixa de tots els homes: de la cintura a la sola de la sabata. Un cop es va donar per satisfet, va tancar els ulls un moment i es va espolsar el cap, com si el que hagués vist no li hagués semblat gaire cosa. En acabat, amb tot l’aplom, només per corroborar la decisió, va inclinar el cap enrere i va contemplar l’aureola de rostres que l’envoltaven donant-los una detinguda ullada circular. A la banda esquerra de la botiga hi havia mig sac ple de guano i, quan va tenir tothom ben apamat, va anar-hi a seure. Un cop còmodament instal·lat, encreuant les cametes, es va treure un objecte de la butxaca de l’abric.

Els presents van trigar una estona a recompondre’s. En Merlie Ryan, el de les terçanes que havia fet córrer el rumor aquell dia, va ser el primer a parlar. Es va mirar l’objecte que grapejava el geperut i va dir a mitja veu:

–¿Què hi tens, aquí?

Tots i cadascun sabien perfectament què manipulava el geperut. Era la capseta de rapè que havia sigut del pare de la senyoreta Amelia. Una tabaquera d’esmalt blau, amb la tapa ornada exquisidament amb or forjat. Els presents la coneixien molt bé i es van quedar estupefactes. Van mirar recelosos cap a la porta tancada del despatx i van sentir la remor de la senyoreta Amelia xiulant.

–Sí, ¿què amagues, baldufa?

El geperut va alçar el cap a l’acte i va esmolar la veu abans de parlar.

–Un parany per enxampar tafaners.

El geperut va ficar la mà a la capsa amb els seus ditets movedissos i va menjar una cosa, però no en va oferir a ningú. En realitat no era rapè el que s’empassava, sinó una barreja de sucre i cacau. Però ell s’ho prenia com si fos tabac per mastegar, se’n ficava un manat petit sota el llavi inferior i el llepava tranquil·lament amb la punta de la llengua, fent ganyotes sovint.

–Jo les dents sempre les he notades agres a la boca –va ser l’explicació que els va donar–. És per això que prenc aquest tabac dolç.

El grup seguia fent-li rotllana; se sentien una mica sabatots, gelats. La sensació no se’ls en va acabar d’anar mai, però no va trigar a temperar-la una altra: una mena d’intimitat en aquella sala i un cert aire festiu. Doncs bé, aquell vespre els noms dels integrants de la colla eren els següents: Hasty Malone, Robert Calvert Hale, Merlie Ryan, el pastor T. M. Willin, Rosser Cline, Rip Wellborn, Henry Ford Crimp i Horace Wells. Tret del pastor Willin, s’assemblen molt tots, en el sentit que dèiem abans: tots havien gaudit en algun moment de les seves vides, tots havien plorat i havien patit d’alguna manera; la majoria eren tractables, menys quan els exasperaven. Tots treballaven a la fàbrica i vivien amb altra gent en cases de dues o tres peces per les quals pagaven un lloguer de deu o dotze dòlars al mes. Havien cobrat tots aquella mateixa tarda, dissabte. Per tant, per al cas que ens ocupa, imagineu-vos-els com un tot.

Ara, el geperut ja els anava destriant mentalment. Una vegada instal·lat, es va posar a xerrar amb tothom, fent-los preguntes de l’estil de si un era casat, que quina edat tenia, el jornal que guanyava en una setmana normal, etc., esbrossant-se el camí per indagar altres intimitats. El grup no va trigar a ampliar-se amb altres veïns: en Henry Macy, dropos que havien entès que allà en passava una de grossa, dones que venien a buscar els homes que no volien marxar i fins i tot un marrec rossíssim desatès que va entrar a la botiga de puntetes, va robar una capsa de galetes d’animals i va marxar sense fer soroll. Així va ser que el local de la senyoreta Amelia es va omplir en un dir jesús quan ella encara no havia ni obert la porta del despatx.

Existeix una mena de persones amb una qualitat especial que les fa destacar per sobre dels altres humans més corrents. Són persones que tenen un instint que de natural només veus en la canalla, instint per establir un contacte immediat i vital entre ells i totes les coses d’aquest món. No hi havia dubte que el geperut era d’aquesta pasta. Només feia mitja hora que era a la botiga que ja s’havia establert un contacte immediat entre ell i els presents. Era com si fes anys que visqués al poble, com si fos un personatge conegudíssim i fes innombrables nits que seia en aquell sac de guano fent-la petar. Allò, a banda que fos dissabte a la nit, explicava l’ambient de llibertat i d’alegria il·lícita que es respirava a la botiga. Es notava tensió també, en part per l’estranyesa de la situació i perquè la senyoreta Amelia encara estava tancada al despatx i no havia fet acte de presència.

Aquella nit en va sortir a les deu. I els que esperaven que fes una entrada teatral es van quedar amb un pam de nas. Va obrir la porta i va sortir amb el seu pas lent de persona llargaruda. Duia una banda del nas tacada amb un regalim de tinta i s’havia lligat el mocador vermell al coll. No semblava que veiés res d’estrany, allà. Els seus ulls grisos i guenyos van fer una repassada a l’indret on seia el geperut i per un instant s’hi van aturar. La resta dels presents se’ls va mirar només amb sorpresa pacífica.

–¿Algú necessita que el serveixin? –va demanar en veu baixa.

N’hi havia força, de clients, perquè era dissabte a la nit i tothom volia beure. Feia tres dies la senyoreta Amelia havia desenterrat una bóta envellida i l’havia repartida en ampolles allà a la destil·leria. Aquella nit va agafar els diners dels clients i els va comptar sota la claror del llum. Era el procediment habitual. Però el que va passar després no va tenir res d’habitual. Abans sempre havien de donar la volta i esperar al pati del darrere a les fosques, on et donava l’ampolla per la porta de la cuina. La transacció no generava cap alegria. Un cop servit l’alcohol, el client desapareixia enmig de la nit. O, si la dona li deia que a casa ni parlar-ne, el deixaven que tornés al porxo frontal i que mamés allà o al carrer. Tant l’eixida com el carrer del davant eren propietat de la senyoreta Amelia, d’allò no n’hi havia cap dubte, però ella feia com si no fossin seus; el local que regentava començava a la porta de l’entrada i incloïa tot l’interior de l’edifici. Allà no havia deixat mai que encetés ni begués cap ampolla ningú que no fos ella. Doncs bé, va ser la primera vegada que es va saltar aquella regla. Va anar a la cuina, amb el geperut que li seguia els passos de prop, i va tornar a la botiga escalfada i lluminosa amb les ampolles. Encara més, va repartir uns quants gots i va obrir dues capses de galetes per posar-ne en una safata al taulell com a cortesia i qui volgués n’agafés una de franc.

No va parlar amb ningú que no fos el geperut, i només per preguntar-li en un to una mica rogallós i tallant:

–Cosí Lymon, ¿el vols tal qual o te l’escalfo al fogó en un cassó amb aigua?

–Si em fas el favor, Amelia –va dir el geperut. (¿Des de quan havia gosat ningú adreçar-se a la senyoreta Amelia dient-li pel nom de pila, sense un tractament de cortesia...? No ho havia fet ni qui va ser el seu nuvi i marit durant deu dies. En realitat, d’ençà de la mort del seu pare, que pel motiu que fos sempre li havia dit «menuda», ningú no havia gosat tractar-la amb aquella familiaritat.)– Si em fas el favor, me’l prendré calent.

Allò va ser el naixement del cafè, així de senzill. Recordeu que la nit era llòbrega com si fos hivern i haver-se quedat tots a fora hauria estat una celebració prou desastrosa. Però a dins va regnar la companyonia i un caliu simpàtic. Algú havia engegat el fogó del darrere i els qui compraven ampolles les repartien entre els amics. Hi havia algunes dones i elles prenien espirals de regalèssia, un refresc de Nehi o, fins i tot, un glop de whisky. El geperut encara era una novetat i la seva presència tenia tothom entretingut. Van treure el banc del despatx i unes quantes cadires més. Hi va haver gent que es repenjava al taulell o s’acomodaven sobre les bótes i els sacs. El consum d’alcohol dins el local tampoc no va causar cap gran rebombori, ni rialletes indecents, ni mala conducta de cap tipus. Al contrari, els parroquians es van mostrar educats, gairebé amb un punt de timidesa. Perquè la gent d’aquell poble havia perdut el costum de trobar-se només per xalar. Es trobaven a la fàbrica per treballar. O el diumenge el predicador organitzava un aplec tot el dia, que encara que es considerés una ocasió de lleure la intenció era esmolar-te la visió de l’infern i inculcar-te una por absoluta de Nostre Senyor. Però l’ambient d’un cafè són figues d’un altre paner. Allà fins i tot el vell cràpula més ric i avariciós de tots es comporta, en un cafè com cal no s’insulta mai ningú. I els pobres s’ho miren amb gratitud i pessiguen la sal amb modèstia i exquisidesa. Perquè l’ambient d’un cafè pressuposa aquestes qualitats: companyonia, les satisfaccions de la panxa i una certa gresca i elegància de capteniment. Això no ho havia explicat mai ningú als presents aquella nit a la botiga de la senyoreta Amelia. Van arribar sabent-ho, malgrat que fins llavors al poble no havien tingut mai cap cafè, no cal ni dir-ho.

Doncs bé, la causant de tot plegat, la senyoreta Amelia, va passar la major part de la nit a l’entrada de la cuina. Per fora no semblava gens canviada. Però molts es van fixar en la cara que feia. Observava tot el que passava, però bona part del temps la mirada se li aturava en el geperut com si no hi hagués ningú més. Ell es passejava amunt i avall, menjant de la tabaquera i alternant entre l’acritud i l’amabilitat. On s’estava la senyoreta Amelia, les escletxes de l’estufa deixaven filtrar-se una resplendor que gairebé li il·luminava la cara llarga i morena. Semblava que s’estigués mirant cap endins. Se li veia patiment a l’expressió, perplexitat i una incerta alegria. No tenia els llavis tan fermament tancats com de natural, i s’empassava la saliva sovint. La pell se li havia emblanquit i li suaven les manotes buides. Així que aquella nit feia tota la fila de l’enamorada desolada.

La inauguració del cafè va tancar portes a mitjanit. Tothom es va acomiadar dels altres de bones maneres. La senyoreta Amelia va tancar la porta de l’entrada, però es va descuidar de passar-hi la balda. No va trigar gens a sumir-se tot en la foscor i el silenci: el carrer major, amb les seves tres botigues, la fàbrica, les cases... Tot el poble, en realitat. I així van acabar tres dies i tres nits en què havia arribat un desconegut, havien celebrat un dia de festa com infidels i havia obert un cafè.

Ara ha de córrer el temps. És que els quatre anys que vénen s’assemblen molt. Tenen lloc grans canvis, però es produeixen de mica en mica, fent petites passes que, en si, no semblen gaire cosa. El geperut va continuar vivint amb la senyoreta Amelia. El cafè es va ampliar progressivament: la senyoreta Amelia va començar a vendre el seu licor per consumició i van posar quatre taules a la botiga. Cada vespre tenien parroquians i el dissabte, una bona gentada. La senyoreta Amelia va començar a servir sopars de silur fregit a quinze cèntims el plat. El geperut la va entabanar perquè compressin una pianola bona. Al cap de dos anys allò de botiga no en tenia res, sinó que s’havia convertit en un cafè dels de debò, obert cada vespre de sis a dotze.

De nit el geperut baixava les escales molt estarrufat. Sempre feia una certa flaire de fulles de nap, perquè a la nit i al despertar-se la senyoreta Amelia li feia fregues amb brou verd per donar-li força. L’aviciava de no dir, però no semblava que res l’enfortís: l’única cosa que aconseguia el menjar era engreixar-li encara més el gep i el cap, però la resta del cos continuava igual de nyicris i de deforme. La senyoreta Amelia feia la mateixa fila de sempre. Entre setmana encara anava amb les botes d’aigua llargues i la granota, però el diumenge es posava un vestit vermell fosc que li feia un caient molt curiós. Ara bé, les maneres i els costums li havien canviat d’allò més. Encara tenia tirada pels plets als jutjats, però no era tan propensa a enganyar els seus congèneres ni a cobrar-se’n pagaments inhumans. El geperut era tan extremament sociable que fins i tot la feia sortir de casa de tant en tant: misses, funerals, coses així. El seu dispensari seguia igual de ple i el seu licor era encara millor que abans, si era possible. El cafè va acabar donant diners i era l’únic indret d’esbarjo en molts quilòmetres a la rodona.

Així que, de moment, contempleu aquests anys des d’òptiques aleatòries i inconnexes. Fixeu-vos en el geperut, seguint les passes de la senyoreta Amelia, un dematí vermell d’hivern en què surten tots dos de cacera cap a les pinedes. Vegeu-los com feinegen a les finques d’ella: el cosí Lymon s’ho mira tot sense moure un dit, però sempre a punt per remarcar la vagància dels treballadors. Les tardes de tardor s’asseien a les escales del darrere a tallar canya de sucre. Els dies encegadors d’estiu els passaven als aiguamolls, on els xiprers calbs són d’un verd negrós fosc, on el garbuix d’arbres amaga una obscuritat adormida. Quan el camí fa cap a un pantà o un tram d’aigua ennegrida, mireu com s’ajup la senyoreta Amelia perquè el cosí Lymon se li enfili a l’esquena, i fixeu-vos com travessa l’aigua a gual amb el geperut ben instal·lat a coll, agafant-li les orelles o el front tan ample que té. Molt de tant en tant la senyoreta Amelia engegava el Ford que havia comprat i convidava el cosí Lymon a veure una pel·lícula a Cheehaw, o a alguna fira o una baralla de galls llunyanes; al geperut els espectacles l’encisaven. No cal dir que, cada matí, els tenies tots dos al cafè, hi havia dies que passaven hores asseguts junts vora el foc a la saleta de dalt. Perquè el geperut, de nit, es trobava malament i li feia cosa estirar-se i contemplar la foscor. Li feia una por terrible la mort. I la senyoreta Amelia no el deixava mai tot sol amb les seves pors. Fins i tot es podria argumentar que l’expansió del cafè vingués precisament per allà: li assegurava companyia, alegries i l’ajudava a passar millor nit. Per tant, amb tots aquests records fugaços, feu-vos una imatge d’aquests anys com si fossin un de sol. I, de moment, deixem-ho així.

Però ara toca donar una mínima explicació d’aquest comportament. Ha arribat el moment de parlar d’amor. Perquè la senyoreta Amelia s’estimava el cosí Lymon. Allò ho tenia tothom claríssim. Vivien junts sota el mateix sostre i no se’ls veia mai separats. Així que, segons la senyora MacPhail, una tafanera vella i amb berrugues al nas que es passava el dia movent d’una banda a l’altra els quatre tristos mobles que tenia, segons ella i quatre més, aquells dos vivien en pecat. Si realment eren família, tan sols eren cosins primers o segons, i ni allò es podia demostrar. Ara bé, la senyoreta Amelia estava feta un trabuc de persona, esclar, feia més de metre vuitanta, mentre que el cosí Lymon era un geperudet escarransit que tot just li arribava a la cintura. I aquella dada per a la senyora de Stumpy MacPhail i les seves camarades era encara més carnassa, perquè als de la seva corda els encanta recrear-se en combinacions mal casades i llastimoses. Que xerrin tant com vulguin. La bona gent opinava que si aquells dos havien sabut trobar alguna mena de satisfacció de la carn era un assumpte que només els importava a ells i a Nostre Senyor. Tots els assenyats coincidien en la conjectura i la seva resposta era un no rotund, sense més. ¿Quina mena de cosa era, doncs, aquell amor?

Val a dir d’entrada que l’amor és una experiència compartida entre dues persones, però que sigui compartida no vol dir que sigui semblant per als dos implicats. Existeix l’amant i l’amat, però són de països diferents. Sovint l’amat només és l’estímul de tot l’amor acumulat que l’amant atresora en silenci des de fa temps. I, en certa manera, això ho sap qualsevol amant. Sent dins l’ànima que el seu amor és cosa solitària. Coneix llavors una solitud nova i estranya i aquest coneixement és el que li causa patiment. Així que a l’amant només li queda una opció: ha de donar aixopluc dins seu tan bé com pugui a aquest amor; ha de crear tot un món interior de cap i de nou: un món intens i estrany, complet en ell mateix. Convé apuntar també que aquest amant del qual parlem no cal que sigui un jove que estalvia per comprar cap aliança; l’amant pot ser home, dona, infant o qualsevol criatura humana sobre la faç de la terra.

Ara bé, l’amat també pot ser de qualsevol naturalesa. Les persones més estrafolàries poden ser l’estímul d’un amor. Un home bé pot ser un besavi que repapiegi i, tot i així, estimar únicament una noieta estranya que va veure pels carrers de Cheehaw una tarda de fa una vintena d’anys. El predicador bé pot estimar una dona deshonrada. L’amat pot ser un mala peça, un llefiscós o propens a hàbits maliciosos; i tant, i l’amant bé pot ser-ne conscient com el primer, però tot això no afecta ni gota l’evolució del seu amor. La persona més mediocre pot ser objecte d’un amor enfollit, extravagant i preciós com els lliris verinosos dels aiguamolls. Un bon home pot ser l’estímul d’un amor alhora violent i corrupte, o un guillat bocamoll pot despertar en l’ànima de qualsevol un idil·li tendre i senzill. En resum, la vàlua i la qualitat d’un amor ve determinat per l’amant i ningú més.

És per això que la majoria de nosaltres preferim estimar que ser estimats. Gairebé tothom vol ser l’amant. I la crua veritat és que, en el fons no se sap per què, però per a molts resulta intolerable saber-se amat. L’amat tem i detesta l’amant, i fa ben fet, perquè l’amant busca sempre despullar l’amat. L’amant es deleja per tenir qualsevol relació amb l’amat, encara que l’experiència no li causi altra cosa que dolor.

Ja hem dit en un altre moment que la senyoreta Amelia havia estat casada. Doncs, arribats a aquest punt, bé podríem explicar aquest curiós episodi. Recordeu que això fa molt temps que va passar, i que va ser l’únic contacte personal de la senyoreta Amelia abans que arribés el geperut amb aquest fenomen: l’amor.

En aquella època el poble era el mateix que ara, llevat que hi havia dues botigues en comptes de tres i que les pereres del carrer estaven més vinclades i eren més petites que ara. La senyoreta Amelia tenia dinou anys llavors i el seu pare feia molts mesos que era mort. En aquella època al poble hi vivia un reparador de telers que es deia Marvin Macy. Era el germà d’en Henry Macy, malgrat que no hauries dit mai que eren família, si no els coneixies. Perquè en Marvin Macy era l’home més guapo de la contrada: feia metre vuitanta-cinc, era de músculs tibats, tenia uns ulls grisos, lents de moviments, i els cabells arrissats. Era acabalat, s’enduia un bon jornal i tenia un rellotge d’or que, si l’obries pel darrere, contenia la foto d’una cascada. Vist des de fora, als ulls del món, en Marvin Macy era un paio afortunat; no li calia fer la gara-gara a ningú i sempre aconseguia el que volia. Però des d’un punt de vista més seriós i meditat, en Marvin Macy no era ningú envejable perquè tenia un caràcter endiablat. Tenia tan mala anomenada, si no pitjor, com tots els altres joves de la comarca. Durant anys, quan era un noiet, havia dut a sobre l’orella resseca i en salaó d’un home que havia mort en una baralla amb navalles. Havia tallat cues d’esquirols a les pinedes només per donar-se’n el gust, i a la butxaca esquerra del darrere hi portava fulles de marihuana prohibida per temptar els decaiguts i atrets per la mort. Tot i aquella fama tan estesa, però, eren moltes les dones de la contrada que tenia encaterinades... i en aquella època un bon grapat de noies joves duien els cabells nets i eren de mirada suau, amb natges petites, tendres i dolces, i maneres encisadores. Aquelles noietes amables ell les rebaixava i les feia avergonyir. Però al final, quan en va fer vint-i-dos, aquest tal Marvin Macy va escollir la senyoreta Amelia. Una noia solitària, d’ulls particulars i malgirbats, va ser objecte del seu desig. No és que la busqués pels diners, sinó que ho va fer únicament per amor.

I l’amor va canviar en Marvin Macy. Abans d’enamorar-se de la senyoreta Amelia, no sabies si aquella persona tenia cor i ànima. Alguna explicació hi havia, esclar, per a aquell tarannà tan lleig, perquè en Marvin Macy havia patit uns començaments difícils. Havia estat un de set fills no desitjats d’uns pares que poc de pares tenien; eren una parella de galifardeus desenfrenats a qui els agradava sortir a pescar i deambular pels aiguamolls. Els fills –i això que gairebé en tenien un cada any– només els feien nosa. De nit, quan tornaven de la fàbrica, es quedaven mirant la canalla com si no sabessin d’on havia sortit. Si els marrecs ploraven, els deixaven llisos, i la primera cosa que van aprendre en aquest món va ser a buscar el racó més fosc de l’habitació i a amagar-se tan bé com sabessin. Eren prims com petits fantasmes pèlblancs, i no parlaven, ni tan sols entre ells. Al final els pares els van abandonar a la mercè de la gent del poble. Va ser un hivern rigorós, la fàbrica va haver de tancar pràcticament tres mesos i a tot arreu es vivia en la misèria. Però en aquest poble ningú no deixa morir uns orfes blancs en plena carretera. Així que va passar el següent: el fill més gran, que tenia vuit anys, va anar a peu fins a Cheehaw i es va esfumar; pot ser que s’enfilés en algun tren de mercaderies i marxés a veure món, no ho sap ningú. Tres més van trobar aixopluc pel poble, els anaven passant de cuina en cuina, però, com que eren delicats, van morir abans d’arribar a Pasqua. Els dos que quedaven eren en Marvin i en Henry Macy, i els van acollir en una casa. Hi vivia una senyora de bon cor que es deia Mary Hale, que va acollir tant en Marvin com en Henry i els va estimar con si fossin seus. Els van pujar tots dos en aquella casa i van ser ben tractats.

Però els cors dels menuts són òrgans delicats. Uns inicis cruels en aquesta vida els poden deformar de maneres molt estranyes. El cor d’un infant dolgut es pot encongir tant que tota la vida li queda endurit i desossat com el pinyol d’un préssec. O passa també que el cor d’un marrec així s’enquista i s’inflama fins que resulta una desgràcia traginar-lo dins del cos, perquè les coses més mundanes l’escalden i li fan mal. Això últim és el que li va passar a en Henry Macy, que més oposat al seu germà no pot ser: és l’home més amable i educat del poble. Presta el jornal als més necessitats i a l’any de la picor vigilava els fills dels que anaven al cafè el dissabte a la nit. Però és home reservat i se li veu que té el cor inflat i que pateix. Per contra, en Marvin Macy amb el temps es va tornar desvergonyit, intrèpid i cruel. Se li va endurir el cor com les banyes de Satanàs i, fins que no es va enamorar de la senyoreta Amelia, no va portar una altra cosa al seu germà i a la dona de bon cor que el va criar que vergonya i disgustos.

De tota manera, l’amor va capgirar el caràcter d’en Marvin Macy. Dos anys va estimar la senyoreta Amelia, però mai no se li declarava. Es quedava a la porta del seu local, amb la gorra a la mà i la mirada mansoia, frisosa i d’un gris emboirat. Es va reformar de cap a peus. Va ser amable amb el seu germà i amb la seva mare d’acollida, va estalviar els sous i va aprendre a passar amb poc. A més, es va obrir a Déu. Ja no passava tot el sant diumenge al terra del porxo cantant i tocant la guitarra; anava a missa i assistia a tots els aplecs religiosos. Va aprendre bones maneres; s’obligava a alçar-se i cedir la cadira a les senyores i va deixar de renegar, de buscar brega i de jurar en fals pel nom dels sants. Dos anys va experimentar aquesta transformació i va millorar el caràcter en tots els sentits. Transcorreguts els dos anys, va anar a veure la senyoreta Amelia un vespre amb un manat de flors dels aiguamolls, un sac de tripes i un anell de plata; aquella nit en Marvin Macy se li va declarar.

I la senyoreta Amelia s’hi va casar. Amb el temps ningú no entenia per què. Segons alguns, era perquè ella volia tenir regals de noces. Els altres deien que havia estat per insistència de la bestia que tenia a Cheehaw, que era una vella de coratge. Fos com fos, va recórrer el passadís de l’església a grans gambades amb el vestit de núvia de la seva difunta mare, que era d’un ras groc i li anava com a mínim un pam curt. Era una tarda d’hivern, el sol diàfan resplendia pels finestrals de robí i projectava una lluïssor estranya sobre la parella davant de l’altar. Mentre els llegien les homilies del casament, la senyoreta Amelia feia un gest estrany: es fregava el palmell de la mà dreta pel vestit de ras. Hi buscava la butxaca de la granota i, com que no la trobava, es mostrava impacient, avorrida i exasperada. Al final, un cop recitades les frases i dita la pregària dels fidels, la senyoreta Amelia va sortir corrents de l’església sense agafar el braç del marit, sinó caminant dues passes per davant seu.

L’església és a tret de pedra de la botiga, així que la núvia i el nuvi van tornar a casa a peu. Diuen que, pel camí, la senyoreta Amelia va començar a parlar d’un pacte que havia fet amb un granger per un carregament de branquillons. En realitat, va tractar el seu nuvi de la mateixa manera en què hauria parlat a qualsevol client que hagués entrat a la botiga a comprar-li mig litre d’alcohol. Però fins aleshores tot havia transcorregut prou dignament: la gent estava contenta perquè havia vist com aquell amor havia transformat en Marvin Macy i esperava que també reformés la núvia. Si més no, confiaven que el matrimoni calmaria el mal geni de la senyoreta Amelia, l’ajudaria a criar maneres de núvia i la tornaria per fi una dona raonable.