Читать книгу: «La vida que aprenc»

I
La mirada íntima
Els millors Reis de la meva vida

Sopàvem d’hora, a les set del vespre, i hi havia èpoques que el pare després encara baixava al taller a fer feines pendents. Jo de vegades li feia companyia i tafanejava, sempre després de fer els deures. Tenia molt clar que de gran seria fuster, com ell, com l’avi, com el besavi. N’estava orgullós, d’un pare artesà que sabia fer portes, finestres, taules, cadires, mobles a mida. Aquell desembre l’home estava atabalat fent una taula de ping-pong, un encàrrec que li havia fet un client important. Era la primera que feia a la seva vida i havia de ser professional. Llavors no hi havia Ikeas ni Decathlons, i els clients confiaven en ell. El vaig ajudar, alguna nit, o almenys ell em feia sentir útil, com si ajudés. La va fer pintar, verdíssima, amb línies blanques, li va quedar fantàstica. Feia molt de goig. I la taula va desaparèixer del taller. No recordo què havia demanat jo aquell any per Reis. Encara arrossegava el trauma d’un Scalextric que m’havien portat l’any anterior, la pista més senzilla. El dia 6 al matí ens van dir que pugéssim a les golfes. Les havien estat arreglant i es veu que els Reis havien aprofitat la novetat per deixar-hi els regals. Vam córrer escales amunt, amb el meu germà. I allà, a dins d’una nova habitació feta a mida, hi havia la taula de ping-pong professional. L’havien encarregat els Reis per a nosaltres, per al meu germà i per a mi. I ells hi van afegir la xarxa, les raquetes i les pilotes. Aquell dia ho vaig entendre tot. Vaig confirmar per sempre més que els Reis existeixen, i sobretot vaig entendre el perquè de la seva màgia. Confien els encàrrecs als millors professionals del món. Per això, tot i els riscos evidents, van decidir que la nostra taula l’havia de fer un fusteràs de la talla del pare. D’això fa quaranta anys i la taula està forta com el primer dia. Els Reis van saber triar el seu fuster.

Els meus Levi’s de pati de col·legi

Amb boníssima voluntat i un sacrifici enorme però amb poc encert en la tria, els pares ens van portar a una escola cara, només de nois, de mètodes rancis i que ens feia conviure amb alguns interns malcriats de famílies riques que convertien el pati de col·legi en un malson. Els que érem de famílies humils de poble patíem l’endemà de Reis per exagerar els nostres regals, però per molt que modifiquessis a l’alça el model de Scalextric, ells sempre ens superaven. Vaig aprendre molt –i res de bo– d’una colla de tanoques que sempre miraven d’humiliar-nos, i se’n sortien amb un èxit notable. Ells eren alhora víctimes de situacions familiars complexes i promeses acadèmiques de mà dura perquè deixessin de suspendre: els tenien allà tancats i sotmesos a una disciplina violenta que quan ho explico a alguns amics sembla que sigui d’una altra generació. Tot allò m’ha sigut molt útil per sobreviure en altres patis de col·legi amb matons i maltractadors on m’han portat la vida i, sobretot, la feina.

Un dia la mare em va comprar uns texans de marca no t’hi fixis –Maíz, es deien– i alguns companys s’enfotien que no fossin Levi’s, com els seus. Era una idiotesa, però aconseguien acomplexar-me, i, després de rondinar molt a casa, un dissabte em van portar a Vic per comprar-los de la marca que tocava. Vaig arribar a classe cofoi i convençut que la inversió pagaria la pena i m’hauria guanyat el respecte, ara que els pantalons em posaven a la seva altura econòmica. Em van agafar uns quants galifardeus, em van estirar a terra, me’n van arrencar totes les etiquetes i el líder em va dir, burleta: «Ja no són Levi’s».

Ara quedaria bé dir que aquell dia vaig aprendre que les marques no diuen res de nosaltres i que és absurd buscar-hi la identitat, però la condició humana, almenys la meva, és bastant més absurda i contradictòria. He dut texans Levi’s sempre més.

Els que ens ha anat bé

Els que hem tingut la sort de trobar oportunitats a l’ascensor social, els que vam néixer en famílies humils i ens hem beneficiat del sacrifici dels pares per estudiar el que hem volgut, els que hem viscut èpoques de progrés, els que hem tingut el privilegi de millorar, d’accedir a la cultura, de conèixer més món, els que estem objectivament en una posició més favorable que la que teníem quan vam néixer, crec que tenim uns quants deures. Alguns els hauria de tenir tothom, però nosaltres més.

El primer és el de l’agraïment i la satisfacció. Assumir que ens ha anat bé, i ser generosos amb els que ens ho han facilitat.

El segon és no renegar mai d’aquests orígens. M’entristeix veure gent que ho fa, que els oblida, que se n’avergonyeix, que tendeix a envejar els esglaons per sobre en lloc de recordar els que va deixar enrere.

I el tercer deure i més important és el de fer tot el que es pugui perquè aquest ascensor social on van pujar, avui absolutament encallat, que només s’engega per baixar, sigui reparat al més aviat possible. Cada nou estudi sobre pobresa no només és desolador per la realitat duríssima que s’amaga darrere de xifres inacceptables. Entristeix perquè posa en evidència que plou sobre mullat i que ara mateix el lloc on neixes determina de manera injusta el teu futur. Això és molt greu, i els que millor ho podem entendre som els que vam viure un temps en què la meritocràcia garantia que l’esforç personal tingués recompensa. I no com una loteria, com un fruit de l’atzar, sinó de forma més o menys sistèmica.

Des de l’agraïment i el record de l’oportunitat que vam tenir i vam saber aprofitar, hem de fer tot el que puguem perquè el màxim de persones puguin explicar d’aquí a uns anys que a ells també els ha anat bé.

Que s’ajupi un altre

Els nostres joves ja no volen ser fusters, electricistes, camioners, paletes, pagesos o cambrers, i cal obrir les portes a immigrants de l’Est. Els opinadors de guàrdia denuncien l’obsessió per la carrera universitària i el desprestigi de l’FP, i reclamen als adolescents que pensin menys a emborratxar-se pel carrer i més a aprendre un ofici on mai no els faltarà feina. Però no ho diuen pensant en els seus fills, sinó en els fills dels altres.

Ara els que tenen el futur i els ingressos assegurats són els pintors i els paletes, i no els que fan màsters a la universitat, proclamen alguns savis. Però normalment aquests savis són pares de nois que ja van pel tercer màster. Tothom té clar que és una llàstima que s’hagi perdut l’orgull de ser un bon lampista o paleta, i que algú s’ha d’arremangar perquè la societat funcioni, però lògicament estan pensant que s’arremangui un altre.

La fusteria de casa està a punt de tancar perquè quan als 16 anys jo ja havia après a canviar cintes de persiana, fregar amb paper de vidre i escombrar el taller, que és l’abecé de l’aprenent de fuster, vaig descobrir que si podia guanyar més diners sense córrer el risc de perdre un dit com mon pare, allà ja m’hi havien vist prou. Alguns clients encorbatats que mai han clavat un clau m’ho retreuen: és una llàstima que deixis perdre l’ofici i la tradició familiar. Sí, és una llàstima, sobretot per a ells, que hauran de buscar un altre fuster i els costarà que sigui tan bo com el meu pare. A ell també li sap greu tancar la paradeta, i guarda les garlopes i xerracs amb més d’un segle per a un futur museu, però encara li sap més greu recordar que ell també volia estudiar i als 13 anys el van treure de l’escola.

Vull dir que el país és ple de nostàlgics del que no han viscut a la pròpia pell, i trobo que no és tan difícil entendre que la gent que s’ho pot permetre fugi dels oficis que requereixen sacrificis horaris i esforços físics, i els cedeixin als emigrants que no tenen altre remei. Admiro molt els joves d’aquí que estimen i mantenen els oficis que es perden (com abans es va perdre el de cisteller, bufador de vidre o culleraire), però no seré jo qui critiqui els que els abandonem. Gràcies a l’exemple patern, l’ofici de fuster és el que més m’estimo. Però encara em vaig estimar més deixar-lo.

El noiet de poble que creia en les persones

Vaig anar a viure a Barcelona el 1984, als 19 anys, procedent d’un Hostalets de Balenyà on encara teníem la clau de casa posada al pany per fora, i la del cotxe sempre al contacte. El primer curs a la capital em van atracar dues vegades, una en un caixer i una altra al carrer, un triler em va encastar contra una paret amb una navalla per haver avisat a crits tots els badocs que allò era una estafa, i al metro em van voler apallissar per exercir d’heroi de poble que defensava una persona de les burles d’un grup de ximples. M’ho buscava, m’acostava a tothom, no desconfiava de ningú i venia ensenyat d’un model participatiu on si el gronxador de davant de la plaça grinyolava hi posaves oli, en lloc de trucar a l’Ajuntament quatre vegades i acabar reclamant perquè el de manteniment no venia.

Amb el temps he après a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que m’aturen al carrer, a fer cara de dur, a córrer cada cop que un d’aquests pobres comissionistes et vol fer soci d’una oenagé, a tancar-me en clau als caixers i no anar-hi de nit, i m’he resignat a no denunciar estafadors ni enfrontar-me a grups. Però no n’estic especialment orgullós, a vegades enyoro aquell noi pageset, ingenu, idealista i ridículament confiat.

Com a pare que ara educa en una gran ciutat, tinc dubtes raonables sobre si he de promoure tanta desconfiança, i afortunadament tinc la sort de viure en una Gràcia on hi ha teixit social i oportunitats de fer vida al carrer. Però trobo indispensable reinventar les ciutats, recuperar part d’aquell esperit de poble que crec que alguns pobles ja tampoc tenen, en què el que és públic és comú de debò, en què les persones es preocupen de totes les persones, on hi ha xarxa i on saps que quan ajudes un desconegut o hi parles el més probable no és que et robi la cartera, sinó que t’hi acabis fent amic.

Una nit de por

Va ser una nit de Reis de fa trenta-dos anys. Jo en tenia 19. Vivia en un pis d’estudiants a l’Hospitalet, vaig engegar el Citroën GS vermell que em deixava el pare per tornar als Hostalets a veure què em regalarien Ses Majestats d’Orient, però el cotxe va començar a fallar just passant pel camp del Barça. A mitja pujada cap a la Diagonal vaig veure clar que no hi arribaria i vaig trencar cap als carrers universitaris on als matins estudiava filosofia: eren tranquils i els coneixia molt bé. O potser no tant. De nit era una zona ocupada per dones i transvestits que oferien els seus serveis. El GS es va calar just al davant d’unes treballadores que em van confondre amb un client i em van començar a detallar l’oferta, amb la llengua a fora, poca roba i molta pressa. Els vaig aclarir que era un malentès, que el cotxe s’havia calat, que jo anava a casa els pares. Les seves rialles exagerades em van espantar, vaig tancar el cotxe i vaig fugir corrents. En un bar vaig trucar al RACC que em vingués a rescatar. Quan vaig acompanyar el mecànic de la grua al cotxe espatllat, encara va riure més. Quina mala sort, que et deixi tirat just quan t’ho anaves a passar bé una estona. I jo que no, que anava a casa els pares, i que m’ajudés, que em feien por, jo allà sol no sabia com treure-me-les de sobre. Vaig admirar la seguretat amb què el mecànic hi bromejava i la rapidesa amb què va arreglar el pobre Citroën, però em va saber greu que l’home marxés tot murri fent-me bromes i sense creure la meva versió. Senyor mecànic del RACC, si m’està llegint, li prometo que jo només volia anar a buscar els regals de Reis als Hostalets.

Cursos moderns per aprendre a viure com l’avi

El meu avi s’aixecava ben d’hora, sovint a les sis del matí, i abans de posar-se a treballar a les vuit ja havia caminat un parell d’hores pel bosc, on collia pinyes o caçava bolets. A casa es dinava a la una i se sopava a les set. Cuina mediterrània pura. Ell era fuster, com el pare, era dels artesans privilegiats que tenien el goig de fer coses amb les mans. I de sentir-se útils. Havia fet des de caixes per a morts fins a gàbies per a conills. També cuidava l’hort, el que menjàvem era quilòmetre zero de veritat. I diria que ecològic. Es ficava al llit a les deu en punt, dormia sempre les mateixes hores. A cada àpat bevia vi negre, del porró. Va viure noranta-dos anys.

La meva generació hem fet tots els possibles per negar les rutines de l’avi. Horaris molt més flexibles, tot més tard, precuinats, feines sedentàries i, a vegades, sense sentit, estrès, vinga reunions. Després agafem un taxi corrents per anar a caminar sobre una cinta al gimnàs. Treballem més hores per poder pagar extraescolars, els nens que els recullin els avis, tot molt accelerat, sopar just abans d’anar a dormir, posar-te al llit amb el mòbil. La mirada clavada a la pantalleta. Voler ser a tot arreu i no ser del tot enlloc. Si no vas atabalat, no ets ningú.

Aquests dies molta gent m’envia consells de vida sana. Venen a ser dormir bé i les mateixes hores, fer dieta mediterrània de quilòmetre zero, exercici físic, fugir de l’estrès, beure un got de vi negre al dia, sopar d’hora, fer coses amb les mans, que la teva feina tingui sentit, saber-te útil. Tenir temps per badar, temps per a tu. Estar en equilibri.

Ara fan molts cursos per aprendre’n. L’avi devia néixer ensenyat.

La tendresa, al rescat de la desolació

Us heu abraçat poc, amb el pare. I ho feu una mica més des que sou grans. Vas començar tu, ell no ho entenia, el primer cop li va xocar tant que et va demanar si et passava alguna cosa, però s’hi ha anat acostumant, ara ja és ell qui ho busca i posa la galta per als petons. Poques vegades has vist els pares festejant, ho exterioritzen poc, és més fàcil veure’ls discutir en públic que no petonejar-se. El pudor. L’austeritat afectiva.

De sobte, un canvi de guió forçat us col·loca tots tres en una posició nova, la més propera a la desolació. I la por, com ho accelera tot. Mira que hi ha tubs, però busques el tros de carn que no està ocupat i allà hi poses la mà. I sents la mare dient-li amb la veu trencada «no em deixis», mentre el besa. I se’t trencaria el teu, de cor, però ja s’ha trencat el del pare, i te’l reserves.

Durant les vint-i-quatre hores que el tindran amb hipotèrmia, a trenta-tres graus, amb el seu cos suspès, és quan més afecte necessites donar-li. Li acarones el front o la galta, i no et molesta la fredor, només tems que aquella temperatura induïda mèdicament pel seu bé sigui un mal presagi. I amb els llavis freds de petonejar un cos fred, lamentes totes les abraçades i petons que no vas fer en calent. I et promets que si es desperta te’l menjaràs a petons. L’esperança a vegades té premi: li apugen la temperatura i obre els ulls, amb ganes de viure. I li fas tants petons que se li fa incòmode, per manca d’hàbit. I et diu, murri, «caram, sí que estic fotut». I et fa riure, quan duies quaranta-vuit hores plorant. I li dius que es foti, que els petons a trenta-set graus venen més de gust. Cada petó i abraçada que puguis fer en calent no te’l prendrà ningú. No cal esperar que ens envaeixi una por insuportable per convocar la tendresa.

Que la por no ens paralitzi

La por ens apareix disfressada d’element extern, però és ben interna. La por neix a dins nostre, som nosaltres, per això ens costa tant fugir-ne. Ens acompanya sempre, més o menys amagada, amb ganes que no l’oblidem i amb una actitud expansiva, perquè li agrada manar i té les habilitats dels fantasmes: vola amb el seu llençol encara que li posis cadenes, i sap travessar totes les parets.

Hi ha una por clàssica, infantil, als miralls. Per les pel·lícules, pels contes, per les històries de terror, per qui deu haver-hi darrere teu, però sobretot perquè al mirall hi apareixem nosaltres, amb els nostres ulls esporuguits, que encara són més tristos que els ulls tristos de tristesa. Que estan tan espantats que espanten.

La por ens fa prudents i ens fa responsables i ens salva de bogeries. Fins i tot és divertida, i hem inventat túnels del terror i atraccions salvatges i cintes macabres per fingir que ens en podem riure, que ens la sabem provocar i, per tant, sabrem expulsar-la quan ens convingui. I ella, quan ens veu tan segurs i equivocats, riu, d’aquella manera terrorífica que riuen les pors.

L’equilibri es troba en això que ara en diem amb certa prepotència gestionar les emocions, que en versió modesta deu ser anar fent el que bonament podem. Reconèixer-la, acceptar-la, permetre que la raó la desafiï tot i que no té les de guanyar gairebé mai, i encara menys quan hi ha raons objectives per tenir por.

El pitjor de la por, òbviament, no és ella mateixa. Com que la por som nosaltres, el pitjor som nosaltres. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot.

Ets el centre del món

Capítol 1. Vaig néixer en un poble sense cine ni piscina. Per tirar-nos en bomba des del trampolí o per plorar veient Kramer contra Kramer havíem d’anar a Centelles. Els centellencs ens miraven ufanosos per sobre l’espatlla, ignorant que anys després qualsevol poble tindria piscina i cap tindria cine, perquè les multisales tenen tirada a la capital de comarca. Ui, els vigatans, aquests pla eren centralistes. Però més d’un hostaletenc anticentralista com a veí i independentista com a català va veure trontollar els seus principis quan un barri del poble va demanar la independència denunciant un centralisme local que els deixava desatesos de serveis. Allà vaig aprendre que quan els separatistes ho són per separar-se de tu li trobes menys la gràcia.

Capítol 2. Ja instal·lat a Barcelona, el meu català els feia riure i em deien que era d’Olot. A mi el seu em feia llàstima, ignorant que anys després trobar algú a la capital parlant xava i no castellà ja seria una benedicció. Però la confusió entre Osona i la Garrotxa m’ofenia tant i els meus Hostalets eren tan desconeguts (els d’en Bas i els de Pierola tenen més fama) que vaig optar per simplificar i reivindicar que jo era de Vic. Excepte a l’estranger, on assumia amb la boca petita que era barceloní, perquè explicar que eres català feia mandra i acceptar que eres espanyol encara en feia més.

Capítol 3. Finalment em converteixo en barceloní adoptiu i convençut per via filial, la que diu que acabes sent d’on neixen els teus fills, amb la particularitat que m’he fet gracienc i estic aprenent dues coses: a no perdre’m en aquells carrers impossibles i a dir-ne vila de Gràcia, en lloc de barri, de manera que el centralisme barceloní que practico a mitja jornada em rebenta l’altra mitja jornada, quan faig vida de barri (perdó, de vila). L’únic que m’inquieta és que amb el que m’ha costat fer-me barceloní, ara descobreixo que com a gracienc em tocaria tornar a ser antibarceloní, i sospirar per la independència municipal.

Capítol 4. El meu estatus frega la imperfecció absoluta: a Gràcia em troben poc pur, a Barcelona massa pagesot, als Hostalets massa urbanita i amb un català contaminat, i els de Vic troben que el centralista ara sóc jo, com a barceloní, oblidant que quan era hostaletenc ho eren ells.

La vida és tragicòmica, en el millor dels casos

Salman Rushdie em va dir: «Un cop fas riure algú, el pots portar allà on vulguis». Si sabem riure de les nostres pors, dels nostres fantasmes, si recuperem la comèdia, vol dir que ja ho comencem a superar.

Francesco Tonucci celebra que el seu alter ego Frato, el dibuixant de vinyetes, hagi aconseguit introduir el sentit de l’humor en el món dels mestres, que com tots els mons importants sol tenir la temptació d’estar tancat en ell mateix. «Quan rius, i de sobte t’adones que estàs rient de tu mateix, o t’enfades o et commous.»

No hi ha res més transformador que riure. Sobretot de nosaltres mateixos. Com que no és fàcil, Groucho Marx estava sempre a punt per ajudar, i deia: «Si no sap riure’s de vostè mateix, avisi’m i ja ho faré jo amb molt de gust». Riure’s dels altres no és tan beneficiós, sobretot si no és humor còmplice, si no riem plegats.

La vida és una tragicomèdia. Com a molt, i si t’ho treballes. La tragèdia ja ve sola: el que cal provocar és la comèdia.

Diuen que la comèdia és tragèdia més temps. Quan ja ets capaç de riure del que et va fer mal o et va fer por, allò comença a deixar de fer-te por o de fer-te mal.

La comèdia exigeix distància. De tu mateix. És la clau, el secret, el repte. Si n’agafes massa, corres el risc de ser cínic. Si en tens poca, mostraràs uns aires de transcendència que serien patètics, si no et fessin perillar i no et fessin perillós. La ironia és el punt intermedi entre l’atac d’importància i la pèrdua de veritat.

L’humor sovint ens salva. Com a mètode, no com a finalitat. No el que ens vol fer riure per riure, sinó el que ens fa riure del que ens feia por o ens feia mal. La risoteràpia deu ser beneficiosa perquè et desfogues, mous els músculs de la cara, i perquè les pessigolles ens treuen el més fràgil de nosaltres. Però trobo més terapèutic saber de qui rius, contra qui. I saber enriure’t de tu mateix.

La capacitat de riure’ns del que ens passa ens evita llagues d’estómac i ens protegeix del ridícul. Però, un cop més, cal vigilar l’efecte bumerang, no caure en el parany de ridiculitzar per sistema tots els nostres projectes i horitzons. Un poble amb un punt escèptic i un caràcter benhumorat ho té tot a favor per sortir-se’n. Però si per una mutació genètica s’excedeix en l’autoescepticisme, no creu ni en ell mateix i s’enfot tot el dia dels seus somnis i de la possibilitat de complir-los, té el fracàs assegurat.

Fa de mal dir que tens càncer

Aquestes vacances he fet 50 anys i m’han diagnosticat un càncer colorectal. Els pròxims mesos de tractament, intervenció i més tractament seran durs, però diuen que podré fer vida bastant normal. I que per tant sóc lliure d’explicar-ho o no a qui vulgui. Com que per a mi fer vida bastant normal és compartir ara i aquí les meves inquietuds, il·lusions, pors i alegries, trobo que us ho he de dir així d’entrada, el dia que torno. Ja està, queda dit. No en farem cap drama, n’hi ha en moltes famílies, i una majoria el superen. Ni tampoc ho amagarem o ho dissimularem. Fins que me’n pugui desfer, el càncer m’acompanya, i és lògic que a les meves dèries habituals, que ja coneixeu i que inspiren aquests articles, ara s’hi afegeixi la dèria per sobreviure.

Per cert, he decidit que me’n sortiré. Confesso que per fer el pronòstic he hagut de recórrer a l’optimisme de la voluntat, l’únic que ha comparegut de moment. Els altres optimismes, i mira que en tinc, són en un racó, espantats, víctimes d’un atac sobtat de realisme mèdic. Però aniran tornant, els conec i me’ls estimo, ja ho treballarem.

Vaig celebrar l’aniversari el 13 d’agost, pocs dies després del diagnòstic. I cada cop que algú em felicitava entenia millor que mai com és de bonic que et desitgin per molts anys. Els primers cinquanta han estat fantàstics. Cap queixa. Tinc molta sort. Si me’n quedava cap dubte, l’estima rebuda aquest estiu estrany m’ho confirma. La segona cinquantena comença costa amunt, la meva nova vida serà un pèl més complicada. Però complicada pot ser un adjectiu ben assumible, mentre acompanyi un substantiu deliciós: vida.

Petons d’una mare, el més gran del món

En les últimes sessions de radioteràpia, ja superades, una sèrie d’efectes secundaris combinats em van tombar, físicament. No li passa a tothom, però a mi em van deixar al llit, baldat. Vas sabent com ets de fort quan et posen a prova.

I llavors va trucar la mare. Des que el pare va tenir un infart conduint a la Meridiana de Barcelona, tornant de veure els quatre nets, han decidit que només trepitgen aquesta avinguda i la ciutat per causes majors, com l’11-S. I la mare va dir: et volem venir a cuidar, agafem el tren i venim, ja està decidit. Té 77 anys, està adolorida, es recupera d’una operació de pròtesi al genoll. Li costa tot, però troben la força, agafen el tren (valoreu-ne el mèrit, és la R3, la línia més maltractada per Renfe) i es presenten a casa.

Al principi se’m fa estrany, incòmode. Ara em tocaria cuidar-los jo a ells, tinc 50 anys, collons. Però la mare s’asseu al costat del llit, m’agafa la mà, em fa petons dolços. I de sobte tinc menys por, sento menys dolor. Ens cauen llàgrimes. D’emoció. Deu fer trenta-cinc anys que la mare no em curava. Se’n recorda, és un do que no es perd, un instint animal infal·lible. Màgia pura. Em venen al cap les vegades que m’havia guarit de mals de panxa innocents posant-m’hi la mà amb delicadesa. Ara necessito la ràdio i la cirurgia i la químio: la cosa pudenta que he de fer fora del ventre és un càncer. Però també necessito petons que curen. Quina sort que hi siguis, mare.

I agraeixo de debò l’oportunitat deliciosa que aquesta puta malaltia ens ha donat per tornar-nos a sentir tan intensament mare i fill.

La sort que et mirin amb bons ulls

Després de mesos de tractament els meus cabells s’han rendit. Me’ls he hagut de tallar. És un problema petit, el drama autèntic és que fa mesos que he de mirar la mort de cara i no quina cara faig, però aquest canvi d’imatge forçat, tot i ser banal, superficial, anecdòtic, l’he viscut com un petit dol. Una derrota trista. Perquè no era cap decisió, era una nova renúncia, una prova més que no tens la vida sota control. Un altre aprenentatge en l’acceptació de la nova realitat.

Vaig tornar de la perruqueria preocupat per les meves orelles, que aprofiten l’ocasió per exhibir sense manies la seva grandària i separació. I vaig tenir la sort impagable que el primer de rebre’m a casa va ser el meu fill petit, de 8 anys. «Però que guapo que quedes amb la gorra, pare, quina enveja!», va exclamar amb uns ulls brillants i una sinceritat entranyable. Em va caure la llagrimeta, i era d’alegria. Els adults em fan compliments amables, ell expressava la seva veritat íntima. Després va dir a la seva mare: «Quin morro que té el pare: des d’això del càncer es compra roba xulíssima que li queda superbé». Vol dir les samarretes apelfades per no passar fred amb les químios d’hivern, les camises blanques de màniga llarga quan a l’estiu no em podia tocar el sol, pantalons amb goma per la colostomia: roba que compro per prescripció mèdica, no estètica, i que a ell l’enamora perquè la porta son pare.

No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som.

Ja ho he entès, i espero que per sempre, i desitjo amb l’ànima que sempre sigui molt de temps. La bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i la joia de viure, com fa aquesta criatura dolcíssima, que és al meu cor i als meus ulls la bellesa amb be alta.

Invertim en perruqueria, cremes, roba i gimnàs, i fem bé, perquè cal cuidar el cos, i necessitem agradar-nos per agradar. Però no hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Perquè ens miren sempre amb bons ulls.

El cos és com un gos

La Michie, que amb la saviesa de les seves mans i les seves paraules fa més fàcils els mesos més difícils de la meva vida, em diu que ella veu la ment, les emocions i el cos com tres animals.

La ment li recorda un gat. És bella, astuta, intel·ligent, agressiva, instintiva, i hi veu de nit i tot. Però també és capriciosa i sofisticada, es fa pregar quan vol, et gira l’esquena a vegades, pot ser esquerpa quan la necessites. Això sí: amb la seva actitud ens té pendents d’ella.

Les emocions li recorden un cavall. Ben domades, ens porten al trot o ens fan cavalcar amb elegància. Però costen de tenir a ratlla, i són capaces de fer bots i fer-nos caure. Això sí: amb el seu atractiu ens tenen enganxats.

El cos li fa pensar en un gos. És el nostre millor amic, incondicional, ens aguanta literalment des que ens engendren i fins a l’últim sospir. Té unes ganes de viure i una capacitat de regeneració increïbles i, encara que l’ignorem, sempre està a punt, amb la piloteta a la boca, amb ganes de jugar. No li fem cas al matí però ens abraça igualment al vespre.

Trobo que té tota la raó. El meu cos, sotmès a la disciplina de la químio, una setmana bona i una de dolenta, ara et castigo i ara et deixo recuperar per tornar-te a debilitar, és agraïdíssim. Té dies de gos apallissat, però a la mínima que es recupera ja mou la cua i em diu que el tregui a passeig i s’entrega com si no hagués passat res. Fa quinze mesos que s’esforça per cicatritzar les ferides tan aviat com pugui, per suportar el dolor, per adaptar-se als canvis. I sempre hi és.

La Michie lamenta la tendència que tenim a oblidar el cos, a cuidar-lo poc i a parlar-ne malament quan se’ns queixa. «Maleït genoll», exclamem, en lloc de valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. Potser sí que en lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que, com un gosset fidel, fa el que pot i més per mantenir-nos drets.

Les prioritats sempre hi són, però no les veiem

Quan tens una sotragada vital és lògic que t’envaeixin la foscor i la por. Però dura poc. De seguida ve la lucidesa al rescat, i de sobte tot ho veus més clar i més simple que mai. Li explicava a una amiga jove que té el luxe de posseir tota la saviesa de poble, la Inés, com m’havien canviat les prioritats des que he descobert que sóc mortal. I em va respondre, amb la seva senzillesa i tendresa habituals: «No, Capde, les prioritats sempre hi són, però sovint no les veiem».

Quan reps una patacada vital és normal que et posis histèric i t’envaeixin els malsons. Però dura poc. De seguida ve la serenitat al rescat, i de sobte entens que això és la vida, i t’hi arrapes amb les ungles i les dents. I t’adones que has plorat dos dies i dues nits seguits només pels fills, pels pares, per la dona de la teva vida. Només. I que en canvi fa mitja vida que dediques la major part del temps i de les energies a coses que ara no et fan vessar cap llàgrima. I et dol no haver-ho entès fins ara, i celebres haver-ho entès, per fi. I per sempre.

Quan pateixes un ensurt gegant i t’has de posar en mans de la medicina per sobreviure és habitual que et sentis un subjecte passiu que ha d’esperar desesperadament que el salvin. Però dura poc. De seguida ve la valentia al rescat, i entens que la vida és teva, que cal que n’agafis les regnes i que t’hi posis amb tots els sentits. Que ho donis tot de tu. I que vegis i t’apliquis les prioritats d’una vegada, ara que et sents lúcid, serè i valent.

I t’emociona l’estima incondicional que reps. I agraeixes que quan tot és més difícil et torni tot el que has donat. I decideixes, des del pur egoisme, donar més.

Per què demanem perdó per plorar?

Després de plorar sempre em sento molt millor. Alliberat. Nou. Plorar em sembla un invent tan prodigiós com el riure, una vàlvula per desfogar-nos immillorable. Però ploro poc, segurament menys del que em caldria. Ho mirem de retenir, no ens rendim, hi oposem resistència.

L’altre dia plorava davant la psicòloga i vaig notar que li demanava perdó cada vegada. Perdó per què? Si és la seva feina, si som allà perquè surtin aquestes coses. Ni així. No sé per què ens sap tant de greu plorar en públic. Ens n’amaguem sortint del cinema, a vegades fingim que estem refredats. Aguantem el plor com podem. Hi deu haver una part cultural, perquè se’ns ha dit que no queda bé, i també algun instint protector de no mostrar-nos fràgils, no delatar debilitats.

També fot perquè ets a mig discurs aparentment racional i t’adones que té més força i veritat aquella emoció soterrada, que es desboca com un volcà, que no el teu bla-bla-bla presumptament controlat. Has d’assumir que hi ha botonets que si algú hi clica et desmunten. És una bona pista per saber què t’importa, què t’afecta, qui ets. Potser per això també ens fa por, i mirem de girar full i contenir noves llàgrimes.

És cert que mentre veure riure és agradable, veure plorar és incòmode. El que plora té problemes logístics: la connexió directa entre llàgrimes i mocs treu molt de glamur al fet i dificulta la respiració. Aquí sí que el cos no ajuda. L’acompanyant no sap ben bé com reaccionar, es genera una situació en què no tothom sap estar al costat i trobar la distància justa entre la comprensió, la compassió, l’escalf, el suport, el respecte, les paraules, el silenci, el tacte. Una persona còmplice amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.

Limitacions que ens fan créixer

La vida és limitada per definició. I plena de límits diaris que a vegades fingim que no veiem, perquè ens obligarien a ser més modestos. Però coneixe’ls i assumir-los no sempre ens encongeix, també ens pot fer créixer. Quan ets conscient del que no pots fer, et concentres molt més a treure tot el suc del que sí que tens a l’abast.

Fa poc he descobert un exercici interessant. Caminar a l’aire lliure una estona amb els ulls tancats. Del braç d’algú en qui confiïs molt, esclar. Impressiona notar a l’acte com els altres sentits s’amplifiquen, i de sobte t’arriben les olors, l’escalfor del sol, el vent, els sons de quan trepitges les fulles o les pedres. Tanques una porta i s’obren soletes un munt de finestres.

Passa el mateix quan la salut et posa a prova i els tractaments exigents t’obliguen a anar fent renúncies. Dol acceptar cada no forçat, les activitats que no podràs fer de moment, les que ja no podràs fer mai més. Té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes, i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Els mals dies t’ensenyen a viure amb eufòria els dies bons. I la por de morir fa que s’esfumin totes les pors del viure. Tens un tauler de joc més reduït, menys fitxes, i la banda sonora no és la més animada. Però si t’hi poses bé, hi ha moltes partides per jugar i encara pots decidir com balles la música que et posen. La vida continua, i quan se’t tanquen les dreceres no et queda més remei que afrontar de cara i amb alegria tots els revolts.

Tan savi com la Joana, que té quatre dies

Fa temps que no tenia cap nadó en braços, i m’ha encantat que la Inés em deixés tenir-hi la seva Joana, que té quatre dies acabats de fer. M’ha impressionat la seva capacitat per fer una cosa que a mi em costa molt, deixar-se anar, relaxar-se, entregar-se totalment en cos i ànima. La notava adormida i repartint els seus tres quilets de pes en cada mil·límetre de la seva superfície, encaixant a la perfecció amb els meus braços. M’hi he fixat perquè jo a classe de ioga tinc dificultats per aconseguir estar tan pla a terra. I quan ho aconsegueixo, la sensació de repòs és agradable com la que deu sentir la Joana.

D’adults necessitem terapeutes i cursos per saber viure el present. Hem d’aprendre el que ja sabíem de nadons, i hem desaprès pel camí. Vivim tan atrapats al passat i al futur que hi ha manuals i pràctiques de mindfulness per recuperar l’atenció plena, l’ara i aquí.

A casa em miro el meu fill de 8 anys i veig que és qui més me’n podria ensenyar. Menja quan té gana, dorm quan té son, riu molt quan li fas gràcia i plora amb sentiment quan van mal dades. Sempre és allà ben present, mentre a mi em distreu el mòbil, i els pensaments me’ls atrapen preocupacions que no són del moment i tampoc no puc resoldre.

No reivindico una societat infantilitzada, al contrari, massa que ho està. Lamento que de grans mantinguem massa actituds infantils poc adequades –les enveges, les enrabiades, la necessitat de cridar l’atenció, els numerets, la impaciència i la incoherència– i que, en canvi, perdem pel camí virtuts precioses de la canalla, com la curiositat, l’espontaneïtat, la veritat. I una vida present tan intensa que els fa ser allà on són amb un entusiasme desbordant. L’autenticitat amb què corren quan corren, i dormen quan dormen. Avui que tinc ioga miraré de ser, als 51 anys, tan savi com la Joana, de quatre dies.

Cures d’humilitat

La humilitat teòrica és assumible. Em costa poc acceptar de paraula les coses que no sé fer, en què sóc un negat, o el que no ha sortit com volia, els fracassos, les ficades de pota, els errors. Fins i tot en puc fer broma, i encara em sento millor, mira si sóc humil que ho porto amb alegria. Però la pràctica porta més feina i demostra un cop més que saber entendre les coses no és cap garantia de saber-les aplicar.

Anomenem cures d’humilitat les hòsties que ens dona la vida per recordar-nos que som imperfectes, que els plans no surten com volem, que el que fem té conseqüències, i que a vegades les conseqüències arriben sense haver-les buscat. Que som mortals, vaja. Ens solen agafar desprevinguts perquè no estem entrenats. Fugim de terrenys incòmodes, ens encarem cap al que creiem que controlem, acabem descartant el que ens és més difícil, fins i tot quan ens vindria de gust. A vegades per aquella barreja de mandra, sentit del ridícul i por de mostrar-nos fràgils.

Per circumstàncies vitals ara miro d’aprendre disciplines allunyades del meu domini. Que requereixen més silenci que paraules, més habilitats físiques que reflexió, més moviment que sedentarisme, més intimitat que exposició pública, més constància que creativitat puntual. Activitats en les quals em sento ben poca cosa, en què sóc maldestre, en què de moment l’única opció de destacar és com el que ho fa pitjor. M’havia omplert la boca presumint que m’encanta aprendre. Però em referia a aprendre a la meva manera. Quan toca un aprendre diferent, difícil, on el progrés és tan lent que no el perceps, on no hi ha recompensa immediata, t’adones que la pràctica de la humilitat és dolorosa. Tan fàcil que era dir-ho i prou.

Qui coi sóc si no em sé fer cas ni a mi

Tornar-te a equivocar fot, però és inevitable. La vida és assaig i error, i no hi ha alternativa. Aprenem a hòsties. Però hi ha un tornar-te a equivocar que emprenya més, que és no només repetir el fet d’equivocar-te sinó repetir l’error. Equivocar-te en exactament el mateix. I quan es fa insuportable és quan ja havies entès que aquell error no es podia repetir, t’ho havies dit, t’ho havies promès, hi havies posat paraules, et senties lúcidament compromès amb tu mateix a canviar, convençut que ho aconseguiries, avergonyit del passat patètic, entusiasmat per un futur on és evident que la vessaries, però mai més en el mateix, mai de la mateixa manera. Allò sí que no.

I llavors passa i et situes en una cruïlla terrible. A la dreta la culpa, la sensació d’estupidesa: com ho he pogut tornar a fer, qui mana en mi, qui coi sóc si no em sé fer cas ni a mi. A l’esquerra una acceptació perillosa perquè flirteja amb la resignació: dec ser així, no n’aprendré mai, si ni aquesta vegada havia escarmentat ja no ho aconseguiré mai, què hi farem.

Hi ha una fatalitat del que som, un pes del caràcter, de la personalitat, dels patrons de conducta, dels hàbits, de les inèrcies. Si som el que mengem i som el que diem, també devem ser el que ens equivoquem i com ens equivoquem. És part de la nostra identitat, configurada d’error en error fins a la victòria somiada. I reincidir té tant de previsible com de terrorífic. Per això quan et passa mires de recrear-t’hi poc, però una mica sí, a veure si aquest cop et queda més ben gravat. I decideixes tornar a tirar endavant, quin remei, i dir-te que aquest any sí, que allò sí que mai més, i et compromets íntimament a intentar-ho, a no abaixar la guàrdia i a no deixar-te envair per aquell tu que és tan teu que no vols que ho sigui.

Joie de vivre

L’expressió és francesa i ha fet fortuna en la seva versió original també al món anglosaxó. No és un estat de felicitat eufòrica, és alguna cosa bastant més simple i alhora més profunda. Ve a ser un estat d’ànim consistent a estimar la vida de forma natural i espontània, de veritat. I s’encomana.

Se n’han fet interpretacions literàries, filosòfiques i, naturalment, psicològiques. I per explicar-ho de forma tangible, s’ha intentat traduir a moments concrets, a instants que sovint són simples i que ens fan sentir bé.

Intueixo que el que més ens n’allunya és la sofisticació del nostre món, la sobreinformació, l’excés d’oferta i una recerca tan activa i dirigida i competitiva i exigent de la realització personal i el benestar que ens aboca a la insatisfacció, que posa l’accent en el que ens falta i no en el que tenim, que ens situa en el passat –l’enyorança, la nostàlgia de temps millors– o en el futur –els projectes i les ambicions– i ens impedeix viure el present.

Com que el més rellevant no acaba sent el que et passa sinó com hi reacciones, la joie de vivre no té receptes ni mètodes, però sí que té mestres. No els que en fan cursos, sinó els que transmeten aquest estat, sense presumir-ne. Sol ser gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, de manera que ens passen desapercebuts en un món que sembla premiar més el cinisme que la ingenuïtat. Però tots tenim algú a prop que té aquest do. Potser es tracta de fixar-nos-hi, d’acostar-nos-hi, discretament, d’observar-los, de mostrar-los un agraïment sincer, a l’espera del contagi. I segur que hi ajudarà tenir paciència, trobar certa calma i pau i silenci, connectar una mica més amb el nostre interior, tan abandonat pel soroll extern que ens monopolitza l’atenció i ens té distrets i angoixats, i per tant allunyadíssims de la joia de viure.