Читать книгу: «Educar millor»

CARME THIÓ

© Ruth Marigot Murillo

Carme Thió de Pol (Barcelona, 1943) és psicòloga especialitzada en educació infantil. S’ha dedicat tant a l’orientació i a la formació de mestres com a l’assessorament familiar. Col·labora amb l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i és autora de diversos llibres sobre l’educació dels infants, com ara Entre pares i fills (2013) i M’agrada la família que m’ha tocat (2013).

15 de juliol del 2014. Fa disset anys que la vaig conèixer, quan a casa acabàvem de tenir dues criatures i estàvem absolutament desbordats. Va ser la meva primera psicòloga, i mai no li agrairé prou la serenitat i l’entusiasme que ens va transmetre a un grup de pares. Quina teràpia col·lectiva, quin tip de riure’ns dels nostres complexos. Carme Thió sap escoltar i el seu mètode no és cap recepta, és molt més transformador: fer-nos pensar i acompanyar-nos perquè decidim nosaltres mateixos quina és la via més adequada. Ella ens va convèncer que cada problema és una oportunitat educadora, i ens ho vam creure tant que, entusiasmats, vam doblar el nombre de criatures per tenir el doble d’oportunitats.

Ets experta a treballar amb grups de pares i mares angoixats.

Sí, un dels objectius és tranquil·litzar-los. Els pares d’avui ho tenen difícil perquè van molt cansats, sobretot les mares, que van extenuades; i quan estem extenuats no funcionem gaire bé. Un dels objectius de les trobades de pares és que es relaxin, es tranquil·litzin i no facin tanta tragèdia del que són anècdotes de la vida.

Com et van educar els teus pares?

Sóc l’última de vuit fills i els meus pares eren grans. Diria que el meu pare no era una persona de la seva època; de fet ell ens feia de mare molt més que ella, que estava tot el dia cosint, planxant i amb les feines de la llar. En canvi, el pare era el que ens explicava contes, el que ens donava el menjar i el que ens cuidava quan estàvem malalts, i crec que això ens va convertir en una família una mica diferent.

Deu ser excepcional.

Molt. Ens portava a nosaltres i els meus cosins a passejar, arreplegava tota la canalla perquè ens ho passéssim bé. En aquella època en què predominava l’autoritarisme, ell no ho era gens, però tenia una autoritat impressionant que expressava així: «Jo confio en tu i sé que ho faràs». Allò et deixava lligat de peus i mans perquè realment no el volies decebre. No hi va haver cap insult ni cap bufetada; allà vaig viure que es pot educar sense violència i crec que, gràcies a aquesta educació inicial que vaig tenir, m’he pogut dedicar al que m’he dedicat perquè ho he viscut.

Dius que es pot educar sense castigar per experiència pròpia.

Ho he comprovat personalment, sí. Partia d’un inici que penso que m’ha ajudat molt i em sento privilegiada.

Els germans també et devien educar, si ets la petita de vuit.

Em queixava que en comptes de dos pares en tenia vuit o deu. Era una mica pesat ser la petita, però al mateix temps era fantàstic perquè tenia per triar i remenar, ja que cadascú tenia la seva personalitat, i estava bé amb tots.

Els petits són els mimats?

A casa meva n’hi havia uns quants de mimats, no només jo; per exemple, la germana que em precedeix, que va venir després de tres nois i que a més era més dèbil i es posava més malalta, estava molt més mimada!

Com vas anar a parar a la psicologia?

Al principi va ser una qüestió personal. Quan era adolescent pensava que ningú m’entenia i que podria dedicar-me a entendre’m a mi per després també entendre i ajudar els adolescents. Dels adolescents vaig passar aviat als petits perquè vaig tenir una vintena de nebots abans de tenir els meus fills i em vaig enamorar de les criatures petites, en gaudia enormement i un dels meus divertiments era agafar set o vuit nebots, emportar-me’ls i jugar amb ells. Em van despertar aquest interès per la manera com anaven aprenent i madurant, cosa que em sembla apassionant; de tota la vida el que més m’ha interessat són les persones, i amb les persones petites aprens constantment.

Ser experta en educació t’ha ajudat a educar els teus fills o no té res a veure?

Si els tingués ara, ho faria millor. Jo encara estava estudiant quan vaig tenir els meus fills i no havia començat a exercir, però sí que l’experiència dels nebots em va ajudar moltíssim, més que el que estava estudiant, i el que havia après sense adonar-me’n. Ara quan els pares em pregunten segons què, penso que hi ha molt desconeixement i recordo tot el que jo sabia sense ser-ne conscient. Un dia, els pares d’un bebè em van explicar que havien anat a urgències perquè el seu fill d’una setmana tenia convulsions, i en preguntar-los què havia estat em van dir que tenia singlot. El primer bebè que havien vist era el seu i és evident que el singlot en una criatura acabada de néixer és bastant espectacular perquè boten sobre el llit, i si no ho has vist mai, pots acabar a urgències.

Per això calen grups de pares.

Sí, no m’agrada dir-ne «escola de pares» perquè és com si tinguessin assignatures. Jo no ensenyo res, sinó que acompanyo en la reflexió, en el coneixement d’ells mateixos i de les criatures. Jo en dic «grups de reflexió compartida». Compartir experiències, no jutjar, no dir mai si una cosa està bé o malament si no et funciona, i fer-nos costat els uns als altres.

Qui ha d’anar més al psicòleg, els nens o els pares?

Crec que a la majoria de pares els va bé una orientació. Els pares no necessiten la teràpia d’un psicòleg, sinó algú que els acompanyi, perquè en aquests moments socialment no hi ha aquest coixí que hi havia abans. La majoria de vegades, els problemes que observem en les criatures no són problemes d’elles, sinó dels pares i de l’escola mateixa.

Abans has dit que els pares estem cansats. També estem acomplexats?

Molt. Fa uns anys va sortir una enquesta on una de les preguntes que es feia als pares era si creien que estaven educant bé els seus fills i més del 80% deien que no. Això és una tragèdia, perquè el sentiment de culpa que hi ha al darrere és enorme: «Jo ja sé el que hauria de fer, però no ho faig». Això ha de canviar i s’ha de recuperar l’autoestima de pare i de mare, no cal anar a la universitat per ser pares. Avui dia tot s’ha especialitzat molt i sembla que hi hagi l’especialista de ser pare. Em sap molt de greu com estan anant les coses perquè els nens estan sempre en mans d’especialistes. Una vegada, per fer la broma, vaig dir que un dia hi hauria especialistes per ensenyar a anar en bicicleta i un pare em va respondre que ja existien i que, al casal que es fa els dissabtes al seu barri, s’oferien monitors per ensenyar a anar en bicicleta. Què els queda als pares? No gaire cosa; ni nedar, ni anar en bicicleta, que són les coses més divertides que vinculaven pares i fills. És trist perquè es gaudeix molt menys dels fills.

Vivim des de la culpa.

L’ansietat és enorme, sobretot en les mares, perquè, tot i que és veritat que l’home s’hi va incorporant, la majoria de les dones són les que carreguen amb l’organització. Són les que truquen al pare per recordar-li que li toca a ell anar a buscar la criatura.

Ara és el moment en què hi ha més supernannys, material, llibres, psicòlegs i experts…

De vegades la quantitat tampoc no ajuda gaire. Per als pares és difícil perquè no saben què triar i agafen coses absolutament contradictòries.

Fa falta una visió més global…

Sí, més coherent. Els pares estan desorientats i quan una persona està desorientada poc n’aprofita, de tot això, perquè un llibre es contradiu amb l’altre. El que han d’intentar és ser coherents amb ells mateixos i que vagin decidint el que funciona amb els seus fills i el que no. Els especialistes en sabem en general, però a una criatura en concret qui més la coneix són el pare i la mare, per tant les decisions han de ser d’ells. Nosaltres hem d’ajudar que puguin prendre decisions, és a dir, poder relacionar causa i efecte. Recordo que un dia, a la xerrada d’una escola, un pare em va dir que ell feia competir els seus tres fills perquè s’acabessin ràpid el suc de taronja i jo li vaig respondre que això no estava ni bé ni malament; tot depenia del que es proposava: si volia que la relació entre els seus fills fos de rivalitat, perfecte, però si no volia que ho fos, doncs potser ja no anava tan bé.

Pensem poc sobre el que estem fent.

Sí, surten molts automatismes. Quan jo era jove tots tornàvem abans de les deu de la nit a casa, ho feia tothom i ni ho qüestionàvem; la raó era que a aquella hora es tancaven les portes i no teníem la clau, i hi havia el sereno i tot això. Avui dia, si li preguntes a una colla de pares que tenen fills que ja comencen a sortir quines són les hores de tornada, hi ha des del que no els deixa sortir fins al que diu que tornin quan vulguin, hi ha un ventall molt ampli. Això és més ric, però també més difícil, perquè mai estan segurs que el que decideixen sigui adient.

Els pares tenim poca seguretat, espontaneïtat i confiança.

Cal tenir seguretat amb un mateix. Tenim la sort de viure bastants anys amb els fills, per tant hi ha la possibilitat d’equivocar-nos, d’adonar-nos-en i de rectificar. Per tant, no passa res. Bruno Bettelheim, que ja va morir fa temps, tenia un llibre amb un títol que m’encanta: No hay padres perfectos. Els bons models de pare i de mare són aquells que intenten fer el millor possible quan s’adonen que l’han espifiat: rectifiquen i ja està. A més a més, és un model assequible per als fills perquè els nens també s’equivoquen, i si ens presentem com a perfectes els desanimem. Jo no puc arribar a la perfecció.

El teu llibre M’agrada la família que m’ha tocat transmet aquest missatge de confiança, perquè és fruit de l’experiència amb molts grups.

La frase és d’una criatura i no meva: en un grup de pares, una parella va dir que la seva vida era un infern, que no els agradava perquè s’estaven cridant tot el dia i hi havia molt mal humor. La gent del grup va voler treballar aquest tema. Un pare va arribar i va comentar que el seu fill havia dit aquesta frase: «M’agrada la família que m’ha tocat»; i un altre ho va dir d’una manera més poètica: «En aquesta casa sempre hi fa sol».

Creus que als nens els deixem fer poc de nens?

D’una banda, els tractem com si tinguessin molts handicaps, perquè els ho fem tot. No és tant tractar-los com a petits sinó com a minusvàlids i, en canvi, se’ls exigeix molt en altres aspectes, sobretot escolars. És contradictori.

Quan entrem en el món extraescolar, s’imposa l’encarrilament cap a l’èxit.

L’objectiu educatiu hi és sempre, però les criatures han de jugar; hi ha moltes criatures que no fan vida de nen i no juguen perquè van a aprendre futbol i altres activitats, no a jugar. És evident que jugant aprens, però l’objectiu del joc és divertir-se, no aprendre, perquè la manera característica que té una criatura d’aprendre és jugant. L’objectiu ha de ser que els petits es diverteixin.

Probablement hauríem d’educar més la creativitat que no uns continguts que van evolucionant.

Els continguts hi han de ser perquè s’ha de fer alguna cosa, però han de ser com a mitjà d’aprenentatge, d’aprendre a aprendre, per dir-ho d’alguna manera; de ser capaç de buscar, d’investigar i d’anar fent tu mateix el teu propi currículum per allò que et toqui o vulguis fer. L’escola a vegades s’encotilla sense adonar-se’n, però és que el problema que tenim tota la societat de readaptació també el té l’escola.

Quan hi ha un problema, qualsevol ciutadà o polític sempre diu: «L’escola ho ha d’ensenyar».

A l’escola li encarreguen coses per a les quals els mestres no tenen la formació, i això també crea persones amb ansietat. Una de les coses que, d’entrada, em va encantar quan vaig anar a Bolonya a veure les escoles bressol va ser el lligam que hi havia entre les escoles bressol i la universitat. Això era fantàstic perquè la universitat investigava allò que els traspassava la gent de l’escola bressol. Per exemple: si els arriba molta immigració, pensen què poden fer per acompanyar aquesta gent en la integració en el país i, aleshores, la universitat es posa a investigar sobre immigració i integració. Els estudiants de la universitat anaven a fer pràctiques a les escoles bressol, i aquestes rebien suport educatiu i formatiu. Així sí que podem fer encàrrecs a l’escola perquè hi sortim tots guanyant: ells es formen per fer altres coses i amplien el seu ventall de serveis i competències professionals, i ho fan en condicions, no es deprimeixen i saben com posar-s’hi. No hi ha res pitjor que haver de fer una cosa per a la qual no t’hi veus capaç. No és estrany que els mestres pateixin tantes ansietats i depressions: tenen una gran pressió social.

Què atabala més els pares?

Els premis i els càstigs, l’autoritat, l’autonomia, el menjar, el dormir, el canvi de bolquers… depèn de l’edat. També hi ha les pors. Són temes molt quotidians. Una vegada, vaig tenir un grup que van formar el «Club del tu no». Hi ha moments evolutius en què les criatures passen a tenir unes conductes curioses com és, per exemple, decidir quin dels dos pares vol, i els pares s’ho prenen com un càstig quan el nen diu «tu no, la mama» o «tu no, el papa». Els grups també permeten veure que, si tots els nens es fan pipí als bolquers, no caminen i et diuen «tu no», deu ser perquè és el que toca i que no ho has de viure com si fos una cosa teva, sinó que ets dins d’un procés evolutiu.

Fem una prova: Carme, quan li dic alguna cosa al meu fill i em diu «Tu no, la mama», què puc fer?

Jo li diria que si la mare el pot atendre, molt bé, però si no que s’aguanti. I ho faria amb una mica de gràcia perquè el nen s’ho prengui bé. Li direm que la mare no pot, que a tu t’encanta fer-ho i que estàs disposat a jugar. Jugar i bon humor són claus. Fa falta alegria perquè tothom va tan atabalat amb la feina que, quan estem cansats, ens costa estar alegres; però les famílies necessiten riure, jugar, divertir-se i anar més relaxades pel món.

Tendim a fer-los sermons.

Exacte, no tantes històries. Per exemple, no s’ha de pegar perquè hi hagi una llei, és perquè tu no vols fer mal. Les criatures tenen conductes agressives, però comencen a mossegar abans de saber que això fa mal. Aleshores, el primer que els hem d’ensenyar és que mossegar fa mal. Per què mosseguen o donen una empenta? Perquè volen la joguina que té l’altre; ells volen la joguina de l’altre però no fer-li mal, per tant hem d’ajudar-los i que vegin altres recursos i possibilitats d’aconseguir la joguina que desitgen. És ben lícit desitjar la joguina del veí, per què no?

Els teus consells demanen temps i paciència.

Sí. L’altre dia una mare estava barallant-se amb el seu fill perquè no volia anar a dormir, i al final la mare va exclamar: «M’és igual que no vulguis anar a dormir, hi has d’anar!». «M’és igual» és una expressió dura, que, a més a més, no és veritat. No podríem dir, per exemple, «Em sap greu però hi has d’anar»? Una frase així ja no la pots dir enfadat perquè la violència ja l’has eradicat afegint-hi «em sap greu». Hi ha expressions que no es poden dir amb violència i d’altres que porten implícita la violència.

Reclames més empatia amb els fills.

La nostra societat és antipàtica, ja no és no empàtica, sinó antipàtica, perquè no en sabem gens, d’empatia. Què és el que estimula i ajuda? El repte. Ens pot fer mandra fer una cosa o no ens agrada fer-la, però cal partir de l’acceptació del sentiment negatiu que té la criatura respecte d’allò que ha de fer… Hem d’educar emocions. L’exemple clàssic és el de la por. Els diem: «No tinguis por, no has de tenir por». Però la por hi és. Si l’objectiu és no tenir por, fracassem tots perquè tant els petits com els grans en tenim. La por té una funció a la vida que és la d’ajudar-nos a no emprendre riscos excessius i a no ser imprudents; si no tinguéssim por, sortiríem al carrer i ens aixafaria el primer cotxe que passés. El sentiment és el que és i sempre serà el que és, però hem d’aprendre a gestionar la reacció a l’emoció, una cosa és l’emoció i l’altra la reacció. L’emoció no és ni bona ni dolenta, podem dir que és positiva o negativa depenent de si et fa sentir bé o no; cal veure quina emoció sentim i gestionar-la. Si estem molt enfadats, hem de mirar que aquest empipament no porti cap a la violència envers els altres o contra nosaltres mateixos. Ens hem d’enfadar amb determinades coses, perquè si arriba un dia que res no ens fa enfadar és que ja estem morts. S’ha d’anar amb compte amb això d’intentar eliminar emocions perquè les hem de tenir totes i viure-les. I és evident que, a mesura que dominem la reacció a l’emoció, influïm indirectament a disminuir-ne els efectes.

Puc castigar o no?

Tu fes el que vulguis, Carles, però jo diria que ni els càstigs ni els premis són educatius; i no és que ho digui jo, és que això està comprovat de fa anys i panys. Per què no són educatius? Perquè creen addicció: cada vegada has de castigar perquè funcioni, si és que funciona. La criatura que és molt castigada en realitat aprèn a amagar-se, a mentir i a ocultar allò que fa i que no ha de fer perquè no el castiguin. Per tant, no aprèn què és el que ha de fer i no ha de fer, sinó que aprèn a fer trampes, per dir-ho d’alguna manera.

Què fem, doncs, com posem els límits?

Doncs cal substituir el que anomenem «càstigs» per allò que jo en dic «conseqüències». I dic «jo» perquè hi ha gent que pensa que aquestes conseqüències també són càstigs. A mi m’agrada diferenciar-ho perquè uns són educatius i els altres no, per tant, són coses diferents. Una mesura és educativa quan la criatura pot valorar-ne les conseqüències, li donem l’oportunitat que decideixi i vagi creant el seu propi criteri. Per exemple: uns pares em van explicar que el seu fill de 4 anys estava passant una etapa de molta confrontació, estava molt provocador i una de les coses amb la qual els pares no se’n sortien era que feia un gran mullader quan es banyava, llançava aigua a dojo amb el que fos. L’havien castigat i també li havien promès premis, però res no servia. Aleshores els vaig fer veure que la conseqüència del mullader era que s’havia de recollir l’aigua i que, per tant, li fessin fer a ell. Educar no és pressionar, sinó ajudar que facin allò que han de fer per voluntat pròpia. Aquesta criatura cantava i ballava el primer dia que va fregar; el segon ja no estava tan contenta; i el tercer dia va deixar de fer mullader. Què li van proporcionar a aquesta criatura? La capacitat de poder decidir ell que no volia mullar. Donem l’oportunitat a la criatura de pensar i decidir per ell mateix si val la pena o no fer una determinada cosa. Abans l’objectiu educatiu era fer criatures obedients, ara no, ara volem criatures amb criteri i responsables.

Com eduquem en valors?

De vegades perdem de vista que la criatura no aprèn dels discursos, sinó vivint i experimentant. Els valors, les actituds i les maneres de fer s’aprenen de les que veuen, com a model, en el pare i en la mare; si el discurs va per una banda i l’actuació per una altra, la criatura sempre es quedarà amb l’actuació; i, si no hi ha una manera solidària de fer, la criatura no ho aprendrà perquè no podem aprendre un determinat valor sense viure’l i exercir-lo. Les paraules sí que són importants, però només quan són coherents; perquè si diem que no s’han de dir mentides i després posem com a excusa que estem malalts per no fer una determinada cosa (i no és veritat), el nen dubta: «Això és una mentida o no? En què quedem?». Un exemple clàssic seria dir al nen amb un crit que no s’ha de cridar; o que no s’ha de pegar, amb una bufetada.

Dóna’ns un bon consell.

Divertir-se junts, escoltar i, sobretot, parlar. Això és una de les coses que més falta fa. A casa meva hi havia dies que del dinar al sopar no ens havíem aixecat de la taula, tots. Al meu pare li agradava escoltar-nos. El pare, la mare i els vuit fills, en època de vacances era una delícia, i tots tenim un record extraordinari d’aquelles converses inacabables en les quals parlàvem de tot: religió, política, armament… Avui dia s’ha perdut molt, amb la introducció d’aparells tan atractius, i que serveixen per a molt, però que si no vigiles t’envaeixen la vida. S’ha de parlar i escoltar. Amb els nens es parla poc. Si observem com la gent s’hi adreça, normalment els pregunten coses com, per exemple, si els agrada l’escola, i la criatura ha de dir que sí per força; també allò de «que bé que has tingut un germanet!». En lloc de parlar d’aquesta manera, que estàs induint la resposta, i no sabràs el que realment pensa, hauríem de convidar-los a explicar com els va a l’escola o amb el germanet.

O sigui, crear un ambient favorable a les converses obertes.

Tinc una néta que em diu que el que més li agrada de tot són els esmorzars a Can Rigau, que és la caseta que tenim a pagès. I quina gràcia tenen aquests esmorzars? Doncs que la gent es va llevant, va a la taula, es posa a esmorzar, després arriba un altre, tothom es va quedant a la taula, l’anem ampliant i tothom parla sense cap pressa, i si algú marxa, marxa; i si algú torna, torna. És estar tranquil i parlar de tot. I no els interrogatoris d’ascensor o les converses d’ascensor de si «avui fa bon dia o fa mal dia». Si el nostre fill no ens interessa, ja podem plegar.

JAUME CELA

© Ferran Forné

Jaume Cela Ollé (Barcelona, 1949) és mestre i escriptor. Va ser director de l’Escola Bellaterra i ha tingut un paper rellevant a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i el Consell Escolar de Catalunya. Ha escrit, entre altres llibres, Amb lletra petita (1996), A peu d’obra (2009), Tu m’aprens. Memòria i oblit d’un aprenent de mestre (2011), Quadern de dilluns (2013) i Apunts d’un aprenent de mestre greument jubilat (2015); també, juntament amb Juli Palou, Amb veu de mestre (1993) i Carta als mestres que comencen (2004), entre d’altres. La seva obra de literatura infantil i juvenil aplega una seixantena de títols. L’any 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi.

23 de juliol del 2014. Jaume Cela arriba a l’Ara i em ve al cap quan ell i en Juli Palou, abans que aparegués el diari, em van venir a seduir perquè dediquéssim atenció a l’educació, cosa que fem en bona part gràcies als seus articles. Acabat de jubilar oficialment com a director d’escola, però incapaç de jubilar-se de la seva vocació, Cela ha escrit molt sobre l’ofici d’educar. Cada vegada que he tingut la sort d’entrevistar-lo, em convenç més de la força que acaba tenint trobar un bon mestre. Aquells mestres que et canvien la vida, que mai no oblides i als quals de gran busques per donar-los les gràcies.

En el teu llibre Tu m’aprens: memòries i oblits d’un aprenent de mestre, dius que l’acció dels educadors «és a través de les paraules i els silencis però, sobretot, de l’actuació en la vida quotidiana, compartir l’experiència nostra sense permetre que es converteixi en una llosa que els impedeixi respirar: ajudar el jovent a descobrir com n’és de bo, tot sabent que hi ha la vida i la mort». És a dir, el verb que tu tries per educar és acompanyar?

Sí, és acompanyar, acollir, mostrar i aprendre a escoltar. Trobo que són els quatre verbs imprescindibles en qualsevol acció educativa i que, a més a més, curiosament –jo que tinc molt contacte amb exalumnes, alguns grans i de diferents etapes de la meva vida–, parlem de què recorden de l’escola i és tot això. Són quatre verbs que alguns d’ells els detallen i els valoren: acollir, evidentment sense condicions; mostrar, que és mostrar el món, i al món hi ha allò que és bo i allò que no és tan bo i està tot barrejat; intentar no adoctrinar; i aprendre a escoltar. Crec que és molt important que un mestre sigui una persona que sàpiga escoltar el que els seus alumnes li demanen, que possiblement no sigui el mateix en tots els casos.

I la precaució és no ser una llosa, és a dir, que la teva experiència no ha de condicionar gaire.

No, no condicionar. Fer aquest acompanyament en el dia a dia i, després, saber col·locar-te en la distància precisa que t’exigeix l’alumne, aquell noi, noia, nen o nena que tens al davant. D’això hi ha una pel·lícula preciosa dels germans Dardenne que es diu Le fils [El fill] i que té un argument molt estrany. Mentre la veia em vaig adonar de com és de difícil saber col·locar-te just en la distància que es necessita, perquè hi ha una criatura que, si et col·loques a una distància, li pot semblar que li estàs envaint el terreny, i a una altra t’estàs quedant curt en la relació que ell espera. Aquest plantejar-te sempre a quina distància precisa t’has de col·locar és una cosa que he anat aprenent al llarg de la vida de mestre. A vegades encertes, fas un ple total, i a vegades veus que no, veus que t’has quedat curt, que t’hi havies d’haver aproximat més o, al revés, que has envaït massa el territori i que aquest nen s’ha protegit de la teva entrada en el seu món. No t’ha sortit com tu esperaves.

Tu has dit: «Estic content d’haver passat més de quaranta anys de la meva vida fent de mestre; amb l’esperança que algú em reconegui aquest valor, perquè no és el mestre qui tria el deixeble, sinó el deixeble qui tria el mestre».

Sí, has d’esperar. Amb alguns segur que ets un element important en la seva vida, per bé o per mal, i uns altres t’oblidaran al cap d’un temps i ja està; tu no has d’esperar res. Crec que la relació que estableixes amb els alumnes és una relació asimètrica en el sentit que tu ets responsable d’ells, però ells no ho són de tu; tot i que, com a humans, sempre esperem que ens reconeguin. Sempre esperem que l’alumne ens digui «jo també t’estimo»; i això, quan es pot concretar, com per exemple avui que he tingut l’ocasió d’anar a dinar amb dos exalumnes, veus que aquesta asimetria inicial ja s’ha anat modificant.

T’has equivocat, suposo.

Com tothom, tinc els meus fantasmes. Tinc els meus moments en què he pensat «Aquí la vas espifiar molt», i això et pot retornar; i potser hi hagi algun exalumne que et digui que tot això que tu t’imaginaves que passava, no passava en absolut. L’acció educativa és molt complexa i no hi ha receptes, el que li convé a un nen no li convé als del costat, i allò que penses que ajudarà aquest, a l’altre l’espatlla. És complicat, i és apassionant.

Has fet més de quaranta anys de mestre, ara t’has jubilat.

Des dels 18 anys, en tinc 65; doncs, compta-ho. I m’han jubilat, jo no ho hauria fet, però agraeixo que m’hagin fet jubilar perquè morir-te a la classe deu ser molt fort! En un primer moment em vaig empipar i em preguntava per què em feien jubilar, però després vaig pensar que està bé, perquè podré continuar fent coses en el món de l’educació amb més calma i tranquil·litat, i podré mirar una mica la meva experiència amb distància i tranquil·litat. Si aquests que ens agrada tant la nostra feina no ens arribéssim a jubilar mai, els joves tindrien tot el dret a venir i tirar-nos per la finestra, perquè dirien: «Us agraïm els serveis prestats, però ara ens toca a nosaltres».

Què t’ha donat més satisfacció?

Entrar a totes les classes a parlar de literatura i de contes, explicar i llegir contes, parlar de llibres que llegien, de llibres que havien de llegir i relacionar-ho amb el cine, que és la meva gran passió. He estat molt feliç, he conegut tots els nens de l’escola, he estat amb tots els nens, han fet una exposició sobre mi al passadís i em van fer un comiat amb una cantata que van organitzar dos exalumnes a partir d’un conte meu. Em sento feliç i content d’aquest final.

Coneixes tots els cicles?

No, a parvulari no hi he estat mai. A cicle inicial amb els petits, he fet a vegades tallers. Sobretot he treballat al cicle mitjà, i molt de 5è en endavant. Els nens amb els quals he estat més còmode feien 5è, 6è de primària, 7è i 8è d’EGB o 1r i 2n d’ESO. A mi m’agrada allò que en dic el tomàquet. M’agrada molt conversar amb ells, no de tu a tu perquè la relació no és mai simètrica; però pots parlar de molts temes.

No has tingut mai la temptació de passar a fer de pedagog i no de mestre? Què t’ha mantingut a l’aula?

A mi m’apassiona veure com ajudem els nostres alumnes a construir coneixement. Sempre m’ha agradat estar amb la canalla.

I per què això no passa gaire sovint?

Perquè els que estan a l’escola sempre estan poc considerats socialment. Un mestre d’universitat està més valorat que una mestra que treballa a l’etapa infantil, que és primordial. Això és un error increïble i només ho veu gent que té la sensibilitat d’un Francesco Tonucci, que deia que els mestres d’infantil són els que més haurien de cobrar. A mi sempre m’ha seduït això. Sí que he fet d’això que en diem mestre de mestres, en el sentit que he fet molts cursos de mestres, conferències, i activitats per l’estil, però mai no he volgut deixar la vida de l’aula.

Com vas començar?

Vaig començar a fer de mestre sense tenir ni el primer curs de batxillerat fet. Jo havia estudiat comerç i treballava al Banco Vitalicio de España (que ara em sembla que li han canviat el nom) i el somni de la meva família –no pas el meu perquè no ho havia somiat– era que jo entrés a treballar a La Caixa. La gent del Camp de la Bota em van proposar que em posés a fer classes, perquè jo portava nens en una mena de centre d’esplai dissabtes i diumenges, i veien que me’n sortia. No tenia ni títol, però em van dir que això no era el més important i que el que els interessava era gent que volgués treballar amb aquesta canalla. Em vaig trobar que en el meu primer any de mestre no sabia res de res, simplement reproduïa el que havia mamat a l’escola, com castigar els nens de genolls! Per això quan ara ens trobem amb els del Camp de la Bota els dic que no m’ho haurien d’haver perdonat… Però ells responen amb un: «Sí, home, que t’ho hem perdonat», i això és magnífic. Va ser aleshores que em vaig matricular a batxillerat perquè volia ser mestre. Mai en la meva vida havia pensat que em dedicaria al magisteri. Llavors vaig descobrir el grup de Rosa Sensat, les escoles d’estiu, els cursos d’hivern. I després vaig començar oficialment la carrera a l’Autònoma.

Tu parles sempre des de la pràctica.

És que no puc parlar de res més. Per això tinc un «soci pedagògic», el meu amic Juli Palou. A part que ell té molta experiència d’aula, perquè ha treballat molts anys de mestre, és el que té els calaixos del cervell més ben endreçats. En Juli sí que és una persona que té un cos teòric, a part d’una pràctica excel·lent.

Ha de ser vocacional, la feina de mestre?

Jo volia ser artista de cine, imagina’t!, i he fet molt teatre a la classe. Les vocacions no tenen la mateixa intensitat al llarg de la teva vida professional, hi ha moments més alts o més baixos, fluctua molt. El que és fonamental, i això és una de les grans sorts que he tingut, és que, a les cinc o sis escoles que he treballat, he treballat amb un equip de gent amb el qual m’he pogut discutir molt, però eren gent que creia en el que feien. Que tu puguis treballar en escoles on es debat sobre allò que estàs fent, on pots parlar, on la gent respecta la persona i es discuteix el que s’està dient, és una sort.

Dius que el mestre ha d’estimar els nens, i si no fer-ho veure.

És fort sí, però és així. És impossible que espontàniament em pugui estimar tots els nens o nenes que he tingut; quan entro en una classe, al cap d’un dia, havent estat una hora amb ells, et puc dir les criatures que ja se m’han fet seus i les criatures que sé que em costaran molt. Però he de tenir prou traça perquè aquest noi o aquesta noia no ho sàpiga mai, que no ho noti. Això és el que fan els grans actors.

Això és fingir?

És fer teatre del bo. Sóc molt socràtic en el sentit que m’agrada molt conversar i anar parlant. Hi ha nens que s’apassionen, a classe; hi ha nens que, al cap de deu minuts, estan fent uns badalls que gairebé s’empassen a ells mateixos. No hi ha un mestre excel·lent per a tots els contextos o per a tots els nois i noies d’una mateixa aula.

Tu has de transmetre que confies que se’n surtin.

Que confio en ells; que quan convé sí que estic al seu costat; que quan convé acaronar-los, els acarono; que quan convé plorar amb ells, ploro amb ells; si convé, ric amb ells; i quan cal enfadar-m’hi, m’hi enfado. Em tenen al seu costat. Amb alguns això em surt espontàniament sense cap problema, i amb altres ho he de fer intencionadament perquè quan aquest nen o aquesta nena arribi a casa ha de tenir la sensació que per a mi ells són importants. Això vol dir no humiliar; vol dir allò tan difícil d’aconseguir a què es refereix George Steiner. Steiner té una frase preciosa: «El bon mestre és aquell que fins i tot amb la ironia té una lleu sensació d’amor».

Cal vigilar no passar de la ironia al sarcasme.

Un mestre pot fer molt mal amb la ironia. Si ets irònic i l’alumne ho percep en el camp de la relació afectiva, a aquest alumne ja el tens per sempre. I a l’inrevés, perquè el mestre també necessita ser estimat pels seus alumnes. Que un mestre surti de l’aula i tingui la sensació que no arriba als seus alumnes és tremendament frustrant. Quan es parla de l’estrès docent, una de les causes fonamentals és la incapacitat d’establir vincles amb els teus alumnes.

Les escoles han d’innovar.

Innovar és dialogar amb la tradició. La tradició és molt important i «innovar» vol dir pensar què faria Célestin Freinet si ara entrés en una aula amb tota la tecnologia de què disposem; o com defensaria John Dewey la seva concepció d’escola democràtica amb les condicions que tenim ara; o què vol dir la pràctica educativa com a pràctica de l’emancipació, que és una cosa de la qual parla molt Paulo Freire.

El mestre ja no té el monopoli del coneixement.

No, ara algunes lliçons te les donen ells. Ara, el mestre que cregui que ell és el centre del saber farà riure, els nens ja el posaran al seu lloc. Convé saber coses que abans no sabíem de les neurociències, què vol dir ensenyar i aprendre. Quan tu ensenyes, estàs aprenent amb ell. Per això vaig titular el meu llibre Tu m’aprens. És així.

Ensenyes i aprens alhora…

Aquesta és la raó per la qual ara és tan important la conversa, i que es puguin equivocar amb tranquil·litat. L’escola és un espai on els nens i les nenes vénen a equivocar-se i on saben que no seran sancionats per aquesta causa; al contrari, seran felicitats per això, perquè s’arrisquen, donen la seva opinió i, aleshores, el mestre o un altre company els qüestiona; i, a partir d’aquí, inicien una recerca i saben que el coneixement és incomplet. Em meravella aquell nen que et ve i et diu: «M’ajudes?». Com el moment en què et diu: «Ja està, ara ja no et necessito!».

L’escola corregeix la desigualtat social i garanteix la meritocràcia?

És una màxima del moviment de fa molts anys: l’escola com a compensadora de la desigualtat social. Ho mirem de fer, però les coses es compliquen. Estic sortint de l’educació reglada. Coses que semblaven resoltes ara tornen a estar damunt la taula. Estic lluitant altra vegada per qüestions per les quals vaig lluitar aferrissadament quan tenia 18 anys. No pels menjadors escolars, per exemple, sinó perquè els nens puguin menjar i es garanteixin els àpats que necessiten.

L’ascensor social està encallat.

Hi ha centres en què el mestre no pot dir que la seva feina és fer les matemàtiques molt ben fetes, també s’ha de preocupar que hi hagi un menjador escolar, que hi hagi unes beques; o ha de buscar alguna manera per compensar les estones en què un determinat alumne no rebrà ajuda a casa seva. Hem de fer d’assistents socials i del que sigui. No vol dir que siguem responsables de tot, però hem de fer-ho. I quan veus que un nen necessita això, has de buscar la solució; mai no pots dir que el problema que afecta aquest noi o aquesta noia que tens a classe no és problema teu; un mestre no pot dir-ho mai. Un mestre sí que pot confessar la seva impotència, però no pot dir que aquest problema no li toca.

Que un nen d’una família on no hi ha cultura accedeixi a la cultura deu ser un goig immens.

El gran somni és que tots fóssim com el mestre d’Albert Camus, que rebéssim una carta com la que va rebre després que al seu alumne li concedissin el premi Nobel, en què li deia: «Escolti’m, jo això ho he aconseguit gràcies a vostè». El mestre d’Albert Camus ja es podia morir tranquil després d’això.

Sou idealistes.

El col·lectiu docent ho és molt. Quan preguntes a la gent que comença magisteri per què han triat aquest camí, molt pocs et diran perquè dóna prestigi o perquè volen guanyar diners; la majoria et dirà perquè volen ajudar els altres.

Els pares i els mestres ens entenem prou?

La relació ha de millorar encara més. Sempre dic que els pares fan el que poden. A vegades és veritat que no encertem el to amb la manera de dir les coses als pares; o, a vegades, per exemple, donem visions massa negatives de les criatures. Jo sempre dic als mestres, sobretot als més joves, que si no són capaços de dir cinc coses bones d’un alumne seu no en diguin cap i s’esperin a més endavant, perquè això demostra que no coneixen prou aquest nen. Perquè, per als pares, els seus fills són el que més estimen d’aquest món. I no ens agrada que ens diguin segons què dels nostres fills. Si et poden dir set o vuit coses bones, i després afegeixen un «però també hi ha això o allò altre», la visió és una altra. Sobretot si com a mestres no ens presentem com els que ho sabem tot; perquè els mestres a vegades tendim a pensar que coneixem de manera exhaustiva el nen o la nena que tenim davant. I no, amb els nens hi ha coses que sempre queden en una zona de penombra. Crec que també s’ha de saber transmetre als pares que tenim les nostres febleses i que tenim els nostres desconeixements, però el pare o la mare s’ha d’emportar la impressió que estem disposats a jugar-nos-la pel seu fill i per la seva filla.

Un avi mestre és un bon avi, o quan fas d’avi el mestre desapareix?

Els meus néts tenen una àvia tan superàvia que l’avi queda molt disminuït. És apassionant veure els teus fills convertits en adults que són responsables dels seus fills; o veure com els meus altres fills fan de tiets o de tietes; això és apassionant.

Algun consell final per als pares?

Veure pel·lícules junts és importantíssim! El cine és una eina encara poc aprofitada.

Com et van educar a tu?

Vaig tenir uns pares molt humils. Eren gent que no tenien pràcticament estudis però eren molt treballadors i intentaven transmetre les coses que per a ells eren importants. La meva àvia era una senyora dura, de sabatilla. He viscut en un món molt més femení que masculí. El meu pare era un home que treballava a les nits i de dia, per tant jo el veia poques hores; en canvi, amb qui tenia més relació era amb la meva àvia, la mare i la tieta.

La feina del moviment de renovació pedagògica de Rosa Sensat, l’hem agraït prou?

Rosa Sensat és una institució que ha estat cabdal a la segona meitat del segle XX i fins ara; gràcies a Rosa Sensat hem tingut moltes coses, però com a institució té les seves clarors, llums i ombres. Necessitem mirades crítiques, però no mirades que ens redueixin a una expressió simplista, com han intentat alguns il·lustres articulistes parlant de «la generació de la plastilina».

MARIA JESÚS COMELLAS

© Pere Tordera

Maria Jesús Comellas Carbó (Terrassa, 1943) és mestra, doctora en psicologia, professora emèrita de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i dinamitzadora del projecte «Espais de debat educatiu», adreçat a les famílies, que promou la Diputació de Barcelona. Ha escrit Escola de pares (2007), Carta a una mestra (2008), Educar no és tan difícil (2014) i Àvies i avis que malcrien… i eduquen (2015).

16 de juliol del 2014. Quan veig arribar Maria Jesús Comellas recordo que un dia li va trucar Antoni Bassas, quan feia El matí de Catalunya Ràdio, i va col·lapsar l’antena amb una dosi de sentit comú tan revolucionari que la van acabar fitxant de col·laboradora fixa en el programa. Amb un peu a la formació dels mestres i un altre a entendre les famílies, és una intermediària que garanteix que deixem de dramatitzar l’educació, que ens traguem el posat tremendista i substituïm les angoixes per les il·lusions.

Educar no és tan difícil, diu el títol del teu últim llibre. T’ho creus o ens ho dius als pares perquè vols animar-nos?

M’ho crec absolutament, penso que la societat ens ha donat massa eslògans, atabalament, normes i obligacions i acabem assimilant aquest missatge davant dels nens. Tenim les criatures atabalades perquè ens miren i som tan alts, a diferència d’ells, que s’espanten i diuen: «No sé si tindré criatures de gran perquè és massa difícil, veig que els pares estan atabalats i jo no hi vull passar per això».

A tu com et van educar?

Vaig anar a una escola clàssica de l’època, una escola de monges, i em van castigar des dels 6 anys. «No hablaré en clase», em posaven unes pinces de la roba amb un cartell al davant i m’havia de passejar per les classes perquè tothom veiés que estava enraonant i que havia de callar. El primer dia em va atabalar, però després m’agradava passejar-hi perquè podia tafanejar què feien les grans i, per tant, els va resultar poc eficaç. Anava mirant de reüll les coses difícils que feien i d’alguna manera ja sabia el que faria quan fos gran i anés a aquelles classes.

I a casa?

El meu pare era teixidor de mitges, treballava a les nits amb un teler i va muntar amb la meva mare una petita empresa de confecció. Des dels 7 o 8 anys, jo era la responsable de fer el sopar per a tota la família. Jo pelava les patates i les posava a coure amb la verdura perquè el meu germà arribava més tard i els pares també. Quan tenia 9 o 10 anys, anava al mercat amb el meu germà, que portava el cistell perquè pesava massa, mentre jo duia els diners i les decisions i triava les sardinetes i el lluç. Un dia em vaig gastar tota la setmanada en un lluç molt bonic i, quan el vaig ensenyar orgullosa a la meva mare, ella em va dir que un altre dia gestionés millor els diners perquè ara ho tindríem complicat per passar la setmana.

Potser per això vas decidir que no faries econòmiques.

Això mateix, no hauria estat una bona idea. A la nit portava el sopar al meu pare i veia com corria pel carrer l’aigua de colors dels tints de les fàbriques i com funcionaven els telers.

I de la relació amb els teus pares, quin record en tens?

Tenia més confiança amb el pare perquè la mare estava molt capficada en un munt de coses. Tractava de vostè a la mare, tractava de tu al pare, i anàvem tots quatre d’excursió i a buscar bolets. Després l’àvia –que va tenir tretze embarassos i va parir deu criatures, de les quals quatre van morir, i que va donar estudis als altres sis– em portava a mi, la seva única néta, a la Boqueria i em comprava una ensaïmada.

Et consideres ben educada?

Molt. Penso que vaig tenir un ambient molt agradable: mai no hi havia massa crits, hi havia molt poc espai –passava l’estiu en un balcó!–, pintava, cosia… Recordo una infantesa molt plàcida i fent trapelleries.

Quan i com decideixes dedicar-te a l’educació?

La meva tieta era mestra en una escola unitària, això m’agradava. M’explicaven que quan venien els meus cosins a casa volia tancar-los a tots en una habitació per explicar-los coses, mentre deixava que els grans parlessin; tots els cosins volien venir el dia del sant del pare o de la mare per estar en aquella habitació. Els explicava contes i no recordo gaire cosa més, però m’agradava estar entremig de criatures.

I vas decidir ser mestra.

Vaig decidir ser mestra als 10 anys, seguint les passes de la meva tieta. La idea que tenien era que fes magisteri perquè era una carrera curta i després em quedés al negoci familiar, però no va anar així. Al matí havia de tocar el piano i a la tarda estava al negoci; però quan vaig acabar magisteri i vaig entrar a l’escoltisme vaig dir que ho sentia molt però que me n’anava a fer de mestra. Vaig entrar a Talitha, que va ser un referent important per a mi. A mig curs, la Teresa Codina, que era la directora, em va preguntar què em semblava i li vaig respondre que no em veia tota la vida explicant el groc, el verd i el vermell. En aquella època hi havia la Maria Antònia Canals, que era una referent en matemàtiques. I em van suggerir que anés a la universitat i continués estudiant. A casa em van dir que no podien fer-se’n càrrec, que no era filla de rics, i vaig continuar treballant de mestra de nocturn per poder contribuir a pagar els estudis.

I després?

Vaig fer psicologia i a partir d’aquí ja vaig començar en escoles de renovació pedagògica; vaig muntar una escola d’educació especial, l’Heura del Vallès a Terrassa, i aleshores ja vaig entrar a totes les etapes educatives. He exercit a infantil, a educació especial, a primària, a secundària, nocturn… Per tant, tenia gent de 17, 18, 19 i 20 anys… i de 40.

Ara estàs jubilada però no pares.

Com puc deixar de ser mestra? He trobat la carrera de la meva vida, si després de cinquanta-tres anys de dedicar-m’hi descobrís que m’he equivocat m’agafaria una depressió molt forta. Faig postgraus, grups en família, grups amb el professorat, claustres…

Després d’aquests cinquanta-tres anys creus que ens prenem l’educació més seriosament o menys?

Som en una muntanya russa i em dol. Jo entenc el professor, me’n sento, però amb tantes retallades els mestres se’ns han atabalat i estan desanimats. Això no ens ho podem permetre, i no és la primera vegada que ho dic, ratlla la immoralitat. I una de les frases que repeteixo més sovint és: «Mireu els ulls d’un infant, i davant uns ulls d’un infant em són iguals les retallades, ara estic amb aquesta criatura, amb el grup». Tenim criatures amb necessitat de gent engrescada, de gent que sedueixi a aprendre. I no és veritat que la canalla no vulgui aprendre, no és veritat que l’adolescència no vulgui aprendre, no tenim dret a expulsar els nens del centre educatiu.

O sigui que reivindiques la responsabilitat del mestre al marge de les circumstàncies.

Sí. Perquè els fem fora i ens vénen els ajuntaments amb plans d’absentisme. Volem portar l’absentista a l’escola i al cap de deu minuts torna a ser fora. Perquè, és clar, pregunta què estan fent i li responen que calli o marxarà. I com que no calla, li fan un altre comunicat i el fan fora. És un cercle viciós i no ens ho podem permetre. Des dels ajuntaments hi ha una certa voluntat de resoldre parcialment el tema, amb diferents models, amb els PQPI (programes de qualificació professional inicial), però el que no es pot fer des dels centres educatius és que als 16 anys els fem fora dient que no serveixen per a res. En aquest sentit estem fallant.

Creus que és cansament?

Cansament i manca de debat pedagògic. No hi ha una dinàmica de repensar. S’han de fer canvis però no els estem fent. Les escoles s’han tecnificat massa. Fem matemàtiques, fem això i allò altre, i després fem educació emocional… Però sabem cap a on anem? Primer seduïm el professorat jove perquè realment s’arremangui. Tenim professors joves que no volen canalla de colors i altres que volen un horari molt tancat. Jo també reivindico la qüestió laboral, però hi ha un moment en el qual s’han de fer sortides a l’aire lliure. I anar d’excursió amb tot de monitors perquè tu t’asseguis i t’ho facin tot… El joc ha desaparegut de l’escola, ni tan sols a infantil es juga. Vigilem les criatures i prou. Els netegem els mocs, els vigilem i ja està. I aleshores veus canalla que perquè és d’un color determinat ningú no la busca per jugar.

Hi ha coses de l’educació del lleure que li anirien bé a l’educació reglada.

Imprescindible. Per exemple, aquesta actitud de gaudir, d’engrescar una criatura a jugar a tocar i parar. Tant se val, el que sigui. Jo recordo que quan era al pati i sabia que hi havia criatures amb dificultats em posava de màquina de tren i aleshores anava a agafar-los i feia que es donessin la mà pel darrere. I quan es deixaven anar els deia que la màquina s’havia desenganxat i si es tornaven a agafar s’havia acabat el problema. És bo jugar a cavall fort, amb els galifardeus de 14 anys. Hi havia dies, però, que em quedava observant com n’havien après. Sempre mostraves les ganes de posar-t’hi, els cridaves pel nom i els convencies. I quan entraves a l’aula era una aula diferent, hi havia una dinàmica molt més planera, es coneixien d’una altra manera.

Cal sortir més de l’aula.

No creiem prou en tot el que és manual, de descoberta sensorial. A la canalla l’hem de portar al mercat, ha d’anar al bosc, ha de fer un herbari. Les criatures pensen que tot està a internet i quan van al bosc i senten un soroll s’espanten. I quan veuen un rap també. Les escates de les sardines no saben què són, ni els que viuen a la costa. De cuques de llum encara n’hi ha, un joc de nit, seure una estona al bosc a la nit i sentir el cant dels mussols.

La feina de mestre hauria de ser vocacional?

Vocacional i, si no, deixar-se seduir. La canalla ens sedueix. Quan veus aquells ulls… Com volem que les famílies sedueixin les criatures, que a més a més les han de portar a dormir? I si escoltem un infant que comença a fer preguntes, és fantàstic.

Hi ha un moment en què deixen de fer preguntes.

És clar, perquè responem: «Calla, ara no, mira-ho a internet», i ja l’hem vessat. Als 3 anys es fan preguntes molt profundes. No fa pas gaire un nen em va mirar i em va preguntar: «Tu què penses?». Em vaig girar i vaig exclamar: «Qui ho ha dit això? Aquest patufet em pregunta què penso?». I després els diem que s’asseguin i pensin. Els hem ensenyat a pensar? Resulta que no. Ara fem que tot estigui molt vinculat amb el món de la salut, i quan aquesta mirada entra en l’educació es patologitza qualsevol cosa. Ho deshumanitzem i ho cientifitzem tot.

I sobreprotegim.

A la universitat els pares et vénen a reclamar la nota del seu fill i et retreuen que li tens mania i que per això no pot acabar. I això empitjora amb el temps.

El teu mètode és pensar una mica més.