Читать книгу: «Dins el riu, entre els joncs»

DINS EL RIU,

ENTRE ELS JONCS

A. Munné-Jordà

DINS EL RIU,
ENTRE ELS JONCS

Ed. Males Herbes

2018

Primera edició: febrer 2018

© Antoni Munné-Jordà

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1, 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN:978-84-125058-0-1

PRODUCCIÓ DE L’EPUB: booqlab

Fotografia de portada: arxiu personal d’Antoni Munné-Jordà

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Maria Cabrera Callís

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

C’est peut-être ça qu’on cherche à travers la vie, rien que cela, le plus grand chagrin possible pour devenir soi-même avant de mourir. Louis-Ferdinand Céline, Voyage au bout de la nuit.

Potser és això el que cerques al llarg de la vida,

res més que això, la més gran tristesa possible

per a esdevenir tu mateix abans de morir.

Louis-Ferdinand Céline, Viatge al fons de la nit.

Justificació de l’edició

He de fer constar que el desllorigador per a dur a terme l’edició d’aquests papers, que fa massa anys que tenia al calaix, me’l va donar el llibre Il torto del soldato d’Erri de Luca, que s’obre amb una nota que comença «Come certo saprà, i diritti editoriali dello scrittore Israel Yehoshua Singer, fratello maggiore del premio Nobel Isaac Bashevis Singer, scadranno nel 2014. La nostra casa editrice intende avviare una pubblicazione selezionata delle opere in yiddish di questo autore sconosciuto ai lettori italiani. Vorremmo pertanto affidarle l’incarico di scegliere nella vasta produzione di racconti quelli a suo giudizio più interessanti». De la mateixa manera passava que, m’ho mirés des del punt de vista que m’ho mirés, també feia més de setanta anys que havien mort els autors anònims de les notes que havia anat aplegant des de feia força temps i, així, els seus drets editorials, si n’hi havia, havien passat a domini públic i, doncs, en podia fer ús lliurement. Ningú no me n’havia fet cap encàrrec editorial, però així i tot em sentia autoritzat a endreçar el material amb la intenció de publicar-lo.

Aquest text és només un aplec de dades i documents, enfilats per una narració poc o molt unitària, o per tres narracions poc o molt unitàries, i completats amb la imprescidible informació embolcalladora que els justifica. Per a contextualitzar les notes esparses i omplir les llacunes he utilitzat, o potser hauria de dir que he afusellat descaradament, els llibres més recents i solvents que tracten dels fets que van protagonitzar els autors de les notes. En primer lloc, la història general dels fets La División Azul de Xavier Moreno Juliá (Crítica, Barcelona, 2004) i l’anàlisi detallada De héroes e indeseables de José Luis Rodríguez Jiménez (Espasa, Madrid, 2007), i també la monografia Rússia és culpable! de Carme Agustí Roca (Pagès, Lleida, 2003) i l’edició crítica dels Cuadernos de Rusia de Dionisio Ridruejo (Fórcola, Madrid, 2013), que juntament amb altres obres divulgatives i documentals, com 50 històries catalanes de la Segona Guerra Mundial de Daniel Arasa (Laia, Barcelona, 1998), i la premsa de l’època, tot plegat m’ha permès confegir una certa línia cronològica i treballar amb el coixí d’una relativa garantia històrica. Als autors d’aquests llibres, els agraeixo tota la informació i els demano disculpes pels manlleus imprescindibles, i als lectors, els recomano la lectura directa d’aquestes fonts.

Només he d’afegir una nota final per a completar la justificació. Aquest invent meravellós de la ment humana que es diu literatura és sobretot un art o un ofici de fabular i d’inventar mons i personatges, de crear situacions fictícies, de descriure en un àmbit irreal allò que no és possible al món real. Entre les classificacions arbitràries que són els gèneres literaris, n’hi ha un que és l’anomenat potser impròpiament gènere realista, un gènere tan fictici i imaginari com tots els altres, com el policíac, el de fantasia o el de ciència-ficció, i igualment artificiós i enganyós; potser el que més, perquè fins i tot pot induir a l’autoengany de l’autor, que ingènuament pot confondre la seva obra amb la realitat que pretén narrar. Algun malentès provocat pel gran auge del gènere anomenat realista sobretot a Rússia i a França a la darreria del segle XIX va induir alguns tractadistes a pensar que el realisme és l’essència de la literatura, que n’és la branca central, que és «la» literatura, i que la resta de gèneres en són només satèl·lits subsidiaris. Però la tinta no es va fer perquè expliquéssim la realitat, sinó perquè no sabéssim on s’amagava el calamar. Aquesta obra pretén descriure només fets reals, transcriure fidelment testimoniatges i informacions de primera mà, o sigui, ser un espècimen del que podem anomenar novel·la-document, la mínima unitat narrativa, potser per a compensar excessos anteriors; per consegüent, és un producte del gènere narratiu més sofisticadament fantasiós i irreal.

AMJ

[Vilanova, 8-VII-2014 – 8-VIII-2015]

1. Dins el riu, entre els joncs

El cadàver era dins el riu, surant de bocaterrosa, retingut pels joncs que hi creixien, a l’aigua i a la riba. Tot a l’entorn l’aigua era de color de teula vella, barreja del llot del riu, poc profund a la vora, de la terra argilosa que havia arrossegat el cos en rodolar, i de la sang. Així l’havia trobat ell, feia prop de cinc anys, i així el tornava a veure en el record cada vegada que baixava a l’hort, vora el riu. Ara l’aigua del riu lliscava clara, però en aquell indret, entre els joncs, regolfava i sempre mantenia el color de les teules velles, com un record de la sang.

El pare era un bon home. No era cap gran propietari. L’hort donava més feina que benefici, tot i que el ple de la família s’hi escarrassava, també ell, des que havia deixat l’escola. I al temps de la collita de fruiters no donaven l’abast i havien de llogar jornalers. Van ser uns que havien estat jornalers els qui el van venir a cercar. Cap dels pagesos de la riba no havia volgut col·lectivitzar les terres. Van venir a trobar-lo al mas i la mare els va dir que el pare feinejava a l’hort vora el riu. Se n’hi van anar, i des del mas van sentir els trets, més enllà de l’hort dels presseguers. Cada nit durant quatre anys i onze mesos ell ha sentit ressonar els trets.

Quan ha tornat al mas, la ràdio estava engegada. El locutor explicava que hi havia una gran concentració d’estudiants i de falangistes davant la secretaria general del partit, a Madrid, i aleshores ha pres la paraula el president de la Falange i ministre d’Afers exteriors del govern franquista, Ramon Serrano Suñer, concunyat de Franco, fill dels Serrano de Tivissa i els Sunyer de Gandesa, a banda i banda del riu.

—Camaradas: No es hora de discursos, pero sí de que la Falange dicte en estos momentos su sentencia condenatoria: ¡Rusia es culpable! ¡Culpable de nuestra guerra civil! ¡Culpable de la muerte de José Antonio, nuestro Fundador, y de la muerte de tantos camaradas y tantos soldados caídos en aquella guerra por la agresión del comunismo ruso! ¡El exterminio de Rusia es exigencia de la Historia y del porvenir de Europa!

Ha estat una revelació. Ell no havia pogut fer res quan van matar el pare ni quan els van saquejar el mas, quan van destrossar tot el planter; ell havia treballat d’amagat per ajudar la mare i els avis i a les acaballes de la guerra s’havia hagut de tornar a amagar perquè no el mobilitzessin per força. Havia sabut com havien mort els amics dels pares, els petits propietaris i la gent de missa al principi de la guerra, falsament acusats de feixistes, i després els feixistes de veritat van començar a bombardejar des de l’altra riba del riu i van ensorrar mig poble i així havia mort molta més gent. Tant els qui pensaven d’una manera com els qui pensaven d’una altra, tant els qui volien que guanyessin els uns com els qui volien que guanyessin els altres. I també els qui tant se’ls en donava qui guanyés, que només volien que s’acabés la guerra. I quan van dir que per fi ja s’havia acabat, que uns havien guanyat i els altres havien perdut, van continuar les represàlies, les denúncies, les desaparicions i les morts al poble. Eren els altres, els qui manaven, els qui ara anaven per les cases i els masos a cercar els qui havien de matar, i eren els qui havien manat abans els qui ara morien. Cada dia fins ara. Ahir, avui, demà. No deien que s’havia acabat la guerra? És clar que el dia abans ell havia llegit a La Hoja del Lunes que a la matinada del diumenge més de tres milions de soldats de la Wehrmacht, juntament amb divisions finlandeses i romaneses, havien atacat la frontera soviètica de cap a cap, des de la mar Bàltica fins a la mar Negra, i Mussolini també havia declarat la guerra a Rússia i es preparava a afegir-se a l’atac, en la més gran operació militar que s’havia fet mai. I aquell dimarts mateix havia llegit al diari:

«Pero Dios ha abierto los ojos de los estadistas y, desde hace 48 horas, se combate contra la bestia apocalíptica, en la lucha más colosal que registra la Historia, para abatir la más salvaje opresión de todos los tiempos; que ya recibiera gravísimas heridas a lo largo de los 32 meses de la ruda batalla que libraron los gloriosos soldados de España, al mando de su glorioso e invicto Caudillo, primer cruzado mundial del combate sin tregua contra el Komitern y sus diabólicas maquinaciones.»

Tot i que el diari ho deia ben clar, aleshores ell no havia entès que tot era la mateixa guerra. La guerra. Però ara comprenia que també les morts d’aquells dies, la fam i la por, tot era perquè la guerra encara no havia acabat, ho deia la ràdio, i hi havia un culpable, també de la mort del pare, i ara li havien de fer pagar tot el mal que havia fet. La ràdio deia que havia arribat l’hora de la venjança i de combatre el comunisme al seu terreny mateix, a Rússia.

Ell no ho sabia, però la vigília de l’atac, el dissabte 21 de juny de 1941, a la nit, Ramon Serrano Suñer, sopant a l’Hotel Ritz de Madrid amb els seus homes de confiança, el poeta i ideòleg falangista Dionisio Ridruejo i el militar i vicesecretari general de la Falange Manuel Mora Figueroa, governador civil de Madrid, els havia exposat el projecte d’organitzar un cos expedicionari de falangistes per a anar a fer costat a la Wehrmacht hitleriana així que Alemanya declarés la guerra a la Unió Soviètica. L’havia ajudat a tenir la idea l’ambaixador alemany Eberhard von Storner. La batalla d’Anglaterra s’allargava, i Hitler, per a demostrar als britànics que era inútil resistir, havia decidit que en un parell de setmanes ocuparia Rússia. Quan l’endemà va començar l’atac contra el front rus, Serrano, després d’entrevistar-se amb Franco, va comunicar a l’ambaixador alemany que el Caudillo oferia algunes unitats de voluntaris, en reconeixement de l’ajut rebut durant la guerra civil, i perquè la destrucció de l’URSS era la causa d’Espanya.

El dilluns 23 al consell de ministres Serrano va explicar el projecte d’enviar el contingent de voluntaris falangistes, el ministre falangista José Luis de Arrese va dir que es diria División Azul, el color de la camisa de la Falange, i el general i ministre de l’Exèrcit Enrique Varela va cridar:

—¡Qué División Azul, ni qué tontería! ¡Será una de las divisiones del ejército español!

El general no volia que els protagonistes al costat del victoriós exèrcit hitlerià fossin els falangistes, que no havien estat sols a guanyar la guerra civil ni eren la majoria dins el règim, sinó els militars que havien combatut el comunisme durant la guerra, i Serrano li va replicar:

—Mire usted, mi general, no diga usted tonterías. Se necesita ser muy ignorante y muy irresponsable: si es una división del Ejército español estamos en guerra, la nación española, y yo lo que quiero es no estar en guerra todavía.

I al final Franco, que nedava entre totes dues aigües i s’havia passat la sessió clavant puntades de peu d’advertència per sota la taula al seu cunyadíssim Serrano, va fer veure al general Varela que l’Estat no estava en condicions d’enviar una unitat regular de l’exèrcit, massa delmat després de la guerra civil: havia de ser una divisió de voluntaris, però comandada per caps i oficials de l’exèrcit nacional.

El dimarts 24 el diari Arriba, òrgan oficial de la Secretaria general de la FET i de les JONS, publicava l’editorial «Guerra por la causa de Europa»:

«La noticia de la iniciativa alemana viene a encendernos la sangre y a alistarnos moralment en las filas de la ofensiva. Es demasiado reciente nuestra experiencia para que esta no sea para nosotros la batalla preferida: la de la defensa y la de la venganza.»

Aquell mateix dimarts, a Madrid, després que l’ambaixada alemanya va haver transmès l’acceptació de la unitat de voluntaris, els falangistes amb camisa blava i els estudiants de la milícia del SEU amb uniforme negre, amb pancartes amb els lemes «Voluntarios falangistas contra Rusia» i «Devolvamos a Rusia la visita que nos hizo en 1936», després d’escoltar el discurs de Serrano i de cantar el «Cara al sol» davant l’edifici de la secretaria general del partit, se’n van anar en manifestació cap a l’ambaixada britànica, símbol de l’únic estat que havia condemnat la invasió, hi van reclamar Gibraltar per a Espanya, en van apedregar els vidres, van estripar les banderoles dels cotxes oficials i els van rebentar les rodes, i després van anar davant l’ambaixada alemanya per a proclamar l’adhesió a la iniciativa de l’Eix i reclamar que Espanya hi participés. Perquè la manifestació fos multitudinària, la policia havia fet tancar els cafès, els teatres i els cinemes. El ministre d’Afers exteriors, Serrano Suñer, va telefonar a l’ambaixador britànic:

—He dado órdenes de protección al máximo ¿Cuándo quiere que le mande más fuerza?

I l’ambaixador, sir Samuel Hoare, li va respondre:

—No me mande más policía, mándeme menos estudiantes.

[Dimarts, 24-VI-1941]

2. Mestre a Granollers

El dimarts 24 de juny de 1941, el dia de Sant Joan, l’endemà de la invasió nazi contra la Unió Soviètica, a la Rambla tu vas veure que els falangistes de Barcelona havien instal·lat altaveus, per a difondre les novetats de l’avenç dels alemanys, i després d’escoltar les notícies van anar davant del consolat alemany, a la plaça de Catalunya, cridant visques a Hitler, Alemanya i Espanya. El dimecres 25 van organitzar una manifestació, que des de la plaça de la Universitat i el carrer de Pelai va baixar per la Rambla fins al port i va tornar a pujar per la Via Laietana, i que el governador civil i cap provincial de la Falange, Antonio de Correa Véglison, va saludar des del balcó de la Jefatura provincial, al passeig de Gràcia:

—Camaradas del SEU: Después de las palabras de nuestro ministro presidente de la Junta Política, no puedo agregar más que resaltar, como él hizo, que el enemigo principal de España ha sido el marxismo comunista encarnado en la URSS. Ellos fueron culpables de haber destruído la unidad moral de España y de haber perseguido lo que para nosotros era más querido: los ideales de la Religión y de la Patria. Pero nosotros estamos dispuestos en todos los terrenos a hacer una vez más de España el enemigo infranqueable de las fuerzas destructoras de la sociedad que representa la Rusia comunista.

La resposta dels manifestants va ser el crit de ¡Muera Rusia! Hi havia aire de guerra al carrer, a la ràdio, als diaris, a la caserna. Tan recent que era la guerra. Tu encara les senties, les bombes, i les continuaràs sentint mentre visquis. Vas estar engarjolat, represaliat per aquest nou règim, i ara t’havien reclòs en un inacabable servei militar, aleshores encara a Barcelona en espera de destinació però demà qui sabia on. Deien que a l’Àfrica. Però ni quan t’arribés el llicenciament no et deixarien seguir la teva vocació. Eres un empestat. La teva vocació era fer de mestre. El gener de 1938 ho vas aconseguir, vas obtenir la plaça a Granollers, al Grup Escolar número 1, Ferrer i Guàrdia: tenies setze anys, no hi havia mestres, tots eren al front. Et vas haver d’afiliar al sindicat. Sobretot eres catalanista i t’havies fet amb catalanistes, i allà et vas fer antifeixista i favorable a la democràcia social i lliure, republicà. No vas haver d’anar al front, però vas patir el càstig de les bombes. Els bombardejos damunt les ciutats eren constants, sistemàtics, per a destruir materialment i moralment la resistència. Una acció criminal que no s’havia fet mai en cap altra guerra. Ja hi havia hagut més de dos mil morts a les ciutats catalanes, i el 31 de maig hi va haver els bombardejos que van destruir Granollers. Els vas viure dins l’escola, amb els teus caganers: si ells havien de morir, tu havies de morir amb ells. Però no vau morir. Després, vas escriure els articles, encesos i indignats, perquè no es podia perdre el testimoniatge d’allò que havies viscut sota les bombes, i en vas acusar els culpables, els facciosos. El crim que havien comès era massa gros. Això t’ho van fer pagar. T’ho fan pagar. Acabada i perduda la guerra, et van denunciar pels articles que havies escrit, vas ser jutjat i condemnat, i encara te’n vas sortir prou bé, perquè quan havies complert la cinquena part de la condemna havien de fer lloc a les presons atapeïdes per a encabir-hi nous represaliats i ja tenies edat perquè et mobilitzessin. Però mai no et deixaran matricular ni a l’escola normal ni a la universitat. El títol d’auxiliar de mestre de la República no té cap validesa. Mai no et deixaran ser mestre. I no és perquè no en faltin.

La depuració dels llocs d’empleats públics va ser implacable, i això va originar milers de vacants, que van ser cobertes exclusivament per addictes al règim. Per la llei del 25 d’agost de 1940 una cinquena part de les places havien de ser per als alferes provisionals o de complement, els universitaris que havien servit l’exèrcit facciós; una altra cinquena part per als mutilats de guerra, naturalment només del bàndol franquista; una desena part per a expresoners de guerra i una altra desena part per a orfes de guerra, sempre del mateix bàndol. L’experiència com a mestre de la República era un obstacle insalvable, no un mèrit.

El dijous 26 de juny de 1941 el ministre secretari general del Movimiento, Arrese, va fer difondre la circular, redactada per Ridruejo, que manava que s’obrissin centres de reclutament.

«Camaradas: Desde el mismo instante en que fue público el ataque alemán sobre Rusia, millares de camaradas de nuestra Falange han manifestado clamorosamente su voluntad de intervención en la lucha. No se trata ya como otras veces de simples manifestaciones de simpatía a quienes compartieron el riesgo con nosotros en horas decisivas, encarnan ejemplarmente formas revolucionarias semejantes a las que apetecemos para nuestra Patria y sufren o han sufrido como nosotros la injusticia y el despojo. Se trata en este instante de algo más profundo y también más vivo; de sentir como rigurosamente propia la batalla que Alemania emprende contra el comunismo. Rusia quiso destruir a España y la destruyó en buena parte; quiso apropiarse de ella como palanca para hacer saltar al mundo occidental y pasan de un millón los muertos que España tuvo que pagar en el rescate. Europa entera no tendrá paz ni sosiego mientras Rusia exista, y la verdadera revolución redentora del pueblo no triunfará del todo mientras persevere en las fronteras de Europa la sombra del comunismo. Tenemos que desagraviar a nuestros Caídos y tenemos que asegurar la existencia de nuestros herederos. Tenemos que vengar a España y tenemos que estar presentes en la tarea de salvar a Europa. No habrá en esto olvido alguno de nuestros caminos naturales, ni de nuestros legítimos intereses, pero España hoy se limita a libertar la pasión de juventud para que entre en la batalla preferida, en la gran Cruzada Europea.»

El dia 27 de juny els diaris van anunciar la constitució d’una legió de voluntaris falangistes, i l’endemà el ministeri de l’Exèrcit decretava la lleva específicament militar, que es va difondre a totes les casernes. Així et va arribar l’ordre a la caserna on et migraves. Es va constituir definitivament la División Española de Voluntarios, amb una competència ferotge entre militars i falangistes per a veure qui hi enviava més voluntaris i qui dominava l’expedició. Per les instruccions de l’Estat major central, havien de procedir de l’exèrcit tots els caps i oficials, dos terços dels sotsoficials i tota la tropa especialitzada; els falangistes hi havien d’aportar un terç dels sotsoficials i la tropa no especialitzada. Franco va nomenar cap de la divisió el general Agustín Muñoz Grandes, militar company seu des de les campanyes del Marroc, benvist pels alemanys i actiu falangista; pensava que així havien de millorar les relacions entre l’exèrcit i el partit, i de passada limitava el poder de Serrano Suñer. Muñoz va dir que volia militars, no soldats de joguina, i Serrano, que havia volgut una unitat exclusivament falangista, va quedar decebut. A més, durant el temps que Muñoz va tenir un alt càrrec al partit es va oposar explícitament al cunyadíssim, que no havia participat en cap front de la guerra, i el va assenyalar amb el dit:

—Los que en momentos difíciles por que atravesamos en la pasada lucha, debiendo hacerlo, no sirvieron con armas en la mano, están incapacitados para hablar de Patria, dirigir la Falange Española Tradicionalista y de las JONS y honrar a los que cayeron.

Us van fer formar al pati, l’oficial va fer l’arenga, però massa pocs soldats de lleva van fer el pas endavant. Necessitaven gent i més gent, i van decretar que seríeu voluntaris els qui teníeu antecedents o éreu fills de famílies poc afectes al règim. Un cop enfundada l’arma, que li havia servit perquè alguns s’acabessin de decidir a fer un pas endavant i per a infondre fervor bèl·lic a la tropa, el tinent va assegurar que, quan tornaríeu, els excombatents tindríeu preferència per a entrar a la plantilla d’empleats de l’estat i a l’hora de concórrer a les oposicions i als concursos de funcionaris públics. Era l’única manera que tenies de netejar-te l’expedient, i de poder-te treure el títol de mestre i exercir. No tenies cap altra opció. Per això en el fons vas agrair la imposició, perquè era l’única manera de poder-ho justificar davant dels de casa. I davant de tu mateix. I també davant d’ella.

[Dissabte, 28-VI-1941]

3. Estic net

Fot fàstic. Barcelona s’ha omplert de cartells que rere l’aranya falangista proclamen:

«Alistaos para luchar contra el comunismo. Banderines en: Jefatura provincial de FET y de las JONS, Paseo de Gracia, 38. Jefatura provincial de la milicia, Av. Generalísimo Franco, 462. ¡Rusia es culpable!»

Tot torna a estar ple de banderes vermelles i negres cridant a la guerra, com fa cinc anys. Aleshores eren de la CNT i el seu braç armat, la FAI. Ara són de la FET i el seu braç armat, les JONS. Sempre pistolers amb l’impuls entusiasta dels joves bàrbars. Els uns van canviar els noms dels pobles perquè hi havia massa sants i els altres van fer el mateix per massa catalans, tots amb la mateixa irracionalitat. I sempre amb la mateixa cantarella: mort als qui no ens deixen fer la revolució pendent. Ara, altre cop Rússia. Ja el 1936 els militars revoltats es van justificar inventant-se una conspiració bolxevic que volia destruir Espanya. Al principi jo no entenia res i la situació de desordre fins i tot em va engrescar. Ara veig que era una criatura. Van ser dos anys i mig esvalotats, durs però com un joc, amb morts i bombes però estimuladors, amb moltes lectures, i amb totes les descobertes a l’abast. Tot hi valia. Al final fins i tot ajudava, quan passada la primera foguerada de destrucció i terror vaig entendre que em volien ensorrar el món que havia conegut, però encara no tenia l’edat dels més joves que van mobilitzar quan ja no hi havia res a fer. Van aconseguir ensorrar-lo, el meu món, i ara han passat uns altres dos anys i mig ofegadors, obscens, negres i sense sortida. Quan va començar tot jo havia fet tretze anys i a la ciutat la guerra era acció, l’abolició de les normes, la llibertat. Ja la proclamació de la República va ser una festa, tenia set anys i el carrer era el meu pati de jocs, l’escola va canviar i era un goig aprendre. La descoberta de l’esport en equip. Del cos. De l’esquí a la muntanya. De la lectura. Ara en tinc divuit i soc un vell condemnat sense futur. Tot és foscor, restriccions, ignorància, fam i brutícia. Noies tristes i espantades, que miren a terra, reprimides. No hi ha cap esperança, el carrer és una presó, la ciutat és un cementiri. Fins i tot la guàrdia civil impedeix les sortides a esquiar, no fos cas que m’escapés a l’altra banda. Tot és un fanguissar fet de pors: por de les amenaces, por de les denúncies, por dels cops, por de les multes, por de la presó, por de l’afusellament, por dels uniformes de falangistes, policies i militars. Els diaris només publiquen notes de fer por, decrets de persecució, informes de consells de guerra i notícies d’execucions. I ara tot plegat farcit amb manxetes que diuen «Rusia es culpable. Culpable de nuestra guerra civil y de la muerte de José Antonio». Molts ho van veure clar i se’n van anar quan encara hi eren a temps. Tots els veïns més inquiets. Els companys de l’equip de bàsquet, morts o escapats. Els escriptors que escrivien en català. A casa estaven massa nets. I ara estan massa espantats. Si no me’n puc anar m’asfixiaré.

Això d’ara pot ser una oportunitat de fotre el camp. Les primeres instruccions, preveient una allau inassumible de voluntaris, que a Catalunya no s’ha produït ni de bon tros, imposaven condicions restrictives: els voluntaris havien de ser mascles falangistes o militars, havien de tenir entre vint i vint-i-vuit anys, i passar per un rígid reconeixement mèdic; el setanta-cinc per cent havia d’acreditar la condició d’excombatent a la guerra civil, i la resta la d’excaptiu, o justificar el servei a la causa nacional. Res a fer-hi.

Però en tota la província de Barcelona només s’han inscrit quatre-cents vint-i-cinc voluntaris a la llista dels falangistes, vint-i-cinc menys que a la de València; a Tarragona, poc més d’un centenar; a Lleida no han arribat a cent, i a Girona, seixanta-set. I han admès un noi de setze anys, i el més gran en té quaranta-tres. En realitat, molts són de fora. Amb el final de la guerra hi ha hagut molts desplaçats, hi ha els de fora que es van quedar defensant un dels últims fronts resistents, i també els qui van venir a ocupar Catalunya i s’han quedat. El tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i consejero nacional de la FET i de les JONS, Aureli Joaniquet, ha dit que s’adheria al projecte, però ha lamentat que dissortadament ja havia fet quaranta-cinc anys i tenia responsabilitats familiars i s’havia de sacrificar quedant-se a casa.

Amb un exèrcit atapeït de comandaments, sense possibilitat d’ascens per mèrits, diuen que a Barcelona s’han allistat a la lleva dels militars la major part dels oficials. L’única manera de fer carrera. Al regiment d’artilleria del meu barri, Sant Andreu, s’hi han apuntat trenta oficials i només vuit soldats, no tots voluntàriament; i a darrera hora uns quants centenars han estat obligats a allistar-se. La circular dels militars exigia:

«Todo el personal que se designa deberá tener una suficiente solvencia político-social, ya que una sola deserción habría de ser del peor efecto. No puede olvidarse el fondo político de la medida tomada. En la selección se tendrán en cuenta las condiciones físicas y de presencia, tanto por el género de vida a hacer, como por lo que supone la representación de España que lleva.»

Els fan por les desercions, que ho aprofitem per a fugir amb el viatge pagat. En això l’encerten. No em van arribar a mobilitzar, amb els més joves, al final de la guerra. No em vaig arribar a apuntar formalment enlloc. No vaig combatre. Ningú no em va engrescar prou. Però aquests tampoc no m’han pogut fer desaprendre tot el que vaig aprendre a l’escola republicana, ni poden fer-me no desitjar el que necessito. Aire. Em poden impedir respirar, però no em poden regirar dins el cap. Les idees se’m gangrenaran si no les puc expressar. No és que no em deixin dir el que penso, és que volen no deixar-me pensar el que penso. Ni jugar, no ho vull fer en cap equip dels seus, ni saludar com fan ells abans dels partits. Sortir, em cal sortir. L’únic objectiu és fotre el camp.

La crida especifica que tots els voluntaris cobraran la paga de l’exèrcit alemany i alhora tenen el dret de conservar la feina; i la família, el de percebre íntegrament el sou mentre duri la campanya; i els amos, l’obligació de pagar-lo, i amb tots els augments que beneficiïn la resta de treballadors de l’empresa. Tot plegat pot fer aturar les objeccions dels de casa, que la passen magra i són els qui cobrarien la paga mentre fos al front. També, a la cartilla de racionament constaria com a present; per tant, podrien augmentar la quota d’aliments.

Tant per tant, treure’ls tot el que pugui. No hi pot haver gaire diferència entre viure aquí sotmès als Principios del Movimiento o haver de passar per allistar-me a la seva División per a sortir. I de tota manera ben aviat serà pitjor, perquè sigui com sigui així que en tingui l’edat m’allistaran al seu exèrcit, em faran anar al seu servei militar, terra endins i dos anys complets. Encara més tancat. Aleshores ja definitivament sense cap oportunitat de sortida. Uniformat. Dins un cercle dins un cercle dins un cercle. Tot allò que no és obligatori està prohibit. Les salutacions, els rituals, l’idioma. Estic sa i soc fort. No puc acreditar cap de les condicions que demanen, ni tan sols tinc l’edat mínima exigida, però no han pogut aplegar tanta gent com esperaven i han afluixat les exigències i han obert les portes de bat a bat. Busquen voluntaris sota les pedres, a les casernes, a les presons, no en són tants com diuen i els costarà arribar a la quota que els exigeixen els de Madrid. Aquesta és l’única manera de sortir d’aquest ofec. Trencar amb tot. Fotre el camp. Respirar. Actuar per compte propi definitivament, lluny de la família. Fins i tot participar de l’aventura de la història del món, de l’acció a Europa, fora d’aquest cau pudent i exclòs de la realitat. Tot i que no tinc cap voluntat d’anar a exterminar ningú ni cap ganes de fer que em pelin. Però si molt convé no caldrà ni engegar cap tret, amb la superioritat tan grossa que diuen que tenen els alemanys, que la invasió no durarà ni quatre dies. En tot cas veuré el món, travessaré Europa de cap a cap. I potser pel camí, passant per qualsevol país civilitzat, serà l’oportunitat de desertar, de fugir de les grapes llardoses del feixisme. L’oportunitat de viure. Respirar.

Ara em cal no perdre’m cap informació complementària útil. Un cop establert en l’àmbit internacional quines nacions s’han alineat amb Alemanya i també han declarat la guerra a la Unió Soviètica i a les democràcies, el dimecres 2 de juliol Serrano Suñer ofereix una extensa entrevista al corresponsal a Madrid del Deutsche Allgemeine Zeitung en què manifesta que en cap altre indret europeu ha causat tanta impressió la guerra germanosoviètica com a Espanya, com demostra el fet que milers de voluntaris s’ofereixen per a formar part de la División Azul.

—La posición de España respecto a la guerra entre Alemania y Rusia no puede ser otra que la más resuelta beligerancia moral al lado de nuestros amigos y frente al más odiado de todos los enemigos de los españoles. Esta beligerancia moral tiene que completarse, y se completará, con una presencia física en el campo de batalla.

Serrano explica que aquesta postura és justificada per l’acció del comunisme soviètic a la guerra civil, per l’ajuda rebuda d’Alemanya, pel caràcter de croada de l’ordre europeu en contra de la barbàrie asiàtica i pel desig de recuperar els nens espanyols robats per Moscou. Diu que el conflicte ha suscitat un sentiment creixent de simpatia pel gran poble alemany, el seu exèrcit imbatut i el seu admirable Führer, i que la División tornarà a aprofundir l’amistat entre tots dos pobles, l’espanyol i l’alemany, i els seus moviments rectors, el falangisme i el nazisme. Manifesta que la missió ideològica d’Espanya és la mateixa que va motivar la guerra civil: contribuir a la victòria del cristianisme enfront del comunisme i a l’assoliment de la vertadera revolució social i humana que ha de posar fi a la lluita de classes.

—Estimo que la victoria sobre Rusia es condición indispensable para la reorganización y para el futuro de Europa.

[Dimecres, 2-VII-1941]

4. Admès

El dijous 3 de juliol a ell li ha arribat la comunicació de la Jefatura de Milicias de Barcelona, en un full amb la capçalera de la División Española de Voluntarios, per a dir-li que l’havien admès i que s’havia de presentar a la caserna del Bruc. L’endemà al matí, a l’estació, s’ha acomiadat de la mare i els avis, de la família, els amics i la gent significada del poble que l’han acompanyat fins a agafar el tren que l’ha de dur a Barcelona.

La mare ha lluitat tant com ha pogut perquè ell no se n’anés, ja li van prendre l’home per culpa de la guerra i ara se li enduien el fill. Ha argumentat, ha discutit, ha cridat, ha plorat. Ell no era major d’edat, però ja tenia l’edat mínima exigida per a la mobilització, vint anys, i no necessitava l’autorització familiar per a enrolar-se. L’alcalde i cap local del Movimiento, que l’ha avalat, estava orgullós de poder aportar un voluntari a la croada, el rector l’ha carregat de medalles, escapularis i estampes, i el caporal de la guàrdia civil s’ha sentit projectat en l’aventura del jove idealista que anirà a combatre al seu cau mateix la bèstia comunista amb la noble comesa de venjar el pare.

Al capvespre del mateix divendres que ha arribat a la caserna del Bruc, encara atabalat del primer viatge fins a la gran ciutat, l’han fet anar a peu fins a l’estació del Nord, amb el seu grup de voluntaris tarragonins i barcelonins, a prendre un tren especial cap a Lleida, on s’ha d’aplegar amb els altres que formaven el tercer batalló del regiment Vierna, el nom del coronel de la Legió José Vierna Trápaga, que comandava el batalló. Ha fet el camí informalment, els barcelonins acompanyats de la dona o la xicota o altres familiars; ell, com els altres que eren de fora, badant admirant els carrers de Barcelona, primer la gran avinguda a mig urbanitzar i després evitant els carrers més amples i concorreguts. A l’estació hi havia familiars i amics dels barcelonins i algun comandament falangista, amb més gent amb camisa blava. El governador civil de Barcelona, Correa Véglison, els ha acomiadat passant per tots els vagons, que han sortit a dos quarts menys cinc de deu del vespre, després que els voluntaris haguessin cantat per enèsima vegada el «Cara al sol».

Arribats a Lleida, a ell, amb tots els qui han fet el viatge des de Barcelona, l’han concentrat amb altres voluntaris a l’edifici de la Panera, un gran complex d’edificacions d’origen medieval, amb grans columnes rodones, que fa de caserna de cavalleria. Ha estat el primer contacte de debò amb la disciplina militar, que a ell l’ha espantat i que els falangistes han rebut malament, perquè no es volien deixar manar pels militars, volien dur la camisa descordada ensenyant els pèls del pit, i s’han guanyat els primers crits i algun calbot, però han imposat el seu criteri de deixar-se estar d’ordres alfabètics i integrar els amics junts dins les mateixes unitats. D’acord amb les instruccions de Franco i els seus generals, els voluntaris civils sempre eren comandats per oficials professionals; i no solament hi havia els oficials, sinó que també part de la tropa de cada unitat era formada per soldats que ja feien el servei militar.

Els guàrdies civils feien ranxo a part. A tots els han atorgat el grau de sergent de l’exèrcit i feien de policia militar, controlaven les entrades i sortides del personal al local d’aquarterament i formaven part del servei d’informació intern, per a fiscalitzar les converses i la correspondència i detectar possibles elements sabotejadors o desafectes al règim que s’haguessin infiltrat entre els voluntaris.

Ell ha rebut per primera vegada instrucció militar, teòrica i pràctica. Per a l’adoctrinament ideològic, els ha visitat el cap provincial accidental del Movimiento, el camarada Víctor Hellín. Els ha explicat que aniran a lluitar per exterminar el comunisme, en pro de la cultura occidental i la civilització cristiana, i per una Espanya més gran i una Europa més justa. Ell no ha oblidat que en primer lloc hi és per a fer-los pagar la mort del pare. El diumenge 13 de juliol ha travessat el Segre amb tot els voluntaris formats, i des del pont ha enviat un jurament al pare, i l’ha encomanat al riu que aigua avall desemboca al riu del seu poble, del seu hort i els seus joncs. A l’altra banda, als Camps Elisis, els han fet una missa de campanya, oficiada pel bisbe, Manuel Moll Salord, i ell ha combregat i s’ha sentit fort i en pau. Al vespre els han ofert una revetlla popular a la plaça de la Paeria. Tot l’ambient era d’entusiasme i d’homenatge als voluntaris, els veritables patriotes, i ell ha desfilat entre els altres cantant eufòric:

Rusia es cuestión de un día

para nuestra infantería.

Tómala sí un día,

tómala sí, un, dos.

Volveremos a empezar,

tomaremos Gibraltar.

L’atmosfera d’exaltació i de revenja que l’envoltava, que l’agombolava i el feia sentir-se protagonista venjador del pare, només s’ha entelat en una de les ocasions en què els han deixat sortir al carrer i ell, mudat com no havia anat mai, exhibint amb orgull l’uniforme amb la camisa blava, la boina vermella i els pantalons de legionari, ha entrat a mirar de comprar tabac en una botiga de prop de l’aquarterament i l’estanquera no li n’ha volgut vendre, ha dit que el tenia encomanat, i l’ha mirat força malament fins que ell se n’ha anat, rabiós i humiliat. Tot i que enrabiat, no ha gosat valer-se de l’uniforme per a imposar-se. S’ha sentit estranyament en fals. Tampoc no ha gosat denunciar-ho als guàrdies civils, de tornada a la Panera.

La circular militar preveia que l’uniforme de la unitat havia de consistir en pantalons noruecs de pana verdosos, guerrera italiana amb solapes i quatre butxaques, i boina vermella. A la realitat, això només s’ho han posat els jerarques falangistes. Els primers voluntaris a arribar a l’aquarterament, que han rebut l’uniforme complet, han sortit vestits més lleugers, amb guerrera i pantalons caqui, i ell, amb els següents, amb els pantalons de campanya del model de la Legió. Tots amb la boina vermella dels carlins i la camisa blava dels falangistes. Els darrers s’han hagut de conformar amb peces desaparellades que quedaven a la caserna des de la guerra civil, restes d’uniformes de l’exèrcit republicà. Les armes, ja els les facilitaran els alemanys quan en sigui l’hora.

Abans d’acabar la instrucció, els aquarterats han rebut una nova visita de Correa Véglison. El governador civil de Barcelona i l’altre comandament falangista, Luys Santa Marina, han tingut por de quedar-se sense els millors quadres a la ciutat, considerada hostil al règim, i Correa ha vingut a dissuadir d’anar-se’n els falangistes més significats, després que ja han complert protagonitzant la sortida de Barcelona cantant el «Cara al sol». Ha tingut prou èxit. Molts han entès fàcilment que el seu sacrifici és més útil en un despatx de Barcelona, combatent l’anti-Espanya a la rereguarda, que no engegant trets a la quinta forca.

A les dues de la matinada del dimarts 15 de juliol, amb tots els qui han rebut instrucció durant deu dies a Lleida, ell ha embarcat dins un vagó de bestiar, en direcció cap a Irun, cap a la frontera. Uniformat i enquadrat, ha sentit l’emoció que ara sí que començava el camí cap a l’objectiu, l’odiada Rússia. Els han acomiadat totes les institucions, la Sección Femenina els ha donat una bossa amb pastes, fruita, licors i tabac: les bosses eren obsequi del governador civil; les pastes, de la Diputació; la fruita, de l’Ajuntament, i el licor i el tabac, de comerciants locals. També els han regalat medalles de la Miraculosa amb cintes amb els colors d’Espanya i del Movimiento, i els caps de la Falange els han donat una tela retallada amb les vores dentades amb el dibuix del Sagrat Cor i la inscripció «Detente bala, el Corazón de Jesús está conmigo», perquè se la cusin a la samarreta o la portin a la butxaca de la camisa davant el cor.

El tren ha parat a Reus, on s’hi han incorporat voluntaris valencians; després a Casp, on alguns falangistes que s’havien fet de bones amb el capellà castrense han sabut quantes hores havien d’estar aturats i han tingut temps d’anar a rentar-se i a menjar; ell i els altres s’han quedat dormint damunt la palla dels vagons. Han tornat a fer llargues parades a Saragossa, a Pamplona i a Sant Sebastià, i fins al pas internacional d’Hendaia, i a totes les estacions ell ha assistit a conflictes d’indisciplina de la tropa falangista, que no volia acatar les ordres dels sotsoficials de no baixar del tren sense permís o d’anar uniformats correctament, amb el coll de la camisa blava per dins de la guerrera. En alguna parada les noies de la Sección Femenina els han obsequiat amb tabac, i han fet rituals entorn del cant del «Cara al sol», braç enlaire, i els voluntaris falangistes l’han cantat amb força quan els militars volien fer sonar l’himne espanyol, la reinstaurada «Marxa reial» que els falangistes menyspreen perquè la troben representativa de la monarquia caduca. Per causa de moviments sobtats i de frenades del tren, i també de l’excés d’alcohol, a Casp, a Saragossa i a Pamplona han hagut de quedar hospitalitzats tres voluntaris accidentats. Ell ha fet tot el viatge amb les portes sempre obertes, per la calor, però no hi ha hagut desgràcies més grosses.

Un informador ha fet notar la tebiesa d’alguns comiats:

—Las fuerzas que partieron de Cataluña y Valencia fueron despedidas con bastante menos entusiasmo, la frialdad o indiferencia ante el gesto generoso y patriótico que significa esta nueva Cruzada resalta sobre todo en Caspe y Zaragoza. Es de notar que, lo mismo en Caspe que en Zaragoza, la expedición fue fríamente recibida por sólo los oficiales de vigilancia y de intendencia de servicio.

A Madrid, les màximes autoritats del partit i de l’exèrcit han acomiadat multitudinàriament els voluntaris. Serrano Suñer s’hi ha adreçat a l’estació:

—¡Camaradas! ¡Soldados! En los momentos de vuestra partida, venimos a despediros com emocionada alegría y con envidia, porque vais a vengar la muerte de nuestros hermanos, porque vais a defender los destinos de una civilización que no puede morir, porque vais a destruir el sistema infrahumano, bárbaro y criminal del comunismo ruso.

El diari Arriba ho ha reblat:

«Como los padres quieren vengar a los hijos, los hijos quieren vengar a los padres, los hermanos al hermano caído bajo el plomo de los pelotones de ejecución marxistas.»

Llegint-ho, assegut al terra del vagó, ell ha jurat que serà així, per això s’ha allistat, per venjar el pare, i per això ara és un dels protagonistes d’aquesta seva gran aventura, el seu primer gran viatge, tot i que pel que diuen els falangistes hi ha el perill d’haver de passar la vergonya de desfilar victoriosament sense haver tingut ocasió de combatre, si els alemanys són tan superiors i l’avenç triomfal tan continuat.

[Dimarts, 15-VII-1941]