Читать книгу: «Curial i Güelfa III»
Curial i Güelfa
TAST DE CLÀSSICS, 15
Primera edició: juny de 2018
© de l’adaptació i de la introducció,
Lluís-Anton Baulenas, 2018
© de la traducció de la cançó
«Talment el trist elefant»,
hereus d’Alfred Badia, 2018
Reservats tots els drets d’aquesta edició:
EDITORIAL BARCINO, S. A.
Via Augusta, 252-260, 5è. 08017 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
Edició núm. 854
ISBN: 978-84-7226-823-4 (obra completa)
ISBN: 978-84-7226-853-1 (volum III)
Producció de l’ePub: booqlab
ÍNDEX
CURIAL I GÜELFA
LLIBRE TERCER
Pròleg
74. Curial s’embarca cap a Orient
75. Topada amb un corsari
76. Curial a Messina i a Nàpols
77. Sermó del Sanglier
78. Parlament de la Fortuna a Neptú
79. Juno i la Fortuna
80. Imprecacions de la Fortuna
81. Dione i la Fortuna
82. Curial al Parnàs
83. El judici de Curial
84. Els companys de Curial el desperten
85. Una tempesta llança la galera de Curial a les costes de Barbaria
86. Captivitat de Curial
87. La Güelfa vol redimir Curial
88. Fàtima i Càmar s’enamoren dels captius
89. Càmar rebutja l’amor del rei de Tunis
90. Curial i Càmar
91. Diàleg de Fàtima i Càmar
92. El tresor de Faraig
93. Mort de Càmar
94. Lluita de Curial amb dos lleons
95. Redempció dels captius
96. Els captius a Montferrat
97. Curial retorna a França
98. Visió de Curial
99. La Fortuna afavoreix novament Curial
100. Batalla amb Guillaume du Chastel
101. Els turcs envaeixen l’Imperi
102. Curial venç el capità dels turcs
103. Curial i el marquès de Montferrat
104. La gran batalla contra els turcs
105. Alliberament del marquès de Montferrat
106. Presents de l’emperador a Curial
107. La Güelfa, ferida d’amor
108. Curial guanya el premi de les vespres
109. La cort de Santa Maria del Puig demana a la Güelfa mercè per a Curial
110. El torneig. Meravelles de Curial
111. Esposalles de Curial i Güelfa
112. Les noces del príncep Curial
CURIAL I GÜELFA
COMENÇA EL LLIBRE TERCER
En aquest tercer llibre, per tal com es fa menció de les Muses, has de saber per endavant que els poetes han fingit nou Muses, en forma de nou dames o donzelles, que viuen al mont Parnàs i es veneren a l’Helicó; i van anomenar-les Cal·líope, Clio, Euterpe, Talia, Melpòmene, Polímnia, Èrato, Terpsícore i Urània. Ovidi, al cinquè llibre de les Metamorfosis, poetitza sobre elles i sobre unes altres nou germanes, nascudes a Grècia, filles de Píerus, el seu pare, i de la seva mare Evipe (i per això es diuen Pièrides), les quals van aprendre a tocar instruments i a cantar meravellosament. A causa d’aquella delectable ciència que s’anomena música, en què potser elles no eren tan grans mestres com es pensaven, es van tornar molt superbes i vanaglorioses, fins al punt que, menyspreant totes les altres persones expertes en aquell art, pretenien no solament igualar-se amb les Muses, sinó fins i tot superar-les. Això va acabar en un certamen o competició de la qual havien de ser jutges els déus. Es va establir que les Muses en triarien una entre totes les germanes, i també les Pièrides una de les seves, les quals competirien, i la que millor ho fes obtindria la victòria per a la seva part. Després d’haver escoltat l’una i l’altra, va ser jutjat que Cal·líope havia cantat i tocat millor que l’escollida per les Pièrides. Immediatament, els déus van convertir les Pièrides en piques, que en comú llenguatge català s’anomenen garses, que són ocells garruladors, i aprenen a parlar en totes llengües allò que els ensenyen, però no saben ni entenen el que diuen.
Quant al sentit ocult d’aquesta faula, diu Fulgenci que les nou Muses signifiquen nou consonàncies de la veu humana, i les nou Pièrides, nou dissonàncies. I diu Papies que aquestes Muses són filles de Júpiter i de Juno, per tal com tota veu es fa de vent i d’aigua. El mot musa prové del grec moys, que vol dir ‘aigua’, perquè tot so musical s’engendra d’aire i d’aigua, ja que cap veu no pot sonar sense vent i sense aigua i els seus moviments; així, totes les forces del cant i de la modulació vénen d’aquestes dues coses.
La veu, doncs, es produeix amb quatre dents contraposades, que la llengua colpeja, i la falta d’alguna d’aquestes provoca defalliment en la veu; amb dos llavis, dos címbals, als quals arriba la llengua, i quan s’encorba forma un esperit vocal en la concavitat del paladar o de la boca, que corre pel camí de la gola com per una flauta; i amb els pulmons, que com si fossin manxes, envien el vent, i després que és enviat l’atreuen i el recuperen. Aquests nou instruments són anomenats nou Muses, a les quals s’afegeix Apol·lo, per tal com deu són les veus de tota melodia, i poc valdrien els instruments si no hi hagués instrumentista. I això quant al cantar.
Així mateix, Apol·lo és representat amb decacordi, que vol dir instrument amb deu cordes concordants o deu veus consonants, i finalment cítara. I així, el saltiri és anomenat decacordi, o deu cordes consonants, com s’ha dit; per això diu el Psalmista: «En decacordi, saltiri, amb cants i cítara», etc. I això, quant al tocar i al cantar, són les Muses.
Les Muses també són al·legoritzades d’una altra manera. La primera Musa és anomenada Clio, que s’interpreta com a ‘gloriosa’ deessa o pensament gloriós de buscar o pensar ciència; kleos en grec, en llatí fama, que resulta de la ciència. La segona es diu Euterpe, que s’interpreta com a ‘bé delectant’, ja que primerament cal buscar la ciència i després delectar-se en allò que s’ha buscat. La tercera es diu Melpòmene, ‘que ens fa perseverar’ en aquell bon propòsit. La quarta, Talia, que s’interpreta com a ‘capacitat’. La cinquena, Polímnia, que vol dir ‘que fa molta memòria’. La sisena, Èrato, que vol dir ‘invenció’, és a dir, que l’home ha de fer alguna cosa nova per ell mateix. La setena, Terpsícore, que s’interpreta com a ‘instrucció’ o ‘judici’, ja que després de la invenció convé discernir i jutjar. La vuitena, Urània, com a ‘celestial enginy’. La novena i última, Cal·líope, que vol dir ‘eloqüència’, i, encara que en l’ordre apareix l’última, d’aquesta prenen les altres il·luminació, creixement i fama, i ella de totes. I això, quant a la ciència, són les Muses.
I si per ventura les filles de Píerus van ser, poetitzant, convertides pels déus en garses, que no se’n sorprengui ningú, perquè, quan els pobres de saber, presumint de saber molt, pretenen discutir o discuteixen amb els dotats de ciència i instruïts en les lletres venerables, dels quals haurien d’aprendre escoltant, amb la pretensió d’igualar-se amb ells, són jutjats després com folls i de poc saber, i són comparats amb les garses, que garrulen i xerren i no saben el que diuen, i la seva tossuderia els enfonsa en la vergonya. Callem, doncs, els qui sabem poc davant aquells qui saben molt.
Moltes vegades, però, passa que els homes de molta ciència són superbs, menyspreen els altres que no arriben a tant i tenen el pit inflat, com si la ciència ocupés un lloc tan gran que no els cabés al pit, especialment si són d’algun llinatge noble. Contra els quals diu Sal·lusti: «Un mal comú de la noblesa és la supèrbia.» I sant Gregori: «Tots som iguals per raó d’origen humil i pels nostres primers pares, que de terra van ser fets.» I el profeta Malaquies, en el capítol segon: «És que no tenim tots un sol pare? És que no ens va crear a tots un sol Déu? Com és que menysprea el seu germà cap de nosaltres?» Que expulsin, doncs, la supèrbia, que és causa de tot mal, i que el fum de vanaglòria s’allunyi d’ells, perquè si la ciència és virtut i habita en ells, el vici de vanaglòria ha de fugir, que és el seu contrari, i dos contraris no poden estar junts. Contra els quals diu Ciceró, potser volent-los excusar: «La fama i la lloança sovintejada d’un gran dit o un gran fet no solament encega els superbs, sinó també els humils que excel·leixen en les seves obres i coneixements.» Així mateix Valeri Màxim, en el capítol «Sobre el desig de la glòria», diu: «No hi ha humilitat, per gran que sigui, que resti insensible a la dolçor de la glòria.» I també diu Pròsper, en el seu llibre: «Quan l’home ha superat tots els vicis, resta el grandíssim perill d’atribuir-ne el mèrit més a si mateix que no a Déu.» Que es rebaixin i s’humiliïn els nobles i grans lletrats, i creguin aquell qui els va dir: «El qui s’enlaira, serà humiliat», etc.
I Curial, el qual tenim entre mans, bé es devia recordar que al rei Ezequies, per pecats que havia comès, se li van prendre quinze anys de vida humana; però, quan en va prendre consciència i se’n va penedir, els anys li van ser restituïts i tornats per nostre senyor Déu. Sabia, a més, que quan els emperadors triomfaven a Roma i anaven en un carro, el més vil esclau que es podia trobar es posava prop d’ell, el qual, tot donant-li clatellots, li deia: «Examina’t a tu mateix, perquè no t’envaneixis.» I per això, quan Curial, per l’excel·lència de la seva estrènua cavalleria, va tornar-se superb, i per la dignitat de la ciència, una mica vanagloriós, va ser prostrat del carro del triomf del seu honor i convertit en esclau durant set anys, a fi que conegués que un és el qui dóna i un altre el qui rep. Però, al cap de set anys, quan va prendre consciència de si mateix, se li va restituir la llibertat i Déu nostre senyor el va retornar al primer punt, com Nabucodonosor, que per pecat de supèrbia i de vanaglòria va ser transformat set anys en bèstia salvatge.
I qui bé vulgui parar esment en la caiguda de Curial, que veureu en el llibre que segueix, sàpiga que va passar-ho pitjor que Job, perquè Job, perdent els béns, encara va conservar un femer en el qual jeia i era seu, i així jeia en el que era seu; i la seva persona era lliure, ja que mai va ser venuda per preu. Però Curial, perdent els béns, també va perdre el cos o la llibertat corporal, perquè va ser venut per diners i fet esclau; però després, confessat i penedit, de molt majors béns que els passats va ser hereu i senyor.
I sobre si em serà lícit de fer com altres escriptors han fet, és a dir, invocar les Muses, certament jo crec que no. Al contrari, entenc que seria fora de lloc, ja que elles no apareixerien ni se’m mostrarien per més que jo les cridés en ajut i favor meu. Les Muses no es preocupen sinó d’homes de gran ciència, i els assisteixen encara que no les hagin demanades; en canvi, a mi i als meus semblants, com a ignorants que som, ens avorreixen com a estranys. Jo, tant en aquesta obra com en totes les coses que dic, sóc imitador de les míseres i garruladores filles de Píerus, enemigues capitals d’aquelles nou egrègies germanes que habiten al mont Parnàs. A més a més, elles se senten menyspreades si són cridades per a obres ínfimes i baixes, ja que no presten assistència sinó als molt alts i sublims estils, escrits per solemnes i molt grans poetes i oradors. I si jo les hagués servides en la meva tendra edat, ara em socorrerien i ajudarien com als altres servidors seus; però jo no me’n vaig preocupar ni les vaig conèixer, i per això ara elles no es preocupen de mi ni em coneixen. Bé les voldria ara afalagar, però, sabent que es riurien i burlarien de mi, trio callar. Per la qual cosa, no podent rebre l’ajut dels dons de la seva gràcia, amb humil i baix parlament procediré tal com sabré en aquest tercer i darrer llibre, el qual és una mica més intricat que els primers, per tal com en aquest hi haurà algunes transformacions i ficcions poètiques, escrites no de la manera que correspon a la matèria, sinó rudement i grossera, com jo ho hauré sabut fer.
És veritat que aquest noble i valerós cavaller, de qui s’escriu el present llibre, no va ser gran capità, ni gran guerrer o conquistador, tal com diríem d’Alexandre, Cèsar, Anníbal, Pirrus, Escipió o molts d’altres, els quals pel seu enginy, barrejat però amb cavalleria, van conquerir els uns quasi tot i els altres grans trossos o parts del món. Però no he trobat, en el poc que he llegit, per bé que ho hagi volgut cercar, que cap dels anomenats hagi lluitat amb les pròpies mans, cos a cos, en tants i tan perillosos duels i llices, i amb tants i tan valents cavallers, com va fer Curial.
He sentit moltes vegades, i també llegit, els treballs d’aquell qui, en el seu temps, va ser el més fort dels cavallers. Em refereixo al fill de Júpiter i d’Alcmena, que va matar gegants, lleons, serps, i va destruir els monstres perseguint-los per moltes parts del món. I també de Jàson, que així com aquest, segons les ficcions poètiques, va domar toros, va matar serps, va sembrar dents de les quals van néixer cavallers, i va matar molts homes en diverses batalles.
Es dirà potser que Hèctor va matar en batalles molts reis i grans cavallers, forts i molt valents, i mai va ser vençut per cap cavaller que combatés amb ell; i que, si bé en batalla no va ser forçat ni vençut, tenint adversa la Fortuna, per desventura va morir. Responc i et dic que és veritat que Hèctor, en batalles, va ser entre molts el millor cavaller del món mentre va viure. I és cert que amb molt de gust va acceptar la batalla cos a cos amb Aquil·les i no va ser pas per ell que no es fes. Però no he llegit, sabut ni sentit que ell ni cap dels que he anomenat entrés en lliça o camp clos (les cerimònies del qual són espantoses i temibles) amb algun cavaller semblant a ell mateix, amb armes iguals, tant ofensives com defensives, i que, un cop entrat, no pogués sortir d’allí sinó mort o vencedor.
Admeto que aquests que he anomenat, i encara molts altres d’aquell temps que es podrien esmentar, si s’hagués presentat un cas que sense lliça no es pogués acabar, ho haurien acceptat; però això caldria veure-ho, i, en canvi, a Curial va passar-li moltes vegades, segons podeu haver vist en els llibres anteriors. Així és que una és la raó del qui ho faria, i una altra la del qui ho ha fet. I al qui no ho ha fet, però ho faria, oferint-se l’oportunitat, no li carreguem culpa; però tampoc no callem ni mantinguem amagat el qui, no una sola, sinó moltes vegades, ho ha fet, ja que seria malícia.
Així mateix, si la Fortuna, igual com va voler mostrar aquelles llices a Curial i aquells cavallers amb els quals va combatre cos a cos, li hagués donat unes capitanies com les que va donar als altres, hauria estat, vencent, un gran conquistador i un cavaller de major fama i renom, perquè conquistar fa créixer la fama, i la lliça, la virtut i l’esforç.
Concloent, doncs: com que el repte més difícil, extrem dels extrems, en actes militars és la lliça, en la qual Curial, sense buscar-la, sinó essent-hi requerit, ha lluitat més que cap altre, no diguem que els seus valerosos actes no siguin dignes de venerable memòria. Ja que si per ventura els haguessin escrit Titus Livi, Virgili, Estaci o algun altre gran poeta o orador, haurien estats llegits, recordats i tinguts en gran estima per homes instruïts en les venerables lletres. Perquè els escriptors, segons s’ha dit, tot fingint, haurien daurat els actes d’argent. I si ja eren d’or, amb l’ajut d’aquelles nou apol·línies que ja he esmentat, els haurien augmentat en major nombre de quirats, amb l’altesa d’aquell sublim i meravellós estil.
I, així, seguim el procés començat de la vida del nostre cavaller.
74. CURIAL S’EMBARCA CAP A ORIENT
Curial havia deixat ja de queixar-se de la Fortuna, però no pas de capficar-se; al contrari, contínuament torbat, rumiava què podia fer. D’una banda, veia que estar-se a Montferrat no solament no li donaria fruit, sinó que li podria ser molt perjudicial per al plaer i l’honor, perquè estar perdent el temps i no tenir amb què sostenir la posició que havia assolit el faria caure en la pobresa i li procuraria deshonor i misèria. Més d’una vegada va pensar anar-se’n a Alemanya, però com que l’emperador, que l’hauria sostingut honorablement, havia mort, no sabia quina decisió prendre ni on anar. Va pensar també anar-se’n amb el rei d’Aragó, el qual hauria estat content de la seva vinguda i li hauria fet bona acollida. I era la via més útil i millor que podia seguir, però els Infortunis, que el seguien, no donaven lloc que ell es refermés en aquesta conclusió.
Curial, doncs, torbat, afligit i trist, ignorava què havia de fer, i no trobava lloc que li fos convenient. Sabia que al marquès de Montferrat potser li agradaria que ell tingués honor, però no pas que s’estigués al seu marquesat, ni tampoc aquella casa era tan gran que ell hi cabés. I, així, la seva pensa estava molt angoixada. Melcior de Pando, coneixent la tribulació del cavaller i tement que arribés a desesperar-se, no es va poder contenir d’anar a trobar-lo i parlar-li, dient:
—Amic molt estimat, et prego que no et torbis pel que t’ha passat, sinó que ho apuntis entre les teves prosperitats o benaventurances, si aquest nom mereixen tenir, i que ho comptis com si en fos una. Mira també els fets positius, i veuràs que no tens raó de queixar-te, sinó que has d’agrair a Déu nostre senyor, el qual és pròspera fortuna (o almenys és en la seva potestat), que a tu, sense mèrits teus, va voler atorgar-te’n, i te n’ha prestat durant molt de temps.
»Digues, Curial, recordes el primer dia que vas venir? Et prego que en facis memòria. Bé saps tu que pobre, molt humiliat i sense saber on anar, minyó de poca edat, que potser guardant bèsties i trotant darrere d’algun gentilhome ja hauries estat content, aquesta casa et va rebre i et va fer progressar. I se’t va donar un lloc que altres, per haver nascut en cases més nobles i ser primers en el servei, mereixien més que tu. Però vas ser col·locat davant de tots els altres de la teva edat, i encara de més grans. Per això no vas plorar pas, sinó que t’agradava i ho tenies per ben fet; els altres, en canvi, sí que tenien raó de plorar pel teu goig.
»I després que vas ser una mica més gran, la Güelfa va fixar els ulls en tu, i volent fer progressar alguna persona, et va triar a tu. I tal com ho va pensar ho va posar en obra, ja que va manar-me que et donés de les seves riqueses, sense que tu pensessis ni com, ni d’on ni per què venien. Aquella senyora no t’ho devia. Ni ton pare ni tu no l’hi havíeu prestat, ni l’havíeu servida ni li havíeu donat cap raó per què ella hagués de fer-ho. Doncs, si cap deute no la hi va empènyer, direm en veritat que aquesta senyora va ser una gràcia que et va arribar, amb la qual, alegrant el seu cor, et va fer profit a tu i et va posar en disposició de prosperar. I a expenses seves, t’ha portat a la posició en què et trobes i ha comprat per a tu honor i favor a molt gran preu. De l’honor que has guanyat, quin profit en treu? Certament, cap ni un, i en canvi la perjudica molt; perquè, si tu no hi fossis i ella hagués guardat el seu tresor, la seva seria la casa més rica d’Itàlia, cosa que ara no és, ja que ella, molt més pròdiga que cap altra dona, t’ho ha donat, i tu, com a pròdig, sense mesura ni compte, gens sàviament ho has despès i gastat.
»Bé saps també com per Làquesis vas perdre el seny a Alemanya. I, oblidant el que no havies d’oblidar, et vas escalfar en l’amor d’una altra; bé ho sé jo, que amb penes i treballs et vaig treure d’allà. Ai, Curial! Que n’és de difícil de portar, la prosperitat! Recorda el somni que vas tenir de l’home ingrat que tu volies matar; pensa que tu mateix eres aquell. No saps que, si la Güelfa no t’hagués ajudat, mai no hi hauries anat, o almenys no en tan gran estat, ni s’hauria fet de tu més esment que de qualsevol altre gentilhome pobre? Pensa, Curial, que Làquesis va ser una fúria infernal que se’t va aparèixer per destruir-te. I gairebé va aconseguir-ho, i ho hauria fet si aquest vell que tens davant no s’hi hagués oposat. I tu t’enfadaves amb mi perquè t’aconsellava que vigilessis, tement el que ja tard t’ha succeït, perquè, segons els teus delictes, fa molts dies que hauries d’haver begut d’aquest calze.
»I, tot i amb això, aquesta senyora, que bé sabia totes aquestes coses, va aclucar els ulls i, com el qui es beu un purgant, va voler empassar-se aquesta píndola tan amarga. Va lluitar amb el seny, que li aconsellava el contrari, i, derrotant-lo, va tornar a afegir mal als mals i despesa a les despeses, ja que va enviar-te a França perquè hi guanyessis honor i creixessis en fama i renom amb els teus afanys i les seves riqueses, donant-te els seus tresors, no segons la teva necessitat, sinó segons la teva pròdiga voluntat; perquè, certament, el marquès, amb la seva gran posició, no ha consumit ni la meitat de la riquesa que tu. I així, com si es tractés de les teves pròpies rendes i pensant que mai no et faltarien, malmetent-ho, ho has volgut perdre. I tu, no coneixent la sospita i gelosia de les dones, que per res del món no volen ni consenten competència en l’objecte estimat, oblidada aquesta mina d’or, vas tornar a Làquesis tal com els gossos tornen al vòmit.
»Aquestes dues desraons te les has fetes a tu mateix, ja que a ella no la perjudiquen; al contrari, et dic que de la teva ingratitud li’n segueix un gran profit. Deixem ara les llàgrimes que, sense que tu ho mereixis, per tu ha vessat, perquè no hi puc posar preu. Només n’has de tenir prou sabent que et separes d’ella com el pecador del confessor, que deixa pecats i abominacions i l’altre li dóna indulgències, perquè tu te’n vas ric d’honor i de fama, i ella es queda pobra de diners i d’honor, ja que amb els seus diners, uns diners que et costaven ben poc, has comprat el seu honor; en canvi, ella ni amb tot el que té no en tindria prou per reparar la infàmia que ha adquirit amb el seu propi tresor, donant-te’l a tu.
»Finalment, recorda els mots que et vaig al·legar: que no et fa cap injúria si el seu auxili, no pas el teu, et denega. I pensa encara en la llei que et va imposar quan primerament et va començar a ajudar, dient que el dia que fessis públic que ets servidor seu, la perdries per sempre. Tu saps que pel món ja és fama divulgada que ella et dóna tot el que gastes; ella no ho ha dit, ni jo tampoc, de manera que de tu ha sortit, i aquesta és una presumpció raonable. Vés en nom de Déu, que ara trobaràs molts i moltes que et voldran, cosa que no hauries trobat el dia que et vaig parlar per primer cop. I, per concloure, et dic que millor part t’emportes que no pas deixes a la Güelfa, tal com en l’altre llibre et vaig dir.
Curial va escoltar pacientment totes les paraules que li va dir Melcior. Llavors va sospirar una mica i va respondre:
—No puc ni vull negar les coses que m’heu dit, sinó que dic i confesso que són verídiques i contenen la veritat. Però que jo hagi transgredit la llei que ella em va imposar no és cert, perquè de mi mai no van sortir tals paraules. Pot ser molt bé que alguns ho hagin pensat i que, comunicant aquest pensament a altres, s’hagi fet públic, i em penso que així li deu haver arribat a les orelles. Però, ja que cap altre remei no puc trobar, m’és molt millor partir d’aquí que quedar-m’hi. Jo tinc prou joies i robes que us deixaré; us prego que em presteu diners perquè pugui anar-me’n.
Melcior va respondre que li semblava bé. Va estimar les joies en molt gran preu i li va prestar vint mil ducats sobre aquelles, i n’hi va donar cinc mil més graciosament. Un cop rebuda la moneda, Curial va partir secretament i se’n va anar allà on havia deixat la seva gent, la qual va tenir molt gran goig per la seva vinguda.
Llavors es va vestir de dol, va fer camí fins a Gènova i, pocs dies més tard, va pujar amb tota la seva gent en una galera de mercaderies que anava a Alexandria. I, partint de Gènova, va donar principi i començament al viatge que volia fer.
75. TOPADA AMB UN CORSARI
Un corsari genovès que es deia Ambrosino de Spinola va tenir notícia que Curial era molt ric. I per cobdícia, pensant que amb poc treball se’n sortiria, el va voler robar. De manera que, un cop va haver posat a punt una galera que tenia, va partir de Portovenere i va anar a trobar la galera on anava Curial.
I, així, mentre Curial, ple de preocupació i de tristor, s’estava a la seva cambra, el patró i altres van veure de lluny la galera del corsari que venia contra ells. I veient-la venir amenaçadorament, amb gran cuita es van començar a armar i a fer gran remor per la galera. Curial, tot i no trobar-se gens bé a causa del mareig, va alçar el cap i va demanar què era aquell brogit. Li van respondre que una galera de corsaris venia contra ell; per tant, que s’aixequés i es preparés per a la defensa; si no, podria ser que ell i tota la seva gent es perdessin.
Curial, en sentir aquelles notícies, va aixecar-se de seguida, i va sortir armat amb els seus, si bé la majoria també jeien marejats, i va veure la galera del corsari molt a prop. Acostant-se l’una a l’altra, com a primera salutació van enviar-se una ruixada de fletxes primes. Després van començar a disparar amb les ballestes, de manera que el corsari feria molta gent a Curial, mentre que Curial i els gentilhomes que anaven amb ell s’estaven a la popa inactius, sense poder fer res. Llavors Curial va cridar el patró i l’oficial i va manar-los que ajuntessin les galeres fos com fos, pensant-se que així obtindria avantatge sobre el corsari; però gairebé va ser pitjor, perquè el corsari, que era un home valent i molt exercitat en la mar, ajudat dels seus, amb molts homes va saltar a la galera de Curial. En un moment, abans que Curial hagués fet res, ja gairebé li havien pres la meitat de la galera, i la tripulació i altra gent de la galera ja estaven a punt de retre’s.
Llavors Curial, saltant de la popa amb els seus, alguns amb destrals, però la majoria amb les espases a les mans, van fer-se endavant, i tots els que podien aconseguir queien morts o ferits, o tornaven enrere. La gent de Curial va agafar ànims, i ferien sense pietat els del corsari fins que van recuperar la galera que ja tenien perduda. Van fer tan bona batalla cos a cos, que els corsaris que havien saltat a la galera haurien volgut tornar a la seva. I prou que ho demostraven, ja que molts, pensant escapar als cops de les espases i de les destrals, es llançaven a la mar i, míserament ferits per moltes fletxes primes, morien. Mentrestant, la galera del corsari, per recuperar el seu senyor, que en l’altra encara feia armes, es va acostar tant, que els de Curial van poder saltar-hi dins. I com que aquells havien perdut molts i els millors companys, no es van poder defensar gaire estona i es van retre mirant de sortir-se’n tan indemnes com van poder. Tots van ser presos, i el corsari, ferit per dos cops molt lleigs a la cara, també va ser retingut pres.
Curial, amb les dues galeres, va anar a l’illa de Ponça. Va reposar-hi uns quants dies, va deixar el corsari en terra i va acordar amb els de la seva galera que ell es quedaria la del corsari. Va traslladar a la seva nova galera tota la seva gent, i alguns tripulants de l’altra que, amb permís del patró, se’n van voler anar amb Curial. I després d’acomiadar-se de l’altra galera, se’n va anar a Sicília, on, a còpia de diners, va armar i posar a punt la seva galera. Aleshores va voler partir per fer el seu viatge al Sant Sepulcre.
76. CURIAL A MESSINA I A NÀPOLS
Regnava en aquell temps a Sicília un rei noble i molt valerós, fadrí i de poca edat, anomenat Conradí, que va ser fill de l’emperador Frederic, rei de Sicília, i nebot de Manfred, també rei d’aquest regne. Conradí, després de saber la notícia de la victòria que Curial havia obtingut sobre el corsari, va mostrar-se’n complagut, i va voler-lo retenir al seu servei. I de fet, si la Fortuna ho hagués consentit, hauria anat molt bé a Curial; però, certament, el rei, per generós i noble que fos, no tenia poder de fer-li bé, perquè els Infortunis, que seguien Curial, no hi donaven lloc. Per això, quan el rei li va fer demanar que es quedés al seu servei, que ell li faria bona companyia, Curial va respondre que per res del món no s’aturaria, ja que anava al Sant Sepulcre i no podia deixar el seu viatge. I així, el rei no es va preocupar més de Curial.
Un cavaller napolità anomenat Arrighetto Capece, que tenia Messina pel rei Conradí, i ja l’havia tinguda per Manfred, va cobejar la galera de Curial i va suplicar al rei que li fes la gràcia de donar-li aquella galera. El rei li va respondre que no la hi podia donar, que no era seva. Arrighetto va replicar:
—Senyor, la galera és vostra, i per això us la demano, que altrament no us la demanaria.
I llavors el va informar que havia sabut que aquella galera havia estat d’Ambrosino de Spinola, servidor bo i lleial de la seva reial corona, i que el dit Ambrosino, venint cap a Sicília, després d’una gran batalla, va ser pres i robat per aquest corsari, el qual li havia arrabassat la galera. De manera que en tot cas la hi havia de prendre; i així, li suplicava que ho fes i la hi donés.
El rei, després de sentir el capità de Messina, va enviar a buscar el patró i l’oficial de la galera, i va demanar-los d’on era el cavaller i com havia aconseguit aquella galera. Ells van respondre que el cavaller era de Montferrat i anava al Sant Sepulcre, i tot seguit li van explicar tot el que els havia passat amb el corsari. El rei, després que els va haver sentit, els va dir que se n’anessin. Llavors va cridar el capità de Messina, i va dir-li que per res del món ell no prendria ni toleraria que se li prengués la galera a aquell cavaller; de manera que li demanés altres coses, que aquella galera no la hi podia donar.
Curial, tan bon punt va tenir l’oportunitat de partir, va sortir del port. Quan ja era al Far de Messina, va trobar-se nou galeres del rei Carles. Envoltat, Curial va aixecar els rems. El capità de les galeres el va fer requerir perquè anés fins a ell. Curial va pujar a la galera del capità i aquest va emportar-se’l a Nàpols, on es trobava el rei Carles. Però tan bé va anar-li a Curial, que a la seva galera no li van fer cap malesa. El capità va anar al rei, i li va dir que havia pres una galera de Conradí i també un cavaller que deia que era seva; i que manés què volia que fes. El rei era molt savi i valerós, magnànim i de singular magnificència, i va enviar a buscar Curial. Quan va arribar, el rei va demanar-li d’on era i on anava. Ell va respondre que de Montferrat, i que anava al Sant Sepulcre. Va dir el rei:
—Però, aleshores, com és que sortíeu de Messina?
Curial va explicar al rei tot el que li havia passat amb Ambrosino de Spinola, i com per fortuna li havia convingut tocar terra a Sicília. Va dir el rei:
—Digues: Conradí et va demanar que et quedessis amb ell?
Curial va respondre que sí, i que ell li havia respost que per res del món no deixaria el seu viatge.
Llavors el rei va manar que se li donés una bona posada, i que vigilessin que no se n’anés, que el volia interrogar més àmpliament. Tot seguit va ser aposentat notablement, però ningú no li feia honor, ja que la seva fortuna no hi donava lloc.
El rei, després, parlant de Curial, va dir en un lloc on molts ho van sentir:
—Certament, m’ha agradat molt aquest cavaller, i m’ha servit molt, destrossant aquell bandit d’Ambrosino de Spinola. Si no fos perquè em temo que Conradí el vulgui retenir, li pregaria que es quedés aquí.
I se li va dir:
—Senyor, aquest cavaller no és sicilià, ni mai ha anat per la mar, sinó que anant, segons diu, al Sant Sepulcre, es va trobar aquell corsari. Després va arribar a Sicília, i no ha volgut quedar-se amb Conradí, encara que li ho hagi pregat molt.
Alguns, italians, deien que Curial devia ser un gran traïdor, i que li prengués la galera i el fes torturar, i així sabria la veritat. D’altres, francesos, deien que no s’havia de fer per res del món, sinó que l’havien de deixar marxar lliurement.
Llavors el rei, que era molt savi, després de sentir moltes opinions sobre això, va dir:
—Fins ara, aquest cavaller no m’ha faltat ni m’ha fet res per què jo l’hagi de maltractar. I si Conradí no li ha fet cap dany, havent-ho ell merescut, com li’n faré jo, que ni a mi ni a vassalls meus no ha fet cap ofensa? Torneu-li la galera i que no li falti ni un clau dels que hi tenia, i que parteixi d’aquí de seguida. A fe meva, juro que, si ell ho volgués, el retindria de bon grat al meu servei, si no fos que em temo que sempre viuria sospitant d’ell. I doneu-li un salconduit, per tal que, si és trobat per naus meves, no se li faci cap mal.
77. SERMÓ DEL SANGLIER
Curial, un cop recuperada la galera i obtingut el salconduit, va partir immediatament. Va navegar tant que va arribar a Alexandria, i va baixar a terra. I per terra va anar fins a Jerusalem. Després de visitar el sant lloc on nostre senyor Jesucrist va ser sepultat, va anar al Mont del Calvari i a tots els santuaris on Jesucrist havia estat. I va recórrer tota aquella terra, sempre acompanyat de guies discrets i molt aptes, que el portaven a tots els llocs on volia anar.
Així, passats uns quants dies, va arribar al monestir de Santa Caterina, al mont Sinaí, i aquí va fer novena. I tots els frares d’aquell monestir li van fer meravellosa festa, en particular un sant frare, que d’ell mai no se separava, amb el qual Curial tenia molt gran plaer de parlar, per tal com parlava francès i tenia fama de molt santa persona. El frare coneixia molt bé Curial, però Curial no a ell.
I, com que tots dos es van fer tanta companyia, Curial, essent interrogat pel frare, a manera de qui confessa, va descobrir-li tot l’afer de la Güelfa i la causa de la seva desesperança, queixant-se molt de la Fortuna, que a aquella situació l’havia portat.
El frare, quan el va haver escoltat del tot amb paciència, va respondre i va dir:
—Tens molta raó de parlar malament de la Fortuna, i jo no et sabria renyar si te’n queixes. Al contrari, em sorprèn que no te n’exclamis més fort, perquè t’ha posat molts paranys en diferents llocs i de diverses maneres, i és estrany que hagis trigat tant a caure-hi. Però deixem la Fortuna, que és relliscosa, sorda i cega, i no sap què es fa, ni sap a qui dóna ni a qui pren; i d’allò que l’hem de lloar, no la maleïm. Digues, Curial: no estàs en deute amb ella, que tant de temps t’ha sostingut i t’ha fet, si parlem segons la vanitat del món, el millor i més valent cavaller que visqui avui, i t’ha afavorit sobre tots els cavallers? Has tingut festa d’emperador, de reis i de senyors més que cap altre; riqueses amb gran generositat i, finalment, t’ha donat tots els seus dons copiosament i generosa. I després, perquè no t’ofeguessis en aquest golf de vanitat i no perdessis l’ànima, per tal que coneguessis el teu Salvador, t’ha portat en aquest punt. I encara en dius mal, quan has tingut honor en aquest món gràcies a ella, i ara et procura l’altre? Has regnat a la terra, i ara, si vols, regnaràs al cel. Dius mal, doncs, de la Fortuna? Oh, Curial! Déu et vol bé! I si les vanitats del món són algun bé, ja n’has tingut una gran part. I si després de la glòria terrenal et ve la celestial, la qual no coneixeries si la Fortuna no t’hagués mostrat les seves espatlles ferotges i brunes, per què en parles, doncs, malament? D’una cosa la pots reprendre: que ho ha fet molt tard, i el teu perill ha estat molt gran; ja que, si haguessis mort en els temps passats, te n’anaves de dret als inferns, els quals t’has guanyat amb gran treball i perill del teu cos; i allà t’esperen amb gran festa, i ja t’hi tenen preparat un lloc d’acord amb les teves errades.
»Deixa, deixa, doncs, les vanitats passades, que no són res! Pensa que s’acosta el regne de Déu! Penedeix-te del que has fet; confessa’t, germà meu; plora els teus pecats; mira i contempla el cel nou i la glòria de llibertat, i com infant gairebé acabat d’engendrar, fes el camí del paradís. Que no t’afalaguin les banalitats terrenals; tasta el pa celestial i mira la glòria dels àngels; delecta’t en el servei de Déu, i, si dius mal de la Fortuna, fes-ho solament perquè va fer que t’adormissis tant de temps en les vanitats del món, i no perquè t’hagi despertat i t’hagi presentat les riqueses i els honors celestials i eterns, els quals la Fortuna no pot prendre a qui els té. No et tindran enveja els teus semblants. Mira, germà meu, amb quanta aflicció van volar cap al cel els màrtirs de Jesucrist; ells es riuen de la nostra vanitat i s’alegren quan un de nosaltres pren consciència de si mateix. Castiga els teus membres, que et fan guerra; no desitgis les coses transitòries i de poca durada; vine, doncs, germà meu, i sent la veu divina. Vet aquí Déu que et crida i et mana que siguis seu. Elegeix el regne sense pena ni perill on no tindràs por que et matin els enemics, on la mísera enveja no té lloc, on ningú no cobejarà els teus béns, on no et caldrà pensar com mantindràs la teva posició.
»Allibera’t de la cadena, germà meu; paga el carceller, que amb una gota d’aigua callarà i no et podrà demanar més; deixa les viandes que costen molts diners i tria les que es donen sense preu i sadollen l’ànima; fuig de la fam i de la set; fuig dels afanys i dels vans pensaments. Oh, quina insensatesa és la dels homes que, esforçant-se de mil maneres, conquisten els inferns i les penes eternes! I tu plores per la Güelfa? No ho facis; plora més aviat pels teus pecats i per les ofenses fetes a Déu. Ofereix aquestes carnasses vils i pudents en sacrifici pel Salvador. Mira què va fer per tu; obre els braços i abraça la divina glòria que se’t presenta; surt-li al camí; pren-la mentre hi ets a temps: aquesta no la robes a ningú, ja que és per a tots i és teva. No la perdis.
»Ai de mi! Quant de temps vaig jeure jo en aquesta fossa! Sàpigues, Curial, que tu em vas ressuscitar de la mort a la vida, i em vas fer oblidar les vanitats que tu ara plores i et fan anar trist. No plorava Amiclas quan fugien els grans senyors i els homes rics i per por buscaven cavernes i llocs solitaris en els boscatges, on poder-se amagar amb les seves pertinences, perquè en ciutats grans i ben emmurallades no tenien esperança de salvació. Però Amiclas, alegre, cantava i apareixia per les places, sense témer la ira ni el furor dels reis. Deixa, doncs, de bon grat, el que per força et convé deixar. I, si no ho deixes, et serà pres junt amb la vida o abans. Llavors, quan perdis aquest món, no guanyaràs l’altre, si no és que tu, de bon grat, et disposes a fer el que t’he dit. I fes servir les vanitats d’aquest món com la barca que s’usa per passar d’una banda a l’altra d’un riu: que un hi passa, però després, un cop pagat el barquer, cadascú pren el seu camí i no torna a la barca sinó, arribat el cas, per necessitat de tornar a passar, i de seguida la tornarà a deixar. Serveix-te, doncs, d’aquest món només pel que sigui necessari, i expulsa les coses supèrflues del teu pensament. I no desitgis les grans coses, les quals, encara que les aconsegueixis, si després les perds, t’entristeixen el cor. Humilia’t, doncs, i Déu, que és dalt del cel, t’exalçarà. I tu, que has batallat per les vanitats mundanes, batalla ara contra el diable en defensa de la teva ànima. Ell és un cavaller fort i impetuós, i sempre et fa la guerra, i si no ens en guardem amb les armes de Crist, en la nostra mort, com a vencedor, s’emporta les nostres despulles.
Curial, un cop va haver escoltat amb gran atenció aquestes paraules, va alçar el cap i va mirar el frare a la cara, i va dir:
—Pare meu, afirmeu que jo us vaig treure de la fossa; us prego que em digueu qui sou.
—Jo sóc —va dir el frare— el Sanglier, que tu vas combatre a París.
—Oh, santa Maria! —va dir Curial—. I com pot ser que us hàgiu abaixat tant i us hàgiu doblegat a passar aquesta vida?
Va respondre el Sanglier:
—Jesucrist nostre senyor, a qui, per ser de llinatge reial, li pertanyia regne, i que, per ser Déu, era senyor de tot el món, m’ho va mostrar, perquè va voler ser pobre per nosaltres. I després m’ho ha mostrat sant Francesc, el qual, seguint la pobresa i humilitat de Jesús, va merèixer ser assenyalat amb les nafres del Salvador. I sàpigues, Curial, que no hi ha frare en aquest monestir que vulgui canviar la seva vida per la del rei de França; i és més el que menysprea cadascú dels qui viuen aquí, que no pas el que poden posseir tots els reis del món. Aquí es veu contemplativament el regne de Déu, la glòria dels àngels i la divina i eterna cort. En canvi, al món, què s’hi pot veure, sinó vanitats i foteses i coses de poca durada, i que no es poden obtenir sense grans esforços, ni es poden posseir sense majors afanys, encara que siguin vils, menyspreables i de poca durada? No és mal mercader el qui a la fira bescanvia fang per or, i bescanviar la terra pel cel no em sembla que sigui niciesa.
»Deixa, doncs, Curial, aquests pensaments folls, i expulsa’ls del teu cor. Fes lloc a les paraules de Déu, que no entren sinó allà on troben disposició. Recordes com anaves carregat de pedres i de perles i d’or? On és ara aquella vanitat? Et dic que si la glòria estava en el mirar, tots els qui t’envoltaven les miraven millor que tu, i a tu solament et quedava la feina de portar-les al coll i l’angoixa de guardar-les. I no saps que primer van ser d’altri, com ho són o ho seran d’aquí endavant? Per a qui les guardaves? Jo crec que no ho saps. Pensa, pensa bé en el que et dic, perquè t’asseguro que, si tu et vols disposar a pensar en Déu i en les seves obres, el que ara desitges, ho avorriràs, i menysprearàs aquesta misèria que ara et penses que és res de bo. I et recriminaràs molt d’haver-ho fet tan tard.
»Però el pietós Salvador té els braços tan llargs, que en qualsevol lloc i temps, si el pecador es penedeix, l’abraça, l’acull i el fa ciutadà de l’eterna glòria del regne del paradís. I et prego que em diguis: què és el que t’ha quedat de la multitud de viandes precioses que has menjat, de les danses, de les justes i dels torneigs que has fet? On són les festes en què t’has trobat? Mostra-me-les, germà meu. On és el dia d’ahir? Mostra-me’l. On és la glòria dels preciosos ornaments? No saps que totes les coses s’acaben? Només conec una cosa que et podria fer profit, si tanmateix et penedeixes i véns a estat de gràcia: haver fet una mica de bé per Jesucrist (és a dir: alguna obreta de caritat, pietat o misericòrdia als seus pobres), tot i que em penso que serà poca cosa. Però si, Déu no ho vulgui, et perds, et valdrà per rebre menor pena. I si et salves, et servirà per obtenir major glòria, encara que potser no s’haurà fet en el temps degut ni amb béns guanyats justament. Oh, infeliç! No et penedeixes de les batalles que has fet per la vanaglòria del món? Has matat homes; has enviat ànimes als inferns. Digues: on és el fum d’aquella vanaglòria? On són aquestes coses caduques? Ja no se’n parla, ni es fa menció de tu.
»Tu no em sabries mostrar el que t’ha quedat d’això, però jo t’ho mostraré i te’n faré memòria: un salvatge pecat, pudent i abominable a Déu, és a dir, obstinació i perseverança condemnada, perquè dins el cor encara t’alegres i et glorieges d’haver comès aquells pecats. I no te’n penedeixes, sinó que, ensuperbit, te’n vantes, i pensant que només per aquesta causa mereixes honor i favor, te’n vas de dret als inferns i camines cada dia mil llegües perquè puguis arribar-hi amb temps. No cal que t’afanyis, que encara que altres vagin primers per agafar lloc, a tu no te’n faltarà. El teu lloc no te’l prendrà ningú, sinó que hi tindràs una casa gran i ampla. I pots estar segur que no et fallarà aquell que has servit, sinó que ja t’ha recompensat per tot el que has fet per ell. I potser et penses que el diable, que t’aconsella obrar malament, fa injúria a l’ànima, si li dóna pena a l’infern, tenint en compte que aquella ànima l’ha servit aquí en aquest món? Com pot ser que, per servir-lo, ell li doni pena? Obre els ulls, estimat germà, i desvetlla els teus sentits, perquè el diable no et dóna pena per raó del servei que li has fet, sinó que ja t’ha recompensat donant-te glòria i honor mundans, d’aquesta manera: tu t’havies vanagloriat de cometre aquells pecats, i per això has aconseguit, tractant el diable, favor i honor mundans, si aquest nom mereixen tenir. I així, la recompensa del diable ja l’has tingut en aquest món, i si et dóna pena en l’altre, no ho fa perquè l’hagis servit, sinó com a executor de la justícia, per les ofenses fetes a Déu i danys provocats al teu proïsme; i així em sembla que ho has d’entendre. Ja t’ho he dit: totes les coses passen, i no són sinó fum.
»Digues-me: on són aquells grans reis que senyorejaven el món? On és Electra, de la qual van venir tots els reis de Troia? On és Príam? On són Hèctor, Paris, Tròiol, Deífob, Hèlenus i els seus altres trenta fills? On és la glòria de les seves nores? On és el ducat o imperi d’Agamèmnon? On són tots els reis de Grècia? Què els queda de la victòria sobre els troians, i de la cautelosa i falsa astúcia i traïció del cavall, i de la destrucció d’aquella ciutat gran? Vols que t’ho digui? Tots són a l’infern i sota la potestat del diable. La seva recompensa va ser que els més i millors van morir en aquell setge. I els qui van quedar, van trobar les seves esposes amb fills d’altres homes, i després els uns morien a mans o per tractes de les seves esposes, els altres a mans dels seus fills o fillastres, de manera que tots arreu van fer mala fi i són màrtirs en els inferns. On és la festa que el món fa avui d’ells? Repiquen les campanes a les esglésies? Celebra la gent universalment les seves festes? Van regnar els seus fills després de la seva mort? Vinga, Curial, sigues curial a la cort del cel; segueix les petjades del pobre pescador, que és a ell, i no pas a Sardanàpal ni a Artaxerxes, que Jesucrist ha encomanat les claus del paradís. Mira els sants apòstols, els sants màrtirs i confessors, de qui es celebra festa al cel i a la terra; aquesta sí que és una obra de durada.
»Descalça’t i segueix el fill d’en Pietro Bernardone, el qual, per fer-se menor que els altres, s’ha fet gran al cel i gran a la terra (de manera que tots els fets són nihil, sinó servir Déu i tenir misericòrdia dels seus pobres), i abraça la virtut de la caritat, la qual és molt agradable a Déu. I si altres virtuts no pots aconseguir, almenys aconsegueix de moment les cardinals, que són: prudència, justícia, temprança i fortalesa, de les quals, com si fossin raigs radiants, segons Macrobi, emanen raó, enteniment, circumspecció, providència, ductilitat, precaució, amistat, innocència, concòrdia, pietat, religió, afecte, humanitat, modèstia, vergonya, abstinència, castedat, honestedat, moderació, parquedat, sobrietat, pudor i fermesa.
Mentre estaven així, va sonar una campaneta al monestir, al so de la qual el Sanglier va dir:
—Curial, no puc estar més aquí. A Déu siguis encomanat. Et prego que recordis les meves rudes paraules. És veritat que et volia parlar una mica de les altres virtuts que són molt necessàries per a la salvació de l’ànima. També et volia dir algunes altres coses, però l’obediència em constreny a seguir el so d’aquella campaneta.
I, fent mitja volta, se’n va anar, dient:
—Que ens vegem al paradís!
El Sanglier va anar-se’n, i Curial va quedar tot torbat. I si hagués rebut moltes lliçons com aquella, em penso que, menyspreant el món, hauria seguit les petjades del Sanglier. Però la seva gent, que l’esperava, estava cansada d’estar en aquell lloc, perquè ja s’havien complert els nou dies, i li van demanar que se n’anessin. I el diable estimulava tan fort aquells gentilhomes, i per consegüent ells a Curial, que el van fer partir d’aquell lloc per tornar a Alexandria, on havia deixat la seva galera. I, després d’unes quantes jornades de viatge, hi va arribar, capficat pel que havia sentit, penedit de les coses mal fetes i amb l’ànima angoixada.
Un cop va tornar a ser a la seva galera, amb prou feines parlava, i els joves es reien d’ell dient:
—Oh, quin beat! Quina santa persona que s’ha tornat, nostramo!
I tots el motejaven. De manera que, al cap de pocs dies, oblidades les amonestacions del Sanglier, va tornar a ser tal com era abans.
Llavors va voler veure el mont Parnàs, on solien estar-se els poetes i filòsofs, i aprendre on eren els temples d’Apollo i de Bacus, déus de la sapiència i de la ciència segons l’opinió antiga.
Бесплатный фрагмент закончился.
