Читать книгу: «La memòria històrica i democràtica»

De les memòries dividides a una memòria democràtica

Marc Baldó Lacomba¹

Manuel Azaña, el 18 de juliol del 1938, a uns dies de començar la batalla de l’Ebre i, per tant, quan encara hi havia esperances de que la guerra civil tindria un altre final, va pronunciar a Barcelona un discurs de reconciliació molt conegut:

“Es obligación moral –deia– sobre todo de los que padecen la guerra, cuando se acabe…, sacar de la lección y de la musa del escarmiento el mayor bien posible, y cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, que se acordaran… que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres, que han caído embravecidos en la batalla, luchando magnánimamente por un ideal grandioso y que ahora, abrigados por la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos : Paz, Piedad y Perdón”.²

Entre les màximes magistratures i principals intel·lectuals dels que van guanyar la guerra mai trobem paraules similars. Aquesta és una de les grans diferències entre els franquistes i els republicans. Els que la van guanyar mai deixaren cap idea similar de reconciliació, de “pau, pietat i perdó”.³

Pense que no ha de sorprendre aquesta diferència: els republicans –i Azaña al capdavant– eren democràctes i els franquistes no ho eren i èticament no són comparables els valors de la democràcia amb els ideals del feixisme. Per això uns reclamaren el que Azaña va dir i els altres –creient-se que posseïen tota la raó, la veritat absoluta, la benedicció de Déu i l’essència d’Espanya– desenvoluparen un discurs d’exclusió fonamentat en la victòria i en la repressió. Ni tan sols l’Església catòlica de l’Espanya nacionalcatòlica va saber o va voler donar en dècades un missatge de reconciliació.⁴

El camí a la reconciliació no és l’oblit, ni l’amnèsia, ni el “pacte de silenci”, ni l’error de creure que mirar cap a endarrere ens divideix. El que ens divideix no es mirar cap a endarrere, sinó no mirar o mirar sols amb un ull, veure el que ens convé i no voler veure el que ens desagrada.

Hem de mirar cap a endarrere, perquè qui no té memòria o la té distorsionada, no té història, i si no té història no té identitat, i si no té identitat ni memòria pateix una de les més greus malalties socials que es poguera patir: l’amnèsia col·lectiva, una mena d’alzheimer social.

La història, si és un instrument de coneixement rigorós, lúcid i alhora crític amb l’experiència humana, si ha de donar-nos idees per a saber com construir un futur més just, no té perquè ser un saber políticament correcte. En moltes ocasions no ho és. Ens posa a nosaltres, a la nostra espècie, a l’homo sapiens/homo demens, davant l’espill i ens mostra fent guerres, expulsant moriscos, cremant heretges; ens mostra imposant als altres els nostre dogmes, considerant inferiors als altres per ser negres, dones o immigrants. Ens mostra també com es trenca el pacte social del 1978 (com ha fet el PP als darrers cinc anys) i s’introdueix al país la desigualtat social que tots els índex sociològics i econòmics (el coeficient de Gini, les enquestes de les ONG’s o les notícies de cada dia) ens demostren.⁵ Ens posa davant l’espill i ens fa veure com depredem sense cap mirament el planeta o (en altres paraules) com seguem l’herba de les futures generacions sense voler actuar i no per ignorància, sinó per conveniència… Monstres, sens dubte, però sols coneixent-los podrem esmenar-los.

Doncs be. Conèixer tota la violència política que va haver durant la guerra civil i la dictadura, ens posa davant de monstres recents de la història d’Espanya. La indiferència, l’oblit i l’amnèsia no ens fan millors. Pense, en canvi, que podrem millorar si ens reconeixem.

I feta aquesta consideració general, passe a definir alguns conceptes que crec necessaris per a argumentar perquè hem de construir una memòria democràtica. Centraré l’atenció en tres conceptes: memòria col·lectiva, memòria democràtica i història.

* * *

La memòria col·lectiva és una construcció social (o si es vol política) que elabora representacions col·lectives del passat, aporta cohesió social, valors, legitimitat, nodreix la identitat de les persones i les adscriu a una manera d’entendre l’experiència històrica. La memòria col·lectiva és plural: no hi ha una sinó que en conviuen o en poden conviure vàries, com passa sens dubte després de greus conflictes com una guerra civil. Inclou records filtrats amb inclusions i exclusions (per exemple la memòria d’un bàndol exclou o minimitza la violència política pròpia i emfatitza la del contrari), requereix ritus, símbols, commemoracions i té seguidors identificats en dita construcció. La memòria col·lectiva, tot i ser una construcció política, no és necessari que estiga escindida en dos memòries antagòniques.

Pot haver una memòria col·lectiva nacional, compartida, consensuada, resultat de la tensió i superació de diverses memòries sectorials (amb records i oblits) que junta i depura memòries sectorials esbiaixades i antitètiques, unifica interpretacions i permet la identitat d’una comunitat o col·lectiu humà. Aquesta memòria col·lectiva, oberta i integradora de la pluralitat d’experiències (de la pluralitat de memòries) que pondera els records memorables i commemorables, desfà mites i tòpics, obri el vel a les ocultacions de les memòries col·lectives parcials. Aquest tipus de memòria col·lectiva, quan es fa en un marc democràtic i obert és la que anomene memòria democràtica. És aquella que es construeix en estats democràtics pels poders públics, el concurs de la societat civil (associacions…) i també els historiadors. La memòria democràtica permet la conservació del collectiu humà i li aporta projecció de futur.

A aquesta memòria democràtica, com estem veient, contribueixen no sols les memòries col·lectives plurals dels ciutadans, sinó també la historiografia o història. Una de les funcions socials principals que li correspon a la disciplina de la història és aportar a la memòria col·lectiva el rigor del coneixement contrastat i científic del procés històric.

La història val a dir que és una reconstrucció del procés històric contrastada, objectivada, provada, crítica. És resultat d’una elaboració intel·lectual que és analítica i reflexiva, que exhuma estructures subjacents als esdeveniments i les explica i interpreta aquests formulant hipòtesis i buscant causes i, a més, és un saber obert que té matisos i debats (els que caben en la construcció de qualsevol disciplina científica, que mai es tanca). No és un saber axiològicament neutre, com cap ciència social, sinó que s’implica en una valoració i interpretació que aporta reflexions per al present i el futur i, en certa manera, en la interpretació hi ha (tàcita o no) una valoració moral del procés social, feta des del registre de l’anàlisi. La implicació de la història amb la memòria democràtica està en el centre de la vida comunitària de qualsevol societat democràtica i l’historiador no pot quedar al marge.⁶

Però parlar de conceptes és molt abstracte, així que acabaré fent unes reflexions més pràctiques.

* * *

A Espanya, després de la guerra civil es van configurar dues memòries col·lectives, la dels vencedors i la dels vençuts. Les dues, amb distinta capacitat d’influència, oculten, minimitzen o neguen allò que no els convé. Aquesta escissió encara perdura, però s’ha de superar amb les eines que aporta l’anàlisi històrica. S’ha de construir una memòria democràtica objectivada, desmitificada i respectuosa amb la veritat dels fets, útil a la convivència democràtica del conjunt de la col·lectivitat.

La Dictadura va construir “la seua” memòria col·lectiva amb tots els mitjans del poder (selecció de fets, símbols, commemoracions, ritus, mitjans de comunicació, sistema educatiu) i amb ella va legitimar la guerra i la Dictadura. La història que es contava públicament era la versió que havien elaborat els franquistes, però aquesta no era, en absolut, una veritable memòria democràtica, objectivada, contrastada i amb voluntat de conèixer la veritat dels fets que va passar, sinó una manipulació, tergiversació i engany respecte al passat. Els republicans no disposaren de tots aquests mitjans per a fer valdre “la seua” memòria, que no tenia rang oficial (no tenia llocs d’història, ni commemoracions, ni monuments, ni mitjans de comunicació legals, ni escola), però no per açò fou inexistent.

En la Transició, pel que fa a la memòria històrica, no es van posar les coses al seu lloc. Es va fer un “pacte de silenci”. El 1976, partits antifranquistes buscaren fórmules amb reformistes del franquisme per a no produir una situació conflictiva que posara en risc la democratització. El pacte de silenci es devia a dues grans raons polítiques: per un costat, els poders fàctics del franquisme (soroll de sables…) s’hi mantingueren vigilants i amenaçadors; per l’altre a que polítics reformistes provinents de la Dictadura col·laboraren en el procés democratitzador. Políticament es va considerar pertinent no aprofundir amb el que, potser, hauria estat menester.

Així que la construcció objectivada dels anys de la República, guerra i Dictadura es veia com a un inconvenient per a arribar al pacte polític que es coneix com a consens. Llançar a l’oblit (no pròpiament oblidar) la història recent es devia a no voler entrar en el fons de la memòria col·lectiva democràtica, a renunciar a construir una memòria democràtica, perquè políticament no convenia i perquè crear una memòria democràtica entrebancava el consens. La llei d’Amnistia de 1977, peça clau en el “pacte de silenci”, simbolitza el consens assolit per les forces polítiques de la Transició per a superar el passat traumàtic del país i aconseguir una “reconciliació nacional” que es va creure sincera i, pel temps, ha resultat fal·laç.

A la Transició se li fan crítiques per no haver tancat bé la qüestió, per haver permès una memòria fal·laç, per no haver recuperat la memòria democràtica, el que sovint es considera com una mena de traïció. Al meu entendre, recuperar la memòria democràtica era molt difícil en aquells anys, pel fort poder simbòlic que tenia i té (abans i hui). A banda del pacte amb els franquistes reformistes, estava el pes dels poders fàctics, i en aquests tenia un paper important l’exèrcit, domesticat per la dictadura i pilar d’ella. Ideologitzat i endarrerit tècnicament, l’exèrcit havia estat instrument de repressió i control interior i era el gran guardià de la Dictadura, més enllà de la mort de Franco. En els anys de la Transició era una institució vigilant i en permanent amenaça.⁷ No anava a ser fàcil, doncs, al començament de la democràcia, recuperar la memòria històrica.

Així doncs, el consens de la Transició, pel que feia al passat recent, comportava la desmemòria oficial sobre l’origen de la guerra, sobre la il·legitimitat del colp d’estat i la Dictadura, sobre els executats extrajudicialment i en judicis militars, sobre els desapareguts, sobre els que estan encara soterrats en foses i cunetes sense dignificació, sobre els empresonats, les tortures, la repressió, sobre els xiquets robats i, en suma, les violacions dels Drets Humans que es van cometre entre 1936 i 1976. En la pràctica, llançar la memòria de la història recent a l’oblit ometia el reconeixement públic de les víctimes del franquisme, els negava la rehabilitació simbòlica i en gran part les excloïa d’empara judicial. Situació asimètrica, perquè les víctimes a mans dels republicans havien tingut tota classe de reconeixements i memòria.

Paral·lelament a la desmemòria oficial, la historiografia (també altres àmbits de la cultura) es va posar a treballar intensivament sobre la República, la guerra civil i la Dictadura franquista, i amb enorme esforç va començar a reconstruir la memòria històrica. No “aquesta” o “aquella” memòria col·lectiva, sinó la història basada en la investigació honesta i contrastada. La historiografia, des d’aleshores, ha construït una informació real i objectivada dels fets de la República, la guerra, la postguerra, la llarga dictadura i la Transició, i ha superat el falsejament franquista així com qualsevol mirada parcial, autocomplaent i autosatisfeta, falsa en definitiva, perquè la recerca històrica no renuncia a conèixer els clarobscurs de les contradiccions socials i humanes, ni tracta d’endolcir el passat, ocultar o ometre aquella part que pertorba i produeix neguit, confusió o espant. Un resum d’aquesta tasca historiogràfica és el llibre En el combate por la historia.⁸

Intensificació del estudi històric i desmemòria col·lectiva en paral·lel. Però la desmemòria ha estat qüestionada. Des de el 2000, aproximadament, la memòria objectivada dels fets 1936-1976 (o millor 1931-1978) ha passat de l’àmbit historiogràfic a l’àmbit polític. La presència pública de noves generacions de ciutadans (els “néts de la guerra”), el desenvolupament d’organitzacions de memòria històrica, l’exemple de Comissions de la Veritat de països d’Amèrica Llatina o Sudàfrica, el desenvolupament de la reflexió i pràctica de la justícia a nivell mundial, l’interès a defendre els Drets Humans o els pronunciaments d’organismes internacionals sobre diversos països i en concret sobre Espanya, reclamant indagacions oficials sobre les víctimes de la guerra i la Dictadura, han estat factors molt importants que han contribuït a reivindicar la memòria democràtica, a reclamar la discussió pública i el dret a conèixer la veritat, així com el dret al reconeixement públic i polític de les víctimes del franquisme i a la seua restitució simbòlica.

Amb la llei de la Memòria Històrica, aprovada el 2007 a proposta del govern Zapatero, la qüestió va passar a ser objecte de debat públic. Tanmateix, la dreta (i també la crisi, però jo pense que essencialment la dreta) es va llançar contra l’aplicació i efectes de dita llei: pressió mediàtica, bloqueig judicial, obstacles en ajuntaments i autonòmics governades pel PP… Així es demostrava que, després de vora quaranta anys de democràcia, una de les tasques polítiques que no va poder tancar be la Transició (aleshores no era possible) no s’ha tancat després. I és que els quadres dirigents de la dreta encara no s’han alliberat de les lligasses amb el passat franquista, el que obstaculitza arribar al fons de la reconciliació.⁹ El govern de Rajoy, a més, s’ha decantat cap a un revival ideològic neofranquista, amb la qual cosa es troba lluny d’assumir valors de reconciliació i de que tots els morts són de tots. La flama, però, de rellançar la memòria democràtica s’ha mantingut en tot aquest temps, gràcies a la tasca de descendents de les víctimes, associacions memorialístiques i l’inestimable ajuda de mitjans de comunicació alternatius (que han dedicat àdhuc seccions al tema i han difós testimonis com ara Ascensión Mendieta o Emilio Silva) o revistes d’història.

Amb aquest esforç, l’any 2016, després d’uns anys d’entrebancs des del govern central, quasi tots els autonòmics i ajuntaments principals com ara València, torna a ser un moment d’inflexió en la construcció de la memòria democràtica. Les eleccions locals i autonòmiques de 2015 han estat un revulsiu en molts ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes amb governs progressistes. L’ajuntament de València o Alacant, la diputació de València i la Generalitat Valenciana, amb el projecte de llei de memòria democràtica que facilitarà excavar fosses en són exemples. Cal, doncs, aprofitar i superar, d’una vegada, l’anomalia democràtica sobre la qüestió.

* * *

En qualsevol cas, a hores d’ara, a la societat espanyola li cal una veritable política per a construir una memòria democràtica. Cal actuar en diversos fronts.

En primer lloc, fomentar l’acció i la praxi de les associacions de memòria, dels centres d’estudi d’història local o comarcal: coordinar-se entre ells, amb els centres d’ensenyament secundari i amb la Universitat.

En segon lloc, potser la tasca més complexa i de les més necessàries, és desenvolupar una veritable política de la història del temps present, amb particular atenció a la població escolar de primària, secundària i universitat, ja que en el nostre sistema educatiu el coneixement del temps present (República, Guerra, Dictadura i Transició) és un forat negre, com va mostrar una enquesta del CIS feta el 2008, a l’any d’entrar en vigor la llei de la Memòria Històrica.¹⁰ Conèixer la història del temps present be (com passa als països del nostre entorn) i no seguir ignorant-la o persistint en els tòpics i mites de la interpretació maniquea del franquisme o l’argumentari que va marcar la FAES és condició necessària per a la formació cívica dels ciutadans. Segons aquest tòpics, es presenta la República com a un règim radical, poc inclusiu; la guerra com una confrontació de germans impulsada per minories polítiques on tots foren culpables per igual de que esclatara, així com d’una simètrica responsabilitat en la repressió i número de víctimes; el franquisme es mostra com un règim essencialment funcional que va saber auto-regenerar-se al compàs de l’evolució del context internacional i va propiciar un creixement econòmic i canvi social intern. I, en fi, la Transició, com una obra política admirable i modèlica al món sencer, sense entrar en una mirada més atenta a defectes i omissions… ¹¹

Hi ha, en tercer lloc, altres tasques importants. Cal institucionalitzar instruments que siguen alhora independents i oficials, que facen una recerca exhaustiva de la informació de les violacions dels Drets Humans que es van fer entre 1936 i 1976, i elaboren propostes concretes. Les Comissions de la Veritat han demostrat, en diversos països, ser una eina útil per a aprendre, copsar errors i mirar el futur amb eixe coneixement. L’objectiu d’aquestes institucions (que s’han estés per molts països que han patit conflictes i dictadures on s’han violat els Drets Humans) és aconseguir la reconciliació, lluitar contra la impunitat i defensar els Drets Humans. Mitjançant el “pacte de silenci”, com va passar a Espanya, la reconciliació no s’aconsegueix, com estem comprovant, perquè les ferides socials, si val la metàfora, no es tanquen amb el silenci.

Les Comissions de la Veritat, de les que hi ha unes 40 a tot el món, es proposen restaurar la pau la convivència, garantir a les víctimes el dret a la veritat, la reparació i la justícia.¹² Són òrgans temporals, tenen caràcter oficial però són independents dels governs, constaten els fets, proposen mesures de reparació i no tenen caràcter judicial (potser alguna, la de Sudàfrica per exemple, tenen nexes amb la justícia).

En cada país on s’han creat han desenvolupat la seua idiosincràsia: cada lloc ha construït, en el seu context i circumstàncies, la seua Comissió. Trets comuns són tres. El primer és exhumar la veritat, perquè tant les víctimes com la col·lectivitat té dret a conèixer-la, produint un relat contrastat i objectivat que és la millor manera de conèixer, tancar i superar les ferides obertes. El segon és impulsar el dret que tenen les víctimes a la reparació de les violacions dels Drets Humans. La reparació, que forma part d’un procés de consolidació democràtica i dels Drets Humans, s’ha d’entendre com un procés. Comporta restitucions, indemnitzacions i rehabilitacions a diversos nivells però on és important el nivell simbòlic i moral. El tercer tret és fer una tasca que s’encamina a la restauració de la justícia a les víctimes de les violacions dels Drets Humans. Però he dit que ‘s’encamina’; les Comissions que ha hagut o hi ha, ninguna d’elles és tribunal de justícia. Operen en un altre registre: valoren i interpreten comportaments i pràctiques, principalment col·lectius (algunes no poden entrar en identificació individual), i no entren en la determinació de responsabilitats penals individuals que, en tot cas, corresponen als jutjats.