Читать книгу: «Joan Fuster, llibre a llibre»

Diccionari bibliogràfic

3 poemes

Alacant, Verbo, 1949, 12 pp.

Joan Fuster i José Albi, que compartiren amistat i passió per les lletres en la seua adolescència i joventut, fundaren Verbo a principis de 1946, una de les primeres revistes en què Fuster publicà poemes, articles culturals i ressenyes literàries, en castellà i català. La creació de la revista els permeté contactar amb autors de la literatura espanyola del moment, difondre l’obra d’escriptors i artistes plàstics internacionals i donar a conéixer novetats editorials en català, malgrat l’oposició inicial d’Albi. Amb el mateix segell de Verbo, editaren una col·lecció breu de poemaris, de la qual forma part 3 poemes, i una Antología del surrealismo español, publicada el 1952.

El fascicle, la coberta i la portada il·lustrades amb un dibuix del mateix Fuster, reuneix tres composicions de temàtica i extensió variades, que posen en relleu elements característics dels inicis poètics de Fuster. Així, formalment, destaca l’ús exclusiu del vers decasíl·lab, i en l’àmbit temàtic, la identificació anímica del poeta amb la naturalesa i la presència de la mort com a motiu de reflexió filosòfica.

El poema inicial és «Impressió de tardor», una elegia que projecta el decaïment del poeta sobre un paisatge tardorenc descrit amb profusió de detalls. Tanmateix, no es tracta de la simple recreació d’una postal idíl·lica, atés que, sota l’atmosfera d’aparent serenitat evocada pel poeta, hi bateguen la nostàlgia i la solitud que el neguitegen.

El segon poema, «Aquest crit que ara penso», és una invocació extensa en què el poeta s’adreça a dos destinataris mitjançant el recurs retòric del diàleg monologat: d’una banda, un amic que exerceix de confident íntim, i de l’altra, el Senyor, que representa la idea de deïtat o d’absolut. Amb aquests elements, Fuster aborda la imminència de la mort des de l’òptica d’un existencialisme cristià. Només la veritat de la paraula poètica, encarnada en el crit, s’erigeix com l’única esperança davant la finitud de l’ésser humà, l’estranyament de viure i el marciment irremeiable de les belleses efímeres.

El tercer poema, «Cançó tranquil·la», explora, sota un prisma radicalment oposat al d’«Impressió de tardor», la connexió íntima que estableix el poeta amb el medi físic que l’envolta. Fuster aconsegueix, a través dels tòpics literaris del lloc amé i de l’exordi primaveral, una barreja equilibrada de voluptuositat i lirisme càndid capaç de reflectir la plenitud dels amants. En aquest cas, la redempció ja no prové de la paraula poètica, sinó del gaudi illuminador de l’amor.

[Salvador Ortells Miralles]

Abans que el sol no creme…

Barcelona, La Galera, 1969, 6 pp.

Aquest és, a excepció de l’antologia col·lectiva de contes Un món per a infants, l’únic llibre de Fuster pertanyent a l’àmbit de la literatura infantil. Es tracta d’una narració didàctica sobre el conreu de l’arròs, que és un dels ingredients elementals de la gastronomia valenciana. Fuster també s’interessà, tot i que amb un tractament diferent, pels vincles històrics, socioculturals i econòmics entre l’agricultura i la cuina autòctona en llibres com L’Albufera o El País Valenciano.

El conte parteix d’una introducció en què l’autor es proposa d’explicar al lector la procedència de l’arròs que degusta a casa. L’acció transcorre a Sueca, poble natal de Fuster, i el fil narratiu es desenvolupa a través dels treballs que els llauradors realitzen als arrossars en les diverses estacions de l’any. L’inici està marcat pel trànsit de l’hivern a la primavera, just en el moment en què es remou la terra resseca amb les xarugues que arrosseguen els tractors. Una vegada preparat el sòl, descriu l’adobament i la inundació dels arrossars amb l’aigua provinent de les séquies del terme. A continuació, se centra en la sembra de les llavors als camps de planter perquè, una vegada hagen grillat, siguen trasplantades als camps més grans.

El final de la primavera dóna pas a les tasques de l’estiu, que es resumeixen en la birbada de les males brosses, principalment el serreig i la jonça. També s’hi incideix en el canvi cromàtic dels camps d’arròs, que muden el verd inicial pels tons daurats de les espigues que comencen a madurar. A punt d’iniciar-se la tardor, en el mes de setembre, arriba el temps crucial de la collita, que comprén la sega i la batuda de l’arròs. Fuster hi contraposa les màquines segadores i assecadores actuals a les ferramentes rudimentàries i els animals de tracció, més propis d’èpoques anteriors. Amb la collita enllestida, narra l’últim pas del procés: el trasllat de l’arròs als molins perquè li lleven la corfa del gra i quede, per fi, blanc i net. El relat finalitza amb una lloança a les gents, els costums i les belleses naturals dels poblats arrossers. A més, el llibre inclou un breu apèndix amb activitats destinades a reforçar els continguts de la lectura.

En resum, Fuster construeix un conte senzill i amé sobre el conreu de l’arròs fent servir recursos distintius de la literatura infantil, com ara la personificació dels elements paisatgístics, l’ús recurrent de frases exclamatives i el diàleg alliçonador amb el lector jove.

[Salvador Ortells Miralles]

L’Albufera de València

Barcelona, Les Edicions de la Rosa Vera, 1970, 126 pp.

Llibre sobre l’Albufera i el seu entorn paisatgístic i humà, amb text de Joan Fuster i gravats de Jaume Pla. Es tracta d’una edició de bibliòfil publicada per l’editorial La Rosa Vera que havia creat el gravador Jaume Pla el 1945 amb la intenció de reunir en un mateix llibre l’aportació d’un artista i d’un escriptor destacats. El gravat ocupava el lloc preferent, i el text n’era una glossa, escrita amb posterioritat, invertint l’ordre habitual. En el cas de L’Albufera de València, però, text i planxes es van fer alhora, sense que cap dels dos autors coneguera el treball de l’altre fins al final; i, d’altra part, l’extraordinària qualitat del text de Joan Fuster acabaria per independitzar-lo del format original, de manera que les successives edicions han prescindit dels gravats de Pla o els han substituït per fotografies (com en el cas de l’edició feta per la Universitat de València i l’editorial Bromera el 2007, amb fotografies de Francesc Jarque). La primera edició aparegué impresa a dues tintes sobre paper de fil fabricat especialment per la casa Guarro, amb 17 làmines amb gravats al burí de Jaume Pla, i un tiratge de 120 exemplars, signats per l’escriptor i el gravador.

Joan Fuster ja havia col·laborat amb La Rosa Vera amb una introducció, «Justificació», a l’edició del Bestiari de Josep Carner, publicada el 1964, i glossant un gravat de Roser Bru per a la collecció Dotze temes de circ. En aquesta ocasió, la iniciativa va partir de l’escriptor, a qui feia goig participar en una edició de bibliòfil com les que publicava Jaume Pla («Escolta, m’agradaria fer un llibre d’aquests tan estranys que fas tu»). No es tracta, doncs, d’un encàrrec, com en els dos casos anteriors en què havia col·laborat amb el gravador, sinó d’un llibre proposat i desitjat pel mateix Fuster, que el concebé com un assaig literari sobre el llac que s’estén entre els termes de València i de Sueca, el poble natal de l’escriptor. L’obra conjuga l’erudició de l’autor, el seu coneixement de la història de l’Albufera, amb un to amé i fins i tot humorístic a vegades, que tracta, sobretot, de presentar al lector la realitat humana dels seus habitants, la relació entre el llac i els homes i dones que hi viuen, la seua cultura, la seua economia, els seus problemes…

El llibre s’acosta més, en el to i la intenció, a la literatura de viatge que l’autor havia cultivat ja en El País Valenciano, que a la prosa plana i anodina de les guies oficials (que Fuster també practicà, per exemple, en els fullets turístics sobre Alacant). Una literatura «sentimental» –en el sentit del viatge sentimental de Sterne i de Stendhal–, que es presta a l’expansió i que Fuster tracta de minorar i dissimular amb una vasta erudició –no hi ha dubte que coneix tots els estudis i informes que s’han escrit sobre el passat i el present del llac– i, sobretot, una punta d’ironia i fins i tot de causticitat. Tot i aquestes cauteles –incloses les referències a les «misèries culinàries» de la comarca–, el llibre no pot amagar la profunda estimació de l’autor per l’Albufera, un país d’aigua i d’arròs, i per les seues gents.

[Antoni Furió]

Ales o mans

València, Torre, 1949, 52 pp.

Després de publicar els primers poemes en la premsa valenciana i en fascicles de tiratge molt escàs, aquest és el primer recull de Fuster amb una difusió de més abast. Es publicà en la prestigiosa col·lecció «L’Espiga», que portà a terme, entre 1949 i 1965, un paper fonamental en el redreçament lingüístic del País Valencià i en la promoció dels joves escriptors de postguerra –Vicent Andrés Estellés, Jaume Bru i Vidal, Francesc de Paula Burguera, Josep Iborra, Maria Beneyto…En principi, el llibre havia de titular-se Criatura, però Xavier Casp, que era el director de la col·lecció, imposà el títol definitiu a fi que es veiera des de la portada que estava escrit en català. Té la particularitat que la coberta i la portada estan il·lustrades per Fuster.

El llibre s’estructura en tres parts i s’obri amb una citació d’un blues interpretat per Louis Armstrong, que expressa la soledat que s’acreix amb l’arribada de la nit. Formalment, es caracteritza per la varietat de metres i composicions emprades. Així, al costat de poesies curtes, preferentment dècimes rimades en heptasíl·labs, n’hi trobem altres de més llargues, en vers lliure o en decasíl·labs. També hi són presents formes estròfiques clàssiques com el sonet o el madrigal. En els vessants semàntic i sintàctic, la presència d’elements de l’animalogia i la selvologia, i l’ús reiterat de la conjunció identificativa «o» denoten la influència surrealista de Vicente Aleixandre.

El poemari evoluciona des del desamor inicial del poeta fins a la celebració final de l’amor correspost. En la primera secció, la ira i el desencís davant d’un món hostil i alienant, junt amb la tristesa per la relació sentimental fallida, són la nota predominant. Els poemes «Aquest crit que ara pense» i «Invocació sense insistir massa» destaquen per la profunditat psicològica amb què mostren les incerteses que agiten el poeta.

La segona part persisteix en el sentiment de desassossec de la primera, tot i que amb menor intensitat. L’adveniment de la primavera i la negativa del poeta a participar de la seua plenitud metaforitzen el seu aïllament. Són poemes marcats per l’evocació obsessiva de l’amor absent i la recerca del silenci com a refugi espiritual, sobretot en «Elegia íntima», poema que clou la secció.

En l’última part desapareix la desolació del poeta i s’anuncia el floriment d’una primavera nova, que li retornarà la passió perduda. La sèrie de poemes curts «Ràpids madrigals», que exalcen les bondats de l’ésser estimat, i «Cançó tranquil·la», que tanca estratègicament el llibre, emfasitzen el poder redemptor de l’amor.

[Salvador Ortells Miralles]

Alicante y la Costa Blanca

Barcelona, Planeta, 1965, 90 pp.

Fuster era un jornaler de la ploma i sovint la seua escriptura era fonamentalment crematística. Un cas podria ser-ne aquest llibre, ja que tres anys abans havia publicat l’extensa guia El País Valenciano. La guia de la província d’Alacant és prou diferent: és un text més convencional, desapareix el to reflexiu i es limita a descriure i a oferir una visió encomiàstica de la província. El to és més periodístic, amb tota mena de dades –quilòmetres, temperatura…– i amb informació pràctica per al turista: festes assenyalades i adreces utilitàries –serveis d’autobusos, espectacles, hotels…

El volum conté un conjunt de capítols dedicats a caracteritzar la província. D’entrada, la situa geogràficament, computa la població, detalla les comunicacions i demarca les comarques on predomina el català i les comarques on es parla el castellà. Pel que fa al paisatge, afirma que posseeix una orografia ben accidentada, travessada per un conjunt intricat de serres i valls, que contrasta amb la planura de moltes zones de la costa. La pluralitat de paisatges ofereix una sorpresa constant al viatger. L’interior és rude i eixut. La costa és rocosa al nord i plàcida al sud. El territori és àrid i l’escassetat de l’aigua és un problema greu. El clima, en canvi, extremadament càlid a la costa, esdevé un reclam turístic.

A continuació fa un viatge per la història, tot detenint-se en l’etapa àrab i en el moment posterior de la incorporació de les terres alacantines al Regne de València. Un punt remarcable és la situació econòmica, ja que es trobava l’any 1965 en plena expansió. Un dels punts forts és la tenacitat dels alacantins a superar els modestos recursos naturals. Els productes més representatius són, en l’agricultura, la taronja, la tomaca, el raïm i l’ametla, base fonamental del comerç de rebosteria. Al seu costat, hi ha tota una sèrie de productes artesanals, com ara l’espart i la ceràmica. L’activitat industrial és un punt neuràlgic i es concentra a Alcoi, Elx i Elda. Les manufactures fonamentals són els teixits, el calcer, la metal·lúrgia i el paper. El turisme és el nou factor que ha rellançat l’economia, que ha convertit la costa en un imant per al turisme estranger.

Respecte a la cultura particular, Fuster focalitza l’atenció en el folklore –Misteri d’Elx, els Moros i Cristians, les Fogueres de Sant Joan…– i en la gastronomia –arrossos i derivats de l’ametla, sobretot. En els itineraris es recrea, primer, en la ciutat d’Alacant i, després, estableix sis excursions per la província.

[Francesc Calafat / Francesc Pérez i Moragón]

Antologia de la poesia valenciana

Barcelona, Selecta, 1956, 226 pp.

Després que Xavier Casp en declinara l’oferiment inicial, l’editor Josep Maria Cruzet encarregà a Fuster l’elaboració de l’antologia a fi d’augmentar la presència dels poetes valencians en el mercat editorial català. Un dels personatges més decisius perquè el projecte arribara a bon port fou el poeta valencià Enric Duran i Tortajada, sense el suport econòmic del qual no n’hauria estat viable la publicació. D’acord amb el caràcter informatiu del llibre, Fuster va optar per incloure-hi el major nombre possible de poetes, sempre que tingueren un mínim de qualitat exigible. Hi preval, doncs, un enfocament historicista més que no el criteri estètic de l’antòleg.

L’antologia conté un estudi preliminar que aborda tres aspectes bàsics: la posició particular dels autors valencians en la poesia catalana, l’evolució de la poesia valenciana des de la Decadència fins al segle XX i l’agrupació generacional dels poetes antologats. La producció aplegada, que va des de la Renaixença fins a la primera meitat del segle XX, s’estructura en set capítols segons la cronologia de naixement dels poetes. Cada capítol inclou un apartat per poeta, amb una nota biobibliogràfica i una selecció de poemes que varien en el nombre segons cada cas. Carles Salvador i Bernat Artola, amb nou i set poemes respectivament, són els que hi tenen una presència més destacada.

En el primer capítol, atenent a l’escàs interés literari de la poesia valenciana dels Jocs Florals, Fuster limita la producció de la Renaixença a l’obra de Teodor Llorente, de la qual remarca l’ascendència que tingué sobre gran part dels poetes de finals del segle XIX. La poesia de Llorente, precisa Fuster, es caracteritza per una retòrica jocfloralesca basada en els tòpics de la Pàtria, la Fe i l’Amor, tot i que, en certes ocasions, poetitza la gent i el paisatge rural valencià sense artificiositat.

Sobre la «generació de 1909», que ocupa el capítol següent, assenyala que manté l’esperit del poble i la visió rural iniciada per Llorente, però amb un lèxic diferent i corregint-ne el localisme temàtic. Miquel Duran de València, Josep M. Bayarri, Daniel Martínez Ferrando i Jacint M. Mustieles són els noms principals d’aquest grup, que es caracteritza per ser més permeable a corrents literaris exteriors, com ara el modernisme català de Jacint Verdaguer i Joan Maragall o el castellà de Rubén Darío.

Tot seguit, es designa amb la denominació «Paisatgisme sentimental» un conjunt de poetes refractaris a les innovacions i partidaris de perpetuar l’herència llorentina. Es distingeixen, segons Fuster, per mantenir un fons d’idealisme romàntic i el gust per una temàtica inspirada en la terra. Per no alterar-ne el criteri generacional, els separa en dos grups i intercala entre ells el capítol dedicat a la «generació de 1930». En el primer aplega Enric Duran i Tortajada, Francesc Caballero, Salvador Verdeguer, Pasqual Asins i Prudenci Alcon, tots ells afins a les inspiracions de la generació de 1909, i en el segon reuneix Martí Domínguez, Joan Lacomba, Enric Soler i Godes, Angelí Castanyer, Lluís Guarner i Vicent Casp, més pròxims a l’experiència poètica de la generació de 1930.

Els autors que formen la generació de 1930 són Enric Navarro i Borràs, Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Maximilià Thous i Bernat Artola, la majoria dels quals coincidiren en la revista Taula de lletres valencianes, el setmanari Pàtria Nova i el volum antològic La poesia valenciana en 1930. Fou una generació amb divergències estètiques que s’aguditzaren al voltant del debat entre els que reclamaven el retorn a una poesia de caire populista i els partidaris d’un cert avantguardisme propugnat per Carles Salvador.

L’esclat de la Guerra Civil va produir un tall cronològic important en la poesia valenciana. Per aquest motiu, Fuster separa els poetes que es donaren a conéixer abans de la guerra dels que ho van fer després. Així, considera que els poetes més destacats de la postguerra són Emili Roca, Josep Mascarell, Matilde Llòria, Joan Valls i Xavier Casp, que fou l’únic que inicià la seua trajectòria literària abans del conflicte bèl·lic. No foren un conjunt homogeni ni tampoc una prolongació de la generació de 1930, però Fuster remarca que constituïren el pont indispensable perquè Jaume Bru i Vidal, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Francesc de Paula Burguera, Rafael Villar i ell mateix publicaren els primers poemaris en la dècada dels cinquanta. Aquests poetes, englobats sota l’epígraf «Últimes promocions», conformen un grup eclèctic, atés que s’inspiren en diverses tendències estètiques del segle XX, però tenen en comú les lectures de la poesia francesa contemporània –i, en menor grau, l’anglesa– i haver patit les dures restriccions del règim franquista.

Finalment, en un apèndix s’adjunten unes observacions fonètiques, prosòdiques i morfològiques sobre la llengua dels poetes valencians i un glossari de mots valencians amb les equivalències corresponents al català central.

[Salvador Ortells Miralles]

Antología del surrealismo español

Alacant, Verbo, 1952, 193 pp.

Es tracta d’un número triple de la revista Verbo (núm. 23-25) que presenta una antologia de la poesia espanyola surrealista de la preguerra i la primera postguerra del segle XX. Fou editat com a llibre i alhora com a revista. Els autors de la introducció, la tria, l’ordenació i les notes són Joan Fuster i José Albi.

El llibre consta d’una introducció, tres parts de selecció de poetes i poemes, i un apèndix final d’aclariments. L’eix que organitza el conjunt de la tria és una selecció de vint-i-un poetes representatius que han conreat poesia surrealista en la preguerra i la primera dècada de la postguerra.

La primera part, «Hasta 1936», situa el punt d’arribada de la producció de preguerra. Els poetes seleccionats, vinculables d’una manera o una altra a la Generación del 27, són Juan Larrea, García Lorca, Emilio Prados, Vicente Aleixandre, Rafael Alberti i Luis Cernuda. S’ordenen per cronologia de naixement, de 1895 a 1904, i s’hi inclouen entre un (Prados) i vuit poemes (Cernuda) de cadascun. Les tendències recorren des del creacionismo (Larrea) fins al surrealisme més estricte (Lorca o Alberti), passant per un surrealisme més elaborat formalment (Aleixandre), un surrealisme intimista (Cernuda) o la desautomatització del surrealisme pel to combatiu incorporat (Prados).

La segona part, «Desde 1936», continua el tall cronològic establert i s’hi inclouen els poetes Gerardo Diego, González-Ruano, Luis Rosales, Álvaro Cunqueiro, Camilo J. Cela, Juan E. Cirlot, Manuel Segalà, Julio Garcés, Miguel Labordeta i Antonio Saura. S’ordenen per data de naixement, de 1896 a 1930, i s’hi inclouen entre un (Rosales) i set poemes (Diego) de cadascun. Les tendències són des del creacionismo (Diego) fins al pensament filosòfic amb un discurs surrealista (Labordeta), la incorporació del submón (Segalà) o l’automatisme (Garcés).

La tercera part, «Postismo e introvertismo», està delimitada per un criteri de tendències. S’hi inclouen cinc poetes, tres dels quals representen el postismo (Chicharro hijo, Carlos Edmundo de Ory i Jesús Juan Garcés) i dos l’introvertismo (García Sola i Jaime Vila). S’ordenen per data de naixement, de 1907 a 1927, i s’hi inclouen entre dos (Vila) i onze poemes (J. J. Garcés) de cadascun.

El conjunt conclou amb unes anotacions que estableixen algunes característiques de la producció dels autors, les quals complementen la nota que encapçalava la selecció dels seus poemes. A més, a la fi de la selecció de cada autor s’incorporen unes notes que informen sobre la procedència dels textos seleccionats.

[Ferran Carbó]

Ara o mai

València, Eliseu Climent, 1981, 64 pp.

Ara o mai va ser publicat originàriament l’any 1980 com un article llarg amb el títol «Per a una cultura catalana majoritària», dins la «nadala» de la Fundació Jaume I –avui Fundació Lluís Carulla– titulada precisament Josep M. Folch i Torres. Per a una cultura catalana majoritària. Un any més tard va aparéixer publicat a València, amb un pròleg fet expressament per a l’ocasió. És, probablement, el text polític més madur i lúcid de Fuster.

En ple procés de modernització vertiginosa de la nostra societat, el debat sobre el present i el futur de la llengua i la cultura catalanes s’ha de plantejar sense embuts. I això és el que fa Fuster, amb una urgència i una claredat superiors a les d’altres pamflets polítics seus. La castellanització de la societat catalanoparlant ha avançat amb l’aquiescència –i amb la col·laboració– dels catalanoparlants, fins arribar un moment en què l’idioma va esdevenir un problema polític. En aquest procés, i en l’invers (d’assimilació lingüística dels immigrants), ha tingut un paper decisiu el fenomen social del mimetisme entre les classes dominades i les dominants. Fuster rebutja també la idea distorsionada del català com a llengua de la burgesia.

Segons l’assagista, cal abandonar la fixació culturalista i historicista –que ell mateix havia conreat en la seua joventut– i pensar que la cultura, l’alta cultura, és un fet minoritari: un idioma no pot sobreviure immers en l’esquizofrènia d’una societat que té els productes culturals més excelsos en la seua llengua, i la cultura de masses en la llengua de la potència colonial. L’exemple de Folch i Torres li serveix d’il·lustració; a l’època de La Tralla i del Patufet hi havia una implicació dels catalanòfons en la cultura popular en llengua pròpia, i aquesta implicació no es dóna actualment. Però és que, a més, cal reconéixer que abans del franquisme no havíem arribat tan lluny en aquest aspecte com se sol repetir.

El repte del català ja no és només la premsa, sinó també i sobretot els mitjans de comunicació massius –l’any 1980, la televisió, el cinema i la ràdio. Hi ha hagut canvis positius, com ara la Nova Cançó, però no han estat ben gestionats. Si no se supera el vici de lligar l’ús del català exclusivament a la producció d’alta cultura, la desaparició de la llengua –i de la identitat que transmet– només serà qüestió de temps, després de passar per un període de llatinització. I la reversió d’aquest procés és, en bona mesura, responsabilitat dels catalanòfons.

[Guillem Calaforra]

Ausiàs March. Antologia poètica

Barcelona, Selecta, 1959, 192 pp.

Al llarg de 1959, Fuster va participar en diverses iniciatives relacionades amb la commemoració del cinc-cents aniversari de la mort del poeta Ausiàs March, d’entre les quals destaquen algunes conferències pronunciades a Barcelona, i a les festes literàries de Cantonigròs, i l’elaboració d’aquesta antologia. Es tracta d’una obra adreçada a un lector culte en català, encara que no necessàriament familiaritzat amb la poesia catalana medieval. Conté una introducció extensa i una selecció de vint-i-sis poemes en versió original acarats amb les versions en ortografia moderna.

L’estudi inicial consta d’un esbós biogràfic del poeta i una anàlisi detallada de les fonts de la seua obra. La primera font citada per Fuster és la poesia trobadoresca, de la qual March pren la tècnica retòrica i la temàtica. En segon lloc, i com a conseqüència dels contactes dels poetes catalans amb el Renaixement italià, assenyala la influència de l’estilnovisme. La tercera font és l’escolàstica, que, segons Fuster, serveix al poeta per a estructurar el seu sistema moral i psicològic, i dotar la seua poesia de gravetat filosòfica. Finalment, cita les edicions successives de l’obra de March i en rastreja la recepció fins al segle XX.

La tria dels textos antologats, que segueixen la seqüència numèrica establerta per l’erudit Amédée Pagès, obeeix al criteri de mostrar els aspectes essencials de la poesia ausiasmarquiana. Així, hi prevalen les composicions de temàtica amorosa en cobles croades capcaudades de decasíl·labs, com ara els poemes I, II, III, IV, X, XI, XIII i XIX. No hi són absents, però, els cants d’amor amb combinacions estròfiques diferents, com les cobles esparses del poema XXIX o les cobles encadenades unisonants del LXIII. És remarcable la inclusió del poema XXXIX, inspirat en una de les constants de la psicologia amorosa de March: el delit en el sofriment. Junt amb aquestes composicions, s’hi inclouen el poema CIV, que és el tercer dels sis cants de mort, i el CV, designat amb el títol de «Cant espiritual». També mereixen una atenció especial el poema XXIII, que és l’única mostra del gènere d’elogi a la dama en l’obra de March, i el poema XLVI, un dels més populars des que fou interpretat pel cantautor Raimon en la dècada dels setanta.

Respecte a les versions modernes dels poemes, Fuster respecta la literalitat dels originals, les particularitats fonètiques de l’època i la procedència geogràfica del poeta, a més de mantenir viva l’expressivitat conceptual dels versos més epigràfics.

[Salvador Ortells Miralles]

Babels i babilònies

Palma de Mallorca, Moll, 1972, 190 pp.

Els moviments estudiantils dels anys seixanta i setanta van ser objecte d’un interés intens i sostingut per part de Fuster. El fruit d’aquesta curiositat és Babels i babilònies, un conjunt d’articles publicats en la premsa periòdica –La Vanguardia, Destino– per un Joan Fuster ja gran, i que es mirava tots aquells esdeveniments amb ulls de persona madura, amb una notòria llunyania generacional i, en gran part, també geogràfica –el més important passava fora.

Fuster comença amb unes quantes constatacions distanciades: els joves que es revolten, en aquella època, són majoritàriament fills de les classes mitjanes aparegudes després de 1945, productes de la societat de consum. En la seua acció conflueixen factors variats, tan variats com les maneres de reaccionar respecte de l’entorn. Tot seguit, Fuster reflexiona sobre els significats confusos que pot prendre la dicotomia entre joves i vells, allò que defineix les edats i allò que en les nostres societats és definit per les edats. Els articles de la tercera secció descriuen unes quantes variants d’inconformisme, que d’alguna manera es transformarà en conformisme: els hippies, els beatniks, místics i al·lucinats diversos, anacoretes i addictes al spleen. Fuster, assagista versàtil per excellència, dedica els cinc articles de la quarta secció a peripècies de la vestimenta –i de la falta de vestimenta, com ara a les platges–, les modes i les models de l’època –Twiggy– o el que ell considera la decadència de l’obscenitat. Els cinc articles següents són una mostra de l’agut crític de costums que era l’assagista de Sueca, amb consideracions sobre les parelles els membres de les quals «descansen» l’un de l’altre, el tebeo i els adults, el rousseaunianisme de la bicicleta, la geriatrització del sud valencià i la tecnofòbia de moda aquells anys. Finalment, la sèrie de set articles «Les llengües de demà» pren com a punt de partida la por dels francesos a la dissolució del seu idioma en allò que Etiemble anomena franglais, constata la desaparició de les «llengües maternes» com a efecte de la modernització, i presenta un panorama ombrívol per a un futur en què la cultura de masses i els mitjans de comunicació faran que totes les llengües se simplifiquen fins a la deturpació expressiva completa.

Per la seua relació tan estreta amb el context de l’època, Babels i babilònies ha envellit més que altres llibres de Fuster, però manté el seu valor com a mostra de la intel·ligència i l’ofici de l’autor.

[Guillem Calaforra]

El bandolerisme català. II. La llegenda

Barcelona, Aymà, 1963, 123 pp.

Segon volum, a càrrec de Joan Fuster, de l’obra El bandolerisme català, el primer volum de la qual, La història, escrit per Joan Reglà, havia aparegut l’any anterior. Tots dos volums van ser publicats per l’editorial Aymà en la col·lecció «Guió d’Or», amb els números 15 i 16 respectivament, profusament il·lustrats i en edició numerada en paper de fil de 330 exemplars. Amb aquest llibre, Joan Fuster reprén el tema –i la fórmula de col·laboració amb l’historiador Joan Reglà– que havia abordat dos anys abans en Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler. De fet, la contribució de Fuster en aquesta última obra («El mite») constitueix, amb petites variants, una secció del capítol tercer del nou llibre, dedicat a La llegenda, d’El bandolerisme català.

La col·laboració entre Reglà i Fuster, iniciada amb l’arribada del primer a la Universitat de València el 1958 com a catedràtic d’Història Moderna, s’intensificaria en els anys seixanta i donaria lloc a diverses obres conjuntes, i fins i tot grans empreses historiogràfiques com la Història del País Valencià. La iniciativa dels dos llibres partí de l’historiador gironí, que invità Fuster a tractar la dimensió literària i popular del bandolerisme català, mentre ell s’ocupava de la història. Si fins aleshores la visió dels bandolers del Barroc havia estat molt influïda pels escriptors romàntics del segle XIX, en particular per Víctor Balaguer, que els presentaven com a herois populars i fins i tot polítics, com una mena de «patriotes exaltats» enfront del centralisme de l’Espanya dels Àustria, Reglà i Fuster en donaran la volta, no sols partint de documents arxivístics i textos literaris, sinó també proposant una interpretació més social del fenomen.

Fuster estudia «la llegenda» a partir, en primer lloc, de testimonis literaris, en particular del tractament del bandolerisme català que va donar la literatura castellana de l’època (Lope de Vega, Cervantes, Tirso de Molina i, en el cas de Serrallonga, Coello, Rojas i Vélez de Guevara), que pràcticament en va fer un gènere i que assimilava la figura del bandoler tant a la de l’hidalgo agraviado –el noble de segona fila, inicialment idealista i benintencionat, però immergit en una espiral de revenges que el posaria fora de la llei–, com a la del mite, antic i universal, del «bon bandit», que serà représ pel romanticisme al segle XIX. Una visió que no es correspon amb la del folklore català, transmesa per les cançons i les tradicions populars, on, com apunta Xavier Torres, els bandolers són presentats més com a fatxendes que com a campions de cap noble causa. En comptes, però, de concloure que la tradició popular del mite té l’origen en la seua elaboració literària, Fuster suggereix que seria més aviat la literatura que s’hauria inspirat prou directament en la cançó popular o, si més no, en la realitat dels fets, i proposa en conseqüència una aproximació més àmplia, històrica i social, més atenta també a la cultura popular, que l’estrictament literària.

[Antoni Furió]

El blau en la senyera

València, Tres i Quatre, 1977, 31 pp.

Als anys setanta i vuitanta, un dels pilars de la batalla de València eren els símbols, el més notori dels quals era la bandera. Fuster va escriure El blau en la senyera amb la intenció de contrarestar aquella atmosfera enverinada, i de reivindicar la vigència de la senyera tradicional del país. Per a assolir els seus objectius, amb aquest opuscle Fuster empra dues estratègies discursives: el desemmascarament i l’argumentació històrica. El nostre assagista proposa una interpretació ideològica –sociopolítica– d’aquesta controvèrsia. Ja des del primer capítol, l’assagista deixa clar que es tracta d’un pseudoproblema provocat amb la intenció de dificultar la recuperació de la «consciència de poble» entre els valencians, en un moment en què el nacionalisme espanyol percebia que la seua hegemonia ideològica podia estar amenaçada. En els tres capítols següents, Fuster presenta arguments històrics que demostren que la senyera de tots els valencians no pot ser altra que la bandera de les quatre barres vermelles sobre fons groc. També explica les raons de l’existència d’algunes banderes municipals privatives, com ara la de València i la de Borriana, amb una franja blava vora el pal. En el capítol cinqué ens recorda que, dissortadament, al País Valencià es dóna una de les condicions de possibilitat d’aquesta manipulació simbòlica: la pèrdua de la «memòria col·lectiva» dels valencians, directament relacionada amb l’alienació nacional provocada per les classes dominants del país. La bandera quadribarrada és, per a ell, el símbol de la recuperació de la dignitat del nostre país, de la lluita per la nostra identitat com a poble i contra el sucursalisme. En el capítol que clou l’opuscle, Fuster reprén idees que ha exposat de manera extensa en altres escrits seus –de fet, cita explícitament Nosaltres, els valencians, i reitera algunes de les idees principals de Qüestió de noms.

El blau en la senyera és un dels escrits més característicament d’urgència de Fuster, amb nervi polèmic, amb la flaire evident d’una important exasperació ambiental. Fuster veu que es crea un ambient cada vegada més enrarit i més tòxic, i que en breu es consumarà la genuflexió alienadora, i el text ho transmet amb un discurs molt compromés i combatiu. El fet que la senyera tradicional fóra oficial durant un parell d’anys (1978-1980) potser té alguna relació amb la publicació d’aquesta fogosa obreta fusteriana.

[Guillem Calaforra]

Causar-se d’esperar

Barcelona, Editorial A. C., 1965, 238 pp.

Aquest llibre es publicà en A. C., una editorial de curta vida (1962-1968), fundada per Armand Carabén i altres, i que actuà sota la direcció intel·lectual de Joan Fuster, el qual hi publicà, a banda d’aquest títol i algun pròleg, Diccionari per a ociosos i Consells, proverbis i insolències.

Els textos de Causar-se d’esperar, segons el mateix autor, provenen d’una tria de fragments extrets dels quaderns del seu dietari manuscrit de 1963, amb un complement corresponent als primers mesos de 1964. Algunes apuntacions d’aquesta tria van haver de ser eliminades «per motius de força major» –és a dir, les prohibí la censura– i substituïdes per unes altres. Joan Fuster havia redactat un diari personal entre 1952 i 1964 –potser amb discontinuïtats– del qual només es conserven dos quaderns. D’aquest dietari manuscrit de base, ja n’havia extret diversos materials per als llibres Figures de temps (anotacions del 1952 al 1955) i Indagacions possibles (anotacions del 1956), refosos, corregits i augmentats, en Diari 1952-1960, publicat el 1969. Fuster projectava publicar també un altre dietari, Agenda pública, amb una tria de les anotacions de l’any 1961 i 1962, que no va eixir a la llum i que, si mai arribà a redactar-lo, s’ha perdut, com també els hipotètics quaderns de què partia. Causar-se d’esperar, doncs, és un dietari que continua cronològicament el Diari 1952-1960, tot i que es va publicar quatre anys abans.

En aquest llibre, Fuster segueix els mateixos criteris que en els altres volums dietarístics que va anar publicant. Elimina les anotacions més anecdòtiques o narratives i se centra en els textos de caire més assagístic, que molt probablement reelabora a fons, per convertir-los en reflexions personals al voltant d’un tema, quasi totes relativament extenses i amb un notable grau de generalització i d’abstracció. El llibre resultant continua sent un dietari –les anotacions estan datades, i l’anècdota vital que les provoca no sempre es difumina del tot–, però també, i sobretot, és un recull d’assaigs variats, molt semblant en to i en idees als altres que, sense cap recolzament cronològic, anava publicant Fuster en aquells anys.

Només hi ha una excepció a aquest patró purament assagístic: és la llarga anotació sobre una excursió d’intel·lectuals a Segòvia, escrita el 17 d’octubre de 1963, que dóna peu a una meditació molt lúcida, i soterradament polèmica, sobre la Castella real en contrast amb la mitologia castellana que construïren els literats i els ideòlegs espanyols, especialment els de la Generació del 98. Al contrari que les altres, aquesta anotació no esborra del tot ni la descripció de llocs i de situacions ni la narració puntual, a estones maliciosa, de la peripècia dels excursionistes. En això, el seu to s’acosta més als apunts dels quaderns manuscrits conservats que no a l’estrictament assagístic que manté en la resta d’aquest llibre i en els altres dietaris publicats per l’autor. És possible que aquesta anotació més extensa i descriptiva fóra afegida a darrera hora per suplir els textos eliminats per la censura.

Com d’habitud en Fuster, el pròleg de Causar-se d’esperar prepara el lector per al contingut del llibre i prova d’explicar almenys alguns dels propòsits que el motiven. Hi formula d’una manera molt clara la seua idea d’assaig com a temptativa o provatura que no s’esgota mai en la realització –l’assaig com a incitació a pensar, no com a conclusió tancada–, i també suggereix que és el que l’autor busca en els seus llibres, quina és l’esperança última que els causa: fer un esforç de comprensió dels homes, de les coses i el temps en què viuen. Una operació, la de la comprensió, que no pot quedar conclosa mai.

En la línia dels altres llibres d’assaig de Fuster, les anotacions cobreixen una temàtica ben variada, de la política a la literatura. Algunes reflexions probablement sorgeixen a partir de notícies de la premsa –els textos sobre les perspectives i els riscos dels processos de descolonització, sobre l’antisemitisme o la desigualtat– o de lectures de llibres o articles, o bé aprofiten alguna anècdota per definir la seua posició literària, com en l’entrada sobre la poesia. En els comentaris sobre literatura, sovint tracta qüestions que el van preocupar durant molt de temps i sobre les quals havia d’escriure en altres llocs, com ara la seua suspicàcia respecte als prejudicis més rutinaris del noucentisme o bé la seua matisada reivindicació de Maragall com a burgés reformista i escriptor honest i lúcid, testimoni excepcional d’una etapa històrica de la societat catalana. Uns trets, els de l’escriptor reflexiu amb voluntat d’incidir, per revitalitzar-la, en la pròpia societat, que Fuster subratlla amb relleu i que també podrien definir la seua pròpia actitud com a escriptor.

[Enric Sòria]

Combustible per a falles

València, Lavínia, 1967, 122 pp.

Contra el que estableix un cert tòpic, Fuster no tenia una actitud hostil envers les Falles: ben al contrari, tal com ho demostren els vint articles –publicats entre 1954 i 1967– que integren el volum Combustible per a falles. De fet, alguns d’aquests textos van ser escrits per a llibrets de falla. Tots aquests articles tenen en comú, a més de la temàtica, el fet de presentar un Fuster especialment amable, moderat en l’ús de la ironia i empàtic amb els aspectes més positius de la festa. En el llibre, els textos es reparteixen en sis parts: un elogi, quatre seccions i un final.

Fuster discrepa de la valoració que Eugeni d’Ors fa de les Falles –un esforç i una despesa «per a no-res»–, i en reivindica l’aspecte de joc. Per a ell, els fallers, que posen en pràctica la sàtira –el gènere valencià per excel·lència–, són hereus dels col·loquiers i, en última instància, fins i tot d’Aristòfanes. Les Falles contenen tres elements: el foc gratuït i decoratiu, la mala bava satírica i la improvisació del pensat i fet. Tot és objecte potencial de sàtira en mans dels fallers, però aquesta pot ser reaccionària o progressista, negativa o positiva. Mentre que alguns només veuen virtuts de la festa i d’altres només en perceben defectes, Fuster hi veu de tot, pros (temperament artístic, improvisació) i contres (excessos, balafiament). Tot això apareix en la secció «Per comprendre». Per la secció següent –«Ingredients de la festa»– desfilen diversos objectes i conceptes: el ninot (que mor cremat però retorna l’any següent, perquè el repertori de coses satiritzables és limitat), els textos (humor i sàtira, moral i malícia), els bunyols (que s’han de menjar amb anís!), el foc (artificial, ritual, sorollós i barroc), el pasodoble (i les bandes, tots dos en decadència segons l’autor) i el vestit de fallera, que Fuster lloa sense pal·liatius. La quarta secció és de reflexió personal i només conté un article, «Reflexions d’un ninot de falla», en què Fuster medita sobre l’auto de fe en què va ser cremat en efígie. La secció «Els hòmens i la història» té una mica de tot, incloent-hi reflexions sobre la infantesa i la falla infantil, la fugacitat del ninot, la falta de reflexivitat en la burla fallera, Bernat i Baldoví (i la seua antiga nissaga literària), la importància de la festa per als valencians, la difusió geogràfica de les falles, el seu calendari pagà…Fuster clou el llibre amb unes consideracions d’articulista faller que pensa en la seua tasca i en la recitació de tòpics.

[Guillem Calaforra]

Consells, proverbis i insolències

Barcelona, Editorial A. C., 1968, 173 pp.

Aquest llibre inclou dos reculls d’aforismes, un dels quals ja publicat el 1960, Judicis finals, més un altre d’inèdit, Proposicions deshonestes, d’extensió, to i temàtica molt similars, que és una mena de prolongació de l’altre. La reedició de la part ja publicada es justifica perquè llavors era introbable i per la necessitat de donar gruix al volum. El títol del nou conjunt resumeix prou bé, en vena autoparòdica, el contingut del llibre. Aquest es va publicar en l’últim any d’existència de les edicions d’A. C., una editorial on Fuster feia, com a director literari, la tria d’autors i títols.

El pròleg de Consells, proverbis i insolències inclou el de Judicis finals i el desenvolupa. L’autor hi explica que la rotunditat sentenciosa i suggestiva del gènere l’havia atret des de la infantesa, i esbossa les línies generals de la tradició en què s’emmiralla, els moralistes francesos, amb Chamfort, La Rochefoucauld i Jaubert al capdavant, i Nietzsche, i assenyala alguns trets del gènere: el caràcter apodíctic, que no permet matisacions; el joc amb un fons de gravetat; la càpsula d’idea que convida el lector a desplegar-la pel seu compte. El caràcter condensat i incisiu de l’aforisme és el que el fa seductor.

La part nova del llibre, Proposicions deshonestes, s’articula d’una manera molt semblant a Judicis finals. També té una introducció breu, «Cautela inicial», amb tres aforismes lligats, i una coda final, «Provisionalment tanco el parèntesi», en què justifica la intenció del llibre: incitar a la discussió. El gruix del recull està dividit ara en sis parts, «Observat a l’atzar», «Nocions per a fills de família», «Experiència personal», «Filosofia i lletres» –que concentra observacions sobre literatura, art i pensament–, «L’art de donar consells» i «En diuen “societat”», amb esmolats comentaris sobre el poder i els seus abusos.

En conjunt, predomina el que els moralistes francesos que Fuster estimava haurien denominat la crítica de costums, amb apunts molt aguts sobre els motius més o menys velats i les inconsistències de la conducta humana. Aquests apunts basculen entre el pur sentit comú, l’acidesa d’un escepticisme desinfectant i una negativitat de fons molt acusada. En destaca especialment la secció titulada «Experiència personal», en què tot just s’entreveu un matís, rar en Fuster, de confessió íntima, assaonada pel punt d’autoironia propi de qui desconfia tant de si mateix com dels altres i que diu jo perquè sap que no té dret a parlar amb un altre pronom personal.

[Enric Sòria]

Contra el Noucentisme

Barcelona, Crítica, 1977, 193 pp.

Aquest volum recull tres extensos pròlegs que havien encapçalat edicions d’obres completes de Joan Salvat-Papasseit (1962), de Salvador Espriu (1963) i de Josep Pla (1966). En el pròleg, l’autor justifica el títol tot adduint que aquests escriptors són tres importants excepcions del noucentisme, corrent hegemònic en la literatura catalana durant quasi mig segle XX. Publicat en 1977, en el moment de major efervescència de la transició democràtica, aquest títol també implica un gest de refús dels aspectes més caducats d’aquell corrent –l’estretor burgesa o el conservadorisme ordenancista– i un toc d’atenció cap a les veus que s’hi van mostrar refractàries i van eixamplar la gamma de tons de la tradició literària catalana. El llibre es va publicar en una firma molt representativa del moment, l’Editorial Crítica, del Grup Editorial Grijalbo.

En el text sobre Salvat, celebra la reedició de la seua poesia, llavors introbable, i en subratlla la importància i el caràcter dissonant, allunyat dels paràmetres cultistes llavors en voga. Destaca també els orígens proletaris de Salvat, la seua educació autodidacta i la rebel·lia elemental que l’amera. Fuster reconeix que l’adscripció avantguardista del poeta és més espontània que profunda i es mostra reticent amb l’aspecte primari de les seues exclamacions, però també assenyala el caràcter realista, el deliberat vitalisme i la sinceritat humana que li donen vigor.

El comentari sobre Espriu arranca amb una consideració sobre el valor de les generacions en la història literària i adscriu el poeta a la «generació del 36», que va veure les seues esperances segades per la guerra. L’anàlisi de la poesia d’Espriu és penetrant i detallada. Segons Fuster, Espriu considera la condició humana com una farsa grotesca, i l’observa amb lucidesa, entre el sarcasme i la compassió. Essencialment, aquesta poesia és una meditació sobre la mort; un crit sufocat, però persistent. D’altra banda, nega que caiga en cap il·lusió redemptora i passa per sobre de les referències que conté al déu inconcebible i remot de la teologia negativa, cosa que motivà una aspra polèmica amb un altre crític literari, Joan Ferraté.

El text sobre Pla està molt influït pels esquemes interpretatius marxistes. L’origen social de l’escriptor –la propietat rural– explicaria la seua incòmoda relació amb la burgesia industrial que predomina a Catalunya i també alguns dels trets del seu estil: la capacitat descriptiva, la voluntat realista i el sentit desmitificador, de tocar de peus a terra, de la seua constant ironia.

[Enric Sòria]

Contra Unamuno y los demás

Barcelona, Península, 1975, 166 pp.

Aquest assaig recull trenta-quatre articles periodístics escrits en castellà entre 1970 i 1974, i publicats –tots excepte un– a Barcelona i a Madrid, respectivament a La Vanguardia i Tele/eXprés i a Informaciones. El to de les col·laboracions és provocador, busca la polèmica i el debat. De fet, algun treball motivà rèpliques a la premsa del moment. La intenció de l’autor, tal com recorda al pròleg, era d’invitar a la meditació en tractar temes «vidriosos i estimulants». El llibre s’estructura en tres parts, que tenen un títol i un comentari introductori que en justifica i articula l’agrupació dels continguts.