Читать книгу: «Ara o mai »
Xavier Soler
Neix a Vilanova i la Geltrú el 1945 en una família dedicada a la fabricació i comercialització de productes per a l’agricultura i la ramaderia. Va narrar l’univers particular d’aquella petita ciutat industrial, abocada a la mar, a la novel-la La muntanya del Cardenal.
Doctor en Ciències Geològiques i màster en Hidrogeologia, ha treballat en l’estudi de la dinàmica de les aigües subterrànies mitjançant isòtops radioactius, i també en el camp de la geologia ambiental, els recursos hídrics i l’ordenació i planificació del territori.
És també diplomat en disseny i arquitectura naval per l’Institut de Tecnologia Marina de Stanford (EUA) i és molt conegut, a casa nostra i a l’estranger, pels seus projectes i construccions de vaixells, una constant al llarg de la seva vida. Els seus dissenys han obtingut diversos guardons i ha construït quatre velers només amb les seves mans.
Un cop jubilat ha continuat navegant, viatjant i treballant en tota mena de projectes. Es tracta, segons declara, de dedicar les darreres energies a fer entendre, a qui el vulgui escoltar, el greu problema que tenim al davant, i enfocar la recta final sense perdre el sentit de responsabilitat.
La Terra té una història, que hauríem de conèixer, d’uns 4.500 milions d’anys. Els humans només fa uns 200.000 anys que vam aparèixer, però hi tenim una relació apassionant i transformadora. Tot això és el que s’explica de manera senzilla al-hora que revolucionària en aquest llibre. Expert en geologia i medi ambient, Xavier Soler resumeix els milions d’anys d’evolució del nostre planeta, dibuixa el repte climàtic a què ens enfrontem i es fa ressò del crit d’alerta de la ciència: Ara o mai.
En els darrers cinquanta anys hem alterat greument els fràgils equilibris ecològics del planeta i, per revertir aquests canvis, caldrà pensar i actuar globalment, transformar de manera responsable els sistemes econòmics i assumir noves formes de vida per a la humanitat. I fer-ho està a les nostres mans. Es tracta, ni més ni menys, que de seguir habitant aquest planeta en unes condicions humanes dignes de ser viscudes.
Hem d’entendre el planeta per sumar-nos a la revolució de l’Ara o mai.
ARA O MAI
EL FIL D’ARIADNA
124
© 2021 Xavier Soler
© Pere Guixà, per la traducció
© NOAA National Environmental Satellite,
Data, and Information Service (NESDIS),
per la foto de portada
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B · 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
Disseny de la col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Producció de l’ePub: booqlab
Primera edició: març de 2021
ISBN: 978-84-18197-73-4
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Xavier Soler
ARA O MAI
Entendre el teu planeta
i la urgència d’actuar
Taula
Els llibres necesiten un motor per engegar
1. Un planeta blau desconegut
2. Et convido a conèixer la teva nova casa
L’enigma del temps que amaga la Terra
La Bíblia encara pesa moltes tones
El llarg viatge de la religió a la ciència
L’aigua i el foc
Els fòssils tampoc no van derrotar la Bíblia
Tot ha passat sempre com passa ara mateix
Els continents es mouen. El geni d’Alfred Wegener
Aquesta és la teva nova casa
3. L’abisme del temps
Estem formats per cadàvers d’estrelles
Un planeta vulgar
La gran paradoxa del temps de la Terra
El temps oblidat
La hipòtesi de Gaia
La nau espacial Terra
4. La nostra evolució
No hi ha cap finalitat en l’evolució
Els gens ens han atrapat
El genoma explica l’evolució que hem tingut
El mico es va fer home a través d’un llarg camí evolutiu
5. Com som realment
El pes inconscient de la nostra vida anterior
Les lliçons de la història
El cervell és el que ens fa humans
El cervell i nosaltres som tot u
6. El clima global i els canvis climàtics
El clima és un sistema complex
Un petit exemple de clima global
Els cicles de la matèria a la Terra
Tota la matèria de la Terra es recicla llevat de la nostra
El viatge al·lucinant de tots els continents
Les lliçons del passat
Negar la realitat climàtica
7. L’escalfament global
L’efecte hivernacle
Perseguint la radiació
Distribuint calor
La cinta transportadora oceànica
Una pantalla que ens oculta la realitat
L’Amazònia, el pulmó del planeta
Fenòmens atmosfèrics extrems
El foc
El metà ocult
La salut
8. Ara o mai
¿Com hem arribat fins aquí?
La ciència ho resoldrà
Fatiga climàtica
Res ja no és com abans
Ara o mai
9. La primera pandèmia global
Un cadàver minúscul paralitza el planeta
El pes de les errades que hem comès
¿Una pandèmia necessària?
Una imatge de falsa estabilitat
L’endemà de la pandèmia
10. Una oportunitat per canviar
Un canvi obligat de model
Les grans crisis són també oportunitats
Les lliçons de la nova biologia
El model ecològic com a via de canvi
11. Com podem fer-ho
El mercat de la felicitat
Cal que ens guanyem l’esperança
¿Ho farem nosaltres o els governs?
Epíleg
A tall de comiat
Bibliografia
Al David i la Judith, pel seu ajut i la seva amistat
A la Bruna i al Ton, la seva alegria és la millor eina de futur
«La decadència i la mort són inevitables, però són un petit preu a pagar per la vida i la possessió d’una entitat individual. El preu de la identitat és la mortalitat. La família viu més temps que l’individu; la tribu, més temps que la família, i l’espècie, més temps que la tribu. I la vida mateixa existirà mentre pugui mantenir-se dins del planeta adequat. No es pot emprar una llanterna per veure-hi en la foscor i pretendre que les piles durin eternament. Va ser l’esgotament de l’Univers el que va fer possible la Terra i el Sol, i és l’esgotament del Sol el que ha fet possible la vida i a nosaltres mateixos. Tot això s’acabarà algun dia.»
JAMES LOVELOCK
«El mèrit d’una ment preclara és defensar el que veu fins i tot davant d’allò en què creu.»
CARL SAGAN
«La manera més segura de predir el futur és crear-lo.»
ABRAHAM LINCOLN
Els llibres necessiten un motor per engegar
Quan vaig enllestir els meus estudis de Geologia l’any 1969 s’estava gestant una autèntica revolució a les Ciències de la Terra, encara que tots nosaltres no en vam ser conscients fins al cap de cinc anys, quan jo ja treballava d’ajudant a la nova Universitat Autònoma de Barcelona. Les noves idees sobre la expansió dels fons oceànics i la tectònica de plaques ens van mostrar una altra manera de veure la Terra i van posar en evidència fins a quin punt els mateixos geòlegs desconeixíem la dinàmica i l’evolució del nostre planeta.
Va ser en aquesta època quan vaig tenir l’oportunitat de passar una temporada al Centre de Recerques Geodinàmiques de Thonon-les-Bains, a tocar de Ginebra, i veure de quina manera els francesos incorporaven els nous coneixements a la seva feina. També aleshores es va publicar el Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, que volia fer inventari de l’estat del nostre territori i en què va participar el nostre departament. En aquells anys vam començar a comprendre la complexitat de tot allò que vam passar a denominar clima global i la dificultat d’establir models fiables de la seva evolució a llarg termini.
Durant el darrer terç del segle XX, que va coincidir amb la meva etapa docent, la transformació del territori va ser una constant a les nostres vides. El paisatge familiar canviava cada dia, i tot s’accelerava a un ritme endimoniat. El nostre país pretenia absorbir-ho tot per instal·lar-se en la modernitat després de tants anys d’autarquia. Els millors camps de conreu eren ocupats per indústries transnacionals que aprofitaven el baix preu de la nostra mà d’obra i ens cedien amablement la seva pol·lució, i el turisme inundava la costa cada estiu com una ameba gegant que augmentava exponencialment la població. Creixíem amb urgències diàries i no existia cap mena de planificació a llarg termini. Com es deia sovint a la universitat: l’únic permanent en aquest país era la provisionalitat.
La major part dels nostres treballs de geologia ambiental ensenyaven les ferides d’un territori cada cop més degradat, un fenomen molt difícil de frenar a causa de la pressió política, però també social. Els nivells d’alteració dels sòls i de contaminació de les aigües superficials i subterrànies començaven a plantejar greus problemes de salubritat. I, tot i així, aquesta realitat no es podia combatre amb accions correctores perquè nosaltres no podíem participar en la presa de decisions sobre el territori. Molts dels nostres treballs ambientals arribaven quan les decisions ja estaven preses d’antuvi. La prioritat era sempre l’aprofitament econòmic o polític, que gairebé sempre caminaven plegats.
Paral·lelament als problemes d’ordenació del territori, era cada cop més evident que estàvem provocant de forma accelerada l’esgotament dels recursos materials i energètics del planeta mitjançant un consum tan abusiu com sovint gratuït, així com una alteració dels mecanismes de regulació del clima que podia arribar a condicionar el futur de la nostra vida sobre la Terra. Però aquests problemes no formaven part de les preocupacions de la ciutadania per raons diverses. En primer lloc, per la dificultat de comprendre el funcionament del nostre planeta i del sistema climàtic; també per la lenta evolució d’aquests canvis en les etapes inicials, però sobretot per la dificultat d’acceptar un fenomen que semblava comprometre el futur de la nostra economia i d’allò que vam batejar com l’estat del benestar.
La manca d’una acció política internacional clara i unànime sobre la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle —com demostraven, una rere l’altra, totes les cimeres sobre el clima— ens ha conduït finalment a una situació d’emergència climàtica que ja està afectant greument el nostre futur immediat. Entendre com funciona la Terra, el seu clima i els humans, és comprendre també la gravetat del problema i la nostra urgència d’actuar. Aquest ha estat el motor que ha impulsat aquest llibre a volar. Explicar de forma senzilla com funciona el nostre planeta i com funciona el nostre cervell, per recuperar la consciència de la nostra vulnerabilitat.
No podem seguir actuant al marge de totes les lleis físiques i biològiques i hem de refer de nou el nostre encaix en el medi natural. Hem d’assumir aquesta realitat inexorable amb els menors costos humans possibles, i evolucionar cap a un nou model, promovent el coneixement i utilitzant la ciència en la millor direcció. No tenim cap altra sortida i aquesta és una tasca que haurem de fer plegats. La gravetat de la nostra situació actual hauria de convertir-se en una crida global a la responsabilitat de cadascun de nosaltres. Encara que no acabem de creure-ho estem davant del moment més crític que ha viscut la humanitat en tota la seva història. Com es diu en el llibre: ara ja no es tracta d’una revolució social per millorar les condicions de vida, la llibertat o la cultura, es tracta de lluitar per seguir habitant aquest planeta en unes condicions humanes dignes de ser viscudes, sense haver d’enfrontar-nos els uns als altres per la supervivència o sense quedar reduïts a un rosari de grups humans testimonials habitant els espais menys afectats de la Terra. Ara o mai.
1
Un planeta blau desconegut
Aquest petit llibre va passar molt de temps hivernant, tal com els ossos a la cova. D’entrada va ser només una acumulació de fulls dispersos en una vella capsa de galetes que amagava en un racó de les golfes de la meva cabana pirinenca, a l’altra banda de la frontera. Allà s’estava la capsa, plena de pols i excrements dels ratpenats que es refugiaven entre les lloses del sostre. Si vius al camp i et cauen del cel uns ratpenats a la teulada, l’últim que has de fer és foragitar-los: vivint amb ratpenats pots estar ben segur que mai no tindràs insectes a casa. Els avantpassats dels ratpenats van ser els primers mamífers que van gosar viure entre els dinosaures, que tenien una vista terrible, i per aconseguir amagar-se dels seus ulls van inventar la vida nocturna orientant-se amb un radar biològic. Encara que sembli una broma de mal gust, amb el coronavirus a l’aguait de les nostres cèl·lules tots nosaltres estem emparentats amb els ratpenats a través d’un llarg camí evolutiu.
Aquest refugi del Pirineu francès va ser un petit miracle. Va néixer per evadir-me d’un excés de civilització i eliminar el greix acumulat al cervell. Un dia vaig parlar amb mi mateix seriosament, cosa que faig molt poques vegades, com potser tu també evites de fer, i simplement em vaig dir que estava en perill. D’aquestes coses un dia o altre te n’adones; el problema és que de seguida les amagues sota un grapat d’urgències, no sigui cas que acabin burxant-te massa la consciència, com la nosa d’una pedra a la sabata.
Aquests avisos solen arribar-me quan em llevo al matí. És increïble la quantitat d’idees que em sorgeixen com un guèiser al cap a aquesta hora primerenca, en què la gent decent de la meva edat aprofita per continuar dormint. Però les coses més importants de l’existència gairebé sempre ens brollen com espurnes fugaces en moments així. Són moments de lucidesa que et permeten mirar-te des de fora, sense la caputxa del fotut egocentrisme que sempre ho embolcalla tot. La felicitat opera d’una manera semblant: de cop i volta s’esvaeix la por i l’ombra de la mort que sempre ens acompanya i, sense cap motiu explicable, et sents immortal.
Vaig passar un any i mig voltant per muntanyes anònimes per localitzar el refugi que havia vist en el meu somni matinal, fins que finalment vaig trobar-lo. Era un vell paller que estava abandonat en un poble perdut del sud del Pirineu francès. Un poble que cavalcava sobre un majestuós rusc de pedres arrossegades per una antiga glacera i que amagava mig centenar de persones i vaques lleteres. Els únics visitants eren uns quants cérvols i guineus mendicants que gosaven baixar de les penyes durant els dies més freds de l’hivern, i algunes gallines que, els dies més assolellats de l’estiu, es passejaven ufanoses pel carrer. I ho feien amb el permís del capellà, que els llançava un grapat de grans de blat de moro a la sortida de la missa de diumenge, a fi que elles també combreguessin.
Sobre les bigues velles del paller d’aquell refugi estimat, que havien sobreviscut bé a les dues grans guerres però havien emmalaltit amb el metà de les vaques, podia veure de nit les estrelles que despuntaven entre les lloses de pissarra, i somiava que la neu cobriria ben aviat, com un bàlsam farinós, tots aquells forats pels quals el fred s’escolava sense pietat. El fred d’algunes nits, molt més cruel que la neu, era simplement una pluja de ganivets esmolats que es clavaven a la pell. El vell termòmetre que havia heretat de la sala noble de la casa del meu pare va marcar una nit olímpica el rècord absolut de 18 graus sota zero. Ara, amb els «creuers de la teva vida» i els «vols d’avió a preu de butaca de cinema», que treballen a favor dels gasos d’efecte hivernacle, anem tots més abrigats i aquests freds medievals semblen oblidats.
Transformar aquell munt de pedres de granit gelades en alguna cosa habitable no va trigar gaire, només un parell d’anys. Treballar amb les mans i el cap, com feia el meu avi amb les botes de vi que venia als indians, sempre m’ha provocat una felicitat directa i elemental, que no sé ben bé com explicar. No em va costar gens fer nous amics: el paisatge de davant de la finestra que canviava cada dia de vestit; el bosc humit ple d’animals ocults, ombres i misteris; la desfilada constant de cels, núvols, tempestes, estrelles, planetes... I també vaig fer ben aviat contactes de geologia amb la Universitat de Perpinyà.
Viure als Pirineus, i molt pocs dels que hi viuen en són ben bé conscients, és viure en un passat molt antic. Allà pots donar cada dia una ullada a les velles entranyes del planeta, que han tret el cap perquè puguem veure-les. Davant de casa meva, s’obre un pou a l’aire lliure de més de trenta quilòmetres de profunditat, per les parets del qual desfila bona part de la història de la Terra, almenys la dels últims cinc-cents milions d’anys. D’aquest pou obert i profund, que no és sinó el paisatge actual, van anar sorgint els fulls escrits de la vella capsa de galetes, que esperaven el seu millor moment. I segurament ara, amb el repòs obligatori dels cossos, les pors i les preguntes que s’amunteguen a les ànimes, és el moment més adequat per publicar-los.
No sé si ho recordes, perquè han passat massa coses en molt poc temps i la memòria acostuma a amagar sempre les pitjors, però el 2019 va ser un any terrible que va marcar el primer pas evident cap al desconegut, l’inevitable o l’irreversible, no sé ben bé com dir-ho. El nostre vell i pacient planeta de l’oxigen i l’aigua, cansat de tantes agressions, va començar a exhibir el que encara no coneixíem del seu caràcter. Les temperatures hivernals van superar en desenes de graus els registres històrics; les restes de l’huracà Dorian, després d’arrasar les Bahames, van arribar a la Mediterrània convertides en una gota freda i van provocar aiguats mai no vistos fins aleshores; el continent australià va esdevenir un braser gegantí i a la selva amazònica el foc va destruir milions d’hectàrees... però el pitjor d’aquest primer any bíblic no van ser el foc ni l’aigua, dos elements apreciats pels grecs, sinó un cop més la dèria humana d’ignorar-los.
La condició humana, de la qual ens sentim tan orgullosos, és el que ens està foragitant del paradís i, ben mirat, sense la col·laboració de cap condemna bíblica, i ens confirma que no som sinó un altre animal presoner dels seus gens. Austràlia cremava de cap a cap mentre el seu govern reafirmava la voluntat de fer servir fins a l’última tona de carbó i amenaçava amb convertir en delictes les accions dels grups ecologistes. I el president feréstec del Brasil, Jair Bolsonaro, el mateix que ha declarat que un policia que no ha matat no és un bon policia, anunciava el seu dret a explotar les reserves naturals de tota l’Amazònia, incloses les reserves indígenes d’aquell territori. Malauradament, els milers de milions de tones de plàstic convertides en illes artificials i els bilions de partícules d’aquest material repartides per tots els sistemes del planeta, des de l’estratosfera superior fins a les fosses oceàniques, no semblaven interessar a ningú.
L’any 2019 va ser també l’any que se celebrava el cinquantè aniversari de la conquesta per part de l’home de la Lluna, el petit satèl·lit de les nostres marees i els nostres estiuejos nostàlgics. Tinc encara inalterables al cervell aquelles imatges de la Terra vista des de la Lluna que la NASA va publicar poc temps després (de fet, la primera imatge icònica del nostre planeta vist des de l’òrbita lunar l’havia fet l’Apollo 8 un any abans). Van ser les imatges del naixement d’una nova consciència planetària, una consciència que s’ha anat esvaint amb el temps. L’aportació fonamental del vol dels Apollo no va ser tant l’èxit de la tecnologia humana, tal com es va voler destacar, com simplement assenyalar-nos on vivíem. No va ser tan determinant poder veure la Lluna des de ben a prop com veure la nostra casa des de tan lluny i giravoltant per l’espai.
Aquelles fotografies, fetes des de l’horitzó de la Lluna, van deixar tothom estupefacte. Es tractava d’una cosa tan simple i al mateix temps tan essencial que mai abans no l’havíem considerat amb prou lucidesa. Resulta que vivíem, des de l’origen del nostre temps, en una fascinant bola blava i blanca, lluminosa, que no s’assemblava a cap altra cosa de l’univers més proper. Havíem vist tantes vegades el mateix petit fragment de Terra davant dels ulls que ara se’ns feia estrany contemplar aquella imatge que feia l’efecte de ser la bola de vidre d’una fada de la galàxia. ¿Realment vivíem aquí des de sempre? ¿Per què la Terra era tan diferent dels altres planetes, foscos i tristos? ¿On recoi eren els països, les nacions, les fronteres d’aquells vells atles que encara guardem en algun prestatge de la biblioteca?
Tot i que la fotografia ens causava una certa estranyesa, aquella era la nostra única i veritable pàtria, i la seva imatge radiant sobre l’univers fosc era el fruit de l’evolució de la vida (no pas de la nostra) durant milers de milions d’anys. Quan els humans havíem arribat a aquesta bola de vidre ja estava tot enllestit, però ningú no ho havia disposat tot per a nosaltres com un regal dels déus, tal com ens han volgut fer creure durant molts segles.
Tampoc no havíem pensat mai que aquella imatge esplèndida del planeta Terra havia canviat constantment durant milions d’anys, que havia passat de ser una bola de foc a esdevenir una bola de gel, que els seus continents i oceans no havien parat de viatjar, que els seus pols s’havien invertit moltes vegades i que l’eix de rotació també giravoltava per l’univers. Els mamífers humans s’estimaven més pensar que el planeta sempre havia estat com el vèiem ara perquè el seu destí era simplement acollir-nos, de manera que el món anterior a la nostra existència no havia format part encara dels nostres pensaments.
El mateix any de l’Apollo 11, jo havia acabat la llicenciatura de geologia i passejava cavil·lant que aquella meravellosa esfera blava i blanca d’alguna manera em pertanyia i faria que m’hi guanyés la vida. I, d’altra banda, constatava la paradoxa que la major part de la humanitat no sabia gairebé res d’aquesta pàtria singular on habitava. Tampoc, cal reconèixer-ho, no li importava gens ni mica. Aquest planeta antic se’ns estava quedant ja molt menut, cada cop més ple d’ofertes de felicitat, més sembrat de parcs temàtics, més embolicat en cintes de vols transoceànics... però, malgrat això, en general la Terra no despertava cap desig que se la conegués millor. Només se sentia, en els darrers anys, una mica maleïda per posar-nos en perill l’estat de benestar i la supervivència.
Vaig començar a escriure aquest llibre l’any 2019, al refugi pirinenc, acompanyat dels meus ratpenats protectors, i el vaig acabar el 2020, davant de la platja de Vilanova, durant el confinament forçat per la Covid-19, de la qual també parlaré. El motor que va posar en marxa l’escriptura van ser els fenòmens ambientals del 2019, avui gairebé oblidats, vista la realitat del present, però que al meu parer van traçar una via sense retorn. La gasolina per seguir el viatge literari va sorgir de les reflexions tancades a la vella capsa de galetes del refugi i de trenta anys i escaig explicant històries de geodinàmica a la Universitat Autònoma de Barcelona. D’aquells anys docents, me n’he quedat tan sols algunes restes del meu cadàver de professor estimat, que m’han servit per no oblidar allò essencial en qualsevol relat que pretengui transmetre coneixement. Són aquestes:
1. Les coses més essencials passen gairebé sempre desapercebudes.
2. Res no s’aprèn sense que desperti prèviament alguna emoció.
3. Tots els coneixements són als llibres, però no hi ha cap llibre que expliqui com es potencien les ganes de descobrir-los.
4. El saber és sempre parcial i fragmentari; cada cosa que sabem ens obre noves preguntes.
5. El mateix llenguatge és ben sovint el primer enemic del coneixement, de la mateixa manera que la veritat és la primera víctima de la guerra o del poder en general.
6. A pesar de la famosa frase de Napoleó sobre el poder de la paraula enfront de l’espasa, cap llibre, per ell mateix, ha aconseguit canviar el món, si bé molts llibres han ajudat a assenyalar un camí.
El gènere humà, com tots els animals que s’anticipen a l’arribada de la catàstrofe fugint-ne, sap que en el fons ha arribat al límit del seu model de desenvolupament i que la humanitat amb prou feines sortirà indemne del tsunami que s’acosta. Davant l’acumulació incessant de problemes, la pregunta que es fa la bona gent, com diuen a Andalusia, és la següent: ¿què és el que hem fet malament? O en la seva versió cinematogràfica: ¿Qué he hecho yo para merecer esto? Aquest llibre pretén respondre aquesta pregunta. Però necessàriament respondrà també algunes preguntes prèvies que oblidem ben sovint: ¿com funciona el planeta blau on vivim? ¿Com funciona el cervell de l’Homo sapiens, la nostra adorada espècie?
En qualsevol cas, no puc estar-me de confessar al lector que aquest llibre no té la voluntat de donar cap lliçó. Tan sols obeeix a la necessitat d’aferrar-me a escriure’l com un acte necessari, més aviat com una d’aquelles bones obres que ens exigien al col·legi per redimir els nostres entranyables pecats infantils. En aquest cas es tracta dels meus pecats actuals, que són molts i més greus. I potser el pitjor de tots és mantenir-me en l’escepticisme i no pas situar-me del tot en l’acció responsable, que és l’únic que ara mateix ens podrà ajudar. Animo el lector, sempre que senti el mateix que jo, a abandonar la seva zona de confort i comprometre’s amb un canvi de model. En l’acció responsable també hi viu una estranya felicitat, i algunes idees del llibre potser poden ajudar-lo en aquest immens desafiament que tenim tots davant.
2
Et convido a conèixer la teva nova casa
El planeta blau que l’Apollo 11 va fotografiar des de la Lluna l’any 1969 ha canviat molt poc des que els humans vam aparèixer en el seu escenari fa 200.000 anys, però en els últims cinquanta anys la visió que en té la ciència ha canviat profundament. Avui sabem que la Terra és un organisme viu i que tot el que la compon està en una transformació permanent, com passa d’altra banda en el conjunt de l’univers. Els continents es desplacen, els fons oceànics es renoven i les roques es transformen les unes en les altres al llarg del temps geològic. L’aire atmosfèric, les aigües oceàniques, la terra sòlida, els gels polars, la vida en el seu conjunt, intercanvia matèria i energia constantment, de manera que no podem considerar-les ja com unitats d’estudi aïllades, sinó com un tot integrat del que anomenem Sistema Terra.
Aquesta nova forma de veure el planeta com un ésser viu, fa molt poc temps que és vigent i respon a la consolidació de les teories de mobilitat de continents i oceans, sorgides cap al 1970. Aquestes teories, de fet, havien estat objecte de debat durant gairebé tot el segle XX. De totes les àrees de la ciència, el coneixement de la Terra ha estat l’últim a desenvolupar-se. Quan la química disposava de la idea de l’àtom; la física, de la mecànica quàntica, i la biologia, de l’evolució i més tard de la genètica, l’estudi del temps i la dinàmica del planeta es trobava encara aferrat a moltes conviccions religioses. A Grècia la ciència es va mantenir tancada en gairebé una sola àrea de coneixement, es va diversificar en algunes especialitats durant el Renaixement i sobretot la Il·lustració, però es va mantenir fragmentada en compartiments isolats fins encara el segle passat. Certament, la geologia ha estat l’última àrea de la ciència a sortir de l’ou.
El descobriment de l’expansió dels fons oceànics com a grans cintes transportadores i la fragmentació de l’escorça terrestre en un conjunt de plaques han significat un moment capital en l’evolució del pensament científic. En aquests últims cinquanta anys, tot ha canviat, des de la globalització del Sistema Terra a la globalització dels mercats, de l’economia, del clima i dels problemes ambientals, potser amb l’excepció de la globalització del nostre pensament.
Cal recordar que ens vam passar gairebé vint segles convençuts que la Terra jeia immòbil i que tenia tan sols sis mil anys d’antiguitat. Per comprendre la teva nova casa, hauràs de començar a pensar de manera molt diferent. El nostre cervell, el teu i el meu, no accepta amb gaire facilitat aquesta visió global perquè està dissenyat per seguir fragmentant el coneixement, amb la finalitat de fer la realitat més entenedora. Aquest ha estat un dels esculls que ha hagut de superar la ciència des de fa molts segles. Érem feliços separant els regnes de la natura, els animals dels vegetals, el bé del mal, el blanc del negre, la vida de la matèria inerta i la ment del cos, però avui dia la ciència ja ha entrat en la complexitat, i tots els sistemes i processos que abans s’estudiaven de forma aïllada ara sabem que es troben entrellaçats. Les causes i els seus efectes ja no estan tan clarament dividits perquè, com veurem ben aviat, es retroalimenten. L’univers, el planeta Terra i tu mateix sou un bon exemple d’això, encara que la major part de nosaltres prefereixi viure amb visions simplificades de la realitat, la qual cosa és el que hem fet durant milers d’anys i encara fem en el dia present. Saber més no ens fa necessàriament més feliços, però probablement sí que ens fa més lliures.
L’enigma del temps que amaga la Terra
Si treus el cap per la finestra, és ben probable que a l’horitzó del paisatge apareguin les velles muntanyes de sempre. Aquestes muntanyes blavisses i immòbils han estat aquí des de l’origen del temps i formen part d’un antic escenari familiar. Les muntanyes, les valls, els deserts, les selves i les costes no sembla que canviïn gaire mentre vivim, i no obstant això el fet és que, sense que ho sospitem gens ni mica, es mouen constantment. Aquesta immobilitat aparent de la superfície terrestre ha dificultat enormement la comprensió dels seus fenòmens evolutius. I tot això es deu a una raó tan essencial com senzilla: l’escala del temps en què s’esdevenen els fenòmens a la Terra està molt allunyada de l’escala del temps de la teva vida. La vida de tota la nostra espècie és un simple parpelleig en la història de la Terra.
Passa una cosa semblant amb la física de l’univers. ¿Pots arribar a imaginar que 300.000 quilòmetres per segon (la velocitat de la llum) és una velocitat irrisòria a escala de l’univers, en què per arribar a algunes galàxies llunyanes hauries de viatjar a aquesta velocitat durant milers de milions d’anys? ¿Oi que és difícil imaginar-ho? Sí, en efecte, és bastant més fàcil imaginar déus, pàtries, nacions, fronteres, societats o diners, és a dir, entitats abstractes, les quals no tenen cap existència real en l’univers, només en el teu cap. Encara que sembli estrany, és una estratègia que utilitza el cervell per facilitar-nos la supervivència. I també per permetre la seva, és clar, perquè tots dos sou una mateixa cosa, encara que de vegades ens esforcem a separar-los.
Per comprendre com treballa el temps en els canvis que s’esdevenen a la Terra, posem els Pirineus com a exemple. Vistos des d’un satèl·lit, semblen un llangardaix escamós que s’estén de la Mediterrània al País Basc i es perllonga cap a l’Atlàntic per sota del golf de Biscaia. La seva longitud sobrepassa els 1.000 quilòmetres; l’amplada mitjana és de 200 quilòmetres, i la profunditat supera sobradament els 100 quilòmetres. Unes dimensions respectables per utilitzar els Pirineus de laboratori, que és el que hem de fer els geòlegs a còpia de caminar quilòmetres.
¿Com s’ha format aquesta cadena de muntanyes que s’enfonsa així en l’escorça de la Terra? Avui sabem que els Pirineus són una serralada de col·lisió continental entre dues plaques tectòniques, però quan vaig acabar la carrera de geologia, l’any de l’Apollo 11, no hauria sabut respondre aquesta pregunta de cap manera. Aleshores els geòlegs, encara que sembli un acudit, no sabíem com es formaven les muntanyes, la qual cosa ens provocava una certa vergonya que dissimulàvem disfressant-nos de savis esotèrics, amb barba, barret, brúixola i martell, de savis que vivien fora de la realitat des de feia milions d’anys.
Per entendre les muntanyes, el millor és simplificar les coses. Podem veure els Pirineus com la manxa d’un acordió gegantí que s’ha anat comprimint durant 60 milions d’anys, fet que ha provocat un escurçament de l’escorça terrestre de 100 quilòmetres de mitjana (figura 1). Aquest plegament pirinenc no és perceptible. Si divideixes els 100 quilòmetres d’escurçament pels 60 milions d’anys, temps en què la serralada s’ha anat plegant, obtindràs una velocitat de moviment d’1,7 mil·límetres cada any. ¿Qui pot afirmar que un paisatge es desplaça si ho fa a una velocitat d’una mica més d’un mil·límetre i mig durant tot un any? Vet aquí el problema de la immobilitat aparent de l’escorça terrestre.
Figura 1. Plegament dels Pirineus
I això passa simplement perquè tots nosaltres no som sinó uns simples espectadors nouvinguts a la llarguíssima pel·lícula de la Terra. No assumim el que representa un milió d’anys perquè els nostres documents més antics i els nostres primers imperis tenen escassament 6.000 anys d’antiguitat, perquè la Bíblia, que per a molts és el gran llibre fundacional, té menys de 3.500 anys, i perquè l’Homo sapiens, la nostra espècie, té amb prou feines 200.000 anys. Tot el nostre temps d’existència com a espècie és deu vegades inferior a la formació d’un sol gra de quars d’una de les bitlles de granit que veig des del meu refugi pirinenc. El nostre cas és el d’una mosca que viurà tan sols un dia i, tanmateix, pretén entendre el que signifiquen la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern.
Aquest exemple pots estendre’l a la resta del planeta. D’una manera o altra, la totalitat de l’escorça de la Terra es mou a una velocitat que oscil·la entre molt pocs mil·límetres i desenes de centímetres cada any, i totes les roques estan sotmeses a un procés constant de transformació, sense que hi hagi cap evidència d’aquest fet. Més encara, tots aquests moviments són la manifestació en superfície de moviments molt més profunds que s’esdevenen a l’interior de la Terra. Però tot això tu no ho pots veure. El teu problema, i el meu, és la necessitat que té el cervell humà de referències fixes. Avui sabem que el nostre planeta blau està immers en una metamorfosi constant i que tot el que hi ha està relacionat, però hem trigat gairebé vint segles a bandejar la idea de la Terra com a planeta immòbil.
La Bíblia encara pesa moltes tones
El segon gran problema per entendre la Terra és el pes de les nostres conviccions i creences. En les velles tertúlies geològiques de la meva joventut, parlàvem sovint de John Lightfoot, el vicecanceller de la Universitat de Cambridge que, l’any 1650, va situar la creació del món a les nou del vespre el 23 d’octubre de l’any 4004 abans de Crist. D’acord amb aquesta determinació d’envejable precisió cronològica, basada en l’Antic Testament, l’edat del planeta que habitem seria avui lleugerament superior als 6.000 anys.
Algunes religions ens han ajudat a socialitzar-nos i a moderar molts dels nostres «impulsos naturals més primaris», tot i que veient algunes de les realitats actuals podríem dubtar-ho seriosament. En tot cas, la voluntat de situar l’home com a objectiu final de la creació ha estat, i encara és en molts aspectes, el problema més gran que tenim. Avui sabem, gràcies a la radioactivitat, que la Terra té al voltant de 4.500 milions d’anys; l’univers, una mica menys de 13.700 milions, i la vida, probablement, uns 4.000 milions. Però nosaltres vam començar a diferenciar-nos dels grans simis fa tan sols 6 milions d’anys i hem continuat evolucionant fins a l’espècie actual, que té menys de 200.000 anys, amb un comportament molt semblant al de la resta d’animals, inclosos els sentiments, si és que ens comparem amb els mamífers.
La curta presència humana en aquest planeta ens suggereix una pregunta inevitable: ¿si la humanitat és l’objectiu final de tot plegat, per què la Terra ha estat el 99,9% del seu temps d’evolució sense nosaltres? ¿Com ha pogut evolucionar tant de temps aquest planeta blau, tan ple d’aigua i de vida i tan buit d’intel·ligència? Podem donar dues respostes a aquesta pregunta, incòmoda per a molta gent. La resposta més amable ens la brinda la ciència: la Terra ha evolucionat sense nosaltres com ho ha fet sempre, mitjançant transformacions del món de la física, de la química i de la biologia, cap a una complexitat més gran de la matèria d’acord amb el refredament progressiu de l’univers. L’altra resposta pots donar-la tu mateix, vist el panorama general: la Terra ha evolucionat perfectament sense nosaltres, almenys pel que fa a la biosfera, precisament gràcies a la nostra absència. Pots triar entre totes dues respostes, segons els teus interessos i conviccions.
En realitat, la predicció que va fer John Lightfoot l’any 1650 sobre l’edat de la Terra venia de molt més temps enrere i obeïa a la necessitat de reinterpretar la Bíblia. El Gènesi parlava dels sis dies de la creació, en què l’home apareix el sisè dia, just abans de la setena jornada, moment en què Déu va descansar. Això podria semblar una metàfora, com tantes altres de l’Antic Testament, però cap a mitjan segle III després de Crist Sext Juli Africà va interpretar el relat bíblic, seguint les referències jueves, d’acord amb el que va anomenar la Setmana Còsmica, en la qual cadascun dels set dies té una durada de mil anys. D’aquesta manera, els sis dies de la creació van esdevenir sis mil anys, i aquesta és l’edat de la Terra reconeguda per l’Església, la qual es va mantenir fins gairebé al segle XIX.
Tampoc no podem oblidar que, en aquest llarg camí, el pes de la Inquisició i de la foguera sempre hi va ser present. Quan l’escocès James Hutton (1726-1797) va declarar que «el temps de formació del nostre planeta és tan immensament llarg que no podem intuir-ne ni un principi ni un final, i en qualsevol cas no té cap relació amb la cronologia bíblica»,1 i ho va demostrar experimentalment mitjançant la transformació pausada de les roques, va ser declarat herètic per l’Església. Hutton va salvar el prestigi i la pell pel seu origen escocès, un país de majoria protestant on el lliure pensament no era jutjat per cap tribunal inquisitorial.
El llarg viatge de la religió a la ciència
Les idees sobre el nostre planeta van canviar poquíssim des de l’antiguitat fins al segle XVIII. L’estudi de la Terra i el seu temps de formació van ser matèria reservada a la filosofia i a la religió. La lenta velocitat dels canvis en el seu relleu, juntament amb el pes de la Bíblia en les consciències, van ser els dos factors determinants en l’acceptació general de la Setmana Còsmica. I, no obstant això, durant els segles XVI i XVII va produir-se la primera gran revolució en el pensament posterior a Aristòtil. Copèrnic (1473-1543) i Galileu (1564-1642) van inaugurar la ciència moderna en situar la Terra en l’òrbita solar, juntament amb la resta de planetes. Aquest va ser el primer avís d’un fet essencial: l’home no estava disposat a renunciar, en benefici de la fe, a l’estudi dels fenòmens observables que formaven part de la seva vida.
I vet aquí l’inici d’una època prodigiosa. En menys de cent cinquanta anys, s’esdevé una successió extraordinària d’avenços en el coneixement, sense comparació en la història de la humanitat, en què participen, a més de Copèrnic i Galileu, figures de la talla de Kepler, Descartes, Pascal, Boyle, Leibniz i, especialment, Newton. S’inaugura amb tots ells una nova forma d’interpretar el món, per fer-lo encaixar a la realitat observada, utilitzant les matemàtiques, que van convertir-se en l’eina fonamental.
Galileu va ser un personatge excepcional, precursor d’Einstein en la seva visió del moviment, però el científic que va canviar completament la visió del món va ser Isaac Newton (1643-1727). Les seves lleis sobre el moviment i la gravetat van marcar el punt d’inici de la física i de la interpretació de l’univers. Gràcies a Newton, vam descobrir que la natura es comporta sempre d’acord amb uns principis que permeten explicar totes les coses per mitjà de la raó. És molt difícil fer-se una idea del que això suposava al segle XVII, però evidentment va ser un puntal en la victòria contra la por i el misteri permanents. Encara recordo la meva absoluta felicitat, al col·legi, quan vaig poder calcular on cauria una bala de canó, on i quan es creuarien aquells dos cotxes que circulaven a una velocitat desigual, o quina força desenvoluparia aquella bola de ferro que queia d’un campanar. La física es va submergir més tard en la mecànica quàntica i la incertesa; vam perdre aleshores per sempre més la idea fugaç i meravellosa que ja ho sabíem tot i vam descobrir novament que no sabíem res. Aquesta és la grandesa de la ciència: sempre s’ha de corregir a si mateixa; i potser la seva pobresa més notòria és que encara no ens ha ensenyat a viure millor.
L’aigua i el foc
Però en realitat la Terra encara era un assumpte de la Bíblia. Podíem calcular aleshores, amb els descobriments de Newton a les acaballes del segle XVII, els moviments que feia, però la seva formació estava encara en mans de Déu. Descartes (1596-1650), amb el seu pertinaç afany de donar una explicació racional a tots els fenòmens observables, s’havia conjurat per crear la ciència i entendre el món a través de la raó. Ell va ser l’únic que va gosar parlar de la Terra i qui va intuir de manera brillant la seva constitució interior en capes concèntriques. Uns anys més tard, el danès Niels Stensen, llatinitzat Steno (1638-1686), va proposar que les roques sedimentàries estratificades (estrats) eren de fet els fulls d’un llibre en què estava escrita la història del planeta. Si aleshores algú li hagués parat atenció, hauríem començat a entreveure l’abisme profund del temps de la Terra i l’absurd d’atribuir-li tan sols sis mil anys d’antiguitat, com feia l’Antic Testament, però, tal com ha succeït moltíssims cops al llarg de la història, ningú no va apartar la vista de la Bíblia i va escoltar les seves reflexions.
El segle XVII també va ser testimoni d’una famosa disputa històrica entre l’aigua i el foc. L’escocès James Hutton, a qui ja hem esmentat, tenia molt clar que moltes roques antigues, com el granit i el gneis, s’havien format per la consolidació d’un magma que s’havia fos, i al seu torn els basalts eren el resultat de la solidificació de laves volcàniques, manifestacions totes dues de la temperatura de l’interior de la Terra. Però l’alemany Abraham G. Wermer (1749-1817), màxima autoritat naturalista de l’època, postulava que totes les roques de l’escorça terrestre eren el resultat de la precipitació química en una Terra submergida sota l’aigua. Wermer era el director de la prestigiosa escola de mines de Freiberg (Alemanya), encara que realment mai no havia anat al camp, i en el fons sustentava la seva tesi en creences tan antigues com les de Tales de Milet. El vell debat entre ciència i religió va sorgir de nou, ara entre dues escoles: els plutonistes (Hutton) i els neptunistes (Wermer). I també de nou, les idees innovadores de Hutton no van aconseguir imposar-se.
Els fòssils tampoc no van derrotar la Bíblia
El segle XVIII es va anomenar «el segle de les llums» per la secularització de la ciència i la independència que va establir respecte a la religió. El segle XIX, al seu torn, va ser la culminació de les idees de la Il·lustració i els grans descobriments geogràfics, i la ciència i la indústria van ser proposades com els dos grans motors del progrés social i la formació dels ciutadans. Malgrat la llibertat de pensament d’una societat més oberta i de les noves propostes desplegades per James Hutton, el funcionament del nostre planeta encara estava per descobrir.
Georges Cuvier (1769-1832), certificant les modernes idees de Hutton sobre el planeta, hauria pogut ser el candidat a explicar la llarga història geològica de la Terra a través de les restes fòssils. Catedràtic del Collège de France a París, va ser un personatge conspicu de la França del segle XIX i el científic més destacat de l’Europa del seu temps, proposat per Napoleó per reformar l’ensenyament de tot el país. El seu coneixement de l’anatomia dels organismes, basat en el fet d’haver-ne disseccionat milers, va ser prodigiós, fins al punt de poder arribar a reconstruir un animal sencer a partir d’un sol os o una sola dent. D’aquesta manera va establir les bases de l’anatomia comparada i va revolucionar la taxonomia del món animal.
El que va causar encara una altra sorpresa a Cuvier, mentre estudiava els fòssils de la conca de París, va ser descobrir la substitució d’unes espècies per unes altres al llarg del temps. Durant anys va tenir sobre la taula de treball, davant dels ulls, la demostració més clara de l’evolució de les espècies, la lenta transformació dels organismes i l’aparició d’alguns de nous amb el pas del temps. Però Cuvier, així i tot, va recórrer a les grans catàstrofes per explicar l’extinció de molts animals. El que no va saber explicar Cuvier de forma convincent va ser d’on sortien els nous animals que substituïen aquells que s’havien extingit.
Les idees, com les espècies, canvien quan sorgeixen les circumstàncies adequades. Pots tenir un fet evident davant dels ulls i no arribar a comprendre’l perquè s’oposa al pensament hegemònic de l’època. El cervell també funciona així; aplana el camí per disminuir els riscos i les sorpreses. Tots som el resultat del nostre genoma i del temps en què ens ha tocat viure. En el cas de l’il·lustre Cuvier, a cavall entre les idees del segle XVIII sobre la naturalesa i les dels nous aires del segle XIX, el científic francès encara no havia assumit les idees de Hutton sobre el llarg temps d’evolució de la Terra, el qual hauria fet possible aquesta transformació de les espècies. Simplement es va perdre una nova oportunitat per entendre el planeta. El catastrofisme de Cuvier no tan sols va ser la idea dominant del segle XIX, que coincidia amb moltes sentències bíbliques de la ira de Jahvè, sinó que ha estat una idea recuperada per la ciència moderna per explicar molts dels salts evolutius que s’han esdevingut a la Terra. Avui les catàstrofes s’entenen com oportunitats evolutives.
Tot ha passat sempre com passa ara mateix
Les idees de Cuvier van topar frontalment amb les de Charles Lyell (1797-1875), el gran artífex de la geologia moderna, promotor de l’«actualisme» que tanca el segle XIX. Catastrofisme i actualisme són dues teories en què nien dues visions diferents del món, potser també de la humanitat. La primera entén la vida com una successió de grans revolucions, l’altra com el resultat de petits canvis acumulats en el decurs del temps. Tot i que les dues visions són certes, probablement encara som al bell mig d’aquest debat. En qualsevol cas, el nostre concepte de progrés, entès com una transformació lenta i gradual cap a una perfecció més elevada, se sustenta també en les idees de Charles Lyell sobre la Terra.
Lyell representa i sintetitza la geologia del segle XIX, que precedeix la gran revolució de la geologia global. Recupera les idees de Hutton sobre la velocitat pausada dels processos geològics i els aplica el principi newtonià segons el qual les lleis naturals s’han mantingut invariables al llarg del temps. Aquesta uniformitat de les lleis de la natura ens permet explicar els fenòmens geològics del passat que observem en les deformacions de l’escorça terrestre i en la transformació de les roques a partir dels processos que operen en l’actualitat.
Lyell va explicar una cosa bastant senzilla, però que semblava insòlita en aquell moment: el principi de les causes actuals. Tot ha passat com està passant actualment davant nostre, tan sols hem d’observar la realitat amb els ulls del temps geològic. No cal recórrer a una catàstrofe per entendre la formació dels Pirineus; cal recórrer simplement al resultat de l’actuació de la dinàmica de l’interior de la Terra des de fa milions d’anys. De la mateixa manera, avui dia hi ha muntanyes que s’estan dreçant tothora sense que tinguem cap percepció d’aquest moviment.
El 1830, dos anys abans de la mort de Cuvier, Lyell va publicar els Principis de geologia,2 potser el primer llibre modern de geologia. Aquest llibre va ser determinant en les investigacions de Charles Darwin (1809-1882) sobre l’evolució de les espècies. Lyell li va regalar al seu amic Darwin el llarguíssim temps que necessitava per fer evolucionar els organismes i publicar les seves idees sobre l’evolució a causa de la selecció natural. L’origen de les espècies de Darwin3 va caure com una bomba sobre un món encara sustentat en la fe i l’immobilisme, i va posar en qüestió totes les conviccions i creences. Probablement va inaugurar la nostra majoria d’edat com a espècie i ens va deixar definitivament sols a l’univers, sense l’ajuda de cap dels déus que ens havien acompanyat des de sempre.
Algunes frases atribuïdes a Darwin, com ara «la lluita per la supervivència» o «la selecció dels més aptes», van incorporar-se a un darwinisme social que pretenia interpretar l’evolució com una lluita permanent en què els més forts sempre guanyen els febles. I aquestes frases van ser usades per sostenir les ideologies totalitàries del segle XX, que van provocar l’ensulsiada més gran viscuda mai per la humanitat. Després de la utilització de la religió, la utilització de la ciència és una temptació permanent per al poder.
Els continents es mouen. El geni d’Alfred Wegener
La ciència, de la mateixa manera que l’evolució de les espècies, mai no avança de manera regular. Les noves idees gairebé mai no són benvingudes per la comunitat científica, fins que s’acaben imposant pel seu propi pes. En aquest moment s’esdevé una nova realitat i tothom s’adona que fins aleshores s’havia viscut molt de temps en un món anterior. L’immobilisme forma part de la nostra configuració cerebral, però els grans canvis sempre són provocats per la intel·ligència, que de cop i volta transforma en un fet senzill el que anteriorment semblava diabòlicament complex. ¿Com és que no ens n’havíem adonat? Vet aquí la pregunta que ben sovint es repeteixen moltes generacions de científics.
Sempre m’he sentit fascinat per la intel·ligència d’un meteoròleg alemany, enamorat de la soledat i el silenci del gel àrtic, que va aconseguir donar una clau de volta sobre la concepció de la Terra però que va ser repudiat pel sanedrí de la ciència, fet que va endarrerir mig segle el coneixement de la dinàmica del planeta. Per a Alfred Wegener (1880-1930), Amèrica i Àfrica, que havien format un dia una mateixa massa continental, s’havien anat separant progressivament, la qual cosa va crear l’oceà Atlàntic actual. I de la mateixa manera es podien intuir molts encaixos continentals fins a aconseguir la reunificació en un sol continent global. La proposta no era nova, anteriorment ja s’havia jugat a aquest trencaclosques planetari. La novetat va ser la intel·ligència de Wegener, que li va permetre afirmar que, movent tots els continents, sense cap respecte a les idees bíbliques immobilistes, podíem resoldre de sobte molts dels problemes que tenia plantejats la Terra. Una mena de sacrilegi que ningú encara no havia gosat cometre.
Davant l’escepticisme general, Wegener4 va assenyalar, l’un darrere l’altre, els fenòmens geològics que no encaixaven de cap manera amb la concepció estàtica dominant del planeta, i com podien resoldre’s acceptant la mobilitat dels continents. Per a ell, els desplaçaments continentals no eren només el trencament d’una geometria anterior, sinó el motor dels grans canvis que hi havia hagut al planeta, inclosa la transformació de les roques. Wegener va ser el primer home que va comprendre que la Terra era un sistema global, l’estudi del qual requeria una tasca unificada de tots els especialistes. Aquesta idea no s’imposaria fins cinquanta anys després de la seva desaparició tràgica.
Efectivament, la primavera del 1931 es va descobrir a Groenlàndia el cadàver congelat de Wegener, a tocar del de l’esquimal Rasmus Villumsen, el seu únic company d’expedició a l’estació Eismitte, un precari iglú perdut en el continent de gel i construït pel mateix Wegener per estudiar la meteorologia de l’Àrtic. Feia poc més de quatre anys que havia abandonat tots els intents de convèncer la ciència de la validesa de la seva teoria sobre la deriva continental. I el seu cos encara és allà per desig de la seva dona Else; Wegener davalla lentament per una glacera en la seva mortalla gelada, com si fos una nau funerària vikinga.
Aquesta és la teva nova casa
El cadàver d’Alfred Wegener va seguir navegant en el seu corrent de gel, en efecte, però les seves audaces propostes es van mantenir vives en el subconscient de la ciència. Entre els anys 1930 i 1960, es van introduir en les ciències de la Terra tots els avenços moderns de la física, la química i la mecànica per resoldre els interrogants que havia deixat oberts l’alemany i per esbrinar d’un plegat com dimonis funcionava l’interior del planeta. El coneixement de la radioactivitat per part d’Ernest Rutherford va permetre saber l’edat de les roques i descobrir un nou focus de calor interna de la Terra, i les ones sísmiques van servir per auscultar-ne l’interior i determinar-ne la constitució. El descobriment més important va ser l’existència d’una capa profunda deformable, anomenada astenosfera (esfera feble), que es transformaria en la cinta transportadora dels continents que amb tant d’afany havia buscat Wegener.
Però la sorpresa més gran estava reservada al fons dels oceans. Tothom pensava que sota l’oceà profund hi havia tan sols extenses planes fosques i fredes, poblades per un Halloween de peixos sense ulls, però va resultar que hi havia serralades enormes de muntanyes i fosses més profundes que l’altura de l’Himàlaia. A més, les roques del fons marí eren completament diferents de les dels continents i formaven una prima escorça volcànica desconeguda. Oceans i continents no eren dues superfícies ocupades per l’aigua i la terra, sinó dos mons completament diferents, separats molt sovint per marges en què es desenvolupava una intensa activitat geològica (plegaments, vulcanisme, sismicitat, etcètera). Aquest descobriment és encara avui el més important que s’ha fet en les ciències de la Terra. Van ser els fons dels oceans, freds i foscos, els que finalment ens van donar la clau explicativa de l’evolució del nostre planeta.
A partir de l’acceptació de la mobilitat dels continents provocada per l’expansió dels oceans com a grans cintes transportadores, i de la fragmentació de tota l’escorça de la Terra en un conjunt de plaques de geometria complexa i canviant (figura 2), entrem en una nova visió de casa nostra, com si la descobríssim de nou. La Terra s’havia convertit en una gegantina màquina de dinàmica complexa l’aspecte de la qual es renovava constantment, i la seva superfície feia l’efecte d’un fluid dansaire. Avui sabem que milers de milions de tones de roques provenen de l’erosió dels continents, roques que vèiem desaparèixer als fons oceànics, són engolides cap a l’interior de la Terra i retornades de nou a la superfície a través dels volcans, i que emergeixen a l’exterior amb una composició diversa. Una mena de cadena transportadora que ha reciclat contínuament la superfície del planeta.
Al canadenc John Tuzo Wilson (1908-1993), un dels autors destacats de la moderna geologia global, li van preguntar per què havia costat tant acceptar el temps i la mobilitat del nostre planeta. La seva resposta va ser tan concisa com aclaridora: «Perquè estàvem convençuts de la immobilitat de la Terra. El convenciment és el primer gran escull per fer avançar les idees». La frase de Wilson encara és aplicable al debat actual sobre els suposats valors humans. Es veu que mantenir-se ferm en les mateixes idees i creences, sense fer evolucionar el pensament, és sovint un indicatiu de virtut. Això queda demostrat repetidament en els obituaris, on es destaquen les excel·lències del finat: «Va mantenir tota la vida la fe en les seves idees i en el seu partit.» Aquesta forma d’immobilisme que ens fa aferrar-nos a les idees de sempre en comptes d’acceptar que tot canvia constantment i que la vida és un procés continu de transformació constitueix l’obstacle més gran per acarar els problemes que amenacen el nostre futur. Canviar les idees i transformar-nos nosaltres mateixos és el millor camí per inaugurar una nova política que ens condueixi a recuperar la vida d’un planeta que ens ha costat tant d’arribar a conèixer.
Figura 2. Moviment d’oceans i continents
_________________________
1. James Hutton. Theory of the Earth. Edimburg, 1788.
2. Charles Lyell. Elementos de la geología. Edició a càrrec de José Pedro Calvo. Editorial Crítica, Barcelona, 2011.
3. Charles Darwin. L’origen de les espècies. Barcelona, labutxaca, 2011.
4. Alfred Wegener. El origen de continentes y océanos. Edició de Joan Domènec. Editorial Crítica, Barcelona, 2018.
3
L’abisme del temps
A hores d’ara sabem que per entendre aquest planeta blau hem d’atansar-nos sense vertigen a l’abisme del temps, hem de començar a mirar els milions d’anys amb certa familiaritat, com altres mouen milions d’euros sense cap vergonya. Però si encara volem mirar més lluny, les coses es compliquen d’una manera endimoniada. Les dimensions de l’espai, la massa, l’energia i el temps se’ns escapen de l’enteniment. Admiro amb reverència els físics, que conviuen amb elles i després poden arribar a casa i parlar normalment amb la família, fins i tot dormir com beneïts. El bilió de bilions de quilòmetres que té l’univers observable i el quadrilió d’estrelles que conté no els esvera gens ni mica ni els mou un sol pèl del cap. Ells, juntament amb altres col·legues de la ciència, són de ben segur els únics que ens podran treure de l’atzucac en què estem atrapats. O, pel cap baix, mitigar-ne les conseqüències.
Aquest univers observable de què formem part encara és en certa mesura desconegut. La major part del que podem veure i comprendre, que aplega estrelles, cometes i planetes ficats a l’interior de les galàxies (els grans núvols de concentració de matèria), només representa el 5% de l’univers actual, que està constituït per un 72% d’una misteriosa energia fosca que allunya els astres els uns dels altres i per un 23% d’una matèria obscura que està repartida pertot arreu del cosmos però que no podem veure ni mesurar amb precisió. L’energia i la matèria obscures són els grans enigmes que la ciència continua investigant. L’únic que sabem d’aquest gran buit del conjunt de l’univers, ple d’energia fosca que n’accelera l’expansió, és que pesa superlativament, i ho sabem pels seus efectes gravitacionals sobre les galàxies. Tal com afirma l’astrònom nord-americà Lawrence Krauss, doctor en física pel MIT, vivim en un univers forassenyat que no té cap voluntat d’aturar la seva expansió, fins al punt que un dia tot esdevindrà un buit negre i fred, absolut.
Estem formats per cadàvers d’estrelles
No sé si t’ho has preguntat algun cop: ¿d’on ha sortit la matèria primera que forma el planeta i de la qual estem formats nosaltres mateixos? ¿D’on han sortit el carboni, el silici, l’oxigen, l’hidrogen, el ferro, l’alumini, etcètera, que formen les roques, l’aigua, l’aire, les plantes i el nostre propi cos?
Tot va començar fa 13.700 milions d’anys,5 o almenys tot allò que nosaltres arribem a comprendre: l’espai, el temps, l’energia i la matèria. Les preguntes sobre què hi havia abans, o per què hi ha un univers en comptes de no-res, podem aparcar-les. La ciència i les religions no viatgen en el mateix vehicle ni utilitzen el mateix combustible. Les religions exigeixen creure en veritats revelades, el seu motor és la fe. La ciència viu exactament en el punt oposat, aquell que no dona res per descomptat ni pressuposat; viu instal·lada en el dubte permanent. La ciència ens diu que l’espai, la matèria, l’energia i el temps no poden separar-se. Si hi ha un origen de l’univers, aquest origen és també l’origen del temps.
És ben probable que el descobriment més gran del darrer segle hagi estat que aquest univers, que crèiem immutable i etern, en realitat no ha mai parat d’expandir-se com un globus gegantí, i que s’ha anat refredant i guanyant complexitat, com també hem adquirit complexitat nosaltres mateixos. Si vols atribuir una finalitat a la teva existència sense recórrer a les religions, pots considerar que tots som el resultat d’un univers que, en refredar-se, ha provocat que la matèria s’hagi tornat més elaborada i complexa. D’una partícula elemental ha format un àtom, i d’aquí una molècula, i d’aquí una cèl·lula, i d’aquí un organisme, i d’aquí un cervell com el teu; tot plegat evidencia que hi ha hagut un augment exponencial de complexitat. I si això no t’ajuda gaire a trobar un sentit a la teva vida, com sembla ben probable, sempre pots recórrer a la frase de Nietzsche: «La vida és una vall de llàgrimes, però és el millor de tot el que tenim.» De manera que és millor adonar-se que la nostra pròpia matèria forma part d’aquest univers encara força incomprensible per als humans, i que també es reciclarà en altres organismes o en altres estats de la matèria quan nosaltres ja hàgim desaparegut.
Que l’univers no pari d’expandir-se indica que inicialment estava concentrat en un únic punt de densitat gairebé infinita. El Big Bang, la gran explosió que la física ha posat de moda, marca el límit dels nostres coneixements. La primera imatge que podem imaginar de l’univers és un caos de partícules elementals a temperatures de vertigen: bilions de graus. A partir d’aquest instant zero de la física, l’univers no ha parat d’evolucionar expandint-se, refredant-se i transformant la matèria.
Uns minuts després del Big Bang, la temperatura va davallar a 10.000 milions de graus centígrads, i l’univers es componia d’un 75% de nuclis d’hidrogen i un 25% de nuclis d’heli. Al cap d’uns centenars de milers d’anys, la temperatura s’havia reduït a 3.000 graus i es van crear els primers àtoms d’hidrogen i heli. Finalment, 1.000 milions d’anys després de la gran explosió, l’univers és un vast espai de baixa densitat, en què la matèria s’aplega en illots galàctics un milió de vegades més densos. Tot plegat ha estat, així doncs, un procés progressiu de refredament que ha reorganitzat la matèria.
Les galàxies representen les zones on s’acumula la matèria de l’univers (hidrogen principalment) en forma d’immensos núvols de gas (nebuloses). Aquests núvols es comprimeixen pausadament a causa de la força de la gravetat, fins que a l’interior assoleixen la densitat i la temperatura necessàries perquè s’iniciïn reaccions nuclears i es conformi una estrella. En realitat, una estrella és tan sols un reactor nuclear superlatiu en què es produeix la transformació d’hidrogen en heli, i en aquest procés s’allibera una quantitat ingent d’energia.
El Sol és una estrella nana groga que genera en un únic segon l’energia necessària per abastir la Terra durant un milió d’anys. Aquest exemple solar et pot ajudar a comprendre tot d’un plegat l’equació més emblemàtica de la física, que devem a Einstein: l’energia és igual a la massa pel quadrat de la velocitat de la llum (E = mc2). Cada segon que passa, el Sol converteix 564 milions de tones d’hidrogen en 560 milions de tones d’heli. Això vol dir que els quatre milions de tones de massa perduts s’han transformat en energia.
Sense estrelles no existiríem, i l’univers seria un desert fosc amb temperatures properes als 270 graus sota zero. Les estrelles produeixen l’energia necessària per a la vida mitjançant un mecanisme de fusió nuclear, però també produeixen la matèria que tenim al planeta. Quan el combustible d’hidrogen s’esgota, la fusió de l’heli produeix elements químics més pesants, com els que trobem a l’escorça de la Terra i al nostre cos. Això succeeix principalment a les estrelles més grans, que mantenen reaccions de fusió que només poden produir-se a temperatures altíssimes. La destinació final d’aquestes estrelles gegants és el col·lapse, seguit d’una explosió d’una potència inimaginable. La lluminositat d’una supernova, com s’anomena aquest fenomen, pot ser tan alta com la suma de tot el conjunt de milers de milions d’estrelles de la galàxia. No intentis imaginar-ho; no podem arribar a concebre-ho de cap manera.
Així doncs, les restes del cadàver de la supernova són expulsades cap a l’exterior, on enriquiran l’espai interestel·lar i augmentaran la complexitat química de l’univers. Les estrelles i els seus planetes es creen i destrueixen constantment reciclant la seva matèria. Així neixen el carboni, l’oxigen, el nitrogen i les seves combinacions, que permeten formar aigua, amoníac, diòxid de carboni, les mateixes molècules que seran la base dels nostres organismes vius, o les combinacions de silici, oxigen, alumini, potassi i ferro que donaran lloc a les roques del planeta. Tota la matèria que ens envolta i també la nostra prové en última instància de les estrelles.
Un planeta vulgar
«Tan sols som escòria química sobre un planeta vulgar, situat en una galàxia menor.» Són paraules de Stephen Hawking, el nostre entranyable científic de la cadira de rodes, que ens va abandonar ja fa uns anys. En una de les visites que va fer a la Universitat Autònoma de Barcelona, convidat pel catedràtic David Jou, vaig veure’l un dia jugant amb uns nens que també anaven en cadira de rodes; vet aquí una imatge que sempre conservo a la retina. La frase de Hawking, tan terrible com certa, probablement va pronunciar-la per moderar el nostre antropocentrisme i la nostra supèrbia intel·lectual. No obstant això, a aquesta frase famosa caldria afegir-hi que també som, de moment, l’única escòria química coneguda que pot comprendre i interpretar l’univers. I el mateix Hawking és ben segur un dels màxims protagonistes d’aquesta gesta.
Sigui com sigui, és cert que estem ficats en un planeta de mida mitjana, que gira al voltant d’una estrella petita, la qual ja ha consumit més de la meitat del combustible. El nostre Sistema Solar és a dins d’una d’aquestes galàxies, o grumolls de concentració de matèria, que es diu Via Làctia, composta per tres-cents mil milions d’estrelles, en un disc de cent mil anys llum de diàmetre, el qual significa tan sols un menut gra de pols enmig de l’univers (tot plegat, ben difícil d’imaginar).
La formació del conjunt d’aquest sistema, integrat pel Sol, els planetes, els satèl·lits, asteroides i cometes, és el resultat de la condensació d’un núvol de gas i pols dins de la Via Làctia fa 4.600 milions d’anys. El Sol representa la concentració principal, i el conjunt dels planetes són agregacions de matèria a partir d’una massa en forma de disc que girava al seu voltant. Això explica per què els planetes no són part de la matèria solar ni tenen la seva mateixa composició. També explica per què tots s’estan exactament en el mateix pla i tenen el mateix sentit de rotació.
La Terra s’assembla a alguns planetes petits i rocosos com Mercuri, Venus o Mart, però difereix d’altres de volum molt més gran i baixa densitat, compostos de gas, com Júpiter, Saturn, Urà o Neptú. La Terra, en una primera fase de formació, va estar sotmesa a un intens bombardeig meteorític que no va permetre la solidificació de les roques fins fa 3.900 milions d’anys, moment de síntesi de la vida. En aquesta fase de consolidació l’interior de la Terra es va reorganitzar en tres capes de densitat diferent: nucli, mantell i escorça.
Pel que fa a l’atmosfera i l’aigua oceànica, es van formar a partir dels gasos emesos per un vulcanisme extrem. Els gasos dels volcans hawaians actuals tenen una composició molt similar a la nostra atmosfera primitiva, composta per CO2 i vapor d’aigua, molt semblant també a la dels planetes Venus o Mart. L’atmosfera actual és el resultat de la vida, fruit d’una llarga feina d’oxigenació que van dur a terme els primers bacteris, uns obrers infatigables i invisibles que van transformar completament el planeta. La vida i la Terra han evolucionat plegades durant gairebé 4.000 milions d’anys, i comprendre aquesta simbiosi és essencial per trobar el lloc que ocupem al sistema sense destruir els mecanismes de regulació que s’han establert entre totes dues, Vida i Terra, durant aquest temps geològic llarguíssim. Això és el que estudiem en l’actualitat.
Бесплатный фрагмент закончился.
