Читать книгу: «Les cadenes subtils»

1ª edició: juliol 2019

© Teresa Duch

Disseny de la coberta: Chus Moreno Arévalo

Terra Ignota Ediciones

c/ Bac de Roda, 63, Local 2

08005 – Barcelona

931.73.22.29 – 638.07.85.00

www.terraignotaediciones.com

ISBN: 978-84-120490-9-1

IBIC: FF 2ADC

La història, idees i opinions escrites en aquest llibre són propietat i responsabilitat exclusiva de l’autor.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

A la meva filla

Res no és mesquí

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l’onada del mar sempre riu,

Primavera d’hivern – Primavera d’istiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla verda eternament.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Ets vell i lleig, i pobre: greus pecats.

Però l’amor abunda en conjuntures

i vells i pobres poden ser estimats.

PERE QUART

Setembre de 1993, residència La Pau

Amagat sota els llençols, un home dorm en l’habitació en penombra. Somia. El seu somni quiet i tranquil no li pesa a la consciència perquè les infàmies tant les encalma el penediment com tenir la certesa que mai ningú no en tindrà coneixença.

Un lleu brogit el desperta. Mig obre els ulls i els torna a tancar. Ha vist d’esquena la Margalida, el seu casquet, la seva bata. Com cada nit, fa la darrera ronda per les habitacions i tant se val que un estigui adormit, malalt o mort. Ella només fa la seva feina sense estalviar cap desvetllament a ningú.

Sent com s’hi acosta amb passes decidides i li enretira el llençol. Sense dir-li una paraula, el convida a incorporar-se i a baixar del llit. Es deixondeix quan s’adona que una altra mà, pel darrere, també l’acompanya. La Margalida deu portar ajuda avui, però… no! la dona del seu davant no és la Margalida, no sap qui és. Sense temps de reaccionar, ja li han posat l’arnès. S’estremeix.

«Però…si jo no el necessito, l’arnès.

Si em valc per mi mateix!»

Es mira l’altra dona i tampoc no l’ha vist mai. O sí? Elles no s’aturen. Ja han penjat l’arnès, i ell és a dins, al ganxo central de la grua. Es revolta.

«Que s’han tornat boges?

Jo camino sol, sense ajuda,

Aquí hi ha una confusió!»

Ara veu com la dona que no va vestida d’infermera estira el cinturó dels pantalons que va deixar anit a la cadira i torna cap a ell. No vacil·la i li lliga el cinturó al coll. L’home obre uns ulls com taronges i també obre la boca per cridar, però la falsa infermera és més ràpida i la hi tapa amb un esparadrap. Ja no cridarà, i el pensament li galopa veloç per vuitanta anys de vida. Pengen el cinturó, per un del ullets, al ganxo central de la grua, i entre totes dues despengen l’arnès que sostenia el cos de l’home. Espernega. Prova amb les mans d’afluixar-se el cinturó que li oprimeix el coll, però és en va. A batzegades, es difumina el temps manllevat anys enrere. La seva cara va canviant de color: blanc, vermell, morat… en la foscor de l’habitació sembla negra. Ja no es belluga i la dona de blanc se li atansa i li arrenca l’esparadrap de la boca. Després activa el mecanisme per enlairar-lo.

Per uns instants, se’l queden mirant totes dues i semblen satisfetes. Després agafen les seves bosses i se’n van.

1

A la Mimí, que tot el mèrit que es reconeix en els darrers mesos és haver sabut adaptar-se a la feina, els comentaris de la Maria l’han afalagat tant que fins i tot ho ha explicat a la mare.

–M’ha dit que tots els iaios volien que els fes jo perquè els deixava nets i clenxinats. Potser ho hauria de dir a la supervisora, no? «Sóc lenta, però els residents pensen que faig molt bé la meva feina, senyora supervisora».

–I si li dius més endavant?

–Que és conya, mama! Com vols que li digui això a aquella sergent, que m’esbronca cada dos per tres?

Es reserva per a ella l’altre comentari de la Maria. Pensa en com riuria la seva mare si li diguessin que la filla té alguna cosa especial. No concep que ningú del seu voltant la valori més del que ho fa ella mateixa. La seva autoestima tot just s’ha començat a moure en sentit ascendent. Molt aviat, se sorprendrà de la remuntada.

Al llit, dóna tombs i més tombs. No ha estat només l’afalac de la Maria el que l’ha posat de bon humor. Hi ha una altra paraula que li fa pessigolles a l’estómac: novel·la, no-vel-la, n-o-v-e-l-l-a… La paraula, les síl·labes, cada so repetit una vegada i una altra arriba suau al seu cervell. Recorda que escriure era l’únic que la motivava quan era a l’escola. Suau, suau, arriba suau… i hi encaixa. Després ve el recel, el temor, els complexos.

«Jo, escriure una novel·la?»

No pot evitar recordar les cadenes de què parlava la Maria i s’adorm amb aquest pensament contradictori. Vol, però pensa que no pot. L’endemà al matí s’aixeca i ho té molt clar.

«Ahir al vespre devia flipar.

Estava supereufòrica.»

Fins que s’asseu a esmorzar. De sobte es queda mirant fixament la seva mare, amb la boca oberta, a punt per mossegar el croissant, i una frase molt curta que sempre li ha sentit dir, comença a martellejar-li el cervell. Voler és poder, voler és poder, voler és poder… Tanca la boca i deixa el croissant al plat.

–Mama!?

–Digues, filla —respon la Rosa, astorada per una energia tant inusual.

–Voler és poder —diu la Mimí com una sentència.

–Exacte! Aquesta és una frase que m’agrada molt.

– Sí, ja ho se, ja ho sé… —i s’aixeca de la taula. Se li acaba el temps, sembla.

–I l’esmorzar? —diu la mare, en veure que agafa la bossa.

–Després… després me l’acabo!

–Acabar-te’l? Si no l’has començat!

La Rosa continua esmorzant. Només un lleu moviment de cap assenyala que aquest esmorzar no ha estat com els altres. Un moviment i un mig somriure.

–Em sembla que aquesta feina ja li agrada una mica més —diu fluixet.

No hi ha ningú més a casa.

–Sí, Rosa —contesta apujant el to—. Jo crec que sí.

La Mimí, mentrestant, condueix en direcció a la residència. Com si s’hagués equivocat, perquè avui té festa i no treballa fins demà, però no pot esperar tant.

–Maria!!! —quasi crida en entrar a l’habitació.

–Ai nena, m’has espantat! Què hi fas aquí, avui? No lliuraves?

–Sí.

En sortir, se’n va de dret a la papereria i compra una llibreta. Verda.

«La Sandra diria que és hortera, però a mi m’encanta el verd».

També un boli.

«Mola més escriure a la llibreta que al mòbil.

Al vespre, a casa, ho passaré a l’ordinador.

Escriuré una novel·la.

Sí!!!»

LA GUERRA

Quan la guerra va arribar a Baltasana, ja feia més de dos anys que arrasava arreu per on passava, deixant la seva empremta de mort i desesperança. Com cada hivern la peluda s’arrossegava pel poble.

—La peluda treu la cua —deien els veïns, quan la boira d’Urgell s’estirava una mica més i entrava a la Conca.

Hi estaven acostumats, com s’havien acostumat des de feia un any a l’anar i venir de soldats republicans, a punt per rebre els nacionals que, ara avançant, ara reculant, anaven guanyant posicions. Però ni això, ni el canvi de mans del poder que hi havia hagut al poble des del cop d’estat, no m’havien afectat el més mínim. El pare era de la UGT i la pertinença a aquest sindicat va fer que no haguéssim de patir per res.

De tot això me’n vaig assabentar passats els anys, perquè l’any 1939, quan la meva vida va patir un fort sotrac, jo només en tenia cinc.

Sentia que els pares discutien i el cor em deia que no era una discussió qualsevol, com quan el pare remugava per qualsevol motiu i la mare li replicava. Allò semblava alguna cosa més important i amb cinc anys jo me n’adonava. Potser era pel to de veu, o per les paraules que empraven, potser per les seves cares circumspectes que a mi em suggerien daltabaix, temor i urgència.

La mare deia que havíem de marxar i que havíem de marxar, que al poble no hi quedava quasi ningú i que els que arribaven no tindrien cap misericòrdia i menys amb nosaltres que, des de feia uns mesos, ja érem els vençuts.

Un baluern descomunal la va interrompre. Jo no havia sentit mai cap soroll igual i em vaig espantar molt, però l’esgarrifança va ser més gran amb el que vingué a continuació: plors, corredisses pel carrer, planys, crits… Encara hi quedava gent, al poble.

—Mama, què passa?

—Filleta, filleta meva —la mare m’abraçà molt fort—, una bomba. Posa’t l’abric, corre, que hem de marxar.

Va mirar-se el pare.

—Què més necessites per decidir-te? No veus que cada minut que passa estem més en perill?

El pare va assentir a contracor i baixà corrent les escales que duien a l’estable. Quan la mare i jo vam arribar a baix, ja havia enganxat la mula al carro, tot i que no semblava gens convençut. Vam encabir-nos-hi a dins, parapetats entremig dels sacs, que el pare havia col·locat per resguardar-nos. Ells asseguts a la banqueta i jo, enmig de tots dos, de cara a ells, més enfonsada.

El poble estava ple de fum i algunes cases cremaven. Hi havia cossos estirats pel carrer, però quasi no els vaig veure perquè la mare em tapà la cara de seguida. Baixant pel carrer, l’esclat d’abans va repetir-se fins a tres vegades. Tres vegades que el pare va mirar-se la mare sense dir res, només movent el cap d’un costat a l’altre i atiant la mula. La darrera vegada vaig veure que la mare plorava.

I ja no vaig veure res més. Una bomba, després m’ho van explicar, va caure damunt del portal quan nosaltres hi entràvem. La por em va paralitzar i em vaig sentir les cames com de suro. Recordo que vaig estrènyer els ulls molt fort perquè em va semblar que si tancava els ulls, potser s’acabaria aquell terrabastall de coses que, trencant-se, volaven pels aires i em queien al damunt. La mula va fer un bram aterridor i vaig sentir que una força m’empenyia endavant i em feia caure del carro, mentre aquest trontollava. Després, el silenci, i em va semblar que passava molt de temps. El silenci, mentre sentia que un gran pes al meu damunt em tenia presonera i quasi no em deixava respirar. Silenci, fins que altra vegada corredisses i veus cada cop més properes.

La veu de la Carmeta em va fer obrir els ulls i tant de bo no ho hagués fet mai, perquè el que vaig veure va quedar molt de temps gravat a les meves ninetes. El pare era a dos pams de la meva cara. Una de les baranes del carro se li havia clavat a l’estómac i s’estava dessagnant. Els seus ulls conservaven el darrer esguard empipat que recordava, quan les bombes queien al nostre voltant. La mare era molt a prop, separada del meu cos per la banqueta. Tenia el braç estirat per damunt meu i els seus ulls em miraven dolçament, com feia només uns minuts, però era morta. Fins i tot jo, que ben just entenia el que volia dir la mort, ho sabia. La mula restava estesa a terra i movia els ulls, però el cos el tenia totalment immòbil.

Recordo que vaig sentir la Carmeta sanglotant amb desesperació. Vaig provar de moure un braç per alliberar-me de tot el que tenia al damunt.

—Déu meu! Ha de ser la Maria. La Maria és viva. Correu, l’hem de treure d’aquí. Maria, Maria!, no et moguis, per l’amor de Déu, no et moguis… La Carmeta et traurà d’aquí, ja ho veuràs.

De seguida, el pes que m’empresonava es va començar a alleugerir. Quan van treure la mare vaig veure esglaiada que la bomba l’havia partit en dos bocins. No vaig tenir gaire temps de pensar-hi aleshores, perquè la Carmeta em va pujar a coll i m’omplí de petons amb la seva cara plena de llàgrimes, que em mullaven a mi també.

—Vindràs a viure amb nosaltres —va dir eixugant-me la cara mullada amb la mà.

—Amb nosaltres? El seu pare…

Vaig veure com la Carmeta aixecava els ulls amb recel per damunt la meva espatlla, en direcció cap on havia sortit la veu i, no obstant, l’interrompia amb contundència.

—I és clar! —digué amb seguretat—. Joan, és la filla de la meva millor amiga i ara no té ningú més. Serà la nostra filla, oi que sí, Maria? Em va prémer contra el seu pit i altre cop la cara em quedà mullada.

Va ser la primera vegada que vaig sentir-me salvada. No només m’havia lliurat de la càrrega que m’empresonava i no em deixava respirar. També foragitava ben lluny una infantesa solitària i desemparada que, de ben segur, hauria patit sense ella. No sabia que a la meva vida, les presons només acabaven de començar.

2

Ha tancat la porta amb ràbia, d’una revolada. I a dins, que s’hi cali foc, que s’esfondri l’edifici, que el món sencer li caigui al damunt, que ella no tirarà enrere.

El cotxe és el destinatari més immediat de la seva ofuscació i rebat la bossa, el casquet del cap i la goma del cabell contra el seient del costat. Una cabellera arrissada pèl-roja s’escampa, alliberada, per damunt de les seves espatlles. El trànsit impossible per arribar fins a casa només serveix per irritar-la encara més. Cada semàfor en vermell atia el seu incendi interior, a punt de propagar-se.

A casa, confiança i exasperació es confonen.

–Com ha anat avui?

–Apassionant, mama! A tu què et sembla? Aquest matí ha estat superapassionant.

La Rosa se la mira, desolada. Ja torna a pagar els plats trencats.

–Tu no saps que és aquesta feina!

–Bé, aquesta potser no, però jo ja fa uns quants anys que treballo, filla.

–Sí, de mestressa.

–No sempre ha estat així.

–M’és igual. Et dic que és un pal i a mi no m’hi veuran més.

–Molt bé, tu mateixa.

No hi ha res a fer quan la seva filla es posa així. El millor és deixar que passi el temporal. Es mira l’Eugeni que, assegut al sofà, assisteix a l’escena a distància, i la serenitat mostrada en les respostes a la filla es contradiu amb el moviment nerviós de les seves parpelles. Ara mateix, el seu pensament és lluny d’aquí. La Mimí ho nota i s’enrabia encara més. No es gira cap al pare. Ja sap que ell, encara que se la miri, no la veu. Alguna equació no resolta li deu acaparar tota l’atenció. El despit la fa cridar més fort.

–I no m’estàs escoltant! Per variar! —diu, dirigint-se només a la seva mare.

–Mimí, si us plau…

La Rosa agafa la seva bossa i surt al carrer. Obre la porta del cotxe mentre s’eixuga els ulls amb el dors de la mà. Si us plau, una treva, diu, quasi com una súplica, no puc lluitar en tants fronts alhora. Es posa les ulleres de sol i agafa el camí més llarg per arribar a la botiga.

La Mimí s’ha quedat sola amb el pare, que continua absort en els seus càlculs. Les seves ires sempre són per a la mare. Ell no s’immuta per res; per tant, és inútil llençar-li qualsevol queixa.

Realment, aquest home és el seu pare? Sense sang o potser amb sang extraterrestre, qui sap! Vivint en el seu planeta de fórmules màgiques, estrany a tot i de tot. I tan diferent a ella, que massa sovint sent com la sang li puja al cap sense fer cap aturada, vertiginosament. Això sí, el cabell —del mateix color que el seu— i les pigues, excessives, deuen ser la prova que existeix algun llaç entre tots dos. Doncs si ella no li mola, a ella tampoc no li mola ell. I mecànicament es posa els auriculars i comença a escoltar música a tot volum. Veu de reüll com el seu pare aixeca el cap i se la mira, però ella no afluixa. És com una revenja. Contra ell, contra la feina, contra el món. No entén perquè no pot fer-ho a la residència. El primer dia ja la van renyar. Què hi té a veure que escolti música? Que potser deixo de treballar? «Aquí s’ha d’estar més al cas, Mimí», li havia dit aquella estúpida. «Hem d’estar amb quatre ulls per atendre bé els nostres residents.»

I què més? Resolta, s’aixeca i es tanca a l’habitació.

«Ja són tres dies d’aguantar vells fets merda a punt de caducar.

I col·legues imbècils.

Que no hi penso tornar!

Prefereixo no tenir pasta a suportar aquell ambient tronat.

I les parets suant desinfectant.

I orina!

I lleixiu!!!»

No és una noia com les altres, però allò que la fa diferent no és el que ella es pensa, sinó el que encara no ha descobert. En el que la distingeix de la resta, de moment només hi ha trobat motius per lamentar-se.

S’ha estirat damunt del llit, amb samarreta i texans, i ha dormit tota la tarda. No es podia treure les olors dels narius i fins i tot li semblava que respirava amb dificultat, però al final ha caigut atroncada per l’esforç de tot el matí. Tanmateix, els seus ulls tancats han continuat treballant i els malsons li han reproduït les escenes viscudes a la residència, augmentades i esperpentitzades. Els vells mai no quedaven nets. Quan acabava amb els vint que li havien assignat, havia de tornar a començar i sempre eren allí, esperant el seu torn amb aquell paper d’enzes, esguardant-la amb els seus ulls petits i embadocats, inexpressius a vegades i d’altres, revelant un enuig o una felicitat difícils d’interpretar.

A l’hora de sopar no ha badat boca i així que ha acabat, se n’ha tornat al llit. Ha enviat un SMS a tres dels seus amics: «merda de feina, 1 pal». I ha rebut una resposta de tràmit: «tranqui!» Què sabran ells! Només saben dels seus crèdits, els seus treballs i les seves notes. Ha fullejat una revista de música, s’ha mirat un moment el despertador i se l’ha posat a dos quarts de set.

«Acabo la setmana i toco el dos.

Que no aguanto més aquelles mòmies!

I ja trobaré una altra feina.

Pitjor que això no hi pot haver res»

3

La botiga, orientada cap a l’est, rep tota la intensitat lluminosa d’un matí de primavera. La Rosa s’ha quedat uns segons plantada davant del rètol «Tarraconensis». De pedra cisellada, sembla talment extret del circ romà que té a tocar. Després, ha agafat aire i, arreplegant tot el seu coratge, ha entrat.

–Si us plau, quan puguis… —ha dit, dirigint-se a la Mònica.

–Ara mateix. Acabo de fer la comanda i vinc.

Una lleugera tremolor en els dits de la Mònica a l’hora de prémer el teclat desmenteixen l’expressió tranquil·la del seu rostre. Uns minuts més tard, plora desconsoladament.

–Però Rosa, si us plau, com m’ho pots fer, això? Tu saps que treballo bé, saps com tracto els clients. Fa dos anys que ens coneixem i no tens cap queixa de mi. Cap!

–És que no es tracta d’això, Mònica. És clar que no tinc cap queixa, però ja saps que tinc molts problemes per tirar el negoci endavant. I tu estàs sola, no tens una família que hagis de mantenir. No puc fer fora la Júlia: ella té una filla i el seu ex no li passa res. Si us plau, no m’ho posis més difícil!

La Mònica no ha pogut evitar posar-se a plorar al seu davant. La Rosa ja sap quina és la seva situació, perquè li va explicar al cap de poc temps de posar-se a treballar. A part d’estar molt contenta amb la feina, el sou que cobrava li permetia fer front a la hipoteca amb tranquil·litat. L’any abans havia comprat un pis petit, molt mono, i caríssim, i el banc li havia fet un préstec per damunt del seu valor. I el que et sobri, per omplir-lo, li havien dit. De seguida el preu dels pisos havia començat a baixar. Quedar-se sense feina no només volia dir no poder pagar la hipoteca, sinó que, si arribava a vendre el pis, mai no podria obtenir-ne el que devia al banc. N’havien fet broma totes dues, quan ningú no pensava que la crisi afectaria tots els sectors.

–Almenys el cotxe el tens pagat —li havia dit.

–Oh sí, Rosa, almenys podré dormir al cotxe, quan em prenguin el pis.

Havien rigut juntes sobre uns mals averanys que ara semblaven complir-se. Ja no riuen. La Mònica segueix plorant, afligida, i la Rosa, desconcertada, no sap què fer. Ja porta una setmana donant-li tombs i li semblava haver trobat la solució. Segurament, no n’hi ha cap més.

La Júlia, a la botiga, s’ha adonat que passa alguna cosa i tement-se el pitjor, truca a la porta. El mal moment que està travessant el negoci de la Rosa és evident, des de fa temps.

–Júlia… —comença la Rosa.

–Ja sé que el negoci no va a l’hora, Rosa —la Júlia va al gra—. Ens quedem sense feina?

–No, no és això…

–Sóc jo, Júlia, sóc jo qui se’n va al carrer.

–Tu? Com? Un moment, que estic atenent un client. Ara vinc.

En uns minuts torna a aparèixer i ja ho ha decidit.

–Rosa, si us plau, et vull proposar un tracte.

–Digues, Júlia.

–La Mònica ja treballava aquí quan jo vaig començar. No és just que jo em quedi i ella se’n vagi.

La Mònica aixeca el cap. La seva companya d’ulls grans i cara menuda té cops amagats. Ho ha comprovat altres vegades, però ara mateix no sap per on va.

–Em sap greu, Júlia, però jo no us puc seguir tenint a totes dues. Les vendes han baixat molt, ja ho sabeu.

–No, si no és això Rosa. El que et vull proposar és si t’avindries a que la Mònica i jo compartíssim feina i sou.

La Rosa fa un somriure trist. Així doncs, es tracta de distribuir la misèria. Els paga només el sou base i sempre ha mirat d’augmentar-lo amb petits incentius sobre les vendes. Malgrat tot, hi ha bon ambient a la botiga, les noies mai no es queixen. I ara es volen repartir un miserable sou entre totes dues, en un gest de bona voluntat per part de la Júlia.

Mira al seu voltant. Les prestatgeries són plenes de reproduccions d’obres d’art: àmfores de diferents formes i mides ocupen tot un pany de paret. Estatuetes de terracota amb figures dretes i assegudes, estàtues de bronze reproduint la Lleona, l’Orador, la Lloba Capitolina…, també canelobres del mateix material. I un seguit d’objectes d’un material molt semblant a l’ivori: cadires, nines, estilets, penjolls i braçalets… Tots ells s’apleguen a la prestatgeria central. És l’espai dedicat a l’art etrusc. El seu somni havia començat feia molt de temps, en el primer viatge que va fer a Roma amb l’Eugeni. Ressegueix amb la vista l’àmbit de la Roma clàssica: tapissos, relleus, pintures d’estil pompeià, columnes commemoratives i arcs de triomf en miniatura i una gran varietat de mosaics amb les seves tessel·les de pedra, de vidre, de ceràmica. Va quedar enamorada de Roma; en especial, d’aquella part de la ciutat que conservava totes les manifestacions de l’art romà.

–Deixeu que m’ho pensi, mentre faig un cafè. No ho veig viable per a cap de les dues, però ho vull sospesar.

—Gràcies, Júlia! —li diu la Mònica, abraçant-la— Com t’ho podré pagar, això?

–Espera’t, que encara no ho tenim guanyat.

–Ets generosa. I la millor companya.

–Que potser tu no hauries fet el mateix per a mi?

L’INTERNAT

Devia semblar una bestioleta quan vaig arribar a l’internat de Tarragona. I no pas per l’aspecte físic, sinó perquè el meu comportament tan esquerp devia tenir alarmades les monges i potser, no tant, les noies que només em miraven de reüll, com preguntant-se d’on havia sortit. Així em sentia jo i d’on havia sortit, desitjava amb tota les forces que no ho descobrís mai ningú. De fet, encara que no en fos conscient, no n’havia pas sortit, perquè la meva ànima hi continuava encadenada.

A vegades pensava que la meva única sort en aquell moment era estar tancada allí dins, sense poder sortir. Allí m’hi sentia força segura: monges, nenes, noies… i dic força perquè no m’hi sentia del tot.

Cada dos dies passava una inquietud quan veia el mossèn aparèixer pel col·legi. Ell a mi, com a les meves companyes, no em deia res, però jo només de saber que havia de venir ja tenia carrisqueig de dents i calfreds a l’esquena. Coneixia com les gastaven els homes amb sotana.

Sort en vaig tenir de la Teresa. Ella era sempre al meu costat i això que jo era una mala companyia, perquè no badava boca! No s’imaginava pas com m’estava ajudant i no sap prou bé quin deute tan gran tinc amb ella pel seu suport, aleshores i sempre. Quan jo vaig arribar, la Teresa ja feia un mes que hi era. Potser podia semblar novella a les alumnes més antigues, però per a mi ja era una veterana. M’hi aixoplugava sense dir res i sense agrair-li de cap manera. Van caldre dos anys llargs per poder començar a arraconar els meus fantasmes.

Mossèn Ramon era un home d’uns quaranta anys amb una sotana llarga fins als peus, però molt ben plantat. I aquest detall no feia res més que agreujar la meva aversió vers ell.

Un dia a la tarda jo m’estava asseguda tota sola a la Gran roca, així li dèiem. Era una roca descomunal situada en un dels angles del pati. Suposo que els paletes que havien construït el col·legi o bé no van poder amb ella, quan feien miques les altres roques, o potser la van voler indultar i deixar-la com a record del roquissar que hi havia hagut abans.

Vaig veure el mossèn com s’enfilava al cirerer que les monges havien plantat, ja devia fer anys, al mig del pati. I jo ja marxava amb els meus tremolins a l’esquena, a buscar un altre recer sense perill. Vaig sentir la veu del mossèn.

—Maria, Maria! —em cridà. Jo feia l’orni mentre entrava al porxo. Però ell hi tornà més fort— Maria!

Per l’energia del crit, em va semblar que no m’estava cridant per fer petar la xerrada ni per confessar-me. Semblava un crit d’auxili. Un cop dins del porxo, em vaig girar i a través de la vidriera vaig veure el que passava. L’home s’havia quedat atrapat. La part de baix de la sotana la tenia enganxada en una branca i, tal com estava, fent equilibris, un peu aquí i un altre allà, amb la mà no s’hi arribava.

—Maria… si us plau.

Però jo m’estava quieta rere el vidre, incapaç de moure’m. Les cames em feien figa i el cervell em deia: «Quieta aquí.» El mossèn, en veure que la seva insistència era inútil, perquè jo no semblava tenir cap intenció d’anar a socórrer-lo, es va acotar i va provar d’alliberar-se. I llavors va passar al que havia de passar. Va perdre l’equilibri i es va quedar penjat de cap per avall, només subjectat a l’arbre per la sotana. L’impacte de veure’l en aquella posició va ser tan fort que, oblidant les meves pors, vaig córrer cap a ell.

—Gràcies Maria, a veure si em pots ajudar —devia fer cara de no saber com—. Mira, acosta’t. Jo em recolzaré en tu i miraré d’incorporar-me agafant-me a una branca.

Però jo no em movia. Ell va mirar-me als ulls. Crec que en aquell moment va endevinar alguna cosa, si és que no ho havia fet abans.

—Com ho podem fer, Maria? —em preguntà amb calma.

Llavors, sense dir res, vaig emparrar-me al cirerer i em vaig atansar a la branca que el retenia. Amb un tallaungles que m’havia regalat la Teresa, vaig anar tallant amb paciència el trosset de sotana que el retenia, sense pensar… Mossèn Ramon va caure directament de cap a terra i jo em vaig quedar paralitzada dalt de l’arbre en veure el que acabava de fer.

—Gràcies, Maria —va dir-me, un cop refet de la testarrada—. No sé pas com m’ho hauria fet sense tu.

Mentre marxava em va dir, sense girar-se.

—I ja pots baixar de l’arbre, que per dalt et deuen trobar a faltar.

Vaig sentir que un dels nusos que m’oprimien el pit s’afluixava. Més endavant, vaig alegrar-me de la casualitat d’haver-me trobat allí quan el mossèn es va enganxar amb la branca. I només molt més endavant, em vaig adonar que la vida està feta de casualitats i moments fortuïts que tant ens paralitzen com ens empenyen a reprendre el camí. A vegades, també, per la senda equivocada.

Des d’aleshores ell i jo compartiríem un secret que cap dels dos no tenia interès a divulgar. Ell, per la postura tan poc respectable que havia mantingut durant uns minuts, i també per la curiosa manera d’alliberar-se’n. Jo, per la meva poca traça a l’hora de desenganxar sotanes de les branques, sense calcular-ne les conseqüències. Aquell afer ens va fer, en certa manera, còmplices. Així, quan a vegades ens creuàvem, ell em feia una mitja rialla i jo li tornava.

La primera vegada que se’m va tornar a atansar, jo estava asseguda a la roca. Ens vam quedar tots dos mirant el cirerer i vam esclatar a riure. Després es va asseure a una certa distància i vam començar a parlar. Va ser la primera de les nostres xerrades. Mai no vaig explicar-li res, però estava convençuda que ho intuïa tot. Mossèn Ramon va aconseguir el que jo penso que es va proposar com a objectiu: que perdés la por. I el més important: que m’adonés que no era el vestit, en aquest cas la sotana, ni l’aparença, el que feia les persones.

El primer que vaig fer quan vaig acabar l’escola va ser comprar-me un cirerer nan. Volia tenir sempre present l’objecte que havia propiciat el trencament de les meves cadenes. No tenia gaires diners, però la Carmeta, sempre que em venia a veure, me’n donava pocs o molts. Suposo que no volia que quan sortís de l’internat ho fes amb una mà davant i l’altra darrere.

4

El temps que la Rosa s’ha pres per reflexionar ha resultat més llarg i productiu del que ella mateixa s’esperava. La botiga havia estat —i és— el seu somni: un somni que es va quedar en hivernació durant molt de temps. En néixer la Mimí, fa vint anys, va demanar reducció de jornada a l’empresa on treballava de comptable. Va ser quan la Diana, la segona filla, en va complir deu, que va pensar en una millora professional i va entrar a treballar en una multinacional de la zona. Àrea de comptabilitat, cap de departament bona persona i amb un somriure beatífic. Va comentar que havia tingut sort. Després va saber que les primeres impressions no sempre valen. Se’n va adonar quan el cap li féu proposicions, en fred i sense cap insinuació, just al mes de començar a treballar.

Ningú no li havia explicat res, però l’Ambròs era conegut per ser un home incompetent —incongruències de les jerarquies empresarials, va concloure més endavant la Rosa— i, sobretot, un home sense escrúpols que havia anat ascendint deixant un reguitzell de cadàvers enrere. Cadàvers estressats, cadàvers degradats, cadàvers que no aixecaven mai més el cap en la seva presència, ni gairebé enlloc, perquè ell semblava ser omnipresent i omnipotent arreu on miressin. Tenia poder i les mans molt brutes, però aquest detall no li pararia els peus perquè, ho deia sovint, qui tenia les mans netes en el nivell on ell es movia?

Hi havia al seu voltant una altre mena de víctimes i eren les dones. Les dones semblaven ser el boc expiatori d’una resta d’infantesa obscura, impregnada en el seu subconscient, que l’havia portat a concloure que eren totes unes cotxines —i aquest qualificatiu semblava formar part del seu conflicte— i que es morien perquè ell les fes sentir així. Quan va descobrir que no totes frisaven per ser dominades, ja era massa tard per poder-ho acceptar i el seu càrrec li va ser de gran utilitat a l’hora de desmentir-ho i donar-se la raó. Totes les dones del seu departament, una rere l’altra, van anar caient. Alguna, innocent, encativada, però la majoria, forçades pel poder absolut d’un home que, paradoxalment, i confirmant-se més bèstia que home, li agradava dir-se a si mateix i entre amics «el Tigre». Així, algunes de grat i d’altres per força, totes havien tastat, sempre a sota la seva virilitat. Una virilitat que, deia ell, era capaç de fer felices totes les dones del món, gràcies a la seva salvatgia.

La Rosa no era una bellesa, però sabia arreglar-se. Vestia bé i tenia una gràcia especial amb els cabells, d’un castany fosc natural, que contrastava amb els seus ulls verds, l’únic tret genètic que compartia amb la Mimí. Però tot això era secundari, perquè l’Ambròs no era selectiu. La Rosa va respondre a les seves proposicions donant-li una empenta, que ell va interpretar com un senyal d’excitació inequívoc, i va reprendre l’atac amb el seu crit de guerra preferit.

–Cotxina, vine aquí, cotxina!

Ella, sentint-se absolutament agredida, se’l mirà de fit a fit i li digué amb fermesa:

–Et denunciaré.

I ho va fer, però el laberint d’influències cada cop més complex que l’Ambròs havia construït no la va deixar arribar enlloc. A canvi, va ser acomiadada per incompliment de les seves tasques, cosa que va ser fàcilment demostrable quan, des del dia fatídic de l’assetjament, cada matí se n’hi assignaven de noves. Amb tot, el mobbing encara es va perllongar un mes i, quan va deixar l’empresa, va iniciar una llarga peregrinació a la recerca de feina per totes les empreses de la província. Cap d’elles no va voler contractar-la: les unes, per la bona relació amb l’Ambròs, les altres, perquè la brama que havia fet córrer sobre ella la situava en la llista negra per optar a qualsevol lloc de treball.

Després d’això, i malgrat el valor que havia demostrat, la Rosa es va desmuntar i va estar a punt de caure en una depressió. Va agafar veritable pànic a treballar per qualsevol empresa i lògicament a demanar-hi feina, després de ser-li denegades totes les sol·licituds, l’una rere l’altra.

Va ser llavors quan, arran d’un altre viatge a Roma organitzat per l’Eugeni, en els seus intents perquè la Rosa superés el mal moment, va començar a madurar la idea d’importar petites obres d’art, reproduccions fidels de les originals. El llegat tan important que la civilització romana havia deixat a la seva ciutat la va acabar de decidir: Tarragona era el lloc ideal per una empresa com la que anava agafant forma en el seu pensament. Una botiga, propera a qualsevol de les edificacions que els romans havien aixecat durant sis segles a Tàrraco, capital de la província Tarraconensis, hi podia tenir futur. En tornar del viatge, la Rosa es va posar a treballar amb il·lusió. La possibilitat de prendre decisions sobre una empresa pròpia i no haver de discutir-les amb ningú li oferia una llibertat que no havia gaudit fins aquell moment, i que descobria molt engrescadora. Cercar informació a la xarxa i un parell de viatges a Roma van ser suficients per contactar amb el taller d’artesans que li va semblar més idoni per al seu propòsit. Els escollits treballaven amb tanta cura i mestria que, quan la Rosa va poder-ho comprovar in situ, ja no li quedà cap dubte sobre la seva decisió. Al principi, els artesans només farien reproduccions d’obres localitzades a Roma. Després, si el negoci funcionava, ho ampliarien amb obres dels diferents indrets on els romans havien deixat la seva empremta.

Després d’una llarga estona absorta en els seus pensaments, la Rosa torna a la realitat. El seu somni no contemplava perjudicar ningú. Havia començat sola. Dos anys després havia contractat la Mònica i un any més tard, la Júlia. Aquell era el seu món, però ara, la maleïda crisi escometia contra tot i contra tothom i semblava que l’única resposta havia de ser resignar-se. La Júlia acabava de donar-li una lliçó.

—Noies, he pensat… —els diu, en tornar a la botiga. La Mònica i la Júlia la flanquegen amb actitud expectant i mirada esperançada— He pensat que hi ha d’haver alguna manera de remuntar el negoci, que no sigui prescindint d’una de vosaltres.

Les dues noies, com si s’haguessin posat d’acord, s’agafen la cara amb les mans. La Mònica, altre cop, sense poder contenir les llàgrimes.

–Un moment. M’heu de dir si el tracte que us vull proposar us interessa. Eliminaríem els incentius per les vendes, de moment —totes dues assenteixen amb el cap—. Fins que passi el temporal. També deixaríeu de cobrar una de les tres pagues extraordinàries.

L’acceptació de la Júlia i la Mònica són evidents i es mostren preparades per acceptar més retallades. Potser per aquest motiu, quan la Rosa els diu que això és tot, es deixen anar i s’abracen efusivament entre elles i també amb la Rosa, que ha d’esperar que acabin les mostres d’alegria per continuar.

–Esteu molt contentes per ser que us acabo de dir que el vostre sou global disminuirà. Mireu, tinc el millor equip que podria desitjar. No us imaginareu pas que me’l deixaré escapar, oi? És feina meva mirar de trobar solucions a la crisi que ens està afectant. Continueu fent la vostra tasca tan bé com fins ara, que jo m’ocuparé de la resta.

–Gràcies, Rosa, moltes gràcies —diu, efusiva, la Júlia.

–Gràcies —repeteix la Mònica, que no pot deixar de plorar. En menys d’una hora ha passat de tenir feina a perdre-la, a esperançar-se i a tornar-la a tenir.

5

Ha començat a treballar a meitat de mes i el trenta-u cobra la seva primera nòmina. Se’n va directament a comprar el CD nou del grup que més li agrada. No tenia ni divuit anys quan va sortir el primer, recorda. Havia deixat l’insti, no tenia títol, no tenia cotxe, no tenia feina… no tenia una feina de merda! Els ha costat tres anys treure’n un altre, però quan l’escolta pensa que l’espera ha valgut la pena, encara que no parlin del mar, ni de cap dona estrangera. No ha comprat només el CD. Treure i posar la targeta de la cartera té el poder de diluir-li la ràbia. També els tres dies lliures per davant juguen a favor de recuperar la calma, encara que sigui transitòriament.

Es mor de ganes de sortir, ballar, beure… xisclar? Sí, ho traurà tot a fora i s’assegurarà que ella mai no serà vella, no com aquells a qui li toca suportar.

Dilluns, dimarts i dimecres són tres dies que qui té treball no vol precisament sortir de nit. La Sandra sí que vol, però no pot. És la seva millor amiga i una de les poques que van sobreviure al crivell, quan, a l’institut, la Mimí va començar a distanciar-se dels companys. Després van seguir camins diferents en els estudis, però l’amistat, lluny de minvar, es va intensificar. La Sandra sempre guiant-se per la llei del mínim esforç va triar el grau d’Història, perquè li van dir que era fàcil de treure-se’l. Més tard, algú li va explicar que a la Universitat, com a tot arreu, ningú no regalava res. Ha canviat des d’aleshores, però se sent còmoda amb el mateix rol de noia desmenjada, a qui li rellisca tot.

–És que és molt fort, Mimí. Dels vuit crèdits, només me’n molen tres. I a més sempre estic igual. Ja ho veus, no puc sortir perquè no tinc pasta.

En un segon, la Sandra s’ha tret el forro de les butxaques enfora i ha bolcat la motxilla damunt de la taula, davant la mirada astorada de la Mimí.

–Mira, tu veus res pla i rodonet, brillant com l’or? —la Mimí riu— Com la plata? No, eh que no? Doncs tota la resta no brilla; per tant, no val res. Si he pensat de vendre’m els tres pírcings i tot —la Mimí riu més—. Jo no he tingut la sort de trobar una feina guapa, com tu.

–Una feina guapa? Tu estàs sonada! Jo treballo d’esclava en una residència. La vols, la meva feina? Te la regalo. I mira —la Mimí obre el portamonedes de la seva amiga i en treu una moneda de dos euros—, encara podem anar a fer una canya. Som-hi, Watson?

–Anem-hi, Holmes! —diu la Sandra, sorpresa per la troballa de la Mimí.

No hi ha quedada entre les dues, en la qual no sonin en un moment o altre els noms del detectiu i del seu ajudant. És una forma inconscient i plaent de recordar com va començar la seva amistat. Feien el mateix curs, però anaven a classes diferents i es coneixien només de vista. Un dia, la bibliotecària les va presentar. N’estava tipa que quan una o l’altra demanessin un dels cinquanta sis relats de Sir Arthur Conan Doyle —l’única mostra d’aquesta col·lecció amb què comptava la biblioteca— mai no hi fos. Després havia descobert que eren elles dues les que se’ls disputaven i decidí posar-les en contacte.

–Entre vosaltres dues us ho arregleu —els va dir.

I s’ho van arreglar. Els llibres primer, i van tenir tema per dies. Després va venir l’amistat. Ja no parlaven d’aquelles històries, però els havia quedat aquesta xanxa.

—Uaaau! Quin ambient! —diu la Sandra, en entrar a la cerveseria.

La Mimí es va fent a la idea que de ballar i xisclar, res. Si més no, avui.

–Oh! Si hi ha quatre gats.

–És dilluns, tia. Què et pensaves? Que estaria petat?

De seguida tornen a xerrar i s’obliden de l’ambient.

–Saps què em va dir l’altre dia la supervisora? —la Mimí estrafà la veu— «Treballes bé, però vas lenta, Mimí. El que no fas tu, ho han de fer les teves companyes. T’hauràs d’espavilar.»

–Quina barra! —diu la Sandra, més per donar la raó a la Mimí que per una altra cosa.

–He de fer vint iaios en tres hores. Toquen a nou minuts per cada un. I no puc, per molt que corri.

–És que no m’estranya. Em vas dir que els havies de despullar, dutxar-los, vestir-los i baixar-los al menjador… Hi ha algú que pugui?

–Sí —diu la Mimí, amb sorna— Només que alguns es queden per fer.

–Què vols dir?

–Que els renten amb esponges ensabonades. Un dia uns, un dia uns altres. Com que van tan lents, no haver de desplaçar-los d’aquí cap allà ja és guanyar temps.

–I?

–I?

–I tu què esperes per fer-ho?

–És que no puc. Penso en l’àvia; no m’agradaria que li fessin a ella i no ho puc fer.

–Ostres! Que tampoc deu ser un crim!

–No, però no és el tracte. El problema és que el que fem entre sis, ho hauríem de fer entre deu.

–Ho tens tot calculat.

–Sí… Crec que amb un quart d’hora per cada un seria suficient per poder-ho fer bé. Però amb tan poc personal, ara mateix és impossible.

–I què? Et vas emprenyar quan t’ho va dir?

–Vaig sortir amb la llagrimeta a punt d’escapar-se’m, però com que allí no pots parar, me la vaig menjar. És la mateixa rara que no em deixa escoltar música mentre treballo.

–Quin morro!!!

6

En dos mesos, la Mimí aconsegueix neutralitzar la irritació permanent i incontrolable que duia a dins. Percebre-ho tot amb més intensitat que la resta del món no l’ha ajudat gaire. Aquelles imatges dures, les lamentacions constants, les olors… Ella que mai no ha pogut posar-se un perfum, ara ha de bregar amb flaires molt més desagradables. Les seves percepcions extremes no li han donat precisament suport, però de mica en mica va estabilitzant els impactes dels primers dies i interiorment prova a reconciliar-se amb tots els vells, al principi tan odiosos.

Ha après a no cridar més que la que parla sempre enfurismada, a punt de pegar al seu interlocutor. Els primers dies cridava més que ella, però després va veure que era inútil. Ara, quan sent que s’exalta, en té prou amb parlar-li fluixet i la dona abaixa el to immediatament. Un que sempre plora, la treia de polleguera, perquè el seu gemec s’escampava per la planta, penetrant totes les orelles, i més les d’ella, fins a fer-se insuportable. No ha deixat de gemegar, però l’oïda de la Mimí s’ha acostumat a aquella música de fons. També hi ha la que havia estat professora de filosofia. Poc importa això ara, pensa la Mimí, però cada vegada que la troba li pregunta:

–I vostè, què creu? Raó o sexe?

La Mimí la primera vegada es va quedar perplexa. En el poc que recordava de la matèria, mai no havia enfrontat aquests dos conceptes. Mentre rumiava la resposta, la professora ja anava passadís enllà sacsejant les espatlles en senyal de resignació. Després va poder comprovar que cada vegada que la trobava li feia la pregunta. Estranyament, no era la mateixa per a tothom, sinó que tenia una pregunta personalitzada per cada un dels empleats de la planta. Només pels empleats. Mai no preguntava els residents.

No li fa res de netejar-los quan s’ho fan al damunt. Malgrat que el seu nas potencia totes les olors, només ha necessitat un temps per adaptar-s’hi. La pudor rai, pensa, el pitjor és fer-ho bé només amb les dues esponges autoritzades.

El que la Mimí no pot assumir i no sap si podrà mai és l’escena que té lloc cada dia al menjador, a l’hora de dinar. Mentre prepara el que cada resident necessita, ha de bregar amb la que la vol ajudar, sigui com sigui. Ella ja li pot dir que no cal i que s’esperi a fora que, és girar-se, i ja sap que la torna a tenir al darrere. També amb l’home que pregunta mil vegades des de la porta si ja pot entrar. Però aquests petits despropòsits es converteixen en nimietat quan els noranta residents entren en tropell al menjador; la majoria, desconcertats i sense saber on van. Busquen amb la mirada algú que els ajudi a arribar a port, molts cops sense èxit, perquè quatre auxiliars no donen per més. Ja no crida només aquesta, ni plora només aquell. N’hi ha molts més que s’ofeguen en aquest naufragi. Quan finalment s’asseuen a taula, alguns es cargolen sobre el plat i d’altres es miren els coberts com si no els haguessin vist mai. N’hi ha una que sempre aprofita la confusió per arrambar amb totes les culleretes de cafè que troba.

–Les culleretes —li diu l’auxiliar cada dia, abans que surti per la porta amb les butxaques plenes.

–No, no pot ser. Les necessito.

–Per a què, si es pot saber?

–Pel número del trapezi, ja ho saps —respon la dona, contundent. La mateixa conversa de cada dia, que sempre s’acaba igual—. El podeu fer demà, el número del trapezi, no? —diu l’auxiliar, convincent.

–Ah, sí, sí, sí —la dona sembla recordar que no era avui—. És demà, demà —diu, mentre comença a buidar-se les butxaques.

N’hi ha un a qui li encanten els flams i el dia que en tenen de postres, es menja el seu i el dels companys de taula, que van badant i que després no recorden si se l’han menjat.

Per sort, n’hi ha uns quants que encara són mínimament autònoms. Concentrats en les úlceres, l’artrosi, els peus i la fatiga es queixen tot el dia, però no perdonen l’hora de dinar ni de sopar i sembla que tota l’energia la concentren en aquestes tasques. No obstant, el que és un avantatge per ells, per a la Mimí i els companys no ho és tant. A l’hora d’entrar, aquests sí que saben on van i ho fan a corre-cuita; un corre-cuita particular, en molts casos ranquejant, però implacable. Ni se n’adonen de com els altres trontollen quan ells, amb el seu ímpetu, els avancen.

El primer mes, la Mimí se sentia tan desbordada, especialment al menjador, que semblava voler-los fulminar tots amb la mirada. Si hagués pogut, s’hauria posat a cridar per espantar-los més encara, i fins i tot els hauria empès quan s’amuntegaven tots junts i no avançaven.

Però, de mica en mica, la seva ira s’ha anat aplacant perquè ha llegit en els ulls dels residents alguna cosa que els seus companys més veterans no han vist: una demanda d’auxili permanent, que a ella l’ha fet sentir necessària. Només aquesta percepció ha estat suficient per deixar de veure els vells com uns estrafolaris fora de joc, totalment impersonals, començar a mirar-se’ls amb uns altres ulls i, en la seva ingenuïtat, desitjar cobrir-los les mancances. És a partir d’aquí que para esment en el seu nom i ja no són aquesta, aquell, l’un o l’altra, sinó la Benita, el Joan, la Glòria, la Dolors, l’Antònio, el Miquel, la Josefina, la Matilde… Cadascun amb la seva història i la seva problemàtica, comencen a formar part dels seus matins a la residència. Sense ser-ne plenament conscient, voldria esborrar-los el pensament que a tots se’ls llegeix a la cara: «Fem nosa.» Veure que els vells la necessiten ha donat una volta a la seva perspectiva envers la vida. Els vells la fan sentir important i s’adona que qualsevol gest seu, per petit que sigui, els és útil.

No obstant, la seva cara no ha canviat gaire. Una expressió endurida i de pocs amics li fa sempre de carta de presentació en el primer contacte diari amb els residents que, tot i coneixent-la, no poden evitar sentir un cert esverament quan la veuen. Per això, quan en passar pel corredor va saludant amb un bon dia i un mig somriure, tendre i dur alhora, alguns, no tan perduts com la majoria, tenen un doble ensurt. No només algú se’ls mira i els parla diferent, sinó que és «la noia enfadada», «la noia que fa por», que, a més a més, els dedica un somriure.

La Mimí encara no sap que la seva primera experiència laboral té com a escenari l’espai més dur i inclement de la residència. Progressivament, es va adonant que a cap dels seus companys li és fàcil treballar en aquell lloc i que, qui més qui menys, ha forjat la seva pròpia estratègia perquè l’ambient no el superi. Més endavant s’assabentarà que a la resta de l’edifici, tothom coneix la tercera planta de l’ala dreta com «la planta dels perduts».

7

L’Eugeni Vidal és un home centrat en la feina i res no fa pensar que li pugui interessar alguna cosa més del món on viu. Però els seus ulls, si es miren bé, delaten una angoixa difícil d’interpretar. Li sembla veure la seva filla més receptiva, i aquella aparent absència queda desmentida per les ganes d’encetar conversa.

–Mimí, com va tot? —pregunta interessat.

–Bé —és tota la resposta de la Mimí, enfeinada en nuar la polsera de cuiro que porta al canell.

–Va tot bé per la feina?

–Sí.

–Fantàstic! —diu el pare, i insisteix— I les amigues? La Sandra, fa dies que no la veus?

–No.

–No? Vols dir que no la veus o que sí?

La Mimí obre els ulls molt oberts i s’encara al seu pare.

—Papa!!!

–Digues.

–Que em deixis estar!

L’Eugeni prem fort els llavis. És un gest idèntic al que fa sovint la seva filla intractable, que ja l’hi ha tornat a clavar un moc.

–Jo sé que és culpa meva —li explicava fa un any a un company de la facultat, passant-se una vegada i una altra la mà pel cap.

–Però per què n’estàs tan segur?

–Vaig descuidar molt la família, Pau. Massa. La Rosa va demanar reducció de jornada per tenir cura de les nenes i jo em vaig relaxar tant que ho vaig deixar tot a les seves mans. Entremig va aparèixer la Irene, ja ho saps. Les nenes no em van tenir mai quan eren petites, que és quan els fills necessiten i gaudeixen dels pares. Mai no han donat problemes importants i això encara ha fet la distància més gran. La Rosa se n’ocupa, pensava, i així han passat vint anys. Bé, menys, perquè jo ja fa temps que em vaig adonar que feia tard a recuperar-les, i des d’aleshores que ho intento, però no tinc gaires esperances de sortir-me’n. A més, la gran és molt especial.

Els hi havien dit a l’escola. Les reunions amb els tutors sempre anaven a parar al mateix lloc. La Mimí tenia un greu problema d’atenció. Potser un psicòleg la podria ajudar, però li seria complicat estudiar. Només un d’ells havia dit alguna cosa diferent: la seva filla centra l’atenció en detalls que als seus companys els és impossible de fixar-s’hi; del llibre, de la classe, de les persones al seu voltant… No sabem si a casa i al carrer també ho fa. La Rosa havia volgut veure-hi la part positiva, encara que mai no va voler controlar-la, no més enllà del normal. L’Eugeni només havia dit: «Quines bestieses.»

–Cada persona té les seves coses, Eugeni —va dir el Pau, pensant en els seus fills.

–Però és que ella té molt mal caràcter… i no va voler fer el batxillerat ni, evidentment, cap carrera! Es va conformar amb un cicle formatiu d’aquests. Ara ja l’acaba. Ja veuràs quina feina trobarà.

–Home, Eugeni, tu tampoc és que la valoris gaire, oi? Potser ella ho nota i per això no vol que t’hi atansis. Els adolescents són molt seus, com si no els coneguessis.

–No en tinc res a dir dels que he conegut aquí a la facultat. Són responsables, madurs, amb voluntat…

–Sí, i fan un grau, un màster i tot el que a tu et sembla que és l’únic important.

–Ho és molt! —l’Eugeni no afluixava.

–També ho és el que fa ella, si li agrada.

–Sí, aquesta és una altra! Cures auxiliars d’infermeria… No estic tan segur que li agradi tant quan s’hagi d’incorporar al món laboral.

–Ets un cap quadrat, Eugeni Vidal! El món és alguna cosa més que el teu món. T’equivoques en això, i molt! Has de canviar el xip si vols recuperar les teves filles.

–Veus? Amb la Diana és diferent. És molt treballadora, i la Rosa mai no li ha d’anar al darrere. Segur que anirà a la facultat.

–Hòstia, Eugeni! Si no fóssim amics, et deixaria per impossible.

Deu anys enrere no era tan encarcarat, l’Eugeni. Amb quaranta anys, era un home atractiu, ja canós, amb mirada trista de cadell abandonat. La Rosa estava ocupada a temps complet repartit entre la feina, les nenes i la casa i ell no mostrava gaire interès a intervenir-hi. Comparat amb la feina a la facultat, el que trobava quan entrava per la porta de casa era molt més complex. Per això va ser presa fàcil de la Irene, una de les seves alumnes més avantatjades. El va fer anar de bòlit des del segon any de carrera i ell, gran expert en el seu àmbit, era un neòfit en qualsevol altre, i no va saber veure que la noia l’estava utilitzant pels seus objectius acadèmics. Quan va acabar la carrera li va dir adéu i l’Eugeni, que fins aleshores només havia patit per les seves fórmules, va començar a fer-ho per la pèrdua de l’única persona que l’havia fet sentir viu. Després, el mal tràngol va anar cedint, però el sofriment va continuar per no haver sabut valorar el que tenia a casa. Humiliat i avergonyit, va provar de recobrar el que començava a apreciar com a més important, però sense canviar gens ni mica els seus plantejaments. La Diana, aleshores, només tenia cinc anys, però les seves filles no s’havien aturat i ell s’havia quedat enrere. El seu tracte amb elles era de respecte, però no passava d’aquí. Una barrera invisible els separava.

Va decidir abocar-se en la feina, exclusivament. La seva expressió absent tenia un punt de perplexitat, que no tothom era capaç de copsar. La Rosa era una bona mare, que no tenia temps per a ell. Les filles eren unes nenes que portaven la seva sang, però no semblaven voler donar-li cabuda en el seu món. La Irene, finalment, havia estat com un oasi en mig del desert, però s’havia acabat quan ella ja no el necessitava. Amb tot, la seva gran decepció, i això només ho sabia el Pau, era aquella manca de química entre ell i la majoria dels que l’envoltaven. La química que ell estimava tant i que mai no se li resistia. L’Eugeni era professor a la universitat: un bon professor, dels millors, i ell mateix ho reconeixia. La seva capacitat de concentrar-se era coneguda i reconeguda a la universitat i en els àmbits químics. No ho sospitava ningú que la concentració només era fruit del seu aïllament, per haver-se expulsat a si mateix de les relacions personals amb els qui tenia més a la vora.

L’Eugeni era i és d’idees fixes, i sembla no tenir en el seu cervell cap escletxa perquè n’hi puguin entrar de noves. No obstant, la conversa amb el Pau va transcendir les paraules. Per això, ha anat fent tímids intents d’atansar-se a la seva filla i no només això, sinó que prova d’entendre les seves motivacions i els seus estats d’ànim gens plaents, ni per ella ni pels que l’envolten.

Pensa que només ell té l’exclusiva de les respostes tan esquerpes de la Mimí, però el tracte que la seva filla dispensa sovint a la Rosa no és gaire diferent del que li dóna a ell. L’escassa comunicació que l’Eugeni té amb la Rosa l’impedeix de saber que ell no és l’únic destinatari d’aquestes respostes.

Fa uns anys, quan la Rosa va patir el problema laboral —del qual ell només en coneix la part del mobbing—, la seva atenció i els intents d’ajudar-la van servir perquè la parella tornés a sentir-se unida i fent pinya. Va ser fa uns anys; després tot va tornar a la normalitat. L’actitud de la seva dona cap a ell és de respecte i conformisme, però l’Eugeni no s’adona que l’esguard de la Rosa no reflecteix cap emoció quan se’l mira. Qui se n’ha adonat és la Mimí, que la contraposa a la mirada plena d’il·lusió que mostra quan és a la botiga. La botiga dels seus somnis, amb el microclima que s’hi ha creat, sembla ser la reserva d’oxigen que a vegades falta en altres parcel·les de la vida de la seva mare.

8

Ha sortit ara mateix de classe. Deixa bossa, llibres i tot el que porta damunt la taula del menjador i puja corrent a l’habitació.

–Sandra! Acabo d’endreçar el menjador —es queixa la seva mare—. Vols fer el favor de deixar les teves coses al seu lloc.

–Mama, em carregues! Faig tard! Mira l’hora que és! Ja hauria de ser al gimnàs.

–I doncs? Fins ara no has arribat.

–Ja ho sé, ja ho sé. És que he trobat la mani dels indignats i com que no podia travessar el carrer, m’hi he enganxat. Després ho arreglo.

Ja torna a ser a baix amb la bossa d’esport —adéu, mama— i desapareix tal com ha entrat. Com un terratrèmol. La seva mare es fixa que s’ha posat uns pantalons d’esport, però no s’ha canviat ni la caçadora ni la samarreta de tirants. Es queda un moment palplantada, després agafa els llibres resignada i enfila l’escala que porta al pis de dalt.

–Sí, ja sé com ho arregles tu després, filla meva, ja ho sé!

Al terra de l’habitació hi ha les malles que la Sandra portava fa un moment. Sospira, les recull i s’asseu damunt del llit. Sembla desanimada. Des que el seu marit se’n va anar de casa, fa dos anys, la Sandra tampoc no hi para gaire. Sempre té una cosa o altra a fer. Ho entén, ho entén, té la seva vida. Però ella… per molt que la psicòloga vulgui convèncer-la que no té responsabilitat en la fugida del marit, no es pot lliurar del sentiment de culpa. Alguna n’ha de tenir, hi insisteix i s’hi obsessiona, si el pare de la Sandra va desaparèixer un dia sense avisar i mai més no es va posar en contacte amb cap de les dues. És clar que sempre havia rigut amb l’acudit del marit que baixava a comprar tabac i no tornava mai més, però estava segura que era això: un acudit i de mal gust. I ara el pateix en pròpia pell.

La Sandra ja corre pel carrer. S’ha entretingut massa i fa tard a l’entrenament. Tot és entrar a l’edifici, respirar profundament i sembla que la pressa s’ha acabat. Al vestidor, es treu els pantalons d’esport, se’n posa uns altres de tela, més amples, i penja amb cura la caçadora de cuir dins de la taquilla; es posa una jaqueta blanca i s’hi lliga el cinturó marró al damunt. Després es fa una mena de monyo amb les quatre rastes, que es destaquen del seu cabell, negre i curt, i ja està llesta. En posar els peus sobre el tatami, la seva cara s’ha transformat.

Va buscar a Internet perquè no en sabia res de les tècniques de defensa personal i es va decidir pel karate. La seva filosofia no l’atreia especialment, però sí el seu objectiu: derrotar l’adversari només amb un impacte. Després, sense adonar-se’n, cada vegada entrenava amb més ganes, coordinant respiració, força i equilibri, i s’impregnava més dels valors que aquella disciplina exaltava: la humilitat i la prudència. Gairebé ha superat allò què la va empènyer a voler saber defensar-se, però segueix portant en secret que la seva gimnàstica és en realitat una art marcial.

Quan va passar, no va dir res a ningú. No volia arriscar-se a què els pares li prohibissin sortir de nit, ni tampoc espantar la seva millor amiga, l’única a qui ho hauria pogut explicar. Al cap i a la fi, no havia passat res greu, encara que havia anat de poc. Tenia disset anys i aquella nit tornava cap a casa, a les dues de la matinada. Depassava en una hora la que li havia marcat el seu pare com a límit i ja arribava quan algú la va agafar pel darrere. Arrossegant-la i tapant-li la boca, la va empènyer cap al parc que s’estenia paral·lel al carrer. Ella pugnava per desfer-se’n i, malgrat que l’alè de l’atacant denunciava una ingesta important d’alcohol i no havia de tenir gaire força, no se’n podia lliurar, per molt que ho intentava. Quan la va llençar per terra, va veure-li la cara. Era un home de mitjana edat, amb la mirada enterbolida que se li tirava al damunt sense que ella ho pogués impedir. Es desbotonava els pantalons quan els crits escandalosos d’uns nois passant en un cotxe descapotable el van espantar. Trontollejant, va deixar la Sandra a terra i va fugir parc endins. No havia passat res, però la Sandra va trigar mesos a tornar a sortir de nit. Fins que va començar a buscar alternatives.

El seu aspecte desansiat i tranquil no delataria mai aquest secret, i menys encara un altre, que amaga més zelosament que el primer. És forta i poc estilitzada, al contrari que la Mimí, alta i prima. Però la Sandra, amb el seu caràcter extravertit, té èxit entre els nois i ha tingut diversos afers sentimentals. Per contra, la Mimí, només un; ja fa un any i ho té superat. No obstant, la por al fracàs la fa retrocedir cada cop que en té una oportunitat. Amb el Carles es coneixien de petits i van sortir durant més d’un any. Tot anava bé fins que ell va començar a dir que se sentia insegur amb la relació i que necessitava més llibertat. La Mimí, sempre a l’aguait del com i el per què, va pensar que era el seu caràcter possessiu, i a vegades explosiu, el que provocava la fugida enrere de la persona en qui s’havia bolcat els darrers mesos, deixant de banda els pocs amics que li quedaven. Tots menys la Sandra, a qui havia explicat els dubtes del Carles. I la Sandra l’havia sabut consolar, provant de trobar una explicació en la immaduresa dels nois. Prou ho sabia ella —li deia com a gran experimentada— que ja n’havia conegut uns quants.

La Sandra és una altra persona quan puja al tatami. El karate i l’ambient que l’envolta li han donat una serenitat inesperada. És una serenitat que sobrepassa la seva necessitat de defensar-se, que l’ha ajudat a superar la pèrdua del seu pare i que voldria, sense que es notés, transmetre a la mare. No hi pot parlar obertament, encara no, però sembla que el seu propòsit sigui mostrar-se tranquil·la i sense traumes i mantenir el seu menfotisme de sempre, davant d’ella. I de tothom.

Després de la gimnàstica d’escalfament, fa la salutació i comença a lluitar amb els companys de manera implacable. Cap mena d’orgull es trasllueix a la seva cara quan els tomba i els torna a tombar. El seu entrenador, des de la vora, l’observa. No és una noia atractiva físicament, però ell se la mira amb evident esguard d’admiració, que la Sandra passa per alt. No hi ha cap dubte que ha sofert un gran canvi des que va començar amb el karate. Ara mateix està tan concentrada que els seus amics se l’haurien de mirar dues vegades per reconèixer-la, inclús la seva estimada i incondicional Mimí.

LA TERESA

En els quatre anys que la Teresa va passar interna al col·legi Jesús i Maria de Tarragona, els seus pares van tenir l’oportunitat d’anar a viure a Barcelona. Un conegut els havia informat que es necessitava un matrimoni per portar una finca a l’Eixample. L’home, el jardí i el manteniment; la dona, la porteria. El futur als anys 50 era encara més negre al poble que a la ciutat, i els que marxaven per millorar, tornaven al poble com a grans senyors, o això semblava. Els pares de la Teresa no s’ho van pensar dues vegades. Van agafar el fill petit i un farcell a cada mà i se’n van anar a la gran ciutat. Per a la Teresa va ser un canvi poc significatiu. Quatre vegades l’any que anava a casa li era igual Baltasana que Barcelona. Les vacances d’estiu les repartia entre Barcelona i la casa dels seus oncles, al poble.

La meva amiga era una noia generosa, fidel als seus amics, com m’ho va demostrar sempre, però el seu caràcter condescendent la feia semblar un pèl pusil·lànime i sense esperit.

Ja li havia sentit dir força vegades a l’escola que ella se’n volia anar a l’Àfrica, a ajudar els pobres negrets. Per això, com era d’esperar, va voler estudiar alguna cosa útil per al seu objectiu i es matriculà d’Infermeria, just quan aquesta carrera, que aleshores començà a dir-se ATS, va unificar infermeres, practicants i llevadores. Va obtenir el títol amb unes notes excel·lents i, tot i que jo no havia realitzat pas els estudis, ho vam celebrar com si totes dues ens haguéssim graduat.

Va ser una època que la Teresa estava preciosa i no era el meu afecte vers ella el que m’ho feia veure així. Els ulls blaus i grans i una llarga cabellera rossa recollida en una trena feien anar de corcoll a un grapat d’estudiants, i no només d’infermeria. Hauria pogut escollir el millor, i jo ja li deia qui era, però ella no s’acabava de decidir, ni per aquell ni per cap.

Abans de complir el seu objectiu i anar-se’n al Tercer Món, va voler agafar experiència perquè va pensar, amb encert, que com més experiència guanyés, més capacitat d’ajuda tindria per poder oferir.

Amb el seu expedient acadèmic li va ser fàcil trobar feina de infermera al Clínic, i aquí sí que va escollir bé. La pobra no sabia que l’encert en el lloc de treball la portaria a l’errada que li desgraciaria la vida per sempre. Allí va conèixer un metge que s’enamorà d’ella com un boig i no podia ser d’una altra manera, perquè l’Albert, aquell malànima, era un boig. Possessiu, gelós, controlador, acaparador… Ja de promesos es veia venir que aquella relació era malaltissa i que no seria bona per la Teresa. I no és que jo pogués vanar-me de clarivident. Qualsevol testimoni objectiu, observant la relació, ho hauria pogut predir.

La Teresa, tan influïble com sempre, però ara només per l’Albert, no va escoltar ningú i s’hi va casar. Les minúscules espines que tothom havia vist i que ella tapava amb les poques roses que havien brostat en la seva relació, van esdevenir un esbarzer monstruós que la tenia atrapada fins a fer-li sang.

L’Albert no deixava viure la Teresa, ni treballar, ni gairebé respirar. La gelosia va deixar pas als insults i a les bufetades. Ella ho justificava en nom de l’amor tan intens que ell li professava. Ningú no tenia ni armes ni paraules per convèncer-la que allò no era amor i que, fos el que fos, l’estava destruint. Malgrat que aquella cadena no era gens subtil, sinó descobertament esclavitzant als ulls dels altres, ella no la veia.

Va viure d’aquella manera durant deu anys, alternant pallisses i reconciliacions i inculpant-se que era massa maca, que vestia massa provocativa, que li agradava massa ser sociable i que era massa per ell, paraules de l’Albert en boca de la Teresa. De mica en mica, el massa va trasmudar-se en poc: poqueta cosa, poc professional, poc dona…

Pobreta Teresa, pobreta meva! La darrera vegada que la vaig anar a veure a l’hospital després de l’última pallissa, vaig poder convèncer-la de cridar la policia i que denunciés l’Albert. Però quan la policia va arribar, ella no va obrir boca i tot va quedar com si no hagués passat res.

9

Enfila el passadís agafada al caminador. Malgrat necessitar ajuda, camina de pressa. Se li ha fet tard per esmorzar. Els seus amics ja l’esperen al menjador i la criden tan bon punt la veuen entrar per la porta.

–Maria, fas tard!

–Va, Maria, ets l’última.

Ella se’ls mira amb somriure burleta.

–Ah, que potser anem a la platja després?

Estaven tots expectants esperant la seva resposta, que sempre els fa riure, i ja l’ha donat. Ara ja poden riure i és que són una colla de vells amb esperit jove que, segurament, si no estiguessin junts, no riurien. La Maria s’asseu al costat d’una dona prima, d’ulls blaus i tristos i cabell curt que, malgrat les canes, deixa entreveure el color ros que les va precedir. És la Teresa, que aixeca els ulls només per mirar-se la a ella.

–Quina bona olor que fas, Maria —li diu fluixet—. Mira, avui t’ha tocat la rifa. Esmorzar especial! —afegeix, aixecant més el to de veu.

Tots riuen per sota el nas i li fan un lloc a taula.

–Té, filla, la carta —el Claudi li allarga un fulletó que es treu de la butxaca—. Avui pots escollir, magdalenes amb llet o llet amb magdalenes.

–Que sigui llet amb magdalenes —la Maria contesta sense mirar-se el fulletó—. I avui, fixeu-vos —es treu una rajola de xocolata de la bossa—. Magdalenes farcides! —i emboteix un bocí de xocolata dins d’una magdalena— Què en voleu?

–Jo sí —s’apressa a dir la Sofia, que es queda molt decebuda quan veu que la Maria només li’n dóna mitja presa.

–Jo també —diu l’Anna.

–Té, Ricard.

–I a mi no me’n donés? —el Josep ha anat a trobar la Maria des de l’altra banda de la taula.

–I tant que sí. Té, amic meu.

Li posa la xocolata a la mà i el Josep aprofita per retenir-li la seva, mentre es posa l’altra mà a la butxaca i en treu un bolígraf cromat petitó. Ella se’l mira interrogant, tot i saber que el Josep té aquestes manies. Col·lecciona petits objectes que demana per aquí i per allà i després els regala als seus amics i coneguts. Agafa el bolígraf per acabar ràpid amb aquella situació incòmoda.

–Gràcies, Josep. Tu, Teresa?

–Jo no —diu la Teresa— Ja ho saps que no m’agrada.

Hi ha tres persones en el grup que no han dit res. Són l’Amèlia, de qui la Maria ja sap que no agrada la xocolata; la Remei, de nas ganxut, mirada inquisitiva i, avui, vestit jaqueta rosa fúcsia, i el seu marit, l’Adolf, sempre a la seva ombra, sense obrir la boca. Segueix així quan la Remei en veu baixa li comenta «A la Maria li deu caure del cel la xocolata».

–Et farà mal això —diu la Maria, assenyalant les pastilles que hi ha al costat del plat del Ricard.

–A tu et farà mal, no prendre-te-les —la renya tímidament, la Teresa.

–No em fumereu pas a mi. A la vellesa, entrar en la roda dels medicaments és enfilar la volta final. Quan la roda ha girat prou, el vell atrotinat surt disparat cap a l’altre món.

Tots esclaten a riure, alguns s’ennueguen i tot.

–Alça Maria, una altra frase.

–Sí, apunta-la a la teva llibreta de frases brillants, Anna.

–Com és, la Maria!

–Totes li ponen – diu el Claudi.

–Sí, tot li ha anat de cara en aquesta vida —s’afanya a dir la Remei, escodrinyant la Maria de dalt a baix.

–És clar, per això té aquest sentit de l’humor.

–De vegades és millor no tenir família, com ella —diu la Sofia amb cara trista.

–Sí, mira. Jo ja no recordo quant temps fa que no veig ningú —contesta el Claudi, abatut—. Mai, mai no li hauria fet això, a la meva mare, jo.

–A mi m’és igual. Jo estic molt bé, aquí amb vosaltres. Més bé que a casa— replica l’Amèlia.

Les paraules de l’Amèlia no tenen prou força per evitar que l’ambient s’enfosqueixi i, durant uns segons, l’esguard de la Maria, més. Ningú no diu res fins que salta ella:

–Teresa!!! —com pot, l’envolta amb els braços des de la cadira.

–Què fas ara?

–Ja sé perquè no t’agrada la xocolata.

–Ah si? Per què? —la Teresa sembla que es veu a venir el disbarat que la Maria està a punt de deixar anar.

–Perquè la xocolata endolceix i tu ja ho ets molt de dolça. Més que la xocolata.

–Ai Maria, que n’estàs, de malament —la Teresa fa anar el cap i torna a abaixar la mirada.

El Josep es mira la Maria amb ulls tendres mentre l’Amèlia i la Sofia s’ensenyen les ungles, pintades ahir a la tarda. Volen fer-hi participar l’Anna, però no en té ganes i fixa els ulls en la finestra, amb la mirada perduda. La Remei trepitja el peu de l’Adolf amb totes les seves forces. El Ricard i el Claudi es prenen la paraula l’un a l’altre. Per què punyeta —diu el Claudi, exaltat— ahir va haver de perdre el Barça contra el Madrid, si jugaven al Camp Nou? I el Ricard li explica totes les claus de la derrota. La Maria mastega a poc a poc la magdalena farcida. Tot s’ha alentit en la seva vida. Tot menys el temps que engoleix, implacable, força i il·lusions i precipita al seu voltant un degoteig de vides que de mica en mica s’eixuguen i empetiteixen fins a estroncar-se.