Читать книгу: «El mar de cap per avall»

Segon
1

Després del primer sopar, va venir el segon. I després del segon, el tercer i el quart. Tot un hivern i quasi una primavera. I van venir noves mirades, sempre sota la supervisió inconscient del Fran; vigilàvem no només que no ens enxampés, sinó que si ens enxampava no el pogués molestar. Més innocents no podíem ser. I van venir els whatsapps, que eren com les miradetes, que mai passaven d’una certa línia, encara que sovint s’hi acostaven molt. Recordo el primer, l’ensurt vull dir. El vaig rebre només una setmana després del primer sopar, a primera hora del matí, quasi que no havia sortit del llit. «Què fas?». Vaig clicar la seva foto i la vaig ampliar, com havia fet sovint aquells dies. «Estava pensant en tu». I un grapat d’emoticones perquè quedés clar el to. «Vols que fem un cafè?». Tenia una estona abans de posar-se a treballar. Em va dur a un lloc a mig camí entre Altafulla i Torredembarra, en un bar de carretera, estranyament confortable, quasi secret, ideal per fer-se confessions. I ens les vam fer. Un davant de l’altra, només separats per una taula petita, de fusta. I van venir més visites a la granja, per veure-la a ella, i per veure’l a ell. I va venir una calçotada, no a la granja, sinó a la casa de la Lil, amb tota la colla del vermut i altra gent, i el vermut de cada dissabte, i alguns diumenges, en què de vegades la Marie i el Fran també s’hi apuntaven. I la primera visita del Roc, en què després d’anar-lo a buscar a l’estació el vaig dur a la granja perquè la Marie i el Fran el poguessin conèixer. I el moment que la Marie va posar cara d’estupefacció que aquell noi tan guapo fos el meu fill. I el moment del vespre quan ens va convidar obligats a sopar, i no només vam jugar a les miradetes la Marie i jo, sinó que em va semblar que ho feien l’Adriana i el Roc. I els partits del Barça a la Champions, fins que el van eliminar estrepitosament contra la Juve. I les sessions de futbol amb el Víctor a la pista de baix-a-mar, ell i jo sols, o amb altres amics, de vegades amb el Baldiri i el seu pare, en què no m’estava d’alliçonar-lo de com havia de posar el cos per xutar o fer tocs o driblar. I va venir el bon temps, i per tant la invasió gens subtil, els caps de setmana, de gent de segona residència, que per contrast es tornava calma absoluta entre setmana, i per tant de nou un territori propici per a la comunitat de baix-a-mar. I les trobades improvisades al mur del passeig amb el Baldiri i companyia. I els primers banys amb l’aigua gelada. I tres sopars al balcó del meu apartament, el tercer la nit de Sant Joan, en què després d’un bany col·lectiu i bastant catàrtic, el Víctor i el Roc va poder tirar tots els petards que van voler, i l’Adriana mirar-s’ho de lluny... I, espaiats al llarg de l’any, set o vuit cafès més amb la Marie, la majoria a primera hora del matí, i algun havent dinat, a l’hora que els nens tenien escola, en què vam seguir parlant i fent-nos confessions, de vegades en francès, perquè la gent que ens envoltava no tingués cap dubte que parlàvem de coses prohibides, cafès amb el permís, suposava al principi, del Fran, perquè m’hauria semblat molt estrany demanar-li si el seu home ho sabia, fins que l’hi vaig preguntar, rient, i em va dir, sí, esclar que ho sap, rient encara més. I aprofitant el bon temps, ja al juliol, dues passejades de bon matí per la vora del mar, des de casa meva fins a Tamarit i tornar, parant al marítim a fer el cafè, i el segon cop parant també davant de l’espigó, on després de prendre deu minuts el sol mig estirats a la sorra, quan ja repreníem la marxa, ella em va dir que l’esperés un moment, d’una revolada es va treure el vestit i els sostenidors, i va entrar corrents a l’aigua, mig xisclant, fins que el mar se la va empassar. No vaig tenir temps ni de reaccionar, ja sortia i em va demanava sisplau que l’abracés. I la vaig abraçar, naturalment. Primer amb roba. I després pell amb pell. Obligat per ella. Treu-te això, sisplau.

–És aquí on es va morir el teu amic... l’Enzo...?

–Sí.

–Abraça’m.

Li vaig pressionar les costelles, la musculatura, les vèrtebres. I llavors, en comptes de mossegar-li el coll i llepar-li la sal, que és el que em semblava que em demanava, li vaig preguntar de broma si això també l’hi diràs, al Fran, i em va dir, esclar, encara que si vols no l’hi dic. Moments, instants, trobades, en què vam parlar de literatura i de cinema, i de les infàncies i els fills, i de París i de Barcelona, i de l’amor i el desamor i dels canvis inevitables i de mil coses que a mi em semblava –o em feia il·lusió imaginar– que eren un subterfugi per no parlar de nosaltres dos, i a ella em temo que un subterfugi per escapar-se una mica d’Altafulla i de la feina de cada dia.

Més innocents no podíem ser, però no cal dir que l’abraçada a la platja em va deixar un regust estrany, violent. Durant uns quants dies, no parava de tornar-me el gust exacte de la seva pell. I em vaig espantar. Per no pensar-hi, em vaig tancar a traduir, això sí, amb el mòbil al costat i una sensació a mig camí entre el dubte i l’espera. El dubte es va esvair aviat; jo no li podia dir res. No tant pel Fran, sinó pels nens. Pel Fran també. Per tot. L’espera se’m va fer més llarga, però ella tampoc em va dir res. Ja no vam tornar a repetir el bany. Almenys no sols. Vam fer més cafès. Vam fer més sopars, i com si no hagués passat res –ves a saber què havia passat– vam anar tornant d’alguna manera on érem, fins que un bon dia va arribar l’Edu i les coses van començar a canviar, i aquest món concret, idíl·lic fins a cert punt, càlid i pacífic, lentament es va anar esquinçant.

*

No vull presentar l’Edu com el típic foraster que ve a espatllar-ho tot. Encara que si l’hagués de presentar d’alguna manera, potser ho faria així. Tornem pràcticament al principi. Mitjans d’octubre, un any després de la meva arribada. Ja feia tres o quatre setmanes que ens anàvem creuant, sobretot a La Torreta, a primera hora del matí, fent el cafè, o pel carrer, més o menys de lluny. Des de l’intercanvi estrany del primer matí que no havíem tornat a parlar. Si en algun moment té ganes d’abaixar la guàrdia, ja avisarà, pensava jo. Hi ha temps. Suposo que el Baldiri també el tenia més o menys localitzat, el que passa és que encara no havíem tingut temps de comentar la jugada. Va ser un migdia, un dia de cada dia. Érem a fora de La Torreta, acabàvem de fer junts un menú amb el vi corresponent. El Baldiri acabava el cigarret quan el vam veure passar amb la bicicleta, just per davant nostre, ràpid, sense mirar-nos.

–És nou, aquest, oi? –em va demanar quan ja era un tros enllà.

–Sí, és vell –li vaig dir.

Vam riure. Era la típica facècia que ens podíem fer amb el Baldiri. Aquesta no ens l’havíem fet, encara, però hi havia implícit el reconeixement d’Altafulla –la part de baix-a-mar– com una mena de balneari per a jubilats, de gent retirada, al marge de l’edat que tinguéssim. Li vaig dir que creia que era músic, o que almenys l’havia vist amb la funda d’un instrument que ben bé podia ser la d’una trompeta. Li vaig dir que l’altre dia havíem intercanviat quatre paraules a La Torreta i que no m’havia semblat especialment simpàtic.

–I tu, encara no t’hi has presentat? –li vaig preguntar.

–No encara. I això que és atractiu.

Me’l vaig mirar, sorprès.

–Què vols dir, atractiu?

–Així de lluny, no? Em recorda a tu els primers dies –i va riure.

Jo no vaig riure tant. No sé per què, em va inquietar el comentari. No que li hagués recordat a mi, sinó que l’hagués trobat atractiu. Era evident que l’Edu era atractiu, però hauria preferit que no l’hi hagués semblat, al Baldiri, o no fins al punt de dir-ho en veu alta. Li volia dir que de prop no ho era tant, d’atractiu, però li vaig dir, maldestre:

–De lluny qualsevol home pot semblar atractiu, fins i tot tu.

No sé si se’n podria elaborar una teoria gaire convincent, però diria que té una certa lògica que els forasters acabats d’arribar a un indret com baix-a-mar semblin atractius, ni que sigui per contrast amb les cares ja vistes. També diria que a poc a poc en aquest foraster se li van revelant les tares, i que des de molt aviat la gent deixa de veure’l com algú atractiu i només en veu les tares. De moment el Baldiri era tot just en la fase de veure-li les gràcies, perquè al cap de tres dies ens vam trobar pel carrer i em va dir:

–Confirmat, el paio de la bici és trompetista.

–Qui, l’atractiu?

–I no ho fa malament, eh.

Em va dir que de tornada cap a casa seva amb la bicicleta, a l’altura del carrer del xiringuito, li va semblar sentir el so d’una trompeta que sortia d’un balcó i es va aturar. Primer va pensar que era un disc de jazz, però sonava massa nítid perquè fos un disc i es va quedar escoltant fins que l’altre va sortir i llavors el Baldiri li va fer un gest amb la mà.

–Quant va trigar a sortir?

–No ho sé, tres o quatre minuts.

–Et vas quedar allà quiet tres o quatre minuts?

–S’hi estava bé, enmig del carrer escoltant jazz.

–I el tio?

–Què?

–Quina cara et va fer?

–També em va saludar.

–I no et va semblar una mica antipàtic?

–Estàvem lluny. Però no. Tímid, potser.

–I atractiu.

–Atractiu, atractiu...

Vaig mirar el Baldiri sense veure’l. Atractiu i músic de jazz. Era aquest, l’ordre? O si ets músic de jazz, tot el que hi va al darrere ja es dona per descomptat? Em van venir ganes de dir-li: «Saps que jo també vaig tocar la trompeta quan tenia onze anys fins que el meu pare em va dir prou?». Però li vaig dir:

–I on dius que viu exactament?

No era lluny del meu apartament. Al carrer del xiringuito, seixanta metres endins de la platja, el primer pis d’un grup de sis apartaments blancs, amb un tendal taronja, el del mig. Ves a saber quin em deia, perquè d’apartaments blancs amb el tendal taronja n’hi ha uns quants, però vaig pensar que no em seria difícil localitzar-lo tenint en compte que devia ser l’únic habitant del carrer, i més si tocava la trompeta.

Vaig estar a punt d’anar-hi només deixar el Baldiri. De fet, un cop a casa vaig deslligar la bicicleta i vaig fer quatre pedalades passeig enllà, però de seguida vaig recular i em vaig tancar a fer la becaina i a traduir. Em va fer cosa. Segur que quan havia passat ens havia clissat de cua d’ull, i no volia que em veiés i es pensés que hi anava per espiar-lo. Hi vaig anar l’endemà. Potser si a primera hora del matí no me l’hagués tornat a trobar a La Torreta, me n’hauria oblidat. Però tornava a ser allà, sota la morera, fent el cafè i mirant el diari... Estava massa encuriosit. Vaig fer tres hores de feina fins que abans del migdia vaig abaixar la tapa de l’ordinador i vaig sortir al balcó per veure si se sentia alguna cosa. No se sentia res, esclar. Només se sentia el mar, i les passes dels quatre jubilats que no tenen res més a fer que passejar-se amunt i avall. Feia un sol esplèndid. A les dotze en punt em vaig posar la caçadora texana, vaig deslligar la bici, i després de pedalejar fins al final del passeig, és a dir fins a la zona de pícnic, vaig fer la rampa i vaig girar a mà esquerra pel carrer del xiringuito.

No em va caldre mirar apartament per apartament. No duia ni cinc pedalades que em va arribar el so d’una trompeta; alentint la marxa vaig seguir avançant fins que vaig localitzar la balconada exacta d’on sortia. Vaig reconèixer el tendal taronja i la bicicleta de noia, lligada a baix. El balcó estava mig obert. Per no arriscar-me que em pogués veure, vaig fer mitja volta i vaig recular fins al principi del carrer. Però sense aturar-me vaig tornar a fer mitja volta i a càmera lenta vaig avançar fins al moment que es començava a sentir la trompeta.

Un trompetista s’ha instal·lat a baix-a-mar i no soc jo, vaig pensar.

Darrere meu se sentia el mar; davant aquell so afilat. Quasi sense voler vaig seguir avançant, a poc a poc, fins que just a sota del seu balcó em vaig aturar.

Si em veu, que em vegi, vaig pensar.

Jo no el podia veure, però d’això se’n deia tocar la trompeta sense manies. Si surt li diré que no sabia si es tractava d’un disc o d’una trompeta de veritat, se’m va acudir. Però ja es veia que no era un disc. El so era massa clar, però també massa indecís, encallat, estrident.

Era la sort de no tenir veïns, que podia tocar tan fort com volgués. Al pis de Terrassa, jo vaig acabar guardant la trompeta perquè tenia la sensació que molestava a tothom, no només al meu pare.

Tant de bo hagués pogut tocar cada tarda com tocava ell, amb la certesa que ningú et diria res. En realitat no era un soroll ni massa fort ni massa fluix, perquè no molestava a ningú. Era només un soroll més d’alguns dels sorolls que es podien sentir, el vent a les palmeres, el motor d’algun cotxe, el tren de ferros que passava cada dos per tres, el mar... Devia ser un simple escalfament, però, perquè de mica en mica la trompeta va començar a enllaçar les notes, i aquell so desendreçat va començar a fluir d’una altra manera, i tot d’una es va produir el miracle, o una cosa que a mi em va semblar un miracle, perquè va ser com si tota aquesta munió de petits sorolls callessin i callessin totes les coses del carrer, només per escoltar la trompeta, i aquest moment almenys es va estirar un parell de minuts fins que ell mateix es va aturar i va sortir al balcó amb la trompeta a la mà. Daurada.

El vaig saludar.

–No sabia si era un disc o jazz en directe –vaig dir.

El comentari no li va fer gràcia. Igualment, li vaig dir:

–Et puc aplaudir?

–Millor que no.

Crec que alguna cosa li va fer vergonya, o ràbia, perquè de cop em va dir:

–Saps com s’encén una estufa de llenya?

Vaig quedar parat. Vaig somriure, sense saber què dir-li, però encara em va deixar més parat quan em va fer un gest per convidar-me a pujar i es va ficar cap dins. No vaig reaccionar fins que vaig sentir la porta de dalt. Així, anava de debò que volia que pugés? Vaig deixar la bici allà repenjada i després d’endinsar-me per una mena de passadís amb un petit mur de pedra blanc, vaig començar a enfilar els graons d’una escala blanca, estreta, típica d’apartament de platja, almenys feia olor de salobre i a les vores hi havia sorra acumulada. Abans d’arribar a dalt –al replà hi havia tres o quatre còdols de platja bastant grossos– vaig pensar que li donaria la mà i li diria el nom i així trencaríem el gel. Però no em va rebre a la porta, sinó dos metres per darrere, mig ajupit a tocar de l’estufa de llenya, com si no m’esperés a mi sinó al tècnic d’estufes de llenya.

–Hola! –vaig dir sense acabar d’entrar.

Per dins també semblava el típic apartament de platja, si no hagués estat per aquella estufa de llenya allà al mig. A part de les poques coses que hi havia, em va sorprendre la pulcritud, l’ordre. En això tampoc ens assemblàvem. L’únic que era fora de lloc era la trompeta, ara al sofà.

Li vaig dir, content:

–Estàs bé aquí, no?

–Molt bé.

–A prop del mar, sense veïns... Hi ets de lloguer?

–Més o menys.

Vaig somriure. No calia insistir, si aquestes eren les respostes. Vaig acabar d’entrar i mentre ell s’apartava vaig ajupir-me davant de l’estufa de llenya. Vaig obrir la porteta de vidre. Cendra, una muntanyeta de cendra. Vaig obrir el calaix: més cendra.

–Suposo que tot això s’hauria de treure –li vaig dir.

–Suposo...

I per què no ho treus tu, per començar, em van venir ganes de dir-li. Però li vaig dir:

–Tens llenya?

–Abans de tocar res, m’agradaria saber com va.

Me’l vaig mirar un segon, des de sota. Quin paio. Això sí, era guapo. No només atractiu i punxegut, sinó guapo. Dins les cases les faccions dels altres prenen una resolució diferent. Pocs traumes devia haver tingut d’adolescent: o en tot cas els seus traumes devien ser uns altres. I a més, feia bona olor. Però a què venia, aquell posat? Tanta vergonya li havia produït que l’hagués estat espiant tocant la trompeta que ara volgués dissimular fent aquesta comèdia? O era la penyora que em volia fer pagar per tafaner? Vaig ficar els dits dins la cendra i els vaig olorar.

–Tens una bossa d’escombraries i una pala?

En tenia. Va entrar a la cuina i en va sortir amb una pala i una bossa d’escombraries, i me les va allargar. Vaig riure. Sense demanar-li permís –ni explicar-li de què reia– vaig fer dues coses, la primera treure’m la caçadora i deixar-la al respatller d’una cadira, la segona agafar la pala i descargolar-ne el mànec. Vaig omplir una primera pala de cendra i ho vaig abocar a la bossa d’escombraries. Vaig tornar a repetir el gest i abans del tercer el vaig veure sortir de la cuina ara amb un cullerot de fusta. Vaig tornar a riure: si és per això que m’havia fet pujar era d’agrair que em facilités les eines. Les eines i el descans.

–Vols una birra? –em va demanar al cap d’un moment.

Aquesta sí que no me l’esperava! I encara que a aquella hora hauria preferit un cafè amb gel, li vaig dir que d’acord. Vaig acabar la feina amb el cullerot –i mentre escurava les vores, em vaig imaginar que ara sortiria de la cuina per oferir-me una cullera més petita– i em vaig aixecar per agafar-li la birra. La vaig obrir i en vaig fer un glop llarg.

–Ara necessitaries llenya –li vaig dir–. La trompeta no crec que cremi.

No li vaig fer gràcia.

–M’ho imagino –em va dir–, però segur que té els seus trucs...

Segur. Fins i tot per inflar un globus calen uns certs trucs, vaig pensar. Amb una mica de llenya ho hauria intentat jo mateix. Vaig agafar el mòbil i, sense donar-li explicacions, vaig trucar al Baldiri. Era el primer cop que li trucava, devia pensar que era una urgència perquè me’l va agafar de seguida. I una mica ho era, una urgència. Com si no el tingués al costat, li vaig dir que era a l’apartament del trompetista –trompetista, vaig dir–, intentant encendre una estufa de llenya, i que ens faltava la llenya i l’expert. Em va dir si el podíem esperar cinc minuts i li vaig dir que millor tres.

–El Baldiri –vaig dir–, el pintor.

No sé com em mirava, però ja li havia netejat l’estufa i valia més que no em mirés de cap manera. Li vaig dir que el Baldiri era l’home calb tan simpàtic que l’altre dia també s’havia aturat sota el seu balcó. Sabia de qui li parlava. Li vaig dir que ell sí que tenia una llar de foc a casa seva, i segur que havia entrat a moltes cases amb estufes de llenya com aquesta.

–Va bé –em va dir abans que li seguís fent la fitxa del Baldiri.

Vaig beure una mica més, i per no esperar el Baldiri al seu costat em vaig dirigir cap al balcó i vaig donar un cop d’ull. Es veia el tros de carrer per on havia arribat amb la bicicleta. L’asfalt, les palmeres, un tros de passeig, la platja, el mar. Segur que m’ha vist arribar i fer la volta i tornar a fer la volta, vaig pensar. Segur que sap que només hi he anat per sentir-lo tocar la trompeta.

–Tens bona vista, eh –li vaig dir.

Em vaig girar. Es va arronsar d’espatlles. Ens separava la taula del menjador. Perquè no ens haguéssim de mirar, vaig desviar un instant la mirada cap a la trompeta. «Saps que quan era petit vaig tocar un any la trompeta?», em van venir ganes de dir-li, però li vaig dir:

–Aquí podràs tocar tan fort com vulguis...

Tampoc em va respondre.

–D’on vens? –li vaig preguntar.

–Què vols dir d’on vinc?

–On vivies abans?

–A Barcelona.

–Jo també. Quin contrast, no?

–Sí.

Em feia gràcia, en el fons, que tingués tan poques ganes de parlar. Per sort, mentre rumiava una altra pregunta o m’inventava el que fos, va arribar la carraca del Baldiri, a cops de botzina. Sense demanar permís, vaig sortir al balcó i li vaig dir que pugés. No hauria calgut dir-li res. Allà el teníem, tacat de pintura, rialler, esbufegant:

–Hola, xato, com estàs? –allargava la mà a l’amfitrió, sense manies–. Baldiri.

–Edu. –L’encaixada més natural del món.

Ho duia tot en una bossa, però abans no es va estar de donar un cop d’ull meravellat a l’apartament, bàsicament a dues coses, la trompeta i les parets, sobretot el color de les parets.

–No em diguis que l’has pintat tu –li vaig fer la broma.

Sense dir res es va acostar a la paret des d’on pujaven unes escales i la va acariciar.

–Tu ho has dit, xato! –va exclamar–. Tot el menjador. Beix i blau grec. Ja fa més de deu anys. Bona feina, veieu? –i ens ho demostrava fregant la paret.

Ens somreia, d’orella a orella.

–El propietari és un home molt maco, ara fa temps que no el veig. Em va dir que volia aquesta paret de blau grec i l’hi vaig plantar de blau grec. Com es diu, que no me’n recordo...

–Pere –va dir l’Edu.

–Exacte, Pere! És ell que t’ha llogat l’apartament?

–No ben bé.

–Què vols dir?

–Me l’ha deixat.

–Ostres. Sou amics, doncs?

–No exactament.

–Ah no? I com és que te l’ha deixat?

–Perquè és un home molt maco.

El Baldiri va esclatar a riure. Tots tres, vam riure, o més ben dit tots dos, perquè l’Edu només va somriure, una mica torçat, suposo que satisfet de l’acudit que havia fet. Se’n recordava molt del Pere, el Baldiri, i me’l va començar a descriure per veure si em sonava. Un bigoti, no cuidat com el de l’Edu, sinó deixat anar. Més aviat tipus Rodríguez de la Fuente o De la Quadra-Salcedo. Excepte el meu pare, no em venia ningú al cap, però tampoc es va esperar perquè, accelerat com anava, el que va fer va ser fixar-se en la trompeta.

–Eiii... –i s’hi va acostar, quasi de puntetes–, la puc agafar un moment?

L’Edu li va fer un gest, que cap problema. La va agafar, amb molta delicadesa, com si tingués por que es trenqués.

–L’he agafat amb una condició –allargant-l’hi a l’Edu–. Que ens toquis alguna cosa.

Estava convençut que s’hi negaria. Ni es va fer pregar. Se la va acostar a la boca i mirant un segon el Baldiri va bufar quatre acords sorollosos, com si ens volgués espantar. El Baldiri va deixar anar un riure entusiasta, badoc.

–Hòstia tio, ets boníssim! –va exclamar.

L’Edu va fer una ganyota, crec que amb un matís de vergonya.

–Ets bo? –vaig preguntar-li jo.

No em va fer cas. Sense deixar anar la trompeta, i sens dubte amb aquella mica de vergonya i de ràbia, va caminar fins a l’estufa i va demanar al Baldiri com ho veia. Durant estona em vaig sentir invisible. Sense estranyar-se que no hi quedés ni mica de cendra, el Baldiri va treure tot el material de la bossa. Uns guants. Paper de diari. Un grapat d’estelles d’una caixa de fusta de la granja del Fran i la Marie. I un petit feix de branques seques. Primer es va posar els guants. Després va ficar la mà dins per dins del tub de la xemeneia i va començar a rascar. «Fora hollín», va començar a dir «Fora hollín. El tub ha d’estar net. Fora hollín. Marcel, com es diu hollín en català?». «Com?», jo distret. «Hollín». «Sutge». Amb vocació didàctica va anar explicant a l’Edu com ho havia de fer. En un minut ja tenia construïda una petita pira. Al costat hi va rebregar un paper de diari, el va encendre i va tancar la porteta.

–No té cap truco –li va dir mentre es posava dret–, l’únic que has de procurar és que...

Jo ni l’atenia, al Baldiri. Si de cop m’hagués dit, a veure Marcel, com es fa, no hauria sabut ni per on començar. Només estava pendent de l’Edu, de la manera com escoltava el Baldiri, d’aquella mica més d’amabilitat que havia decidit dedicar-li a ell, del seu perfil. Quan va estar segur que allò cremava, va anar a buscar les escales i, sense demanar permís, se’n va anar cap dalt. L’Edu el va seguir. I jo darrere l’Edu. Una porta de fusta, blava, i un esclat de sol, gairebé violent. Les vistes eren fantàstiques. A una banda, el castell d’Altafulla i el poble; a l’altra, el mar. Sobre un fil de roba estesa hi havia peces de roba de l’Edu. Vaig reconèixer uns texans, els pantalonets d’anar a córrer. Algunes camisetes. Dues tovalloles. Ràpidament, el Baldiri es va acostar al tub de la xemeneia i amb les dues mans planes en va tapar el forat. Es va esperar mig minut, mirant-nos amb atenció de mag. Quan les va treure van començar a sortir filagarses de fum.

–Oxigen –va fer amb un somriure d’orella a orella.

El vaig aplaudir. Ja coneixia aquella faceta del Baldiri: la satisfacció, una mena d’orgull íntim per la feina ben feta. L’Edu li va demanar si volia una cervesa. Mentre baixava les escales li vaig dir si me’n podia pujar una per a mi també. Si n’hagués pujat una per a ell, potser hauríem brindat. El Baldiri va treure el paquet de tabac i l’Edu va acceptar un cigarret. Ens vam acostar a la barana que donava al carrer. La franja del mar. La línia de palmeres fins al passeig. El cel. Només se sentia el mar, el vent, jugant amb les palmeres. En aquell moment no passava cap tren. Feia un sol que torrava. El Baldiri va dir, assenyalant un segon el fum de la xemeneia:

–No passaràs fred.

Em va mirar i ens vam esperar fins que ens va venir el riure. L’Edu ens va mirar un segon com si no sabés de què rèiem, o com si no li importés.

2

Aquell primer any amb la Gradisca ens vam anar veient més o menys un cop per setmana. De mitjana. Improvisàvem. O hi anava jo directament, o ens enviàvem missatges. Com que no tenia cotxe, perquè no hagués de baixar a peu la passava a buscar per la biblioteca a l’hora de plegar, o una mica abans, fèiem la comèdia i ens dirigíem cap a baix-a-mar.

Si hagués tingut vint-i-cinc anys, potser hi hauria anat cada dia; però amb l’edat que tinc o la que ja tenia, aquell ritme ja ens anava bé, o almenys m’anava bé a mi. No era un sexe sofisticat ni gaire amorós. Era higiènic, desacomplexat, creatiu i gens complicat. Esbojarrat i divertit. Des del punt de vista sentimental suposo que ens teníem tant de carinyo perquè no hi havia risc d’enamorament per cap dels dos. Ella acabava molt més rendida que jo, però això no impedia que fos ella que hi volgués tornar i no pas jo.

–De debò no ho tornarem a fer? –em deia, refregant-se contra mi.

I jo li deia:

–De debò.

Xerràvem una estona, fent-nos carícies amb el dit, i alguna vegada fins i tot després d’anar a fer el pipí em revifava i hi tornàvem. Crec que se’m va anticipar, quan em va dir:

–No te n’enamoraràs, de mi, oi?

Vaig riure, sorollosament.

–Tard –li vaig dir.

–Burro! –em va contestar.

–Vols que me n’enamori, de tu?

–No pateixis, que jo tampoc ho penso fer de tu.

–T’ho agraeixo. Però que sàpigues que en el fons em sap greu.

No sé si em sabia greu o només l’hi deia per complaure-la. Era un fet: no ens podíem enamorar, i això feia la nostra relació una mica trista, si voleu. Però ho suplíem amb ganes i imaginació i frases postcoitals sovint tan literàries que ara em sap greu no haver estat atent per apuntar-les o gravar-les.

*

Famosa potser no, però la trompeta de l’Edu aviat es va fer relativament popular entre la petita comunitat de solitaris de baix-a-mar, en part gràcies al Baldiri, que ho va anar xerrant, en part (se m’acut) gràcies a la direcció que de vegades prenia el vent i que s’enduia aquell so afilat des del balcó de l’apartament de l’Edu fins a altra gent i altres indrets.

–Tu ets el que toques la trompeta? –li va preguntar, per exemple, el cambrer de La Torreta un matí, després de dur-li el cafè, prou fort perquè ho sentíssim els altres.

Un altre dia, vaig entrar a la carnisseria un moment després que ell en sortís i, mentre mirava com s’allunyava amb la bicicleta, la dependenta em va dir que creia que aquest noi era el que tocava la trompeta, com si donés per descomptat que jo sabia que hi havia un noi que tocava la trompeta.

El noi de la trompeta.

Li devien xiular les orelles. Un d’aquells dissabtes d’octubre, mentre fèiem el vermut amb la colla, el vam veure passar amb la bicicleta, i encara que el Baldiri el va cridar, no ens va sentir, o no ens va voler sentir, i va seguir pedalejant.

–Aquest és el que toca la trompeta –ens va informar el Baldiri–, es diu Edu.

Havia passat així tot ràpid, però la Lil en va tenir prou per dir:

–És guapo, aquest nano. –Almenys no va dir que era atractiu.

A part dels moments que ens vèiem més o menys de lluny, un dels dos passant amb la bici i l’altre a peu, o tots dos en bici, o tots dos a peu, o algun vespre fent running, o un parat comprant i l’altre passant, o tots dos comprant però a botigues diferents, sempre prou lluny per no haver de saludar-nos, i si no dissimulàvem, pràcticament ens trobàvem cada matí a La Torreta, a primera hora, fent el cafè. Quan jo arribava ell ja hi era, de vegades a fora, però cada cop més a la mateixa taula de dintre, la segona a tocar de la finestra, i aquí sí que el saludava amb un gest, o un bon dia, o un comentari mínim però sense esperar-ne cap gran resposta, i després d’agafar el diari, me n’anava a seure a la barra, o també a fora si feia bo.

No m’importava. Millor. Crec que ja havia assumit que la nostra relació no passaria d’aquí, quan un vespre de finals d’octubre, especialment ventós i fred, vaig sortir de casa a tres quarts de nou per anar a veure el segon o tercer partit del Barça de Champions, i allà me’l vaig trobar, assegut a la barra de La Torreta, acarat a la tele gran, amb els auriculars posats i una birra al costat. Vaig tenir una sorpresa. No m’ho esperava gens, que a un personatge com l’Edu li agradés el futbol, o que fos prou del Barça per haver-lo obligat a sortir de casa un vespre tan desagradable. Primer vaig saludar el Fran i el Víctor, que ja em guardaven un lloc davant de tot, i després vaig anar cap a la barra, directament cap a ell.

–Ei, no em diguis que tu també practiques aquesta religió –li vaig dir, més fals que jo què sé i, sense donar-li temps a reaccionar, vaig aprofitar l’embranzida per estendre-li la mà–. Algun dia ens havíem de presentar. Marcel.

–Edu –em va dir ell traient-se un dels auriculars, una mica desconcertat.

No va ser la típica encaixada forta, però tampoc fluixa. Durant uns segons vaig notar el tacte de la seva mà, i en comptes de fer-lo desaparèixer fregant-me la mà a la cama, em van venir unes ganes de tornar a encaixar, ara més fort, de debò, com dos homes. Vaig demanar una birra i li vaig dir:

–Vols venir a seure a la taula, que es veu millor?

–Des d’aquí també es veu bé.

Em vaig girar cap a la tele:

–Una mica lluny, no?

A mi no m’enredava. El partit es veia lluny, des d’allà. Una altra cosa és que s’hagués girat cap a l’altra tele i hagués avançat posicions. Vaig insistir, no sé per què, i al final contra tot pronòstic va agafar la birra i va venir. Vaig dissimular la sorpresa presentant-li el Fran i el Víctor. Amb el Fran va encaixar, i al Víctor li va fer una manyaga als rínxols que em va sorprendre una mica. Jo vaig seure al costat del Fran, i l’Edu es va asseure al meu costat, això sí, una mica apartat, com si estigués en una altra taula. Amb el Víctor al meu costat o al mig hauria sigut diferent. Els nens van molt bé per trencar el gel. Però tal com estàvem els tres homes res semblava gaire natural, o almenys no ho era per a mi. En aquells moments ja em penedia d’haver convidat l’Edu. Jo amb qui volia compartir el partit era amb el Víctor i el Fran, no amb ell. Ni l’emoció del partit ni la birra em van acabar de relaxar, potser perquè no ho era gaire, d’emocionant, el partit, encara que amb l’Edu al costat no m’hauria distret ni la final de la Champions. El problema és que el Fran és massa culer per abstreure’s del partit i compartir segons quins comentaris no estrictament futbolístics, i que l’Edu seguia el partit amb els auriculars posats. Quin maleducat. El problema era jo, i ho vaig comprovar quan per airejar-me em vaig aixecar per anar al lavabo i a la tornada vaig trobar-me que el Baldiri havia ocupat alegrement la meva cadira i, almenys des d’aquella distància, l’Edu semblava la mar de relaxat.

Potser era aquest, el problema: la distància.

Vaig quedar-me a la barra i vaig demanar una altra canya. Quan em va veure, el Baldiri em va venir a buscar, però em comptes de dir-me que tornés al meu lloc, em va demanar que l’acompanyés a fora a fer el cigarret. Però a fora feia un vent molt antipàtic i de seguida vam tornar cap dins. Sense moure’ns de la barra, al cap de deu minuts vam tornar a sortir i vam tornar a entrar, fins que just abans de la mitja part –com feia sempre–, va entrar la Marie, amb el seu anorac verd i una bufanda, i abans de creuar tota la línia de parroquians, va preferir venir directament cap a la barra per tocar-nos les cuixes i besar-nos.

–Quin aire més fred, nois! Escalfeu-me, sisplau!

–Tu n’as pas l’air parisienne, si frileuse –vaig fer jo fregant-li fort els costats, obedient.

Ens havíem tornat uns experts en apropar-nos fins aquella frontera on el cos passa a la banda del cos de l’altra sense arribar a cremar-se. Amb la gelor a les mans de les mans de la Marie, i la seva olor enganxada als narius i a l’ànima, em vaig fixar com s’acostava als seus homes, i descordant-se l’anorac i arrencant-se la bufanda del coll, els feia sentir el fred que duia i els exigia la mateixa escalfor que ens havia exigit al Baldiri i a mi al mateix temps que s’asseia a la cadira buida, al costat de l’Edu, i demanava al Víctor que s’assegués a la seva falda.

En aquests moments ni es van mirar.

Es van mirar un segon després. Primer ella a ell, i després ell a ella.

Segur que només m’ho imaginava. Però durant uns segons em va fer l’efecte que excepte el Fran i el Víctor ningú mirava el partit. Només ho feien veure. L’atenció s’havia desplaçat de lloc. Ho feien veure la Marie i l’Edu, per descomptat, i ho feien veure tots els parroquians i jo mateix. Tot el món pendent d’aquelles dues esquenes, separades amb prou feines per un parell de pams. Menys el Baldiri, que ni mirava el partit ni ho feia veure. Just quan l’àrbitre xiulava la mitja part, va tornar a treure el paquet de tabac i va anar cap a fora. Aquest cop no el vaig acompanyar. Sense apartar la mirada d’aquells dos, em vaig esperar els tres minuts que faltaven i llavors em vaig aixecar amb tots els altres homes i família i vam sortir. Mentre el Víctor intentava demostrar-me els tocs de pilota que feia (un any després ja passava de quinze), el Baldiri va dir, expulsant el fum per la comissura:

–És el trompetista.

–Qui és el trompetista? –va fer la Marie posant-se bé la bufanda, amb gestos visibles de fred.

–El noi que tenies assegut al teu costat.

–Ah. Tenia un noi assegut al costat?

–No te l’ha presentat el teu home?

–No m’ha presentat ningú, el meu home. I menys un noi.

–Fran, l’hi hauries d’haver presentat. Es diu Edu.

L’humor absurd i una mica alcoholitzat del Baldiri ens feia riure.

–Jo quan estic pel Barça només estic pel Barça, ja ho sabeu –va dir el Fran–. Edu, dius?

–Edu, sí –vaig dir–. Te l’he presentat.

–Víctor, tu saps de qui parlen? –va preguntar la Marie.

–Sí. Però no és un noi, sinó un home –va dir molt convençut el Víctor mentre ens passàvem la pilota.

–Un home, oi? –va fer la seva mare–. Ja deia jo. Em sembla que ja sé de qui parleu... És trompetista, doncs?

–Sí –vaig dir– toca la trompeta.

–Marie, no t’has assabentat que ha vingut un trompetista a viure a baix-a-mar? –li va dir el Baldiri.

–Doncs no. Ningú me n’ha dit res.

–Jo també vaig fer un any de trompeta quan era petit.

–Ah sí? I per què vas deixar-ho?

–Perquè molestava els veïns i el meu pare.

–I tenies vocació?

–La vaig desar al calaix, amb totes les altres.

–Per això l’Edu deu haver vingut a Altafulla, per no molestar els veïns ni el seu pare –va fer el Fran.

–No fa gaire cara de dir-se Edu –va dir la Marie.

–És el que ens va dir ell. Edu –va dir el Baldiri–. L’altre dia amb el Marcel vam anar a casa seva i li vam explicar com s’encenia una estufa de llenya.

–Tu l’hi vas ensenyar, i jo la vaig buidar de cendra –vaig matisar.

Em va mirar, tot parat.

–Ah, per això estava tan neta. Ja deia jo. Vas netejar-la tu, doncs?

–No ho va fer ell, no.

–Avui amb aquest fred potser l’ha encesa –va fer el Fran.

–El què?

–L’estufa.

–Segur –vaig dir–. És el dia.

–Per això deu haver vingut a La Torreta a veure el Barça –va dir el Baldiri–. Per fer temps mentre s’escalfa la casa.

–Segur –vaig tornar a dir–. Perquè tampoc fa cara de ser gaire del Barça.

–De l’Espanyol, deu ser –va fer el Fran–. No conec cap trompetista que sigui del Barça.

–El Rudy Ventura –va dir el Baldiri.

En general li agradaven bastant, a la Marie, aquells trios humorístics que improvisàvem de tant en tant. Però aquella nit reia molt més el Víctor que ella, que no parava de queixar-se del fred. Ja en tenia prou. Va dir al Víctor que ens fes abraçades, ella va fer el mateix, i ràpidament van caminar cap al Twingo i van marxar. Nosaltres tres també ho vam deixar aquí. Vam tornar cap a dins i, mentre ens dirigíem a la barra per demanar una altra cervesa, em vaig adonar que l’Edu també se n’havia anat.

3

Se n’havia anat, però allà el tenia un altre cop, a primera hora del matí, assegut a la finestra.

El Barça havia jugat contra el Bruixes de Bèlgica. Ho acabo de buscar al google. Dimecres 29 d’obtubre. Barça, 3 – Bruixes, 0. Partit sense història. Partit per a l’oblit, com dirien, però en canvi a mi em ve de gust encetar aquí el calendari numèric d’aquesta història. Per tant, dijous 30 d’octubre. Havia sortit el sol però seguia fent vent i fred. El mar, en calma. Després de dir-li bon dia, aquest cop va ser ell que em va dir, amb una mitja simpatia que em va sorprendre:

–Haurem de canviar de bar.

Vaig somriure, una mica parat. Vaig anar a buscar el diari i vaig seure a la barra:

–A la plaça del Vents hi tens un altre bar... –li vaig dir, girant-me una mica cap a ell.

–Hi he anat un parell de dies, però no m’agrada tant. Només tenen un diari.

Estava parlador, ves a saber per què. Ho havia d’aprofitar:

–Vas marxar a la segona part... –ni tan sols era una pregunta.

–Ja en vaig tenir prou...

–De què?

Em va tornar el somriure, deixant a l’aire l’ambigüitat. Vaig recordar el moment que parlàvem d’ell, a fora. No crec que ens sentís. Prou feina devia tenir per marxar sense que el veiéssim. Igualment li vaig dir:

–Què, et vas sentir molt atracat?

–Què vols dir?

Atracat no era la paraula: ningú l’havia atracat.

–T’ho dic per insistir que vinguessis a seure amb nosaltres...

–Amb vosaltres?

–El Fran, el nen... després el Baldiri, la Marie... jo...

–Ah, amb vosaltres.

Vaig riure: es creia molt graciós.

–Ho vaig fer només per cortesia –li vaig dir–, perquè poguessis veure el partit de més a prop, però de seguida me’n vaig penedir. No et presentaré a ningú més, tranquil.

Només va aixecar una mica les celles, sense acabar de somriure. No m’acabava d’agradar que els meus acudits li fessin menys gràcia que a mi els seus.

–No has de patir per res –li vaig dir–. El Baldiri és encantador i molt divertit, ja ho veus. I la Marie i el Fran, igual... Ells són els meus amics d’aquí.

Va fer que sí amb el cap, falsament admirat. Vaig ignorar-lo insistint:

–Quan l’any passat vaig venir a viure aquí baix-a-mar no volia saber res de ningú. Més o menys com tu. Ara agraeixo tenir-los com a amics. Perquè els sento com a amics. Me’ls estimo de debò, vull dir.

M’empipava una mica pensar que pogués trobar excessiu o ridícul aquell simple sermonet sentimental. Per això hi vaig tornar, perquè almenys tingués motius per trobar-lo excessiu o ridícul.

–No cal que em miris així. Diuen que a partir d’una certa edat costa molt fer amics de veritat. Jo a ells els sento amics de veritat. M’ha canviat la perspectiva, conèixer-los. I tampoc és que ens busquem especialment. De tant en tant organitzem un sopar o ens trobem pel que sigui, però cadascú fa la seva... Simplement sabem que hi som, i amb això en tenim prou.

Suposo que vaig donar tantes voltes perquè no sabia com demanar-li què li havia semblat la Marie. Vaig girar-me cap al diari, només el temps de tornar-me a girar i dir-li:

–I la Marie, què et va semblar?

–Qui?

–La Marie..., la dona que se’t va asseure al costat... La dona del Fran.

Per un instant vaig pensar que em volia fer creure que no havia sigut conscient que se li havia assegut una dona al costat. Però em va dir:

–Què vols dir què em va semblar?

–Què et va semblar?

–Si em va semblar guapa, vols dir?

Vaig somriure. No volia dir això, esclar. Vaja, em sembla. Li vaig dir que jo també l’havia conegut en un partit de Barça de Champions i el que més em va sorprendre és que fos tan simpàtica. Se’m va quedar mirant, una mica desconcertat, fins que em va dir:

–És francesa, oi?

–Ah, t’hi vas fixar doncs.

–Sí, però a mi em va semblar més guapa que simpàtica...

Vaig riure. Ell també, quasi.

–Es devia inhibir amb tu al costat, però t’asseguro que és simpàtica.

–Me n’alegro.

–Almenys per ser francesa...

No sé si no connectava amb el meu humor, o preferia no fer-ho.

–Mira si és simpàtica –li vaig dir, recordant el primer que me n’havia dit el Baldiri, la qüestió era tornar-ho a intentar–, que ha aconseguit que la gent del poble passés de dir-li la gavatxa a dir-li simplement Marie, o fins i tot Maguí, alguns, amb la erra francesa.

–Que n’estàs enamorat?

Sobretot va ser el to. Em van venir ganes de buscar en el diccionari la diferència entre ironia i cinisme. Davant seu, consultant el mòbil. No m’agraden les persones cíniques. Però tampoc tenia ganes que em desagradés l’Edu, de moment.

–Una mica sí, naturalment –li vaig dir–. És inevitable sentir-se enamorat d’una dona com la Marie. Però també et dic que m’agraden molt el Fran, el nen, el Baldiri...

Anava fent que sí amb el cap, amb aquell posat. En realitat, no m’acabava de molestar aquelles poques ganes d’empatitzar amb el que li deia. Més aviat em sorprenia.

–Tot això t’ho dic només perquè ho sàpigues –li vaig dir somrient.

–Gràcies.

Ens vam aguantar la mirada, res, un instant. Em vaig tornar a girar cap al diari, vaig fullejar un parell de pàgines i aleshores em vaig tornar a girar per dir-li:

–Però tranquil, que ja no et presentaré a ningú més.

M’esperava. Va aixecar el cap del diari i va assentir diverses vegades.

–T’ho agraeixo.

–Només faltaria.

4

Tinc la teoria que als mals escriptors se’ls nota molt l’ofici; i que als bons no se’ls nota senzillament perquè no en tenen. I vet aquí una paradoxa, ja que per escriure una bona novel·la cal tenir molt d’ofici, amb la qual cosa podríem deduir que les bones novel·les estan escrites per mals escriptors, i les dolentes per escriptors notables. Sé que és una teoria que no hi ha gaire per on agafar-la, però a mi em serveix com a traductor. Ras i curt: si al davant hi tinc una novel·la en què es nota molt l’ofici, procuro fer una traducció en què la sensació d’ofici es dilueixi. I, en canvi, si hi tinc una obra on no hi ha ofici per enlloc, procuro posar-n’hi una mica.

El dimarts 4 de novembre vaig rebre un correu d’un editor important, molt amic, en què sense ni saludar-me em deia això: «Marcel, et veuries amb cor de traduir L’étranger?». Vaig enviar-li la resposta immediatament, tirant del mateix laconisme: «La novel·leta del Camus?». «La mateixa». «No». Em vaig haver de posar la mà al pit per por que el cor me’n sortís. No m’ho creia; vaig témer que fos una broma. L’havia esperada tant, aquesta proposta. Les vegades que m’havia ofert voluntari per traduir-la! La novel·leta del Camus era la meva obra de capçalera des dels vint anys. Literalment: des de llavors sempre l’he tinguda al capçal del llit, i tot i que l’he llegit un munt de vegades, sencera o a trossos, sentia que encara la tenia pendent. Per fi l’editor havia decidit escoltar les meves pregàries. Menys el cava al congelador per celebrar-ho, tenia a punt totes les eines. Per exemple, la versió en català de Joan Fuster. La vaig amagar en un calaix. Vaig agafar la versió francesa i vaig traduir-ne dues pàgines. Vaig treure del calaix la versió de Joan Fuster i les vaig comparar. Des del títol mateix ja era diferent. Fuster l’havia titulada L’estrany, jo L’estranger. Vaig editar per sobre les dues pàgines i les vaig enviar a l’editor. «Bravo!», em va respondre, previsiblement, tot i que estava convençut que ni se les havia llegit. «Per quan la vols?». «Per quan la tinguis. De moment no ho diguis gaire... Per si de cas».

A ningú. No vaig començar a fer bots d’alegria perquè era una alegria massa íntima. Ni tan sols em vaig posar a escriure als amics per compartir-ho, com havia fet altres vegades. Ni al Baldiri, ni a la Marie. Ni al meu germà, ni al meu fill. Per si de cas. Sense ser supersticiós, en aquells moments em vaig disposar a ser-ho. Vaig apartar de la taula –és una manera de dir– les traduccions que tenia en dansa i m’hi vaig posar com si l’hagués d’entregar l’endemà al matí, fins que de cop em vaig aturar. Quina pressa tenia? No ho pensava gaudir? Vaig tornar al principi: L’estranger o L’estrany?

Si em posés a pensar en qui dels dos era més estranger, si l’Edu o jo, tindria feinada. Tots dos ho érem molt, però cap dels dos ho era a la manera del Meursault. L’Edu estava obsessionat a tocar bé la trompeta; i jo a fer traduccions més memorables que l’original. La vida no ens era indiferent, a cap dels dos. Segurament al Meursault tampoc, però sí que l’hi comença a semblar la vida que du i la vida dels altres. Amb això l’Edu retirava més al Meursault, almenys en una part; a ell tampoc semblava que li importés gens la vida dels altres, especialment la meva. Ves a cagar, pensava ara quan me’l trobava cada matí a La Torreta, després de saludar-nos amb un mínim gest. Si no tens ganes que m’acosti, no m’acostaré. No m’hi vaig acostar fins que una nit benigna de novembre –el 10, dilluns– ens vam tornar a creuar corrents pel carrer paral·lel a la via del tren, a dos-cents metres de l’estació, més o menys al mateix lloc on ens havíem creuat la primera vegada. Jo duia un llum frontal i em vaig haver de treure els auriculars perquè em repetís el que m’havia dit:

–Que vas a la mina?

–Més o menys! –Li vaig tornar el somriure, però sense parar de córrer i pensant, ves a cagar, capullo.

Al matí, quan me’l vaig trobar a La Torreta, un altre cop va ser ell que va aixecar el cap del diari per dir-me, tot encuriosit:

–On anaves amb el frontal?

–A la mina, ja t’ho vaig dir –vaig anar a agafar el diari i a la tornada li vaig dir, asseient-me a la barra–. Anava cap a Tamarit a través del bosc.

El gest de sorpresa el va delatar.

–Que hi ha boscos, a Altafulla?

–Uns quants, sí... Tens aquest de Tamarit, que passa per la desembocadura del Gaià, el de Sant Antoni, dalt a l’ermita, un que pots trobar camí del far de Torredembarra.

–Però són boscos boscos?

–Són camins que passen per zones envoltades de vegetació, esbarzers, sembrats, petites pinedes. Sant Antoni sí que és més bosc. I si vas seguint la línia del mar cap a Tamarit en direcció a la Mora, te’n trobes uns quants. I a la Mora tens el mític bosc de la Marquesa.

–Per què, mític?

–Perquè sí.

Vaig riure.

–I no et fa cosa?

–Què vols dir?

–Jo què sé... Que et surti algun animal perillós...

Vaig tornar a riure, l’ocurrència no era per a menys. Perquè a més m’ho preguntava de debò. No animal, sinó animal perillós. Se’n va adonar, perquè de seguida es va començar a gratar els cabells del clatell, i va dir:

–És que soc molt urbà, jo. Però ha de ser guapo...

Aquell petit entusiasme infantil em va cridar molt l’atenció. Vaig decidir donar-li una oportunitat. Però primer em vaig acabar el cafè d’un glop i em vaig posar dret, per si havia de sortir corrents.

–Vine un dia, si vols –li vaig dir buscant una moneda a la butxaca–. Et compres un frontal al Decathlon i si vols t’ensenyo algun d’aquests boscos...

La proposta el va agafar a contrapeu. Es va tornar a gratar el cap; no crec que tingués polls, semblava més aviat un gest de timidesa, o d’indecisió.

–Vaig molt poc a Barcelona i anar al Decathlon em deprimeix –em va dir.

–Potser si vas al basar xino de la carretera trobes alguna cosa –i abans que em digués que això també el deprimia, vaig proposar–: Si vols te’l compro jo. Vaig sovint a Barcelona; a mi m’encanta anar al Decathlon.

Abans ho hagués dit. Va fer un gest que em va deixar encara més parat; es va treure el mòbil de la butxaca i em va demanar el telèfon. Si ell volia fer veure que era un gest natural, jo vaig fer el mateix. L’hi vaig dictar, número per número. Em va fer una trucada perduda, i quan va comprovar que efectivament el mòbil em vibrava, em va dir:

–Ara ja ens tenim –com remarcant la ironia, suposo que per compensar aquell abrandament sobtat.

Vaig dir, dissimulant el desconcert:

–Doncs quan el tingui et dic alguna cosa.

Els ulls, l’expressió, tot ell. Es va afanyar a endreçar aquella emoció tornant a un to neutre. Em va dir:

–Em fa gràcia anar a córrer pel bosc, de nit.

Ens vam aguantar la mirada, un segon. No cal que et justifiquis, li vaig estar a punt de dir. Li vaig dir:

–No deus ser tu, l’animal perillós, oi?

Va riure, inesperadament. O almenys em va ensenyar les dents, una mica, i em va semblar que no les tenia gaire ben posades, i vaig pensar que potser era per això que mai reia obertament. Primer vaig pensar això, i tot seguit vaig pensar que algú li havia trencat la cara, com al Chet Baker –amb dents ben posades o no, no era difícil imaginar que algú li havia trencat la cara, a l’Edu– i que no només era per això que no reia, sinó per això que havia vingut a viure a baix-a-mar. No vaig pensar res més. Sense donar-li temps de canviar de posat, me’n vaig anar. Només arribar a casa, el primer que vaig fer va ser registrar-lo a l’agenda. Edu, el trompetes. I entrar al seu whatsapp. Una foto quasi de carnet, mirant fixament endavant. Només hi faltava afegir «Se busca». No podia estar feta seriosament, aquella foto, però sens dubte era ell. De frase no n’hi havia cap. I’m using WhatsApp. Em van venir ganes d’escriure-li alguna cosa, només per saludar-lo. Però em vaig aguantar. Ara que l’havia deixat rient a contracor, no calia donar-li l’oportunitat per tornar-me-la. Me’l vaig estar mirant una llarga estona, fins que vaig tenir la sensació que ell també em mirava a mi. Trompetista, atractiu, irònic i inesperadament poruc.

5

No tenia previst anar a Barcelona fins a la setmana següent, per veure l’editor i tot plegat, però hi vaig anar l’endemà mateix. És un tret que detesto del meu caràcter, la impaciència, una certa obsessió per complaure els altres. 11 de novembre, dimarts. Vaig fer un cafè amb l’editor, ràpid, gairebé només per brindar per la traducció de L’étranger, vaig travessar corrents la Diagonal i em vaig ficar al Decathlon de L’illa. Feia un dia fabulós. No parlaria del dia que feia si no fos important per a aquesta història; però després d’unes setmanes de vent i bastant fred, s’havia instal·lat un anticicló d’aquells de tardor que sembla que no se’n vulguin anar i provoquen el comentari unànime de sembla que hagi tornat l’estiu. Com tot el que tenen al Decathlon, n’hi havia de dues menes, de frontals, el car i el barat. Ara sí que tenia una excusa per escriure a l’Edu. Dues fotos i aquest missatge: «No et pensis que he baixat al Decathlon per tu», amb ironia, encara que tampoc m’importava que ho pensés. «Tria’n un». No va trigar ni mig minut. «El barat». Ja que hi érem: «Seràs a casa aquest vespre?». «Sí». Vaig imaginar-me que aquest laconisme responia al fet que estava assajant. Em vaig esperar al tren, ja de tornada, per escriure-li això, sense precaucions: «Vols que anem a córrer avui mateix i així ja l’estrenes?». Ni mig minut: una simple emoticona del dit polze. Vaig riure. Em quedava encara mig trajecte, el tren passava pels túnels del Garraf, on mai hi ha cobertura. Vaig començar a rumiar i a escriure una frase molt llarga, només perquè tingués l’ocasió de rematar el gag amb una altra emoticona o un monosíl·lab, però ho vaig deixar estar.

«Et va bé a les 7.30?».

«Ok».

No volia que se’m notés la il·lusió. Només una mica. Tampoc és que estigués molt il·lusionat. Però sí, em feia gràcia anar a córrer amb l’Edu. El missatge següent l’hi vaig enviar quan faltava un minut per a dos quarts de vuit, anant cap a casa seva, amb els dos frontals a la mà. «Estic arribant». No em va respondre. Primer vaig sentir el cop de porta i un soroll de claus caient a terra i l’arrossegar d’una pedra, i després el vaig veure apareixent des de les escales, aparentment distès, amb pantalonets i unes vambes grogues, com si no es refiés del frontal. Amb qualsevol altre amb qui haguéssim anat a córrer per primera vegada ens hauríem donat la mà. Amb l’Edu vaig preferir entregar-li el seu llum i, ja que l’hi havia anat a buscar a Barcelona, fer-li aquesta petita broma:

–No en tenien de la mida del teu cap.

Em va somriure, una ganyota. Fent servir d’exemple el meu –que era el mateix– li vaig explicar els tres botonets que tenia segons la intensitat de llum que necessités, i ell mateix se’l va ajustar i va clicar alternativament els tres botonets.

–Vols dir que fa llum?

–Espera’t que siguem al bosc.

–Gràcies. Després t’ho pago.

No me’l va pagar, mai. Vam caminar en silenci fins al final del carrer i abans d’arribar a la cantonada, vam començar a córrer en direcció a Tamarit. No és fàcil acordar un ritme quan vas a córrer amb algú per primera vegada i per uns instants se’m va acudir que amb l’Edu ens seria impossible. Mira que pensar el primer dia que s’assemblava a mi. No teníem res a veure, ni tan sols físicament. Més o menys érem igual d’alts, però ell era més prim, i alhora més pesat, o almenys ho semblava, potser a causa dels peus, dues autèntiques llesques predisposades a ensopegar fàcilment, vaig pensar. Com a trompetista potser t’enredava, com a runner no gaire. Per dir alguna cosa li vaig preguntar quanta estona volia fer i em va dir que no passéssim de quaranta minuts. Vaig mirar el rellotge i vaig posar el cronòmetre. Vam vorejar la plaça dels Vents i fent drecera ens vam dirigir fins a l’estació i ens vam ficar pel camí de terra que surt des d’una gran figuera perquè pogués començar a fer servir el frontal des del primer moment.

–Em confirmes que no ens sortirà cap animal? –em va demanar, clicant el botó que feia més llum. Me’l vaig mirar, un instant. Crec que m’ho preguntava de debò.

–T’ho confirmo. Com a molt algun runner com nosaltres.

El vaig fer riure, bastant més del que havia previst. Però era un riure nerviós, m’imagino que va pensar que entre que t’aparegui un animal i un runner en realitat no hi ha gaire diferència. Semblava realment expectant, o emocionat, i durant una bona estona va estar movent el cap d’una banda a l’altra, enfocant enllà i aquí, com una criatura.

–Què tal? –li vaig dir quan no havíem corregut ni tres-cents metres.

–Bé.

Vam córrer un quilòmetre completament en silenci i crec que sense adonar-nos-en vam trobar una cadència que ens anava bé a tots dos. A mi ja m’anava bé anar en silenci. El vespre era màgic, com tots els vespres de novembre a Altafulla. La quietud fabulosa dels camps, l’horitzó matisat de vermells, les olors, no calia que diguéssim res. Vam fer els quatre revolts amples que té aquest camí envoltat de sembrats fins que vam arribar al búnquer, la roca que separa la platja d’Altafulla de Tamarit, davant de l’espigó, i sense acabar d’entrar a la platja, de seguida ens vam ficar per un caminet de canyes i joncs acotat per una barana de fusta, molt estret, que ens va obligar a posar-nos en fila índia, jo vaig passar davant i en aquell moment de dins la foscor vaig veure els fosforescents de dos ulls verds que es van amagar de seguida.

–Ho has vist? –li vaig preguntar.

–El què?

–Les dues llanternes.

–Quines llanternes?

–Eren els ulls d’un gat, ja s’ha amagat.

–No fotis.

Em vaig girar, somrient.

–D’un gat, eh. En aquest revolt sempre n’hi ha un. No m’he recordat de dir-t’ho. Disculpa. El pobre té tanta por que només veure’t ja s’amaga. No pateixis.

Em vaig haver d’aguantar el riure. Darrere meu sentia que el seu esbufec era més de por que de l’esforç. Per no fer-lo patir, vaig augmentar una mica el ritme fins que de seguida vam aparèixer a un camp de sembrats i es va tornar a posar al meu costat. Me’l vaig tornar a mirar:

–Què?

No em va dir què. Perquè estigués tranquil li vaig dir que a l’hivern, a baix-a-mar, hi havia més gats que persones i que alguns es perdien pels camins, i que jo el primer dia també em vaig endur un ensurt. No semblava gaire tranquil. A la nostra dreta, s’estenia un camp amb unes vistes gairebé oníriques del castell d’Altafulla, il·luminat de groc, però ell no parava d’enfocar els esbarzers de la nostra esquerra com si busqués els ulls de qualsevol altra bèstia.

–A l’altra banda de totes aquestes bardisses hi ha el riu Gaià –li vaig dir.

–No sento res –em va dir al cap d’un moment.

–No sents res perquè l’aigua s’està quieta. És la part de la desembocadura.

Vam arribar al final del sembrat, vam fer una baixada un pèl abrupta i ens vam tornar a endinsar per una zona novament frondosa, en direcció al riu.

–Tots aquests camins a l’estiu són impracticables de la gent que hi ha –li vaig dir perquè veiés que malgrat la foscor no hi havia cap perill, i per acabar de calmar-lo durant uns minuts li vaig explicar quatre coses d’aquell territori, del Gaià, de la desembocadura, de la vocació dels quatre ecologistes de sempre de protegir la zona de les agressions dels de sempre, etcètera, fins que vaig considerar que ja havia parlat massa i vaig tornar a callar.

–Què, ja t’ha passat la por? –li vaig dir quan enfilàvem el camí que passa per darrere del càmping de Tamarit, ja una mica més clar.

–Sí, però no paris de parlar.

Vaig riure. I per un segon, vaig tornar a dubtar de si ho havia dit irònicament o de debò. Vaig deixar de parlar, a veure si m’ho aclaria, però va decidir no aclarir-m’ho i vam seguir corrent en silenci fins que després de vorejar el càmping de Tamarit de cop vam arribar davant del mar. Una aparició. Un xivarri escandalós. Una roca imponent. Vaig girar un moment el cap, per veure quina cara feia. Feia cara de cansat, però també em va semblar que li brillava una espurna d’alleujament. Prova superada. L’un al costat de l’altre vam travessar els vint-i-cinc metres de platja fins a la roca que queda sota del castell, jo la vaig tocar amb la punta dels dits, com demanava la tradició o superstició de tots els que arribàvem a peu fins aquí, almenys és el que feien els meus pares, i girant a mà esquerra vam seguir corrent, ja de tornada, cap a Altafulla.

–Diuen que porta sort.

–El què?

–Tocar la roca.

Es va girar, i per un instant vaig pensar que recularia per tocar-la ell també. Però no ho va fer i vam seguir endavant. Com que no m’importava que alguna onada em pogués llepar els peus, ni que semblés molt més alt que jo, no només vaig triar el costat de l’aigua sinó que em vaig aturar un segon per treure’m d’una revolada les vambes i els mitjons, quasi com invitant-lo a fer el mateix. Naturalment, tampoc em va imitar. Ni tan sols va apagar de seguida el llum del frontal sinó que es va esperar ben bé fins que les llumetes de la petita civilització que s’albirava davant nostre el van convèncer que ja no hi havia perill de res. Segurament, si l’últim tram no et regalés aquest paisatge, no hi aniria tan sovint, a córrer pel bosc: el mar, l’escuma constant, les estrelles, i aquella nit, apareixent des de l’horitzó, una lluna com un sol.

–Què tal?

–Bé.

Ja no vam dir res més. Respectant el seu ritme, vam fer tot el revolt de la platja passant per l’espigó, el Marítim, el començament del passeig, tota la renglera de casetes blanques, el pont de pedra, el meu apartament, el carrer de La Torreta, la caseta de la Creu Roja, fins que a l’altura del xiringuito vaig mirar el rellotge i li vaig dir que portàvem trenta-vuit minuts corrent, i vam anar parant, cadascun pel seu compte. Vaig allunyar-me uns metres i vaig tornar, sense acabar d’acostar-m’hi:

–Bé, no?

Esbufegava molt més ell que jo. Però se’l veia content, o mig content.

–Un altre dia ho proves sol –li vaig dir.

Em vaig treure el frontal i el vaig tirar a la sorra. Havia arribat el moment d’anar a la meva: em vaig treure la roba, la samarreta, els pantalons, els calçotets, i vaig anar entrant a l’aigua.

–No et banyes, tu? –Em vaig girar encara amb mig cul a fora.

Crec que el vaig deixar més parat que jo què sé, perquè va trigar una bona estona a dir-me:

–No està freda?

–Està boníssima!

Em vaig tirar de cap, vaig nedar unes quantes braçades i vaig tornar a sortir. L’aigua no estava freda, però s’endevinava que estava a punt d’estar-ho. L’Edu ni s’havia mogut.

–També et fan por els animals marins? –vaig cridar.

–Em fas por tu, idiota!

Vaig riure, amb ganes. Em vaig tornar a capbussar i uns metres enllà vaig tornar a sortir. Estava convençut que aquest cop tampoc m’imitaria, però al final es va anar traient la roba a poc a poc, com amb recança, i amb la mateixa recança es va anar ficant a l’aigua, això sí, amb els calçotets posats.

–Et banyes amb calçotets? –li vaig estar a punt de dir, però vaig preferir deixar-lo estar i que gaudís del bany tranquil·lament.

Silenci. Tot el mar per a nosaltres, i la lluna que s’anava enfilant. Mig ocultant les estrelles hi havia grumolls de núvols que no feien presagiar que l’endemà es llevaria plovent i no pararia de ploure en tot el dia. Potser ens hi vam estar un quart d’hora, sense dir res. Entre l’Edu i jo hi havia una bona distància però era tan gran el silenci que qualsevol cosa que ens haguéssim dit hauria sonat a confidència.

Vaig nedar cap dins, vaig fer una estona el mort, i vaig anar tornant.

Primer vaig sortir jo, arrossegat per les onades. I després ell. No sé si per trencar aquell silenci, mentre em vestia al final li vaig dir:

–Què, com va la trompeta?

–Bé.

L’Edu havia agafat la seva roba i s’eixugava amb petits copets. Després es va posar les vambes i la samarreta mig xopa.

–Així ets trompetista, doncs?

–Què vols dir?

Amb els cabells xops, el seu atractiu encara era més visible. El bigotet li conferia un matís d’home antic, disposat a posar-se en guàrdia.

–Si vius de la trompeta, si t’hi dediques.

–M’hi dedico, però no visc de la trompeta.

–I de què vius?

–De l’aire.

Vaig riure: esclar, de l’aire. Vaig agafar les vambes i ens vam encaminar cap a una de les dutxes.

–I ets bo o no? –li vaig dir mentre em treia la sorra dels peus–. No em vas contestar, l’altre dia.

Em vaig girar. No sé com em mirava. Em va dir:

–I tampoc ho faré ara.

–No saps si ets bo?

–No soc bo, tranquil.

Em feia gràcia, però no el volia molestar més, i al final li vaig dir:

–Saps que de petit jo vaig tocar un any la trompeta?

Ni ho sabia ni li importava, per la cara que va fer.

–No t’ho dic de conya... –vaig dir–. El meu pare volia que els meus germans i jo toquéssim un instrument i jo li vaig dir que volia tocar la trompeta. Li vaig donar un ensurt, a l’home, però perquè no fos dit em va acompanyar a la botiga i me la va comprar. Un any, vaig aguantar. Entre el meu pare, que li feia venir mal de cap, i un veí fanàtic que picava contra la paret, me’n van fer passar les ganes... Llàstima, perquè m’agradava molt.

No em va semblar que fos una anècdota sense importància, però va decidir no fer-me cas, o almenys no va fer cap cara.

–A tu no et va passar? –li vaig preguntar.

–El què.

–Un pare, o un veí, que no volgués sentir-te...

No em va contestar.

–A què et dediques, tu? –em va preguntar.

Vaig somriure.

–Soc traductor.

–De què?

–De literatura sobretot.

–Ja deia jo.

–Què deies?

No em va dir què deia.

–Traduir és trair, no? –em va preguntar.

No m’esperava que tirés del tòpic, quasi que em va decebre. Em van venir ganes de canviar de nou de tema, com feia ell, i tornar a la trompeta. Però li vaig dir:

–Al contrari. No conec un exercici de fidelitat més gran que el de traduir. De vegades penso que és exagerat.

–El què?

–La fidelitat que practiquem alguns traductors. Una altra cosa és que l’obra tingui gaire a veure amb l’original. De fet, anant bé no hauria de tenir-hi res a veure.

Com que no sabia com em mirava, vaig afegir:

–Traduir és fer tota una altra obra. Però això no és trair. Trair seria fer la mateixa. La majoria dels autors no suporten el que han escrit i la feina dels traductors és fer-ne una de nova, perquè se sentin una mica menys avergonyits.

Em vaig esperar que somrigués: no ho va fer.

–No et passa, a tu, tocant la trompeta –vaig insistir–, que com més et vols assemblar a un o altre músic menys t’hi assembles i has d’acabar fent la teva?

Una mica de gràcia sí que li feia. Però com si no volgués somriure davant meu va començar a enfilar el camí de casa seva i no va ser fins que era un tros enllà que em va dir:

–En principi no intento assemblar-me mai a ningú.

No em vaig poder aguantar el riure.

–No cal que ho juris! –li vaig dir mentre travessava descalç el caminet de la zona de pícnic i pujava els tres graons del passeig. Si l’Edu fins al seu apartament tenia uns setanta metres, jo en tenia una mica més del doble. Vaig entrar a casa desconcertat. Entre content i desconcertat. Havíem anat a córrer junts i ens havíem banyat junts sota el mateix cel. No tenia clar si tot plegat ens havia unit o ens havia separat encara més. Més lluny no. El seu crit d’idiota encara em feia gràcia. Això era una aproximació en tota regla. Aquell mig somriure final. Aquella conversa a les fosques. Vaig obrir el mòbil. L’Edu estava en línia. Vaig observar la seva línia imaginant que ell observava la meva. Vaig començar a escriure una petita broma, o buscar la foto d’un gat per enviar-l’hi, però ho vaig deixar estar. Vaig tenir dubtes fins que vaig deixar de tenir-ne: en realitat no s’havia trencat el gel. La part del gel de l’Edu que a mi m’hauria agradat desfer seguia sent de gel.

6

12 de novembre, dimecres. Avancem. A poc a poc, però avancem. El matí es va llevar mig plovent, i ja no va parar de mig ploure durant tot el dia. Vaig vestir-me, em vaig posar la capelina groga i me’n vaig anar a La Torreta. L’Edu no hi era i vaig pensar que no hi havia anat pel mateix motiu que jo havia estat a punt d’inhibir-me: perquè no ens trobéssim. Vaig fer un parell de cafès i, sense esperar-lo més, me’n vaig tornar a l’apartament i em vaig posar a treballar. Encara no m’havia ficat de debò a traduir L’étranger. De moment només me’l mirava de cua d’ull. Abans havia d’acabar una altra cosa. Vaig fer un parell d’hores fins que em vaig aixecar i em vaig acostar a la balconada.

Seguia mig plovent, però era tan fàcil com posar-se la capelina, baixar les escales, agafar la bicicleta i començar a pedalejar. Ni jo mateix vaig descobrir on anava ni amb quina intenció fins que vaig arribar al final del passeig i vaig fer la rampa. Perquè no em veiés passar, vaig fer tota la volta pel carrer de darrere fins que em vaig aturar a la cantonada de dalt, just a l’altra banda del carrer. L’apartament de l’Edu era allà mateix, però per l’angle no m’hauria vist ni sortint al balcó. Jo a ell tampoc, però el podia sentir. De fet el sentia. A través de les cortines d’aigua, de seguida es va començar a escolar el so delicat de la trompeta. M’hi vaig estar cinc minuts, allà quiet. Jazz i pluja. No estava malament. Malenconia al quadrat, per entendre’ns. Encara no sabia quin impuls m’hi havia dut, suposo que volia esbrinar si era un bon trompetista. Per exemple. No sonava gens malament, però era massa lluny per dir si era bo o només mig bo. M’hi hauria d’haver acostat més, almenys fins al peu de les escales. Em costaria d’explicar per què era important per a mi saber si era un bon músic, però ho era. Em vaig esperar cinc minuts més i al final vaig tornar a l’apartament, refent el camí que havia fet. Vaig traduir fins al migdia, vaig dinar, i abans de fer la becaina, me’n vaig tornar a La Torreta per fer un cafè. A fora hi havia el Baldiri, acabant-se el cigarret. Llavors ja quasi no plovia, només les escorrialles dels arbres de la vorera. Potser perquè ja se n’anava només vam comentar un segon la jugada i no li vaig dir res que al vespre anterior havia anat a córrer amb l’Edu. Després d’abraçar-nos com si ens acomiadéssim per una temporada llarga, vaig entrar al bar, em vaig acostar a la barra i vaig demanar el cafè. Just darrere meu va arribar l’Edu.

Sense impermeable, sense paraigua, amb un xandall balder i la seva caçadora texana.

Crec que tots dos vam tenir el mateix ensurt.

–Jo que m’he esperat a venir a aquesta hora per no trobar-te –li vaig dir.

Li faig fer gràcia. Mentre demanava un cafè per a ell i s’asseia a la seva taula, la sensació era aquesta; que encara que al matí potser no havia vingut per no veure’m, ara havia vingut per trobar-me. Em vaig afanyar amb el cafè, suposo que per dir-li, ja des de la porta:

–Què, com van les agulletes?

–Bé, poques.

–Avui jo hi tornaré, si vols venir...

Crec que el vaig agafar una mica a contrapeu, però també em va fer l’efecte que s’esperava la pregunta, que en realitat havia vingut per això. Però em va dir:

–No fa mal dia avui?

–Depèn. És molt agradable córrer mentre vas sentint totes les olors. No tens cap impermeable?

–Quines olors?

–Quines olors vols que siguin? Les de la pluja, de terra molla, de fonoll, de garrofer, de mar, de bèstia en zel...

Li vaig tornar a fer gràcia, i ja era el segon cop. Dubtava. Suposo que per no acabar de complaure’m, em va dir:

–Un altre dia, millor.

–Quan vulguis. Podem fer un altre camí, i així vas coneixent el territori.

Va fer que sí amb el cap, encara indecís. Però com que jo no em movia, de cop em va dir:

–Anem-hi avui, si vols.

–Entesos –jo, sense immutar-me–. Et passo a buscar a dos quarts de vuit, com ahir.

Millor avui. Tots dos estàvem impacients. Jo per tornar a córrer amb ell, ell per enfrontar-se novament a l’aventura de creuar un bosc a les fosques. Fins a dos de vuit faltaven encara quatre hores. Em va semblar un món. Vaig fer una mica de becaina i em vaig asseure a traduir. Si hagués quedat amb una noia, m’hauria aixecat cada dos per tres per entrar al lavabo i mirar-me al mirall. Em vaig anar aixecant, però no per anar al lavabo sinó per acostar-me al balcó. Em feia por que es posés a ploure fort i que ho haguéssim d’anul·lar.

A un quart de vuit, em vaig vestir i em vaig posar la capelina.

El passeig estava ple de petits bassals, però ara havia parat de ploure. El mar bramava com si l’haguessin condemnat a mort. Mentre m’encaminava cap a casa seva li vaig escriure que ja podia baixar. Tampoc em va contestar, sinó que així que vaig arribar va aparèixer a les escales, ja amb el frontal posat. No em va saludar, però em va semblar que em feia la broma d’encendre un moment el llum i enfocar-me com si volgués comprovar que era jo. Però potser només m’ho vaig imaginar.

–No tens un impermeable? –li vaig preguntar.

–Hauràs de tornar al Decathlon –em va fer somrient.

Li vaig tornar el somriure.

–Ves al xino.

Sense baixar de la vorera vam recular a peu fins al passeig, no junts, sinó jo al davant, i crec que tots dos somrients. Li vaig dir, mentre posava bé el cronòmetre:

–Vols fer un altre camí o vols passar pel mateix d’ahir per veure si veiem el gat?

–Com vulguis... Si m’assegures que només era un gat...

No me’n refiava, però donava gust que em somrigués d’aquella manera. Vam començar a córrer i, seguint la inèrcia d’aquella complicitat invisible, em van venir ganes de dir-li, mig de broma:

–Ja veuràs quantes olors.

I aquí es va acabar l’intercanvi. Jo crec que el va inhibir el soroll que feia el mar, la cursa que ens quedava per davant, tots els perills. Jo tampoc vaig dir res fins al cap de cent metres, quan passàvem pel costat del meu apartament:

–Jo visc aquí.

Amb prou feines un cop d’ull. No li importava saber on vivia, pel que semblava. Estava molt concentrat corrent. I vaig decidir concentrar-me jo també. Vam fer tot el passeig en silenci, i només creuar la línia de l’últim fanal, vam encendre els frontals. La nit era molt fosca. Al lluny de tant en tant rodolava algun tro. Mentre passàvem pel costat de les quatre embarcacions esportives del port nàutic va començar a plovisquejar un altre cop. Poquíssim, ho vam saber per la llum del frontal. Encara no havia decidit si passaríem pel mateix corriol del dia abans o ens desviaríem pel camí més ample, quan, assenyalant-li l’espigó, li vaig dir:

–En aquest tros de platja, fa trenta-cinc anys, al final d’un estiu, va caure un llamp i va matar un amic meu.

Ni un mínim comentari. Trenta-cinc anys, finals d’agost, érem quatre amics. Feia una tarda apagada, però no amenaçava tempesta. Acabàvem de fer un partit de futbol a la sorra i després ens vam banyar. Menys l’Enzo, que es va quedar a la vora. Érem molt amics. Jo estava boig per la seva germana. La Guida. Només que l’Edu hagués desviat la mirada amb una mica d’atenció, li hauria explicat això. Però no estava per històries. Potser es va pensar que l’hi havia dit per espantar-lo, perquè per un moment em va semblar que accelerava el pas. En realitat, estava impacient. La decisió la va prendre ell mateix. Volia tornar a passar pel mateix lloc.

–Vols passar tu a davant? –li vaig dir abans de ficar-nos pel caminet.

–Passa tu.

El vaig avançar i ens vam ficar pel passadís de canyes. Els ulls del gat tornaven a ser allà, passat el primer revolt, amagats dins la foscor. Verds, brillants. A l’instant es van amagar.

–Els has vist?

–Sí.

Res més. Vaig estar a punt de girar-me per veure quina cara feia. El vaig mirar quan vam entrar al camp de sembrat i es va tornar a posar al meu costat. No somreia, però feia cara d’haver somrigut. A poc a poc es va anar intensificant la pluja; la seguíem veient a través del llum del frontal, una mica torta, i ara també la notàvem. Vaig posar-me la caputxa i de seguida me la vaig treure per anar amb igualtat de condicions. Al final del sembrat vam descendir pel corriol que ens havia de dur cap al riu, però en comptes de girar a mà esquerra vam agafar el camí de la dreta, en direcció a l’estació de tren abandonada de Tamarit. És una zona molt frondosa i per uns segons ens va semblar que havia tornat a parar de ploure. Les olors, en canvi, eren més fortes.

–Tot això són esbarzers, canyes –li vaig dir–, però aquesta olor que sents és de fonoll.

De terra mullada. De cuc de terra. De garrofer. D’herba. De cactus. De benzina. De camió. Vam pujar fins a la zona dels camions de la benzinera. Cada cop plovia més fort, vam recular pel camí paral·lel fins a enllaçar de nou amb el camí del riu. Després de vorejar l’un al costat de l’altre tota la zona del càmping de Tamarit, se’ns va tornar a aparèixer el mar. Un esclat brutal. Vaig tornar a mirar l’Edu. Xop. La mateixa lluïssor d’alleujament. Prova superada, per segon cop. Com el dia abans, vam travessar junts els trenta metres de platja fins a la vora. Amb els dits vaig tornar a tocar la roca. Novament em vaig quedar sol.

–No ets supersticiós, tu?

No em va contestar. Durant cinquanta o seixanta metres em vaig esperar que em contestés però no ho va fer. No sé si per no quedar-me un altre cop sol, aquesta vegada no em vaig treure les vambes. Igualtat de condicions. Esperonats per la pluja, vam fer tot el revolt de la platja, no com si féssim una cursa, però sí amb la sensació que si un dels dos accelerava el pas podia donar permís a l’altre per fer el mateix i anar-se’n sol. La nit no podia ser més fosca. Ni una sola estrella. La lluna s’havia fos. Només es veia l’escuma de les onades. I la pluja caient.

Vam arribar a la zona del xiringuito completament amarats. Jo em vaig treure la roba ràpidament, em vaig ficar al mar i vaig nedar cap dins. Quan em vaig girar, vaig veure que l’Edu feia el mateix, amb els calçotets posats. El silenci, aquest cop, el va trencar ell per dir, quasi exaltat:

–Saps que això no ho havia fet mai?

Em va sorprendre moltíssim. El to vull dir. Vaig cridar, perquè em sentís:

–El què? Banyar-te de nit plovent?

–Ni plovent ni no plovent. Ahir va ser el primer cop.

Plovia molt. Ens miràvem. Semblava que fos molt lluny, però potser era allà mateix. Em va sortir de l’ànima.

–De quin planeta vens, tu?

No em va respondre. Només em va aguantar un segon la mirada, com si efectivament vingués d’un altre planeta, i després es va capbussar. Vaig mirar l’horitzó. Cada cop plovia més fort. Fet i fet, jo tampoc m’havia banyat mai al mar de nit i plovent d’aquella manera.

Vaig obrir els braços i vaig aixecar el cap al cel. Gerres d’aigua. Queia tanta aigua que vaig tenir la sensació que el mar s’havia posat de cap per avall. Llavors vaig tornar a buscar l’Edu. Es desdibuixava, a l’altra banda.

–Idiota! –vaig cridar–. Idiota! –vaig tornar a cridar.

Vaig esperar que acceptés el joc i que em tornés el crit, però no vaig sentir res. El soroll del mar i la pluja era molt gran, però segur que m’havia sentit. És igual si no volia jugar. Em vaig tornar a capbussar i vaig tornar a sortir. Durant un minut em vaig intentar estirar i vaig fer el mort. Però aquella pluja feia mal. No vaig tornar a veure l’Edu fins a pocs metres d’arribar a la vora. El vaig veure corrent, amb tota la roba agafada i corrent en direcció al seu carrer.

Em va deixar parat. Suposo que no tenia sentit esperar-me, però igualment em va estranyar que no em digués res, que ni tan sols es girés per fer-me un gest.

Que corregués, si volia córrer. Jo no tenia cap pressa. Amb tota la parsimònia del món, vaig agafar les coses i me’n vaig anar xino-xano cap a l’apartament. Em vaig dutxar, vaig encendre els dos radiadors. No vaig mirar el whatsapp fins que vaig tenir el sopar fet. Em vaig preguntar si ell devia haver encès l’estufa de llenya. Tenia ganes d’escriure-li alguna cosa, però no sabia què. Per un segon em vaig imaginar que s’havia enfadat per haver-li cridat idiota. Impossible. Sabia que me’n penediria, però li vaig escriure: «No cal que siguem amics, però tampoc enemics». I perquè quedés clar en quin to estava escrit vaig afegir una emoticona d’aclucada d’ull. La seva resposta, immediata: un dit polze aixecat. I jo, tot seguit, una renglera d’emoticones de riure, encara que no tenia gens clar que hagués respost irònicament. Però m’era igual.