Читать книгу: «L'ombra de la veritat»

L’ombra de la veritat

Mònica Arias Llorens

ISBN: 978-84-19367-02-0

1ª edición, enero de 2022.

Editorial Autografía

Calle de las Camèlies 109, 08024 Barcelona

www.autografia.es

Reservados todos los derechos.

Está prohibida la reproducción de este libro con fines comerciales sin el permiso de los autores y de la Editorial Autografía.

Una aixeta que deixa vessar aigua. Un plat de dutxa pràcticament embussat. El bany sembla desèrtic però ple d’incidències d’aparent casualitat. De sobte, una silueta humana apareix estirada a terra amb els braços en posició de creu, com si hagués relliscat accidentalment. El terra està xop, en canvi, no es veu cap indici que doni a entendre que algú estava fregant amb una galleda. L’home és gran. Podria rondar la vuitantena. La seva mirada es torna visible: els ulls cristal·lins, completament oberts, sembla que vaguegen cap a un infinit gens apreciat. Moltes fotografies queden desplegades davant d’un cos inert. Les especulacions són diverses: un accident, un atac de cor, una mort brusca per alguna malaltia concreta, un suïcidi i, finalment, com a última premissa, un assassinat.

Les pistes són nul·les, almenys per al moment. La policia rastreja cada racó del pis de Manlleu. L’habitacle és espaiós: un dúplex amb dues sales; una de menjador i l’altra d’estudi i lectura. La sala d’estar té moltes butaques acomodades per fer la migdiada o agafar una novel·la de misteri i deixar-se desplaçar cap a una trama en què el fil conductor de l’argument acaba captivant el lector. Dues sales de bany: la de la planta principal que és on la víctima roman sense que les constants vitals apuntin un mínim senyal de vida i la del segon pis.

L’escorcoll que té lloc al carrer de la Passió de la població manlleuenca és exhaustiu. Els agents procuren buscar proves mentre retraten cada racó del pis.

La comissària Roig, una dona pèl-roja de mitjana edat amb les galtes protuberants, cabells rinxolats i petites arrugues que contornegen uns ulls marronosos i arrodonits, sense preveure-ho, veu la tapa del bidet del lavabo mig pujada i esbrina el fons del receptacle. Ben endins troba un llibre amb les pàgines un quelcom esgrogueïdes i una portada com atrotinada pel pas del temps. Descobreix un llibret amb una cal·ligrafia que, amb lletra cursiva i simètrica, hi té vigència. Fulleja a poc a poc i llegeix superficialment les línies i, tenint en compte el contingut del manual i el registre literari que es deixa reflectir, veu que es tracta d’un diari personal. Però, què hi fa un relat autobiogràfic dins d’una cambra de bany? Potser l’home s’inspirava allí i recopilava les seves memòries en un lloc ben discret que requeria d’una certa privacitat inqüestionable...

Capítol 1

En el 2000 la família decideix traslladar-se a Manlleu perquè el futur hereu de la casa de pagès de Sant Bartomeu del Grau ha trobat feina com a camioner en una empresa de productes comestibles congelats. La seva esposa, una dona arriada, pragmàtica, molt funcional i metòdica, adaptada a la nova era generacional en què les dones han de fer inserció laboral amb els mateixos drets que els homes, decideix fer la mudança. Ella, de fet, és la que porta les regnes del matrimoni. Carlota es diu tot i que prefereix que l’anomenin Carlina. El seu marit, en Robert, és de poca empenta. Li falta el bri necessari per mostrar el desacord davant temàtiques, en les quals pot dissentir amb facilitat, però prefereix callar. La Carlina és massa autoritària, disciplinada i, a la vegada, rígida de mentalitat. Per aquesta raó, segons ell, és millor no contradir-la en res.

Ella treballa com ajudant de recepció en una escola de primària concertada. Malgrat que té un bagatge formatiu molt bàsic, disposa de molta avidesa en voler prosperar i li agraden les llengües. Tan catalana com es sent i ancorada a les seves arrels sent curiositat pels idiomes. Sempre que l’escola tanca portes per vacances, ella es dirigeix a la Plaça Major de Vic per agafar en préstec llibres en una biblioteca municipal de la comarca, per ser autodidacta. És una apassionada de les llengües romàniques, tot i que l’anglès és la seva principal debilitat. Omple les prestatgeries de la casa de fascicles categoritzats en nivells d’aprenentatge i comença a repassar l’àrea de la gramàtica per poder ser capaç de construir frases amb la conjugació verbal adient.

En Robert, no obstant, no s’interessa per l’estudi ni la lectura com a recurs d’oci. Ell ha estat criat en un poble en què tota la família procedia d’una saga de ramaders. El seu pare, en Maurici i la seva mare, la Rosalia, són gent de camp i destral i tenen un ramat d’ovelles molt nombrós. La Rosalia, per això, es dedica a les feines d’horticultura al costat de la casa de pagès mentre que en Maurici i en Robert fan torns per treure a pasturar el bestiar de bon matí, quan l’aurora ja ha clarejat el cel penombrós. En Robert, per aquest motiu, considera que els homes d’ofici són molt més meritosos en els seus afers, ja que no s’adormen a la palla. Segons el seu parer, són gent entrenada a la feina artesanal i a fer servir el cos com a vehicle de tracció, per desenvolupar tasques costoses i d’esforç físic inevitable. Els dies que plou a bots i barrals, pare i fill amb el passamuntanyes i un bon anorac impermeabilitzat s’aventuren a fer transhumància perquè els ovins disposin d’un lloc aixoplugat. Tot i que els xais, les ovelles i els marrans estan vacunats i desparasitats, alguns d’ells neixen amb immunodeficiències mentre que d’altres pateixen lesions congènites i, per lògica, no és recomanable que hagin de recórrer camins abruptes per arribar a camps en els quals el menjar és menys apte per ser ingerit. Això i tot, costa que arribin a un consens sense fer abans un escrutini rigorós dels avantatges i inconvenients. En Robert és molt dúctil, de tracte accessible, però amb el seu pare, a vegades pot sobrepassar la línia del respecte i la transigència. Una vegada a taula, quan en Maurici i la seva dona sopaven, en Robert va arribar una mica tard, perquè havia anat a fer una cervesa amb un pagès del poble. Només entrar, les paraules del seu pare van ruixar un comentari que empipà en Robert:

Es pot saber on t’has ficat? L’escudella se t’haurà refredat i ja no hi trobaràs gust.

La resposta d’en Robert va ésser taxativa:

Pare, oi que no mengeu amb la meva boca? Doncs no us heu de preocupar. - Allò va suposar una punyalada de resposta per al pobre Maurici. És un home sensible, afectuós, molt vulnerable, encara que a la vegada resistent i sofert davant les adversitats.

Cal dir que a part d’en Robert, el fill més petit, en Maurici tenia dos descendents més: la Paulina i l’Eusebi. La Paulina és la gran i l’Eusebi el mitjà. Els dos s’havien casat però la Paulina és l’única amb una filla de quinze anys. En canvi, les expectatives d’arribar a ésser la futura pubilla de la casa pairal semblava que no s’acomplien. La Paulina, per la seva part, sempre havia somiat tenir drets legítims per habitar el casori quan en Maurici i la Rosalia haguessin mort. Però, no era una qüestió d’egocentrisme ni tan sols d’egotisme. La Paulina era una filla humil, conformada, gens envejosa, molt generosa i misericordiosa i amiga dels seus amics. També tenia un esperit familiar com en Maurici. Era bona conversadora i la interacció oral era el seu punt feble que no podia evitar practicar, sempre que es presentava algun esdeveniment litúrgic o es celebrava un sant o aniversari.

La Paulina viu a Barcelona. Quan tenia divuit anys, va ingressar en una cadena de tall i confecció per aprendre la professió de modista. Li agradava cosir, brodar, fer ganxet, punt de creu, en definitiva, posar fil a l’agulla per confeccionar trajos, i conjunts de dues peces per a dones. Aquella època, dominada per la censura i la imposició d’un règim totalitari, no permetia que les faldilles ni els vestits fossin massa provocatius. A ella però, li agradava vestir amb molt de refinament. Sempre anava conjuntada. Sabia combinar els colors amb molt d’encert i, quan sortia al carrer els vestits prisats, algunes faldilles tubulars i ben cenyides a les cames propiciaven que moltes mirades de xicots fossin projectades amb afany i delit.

La ciutat de Barcelona li permetia un altre tipus de vida. La Paulina viva amb una germana del seu pare, l’Amèlia, en un pis de la vila de Gràcia. Sortia molt sovint a ballar i també anava al cinema amb companyes de feina.

L’any 1975 amb la seva cosina varen decidit anar a un envelat, en què es reproduïa dansa clàssica i un repertori de balls de saló per als més romàntics. La Paulina, a vegades, es sentia insignificant, esquifida i atemorida davant els cavallers que, amb molta solemnitat, li oferien sortir a pista per fer un pas doble o un vals. La seva cosina, la Mercè, l’empenyia a que es deixés anar. Era partidària d’amortitzar al màxim totes les ocasions sense deixar-se prendre el pèl o convertir-se en la riota de la festa: - Au dona va! Surt a ballar, gaudeix de la vetllada – Li deia. I la Paulina anava assentint sense gaire convenciment.

L’ambient era engrescador: focus de llum per poder enllumenar la foscor de la vesprada; una tarima amb una orquestra magistral en la qual el vocalista feia antologia i commemorava èxits de la dècada dels seixanta. La lluminària i l’aglomeració de gent a la Plaça Major de Gràcia suscitaven a l’acoblament festiu i la participació sense exclusions. La Paulina estava entre dues aigües; es mirava la Mercè amb suspicàcia, les ninetes oculars semblaven dansar d’un costat a l’altre. De reüll, observava els oferents, els quals només pretenien gaudir de la música alentint-la a sortir a pista: D’acord, està bé, però només una ronda i prou. La Paulina fingia molt bé quan l’interessava, però en el fons era una melòmana empedreïda. Les cames se li alçaven soles amb cançons dels Beatles, Tom Jones, Cliff Richard o Rolling Stones. Una veueta interna, molts cops, en canvi, la retractava davant la intenció de mostrar-se massa vigorosa i entusiasta. Es mirava els nois de la plaça amb un somriure molt discret i procurava no buscar conversa. “El ball és el ball i no un lloc per flirtejar” es deia. En aquest sentit era una mica estreta de mires. Tenia una ideologia molt obsoleta, gairebé tocava el puritanisme i un decantament majúscul cap a la castedat de la qual cosa li costava desprendre-se’n. Ella sabia del cert que es trobava en una edat en què podia començar a temptejar el festeig però procurava eludir-lo perquè tenia por. La ciutat de Barcelona era massa gran, amb persones amb diferent estatus social i econòmics i un estil de vida molt contrastant i ella, per tot això, molts cops es sentia fora de context, bàsicament al marge de la realitat del moment.

Al cap de tres dies, en què començava la Festa Major de Gràcia, la Paulina va seleccionar el que seria el seu futur marit de per vida. Dins d’un pub musical anomenat Helena, anava acompanyada amb la seva tia i una companya del taller de confecció. La tia estava quelcom distanciada per supervisar la panoràmica que el local oferia als assistents. Un noi d’uns vint-i-cinc anys estava com abstret en els seus pensaments. Duia unes ulleres de sol, com si volgués fer esvanir els ulls davant l’escenari, ja que la seva expressió era apagada alhora que aspra. La Paulina, mentrestant, se’l mirava amb cara de sorpresa mentre ignorava si aquell noi enigmàtic l’observava a través dels vidres opacs.

En un tres i no res, el noi misteriós, molt apropat a la barra d’un bar ple de begudes etíliques, s’aixecà d’una revolada i es va dirigir a la banda contrària que la Paulina ocupava.

El cor d’ella començà a accelerar-se amb desmesura. La Paulina, en part, volia tenir una presa de contacte amb ell, però una ambivalència emocional prevalia. Es trobava com atrapada en un estat de pugna en què sentia que havia de fugir d’aquell entorn abans que no fos massa tard. Aquell homenet que semblava invident, cada cop estava més a prop i la Paulina no el podia esquivar. De sobte, unes paraules intensament escurçades però contundents varen brotar dels llavis del foraster: - Vull que em concedeixis un ball – va dir secament. La veu era enrogallada, com ronca, feia l’efecte que patia afonia: - Bé, si només és un ball, accepto – va respondre la Paulina amb una veu trèmula mirant a través de les ulleres obscures.

Quan el pub anava ja a tancar portes, aquell noi, en Jordi, li va demanar el telèfon. Varen quedar que anirien freqüentant el lloc, però el que ell realment volia era seduir la Paulina i esbrinar on vivia per anar-la a buscar a casa tot sovint.

Aquella nit, ella va fer consulta amb el coixí perquè sentia que alguna cosa no acabava de rutllar bé. L’Amèlia i la Paulina durant el sopar parlaven d’aquell hipotètic pretendent. La noia estava desfeta com un flamet. Sentia un xiuxiueig que li premsava la gola sense pietat: “ no surtis amb ell, deixa’l” “et farà patir”, “seràs una súbdita d’ell de per vida”, “estaràs sempre a mercè de la seva voluntat “ i un llarg etcètera de paraules eren murmurades a partir d’un cervell obtús, obnubilat, gairebé vessat d’incerteses i contradiccions. Malauradament, la veu de la consciència no va tenir preferència ja que tot just haver transcorregut un any, la Paulina i en Jordi ja trepitjaven l’altar de la catedral de la plaça de Sant Jaume. Quin malaguanyat nuviatge i després, matrimoni. Moltes llàgrimes havien lliscat a través dels pòmuls de la Paulina.

En Jordi era xapat a l’antiga. Tenia un punt de mira en el qual qualsevol reforma o oportunitat de restaurar l’immoble que havien triat de lloguer es convertia en una mena de calvari agònic. Quan la temporada de vacances s’apropava i la Paulina desitjava anar a Sant Bartomeu, la cridòria d’en Jordi s’estenia per tot el barri de la prosperitat, districte on residien, desprès de formalitzar el casament. Tot eren insults i renecs bàrbars que feien provocar una plorera immerescuda a la Paulina.

Una altra vegada hem de pujar al poble a veure la teva maleïda família; doncs que sàpigues que només faré de taxista i prou. Ja no vull tenir tractes amb els teus sogres ni amb la resta de parents.

Però perquè m’ho fas això? Què t’han fet els meus pares? Són gent tradicional, amigable, sempre tenen paraules dolces de benvinguda.

I el diàleg sempre era el mateix. Les protagonistes eren unes paraules denigrants, osques i pejoratives que acabaven humiliant la pobra Paulina.

Ella, després de casada, va deixar el fil i l’agulla però el pitjor de tot va ser que ja no tenia el coratge per continuar perpetuant la seva vida laboral. Els ingressos que tenia varen quedar congelats i, per poca fortuna, no tenia prou diners per buscar-se un lloc de residència i allunyar-se d’aquella mena d’animalot indòmit. Als anys setanta però la feina era prolífica. Pràcticament a Barcelona tothom podia assolir un càrrec professional d’acord amb el perfil de formació i bagatge experimental. Les empreses buscaven sempre gent competent i amb iniciativa però tampoc eren exageradament exigents.

La Paulina només trepitjar la ciutat Barcelonina, va veure un anunci a Gràcia en què es demanaven cosidores que tinguessin afany de progrés en els seus deures quotidians i, sense cap protocol d’entrevista ni cap presentació obligatòria del currículum vitae, va ser contractada d’immediat.

Als anys setanta, el nivell de competitivitat en el mercat empresarial era bastant precari. La gent obrera treballava en petites organitzacions en les quals, la valoració dels oficis manuals era molt gran en comparació al dia d’avui. El problema radicava en què la Paulina se sentia sola, desemparada, afligida. Era com si la seva capacitat d’empenta estigués eclipsada. Les portes de la casa pairal sempre estarien obertes de bat a bat. En Maurici i la Rosalia, ben segur no la descuidarien però ella, tan pobra d’esperit, tan terroritzada i dependent d’un home dèspota, amb pocs escrúpols, que sempre buscava disputes sense fonament o causa justificada, no podia desfer-se’n a la lleugera. No semblava creïble que una dona com la Paulina, gairebé tocant la trentena, no pogués reaccionar amb concordança d’acord amb els fets d’aquells moments de dolència tan intensificada. En Jordi, si s’ho proposava, podia ser molt persuasiu sense verbalitzar res. Simplement amb la seva presència tan coactiva, repressiva i tòxica feia que la Paulina no pensés en petites obertures per poder escapar d’un territori infernal, el qual només li ocasionaria una prolongació de patiment malbaratat.

Molts anys futurs comportarien episodis que estarien creuant el llindar del respecte i la complicitat; episodis en què Sant Bartomeu estaria ple de fets que marcarien un ressò històric per part de la societat d’aleshores i dels nou vinguts.

L’Eusebi, el fill mitjà dels Ribó també tenia una línia de vida molt atenuada. Ell va tenir la fortuna d’obrir una lletera a Hostalets de Balenyà i emparellar-se amb una dona que, a primera vista, semblava no hagués trencar mai cap plat. De poques paraules, transmetia un desig de ser tractada amb cortesia i pudor, però a mesura que les sortides entre la parelleta compromesa es reiteraven, la Sofia començava a enverinar el clima inicial de benestar que s’havia convingut. L’Eusebi però, també era un home que tenia instints en què una certa malicia no el descartava. És inevitable admetre que no suportava com en Robert, el futur hereu, es quedés amb tot el patrimoni: Les cases que tenien, els terrenys agrícoles i el capital monetari, a més d’un arca, en què en Maurici hi tenia col·locats petits objectes d’orfebreria valorats en bastants quirats. Amb la seva dona discutien molt sovint sobre el tema. Com podia el seu pare ser tan cretí i desconsiderat?

L’Eusebi, quan vivia a poble, treballava de manobre. La majoria de cases de pedra i formigó havien estat construïdes per ell i per altres paletes de la població. Era molt apanyat i tenia vocació per aquella feina però, amb el pas del temps, sentia que s’havia de reciclar perquè la musculatura i els ossos de la columna començaven a patir contractures i pinçaments importants. Diverses vegades s’havia herniat amb gestos bruscos i força improcedents però el deure era el deure i s’havia de guanyar les garrofes com fos en una època en què les famílies vivien de la sembra i collita d’hortalisses i verdures del camp.

L’Eusebi era un pencaire de mena i, durant el temps de solteria, el seu refugi era mantenir-se sempre en actiu amb propostes de noves edificacions que, en pobles veïns, s’havien aprovat per l’Ajuntament de la comarca en conveni amb el Consorci de l’Habitatge. S’ha de reconèixer que el seu fons d’estalvis era, en trets generals, insuficient, poc ajustat per mantenir tota una família.

Ell i la Sofia s’havien plantejat la possibilitat de tenir un fill però la fecundació mai es produïa. L’Eusebi s’havia fet la prova de la fertilitat perquè era ben cert que havien provat diversos recursos però tots eren fallits: Dates específiques de calendari, les posicions lunars i, fins i tot, provar-ho sense l’ús de mètodes anticonceptius. En canvi, la sort no s’insinuava. La Sofia sentia que era una dona fracassada.

Ella, de fet, treballava a hores convingudes com a minyona de la llar. Havia nascut i crescut a Bellver de la Cerdanya i, durant la seva joventut, moltes famílies, que vivien en domicilis particulars la referenciaven com a dona hiperactiva en les tasques de neteja. No hi havia cap dubte que les enraonies populars no tergiversaven l’evidència. La Sofia, podríem dir col·loquialment, era com un cul de jaumet: ràpida, molt inquieta, tabalot, esverada quan la feina trucava a la porta però, paradoxalment, eficient, productiva, afanyosa i molt primmirada. Sempre revisava amb cura que tot quedés llustrós, abrillantat i relluent com una patena. Tenia un xic d’obsessiva, l’Eusebi sempre li deia. Havia de retocar i fer un repàs exhaustiu de tot el que endreçava i n’extreia la pols més visible però era incapaç de rectificar. La Sofia sabia que aquesta mania podia arribar a tenir un component un tant malaltís i tant l’Eusebi com les famílies per les quals cobrava un sou com a mestressa domèstica podien perdre la paciència i posar-la en sobre avís perquè fos capaç de alentir el ritme de treballar que, per ella, era intensiu i sempre cíclic.

El desig de tenir criatures amb l’Eusebi l’incentivava, ja que volia demostrar-se a si mateixa que li sobrava valia per educar un fill i entregar-se de ple a inculcar-li preceptes d’higiene i altres mètodes de prevenció per evitar contreure malalties si el nen seguia una dieta alimentària regular, variada en nutrients i, per tant, pròpiament saludable. Els àpats, per la Sofia, eren sagrats i no es podien descuidar a la lleugera. L’Eusebi era més permissiu en aquest aspecte, però la seva dona havia de ser un protocol d’horaris estricte. A les set del matí, un esmorzar copiós, a la una del migdia un dinar encara més abundant en ingredients i, com a molt tard, a les set s’havia de sopar. El fill mitjà dels Ribó a vegades se’n feia un fart.

L’Eusebi, abans d’obrir la botiga de productes lactis a Hostalets, un cop casat amb la Sofia, estava acostumat a saltar-se les regles del joc. Al poble de Sant Bartomeu, amb els pares, les menjades solien fer-se en família, però els mancava el rigor que la Sofia imposava a taula. És veritat que en Maurici sempre volia que els dinars i sopars fossin com petites assemblees populars, en què els comensals s’havien de reunir per poder exposar i aportar impressions i opinions i, així, compartir amb la resta anècdotes pròpies o notícies originades a partir dels mitjans de comunicació.

Abans que els tres fills dels Ribó contraguessin matrimoni, la taula de la casa pairal era similar a una jornada de celebració amb molt d’engrescament i espontaneïtat verbal. Tot i que les converses es destapaven a dojo, com el tap del porro de vi que espetega sense fre, la família Ribó tenia una forma de parlar molt categòrica. Els fills tractaven els pares de vós; la dosi del respecte era molt dosificada i, com a conseqüència, un distanciament en el tracte regnava els moments de tertúlia entre els integrants. Els debats eres distesos, amb un clima d’afinitat en aparença, però l’Eusebi i en Robert es mostraven mil vegades més reticents que la Paulina. Les seves veus emmascaraven secrets, reflexions, idees, objectius que sempre quedaven arraconats, sense poder-se revelar. Una tibantor bastant descarada precedia cada trobada en aquella família, tot i que la senzillesa i la comunió procuraven amb èxit ressaltar les posades en comú.

Capítol 2

En Maurici tenia una ideologia molt patriòtica. Ell es veia com el cap de família, el pilar que havia de sostenir la comunitat de convivència. La Rosalia només podia ajudar en els compromisos de la llar però, el cap de la presidència, havia de ser l’home, el mascle, el patriarca suprem.

Quan es varen casar l’any 1942 les cartes es varen abocar instantàniament damunt la taula. La Rosalia es faria càrrec de la residència; seria una mena de muller que faria d’assistent domèstica amb un paper servicial i de sotmetiment en relació al seu marit. Tan aferrats eren aquells dogmes sexistes que trencaven qualsevol ocasió d’afavorir la igualtat de gènere, ja que en Maurici veia a la dona com un cert objecte rendit a l’esclavatge i a la dedicació més totalitària a satisfer les necessitats dels cònjuges, en tots els vessants que incloguessin l’aliança matrimonial. Rosalia, sis-plau, ves a buscar la panera; que t’has descuidat les llesques a taula; corda’m les botes per anar a fer les feines de camp; caldeja’m el bany que em vull anar a dutxar... Les ordres d’en Maurici semblaven un bombardeig pirotècnic on les paraules espurnaven de la boca com un ventall explosiu sense control.

La Rosalia per la seva part, ja estava habituada a ser utilitzada com una titella, teledirigida i delegada, sense cap intenció de sedició, tot i que se sentia masses cops subestimada.

L’època en què el règim falangista del general Franco es proclama vencedor a les fronteres i a l’interior de la Península Ibèrica no beneficiava a què els matrimonis fossin de lliure elecció. La dona era contemplada amb uns binocles com un objecte de desig que s’havia de folrar, entapissar, camuflar per no tenir els atributs de feminitat naturalment reconeguts. El matrimoni Ribó però, no tenia cap mena d’instint fanatitzat cap a la doctrina franquista, en canvi, en Maurici actuava davant la Rosalia com un perfecte dictador, algú que marcava uns dictàmens i un conjunt de directrius que havien de ser obeïts sense possibilitat d’advocacia.

La trajectòria d’en Maurici, per això, no estava marcada per una transparència i pulcritud irrefutables. Contràriament, la Rosalia, després d’haver gestat i donat la llum a tres fills era enganyada premeditadament. En Maurici era un home del qual n’emanava una promiscuïtat desproporcionada. El sentit de la fidelitat era un punt feble que mai s’havia proposat treballar, ja que ell creia que l’home, per excel·lència, podia mantenir aventures sexuals fora del matrimoni sense ser penalitzades ni desautoritzades. Considerava el cos de la dona com un estri d’atracció que no es podia descuidar i, l’adulteri, no havia de definir-se com una transgressió a la confiança i lleialtat cap a la dona que s’havia escollit per copular i reproduir-se.

A Sant Bartomeu, les relaciones interpersonals eren predominants i entre les cases sempre hi havia algun lligam parental que procedia d’ancestres llunyans i això feia que, d’alguna manera, els nexes tinguessin una consolidació ineludible.

A Cal Teclet, una casa decantada cap a l’entrada principal de Sant Bartomeu, hi vivia una dona, l’Elisenda, una solterona misantropa la qual projectava cap a la societat del moment un repudi difícil de dissoldre’s, però, en conèixer en Maurici, aquest li va robar el cor. Ella vivia a Montesquiu però els seus pares tenien un habitacle que havien arrendat a Sant Bartomeu sense arranjar i, quan ella ja tocava la vintena, varen decidir fer-lo habitable i acordaren el trasllat per canviar d’aires i tenir l’oportunitat d’obrir-se al món de l’agricultura.

En Maurici, des de ben menut, empaitava a les noietes i, fins i tot, quan era un pro adolescent, les agafava de l’extrem de les faldilles per poder guaitar les cuixes. Quin galifardeu més pillastre! Tanta clausura i tabús infundats de portes cap endins i ell era tot un peça; un cap ple de pardals que sentia un bolcat d’emocions irreprimible cap a les dones.

La gent, als anys quaranta, després d’una guerra civil, feien servir el silenci com a font d’alimentació bàsica per tapiar les intimitats menys predictibles. Potser en Maurici tenia un llegat generacional d’ascendents molt extens però, amb el pas dels anys, aquelles històries prematures quedaven en l’anonimat. Les dones no parlaven mai del tema. Eren com un escut blindat en el qual les seves boques no podien exsudar paraules que revelessin la genètica paternal dels fills que portaven al món. Tot eren privacions i prohibicions. Els homes tenien sempre la paella pel mànec. Podien aparellar-se sense rendir comptes, sense haver de passar vergonya aliena, ja que no els calia confessar les seves infraccions ni a curt ni a llarg termini. Qualsevol relliscada puntual o constant que denotés un escàndol col·lectiu, en aquells temps tan ensordits, no suposava poder arribar a una ruptura legal, la qual trenqués amb els cànons del matrimoni convencional ja conformat. És més, les dones cònjuges havien d’empassar-se les ferides de la perfídia a partir d’actes lascius que els homes mai intentaven refrenar. Eren altres temps, es clar, però completament encaputxats. Els homes eren la figura de la corpulència, grans mestres de l’heroïcitat i l’estoïcisme, els gran magnànims cavallers que havien sempre de conservar una imatge prestigiosa i impol·luta, la qual sempre evitava qualsevol minúscula taca de sang per alguna comesa obscena.

En Maurici i l’Elisenda eren amants quan aquest últim es casà amb la Rosalia. Segurament però, l’última vivia en una bombolla imaginària que mai la va empènyer a sospitar que estava arrossegant el pes de la insensatesa carnal més vasta i descarada. Ella, de portes endins, era una servent que s’emmotllava a qualsevol insígnia d’obligat compliment sense intenció de sollevar-se. En Maurici, un home canós, amb una certa calvície i una pell gastada pels anys de treballar a pagès, ningú hagués dit que tingués temps de galantejar altres noies que no fossin la Rosalia. Mai es pot posar la mà al foc per ningú ja que, en milers d’ocasions, les aparences acostumen a ser enganyoses, confuses i d’errònia percepció.

Quan en Maurici i la Rosalia es varen aliar, les llengües parlaven que eren un matrimoni de conveniència. Hi havia altres versions també: Veïns havien interpretat el rol de celestins i havien entabanat en Maurici que la Rosalia era un bon partit, amb un perfil del trets força equiparable als d’ell; també es deia que la Paulina va néixer producte d’un coit avançat que no va tenir temps de consumar-se després de signar el contracte de matrimoni i, per evitar un escandall de conjectures i especulacions s’havien d’afanyar abans que l’embaràs fos notori. La gent ja se sap que parla precipitadament i amb descontrol, sense saber del cert ni comprovar si el relat és fals o verídic.

Quan en Maurici sortia amb la Rosalia tothom a comarca presagiava que la boda arribaria aviat. Quan es celebraven les onomàstiques i els aniversaris, a part de la matança del xai i la Festa Major Popular, ell sempre ballava amb la Rosalia; l’arrambava tant com podia, no fos cas que un altre candidat inoportú li prengués el lloc de nuvi. Feien una parella que semblava modèlica, extreta d’una faula. Els dos rabassuts, baixets, anivellats d’alçada, un posat dòcil i de fàcil apropament i un caràcter compatible, feia que tot el veïnat fes una fotografia clara en què asseguraven una vida comuna sense marge d’error.

Quan la Paulina acabava de néixer però, les coses començaven a adoptar un caire mediocre. La Rosalia passava moltes nits de vigília perquè la nena es despertava sovint i reclamava un biberó degut a que la seva mare no podia alletar-la. I era un calvari que es perpetuava al llarg dels primers dos anys de la nena.

El seu pare mai s’aixecava del llit. Dormia com una soca, amb una ronquera que feia angúnia però, tot i a vegades despertar-se sobtadament per la plorera de la criatura, no movia ni un dit per ajudar a la seva dona. La Rosalia feia ulleres, tenia un aspecte demacrat i una pell molt empal·lidida i blanquinosa amb tantes nits de tràfec.

Abans que la Paulina fos concebuda, en Maurici havia increpat la Rosalia que mai procurés separar-se d’ell. Un fill, segons ell, era el resultat d’una unió sacramental que no podia ser desunida sota cap concepte i sempre, per tant, havia d’aparentar una imatge d’estabilitat i benestar. Cal afegir que, per a ell, el divorci no podia entrar dins la seva ment passada de moda, antiquada i incapaç d’acceptar canvis de conducta en les relacions sentimentals. En aquells temps tan estrets i dictatorials, el divorci era contemplat com un acte gairebé delictiu i, en Maurici, no podia discernir de l’opinió civil. “Però, què diran els altres? Què pensaran de nosaltres? Quina aberració! Quanta injuria per qui estigui al corrent d’una separació convinguda!” Els seus pensaments anaven i venien com una turbina, una mena de roda que anava rotant amb una acceleració impossible d’aturar. L’importava més salvaguardar les aparences que la felicitat dels seus fills, raó per la qual la Paulina, tot i pensar en la possibilitat d’allunyar-se d’en Jordi, quan la imatge del seu pare emergia a la memòria, la idea quedava revocada. Era un estira i arronsa. La noia serrava les dents, es mossegava els llavis, ingeria paraules verinoses i nocives per part del seu home que anaven regalimant les entranyes, sense visualitzar cap probable escapatòria. En Maurici no era ningú per decidir sobre el futur dels altres matrimonis. El seu era el primer que fosquejava amb una opacitat de la qual semblava que qualsevol elixir prescindís d’una presa de contacte.

La Rosalia, una dona màrtir, patidora, extremadament abnegada i amb tarannà de sacrifici i contenció, abans de casar-se, havia estat tota la seva infantesa en un llagrimall de penúries. De ben joveneta va haver de criar els seus germans. La mare, una dona desentesa, freda, distant, amb una addicció a l’alcohol i de la qual mai es va rehabilitar, va provocar en la Rosalia, un cop grandeta, una actitud repetitiva. La dona d’en Maurici, quan anava a Vic amb el fill encara solter, en Robert, es dirigia cap a un supermercat i el feia encarregar ampolles de vi que amagava al rebost de Sant Bartomeu. Molts cops feia veure a en Robert que necessitava comprar menjar degudament enllaunat i envasat per tenir l’habitació de queviures prou atapeïda però, en el fons, es tractava d’una fal·làcia; una falsa argumentació que amagava rere unes ànsies devotes de vessar el vi a la bota que tenia a l’habitació, sota el llit, per beure-se’l a raig i entrar en un estat d’ebrietat. Ningú sap del cert si en Maurici era tan viril perquè la conducta de la Rosalia l’obligava a abocar-se cap a altres dones i tenir contactes carnals. Tantes borratxeres minvaven la qualitat de la família!

Tot i així, la Rosalia no descuidava els fills. No era una mare íntegra, perfecta, però no es desentenia de l’educació que els pertocava obtenir. Com a caràcter, tot i estar la major part del temps entonada, mai es violentava contra ningú. Ella es quedava com absent, semblava ennuvolada, difosa, amb una mirada emboirada però mai havia mostrat conductes agressives. Era una dona de fe i de principis morals marcats per una dosi de pacifisme i docilitat. La malignitat i els perjudicis no prenien partit en la seva personalitat, sempre impecable i clarificadora...

Capítol 3

La policia a Manlleu continua pendent d’un cos que sembla extret d’un conte de fades. L’ordre judicial ha tingut cabuda per fer un escorcoll general i trobar l’arma del suposat homicida que, en primera instància, la policia local contempla com a viable. El policia més jove que acompanya la comissària Roig, entra a l’habitació de matrimoni i, tot obrint els calaixos de la tauleta de nit, veu el permís d’identitat i se’l queda per fer difusió a través de les xarxes i verificar que el carnet sigui autèntic i no pas un parany, per confondre els agents en la seva investigació obligatòria .

És massa estrany! - Diu la comissària Roig. - La víctima no presenta cap indici de degollament, asfixia o algun altre comportament, en què els atacs físics puguin ressorgir a la llum.

En Martí, un dels agents locals que va amb la sergent, s’apropa novament a l’home:

– El cos està calent encara, tot i que no el seu pols es inexistent. Però per aquesta pista arribem a la conclusió que l’incident ha tingut lloc, com a molt tard, ahir.

Som a l’any 2005, un mes d’agost, amb una clima ensopit, gairebé hivernenc, molt pansit i esborronat per la boira procedent de la Plana de Vic. La família Ribó, amb en Robert i la Carlina, havien hipotèticament anat un cap de setmana al poble perquè tenien reservades unes bigues que, en Maurici, feia un any havia comprat en un taller de construcció metal·lúrgic per reformar la teulada. Quan encara vivien a Sant Bartomeu de forma fixa, els hiverns eren condemnatoris i molt difícils de transigir. Del sostre, rajaven unes enormes gotes que embussaven la sala principal d’aigua. Grans bassals s’hi formaven i, per evitar que el nivell d’aigua fos creixent, moltes galledes s’havien d’apinyar per prescindir d’una entollada.

En Robert sabia fer la feina de manobre tot i no dominar-la a la perfecció. Alguns estius, de jove, ajudava a constructors a retocar façanes i teulats i en Maurici s’empipava, perquè semblava que la casa pairal l’importés ben poc:

– A veure quan ens porten el material! Les condicions en què vivim son intolerables.

– Sí, pare, tens raó. D’aquest any no passa. El terrat és prioritari.

Però els mesos passaven i les obres també fins arribar a la tardor del 2005. L’home anava i venia de l’Ansolella i el Coll de Creus amb un carro que menava una mula per transportar feixos de llenya. Com podia ser tan valent als vuitanta anys? Es preguntava el poble sencer. Però ho era, enèrgic, vital, un nervi vivent, sens dubte. La seva salut, no obstant, començava a ressentir-se una mica. Durant trenta anys havia estat un fumador d’etiqueta. Dos paquets de tabac al dia eren suportats pels pulmons tot i que de gran es va convertir en un abstemi pels atacs de tos i una forta ranera a la gola que no l’abandonaven. Les nits en què es despertava, eren com una tragèdia. Semblava que una respiració amb ofecs intercalats fos una fidel constant. A mitjanit, s’havia d’aixecar per anar al lavabo i fer grans glopejades d’aigua amb un rajolí de llimona per tal d’alleugerir la simptomatologia tan atroç i ferotge.

Aquell any però, en Maurici també iniciava una etapa en què patia problemes estomacals. De fet, semblava que els nutrients no poguessin desfer-se amb els àcids gàstrics i això li causava un ardor del qual no se’n sabia l’origen.

Aquell estiu d’agost, la Paulina amb la seva filla havien anat a passar les vacances a Sant Bartomeu i la noia observava el seu pare des de prop. Quan acabava de menjar, s’asseia al sofà de casa i la mà dreta anava directament recolzada damunt del melic. Ell no gemegava ni es queixava. Mai deia res. La capacitat de resistència era admirable, encara que alhora perillosa. La Paulina un dia després de dinar li preguntà:

– Què teniu, pare? Us veig molt atordit, amb un rostre de patiment que intenteu dissimular però que jo percebo.

– No res filla. Em sento una mica rebotit, però això es tot.

– Jo crec que us passa alguna cosa més greu.

– No t’encaparris reina. Pensa que son coses de l’edat. Jo menjo massa pa durant els àpats i m’excedeixo en les quantitats de carn i peix, perquè soc un famolenc de mena, ja em coneixes.

De sobte, va deixar esbotzar una rialleta molt fosa que la Paulina va interpretar com un gest de socors.

– Pare, parlaré amb en Robert i la Carlina. Heu d’anar al metge. Vindreu el primer de setembre a Barcelona perquè us facin una revisió i, si calen proves, les que considerin oportunes.

– Però filla, sis plau, no n’estàs fent un gra massa? Dramatitzes sobre un fet que no ha de tenir repercussions severes en la meva salut.

– En Robert s’ha de reconèixer que és un panxa-contenta continuava la Paulina – com si no escoltés el que deia el seu pare. - Vivint amb vós tota la vida i havia de ser jo que s’havia d’adonar que la vostra integritat comença a decaure. Ja estem ben apanyats!

– Filla, filla, no li diguis res. Jo no puc venir a Barcelona. Em necessiten perquè els ajudi amb la casa. Pensa que ells són una parella progressista, moderna que estan en la seva plenitud laboral i els he d’ajudar amb la feina del pis a Manlleu.

– Vós sempre pensant en els altres – rebatia la Paulina –Però no us adoneu que qui s’ha de cuidar primer és vós. Si no, com vol ser profitós pels altres?

– Sí, tens raó, però ja coneixes la Carlina. Té un geni molt pronunciat. La meva nora és una dona amb empenta però quan s’enfada m’ofèn i m’intimida moltíssim.

– Ara no penseu en ella. Jo sabré com introduir el cas perquè vingueu amb mi a Barcelona. Necessiteu un reconeixement amb urgència.

Una setmana va transcórrer quan la Paulina i en Robert varen tenir una conversa, com dos germans que parlen amb franquesa. La Carlina tenia vacances a l’escola concertada i en Robert transferiria la responsabilitat de vigilar els ovins a un veí que llogava la família, quan aquesta última havia d’encarregar-se de certes diligències.

– El pare no està bé. Li’n passa una de grossa –va dir la Paulina. - L’he estat observant aquests dies atentament i quan menja la sèmola, el bistec de carn de vedella o altres aliments comença a bufar en senyal d’atipament prematur.

– Au, va, crec que veus visions. – va declarar la Carlina amb un to de veu d’insensibilitat – Nosaltres no hem notat res.

– No, es clar –protestà la Paulina –perquè a tu només et preocupa cobrar la nòmina a final de mes i que el pare i la mare us facin de criats de la casa. Com podeu ser tan ambiciosos?

– Un moment, ens estàs faltant el respecte –contradeia la Carlina. - Ningú els va arrossegar amb una soga al coll a viure amb nosaltres.

– I això us va anar perfecte, ves per on. Així podíeu fer d’ells el que volguéssiu, oi? Que us penseu que no m’adono de l’esgotament que el pare porta al damunt? Està xacrós al caminar i massa exhaust per l’edat.

– Paulina –intervingué en Robert – parlem-ne amb més calma. No ens posem nerviosos abans d’hora perquè així no resolem el laberint d’enigmes que el present ens depara. Què insinues exactament? Que el nostre pare potser està malalt?

– Això mateix és el que vull explorar. Ell no vol, s’hi nega perquè està espantat, en part per ell mateix i en part per por a la vostra reacció.

– D’acord, tu guanyes –va assentir en Robert – si creus que a Barcelona un metge el pot examinar i fer-nos sortir de dubtes, endavant, que baixi amb tu i nosaltres aquí ja ens espavilarem com puguem.

– Tot un gest de part vostra. Gràcies. – respongué la Paulina.

El convenciment no va ser fàcil. En Maurici podia ser molt complaent i modelable, però alhora cabut com una mula i la seva filla va haver d’insistir molts cops per poder prendre mesures i portar-lo al metge.

Primer, varen anar a l’ambulatori del districte de Nou Barris, a fi que un metge de família el reconegués. Després radiografies, un TAC, una fibroscòpia per descartar algun tipus de tumor. Malauradament, però en tenia localitzat un en fase inicial al fetge, tot i ser benigne. L’especialista aconsellava a la família que procedissin a una operació degut al fet que l’índex d’opcions que es pogués extirpar era molt favorable, però d’entrada tots els fills i la Palmira, la germana petita d’en Maurici, no ho veien clar.

Un dia, per telèfon, la Paulina parlava amb la seva tia:

– Si l’operem és molt probable que no se’n surti. És un home que, per l’edat, el seu sistema immunitari està dèbil de tants esforços i ressentit per les adversitats i l’estil de vida tan rudimentari. – deia la Palmira –Però, d’altra banda, si no fem res i es mor, tindrem remordiments tota la vida.

La Palmira vivia a Andorra i el sistema sanitari públic allí tenia protocols diferents a l’espanyol. Ella deia que les llistes d’espera eren més curtes i que es prioritzava la gravetat de l’anomalia a l’hora d’operar i no pas l’antiguitat del malalt, l’historial mèdic i els antecedents clínics.

– Jo optaria per posposar l’operació i anar-lo vigilant de prop. Em quedaria més tranquil·la que visqués amb tu durant una temporada, Paulina. Tu ets una bona filla, responsable, honorable, empàtica i condescendent, a la vegada que considerada per poder-lo assistir a la perfecció.

– Potser té raó, tia. – contestà la Paulina – El problema radica que el meu pare només té en ment anar a cuidar a aquella parella de pòtols. És com si tingués un contracte vitalici amb ells, del qual no en pogués rescindir.

– Ho sé –va dir la Palmira – El meu germà és un home de la vella escola. Creu que si un fill l’acull a casa i el vincle de convivència es fa tibant i consistent, té tot el dret a heretar. I en Robert li ha posat el caramel a la boca perquè en Maurici accepti el tracte. Però de tota manera estic convençuda que la Carlina hi té molt a veure. No sé perquè m’ho sembla però aquesta dona té un passat fosc i amaga alguna cosa. És quelcom intrigant i la seva mirada, irritable.

– Sí, la meva cunyada sempre ha estat cobdiciosa, de la verge del puny, molt garrepa i suspicaç. Però, d’això a que es despreocupi tant de la salut del seu sogre, hi ha molta diferència.

– L’herència, Paulina, l’herència. – respongué la Palmira – Tota la vida ha esperat amb candeletes, des que es va casar amb en Robert per ser la propietària i mestressa dels terrenys que el meu germà té sense construir.

– N’està segura, tia, que hi ha gat amagat?

– I tant, no en tinguis cap dubte. La Carlina només viu per acaparar, per embutxacar-se de calers. Té un afany pel materialisme molt agut.

– Potser ens estem precipitant amb aquesta acusació, d’entrada quelcom infundada.

– No t’ho creguis. La Carlina té vint-i pocs anys però no és tonta. Procedeix d’una família en què una vida regalada ha estat sempre a la seva disposició. Ella és valenciana i no t’oblidis de la dita: Valencià i home de bé no van lligats ni amb rodes.

La primera setmana de setembre obria les portes famèlicament, ja que el sol a Barcelona encara feia irradiar una escalforeta agradable i acollidora. En Jordi, tot emmurriat, estava fart d’aguantar el sogre i volia que escampés la boira cap al poble quan abans millor. Amb la Paulina anaven a cridòria diària i el pobre Maurici, un home de pipa i pau, havia d’engolir-se la mala maró que es respirava en aquella llar.

La Paulina pensava si seria bo que el seu pare sabés que tenia un tumor benigne, però no gosava verbalitzar-ho. Ben segur que els germans s’hi negarien en rotund. Però, què carai, ell era el principal interessat i tenia dret a estar informat sobre un assumpte tan espinós.

Capítol 4

El dia vint de setembre de 2005 en Jordi, per fi celebrava la marxada d’en Maurici cap a Manlleu. La Paulina, per la seva part, el va cuidar molt bé durant l’estada a Barcelona i, fins i tot, el seu pare païa els aliments d’una manera més regular.

La Paulina sense ser vegetariana tenia devoció pels plats de verdures i hortalisses. Molts ingredients naturals eren per a ella imprescindibles en la dieta diària i això ajudava al seu pare a eliminar toxines que l’organisme no necessitava per nodrir-se. A poble, no obstant, es cuidava menys tot i que la Rosalia feia de cuinera i ell de majordom, ja que treia els àcars de la pols, partícules i volves a part dels gèrmens que s’incrustaven a cuina amb draps, fregalls i pinzells. Quina vida tan esmicolada, tan trencada d’afers improvisats, d’alegries espontànies, de moments afalagadors i sabàtics! Però el matrimoni Ribó havien triat una vida com dos ermitans on la tasca social i el lleure hi tenien poc predomini.

A Manlleu, quan sortien a fer la compra, es trobaven coneguts del poble i petaven la xerradeta durant uns minuts, però eren instants tan efímers que els Ribó no tenien temps de delectar-se. Tot eren presses i un esverament que feia que la vida del matrimoni fos ensopida, marcada per una monotonia innegable. En Maurici però, feia més bona cara. En Robert i la Carlina ho varen notar quan va tornar de Barcelona. L’únic desavantatge era que l’home vivia traït per una mentida. La Paulina, quan va tenir els resultats de les proves en mà, li deia al seu pare que tenia una gastritis quelcom crònica i ell es tornà crèdul davant aquella versió. La filla gran dels Ribó, igual que la Palmira, desaprovaven l’engany que havien hagut de maquinar, perquè l’estat psicològic d’en Maurici no s’inclinés cap a una davallada.

A vegades les mentides pietoses pal·lien els efectes d’un trasbals mental, que fa que les malalties puguin somatitzar-se amb un agreujament que pot ser arriscat pel pacient. En Robert i l’Eusebi no volien que el seu pare visqués, en el temps de vida del qual disposava, com un esclau o pràcticament condicionat per una notícia nefasta. Eren partidaris de relativitzar la veritat i poder treure ferro a la gravetat que un tumor podia provocar en la salut d’en Maurici.

I els dies transcorrien a una velocitat vertiginosa i la Carlina, com sempre, per no canviar els vells costums, ordenava al seu sogre encarregar-se de mantenir la casa immaculada. Era una jova despietada, indolent, no tenia cap consideració cap a un home que estava en plena convalescència, recent sortit d’una clínica després de fer-se una exploració integral. Era algú, com deia la Paulina, a qui li havien robat un tros de cor. La compassió no era un valor del qual la Carlina en pogués gaudir.

– Encara esteu així? Però que us passa Maurici? Son les set del matí i encara al llit?

Un dia d’octubre de 2005, en Maurici tornava a sentir com el cap li rodolava, las cames li començaven a fallar i una pèrdua d’equilibri estava manifestant un repetir regular. Ell feia l’esforç d’ajudar a la seva esposa Rosalia en tot el que podia, per no decebre la seva nora, desentranyada, egocèntrica a més no poder. Malauradament, l’estat de salut d’en Maurici denigrava. No es concentrava ni tenia prou bri per mantenir el cos a peu dret massa estona. Quan la Carlina i en Robert anaven a pencar, la Rosalia li exigia al seu marit que s’estirés al sofà, que ja miraria de portar la casa tota sola. Però el seu home encabritat, exacerbat pel fet de no poder rendir al cent per cent, desafiava la malaltia com podia i, quan la Rosalia anava al mercat, ell agafava l’escala vertical per treure la pols dels altells del mobiliari del menjador. Totes les cantonades eren fregades acuradament, sense deixar cap vestigi de brutícia. La Carlina era tan superficial i presumptuosa que, quan arribaven dates assenyalades en què el convit hi tenia cabuda, havia sempre d’ostentar i reforçar la imatge de tenir un pis sofisticat, polit, molt ben endreçat i conservat. Quanta falòrnia i pedanteria! Però ella no procurava reconèixer que abusava d’uns sogres grans que, per generació, els pertocava passar-ho bé amb els viatges que organitzava la IMSERSO o altres agències promocionals de turisme per al col·lectiu de persones de la tercera edat.

Capítol 5

El 26 d’octubre de 2005, un cadàver continua romanent estirat al plat de dutxa del lavabo. Tres agents de la policia fotografien la silueta per fer l’expedient i presentar proves palpables per demostrar que una defunció s’havia produït. La vestimenta de la víctima era senzilla: Uns pantalons de pana força folgats i una camisa de niló de quadres de color blau amb el fons blanc. La policia arribà al pis de Manlleu després d’haver rebut la trucada de la veïna del cinquè segona. La Teresa, una dona molt gentil, sent complaença per la Rosalia i en Maurici, a més d’admiració de veure com ajudaven a la jova parelleta a ser autosuficients econòmicament. Cada nit, com un acte ritualista, els portava nous garapinyades que ella mateixa cuina. No s’entreté a parlar gaire amb la família perquè sempre truca a partir de les deu, així s’assegura que tots siguin a casa. Aquell dia, però, el matrimoni jove havien anat a Hostalets a reunir-se amb l’Eusebi per parlar del testament. La Rosalia tampoc hi era. Una venedora precisament li havia proposat anar a veure un improshow a més d’haver fet abans unes gestions a cal notari i no arribaria fins passades les onze.

La Teresa trucava a la porta i per telèfon moltes vegades i ningú l’atenia. Va sortir al replà i va atansar l’orella per intentar sentir si la televisió estava encesa o si hi havia veus que s’alçaven a partir d’un hipotètic diàleg. Res de res. “És massa estrany! Tan tard i ningú em respon? No es normal!” Va començar a incomodar-se mentre semblava que els pensaments li fessin pampallugues. De sobte, un pensament derrotista la va sobresaltar. “I si algú ha pres mal? I si són a l’hospital d’urgències? I si han anat a fer una visita a algú ingressat?” Moltes preguntes i cap resposta definida. Seguia amb el cap com encastat a la porta i, sense esperar-ho, un estrèpit la va fer exaltar. Des de l’entrada, a través del llindar d’una porta tancada i barrada, una ruixada d’aigua anava degotant a través d’una aixeta oberta. La Teresa no acabava de percebre si el so era il·lusori o realista. Potser eren figuracions, però un plugim semblava repicar contra una superfície regia. El lavabo de la planta de baix estava justament enfront de l’entrada al pis, al costat del rebedor, el qual es trobava fent d’intersecció entre els dos focus d’accés a la casa. El cop brusc fou el detonant que va impulsar la veïna a trucar a la policia al voltant de les onze. El misteri però, procedia del fet que no es sentien passos, cap traginar ni cap veu fluixa o forta que pogués fer endevinar a la Teresa que l’habitatge estava ocupat. Aquella, per tant, va ser la raó que la va empènyer a agafar el telèfon i trucar al 091. La seva veu era xafallosa i parlava amb un xic de titubeig. Estava alterada i sospitava d’algun incident fatídic que no encertava a descobrir.

– Estic trucant a la policia?

– Sí, digui.

– Podrien venir immediatament al carrer de la Passió, número 5 de Manlleu?

– Perdoni, senyora. Es pot identificar?

– Sí, es clar. Em dic Teresa Morera.

– D’acord, li faria res si enregistrem la trucada? Forma part del nostre protocol quan algú fa declaració de fets inusuals o relata algun esdeveniment, que comporta supòsits o sospites d’alta transcendència.

– No, es clar que no. No em fa res. - De sobte, la Teresa fa una pausa d’uns minuts prolongada, perquè necessita agafar aire, ja que la veu li tremola – Vostès han de fer bé la seva feina – va prosseguir.

– D’acord, La gravació s’està fent efectiva.

– Ens pot descriure o exposar que ha passat? – Preguntà l’agent Martí.

– Miri, no ho sé. Potser és una estupidesa, potser no té cap importància, però els meus veïns del cinquè primera no em responen i porto més de vint minuts a la porta de l’entrada amb una platet a la mà perquè els volia entregar un obsequi alimentari.

– A quina hora els ha trucat?

– A les deu i mitja. Sempre ho faig. Així ja sé que han sopat i els porto les postres. És un hàbit.

– Ha sentit algun soroll, alguna senyal que pugui pensar que hi ha algú a casa?

– Sí, una mena de cop, un impacte sobtat, com si algun paquet o embalatge hagués caigut d’alguna prestatgeria.

– Podria definir-ho millor? - inquirí l’agent.

– No puc, però he d’afegir que sento com un degoteig molt lleu, com si algun conducte d’aigua anés rajant.

– Està bé. Es a dir, que si pot identificar el so de l’aigua, pot arribar a la conclusió que el pis en, aquests moments està ocupat, m’equivoco? - Preguntà l’agent .

– No ho tinc del tot clar, però per lògica, es clar. Algú ha habilitat algun sortidor d’aigua, perquè aquesta va brollant.

– Ens pot dir els noms dels residents del pis?

– Maurici i Rosalia Ribó, encara que l’amo del pis és en Robert Ribó i la seva dona Carlota Puig.

– Perfecte, estem fent un fitxer per introduir tota la – informació dels cas. Ara formalitzarem una ordre de registre del pis ja que, pel que explica, algun fenomen s’està produint, tenint en compte els sorolls que menciona.

– M’agradaria que vinguessin el més aviat possible. Jo no tinc cap còpia de les claus per poder aportar més detalls sobre aquesta situació tan estremidora.

– No es preocupi, senyora Morera. Haurem d’esbotzar la porta per entrar i sortir de dubtes. Quan arribem, després de fer tota la inspecció pertinent, li demanaríem que ens acompanyés a comissaria.

– Jo? Però què puc declarar més? Ja li ho he dit tot, almenys fins on sé.

– Tranquil·la que no se l’acusa de res. Només necessitem recaptar dades d’aquesta família, per descartar alguna possibilitat de fugida, segrest o, fins i tot, homicidi.

– Déu meu! Vostès creuen que algun delicte es posa en joc?

– No ho sabem del cert, però la nostra feina és esgotar totes les opcions fins a trobar la veritable font que ha provocat un altercat en una situació familiar, fins al dia d’avui, segons vostè declara, normalitzada.

– Sí, sí, i tant, Són una família corrent, conservadora, simple, humil, treballadora.

– D’acord, gràcies per la seva col·laboració. Estigui localitzable i mantinguis a l’espera fins que la citem a testificar.

La comissària Roig, Directora del Departament de la policia local a Vic, demanà al Cap d’Homicidis una autorització per poder desplaçar-se fins a l’adreça que la Teresa Morera els ha facilitat. Mentrestant, fan una anàlisi especulativa sobre la informació que la veïna, l’únic testimoni real que tenen a disposició, els ha proporcionat.

El dia d’avui una casa buida aparentment, un vessar d’aigua ininterromput, manca de presències vives que puguin xerrar, algun objecte que es desvia del seu lloc original...

La comissària Roig arrufa el nas. Porta més de trenta anys d’experiència treballant en casos de criminalització i tot apunta a un muntatge molt ben enginyat perquè sembli un fet indubtablement accidental.

D’altra banda però, no es poden extreure conclusions sense tenir cap nexe que pugui lligar la mort repentinada de l’home amb la causa específica que l’ha provocat.

La comissària ordena els agents que registrin les butxaques de la víctima. També creu oportú agafar el diari personal que algú ha escrit amb unes pàgines esgrogueïdes i empolsegades.

– No ho sé, però crec que el diari ens revelarà informació oculta. - Diu la comissària Roig – Però primer hauríem de localitzar els familiars. No sabem, en realitat, si tots tenen una coartada.

A les dues habitacions de matrimoni, per tractar-se d’un dúplex, l’agent Arnau troba una agenda telefònica en què, com els va dir la Teresa Morera, figuren els noms dels fills: en Robert Ribó, és el primer nom que apareix anotat. Tot seguit, truquen en Robert per comunicar-li la notícia i comprovar si realment aquella nit estava absentat davant una possible mort brusca, sense precedents .

– Bona nit, vostè és el fill petit d’en Maurici Ribó? – diu l’agent Arnau.

– Si, jo mateix. Què passa?

– El seu pare és mort.

– No pot ser. Ara anava a marxar de casa de mon germà. Estàvem reunits. Qui els ha informat?

– Una veïna que coneix molt bé la seva família, es diu Teresa Morera.

– Déu meu, quina tragèdia! Quina pot ser la causa?

– Això es el que intentem cercar.

– Ara venim cap a Manlleu d’immediat.

– D’acord. Els esperem.

– Com l’has notat? – pregunta la comissària.

– Afectat, com consternat per la notícia. Però no vull afirmar res, no m’atreveixo.

– El que no entenc – continua dubitativa la comissària Roig – és que tots estiguessin fora de casa en una hora que era, segons ha declarat la Teresa, gens habitual. Podria tractar-se d’una confabulació conjunta; un complot organitzat per aconseguir confondre’ns i tenir l’argument perfecte de que ningú no en sabia res de res.

– Hauríem de demanar una ordre perquè li fessin l’autòpsia. Les circumstàncies de la mort ho requereixen – diu en Martí.

– sí, però la família ha de signar un permís – respon la comissària. - Jo també estic d’acord en què l’examinin a fons, ja que no presenta contusions, morats ni rascades o senyals d’haver estat agredit. La policia científica haurà de repassar rigorosament la roba, la pell de la víctima, tot i que em temo que serà difícil de trobar el mòbil del crim.

– Vostè segueix entestada que no ha caigut per mitjans propis? Potser s’anava a dutxar i ha relliscat en començar a treure’s la roba i s’ha desnucat. Potser senzillament un atac de cor? Qui sap! No podem excloure cap pista, encara que sembli, a primera vista trivial.

– Hem de trucar al Cap Forense del Departament Central, perquè puguem traslladar el cadàver a la cambra d’examen i els metges competents analitzin les causes, un cop els dos fills hagin arribat.

– Podem veure què ha escrit la víctima en aquest diari personal? Diu l’agent més jove, en Martí – Això potser ens portaria cap a l’origen d’aquesta insòlita mort.

La comissària Roig agafa el diari i el fulleja. La lletra, però és inintel·ligible. Està escrita amb una mà trèmula, com induïda sota algun tipus de pressió.

– Veig que hi ha moltes dates. Al final del diari veig que posa 1936 o això és el que interpreto ja que els números estan mig esborrats –admet la comissària.

– I el tipus de tinta –pregunta l’agent Arnau.

– És molt probable estilogràfica. Sembla escrit amb retolador gruixut o alguna ploma que deixa petites taques en les pàgines. Fixeu-vos que, en el fons del paper del manual, hi ha petits efectes ombrejats, com marques que el propi estri d’escriptura ha deixat embrutir –corrobora la comissària.

– O sigui que podem extreure informació que tingui prou validesa? A mi em dona la impressió que potser l’home descrivia les seves vivències o, senzillament, relatava secrets o les seves darreres voluntats – diu en Martí.

– S’ha de portar al servei d’impremta. El Departament Central disposa d’un servei de grafologia i un lector podrà descodificar aquesta cal·ligrafia incomprensible –afirma la comissària –ara vaig a trucar al Cap d’Investigació.

Capítol 6

De sobte, unes claus roden el pany de la porta i en Robert i la Carlina entren molt atabalats al igual que l’Eusebi. La Sofia s’ha quedat a casa per atendre trucades en cas de produir-se’n. Tots estan quelcom sorpresos pel trist comunicat.

– Per fi vostès a casa –diu la comissària.

– On és el meu pare? – pregunta en Robert.

– Al lavabo. – respon la comissària.

Entren tots en estampida i veuen el cos com si estigués crucificat, amb els braços ben estirats dins d’un plat de dutxa, vestit.

– M’hauran d’acompanyar a comissaria a prendre declaració. També necessito que em signin una instància perquè el forense el pugui explorar i descartar un acte criminal.

– Però, què insinua? – diu en Robert emprenyat – Que nosaltres hi tenim alguna implicació en aquesta mort sobtada?

– Nosaltres no fem incriminacions sense assegurar-nos que hi hagi evidències – declara la comissària.

– Sí, es clar que volem que se sàpiga de què ha mort. –diu l’Eusebi – Els autoritzem a que facin l’examen. La Paulina, la meva germana gran, ja està al corrent i tampoc s’hi nega.

– I la seva mare? On la podem localitzar?

– La meva mare ha dit que anava a veure un esdeveniment teatral interpretat per amateurs. Després ens ha dit que havia de fer unes gestions – contesta en Robert.

– Però, com és que no es a casa? –pregunta en Martí.

– Déu meu, senyor!

De sobte, una veu amb llàgrimes als ulls irromp el lloc on els fills i la policia estan deliberant i compartint percepcions. És la Rosalia que s’excusa dient que havia anat a sopar amb una amiga després de veure una obra de teatre d’aficionats. Corre a voler abraçar el seu marit però la comissària la desautoritza.

– No el toqui. El cos ha d’estar intacte fins que l’ambulància el reculli i el porti al dipòsit de cadàvers.

– Però, com ha estat? Ha patit un síncope, una taquicàrdia improvisada?

– No ho sabem. Haurà de venir amb nosaltres al nostre despatx. Necessitem clarificar molts enigmes que no entenem.

L’ambulància, el servei d’emergències i dos cotxes patrulla s’apropen al carrer de la Passió, per transportar el cadàver i fer-li una anàlisi clínica. La Rosalia està desconsolada, sembla que hagi estat influïda per narcòtics. El seu estat mental es demolidor. No enraona, evita la mirada dels agents que es troben al pis fent anotacions i acabant de rematar, amb fotografies, la imatge mortuòria d’una víctima que, segons alguns testimonis no té antecedents penals, ni malalties hereditàries.

La comissària Roig, per la seva part, va observant la cara dels fills, la jove i l’esposa d’en Maurici. En un obrir i tancar d’ulls, l’equip de recollida del cadàver truca per l’intèrfon i la Rosalia comença a escridassar, com si hagués perdut el nord i denega l’entrada a intrusos que pretenen robar-li l’única relíquia d’un marit que descansa ja plàcidament en una cambra de bany. L’agent Arnau, acte seguit, agafa la Rosalia pels canells, com si la volgués emmanillar i l’intenta tranquil·litzar sense gaire encert.

– No pot bloquejar el pas dels urbans i l’equip clínic d’emergències – li diu – El seu marit ha de sotmetre’s a una revisió integral pel tipus de mort que sembla força desproveïda d’indicis, a primer cop d’ull, d’haver estat intencionada.

L’Arnau i en Martí se’n porten la Rosalia al carrer, on els cotxes dels equips professionals es troben estacionats. Dos agents més, en Roger i en Pau, pugen per l’ascensor mentre que els auxiliars d’ambulància, amb una llitera, porten la víctima per traslladar-la a la cambra de cadàvers i ser explorada per un metge forense. En Robert i l’Eusebi també desallotgen el pis juntament amb la Carlina, però no abans que la comissària avisi la Teresa Morera, un testimoni potent, segons ella, ha d’ estar preparat per declarar formalment, tot i que la veïna dels Ribó és considerada ignorant de molts afers interns de la família, ella coneix els ritus ortodoxes, horaris, algunes actituds tradicionals que els Ribó practiquen a diari.

La comissària Roig no treu l’ull a la Rosalia, com si tingués sospites d’amagar el cap sota l’ala, algun secret, alguna encoberta no desvelada que l’esposa d’en Maurici pretén emmascarar. La comissària no ho sap del cert, però mobilitza l’equip per fer passar primer a comissaria la Rosalia. Aquesta última continua empal·lidida, molt tocada, desconcertada i atònita per uns fets, que en aparença, se li escapen. Sembla una ànima ambulant a qui la vida ha apallissat sense cap contemplació. Ella sap que en Maurici tenia problemes de salut, però no correlaciona la mort amb aquesta causa.

La comissària Roig ordena al David, l’auxiliar de policia, que tanqui la porta mentre ella i al Martí, que està davant de l’ordinador, que redacti l’informe per poder arxivar totes les declaracions i començar amb l’interrogatori:

– Senyora Rosalia, em faig el càrrec que vostè deu està vivint un infern, un malson. La mort del seu marit sembla coincident, completament casual. Nosaltres l’hem citat perquè sabem que com a cònjuge, molta informació pot deixar emergir per recollir dades, conceptes, situacions que potser són rellevants per ponderar i concloure el motiu de la mort.

– Però, què volen saber exactament? – pregunta la Rosalia mirant amb els ulls saltirons cap a tot arreu.

– La veritat, senyora, només la veritat – respon la comissària – Sé que és molt dur per a vostè experimentar un tràngol d’aquestes dimensions, però ens ha d’explicar alguns detalls de la vida d’en Maurici.

La Rosalia, amb la barbeta i el pols tremolós, a més d’una mirada molt desviada, absorta, assenteix sense fer-se pregar.

– D’acord, comencem – diu la comissària.

– El seu marit tenia enemics?

– Què vol dir?

– Li formularé d’una altra manera la pregunta. El seu marit era envejat, odiat, detestat d’una forma superlativa per algú del seu entorn: família, coneguts, companys de feina,..

– No, es clar que no – contesta la Rosalia solemne –almenys que jo sàpiga. Era un home molt apreciat en tota la comarca del Lluçanès.

– Ho pot afirmar rotundament? – continua la comissària –Li ho pregunto perquè hem trobat aquest diari al bidet del lavabo del pis de Manlleu. En sap alguna cosa que ens pugui ser d’utilitat? Ara li mostro.

La comissària obre diverses pàgines, en què la lletra es troba molt difosa, i gairebé no pot ser desxifrable per l’ull humà. La dona d’en Maurici es mira el diari amb un posat escèptic, com si li fes angúnia furgar en les intimitats del seu marit.

– Miri-se’l tranquil·lament. Li deixo perquè el fullegi. Gairebé està omplert, excepte quatre pàgines que es troben en blanc. I m’he fixat que al final d’aquesta obra hi ha punts suspensius.

– I què em vol dir? – pregunta ofesa la Rosalia – Que el meu marit estava escrivint la lavabo quan va morir, però el bolígraf no el deixava redactar amb eficiència i, de sobte, va caure?

– Un moment, senyora Ribó. No s’atabali. Les preguntes els hi faig jo – contesta amb severitat la comissària.

– El reconeix aquest diari?

– No gens. No l’havia vist mai.

– Al seu marit li agradava escriure?

– No especialment, sí que admirava la seva jove, la Carlina, perquè sempre deia que era la nou vinguda a la família i podia treballar en una escola fent d’administrativa, ja que presumia d’estudis i això l’enorgullia.

– Com explica que un diari, que acostuma a estar en una prestatgeria d’una saleta d’estar o un dormitori, anés a parar al lavabo?

– Estic tan sorpresa com vostès. No l’hi sabria explicar.

– Seria possible que algú el forcés a portar aquest artefacte per simular una causa accidental en la mort?

– No ho crec.

– Llavors, com explica que ell estigués vestit a la banyera, amb un diari camuflat per la tapa d’un bidet? No troba que es rocambolesc el cas?

– Sí, ho sé, però es que jo no en tenia constància d’aquest diari. Potser escrivia les memòries de jove, que sé jo! Quan va fer el servei militar, quan fa lluitar al front durant la guerra civil o quan era un infant, en la seva època d’estudiant a l’acadèmia del poble,... Estic molt perduda – diu la Rosalia amb veu entretallada per l’impacte de la pregunta.

– El seu marit tenia amants?

– Que jo sàpiga, no. Bé, coneixia a moltes dones del poble, és cert i algunes males llengües deien que les empaitava, però d’això a que sigui veritat, n’hi va un bon tros!

– Bé, parlem del seu estat de salut. Com es trobava últimament?

– El mes passat, la meva filla gran, la Paulina, se’l va emportar a Barcelona. Deia que el trobava estrany, com desganat, deprimit, amb molèsties que la feien sospitar que estava malalt.

– I li varen fer proves?

– Sí, unes quantes.

– I què varen detectar els metges?

– un principi de tumor benigne al fetge, però res greu.

– No varen decidir operar-lo?

– No, per conveni familiar es va optar per mantenir-lo al marge d’una notícia tan dramàtica i va tornar cap a Manlleu.

– D’acord, senyora Ribó. El meu company, en Martí, l’acompanyarà fins a casa. Gràcies pel seu temps.

– Però, esperi, ara què passarà amb mi?

– Tranquil·la senyora. De moment, estem compilant declaracions en el nostre arxiu de dades i no podem determinar res que sigui definitori però la mantindrem al corrent de les novetats que s’avinguin.

Capítol 7

El mes d’agost de 2003, dos anys abans de la mort d’en Maurici, en Robert i l’Eusebi varen tenir una enganxada molt forta pel tema de l’herència. El problema però, va complicar-se quan va obligar a fer pujar la Paulina i en Jordi des de Barcelona a fi que confessessin perquè anaven cada any a estiuejar a Sant Bartomeu amb els pares. L’Eusebi i la Sofia, avars i envejosos a més no poder, no podien concebre que la Paulina no volgués expropiar al seu pare del patrimoni al·legat. No podien entendre que la Paulina fos desinteressada, altruista i a la vegada tan fleuma i pàmfila, en segons quins casos.

Davant d’una picabaralla a Hostalets que semblava eternitzar-se, la Sofia i en Jordi conspiraven contra en Maurici, un home ja delicat de salut física pel pas del temps. Es varen distanciar dels tres fills i varen sortir a la terrassa per parlar més anca plens:

– No has notat que últimament en Maurici està més prim des d’aquests anys que ha viscut a poble amb en Robert i la Carlina?

– Sí, aquests pencos segur que no el cuiden gens. La Carlina no és un bon partit per en Robert.

– Jo també ho penso – contestà la Sofia – no hauria de formar part de la família.

– Però ara ja és massa tard – va dir en Jordi.

– Per què? – va rebatre la Sofia – encara podem convèncer en Maurici, a fi que impugni el testament.

– Però, què pretens? – respongué en Jordi. Que l’entabanem perquè es retracti davant d’un document que ja fa temps que va legalitzar i constatar per escrit com a servible i funcional?

– És l’única sortida que veig – contestà la Sofia – aquesta dona, la Carlina, els ha esporuguit a tots. Jo crec que abans de casar-se amb en Robert ja tenia un pla.

– Quina mena de pla?

– Terres, propietats, capital monetari, targetes de crèdit,.. vaja.. tot el seu medi de subsistència – respongué amb energia la Sofia.

– Creus que la Carlina seria capaç de...subornar-lo?

– I tant –digué convençuda la Sofia –si no perquè creus que el vol a casa? Perquè ella no es preocupa pel benestar del matrimoni Ribó, però sí que vol els seus quartos. Ella és una dona de classe, de manicura impecable, maquillatge d’etiqueta, aspecte clamorós... però els sogres de criats i a passar gana.

– I què creus que hauríem de fer? – digué en Jordi – els sogres semblen decidits a acollir-los de per vida a casa, perquè els cuidin a canvi de la cessió del testament.

– Hem de parlar amb en Robert –va proposar la Sofia – Ja sé que ell no pinta res, que la Carlina el governa a la seva voluntat. Per ella, el seu home és un titella, un ninot de drap a qui es pot enredar amb facilitat.

– El nostre filtre és la Paulina, la teva dona – va dir la Sofia – ella pot fer de mediadora entre els dos germans perquè arribin a un consens.

– Jo, per la meva part, estic d’acord en què es faci justícia – prosseguí en Jordi.

– Si convencem la Paulina que els seus pares estant sent explotats, laboralment torturats i comandats per una nora que només enveja tenir un pis de categoria, luxes afegits i gent que estigui disposada a satisfer els seus capricis, potser la Paulina parlarà amb el seu pare i el pot fer canviar de parer – va continuar la Sofia.

– O sigui que em dius que jo, com a marit, persuadeixi la meva dona?

– Perquè les escriptures notarials estiguin al nostre favor, doncs sí.

El que en Jordi ignorà es que la Sofia havia planejat una trama, perquè ella i l’Eusebi fossin els únics hereus. Amb aquesta estratègia, desprès de parlar amb en Jordi, volia que la Carlina i en Robert es separessin i ells poguessin anar a notari i canviar la potestat exclusiva del testament a partir d’una nova titularitat.

La Sofia sempre ha criticat la Carlina però la primera no es cap santedat. Una dona amb conductes damnificadores, molt destructives i corrosives a qui no l’importa tacar-se les mans de sang si un feix de bitllets és arreplegat. La Sofia té una germana, l’Àngela, més jove, una solterona completament manipulada. L’Àngela no podrà mai formar una família, li està desaprovat aquest intent. La germana s’hi oposa a cort obert, perquè sempre ha pensat que l’Àngela i en Robert podrien ser la parelleta estel·lar de la comarca. Ves per on! Quina estratagema més ben ideada! Per la Sofia aquells són dos beneits que no tenen on caure morts. Uns desgraciats, fràgils, susceptibles, sense agalles, de qui apropiar-se per tenir el cent per cent dels béns mobles i immobles. Una manera enginyosa d’apoderar-se de les pertinències d’en Maurici, després d’allunyar la Carlina de la família.

Quan la Paulina va saber la conversa que varen tenir els dos fills polítics va posar el crit al cel. Ella no s’embrancaria en aquell joc brut:

– Però brut, perquè? – rondinà en Jordi cabut i sorrut.

– Perquè soc una dona lleial i honrada, per damunt de tot. Mai trairia la decisió del meu pare.

– Però no veus que el teu pare ja és un traïdor de mena? O un estafador moral i legal, millor dit?

– No parlis així d’un home gran. Ell s’ha desviscut i esmerçat a que no ens faltés de res.

– De que no us faltés de res? Au va! Toca de peus a terra. Ja és hora que baixis dels núvols. El teu pare tota la vida ha estat un oportunista, malfiant, desentès, que ha vetllat només pels seus interessos però sobretot per la imatge reputada d’una família, en el fons, podrida, que fa venir nàusees.

– Prou d’insultar el meu pare – cridà la Paulina – tu i la Sofia ja veig que esteu fets de la mateixa pasta. Sempre pensant en els diners, oi? Que us penseu que no us he calat? No us importen els sentiments. Només posseir i posseir béns materials.

– Sentiments? No em facis riure –va contradir en Jordi –El vostre pare mai s’ha preocupat de deixar-vos un bon llegat, un bon bagatge cultural digne...

– Calla! No et vull sentir més!

D’una revolada, en Jordi aixecà la cadira del menjador del pis de Barcelona per voler-la estampar contra el crani de la seva dona. La Paulina sempre ha patit violència masclista constantment: assetjaments físics, maltractaments psíquics a través de comentaris despectius i humiliacions que transcendeixen la normalitat en una relació de parella, però ella calla. No vol denunciar-lo, perquè en part creu que el Tribunal Provincial de Justícia no se la prendria seriosament i en part perquè no vol un daltabaix a la família. A Espanya, per desgracia, la majoria de dones pateixen vexacions i conductes aberrants per part dels seus homes, els quals es consideren totpoderosos i dictatorials; homes que han guanyat el premi Nobel per fer expulsar de la boca paraules endimoniades, plenes de fel, nocives però, no obstant, els jutges, en qualsevol cas, no consideren aquests casos prou susceptibles a ser sentenciats.

La Paulina es troba acorralada, com en captivitat, la qual necessita una unitat de rescat perquè la socorri d’un infern que ella mateixa ha sembrat. Qui em va manar anar a l’altar l’any 1976? Qui em va obligar a contreure aliança si no suportava el prototip d’home que em representaria com a espòs? Què em va empènyer a acceptar unes clàusules que el capellà esmentava davant de testimonis en una església i fer confirmació que estava preparada en la salut i la malaltia a aliar-me amb un home tan primitiu, ordinari, salvatgement mundà? Qui soc en realitat? Un tros de bleda que no disposa de criteri per decidir el que vol? Perquè em sento tan engarjolada i endinsada en una relació improductiva?

Cada dia de la seva vida la Paulina, com si un remolí de pensaments la torbessin sense fer parada, sent com la seva elecció és insana a més d’inservible. Però, tinc una filla, es diu molt sovint, la Glòria és el meu tresor preuat, fruit d’una relació engendrada sota els paràmetres del desamor i l’aprensió, tot i així me l’estimo i no em penedeixo d’haver-la fecundat, encara que hagi estat amb un home descortès, indesitjable, esgarrifós.

La Glòria, quan va morir en Maurici, el seu avi, se’n va sentir molt. Havia entrat a les portes de l’etapa adulta i no podia concebre deixar de veure un home que, quan ella era una infant, li obria la casa a pagès i l’ajudava amb les tasques del camp, la destral, l’aixada i la forca.

De petita, la Glòria tenia fama de ser una enamorada de la fauna ramadera. Empaitava els ovins, els feia esverar i moltes vegades els animals perdien el rumb, especialment, les cries de xai, que s’endormiscaven pels racons dels prats i els costava tornar a corral.

– No us preocupeu, avi, que jo ja faig el recompte del ramat i em fixo si algun despistat ha quedat encantat en alguna vora discreta i no gaire visible.

– D’acord, princesa, però no t’allunyis massa. Si trobes algun xai perdut em fas un crit perquè el pugui carregar amb els braços.

– No avi, no caldrà – era la resposta de la seva néta – ja soc gran i forçuda per dur-los a peu i aixecar-los a pes.

La Glòria, no obstant, tenia rampells una mica il·lògics i semblants als d’en Jordi, el seu pare. A mesura que adquiria més edat, s’impregnava de la negativitat que a casa vivia constantment i creia que els diners sempre fan la felicitat i no pas provoquen la sensació de fracàs i derrota. El millor amic és sempre un mateix i el millor company un bitllet a la butxaca. Tothom així es fa l’hipòcrita i t’obre les portes a tot arreu. Aquesta mítica frase era adoptada a través de la boca avinagrada d’en Jordi.

A la seva filla l’adoctrinava, induint-la a creure que, en una societat capitalista i consumista per excel·lència, els diners sempre són els compatriotes que fomenten que el cercle de contactes, en tots els escenaris de la vida, puguin proliferar-se per mil. La Paulina, en canvi, es posava com una moto quan arribava l’aniversari de la Glòria i, aquesta última només valorava que s’havia pagat a la botiga; no contemplava en sí mateix el detallet, l’entrega d’una ofrena com un acte honorífic per celebrar el compliment d’un any més. Molt a pesar de la mare, la Glòria era més calcada al pare en aquell aspecte, tot i ser tendra, sensible, gentil amb els animals i la societat del moment en trets genèrics.

Moltes vegades, quan en Maurici es trobava en plena forma física per manar el ramat tot sol, de petitona, la Glòria li garantia que de gran seguiria la seva carrera com a professió. L’avi però l’increpava una mica. La corregia perquè considerava que la feina de ramader i pagès no és una carrera amena i de fàcil adaptació. Ben al contrari, comporta molta entrega, sacrifici, control, pressió i maldecaps. La Glòria, però, seguia encaparrada en voler cada dia estar en contacte amb la natura a través del compromís de treure el bestiar a esbargir-se pels prats verdosos i força atraients als ulls de qualsevol espectador.

– No noieta, tu el que has de fer és anar a escola, aprendre de llibre, agafar cultura per dirigir les regnes de la teva vida i tenir un futur professional prometedor –deia l’avi.

– No, que va! No hi estic d’acord – protestava la criatura –el meu món és aquí, envoltada de serralades costeres, de valls que es superposen, d’animals que s’avenen amb la natura tan resplendent i generosa. M’agrada massa el teu ofici, avi.

– Ho sé, ho sé. I per això et dic el que et dic. Has de ser bona minyona i seguir els bons consells que et transmeto.

– Però, què vols? Que de gran sigui arquitecta, mestra o advocada, per exemple?

– No importa tant la professió que escullis sinó que tinguis clara la teva vena vocacional. Que puguis ser cooperadora, competent, lluitadora, amb ganes de superar els errors comesos i sempre amb un afany de progrés gens abandonat.

– Però el que dius també ho puc aconseguir aquí amb tu, al camp.

– No és el mateix. L’ofici que jo faig et nega el cent per cent de tota possibilitat de gaudir del lleure. Tampoc et permet posar-te en contacte amb la principal font del coneixement, els llibres.

– Però jo ja llegeixo novel·les d’aventures, de fantasia, de ciència-ficció,.. Una cosa és compatible amb l’altra.

– Només intento dir-te – prosseguia l’avi com si prescindís de l’aferrament de la seva néta – que sempre puguis estar en contacte amb vies d’aprenentatge. Anar a l’institut i fer carrera universitària t’ajudarà a assentar les bases, perquè el teu futur sigui més exitós.

– Però la mare té els estudis primaris i bé que és una dona amb cultura – rebatia la Glòria.

– A ella prou li hagués agradat continuar estudiant si d’ella hagués depès – va assegurar l’avi.

– I perquè no ho va fer?

– Perquè jo i la teva àvia ens guanyàvem les garrofes com podíem. Rebíem unes subvencions molt baixes per part del govern i massa despeses feia que no poguéssim disposar de temps per costejar a la teva mare i als teus oncles els honoraris que fer estudis superiors requerien.

– Quin greu, ostres! Potser sí que m’hauria de construir un futur més digne per no patir tant.

– Creu-me que la feina de camp et condemna a la misèria, a sempre anar amb la corda agafada al coll, gairebé sempre un es sent escanyat i creu que ha depreciat tota una vida en una sol afer del qual ja mai més se’n pot despendre.

Ja a l’any 2005 la Glòria té en ment estudiar puericultura. Li agrada la canalla i vol dedicar-se al món de la pedagogia infantil. També però li havia abans passat pel cap estudiar empresarials o econòmiques. El seu pare, un home assessor financer en una sucursal del Banc Sabadell, volia que la seva filla tingués nas pels negocis. Que fos una persona rastrera, cínica per intentar recaptar una bona cartera de clients a partir de les arts de l’ensibornament i l’ostentació verbal. La Glòria l’escoltava i al principi es sentia empesa perquè, a vegades, somiava en la possibilitat de treballar en una banca local, però, després del primer flaix mental que albirava, la feina dedicada a poder fer d’educadora i instructora de canalla, que són verges de lletra, però àvids cap a la descoberta de nous àmbits didàctics, la fascinava.

La mort de l’avi, tan imprevisible però l’havia trastornat bastant. La noia havia estat tota la setmana a Quirze de Besora perquè es celebrava una competició al aire lliure; una mena d’exposició de quadres de diferents artistes de belles arts; més aviat, gent que practicava la tècnica de l’aquarel·la faria una exhibició en què es remuneraria el guanyador final amb un premi de cent euros.

Després del desplegament de pintures a la Plaça Major de Vic es faria ball i la Glòria havia demanat permís als pares per anar amb una veïna de Sant Bartomeu.

– Reina, t’he de donar una notícia greu, molt trista – li va dir la mare quan ella era a casa de la Inés, la seva amiga, per esmorzar juntes – el teu avi és mort. L’han trobat a la nit al lavabo. Li han de fer l’autòpsia perquè no saben quina ha estat la raó fonamentada.

La Glòria no donava crèdit; un munt de records s’amuntegaven dins el cervell de doneta ja formada. Tantes estones de xerrameca, amb un avi que semblava volia reconduir-la, perquè en un futur fos una dona de profit i ben reeducada i ara tot se n’anava a norris. De sobte, ja no el veuria mai més. Els ulls se li entelaven de llàgrimes i el seu oncle, en Robert, va ser qui després de dos dies de protocol de durada per l’exploració forense, la va recollir per dirigir-se cap al tanatori de la capital de Vic i reunir-se amb la resta de familiars i coneguts.

L’enterrament va ser molt commovedor. Tots els veïns del poble de Sant Bartomeu, a més de coneguts de la comarca d’Osona, varen fer assistència. Hi havia unes sis-centes persones i molts plors desconsolats. La Rosalia semblava una primavera de sospirs entretallats per una plorera immensa. A l’església, el capellà va recitar una dedicatòria que la Glòria havia manuscrit en un foli, perquè fos depositada al taüt, a més de moltes corones de flors, que estaven impreses a nom de cosins, parents més llunyans, companys de localitat o, simplement, gent que sabia el renom d’en Maurici, tan popularitzat entre tots els presents del funeral. La Rosalia, després del comiat formal a l’eucaristia i el sermó del sacerdot en senyal de benedicció divina, no volia que els de la funerària s’enduguessin el fèretre.

– El meu marit és viu, és viu! – anava cridant als quatre vents. - Res ni ningú ens ha de separar!

– Senyora, apartis del mig. Aquest cos l’hem de portar al cementiri per enterrar-lo.

La comissària Roig, en Roger i en Pau estaven també compareguts a la sagristia i, en veure la resistència tan acèrrima d’una dona que semblava volgués fer renéixer un cadàver que ja havia consumit l’últim respirar, van apropar-se i la comissària la va agafar per l’aixella amb força, malgrat l’oposició de la dona.

– Deixi’m en pau! Vull acomiadar-me del meu marit, això és tot.

– Senyora Ribó, està molt trasbalsada, vingui amb nosaltres, l’acompanyarem a casa si cal.

– De cap manera, nooo! Jo he de velar per la salut del meu marit. - Començava a desvariejar.

– Senyora, el seu marit ja no la pot escoltar. Ara descansa en pau i vostè també necessita reposar.

– Porti’m al cementiri, si us plau – pregava la Rosalia.

Tothom sortia de l’església abatut, pansit, com reflexiu, sense gaire esma per interactuar. Molta gent no concebia una mort tan estranya, tan atípica. En fileres, anaven desfilant cap al cementiri, en què una cosina germana d’en Maurici, l’Emilia, va començar a deixar les corones damunt de la que seria la làpida de la víctima. Els fills havien decidit que aquesta seria de marbre amb un epitafi daurat i gravat amb el nom i cognoms del difunt a més de la data de naixement i defunció.

De moment, dos parents llunyans d’en Maurici, en Josep i en Joan, excavaven amb la pala el soc per poder enterrar el cos amb la caixa de fusta blindada. Aleshores, la Rosalia, tot d’una estrebada es va desprendre del braç de la comissària Roig i gairebé saltà dins l’orifici amb una fondària temerària, en senyal de voler reunir-se amb el seu marit.

– Maurici, amor meu! No te’n vagis – bramava i bramava sense atur. - Jo soc aquí per acompanyar-te i vetllar per la teva supervivència.

De poc li va anar que no rellisqués. La Paulina també al costat l’agafava com podia fins que la comissària va obligar-la a retirar-se del lloc de la cerimònia funerària. Els paletes, que ja havien creat un cau molt fondo perquè el cos d’en Maurici pogués encaixar, estaven crispats en escoltar la cantarella d’una Rosalia que aparentava haver perdut el nord i els papers. La Paulina i la seva tia, la Palmira la varen acompanyar en tot el procés de dol cerimonial fins que la comissària Roig va trucar un cotxe patrulla, perquè la portessin fins a casa i l’assistissin.

S’ha de dir però que la comissària Roig estava cagadubtes. Observava a la curta distància la dona d’en Maurici i tenia el pressentiment que estava parodiant una escena en què el rol que protagonitzava era només això, un rol simulat. No sabia perquè. No tenia proves. Havia de descartar molts interrogants que s’afegien al final de cada pregunta que tenia en ment. El metge forense no havia trobar empremtes alienes a la roba tret de la solapa de la camisa d’en Maurici en què hi havia com un intent de voler-se-la descordar o protegir-se ell mateix d’alguna cosa.

Capítol 8

Al despatx del Departament Central havien portat l’informe del forense, amb algunes fotografies, en què la pell de la víctima resultava il·lesa: cap indici d’estrangulament, cap indici d’empentar-lo, de voler-lo agredir amb alguna arma blanca ni ofegar-lo a la dutxa.

– Què estrany! – la comissària Roig havia arribat el dia després de l’enterrament molt puntual a l’oficina. A les set en punt començava a reformular hipòtesis i a rebutjar algunes insígnies que, segons ella, apuntalaven cap a poques revelacions.

L’Arnau estava manipulant el programa informàtic, en què apareixia la víctima de Manlleu completament vestit alhora que s’emmarcava en cos nu a la cambra frigorífica de la unitat forense. Ell i la comissària anaven repassant cada detall, cada racó del cos d’en Maurici però com varen dir els de la científica que semblava una mort totalment accidental.

La comissària Roig, però no contemplava a la lleugera aquella verificació.

– És cert que no sembla que hi hagi hagut un forcejament manual. La víctima no presenta símptomes de rebel·lió, de revolta. No hi ha cap efecte rebot, en què el senyor Ribó volgués evitar una imposició de mans per part de l’agressor. No hi ha cap signe d’autodefensa, d’atur davant d’un atac imminent.

– Llavors, què creu? Fixis en el coll de la camisa. Sembla rebregat, amb petites arrugues que, si aproximo més la imatge, diria que algú l’ha obligat a seure dins del plat de dutxa.

– Ja, però no tenim empremtes dactilars i això és precisament el que em fa ballar el cap.

– La víctima d’entrada està vestit i certament dona la impressió com si es volgués despullar per anar-se a fer un bany ràpid – confirma l’Arnau.

En aquell moment, entren el Martí i en Ferran, un subdelegat del Departament d’investigació de la policia científica.

– Tenim novetats. Al clatell, la víctima tenia una espècie d’hematoma superficial. Les fotografies del inspector forense ho corroboren.

D’immediat, l’Arnau torna a reactivar el programa a l’ordinador i mira amb exactitud els impactes que en Maurici mostra a l’epidermis. La Comissària, en canvi, refusa que aquesta prova hagi pogut tenir correspondència amb la mort.

– Segons el testimoni de la Rosalia, en Maurici tenia un tumor benigne al fetge i això podria comportar que la seva pell tingués canvis dràstics en el color natural.

– Doncs jo sí que crec que és una pista que ens pot portar cap al criminal, si és que es tracta d’un homicidi voluntari, es clar – diu en Martí.

– Anem a comparar les fotografies una altra vegada! Cal esgotar a partir d’operacions comparatives si l’agressor pretén despistar-nos i allunyar-nos de les seves intencions delictives – diu la comissària Roig.

En totes les imatges, en Maurici té la pell morada. Hi ha zones en la part occipital del crani en què petits impactes denoten que hi ha hagut una bona trompada al encastar-se contra en plat de dutxa.

– En canvi – prossegueix la comissària – aquestes marques de cops tan evidents, com ja va dir el forense, poden revelar que ell mateix va perdre la consciència i va caure enrere, fruit d’un desmai, per acabar provocant lesions insignificants a la dermis.

– Així estem com al principi, en punt mort –confirma l’Arnau –no podem determinar si ha anat al bany pels seus propis mitjans o ha estat amenaçat de mort i l’han arrossegat fins allí per procedir a l’homicidi.

– Estic convençuda - diu la comissària – que algun familiar està implicat en aquest crim, que en aparença fa reflectir un mena de simulacre, d’acte il·lusori.

– Però com pot estar tan segura que es tracta d’un assassinat? Contradiu en Martí – podria tractar-se d’una baixada de sucre, una lipotímia, manca d’irrigació al cervell. Que sé jo! en Maurici Ribó tenia problemes de salut.

– Sí, ja ho sé això. La seva dona ens ho va confirmar –reconeix la comissària – però hem de saber si algú de l’escala va sentir quelcom abans de les onze hores o si el pany es va forçar o algú va intentar emetre alguna mena de soroll, i així podrem de deixar de contemplar la víctima com algú que ha sofert una mort involuntària.

– Llavors, creu oportú que tornem a parlar amb la Teresa Morera? – pregunta l’Arnau.

– Sí, i amb en Robert i l’Eusebi els dos fills. Necessitarem una llista de tota la comunitat de veïns de l’escala, on vivia en senyor Ribó. – conclou la Comissària.

– Martí, podries mirar la base de dades i a través del programa digital consultar la guia de telèfons del carrer de la Passió, número cinc?

– Sí, i tant. Ara m’hi poso.

Quatre taules rectangulars conformen el despatx local de la plana de Vic. Tres d’elles estan destinades a la recerca d’informació amb computadores connectades a un servidor. A la quarta taula és on la comissària rep els resultats de tots els casos que se l’hi encomanen i ratifica, a través de la correspondència arxivada, el grau de veracitat de cada document administratiu que arriba a les seves mans.

La comissària Roig té cinquanta-cinc anys i porta treballant en el gremi policial més de trenta anys, però mai s’havia trobat amb un cas, en què tots els presumptes sospitosos tinguessin refermada una bona coartada que es pogués corroborar. Ella és una dona meticulosa, estricta, que treballa amb rigor i duresa professional i aquesta vegada tampoc pensava desmarcar-se en la seva veterania com a fruit de molts anys de trajectòria.

– Un cop tinguem el llistat de telèfons del carrer de Manlleu, haurem de fer unes quantes visites, ja que no sabem, d’entrada, si tots els veïns estaran localitzables.

– Ja he trobat els noms i telèfons – diu en Martí – proposo, però fer una trucada prèvia abans de presentar-nos i, així no fem el viatge envà.

– Bona pensada, company – riu la comissària – cada cop en tornes més enginyós i profitós.

– Al costat d’una mestra com vostè, és normal – afirma en Martí. sempre a les seves ordres, el sentit de la responsabilitat i l’eficiència davant totes les tasques a realitzar són encomanadisses.

– Tot un compliment! – bromeja la comissària – parlaré amb el Cap, perquè us faci a tots un augment de sou. Tan aplicadets us mereixeu un bon incentiu econòmic.

– Doncs sí que seria tot un detall – respon engrescat l’Arnau sense apartar els ulls de la pantalla, en què el projector va descobrint les diferències i coincidències físiques de la víctima.

El cas d’en Maurici, de moment, continua enfosquit per un cúmul d’incògnites. Els resultats de les empremtes que van arribant al Departament Central no acaben destapant l’entrellat tan enrevessat i dificultós. En Martí, en Roger, en Pau i la comissària Roig cada cop estan més convençuts que el nus complicat de la qüestió prové del fet que l’homicida no va tenir la necessitat de deixar marques dactilars damunt l’uniforme de la víctima, encara que això no exclou de tenir un índex de culpabilitat sobre l’acte criminal. Senzillament, podria tractar-se d’un encobriment que la persona o persones implicades pretenen emmascarar per confondre les desvelades, que van reflectint-se a través del fet d’enllaçar caps i fets coincidents.

Capítol 9

Son dos quarts de dotze del matí del dia 31 d’octubre de 2005. La comissària Roig ja té tots els contactes de la porteria on viuen els Ribó, però abans d’interrogar el veïnat, vol tenir una entrevista amb en Robert, el fill petit de la família.

– Em sembla que la resta del matí estaré fora. Aniré a Manlleu a fer una visita a en Robert Ribó. El vaig a trucar ara mateix.

– Vol dir que en traurem aigua clara? – pregunta dubtós l’Arnau. Els seus fills semblen una mica desentesos, com si no tinguessin gran cosa a amagar.

– Jo no penso el mateix – respon la comissària – El dia de la mort és cert que el senyor Ribó estava sol a casa i tots tenen un mòbil per abrigar-se i justificar la seva absència, però no trobes estrany que en hores intempestives, de quatre residents que habiten el pis, justament el més longeu, que coincideix amb el mort, romangui completament sol?

– No, es clar. Ben mirat és estrany. L’esposa no podia estar fent gestions a les deu o onze de la nit.

– Però sí sortir abans de casa amb algun pretext després de dir-li al marit que no s’amoïnés si arribava tard.

– On vol anar a parar?

– De moment no gaire enlloc. Estic pensant en veu alta. Tot apunta a que la mort sembla estigui, a primera impressió, lligada a una causa fisiològica, algun òrgan afectat per la presa d’algun aliment en mal estat, algun estat d’hipotèrmia brusca, un rodament de cap que l’hagués fet caure...

Tot això no pot ser demostrable fàcilment menys el fet d’haver estat intoxicat.

– I què pretén extreure de la boca d’en Robert?

– No ho tinc molt clar. Però aquesta família és desestructurada. Hi ha peces del trencaclosques que desencaixen i no poden encertar-se perquè m’oloro que si en Maurici estava vivint amb el fill i la nora...

– És perquè estava delicat de salut. No és un bon motiu? - Pregunta en Martí des del seu taulell.

– No, la història es remunta en una època més endarrerida, n’estic gairebé segura – contesta la comissària.

– Aleshores, creu que el fill petit té alguna relació amb l’escenari del crim? – inquireix atònit l’Arnau.

– És massa precipitat extreure conclusions, però crec que aquest gest d’hospitalitat està lligat a un motiu en què l’ànim de lucre s’interposa.

El telèfon sona mentre en Robert espera uns segons abans no interfereix en la línia:

– Bon dia, soc la comissària Roig. Havia pensat que podria venir a casa seva per fer-li unes preguntes però ben mirat, estaria bé que s’apropés a comissaria quan plegui de la feina.

– Bé, ara m’agafa conduint. Soc transportista de productes congelats. Vaig cap a Torelló.

– No es preocupi. A quina hora li va bé que ens veiem, cap a les dues?

– Disposo d’una hora per dinar. D’acord, puc venir al seu despatx – diu en Robert.

– Fem una cosa millor, Vostè va a casa a dinar?

– Depèn del dia, normalment sí. La meva mare té tot el tiberi gairebé cuinat i escalfat i quan arribo només m´he d’entaular.

– Què li sembla si vinc d’aquí una hora, cap a dos quarts de tres?

– Perfecte, no hi ha problema. Alguna novetat?

– No, de moment en procés d’evolució, esperant poder emetre un veredicte a partir d’enllaços i pistes correlatives.

La Comissària penja el telèfon i li demana a l’Arnau que porti a impremta el document físic i el diari que tenen a l’oficina. Els de grafologia ja n’han fet un escàner per determinar el tipus d’alfabet i també el contingut dels símbols representats en caràcters gràfics però la comissària vol tenir el document accessible per poder-lo rellegir i ponderar alguna clau que la pugui empènyer a estar més a prop de les intencions d’una ment pertorbadora, producte d’un ésser maquiavèl·lic que mata a sang freda.

– El tinc arxivat a un processador de textos –respon l’Arnau – amb una aproximació d’imatge les grafies es veuen en 3D gairebé, però l’habilitat per poder entendre el que escriu és tota una odissea.

– Està escrit en català? Pregunta en Martí.

– Segons els del departament grafològic sí, sense cap dubte – diu la comissària.

En Maurici era un home fincat a les arrels d’un català osonenc molt marcat.

– Sí, però fixis amb l’asimetria de les lletres, totes estan com encorbades i les grafies tenen formes en què l’alfabet no presenta indicis de ser emprat en llengua hispànica o catalana.

– Fes el que t’he dit. Imprimeix-me’n un de sol. Jo li donaré un cop d’ull personalment. De moment m’emporto l’original ara quan vagi a parlar amb el Robert Ribó.

– D’acord. Ara ho faig.

– I truca a investigació grafològica. A veure si tenen alguna dada concloent i rellevant, per apropar-nos més al criminal talp.

El migdia adopta un clima càlid i ple d’humitat que va quallant lentament, però amb virulència. Mentre la comissària va de camí cap a Manlleu, contempla la carretera amb unes plapes de boirina que apuntalen a través de l’horitzó i provoquen una visibilitat borrosa. L’aire és tebi, però en època de tardor, es podria dir que és fred, tirant a gèlid. Normalment a Sant Bartomeu, durant la temporada de tardor, els cims de muntanya estan arrebossats de neu i la blancúria que deixen desprendre es digna d’emmarcament fotogràfic. La plana de Vic, no obstant no tenir una latitud tan diferenciable, es veu afectada pels canvis sobtats d’una constant tèrmica variable. La boirina és discreta, però s’acaba convertint en una massa de densitat sòlida, en què la capacitat d’albirar a una distància mitjana es fa complicada. La comissària però, condueix amb prudència. Sent com la ràfega de vent va fent gronxar l’arbreda que enquadra les voreres i ella també comença a sentir calfreds pel cos i decideix connectar la calefacció al cotxe.

A contrallum, un sol empal·lidit procura fer desenfocar les imatges nítides i, al destorbar-la, agafa les ulleres de sol que sempre duu al costat del canvi de marxes. Tot el trajecte de tres quilòmetres el seu cervell va barrinant amb lentitud la complexitat del cas que té entre mans. És massa fàcil creure que ningú més es trobava present quan en Maurici cau a la dutxa i a sobre amb roba. Algú l’havia de coaccionar, d’arrossegar-lo cap allí i, en cas d’anar-hi sol, algun tipus d’extorsió implícita hauria volgut posar en perill la vida d’en Maurici Ribó. Si la defunció no és accidental, podríem parlar de violència de gènere per una usurpació de propietats que, amb una desesperació desmesurada i una avidesa famèlica, fos desprès de tot tipus de béns. Tot seguit, aquest presumpte autor del delicte el podia fer embogir fins al punt que en Maurici desemboqués al lavabo, es tanqués amb forrellat i el criminal desbloquegés la tanca i l’empentés, fins a caure dins el plat de dutxa. La comissària cada cop té més clar, amb més lucidesa, que la causa està monitoritzada per una ment reflexiva que sap com fer brollar el cap als criminòlegs per desviar-los de l’objectiu a emmanillar l’homicida i fer-lo complir condemna a cadena perpètua per la gravetat del crim: intencionat, programat, amb una subtilesa i un filar prim des dels inicis i sense deixar cap rastre, per revocar proves que focalitzin l’atenció cap a un implicat en una trama d’assassinat per venjança. Venjança!! De cop, la comissària Roig té una bombeta intermitent al cervell que no deixa de bombejar aquesta paraula que sembla artificiosa, però no menys dotada de veracitat. Però qui voldria venjar-se d’un pobre vell que ja té la cama a l’altre barri? Un home que sembla ha pencat com un burro tota la seva vida sense gemegar, sense protestar ni lamentar-se d’haver tingut una vida penitenciària. Un home que no té pretensions ni objectius que puguin ser susceptibles a envejar per a tercers.

En Maurici sempre ha suat de valent per poder mantenir una família amb un estat de precarietat notable i ara sembla com si quelcom l’empenyés a ser destituït del seu càrrec de patriarca, a més de sustentador de la llar una mica entristida per membres amb contradiccions i conflictes difícils de solucionar.

La comissària continua donant voltes al seu cap sobre les possibilitats de conduir en Maurici cap a una mort indesitjable i tan brutal. Fa basarda pensar en els enemics que podia haver compilat amb el pas de les dècades. A comissaria, molts crims han estat resolts, perquè s’han trobat els inductors de l’homicidi, que volien una revenja amb la víctima per obtenir metalls preciosos, diners, pintures valorades a un cost elevat i mercaderia traduïda en espècies. Altres però, mai han pogut ressorgir a la llum, ja que s’han hagut de tancar per falta de proves no demostrables amb fiabilitat i garantia d’existència. La comissària Roig, mentre està arribant a la cruïlla de Manlleu, a una velocitat molt minorada, recorda el cas d’un home semblant a l’edat d’en Maurici, el qual va ser expropiat del seu patrimoni, però no abans torturat i massacrat per una parella de cosins germans. Déu meu! es diu ella gratant-se el front, mentre la boirina cada cop més espessa gairebé li entela els vidres davanters. El patrimoni, es clar, alguna relació, alguna cosa implícita hi ha de figurar, perquè un home ja gran, que ha transcendit a moltes peripècies, calumnies, traïcions i infortunis hagi de ser liquidat d’un dia per l’altre sense motiu ni una justificació explicativa aparent. Tanmateix, però l’home ha estat un amant de la feina de mena. Algú que no s’ha adormit a la palla, per aconseguir que tothom tingués un plat a taula ben calentó i de força qualitat nutricional. La seva mort, en cas de ser fortuïta, també podria tenir un argument sòlid i especificatiu, perquè la salut d’en Maurici sofria un desgast, una mena d’esgotament vital que l’hauria conduït cap a una mort súbdita, impertinent i turmentosa. La lògica més elemental podria annexar-se a aquesta última raó: un home de salut afeblida, amb un tumor benigne totalment reconegut, que abandona el món, perquè els seus òrgans, teixits, massa òssia, músculs i cèl·lules ja no es poden regenerar. En canvi, aquest últim raonament sembla massa simplista, massa senzill per ser recollit com a fonament irrefutable, pensa la comissària Roig, quan, després de donar moltes voltes i circumval·lar pel centre de Manlleu, troba en un solar al aire lliure una plaça que li permet aparcar el cotxe. Es posa a peu dret i amb el botó de les claus, prem el tancament centralitzat que fa assegurar la tanca hermètica de les portes. No li costa gens trobar l’adreça. És força a prop del pàrquing del carrer, en què pot estacionar el vehicle. El seu pas és vigorós, enèrgic, amb una predisposició inevitable a voler comprendre el fenomen que ha arrossegat el senyor Ribó a la tomba, sense cap argument que la convenci. Truca per l’intèrfon mentre espera gairebé dos minuts a què el fill petit dels Ribó respongui, amb una veu que deixa caure una sonoritat en el to que quasi sobresalta la comissària:

– Digui? – pregunta en Robert.

– Soc la comissària Roig. Recorda que tenim una cita pendent?

– Clar, i tant, pugi.

Des de la porteria la porta és empesa per la policia. Només en entrar, es veu com és de rònec el vestíbul; unes parets de pintures que s’estan humitejant per la de capes de necessiten com a aliment primari i aconseguir, així, un estat decent. Les esquerdes que hi ha al sostre i a les bandes de suport són protuberants i el flaire que es desprèn és una mica ofensiu i malmet l’olfacte a l’hora de respirar. La comissària s’adona que l’ascensor està espatllat. Quina mala sort! Pensa. Ara toca fer de gimnàstica i pujar a peu fins el cinquè pis. Bé, no hi ha problema.

Mentre creua el passadís veu que a la banda dreta un taulell de gruix macís, tot fet de fusta de roure, presideix la cantonada completament desocupat. La comissària s’estranya al no veure cap conserge a qui preguntar. El servei sembla aturat tot i tractar-se d’un dia laborable, en què entrades i sortides als pisos acostumen a ésser més sovintejades. No obstant, la sensació que percep ella és tètrica. Tanta quietud, tan de silenci és com si tot s’hagués convertit en un caliu sepulcral. En realitat, però, aquesta escala té fama de ser molt calmada. En tots els pisos residents, la prudència i la discreció són factors que els honoren. No hi ha xivarri en els replans ni murmuri, el quals puguin desconcentrar i trasbalsar el jovent si ha d’estudiar. Les escales tenen uns graons de marbre esquitxats per taques de color negre, que contrasta amb el fons blanquinós. Mig pam de separació amb el terra mestre fa que les cames hagin de fer un moviment d’empenta endavant, en el qual l’embranzida és vital. Com en Maurici i la Rosalia han pogut carregar amb tota la compra del mercat quan l’ascensor havia deixat de funcionar per alguna avaria? La comissària deixa caure un pensament fugaç que aviat queda ombrejat quan truca al timbre dels Ribó. En Robert obre la porta gairebé amb ímpetu, com si estigués disposat a col·laborar en l’interrogatori que s’ha d’encetar sense gaire resistència. Ell porta un pijama de vellut amb un barnús força elegant, d’un color granat i unes espardenyes d’espart, encara que els cabells se li veuen xops i quelcom grenyuts. Fa l’efecte que s’acaba de dutxar.

– Bona tarda – diu la comissària amb amabilitat – l’agafo en un mal moment?

– No, i ara. Gens ni mica. Estava endreçant el lavabo desprès de rentar-me el cabell. Perdoni el meu aspecte demolidorperò es que quan corro per casa m’agrada anar amb roba folgada.

– No s’ha de disculpar de res – diu la comissària amb un to desenfadat – Puc entrar?

– Passi i acompanyi’m al menjador que estarem més tranquils. La meva mare és a la cuina desinfectant els altells.

– Molt bé. No m’entretindré gaire, ja que per telèfon m’ha semblat que disposava d’una hora més o menys, ho he entès bé?

– Sí. Correcte. Així és. He de repartir comandes que surten de fàbrica a diferents distribuïdors i comerços de la comarca i sempre vaig de bòlid. De fet, entro a les quatre i mitja.

– Veig que la feina l’absorbeix molt i està poc temps a casa, pel que m’explica.

– Sí, és cert. Sempre tinc encàrrecs per repartir, tret d’algun cap de setmana que estic lliure, els meus horaris sempre pateixen fluctuacions i, per tant, no són gens regulars.

– Senyor Ribó – prossegueix la policia – li seré franca. La meva visita va lligada a la sospita que el seu pare no va patir un atac de cor el dia de la seva mort.

– Però no pot ser. Després de tornar de Barcelona es trobava millor, encara que els metges l’havien descrit com un home de salut ressentida.

– Té raó, però aquesta no és la qüestió. Quan temps fa que viuen a Manlleu?

– Aquest any ha fet cinc anys – respon en Robert.

– I què els va impulsar a abandonar Sant Bartomeu?

– Bàsicament la feina. El meu pare s’anava gent gran a marxes forçades i la ramaderia és molt dura i sacrificada. Requereix una dedicació, que absorbeix la vida familiar de qualsevol persona.

– Però hi va haver algun detonant que forcés l’abandonament? Li diré d’una altra manera, perquè els seus pares no van decidir continuar vivint a Sant Bartomeu, malgrat la jubilació anticipada?

En aquell moment en Robert comença a enrogir, com si li fes vergonya parlar de la seva dona, tan mandatària, tan exhortativa. La comissària es fixa en el llenguatge no verbal i les mans de l’home semblen unes joves dansaires. Els dits d’en Robert repiquen contra la seva falda, quan s’acomoda al sofà, que es troba encarat als finestrals del menjador.

– Bé – respon vacil·lant – la meva dona, la Carlota, volia un canvi d’aires. La vida a poble no té gaire sortida per les dones que pretenen inserir al món laboral i poder-se reciclar a nivell formatiu. I tot parlant entre nosaltres, vàrem estar d’acord que seria millor que féssim un pensament d’un dia per l’altre.

– És a dir, que si no ho he entès malament, m’està dient que la seva dona va ser la principal promotora del canvi de vida tan innovador i poc avesat, per tant, per vostès?

– Bueno, bé.. no exactament va ser ella – en Robert mig mentia - jo també volia acabar amb el calvari d’haver-me d’aixecar cada dia i embalar, descarregar, portar a pes caixes de pinso i palla, xais nou nats, munyir i netejar els corrals amb pulcritud...ja m’entén, també volia renovar-me i fer un canvi per tenir millor qualitat de vida.

– I el seu pare, com va reaccionar en proposar-li de fer el trasllat a Manlleu?

– Al principi, no ho acabava de concebre però no va oposar-s’hi gaire.

– Tinc entès que tota la vida vostè ha conviscut amb els seus pares tan abans com després de casat, m’equivoco?

– No, és així. Ell era un home que sempre necessitava companyia i atencions.

– Però tenia la seva dona, la Rosalia i podien continuar residint a Sant Bartomeu i gaudir d’uns anys de sabatisme, desprès de treballar en condicions tan crues, no troba?

– Sí, té raó, però ell sempre havia estat un home molt vinculat a mi.

– En quin sentit?

– Bé, vull dir que sempre havia estat un pare molt protector.

– I de què l’havia de protegir si vostè ja era econòmicament autosuficient i ja havia decidit consolidar un matrimoni no abans declarat?

– Jo sempre he estat el petit dels tres germans i el meu pare sempre m’ha vist com el fill indefens, menys apanyat, poc emprenedor, no ho sé, potser tot plegat sembla arcaic, però sempre havia tingut una afecció delirant, una debilitat per mi que no era raonable, però que ha persistit amb el pas dels anys.

Les mans, mentre ell parla, continuen bellugant-se com si un pianista estigués clicant les tecles de l’instrument sense atur. La barbeta va descompassada, amb un moviment trèmul, que a la comissària no li passa desapercebut. Les faccions d’en Robert, tan arrodonides, tan circulars, de sobte semblen disgregar-se i amb les mans juntes, gairebé empunyades, aparta durant un moment la vista de la policia. Fa l’efecte que diu mitges veritats. Tot el que diu és anotat a l’agenda oficial per seguir un ordre protocol·lari i, d’aquesta manera, procedir al seu arxivament. Qualsevol declaració formulada amb una aparent garantia de versemblança ha de ésser considerada com una pista d’informació de la qual no se’n pot prescindir.

De sobte, l’interrogatori fa un gir de guió que impressiona el fill petit dels Ribó.

– Parlem de la seva situació econòmica i familiar. Tota la vida s’ha dedicat a la mateixa professió fins aquests darrers anys?

– Sí, jo era la mà dreta del meu pare a nivell de treball. Em corresponia contribuir en els deures de la pagesia i com a vigilant ramader sempre estava involucrat en què el bestiar tingués una font de subsistència assegurada.

– Què vol dir amb una font de subsistència? No ho acabo d’entendre. Els guanys que obtenien vostè i el seu pare eren compartits equitativament?

– Què pretén insinuar? Si el meu pare em mantenia econòmicament i si jo li robava els quartos? No sé on vol anar a parar.

– No és ben bé això el que li estic dient. Però ja que ho expressa de forma planera li accepto el rebatiment i, sí, vull dir si vostè rebia una paga salarial per part d’en Maurici Ribó que feia que pogués mantenir la seva pròpia llar.

– Jo cobrava subvencions de la Generalitat igual que el meu pare, en funció del número de vendes d’ovelles i xais segons la temporada.

– És a dir, que entenc que vostè era un soci competent que treballava a les ordres del seu pare?

La conversa adoptava un caire que a en Robert li semblava una intromissió en tota regla. La comissària, segons la seva impressió, parlava a la lleugera, sense tenir en compte el dolor que comportava viure el procés de dol després de la defunció del cap de família dels Ribó. En dècimes de segons, la ment d’en Robert es torna com un disc de vinil que reprodueix, a partir d’una imaginació activada, les intencions subliminals de la policia i no vol deixar-se intimidar ni es vol sentir amenaçat per una entrevista, en què surten a la llum els interessos patrimonials.

– Sé que se li fa tard i ha de tornar a la feina – reconeix la comissària - però necessito que em confirmi una cosa.

– Endavant, pregunti breument el que vulgui – contesta irritable en Robert. Ja començava a estar fins els nassos de tantes preguntes, en què ell intuïa que amagaven una intencionalitat acusatòria – I sí, és veritat que estic fent tard...

– Coneix aquest diari? Agafi’l sis plau i digui’m si creu que el redactor és el seu pare.

En Robert s’aixeca del sofà amb impetuositat i l’agafa sense gaire convicció

– No, no l’havia vist mai, d’on ha sortit?

– El dia que vàrem trobar el cadàver al lavabo part de la portada del llibret sobresortia de la tapa del bidet. Vostè creu que va anar a parar allí per casualitat o creu que algú amb mala fe el va col·locar per intentar atordir la recerca i captura d’un presumpte culpable d’un crim premeditat?

En Robert no dona crèdit al que sent. Els braços li comencen a fer moviments desenfrenats, mentre protesta davant del comentari, per ell, taxatiu i atacant .

– No sé què vol que li digui exactament comissària, però jo no he fet res. Aquest diari el desconeixia. No tenia constància que estava paginat amb dates i paràgrafs que soc incapaç d’entendre.

– Té raó. Semblen jeroglífics, que gairebé només un criptòleg podria descodificar. Però a part d’aquestes grafies simbòliques esborronades pel pas del temps i escrites amb un grau d’enteniment pèssim, no comparteix amb mi la possibilitat que algú volgués fer-nos creure que el seu pare havia anat al lavabo a vomitar perquè sentia vertigen o marejos amb el llibret a les mans i, de sobte, s’espanta i decideix estirar-se al plat de dutxa per alleugerir els efectes de lipotímia?

– No ho sé. Jo aquell dia era a casa del meu germà, l’Eusebi.

– I perquè no era a casa amb els seus pares?

– Estic obligat a contestar aquesta pregunta?

– Sí, encara que no declari davant d’un tribunal sota jurament, l’interrogatori s’ha de reconsiderar vàlid i apte per recavar proves que ens portin al punt de partida, abans de produir-se la mort.

En Robert obre la boca i deixà anar uns sospirs discrets. Esbufega, perquè se sent atrafegat. Tantes preguntes li provoquen males vibracions.

– D’acord, el meu pare havia signat un acord sota notari.

– Quina mena d’acord?

– Era un pacte familiar en què a voluntat em cedia la casa pairal quan fos mort a canvi que l’adoptés a casa després del trasllat a Manlleu.

– I aquest pacte està formalitzat per escrit?

– Sí, el notari va fer testament però de fet jo no l’he vist mai físicament.

– I com és que el seu germà en tenia constància d’aquesta maniobra si el seu pare només havia acordat que vostè seria l’únic titular hereditari i no n’havia fet declaració pública?

– Bueno, – tornava a estremir-se de por, vergonya i vacil·lació – quan vivíem a Sant Bartomeu i el meu germà ens visitava, sempre em preguntava si jo tenia el testament del meu pare, si me n’havia apropiat.

– I què li responia?

– Que no, evidentment. El meu pare el tenia guardat i no en faria ús fins que sabés que la seva mort s’apropava.

– Però vostè pel que explica, ja sabia que seria l’hereu primogènit, l’únic que podria manipular les escriptures o em confonc?

– Sí, ho sabia, però no vaig forçar mai el meu pare a prendre aquella decisió... Jo ignorava el que ell tenia en ment.

– N’està completament segur?

– Es clar, com s’atreveix? - En Robert començava a alçar el to de veu. El seu grau d’alteració anava creixent significativament – Faig tard, hauria d’anar tirant...

– Perfecte, però vull programar-li una nova cita amb el seu germà a l’oficina. Aquesta entrevista no ha quedat tancada. Hi ha moltes escletxes que apunten cap a una direcció que sembla indicar que la mort del seu pare és un parany, una trampa enganyosa, programada des dels inicis per assolir un objectiu molt concret.

– No puc escoltar-la més, ho sento. M’estic sentint ofès i acusat. No és just. Li garanteixo que m’estimava el meu pare amb bogeria, per això el vaig voler acollir.

– Això ja ho comprovarem, no en tingui cap dubte. No cal que m’acompanyi, ja sé on és la porta.

La policia agafa el diari amb l’esperança que ha extret informació que pot ser reveladora i prou eficaç per desembussar l’entramat de peces que encara estan força escampades, desordenades, molt disperses. Tanca la porta amb un cop brusc i baixa les escales amb un bri més dinamitzat.

Capítol 10

L’any 2004 les vacances d’estiu a Sant Bartomeu deixen un regust de boca amargant. La Paulina passa el mes d’agost a casa dels seus pares, com acostuma a fer cada any. La companyia que els proporciona és gratificadora, compensatòria i extremadament inigualable. En Maurici i la Rosalia agraeixen les estones de enraonia amb la seva filla gran, la qual sempre està a l’aguait de la integritat i la seguretat dels seus progenitors. La Glòria, també decideix acompanyar la seva mare en l’estància temporal a poble. La noia va a l’institut San Ferran, una acadèmia concertada, en què es sent bastant acoblada, ja que va seguint amb correcció els paràmetres indicadors d’un aprenentatge ortodox, en les matèries que se li assignen. Ella té preferència pels temes lingüístics i, igual que la Paulina de jove, ella avorreix les matemàtiques. Les fórmules aritmètiques, les equacions, els logaritmes i aquells problemes de càlcul que s’han de resoldre amb incògnites força complexes l’atabalen i sobreexcedeixen la seva paciència. La néta dels Ribó però, és aplicada. Gairebé any rere any sobrepassa la mitjana ponderada de l’aprovat. Les seves qualificacions tenen una puntuació mínima de notable i els pares, en aquest sentit, tot i no fer safareig popular, es senten satisfets pels resultats de la filla. S’ha de dir, no obstant això, en Jordi es mostra desentès davant el grau de culturització i sapiència en procés d’evolució de la seva filla. El pare no acaba de valorar les institucions escolars com alternatives, que encarrilen el jovent cap a un futur laboral prometedor, en termes de competitivitat i d’eficiència. L’home, curt de mires i de mentalitat que s’apropa a l’obsolescència, no valora el mèrit dels docents que comuniquen el seu saber, fruit d’hores d’estudi, de lectura i d’assimilació de continguts per ser grans transmissors gràcies a la persistència i abnegació durant la carrera de magisteri.

La Paulina, en canvi, sempre estimula la Glòria a que es recicli, a no quedar-se encallada ni conformada en el que ja hagi après. Per la mare, la qual a poble no va tenir els mitjans econòmics, per poder accedir en el procés d’aprenentatge formatiu, vol un futur per a la filla completament antagònic. És partidària que no deixi per demà el que es pugui fer avui. En altres paraules, la Paulina considera imperant que la Glòria estigui centrada i concentrada en assolir el seu objectiu: arribar a ser una futura promesa en el camp de la bioquímica. Sembla contradictori, ja que la literatura, els idiomes i la història contemporània i la inicial inclinació per la puericultura són camps d’estudi que més l’exalten, en canvi, tot el que està relacionat amb la psicofarmacologia, la biogenètica i les fórmules químiques que constitueixen ser els components essencials per l’elaboració dels fàrmacs, aquell any comença a adonar-se que la fascinen. Treballar en un laboratori, a porta tancada, analitzant, fent proves amb espècimens animals, testant la qualitat de les essències i comprovant l’eficàcia i la resposta regeneradora dels cossos dels usuaris que, posteriorment, consumiran el producte final, per ella es tracta d’un càrrec gairebé honorífic.

Aquell estiu a pagès no podia trencar amb l’excepcionalitat d’unes notes exímies, impecables, que transgredien els barems de la mitjana social. Tot i estar a Sant Bartomeu, la noia, a camí del vint anys, porta a la motxilla quaderns de repàs i novel·les que tenen relació amb la comunitat científica i els avenços farmacològics, a més de llegir les controvèrsies que es posen de manifest entre els filòsofs de la història de la humanitat, que van fer alterar, amb les seves teories implacables, l’opinió pública del gremi mèdic al llarg dels mil·lennis. L’afany per poder contrastar recursos pseudomèdics i les influències entre els pacients, consumidors de productes pal·liatius i resolutius, en certa mesura, quan el dolor s’intensifica, no deixen la Glòria indiferent i la seva mare, tot i tenir un marit que la desmereix, que difama la seva personalitat amb atributs desacreditadors per no dir demencials, ella sobreviu davant els alts i baixos d’un matrimoni fallit gràcies a la Glòria. La filla és com l’aliment nutricional que fa que la mare pugui neutralitzar qualsevol indicador de violència que viu a Barcelona i també a poble, a través de la verinosa boca d’un marit desnaturalitzat, que s’apropa cap a una conducta de sadisme que aquest no s’entesta en ocultar.

Aquell any, però, en Jordi treballava durant la setmana a Barcelona i només s’aproparia l’últim cap de setmana del mes d’agost per exercir de xofer i recollir la família. La Paulina, en aquell sentit, podia respirar airejada, amb una certa calma que no tenia l’oportunitat de viure a ciutat. Cada dia sortia a passejar amb la Rosalia, mentre en Maurici anava al casal d’avis a jugar al dòmino i els escacs. L’avi de la Glòria tenia una propensió innata a gaudir dels jocs estratègics. Qualsevol moviment de fitxa que pugui desviar l’atenció del contrincant, era ben vinguda per ell fer la rematada final i derrotar-lo. Potser els gens són capritxosos i l’avi té un cervell reflexiu, analític i pensador en desmesura, com la Glòria, des d’un altre vessant temàtic. Néta i avi s’avenien a la perfecció en quant a atributs de caràcter. Eren caparruts, severs i exigents quan volien aconseguir sobrepassar un repte de complexitat elevada, però al final allò que es proposaven semblava ho acabaven vencent amb l’entestament intocable que els caracteritzava.

De jove, en Maurici havia estat caçador. Tenia permís d’armes per poder anar al bosc i matar porcs salvatges que després la seva dona cuinaria amb un bon sofregit de tomàquet, ceba, alls i pebre. De gran però, no sentia tanta febre perquè ja es sentia un home xacrós, per les adversitats fisiològiques d’una edat avançada.

El 15 d’agost de 2004, en Maurici va ordenar en Robert anar a Pol en què durant l’època de ramaders, havien arranjat un camp com a tancat amb filats elèctrics, perquè el bestiar oví pogués passar la nit i evitar fugides i dispersions inoportunes. A la llunyania del territori de Pol hi ha una parcel·la molt empinada, tota fornida d’arbres que semblen fusionar-se per unes branques extenses i ben erectes. Roures, pins, fagedes, es barregen amb les seves peculiaritats i conformen un lloc idoni per buscar porcins senglars, llebres, guineus o conills, que es desplacen amb una corredissa per cercar amagatalls.

Tot i que el 15 d’agost no era una data en què l’onomàstica de cap familiar dels Ribó hagués de ser motiu de celebració, tenien el ritu arrelat de fer una trobada amb els pares i germans a porta tancada de la casa pairal. Feien un arròs negre que només la Rosalia i la Paulina sabien condimentar, perquè quedés gustós i exquisit al paladar i una sardinada amb all i oli que, amb una graella precedida amb foc de llenya, es disposaven a cremar a l’era de la casa dels Ribó.

El dinar fa el seu curs de cuinar mentre la família espera ansiosa l’arribada d’en Robert amb alguna presa que es pugui espellofar, per després ser rostida a foc lent. Els minuts van transcorrent parsimoniosament i, tot el procés de cocció es troba enllestit, a fi que la família es pugui entaular. Tothom s’estranya que en Robert demori l’arribada a la llar. No és habitual en ell una absència que s’allargui sense motiu.

L’Eusebi, mentrestant, fa cara de pomes agres. El seu semblant avinagrat, rude, no pot amagar l’emprenyament i la rancúnia cap al seu germà menor. Ell només té en ment saber en quin estat es troben les escriptures notarials, si el testament ja s’ha redactat i constatat sense impugnació.

Cada any que arribava el 15 d’agost, l’Eusebi pujava a poble amb fàstic. Sentia aversió a l’hora de reunir-se amb la família alligada degut a que no podia evitar representar un paperot teatral que no li pertocava. La seva expressió facial però sempre l’havia delatat. Estava emmurriat, com la seva dona, la Sofia. Mai han pogut amagar l’afany d’ambició que els defineix de manera intrínseca. Son una parella feta a la mida. S’han ajuntat com dues gotes d’aigua, inseparables, que s’acompanyen tota la vida, per satisfer un propòsit comú: farcir-se de calers a costa de subornar, de fer xantatge i, fins i tot, d’amenaçar sense cap penediment.

En Maurici mira el rellotge i cada cop se’l veu més angoixat i encaparrat. I si en Robert ha pres mal, ha tingut un accident de trànsit amb el furgó a la tornada cap a Sant Bartomeu? Evidentment, les possibilitats d’estar localitzable durant la dècada de principis dels dos mil no eren nul·les. Els mòbils es comercialitzaven al mercat i algun testimoni podia avisar si el fill petit dels Ribó estava malferit.

La Rosalia ja havia acabat amb el deure de cuinera, juntament amb la filla, la Paulina i, després d’esperar i esperar, va proposar que algú anés a l’hostal del poble per preguntar si havien arribat rumors sobre el parador d’en Robert. El bar més freqüentat d’aquella població era com un noticiari setmanal. Cada dia se sabien novetats sobre els residents i els canvis en la vida quotidiana. Podríem dir que era com el focus de premsa, un organisme de propagació i divulgació de nous esdeveniments que, fora d’aquell recinte, els veïns eren gairebé incapaços d’estar-ne al corrent.

En Maurici és qui trenca amb la incertesa i la ignorància d’una família que viuen amb l’ànsia al cor i temen, malauradament, el pitjor desencadenant.

L’Eusebi no diu res però, molt en el fons, s’alegra que en Robert es trobi desaparegut. La Sofia també es recrea mentalment en el fet que en Robert estigui indisposat, fora de combat, desconnectat i allunyat de la família Ribó. Quines ànimes més desentranyades! Com poden pensar només en heretar el patrimoni d’en Maurici quan un familiar proper es troba en risc de malmetre la seva integritat? Fins a quin punt arriba l’egoisme humà? On és la frontera, el límit per deixar de pensar per uns segons en l’enriquiment d’una herència que aquest matrimoni ja visualitzen com a seva? On són els sentiments més latents i honestos? Definitivament, s’ha de dir que no en tenen. Si en Robert estigués mort, ells podrien gaudir d’unes vacances any rere any sense rendir comptes a les despeses ocasionades.

L’Eusebi sempre ha pensat que el seu pare estava forrat. En Maurici i la Rosalia mai s’havien permès el luxe d’aprofitar moments de lleure, per fer viatges organitzats per agències de turisme o de manera autònoma. Eren gent tradicional feta a l’antiga que mai sentien la necessitat d’allunyar-se de les arrels natals per poder decorar la trajectòria de vida. L’Eusebi, sens dubte, atribuïa l’actitud dels seus pares, tan replegada, tan garrepa i conservadora que havien, innegablement, de tenir ingressos milionaris. Potser no anava tan desencaminat però, en qualsevol cas, la vida dels patriarques Ribó no era un camí de flors que diguéssim. Sempre treballant de pagesos, no podien tampoc abastir-se de massa beneficis i fonts lucratives que els permetessin anys de renúncia a la feina tan poc guardonada. El camí laboral dels Ribó mai havia estat uniforme. Els guanys patien fortes oscil·lacions que només podien anar controlant i sobreportant a partir de les vendes del bestiar oví. La única via per regular les entrades de diners en el seu compte corrent bancari era conservar la cartera de clients de Sant Bartomeu, a més de contactes de poguessin conèixer el servei que oferien per procurar-se una subsistència assegurada.

El cervell de l’Eusebi i de la Sofia barrinen sense fre. En el fons estan expectants alhora que, internament, esclaten a riallades pensant en un possible incident fatídic, que repercuteixi les facultats i els òrgans sensorials d’en Robert per poder així disposar d’un ben rebut cabdal monetari.

En Maurici trenca el silenci que regna a taula, un cop el dinar ja està emparaulat:

– Aniré a preguntar a la Núria al bar a veure si en Robert, des d’alguna cabina de telèfon, ha comunicat el seu retard.

– Déu meu! – diu la Rosalia – Vull pensar que es tracta d’un malentès o d’un error i potser en Robert està bé. L’únic que pot haver-li passat es que hagi trobar entrebancs a la carretera, potser se li ha punxat una roda... Què sé jo!

– Que va, no ho crec això – respon en Maurici –Jo em temo un altercat de més gravetat. Alguna cosa que no afino a endevinar però que atempta el benestar del nostre fill.

– Però és el primer cop que es demora tant – afegeix la Sofia apretant-se les dents fondament. En el fons, ella volia estar errada, però havia de sobreactuar –Segurament, estarà fent petar la xerrada amb algun conegut de Sant Bartomeu.

En Maurici va entrar a l’habitació a canviar-se de roba, per sortir a la cerca d’en Robert. No podien començar la cerimònia ritualitzada sense ell, no era escaient ni just ni lògic. Tota la família havia d’estar reunida per poder alçar les mans en mostra de germanor encara que només, en el fons, es tractés d’un veritable simulacre.

Quan en Maurici es disposava a sortir, una presència que va caminant de tort apareix bruscament, obrint la porta amb fúria i entrant dins la casa, com si volgués, a partir del seu cos, envair tots els espais de l’habitacle. És en Robert. Sabia que era el dia en què la família es reunia de forma simulada i fingida i havia decidit no ser partícip de la vetllada i anar al bar a fer una ronda de canyes de cervesa. Mai havien vist en Robert tan entonat per una dosi d’alcohol i no donaven crèdit a la presència tan patètica i demolidora que mostrava sense retracció ni pudor.

Quan parlava semblava que patís brots de deliri, en què les paraules desencaixaven davant d’una possible connexió, eloqüència i coherència. El vocabulari emprat era reiterat i bombardejat d’incriminacions que anaven dirigides al seu germà mitjà i a la seva cunyada.

– Bona tarda estimada família – reia amb sorna, amb una veu afectada per l’embriaguesa. M’agrada per fi ser aquí amb vosaltres. - Sé que m’esperàveu amb el cul estret.

– Però, perquè no has anat a Pol a complir l’encàrrec acordat? Per quina raó havies de desplegar aquest espectacle tan lamentable davant de nosaltres? De què va això, explica’ns – inquireix en Maurici.

– Que perquè? Vós em pregunteu perquè? Que us penseu que no me n’adono que l’Eusebi i la Sofia m’odien?

– Però d’on treus aquestes bajanades?

– Bajanades? No pare, no. Tot i la meva ingesta d’alcohol, estic envoltat per una lucidesa descomunal.

– Et pots explicar millor?

– L’herència pare, l’herència. Jo soc el fill que visc amb vosaltres i aquest parell intenten manipular la vostra bona fe per fer-se amb el testament vital.

– No és cert – rebat en Maurici – Es veritat que vaig posar una clàusula en què tu te’n portaries una part més engrandida de béns si ens acollies a casa, però la meva intenció es que tots els fills us beneficieu a parts proporcionals.

La Rosalia se’n va anar al sofà. Es deixa caure desplomada amb llàgrimes als ulls davant d’una escena tan tibant. El comentari d’en Maurici és la gota que fa vessar el vas a l’Eusebi, tot el torrent d’odi cap el seu germà i pare. L’Eusebi està convençut que en el testament l’únic titular que hi figura és un sol membre. El fill petit dels Ribó ara procura disfressar la pura veritat amb fal·làcies que no tenen cap mena de disculpa ni perdó.

– Mentida, només dieu que mentides! – respon l’Eusebi durament, fora de les seves caselles. - Us penseu que no me n’adono de la vostra maquinació? Cada estiu procureu congregar la família a taula per mostrar una dosi de complicitat, però en el fons tot és una falsedat i un muntatge hipòcrita que no té cap altre atribut que no sigui detestable.

En Robert procura fer passes endavant tot i el desequilibri motor que pateix, per encarar-se amb l’Eusebi. El seu intent és dificultós, però en aquell moment sent el deure de defensar el seu pare, el qual està sent desmerescut per un fill hòrrid, sòrdid, que mostra immundícia en les paraules que pronuncia tan injurioses i malintencionades.

– Com t’atreveixes a faltar el respecte al nostre pare? Qui t’has pensat que ets, el Cap d’Estat? El que posseeix el títol nobiliari suprem per fer-se amb les propietats sense haver de passar factura ni tan sols fer consulta a la resta de germans?

En aquells moments de crispació maximitzada, en Robert camina fins a encarar-se amb el seu germà, amb un gest de voler-lo empentar. De la seva boca afloren paraules indolents, embrutides de renecs, els quals surten com les espurnes d’una bengala, un cop l’aixeta s’ha encès. L’agafa pel coll de la camisa amb unes mans empunyades, el mira fixament i, tot i mantenir-se dret amb un gronxament que no cessa, l’escup a la cara. La salivada que deixa desprendre regalima les galtes de l’Eusebi que, amb una estrebada brusca, se les eixuga indignat. La fúria de l’Eusebi és tan gran que no pot evitar tornar-s’hi.

– Ets un fill de puta! Borratxo desgraciat! Qui t’has cregut que ets? El nen mimat i consentit d’en Maurici Ribó. L’home predilecte del seu pare. Un rastrer miserable que només pretén escurar-li la cartera, esperant amb candeletes la seva mort per apoderar-se de la font patrimonial.

I, tot seguit, amb un cop violent, que fa prémer amb les mans, el fa retrocedir enrere fins que en Robert cau a terra estabornit.

– Ara m’agrada mirar-te, tros de mitja merda! En el fons ets un indefens, no tens armes per fer-te valer el teu honor. Si no fos perquè ets el meu germà de sang, ara mateix t’esmicolaria del tot, faria que en fonguessis en el dolor més martiritzant. Ben pensat, però, deixaré que t’incorporis a peu dret pel teu propi pes. A veure si ja has après la lliçó – conclou l’Eusebi.

– I vosaltres, què mireu! – prossegueix – Us ha agradat l’espectacle? Això és millor que anar a comprar entrades al teatre.

– No diguis ximpleries! – respon la Paulina plorosa –L’escena que has provocat és de tot menys creativa i enginyosa. Perquè ho havies de fer? Es que mai podrem tenir la festa en pau? Hem ser una família en què els retrets i les maleïdes rancúnies han de malmetre la interrelació familiar entre els seus membres?

– Calla! Gata maula! No cal que et desfoguis fent-nos creure que t’ha afectat aquesta baralla perquè no m’ho empasso. Saps què en penso de tu? – diu l’Eusebi – Que amb la teva veu de meuca que mai ha trencat cap plat vols subornar el nostre pare ensabonant-lo amb fets que sembla que impliquen solidaritat i condescendència però, en el fons, un pla no desentrellat es troba a la filera esperant el seu torn per sortir a la llum.

– Ets un desagraït, a més d’impresentable – contesta la Paulina.

– Prou, calleu tots! - En Maurici és qui, amb un to sec, talla d’arrel l’enfrontament conduït entre germans que es volen treure els ulls amb la mirada ferotge que emanen.

En Robert, amb l’ajut de la Paulina, s’incorpora i agafa la sortida per anar-se’n cap a Manlleu. La Paulina però el desautoritza a conduir, ja que amb l’ebrietat que el caracteritza un accident podria atemptar la seva vida i s’ofereix a ser ella qui l’acompanyi al pis manlleuenc.

Els dos germans obren la porta i en Maurici i la Rosalia es queden estupefactes pel cúmul d’emocions, tan conglomerades, després de presenciar una escena, en què dos germans es disputen un dol, que sembla allargar-se en el temps, sense possibilitat de correcció i reconciliació.

– Espereu – Crida en Maurici desbordat pel nerviosisme –No ens deixeu d’aquesta manera. Havíem de reunir-nos per fer un dinar conjunt...

– Ho sento, pare – l’interromp la Paulina – avui no és el lloc ni el moment per fer vetllades familiars. He d’acompanyar en Robert a casa, que no es troba bé. Quan els efectes de l’alcohol hagin minvat, em comprometo al vespre a pujar i fer-vos companyia. Ja sabeu que soc una filla de paraula.

En Robert agraeix la hospitalitat de la seva germana. La Paulina sempre ha estat un pilar de suport d’una família desharmonitzada i plena d’obertures, en què molts temes emmascarats mai s’han pogut resoldre. En Maurici i la Rosalia potser no han estat un referent d’exemple a seguir, però la Paulina sempre els ha fet costat. Ha procurat entendre les debilitats, els punts febles, les ferides més acarnissades, el dolor tan esfereïdor i malaguanyat. Mai els ha acusat de res, malgrat moltes vegades, al llarg de la pubertat, sentir que no rebia l’assessorament i la guia necessaris per parlar de temes propis d’un interval d’edat en què la sexualitat l’afany de llibertinatge, el desarrelament cap als pares i les ganes d’assentar noves bases ideològiques tenien predomini. La Paulina sempre havia estat una noieta cauta, previnguda, molt madura, amb un seny prepotent i unes ganes d’arreglar sempre malentesos, en què sempre feia de moderadora davant de qualsevol espai de debat obert.

Aquell dia, però no podia mostrar indiferència. En Robert estava enfonsat, fet pols, derrotat per un sentiment de rebuig cap a l’Eusebi i la Sofia, del qual no se’n podia desfer. Mentre condueix, la Paulina intenta reanimar-lo. Li diu que no tingui en compte la duresa de la conducta exhibida, que sempre s’ha sentit com la ovella descarrilada en una família d’aparent normalitat i decència.

– Em roda el cap, tinc ganes de vomitar, l’estómac me’l noto regirat – titubeja en Robert – gràcies per deslliurar-me d’una família que m’estava premsant amb les calumniants paraules que s’estaven intercanviant.

– Tranquil Robert, jo també estic molt tocada per haver-vos vist tan exasperats, però ja em coneixes. Sempre intento neutralitzar qualsevol indici de gravetat. Per mi, és fonamental l’aplegament, el fet de fer-nos pinya quan estem apurats, no té cap mena de valia monetària. Aquest gest supera amb gran diferència qualsevol regal de valor adquirit.

Mentrestant a poble en Maurici i la Rosalia semblen dues ànimes en pena. L’Eusebi i la Sofia se’n van un quart d’hora més tard que la Paulina i en Robert i el matrimoni Ribó tornen a conviure amb la solitud de veure una família desunida, en què els fills no congenien en res i, a més, es repelen a mort, per una qüestió que en Maurici no té atorgada com a rellevant. L’home no s’ha plantejat discriminar la Paulina i l’Eusebi per fer-los la guitza, perquè no els consideri fills legítims i, per tant, els hagi d’expropiar dels drets civils que els pertoca a títol jurídic i legal.

En Maurici és un home de principis morals, també d’estereotips i prejudicis, tot s’ha de dir, però en aquest cas, no vol etiquetar la seva filla gran i el seu fill mitjà com a bastards. Ell sap, fondament, que els reconeix i aprecia, encara que no visquin a la mateixa llar. La tradició popular legitima sempre al fill més petit, desemparat que gaudeix d’una solteria i quan el testament està redactat formalment, té molta prevalença pels pagesos com en Maurici, de costums rurals, de rituals entreteixits per una falòrnia de preceptes que necessiten complir-se a la perfecció, sense exempcions. La concepció de l’hereu a les valls més recòndites de l’àmbit urbà, històricament ha tingut una predilecció. Tots els fills barons, homes de futur, gent de l’ofici, amb una destresa innata cap al treball de remolc i camp, han tingut l’etiquetatge de ser recompensats amb un capital heretat per l’esforç, la implicació, la lleialtat i la perseverança davant el pare patriarca, titular i propietari d’una casa. Segur que aquesta creença pot suscitar objeccions, però els camperols tenen un aferrament molt sobreressaltat i en Maurici no podia ser un cas contrari.

En Robert, un fill que de petit sempre estava enfebrat, anèmic, de salut fràgil i ressentida per malalties víriques com la rubèola i la varicel·la, a més de ésser molt mal menjador tenien que focalitzar cap a ell una atenció més primfilada. També era el més innocent i influenciable davant la societat. En Maurici patia molt quan en Robert anava a estudi i els companys a poble li deien que els donés l’esmorzar que, a canvi, ja li regalarien una col·lecció de cromos. I el nen, completament benintencionat, cedia davant el xantatge. La canalla era cruel amb ell, el veien tan raquític, tan encongit d’espatlles, poc enraonador, beneit i confiat que s’aprofitaven a la valenta. I sempre en sortia escaldat. Les conductes improcedents per part dels alumnes d’escola semblaven infinites i insaturables. En Robert era una mena de riota mediàtica, de la qual tothom en volia abusar. El nen no sabia plantar cara a les burles i els actes més despòtics. Li robaven l’esmorzar, el feien entrebancar-se al pati, perquè caigués de planxa al terra, procuraven estripar-li els treballs de plàstica i manualitats que havia de presentar als tutors de curs. Durant les hores d’esbarjo, els alumnes més malvolents li tenien preparada la jugada de filtrar-se dins l’aula i regirar-li el calaix del pupitre per escorcollar les cartolines i les làmines de dibuix que havia perfectament dissenyat per ser qualificades al final de trimestre. En Robert sempre acabava sortint perjudicat i el mestre d’estudi, aspre, sever, esquerp, amb una actitud rígida i un posat extremadament intimidatori acabava inculpant en Robert per ser irresponsable, un alumne que probablement mai faria carrera ni seria un home de profit vers la societat. Els informes que el professor redactava havien de signar-se i en Maurici, com a progenitor, se’n feia un fart de renyades immerescudes, d’esbroncar-lo sense cap fonament justificable, però, desafortunadament, en Robert no disposava de mecanismes de defensa per sortir-ne airejat. Era un nano massa pusil·lànime, d’aparença afeblida, introvertit i acomplexat tot i tenir un bon coeficient intel·lectual. I ara, als seus gairebé quaranta-cinc anys, continua comportant-se com una veleta.

Quan era petit, la Paulina era la seva mentora, una mena d’institutriu que l’encarrilava cap al bon camí, que sempre volia redreçar-lo i dissuadir-lo davant actituds tòxiques i nocives per la salut del seu germà. Ells dos s’avenien força bé. La Paulina, de joveneta, era com una educadora que tenia una afinitat i alhora debilitat cap en Robert desbordants. Se’l menjava a petons; li mossegava i li palpava les orelles afectuosament com a gest de complicitat fraternal. Era una germana que sempre el defensava amb la intenció d’enfortir-lo a nivell conductual i emocional. Ella patia perquè el veia amb un sentit de la indulgència massa destacat i a vegades es veia amb el deure de tractar-lo com si en Robert fos el seu fill: No et relacionis amb aquests nens que son conflictius; intenta fer-te respectar i no deixis que ningú et turmenti amb intencions persuasives de finalitat malfiant i altament perniciosa; ves amb peus de plom i no siguis confiat i un llarg desplegament de consells eren emesos per la Paulina, una germaneta cabal, madurada, centrada, lúcida i molt conscient, amb un sentit del compromís i la responsabilitat prematurs. I en Robert se l’escoltava amb la boca oberta i una mirada quelcom abstreta, com si no fos prou apte per comprendre el llenguatge i el contingut dels avisos tan plens de congruència i saviesa.

De camí cap a Manlleu, la Paulina, una dona ja sencera i refeta, resta importància a les paraules de l’Eusebi. Li diu a en Robert que no accentuï les grolleries i comentaris tan inoportuns, perquè a sang calenta la boca a vegades deixa lliscar paraules que, amb deteniment i premeditació cautelosa, no es dirien mai.

– No tinc clar que l’Eusebi no volgués fer-me mal – respon en Robert quan ja pràcticament estan entrant a la cruïlla que separa tres direccions, per la qual faran camí a la població de Manlleu – El nostre germà és narcisista i materialista. No recordes que de petit no sabia compartir res?

– Bé, sí, tens raó. Encara que ara això ja no treu cap, recordo que es bevia els refrescos d’una sola glopada i els caramels se’ls empassava d’una mossegada per no haver-los de compartir. Però, què m’intentes dir amb això, Robert? En el fons aquest comportament no deixa d’estar annexat a criaturades pròpies d’una etapa infantil ja vençuda.

Els efectes de l’alcohol sembla que van atenuant la seva bravesa i ja no impedeixen que en Robert pugui vocalitzar, amb una veu més asserenada, creïble i entenedora.

– No han vençut Paulina, gens ni mica. Això potser és el que t’agradaria creure, però el nostre germà és com una mena de serp verinosa. Li agrada inocular les toxines a través de les venes perquè si arriben a quallar el perjudici que ocasionaran pot ésser gairebé mortal.

– Robert, sis plau, m’estàs espantant i atabalant. Els comentaris que fas són desafortunats i no tenen perquè tenir a veure amb el seu passat d’infant.

– Mira Paulina, els tres germans hem estat fecundats en el mateix òvul i hem nascut i crescut dins la mateixa llar familiar. En canvi, tu i jo som molt semblants de tarannà i coincidents pel que fa a la modalitat de pensament. L’Eusebi, però, es desmarca completament de nosaltres. No crec que sigui per què sí. Els seus instints son retorçats, entrellaçats per una barreja d’enveja que arrossega des dels orígens d’infant.

– No Robert, procura tranquil·litzar-te que ara no estàs en condicions de psicoanalitzar ni obrir cap tesi comparativa que pugui discernir els trets de personalitat que als tres germans ens pertanyen.

– Sí, tens raó. Ara necessito reposar i fer un lleuger parèntesi per pair l’escenari tan desordenat, desentonat i trasbalsat. No m’hauria d’afectar tant, tens raó, germaneta. És millor que procuri esborrar la mirada felina, selvàtica, tan famolenca d’un germà i una cunyada que només vetllen per la seva cobdícia d’usurpar, de desposseir, de despullar-nos d’uns drets jurídics que lícitament ens pertoquen en igualtat de condicions.

– Arracona el tema del testament. El pare ja sabrà com modificar les clàusules que ha deixat constatades per escrit perquè en algun nivell els tres germans en siguem beneficiaris.

Tot arribant al carrer de la Passió de Manlleu, la Paulina té la sort d’aparcar al costat de la porteria i veuen com la Carlina els espera a la travessia oposada que acaba de creuar. Aquesta última tenia una reunió administrativa; una mena de reunió d’empresa, en què tenia cabuda un dinar per parlar de la logística organitzativa i la preparació estructural de les aules des d’un vesant d’organigrama empresarial. La Carlina, en aquest cas, no ha pogut faltar a la cita, perquè a ella l’incumbia el tema i, com a conseqüència, havia renunciat al dinar familiar dels Ribó.

– Però, què ha passat? Robert, et veig pàl·lid, amb uns ulls absents, boirosos, entelats de lacrimal. Es pot saber què has fet?

– Res, tranquil·la – intenta la Paulina amainar la renyada que ja es veia venir.

– Has begut, oi? – prossegueix la Carlina irritable – ho sabia, ets un fastigós!

– Ei, calma’t una mica. No permetré que insultis el meu germà d’aquesta manera. Ha estat una incidència extraordinària, inusual...

– Inusual? El meu marit quan té problemes s’abaixa els pantalons amb molta facilitat. No els afronta com jo, donant la carta i procurant resoldre’ls amb el cap clar.

– Perdona’l Carlina, una discussió molt forta que ell ja havia anticipat ha fet que perdés els nervis i anés a la fonda a fer unes copes .– aclareix la Paulina.

– Ets un ploramiques! Et consoles amb l’alcohol sempre que tens problemes. No trobes que a la teva edat ja hauries d’haver-te enfortit.

– Prou de tanta xerrameca! - Protesta la Paulina amb fermesa.

– No n’hi ha prou! - Respon la Carlina – tu no saps que és tenir un home que sempre cedeix davant dels suborns i propostes que tenen una intenció indecent. L’Eusebi i la Sofia són uns llangardaixos. No saben fer altra cosa que arrossegar-se davant de qui sigui, per tal d’assaciar el seu afany de poder i domini suprem quan l’assumpte es relaciona amb els diners.

– Sí, és cert – diu en Robert abaixant el cap amb un posat d’apaivagament i rendició.

– No, no té raó. Tu ets una bona persona, digne, treballador, honrat, noble, un ésser sense antecedents de manipulador, d’oportunista i calumniador. Ets íntegre en essència i tu, Carlina ho hauries d’admetre.

Un cop a la porteria, la Carlina sulfurada per la torrada d’en Robert, ordena el seu home que entri a casa per dutxar-se i dissipar la pudor que desprèn amb desvergonyiment.

Capítol 11

Un parell de setmanes, mentrestant, han transcorregut des de la mort inexplicable d’un Maurici que semblava invencible, pastat de ferro macís, incapaç de poder rendir-se davant d’una mort irrefrenable.

A comissaria hi ha novetats. L’Arnau continua rebent informes de la policia científica i de balística. És completament evident que les armes no han tingut cabuda en aquesta defunció sobtada. El cor sembla que, d’entrada, hagi sofert una aturada per causes endògenes. Però, tot i així, la comissària Roig es veu obligada a fer ponderació dels informes que des de la fiscalia es troba temptada a verificar amb rigor. La coordinadora del departament està molt convençuda que, malgrat que cap familiar hagi presentat una denúncia, s’hauria d’obrir un procés judicial per poder arribar al cor del fonament que ha matat un home, en aparença innocent, innocu, completament desconnectat de qualsevol trama d’enemistat que hagi pretès atemptar la seva integritat tan honrada i preuada.

La comissària Roig encomana al seu ajudant l’Arnau que examini les últimes fotografies que es varen fer al pis de Manlleu en trobar el cadàver recentment defallit i acabat d’exposar davant la visibilitat de qualsevol testimoni. La pantalla mostra diferents alteracions òptiques que afecten l’apreciació de possibles hematomes lleus. En principi, tot apunta a que l’home podia haver caigut d’esquena al plat de dutxa i desnucar-se per l’impacte del cop al cerebel contra un receptacle de ceràmica. No obstant, l’Arnau i la comissària van rebobinant i avançant en les imatges que tenen recavades per poder destacar variacions que transgredeixen les primeres conclusions emeses, fruit d’un veredicte en què una causa fortuïta pugui entrar en joc. L’Arnau té una visió molt analítica i és el primer que veu, en projectar una fotografia en primer pla, com la camisa d’en Maurici presenta punts negres, difícils d’identificar. Semblen taques de tinta o d’algun material de pintura sintètica que ha acabat malmetent el teixit de la peça de vestir que la víctima porta.

La comissària ordena al subordinat que apropi encara més la imatge que, probablement, pugui tenir relació amb alguna ferida provocada per un forcejament o alguna empentada entre l’agressor i la persona difunta. Res de res en canvi.

La comissària Roig pot veure que semblen petites restes de fibra capil·lar; alguns cabells negres, tot i la calvície sobresortida d’un home d’edat avançada, poden quedar despresos després d’un desmai letal. Uns moments de màxima lucidesa fan que l’Arnau es qüestioni aquest detall. Si la víctima no hagués anat al lavabo de manera voluntària i hi hagués hagut un enfrontament violent: perquè no pensar en la possibilitat que el presumpte assassí podia haver deixat anar matèria orgànica mentre volia contraatacar un Maurici, que procurava preservar una vida que sucumbia ja a marxes forçades? Perquè no pensar que les estrebades provocades per una lluita d’atac i defensa podien haver propiciat que la víctima arrenqués un manyoc de cabells a l’atacant que intentava esgotar tots els mecanismes criminalistes per conduir la víctima a una mort irremeiable? No, no pot ésser tan senzill, es diu mentalment l’Arnau.

– Un moment –assenyala l’Arnau amb la seva mà dreta –Si ens fixem de manera molt primmirada veiem que el color d’aquestes línies en posició diagonal son d’un color negre metal·litzat.

– Clar, –contesta la comissària Roig – però hauríem de comprovar la identitat d’aquests cabells. Saber identificar la massa cel·lular incloent la substància de queratina i, sobretot, el tipus de melanina segur ens conduiria cap a una resolució més clarificadora. Si vols que et sigui sincera. – continua la comissària com si parlés de portes endins, clandestinament – Tot això em sembla una mica surrealista.

– Per què ho descriu d’aquesta forma? – inquireix l’Arnau.

– Tinc la sospita que aquests cabells, que crec que per descomptat podrien ser sotmesos a una anàlisi bioquímica, poden suposar un parany per desviar-nos de la veritable realitat objectiva dels fets.

– Sembla molt convençuda tot i que alhora tossuda i, perdoni per la meva intromissió però crec que tots els indicis que anem reunint ens porten i apropen als orígens que varen determinar una bàrbara mort.

– Doncs jo no ho tinc tan clar – rebat la comissària –comparem les primeres imatges inicials. La pantalla no mostra indicis de defensa acèrrima davant d’un atac imminent. Tot el cas del senyor Ribó es manté intacte. Els membres de la policia científica no varen descobrir si les constants vitals del cadàver havien apagat la seva funcionalitat per cap causa externa provocada per un altercat.

– Si, té raó. El cor, la sang, les neurones no presenten senyals d’intoxicació ni molt menys varen poder apreciar si els teixits, la musculatura i massa òssia, havien debilitat la fisiologia per un crim des d’un principi planejat, perfectament deliberat i programat amb un objectiu intel·ligent.

– Aleshores company, m’estàs donant pràcticament la raó. – admet la comissària – Si el mòbil del crim, que va empènyer a l’assassí a agafar embranzida i, per alguna raó completament egotista, va portar el senyor Ribó a degradar el cos, va ser premeditat, ens hem de remuntar a esbrinar quins dels testimonis no poden sostenir una coartada prou refermada que els mantingui eternament exculpats.

– Doncs, què proposa? - Diu l’Arnau una mica rendit a les especulacions, fundades de primera mà per la seva cap.

En aquell moment en Martí entra al despatx amb una cara mig somrient. Els dos presents en veure’l, es queden sorpresos i intrigats per la forma en què triomfalment compareix.

– Tinc petites novetats de la unitat de grafologia. Recordeu el diari d’en Maurici, mig camuflat en un bidet que servia de tapadora? Els dos especialistes que tenim per mirar de reconèixer la lletra cursiva i quasi gens entenedora han pogut veure que pertanyia al senyor Ribó. En l’última pàgina d’aquest mateix diari, la víctima va signar amb el seu nom i una rúbrica que involucra que la personalitat més profunda té correspondència amb ell.

– Perfecte! – exclama la comissària Roig amb un gest alleugerit – Tenim com a mínim un referent que apunta a que el diari i el crim estan d’algun mode entrellaçats.

– Sí, però no ens precipitem – contraresta l’Arnau – podria tractar-se d’una fal·làcia.

– Què vols dir? - Pregunta en Martí.

– Que la persona que el va matar va posar el diari al bidet per fer veure que el senyor Ribó llegia les seves memòries i, en algun capítol, ell mateix va començar a sentir-se empatxat de tanta informació i va tancar el diari abans de dutxar-se.

– Entenc el que vols dir – diu la comissària – jo sempre he pensat que aquest diari mostra un contingut transcendental, revelador, especialment important, encara que enigmàtic, per afilar prim cap una veritat de moment emmascarada per supòsits i incerteses que no han resultat provats.

– Hem de veure si definint la personalitat, la intencionalitat de l’escriptura d’aquesta obra inèdita, a més de les emocions que en senyor Ribó sentia un cop va ser redactada, apunten cap a algun fenomen que pugui destapar el perquè es trobava al lavabo el dia de la mort.

L’Arnau s’aixeca i agafa el diari que tenen arxivat per veure el tipus de lletra tan difícilment llegible. El fulleja amb parsimònia. Unes dues-centes pàgines es troben omplertes des de la capçalera fins al peu. La lletra es molt inclinada; una posició en diagonal es conserva a mesura que les planes mig encartonades, arrugades, farcides de plecs i marques són observades per l’agent de policia. Mentre intenta fer un repàs superficial, l’Arnau es grata el front, com si pensés en veu baixa algun desencadenant que podria dirigir-lo cap al punt de partida d’un homicidi que sembla, en primer pla, irrealitzable: Maurici Ribó i una signatura en què dona l’efecte que el pols li estigués tremolant.

En Martí encara no ha acabat de relatar tota la descoberta que els del Departament d’Escriptura han pogut constatar.

– Aquí tenim una altra dada rellevant que sembla que el diari que va escriure en Ribó no era una autobiografia. Els de grafologia han pogut reescriure les inicials del pròleg que es troba a la segona pàgina a mà esquerra i gairebé estan segurs de la identitat d’aquesta persona a qui s’adreçava: Júlia Marquès (Juliol 1936)

– I on vols anar a parar amb aquesta revelació? – pregunta l’Arnau.

– Està claríssim! – intervé la comissària – Tenim el tipus de lletra: cursiva, inclinada, tremolosa, tota diminuta i comprimida; una lletra manuscrita que ha estat reflectida en paper físic de manera autònoma.

– I també tenim un nom: Maurici Ribó i un pròleg. Es com si la víctima estigués testificant per escrit unes vivències a una persona que no forma part ja de la seva vida – diu l’Arnau.

– El més insòlit, però alhora verídic – prossegueix en Martí – es que tota l’estona està parlant en primera persona. Els de grafologia han pogut revelar com aquestes grafies que semblen jeroglífics egipcis contenen monosíl·labs com “jo i tu “.

– Pel que expliques ja tenim una obra mestra sense publicar-se en el mercat literari que ens apropa cap a la intenció d’un assassí ressentit i venjatiu.

– Com diu? - Pregunta molt sobtat l’Arnau a la comissària.

– Sí, home. Júlia Marquès és una dona de la qual desconeixem la seva trajectòria. No sabem si està viva o morta, però hi ha un vincle que unia el senyor Ribó amb aquesta dona completament indiscutible.

– Quina mena de vincle, creu? - Diu l’Arnau – Està insinuant que potser eren amants o potser va ser un amor de joventut malgrat.

– O potser algú que l’homicida coneixia i per procurar capgirar el procés d’investigació policial exhibeix aquesta llibre, amb la intenció d’extrapolar la culpabilitat del crim cap a una dona amb nom i un cognom que la persona agressora sabia d’avançament la importància de considerar-los rellevants.

En Martí encén el seu ordinador per veure l’arxiu amb el document que coincideix amb tot el relat d’aquest diari, que sembla escrit amb la intenció de rememorar els antecedents vitals d’en Maurici Ribó. El servei d’anàlisi grafològica no s’equivoquen. La Lletra està escrita a mà, com si en Ribó estigués sotmès a declarar confessions secretes que només un llibre malbaratat pel pas dels anys fos capaç de sostenir. D’altra banda, malgrat la simplicitat i probablement una ortografia menyspreada que posen en evidència la manca de nocions culturals de gramàtica catalana, no exoneren el grau d’implicació d’una Júlia Marquès a l’hora de poder certificar si aquest nom és real o certament és un pseudònim que el senyor Ribó utilitza en la seva obra extensa.

Per descartar interrogants i poder-los cercar amb proves que serveixin de resposta irrefutable, la comissària Roig demana que el Departament es posi a treballar per poder fer gestions i concloure si la senyora Marquès figura en el registre civil com a ciutadana a la comunitat autonòmica de Catalunya.

– També seria viable que tu Martí fessis una sol·licitud a partir d’una instància escrita si la Júlia Marquès ha estat empadronada a Sant Bartomeu durant alguns anys. Això explicaria que el senyor Ribó i aquesta dona poguessin haver tingut algun nexe de convivència en quant a localitat de residència.

– Ara mateix faig la esbrina per Internet. El problema però, es que només tenim el primer cognom. Podem trobar moltes coincidències...

– Però no a Sant Bartomeu – interromp l’Arnau – pensa que és un poble que no sobrepassa els cent cinquanta habitants i l’índex de probabilitats que dues persones duguin el mateix nom es poc arriscat.

– L’Arnau té raó. Però coneixent els padrons registrats en el cens local de la comarca del Lluçanès, podem arribar a saber si la senyora Marquès era resident d’algun poble o vila d’aquest territori – afirma la comissària.

– Llavors millor demanar directament un permís de certificació d’identitat censal a l’Ajuntament d’Osona. Així podrem agilitzar tot el procés de cerca i captura d’alguna dada, que ens deslliuri d’aquest encallament en el qual ens trobem sotmesos des de ja fa unes poques setmanes.

– Bona pensada Martí! – diu la comissària – Ara la màxima prioritat es saber si aquesta dona pot prendre declaració en cas de trobar-se viva i en plenes facultats físiques i psíquiques.

– I l’altra prioritat es veure quina mena de relació sostenia amb el senyor Ribó, perquè crec que està molt desvelat que un grau estret de confiança havia d’haver-hi per escriure un monòleg en què la víctima parlar d’unes experiències que no podem comprendre, però que expliquen la vida d’un home que l’acompanya fins la seva defunció dins d’un lavabo tètric i llastimós.

Capítol 12

El juliol de 1999 és un mes una mica ple de tràfec. A poble les tasques són imparables: que si alletar el bestiar, abrigar-lo amb llana d’ovelles que ja han renunciat a la vida per alguna malaltia infecciosa. Tot son maldecaps i angúnies que sembla no tinguin final. En Maurici ja comença a tenir una edat. Tot i ser un pencaire de mena, cabut, entregat i abnegat als seus deures com a ramader, la feina de camp se li estar fent feixuga. La jubilació, en canvi, la veu llunyana. Es com si ell no pogués permetre’s el dret a tenir una vida sabàtica, sense compliments ni compromisos adquirits. La seva vida, esclava, lligada a la pagesia, tan poc agraïda, l’ha cremat de valent, sense ganes, però de dimitir pels seus propis mitjans.

La Carlina, ja casada amb en Robert, no para de burxar el seu home de canviar d’aires. A Sant Bartomeu no hi ha vida per una dona que l’ha tingut gairebé regalada. Una dona que ha pogut obtenir una titulació certificada en el camp d’empresarials per treballar en una oficina, en un banc, una gestoria o consultoria i també en un bufet d’advocats. La modalitat de vida de camp ella la troba un despropòsit: malaguanyada, deshonrosa, insensata, menyspreable, en definitiva, abominable en tota regla. Els seus aires de dona estel·lar: refinada, pulcra, un xic prepotent i, per descomptat, amb un punt de mira una mica enfocat cap al reciclatge formatiu i el constant progrés monetari, fan que estigui en desacord que el seu marit treballi com un burro, dia i nit a les ordres d’un pare autoritari, limitat de mires, gens obert als canvis o a les novetats, a altres maneres de treballar més compensatòries des d’una perspectiva salarial.

La Carlina pressiona al seu home que deixi de fer de subordinat del seu pare. A tota costa desitja que aquest estiu sigui l’últim de la cua per tancar un cicle de vida que, segons ella, ha deixat de ser profitós i satisfactori.

El dia 25 de juliol, dia de l’onomàstica de Sant Jaume, un cosí d’en Maurici que porta aquest nom de pila, resident a Terrassa, puja a Sant Bartomeu a fer una estància de dos dies. S’estarà allotjat a la pensió del poble, perquè a casa dels Ribó només amb dos dormitoris justos, en Jaume, la seva dona amb el nen petit, en Gerard, no poden instal·lar-se.

En Gerard es un nen hiperactiu. De caràcter, però bastant controvertit, té una personalitat ambivalent. Amb sis anys d’edat, parla amb molta propietat i amb coneixement de causa. Li agraden molt els animals: en general, la biologia i la zoologia. També es considera entusiasta de l’aritmètica. Es mort de ganes de ser al poble per fer un recompte de les ovelles que en Maurici té al seu càrrec. No obstant tot això, en Gerard és maniàtic, quelcom excèntric. La seva actitud acostuma a ser introspectiva: un semblant reflexiu, una mirada un tan abstreta i un posat corporal bastant hermètic, el defineixen com algú amb un món interior ric en matisos, en què la intel·ligència cognitiva sobrepassa els barems de la normalitat, encara que també destaca per ser una mica enigmàtic, camuflat per conductes no gaire freqüents entre els nens de la seva generació.

Aquell matí, la Carlina i la Rosalia estan preparant un estofat de vedella amb bolets i una safata de canelons vegetals amb tonyina, ous durs i pebrot escalivat amb unes olives trossejades. La Rosalia està incòmoda. Aquell dia també pujaran de Barcelona la Paulina i en Jordi, ja que ella i la Glòria volen passar el que resta d’estiu a la casa pairal i en Jordi s’ofereix a portar-les amb les dents serrades i el front cenyit, típic d’ell, sempre rabiüt, rondinaire i hipercrític amb tot el que es presenta. L’Eusebi i la Sofia arribaran després de dinar, ja que han hagut d’anar al metge de guàrdia per una indisposició de la Sofia, de moment mantinguda en enigma.

En Maurici, des de les vuit del matí que es troba als corrals. La seva idea és engegar les ovelles de bon matí durant dues horetes, perquè els animals tinguin temps d’airejar-se i d’atipar-se de valent, amb l’herba ja crescuda des de l’entrada de la primavera. Aquell mes de juliol es presenta amb força variables tèrmiques: moltes tronades fortuïtes, tempestes bastant cabaloses i ruixats imprevisibles amb l’aigua regant tot l’àrid terreny després d’un hivern insòlitament amb molta escassedat de pluja, donen lloc a que els animals de pastura puguin atracar-se de tiberi i deixar els seus estómacs enfarfegats.

En Maurici sap que el fill d’en Jaume és pràcticament un fanàtic de les bèsties de granja. Tot i la seva edat prematura, és un nen responsable, que té cura del benestar de les ovelles, a fi que puguin mantenir-se il·leses i deslliurades de qualsevol percaç.

En Jaume i la seva família arriben a les nou del matí a Sant Bartomeu. En Gerard, només creuar l’entrada del poble, d’immediat es fixa en els corrals d’en Maurici, situats justament en un pendent que fa de separació entre un planell i un garatge, en què l’home guarda estris de tot tipus des d’aixades, forques, destrals, galledes i ferradures; un lloc, en què les ovelles a vegades van de part. Les més novelles no tenen assumit el part, com a fenomen adjunt al període de gestació. En Maurici es fa un fart de fer de llevadora. Ell les assisteix i sap quan cada ovella estar a punt de trencar aigües, però massa cops l’operació acaba quedant inutilitzada, perquè els nou nats neixen morts o amb alguna deficiència corporal que no dona cabuda a que la vida pugui perdurar en el temps. En aquest cas, les més joves son les més problemàtiques. Quan els descendents acaben d’accedir al món, son rebutjats per les seves mares i, perquè altres femelles els vulguin adoptar en Maurici ha d’aprofitar els cadàvers d’altres ovins, arrancar-los la pell, perquè les novelles acceptin els nascuts sense recança.

En Jaume explica moltes vegades a en Gerard la feinada que té el seu cosí a camp. Aquesta història, s’ha de reconèixer, fascina en Gerard i escolta amb molta recepció amb uns ulls que semblen dos fars que enllumenen tot el recinte. En Jaume es conscient de l’esclavatge que en Maurici arrossega a les seves espatlles. Tota una trajectòria de vida que s’allarga, sense tenir un final delimitat. Ell li diu molts cops al seu cosí que es repensi la venda del bestiar i acabi renunciant als maldecaps. Sense gaire preàmbuls, li fa saber que és partidari de la jubilació anticipada, ja que en Maurici hauria d’ocupar el temps en altres afers de lleure, que no hagin d’obligar-lo a traginar objectes feixucs i màquines que poden acabar malmetent la seva musculatura per una pesada significativa. En Maurici escolta els arguments del seu cosí, però en el fons li rellisquen. Aquest primer, sempre tan absorbit per una feina que li aporta pocs guanys, intensa i costosa, no veu una fi a curt termini. Té l’acèrrima creença que ell es el capatàs de la família; l’únic membre que proporciona els aliments i les fons primàries, perquè la família pugui sobreviure. Amb una mentalitat quelcom rovellada, en Maurici està convençut que prescindint del seu negoci ramader, tota la família estaria ressentida i, en algun nivell, l’estabilitat coixejaria. Moltes vegades fent broma, quan es comuniquen telefònicament, en Jaume fa referència al seu fill com a successor quan en Maurici li pertoqui retirar-se, ja que la dèria del nen excedeix l’índex de la normalitat. La criatura podria ser que de gran tingués un cervell analític, agut, i arribar a exercir com a matemàtic o físic: una rèplica d’Einstein, qui sap, li diu el seu pare amb un somriure de bat a bat. El nen, aleshores, s’estarrufa d’orgull tot i ignorar el currículum professional d’aquesta consagrada celebritat.

Aquell dia, durant el trajecte d’anada a Sant Bartomeu, en Gerard va contant mentalment les ovelles que en Maurici cuida. Tot el camí de viatge fa càlculs, en què la seva proesa pels números destaca amb escreix davant els seus pares, atònits i complaguts de tenir un fill tan enginyós i saberut. La il·lusió d’arribar a poble i acompanyar en Maurici amb el recompte de tots els components del ramat i poder, així, vigilar que cap ovella descarrili i desviï el recorregut durant l’interval de pastura, per ell no té preu.

– Papa, arribem ja? Tinc ganes de veure les ovelletes.

– Tranquil fillet, que queda un quart d’hora. Ja he trucat en Maurici des de la fonda que primer passarem pels corrals. Avui té les ovelles a prop de casa i les podràs veure.

– Yupi! Que guai, papa! Tinc ganes d’empaitar-les i acariciar-les. Vols dir que em coneixeran?

– Pot ser reiet – contesta el Jaume – Però d’empaitar-les ni parlar-ne. Els animals han de menjar i la teva obligació es mirar-los sense molestar-los.

– Però jo vull ajudar en Maurici amb els xaiets petits, que segur que n’hi ha molts.

– D’acord, però només si en Maurici et dona l’ordre, si no tu obedient a les instruccions.

– Està bé – diu en Gerard contraient el pit i arrufant les celles.

I els minuts que queden per arribar al poble se’ls passa una mica emmurriat.

En Jaume és un pare bastant obert de ment tot i ser força gran. Taxatiu, però alhora expansiu i tolerant. El nen ho sap. Molts cops el nano li fa preguntes sobre biologia, fauna, flora i el pare li respon amb molta assertivitat, sense embuts i amb fermesa. Pot ser que, de tant en tant, deixi anar alguna mitja veritat per no ferir la sensibilitat del seu fill. No obstant, no li agrada explicar faules ni llegendes que s’allunyin de la realitat, ja que en Jaume no es partidari que en Gerard creixi creient que el món es manté sostingut per uns pilars, en què la fantasia i la màgia tenen prevalença davant d’una vida tangible i material.

A vegades, en Gerard però s’empipa davant la visió tan realista del seu pare. Al nen li agrada elaborar hipòtesis, petites prediccions abans de saber del cert si un esdeveniment es farà creïble. Li agrada jugar entre els somnis i la consciència; la ficció i l’evidència; la imaginació més il·lusòria i la lògica menys refutable. Ell es considera un petit príncep. De fet, durant el trajecte, el pare porta el mític llibre que el nen a estones contempla pàgina per pàgina. Mira les il·lustracions, imatges en què astres i figures planetàries apareixen perfilades i es queda bocabadat. En canvi, el pensament del nen es concentra en el fet de fer d’ajudant d’en Maurici quan arribi a Sant Bartomeu. Els dibuixos l’atreuen, però el deure és el deure i s’ha de posar les piles per poder estar a l’alçada i no decebre a ningú.

Un sol bastant esmorteït els saluda quan ja estant trepitjant el poble. Entren per un camí terrós, ple de grava i pedrotes escarpades, que fan que el cotxe gronxi una mica. Molts veïns, que tenen la casa a l’entrada, estan al balcó o a la finestra d’alguna de les cambres. Ja se sap que als pobles són molt curiosos. Qualsevol soroll que es desmarqui de l’habitual costum han de ser els primers en assabentar-se. Repenjats a les baranes, dissimulen fent veure que recullen roba estesa o vessen aigua a les jardineres i testos, però aquest ritual no deixa de ser un simulacre. Aquesta família dels Ribó, de seguida s’adonen de les intencions del veïnat. La Rosa, dona d’en Jaume ajup una mica el cap des de la porta del cotxe i de seguida veu la xafarderia popular com s’aplega intrigada per acontentar la fal·lera de saber qui arriba en aquelles hores del matí.

– Que silenciós tot! – Diu la Rosa – Gairebé sembla que anem d’enterrament.

– Qui s’ha mort, mama? – pregunta el nen.

– Ningú, rei. Es una manera de parlar. Tot es veu molt solitari, no hi ha gaire ambient a la plaça.

– Bé, suposo que es natural – respon en Jaume – avui no és un dia laborable i la gent no deu matinar tant i ronda més per casa.

– I les ovelles? Quan les anirem a veure?

– Ara de seguida – diu la mare – deixa que el papa trobi aparcament i baixarem a saludar en Maurici.

– Ja sento les campanetes – comenta en Gerard.

– Vols dir les esquelles? – corrobora el pare – sí, es nota un repicar a la curta llunyania. En Maurici no deu ser gaire lluny.

– Segur que és a prop de la Ribella, el riu que separa Pol de Sant Bartomeu – assegura la Rosa.

– Que bé! Segur que els animalets m’esperen perquè els pasturi.

– Tu quiet xicotet. Una cosa es saludar-los i l’altra ben diferent que vulguis prendre’t llibertats i manar a la teva manera.

– Què vols dir mama? Jo vull veure-les per tocar-les i jugar.

– Les ovelles només es poden mirar. No s’han de molestar que ben segur estaran esmorzant – respon la mare.

– Va, som-hi. Que ja hem deixat el cotxe – dona pressa en Gerard. Tinc ganes de veure-les, com mengen, totes ajupides.

Uns petits tocs amb el clàxon fan que el parell de gossos que té en Maurici vagin a saludar els nou vinguts. En Jaume, en veure els mastins ja endevina el prat que el seu cosí ha escollit per fer nodrir el bestiar. La Rosa, quan veu els gossos fa escarafalls. Es molt escrupolosa, un xic recelosa amb els animals. Per una banda, els respecta i no té instints que vulguin fer esquivar els gossos i provocar que s’allunyin d’ella però no acaba de fer-los el pes. Es desconfiada i veu els animals com a predadors que només estan a l’aguait per atacar les persones més vulnerables.

– Au, fuig de la meva vora – diu la Rosa amb sequedat.

Els gossos però no es perceben del seu rebuig i continuen ensumant-la. L’oloren com si estiguessin fent-li una exploració clínica. Son afectuosos per defecte. En Maurici els té força educats, perquè no ataquin a desconeguts dels quals no poden tenir la garantia que siguin persones malfiades o agressives.

– He dit que us allunyeu, que encara em fareu caure –Insisteix la Rosa amb un posat esquiu, una veu que sembla que li trontolla per l’emoció aversiva que manifesta.

En Gerard, mentrestant, riu com un condemnat. La mare procura que el nen no els amanyagui gaire, ja que amb la seva opinió, tant restrictiva, té por que el seu fill contregui una al·lèrgia de pell.

– Prou Gerard. No els toquis tant que t’embrutaran de pels. Va, estigues quiet i baixem a veure en Maurici.

– No vull, mama, Deixa’m – es rebel·la en Gerard.

Tot i la seva curta edat, és molt contundent en les respostes. Quan vol assolir un propòsit, és entestat i caparrut, perquè la seva fita sigui complerta. Té personalitat i una capacitat de convicció molt peculiar quan té en ment una idea que considera que ha de defensar amb rigor. En això, s’assembla a en Jaume, son pare. Ells dos tenen objectius a curt termini, que si no es realitzen el seu grau de frustració es força notori. S’encaparren amb facilitat perquè, en el fons, un xic de perfeccionisme i una falta d’intolerància recorren les seves venes.

En Jaume procedeix d’una família de manobres, que ha hagut de suar dur per guanyar-se els calerons i ell, de petit, sempre havia escoltat que el millor treball és aquell que s’aconsegueix amb la pell regalimada i les galtes envermellides. En Jaume, amb trenta anys, continuava edificant cases fins que una hèrnia discal el va fer plegar de la feina, tan àrdua i poc valorada socialment. El seu fill, en Gerard, ha crescut considerant que els oficis manuals són un bon partit, perquè un home es consolidi professionalment. El nen, per aquest motiu, sent que la feina de ramader es distreta, recompensant i agraïda, a més d’emocionant i alhora arriscada. Els animals són una debilitat per la criatura que, la Rosa, tot i intentant-ho amb els seus cinc sentits, no ha aconseguit dissuadir-lo. Ella s’ha criat en un entorn de pedagogs. La seva mare, filòloga hispànica i el pare mestre historiador, ha tingut una vida que ha sabut apreciar a través de l’aprenentatge ortodox. La lectura, l’escriptura i el descobriment cultural a través del fet de tenir assessors familiars que l’han recolzat durant la seva infantesa i adolescència,, han estat molt valorables i decisives perquè ella hagi acabat considerant que el seu fill, de gran, pugui explotar la seva vocació cap a una professió que requereixi un recorregut universitari. Ella sempre ha imaginat que en Gerard podria treballar com a bioquímic, analista de laboratori o bé divulgador científic. La Rosa, en aquest aspecte és del morro estirat. Totes les matèries que tenen a veure amb la medicina veterinària li fan més aviat repulsió. En Jaume, en canvi, és de mires molt més eixamplades. Troba que els animals són necessaris perquè els nens despertin un grau de sensibilització cap el medi ambient i la fauna, segons ell, és un element indispensable del qual no s’hauria de prescindir ni discriminar, ja que té una vàlua digna de ésser considerada com a important.