Читать книгу: «Els que manen»
Sinopsi
No tots els poders s’elegeixen a les urnes. A les democràcies, també hi ha espais d’ombra en què les elits econòmiques fan valer la seva influència per consolidar la seva hegemonia.
Els que manen presenta, amb un mètode gairebé enciclopèdic, els orígens i la trajectòria de cinquanta grans fortunes catalanes, des dels seus orígens fins avui mateix. Noms com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Jaume Roures i Tatxo Benet (Mediapro) o Isidre Fainé (La Caixa) i clans familiars antics i moderns com els Vidal-Quadras, els Gallardo o els Grífols són analitzats, amb tot el detall i tota la solvència, pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí.
El relat de com aquestes nissagues han aconseguit aixecar els seus imperis —amb episodis exemplars i d’altres de vergonyants—, de com han transitat pel segle xx de les guerres, les dictadures, les crisis i l’autonomia política, ens permet descobrir, des d’un angle sovint insòlit, el perquè de la nostra història contemporània.
Taula
El mirall trencat dels mandarins catalans
Ferran Casas
Els cognoms que sempre hi són
Els Cambó, o el declivi d’un llegat
Adeu a la «perla»? – L’Institut Cambó, dissolt – Una filla i catorze nets – Passió per la política – Un home de negocis – Cambó i el Procés – Mecenes i col·leccionista amb amistats perilloses
Els Vidal-Quadras, esclavisme, banca i política
De Sitges a Amèrica – Negrers – L’hereu més conegut – La història d’una ascensió – La caiguda – Quan Vidal-Quadras va cantar Els segadors – L’aposta pels fons d’inversió – Els altres Vidal-Quadras
Els Valls-Taberner, banca, Opus i Corona
Un nacionalista romàntic – Del tèxtil a la banca – L’ascens al poder bancari – Una copresidència al Banco Popular – L’enfonsament – Monàrquic i amb bona sintonia amb el PSOE – Un empresari amb inquietuds… – … i una confident de la reina
Els Güell, la burgesia girada cap a Madrid
Els orígens indians de la fortuna
Els Millet, de la Renaixença a l’ensorrament del Palau
Orígens occitans – Una institució símbol de la represa cultural – La relació amb Domènech i Montaner – La primera topada amb la justícia – L’ajuda de Cambó – Millet i Maristany, el pare – De fugit dels republicans a processat pels franquistes – Entre els negocis i el mecenatge – Plàtans, cacau i saxos a Guinea – Una primera estada a la presó – De cara al negoci i pocs escrúpols – El lligam amb els Garicano
Els Samaranch, entre la foscor i la glòria
La via olímpica – Un currículum forjat al món de les finances – Especulant a Ciutat Meridiana – Una escola del poder – Discreció davant el Procés – Volant cap a Pequín
La seducció dels negocis
Isidre Fainé, el poder de transformar La Caixa en el banc més gran
Una infantesa difícil de postguerra – Un caràcter marcat per la mare – «Vostè serà director general» – Banco Atlántico, Riva y García, Banca Jover, Bankunión… – Decisions transcendentals – El primer contacte amb l’Opus Dei – Davant el procés independentista: negocieu, negocieu – Tardor del 2017: decisions que s’han hagut d’explicar – L’arquitectura de la Fundació La Caixa, Criteria i CaixaBank – Per davant del Santander i el BBVA al mercat – El català de la llista de filantrops
Josep Oliu, el banquer de Sabadell que volia un Podem de dretes
Una successió dinàstica – La lluita per la primacia – Capital llatinoamericà al rescat – FEDEA, una referència clau – La factoria taronja – Contra el Procés
Salvador Alemany, l’empresari sense empresa
Peatges: pagar o no pagar? – La Saba d’Alemany: el pàrquing com a centre de serveis – Diu que no hi entén de política – President del Patronat del Liceu – El «nano» del Raval no oblida
Borja García-Nieto, la burgesia «eqüestre»
El món del Círculo – Ignacio, al Cercle del Liceu – El lligam amb la Universitat Abat Oliba…
Maria Reig, la dona més rica i trencadora d’Andorra
Una personalitat inquieta – Una «cosmopolita amb discurs rupturista» – La clau: «Saber què mou l’interlocutor» – Operacions immobiliàries a Barcelona – L’hereu segueix els negocis… i la política – Una aventura empresarial entre dues llums – El món de fades del producte de luxe – Inversions hoteleres en dificultats – Dos mals negocis a Madrid i Barcelona – Ben relacionada amb l’elit catalana – Arriba Gilles Dregi per posar-hi ordre – Un fons oportunista nord-americà entra en escena – Crisi a Crèdit Andorrà – Maria Reig, la líder social que no va poder ser
Carles Tusquets, banquer per vocació i fill predilecte del patriciat barceloní
Els orígens financers: la Banca Tusquets – Deixeble d’Isidre Fainé – L’home que sempre arriba aviat – Entre el sí a Artur Mas i el no a la independència – El negoci va ser vendre – Trea Capital, el cor de l’actual negoci – El Tusquets evangelitzador de la inversió i l’estalvi – Enriqueix-me a poc a poc, que tinc pressa – Un altre damnificat de Spanair – President no executiu de Banco Mediolanum
Els Serra Farré i Catalana Occidente, el seny assegurat
Una multinacional amb arrels al 1864 – L’agència Serra Sallent de Manresa – Salvar Occidente de la fallida – L’assalt pel control de la històrica La Catalana – Una empresa «multifamiliar» amb cognoms il·lustres – El pitjor moment: un segrest de 66 dies a mans d’ETA-pm – Plantar el director del Banco Central per anar al tennis – Jesús Serra i Santamans, seixanta anys de patriarcat a la companyia – El relleu cap al president actual – Traslladen la seu a Madrid el 2017 «amb molt dolor del nostre cor» – Créixer a base de comprar i comprar – Resistència a la crisi de 2008 – Baqueira Beret, una inversió fora de les assegurances – Les inversions immobiliàries del GCO – La sisena fortuna catalana – La Fundació Jesús Serra
Emilio Cuatrecasas, l’advocat més ric d’Espanya, ferit per Hisenda
Cent anys d’història – La tercera generació – Up or out: ascendir o anar-se’n – Bel·ligerant amb l’independentisme català – Un sopar amb Manuel Valls… – … i un avió cap a Euskadi – Impulsor de Barcelona Global – «Víctima» de la fallida de Bruno Figueras – Culpable de vuit delictes – Conseqüències sobre el despatx – Un fitxatge estel·lar – Com aconseguir el títol d’advocat més ric d’Espanya – Expansió internacional i aliances a Portugal i Sevilla – De retirada del bufet – Cuatrecasas es concentra en l’immobiliari a partir de 2016 – La torre Cuatrecasas, al costat de la torre Glòries
Luis Conde, el caçatalents que va apostar per Ciutadans
L’home que és a tot arreu – Caçatalents envoltat de «populars» – Amistats controvertides – La Fira se li resisteix – Molt a prop d’Albert Rivera – Al costat de Manuel Valls
Les germanes Godia, una gran fortuna catalana amb arrels a l’antic règim
L’alferes provisional més jove d’Espanya – La Brigada del Amanecer – A l’escalf del règim i de Porcioles – Entre l’assassinat de Bultó i l’assalt de De la Rosa – Una col·lecció d’art feta amb criteri – Ostentació i signe de pertinença – La meitat per a tu, la meitat per a mi – Acusats de frau a Hisenda – Una festa d’aniversari esdevé un conflicte polític – Octubre de 2017: de Catalunya a Getafe – D’Iberpistas a Abertis, i ara a Naturgy
El triomf dels mitjans i la cultura
Els Godó i La Vanguardia, una nissaga i un negoci irrepetibles
De diari de partit a suculent negoci – Ramón Godó, misantrop i anticatalanista – Gaziel, de la corresponsalia a la direcció – La revolució de La Vanguardia – Un «soviet» a la redacció i esqueles sense creu – Galinsoga, el preu a pagar – Una família ferida per la tragèdia – La cinquena generació – La filosofia Godó: creure en la realitat – El diari que no ha volgut ser l’ABC – La majoria absoluta d’Aznar s’endú un director
Jaume Roures, Tatxo Benet i Mediapro, el Hollywood català
El llibre de capçalera de Roures – Mediapro comença a caminar – El procés independentista – Tatxo, l’ala independentista de Mediapro – La fallida de la Unió Esportiva Lleida de Tatxo Benet – Una col·lecció d’obres d’art censurades – L’etern retorn de la llibreria Ona – El coronavirus va trucar a la porta – La ideologia de Mediapro, entre Convergència i la revolució – La recepta Roures per a TV3: menys estructura i més continguts – D’empresa d’amics a multinacional – Un fons xinès compra la majoria de Mediapro – Els Estats Units i França, els conflictes més recents – The Mediapro Studio, nova dimensió – Una història accidentada
Els Lara, els prínceps destronats de Planeta
Una llarga batalla – De la Legió a Planeta – Lara, mossèn Tronxo i una mort a la carretera – El darrer burgès ambiciós? – Contra el Procés, però crític amb Aznar – El lligam amb Mas – Un gran imperi – La temptació bancària – Un poder en declivi?
Lluís Bassat, entre la tragèdia jueva i el triomf a la publicitat
Un avi maçó – Un pare que fuig – L’antijudaisme del franquisme – Nascut un 6 d’octubre – Un oncle a Auschwitz – Les intuïcions en el negoci – De Bassat SA a Filomatic – De Gila a Pujol, passant pels Jocs Olímpics – Les dues campanyes del Barça – Yolanda, la filla que més s’hi assembla – Els Col·legis del Món Unit, una connexió interessant – L’experiència d’El aprendiz – La religió i la vida – Catalanista, però contrari al Procés
Els Rodés, la nissaga pionera de la publicitat a Catalunya
Temps de guerra – Víctimes de la bomba del Coliseum – La passió per la publicitat – Ben avingut amb els March – Peça clau en els Jocs del 92 – L’aposta per l’Institut de l’Empresa Familiar – La vergonya del Palau – Tres germans, tres colors – Molt actius per una tercera via – Un pensament austriacista – Premsa, banca, publicitat – Immersió periodística al diari Ara – L’Ara, sense la publicitat del referèndum de l’1-O – El cas Acciona – Teories cap al futur
Antoni Vila Casas, el farmacèutic filantrop i independentista
Un avi conservador i un de catalanista – Un negoci que va anar en augment – Franco i el Diazepan – «El producte o els diners» – Una referència en el mecenatge – Un independentista sense complexos – De la farmàcia, a l’art i la biotech – Accionista del diari Ara
Els Sunyol, Barça, sucre i mecenatge
Una fortuna dolça – Empresa, esport i ciutadania – Un destí tràgic a la serra de Guadarrama – Un orfe de nou anys – La mala relació amb l’avi – Una promesa a la mare: no fer política – Recuperar la posició perduda
Carmen Cervera, de filla d’un mecànic a baronessa Thyssen
De Tarzan a l’aristocràcia – Un títol amb molta història – El paper dels Thyssen durant el Tercer Reich – Un baró de vida sentimental agitada – Un fons d’art construït amb voluntat de ferro – Una col·lecció «a cop de talonari» – Ombres sobre la col·lecció – «No tinc diners, no tinc diners, no tinc diners…» – Luis del Olmo li volia deixar diners per menjar! – Una enganxada amb la filla del baró
Els que aixequen la persiana
Els Grífols, l’Ibex-35 sobiranista mimat per Washington
El producte – El net del fundador – Miami, cap de pont de l’ambició internacional – La connexió nord-americana – L’eclosió sobiranista de Víctor Grífols – La tardor del patriarca – Un imperi diversificat – A les trinxeres, a prop del PSUC
Els Carulla, entre el mecenatge i la Gallina Blanca dels ous d’or
Un dels fundadors d’Òmnium – Un mecenes que volia fer país – Maria Font, la persona imprescindible – El vincle amb Fèlix Millet – Una decisió controvertida: salvar Convergència – La branca catalanista del Cercle d’Economia – Per damunt de tot, empresa familiar – L’expansió i les seves claus – La persecució fiscal – Les vendes de negocis deficitaris – El diari Ara, entrada i sortida – El holding, avui – La tercera generació – Els més rics d’El Mundo i Forbes
Els Sánchez Llibre, poder en conserva
«Humils, honrats i sense presumir» – El primer contacte amb la democràcia cristiana – La coneixença amb Duran i Lleida – L’escuder que «sobreviu» al rei – La passió perica i el pols amb Lara – Partida d’escacs a Foment – Per una «sortida negociada» – Cap als 100 milions de facturació anual
Els Ferrer Salat, del Cercle d’Economia al mecenatge verd
Detingut per «europeista» – Del Cercle d’Economia al partit polític Centre Català – Un empresariat modern, però a la dreta – Home clau en els Jocs del 92 – Un enginyer amb tres carreres – Sergi Ferrer-Salat, mecenatge verd – Abocat a la fundació musical – «Una Catalunya dividida» – El Gelocatil, el producte – La caiguda del Banco de Europa – Tornar al que és bàsic – Sostenibilitat i compromís verd – Un discurs social intens
Els Gallardo, entre la discreció burgesa i l’unionisme de carrer
Un imperi amb quatre braços – Problemes amb Hisenda – El valor del patrimoni, molt vinculat a la borsa – Oposició frontal al Procés – Un amor a primera vista a Menorca – El segon amor d’ella, el quart d’ell
Els Tous, el somni de les joies a l’abast de tothom
Les arrels a la rellotgeria – Trenta anys d’ascens constant – Famosos i famoses amb Tous – Rosa Oriol, la portaveu empresària – Són matrimoni… però semblen germans! – Com es governa l’empresa – El capital estranger entra a Tous – Què han fet els Tous amb els diners? – Una crisi greu de comunicació pel Procés
Isak Andic, l’imperi mundial de moda Mango
El xoc amb Bruno Figueras – Banc Sabadell, mal negoci – Discreció a tota prova – El gust pel col·leccionisme – Una successió que no està sent fàcil – Els cavalls andalusos de Nahman Andic – Evitar el conflicte català – Mango: un disseny, una peça, un planeta – El cor de l’empresa és al Vallès – 2015-2018: Mango entra en pèrdues – El 2019, la remuntada i els nous projectes
Alberto Palatchi, de Pronovias a la premsa del cor
Ascens senzill, desenllaç complicat – L’inici de l’enlairament – Els anys daurats
Els Colomer, cosmètica, perruqueria i pàtria
Cendrós, el fill d’un perruquer de Valls – Ànima i motor d’Òmnium Cultural – L’enfrontament amb Fraga Iribarne – La polèmica sobre Josep Pla – Les complicades relacions amb Pujol – David Madí, el primer net noi – Colomer, un catalanista menys «volcànic» – Dins l’empresa: la fase d’internacionalització del negoci
Els Puig, capitans d’indústria amb fragància reial
El relleu passa a la segona generació – La necessitat d’amagar el nom d’Espanya – Antoni Puig, artista i soci fundador d’Òmnium
Els Molins, Opus, ciment i catalanisme
Tres branques familiars – «Em caso amb la Juana» – L’ascensió de l’Obra – De la Unió del Centre a CiU, una voluntat política – Advocat de tots els conflictes – Joan Molins, «més jesuític que opusdeista»
Josep Lluís Núñez, el constructor sense manies que va regnar al Camp Nou
La construcció derrota el tèxtil – Víctor Sagi, unes fotografies i molt de joc brut – Quan Cruyff va fer campanya per Núñez – El reconeixement buscat d’un noi de Barakaldo – Protegit per la Barcelona de Porcioles – El xoc amb el moviment veïnal – Conservador i proper – Un règim de vint anys – De l’ocàs a Quatre Camins – El clàssic home de negocis fet a ell mateix – Prudència i diversificació salven Núñez de la crisi – La primera família en patrimoni immobiliari de Catalunya
Begudes, joc i hotels
Sol Daurella, el secret de la Coca-Cola
El «repartidor» d’El Pardo – Uns bacallaners amb ambició – La fortuna de la dona més rica de l’estat espanyol – La discreció del poder – Cobega, el cor del negoci – Les armes de Sol Daurella: fusionar i dominar les embotelladores d’Espanya, d’Europa occidental i d’Oceania – Els moments horribilis dels Daurella – Carles Vilarrubí: de xofer de Pujol a conseller de Rothschild – El rostre del sector negocis – Una dimissió política per l’1-O – La CUP contra els Daurella – Quan l’unionisme va escometre Coca-Cola
Demetrio Carceller, petroli, cervesa Damm i cultura
Ministre en els anys més negres – Un esglaó clau en la història de la corrupció – Carceller Coll, la multa més gran de la història d’Hisenda – Discret i amant de l’òpera – Fer una Estrella és més que beure cervesa – Carceller, un president realment executiu que surt a la llum – Com es reparteix la propietat de Damm – El pla d’expansió de Damm – Rodilla, vuitanta anys fent entrepans – Reacció a la pandèmia de la covid-19 – Els Carceller, en el 28è lloc del rànquing del més rics
Manuel Lao, les escurabutxaques d’un home fet a si mateix
La separació dels dos germans Lao, el 1998 – La relació amb els governs de Pujol i Mas – El sector del joc no s’assembla al de les pel·lícules – Una vida entre Terrassa i Matadepera – La fundació, «per tornar el que la societat m’ha donat» – La venda de Cirsa a un fons nord-americà, el 2018
Els Suqué Mateu, quan el casino sempre guanya
L’èxit d’un ferrallaire amb origen a Llinars del Vallès – L’alcalde de les depuracions – Soci fundador del Cercle – Creus i medalles per a Carmen Mateu – El cognom Suqué, arrossegat pel cas Casinos – A la concessió de les loteries de la Generalitat – La gènesi del negoci actual: el joc – Les llicències dels casinos, en mans de Jordi Pujol – De Sant Pere de Ribes al port de Barcelona, la millor partida del casino – Casinos, joc online, caves, vivers marins, plàstics, edificis, finques, hotels, golf… – Dos germans i una germana, tres parts idèntiques – Hispano-Suiza, la resurrecció – Una economia molt sanejada
Jordi Clos, el mecenes hoteler que va inventar la marca Barcelona
Una infantesa castigada per la postguerra – L’escola de Mobles Maldà – L’entrada en el sector hoteler – Treballadors de segona generació – Una passió: dur l’art als hotels – Un maragallià dels anys gloriosos – Líder indiscutible dels hotelers de Barcelona – Una contradicció insuperable: la seu, a Madrid – Una amistat reial decebuda – Hotels en temps de crisi sanitària – Què és avui la cadena Derby Hotels Collection
Joan Gaspart, de lloctinent de Núñez a «expert en el fracàs»
«L’Oriente és la història de la família» – El coqueteig polític del pare de Josep Gaspart – La mà dreta de Josep Lluís Núñez al Barça – Una veu que no es talla – Catalanista i «amic de Puigdemont» – L’últim càrrec – Un referèndum per votar que no – La cadena dels Gaspart: vuitanta anys d’ascens i cinc de davallada – Els orígens històrics
El contrapoder de Barcelona
Vall Companys, el poder agroalimentari familiar de Lleida
L’origen de Vall Companys és al sector fariner – Josep Vall Palou, propietari únic després d’herències i compres – La generació actual: els tres germans Vall Esquerda – L’evolució del creixement – Cap a la cadena completa de producció – Montagut, un conflicte de propietat agrària a la fi del segle xx – Més escorxadors, més producció, més territoris – Proveïdors de grans superfícies – Les xifres del grup, avui – Una facturació en ascens i que es dispara el 2019 – Els fronts de crisi: dels falsos autònoms al medi ambient – La covid-19 i el Grup Vall Companys – El futur i els nous projectes – Porc ecològic per al consumidor final
Jaume Alsina i bonÀrea, del camp a la botiga sense intermediaris
De la caixa d’estalvis al centre de producció de la Closa – Un model paracolonial al segle xxi – El canvi del 1999: cap a una societat anònima amb una cooperativa a dins – Més facturació, més beneficis, més dividends, més inversions – Una nova planta a l’Aragó amb 4.000 llocs de treball – Les botigues de bonÀrea – La doctrina Alsina – Una empresa estudiada a les escoles de negocis
Josep Terradellas, les pizzes d’un empresari que se sent només un pagès
També hi ha núvols negres. Les ombres del capitalisme – Els Terradellas, abans que empresaris, són una família – La política i les amistats perilloses – Al punt de mira dels boicots espanyolistes – Tarradellas a la televisió, històries amb ànima – «El que m’agrada és ser a la fàbrica» – El príncep exiliat de l’aristocàrnia – Trajectòria ascendent, sempre – La farinera per les pizzes – El 2020, el gran salt a la internacionalització – L’empresa, vista per ella mateixa – Una empresa i una marca, en uns canvis de model globals
Joan Font i Bon Preu, comerç i independència
La fórmula de l’èxit: el comerç de tota la vida, al segle xxi – Un referent empresarial i polític – Joan Font, un perfil personal – El primer independentista entre els grans empresaris – «Els empresaris no hem de liderar el Procés, però li hem de donar suport» – Créixer i créixer, en facturació i establiments – El conflicte: Joan Font, propietari únic – Anna Font passa a ser la número dos de la firma
Els Feliu, l’electricitat que ve d’Olot
El segrest de Maria Àngels Feliu – Energia verda – Feliu, a la Fundació Princesa de Girona – Un relleu dramàtic – Un grup empresarial amb diverses branques – Banc dels Pirineus, una fallida de manual
Carles Sumarroca, el patriarca amb ànima de pagès
La petjada del doctor Bonifaci – Una mirada innovadora – De Cavall Fort a Convergència – El lligam amb els Rosell – L’intent de «conquerir» Foment del Treball – L’ombra del 3 % – Unes inversions diversificades – El sector agrari – Comsa Corporación, un gegant del sector – Presència a la sanitat i a la pell
José Luis Bonet, les caves Freixenet del poder
Freixenet, un diminutiu – La mort de la tieta Lola canvia les coses – Lluita de clans entre les vinyes – Dos anys per a una conquesta – Amb el 155 – La topada amb la nova Cambra de Comerç – Una guerra i tres morts
Mar Raventós, l’última capitana catalana de Codorníu
Una relat que comença el segle xvi – Manuel Raventós Domènech, un «regionalista agrícola» – Diputat solidari
Índex onomàstic
El mirall trencat dels mandarins catalans
Ferran Casas
Una burgesia amb capacitat d’innovar i d’arriscar per conquerir qualsevol mercat, un país de capitans d’indústria, un selecte grup de milionaris —alguns força discrets—, un establishment que remenava les cireres, que es veia capaç de controlar les institucions, i que tenia una bona entrada a Madrid. Era el panorama que, durant dècades, en dictadura i en democràcies de més o menys qualitat, oferia Catalunya a qui se la mirés a vista d’ocell. Era una classe social, una elit, que gaudia d’una certa estabilitat malgrat que mai no ha estat homogènia.
N’hi havia, i n’hi ha, que només volien fer diners, i d’altres que participaven en iniciatives, que actuen amb vocació d’incidir i que s’esforcen per veure-hi més enllà de les parets de la seva fàbrica. Des dels mecenes de la llengua i la cultura catalana com els que van fundar Òmnium fins als que ens ajuden a explicar el Modernisme o el nostre autogovern, però també els que finançaven el pistolerisme dels anys vint i l’aixecament feixista del 1936, o els que s’han entregat a aventures especulatives. A la foto hi eren i hi són tots, encara.
En els darrers anys tot ha canviat, també ells i les seves quimeres. La crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català, i les incomoditats i tensions que ha generat el Procés en un àmbit on domina el conservadorisme han refet el mapa. Calia revisitar-los i trobar-ne de nous per explicar-ho tot i posar-hi context amb dades i fonts. Fer, en definitiva, una feina periodística. La bona acollida que, entre els lectors, va tenir una història de la família Lara i el seu grup Planeta a Nació Digital va donar-nos, l’estiu del 2019, la idea de fer una sèrie sobre les grans nissagues empresarials.
Aquestes sagues ens havien de permetre explicar la nostra composició social, el nostre mapa polític i el nostre model econòmic i la seva capacitat d’adaptació al context. És el que es van proposar Miquel Macià i Pep Martí, dos periodistes de llarga i acreditada trajectòria, de perfils complementaris, poc amics de la frivolitat innecessària i bons coneixedors dels engranatges del poder a Barcelona i més enllà de l’entorn metropolità. I això, remenant el registre mercantil, recorrent a fonts orals de diversos nivells i també documentals, és el que han fet durant gairebé dos anys, també en pandèmia. Posant-hi talent, sí, però també moltes hores i empatia i intenció en les preguntes per accedir al que els afectats volien contar i al que no. La sèrie es va publicar setmanalment al diari i aquest llibre és fruit d’una revisió per dotar-la de més coherència i esmenar-ne o actualitzar-ne aspectes puntuals.
Els que manen no es publica amb la intenció de fer relacions públiques. S’hi combina la informació econòmica amb la social, la política i la històrica, fet que fa més llegidors els perfils i els posa a l’abast de qualsevol lector inquiet i interessat a saber qui són i per què són com són els nostres mandarins. No tots els àmbits tenen el mateix pes perquè les trajectòries familiars, les iniciatives empresarials, els patrimonis o els posicionaments públics tenen un interès desigual. Els quatre elements sempre hi apareixen, però no en un equilibri idèntic que podria fer decaure l’interès. Tampoc no hi ha un criteri objectivable a l’hora de triar els protagonistes. No tots són els més rics, tampoc els més populars o els de més tradició.
Hi apareixen tots els que espereu —si en lloc dels cinquanta noms que van donar nom a la sèrie original en fossin deu, hauria estat més difícil—, però també en surten d’altres sense els quals no s’entén el present de determinades comarques i sectors. N’hi ha que no tenen una gran fortuna, però sí un gran impacte social i que són directius que no hi podien faltar perquè, fent-los justícia o no, se’ls situa en l’epicentre de totes les conxorxes. D’altres ens ajuden a entendre bé com el franquisme va permetre forjar grans fortunes i guanyar un prestigi social que la Transició, com a transició i no com a ruptura, va evitar descavalcar malgrat que algunes han estat elits extractives. La tria i el producte final són fruit d’una iniciativa periodística genuïna i independent.
I per això calia posar-hi mètode, sotmetre-ho a contrast, i endreçar-ho i explicar-ho bé. Mentre treballàvem en la sèrie, descartàvem o afegíem noms, discutíem quin era el millor moment per presentar aquest o l’altre i si faltava material gràfic o accedir a una font per corroborar una dada, ens sobrevolava sempre el dubte de quina col·laboració trobaríem dels protagonistes. El cert és que ha estat desigual, i és un exercici d’honestedat que el lector ho sàpiga. Alguns protagonistes del llibre s’han negat a col·laborar amb Macià i Martí per explicar-se; d’altres s’han limitat a derivar-nos als seus gabinets de premsa o a portaveus per facilitar informació, i també n’hi ha hagut molts que han acceptat reunir-se amb els periodistes de Nació Digital en diverses ocasions, fet que confirma la rellevància en el mapa mediàtic català del diari i el seu prestigi pels més de vint-i-cinc anys de trajectòria acumulada. L’accés a la informació no ha estat, com deia, homogeni, però la perspectiva de la publicació dels cinquanta noms ens presenta un resultat final que, gràcies al bon ofici i als recursos de Macià i Martí, sí que ho és.
Els que manen ens ofereix el panorama d’una burgesia, d’unes grans famílies, on hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat al nostre país en els darrers anys. Molts no han entès el Procés, la impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o l’anhel d’una societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de més desigualtat. N’hi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat encara més. Segurament és l’altra cara de la dificultat que ha tingut «el carrer» —les classes populars— i alguns partits per ser conscients de fins a quin punt l’estat espanyol i les seves estructures eren fortes i estaven disposades a jugar tan fort com calgués per mantenir en peu l’statu quo.
L’establishment espanyol ha superat la prova d’estrès que, entre 2014 i 2017, va suposar la crisi monàrquica que va provocar l’abdicació de Joan Carles I, el Procés català i la irrupció de Podem. El genuïnament català, que en els anys de la pax autonomista va acceptar el rol que assumia la Generalitat quan facilitava fer negocis i defensava la idea d’una Catalunya motor econòmic d’Espanya, presenta un balanç de danys més gran. Els nostres noms no han estat aliens a la polarització i un ampli sector ha respost als intents d’impugnar les estructures que els han permès acumular beneficis, prestigi i influència amb un cert replegament i buscant protecció a Madrid. Els canvis de seus socials de 2017 en són el paradigma.
Aquest llibre us permetrà entendre què fan i per què les grans nissagues patronals del país, i també cap on pot transitar la nostra economia en un context global i de qüestionament de l’aposta pels serveis després d’anys d’un menysteniment erroni de la indústria tradicional i l’emprenedoria que van fer pròspera i socialment inquieta la Catalunya dels segles xix i xx. Que tingueu una grata i útil lectura.
Els cognoms
que sempre hi són
Els Cambó, o el declivi d’un llegat
L’operació per vendre l’obra més preuada de la col·lecció familiar d’art va delatar la crisi del llinatge
La notícia, la tardor del 2019, que la família Guardans Cambó tenia prevista la venda d’un retrat de Sandro Botticelli que havia estat la joia de la corona de la col·lecció de Francesc Cambó i Batlle (1875-1947), polític, home de negocis i mecenes, va desfermar una forta polseguera. El quadre era el «Retrat de Michele Marullo Tarcaniota», adquirit per l’històric prohom català el 1929, que el considerava la gran «perla» de la seva col·lecció.
No és la primera obra del llegat de Cambó de la qual es desprenia la família de qui va ser una de les grans personalitats de la Catalunya política i econòmica del segle xx. Però el quadre sí que era una de les peces més emblemàtiques. Què ha passat amb el Botticelli? Què se n’ha fet de l’Institut Cambó, creat per preservar la memòria i el llegat del polític? Qui són els seus hereus?
Adeu a la «perla»?
La galeria Trinity Fine Art, de Londres, va posar a la venda el retrat propietat de la família Guardans Cambó a la fira Frieze Masters, que va tenir lloc del 3 al 6 d’octubre. L’obra estava protegida com a bé d’interès cultural (BIC). Es tractava de l’únic quadre de Botticelli al món que pertanyia a una col·lecció privada, i el fet que fos un BIC no n’impedia la venda, però en limitava les condicions. La pintura només pot sortir de l’estat espanyol amb l’autorització del Ministeri de Cultura. Cal dir que, més de dos anys després, la peça no ha trobat comprador i continua en mans dels Cambó. Però l’operació ofereix detalls interessants sobre la posició actual del llinatge.
Un expert en el mercat artístic i historiador de l’art, Albert Velasco, va explicar als autors d’aquest llibre, amb motiu d’aquest episodi, que l’operació es va conèixer gràcies a un missatge anònim a les xarxes socials. Segons ell, es va tractar d’una «operació ben tramada»: Velasco assenyalava que «la galeria de Londres no va especificar que, en cas de compra, el quadre no podia sortir de l’estat espanyol. Si s’hagués dit això, s’haurien desactivat el 99 % dels potencials compradors». L’expert estava convençut de la finalitat de l’operació: «Els Guardans volien pressionar el ministeri perquè el comprés».
El gruix del llegat artístic de Francesc Cambó es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), tret d’unes poques peces que són al Museu del Prado. El seu gendre, Ramon Guardans, mort el 2007, va presidir el patronat del MNAC, i la seva vídua, Helena Cambó, traspassada el gener de 2021, formava part del patronat del museu. És aquí on, segons Velasco, hauria de ser el Botticelli. Però per això caldria que la Generalitat intervingués per adquirir-lo, cosa que, ara per ara, queda fora de la política d’adquisicions de la Generalitat perquè es tracta d’un artista estranger.
La peça, però, ha estat emblemàtica del patrimoni cambonià. Fins al punt que l’any 1996, amb motiu de la seva entrada a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Helena Cambó va llegir el seu discurs com a nova acadèmica parlant del quadre, amb el títol «Marullus, l’home del retrat de Botticelli».
L’Institut Cambó, dissolt
L’any 2017 es va produir una pèrdua sensible per al llegat: la dissolució de la Fundació Institut Cambó, creada el 1999 per continuar l’obra cultural de Francesc Cambó. Ramon Guardans la va voler impulsar integrant figures rellevants de la societat civil en el seu patronat, de manera que en una primera etapa va ser presidida per Miquel Roca i Junyent.
De tot el llegat cultural cambonià, la col·lecció Bernat Metge ha estat la producció més ambiciosa. Cambó va impulsar a partir de 1922 l’edició de les obres dels grans clàssics grecollatins, recorrent als millors especialistes i traductors i publicant els llibres en edició bilingüe català-llatí o català-grec. Ja té més de 400 volums. El 2016 els Guardans Cambó es van desfer dels drets de la Bernat Metge, que van ser adquirits pel grup editorial cooperatiu Som, que el 2021 s’integraria dins la cooperativa Abacus.
Una filla i catorze nets
Helena Cambó (1929-2021) va ser la filla única de l’exdirigent polític. Vídua de l’advocat Ramon Guardans, va deixar catorze fills (nou nois i cinc noies). Va viure sempre a la casa que va fer construir el seu pare, a la Via Laietana. Guardans la va conèixer perquè era l’advocat de la seva mare, Mercè Mallol.
Persona ambiciosa, Guardans va voler assolir un protagonisme social enarborant la memòria del sogre. També va exercir de conspirador: amb idees conservadores i monàrquiques, Guardans va pertànyer al Consell Privat de Joan de Borbó, aspirant frustrat al tron d’Espanya.
Cada any, per Tots Sants, tots els fills rebien un regal de la mare: panellets de cal Padreny de Reus. Aquest és un gest que volia entroncar amb un lloc de la memòria familiar: Ramon Guardans era de Reus. Els panellets els apleguen, però la família és molt nombrosa i sovint amb dificultats per consensuar decisions.
Aquests són els nets més rellevants del clan des d’un punt de vista social:
—Francesc Xavier Guardans Cambó. Exmarit d’Ana Godó, filla de l’editor de La Vanguardia. Era qui presidia el patronat de la Fundació Institut Cambó en els darrers temps i, probablement, qui exerceix més com a cap de família. Va ser president del CONCA i vicepresident del Chase Manhattan Bank a Nova York. Present en el sector editorial, va ser conseller delegat d’Anaya i director regional de l’àrea Àsia-Pacífic d’una multinacional holandesa del món editorial, Wolters Kluwer.
—Helena Guardans Cambó. Empresària. Presidenta de la consultora Webhelp a Espanya, una empresa francesa dedicada a l’externalització de serveis. El 2018 va traslladar la seu a Madrid. És al consell social de la Universitat Oberta de Catalunya, al consell de Fira de Barcelona i pertany a l’International Women Forum que promou el lideratge femení. Potser va ser aquest factor el que va fer que l’alcaldessa Ada Colau pensés en ella per dirigir la Fira, opció que no va fructificar.
—Ignasi Guardans Cambó. El més conegut dels nets per la seva incursió en l’activitat política. Va ser diputat per CiU, destacant per les seves intervencions crítiques amb el govern del PP durant la guerra de l’Iraq, i eurodiputat. Després es va deslligar de CiU i es va oposar al procés sobiranista. Va ser breument director general de Cinema durant el govern de Rodríguez Zapatero.
—Jordi Guardans Cambó. Un dels nets amb un vessant més intel·lectual. Poeta reconegut. Gerard Quintana, Feliu Formosa i Maria del Mar Bonet han musicat alguns dels seus poemes.
—Maria Guardans Cambó. Directora general d’AdQualis, una consultora de recursos humans. Va fundar Adunas, una empresa de caçatalents, després de treballar amb Luis Conde al Grup Seelinger & Conde.
—Pau Guardans Cambó. President de la cadena Único Hotels, formada per Grand Hotel Central a Barcelona, i Hotel Único i The Principal a Madrid. Ara impulsa dos nous hotels a Mallorca. Ell prefereix parlar de «col·lecció» d’hotels que de cadena. Són hotels de luxe de cinc estrelles. Ha presidit el lobby econòmic Barcelona Global. Ha estat cònsol honorari de Corea del Sud.
El Grand Hotel Central ocupa l’edifici de Via Laietana, 30, que va ser el domicili particular de Cambó. Pau Guardans va adquirir sencer tot aquest l’edifici (147 habitacions), on hi havia hagut també les oficines de la Fundació Bernat Metge, a la resta dels seus germans. El novembre de 2015, va traslladar a Madrid la seu social de la cadena.
—Rafael Guardans Cambó. Advocat, dirigeix l’àrea d’empresa familiar a Atrevia, una consultora de comunicació. Presideix la FIES (Fundació Institucional Espanyola). En el seu patronat hi ha figures com Carlos Fitz-James Stuart y Martínez de Irujo. També hi és un membre d’una altra distingida saga catalana, Alfonso Rodés Vilà.
—Teresa Guardans Cambó. Filòloga i doctora en Humanitats.
La FIES va ser creada a finals dels setanta com a fundació privada per «fer present a la societat el valor de la Corona com a institució integradora i impulsora de la convivència». La fundació organitza el concurs «Què és un rei per a tu?», adreçat als nois de primària i ESO. També premia els millors articles sobre la Corona. Un dels darrers premiats va ser Nicolás Redondo Terreros per un elogi de Felip VI.
Passió per la política
Francesc Cambó va ser el polític més rellevant del catalanisme conservador després d’Enric Prat de la Riba. Membre del grup de joves advocats formats entorn de Narcís Verdaguer i Callís, va adscriure’s com ells als primers grups catalanistes. Cofundador el 1901 de la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern de Catalunya, Cambó va esdevenir-ne un dels dirigents destacats, i va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat a Corts. La Lliga era una força vista com a filoseparatista des de Madrid i com a conservadora des de les esquerres catalanes.
Com a partit catalanista, la Lliga va defensar la Mancomunitat —que va governar amb Prat de la Riba i Puig i Cadafalch— i un projecte d’estatut d’autonomia el 1919. Com a formació d’ordre, va reclamar la repressió contra els revoltats de la Setmana Tràgica de 1909 i va fer costat a la monarquia enfront dels grans moviments vaguístics de 1917 i els anys posteriors. Va intentar una reforma de l’Estat, però va acabar sotmesa al bloc dominant a Espanya. Cambó va ser ministre en dues ocasions. Aquestes actuacions van fer d’ell un polític ple de contradiccions i van causar un fort desgast de la seva figura.
Durant la Segona República, la Lliga es va veure superada per l’ERC de Francesc Macià, i va exercir d’oposició conservadora al Parlament de Catalunya. Un episodi dolorós per al líder conservador va ser el clam de les multituds que el 14 d’abril de 1931 van celebrar la proclamació de la República als carrers de Barcelona amb el crit de «Visca Macià, mori Cambó!». Una frase que, per cert, encara reapareix sovint en articles d’anàlisi política actual.
L’aixecament militar de 1936 —en el qual la Lliga no va participar— va desencadenar una onada revolucionària a Catalunya, que va moure la major part de la gent rellevant del partit a fugir, molt sovint per salvar la vida, deixant enrere propietats, despatxos i negocis. Van ser uns anys en què Cambó va tenir una actuació també controvertida, i va arribar a obrir una oficina a París per contribuir a la victòria de Franco.
Un home de negocis
Cambó va ser també un actiu home de negocis. En aquest capítol destaca la seva actuació com a president de la CHADE (Compañía Hispano Americana de Electricidad), un holding de diverses empreses europees que va aconseguir el quasi monopoli del subministrament elèctric de Buenos Aires.
L’historiador Borja de Riquer en dona detalls interessants al seu llibre Cambó en Argentina. La CHADE va teixir una potent xarxa d’interessos, amb els suborns inclosos a nombrosos dirigents polítics. Després de passar la Guerra Civil a París i traslladar-se a Suïssa i els Estats Units, Cambó va residir voluntàriament a l’Argentina fins a la seva mort, l’abril de 1947. Quasi trenta anys després, el 1976, les seves despulles van ser dipositades al cementiri de Montjuïc.
Cambó i el Procés
Què queda del llegat polític de Cambó? No és fàcil respondre aquesta pregunta. El catalanisme que van representar homes com Cambó, Prat, Ventosa i Calvell o Duran i Ventosa pot ser cosa del passat, però tot i així el seu lloc en la història de Catalunya és essencial. Moltes institucions actuals van ser impulsades per homes de la Lliga, des de la Biblioteca de Catalunya fins a l’Institut d’Estudis Catalans, passant per la Biblioteca Bonnemaison. En moltes, Prat de la Riba va saber aplegar figures d’altres corrents polítics. Per això van ser obres d’estat. La figura de Cambó, però, és recurrent i, com tots els clàssics, reapareix sovint.
En els inicis de la Transició, es va intentar refundar la Lliga. Però va ser el pujolisme, més modern i dinàmic, més entroncat en la societat sorgida de la Catalunya dels anys seixanta, el que va hegemonitzar el catalanisme moderat de base àmplia. Més recentment, un grup d’activistes i acadèmics ha intentat engegar-ne una nova versió amb el nom de Lliga Democràtica. Durant la Transició, sovint es comparava Miquel Roca amb Cambó, cosa que no incomodava el polític de CiU.
De tant en tant, la figura del polític rebrota. El març de 2019, va tenir lloc a Reus la presentació de la reedició de la biografia Cambó, escrita per Ignasi Buqueras, empresari català que viu a Madrid. Hi va ser present un dels nets, Rafael Guardans. Tots els que hi van intervenir van elogiar Cambó com l’home que seria necessari ara. Entre els presents, hi havia l’empresari Antoni Pont i l’advocat Pere Huguet, militant de Ciutadans. Tots van recordar l’oposició frontal de Cambó al separatisme.
El posicionament d’altres membres de la saga contra el procés independentista és prou conegut. Ignasi Guardans ha estat molt actiu en contra als mitjans i a les xarxes socials i hi ha polemitzat obertament. Empreses vinculades als Guardans, com Único Hotels i Webhelp, han traslladat la seu a Madrid.
Mecenes i col·leccionista amb amistats perilloses
La historiadora de l’art Immaculada Socias, professora emèrita de la Universitat de Barcelona, ha estudiat el Cambó mecenes i col·leccionista. En una ponència presentada en unes jornades al MNAC el 2017, n’apuntava un aspecte poc conegut: la relació intensa de Cambó amb el mecenes Thomas Fischer. En declaracions fetes als autors d’aquest llibre, Socias subratlla «el paper extraordinari de Cambó com a mecenes, no només pel que fa a la Bernat Metge, sinó també impulsant els volums de la col·lecció Monumenta Cataloniae, sobre l’art català, o la Fundació Bíblica».
La investigadora assenyala que «la col·lecció Cambó té dues etapes molt diferenciades: abans i després de 1936» i identifica aspectes més delicats. Socias va treballar documentació de l’Oficina de Serveis Estratègics (OSS) dels Estats Units, l’agència predecessora de la CIA que va funcionar durant la Segona Guerra Mundial, i també de la Comissió Roberts, creada pel govern dels Estats Units per recuperar obres d’art en zona de guerra. Cambó hi apareix esmentat sovint, com també el seu vincle amb el marxant Theodor Fischer, un dels agents més actius en la compra i venda de peces d’art saquejades pels nazis. Els informes de l’OSS asseguren que Cambó va incrementar la seva col·lecció els anys quaranta amb obres de la galeria Fischer.
Fischer havia subhastat a Suïssa obres d’art procedents d’Alemanya que eren considerades «art degenerat» pels nazis. Cambó va haver de donar explicacions, en el seu exili a Buenos Aires, davant d’aquests informes. Molts objectes saquejats van sortir d’Europa a través de Portugal, el port de Bilbao i Suïssa, i arribaven a països de l’Amèrica Llatina com l’Argentina i d’altres, des d’on —després de ser «rentats»— eren enviats als Estats Units.
Els Vidal-Quadras, esclavisme, banca i política
L’exdirigent del PP català i fundador de Vox és el descendent més conegut d’una de les antigues nissagues que van fer negoci a Amèrica
Els Vidal-Quadras són un exemple de l’anomenada síndrome de Buddenbrock. L’escriptor Thomas Mann va retratar a la seva obra Els Buddenbrock l’auge i la decadència d’un poderós llinatge comercial de la ciutat de Lübeck, al nord d’Alemanya. El lloc de naixement de Mann va servir d’escenari per mostrar com una generació aixeca un empori econòmic, la segona el consolida i la tercera l’ensorra. La imatge és tan tòpica com real, i la dificultat per transmetre fortuna i poder de generació en generació s’ha evidenciat en nombroses nissagues.
Els Vidal-Quadras van ser una de les famílies més brillants del comerç i la banca. Després, la tercera generació es va desfer del negoci i ja no va recuperar el poder que havia atresorat, tot i que molts dels membres de la saga van ser figures rellevants en diversos àmbits professionals. Va ser un dels rebesnets del fundador, Alejo Vidal-Quadras, qui va assolir una posició de protagonisme social i polític més destacat, però fora del sector negocis.
En l’actualitat, els membres de la família s’estenen en una bona quantitat de branques, que es troben emparentades amb altres cognoms amb molta història acumulada, dels Villavecchia als Caralt, dels Girona als Trias de Bes.
De Sitges a Amèrica
La figura considerada com el fundador de la saga va ser José María Vidal Robert, natural de Sitges, nascut el 1775, que es va casar amb Josefa Quadras Mercer. Primer es va dedicar a la pesca, però aviat va decidir provar sort a Amèrica i es va traslladar a Maracaibo (Veneçuela), on, segons la versió de la família, va obrir un negoci comercial. Allà va criar els seus dos fills, Manuel (1793) i Alejo (1797).
El 1821, van haver de sortir per cames de Veneçuela en triomfar la revolta per la independència. Mentre que el pare va tornar a Barcelona, els dos fills van optar per instal·lar-se a Santiago de Cuba, que va continuar sent colònia espanyola fins a finals del segle xix.
Els germans Vidal-Quadras van fer fortuna conreant sectors com el tabac, l’immobiliari, el comercial i el financer. Van ser dos fills de Manuel, els germans Manuel i Alejo Vidal-Quadras Ramón, els que van seguir el negoci a Cuba.
A la dècada dels quaranta del segle xix, la família consolida el seu potencial. Els Vidal-Quadras adquireixen els terrenys del passeig d’Isabel II, al port de Barcelona, sota els Porxos d’en Xifré, sobre els quals aixecaran la seu de la Banca Vidal-Quadras. Mentrestant, no descuiden les aliances matrimonials: Carolina Vidal-Quadras Ramón es casa amb el fill d’una altra gran família, Manuel Girona. Més tard es van emparentar amb un altre cognom amb pedigrí, els Villavecchia, uns comerciants d’origen genovès que es van instal·lar a Barcelona a finals del segle xviii.
De mica en mica, els Vidal-Quadras antillans van tornant a Barcelona, alhora que el pare, Manuel, es construeix un palau a Sitges, on també erigirà un panteó familiar. La banca fundada per la família seria, a finals del segle xix, una de les més potents de Barcelona, dirigida ja pels Vidal-Quadras Villavecchia, fills d’Alejo Vidal-Quadras Ramón.
Durant setze anys, la banca va estar gestionada per tres dels seus cinc fills, Alejo, Carlos i Luis, fins que el 1912 van vendre-la al Banco de Barcelona. Fent-ho, es donava un altre cas de síndrome de Buddenbrock. Dos anys més tard, el 1914, moriria Alejo Vidal-Quadras Ramón, el pare, als 88 anys. Els seus cinc fills es repartirien el patrimoni immobiliari, amb una torre a Sarrià i els quatre edificis situats als Porxos d’en Xifré, davant de la Llotja, com a principals propietats.
Negrers
La presència catalana a les colònies es va accentuar a partir del regnat de Carles III, quan es va liberalitzar el comerç amb Amèrica. Maracaibo va ser una de les ciutats amb una presència més destacada de comerciants catalans.
Un d’ells era Miquel Biada, que impulsaria el primer tren Barcelona-Mataró. Després també destacarien a Santiago de Cuba. Certament, els Vidal-Quadras no eren els únics sitgetans a la capital oriental de Cuba. El 1840 es calcula que hi havia més de 170 comerciants provinents de Sitges a Santiago.
El vincle dels Vidal-Quadras amb el comerç d’esclaus és una qüestió coneguda, i no es tracta d’un fet excepcional entre els negociants catalans a Amèrica. Sobre l’origen esclavista de bona part del capital indià hi ha molta bibliografia. Josep Maria Fradera va publicar el 1984 l’estudi «La participació catalana en el tràfic d’esclaus» a la revista Recerques. El 2017 va aparèixer l’obra Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX), dels historiadors Martín Rodrigo i Lizbeth Chaviano, de la Universitat Pompeu Fabra.
L’esmentat Martín Rodrigo i Lluís Castañeda van tractar específicament els Vidal-Quadras en l’article «Los Vidal-Quadras, familia y negocios, 1833-1871», on subratllen la importància de la família en el sector bancari (Vidal Quadras Hermanos), desmentint altres historiadors que havien considerat que la banca dels Vidal-Quadras havia estat tan sols una més de la ciutat, sense un paper preponderant.
La necessitat de treballadors per a les plantacions antillanes es va veure incrementada per la prohibició del tràfic de mà d’obra esclava imposat per la Gran Bretanya a partir d’inicis del segle xix. El transport d’esclaus des de l’Àfrica fins a Cuba podia ser un negoci beneficiós per als que s’hi dedicaven, però estava envoltat de perills, com ara la vigilància de la marina britànica, l’acció dels pirates o la possibilitat d’una revolta dels esclaus. Però sembla que devia compensar prou als molts negociants catalans que s’hi dedicaven.
Segons Fradera, a mitjan segle xix, el capital català controlava el 74 % de la importació d’esclaus a Cuba. Els Vidal-Quadras van ser uns d’ells, però no pas els únics i possiblement no dels més destacats. Cognoms com Goytisolo, Comillas, Güell o Samà es van embrutar amb el pitjor dels negocis i van consolidar així la seva fortuna.
L’hereu més conegut
De tota la nissaga, sens dubte la figura més coneguda dels darrers anys és Alejo Vidal-Quadras Roca (1945). El que va ser president del PP català és fill d’Alejo Vidal-Quadras Villavecchia i María Gloria Roca Norton. Té tres fills, dos de la seva primera dona, membre d’una altra estirp, els Caralt Munné, i un altre d’Amparo Fuertes Ferragut.
Doctor en Ciències Físiques i catedràtic de Física Atòmica i Nuclear, ha impartit la docència a la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, el Col·legi Universitari de Dublín i el Centre de Recerques Nuclears d’Estrasburg. Va ser també eurodiputat (i vicepresident del Parlament Europeu) entre el 1999 i el 2014.
Precisament sent candidat a eurodiputat en les eleccions europees de 2009, Vidal-Quadras va haver de respondre a l’acusació d’esclavisme sobre la seva família llançada per l’aleshores candidat europeu d’ERC, Oriol Junqueras. En aquella ocasió, el polític del PP va dir amb ironia: «Darrerament, no parlo gaire amb el meu rebesavi».
La història d’una ascensió
Alejo Vidal-Quadras va fer les seves primeres passes en política a l’inici de la Transició. Va exercir de secretari del Club Prisma, que va aplegar figures que volien tenir un paper destacat en la nova situació, i allí va conèixer Josep Antoni Duran i Lleida, que el va convèncer per entrar a Unió Democràtica de Catalunya. Però, pel que sembla, el partit no li va fer el pes. Ell mateix ha explicat més tard que no suportava veure fotografies de Macià i Companys a les seus d’Unió.
Es va acostar als sectors conservadors que intentaven construir una alternativa política en els principis de la Transició. Va formar part de la candidatura de Solidaritat Catalana, encapçalada per l’empresari Juan Echevarría, que es va impulsar des de Foment del Treball en les eleccions catalanes del 1980. L’Aliança Popular de Manuel Fraga era tan feble en aquell moment que no va gosar presentar-se amb les seves sigles. Solidaritat Catalana no va obtenir representació i la CiU de Jordi Pujol va guanyar aquelles primeres eleccions.
Vidal-Quadras es va anar fent un lloc en els rengles del PP català, amb la confiança de qui va ser l’home fort del partit durant molts anys, Jorge Fernández Díaz. De la seva mà, va ser elegit diputat al Parlament en les eleccions del 1988. Aleshores, es va produir una alineació de factors que va aprofitar sense manies.
Portaveu del PP al Parlament, amb un solvent currículum acadèmic, la seva oratòria brillant va seduir propis i estranys. El seu cognom patrici va enamorar un partit que trobava moltes dificultats per fer-se un espai en la política, i també en la societat catalana.
L’altre factor va ser José María Aznar. Arribat al lideratge del PP el 1990, amb fam de poder després de veure com els seus perdien sempre davant un PSOE totpoderós, Aznar va confiar en Vidal-Quadras per donar una embranzida al PP català. Ho va fer de mala manera i sense contemplacions, amb un estil que seria contraproduent a la llarga.
Aznar va imposar una gestora defenestrant un Jorge Fernández Díaz que tenia darrere un ampli suport de la militància. Ho va fer, a més, coincidint amb una intervenció quirúrgica de l’aleshores líder dels populars catalans, un fet que no seria oblidat mai pel que ja s’anomenava el sector fernandista de la formació.
La caiguda
Vidal-Quadras va obtenir el lideratge del partit a Catalunya amb el suport d’Aznar i va ser candidat a la Generalitat el 1992 i el 1995, quan va obtenir 17 diputats al Parlament, un rècord històric. En aquell moment, ja s’havia convertit en un dels principals enemics de Jordi Pujol, mentre s’abocava a un discurs intransigent i espanyolista que feia forat tractant el tema de la llengua. Vidal-Quadras va ser, en part, el precedent de l’unionisme més identitari, que després va trobar en Ciutadans el seu referent.
El Pacte del Majestic va ser el seu final. La necessitat d’Aznar de pactar amb CiU per arribar a la Moncloa el va deixar fora de joc. Vidal-Quadras va seguir la notícia de l’acord del Majestic des de casa seva. Poc després, veia que li feien a ell justament el mateix que ell havia ajudat a fer a Jorge Fernández. Així de desagraïda és la política quan queda tenyida pel cinisme.
Vidal-Quadras va acabar en aquell moment el seu camí cap a la glòria. El que vindria després seria un llarguíssim premi de consolació. Aznar, que hi estava en deute, el posaria a les llistes europees. Es va estar quinze anys a Estrasburg, convertint-se en un maldecap suportable per als seus. Però no va tornar a manar mai al PP català. Amb Rajoy a Génova, el físic nuclear era vist com una figura aliena.
El seu darrer capítol va ser Vox. Entre gener i agost de 2014 va ser un dels fundadors del partit ultradretà espanyol, una aventura que va posar un epíleg encara més estrambòtic a la seva trajectòria. Fins i tot va exercir com a president de la formació, fins que se li va acudir proposar una confluència amb Ciutadans i UPyD. Santiago Abascal va exigir aleshores que abandonés Vox. I així va acabar aquell viatge.
Amb motiu de les eleccions espanyoles del 28 d’abril de 2019, es va produir un fet sorprenent: la candidata per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, va convidar Vidal-Quadras a intervenir en un acte del partit, i l’exdirigent no va defraudar, regalant a l’auditori una més de les seves intervencions brillants i furibundes contra l’independentisme. Va ser, per un instant, un retorn del passat.
Quan Vidal-Quadras va cantar Els segadors
Ara ja no se’n recorda ningú, però hi va haver un temps en què Alejo Vidal-Quadras era un altre (i es feia anomenar Aleix). Quan el jove catedràtic va aterrar al Parlament de Catalunya, el 1988, el seu discurs no tenia res de l’espanyolisme radical que aviat el caracteritzaria.
Hi ha diversos discursos seus en què es refereix a Catalunya com a nació i intenta no desvincular-se del catalanisme, fent sempre, això sí, un esforç per subratllar el vincle amb Espanya. Un d’aquests discursos el va pronunciar davant el ple el 17 de febrer de 1993, quan el PP va votar a favor de la llei que establia Els segadors com a himne nacional de Catalunya.
En aquella ocasió, Vidal-Quadras va recordar la ironia que va suposar que el rei Joan Carles entrés a l’Estadi Olímpic el dia de la inauguració dels Jocs del 1992 mentre sonava l’himne que havia representat una revolta contra el monarca, va citar Salvador Espriu i es va referir al concepte de nació com un espai comú per compartir i per oblidar aspectes que poguessin dividir. Com li passa a molta gent, hi ha un moment en què tots podem haver estat un altre.
L’aposta pels fons d’inversió
Un dels seus fills, Alejo Vidal-Quadras Caralt, va optar per una carrera en el món de les finances i el capital risc, en una línia que ha trobat molts exemples dins de la burgesia catalana. Va dirigir durant cinc anys el fons d’inversió nord-americà KKR (Kohlberg Kravis Roberts & Company) a Espanya, però el maig de 2019 va ser cessat després d’unes decisions que van resultar costoses per a la firma, com l’intent d’una opa sobre Telepizza que no va reeixir, i una operació per entrar a Naturgy que tampoc no va fructificar.
Amb anterioritat, havia treballat a la delegació de Rotschild a Madrid com a assessor en adquisicions i fusions, i després va ser director general de 3i a Espanya, companyia multinacional de capital risc amb seu a Londres.
Els altres Vidal-Quadras
La saga dona per a molt. Els seus empresaris i banquers han conviscut amb artistes i pintors. Segons el web familiar, totes les branques de la nissaga juntes apleguen pràcticament nou-centes persones.
Un oncle de l’expresident del PP català, José María Vidal-Quadras y Villavecchia, va ser un pintor reconegut. Un cosí seu, Alejo Vidal-Quadras Veiga (1919-1994), va ser també pintor, fill de Francisco Javier Vidal-Quadras y Villavecchia i Pilar Veiga de la Cuesta. Va ser retratista de l’alta societat barcelonina i protegit de grans noms com els Comillas i els Güell. Instal·lat a París, amb un estudi a Montmartre, davant seu van posar grans noms de les arts i de les famílies reials europees, de la princesa Sofia al xa de Pèrsia, i de Marilyn Monroe a Maria Callas. Per cert, el retrat de la cantant d’òpera apareix a la pel·lícula Bohemian Rhapsody, i per això el nom del pintor consta en els crèdits del film. Una fundació creada per la vídua té cura del seu llegat.
Una branca dels Vidal-Quadras es va emparentar amb un altre llinatge il·lustre, els Trias de Bes, i té vincles amb l’Opus Dei. Javier Vidal-Quadras Trias de Bes (1961) és advocat, fundador del despatx Amat&Vidal-Quadras, professor de la Universitat Abat Oliba i sotsdirector de l’Institut Superior de la Família, vinculat a la Universitat Internacional de Catalunya. Tant ell com un germà seu, Miguel, són professors de Dret d’aquesta mateixa universitat.
Un altre membre de la saga és Manuel Vidal-Quadras, empresari del sector de l’hostaleria i fundador de 1840 Group, dedicat al sector immobiliari. La joia de la corona del negoci és el que va ser el palauet per a les vacances familiars a Sitges. Els Vidal-Quadras s’enorgulleixen dels seus ancestres i llueixen el seu cognom, però el llinatge no ha recuperat mai la brillantor dels temps passats.
Els Valls-Taberner, banca, Opus i Corona
La família inclou un dels grans historiadors catalanistes, que es va adherir a Franco el 1939, i dos expresidents del Banco Popular
«Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran part a ser víctima del seu propi desvari. Aquesta falsa ruta ha estat el nacionalisme catalanista». Qui escrivia això no era un espanyolista acèrrim, sinó un home que havia estat un dels intel·lectuals més representatius del catalanisme, Ferran Valls i Taberner, destacat dirigent de la Lliga, el partit de Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba.
La frase formava part d’un article que es titulava precisament així, «La falsa ruta», i va aparèixer publicat a La Vanguardia el 15 de febrer de 1939. Encara amb la por al cos després dels anys de guerra i exili, en una Catalunya vençuda, Valls i Taberner va prendre partit per la causa de Franco.
En l’article, considerava un error la història de Catalunya de les dècades anteriors i titllava el catalanisme en bloc de ser un dels principals focus de la «subversió» en què havia caigut la societat catalana. Advocava per una renúncia a la nació i l’adhesió a «l’obra grandiosa de reconstrucció de la pàtria espanyola». Aquest article —que va esdevenir de referència i que passats vuitanta anys encara és objecte de cites— va formar part després d’un llibre amb títol expressiu: Reafirmación espiritual de España.
Un nacionalista romàntic
El cas de Valls i Taberner (1888-1942) va ser, d’entre l’antiga elit de la dreta catalanista, dels més clars a l’hora de deixar enrere el seu passat i buscar la integració en el nou règim. En el seu cas, a més, es tractava d’un personatge que pertanyia al nucli d’intel·lectuals de la Lliga i era considerat un exponent de la historiografia romàntica.
Dotat també d’una sòlida formació jurídica, va ser director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i va destacar en els estudis sobre dret medieval i les institucions de l’època comtal. El 1922, va publicar una Història de Catalunya, conjuntament amb Ferran Soldevila.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, sent membre de la junta de govern del Col·legi d’Advocats, va ser represaliat i exiliat a Morella. Però els anys de la República —en què va ser diputat al Parlament i a les Corts espanyoles per la Lliga— el van sacsejar i va evolucionar cap a posicions més conservadores i proclius a l’autoritarisme.
Pocs llinatges han tingut el vincle amb Catalunya dels Valls-Taberner. Tampoc no hi ha gaires precedents d’intel·lectuals del nacionalisme català que hagin fet una abjuració com la seva del propi passat. Mai no sabrem si Ferran Valls hauria canviat de posicions si hagués viscut més anys en comptes de desaparèixer el 1942, quan l’ambient feixista ho amarava tot. Sí que sabem que va declarar com a testimoni de la defensa en favor de persones jutjades pels tribunals franquistes després del 1939. Per exemple, en el cas de l’excap de l’Arxiu Històric de Barcelona, Duran i Sanpere, o de l’exconseller de Treball, Francesc Xavier Casals.
També se sap que va mantenir una relació intensa amb Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII i pare de Joan Carles I. Fins i tot va fer classes de català a Joan de Borbó durant la seva estada a Roma en plena Guerra Civil.
Del tèxtil a la banca
Ferran Valls i Taberner pertanyia a una saga del tèxtil originària del Bages que va crear l’empresa Manufacturas Valls SA. Els seus germans Josep i Domingo van concentrar-se en els negocis. Domingo va ser president del Consorci Industrial de Tèxtils Cotoners. Josep va presidir la química Cros. Era una família situada en el bàndol vencedor de la guerra, però no va trencar mai del tot el lligam amb el catalanisme cultural.
Manuel Ortínez, en les seves impagables memòries Una vida entre burgesos, explica com va convèncer el consorci cotoner de finançar el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. Era una actitud que va tenir altres exemples en un sector de la burgesia catalana, adherida de grat o per força al règim, mentre donaven suport a activitats catalanistes, com la creació d’Òmnium Cultural.
Domingo i Josep van penetrar també en el sector bancari. Josep seria conseller del Banesto i Domingo, del Banco Exterior de España. Però serien els dos fills de Ferran, Luis (1926-2006) i Javier (1930), els que arribarien al cim del poder econòmic. Luis, en concret, seria després l’autèntic cap de la família i el més carismàtic. Estudiant a l’escola dels Jesuïtes del carrer Casp de Barcelona, l’esclat de la Guerra Civil el va agafar amb 10 anys —5 anys, el seu germà Javier—. El pare era diputat de la Lliga i, amb la vida en perill, es va endur la família a Itàlia, des d’on tornarien tots el 1939.
L’historiador Ferran Valls i Taberner va morir el 1942. Luis Valls-Taberner i Arnó va començar poc després els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona. Molt aviat va entrar en contacte amb un grup religiós que impregnaria tota la seva vida, l’Opus Dei, del qual va ser soci numerari, la categoria dels que opten pel celibat i tenen una disponibilitat màxima per a les tasques de la prelatura fundada per Escrivá de Balaguer.
L’ascens al poder bancari
Luis Valls va caminar de pressa. Va fer classes d’Economia Política a la Universitat de Barcelona i després es va instal·lar a Madrid, on es va doctorar a la Universitat Complutense. Allí faria algunes amistats de llarg recorregut, com la de l’economista Enrique Fuentes Quintana o el futur ministre del franquisme Federico Silva Muñoz. Tot seguit, va decidir entrar al sector de la banca. Ell mateix explicava que era perquè li semblava l’àmbit que li permetria dur a la pràctica el que havia après d’economia política. Les condicions no li mancaven, perquè el 1957, amb només 31 anys, ja havia ascendit a vicepresident del banc.
Qui va ser clau en l’entrada de Valls al Banco Popular va ser Fèlix Millet i Maristany (pare de qui després va saquejar el Palau de la Música). Millet dirigia l’asseguradora Chasyr i afrontava una situació econòmica delicada, raó per la qual es va voler desfer de les accions bancàries, que Valls-Taberner i un grup de persones afins van adquirir.
Una copresidència al Banco Popular
Com a home fort de l’entitat bancària, Luis Valls-Taberner va professionalitzar-la i es va envoltar d’un equip eficient que va fer del Banco Popular un dels més importants de l’Estat i dels més rendibles d’Europa. Va ser president del banc entre 1972 i 2004. A partir del 1989, però, va compartir la presidència amb el seu germà Javier, un fet inhabitual en el sector. Possiblement va ser una manera de blindar-se en un moment de fusions bancàries i quan molts competidors miraven amb avidesa el Banco Popular. No fer fusions i no embolicar-se en el sector immobiliari van ser dues de les seves idees fixes.
Els dos germans van fer del banc una institució de prestigi en el sector, amb un estil clàssic i discret, amb una aversió natural a l’estil agressiu i arriscat d’altres banquers. Luis, cèlibe, opusdeista i caut, tenia sempre a prop l’Oráculo manual y arte de prudencia, una obra del segle xvii de Baltasar Gracián que convida a la moderació.
L’any 2004 els membres del consell d’administració del banc es van repartir 2,6 milions d’euros. Era una quantitat considerable, però molt inferior a l’habitual en la banca espanyola. Els Valls-Taberner van establir una norma també heterodoxa: els consellers no obtenien cap guany en concepte de dietes o de participació en beneficis. Aquests capítols es derivaven directament cap a diverses obres de tipus social.
L’enfonsament
La seva etapa es va cloure el 2004, quan Luis va abandonar la copresidència i es va quedar com a president del sindicat d’accionistes. Va morir dos anys després, el 2006, als 79 anys. En aquell moment, el banc ja havia emprès el camí cap al col·lapse. La seva decisió final de preparar la successió i posar-la en mans d’Ángel Ron es demostraria errònia. Pocs mesos després de morir, Ron forçaria la sortida de Javier i començaria a prendre decisions fatals. Una era entrar de ple en el mercat immobiliari.
El Banco Popular va començar a fer compres d’alt risc. Va adquirir TotalBank, de l’estat de Florida, per prop de 300 milions de dòlars. La jugada més costosa va ser la compra l’any 2011 del Banco Pastor per més de 1.300 milions d’euros —incorporant els actius immobiliaris—, que era un preu superior al valor real de l’entitat gallega. El banc va perdre la fortuna i ja no la recuperaria, i va quedar amb greus problemes de liquiditat i amb unes accions caient en picat. Va entrar en una deriva que culminaria el 2017 amb la seva compra pel Santander per un euro.
Monàrquic i amb bona sintonia amb el PSOE
Amb la desaparició de Luis Valls-Taberner, se n’anava també un banquer que sorprenia per la seva heterodòxia. Durant el franquisme, no va amagar el seu monarquisme, heretat del seu pare, i va estar a prop de Joan de Borbó, que residia a Portugal, i després, de Joan Carles. Els anys seixanta, va ser un dels impulsors del diari Madrid, creat amb suport del sector més oberturista de l’Opus Dei i que va acabar tenint seriosos problemes amb el govern, fins que va desaparèixer el 1974.
Valls-Taberner era un home de conviccions catòliques i conservadores, però es va comprometre amb la Transició. Va ser el primer banquer a finançar una campanya del Partit Comunista d’Espanya. Després, durant el govern socialista de Felipe González, entre 1982 i 1996, hi va mantenir una relació cordial. De fet, el Banco Popular gaudia d’una relació fluida amb la majoria dels partits, als quals concedia crèdits. L’oficina madrilenya del carrer de Cedaceros, 9, a tocar del Congrés dels Diputats, era ben coneguda pels responsables de finances dels partits.
Francesc Cabana, al seu llibre Set despatxos, parla de Luis Valls-Taberner i el defineix com un dels homes més fins que va conèixer en la banca. És un fet que el Banco Popular va mantenir una actitud respectuosa i gens bel·ligerant davant la fallida de Banca Catalana.
Un empresari amb inquietuds…
Els dos fills de Javier Valls-Taberner i Arnó són avui els hereus més coneguts de la saga. Luis Valls-Taberner Muls té 37 anys i la seva dedicació professional és lluny del món de la banca. Va començar en el sector immobiliari, treballant a la multinacional nord-americana Hines. En aquests moments es dedica a la inversió i transformació a través de la seva societat Elevete Invest Group. En el món immobiliari, ha consolidat un perfil com a promotor inversor.
També està impulsant una empresa de coaching executiu (és coach certificat per l’Institut d’Empresa). Està casat amb Carla Palou, barcelonina, directora de màrqueting de la companyia suïssa IWC Iberia. Tenen un fill, Javier, que és l’únic noi que manté el cognom Valls-Taberner.
Luis Valls-Taberner és un empresari que no amaga les seves inquietuds culturals i intel·lectuals. Les influències de l’avi historiador i del seu oncle banquer han estat determinants en ell, que se sent atret pel món editorial. Com a autor, ha escrit un llibre que és molt útil per entrar en el món dels Valls-Taberner, Desapego y libertad, un perfil de l’expresident del Banco Popular que destaca el seu estil discret i la saviesa en el lideratge.
… i una confident de la reina
Cristina, 42 anys, va muntar la seva empresa de regals i complements, Chris&Cris, que va fundar amb la seva mare, Christina Muls. Està casada amb Francisco Reynés, conseller delegat de Naturgy, i té dos fills, Cristina i Borja.
Abans havia estat parella de Cayetano Martínez de Irujo i d’Isak Andic, propietari de la tèxtil Mango. Actualment viu a Madrid. Cristina es va casar en una estació d’esquí de Suïssa, un gest que explica coses sobre el canvi de patrons culturals entre la jet. També té un vessant d’inquietuds culturals i és col·leccionista d’art.
L’empresària forma part del cercle de relacions de la reina Letícia i ha estat esmentada sovint en la premsa social com una bona amiga i fins i tot confident de la monarca. D’aquesta manera, continua el vincle que van tenir el seu oncle i el seu avi amb la família reial.
Els Güell, la burgesia girada cap a Madrid
La nissaga, històricament vinculada al catalanisme conservador i al mecenatge cultural, viu ara d’esquena a Catalunya
Hi ha pocs llinatges que siguin per ells mateixos un fil conductor que permeti seguir la història contemporània de Catalunya com els Güell, un nom que és sempre present en moments cabdals dels segles xix i xx al país. A diferència d’altres nissagues, sobre els Güell disposem d’un bon estudi, a cura del periodista i historiador Andreu Farràs, autor d’Els Güell, un treball rigorós del qual extraiem algunes dades biogràfiques.
El nom Güell es conserva ben viu en l’imaginari català. Molts indrets del país estan vinculats a aquesta saga. I gairebé es podria fer un itinerari per la Catalunya contemporània a través de llocs lligats al cognom, des del Park Güell, originàriament una finca adquirida per la família, el Vapor Vell de Sants o la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló (on els Güell van traslladar la seva fàbrica tèxtil de Sants per allunyar-la d’una ciutat obrera en conflicte), fins al Palau Güell, del carrer Nou de la Rambla de Barcelona, on van residir un temps.
Els orígens indians de la fortuna
La biografia familiar comença amb el primer Güell que va fer fortuna, Joan Güell i Ferrer (1800-72), que, a diferència del seu pare, un indià que no va tenir sort, es va obrir pas a Cuba començant com a dependent d’una casa de comerç i aconseguint el control del comerç portuari de l’Havana, en una Cuba que no podia comprar a altres països que no fossin la metròpoli.
Treballador i molt intuïtiu, Joan Güell tenia un olfacte nat per veure venir el negoci. Això és el que el va fer apostar, en tornar a Barcelona, per la fabricació de pana de cotó i obtenir-ne l’exclusiva, comprant les màquines a la Gran Bretanya i aixecant el Vapor Vell de Sants, on es feia el tissatge de les panes, mentre que a Martorell, a tocar del Llobregat, es feien les filatures. Güell i Ferrer va ser també un dels impulsors de La Maquinista Terrestre y Marítima, referent dels inicis de la indústria pesant.
Aliances matrimonials
Per arrodonir la seva fortuna, es va casar amb una filla de la família del genovès Bacigalupi, un banquer que s’havia instal·lat a Barcelona. La política d’aliances matrimonials constitueix un element essencial de l’estratègia de les grans nissagues catalanes. Es dona el cas que l’esposa de Güell va morir del part en què va néixer el seu fill Eusebi, i anys després Joan Güell es va casar amb una altra Bacigalupi, la seva cunyada.
Eusebi Güell Bacigalupi, a diferència del pare, va cursar estudis, va aprendre idiomes i es va dotar d’una cultura clàssica. Va ampliar els negocis de la família, i va fundar la fàbrica de ciment Asland, a la Pobla de Lillet. Va continuar amb la «política matrimonial» del pare, casant-se amb Isabel López Bru, filla d’una fortuna castellana.
Es tracta d’un altre cognom que també va fer la primera pesseta amb el comerç americà, fundant la Compañía Transatlántica, el Banco Hispano-Colonial i Tabacos de Filipinas. Els Comillas, originaris de Cantàbria, es van instal·lar a Barcelona, al Palau Moja del carrer de Portaferrissa, a tocar de la Rambla. El cap de la família, pare d’Isabel, era Antonio López y López, que seria el primer marquès de Comillas. L’aliança matrimonial va donar fruits. Sembla que tots dos clans eren d’estil molt diferent: més aparatosos, desitjosos de lluir riquesa, els López; més austers, els Güell.
Antonio López i Joan Güell es van conèixer a Cuba. López va fer créixer la Compañía Transatlántica a partir d’una concessió per organitzar el trànsit marítim entre Guantánamo i Santiago de Cuba. L’habilitat per moure’s pels despatxos de l’Administració va fer créixer el negoci fins a obtenir, als anys cinquanta del segle xix, la llicència dels vapors correu entre la Península i Cuba i Puerto Rico. Després l’esclat de la guerra a Cuba, el 1869, va suposar un cop de sort per a López, que es va fer d’or transportant soldats i material bèl·lic.
L’esclavisme, la taca negra
Una taca esquitxa el llinatge dels Güell i López, que afecta bàsicament el primer marquès de Comillas, un dels burgesos que es va enriquir en part gràcies al comerç d’esclaus, que comprava a baix preu a Santiago de Cuba i enviava a treballar a l’Havana. Ho recull Farràs en el llibre citat, fent referència al testimoni d’un cunyat del marquès, Francesc Bru, que ho va explicar en un llibre, La verdadera vida de Antonio López y López.
En l’animadversió del cunyat hi va tenir un paper clau el fet que Comillas va maniobrar per aconseguir tota l’herència del sogre, Andreu Bru, a la seva mort. Però això no treu veritat al testimoni. Com també és cert que, potser per blanquejar el seu origen esclavista, Comillas va mostrar, d’altra banda, un vessant de filantropia i mecenatge. Va finançar una edició de luxe de L’Atlàntida de Verdaguer. Encara més: el poeta i sacerdot va ser capellà de la família i va ser protegit per Comillas fins que la seva evolució mística i els excessos com a almoiner de la família van provocar una ruptura. El xoc de mossèn Cinto amb les autoritats eclesiàstiques arribaria de seguida i generaria una de les grans divisions viscudes en la societat catalana.
Comillas va entrar fort en el negoci bancari, creant el Banco Hispano-Colonial, que després de la seva mort va penetrar en el sector immobiliari, obtenint la concessió de l’obertura de l’avinguda que havia d’unir l’Eixample amb el port: la Via Laietana. Tant el banc com la Transatlántica serien venuts al llarg del segle xx.
Dels seus quatre fills, Isabel, la tercera (el primer va morir jove i el segon, Claudi López, segon marquès de Comillas, va traspassar sense tenir fills), es va casar amb Claudi Güell i Bacigalupi. D’aquest matrimoni va néixer Joan Antoni Güell i López, que seria un dels més brillants comtes de Güell.
El catalanisme de la família
La família Güell es va alinear amb els postulats proteccionistes, que eren la bíblia de la burgesia industrial catalana. L’oposició al lliurecanvisme que practicaven alguns governs de Madrid va ser molt forta i els Güell s’hi van afegir. És així com Eusebi Güell va ser un dels impulsors del Memorial de Greuges, que en realitat es titulava «Manifest en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya», i va ser presentat al rei Alfons XII el 1885. El Memorial és considerat la primera reivindicació formal del catalanisme i, sota l’impuls de Valentí Almirall, va reunir el consens d’un ampli ventall ideològic i social que anava des de societats obreres fins a patronals.
Güell va ser un dels autors de la part econòmica. El Memorial era una reacció contra els tractats comercials que Espanya havia signat amb el Regne Unit i França, i contra l’intent del govern espanyol d’eliminar el dret civil català. Però alhora s’hi feia una vindicació de la llengua catalana i es criticava el model territorial unitarista. Més enllà de les bones paraules del rei (que moriria uns mesos després), poca cosa es va obtenir. Però el catalanisme ja no aturaria el seu creixement.
El primer comte de Güell ha passat també a la història com l’home que va protegir l’arquitecte Antoni Gaudí, el geni del qual és present en algunes de les millors obres de l’artista, moltes vinculades a la nissaga nobiliària, des del Park Güell fins a la Colònia Güell.
El Güell expatriat i antifranquista
De tota la nissaga, un personatge brilla per la seva coherència liberal i catalanista: Joan Antoni Güell i López, segon comte de Güell i prohom de l’alta burgesia catalanista. Vinculat a la Lliga Regionalista dels Prat de la Riba i Cambó, va ser alcalde de Barcelona els mesos anteriors a la caiguda de la monarquia i la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931. En una societat catalana molt polaritzada, quan va esclatar la Guerra Civil va marxar a França.
A diferència de molts altres personatges de l’entorn de la Lliga, però, va mantenir la distància amb el bàndol franquista i es va negar a tornar durant anys després del triomf de Franco. D’ell ha quedat una frase memorable: «Vaig marxar per no aixecar el puny i no vull tornar per no aixecar el braç dret».
Güell va publicar un dietari en francès en què es presentava com a expatriat català. Hi ha un moment especialment emotiu en aquest dietari, quan s’assabenta de l’afusellament de Lluís Companys. El comte escriu: «Companys va presidir i va governar Catalunya en les hores més tristes i més amargues de la seva història. Déu i la Història jutjaran la seva vida. Nosaltres, catalans, no oblidarem mai la seva mort».
Güell de Sentmenat, la continuïtat il·lustrada
El protagonisme social i polític de la família va rebrotar durant el tardofranquisme i la Transició a través de la figura de Carles Güell de Sentmenat, besnet del primer comte. Empresari important, vicepresident d’Asland (que acabaria sent adquirida per la francesa Lafarge), les seves inquietuds polítiques el van dur a ser un dels impulsors del Cercle d’Economia —nascut els anys cinquanta a partir del Club Comodín–, impulsat com a lobby amb ambició d’influir en la política econòmica.
A diferència d’altres entitats econòmiques, el Cercle sempre va tenir un aire liberal aliè al règim. Paradoxalment, però, persones properes a l’entitat van acabar inspirant el Pla d’Estabilització i l’obertura econòmica del franquisme dels anys tecnocràtics.
Güell de Sentmenat va ser un dels fundadors de la Unió del Centre de Catalunya, partit minoritari i liberal, junt amb altres cognoms burgesos com els Molins. Va ser diputat al Congrés el 1977 i un dels redactors de l’Estatut de Sau. Després d’acostar-se a la UCD de Suárez, la crisi d’aquest partit el va apartar de la política. El seu afany d’intervenció el va canalitzar aleshores cap al Círculo Ecuestre, que va presidir i va intentar modernitzar.
Un comtat establert a Madrid
Amb l’exili del carismàtic Joan Antoni Güell i López, exponent del monarquisme liberal antifranquista, el comtat de Güell fa un gir conservador. El seu fill, Juan Claudio Güell Churruca, instal·lat ja a Madrid i excombatent a la Guerra Civil en el bàndol «nacional», s’arrecera en el franquisme.
Els seus hereus adquireixen els títols: Juan Güell Martos, el comtat, i Alfonso, el marquesat de Comillas. De mica en mica, les grans construccions econòmiques aixecades pels primers Güell canvien de mans. El Banco Hispano-Colonial és absorbit pel Banco Central. La Compañía Transatlántica és venuda en els inicis de la Transició a una empresa de l’Institut Nacional d’Indústria.
Joaco Güell Ampuero, el nou capitalisme
El comtat de Güell té com a titular actual Juan Güell Martos, però el membre de la família més rellevant mediàticament és José Joaquín Güell Ampuero (Barcelona, 1968), conegut en els ambients més propers com a Joaco.
Home fort de la banca d’inversió espanyola, nebot de Carles Güell de Sentmenat, és fill de Juan Güell de Sentmenat i Isabel Ampuero (filla d’una saga burgesa basca vinculada a la fundació del Banco de Bilbao), net d’Eusebi Güell Jover, besnet d’Eusebi Güell López i rebesnet d’Eusebi Güell Bacigalupi i Isabel López Bru. Per línia materna és besnet de Juan de Urruela y Morales, aristòcrata castellà nascut a Guatemala i que va ser un dels noms llegendaris del primer Barça, en qualitat de porter de l’equip en el primer partit que va jugar en la seva història.
La xarxa familiar dels Güell dona per a moltes sorpreses. Güell Ampuero és cosí de la dissenyadora de moda Agatha Ruiz de la Prada, exdona de Pedro J. Ramírez, exdirector d’El Mundo i actualment d’El Español, i un dels creadors d’opinió de la dreta espanyola. Per part de la mare, estan emparentats amb el desaparegut autor flamenc Paco de Lucía. Els Güell donen per trobar les vinculacions més insospitades.
Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Harvard i en Ciències Polítiques a París, té molta experiència en banca d’inversió (director gerent de Lazard a Espanya, després directiu de Santander Investment i Merryl Lynch) i també en gestió empresarial. El vincle amb Lazard —que va tenir com a representant a Espanya l’exvicepresident Rodrigo Rato— va reforçar el seu lligam amb sectors econòmics i polítics conservadors de Madrid. Va ser director general financer del grup Recoletos, que publica, entre altres mitjans, Expansión, Marca i Telva, i va absorbir Unidad Editorial, l’editora del diari El Mundo. Ha estat director del fons de capital risc Investindustrial a Londres, controlat per les famílies italianes Bonomi i Benetton, i és conseller sènior del fons d’inversió.
Investindustrial té la seu a Milà, però té arrels importants a Londres i Barcelona. L’any 2009, va entrar com a primer accionista a Port Aventura (51 %) i és present també a Transport Sanitari de Catalunya. Joaco Güell viu a cavall de Londres i Madrid. El 26 d’abril de 2018, va ser nomenat conseller independent de la constructora Sacyr.
Durant cinc anys, entre el 2010 i el 2015, va ser membre del consell d’administració del Grup Godó. Eren els anys en què Güell era directiu de Lazard i el grup mediàtic volia reforçar el seu vincle amb el món financer.
El lligam amb Cayetana Álvarez de Toledo
Joaco va conèixer Cayetana Álvarez de Toledo Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte, a finals dels anys noranta, quan ella estava fent la seva tesi doctoral en història, fet que l’obligava a passar temps a Barcelona. Uns amics comuns els van presentar i el 2001 van contraure matrimoni. Per a ell, segons la premsa rosa, era la tercera relació coneguda. Una va ser amb l’actriu i model Inés Sastre. Van conviure durant disset anys, fins que van divorciar-se l’any 2018. Tenen dues filles, Cayetana i Flavia.
La parella s’entenia ideològicament. Amb motiu de la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de treure el monument d’Antonio López dels carrers de la ciutat, el 14 de juny de 2017, Joaco Güell va escriure un article demolidor a La Vanguardia, «El desnonament d’Antonio López», on carregava de valent contra Ada Colau. Atacava «aquesta esquerra infantil incapaç de veure més enllà de la caricatura del magnat» i posava en valor el seu mecenatge. Segons ell, va fer més per les lletres catalanes «que el Departament de Cultura en quatre dècades».
Els Millet, de la Renaixença a l’ensorrament del Palau
Catalanisme, mecenatge cultural i escàndols econòmics caracteritzen el llegat d’una de les famílies més representatives de la burgesia catalana
El 23 de juliol de 2009 quedarà fixat per sempre com el dia en què va caure del pedestal un dels cognoms mítics de la burgesia catalana, el més representatiu del lligam entre un sector de les famílies patrícies i l’activisme catalanista: Millet. L’escorcoll policial de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, presidida per Fèlix Millet i Tusell, per ordre de la Fiscalia, va obrir la porta a un dels casos de corrupció més impactants dels darrers anys, que es va conèixer com a cas Palau o cas Millet, pel desfalc de la institució i pels vincles amb el finançament irregular de la Convergència Democràtica de Jordi Pujol.
En pocs dies, mentre el símbol s’esfondrava i era arrossegat pel fang, el personatge Fèlix Millet (Barcelona, 1935) vivia en pròpia carn el destí dels caiguts en desgràcia a l’alta societat. En unes hores, el buit i l’allunyament van substituir els aplaudiments i reconeixements de tota mena que havia acumulat al llarg de tota la vida.
La caiguda de Millet va fer impossible l’homenatge que estava convocat just per a l’endemà, quan tenia previst anar a l’Ajuntament de Barcelona per recollir la Medalla d’Or de la Ciutat al Mèrit Cultural. Era un guardó que havia estat aprovat, naturalment, per unanimitat. La sessió en honor al gran patrici es va haver de suspendre.
L’abril de 2020, el Tribunal Suprem va confirmar la condemna de l’Audiència de Barcelona a Fèlix Millet a nou anys i vuit mesos de presó i a una multa de 4,1 milions d’euros, i a set anys i sis mesos de presó i multa de 2,9 milions d’euros a la seva mà dreta, Jordi Montull. També va ratificar que haurien de retornar 23 milions d’euros a les estructures del Palau (Consorci, Fundació i Associació) que havien desviat en profit propi.
El Tribunal Suprem va confirmar també que va existir finançament irregular de CDC en el cas Palau, refermant el comís de 6,6 milions d’euros al partit pels beneficis obtinguts mitjançant tràfic d’influències. El juny de 2020, onze anys després de l’esclat del cas, Millet entrava a la presó amb condemna ferma. D’aquesta manera queia una llosa sobre el llegat d’una de les nissagues més importants del país.
El cognom Millet és indestriable de la història de l’Orfeó Català, una de les institucions culturals que van fer possible la represa de la Catalunya contemporània a finals del segle xix, després de la Renaixença. Segurament va ser l’entitat més emblemàtica de la cruïlla que es va produir entre una nova classe dirigent i la represa cultural i lingüística. Una saga lligada a la figura del mestre de música Lluís Millet i Pagès. Del cas Palau es disposa d’una bibliografia i un aparell documental potents. Ens centrarem, per tant, a seguir l’evolució de la nissaga en el transcurs de la història, que dona moltes claus de com es desemboca en el personatge Fèlix Millet. Anem primer a les arrels familiars.
Orígens occitans
Sembla que els cognoms Millet i Pagès són d’origen occità, arrelats a Bèthvéder de Comenge, on el llinatge Millet continua sent present en el municipi del territori gascó. Els Millet haurien format part de l’emigració occitana a Catalunya que es va produir els segles xvi i xvii, fugint de les penúries i les guerres religioses que somovien les terres de la Corona francesa. Establerts al Masnou, entre els ancestres del mestre Millet van predominar navegants i patrons mariners. Com el seu pare, Salvador Millet Estapé, que va ser capità «de la carrera d’Amèrica» al capdavant del vaixell Araucana. Extraiem les dades sobre els orígens familiars del documentadíssim estudi Lluís Millet i Pagès. Retalls de vida, de Núria Vilà i Maria Villanueva.
Casat amb Francisca Pagès, de qui se sap ben poc, Salvador Millet Estapé va ser el besavi de qui va saquejar el Palau. Quan el músic era encara un nen, la família es trasllada a Barcelona, una decisió en què va tenir un paper la inestabilitat política i l’època d’inseguretat que es vivien a la població (Revolució de Setembre de 1868, Primera República, lluites de faccions polítiques, tercera carlinada…). Però van mantenir el vincle amb el Masnou, lloc d’esbarjo i estiueig, on conservaven la casa familiar, Cal Xiquet, aleshores al carrer del Lavadero i que avui du el nom de Lluís Millet.
Una institució símbol de la represa cultural
L’Orfeó Català s’ha de situar en el context de l’època, d’efervescència patriòtica i recuperació de la història, després dels anys del Romanticisme. Una època en què es va produir una eclosió de la música coral (que, en el cas de Catalunya, ja havia vist fundar-se els Cors de Clavé). El jove Lluís va sentir ja de ben petit l’afició musical, cosa que va sorprendre inicialment els pares. Un cop a Barcelona, va consolidar la seva formació al Conservatori del Liceu.
Vindria tot seguit un altre moment d’inflexió. L’Exposició de Barcelona de 1888 va suposar un nou impuls a la reconstrucció del país. Una de les activitats que es van fer a l’entorn de la mostra internacional va ser un concurs de cors, que va motivar que moltes corals europees vinguessin a Barcelona. Lluís Millet i un altre personatge que seria clau en els orígens del Palau, el mestre Amadeu Vives, van quedar impactats per la qualitat de les corals que venien de fora i van decidir engegar l’Orfeó, que va néixer el 1891. El model van ser les corals que triomfaven a Europa, amb cantaires amb una sòlida educació musical.
El cotoner Joan Millet en va ser el primer president. S’hi va estar durant vuit anys, cabdals per a la consolidació gràcies als enormes contactes que havia sabut teixir en la societat barcelonina. La fundació de l’Orfeó, però, seria només el primer pas d’una història que convertiria el que era una modesta entitat en una gran institució cultural, gens aliena a un component ideològic i nacional en què el catalanisme era troncal, com també el religiós, a l’escalf de la fe catòlica de Vives i Millet.
La relació amb Domènech i Montaner
L’Orfeó va ser un èxit social. Dels primers trenta-set socis fundadors es va passar en pocs anys a superar els dos mil. L’entitat necessitava una seu a l’alçada de la seva categoria. D’aquí va venir el contacte amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que junt amb Enric Sagnier va fer els plànols del terreny on s’havia d’aixecar la seu de l’Orfeó. Si Millet i Vives eren molt més que uns músics, Domènech i Montaner era més que un arquitecte. Patriota ferm, vinculat a la Unió Catalanista i imbuït de l’esperit del Modernisme, va construir el Palau de la Música, que es va convertir en un dels exponents del país que retornava. Va ser també dirigent de la Lliga Regionalista durant uns anys.
A la junta del Palau hi va haver sempre membres d’una burgesia que apostava per una idea de país i tenia inquietuds culturals, com el mateix Joan Millet, o el segon president, Joaquim Cabot, que també donaria per a un capítol propi com a burgès nexe de la indústria i la cultura. D’una nissaga de joiers del Bages, va ser president de la Cambra de Comerç i Navegació i amic i mecenes de mossèn Cinto Verdaguer.
La història de l’Orfeó Català es confondrà amb la del catalanisme polític, especialment en la seva versió més confessional i propera a la Lliga. Emblemes d’aquests anys d’efervescència nacional seran El cant de la senyera, amb text de Joan Maragall i música de Lluís Millet, o la mateixa senyera símbol de l’Orfeó, beneïda a Montserrat pel bisbe de Vic, Josep Morgades, el 1896.
La primera topada amb la justícia
El músic Lluís Millet tenia sis germans, dos dels quals van morir molt joves. Dels altres, Salvador i Josep eren mariners, i Francesc i Joan, comerciants. Aquest darrer, Joan Millet i Pagès (1860-1911), era l’avi del futur saquejador del Palau. Va tenir set fills, Joan, Fèlix, Josefina, Francisca, Maria, Antònia i Salvador. Comerciant (corredor de cotons), viatjava molt per Europa, especialment amb destinació a Liverpool, on hi havia el mercat de cotó més important d’Europa, i va poder acumular certa fortuna. Una dada que ho corrobora és que va ser soci de Gebrüder Volkart, que arribaria a ser una de les grans companyies cotoneres europees.
És curiós com els problemes judicials han caracteritzat la biografia familiar dels Millet des de molt abans de l’esclat del cas Palau. Joan Millet va passar per moments complicats en els seus negocis. Cap al 1908, van fer fallida, segons expliquen Núria Vilà i Maria Villanueva en la recerca esmentada, i es va obrir un litigi amb els seus creditors. Joan, que havia convençut un dels germans, Francesc, perquè deixés les seves activitats per treballar al seu costat com a comerciant de cotó, es va trobar atrapat enmig d’un mar de deutes. Tots dos germans van fugir a Atenes cames ajudeu-me. És una situació que els va acabar duent a un enfrontament entre ells, malgrat la intervenció del germà músic per posar-hi pau.
L’ajuda de Cambó
Finalment, va poder tornar a Catalunya, quan sembla que es va resoldre part del litigi amb els creditors, un afer en què van intervenir en favor seu algunes personalitats rellevants, entre elles el polític de la Lliga Francesc Cambó. Joan Millet moriria poc després, el 1911. Una de les seves decisions dels darrers anys va girar entorn de la compra d’una finca que havia estat propietat del periodista Eugeni Xammar a l’Ametlla del Vallès. Aquest és un referent important en la història familiar. Davant els problemes econòmics que va haver d’afrontar, la va vendre a la família del també cotoner Francesc Sindreu, que la va posseir fins a la Guerra Civil, quan va ser assassinat allà mateix. Els Sindreu se’n van anar desvinculant i Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan, la va recuperar per a la saga.
Millet i Maristany, el pare
L’altra gran figura de la família és Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan Millet, que viu entre 1903 i 1967. Comparteix la ideologia nacionalista familiar i les inquietuds culturals, però podríem dir que és més Joan que Lluís, més prosaic que líric, perquè es decanta per les activitats empresarials. Dirigent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (Fejoc) durant els anys de la República, patirà les contradiccions de molts burgesos catòlics i catalanistes.
L’esclat de la Guerra Civil va suposar un trasbals per als Millet, que van témer els atacs de grups incontrolats. Fèlix Millet va demanar protecció al conseller de Cultura, Ventura Gassol, que li va facilitar que embarqués rumb a Marsella, des d’on es va traslladar a Trieste, a la costa de l’Adriàtic.
Millet compartia amb el seu pare un tret característic de bona part de la saga: una vivor que els feia espavilats per a tot tipus de negocis. S’havia casat als anys vint amb Montserrat Tusell, filla de l’industrial acabalat Xavier Tusell Gost, que dirigia Fábricas Reunidas de Cauchos y Apósitos (Fracsa), i alhora presidia l’asseguradora Barcelona. En tots dos àmbits, el gendre hi va penetrar amb força.
En el moment de fugir de Catalunya i anar a Trieste, el 1936, va entrar en contacte amb la companyia d’assegurances Assicurazioni Generali, que havia absorbit l’asseguradora del sogre, i va treballar durant un temps a l’empresa.
De fugit dels republicans a processat pels franquistes
Així que va poder, Fèlix Millet i Maristany va tornar a la Península i va entrar en zona franquista. Es va convertir així en un català de Burgos, i es va establir un temps a Sevilla, on va arribar com a delegat de Generali. A la capital andalusa coneixia un personatge rellevant des dels temps de la Fejoc: ni més ni menys que el cardenal Pedro Segura. Quan algú va denunciar Millet per catalanista i el van sotmetre a un consell de guerra, Segura va intervenir en favor seu i el procés va quedar interromput. Segura, un eclesiàstic monàrquic i ultraconservador, s’havia enfrontat amb la República i anys després ho faria amb Franco, a qui detestava.
Després de l’ensurt amb les noves autoritats, va ser l’hora de refer els contactes i la reubicació professional. Gràcies a la companyia italiana va entrar al Banco Vitalicio, mentre ell s’obria pas en el camp de les assegurances amb una marca nova, la Compañía Hispanoamericana de Seguros y Reaseguros, lligada a Assicurazioni Generali. Més endavant, va entrar de ple al Banco Popular de los Previsores del Porvenir, petita entitat creditícia que es va convertir en el Banco Popular.
Millet va ser president del banc entre 1945 i 1956, des d’on facilitaria l’entrada d’uns importants cosins seus, destinats a responsabilitats molt altes en el poder financer espanyol, Luis i Javier Valls-Taberner, com recorden Andreu Farràs i Pere Cullell a L’oasi català. Els Valls-Taberner van acabar dirigint el banc, que estava resistint-se a un intent d’absorció per part del Banco Central d’Ignacio Villalonga.
Entre els negocis i el mecenatge
Fèlix Millet i Maristany va ser també un gran mecenes i un protector de nombroses activitats catalanistes. El seu oncle, Lluís Millet, va morir el 1941, i fins al 1946 l’Orfeó no va poder reprendre les seves actuacions. Però ell en va ser un impulsor i va presidir l’entitat, mentre que la coral era dirigida pels hereus del músic fundador. Va ser el fundador de la Benèfica Minerva, entitat que va fer de paraigua de moltes iniciatives que només podien fer camí al marge dels canals oficials.
En aquells anys difícils, Millet i Maristany va ajudar a obrir-se pas a molts joves catalanistes. Potser el més rellevant va ser l’advocat Josep Benet, que durant un temps va ser secretari particular seu. Va acollir Jordi Maragall —pare de Pasqual Maragall— i va subvencionar algunes de les millors traduccions de Carles Riba i Josep Maria de Sagarra. El seu vessant més conegut en l’àmbit de la represa cultural és el d’haver estat un dels fundadors d’Òmnium Cultural, que va presidir.
Plàtans, cacau i saxos a Guinea
A la seva mort, el 1967, va deixar cinc fills, i el lideratge efectiu de la família va passar al seu fill Fèlix Millet i Tusell. Joan i Xavier, que eren els més grans, van dirigir els seus interessos cap al negoci d’assegurances i el Banco Vitalicio.
I Fèlix Millet? Acabats els seus estudis d’enginyeria tècnica, el pare va decidir enviar-lo a Guinea Equatorial. No era un cas aïllat en aquells anys, on algunes famílies de l’alta societat havien fet arrels —sobretot econòmiques— en la que era una colònia espanyola. La magnífica exposició Ikunde que es va poder veure fa uns anys al Museu Etnològic ho contextualitza molt bé.
El pare de Fèlix Millet havia establert negocis a Guinea Equatorial i el futur president del Palau hi va passar uns anys, on va ser gerent de la Compañía Agrícola e Industrial de Fernando Poo (CAIFER). Però el 1968, Guinea va assolir la independència després d’un referèndum i les relacions amb Espanya van entrar en crisi.
L’estada a Guinea Equatorial va donar temps per a tot, també per a moments d’esplai. No tot havien de ser els negocis. Aficionat a les nits de Bata, va impulsar la creació d’un grup de saxos, anomenat Banana Boys, que va tenir cert èxit a la colònia. Després de la independència, però, Millet, com molts altres colons, va haver de tornar a la metròpoli. Qui va prendre el poder a Guinea va ser Francisco Macías, que era el més nacionalista i antiespanyol dels joves dirigents guineans.
L’experiència africana li devia resultar de profit, al jove Fèlix Millet, ja que de seguida va entrar a l’IESE a culminar la seva formació com a directiu d’empreses. La seva primera aventura emprenedora, però, no va anar del tot bé i ja apuntava maneres.
Una primera estada a la presó
Molt abans de l’esclat del cas Palau, Millet va conèixer la presó. L’any 1983 va ser acusat d’estafa per la seva gestió de la inversora immobiliària Renta Catalana. Només hi va estar unes setmanes, condemnat per imprudència administrativa i falsedat documental després de la denúncia d’un grup d’accionistes. En aquell cas van ser processats també dos noms il·lustres més de la burgesia, Joaquim Molins i Josep Maria Trias de Bes, però aquests van ser absolts. Finalment, un nou judici va absoldre Millet d’estafa, però no pas de falsedat i d’imprudència, i el van sentenciar a dos mesos de presó i una multa de 30.000 pessetes.
El cert és que la «relliscada» de Renta Catalana no va ser cap entrebanc en l’ascens de Millet en l’escalafó patrici de Barcelona. El 1978, havia estat elegit president de l’Orfeó Català, un càrrec que semblava destinat a la família, com si d’una dinastia es tractés. I només un any després de trepitjar la Model ja es va posar al davant del consorci d’administracions que gestionaria el Palau. L’any 1990, es va crear la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música.
Potser encara més que el seu pare, Millet es va convertir en un dels pocs omnipresents en tots els organismes imaginables. Gairebé no hi havia guardó que se li resistís: el grup de dones empresàries Set li va concedir la distinció «Ciutadà que ens honora»; va obtenir la Creu de Sant Jordi, La Clau de Barcelona, el títol de Senyor de Barcelona i la Creu d’Or de l’Associació Espanyola de Foment Europeu. I càrrecs i més càrrecs: president de Bankpime, d’Agrupació Mútua, vicepresident tercer de la Fundació del Barça, patró de la Fundació Pau Casals, Cavaller de l’Orde d’Isabel la Catòlica… Diuen que només un objectiu cobejat se li va fer inaccessible: el Príncep d’Astúries de les Arts.
Una altra de les entitats presidides per ell en què va esclatar una forta crisi va ser l’Agrupació Mútua, però val a dir que havia entrat en turbulències molt abans que Millet accedís a la presidència, que va ocupar durant tres anys (2006-2009), després d’una gestió arriscada per part de diversos consellers delegats, que van apostar per inversions costoses que no es van poder mantenir. Tot i així, Millet va estar al capdavant de la mútua fins a l’esclat del cas Palau. Agrupació Mútua va acabar sent adquirida per la francesa Crédit Mutuel.
De cara al negoci i pocs escrúpols
Millet va saber teixir complicitats amb tothom. Va demostrar també no tenir manies a l’hora d’aconseguir ajudes de les institucions. Una de les aliances que va sorprendre més va ser la que va fer amb José María Aznar quan aquest era president del govern espanyol. Per a molts altres exponents del catalanisme, que consideraven Millet com un dels seus, algunes decisions del president del Palau van deixar-los en estat de xoc. Quasi ningú no sospitava. Potser Albert Manent era dels pocs que, en els cercles del pujolisme cultural, es malfiava de la seva manera de fer.
La veritat és que quan Aznar va crear una filial de la fundació FAES a Catalunya, l’Institut Catalunya Futur, Millet es va avenir a entrar al seu patronat. Per a ell, tot era molt senzill: el projecte d’ampliació del Palau de la Música requeria suports econòmics sòlids i necessitava la complicitat del Ministeri de Cultura. I la va obtenir en forma de 15 milions d’euros.
Una frase de Millet es va fer famosa perquè explica molt bé l’entramat de les famílies bones del país: «Som uns quatre-cents, i sempre som els mateixos». Millet va ser un cas molt elaborat del que es podria anomenar la transversalitat de l’amiguisme, que ajuda a entendre els lligams, alguns insospitats, que s’estableixen en les llotges del patriciat. Un dels noms que simbolitza això és Rosa Garicano, figura important de l’estructura del Palau com a directora general.
El lligam amb els Garicano
Casada amb l’empresari Xavier Ribó, germà del Síndic de Greuges i exdirigent d’Iniciativa per Catalunya Rafael Ribó, era filla de Tomás Garicano Goñi, militar franquista, exgovernador civil de Barcelona durant els anys seixanta i més tard ministre de la Governació, on es va guanyar una certa aurèola d’oberturista. Rosa Garicano unia burgesia barcelonina, esquerra antifranquista i dirigents de la dictadura que ja pensaven en la Transició.
La crònica del saqueig del Palau és incomprensible sense conèixer la història llunyana i la recent de Catalunya, i els molts anys de règims i hegemonies polítiques sense contrapesos. Al fet de ser una peça clau en el finançament irregular de CDC, Millet va afegir a l’aventura viscuda al Palau aquells anys un estil de cacic i uns excessos que només fan la sensació d’impunitat. Això va generar irregularitats a dojo i episodis de sultà oriental, anècdotes enmig del gran robatori, com els 164.269 euros que la sentència de l’Audiència acredita que van ser espoliats del Palau per pagar el casament de dues filles seves.
La figura de Fèlix Millet va esmorteir la dels altres germans, el més conegut dels quals va ser Xavier Millet, que va tenir un pas efímer per la política, com a candidat a l’alcaldia de Barcelona per CiU en les eleccions del 1979. Un altre, Joan, va ser membre del consell de Banca Catalana. Però cap d’ells, per molt que s’hi esforcés, podia competir amb el seu germà Fèlix a l’hora de moure’s amb habilitat pels centres de poder. Tampoc no podien sospitar, ni ells ni ningú, que a l’interior del Palau Millet havia creat un monstre que s’empassaria el personatge i destruiria el panteó familiar.
Els Samaranch, entre la foscor i la glòria
La família de l’expresident del COI va assaborir el poder durant el franquisme, però els Jocs del 92 van reescriure la seva trajectòria
Maig de 2010. Fa dotze dies de la mort de Juan Antonio Samaranch Torelló, expresident del Comitè Olímpic Internacional (COI) i probablement el nom més simbòlic del patriciat català. Fa nou anys que la seva esposa, Maria Teresa Bibis Salisachs, un altre nom brillant de la classe alta barcelonina, va morir d’un càncer.
El seu fill, Juan Antonio Samaranch Salisachs, cita al seu despatx la dona que en els darrers divuit anys va ser el gran amor de l’exdirigent olímpic, la pintora Lluïsa Sallent. Una relació coneguda i consentida en un matrimoni Samaranch-Salisachs que va acabar sent, sobretot, una relació política. La trobada amb Sallent és tensa. Samaranch fill fa saber que el seu pare es va voler casar amb ella, però que la família l’hi va impedir. Ell, el primer. «No t’hauríem pogut treure del pis», li etziba.
L’episodi —que Sallent va explicar en un llibre de records, Vidas y apariencias— faria les delícies de la premsa del cor i diu coses sobre el tipus de vincles que s’estableixen en el control central de l’upper Diagonal, basades —com moltes coses a la vida— en les relacions de poder. Per a Samaranch Salisachs, en tot cas, la desaparició del seu pare el convertia en el cap visible d’una de les sagues més influents de la societat catalana.
La via olímpica
El 4 d’agost de 2016, va ser un dia molt especial per a Juan Antonio Samaranch Salisachs. L’assemblea del COI reunida a Rio de Janeiro el va elegir vicepresident primer de l’organisme. Entrava així en el rovell de l’ou de la institució, només a un pas de la presidència, en mans de l’alemany Thomas Bach, que concloïa mandat el 2021.
Samaranch Salisachs va entrar al plenari del COI el 2001, just quan el seu pare, Juan Antonio Samaranch Torelló, abandonava el cim del moviment olímpic després de vint-i-un anys de regnat. Però el fill ha hagut d’aprendre a esperar, una qualitat que va caracteritzar també el seu pare, que es va sobreposar sempre als obstacles i que va saber treure profit de les derrotes.
L’any 2007, Samaranch Salisachs va perdre la votació per ser membre de l’executiu del COI. Però el 2012, el triomf ja no se li va escapar, derrotant l’atleta Serguei Bubka, un nom llegendari dels Jocs. Quatre anys més tard, ja n’era vicepresident. Samaranch va perdre la vicepresidència el 2020, però el febrer del 2022 la va recuperar amb un resultat abassegador.
Un currículum forjat al món de les finances
Samaranch fill s’ha abocat professionalment al món de les finances. Després de finalitzar els estudis d’enginyeria industrial a la Universitat de Barcelona, va fer un postgrau a la Universitat de Nova York. Va establir-se a la ciutat nord-americana i va treballar uns anys al departament de negocis de la International Flavours and Fragances, una de les multinacionals del sector de la cosmètica.
Després va actuar d’analista financer del banc d’inversions First Boston Corporation (1986-1989), una marca llegendària que va arribar a ser la primera empresa de la Borsa de Nova York i que acabaria, uns anys després, absorbida per Crédit Suisse.
Ja era a la sala de màquines del gran diner. El món de les altes finances l’havia seduït i va entrar com a vicepresident i soci a S. G. Warburg & Co., un altre gran de la banca d’inversió, amb seu a Londres, que havia estat fundat per dos jueus alemanys que van fugir del nazisme. Samaranch va estar-hi vinculat dos anys, del 1989 al 1991.
Allí va conèixer Pedro Gómez de Baeza, un tauró de les finances, amb qui va fundar GBS Finance SA, a la qual continua vinculat. Es tracta d’un banc d’inversions especialitzat en fusions i administració de grans patrimonis, tant del sud d’Europa com de l’Amèrica Llatina i la Xina, una connexió aquesta molt important per a Samaranch fill. En el consell, hi són com a senior advisors altres vips catalans, com Gonzalo Rodés Vilà i Alfonso Maristany Cucurella, expresident del Círculo Ecuestre.
Si a Nova York va penetrar en el moll de l’os del món financer, també allí va conèixer la que seria la seva esposa, Cristina Bigelli, amb qui es va casar el 1988. Bigelli és una empresària de la moda amb qui té quatre fills (Juan Antonio, Matteo, Alessia i Allegra) i que va obrir una botiga de luxe al cor del Madrid «pijo», al barri de Salamanca. Mantenen un to discret en la seva vida social, que inclou moments exquisits com les seves festes de Cap d’Any, que solen celebrar en una de les destinacions més chic de l’alta burgesia europea: la ciutat suïssa de Gstaad. Allí coincideixen amb amics, i també socis, com el banquer Gómez de Baeza, un altre habitual dels Alps helvètics.
Present a diverses entitats, Samaranch presideix el Summit Shopping Tourism & Economy, un important fòrum sobre turisme; és vicepresident de la Federació Internacional de Pentatló i vicepresident del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), una altra posició en què va succeir el seu pare. La relació entre l’expresident del COI i qui va ser «etern» president del RACC, Sebastià Salvadó, ja desaparegut, sempre va ser molt propera.
Especulant a Ciutat Meridiana
La figura de Samaranch pare reuneix molts vessants. Un ens transporta a la Barcelona dels seixanta, en els anys de l’especulació urbanística, quan ell era un alt dignatari del règim franquista. Eren temps en què política i negocis vinculats al desarrollismo anaven plegats. Els periodistes Jaume Fabre i Josep Maria Huertas van relatar molts capítols d’aquella etapa a Tots els barris de Barcelona.
L’alt nivell d’humitat de Ciutat Meridiana va fer descartar la construcció d’un cementiri. I s’hi van aixecar pisos. Com expliquen amb ironia els veïns que coneixen la història, l’afany de lucre va convertir el que havia de ser un lloc de descans dels difunts en un negoci per a alguns vius. A finals dels cinquanta, s’havia constituït Urbanizaciones Torre Baró SA. Un cop d’ull al consell d’administració en dona pistes. El presidia Juan Antonio Samaranch, aleshores home fort de la Diputació. Marià Ganduxer, un altre dels promotors, que era regidor a l’Ajuntament, era també al consell. Molts anys després, impulsaria l’entitat espanyolista Empresaris de Catalunya.
El projecte urbanístic, avalat per l’alcalde Josep Maria de Porcioles, tenia cobertura política. Segons Fabre i Huertas, un home clau en la creació d’Urbanizaciones Torre Baró SA va ser Josep Banús, promotor immobiliari que va fer l’agost durant el franquisme i que, entre d’altres, va ser el promotor del cèlebre Puerto Banús de Marbella. Va obtenir contractes sucosos. Per exemple, el de la construcció dels accessos al Valle de los Caídos.
Urbanizaciones Torre Baró SA en va fer de grosses. Però el cas de Ciutat Meridiana va ser destacat. Les construccions s’enfilaven per la serra de Collserola, a la sortida de Barcelona i a prop d’on, els anys trenta, algú havia somiat d’aixecar una ciutat jardí. Als problemes d’humitats, les cases hi afegien també mancances greus de construcció. L’any 1970 van començar les primeres protestes. Les mobilitzacions contra les destrosses de Ciutat Meridiana van ser un dels símbols de l’emergència del moviment veïnal i les crítiques a la Barcelona porciolista. Una pàgina negra vinculada al franquisme que l’èpica dels Jocs va emblanquinar. Els Samaranch tenien corda per estona.
Una escola del poder
Possiblement, si hi ha un nom que ha representat el poder amb majúscula en la història de la Catalunya de les darreres dècades, aquest ha estat el de Juan Antonio Samaranch Torelló. Forjat en els rengles del Movimiento Nacional del franquisme, dirigent de les estructures oficials de l’esport, la Delegació Nacional d’Esports —amb la presidència del Comitè Olímpic Espanyol— li va servir de plataforma dins del règim.
Apartat d’aquest càrrec després d’una pugna interna per decisió del ministre Torcuato Fernández Miranda, es va refugiar a la Diputació de Barcelona a esperar temps millors. Arribarien aviat. El 1973 ja presidia la corporació municipalista.
La mort de Franco el va agafar amb mal peu. En unes declaracions a TVE, va fer el seu judici sobre la figura del dictador, dient coses sorprenents, com que Franco no s’havia oblidat dels catalans en el seu testament polític perquè hi parlava de «la rica multiplicidad de las regiones» de l’estat espanyol. Havia anat preparant el terreny, acostant-se a la figura del príncep Joan Carles. Però a Catalunya la situació el va superar. Els crits de «Samaranch, fot el camp!» a la plaça de Sant Jaume anunciaven un futur immediat difícil. Va intentar aixecar un partit de dreta que s’adaptés al nou moment, Concòrdia Catalana, però no va fructificar.
Aleshores, va fer un gran moviment estratègic, que pocs van entendre. Va demanar al president del govern, Adolfo Suárez, l’ambaixada a Moscou. I se’n va anar a l’URSS, on va aprendre rus i, sobretot, va sumar suports per esdevenir un dia president del COI. L’antic falangista va fer amics entre els dignataris soviètics i els de la resta de països de l’Est. Un bloc de vots que va ser determinant en la seva elecció el 1980 per liderar el moviment olímpic.
Tenia el poder, però li mancava la glòria. Encara va trigar uns anys a poder tornar a Catalunya per la porta gran. El seu suport decisiu a la candidatura de Barcelona pels Jocs de 1992 el va catapultar i li va permetre reescriure la seva biografia. El franquista que encara el 1974 aixecava el braç i lluïa camisa blava era el mateix que a Lausana proclamava la victòria de Barcelona. I la seva.
Potser una de les imatges més representatives de la complexitat de la realitat política sorgida de la Transició es va produir en la cerimònia d’inauguració dels Jocs. Va ser quan l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va recordar en el seu discurs l’Olimpíada Popular de 1936, truncada per l’esclat de la Guerra Civil, i la figura del president Lluís Companys, que donava nom a l’Estadi Olímpic, amb Juan Antonio Samaranch al seu costat.
Des d’aquell moment, Samaranch Torelló es va convertir en un intocable, entrant —o continuant— en nombroses institucions, des de la presidència de La Caixa fins a l’executiva del RACC. El 30 de desembre de 1991 el rei Joan Carles va atorgar-li el títol de marquès de Samaranch. Un títol que, a la seva mort el 2010, va passar a la seva filla, Maria Teresa Samaranch Salisachs (1956), que també ha entrat amb força en el món dels alts directius esportius: va ser durant dos mandats presidenta de la Federació Espanyola d’Esports de Gel.
Discreció davant el Procés
A diferència d’altres cognoms del patriciat català, els Samaranch no han destacat per posicionar-se públicament sobre el procés independentista. La seva oposició frontal sempre s’ha donat per descomptada, això sí. Francesc-Marc Álvaro, al seu llibre Per què hem guanyat, explica una de les reunions del president Artur Mas amb diverses figures de l’elit econòmica, en què exposava la necessitat d’apostar per un camí cap a la independència. Hi eren també l’ara president de Planeta, Josep Creuheras, i la presidenta del Santander, Ana Botín. Dels presents, qui va ser més vehement —en contra— va ser Maria Teresa Samaranch Salisachs.
Des de l’executiva del poder olímpic, Juan Antonio Samaranch Salisachs ha deixat clar el seu posicionament. En vigílies de l’1-O, el 2017, preguntat per la reivindicació que Catalunya pogués veure reconegut el seu propi comitè olímpic, va ser molt clar dient que «el COI no està preocupat, ni tan sols ocupat, en aquest assumpte».
Però sempre ha tingut cura de restar al marge de declaracions polèmiques i no ha format part dels que han contemplat la realitat amb mirada immobilista. L’octubre de 2018, en una entrevista a La Vanguardia, afirmava que el projecte de Jocs d’Hivern Pirineus-Barcelona per al 2030 podria ser un element «cohesionador». «Al final, les administracions es cansaran, no?», va dir en referència a la «inflamació» política.
Poc després, en una entrevista a Antena 3, preguntat sobre la política del nou govern de Pedro Sánchez i la possibilitat de distensió amb Catalunya, Samaranch avalava la necessitat de rebaixar la tensió i es confessava: «Soc molt tebi», i afegia que «s’ha de dubtar molt». Una astúcia que deu molt al que devia aprendre del seu pare.
Volant cap a Pequín
La connexió xinesa és una altra clau en la trajectòria de Samaranch Salisachs. El nom del seu pare —conegut com a «Salamanchi»— és enaltit en el règim xinès perquè s’agraeix a l’expresident del COI haver facilitat que Pequín fos seu olímpica. Els Jocs es van celebrar el 2008, però la votació que va elegir la capital xinesa va tenir lloc al final del mandat de l’expresident. Potser per això, la Fundació Samaranch per al Desenvolupament de l’Esport, una iniciativa de la família Samaranch, va establir la seva seu a Pequín el 2012. La fundació s’ha associat amb el grup Beijing Tourist Group (BTG), consorci estatal de la Xina, per impulsar el turisme xinès a l’estat espanyol. En el seu consell hi ha Alfonso Rodés, president d’Havas a Espanya, un dels grans holdings internacionals de comunicació i publicitat.
La figura dels Samaranch és potser la més emblemàtica de totes les contradiccions que expliquen la Transició. Foscor i glòria, oportunisme i talent polític es donen la mà. Com en molts altres casos, l’ambició, sovint sense prejudicis ni escrúpols, s’ajuntava amb el desig de reconeixement social i també amb l’afany de grandesa. El nom Samaranch està ja lligat a capítols brillants del passat recent i ajuda, com pocs exemples més, a entendre allò que som.
La seducció dels negocis
Isidre Fainé, el poder de transformar La Caixa en el banc més gran
La seva gestió al capdavant de CaixaBank i de la Fundació La Caixa, de la qual és president, ha marcat una era de la història financera del país
València, dijous 3 de desembre de 2020. La junta general d’accionistes de CaixaBank avala la fusió amb Bankia. D’aquesta manera, s’ha fet realitat el somni d’Isidre Fainé: que CaixaBank es convertís en el primer banc de l’estat espanyol, amb uns actius totals de 664.027 milions d’euros, dels quals més de 445.000 són aportats per l’entitat catalana. Es tracta de la fusió bancària per absorció més important a l’estat espanyol en les darreres dècades. Un procés en el qual ha estat determinant la figura d’Isidre Fainé, president de la Fundació La Caixa, el professional de les finances que ha acumulat més poder i que haurà deixat impresa la seva acció en una era de grans inestabilitats econòmiques i socials d’aquest país.
L’operació del pas de ser una caixa d’estalvis a ser una fundació accionista majoritària del nou banc que va agafar el relleu financer de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Barcelona, La Caixa de tota la vida, es va efectuar sota el guiatge d’Isidre Fainé. Es posava de manifest amb aquesta maniobra un dels trets de l’actual president, en la mesura que per sobreviure i reeixir amb èxit en aquest context es demana una energia i una força resolutiva que se situa més a prop de la duresa que de la condescendència.
L’home de caràcter afable i que busca la proximitat amb els seus interlocutors és el mateix que guia accions executives amb mà de ferro dins d’un guant de seda. Es pot dir que «el món s’atura quan Fainé entra en un despatx», una frase que en recorda una altra, que diu que l’actor irlandès Cillian Murphy «glaça l’aigua només amb la mirada». No deu ser ni una cosa ni l’altra, però el cert és que el lideratge de Fainé sobre el seu entorn és intens i vigorós, dels que es fan notar.
Isidre Fainé Casas (Manresa, 1942) és doctor en Ciències Econòmiques, ISMP en Business Administration per la Universitat Harvard i diplomat en alta direcció per l’IESE. Una definició ràpida: és un home que s’ha construït a ell mateix. A diferència de molts altres cognoms il·lustres que ocupen setials del poder econòmic català, Fainé ha crescut a partir del material aspre d’uns orígens familiars gens acomodats.
Una infantesa difícil de postguerra
Una frase que Fainé ha repetit en algunes intervencions públiques és que «un es cura de tot menys de la seva infantesa». Nascut en plena postguerra en una família de pagesos sense possibilitats del barri de les Escodines, a Manresa, el futur banquer va ensenyar a llegir i a escriure als seus pares. «Estic orgullós d’haver nascut en una família humil», va testimoniar a la seva ciutat nadiua quan va recollir un premi del diari manresà Regió 7. El periodista Xavier Domènech hi va escriure que els Fainé eren una família d’agricultors en un dels barris més antics de la ciutat, un barri de cases modestes, «que dels seus portals encara en sortien carros tibats per mules, uns pocs carrers amb negocis modestos, amb llogaters que treballaven a les fàbriques».
Després van viure al barri obrer de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, un bastió anarquista d’abans de la Guerra Civil, on va fer la primera comunió a l’església dels Desemparats. Arran del casament de la seva germana, es van traslladar a Santa Coloma de Gramenet, on amb 13 anys va tenir la seva primera feina en un taller de bicicletes. La següent va ser en una fàbrica de bobines elèctriques, als 19 anys. Sempre ha explicat que els pares li van ensenyar els valors de l’esforç i el treball dur, com el que van fer ells per pagar-li els estudis. Quan va assumir la presidència de La Caixa, va remarcar en un discurs que les seves mans són fortes i amb uns dits gruixuts «perquè es van desenvolupar enrotllant bobines».
Un caràcter marcat per la mare
Molt fidel a la memòria dels pares, Maria i Ramon, Fainé està convençut que ha heretat el caràcter de la seva mare, una persona amb esperit de negoci. Que va treballar en tasques de neteja, que va obrir diverses botigues (una lleteria, una altra de plats i olles…) i que solia regatejar quan comprava. «El preu el fixa qui compra», deia al seu fill. Però ell, sorprès perquè la mare, en canvi, no rebaixava el preu quan era darrere el taulell de la seva pròpia botiga, li va preguntar per què no accedia al regateig del comprador, i va rebre aquesta resposta: «El preu el fixa qui ven».
Recorda que el seu pare el motivava dient-li que el cognom Fainé (transcripció fonètica del que seria Feiner) significa «que fa feina». Davant d’un públic manresà, va rememorar que els seus pares li van transmetre «uns valors molt clars: treballar amb un alt grau d’exigència, estimar la justícia, guanyar-se la confiança de les persones, conèixer la gent i ajudar-la, defensar la llibertat, ser desprès i viure amb sobrietat».
«Vostè serà director general»
L’entrada de Fainé en el món financer va ser una mica casual. La seva vocació inicial era la d’estudiar Física. Però la comoditat de l’horari laboral matinal a la banca li va fer pensar que això li permetria ampliar els seus estudis a les tardes. Es va presentar com a aspirant per a una plaça al Banco Atlántico. Aquesta és una anècdota coneguda, però que il·lustra molt del seu caràcter: el jove candidat va passar prop de dotze hores tot esperant el seu torn per a l’entrevista, i ja era el vespre quan el va rebre un dels directius. En sortir-ne, tenia la feina i s’enduia una frase premonitòria: «D’aquí a vint anys vostè serà director general d’aquest banc».
Aleshores va canviar Física per Econòmiques. Va entendre molt bé l’operativitat de la banca, fet que li va donar la seguretat per decidir-se a emprendre aquest camí. També va ser aleshores quan, d’entre totes les àrees del negoci, va interessar-se pel front més delicat: el contacte directe amb el client, la feina d’oficina, una primera trinxera, la de la finestreta, que sempre ha considerat essencial perquè una entitat arreli en el territori. «Si pogués, posaria una oficina a cada cantonada», ha dit.
Banco Atlántico, Riva y García, Banca Jover, Bankunión…
El 1964, als 22 anys, va entrar de director d’inversions al Banco Atlántico, propietat de la Rumasa de la família Ruiz-Mateos. El 1970 va establir-se al Paraguai per intentar remuntar la fallida del Banco Asunción, des del càrrec de director general, en plena dictadura del general Alfredo Stroessner. De tornada a Catalunya, li arribarien noves destinacions: director de personal a la Banca Riva y García, director general de la Banca Jover i, a partir del 1978, la direcció general de Bankunión, del qual va impulsar una política de creixement.
Un dia de 1981, durant un vol d’avió, Josep Vilarasau —artífex de l’espectacular creixement de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis entre 1976 i 2003— li va proposar anar a aquesta entitat, a la qual va accedir directament amb grau de sotsdirector general. A partir d’aquí, l’ascens d’Isidre Fainé a la cúpula del que seria la futura CaixaBank va ser gradual i sostingut. I va tenir com a aliat una circumstància política: la llei financera aprovada pel Partit Popular a Madrid establia la jubilació obligatòria dels màxims directius de les caixes en complir els 70 anys, una mesura que afectava directament Vilarasau.
En aquell moment, el president de l’entitat tenia encara una sortida: una modificació de la llei catalana de caixes per facilitar la seva continuïtat en el càrrec. Però Artur Mas, home fort del govern de Jordi Pujol com a conseller d’Economia, es va negar a modificar-la. El 1999 Vilarasau va passar de director general a president i va deixar una direcció general desdoblada en dos successors: Isidre Fainé i Antoni Brufau.
Ricard Fornesa va acabar substituint Vilarasau a la presidència el 2003, i poc després seria Brufau qui abandonaria La Caixa per assumir la presidència de Repsol. Fainé quedava com a director general amb totes les atribucions del càrrec únic, i quatre anys després, el 2007, amb la jubilació de Fornesa, ascendia a la presidència de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Barcelona.
La presència de Fainé al capdavant del complex financer i social Fundació La Caixa-Criteria Caixa i CaixaBank ha marcat una era en la història del sector a Catalunya. La llista dels càrrecs directius que ha ocupat en empreses i en patronats i entitats seria inacabable. En virtut de la participació de La Caixa, ha estat als consells d’administració d’Abertis (president), Telefónica (vicepresident), Gas Natural (president), Repsol i altres companyies. Ha accedit a la presidència de la Confederación Española de Cajas de Ahorro i d’altres institucions espanyoles i internacionals. Entre els guardons rebuts, destaquen la Creu de Sant Jordi i el títol de Cavaller de l’Orde Nacional de la Legió d’Honor francesa, tots dos l’any 2010.
Decisions transcendentals
El mandat de Fainé al capdavant de l’entitat ha presenciat grans operacions estratègiques. La més decisiva ha estat la transformació de l’entitat financera en un banc: CaixaBank SA. Una altra ha estat l’expansió de la Fundació Bancària La Caixa, que gestiona l’Obra Social, la nineta dels ulls del dirigent financer i que és un factor clau en la seva trajectòria.
Una dada essencial en la seva visió de la banca va ser el convenciment, ja des de mitjans dels vuitanta, que s’aniria cap a la gran concentració d’entitats. Per això va intentar impulsar una Unió de Caixes Catalanes, un projecte que no va ser factible en el seu moment. Però la idea de la creació d’un gran empori financer la tenia ben fixada.
Un precedent que no va poder dur-se a terme va ser la fusió amb la Caja Madrid que dirigia Rodrigo Rato, el 2010. La caixa de la capital espanyola emprendria després una via de fusió amb altres caixes —entre les quals hi havia la catalana Laietana— que donaria lloc a Bankia. Per la seva banda, La Caixa absorbia Caja de Guadalajara, Banca Cívica, Caixa de Girona, Caja de Burgos i Caja Canarias.
El primer contacte amb l’Opus Dei
La fe cristiana és un altre element essencial en la vida de Fainé. La seva proximitat a l’Opus Dei es considera una certesa que ha estat assenyalada algunes vegades. En tot cas, ell no amaga que és un ferm creient catòlic. El seu primer contacte amb l’Obra fundada per Escrivá de Balaguer el va tenir de ben jove, quan treballava per ajudar els de casa i estudiava. Persones properes expliquen que va ser en una parròquia del barri de Fondo, a Santa Coloma de Gramenet. Un sacerdot el va asserenar amb una frase que va fer seva: «Una hora de treball és una hora d’oració». Més tard sabria que el sacerdot en qüestió —a qui va visitar en el darrer tram de la seva vida— pertanyia a l’Opus Dei.
L’anècdota té elements de categoria per entendre la seva personalitat perquè aplega tota una visió del món i denota una concepció de la feina gairebé mística. De la feina i, per extensió, del poder que acabi creant aquesta feina. Hi ha un fil conductor entre els ensenyaments de la mare («A la vida has vingut a servir», però també «cal força de caràcter en els moments difícils») i el que aprèn de l’entorn de l’Obra.
Els que han treballat amb Fainé han sentit frases com «el poder és servir» i «un gandul no pot ser un bon cristià». Recorden també quines són les tres qualitats que diu que valora en les persones i, en concret, en els que volen treballar en un banc: intel·ligència, ganes de menjar-se el món i bones relacions personals.
Davant el procés independentista: negocieu, negocieu
«La vida són grans acords», va assenyalar Fainé quan la periodista Mònica Terribas li va preguntar pel procés independentista el 2014. I va afegir que això sempre «implica una negociació». En la mateixa entrevista, va negar categòricament que ell estigués compromès en cap operació per fer de pont entre el govern espanyol i la Generalitat. «No faig lobby en aquest tema», va deixar dit.
El cert és que el seu nom va aparèixer de manera insistent en els mitjans com un actor entre les institucions polítiques per trobar una sortida que evités el temut xoc de trens. En les seves converses amb els presidents Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, sempre va insistir en el poder de la negociació. Aquest va ser un element constant. Un dels consells que els va donar era que defensessin un sostre d’autogovern com el del País Basc i que no s’enroquessin en una cosa que l’Estat no voldria concedir mai: un referèndum d’autodeterminació.
Fainé sembla estar convençut que Catalunya pot trobar el seu espai dins de l’estat espanyol i dins de la Unió Europea, «però ha de saber negociar». També ha defensat que quan la unió fiscal —no només la bancària— sigui una realitat, donarà moltes oportunitats a Catalunya, si les sap i les vol aprofitar.
Tardor del 2017: decisions que s’han hagut d’explicar
La decisió de CaixaBank i de la Fundació Bancària La Caixa de traslladar les seves seus oficials fora de Catalunya després del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 va ser una mesura controvertida que va generar fortes crítiques en amplis sectors de la societat catalana. Fainé sempre ha negat que fos impulsor o inspirador del famós decret Guindos que va facilitar el trasllat d’empreses sense passar per les juntes d’accionistes. Des del seu entorn s’assegura que la seva participació en el polèmic decret «va ser zero».
Una altra cosa és la decisió del trasllat de CaixaBank a València, i de la Fundació a les Illes. El mateix Fainé, en la seva compareixença davant la comissió del Parlament de Catalunya sobre els efectes de l’aplicació de l’article 155, el febrer de 2020, després de negar que existissin pressions del poder polític, va advertir: «O els temes de confiança es maten ràpidament o el problema es fa cada vegada més gran. Els estalvis de la gent són sagrats i s’han de prendre decisions difícils en moments difícils, i això va ser suficient per tallar una sortida de dipòsits que anava en majúscula».
Jordi Gual, aleshores president de CaixaBank, va xifrar en uns 7.000 milions d’euros els fons retirats pels clients en la setmana posterior al referèndum. «Ho havíem de tallar en sec», va assegurar. En aquesta línia, Fainé ja havia explicat al Financial Times l’abril de 2015 —en un extens treball que el mitjà va dedicar a CaixaBank— que «jo no tinc cap obligació política a Catalunya, excepte garantir que els estalviadors catalans no perdran els seus diners».
En algun moment, Fainé no ha amagat la seva irritació davant les crítiques rebudes per CaixaBank i la Fundació pel trasllat de les seus. Davant del Parlament va sentenciar que «som tan catalans com ho érem abans, o més». En privat, se li ha sentit dir que «de Catalunya, no ens trauran ni a canonades». En defensa d’aquesta posició, esgrimeix que el canvi va tenir un caràcter tècnic, però que la realitat diària del banc i de la fundació és que segueixen com sempre amb els centres de decisió a Barcelona. Actualment, però, en medis propers al govern de la Generalitat es considera poc probable que l’entitat retorni les seves seus a Catalunya ni a curt ni a mitjà termini.
D’una banda, pesava la realitat inquietant que si es consolidava una Catalunya independent i fora de la Unió Europea, el banc quedaria desproveït de l’abric del Banc Central Europeu i la seguretat de clients i accionistes correria un perill màxim. Des d’aquesta òptica, s’havia argumentat que traslladar la seu a territori de la Unió Europea era inevitable fins i tot des d’una estratègia independentista. En aquell moment, en la visió de Fainé i de la cúpula bancària, una idea estava clara: en cap cas es podia posar en risc la pertinença a la zona euro.
Tanmateix, no es podia perdre de vista l’impacte social i polític que va tenir aquesta migració, ja que va generar un efecte dòmino que queda per veure si s’hauria produït o no, segons el que hagués fet CaixaBank. Un corrent que va arrossegar companyies industrials que no tenien cap motiu real per canviar l’adreça de la seva seu.
Va ser en la mateixa compareixença al Parlament que Fainé va explicar que «tots els presidents catalans» havien demanat a CaixaBank que esdevingués el primer banc d’Espanya. Més d’un cop, ha expressat la sorpresa que li han causat algunes crítiques sorgides des del sobiranisme per l’aposta de l’entitat per conquerir el mercat espanyol.
L’arquitectura de la Fundació La Caixa, Criteria i CaixaBank
La presidència de la Fundació La Caixa i de CriteriaCaixa, que és la seva font d’ingressos, està concentrada en la persona d’Isidre Fainé, que va deixar la presidència de CaixaBank per incompatibilitat de càrrecs. La Fundació —constituïda com a tal el juliol de 2014— és la continuadora de la històrica Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (i de la seva Obra Social i Cultural), fundada per Francesc de Moragas el 1904.
La reorganització del seu patrimoni i activitat financera va donar lloc a la constitució d’un banc de format clàssic, que és CaixaBank, al qual va traslladar tota la seva operativa financera. Els actius que posseïa l’antiga caixa van quedar en mans de la Fundació, que els va agrupar en una societat instrumental que els gestiona, CriteriaCaixa, de la qual posseeix el cent per cent del capital.
La Fundació es finança amb els recursos que li aporta el holding Criteria en concepte de dividends. Els actius de Criteria —amb un valor net de 13.024 milions el 30 de juny de 2020— es distribueixen en tres àmbits: el patrimoni immobiliari, les participacions industrials i les participacions bancàries. El primer bloc estava valorat en 2.167 milions. Al segon, el de les accions en altres empreses, destacaven el 99 % de Saba, el 24,4 % de Naturgy, el 5,9 % de Suez, el 5 % de Cellnex o l’1,3 % de Telefónica, Servihabitat, Adeslas… Al tercer, l’àrea bancària, hi apareixia el control del 40 % de l’actual CaixaBank —que li confereix el govern de l’entitat— i la presència a Inbursa i a The Bank of East Asia. Criteria va firmar el 2019 un balanç amb un benefici consolidat de 1.098 milions d’euros.
Per davant del Santander i el BBVA al mercat
CaixaBank, un cop culminada l’absorció de Bankia, és el primer banc de l’estat espanyol, i ha deixat enrere els gegants Santander i BBVA, campions del procés de fusions i absorcions dels darrers anys. Amb uns actius de 660.000 milions d’euros, una plantilla de 51.000 persones, una quota de mercat del 25 % i uns 20 milions de clients, l’entitat ha hagut d’afrontar un procés de reestructuració que comporta el tancament de sucursals i reduccions de plantilla. Aquesta haurà estat l’absorció número 85 que La Caixa —en un format o altre— du a terme en la seva història.
El repte del nou líder del sector bancari espanyol consistirà a maximitzar l’eficiència, reduir costos de gestió, aplicar sinergies i situar-se de ple en l’època de la banca digital, però sense perdre la connexió directa amb el client que caracteritzava l’esperit de les velles caixes. Un repte que no serà fàcil. I que ja no va encapçalar Jordi Gual, president de CaixaBank, que va ser substituït pel seu homòleg a Bankia, José Ignacio Goirigolzarri.
El català de la llista de filantrops
«De Bill Gates a Isidre Fainé». Així va titular un diari barceloní la notícia de l’aparició d’un llibre editat per Forbes sobre deu exemples de filantropia d’arreu del món. L’únic català era Isidre Fainé, enmig d’una llista que va incloure noms del món global com Warren Buffett, Mark Zuckerberg, George Soros, Carlos Slim i la parella Bill i Melinda Gates. El capítol dedicat al president de la Fundació La Caixa es titulava «Un filantrop d’arrels humils», i posava molt en relleu que l’any 2018 l’entitat havia destinat uns 545 milions d’euros a la seva Obra Social.
L’obra era el primer volum de la col·lecció Forbes Books. Amb el títol Filantropia i progrés l’editorial de la prestigiosa revista econòmica presentava aquesta activitat com un servei necessari a la comunitat que ha de ser publicitat per generar un efecte contagi al món dels diners. La preocupació social i l’acció filantròpica són uns dels elements clau per dibuixar el personatge. En el seu discurs el dia que va recollir el Premi Forbes a la Filantropia 2018, va recordar de nou els seus orígens tot dient que tenia molt present la «misèria col·lectiva» de la postguerra: «Li demanava a Déu que em permetés ajudar aquelles persones, i m’ha donat aquesta gràcia».
Més enllà de la multitud de projectes als quals dona suport i lidera la Fundació, hi ha espais sensibles. Un d’aquests és la Fundació de l’Esperança, creada el 2015, ubicada a Ciutat Vella de Barcelona, per ajudar persones en situacions vulnerables i lluitar contra l’exclusió i per la inserció laboral, amb una especial atenció als infants. La Fundació està presidida per Fainé. Sobre l’activitat de la Fundació, n’ha dit que «ens permet avançar-nos, pensar a guarir les ferides abans que aquestes no siguin irreversibles i treballar pensant en el futur amb esperança».
És clar que sense diners aquestes intervencions no són possibles. A partir d’aquest raonament, Fainé va reclamar davant la cimera de la CEOE del juny de 2020 que havia de ser aixecada la limitació de dividends imposada a les empreses per la pandèmia de la covid-19. I va esgrimir xifres concretes, com que el programa contra la pobresa infantil en què treballa ha invertit 60 milions en 125 municipis i que ha ajudat 318.000 infants i les seves famílies. Una dada recent és que Criteria, el holding en què la Fundació La Caixa agrupa les seves participacions accionarials, ha aportat a aquesta uns 175 milions d’euros.
Fainé no forma part de la direcció de CaixaBank, però a la seva edat es troba en forma i planeja possibles accions per incidir en la visió del negoci bancari del segle xxi. Segurament passen per repensar molt a fons la relació amb el client i superar algunes etapes en què s’ha apuntat un allunyament de les idees mestres que van inspirar la creació de la institució fa més d’un segle.
Els que el coneixen tenen clar que la seva obsessió, en aquest moment, és deixar-ho tot llest per perpetuar per cinquanta anys més, almenys, el compromís social fundacional de La Caixa, amb més de 500 milions d’euros de pressupost anuals, i sent la tercera fundació del món d’aquestes característiques.
S’ha teoritzat sovint —cal recordar el que va escriure l’historiador Jaume Vicens Vives— sobre la dificultat dels catalans per exercir el poder. I potser fins i tot per copsar-ne la naturalesa. Segles sense hegemonia no passen en va. Però hi ha hagut i hi ha catalans amb un sentit indiscutible del poder. En tot cas, des de dalt de tot d’una de les Torres Negres de la Diagonal, Isidre Fainé sembla desmentir la tesi.
Josep Oliu, el banquer de Sabadell que volia un Podem de dretes
El president del Banc Sabadell va ser un dels principals crítics del Procés i va rebre amb satisfacció l’ascens d’Albert Rivera
El 25 de juny de 2014, el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, va cometre un greu error. Desmentint els manuals clàssics que exigeixen dels bons banquers ser discrets i evitar les polèmiques, el financer vallesà va parlar de política. En un acte públic al costat de la presidenta del Cercle d’Empresaris de Madrid, Mónica de Oriol, Oliu va sorprendre per la seva franquesa… o desvergonyiment. El president del Banc Sabadell va admetre que el nou partit «Podem ens fa una mica de por» i que calia «una espècie de Podem de dretes».
Davant l’emergència del moviment del 15-M i del que es va anomenar la «nova política» enfront del desgast dels grans partits (PSOE i PP), va insinuar sense concretar més que calia respondre a l’embat plantejat per Podem amb una força política de nova formació, jove, de marca liberal i que tranquil·litzés el gran diner. Més explícit no podia ser.
Com veurem, els vincles entre Ciutadans i Oliu es van plasmar en actuacions ben concretes. Aquella intervenció empaitarà per sempre més el banquer, un dels rostres del poder financer a Catalunya i a l’estat espanyol, i que ha conduït amb mà de ferro una entitat com el Sabadell enmig de la crisi de 2008 que va ferir el sistema bancari arreu.
Una successió dinàstica
Josep Oliu Creus (Sabadell, 1949) és economista. La llicenciatura la va fer a la Universitat de Barcelona, però va ser dels primers fills de la burgesia catalana a treure’s el doctorat a la Universitat de Minnesota, on va fer amistat amb Andreu Mas-Colell i va conèixer qui seria la seva primera dona, Lynn Barton. Oliu es va tornar a casar el 1998 amb Victòria Quintana. Retornat a casa, fet un «minnesoto», va saber triomfar també en l’acadèmia i va exercir durant un temps com a catedràtic de Teoria Econòmica a la Universitat d’Oviedo. Va ser director d’estudis i estratègies de l’Institut Nacional d’Indústria (1982) i després director de Planificació (fins al 1986).
Qualitats objectives a banda, és evident el factor dinàstic per explicar la seva arribada al cim del banc. El seu pare, Josep Oliu Pich, va ser director general del Sabadell, on va entrar el 1940. Quan es va retirar de la direcció, el 1990, va cedir el lloc al seu fill, que acabaria obtenint la presidència executiva el 1999.
El Banc Sabadell va néixer el 1881 gràcies a l’esforç d’un seguit de burgesos del Vallès —un total de 127 prohoms—, molts d’ells vinculats al tèxtil, que volien reforçar el que ara en diríem els emprenedors locals. Noms com els de Joan Sallarès i Pla (un dels dirigents més intransigents contra els drets dels treballadors), Joan Gorina o Pau Llonch (un hereu del qual era membre del consell fins no fa gaire) van ser-ne fundadors.
La lluita per la primacia
La història del Sabadell de l’era Oliu és la de l’ambició per deixar enrere un banc local —que el seu pare ja havia consolidat dins la xarxa bancària espanyola— i convertir-lo en un poder financer global. La internacionalització i la sortida a borsa requerien disposar d’aliats, és a dir, accionistes de pes, i alhora calia dotar-lo d’una major dimensió. La llista de bancs cruspits pel Sabadell ja comença a ser llarga: Netwest Group, Banco Herrero, Banco Atlántico, Caixa d’Estalvis de la Mediterrània (CAM), Banco Mare Nostrum…
Amb tot, el banc ha patit diversos ensurts per la caiguda de les accions i ha hagut d’afrontar diverses sacsejades que s’han reflectit en els canvis que hi ha hagut en el consell d’administració. L’entrada el 2001 d’un grup potent d’empresaris en l’accionariat del banc (amb José Manuel Lara, de Planeta, i Isak Andic, de Mango, al davant) va ser una operació amb un desenllaç nefast, ja que la crisi bancària va atrapar-los de ple. Els Lara van acabar abandonant el banc i, no només això, van haver de vendre l’edifici del Grup Planeta a l’avinguda Diagonal de Barcelona. Andic va abandonar el banc el 2015.
Dels anys en què els Lara eren al cor del Sabadell s’explica (hi fa referència José Martí Gómez a Los Lara. Aproximación a una familia y a su tiempo) una operació d’Isidre Fainé, aleshores president de CaixaBank, amb suport de l’amo de Planeta, per fusionar el banc vallesà amb La Caixa. Josep Oliu va moure cel i terra per impedir-ho i va aconseguir aturar la maniobra.
Una sortida important del consell es va produir el 2014, amb la marxa de Sol Daurella, la propietària de l’empresa embotelladora de Coca-Cola, per anar al Banco Santander. Aquest salt va caure molt malament al Sabadell, que encara no ha perdonat a l’empresària la seva «fugida».
Capital llatinoamericà al rescat
El Sabadell ha aconseguit mantenir-se enmig d’un seguit de transformacions en el sector bancari que en més d’una ocasió han sacsejat el transatlàntic vallesà, que ha intentat protegir-se amb successives acumulacions de capital. Mentre els Lara i els Andic buscaven la porta de sortida, el 2013 van entrar amb força a l’acccionariat dues grans fortunes llatinoamericanes. Ho explica Roger Vinton a La gran teranyina: Jaime Gillinski Bacal, un dels grans capitalistes de Colòmbia, i el financer mexicà David Martínez Guzmán van subscriure el 2013 una ampliació de capital de 600 milions d’euros. Van ser impulsats a fer-ho pels mateixos gestors del banc. Tres anys més tard, però, Gillinski va plegar i va vendre la seva participació.
Martínez Guzmán continua al Sabadell. Al seu costat, hi ha noms interessants, com José Javier Echenique (present als consells d’ACS, Telefónica i Ence, del sector energètic), que és el vicepresident; Pedro Fontana (Indukern, del sector químic, i representant del grup inversor Emesa, creat per Emilio Cuatrecasas); Manuel Valls Morató (Renta Corporación); María José García Beato (consellera de Red Elèctrica); Teresa Garcia-Milà (directora de la Barcelona Graduate School of Economics i consellera de Repsol); Aurora Catà (sòcia de Seeliger y Conde), com a consellera independent, i David Vegara (conseller de Subcapital i exsecretari d’estat d’Economia durant el govern de Rodríguez Zapatero). Com a secretari, hi trobem l’advocat Miquel Roca i Junyent, un altre dels omnipresents en molts àmbits del patriciat. La burgesia local ja fa anys que s’ha rendit als fons d’inversió i els vells telers són menys que un record.
El banc va guanyar el 2020 només dos milions d’euros, és a dir, 766 menys que l’any anterior. Les dades presentades per l’entitat van mostrar el cop de la pandèmia, així com el cost que van implicar les pèrdues de la filial britànica TSB. Superada aquesta fase, l’entitat va reprendre el vol el 2021, ja que en els tres primers trimestres de l’exercici presentava uns beneficis de 370 milions.
FEDEA, una referència clau
Oliu és membre del patronat de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA), amb seu a Madrid, un centre d’investigació econòmica que va presidir durant uns anys i que ara presideix José Ignacio Goirigolzarri, president de CaixaBank. És una entitat molt influent que va néixer el 1985 sota el mestratge del Banc d’Espanya, que forma part del seu patronat. Actua, en realitat, com el lobby de l’Ibex-35 per influir en les polítiques econòmiques.
Un cop d’ull al seu patronat és ben explícit, amb representants del Banc d’Espanya, Banco Santander, Telefónica, Fundación ACS, Bankia, Banco Bilbao Vizcaya Argentaria, Mapfre, Enagas, Abertis, Corporación Financiera Alba, Bolsa de Madrid, Iberdrola, Red Eléctrica i la Fundación Ramón Areces (el fundador d’El Corte Inglés). A banda de CaixaBank i Banc Sabadell.
La factoria taronja
FEDEA ha nodrit el partit Ciutadans. Ho ha fet tant a nivell programàtic com amb alguns dels fitxatges més rellevants. Algunes de les propostes defensades pel seu primer líder, Albert Rivera, com el contracte únic o la defensa d’un tipus únic d’IVA han sorgit del laboratori d’idees de la fundació a la qual pertany Josep Oliu. De FEDEA prové també l’economista Luis Garicano, que havia col·laborat amb la fundació abans de fitxar per Rivera i ser-ne el guru econòmic.
Un altre vincle entre el món Oliu i la cúpula de Ciutadans va ser Ángel de la Fuente, director general de FEDEA, on va arribar quan Oliu presidia el patronat. De la Fuente va ser militant de Ciutadans i va presidir el congrés de 2006, quan Rivera va conquerir el lideratge. També ha estat l’autor del sistema de comptes públics territorialitzats (SCPT) elaborat pel Ministeri d’Hisenda que, durant l’etapa de Cristóbal Montoro, va establir el dèficit fiscal de Catalunya en 9.900 milions d’euros. L’economista ha fet sovint declaracions molt crítiques amb la quota basca, en línia amb el que Ciutadans pensa sobre el tema.
Contra el Procés
D’entre tots els membres de la burgesia catalana, Oliu ha estat dels més bel·ligerants contra el procés independentista. Inicialment, es va mostrar confiat que no s’arribaria a un xoc frontal. L’any 2014, quan ja reclamava un Podem de dretes, manifestava la seva esperança en un acord entre la Generalitat i l’Estat. Després, a mesura que s’avançava cap al xoc de la tardor del 2017, les seves declaracions es feien més vehements.
Oliu insistia en la necessitat de preservar l’estabilitat i la seguretat jurídica. Hi ha una dada a tenir en compte: l’any 2015, va canviar els estatuts del banc perquè es pogués decidir un trasllat sense passar per la junta d’accionistes. El 5 d’octubre de 2017, el Sabadell aprovava el trasllat de la seu a Alacant i instal·lar les oficines de la presidència al carrer Serrano, de Madrid. Oliu ho va explicar d’una manera crua: «Abans que romanticismes, cal protegir el negoci». Fa uns mesos, va declarar que el Procés havia generat una pèrdua de dinamisme econòmic i que Catalunya s’havia instal·lat en la incertesa.
El futur no està escrit però, per si de cas, la tercera generació ja apunta maneres. El 2014 el president del Sabadell va fer entrar el seu fill, Jaume Oliu, al banc com a director de projectes. Dos anys després va ser ascendit a responsable de l’àrea immobiliària amb rang de sotsdirector general. Finalment, va abandonar el Sabadell el 2021 per crear el seu propi fons d’inversions immobiliàries i hoteleres.
Però a Oliu li queda molta corda i se’l pot trobar en molts dels grans centres de poder i influència. És un habitual de les trobades del fòrum empresarial Pont Aeri, és un soci destacat del Cercle d’Economia (en va ser vicepresident entre el 2008 i el 2016) i és membre de patronats i fundacions, com la Fundació Princesa de Girona. Ha demostrat ser un supervivent des que el seu pare li va oferir la direcció del banc. «Però si jo no sé res de banca», diuen que li va dir. La resposta del pare va ser: «Millor. La banca experimentarà una transformació tan gran que les velles respostes ja no serviran».
Salvador Alemany, l’empresari sense empresa
Ha presidit grans companyies com Abertis i Saba i ha ocupat càrrecs en entitats esportives i de tota mena, des del Barça fins al Liceu
Convé deixar-ho clar des del principi: Salvador Alemany no és ni hereu ni propietari de cap gran empresa. Ni acumula cap fortuna. Però ha presidit dos gegants de l’economia com Abertis i Saba i ha estat un nom clau per encapçalar entitats empresarials, socials, esportives i culturals de primer ordre. I això com s’aconsegueix? A base de talent, capacitat de negociació i consens i, sobretot, proximitat humana, sabent ser afable amb l’interlocutor. I sent actiu i innovador.
Durant els darrers vint-i-cinc anys, el nom de Salvador Alemany ha estat present en allò que se’n sol dir «totes les salses». Des de vicepresident del Barça fins a president del Cercle d’Economia. Des de president de la Creu Roja fins a membre del fòrum empresarial Pont Aeri. Des del timó d’Abertis i Saba fins a la presidència del Patronat del Liceu. Una sèrie de responsabilitats que se li van confiar per mèrits propis, no pas perquè el seu cognom fos posseïdor de cap pedigrí especial de la burgesia catalana. «Si hagués tingut empresa pròpia, si hagués treballat per ell, seria un dels homes més rics de Catalunya», comenta un analista consultat pels autors d’aquest llibre.
La llista de distincions i càrrecs no empresarials que col·lecciona Alemany ocuparia molt d’espai. Aquí en tenim un resum: vicepresident del FC Barcelona i president de la secció de bàsquet (1986-2003), cofundador de l’Eurolliga de bàsquet, president de la Fundació Abertis, president del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica de Catalunya [2012-2015]), president de la Creu Roja de Barcelona i vicepresident de la Creu Roja de Catalunya (1997-2003), patró de la Fundació Bancària La Caixa (2014-…), membre de la comissió econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona, vicepresident de la Fundació de l’Institut Guttmann, president del Cercle d’Economia (2008-2013), membre del selecte Fòrum Pont Aeri, president del Consell Social de la Universitat de Barcelona, president honorari del Gremi de Garatges, patró de la Fundació CEDE, Creu de Sant Jordi (2011), Medalla d’Or al Mèrit Cívic de Barcelona (2011), Premi Economista d’Empresa (2008), Medalla d’Or de la Creu Roja, president del Consell de Mecenatge del Liceu (2015-2016), president del Patronat del Liceu (2016-…), etcètera.
Salvador Alemany i Mas va néixer a Barcelona el 27 de març de 1944. El seu pare havia emigrat des de la Segarra fins a Barcelona per treballar, primer en una vaqueria i després de taxista. El seu avi tenia una carnisseria i un colmado que regentava la seva mare, al carrer d’En Roig, entre el del Carme i el de l’Hospital. Als 12 anys va encertar una quiniela premiada amb 875.000 pessetes, que en aquell 1956 marcat encara per la postguerra era una quantitat prou important per canviar el destí d’una família. Amb aquells diners i un crèdit, els pares van comprar un terreny al Clot i hi van construir un garatge i aparcament que el jove Salvador tindria com a primera feina.
Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i diplomat per l’escola de negocis de l’IESE a la Universitat de Navarra, va iniciar-se en el sector de l’auditoria. Dos anys després, el 1965, va entrar al departament d’informàtica de Catalana de Gas, que abandonaria el 1967 per passar al sector informàtic. En aquest àmbit, va ser directiu d’una empresa del grup Seresco fins que el 1970 va entrar al Banco Condal, on va arribar a director de sistemes, després de passar per l’àrea d’estudis. A partir d’aquesta primera presa de contacte amb el sector bancari, Alemany va entrar a la Banca Mas Sardà el 1975, en la qual treballaria fins al 1987, quan aquesta ja depenia del grup del Banco de Bilbao. A Mas Sardà, el 1977, amb 33 anys, ocupava la subdirecció general de l’àrea de serveis interns i ja s’asseia al comitè de direcció.
La destinació següent, el 1987, ja va ser la coneguda empresa de pàrquings Saba (Sociedad Anónima de Aparcamientos de Barcelona), participada quasi exclusivament per La Caixa a través d’Acesa (Autopistas Concesionaria Española SA). Va ser una forma de connectar amb els seus orígens empresarials, ja que aleshores era encara president del Gremi de Garatges de Barcelona. Integrat del tot en l’estructura de la poderosa entitat financera, Alemany va esdevenir un home de plena confiança del seu director general, Isidre Fainé.
Des de Saba, l’any 1998 va sumar també responsabilitats a Acesa, la concessionària d’autopistes, la que va cobrar els peatges catalans durant dècades fins al 2021, que també estava en mans de La Caixa. La seva gestió il·lumina i transforma del tot el model de negoci d’aquesta companyia, que s’expandeix sota el seu mandat cap a la gestió d’altres infraestructures de transports i comunicacions, amb una decidida estratègia d’internacionalització.
La màgia de Salvador Alemany es va fer present amb la creació d’Abertis, l’any 2003, quan va ser capaç de convertir en un èxit allò que havia començat com una operació complicada de salvar, ja que Dragados podia dur a terme una operació de compres que hauria deixat Acesa en una posició de feblesa. L’entrada en escena de la societat Aurea, de Florentino Pérez, va comportar la fusió d’aquesta amb Acesa i la creació de la gegantina Abertis, participada per La Caixa —a través de Criteria, el seu holding d’inversions— i per l’ACS de Pérez. Fainé era el president i Alemany, el conseller delegat.
Des del minut zero, arrencava amb presència en una dotzena de països (Estats Units, Gran Bretanya, França, Itàlia) en negocis en àrees com autopistes, aparcaments, logística, telecomunicacions i aeroports. El 2009 Alemany substituïa Fainé a la presidència d’Abertis. El 2011 assumia la presidència de Saba Infraestructuras, que se separava d’Abertis. El 2012 entrava al consell de la constructora Isolux Corsán, en nom de Criteria i substituint els antics accionistes Banca Cívica, que havia estat absorbida per CaixaBank.
Es mantindria a la presidència d’Abertis fins al maig de 2018, quan el grup va passar a mans d’ACS i Atlantis, amb Criteria de soci minoritari (22 %), després de protagonitzar un creixement espectacular i haver conduït la firma a un lideratge mundial, amb 8.500 quilòmetres d’autopistes de peatge i una multitud de participacions en empreses d’infraestructures i comunicacions. El grup havia saltat de facturar 470 milions d’euros (el 97 % dins el mercat interior) amb una plantilla de 1.900 persones, a 4.650 milions i 16.000 persones l’any 2013, ostentant el lideratge mundial en gestió d’autopistes.
El desembre de 2015 va ser condecorat amb la insígnia d’Oficial de la Legió d’Honor de França, la més alta que atorga el país veí. L’ambaixador Yves Saint-Geours va destacar l’impuls d’Alemany a les relacions empresarials entre Espanya i França, des de l’entrada d’Abertis el 2006, que sumava una inversió de 5.000 milions, la més gran d’una firma espanyola a França. Hi gestionava 2.000 quilòmetres d’autopistes de peatge, una cinquena part del total del país, i comptava França com el seu mercat més rendible, per damunt de l’espanyol. No era aquest l’únic guardó obtingut per Alemany a l’estranger, ja que Itàlia també li ha imposat dues condecoracions per la seva activitat empresarial.
Peatges: pagar o no pagar?
«La companyia havia fet una gran inversió. Milers d’accionistes havien invertit els seus diners, trenta anys després no havien cobrat cap dividend, i just quan es podia començar a anar bé, no es volia pagar pel servei. No s’entenia haver de pagar per una cosa [l’autopista] que en altres zones del país s’oferia lliure de pagament». Ho va exposar aquell 2014 en unes jornades sobre lideratge de la Fundació CEDE a la Roca del Vallès (Vallès Oriental). Seguint el seu mètode, va convocar una conferència a Barcelona en la qual va defensar un nou model mixt público-privat de gestió.
Sempre té a punt la resposta quan se li pregunta pels peatges. Creu que s’ha de pagar per circular per autopistes, perquè els diners públics han d’anar a finançar altres prioritats socials que no són les vies de trànsit especials. No tothom les utilitza i, per tant, Alemany defensa un principi idèntic al de «qui contamina, paga»: qui hi vol circular, s’ho ha de pagar.
La segona meitat de la gestió d’Alemany a Abertis va ser més complicada per la fallida de les autopistes radials de Madrid. El 2014 va negar que el rescat de les empreses fracassades fos de cap manera una càrrega de les seves pèrdues damunt la societat espanyola, ja que els accionistes «pagarien» les conseqüències del fracàs, que es va atribuir als elevats costos de les expropiacions, al mal disseny del negoci i a la caiguda de la recaptació dels peatges per culpa de la crisi econòmica mundial.
El rescat de les autopistes en fallida és un serial inacabable que encara s’arrossega que, teòricament, no havia de costar ni un euro als contribuents, però les empreses implicades calculen que han de rebre de l’Estat uns 4.000 milions. El fet és que l’Administració ja va desemborsar el 2020 els primers centenars de milions.
El juny de 2016, als 72 anys, Alemany deixava la presidència executiva d’Abertis, tot i que en conservava la presidència formal del consell fins al 2018. Es va acomiadar quan encara seguia obert el contenciós per aclarir si l’Estat es feia càrrec de la fallida de les radials de Madrid, un afer del qual l’aleshores ministra Ana Pastor no se’n sortia pel desacord amb els bancs creditors, que fins i tot oferien unes quitances del 50 % del deute. Alemany va reivindicar un Plan Relance, com el de França, que consistís a pactar noves inversions privades en el sector a canvi d’un allargament en els terminis de les concessions d’explotació.
La Saba d’Alemany: el pàrquing com a centre de serveis
El mateix estiu del 2018, Criteria comprava un 49 % de Saba Infraestructuras per 438 milions a diferents fons d’inversió i deixava només un 1,2 % en mans de petits accionistes, als quals oferiria després una compra. El 2017 Saba havia tancat amb una facturació de 213 milions (+3,7 %) i un benefici net final d’11 milions, bé que amb un benefici d’explotació de 100 milions. Amb una plantilla de 1.500 persones, la firma controlava uns 400 aparcaments amb un total de 210.000 places.
L’expansió de la Saba governada per Salvador Alemany des de 1987 es va refermar el desembre de 2018 amb la compra per 200 milions d’uns 800 aparcaments amb 169.000 places a la Gran Bretanya, Alemanya i altres països europeus. El total d’aparcaments i places, a la fi de 2018, amb aquesta compra s’elevava a 384.572, ubicades en 1.217 pàrquings de nou països europeus i Xile, que ocupaven 2.338 empleats.
Les xifres de l’exercici 2019 de Saba Infraestructuras van ser excel·lents: 296 milions d’ingressos (+33 %), amb un 50 % de fora de l’estat espanyol. El benefici brut d’explotació va créixer un 29 %, tot enfilant-se fins als 138 milions, gràcies a la incorporació dels nous països i un creixement del 29 % en abonats, que sumaven un total de 58.976. L’acord amb la companyia d’aviació ANA ha proporcionat a Saba la gestió dels pàrquings de tots els aeroports de Portugal. En resum, fa molts anys que Saba és un tresor d’empresa en beneficis i rèdits per a Criteria, el holding de la Fundació Bancària La Caixa.
Entre els projectes immediats hi ha la concepció dels pàrquings com a centres de serveis, amb espais per a la recollida de compres d’Amazon o recàrregues de vehicles elèctrics. Tot amb la idea, en paraules d’Alemany a la junta general, via telemàtica, de concebre els aparcaments «com un hub de serveis integrats en la política de mobilitat de la ciutat, que engloba, a més, tot un ecosistema de negocis associats a la infraestructura i a les persones que la utilitzen».
Diu que no hi entén de política
El salt que Salvador Alemany mai no ha fet és el de la política organitzada, de partit o de govern. Alguna vegada ha dit que no hi entén, que la seva feina és la de crear riquesa fent d’empresari. Diverses fonts asseguraven que el 2010 va rebutjar l’oferta del flamant nou president Artur Mas per assumir la conselleria d’Economia del seu primer govern, l’anomenat «govern dels millors» i amic dels negocis (business friendly, en paraules del president). El cas és que no va entrar de conseller. La que hauria pogut ser la seva cadira al consell executiu la va ocupar Andreu Mas-Colell.
«És més un bimotor de vol pla que no pas un jet fulgurant. […] Alemany és un home de dits llargs i mirada lànguida; fins i tot en els moments més difícils, et guarda a la recambra un mig somriure de complicitat. És un d’aquests ciutadans d’alè noucentista als quals la història emparenta amb la vida civil, els patronats socials, l’esport i l’economia», ha escrit d’ell Josep Maria Cortés. Alemany és un dels dirigents que deixaran petja en la història de l’empresariat català, tant per la seva presència pública com perquè ha elaborat «doctrina», ha teoritzat a partir de la seva experiència i n’ha concretat les lliçons en conferències, entrevistes i llibres, com Intel·ligència empresarial, una conversa amb el periodista Martí Saballs.
Fos per deure de país o per compensar la negativa a ser conseller, Alemany sí que va assumir el gener de 2011 la presidència del CAREC, creat per la Generalitat just l’any en què els indicadors de la crisi econòmica eren en el seu punt més crític. Aquest organisme assessor reunia noms diversos, des de rostres habituals dels mitjans de comunicació i de la política fins a estudiosos brillants com Oriol Amat, Germà Bel, Guillem López-Casasnovas, Jordi Gual, Joan Majó, Teresa Garcia-Milà, Toni Brunet o Joan Ramon Rovira. Cap dels seus components tenia retribució. De forma discreta, va elaborar 24 informes agrupats en un llibre de 577 pàgines.
Al capdavant del CAREC va preparar el document que serviria a Artur Mas per afrontar la crucial entrevista amb el president espanyol Mariano Rajoy del setembre de 2012. Quan l’ambient estava molt escalfat per la manifestació de prop de dos milions de persones a la Diada Nacional, convocats per la naixent Assemblea Nacional Catalana. Rajoy va rebutjar de ple qualsevol acord de «pacte fiscal» per a Catalunya.
La proposta reclamava la gestió de tots els impostos des de Catalunya, una relació bilateral de govern a govern i capacitat normativa sobre els impostos directes. De fet, la proposta era d’un concert econòmic a la basca, i arguïa que l’homogeneïtzació autonòmica havia condicionat i desvirtuat el procés descentralitzador per a les nacionalitats històriques.
A més del CAREC, l’etapa en què Salvador Alemany va estar més al cor de la política, entesa com a espai d’influències, va ser des de la presidència del Fòrum Pont Aeri, una plataforma que agrupava uns quaranta grans empresaris. El nucli de poder econòmic amb més facturació i interessos a Catalunya. Creat com una eina per millorar les relacions entre Catalunya i Espanya en els anys més durs de l’escalada del Procés, va caure en tensions internes perquè va derivar en una força oposada radicalment a l’exercici de l’autodeterminació. Vist el resultat —eliminació de l’autonomia de Catalunya, govern legítim a la presó i l’exili, centenars de detinguts i milers de processats, etcètera— el balanç del Pont Aeri no va ser cap èxit.
President del Patronat del Liceu
L’octubre de 2016, Alemany era elegit president del Patronat del Teatre del Liceu, un càrrec d’or dins de la societat barcelonina però pel qual no es cobra ni un euro. Des del setembre de 2015 en presidia el Consell de Mecenatge. En la seva presa de possessió, Alemany va mostrar-se optimista després de la difícil fase que estava travessant el centre per culpa de la caiguda d’aportacions públiques i privades per la crisi econòmica.
La seva experiència en l’art de l’òpera era escassa, per no dir nul·la. Ha explicat que ell no és un melòman, que no canta pel carrer, «però no em van triar per melòman, sinó perquè van pensar que la meva experiència en l’àmbit de la gestió empresarial i en l’àmbit relacional amb les administracions podia ser útil a l’equip del Liceu». Salvador Alemany en estat pur.
Gràcies al privilegiat tractament fiscal aconseguit, va assenyalar, seria possible apropar-se a «sectors d’empresa significatius». Buscant un símil esportiu, va proposar-se que el Liceu jugués a la Champions dels teatres d’òpera mundials i fos líder indiscutible dels del sud d’Europa. El nom d’Alemany va ser consensuat pels patrons privats i per les quatre administracions del Liceu: Generalitat, Ajuntament, Diputació i Ministeri de Cultura.
Aquell dia, opinant sobre el Procés, va afirmar que «no se m’acut cap altra sortida que l’acord», un acord que en aquell moment va confessar que no veia possible. El desembre de 2016, afirmava al programa Els matins, de TV3, que confiava que «d’un moment a l’altre hi hagi un desllorigador que doni resposta», i que aquesta sortida hauria de tenir una forma «d’acord que respecti el desig del poble de Catalunya», i que inclogui «un acord amb l’Estat per funcionar amb un respecte mutu». En resum, que calia conciliar allò que Catalunya considera «imprescindible» amb allò que per a Espanya «és difícil de renunciar». No va voler comprometre’s sobre el referèndum, però va refermar que «al final tot el poble de Catalunya haurà de donar la seva opinió».
Anys abans del Procés, preguntat sobre què votaria en un referèndum d’independència, va fer un acte de fe en la necessitat d’arribar a acords, de no trencar res, de dialogar per aconseguir una convivència positiva per a totes les bandes, però que si això era impossible, «la meva opció seria Catalunya».
L’esclat de la pandèmia de la covid-19 va destrossar les previsions econòmiques del Liceu, que va haver de donar la temporada 2020 per liquidada. A finals de juliol d’aquell any, el compromís d’aportació de les administracions, dels mecenes i alguna operació creditícia van evitar haver de recórrer a un expedient de regulació temporal de plantilla. Una esperança és la desgravació del 90 % dels donatius que s’ha aconseguit gràcies a les mesures d’ajut del Ministeri de Cultura a les entitats culturals, en aquest cas en el marc dels actes previstos per a la commemoració dels 175 anys de la inauguració del Liceu.
Aportacions i desgravacions a part, Alemany també ha aplicat una política de nomenaments de nous càrrecs. Al Consell de Mecenatge, ha nomenat president Luis Herrero, vicepresident executiu del Banco Santander, i vicepresidenta Elisa Durán, de la Fundació La Caixa, que hauran de tensar els recursos per obtenir aportacions empresarials en temps abruptes com els actuals.
El «nano» del Raval no oblida
Salvador Alemany va néixer i va viure durant quinze anys al cor del Raval de Barcelona, ben a la vora de l’edifici del Liceu, en un barri que ell ha definit com de classe mitjana baixa i en què quan era un «nano» passava molt temps al carrer. La mostra que no ha defugit mai els seus orígens la va donar a la primera roda de premsa com a president de la Fundació del Gran Teatre del Liceu, perquè va recordar que tenia el Liceu a prop de casa, «però lluny conceptualment, econòmicament i socialment». Quan va encertar la quiniela dels catorze resultats, va ser notícia de les revistes, en un temps en què els petits nens prodigi estaven de moda, i més si tenien arrels humils. Als catorze anys va començar a treballar al despatx d’una benzinera. Va estudiar a la Universitat de Barcelona de nits. I va passar de viure darrere el Liceu a rebre el guardó de Ramblista d’Honor, el 2019.
Borja García-Nieto, la burgesia «eqüestre»
El financer dirigeix el grup Riva y García i ha mantingut vincles estrets amb organitzacions del catolicisme més conservador
Si hi ha un nom característic del patriciat que regeix una entitat emblemàtica com el Círculo Ecuestre, aquest és Borja García-Nieto Portabella. No és una persona gaire coneguda fora dels àmbits de l’upper Diagonal, però conflueixen en ell connexions i influències d’alt voltatge. Exponent del sector financer, presideix el grup inversor Riva y García, un dels noms de referència en el món de la gestió de capital risc, i ha estat conseller de nombroses companyies, des de Fecsa-Enher fins a Aviaco, passant per empreses del món comunicatiu com Sogecable i Antena 3.
És llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i màster en Economia i Direcció d’Empreses per l’IESE, l’escola de negocis vinculada a la Universitat de Navarra i fundada per l’Opus Dei. Però, com veurem, en el camí dels García-Nieto hi han tingut més pes els jesuïtes.
Abans de la fundació del Grupo Financiero Riva y García, va ser director general del departament internacional d’Agents de Borsa. El llinatge dels García-Nieto ve de lluny. Borja i el seu germà Ignacio són rebesnets de Simeón García de Olalla de la Riva, que va fundar la Banca Riva y García, primer amb el nom de Banca Simeón.
El món del Círculo
Borja García-Nieto va presidir el Círculo Ecuestre entre el 2008 i el 2015. La dada és interessant perquè l’entitat no sol celebrar eleccions. Com passa en la majoria de cenacles patricis de Barcelona, les cúpules surten de subtils processos de cooptació. Quan arriben les eleccions, resta només en peu una candidatura única. Però no sempre és així, i en aquest cas els socis de l’Ecuestre van ser convocats a una sorprenent elecció interna entre dues llistes. A més, el procés va estar envoltat de certa tensió, cosa també inèdita en aquella casa. Borja García-Nieto es va imposar en una votació que el va enfrontar a un altre nom il·lustre de l’entitat, l’advocat Joan Corominas.
No va ser una elecció explícitament ideològica, però sí que tenia algun component polític. Corominas havia estat un activista antifranquista i, tot i la seva moderació —era proper a UDC—, alguns socis van fer una campanya negativa contra ell, presentant-lo com un «roig».
García-Nieto ja no és president de l’entitat, però és membre de la seva junta directiva, i l’Ecuestre preserva les essències d’un dels clubs més exclusius de la ciutat. Fundat el 1856, té ara la seu —la quarta en la seva història— en un majestuós edifici del carrer Balmes. Tot i la diversitat dels seus socis, continua representant l’ala més conservadora i espanyolitzada del patriciat barceloní.
Un cop d’ull al seu programa d’actes és il·lustratiu dels gustos i les preferències dels socis, que solen acollir amb simpatia els oradors dels partits unionistes més a la dreta. Dirigents del PP, Ciutadans i Vox han estat aplaudits a l’Ecuestre.
Ignacio, al Cercle del Liceu
El germà de Borja, Ignacio García-Nieto, conseller delegat de Riva y García, és advocat i economista per la Universitat de Deusto i màster a l’IESE. És present en diversos consells d’administració: Ges Seguros y Reaseguros SA i vocal d’EFPA (European Finantial Planning Association) Espanya.
També ha tingut inquietuds associatives. En el seu cas, va presidir el Cercle del Liceu entre 2009 i 2018. En aquesta etapa va haver d’afrontar la crisi que va patir la casa, amb una pèrdua sensible de membres, que va generar un intens debat intern i que va fer que un sector de socis es preguntés pel sentit últim del club.
El Cercle del Liceu va passar del 2001 al 2018 de 1.100 socis a prop de 700. Del caràcter del club en dona mostra el fet que fins fa menys de vint anys no es va permetre l’entrada de dones com a sòcies. Una decisió que, per cert, va generar un agre pols intern.
El lligam amb la Universitat Abat Oliba…
Els García-Nieto estan vinculats a una altra institució catalana, en aquest cas acadèmica: la Universitat Abat Oliba. Borja és president del seu Consell Assessor. No és un lligam anecdòtic. L’Abat Oliba va ser una escola universitària vinculada a la Universitat de Barcelona i va ser aprovada com a nova universitat en els mesos finals del govern Pujol (2003). Pertany a la Fundació San Pablo-CEU, de l’Associació Catòlica de Propagandistes (ACP), una de les organitzacions històriques del catolicisme conservador espanyol.
L’ACP va ser l’entitat que va inspirar, els anys trenta del segle passat, el naixement de la CEDA, la coalició conservadora acabdillada per José María Gil Robles. Durant el franquisme, molts «propagandistes» van nodrir els governs de Franco. En la Transició, en canvi, va ser cabdal en la fundació de la UCD, i molts socis van ser ministres de Suárez, de Marcelino Oreja Aguirre a José Manuel Otero Novas.
Actualment, l’ACP —en competència amb l’Opus dins del catolicisme conservador— ha perdut influència i s’ha vist sacsejada per tensions internes entre l’ala més històrica, de marca democristiana, i sectors més reaccionaris. Però continua tenint pes en l’àmbit acadèmic. L’Abat Oliba és una de les seves creacions i aplega en els òrgans rectors exponents de diversos grups ultracatòlics. Durant molts anys, ha funcionat com una mena de casa mare d’entitats clericals diverses, però sempre de línia conservadora.
… i amb la COPE
Una vinculació que ha perseguit Borja García-Nieto en el passat és la que va tenir amb la COPE, just en els anys en què la cadena de la Conferència Episcopal llançava els seus missatges més agressius contra Catalunya, amb Federico Jiménez Losantos com a veu estrella.
García-Nieto també ha estat accionista de Libertad Digital, el mitjà fundat per Jiménez Losantos. Com a tal, l’octubre de 2014 va haver de declarar com a testimoni en la investigació sobre les finances del PP, ja que es va acusar el partit de comprar accions de Libertad Digital emprant fons de la caixa B. El que és evident és l’interès de Borja García-Nieto pels mitjans de comunicació.
El llegat jesuític i l’ala «roja» de la saga
En els García-Nieto, com hem dit, hi ha una forta empremta jesuítica. Juan García-Nieto, l’avi de Borja, va ser un dels promotors i principals mecenes del Centre Borja de Sant Cugat, en mans de la Companyia de Jesús. El pare, Ramón García-Nieto, va ser un dels impulsors de l’escola de negocis Esade, una altra creació dels fills de sant Ignasi.
Dels tres fills de l’avi (entre ells el pare de Borja i Ignacio), un va ser una figura mítica de l’Església dels pobres: Juan Nepomuceno García-Nieto, jesuïta compromès que va formar part del moviment dels capellans obrers i va militar a la clandestina Organización Comunista de España Bandera Roja al Baix Llobregat. Junt amb la seva germana Carmen i Alfons Carles Comín, va fundar Cristians pel Socialisme.
Una àrea de negoci poc visible
La matèria primera per excel·lència dels negocis de Borja García-Nieto són els diners. En les seves múltiples cares: des de les inversions pròpies fins a l’assessorament financer a clients, tot passant per l’administració de patrimonis, la direcció de fons de capital risc, la gestió immobiliària i la consultoria i intervenció en operacions mercantils.
És un sector de negocis poc visible per a la societat, a diferència de les empreses industrials o de serveis que treballen amb marques pròpies i que són molt conegudes pel gran públic. Contrasta, doncs, la necessària discreció que reclama aquest àmbit amb la volguda exposició mediàtica que ha tingut Borja en la vida social barcelonina.
Els germans García-Nieto, Borja i Ignacio, estan presents en nombrosos consells d’administració i ostenten també càrrecs d’administradors en d’altres. El cor del seu entramat empresarial és el Grupo Financiero Riva y García SL, del qual controlen cadascun d’ells el 45,98 % de les accions. Des de la seva seu del carrer Diputació dirigeixen els diversos àmbits d’acció d’aquest autèntic banc d’inversió.
L’home de les desenes de consells d’administració
La formació empresarial de Borja García-Nieto s’ha mogut entre dos pols, aparentment allunyats, i fins i tot rivals: l’IESE, proper a l’Opus Dei, de la Universitat de Navarra, i l’Esade jesuítica de Barcelona, de la qual el seu pare Ramón García-Nieto va ser un dels promotors inicials. En la seva trajectòria, apareixen en consells d’administració com els de Banco Alcalá, Antena 3, Ficosa Internacional, Sogecable, la naviliera Noatum Maritime, Aviaco, Nacional de Reaseguros o l’antiga Fecsa, entre molts d’altres.
L’actual Riva y García és en realitat una reencarnació de la Banca Riva y García, fundada pel seu avantpassat Simeón García Olalla de la Riva, com a continuadora de la Banca Simeón, que ell mateix havia creat a Galícia, on s’havia establert després de deixar la seva Rioja originària i haver triomfat en la indústria tèxtil a partir de 1857. L’origen de la fortuna històrica de la família es troba en el negoci tèxtil, gràcies al qual es fa el salt, ja des del segle xix, a l’activitat bancària.
Barcelona va esdevenir fa més de cent anys el teatre d’operacions d’una de les branques del clan, que es va instal·lar a Catalunya. L’aparició del cognom García-Nieto va ser el resultat d’un canvi de cognoms derivat d’enllaços matrimonials.
La Banca Riva y García, constituïda el 1968, treballava sobre la fitxa bancària d’anteriors societats de les branques de la família, amb centre a Galícia. L’entrada de nous accionistes va empènyer que el 1972 es canviés el nom pel de Banco Comercial de Cataluña, i que, a través del Banco Atlántico, entrés en l’òrbita de la Rumasa dels Ruiz-Mateos, que va acabar expropiada per l’Estat el 1983.
Continuar la tradició bancària familiar
Tot seguint la tradició familiar financera, Borja García-Nieto funda Agencia de Valores Riva y García el 1992 com a serveis de banc de negocis a empreses catalanes. L’any 2000 entra en el sector de la inversió de capital risc.
Borja també va entrar amb un 10 % de l’accionariat a Banco Alcalá, que té com a primer accionista Crèdit Andorrà. És significatiu que quan García-Nieto va deixar la presidència del Círculo Ecuestre el 2015 es va integrar com a vocal de la candidatura següent, que encapçalava Alfonso Maristany, amb qui coincideix al consell d’administració de Banco Alcalá.
El desembre de 2018, Borja García-Nieto va protagonitzar la creació de la primera flagship store de la marca de material esportiu Kelme a la ciutat xinesa de Jinjiang. Aquesta popular marca espanyola de material esportiu, després de patir sotragades que la van dur al desastre, va ser adquirida per un empresari xinès als García-Nieto el 2014.
La família la gestionava a través d’un fons de capital risc tutelat per la Generalitat Valenciana, que s’havia hagut de fer càrrec del forat generat per la caiguda de Kelme i la gestió dantesca que en va fer l’aleshores president Francisco Camps.
El 1714 dels dos avantpassats enfrontats de García-Nieto
L’1 de gener de 2014, quan el procés d’independència estava engegat però encara en fase embrionària, Borja García-Nieto va publicar a La Vanguardia un article titulat «1714: bons i mals catalans?», en què explicava que els seus ancestres es van dividir durant la Guerra de Successió.
Un d’ells, Antonio de Alós, va assaltar Barcelona acompanyant les tropes borbòniques del duc de Berwick i va ser un dels que va representar Felip V en l’acte d’ocupació de la capital. Però enfront seu hi era Josep Galceran de Pinós, company de batalla del conseller primer Rafael Casanova. Aquest fet va servir a García-Nieto per teoritzar sobre bons i mals catalans, i defensar de pas la causa felipista, després de lloar en l’article els avenços produïts a Catalunya durant el segle xviii borbònic.
Qui seria anys després president de la Generalitat, Quim Torra, li va plantar cara amb un article a ElSingular.cat, on feia seves les paraules de Gaziel: «Sí, Catalunya havia perdut». Torra admetia que davant d’un conflicte armat, hi pot haver diverses posicions legítimes, però davant d’un intent de genocidi, no: «Una guerra és una guerra i una vida és una vida. Crec que tots ho trobarem comprensible. Però un genocidi és un genocidi i una pàtria és una pàtria».
Maria Reig, la dona més rica i trencadora d’Andorra
L’empresària i banquera és membre d’un dels poderosos clans del Principat, vinculat a la gran modernització política de l’Estat pirinenc
El 1979, amb només 28 anys, Maria Reig Moles va haver de fer-se càrrec de la fortuna i els negocis que dirigia el seu pare, Serafí Reig, que acabava de morir. Com a filla única que era, no tenia marge per al dubte. Aquest va ser el punt d’arrencada d’un imperi que Maria Reig va fer créixer i ha convertit en la primera fortuna del seu país, Andorra, i una de les principals que actua a l’estat espanyol.
L’empresa familiar havia començat amb Tabacs Reig, una marca creada a finals del segle xix, que el seu pare havia ampliat al sector bancari amb la fundació del Crèdit Andorrà el 1949, culminant així una activitat financera que la família havia iniciat el segle xviii i que va desenvolupar més tard a través de la Banca Reig. Maria Reig és presidenta de Reig Capital Group i principal accionista de Crèdit Andorrà, el banc més gran de les Valls. Però el seu braç aplega sectors que van dels hotels de luxe als mitjans de comunicació i a la moda, passant per l’estació d’esquí Grandvalira i la promoció immobiliària. Tot un empori desplegat per una dona que als 6 anys, quan passejava per la muntanya amb el pare, ja se sentia cridada a imprimir un segell molt propi al seu entorn.
La història contemporània d’Andorra no s’entén sense aquest cognom il·lustre. L’Estat pirinenc, formalment una monarquia amb dos coprínceps, el president de la República Francesa i el bisbe de la Seu d’Urgell, és un microcosmos que és tan petit com difícil d’explicar i entendre per als forans.
En totes les grans reformes plantejades de l’estat andorrà, sempre hi ha hagut un Reig a prop. Va ser així quan el Principat va voler superar el vell statu quo de l’estraperlo dels anys quaranta i va optar per modernitzar la seva economia. Quan es va plantejar la necessitat d’establir un sistema de seguretat social o el vot femení —que no es va reconèixer fins al 1970—, sempre hi va haver un Reig en el costat dels sectors més reformistes. Però per damunt de tots, brilla la figura de Julià Reig i Ribó, oncle de Maria Reig.
Reig i Ribó va ser un personatge carismàtic de la història contemporània d’Andorra. Membre del Consell General —el legislatiu andorrà—, va ser Síndic quan aquest càrrec —equivalent ara al de president del Parlament— era el més rellevant del sistema polític. Abans de la reforma constitucional dels anys vuitanta, que va crear el govern, el poder real estava en mans del Consell General, format per 50 persones representatives dels clans de les Valls. Reig va exercir la sindicatura durant un llarg període, entre 1960 i 1978. La seva personalitat va marcar la vida andorrana. En un país que aleshores no tenia partits polítics legalitzats, el Síndic va ser un exponent dels corrents més modernitzadors, amb la defensa de la necessitat d’obrir-se a l’exterior i dotar-se d’estructures homologables. Va ser crucial en la creació de la seguretat social andorrana, el 1966, i va aplanar el camí d’un procés de reformes que duria a la primera Constitució, el 1993.
Maria és filla de Serafí Reig, germà de Julià, i Maria Moles i Pasques, desapareguda el 2018 als 96 anys. Era un matrimoni que va simbolitzar l’aliança entre una fortuna lligada al sector primari, els Moles, procedent d’Encamp, i una altra arrelada a la banca i el tabac.
Una personalitat inquieta
Maria Reig és empresària. Però és molt més que una empresària. Amb potents inquietuds culturals, ha estat col·leccionista d’art i té dues llicenciatures (Dret i Belles Arts). En la seva joventut, la va atraure la política i va sortir elegida membre del Consell General. Va exercir també com a secretària d’estat de Medi Ambient. També en això va ser pionera en un país que, com s’ha dit, no va deixar votar les dones fins al 1970.
Amb tot, Maria va participar en la comissió d’elaboració de la primera Constitució, que va suposar una transformació de l’Estat. Andorra va proclamar la sobirania del poble (fins aleshores requeia en la figura dels dos coprínceps), la separació de poders i la creació d’un executiu amb un cap de govern responsable davant el Consell General. Amb formació jurídica, va ser una defensora dels postulats més avançats del text, homologable a les altres constitucions europees.
Però aquesta incursió en la política no va tenir continuïtat, ja que va prioritzar la gestió dels negocis familiars. O potser perquè en la seva família ja hi havia altres membres que mostraven més apetència per la cosa institucional. Com el seu cosí, Òscar Ribas i Reig, qui seria el primer cap del govern d’Andorra i un dels promotors del text constitucional.
La seva sensibilitat per la igualtat de la dona i pel medi ambient són dues virtuts que sempre l’han acompanyat. Al Principat, va ser una de les fundadores de l’Associació per la Protecció del Medi Ambient, i també va impulsar la creació d’una societat de consumidors.
Jaume Barberà li va dedicar a TV3 un dels capítols del seu programa Singulars, el 21 d’agost de 2012, on va ser presentada amb el títol genèric de Maria Reig: idees per guanyar. Omnipresent en nombroses institucions de la societat civil catalana, Reig ha estat patrona de la Fundació del Conservatori del Liceu, del MACBA, de la junta del Círculo Ecuestre i del Consell Social de la Universitat Internacional de Catalunya, presidenta de la Comissió de Prospectiva del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona i una de les sòcies fundadores i ànima fundacional de la plataforma empresarial Barcelona Global, entitat amb vocació d’hegemonia en el discurs del patriciat.
Un dels càrrecs que li va proporcionar contacte directe amb grans fortunes espanyoles va ser el de patrona de la World Art Service Foundation, que presidia Isidre Fainé, que comptava amb una junta on s’asseien Carmen Cervera de Thyssen, les germanes Koplowitz i els empresaris Joaquim Folch, Antoni Vila Casas, Joan Uriach, Joan Abelló i Carmen i Liliana Godia. Els Reig també han mostrat interès pels mitjans de comunicació i tenen participació en el rotatiu més antic, el Diari d’Andorra. L’hereu Carles Ensenyat és accionista d’una altra capçalera, l’Ara Andorra.
Una «cosmopolita amb discurs rupturista»
Maria Reig sempre ha mostrat afany d’intervenció social. Va ser vicepresidenta del Consell Català de Recerca i Innovació, creat el 2009 amb catorze experts que van assessorar el govern quan va impulsar el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. En aquest àmbit, sota la direcció de la conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa que dirigia Josep Huguet (ERC), va deixar petjada com una dona «de visió cosmopolita i discurs rupturista, molt compromesa amb la idea d’una Barcelona competitiva», segons testimoni de persones que la van conèixer en aquella etapa.
Reig va apostar a fons per treure rèdit al potencial turístic de Barcelona. Considerava que no s’aprofitava prou el que podia aportar el turisme d’alt nivell adquisitiu. Va proposar iniciatives com facilitar visites fora d’horari a les grans institucions del país, com el MACBA, o concerts al Teatre del Liceu. «Se la veia una dona amb visió i ambició», diuen les mateixes fonts.
La clau: «Saber què mou l’interlocutor»
Del seu pas pel Consell Català de Recerca i Innovació, membres de l’organisme en destaquen una actitud discreta, però no pas supèrbia, i la capacitat d’encaixar amb perfils diferents, ja que hi convivien empresaris i científics. Una cosa que es recorda d’ella és la seva reflexió sobre com encarar qualsevol assumpte: saber sempre què és el que realment mou l’interlocutor. És un tret que ella explicitava i que alguns atribuïen a la capacitat d’escoltar i entendre la posició de l’altre.
Operacions immobiliàries a Barcelona
El nom de Maria Reig ha aparegut en algunes de les operacions immobiliàries del centre de Barcelona. Al passeig de Gràcia, l’Hotel Mandarin Oriental és una de les grans apostes de l’empresària andorrana —propietària de l’immoble— en el sector del luxe. Obert el 2009, gestionat per la cadena Mandarin, aquest establiment de cinc estrelles ha estat un projecte arriscat i ha costat anys que donés beneficis: no va ser fins al 2017 que va poder tancar vuit anys de números vermells.
A la cruïlla de passeig de Gràcia amb la Diagonal va comprar l’antiga seu del Deutsche Bank, aliada amb altres clans andorrans com els de Ribas i Cerqueda, l’any 2004. Deu anys després el van revendre al fons KKH Property Investiors per 90 milions per fer-hi un hotel, que la moratòria d’Ada Colau va avortar.
Paret per paret amb el Mandarin, controlava el 36 del passeig de Gràcia, que simbolitza el cor del poder i dels diners a Barcelona. El va comprar al Banc Sabadell en dues fases, associada amb Carmen Godia. Però la crisi econòmica la va obligar a vendre’l.
L’hereu segueix els negocis… i la política
Maria Reig es va casar amb l’empresari Carles Enseñat, de qui es va divorciar. Tenen un fill, Carles Ensenyat (o Enseñat, ja que utilitza indistintament les dues grafies), que ha entrat en política i és membre del Consell General pel partit centrista Demòcrates per Andorra, del qual és portaveu i que en aquests moments governa al Principat. Una de les seves intervencions al Consell General es va produir per anunciar una retallada d’entre el 10 i el 20 % del sou dels càrrecs polítics per la crisi sanitària.
Nascut el 2 de febrer de 1985, llicenciat en Dret i màster per la HEC París, Ensenyat havia festejat amb l’aristòcrata Mariana de Fontcuberta, que als seus escassos 20 anys ja ostentava una vintena de títols nobiliaris en tant que filla d’Alfonso de Fontcuberta Samà.
La jove va aparèixer en actes solemnes com la festa de presentació de la nova col·lecció de joies de Vasari al Palau Dalmases de Barcelona, el març de 2007, però la relació no va prosperar. El fill de Maria Reig —a qui alguna premsa del cor havia qualificat de «solter d’or»— és amant de l’esquí, el senderisme de muntanya, la natació i l’hípica, i també de la música i el cinema.
Una aventura empresarial entre dues llums
«El més difícil d’una fortuna no és heretar-la, sinó conservar-la», va escriure el periodista Marcos Lamelas a propòsit de les complicacions que han sofert els darrers anys els negocis de Maria Reig. Una corrua d’inversions fracassades ha portat l’andorrana a una situació que, sense ser desesperada, sí que la situa lluny de la que havia estat la seva època daurada dels primers anys d’aquest segle.
La fenomenal cavalcada inversora —en què va jugar-se més de 500 milions d’euros en adquisicions immobiliàries— va encaixar una sèrie de desenllaços negatius que han afectat greument les posicions de la que va ser jove hereva d’un imponent patrimoni familiar. El tret de sortida d’aquesta espiral es va iniciar al voltant del 2006 amb la constitució del holding que agrupava tots els seus negocis i que havia de planificar les inversions fins al 2012.
En aquells moments fundacionals de la nova etapa, el grup tenia una plantilla total d’unes 500 persones i estava present a la banca com a principal accionista de Crèdit Andorrà, les estacions d’esquí de Grandvalira, el Diari d’Andorra, la immobiliària Metropoli o la companyia elèctrica Nord Andorra. Sense oblidar el que havia estat el negoci secular de la família: els tabacs. En aquest àmbit, els Reig comptaven amb marques històriques com els puros Reig, Rössli i Don Julián. La fàbrica, creada 127 anys abans, va ser tancada, però, el febrer de 2007.
El holding va obrir oficines de gestió de patrimonis a Ginebra i a Londres i va aliar-se amb Albert Frère (accionista de referència de Suez) per impulsar activitats bancàries a París sota l’ensenya Partanea. A l’inici de l’ofensiva hotelera, la previsió era dedicar uns 740 milions a adquisicions, reformes i construccions d’immobles a Barcelona, Madrid i Puerto Rico. Una quantitat que alguns observadors consultats consideren desmesurada per a les capacitats d’aixecar finançament que tenia el grup de Maria Reig.
Per destacar la història quasi mil·lenària de la fortuna dels Reig a Andorra, una crònica d’El País de 2006 comparava les seves arrels agrícoles i ramaderes des del segle xii amb les de la japonesa Kongo Gumi, fundada el segle vi per construir temples budistes i que es considerava l’empresa més antiga del planeta.
El món de fades del producte de luxe
En l’àmbit del que havia estat la divisió Reig Capital Luxury and Retail, integrada i absorbida després pel grup Reig, no es pot dir que la trajectòria hagi estat ascendent. L’aliança amb drets de franquícia amb la dissenyadora de moda Diane von Fürstenberg es va desfer el 2013. L’octubre de 2006 Reig Capital Group va comprar l’empresa de moda Loris Azzaro, dedicada a l’alta costura per a home i dona, a una corporació parisenca.
Aquesta adquisició se sumava a la que havia fet el 1982 de la marca de joieria Vasari i l’aliança amb el dissenyador de calçats Manolo Blahnik per disposar de drets de franquícia a l’estat espanyol. El projecte preveia sis establiments als Estats Units amb una inversió de deu milions en dos anys.
Encara el novembre de 2014 es va celebrar l’aniversari de Vasari en una selecta festa al Teatro Real de Madrid, on Maria Reig va estar acompanyada per Jaime de Marichalar i la seva germana Ana, que posseïa una petita participació en el negoci. I per Genoveva Casanova, aleshores nora de la duquessa d’Alba i imatge pública de la marca. Però Vasari va tancar els establiments de Madrid i Barcelona i només conserva la boutique de l’avinguda Meritxell d’Andorra la Vella. Reig també havia estat accionista de Monocle, la revista de tendències selectes de la nova ciutadania global d’avantguarda.
Inversions hoteleres en dificultats
L’Hotel Mandarin Oriental del passeig de Gràcia —la peça més rellevant del seu holding— va generar pèrdues d’uns 64 milions des de la seva obertura el 2009 fins a l’exercici de 2017, i quan estava aixecant el cap, amb beneficis interessants gràcies a l’atracció turística de Barcelona, la pandèmia mundial de la covid-19 li va rebentar el compte d’explotació. Encara es recorda entre la jet la festassa d’inauguració a l’estil hollywoodià, el 2009.
Però sembla com si un mal fat perseguís els negocis hotelers de Maria Reig. L’huracà Maria de la tardor del 2017 va trinxar l’hotel que el grup tenia a Puerto Rico, el W Retreat & Spa, gestionat per la cadena nord-americana del grup Starwood. Amb 139 habitacions de luxe, havia funcionat amb èxit durant prop de deu anys en un entorn paisatgístic privilegiat. Reig va moure’s per recuperar uns 50 milions de les asseguradores del complex, però tot havia quedat tan deteriorat que l’estiu del 2018 va optar per no reconstruir-lo.
I mentre estava en venda, en un Puerto Rico en fallida econòmica i amb el turisme malmès, va aparèixer un competidor nord-americà, Keith St Clair, que ha construït un flamant hotel de luxe a poca distància, el Zafira St Clair, sota l’ensenya St Clair Collection. Mentrestant, Reig intenta fer un manteniment del seu hotel, que, vista la nova competència, ha perdut valor de venda.
Dos mals negocis a Madrid i Barcelona
Una altra operació en negatiu va ser l’edifici del número 9 del carrer Almagro, de Madrid, que el desembre de 2016 Reig va malvendre al fons Axiar. L’havia adquirit sis anys abans a Mutua Madrileña per convertir-lo en un hotel que no va arribar a obrir, i que va acabar llogat al bufet Cuatrecasas després que Reig hi efectués unes importants obres d’adaptació. El resultat va ser desastrós, ja que es va vendre per 124 milions. El comprador va absorbir el deute hipotecari que hi pesava, i Reig va suportar les obres i va estar els primers sis anys sense llogaters.
Reig va intervenir també en els avatars de l’antic edifici Winterthur, a tocar de la plaça de Francesc Macià, de Barcelona, on l’empresa d’assegurances suïssa tenia la seu. Roger Vinton ho explica a La gran teranyina. Maria Reig va adquirir l’immoble el 2004 per 53 milions d’euros, com a part d’un projecte que volia convertir-lo en un gran hotel de luxe de la cadena Marriott. Però abans de coronar-se el pla, la crisi va paralitzar les obres, el finançament de CaixaBank va flaquejar i Reig va optar per vendre l’immoble, que va ser comprat pel fons d’inversió Squircle Capital.
Era un fons que, curiosament, estava controlat per qui havia estat home de la seva confiança, José Caireta, de qui l’empresària havia acabat prescindint. El preu de la venda hauria estat d’uns 40 milions, i això suposa que l’andorrana va perdre un bon grapat de diners en l’operació. Un dels damnificats per l’enrenou va ser el restaurant La Oca, que tenia la seu als baixos de l’edifici i que va desaparèixer.
Ben relacionada amb l’elit catalana
Durant aquest període expansiu, Reig passava molt temps a Barcelona i organitzava trobades a la seva residència de l’avinguda Pearson. La seu central del holding es va establir a la torre Godó de la plaça de Francesc Macià, que més tard abandonaria per un excés de despesa i d’espai, que ja no necessitava. Va participar a Catalana d’Iniciatives, que va promoure la fracassada companyia aèria catalana Spanair, i a Catalana de Televisió, una empresa que lluïa com a socis la flor i nata de l’empresariat català —Sol Daurella, Artur Carulla, Antoni Vila Casas, Carles Colomer…—, que tenia el 5 % d’Emissions Digitals de Catalunya, en la qual Godó era majoria absoluta, primer, i únic propietari actualment.
Arriba Gilles Dregi per posar-hi ordre
Des de la reordenació de la seva estructura, el nucli de negoci familiar gira al voltant de Reig Capital Group SLU, ubicada a l’Hotel Mandarin Oriental, però que és propietat de Reig Group Capital SARL, domiciliada a Luxemburg. Totes dues tenen com a administrador registral Carles Ensenyat i Reig, i el responsable d’operacions des de 2014 és Gilles Dregi de Fontcuberta, que procedia de l’ala immobiliària de Soros, format a la New York University i amb llicenciatura i un MBA a Esade.
Com a màxim responsable, la missió de Dregi ha consistit a posar contenció a la fase inversora i concentrar-se a passar el rasclet als actius existents per extraure’n el màxim de rendiment. Dregi va substituir en el càrrec Alejandro Hernández-Puértolas que, al seu torn, havia succeït José Caireta, l’executiu artífex de l’escalada de resultat dubtós encetada deu anys abans. L’abril de 2018, Dregi va entrar al consell de Crèdit Andorrà en substitució de Maria Reig, en fase de jubilació voluntària, que va abandonar el càrrec enmig d’un enrenou considerable.
Un fons oportunista nord-americà entra en escena
El fons californià Farallon Capital Management ha comprat el deute d’uns 445 milions que Reig tenia amb CaixaBank. Tot seguit ha actuat per començar a cobrar-lo, i ha portat a subhasta una finca de la família Reig a Encamp i un projecte immobiliari en uns terrenys de Sant Julià de Lòria. Farallon va accedir a l’operació Projecte Niseko, llançada l’estiu del 2019, que va incloure dos paquets de crèdits que CaixaBank va catalogar com de difícil cobrament, però que tenien garantia immobiliària.
Els deutes de Reig amb l’entitat financera de la Diagonal barcelonina deriven dels voluminosos préstecs que li va proporcionar per als seus negocis immobiliaris i del finançament d’una part de la compra d’accions de Crèdit Andorrà. L’operació tenia la seva història, ja que La Caixa havia de desprendre’s de la seva participació en el banc andorrà per indicació del Banc d’Espanya.
Era l’any 2007, i La Caixa va obtenir 927 milions pel 46,35 % que posseïa de l’entitat, amb un atractiu benefici de 425 milions. L’entitat va ser valorada en 2.000 milions, però la valoració el 2020 ja era de 700, tot i que alguns analistes consideren que la xifra és massa optimista i que no passaria dels 400. Els principals accionistes estaven interessats a incrementar la seva participació: Reig va comprar-ne un paquet d’accions amb un préstec de la mateixa entitat, igual com van fer altres socis. Amb aquella operació, Maria Reig va saltar fins al 20 % de l’accionariat, empatant amb la família Pintat.
Crisi a Crèdit Andorrà
Arran de la fi del secret bancari i del desprestigi mundial causat per la intervenció de Banca Privada Andorrana per presumpte blanqueig de diner procedent de grups criminals, el marge de negoci de Crèdit Andorrà ha caigut i els accionistes, entre ells Maria Reig, s’han quedat sense el suculent dividend que repartia anualment i que servia per pagar els terminis del préstec de 2007.
L’entitat havia tancat el 2017 amb un benefici de 50,1 milions d’euros, que erigia el grup com el primer banc d’Andorra en beneficis, amb un volum de negoci de 16.266 milions, dels quals més de 10.000 milions en operacions a Andorra. L’any 2015, els beneficis havien estat de 72 milions, i l’any 2016, de 65 milions, molt lluny dels més de 100 milions de l’any 2006, quan la sortida de La Caixa.
Un seriós problema de fons que arrossega Crèdit Andorrà és el préstec que va «autoconcedir» —per dir-ho d’alguna manera— als principals accionistes (Pintat, Reig, Casals…) per comprar la participació del 46 % que tenia La Caixa. Les hipòtesis més recents parlaven d’un intent de venda de l’entitat o d’una fusió avortada dels tres bancs andorrans (Crèdit Andorrà, Andbank i Morabank), que serviria per posar remei, entre altres coses, a aquest descosit.
La crisi econòmica de Reig ha comportat la seva progressiva desaparició dels ambients barcelonins. Segons sembla, Maria passa bona part del seu temps a Londres. Conserva la presidència d’honor de Barcelona Global, el projecte de dinamització de la capital catalana en què havia col·laborat amb grans noms del poder català com Salvador Alemany (Abertis), Joaquin Coello o José Luis Bonet (Freixenet), que havia de reunir la societat civil i empresarial catalana «amb ganes de trencament i de fer avançar temes», en paraules d’ella mateixa, que es definia com una «trencadora […], perquè algú ha d’assumir aquest rol i sacsejar l’establishment».
Maria Reig, la líder social que no va poder ser
Des de la retirada de la primera línia empresarial, Maria Reig ha incrementat la seva dedicació a tornar a les arrels, a estimar el patrimoni tradicional andorrà. Així, ha inaugurat un museu, ha promogut la valoració de l’obra de pedra seca, i ha fet declaracions inspirades sobre el tema. És molt possible que el destí de ser filla única i amb patrimoni hagi privat la societat andorrana i la catalana d’una líder social que per la seva originalitat, esperit inconformista i força de caràcter hauria fet història.
Carles Tusquets, banquer per vocació i fill predilecte del patriciat barceloní
Dedicat a la gestió d’inversions, és president del Banco Mediolanum i ha estat ben connectat amb la família Pujol
El 22 de febrer de 2019 es va viure una de les grans escenificacions de poder de la Barcelona dels senyors. Era el tret d’inici de la campanya electoral per presidir la Cambra de Comerç, i l’hotel Catalonia Plaza acollia la presentació de la candidatura d’un dels aspirants: Carles Tusquets i Trias de Bes. El presidenciable, en un saló ple de gom a gom, va lluir suports. En tenia de ben explícits, com els hotelers Joan Gaspart i Jordi Clos, Lluís Vendrell (Unión Suiza), el grup Planeta, Seat o la cadena Condis. D’altres —com el del mateix president sortint, Miquel Valls—, ho eren de manera més discreta.
Carles Tusquets va fer aquell dia una defensa explícita de la gran empresa, que era la base principal de la seva candidatura. Enric Crous encapçalava una candidatura rival, més renovadora i més catalanista, que era considerada la principal adversària. Però tots plegats no detectaven l’amenaça d’una nova candidatura, a qui molt pocs van donar crèdit ni possibilitats: l’opció independentista que liderava Joan Canadell amb el grup Eines de País. Els que eren a la Llotja de Mar la nit del 8 de maig, quan es van començar a conèixer els resultats, amb un triomf inesperat de la candidatura impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, van contemplar el que era l’estampa d’un canvi de torxa en una de les entitats més representatives de la societat civil. Els equips dels principals candidats seguien amb nerviosisme creixent una nit electoral sense informació i amb molts rumors. I el desenllaç va ser imprevisible. A l’empresari i financer Carles Tusquets i al seu equip, se’ls va glaçar el rostre.
Els que donaven suport a Tusquets confiaven en la victòria enmig d’alguns dubtes. Avançada la nit, esclatava la notícia. És que guanyava Enric Crous, l’opció suaument renovadora que alguns a la Generalitat veien amb simpatia? No: s’imposava la ruptura, amb un triomf contundent d’Eines de País, amb Joan Canadell al davant i l’ANC com a principal impulsora. Els independentistes s’apoderaven de la Cambra. Veure Elisenda Paluzie celebrant el triomf a la Llotja va trencar molts esquemes. A prop de Tusquets, algú es va referir a un «recompte a la veneçolana». Aquella nit, a molta gent dels grans despatxos de Barcelona els va costar dormir. Les «classes subalternes» havien assaltat la finca, talment com si fossin uns okupes. Per a Tusquets, aquesta era la segona vegada que sucumbia davant d’una opció independentista, ja que el 2003 havia format part de la candidatura de Lluís Bassat a la presidència del Barça, que va ser derrotada per Joan Laporta.
A la Catalunya d’abans de la sotragada que per a un sector de les elits va representar el procés independentista, a Tusquets li hauria estat fàcil coronar la seva carrera amb la presidència cameral. Aquelles setmanes, tots els poders de sempre es van activar per garantir el seu triomf. Només una minoria de l’establishment es va decantar per Enric Crous, que simbolitzava un canvi tranquil i el pont amb la Generalitat sobiranista. Segons fonts empresarials, els grans despatxos es van mobilitzar i des de La Caixa es van fer moltes trucades per ajudar Tusquets entre la gran empresa.
Carles Xavier Tusquets i Trias de Bes (Barcelona, 1951) ha estat sempre al rovell de l’ou i acumula una llarga llista de càrrecs socials i en consells d’administració d’empreses. Una de les seves darreres responsabilitats amb impacte visual va ser assumir la presidència del Barça després de la renúncia de Josep Maria Bartomeu, en la seva condició de president de la Comissió Econòmica. Apuntar-se a la cursa electoral de la Cambra va moure Tusquets a deixar la presidència a Espanya de l’EFPA España (European Financial Planning Association). Sí que va conservar els seus càrrecs a Inverco (Asociación Española de Fondos de Inversión y Pensiones), de vicepresident general i de president d’Inverco Cataluña.
Els orígens financers: la Banca Tusquets
Els orígens bancaris de la nissaga venen de lluny, de quan es va crear el banc Tusquets y Compañía, el 1899, curiosament el mateix any de la fundació del Barça, dos mons que confluirien després en la vida del financer. L’entitat va caminar sota la direcció de Joan Tusquets Pallós. El 1922 adoptava el nom de Banca Tusquets.
El banc, però, no va acabar bé. Després de quedar atrapat en una suspensió de pagaments de la important companyia Automóviles Eucort SA, el 1951, va acabar també amb la suspensió i la seva massa concursal va quedar absorbida per Banca Industrial de Barcelona, constituïda el mateix any. Al seu torn, aquest banc seria absorbit pel Santander el 1960. L’entitat de la família Botín desitjava créixer i aconseguir socis catalans, però davant la rigidesa normativa del moment, va optar per adquirir una entitat catalana. Els fons documentals de l’antiga Banca Tusquets estan integrats dins l’arxiu històric del Santander, on els seus 186 llibres i altra paperassa ocupen 12,5 metres lineals de prestatgeria.
Amb aquests precedents, el jove Carles Tusquets ja semblava destinat al món de les finances. Potser per això va cursar estudis d’economia a la Universitat de Barcelona. Tot i que ell sempre ha explicat que no era pas aquesta la seva intenció inicial i que l’atracció per la banca li va venir llegint un anunci per ser assessor financer. A partir d’aquí, tot va anar de pressa.
No va perdre el temps a l’hora d’obrir-se camí. De fet, va trobar mitja feina feta pel fet de ser fill d’una saga Tusquets lligada a la banca i d’arrels carlines, i d’uns Trias de Bes en què predominaven els juristes de prestigi. El seu avi Josep Maria Trias de Bes Giró va ser un destacat dirigent de la Lliga Regionalista, diputat a Corts i al Parlament de Catalunya els anys trenta, i molt proper a Francesc Cambó.
Deixeble d’Isidre Fainé
El primer banc en què va treballar Tusquets va ser Banca Catalana. Estant allí, va conèixer un home que seria crucial en la seva trajectòria: Isidre Fainé, que se’l va endur a Bankunión. En aquell moment, Fainé era director general de l’entitat i va ser un inspirador per al jove Tusquets, que sempre ha reconegut el seu mestratge. Va ser Fainé qui li va aconsellar que es capbussés en les activitats financeres dels Estats Units i hi estudiés el funcionament dels fons d’inversió.
Quan Fainé va ser cridat a La Caixa, va voler endur-se Tusquets, però l’entitat financera no va veure clar el seu fitxatge en aquell moment. Amb Fainé mantindria una relació que l’ha dut a una amistat personal i a aficions compartides, com els seus habituals partits de golf.
L’home que sempre arriba aviat
Una característica en la biografia de Tusquets és el ritme trepidant del seu ascens en l’escala social. Amb només 27 anys, va ser tresorer del Barça en la primera junta de l’era de Josep Lluís Núñez. Allí va demostrar la seva creativitat en els negocis, com quan va proposar que els socis fessin una derrama per contribuir a eixugar la greu situació financera que travessava el club. D’aquella etapa, presumeix dels fitxatges de Schuster i de Maradona, del qual assegura que, gràcies a la seva habilitat, el cost per al club va quedar reduït a la meitat.
Tusquets va deixar el càrrec de tresorer al Barça el 1989. Aleshores va accedir a una altra posició rellevant dins del patriciat: la presidència del Cercle d’Economia. Va ser president de l’entitat entre el 1989 i el 1992. De nou, va arribar al cim d’una de les entitats de la burgesia molt jove, als 38 anys, i encara més tractant-se d’una institució tan clàssica com el Cercle.
Entre el sí a Artur Mas i el no a la independència
Tusquets no ha arribat a entrar mai en política, però hi ha estat molt a prop. El president Artur Mas li va oferir la conselleria d’Empresa i Ocupació, una oferta que va acabar rebutjant. Francesc-Xavier Mena en seria finalment el titular. Poc després, el febrer de 2011, va aparèixer com a membre del flamant Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC), creat per un Artur Mas que acabava d’estrenar presidència i que anunciava un govern business friendly.
Aquesta proximitat amb l’administració convergent, i en especial amb la família Pujol Ferrusola, ja s’havia posat de manifest quan el president Jordi Pujol li va oferir la conselleria d’Economia en la seva última legislatura (2000-2003). Tusquets va rebutjar el 2001 substituir en el càrrec Artur Mas quan el van nomenar successor i conseller en cap, i el departament va recaure en Francesc Homs i Molist, que va negociar un nou model de finançament amb el govern del PP.
El CAREC va assessorar Mas per actualitzar el model de finançament autonòmic. Defensava un sistema amb un sostre competencial millor, en una via federalitzant. Donava així sortida al que pensava un sector del món econòmic, cada vegada més inquiet davant la radicalització de la situació política a Catalunya en vigílies de l’arrencada del Procés.
En algun moment, s’ha queixat del poc cas que es va fer de les propostes del CAREC, oblidades en un calaix de Palau. Tusquets no va seguir Mas en la seva estratègia sobiranista. Ans al contrari: va ser un dels exponents del patriciat barceloní que va veure amb estupor el que considerava una fugida del president cap al desastre.
En diverses declaracions abans i després del referèndum de 2017, el financer va deixar ben clara la seva oposició a una ruptura amb l’Estat, subratllant el seu europeisme. Molt abans, el 2013, en una entrevista, va emprar una frase molt gràfica sobre el possible èxit independentista: «Abans guanyarà l’Alcorcón la Champions que Catalunya se separarà d’Espanya». Després de passar per la presidència de la gestora del Barça, Carles Tusquets va corroborar que continua sent un dels personatges omnipresents de l’elit econòmica i social de Catalunya.
El negoci va ser vendre
La trajectòria empresarial de Carles Tusquets va fer el salt més significatiu de la seva vida el dia que va vendre les seves accions de Fibanc al grup italià Mediolanum, del qual la família Doris és el principal accionista. Fibanc va passar a denominar-se Banco Fibanc Mediolanum, amb Tusquets de president no executiu. Dins la mateixa operació, va entrar a formar part del consell de la corporació central a Itàlia.
Era la culminació d’una trajectòria personal encetada el 1985 quan va deixar el seu lloc a Bankunión per fundar, junt amb un grup de socis, la seva pròpia empresa, la gestora de patrimonis i inversions que va batejar amb el nom de Fibanc, anunciant així quina era la seva autèntica vocació: fer el pas per esdevenir un banc. I ho va aconseguir quatre anys després, quan el febrer de 1989 va obtenir fitxa bancària i va crear un banc especialitzat en gestió de patrimonis amb el nom de Banco de Finanzas e Inversiones SA i l’ensenya comercial Fibanc. Prèviament, el 1988 havia fracassat en el seu intent de controlar el Banco Condal, afectat per l’ensorrament de Rumasa.
Per defensar que no li ha estat regalat res, explica que per formar Fibanc va haver d’hipotecar el seu pis. Sempre fent beneficis, el 1995 es va comprar el seu propi «castell» financer, a l’anglesa, quasi davant de les dues torres negres de La Caixa: el palauet Abadal, al 668 de l’avinguda Diagonal, que era de la cadena Husa. Fibanc va adquirir l’edifici per 500 milions de pessetes a l’hoteler Joan Gaspart. La casa havia pertangut a la família Abadal, un altre llinatge històric de la burgesia catalana, vinculada a la Lliga Regionalista. Fibanc hi va emprendre una important restauració i unes obres de readaptació per instal·lar els serveis centrals de l’entitat.
En la seva etapa inicial, Fibanc va ser la primera entitat de gestió de fons d’inversió que va aconseguir una fitxa al registre de fons d’inversió de la CNMV, amb la inscripció de Fondiner. Guanyar-se la categoria de banc li va costar a Tusquets «fer algun pols a l’immutable Mariano Rubio», aleshores governador del Banc d’Espanya, segons ha escrit el periodista Josep Maria Cortés, que també recorda el «jove Tusquets» que sempre es queixava dels excessos de fiscalitat a la cara del ministre d’Hisenda de torn a les jornades econòmiques de la Costa Brava, que organitzava el Cercle d’Economia.
En el moment del seu enlairament com a banc, l’entitat disposava d’uns recursos propis de 1.950 milions de pessetes i 42.000 milions en gestió de patrimonis. Amb només dues oficines, a Madrid i Barcelona, tenia una plantilla de 40 persones. A partir del 1989 fundacional, Fibanc va anar obrint oficines en diverses comunitats autònomes. El primer any Fibanc ja gestionava 42.000 milions de pessetes en patrimonis. El 1996 l’agència de valors Global Securities passava a formar part de Fibanc. El patrimoni administrat de clients ja havia ascendit fins als 91.000 milions de pessetes.
Però aquell 1996 va ser el de la primera sotragada, quan la Fiscalia Anticorrupció va escorcollar la seu a la recerca de diner irregular propietat de clients del banc. Uns clients entre els quals hi havia una bona mostra de la burgesia barcelonina, que havia estat captada gràcies en bona part al caràcter expansiu del seu president. El cas perseguiria Tusquets encara tres anys després perquè, malgrat que les actuacions havien estat arxivades, l’Audiència de Barcelona en va ordenar la reobertura i el va citar a declarar el maig de 1999 al jutjat número 7.
L’adquisició de Fibanc per Mediolanum es va dur a terme en dues etapes. En la primera, l’any 2000, va agafar un paquet majoritari del 66,3 %. En aquesta operació, Tusquets i l’altre principal accionista, Alejandro Pérez Calzada, van vendre un 5 % del capital i en van retenir un 15 % cadascun. Que traduït a diners venien a ser uns 9 milions d’euros per persona, ja que l’entitat havia estat valorada en 180 meur (30.100 milions de pessetes, la moneda aleshores vigent). El Col·legi de Metges va ingressar 18 milions d’euros. Uns consellers que van vendre eren el fabricant de llonganissa d’alta qualitat Joaquim Comella i Riera, que havia estat tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Vic per CiU amb l’alcalde Ramon Montanyà, Àngel Surroca, José Antonio Castro i Oriol Ribas, entre d’altres.
En la segona fase, l’octubre de 2004, Mediolanum va comprar totes les accions fins a garantir-se el cent per cent del capital. Tusquets, Pérez Calzada i alguns petits accionistes que encara posseïen el 3,6 % del capital van vendre tot el que tenien a Mediolanum per un import que no es va fer públic. Des de Fibanc sí que es va puntualitzar que la valoració de les accions venudes no es va fer amb els paràmetres de la primera operació, la de l’any 2000, ja que «el banc no és el mateix», sense especificar més, però donant per entès que el preu havia de ser superior, tenint en compte que en aquells quatre anys l’entitat havia millorat encara més la seva presència i el seu valor.
La marca Fibanc va subsistir en solitari fins al 2007, que es va convertir en Fibanc-Mediolanum, i a partir de 2010, només en Banco Mediolanum. El grup Mediolanum, presidit aleshores per Ennio Doris, és una companyia italiana participada per la Fininvest de l’exprimer ministre i magnat audiovisual Silvio Berlusconi. En ple procés independentista, el 6 d’octubre de 2017, Banco Mediolanum va seguir les passes de bancs i grans empreses de traslladar la seu fora de Catalunya. Un trasllat només simbòlic, ja que segueix actuant des del palauet Abadal.
Trea Capital, el cor de l’actual negoci
El mapa de presències empresarials de Tusquets es completa amb la presidència de Trea Capital, la seva poderosa gestora de fons d’inversió; la vicepresidència d’Inverco, de la qual havia presidit la comissió econòmica estratègica, i la presidència de l’European Planning Association (EPA). Tot això al marge de la presidència de la gestora del FC Barcelona, a la qual va accedir automàticament després de la dimissió de Bartomeu.
El cor de l’activitat de Tusquets és el complex societari entorn de Trea Capital, constituït el 2006 (continuador de Tusquets Asesores, creat dos anys abans), després de la venda de les seves últimes accions del banc al grup Mediolanum. Treballa també per a la candidatura Barcelona Pirineus per als Jocs Olímpics d’Hivern de 2030, recuperant així el seu paper destacat a l’organització dels Jocs de Barcelona del 1992.
El conseller delegat de Trea és el seu fill Pol Tusquets Batlle, que ha seguit la vocació empresarial i financera de la família. Recorda que el seu rebesavi ja va ser el fundador de la Banca Tusquets al segle xix i no defuig aparèixer als mitjans per opinar sobre economia.
La CNMV va aprovar el 2019 que Trea es fes càrrec de la gestió dels fons procedents de la fallida de Q-Renta, una mena de fons d’inversió que a base de les tècniques clàssiques de «piràmide» va volatilitzar els estalvis de milers de persones que els els havien confiat. La rebentada de Q-Renta va seguir activa enmig d’accions penals, civils i mercantils per part dels afectats, una part dels quals ha estat crítica amb la gestió que Trea ha fet de les restes salvades dels actius de Q-Renta.
El Tusquets evangelitzador de la inversió i l’estalvi
El protagonista d’aquest relat està casat amb l’economista i pintora Rosa Cañadas, nascuda a Tànger i mare d’una noia major d’edat. Formada a la selecta escola de negocis parisenca ESCP, presideix la Fundació Tanja, dedicada a afavorir la relació entre empresaris catalans i marroquins i a promoure, en especial, el paper de les dones en els àmbits socials i econòmics. Els seus vincles amb sectors econòmics i polítics del Marroc són importants. Cañadas va conèixer Tusquets quan va viatjar a Catalunya per elaborar una anàlisi financera per encàrrec del Crédit Agricole francès. Amb un somriure, en una ocasió va comentar que havia vingut a examinar bancs i va acabar casant-se amb un banquer.
Amb una forta personalitat, Cañadas mai ha estat «la senyora de» i ha desenvolupat una trajectòria independent. Membre de diverses juntes del Cercle d’Economia, el 2021 va anunciar la seva intenció d’optar a la presidència de l’entitat en les eleccions per succeir Javier Faus. Un altre aspirant que va postular-se va ser Jaume Guardiola, exconseller delegat del Banc Sabadell i president de la comissió econòmica del Barça, amb un perfil més tradicional.
Tusquets es cosí dels germans Oscar (1940) i Esther Tusquets (1936-2012), destacats arquitecte i editora i escriptora, respectivament, que han retratat en algun dels seus llibres l’alta societat barcelonina de la postguerra. Són fills del metge Magí Tusquets Terrats, que va adquirir el 1959 l’editorial Lumen al seu germà, mossèn Joan Tusquets, que l’havia creat el 1938 al Burgos franquista amb el nom d’Ediciones Antisectarias i que de tornada a Barcelona el 1940 l’havia rebatejat amb el nom que Esther faria famós, Lumen.
Carles Tusquets no és dels empresaris que s’amaguen. La seva presència pública ha estat constant. També ho és la seva prèdica sobre les virtuts de la bona gestió del patrimoni i de les virtuts de l’estalvi, que ha difós en multitud de conferències, entrevistes i llibres. La seva tesi doctoral estava dedicada als fons d’inversió i al seu paper en el finançament de l’economia productiva. Va obtenir un cum laude a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona.
Tot plegat, ben recollit i ordenat, armaria un corpus teòric que, a més d’haver servit de promoció del negoci —primer Fibanc i després Trea—, pot esdevenir un cert retrat d’època sobre la relació dels catalans i els espanyols amb els diners. Tusquets és força crític amb la majoria de gent, a la qual veu mancada d’un sentit estalviador i inversor correcte. S’escandalitza que a l’estat espanyol hi hagi 800.000 milions d’euros de particulars en dipòsits que no donen interessos. Avisa que la Seguretat Social és insostenible i que cadascú ha de preparar els seus estalvis. Estem acostumats que vingui el «papà Estat» i ens ho resolgui tot, lamenta.
Una mesura que veuria adient són les jubilacions als 75 anys en certes professions, com per exemple els administratius de banca: «Abans la Seguretat Social era un negoci perquè molta gent es moria abans de jubilar-se, i ara és un desastre, i de negoci, res», clamava a Alicanteplaza el març de 2018, en plena campanya de promoció d’un llibre, que, per cert, estava inspirat en l’obra de Mark McCormack Allò que no ensenyen a l’Escola de Negocis de Harvard. Una altra idea que ha difós és, textualment, que «els rics no haurien de cobrar pensions».
Enriqueix-me a poc a poc, que tinc pressa
La «doctrina Tusquets», com dèiem, s’ha expressat en diversos formats. El 2013 va publicar un llibre de títol com a mínim sorprenent: Enriquéceme despacio, que tengo prisa. Tot recordant els antecedents financers de la nissaga, Tusquets ha posat en valor que l’antiga banca de la família ja llançava accions innovadores, com els comptes corrents amb interessos. La seva política de compres inversores sempre ha estat orientada per la filosofia que va detallar durant la crisi de 2008 (i que se suposa que ara manté i aplica), que consisteix a comprar barat en fases depressives i vendre bé quan es dispara l’eufòria.
Un altre damnificat de Spanair
Una aventura en què era obligat que participés un financer que ha estat a tot arreu com Carles Tusquets va ser la de la fracassada companyia aèria catalana Spanair, on va coincidir amb Ferran Soriano; l’expresident del Barça Joan Gaspart; l’empresària andorrana Maria Reig; els hotelers Jordi Clos, Jordi Mestre i Jordi Bagó, i altres coneguts empresaris i directius, en el consell constituït el març de 2009.
President no executiu de Banco Mediolanum
Després de la venda definitiva de tot el capital, Carles Tusquets ha continuat com a president del nou Banco Mediolanum, però sense funcions executives. L’entitat que és continuadora del Fibanc, amb un altre nom i uns altres accionistes, ha passat de disposar de 50 oficines l’any 2017 a zero l’any 2020, ja que ofereix el servei de banca telefònica i banca en xarxa. Com que no té seus físiques, els clients poden obtenir efectiu a les oficines de Correos i a les sucursals del Santander, amb qui té establert un conveni per facilitar-ho.
La seva operativa funciona en base a la figura del family banker, un professional independent que el banc assigna a cada família client, i que aquesta accepta o no, que n’estudia les característiques i li ofereix una proposta de gestió del seu capital i un seguiment per obtenir els millors resultats. El banc no opera amb empreses, només amb particulars, i per això va sortir força indemne de l’esclat de la bombolla immobiliària de 2008.
Бесплатный фрагмент закончился.
