Читать книгу: «Jardí vora el mar»

I

A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d’aquesta casa me’ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me’n recordo, sóc massa vell i de vegades m’embolico sense voler... No calia pas anar a veure pel·lícules a l’Excelsior les temporades d’estiu quan venien amb els seus amics. N’hi havia un que pintava el mar. Feliu Roca es deia. Havia fet exposicions a París i em penso que a Barcelona és conegut i que ha guanyat molts diners amb aquesta estesa de blau. L’havia pintat de totes les maneres: tranquil, boig, amb les onades altes, amb les onades baixes. Verd, de color de por. I gris, de color de núvol. Marines. Deia que feia marines i els seus amics li deien que havia de fer taques que és el que agrada als americans. I se n’enreien i li deien que el mar ja hi havia hagut massa pintors que l’havien pintat; i el noi... un galant xicot amb el cabell tirant a ros i uns ulls blaus una mica adormits, com ensonyats. De vegades quequejava. Quan no li sortien els colors com ell volia: vull dir això de la barreja. I em deia: és més difícil de pintar aquesta bèstia blava que cuidar-se de les flors. I jo li contestava: ja té raó, ja. Les flors es fan soles. Potser per això té tan poc mèrit fer de jardiner... Li ho deia per fer-lo content i aleshores m’explicava que quan hauria pintat el mar de totes les maneres que el mar es pot posar em pintaria a mi, assegut al sol. No me’l creia, no... Cada estiu, quan venia, jo estava content de tornar-lo a veure i em penso que ell també estava content de veure’m a mi. Sis estius... Tot plegat, sis estius, amb un hivern dolent... Una de les amigues —eren dues, i venien sempre— es deia Eulàlia. L’altra es deia Maragda. Feia de modista i havia estat mestressa de la senyoreta Rosamaria, que de jove havia treballat amb ella, i d’això els venia l’amistat. Quan tornaven del bany, al dematí, jo procurava trafeguejar per les paneres d’aquí a la vora. Per aquesta, coberta de baldirons; per sentir-les enraonar. I tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners... i tant de tot... dues desgràcies. Una vegada vaig veure un ocell que es va deixar morir. Es veu que era un ocell desesperat, com l’Eugeni.

La primera vegada que els senyorets van venir va ser a començaments de la primavera, poc després d’haver-se casat. A ell ja el coneixia. L’havia vist dues vegades: quan va venir a mirar la finca per comprar-la, i una altra vegada quan va venir a veure com anaven les reformes que feia fer. Aquesta segona vegada em va dir que se’m quedava, que ja li anava bé com a jardiner. Havien fet el viatge de nuvis per l’estranger i van fer una passada curta per aquí. Moltes passejades i estones al mirador guaitant l’anar i el venir de les onades i el cel amb tot el que s’hi belluga i ben al costat l’un de l’altre i de vegades abraçats. Si era de dia, quan m’acostava, tossia per avisar-los, i encara que no és cap pecat que dos casats s’abracin pensava que els molestaria que els veiés. La Quima, la cuinera, ja va venir aquells dies. Després van agafar el costum de llogar-la per la temporada, perquè la cuinera que tenien a Barcelona a l’estiu anava a veure la família. La Quima em feia explicar tot el que feien pel jardí i jo li feia explicar tot el que feien per la casa perquè ella sabia moltes coses per la Miranda, una de les cambreres, que era del Brasil. Aquesta Miranda duia un vestit negre, tan estret per tot el cos, que el tenia prim com una serp, que més li hauria valgut anar sense. I un davantal, de punta, petit com la mà. I es feia dir sí senyor. Ara que no em podia explicar molt perquè passava poc. De vegades, el senyoret Francesc posava una oliva a la boca de la senyoreta Rosamaria i ella l’agafava amb les dentetes... Ell, es veu que n’estava com boig. La Quima em va dir que quan la Miranda li ho explicava, ella, la Miranda, que més aviat era de color de pegadolça, es tornava blanca. D’enveja, deia la Quima. Es veu que aquestes del Brasil són així. Un dia que ells havien sortit a passejar amb el cotxe, la Quima em va fer pujar a dalt, i jo tenia molta por que tornessin i ens atrapessin, i em va dir: «¡Veurà quines joies!... El senyoret Francesc és un dels homes més rics de Barcelona». I em va ensenyar moltes coses i totes va dir que eren de brillants; i un collaret, també, amb una pera verda que penjava al mig. Gent rica de debò. I confiada. Per entre les escletxes de la persiana vam mirar al jardí. La torre i les terres d’aquí al costat aleshores eren un camp d’herba i sargantanes.

Se’n van anar i van dir que pel juny vindrien amb uns amics. Em van donar les claus i em van deixar amo de la casa que, de tant en tant, havia d’airejar. Quan vaig rebre la carta que deia que tornaven, vaig estar content. Tal com m’encarregaven vaig llogar la Quima per l’estiu, i estava vermella d’alegria perquè el senyoret Francesc, a la carta, deia que li agradava molt la manera com feia els llenguados al forn. La Miranda va venir dos o tres dies abans amb maletes grosses i sense badar boca. Jo, cap a les plantes, a fora. I ella, a la pols, a dintre. Van venir per mar. Al cap de tres dies vam sentir la sirena del barquet i de seguida el vaig veure que s’anava acostant i quan va ser prou a la vora van baixar la llanxa motora i ja es van quedar a la platja perquè anaven de bany i van començar a nedar i una de les amigues es va posar a patinar per damunt de l’aigua com una figureta. Van dur un professor que els ensenyava allò dels patins i la senyoreta Rosamaria, per riure, em va preguntar si m’agradaria aprendre’n i li vaig dir que jo ja havia fet salat. Em va preguntar si tenia cap flor malalta i li vaig dir que, gràcies a Déu, totes estaven bé de salut. Van agafar la Mariona de cambrera: una noia del poble que jo coneixia de vista, molt joveneta, petita i polida com un palet.

A les nits, des del passeig dels til·lers i les moreres, mirava sovint l’habitació d’ells. Sempre m’ha agradat passejar pel jardí a la nit, per sentir-lo respirar. I quan em cansava me n’anava xino-xano cap a la meva caseta i sentia el viure tranquil de tot el que és verd i de colors a l’hora de la llum. Vaig començar a adonar-me que algú passejava pel jardí a altes hores de la nit. Em vaig posar a l’aguait i vaig veure que era la Miranda. Em va molestar molt perquè es passejava amb una branca a la mà i m’anava clavant patacades a les plantes. Una nit em vaig fer veure i la vaig escridassar de mala manera.

—¿La Miranda? —em va dir un dia la Quima—. No m’agrada. No es fiï de la gent que està desperta a l’hora de dormir. El que voldria la Miranda... però em sembla que el senyoret només té ulls per una cosa... Pot estar ben descansada la senyoreta Rosamaria.

—Hi ha homes que els agraden les persones que vénen de lluny, i poder pensar en arbres i en plomes de colors; els ve més de gust... —li vaig dir. I la Quima em va dir que era boig de tancar i que em retiraria la paraula. No tan boig. La Miranda, fent el distret, posava paranys.

Vaig trigar molt a saber coses de la senyoreta Eulàlia, la que ja sabia de patinar pel mar. Era blanca de pell i negra de cabell i tenia un aire recollit. No era com la senyoreta, que escampava una mena de cosa com si fos el bon temps. Una temporada vaig pensar que en Feliu, el pintor, estava mig enamorat de la senyoreta Eulàlia, però tenia altres maldecaps amb la pintura i un dia que li vaig fer broma em va dir que les senyores amb miraments no li deien res; que a les senyores valia més que les divertís un altre i que en comptes d’un ram de roses s’estimava més un ram de... I va senyalar unes flors. «Didaleres», vaig dir, «flor senzilla». I ell va dir: «Segons quines senyores, si no vigilava, se’m menjarien de viu en viu i s’hauria acabat el pintor abans de començar».

No sé si tenia raó i ell tampoc no ho devia saber, però rèiem. La Quima, de tant en tant, em preguntava què feia la Miranda a les nits.

—No res. Volta... Mentre no em faci malbé les plantes, que faci el que vulgui.

Una nit de molta lluna es va banyar. Sense la lluna no l’hauria coneguda. Es va ficar a l’aigua corrent, com si es fiqués en un mar de tinta. I quan va sortir de l’aigua brillava com una oliva. Es va estirar a la sorra i s’hi va estar tanta estona que em vaig pensar que s’havia adormit. I l’aigua apa, apa, apa, ara vinc, ara me’n vaig... Vaig escarnir el cant de la granota, i la Miranda, res. Quieta com morta. A l’últim em vaig cansar de cantar. Me’n vaig anar a dormir i quan començava a agafar el son: rau... rau... rau... Al peu de la meva finestra. L’hauria matada. Però vaig fer l’adormit i sempre més li vaig tenir mania.

Un dia la senyoreta va venir a veure el jardí i li vaig ensenyar els planters. «¿Veu tot això tan menut?», li vaig dir. «Seran flors, i quan vostès se n’aniran ja hauran florit i no quedarà res: només granets.» La vaig deixar una mica parada perquè es veu que mai ningú no li havia explicat tan clar el que passava amb les petites plantes que es fan d’una llavor. Me la vaig mirar bé, i era maca. Tenia una cosa que jo, com que sóc jardiner, no sé si sabré explicar; no sé explicar, sobretot, coses de delicadesa... I encara que un jardiner sigui una persona una mica diferent de les altres, i això ens ve de tractar amb flors, també tractem amb la terra. Una cosa es pot dir que fa la balança amb l’altra. Però amb ella, vull dir amb la senyoreta, era com si només tractessis amb les flors. Em faig embolics, em sembla. Però la senyoreta m’agradava molt... per mirar-la, només. A vegades li hauria dit: «Segui, que la miraré». No vaig gosar mai, és clar. Però li ho hauria dit si no m’hagués pensat que, a més a més de creure que havia perdut l’enteniment, potser m’hauria despatxat.

—¿Fa temps que viu aquí, vostè? —em va preguntar en Feliu un dia que jo el mirava com pintava.

—¿Al poble?

—No. A la casa.

—De després de fer el soldat. En aquest jardí hi ha arbres que els he plantat jo; i no pas els més joves. He conegut dos propietaris: la senyora Pepa, que era una senyora amb un geni com un dimoni i vella com l’anar a peu, i el senyor Rovira, que era un tros de pa i que mai no es ficava en res. Però els propietaris d’ara em deixen millorar el jardí, sobretot amb flors de temporada, perquè des del primer dia em van dir que no estalviés.

—¿Li agrada el que pinto?

—Què vol que li digui... Per més que facin, a mi, el mar, m’agrada al natural.

I un dia em va dir que m’assegués, que preparava color i que volia que li digués què em semblava, perquè a ell els ulls li feien pampallugues, i em va fer fregir perquè no acabava mai amb el pinzellet. Va estar molt content quan li vaig dir que el color s’assemblava molt al color de l’aigua, sense que fos tan lleuger... I quan li vaig dir que tenia feina, em va dir que no me n’anés encara i per fer-li el compliment m’hi vaig quedar una estoneta.

La Miranda feia moltes manyagueries per conquistar-lo. Li deia que l’havia de pintar davant dels rododendrons. Ell m’havia dit que em pintaria a mi sense demanar-li-ho. I la Miranda se li posava al davant i li feia cares i posats i li preguntava com li agradava més, fins que un dia ell va dir que no tenia temps de pintar-la, però que li faria el dibuix. La va tenir més d’una hora plantada dreta i a cada moment la renyava perquè li deia que s’havia bellugat. La noia semblava de fusta, i amb prou feines si gosava respirar. Quan li va ensenyar el dibuix acabat, va fugir rabiosa perquè en Feliu havia dibuixat un gripau.

La senyoreta Maragda deia que, si ella fos de la senyoreta, despatxaria la Miranda punta en blanc. Que era maca i era un perill i que, per més que volgués, no li feia cap gràcia. Es veu que una vegada la senyoreta Rosamaria li va contestar que el perill li agradava i que ni faria res ni tenia por de res. El senyoret Francesc quan tenia la seva dona a la vora no veia altra cosa. «Sí», va dir un dia en Feliu, «ja se li veu que n’està, potser més del que jo em pensava al començar, quan allò de l’Eugeni». Aquell any van venir també uns amics francesos que tenien una nena. Vivien a la fonda d’en Bergadans, però tot el dia corrien per aquí. La nena patinava per l’aigua i la senyora de vegades es ficava a la cuina a fer algun plat especial. A mi em divertien tants anants i vinents, però m’estropellaven una mica el jardí i un dia vaig haver de dir a la senyoreta que els digués, amb bones maneres, que si volien flors em demanessin que les collís, perquè les arrencaven i em feien malbé les plantes. La nena francesa es va enamorar d’en Feliu. Vaja, enamorar... vull dir que se li va enganxar com el vesc. Tot el dia li anava al davant i al darrera i va dir que volia aprendre de pintar i el senyor francès va demanar a en Feliu si volia ser professor de la seva filla durant l’estiu i en Feliu va haver de dir que sí per no quedar malament amb els senyorets, però en el fons maleïa els ossos a la nena i al pare i a tota la cort celestial. I ja tenim la nena carregada amb cavallet i amb capsa, i el més bo de tot és que el pare s’hi ficava i donava consells al pobre Feliu que treia foc pels queixals. Em deia: —De primer hauria d’aprendre a dibuixar, aquest àngel de Déu...— Però el que volien, tant els pares com la nena, era veure colors. El dia que li ho vaig explicar, la Quima a penes si m’escoltava; va ser el dia que em va fer adonar que la senyoreta només anava amb les seves amigues. Al dematí es banyaven i, després, anaven a pobles de per aquí a la vora i s’hi quedaven a dinar. Els senyors anaven, com si diguéssim, per una banda, i les senyores per l’altra. I la Miranda va tornar a la càrrega, però amb el senyoret Francesc.

A l’acabament de l’estiu se’m va presentar el senyoret i em va dir que donarien una gran festa abans de marxar i que tragués la panera que hi havia entre les dues magnolieres. Em vaig pensar que no l’havia entès. ¿Que què diu? —vaig preguntar-li. M’ho va tornar a dir i em va costar molt fer-me passar la sorpresa.

—¿Ara que la tenim florida de lliris del Perú i de pensaments d’Holanda?... ¿Que es pensa que una panera florida és com una cadira, ara cap aquí, ara cap allà?

Però no em va quedar altre remei que treure-la i al lloc de la panera hi van posar una taula d’arbre a arbre, de deu metres ben bé de llarg.

L’endemà m’estava entretenint amb els clavellets indis i ensumava aquella olor que fan, tan amargueta, quan se’m va acostar la Quima, eixugant-se les mans amb el davantal, i la primera notícia va ser:

—Diu que llogaran extres.

—¿I què són?

—Ja ho veurem. —I se’n va entornar molt capficada. La senyoreta li va dir que el dia de la festa ella no hauria de fer més que rentar i eixugar plats. I procurar, fos com fos, que no s’acabés el gel. Aleshores la torre nova era un camp perdut, amb herbota i sargantanes i aquests que fan la música: vull dir els grills. Doncs el dia de la festa estava tot cobert d’automòbils. El professor dels patins anava disfressat de lladre, amb un feix de rossinyols que li penjava de la cintura. Tots anaven disfressats. La nena francesa de papallona, groga i blava, i la seva mare de dimoni. Dos dies abans havien vingut els electricistes a posar llums pel jardí, i una setmana abans, la senyoreta Maragda, la modista, havia fet venir una colla de noies del seu taller i estaven totes al segon pis fent vestits per la festa. I tot eren anades a Barcelona a comprar puntes i llaços, i sempre faltava una cosa o altra, i la Quima i la Mariona es tornaven boges amb tota la feina que els havia caigut al damunt. Tres dies abans van començar els xàfecs. Quan en preparaven alguna... aigua a cor què vols. El mar enrabiat, en Feliu amb la sangonera de la nena francesa a sobre, els senyorets malhumorats, el professor dels patins tot el dia a can Bergadans amb el senyor francès jugant a cartes. Les noies cosint i tothom mirant el cel amb desfici. Les nyàmeres de darrera de la meva caseta estaven per terra, la llanxa motora es va deslligar i la van haver d’anar a buscar amb una barca i el professor dels patins per poc que hi deixa la pellofa perquè el mar estava com un redéu de boig. Jo me’ls passava tancat; de tant en tant mirava per la finestra i si la pluja parava una mica anava a donar un cop d’ull a veure quines desgràcies hi havia pel jardí. A la nit, gluc... gluc... gluc..., les canals. I l’última nit de pluja va ser molt gros.

De trons i de llamps, com si els regalessin. No podia dormir: tenia la finestra oberta i veia els arbres i l’eucaliptus banzim-banzam, d’una banda a l’altra. I les fulles més pobres queien per terra i al sostre se m’hi van fer un parell de goteres. A la matinada tot es va calmar i la pluja queia compassada i petita. A les deu va sortir el sol com un príncep i tot el mar es va fer blau.

La festa va començar amb un castell de focs. La senyoreta Rosamaria, quan em va venir a veure per dir-me si voldria fer el favor d’obrir les portelles dels cotxes i dir que els havien de deixar al camp del costat per no fer nosa, també em va dir que el homes dels focs podrien preparar les coses a la meva caseta. I em van omplir el menjador de capses de coets que si s’hagués calat foc tot hauria volat.

Tothom sap què és un castell de focs, és clar... però com aquell a mi em va semblar que no n’hi podia haver cap més al món. Va durar mitja hora, rellotge en mà. De margarides i d’estrelles i de rams de tots colors... Una figura eren estrelles, i van estar potser un minut encantades a dalt del cel sense fondre’s, que jo de poc que m’hi quedo perquè m’aguantava la respiració sense adonar-me’n. En Feliu em va venir a trobar.

—¿Li agrada?

—¡Quin sarau!

—¿Sap per què, tota aquesta festa?

Li vaig haver de dir que no ho sabia i aleshores em va explicar que la senyoreta Rosamaria estava embarassada i que el senyoret Francesc ho havia volgut celebrar.

—Ni que m’ho haguessin jurat.

Ens vam ajupir alhora perquè havien engegat una traca i molts coets i ens queien tot d’esquitxos de foc a sobre. En aquell moment es va presentar el senyoret Francesc, molt enfadat.

—¿Què fa vostè aquí?

—Sí, miri; badar...

—¿Que no se’n recorda que li vaig dir que havia d’estar a l’entrada? Acaben d’arribar més invitats i han ficat el cotxe al mig del jardí.

Amb en Feliu vam anar a veure el cotxe i en Feliu hi va pujar i el va dur al camp. De tornada vam travessar per entre la gent, i els músics ja tocaven i tothom ballava i vaig veure els extres sota de les magnolieres, drets darrera de la taula. Duien la pobra Quima de cap... Eren sis i anaven de negre, amb solapes lluents i més engomats de cabellera que Déu. I tot d’una em vaig recordar que havia d’estar a l’entrada i me n’hi vaig anar com un llampec i m’hi vaig quedar plantat fins a les onze. Em sembla que ja estava bé. Després vaig tornar a veure com ballaven i em vaig mirar els extres de prop. Els havien dut de Barcelona i servien molt bé tot el que els invitats els demanaven, i amb molt bones maneres. La senyoreta Rosamaria anava com de princesa, amb vels de color de fum coberts de pedres que brillaven i amb els cabells deixats anar. A l’últim em vaig cansar de tanta gatzara i me’n vaig anar al mirador, però hi havia el senyoret vestit de calavera i dos senyors amb capa de seda, i pel que vaig poder caçar parlaven de la tempesta i de la llanxa motora que havien tingut d’anar a buscar mentre tot bufava. Me’n vaig anar a la meva caseta i a la finestra de la part de darrera se sentia enraonar. Com que amb les espardenyes no es fa soroll, m’hi vaig acostar ben arran i eren la senyoreta Eulàlia i la Maragda.

—No sé què vol més... ¿T’hi hauries casat, tu?

—Quines preguntes... Però espero que passi alguna cosa.

—¿Quina cosa?

Vaig tossir sense voler i elles van callar i van anar-se’n.

Quan em començava a endormiscar, la Quima va venir a buscar-me cuita-corrents. A veure si volia fer el favor d’ajudar-les a la cuina perquè no donaven l’abast a rentar plats. Estava molt ofesa perquè no li havien deixat rostir els pollastres. Damunt la taula, sota les magnolieres, hi havia de tot. De trossos de pollastre, muntanyes. I piles de llonganissa i pernil: de dolç i de salat. I mortadel·la i tota mena de coses fines, i llagostins sense closca untats de maionesa. Els invitats deien això ho vull i això ho deixo. Si tenien ganes de servir-se se servien i si tenien mandra de servir-se els extres els servien i el xampany anava tant com en vulguis. La nena francesa en va beure una mica massa i diu que a mitjanit la van haver de portar a dormir, mig marejada, i que les ales de papallona se li van rebregar molt. Una senyora es va posar a cantar i a ballar i tothom va fer rotllo i la van aplaudir fort perquè ho feia de primera. A la una de la nit una colla es va anar a banyar i a riure. Jo vaig ajudar a la cuina tan bé com vaig poder, que no va ser molt. Un parell d’hores eixugant plats, i a l’últim els vaig dir que ja estava bé i que me n’anava a dormir perquè l’endemà la feina que tindria per adobar tots els desgavells que m’haurien fet al jardí no me la faria ningú. I quan per segona vegada començava a agafar el son vaig sentir una veu molt bonica que deia:

—Obri, obri... ¿que dorm?

Em vaig enfilar els pantalons tan de pressa com vaig poder i em vaig trobar amb la senyoreta que em duia un plat ple de menjar. —Només faltaria que vostè no en participés... I és molt mal fet que la Quima l’hagi fet servir d’eixugaplats.

Se’n va anar i al cap d’un moment vaig sentir passos damunt de la sorra i ¡pam! ¡pam! I una veu d’home que preguntava: —¿És vostè, el jardiner?

—Sí senyor —vaig dir amb la boca plena.

—Li deixo una ampolla al peu de l’entrada, ¿sent?

Vaig sortir a buscar l’ampolla, que era de xampany i sense destapar. Me l’havia portada un extra. I tot d’una sento ¡patatxap! I arrenco a córrer. Era l’extra que havia caigut. El vaig ajudar a aixecar-se i anava coix. Com que era de Barcelona es veu que no sabia caminar a les fosques.

Em vaig menjar tot el que hi havia al plat, i això que tenia més son que no pas gana. M’ho vaig acabar assegut al peu de la porta i a la claror de la lluna que es va començar a enfilar eucaliptus amunt. Havia sortit de darrera de la barana del mirador, una mica roja, com si anunciés més pluja.

—¿Que sopa? —Altra vegada en Feliu, que també menjava.

Li vaig ensenyar l’ampolla.

—Miri què m’han dut.

No sé d’on va sortir la nena francesa i en Feliu es va aixecar i va fugir com un coet per la banda de les nyàmeres. La nena se’m va plantar davant. —Bona dit, va dir. Es veu que ja havia après algunes paraules. Se’m va asseure al costat, muda com un peix. Al cap d’una estona va arribar el seu pare, que la devia haver buscat pertot arreu com un desesperat, i se la va endur d’una estirada. Anava vestit de cuiner i, com que era bastant gros, quedava clavat. I així que va desaparèixer, altra vegada en Feliu.

—Tindrà un disgust —em va dir.

—¿Què passa?

—Li han ajagut les carolines.

Vam anar de seguida a mirar-les. Una desgràcia diuen que mai no ve sola. Les carolines, trepitjades. I els llopins virolats. Tot era bo per llençar. Com si una planta fos una eina que si es fa malbé se’n compra una altra igual. Encara ballaven i jo anava amb tota la sang pel cap. Uns quants invitats havien entrat a la casa i per una finestra oberta vam veure el senyoret Francesc que jugava al billar amb el professor dels patins. Tres senyors, drets, se’ls miraven. El senyoret, de calavera, feia bastant mal efecte darrera del pàmpol verd. Va entrar la Miranda amb una safata de copes i ampolles de licor. Un dels senyors que estaven drets, així que ella va haver deixat la safata, s’hi va acostar i li va aixecar el davantal i ella li va picar els dits de pressa i el senyor la va deixar estar. Ella va recollir les copes buides i encara no se les va poder endur totes perquè no li cabien a la safata. Vaig trepitjar una cosa tova. Era el braç d’un convidat que s’havia adormit damunt de l’herba. I l’home va gemegar.

Va ser una nit de bogeria. Però tot va acabar bé. Quan em vaig adormir sortia el sol i la casa semblava morta. Es van passar el dia al llit.

L’endemà, mentre mirava si podia salvar les carolines i arrencava els llopins, una camioneta es va parar a l’en trada i el que anava al costat del xofer va baixar i va trucar. Va deixar molts paquets i va dir que tot estava pagat. Eren paquets plens de peus d’ànec i d’ulleres per anar per sota de l’aigua. També hi havia respiradors.

Amb el Feliu vam anar una estona al mirador. L’aigua era clara i els vèiem tots els moviments. La senyoreta Rosamaria també es ficava a dins. Al cap de quatre dies ja en sabien i anaven a torrar-se més lluny. Quan ja en van saber prou se’n van anar a Barcelona i fins l’any que ve.

Devia fer un mes que eren fora. Una tarda m’estava prop de l’entrada mirant unes plantes que no acabaven d’anar bé, tan distret que ni el vaig sentir venir.

—¿Sap si és per vendre?

Era un senyor de més de mitja edat, molt ben vestit, una mica vermell de cara i amb el cabell espès i blanc.

—Dispensi... —vaig dir tot girant-me.

—Voldria saber si aquest terreny és per vendre —el senyor em parlava de darrera d’on ara hi ha la barana de boixos.

—No li ho podria dir —vaig contestar tot tirant-me la gorra una mica endarrera. Jo sabia que el camp havia estat del vell Farreres, que havia viscut molts anys a Tarragona i que havia mort ric. Havia deixat un fill. Però aquest fill mai no l’havíem vist al poble—. Ja fa molts anys que el veig així, aquest camp... Com si no tingués amo.

—¿No sap amb qui podria parlar, per comprar-lo?

Després de molt rumiar li vaig dir el nom del vell que havia mort i li vaig explicar que potser el fill vivia i que era tot el que li podia dir. Va treure una llibreteta i es va apuntar el que jo li deia i després em va preguntar el nom dels meus amos. L’hi vaig dir, tot i que no em feia cap gràcia, i encara no se n’anava. Aleshores em va preguntar si el poble era un poble tranquil, si la gent era bona gent i tot de coses així. Quan em va haver fet cantar prou, em va dir que de jovenet havia anat a Amèrica a fer diners i que n’havia guanyat molts. Que tenia una filla molt aviciada que s’havia de casar a fi d’any i que, per fer-la contenta, buscava una propietat amb jardí vora el mar i en aquest poble.

II

El segon estiu van venir tots alhora. La primera cosa que vaig saber va ser que la senyoreta Rosamaria havia perdut la criatura el dia de Reis i, tot i que ja feia uns quants mesos, encara estava blanca. Les tres senyoretes passaven les tardes juntes enraonant. En Feliu pintava, però els seus mars ja eren més avalotats, com si s’hi anés empipant, i amb uns tous de pintura que semblava que posés ciment. El senyoret Francesc s’arrossegava pel jardí, però sobretot per dintre de la casa. Es pot dir que va ser l’any de la Miranda.

Aviat es van començar a ensopir i, per distreure’s, van fer venir el professor dels patins, que va arribar per terra, com ells, i també mig ensopit. Van comprar una barca vermella, de rems, perquè deien que remar era un bon exercici. I així que ho van haver dit van començar a fer excursions amb el cotxe, i no eren mai a casa.

Un dematí, mentre feia una estesa de flors trompeta i de pulmonàries, van arribar un parell de camions, amb un mestre d’obres, paletes i uns quants homes de pic i pala, i van començar a fer els fonaments de la torre nova. I quan els fonaments anaven en dansa va tornar aquell senyor que havia fet fortuna a Amèrica i que es deia Bellom. Duia un vestit de fil blanc i un clavell rosa a la solapa. Les pulmonàries creixien una mica raquítiques i les vaig canviar per veròniques amb una mica de por que, amb l’ombra que farien, no m’esguerressin les flors trompeta. El senyor Bellom anava d’una banda a l’altra fent nosa a tothom com si la torre l’hagués de fer ell en persona. El primer dia em va dir:

—¿Què planta?

—Veròniques.

Venia dematí i tarda, i sempre enraonàvem. Un dia em va explicar que la seva senyora havia mort quan els havia nascut la filla. Després, es va treure un paper rebregat de la butxaca i se l’hi va tornar a ficar: —Acabo de rebre carta —em va dir—. Només té vint anys i és l’estampa de la seva mare... Els mateixos ulls, els mateixos cabells... De caràcter s’assembla a mi... La setmana entrant farà sis mesos que es va casar.

—Jo no he tingut mai fills —li vaig contestar— i n’estic més aviat content. Ja hi ha prou desgraciats al món.

Els primers temps el senyor Bellom feia una mica de por a la gent del poble. Més endavant el van respectar; deien que era un bon home. A l’últim no en feien cas. Quan em va haver parlat prou de la filla va començar a parlar-me de la senyora i a dir-me que havia estat l’home més enamorat del món. El que li passava a ell no havia passat mai a ningú. Però era veritat que, quan parlava de la seva dona, els ulls se li posaven humits. Una tarda el vaig dur davant de l’eucaliptus, i li vaig explicar que ja era al jardí abans que fessin la majoria de cases del poble. «Aquest arbre —li vaig dir— ha vist moltes penes i moltes alegries. I ell sempre igual. M’ha ensenyat a ser com sóc amb cada fulla com una falç i cada poncella com una capsa de plom amb una flor a dintre peludeta i vermella.» El jardí aleshores era més fosc, més amagat que no pas ara. La torre del senyor Bellom, tan nova, tan blanca, amb les persianes pintades de negre i de vermell, amb el jardí despullat d’arbres, va esguerrar alguna cosa i és difícil dir ben bé el què. El dia de l’eucaliptus vaig fer anar el senyor Bellom fins a la meva caseta, amb les roques altes al darrera i els pins a dalt de tot. I li vaig dir que hi vivia d’ençà que havia fet el soldat. Tota la vida servint en aquella casa... Al terrat no hi havia barana ni escala per pujar-hi, però m’havia fet una escala de fusta jo mateix i m’hi passava les nits de calor voltat per l’olor del lligabosc i escoltant el rossinyol que hi feia niu. I gairebé sense adonar-me’n vaig anar explicant la meva història al senyor Bellom.

—Vaig venir al món —li vaig dir— per obra de l’Esperit Sant. La meva mare ho explicava a tothom...

I el senyor Bellom va riure una mica i va dir:

—Continuï, continuï...

I la meva mare deia: «El meu fill poc s’ho pensa el que em va costar; un esquinç de dos dits. I amb el meu home encara no sabem com va anar perquè així que em feia una mica de mal jo em posava a plorar i ell es desil·lusionava». I el meu pare deia: «Fill meu, ets fill de miracle. Es veu que havies de venir al món, fos com fos».

Vaig néixer a les dotze del migdia amb una creu al paladar. Tot el poble va venir a mirar-me-la. La vida, de petit, me la vaig passar amb un pam de boca oberta. La meva mare sempre em tenia net i endreçat, a punt d’ensenyar-me. «Obre la boca, que vegin la creu.» Quan li explicava aquestes coses, el senyor Bellom m’escoltava molt quiet i, si m’aturava, deia: «Continuï, continuï...» I jo continuava. Quan vaig començar a pensar, sempre estava una mica esporuguit per dintre, de ser tan diferent de tothom. Si sortia a jugar davant de casa, les criatures del carrer em voltaven i volien que els ensenyés la creu. Quan vaig ser una mica més gran, un dematí que m’havia quedat sol a casa perquè estava costipat, em vaig acostar al mirall, vaig obrir la boca tirant el cap endarrera i no vaig veure res. És veritat que ja feia temps que ningú no parlava de la creu. Vaig pensar que els grans potser tenien els ulls diferents dels petits. I, més endavant, vaig pensar una altra cosa: que la creu se m’havia anat fonent mentre perdia la innocència.

Però el que li agradava més al senyor Bellom era que li parlés de la Cecília. El primer dia, a la meva caseta, es va quedar plantat davant del balancí. «Era el balancí de la Cecília —li vaig dir—. I aquesta cinta que hi tinc lligada a la barana era la cinta amb què la Cecília es lligava els cabells.» I el senyor Bellom va dir: «¿Era la seva senyora?» «Sí. I de cabells en tenia tants i eren tan fins, que si no se’ls lligava se li escampaven: li fugien de les agulles.» I li vaig ensenyar el prestatget amb la llantieta: «L’encenc cada divendres». Darrera de la llantieta, el retrat de la Cecília i, davant, un palet. El senyor Bellom va agafar el retrat, se’l va mirar una estona i el va tornar al seu lloc. «Però ¿què és un retrat sense l’enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?» —li vaig dir.

I no li vaig explicar, perquè tenia por de cansar-lo, que la Cecília sempre duia vestits de color lila. Vestidets de teixit d’un quadret lila i blanc. Però, de lluny, semblaven de color de lila llis. Tenia els ulls tirant a verd, menuts, una mica enfonsats, molt lluents. Més aviat baixa que no pas alta, i molt prima, amb el ventre ficat endins. La pell torrada, més pujada de color a l’estiu. Els cabells era el que tenia més bonic: rossos com el sol i llargs com una cascada. I quan vaig tornar del cementiri vaig arrencar a cops de puny contra l’eucaliptus fins que em va rajar sang. «¿Em vols pentinar?», em preguntava. I s’asseia i la pentinava amb una pinta de color de mel. I quan jugàvem pel llit a pegar-nos, de vegades jo em lligava el coll amb els seus cabells i rèiem. Érem un. Com l’eucaliptus, jo vivia alt i tranquil. Amb els braços ben clavats a les espatlles i els peus ben plantats a terra. I en el moment de morir... se’m va morir a les mans, es pot dir com un ocell... em vaig escampar tot. Com si m’haguessin fet a miques i les haguessin llençades.

Abans de dir-li que la volia, van passar dos anys. Ella treballava a la casa, al temps de la senyora Pepa. La van llogar perquè ajudés la cambrera. El primer dia que la vaig veure amb aquell vestidet de romaní i amb aquells cabells tan rossos... potser ningú no s’ho creurà, però vaig estar enamorat dos anys i ella ni va adonar-se’n. Ni la mirava si ens topàvem. Però la sentia.

I ens va ajuntar molt posar flors als gerros. La senyora Pepa l’havia encarregada d’aquesta feina. Jo duia les flors a la casa, les deixava damunt de la taula, a la tribuna, i ella feia els rams i anava guarnint les habitacions amb tot el que jo li duia de bonic del jardí. Un dia, quan vaig deixar la panera plena de flors damunt de la taula, van trucar i ella va córrer a obrir. Abans, es va treure el davantal... Doncs jo vaig agafar el davantal i vaig fer una cosa lletja: vaig mirar què duia a les butxaques. Vaig trobar-hi el palet i me’l vaig quedar. Era la primera cosa que tenia d’ella. Me’l posava a la boca mentre treballava, com si fos un confit. Potser no s’entén que n’estigués tant... però és que ella tenia setze anys, quan la vaig conèixer, i jo anava pels trenta-cinc.

Un dematí mentre preparava un ramet de muscarí-raïm em va preguntar per què reia.

—No ho sé —li vaig contestar—; quan la veig em vénen ganes de riure.

I és que, així que la veia, em venia com un endolciment. Però no he explicat com va començar la història del palet. Era una tarda que estava núvol. Jo podava els rosers i la vaig veure venir de lluny. Venia d’escombrar el mirador i caminava a poc a poc. Tot d’una va començar un xàfec. Ella es va arrecerar sota d’una morera i jo vaig deixar la feina i em vaig anar a aixoplugar al seu costat. Enraonàvem de la pluja i tot d’una va callar i es va quedar com encantada: mirava el palet, que tenia als peus. Després el va collir i se’l va ficar a la butxaca sense dir res. Era blanc, és blanc, però semblava més blanc perquè estava mullat de pluja; i la tira negra que el volta semblava més negra. Sec, ni és tan blanc ni la tira és tan negra. Quan va parar de ploure se’n va anar corrents.

Fa prop de vint anys que va morir... ¡N’hi ha hagut de dones que m’han rondat! A trompons. D’aquí dintre i de fora, del poble. No hi ha hagut res a fer. Totes eren dones. Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa.

I ja és hora que torni a parlar dels senyorets.

Quan feia mal temps es trobaven a la tribuna per esmorzar. Si feia bo, esmorzaven a fora, sota de les magnolieres. De la tribuna en deien el transatlàntic i per dintre tot l’ampit de les finestres estava voltat d’hortènsies blaves; també ho estava el brollador que hi havia al mig i que no rajava gairebé mai. La senyora Pepa hi volia tulipes tardanes, que són d’aquelles de farbalà. Per culpa d’un test vam tenir una bona conversa amb el senyoret.

En els finestrals de la tribuna hi havia cortines de seda blava i, a l’estiu, quan l’aire les feia bellugar un pensament de no-res, semblaven banderes. Una nit jo seia a l’entrada de la meva caseta i tot d’una vaig sentir com un riure ofegat i em va semblar que veia dues ombres pel camí dels til·lers. Em vaig encuriosir molt i vaig anar a fer una volta més amunt i vaig entrar al camí per dalt, però ells ja eren a la vora del mirador. Quan hi vaig arribar ja eren a baix i aleshores em vaig abocar a la barana mig amagat darrera d’un test. Havien anat cap a l’esquerra, a la banda on la platja queda tancada per les roques. Feia una nit tranquil·la, no massa fosca, amb el pebre de les estrelles tremolant. A poc a poc els vaig destriar del glop d’ombra, estirats i junts: ¡el senyoret i la Miranda! Sense voler, de tan engrescat que estava espiant, vaig clavar un cop de colze al test i el vaig fer caure daltabaix. I jo, cames ajudeu-me.

L’endemà, mentre em feia el dinar, vaig sentir que algú entrava al menjador. Vaig sortir de la cuina. Hi havia el senyoret plantat, amb bata de ratlles.

—Bon dia.

Es va estar un moment sense badar boca. Quan em va haver ben mirat va dir:

—Un test del mirador ha caigut a la platja. Haurà de recollir els trossos perquè algú s’hi podria fer mal.

—¿Un test? —vaig fer el pagès, però de seguida em vaig adonar que no li agradava.

—Va caure ahir a la nit. I no feia vent.

I va passar una cosa: tots dos, sense voler, ens vam mirar i ens vam apamar i ens vam haver d’aguantar el riure. Vull dir que els ulls ens van brillar tot d’una i els racons de la boca se’ns van bellugar una mica.

—Va caure a pic de barana.

Es va posar a fer el distret, mig com si mirés el sostre, i va afegir:

—Feia bo, ahir a la nit.

Per no contestar-li li vaig preguntar si ja havia decidit què s’havia de fer amb les bótes. Va haver de rumiar.

—¿Quines bótes?

—Les de les camèlies. ¿No recorda que em va dir que volia les camèlies a sota de la tribuna, plantades a terra, i que jo li vaig dir que s’havia de comprar terra de castanyer?

—Sí, sí... com vostè vulgui. La meva dona també troba que s’han de treure —i quan va dir «la meva dona» es va tornar vermell—. Però diu que si han de patir, a terra, s’estima més conservar les bótes; encara que facin lleig.

Es va girar de cara a la porta, però no semblava gaire decidit. Quan menys m’ho pensava es va tornar a girar, es va treure un paper de la butxaca una mica rebregat, que de seguida em vaig adonar que era un bitllet, el va posar sota el cantell del plat de l’amanida i va anar-se’n tot dient:

—D’acord.

Em vaig molestar. Quan vaig pensar que havia de córrer al seu darrera per tornar-li el bitllet ja era massa tard. Sabia que tots anaven a la platja d’hora i que ell no baixava mai abans de les dotze. L’endemà, me’n vaig anar cap a la casa pels volts d’aquella hora segur que el trobaria llegint el diari. Vaig entrar. L’aigua del brollador, baixeta, però engegada. I el senyoret i la Miranda, abraçats.

La primera cosa que vaig veure va ser el cap de la Miranda entre l’espatlla i els cabells del senyoret. Ell estava d’esquena a mi. No sé el temps que va passar. Si poc o molt. El just per retirar-me. Mai no vaig saber si la Miranda li va dir que m’havia vist. Però tot el dia vaig tenir el cap de la Miranda davant dels ulls, com si fos un cap tallat.

I l’endemà vaig tornar-hi, amb més bon encert. Estava assegut i llegia. Així que vaig entrar, va mirar-me i em va preguntar si ja havien dut els fems. Volia dir, és clar, la terra de castanyer. Li vaig dir que no, i de seguida, perquè no em sortís amb un altre estirabot, vaig allargar-li el bitllet.

—L’altre dia li va caure això.

Va fer el desentès: —¿Què diu?

—Que aquest bitllet és seu.

L’hi vaig donar, se’l va mirar i, com si no ho acabés d’entendre, va dir que m’equivocava.

—És seu... Se’l va deixar el dia que va venir a dirme que el test havia caigut... Se’l va deixar damunt de la taula.

Va callar una estona, es veia que rumiava a cent a l’hora.

—Per la feina de collir els bocins de test...

Ho va dir tan de pressa i amb tanta fúria que me’n vaig anar de seguida sense badar boca.

A la nit, mentre prenia la fresca al peu de la porta, em ve la Quima:

—¿Que no sap què passa?

—¿On?

—Aquí. Es veu que la senyoreta, quan va saber del cert que estava d’aquella manera, va dir que no. És per això que sembla una desenterrada. Hi va haver un disgust molt gros perquè ell volia una criatura. ¡Amb la festa que van fer l’any passat! Se’n va anar tot sol, dos mesos, per aquests mons de Déu. Com si estiguessin separats...

—¿I per qui s’ha sabut?

—Per la mulata.

—Doncs no s’ho cregui.

Quan ja em pensava que s’havia acabat se’m va posar arran d’orella i amb veu molt baixa em va dir:

—La senyoreta la volia treure, però el senyoret no ho va voler; va dir que era una bona noia. I la senyoreta, per no dir-li clar el per què la Miranda no li agradava, ho va deixar córrer. ¿Com li sembla que acabarà, tot plegat?

—¿Com vol que acabi? Cregui’m a mi, i no s’hi amoïni.

—¿Vol dir que no va de debò?

Abans d’anar-se’n em va dir que havia sabut que venia el marit de la senyoreta Eulàlia.

—No sabia que fos casada.

—¿No? ¿Sap què fa? Caça lleons. Són coses de gent rica.

La senyoreta n’hi havia parlat un dia. Sembla que s’havien casat molt enamorats, però, allò que passa, amb els anys es van anar cansant. Com que s’havien estimat molt, no es van voler separar. Per distreure’s, van anar a l’Àfrica a caçar lleons. La senyoreta Eulàlia s’hi va estar un parell d’anys per fer companyia al seu marit, sempre amunt i avall de les muntanyes i travessant rius endavant i endarrera, però a l’últim no va poder més i va tornar. I es veu que eren feliços així. Es veien de tant en tant i fins i tot diu que s’estimaven. Una vegada ell anava a Barcelona i una altra vegada ella anava a l’Àfrica. I fent la llançadora ho havien pogut adobar.

No havia vist mai ningú com el senyoret Sebastià. Devia tenir uns trenta-cinc anys, molt ben portats. De vegades, quan reia, es partia i semblava que només en tingués vint. Ros de cabell i amb els ulls una mica grisos. Molt prim, molt alt, amb una arruga molt forta a cada banda de la boca, que la Quima deia que li devia venir d’estar trist a l’Àfrica tot sol i que jo estic segur que li venia de tant riure. Va portar un lleó petit i dues pells de burro-zebra que de seguida van penjar a la paret. I molta alegria. I enrenou. Van fer fer una gàbia pel lleó a casa del ferrer, amb una caseta per dormir. Era una bèstia de primera, bonica i quieta, que es menjava uns tostorros de carn molt grossos. Tenia el pèl llustrós i els ulls de vidre amb esquitxos de sol. Se’l veia una mica fastiguejat i dormia com un liró. Hi havia vespres que li anava a fer companyia una estona. M’asseia al costat de la gàbia i ell em venia a veure, em mirava, algun dia s’asseia prop d’on jo era, algun dia se n’anava a jeure ben lluny. De vegades era molt enjogassat. Bé: ja vam tenir el lleó a la gàbia, les pells penjades i molt d’estiu per endavant. El senyoret Sebastià, tot i que era caçador, nedava com un peix. De seguida vam ser amics i el primer dia que vam enraonar una estona em va dir que quan tornaria em portaria llavors i plantes d’aquell país, que eren una cosa de badar la boca. Una, sobretot, que ell no en sabia el nom i que era com un gira-sol de color de foc que si un el mirava massa estona seguida es tancava.

Quan encara no feia quinze dies que havia arribat, una nit em va venir a buscar i em va dir que el seguís si volia riure. Ens en vam anar cap al darrera de la casa i ens vam aturar sota el balcó del professor dels patins; per damunt de la barana penjava una corda molt llarga i encara em recordo que els pitospòrums florits feien una olor que cargolava. «Ajudi’m a estirar la corda», em va dir en veu baixa. Ens hi vam posar tots dos; de moment va costar una mica, però després la corda va lliscar de pressa fins que tot d’una es va entrebancar. «¡Estiri amb fúria!» A dalt van començar els crits. «I ara, ¡corri!» I vam córrer fins a casa meva i quan vam ser dins li vaig preguntar què havia passat. Es veu que havia entrat al dormitori del dels patins quan el dels patins ja dormia, i havia lligat la corda als peus del llit. «A la quieta, com els negres quan cacen el rinoceront». I els crits els havia fet el dels patins quan s’havia trobat al balcó amb llit i tot. L’havia despertat el sotrac que havia fet el llit en el moment d’entrebancar-se amb el marxapeu.

El senyoret Sebastià era el més gran de tots, perquè els altres encara eren mig criatures, però era el més divertit. Hi havia dies que semblava boig. Una altra vegada em va venir a buscar a les dues de la matinada. «Agafi la màquina», em va dir; i em va donar una màquina de retratar. Duia pantalons curts i anava descalç. Vam arribar a la casa a les fosques i quan vam ser dins va encendre una llanterneta per poder pujar les escales. Al replà ens vam aturar davant de la porta de la senyoreta Maragda. «Aguanti el magnesi i doni’m la màquina.» Em va dir que amb magnesi s’espantarien més. Vam obrir i pel balcó, que estava de bat a bat, entrava una mica de celístia. Aleshores el senyoret Sebastià va tornar a encendre la llanterneta per veure bé la situació i va retratar la senyoreta Maragda que va fer un crit d’esglai i es va asseure al llit. Quan la va tenir retratada la va calmar amb bones paraules, perquè estava que bufava, i la va fer venir amb nosaltres. I tots tres vam anar a l’habitació d’en Feliu. Roncava. El va començar a marejar amb la llanterneta; i en Feliu, que estava una mica de costat, es va ventar amb la mà com si volgués fer fugir una mosca. I es va girar de panxa enlaire. El vam retratar adormit. Quan ja érem prop de la porta vam sentir que deia baixet: «Animals». I així els vam anar retratant tots. La que es va enrabiar més va ser la senyoreta Eulàlia perquè estava desperta i llegia, nua de pèl a pèl. Es va enrabiar tant amb el seu marit que li va tirar una ampolla d’aigua pel cap; i després ens va empaitar, però amb mala idea.

Ara que vam riure de valent.

Un dia que la Miranda els estava servint l’esmorzar, el senyoret Sebastià va preguntar-li si li agradava banyar-se, i ella va contestar que li agradava més banyar-se al riu, perquè l’aigua salada se li ficava al nas i la molestava. Tots van començar a demanar-li que s’anés a banyar amb ells i el senyoret Sebastià li va dir que ja l’aguantaria perquè no li entrés aigua al nas. La senyoreta Maragda la va acompanyar a posar-se un vestit de bany d’ella. Aquestes coses jo no les sabia de seguida. A vegades les sabia al cap d’uns quants dies, però sempre hi havia algú que me les explicava. Sembla que aquell dematí, el senyoret anava desficiat buscant la Miranda i preguntant on era a la Quima i a la Mariona. I quan va arribar a la platja ja eren dos quarts d’una. Diu que, de moment, quan va veure la Miranda amb la colla, es va tornar de color de guix. Però va dissimular tant com va poder i encara sembla que va dir alguna cosa de riure.

A la tarda, en Feliu em va trobar canviant les camèlies de les bótes.

—Fan una mena de broma que no m’agrada gens. Jo no he tingut mai gaire simpatia per la Miranda i he procurat posar pau, però tot això em molesta.

Em va preguntar què feia amb tanta terra negra i li ho vaig explicar. Em va ajudar a treure les camèlies de les bótes. Estava emmurriat. Ara que, al cap de pocs dies, es va deixar enganxar i era el primer de riure de les coses de la Miranda. Tot el dia la feien anar amb ells i van llogar una noieta del poble perquè li fes la feina. «A l’últim se n’anirà», deia la Quima; «se n’haurà d’anar per força». Jo no ho veia pas així però hi ha gent que viu d’esperances. I la Miranda es va deixar festejar pel senyoret Sebastià. Era el que tots volien. Una distracció. I la senyoreta Eulàlia un dia va dir: «Ja començo a trobar que el meu marit fa la comèdia potser una mica massa ben feta». Però es veu que era de bon acontentar i va acabar dient que més s’estimava aquella mica d’ai al cor que no pas tenir-lo allà baix sempre amb por que se’l mengés un tigre.

Tot el poble anava ple de la història de la Miranda, i eren molt criticats perquè barrejaven una cambrera amb la vida d’estiueig. Són coses que no agraden a ningú. Cadascú al seu lloc. Jo deia a la Quima: «Ja s’acabarà; es tracta d’un mal estiu, i més val no enfundar-s’hi». El cas és que al cap de dues o tres setmanes de tanta Miranda pels núvols van dir que el senyoret Francesc havia anat a Barcelona per no sé què amb el seu administrador. Jo de seguida vaig pensar que se n’havia anat per no escanyar-los. I la broma va parar una mica, però no del tot, i la Miranda encara es deixava gronxar. És clar que, sense el senyoret, la cosa era més ensopida i ells no estaven tan esverats.

Fins que un dia la Quima em va venir a veure.

—¿Que no ho sap? El senyoret Francesc fa dos dies que és al poble. Es passeja amb un cotxe de deu metres de llarg, de color de pruna. ¿I sap on viu? Ha llogat una habitació a can Bergadans.

—No m’estranya gens —li vaig dir perquè em deixés tranquil.

Aquell mateix dia em van venir a trobar en Feliu, el senyoret Sebastià i la senyoreta Eulàlia. Es veia que no sabien com començar. La senyoreta Eulàlia es va acostar al prestatge de la Cecília i va dir: «És bonic, aquest palet». No vaig contestar-li i de seguida va veure que no m’agradava que es fiqués amb les meves intimitats.

—Miri... —va començar en Feliu.

—Ja deu saber que el meu marit...

—Li voldríem demanar que vostè... que és com de la família... En Francesc fa dies que es va molestar, sense raó, i se’n va anar a Barcelona i ara ha anat a viure a la fonda d’en Bergadans... Li agrada fer bromes, però no pot sofrir que n’hi facin...

—Ahir a la nit —va dir el senyoret Sebastià, que encara no havia badat boca— el vam anar a buscar, amb en Feliu i l’Eulàlia. Li vam parlar amb molts miraments i ens va treure a empentes... ¿Per què no hi va vostè? A vostè potser li farà cas. ¡El té per tan bona persona!

Vaig comprendre a l’acte que ens volien prendre el pèl. A mi i al senyoret. Es devien trencar de riure pensant en la cara que faria en veure’m. Em va saber greu, és clar, que em tinguessin per tan innocent, i vaig estar a punt d’engegar-los a passejar. Però el mal és que, en el fons, em feien gràcia.

—Si els sembla...

Abans de pujar, en Bergadans em va fer beure una copeta d’anís. I mentre tapava l’ampolla em va fer l’ullet.

—¿Ve pel de dalt? ¿Vol dir que un dia no els tancaran a tots?

—Són joves...

Vaig pujar. Tenia el coll tot suat i el palmell se m’enganxava a la barana de l’escala. Quan vaig ser dalt, vaig trucar amb els nusos dels dits i vaig esperar una estoneta. Vaig tornar a trucar i, altra vegada, muts. Aleshores vaig pensar que el senyoret potser havia sortit sense que en Bergadans l’hagués vist i vaig tornar a baix.

—No contesta. Vostè es pensa que és a dalt i qui sap on para.

Es va rascar el clatell, que era un mal vici que tenia, i es va posar a riure sense to ni so.

—És a dalt... L’hauria vist passar; no m’he mogut de darrera del taulell...

A penes l’entenia, perquè es cargolava de riure. Quan ja em pensava que estava a punt d’escanyar-se em va dir:

—Truqui fort, que potser dorm.

Vaig tornar a pujar, vaig trucar fort i a l’últim vaig girar el pom de la porta, que estava oberta, i em vaig quedar allí plantat. Per la finestra es veia el mar tot pla i, una mica cap a l’esquerra, les copes dels til·lers i de les moreres de casa. Una mica més lluny, hi havia la barca vermella amb una persona a dins que em va semblar que era la senyoreta Eulàlia.

El senyoret Francesc estava estirat al llit, una mica de través, i els peus li sortien a fora del matalàs. Dormia amb un pam de boca oberta. Vaig entrar, vaig tancar la porta darrera meu, m’hi vaig acostar i el vaig sacsejar. Era com si sentís ploure. Aleshores vaig sortir i vaig tancar la porta amb fúria. En Bergadans, des de baix, va fer un crit:

—¡Ei, la casa!

Vaig tornar a entrar i tot just s’havia entregirat. Tenia el front cobert de gotes de suor. Com que no sabia què fer em vaig asseure en una cadira que hi havia en un racó i m’ho vaig anar mirant tot: el cobrellit de ganxet, el rentamans amb els peus de ferro, la taula amb un tinter sense tinta i un paper secant de color de rosa. Damunt de la tauleta de nit hi havia un vas i una ampolla amb un cavall dibuixat de costat. I mentre mirava el cavall, es va despertar.

De moment a penes si em va conèixer.

—¿Què fa vostè aquí? —va dir mig alçant-se amb el colze sobre el coixí.

—Ja ho pot veure...

—¿Necessita alguna cosa?

Es va asseure d’una batzegada i es va fregar els llavis amb l’esquena de la mà. Després es va abocar una mica de suc i se’l va empassar d’una tirada.

—No senyor, no.

—¿Ha vingut a vetllar-me? Si es pensa que necessito companyia... —Va posar els peus a terra i em va donar una mala mirada—: Són ben capaços d’haver-lo fet venir... ¿Qui li ha dit que jo hi era?

—Si es pensa que no ho sap tot el poble...

—Sí que tenen poca feina.

Aleshores li va agafar un atac de ràbia i va rebotre l’ampolla contra la paret. Quan va veure la gran esquitxada va remugar una mica i es veia que no sabia què s’empatollava. Em va senyalar amb un dit.

—Vostè es deu creure que sóc una criatura, ¿oi? —Es va treure un cigarret de la butxaca i es va calmar una mica—: ¿Que es pensa que tinc ganes de fer visita? ¿Què fa assegut?

—Dispensi. No me n’havia adonat. —I vaig alçar-me.

—No, no... Ja pot seure... ¿Fa estona que és aquí?

—No molta... Però com que no el podia despertar...

—L’han fet venir, ¿oi? Devien tenir ganes de riure...

—No està gaire bé viure fora de casa...

—¿No? ¡Ja veu!

Em va semblar que tot allò ja feia massa estona que durava i me’n vaig anar cap a la porta molt a poc a poc.

—¿Què vol que els digui?

—Que no m’ha trobat. —Va llençar el cigarret per la finestra, se’m va tornar a girar de cara i va repetir—: Digui’ls que no m’ha trobat.

No s’ho van creure, és clar. Al cap d’uns quants dies vaig veure que el senyoret Francesc es passejava per sota de les moreres amb en Feliu. Tan tranquils. La Quima aquella tarda em va dir que en havent dinat havien marxat tots molt de pressa. Anaven a França a veure una obra de teatre que feien en un castell.

A la casa només vam quedar el servei i la Miranda, que ja no sabíem ben bé si era del servei o què. Amb la Mariona, que no ens tractàvem gaire, ens vam fer amics aquells dies perquè algun vespre venia a veure el lleó. Jo m’asseia en una cadira baixa i passava moltes estones davant de la gàbia. De vegades se’ns acostava i ens mirava com si fos una persona, i si li dèiem alguna cosa s’estava quiet com un mort. ¡Ja n’era, ja, de bonic! Jo esperava que fos el vespre per anar-lo a veure a l’hora tranquil·la. I, és clar, m’agradava més quan estava tot sol. Un dia vaig passar una branca d’arbre per entre els ferros. Ho vaig fer ben bé perquè sí, i ell va saltar. Me’n vaig anar a la quieta i no ho vaig explicar a ningú. I cada vespre, quan li posava la branca, saltava. Una nit que hi vaig anar més tard grinyolava molt trist i al punt de veure’m va callar i es va acostar a la banda de la gàbia on jo era i va fregar el cap pels barrots amb un aviciament tan gros que si no hagués estat un lleó li hauria fet una carícia de tant que em va arribar a enamorar.

Ens havíem fet tan amics que el dia que va venir la Miranda a fer nas l’hauria matada. Li vaig dir que se n’anés. No em va contestar i es va asseure a terra i em va esguerrar el vespre. El pitjor de tot és que l’endemà va tornar i en va fer una com un cove. Va ficar la mà dintre la gàbia i va agafar el lleó per una orella. Jo no me’n sabia avenir. I quan li anava a donar una patacada al braç, va estirar fort i es va posar a cridar com si s’hagués tornat boja. El lleó es va espantar i li va clavar un cop de pota a la mà. Ella va fer un bot, es va mirar la mà tota plena de sang i es va desmaiar tan llarga com era.