Читать книгу: «L'estiu circular»

L’Été circulaire

1a edició catalana: octubre de 2020

© 2018, Editions Albin Michel

© 2020, Mia Tarradas, per la traducció

© 2020, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Maria Bohigas, Mercè Estévez

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-7329-256-6

Aquesta traducció ha rebut un ajut del Centre National du Livre.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Marion Brunet

L’estiu circular

Traduït del francès

per Mia Tarradas

CLUB EDITOR

BARCELONA

A la meva germana

Llavors va afegir, responent sens dubte als seus propis pensaments: “La vida, sap, no és mai ni tan bona ni tan dolenta com ens pensem.”

Guy de Maupassant, Una vida

Gossa

A casa, recorda la Johanna, una mà al cul era una cosa simpàtica, una manera de veure com pintava, de dir “tens futur” —a mig camí entre una carícia i un cop a la gropa d’una euga. Les noies tenien els seus trumfos, com a les cartes, i podies creure que jugats al bon moment hi havia manera de guanyar la partida. Però cap noia —ni la Jo ni la seva germana Céline— no en va guanyar mai cap. La cosa estava fotuda de bones a primeres, trumfo o esquer, ho tenien negre fins i tot amb el concepte de joc, perquè no eren pas elles qui n’havien escrit les normes.

Aquest vespre, per a la Céline, no és una mà al cul, és una hòstia a la cara. El pare, boig de ràbia, mig s’ofega. Ja prou que no té gaire vocabulari, ara encara pitjor. Li ha girat la cara amb la seva enorme manassa de paleta; queda estesa al terra de la cuina —un munt de roba molla. Fa un soroll estrany, com si s’hagués esmicolat.

—¿Qui és?

Per més que volgués parlar, la Céline seria totalment incapaç de respondre. Intenta recuperar l’alè. Els cabells li pengen com una cortina, no se li veuen els ulls ni la boca. La Jo de bona gana l’ajudaria, però es nota els peus clavats a terra com els d’un llit de presó.

La cuina fa olor de detergent i d’espígol, perfum de publicitat per al sud, cigales i tota la mandanga.

— ¿Qui és el porc que t’ha fet això? ¿Qui és el fill de la gran puta?

La mare omple un got d’aigua. Li rellisca de les mans i rodola per la pica d’acer inoxidable. Mormola “para”, però sense convicció. Tampoc se sap a qui ho diu.

— ¿Contestes, sí o no?

Llavors el pare deixa de cridar. La barbeta li comença a tremolar, una amenaça molt pitjor — la Jo aparta els ulls. La mare s’ajup amb el got d’aigua a la mà i aixeca la cara de la Céline, sense cap tendresa. Tampoc n’ha tingut mai, tot s’ha de dir. Per un moment no se sap si li llançarà l’aigua a la cara o si l’ajudarà a beure. La Céline es repenja a terra amb una mà i amb l’altra se li agafa al canell. L’aigua es vessa, regalima pel genoll de la mare i això la irrita. Fa un pas enrere, deixa el got a terra, s’aixeca amb dificultat —de cop, una dona molt vella, tot i aquests aires d’encara tenir trenta anys. La Céline li deixa anar el canell i es queda prostrada, aguantant-se amb el colze. La boca se li ha inflat, el nas es veu tort. Mai no havia picat tan fort, el pare. Agafa el got per beure però l’aigua li regalima pel costat, per la barbeta i la samarreta estampada amb una calavera rosa amb lluentons tot al voltant, i també la sang del nariu dret, que raja i fa bombolles. Milers de puntes se li claven al ventre.

El pare s’ha plegat de braços, ha recuperat forces fins i tot en la postura, desafia la Céline amb els ulls. Ella els té plens d’aigua, les galtes xuclades de tant serrar les dents.

— No dirà res —fa la mare—. No dirà res, aquesta gossa.

Freed from Desire

En el moment de sortir de casa aquell vespre, fa no res, eren quasi guapos. La mare, moreno pastanaga i lluent de crema, duia la cadeneta daurada amb el dofí. Se la veia tan jove, amb el penjoll entre les dents de davant, somrient sense adonar-se’n. El pare feia olor de sabó i aftershave, respirava fort. D’un gest viu s’havia guardat el paquet tou de Marlboro a la butxaca de la camisa —el coll ja estava xop de suor— i havia encès un cigarro en el crepuscle. Els ulls se li estrenyien amb la llum, que encara era forta, morada. Contemplava les fileres de ceps com si en fos l’amo.

La Céline, com a cada inici d’estiu, exhibia la seva bellesa indecent amb roba massa ajustada, els shorts de texà tallats tan curts que el plec de carn entre cul i cuixa s’obria i es tancava a cada pas. En canvi a la Jo se li’n fotia completament, la roba. Com cada any, des de sempre, anava a la fira amb aquella punta de fàstic de tenir-ne ganes encara que no volgués. Per tant, els slims amb els genolls bruts i la samarreta negra informe sense mànigues anaven bé de sobres. Es repenjava a l’espatlla de sa germana com una alga reblanida.

—¿Per què no agafem el cotxe?

Ningú no li va contestar. Se sentien retrunyir els baixos —deu minuts a peu, com a molt.

Caminaven tots quatre per la cuneta, i això passava tan poc sovint. Les noies havien accelerat el pas per deixar certa distància, com quan eren petites. L’herba seca s’entaforava a les sandàlies, molestava els dits dels peus. Saltaven a peu coix i s’agafaven a l’espatlla de l’altra per poder treure’s els brins. Quan ja eren a tocar de la fira, passada la creu de terme, van tornar a alentir el pas de manera que els altres, amuntegats enmig de les atraccions, no s’adonessin que se’n morien de ganes, malgrat tot.

El poble estava transformat. Durant tres dies la fira modificava els carrers, hi escampava una alegria enganxifosa i bafarades d’oli refregit que arribaven fins a la placeta del centre, al costat de l’església. Els pares havien anat al xiringuito, els amics del pare ja hi eren, amb les dones. Reien fort i xavacà, estaven contents. En Patrick intentava fer ballar la dona, que reia i baladrejava que no en tenia ganes, que ell ja anava massa torrat. Se’ls veia enamorats, gairebé no es notava que li havia fet la cara nova una setmana abans. Ella remenava el cul amb un vestit blavós —una gran papallona de nit. Les dones bevien vi rosat, els homes, pastís. Van saludar les noies, que no s’hi van estar gaire.

—Tu, la gran, l’hauràs de vigilar —va deixar anar la dona d’en Patrick amb una ganyota que traspuava enveja.

El pare va somriure, cofoi, tot seguint amb la vista el culet de la Céline. Setze anys i prometia. En Patrick es va escurar la gola i va demanar una altra copa.

Eren els mateixos de sempre cada any, colles i famílies que s’ignoren o es barregen enmig de la fregiduria i el caos de les atraccions. Un cop l’any. És veritat que també hi ha Sant Joan i la festa de l’escola, però la fira està més bé. A la Céline li ha agradat sempre, és la reina de la festa, adulada pels nois de tots els grups. Ja de més joveneta hi havia racons foscos on es deixava anar damunt d’algun noviet i jugaven a no passar de la ratlla, a aturar-se al moment just. Ells somiaven els seus ditets d’ungles roses agafant-los el penis empiuat, ella s’abraçava a uns peluixos enormes guanyats a la parada del tir i esperava paraules tendres. Si per obtenir algun “t’estimo” i altres tòpics per l’estil s’havia de deixar grapejar els pits, hi estava d’acord. Una miqueta. La Jo mentrestant vigilava.

Però aquell vespre només ho veia ella, que la seva germana feia comèdia. S’esclafia per riure les estupideses d’en Lucas, les bromes que no fan gràcia de l’Enzo. El seu gloss brillava de cara a la galeria.

Es van acostar amb els altres a la Taràntula. Deu anys fa que l’atracció s’hi plantifica, amb les cistelles d’alumini que fan pampallugues vermelles i grogues i les llumetes que es tornen boges quan sona Freed from Desire. El vertigen, encara ara, i els crits quan la màquina es posa en marxa i aixeca els penjolls de voladors voluntaris. Fins i tot als vells els diverteix, que els joves s’embarquin per xisclar de por allà dalt. Ningú no sembla trobar estrany que soni sempre, cada any, la mateixa cançó de dance, com si el temps s’hagués aturat el 1996, vint anys enrere.

La Céline i la Jo s’ho coneixen de sobres. Ja ni se’n recorden, de quantes vegades han xisclat quan els seients comencen a girar a poc a poc abans de caure en picat i enfilar-se igual de ràpid. Però sempre hi tornen, per les pessigolles al ventre.

En Lucas ja estava intentant avançar l’Enzo per pujar-hi amb la Céline.

Ella s’ha passat la mà pel clatell per fer-se caure la melena endarrere i el temps s’atura en els ulls dels nois durant el vol dels cabells, fins a la fuetada a l’esquena. Després respiren, una mica menys creguts i molt més agosarats que abans, amb un somriure una mica estúpid. Però malgrat tota la comèdia davant dels altres, malgrat el plaer del volum al màxim que obliga a cridar o enganxar els llavis a l’orella, l’eufòria era fingida. Ja hi havia aquesta cosa en ella, per més que fingís ignorar-la: una conseqüència lògica, una lògica freda que fa que la misèria no engendri res més que misèria. Es mentia a si mateixa encara una mica més, el temps de fer un tomb, de veure dos nois que es barallen pel privilegi d’agafar-li la cintura en ple rodament, d’acollir els seus crits de por i els cabells enredats durant les caigudes en picat de la màquina, d’esperar alguna cosa més. I tot i així, amb el cap alçat en direcció a la gran aranya de ferro i els peus damunt dels graons estriats que fan pampallugues de colors, es trobava malament. Era absurd: no tenia por de les altures ni de la velocitat, sempre li havien agradat les atraccions. Una opressió una mica enganxosa —¿una intuïció de fa segles?

La Céline es va girar cap a l’Enzo i amb una mirada el va escollir per a aquell primer tomb. En Lucas va quedar decebut, però n’hi hauria d’altres, feien deu tombs cada vespre de fira, la nit tot just començava. No està clar que hagi de guanyar sempre el que obre la partida d’escacs. Es va allunyar per liar-se un peta. El tomb següent seria per a ell. La Vanessa es va aferrar a la Manon, o potser va anar al revés. Xisclaven tot traient-se de sobre l’Antony, que les agafava xiuxiuejant-los coses a l’orella. Elles feien veure que no l’entenien, ventaven cops de cap i de malucs. Els brillaven els ulls. Al seu voltant la música saturava l’aire, feia vibrar el terra, pujava per les cames —Want more and more, people just want more and more—, fins i tot les cames de la Jo. Els genolls li vibraven una mica, no hauria sabut dir ben bé si aquell furor li agradava o no. Els ulls li anaven de les cistelles que acabaven de buidar-se a la seva germana.

—¿Estàs segura que vas bé?

Havia de cridar. La Céline no va respondre, estava blanca, amb els ulls dilatats pels llums histèrics. Va fer que sí amb el cap baix, els cabells a la cara.

—Ningú t’hi obliga si no et trobes bé —va tornar-hi la Jo—. Que no som aquí per menjar-nos la mateixa atracció de fa deu anys.

Va tenir el mèrit de fer somriure la Céline, que es va ajupir per gratar-se una picada de mosquit al panxell. En redreçar-se va sentir que tot girava, uns puntets blancs li alteraven la visió. La suor li xopava el clatell, sempre humit amb aquesta tofa de cabells i l’estiu que començava —se’ls hauria hagut de lligar. I la gentada, el soroll, l’escalfor dels motors que pujava de la màquina....

—Va, pirem —va insistir la Jo—. Fas una cara de merda.

—Deixa’m estar. ¿T’has vist la cara, tu?

—Vés a cagar, Céline. Tu mateixa, puja-hi i potaràs damunt de l’Enzo, que segur que li encantarà.

—¿Què dieu? —va cridar l’interessat.

—Res —contesten totes dues sense mirar-lo.

La música hi torna, incrustada a l’aràcnid com el cant d’una bèstia. Sense parar, desesperadament encallada a repeat. La Jo pensa que és l’única que capta la ironia de la cosa.

Han agafat lloc a les cistelles. La Jo s’instal·la i abaixa la barrera de seguretat. Els xuts d’adrenalina sempre els entoma sola. Els altres pugen de dos en dos, parelles que escatainen, es corden els cinturons damunt la panxa i donen la fitxa de plàstic a en Sauveur, el firaire de l’atracció: sempre hi ha estat ell, des de fa segles, només que ara amb una dent menys i els cabells una mica més esclarissats. Pica l’ull a la Jo: sempre ha sabut reconèixer els rarots, se’ls estima fraternalment.

L’aranya es posa en marxa, aixeca les potes al cel. La Jo mira cap avall: els marrecs enganxen el nas al vidre de les caixes plenes de peluixos, intenten pescar-ne un amb les pinces i sempre perden. Més enllà, el xiringuito amb els gots escampats que semblen de jugar a fer cuinetes, i els pares, animalets.

Freed from Desire ressona encara més fort, allà dalt.

Era embriagador, de sobte, aquesta guinyada per sobre la gent. La Jo ho havia oblidat. Li hauria agradat alguna altra cosa de fons sonor, grandiosa o aspra, en comptes d’aquesta cançó petarda i tronada. Ni mai, va assaborir el cap-rodo i les cames que feien figa. S’avorreixen tant aquí que qualsevol emoció forta és bona. Si senten el vertigen és que encara no són morts, encallats ells també a la tecla repeat. Davant seu, la Céline, enganxada a l’Enzo, encaixava els sobresalts de la Taràntula tot fent xisclets. La Jo mirava la seva germana, borrosa amb la velocitat: un any més gran, el cervell d’un mosquit i el port d’una reina. Setze anys d’agitar-se pel món, d’estar a tocar del buit, de descloure’s sense aprendre. De tornar-se encara més guapa que l’any abans, i una mica més tòtila. És curiós que sigui la Céline, la gran. La Johanna no és especialment assenyada, però porta a dins una mica d’aquest tedi desesperat que pot passar per maduresa, fins i tot als quinze anys.

De sobte, el cap de la Céline va deixar d’agitar-se i va caure damunt l’espatlla de l’Enzo. No s’hi va quedar arrupit com el d’una enamorada: queia enrere, sacsejat per la velocitat. L’Enzo es va esverar, intentava atansar-se la cara de la noia, li aguantava el clatell com si s’hagués de trencar, cridava i agitava el braç lliure —com tots els altres al voltant seu. La Jo va veure de seguida que la seva germana s’havia desmaiat, però no va pas cridar. Va esperar que passés, que l’aranya acabés la seva dansa boja —uns minuts, no gaire més. El temps sempre es fa més llarg enfilats allà dalt, però tot acabaria calmant-se, ho sabia. Impossible gaudir del vertigen, ara. Estava segura que aquella tòtila es desmaiaria, ho duia estampat a la cara.

Cada vegada més lentes, les cistelles van anar baixant a terra. Una mena de sirena d’alarma va anunciar que s’havien acabat les sotragades. Va ser aleshores que els crits de l’Enzo van alertar a tothom, i un eixam de gent es va precipitar per treure la Céline de la cistella cromada. En Sauveur va parar la música —per fi, va tenir temps de pensar la Jo— i va sortir rabent de la cabina. Amb quatre crits els va fer fora a tots, es va acostar a la Céline i li va fotre una bufa, la primera d’una llarga sèrie. Els pares van arribar corrents amb en Patrick i la seva dona, avisats pels nois. Pujaven a l’atracció quan la Céline per fi va redreçar-se, va obrir els ulls, va inclinar-se i va acabar vomitant als peus de l’Enzo. El riure sorneguer de la Jo va marcar l’inici del merder de veritat.

—¿Què té? —va fer el pare amb la veu estovada per l’anís, vagament preocupat.

La Céline va defugir la mirada del pare. Es devia haver entossudit a no creure-s’ho, a enganyar-se durant setmanes a còpia d’aixafar-se els pits esponerosos amb uns sostens massa petits. A menys que ho hagués sabut des del principi i hagués fet veure que no, com si el sol fet de no acceptar-ho pogués eliminar-ho del mapa. Ara, quan li raja el vòmit calent per la boca, com cada dia des de ja fa massa temps, per fi ho entén i no és l’única.

—¿No està pas prenyada, la teva mossa?— deixa anar la dona d’en Patrick.

Horitzons

—La primera vegada —explicava la Céline— és com si una agulla de fer mitja et travessés per dins.

—¿I per què ho fas, doncs? —deia la Jo amb sorpresa, fent una ganyota amb la boca torta i aguantant-se el ventre a l’altura de l’estómac, com si allò passés pel llombrígol.

Sabia perfectament per on passava, no era pas idiota, tampoc. Però l’agulla de fer mitja era una mica massa gràfic. Tretze anys, tenia. La Céline, catorze.

—No, però després està més bé.

Era fa dos anys, a la “seva” barraca de pedra seca, que la Céline explicava per què després estava més bé. Les barraques del sud, com els búnquers de les platges del nord, acullen entre els seus murs de pedra els fumadors clandestins i les confidències —i els primers claus, de vegades. I els vagabunds.

—Després, ¿com és?

—Més bé, t’he dit. Estrany, però bé.

Arronsava el nas i somreia tot plegant les cames. Les noies mataven els mosquits a bufetades damunt les cuixes nues. Les de la Jo també eren maques, però no tenia gaire importància.

Amb uns pits triomfants que anunciaven un futur esplèndid a partir dels tretze anys si sabia fer servir els seus encants, la Céline ben aviat va arreplegar les repassades dels homes que, sense cap respecte, no s’estaven de res: ja els pertanyia. El pare va trigar a adonar-se que, com era d’esperar, la Céline ho sabia sense que ningú l’hi hagués ensenyat. Tampoc se n’havia d’estranyar, va ser ell el primer a fer-ne l’elogi, orgullós com si es tractés d’una vedella. La Céline era guapa i en treia profit, i això que la seva capacitat atractiva era inversament proporcional a la profunditat del seu camp de visió. Per a la Céline, l’horitzó anava fins on arribava la vista. La casa donava als turons del Luberon. Des de les finestres de l’institut d’FP podia veure el mont Ventoux. Més enllà començava l’horitzó de la seva germana. Però això no era pas per ara mateix.

Quan la Jo passa la porta tornant de l’escola, el pare l’espera instal·lat a la taula de la cuina. No han parlat des del vespre de la festa: només es creuen.

—Seu.

Ella obeeix sense dir res. Nota l’absència de la mare, la de la Céline.

—¿Ho sabies?

—No.

—¿Et penses que sóc imbècil? Tornem-hi: ¿qui és?

Va ple d’esquitxos de ciment. Les mans les té quasi blanques. La Jo es queda mirant les petites gotes en relleu, solidificades. S’agafa als dibuixos que fan els puntets, es perd per la carn de les falanges. Ell agafa fort el got. Ja va tou —una mica, no massa.

—No ho sé. T’ho juro.

—No ho juris. Ho has de saber per força.

La Jo diu que no. Ho torna a dir i fa que no amb el cap, la boca com si la dugués cosida —clava els ulls, un de cada color, en la vista baixa del pare. Ell no ho suporta. L’estima, la petita, però sempre l’ha trobada rara, i no és l’únic. Des de sempre, amb aquests silencis i aquests ulls vaires, un de verd i un de blau, amb matisos però no idèntics. Ja de petita feia por, o en tot cas incomodava la gent. Els vells hi veien mals presagis, en la mirada vaira, i els de la seva edat una raresa que la situava —de fet— en una realitat diferent. Que et trobin estrany té avantatges. A còpia de fer veure que no la veien per evitar que els mirés, la gent acabava oblidant-la. Cosa que afavoreix certes excentricitats, i de vegades la Jo n’abusava, qüestió de mantenir vigent el permís per a una mica de bogeria, la pantalla de malestar entre ella i els altres. Ara, davant del pare, la necessita. La veritat és que no en sap res, de qui ha prenyat la seva germana. Si pensa en tres mesos enrere no se li acut ningú. Amb la seva germana, mai se sap. Ha passat temps des de les grapejades darrere els autos de xoc. És guapa, la Céline, però es veu que per a segons qui és una puta i prou.

—No ho sé, de veritat.

El pare sospira. La Jo té por, de sobte, que s’esquerdi i s’ensorri. En aquesta cara bruna i agressiva les ninetes clares semblen de nen, envoltades de pestanyes massa llargues. La mitja penombra de la cuina amaga el que no vol veure la Jo. Prefereix les hòsties —al cul o a la cara, tant és. Però veure’l plorar, no. El rellotge fa txic-txic-txic, els segons que van passant amb l’imbècil d’en Mickey al mig; en compta dotze abans d’aixecar-se. Obre la nevera per agafar dues birres, en posa una davant del pare. Ell aixeca la vista agraït, destapa la seva amb l’encenedor. Quan allarga la mà cap a l’altra, ella el deixa fer. I després toca el dos amb la birra i un piti que li ha agafat del paquet. Sap que ell ha aixecat el cap, que la mira com travessa les tires de plàstic de la cortina. Nota la seva mirada entre els omòplats i el cul.

—¿On vas?

Però no és amenaçador, només pregunta.

Ella s’arronsa d’espatlles sense respondre i encén el piti. La gespa del jardí, que l’estiu ja ha recremat, és plena de bestioles que carrisquegen. L’ampolla a la mà encara és fresca, però no durarà gaire.

—Ara torno.

I s’escapa a la garriga, busca un racó d’ombra on fugir de les preguntes i beure’s la cervesa en pau.

Balanç

En el silenci de la cuina el pare es beu la birra amb el cap enfonsat a les espatlles. N’hi haurà unes quantes més, el vespre tot just comença i hi ha coses que necessita veure borroses. De moment ho té tot massa clar dins del cap, clar i merdós com la guapa de la seva nana, oberta de cames sota el pes d’un fill de puta. I això que ho sap, que a setze anys, avui en dia, ja no són verges. O si passa és tan estrany. A l’edat de la seva nana ell ja sabia de què anava, i la mare tampoc era gaire més gran. Sempre hi havia les bledes que es protegien com si valguessin més que les altres, o els cardos, o les tortilleres. Però amb la Céline per força s’ho hauria hagut d’imaginar. Però què carai, és la seva nana. La primera, el seu tresor, el seu orgull. Si la va dur ell a cal joier —devia tenir dos anys— perquè li fessin els forats a les orelletes. Unes arracades daurades petitones perquè fos encara més maca. No sempre havia estat fàcil, tu diràs, sovint hi havia vols de bufes a casa, però ben mirat no en devia haver repartit prou.

Aquest matí, a l’obra, l’ambient era tens. S’ha enganxat amb dos tios de la feina per no res, una parida amb la formigonera. Aviat se sabrà. Ara ja no és a temps de desempallegar-se de la criatura, la molt burra ha esperat massa. Això, ara és una burra, una gossa com diu la mare, i té raó. Sí, hauria hagut de ser més dur, amb les hòsties no n’hi ha prou, mai n’hi ha prou amb les dones. Ja pot dir “dona”, ara que ho és i haurà de parir. En Patrick ho ha captat, clar. I ha vist de seguida la pinta que feia avui, amb les barres com un cargol de banc i la barbeta alçada amb mala llet. Quan s’ha enganxat amb els dos manobres ha estat en Patrick que els ha calmat, ell que quasi sempre s’enfila a la primera.

En Manuel ha agafat una altra birra. Sua. Hauria d’anar a dutxar-se, treure’s la suor i els esquitxos de ciment, però no pot, cap ganes d’anar net. S’estima més marinar en el seu caldo, amb la ronya, anar-hi donant voltes i emprenyar-se. És aquell moment en què no ho sap ni ell, cap a quina banda caurà: violent o ploramiques, depèn.

Quinze i setze anys, les nenes. Les seves nenes. Merda, era abans-d’ahir que ell tenia aquesta edat. I es posa a pensar en el seu pare, tot d’una, i això no és bon senyal. En el seu avi també, clar. En el marrec que va ser, en les velles rancúnies. Sempre igual quan comences a traguejar: et penses que te n’allunyes però hi tornes de ple, sempre. Espanya s’apodera de la cuina i això que mai hi ha fotut els peus. S’aixeca, es queda parat uns segons davant de la nevera que ha obert per refrescar-se, agafa una altra birra.

A ell li importaven una merda, Espanya i aquella guerra que li explicaven sempre. S’hauria estimat més que tot això no hagués existit mai. És més, mai va voler aprendre’n la llengua, cosa que enfurismava el seu pare. Però hòstia, n’estava fart d’aquest estigma que arrossegaven com una glòria: els magnífics perdedors, viure amb la Història als morros. N’estava fart de l’avi i del seu somni llibertari agonitzant sota les bales franquistes. Les històries dels refugiats al camp d’Argelers. A la merda! Tothom passava de la guerra d’Espanya, ell el primer. Els altres arreplegaven les noies amb els seus escúters llampants, fins i tot en Patrick en tenia un als catorze anys. Ell, en canvi, va haver d’apedaçar la mobylette del pare, una desferra. Odiava, en la pròpia veu, el deix d’accent espanyol que, tot i ser de França, li estirava el final de les frases amb la cantarella de la tribu. I els cants de lluita que bramaven tornant de les manis. Estava fart de ser nét d’estranger, i pobre. I d’haver d’estar-ne orgullós. Era això, sobretot, el que el tornava boig.

I tot i així, al ball del 14 de juliol, a Fontaine-de-Vaucluse, va aconseguir arreplegar la Séverine. I va saber conservar-la, cosa encara més difícil. Divuit anys, tenia. Divuit anys i la primera paga d’aprenent a la butxaca. Els cabells desgrenyats amb gel —encara no es rapava el cap — i els braços morenos del sol de l’obra. A la merda Espanya, el sindicat del pare i el pis rònec a la perifèria de Cavaillon. A la merda el nét de refugiat. La Séverine li oferia els llavis i li aixafava els pits contra el tors mentre els Scorpions bramaven I’m still loving you. Ell també tindria la seva part del pastís.

En Manuel aixeca el cap i mira les parets. Les seves parets. Endeutat fins al coll però propietari d’una casa de cartró pedra, la seva casa arrebossada de color rosa en un pla de vivenda social ideat per un ajuntament vagament socialista, als anys vuitanta. Només que deu tants calés al sogre que és com si no fos ben seva. Si hi pensa gaire estona, li sembla que li han tallat els collons amb una falç. I ara la filla, com si fos incapaç de vigilar-la. Del gran joc de la vida, ell tampoc n’ha escrit les regles. El problema és que s’ho creia.

Les branques de Paulònia

A la saleta àrab, damunt d’una de les banquetes arrambades a la paret, la Céline està estirada com una estàtua jacent. La Kadija li parla suaument, li ofereix te —però per això caldria que s’aixequés.

—I la teva mare, ¿què hi diu?

—Res.

—¿Com que res?

—Res de res. Només vol saber de qui és.

—¿I el teu pare?

La Céline abaixa els ulls. No li agrada parlar del pare. Li fa por d’ençà que ho sap.

—No em parla. Com si no existís. I de cop em mira com si no m’hagués vist mai, com si no fos jo. Només hi ha la Jo que no em jutja. I encara, no saps mai què pensa, aquella...

La mare d’en Saïd li acarona els cabells. Enfonsa els dits morens i secs a la cabellera, fricciona el cuir cabellut. Mou el cap d’un cantó a l’altre i fa sorollets amb la llengua.

—És natural. Jo també ho vull saber.

—¿Quan torna en Saïd?

Enmig del silenci de la Kadija, la Céline esquiva les carícies i s’incorpora a poc a poc, amb les mans planes damunt la funda de plàstic que protegeix la banqueta. La mira de fit a fit i li fa un somriure ben ample.

—No és en Saïd, t’ho juro.

—Ho celebro.

La Céline fa morros com una nena petita.

—¿Què vols dir?

—Li convé una noia com cal, al meu fill.

—¿I jo no et semblo prou bé?

La Kadija remena la tetera, la destapa i esclafa les fulles amb grans cops de cullera.

—Escolta, Céline, fa setze anys que et veig cada dia, treballo amb el teu avi i des de pàrvuls que jugues amb el meu noi: és com si fossis filla meva...

I aquí s’atura: el però flota entre elles, sòlid, inapel·lable. La Céline pensa en la Sònia, que es canvia al bus per anar a l’institut, es treu les dessuadores Decathlon i es posa tops sense tirants, li vénen ganes de xivar-se. Quines ganes d’escopir-ho, que la hipocresia no s’aguanta, que la Kadija el porta al cap, el vel, però als ulls també, i ben gruixut. Es mossega la llengua.

—Igualment, en Saïd passa de mi, i no és el meu estil de tio, saps.

La Kadija sospira, es mira la cara de la Céline feta un mapa.

—Tot s’arreglarà. Sempre s’acaba arreglant, al final.

—¿Vols dir la cara o la vida?

—Totes dues, filla meva.

La Céline fa una ganyota, es toca l’os del nas amb la punta dels dits. Cada dia fa el mateix ritual per anar guapa: maquillatge en pols, blush, la ratlla als ulls i rímel a les pestanyes.

—¿Et sembla que tornaré a ser igual de maca, després?

—¿Després de què?

—Quan el nas se m’hagi curat. Espero que no em quedi tort.

La Kadija acarona amb la vista el ventre de la Céline.

—I la resta, ¿tot bé?

La Céline arrufa les celles. Necessita uns segons per entendre-ho. Abaixa els ulls cap al seu ventre i els aixeca al cel —és tan exagerat. Un joc de gestos, una comèdia permanent.

—¿Saps que em costa cordar-me els texans? Acabaré amb un bon cul si continuo així.

La Kadija se la mira mentre fa contorsions per veure’s les natges, creua les cames i somriu.

—Hauries de tornar a casa, Céline. Ja diré a en Saïd que us passi a veure, si vols.

—Però...

—Els meus fills estan a punt d’arribar, he d’estar per ells.

I la Céline torna a fer morros perquè se la treuen de sobre, ni que sigui amb bones paraules. Fa unes quantes setmanes que passeja el culet i els blaus per la saleta dels veïns. Potser una mica per fotre el seu pare, que no li cauen bé els moros. Però està clar que sempre torna a casa arrossegant els peus. Casa seva fa pudor de retrets i vergonya. Sense comptar les hòsties del pare, que encara en cauen. Va passar una frontera amb el primer gec. Que li deixi estampats els cinc dits a la cara tampoc li farà tant de mal, si no la va matar amb els punys. I quan vénen els amics a fer una copa a casa, la Céline es tanca a l’habitació. No ensenyar les cuixes de gasela, l’escot líquid, el ventre amb prou feines arrodonit de l’espera. Al pare no li agrada.

—Surt d’aquí —li diu sempre—. Se’t deu haver perdut alguna cosa a l’habitació, no em facis passar vergonya.

Mai ha estat fàcil, el pare, però ara és una altra cosa. Com si ella ho hagués fet només per fotre’l. S’ha envellit deu anys, rabiós com un gos, les celles arrufades i la mirada que amenaça. Llavors, quan es planta a casa després que la Kadija l’hagi fet fora i se’l troba xerrant amb en Patrick, s’amaga darrere la cabellera, entra la panxa i toca el dos escala amunt. Els homes callen i la segueixen amb els ulls. A mitja escala s’atura, es queda mirant en Patrick i trenca el silenci amb una veu tensa:

—En Saïd passarà més tard.

I acaba de pujar i es tanca a l’habitació. Cascos a les orelles, música a tot drap, estreny el cobrellit com qui abraça un cos o un dudú. La Céline es gronxa, la llum li ve als ulls. Fa una calor que rebenta. Hauria hagut de deixar els finestrons tancats durant el dia per conservar una mica la fresca, però avui se n’ha descuidat. La paulònia estira les branques cap a la finestra. Ella contempla les panícules violades, podrides ja, enganxades a la fusta. Li fan una mica de fàstic. S’imagina que parlen d’ella, allà baix. Que la tracten de puta, potser. Llavors apuja el volum, s’aixeca per ballar davant del mirall. Lentament, mou els malucs: de cara, passi, però de perfil ho té fotut, la inflor habitada li transforma la silueta. No plorarà.

Allà baix, en Patrick mou el cap. No mira l’amic per no fer-lo sentir malament, tu diràs, i llavors encara és pitjor. Es queda mirant la cervesa, les durícies als dits, el sofà groc llimona, els peus de la taula, el cendrer de porcellana, la foto damunt del bufet —aquella que hi surt ell tornant d’una obra amb el col·lega i la Céline a coll, quatre anys i mig i la gorra massa gran pel caparró—. Estreny els ulls, sospira per fer soroll enmig d’aquest silenci que enganxa, tanca els punys per quedar bé i se’ls enfonsa a les cuixes com si s’hagués d’esbatussar allà mateix.

—¿Qui és, aquest Saïd?

—El veí. Són amics des de petits. Deixa-ho córrer, no pot ser ell.

—¿Ah sí? ¿Com en pots estar tan segur?

—És filla meva —fa el pare en un rampell d’orgull, que no ens passéssim.

—Mai es pot confiar en un moro.

—Jo només et dic que no és ell.

—¿I què faràs, esperar que pareixi per veure a qui s’assembla?

El pare s’aixeca. Té els ulls injectats de sang. Falta de son, i a més a més la ràbia.

—Tens raó. No en tinc ni idea.

El verí fa el seu efecte, s’obre pas dins del cap. Ho embruta tot i tothom, llardós com les fulles gegants de la paulònia. En Manuel veu cares que rebenta a cops de puny, fins i tot sent el soroll dels cartílags que es trenquen sota els nusos dels dits. Però les cares són borroses, moltes i sense nom. Busca brega —sempre, a tothom.

Fa dos dies que treballen en una obra nova. Unes reformes en un xalet, entre Gordes i Bonnieux: ampliació de la casa i la piscina, cuina d’estiu, bassa ornamental i annex per als amics. El luxe banal d’una regió farcida de racons paradisíacs, on hi ha tantes piscines privades com cigales. Tot de pedra vista, clar. Perquè tenen bon gust, evidentment. La propietària els va explicar que no volia que durés massa, que casava la filla a l’agost i vostès ja m’entenen, hi haurà gent. Una rialleta cristal·lina i se’n va tornar cap a dins, amb vuit mirades eloqüents clavades al cul. La filla, no ho saben, però la mare, de bona gana. “Pija de merda”, va deixar anar en Manuel entre dents.

Els té entravessats. No, no hi ha manera d’empassar-s’ho. Brega. Sempre, amb tothom.

És el moment que tria en Saïd per trucar al muntant de la porta oberta. Diu:

—Sóc jo, vinc a veure la Céline i la Jo.

Travessa la cortina de plàstic, somriu als dos homes asseguts a taula. Una tira vermella li ha quedat enganxada als cabells. S’atura davant dels dos parells d’ulls, dels posats de bèstia bruta.

—Fot el camp —gruny el pare—. No hi és, la Céline.

—¿Què li vols? —fa en Patrick.

En Saïd queda glaçat, el somriure se li torna ganyota. Té divuit anys i és bufat com un gall, però sap per instint que té les de perdre. No insisteix.

—Ja vindré més tard.

—No t’hi matis. No et vull veure més rondant la meva filla, ¿queda clar?

El noi recula, tot i que els dos homes no s’han mogut de la taula. Surt sense contestar mentre el pare de la Céline brama altre cop, perquè el senti des del carrer:

—¿Queda clar, mitja merda? ¿T’ha quedat clar? Si et torno a veure per aquí, et mato!

Brega. Sempre, amb tothom.

Piscines

Ho fan des de sempre. O des que tenen edat de sortir d’amagat, com a mínim. Aviades a la garriga com unes salvatjotes. A ningú se li ha acudit parar-los els peus perquè ben bé no ho sap ningú. A entrada de nit, cada estiu quan comença la canícula, la Jo i la Céline entren d’amagat a les finques quan encara són buides, per aprofitar les piscines. Més que un costum, s’ha convertit en un ritual que marca l’inici de la temporada. El Vaucluse és ple de xalets on només s’estan un mes l’any i tots tenen piscina, neta i il·luminada a partir de juny.

Llavors, quan la Jo arreplega dues tovalloles i treu la seva germana del llit, no fa falta dir res. Comparteixen la mateixa habitació des de sempre, la casa és massa esquifida perquè tinguin una habitació cadascuna. I quan entre elles la diferència s’acusava tant que esclatava en els pòsters a la paret, s’han hagut d’adaptar. Es declaren un amor mutu a plantofades, sovint. La intimitat és un concepte que han après plegades.

Es deixen lliscar en silenci per l’ampit de la finestra i es capbussen en la nit, segueixen la tàpia a l’esquerra, corrents i sense riure fins a la sortida de la urbanització. Un cop a la carretera, exulten i ja no s’aguanten el riure. Aquest estiu serà diferent dels altres, ho saben —una amenaça en l’aire dens, que ja crema. Tenen un nus a la panxa però fan com si res, com si l’estiu hagués de complir les seves promeses.

Quan són al camí de les Dames paren de riure i escolten l’herba seca que cruix sota els peus. Per a la primera banyada de l’estiu han triat un xalet que coneixen des de fa temps: el d’una actriu americana una mica marcida que ve dos cops l’any a torrar-se al sol amb un amant. Hi vigilen menys que en els xalets dels polítics. De vegades els fa gràcia esquivar la vigilància, jugar al gat i la rata amb els guardes clapats que duen ulleres de sol i walkie-talkies. Que les fotin fora, insultar a tot Déu i fugir mig conilles amb les xancletes a la mà, arrencar a córrer pels corriols. Explicar-se la història i riure’s del careto del guarda davant d’aquelles dues mosses fent l’ànec a la piscina que se suposa que ha d’estar impol·luta fins que arribin els amos. Tenen alguns records per morir-se de riure. Però aquest vespre no els ve de gust. Aquest vespre celebren l’arribada de l’estiu i el començament dels merders, celebren la fi d’alguna cosa que no saben massa com dir-ne. No fa falta afegir-hi més emocions fortes.

La Jo s’esgarrinxa el maluc quan salta el filat i es posa a somicar a l’altra banda. Asseguda damunt l’herba a les fosques, busca l’estrip dels shorts. La Céline és a la vora, l’endevina pel cruixir de les fulles i el riure que se li escapa.

—¿Ets tonta o què? No fa gràcia, tinc sang.

Fan callar les granotes aplegades a les piques de pedra. La Jo s’aixeca, ja no pensa en les esgarrinxades ni en els shorts esquinçats. El terreny és gran, cent metres de giragonses entre joves roures tofoners fins a la piscina preciosa, que ni tan sols clapoteja. Avancen en territori conegut, encara que faci temps. Al principi trepitgen coses que cruixen, fins que la gespa les agafa per sorpresa. Aquí el reg automàtic fa l’herba més verda, la noten flonja sota les sandàlies. Llavors es descalcen per sentir el camí, la terra i l’herba sota la planta dels peus.

Ara ja hi són: les seves ombres es mouen per les parets del xalet, i aquesta sensació de fresca abans i tot de llançar-se a la piscina. Familiar i excitant, totes dues coses. Es treuen la roba d’una revolada, salten al mateix moment i aixequen grans onades contra les vores de pedra. La Jo emergeix primer, es deixa lliscar d’esquena. La Céline travessa la piscina de punta a punta pel fons, recupera l’alè i es recolza a les lloses. Abans jugaven a fer veure que era casa seva, princeses o actrius, parlaven de milions i projectes delirants, clubs d’hípica i viatges amb accent d’aristòcrates. Ara ja no, la Jo se n’ha cansat. La Jo només pensa a marxar, però de veritat. No pas per fer vida de princesa, sinó per fugir de la que tenen. S’hi sap clandestina i no convidada, a les piscines dels rics —però tenen l’encant de les coses prohibides, a falta de res més.

La Céline torna cap a la seva germana amb un parell de braçades.

—¿Què farem aquest estiu?

—No ho sé. Voldria fer una mica de pasta.

—En Saïd anirà a collir pomes a cals iaios.

—Ja. Jo també voldria treballar.

—¿Tu?

—Clar, jo. ¿Ets burra o ho fas veure?

—¿I què penses fer?

—La cosina d’en Patrick m’ha parlat d’un bar associatiu a Avinyó. Obre durant el festival.

La Jo s’enfonsa a l’aigua. Sent la Céline, el riure de la Céline, i uns sons estirats com un eco, però sense capir les paraules. S’hi està una estona, amb el cap engorronit sota l’aigua.

Aquest joc el va començar fa temps, un joc secret que no coneix ningú, ni tan sols la seva germana: juga a negar-se. A fer veure que es mor. Es queda sota l’aigua tanta estona com pot, fins que el cor li batega tan ràpid i tan fort que el nota a punt de rebentar. Llavors sacseja el cap i li fa un efecte estrany: dolorós i agradable. Quan està al límit, al límit de tot —o el que ella s’imagina que ho és—, surt a respirar, encesa per la idea que ha estat a punt de morir, que domina aquesta cosa, aquest inefable. La primera glopada d’aire és extraordinària, gustosa. La sang batega furiosa dins del cos com si hagués de rebentar les venes, nota els cops als polsos, a la gola, al sexe que de cop se li ha inflat com de desig. I li agrada. Sí, més viva que de costum.

Puja a la superfície, sense buf. No ha jugat a fons, no està sola.

—¿Què deies?

—Deia que per fer de cambrera et falta estil.

—És un bar associatiu, no una disco.

—¿Quina diferència hi ha?

—Són artistes els que hi van, actors, músics. Gent que va al teatre.

—Tampoc tens edat. I, a més, ¿ja ha vist els ulls que tens, la cosina d’en Patrick?

—Mala puta.

—¿Ja ho sap, que els clients faran veure que no et veuen?

—Vés a la merda.

—En canvi, si treballes al camp a cal iaio, els temporers són tan lletjos que no et trobaran rara.

—Jo potser sóc rara, però no vaig follant-me a tothom. I si follo faig servir condó.

—Mala puta tu.

La Céline es tira a sobre de la seva germana i li enfonsa el cap amb tot el pes. La Jo lluita i riu abans de colgar-se, agafa la Céline per la cintura i l’estira. S’enfonsen plegades a l’aigua. Els cossos s’emboliquen en un ballet alentit. Piquen amb els talons a terra i pugen com dues fletxes, escupen i reprenen l’alè.

—¿M’ho diràs, a mi, qui és el tarat que s’ho va fer amb tu? ¿El que t’ho ha fet?

A la Céline se li escapa una rialla i s’empassa aigua clorada sense voler.

—Tant hi fot.

—¿Què vols dir?

—Que tant hi fot qui és. Fins i tot a mi se me’n fot.

—No saps qui és!

—Clar que sí.

—Estàs fatal.

—Sé molt bé qui és.

A la Jo li comença a venir l’atac de riure.

—Hòstia puta, Céline...

Els seus riures esclaten a batzegades, reboten contra les parets de pedra del xalet. Els cabells enganxats al cap, les cares molles, les boques obertes amb aquest riure que rugeix i s’infla en la nit. El rímel s’escorre sota els ulls de la Céline, el ventre i els pits se li acomoden al xipolleig. El turquesa de la piscina els regala un esclat d’ofegades magnífiques.

Val més que no triguin gaire a tornar, que l’endemà tenen classe.

Petita ciutat

Asseguda a la terrassa del Café de France, la Séverine s’espera. Està neguitosa i això l’empipa, ha de venir la Charlotte, només la Charlotte, no té per què estar masegant les claus i deixar capolat el conill blanc enganxat a l’anella. Tampoc té per què estar comprovant amb el reflex del vidre com porta els cabells, ni fumar quatre cigarros i acabar esclafant-los al cendrer mig consumits. Per sort, l’amo del bar la repassa somrient, això li agrada, ja no té vint anys, ens hem de conformar amb el que hi ha.

Va tenir els seus anys de glòria, la Séverine, fa vint anys —vint anys! Amb la seva amiga Sabrina, al Privilège, l’única disco dels voltants, sabien com posar-s’hi. Era tan fàcil, tothom a l’abast del cos. Existien en carn i corrent elèctric —se les donaven d’inaccessibles. No hauria calgut gran cosa per guanyar-se-les d’una altra manera. Una mica de tendresa i quatre afalacs, una mica d’interès per elles, potser.

La seva especialitat, amb la Sabrina, era ballar enganxades. Clàssic però eficaç com un porno que comença. Amb els cabells que els tapaven els ulls i les espatlles nues, es movien sota els llums cada dissabte al vespre. Els pares de la Séverine la deixaven fer. Ja passarà, la joventut. La mare patia una mica per la carretera de nit: de la finca agrícola fins a la disco, a la zona industrial a prop d’Avinyó, hi havia uns trenta quilòmetres. Comprovava l’estat del conductor abans de deixar-la sortir, però no és mai a l’anada que el conductor va torrat. Es presentaven a la casa de pagès amb ferum de gel o de perfum, les dents i la cadeneta brillants, la boca plena d’educats “bona nit”. La mare deixava sortir la filla. El pare es quedava a la perifèria, com si no fos cosa seva. De vegades, de manera brutal i arbitrària, li deia que pugés a canviar-se si la veia massa provocativa. Però gairebé sempre tenia alguna altra cosa a fer just quan ella tocava el dos —caixes de pomes que s’havien de comptar una altra vegada, un treballador per esbroncar, la sulfatadora que s’havia d’arreglar.

I això que n’hi va haver, d’històries. Una nit, en David i el seu cosí Jérémy se la van fotre a la cruïlla de l’accés a l’autopista cap a Marsella i l’enllaç cap a Cavaillon. El cotxe va xocar contra el parapet i va acabar a les ribes del Roine. Els bombers van trigar hores a treure’ls d’allà. En David, al cap de sis mesos en coma, es va despertar fet un vegetal. Fa vint anys que baveja amb la boca torta, s’ho fa a sobre tan tranquil. Al principi la mare el treia a passejar amb cadira de rodes, però feia uns esgarips que ho va deixar córrer. El posa davant de la tele i ell va fent grunys d’esverament bavós amb segons quins programes. Durant els primers anys en Jérémy l’anava a veure regularment. Ell ha tingut més sort, s’ha recuperat de les fractures. Seia al seu costat i hi parlava una mica, no massa, tot fumant un peta —parides, qui s’ho havia fet amb qui o alguna pel·li divertida. Les bromes es marcien als peus del cosí, uns peus torçats cap endins amb vambes noves, que es quedarien així per sempre. Va deixar d’anar-hi per la tieta, ja no suportava de veure’l. Aquella mirada plena de retrets i tristesa el feia tornar boig —conduïa ell, borratxo perdut. En el fons va quedar descansat de no haver-hi d’anar més. La Séverine recorda que, després d’això, va marxar a treballar a Marsella. No l’ha tornat a veure des de fa anys. I això que li queia bé. No tant com en David, però era simpàtic.

Quan els nois venien a buscar-la —els que tenien edat de conduir— baixaven el volum al començament del camí de la finca. Anaven una mica menys ràpid, també. Feien callar l’excitació, les ganes de bramar que els tocava a ells, provar sort aquella nit i guanyar a la rifa, fer-se la Séverine o la Sabrina. Despullar l’una o l’altra als seients del darrere. De tant imaginar-s’ho es posaven frenètics i bramaven d’eufòria dins del cotxe ple de fum. Es posaven d’acord, “tu quina agafes”, com si poguessin decidir res. A les envistes de la casa s’havien de calmar per força. Tornaven a ser els “fills de”, adolescents avergonyits que demanaven permís. De vegades n’hi havia un que se sortia amb la seva. L’afortunat en parlava durant setmanes, o simplement caminava arrambat a una d’elles, amb una mà al cul, com si en fos l’amo.

I després hi havia la Charlotte, que corria amb la Séverine i la Sabrina. Un trio mortal. Els tios ho tenien més difícil amb la Charlotte, massa dura, havia arribat en plena adolescència, no era d’allà de tota la vida i notaven de sobres que no sempre comprenia els seus codis. Amb ella eren menys senyors, se sentien provincians. Com que els pares de la Charlotte no eren de la màniga ampla, s’havia d’escapar per anar amb les amigues. Era més aviat feréstega, i per més que els nois se la imaginessin despullada als seus braços, s’hi arriscaven menys. Eren inseparables, aquelles tres, fumaven cigarros amb un aire glamurós al mig de la pista o sortint de l’institut, es reien de tot, fotetes com hienes. Més tard, la Charlotte va marxar a estudiar a Aix. Això ho va canviar tot.

—¿Fa molt que m’esperes?

—No, no massa.

La Charlotte estampa tres petons a l’amiga de tota la vida i es deixa caure a la cadira tot sospirant. Les ulleres de sol se li mengen la cara, però quan se les treu el maquillatge és perfecte. Ni massa ni massa poc, de bon gust. És per aquest tipus de detalls que la Séverine no la suporta. Mala puta. Mala puta perfecta.

—Estàs radiant.

—Què dius, semblo un vampir. Sort que em quedo uns dies a cals pares, renovaré les energies.

Energies de què, pensa la Séverine. A part del Sorgue verdós i el mercat dels diumenges ple a petar de turistes, no hi veu el què. Això és la seva vida, no pas un balneari. Energies, i una merda. Parlant de merda, el cul de la Charlotte segueix igual de ferm i apreciat, a l’amo del bar no se li escapa, es presenta immediatament a la taula, afabilíssim.

—¿Què us poso, noies?

—Vi blanc. Dues copes —demana la Charlotte.

La Séverine s’empassa saliva, pensa en el seu propi silenci i després, tant li fot, què li importa si sempre ha estat així, ¿per què hauria de canviar?

La Charlotte decideix, la Charlotte imposa, amb aquesta naturalitat que no deixa espai a l’ofensa, al combat. Ho té guanyat d’entrada. Ja era així abans, però des que va marxar encara és pitjor. Hauries pogut pensar que hi perdria alguna cosa marxant, seguretat o avantatges, però al contrari: ella va avançar i les altres dues es van quedar aquí, bloquejades a la tecla repeat com el tema de la Taràntula. Quan la Charlotte ve, és sempre com si fos una turista, està de pas. Sempre més o menys soltera. Va viure un temps amb un dels seus profes de la universitat, després n’hi va haver d’altres, però no van durar gaire.

La Séverine escolta com la Charlotte li explica el seu últim idil·li, un tio que va conèixer a un cafè concert i que balla com un déu. Aquí els homes no ballen. No es mouen de la barra. O si ballen és per arrambar-se a una dona, no pel gust del moviment, pel plaer solitari del cos fins al vertigen. Això és cosa de ties. Mentre es beu a glopets la copa de vi blanc, la Charlotte fa cares i belluga els ulls, torna a fer els gestos de l’adolescència. Al final, acaba demanant què hi ha de nou. La Séverine força la veu, el riure, insisteix en la felicitat familiar. Parla de la feina, una mica de les filles. Encara no sap si dir-li això de la Céline. I llavors la Charlotte clava aquests ulls tan bonics i perfectament maquillats en els seus, els acluca lleugerament tot inclinant el bust cap endavant, com quan era joveneta i estava a punt de dir una veritat o una confidència. Lentament, amb un gest estudiat, sacseja el cap i es despentina el serrell amb la punta dels dits.

—No sé pas com t’ho fas: dues nanes adolescents i el mateix tio des de fa vint anys. Jo no podria, de veritat.

Hi ha aquesta mena d’impuls interior de la Séverine, com una onada. Sense perdre el somriure fals a matar, explica a aquesta bruixa que li agrada la vida que fa, que no la canviaria per res, però la veu li tremola una mica quan esclata de riure.

—I amb en Manuel —conclou amb un petit somriure que busca complicitat— la cosa està tan animada com al principi.

La Charlotte sacseja el cap. Sense caure —¿o sí?— en la crueltat de l’associació d’idees que fa, demana:

—I de la Sabrina, ¿en saps res?

La Sabrina, l’altra peça del trio de ties bones que feien tronar i ploure el 1992, ara vegeta en un bloc de protecció oficial a Monclar. Sense ni cinc, amb tres criatures de tres tios que vés a saber on paren, va haver d’acceptar el pis que li van assignar. La Charlotte sap perfectament que es passa la vida escrivint a l’administració, cartes de reclamació, insults, cartes paranoiques sense cap ni peus. Que els serveis socials se saben de memòria la seva vida i miracles. Que les corbes adolescents que feien bavejar els tios ja fa temps que s’han transformat en greixina reblanida i ja no hi ha cap tio amb ganes de despullar-la als seients del darrere del cotxe ni enlloc.

—Està bé.

—¿Encara us veieu?

—Viu massa lluny. I amb la feina i tot plegat... ens veiem menys. Ja no ens veiem, de fet.

La Charlotte de sobte s’anima, la seva cara perfecta fa una ganyota de nena petita.

—¿Te’n recordes, del dia que el pare d’en Thierry el va enxampar després de la farra a can Fred?

La Séverine arranca el cap del conill del clauer. Només s’aguantava per uns fils. Ara és al mig de la taula, com un trofeu sagnant.

—Me n’he d’anar.

—¿Tan aviat? ¿De veritat?

—M’ha agradat veure’t.

S’abracen com abans, petons sonors, i la Charlotte es queda a la terrassa amb un llibre i les ulleres de sol imponents, com una parisenca.

La Séverine s’allunya a poc a poc, ensopega amb les llambordes, accelera, renega, accelera. Estreny el bolso. Es repeteix a si mateixa que no tornarà a quedar amb la Charlotte. Passa per davant de la botiga de roba que normalment li agrada, però ara mateix l’odia. De cop i volta, tot el que hi ha li sembla caspós. La venedora la saluda però se sent incapaç de tornar-li el salut. Hauria volgut viure en una ciutat tentacular on ningú conegués a ningú, una ciutat immensa on cap venedora es recordés de com es diu, on ningú sabés que als trenta-quatre anys serà àvia. Una ciutat que no fos un poble.

Al pàrquing, el pit li puja i baixa massa fort amb les sotragades de la respiració. Sense voler-ho, fa uns ronquets com de cadell apallissat. Li cauen les claus a terra. S’ajup, posa una mà damunt l’asfalt, amb el palmell obert, respira fondo. Amb la dreta toca el dofí que duu al coll. Al final veu el cos del conill i les claus, els recull amb ràbia.

Una ciutat gegant on no hagués crescut. Una ciutat on no hagués tingut mai dotze anys, ni setze ni vint. Una ciutat on no hagués marcat cada banc, cada paret de pedra amb la seva joventut insolent. Quan s’instal·la al volant, no arranca de seguida. Acarona llargament el ventre del conill decapitat, per tornar-se a calmar.

Partició de les aigües

En Saïd ha aparcat el cotxe al pàrquing de la partició de les aigües. Recolzat a la porta del davant, s’eixuga les mans un cop i un altre, i encara un altre. Li suen. No és que tingui por, però ves per on. Mira la roda de ferro, flonja d’algues i molsa, que va girant a l’aigua, s’enfonsa a contracorrent i torna a pujar tota regalimant. Comprova l’hora al mòbil, se l’entafora a la butxaca dels texans. Té els ulls empetitits per la llum del matí, que ja és massa crua, i l’estómac se li remou a cada cotxe que passa aixecant polseguera. Quan el d’en Manuel arriba al pàrquing, en Saïd s’aixeca sense esverar-se. Si és per això que ha vingut. El pàrquing encara no està ple a petar: és diumenge, dia de mercat i d’encants a l’Isle-sur-la-Sorgue. Tothom aparca al centre o a prop. Aquí encara s’hi està tranquil, els parisencs vindran més tard, a fer el tomb a la vora del riu, prendre una copa i comparar les troballes que han pagat a preu d’or. Les mans li tremolen. Se les posa a les butxaques. Els ànecs sembla que li riguin a la cara, una dotzena que es foten d’ell movent el cul, li vénen ganes de tirar-los rocs. En Manuel aparca de biaix davant de la berlina, apaga el motor. Mentre surt del pick-up, en Saïd es posa les ulleres de sol i s’acosta una mica. Estan cara a cara, a una distància respectable. Fan la mateixa alçada, només que en Manuel és una mola i en Saïd abrinat com una liana. És ell qui pren la iniciativa —és més fàcil xerrar que afrontar el silenci.

—¿Tens alguna cosa per a mi?

En Manuel remuga unes paraules inaudibles, però amb un moviment del braç assenyala la caixa del pick-up. En Saïd es relaxa. S’acosta i deixa que el paleta aixequi la lona a poc a poc.

—Parides— diu en Manuel.

En Saïd remena, arreplega una làmpada. Coure i pell, té prou pàtina com per impressionar un americà.

—Això m’ho quedo.

Continua, ara més segur de si mateix. O sigui que el ritual no ha canviat, tot i l’enganxada de l’altre dia. Es concentra per destriar el gra de la merda. Els antiquaris tenen vista i a còpia d’anar-hi ha captat el truc per reconèixer què es vendrà a uns preus indecents al primer turista parisenc o estranger. Descarta una catifa que cau a trossos, aixeca la lona una mica més i destapa el cantell d’un petit secreter antic. Se li escapa un xiulet d’admiració.

—No està malament...

—¿I l’estora?

—¿Ho dius de conya? Està feta un fàstic, i aquestes rampoines no valen res.

—Merda, he suat per carregar-la, fa cinc metres per tres.

—Doncs no val res. El secreter sí que me’l quedo. I el llum. Espera’t, que dono un cop d’ull a la resta.

En Saïd arreplega quatre capses art-déco, una palangana esmaltada amb les vores blaves. Ho carrega al maleter del cotxe. En Manuel no fa cap gest per ajudar-lo.

—¿Quant? —demana.

El noi torna cap al break, agafa la làmpada i la porta al maleter, sense contestar. En Manuel agafa el secreter per les potes, l’estira. L’altre es gira, esverat.

—Compte, que te’l carregaràs!

—¿Quant?

En Saïd creua els braços. No s’ha tret les ulleres de sol i observa l’adversari a través dels vidres foscos. Quines ganes de fer-li empassar tots els insults de l’altre dia, d’esclafar-li el cap contra la roda del riu, fins que de tant menjar algues plori i demani perdó.

—¿D’on ve?

—Com sempre.

En Saïd mou el cap, fa un somriure murri.

—El llum i les capsetes els has tret de casa d’uns vells. O d’uns que l’han palmat. Als hereus se’ls en pixa, ni ho saben, el que hi ha a les golfes dels vells, això ho sabem tots dos. Sortirà fàcil i no tindrem merders. Ni tu ni jo.

Llavors marca una pausa perquè el tu i el jo sonin plegats dins la closca del paleta, ben fort, que les coses quedin clares tot i tenir el terrat emboirat per l’estupidesa i l’alcohol. Tu i jo a la mateixa barca, si n’hi ha un que cau...

—I... ¿el secreter?

—¿Què passa amb el secreter?

—¿D’on surt?

En Manuel fa mala cara, empeny el moble sota la lona.

—Si no el vols...

—Que no, només vull saber els riscos.

En Manuel es mira el mitja merda que fa el numeret, ell també sospesa els riscos, tots els riscos. Odia aquesta situació.

—El mateix risc que aquell quadro petit de l’últim cop.

—Doncs ja està, les coses clares.

—¿Quant?

En Saïd sospira com si tingués escrúpols. Fa veure que pensa, que dubta. Treu la cartera, li allarga un bitllet de cinc-cents euros. En Manuel arrufa les celles.

—¿Només?

—Eh, m’estic arriscant. Als antiquaris no els agrada la merca robada. Vaja... robada als morts, tant se’ls en fot, però robada als rics que estan vius, la cosa ja es complica.

—I tu et forres, ¿eh?

—Sóc un intermediari, Manuel, ja ho saps. I com que sóc moro, per poc que hi hagi un problema me’l menjaré jo.

En Manuel s’autoritza a riure, un riure sense alegria, tens de mala llet.

—Uf, quina pena.

S’hi posen tots dos per treure el secreter de la caixa. En Saïd abat els seients del cotxe, aparta les coses per poder empènyer el moble sense fer-lo malbé. El tapa amb una manta vella de quadros plena de brins d’herba, que fa olor de poma.

Content del tracte i bufat d’orgull, en Saïd aprofita l’avantatge:

—Què, Manuel, el negoci rutlla, ¿no?

—Pse —remuga l’altre

—Fa sis mesos que ens entenem, tu i jo, i mai hi ha hagut cap merder...

En Manuel empetiteix els ulls i tira la barbeta endavant: espera la segona part.

—Un altre cop, pensa-t’ho bé abans d’insultar-me.

—¿M’estàs amenaçant? Ets un mocós, Saïd! Quan et vaig conèixer t’ho feies a sobre.

—Jo només et dic això: pensa-t’ho bé. Jo no em xivo, però que no em busquin. Potser li interessaria, al teu amic Patrick, saber que mangues el que vols als xalets. Potser voldria la seva part del pastís... Ho dic per dir-ho, eh.

—Doncs calla. Val més.

El paleta gira cua, seu al volant i arrenca derrapant. Un núvol de collverds es dispersa davant del pick-up que accelera i desapareixen darrere uns desmais.

En Saïd es queda parat un moment, amb els ulls plens de pols, una mica decebut que cap ànec hagi anat a parar sota les rodes.

Agafa el tabac de la guantera i tanca el cotxe. Emprenyat, se’n va cap al riu, baixa tres graons i posa el cul a la roca tot sospirant com si hagués fet els cent metres tanques. Les branques dels desmais regalimen pel corrent d’aigua verdós. Hi ha tanta calma. Els dos braços del riu es retroben per fondre’s, acceleren en un salt d’aigua més ample que fondo. D’aquí a unes hores, a més dels parisencs una mica gats, les ribes del riu estaran infestades de grups de nens amb banyador i vambes que es tiraran al riu xisclant. Ell també hi anava, no fa tant. Amb un grapat de pelacanyes com ell, i les noies amb qui no gosava flirtejar a l’època del col·legi, i que va perdre de vista quan va començar a fer de temporer i traficant. Aquí, a l’estiu, s’hi toleraven altres coses. Eren forts i intrèpids, el valor es mesurava amb l’altura d’un salt, l’audàcia d’una capbussada. Les noies sortien de l’aigua cridant que estava glaçada, tenien la pell vermella i esgarrifada sota les tovalloles. Hi havia les que saltaven tan lluny com els tios i les que es quedaven a la vora, indolents, mirant-se’ls amb ulls burletes, avaluant-los. Era per elles que es tornaven atrevits, en el fons no els interessaven les noies massa valentes. Excepte en Saïd, justament. Com si els veiés, els cossos gràcils caminant dalt del salt d’aigua cap a l’altra riba, un peu darrere l’altre com per un fil, llisos, els malucs gronxant-se i els braços separats per mantenir l’equilibri. Els tios bavejaven mirant els culets sota la roba tibant dels banyadors. Ell també, sobretot després, quan hi tornava a pensar.

En aquella aigua es podien barallar de mentida, per tocar-se: atrapar un cos i llançar-lo, enfonsar-se, agafar la carn amb fervor, jugar, fer veure que. Les falses enrabiades i els cops de veritat —cuixes, espatlles, cul— i els espetecs a la carn maltractada, els insults. “Imbècil, jo també puc!” “Doncs va, ¿què esperes?”, i els riures. En Saïd passava a buscar la Céline i la Jo, pujaven al cotxe amb el banyador i les xancletes, un pareo creuat per davant i agafat amb un nus al clatell. Ell conduïa espitregat, orgullós dels músculs ben dibuixats sota la pell —els efectes col·laterals de treballar al camp. L’any passat també era ell que les acompanyava en cotxe fins a la urbanització.

En Saïd fa el compte enrere recreant el model dels banyadors, un any rere l’altre. L’estiu passat el de la Céline era turquesa amb unes perles entre els pits. El de la Jo d’un rosa destenyit, un color estrany damunt d’aquell cos angulós, d’una ràbia incendiària. De sobte se sent massa vell, molt massa vell per a tot plegat, té altra feina que tirar-se al Sorgue en pantalons curts de futbol i fer xisclar les nenes amb onades i esquitxos a la pell tendra. I això el fa sentir una mica trist, és una tristesa dolça, quasi agradable. Es pregunta si les germanes vindran sense ell, aquest any. En realitat no és massa vell, no —s’explica romanços per donar-se-les d’home.

Mentre encén un cigarro s’adona perfectament que les mans encara li tremolen, però està content quan mira el gep sota la manta a través del vidre del darrere. Coneix un antiquari que en pagarà tres vegades el que ell ha donat a en Manuel. I que en farà pagar deu vegades al primer turista amb calés per vendre-li aquest moblet: la llei del mercat, l’oferta i la demanda.