Читать книгу: «Records de la darrera carlinada»

LA XOCOLATERA

La casa Cavaller de Vidrà és, sens dubte, una de les més grans de la muntanya, amb la particularitat de ser tota ella construïda en un sol temps i sota un sol pla, a diferència de la major part de les grans masies, que són una juxtaposició d’edificis o cossos erigits en diverses èpoques i acusant gustos diferents. En l’entrada, que té accés per sota uns porxos, hi podria maniobrar una peça d’artilleria. Està tota empedrada amb rierencs de caire, excepte un gran pas central enllosat, conduint al peu de l’escala, que, sense grans línies arquitectòniques, és la més grandiosa que he vist en tota la muntanya.

Donades les condicions d’aquesta casa, situada a un tirat de pedra del poblat de Vidrà —pinyol del nus de muntanyes del mateix nom, primer baluard de totes les sublevacions carlines—, res té d’estrany que fos ella el centre on s’arraulien, en busca d’aixopluc i descans, no sols les partides d’errants i fugitius, sinó que també en ella prenguessin cos les primeres manifestacions dels organismes administratius de la causa carlina. Ella ho ha estat tot: caserna, fortalesa, ministeri d’Hisenda, hospital i fins acadèmia militar.

Allí, doncs, en la seva gran entrada, aparegué, com plogut del cel, el primer canó d’artilleria de què disposaren les forces carlines de Catalunya, i allí el vaig veure jo per primera vegada, en ingressar en el carlisme militant amb totes les il·lusions i totes les curiositats del catecumen. Recordo que la casa bullia de gent de tota mena, paisans i militars, entenent jo per militars tots aquells que feien armes, per més que molts d’ells, així que havien deixat la que duien a la mà, no es diferenciaven en res dels paisans. Alguns es distingien sols per dur una canana cenyida, calçons de cuiro o polaines de tela i la boina. Altres usaven un mig uniforme, que consistia en garibaldina vermella o verda i una franja o veta cosida al llarg dels cuixals del pantaló. Alguns, pocs, portaven uniforme complet, si bé ideat a llur capritx i sense subjecció a cap reglament, no mancant-ne de ben extravagants i llampants de color.

Mes el canó era l’objecte de totes les curiositats, de tots els entusiasmes i de tots els comentaris. Muntat sobre la seva curenya, lluïa la seva gràcia, bastant casolana, enmig d’un cercle de curiosos que el contemplàvem respectuosament a alguna distància. No sé el que un director de les fàbriques de Trubia o de Krupp hi hauria tingut a dir, però a mi, malgrat tota la meva admiració i tot el meu entusiasme, em semblava fet d’un esclopeter. Era curt i fart, i com que mancava del reviró o xescle de resistència que tots porten a la boca, tenia l’aspecte d’una xocolatera, comparança que eixia de la boca de tothom. La curenya era de roure, feta a cops d’uixol, i les rodes tenien la factura de les de les carretes de bous.

Allí s’organitzà el servei de la peça, per al qual es disposava d’alguns voluntaris que havien servit en l’arma i que s’afanyaven a donar-nos tota mena d’explicacions, lluint coneixements en la matèria i assegurant que la peça era bona, de resistència i que faria soroll.

Del que no estàvem mancats era de quefes; n’hi havia tres. Dos d’ells eren vells, procedents de l’altra guerra, i tenien el grau de coronel. Lluny de mi suposar que no s’havien ben guanyat llurs empleos i que no era ben legítima llur respectabilitat, però considero molt possible que llurs coneixements estiguessin un tant rovellats i es ressentissin dels llargs anys de passivitat passats en les reserves de l’emigració. El que no tenien rovellat era l’entusiasme per la causa, el foc de llurs mirades ni la vivesa de llurs accionats.

Desgraciadament, per no sé quina mala intel·ligència, dels seus respectius nomenaments en resultava una dualitat en el comandament de la bateria, sobre la qual no aconseguien posar-se d’acord, a pesar de les animades discussions que entaulaven i de les quals semblava que volien fer-ne jutges els presents, com si, a falta de poder superior, volguessin apel·lar al vot del poble. Nosaltres escoltàvem respectuosament i callàvem, però ens inclinàvem a considerar amb millor dret un dels dos que, com un rei sobre el seu tron, es passava les hores assegut sobre la peça, com prenent-ne possessió efectiva i real.

El tercer era jove, portava els galons de capità i procedia del cos de sergents d’Artilleria del Govern. Ell era, en realitat, el quefe efectiu, ja que manava i disposava, fent cas omís dels seus superiors, i a ell obeïen els artillers. La veritat és que feia feina: estava organitzada la brigada, a punt els bastos, enginyosament apropiats sobre la basa dels de tragí, i tothom corria d’aquí d’allà, enfeinat, com les abelles al buc. Tot eixia millor o pitjor compost, tot es trobava i totes les dificultats eren vençudes, almenys per sortir del pas. Aquest fenomen xocant de realitzar empreses i vèncer obstacles amb deficiència de temps, de mitjans i de direcció no és pas nou: és un dels miracles de l’entusiasme popular i de la fe que aplana les muntanyes.

Al dia següent, estava disposada la bateria per debutar en el fet de més ressonància que s’havia emprès des del començament de la campanya: l’atac de Ripoll.

Ens unírem amb el gros de la força a Manlleu, on vaig ser presentat als prínceps don Alfons i donya Maria de les Neus. A l’altre dia, si mal no recordo, vàrem emprendre la marxa carretera amunt. Allò semblava un passeig de nuvis. La qüestió es presentava molt senzilla als ulls de molta gent: per via d’assaig, arrasar amb la xocolatera a Ripoll, seguidament a Olot, després a Figueres, i endavant sempre.

I per allí començàrem. Devia ser envers migdia quan emplàçavem el feréstec canó davant l’antiga vila dels Comtes, intimant la rendició, amb tot l’aparat que el cas es portava, al comandant de les dues o tres companyies que guarnien la petita plaça.

La resposta, com se suposa, fou contundent i negativa, i començà el foc, amb poc afany de primer, ja que tothom esperava que el canó parlés. Fou emplaçat, aquest, sobre una margenada que dóna cara al Fort Sant Eudald, contra el qual es tractà de dirigir la seva punteria. Passà llarga estona, en què es veia els improvisats artillers treballar com manobres, cridant i esbufegant. Amb el que he dit, ja es pot comprendre que el canó era del sistema més primitiu, és a dir, amb xemeneia de forat, i s’havia d’engegar amb metxa de corda. Altrament, no es disposava de granades, projectils massa perfeccionats per ser confeccionats en les fornals de ferrer de poble, sinó d’unes pilotes de ferro, foses amb gresols de terra refractària. Llàstima que eren tan poc polides, que duien encara les rebaves de la fosa i no entraven en la boca del canó. També s’obvià aquest inconvenient: un voluntari, posat de genolls i proveït d’una grossa llima, anava esborrant les rebaves, subjectant les bales entre les cuixes i suant unes gotes com cigrons.

Totes aquestes operacions es verificaven al redós de la carena i a cobert de les bales enemigues. El vell coronel donava ordres en veu alta i amb un mig castellà agavatxat, però ordres que semblaven de cerimònia, perquè seguidament les repetia i explicava en català, si bé de fet era sempre l’exsergent (català també) qui disposava. M’havia oblidat de dir que el conflicte de la dualitat de comandaments entre els dos coronels s’havia resolt per ell mateix, ja que un d’ells, precisament el qui havia pres possessió efectiva de la peça asseient-s’hi a sobre, no havia pogut seguir per falta de cavall, que ningú cuidà de proporcionar-li.

Per fi, quedà carregat el canó i encarat al Fort de Sant Eudald, prenent la punteria el mateix coronel, que no volgué cedir a ningú aquest honor. Enmig de la general expectació, era a punt de ressonar la canonada que havia de marcar una nova etapa de la guerra civil, o sigui aquella en què les forces de don Carles deixaven la defensiva per prendre resoltament l’ofensiva. Això estava en la consciència de tots nosaltres, i és per això que ens sentíem tots amb el cor oprimit, i en ressonar la braó de l’espetec, un crit de “Visca el Rei!” atronà ensems l’espai. Mes, oh desil·lusió!, d’entremig de la fumerola en veiérem sortir a tomballons la flamant peça, que anà rodant marges avall. De moment, tots creguérem que s’havia rebentat, la qual cosa produí un general sentiment de vergonya i desconsol. Mes prompte es veié que eren sols les rodes que s’havien esmicolat, tal vegada per estar mal calculat el moviment de retrocés de la peça, i renasqué l’esperança del remei. Aleshores s’entaularen animats i saborosos comentaris sobre els efectes de la canonada. Damunt la coberta de teula d’escata del campanar de Sant Eudald es veia un forat, en el qual ningú havia reparat abans, i fou opinió unànime que era el senyal de la bala, desfent-se tothom en elogis i visques al canó i als hàbils artillers que el manejaven. És a dir, tothom no, perquè jo, que tenia la vista fina com un esparver, observava, molt a pesar meu, que aquell forat era quadrat i net de caires, no podent-me explicar que pogués ser produït a viva força. Mirant amb uns gemelos, es comprovà que no era sinó una finestra que donava accés al teulat. Però, ¿quin interès hi havia d’haver a desil·lusionar la multitud?

Per a major sort, no havia passat encara una hora de l’incident, i ja el canó tornava a tronar des de la mateixa carena, muntat sobre les rodes d’un carretó que s’embargà en una masia propera i que, segons parer general, li anaven millor que les pròpies. Efectivament: amb elles féu la xocolatera totes les seves campanyes.

En realitat, a la distància que s’operava, allò no servia sinó per espantar els pardals, i, convençut d’això, el Príncep, que comandava l’acció, donà ordre d’entrar dins la vila. Aquesta no tenia fortificació exterior i, rodejada com està en la seva major part d’aigua, sols alguns retens defensaven les poques entrades, els quals es retiraren als Forts tan bon punt es veieren atacats per les companyies que, amb l’arma al braç i a pas de càrrega, es precipitaren dins la vila. El mateix camí feia aviat el canó, i llavors començà seriosament l’atac.

Jo no estava agregat a cap força, ni tenia lloc assenyalat en la jornada. Tampoc m’havien donat més armament que una escopeta sense gallet, eina més inútil que una canya esquerdada, i amb tals condicions, encara que desitjava fer alguna cosa, em faltava decisió per agregar-me a les companyies que lluitaven pels carrers de la vila. Esmaperdut, em vaig dirigir al quarter general dels Prínceps, situat en una masia, a un quilòmetre del foc, on començà a afluir una processó de ferits, per llurs cames uns, portats en braços de llurs companys altres, deixant la carretera rastrejada de sang. Allí vaig poder apreciar una altra fàcies d’aquella original campanya. No hi havia metge ni farmaciola. El meu germà, que no feia molt temps s’havia llicenciat en Farmàcia, estava disposat a prestar els seus serveis sanitaris i anava proveït d’una petita farmaciola que vingué com ploguda del cel. Però no n’hi havia prou dels remeis, sinó que calia que algú els apliqués, i ell, que mai se n’havia vistes de més fresques, hagué de posar-se a curar, arribant fins a practicar punts de sutura, operació que sols coneixia de referència per algun company de dispesa. La princesa donya Maria exercia carinyosament de germana de la caritat, i els altres fèiem el que podíem i més del que sabíem en un ofici que ens era igualment nou.

Des que havia entrat en campanya, no feia més que anar de sorpresa en sorpresa. Un moment en què vaig sortir a fora, arribava un grup d’allò més original. El vell coronel d’artilleria venia fent contorsions i visatges, muntat a cavall d’un pagès que corria a salt de ca i traient mig pam de llengua. El seguien algunes persones, corrent també, que a penes podien bleixar. Em vingué a la memòria l’espectacle estúpid que havia presenciat algunes vegades en les places de toros, en què el públic passeja a collibè el torero predilecte. També recordava haver llegit dels abissinis del rei Teodor, que mentre garrotejaven desapiadadament els artillers que no feien blanc, passejaven pel campament, portant-lo a coll, l’afortunat que aconseguia posar una bona bala en el campament dels anglesos. Aquests records, evocats per l’original espectacle que tenia al davant, em feren preguntar a mi mateix: quina gran proesa haurà portat a cap aquest home, que li hagi valgut els honors de semblant apoteosi?

En ser més a prop, vaig observar que la seva cara era traspassada, cadavèrica i acusant un viu sofriment, al mateix temps que del seu cos brollava un doll de sang que, regalimant per la punta de la bota, anava marcant un rastre tot al llarg de la carretera fins on arribava la vista.

Ja enfront dels Prínceps, es llevà la boina i, amb veu més potent del que podia esperar-se donat el seu aspecte, donà un crit de ¡Viva el Rey! Els presents ens descobrírem amb respecte davant d’aquella sagnant ruïna, no podent jo menys de reflexionar sobre la proximitat del ridícul amb el sublim, proximitat que havia de tenir ocasió de comprovar amb alguna freqüència en el decurs de la campanya en què acabava d’entrar.

Per la resta, la xocolatera anava tronant de bo i millor. Un dels Forts es rendí aquella nit; l’altre prolongà la resistència fins al migdia de l’endemà, esperant un auxili que no venia, perquè en Martínez Campos, que l’hi portava des d’Olot, arribà a misses dites, és a dir, quan ja, havent-se rendit tothom, havíem desocupat la vila, i per més que vingué sobre nosaltres a Campdevànol, li férem cara i, fos perquè considerés ja fracassada l’operació o per altra causa, el cas és que, en lloc d’avançar, retrocedí sobre els seus passos, anant nosaltres trepitjant-li els talons fins a les tàpies de Ripoll.

Proesa consemblant es reproduïa al cap de poc a Berga, amb millor èxit encara, i s’hauria repetit a Puigcerdà, de no ser que l’intrèpid Cabrinetty, a qui en Vila del Prat no aconseguí deturar, ens ensopegà amb la feina a mig fer, guanyant-se aquell dia l’estàtua que més tard li aixecà la capital de la Cerdanya.

D’això, se’n seguí una reacció de l’enemic que portà un retrocés en la nostra causa. La xocolatera hagué de ser endreçada, tornant a aparèixer molt rarament, ja que més tard l’enemic ens proporcionà excel·lents canons de diversos sistemes, i alguns bons oficials procedents de la cèlebre cuestión Hidalgo.