La senda dels lladres

Aquesta obra ha obtingut el XV Premi Francesc Ferrer Pastor d’Investigació vers la llengua, cultura o societat (2008), convocat per la Societat Coral El Micalet amb el suport de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Ferran Carbó (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), Josep Guia (Societat Coral El Micalet), Vicent Miquel i Diego (La Paraula Cristiana), Gustau Muñoz (Publicacions de la Universitat de València) i Agustí Pérez i Folques (Conselleria de Cultura).

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Manel Arcos i Martínez, 2009

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2009

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Textual IM

Correcció: Pau Viciano

Coberta:

Il·lustració: Detall d’una litografia acolorida apareguda en Das Buch der Welt (1856), revista editada en Stuttgart per Carl Hoffmann. Biblioteca d’Abilio Reig Ferrer (Mutxamel, Alacant).

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-7380-4

Depósito legal: V-2098-2009

ePub: Publidisa

Recorde amb afecte aquells màgics anys en què alguns xiquets d’Oliva passàvem moltes hores de sol saltant pels marges de la muntanyeta de la Creu, quan no era jugant a xapes o al pic i pala, quan no pegant-li puntellades a una pilota als carrers del Pinet, el meu barri, on encara viuen els meus pares. A ells, a Victòria i Alexandre, a la gent que em coneix i m’estima de veritat i a totes les persones que m’han donat un colp de mà, en especial a les mestres i els mestres dels col·legis Gabriel Ciscar i Lluís Vives, on vaig cursar l’ensenyament primari, els dedique de bon grat aquest treball.

Piles, primavera de 2009

El robament, si és molt gros, es dignifica. L’ideal de l’home modern és ser nét d’un gran lladre, esborrar el record del difunt i guardar-se’n els diners.

SANTIAGO RUSIÑOL, Màximes i mals pensaments.

PRÒLEG

El bandolerisme valencià del segle XIX no ha atret a penes l’atenció dels investigadors. Si no considerem les aproximacions literàries de Vicent Blasco Ibáñez en el seu conte La paella del roder o les novel·les de Rafael Comenge, El roder Micalet Mars o el honrado sin honra, de 1930, i la seua continuació, El bandido de Fontfreda, de 1932, precisament pel seu caràcter literari, però no per això mancades d’interès, la primera aproximació historiogràfica amb pretensió científica fou precisament un article que vaig publicar l’any 1974 en la revista Recerques amb el títol de «Bandolerisme i delinqüència a les acaballes de l’Antic Règim (País Valencià, 1759-1843)». Aquell estudi, incorporat després a la meua tesi doctoral i, per tant, al llibre Revolución liberal y revuelta campesina del 1977, que era un resum d’aquella, no era més que una aproximació feta principalment a partir dels Llibres de Desemparats i Ajusticiats de la confraria valenciana de la Mare de Déu dels Desemparats i algunes notícies disperses tretes fonamentalment dels diaris de l’època. Dec confessar que algunes obres posteriors, com la de Juan Antonio Ramos Vidal o Antonio Escudero, no afegien gran cosa a allò que hi havia en el meu article. No puc dir el mateix de l’estudi de Jaume Torras Elías, Notes entorn a la figura de Jaume el Barbut, que aquest autor va presentar en el Primer Congrés d’Estudis d’Història del País Valencià de l’any 1971, ja que es tracta d’un treball molt interessant malgrat que limitat a la figura d’un sol bandoler. L’autor del llibre que ara presente cita també, en la introducció de l’obra, algunes contribucions de Josep Camarena, Bernat Capó i Joan Josep Cardona, totes elles de caràcter local i limitat. L’altra època daurada del bandolerisme valencià, el segle XVII, ha rebut més atenció investigadora, començant per l’aportació fonamental de Sebastià Garcia Martínez i seguint amb els estudis de Lluís Guia Marín i altres autors que no cite, però probablement tampoc no tota la que el tema es mereix.

Resulta difícil comprendre la raó d’aquest desinterès per una problemàtica que, pel seu atractiu si tenim en compte el seu reflex en la literatura, hauria d’haver generat molts més estudis. Vejam, si no, l’abundant producció sobre el bandolerisme català del Barroc, que no ha tingut el seu correlat en el País Valencià. A hores d’ara, i situe aquest «ara» fins i tot després de la publicació de l’obra de Manel Arcos, desconeixem amb exactitud l’evolució del bandolerisme valencià al final del segle XVII, no sabem absolutament res del XVIII i tan sols albirem que a les darreries del Set-cents s’inicià una segona etapa àlgida del bandolerisme, el final de la qual desconeixem, però que degué durar fins a la fi del XIX o fins i tot començament del XX. Una de les raons d’aquest desinterès és probablement la complexitat que l’estudi del bandolerisme presenta. Com que no tenim una font compacta, o un conjunt de fonts, per tal d’estudiar aquesta problemàtica, els investigadors han de recórrer necessàriament a documentació molt dispersa i, per tant, difícil de controlar. La quasi total desaparició dels plets criminals de l’Audiència valenciana és, en part, un factor responsable del fet que comente. Però fins i tot si aquests processos s’haguessen conservat, potser encara ens faltaria alguna documentació fonamental perquè sovint el bandolerisme fou perseguit mitjançant tribunals especials, la documentació dels quals quasi mai no ha arribat fins a nosaltres. Aquesta dificultat ha quedat perfectament coberta en La senda dels lladres de Manel Arcos. Si examinem la llista de fonts que l’autor ha utilitzat en el seu estudi ens adonarem immediatament de l’immens treball que ha realitzat. Arcos diu modestament en el pròleg que el treball ha anat fentse en el transcurs de setmanes, mesos i algun o altre any. Personalment sospite que aquest «algun o altre any» deuen d’haver estat un bon grapat que l’autor no confessa, ja que no ha descurat esforços per tal d’esbrinar fins i tot els més mínims detalls. Posaré un exemple que m’afecta personalment. En el meu estudi abans citat sobre el bandolerisme valencià donava compte de la desarticulació, l’any 1801, de la famosa banda de Vicent Mas, àlies el Tramusseret de Beniardà, ja que així apareixia el seu nom en la documentació de la confraria de la Mare de Déu dels Desemparats. No vaig ser conscient de la contradicció que implicava que un home de la llunyana vall de Guadalest comandés un grup de bandolers que eren tots de la Safor. Doncs bé, Manel Arcos s’ha pres la molèstia d’esbrinar si aquell «Beniardà» que deia la font no era en realitat Benirredrà i ha buscat pacientment en l’arxiu parroquial d’aquest poble de la Safor l’acta de bateig del cap de la banda i l’ha trobat. Ara podem estar segurs que el famós Tramusseret era en realitat el Tramusseret de Benirredrà. Si l’autor ha fet aquest treball amb un bandoler que ni tan sols és del seu període d’estudi, que va de 1806 a 1839, podem imaginar fàcilment la intensitat i rigor del seu treball. Aquestes dues són, al meu parer, les seues virtuts essencials, ja que aquest estudi és, per damunt de tot, del més alt rigor investigador. Podria objectar-se que el seu abast és limitat, en l’espai i en el temps, ja que s’estén en el període cronològic abans esmentat i en un territori parcial de l’antiga governació borbònica de Dénia que l’autor defineix com «els voltants de la serra de Mostalla». Tenint en compte la immensa dificultat del treball crec que no es pot demanar més. El que caldria esperar és que el seu exemple impulse altres investigadors a fer estudis semblants d’altres territoris i altres períodes cronològics i que finalment puguem disposar d’un conjunt d’investigacions que ens permeten de conèixer en profunditat la història del bandolerisme valencià, almenys el del Nou-cents.

Aquest estudi és sobretot factual, és a dir, que exposa una sèrie de fets i no arrisca interpretacions. No li ho puc retreure. Jo tampoc no sabria interpretar el fenomen bandoler valencià. Es tracta, sens dubte, d’un fenomen lligat a la violència interpersonal, malgrat que no limitat a aquesta. El País Valencià ha estat, tradicionalment, un territori en el què l’arranjament privat i violent de comptes s’ha practicat de forma habitual, sobretot en els segles XVI i XVII. Ens manquen estudis comparatius, però almenys sabem que les morts violentes que consten en els registres parroquials de defuncions eren prou superiors a les d’altres territoris hispànics. En un estudi recent sobre el marquesat de Llombai vaig calcular una taxa de 30 homicidis anuals per 100.000 habitants en el segle XVII, que és la que habitualment utilitzen els criminòlegs, que és molt elevada. En aquest mateix territori la taxa va caure a 3 homicidis anuals per 100.000 habitants durant el segle XVIII. La informació aportada per Manel Arcos suggereix que en la primera meitat del segle XIX aquesta taxa degué elevar-se a magnituds pròximes a les del Sis-cents. Si l’alta taxa del XVII es degué, entre altres raons, a l’absència de mecanismes repressors a causa de la debilitat de l’estat, i la caiguda del XVIII al reforçament d’aquest mateix estat en el període borbònic, la repuntada del XIX probablement tinga la mateixa explicació. De fet l’autor ha tingut la cura d’inscriure el seu estudi en una detallada contextualització històrica i queden pocs dubtes que els trasbalsaments polítics, la desmobilització guerrillera després de la guerra del Francès, les desercions de l’exèrcit i la crisi econòmica són factors que necessàriament s’han de tenir en compte. Potser també hi tingués algun pes la «tradició» de violència valenciana, que el «pacífic» segle XVIII potser no va poder esborrar totalment, ja que aquella pacificació es degué més a una política repressora que no pas civilitzadora, donant a aquesta paraula el significat que li atorga Norbert Elias. D’alguna manera la repuntada de violència del segle XIX no mostraria sinó el fracàs en aquest sentit del despotisme il·lustrat. Vull que es prenguen aquestes reflexions com a absolutament provisionals, ja que ens farien falta molts més estudis com el de Manel Arcos, del País Valencià i de la resta d’Espanya, per tal d’arribar a entendre en profunditat un fenomen tan complex.

València, maig del 2009

MANUEL ARDIT

Universitat de València

INTRODUCCIÓ

El llibre que tens a les mans és el resultat d’un treball llarg en el temps i ardu en l’elaboració. Qui ja ha viscut una experiència pareguda, sap massa bé els passos que s’han de fer i les portes que s’han de tocar. Anys enrere (deuen ser uns quants, perquè ara mateix no m’atrevisc a fixar una data), havien arribat a la meua oïda rondalles de bandits de la rodalia molt curioses, com ara que si, en temps immemorials, alguns d’ells es veien amb dones lleugeres de casc, sota una figuera d’un paratge determinat; que si un famós capitost amagava els botins dels robatoris en un forat de la muralla d’un castell... Tot eren comentaris. Però, com sempre s’ha dit, quan els gossos lladren és perquè alguna cosa senten.

Si volia saber més, doncs, havia de furgar on fóra menester. I qui busca, a la fi troba. En un primer lloc, calia cercar dades. De bell antuvi, em posava mans a l’obra. Visitava arxius municipals, parroquials i provincials, hemeroteques i, fins i tot, biblioteques virtuals. Els documents hi eren, i tant, però havien romàs un grapat d’anys dormits i en silenci. Tot arreplegada la informació, calia tractar-la. Ací topava amb una de les primeres dificultats. La consulta d’uns quants manuscrits, no poc ni gaire, requeria grans dosis de paciència per poder desxifrar el contingut. I, així, anaven transcorrent les setmanes, els mesos i algun o altre any.

La tasca, de bona veritat, valia la pena. L’intent s’ho mereixia. L’assumpte investigat, el fenomen del bandolerisme en una part de l’antiga governació de Dénia al llarg del primer terç del segle XIX, no havia sigut estudiat a fons en cap moment. Josep Camarena Mahiques, Bernat Capó Garcia, Joan Josep Cardona Ivars, Antonio Escudero Gutiérrez i Manuel Ardit Lucas, entre altres, havien avançat alguns apunts. Comptava, tot i això, amb les restes que havien perdurat en la comunicació oral (llegendes i mites, sobretot). Hi havia interés, per tant, d’omplir un buit; de recuperar, al cap i a la fi, una part de la nostra memòria històrica. Tot un repte.

A les acaballes de l’Antic Règim, entre la fi del regnat de Carles IV i els primers anys de la regència de Maria Cristina, esposa de Ferran VII i mare d’Isabel II, s’esdevé un període excessivament convuls i inestable, amb guerres, invasions, revoltes i alternances en el poder cada dos per tres, i enmig d’una conjuntura econòmica gens favorable a les capes socials més vulnerables, cada cop més sumides en el marasme i en la misèria. Són trenta-tres anys del nostre passat, els que van des de 1806 fins al febrer de 1839, amb un marc jurídic que, en matèria d’ordre públic, presenta constants modificacions quant a l’organització i el funcionament dels cossos i les forces de seguretat (fusellers, voluntaris reialistes, milicians, urbans o guàrdies nacionals), com pel que fa a la normativa sobre ús i tinença d’armes, sense oblidar la infame política penal i penitenciària i l’inhumà i insalubre estat dels presidis i les presons.

En aqueix context, hi ha uns quants personatges principals, com ara roders de la talla del Tramusseret de Benirredrà, el Coix de Gandia, Collet, Palmeret, el Mut, el Frare del Barranc, Joan Berenguer de Fèlix, el Peixeruc, el Seguinet, Calafat, Malacara, Josep Poler, el Moliner de Palma, el Rajoler d’Ador, el Fraret de Buixerques, Vicentet, Vinyes, Marcel·la, Cassola, Joaquim Cardona, el Valent, el Coix d’Alfauir, Laberte, Francesc Sendra, Francesc Canet, Frares, Antoni Sala, l’Agre, el Xera, el Tort de Seganyet, el Gallo, Parretes, Tern, Llutxent, Joaquim Pla o Salat, gràcies als quals queden gravades un munt de gestes heroiques i èpiques, on no falten els elements essencials del gènere d’aventures (saquejos, assalts, robatoris en despoblat, assassinats, segrestos, evasions d’establiments penals, xocs armats, traïcions, delacions, venjances, execucions...).

I, evidentment, els protagonistes dels susdits episodis vagaregen per un territori, on marquen el seu camp d’operacions. L’acció es desenvolupa en un espai físic bastant peculiar, enquadrat per la cadena de ferradures muntanyoses, encarades a la mar Mediterrània, que formen, de nord a sud, les serres del Mondúver, el Buixcarró, la Falconera, Ador, la Safor, Benicadell, Gallinera, l’Almirall, Mostalla, Pla del Miserà, la Carrasca, el Migdia, Negra, Segària, el Penyó, Seguili, Beniquasi, Seldetes i el Montgó. Sens dubte, es tracta d’un paisatge singular i encisador; i, ensems, tan bigarrat com embullat. És l’escenari adient i idoni, testimoni sigil·lós i taciturn d’infinitat de malifetes.

Els bandits van deixant empremta per molts municipis de les comarques de la Safor, la Marina Alta, la Vall d’Albaida i el Comtat. Aquesta és La senda dels Lladres, un relat que, siga dit de pas, està inspirat en un topònim i, més concretament, en el nom d’un camí rural. La senda dels Lladres discorre, a hores d’ara, pel terme d’Oliva, en paral·lel a l’actual carretera CV-715, Oliva-la Nucia. Naix a la partida de les Planes i enllaça, després de travessar el barranquet de Benirrama, amb el camí Xiulet, situat al peu de la muntanya del Castellar, a l’extrem oriental de la serra de Mostalla. Sobre el cim de l’esmentat turó s’assenta un dels cèlebres caus, per no dir el que més, dels bandolers de la contornada. Qui ho havia de dir!

CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I CITACIONS

Per al tractament i l’edició dels manuscrits i els textos originals, ha sigut imprescindible establir uns criteris que respecten al màxim el material de l’època, encara que en ocasions ha sigut necessària l’actualització ortogràfica. Segons els susdits principis, la transcripció atén les pautes següents:

1) S’han respectat les grafies i tots els signes de puntuació dels documents.

2) Si una paraula està escrita malament i l’errada es deu al desconeixement de la llengua, i no a l’ortografia, s’ha transcrit literalment i s’ha afegit (sic).

3) La mateixa fórmula s’ha aplicat a les errades de morfologia i sintaxi, d’expressió, repetició per descuit d’una mateixa paraula, etc.

4) S’ha actualitzat l’ortografia quan l’escriptura original incorrecta es dóna per un desconeixement de la versió escrita vàlida o, simplement, perquè han canviat els usos ortogràfics.

5) L’ús de les majúscules i de les minúscules i l’accentuació gràfica dels textos originals també han estat adaptats a les normes actuals d’ortografia.

6) S’han desfet les abreviatures del text, excepte aquelles que s’utilitzen com si foren fórmula de comiat i les que estan tradicionalment instaurades.

7) S’ha afegit el punt en les abreviatures o quan el text següent comença amb majúscula i s’entén que l’autor ha oblidat de posar-lo.

Pel que fa a les citacions:

1) Quan s’ha fet ús d’una citació sense mencionar explícitament la font de procedència, la citació s’ha fet en valencià.

2) Si s’ha mencionat la font de procedència amb una nota a peu de pàgina, s’ha sigut coherent i s’ha sigut fidel al text original. En aquest cas, no s’ha traduït al valencià cap citació siga quina siga la llengua d’origen.

3) A més dels esmentats criteris, s’han mantingut en la llengua original les citacions que tenen una forma textual que és pertinent o que aporten alguna informació rellevant per al contingut de l’obra, ja siga per la seua forma lingüística, pel seu valor històric, artístic, testimonial, documental, etc. Això, independentment del fet que s’han traduït al valencià les altres citacions que no tenen les dites característiques.

4) En tots els casos, s’ha mantingut la referència de la citació amb el títol en la llengua original.

ABREVIATURES