Читать книгу: «Parla'm amb estil»
Magí Camps (Barcelona, 1961) és filòleg i periodista, i ha desenvolupat la seva vida professional a La Vanguardia. Ha estat el responsable lingüístic del diari i ara fa de periodista cultural. També és professor de traducció periodística de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, col·labora amb SER Catalunya i és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
Cada persona té un estil. A l’hora de fer servir la llengua, també. I hem de ser conscients de la llengua que utilitzem i de per què triem una paraula, una expressió o una frase i no unes altres. Si volem transmetre amb claredat allò que volem dir, no ho podem fer sense cuidar i polir la nostra manera de parlar.
Amb estil i bon humor, Magí Camps tracta sobre eufemismes i objectivitat, llenguatge sexista i inclusiu, bones transgressions i errors greus, argot importat i neologismes, domini de la llengua i escriptors estrella. Són reflexions –dèries, en diu l’autor– que ajudaran a perfilar el lingüista que tots els catalanoparlants duemdins nostre.
Parla’m amb estil
Parla’m amb estil
Magí Camps
© 2020, Magí Camps
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—
Primera edició: setembre de 2020
Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació
Il·lustració de la coberta: Elisenda Soler
Maquetació: Grafime
Producció de l’ePub: booqlab.com
ISBN: 978-84-9766-714-2
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
SUMARI
DELOGUARD
1. UNA LLENGUA TOT TERRENY
La raó del client
Com una taca d’oli
L’efecte karaoke
L’ofici lingüístic del bon periodista
Homes, dones i persones
2. ELS DICCIONARIS SÓN EINES, NO LLEIS
Quina creu!
La puta d’oros!
‘Home, sweet home’
Es va dirigir a l’espona del llit
Desig al geni de la llàntia
El verb ‘apropar-se’, un llop amb pell de xai
L’asimetria és bella
3. TRANSGREDIR O CAGAR-LA?
Les lletres de les cançons
Error o transgressió?
Bones transgressions
‘Titulín’
Escriptors estrella
L’ofici de corrector
4. AIXÒ NO HO DIU NINGÚ!
Aquest any o enguany?
El caragol, la carabassa i la taronja
Quan en dèiem xampany
En un tast, els vins no es ‘proven’
Un torero cigalero
Paraules maleïdes
Paraules revesses
Les noves paraules, per composició
5. AMB ESTIL, SENSE PERDRE LA GRAMÀTICA
En Joan, en Pere i en Berenguera
Més aglutinacions, sisplau
Tot un món en un article
El passat simple és més literari?
De bossa, en vol?
Una construcció que s’escriu molt i que es diu poc
Quina cosa, ‘la qual cosa’
Uns quants, que són diversos, distints i, fins i tot, diferents
La doble negació mereix una oportunitat
6. TRADUIR NO ES FA AMB UN PAS
Aquest programa és una porqueria!
Músics al pòdium
Visca Catalunya gratis!
En defensa de la traducció automàtica
7. L’ORTOTIPOGRAFIA, L’ESTIL FINS A L’ÚLTIM DETALL
La dèria de les majúscules
La bellesa del punt i coma
Interrogant d’obertura? No, gràcies
Quan s’apostrofa la essa líquida?
L’accent que fa nosa
Les novel·les i la cursiva
8. LA FÚRIA DEL DÉU SEO
De Siracusa a Saragossa, passant per mig món
Un rus, un àrab i un grec
Pequín o Beijing?
Tàrrega o Targa? Alaior o Lô?
SI’ SERVIDA
DELOGUARD
Cada persona té un estil. N’hi ha que el tenen més marcat, més singular; i n’hi ha que s’afegeixen al corrent general, amb tot un ventall de possibilitats, que van des de l’estil més neutre fins a l’estil que està de moda: els pantalons estripats o les ulleres metàl·liques rodones i primes.
A l’hora de fer servir la llengua, també tenim el nostre estil. Pot mostrar matisos diferents quan parlem o quan escrivim, o si xerrem amb una amistat o amb una persona de la feina. Són els registres. Tots els parlants podem passar de fer servir un registre més formal a un de més informal sense que això afecti l’estil general. Fer servir cada registre en el moment adequat també forma part del nostre estil.
En aquest llibre hi exposo les meves dèries –el meu estil– pel que fa a la llengua. No us penseu que vull pontificar; el que pretenc és explicar per què hi ha coses que m’agraden i coses que no, per què opto per fer servir un mot determinat en lloc d’un altre, o per què quan escric hi poso majúscula o no n’hi poso.
Com que les persones acostumem a tenir moltes cares, les meves dèries tenen a veure amb la meva manera de fer, però també amb el llenguatge periodístic i amb la lingüística pròpiament dita, que són la meva professió i les meves passions. No puc deixar de banda tots els anys que he estat responsable del llibre d’estil de La Vanguardia, ni tota l’experiència que he adquirit en aquest diari, tant treballant amb l’equip d’Edició i amb els redactors de les seccions informatives, com mantenint una relació enriquidora amb els lingüistes dels altres mitjans de comunicació.
Però no hem de perdre els orígens. Vinc de família de bacallaners i durant uns quants anys vaig treballar a la parada dels pares. Al matí despatxava al mercat i a la tarda anava a la facultat. Els dies que hi havia poca feina, llegia les aventures de Tirant i del Quixot amagat darrere el taulell, assegut en una llauna d’olives de cinc quilos, mentre ma mare atenia la clientela. Aquella barreja de llengua fresca, espontània als matins, i de llengua docta, acadèmica a les tardes, també forma part del meu llibre d’estil.
L’objecte del llibre és, a última hora, fer reflexionar el lector: que prengui consciència que no és innocu fer servir una expressió o una altra; que no és el mateix que un periodista escrigui una paraula tal com l’ha sentida o fer un pas endavant i posar-hi la que veritablement pertoca; que no és cap bestiesa parar-nos a pensar per què diem les coses d’una manera i no d’una altra.
Cada parlant pren les seves decisions, però massa sovint trobem persones que fan un ús inconscient i gregari de la llengua. Explicant-vos les meves dèries, el que m’agradaria és ajudar que cadascú, com a parlant, prengués les seves decisions d’una manera conscient. Si volem ser bons usuaris de la llengua i fer arribar amb claredat als nostres interlocutors allò que volem dir –el nostre missatge–, no ho podem fer sense polir el llenguatge, la manera de parlar. Cal que n’eliminem les badades, cal que esmolem l’eina (en feliç expressió de Daniel Cassany).
Quan escrivim, no cal que passem el paper de vidre pels textos fins que no hi quedi cap impuresa. Això crearia una uniformitat falsa i empobridora. Només que hi fem unes bones passades de ribot, per eliminar els bonys més evidents, obtindrem una llengua més acurada i representativa de nosaltres mateixos. Podem transgredir, però no badar.
Seguint l’estil dels articles que publico cada setmana a La Vanguardia des del 2005 en format de columna i amb l’epígraf «Lletra petita», he escrit aquestes píndoles de nova planta, amb una diferència substancial. Si en el cas de les lletres petites tinc present tant el català com el castellà, atès que el diari es publica en totes dues llengües, aquí només he pensat en el català, que és la meva llengua materna. Tan sols el primer article, «La raó del client», ha sortit publicat. L’he recuperat perquè penso que resumeix amb claredat la meva visió de l’estat actual de la llengua catalana. La resta són capítols nous, pensats com a part d’aquest tot ben divers que vol ser aquest llibre.
Amunt i crits!
1. UNA LLENGUA TOT TERRENY
LA RAÓ DEL CLIENT
Si vol ser atès en català, toqui el dos
Quan ajudava els pares a la botiga, el llibre d’estil es resumia en la frase «el client sempre té raó». Pel que fa a la llengua, era tan senzill com que jo parlava amb el comprador en la llengua en què se m’adreçava. Quan es va posar en marxa la immersió lingüística, vaig pensar que, a llarg termini, jo, com a client, també tindria la raó. Així, quan anés a comprar, qui m’atendria darrere el taulell em parlaria en la llengua que jo fes servir.
Aquest llarg termini ja ha passat i la realitat és que massa sovint és el client qui deixa de parlar en català perquè la persona que hi ha darrere el taulell no el parla. No em refereixo només a qui despatxa, sinó a qualsevol persona que atengui els ciutadans a qualsevol lloc de l’administració: a l’oficina del padró, a l’hospital o al jutjat.
Jo com a venedor no tinc els mateixos drets que com a ciutadà: darrere el taulell, m’haig d’adreçar a la clientela en la llengua que em parli; davant del taulell, segons les lleis que ens governen, tinc el dret de ser atès en la llengua que jo triï, no en la que vulgui el venedor, la metgessa o el jutge amb qui parli. Però la realitat no és així: com a ciutadà no puc viure al cent per cent en català, i sí que puc viure en castellà. Qui ho nega o ho tergiversa sap que no diu tota la veritat.
En teoria, la immersió lingüística i l’obligatorietat que el funcionariat hagi de parlar les dues llengües m’ha de garantir aquest dret, com a mínim, en l’àmbit públic. Això, de retruc, afavoriria que en l’àmbit privat també fos així. Però no ho és. No em serveix que qui m’atengui m’entengui. Tinc el dret a ser atès en qualsevol de les dues llengües sense haver-ho de demanar.
Com han explicat in extenso lingüistes reputats com Carme Junyent, les normes que regeixen la immersió lingüística no s’apliquen al cent per cent. És un secret de domini públic que, per no malmetre la convivència, hi ha laxitud envers les persones que no es mouen del castellà en àmbits en què, per llei, haurien de parlar les dues llengües.
Les polítiques lingüístiques, doncs, no han funcionat. I com que la immersió, en teoria, ja es fa en català, és impossible ensenyar més català. Com ho fem, aleshores, per no empobrir encara més la llengua minoritzada? Aquesta és la pregunta que s’hauria de fer qualsevol partit que vulgui de veritat la pervivència del català i la convivència de les dues llengües a Catalunya.
Tot això no és pel caprici que jo pugui parlar català com a ciutadà, sinó perquè la meva llengua materna no desaparegui. Ja fa massa temps que dura la bestiesa lingüicida d’alguns partits. Deixem de polititzar la llengua i fem per mantenir en bon estat de salut el patrimoni de la humanitat que suposa qualsevol llengua, també el català. Els que vulguin parlar de castellà perseguit i d’altres mentides farien bé d’explicar aquests romanços a la vora del foc i no des de les cadires del poder. Per dignitat.
COM UNA TACA D’OLI
Les llengües olioses s’escampen i ocupen territoris que no els pertanyen
No conec bé cap llengua estrangera, però sí que em puc comunicar en anglès, italià i francès. Això em dona una llibertat de moviments quan visito territoris on es parlen aquestes llengües que em fa feliç. Ara bé, quan surto de la zona de confort, em desplau no saber-ne més. Amb l’anglès ens podem moure amb certa comoditat com a turistes, però parar l’orella i entendre coses de les converses dels altres ja sabeu que, per a un lingüista, és el mannà dels israelites (israelita, de l’antic poble bíblic; israelià, de l’actual Israel).
He viatjat no fa gaire fins a Eslovènia amb cotxe. A França m’hi entenia, a Itàlia m’hi entenia, però quan vaig deixar enrere Trieste, em vaig submergir en el món de les llengües eslaves, territori lingüísticament ignot. A l’hora de dir gràcies dic hvala, i poca cosa més. A Alemanya, tot i que d’alemany no en sé, el fet que sigui una llengua emparentada amb l’anglès facilita la comprensió d’algun cartell. A les repúbliques balcàniques la incomprensió és absoluta.
Em va semblar curiós que a tots els territoris fronterers, i fins i tot Eslovènia endins, algunes persones em parlessin en italià. La veritat és que era d’agrair, però això em va fer rumiar en la prepotència amb què els italians es mouen pel món. Fins i tot vaig sentir una dona que es queixava en una botiga de Ljubljana que no sabessin italià i li parlessin en anglès.
De seguida vaig pensar en el que passa a Portugal amb el castellà, que és força semblant. Com si fossin a cal sogre, els hispanoparlants monolingües que hi viatgen parlen la seva llengua i esperen que els altres facin l’esforç d’entendre’ls. En el seu subconscient, o directament en el seu conscient, com que els han fet creure que la seva llengua és superior, i Portugal, en el cas dels uns, i Eslovènia, en el cas dels altres, són una mena de neocolònies, actuen com una taca d’oli, que s’escampa i no té aturador: «Jo no em moc de la meva llengua, i si vols els meus quartos, ja t’espavilaràs per entendre’m».
Una altra prova fefaent d’això són les euroordres del jutge Llarena. A la Unió Europea el castellà és llengua oficial (el català, no), però a Bèlgica el castellà no és cap de les llengües oficials que els belgues fan anar. Al país de Tintín s’hi parla francès i neerlandès, i en algunes zones també alemany. Però el jutge Llarena, monolingüe oliós, els enviava les euroordres contra Puigdemont en castellà. Us imagineu que un jutge belga enviés euroordres a Espanya escrites en francès o en neerlandès?
Aquestes llengües olioses diuen molt dels seus parlants. No hi ha llengües millors ni pitjors, superiors o inferiors. Són els seus parlants els que els donen aquests adjectius. És per això que subscric la frase de l’Acadèmia Britànica que diu: «El monolingüisme és l’analfabetisme del segle XXI».
L’EFECTE KARAOKE
Per què els polítics catalans han de fer les declaracions en dues llengües?
El tractament de les declaracions a la ràdio i a la televisió se sol fer superposant una veu en off a les paraules originals. Això provoca una barreja de veus que no sempre facilita la comprensió. En una decisió valenta i intel·ligent, des de fa un temps TV3 va optar per posar-hi subtítols. Si l’espectador coneix la llengua del declarant, no li cal llegir-los. Avui que l’anglès és dominant, sembla que l’opció de la subtitulació és prou bona.
Fa una colla d’anys, quan li demanaven a l’expresident Pujol que repetís en castellà les declaracions que acabava de fer en català, si no tenia temps o no estava d’humor, responia: «Que hi posin el karaoke». Es referia als subtítols en castellà, esclar. Observeu que a Pujol no el doblaven, el subtitulaven, potser perquè a la televisió espanyola d’aquella època encara consideraven que una bona part de la població l’entendria sense subtítols.
Però aquesta pràctica pel que fa al català, si no és inevitable, cada cop és menys present i no es considera recomanable: fa nosa. Els periodistes demanen sistemàticament que allò que no s’ha dit en castellà s’acabi dient en aquesta llengua. L’objectiu és doble: primer, facilitar la comprensió dels espectadors que no coneixen el català, i segon, i sobretot, amagar el català.
Els partidaris d’allò que anomenen la tercera via farien bé de potenciar l’opció karaoke, perquè té efectes positius a llarg termini, malgrat el rebuig inicial que hi pugui haver. Si els espectadors espanyols s’acostumessin a sentir els polítics de zones bilingües parlant en les seves llengües pròpies, no s’aconseguiria que tot Espanya aprengués gallec, basc o català, esclar, però la consciència que Espanya no és monolítica, almenys pel que fa a la llengua, ajudaria a construir aquestes terceres vies que alguns veiem tan utòpiques.
L’ús generalitzat de la subtitulació afavoriria una obertura de mires i una assimilació de la diversitat i, potser, augmentaria la tolerància i la comprensió envers la diferència. Però com que la majoria de l’espectre monolingüe l’únic que vol és anorrear aquesta llengua que consideren de segona i que mina els fonaments de l’Espanya eterna, els periodistes continuaran demanant dobles declaracions i amagant la llengua perquè a cap racó d’Espanya se’ls posi malament el tallat de mig matí.
L’OFICI LINGÜÍSTIC DEL BON PERIODISTA
Filtres contra els eufemismes i a favor de l’objectivitat
Un company que sovint confonia periodisme i militància –un fenomen cada vegada més estès als mitjans espanyols– em qüestionava que la norma del diari fos escriure Ciudadanos en l’edició castellana i Ciutadans en la catalana. Ell em deia que a Catalunya als del partit els agradava fer-se dir en castellà Ciutadans, per donar singularitat a la delegació catalana, davant de Ciudadanos, que era el nom del partit d’abast estatal.
Deixant de banda el despropòsit que el partit lingüicida es volgués fer passar per català, la meva explicació sempre era la mateixa: Els noms dels partits estatals s’expressen en castellà en l’edició castellana, i en català en la catalana, a banda dels gustos i els desitjos dels polítics. Ells fan política, nosaltres informem: el Partido Socialista / el Partit Socialista; el Partido Popular / el Partit Popular; Ciudadanos / Ciutadans.
Quan va aparèixer el Partit Demòcrata Europeu Català, el logotip no es corresponia amb la bona escriptura de les sigles ni els acrònims: PDeCAT. La e minúscula semblava que volgués amagar el mot Europeu. Seguint la norma, els periodistes l’hauríem hagut d’escriure així: PDEC. Però com que la pronúncia que es va popularitzar va ser «pedecat», vam optar per escriure PDECat, intentant ajustar-nos parcialment a la norma d’escriptura de sigles i acrònims. En cap moment no ens vam plantejar fer-ho com al seu logotip.
El bon periodista ha de tenir un filtre. La llengua de la seva feina ha de dur un transformador que converteixi les paraules de les fonts –sempre interessades en els seus propòsits, lògicament– en paraules neutres, que informin ajustadament els lectors, oients i teleespectadors.
Els polítics i els empresaris, sobretot quan s’enfronten a situacions complexes, recorren indefectiblement als eufemismes. El bon periodista pot reproduir frases textuals de les seves declaracions, entre cometes, però tot seguit ha d’interpretar informativament allò que les fonts han presentat segons els seus interessos, que deixen de banda la informació més objectiva per fer-se propaganda.
De vegades són termes que es diuen en anglès per fer l’interessant o per maquillar la realitat. Un cas ben curiós va ser el dels minijobs. Per què en anglès? I per què una bona colla de periodistes ho repetien com si fossin lloros? Si cal parlar-ne, ho traduïm i llestos: minifeines. Ens entendrà tothom i no farem el joc als empresaris, que es deuen pensar que dir-ne minijobs és més glamurós; així no semblen feines tan precàries i no se’ls veu el llautó.
Però hi ha casos menys inofensius. Una reestructuració de plantilla o una reestructuració salarial, per exemple, han de ser, des del punt de vista informatiu, una reducció de plantilla i una reducció salarial; no són mai cap amunt, sempre són cap avall. De la mateixa manera, quan els polítics i els militars parlen de guerres i batalles, allà on diuen danys col·laterals, franja de seguretat (franja ocupada per Israel a la frontera amb Síria), foc amic, guerra bruta (contra ETA) i neteja ètnica, el bon periodista ha de parlar de civils o ciutadans morts, de franja ocupada, de víctimes d’atacs propis, de terrorisme d’estat i de genocidi, conceptes més transparents i aclaridors del que passa en realitat.
HOMES, DONES I PERSONES
Del llenguatge sexista al llenguatge inclusiu
Vivim en una societat d’extrems, de blanc i negre, amb una escala de grisos poc valorada. Quan parlem de llenguatge, també. I quan es tracta de donar visibilitat a les dones, llavors hi entren en conflicte un seguit d’elements que massa sovint impedeixen raonar de manera assossegada.
Els últims decennis hem descobert que el mot persona ens és molt útil. La prova és que hi ha diccionaris que han retocat definicions per substituir-hi el masculí genèric per aquest mot. Quan es va elaborar la primera edició del DIEC (1995) a partir del diccionari Fabra, es va fer el que se’n va dir «la feminització del diccionari», una expressió que no es corresponia amb la realitat: no és que es feminitzés el diccionari, sinó que es va desmasculinitzar.
L’entrada bomber, que es definia com a «Home que forma part d’un cos per a extingir incendis», va passar a ser bomber bombera, i aquell home es va convertir en persona. En altres casos, la definició antiga no deia home, sinó el qui. Era el cas de polític: «El qui s’ocupa dels afers públics», que també va passar a ser polític política: «Persona que s’ocupa dels afers públics». I les marques, que en tots dos casos només eren de masculí, ara són de masculí i femení.
Una altra de les decisions que va prendre la Secció Filològica en el DIEC va ser marcar amb el codi rec (en recessió) «els termes generalment derivats amb el sufix -essa, però també amb altres sufixos, significant ‘dona o muller de’; quan el corresponent masculí fa referència a un nom d’ofici». Era el cas de alcaldessa, que equivalia a alcalde (paraula que és masculina i femenina) i, en segona instància i en recessió, ‘dona de l’alcalde’.
Avui tots aquests «dona de» han desaparegut del DIEC2 i ja només hi queden, de manera residual, les esposes d’homes amb títol nobiliari. La duquessa, la comtessa o la marquesa són les nobles que ostenten el títol, però també, en última accepció, les dones dels titulars.
Un apunt sobre la RAE. Aquest canvi en les definicions fent servir el mot persona no es va produir fins al 2006 en el Diccionario esencial de la lengua española, i fins al 2014, gairebé vint anys més tard que el DIEC, en el normatiu.
Aquests exemples demostren que el llenguatge pot ser, efectivament, més inclusiu. Si s’ha pogut fer en una obra tan complexa com és un diccionari normatiu, sembla que en el llenguatge usual això hauria de ser una tasca més fàcil. Però no ho és. D’entrada, estic convençut que el mot persona funciona tan bé perquè és de gènere femení. Podríem dir que és un femení genèric, oi? Però funciona, que és el que importa. Doncs, endavant.
El cas és que, com que tenim tan interioritzat el masculí genèric, força sovint he llegit, en textos que en teoria estaven revisats, incoherències de gènere d’aquesta mena:
A l’autocar hi viatjaven 36 persones del casal. En l’accident, tres han resultat morts i 16 més estan ferits de gravetat.
Qui ho va redactar, quan va escriure la segona frase, es va oblidar inconscientment que en la primera estava parlant de persones i va passar al masculí genèric, allà on hauria d’haver escrit:
A l’autocar hi viatjaven 36 persones del casal. En l’accident, tres han resultat mortes i 16 més estan ferides de gravetat.
‘Professorat’ i ‘ciutadania’, els mots genèrics
La solució de persona, doncs, és òptima, i en tenim d’altres que ens poden funcionar de manera similar; només cal potenciar-les. Jo, que tinc mala memòria per als noms i altres detalls, quan retrobo algun pare o mare novells, per estalviar-me el ridícul de vessar-la amb el sexe del nounat, recorro a aquesta pregunta: «Què fa, la criatura?».
També són recomanables els noms col·lectius, com ara canalla, mainada i tots els sinònims. Alguns s’han creat mitjançant derivació, i si en un primer moment ens podien resultar estranys, a força de sentir-los i de fer-los servir ja han passat a formar part del vocabulari general. Em refereixo a casos que han fet fortuna, com alumnat i professorat, forjats en l’àmbit escolar i acadèmic; i ciutadania, en lloc de ciutadans, en l’àmbit polític.
Val a dir que no sempre funcionen. Es fa estrany de dir «Bona tarda, professorat», i per això de vegades hem de recórrer al masculí genèric («Bona tarda, professors»), impecable des del punt de vista lingüístic, però cada vegada menys freqüent i que fins i tot es pot considerar de mala educació; o al desdoblament («Bona tarda, professores i professors»), avui d’ús general i que, a més, és el que s’ha fet tota la vida a l’hora de saludar («Senyores i senyors»).
Desdoblant fem marrada
El masculí genèric és una realitat inqüestionable en les llengües romàniques. Si ens fixem en els mitjans de comunicació, veurem que no acostumen a desdoblar. Si llegim o sentim: «Els passatgers de Rodalies es queixen pels retards constants», ningú no pressuposarà que només es queixen els passatgers homes. És clar que ho són tots, homes i dones, joves i grans, els que protesten.
Els mitjans, doncs, fan servir el masculí genèric; això no ho qüestiona ningú, i no es pot dir tampoc que emetin un missatge confús. Si volen informar d’algun fet que afecta «els pares d’una escola», pot ser que facin servir aquestes paraules o bé recorrin al desdoblament, «les mares i els pares», per influència de les ampes, les associacions de mares i pares d’alumnes. És el signe dels temps.
Pot ser, encara, per respectar la pluralitat familiar actual, que l’informant s’hi refereixi com «els familiars dels alumnes» o «els familiars de l’alumnat», en al·lusió a les famílies de tota mena: pare i mare, mare i mare, pare i pare, monoparental, els avis… És lògic que el llenguatge miri de ser inclusiu i no deixi cap cas fora de la nomenclatura.
De fet, l’experiència m’ha demostrat que si en una informació volem parlar només d’ells, dels pares, acostumem a dir «els pares homes», justament perquè ningú no es pugui pensar que ens referim als pares com al genèric que inclou tots dos sexes.
Però fixeu-vos com fins i tot els més abrandats defensors d’aquest llenguatge busquen solucions que no són desdoblaments, perquè des del punt de vista de l’economia del llenguatge són una rèmora. Jo els restringiria a les salutacions i després faria servir el masculí genèric.
Si no volem desdoblar ni en la salutació, amb un bon dia fem. És més elegant i inclusiu dir «Bon dia!» que no pas la bestiesa de dir «Bon dia a totes i a tots!». I si volem especificar alguna cosa –que no cal especificar–, podem recórrer a tothom: «Bon dia a tothom!». Però és evident que només dient «Bon dia!» incloem a tothom: a totes i, fins i tot, a tots.
Masculí genèric, malgrat tot
Penso que no s’ha de bandejar sistemàticament l’ús del masculí genèric. La immensa majoria dels parlants el fem servir, sense adonar-nos-en i sense cap intenció de discriminar ningú. És la forma genèrica inherent a la llengua catalana, la du a l’ADN. Però, com bé sabem, la genètica no és immutable.
El masculí genèric és especialment útil en segones referències. És a dir, quan ja hem identificat les dones i els homes de què parlem. Aleshores, el masculí genèric ens estalvia continuar desdoblant fins al final. Si volem fer èmfasi en la pluralitat, ho podem recordar periòdicament, com es fa a la ràdio amb les notícies, perquè l’oient que no ha sentit el primer referent el pugui recuperar de seguida.
Però la cosa no s’acaba aquí. L’escriptora Bel Olid declara: «Jo estic en contra del desdoblament perquè l’única cosa que visibilitza és que hi ha dos gèneres, i sabem que això no és veritat. Hi ha gent que no s’identifica ni com a home ni com a dona, i negant aquesta realitat i reforçant-la amb el binarisme de gènere, em sembla que estem destapant un forat per tapar-ne un altre. Jo personalment, com a convenció, de moment estic fent servir el masculí com a genèric».1 El masculí genèric, malgrat tot, és també el que fan servir moltes persones quan escriuen literatura i no fan política.
Una altra reflexió la fa l’escriptora Carlota Gurt: «Ara he escrit un conte protagonitzat per dues persones i cap de les dues té gènere, així que cadascú que l’ha llegit s’hi ha imaginat una parella diferent. La gent no se n’ha adonat i en fa la seva interpretació. Trobo interessant escriure sense gèneres, són clixés: això dels gèneres està sobrevalorat».2
El que és important és que tinguem consciència lingüística, que sapiguem els límits de la identificació i de la comunicació, i que, entre totes dues coses, fem un capmàs que ens faci sentir còmodes a tots, emissors i receptors.
Els exemples variats, una solució elegant
Un recurs elegant a l’hora de posar exemples és el d’alternar dones i homes. Recordo un llibre d’estil de fa vint anys que, a l’entrada dels àlies i els sobrenoms, hi posava tot d’exemples referits a homes: des d’Eleuterio Sánchez, el Lute, fins a José Luis Rodríguez, el Puma. Quan l’ensenyo als alumnes de Traducció Periodística de la UPF, de seguida s’adonen que no hi ha cap exemple d’una dona.
Els llibres d’estil actuals, d’una manera natural, han incorporat homes i dones als exemples i, per tant, tal com la societat s’ha desmasculinitzat mínimament, a l’hora de posar exemples els autors d’aquests manuals actuen també d’aquesta manera. Però encara hi ha un altre cas, el de les enumeracions, que em va regalar la lingüista Eulàlia Lledó Cunill. Es tracta de fer servir masculins i femenins de manera alterna, amb l’objectiu de mostrar una societat més diversa. Un exemple clàssic:
El futur mandatari ja no caldrà que sigui un advocat, un doctor en ciències polítiques o un economista; també pot ser bo per al país que ens governi un historiador, un filòsof o un filòleg.
Si aquest exemple el fem alternant masculins i femenins, aconseguirem visibilitzar les dones i no haurem forçat cap element morfològic ni sintàctic:
El futur mandatari o la futura presidenta ja no caldrà que sigui un advocat, una doctora en ciències polítiques o un economista; també pot ser bo per al país que ens governi una historiadora, un filòsof o una filòloga.
El Bill i la Hillary
Encara hi ha un altre cas que no violenta la llengua i que cal corregir per evitar el llenguatge masclista. És el dels noms de les dones. Si a algú li demanem que digui alguns noms de la història del tennis espanyol, és possible que comenci per Santana i Orantes, continuï per Gimeno, i hi afegeixi els germans Sánchez Vicario, Albert Costa, Sergi Bruguera, Rafa Nadal… I si pensa a dir alguna dona, esmentarà Arantxa i Conchita. Per a ells, cognom o nom i cognom; per a elles, només el nom.
Aquesta familiaritat es repeteix en altres àmbits. Al president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero no se’l va anomenar mai com a José Luis, sinó amb el segon cognom, Zapatero. En canvi, les referències a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría eren majoritàriament com a Soraya, per molt que els mitjans maldéssim per referir-nos-hi com a Sáenz de Santamaría o, si no hi cabia, Santamaría.
Si algú no hi veu un tracte masclista, en aquestes opcions, és perquè no s’adona del paternalisme que s’hi amaga. Qui defensi que dir Soraya és més identificador potser té un punt de raó, però que pensi que amb un home no ho faria mai.
Quan Hillary Clinton es va presentar a les eleccions dels Estats Units, sovint ens hi referíem com a Hillary. De fet, als mítings els seus seguidors brandaven cartells amb el seu nom de pila ben gros, al costat del preceptiu «for president». Per defensar l’opció Hillary, hi ha qui dirà que, esclar, com que el seu home ja va ser president –el president Clinton–, calia diferenciar-la; per això el seu nom de pila funcionava i era «més identificador».
No dic que no, però quan el fill del president Bush va ser president, sempre va ser Bush, igual que son pare, i no hi va haver confusió possible. Amb l’agreujant que tots dos es deien George. I això va passar en un lapse de temps no gaire llarg, vuit anys, els mateixos que haurien passat entre Clinton i Clinton si ella hagués guanyat Trump. En el cas de Bush fill, els mitjans podrien haver optat sistemàticament per afegir-hi júnior: Bush Jr. Però no va caldre mai.
Els llibres d’història sí que hauran de precisar de quin dels dos parlen, però la immediatesa informativa fa innecessari que s’especifiqui si es parla del pare o del fill; de qui es parla és de l’inquilí de la Casa Blanca. De la mateixa manera, doncs, amb el Bill i la Hillary, o Clinton i Clinton.
Comptat i debatut
Potser els desdoblaments són la solució menys còmoda a l’hora de fer servir un llenguatge inclusiu. Però, més enllà d’això, hem vist altres propostes que ens permeten desmasculinitzar la llengua sense fer-la malbé ni renunciar al principi d’economia que la regeix. Per sort, cada vegada hi ha més parlants conscienciats que segueixen aquests paràmetres. És una qüestió de justícia social.
1. Publico.es/Public. Entrevista de Laura Aznar a Bel Olid: «Tenim una ge-neració de dones a les quals ens sua la figa l’aprovació dels homes» (26/II/2017).
2. Lavanguardia.com/encatala. Entrevista de Magí Camps a Carlota Gurt: «Trobo interessant fer personatges sense gènere» (25/IV/2020).
2. ELS DICCIONARIS SÓN EINES, NO LLEIS
QUINA CREU!
‘Assecar’, ‘creuar’ i ‘marxar’ surten al diccionari, però…
Al teatre, la llengua m’acostuma a treure de polleguera. Quan veig el nom d’Anna Casassas o de Joan Sellent al programa, per posar dos exemples de traductors de solvència contrastada, em relaxo. Però en altres casos, tot i que entro tranquil a la sala –sempre a primera fila, per veure bé les faccions dels intèrprets–, els ensurts lingüístics em toquen el voraviu, malgrat que de vegades la traducció pot haver estat feta per una ploma consagrada. I aquest és el mal: que les plomes consagrades també poden arribar a ser reconsagrades.
Què faria, jo? Deixar que el traductor de ploma consagrada faci la seva versió i, tot seguit, que un bon corrector hi passi el ribot. No podem deixar mai aquesta feina en una sola persona, hi calen com a mínim dues professionals: la que tradueix i la que revisa. I aquí no s’hi poden comptar les que no es dediquen professionalment a aquest ofici, com ara el director i els actors, perquè a ells tot els sona bé.
Assecar-se les llàgrimes, ai!
A l’obra Incendis, de Wajdi Mouawad, amb traducció de Cristina Genebat, els protagonistes diuen que s’assequen les llàgrimes. S’entén? Sí. És el verb que hi pertoca? No. Soc un llepafils? Jo diria que no: les llàgrimes ens les eixuguem, i prou. De fet, quan l’editorial Periscopi en va publicar la traducció el 2017, els revisors del text (Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo) van fer la seva feina i hi van canviar les llàgrimes assecades per les llàgrimes eixugades. Ho fa bé Genebat en general? Sí. Cal que després un professional de la revisió hi esmeni aquestes badades sense malmetre la versió de la traductora? Per mi, és imprescindible. Si els correctors del llibre l’haguessin revisat abans que es representés l’obra, dalt de l’escenari les llàgrimes s’haurien eixugat: no hi hauria perdut ningú i la llengua hi hauria guanyat.
Els directors i actors que defensen aquestes traduccions poc acurades ho fan perquè hi veuen la frescor poc acadèmica de qui les ha fetes. «És un llenguatge natural, la llengua que se sent al carrer», diuen. La intenció és bona, esclar. Però, de vegades, a aquests defensors del català que ara es parla hi ha coses que se’ls escapen. Dir assecar en lloc de eixugar, hi afegeix res? Dir tamany en lloc de mida, resulta més natural? Dir creuar en lloc de travessar, és un avenç en l’ús del català? Penso que la resposta en tots tres casos és que no. No són transgressions buscades; són badades que el traductor ni tan sols és conscient que fa. Una revisió respectuosa hauria deixat el text impecable: fresc, natural, amb altres transgressions buscades, però sense cagades inadvertides.
És el que fa Sellent, per exemple, quan fa servir enterro o despedir («despedir el mort») en la traducció de La presa, de Conor McPherson. Són transgressions deliberades, que aporten color i fan més versemblants els diàlegs d’aquell reguitzell de personatges que maten les hores en un pub.
Tothom ha de ser revisat. Jo no publico res sense que algú no m’hagi corregit el text. Aquest llibre, per exemple, l’han revisat Gemma Sardà, Rudolf Ortega i Mercè Rial. I tot i així hi pot haver coses que s’hagin escapat. Una mica més d’humilitat i de responsabilitat no fa mal a ningú i beneficia a tothom, sobretot la llengua.
Marxar o anar-se’n? Creuar o travessar?
Un altre cas. A l’obra Casa de nines, 20 anys després, de Lucas Hnath, amb traducció d’Helena Tornero, la Nora creua la porta i marxa un munt de vegades. El verb creuar és al diccionari? Sí. El verb marxar és al diccionari? Sí. Però tots dos casos són castellanismes encoberts. Si volem fer servir una llengua genuïna, la Nora hauria de travessar la porta i anar-se’n. Però en tota l’obra no la travessa cap cop ni se’n va, sempre la creua i marxa. Una pena.
I quin problema hi ha?, us podeu demanar. Doncs que de passar d’una banda a l’altra de l’oceà en diem travessia i no pas creuada. Tota la vida, els rius, els mars i els oceans, les portes, les fronteres, les línies vermelles i els carrers, els hem travessat. A casa meva, fins i tot els carrers els traspassem. La traducció de Tornero rutlla, només hi va faltar aquell segon professional que l’hauria deixada impecable, amb les transgressions volgudes i les badades esmenades.
El verb creuar és una plaga d’aquelles que amb bon criteri vol fumigar el lingüista Enric Gomà.3 És només un toc d’alerta de la pèrdua de genuïnitat, del dring de la llengua, a causa de la intromissió de l’altra llengua i de la poca consciència lingüística que gastem quan parlem.
Un altre cas del verb creuar és quan ens trobem algú pel carrer o el veiem. Si volem mantenir la genuïnitat, hem de dir: «Saps a qui he vist pel carrer?» o «Saps a qui m’he trobat?». Ara bé, si ens importa un rave la qualitat de la llengua que parlem, llavors tirem pel dret i diguem: «Saps amb qui m’he creuat pel carrer?», un calc com la plaga del caragol poma.
I encara un tercer: quan pleguem els braços ens estem de braços plegats. Si diem que creuem els braços i que ens estem de braços creuats, ja no podrem dir que ens estem sense fer res. Sí que fem: estem minant la genuïnitat del català fent servir un altre calc del castellà.
3. Enric Gomà, Control de plagues (Pòrtic, 2018).
LA PUTA D’OROS!
Quina dèria amb el ‘joder’ i el ‘gilipollas’
Sense sortir del teatre, una de les obsessions dels dramaturgs i dels traductors –també en la literatura escrita– és fer diàlegs versemblants, que allò que diuen els actors dalt de l’escenari soni natural, espontani, sense cotilles normatives. En definitiva, com parlem la majoria quan ens deixem anar.
No descobriré la sopa d’all si dic que el català col·loquial i argòtic és ple de castellanismes. En aquest camp, com en el de la justícia, la llengua fa salat. És freqüent, doncs, que aquests diàlegs de ficció s’omplin de castellanismes i, en les traduccions, de calcs de l’anglès. El primer punt és matisable, el segon és imperdonable.
Ben poques vegades he sentit en un escenari un personatge que renegui dient disbarats com ara la mare que et va matricular, cagondena… O bé, referint-se a un paio, gamarús, carallot, ximplet, fill de puta, torracollons, poca-solta, pocavergonya… Ens estimem més omplir els diàlegs de gilipollas i de tots els joder (fills de fuck) haguts i per haver, quan no hi colem directament un bastard. Francament, qui posa un bastard en una traducció de l’anglès, hauria d’estripar immediatament el carnet de traductor. Tros de quòniam!
Una imatge. Una amiga gravava amb el mòbil el moment que a Centelles tallen un pi al bosc per Cap d’Any, i l’arbre, quan va caure, es va torçar i una mica més i l’enxampa de ple. A la gravació, es veu com ella es tira enrere i, de l’ensurt, crida espantada: «La puta d’oros!». No diu joder, ni insulta els llenyataires amb cap gilipollas. Simplement diu: «La puta d’oros!», però amb una contundència aclaparadora i una genuïnitat sense filtres. Val a dir que la meva amiga és urbanita i encara no ha fet els trenta anys.
Soc conscient que és complicat trobar l’equilibri entre la frescor del diàleg i la genuïnitat, però estic convençut que, amb una mica de consciència lingüística, no seríem tan gilipollas i ajudaríem a no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. I l’obra de teatre no se’n ressentiria ni una engruna. Però esclar, per a això, se n’ha de saber, de llengua.
Бесплатный фрагмент закончился.
