Читать книгу: «Pluja a la mar»

Pluja a la mar

El somni impossible d’Alessandro Malaspina

Joan Torró Soriano

Universitat de València

Ciència entre lletres

Director: Fernando Sapiña

Coordinació: Soledad Rubio

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Joan Torró Soriano, 2010

© De la present edició:

Càtedra de Divulgació de la Ciència, 2010

www.valencia.edu/cdciencia

cdciencia@uv.es

Publicacions de la Universitat de València, 2010

www.uv.es/publicacions

publicacions@uv.es

Producció editorial: Maite Simon

Disseny de l’interior: Inmaculada Mesa

Realització ePub: produccioneditorial.com

Correcció: Enric Bosch

Disseny: L3C

Grafisme: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-7630-0

A ma mare que, com moltes altres,

va viure silenciada pel fet de ser dona.

Todos los conquistadores antes han destruido el país conquistado, luego a sí mismos, finalmente el país de donde salieron.

ALEJANDRO MALASPINA

Axiomas políticos sobre la América

Índex

Portada

Portada interior

Premi Vicent Andrés Estellés

Crèdits

Dedicatòria

Cita

Apunt històric sobre Alessandro Malaspina

Pluja a la mar

PORT DE CADIS, TARDOR DE 1785

VALÈNCIA, PRIMAVERA DE 1786

SPAP

CARTA BLANCA

ELS PREPARATIUS

VELES E VENTS

EPISTOLARI

ALTRES VELES, ALTRES VENTS

JO CONSPIRE, TU CONFABULES, ELL FA CONXORXA...

LA MAR, SEMPRE LA MAR

Apunt històric sobre Alessandro Malaspina

Alessandro Malaspina, mariner italià d’ascendència noble, va nàixer el 1754 a Mulazzo (la Toscana). Va estudiar durant set anys al Col.legi Clementí de Roma, formació que va culminar amb l’exposició pública de la seua tesi Theses ex Physica Generali. El 1774 és admés a l’Academia de Guardias Marinas de Cadis. L’any següent ja forma part de la tripulació del Santa Teresa, destinada a auxiliar Melilla del setge marroquí. Una setmana després és nomenat alferes de fragata.

El 1780, després d’una heroica acció militar mentre assetjava Gibraltar, és ascendit a tinent; el 1782 és nomenat capità de fragata i el 1786 fa la primera circumnavegació al globus terraqüi amb l’Astrea.

El 1788 presenta, juntament amb José Bustamante, el «Plan de un viaje científico y político alrededor del mundo», projecte que és aprovat. L’expedició salpa de Cadis el 30 de juliol de 1789 amb les corbetes Descubierta i Atrevida, i torna a Espanya el 1794, després de cinc anys de servei ininterromput. L’any següent, en recompensa pels serveis prestats, és ascendit a brigadier de l’Armada i mesos després és arrestat; Godoy convoca el Consell d’Estat en què és acusat de revolucionari, conspirador i traïdor. Després d’un judici estrany i ple d’irregularitats, Malaspina és degradat, expulsat del cos i tancat al penal de San Antón (La Corunya). Gràcies a nombroses pressions internacionals (fins i tot Napoleó hi va advocar), set anys més tard se li commuta la pena per l’exili a la seua Itàlia natal, on mor el 9 d’abril de 1810.

La concepció de viatge que tenia Alessandro Malaspina responia a les idees de la Il.lustració, com marcava el cànon del segle XVIII, d’acord amb les quals es va fixar tres objectius. En primer lloc calia fer un estudi, tan minuciós com fóra possible, sota les directrius científiques. Malaspina té carta blanca per a buscar els millors estudiosos d’Europa, els millors dibuixants, el millor equipament per a les corbetes, construïdes expressament per a l’ocasió. Totes les àrees hi tindrien cabuda: antropologia, botànica, zoologia, astronomia, etc., i això quedaria reflectit, de primera mà, en una espècie d’enciclopèdia «definitiva». En segon lloc, hi havia la cartografia i la hidrografia, tan importants des del punt de vista de la navegació. En tercer lloc, l’estudi de l’estat polític d’Amèrica, és a dir, quins ànims hi havia a les colònies espanyoles després que les d’Amèrica del Nord s’hagueren independitzat d’Anglaterra (gràcies a l’ajuda de francesos i espanyols).

Era una època d’esdeveniments intensos en la història d’Espanya, d’Europa i, per tant, del món. Just quan salpaven les naus, el 30 de juliol de 1789, començaven a arribar les primeres notícies de la Revolució Francesa. Amb Malaspina lluny del vell món, s’inicia un canvi de rumb en la política espanyola. Carles III encara va aprovar en vida l’expedició, però aquesta va arrancar sis mesos després de la seua mort. Durant els anys anteriors a la partida, Malaspina fou guiat pel seu padrí polític, Antonio Valdés, ministre de Marina que el va animar a fer el viatge i li va prometre futures col.laboracions amb el govern.

Malaspina tenia clar que la política colonial espanyola era un autèntic desastre i que per redreçar-la, primer calia canviar l’estat de coses de la metròpoli. Els canvis que proposava el mariner eren d’un to més aviat moderat, però afecta-ven l’estructura de poder de l’Antic Règim. Quan les regnes del poder van caure a les mans de Manuel de Godoy, capdavanter d’una involució ideològica causada pel temor que la Revolució Francesa havia estés per tot Europa, la pretensió de Malaspina va esdevenir del tot impossible.

Don Alessandro, una vegada conclòs el llarg viatge, no es va resignar a seure a la cadira d’un bon despatx a redactar la immensa obra que havia concebut. Sense atendre els consells de l’encara ministre de Marina Antonio Valdés, va conspirar contra Godoy —com alguns altres que ja ho havien fet abans— qui, assabentat de la intriga, va aconseguir que una de les confidents de Malaspina el delatara. Fou acusat de traïció i condemnat i confinat més de set anys al penal de San Antón (La Corunya). Després fou exiliat a Itàlia, on va rebutjar totes les invitacions a formar part de la política italiana.

En definitiva, el que hagués pogut estar la gran obra científica de la Il.lustració espanyola se’n va anar en orris a causa dels esdeveniments polítics de l’època. Juntament amb aquesta il.lusió, es va esvair la figura d’Alessandro Malaspina, silenciada per Godoy, qui fins i tot va prohibir que se’n parlés. I bé que ho va aconseguir. Un segle més tard, quan es complia el centenari de l’expedició, es té alguna notícia del mariner i després, el no-res fins al bicentenari, en què van florir algunes publicacions i homenatges, sempre escassos per a una figura que qualsevol altre país hauria enaltit i de qui tothom se sentiria orgullós.

La gran quantitat de materials recollits durant el viatge també ha viscut una història atzarosa. D’una banda, hi ha la ingent col.lecció de dibuixos, tant d’escenes del viatge com d’història natural, que ha romàs oculta fins fa ben poc al Museu Naval de Madrid, que finalment ha publicat un catàleg en tres volums on es recullen bona part dels gravats així com els diaris del mariner. D’una altra, hi ha l’anomenada Col.lecció Bauzà, integrada sobretot per materials cartogràfics i hidrogràfics. Aquests valuosos documents, després de diversos recorreguts a mans de Felip Bauzà, membre de l’expedició encarregat de la secció cartogràfica i hidrogràfi ca, es troben dispersos; se’n conserven alguns al Museu Britànic i d’altres a l’Archivo Histórico Nacional de Colombia.

Es pot parlar, certament, d’una fantàstica generació de mariners il.lustrats, alguns dels quals van desaparèixer en la famosa, i estratègicament nefasta, batalla de Trafalgar, com ara Jorge Juan, Vicente Tofiño, Alcalá Galiano, Cayetano Valdés, Federico Gravina, Cosme Damián Churuca i molts altres. Malaspina, home del seu temps, havia intentat crear a Cadis una acadèmia per a oficials de l’Armada que transmetés molt més que els coneixements nàutics. L’italià pensava, tot i que la seua proposta no va tenir molt de ressò, que els oficials de l’Armada havien de ser alhora científics destres i assenyats.

Ell va ser, potser, la primera gran víctima de la lluita entre el pensament liberal i el conservador, que al segle XIX —i també al XX— va causar tants sotracs a la societat espanyola. Si acceptem que la Revolució Francesa enceta l’edat moderna, podem dir que Malaspina és un modern convençut, si bé no un revolucionari: «Desgraciat qui intenta fer filòsofs de la plebs, només farà fanàtics».

Pluja a la mar

El somni impossible

d’Alessandro Malaspina

PORT DE CADIS, TARDOR DE 1785

L’ombra d’un home empipat passava pel costat del pal de la bandera espanyola que ondejava a la bocana del port. Davant seu, quatre o cinc metres cap avall, hi havia la fragata Astrea, tombada. Estaven carenant-la amb planxes de coure per fer-la més lleugera i més segura contra les algues que acostumaven a fer vida als bucs de fusta. Uns homes vestits només amb pantalons amples i desgastats discutien a la vora de la fragata. L’amo de l’ombra empipada, el capità de fragata Don Alessandro Malaspina va fer un parell de crits interrogatius.

—Han desaparegut les planxes de coure! —va escridassar un dels discutidors—. Ahir estaven ací mateix, li ho puc jurar per allò que més vulga.

Don Alessandro, contrariat, va anar a buscar l’escala per acostar-se als mariners. Ja li n’havien fet més d’una d’ençà que preparava aquell viatge. Alguns interessos s’entrecreuaven amb els seus. Encara que feia caloreta, el capità anava impecablement vestit, donava exemple a tot aquell que volguera reflectir-se en ell. Els botons de la casaca llampurnejaven juganers, aliens al mal geni del portador. Les botes negres que arribaven fins als genolls es van detindre just on s’acabaven les pedres de la drassana. Es va posar a escorcollar l’interior de l’aigua i ordenà que miraren el fons del mar per tots els voltants. A uns altres els va dir que pujaren al rai i que miraren una mica més enllà. Van ser aquests els qui ensopegaren amb les planxes.

—Ací n’hi ha una! —va bramar un.

—Una altra per allà!

Es van sentir uns renecs provinents de totes les boques allí presents i que ningú no va entendre. Ni calia.

Don Alessandro encara remugava entre dents quan va arribar al pati d’armes de l’escola de guàrdies marines de Cadis. El sol encara timidejava per les teulades, semblava que fóra un sospitós de l’afer de les planxes de coure. Els soldats de guàrdia van saludar militarment el capità, era un home molt ben considerat entre la marineria, diversos actes heroics avalaven el seu treball, ara defensant la plaça de Melilla, ara escaramussant per Gibraltar a veure si tornava a ser espanyol d’una urpada definitiva. Malaspina admirava la marina anglesa, perquè era mariner, però n’estava tip perquè servia la corona espanyola i ja n’hi havia tingut més d’una.

Lluïa l’uniforme, que a més li venia ajustat com un guant. Roig, negre i daurat feien bon joc amb la pell bruna i colrada de mariner. Feia temps que estava en dic sec, als despatxos, i encara que semble paradoxal, allò el marejava més que una tempesta al cap d’Hornos. En entrar a l’edificació va girar les passes cap a l’escala que menava a les seues dependències, ubicades al primer pis de l’ala nord. Tan bon punt es va trobar prop de la porta es parà sobtadament perquè la va veure entreoberta. Es posà la mà a la butxaca per comprovar que duia la clau. La mà va anar instintivament a l’empunyadura de l’espasa, però s’ho pensà i va canviar d’empunyadura. La dirigí cap a la de la pistola, la va preparar per disparar. Només li faltaven atacs personals. Que les coses de l’administració anaren lentes era una cosa a la qual ja s’havia acostumat feia temps; ser objecte de sabotatges, li costava d’assumir, però venia de veure’n un, és a dir, un altre. Ara venien a buscar-lo a ell? Recordava les paraules del seu amic Paolo Greppi: «Sou molt bo, Alessandro, molt. Però sou italià, un italià, un altre italià a la cort del rei Carles III. Sabeu que assumiu un risc, però segur que s’ho val».

Don Alessandro començava a ser incòmode per a les ments raquítiques del país. Els molestava per tot: era estranger, era il.lustrat. Com que il.lustrat? Il.lustradíssim. El dia que no s’il.lustrava, ni que fóra només una miqueta, no dormia. A més, no podia veure els capellans ni pintats de mascara. De fet ja havien aconseguit obrir-li una instrucció amb la Santa Inquisició per dir quatre coses ben dites al capellà de bord. Per tot això, el seu imparable ascens en l’ofi cialitat de la marineria espanyola feia augmentar la gelosia, el recel i fins i tot la desconfiança. «Un altre italià!» era el comentari de les ments més conservadores, més ancorades en pensaments rupestres.

Hi havia algú al seu despatx. Fóra qui fóra havia gosat descórrer les cortines de vellut roig fosc i havia obert les finestres. Don Alessandro, pistola en mà, va obrir la porta lentament, primer hi entrà la pistola, després ell. Vista al davant, a l’esquerra, a la dreta: res. Just enfront de la porta hi havia la taula de treball, la cadira era buida. Les dues cadires iguals que la d’ell, amb el respatler alt a l’altra banda de la taula també semblaven buides, però no.

—Aquesta vegada podeu estar tranquil —la veu va eixir d’una de les cadires. La persona estava asseguda, oculta. El capità va abaixar l’arma perquè la coneixia.

—Don Antonio? Valga’m Déu! Sou més desficiós que jo!

Don Antonio Valdés era el ministre de Marina, home de tarannà liberal i algunes coses més. Considerava Malaspina l’ull dret de l’Armada espanyola, arribaria a ser un grandíssim mariner. El ministre veia en Malaspina l’home que podria fer realitat tots els projectes que es proposaren. La relació entre els dos, en un àmbit tan particular, va permetre que a més de la salutació oficial n’hi haguera una altra de més cordial. El ministre li va agafar els dos braços i després li va fer uns colpets a l’esquena.

—Que bé us escau l’uniforme de capità!

—Me’l van fer a mida i a més hi ha la perxa.

Va haver-hi un lleuger silenci. La presència del ministre a Cadis no era fortuïta. De fet, hi havia hagut molt de moviment de despatxos d’ençà que la Real Compañía de Filipinas havia estat capitalitzada pel Banco de San Carlos, amb Cabarrús al capdavant. El comerç entre Espanya i Filipines era ruïnós amb el sistema d’un galió anual. Era per això que s’havia arribat a un tracte amb la Real Armada per tal d’utilitzar els seus vaixells. Malaspina estava organitzant-ne el primer viatge perquè era un dels oficials més experimentats en aquelles rutes i per més coses.

—Hui han fet un altre sabotatge, han llançat al fons del port les planxes de coure amb què estem carenant l’As trea —Malaspina estava decebut.

—Aquesta gent del galió tem pels seus interessos, saben que amb un oficial com vós es quedaran al descobert. Hem de tindre paciència i posar el màxim de mesures de seguretat. No patiu, que acabareu fent aquest viatge. Capità, és hora que comenceu a fer altres serveis a la corona espanyola, pensem que la faceta militar l’heu demostrada amb escreix. Què us sembla fer política?

Les orelles del govern espanyol estaven com les d’un gos des que les colònies de Nova Anglaterra s’havien independitzat, entre altres raons gràcies a l’ajuda francoespanyola, i havien creat un estat modern, il.lustrat, amb els ideals maçònics repartits a tort i a dret. Era simple qüestió de temps que a les colònies espanyoles començaren a bufar vents d’independència.

—Necessitem —va continuar el ministre— un informe sobre l’estat actual de les colònies. Què fan, què pensen, com comercien, què fan els indígenes, què caldria canviar per millorar les relacions... Ho volem saber tot. La independència acabarà sent inevitable i ens hem d’organitzar per a quan això ocórrega; el risc no és imminent, els nostres informadors ens tenen al corrent.

—Aleshores...

—El que cal és una informació contundent que canvie definitivament les relacions entre les colònies i la metròpoli. Hem de convéncer el rei. L’informe que us demane ha de tindre el caràcter d’axioma. Nova Anglaterra s’ha independitzat, sabeu que estem ajudant-los a suportar aquesta primera càrrega, aquest primer envit, però no tardareu gens a veure com Anglaterra continuarà traient profit de la relació amb les seues colònies o excolònies. Aquesta és la saviesa dels britànics.

—Ben cert és això, però no penseu que fer un canvi unilateral és una cosa ben inútil? Don Antonio, no podem canviar les relacions entre les colònies i la metròpoli si abans no canviem la metròpoli.

El ministre va deixar anar un somriure, va començar a caminar cap a la finestra i, abans d’arribar-hi, es va girar. «Sí que és polític!» pensava. No badava boca, observava el capità amb aquell uniforme, la casaca, les solapes llustroses, els cabells pentinats cap arrere. Un nas aguilenc i un posat seriós rematava la seua estampa.

—No m’hi havia fixat! Teniu cara de conspirador! Això de la metròpoli ja vindrà, Malaspina, de moment hi ha al tres faenes.

—Com? Em dieu conspirador? —la paraula no havia agradat gens al capità—. Jo estic al costat del rei... inequívocament!

—Precisament en aquest punt raurà el problema, sobretot si pensem que el nostre rei, lamentablement, no serà etern. Em podria equivocar però el que ve darrere no té vocació de rei. Els nostres esforços se centren ara a guanyarnos, a poc a poc, la confiança de l’hereu al tron i això no està garantit. És per això que cal anar fent camí. Cal anar treballant amb el rei que tenim... i el tenim de cara.

Malaspina va veure que era el moment de dir alguna cosa més sobre el que estava demanant-li el ministre.

—Si voleu que us diga la veritat... fa temps que viatge pel món, per les possessions espanyoles sobretot. Principalment tinc una idea clara del que s’hauria de fer a Amèrica. També és veritat que, per fer uns «axiomes», com dieu vós, hauria d’aprofundir in situ els meus coneixements...

—Per què penseu que he vingut a posta de Madrid?

—Si jo fóra vós, vindria a veure la mar, a tocar-la, a ensumar-la, a navegar, a veure l’horitzó, a buscar els alisis, a veure com s’infla el velam, a gaudir, en definitiva, de la immensitat blava.

—També teniu vena poètica? —va dir el ministre—. Ja fa temps que no tinc la salut suficient per a fondre’m molts dies amb la mar, això és per a gent jove com vós. Però, ja que estic ací, m’agradaria salpar amb vós en alguna embarcació que hi haja al port. Així podríem seguir parlant tranquil.lament.

—El seu desig és ben fàcil d’acomplir. Anem-hi, tinc una goleta ancorada, just ahir la van acabar de netejar a fons, fins i tot hi hem cremat herbes aromàtiques. Havia d’anar-hi a passar revista, de manera que ens podem fer a la mar.

Anant cap al port repassaven les coses que feia el capità a Cadis. Havia intentat dirigir una acadèmia per a ofi cials. Malaspina pensava que era imprescindible una sòlida formació científica de l’oficialitat. Ho considerava bàsic. Com sempre també va topar amb els rupestres que només pensaven en un ensinistrament amb fi nalitats bèl.liques, els semblava de senyorets allò d’estudiar. No cal dir que el ministre lloava la faena, la il.lusió i la tenacitat de l’oficial.

La conversa es va acabar de sobte. Caminaven silents cap al port. En realitat el ministre esperava un bram de Malaspina, una cosa que no podia callar i que tampoc no podia dir. Però, com que la situació era favorable, el capità es va llançar.

—No vull cap capellà a l’Astrea...

Ho deia enrabiat, com un xiquet que renega innocentment quan no vol una cosa.

—Malaspina, sabeu que això és del tot impossible...

—Amb aquesta gent només tinc problemes, són... són més antics que les pedres. Pareix que, en lloc de passar els anys cap endavant, els compten cap enrere. Fiquen el nas en tot, en sàpien o no en sàpien, sembla que no tenen prou amb allò de ser guies espirituals.

—Amb ells s’ha de tindre mà esquerra, capità, mà esquerra i paciència.

—Però si és una expedició comercial, i, si m’obligueu, una expedició política... què hi fan els capellans? Quan en veig un, sent dins de mi el desig de fer tot allò que no he de fer... M’inspiren.

—Capità —va tallar en sec el ministre—, triareu la vostra tripulació, marcareu la ruta, ja esteu remodelant l’Astrea, fins i tot podreu fer el reglament propi per al viatge... tot serà del vostre gust, tot llevat del capellà. Doneu-li ració extra de vi i maregeu-lo bona cosa.

—Això és la mà esquerra? Tirar-lo per la borda seria mà dreta?

Malaspina tornava a remugar entre dents quan arriba-ven al port, els treballadors que carenaven l’Astrea pensaven que encara estava renegant des que havia estat amb ells. El ministre i el capità van anar cap a la goleta i van embarcar.

—Tota seua —va dir alegrement el capità al ministre.

El ministre, com un xiquet de content, donava instruccions a la marineria perquè salpara el vaixell, el qual va anar encarant la bocana del port. El poc vent que bufava anava traient plàcidament el vaixell cap a la mar. Els dos homes estaven callats, de tant en tant creuaven alguna mirada de complicitat marinera. El ministre es veia feliç i li’n quedava una per contar.

—Quan tindreu l’Astrea operatiu?

—Encara caldrà esperar uns mesos —es va afanyar a respondre el capità—, a més de les planxes de coure, voldria fer-hi alguna modificació més. Que teniu pressa?

—No és la pressa el que em preocupa, sou vós. Esteu a punt d’entrar en el joc dur de la política i això requereix algun aprenentatge. Sou massa impulsiu i necessiteu ajuda.

—Me n’oferiu vós?

—Quan l’Astrea estiga a punt, podríeu fer una xicoteta ruta de prova. Us caldria anar a València.

—Interessant. Bona ciutat. M’han dit que té algunes semblances amb ciutats italianes com Gènova. Si no m’han informat malament, per allí encara hi ha gent enfadada amb els borbons d’ençà que el pare del rei va entrar-hi per les braves...

—Res d’això ens ha de preocupar. Anireu a València i al mateix port anirà a buscar-vos un contacte: Josep Montbou. Aquest home us conduirà al lloc de reunió.

Malaspina es va quedar pensarós, començava a fer-se-li la cara de conspirador, tan bon punt acceptava la faena ja estava entrant en jocs de contactes i reunions secretes, perquè estava segur que la reunió seria secreta. El capità va dir amb aire sigil.lós:

—I com coneixeré aquest Montbou?

—És un home alt i una mica desmanyotat, però és d’absoluta confi ança. Ah! I no patiu per reconéixer-lo, ell us trobarà. L’Astrea no és un vaixell qualsevol i el seu capità no passa desapercebut.

Malaspina va tornar a callar, anava paint pacientment tot el que el ministre li anava dient. Les ones trencaven contra la proa del galió i el so net de l’aigua corria pels costats de l’embarcació. Una miqueta després el capità tornava a deixar anar la llengua:

—Aquest acompanyant és només un guia o farà funcions d’àngel de la guarda?

El ministre somreia, estava clar que Malaspina necessitava poques paraules per a entendre com li venien les coses al damunt. Sense perdre l’angle del somriure de la comissura dels llavis li va dir:

—Si no el necessiteu, el necessitareu. Res de l’altre món, ja ho veureu, però amb el temps viureu més tranquil pensant que a l’ombra hi ha algú que es preocupa constantment per vós. Montbou no és precisament una llapassa, més aviat hi haurà ocasions en què l’haureu d’anar a buscar, és un home molt lliure i amb molta iniciativa. No semblarà gens que estiga pendent de vós però no perdrà de vista la vostra ombra.

—I la reunió... —el capità volia més informació, volia saber on anava, a què anava. Estava massa acostumat a dur ell el control de les coses. Deformació professional, és clar. El ministre ho va veure de seguida i es va afanyar a calmar-lo.

—És una reunió «d’amics»... en secret. Us donaran les línies mestres del que volem que feu... a més, és clar, de demostrar que el comerç amb les colònies més orientals es pot millorar, recordeu que és la missió oficial.

—El tal Montbou... és un «amic»?

—No, no! Encara que coneix l’existència dels «amics», ell no hi entrarà, ell farà la celestial faena d’àngel de la guarda.

D’antuvi, el molestava, tenia clar que intentaria llevarse de damunt aquell mussol.

Es va tornar a obrir un silenci aiguós. Malaspina prenia consciència del pes que se li anava posant a l’esquena. El capità, home astut i ple de recursos, va començar a omplir el buit silent parlant de coses que res, o quasi res, tenien a veure amb l’assumpte que es duien entre mans.

—Sabeu, realment, què m’agradaria fer?

El capità havia fet una pregunta retòrica perquè Valdés sabia perfectament les aspiracions de Malaspina. És per això que li va respondre:

—El mateix que Cook o Lapérouse...

Don Alessandro Malaspina va fer un sospir carregat d’admiració, desig i enveja. Un viatge com el d’aquests dos grans mariners estava en el punt de mira d’un ofi cial il.lus trat de l’Armada, era el gran objectiu de Don Alessandro.

—No sospireu —va dir el ministre—, algun dia es parlarà de Cook, Lapérouse i Malaspina com els grans navegadors del segle.

—No podeu imaginar-vos quantes vegades hi he pensat: zoologia, botànica, astronomia, cartografi a, antropologia... Això s’ha de fer, i s’ha de fer ací. Aquest imperi tan gran hauria de tindre voluntat pròpia, hauria d’elaborar un punt de vista propi. Si no estem a l’aguait, ho faran tot anglesos i francesos. Senyor ministre —va dir mentre el mira-va fixament als ulls—, no tingueu el més mínim dubte que aquest viatge amb l’Astrea acabarà amb unes línies directrius per a fer un viatge d’aquest tipus. Després només esperaré la decisió política.

El ministre Valdés va agafar el braç esquerre del capità amb contundència, com per transmetre-li confiança, i li va dir:

—La faena dels axiomes que us he encomanat serà un dels arguments de més pes que hi podreu aportar.

—Em faria il.lusió —va dir el capità relaxadament— que per a aquest viatge només embarcara la ciència.

—Malaspina, de quina figuera esteu a punt de caure? Penseu de veritat que Cook i Lapérouse viatgen només amb l’enciclopèdia sota el braç? Alessandro, dirigiu l’Astrea i somieu el futur, el teniu de cara.

Malaspina va girar la cara en direcció al vent i es va sentir posseït per una metàfora eòlica. La vista fixa en l’horitzó occidental, cap allà hi havia el futur, la glòria, el treball; se li feia clarivident. El ministre Valdés, conscient de l’estat en què estava el capità, va deixar passar uns instants perquè Malaspina gaudira del somni. Poc després va traure un paper plegat de dins la casaca i li va dir:

—Açò és un regal per al seu contacte a València, segur que li plaurà d’allò més.

El capità va desplegar el paper, el va llegir i va somriure; si més no, ja sabia alguna cosa del seu contacte.

VALÈNCIA, PRIMAVERA DE 1786

Un magnífic gat terrós senyorejava pel moll del grau de València, no tenia rival en tot el port. El dia s’havia alçat boirós, borrós, imprecís; per això ningú no va veure arribar l’Astrea a la bocana. La calma era tal que el vaixell s’acostava silent i invisible, a bord s’escapava algun badall ganavorrit dels mariners abocats a popa i proa, àvids de veure terra, de xafar-ne.

Quan els mariners de l’Astrea van veure un vaixell que eixia per la bocana del port van començar a llançar crits d’avís. Alguns passatgers van guaitar per veure l’Astrea. Don Alessandro Malaspina, falcat al castell de popa, va creuar els ulls amb una passatgera, era una monja. Alguna cosa li va trobar d’especial en la cara. Tenia una barreja d’il.lusió i por alhora. Li va arribar a l’ànima. Va continuar observant-la fins que la boira va enterbolir la visió.

Don Alessandro, igual que el gat del port, lluïa els galons de capità i els feia notar a bord, sense passar-se’n, també cal dir-ho. Els mariners escandallaven el fons per tal d’evitar l’encallament. El capità dirigia des del castell les maniobres d’aproximació. La visibilitat era escassa però sufi cient. Al fons, els mariners amb bona vista ja hi podien albirar el final del trajecte. El viatge de proves havia sigut un èxit, l’Astrea tallava l’aigua amb una precisió i una finor de navalla de barber. El port tenia a aquelles hores del matí un tràfec bastant intens de persones, de mercaderies i d’altres conxorxes.

Don Alessandro seguia ert al castell de popa mentre, a sota, la marineria formava per a la revisió. Les exigències primordials eren la higiene i la uniformitat que havien d’estar presents, si més no, mentre no tocaren terra, després... bé, només era important tornar tan impecables com se n’havien anat, cosa per la qual duien un farcell amb roba vella. D’un en un van anar baixant tots, llevat, és clar, de la gent de guàrdia. El capità es va posar al cap del pont per fer-se veure més. El que intentava, en realitat, era descobrir entre la gentada la persona que l’havia de conduir per València, és a dir, Josep Montbou. El ministre Valdés li havia assegurat que es trobaria amb ell al port. «Ja comencem amb les informalitats», va pensar Don Alessandro en veure que ningú, llevat de les autoritats del port que li havien donat la benvinguda, s’hi acostava. Decidit a no avorrir-se, va començar a prendre notes mentals d’aquell port, res a veure amb el concepte de port que ell tenia. Un petit caos organitzat va ser la descripció que li va vindre al cap. Gent que esmorzava fent rogle, alguns carros esperant que els descarregaren, uns quants munts de farcells de cotó en pèl, alguns homes d’uniforme que custodiaven el port xarraven amb poca actitud de guàrdia. Definitivament, si ell manara, hi posaria una miqueta d’ordre.

Alguna cosa va fer que mirara un dels munts de cotó en pèl, li havia semblat que es movien una miqueta. Els farcells es van tornar a moure just quan anava a apartar-ne la vista. Era un moviment com si algú els estiguera sacsant. Després d’uns instants va cessar el moviment i, en un no res, una xica ben plantada va eixir per un costat arreglant-se la roba, al seu darrere va eixir un homenàs cordant-se els pantalons i cridant la xica pel seu nom. La xica no li feia gens de cas, cosa per la qual l’home va pegar dues camallades i la va enxampar pel cul (amb la consegüent cridòria) i, després, la va agafar del braç. Quines coses s’havien de veure! Al capità aquella escena no el va interessar gens ni miqueta però no va tindre més remei que fixar-s’hi de nou, perquè home i dona es dirigien cap a ell. Quina barra! Per tal d’evitar un incident poc agradable Don Alessandro va girar les passes cap al vaixell, però, novament no va tindre més opció que girar-se, l’homenàs i la dona pujaven pel pont sense permís, ni preguntar, ni res de res.

—Fora del meu vaixell —va escridassar el capità—, depravats!

—Torne-m’ho a dir després d’estar amb la Maleneta!

L’home va riure i va soltar quatre brofegades que no vénen al cas i va tornar a insistir al capità sobre les virtuts de la Maleneta.

Don Alessandro estava per a pocs romanços, esperava l’arribada del contacte a València i li feia una gran vergonya que el trobara en aquelles circumstàncies tan allunyades de la seua manera de ser. Va fer, de nou, mitja volta i va pujar a bord. L’homenàs, com si no haguera sentit res, el va seguir i li va fer un senyal a la Maleneta perquè anara darrere d’ell. Quan el capità va sentir les passes que el seguien, es va girar i, d’una manera més que convincent, és a dir, pistola en mà, va comminar l’home i la dona perquè abandonaren el vaixell. Però, quan Malaspina estava traient la pistola, ja tenia damunt d’ell l’home, que el va agafar pels muscles i li va fer un escoltellet.

—Sóc Montbou, el seu contacte a València —va dir l’home mentre treia la punteta de la llengua i la feia córrer per la comissura dels llavis.

El mariner va tindre una successió d’impressions que se li amuntegaven al cervell i que calia aclarir. No era possible que el ministre Valdés li haguera posat un contacte tan destrellatat i que, a més, havia de tindre cura d’ell. Per pura lògica havia de ser de l’enemic. Estaven cridant l’atenció de tot el port. I per si el Montbou no fóra prou, venia acompanyat per la Maleneta, que, ben mirada, era una dona massa bonica per a estar venuda als mariners que recalaven al port. L’altra sensació que el va deixar torbat era que el Montbou feia olor d’això, de bou, o vaca... o cavall, no ho podia acabar de defi nir.

—Que ens quedarem ací tot el matí... o passem a un lloc més privat? —va interrogar Montbou, que, acte seguit va tornar a traure la llengüeta pels llavis—. I abans que us manifesteu al respecte, ho dic jo: la Maleneta també ha d’entrar en l’estratègia i formar-ne part.

El capità es va sentir una miqueta intimidat i sorprés. Aquell sapastre deia tindre una estratègia? Sense llevar-li l’ull de damunt, va guardar la pistola, tot i que va conservar la mà a l’empunyadura, i va decidir donar un vot de confiança al contacte. Abans d’entrar li va fer una lleugera observa-ció sobre l’olor que feia.

—Si voleu —va respondre ràpidament—, podeu fer l’acudit fàcil amb el meu cognom, però la veritat és que anit vaig estar embolant bous a Meliana i he vingut d’allà sense temps de fer-me una rentadeta.

Alguna cosa havia sentit Malaspina d’aquells costums ibèrics amb els bous, no sabia exactament com es feia, però estava clar que Montbou havia estat ben a prop d’aquelles bèsties.

Mentre anaven cap a la cabina, el capità tractava d’ordenar les idees. Allò li semblava una paròdia mal feta. Quan el ministre Valdés li va proposar un home de confi ança perquè tinguera cura d’ell, ja li havia paregut que exagerava un poc. El capità pensava que ell era prou fadrinet per a cuidar-se. El va admetre en qualitat de guia i per fer callar el ministre. Ara bé, una altra cosa era el numeret que estava muntant el contacte: si algú no sabia que Malaspina havia arribat a València, ara era més que un escàndol.

Allò va ser, precisament, el primer que el capità va dir a Montbou. Aquest es va gratar el cap com si estiguera obrint un solc en les idees o en les paraules.

—Mire —va dir Montbou resolt a deixar clares les coses—, jo sóc Josep Montbou, conegut en tota l’horta com «el Folladoret de l’Horta». Modestament li he de dir que lluïsc el malnom i el passege pertot arreu. Ara mateix ja hem fet tard per a canviar d’estratègia. Tot el port pensa que us estic col.locant la Maleneta i no cap altra cosa. M’enteneu? I no cap altra cosa —va repetir emfàticament— que, al capdavall, és del que es tracta. No?

La veritat era que Malaspina no coneixia de res el seu contacte a València i el fet d’haver-lo acceptat a la força feia que estiguera prejutjant-lo a tota hora. Al capdavall l’estratègia no era tan dolenta.

Montbou era un home pròxim a la quarantena d’anys, uns quants més que Malaspina. S’havia adobat a la mar, de ben jove es va enrolar en un vaixell de mercaderies entre la metròpoli i les colònies ultramarines. Tenia un caràcter rebel, cosa per la qual en una ocasió l’havien condemnat al pitjor dels castics que es podien fer a un mariner: passar-lo per davall la quilla del vaixell. Ben pocs eixien vius d’aquell suplici, però Montbou ho va poder contar de miracle. Absolutament encabritat per aquell succés, va desertar al primer port on el vaixell va deixar caure les àncores. Poc després va tornar a la mar en un vaixell de corsaris anglesos, on va treballar de cuiner. La vida li va fer un tomb. El vaixell duia un ostatge, un anglés de bona sang i alta nissaga, a qui va aconseguir alliberar quasi per casualitat. Fruit d’aquest esdeveniment, va entrar al seu servei i arribà a ser el seu home de confiança. Aquest lord anglés era un home de tarannà liberal que va aconseguir introduir-lo en el món de la lectura i els ambients de la maçoneria. Així va ser com acabà treballant de contacte dels liberals anglesos quan venien a Espanya, i així, també, va ser conegut pels polítics reformistes espanyols. Evidentment era més del que semblava, i això, Malaspina encara ho havia de descobrir.

—Mireu —va continuar Montbou—, tinc entés que sou una persona a qui agrada fer la faena a la seua manera, cosa que trobe natural perquè vós sou un gran oficial i, a més a més, teniu la confiança de Valdés. Doncs mireu-ho d’aquesta manera i ho entendreu fàcilment: jo treballe a la meua manera. No us negue que pugueu desaprovar el procediment, només us demane que n’espereu els resultats.

—Ja me’n puc anar? —va dir de sobte la Maleneta que feia cara d’avorrida al costat de la porta de la cabina.

—Sí —va respondre Montbou—, però no isques a coberta encara, semblarà que no has fet res. Espera’t una miqueta més i, quan te’n vages, fes-ho arreglant-te la roba... tot ha de tindre les seues aparences.

—Don Alessandro —va prosseguir Montbou—, la reunió dels «amics» és demà a la nit. El lloc és inusual o, si voleu, original. Mentrestant, i si m’ho permeteu, us he preparat algunes activitats. Espere que siguen del vostre grat.

—Com d’original és el lloc? —El mariner s’havia quedat intrigat. Ell havia experimentat llocs de reunió poc usuals, era la millor manera de camuflatge: ermites, tavernes, coves, praderies, clarianes de bosc, etc. Sempre es tenia la pretensió de no posar cap «amic» en evidència i perill.

—En un convent. Un de monges, què us sembla?

—Únicament que hauré de confiar en la bona mà de la gent d’ací, no em queda més remei.

—No passeu ànsia, és un lloc segur. Té les millors eixides d’emergència de tota la ciutat. M’hi acompanyeu ara?

—És clar, això faltava.

Els dos homes van eixir de la cabina i es van dirigir cap al pont en direcció al moll. Don Alessandro tenia la cara roja de vergonya, pensava que tots estaven mirant-lo i tots s’imaginaven, justament, el que no havia fet. El Montbou li havia tirat per terra la reputació d’home seriós, però pel terra que hi ha al fons de la mar. Un parell de cavalls van ser muntats pels dos homes i van desaparéixer pel camí del Grau cap a València.

Monsieur Belier, el Messié, era l’amo de l’hostal on Montbou havia reservat una cambra. El tal Belier, home vingut de França feia molts anys era, sense saber-ho, descendent de catalans, el cognom autèntic del qual era Bellver, que els francesos havien acomodat a la seua llengua. El Messié, com tothom el coneixia, d’això ja ni se’n recordava i lluïa la nacionalitat francesa a tort i a dret. Montbou es va acomiadar del capità, li va recomanar que descansara i que, a poqueta nit, aniria a recollir-lo.

Don Alessandro va aprofitar la vesprada per a deixarse caure pels carrers de València: el carrer de Cavallers, la plaça del Mercat, alguna llibreria... En algun moment va tindre la sensació que algú el seguia, però era home de poques manies, acostumat a plantar cara quan feia falta, de manera que va pensar que si algú volia alguna cosa d’ell ja es donaria a conéixer.

Montbou va anar a buscar-lo cap a tres quarts de vuit, o això deien les campanes. Es van saludar i se’n van anar passejant cap al carrer de les Comèdies. —Us he preparat una sorpresa —va dir Montbou—, espere que us agrade.

Havien anat a una fonda on Montbou havia llogat una cambra apartada del públic. Hi havia sobre la taula una font de pebreres torrades a la brasa amb bacallà esgarrat i un bon raig d’oli. En una altra font hi havia conill amb tomaca, un bon pa i un excel.lent vi de Torís. Aquest últim va ser el que va convertir aquell mà a mà en un monòleg montbovià. Malaspina, prudentment, el va deixar anar. Montbou va fer una apologia de València i els pobles de l’Horta, els costums, els menjars, les festes... Si no fóra perquè Malaspina també va acabar amb un bon núvol al cap, hauria aprés prou d’aquelles contrades. Els comensals, a poc a poc, intercanviaren algunes qüestions de caire més personal. Finalment, els dos van canviar d’opinió respecte de l’altre. A les postres van aparéixer quatre músics amb instruments, hi havia dos violins, un violoncel i un contrabaix: música de cambra! Això sí que era una sorpresa. En honor a l’italià, la música de Vivaldi va omplir l’estança. Els músics no eren virtuosos, però la interpretació era d’allò més acceptable.

—De veritat —va dir el mariner— que m’heu sorprés molt agradablement.

—Gràcies —va replicar Montbou—, però açò no ha fet més que començar.

Només dir això Malaspina va veure que els músics feien uns moviments que el van alertar. Els uns als altres es tapa-ven els ulls amb un mocador, després van tornar a tocar els instruments. Amb l’inici de la música van entrar a la cambra la Maleneta i una amiga amb uns moviments sensuals corprenedors. Montbou ja estava fent gala del seu malnom. No cal dir com va ser d’agradable la vetlada. Quasi defi nitivament Malaspina havia canviat d’opinió: el ministre Valdés l’havia encomanat a bona gent.

De nit ben fosca van eixir de la fonda, Malaspina va agrair tot el que li havia preparat, es va desfer en elogis i agraïments.

—Descansaré ben a gust —va dir el capità—, demà serà un altre dia. M’heu de dur al lloc de reunió.

—Què dieu de demà? —va exclamar Montbou—. El dia d’avui encara no s’ha acabat. Sabeu quin és el meu lema? —va dir mentre es passava la llengua pels llavis.

Malaspina no sabia el lema, però sospitava que quan Montbou es passava la llengua pels llavis era perquè tenia alguna cosa interessant a la punta de la llengua.

—Montbou mai no en té prou. Aquest és el meu lema —va dir satisfet l’homenàs—. Ara anem a portar els cavalls, anirem prop d’ací, pel camí de Sagunt. Embolem un bou, sabeu? Una xicoteta festa d’amics.

—«D’amics»?— va emfasitzar el mariner.

—«Amics» no, no. Només amics clars i rasos.

Malaspina s’havia quedat una miqueta inquiet per la confusió, a més s’havia fet els comptes d’anar a descansar després de la «sorpresa» del Montbou. Però estava clar que seguia el lema al peu de la lletra. Per no fer-li-ho lleig va accedir a l’embolada, a més li abellia veure en què consistia allò, n’havia sentit a parlar i ja estava encuriosit. Malaspina es va posar la mà a la butxaca i en va traure una petita coixinera de cotó, de l’interior va traure unes fulles seques i va oferir-ne al Montbou.

—Es diu coca, els indis de l’altiplà en roseguen quan han de fer faenes feixugues. Potser ens ajudarà en aquesta petita festa.

Les portes de les Torres de Serrans rarament es tancaven, aquella pràctica ja havia passat a la història. La lluna plena siluetava tot l’entorn, era per això que les cavalcadures no van tindre problemes per a seguir el camí. Semblava que les bèsties tingueren pressa per arribar al lloc de la festa, intuïen un descans. Es trobaven al bell mig de l’horta, una masia blanca destacava amb força a la llum de la lluna, emblanquinava el verd terrós de la nit. Darrere hi havia un corralot ben gran. Quinze o vint homes hi parlaven animadament. En arribar Montbou i el capità, es van saludar els uns als altres.

—Un amic foraster que no ha vist mai açò— va dir lacònicament als presents.

Hi va haver una salutació coral, una cosa semblant a la resposta dels fidels a la lletania, ningú no va fer cap comentari, era amic de Montbou i punt. Els dos van desmuntar i van deixar els cavalls lligats a un arbre. Acte seguit es van dirigir cap a una espècie de caixa de fusta enorme que hi havia a la vora del tancat. Se sentien esbufecs.

—Mireu —va dir Montbou encarant-se al capità—, es diu Batiste. És el millor bou que he conegut.

Una bèstia negra amb unes banyes imponents potejava nerviosa en un tancat tan menut que no hi podia ni girar el cap. Els esbufecs que s’havien sentit provenien dels narius potents i redons de Batiste. Pressentia que anava a passar una estona desagradable amb foc a les banyes i gent fent-li retallades a tot arreu.

El ritual va començar: van enllaçar la bèstia, després van passar la corda pel piló. Van obrir la porta del tancat i Batiste va eixir prou enfadat, buscava algú que pagara el que li estaven fent. La corda va córrer rapidíssima pel forat del piló i el bou va acabar amorrat al piló, com se sol dir. Entre quatre homes li van posar uns ferratges a les banyes acabats en una bola de teda, uns altres dos l’agafaven de la cua. Es van encendre les boles i Montbou va traure un ganivet que feia feredat. Amb el ganivet davant la cara va anar a buscar el capità.

—Voleu ser vós qui talle la corda?

—Agraïsc sincerament l’oferiment, però vull cedir-vos aquest dubtós honor, permeteu-me abans que em pose a bon recer.

—Sí, més valdrà que en aquesta ocasió exerciu d’espectador.

Ganivet en mà se’n va anar cap al bou i va tallar la corda. El bou, en sentir-se lliure, va començar a perseguir tot allò que li semblava estar en moviment. El corralot es va convertir en una remor de cridòries, semblava que els homes tenien la sang encesa i que circulava amb una fortor imparable. «Incauts ritualistes», pensava el capità.

La festa del bou va acabar quan se li va apagar el foc de les banyes i, a més a més, un núvol gros va tapar la lluna. Encara que hi havia alguna torxa encesa ara el bou era massa poderós. Llevat d’algun rebolcó i algun cremat sense importància, el joc del bou va acabar bé.

Era l’hora d’anar a dormir, tothom estava cansat, rebentat en algun cas. Malaspina va recordar a Montbou que encara els quedava una bona cavalcada fins a València.

—Això farem! —va renegar l’homenàs—. Anit a penes vaig dormir per anar a buscar-lo, no farem nit a València, sinó ací.

El mariner sospitava que alguna cosa se li escapava. El casalot estava tancat amb pany i clau. Per prudència no va dir res, només va esperar que els esdeveniments parlaren amb veu pròpia. El que va seguir no eren esdeveniments, sinó una autèntica temeritat. Els homes es van dirigir cap als estables en unes condicions pírriques: suats, bruts, algú mascarat de les boles del bou, és a dir, la flaire que desprenia aquell grup humà era més aviat de bestiar enfurismat. L’estable no oferia unes condicions reparadores, ans al contrari: palla, fang, humitat, olor de bestiar de veritat... Havien tocat la nineta dels ulls al capità perquè, si d’alguna cosa estava convençut, era que la higiene personal era la cosa més important en un vaixell. Es trobaven en terra, això era clar, però Malaspina pensava que la higiene havia d’estar present en tots els ambients humans. Per tot això, quan va veure el que l’esperava es va encarar a Montbou i, discretament, amb una intervenció curta i carregada d’intenció li va preguntar:

—Què és açò?

—Una quedà, capità. Quan no es pot tornar a casa s’ha de fer alguna cosa. No penseu vós el mateix?

I tant que pensava el mateix, però Malaspina tenia una altra solució, és a dir, si es posara a pensar, trobaria moltes opcions que no passarien per aquella quedà.

—Hi ha una estona de viatge —va suggerir el capità—, però preferisc cansar-me més que passar la nit en aquestes condicions. Què en dieu?

El capità recordava el gest de Montbou de passar-se la llengua pels llavis quan havia dit alguna cosa que li semblava d’obligat compliment. En aquell moment va ser Montbou qui va sentir atacats els esquemes. Anar a València significava una llarga passejada nocturna. Encara no havia contestat a la pregunta del capità perquè el cervell li anava a colps. D’una banda, l’haguera enviat a pastar fang, però, de l’altra, es tractava de la persona que li havien confiat i no el podia abandonar per res del món, de manera que primer es va gratar el cap, després va traure la llengua per la comissura dels llavis i després va dir:

—On va el capità, va Montbou. No podríeu haver escollit millor companyia: Montbou coneix l’Horta com la palma de la mà. Serà per a mi un plaer conduir-vos a València i, valga’m Déu! Un passeget a aquestes hores és ideal, és un bon remat per a un dia tan complet.

Els dos van arrear els cavalls i, després d’acomiadar-se i excusar-se per no dormir a l’estable, van emprendre la ruta.

De camí cap a València, cansats i amb poca gana de conversa, Montbou i Malaspina raonaven sobre algunes coses dels bous per les quals el capità sentia curiositat.

—Per què feu açò?

—La pregunta —va respondre Montbou— no és per què, sinó per a què.

—I doncs...?

—Provem els bous per a les festes. Els hem de triar perquè donen bon joc.

—Però... a aquest Batiste ja el coneixeu...

—Sí, n’estem segurs, però fa un gran goig córrer aquest bou i, a més, és un privilegi fer-ho amb tan poca gent. Hauríeu de veure com es posa el poble en la festa gran.

La curiositat del mariner ja el feia pensar en un estudi antropològic d’aquella festa, de fet van estar-ne raonant una estona llarga.

Després d’allò es va deixar caure el silenci. En un moment donat, Malaspina va veure que el cavall del seu acompanyant es detenia. Montbou tenia el cap caigut: s’havia adormit com un beneit. Primer va pensar a despertar-lo, però després va ordir una altra solució. El cas era que el paratge oferia per ací bardisses i canyars, i per allà senillars i conreus.

—Montbou coneix l’Horta, va dir Malaspina xiuxiuejant i somrient alhora. Va agafar les regnes del cavall de Montbou i va continuar fent camí.

Van parar en un clar. Malaspina es va traure una brúixola de la butxaca, va mirar el cel, va observar la brúixola amb l’escassa llum de la lluna i va dirigir els cavalls cap a l’est. Buscava la mar i seguidament el Grau de València. Havia decidit dormir a l’Astrea.

Al cap d’una estona van arribar a la costa i, vorejant-la, es va fer present el Grau. Els guardians del port dormien, potser més profundament que Montbou, tant que ni van sentir els cascos dels cavalls. Quan van arribar al costat de l’Astrea un mariner els va fer parar. Allò va alegrar el capità sobre manera perquè això volia dir que els seus mariners sí que feien el que se’ls havia ordenat. Malaspina es va identificar i va demanar ajuda. Era el moment de la neteja. Per res del món pensava pujar a bord aquell home amb aquella fortor. Entre el mariner de guàrdia i el capità van agafar Montbou, el qual va començar a deixondir-se. Quan va voler reaccionar ja era massa tard, volava cap a l’aigua del port. Les escridassades de qui havia estat en braços de Morfeu es van sentir per tot el port. Malaspina li va llançar una llesca de sabó i li va suggerir que aprofitara l’avinentesa. Després de tots els renecs del món, van acabar dormint en un senyorial Astrea que, amb el velam plegat, semblava nerviós per fer-se a la mar.

SPAP

La campana de l’Astrea va sonar amb estrident insistència. Quasi d’immediat va haver-hi gran moviment de tropa. Uns moments abans Montbou somiava que era com un munt de creïlles en un sac que vaivejava suaument. La veritat és que, vista des de fora, l’hamaca on dormia no semblava una altra cosa i el conjunt de mariners hamacats pareixia més una bodega que no un dormitori; amb tot, amb el vaixell amarrat a port era molt poc el moviment que hi havia, en alta mar era un poema visual que bé podria anomenar-se «crisàlides feculars».

Montbou va obrir l’hamaca com si fóra un ull, aquesta va girar sobre si i l’homenàs caigué estrepitosament a terra. Va restar immòbil mentre tractava de lligar caps i peus. De sobte recordà el bany nocturn i el rastre de brofegades irreproduïbles que van seguir al patatxap. Amb la nafra oberta i la sang encesa es va alçar disposat a dir quatre coses al mariner que li havien encomanat. En eixir a coberta hagué d’asserenar-se. El capità passava revista a la tripulació, tots en silenci, en perfecta uniformitat, un a un, pas a pas. Montbou girà els ulls cap a la mar i es va sentir immers en un espectacle celestial i marítim que el va deixar corprés. El sol no havia eixit, però estava a punt de fer-ho, la seua llum escapava cap al cel; no obstant, un autèntic ramat de nuvolets menuts (borreguets, en diuen) impedien que tota la llum se n’anara. El sol, enfurismat, intensificava la força i els núvols es feien purpurins. A sota, la mar encara mostrava una cara plumbosa, filla de la nit. Era, en defi nitiva, un d’aquells moments en què s’entén l’adoració pagana al sol, a la terra, a la mar, als núvols... a la natura.

De vena poètica no li’n faltava a Montbou, certament, però de sobte va recordar que havia pujat a coberta per un assumpte més prosaic, més allunyat de qüestions líriques. Va oblidar aquella contemplació melancònica i es dirigí cap al capità, el qual ja havia acabat la revista de la tropa. Una petita bambolla d’escuma aïrada se li va escapar mentre feia camí cap al mariner. Montbou, però, encara no sabia del cert qui tenia al davant.

—Mai no he consentit tindre al meu vaixell un home tan descurós, a mig vestir, despentinat i sense haver-se rentat la cara per saludar un nou dia. Aneu, feu tot el que necessiteu i torneu, he de parlar amb vós.

Ben lluny de renegar, Montbou va seguir les ordres del capità, s’havia deixat intimidar per aquelles paraules tan persuasives, com si formara part de la tripulació i acatara una ordre. Per això, quan es va adonar que era un home lliure i que no rebia ordres de quasi ningú, acabà de posar en ordre la vestimenta i els cabells i se’n va tornar enfurit cap amunt.

—Malaspina! —va bramar.

No calia tant de crit, el capità estava al seu davant amb el braç allargat i amb un paper a la punta dels dits. Era el regal que el ministre Valdés li havia donat per al contacte a València. Era el millor moment per a traure’l. Montbou el va agafar. Malaspina no es va sorprendre que aquell tros de carn esbufegadora sabera llegir. Els ulls de l’homenàs s’anaven esbatanant a mesura que anava llegint.

—Per tots els llepacrestes, escarbacalius i esgarrabanderes del món! —això li havia eixit de l’ànima—. D’on heu tret aquest paper?

—És una invitació per a vós i per a mi... em fareu l’honor?

Era una invitació, sí, era això. Ni més ni menys que un permís reial per a caçar un porc senglar al paratge de l’Albufera. Allò era més del que Montbou haguera pogut somiar, de manera que, de bell nou, s’havia tornat manyac, avinentesa que va aprofitar el capità per suggerir-li que amb aquella traça no el deixarien entrar-hi. Li tallaren els cabells, el tornaren a banyar i el vestiren amb roba nova.

—Ara sí! Anem-hi! —va exclamar el capità.

Un reduït escamot militar rondinava pels accessos al paratge de l’Albufera. L’oficial, de baixa graduació, amb prou faenes sabia llegir, però en veure el segell del rei els va preguntar a què havien vingut. Després d’obtindre resposta digué a un dels soldats que els acompanyara a la passera i a altres dos que feren batuda. La peça que van abatre era un mascle vell de més de noranta quilos. Una autèntica bèstia. Encara van tindre unes últimes paraules amb el militar. Calia deixar la peça cobrada per a la manutenció de la tropa. El permís era per a caçar, no per a endur-se la caça. Amb tot, Montbou aconseguí que li donaren els ullals com a record.

A poqueta nit, quan els ratpenats estiren les capes i fan giravolts entre l’arquitectura ciutadana, Montbou i Malaspina sopaven a la fonda del francés. No hi havia pressa, la reunió era molt més noctàmbula, molt més secreta i arterosa. Montbou semblava un senyoret, Malaspina ho era. Montbou repassava mentalment com havia anat la inusual cacera que havia tingut al matí, necessitava contar-ho a algú. Res semblant al furtivisme habitual, allò d’estar esperant enmig de la passera, tranquil.lament, més mudat que si anara a missa major, amb l’arma preparada, la bala preparada per a eixir xiulant cap a a la presa. Soroll d’homes i gossos, grunys de porc, papallones estomacals, «tot per a vós», dit al gallet, porc molt a prop... pum! Entre ull i ull, fulminant. Malaspina tenia raó, li l’havien parada com li la paren a un rei. Malaspina ordenava les idees sobre Amèrica, calia exposar i convéncer; ara bé, els que acudirien a aquella reunió estaven convençuts de la necessitat de canvis en les relacions entre la metròpoli i les colònies d’ultramar, semblava que, més aviat, anaven a fer una posada en comú, una petició de pluja d’idees per tal de millorar el projecte i una cerca de diners per a finançar l’expedició, perquè això el capità ho tenia molt clar, calia fer una expedició científica, tan necessària com el rerefons polític. Potser per això, ambdós comensals menjaven amb molta calma, assaborien cada mos.

A l’horabaixa hi havia tots els dies missa al convent. Alguns pecadors hi anaven buscant el perdó dels abusos que, sovint, confonien amb pecats. Devia ser un dia propici per als abusos de qualsevol tipus perquè l’església tenia més feligresos que de costum. Alguns hi entraven directament pel lateral de la dreta i s’acostaven a fer pregàries a la capelleta de la Mare de Déu, dirigien les passes cap al confessionari i desapareixien. Així va ser com Malaspina es va acomiadar de Montbou abans d’anar a confessar-se.

—No patiu per mi —va xiuxiuejar Montbou—, no tinc més faena que esperar la vostra eixida.

Els membres de l’SPAP (Societat Pecadora d’Amics del País) eren els amfitrions. Tot i el sarcàstic nom que havien triat, eren d’allò més seriosos quan calia, sobretot en ocasions com la que aquell dia els oferia. Es tractava del sector més liberal i il.lustrat de la Societat Econòmica d’Amics del País de València. Havien batejat la subsocietat així perquè acostumaven a reunir-se en aquell convent i l’accés a la biblioteca els va resultar tan original que en una reunió amb traces informals va haver-hi molt de temps per al comentari jocós i distens.

Quan Malaspina va travessar el confessionari se sentí confús perquè una obscuritat quasi absoluta regnava al lloc on havia accedit. La confusió es traduí en sorpresa quan va veure com una tènue llum de cresol s’acostava cap a ell; encara es va quedar més bocabadat quan va veure que era una monja qui duia el cresol a la mà. Era Eufrasieta que, tot i no haver fet els vots, vestia de monja. Ambdós es van observar per un moment.

—Seguiu-me —va resoldre la novícia.

El capità havia acudit a moltes reunions secretes i, per tant, els llocs compartien l’adjectiu. Havia tingut reunions en vaixells, masos, baixos de museus, fins i tot en alguna cova; però en un convent de monges no, i menys passant a la clausura. Li resultava original, li agradava que dins l’estament eclesiàstic hi haguera lloc per a la saviesa, la conxorxa i la «llum». Monja i mariner van passar pel vell claustre empedrat, les cames d’Eufràsia menaven cap a la biblioteca. Don Alessandro es quedà de pedra quan va veure la vella, bella i preciosa biblioteca, tant que no s’adonà dels homes que hi havia fins que va sentir algú que deia:

—Senyors, heus ací Don Alessandro Malaspina, capità de l’Armada espanyola, enviat pel ministre Valdés.

Uns aplaudiments sords fets només amb dos dits de cada mà es van ofegar entre els llibres i la fusta. La llum produïda per unes llànties d’oli va ser suficient perquè el capità reconeguera algunes persones de les presents que ja havien estat en altres d’aquelles reunions secretes, saludà amb lleugers moviments del cap a tots i acte seguit tothom va continuar parlant en els seus rogles, fent temps mentre arribaven tots els convocats. Malaspina es va afegir al grup de persones on es trobava el que l’havia presentat. Eren moments distesos, aptes per al comentari banal i l’acudit del moment. En un d’aquells acudits el mariner es va assabentar del nom de la societat que albergava la reunió. Per un moment va pensar que es tractava d’una paròdia, però el tarannà de la gent que hi havia no deixava lloc a dubtes. Intel.lectuals i burgesos, algun noble d’idees liberals i fins i tot algun clergue, i com no, dues monges que, tot i ser amfitriones, exercien el paper de convidat de pedra.

La tertúlia de grups es va acabar quan entrà a la biblioteca un home vestit amb pantalons genollers, armilla i casaca de color groc daurat, mitjons blancs i sabates negres. Duia un barret tricorni sota el braç i una estupenda perruca blanca acabada en uns caragols d’allò més impactants. Era Francisco Cabarrús, director del Banco de San Carlos i home de gran infl uència en la Compañía de Filipinas. L’home va enviar una salutació general i inicià la reunió.

—Sa majestat el rei Carles III m’ha traslladat la seua preocupació per les colònies ultramarines, és tema de gran debat entre els governants i persones que tenim treballs de responsabilitat en aquesta nació. La tasca de protegir i enriquir les vastes extensions de terra que posseeix la corona és quasi impossible. Corsaris, anglesos, francesos, russos, indis i no se sap quanta gent de quantes nacionalitats van fent assentaments en territoris allunyats dels nostres destacaments militars. Cal, per això, reorientar la política pel que fa a les relacions de la metròpoli amb les colònies. Cal crear felicitat i riquesa per a ambdós pols.

Recentment el Real Banco de San Carlos ha assumit la funció de dirigir la Real Compañía de Filipinas. És idea del banc reorganitzar el comerç amb l’Extrem Orient; per a tal fi hem aconseguit el vistiplau del rei per a noliejar vaixells de l’Armada espanyola comandats per ofi cials experimentats. És per a mi un plaer comptar amb el capità de fragata Don Alessandro Malaspina, mariner expert en aquest tipus de navegacions llargues. Si algú de vostés vol, pot anar a veure l’Astrea fondejat al port de València, aquest vaixell, després d’algunes modificacions que el capità ha supervisat personalment, ja està a punt per a fer la primera singladura al nostre servei.

Aquest és, però, el principi de la nostra col.laboració i el germen d’un gran canvi en les relacions entre la metròpoli i les colònies ultramarines. Serà, doncs, aquest el tema pel qual ens trobem hui reunits. Cal elevar a nivell d’axioma la necessitat d’aquestes noves relacions i presentar-les al rei de manera que assumisca el projecte i hi done l’embranzida definitiva. Té la paraula Don Alessandro Malaspina.

Un hàlit de curiositat es va estendre per la penombrosa biblioteca, hi havia qui movia el cap per tal d’aconseguir una visió més bona, fins i tot les monges van allargar el coll per veure el mariner. Aquest, amb un posat seriós, vestit amb la casaca roja de mudar i un perruquí blanc a la moda, va avançar cap on es trobava Cabarrús, li va fer mitja reverència i en va brindar algunes més als assistents.

—Cavallers, la vida d’un mariner pot esdevindre tosca i avorrida fins al punt d’acabar parlant només de tempestes i penúries ocorregudes a la mar. És, però, l’hora de la necessitat i cal que els oficials de marineria siguen també uns avesats científics, si més no, usuaris de la ciència, espremedors de coneixement i espills de saviesa. No vull avorrir-los contant els serveis fets a la corona espanyola, només els diré que he recorregut diverses vegades les aigües que banyen totes les possessions espanyoles. He observat de primera mà els problemes amb què es troben els espanyols de colònies. No cal dir que la majoria d’ells són nascuts allà i només coneixen la mare pàtria de sentir-la referir, és a dir, quasi una quimera. També han sentit parlar de les colònies del nord que han trencat els vincles amb la metròpoli. Tot arribarà. Fins i tot hi ha hagut recentment alçaments indígenes sufocats de miracle. És per això, senyors... —Malaspina va observar al fons les dues monges arraconades i no va poder evitar dir— i senyores, que ara els exposaré els canvis que, al meu entendre, caldria introduir en les relacions entre metròpoli i colònies i, per descomptat, que les debatem, millorem i enllestim entre tots.

Voldria remarcar dos aspectes que entenc bàsics abans d’iniciar els temes de debat. En primer lloc trobaran vostés que els principis en què base la meua proposta estan allunyats de les grans idees liberals i il.lustrades perquè si les agafàrem fil per randa, esdevindrien utopies. Busque intervencions senzilles però efectives, la posada en pràctica de les quals siga possible a curt termini. D’altra banda, aquests canvis afectaran inevitablement la metròpoli, és més, una cosa va lligada amb l’altra.

La primera cosa que caldria canviar és la mentalitat espanyola de conqueridors. Els conqueridors primer destrueixen el país conquerit, després es destrueixen entre ells i acaben destruint el país d’on van eixir. Una única legislació per a la metròpoli i les colònies és impossible. Llocs tan diferents necessiten legislacions diferents. Això és ben evident, només cal fer un viatge per a adonar-se que una cosa són els espanyols de la península, una altra cosa els espanyols de colònies i una altra, la més diferent, els indígenes. I això, senyors, que obvie la gran barreja de persones que no són cap dels tres grups citats. Totes tres cultures i les no citades topen les unes amb les altres. Els indis no necessiten més que el que els dóna la terra generosa. Els europeus necessiten que els indis treballen per a poder viure com viurien els indis, és a dir, tranquilla ment. Qui els fa entendre la «bondat» de treballar? L’única cosa que uneix les possessions és l’explicació amable de la religió. Hem de deixar de banda la grandiloqüència d’un imperi impossible de controlar, és molt més sensat dirigir unes poques ciutats, territoris, explotacions estratègiques i sense que semble una usurpació. D’altra banda, la plata ja no és un negoci per a Espanya, tant és així que els diners que el rei en trau se’ls gasta mantenint el personal d’Amèrica. Pel que fa a la relació comercial és quasi una caricatura. Espanya no produeix totes les necessitats d’Amèrica, ni de bon tros; cal legalitzar les relacions entre les colònies i entre aquestes i altres països. La situació actual afavoreix el contraban i l’enriquiment d’altres potències que se’ns riuen davant del nas. Caldria, finalment, iniciar un control de les persones que decideixen anar-hi a viure. Ja els he dit com és la terra de generosa, ho és tant que es pot viure sense fer res, fi ns i tot, les tropes es veuen forçades a admetre gent que no mereixeria mai l’apel.latiu de militars ni d’espanyols, però la necessitat hi obliga. Aquests, senyors, serien a grans trets els temes a debatre.

Però...

Una remor sorda, però intensa es va escampar per tota la biblioteca. Els comentaris anaven de boca en boca sense cap director d’orquestra. El capità no havia acabat, ni de bon tros. El discurs havia estat una miqueta atropellat, potser per l’ànsia del mariner d’exposar totes les idees amb una condensació excessiva. Al capdavall, però, interessant per a tots els assistents. Aquelles paraules havien exercit en algun dels presents aquella sensació de sentir en veu alta allò que es pensava però que mai no s’havia acabat de concretar. Allò, més que una reunió, semblava un poal d’aigua on algú havia amollat un bon terròs de calç viva. El «però» de Malaspina es va ofegar entre les bambolles ardents de la calç, per això, aquesta vegada amb més energia, va insistir el capità:

—Tanmateix, senyors...

El soroll subsegüent a aquella crida, que demanava silenci amb el dit índex als llavis, semblava el que fan les brases quan els cau aigua damunt, només hi faltava el fum. Estava clar que el capità no havia acabat, així que quan va sentir que el silenci apagava les darreres veus, va reiniciar el discurs.

—Si un home té una heretat i no la coneix a fons, difícilment podrà traure’n el màxim i millor profit; així mateix és fonamental que passege per les seues possessions perquè tothom sàpia qui n’és l’amo.

El territori nacional europeu és minúscul si el comparem amb Amèrica. Fixen-se vostés que actualment encara estem alçant mapes de llocs de la península que tan necessaris ens són. Desconeixem la immensitat d’Amèrica i de les illes orientals. Anglaterra i França han enviat els seus científics arreu del món i ens estan dient com són les nostres possessions. Això Espanya no ho ha de permetre, cal prendre la iniciativa, cal que senyorege pels seus territoris.

Plantege, per això, i com a acció prèvia a tot canvi, una expedició científica i política al voltant del món, és a dir, al voltant de les nostres colònies. Cartografi a, hidrografi a, astronomia, zoologia, botànica, rutes, etc. És necessari fer un grandíssim viatge amb els millors científics d’Europa, els millors gravadors, els millors mariners... i fer el millor estudi que mai no s’haja fet i així mostrar-lo, orgullosos, als nostres veïns europeus.

Políticament, senyors, tinc un pressentiment. Ja els he dit que molts dels espanyols de colònies només coneixen la mare pàtria d’anomenada. Arribarà el moment en què voldran ser ells mateixos els qui conduïsquen els seus destins. Només han de mirar cap al nord. Traurem molt més profit mutu si posem ara les bases per a unes futures relacions que si ho hem de fer forçosament.

Un aplaudiment sec a dos dits va remorejar per tota la biblioteca, feia l’efecte que aplaudien fins i tot els llibres. Immediatament un munt de braços es van enlairar demanant àvidament el torn de paraula. La reunió començava a respondre les expectatives que havia promés. Un mossén va ser el primer que va intervindre, segons el qual caldria donar molta més importància al fet religiós. Tot i que estava en la línia expressada pel capità, pensava que s’havia de donar més importància al fet d’intentar unificar mitjançant la religió. Un home jove estava assegut en una cadira que es trobava vora una taula, en la qual hi havia dues llànties d’oli, que feien la claror suficient perquè hom poguera escriure, i una mà de fulls de paper. Així, el secretari, anava prenent nota de tot allò que s’anava dient. Hi va haver bells diàlegs i fortes opinions oposades respecte a la liberalització del comerç entre les colònies i altres potències estrangeres. En defi nitiva, van traure suc i punta a tot allò que se’ls posà al davant.

La reunió va acabar quan el sol feia les primeres i tímides pessigolles a la nit. Eixien de l’església a poc a poc, discretament, embolcallats encara per la foscor. Mentre la congregació eixia, Cabarrús va agafar el plec de fulls que s’havien escrit aquella nit i els va donar a Malaspina.

—El viatge que heu d’emprendre és llarg, treballeu en aquestes idees i prepareu un bon escrit. En tornar del vostre viatge serà hora d’anar a veure el rei. Tingueu clar que us espera.

Malaspina va agafar els fulls mentre Cabarrús encara els subjectava a les mans, era una magnífica imatge per a un quadre. El capità es va enfilar cap a l’eixida i Eufrasieta es va afanyar a arribar al seu costat per dur-lo cap a fora. A la porta del confessionari el va parar un moment.

—M’agradaria ser els vostres ulls per tot allò que heu vist i per tot el que veureu. Ací dins hi ha ben poc espai per a les alegries i les grans empreses.

—Sor...

—Eufràsia, em dic així i, encara que em vegeu amb l’hàbit, no he professat els vots, però per al cas és el mateix.

—Eufràsia, en aquest engranatge tots som necessaris, hi ha qui fa el seu treball a l’ombra, però és tan necessari com qui el fa al sol. Sapieu que estem agraïdíssims per la vostra faena com a amfi triona. Promet que us duré alguna cosa especialment per a vós.

—Decidiu per mi, perquè és tan poc el que he vist a l’aire lliure que no sabria què demanar. Els llibres són l’única manera d’eixir d’aquestes quatre parets.

Malaspina va sentir un pèl de llàstima per aquella dona que a la força havia de viure reclosa, sense possibilitat d’eixida. El mariner la va agafar pels muscles i la va prémer amistosament, intentant transmetre-li energia i ànims.

A l’interior de la biblioteca ja quedava ben poca gent, hi havia, però, un vell emperrucat en un racó que es va alçar i va dir als pocs presents que hi quedaven:

—Si en Gregori, que en glòria estiga, haguera viscut per veure açò, hauria dit «o ara o mai». Cavallers: va de bo!

Don Alessandro va eixir al carrer i no va trobar Montbou. «No tinc altra faena que esperar-lo», recordava que li havia dit. Evidentment, alguna li n’havia eixit. Va decidir anar fent camí, s’apegà al mur del convent en un intent de recordar per on l’havia guiat Montbou, però no ho aconseguia. De sobte, amb el cap ocupat en l’elecció de camí, algú va caure de dalt del mur. L’esglai va ser important, perquè tot i que hi havia una claror primerenca, la foscor encara regnava. El mariner es va posar la mà a l’empunyadura de l’arma, però prompte deixà de fer-ho, havia reconegut l’home que havia botat des de l’altra part de la tanca: era Montbou.

—No em digueu que també lluïu el malnom pels claustres de monges...

Montbou es va sorprendre en veure que quasi cau damunt d’algú, però en sentir la veu de Malaspina es va refer d’immediat. Quina casualitat, i és que quan el dimoni vol ser sabater... Sense desdibuixar-se-li la cara, va traure la llengua per la comissura dels llavis i li va dir:

—No és el que us penseu... bé, sí que ho és, però al capdavall una monja és una dona i si us fixeu bé, ho tenen més difícil que altres, per això vinc a facilitar-los les coses. Capità, no penseu tan malament, es tracta d’una antiga amiga d’un poble prop del meu.

—I, no penseu que això que feu és una gran falta?

—Qui diu que és una gran falta?

—Els nostres pares espirituals. Segur que coneixereu la doctrina de l’església pel que fa a les coses de la carn.

—Els rectors parlen de moltes coses i després no prediquen amb l’exemple. Supose que això també ho sabreu. Pel que fa a la carn jo tinc un altre mestre, es diu Ausiàs March. Aquell sí que sabia de carn i d’esperit.

—Em sorpreneu, Montbou. De manera que coneixeu aquest gran poeta?

—Més m’estranya que el conegueu vós, al capdavall sou estranger. «La carn vol carn», deia el poeta. A aquesta doctrina òbric les orelles, les altres m’avorreixen.

—Però, i la vostra ànima?

—Això és de senyorets i de gent d’església. Si aconseguisc travessar aquesta vall de llàgrimes amb dignitat i amb més glòria que penes, ja hauré fet prou. El dia que passa no torna i si després em trobe amb una altra vida, ja veuré com me la plantege.

—Carpe diem! Quina filosofia més ufana!

—Mireu, jo si puc «carpar», «carpe» tant com puc, i si pot ser tots els dies, millor.

Malaspina va esclatar en una rialla homèrica imparable, tant que Montbou el convidava a callar per l’hora que era.

—Us veig content capità, cosa de la qual m’alegre. Però, d’altra banda, no esperava que un home com vós us preocupàreu tant per l’ànima de la gent. Pel que jo sé, no és precisament el braç clerical d’aquell que millor concepte teniu. Vaig errat o teniu algun assumpte lleig amb aquesta gent?

—Amic Montbou, comence a tindre certa estima per vós i és per això que vull saber coses dels meus amics. O molt m’enganyeu o estem del mateix costat. Teniu molta raó amb el que dieu, els clergues no són precisament el tipus de gent amb qui volguera compartir res. Com en tots els estaments hi ha excepcions però, en general, em duc prou malament amb ells; tan desastrosa és la meua relació, que tinc obert un plet amb el Sant Ofici de part contrària.

—Amb el Sant Ofi ci! —va repetir Montbou mentre arquejava les celles, feia cara d’admiració i llançava un xiulit—. Mal assumpte, mariner. I, si no és indiscreció, què heu fet?

—Uf! Coses dolentíssimes com llegir llibres estrangers i ser una mica irreverent en les celebracions dels rituals eclesiàstics. Però d’això ja fa temps, el procés està parat.

—Aquesta cançó ja l’he oïda en altres ocasions. Prohibeixen llibres que ells han llegit i es creuen els únics amb la sensatesa d’interpretar-los sense caure en heretgies. Aneu amb compte capità, ara teniu amics importants que paren els peus a qui faça falta, però el temps passa i la gent també. Haureu de veure com us aneu cobrint les espatlles.

—Ara no em preocupa això, tinc el cap completament ocupat. Sóc feliç de tanta faena i tan bona com m’han encomanat aquesta nit. Veieu aquests fulls? Ací hi ha el meu futur i el del nostre país. Anem a descansar i us contaré alguna cosa de camí.

A l’interior del convent ja quedava ben poca gent aliena a l’espai religiós. Quan Eufrasieta va tornar a la biblioteca es va trobar sor Almudena parlant amb Francisco Cabarrús i algun altre home més. Per prudència i mirament es va mantindre al marge d’aquella conversa a què ningú l’havia convidada a participar. Poc després sor Almudena i els contertulians van partir cap al confessionari. En tornar a la clausura, la monja va fer gestos ostensibles perquè Eufràsia se li acostara.

—Eufràsia, no cal que us diga la importància del que s’ha parlat ací aquesta nit. Espere que cresca en vós l’esperit que ha mogut aquesta reunió i que estigueu disposada a ajudar en el que faça falta, aquesta pot no ser l’última vegada que us trobeu involucrada en una d’aquestes històries.

Les monges van desaparéixer pels passadissos de la clausura.