Читать книгу: «Junil a les terres dels bàrbars»
Junil a les terres dels bàrbars
Edició digital: setembre de 2021
© 2021, Joan-Lluís Lluís
Drets d’edició negociats a través d’Asterisc Agents
© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per l’edició
Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat
Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Correcció: Maria Callís, Maria Bohigas, Mercè Estévez
ISBN: 978-84-7329-307-5
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
TAULA
PRIMERA PART La província de l’estany
Morta la ràbia
Les filles de vuit anys
Et podràs fer la gandula
Junil, però, no sap llegir
Javós! Javós! Javós!
És molt estrany que escriure sigui un afer humà
Uns quants vaivens de les mans
Ser escriptor és la cosa més fàcil del món
Per la borda del món
Una estàtua de marbre untada de greix
Ja sé qui ets
Abans de girar-se dissimula una ganyota
I l’endemà ja ha arribat
Un tros de gel negre
Totes les portes eren barrades
I on vols anar?
Tot cap per avall, però això no
SEGONA PART Els camins
Aquesta càrrega de ceguesa
El poble més estrany de l’univers
Jo he vist elefants i lleons
Et vaig dir una mentida
De badar a morir
De nou es toca el pit i torna a avançar
Per la promesa de carn abundosa
I Lafàs, sovint, parlarà de fugir
No hi ha senyal ni paraula
Troba paraules dures
Verdapell, analfabeta i sorruda
Disset anys tindré
Cinquanta-dosè dia
Dirmini, digue’ns què hem de fer
No entenc qui deuen ser
Els alans no eren cabres
La sorra fosca
I treballen
I moren, i neixen, i copulen, i lluiten
Us alimenten més del que us mereixeu
Com somriuria un embriac
Per la gran puta freda
Per això es queixen i bleixen
Qui ha donat el cop i qui ha volgut el cop
Paraules que són grans?
Aviat seran més
Cent quaranta-cinquè dia
Només em queden el ca i l’esclau
Cent vuitantè dia
Una cosa tan insignificant
Demana perdó al poeta
Dos-cents cinquanta-novè dia
A l’embosta de les mans
TERCERA PART La vora del món
Tan a prop?
L’he d’anar a veure
Molt pa i poca cervesa
Li demanaràs de parlar contes seus?
Els llibres que he llegit no ho expliquen tot
Eres molt poca cosa, pare
T’escolto
Un reflex invertit d’Ulisses
No em fa basarda, ni por, ni res
Com si fóssiu una
Una metamorfosi d’Ovidi
Asseguts arran de mar
Breu descripció dels personatges
Sota la llum llegim les històries dels altres,
ens inventem les nostres en la foscor.
Alberto Manguel, La biblioteca de nit (traducció apòcrifa)
Què en dieu, homes? Hi entollareu les mans,
en aquesta tasca?
Herman Melville, Moby Dick (traducció de Maria-Antònia Oliver)
PRIMERA PART
I
Morta la ràbia
Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla. Aquest menyspreu, evident i constant, va ser la causa indirecta de la mort d’aquest home i, per tant, del fet que només apareixerà breument en aquesta novel·la. Aviat, poc temps després d’haver sorgit del no-res de la plana blanca, hi tornarà per sempre. I si bé romandrà viu i implacable en la ment de la filla, ja no farà sinó aparicions al·lusives, potser prescindibles, al llarg d’aquest relat; com un intent d’airina matinera que tot d’una desisteix. L’esvaïment serà el seu càstig.
Aquest menyspreu serà també la raó d’actuar de la seva filla, l’agulló que l’anirà atiant fins que s’hagi esbravat la pestilència que durant anys l’haurà acompanyada. Aquesta filla, una vegada decidida a oposar-se al menyspreu del pare, posarà una part notable de les seves forces a no fer mai seu aquest sentiment. I així, essent ella el personatge principal de les aventures aquí explicades, el menyspreu anirà cedint el lloc a d’altres sentiments, sensacions i principis. Mort el pare, morta la ràbia. D’altres ràbies, potser, substituiran aquesta.
I ara, dit això, és necessari precisar que aquest primer capítol, que podria semblar una mena de pròleg, de prefaci o d’advertiment liminar, forma part integrant del relat, de la novel·la o de com s’hagin d’anomenar aquestes planes. Aquesta història ha començat amb la primera frase, quan el pare i la filla, a penes esbossats, s’han posat a existir, a respirar, a moure’s en la ment de qui escriu i potser també en les ments d’aquells que ara per ara pensen que val la pena continuar llegint. La filla —anomenada Junil— i el pare —deixat sense nom— ja pretenen ser sang i carn d’una ficció que impera des de la primera paraula. I que, tot seguit, continua.
II
Les filles de vuit anys
Primer, el foc. Encendre el foc amb la llenya amuntegada prop de la llar. No és foc d’escalfar gaire, només de fer bullir aigua per a les herbes del matí i coure un tros esquifit o gruixut de xai, pollastre, ca o peix. Però Junil sap que l’important és que el pare, quan es desperti, ensumi les herbes i ensumi el tros d’animal, i que després d’haver sortir a pixar pugui fregar-se les mans davant les flames i pensi que el foc ha estat encès prou d’hora perquè quan segui en noti la llepada a gairebé tot el cos.
I espera, una vegada el foc encès, la sentència del pare. No espera immòbil prop del foc, espera fent veure que feineja, perquè el pare no percebi la seva por. El pare, és clar, la percep. I així, quan el foc no li agrada, la renya, li estreny el braç fins a deixar-l’hi macat, li venta una galtada més o menys mandrosa o li estira un manyoc de cabells, o se li cruspeix la meitat del tros de carn o, si està de bon humor, li diu d’afegir llenya tot recordant-li que sense ell seria una captaire, una meuca, una mocosa a frec de mort. Flastoma, escup a terra, es grata l’entrecuix i acaba mirant el foc per trobar-hi alguna raó de començar un nou dia.
Junil obeeix, calla i prova d’anticipar els desitjos del pare. El primer desig del dia, el foc, és el més previsible de tots. És estrany, pensa a vegades, que entre ells la pau del matí depengui de les flames, quan precisament les flames van conduir-los a viure en aquest cau de rancor, en aquesta còlera mai del tot apagada el pare, i en aquest temor constant la filla.
Tots dos, una nit de foc, van morir del temps d’abans i van néixer tal com són ara.
Va anar així.
Eren cinc i vivien prop de la frontera, en un poble de mercats de molta anomenada que servien per mantenir la pau entre l’imperi al sud i els bàrbars al nord. Un poble menut que hauria estat gairebé pròsper si, a banda i banda de la ratlla, no hi haguessin campat bandes d’assaltadors que vivien a costa dels habitants i dels viatgers. La poca tropa que hi enviava l’imperi les empaitava sense coratge ni ambició, i així poc impedien que baixessin de les muntanyes en nits de lluna magra, corrent pels senders a matadegolla, i irrompessin a qualsevol poble per devastar-lo en un parell d’hores. A la capital de la província, la notícia de l’atac arribava dies més tard, esmorteïda i deformada, i tan sols de tant en tant despertava en algun funcionari la idea d’organitzar una batuda contra els lladres, idea que tot sovint acabava diluint-se en les dificultats per convèncer el governador o els seus apoderats. Al cantó nord de la frontera, a la banda dels bàrbars, el poder polític era un concepte difús, i només es pensava que fos necessari perseguir una colla de bandolers si aquests topaven amb els guerrers que servien el capitost local. En definitiva, les fronteres semblaven prou estables; haver de preocupar-se de vigilar-les era una font de mandra. I els lladres, una vegada entès que no hi hauria reaccions brutals si no duien una activitat exagerada, sabien estar-se quiets prou temps perquè se’ls considerés una nosa acceptable.
Els pobles, doncs, havien d’organitzar la defensa ells mateixos i el pare, com tots els homes, patrullava de tant en tant per les muntanyes, cercant per la neu i vora les fonts rastres de presència hostil. El pare era escrivent públic i pensava que l’única persona lletrada del poble hauria hagut de ser eximida del deure de vigilància, però sabia que no podia protestar ni reclamar. El poble era massa petit per permetre que un escrivent i la seva família visquessin amb decència: l’hort i dues vaques lleteres alimentaven més que l’ofici d’escriure cartes i contractes. Aquesta dependència obligada a les verdures i el bestiar solia induir el pare a fingir la humilitat.
I va ser així com, al començament d’una primavera encara cosida de gel, Junil va veure’s abocada al primer desastre de la seva vida. El pare era fora, patrullant. La filla era a casa, dormint. I ni pare ni filla no van saber mai per quina raó i de quina manera el foc, tot d’una, ho havia arrasat tot.
Junil tenia vuit anys quan va tenir lloc aquest primer desastre; era de nit i dormia, com la seva mare, els seus dos germans petits i l’únic esclau de la família. I així, si hagués d’explicar de nou el que sap d’aquella nit després d’haver provat d’explicar-ho tantes vegades, Junil només podria parlar del fum, de la lluor que fendia la foscor, dels crits de la mare que van despertar-la de sobte. Diria, si ho hagués de recordar, em vaig aixecar i de seguida vaig tossir... i no m’hi veia amb la picor dels ulls... i la mare cridava i m’estirava i va obrir les ventalles... Va llançar-me a fora... em vaig fer mal al colze... i em va dir queda’t aquí, ajudaràs els altres a sortir... Va desaparèixer i va ser l’última vegada que la vaig veure viva... Mai més, tampoc, no vaig veure vius els meus germans... No sé què va passar.
Les flames van cremar nou cases i van matar sis persones lliures, tres esclaus, cinc vaques, setze porcs i moltes gallines i conills. Ningú no va saber esbrinar on havia començat el foc, que va durar fins a mig matí. I el pare, quan va tornar, ja només tenia una filla.
No va menysprear-la de seguida, però sí que de seguida va saber que la dissort de perdre-ho gairebé tot l’havia estafat. Posats a perdre-ho gairebé tot, hauria preferit quedar-se amb la dona en lloc d’una filla de vuit anys, o amb qualsevol dels dos fills en lloc d’una filla de vuit anys, potser fins i tot amb l’esclau, o amb les dues vaques lleteres en lloc d’una filla de vuit anys. Les filles de vuit anys són una molèstia per a un home que ja no té res.
Durant els dies següents, allotjat amb els altres supervivents a les cases més servicials, va considerar la possibilitat d’abandonar Junil. Els avantatges d’anar sol eren molts, els inconvenients d’arrossegar una filla de vuit anys, incomptables. Sabia, però, que si l’abandonava hauria d’anar lluny per escapar-se de l’oprobi que s’estendria pel vessant sud de la frontera. Encara que la llei l’autoritzés a desfer-se de qualsevol membre de la seva família, imperava una regla més sorda i profunda, la dels murmuris i les mirades de reüll, i sabia que era implacable. Quedant-se en terres properes de l’imperi toparia amb gent disposada a explicar als nous veïns què havia fet; al nord, amb els bàrbars, no volia arriscar-s’hi. Havia d’escollir entre anar lluny, sol, on ningú no hagués sentit a parlar de la família morta de l’escrivent, o inventar-se una vida nova amb la filla de tragina. Així va néixer el menyspreu.
III
Et podràs fer la gandula
Junil ha crescut i en créixer ha esdevingut l’ésser més important en la vida del pare, com a filla serventa que fa tot el que el pare no té ganes de fer.
Viuen ara a cinc dies de carro del poble, cinc dies cap al sud, a Nyala, la capital de la província de l’estany, on els que poden prendre’s el temps de comptar afirmen que hi viuen més de sis mil persones, incloent-hi els esclaus. I el pare malda per fer-s’hi ric.
Hi van arribar un capvespre de primavera en què l’hivern intentava un rebrot. Durant una part del periple s’havien arraulit en carros de bous, però sobretot havien caminat. El gel que tornava a florir, i la nevada, que els entesos deien que seria l’última fins a la tardor, havien fet del viatge una punició contínua. Junil pensava que era culpa del pare, que no sacrificava mai cap animal als déus. Ella ho hauria fet de grat, però la fred era tan implacable que no deixava veure cap bestiola que es pogués capturar. Només tenia a l’abast els polls del cap, però sabia que sacrificar un animal més petit que la seva ungla més petita era un sacrilegi. La mare, que tot sovint havia hagut d’amagar-se del pare per fer les seves devocions als déus, havia intentat que Junil fos piadosa i discreta alhora. Així, al llarg del camí cap a Nyala, quan anava a defecar prenia el temps de dibuixar a la neu els animals que creia que podria procurar-se així que s’imposés la primavera: un ratolí, una singlantana, un escarabat, una cria de pardal. Prometia als déus que aviat els oferiria aquesta sang i els demanava paciència i ajuda, sense saber si els déus acceptaven promeses o disposaven d’una llista de devots deutors de sacrificis.
Arribats a ciutat, van malviure unes quantes setmanes en una cort de porcs sense porcs, als darreres de la casa d’un antic client del pare que s’havia avingut a allotjar-los després que l’endeví del barri llegís, en un gat esventrat, que les bones accions que fes abans de la primavera li serien tornades multiplicades per nou. Una cort de porcs buida per a un escrivent arruïnat i la seva filla li havia semblat una bona inversió, i per fer-la encara més profitosa els donava menjar dues vegades al dia. Quan el pare es vinclava davant seu per regraciar-lo, replicava que tenia el deure d’ajudar qui vingués del poble, mentre mentalment multiplicava per nou cada àpat que distribuïa, cada bona paraula que amollava i cada somriure que regalava.
El pare, durant aquelles setmanes, sortia cada matí de la cort de porcs a cercar feina, i això era una de les coses més difícils d’aconseguir en una ciutat on pul·lulaven els esclaus. La gent massa pobra per posseir-ne no podia pagar ningú per fer cap feina; i la gent no tan pobra, de seguida que podia, en comprava i ja no necessitava llogar ningú. Enlloc no hi havia caixes per descarregar, patis per escombrar, latrines per netejar amb què un nouvingut pogués guanyar algunes monedes de bronze. Sense el menjar que rebien dos cops al dia, Junil i el seu pare s’haurien mort aviat.
Tot sovint el pare sospesava el recurs de vendre Junil a qualsevol mercader d’esclaus, però sabia que se’n penediria. Si aconseguien sobreviure dos o tres anys més, Junil podria prostituir-se i hauria valgut la pena esperar. El pare no la trobava gaire bonica, però comptava que l’edat de la sang li faria més agradable la fesomia i, llavors, es posava a somiejar. La vida de macarró era vida bona. Dos o tres anys de paciència, menys si era precoç, i amb els primers beneficis compraria un marrec gairebé núbil, després una marreca també gairebé núbil, i així aniria eixamplant el negoci. Cada dia observava la silueta de Junil, espiant-hi la crescuda dels pits, i en veure-la sempre tan menuda, tan de joguet, el menyspreu revifava. Hauria necessitat, per calmar-lo, sortir a engatar-se i cardar, però el vi més dolent i la puta més vella eren un luxe inabastable.
Fins que va trobar feina.
I perquè ara s’aixeca cada matí per anar a treballar, el pare exigeix que el foc cremi fort. Si no crema prou fort encara pessiga Junil, li venta una galtada o li estira els cabells quan passa rere seu, però ja no hi posa tanta determinació. Des que treballa, fa veure que no s’adona de la seva presència fora de quan li dona ordres o renega, i llavors maleeix una filla tan lenta que sembla coixa. L’hi diu sovint, des que ha descobert que aquest retret la fereix més que els insults ordinaris.
—Ets tan lenta que sembles coixa.
Viuen a la mateixa cort de porcs, però paga lloguer ara que ha esclatat la primavera i l’amo de la casa ja no té cap motiu per ser generós: només espera que li tornin multiplicades per nou les bones accions fetes en nom dels déus. El lloguer no és gaire alt i dona dret a dues màrfegues i dues flassades de llana pudent, un joc de pots i plats, una pedra foguera, una galleda de fusta cerclada de ferro per pouar aigua i una altra, de fusta basta, per anar de ventre.
En aquests primers dies de vida millorada, tot i que el pare torna cada vespre amb un grapat de monedes petites, les tasques de Junil no canvien gairebé gens. Un cop encès el foc del matí i preparat el primer àpat, ha de rondar arreu i arreplegar el que pot, sigui trobat o robat. Sol anar sempre cap a l’estany, a l’est de la vila, on la població és menys densa i on és més fàcil córrer i respirar entre les clapes enfangades de l’última nevada de l’any. I guaita, furga i prova d’evitar els altres mainatges que també guaiten i furguen i, si poden, li tiren rocs.
Fins que un dia el pare li ordena que no arreplegui més menudalles, sense explicar-li per què l’hi prohibeix; Junil és massa petita per entendre que els plans de prosperitat del pare passen per semblar menys pobre, menys astut i menys faltat d’escrúpols del que és.
Llavors Junil passa una part del dia al llindar de la cort, des d’on no veu res més que el pati de la casa gran i un retall de cel cap al qual tot sovint aixeca els ulls. Si el cel, pensa, pogués aspirar-la i convertir-se en casa seva, ella en seria la serventa més fidel. Viuria a cavall d’un núvol, per esquifit que fos estaria contenta i pixaria per fer més densa la pluja, o pentinaria el vent amb la mà oberta. Els seus somieigs no varien mai gaire però semblen créixer i fructificar una mica més cada dia, a mesura que els seus dominis dalt dels núvols s’enforteixen de tant pensar-hi. I si mai, malgrat la prohibició, surt i ronda, ho fa procurant de no mirar res del que li hauria estat, fa poc, carn de rapinya. S’apropa a l’estany, segueix amb la mirada el vol dels gavians i les barques dels pescaires que esmicolen les restes de gel, i torna. Diu mentides al pare quan el pare li pregunta què ha fet quan era fora. És dolç, mentir al pare, pensa.
La primavera ha passat; l’estiu s’ha instal·lat, ha regnat i tot just acaba de fer lloc a la tardor quan arriba del nord la primera borrasca d’aire gelat. Moltes orenetes, oblidades pels déus que solien avisar-les, moren amb l’ala glaçada mentre s’envolen cap al sud. L’hivern irromp cavalcant la tardor, com en una violació d’estacions.
El pare, però, no sembla gaire inquiet, i fins i tot somriu més que mai des que ha caigut la primera neu. Aviat anuncia a Junil que ha trobat feina important i que aquell vespre s’instal·laran a casa del nou amo. Et podràs fer la gandula, veus, a partir de demà ja no caldrà que encenguis tu el foc.
IV
Junil, però, no sap llegir
El pare treballa en una de les dues llibreries de Nyala.
La casa, el taller i la botiga del llibreter formen part d’una illa d’edificis plantada al centre de la ciutat, tan atapeït que ni els temples més importants no disposen d’una esplanada que els atorgui certa majestat. Fins ara Junil i el pare s’havien limitat als suburbis sòrdids, als camins que duien a l’estany i a la flaire de peix fregit que hi surava tot al llarg; ara es troben entremig de cases altes de maons, no sempre rectes, separades per carrers tan estrets i tortuosos que sembla que només insinuïn una possibilitat de pas. I l’olor de peix cuinat ha estat substituïda per una enorme varietat de flaires, agradoses o fètides, que s’aviven o s’anul·len en mesclar-se.
Junil, que camina tan de pressa com pot per seguir el pare, tremola d’excitació. A mesura que avancen van deixant enrere, amb la cort de porcs, el forn de pa vigilat per un esclau sense orelles, el terrissaire que explica contes de gladiadors a la mainada, la plaça estreta dels sabaters, l’erm sagrat on qualsevol pare pot abandonar un nadó indesitjat, la vident que xiscla, escup i remou les espatlles tenyides de roig per atreure els clients, l’escorxador antic convertit en temple de déus vinguts de l’est, una munió de veïns sorollosos i anònims.
Quan arriben davant de la botiga, però, Junil té ganes d’encongir-se; tot li sembla massa solemne i no pot creure’s que viurà allà dintre. La casa és estreta, no gaire alta, i deu els aires de respectabilitat als dibuixos i a les paraules, a penes descolorits, que cobreixen la façana. Tot són lletres amples enmig de flors taronges i blaves, i ocells que canten o planen.
JAVÓS DELENÓS
ESCRIC VERSOS DE CIRCUMSTÀNCIA
FABRICO LLIBRES
VENC LLIBRES
NINGÚ QUE HAGI ENTRAT AQUÍ
NO SE N’HA PENEDIT MAI
Arran de la porta d’entrada, en uns taulons prims de fusta, han estat afixats una vintena de fulls de papir, llampants o deslluïts, on els passants poden llegir de franc extractes de les obres venudes.
Junil, però, no sap llegir. El pare no vol perdre temps ensenyant res a una filla tan badoca. Al poble natal, Junil s’havia quedat llargues estones rere el pare mentre enllestia un document, observant els gestos de la mà i provant d’entendre com podia ser que uns moviments tan imperceptibles fessin néixer traços tan subtilment diferents, i que d’aquestes diferències nasquessin mots, frases i obligacions hereditàries.
És aquí on treballes ara, doncs, pensa Junil, però prefereix no dir res.
Entren i de seguida ensumen.
Pare i filla coneixen l’olor del papir i l’olor de la tinta, però aquí dins hi floten flaires noves, pròpies d’una llibreria. El pare encara no s’ha acabat d’acostumar a tantes olors diferents, tot i que no intenta ni entendre-les, ni estimar-les, ni fer-les seves. En canvi, Junil voldria estar-se una estona sola per veure si pot descobrir-ne l’origen, cartografiar-les i endreçar-les per ordre de preferència. Sap que no ha de tenir pressa, que tindrà tot el temps d’aconseguir-ho, però rondina d’amagat quan el pare l’estira de la màniga per obligar-la a seguir-lo, Avança, collons, que mestre Javós ens espera.
Mestre Javós és barbut i calb, i de boca riallera. Va vestit amb una gonella blau fosc, com tots els llibreters del nord de l’imperi, i té les mans tacades de negre, com tots els que es fabriquen la tinta. Ve d’una illa menuda on no neva mai, però quan ho explica tothom alça les espatlles o riu, Això és impossible.
—Au, entreu, entreu! Benvinguts!...
Tot seguit, dedica un somriure a Junil i l’assenyala amb el dit.
—Tu, noieta, ja sé qui ets, t’hem reservat una màrfega ben còmoda, ja veuràs. Espero que t’agradi la casa i que t’agradi la feina... Si vols, pots pujar mentre parlo amb el teu pare.
Crida cap a les escales:
—Marmú, baixa! De seguida!...
Marmú baixa a poc a poc. Porta, com tots els esclaus de Nyala, un collar de cuir que li cenyeix el coll, però el seu no és gaire més que una cinta prima, senyal que mereix la confiança del seu amo i pot esperar que l’alliberi abans de morir. És vell, no li deu faltar gaire per ser alliberat, o per adonar-se que l’amo, com tants amos, li ha fet entreveure l’alliberament només per garantir la seva fidelitat. A més de vell, és lent, però no pas perquè li tremolin les cames sinó perquè la lentitud fa evident el seu rang; és el privilegi que s’ha guanyat a força d’anys i d’eficiència. No hi ha res més lent que una muntanya, i poca cosa més respectada, dirà Marmú, un dia, a Junil.
Si la casa és estreta i no gaire alta, en canvi és molt profunda. Un passadís fosc s’hi endinsa i Junil, mentre segueix Marmú, té la impressió que no havia sabut mai tan bé què deu sentir un conill que explora un cau desconegut. A banda i banda del passadís, tot de cortines de teixit groguenc tapen l’entrada de peces minúscules.
—Abans era un bordell, per això hi ha tantes cambres, no t’hi amoïnis... Deus saber què és un bordell, eh?
Junil assenteix sense dir res. Alguna vegada ha intuït que el bordell podia ser la destinació que li reservava el pare, sense que aquesta intuïció li provoqués cap emoció particular. Els grans copulen, ho sap, ha sentit com en parlaven, ha vist alguna vegada com ho feien i no sap descobrir-hi, quan hi pensa, ni plaer ni enuig. Troba només una mica exagerat que tingui, per a ells, tanta importància fer-ho o no fer-ho.
Així doncs, gràcies a la particularitat d’una casa concebuda com a prostíbul, els dos fills de Janós Delenós —tots dos legionaris per les planures de l’imperi—, els quatre esclaus i els dos aprenents i, ara, Junil i el seu pare, disposen d’un dormitori cadascun. Això no passa ni a les cases dels patricis més rics de la ciutat, on els esclaus ordinaris viuen i dormen amuntegats. Les habitacions, és clar, són xiques i cegues i formen una successió de recambrons amb el sostre ennegrit pel fum de les llànties; en algunes encara hi deuen surar partícules de licors seminals, greixos lubrificants, regalims, suors i salives. I ecos de gemecs, ordres i súpliques, si és que les exclamacions deixen rastres que surin.
Junil, en entrar al seu dormitori, té un somriure greu. Pensa que en aquest laberint de parets i d’ombra potser costarà que vegi mai el pare, pensa que potser podrà estar-se lluny del seu menyspreu i que sabrà tenir estones bones que ningú no li regatejarà.
I passen sis anys.
V
Javós! Javós! Javós!
I al cap de sis anys Junil encara fa el que va començar a fer l’endemà d’instal·lar-se a la llibreria de Javós, encola fulls de papir. És una feina fàcil i de precisió: els fulls han d'ajuntar-se perfectament perquè puguin enrotllar-se al voltant de l’eix de fusta d’alzina o de castanyer i formar un llibre. No és ella qui enrotlla els fulls, ella només posa la cola i premsa els fulls. Treballa en una taula llarga damunt la qual pot encolar vuit fulls seguits, i quan estan a punt un esclau enganxa el primer full al bastó i amb gestos suaus i lents comença a enrotllar-lo. Cada rotlle, un cop acabat, serà conservat en una capsa i és feina de Junil, quan la capsa està tancada, enganxar-hi l’etiqueta amb el títol i l’autor de l’obra. Li toca a ella encara que no sàpiga llegir, però no podria equivocar-se ni que s’ho proposés, perquè l’esclau li posa davant, sempre, una sola etiqueta, la que correspon al llibre acabat.
I s’avorreix, durant aquests sis anys.
S’avorreix. Aquesta feina no cansa i ofereix l’empara d’una sala escalfada a l’hivern i airejada a l’estiu, però Junil la fa sense ganes ni joia. Treballant així, el dia que passa és la repetició exacta del dia acabat i del dia que vindrà.
És una feina baixa, reservada a aprenents que hagin d’assimilar l’art complet de la confecció de llibres, però el pare refusa que Junil faci res més que encolar. El pare pot decidir quina és la feina de Junil en aquesta llibreria perquè fa prop de cinc anys que és el nou llibreter. El pare és l’amo de la casa, del taller, de la botiga i dels esclaus.
Javós Delenós, l’amo rialler de la llibreria vingut d’una illa sense neu, fa prop de cinc anys que no hi és.
Junil no sap què va passar fa prop de cinc anys, i si algú li suggerís d’endevinar-ho diria que el seu pare va matar Javós, però no sabria explicar com.
Era quan Javós, el pare i l’esclau Marmú van sortir de Nyala per anar plegats a la capital de la província veïna. Encara feia fred però Javós no havia volgut esperar els dies plàcids de final de primavera. Ja feia mesos que certs comerciants li explicaven que en aquella ciutat, a nou o deu dies de carro, havien arribat uns llibres diferents, rectangulars, amb els quals per trobar un passatge concret no calia començar pel principi, com passa amb el rotlles, sinó que el localitzaves gairebé a l’acte. Ni Javós, ni el pare, ni Marmú no sabien imaginar com podia ser un llibre així, i havien decidit anar a veure-ho. En aquell moment, el pare de Junil era l’encarregat de vendre els llibres: els duia a casa de qui els havia reservat i convencia qui dubtés de la necessitat d’emprendre una col·lecció de rotlles per assentar el seu rang entre el veïnat i la parentela.
Havien sortit un matí d’abril i a la tornada, tres dies més tard, Javós jeia al carro, mort. Junil l’havia vist mentre quatre esclaus el portaven a casa i l’estiraven a la taula del copista; havia saludat la seva mort en silenci dient-li que li sabia greu que el pare l’hagués assassinat.
El pare i Marmú l’havien assassinat. Junil ho sabia sense haver de fer cap pregunta ni esperar que ningú examinés el cadàver. I ningú no va examinar el cadàver ni va fer cap pregunta. Al matí del segon dia de viatge, Javós s’havia desplomat i havia rodolat pel fang del camí. Una mort tan ràpida, va explicar a tothom el pare de Junil, només la podia causar la mossegada d’un déu irritat. Amb fingida humilitat, va donar diners a Marmú perquè comprés tres ovelles i tres cabres que sacrificaria als déus tan bon punt el cos de Javós fos rentat i embolcallat en un sudari de lli. I el dia de les exèquies no va deixar que ningú altre cridés Javós!, Javós!, Javós! per suplicar-lo de tornar, ni el besés als llavis per recollir el rastre de l’últim alè, ni li posés una moneda de bronze a la boca perquè pogués pagar la travessia cap al regne de les ombres.
El testament de Javós era clar, l’havia llegit en veu alta, a les calendes de setembre de l’any anterior, davant l’assemblea de patricis de la ciutat. Deixava tot el que posseïa als seus fills a parts iguals, més una altra part igual al pare de Junil, a qui confiava l’herència dels fills mentre no fossin alliberats de la legió. I si un d’ells no tornés de la guerra, la seva part hauria de dividir-se entre el supervivent i el pare de Junil.
La primera decisió del pare va ser alliberar Marmú i donar-li prou diners perquè pogués marxar de Nyala. Així Junil va saber amb tota certesa que el crim havia estat pactat entre ells. Devien haver fet beure una metzina a Javós, potser decocció de lleteresa o pólvores d’antimoni.
Junil es va preguntar com pagaria ella el nou poder, el nou patrimoni i el nou prestigi del pare, ara que era l’amo a la vegada perquè era el seu pare i perquè era l’amo de la llibreria. En els darrers anys, el preu de ser dues vegades sotmesa ha estat fer el que fa des que ha arribat en aquesta casa: encolar papirs i saber que ho farà mentre visqui aquí. No pot imaginar que ja no falta tant perquè marxi per sempre de Nyala.
Havia intuït, sense pensar-hi gaire, que l’ascens del pare li evitaria la prostitució. De bon començament, el pare havia vist el fet que la llibreria fos instal·lada en un antic prostíbul com un signe dels déus, però aviat va adonar-se que assumir l’ofici de macarró a més del de llibreter seria una barrera per tenir accés a les famílies més poderoses. Els clients de la llibreria podien viure amb desimboltura el fet de pagar per cardar, però el seu rang els obligava a fer-ho en un bordell d’anomenada i no voldrien tenir res a veure, ni per al·lusió, amb aquell tuguri humit i rònec que havia estat reservat als viatgers i als comerciants de poca mà.
VI
És molt estrany que escriure sigui un afer humà
La cola dels papirs és un brou de pell, tendons i ossos bullits. Cal escalfar-la abans de fer-la servir i és llavors, quan arriba al punt just de mal·leabilitat, que fa més pudor. És una pudor blanca que empresona Junil, que se li arrapa als cabells i a la roba, se li esmuny sota les ungles, se li incrusta als porus de la pell. Al pare li agrada que Junil dugui amb ella aquesta olor de cola, és la marca de la seva docilitat, com si portés un collar d’esclau. I així, quan al vespre arrufa el nas i li diu Collons!, ves a rentar-te!, és per veure Junil fer allò que tots dos saben que no servirà de res: fregar-se el cos amb un remull d’herbes trinxades que només dissimularà una mica, i no gaire estona, el rastre espès de la cola.
Fa sis anys que Junil enganxa fulls de papir. El pare no ha anat mai a la ciutat veïna per conèixer aquells llibres de fulls cosits que deixen meravellat qui els veu i els obre. Junil no té cap idea del que podria representar per a ella la irrupció d’aquesta nova manera de fabricar llibres i només hi pensa molt de tant en tant, quan un viatger en fa esment, sovint per dir que no n’ha vist i tocat, sinó que coneix algú que n’ha vist i tocat.
El que interessa a Junil és llegir.
N’ha anat aprenent a desgrat del pare i d’amagat del pare. Primer va tenir de mestre Marmú i després Tresdits, l’esclau copista principal a qui falten, a la mà esquerra, els dits auricular i anular, escapçats un dia per rescabalar una falta que només ell deu recordar, i de la qual no parla mai.
L’esclau copista principal és la persona més important de la casa després de l’amo: del seu talent per escriure amb lletres clares i elegants, i de la seva aptitud per formar esclaus més joves en aquest ofici, depèn que es venguin els rotlles. Molts patricis, quan encarreguen còpies de l’Odissea, d’Els treballs i els dies, de l’Eneida o de La guerra dels eunucs, tan sols examinen els rotlles per assegurar-se que estiguin prou ben cal·ligrafiats per ensenyar-los als seus convidats. Molt pocs s’atreviran a llegir-los, i Tresdits ho sap. Per això, quan només el poden sentir altres esclaus o Junil, dedica improperis i blasfèmies als compradors ignorants.
Tresdits, que és gairebé tan vell com Marmú, té la pell estranyament fosca per aquelles contrades i és alt, però d’esquena torta, i també du una cinta de cuir prima al voltant del coll, però la seva traça amb la cal·ligrafia el condemna a no ser mai alliberat. Només podria esperar clemència el dia que li tremolessin les mans i ja no fos apte per copiar. Aquell dia sap que el pare de Junil, que no l’ha respectat mai gaire, vendrà a preu de saldo aquest vell esclau quasi manc i mig gepic. Ensenyar a Junil de llegir és, doncs, per a Tresdits, un risc i una aposta, el risc del càstig si l’amo l’enxampa, l’aposta de tenir la filla de l’amo d’aliada.
I des que Junil comença a saber llegir, ho llegiria tot, si no fos que Tresdits només li permet les lectures que ell escull. I Junil, sense saber per què, obeeix. No podria, de totes maneres, llegir els fulls que encola, ni abans d’encolar-los ni després, per no alentir el ritme de la feina. Veu passar paraules inconnexes i sap que no ha de cercar-hi cap significació, sota pena de distreure’s i encolar malament. Encolar malament vol dir haver d’aguantar els renecs i els insults del pare, i sobretot aquell somrís que li deforma la cara quan denigra la filla a mitja veu. A més, els fulls que encola no són gairebé mai dels llibres que Tresdits li suggereix de llegir: aquests els treu de la rebotiga, on Javós guardava els rotlles més preuats i on desa els que ha bescanviat amb un altre copista de l’altra llibreria de Nyala o els que ha fet copiar a la biblioteca de Minerva. Junil, llavors, espera que el pare no hi sigui per començar a llegir, sempre en veu alta davant de Tresdits, que, de tant en tant, somriu o mou el cap en senyal d’aprovació.
Molt aviat, Junil ha sentit com se li obria la fam i com agraïa a Tresdits que acceptés d’alimentar-la. De mica en mica els papirs ja no són el llast de cada dia; també duen, a vegades, el misteri i la gràcia de les històries contades, quan Junil llegeix fragments d’Homer, Virgili, Lucreci, Horaci, Milcià i Varró, les tragèdies d’Eurípides, Èsquil, Nomidi i Sòfocles, els epigrames de Catul i les comèdies de Prosepó i Aristòfanes. I cada vegada que descobreix un nou autor, es queda una estona repetint en veu alta el seu nom.
Alfanàs. Alfanàs.
Xenofont. Xenofont.
Prova d’imaginar com era l’autor que acaba de conèixer, sense aconseguir-ho. Encara no ha entrat mai a la biblioteca de Minerva, però hi passa a prop tot sovint i cada vegada s’atura davant del bust solitari d’Homer que en vigila l’entrada. Aquell bust se li imposa sempre que prova de representar-se el rostre d’un escriptor. Es pregunta si tots els que escriuen tenen aquelles conques blanques sense iris ni pupil·les i li sembla raonable que pugui ser així. Qui ha d’inventar tantes històries deu haver de mirar constantment dintre seu, per trobar-les i fer-les eixir, i poc temps li deu quedar per contemplar la banalitat del món. Tots els escriptors, quan pensa en ells, s’assemblen a l’Homer de marbre pintat de colors vius que ressalten la buidor de la mirada. I li costa entendre que no tots hagin viscut al mateix lloc ni al mateix temps, i encara més que cada un hagi escrit només allò que es presenta amb el seu nom. Per quina raó Aristòfanes no hauria pogut escriure la Ilíada i Eurípides, les Geòrgiques? No li faltaria gaire per acabar pensant que la literatura és, tota, obra d’un sol autor que per alguna raó coneguda d’ell sol decideix emprar noms diferents. Un autor així, és clar, seria d’essència divina, i llavors no retre-li homenatge amb sacrificis constituiria un sacrilegi que només podria ser evitat convertint les llibreries en temples i els llibreters en sacerdots. Com que és prou evident que no ho són, deu voler dir que no hi ha, en l’art d’escriure històries, cap intromissió de cap déu; però és molt estrany que escriure sigui un afer humà, pensa tot sovint Junil, a qui res no sembla més divinal que aquesta manera de fer néixer, viure i morir persones i mons mitjançant les paraules.
Avui, però, Junil està a punt de fer una de les descobertes més importants de la seva vida. No ho sap, és clar. Ara per ara acaba d’encolar l’últim full de papir del dia; ara per ara, sua, fa pudor, està cansada i mira per la finestra més sovint del que convé, per captar fragments d’aquella vida del carrer que se li escapa. Ha desat el pot de cola, on, com cada dia, ha escopit per escopir al pare, ha netejat el pinzell de pèls de porc i ha començat a fregar-se les mans amb pedra tosca per treure’n els filaments de cola assecada quan, sense que l’hagi sentit arribar, entra Tresdits. Porta quatre rotlles sota el braç. I somriu.
—Què hi tinc, aquí?
I Junil també somriu, com cada vegada que Tresdits li fa aquesta pregunta.
—Un nou llibre?
—Encara no l’he obert...
Tresdits instal·la els quatre rotlles a la taula de treball de Junil, se serveix aigua de la galleda i beu llargament. Junil sap que no ha de fer cap pregunta, ha de deixar que Tresdits begui, que es renti la cara i les mans, que se les eixugui amb gestos cerimoniosos i que parli primer.
Ovidi, L’art de l’amor.
—Sempre he pensat que havíem de començar pels autors més antics, perquè sàpigues d’on ve la bellesa de les lletres. Però avui llegirem un autor viu.
Junil no respira. No entén el que acaba de sentir. Un autor viu?
Existeixen autors vius que valgui la pena llegir? Fins a aquest moment, Junil havia cregut que la literatura era un llegat del temps d’abans, de quan els homes eren savis, xerraven poc, escoltaven molt i no escatimaven els sacrificis als déus. Quan els sàtirs, les nimfes i els ciclops rondaven entre els humans i els humans, si tenien vides prou honorables, podien veure com els déus baixaven dels seus dominis per aconsellar-los, ajudar-los o provar d’enganyar-los. Quan, de les pugnes i seduccions entre el món humà i el món diví, en naixien semideus que omplien les memòries amb les seves gestes. Quan el món espurnejava i tronava i quan no surava, per les ciutats, olor de peix fregit.
Res no li havia fet pensar que autors dignes d’aquest nom poguessin existir en el seu temps. Sabia que Javós escrivia versos i prosa, però eren obres tan dolentes que constituïen la prova de la impossibilitat d’escriure res de bell en el temps d’ara. I tot d’una Tresdits li presenta quatre rotlles d’un autor viu amb el mateix fervor que si fos mort i tingués estàtues a totes les places de l’imperi.
Junil, amb catorze anys, les cames magres i els pits gairebé invisibles, els cabells que li tapen els ulls i el nas tan ple del tuf ranci de cola que li fa l’efecte que no se li apropa mai ningú sense una ganyota de fàstic, avui s’enamora. I ho fa a mesura que desplega el primer rotlle i llegeix. Existeix, enllà de les muntanyes i els rius, a la capital, un escriptor viu que parla del desig sense trampes ni falsedat, que explora l’amor, li dona noms i l’adjectiva, el posa sota la mirada dels déus i a l’abast dels seus lectors. A mesura que va llegint els consells que dona a les noies discretes i als nois somiadors, les diatribes que llança contra els hipòcrites, els remeis que prescriu per combatre la melangia i la soledat, Junil pren consciència que ningú no s’havia fet mai camí tan endins seu. Porta en ella tots els mots d’Ovidi.
I no s’adona que ha deixat de llegir. Davant seu, Tresdits s’està quiet i no diu res; la mira amb un somriure enyoradís perquè no pot acompanyar-la en aquest viatge tot d’una silenciós pels viaranys de les paraules d’Ovidi. Tresdits espera que Junil hagi tornat i llavors esborra la tristor que li desdibuixava el somriure.
—Llegirem més sovint Ovidi, oi? —diu Tresdits a mitja veu.
Junil no respon de seguida. S’adona que ha enrogit de sentir-se despullada. Respira a poc a poc. No gosa mirar Tresdits als ulls, però sap que ha de ser, davant d’aquest vell esclau esguerrat, sense disfresses ni mentides.
—Sí, fem-ho, sisplau... I gràcies, Tresdits.
—Potser... potser d’ara endavant no cal que llegim sempre plegats... Potser pots continuar sola aquest llibre.
I la tristor li arruga de nou el somriure.
—Sí, tens raó... crec que me’n puc sortir sola.
VII
Uns quants vaivens de les mans
Per primera vegada des de la mort de la seva mare, Junil nota que el temps es tenyeix d’impaciència. I ja no és la impaciència blana de veure com no s’acaba el dia feiner ni d’esperar que el pare surti a caçar clients i li ofereixi un moment de pau, és la impaciència llampant de saber que existeixen més llibres d’Ovidi i que, per la generositat de Tresdits, els anirà llegint.
Mentre els llegeix, passa un any. Cada vegada que llegeix prosa o versos d’Ovidi, sent la mateix llangor llepar-li la pell i l’ànima. Llegeix sola, sempre en veu molt baixa per por que algú, sentint-la, li furti les paraules i amb elles l’emoció. I quan acaba un rotlle va al temple a resar i oferir un sacrifici. Abans ha de robar monedes al pare, per comprar el colom blanc o els dos pardals que ofereix al ganivet del sacerdot. El pare, per malfiat que sigui, no s’adona mai del furt i Junil, quan hi pensa, somriu; un déu la protegeix. Per això, quan aconsegueix capturar un ratolí o un saltamartí, els sacrifica ella mateixa a la pica on es renta, i quan dona gràcies sap que palpita, sota el nom del déu, el nom d’Ovidi.
Durant aquest any gairebé no ha crescut i els pits a penes se li han inflat. Continua tenint les cames massa primes i els cabells que li tapen els ulls, continua semblant una salvatgina i sap que serà així mentre hagi de viure a l’ombra del puny del pare. I gairebé només surt de casa els dies de festa, quan porten bous immaculats a degollar a la plaça major, o quan els sacerdots ballen i resen per inaugurar lluites i curses a cada canvi d’estació. No deixa que els nois se li apropin gaire, ni tan sols a les festes, però ha hagut de reconèixer que no sembla que l’olor de cola que la impregna els molesti tant com s’havia pensat. Dues vegades, aquest any, ha permès que un noi li acaroni els pits i la besi al coll; poca estona, només uns quants vaivens de les mans sota la brusa i algun petó massa sec, per copsar si la sensació de pell tocada de veritat s’assembla a la que descriu Ovidi. Veu que no. Matussers, els nois de Nyala; plens de pressa i amb l’alè llefiscós de vi sense aigua.
Quinze anys són massa anys per no ser casada però el pare, mantenint-la a casa sense pagar-li res, en disposa quasi com si fos una esclava i per això no l’ofereix a cap mocós dels voltants. El pare, si hi rumiés, s’adonaria que al cap dels anys Junil ha esdevingut per a ell una presència cada vegada menys tangible, una silueta que li desperta una sensació vaga de nosa o de fàstic però també, a vegades, de tranquil·litat. Pensar com podria desfer-se’n li provoca una mandra que no acaba d’entendre però contra la qual no prova de lluitar. La deixa on és.
VIII
Ser escriptor és la cosa més fàcil del món
Mentre Junil suporta els seus quinze anys per la benvolença de Tresdits i el geni d’Ovidi, el pare posa la seva energia a construir un negoci que li valgui la consideració dels patricis. En aquests set anys de feina a la llibreria ha anat descobrint que, a més de tenir una lletra clara i recta, sap convèncer. Entén el que volen els seus clients abans mateix que ho diguin, i els ho ofereix. I tot, sempre, és per quedar bé, el pare amb els clients i els clients entre ells.
El pare, com tots els llibreters de l’imperi, publica llibres, d’autors vius i morts, sense que ningú hagi donat el seu acord ni cobri cap comissió sobre les vendes. És una pràctica acceptada per les lleis de l’imperi, i per això gairebé tots els escriptors són de famílies prou benestants perquè puguin escriure sense haver d’esperar cap guany del mercadeig dels llibres.
L’èxit d’un autor de l’imperi es mesura en primer lloc per l’entusiasme dels patricis que s’han pres el temps de llegir un llibre seu o que han ordenat a un esclau que el llegís, o els en fes un resum. En segon lloc, per la quantitat de còpies que n’han de fer els llibreters a la capital i a les grans ciutats, i per l’interès que aquests llibreters tenen a lloar el nom de l’autor. D’aquí ve que alguns autors remunerin falsos lectors perquè celebrin la seva última obra a les llibreries, als temples o al mercat. A vegades aquests mercenaris escriuen el nom de l’autor amb lletres gruixudes a les parets de les places més concorregudes.
Aquests escriptors no viuen a Nyala, ciutat massa remota i humida per fer venir ganes a un déu d’obsequiar cap dels seus ciutadans amb el do de lletra. Els elogis que corren per Nyala, doncs, no arriben mai a l’oïda dels escriptors, però no per això són menys valuosos: serveixen de moneda local. Qui elogia l’adquisició pel veí d’un recull de versos d’Horaci, sap que el veí aviat l’elogiarà per haver comprat dues tragèdies d’Èsquil. Si els elogis, correctament repetits, s’escampen i quallen com a patró de bon gust, tots dos, elogiat i elogiador, hi guanyaran fama i influència.
I així, un matí que el pare torna del temple revestit amb la gonella blava, com fa sempre que pot, li ve una idea tan atrevida que ha d’aturar-se enmig de la gentada. De seguida l’envesteixen i l’insulten, i així que comencen a escopir-li a les cames força el pas per sortir de l’embull i aixoplugar-se prop d’un forn. Respira de pressa i sap que no podrà pensar amb calma al mig del renou, per això s’afanya cap a casa. Entra i es refugia a la seva cambra sense dir res a ningú, no té ni l’esma de renyar els esclaus o Junil.
Nyala disposa de dues llibreries, pensa. L’altra és ronyosa i deixada, només la seva és honorable, per més que hagi estat un bordell. També té una biblioteca i, sobretot, disposa d’un nombre prou llaminer de clients aficionats a col·leccionar llibres. Només li falta, per ser completa, un escriptor de renom.
Serà ell.
Esdevindrà escriptor, i tindrà èxit.
No entén com encara no se li havia acudit una idea tan simple i clara. Ser escriptor és la cosa més fàcil del món, quan només cal manar a l’esclau copista que canviï el nom al primer full d’un llibre escrit per un altre. Alguna recompensa haurà de donar a aquest esclau si vol que calli, a més d’amenaçar-lo de tallar-li el nas, les orelles i la llengua si explica res.
El pare, per rumiar millor, surt de la cambra i deambula pels passadissos estrets i sinuosos de la casa. Ho ha de preveure tot abans d’arriscar-se. De seguida pensa en el llibreter rival i en els que treballen per a ell. Aquests sí que poden saber que els textos no són seus, i ho xerraran amb delícia. Per més que no hi hagi cap llei que prohibeixi robar l’obra d’un altre, hi ha el codi de les bones maneres i de la civilitat. Si se n’assabenten els clients, el titllaran d’home vulgar i no li compraran cap més llibre.
No pot apropiar-se, doncs, els llibres més famosos, però els altres? Els altres, encara que no siguin tan bons, tenen el mèrit que no els coneix ningú, i no ha de costar gens fer-se’ls seus.
Quins deuen ser? S’adona que hauria hagut de llegir les obres que ven.
I sent la frustració de no poder publicar més que un fals llibre l’any, en el millor dels casos. La versemblança de la creació literària necessita temps, i el temps que passarà construint la seva reputació d’escriptor li sembla, ara, una eternitat malgastada. Caldrien textos curts que pogués publicar amb freqüència.
Poemes.
Riu i pica amb el puny contra una paret.
Poemes.
Serà poeta.
Tot li apareix sota un tel de llum i gràcia. Els poemes poden circular un per un, en podria ensenyar un de nou cada dues setmanes, potser tres al mes. I no deu costar gaire trobar poetes oblidats que tinguin certa consistència literària. Només cal tenir traça furgant. Sap que a la botiga té pocs poemes; només ven els més excelsos, els únics que els patricis volen tastar, i aquests són intocables. A la biblioteca, pensa. Els trobaré a la biblioteca de Minerva. I com que tothom sospitaria d’un llibreter que es declarés poeta i escorcollés els rotlles de poesia d’una biblioteca on no solia entrar mai, hi enviarà Junil. No és ideal, però malgrat la poca consideració que li té, sap que pot confiar en la discreció de la filla més que en la de qualsevol esclau. I fa temps que sap que llegeix d’amagat.
—Junil! Vine ara mateix!
IX
Per la borda del món
Junil somica. Somica i camina cap a l’estany. S’entrebanca sovint, amb objectes, pedres, gent i animals, però no s’excusa ni mira enrere, tan sols somica i camina. Arribada a l’estany, s’ajup a la vora de l’aigua, tan lluny com pot de les cabanes que el voregen. Mira les herbes i els animalons sense veure’ls. Ha corregut des de la biblioteca, on acabava d’arribar la notícia del desterrament d’Ovidi.
L’emperador ha bandejat el millor poeta de l’univers, el millor escriptor des d’Homer; l’ha reclòs als confins de l’imperi, perquè s’hi apagui de fred i fàstic. Ovidi ja no publicarà res i Junil no podrà visitar-lo a la seva mansió de la capital. No podrà saludar-lo ni oferir-li res, i tampoc no podrà acabar de llegir la seva obra. Les ordres vingudes de la capital, de l’emperador mateix, són que siguin destruïts tots els escrits d’Ovidi: ningú, mai més, no n’ha de llegir res.
Junil enfonsa les mans a l’aigua i es renta la cara. Somica de nou, expulsa mocs que cauen a l’estany, torna a rentar-se la cara. Ha d’explicar-ho tot a Tresdits.
Però Tresdits, una mica més tard, quan torna de la biblioteca on ha anat a informar-se, només pot afegir, al que ja sap Junil, una precisió geogràfica.
—L’emperador l’ha enviat a Tomis, al nord-est, m’han deixat mirar un mapa... És tan lluny que sembla que sigui al final de tot el que existeix.
D’allà sentirà el brogit de les aigües de la mar que cauen en el no-res que circumda la Terra. I potser, quan l’hagi vençut el desesper de no poder publicar, es llançarà per la borda del món. Quan Junil hi pensa li ve una esgarrifança.
Ja no té esma, avui, de tornar a la biblioteca, però tampoc no vol quedar-se al taller, amb un pare que hi ronda tot sovint. Quan Junil va a caçar versos, el seu pare li prohibeix que plegui abans d’haver-ne copiat prou perquè ell, garbellant-los, pugui crear una aparença de poema nou. El pare no vol assemblar-se als poetes llicenciosos o sarcàstics que pul·lulen a les grans ciutats, i Junil ha de proveir-lo de versos d’exaltació patriòtica o d’amor bondadós. De vila honrada i cor modest, deia les primeres vegades que s’atrevia a llegir algunes de les seves composicions robades, abaixant la mirada davant dels clients potencials.
I així van convidar el pare més sovint. L’escoltaven, l’alabaven, i ell veia la fortuna badar-se davant seu. Al cap de poc li regalaven anells de plata i monedes d’or per recompensar el seu talent, i algunes dones el cridaven d’amagat per poder tastar la pell d’un escriptor. En poc més d’un any de tripijocs, ha esdevingut un dels homes de més prestigi de Nyala.
I ja no s’encarrega de vendre llibres, els fa vendre per un esclau de luxe adquirit a un preu exorbitant, que corre en lloc seu a les cases més pròsperes per elogiar els llibres acabats de publicar. El pare, ara que és un escriptor celebrat, no pot exercir cap ofici i ha de fer veure que viu de jaure i meditar. De grat ha abandonat la gonella per la toga blanca, que encara no sap dur amb gaire elegància. Actuar com un patrici, fins i tot sense rang real, vol paciència, dedicació i sentit de l’oportunitat. Per això accepta, alguna vegada, de fer versos per encàrrec en elogi d’un avantpassat previsor o d’una esposa virtuosa i fèrtil. I quan un admirador el sol·licita com a poeta de combat en una pugna amb un veí, un germanastre o un rival electoral, no pot sinó acceptar, amb la condició que en aquesta ocasió els seus versos quedin en l’anonimat. Junil, llavors, es veu deslliurada de la feina d’encolar papirs per unes quantes jornades, quan urgeix trobar poemes que s’adaptin als designis dels nous amics del pare. Més tard els esclaus del comanditari, de nit, aniran a clavar arreu de la ciutat els poemes feridors. Junil somriu quan se’n troba algun pel carrer, i a vegades s’atura per esbrinar quins dels versos que ha rescatat de la biblioteca s’han guanyat una nova vida. El prestigi del pare depèn en bona part de l’habilitat de Junil per descobrir poemes oblidats i de bon llegir.
Però avui Junil, òrfena de les obres d’Ovidi, no tornarà a la biblioteca i dirà amb una veu apagada, no he llegit res de bo, quan el pare s’estranyi de no trobar cap papir a la taula de comptes. El pare, just abans d’insultar-la, entreveu als ulls de la filla la humitat d’una tristesa nova que gairebé l’intriga, però no li fa cap pregunta. En té prou de pensar que aquesta tristesa deu ser el pitjor càstig que pot patir ara mateix. Alça les espatlles i deixa de mirar-la.
X
Una estàtua de marbre untada de greix
La biblioteca de Nyala és un edifici ample i lluminós on Junil passa desapercebuda de tan sovint que hi va. Al frontó de marbre pintat de blau cel, damunt del bust d’Homer, una frase pomposa recorda amb lletres grosses el nom del benefactor que la va fer construir mig segle enrere. S’hi respira una flaire de papir assecat i de cola que Junil ja no percep, ni tan sols quan inspira per ensumar l’oli d’oliva que crema a les llànties, oli bo, tan diferent de la mixtura greixosa que fan servir a casa per il·luminar el taller i les cambres. Ensuma també amb delícia l’oli de cedre que protegeix els llibres de la fam dels insectes. Per això associa l’olor dels olis a la recerca dels poemes, i cada vegada que entra a la biblioteca, abans de començar, inspira llargament.
Junil té al seu abast vuit mil rotlles de papir. Estan arrenglerats al llarg de les parets, en nínxols de fusta oberts. Tots duen una etiqueta com la que ella enganxa quan ha acabat d’encolar els fulls al taller, però, a més del títol, aquestes porten el número del nínxol on estan desats. Ja no l’espanta aquesta massa de papir que l’envolta, ni l’angunieja el zumzum incessant de les lectures en veu alta o les disputes que esclaten per estones a les sales veïnes, on es reuneixen alguns dels lectors més selectes en sessions de comentari de text. I somriu tot sovint als esclaus bibliotecaris, sobretot al que el primer dia va fer-li jurar que no robaria ni faria malbé cap llibre, als peus de l’estàtua de Minerva que contempla els lectors des de l’absis pintat de groc.
La classificació dels rotlles depèn de la bona voluntat i del sentit comú dels bibliotecaris, que tot sovint es contradiuen entre ells. L’única manera de no ometre cap llibre és anar llegint les etiquetes una per una, nínxol rere nínxol. És una feina tediosa, interrompuda pels bibliotecaris més joves o per lectors distrets que s’ofereixen a ajudar Junil. Respon mormolant, no cal, gràcies.
Així han passat mesos.
I al cap dels mesos accepta la infusió de menta o de farigola que l’esclau intendent li ofereix de tant en tant. L’accepta, sobretot, per no perdre el contacte amb aquell que temps enrere, amb veu alta però insegura, havia demanat silenci i atenció als lectors per anunciar el final d’Ovidi. Voldria fer-se’n amiga i no sap com; no se li havia acudit mai que pogués ser útil tenir un amic, més enllà de la complicitat que sent amb Tresdits. Veu que amb els somriures i els gestos lents no n’hi ha prou per inspirar confiança.
Sap que l’intendent es diu Lafàs, que és fill d’esclaus vinguts del sud i que fa més de vint anys que viu a la biblioteca, sense dret a sortir-ne mai, per devoció a la deessa Minerva. Els lectors que es burlen d’ell pretenen que s’unta el cos amb oli de cedre perquè, de tan pàl·lida que té la pell, els insectes el confonen amb els papirs. És blanquinós, de carns flonges i trèmules, però el que més inquieta i repel·leix els nouvinguts és que el seu cos estigui del tot desproveït de pèl, amb l’excepció de les pestanyes. La devoció a Minerva implica que s’afaiti la barba cada dia, el cap i el cos cada setmana. Deu tenir poc més de quaranta anys i quan s’està quiet sembla una estàtua de marbre untada de greix.
Junil vol fer-se’n amiga per saber si els llibres d’Ovidi, desapareguts de la biblioteca, han estat destruïts o no.
Un cop decidida a descobrir-ho, i després de rumiar-hi uns dies, ha de reconèixer que l’única cosa que posseeix i que podria bescanviar amb les informacions de Lafàs és el seu cos. No li fa fàstic oferir-l’hi per allò que s’imagina que és una copulació, o perquè refregui contra ella el seu cos sense pèl; li fa fàstic perquè troba que ja passa prou hores fent coses que no té ganes de fer, i s’havia jurat de no afegir-ne cap més. Però també s’adona que ser verge als setze anys és una incongruència. Les altres noies de la seva edat, amb qui no parla mai ni ha jugat mai de petita, ja tenen gairebé totes el seu primer fill.
Una tarda de pluja intensa, quan la biblioteca és l’aixopluc sorollós dels fills de patricis que no poden entrenar-se a l’aire lliure i els bibliotecaris, esverats, vetllen sense discreció perquè no malmetin cap llibre, Junil actua. Se sap de memòria les frases que vol dir, però sap que només les podrà dir si deixa de pensar. Per això es planta sense gràcia davant de Lafàs, com ho faria un fill de casa bona mal-educat, i li diu, he de parlar amb tu ara mateix, és urgent, i és confidencial.
Lafàs, des del primer dia, es pregunta per què aquesta noia massa prima ve tan sovint i forfolla amb tanta meticulositat entre els rotlles i de tant en tant desembolica el material d’escriptura per copiar-ne fragments. S’ho ha preguntat tot intuint la resposta, però sense desitjar conèixer-la de debò, ni tan sols quan la infusió de menta o de farigola podria ser-li un pretext per encetar la conversa. Vint anys llargs de clausura l’han curat de moltes curiositats. Ara somriu veient com la postura de Junil, mig girada com si volgués fugir, contradiu la contundència del to i de les paraules. Li diu, d’acord, noia, segueix-me, com si no hagués de preservar la venerabilitat del seu càrrec i fos normal cedir al prec d’una galifardeua.
Caminen l’una rere l’altre, surten de la sala magna i s’entaforen en un recambró sense finestres, tot entapissat de rotlles, del qual Junil desconeixia l’existència. No hi ha ningú. Ah, pensa Junil, ja sap el que vol.
Però el que ha de fer és parlar sense pensar, i parla, doncs, tan bon punt Lafàs tanca la porta i deixa el llum en un prestatge.
—Vull saber una cosa que potser no sap ningú més que tu... i si me la dius podràs tenir-me... tota... durant una hora. De seguida o quan et vagi bé... Ho juro ara i ho puc jurar davant del déu que vulguis... Vull que em diguis si els llibres d’Ovidi han estat destruïts... o si estan amagats. Si m’ho dius, em tens durant una hora... I si estan amagats vull llegir-los... i per cada rotlle que pugui llegir em tornaràs a tenir una hora...
Ha parlat massa de pressa, esbufega i envermelleix en adonar-se que ho fa, però intenta mantenir la mirada clavada en la de Lafàs i s’aparta els cabells perquè li vegi els ulls i entengui que no ha dit cap mentida ni té por.
Lafàs la mira, entén que no li ha dit cap mentida i que té por, i la fa fora.
—Noia, de tu no vull res, ni el teu cos ni cap altra cosa que em puguis oferir. I és clar que els rotlles han estat destruïts. Tots. Què et penses que fem quan ens arriba una ordre de l’emperador? Ves-te’n, va, i no em molestis més.
Obre la porta per deixar-la fugir.
XI
Ja sé qui ets
Lafàs triga sis dies a adreçar-li de nou la paraula. Entretant, Junil ha fet el que fa sempre en la seva vida d’ara: passar del taller a la biblioteca, d’encolar papirs a perseguir poetes oblidats. I no amagar a Tresdits la ferida oberta de la pèrdua d’Ovidi. I procurar no adreçar la paraula a un pare cada vegada més estarrufat per l’èxit literari.
Un matí, quan Junil acaba d’entrar a la biblioteca amb tinta, càlam i fulls de papir al sarró, Lafàs se li apropa. Al contrari del que havia fet ella, ha escollit un dia en què no hi ha gairebé ningú. Abans de parlar, com sempre que es troba a la sala magna, dirigeix una mirada de respecte a l’estàtua de Minerva.
—Bon dia, noia. Vols una mica de menta?
Els ulls de Junil deixen escapar un esquitx de desdeny abans de dir que no, sense deixar de mirar el papir que té davant.
—En aquest cas, em deixes seure un moment amb tu?
Junil assenteix amb un breu moviment del cap.
Lafàs se la mira.
—Ovidi, oi? He de suposar que t’agrada molt el que ha escrit...
—És clar, què et penses? No t’hauria vingut a veure, si no.
Lafàs abaixa la veu.
—T’agrada tant que estaves disposada a deixar-me el teu cos a canvi de llegir-lo. Ho vaig entendre bé?
Junil alça les espatlles sense mirar-lo. Lafàs insinua un somriure.
—Fa vint-i-dos anys que visc aquí dintre, al servei dels llibres i de Minerva, i ningú no m’havia fet mai una proposta com aquesta... Costa d’imaginar fins a quin punt t’ha d’agradar Ovidi. O potser t’atrau perquè està prohibit? Però no deu ser per això, oi que no?
—No.
—Ja m’ho pensava. Però no recordo haver-te vist llegir-lo aquí. Ja sé qui ets, no t’amoïnis, he sentit a parlar del teu pare. Teníeu els llibres d’Ovidi a la llibreria, suposo.
—Alguns, sí, però d’altres venien d’aquí, de ser copiats. En Tresdits...
—Ah, sí, en Tresdits. Bé, ja no es pot llegir Ovidi, però no està prohibit parlar-ne. Quins llibres d’Ovidi has llegit? Els que tracten de l’amor?
—No... bé, aquests també, sí, però he llegit les Matinades, les Heroides...
—Molt bé, noia, et felicito. I les Metamorfosis?
—No... aquest no.
Lafàs, més tard, intentarà descriure, per a ell sol, com Junil havia canviat de cara en sentir un títol desconegut, passant de l’interès malfiat a unes ganes contingudes de plorar.
—Perdona’m, no et volia incomodar. I quin prefereixes, de tots els que has llegit?
Junil s’adona que ha deixat traspuar massa emocions.
—No ho sé...
—Segur?
—Bé, L’art de l’amor, potser, però no pas perquè vulgui casar-me...
—És clar, és clar... En fi, un dia o altre Ovidi tornarà de l’exili i tindrem llibres seus... Ara sí que voldries una mica de menta? Jo en prendria amb tu.
Бесплатный фрагмент закончился.
