Читать книгу: «Pare de rates»
PARE DE
RATES
 | Llibre local = Lector compromès Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes. Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa. |
Amb el suport de:
© hereus de Joan Barceló i Cullerés, 2020
© del pròleg: Max Besora, 2020
© imatge de coberta: Homenatge a Moebius & Hendrix, Oriol Malet, 2020
© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2020
Primera edició a Comanegra: novembre del 2020
Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Edició: Jordi Puig
Correcció: Gemma Garrigosa
Direcció de col·lecció: Jordi Puig
Maquetació: Irene Guardiola
Producción de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-18857-15-7
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.
JOAN BARCELÓ I CULLERÉS
PARE DE
RATES
Pròleg de Max Besora
- NOTA EDITORIAL -
Aquest 2020 passen coses estranyes. La primavera passada, tot just quan començàvem a desconfinar-nos, truca a Comanegra Jordi Casals, de Menàrguens, lector incondicional de Joan Barceló i impulsor, juntament amb Julián Acebrón, de les edicions de la poesia completa (Pagès editors, 1998) i de la narrativa breu completa (La Magrana, 1998) de l’autor. Amb els seus companys de l’equip de govern de l’Ajuntament de Menàrguens, promou l’Any Barceló coincidint amb els quaranta anys de la mort i els seixanta-cinc del naixement de Joan Barceló i Cullerés. Voldria que llegiu Pare de rates, ens diu: penso que és el seu moment i sou la seva editorial. Això, en un moment que els títols del primer Sant Jordi frustrat eren al magatzem i intentàvem reorganitzar tota la programació de l’any. Però l’havíem de llegir: davant l’entusiasme, lectura. Adversitats? Lectura. I ens en vam enamorar fins al punt de dir-li que sí, que el faríem, i és més: el faríem en aquest mateix any de les coses estranyes. Perquè Pare de rates també ho és, una estranyesa, i perquè la militància dels menarguins que s’han empescat un any commemoratiu des d’un poblet de la Noguera mereixia tots els esforços.
Què li demanem a una novel·la? Bé, és evident que aquesta pregunta té moltes respostes. Una de possible, i aquí ens la fem pròpia, és que sigui conscient de com es fan i es desfan —és a dir: com s’han fet i desfet al llarg de la història— les novel·les. Pare de rates ens sembla un bon exemple de com desfer una novel·la, o com fer una novel·la de la desfeta, i per això us l’hem volgut servir. Però no ens entretinguem amb jocs de paraules: Max Besora ens ho explica molt millor al seu pròleg.
- PRÒLEG -
Pare de rates possiblement és una novel·la desconeguda per a la majoria de lectors de menys de cinquanta anys: fet i fet, el text va ser publicat pòstumament el 1981 a La Magrana i mai més reeditat. La memòria no existeix si no se la conjura, i si Comanegra ha decidit, en aquest 2020 o Any Zero dC (després de la Covid, s’entén), tornar-la a posar en circulació, és perquè hi ha sabut veure la vigència i la necessitat dins el panorama literari català com a llegat a les generacions posteriors, cosa que em sembla inqüestionable.
És una novel·la atípica pels temps que corren: per la seva prosa fragmentada i sense un argument i una trama lògica —o explícita— que busqui la coherència interna pròpia del costumisme realista de telenovel·la que domina la literatura. L’obra emergeix del rastre subterrani de la contracultura dels anys setanta i vuitanta, i sintetitza una forma de viure, sentir i expressar-se d’una manera imaginativa, avantguardista i arriscada pròpia d’aquelles dècades que la uniformització lingüística i cultural d’avui dia ha reduït a singularitats extraterritorials. Per sort, i gràcies a reedicions com aquesta, van emergint, lentament però inexorable, un seguit de veus que havien quedat guardades al quarto fosc de l’oblit i que feien del llenguatge oral i l’experimentació formal la seva guàrdia d’assalt literària —molt més viva, elèctrica i actual dins la pàgina impresa que la majoria d’obres contemporànies.
Certament, la literatura, a diferència d’un iogurt, no té data de caducitat, i una obra pot cavalcar per diferents períodes històrics amb més bona o mala fortuna depenent dels temps que corrin. En aquest sentit, que torni a aparèixer ara una novel·la com Pare de rates és una mostra simptomàtica de la recuperació d’una certa tradició marginal o andergraun —digues-li com vulguis— del cànon no oficial nostrat, per part d’editorials independents que creuen necessari connectar el lector amb obres que els grans grups havien editat en un passat-no-tan-llunyà però que ara no consideren comercialment viables o moralment acceptables, ves a saber. Tal és el cas de, per exemple, Cavalls salvatges, de Jordi Cussà, reeditat ara a L’Albí, Òpera àcid, de Miquel Creus, redescobert dècades més tard a can Males Herbes, o la novel·la mateix que ens ocupa. Alguns fils comuns agermanen aquestes tres obres, com el de l’experiència amb les drogues, però amb diferències: Cussà narra els anys vuitanta des de la memòria de l’any 2000 i amb una experiència i un domini del llenguatge acumulats, i Creus des del fangar obscur de finals dels vuitanta, quan l’heroïna campava pels carrers deixant un rastre de ments brillants a la cuneta. Barceló, en canvi, narra el moment just abans d’aquesta època, a finals dels setanta, quan encara sobrevolava un cert aire d’innocència i de possibilitat de canvi. Però totes tres tenen unes veus literàries que, per bé que molt diverses entre elles en xispa & estil, supuren argots comuns d’aquell submón que —no és coincidència— també trobem en la generació de poetes «maleïts» de la Barcelona de l’època —o «del rollo», tal com en deien— com Pau Maragall o Xavier Sabater, entre altres que van plasmar aquesta època de sobredosis d’experimentalisme creatiu i mandanga mohicana.
Joan Barceló i Cullerés és fill de la generació de joves que van viure el pas del franquisme a la democràcia, és a dir de les tenebres a la llum en més d’un sentit, real i figurat. De l’obscura educació als col·legis de monges i capellans franquistes emergí una joventut amb ganes de llibertat i d’experimentar fins als límits les formes de vida comunals i artístiques durant la primera vida adulta, barreja de mogudes universitàries, de la influència dels beatniks i els hippys, els corrents orientalistes, el còmic, la pintura i les revistes andergraun o les diferents ideologies (anarquisme, marxisme, maoisme, trotskisme, etc.) que bategaven arreu als setanta. D’uns breus primers anys d’efusivitat i eclosió de la contracultura, per part d’uns joves que procedien d’una infància de repressió per endinsar-se en una llibertat psicològica i espiritual mai vista fins llavors, es passaria més tard a una mena de sentiment de derrota després del fracàs de les solidaritats comunals i l’èxit de la reforma tardofranquista, que, als neoliberals anys vuitanta, acabaria escombrant un segment important d’aquella petita tribu d’outsiders que veien en les drogues, la llibertat i la creativitat artística una manera de rebel·lar-se contra un sistema opressor. Els temps de l’amor, la creativitat i la il·lusió per una societat utòpica als setanta es transformaren, durant els vuitanta, en una espiral de bogeria, receptes de morfina i morts prematures. Pare de rates està escrita just abans d’aquesta fase de decadència que estava per venir, i aquí cal contextualitzar-la.
L’obra juga o incorpora diferents gèneres literaris (poesia, epístola, teatre, etc.) i també diferents recursos narratius (escriptura automàtica, lliure associació d’idees, onomatopeies provinents del món del còmic, etc.) per explicar-nos el creixement psicològic i espiritual d’un estudiant de seminari que descobrirà el sexe amb un company d’estudi mentre comença a adonar-se de les contradiccions d’aquell món tancat de missals i moral estricta i la necessitat de recerca de llibertat, individual i col·lectiva. Besllums de canvi s’entreveuen a l’horitzó, on el treball, la religió o la hipocresia de la societat respecte a allò establert comença a ser qüestionat per tota una generació de joves que es llança cap a l’amor lliure, l’ateisme i el consum d’LSD i marihuana com a acte de rebel·lió vers la tradició heretada per força. Amb la descoberta de la vida de bohèmia, la pintura, la música de Lou Reed, els Rolling Stones o la Patti Smith com a banda sonora de fons, l’argument de l’obra es difumina cap a una constel·lació de sensacions i seqüències no lineals. I és aquí on la prosa de Barceló s’enfila com un coet per teixir les infinites possibilitats de la llengua, lligant paraules i sons que desfilen per la pàgina esquitllada, a mig camí entre una mística en estat salvatge i l’experimentalisme desafiant per descriure els efectes de la Dama Blanca (aquí s’hi nota l’ombra de William Burroughs a l’hora d’atrapar dins la pàgina escrita les sensacions d’aquesta droga), i el trencament amb l’herència catòlica per endinsar-se en l’orientalisme zen, que en aquella època es va posar de moda a Occident per influència dels beatniks Gary Snyder, Jack Kerouac o Allen Ginsberg, a la recerca de noves experiències extrasensorials.
Pare de rates és una novel·la d’autoconeixement, un bildungsroman que traspua entre línies una melancolia pròpia dels qui van sempre a la recerca del desconegut sense por però també sense que res els acabi d’omplir mai del tot, cercant un idealisme que sempre naufraga al mar de la realitat: sexe, drogues, èxtasis místics o creació de mons artístics, tot s’hi val si val la pena per intentar la gesta. Però també és una obra testament, escrita per un Barceló forever young —ja que abandonà aquest món bruscament als vint-i-quatre anys tot tallant de soca-rel una trajectòria que augurava un futur novel·lista sòlid—, que connecta també amb aquell breu període de la narrativa postmoderna catalana, on hi havia autors com Amadeu Fabregat, Terenci Moix, Biel Mesquida o Boro Miralles fent un tipus de ficció arriscada que la cultura oficial aviat va procurar escombrar en favor d’una literatura més domesticada & digerible.
Així, el llibre que el lector té entre les mans emergeix de l’oblit per, amb una manera de narrar (i de narrar-se) que és tota una declaració d’intencions, oferir una estètica de la resistència i la transgressió, no només contra els codis culturals, ideològics i morals heretats, sinó també contra la forma mateixa de la novel·la, traçant línies de fuga que són la salsa secreta que fa d’aquesta obra un descobriment i una herència que també cal llegir i reivindicar des d’aquest present que sempre roman absent.
Max Besora
Sant Quirze de Besora,
25 d’agost de l’Any Zero dC
PARE DE RATES
Un diari, com tota creació, com tota producció, es fa de primer per a nosaltres mateixos, sense tenir en compte els altres. És un producte de la nostra individualitat. De seguida hom el fa públic perquè aquesta és la natura de cada home: lliurar la seva individualitat als altres. Hom procura de ser acceptat i comprès, ja que hom és ple d’amor inutilitzat.
T. ZIN
Perquè cal obrir el llibre amb tota cura i sospesar què en deduïm. Llavors coneixerem que la droga que s’hi conté té un valor ben diferent que el que prometia la capsa, és a dir, que les matèries aquí tractades no són tan boges com el títol pretenia.
RABELAIS
L’home es desvetlla quan s’adona que no va enlloc i que no sap on anar.
GURDJIEFF
ENTRADA 1
(El tinent de l’asil l)
No ho callaré mai. No oblidaré mentre visqui —ja em queda poc, a fe— la xafogosa tarda d’agost en què vaig perdre l’honra i vaig trair la Pàtria. Ara ja passo de tot i tot passa de mi i tan sols he d’envellir amb les hores del rellotge que volen per a tothom i per a mi sobretot signifiquen mandra, he d’esperar que soni el ring de la mort amb la galvana que omple l’aire d’aquest asil. I tinc molta por perquè cada dissabte, com si se m’aparegués un dimoniàs de cua enravenxinada, veig el record, el tasto i el palpo. No és cap fantasma, no. És el Record, que té cara de monstre i ulls de veritat. Prou em diu la madre que somrigui, que xerri amb els altres vells..., però no puc de cap de les maneres: el pessigolleig d’allò que abans anomenava consciència em recorre el cos i em fa reviure a la pell tots i cadascun dels fragments de la circumstància que em va canviar la vida, si és que des d’aleshores he viscut molla... Tanmateix, què es pot fer sinó recordar o llegir en un asil de morts vivents? No sé quan ni on vaig llegir que l’home que ha viscut un sol dia pot estar-se tancat cent anys en una presó, mastegant el record. Jo en visc. Jo soc aquest monstre Record d’ulls denunciadors. Sé que quan oblidi el monstre em podriré a la cadira de rodes que em suporta, com ara el Tano, que s’ho fa tot al damunt i fins fa emprenyar els bons nois que venen a fer-nos companyia en aquesta casa... Aquella suor apegalosa m’embafava i m’enganxava l’uniforme a la pell. No me’l podia treure. Què haurien dit els soldats si llur tinent quedava en cos de camisa? Baldament fos per conservar el prestigi del gloriós exèrcit nacional jo havia d’empassar-me la calor d’aquell maleït poble, en ple secà rostit d’estiu, pastat de terrossos ardents i d’un estrany ferment de caca seca que flotava pertot. Ni les sargantanes, ho juraria, no gosaven cremar-se aquell agost... L’arribada de la paga justificava una mica el protocol. Havien de dur la soldada per a tot l’estat major en un sol bagul, com sempre. El van dur a mitja tarda un escamot de soldats i un sergent. Vaig rebre amb el capità l’enviat de la zona. Entre glop i glop de litines i mentre s’eixugava la suor del front, ens va fer saber que els rojos reculaven i la victòria la teníem a les mans; d’ací a un parell de mesos la pau flamejaria pel país. Eren necessaris aquells diners per mantenir l’ordre, la disciplina, que eren la base del nostre exèrcit: un sou just per a un coratge espontani en defensar els valors que heretàrem... Era on havien fracassat els altres, que reclutaven qualsevol gitano i el feien general. El sergent que duia el bagul insinuà que el capità i jo podíem quedar-nos un feix més de bitllets, com qui no se n’adona. Però tant ell com jo ens vam assegurar que els diners fossin repartits a parts iguals: si prediquem disciplina l’hem de practicar de primer nosaltres mateixos. De seguida s’acomiadaren tots plegats perquè l’enviat anava amb peus de plom: es rumorejava un brot d’insurgència no sé pas on... Què m’empesco, ara, jo? Em fa figa la memòria, tot és com una dansa vora la pantalla d’aquesta estufa de gas butà que em mareja i m’asfixia, una dansa de ninotets amb cares cremades per la pólvora... Dels diners, en responíem tota la guarnició del poble amb la vida, no debades havien de servir per a pagar centenars de soldats... I la tarda s’adormia per entre els finestrons que donaven a la plaça Major, amorfa, terriblement emmandrida quan, de sobte, vaig veurela venir. Com cada dos dies ens venia a netejar la casa pairal requisada que ens feia d’estat major i de quarter. Me la menjava amb els ulls, la Margarida. No li va costar gaire al capità de trobar una minyona per escombrar i fer-nos la calderada als quatre militars. L’hi pagàvem bé i, a més a més, s’enduia a finals de mes un parell de quilos de cigrons i uns trossots de cansalada virada que feien denteta a tots els de Vacalforges. Era òrfena de mare per culpa dels repodrits «rojos» que l’hi van assassinar; males llengües asseguraven que el pare, mariner d’aventura llarga, l’abandonà a la pròpia sort. De totes maneres, com que era al poble de feia només un any, ningú no podia confirmar-li les suposicions. Habitava als afores del poble amb un germà de sis mesos, sempre ple de mocs i brut de fang. Els cabells els duia màgicament esbullats fins a mitja esquena, una rialla fosca li encetava les galtes i reclamava l’adoració... Jo li havia de dar la setmanada: tenia els diners a les mans d’ençà que ella arribà i no parava de pensar en l’instant que els meus dits, a frec dels seus, li darien uns diners rebregats i nerviosos. Se’m presentà mentre jo escrivia encegat sota la llum d’agost... Innocent i tendra! Tota ella semblava una nena que acaba de perdre la pepa amb què jugava, una careta d’òrfena de postal... Oh, i tinc un garbuix al cervell sempre que intento de reviure per què vaig engegar a dida els meus vint-i-tres anys de carrera militar per culpa d’una barjaula... Sí, m’estimaria més haver quedat del tot paralític des d’aleshores i no com ara, mig cos és mort i l’altre he d’arrossegar-lo amb la cadira de l’estufa als pixadors, dels pixadors al menjador, del menjador al llit. No em noto la sang sinó a estones, i encara!, perquè és una sang cansada i aigualida, sang de sopa sense essència... Però llavors, uf, la sang em rebotia als polsos i només la carn fresca de la Margarida, només... Per primer cop a la meva vida vaig sentir la pell d’una dona contra la meva i vam suar plegats. La mà a l’escot, els eriçons neguitosos que li feien de pits, els llavis devoradors... a terra del despatx, enfebrits i vibràtils tots dos, tots dos fets u. El regust de pecat m’endolcia el paladar quan el sol ja s’ajocava... I el coronel de la zona! Tot fou u: el coronel m’esperava de bon matí davant de la porta de la cambra, retallat el seu cos pels raigs d’un sol malaltís. Em va fer formar amb tot l’estat major. No li entenia encara les amenaces, em treia les lleganyes i era com si em desempallegués del vici d’ahir. La notícia em sangglaçà: havien buidat el bagul dels diners que custodiàvem. El coronel ens donà dos dies per trobar-lo, si fracassàvem ja teníem el destí: afusellament col·lectiu. Vam desfilar pel seu despatx d’un en un mentre li explicàvem què havíem fet ahir. No vaig dir res d’allò de la Margarida, però sí que li vaig insinuar que se les havia amb un nebot d’un tinent coronel. El meu oncle lluitava al front i tenia els màxims guardons de militar, i també una bona pila d’influències. El coronel no em mirava als ulls, només copejava amb els dits la fusta ronyosa de la taula mentre es repassava el bigotet gris. Sempre m’ha fet posar neguitós la gent que et parla i no sap sostenir-te la mirada... Jo no li treia l’ull del damunt, ferm i segur que res no em passaria. Veurem què es pot fer, devia dir-me, però no pas als altres... Veient el resultat negatiu de les investigacions ho vaig comprendre tot: el lladregot no podia ser sinó ella. La seguretat se’m va desplomar d’una sotragada com de canó esbudellat. M’asseia al pedrís de la plaça Major i guaitava l’infinit, mut. Al cap de pocs dies ens van dur, amb el capità i els altres soldats, als afores del poble. En renglera, un camp de blat roent com a decorat, les tiges pansides i reclamant la sega. Havien dut un escamot de soldats de fora, alts i barbuts... El coronel m’agafà per les espatlles i em retirà de la fila humana, aviat manyoc de carn sangonosa que ompliria la rasa oberta al mig del camp. Van ser executats en una boira de crits, fums i plors, i les meves llàgrimes m’embafaven, m’embafaven, m’embafen... Em van degradar. Sort en vaig tenir, que la guerra s’allargués un parell de mesos més. A la línia de foc vaig guanyar-me a pols el grau de sergent... Mig cos paralitzat n’ha estat el preu... Ah sí, i també he pagat amb fàstic d’asil estatal, d’aquesta estufa de gas que m’estaborneix...
(La Maria de cal Xona l)
Posa-me’n dues de mig i tres panets... No, aquelles no, que estan massa crues, així, torradetes, que a l’home li agrada la crosta... Sí, sí, apunta-m’ho, que ja t’ho pagaré demà. La nena? Bé, guaita, ara farà quart de Químiques... Treballa a les tardes en un laboratori. Hi fa d’escarràs, però se’n sap valer i en treu per anar-se pagant la carrera. Oi que sí? Ja m’ho han dit, que és molt pinxa! Si fins el Pere de l’Orfeneta va tenir la barra de dir-l’hi a la cara... Es veu que anava força begut, per la festa dels quintos, tot era dir que volia ballar amb la nena, el molt malparit, Jesús!, Déu me perdoni... Ella, com et pots suposar, el va engegar per ballar amb el fill del metge. Ningú de casa nostra no es deixarà mossegar pel verí de ca l’Orfeneta! Oh, i ella es va fent la maula amb una rialla de pallasso quan em troba a cal Miquelet! Me la van fer grossa, ben grossa!... No, no, Maria, no ho puc oblidar, són d’aquelles cosasses que de tant en tant et retornen per dins i et fan pujar el fel a la gola, un coragre intermitent; ...que ho tinc desat ben viu a dins, dona, i sempre que passo per davall de la figuera de vora el camp de blat se’m regira l’estómac mentre palpo les xacres de metralla que a l’escorça de l’arbre...! Em cauen unes llàgrimes com préssecs, Maria... Oh, per què et penses que la Margarida i el Pere —qui sap si germans de debò!— acaben de comprar la propietat de cal Sabater? Encara els dura la bossa del bagul. Maleïda!... Com? No, no ho creguis pas: dels diners que ella va robar se’n va quedar un bon pessic, tot i que en va haver de donar als qui diuen que la van veure per la seda, com se’ls enduia la repodrida... Si ho sap tot el poble! Va amagar els diners a la seda en un pot de llauna i ella va sortir pel davant com si res, amb el menjar que sempre li donaven els soldats... Però, veus?, mal profit li ha fet!... Matar-me un fill! Un pobre fill innocent que feia guàrdia, a divuit anys! Plorava, ho sents?, plorava i repetia «mare, mare!» abans que l’afusellessin... I avui seria precisament el seu sant... No ho puc oblidar de cap de les maneres... Déu me perdoni, però l’escanyaria, si pogués! La sang només es renta amb sang. Tant de bo la figuera l’engrapés amb les arrels que van xuclar els cossos del meu fill i els altres morts per culpa seva, i la degolli fins a fer-li treure els budells per la boca... Sí, porta’m la bossa, que potser sí que m’excito massa... oh, i les barres són calentetes!... No soc jo qui ha de jutjar aquests que es queixen de massa tips, ben segur que no...
(La vella de cal Mata-rucs l)
No em digui res, però estic convençuda que ha tingut tractes amb el diable. D’on li ve el fill, si no? Sí, ja sé que tots els homenots del poble s’han ajaçat amb ella, a l’època de gana, quan es quedà òrfena, abans que treballés a l’estat major..., però vostè ha vist els ulls de la criatura? I els diners, d’on els ha tret? Corre la brama que s’emportà el bagul dels soldats, quan la guerra. Però jo m’ensumo alguna cosa més. Cregui’m que l’he vista recollir argelaga pel secà, i un dia que jo duia romaní i me l’havia de trobar al pas perquè ja venia de l’era i ella hi anava, em va desviar la mirada i ni em saludà: li feia por. Li dic que és una bruixa, mossèn, i no me’n desdic... Jo les ensumo d’una hora lluny. I els noguers que té plantats al seu hort? Diuen que el seu germà Pere els esporga, els abona i els té mil miraments com si li fossin fills... Ja se’n pot riure!, com es nota que no ha viscut els meus vuitanta anys i que no coneix les fesomies dels seus feligresos... No, no m’ho prenc de cap manera, és que em fa ràbia que l’orfeneta vingui a missa, ella que és un niu de podridura! Fixi’s, però, que mai no vindrà a combregar: s’asseu cap al fons, a la penombra de la capella, vora el quadre del Sant Jordi ennegrit... I s’ha fixat en els rosaris que duu? Són de fusta d’avellaner... Encara vol més proves per negar-li l’entrada a l’església?... Sí, rigui-se’n, apa!... Aquest any la collita ens ha anat malament, i no ho dic perquè a casa en patim també les conseqüències, però juraria que tot és culpa d’ella: deu haver fet algun dels seus encanteris per congelar les flors... Però adoni’s que quasi tots els arbres del seu hort, què dic?, tots!, s’han salvat... És clar que ho paga com cal! Ha vist el seu fill, senyor rector? D’allò més anèmic i esquifit i amb el moc pengimpenjam! Un fàstic, cregui’m... I fins per la pell sembla fill del diable... Jesús, què he dit!
BIOGRAFIA 1
Rasques la crosta dels ajocadors, treus el vernís de merda que engalana el galliner, buides els ponedors de plomes enganxades i sucs solidificats que cap coltell no sap netejar. La teva mare, després de fer-te plegar el patufet, et sotmet al martiri d’endreçar el galliner. T’ensinistra, talment drapaire de naixement, en l’art de treure palades, rítmic el pols, neguitós l’alè. Palades de fem cap a l’hort, on sobresurt un turonet, bressol de mosques i pudor. Tòtil, el gos de cua escapçada que et vas trobar abandonat, s’encarrega de regirar-ho tot i s’endú amb les dents els trossos més compactes: els espargirà per l’hort, on ha instaurat un cementiri d’ossos i carns mig desfetes. El polsim de palla i caca seca us envolta: se t’enganxa al nas i a la gola i només penses a remullar-te al riu. Un cop sec de palada i ensopegues una cosota grisosa: enganxada al terra de ciment, una rata podrida et fa venir basca. És pèl i podridura. Segurament ha menjat la metzina que va barrejar la teva mare amb panís, als racons ombrívols del celler, una de les moltes rates que festegen el galliner i arrabassen a les gallines la teca, sobretot en els tiberis que fan amb les deixalles del peix de riu: carpes, madrilles, anguiles... El peix el duu el sergent de la guàrdia civil que tant veus per casa i que de vegades es tanca amb la teva mare: els sents que parlen i que juguen... Tu ets l’encarregat de treure el cap, els budells i les arestes. Les gallines en fan festa major. Ben cert: potser és una d’aquestes repodrides rates que sents a la nit mentre la teva mare, al segon pis, es rebolca amb el sergent... Té un resum de cap aixafat, tan sols un esquinç d’esquelet i uns borrons grisos esgarrifosos. Vols cridar, però la por et fa un nus a la gola, penses que les rates de la claveguera, en processó penitencial, voldran venjar la seva germana. I amb tot, goses barrejar el manyoc de pell i os amb la palla i la merda i tot ho llences al cim del turonet de podridura de l’hort, desenganyant el gos perquè no la mossegui i es mori d’infecció. La cobreixes nerviós, vinga tirar-li palades de fem a tall de fosser, i en la teva imaginació enfebrida per aventures d’herois de patufet, se’t dibuixa que ets tu el colgat i alhora ets tu qui et cobreixes amb llesques de femta... i creus que en sortiràs triomfador, potser. Per què «potser»? No guanyen sempre, els herois? Una llumeneta et fa entreveure un potser... Vinga fem i ara terra sobre la rata, aixafant-la a cops de pala, que no se’n vegi ni un borralló de pèl. Hi plantes després patates d’heura i ho regues: és un intent de fer créixer una mica de vida damunt de la mort, un intent que prou et saps fracassat d’antuvi: es cremarà la futura herba per tanta fortor i ni tan sols n’eixirà un pam de verdor. Però s’acabarà de podrir el cos de la teva rata, i tu també et podriràs mentre corres esgarrifat cap a la teva cambra, després de regar amb zotal el terra i les parets del galliner. Et refugiaràs, t’enlairaràs, t’amagaràs en els patufets fent d’heroi. I no saps per què, però la rata et representa el pecat reencarnat i t’espanta; tot seguit se t’apareixen els dimonis que et volen prendre el patufet, dimoniets amb fesomia de rata que t’arrabassarien —si no fos per la teva heroïcitat— el vestidet de la primera comunió, blanc i pur, que fa olor tot i ser enfonyat a l’armari. Olor d’església, de neguit, de protecció. Et malpenses, però, que ni el vestit blanc no espantarà la rata grisa que jeu sota la femta. Confessa’t.
Per esmorzar, una xocolata amb melindros —has parat compte de no tacar-te el vestit, com bé t’ha assenyalat tot el sant dia la teva mare—, després la missa i... la primera comunió! Els teus pares et feien d’escorta. A ell no li devia costar gaire: ja està acostumat a fer parella per dur gent a la presó; a estones t’imaginaves lligat amb manilles camí del jutjat... Quins nervis! Eres un sac de nervis, com diu la teva mare sempre que et revoltes. Un àpat sorollós, al migdia: t’has ben emborratxat i t’han hagut de dur al llit, on has vomitat... T’ha sabut molt de greu, quan t’has alçat. El teu recent pare, fredament, t’ha clavat un parell de mastegots i se n’ha anat de casa per no tornar fins al vespre... Has plorat, com mai, a la falda de la teva mare. Heu mirat tots dos la televisió, tots dos ploraners, tots dos estàtics. Quan t’ha dut al llit i t’ha fet resar la pregària a l’àngel de la guarda, tu l’has sentida tant, la teva mare, que t’ha calgut preguntar-li la renglera d’interrogants que duies al damunt tots aquests dies: per què et creixen pèls més avall del melic? Tenies por que et renyés amb la teva primera pregunta, però s’ha limitat a dir-te que ja ho sabries més endavant, que de moment no t’havies d’explorar l’entrecuix. Però canviaries totes les joguines per no haver preguntat de seguida què era allò del bagul que els teus companys t’havien dit, mentre jugaves, amb una rialleta sorneguera que t’empipava molt, sobretot quan et van dir que la teva mare et contestaria. Hauries estripat tots els teus cromos i patufets per no veure els efectes de la teva pregunta a la cara de la mare. Se li han encès les galtes i els ulls li han rebotat de la cara. T’ha pegat, més fort que el pare, i el soroll de la bufetada s’ha barrejat amb el cop sec que el teu pare ha donat en entrar, amb la porta, ebri com sempre, després de repassar-se els quatre cafès del poble. T’ha cridat, la mare, que no li preguntessis més cosotes i que demà mateix parlaria amb el senyor rector. No has aclucat l’ull en tota la nit: a les palpentes se t’apareixen rates i més rates que roseguen baguls plens de bitllets.
Fins i tot li dol de matar jueus amb el carrau! Vet aquí la frase més insistent que la teva mare adreça al mossèn quan li va a parlar de la teva vocació. Ho sents? Li diu que tu t’estimes els jueus perquè, quan els teus companys escolans fan girar amb delit el carrau, per Setmana Santa, intentant d’espargir la boira que s’ha fet a l’església amb els sorolls que simbolitzen la mort del Crist, tu restes sangglaçat i somiques. Li repeteix més de deu vegades que des de petitet ja t’ha agradat de resar, ben agenollat vora la catifa, el crucifix que et beneeix el capçal del llit, que el dia que el bisbe et va confirmar li vas dir a la teva mare, cada mitja hora durant tota la tarda, que volies servir el Senyor, que volies dir missa. Se n’enorgulleix que fossis l’únic a la classe, paraules del senyor mestre!, que no et vas riure del desgraciat acudit d’una canalla quan va contestar irònicament un dia que no se sabia la lliçó: «Estan repetits!», va dir assenyalant el retrat del Sant Pare i el crucifix. El senyor mestre el va treure fora, per una setmana... Però tu ara ets el sant del poble: el fill de l’Orfeneta —qui ho havia de dir!— no fa les cafrades dels altres nens. I mentre la mare es desfà en lloances, el teu pare et ressegueix les galtes tot descarregant-se de la fúria que duu al damunt, de la ràbia dentada de pegar un fill que no és seu, que se l’ha trobat amb la dona. No sap ni per què s’hi ha casat. Bé, ho sap, però no se’n vol acusar. Quan l’oncle deixà la teva mare sola, la casa s’havia tornat un niu de gent: l’Orfeneta s’havia llançat a fer de dispesera i tenia rellogats per donar i per vendre, amb la mala fama que això comportava. Es rumorejava que mig poble s’hi havia ajaçat. Això del sergent, del teu pare de retruc, va ser la culminació dels malparlaments. No s’haurien casat, ho saben prou bé, si no els haguessin vist nus a l’era una nit de juny... Mossèn els ho va aconsellar. I la teva mare ho va tapar com pogué, intentà desesperadament d’ofegar rumors i malparlaments. Però la notícia s’esbombà com foc al rostoll. Quedà, però, una zona del seu secret estotjada i recòndita, compartida per molt poca gent... El fill que naixeria no seria fill d’un sergent de la guàrdia civil, pare legal teu, sinó del tinent del bagul... Per què et penses que la teva mare et fa de tant en tant moixaines al cap i et diu «perdona’m»? No l’entens i penses que vol que no li guardis ressentiment perquè t’ha renyat. I el teu pare —pare?— sap que, en el fons, no té dret a pegar-te perquè no ets fill seu ni ho seràs mai, i això l’excita i li pinta d’odi els ulls... «Ja ho mirarem», assegura el senyor rector a la teva mare, i l’acomiada. Ella, tota esperançada, et consola quan et veu amb les galtes inflades mentre mira adolorida i poruga el qui et fa de pare; després et promet que l’any vinent, si et portes bé, podràs anar al seminari. T’il·lusiones, et consoles..., però no saps res del que passa al teu voltant. No entens aquests fils de reflexió, encara, Marc.
La canalla salta i balla i alça pols pels carrerons, s’escridassa en desordre, regalima rialles pertot i incita les velles a vomitar retrets contra la disbauxa. Les xerrameques d’un estol de velles t’han deixondit. Fa dies que estàs embotit a dins dels llençols, gripós i esprimatxat, envoltat de fum de camamilla i marialluïsa, prement amb les cuixes bosses d’aigua calenta. T’has quedat ben sol i ho aprofites per alçar-te: t’engipones la batassa de la mare i corres cap al finestró. Des del darrere del vidre, per entre l’espessa boira que mana el poble, guaites la plaça Major i vols treure el baf del vidre esquerdat amb el palmell d’una mà suada i febrosa. Veus la quitxalla que reclama els Reis; velles tapades que només mostren ulls i front; dones grasses com berres a punt de parir; el senyor metge de bracet amb l’alcalde al capdamunt de la plaça, al replà de l’església, des d’on presidiran, amb el senyor rector, l’oficial benvinguda als Reis d’Orient. Sents ja el rebombori dels motors refredats, asmàtics i estrepitosos; alhora s’encenen traques i caramels disfressats de coets i esclaten damunt de la plaça i del carrer Major. I la febre, una febre que va més endins del cos, et ressegueix els forats interns ara que t’asseus a la poltrona, els ulls perduts en la negror intermitent de la plaça, esperant no res i volent-ho tot. Vet aquí el flamall multicolor de la carrossa!: un tractor amb remolc decorat de cérvols i garlandes, damunt del qual tres reis beneeixen l’auditori. Els escorten patges motoritzats que escampen arreu arreu cintes de tots colors i caramels, crits i corredisses. Veus com baixen els Reis fent-se els importants; pugen les escales fins al replà, besen la mà del mossèn, es desfan en signes estranys per tal d’embadocar els nens que omplen la plaça neguitosos del regal. La lluna, de dalt estant, t’encomana els seus badalls mentre els quintos disfressats de Reis s’afanyen a encabir-se dins de l’església, en una interminable rastellera a fi d’adorar el nen jesuset de guix. La ferum de remeis vegetals t’empudega tant que et fa sortir de la cambra cap al vàter. Al passadís trobes la teva mare que no et deixa protestar, t’agafa per les espatlles i et duu a l’habitació, mig renyant-te, mig il·lusionada, et diu que mossèn ha promès de venir a veure’t si acabava aviat la missa. Ara tens por; del mossèn, de la mare, de la cambra, de tu mateix. Ja no ets l’heroi de patufet, i quan la mare et prem la mà i et consola, tens els ulls com dos pinyons pelats. Sobretot quan la mare et parla com mai no t’ho havia fet: a onze anys ja et creu gran per escoltar això que ella anomena confessió de vida. I mig plorant —no s’hi adiu, en una nit de Reis, oi?— et diu que per a ella no tot han estat flors i violes. De primer, la guerra..., aquest fantasma desmenjat que sempre et fan sortir per tot, sobretot el teu pare. Ja des de petita li van amidar la vara a les espatlles, a la teva mare. Era de família pobra, les famílies pobres no tenen sinó orgull, fillet. Et conta d’esquitllentes que va anar a monges gràcies al senyor Jaume, lo més ric del poble i que tenia un cor com un cabàs i tan religiós que va donar un hort molt gran a les Carmelites perquè es defensessin bé la vida. Oh, no et pensis!, que abans de la guerra, tornem-hi, tots les passàvem magres. El senyor Jaume va fer la donació a canvi d’assegurar que la seva ànima —Déu l’hagi perdonat, sant home!— es lliurés del purgatori (suposava que a l’infern, de totes passades, ja no hi aniria a raure) i que les monges mantinguessin l’educació religiosa de quatre nenes del poble. La teva mare n’era una. Li feien fer ganxet i boixet. Tenien doble negoci, les monges: cobraven del senyor Jaume i es bevien les nostres suors... Va venir la guerra que tot ho aplana i van incendiar el convent. La seva ràbia se li estronca i ara et parla amanint les seves paraules amb sanglots: les monges van haver de fugir o d’amagar-se a les golfes de la gent de bona fe del poble. Tot per culpa dels rojos... Et repeteix allò que has sentit moltes vegades i que identifiques encara amb els patufets que llegeixes: «Si no fos pels nostres...!». Se’t representa que els «nostres» són un grapat de gent de bona fe, pacífics i també guerrers de causes nobles... L’hort del senyor Jaume! En acabar la guerra se’l va quedar el bisbe, amb el convent, com a béns eclesiàstics que eren. Et preguntes tota l’estona a què ve això de l’hort i de les monges, però en segueixes el fil bocabadat per les expressions de la teva mare. L’hort i el convent els comprà el fill de l’apotecari perquè es veu que tenia obscurs tractes amb una neboda del bisbe. Als hereus del senyor Jaume els cau la cara de vergonya... A la guerra van matar el senyor Jaume, va morir cridant fort, molt fort: «¡Viva Cristo Rey!». Això és valor, et confirma la mare mentre et passa una mà pel front i t’eixuga la suor. I plora, no para de plorar. Desordenadament t’explica que després de les monges i de passar pel front morint-se de gana va venir en aquest poble amb el seu germanet, com la gentota de mal cor sempre cria ullots de guineu i llengua de serp. El timbre que es dispara li fa eixugar cuitacorrents les llàgrimes que li xopen la cara. Deu ser mossèn. La plaça i els carrers s’han adormit: te n’adones ara que sents només les passes de la teva mare i de l’hoste que s’adrecen al teu llit; només esgarips indefinits et fereixen l’orella. Esgüells que t’imagines de rata irosa. No, prou de rates! Claves les ungles al matalàs: prou de rates! Entra la ferum del mossèn, embolicat de negre, i la teva mare, dol al cor. El senyor rector et somriu i tu de seguida li beses la mà, una mà gran i estovada que fa pudor, com tot ell. Et diu que t’ha enyorat a l’hora de passar la plateta: tu la duus sempre plena de monedes i fins t’hi fan ploure algun bitllet. I és que tens un estil inconfusible en demanar als feligresos que t’omplin la safata metàl·lica d’almoines. Que et posaràs bo, que no et cal patir, et diu mentre et grata el pèl llis i negre, pèl ple de febre; també et recomana que te l’hauràs de tallar: li faries molt mal efecte al superior del seminari amb els cabells sobre l’orella. Sí, t’acaba de dir que t’hi han admès. Hi entraràs a l’octubre, però un mes abans faràs uns cursets de preparació. La teva mare plora: se sent plena i satisfeta perquè veu netes totes les faltes passades i més encara quan mossèn li diu que t’han concedit beca i pots estudiar de franc. La teva mare, agenollada als peus del llit, te s’arrapa als braços, i tu, no saps per què, guaites enlaire enlaire, sense escoltar els consells del senyor rector ni les paraules ploroses de qui et va parir.
Baixes les escales il·lusionat per les aventures que t’han de passar al curset i al seminari, et veus heroi i home fet. Te n’has convençut, de la fermesa del teu acte, sobretot quan les amigues de la teva mare s’han desfet en lloances del teu gest: el primer capellà del poble! No cabies a la pell, aquesta tarda. Per això ara, després de sopar, has quedat amb la teva trepa per donar voltes pel poble. T’han convidat: volen acomiadar-te sorollosament. Per primer cop confies en els teus amics d’infantesa i creus que no et jugaran cap mala passada. Te’ls trobes enriolats i animosos. De primer penses que en deuen portar alguna de cap, però de seguida el futur esperit missional et fa riure amb ells. Giravolteu el poble, caceu granotes, jugueu al futbolín, els companys et donen la sorpresa, l’obsequi de comiat: una entrada al teatre que faran aquest vespre a la sala del cine del poble. Ja has dit a casa que no hi aniries fins ben tard i, d’altra banda, tampoc no tens res contra el teatre. Però quan veus el cartell anunciador se’t regira l’estómac: la companyia de Fina Rafetti presenta el seu espectacle de varietats. Tot de noies mig vestides, provocatives, semblants a aquells dibuixos d’ànimes en pena del catecisme, devorades per les flames. No dius res i entres. Un de la colla esclafeix a riure. Us asseieu al primer pis, sou els únics que l’ompliu i des d’allí contempleu l’espectacle del públic, molt més divertit que el que s’iniciarà quan s’alci el teló. Des dels vells més ressecs fins a les criatures de llet no s’han estat de veure la funció: pots veure-hi mares amb el cotxet del nen, noietes de la teva alçada que s’inicien en l’art de la provocació, l’alcalde, el metge, el mestre i fins tot el quarter de la Guàrdia Civil, i el teu pare, que no para de riure... Si et veia! Demanes als teus amics que mirin d’amagar-te i de no moure gaire fressa. Et són còmplices. La companyia de cuixes importades representa en sessió única les sorts i dissorts d’un sexe reprimit, intuït sota gruixudes lones de roba espessa fins que... s’obre el teló! Comença la representació amb un acudit dolent, molt dolent, tan dolent que et cau l’ànima als peus, en el qual l’estrella de la revista explica com l’alcalde l’ha rebuda i li ha ofert tres pomes de la collita. La resta de l’espectacle es compon de cançons de poca substància, seguit de facècies que tracten d’invertits, d’impotents, de meuques... Tot un nou món que se t’obre amb aires de festa i que t’espanta i t’atreu. Més i més cançonetes indecents. Però aguantes fins al final i, quan els actors canten a cor l’última tonada, t’esmunys amb la trepa cap a fora. Un d’ells t’ha demanat perdó. No li contestes, només rius per sota el nas i els dius que tot això ja ho tens superat, que no ho vols tastar perquè tu tens una veu més fonda que et crida. I se’n van convençuts, fermament segurs, que tu ets molt més important que ells perquè aniràs a ciutat a estudiar, perquè no et deixes endur per allò que més endavant sabràs que s’anomena passions. Quan tornes a casa, la mare t’espera i et besa el front abans d’anar-se’n a dormir. Et despulles a poc a poc: dormiràs sense roba perquè no suportes la calor d’aquest xafogós agost. Quan aconsegueixes d’adormir-te tens les mans a l’entrecuix, apegaloses, i un neguit inexplicable t’amara el cos de suor freda. Saps que no ho havies de fer.
NOTES 1
Els pantalons de vellut de l’oncle Pere feien una olor que m’entrava a dins de les entranyes i m’acompanyava fins als llençols. Feien olor de rostoll i d’olivera, de perfum cridaner i de cremes llamineres de les seves amigues. Feien olor de món, i a casa jo només sentia l’olor rància del porc al tupí: una olor que ho enllardissava tot i que volia dir que el geni del pare també era ranci. Era rància la infantesa i les glopades de vida i les rialles esclatants de l’oncle em bastaven per a imaginar-me que hi havia alguna cosa a viure fora de les parets de casa meva, una vida més palpable que els meus somnis de patufet.
Renyien molt, el pare i l’oncle, o, més ben dit, era el pare qui renyia amb l’oncle perquè aquest no es movia de la cadira de vímet i parlava rialler, amb l’ampolla de vi negre i el got a la mà. Però el pare, dret i nerviós, s’esganyitava, acusava i omplia la casa de crits que em feien tancar a la meva habitació i tapar-me les orelles. Eren crits de rata aixafada per les rodes d’una moto.
I una nit els xiscles a la cuina van ser més aguts que mai i vaig sentir una trencadissa de vidres i el pare que li deia no em facis ballar el cervell o t’esquinço el pit. Des de llavors l’oncle Pere no va tornar a casa. Més tard vaig saber que s’havia venut les seves finques i que escrivia a la meva mare pels volts de Nadal.
Al cap de poc jo me n’anava al seminari. Al tren em feia l’efecte que els crits de la cuina, la trencadissa i la fugida de l’oncle volien dir alguna cosa.
Бесплатный фрагмент закончился.
