Читать книгу: «Jesús i les dones»

Versió de Marta Pessarrodona
ISABEL DE VILLENA - JESÚS I LES DONES
Antologia de la Vita Christi

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Barcelona

Tast de Clàssics

TAST DE CLÀSSICS, 4

Primera edició: abril 2012

© de l’adaptació i la introducció,

Marta Pessarrodona Artigas, 2012

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S. A.

Acàcies, 15. 08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Edició núm. 820

ISBN: 978-84-7226-950-7

Disseny: LAMANERA, S. C. P.

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24

08812 Sant Pere de Ribes

I. INTRODUCCIÓ

Notícia de l’autora i de la seva Vita Christi

Sor Isabel de Villena és, segurament, un dels visats més importants per explicar al món i a nosaltres mateixes (genèric intencionat que, per tant, inclou «mateixos») que la dona gairebé sempre ha format part —encara que amb sort diversa— de la literatura catalana, que té una història tan patriarcal com totes les altres literatures del món occidental, si més no. Avui pretenem eixamplar el seu públic lector, amb el benentès que no oblidem les trobairitz a l’arrel de la literatura catalana, un tema que ens menaria massa lluny per abordar-lo ara.

Filla il·legítima (defectus natalium, a l’època) d’Enric de Villena (1384-1434), l’autora d’una inconclusa Vita Christi —que avui presentem molt fragmentàriament sota el títol de Jesús i les dones i, en la mesura que ens ha estat possible, adaptada al català oriental actual—, es va anomenar Elionor de Villena o Elionor d’Aragó i Castella. Alguns la presenten com a Elionor Manuel de Villena, denominació que refusa el seu màxim estudiós, Albert Hauf (1995, 6). És una figura força desconeguda, perquè ni tan sols sabem on va néixer, encara que segurament va ser a la ciutat de València. Va adoptar, com és costum en els ordes religiosos, el nom de sor Isabel de Villena el 1445, quan va prendre els hàbits al convent de la Trinitat de la ciutat de València. Sor Isabel va ser una clarissa, de l’orde de sant Francesc, i, pel que podem deduir de l’activitat intel·lectual que va tenir lloc al convent, les clarisses de l’època no seguien un règim tan rigorós com solem pensar. En qualsevol cas, aquelles monges clarisses feia poc que havien ocupat el convent de la Trinitat, provinents del de Santa Clara de Gandia. Les primeres ocupants van ser disset religioses presidides per sor Violant Puig. El convent de la Trinitat havia estat ocupat prèviament per frares trinitaris, dos dels quals, exdominicans, havien escandalitzat la ciutat per la seva reprovable vida. Aquest convent gòtic, sor Isabel el convertiria en un monestir important, dirigint unes obres que fiscalitzaria l’administrador, que va ser ni més ni menys que el metge i, en especial, autor, Jaume Roig. El pas dels trinitaris a les clarisses es va produir gràcies a la reina Maria (1401-1458), casada amb el seu cosí germà el rei Alfons el Magnànim (1396-1458). Aquesta reconversió conventual no va estar exempta de controvèrsia: per exemple, es va dir que la reina havia utilitzat una butlla papal falsa, atribuïda a Eugeni IV, no autoritzada davant de notari. La reina Maria, amb qui sor Isabel estava emparentada i que era la impulsora i protectora del monestir, podia entrar-hi amb el seu seguici femení a qualsevol hora i pernoctar-hi quan volia. Algun cronista antic, amb dubtosa bona fe, naturalment va deixar caure la possibilitat de lesbianisme (Hauf 1995, 12).

Rere sor Isabel hi va haver, doncs, una dona determinant, la reina Maria, que se’n va fer càrrec des de la seva naixença, ateses les circumstàncies no gaire favorables del pare (es desconeix qui va ser la seva mare). A més a més, Enric de Villena va morir quan Elionor tenia quatre anys (1434). La seva condició de “bordeta”, però, no li va impedir de portar el cognom «de Villena» adquirit ja pel seu avi i continuat pel seu pare. Una característica, la il·legitimitat de la seva naixença, que pot explicar que es convertís en persona d’església, encara que també podem pensar que va posseir una veritable fe. Hi ha opinions sàvies per a tots els gustos. Hi ha, però, qui opina que tenia prou patrimoni llegat pel seu pare perquè no li calgués l’hàbit religiós. En definitiva, el conegut com el Llibre de la Casa de la Reina confirma que Elionor de Villena no estava totalment desproveïda de dot i, en qualsevol cas, des de la infantesa va tenir una relació directa amb el món de la cort, i d’una cort potent, com era la de la Corona d’Aragó a l’època, que sabem que va tenir una importància vital en l’obra dels grans autors masculins del segle, com Ausiàs March, Joan Roís de Corella o Joanot Martorell. Ja l’admiradíssim Joan Fuster, adreçant-se als components de Lo Rat Penat, va fer parar esment en les característiques de cort que té, precisament, la seva inconclusa Vita Christi. Hi tornarem més endavant i a desgrat de la limitació d’espai d’aquesta introducció. En els mots de sor Isabel i referint-se a la verge Maria: «I vol Déu nostre Senyor que, perquè aquesta esposa seva estigui ben acompanyada d’acord amb el seu estat, siguin triades per tot l’imperi seu set donzelles de singular excel·lència, que serveixin i acompanyin sa senyoria dins del ventre de la seva mare i al llarg de la seva vida, perquè aquestes siguin les primeres criades i per sa mercè les més amades» (cap. I). No equival a una descripció de cort?

Precisament Ferran el Catòlic, que era nebot seu, el 1484 li va demanar que s’encarregués d’una seva filla, com Isabel, il·legítima. La filla del Catòlic va ingressar al monestir de la Trinitat quan sor Isabel n’era abadessa —havia accedit al càrrec el 1462, com a successora de sor Isabel de Solsona, i va ocupar-lo durant vint-i-vuit anys, fins a la seva mort. Una circumstància que ens fa pensar que, si bé és veritat, com creia al segle xx Ivy Compton-Burnett, que les novel·les són fetes d’herències i d’adulteris, sense fills il·legítims segurament mancaria alguna cosa a la literatura medieval catalana! Per altra banda, va ser la muller de Ferran, Isabel la Catòlica, llunyana parenta d’Isabel de Villena, qui es va interessar tant per la seva obra inconclusa, la Vita Christi, que en va precipitar l’edició, la qual va dur a terme la successora de sor Isabel, l’abadessa sor Aldonça de Montsoriu, a través d’un impressor alemany de la ciutat de València, Lope de Roca, l’any 1497. L’abadessa Aldonça hi va incloure uns mots introductoris —que reproduïm— en què, a banda de dedicar l’obra a la reina, demostrava la seva admiració per la figura de sor Isabel, admiració que compartien il·lustres contemporanis seus, com Miquel Peres o Bernat Fenollar, que dedicaren obres a la «gran doctoressa» Isabel de Villena.

Tornant, però, a la condició d’abadessa de sor Isabel de Villena, segons algun cronista, a desgrat de la protecció de la reina Maria, posteriorment enterrada al monestir amb l’hàbit de clarissa, no va obtenir el càrrec sense dificultats. Tants entrebancs va trobar que fins i tot hi va haver d’intervenir sant Miquel (el monestir era sota la seva advocació), que va foragitar unes milícies infernals que s’havien infiltrat mentre es votava el nomenament de la nova abadessa. Sant Miquel, segons algunes cròniques, va rematar la seva intervenció comunicant que l’elecció de sor Isabel de Villena com a abadessa era voluntat divina! Miracle! La llàntia davant de la imatge de sant Miquel a la sala capitular es va girar sense vessar ni una gota d’oli! Davant d’això, es va procedir a l’elecció de sor Isabel, naturalment. Ras i curt: el 1462 sor Isabel tenia gairebé l’edat de Crist, trenta-dos anys, i ja en feia disset que era religiosa. Un altre miracle que per alguns estudiosos és considerat com “el” miracle, va ser que en poc temps completava l’obra —el nou monestir de la Trinitat— iniciada el 1445 per la seva parenta i protectora, la reina Maria. Està molt documentada la reacció inicial valenciana summament positiva envers la iniciativa, palesada en la donació d’almoines per fer les obres. Segons Hauf (1995, 20), l’abadessa sor Isabel va invertir en el monestir més d’onze mil tres-centes cinquanta-tres lliures, convenientment administrades per l’autor de l’Espill. Per altra banda, una de les clarisses de la Trinitat va ser la seva filla, Violant Roig. Una altra de les clarisses va ser Aldonceta Corella, germana de Joan Roís de Corella, el traductor del Cartoixà (Hauf 1995, 23). És a dir, el convent que regia sor Isabel aplegava el Gotha de l’època, si més no el literari. No seria gens estrany, doncs, que dins del cercle de devots i benefactors del monestir haguessin pogut circular exemplars no sols del Cartoixà, sinó també de l’Espill i, potser, fins i tot del Tirant lo Blanc (Hauf 1995, 23). Per altra banda, al seu moment la Vita Christi va tenir més èxit editorial que el Tirant. Es va publicar a València el 1497 i 1513 i a Barcelona el 1527.

La producció literària de sor Isabel de Villena a part de la Vita Christi

Segons Agustí Sales, cronista del segle xviii, sor Isabel també seria l’autora d’un Speculum animae, que les clarisses valencianes veneraven i empraven per a les seves meditacions. Hauf (1995, 24-25), però, ha identificat l’exemplar descrit per Sales amb un manuscrit conservat a la Bibliothèque Nationale de París i, després d’estudiar-lo i editar-lo, ha conclòs que l’obra és de la primeria del segle xvi i, per tant, posterior a la mort de sor Isabel. En canvi, Villena sí que podria ser l’autora d’un Tractat de la Passió conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid. Hauf (1995, 26-33), després d’examinar-lo i comparar-lo amb la Vita Christi, proposa la hipòtesi que sor Isabel hauria escrit el Tractat abans de ser abadessa (per la lletra sembla anterior a 1460), i al llarg de l’etapa abacial l’hauria anat adaptant i ampliant a tota la vida de Jesucrist; el resultat d’aquesta ampliació seria la Vita Christi. Ras i curt: l’única obra amb l’autoria indubtable de sor Isabel és la Vita Christi, de la qual avui oferim una antologia adaptada al català actual.

Presumiblement la Vida de Jesucrist de Francesc Eiximenis (Girona, c. 1330 - Perpinyà, 1409), que havia viscut a València del 1383 fins al 1408, era ben coneguda per sor Isabel. Sabem que ella va tenir accés a les obres d’Eiximenis perquè en el llegat bibliotecari de la reina Maria —que va anar a parar al convent de la Trinitat a través del llegat de Violant de Montpalau, una dama de la reina que va professar al monestir— hi havia obres seves, i concretament la Vida de Jesucrist consta en l’inventari de la biblioteca que el canonge, paborde i vicari general de València Jaume Eixarch va llegar al monestir. D’altra banda, com a lectores corrents que som no podem oblidar que el primer col·legi “catalanista” que es va implantar a Barcelona després de la desfeta republicana de 1939, per obra i gràcia de la donassa Carme Serrallonga, va portar i porta el nom d’Isabel de Villena. En aquell centre educatiu, que encara perdura, entre moltes altres irregularitats, segons les autoritats franquistes, s’hi comptava la coeducació, moneda comuna del republicanisme i del catalanisme derrotat. A causa de la protesta de les autoritats franquistes, Serrallonga i el seu equip es van haver d’inventar un altre col·legi tan sols per a nois i, com és natural, li van posar el nom de Francesc Eiximenis! Queda tot dit, creiem.

En qualsevol cas, sempre s’ha acceptat que sor Isabel va redactar la Vita Christi com a ensenyament per a les monges clarisses que presidia com a abadessa. Fidel a l’època i a la seva condició de persona culta, com les eventuals lectores d’aquest volum comprovaran, el seu text és farcit de llatí. Podríem dir, però, que com era habitual el seu és un llatí d’aeroport! I no sols això, per a mal exemple de traductores actuals, sor Isabel aprofitava les llatinades per dir-hi la seva, fins al punt que uns pocs mots llatins es converteixen en llargues frases, sota l’excusa del mantra «volent dir»… Com és ben sabut, en la interpretació al·legòrica «cada cosa en vol dir en realitat una altra de més pregona, plena de contingut doctrinal», en paraules de Hauf (1995, 40). Aquesta característica dóna una idea, creiem, de la vivacitat narrativa de sor Isabel.

La passió femenina i àdhuc feminista a la Vita Christi

Joan Fuster, obrint camí, va subratllar el caràcter femení de l’obra de sor Isabel. La publicació el 1987 de Protagonistes femenines a la “Vita Christi”, de Rosanna Cantavella i Lluïsa Parra, ja va obrir definitivament el pas no sols a la consideració “femenina” de l’obra de sor Isabel, sinó també feminista. I no sols això. Aquesta publicació diríem que va mostrar a la lectora corrent la singularitat literària de l’abadessa del monestir de la Trinitat. Com es pot veure a la bibliografia que adjuntem, la casa editora era, precisament, la primera editorial feminista catalana: laSal Edicions de les Dones, empresa avui i de fa temps desapareguda. Per tant, no és rar que se’n seguissin visions i revisions feministes, com també es pot comprovar a la nostra bibliografia. Diríem, però, que la trobada plena de sor Isabel amb els lectors corrents va ser l’edició parcial de Hauf de 1995. També en aquest cas, la col·lecció en la qual s’incloïa era i és paradigmàtica: Les Millors Obres de la Literatura Catalana. És clar que és el volum 115 de la col·lecció! Conclusió provisional: les dones dins de les literatures patriarcals, com és la catalana, tarden a fer la seva aparició, àdhuc les clàssiques.

Pel que fa al feminisme, si partim de la nostra base, que és considerar que qualsevol dona és feminista, sempre que no s’entesti a no ser-ho; i si recordem que parlem de feminisme fa relativament poc (des del segle dinou i, encara, amb noms distints: de sufragisme a women’s lib), acordarem que la Vita Christi és una obra femenina i feminista, com l’Espill roigià és misògina i el Tirant masclista. En qualsevol cas, totes elles són grans obres que palesen un veritable Segle d’Or de la literatura catalana (no ens oblidem d’Ausiàs March, per cert) focalitzat a València, a una part de la Corona d’Aragó o, si volem (i volem), als Països Catalans. Obres distintes, naturalment: poesia (Espill), novel·la (Tirant) i Ars amandi cristològica (Vita Christi). Tampoc no hi fa res que el 1990 celebréssim amb certa pompa un aniversari del Tirant i, pràcticament, s’oblidés la Vita Christi de sor Isabel. Ras i curt: sor Isabel, que sapiguem, no ha tingut la sort que va tenir aquella anacoreta, Juliana de Norwich (c. 1342 - c. 1416), autora del Llibre de les revelacions de l’amor diví que tant va encisar T. S. Eliot, encís que l’autor angloamericà va transmetre i va desvetllar l’atenció internacional sobre l’autora. Cal dir, però, que altres autors catalans —o dels Països Catalans— han tingut més sort, com és el cas de Llull i The Occult Philosophy in the Elizabethan Age, de Frances A. Yates (1979), on l’autora, per explicar Shakespeare, parteix de Llull. Un llibre, per cert, que mereixeria ser traduït a la llengua catalana.

Aquesta edició

Hem dividit l’obra en tres parts. La primera, que hem titulat «Maria i la Sagrada Família», abraça des de la concepció de Maria fins a la infantesa de Jesús. La segona part, «Dones en la vida activa de Crist», va des de la coneixença i conversió de la Magdalena —segon personatge femení important en l’obra, després de la verge Maria— fins a la prèdica de Jesús en el temple. I la tercera, «Després de la mort de Crist», comença amb Eva, la primera dona («mare general de tots»), juntament amb santa Anna, mare de Maria, acompanyades pels àngels —prínceps— teofràstics, Miquel i Gabriel, i acaba amb el trànsit de Maria («advocada de les dones»). Aquesta darrera part no inclou, pel caràcter inconclús de l’obra, la coronació de Maria, que segurament hi hauria figurat si una pesta de l’època no hagués posat fi a la vida de sor Isabel, que va morir el 1490 al monestir de la Trinitat on és enterrada, encara que no s’ha localitzat exactament on. Ella és encara avui el nostre visat per parlar de les dones dins de la literatura catalana de, gairebé, tots els temps.

Agraïments

En primer lloc, el nostre més profund agraïment a la Fundació Lluís Carulla, en les persones de Carles Duarte i Joan Santanach, per l’encàrrec d’aquest volum per a l’admirada col·lecció Tast de Clàssics. Seguidament, a Antònia Carré, eminent medievalista, pels seus consells i estímul, amb el prec que no se li imputin cap de les nostres deficiències. Després, a Àngels Gregori per haver-nos fornit sense demanar-li d’abundós i molt preuat material per elaborar l’obra present. I gràcies a la vida per l’oportunitat d’apropar-nos més profundament a una donassa medieval.

Marta Pessarrodona

II. bibliografia

1. Edicions de la Vita Christi de sor Isabel de Villena

Almiñana, Josep (ed.), 1992: Sor Isabel de Villena, Vita Christi, València, Ajuntament de València.

Cantavella, Rosanna, i Lluïsa Parra (eds.), 1987: Protagonistes femenines a la “Vita Christi”, introducció de Rosanna Cantavella, Barcelona, laSal Edicions de les Dones (Clàssiques Catalanes, 15).

Escartí, Vicent J. (ed.), 2011: Isabel de Villena, Vita Christi, València, Institució Alfons el Magnànim.

Hauf, Albert-Guillem (ed.), 1995: Isabel de Villena, Vita Christi, Barcelona, Edicions 62 (Les Millors Obres de la Literatura Catalana, 115).

2. Estudis

Alemany, Rafael, 1993: «Dels límits del feminisme de la Vita Christi de sor Isabel de Villena», dins Rafael Alemany et alii (eds.), Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Cultura Catalanes, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 303-313.

Casanova, Emili, 2006: «La llengua de sor Isabel de Villena», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, IX, pp. 99-120.

Fuster, Joan, 1968: «El món literari de sor Isabel de Villena», dins Obres completes, I, Llengua, literatura, història, Barcelona, Edicions 62, pp. 151-210.

Goerlich, Daniel Benito, 1998: El Real Monasterio de la Santísima Trinidad, València, Generalitat Valenciana.

Hauf, Albert-Guillem, 1990: D’Eiximenis a Sor Isabel de Villena. Aportació a l’estudi de la nostra cultura medieval, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Hauf, Albert-Guillem, 1991: «Text i context de l’obra de Sor Isabel de Villena», dins Germà Colon et alii, Literatura valenciana del segle xv: Joanot Martorell i Sor Isabel de Villena, València, Consell de Cultura, pp. 91-124.

Orts Molines, Josep Lluís, 1993: «A propòsit de l’‘Estil Femení’ en sor Isabel de Villena», dins Rafael Alemany et alii (eds.), Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Cultura Catalanes, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 315-325.

Orts Molines, Josep Lluís, 2010: «De sor Isabel de Villena a Mel Gibson, passant per Anne Katherine Emmerich: la meditació a través de l’art que commou», dins Imma Creus et alii (eds.), Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, II, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 345-359.

3. Obres relacionades

Forcades, Teresa, 2007: «La primera autora en català: sor Isabel de Villena, teòloga feminista», dins La teologia feminista en la història, Barcelona, Fragmenta, pp. 45-54.

Juliana de Norwich, 2002: Llibre de les revelacions de l’amor diví, introducció de Blanca Garí, traducció de Marta Pessarrodona i Rosa M. Piquer, Barcelona, Proa (Clàssics del Cristianisme, 90).

Torró, Jaume, 2009: Sis poetes del regnat d’Alfons el Magnànim, Barcelona, Barcino (Els Nostres Clàssics B, 29).

Yates, Frances A., 1979: The Occult Philosophy in the Elizabethan Age, Londres, Routledge & Kegan Paul.

III. jesús i les dones

endreça

Molt alta, molt poderosa i cristianíssima reina i senyora

La resplendent llum de devoció que dins vostra altesa clareja li ha descobert que en aquest monestir seu hi havia una devota Vita Christi escrita per la il·lustre senyora Elionor, també coneguda com sor Isabel de Villena, reverenda abadessa i mare nostra; i atès que vostra reial celsitud, tota en l’amor del gran rei del paradís encesa, havia escrit al batlle general d’aquest seu regne de València perquè li’n trametés una còpia, he pensat fer un agradable servei a vostra majestat fent-la imprimir perquè més aviat pogués arribar a les vostres mans reials.

I perquè, en la fonda i plorosa vall de llàgrimes d’aquest món miserable, els qui amb ales d’alguna mundana llaor s’alcen, més profundament al baix centre del penós infern davallen, i els qui per les baixes sendes d’una simple humilitat caminen, més cap a la summitat de la ciutat del paradís s’acosten, la virtuosa i digníssima mare abadessa, predecessora meva, amb la llum del seu clar enteniment mirant els perills que la mundana llaor porta, en tan baix centre d’humilitat havia davallat, que no volgué escriure el seu nom en cap part d’aquest llibre, tement que les seves virtuoses obres, dins dels arxius d’humilitat tancades, per les iniqües mans de vanaglòria no poguessin ésser assaltades. I resplendint en ella les enceses torxes de la claredat del seu il·lustríssim llinatge, així com els seus parents reials havien sembrat innombrables actes de gloriosa fama per a exaltació de la santa fe cristiana, ella, devotíssima mare, ha volgut sembrar en el paper en blanc d’aquest llibre la llavor de la seva purificada consciència, perquè els qui el llegissin poguessin collir fruit de profitosa doctrina, suplicant al gran rei Jesús que volgués ésser el nauxer i pilot de la barca de la seva atenció perquè pogués navegar amb seguretat en la gran mar de la seva benaventurada vida. I els raigs del sol clar de justícia, entrant per les finestres de la seva lluminosa intel·ligència, tant en encesa caritat l’escalfaren, que volgué amb afanyós treball compondre aquest tan gran volum.

I puix que ella, humil religiosa, resta lloada per haver callat el seu nom en la composició de tan digne llibre, jo crec atènyer no poc mèrit davant Déu publicant el nom de tan singular mare, d’immortal memòria digna: sor Isabel de Villena l’ha fet; sor Isabel de Villena l’ha compost; sor Isabel de Villena, amb estil elegant i dolç, l’ha escrit, no tan sols per a les devotes germanes i filles d’obediència que en la tancada casa d’aquest monestir habiten, ans per a tots els qui en aquesta breu, enutjosa i transitòria vida viuen.

Jo, sereníssima i cristianíssima senyora, el trameto a sa altesa, la qual hi trobarà tan profundes i altes sentències que clarament coneixerà que l’Esperit Sant governà l’enteniment i la ploma de tan digníssima i reverenda mare, que era tan afecta al servei de vostra celsitud; l’estat i la vida de la qual exalci i faci prosperar la Santíssima Trinitat.

De la vostra ciutat de València, el 29 del mes de març de l’any 1497.

De la vostra reverenda i molt humil serventa i predicadora sor Aldonça de Montsoriu, indigna abadessa del monestir de la Santa Trinitat.

aquí comença una vita christi en vulgar, perquè els simples i ignorants puguin saber i

contemplar la vida i mort del nostre redemptor i senyor jesús, amador nostre, al qual sigui donada glòria i honor de totes les obres nostres, com a procurador i ordenador d’aquelles

primera part: maria i la sagrada família

capítol i-[concepció de maria]

COM PER UN ÀNGEL FOU ANUNCIADA A SANT JOAQUIM LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA SEVA SANTÍSSIMA FILLA

Ecce iam venit plenitudo temporis. Car venint i acostant-se la plenitud del temps, per Déu nostre Senyor determinat, en el qual sa majestat tenia previst atendre a la reparació i salvació de la naturalesa humana, i atès que, per fer aquesta obra tan alta, calia que sa clemència davallés a la terra de la captivitat, on eren exiliats els dissortats fills d’Adam, i sabia amb molta certesa que en tota aquesta terra no hi havia allotjament decent perquè sa altesa hi reposés; per això li plagué manar i ordenar que es fabriqués un tal allotjament com a sa majestat esqueia, fet de tan excel·lent i singular obra que una de semblant mai més no fos trobada, fins al punt que els qui miressin aquesta casa haguessin de dir, admirats de la seva bellesa: «Non est hic aliud nisi domus Dei et porta caeli», volent dir: «Certament aquest allotjament no s’ha fet ni fabricat sinó per a la majestat de Déu nostre Senyor, i ningú més no hi ha de fer estada. I per mitjà d’aquest sacratíssim allotjament es trobarà l’escala per pujar a les altures del regne del paradís, pels homes no conegut ni vist.»

I, per enllestir la dita casa, manà la majestat divina cridar un gran príncep angelical, l’aposentador major de la seva cort, i li digué: «Aneu, aposentador, in vallem lacrimarum, i cerqueu un gran mestre d’obres, pels homes no conegut ni estimat, ans llançat i menyspreat com a home infructuós, que té per nom Joaquim, el qual per mi és molt amat i reservat per a aquesta singular obra del meu allotjament; i digueu-li de part meva que, juntament amb la seva santíssima muller Anna, aixequin la meva casa, en la qual, per enaltir-la, jo vull posar la primera pedra del fonament.»

I informat llargament l’aposentador de la magnificència i bellesa de la casa que nostre Senyor manava que es fes, partí d’allí de pressa per despatxar la seva ambaixada. I venint a la terra, no hi trobà més que labor et dolor, car tota la gent era posada en multitud de treballs i dolors inenarrables. I, sentint molta compassió d’aquella dissortada gent, buscà entre ells el mestre que cercava, i el trobà a les aspres muntanyes, amb els pastors del seu ramat, amb els quals s’esplaiava de la seva aflicció i el seu dolor, per tal com havia estat expulsat del temple per la seva esterilitat, en la qual ja no esperava remei; per la qual cosa rumiava acabar la seva vida en aquella solitud, absent de la seva muller Anna i de tots els parents i amics seus. I els humils pastors ajudaven a plànyer el seu senyor en la seva aflicció.

I el príncep angelical, venint en forma humana, s’acostà a ells i, saludant Joaquim, li digué: «Qui sunt hii sermones quos confertis inter vos et estis tristes?», volent dir: «Oh, senyor Joaquim! Quines són les raons tan angoixoses de què parleu, que feu tan trista cara, com també els fidels pastors vostres que el vostre dolor per propi prenen?»

I Joaquim, ignorant que fos àngel, li respongué dient: «Oh, virtuós jove! Veient com veieu en el meu gest que el meu dolor és inenarrable, per què voleu donar-me tanta pena que l’hagi de recitar moltes vegades amb la meva pròpia llengua?, car a fe us juro que cada vegada dolor meus renovatus est. Per tant, us demano la mercè que no vulgueu augmentar el meu dolor, perquè disminuir-lo no podeu. Si teniu tanta ànsia de sentir l’angoixa meva, interroga eos qui audierunt me, interrogueu aquests servidors meus que hi ha aquí, car ells han sentit de mi tota la causa del meu dolor, que recontar altra vegada ja no puc.»

I l’àngel, volent-se-li manifestar, li diu: «Oh, virtuós cavaller, que proveniu de la tribu de Judà, del veritable llinatge reial de la casa de David, no us descoratgeu! Ego sum angelus Domini, et missus sum ad te loqui, car jo sóc l’àngel de Déu nostre Senyor, enviat per sa majestat a comunicar-vos les grans i altes meravelles seves que pensa fer a la terra, car vol i mana de vós, senyor Joaquim, que torneu amb la vostra muller, que amb tant de dolor heu deixat, la qual concebrà de vós una filla de tanta excel·lència i dignitat, quia nullus dicere possit aliquam ante eam similem ei fuisse nec post eam futuram, car podeu tenir la certesa, senyor Joaquim, que ningú no podrà dir que abans d’aquesta Senyora n’hi ha hagut cap de semblant, ni que n’hi haurà cap d’igual en el futur. Haec est illa lux quam dixit Deus ut fieret, de qua factus est sol, car aquesta és la llum que nostre Senyor manà que es fes, de la qual és fet el sol, car Déu nostre Senyor, que és el veritable sol de justícia, naixerà d’aquesta Senyora filla vostra. Eternalment l’ha triada per temple seu, i d’ella es pot dir, en veritat: “Hoc est templum Dei magnum et famosum, in quo malleus et ferreum non sunt audita cum aedificaretur”, car aquest és el sagrat temple de Déu nostre Senyor, gran i molt famós en l’edificació, això és, en la seva concepció, en la qual no vol sa majestat que se senti cap cop de martell ni de ferro, car aquesta feixuga i pesada càrrega del pecat original en la seva mercè no s’hi trobarà, ni cop de martell de cap culpa no s’hi sentirà.

»Car aquesta és la imperial reina que no és inclosa en cap llei comuna, ans li diu Déu nostre Senyor: “Non pro te, sed pro omnibus haec lex constituta est”, volent dir, parlant amb aquesta Senyora en la seva nova concepció: “No temeu, temple meu, que, encara que sou descendent directe del llinatge d’Adam, no sereu compresa en la llei pel seu pecat constituïda, sinó que per la meva gràcia sereu privilegiada en un grau singular per damunt d’aquella llei. Quia ego elegi te, car jo us he elegit per a palau i repòs meu, i vull que sigueu l’hort dels meus delits.”

»Oh, Joaquim! Què li pot mancar a aquesta Senyora, si Déu nostre Senyor l’ha volguda crear deliberadament per a mare seva?, car, ensems amb la dignitat maternal, aconseguirà totes les excel·lències que, a part de Déu, no poden comunicar-se a criatura angèlica ni humana, car, creant aquella ànima gloriosa, la vestirà de la seva gràcia, i la guarnirà de tan altes i singulars joies, que en la seva senyoria farà vertaderes les paraules de l’Eclesiàstic, que diuen: “Ipse creavit eam in spiritu sui, vidit et dinumeravit et mensuravit”, volent dir: “Déu nostre Senyor ha creat aquesta Senyora excel·lent segons el seu plaer i voler, i per a contentació del seu esperit; ell l’ha vista eternalment i se n’ha enamorat; ell sols sap contar les magnificències seves, i mesurar-ne l’altesa i dignitat.” Vere templum est Spiritus Sancti, et palatium Filii Dei, et sponsalis thalamus Patris aeterni, car vertaderament aquesta Senyora és l’excel·lent temple de l’Esperit Sant, i el palau reial del Fill de Déu, i el gran tàlem de les núpcies del Pare eternal. A la qual diu Déu nostre Senyor per boca de David: “Elevata est magnificentia tua super caelos”, volent dir que sa majestat decidí exalçar-la i magnificar-la sobre tota natura angèlica.

»I, tan bon punt la seva ànima gloriosa sigui creada i unida al cos, la vol vestir i guarnir de la seva gràcia en grau singular. Car primerament posarà un excel·lent robí al seu cap, això és, la singular i ferma memòria de sa senyoria, on s’allotjarà l’eternal Pare, mostrant la seva infinita potència en aquesta primera cambra per sa majestat tan ben dotada.

»La segona cambra, que és l’enteniment d’aquesta Senyora, serà de tanta claredat que en la fosca nit d’aquest món clarejarà i resplendirà, superant en lluminositat i altesa de saber els serafins i querubins, i contemplarà més vivament les alteses i excel·lències divinals, i les entendrà més que cap pura criatura. En aquesta cambra s’allotjarà el Fill de Déu omnipotent, imprimint-hi la seva saviesa divinal en tan excel·lent grau que podrà dir-li, a ella: “Oh, temple meu molt amat! Dedi tibi cor sapiens et intelligens, in tantum ut nullus ante te similis tui fuerit, nec post te surrecturus sit”, volent dir el Fill de Déu a la Senyora novament creada: “ Jo us he elegit com a temple per a mi, us he donat cor i memòria sapientíssima i molt intel·ligent, en tanta abundància i gran quantitat que abans de vós no s’és trobat semblant ni després no es trobarà.”

»La terça cambra d’aquesta divinal casa serà la voluntat d’aquesta Senyora, tota inflamada i encesa. I aquí s’allotjarà l’Esperit Sant, gratificant-la en la primera entrada amb els set dons seus, segons és escrit: “Super quam septem dona Spiritus Sancti plenissime requiescunt”, car sobre aquesta Senyora reposaran plenament tots aquests set dons de l’Esperit Sant.

»En aquestes tres sacratíssimes cambres estaran i habitaran les tres persones divines, cadascuna en la seva, i totes tres ensems en cadascuna. Quia opera Trinitatis non sunt divisa.

»I vol Déu nostre Senyor que, perquè aquesta esposa seva estigui ben acompanyada d’acord amb el seu estat, siguin triades per tot l’imperi seu set donzelles de singular excel·lència, que serveixin i acompanyin sa senyoria dins del ventre de la seva mare i al llarg de la seva vida, perquè aquestes siguin les primeres criades i per sa mercè les més amades.

»El nom de la primera serà Fe; aquesta li farà creure fermament en tot el que està contingut en la llei i els profetes. La segona tindrà per nom Esperança; aquesta li farà esperar amb gran desig veure acomplertes totes les prometences divines. La tercera tindrà per nom excel·lent Caritat; aquesta l’encendrà tant en l’amor de Déu i del seu proïsme que contínuament treballarà per reconciliar Déu nostre Senyor amb la natura humana. La quarta serà anomenada santa Humilitat; aquesta li farà estimar i conèixer les gràcies singulars per Déu nostre Senyor a ella donades, i retre-li’n contínues llaors i gràcies. La cinquena tindrà per nom ardent Devoció; aquesta la tindrà contínuament encesa d’un desig insaciable d’orar. La sisena serà anomenada Misericòrdia; aquesta li farà tenir les entranyes obertes per rebre els miserables i ajudar els freturosos. La setena té el nom de Pietat; aquesta li farà tenir compassió dels qui pateixen tribulació i ajudar-los prest en les seves necessitats.

»Veus aquí, senyor Joaquim, quina vol la majestat divina que sigui la filla vostra. I si alguns estaran admirats de la seva gran excel·lència, que els sigui respost: “Dominus opus habet”, volent dir: “Així la necessita el Senyor Déu eternal perquè sigui la seva mare; ell l’ha feta visible i l’ha vestida amb una divisa tal com li calia i a ell era plaent.”

I Joaquim, havent escoltat aquestes raons, sortí quasi fora de si, tant per grandíssima admiració com per singular goig, i no pogué parlar per una gran estona. I, així que recobrà la força, digué: «Magnus est Deus noster super omnes deos! Quis ergo poterit praevidere ut aedificet ei dignam domum? Si caelum et caeli caelorum capere eum non queunt, quantus ego sum et possim ei aedificare domum?», volent dir: «Oh, àngel! Gran és el nostre Déu i Senyor, i molt meravellós sobre tots els déus! Qui hi ha que posseeixi tanta prudència i saber que pugui edificar a sa majestat digna casa? Ni el cel ni tots els cels no el poden comprendre; qui sóc jo, que hagi d’edificar una casa per a sa clemència?»

I l’àngel li respongué: «Oh, senyor Joaquim! No us recordeu de les paraules del vostre avantpassat David, que diu: “Nisi Dominus aedificaverit domum, in vanum laboraverunt qui aedificant eam”? Car si el Senyor no tenia la mà en aquesta feina, debades seria el vostre treballar, car sa majestat ha dit: “Sine me nihil potestis facere.” La veritat és que plau a sa clemència que, després de sa senyoria, vós sigueu l’obrer d’aquesta casa i us emporteu la glòria d’haver edificat el temple de Déu, molt més excel·lent sense comparació que el de Salomó; i tindreu aquesta prerrogativa singular entre tots els sants: que sereu anomenat pare de la Mare de Déu, i per aquesta causa sereu sobre tots honrat.»

I, sentint això, Joaquim es prostrà en terra i adorà Déu nostre Senyor, regraciant-li les seves altes meravelles, dient: «Oh, saber infinit i potència sense terme! Bé és gran veritat allò que és escrit: “Quod est impossibile apud homines, hoc est possibile apud Deum”, car allò que als homes semblava impossible, que jo tingués fills, i per aquesta causa he estat tan vituperat i menyspreat, i amb gran vituperi del temple llançat, quan a vós, Senyor, ha plagut, ha estat possible i factible. Quia non est confusio sperantibus in te, car no poden restar confosos llargament els qui de cor esperen en vós. Bé havia experimentat la dolçor de la vostra clemència el meu avantpassat David, quan digué: “Secundum multitudinem dolorum meorum in corde meo, consolationes tuae laetificaverunt animam meam”, car, segons els dolors que suporten amb paciència els tribulats, vós, Senyor, els doneu les vostres consolacions en molt major quantitat, segons que veig per experiència meva, i per això, Senyor, us estic més obligat que cap altre home del món, i us faig infinites gràcies d’aquesta misericòrdia que m’heu fet a mi i a tota la casa meva.»

I, veient que l’àngel estava per anar-se’n, Joaquim li diu: «Oh, príncep gloriós! Si jo he trobat gràcia davant vós, feu-me la mercè de venir al meu tabernacle, que és molt a prop d’aquí, i allí prendreu col·lació.»

I l’àngel li respon: «Senyor Joaquim, la vostra caritativa voluntat m’és molt agradable i estimada, i us dono infinites gràcies del vostre convit. Quia cibus meus invisibilis est, et potus meus a nullo mortali potest videri, car el menjar meu invisible és, i el meu beure per cap mortal no pot ésser vist. Així, senyor Joaquim, no us detureu i torneu prest amb la vostra muller, que per la vostra absència està molt angoixada, i jo aniré primer a consolar-la i a dir-li que us surti a rebre.»

I, així que l’àngel s’acomiadà, Joaquim contà la visió als seus pastors, que li eren molt fidels, i li digueren: «Senyor, per la vostra mercè, anem-hi prest i obeïu el manament de Déu nostre Senyor i del seu àngel.» I, així, feren via i se n’anaren caminant.

capítol ii-[revelació de l’àngel a anna]

COM EL MATEIX ÀNGEL REVELÀ A LA GLORIOSA ANNA LA PRIVILEGIADA CONCEPCIÓ DE LA SEVA EXCEL·LENT FILLA, A LA QUAL POSARIA PER NOM MARIA

L’àngel sobtosament fou a la posada d’Anna, la qual trobà en oració amb molt de dolor i de plor, i li digué: «Dominus misi me ad te, quem dilexisti mente et puro corde», volent dir: «Anna, tingueu goig infinit i deixeu de plorar, car el Senyor que vós ameu de pensament i de cor m’envia a vós, dient: “Tristitia vestra convertetur in gaudium, et gaudium vestrum nemo tollet a vobis”, car la vostra tristor serà convertida en singular goig, i el vostre goig ningú no us el prendrà; perquè tingueu per segur, senyora Anna, que de vós ha dit Salomó: “Invenit gratiam coram oculis Domini”, car vós heu trobat gràcia en presència de Déu nostre Senyor, i la vostra oració ha estat per sa majestat escoltada, i decideix donar-vos molt més que no heu demanat, car vós sols demanàveu fill o filla semblant als altres pecadors, i Déu nostre Senyor vol que concebeu una filla tan singular que pecat original, ni venial ni mortal en ella mai no s’hi trobarà. Pura de tota culpa la concebreu, i pura la criareu, i en puresa i netedat restarà tota la seva vida, car d’aquesta Senyora ha dit Déu nostre Senyor, per boca de Salomó: “Pulchra es, amica mea, et macula non est in te.”

»Vós, senyora Anna, desitgeu augmentar el vostre poble; doncs, aquesta excel·lent filla vostra serà qui portarà la llum divina per salvar tot el món en general, i ningú no perirà excepte per la seva pròpia culpa. Vós heu promès d’oferir al temple, al servei de Déu, la criatura que paríssiu; ara tingueu per cert, senyora, que la vostra filla és el vertader temple on l’eternal Déu i Senyor serà vist i adorat, i d’ella es cantarà: “Templum Dei sanctum est”, car aquest temple serà sant, de singular santedat.

»Vós, gloriosa Anna, no demanàveu filla bella corporalment, car sabíeu que la bellesa és a vegades gran perill per a les dones; però Déu nostre Senyor us la donarà tan bella que ni Eva, ni Raquel, ni Ester, ni cap altra, ni present ni esdevenidora, no s’hi podrà comparar, car d’aquesta sola se n’ha dit: “Ista est speciosa inter filias Iherusalem”, car aquesta és la més bella entre totes les creades, i aquesta bellesa anirà acompanyada de tanta puresa que donarà vertadera netedat de cor i de pensa als qui mirin la seva faç.

»Mana Déu nostre Senyor que li poseu per nom Maria, que vol dir ‘il·luminada’, car la seva llum il·luminarà tot el món. Aquesta serà l’estrella molt clara que guiarà tots els navegants per la mar tempestuosa d’aquest món i els portarà a port segur. I aquest nom de Maria posseeix tanta virtut quia caelum laetatur, angeli gaudent, mundus exultat, daemones fugiunt, infernus contremiscit, car, cada vegada que amb devoció serà pronunciat, tot el cel s’alegrarà, els àngels tindran gran goig i alegria, el món farà gran festa, els dimonis fugiran per gran terror i l’infern tremolarà per temor de sa senyoria.»

Quan Anna sentí que el seu desig es compliria tan àmpliament, i amb tanta glòria i exaltació de la seva casa, i que ella havia d’ésser mare d’una tan excel·lent filla, el seu dolor es convertí en sobtós i singular goig. I, alegrant-se de gran alegria, regraciant a Déu nostre Senyor per les seves misericòrdies immenses, digué: «Sterilis eram, et genui exultationem et laetitiam Israel», volent dir: «Oh, Senyor omnipotent! Gràcies infinites a la vostra clemència, car jo era estèril, i plau a vostra majestat que jo concebi i pareixi la qui ha d’ésser goig i alegria de tot Israel.»

I l’àngel, acomiadant-se d’ella, li digué: «Senyora Anna, cuiteu a la porta daurada, car el vostre estimat marit és molt a prop.» I ella, partint molt prest de casa seva amb desig inenarrable de veure el seu marit, anà a la porta daurada i allí esperà el marit, que ja era a la vista. Quan Joaquim arribà, Anna el saludà amb reverència i s’abraçaren amb molt d’amor; i, prenent-la el marit pel braç, tornaren a la seva posada donant-se l’un a l’altra notícia de la visió angèlica amb gran fervor i devoció, i en endavant continuaren molt alegres i consolats la seva virtuosa vida.

Al cap d’un temps Anna, sentint-se prenyada, féu gran goig i festa, i així passà els nou mesos d’embaràs, amb desig insaciable de veure aquella santa filla que al ventre portava.

Aquesta festa gloriosa de la Concepció ha d’ésser festivada amb gran devoció pel cristians, car fou el començament de la nostra salvació. Quia non est verus amator virginis Mariae qui respuit colere diem eius conceptionis, car, certament, no és veritable amador de la Verge Maria, senyora i reina nostra, qui no fa molta estima i no cura de santificar el dia de la seva sagrada Concepció, car sa senyoria ha mostrat per diversos miracles plaure-li molt el servei que se li fa en tal jornada.

capítol iii-[infantesa de maria]

DE LA NAIXENÇA DE LA SACRATÍSSIMA VERGE MARIA, I DE LES VIRTUTS QUE NOSTRE SENYOR TRAMETÉ AL SEU SERVEI

Complerts els nou mesos, la gloriosa Anna parí aquella excel·lent filla de la qual era dit: «Orietur stella ex Iacob», car s’ha mostrat al món aquella estrella més clara que el sol, descendent de la casa de Jacob, que alegra tota criatura.

Quan l’hagueren faixadeta, la donaren als braços de la seva mare, la qual, veient aquella cara tan desitjada, s’alegrà de goig inenarrable; i, besant-la amb gran delit, digué: «O filia mea, super solem et lunam pulcherrima, gratias ago Deo meo quia te video», volent dir: «Oh filla meva, més bella sense comparació que el sol i la lluna! Gràcies infinites dono al meu Déu i Senyor, perquè he merescut de veure-us i de tenir-vos als braços!»

Sabuda la nova del gloriós part, vicini et cognati eius congratulabantur ei, quia magnificavit Dominus misericordiam suam cum illa, alegraren-se molt amb ella els veïns i parents, car coneixien que Déu nostre Senyor havia exalçat i magnificat la seva misericòrdia i la seva gràcia en ella i li havia mostrat singular amor donant-li una tan excel·lent filla; de la qual tothom qui la visitava li deia: «Erit tibi gaudium et exultatio, et in nativitate eius multi gaudebunt», volent dir: «Oh, senyora Anna! Rebeu l’enhorabona per aquesta santa filla, de la qual tindreu singular goig i alegria; molts s’alegraran del seu naixement, i faran singular festa cada any en semblant jornada! Car estigueu segura que non est ei similis nata in mundo, car mai no ha nascut ni naixerà semblant a ella en tot l’universal món.»

Mentre santa Anna gaudia de tanta felicitat i consolació, hi arribaren cinc donzelles trameses per nostre Senyor perquè acompanyessin i servissin la Senyora que acabava de néixer ensems amb les altres que ja estaven al servei de sa senyoria. I, feta gran reverència, s’acostaren a besar la mà de sa altesa.

I digué la primera, anomenada Benignitat: «O pul-chra ad intuendum, amabilis ad contemplandum, delectabilis ad amandum», volent dir: «Oh, Senyora! Que en sou de bella i graciosa als ulls dels qui us miren! Oh, que en sou d’amorosa als qui us contemplen, i, sobretot, delitable als qui us amen! Jo, Senyora, seré amb vostra senyoria, endolcint el vostre ànim reial, fent-vos graciosa i afable a tota criatura, que tal manament tinc de Déu nostre Senyor, que m’ha tramès al servei de vostra mercè.»

Després parlà la segona, anomenada Pobresa, i digué: «Tu es gloria mea, tu es vita mea, tu lumen oculorum meorum, et tu baculum senectutis meae», volent dir: «Oh, Senyora excel·lent! La majestat de Déu nostre Senyor m’ha tramès a vós, i jo que hi vinc de molt bona voluntat, car fins avui mai no he trobat ningú que de bon cor ni voluntàriament m’hagi acollit, sinó vostra senyoria; i per això puc ben dir que vós sou la meva glòria, la llum dels meus ulls i el bastó de la meva vellesa, car en l’esdevenidor, quan el món es refredarà, serà gràcies tan sols al vostre exemple que seré sostinguda i amada. I per això, Senyora meva, us dono fe de no allunyar-me mai de vostra mercè en tota la vostra vida.»

La tercera donzella, Prudència, digué: «Conserva me, domina, quoniam speravi in te», volent dir: «Oh, Senyora meva! Del moment que a nostre Senyor ha plagut que jo estigui al vostre servei, suplico a vostra senyoria que em vulgui conservar en l’amor i la voluntat de les gents, car són pocs els qui em coneixen; ara tinc l’esperança que, per mitjà de vostra senyoria, jo seré estimada, honrada i amada.»

Venint la quarta donzella, Paciència, besà la mà a la Senyora, i digué: «O Domina, conforta me: non avertas sacrum aspectum tuum a me», volent dir: «Oh, Senyora meva! Quant he desitjat venir en tan bona posada! Vós, Senyora, sereu el meu confort i la meva ajuda. Suplico a vostra senyoria que no aparteu de mi la vostra sagrada i graciosa presència, car el meu ofici s’ha d’exercir entre els afligits i tribulats, i la meva força defalliria si vostra mercè no m’ajudava, car vós, Senyora, sereu la regla i l’exemple dels pacients, i ningú, bo i seguint-vos, no s’apartarà de mi en les seves tribulacions.»

Acostant-se a la Senyora la cinquena donzella, Fermesa, besant la mà a sa senyoria, digué: «Ego in altissimis habito et thronus meus in columna nubis», volent dir: «Jo, Senyora, fins avui no havia davallat a la terra, sinó que habito a les altures del cel i la meva cadira s’aposenta sobre els núvols, car a la terra no hi ha res de ferm, tot és sotmès a gran mutabilitat, i ningú no pot estar segur del seu proïsme. Vós, Senyora meva, portareu nova pràctica a la terra, per a exemple dels qui seguir-vos voldran; car sereu ferma i constant en totes les virtuts, perseverant-hi i augmentant contínuament fins a la fi.»

I aquestes cinc virtuts foren molt ben acollides per la Senyora.

Santa Anna sentia contínues consolacions en la seva ànima tocant i tractant aquella excel·lent filla, i hauria volgut no deixar mai de tenir-la als braços. Quan mamava, la mirava sempre a la cara amb dolçor inenarrable; quan la posava a dormir al llit, s’estava amb una espelma a la mà, mirant i contemplant aquella dolçor de cara, que li era tan plaent de veure.

Complerts els vuitanta dies, la gloriosa Anna anà al temple, portant la seva estimada filla als braços, per donar gràcies a Déu nostre Senyor, que la hi havia donada, i per oferir els sacrificis que la llei manava. I quan arribà al temple, el gran sacerdot la veié i sortí a rebre-la amb gran goig, perquè coneixia el seu gran desig de tenir fills, car moltes vegades n’havia parlat amb ell, contant-li amb moltes llàgrimes la seva angoixa i demanant-li de gràcia que en pregués a Déu.

I el sacerdot, acostant-se a ella, li digué: «Oh, Anna! Donem gràcies infinites a Déu nostre Senyor, que així ha volgut consolar-vos i complir el vostre bon desig! Ara us dic que multum valet deprecatio iusti assidua, car en vós tinc experiència certa que val molt l’oració contínua de la persona justa. Vós en l’angoixa vostra heu deixat de banda tots els altres remeis i heu recorregut tan sols a aquell qui podia ajudar-vos, és a dir Déu nostre Senyor, suplicant-li amb fervent i contínua oració que donés remei al vostre dolor, i sa majestat tan bé us ha escoltat, i ha consolat i acontentat la vostra voluntat, que us ha donat una filla tan excel·lent quae valet ad vos multo magis quam decem filii, car aquesta filla us val, sense comparació, molt més que deu fills. Gran exemple deixareu en aquest món als qui pateixen tribulació perquè cerquin tot el seu refugi en l’oració, si volen tenir aviat consolació plena.»

Anna, molt alegre de les paraules del sacerdot, dins del seu cor contínuament donava gràcies a Déu nostre Senyor de la seva misericòrdia. I així, tot enraonant, anaren davant de l’altar, i Anna hi féu la seva ofrena amb molta devoció. Acabat el sacrifici segons era manat per la llei, la gloriosa Anna prengué comiat del sacerdot, tornà a casa seva i posà la seva dolça filleta al bressol perquè reposés i dormís un poquet, i ella s’estava davant seu, agenollada, besant-li els peuets i les manetes amb un goig inenarrable. I la humilíssima Senyora, no podent suportar que la seva mare li fes tals serveis, tot i que encara no parlava, mostrava en la seva carona que no li plaïen aquestes coses. I la virtuosa mare, que no pensava en res més sinó a complaure aquella excel·lent filla, coneixent la seva voluntat, posà fi al seu propi plaer per acontentar-la a ella, i en endavant no li besava peus ni mans, sinó sols la boqueta, el frontet i les galtetes, amb grandíssim amor i reverència, car sabia qui era; car l’estimava molt més per les seves moltíssimes virtuts que no perquè fos la seva filla.