Читать книгу: «Hug de Cardona»

Directors de la col·lecció

Antoni Furió i Enric Guinot

© Els autors, 2009

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2009

Disseny de la col·lecció: J.P.

Il·lustració de la coberta:

Capitell del claustre del monestir de Santa Maria de l’Estany (segles XII-XIII).

Realització ePub: produccioneditorial.com

ISBN (vol. 1): 978-84-370-7531-0

ISBN (Obra completa): 978-84-370-7481-8

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÉDITS

ESTUDI INTRODUCTORI

DOCUMENTS

Estudi introductori

La primera referència a un document redactat a instàncies d’Hug de Cardona, l’egregi Hug de Cardona, pren la forma prosaica d’una procuració. El 30 de juny de 1425, a Gandia, nomena procurador seu mossèn Francesc Martorell, el pare de Joanot Martorell, per a fer front ad plura negotia que personalment no pot atendre.[1] No deu ser el primer procurador a qui ha de recórrer, per descomptat. Hug de Cardona només compta amb 19 anys, però sobre els seus muscles recauen ja totes les responsabilitats d’un senyor, totes les obligacions d’un cavaller i totes les obsessions d’un home que ha deixat de ser un «jove», i que el mes anterior ha estat emancipat per Alfons el Magnànim a pregàries del seu pare, el comte de Cardona. El significat d’aquesta minuta aparentment irrisòria va més enllà del pur tràmit notarial, perquè condensa el que serà la vida d’Hug de Cardona, un continu nomenament de representants seus per a defensar-lo en els múltiples escenaris en què irromp la seua figura bel·ligerant i fogosa. Fa la impressió que la biografia d’aquest cavaller és com una partida d’escacs. En cada moviment Hug s’enfronta contra un adversari diferent. Els peons són precisament els procuradors i advocats, sovint hàbils especialistes de la jurisprudència i les argúcies legals. Però és ell qui en decideix l’estratègia. Es tracta d’una partida llarga, en la qual busca cansar, confondre, irritar més aviat l’adversari.A les acaballes de la vida ho ha perdut gairebé tot, enrocat en el seu orgull d’egregi cavaller no excessivament angoixat per un endeutament esfereïdor, però incapaç ja de resistir el xec i mat definitiu amb els peons miserables que li resten.

L’ORDIT FAMILIAR

Hug és el fruit del matrimoni entre Joan Ramon Folc, fill del comte Hug de Cardona, i Joana, filla d’Alfons d’Aragó, altrament dit Alfons el Vell, comte de Ribagorça i Dénia, marquès de Villena i, a partir de 1399, duc de Gandia. El llinatge dels Cardona traspunta com un del més antics i prestigiosos de Catalunya, fins al punt que, anys a venir, Joan Ramon Folc serà conseller i almirall de l’armada d’Alfons el Magnànim. Però és per mitjà de l’avi matern, nét de Jaume II, que Hug emparenta amb la casa reial. Aquesta és la raó per la qual el seu nom sempre anirà precedit del títol flamant d’«egregi». El naixement del nen es produeix, doncs, en un dels cercles selectes de més poder, prestigi i patrimoni territorial de la Corona d’Aragó. L’aliança de les dues famílies ha estat, com no podia ser d’una altra manera, una unió concertada, llargament negociada pels dos caps respectius. Les decisions lliures dels joves, l’amor espontani i recíproc i més entre la gran aristocràcia, no van més enllà dels somnis de la literatura recreativa que circula per les corts nobiliàries. Els promesos són dos nadons quan els pares pacten l’enllaç, el 10 de juliol de 1377, que s’ajorna fins quinze anys després, tant «perquè lo dit matrimoni ne sponsals d’aquell no·s poden de present fer per defalliment de edat dels dit Johan e Johana, lo qual Johan fon ... de dos anys e mig e la dita Johana... de dos anys e II meses», com per la complicació de reunir el dot, la suma exorbitant de 25.000 florins, amb el corresponent creix o donació del futur marit, i assegurar-los convenientment amb béns i possessions de les dues parts. Finalment, el 12 de maig de 1392, a Gandia, se celebra la boda «en faç de sancta mare Sgleya, e solemnitzat e per còpula carnal confirmat».[2]

Joana marxa cap a les terres dels Cardona.Als seus 17 anys se’n du l’enyor del palau de Gandia, l’efervescència d’una petita vila on es barregen en la plaça del mercat sense massa manies cristians, moros i jueus –o conversos de jueus des del juliol de 1391–, i un plec d’exhortacions del seu pare recollides en una Lletra de càstig e bons nodriments.[3] Si les dones de les grans famílies es casen tan joves és per a fer possibles maternitats copioses i venturoses, però les de Joana no es produeixen o no reïxen amb la intermitència que es vol en les cases dels poderosos. Hug, «el segon nat legítim e natural»,[4]només arriba al cap de catorze anys del casament dels pares, el 1406, per bé que després seu feliçment en naixeran tres més. Hug du el nom de l’avi; el primogènit, el del pare Joan, una germana, el de la mare Joana, mentre que Jaume, el darrer, és un nom que pertany a la família que ha donat noms il·lustres, bisbes i magnats, i es remunta al mateix Jaume II. Hug, certament, és un nom poc usual entre la noblesa catalana. Però de vegades els magnats, homes i dones, donen solta a la imaginació i a noves modes patronímiques per singularitzar algun dels seus fills: «moltes al-tres persones són stades e n’i ha encara de present en los dits regnes e principat qui eren e són magnats e constituïts en grans e solempnes dignitats e stament qui·s apellaven e·s apellen per noms no axí usitats, vulgars o comuns, axí com són Lop, Huc, Sanxo, Dragó, Frederich, Gonçalbo e altres semblants noms».[5] Sis anys abans, Pere Marc, procurador general del duc, havia batejat el seu darrer brot amb el nom d’Ausiàs.

El destí del petit Hug es decideix quan l’avi Alfons el reclama per a educar-lo sota la seua tutela. L’eixida dels cadells de la noblesa entra dins les pautes formatives habituals. Lluny del recer domèstic, en una llar estranya, s’ensinistren en les lletres, en les armes i en els valors propis de la classe a la qual pertanyen. Els qui en tornen, ho fan quan ja han franquejat les portes de l’adolescència, encara que no poden prendre decisions per si mateixos. No deuen mostrar gaire estima envers els progenitors, que se n’havien desdit de criar-los en una edat emotivament tendra i potser quan més necessitaven un pare i una mare. Inquiets, díscols, ardents, sovint irresponsables i disbauxats, ansiegen ser reconeguts definitivament per la societat dels adults, cosa que només els ho habilita el servei d’armes i, sobretot, el matrimoni amb una dona. Hug és dels qui si tornà a Cardona seria només per completar l’educació, perquè una raó ben poderosa el sol·licita a terres valencianes. Alfons el Vell li ha donat béns a mans plenes, és a dir, alqueries, castells, possessions, jurisdiccions, vassalls: un senyoriu.

El duc de Gandia és un pare malaurat. Amb el primogènit Alfons, dit el Jove, no s’ha entès mai. Les relacions entre ambdós són permanentment un infern. En el tram final de la vida del duc, el palau es mostra com un niu de conxorxes, tramades pels servidors, pels escuders, pel llenegadís i astut Joan de Luna, qui com a dispenser controla les finances senyorials, per la seua mateixa dona Violant d’Arenós. La frustració del pare esdevé amor de l’avi. Abans de la crisi final, Alfons el Vell ja ha acollit no sols els brots legítims del seu fill Pere de Villena,Alfons,Enric i Elionor,sinó també l’il·legítim Galvany.Si la vinguda d’aquests quatre néts obeeix probablement a la mort de Pere el 1385 a la batalla d’Aljubarrota, la d’Hug deu respondre a l’anhel d’omplir el buit filial causat per les desavinences irremeiables amb Alfons el Jove i castigar el seu desafecte.

El pitjor càstig que li pot infringir no és altre que el d’amputar-li les possessions que confia heretar després de tants anys d’espera. El 23 de maig de 1407, Alfons el Vell fa donació al petit Hug dels llocs i alqueries del Real, Benipexcar, Beniopa,Alcodar, Benicanena i l’Alqueria Nova, en l’horta de Gandia, Ondara, en el comtat de Dénia, Calassanç i Sanui, en el comtat de Ribargorça, a més de 6.000 lliures sobre el castell de Guadalest. I cinc mesos després, el 29 d’octubre, lliura a la seua filla Joana, la mare d’Hug, les valls de Gallinera i Ebo, encara que se’n reserva l’usdefruit en vida, i condicionada a la tramesa del seu nét: «que vós, dita dona Johana, filla nostra, farets ab acabament que don Hugo, nét nostre molt amat, fill comú al dit egregi don Johan e a vós, serà aduyt e menat a nostre poder e de la duquesa, nostra muller, mare vostra, on que siam, dins dos anys o abans, comptadors del XXIII dies de maig proppassat en avant, en lo qual dia nós fem certa donació e heretament al dit don Hugo, nét nostre, per estar e criar-se ab nosaltres, com de açò hajam sobiran desig e gran plaer».[6]

Alfons el Jove no renuncia al que considera legítimament seu, part fonamental de la seua herència.Aquest apunta cap un culpable de la decisió del seu pare: Joan Ramon Folc, interessat a afavorir el llinatge dels Cardona, i l’arriba a acusar d’haver subornat Joan de Luna, qui també signa en la donació del 29 d’octubre, amb 5.000 florins per tal d’intervenir prop del duc Vell a favor dels traspassos a Hug i Joana.[7]L’encreuament de lletres de batalla testimonia tant la impotència d’Alfons el Jove, aferrat a la retòrica cavalleresca, com les maniobres hàbilment teixides per Joan Ramon Folc.[8]El 25 d’agost de 1410 concerten una pau, que contempla el casament d’Hug amb una filla legítima d’Alfons el Jove o del seu primogènit, però ni la pau prospera ni Alfons té la descendència desitjada.[9]

Els pares no trameten Hug en el termini fixat dels dos anys. És massa menut per a tan llarg viatge. El duc se’n fa càrrec, en efecte, tant de «vostra edat pueril com per lo lonch camí» que separa Cardona de Gandia, cinc-cents quilòmetres pel cap baix. El 23 de maig de 1409, a pregàries del comte i la comtessa, consent un ajornament de dos anys. I encara n’atorga un altre de sis mesos, perquè la primavera de 1411 la pesta ha fet la seua aparició devastadora i la persona d’Hug, encara en «la tendrea e pueril edat», correria evident perill «en venir en tan lonch camí e passar per lochs plens de mortalitats, e axí mateix que aquesta nostra vila de Gandia e en les altres terres nostres d’aquest regne de gran temps ençà són stades e són de present grans epidèmies, pestilències [e] mortalitats».[10]

L’acte solemne de recepció d’Hug té lloc finalment el 30 de novembre de 1411 en la Cambra de Paraments del palau, davant d’una bona representació del seguici del duc «e altres en multitut copiosa allí ajustats». El cavaller Francesc de Vilanova, procurador de Joan Ramon Folc, li suplica, atès que el lliurament del petit s’ha acomplit dins el termini previst, «que absolvés e hagués per absolt e quiti lo dit egregi comte de Cardona dels dits sagrament e homenatge, penes pecuniàries e de les altres coses en les quals lo dit comte fos astret e obligat al dit senyor duch en la dita carta e promissió e obligació». Alfons el Vell així ho fa, tot reconeixent que havia rebut el petit Hug «ab gran plaer e molt bon voler dins lo temps en la dita carta d’obligació e promissió limitat e declarat», i pocs instants després, «en lo dit dia e hora, lo dit senyor duch féu cavaller» aquest nen de cinc anys.[11] Hug ingressa en la societat dels adults.

El duc, en les hores postremes de la vida, és un vell, amargat, malalt i gairebé cec. La vinguda del nét dona una mica d’alegria a aquella casa, però ja és massa tard. El 5 de març de 1412 Alfons el Vell mor i és soterrat a l’església de Santa Maria de Gandia. Uns mesos després, el 17 de juliol, el col·lector d’Alfons el Jove paga a mestre Gerard, sastre, 45 sous «per les robes que ha fetes a don Hugo de Cardona, nebot del dit senyor, e a son mestre».[12] Així, doncs, encara és a Gandia i sota la tutela d’un preceptor privat. De seguida que Alfons el Jove pren possessió del ducat, reprèn l’ofensiva contra els Cardona i fins al moment de la seua mort pledeja per tal de conservar la unitat del patrimoni trencada pel seu progenitor.Alfons el Magnànim,però,dóna suport al jove Hug,«al qual axí per ses virtuts e mèrits com encara per los grans e fructuosos serveys per lo noble e amat conseller e almirall de nostres mars lo comte de Cardona, pare seu, a nós en diverses maneres fets e prestats e que fer e prestar contínuament no cessa», i escriu el 5 de novembre de 1424 sengles recomanacions al governador i al batle del regne perquè el tracten «ab special prerogativa e favor, tan com rahó e justícia ho permeta», en el seu plet amb Alfons el Jove.[13]

La mort sobtada del duc canvia l’escenari i la trama de la discutida herència d’Alfons el Vell a favor d’Hug de Cardona. Ara és Alfons el Magnànim qui en vol traure partit, és a dir, compensacions econòmiques, mentre que el seu germà, Joan de Navarra, el nou duc de Gandia, reclama a Hug drets d’herència i les possessions del comtat de Ribagorça[14]. En previsió del nou enfrontament als tribunals i per donar més solidesa als drets d’Hug, el seu pare, des de Saragossa estant, decideix emancipar-lo el 23 de maig de 1425, en un cerimònia davant el rei, de manera que emancipavit et a sacris sui patris nexibus manu et potestate propria liberavit penitus et eiccit nobilem virum dominum Hugonem de Cardona, filium suum et egregie domne Iohanne, quondam prime uxore sue, in etatis sue anno decimonono constitutum, ibidem presentem, hec volentem et petentem.[15] Les energies desplegades per Hug a fi de retenir l’herència i consolidar el senyoriu s’aventuren enormes, tant com la suma que ha de pagar a l’un i a l’altre, no inferior als 200.000 sous, amb l’objectiu de vincular definitivament les terres i les jurisdiccions, sense les quals no hauria estat mai ningú. Però el capital lliurat és un terratrèmol financer que soscava el futur econòmic i fins patrimonial del plançó dels Cardona.

El casament amb Blanca de Navarra suposa una injecció monetària en uns moments d’ofec i de recursos limitats. La jove candidata, segurament menor de 20 anys,[16] aporta un dot de 14.000 florins, és a dir, 154.000 sous, destinats íntegrament a pagar a Joan de Navarra i a adquirir els drets sobre les alqueries de l’horta de Gandia.[17] Amb tot, als docs. núm. 52 i 155 el dot de Blanca s’avalua en 16.000 florins. La informació al nostre abast, però, no permet aclarir la raó d’aquesta confusió. Deuen haver estat complicades també les negociacions per a arribar a un acord, dirigides personalment per Joan Ramon Folc, el pare d’Hug. Blanca és filla de la infanta Joana de Navarra i neboda del rei Carles III i de Maria, la primera esposa d’Alfons el Jove. Es tracta, per tant, d’un matrimoni que millora fins i tot el del seus progenitors, en pujar un graó més i lligar-se directament a una família reial: Alfons el Vell era nét de rei, Joana, filla.

No és possible esbrinar el lloc on la jove parella fixa la seua residència. Alfons el Vell va emprendre tot un seguit de reformes en un casalot del Real. De fet, sovint es fa referència a aquest palau com la domus senyorial, on Hug signa multitud de documents, que ben aviat l’amplia amb la construcció annexa del trapig de sucre. Es tracta d’un edifici de grans dimensions i de murs grossos, amb l’aparença més aviat d’una casa forta. Ateny els 25,11 metres quadrats de façana i els 8 metres de profunditat, amb una superfície de 200 metres quadrats.Té dues plantes i una coberta de dues aigües;la inferior s’alça fins gairebé els 5 metres.[18] Malgrat les millores resulta inversemblant la instal·lació de tota una filla d’infanta com Blanca de Navarra en una antiga alqueria poblada per musulmans. Probablement adquireixen una casa a València, i més després de la dissolució de la cort dels ducs a Gandia. A la capital del regne Blanca gaudiria de les companyies pròpies de la seua condició, de l’enrenou de la gran ciutat i del seu atapeït calendari festiu i religiós, mentre que Hug seguiria de prop les vicissituds de la política regional.

Però, significativament, el senyor de Beniopa i el Real manté el domicili a Cardona i es reivindica en conseqüència com a «català». No es tracta de cap sentiment particular de pertanyença, sinó d’una estratègia calculada d’ambigüitat de residència per eludir tributacions fiscals i ingerències dels tribunals de justícia del regne.És així com Jaume Vidal,el seu fidel procurador,protesta al lloctinent del governador en un plet contra mossèn Francesc Martorell, el qual li requereix a Hug de Cardona el salari i les despeses fetes com a procurador seu, que «no consentia en la dita demanda, ne coses en aquella contengudes, ne en la recepció de testimonis, ans dix que protestava de actes e enantaments nul·les, e açò per tal com son principal no sia habitador de aquest regne ne pot ésser tengut ací, com sia català e tinga sa habitació en Cardona e deu ésser-la convengut».[19]

Amb Blanca té tan sols un fill, si més no que sobreviu: Joan, que du un dels dos noms de l’avi i des de ben prompte lligat per Hug als destins de la casa i el senyoriu. La manca de més descendència es deu al fet de la mort sobtada de Blanca. No ha tingut temps ni per a confegir el testament. El seu traspàs, però, queda en el més complet dels silencis. Així passa amb la vida pública i privada de les dones, llevat de casos excepcionals.

D’on obté la segona esposa il·lustra les pràctiques matrimonials de la noblesa, marcades per una forta endogàmia, sembla que bastant accentuada entre els Cardona. Joana, la candidata escollida, pertany al llinatge. No podem ben bé fixar el grau de parentiu, però probablement era cosina d’Hug per part de sa mare Beatriu, i en conseqüència han necessitat preceptiva dispensa eclesiàstica per al casament, que obtenen el 4 de juliol de 1444. Però Joana, a més, era vídua i el seu primer marit havia estat un altre Cardona, Joan, i amb el qual havia tingut almenys un fill, amb el nom també del pare.[20] Joana, doncs, no ix del cercle del llinatge. Però en Joana, tant com la marca genealògica i noble pesa la marca burgesa, perquè el seu pare, el marit de Beatriu, és Jaume Sebastià, un ciutadà de València. Ara bé, la davallada de l’egregi nét d’Alfons el Vell, tant en el capital simbòlic com en el material a l’hora de concertar aquest segon matrimoni es materialitza en l’import del dot. Si el de Blanca, filla d’infanta, ateny els 154.000 sous, el de Joana, filla d’un ciutadà i un brot secundari dels Cardona, es queda en els 40.000. Amb tot, per la seua viduïtat, Hug s’estalvia el creix, la meitat exacta del dot, tal com prescriuen els Furs.[21] Amb tot, resulta estrany el lloc escollit per a la cerimònia: Benimasmut, una petita alqueria de Joana prop d’Ondara, que si bé comptaria amb una esglesiola o una capella, gairebé tots els habitants eren musulmans. Pocs oripells i fastuositats deuen ornar la missa celebrada per fra Antoni Sala, monjo de Sant Jeroni de Cotalba. Fa l’efecte que Hug de Cardona ha optat per la discreció. Fins i tot la manca de notari ajornarà la redacció del document que recull la cerimònia per l’Església fins al 13 de juny de 1449.[22]

Joana sap amb qui es lliga, per descomptat. Ja no és una decisió que els seus progenitors fan per ella. Posseeix l’autonomia d’una vídua i la suficiència d’un dot propi.Tot i la procedència nobiliària de la família de la mare, s’ha foguejat en un món burgès, el dels censals, els negocis i les operacions bancàries. Hug necessita una dona i una companya amb habilitats per moure’s en la xarxa enrevessada de l’especulació financera. Joana compleix aquest paper d’una manera formidable. Li presta diners al seu marit per a recuperar el trapig, controlat pels arrendadors del senyoriu, s’immisceix en la gestió de la factoria sucrera i en la direcció de la casa. Es fa solidària, doncs, de les dificultats del seu marit i, encara, li dóna quatre fills més: Onofre, Beatriu, Maria i Joana.

Onofre és encara menor d’edat el 26 de novembre de 1454, perquè compta amb un tutor en la persona de Pere de Centelles.[23] En aquest dia, amo-re paterno quem erga vos, nobilem et dilectum Onoffrium de Cardona, filium nostrum, gerimus vobis, eidem nobili et dilecto Onoffrio de Cardona, filio nostro legittimo et naturali, li fa donació de tots de drets i accions que per diverses causes li pertanyen sobre els béns i drets d’Alfons el Vell, Alfons el Jove, i les valls d’Ebo i Gallinera. Tot plegat no es materialitza en res concret, però poden derivar en el futur drets i expectatives d’herència i successió. La transferència queda subjecta a quatre condicions: durant vida del seu pare, Onofre no podrà donar els béns, vendre’ls o alienar-los; si mai li manava, de paraula o per escrit, de donar o distribuir aquests béns, en propietat o en usdefruit, ho haurà d’acceptar, i finalment sempre li haurà de ser obedient: sitis nobis obedientis in omnibus per nos vobis mandandis seu percipiendis, et non sitis ingratus nec ingratitudinem comittere valeatis seu valere possitis.[24] La darrera de les condicions es refereix a la prohibició de signar cap matrimoni sense el seu consentiment. Per tant, el seu pare és qui deu decidir el casament d’Onofre amb Beatriu Bou, família de la petita noblesa de la ciutat de València.[25]

És poc el que li dóna perquè poc és el que pot donar. No sols perquè el gruix de les possessions les reserva per a Joan sinó perquè la situació patrimonial continua sent crítica, en uns anys en què Gandia desplega tota una ofensiva que l’obliga a mantenir llargs i costosos plets en la cort de la Governació amb resultats adversos. Per frenar les execucions dels censalistes, en mans dels quals està des de fa temps, Hug sol·licita al rei guiatges intermitents. El 1444 ja ni paga un sastre ni tampoc un notari, i es llança a practicar el cors amb una galera, que en principi ha armat per al servei de la corona, amb l’esperança d’aconseguir ingressos suplementaris.

A banda els fills, Joana li subministra suport financer i ajuda en el destret, però no pot aturar el desgavell financer.Tot són demandes i plets dels creditors censalistes. El 1462 la casa valenciana dels Cardona és al caire de l’abisme. Per defugir l’acció de la justícia, Hug viu temporalment a Ador. Finalment, el rei mana el segrest de les rendes del senyoriu i així procedir a un indispensable sanejament i pagar els censalistes. De sobte, quan tot està a punt de la «total ruïna e destrucció de la vostra casa», que el prevenen els notaris Miquel Dalmau i Joan Toda,[26] la vida d’Hug de Cardona entra dins un silenci impenetrable. El 17 d’octubre de 1462, des del Real, encara nomena Cilim Benxaem alamí de les seues terres, sis dies més tard estén una procuració a favor de Joana, la seua dona, i Joan Cornet, el mercader germà de Joana, i encara el 30 de novembre, del castell de Guadalest estant, carrega un censal junt amb el seu fill Joan i els síndics dels seus llocs i alqueries.[27] Després s’obre un buit entorn seu, mentre que Joana es veu amb la urgència el 7 d’agost de 1464 de demanar a Ramon Lletrà, notari de Xàtiva, la redacció de les seues voluntats. Deu ser una malaltia greu, perquè el 8 d’octubre ja ha mort i el notari publica el testament, en el qual nomena hereu dels seus béns Onofre i fa certes lleixes a les seues filles i els seues néts.[28] Hug és un vidu que no pledeja ni protesta, no parla ni escriu. S’aferra a un mutisme desconcertant.

El 9 de maig de 1469,però,de sobte reapareix a València.Negocia personalment els capítols matrimonials de la seua filla Maria amb Francesc de Bellvís, senyor de la baronia de Bèlgida, i a la qual assigna un dot de 3.500 florins per mitjà de censals, assegurats sobre les rendes d’Ondara.[29] El 17 d’agost, junt amb Onofre, reben la visita de dos notaris, Jaume Gisquerol i Joan Beneito, comissionats pel comte de Prades per fer-los saber el contingut d’una sentència arbitral seua que concedia el senyoriu a Joan, i «volent-los legir aquella, presents los testimonis damunt de proximo e davall scrits, respongueren que no la calia legir com ells la sabessen ja, e que la havien per lesta e publicada e que lohaven e approvaven aquella de la primera línea fins a la darrera inclusive».[30] L’endemà d’aquesta sentència dolorosa, Hug torna al silenci. Fins almenys la darreria de 1474 hi ha referències seues sense el preceptiu quondam, que autoritzaria a afirmar la seua defunció. Al vell Hug, doncs, també una greu malaltia, com ha passat amb Joana, la seua dona, l’ha hagut de fer retirar de la vida pública. Amb més de 60 anys, no deu ja ni poder-se alçar del llit, ni tan sols requerir a la seua vora un notari.[31]

Ha arribat l’hora de Joan de Cardona, que ha anat escalant posicions de prestigi a l’ombra del pare. L’agost de 1448 encara era menor de 20 d’anys i Hug és nomenat curador seu per poder carregar censals.[32] De seguida que ateny la majoria se’l veu obrar pel seu compte. La seua ascendència li franqueja moltes portes. El 1457 entra al servei del príncep de Viana, el seu oncle Carles, com a camarleng.[33] Impetuós, com el seu pare, s’embranca cinc anys més tard en una guerra privada, amb el suport del seu cosí germà Jaume Cardona, contra Joan de Mompalau, senyor de Pedreguer, i Ramon Sifre, senyor de Benidoleig. Al Real, a Ondara i Benimasmut «se fan molts ajusts de gents d’armes, axí de peu com de cavall, e mals empreniments, e aquells serien e són scientment receptats e acollits, axí per los dits nobles don Hugo de Cardona e dona Johana, muller de aquell, e per los officials que en aquells dits lochs tenen». El procurador fiscal del rei els denuncia a tots perquè «ab los dits ajusts e empreses se sien fetes moltes coses de les quals se són seguits omeys e molts inconvenients, donants gran deservey a la magestat del dit senyor rey e turbació e dan al pacífich stament de la cosa pública del present regne, majorment com aquells il·lícitament guerregen entre si».[34]

Certs indicis assenyalen, a més, diferències entre Hug i Joan. «E no us [volem] dir pus, sinó [que us] pregam que de les dites coses no conferescau ab lo dit don Johan, fill vostre, lo qual certament cela e celarà lo bé de la casa vostra» l’adverteixen els notaris Miquel Dalmau i Joan Toda, a propòsit de les rendes provinents de les alqueries.[35] La sentència arbitral del comte de Prades suggereix una abrupta escissió familiar: d’una banda Joan, de l’altra Hug, Onofre i les altres germanes, Joana, Maria i Beatriu. Joan ansia posar-se al capdavant dels dominis, i a tal efecte el 3 de desembre de 1470 insta una demanda de successió a l’herència de sa mare Blanca, morta intestada.[36] Els contemporanis ràpidament oblidaran Hug de Cardona, un home i un cavaller, un personatge també, que traça els vaivens i el declivi de tants membres de la cavalleria valenciana. Són responsables, sens dubte, d’administracions nefastes, però els temps tampoc no els foren gaire propicis.

LA JURISDICCIÓ EN DUBTE

Territorialment el senyoriu d’Hug de Cardona és modest, però l’integren terres ben productives, en particular les de la comarca de la Safor, alqueries de demografia robusta. Per a millor gestionar-lo se serveix d’un procurador general, que durant molts anys és el donzell de Gandia Dalmau Castellaulí, un batle, que fa de lloctinent del procurador, un saig i corredor, un notari i escrivà, tots cristians, i un alamí musulmà, que és alhora col·lector de les rendes. Al Real es troba la residència senyorial, però és a Beniopa on s’alça la seu de la cort amb la presó, on ventila els assumptes civils i criminals que li permet la baixa jurisdicció, la major part dels quals, però, en ser qüestions de moro a moro, són sentenciades per l’alfaquí. A Confrides i Guadalest –bescanviats amb Joan de Navarra per les ribagorçanes Sanui i Calaçanç– i Ondara l’organigrama deu ser molt semblant.

El conjunt de rendes forma una teranyina difícil d’avaluar i precisar. Els drets sobre la terra constitueixen els fonaments sobre els quals descansa l’edifici econòmic. La major part els cobra en metàl·lic, repartits entre el secà i sobretot el regadiu. Però no són gens negligibles les particions de la canyamel, en les alqueries de la Safor, i de la pansa en les alqueries de la Marina.[37] D’altres ingressos provenen dels molins, els forns i les almàsseres, monopolis dominicals, i de les tendes i les carnisseries.[38] A tot açò cal afegir també la percepció d’una sèrie d’emoluments que afecten els moros vassalls d’Hug, com ara el besant, «per star e habitar» en les seues alqueries, taxes per l’aviram i la manufactura tèxtil domèstica, entre d’altres, i també alguns «presents que los vassalls dels dits lochs, viles e castells acostumen fer cascun any de pansa, mel, gallines, e menuderies semblants».[39] L’exercici de la jurisdicció civil i criminal sobre les seues possessions és possible que també proporcione a Hug algunes entrades molt variables arran de les multes imposades sobre els camperols que delinqueixen. Des de 1438 Hug té la facultat d’imposar cises durant cinc anys, gràcies a una concessió de corts a tots els membres del braç militar, privilegi que obté novament el 1446 durant un termini de vuit anys pel seu actiu paper en les corts de 1443-1446.[40]

És així com reuneix cada any quantitats que oscil·len entre els 20.000 i els 25.000 sous per les alqueries de l’horta de Gandia, gràcies al trapig;[41]uns

6.000 sous per la vall de Guadalest; entre 3.000 i 3.500 sous per Confrides, i entre 1.200-1.300 sous per Ondara, l’Alcúdia i Benimasmut.[42] Amb els 30.000 sous o més que ingressa, Hug de Cardona supera àmpliament les rendes d’Ausiàs Marc i pràcticament iguala les de la vila de Gandia.[43]

No és el senyor, però, qui les recapta directament a través dels seus oficials, sinó que les confia a arrendadors a canvi de sumes negociades i escripturades de forma escrupolosa pel notari. Generalment es tracta de mercaders, interessats en l’adquisició d’excel·lents productes agraris per a les seues operacions de curt i llarg radi. Per a la gestió del trapig al principi es decanta per la societat mercantil, però després d’una experiència farcida de renyines el cedeix també a arrendadors. Quan per comptes d’un arrendament global es desglossa per partides, llavors els mercaders de Gandia i fins i tot llauradors rics, moros i cristians, hi arrisquen els seus capitals. En qualsevol cas, una altra ocasió d’enfrontaments, perquè Hug de Cardona es malfia tant dels socis com dels arrendadors i sovint s’immisceix en tasques de direcció que no li pertoquen. Si Paganino Rana, el fill del soci d’Hug en la companyia del trapig del Real, afirma que «la granditat e potència del dit molt noble don Ugo de Cardona se dupte ... de ésser-li feta alguna novitat, molèstia e inquietació en la teneó que·l dit pare seu havia del dit trapig»,[44] per part seua Hug no se’n refia gaire dels qui té a prop, en tenir «en casa sua e del trapig diverses persones de diverses lengües e condicions e no conexia aquelles si són leals ni si li faran menys del çucres e mells que són e restaran en la dita casa, que si dan o mal algú li faran».[45]

Hug no pot deixar perdre ni un sou.Tots els diners que reuneix o espera reunir són imprescindibles per a unes necessitats que diàriament degueren ser ingents. Ha de pagar notaris i advocats, els oficials del senyoriu, els escuders, la colla dels servidors integrada per mossos i criades; ha de mantenir el palau del Real i sens dubte una casa a València, i sobretot ha de sostenir el ritme de vida que correspon a un cavaller: una taula sempre ben proveïda, un mobiliari i una decoració luxosa de l’interior domèstic, unes cavallerisses plenes, robes confegides amb les teles més cares,[46] i, per descomptat, l’adquisició d’armes.[47] En fi, ha de preveure els terminis de les pensions dels censals, els impostos a la vila de Gandia, les regulars caritats eclesiàstiques i les demandes intermitents del rei.

És veritat que Hug pren rendes als seus vassalls, les ordinàries i les extraordinàries en forma de censals, que fan més mal. Però també els defensa de les arbitrarietats dels oficials de les viles veïnes, i un seguit d’accions que no deixen de tenir el seu cost. Les cises i les taxes que imposen Oliva i Gandia als vassalls del cavaller, les penyores que els prenen, tenen sempre la seua corresponent denúncia.Abrahim Badai només troba en el seu senyor el suport i la defensa contra la sentència de mort dictada pel procurador general del duc de Gandia.[48]

Les finances d’Hug de Cardona depenen absolutament, doncs, dels ingressos del senyoriu. Qualsevol erosió d’un dret, una renda o un privilegi, per menut o insignificant que siga, repercuteix de seguida en una salut econòmica permanentment anèmica. Per això aplica totes les energies de què és capaç a defensar les donacions de l’avi Alfons. Però se les ha d’heure amb dos poderosos adversaris, amb interessos divergents però que mancomunen les seues forces per a sotmetre’l: el duc Joan de Navarra i la vila de Gandia. L’un aspira a l’hegemonia jurisdiccional incontestable, l’altra a obligar-lo a pagar impostos i tributs per tenir radicades les seues possessions dins els seus termes generals.

Un 26 de febrer de 1427, els jurats, juntament amb el delegat del procurador del duc, es presenten a Benipeixcar, l’alqueria que és ben a prop de la vila. Els hi acompanya el notari Pere Belsa, que n’alça l’acta notarial. Hi són aquí per executar una sentència que ja fa més de cinquanta anys, el 1376, dictaminà el jurisperit Ramon Borrell, per la qual la meitat de les cases i terres de Benipeixcar quedaven sota la jurisdicció de Gandia. Mai no s’havia aplicat, mentre Alfons el Vell i Alfons el Jove senyorejaren el ducat. Però ara, els oficials de la vila, «haüt consell permanent dels advocats del senyor rey de Navarra»,[49] el nou titular del ducat,s’apressen a executar-la.No és un acte espontani.Abans ha tingut lloc almenys una reunió prèvia a València, en casa de misser Climent de Vilanova, amb la presència de «los quatre advocats del senyor rey de Navarra, e micer Gabriel de Riusech, advocat del egregi don Huguo de Cardona, e mossèn Ausiàs March, cavaller, habitador de la dita vila, e dos misagers de la dita vila de Gandia», els quals exhibeixen la sentència de 1376 que havien exhumat de l’arxiu. La reunió deu ser tensa, i només després de «moltes alteracions entre lo dit procurador del dit egregi don Huguo, qui present era, e los dits misagers de la dita vila, e, disputat lo cars per los dits advocats de cascuna de les dites parts, los dits advocats dixeren de paraula que la dita vila de feyt entràs en possesió de collir les dites inpossicions de la dita mytat de Benipexcar».[50] Ja en aquesta alqueria, els oficials de Gandia, «ab coratge e intenció de acceptar e haver la plenera e total possessió corporal e quasi dels alberchs, terres e possessions tengudes e stretes contribuir en les impossicions de la dita vila», inventarien les cases una a una, incloses la mesquita i la carnisseria, de manera que la part «deçà la cèquia ves la vila tro al delà mezquita inclusive» queda dins la jurisdicció i contribució de Gandia.[51] Indignats, segueixen les passes de la comitiva l’alamí Fuceí Abdulcarim, els jurats i el batle Bartomeu Torrella, però la docilitat i el mutisme dels vassalls d’Hug desconcerten. Tampoc no hi és el senyor; significativament ha preferit absentar-s’hi, per evitar la humiliació dels burgesos,sempre arrogants i busca-raons.Tot d’una el jove cavaller de vint-i-un anys veu com li amputen el senyoriu, cases i famílies que paguen rendes. És la primera d’un seguit de derrotes que li infligiran al llarg de la seua vida, però aquesta serà la més sentida.

No ve de nou la contundència de Gandia, en la seua porfia de retallar les ales jurisdiccionals a l’atapeïda cavalleria que posseeix minúsculs senyorius dins els seus termes generals. Com arreu dels petits o grans nuclis urbans del país, els enfrontaments, esguitats a voltes de violència armada, conten amb una llarga tradició i ha fet madurar la identitat col·lectiva, l’orgull cívic i la solidaritat comunitària enllà del filtre de les fortunes. Però ara Hug de Cardona passa a ser el principal adversari a batre, perquè les seues possessions –Beniopa, Benicanena, Benipeixcar, el Real, l’Alqueria Nova i l’alqueria d’En Foixet[52] – envolten la vila, i perquè la potència pròpia del nét del duc Alfons, i casat amb la no menys poderosa i rica Blanca de Navarra, el converteix en el més perillós de tots.[53]

La donació del ducat que el Magnànim ha fet al seu germà Joan marca una inflexió de les relacions de la vila amb la cavalleria del terme. Els burgesos troben en Joan de Navarra un aliat interessat a retallar també el poder dels senyors menors. I prou que els convé, a mesura que el deute local creix i exacerba les ocasions del conflicte. No és estrany que quan el 1425 el Trastàmara envia el seu procurador Alfonso de Morales a prendre la possessió de la vila i el ducat, Hug no hi comparega, en uns moments, a més, que Joan li pledeja el traspàs del senyoriu, i li reclama enormes compensacions monetàries i les possessions del comtat de Ribagorça. El procurador d’Hug, que sí s’hi ha presentat per a l’acte tan simbòlic, ha rebut la consigna de no retre l’homenatge en primera instància. Hi argüeix que el seu senyor compta amb tota la jurisdicció en les seues alqueries. No és més que una finta per marcar el terreny dels enfrontaments que a bon segur s’aveïnen. Francesc Martorell, el cavaller que el representa, acaba per prestar l’homenatge imperatiu i, doncs, reconeix implícitament la suprema jurisdicció al nou duc.

¿Què li impugna la vila a Hug de Cardona? La possessió i exercici del mer i mixt imperi. Malgrat que la donació de les alqueries de l’horta de Gandia feta per Alfons el Vell contemplava l’alta i baixa jurisdicció, Hug de Cardona ha de prendre possessió del senyoriu sols amb el mixt imperi. El procurador d’Alfons el Magnànim, es nega a lliurar-li l’alta jurisdicció atès que «tot lo mer imperi volgués ésser reservat al dit senyor rey».[54] És per això que Hug exigeix la restitució de l’alta jurisdicció, no sols pel poder que li confereix tenir-la entre les seues mans sinó també perquè a través seu s’escolen els delictes més greus, és a dir, els que reporten les «calònies» més substancioses. Així que Iucef Albardaner de Benipeixcar perpetra un furt «per lo qual mereixia mort corporal», Hug i els seus oficials, «tengueren e an tengut aquell secret a la suprema juredicció de la qual era la conexença, e als officials del dit senyor rey de Navarra. Et, ço que és pus greu, secretament han pres lo moro e composat per lo dit crim, e lo dit noble don Ugo e sos officials han presa la dita composició e peccúnnia del dit moro o d’altri per ell sens convocar ni dir res als officials del dit senyor rey de Navarra». En assabentar-se del fet els oficials de Gandia, «decontinent feren pendre lo dit Iucef Albardaner, e per lo procurador fischal, com tots los casos dels moros sien fischals, féu denunciar e denuncià aquell del dit crim e procehí a persecució del dit procés tro a Sunna», que li val una composició de 250 florins.[55] De res serveix la protesta de Jaume Vidal, el procurador de Cardona, en la sala de la Governació.[56]

La jurisdicció abisma dues concepcions del poder feudal i urbà, però la fiscalitat, una derivació de la capacitat jurisdiccional d’imposar taxes i tributs, és el cavall de batalla permanent. Des de 1425 Gandia no deixa de pressionar Hug de Cardona i tots els senyors propietaris dins els seus termes generals. Les fermes i contrafermes de drets es repeteixen per impagaments i per penyores infligides als vassalls del cavaller. Aquest al·lega que els seus llocs ja paguen al braç militar.[57] Però, com en la jurisdicció, ha de plegar-se a les demandes ciutadanes, a contracor i amb totes les dilacions possibles. Si per pagar la peita de 1425 tarda dos anys, per a la de 1451 en tarda onze.

Gandia demana tributacions extraordinàries en conjuntures adverses o donatius per al senyor i duc de la vila,però abans mira de consensuar un acord unànime amb els senyors del terme,i així convoca a tots al Consell per carta.El 1435 tracta de convèncer-los que accepten una taxa atenent tant a la «multitud dels càrechs de aquella com per sterelidat dels fruyts e per lo pejorament del temps», ja que «les peytes e altres drets ordinaris no bastaven ne podien bastar a paguar aquells dits càrechs».A Hug el representa el seu batle BartomeuTorrella,el qual els diu:«Senyors, no·m dóna de parer que aquesta tacha se deja fer ni·s puxa fer, ni y consent tro avant yo aja parlat ab lo advocat o advocats de don Huguo».La ferma de dret que aconsellen els advocats enceta un plet llarg i voluminós, en el qual el protagonisme corre a càrrec dels testimonis, moros i cristians, presentats per les dues parts.[58]

Un any abans la raó de l’enfrontament és pels bovalars que Hug de Cardona pot o no tenir dins els termes de les seues alqueries. La vila li ho nega, el cavaller en postula el dret. Per una vegada decideixen eludir el rigor del tribunal, amb les despeses inevitables, i recórrer a la mediació arbitral. Climent de Vilanova i Gabriel de Riusec, experts en lleis, són els dos jutges escollits. A Hug i als carnissers de les alqueries els permeten tenir tots els caps de bestiar que voldran, però exclusivament dins els límits de les alqueries, sense poder ferhi bovalar, «attès encara lo encovenient que se’n seguiria, car si tots los lochs e alqueries que són situats o situades dins los térmens generals de la dita vila feyen bovalars seria gran estretura als amprius de la dita vila».Tampoc els bestiars dels vassalls de Cardona no podran accedir al bovalar de Gandia, mentre que els dels carnissers de la vila sí que podran «péxer sens empediment algú en lo antich bovalar de la dita vila», és a dir, dins les alqueries d’aquell.[59] La sentència perjudica, una vegada més, els interessos del senyor de Beniopa i del Real.Amb tot, l’arbitració no elimina les raons soterrades del conflicte. L’horta periurbana de Gandia, densament poblada i ocupada pels cereals i la canyamel, té immenses dificultats per a acollir els nombrosos bestiars que la proveeixen de carn. En aquesta situació les invasions dels sembrats són permanents, com la disputa pel territori susceptible de subministrar pastures. Per això, just un any desprésdelpronunciament demisserVilanovaimisserRiusec,JaumeVidal,com a procurador i síndic de les aljames de Beniopa, Benipeixcar i el Real, ferma de dret perquè «los justícia, jurats e officials de la dita vila són entrats dins los dits lochs e térmens de aquells per lançar-ne los dits llurs bestiars, ço que fer no poden ni deuen com no y hajen, segons dit és, juredicció alguna».[60]

L’any 1438 és crucial en les relacions d’Hug de Cardona amb Gandia, i d’altres cavallers heretats en el terme general de la vila, com Joan Sifre, senyor de Daimús, i Joan de Nàtera, senyor de Xeraco. El 5 de juny, els experts forals Climent de Vilanova i Pere Belluga, comissionats per Joan de Navarra, com a lloctinent general del Magnànim des del 31 de maig de l’any anterior, procedeixen a emetre una sentència que contempla pràcticament tots els punts de controvèrsia que es vénen arrossegant d’ençà del 1425.[61] Hug, doncs, es resistia a acceptar les resolucions anteriors que perjudicaven els seus interessos i ha apel·lat al rei, d’on deriva la comissió als missers Vilanova i Belluga. A més, les corts del regne, que des de la darreria de 1436 se celebren a València, són una caixa de ressonància per a les seues reivindicacions, i prou que les fa servir. En qualsevol cas, continua fidel als seus principis d’allargament de les causes, amb l’esperança de fer valer els drets que reivindica com a senyor i cavaller. Fins a quin punt és el seu equip d’advocats l’instigador de les batalles jurídiques, és difícil determinar-ho. Notaris, procuradors i advocats perceben salaris suculents mentre parasiten en la cort de la Governació i en la cort local de Gandia. Les actuacions desesperades i escassament afortunades d’Hug de Cardona suggereixen induccions de tots aquests intermediaris.

Els juristes de València confirmen la secessió de Benipeixcar,i per tant la meitat de l’alqueria roman en la «universal e general contribució» de Gandia, si bé declaren que «de temps passat no puxa ésser executada ne forçada contribuir». Irrisòria compensació. Si bé eximeixen Cardona i els altres cavallers, amb els vassalls, de sufragar donatius gratuïts, només serà en el cas que siguen recaptats per via «de compartiment per sou e per lliura», no si són carregades cises i imposicions. Per contra, en els donatius «per causes útils e profitoses a la dita vila e contribució de aquella», són obligats a contribuir sense cap dispensa. Per això confirmen la donació de 500 florins feta a Joan de Navarra com a duc i senyor de Gandia, com «sien stats donats al dit senyor per causa notòriament necessària a la qual los vassalls són tenguts» i rebutgen la ferma de dret presentada pels cavallers. MisserVilanova i misser Belluga també confirmen la sentència arbitral del bovalar pronunciada quatre anys abans. I si admeten que el justícia de Gandia ha de donar als vassalls de Cardona «les franquees» concedides per Jaume II, és perquè són per a la totalitat del terme del castell de Bairén i de la vila de Gandia i no en exclusiva per als habitants de les alqueries del cavaller.[62] En conjunt, doncs, el resultat no pot ser més descoratjador per a Hug de Cardona i els altres cavallers que pledegen amb Gandia. Joan de Nàtera, el senyor de Xeraco, expressa a l’instant el seu desacord i decideix apel·lar-hi.[63] Hug no tarda a fer el mateix.Vint-iun anys després la causa encara redola pels viaranys i la casuística dels tribunals.[64]

Com no hi ha res de solucionat de manera definitiva, les ocasions per a les desavinences continuen repetint-se intermitentment. La gestió dels trapigs mou la rivalitat i la competència; l’intent per part de la vila de recaptar una taxa de missatgeries i correus, un morabatí o una cisa revifa el permanent desacord pels impostos,[65] i fins i tot el debat per una sèquia suscita la discòrdia. Una qüestió tan delicada com la de l’aigua, la distribució i els seus usos, estranyament no havia mogut fins aleshores cap controvèrsia. Sens dubte perquè, situats a la part «jussana» o baixa del riu d’Alcoi, Gandia i les alqueries de Cardona compartien els mateixos problemes de captació de recursos enfront dels hereters situats a la part alta o «sobirana».[66]

Però el 1456 deu ser un any sense pluges a Gandia i la Safor. La sequera propicia els petits furts d’aigua, els desencontres, les hostilitats veïnals. Quan la situació s’agreuja, dels actes espontanis i fraudulents dels llauradors es passa a les iniciatives col·lectives, als actes de força premeditats. Finalment, arribat l’estiu, quan la canyamel requereix recs imprescindibles per a la seua maduració, salten les espurnes del conflicte per raó del mig fil d’aigua de Benipeixcar. La ferma de dret presentada immediatament per Hug de Cardona dóna peu a un document extraordinari. El porter tramès per la Governació inventaria un a un els catorze partidors o «almatzems» de la sèquia que naix aigües amunt,a l’assut del Vernissa, i arriba fins a l’Alcodar, l’alqueria que hagué de vendre Hug de Cardona el 1425. Un dels dits partidors subministra set migs fils d’aigua a terres de Gandia i Benipeixcar,[67] però els vassalls d’Hug de Cardona són denunciats perquè per desviar-ne «en més habundància al dit mig fil de Benipexcar, hagen novament volgut e attemptat, jatsia clamdestinament, tancar e cloure ab pedres o en altra manera lo hu dels dits set migs fils clamdestine e amagadament». De fet, quan el porter reial hi va a reconèixer els partidors, «encara hi eren los obrers qui fahien la dita clausura, e, vehents lo dit comissari, fogiren e se amagaren, e per fogir prestament lexaren aquí algunes de les ferramentes». Els de Benipeixcar acusen Gandia, no cal dir-ho, d’haver «derrocat e fet derrocar lo dit partidor», bo i «obrint una dent del dit partidor qui stava tancat».[68] El plet pel mig fil d’aigua deriva en una pugna jurisdiccional entre el governador del regne, que reivindica la potestat d’intervenir-hi i fins i tot arriba a empresonar un dels jurats de la vila, i Gandia, que la vol per al duc i els sequiers nomenats per ella. Quan es produeix l’últim acte de compareixença en la cort de la Governació, el 6 d’octubre d’aquell mateix any de 1456, deu ja haver plogut el suficient com per diluir la tensió i tornar a la normalitat de sempre.[69]

Mai, per consegüent, Hug de Cardona s’ha resignat a la supremacia urbana. D’altres han arribat a acords permanents, que subratllen la seua submissió jurisdiccional, com Ausiàs Marc. Però el nét d’Alfons el Vell hi presenta batalla fins a les últimes conseqüències, aferrat al més mínim ressort foral que els seus advocats enginyen. Aquí rau en tot cas una de les raons de la debilitat de la cavalleria heretada en terme de Gandia. Mai no és capaç de presentar un front comú. Casdascú fa la guerra pel seu compte i la vila un a un els va derrotant. Hug aguanta l’envestida. Joan, el primogènit, hereta el front jurisdiccional, els litigis pendents, l’escomesa de Gandia. I com el seu pare repetirà exactament els mateixos gests i la mateixa estratègia: resistir, fermar de dret, apel·lar, allargar les causes.

EL NEGOCI DEL SUCRE

Sorprèn Hug de Cardona, com sorprèn tota la cavalleria del país, en la seua actitud davant els negocis mercantils i empresarials. Pareixia que un egregi senyor, per les venes del qual corria sang reial, havia de fer fàstics davant les nocions del benefici i la mediació prosaica dels diners. La seua condició reclama-va altres ocupacions més honorables, pròpies del qui des dels cinc anys s’havia consagrat a l’ofici de l’espasa. Servir el rei, dirigir la casa i el senyoriu, participar en les sessions solemnes de les corts, preparar les aliances matrimonials de la progenitura, gastar despreocupadament, això era el que s’esperava de qualsevol cavaller. N’hi ha que, com el seu conegut i veí Ausiàs Marc, sis anys major que ell, encara afegien la passió d’escriure, però Hug mai no va ser un home de ploma ni sembla que es deixà mai atraure pels llibres. La prosa d’una de les seues cartes conservades és poc consistent. En canvi, molt més que el senyor de Beniarjó, Hug no gira l’esquena al món de les transaccions, les inversions i el risc. Els temps dels vells feudals, com el dels mateixos ducs de Gandia, han canviat. Ara els cavallers, més urbans que rurals, més cultes que illetrats, més cortesans que guerrers, coneixen els secrets de les operacions monetàries, no tant com els mercaders, que en són els especialistes, però ja saben moure’s en un ambient que sempre els ha resultat estrany i perillós.Al cap i a la fi,s’adonen que amb les formes tradicionals d’ingressos, com també amb les velles formes de gestió senyorial, no n’hi ha prou per al sosteniment del ritme de vida altament dispendiós. Els vaivens de la conjuntura, sacsejada per les visites espaiades de les caresties i els brots pestífers, fan més inestable encara la situació de tota aquesta munió de petits cavallers de rendes territorials i jurisdiccionals limitades.

Hug de Cardona es converteix en empresari de la pansa, gràcies a les possessions de la Marina, però res comparat amb les seues implicacions en la canyamel. Els cavallers de la comarca de la Safor troben una alternativa en aquest conreu que, donades les condicions ambientals, en particular el règim de pluges i els cabals regulars dels rius que la travessen, pot prosperar-hi millor que enlloc. La planta arriba de Sicília, junt amb la tecnologia del trapig –un molí d’oli aplicat al sucre– i els mestres que dirigeixen el complex procés de fabricació. El capital mercantil es troba al darrere del trasbals agrícola, però sense la complicitat senyorial, és a dir, la força coactiva perquè els camperols dediquen part de les seues explotacions al nou conreu, la reestructuració productiva comarcal hauria fracassat.[70]

El senyor del Real i Beniopa figura, junt amb Galceran de Vic, com un dels pioners en la introducció de la canyamel a l’horta de Gandia. El senyor de Xeresa s’avança primer que ningú a construir un trapig a terres del terme general de l’horta de Gandia, entre el 1417-1418; Hug no alça el seu del Real fins 1430, arran de la signatura el 23 d’octubre d’una companyia amb el llombard Guglielmo Rana, prevista en principi per a deu anys.[71] L’edifici central, que disposa d’una plata baixa i un pis superior, queda adossat al palau, amb el qual forma una L. De planta rectangular, la façana oriental traça una arcada oberta cap a l’hort. La nau té una llargada de 23 metres i una amplada de 10, amb una superfície de planta de 230 metres quadrats.[72] A baix hi ha tres cambres, una de les quals és «on se fa lo trapig, exercici e negociació del çucre», plena de safes, premses, coltells per a capolar, cabassos d’espart, coladors, calderes d’aram, sacs i nombroses eines més. A les estances del pis de dalt –el dos porxos, dues cambres i l’engritador– es dipositen el sucres ja manufacturats de diverses qualitats. El trapig dóna per la part posterior a dos horts tancats. Mentre que a l’hort major s’amuntega la llenya, imprescindible per a la combustió de la canya en les calderes, i creixen els planters, regats amb l’aigua de la bassa, a l’hort anomenat del Viver, amb decoracions vegetals de tarongers i murtrers, hi ha tot de recipients –formes i porrons– per al sucre.[73]

Amb les instal·lacions industrials a punt comença la producció de sucre, després de la collita de la canyamel cap a final de la tardor segurament d’aquest mateix any de 1430. Són els temps inicials i febrils del nou conreu, una aposta de la comarca de la Safor que depassa l’àmbit estrictament econòmic i destinada a perdurar diversos segles.A pesar dels buits documentals,és fàcil imaginar aquells anys vint del segle XV en què es desferma l’aventura sucrera.Tothom està a l’expectativa,les notícies dels assaigs i les provatures circulen de pressa.I així es preparen les terres, on es fixen les mates preparades dels planters; els llauradors n’aprenen el conreu; s’obren sèquies i desvien aigües; els ferrers, els fusters, els terrissers reben encomandes; els mercaders convencen els senyors indecisos de les bondats de l’aventura i tanquen companyies mercantils mútuament beneficioses, com les de Cardona i Rana. En aquesta ocasió el llombard és qui hi assumeix més riscs, ja que amb els seus diners ha pagat la construcció de l’edifici, l’adquisició de les eines, la contractació dels operaris i sufragarà el manteniment de les instal·lacions, raó per la qual es reserva dues parts dels beneficis durant els tres primers anys, i la meitat els altres set anys restants. Conscient, a més, de les presumibles ingerències d’un home com el jove i impulsiu Hug, exigeix que «durant lo dit temps de la dita companyia lo dit senyor no puxa habitar ni star en lo alberch del Real sots pena de mil florins». Rana vol les mans lliures per a actuar, no sentir-se mediatitzat pel seu soci. La gestió només li competeix a ell: «que lo dit micer Guillem Rana –resa un capítol de la companyia– haja de tenir sment e compte quin ni quant çucre exirà del dit trapig cascún any, e quant de les mels e altres coses ... e sia tengut dar obra ab acabament que·s venen a persones segures e a càrrechs de la companyia, e exhigir los preus que·n exiran e tenir compte de aquells amplament, axí com si era cosa sua pròpria e ab tota millor utilitat que fer se puxa».[74]

Les desavinences no tarden a emergir, malgrat els capítols vessats en un solemne document notarial. Si les denúncies de Rana són certes, Cardona viola constantment els acords. Havien pactat que aquest no residiria al complex del Real, i, tanmateix, el senyor «habita en lo dit alberch del dit Real ... e, ço que pitjor és, ... ha ordenat, inhibit e manat que·l mestre del dit trapig e alcuns qui ab ell són per lo dit en Guillem Rana no li trameten certs çucres que·n lo dit trapig són».[75] La mort sobtada cap a la darreria de 1434 del llombard ho enreda tot encara més.

La companyia es dóna per conclosa, però el seu fill i hereu Paganino vol retre comptes dels tres anys que el pare l’havia regida, en haver-hi bestret sumes considerables per «fer los eddefficis del dit trapig e de haver-hi instruments o arreus, e les despeses de fer los çucres». Impossible d’entendre’s, el governador resol el segrest dels sucres, estimats en 3.000 florins, ordre que no és cap impediment perquè Hug i Antoni Grindell, nebot del difunt Guglielmo Rana i ara de la confiança d’aquest, hagen «venuts, transportats o absegats et verius robats» trenta-quatre càrregues per valor de 2.000 florins. Davant d’uns fets tan escandalosos, el governador hi tramet el 7 de juliol un porter per a prendre Grindell, trobar el sucre i endur-se’l a València mentrestant no s’arribara a una solució. Grindell s’escapa amb la complicitat dels oficials de Gandia, els mateixos que sempre li ho impugnen tot al senyor de Beniopa: Grindell al cap i a la fi és un veí de la vila, i l’acte del governador no deixa de ser també una ingerència en la jurisdicció que pertany al duc. El porter, humiliat pels de Gandia i per Hug de Cardona se’n torna amb les mans buides.

El segon porter, al cap de dotze dies, amb la lliçó apresa, va directament al trapig.Tota la fatxenderia d’Hug de Cardona s’ha esvaït, temorós de les represàlies del governador. Entre el 20 i el 21 de juliol, present Paganino Rana, inventarien 872 pans de sucre, aproximadament uns 4.158 quilos, «los quals dits çucres foren stibats e mesos en sarietes xiques e messes en una cambra de la dita casa que stà al cap del porxe on stan los cayisos. E fon tancada la dita [cambra] ab clau», que lliuren al notari i escrivà de voler d’Hug de Cardona. Dos dies després, ja que el 22 de juliol, «festa de la apostolesa santa Maria Magdalena», no es podia «enantar en lo dit feyt», el porter es presenta amb les bèsties llogades per a carregar el sucre. Aquí s’està «toquant a la porta de la dita casa per spay de una ora», i només obren per manament del senyor. El porter accedeix a dins amb el propòsit ben ferm de posar punt i final a la comissió per a la qual ha vingut des de València.En un gest desesperat,Hug li diu que almenys se’n quedarà tres càrregues «per ço que d’aquelles fes pagua e solució a diverses moros e persones, axí dels seus lochs com de altres, per rahó de diverses quantitats de moneda, pujans a gran suma que·lls era degudes per lo dit trapig, de les quals volien ésser pagats e no volia que li anasen derere per la pagua». El porter fa l’orni a l’última exigència del senyor del trapig i a l’instant «féu caregar vinte-tres bèsties, e en cascuna de aquelles havia tres sàries, exceptant en una que no·n havia sinó dos sarietes. De què, caregades les XXIII bèsties, restaren en la dita casa cent setanta-set pans de çucres». Hug de Cardona finalment transigeix i, el 7 de gener de 1436, demana al governador que «... tot lo çucre qui és en secrest de la vostra cort ... sia liurat a l’honorable en Pagani Rana, mercader, a fer de aquell dit çucre a volentat del dit Pagani, segons la forma dels capítols de la societat sobre lo dit trapig dels çucres» que féu amb el seu pare Guglielmo.[76]

Malgrat les discòrdies, les companyies funcionen i proporcionen ingents beneficis als signataris, els quals comparteixen beneficis i riscs de manera proporcional a la inversió feta.[77] Es tracta d’empreses que germinen per la convergència d’interessos de mercaders i feudals. Si aquests se senten encara desplaçats en el món dels negocis, els primers necessiten dels cavallers per obligar els llauradors, reticents davant qualsevol novetat que escurça les superfícies de cereals, a plantar la canyamel i després a partir amb el senyor les formes de sucre en dues meitats. En la pràctica el trapig funciona com un monopoli més, semblant al molí fariner.Tota la canyamel dels vassalls de les alqueries de Cardona ha de ser processada al Real, un atractiu indubtable per al mercader en assegurar-se una producció captiva i eludir així la competència d’altres trapigs. Només la impossibilitat d’absorbir tota la collita del senyoriu, l’obliga a tancar un acord amb Galceran de Vic el 1437 perquè la meitat de les canyes –«com en l’any propassat se’n hi plantassen moltes»– siga duta a un trapig seu que de Xeresa ha traslladat al raval de Gandia, però cinc anys després ho impedeixen, amb la protesta lògica i immediata dels arrendadors de les rendes d’Hug de Cardona, el mateix Galceran de Vic i el poderós mercader de València Alí Xupió.[78]

El monopoli de la canya per part d’Hug de Cardona, com el de tots els senyors de la comarca, és vist, lògicament, amb mals ulls pels burgesos de Gandia, que prefereixen la llibertat del llaurador per dur-la on més li convinga, és a dir, als trapigs de la vila. Els jurats i el Consell, en sintonia amb l’ofensiva jurisdiccional i fiscal, s’adrecen al duc, en aquest cas Carles de Viana, el fill de Joan de Navarra, per tal que el senyor del Real «cesse del prejuhí que attempta fer per sos vassalls a les regalies e drets del dit senyor [duc] en fer agabellament que los moros vassalls dels dit don Hugo, qui tenen terres dins contribució de la dita vila, qui planten canyamel, de negun trapig de la dita vila sinó solament del seu trapig del Real, car açò és totalment prejudicar a les regalies del senyor e a sos drets e a la dita vila per via indirecta a les imposicions altres de la vila». En aquesta ocasió, la petició de la vila formulada davant la Governació no prospera, perquè, comptat i debatut, viola els fonaments de la jurisdicció feudal.[79]

Galceran de Vic i Alí Xupió, en efecte, ja no eren socis d’Hug de Cardona, com els Rana, sinó arrendadors. Les seues contínues intromissions, més els problemes financers que arrossega, deuen haver complicat la formalització de companyies amb mercaders.A un home com ell, embolicat en tants afers, li havia de resultar enutjós controlar la gestió del trapig. És per això que concedeix la factoria de sucre, junt amb la resta de drets senyorials, en arrendament sense més cap preocupació que cobrar cada any el preu acordat. Des de 1442 almenys, l’arrendador és el florentí Climent de Sumaia, prova que els sucres continuen mostrant-se com un poderós atractiu per al capital internacional, i el 1448 ho és Mateu Esteve,un notari de València.La major part dels diners,però, no els transfereixen a Cardona sinó que els dipositen directament en mans dels creditors. Mateu Esteve només li pot lliurar 1.704 sous i 6 diners dels 21.000 sous convinguts per a l’arrendament de 1448, perquè la resta s’han volatilitzat en despeses, les del manteniment del trapig i les de les pensions dels censals.[80]

Hug contempla amargament com els guanys del seu trapig li passen de llarg. És veritat que s’ha alliberat d’un problema carregós, però les tones de sucre anuals que es produeixen al Real beneficien d’altres. Decideix, doncs, recobrar-lo a mans seues, però sense un capital considerable això esdevé il·lusori. El casament amb Joana resulta providencial, perquè ella consent destinar els 40.000 sous del seu dot «axí per pagar e per poder cobrar lo dit trapit com encara per comprar lenyes, formes, porrons, calderes, pagar xurmes, mestres e altres adobs e coses necessàries per al dit trapit, e sens los quals bonament los sucres ne lo exercici del dit trapit no·s poria ni pot fer».A canvi,Hug li lliura en penyora el trapig i tots els sucres «en e tro avant siau contenta e pagada dels dits quaranta mília sous per vós a nós per la dita rahó prestats». Ara bé, en les vendes Hug estipula «que hi sia per part nostra una persona per veure e sentir los fets e los preus que s’haurà de aquells, perquè nós sintam e sapiam los pagaments que a vós seran fets per la dita rahó e encara per ço que·s haja més preu de aquells».[81] Ben mirat, Joana assumeix les tasques de direcció pròpies de socis com els Rana, amb els mateixos recels i tot, si bé a través de procuradors.[82]

Els esforços lloables per a controlar la manufactura sucrera ensopeguen amb la realitat crua de l’estat general del seu patrimoni. El 18 de maig de 1461 Hug, amb la voluntat i fermança de Joana i de Beatriu, la filla d’ambdós, ha de traspassar la major part de les rendes, i en particular el trapig, «ab totes les exàrcies, aynes e pertinències de aquell», als creditors censalistes durant sis anys,[83] per bé que encara reté la potestat d’arrendar les rendes del senyoriu. La factoria està aleshores en mans de la companyia dels Alemanys de Pous Umpis i Jacobo Pous.[84] El 7 de setembre de 1462, el senyor prega a les aljames que, «segons haveu acostumat per los anys passats», signen en la nova venda dels sucres del trapig que ha fet a misser Lleonard, de la companyia alemanya, per tal que, «fermada aquella, lo dit mercader vol donar e liurar la quantitat necessària per a comprar lenyes e per pagar la xurma».[85] El consentiment el donen només a final d’any, després d’una primera negativa inconcebible.[86]

Tots els ingressos del sucre, però, es desvien al pagament de censals. El retir de la vida pública del cavaller i la mort de Joana precipiten el desastre definitiu, de manera que el 26 de març de 1463 la resta dels drets i rendes que no havien entrat en la concòrdia de feia dos anys són segrestats pel governador a instàncies de Bernat Almúnia, el principal creditor, per tal que, «deduydes les despesses, puxen convertir en pagaments de les dites pensions, e, si alguna cossa romandrà, en quitaments».[87] Però tot continua confús i insegur. Joan de Cardona pretén recuperar infructuosament el trapig; els arrendadors, com el florentí Francisco Bonaguisa, el mercader Gaspar de Cervelló o el sucrer Joan Crestià, pledegen amb Bernat Almúnia, l’administrador del segrest; els creditors pressionen i executen els vassalls, i aquests fugen i despoblen la terra.Almúnia adverteix al governador que cal posar-hi algun remei, «vehent la dita depopulació e dan tan gran, lo qual de cascun jorn crexia e de cascun jorn era aparellat a més créxer, e senyaladament en lo trapig de çucre construhit en lo loch del Real, lo qual és hu dels majors membres e útils dels dits lochs, axí en sguart del senyor com dels vassalls e, per consegüent, dels dits crehedors».[88]

El senyoriu necessita un redreç urgent. Però el seu titular, sempre tan pugnaç, roman apartat en un silenci inquietant.

LA LLOSA DEL DEUTE

Hug de Cardona és un home que es brega en les dificultats. No té cap altre remei. La roda de la fortuna sembla que ara i adés li gira l’esquena i que els seus somnis, en anar sempre unes passes més avant que la dura realitat, s’estimben en un abisme de frustracions i derrotes consecutives. Ben mirat, aquestes són, en bona mesura, les línies mestres d’aquells cavallers que barregen follia i orgull, ambició i voluntat, aquell desig de remuntar la subalternitat fins atènyer els graons superiors dels més grans i poderosos, els de l’alta aristocràcia que ostenta els càrrecs de direcció política del país, dirigeix bàndols i faccions i confegeix el cercle més pròxim del rei. Els fracassos són clamorosos, i dos coneguts seus, brots de famílies arrelades en l’horta de Gandia, subministren exemples eloqüents d’altres biografies amargues: Joanot Martorell i Ausiàs Marc. Com ells, Hug desplega un caràcter fort, però més disputador que debel·lador, més indòcil que disciplinat, propi d’un jove educat en un ambient que enalteix per damunt de tot les virtuts del combat i l’altivesa del llinatge. Un capvespre de juliol de 1435 té lloc una aspra discussió al carrer del Real –el del Palau–, prop de la Plaça Major de Gandia,arran la vinguda des de València del porter de la Governació per prendre Antoni Grindell, l’home de confiança d’Hug de Cardona. Els magistrats de Gandia no sols ho impedeixen sinó que es burlen insolentment de l’oficial del rei. Enmig del tira i arronsa, arriba «foriós e animós» el senyor de Beniopa, «ensemps ab los scuders e homes de casa sua e altres que s’i ajustaren ab aquell dels de la dita vila». Hug encara encén més els ànims, «carregant ab grans crits e advalotant al dit porter e comisari, e animant e metent cor als seus e als de la vila de manera contra lo dit porter e comisari, e que mal viatge fes ell, dient lo dit don Ugo de si matex, com no s’i fos atrobat, car si hi fos atrobat lo dit porter e comisari no se’n fóra exit tant bé ne tant net». L’aldarull, amb més de cent persones congregades, facilita la fugida de Grindell, però Hug claudica quan el governador hi tramet un segon nou porter.[89] Les armes, doncs, del crit i la protèrvia de poc serveixen en el camp de lliça del plet judicial, on tenen lloc pràcticament totes les batalles, i on el que compta és, a part de la destresa de l’advocat, el dret i no el poder, és a dir, el procediment d’acord amb els Furs.

La nova empresa familiar, resultat de l’enllaç amb Blanca, engega el seu camí afligida per una sagnia monetària de la qual mai més es podrà refer. El dot de la neboda de Carles III es dilueix en pagar els drets d’Alfons el Magnànim i del seu germà Joan de Navarra per les possessions llegades per a Hug pel seu avi Alfons el Vell. Ni amb censals que de pressa s’han de carregar basten per a fer front als deutes, i cal acudir fins i tot a la venda irreversible de l’alqueria de l’Alcodar.

D’altres requeriments l’assetgen enmig de les negociacions amb Joan de Navarra. El 1426 Joan Mercader, a qui el rei ha confiat la batlia general del regne, li reclama mil sous anuals de les rendes procedents d’Ondara. Mercader hi al·lega una donació d’Alfons el Jove per «haver sostenguts –deia el duc– di-verses affanys e treballs en temps passat en nostres extremes necessitats, axí en patrocini e advocació com àls», i confirmada pel Magnànim el 1425.[90] Hug respon amb una resistència numantina, però és el notari Jaume Vidal, el seu procurador, qui mou els fils alambinats de la causa, traient tot el profit possible a la lentitud exasperant de la maquinària judicial, per mitjà de fermes de dret agosarades, sofismes, argúcies, absències i contumàcies, respostes de jurisprudència i gramàtica impossibles.[91] Nou anys aconsegueix allargar el plet a la sales de la Governació, tot produint unes despeses exorbitants i una paperassa desmesurada.[92] L’obstinació amb què afronta la causa no serveix per a anul·lar el pagament dels mil sous, però almenys obté la renúncia de Mercader a rebre’ls durant el llarg temps que ha durat la batalla legal i la possibilitat de cancel·larlo mitjançant el lliurament de mil florins.[93]

Els creditors ja no el deixen en pau en cap moment.A males penes Hug paga,però,si pot,s’hi esmuny.Tots els recursos al seu abast els explota,fins i tot l’enrolament en l’exèrcit. Mentre hi serà, gaudirà d’un guiatge reial que l’eximeix d’endarreriments i causes pendents. El 1437, Hug es disposa a armar una galera i soldejar un grup armat amb la intenció d’incorporar-se a l’estol d’Alfons el Magnànim i emprendre l’aventura italiana en la qual tants cavallers s’han foguejat.[94]

A la tornada, si és que finalment hi va, no es desembarassa de la galera sinó que es decideix a traure-li encara un ulterior profit, en una acció que revela com l’ideal de la cavalleria no era més que això, una pura ficció literària, lluny de la realitat dura i aflictiva de cada dia. Amb la nau, i un bergantí, es llança, doncs, a la pràctica del cors, una mena de rapinya legalitzada que amb colps de sort pot certament reportar-li beneficis suplementaris als seus cofres buits.[95] En una ocasió, l’octubre de 1442, pren dues barques presumptament carregades de productes sense llicència del batle general, «ferres e astes de lances, spases e cotes de malla e altres arneses, coses prohibides e vedades».[96] En una altra, l’any següent, arriben a la ciutat de València «grans clamors» per «presons de hòmens e altres dans» perpetrats per la galera d’Hug de Cardona. Els jurats planifiquen una operació junt amb el justícia de Cullera, atès que la nau estava fondejada al Xúquer en el seu pas per la vila, perquè «ab tota astúcia e diligència que us sia possible tragats de aquella e hajats a mans vostres certs hòmens que són detenguts per força en aquella, dels quals entre les altres coses són posats clams davant nosaltres e són los següents per vostre avís, ço és, Peret Salvador e tres fadrins companyons seus; en Rodrigo de Sogòvia, llaurador; Loppe del Goybar, mercader castellà; Anthoni Matheu, àlies Coltellades, e en Vicent de Borja, teixidor, fil d’en Miquel de Borja, corredor, de edat de XVIII anys. E si decontinent tots los dessús dits no·n seran liurats sens fallir-ne un, vos pregam que ab bona astúcia pregats e apresonets lo patró de la dita galea e tots altres tenguts de aquella que porets haver en qualsevol manera». Els jurats li demanen, finalment, la confiscació de totes les «exàrcies, ferros, àncores, veles, palament e tot ço que us sia possible poder haver de la dita galea sens comport algú» per tal de procedir-ne a la venda.[97] El desmantellament de la galera potser posa fi a la pirateria de l’egregi cavaller.

Però mentre la seua nau depreda les costes valencianes, Hug assisteix a les sessions solemnes de les corts celebrades a la capital del regne el 1437 i 1438. Per un costat la rapinya delictiva, per un altre l’honorabilitat de l’escó parlamentari, així de contradictòria apareix la figura del senyor de Beniopa i el Real. Les seues intervencions busquen fer-se un lloc entre els grans, i per aquesta raó recolza un o altre bàndol en què s’escindeix el braç militar en funció dels seus interessos.Aprofita l’avinentesa també per denunciar el setge que la vila de Gandia infringeix als seus drets jurisdiccionals.[98]

L’estratègia de l’ambigüitat no dóna els fruits que espera. Però l’experiència de corts constitueix una altra baula de l’aprenentatge, en aquest cas polític, i de fet és un dels integrants de la comissió de quinze membres del braç militar que ha de recaptar un donatiu per al rei. Hug coneix de primera mà els mecanismes parlamentaris, les negociacions, les dilacions, les protestes, la presentació de greuges, la solemnitat que envolta el cerimonial.Tot és aprofitable, per a nuar aliances i discernir millor els adversaris, per a apropar-se al cim del poder i aprendre estratègies pledejadores susceptibles de ser traslladades a les causes del tribunal de la Governació. No és estrany, per consegüent, que torne a ser present en les corts convocades el març de 1443 per la reina Maria, com a lloctinent general del Magnànim en el regne. Ara, en lloc de l’ambigüitat, encapçala uns dels bàndols del braç militar juntament amb Joan de Navarra i l’infant Enric enfront dels nobles que es decanten per donar suport a Pero Maça de Liçana,però amb resultats adversos.Al capdavall els llinatges més grans són els que mouen les peces del tauler d’escacs de la política del país i Hug de Cardona, a pesar de ser nét de duc, és un petit cavaller en permanents expectatives frustrades d’esmunyir-se entre els poderosos.

I sobretot és un petit cavaller en mans dels creditors, sempre a punt de precipitar-se en l’abisme de la insolvència, de la ruïna, de l’embargament de les rendes. El censal soluciona les urgències, però és com un nus escorredor que s’estreny lentament i implacablement sobre l’entorn d’Hug de Cardona, el seu patrimoni i, el que és pitjor encara, els vassalls, atès que unes vegades els han de carregar per les pressions del senyor i unes altres hi han d’actuar com a fermances, també contra la seua voluntat, perquè al cap i a la fi les execucions dels creditors recauen sobre les aljames quan Cardona no pot pagar les pensions. I això, més que una possibilitat, era una certesa manifesta.

No és possible calcular el nombre dels censals carregats i el volum de capitals sol·licitats, però les demandes no foren inferiors als 421.000 sous.[99] Aquesta quantitat impressionant comprometia qualsevol gestió eficaç de les rendes dominicals. El més sorprenent de tot és com Hug de Cardona pot esquivar al llarg de la vida totes i cada una de les amenaces, totes les execucions de deutes i tots els revolts financers. A mesura que passen els anys la seua situació és més precària, però resisteix. Cada volta és més gran la magnitud del deute, però sempre troba algú que li presta, de Gandia, però sobretot de València, cavallers, mercaders i artesans sempre a punt per traure rendiment als seus diners. Dia rere dia els problemes comptables es multipliquen, però d’una manera o altra se’n surt. El senyoriu passa incòlume al primogènit, i per als fills i les filles Hug prepara òptims matrimonis. Mai ningú qüestionaria l’honorabilitat d’Hug de Cardona i de la seua família, per bé que de vegades ni és capaç de pagar el sastre o el notari.

Els voltors s’aprofiten de les angoixes monetàries del cavaller. En un dels seus crònics destrets,Antoni Espano,mercader de la vila de Gandia,gràcies a la intervenció d’algunes persones, s’avé a prestar-li 500 florins. Però el que havia de ser una transacció habitual es converteix en una operació encoberta d’usura, si són certes les acusacions de Jaume Vidal, el procurador de Cardona, no desmentides pel del mercader.Abans que res Espano exigeix la fermança de les aljames, i després negocia la forma de lliurament del capital. Doncs bé, només una part és en diners comptants i la resta en una partida de vi i en un collar d’or, «en lo qual havia deu robins e X perles de compte», que Hug s’haurà d’espavilar a vendre al millor preu que puga. Però, aquesta és l’acusació de Jaume Vidal, Hug prengué el vi «a II sous lo cànter, com ladonchs en lo mes de setembre de l’any XXXX en la dita vila de Gandia valgués a VIII e a X diners lo cànter», i el collar «a molt gran for, e tot açò fonch feyt in fraudem usuram».[100] Quantes usures subreptícies degueren amagar els censals!

Sense el trapig segurament hauria sucumbit, i també sense els dots de les seues dues dones, Blanca i Joana. Mentre que Blanca passa gairebé desapercebuda, encara que els diners que aportà al seu marit serviren per a pagar els traspassos de les possessions territorials, Joana de seguida s’immisceix en la gestió del senyoriu i en el sanejament del deute censal que, això no obstant, ja ho havia intentat el seu marit.[101] Però malgrat la col·laboració enèrgica de Joana la dinàmica de carregaments no coneix aturador. A les necessitats quotidianes i als imprevists extraordinaris s’afegeix el cursus honorum del seu fill Joan. L’escalada cap a les esferes del poder o, el que és el mateix, per a comptar amb el favor i la gràcia dels grans, calen, com no pot ser d’una altra manera, injeccions monetàries considerables. Enmig de la tempesta de reclamacions per morositat, Hug exigeix el 12 de setembre de 1449 un esforç més a les aljames. Les obliga a fermar en carregaments temeraris de fins 1.000 florins, és a dir, 11.000 sous, per tal de finançar l’acompanyament del primogènit a Joan de Navarra, el qual té la intenció «de entrar beneventuradament en lo regne de Castella, e per causa e rahó de sa benaventurada entrada aquell haja emprat los barons, nobles e cavallers dels regnes de Aragó, de València e de Navarra». Els vassalls finalment hauran d’acceptar-ho, atesa «la dita entrada del dit regne de Castella ésser en gran servey del dit senyor rey e honor del dit don Johan de Cardona». Paraules del notari que encobreixen temors i resistències, i més si es té present que dues setmanes després han d’acceptar altres carregaments per valor de 15.000 sous.[102] La situació tensa i alarmant creada, du l’aljama a demanar, primer, que els diners «vinguen en poder de la senyora»; segon, que es destinen exclusivament «en lo compte e ús del trapit» i, tercer, passar a gestionar les rendes dominicals, que al capdavall paga i serveixen per a fer front a les pensions. És així com Hug de Cardona admet que l’alamí Fuceí Abdulcarim i els jurats de Beniopa i Benicanena «puxau pendre les dites regalies e rendes» de 1450 i 1451 per tal de «pagar los censals e càrrechs en los quals vosaltres sou per mi tenguts e obligats».[103]

D’ara endavant Joana i el fill major són els qui van assumint progressivament més responsabilitats. Hug ha traspassat el llindar dels cinquanta anys i sembla que les primeres xacres malmeten la seua salut. Les angoixes econòmiques, però, no sols persisteixen sinó que es desborden. Mentre Gandia, sempre la vila de Gandia, estreny el setge a les rendes del cavaller i insta execucions a instàncies dels seus veïns, els censalistes de València amplifiquen les seues protestes perquè els retards en el cobrament cada vegada es dilaten més. L’embargament de béns dels vassalls són represàlies que no fan sinó augmentar el malestar camperol. Les pressions prenen un aspecte traumàtic l’any 1457, quan diversos creditors demanen la intervenció de la Governació. La mesura adoptada és la mostra fefaent de la fallida financera dels Cardona, en procedir al segrest de les rendes de les alqueries de l’horta de Gandia i nomenar-ne un clavari, el ciutadà de València Francesc Comes, amb poder «per rebre totes les quantitats qui són necessàries per pagar cascuns anys les pensions, axí de censal com de violaris que lo dit egregi don Hugo e les dites universitats e aljames fan e fer són tenguts cascuns anys a diverses persones».[104] No es dóna per vençut, i aconsegueix moratòries, guiatges i sobreseïments reials que aturen temporalment les execucions per deutes impagats.

I, en l’eixida habitual sempre cap endavant, torna a recórrer al censal. Els creditors saben perfectament quina és la situació del cavaller, però estan convençuts que tard o d’hora cobraran les pensions, perquè quan no pot pagar el senyor, paguen els vassalls moros. Les aljames es debaten entre l’acatament i la desobediència. La solsida pot engolir tothom. Prospera el rebuig col·lectiu, un fet bastant anòmal en les aigües relativament tranquil·les del camp valencià. Hug respon amb la intimidació. El mateix procurador de Cardona admet que aquest, «incurrint terror e amenaces a les dites aljames» les compel·lí i forçà que signaren en el carregament d’uns violaris a Galceran Cepello, Francesc Tristany i Francesc Guasc, tots tres veïns de Gandia, sota la pena de 1.000 florins, després que «les dites aljames e singulars de aquelles fonch respost que no era llur voluntat carregar e obligar-se en los dits violaris». Com que persistiren en la negativa, reuní les aljames «en les mesquites dels lochs de aquelles. E féu tanquar los dits murs dins les dites mesquites, dient a aquells que jamés no exirien fins que aguessen fermat en les vendes e carregaments dels dits violaris com a venedors de aquells e jurant encara lo dit egregi don Hugo que jamés no exirien en altra manera». Només sota la coacció finalment els vassalls s’hi comprometen en la fermança.[105]

Els creditors volen més seguretats,les aljames també.Atès que Hug no pot pagar de cap de les maneres, estableix amb els creditors que aquests rebran les rendes del trapig del Real, 12.000 sous de les rendes dels alqueries de l’horta de Gandia i altres 12.000 sous de les valls de Guadalest i Confrides, a més de tota la pansa produïda durant els sis anys de durada del segrest, i inesperadament els lliura l’exercici de la justícia civil.[106] Censalistes i usurers li arrabassen de les mans fins la jurisdicció, el més preat símbol del domini senyorial.

Transaccions adverses completen el quadre ombriu de les envestides dels creditors. El maig de 1462, Hug i l’aljama d’Ondara es comprometen a restituir al mercader venecià Jacobo Miayi 3.540 sous, corresponents al preu de 300 quintars de pansa que li van vendre però que no ha estat possible lliurar-li «per causa e rahó de la sterilitat que fon en l’any passat en lo territori e terme del dit loch de Ondara, la qual sterilitat cremà e destrouí [sic] la major part de les vinyes, en tal forma que en lo dit any no·s poch fer pansa alguna ne en l’any present se’n pot fer».[107]

En una resposta desesperada i forassenyada,Hug de Cardona sembla que ha manat als jurats de les alqueries gandianes «que se n’anassen e dexassen l’orta» i que el col·lector deixara de recaptar les rendes.Francesc Comes,el clavari,no dóna crèdit al capteniment del cavaller, que ha parat casa en Ador per fugir de la pressió ambiental però no del desastre imminent. Els seus procuradors, Miquel Dalmau i Joan Toda, li aconsellen de rectificar-hi, perquè si «lo dit col·lector no col·legués en manera que los censalistes sien pagats,segons los dits capítols,és la total ruïna e destrucció de la vostra casa».D’altra banda,han aconsellat Comes de no mostrar el manament,«perquè los creedors no hagen causa de fer algún insurt o congoxa en la terra vostra, signifficant-vos-ho perquè sembla no ésser cosa ben feta, ans ésser contra de tota rahó e encara contra tota disposició dels capítols fets e fermats entre vosaltres». La carta dels procuradors es tanca amb un suggeriment inquietant. [108]

La fugida de vassalls, «qui no han volgut pagar les dites rendes, ans se són despargits e amagats los béns, tement les dites execucions e altres moltes congoxes que·ls són sobrevengudes», més les remors de guerra amb Castella, fan que els creditors, encapçalats pel cavaller Bernat Almúnia, sol·liciten al governador un nou segrest, imprescindible per al sanejament i pagar pensions acumulades.[109] Però ja fa sis mesos que d’Hug de Cardona no s’ouen sinó silencis.Ara és Joan qui comanda. Tot són deutes, i les rendes no tornaran a mans seues fins que l’últim creditor cobre el que li pertoca. Joan, ambiciós, arriba a disputar sense èxit a Almúnia l’arrendament del trapig el 1468. Sense la mort del seu pare, no pot rebre el senyoriu. Però aviat se’l veu maniobrar per tal d’accelerar-ne el traspàs. Disputa totes les possessions i els drets pertanyents al seu pare i als seus germans, i promou un enfrontament que finalment resol una sentència del 17 d’agost de 1469 emesa per Joan Ramon Folc de Cardona, comte de Prades, nebot d’Hug i cosí germà de Joan. L’àrbitre declara el primogènit d’Hug hereu de tots els béns, drets i accions que havien pertangut a sa mare Blanca i que no en són d’altres que els de tot el senyoriu, en virtut dels «capítols matrimonials e cartes nubsials fets e fetes quan se contractà matrimoni entre los dits egregis don Ugo de Cardona e dona Blanca de Navarra». A Hug només li reserva una pensió anual de sis mil sous sobre les rendes d’Ondara i la possibilitat que «puixa tenir sa casa, estatge e habitació en lo dit loch o castell de Ondara o en qualsevol loch o alqueria de la orta de Gandia».[110]

Despullat de tot allò que ha estat la seua vida i humiliat pel pronunciament del seu nebot, Hug, cosa inesperada, accepta la sentència i aquesta pren forma legal el 3 de desembre de 1470, quan el justícia civil de València n’emet una de semblant a la del comte de Prades i reconeix Joan hereu universal dels béns de sa mare Blanca. De seguida, el primogènit d’Hug de Cardona procedeix a la corporal possessió de les alqueries de l’horta de Gandia i de les valls de Confrides i Guadalest entre el 24 de desembre de 1470 i el 2 de gener de 1471.[111] L’eclipsi de la veu d’Hug de Cardona llavors és total.

Calien unes habilitats provades, uns esforços colossals i uns capitals enormes per a redreçar el senyoriu. I Joan de Cardona no els tenia. El deute censal insoluble propiciarà l’absorció del senyoriu pels Borja.[112]

LA NOSTRA EDICIÓ

El volum de les informacions disponibles ja abans d’iniciar la tasca pròpia de transcripció aconsellà la formació d’un equip. El treball d’una sola persona s’hauria allargat excessivament en el temps.Això no obstant, han estat necessaris gairebé cinc anys de treball ininterromput per arribar a bon port, no sols pel nombre de documents a l’abast sinó perquè a mesura que avançava la investigació s’obrien noves vies i perspectives que reclamaven consultes en dipòsits d’entrada no contemplats. Així, doncs, hem dut a terme una recerca exhaustiva en els arxius i les sèries corresponents, allà on era possible trobar la veu d’Hug de Cardona. El resultat és un total de 357 peces documentals que hem ordenat cronològicament i a partir dels criteris de transcripció habituals i ja acreditats en la present col·lecció de Fonts Històriques Valencianes, els quals parteixen d’un màxim respecte als texts originals.[113] Les intervencions hi han estat les mínimes possibles, i majoritàriament es limiten a la col·locació d’un sic allà on hem detectat errors clamorosos, tot indicant a peu de plana la probable lectura correcta, sempre que hi ha estat possible. Donada la magnitud de la massa documental transcrita i per facilitar-ne l’edició, la nostra col·lecció serà dividida en tres volums, que seran publicats succesivament en tres anys. El darrer inclourà els preceptius índexs de noms i llocs.

Les fonts que han donat rendiments més òptims provenen de la sèrie de Litium de Governació de l’Arxiu del Regne de València, i que recull fonamentalment el seguit de plets en els quals es va embrancar el senyor del Real i Beniopa i les valls de Guadalest i Confrides. Unes fonts que, a més de la informació pròpiament històrica, ofereixen als especialistes de la història del dret materials valuosos per a l’estudi i l’evolució del teginat judicial valencià abans de la supressió dels Furs.També han estat fructuoses les recerques realitzades en la sèrie de Cancelleria Reial conservada al mateix Arxiu del Regne de València, a través, sobretot, de les actes i manaments continguts a la secció de Curia. Per altra banda, els protocols notarials de Vicent Saera i Andreu de Puigmitjà ens han ofert bona part de les notícies referides al negoci del sucre. No menys importants és la documentació extreta del fons d’Osuna de la secció de Nobleza del Archivo Histórico Nacional, amb pergamins, protocols notarials i còpies autèntiques de documents que recullen des de les extenses preses de possessions del senyoriu fins a les breus procuracions, com també sentències i pactes de gran importància per a la biografia d’Hug de Cardona. Cal remarcar finalment l’Arxiu de Protocols Notarials del Patriarca de València,els volums del qual han permès perfilar les relacions entre el senyor i la comunitat, a més de l’espiral del deute que ofegarà Hug de Cardona.

El considerable nombre de documents aportats no és suficient com per no reconèixer una compartida insatisfacció. Certament han passat gairebé cinccents cinquanta anys d’ençà de la mort d’Hug de Cardona, i no ens haurien de queixar de la magnitud del rastre documental que va deixar al seu darrere. D’altres cavallers com ell i més poderosos gairebé deambulen per l’anonimat i el silenci de les fonts. Amb tot, hi ha dos aspectes centrals que se’ns escapen dels materials documentals sobreviscuts. L’un, la gestió del senyoriu i les relacions amb els vassalls, i l’altre el concernent a l’àmbit privat, en tot allò que dóna llum a la família, les pautes de consum i els nivells de vida. Del notari amb qui Hug de Cardona treballà durant molts anys, Pere Rovira, a penes han quedat uns parell de quaderns, i l’exercici d’un any sencer (1462). Amb comptabilitats senyorials, pressupostos domèstics i quotidianes vicissituds familiars la imatge resultant d’Hug de Cardona hauria estat probablement més matisada i segurament més contrastada. No podem descartat tampoc que en el futur apareguen més documents. Un escorcoll profund en l’arxiu d’Osuna podria donar bones sorpreses, com també els arxius de Navarra, pel matrimoni d’Hug de Cardona amb Blanca de Navarra, l’Arxiu de la Corona d’Aragó i, sobretot, l’arxiu particular on ha anat a raure la documentació dels Cardona, malauradament inaccessible a hores d’ara.

En aquest projecte s’han involucrat altres persones que per raons que no venen al cas l’han hagut d’abandonar. José Antonio Alabau i Benjamín Escriche van fer algunes transcripcions i des d’ací volem reconèixer la seua contribució.També volem expressar el nostre agraïment al personal dels diversos arxius les facilitats que ens han donat, en particular a l’Arxiu del Regne de València, en permetre’ns treballar directament sobre originals quan els microfilms no permetien lectures segures. El nostre company i amic Mateu Rodrigo ens ha oferit permanentment la seua competència i saviesa en transcripcions difícils o dubtoses. Ens satisfà, finalment, que darrere d’un projecte erudit com aquest, de circulació gairebé constreta als cercles de la investigació històrica, hi haja el suport d’una entitat cívica com l’Associació Hug de Cardona del Real, i en particular del seu president Vicent Mahiques,l’entusiasme del qual ha encomanat des del primer moment la nostra tasca.

València, sant Antoni, 2009

SIGLES

ACA	Arxiu de la Corona d’Aragó
ACV	Arxiu de la Catedral de València
AGN	Archivo General de Navarra
AHCG	Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia
AHN	Archivo Histórico Nacional
AMV	Arxiu Municipal de València
APPV	Arxiu de Protocols del Patriarca de València
ARV	Arxiu del Regne de València

[1] Referència inclosa en la procuració al seu torn de Francesc Martorell a Ramon Borrell de Xaló del 19 de juliol de 1425 (doc. núm. 30).

[2] J. CASTILLO, Alfons el Vell..Duc ReialdeGandia Gandia, CEIC Alfons el Vell, 1999, pp. 132-134.,

[3] J. PELLICER i E. SOLIVARES, Antologia d’escriptors de la Safor, 1,València, Gregal Llibres, 1986, pp. 35-38.

[4] Doc. núm. 3.

[5] Doc. núm 8.

[6] Quatre testimonis signen al peu de la donació Doc. núm. 2. feta en la casa de mossèn Vidal de Blanes, en la plaça dels Predicadors de València. Un d’ells és «lo noble n’Uget de Cardona».Tot i el diminutiu, aquest Huguet difícilment pot identificar-se amb el nét d’Alfons el Vell, un nadó encara i segurament a la vila de Cardona amb sa mare.

[7] Ibidem.

[8] M. DE RIQUER (a cura de), Lletres de Batalla, cartells de deseixements i capítols de passos d’armes, vol. II, Barcelona, Barci-no,1968.

[9] Doc.núm.3.

[10] Les prorrogacions estan contingudes en un plet del 15 d’abril de 1426 (doc. núm. 40).

[11] Ibidem.

[12] Doc. núm. 7.

[13] Docs. núms. 9 i 10.

[14] Joan, rei consort de Navarra, havia rebut la possessió del ducat el novembre de 1425, gairebé un any després de la mort d’Alfons el Jove. En realitat la donació estava prevista des de 1417, quan Alfons el Magnànim el va concedir al seu germà Joan, atesa la manca de successió directa d’Alfons el Jove, i el senyoriu creat per Jaume II per al seu fill Pere devia revertir a la corona precisament en aquest supòsit. Ara bé, això no fou possible més que l’endemà del tras-pàs d’Alfons el Jove. J. L. PASTOR, Gandia en la baixa Edat Mitjana: la Vila i el Senyoriu dels Borja, Gandia, CEIC Alfons el Vell, 1992, pp. 134-139.

[15] Doc. núm. 11.

[16] Menor de 20 anys per­què el 1429 reconeix tenir més de 16 anys però menys de 25 (doc. núm. 48).

[17] Amb tot, als docs. núm. 52 i 155 el dot de Blanca s’avalua en 16.000 florins. La informació al nostre abast, però, no permet aclarir la raó d’aquesta confusió.

[18] J. A. GISBERT, «L’empremta d’un trapig del se­gle XV al Real de Gandia. Arqueologia del sucre al cor de la Safor», Afers, 32 (1999), pp. 33-60.

[19] Per tant, considera que no estava «sotsmès a for e juredicció de vós, molt honorable mossèn lo lochtinent, ni de cort vostra», i encara exigeix la remissió de la causa «al jutge ordinari de la dita vila de Cardona» (doc. núm. 83). El 1454 el ma­teix Hug, però, es reconeix com a domiciliatus in regno de Valentia (doc. núm. 249).

[20] Aquest Joan, que morí abans que sa mare, tingué al seu torn altres cinc fills, Jordi, Joan, Maria, Beatriu i Isabel.

[21] El llinatge de Joana, però, es presta a con­fusió. Quatre anys després del matrimoni, el 30 d’agost de 1448, Joan Cornet es reconeix com a germà seu i des d’aleshores és sempre al seu costant exercint de procurador i vetlant pels seus interessos (docs. núms. 206 i 211). És probable, doncs, que els Sebastià hagen escollit el cognomen Cornet per anomenar la família, una substitu­ció que tampoc no és estranya entre la noblesa valenciana.

[22] Doc. núm. 219.

[23] Els lligams amb els Centelles són estrets: el noble Ramon de Riusec, diu Hug de Cardona és «frare e cu­nyat nostre» (doc. núm. 76).

[24] Doc. núm. 260.

[25] Veieu el document del 4 de setembre de 1473: APPV, protocol de Vicent Pedró, núm. 25.230.

[26] Doc. núm. 307.

[27] Doc. núms. 316, 318 i 319.

[28] Només coneixem una clàusula del testament (doc. núm. 323). Però per un do­cument del 4 de setembre de 1473 sabem que l’herència de Joana comprenia també l’alqueria de Sella, en terme de Dénia, i que en aquesta data Onofre procedeix a vendre-la a Francesc de Vilanova per 25.000 sous per tal de cobrar el llegat de 1.000 florins que li havia fet la mare (APPV, protocol de Vicent Pedró, núm. 25.230).

[29] Doc. núm. 336.

[30] Doc. núm. 339.

[31] Pere Rovira, el notari que ha treballat fidelment per a ell dia a dia durant molt anys i en qui confiava plenament, moria cap a la meitat dels anys sei­xanta.

[32] Doc. núm. 208.

[33] Camarleng, però del seu adversari i duc de Gandia, l’infant Joan, n’havia estat també Hug de Cardona (doc. núm. 257).

[34] Docs. núms. 281 i 282. Les bandositats continuen almenys fins al 1466 (doc. núm. 324).

[35] Doc. núm. 307.

[36] Doc núm. 350.

[37] A més, rep la tercera part del delme i la primícia dels sucres. En un principi, Hug de Cardona s’apropiava integrament el delme i la primícia de la canyamel, però arran de la demanda del bisbe i el capítol de la catedral de València i una posterior sentència del 4 d’abril de 1438, només se’n quedarà un terç. Doc. núm. 151.

[38] L’ar­rendament d’un molí fariner en terme del Real li proporcionava 100 sous anuals. Doc. núm. 287.

[39] Així, el 22 de juliol de 1462 Abrahim Ga­zell i la seua dona Sara, veïns de l’alqueria de Benimasmut, prop d’Ondara, lliuren a Joana de Cardona 190 sous i 8 diners per raó de «filaça, gallines, de censos e de préstec graciosament fet per star e habitar en lo dit loch. Doc. núm. 308.

[40] C. LÓPEZ, Nobleza y poder político. El Reino de Valencia (1416-1446), PUV. València, 2005, p. 315. Vegeu també doc. núm. 193.

[41] Entre 1414 i 1417, les alqueries de l’horta de Gandia supo­saren 65.432 sous i 11 diners, és a dir, 16.358 sous anuals. Aquesta xifra apareix en l’examen del comptes fets per l’alamí de Beniopa al duc Alfons el Vell el 22 de setembre de 1419. AHN, Osuna, lligall 1.175-6, protocol de Joan Llorca.

[42] El 1441 l’arrendament de les alqueries de Gandia se situa en 23.000 sous (doc. núm. 162); el 1448, es queden en 21.000 sous (doc. núm. 218), mentre que el 1467 pugen a 24.000 sous. (doc. núm. 326). D’altra banda, els àrbitres del compromís signat entre Joan de Navarra i Hug de Cardona avaluen, el 1432, les rendes de la meitat del castell i la vall de Guadalest en 5.834 sous i mealla i les de Confrides en 3.284 sous i 8 diners (doc. núm. 73). El 30 de gener de 1462 Joana de Cardona arrenda l’Alcúdia, una altra possessió seua, i Ondara per 1.260 sous (doc. núm. 285).

[43] GARCIA-OLIVER, En la vida d’Ausiàs March, Barcelona, ed. 62, 1998, p. 190. El 1405-1406 la recaptació de Gandia ascendia a 29.611 sous i 11 diners (AHCG, AB 488).

[44] Doc. núm. 120.

[45] Doc. núm. 134.

[46] Com ara les quatre alnes i mitja de draps burells d’Anglaterra que comprà el juny de 1434 pe 198 sous. (doc. núm. 102) o les alnes de drap de setí que comprà el mes següent al mercader florentí Gerard Joan Filàs per altres 198 sous (doc. núm. 105).

[47] L’abril de 1434 pagà dotze llances de Xerès per 120 sous, i el 2 de març de l’any se­güent 44 sous per una sella, 110 per una cuirassa i d’altres 70 per a decorar-la amb diverses peces de plata (docs. núm. 97, 126 i 127, respectiva­ment).

[48] Doc. núm. 204.

[49] Assenyala un dels nombrosos testimonis del plet per peites entre Gandia i Hug de Cardo­na (doc. núm. 133).

[50] Sabem de la celebració d’aquesta reunió gràcies al testimoni en el ma­teix procés de 1435 de Pere Pugeriol, el notari de Gandia que casualment es trobava en casa de Climent de Vilanova «per sos afers» (Ibidem).

[51] Doc. núm. 42.

[52] En una parell d’ocasions l’Alqueria Nova s’identifica amb l’alqueria d’En Foixet, però més sovint apareixen com dues alqueries diferents.

[53] F. GARCIA, «Hòmens de vila» contra cavallers a la Safor del Quatre-cents: les manifestacions d’una crisi?, Guaita, Revista d’Història i Cultura, 1, pp. 26-34, 1982. L’aliança tàcita entre la vila i el duc, es palesa en circumloquis i confessions dels mateixos veïns de Gandia. El mercader Guillem Fortuny, requerit el seu testimoni en un plet de 1435 per les peites i contibucions veïnals, diu «que lo mes de jener propassat, vehent e consi­derant la dita vila que no podia paguar als càrechs de aquella ne y bastarien si solament se haurien a paguar per los vehins e habitadors de la dita [vila] e per los de contribució per les possesions que tenen dins la dita vila, terme e contribució de aquella, ab madur e digest consell qui la dita vila hac dels advocats del senyor rey de Navarra, alibrà e taxà segons atrobà taxat e adlibrat en los libres e capbreus antichs de la dita vila»; mentre que un altre reconeix que en l’afer de la posses­sió de la meitat de Benipeixcar, «e per menar a exsecució la dita sentència, lo Consell de la dita vila, haüt consell permanent dels advocats del senyor rey de Navarra, prengueren possesió de la dita mitat del dit loch» (doc. núm 133).

[54] Doc núm. 27.

[55] Una composició certa­ment elevada per a un camperol, que cal sumar a la que ha pagat als oficials d’Hug de Cardona. Els Albardaner són una de les famílies més po­deroses de Benipeixcar. Abdal·là Albardaner el 1434, tres anys després del delicte de Iucef, és síndic de les aljames de l’horta de Gandia (doc. núm. 91).

[56] Doc núm. 67.

[57] Mahomat Zo­roca, de Beniopa, afirma, en efecte, que «ne ha paguat moltes veguades sa part, car lo dit loch de Beniopa pagua al dit braç ben vint florins» (doc. núm. 133).

[58] Ibidem

[59] Doc núm. 99.

[60] Doc núm. 132.

[61] El procurador de Pere d’Íxer, senyor de l’Almoi­na, tanmateix, insistí que el seu representat «no era entrevengut en la dita causa jamés e que no y volia tanpoch entrevenir ni fer part» (doc. núm. 153).

[62] Les franqueses es refereixen a les contingudes en el doc. núm. 57.

[63] La sentència correspon al doc. núm. 153.

[64] Vid doc. núm. 277 a propòsit d’una cisa imposada per Gandia en Benipeixcar.

[65] Doc. núm. 196, doc. núm. 255 i doc. núm. 276, respectivament.

[66] Interessos mutus que es reflecteixen en una sentència promulgada el 17 de maig de 1430 per Galceran de Vic, com a procurador general del duc, sobre la forma de construir l’assut d’en Carròs, on coincidiren, tots dos muntats a cavall, Ausiàs Marc, com a hereter dellà el riu, i Hug de Cardona, com a hereter deçà el riu (doc. núm. 62). La qüestió de les aigües vegeu-la en J. CASTILLO: Els conflictes de l’aigua a la Safor medieval, Gandia, CEIC Alfons el Vell, 1997.

[67] Set dels quals «discorren a ús e ampriu dels habitadors de la dita vila e dels hereters de la dita cèquia», i l’altre mig fil és el de Benipeixcar, motiu de la disputa.

[68] Els de Gandia, en canvi, argüeixen que la clausura fou feta per Alfons el Vell, de manera que «en la dita dent fonch mesa una pedra picada faytisça, e perquè fos obra per­pètua damunt fonch mesa una gran pedra, la qual sis o set hòmens no la porien alçar e la hun cap de aquella entrava dins lo marge o caxer de la cèquia. E perquè fos pus perpetual, a l’altre cap de la dita gran pedra fonch mesa altra gran losa, la qual bastava sobre la dita pedra per refermar aquella e ab argamassa fonch fortificada e ligada la dita obra».

[69] Doc. núm. 264. No era, però, la primera vegada que l’aljama de Benipeixcar s’enfrontava amb els jurats de Gandia pel fil d’ai­gua. El 1418 pretengué disposar de l’aigua sense demanar-la al sequier de la vila. Davant l’oposi­ció de Gandia i el corresponent procés, el duc Alfons el Jove emeté sentència per la qual con­firmava la jurisdicció del sequier del Vernissa en el repartiment de les aigües: AHN, Osuna, lligall 772-2, carp. 122, núm. 1.

[70] P. VICIANO, «Capital mercantil i drets feudals en la difusió de la canya de sucre al País Valencià. La senyoria d’Oliva a l’inici del segle XV», Afers, 32 (1999), pp. 152-166.

[71] Malauradament no disposem del document original, però gràcies a un plet de l’1 de juliol de 1433 sabem la data de la constitució de la companyia i les línies bàsiques de la seua organització (doc. núm. 84). Gandia acull amb preocupació el trapig del Real, perquè és una competència per als que s’han construït i es poden construir en el futur tant dins les seues muralles com arreu del seu terme o contribució particular. El 7 de febrer de 1436, el procurador del cavaller formalitza una ferma de dret perquè «els oficials de la vila inquieten, molesten e per­turben en lo dret e possessió que lo dit noble don Hugo de Cardona ha de fer en lo dit trapig e exercici de aquelles» (doc. núm. 140).

[72] J. A. GISBERT, «L’empremta d’un trapig del segle XV», Afers, 32 (1999), p. 40.

[73] F. GARCIA-OLIVER, «Les companyies del trapig», Ibidem, pp. 184-188. Vegeu també docs. núms. 123 i 124.

[74] Doc. núm. 84.

[75] Ibidem. Uns dies després, el 20 de juliol, ambdós recorren a uns àrbi­tres per tal de solucionar la disputa (doc. núm, 85).

[76] Tot aquest assumpte del debat entre Cardo­na i Paganino, amb la tramesa dels comissaris al Real i l’acord entre ambdós, al doc. núm. 134.

[77] Directrius semblants a les pactades entre els Rana i Hug de Cardona presideixen la compa­nyia creada el 1414 entre Francesc Ponç, merca­der de València, i Bernat Centelles, senyor d’Oli­va. Vegeu Ferran Garcia-Oliver, «Les companyies del trapig», pp. 167-194.

[78] Jaume Vidal, procurador de Cardona, fa una veritable declaració dels drets feudals: «lo dit noble don Hugo de Cardona e officials de aquell han acostumat durant lo temps del dit arrendament e altres arrendaments usar de tot dret de senyoria en los dits lochs e térmens de aquells, e de fer crides, manaments, inibicions e altres ordinacions, axí sobre les dites canyesmels com altres, e han acostumat de manar que les canyesmels no sien treytes de lurs térmens ne sien portades en lo dit trapig de mossèn Galce­ran, sinó lo que lo dit noble voldrà e ordenarà» (doc. núm. 158). Sobre el mercader vegeu M. RUZAFA, «Alí Xupió, senyor de la moreria de València», L’univers dels prohoms. Perfils socials a la València baix-medieval, València, ed. 3i4, 1995, pp. 137-174.

[79] L’enfrontament es produeix el 4 de juny de 1444 (doc. núm. 192).

[80] Doc. núm. 218.

[81] Doc. núm. 243.

[82] El 3 de març de 1462 Pere Solanes, mercader i veí de Gandia, paga a Joana de Cardona 12.000 sous restants d’altres 28.000 deguts per mil formes de sucre (doc. núm. 294).

[83] Contingut en doc. núm. 322.

[84] L’11 de febrer de 1462, la com­panyia s’empara en València de quaranta-dues formes de sucre (doc. núm. 288).

[85] Doc. núm. 314.

[86] Doc. núm. 321.

[87] Doc. núm. 322.

[88] Doc. núm. 326.

[89] Pere Ram i Paganino Rana són els qui havi­en fermat de dret contra Hug de Cardona i An­toni Grindell, i aconsegueixen que una partida de sucre del trapig del Real siga enviada a València sota la custòdia del governador. Doc. núm. 134.

[90] Doc. núm. 40.

[91] La capacitat del notari de València per donar respostes inversemblants als sòlids atacs del procurador de Joan Mercader es palesa al llarg de tot el plet amb la creació de neologismes i la utilització de parlaments i argu­mentacions sense sentit. Prengam com a exemple aquest paràgraf: «De la cumembre [sic] distrucció que·s fa per la part altra, si aquella és ben attesa e considerada, fa poch profit a la part altra e no nou res a aquesta part, attès majorment com la veritat de aquell stiga en favor de aquesta part, car, segons ha dit dessús, per la pretesa intitula­ció que·s diu de comte de Dénia, on tal se pogués mostrar lo duch Vell, no·s despulla de la dita senyoria del dit comdat e mostràs ab aperto, car tota hora fon possehit per lo pare e rebudes les rendes jurediccionals e dels altres drets preteses de supranitat comdats, ja hi creu haver respost aquesta part que quant ho demanava per aquells haver eficàcia la dita pretesa consignació aquesta part usarà de altra manera de respostes, e en açò no diu pus. Dels altres drets pertanyents a senyor del dit loch és clar». Ibidem.

[92] El plet ocupa 66 fulles distribuïdes entre dos volums de la sè­rie de Litium de la Governació. S’hi dedica fins i tot la tretzena mà sencera del volum 2.237. A més, per part seua, Joan Mercader, davant de les dilacions i la lentitud de la maquinària judicial, inicia dos plets més el 1432 i 1433 per reclamar allò que considera seu. Sumats, doncs, els tres plets, suposen el divuit per cent de la massa docu­mental final.

[93] Compensació, doncs, igualment d’irrisòria que la que obtindrà en la sentència de 1438, quan és eximit de pagar a Gandia les peites anteriors a aquest any per la meitat de Be­nipeixcar, però és confirma l’ingrés de la meitat de l’alqueria a la contribució general de la vila. L’acord al qual finalment s’arriba no és producte de cap sentència del governador sinó d’un «pac­te, concòrdia, avinença e amigable composició» negociada davant de Ramon de Riusec. Ibidem.

[94] Doc. núm. 147. Una visió més exhaustiva del paper que juga la noblesa valenciana en les guer­res del segle XV al servei de la corona en J. SÁIZ, Caballeros del rey. Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo, PUV, València, 2008.

[95] A. DÍAZ BORRÁS, El ocaso cuatrocentista de Valencia en el tumultuoso Mediterráneo, 1400-1480, Barce­lona, CSIC, Institució Milà i Fontanals, Depar­tament d’Estudis Medievals, 2002, especialment pp. 359-368.

[96] Tot l’assumpte de la presa de les barques, amb la protesta dels damnificats i, fins i tot, una carta manuscrita d’Hug de Cardona en docs. núm. 171-179.

[97] Docs. núm. 183-189.

[98] Docs. núm. 143 i 145.

[99] Sabem amb certesa que els capitals sol·licitats per Hug de Cardona i les seues aljames arriben als 236.100 sous i la xifra restant fins arribar als 421.000 sous l’hem obtingut després d’aplicar un interès del 6,66% –el més comú, d’altra banda– a les pensions dels censals documentats en un espai de quaranta-quatre anys, és a dir, entre 1425 i 1469. A partir d’aquest moment el seu fill es fa càrrec dels censals carregats pel seu pare. En qualsevol cas, la magnitud del deute dels primers anys, provo­cat per les compensacions a Alfons del Magnànim i al seu germà Joan de Navarra, es palesa en el sindicat solemne de totes les aljames sota la senyoria d’Hug de Cardona conferit a Abrahim Valencí per carregar nous censals fins a la suma de 300.000 sous, amb els quals quitar-ne els vells que su­portaven un interès superior i suposaven el pagament de 14.000 sous de pensions anuals (doc. 195).

[100] No hi ha el carregament del censal de se­tembre de 1440, però el plet subsegüent del 28 de novembre de 1441 és al doc. núm. 157. El quitament és del 5 d’octubre de 1442 (doc. núm. 170).

[101] Així, el 15 de juny de 1442 acorda amb les aljames de l’horta de Gandia la destina­ció de 19.000 sous de les rendes al pagament de creditors (doc. núm. 162).

[102] Docs. núm. 233, 234, 236, 237 i 238.

[103] Doc. núm. 241.

[104] Doc. núm. 265.

[105] Això no obstant, el procurador de Cepello, Tris­tany i Guasc negà la coacció, ja que tot hauria estat fet lliurement i per precs de don Hug i les aljames: «que lo dit egregi don Ugo jamés fes força e inclogués o tanqués los dits síndichs, al­james e moros en les mesquites dels dits lochs, ne hi fes força alguna ne manaments en presèn­cia dels dits principals del dit en Johan Costa e que aquells ho agen sabut, ne lo dit egregi don Ugo jurà de no traure-los ne dexar exir de les dites mesquites sens fer lo dit carregament, ans tot lo contrari en veritat. E si·s mostrava que lo dit egregi don Ugo agués feta nenguna força de strenyiment de manaments als moros, aljames e síndichs qui fermaren en los dits carregaments de violaris, ço que no és versemblant ni presumidor, aquells dits manament e forces serien stades toltes e tot seria stat tolt e levat abans del dit carrega­ment e carregaments». Doc. núm. 279.

[106] Doc. núm. 322.

[107] Doc. núm. 297.

[108] Doc. núm. 307. En la carta, a més, com hem apuntat més amunt, els notaris li aconsellen recelar del seu fill Joan. El desafecte entre el pare i el primogènit ho complica tot més encara.

[109] Doc. núm. 322.

[110] Doc. núm. 339.

[111] Doc. núm. 352.

[112] Veieu la política creditícia de Joan de Cardona i el traspàs del senyoriu als Borja a conseqüència de l’endeutament censalista en J. L. PASTOR, «Censales y propiedad feudal. El Real de Gandía: 1407-1550», En la España Me­dieval, IV (1987), vol. II, pp. 735-766.

[113] En realitat el nombre de documents supera la xifra de 357, perquè n’hi ha que n’inclouen d’altres.

Documents

1.

1407, maig, 23.València.

Donació d’Alfons el Vell, duc de Gandia, al seu nét Hug de Cardona dels castells i llocs de Calasanç, Sanui i Castellsent, de la vall de Guadalest i dels llocs d’Ondara, el Real, Beniopa, Benipeixcar, Benicanena, l’Alqueria Nova i Alcodar.

ACA, Cancelleria, 2.153, f. 30.

In civitatis Valentie, XXXª die iulii anno a Nativitate Domini MºCCCCº septimo, sunt apponita signum sigillum auctoritas et decretum domini regis in quodam publico donationis instrumento inferius secundum forum Aragonum registrato, quorum siquidem publici instrumenti etiam et decreti tenores sic per ordinem subsequntur:

En nom de nostre senyor Jhesucrist e de la gloriosa Verge Maria, mare sua, sia a tots e sengles manifest que nós, don Alfonso, per la gràcia de Déu duch de Gandia, marquès de Villena e comte de Ribagorça, attenents nós a vós, egregi don Hugo de Cardona, nét nostre molt amat, fill comú al egregi e spectable baró don Johan Ramon Folch, comte de Cardona, gendre nostre molt car, e a la egrègia dona Johanna, comtessa de Cardona, muller sua, filla nostra molt cara, e als fills vostres mascles, legíttims e naturals e en defalliment de aquells a altres fills dels dits egregis comte e comtessa, sots la forma, manera, condicions, retencions e altres coses dejús contengudes, los castells, lochs e altres béns e drets davall specificats, nomenats e expressats per nós e nos-tres successors e hereters qualsquequals haver donats, cedits e atorgats en heretat e do-nació pura, perfecta e irrevocable entre vius, ab carta pública per totstemps valedora, feta e fermada en lo Real de València a XXIII dies de maig pus proppassat, la qual és del tenor següent:

En nom de nostre senyor Jhesuchrist e de la gloriosa Verge Maria, mare sua, sia a tots e sengles manifest que nós, don Alfonso, per la gràcia de Déu duch de Gandia, marquès de Villena e compte de Ribagorça, jatssia nós ab altra carta fermada a deenou dies del present mes de maig en poder del notari davall scrit, hajam feta la donació e altres coses davall contengudes, emperò per a obviar a alscuns dubtes per los quals, segons nos és [stat] dat a entendre, la dita donació se poria invalidar o impugnar, havents sobiranament a cor que les coses en la dita donació contengudes, atorgades e donades venguen en mà, poder e utilitat dels donataris en aquella contenguts, nomenats e expressats tots dubtes, ambigüitats e constrasts e tota altra cosa a açò obviant d’aquèn remoguts, de nou en la forma davall contenguda, a major e sobreabundant cautela, ab tenor de la present carta pública per totstemps fermament valedora, de grat e de certa sciència e ab spontànea voluntat e pensa deliberada, madur e digest consell sobre aquestes coses hagut, per nós e per nostres successors e hereters qualsquequals donam, cedim e atorgam en heretat e donació pura, perfecta e irrevocable entre vius, sots les condicions davall scrites, a vós, egregi don Hugo de Cardona, nét nostre molt amat, fill comú al egregi e spectable baró don Johan Ramon Folch, comte de Cardona, gendre nostre molt car, e a la egrègia dona Johana, comtessa de Cardona, muller sua, filla nostra molt cara, e als fills vostres, mascles legíttims e naturals, és a saber, al primogènit vostre, e de aquí avant a un aprés l’altre successivament, segons orde de genitura, si sens fills mascles legíttims e naturals o ab aytals fill[s] mascles qui no seran venguts a edat de testar s’esdevendrà aquells morir, tots los castells e lochs nostres ací nomenats e declarats e altres béns e drets nostres davall scrits, ço és, lo castell e loch de Calasanç e lo castell e loch de Açanuy, situats e constituïts dintre, e lo castell e loch de Castellsent, situat e constituït fora los límits del comdat nostre de Rippacúrcia, los quals nós per franch e liure alou possehim, e lo castell e loch de Ondara dins lo nostre comdat de Dénia situat, lo qual compram de mossèn Luch de Bonastre, cavaller, e los lochs del Real, de Benipescar, l’Alqueria Nova, Beniopa e Alcodar, los quals compram de mossèn Johan Gascó, e lo loch de Beniquenena, lo qual compram d’en Pelegrí de Montagut, los quals lochs nós tenim en terme de la nostra vila de Gandia e possehim per franch e liure alou. Los quals dits lochs de Ondara, lo Real, Benipescar, l’Alqueria Nova, Beniopa, Alcodar e Beniquenena entenem donar e transportar en vós ab tots aquells drets, juredicció, domini e altres coses que nós adquirim dels dits venedors e per títols de les vendes que ells feren a nós e axí e com pus plenament pertanyien als dits venedors. E encara més, donam e atorgam a vós, dit nét nostre, tota aquella quantitat quanta que sia per la qual nós quitam e desencarregam los lochs de Spadella, de Toga e altre loch o lochs de la nostra baronia d’Arenós, los quals tenia en penyora la noble mare del noble mossèn Eximén Pérez d’Arenós, e tot dret a nós pertanyent e pertànyer devent per rahó del dit descarregament e desenpenyorament. E part açò donam més a vós, dit don Hugo, nét nostre, aquelles sis mília lliures barceloneses per les quals lo senyor infant en Pere, pare nostre, comprà del senyor rey en Pere, de loable memòria, e nós per aquell títol de compra mijançant carta de gràcia tenim del senyor rey lo castell e vila de Godalest ab algunes alqueries de la vall de aquell, los quals dits castell, vila e alqueries de Godalest, venint lo cas, hajats, tingats e posseescats tro a tant per lo senyor rey vos sien donades e pagades les dites sis mília lliures. Los quals dits castells e lochs de Calasanç, de Açanuy, de Castellsent, Ondara, lo Real, Benipescar, l’Alqueria Nova, Beniopa, e Alcodar e Beniquenena e altres quantitats e drets nostres damunt declarats donam, cedim e atorgam a vós, dit egregi don Hugo, nét nostre molt amat, e als fills vostres legíttims e naturals mascles, com dit és, ab tots e sengles hòmens e fembres de qualsevol ley, condició e stat sien aquí habitants e habitadors, e ab totes dominicatures, mases, alqueries, honors e possessions qualsevol, e ab tots herms, e poblats, e munts, plans, garrigues, comes e valls, e ab fluvis,[1] rius, e fonts, ademprius, talles, peytes, questes, demandes, e censes, agrers, cenes, albergues, col·lectes, subsidis, monetatge, justícies, penes, calònies, bans, destrictes, plàcits, firmamet,[2] foriscapis, loïsmes, stacaments, forns, carneceries, e ab mer e mixt imperi, e ab tota juredicció civil e criminal, alta e baxa e altra qualsevol, et ab senyories, dominicacions,[3] potestats, leudes, passatges, carnalatges, mesuratges, pesos, hosts, exèrcits e cavalcades e reemçons de aquells, e ab pau e guerra, e ab totes rendes, fruyts, proveniments, obvencions, exides, menes, trobes, thesaurs, del-mes, terç de delme, quarts e terres que nós e los nostres en los dits castells e lochs ara a vós e als dits vostres fills mascles, legíttims e naturals donats en qualsevol manera hajam o haver podíem, usàvem e exercíem ans de aquesta present donació, e encara ab tots térmens, territoris, pertinències e adjacències, limitacions e confrontacions, e finalment ab totes altres e sengles coses que en los dits lochs a nós e als nostres pertanguen per qualsevol drets, rahons o causes, o pertanyien ans de la present donació, alguna cosa d’aquèn no exceptada. E aquesta donació, concessió e heretament fem sots les retencions davall scrites a vós, dit egregi don Hugo de Cardona, nét nostre, e als fills vostres mascles, legíttims e naturals damunt dits e altres dejús scrits, perpetualment axí com mils, e pus plenerament, e pus profitosa e perfecta entendre o dir se pusca a tot salvament e bo e sa enteniment vostre e dels vostres fills damunt dits, extrahents totes e sengles coses desús dites que a vós damunt donam de dret, senyoria e poder nostre e dels nostres, et aquelles en dret, senyoria e poder vostre e dels vostres dessús expressats metem e transferim irrevocablement ab plen dret a haver, tenir e totstemps pacíficament possehir sots les condicions davall scrites. Part açò, per causa de aquesta donació e heretament donam e transportam a vós e als vostres fills mascles damunt dits perpetualment tots drets, totes accions reals e personals, útils e directes, ordinàries e extraordinàries, mixtes e altres qualsevol a nós competents et competre devents en los dits castells, viles e lochs, e altres coses dessús dites ara a vós en heretat donades contra qualsevol persones e coses per rahó de la donació, cessió, e concessió e heretament dessús dites. Dels quals drets e accions damunt dits puscats vós e los fills vostres damunt dits usar e experir, agent, defenent, excipient e repplicant e totes altres coses faent en juhí e fora juhí de què nós podem o podíem usar ans de la present donació, heretament, cessió e concessió e encara enaprés quantquequant, car nós constituhim e fem vós e los dits fills vostres en aquestes coses senyors e procuradors axí com en cosa vostra pròpria, manants ara per lavors ab la present pública carta, la qual volem haver e obtenir veu de epístola en aquest cas, als barons, nobles, cavallers e altres generoses persones e a tots altres e sengles hòmens e fembres de qualsevol condició, stament, ley o secta sien en los dits castells, viles e lochs damunt dits ara a vós donats, habitants e habitadors, sots lo jurament e fealtat a què·ns són estrets et tenguts, que vós, dit don Hugo de Cardona, nét nostre, e los fills vostres mascles, legíttims e naturals, per senyor dels dits castells, villes e lochs e de les altres coses a vós dessús atorgades plenerament e do-nades en tota manera hajen e tenguen enpertotstemps, e homenatge e jurament de fealtat vos presten e a vós e als fills vostres damunt dits, axí com a lurs senyors naturals venint lo cars obeesquen, e encara a vós e a ells plenerament responguen en e de totes e sengles coses en e de les quals a nós en totes maneres són tenguts e estrets e deuen obeir e respondre, com nós ara per lavors de tot jurament, homenatge, fealtat e naturalesa a què·ns són tenguts e obligats en qualsevol manera en lo dit cas absolvem, quitam, e deliuram. E prometem a vós, dit don Hugo de Cardona, nét nostre, e als dits fills vostres mascles, legíttims e naturals, e encara al notari davall scrit, totes e sengles coses desús e dejús denotades per vós e altre qualsevol de qui ara o per avant pusque pertànyer legíttimament stipulant e rebent, que les donació, cessió, concessió, e heretament e altres totes e sengles coses damunt dites sots les condicions e retencions davall scrites tendrem e servarem inconcussament per totstemps, e que la donació, heretament, cessió e concessió e altres totes coses damunt dites no revocarem, ni contra aquelles ni alguna d’elles vindrem en alguna manera ni en algun temps per rahó de ingratitud o en altra manera. E nós, certificats d’aquèn de nostre plen dret, renunciam quant en aquestes coses de grat e de certa sciència a qualsevol ley o dret, dient dona-ció o heretament poder ésser revocat totalment e ésser fet irrit per causa de ingratitud o altra qualsevol, e encara a tots e sengles altres drets, canònichs e civils, comuns e singulars, generals e specials, públichs e privats, scrits e no scrits, statuhits e statuhidors e consuetudinaris, e, noresmenys, a tots e sengles furs, constitucions, usatges, franquees, consuetuts, usos, pràtiques, stils, privilegis, immunitats, franquetats, excepcions, rahons, refugis, gràcies, auxilis, beneficis e finalment a tots remeys ab los quals nós o los nos-tres contra les dites coses poguéssem usar o·ns poguéssem ajudar. E la donació, concessió, cessió, e heretament e totes les altres e sengles coses designades damunt fem, prometem e fermam sots les condicions, retencions, empreniments e pactes següents, e no en altra manera. És a saber, que nós, dit don Alfonso, duch damunt dit, en tot los temps e dies de nostra vida tengam, tractem e possexcam axí com a senyor usufructuari e per dret de usufruyt los dits castells e lochs de Calasanç, de Açanuy, de Castellsent, Ondara, lo Real, Benipescar, l’Alqueria Nova, Beniopa, Alcodar e Beniquenena e altres quantitats e drets nostres damunt declarats ab tots los fruyts, jurediccions, preheminències e demandes, e ab tots altres drets e senyories de aquells e de cascú de aquells plenerament a totes nostres volentats sens prejudici o lesió de la present donació, axí e segons que abans de la present donació, cessió, concessió e heretament regíem, tractàvem, possehíem, e usàvem e fer podíem, la present donació, cessió, concessió e heretament en alguna cosa a açò no contrastant. Mas aprés, quant a Déus plaurà que nós serem passats de aquest món, lo dit usdefruyt e totes altres preheminències e senyories sien extint e extints, e sia tot a la proprietat consolidat, applicat e tornat sens alguna contradicció, qüestió o embarch, et los dits castells, viles e lochs e totes les altres coses damunt dites ab íntegre en plena proprietat a vós, don Hugo de Cardona, nét nostre molt amat damunt dit, e als vostres fills mascles dessús dits decontinent se pertanguen, e sien devoluts e encara tornats, tota excepció e obstacle postposats. Ítem, que vós, dit egregi don Hugo, nét nostre, dins dos anys del dia de la dita data o feta de la present donació e heretament a avant comptadors o abans, quantquequant al dit egregi don Johan, comte de Cardona, pare vostre, plaurà, serets aduyt e menat a nostre poder e de la duquessa, nostra muller, àvia vostra, on que siam, per star e criar-vos ab nosaltres, com de açò hajam sobiran desig e gran plaer. Ítem, que si vós, egregi don Hugo de Cardona, damunt dit, ço que Déus no vulla, sens fills mascles, legíttims e naturals e ab aytals fills mascles, los quals no seran venguts a edat de testar, ço és, de XX anys, quantquequant moríets, en cascun de aquests cases lo egregi don Alfonso de Cardona, nét nostre molt amat, fill dels dits comte e comtessa de Cardona, axí com a vós d’aquèn per nós substituït en los dits castells de Calasanç, de Açanuy, de Castellsent, Ondara, lo Real, Benipescar, l’Alqueria Nova, Beniopa, Alcodar, e Beniquenena e totes e sengles altres coses damunt dites a vós donades e atorgades de tot en tot succeesca e aquelles a ell lavors tornen. Et si lo dit don Alfonso de Cardona, ço que Déus no permeta, sens fills mascles, legíttims e naturals o ab aytals fills mascles qui a la dita hedat de testar pervenguts no seran s’esdevendrà per avant, abans o aprés morir, en cascun de aquests cases damunt dits lo egregi don Johan Ramon Folch de Cardona, vostre germà major, fill dels dits comte e comtesa de Cardona, semblantment nostre nét molt amat, axí com al dit don Alfonso d’aquèn per nós en tota manera substituït en los dits castells, viles, e lochs e en totes altres coses damunt dites succeescha plenerament e aquelles a ell lavors totalment tornen. Et si lo dit egregi don Johan Folch, frare vostre, ço que Déus no vulla dispondre, sens fills mascles, legíttims e naturals o ab aytals fills legíttims qui a la dita edat de testar no seran pervenguts ans o aprés morint, jaquia lo món, en cascun de aquests casos los altres fills mascles e naturals dels dits egregi don Johan Ramon Folch, comte [de Cardona] e de la egrègia dona Johana, comtessa de Cardona, filla nostra molt cara, si lavors n’i haurà, en los dits castells, viles, e lochs e altres totes coses damunt dites de tot en tot succeexquen e aquells a ells lavors retornen, axí com a néts nostres, aquesta manera entre·lls servada: que·l major de dies de aquells als altres en aquestes coses sia preferit, e si aquest sens fills mascles, legíttims e naturals, o ab aytals fills mascles qui a la dita edat de testar no seran pervenguts morrà, quantquequant en cascun de aquestes casos lo segon nat a aquell en aquestes coses succeesca, et axí dels altres successivament segons l’orde de genitura, les condicions propdites entre·lls servades. E aquestes coses totes e sengles fem, prometem e fermam nós, duch de Gandia, marquès de Villena e comte de Ribagorça damunt dit, per nós e tots nostres hereters e succehidors qualsquequals a vós, dit don Hugo de Cardona, nét nostre, e als vostres fills mascles e als altres dessús dits, e al notari davall scrit, axí com a pública persona per vós, e encara qualsevol persones de les quals ara o per avant se pertany o·s pertanyerà, pertànyer pot o porà en qualsevol manera, paciscent, reebent e legíttimament stipulant. Et per ço que les dites coses se alegren de major fermetat, prometem en nostra bona e inviolable fe totes e sengles coses damunt expressades, contengudes e dites de tot en tot tenir e encara observar inviolablement empertotstemps e contra aquelles o alguna d’elles no fer ni venir per nós ni per altra qualsque persona per algun dret, causa, manera e rahó. Et en açò, nós, don Johan Ramon Folch, per la gràcia de Déu comte de Cardona, axí com a pare e legíttim administrador de la persona e béns del dit don Hugo de Cardona, fill nostre molt car, encara no emancipat, les donació, cessió, concessió e heretament desús dits per vós, molt alt senyor don Alfonso, duch de Gandia, marquès de Villena e comte de Ribagorça, sogre ans pare nostre molt car, a ell, dit don Hugo, nét vostre, e als altres néts vostres ara fetes per ell, Hugo, e per los altres fills nostres ensemps ab lo notari davall scrit sots les condicions e retencions damunt dites plenerament acceptam, fahents a vós, dit senyor, per nós e en nom del dit fill nostre per la dita rahó copioses gràcies e mercès. Per la qual cosa, en lo dit nom, prometem ab ferma e solempne stipulació a vós, dit senyor, e al notari davall scrit, segons que dessús legíttimament stipulant e rebent, que lo dit don Hugo, fill nostre, les condicions, e retencions e altres coses dessús dites, en quant a ell astrenguen o toquen en tota manera il·leses observarà e contra aquelles en alguna manera no vindrà o contravenir permetrà per alguna causa o rahó, et que nós trametrem a vostre poder e de la senyora duquessa on que siats lo dit don Hugo, nostre car fill, dins lo temps dels dits dos anys o abans per vós, senyor damunt recitat, per ço que·s crie ab vós, senyor, e ab la dita senyora, axí com per vós, senyor, és stat dessús en pacte deduhit. La qual cosa fonch feta en lo Palau Real de la ciutat de València, a XXIII dies de maig en l’any de la Nativitat de Nostre Senyor MCCCC set. Sen-[signe]-yal de nós, dit don Alfonso, per la gràcia de Déu duch de Gandia, marquès de Villena e comte de Rippacorça, qui les dites coses loam, atorgam e fermam. Sen-[signe]-yal de nós, dit don Johan, per aquexa matexa gràcia comte de Cardona, qui axí com a pare e legíttim administrador de la persona e béns del dit don Hugo de Cardona, fill nostre molt car, les dites coses loam, atorgam e fermam.

Testimonis foren d’aquestes coses los noble e molt honorable en Guillem Ramon de Josa, en Johan de Mombuy, cavallers, en Johan de Luna, donzell, dispenser del dit senyor duch, en Romeu Çatorre, oydor de comptes de casa del dit senyor comte de Cardona, e lo discret en Blas Aznàrez d’Ansó, scrivà de la audiència del senyor rey.

Signum-[signe reial] Martini, Dei gratia regis Aragonum,Valentie, Maioricarum, Sardine et Corsice, comitisque Barchinone, Rossilionis et Ceritane, qui donatione predicte ut summa quinque mille solidorum notarie excedenti nobis aut in nostri persona fideli consiliario et vicecancellario nostro Sperantiindeo Cardona per egregium ducem Gandie, donatorem predictum, personaliter insinuate iuramento, tam per donatorem eundem quam donationem preambulam, fecerat et faciebat sine omni fraude alterius quam per comitem Cardone predictum, nomine supradicto, quam donatori pretacto non fecerat aliquam machinationem, inclinationem vel inductionem fraudulosam ad faciendum donationem supracontentam dicto filio suo nec procuravit etiam vel consensit quod illa sic facta in aliquam fraudem alterius, per Deum et eius sancta quatuor Evangelia, propriis manibus eorundem corporaliter inde tacta, primitus prestito auctoritatem nostram ratione insinuationis premisse interponimus pariter et decretum, ac etiam donationem pretactam insinuationis robore validamus plenarie, decernentes donationem eandem tantam et talem obtinere roboris firmitatem quantam et qualem obtinet obtinereque debet illa donatio que fit apud regem aut presidem seu etiam magistratum. Que auctoritas et decretum hic nostri mandato apponita extiterunt manu fidelis locumtenentis prothonotarii nostri IacobiTavaschani in Palatio Regio civitatisValentie XXIIIª die madii anno a Nativitate Domini MºCCCCº septimo regnique nostri duodecimo, et ad maiorem horum corroborationem nostrum sigillum hic apponi iussimus impendenti. Sperendis.

Sig-[signe]-num mei, Iacobi Tavaschani, locumtenentis prothonotarii dicti domini regis regiaque auctoritate notarii publici per totam terram et dominationem eiusdem, qui donationi et aliis premissis interfui eaque scribi feci et clausi, corrigitur autem in lineis XIXª, ubi legitur «en»; XXXIIIIª, ubi perlegitur «cosa a açò»; et XXXVI, ubi exprimitur «o feta de la», ac in linea testium, ubi dicitur «Aznàrez».

Considerants encara per alguns ésser revocat e deduït en dubte que a la preinserta donació e altres coses en aquella contengudes quant als dits dos castells e lochs de Calasanç e de Açanuy tan solament són e serien necessàries, segons fur d’Aragó, les confrontacions dels térmens dels dits castells, e la fermança e fiança de salvedat e altres coses dejús expressades, per a obviar plenerament al dit dubte, com vullam de tot en tot tota la preinserta donació en totes ses parts tenir e valer, e encara força, valor e efficàcia pleneras perpetualment obtenir e haver e en alguna part no vacil·lar ni de virtut freturar, a sobreabundant cautela, de grat e de certa sciència, e ab spontànea voluntat e pensa deliberada, madur e digest consell sobre aquestes coses hagut, ab la present carta pública fermament per totstemps valedora, per nós e los nostres successors e hereters qualsquequals la preinserta donació e totes e sengles coses en aquella contengudes quant als dits dos castells e lochs de Calasanç e de Açanuy e térmens, pertinències, hòmens e fembres, jurediccions, drets e totes e sengles altres coses de aquells en la preinserta carta especificades e nomenades tan solament sots les clàusules, extensions, retencions, condicions, sèrie e tenor, e, noresmenys, sots les confrontacions, fermança e fiança de salvedat e altres coses dejús contengudes, e encara com mils e pus plenerament e pus profitosa dir e fer se puga a vós, dit egregi don Hugo de Cardona, nét nostre molt car, e als dits fills vostres en heretament e donació entre vius irrevocablement repetim, renovam, innovam e encara de nou fem e fermam. Los quals dos castells e lochs són confrontats e termenats, ço és, lo dit castell, loch e térmens de Calasanç ab terme del loch de Peralta, e ab terme del loch de Alins, e ab terme del loch de Gavasa e ab terme del loch de Llabaçuy; e lo dit castell, loch e térmens de Açanuy ab terme del loch de Sent Steve del Mayll, e ab terme del loch de Fons, e ab terme del loch de Monmagastre e ab terme del loch de la Almúnya de Sent Johan, qui és del reverent bisbe de Leyda. E per salvar totes les dites coses en la preinserta e present carta contengudes en quant toquen los dits dos castells de Calasanç e de Açanuy e totes e sengles coses de aquells desús expressades tan solament, donam fermança e fiança de salvedat segons fur d’Aragó a vós e als altres donataris dessús dits en Bernat d’Ortoneda, habitador de la vila de Gandia, present, la qual dita fermança e fiança de salvedat yo, dit en Bernat d’Ortoneda, volenterosament fag e atorg sens engany. E per açò tenir e servar nós, don Alfonso, duch, marquès e comte, donador, e yo, dit en Bernat, fiança, dessús dits, obligam tots nostres béns, mobles e immobles, haguts e havedors, e totes e sengles coses damunt dites nós, don Alfonso, duch, marquès e comte, donador dessús dit, per nós e tots nostres hereters e succehidors qualsquequals a vós, dit don Hugo de Cardona, nét nostre, e als vostres fills mascles e als altres dessús dits, e yo, en Bernat d’Ortoneda, la dita fiança e fermança, fem, prometem e fermam en poder del notari davall scrit, axí com a pública persona, per vós e encara altres qualsevol persones de les quals ara o per avant se pertany o·s pertanyerà, pertànyer pot o porà en qualsevol manera paciscent, reebent e legíttimament stipulant. E en açò nós, don Johan Ramon Folch, per la gràcia de Déu comte de Cardona, axí com pare e legíttim administrador de les persones e béns dels dits don Hugo de Cardona e altres fills nostres molt cars encara no emancipats, les presents repetició, renovació, innovació e novella ferma de la dita donació dels dits dos castells de Calasanç e de Açanuy e de totes e sengles coses de aquells desús expressades per vós, molt alt senyor don Alfonso, duch de Gandia, marquès de Villena e comte de Ribargorça, sogre ans pare nostre molt car, ara a ells, dit don Hugo e als altres néts vostres dessús dits, ab la present ara fetes per ell, Hugo, e los altres propdits fills nostres, ensemps ab lo notari davall scrit sots les condicions e retencions demunt dites plenerament acceptam, faent a vós, dit senyor, per nós e en nom del dit don Hugo e altres fills nostres demunt dits per la dita rahó copioses gràcies e mercès, per la qual cosa, en lo dit nom, prometem ab ferma e solempna stipulació a vós, dit senyor, e al notari davall scrit, segons que desús legíttimament stipulant e reebent, que·l dit don Hugo e altres fills nostres demunt expressats les condicions, retencions e altres coses dessús dites en quant ells strengan o toquen en tota manera il·leses observaran e contra aquelles en alguna manera no vindran o contravenir permetran per alguna causa o rahó. E que nós trametrem a vostre poder e de la senyora duquessa on que siats lo dit don Hugo, nostre car fill, dins lo temps dels dits dos anys o abans, segons per vós, senyor, demunt en la preinserta carta és recitat, per ço que·s crie ab vós, senyor, e ab la dita senyora, axí com per vós, senyor, és stat desús en pacte deduhit. La qual cosa fon feyta en lo alberch de mossèn Vidal de Blanes, situat en la plaça dels Preycadors de la ciutat de València, a trenta dies de juliol en l’any de la Nativitat de Nostre Senyor MCCCCº set. Sen-[signe]-yal de nós, dit don Alfonso, per la gràcia de Déu duch de Gandia, marquès de Villena e comte de Ribagorça, qui les dites coses loam, atorgam e fermam. Sen-[signe]-yal de nós, dit don Johan, per aquexa matexa gràcia comte de Cardona, qui axí com pare e legíttim administrador de la persona e béns del dit don Hugo de Cardona, fill nostre molt car, les dites coses loam, atorgam e fermam. Sen-[signe]yal de mi, Bernat d’Ortoneda, fiança dessús dit, qui les dites coses lou, atorg e ferm.

Testimonis foren d’aquestes coses lo noble n’Uguet de Cardona e l’onrat en Jo-han Martínez de Luna, donzell.

Signum [en blanc] Martini, Dei gratia regis Aragonum, et cetera, qui donationi predicte, ut summam quingentorum solidorum notarie excedenti, nobis aut in nostri persona fideli consiliario et vicecancellario nostro Sperantiindeo Cardona, per egregium ducem Gandie, donatorem predictum, personaliter insinuate, presente nobili Iohanne Raymundo Falconis,[4]comite Cardone predicto, ut patre et legittimo administratore personarum et bonorum dicti Hugueti, donatarii, et aliorum eius filiorum, quare intersit auctoritatem nostram ratione insinuationis premisse interponimus pariter et decretum, ac etiam donationem eandem insinuationis robore validamus plenarie, decernentes donationem pretactam talem et tantam obtinere roboris firmitatem quantam et qualem obtinet obtinereque debet illa donatio que sit apud regem aut presidem seu etiam magistratum, que auctoritas et decretum hic nostri mandato apponita extiterunt manu fidelis scriptoris nostri Martini Gallardi in civitatis Valentie tricesima die iulii anno a Nativitate Domini MºCCCCº septimo regnique nostri duodecimo, et ad maiorem horum corroborationem nostrum sigillum hic apponi iussimus inpendenti. Sperandis.

Et ego, dictus Martinus Gallardi, scriptor domini regis predicti autoritateque regia notarius publicus per totam terram et dominationem eiusdem, premissis insinuationi et auctoritatis ac decreti interponitioni, una cum Romeo Çatorre, vicino ville Cardone, et Raphaele d’Olzinelles, notario de Thesaurerie eiusdem domini regis, testibus ad hec accersitis etiam et vocatis interfui eaque de mandato ipsius domini regis ut supra habetur propria manu scripsi sive apposui, cum rasis et correctis in linea tertia supradicti decreti, ubi dicitur «insinuationis robore validamus», et clausi solito meo sig-[signe notarial]-no.

Sig-[signe notarial]-num Guillermi Guitardi, scriptoris illustrissimi domini regis auctoritateque regia notario publici per totam terram et dominationem eiusdem, qui receptioni et renovationi ac aliis supradictis interfuit primasque duas lineas et kalendarium ac testium lineam scripsit, cetera vero scribi fecit, et cum rasis ac correctis in lineis XIª, «Sanç»; XLVIIª, «Beniquenena»; XLVIIIIª, «cascú»; LIIIª, «en aquestes»;,et LXXIª, «dictione», eiusdem clausit.

Martinus Gallardi mandato regio fecit per vicecancellario. Probata.

2.

1407, octubre, 29.València.

Donació del duc d’Alfons el Vell, duc de Gandia, a la seua filla Joana, dona de Joan Ramon Folc de Cardona, del castell i la vall de Gallinera i de la vall d’Ebo, sota determinades condicions que concerneixen Hug de Cardona, nét del duc.

ARV, Mestre Racional, 9.610, f. 245.

En nom de nostre senyor Jhesucrist, sia a tots e sengles manifest que nós, don Alfonso, per la gràcia de Déu duch de Gandia, marquès de Villena e comte de Ribagorça, als agradables e acceptables plers e serveys per vós, egrègia dona Johanna, filla nostra molt cara e muller del egregi e espectable baró don Johan Ramon Folch, comte de Cardona, gendre nostre molt car, a nós prestats e que per avant, Déus volent, prestarets, nostre degut esguard havents, ab tenor de la present carta pública per tots temps fermament valedora, de grat e de certa sciència e ab spontànea voluntat e pensa deliberada, madur e diget[5] consell sobre aquestes coses hagut, per nós e per nostres successors e hereters qualsquequals donam, cedim e atorgam en heretat e donació pura, e perfeta e irrevocable entre vius, aprés, emperò, obte nostre e no abans, a vós, dita egrègia dona Johana, filla nostra, jatsia absent axí com a present, e als vostres lo castell e val de Gallinera e la vall d’Ebo, situat e situades dins regne de València, ab tots e sengles hòmens e fembres de qualsevol ley, o condició o stat sien aquí habitants e habitadors, e ab totes dominicatures, mases, alqueries, honors e possesions, e ab tots herms e poblats, e munts, comes e valls, e ab flums, rius e fonts, ademprius, talles, peytes, questes, demandes e censes, e ab mer e mixt imperi e ab tota jurisdicció civil e criminal, alta e baxa e altra qualsevol, e ab totes rendes, fruyts, proveniments, potestats, leudes, passatges, carnalatges, hosts, exèrcits e cavalcades e reemçons d’aquelles, e ab pau e guerra, e encara ab tots térmens, territoris, pertinències, limitacions e confrontacions, et finalment ab tots e sengles altres drets e coses que en los dits castell e valls a nós e als nostres pertanguen per qualssevol drets, rahons o causes o pertanyien ans de la present donació, alguna cosa d’aquèn no exceptada, los quals castell e valls són confrontats, de la una part, ab terme de la villa de Peguo e ab terme de la vall d’Alaguar, e, de la part altra, ab terme del loch de Alcalà e ab terme de la vall de Vilalonga. E los quals dits castell e valls nós vos podem liurament e francha donar per rahó dels pactes inits, fets e fermats en los contractes del matrimoni de nós e de la duquessa, mare vostra, los quals foren auctorizats per lo senyor rey en Pere, de loable memòria, e per los quals nos és atorgat e permès fer donació al fill o filla, aquell que nós més volrem, comuns a nós e a la dita duquessa, del dit castell e valls, segons que en los dits contractes és largament contengut. La qual donació, emperò, vos fahem sens alguna lesió del feu a què nós tenim los dits castell e valls del senyor rey. Et aquesta donació, concessió e heretament fem en la forma e manera desús dites a vós, egrègia dona Johana, filla nostra desús dita, e als vostres perpetualment, axí com mils e pus plenerament e pus profitosa e perfeta entendre e dir se pusca a tot salvament e bo e sa enteniment vostre e dels vostres, extrahents totes e sengles coses desús dites que a vós damunt donam de dret, senyoria e poder nostre e dels nostres, e aquelles en dret, senyoria e poder vostre e dels vostres aprés obte nostre e no abans metem, transferim irrevocablement ab plen poder e haver, tenir e totstemps pacífficament possehir. Part açò, per causa de aquesta dona-ció e heretament donam e transportam a vós e als vostres perpetualment tots drets, totes accions, reals e personals, utills e directes, ordinàries e extraordinàries, mixtes e al-tres qualssevol, a nós competents o competere devens en los dits castell e valls e altres coses desús dites contra qualssevol persones, dels quals drets e accions damunt dits aprés obte nostre e no abans puscats vós e los vostres usar e experir, agent, defendent, excipient e repplicant e totes altres coses fahent en juhí e fora juhí de què nós podem e podíem usar ans de la present donació, heretament, cessió o concessió e encara enaprés quantquequant. Car nós constituhim e fem vós e los vostres en aquestes coses senyors e procuradors axí com en cosa vostra pròpria venint lo dit cas, manants ara per lavors ab la present pública carta, la qual volem haver e obtenir veu de epístola en aquest cas, a alcaydes e tots altres e sengles hòmens e fembres de qualsevol condició, stament, ley o secta sien en los dits castells e valls habitants e habitadors, sots lo jurament e feeltat a què·ns son estrets e tenguts, que vós, dita egrègia dona Johana, filla nostra, e los vos-tres per senyor dels dits castell e valls e de les altres coses a vós desús atorgades plenerament e donades en tota manera hajen e tenguen enpertotstemps, e homenatge e jurament de feeltat vos presten a vós e als vostres axí com a lurs senyors naturals aprés obte nostre obeesquen. E encara a vós e a ells plenerament responguen en e de totes e sengles coses en e de les quals a nós en totes maneres són tenguts e strets e deuen obeir e respondre, com nós ara per lavors de tot jurament, homenatge, feeltat e naturalesa a què·ns són tenguts e obligats en qualsevol manera en lo dit cas absolvem, quitam e deliuram, et prometem a vós, dita egrègia dona Johana, filla nostra, e als vostres e encara al notari dejús scrit, stipulant segons dejús, que les donacions, cessió, concessió e heretament del dit castell e valls e altres totes e sengles coses damunt dites sots la forma e manera desús dites servarem inconcussament per totstemps, e que la donació, heretament, cessió e concessió e als altres totes coses damunt dites no revocarem ni contra aquelles en algun d’elles vendrem en alguna manera ni en algun temps per rahó de ingratitut o en altra manera. Et nós, certificats d’aquèn de nostre plen dret, renunciam quant en aquestes coses de grat e de certa sciència a qualsevol ley o dret, dihent donació o heretament poder ésser revocat totalment e ésser fet irrit per causa de ingratitut o altra qualsevol, et encara a tots e sengles altres drets canònichs e civils, comuns e singulars, generals e specials, públichs e privats, scrits e no scrits, statuïts e statuïdors e consuetudinaris, et, noresmenys, a tots e sengles furs, constitucions, usatges, franquees, consuetuts, usos, pràtiques, stils, privilegis, inmunitats, franquetats, execucions, rahons, refugis, gràcies, auxilis, beneficis e, finalment, a tots remeys ab los quals nós o los nostres contra les dites coses poguessen usar o·ns poguessen ajudar. Et aquestes coses totes e sengles prometem e fermam nós, duch de Gandia, marquès de Villena e comte de Ribagorça damunt dit, per nós e per tots nostres hereters e succehidors qualsquequals a vós, dita egrègia dona Johana, filla nostra, e als vostres e al notari deval scrit, axí com a pública persona per vós, e encara altres qualssevol persones de les quals ara o per avant se pertany e·s pertanyera, pertànyer pot o porà en qualsevol manera pacient, reebent e legítimament stipulant, sots les condicions e pactes següents e no en altra manera, és a saber, que nós, dit don Alfonso, duch damunt dit, en tot los temps e die[s] de nostra vida tengam, tractem e posseexcam axí com a senyor usufructuari e per dret de usufruyt los dits castell e valls de Gallinera e de Ebo ab tots los fruyts, jurediccions, preheminències e demandes, e ab tots altres drets e senyories de aquells e de cascú de aquells plenerament a totes nostres volentats, sens prejudici o lesió de la present donació, axí e segons que abans de la present donació, cessió, concessió e heretament regíem, tractàvem, possehíem e usàvem e fer podíem la present donació, cessió, concessió e heretament, en alguna cosa no constrastant. Mas aprés, quant Déus plaurà que nós serem passats d’aquest món, lo dit usdefruyt e totes altres preheminències e senyories sien extint e extintes e sie tot a la proprietat consolitat, aplicat e tornat sens alguna contradicció, qüestió o embarch, e los dits castell e valls ab íntegre e·n plena proprietat a vós, dita dona Johana, filla nostra molt cara, e als vostres dessús dits decontinent se pertanguen e sien devoluts e encara tornats, tota excepció e obstacle postpossats.

Ítem, que vós, dita dona Johana, filla nostra, farets ab acabament que don Hugo, nét nostre molt amat, fill comú al dit egregi don Johan e a vós, serà aduyt e menat a nostre poder e de la duquesa, nostra muller, mare vostra, on que siam, dins dos anys o abans, comptadors del XXIII dies de maig proppassat en avant, en lo qual dia nós fem certa donació e heretament al dit don Hugo, nét nostre, per estar e criar-se ab nosaltres, com de açò hajam sobiran desig e gran plaer.

E per ço que les dites coses se alegren de major fermetat, prometem en nostra bona e inviolable fe totes e sengles coses damunt expressades, de tot en tot tenir e observar inviolablement enpertotstemps e contra aquelles o alguna d’elles no fer ne venir per nós ni per altra qualsevol persona per algun dret, causa, manera o rahó. Et encara la dita e present donació dels dits castell e valls fem a vós, dita dona Johana, filla nostra molt cara, sots tal condició, pacte e retenció: que si e quant la donació per nós feta al dit egregi don Hugo de Cardona, nét nostre molt amat, fill comú al dit egregi comte de Cardona e a vós, egrègia dona Johana, muller sua e filla nostra, desús dits, ab altra carta pública feta en lo Palau Real de la ciutat de València a vint-tres dies del dit mes de maig del any dejús scrit, en poder del honrat e discret en Jacme Tavaschà, lochtinent de protonotari del senyor rey e per auctoritat real notari públich per tota la senyoria d’aquell dit senyor, de certs castells e lochs, alqueries e quantitats continguts e contengudes en la dita carta de donació, haurà perfet acabament, enaxí que·l dit don Hugo sia en plena e pacífica possessió dels lochs del Real, de Benipexcar, de Beniopa, de Alcodar, de Beniquenena e de la Alqueria Nova contenguts en la dita donació, que en aquest cas la present donació dels dits castell e valls de Gallinera e de Ebo sia haguda per no feta e sia cassa, irrita e nul·la e fretureix de tota eficàcia e virtut, axí com si feta no fos.

La qual cosa fon feta en lo alberch de mossèn Vidal de Blanes, situat en la plaça [de Prehicadors] de la ciutat de València, a vint-e-nou del mes d’octubre en l’any de la Nativitat del Nostre Senyor mil CCCC e set. Se-[signe]-nyal de nós, dit don Alfonso, duch de Gandia, marquès de Villena e comte de Ribagorca, qui les dites coses atorgam e fermam.[6]

Testimonis foren a les dites coses lo noble n’Uget de Cardona e los honrats en Johan de Lluna, donzell, en Ramon Çatorre, habitador de Cardona, e en Bernat d’Ortoneda, habitador de la vila de Gandia.

Signum [signe reial] Martini, Dei gratia regis Aragonum,Valentie, Maioricarum, Sardine e Corsise comptisque Barchinone, Rosilionis et Ceritanie, qui donationi predicte, ut summa quinque mille solidorum notoriis excedenti, nobis aut in nostri persona fideli consiliario et auditori curie nostre, Dalmatio de Santodionisio, legum doctori, nostram Cancelleriam regenti per egregium ducem Gandie, donatorem predictum, personaliter insinuate iuramento tam per donatorem eundem quam donationem preambulata fecerat et faciebat sine omni fraude alterius quam per Guillermum d’Ivoria,[7] domicellum, ut procuratorem nobilis Iohanne, filie ipsius ducis uxorisque nobilis Iohannis Folconis, comittis Cardone, constitutum cum publico procurationis instrumento confecto in castro de Cardona nona de novembris anno a Nativitate Domini MºCCCCº septimo et clauso per Bernardum Marquilles, ville Calaffi regia auctoritate notarii publici per totam terram et donationem nostram, habentem ad ista liberam potestatem et speciale mandatum quod donatori pretacto non fecerat aliquam machinationem, inclinationem vel inductionem fraudulosam ad faciendum donationem supracontentam dicte eius principali, nec procuravit etiam vel consensit quod illa sic facta in aliquam fraudem alterius, per Deum et eius sancta quatuor Evangelia, propiis manibus eorundem et cuiuslibet ipsorum corporaliter inde tacta primitus prestito, auctoritatem nostram ratione insinuationis predicte interponimus pariter et decretum, ac etiam donationem eandem insinuationis robore validamus plenarie, decernentes donationem ipsam talem et tantem obtinere roboris firmitatem, tantam et qualem obtinet obtinereque debet illa donatio que sit apud regem presidem seu etiam magistratum, que auctoritas et decretum hic nostri mandato apposita extiterunt manu fidelis nostri scriptoris Martini Gallardi civitate Valencie XXII die novembris anno a Nativitate Domini MºCCCCº septimo reginique nostri duodecimo, et maiorem horum roborationem nostrum sigillum hic apponi iussimus impendenti. Dalmatius vidit.

Sig-[signe notarial]-num Guillermi Guitardi, scriptoris domini regis auctoritateque regia notarii publici per totam terram et donationem eiusdem, qui premissis interfuit eaquem scribi fecit, et cum rasis et correctis in lineis IIIª, «able»; et in XXXIª, «en alguna cosa»; nec non in linea testium, «en Bernat», clausit in XIIIº eorum. Martinus Gallardi, mandato regio. Probata per cancellarium regentem.[8]

3.

1410, agost, 25. Monestir de Santa Isabel de València.

Referències a Hug de Cardona en el compromís tancat entre Alfons el Jove, comte de Dénia, i Joan Ramon Folc, comte de Cardona.

ARV, Mestre Racional, 9.610, f. 95.

Trellat del compromís e sentència dels molts egregis barons comte de Dénia e comte de Cardona.

(…)

Ítem més, lo dit senyor comte de Cardona se reté en vers si expressament que tota vegada, vinent lo cas de les donacions fetes per lo dit senyor duch axí a la senyora comtesa de Cardona, sa filla, com a don Hugo, fill dels dits comte e comtessa, puxe e vàlegua usar de aquelles, deffensar e fer deffensar e[n] juhí e fora juhí, sus axí com huy porie si lo cas havie loch, romanent sa fe salvu, sancera e íntegra, no contrestant la dita pau fahedora.

(…)

Quant a la altra retenció, parlant de donacions que·l dit comte de Cardona afferma ésser fetes a sa muller e fill, respon lo comte de Dénia que si alcunes donacions hic ha e no són en res prejudicials al dit comte de Dénia, que no y diu res.

(…)

E si lo dit senyor comte de Dénia no haurà o procrearà los dits fill o fills mascles, e haurà e procrearà filla o filles, en tal cas lo dit senyor comte de Cardona sia tengut de col·locar en matrimoni lo fill seu don Hugo, segon nat legítim e natural e de legítim matrimoni procreat, ab una filla major del dit senyor comte de Dénia. E si aquell dit senyor comte de Dénia haurà e procrearà fill e filla legítims e naturals, segons dessús és dit, sia tengut de col·locar aquells, ço és, lo fill major ab la filla major del dit comte de Cardona, e la filla major ab lo fill dit del dit comte de Cardona.

4.

1411, novembre, 6.València.

Còpia del trasllat de la confirmació feta per Violant, dona del duc Alfons el Vell, de les donacions que el duc féu a Joan, comte de Cardona, i al seu fill Hug de Cardona.

AHN, Osuna, C-580, f. 108

Translatum loationis et approbationis donationis facte per incliti Yolantem, donationi facte per inclitum ducem, eius virus, egregie Iohanne, eorumdem filie.

Hoc est translatum fideliter sumptum Valentie, sexta die novembris anno a Nativitate Domini MºCCCC undecimo, a quodam publico instrumento in notulis mei, Bernardi de Montealbano, notarium publici infrascripti, contento nondum in publicam formam redacto, continentie subsequentis:

Pateat universis huiusmodi seriem visuris quod nos,Yolans, multum egregii viri domini Alfonsi,ducis Gandia,marchionisque Vilene ac comes Rippacurcie uxor,sciens et attendentis predictum virum et dominun nostrum karissimum ex sua mera liberalitate dedisse ac donationem puram, propriam et irrevocabilem post eius humanam vitam fecisse vobis, preamabilibus domne Iohanne, filie nostre et ipsius viri nostri, uxorique multum egregii viri Iohannis, comitis de Cardona, et Hugoni de Cardona, filio vestro nepotique nostro, vicelicet, vobis, dicte Iohanne, de castro et valle de Gallinera et de Ebo, et vobis, preffato Hugoni, de locis de Hondara, d’El Real, de Benipeixcar, et de Beniopa, de Alqueria Nova, de Alcodar, et de Beniçam, de Calasanç, de Aquanuy et de Castellsent et de omnibus illis sex mille libris iaccenses quas previus dominus dux, vir noster, habet super castro de Godolest, sito in regno Aragonum, ut in instrumentis publicis dictarum donationum actis in Palatio Regali civitatis Valentie receptis, clausis et subsignatis per venerabilem et discretum Iacobum Tavasquani, illustrissimi domini regis Martini locumtenentis protonotarium, sub calendario de [en blanc] die, mensis [en blanc] anno a Nativitate Domini MºCCCCº [en blanc], auctoritate et decreto Sperantisindeo, predicti domini regis vicecancellarii nunitis, hec et alia luce clarius sunt videnda, cum autem gaudentes de dictis donationibus cupiamus adveniente castri ipsarum vos predictos, filiam et nepotem, ipsas habere et possidere paciffice et quiete absque ulla litte et controversia, non obstantibus iuribus dominii proprietatis et usufructus et quibusvis aliis nobis pertinentibus super locis predictis et signanter super castro et valle de Gallinera et de Ebo nobis pertinentibus de tota vita nostra predicte, que hec concedimus et firmamus.

Testes huius rei sunt Galcerandus de Xèrica et Martinus Ferrarii, scutifferi, de domo dicti domini ducis.

Sig-[signe]-numvenerabilis Iacobi Romeo,militis,iustitie civilisValentie,qui,viso preffato instrumento in eius nota, huic translato auctoritatem suam prestitit et decretum.

Sig-[signe notarial]-num, Anthonii de Pratis, auctoritate illustrissimi domini re-gis Aragonum et per totam dominationem eiusdem notarium publici domini et scribe curie civilis Valentie una cum discreto Nicholao Perera,suo connotarium et scribe,qui in hoc translato dicti iustitia auctoritate suo mandato apposuit et scripsit.

Sig-[signe notarial]-num Bernardi de Montealbano, auctoritate regia notarii publici Valentie ac per totam terram et dominationem illustrissimi domini regis Aragonum, qui presens translatum a notulis suorum abstraxit ipsumque scripsit et cum eisdem diligenter et vere comprobavit ac cum dictionibus rasis et correctum in lineis secundam, ubi legitur «domini Alfonso»; in XIII, ubi cernitur linea et in prima huius clausure suorum, clausit loco, die et anno in prima linea contentis.

5.

1411, novembre, 30. Gandia.

Lliurament d’Hug de Cardona al seu avi Alfons, duc de Gandia, per part de Francesc de Vilanova, cavaller, procurador de Joan Ramon Folc, comte de Cardona i vescomte de Vilamur, pare d’Hug de Cardona.

AHN, Osuna, lligall 1.136-4, protocol de Joan de Llorca.

Anno a Nativitate Domini millesimo CCCCº undecimo die lune, hora tertiarum vel inde circa, intitulata tricesima et ultima mensis novembris, denant la magnificència e presència del molt alt senyor don Alfonso, duch de Gandia, marquès de Villena, comte de Ribagorça e de Dénia, dins la Cambra de Paraments de l’alberch del dit senyor en la sua vila de Gandia, constituït personalment lo molt noble mossèn Francesch de Vilanova, cavaller, axí com a procurador legítim constituït del molt egregi baró en Johan Ramon Folch, comte de Cardona e vezcomte de Vilamur, ab carta pública de procuració reebuda en la ciutat de Tortosa per lo discret en Berthomeu Busa, notari públich substituït d’en Guillem Çatorre, notari públich per autoritat reyal, a XXIIII dies de noembre de l’any dessús dit, segons de la dita procuració lo dit en Berthomeu Busa féu fe de paraula a mi, notari dejús scrit, dient aquell dit molt noble mossèn Francesch de Vilanova, ensemps ab lo molt honorable mossèn Ramon Çacirera, cavaller, haver plenera potestat e facultat les coses deçús scrites e altres fer, segons que·n la dita procuració és contengut largament,dient e explicant de paraula lo dit molt noble mossèn Francesch de Vilanova denant lo dit senyor duch e en presència dels testimonis e de mi, notari, dejús scrits e altres molts allí ajustats, que com lo dit molt egregi comte de Cardona, principal seu, ab carta pública, ab sagrament e homenatge, penes pecuniàries e altres caucions robo-rada, hagués promès e sostengut e obligat de trametre e enviar al dit senyor duch e en poder d’aquell dit senyor, lexar don Hugo, nét del dit senyor duch, fill segon del dit egregi comte de Cardona, principal seu, dins cert temps per certes causes e rahons en la dita carta de sagrament e homenatge declarades. E com lo dit egregi comte de Cardona haja tramès, e ell, dit noble mossèn Francesc de Vilanova, en loch e nom del dit comte, principal seu, en lo dia e hora presents, dessús dits, que és enclòs dins lo temps en la dita carta de sagrament e homenatge limitat, haja menat, mès e lexat lo dit don Hugo en poder del dit senyor duch e en sa presència constituït, enseguín e complín ab acabament lo dit comte de Cardona, son principal, per salvetat de sa promissió e sagrament e homenatge totes les coses en la dita carta d’obligació e promissió contengudes. Per tal, lo dit molt noble mossèn Francesch de Vilanova, en nom, veus e loch del dit egregi comte de Cardona, principal seu, supplicà e requerí lo dit senyor duch que absolvés e hagués per absolt e quiti lo dit egregi comte de Cardona dels dits sagrament e homenatge, penes pecuniàries e de les altres coses en les quals lo dit comte fos astret e obligat al dit senyor duch en la dita carta e promissió e obligació. E que de la absolució e quitament dels dits sagrament e homenatge, penes e altres coses dessús e dejús declarades, per conservació de la fe e dret del dit egregi comte, principal seu, li fos feta carta pública per mi, notari dejús scrit. E encontinent, en aquell instant matex, lo dit senyor duch, responent e dreçant ses paraules al dit mossèn Francesch de Vilanova, dix de paraula que ell confesava que·l dit comte de Cardona li havia tramès e que ell, dit senyor, havia reebut lo dit don Hugo, son nét, fill del dit comte, ab gran plaer e molt bon voler dins lo temps en la dita carta d’obligació e promissió limitat e declarat, lo qual don Hugo, en lo dit dia e hora, lo dit senyor duch féu cavaller. E, encara, lo dit senyor duch dix de paraula més avant, en aquell matex instant, que com cas fos que lo dit comte de Cardona no hagués tramès a ell, dit senyor duch, lo dit don Hugo dins lo temps en la dita carta de promissió e obligació contengut, ço que sí havia, que ell, dit senyor duch, a major cautela del dit comte, suplia e volia suplir scientment e de bon grat lo temps en la dita carta contengut, ço és, volent haver per reebut lo dit senyor duch e lo dit comte haver tramès lo dit don Hugo dins lo temps en la dita carta specificat. E per ço, lo dit senyor duch, dix que absolia e volia haver per absolt e quiti, e encontinent, absolvé lo dit comte de Cardona del dit sagrament e homenatge, penes pecuniàries e de les altres coses en la dita carta d’obligació contengudes. E encontinent, lo dit molt noble mossèn Francesch de Vilanova, en nom, veus e loch del dit molt egregi comte de Cardona, principal seu, dix que acceptava e acceptà de feyt la dita absolució e quitament dels dits sagrament e homenatge, penes e lo suppliment del dit temps en cas que lo dit comte de Cardona, son principal, no hagués tramès dins aquell lo dit don Hugo al dit senyor duch. De totes les quals coses lo dit molt noble mossèn Francesch de Vilanova, en lo dit nom, requès a si ésser feta carta pública per mi, notari dejús scrit, per conservació de la fe e dret del dit egregi comte, principal seu, e per haver d’aquelles memòria en lo sdevenidor. Que acta fuerunt die, hora, loco et anno premissis.

Testimonis foren presents, vehents e hoents a totes les dites coses, los molt noble e honorable mossèn Loís d’Aragó, mossèn Guerau de Castellvert, alguatzir, mossèn Pere Maschó, mossèn Pere Desplugues, mossèn Bernat Desplugues, mossèn Johan Eximénez Romeu, cavallers, e en Berenguer de Monpalau, donzell, cambrer major de casa del dit senyor duch, e altres en multitut copiosa allí ajustats.

[9] Sig-[en blanc]-num Iohannes de Lorqua, auctoritate regia notarii publici per tota terram et dominationem illustrissimi domini regis Aragonum, qui predictis omnibus et singulis dum sic agerentur una cum testibus prescriptis interfuit eaque scripsit et clausit lo dia, hora et anno permissis, corrigitur vero in lineis XIIIIª, ubi legitur «obligació», et XVIª, ubi eminet «que».

6.

1412, febrer, 28 i març, 2. Gandia.

Còpia del trasllat de dues clàusules testamentàries d’Alfons el Vell, duc de Gandia, relatives a Hug de Cardona.

AHN, Osuna, C-580, f. 110

Translatum duarum clausularum contractus et testamenti domini incliti ducis maioris egregio Hugoni de Cardona de certis iuribus.

Hoc est translatum factum Gandie, tertiadecima mensis madii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXXXº nono, sumptum a duabus clausulis, quarum prima continetur in quodam publico instrumento per inclitum dominum Alfonsum, quondam ducem Gandia, maiorem dierum, confecto per notarium infrascriptum, recepto actoque Gandia XXVIIII die mensis febroarii propter bixestum anno a Nativitate Domini MCCCC duodecimo, quequidem clausulam est tenoris sequentis:

Així mateix lo dit senyor duch lexa a don Hugo, son nét, les donacions que li ha fetes, e a la comptessa de Cardona, sa mare.

Secundam vero clausulam continetur ultimo testamento eiusdem domini ducis confecto per eundem notarium, recepto [et] acto Gandia, secunda die mensis martii anno a Nativitate Domini MCCCC duodecimo supradicto, cuiusquidem clausulem tenor sich habetur:

E ab lo present meu testament conferme totes e qualsevol lexes e altres coses en aquella dita carta contengudes.

Sig-[signe]-num venerabilis Ausiasii Antich, iustitie ville Gandie, qui, visa preffati instrumenti notula, huic translato auctoritatem suam prescritit et decretum.

Sig-[signe notarial]-num mei, Iohannis Cardona, regia auctoritate notarium publici per totam terram et dominationem illustrissimi domini regis Aragonum, scribe curie iustitie ville Gandie, qui in presenti translato dicti venerabilis iustitiam auctoritatem eius iussu, apposuii et scripsi.

Sig-[signe notarial]-num Iohannis de Lorqua, auctoritate regia notarium publici per totam terram et dominationem illustrissimi domini regis Aragonum, qui presens translatum a suis originalibus notularum libris contentis abstractum, et cum eis melius quo potuit comprobatum scribi fecit suoque actis notarium signo asueto signavit in testimonium veritatis, loco, die et anno in prima linea superius descriptis, tradiditque parti dicti domini Hugonis de Cardona.

7.

1412, juliol, 17. Gandia.

Pagament de 45 sous del col·lector de les rendes d’Alfons el Jove a mestre Gerard, sastre, per les robes d’Hug de Cardona i el seu mestre. ARV, Mestre Racional, 9.582, f. 28v.

(...)

Ítem, pos en data que doní a mestre Gerard, sartre, per les robes que ha fetes a don Hugo de Cardona, nebot del dit senyor, e a son mestre segons appar per carta de manament del dit senior. Data en Gandia, a XVII de juliol del any MCCCCXII: XXXXV sous.

Restituí cautela de la quantitat fora posada.

Datum ut suppra.

(...)

8.

1422, octubre, 13.València

Referències a Hug de Cardona en el plet mantingut entre Pere de Luna i Bernat de Vilarig per la possessió de la baronia d’Arenós.

ARV, Governació, 2.230, 35ª mà, f. 20v.

(…)

Ítem, diu que cessa ésser ver que la dita senyora duquesa, quondam, avorrís sos fills, néts e nétes, ans contínuament, mentres que la senyora duquesa visqué e fins que morí, portà e hagué en amor, dilecció aquells e aquelles, axí com són lo egregi comte de Cardona, son gendre, e la egrègia dona Johana, muller de aquell e filla de la dita senyora duquesa, e d’en Johan e don Ugo de Cardona, sos néts, fills del dit egregi comte, e a les altres filles sues. Et axí u demostrà la dita senyora duquesa mentres visqué en ses paraules e de fet, e a molts de aquells donà e fahia de grans plaers. E en altra manera demostrà que·ls portava amor e dil·lecció, per ço car aquells axí matex amaven, preaven e honraven la dita senyora duquesa. Et axí matex ho haguera fet del dit senyor duch, son fill, si aquell la amàs e honràs axí com los dessús dits, e que·s guardàs no li fes greujes, ni li fos inobedient, ni la diffamàs, ni parlàs mal de aquella e del senyor duch son marit, quondam, lo qual aquella amava, temia e honrava molt. Et axí és ver e fama.

(…)

Ítem, diu que molts magnats e persones altres, constituhides en grans dignitats e de gran stament, són stades e n’i ha de present en los regnes de Aragó e de València e en lo principat de Catalunya qui·s apellaven e·s appellen per noms vulgars, usitats e comuns, axí com són Bernat, Francesch, Johan, Domingo,Thomàs e altres semblants, e moltes altres persones són stades e n’i ha encara de present en los dits regnes e principat qui eren e són magnats e constituïts en grans e solempnes dignitats e stament qui·s apellaven e·s apellen per noms no axí usitats, vulgars o comuns, axí com són Lop, Huc, Sanxo, Dragó, Frederich, Gonçalbo e altres semblants noms. E, senyaladament, se lig en les canònigues dels reys passats que en Urgell ha haüd comte qui·s apel·lava n’Armengou. E de present viu lo ínclit e egregi comte de Luna, fill del molt als senyor en Martí, quondam rey de Sicilia e nét del molt alt senyor en Martí, rey quondam d’Aragó, qui·s apellava Frederich. E és stat axí mateix l’infant en Ferrando, de dolorosa memòria, qui era marquès de Tortosa e germà del rey en Pere d’Aragó. E de present viu don Ugo, fill del comte de Cardona, qui són noms inusitats e comunament entre les gents dels dits regnes e principat, e senyaladament entre los de la casa real, en la qual ultra los dessús dits noms ha haüd algú qui per tals noms sia stat apellat e nomenat.

(…)

Ítem, diu que lo dit egregi duch ara vivent, tant com en ell és stat, ha dispossat que tots sos béns, dels quals podia testar o disposar en lo dit mossèn Bernat de Vilarig, lexant e donant [a] aquell los dits béns, ab lo qual no ha parentiu alcú sinó tant solament com és stat e és son servidor, e li ha donada tant com en ell és e fer ha pogut la dita baronia d’Arenós. E deseretava e ha deseretades ses germanes pròpries, ço és, la egrègia dona Elionor e sos nebots, axí com és lo egregi don Anrich, nebot seu, fill del egregi don Pedro de Villena, quondam, frare del dit egregi duch vivent, e la egrègia dona Johana, germana sua, muller del comte de Cardona, e sos nebots, fills del dit comte. Et axí no deu reputar a desonest ni indecent en persona de la dita senyora duquesa de ço que ell mateix observe e ha fet.

(…)

Et no obsta ço que per la part adversa és dit, que per dos o tres anys o pus, ans que la dita senyora duquesa morís, lo dit senyor duch, lo fill, vench e seria vengut en gran desamistat, oy e mala voluntat del dit egregi duch, son pare, per ço com tendria en son servey persones desagradables e que no plahien al dit senyor duch pare, e asenyaladament al honorable mossèn Bernat de Vilarig. Car la veritat és que per ço com lo dit senyor duch, lo fill, sentí e hac sentiment que a inducció e giny e tracte de Johan de Luna, corrumput e subornat per Vm florins que li havia promeses lo egregi comte de Cardona si fahia la subscripta donació e li’n dava encontinent certa part lo dit egregi senyor duch lo pare, ço és, a tres de maig en l’any MCCCCVII, hauria feta donació a don Hugo, fill del dit comte de Cardona, de molts castells e lochs pujants a grans valies e quantitas, lo dit senyor duch lo fill, sentint-se de la dita donació com era vista ésser en destret seu, mogué cert debat contra lo dit comte de Cardona, per la qual rahó lo dit senyor duch lo pare, a inducció del dit Johan de Luna, començà concebre iniquitat contra lo dit fill seu, per la qual rahó li substrahia pagar cascuns ans los L mil sous que consignats li havia per sustentació de sa casa, en tant que cascun any los procuradors del dit senyor duch lo fill havien haver los dits L mil sous ab execucions de la cort de la Governació. Et per aquesta causa e rahó en los dits tres o quatre anys afermats e dits per la part adversa ans que la dita senyora duquesa morís, que fon l’any CCCCXI, la pretesa desamistat, oy e mala voluntat que ha dit e afermat la part adversa vench hi·s encarnà entre los dits senyors duch lo pare e son fill, e no pas perquè tenia en son servey lo dit mossèn Bernat de Vilarig ni altres semblants consellers. E com sia versemblant que en semblants hòmens lo dit senyor duch lo pare havia més plaer que desplaer que fossen en servey de son fill, com fossen tan notables persones, que·l cos del senyor rey ne fóra notablement servit.

9.

1424, novembre, 5. Barcelona.

Recomanacions a favor d’Hug de Cardona fetes per Alfons el Magnànim al governador del reg

ne de València en el plet amb Alfons el Jove, duc de Gandia.

ARV, Reial Cancelleria, 32, f. 123v.

Lo rey,

Governador, entès havem que lo noble e amat nostre mossèn Ugo de Cardona entendria a proseguir denant vós certa qüestió e causa qui és o se spera ésser entre lo dit Ugo, de una part, e lo egregi e car oncle nostre lo duc de Gandia, de la part altra, per occasió de una donació al dit mossèn Ugo feta de certs castells e lochs per don Alfonso, duch de Gandia, quondam pare del dit duch e avi del dit mossèn Ugo, e hajam singular a cor e vullam lo dit mossèn Ugo, al qual axí per ses virtuts e mèrits com encara per los grans e fructuosos serveys per lo noble e amat conseller e almirall de nostres mars lo comte de Cardona, pare seu, a nós en diverses maneres fets e prestats e que fer e prestar contínuament no cessa, havem singular affecció en la dita qüestió e en totes altres coses toquants a aquell ésser favorablement pertractat e desempatxat prestament en sa justícia, pregam e encarregam-vos, axí stretament com podem, que lo dit mossèn Ugo en e sobre la dita qüestió tractets ab special prerogativa e favor, tan com rahó e justícia ho permeta, donant-li la pus presta expedició que sia possible per manera que, remogudes totes dilacions e excepcions frívoles a la dita qüestió, sia donada breu fi e conclusió e messions supervàcues sien totalment relevades, certificantsvos que d’açò·ns farets plaer e servey molts agradables, los quals vos agrahirem. Dada en Barchinona, sots nostre segell secret a V dies de noembre del any MCCCCXXIIII. Rex Alfonsus.

Dominus rex mandavit Francischo d’Arinyó.

10.

1424, novembre, 5. Barcelona.

Recomanacions a favor d’Hug de Cardona fetes per Alfons el Magnànim al batle general del regne de València en el plet amb Alfons el Jove, duc de Gandia. ARV, Reial Cancelleria, 32, f. 123v.

Lo rey,

Batle general, entès havem, et cetera, ut in proxime precedenti, et cetera, usque pregam e encarregam-vos, axí stretament com podem, que, havent lo dit mossèn Ugo en special recomendació, donets tota obra e effecte que aquell haja prestament justícia sobre les dites coses, per manera que, remogudes totes dilacions e excepcions frívoles, a la dita qüestió sia donada fi e breu conclusió e messions supervàcues sien totalment relevades, certificant-vos que d’açò·ns farets plaer e servey molt agradables, los quals vos agrahirem. Dada en Barchinona, sots nostre segell secret a V dies de noembre del any MCCCCXXIIII. Rex Alfonsus.

Idem.

11.

1425, maig, 23. Saragosa.

Emancipació d’Hug de Cardona feta per Alfons el Magnànim.

ACA, Cancelleria, 2.589, f. 168.

Emancipatio Hugonis de Cardona.

In Dei eterni nomine. Ad notitiam presentium et memoriam deveniat futurorum quod cum sacros legibus sacrisque canonibus sit indultum perentes posse dimitere suos filios et a potestate patria liberare, egregius et spectabilis vir dominus Iohannes Raymundus Fulconis, comes Cardone, illustrissimi principis et domini Alfonsi, Dei gratia regis Aragonum et Sicilie regnantis feliciter, consiliarius et suorum marium admiratus et capitaneis generalis, constitutus in presentia honorabilis providi viri domini Iohannis de Funnes, utruisque iuris professoris, dicti domini consiliarii et vicecancellarii, gratis et ex certa scientia et consulte, interveniente auctoritate et decreto dicti domini regis, emancipavit et a sacris sui patris nexibus manu et potestate propria liberavit penitus et eiccit nobilem virum dominum Hugonem de Cardona, filium suum et egregie domne Iohanne, quondam prime uxore sue, in etatis sue anno decimonono constitutum, ibidem presentem, hec volentem et petentem. Et quidquid adquiret vel adquirere poterit decetero seu lucrari eidem tamquam patri familias et sui iuris effecto protinus et penitus ac perpetuo aplicetur. Suplicans dictus egregius comes eidem illustrisimo domino regi seu dicto honorabili domino, eius vicecancellarii, presenti ibidem, quod huic emancipationi et omnibus et singulis supradictis ex causa cognita, legittima et rationabili quidem factis regiam autoritatem interponat pariter et decretum. Quod est actum in civitatis Ceserauguste in domo seu hospitio dicti honorabilis domini Iohannis de Funes, vicecancellarius, iuxta etiam Sancte Crucis civitatis predicte, die iovis XXIIIIª mensis madii anno a Nativitate Domini millesimo CCCCXXVº, presentibus pro testibus ad hec vocatis nobili Anthonio Poncii de Ribellis, milite, et honorabile Petro Ripoll, legum doctore, ac Petro Çacalm, habitatore ville Solsone, domesticis egregii domini comitis antedicti.

Signum-[en blanc] Alfonsi, et cetera, qui emancipationi huiusmodi iuste et legittime in nostri presentia quidem facte nostram auctoritatem interponimus pariter et decretum appositum hic manu fidelis scriptoris nostri Gabrielis Mascaroni, notarii subscripti, in civitatis Cesearuguste, die XXIIIª mensis madii anno a Nativitate Domini millesimo CCCCXXVº regnique nostri decimo, et ad maiorem corroborationem et efficax testimonium omnium premissorum sigillum nostrem hic apponi iussimus inpendenti.Vidit de Funes, vicecancellarius.

Sig-[en blanc]-num mei, Gabrielis Mascaroni, dicti domini regis Aragone scriptoris regiaque auctoritate per totam terram et dominationem suam notarii publici, qui premisse emancipationi una cum prenominatis testes interfui eamque scribi feci auctoritzatamque ut suppra patet per dictum regem predictum clausi.

Gabriel Mascaroni mandato domini regis facto per vicecancellarium. Probata.

12.

1425, maig, 23. Saragosa.

Transferència a Hug de Cardona per part d’Alfons el Magnànim dels llocs de Calasanç, Sanui i Castellsent, inclosos en la donació d’Alfons el Vell. ACA, Cancelleria, 2.589, f. 169v.

In favorem nobilis Hugonis de Cardona.

Nos,Alfonsus,et cetera.Quia nos,visis et recognitis in nostro pleno consilio instrumentis donationum per egregium Alfonsum, quondam ducem Gandie et comitem Rippacurcie seniorem, factis vobis, nobili et dilecto nostro Hugoni de Cardona, mili-ti, nepoti suo sive nét, de castris, villis et locis de Calaçanç, Çanuy et Castellsent cum eorum et cuiuslibet ipsorum terminis et territoriis, hominibus, feudatariis et vassallis ac mero et mixto imperio et iuredictione omnimoda alta et baxia, civilli et criminali, censibus, redditibus et iuribus universis dictorum castrorum, villarum et locorum et cuiuslibet eorum, prout continetur in dictis donationum instrumentis, deliberavimus, tam ex iustitie debito quam aliis certis respectibus, iustitia monentibus nos ad ispa, quod castra, villas et loca predicta cum dictis eorum terminis et territoris, iuredictionibus, hominibus et vassalis, redditibus et iuribus et aliis omnibus supradictis que omnia a nobis et pro nobis tenentur hodie et possedentur realiter et de facto devoluantur, transeant et transferantur per nos iuxta dicti egregii donatoris voluntatem et mentem in vos eundem nobilem Hugonem, nepotem suum sive nét, pleno iure. Idcirco tenore presentis carte nostre perpetus valiture, possessionem vel quasi omnimodam dictorum castrorum, villarum et locorum aliorum omnium predictorum quam nos ut premittitur per nos et officiales nostros, habemus et tenemus in vos, dictum nobilem Hugonem de Cardona, et vestros, transferimus, tradimus et deliberamus vosque eorum omnium possessorem seu quasi facimus, constituimus et creamus per traditionem huiusmodi carte nostre nosque pro vobis et vestro nomine, interim ipsa castra, villas et loca et alia omnia supradicta tenere et possidere seu quasi constituimus donec per vos seu alium nomine vestro et pro vobis ipsa possessio villarum, castrarum et locorum et aliorum omnium predictorum realiter et actualiter fuerit apprehensa. Nos enim per hanc eandem mandamus fidelibus nostris iustitiis, iuratis ceterisque universis et singulis officialibus ac hominibus et vassallis dictorum castrorum et locorum et cuiuslibet eorum et seu aliis intra eorum terminos degentibus et populatis, quatenus vobis, dicto nobili Hugono, seu cui vel quibus volueritis pareant et obediant ac respondeant et responderi faciant de omnibus hiis in et de quibus dicto quondam duci et comiti Rippacurcie, avo vestro, dum vivebat parebant, obediebant ac utique respondebant seu responderi faciebant, nobisque parent et obediunt respondent et responderi faciunt de presenti. Nos enim ipsis officialibus, hominibus et vassallis prestantibus vobis dicta sacramenta et homagia, eos eorum quemlibet a quibusvis sacramentis et homagiis, fidelitate et naturalitate no-bis prestitis absolvimus et liberamus serie cum presenti. Concedentes cum hac eadem licentiam liberam et plenum posse vobis, nobili antedicto, quod per nos seu alium vel alios nomine vestris et pro vobis vestra propria auctoritate et absque alio exequtore vel officiali quocumque dictam possessionem seu quasi omnium predictorum actualiter apprehendatis et apprehendere libere valeatis, eaque omnia exerceatis et faciatis et execere ac facere libere valeatis in dictis castris, villas et locis et quolibet eorumdem ac ipsorum terminis et territoriis que nos ipse ante huiusmodi translationem possemus facere quoquomodo. Retinemus tamen nobis quod propter translationem huiusmodi poossessionis nullum fiat preiudicum iuri nobis et cuicumque alteri in proprietate predictorum competenti, immo ipsum ius nobis et alteri cuicumque salvum remaneat et illesum. Mandantes per hanc eandem universis et singulis officialibus nostris vel eorum locatenentis presentibus et futuris et aliis etiam ac quos spectet, quatenus concessionem et translationem possessionis nostram huiusmodi et alia omnia supradicta teneant firmiter et obsevent et in nullo contrafaciant vel veniant aliquo iure, causa vel etiam ratione, in cuius rei testimonium presentem fieri iussimus nostro sigillo pendenti munitis. Datum in Aljaffaria nostre civitatis Ceserauguste, die XXIIIª iunni anno a Nativiate Domini MºCCCCºXXVº regnique nostri decimo. Rex Alfonsus.

Dominus Rex mandavit michi Francisco d’Arinyó. Probata.

13.

1425, juny, 9. Saragossa.

Manament d’Alfons el Magnànim a l’alcaid del castell de Guadalest perquè lliure la possessió del dit castell i de les alqueries de la vall a a Hug de Cardona.

ARV, Reial Cancelleria, 33, f. 170v.

In favorem nobilis Hugonis de Cardona.

N’Alfonso, per la gràcia de Déu rey d’Aragó, et cetera. Al amat nostre mossèn Johan Martínez de Vera, alcayt del castell de Gondalest, salut e dilecció. Com nós, vists e reconegudes les donacions fetes per lo egregi don Alfonso, quondam duch de Gandia, pus antich, al noble e amat nostre don Hugo de Cardona, nét seu, fill del noble e amat conseller e admirall de les mars nostres en Johan Ramon Folch, comte de Cardona, de certs castells, viles, lochs e alquarias en regne de València, e specialment de aqueix castell de Godalest e de les alquarias que lo dit duch tenia per títol de penyora que vós tenits a costum de Spanya, hajam trobat e vist aquelles deure ésser liurats al dit noble don Hugo de Cardona, e, per consegüent, deure haver la possessió de aquells entegrament, al liurament de la qual havem constituït procurador nostre general l’amat cambrer nostre mossèn Guillem de Vich, manam-vos tan expressament com podem, sots incorriment de la nostra ira e indignació e per la primera e secunda jussions, que en lo lliurament de la possessió dels dits castell e loch de Godalest no façats alguna contradicció o embarg, car lo dit mossèn Guillem de Vich en persona nostra vos absolrà, e nós, a major cautela, ara per lavors vos absolem ab la present dels sagrament e homenatge e altre qualsevol obligació a que siats tengut per rahó del castell demunt dit. Si, emperò, vós per algún cas dubtarets o recusarets fer e complir les dites coses, ço que no creem, manam vós tant stretament com podem, per la primera e segona jussions, que dins XVª dies aprés que la present vos serà presentada siats e comparegats personalment davant nós per retre a nós lo dit castell. E en açò no posets scusa o dilació alguna, com nós hajam deliberat e vullam de certa sciència que axí·s faça. Dada en Çaragoça, a nou dies de juny en l’any de la Nativitat de Nostre Senyor MCCCCXXV. Rex Alfonsus.

Dominus rex mandavit Francisco d’Arinyó et vidit eam vicecancellarius. Probata.

14.

1425, juny, 9. Saragossa.

Manament d’Alfons el Magnànim a l’aljama d’Ondara perquè no facen cap impediment a Hug de Cardona en la possessió del dit lloc i d’ara endavant el tinguen com a senyor.

ARV, Reial Cancelleria, 33, f. 170v.

Pro eodem.

N’Alfonso, per la gràcia de Déu rey d’Aragó, et cetera. Als alamí, jurats e vells de la aljama dels moros del castell e loch d’Ondara, la sua gràcia. Nós, vistes les donacions fetes per lo egregi don Alfonso, quondam duch de Gandia, pus antich, al noble amat nostre don Hugo de Cardona, nét seu, fill del comte de Cardona, d’aqueix castell e loch, havem deliberat e proveyt que al dit noble don Hugo, al qual los dits castell e loch són donats, sie liurada possessió reyal e corporal d’aquells e de tota jurisdicció rendes e drets per l’amat cambrer nostre mossèn Guillem de Vich, lo qual per aquests affers havem constituït procurador general. Per què us manam tan expressament com podem per la primera e segona jussions, sots incorriment de nostra ira e indignació e pena de mil florins d’or als nostres cofres aplicadors, que en lo liurament e recepció de la dita possessió no façats la dit noble don Hugo alguna contradicció o embarch, ans façats e prestets a aquell decontinent sagrament e homenatge e d’aquí avant lo hajats e obesiscats com a senyor vostre e natural e dels dits castell o loch e tota jurisdicció d’aquells e li respongats de les rendes, drets e emoluments de aquells segons que a nós, e al dit duch com vivia erets tenguts fer deviets. E açò per res no mudets o dilatets fer si les dites penes coberats squivar, com nós hajam deliberat e vullam de certa scència que axí·s faça. Dada en Çaragoça, a nou dies de juny en l’any de la Nativitat de nostre Senyor MCCCCXXV. Rex Alfonsus.

Dominus rex mandavit Francisco d’Arinyó et vidit eam vicecancellarius. Probata.

15.

1425, juny, 9. Saragossa.

Manament d’Alfons el Magnànim al batle, justícia i jurats l’aljama d’Ondara perquè no facen cap impediment a Hug de Cardona en la possessió del dit lloc i d’ara endavant el tinguen com a senyor.

ARV, Reial Cancelleria, 33, f. 171.

Pro eodem.

N’Alfonso, per la gràcia de Déu rey d’Aragó, et cetera. Als faels nostres lo batle, justícia e jurats e singulars persones del castell e loch d’Ondara, salut e gràcia. Nós, vistes les donacions fetes per lo egregi don Alfonso, quondam duch de Gandia, pus antich, al noble amat nostre don Hugo de Cardona, nét seu, fill del comte de Cardona, d’aqueix castell e loch havem deliberat e proveyt que al dit noble don Hugo, al qual los dits castell e loch foren donats, sie liurada possessió reyal e corporal d’aquells e de tota jurisdicció rendes e drets per l’amat cambrer nostre mossèn Guillem de Vich, lo qual per affers havem constituït procurador general. Per què us manam tan expressament com podem per la primera e segona jussions, sots incorriment de nostra ira e indignació e pena de mil florins d’or als nostres cofres aplicadors, que en lo liurament e recepció de la dita possessió no façats la dit noble don Hugo alguna contradicció o embarch, ans façats e prestets a aquell decontinent sagrament e homenatge e d’aquí avant lo hajats e obesiscats com a senyor vostre e natural e del dit castell o loch e tota jurisdicció d’aquells e li respongats de les rendes, drets e emoluments de aquells segons que a nós, e al dit duch com vivia erets tenguts fer deviets. E açò per res no mudets o dilatets fer si les dites penes coberats squivar, com nós hajam deliberat e vullam de certa scència que axí·s faça. Dada en Çaragoça, a nou dies de juny en l’any de la Nativitat de Nostre Senyor mil CCCCXXV. Rex Alfonsus.

Dominus rex mandavit Francisco d’Arinyó et vidit eam vicecancellarius. Probata.

16.

1425, juny, 9. Saragossa.

Manament d’Alfons el Magnànim als alamí, jurats i vells de les aljames del Real, Beniopa, Benipeixcar, Benicanena, l’Alqueria Nova i l’Alcodar perquè no facen cap impediment a Hug de Cardona en la possessió del dit lloc i d’ara endavant el tinguen com a senyor.

ARV, Reial Cancelleria, 33, f. 171v.

Pro eodem.

N’Alfonso, per la gràcia de Déu rey d’Aragó, et cetera. Als alamí, jurats e vells de l’aljama del moros del Reyal, de Beniopa, Benipescar e Benicanena, la Alqueria Nova e Alcodar e altres a qui·s pertanga en regne de València, la sua gràcia. Nós, vistes les donacions fetes per lo egregi don Alfonso, quondam duch de Gandia, pus antich, al noble amat nostre don Hugo de Cardona, nét seu, fill del comte de Cardona, d’aqueix lochs e alquaries e moltes altres, havem deliberat e proveyt que al dit noble don Hugo, al qual los dits lochs e alquarias són stats donats, sie liurada possessió real e corporal d’aquelles e de tota jurisdicció rendes e drets per l’amat cambrer nostre mossèn Guillem de Vich, lo qual per aquests affers havem constituït procurador general. Per què us manam tan expressament com podem per la primera e segona jussions, sots incorriment de nostra ira e indignació e pena de mil florins d’or als nostres cofres aplicadors, que en lo liurament e recepció de la dita possessió no façats la dit noble don Hugo alguna contradicció o embarch, ans façats e prestets a aquell decontinent sagrament e homenatge e d’aquí avant lo hajats e obesiscats com a senyor vostre e natural e de las dites alquerias e lochs e tota jurisdicció d’aquells e li respongats de les rendes, drets e emoluments de aquells segons que a nós, e al dit duch com vivia erets tenguts fer deviets. E açò per res no mudets o dilatets fer si les dites penes coberats squivar, com nós hajam deliberat e vullam de certa scència que axí·s faça. Dada en Çaragoça, a nou dies de juny en l’any de la Nativitat de Nostre Senyor mil CCCCXXV. Rex Alfonsus.

Dominus rex mandavit Francisco d’Arinyó et vidit eam vicecancellarius. Probata.

17.

1425, juny, 9. Saragossa.

Manament d’Alfons el Magnànim als alamí, jurats i vells de les aljames de la vall de Guadalest perquè no facen cap impediment a Hug de Cardona en la possessió del dit lloc i d’ara endavant el tinguen com a senyor.

ARV, Reial Cancelleria, 33, f. 172.

Pro eodem.

N’Alfonso, per la gràcia de Déu rey d’Aragó, et cetera. Als alamí, jurats e vells de la aljama dels moros del castell e loch e alqueries de la vall de Gondalest, la sua gràcia. Nós, vistes les donacions fetes per lo egregi don Alfonso, quondam duch de Gandia, pus antich, al noble amat nostre don Hugo de Cardona, nét seu, fill del comte de Cardona, d’aqueix castell, loch e algunes alqueries de la vall de aquell, havem deliberat e proveyt que al dit noble don Hugo, al qual los dits castell e loch e alqueries e la quantitat per què migençant carta de gràcia comprades foren, són stats donats, sie liurada possessió reyal e corporal d’aquells e de tota jurisdicció rendes e drets per l’amat cambrer nostre mossèn Guillem de Vich, lo qual per aquests affers havem constituït procurador general. Per què us manam tan expressament com podem per la primera e segona jussions, sots incorriment de nostra ira e indignació e pena de mil florins d’or als nostres cofres aplicadors, que en lo liurament e recepció de la dita possessió no façats la dit noble don Hugo alguna contradicció o embarch, ans façats e prestets a aquell decontinent sagrament e homenatge e d’aquí avant lo hajats e obesiscats com a senyor vostre e natural e dels dits castell o loch e tota jurisdicció d’aquells e li respongats de les rendes, drets e emoluments de aquells segons que a nós, e al dit duch com vivia erets tenguts fer deviets. E açò per res no mudets o dilatets fer si les dites penes cobeherats squivar, com nós hajam deliberat e vullam de certa scència que axí·s faça. Dada en Çaragoça, a nou dies de juny en l’any de la Nativitat de Nostre Senyor MCCCCXXV. Rex Alfonsus.

Dominus rex mandavit Francisco d’Arinyó in consilio et vidit eam vicecancellarius. Probata.

18.

1425, juny, 9. Saragossa.

Manament d’Alfons el Magnànim a Guillem de Vic, cavaller, administrador general del ducat de Gandia i del comtat de Dénia, perquè lliure la possessió del castell i la vila de Guadalest.

ARV, Reial Cancelleria, 33, f. 172v.

Pro eodem.

Alfonsus, et cetera, dilecto camerario nostro Guillermo de Vico, milito, procuratori regitori et administratori generali pro nobis ducatus Gandie et comitatus Denie in regno Valentie, salutem et dilectionem. Quia nos, visis et ad plenum recognitis in nostro consilio instrumentis donatiorum et concesionum per liberum et franchum alodium factarum per egregium Alfonsum, ducem Gandie, comitem Ripacurcie, antiquorem, dum in humanis agebat nobili et dilecto nostro Hugoni de Cardona, militi, nepoti suo sive nét, filio nobilis et dilecti consiliarii et admirati marium nostrorum Iohannis Raymundi Fulchonis, comitis Cardone, de castris, locis et alcareis sequentibus, videlicet, de castro et loco de Ondara, de loco dicto lo Reyal d’en Gascó cum alquareis sequentibus, videlicet, Benipascar, l’Alqueria Nova, Beniopa et Alcodar, nec non de locis de Benicanena, Spadella e Toga, et de castro etiam et villa de Godalest, cum aliquibus alchareis vallis dicte ville, quodquidem castrum, villam de Godalest et alchareas idem egregius dux tenebat pignori obligatis pro sex mille libris mediantis gratis instrumento, et de dictis etiam sex mille libris in casu luitionis seu quitamenti dictorum castri et ville de Gondalest cum eorum et cuius licet ipsorum terminis et territoriis, hominibus et vassallis redditibus et iuribus universis, prout in dictis instrumentis per nos visis ut predicitur serie suis hec et alia enarrantur, deliberavimus et decrevimus possessionem realem et corporalem seu quasi eidem nobili Hugoni seu cui voluerit tradendam et deliberandam fore de predictis et singulis eorumdem, salvis et retentis iuribus si que nobis et cuicumque alteri competant in predictis. Pro tanto, supplicantis nobis humiliter dicto nobili Hugone de Cardona, vobis, dicto Guillermo de Vico, quem super hoc cum instrumento publico procuratorem constituimus, creamus et facimus generalem, dicimus et mandamus de certa scientia et expresse pro prima et secunda iussionibus hac sub incursu nostre indignationis et ire penaque duorum millium florenorum auri nostro applicandorum erario, quatenus, visis presentibus, eumdem nobilem seu quem vel quius voluerit in possessione corporalem seu quasi dicti castri de Gondalest, quod ad usum et consuetudinem Yspaniem tenetur, et aliorum castrorum, villarum, locorum et alcharearum predictorum, et cuiuslicet eorum ac iuredictionem ipsorum protinus inducatis iuxta per nos vobis traditam potestatem inductumque manuteneatis et deffendatis viriliter contra cunctos, nec non faciatis et eidem nobili Hugoni seu cui voluerit de homagiis, redditibus, fructibus, emolumentis, obventionibus, et iuribus de castri de Godalest et aliorum castrorum villarum, locorum et alcharearum et eorum iuredictione omnimoda integre responderi. Nos, eam per hanc eadem mandamus sub dictis penis gubernatori regni Valentie vel eius locumtenentis quatenus in et super tenentis exequendis prestet eidem nobili Hugoni seu cui voluerit consilium, auxilium et favorem etiam si opportuerit manu forti si cum et quando pro parti dicti nobilis Hugonis fueri requisitus. Datum Ceserauguste, tertiadecima die iunii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVº. Rex Alfonsus.

Dominus rex mandavit Francisco d’Arinyó et vidit eam vicecancellarius.

19.

1425, juny, 9. Saragosa.

Petició d’Alfons el Magnànim a mossèn Bernat, sol·licitant l’entrega dels títols de possessió d’Espadella i Toga a Hug de Cardona.

ACA, Cancelleria, 2.612, f. 87v.

In favorem nobilis Hugonis de Cardona.

Lo rey,

Mossèn Bernat, nós, vists e regoneguts los títols que·l noble e amat nostre don Hugo de Cardona ha en los lochs que per lo egregi don Alfonso, duch de Gandia, avi seu, li foren donats, li havem manada liurar la possessió de tots aquells, los quals a present se tenen a mà nostre. E com siam certs que tot aytal dret ha en los lochs de Spadella e de Toga, los quals vós tenits com ha en los altres que nós li manam liurar, vos pregam que la possessió de aquell per servey e contemplació nostra li liurets e consintats ésser liurada. O si tal interese hi pretenets per lo qual cregats no dever-ho fer, com sia nostra intenció no consentir de açò plet ni amfracte judicial, mes fer-ne veure en nostre consell la justícia, vos diem e manam que personalment o per persona de açò ben instruïda nos tremetats tots vostres títols, drets e proves decontinent a fi que, aquells vists e regoneguts, procehint-hi per via e juy reyal, nós hi provehiscam de planera ministració de justícia, tot strepit judicial e contenció entre vosaltres cessant […] açò no supportat en manera alguna plet ni qüestió entre vosaltres. Dada en Çaragoça, sots nostre sagell secret a VIIII dies de juny del any MiCCCCXXV. Rex Alfonsus.

Dominus Rex mandavit michi, Francisco d’Arinyó.Vidit eam vicecancellarius. Probata.

20.

1425, juny, 9. Saragosa.

Notificació d’Alfons el Magnànim als justícia, jurats i prohòmens de Dénia de la donació feta a Hug de Cardona del castell i lloc d’Ondara i d’altres alqueries.

ACA, Cancelleria, 2.612, f. 87v.

Pro eodem.

Lo rey,

Prohomèns, nós, vistes les donacions fetes per lo duch de Gandia, quondam, al noble e amat nostre don Hugo de Cardona, nét seu, fill del noble e amat conseller nostre lo comte de Cardona, del castell e loch d’Ondara, situats prop aquexa vila de Dénia, los quals castell e loch lo dit duch comprà de mossèn Luch de Bonastre, e de altres castells, viles, lochs e alqueries en aquexa terra, havem proveyt que al dit noble don Hugo, al qual los dits castells, viles, lochs e alquaries són donats, sia liurada possessió real e corporal de aquells per l’amat cambrer nostre mossèn Guillem de Vich, lo qual per aquests afers havem constituït procurador general. Per què us pregam affectuosament, encarregam e manam que en lo liurament de possessió dels dits castell e loch d’Ondara ne en la prestació dels homenatges e altres actes que a fer se hauran per aquesta rahó, no façats alguna contradicció ne donets algun lagui o embarch, mas tan bon aviament e ajuda que porets segons de vosaltres confiam. E d’açò·ns farets plaer e servir, e lo contrari hauríem fort per desplaent, certificants-vos que del dit noble don Hugo de Cardona com de bon vehí haurets plaer e honor. Dada en Çaragoça, sots nostre sagell secret a VIIII dies de juny del any MiCCCCXXV. Rex Alfonsus.

Als feels nostres, los justícia, jurats e prohòmens de la vila de Dénia.

Dominus Rex mandavit michi, Francisco d’Arenyó.Vidit eam vicecancellarius. Probata.

21.

1425, juny, 9. Saragosa.

Notificació d’Alfons el Magnànim als justícia, jurats i prohòmens de Gandia de la donació feta a Hug de Cardona del Real i de les alqueries que foren d’en Gascó i d’en Pelegrí de Montagut.

ACA, Cancelleria, 2.612, f. 88.

Pro eodem.

Lo rey,

Prohòmens, nós, vistes les donacions fetes per lo egregi duch de Gandia, quondam, al noble e amat nostre don Hugo de Cardona, nét seu, fill del noble e amat conseller nostre, lo comte de Cardona, del loch del Real e de las alquarias que foren de mossèn Johan Gascó e de mossèn Pelegrí de Muntagut, situades prop de aqueixa vila de Gandia, e altres lochs, castells, viles e alquarias en aquexa terra, havem deliberat e provehit que al dit noble, al qual los dits castell, viles, lochs e alquaries foren donats, sia liurada possessió real e corporal de aquells per l’amat cambrer nostre mossèn Guillem de Vich, lo qual per aquests affers havem constituït procurador general. Per què ús pregam affectuosament, e encarregam e manam que en lo liurament de possessió de les dites alquaries circumvehines de aquexa vila ni en la prestació dels homenatges e altres actes que a fer se hauran per aquesta rahó, no façats alguna contradicció ne donets algun lagui o embarch, mas tan bon aviament e ajuda que porets segons de vosaltres confiam. E d’aço·ns farets plaer e servir, e lo contrari hauríem fort per desplaent, certifficants-vos que del dit noble don Hugo de Cardona com de bon vehí haurets plaer e honor. Datum en Çaragoça, sots nostre sagell secret a nou dies de juny del any MiCCCCXXV. Rex Alfonsus.

Als feels nostres, los justícia, jurats e prohòmens de la vila de Gandia.

Dominus Rex mandavit michi, Francisco d’Arenyó.Vidit eam vicecancellarius. Probata.

22.

1425, juny, 9. Saragosa.

Notificació d’Alfons el Magnànim al batle del comtat de Ribagorça de la donació feta a Hug de Cardona dels llocs de Calasanç, Sanui i Castellsent.

ACA, Cancelleria, reg. 2.612, f. 88v.

Pro eodem.

Lo rey,

Batle, nós, vists e regoneguts en nostre ple consell los títols e donacions fetes al noble e amat nostre don Hugo de Cardona, fill del noble e amat conseller nostre en Jo-han Ramon Folch, comte de Cardona e admirall de les nostres mars, per lo egregi don Alfonso, quondam dux de Gandia e comte de Ribagorça, pus antich, avi seu maternal, de certs castells, viles, lochs e alquaries en regne de València, e axí mateix dels lochs de Calaçanç, Açanuy e Castellsent en aquest regne d’Aragó qui foren del dit egregi duch de Gandia e comte de Ribagorça, havén per clar la possessió dels dits castells e lochs ab tots lurs térmens e territoris, jurediccions, vassalls, rendes, drets e emoluments de aquells e de cascun d’ells per justícia al dit noble don Hugo de Cardona, nét seu, en virtut de les dites donacios e títols deure ésser liurada. E com nós, per liurar la possessió dels dits castells e lochs de Calaçanç, Açanuy e Castellsent al dit noble don Hugo de Cardona o procurador seu, hajam constituït procurador nostre l’amat conseller e algutzir nostre mossèn Johan Aymerich, lo qual va aquí per aquesta rahó, pregam vós tan affectuosament com podem, e manam que en lo lliurament de la possessió dels dits castells lochs de Calaçanç,Açanuy e Castellsent en la prestació dels homentages e altres actes que fer se hauran per aquesta rahó no façats alguna contradicció ne donets lagui

o embarch, mas tot bon endreçament, favor e ajuda que porets segons que de vos plenament confiam. E serà cosa de que·ns farets plaer e servir, e lo contrari hauríem fort per desplaent. Dada en Çaragoça, sots nostre sagell secret a nou dies de juny del any MiCCCCXXV. Rex Alfonsus.

Al feel nostre, lo batle genereal del comdat de Ribagorça.

Dominus Rex mandavit michi, Francisco d’Arenyó.Vidit eam vicecancellarius. Probata.

23.

1425, juny, 9. Saragosa.

Notificació d’Alfons el Magnànim als justícia, jurats i prohoms de Dénia de la donació feta a Hug de Cardona del castell i lloc d’Ondara i d’altres alqueries.

ACA, Cancelleria, 2.612, f. 88v.

Pro eodem.

Lo rey,

Governador, nós, vists e regoneguts en nostre ple consell los títols e donacions fetas al noble e amat nostre don Hugo de Cardona, fill del nobla e amat conseller nostre en Johan Ramon Folch, comte de Cardona e admirall de les nostres mars, per lo egregi don Alfonso, quondam duch de Gandia e comte de Ribagorça, pus antich, avi del dit don Hugo maternal, de certs castells, viles, lochs e alquerias en aqueix regne de València ab totes jurediccions, vassalls, rendes, drets e emoluments de aquells, havén per clar los dits castells, vilas e lochs e alquarias e altres coses demont dites pertànyer al dit don Hug, e com per haver la possessió de aquelles lo dit noble don Hugo vaje aquí personalment ab nostras letras e provisions, pregam vós tan affectuosament com podem e encarregam que en la adepció de la dita possessió e en totes altres coses per les quals recorrarà a vós li donets consell e ajuda e aquell e sos fets hajats favorablement per recomanats, com los serveys notables fets a nós per los dits comte de Cardona e don Hugo en diverses maneras e que fer no cessen, liberalment maresquen açò e majors coses, e d’açò·ns farets plaer e servir fort agradables. Dada en Çaragoça, sots nostre sagell secret a nou dies de juny del any MiCCCCXXV. Rex Alfonsus.

Dirigit al [a]mat conseller nostre mossèn Vidal de Blanes, governador de regne de València.

24.

1425, juny, 13. Saragossa.

Procuració d’Alfons el Magnànim a Guillem de Vic, cavaller i cambrer seu, administrador general del ducat de Gandia i del comtat de Dénia, perquè lliure la corporal possessió dels llocs i alqueries llegats a Hug de Cardona per Alfons el Vell.

ARV, Reial Cancelleria, núm. 230, fol. 46.

Pateat universis quod nos,Alfonsus, et cetera, considerantes egregium Alfonsum, ducem Gandie et comitem Ripacurcie, avunculum nostrum avumque maternum nobilis et dilecti nostri Hugonis de Cardona, dum in humanis agebat dedisse et titulo donationis que irrevocabilis inter vivos dicitur et alias concessisse per liberum et franchum alodium dicto nobili Hugoni de Cardona, nepoti suo sive nét, filio nobilis et dilecti consiliarii nostri Iohannis Raymundi Fulchonis, comitis Cardone, nostrorum marium admirati, castra, loca et alcareas sequentia et infrascripta sitas et sita in regno Valentie, videlicet, castrum et locum d’Ondara, locum dictum lo Real d’en Gascó, cum alcareis sequentibus, scilicet, de Benipascar, l’Alqueria Nova, Beniopa et Alcodar, castrum etiam et villam de Gondalest, cum aliquibus alcareis vallis dicti loci, quod dictus egregius dux tenebat obligatum et impigneratum pro sex mille libris a serenissimo domino rege Petro, abavo nostro memorie recolende, mediante gratie instrumento, cum eorum et cuiuslibet ipsorum terminis et territoriis pertinentis ac integritatibus ac hominibus et vassallis, redditibus et aliis iuribus universis et de dictis etiam sex mille libris in casu luitionis seu quitamenti dictorum castri et ville de Godalest, prout in instrumentis publicis et legittimis inde confectis et coram maiestate nostra exhibitis et ostensis, queque in nostro consilio plene fecimus recognosci predictam et alia latius et seriosius continentur, cumque per tenorem dictorum instrumentorum satis constet nobis de dicti egregii ducis donatoris firma et stabili voluntate sic pro nil amplius restat nisi quod dictus nobilis Hugo possessionem realem et corporalem seu quasi dictorum castrorum, villarum, locorum et alcarearum et aliorum per dictum egregium ducem Gandie sibi donatorum utique assequatur pro tanto.Volentes erga dictum nobilem Hugonem de Cardona nedum in hiis que concernunt cultum iustitie sed etiam alias, ut decem regalem excellentiam, nos habere favorabiliter et benigne, tenore presentis, de dilecti camerarii nostri Guillermi de Vico, militis, procuratoris, regitoris et administratoris generalis ducatus Gandie et comitatus Denie, fidei puritatis et animi probitate, plenarie confidentes vos, eundem Guillermum de Vico, licet absentem tanquam presentem, procuratorem nostrum, certum et specialem et ad infrascripta etiam generalem, itaque per specialitatem generalitati nec econtra minime derogetur, constituimus, creamus et facimus etiam cum eadem, videlicet, ad dandum, tradendum et deliberandum per vos vel substituendum a vobis nomine nostro et pro nobis dicto nobili Hugoni de Cardona seu cui voluerit loco sui realem et corporalem possessionem seu quasi dictorum castrorum, villarum, locorum, alcarearum et cuiuslibet ipsorum et aliorum in dictis donationum instrumentis contentorum et eorum iuredictionibus, terminis et territoriis, hominibus et feminis, fructibus, redditibus, proventibus et aliis universis et singulis iuribus, pertinentiis ac integritatibus dictorum castrorum, villarum et locorum ac alcarearum, sicut et quemadmodum prefatus egregius dux Gandie melius ipsa habebat, tenebat et possidebat tempore donationis prefate, salvis et retentis iuribus si que nobis et cumcumque alteri competant in eisdem, nec non ad absolvendum et penitus liberandum pro nobis et nomine nostro dilectum nostrum Iohannem Martínez de Vera, alcaydum castri de Godalest, qui pro nobis tenet dictum castrum ad consuetudinem Yspanie, et quoscumque alios homines et vassallos, tam mares quam feminas, et tam christianos et iudeos quam sarracenos, et alio etiam cuiuscumque legis, status et conditionis existant in dictis castris, vallis, locis et alcareis et quolibet ipsorum habitantibus et habitaturis ab omnibus iuramentis, homagiis ac fidelitate et aliis quibus nobis quomodolicet teneantur et obligati existant et seu dicto egregio duci Gandie dum vivebat tenebantur, eisque et eorum cuilibet mandadum sicuti nos mandamus serie cum presenti pro prima et secunda iussionibus ac sub incursu nostre indignationis et ire, quatenus ipsum iuramentum et homagium eidem nobili seu cui voluerit pro predictis faciant atque prestent ipsumque nobilem Hugonem et suos in hiis successores habeant et teneant pro veris et naturalibus dominis eorundem et aliorum supra ei donatorum sibique et suis in hiis successoribus pareant et obediant in omnibus et per omnia tanquam veris et naturalibus dominis eorundem et ut nobis tenebantur, nec non respondeant et seu responderi faciant de omnibus redditibus et iuribus universis quibus nobis et seu dicto egregio duci dum vivebat quomodolicet tenebantur. Nos ei ad cautelam per nos et successorres nostros quoscumque serie cum eadem ipsos homines et vassallos tam mares quam feminas, ut perfertur, ab omni sacramento et homagio ac fidelitatis, quibus nobis astricti seu obligati existant seu dicto egregio duci dum vivebat tenebantur et obliganti erant, absolvimus et penitus liberamus et pro absolutis et liberatis nunc pro tunc haberi volumus et censemus ipsius, tamen ea prestantibus et facientibus nobili antedicto seu cui voluerit loco sui ad que omnia et singula possitis vos, dictus Guillermus de Vico, procurator noster, alium vel alios procuratorem seu procuratores constituere et destituere quando et quotiens volueritis, et demum ac generaliter omnia alia faciendum in predictis et circa predicta pro nobis et nomine nostro quecumque ad ea utilia fuerint necessaria ac etiam maiora et graviora superius expresatis ubi etiam talia forent que de iure, foro aut alias mandatum exhigerent speciale, cum nos vobis, eidem procuratori nostro, super predictis omnibus et singulis et ex independentibus, emergentibus et connexis vices nostras comittimus plenarie cum presenti. Promittentes vobis et secretario ac notario infrascripto, ut publice persone pro vobis et pro aliis etiam personis omnibus quarum intersit legittime stipulanti, nos semper habere ratum, gratum et firmum quicquid per vos, dictum procuratorem nostrum, et alios per vos substituendos super hiis actum fuerit sive gestum et minime revocarem, sub bonorum nostrorum omnium obligatione, supplentes ex nostre regie plenitudine potestatis omnem deffectum et collentes vicem si quod in presenti et in actis etiam possessionis et aliorum predictorum ratione solemnitatis omisse aut alias notari possint quomodolicet seu impingi, super quibus de nostra certa scientia dispensamus ex eadem plenitudine potestatis. Quod est datum et actum in Aliafaria nostra civitatis Ceserauguste, XIIIª die iunii anno a Nativitate Domini millessimo MºCCCCºXXVº regnique nostri decimo.

Signum [en blanc] Alfonsi, Dei gratia regis Aragonum, et cetera, qui hec lauda-mus, concedimus et firmamus huicque publico instrumento sigillum nostrum apponi iussimus in pendenti. Rex Alfonsus.

Testes sunt qui fuerunt presentes reverendus in Christo pater Dalmatius, archiepiscopus Terrachone, et Berengarius de Bardaxino, miles, iustitia Aragonum, consiliarii dicti domini regis.

Sig-[en blanc]-num mei, Francisci d’Arinyó, secretarii domini regis predicti auctoritateque regia notari publici per totam ipsius dominationem et terram, qui predictis interfui eaque scribi feci de mandato domini regis et clausi. Corrigitur autem, in liniis VIIIª, «de dicti egregii ducis donatoris firma et stabili voluntate»; XIIª, «per vos vel substituendum a vobis nomine nostro et pro nobis dicto nobili Hugoni», et XIIIIª, «egregius dux Gandie melius ipsa habebat, tenebat et possidebat tempore donationis prefate, salvis et retentis iuribus sique nobis et cuicumque alteri competunt in eidem nec non ad absolvendum, et cetera».

Dominus rex mandavit michi Francisco d’Arinyó, in cuius posse firmavit.

Probata

25.

1425, juny, 25. Saragossa.

Notificació d’Alfons el Magnànim al batle general que Hug de Cardona li lliurarà 12.000 florins.

ARV, Reial Cancelleria, 454, f. 172v.

Lo rey,

Batle general, lo noble don Hugo de Cardona vos liurarà aquí dotze mília florins, paga de la dita quantitat, fets-li àpoca sufficient. Noresmenys, vos pregam axí affectuosament com podem que lo dit don Hugo e tots sos affers hajats en special e singular recomendació, car a singular servey vos ho haurem. Dada en Çaragoça, sots nostre segell secret a XXV de juny del any mil CCCCXXV. Rex Alfonsus.

26.

1425, juny, 26.València.

Procuració d’Hug de Cardona a Jaume Vidal, notari i ciutadà de València.

APPV, núm. 954, notal de Vicent Rubert.

Die martis, XXVI iunii anno iamdicto.

Noverint universi quod nos, Hugo de Cardona, filius egregii comittis de Cardona, ex certa scientia cum presenti publico instrumento firmiter ubique valituro facimus, constituimus et ordinamus procuratorem nostrum certum et specialem et quo ab infrascriptum generalem vos, venerabilem et discretum Iacobum Vitalis, notarium, civem [Valentie], presentem, ad presentandum nomine nostro et pro nobis quibusvis [iudi]cibus seu aliis personis quasvis literas, provissiones, seu [...] legittima documenta nostra seu pro nobis facientia, et de presentationem seu presentationibus earundem queviis instrumentum vel instrumenta publicum seu publica requirendum et fieri faciendum, inquam ad agendum, faciendum, tractandum, manutenendum et defendendum nos et omnes singula bona et iura nostra in omnibus et singulis causis, omnibus questionibus, petitionibus et demandis, motis et movendis et mobis seu contra nos sive sumus agentes sive defendentes contra quibuscumque iudicibus, eclesiasticis vel secularibus ordinariis, delegatis vel subdelegatis. Concedentes vobis, dicto procuratori nostro, in is quod [...] predicta et infrascripta facere et libere expedire queremonias expone-re […] et extra agere, defendere et ponere, opponere, excipere […] libellum vel libellos offerre; littes contestare; de calupnia et veritate dicere; in animam nostram iurare et prestare […] aliud […]

ActumValentie,XXVIª die mensis iunii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXº quinto. Signum Hugonis de Cardona predicti, quod hec laudemus, concedimus et firmamus.

Testes huius rei sunt honorabilis Franciscus Martorell, miles, habitatoris Valentie, et Raymundus Yvorra, domicellus Catalonie.

27.

1425, juliol, 2. Beniopa.

Còpia de la presa de possessió de les alqueries de Beniopa, Benipeixcar, el Real, l’Alcodar i l’Alqueria Nova per Hug de Cardona.

AHN, Osuna, carp. 770, d. 2 (1-2).[10]

In Dei nomine et eius divina gratia, amen. Notum sit cunctis quod anno a Nativitate Domini millesimo quadringentesimo vicesimo quinto die lune, intitulata secunda mensis iulii, en presència de mi, Pere Andrés, notari per auctoritat real per tota la terra e senyoria del molt alt senyor rey d’Aragó e scrivà del molt honorable mossèn Guillem de Vich, cavaller, cambrer major del senyor rey e per lo dit senyor regidor e administrador general dels ducats de Gandia, e comdat de Dénia e de totes les terres que·l egregi quondam duch de Gandia tenia e possehia en regne de València, e dels testimonis dejús scrits, constituhit personalment lo molt noble e expectable baró don Hugo de Cardona davant lo dit honorable mossèn Guillem de Vich, en lo nom de administrador qui dessús, en lo loch de Beniopa, situat en terme de la vila de Gandia, personalment atrobat, e presentà a aquell una letra del molt alt senyor rey en paper scrita patent, subsignada de mà del dit senyor e ab son sagell en cera vermella empremptat sagellada, la qual és de la continència subsegüent:[11]

(...)

E aprés presentació de la dita letra, encara presentà al dit noble honorable mossèn Guillem de Vich una carta de procuració del dit senyor rey en pergamí scrita e ab lo segell del dit senyor en vetes reals pendent, sagellada e de mà del dit senyor signada, la qual és ut sequitur:[12]

(...)

E, presentades les dites letra e carta de procuració del dit senyor rey, encontinent lo dit honorable mossèn Guillem de Vich dix que rebia aquelles ab humil e subjecta reverència del dit senyor rey, offerint-se prest e apparellat fer e complir tot lo que·l dit senyor li havia manat fer e complir en aquelles, segons la volentat e manament del dit senyor. E, metent los feyts en execució, encontinent lo dit honorable mossèn Guillem de Vich manà a·n Pere Martí, saig del dit loch de Beniopa, que convocats[13] de manament seu tots los moros vehins e habitadors dels lochs e alqueries en les dites cartes reals contengudes a general Consell, lo qual saig, rebut en si lo dit manament, dix ha-ver fet aquell segons que manat li era estat. E a poch instant del dit dia, obtemperants al dit manament, foren ajustats en lo porxe e plaça del dit loch de Beniopa a Consell general les persones infrasegüents:

Primerament, Hucey Abdulquerin, alamí del dit loch de Beniopa e dels altres lochs dejús scrits, Azmet Marquet e Azmet Rupit, jurats, Aboamet, Mahomet Boamet, Abdal·là Rocí, Àxer Marquet, Alí Marquet, Çahat Moquerell, Çahat Paig, Hageig Al-farra, Maymó, fill de Ageig Alfarra, Abrahim Zanequí, Abrahim Benfaraig, Abrahim Adunar, Çahat Ayet, Azmet Abdulmelich, Mahomet Male, Hucey Xuhaybe, Abdal·là Rugatí, Mahomet, fill de Çahat Male, Azmet Mengeb, Çahat Jofa, Çahat Gibi, Azmet Maçoqua, Mahomat Milano, Gemi Arrafe,Azmet Alupet, Çahat Ropit, Mahomat Azaroqua, Azmet Haçap, Mahomat Çalema, Çaat, fill de Mahomat Acet, Mahomat Hageig, Azmet Handaig, Àxer Fahat, Ayet Hageig, Mahomat Cortobí, Mahomat Denden, Alí Humemi,Mahomat Celim,Azmet Fortuny,Maçot Natgar,Çahat Mengeib,Hageig Maçot, Azmet Almale, Azmet Alaxquar, Alí Cilim, Mahomat Alfaquí, Azmet Rocí, Çahat Redeha, Helel Torralbí, Abrahim Aliegayba, Acén Carlití, Maymó Marquet, Çahat Fetgi, Alí Fetgi, Iucef Fetgi, Mahomat Natgar, Hucey Alfarra, Hageig Alfarra, Cacim Benganama, Acén Zugayba, Abrahim Paig, Jafar Alfaquí, Mahomat Alpaig, Azmet Benzanama, Maymó Alfarra e Çaat Muça, vehins del dit loch de Beniopa.

Ítem, Alí Vedre, Abdal·là, fill de Çuleymén Mazcom, jurats del loch o alqueria de Benipexcar, Iucef Albardaner, Mahomat Albardaner, Hamet Huexqui, Çuleymén, fill de Çaat Çuleymén, Abdal·là Albardaner, Azmet Almayor, Mahomat Mucellem, Cereig Aladib, Çuleymén, fill de Azmet,Alí Mazcom, Mahomat Cofridí, Mahomat, fill de Çahat Almazcom, Azmet Azenequí, Jafar Abahade, Mahomat, fill de Alí Maçcom, Mahomat Cereig, Alí Murcí, Àxer Xuerquí e Çuleymén, fill de Abdal·là Mazcom, vehins del dit loch de Benipexcar.

Ítem, Maymó Avocete e Mahomat Corombell, jurats del loch o alqueria del Real d’en Gascó, Çahat Alazrach, Çahat Gafull, fill de Gafull, Abrahim Vagacen, Çahat Alacantí,Çahat Natgar,Çahat,fill de Yucef Çohayda,Helel Abzarat,Alí Benzarquo,Cilim Benimaymó,Beexem,Azmet Abohayat,Hihaye Abeexem,Çaat,fill de Yucef Gaxix, Maçot Haçab, Azmet Farajon, Mahomat, fill de Çahat Albexix, Maymó, fill de Çahat Hamet,Alí Gaxix,Çahat,filldeAlbiarri,MahomatAlbiarri,Çahat,fillde Maçot Natgar, Azmet Obequer, Abdal·là Xuayp, Çahat Haquem, Alí Hamza, Mahomat Alquarez, Çahat Alguallinerí, Azmet Bahaçuria e Mahomat Dulquerm, vehins del dit loch del Real.

Ítem, Alí Torralbí e Çahat Alandech, jurats del loch d’Alcodar, Azmet Bençada, Mahomet Bençada, Mahomat Torralbí, Azmet, fill de Mahomat Albatne, Abrafim Beyahia, Abdal·là Abengalifa, Azmet Almilani, Çaat Torralbí, Abrahim Xexoni, Eçam Cilim, Çahat Eçan, Abdal·là Çabater, Alí Milano, Acén Milano, Alí Zapater, Mahomat Allaçoy, Azmet Albatrie e Azmet, fill de Çahat Beamir, vehins del dit loch d’Alcodar.

Ítem, Hihahie Açap e Abrafim Bertot, jurats de la Alqueria Nova, Alí Benganama, Mahomat Maçot, Azmet Bertot, Mahomat Algari, Mahomat Açap e Mahomat Aloporom, vehins de la dita Alqueria Nova, als quals, ajustats en la forma dessús dita a general Consell segons és acostumat per semblants actes, fon dit e proposat per lo dit honorable mossèn Guillem deVich,regidor e administrador qui dessús,com ell era aquí per metre en possessió dels dits lochs al dit noble don Hugo de Cardona, qui present era, per manament del senyor rey, qui les dites coses li havia tramès en poder bastant e ab provisió sua li hagués manat fer les dites coses. Les quals procuració e provisió foren aquí lestes en romanç, e publicades intel·ligiblement e donades a tots los del dit Consell a entendre, en virtut de les quals lo dit honorable mossèn Guillem de part del dit senyor rey los manà que d’ací avant haguessen per senyor natural lo dit noble don Hugo de Cardona, segons tenor de les dites provisions, e que aquell decontinent prestassen sagrament e homenatge de feeltat e naturalesa, com lo dit senyor rey los absolgués en les dites provisions del sagrament e homenatge a ell prestat. E ell, a major cautela, los ne absolia en virtut del dit seu poder, reservant, emperò, al dit senyor la jurisdicció criminal major, com no fos sa intenció que lo dit don Hugo haguessen per senyor sinó segons la forma del fur nou del rey n’Alfons, segon, sots rúbrica «De juredicció atorgada als que no han mer imperi», com tot lo mer imperi volgués ésser reservat al dit senyor rey. E per què en les dites coses no donassen dilació alguna ni destorb, manà a aquells que enseguissen les dites coses, sots pena de mil florins d’or comuns d’Aragó als còfrens del dit senyor aplicadors. Los quals alamí, vells, jurats, e aljames e tot lo Consell en aquell instant matex, acceptants la dita absolució de sagrament e homenatge de feeltat e obehints reverencialment als manaments dessús dits e a les provisions del dit senyor rey, dixeren que eren prests jurar e haver per senyor lo dit noble don Hugo, sens derogació del mer imperi e juredicció major del dit senyor rey. E lo dit noble don Hugo de Cardona dix e requerí lo dit honorable mossèn Guillem de Vich que·l metés en possessió de tota la juredicció, com en les dites provisions e poder lo dit senyor rey volia que tota juredicció entregament li fos liurada segons que lo senyor duch, son avi, lo y havia mostrat, mostrant e exhibuint aquí les donacions en sa pública forma. E lo dit honorable mossèn Guillem de Vich dix que a present no li liuraria en altra manera la possessió sens consultació major del senyor rey, per què lo dit noble don Hugo de Cardona ans de acceptar possessió alguna, ab tota aquella reverència e vènia del senyor rey que mils podia e devia, liurà a mi, dit notari, una cèdula la qual me requerí que de present continuàs en lo present acte de possessió, la qual és ut sequitur:

Diu lo dit don Hugo que, jatsia segons lo manament del molt alt senyor rey a vós fet, deguéssets liurar al dit don Hugo la possessió eo quasi possessió del mer imperi e tota juredicció civil e criminal que per lo senyor rey vos és manat que li donàssets e que ell vos ha request e requer que li liurets, però al present sens prejuhí de sos drets e facultats, diu que ell pren la possessió eo quasi possessió de les coses que a aquell liurats eo liurarets, e en lo mer imperi e altres coses que diets que no liurats eo no volets liurar la possessió eo quasi possessió que us havia manat lo dit molt alt senyor rey que li liuràssets e que vós, request per lo dit don Hugo, li recussats liurar e no li liurats, protesta que en tot açò li romanguen sos drets e facultats salvus e il·lès. E que per lo present acte ne alcun altre fet o fahedor quandocumque no entén a renunciar alcun dret de proprietat o possessió, o quasi possessió o altre qualsevol dret o facultat a ell pertanyent o podent pertànyer in futurum en les dites coses eo possessió o quasi possessió de aquelles qualitercumque et quomodocumque dir o nomenar se puxen en totes coses e per totes, requerent-ne carta públiqua.

E, feta la dita protestació, encontinent los dits moros e Consell, obeints als manaments del dit senyor rey, juraren per senyor lo dit noble don Hugo en la forma dessús dita, ço és, cascú per si [e] per nostre senyor Déu e l’Alquibla de Mahomet, girada la cara vers migjorn, en virtut del qual prestaren a aquell per besament de la mà e del muscle, segons és acostumat, sots virtut dels quals prometeren-li ésser tenguts de feeltat e naturalesa expressament, ço és, que no li farien dan en son cos e no·l descobririen de sos secrets a llur dan, ne serien en dan de sa dretura ne de les fortalees que havia segures, que li procurarien tota honestat e no serien en dan de ses possessions, e que no li farien la cosa fàcil e laugera de fer e acabar greu e embargosa de fer e acabar, e que li descobriran tot ço que li fos dan de la sua senyoria, conservant a aquell totes llurs rendes e regalies e tot ço àls que en lo sagrament de fealtat calladament e expressa és entès.

E, enseguides e complides les dites coses, encontinent lo dit noble don Hugo de Cardona dix que la dita possessió acceptava corporalment sens derogació del dret que havia en lo mer imperi e major juredicció, les quals li romanguessen salvus, segons dit e protestat havia dessús. E aquella de cor e de pensa volia haver per acceptada ab tots aquells efectes e adminicles de dret que pendre e acceptar-la podia e devia, e ab aquella la volia possehir. E, usant de aquella, manà personalment als alamí e jurats dessús nomenats, qui en lo dit Consell eren, que d’aquí avant no ussassen dels officis que comanats los eren, com ell los privàs e·ls levàs tot poder e exercici de aquells, los quals respongueren que·ls plahia, manant expressament als del dit Consell que no·s desajustassen, ans estiguessen en aquell congregats tro a tant haguessen d’ell altre manament en contrari.

E encontinent, lo dit honorable mossèn Guillem de Vich anà ensemps ab lo dit noble don Hugo de Cardona al loch o alqueria del Real d’en Gascó, on era l’alberch del senyor, e mès aquell en possessió del dit alberch en aquesta manera: que pres aquell per la mà, e introduhí aquell dins lo dit alberch e per cascuna de les cases e cambres de aquell e liurà a aquell les claus en senyal de vera e pacífica possessió. Lo qual dit noble, foragitant a tots del dit alberch, tancà e obrí aquell dient que acceptava la possessió de aquell corporalment vel quasi e aquell volia possehir no solament de pensa, mas encara de cor, e ab tots aquells adminicles de dret que possehir e tenir-lo podia e devia. E encara lo dit honorable mossèn Guillem de Vich pres per la mà lo dit noble, e introduhí aquell en los orts del dit alberch, e féu-li tallar de les rames dels arbres e pendre dels fruyts e de la terra en senyal de vera e pacífica possessió e liurar-li les claus del dit ort, les quals dix que acceptava en la forma dessús dita.

E, tornats al dit loch de Beniopa, on lo dit Consell e los moros dessús designats eren ajustats, féu lo dit noble venir davant si Hucey Abdulquerim e constituhí aquell de nou alamí de tots los dits lochs, manant-li que del dit offici usàs si e segons usar solia ans de la privació feta per ell en lo preniment de la dita sua possessió. E semblantment restituhí e creà en jurats los dits Azmet Marquet e Azmet Ropit del loch de Beniopa, e Alí Bedre e Abdal·là, fill de Çuleymén Mazcom, del loch de Benipexcar, e Maymó Anocere e Mahomat Corombell del loch del Real, e Alí Torralbí e Çahat Alandoch del loch d’Alcodar e Hihahie Açap e Abrahim Bertot de l’Alqueria Nova, manant-los que usasen dels dits officis segons ça atràs havien usat. Los quals singularment e distincta juraren en poder del dit noble que bé e lealment se haurien en los dits officis e farien los juhís que a cascú pertanyien en sos officis, tota vegada conservants los drets e regalies del dit senyor, sens que a la juredicció del mer imperi e major no farien prejuhí alcú. Enaprés féu venir davant si Pere Martí e creà aquell en saig de les universitats e a·n Loís Brau en guardià del terme de aquelles de voler dels dits alamí, jurats e aljames, les quals prestaren sagrament en poder e mà del dit noble a Déu e als sants quatre Evangelis, per les llurs mans dretes corporalment tocats, que bé e lealment se haurien en los dits officis. E, enseguides les dites coses, lo dit noble, a requesta e postulació de les dites universitats e aljames, pres en son poder e mà lo sagramental [e] jurà per nostre senyor Déu e los seus sants quatre Evangelis, per la sua mà dret corporalment tocats, que ell servaria a aquells furs, privilegis, Çuna e Xara e bones costumes en la forma que·ls senyors de aquells ça atràs los havien tengudes e servades, e mils si mils podia. Encontinent féu aquí alcuns juhís civils pertanyents a sa juredicció entre los dits seus vassals e diverses manaments, axí simples com penals, present mi, dit notari, en senyal del dit domini e possessió per ell dessús presa e acceptada. E lo dit honorable mossèn Guillem de Vich dix que protestava que per la present possessió no fos derogat a la criminal juredicció del mer imperi pertanyent al senyor rey ni als drets devallants de aquella, ans romangués salvus e il·lès en totes coses e per totes coses. De les quals coses axí lo dit mossèn Guillem de Vich com lo dit noble don Hugo de Cardona requeriren mi, dit notari, que·ls fahés carta pública per haver memòria en sdevenidor. Fetes foren les dites coses en los lochs, dia e any dessús dits.

Presents testimonis foren a les dites coses e cascuna de aquelles lo honora- ble en Pere Martorell, en Francesch Guda, en Berthomeu Torrella, notari, Abdal·là Valencí, Mahomat Loponi, comorants en la vila de Gandia, e altres en gran e copiosa multitut.

Sig-[signe]-num venerabilis Iacobi Dalmau, iustitie ville Gandie, qui, visis provisionibus regiis preinsertis in earum publica forma, eisdem auctoritatem suam interposuit pariterque decretum.

Sig-[signe notarial]-num mei, Iacobi Pérez de Culla, auctoritate regia notarii publici per totam terram et dominationem serenissimi domini regis Aragonum scribeque curie iustitiatus ville Gandie, qui preinsertis provisionibus regiis auctoritatem dicti venerabilis iustitie eius iussu aposui et scripsi.

Sig-[signe notarial]-num Benedicti de Vilaur, publici auctoritate regia per totam terram et dominationem illustrissimi domini regis Aragonum notarii, qui predictarum regalium provisionum insertioni pro teste se subscripsit.

Sig-[signe notarial]-num Iohannis Cardona, auctoritate incliti domini ducis Gandie notarii publici per totam terram et ditionem quam infra regnum Valentie habet, qui predictarum regalium provisionum insertione pro teste me subscripsit.

Sig-[signe notarial]-num mei, Petri Andrés, auctoritate regia notarii publici Valentie ac per totam terram et dominationem illustrissimi domini regis Aragonum, qui predictis interfui eaque in duabus pergameni petiis cum filo canapis sutis scribi feci et clausi locis, die et anno prefixis, prima quarum octuaginta sex continet lineas et incipit prima «In Dei nomine», et finit «Real», ultima vero incipit «volia», et finit «Guillem»; secunda vero pergameni petia continet triginta quatuor lineas perfectas et ultra lineas testium unam imperfectam, prima quarum incipit «de Vich», et finit «reverència», ultima vero perfecta incipit «drets», et finit «notarii», imperfecta vero incipit «que·ls fahés», et finit «dessús dits».

28.

1425, juliol, 2. Gandia.

Venda del lloc d’Alcodar feta per Hug de Cardona a Joan de Canemàs, receptor del rei de les rendes i drets que foren del duc Alfons el Jove, per preu de 30.000 sous.

AHN, Osuna, lligall 747-3, carpeta 162, núm. 9.

Noverint universi quod nos, Ugo de Cardona, filius egregii Iohannis Raymundis Fulconis, comitis Cardone et marium domini regis Aragonum admirante, habentes etatem decem novem annorum et suplementum etatis perfecte nobis concessum per dictum dominum regem, nec non cartam habentes emancipationis a dicto patre nostro cum cartis domini regis pergameneis suo sigillo pendenti munitis tenoris sequentis:[14]

(...)

Sedule cogitantes nos a manibus et posse venerabilis Guillermi de Vich, militis, generalis rectoris et administratoris pro illustrissimo domino Aragonum rege ducatus Gandie et comitatus Denie ac terrarum omnium quas egregius dominus dux Gandie, avus noster maternus, ex speciali postestate regia sibi data habuisse possessionem realem et corporalem vel quasi locorum de Beniopa, Benipescar, Alcarea Nova, Alcodar et Regalis d’En Gascó, castri et loci de Ondara et impignoramenti castri ac vallis de Guadalest, de quibus locis et castris a dicto nostro avo puram inter vivos donationem habeamus, pretextu cuiusquidem possessionis michi tradite, facto compoto inter dictum venerabilem Guillermum de Vich et nos de proratis reddituum, emolumentorum et morabitini, fuit clare repertum nos debere, restituere et solvere dicto domino regi triginti sex mille solidos regalium Valentie, pro quibus solvendis eidem seu vobis, venerabili Iohanni de Canemars, receptori dicti domini regis omnium peccuniarum, iurium et reddituum locorum, castrorum et villarum dicte administrationis ac terrarum dicti avi nostri quondam, fuit delliberatum quod de sex mille solidis dumtaxat fieret vobis solutio in peccunia hinc ad duodecimum diem mensis iulii proxime venturum, et pro residuis triginta mille solidos, quos pro presenti habere non possumus, transportaremus et medio gratie instrumento venderemus vobis, dicto Iohanni Canemars, locum de Alcodar infrascriptum, ut receptoria prefata sum habeat complementum cum faciliori via et nobis utiliori dictam nequeamus facere solutionem, de qua fidem dedimus ante per nos adeptam possessionem precontentam. Idcirco per nos et omnes successores nostros, causis et rationibus precontentis, sine derogatione gratie infrascripte, vendimus, concedimus, tradimus seu quasi tradimus vobis, venerabili Iohanni Canemars, vicino ville Denie, presenti, ementi et acceptanti, et vestris ac cui volueritis locum nostrum de Alcodar, situm in terminis generalibus ville Gandie, confrontatum cum termini loci de Xeresa, et cum termino de Beniopa et cum plagia maris. Iamdictum itaque locum d’Alcodar, prout superius confrontatur et terminatur, cum introhitibus et exitibus, edifficiis et mansionibus ibi constructis et de cetero construendis, hominibus et feminis cuiusvis legis vel secte fuit vel fuerint ibi habitantibus et habitaturis, et cum vineis, ortis, campis et terris plantatis et non plantatis, rigidivi et siccani, cultis et incultis, extractis et extrahendis, et cum montaneis, vallibus, planis, amargialibus, lignis, erbis, erbagiis, pascuis, potationibus aquis et aquarum, ductibus et reductibus, arboribus et plantis, fructiferis et infructifferis, venationibus, defesiis et piscationibus, et cum almaceris, furnis, tenoribus, macellis, tendis et tabernis ceterisque rebus et iuribus, rendalibus et dominicalibus quibuscumque, et cum mixto imperio ac omni iurisdictione civili, nec non cum ea iurisdictione criminali que iuxta foros veteres et novos privilegiaque ac consuetudinem concessa est et pertinet habentibus loca sive alcareas intra terminum alterius et non habentibus merum imperium, et cum districtibus, bannis, penis et caloniis civilibus ac etiam criminalibus pertinentibus seu pervenientibus ex predeclarata criminali iuredictione, et cum pleno dominio et excercicio premissorum aliisque servitutibus et ademprivis, et cum agrariis, fructibus et expletis seu fructuum et expletorum partibus, et cum bisanciis, censibus, laudimis et faticis et aliis iuribus emphiteoticariis et alodialibus, et cum omnibus et singulis redditibus et exitibus, eventibus, proventibus, emolumentis sive sdevenimentis et cum cepis, catenis, compedibus et aliis captionum generibus. Et generaliter cum omnibus et singulis terminis seu territoris pertinentiis, iuribus, locis, vocibus, actionibus et rationibus, realibus et personalibus, utilibus et directis, variis sive mixtis, ordinariis, extraordinariis et aliis quibuscumque nobis et nostris in et super aut de premissis et ratione ipsorum competentibus et competituris quocumque titulo, modo vel ratione sic vobis et vestris vendimus et concedimus, tradimus seu quasi tradimus pure, proprie et absolute, prout melius et utilius dici potest scribi et intelligi ad vestri et vestrorum comodum et salvamentum ab[15] bonum etiam intellectum pretio, videlicet, triginta mille solidorum monete regalium Valentie, quos omnes a vobis confitemur habuisse et recepisse nostre omnimode voluntati. Quare renuntiamus scienter omni exceptioni venditionis predicte per nos vobis non facte peccunieque predicte non numerate et a vobis non habite et non receptis pro pretio et nomine pretii dicte venditionis ut predicitur et doli, et beneficio etiam minoriis pretii, et duplicis deceptionis, et lege ac foro quibus desceptis ultra dimidiam partem iusti pretii subvenitur et omni alii cuilibet iure contra predicta venienti quovis modo. Dantes et remitentes vobis et vestris per specialem pactum inter nos et vos inhitum et conventum ac donatione pura, propria et irrevocabili que dicitur inter vivos siquid et quidquid predicta que vobis vendimus plus modo valent aut de cetero valebunt pretio precontento. Renuntiantes scienter et gratis legibus et foris dicentibus donationem inter vivos factam posse causa ingratitudinis revocari, et si donatarius decesserit prius quam donator res donata revertatur integriter donatori, ac etiam in omni penitentie et quilibet iuri contra hec venienti. Et extrahimus hec omnia et singula que vobis vendimus de toto iure, dominio, proprietate et posse ac possessione vel quasi nostri et nostrorum, eademque in vestrum et successorum vestrorum ius, dominium, proprietatem, posse ac possessionem vel quasi mittimus et transfferimus pleno iure et irrevocabiliter ad omnem vestram et vestrorum voluntatem libere faciendum sine contradictione ac impedimento nostri et nostrorum ac persone ulterius cuiuscumque. Promittentes vobis quod trademus seu tradi faciemus vobis aut cui volueritis pro vobis possessionem realem et corporalem vel quasi potenter ac plenarie horum omnium que vobis vendimus. Et nichilominus volumus et concedimus ac licentiam et potestatem plenariam vobis et vestris largimur quod vestra propria auctoritate saltem requisitione ac licentia cuiusvis iudicis vel persone possitis vos et vestri quocumque volueritis ipsam possessionem aprehendere et aprehensam licite retinere indeque vestram facere voluntate. Nos vero interim, donech dictam possessionem vobis tradiderimus vel tradi fecerimus aut vos eam aprehenderitis, ut est dictum, constituimus et confitemur nos predicta omnia et singula vobis vendita quod vobis et vestris nomine precario possidere vel quasi. Et cum hoc instrumento dicem epistole in hac parte gerenti dicimus et precipimus scienter et expresse officialibus dicti loci vel alcaree et cuilibet ipsorum et eius singularibus cuiusvis legis vel secte sint inhibi habitantibus et habitanturis aut predia sive possessiones vel bona tenentibus nunch vel in futurum et unicuique ipsorum vos, dictum emptorem, pro vero et naturali domino ipsorum et loci sive alcaree aliarumque bonorum vobis venditores cum ipsius terminis, iuribus et pertinentiis universis ac aliorum possessionem vel quasi vobis concedant et in quantum in eis sic tradant et deliberent potenter ac plenarie pareantque, obediant, solvant et satisfaciant vobis aut cui volueritis complete ac integre de ac super omnibus et singulis redditibus, fructibus, exitibus, eventibus, proventibus, emolumentis et obventionibus, dominia, iurisdictiones et aliis quibuscumque iuribus loci ac alcaree et bonorum predictorum ac terminorum et pertinentiarum ipsius, prout melius et plenius nobis nostrisque predecessoribus in predicto loco et alca-rea et bonis fuerunt solvi ac debent et tenentur parere, hobedire, solvere et satisfacere ac etiam respondere, indeque pro hiis vobis aut cui volueritis prestent et faciant fidem ac fidelitatis iuramentum et homagium corporale, quem nos cum hoc eodem instrumento nunch pro tunch et tunc pro nunc absolvimus et diffinimus, quitamus et liberamus eos omnes cum bonis suis et eorum singulis, licet absentis ut presentis, in posse et manu notarii subscripti, ut publice persone hec a nobis loco ipsorum et omnium illorum quorum interest vel intererit stipulantis et recipientis, ab omni nexu vassallagii et omni fidelitatis iuramento et homagio, quibus nobis et nostris astricti vel obligati sunt vel sint predicto loco, alcaree et bonis terminis, iuribus et pertinentiis ipsorum vel ratione illorum aut quolibet eorumdem. Preterea ex causa huius venditionis et alienationis damus, cedimus, transferimus atque mandamus et concedimus vobis et vestris totum et quotcumque iura totumque locum et omnes actiones et rationes reales et personales, ut predicitur, de quibus vobis et vestris cessionem facimus et concessionem, et quibus possitis vos et vestri uti, frui et experiri in iudicio et extraiudicium agendo, conveniendo, deffendendo, excipiendo, ponendo, opponendo, composando et omnia alia faciendo et exercendo quecumque et queadmodum nos facere possemus vel possimus ante presentem venditionem, alienationem, iuriumque cessionem et concessionem aut michi vobis postea quocumque. Instituentes vos et vestros in et super hiis do-minos et potentes actores et procuratores ut iurem vestram propriam, vosque in locum et ius nostrum ponentes et statuentes ad habendum, tenendum, possidendum, dandumque, vendendum permuttandum, obligandum et vobis faciendum vestre libitum voluntatis, exceptis clericis et personis religiosis atque sanctis, nisi dicti clerici iuxta seriem et tenorem fori novi super hoc editi bona ipsa ad vitam suam adquirerent vel haberent, prout melius et utilius dici potest scribi et intelligi ac etiam cogitari ad vestri et vestrorum comodum et salvamentum ac bonum etiam intellectum. Insuper convenimus et bona fide promittimus quod non faciemus, movebimus vel inferemus contra vos vel vestros universales vel in rem successores aliquam littem, questionem, petitionem, demandam vel controversiam de iure vel de facto in et super premissis vobis venditis aut ratione ipsorum vel alicuius eorum nec consensiemus etiam, immo prohibebimus id ad aliis fieri vel inferii. Promittimus etiam et teneamur hanc venditionem cum omnibus suis melioramentis factis et fiendis vobis et vestris salvare et deffendere vosque ac vestros facere, habere, tenere et possidere quiete ac potenter contra omnes personas conquerentes vel aliquid perturbantes ad forum Valentie. Et tenemur ac teneri volumus cum presenti vobis et vestris de firma et legali evictione huius venditionis et cuiusvis partis vel particule ipsius ac de omni damno, missionibus et interesse, litis et extra. Ita quod, si forte presens venditio vel aliqua eius pars sive petitione aliqua et iudicio pro de facto vi maiore vel minore seu alias per quoscumque vobis aut vestris universalibus vel in rem successoribus auferetur causa facto vel occasione nostre aut nostrorum dotali ablatione, vobis teneamur ac vestris ac si res ipsa iudicialiter evinceretur, suscipientes in nos casum huiusmodi fortuitum si vero in ipsa re empta vel eius parte aut ratione ipsius per quoscumque fieret vel moveretur contra vos vel vestros aut in rem successores aliqua petitio, questionis, actionis, demanda, vel controversia de iure vel de facto in iudicio vel extraordinarie vel alias facta de hiis per vos vel vestros nobis vel nostris denuntiatione verbo vel scriptis aut ea non facta vel spectata, promittimus et teneamur ipsi et ipsis petitioni, questioni, actioni, litii, demanda vel controversie quotiens acciderint nos pro vobis opponere, respondere, satisfacere et integrare onusque litigii in vos suscipere ac causas sive littes, tam principales quam appellationum, ducere et deffendere nostris propris expensis a principio usque ad diffinitivam sententiam in rem iudicatam transactam et ab inde servare indemnes penitus vos et vestros. Et nichilominus liceat vobis et vestris si volueritis dictas causas seu questiones agere, deffendere, prossequi et tractare, vobis tamen et vestris super hoc electione servata, remitentes pacto speciali vobis et vestris omnem necessitatem premissa vel eorum aliqua denuntiandi, et si denuntiaveritis vel non appellandi et supplicandi, et si appelaveritis aut supplicaveritis vel non prossequendi appellationes et supplicationes. Pasciscentes vobiscum quod de necligentia vestri vel vestrorum aut de imperitia vel instrumenta iudicis aut vestrorum advocatorum et procuratorum seu alias, nil per nos vel nostros possit obici vel opponi aliquis foro, privilegio, iure vel consuetudine premissis vel quibusvis eorum adversantibus, quibus scienter et expresse renuntiamus per dictum pactum, obsistentibus ullo modo in omni autem casu, videlicet, sive nos vel nostri duxerimus sive vobis vel vestri duxeritis causas sive littes huiusmodi siquid et quidquid a vobis vel ves-tris evictum vel diminutum fuerint de venditione predicta, et si quas et quascumque expensas, damna et interesse feceritis vel sustinueritis sive obtinueritis sive sucumbueritis in causis vel littibus ipsis, totum id vobis et vestris integriter restituere, solvere et emendare promittimus et teneamur voluntati vestre, super quibus evictione, diminutione, damnis, sumptibus et interesse ac quolibet eorum credatur vobis et vestris solo simplici iuramento, quod nunch pro tunc vobis et vestris defferimus et prodelato ex pacto predicto habeatur sine testibus et alia probatione, quam iuramenti delationem non possimus modo aliquo revocare, renuntiantes quo ad hec foro et rationi sive oppinioni dicenti delationem iuramenti ante ipsius prestationem posse revocari. Et pro premissi omnibus et singulis sic attendendis firmiter et complendis obligamus vobis et vestris omnia et singula bona et iura nostra, mobilia et inmobilia ac etiam privilegiata, habita ubique et habenda, hoc tamen adiecto et hic declarato ac retento quam post tempus sex annorum a die presenti in antea computandorum et non ante liceat nobis et successioribus nostris quomcumque voluerimus seu voluerint luere, recuperare, redimire et enfranquire a vobis, dicto emptore, seu vestris, dictum locum vel alquaream cum omnibus iuribus vobis venditum, ut predicitur, pro predicto pretio triginta mille solidorum. Et vos dictus emptor et successores vestri nobis vobis dantibus et solventibus pretium predictum et quidquid fuerit per vos bistractum et expensum in opperibus et melioramentis dicti loci teneamini sine evictione ac vestrorum bonorum et iurium, obligationem, sed dumtaxat pro factis et contractibus vestris propris et non pro aliis nec alias ullo modo dictum locum seu alquaream cum iuribus precontentis nobis restituere integriter et sine aliqua retentione ac si vobis venditum non fuisse, dilationibus omnibus proculiectis presenti instrumento in aliquo non obstante. Actum est hoc in villa Gandie, secunda die mensis iulii anno a Nativitate Domini millesimo CCCCº vicesimo quinto. Sig-[signe]-num nostri Hugonis de Cardona predicti, qui hec concedimus et firmamus.

Testes huius rei sunt venerabiles Franciscus Martorelli, miles, dominus valis de Xaló, et Iohannes de Llorca et Bartholomeus Torrella, notarii, ville Gandie habitatores.

Sig-[signe notarial]-num mei,PetriAndrés,auctoritate regia notaripubliciValentie ac per totam terram et dominiationem illustrissimi domini regis Aragonum, qui predictis interfui eaque scribi feci et clausi loco,die et anno prefixis,cum supprapositis in lineis nona, ubi videmur «nobis»; et in XIIIª, ubi legitur «seu vicesimum»; etiam constat de rasis in li-neis LXXVIª, ubi cernitur «cum presenti», et in antepenultima, ubi corrigitur «et iurium».

29.

1425, juliol, 2. Gandia.

Àpoca de 30.000 sous signada per Hug de Cardona a Joan de Canemàs, receptor del rei de les rendes i drets que foren del duc de Gandia, preu de la venda de l’alqueria de l’Alcodar.

AHN, Osuna, lligall 747-3, carpeta 162, núm. 9.

Sit omnibus notum quod nos, Hugo de Cardona, filius egregii Iohannis Raymundi Fulconis, comitis Cardone et marium dominis regis Aragonum admiranti, de certa scientia et consulte confitemur et in veritate recognoschimus vobis, venerabili Iohanni Canemars, vicino ville Denie, presenti et recipienti, et vestris quod dedistis et solvistis nobis ad totam meam voluntatem omnes illos triginta mille solidos regalium Valentie, pro quibus et pretio quorum vobis vendimus et alienavimus et vos a nobis emistis locum nostrum d’Alcodar, situm in terminis generalibus ville Gandie, confrontatum ad termino loci de Xeresa, et cum termino de Beniopa et cum plagia maris, prout in instrumento dicte venditionis die hodierna in posse notarii subscripti confecto hec et alia latius continentur. Modus vero solutionis talis est: quod dictos triginta mille solidos dicte monete penes vos retinuistis ut receptorem generalem serenissimi domini regis Aragonum in comitatu Denie et ducatu Gandie ac in omnibus terris et locis quas egregius dux Gandie dum in humanis agebat, tenebat et possidebat, cuiquidem domino regi seu vobis, ut receptori, ac etiam venerabili Guillermo de Vich, militi, dictarum terrarum pro dicto termino generali administratori una cum maiori quantitate solvere et restituere debebamus causis et rationibus in prefacto venditionis instrumento per nos vobis facto contentis et specificatis. Et quia rei veritas talis est, renuntiantes scienter omni exceptioni quantitatis predicte a vobis non habite et non recepte ut predicitur et doli, facimus vobis fieri per notarium subcontentum presentem apocam de soluto. Actum est hoc in villa Gandie, secunda die mensis iulii anno a Nativitate Domini millesimo CCCC vicesimo quinto. Sig-[signe]-num nostri Hugonis de Cardona predicti, qui hec concedimus et firmamus.

Testes huius rei sunt venerabiles Franciscus Martorelli, miles, dominus vallis de Xaló, et Ioannes de Llorca et Bartholomeus Torella, notarii, ville Gandie habitatores.

Sig-[signe notarial]-num mei, Petri Andrés, auctoritate regia notarii publici Valentie ac per totam terram et dominiationem illustrissimi domini regis Aragonum, qui predictis interfui eaque scribi feci et clausi loco die et anno prefixis.

30.

1425, juliol, 19. El Real.

Procuració de Francesc Martorell, cavaller i procurador al seu torn d’Hug de Cardona, a Ramon Borrell, veí de Xaló.

AHN, Osuna, lligall 1.323-8, protocol de Joan de Llorca.

Die iovis XIXº iulii anno predicto MºCCCCºXXVº, in loco del Real, termini Gandie.

Franciscus Martorell, miles, tanquam procurator legitime constitutus ad plura negotia per egregium Hugonem de Cardona, cum instrumento publico per notarium infrascriptum recepto, acto Gandie XXX iunii proxime preteriter, habens plenum pos-se inter alia infrascripta peragendi, ut eidem notario est certum, scienter, dicto nomine, substituo procuratorem meum venerabilis dicti domini Hugonis, principalis mei, ad lites, et cetera, et ad iuris firmam ponendum, in vos, Raymundus Borrell, vicinum loci de Exaló, presentem, et cetera. Fiat carta ut decet

Testes, Iohannes de Canemàs, mercator ville Denie, et Petrus Martí, alias Rostojo, habitans in loco de Beniopa.

31.

1425, juliol, 21. Gandia

Vassallatge d’Haiayie Gallinairi, abans habitant de Beniarjó, a Hug de Cardona.

AHN, Osuna, lligall 1.323-8, protocol de Joan de Llorca.

Die sabbati XXI iulii, Gandie, anno predicto.

Hiayie Gallinayry, serracenus loci del Real, olim habitans in loco de Beniarjó, gratis et scienter promitto et fide bona convenio vobis, honorabili Francisco de Martorell, militi tanquam procuratum domini Hugonis de Cardona, presenti, stare et habitare continue et fare residentiam personalem in loco del Real vel in dominio dicte domini Hugonis, et facere vassallagium in illo per quinque annos continuos, et solvere quolibet anno iura assueta solvere domino del Real per alias suos vassallos. Et nisi predicta fecero vel complevero, volo pacto speciali incurrere penam decem florenorum comunium de Aragonia, dandorum vobis, dicto nomine, et vestris pro pena, et cetera. Rato, et cetera. Fiat executio per quenvis iudicem, et cetera, tam de penam quam de iuribus que definent ad solvendum per me de tempore quo non complevero seu fecero residentiam et vassallagium predictos, et cetera. Obligo, et cetera.

Testes, Petrus Serrano, faber, vicinus Gandie, et Mahomet Male, comorans in Beniopa.

32.

1425, juliol, 21. Gandia

Vassallatge d’Abdal·là Murci i Iaie Abudei, abans habitants de Pego, a Hug de Cardona.

AHN, Osuna, lligall 1.328-8. protocol de Joan de Llorca.

Die sabbati XXIX septembis anno predicto Mº CCCCº XXVº, Gandie.

Abdal·là Murci, serracenus, olim comorans in loco de Pego vel eius termino, et Hiayie Abudey, alias Abelaix, olim comorans in termino de Pego, scienter, simul ambo nos nunch scrivimus pro vassallis multum egregii domini Hugonis de Cardona. Et ideo promittimus et fide bona convenimus vobis, honorabile Francisco Martorell, procuratore generali dicti domini Hugonis, presenti, quod erimus boni et fideles vassalli [dicto domini et facere vassallagium] et residentiam personalem in loco de Beniopa, prout consuetum est in regno Valentie habitare serracenos in alquareis dicti regni. Et fiat prout decet.

Testes, Franciscus Oliver, loci de Godalest, et Çaat Gallinayri, serracenus de Beniarjó.

33.

1425, juliol, 26. Borja

Còpia del trasllat de la possessió de les alqueries de l’horta de Gandia a Guillem de Vic, en nom d’Alfons el Magnànim.

AHN, Osuna, C. 770, d. 2 (4).

In nomine domini nostri Iesuchrist, amen. Noverint universi quod anno a Nativitate Domini eiusdem millesimo quadringentesimo vicesimo quinto die sabbati, intitulata quarta mensis augusti, lo honorable mossèn Galceran de Vich, cavaller, surogat del molt honorable mossèn Guillem de Vich, cavaller, cambrer major del molt alt senyor rey e per aquell mateix senyor, regidor e administrador en totes les terres e lochs que·l egregi quondam duch de Gandia tenia e poseia, constituhit personalment en lo loch de Beniopa e en presència dels alamí, jurats, vells e aljames dels lochs dejús scrits per mi, Luc Pons, per auctoritat real notari públich, davant aquells legir e publicar féu dues letres o cartes del molt alt senyor rey d’Aragó en paper scrites, la una de les quals closa e l’altra patent, e lo dors de aquelles sagellades e de mà pròpria del dit senyor rey signades, la tenor de les quals és aytal:

Al amat nostre mosèn Galceran de Vich, substituhit per l’amat nostre mossèn Guillem de Vich en la administració del ducat de Gandia, lo rey. Mossèn Galceran, nottificam-vos que·l noble don Ugo de Cardona nos era tengut pagar certa quantitat de pecúnia, per la qual li manam liurar la posessió dels lochs de Beniopa, Benipexcar, lo Real e l’Alqueria Nova, situats dins lo terme de la vila de Gandia, e per tant com dins lo terme que lo dit don Ugo nos devia liurar la dita quantitat, vos dehim e manam axí stretament com podem que decontinent hajats a vostres mans e prengats los dits lochs e alqueries ab tots los drets e pertinències de aquells, e aquells tingats en nom nostre e de la nostra cort sots lo regiment de vostra administració en la forma e manera que per altra letra nostra patent vos havem manat, havent-vos en les dites coses axí com de vós confiam, car servir nos en farets singular [plaer]. E d’açò no sperets altra consultació nostra o manament, com nós vullam en tot cas que axí·s faça. Dada en Bòrgia, sots nostre sagell secret a XXVII dies de juliol any mil quatre-cents vinty-cinch. Rex Alfonsus.

Alfonsus, Dei gratia, rex Aragonum, Sicilie,Valentie, Maioricarum, Sardinie, Corsice comesque Barchinone, Rossilionis et Ceritanie, dilectis et fidelibus consiliariis, gubernatori et baiulo generali regni Valentie nec non Guillermo de Vich, militi, rectori et administratori generali ducatus Gandie, comittatus Denie omniumque terrarum quas egregius quondam dux Gandie, avunculus noster, in regno Valentie dum fuit in humanis possidebat, eiusque locumtenenti seu surrogato in administratione predicta ceterisque universis et singulis officialibus nostris ad quem seu ad quos presentes pervenerint et fuerint presentare ac pertineat infrascripta, salutem et dilectionem. Cum nobilis et dilectus noster Ugo de Cardona teneretur in certa peccunie suma certo termino iam transacto nostre curie exsolvenda, pro qua sibi possessionem locorum de Beniopa, Benipeixcar, lo Real et l’Alqueria Nova, situatorum infra terminos ville Gandie, tradi mandamus et etiam liberari, cumque nobilis idem prefixo in termino quantitatem preenarratam complere noluit neque solvere ut tenebatur, et isto pretextu loca predicta disposuerimus et velimus habere et ad nostras manus recuperare, dicimus et mandamus vobis et cuilibet vestrum exprese et de certa scientia, sub nostre ire et indignationis incursu penique quinque mille florenorum auri de Aragonia nostro si contrafeceritis erario applicanda, quatenus statim, visis presentibus, habeatis ad vestras manus et recuperetis possessionem locorum predictorum et cuiuslibet ipsorum et illa nostro nomine et pro nobis teneatis, regatis et administretis una cum iuribus, redditibus et pertinentiis eorundem. Nos enim per hanc eandem mandamus universitatibus et singularibus personis nec non veteribus, ala-minis locorum predictorum et cuislibet ipsorum, quatenus statim, cum pro parte vestri seu alterius vestrum fuerint requisiti seu alter eorum fuerit requisitus, vobis nomine et pro parte nostra homagia et fidelitatis iuramenta faciatur atque prestent vestrisque iussionibus et mandatis pateant et obediant tanquam nostris nec non de redditibus, iuribus et emolumentis ac aliis residentiis locorum predictorum et pertinentiarum eorundem respondeant et responderi faciant, prout faciebant antedictorum locorum traditam possessionem, cum nos eo ipso quo dicta homagia et fidelitatis iuramenta vobis nostri pro parte prestiterint a quibusvis iuramentis et homagiis per ipsos prestitis dicto nobili Ugoni nunc pro tunc et econverso absolvimus et penitus liberamus, comittentes vobis et cuilibet vestrem una cum dependentibus et emergentibus ex premissis super executionis eorundem et cuiuslibet ipsorum plenarie vices nostras atque posse cum presenti. Datum in villa de Borgia, sub nostri sigillo secreto die vicesima sexta iulii anno a Nativitate Domini millessimo quadrigentessimo vigesimoquinto. Rex Alfonsus.

E, lestes e publicades les dites lletres o provisions, encontinent lo dit honorable mossèn Galceran de Vich dix que rebia aquelles ab aquella humil y subjecta reverència e honor que·s pertany del dit senyor rey, offerint-se prest e apparellat de enseguir e complir les coses en aquelles contengudes e manades. E encontinent, lo dit honorable mossèn Galceran de Vich, enseguint la dita provisió en loch, nom e veu e en persona del dit senyor rey, e per aquell pres e rebé la vàcua, corporal, actual e real possessió o quasi dels dits llochs de Beniopa, Benipexcar, lo Real e Alqueria Nova, ab tots los drets, rendes e emoluments e esdeveniments de aquells segons e per la manera que los senyors qui són stats dels dits llochs han acostumat rebre e haver. E en senyal de vera e pressa possessió, pres e rebé sagrament e homenatge de Ucey Abdulcarim, alamí, jurats e altres moros dels dits lochs allí ajustats, manant a aquells que haguessen per senyor dels dits lochs lo dit senyor rey e sos officials e a aquell obeïssen e responguessen de tots los drets, rendes e emoluments, axí com havien acostumat los senyors passats dels dits lochs e alqueries, com ell per lo poder en les dites provisions attribuït los hagués per absolts de qualsevol jurament de fealtat que haguessen fet o prestat al dit don Ugo de Cardona. De quibus omnibus et singulis lo dit mossèn Galceran de Vich, en dit nom de surrogat, demanà ésser-li feta carta pública per haver memòria de les dites coses en esdevenidor. Que acta fuerunt loco, die et anno predictis.

Testimonis foren presents a les dites coses en Berenguer Franch e en Luís Caburos, major de dies, vehins de Gandia.

34.

1425, agost, 5. Gandia

Còpia del trasllat de la possessió del castell i la vall de Guadalest i del lloc d’Ondara al procurador de Francesc d’Arinyó, secretari del rei, per raó del deute de 12.000 florins no satisfet per part d’Hug de Cardona.

AHN, Osuna, C-580, f. 85.

In nomine domini nostri Ihesuchristi, amen. Noverint universi et singulis quod anno a Nativitate Domini eiusdem millessimo quadringentessimo vicessimo quinto die dominica, intitulata quinta mensis augusti, en presència de mi, Luch Pons, per autoritat real notari públich, e dels testimonis dejús scrits, constituhit personalment en la vila de Gandia davant la presència del honorable mossèn Galceran de Vich,cavaller,surrogat del molt honorable mossèn Guillem de Vich, cavaller, cambrer major del molt alt senyor rey e per aquell mateix senyor regidor e administrador en totes les terres e llochs que·l egregi quondam duch de Gandia tenia e possehia, lo honorable e discret mossèn Pere Romeu, prevere de la ciutat de Valencia, procurador del honorable mossèn Francisco d’Erinyó, secretari del dit senyor rey, e presentà a aquell e per mi, dit notari, llegir e publicar féu una provisió o carta del dit senyor rey e ab son sagell secret en lo dors de aquella sagellada, la qual es del tenor següent:

Alfonsus, Dei gratia rex Aragonum, Sicilie,Valentie, Maioricarum, Sardinie et Corsice, comes Barchinone, dux Atenarum et Neopatrie, ac etiam comes Rossillionis et Ceritanie, dilectis et fidelibus consiliariis, gubernatorii, baiulo generali regni Valentie nec non Guillermo de Vico, militi, rectori et administratori generalis ducatus Gandie et comittatus de Denia omniumque terrarum qua egregius quondam dux Gandie, avunculus noster, in regno Valentie dum fuit humanis possidebat, eiusque locumtenentis seu subrrogato in administratione ceterisque universis et singulis officialibus nostris ad quem seu quos presentes pervenerint et pertineant infrascripta, salute et dilectione. Cum nobilis et dilectus consiliarius et admiratus nostrorum maxime Ioannes Raymundi Folch, comes Cardone, et nobilis Hugo de Cadona, eius filius, cum quodam albarano manu propria dicti comitis scripto et subsignato per dictum Hugonem in fine dicti albarani sua etiam propria manu sigilloque in dorso illius cum sigillo parvo armorum dicti comittis, scripto decimaoctava iunii anni presentis et infrascripti, promiserunt et se obligarunt sub virtute iuramenti dare et solvere fideli secretario nostro, Francisco d’Arinyó, duodecim mille florenos auri de Aragonia, pro quibus obligarunt eidem Francisco d’Arinyó nonnulla loca atque castra dicti Hugonis que erant quondam ducis in dicto regno Valentie situata, certis tamen tandis et terminis in dicto albarano prefixis, hoc vero modo quod si infra dictos terminos dictus nobilis Hugo seu dictus comes, pater eius, suo nomine, dictos duodecim mille florenos non solvem dicto Francisco d’Arinyó intregue et complete ad penam octo mille florenorum inciderent ipso facto quod [...] dictis Franciscis d’Arinyó posset elegere quemvis loca seu castra ex superius dilaratis in regno Valentie predicto situata et illa penes se retinere, tam pro dictis duodecim mille florenis quam pro dictis octo mille florinis ex dicta pena, ut hec et alia in dicto albarano plenius sunt contenta. Cumque dictus nobilis Hugo seu dictus comes, eius nomine, transactis terminis in dicto albarano contentis et ultra, dicto Francisco d’Arinyó seu aliis, suo nomine, eodem duodecim mille florenos exsolvere atque dare non curaverint, ut tenebantur et astricti erant, et isto pretextu ad penam dictorum octo mille florenorum inciderint ipso facto, dictusque Franciscus ad executionem debiti predicti quare pene superius mentionate procede-re intendat nomenaverit [...] reintregatione sua castrum maius de Guadalest et una cum locis et alquereis vallis de Guadalest que sunt ex inpigneramento sex mille librarum nec non locum de Ondara, de quibus dictus Hugo virtute dicte venditionis possessionem realem vel quasi fuit iam adeptus, idem Franciscus supplicavit nobis humiliter ut super hiis providere dignaremur de congrue iustitie remedio, cuius supplicationi benigne inclinati, dicimus et mandamus vobis expresse et de certa scientia, sub nostre ire et indignationis incursu penaque quinque mille florenorum auri de Aragonia nostro si contrafeceritis erario aplicanda, quatenus statim, cum pro parte dicti Francisci d’Arinyó fueritis requisitus seu [...] fuerit requis[...] eidem seu quibus voluerit, locum, possessionem actualem et corporalem vel quasi dicti castri de Guadalest et vallis eiusdem, nec non loco d’Ondara cum castro, pertinentiis et iuribus eorum quibuscumque tradatis et deliberetis libere et expedite illique et nemini alteri per quos deceat pareri et obediri ac attendi, nec non de iuribus, fructibus et redditibus eorumdem et pertinentiarum illorum responderi faciatis et etiam permutetis [...] per quoscunque habitatores et vicinos castri et vallis eiusdem et locorum predictorum, tam christianos quam iudeos et etiam sarracenos, iuramenta et homagia fidelitatis prestari faciatis [...] ilibus asueta, alio mandato nostro seu consultatione dictoque Hugone seu aliis pro sui parte non vocate nec expectatis, quoniam nos expollute iustitia et aliis pro reintregatione dicti secretarii nostri sic fieri volumus et conpelli. Comittentes vobis et cuilibet vestrem super predictis et quolibet premissorum ac super executione eorundem plenarie vices nostras atque post cum presenti vobisque contrarium faciendi post omnimodum abdicantes per easdem autem iustitiis, iuratis et universitatibus, et aliis officialibus castri et terrarum vallis eiusdem et loci predictorum ipsorumque singularibus nec non alaminis et veteribus sarracenorum, tradimus firmiter [...] ut eidem Francisco de Arinyó seu procuratoribus suis dicta homagia facientes etiam fidelitatum prestent iuramenta sibique et dictis suis procuratoribus et eorum ordinationibus [...] et obedient ut facere [...] dicto nobili Hugoni quoniam nos eos et quemlibet ipsorum cum hac eadem eo ipso quod dicta iuramenta et homagia prestiterint, ut prefertur, a quibus suis iuramentis et homagiis fide et obligatione quibus dicto nobili Hugoni essent astricti generali tamen fidelitate senper salva ex nunch pro tunch et econverso absolvimus et penitus liberamus. Datum in villa de [...] sub nostro sigillo secreto vicesimo sexto die iulii anno a Nativitate Domini millessimo quadringentessimo vicesimo quinto. Rex Alfonsus.

E, lesta e publicada la dita carta e provisió, encontinent lo dit honorable mossèn Galceran de Vich,surrogat dessús dit,dix que reebia aquella ab aquella humil e subjecta reverència que·s pertany del dit senyor rey, offerint-se prest e aparellat de enseguir e complir les coses en aquella contengudes [e] manades.

Testimonis foren presents a les dites coses en Berenguer Ortoneda, e·n Pere de Bonvehí, drapers, vehins de Gandia.

Posthec autem vero die lune, intitulata VI mensis augusti anno predicto millessimo quadringentessimo vicessimo quinto, lo dit honorable mossèn Galceran de Vich, surrogat dessús dit, instant lo dit mossèn Pere Romeu, en lo dit nom, enseguint e complint la dita provisió, anà al lloch de Ondara, situat dins terme de la vila de Dénia, e pres per la mà lo dit mossèn Pere Romeu, en lo dit nom, e·n senyal de vera possessió rebé la vàcua, corporal, actual e real possessió o quasi del lloch de Ondara e castell de aquell, e manà al batle, alamí, jurats e aljama del dit lloch que haguessen e rebessen per senyor de aquell lo dit mossèn Pere Romeu, en lo nom e veu del dit mossèn Francisco d’Arinyó, e aquell obeïssen e haguessen per senyor, axí com havien e tenien lo dit don Hugo, e a aquell responguessen de totes les rendes e emoluments segons havien acostumat pagar al dit don Hugo. Lo qual dit mossèn Pere Romeu, en dit nom, dix que rebia e acceptava la dita possessió, puix li era stada lliurada per lo dit mossèn Galceran. E, continuant la dita provisió e execusió de aquella, anà personalment a la vall de Guadalest e entrà dins lo castell de la dita vall, e mès e lliurà la possessió dels dits castells e valls de Guadalest al dit mossèn Pere Romeu en nom e veu del seu principal, manant al batle [e] alcayt del dit castell que haguessen per senyor del dit castell lo dit mossèn Francisco d’Arinyó o a sos procuradors, e a aquell responguessen de tots los drets e emoluments segons havien acostumat donar e pagar al dit don Hugo. E axí mateix lliurà la possessió dels llochs de dita vall, manant als alamins, jurats e aljames allí presents que haguessen per senyor de aquelles lo dit mossèn Francisco d’Arinyó o lo dit mossèn Pere Romeu, en loch, nom e veu de aquell, e aquell responguessen e pagassen de tots los drets, rendes, censos, besants e çofres acostumat [sic] de pagar al senyor de la dita vall. Lo qual dit mossèn Pere Romeu, el dit nom, dix que acceptave e reebia la dita possesió o quasi dels dits castell e alqueries, havent per absolts los dits batle, alcayt e moros de qualsevol jurament e feheltat que haguessen prestat al dit don Hugo. De totes les quals coses lo dit mossèn Pere Romeu, el dit nom, requès ésser-li feta carta pública per haver memòria en sdevenidor. Que acta fuerunt locis, diebus et annis predictis.

Testimonis foren presents a totes les dites coses en Johan Gòmiz, vehí de Callosa, [e] Alfonso Loçano, escuder del dit mossèn Galceran de Vich.

Preinserta possessionum instrumenta manu propria enarata, prout [...] sunt abstracta a libris sive notuli discreti Luch Pons, quondam notarii, supradictorum instrumentorum receptoris per me, Ludovicum Colomer, auctoritate regia notarium publicum, Gandie habitatoris, illorum libros et prothocolla regentem, quibus ut fides ubique adhibeatur indubia hic me subscribo Gandie die decimasexta mensis hoctobris anno a Nativitate Domini millessimo quingentessimo octuagessimo primo, ac de mandato mihi per illustrisimi procuratorem ac baiulum generalem presenti ville ac ducatus Gandie mihi facto in stante et requirente magnifico et discreto Ioanne [...] ac procuratore patrimoniali illustrisimi ducis Gandie [...] interesse dicti illustrisimi domini ducis illius principalis, illa abstracsi meum pro solitum [...] offici notarie appono sig-[signe notarial]-num.

35.

1425, setembre, 18.Viana.

Còpia del manament del rei Alfons el Magnànim perquè siga lliurada a Hug de Cardona la possesió corporal del castell i la vall de Guadalest i el lloc d’Ondara.

AHN, Osuna, C-580, d. 1-2.

Alfonsus, Dei gratia rex Aragonum, Sicilie, Valentie, Maioricarum, Sardinie et Corsice, comes Barcinone, dux Athenarum et Neopatrie ac etiam comes Rossilionis et Ceritanie, dilecto camerario nostro, Guillermo de Vico, militi, rectori et administratori ducatus Gandie et comitatus Denie aliarumque terrarum quas quomdam egregius dux Gandie in regno Valentie possidebat eiusque locumtentis ac surrogatis in dicti administratione, salutem et dilectionem. Licet pridem mandaverimus possessionem castri et vallis de Guadalest et ville Ondara, in dicto regno Valentie situatorum, una cum iuribus, redditibus terminis et pertinentiis earundem per vos capi et haberi nostris cum litteris inde factis, et postmodum tradi fideli secretario nostro, Francisco d’Arinyó, seu suis procuratoribus legitimis, ex causa illorum duodecim mille florennorum quos no-bilis et dilectus noster, Hugo de Cardona, et seu comes Cardone, pater eius, nomine suo, cum albarano scripto manu propria dicti comitis et subsignato per dictum nobilem Hugonem et sigillato cum anulo sui armorum dare et tradere tenebantur et debebant dicto Francisco infra certum tempus in dicto albarano contentum, nec non etiam pro illis octo mille florennis in quibus dictus nobilis Hugo incidit in penam ex quo solutione dictorum duodecim mille florennorum ut tenebatur non attingerat infra dictum tempos, prout in dictis litteris quarum virtute dictus secretarius possessionem dictorum castri et villarum predictis viginti mille florennis extitit plenarie adeptus latius hec continentur.Verumtamen, quia dictus nobilis Hugo, quem circa diffectum comissum cessate solutionis dictorum XIIm florennorum infra tempus in dicto albarano contentum, nonnullis rationibus atque causis scusatum habemus, illos dicto secretario nuper dedit et exsolvit realiter et complete, ipseque secretarius de ipso plenarie est contentus, dicimus et mandamus vobis expresse et de certa scientia pro primi et secundi iussionibus, sub nostre ire et indignationis incursu peneque decem milium florennorum auri de Aragonia nostro si contra feceritis erario applicandorum, quatenus, alio mandato nostro seu consultatione minime expectata, possessionem dictorum castri et villarum de Guadalest et d’Ondara, una cum iuribus redditibus, terminis et pertinentiis illarum si et prout illam ad vestri manus habuistis a posse et manibus dicti secreatarii nostri seu procuratoribus eiusdem capiatis et abstractas, et, statim habitam, tradatis et deliberetis dicto nobili Hugoni de Cardona seu suis procuratoribus legitimis libere et expedite, quoniam nos in et super predictis cum incidentibus, dependentibus et emergentibus ex eisdem vobis comittimus vices nostras plenarie cum presenti, per quam mandamus iustitie, iuratis et probris hominibus incolis et habitatoribus, nec non alaminis et veteribus ac aliame sarracenorum dictorum castri et villarum de Guadalest et d’Ondara sub penis predictis, quatenus sacramenta et homagia fidelitatis et vassalagii cum fuerint requisiti dicto Hugoni seu suis procuratoribus faciant atque prestent, illumque pro eorum domino et neminem alium habeant, teneant atque tradent, quoniam nos eo ipso quo sacramenta et homagia prestiterint supradicta illos et quemlibet ipsorum a quibusvis sacramentis et homagiis quibus dicto secretario nostro aut aliis prestiterint et fuerint obligati absolvimus et penitus liberamus. Mandamus insuper cuicunque tenenti et regenti dictum castrum, sub fide et naturalitate quibus nobis est astrictus, quatenus a detentione dicti castri cum inde fuerit requisitus cesset penitus et desistat illudque liberet det atque tradat dicto nobili seu suis procuratoribus legitimis, quoniam nos facta per illum dicta deliberatione eo ipso a quibusvis sagramentis et homagiis dicto secretario nostro et aliis quibusvis absolvimus et penitus liberamos, hoc quod non mutetis seu ipsi mutent aliqua ratione vel causa. Datum in campo nostro apud villam de Viana, sub nostro sigillo secreto, XVIII die septembris anno a Nativitate Domini millesimo quadrengentesimo XXV. Rex Alfonsus.

Dominus rex mandavit mihi, Ludovico de Torre.

36.

1425, septembre, 18.Viana.

Còpia del manament d’Alfons el Magnànim a Guillem de Vic, administrador general de ducat de Gandia i del comtat de Dénia, perquè restituesca a Hug de Cardona la possessió de Benicanena i de les altres alqueries de l’horta de Gandia.

AHN, Osuna, lligall 770, 2 (5).

Alfonsus, Dei gratia rex Aragonum, Sicilie, Valentie, Maioricarum, Sardinie et Corsice, comes Barchinone, dux Athenarum et Neopatrie ac etiam comes Rossilionis et Ceritanie, dilecto camerario nostro Guillermo de Vich, militi, rectori et administratori generali ducatus Gandie et comitatus Denie, alcareasque, terrarum que egregius quondam dux Gandie in regno Valentie possidebat, nec non Galcerando de Vich, militi, dicti Guillermi locumtenenti, seu aliis quibusvis surrogatis in dicta administratione, salutem et dilectionem. Licet pridem mandaverimus possessionem del Reyal de en Gascó et alia loca que nobilis et dilectus noster Hugo de Cardona per mortem dicti ducis in dicto ducatu possidebat una cum suis redditibus, iuribus, pertinentiis, terminis et eorum possessione cum nostris literis, datis in villa de Borja die et mense in illis contentis, ad manus nostre curie apprehendi et haberi mandaverimus, ut in dictis literis hec latius continentur, nonnullis tamen motis rationibus nostrum animum debite moventibus que cessari faciunt primitivam causam dicte apprehensionis, dicimus et mandamus vobis expresse et de certa scientia pro prima et secunda iussionibus ac nostre ire et indignationis peneque decem mille florenorum auri incursu, quatenus, alio mandato nostro seu consultatione minime expectantibus, possessionem dictorum locorum nec non cuiusdam alquerie vocate de Benicanena, que dicto nobili Hugone pertinet et expectat, de qua in procuratorio pridem facto circa adeptionem possessionis dictorum locorum per oblutionem nulla mentio facta extitit una cum iuribus et redditibus, terminis et pertinentiis illorum, et si et prout illam ad vestri manum habuistis, nec non etiam cum iuramentis de homagiis inde habitis et exactis, tradatis et deliberetis dicto nobili Hugoni de Cardona seu suis procuratoribus legitimum libere et expedite, quoniam nos [in et super predictis] cum incidentibus, dependentibus et emergentibus ex eidem vobis comittimus plenarie vices nostras cum presentis per quam mandamus iustitiis, iuratis et probis hominibus incolis et habitatoribus, nec non alaminis et veteribus et aliame sarracenorum dictorum locorum, sub penis predictis, quatenus sacramenta et homagia fidelitatis vassallagii statim cum fuerint requisiti dicto Hugoni seu suis procuratoribus faciant atque prestent illum quod pro eorum domino et neminem alium habeant, teneant atque tractent, quoniam nos eo ipso quo sacramenta et homagia prestiterint supradicta illos et quemlibet ipsorum de quibusvis sacramentis et homagiis quibus dicto secretario nostro prestiterint et fuerint obligati, absolvimus et penitus liberamus, hac que non mutetis seu diferatis ratione aliqua sine causa cum nos de certa nostri scientia deliberate et consulte sic fieri velimus et compleri. Datis in campo nostro propter locum de Viana regni Navarre, die XVIII septembris anno a Nativitate Domini millesimo quadrigentesimo vigesimoquinto. Rex Alfonsus.

37.

1425. Setembre, 30. Gandia.

Procuració de Francesc Martorell, cavaller i al seu torn procurador general d’Hug de Cardona, a Bartomeu Torrella, veí de Gandia.

AHN, Osuna, lligall 1.323-8, protocol de Joan de Llorca.

Die domenica XXX septembris anno predicto MºCCCCºXXVº, actum Gandie.

Franciscus Martorell, miles, tanquam procurator generalis egregii domini Hugonis de Cardona, ab eo legitime constitutus ad plura et diversa negotia cum instrumento publico per notarium infrascriptum, recepto XXX die iunii proxime preteriti anni presentis, habens plenum posse infrascipta et alia peragendi, ut notario infrascripto est certum, scienter, dicto nomine substituo et venerabili dicti domini principalis mei constituo procuratorem meum vos, venerabilem Bartholomeum Torrella, vicinum ville Gandie, presentem, videlicet, ad omnes lites et controversias, et cetera, et ad interveniendum in iudicio coram quibuscumque iudicibus, et cetera. Fiat extense ad lites. Et etiam substituo vos ut supra ad regendum et exerciendum iurisdictionem in locis et alquareis dicti domini Hugonis vis, modo et forma quibus ego regere et exercere possum virtute dicte procurationis. Et ad dandandum [sic], et cognoscendum, et determinandum omnes et quascumque questiones motas et movendas, tam inter vassallis dicti domini quam inter vos et extranios, prout ego facere possim, et cetera. Dans et concedens vos totam illam potestatem in predictis et ego habeo in dictam meam procurationem, et cetera. Promittens, et cetera. Sub obligationem bonorum dicti principalis mei, et cetera.

Testes, Franciscus Oliver, vicinus loci de Godalest, et Bernandus Vilavert, marinerius, vicinus Gandie.

38.

1426, gener, 26.

Convocatòria d’Hug de Cardona a les corts generals del regne de València.

ARV, Reial Cancelleria, 232, f. 148.

Fuit scriptum sub simili forma nobilibus et baronibus infrascriptis:

(...)

Nobili et dilecto nostro, Hugoni de Cardona, militi.

(...)

39.

1426, abril, 15.València.

Còpia del manament d’Alfons el Magnànim a Joan Ortega, porter de la cort de la Governació del regne de València, perquè cesse en l’execució contra les possessions d’Hug de Cardona, feta a instància d’Antoni Vilana, notari de la Governació, i Pere d’Angulera, notari i escrivà de la Batlia General.

AHN, Osuna, c.770, d. 2(6).

Noverint universi quod anno a Nativitate Domini millessimo quadrigentessimo vicessimo sexto die martis, intitulata sextadecima aprilis, constituhit personalment en la vila de Gandia en Joan Gutèrriz, porter del senyor rey, en presència de Joan de Ortega, porter de la Governació del regne de València, e presentà aquell e per mi, Pere Pujeriol, per auctoritat real notari públic, e en presència e audiència de aquell legie e publicar féu la lletra del dit senyor rey infrasegüent:

Alfonsus, Dei gratia rex Aragonum, Sicilie,Valentie, Maioricarum, Sardinie, Corsice, comes Barchinone, dux Atenarum et Neopatrie ac etiam comes Rosilionis et Ceritanie, fideli portario curie Gubernationis regni Valentie Ioanni d’Ortega, salutem et gratiam. Cum nos ex quibusdam cartis rationabilibus atque iustis, quas hic exprimere non curamus, supersederi omnino providerimus et vellimus in executione per nos de mandato nostro facta seu fieri incoata ad instantiam Anthonii Vilana, notarii scripturie dicte Gubernationis, et Petri de Angularia, notarii et scribe curie Baiulis regni iamdicti, adversus seu contra nonnullas universitates, villarum, castrorum, locorum, vallium et alcarearum que quondam fuerunt egregii ducis Gandiem, quondam avunculi nostri, ultime vita functi, que quod ex post ad illustrem dominum Ioannem, regem Navarre, fratrem nostrum, precarium nobiles Anthonium et Hugonem de Cardona et Guillermum de Vico, milites, ac Franciscum d’Arinyó, sacretarium nostrum, divissim certis titulis pervenerunt vobis, dicimus et mandamus de certa scientia et exprese et pro prima et secunda iussionibus ac pena ducentorum florenorum auri, quatenus, supersedimentum nostrum huismodi firmiter observando, a quacumque executionem per vos, nostro nomine, aut alias ad instantiam predictorum vel alicuius eorum fieri incoata protinus desistatis nec in ea in aliquo procedatis, quinimo omnia et singula processa et convocamenta per vos in predictis revocatis et reducatis ad statum pristinum et primerum, sicuti nos ea revocantis et ad statum primerum reducimus cum presenti donec per nos aliter provisum fuerit in predictis. Nos enim faciendi oppositum omnem vobis tollimus potestatem illud quod irritum et inane reducimus cum presenti. Datis Valentie, decimoquinto die aprilis anno a Nativitate Domini millessimo quadrigentessimo vicesimo sexto. Pelegrí, procurator.

E, presentada e lesta la dita letra, encontinent lo dit en Joan d’Ortega dix que rebia aquella ab deguda honor e reverència, e respòs a aquella que, vist lo poder per lo senyor rey a ell acomanat en la sua comissió, donada sots calendari de nona martii anno predicto, per rahó de la qual és tengut que faça ço que deja. De quibus omnibus lo dit en Joan Gutèrriz demanà que li·n fos feta e lliurada carta pública. Que omnia supradicta fuerunt acta, lesta et publicata loco, die et anno predictis.

Testimonis foren presents a les dites coses lo honrat en Berenguer Ortoneda e en Domingo Peris, vehins de la vila de Gandia.

40.

1426, abril, 15.València.

Plet entre Joan Mercader, batle general del regne de València, i Hug de Cardona pel pagament anual de mil sous censals sobre les rendes d’Ondara.

ARV, Governació, 2.236, 3ª mà, f. 44.

Del honorable micer Johan Mercader, batle, contra lo mot alt rey de Navarra e lo noble don Hugo de Cardona.

Anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº die lune, intitulata XVª mensis aprilis, davant lo honorable mossèn Vidal d’Oriç, olim de Blanes, cavaller, conseller del molt alt senyor rey e governador del regne de València, comparech lo discret en Luís Guerau, notari, qui nomine sub inserto.

Constituït en presència de vós, honorable mossèn Vidal de Blanes, cavaller, conseller del molt alt senyor rey e governador del regne de València, en Luís Guerau, notari, procurador del honorable micer Johan Mercader, doctor en leys, batle general del regne de València, en nom propri, emperò del dit micer Johan, e diu e proposa denant vós que, com lo molt egregi senyor n’Alfonso, quondam duch de Gandia, comte de Ribargoça e de Dénia, conestable d’Aragó, ab carta sua ab son sagell pendent en vetes de seda real en cera vermella emprès sagellada, la qual fon dada en la vila de Gandia a quatre de deembre any de la Nativitat de Nostre Senyor MCCCCXV, closa e reebuda per lo honrat e discret en Johan de Lorqua, notari públich, scrivà major del dit senyor duch, per mera liberalitat e pura voluntat, per mera e liberal donació que és dita entre vius, féu donació al dit honorable micer Johan Mercader e als seus enpertotstemps de mil sous reals de València rendals e annuals, los quals lo dit micer Johan e los seus haguessen e reebessen cascun any lo quart dia del mes de deembre, los quals li assignà e assegurà specialment e expressa sobre tots e sengles rendes, drets, esdeveniments e altres emoluments qualsevol del loch de Ondara e terme de aquell, e generalment sobre tots sos béns mobles e seents, haüts e per haver, volent lo dit senyor duch per pacte special que per la special obligació no sia fet prejuhí a la general ne per lo contrari, ans la una part per l’altra econverso fossen coroborades, los quals mil sous de renda lo dit honorable micer Johan Mercader e los seus poguessen donar, vendre, alienar, empenyorar e fer-ne a tots llurs voluntats, ab pacte e retenció que tota ora que·l dit senyor duch e los seus successors en lo dit loch de Ondara volrien luir e quitar los dits mil sous de renda, pagant al dit micer Johan e als seus mil florins d’or de ley d’Aragó e les pensions e prorata degudes fins al dia del quitament, que en lo dit cars lo dit micer Johan e los seus fossen tenguts fer absolució de les dites coses, segons que totes e sengles coses dessús dites e altres apparen molt pus stesament per la dita carta públicha, la qual dona-ció e consignació fon insinuada per lo justícia de Gandia iuxta formam fori, segons que per aquella dita carta, la qual vos exhibueix a hull, en sa públicha forma se demostra. Enaprés, la dita donació e consignació dels dits mil sous de renda és stada confermada al dit micer Johan e als seus per lo molt alt senyor rey ara benaventuradament regnant, ab carta del dit senyor ab son sagell comú pendent sagellada, dada en la ciutat de Saragoça a XXIIII de maig any MCCCCXXV, en e ab la qual carta lo dit senyor vol e mana a universes e sengles officials seus o loch de senyoria tinents que lladonchs eren e per avant serien que tinguen e observen, e facen tenir e observar inviolablement per qualsevol persones totes e sengles coses contengudes en la dita donació e consignació, e que no y contravinguessen ne permeten contravenir per alguna rahó o causa, segons per la dita carta del dit senyor rey, de la qual semblantment vos fa fe per lo dit en Loís, en lo dit nom, en tant sens pus com fa per aquesta part largament appar. Et com lo dit honorable micer Johan Mercader del temps ençà de la dita donació sia stat e sia en quieta e pacífica possessió o quasi possessió de rebre, haver e recobrar los dits mil sous de renda eo ànnues pensions de aquells de les dites rendes, drets e emoluments del dit loch de Ondara sobre lo qual specialment foren assignats, e de les rendes e emoluments del dit ducat de Gandia, segons de la dita possessió consta per les àpoques de les ànnues percepcions d’aquèn reebudes per lo dit micer Johan Mercader a procurador de aquell, de les quals vos fa fe. Et com lo senyor don Johan, rey de Navarra, detenidor del dit ducat e terres d’aquell, e officials e procuradors de aquell, e lo egregi don Ugo de Cardona, detenidor qui·s diu de present del dit loch de Ondara, eo officials de aquell ensagen o attempten perturbar lo dit micer Johan en la dita sua possessió o quasi, pretenents que no sien tenguts pagar los dits mil sous de renda, ço que, ab honor parlant, los dits senyor rey de Navarra e don Ugo ne officials o procuradors llurs de justícia fer no poden ne deuen, com negú deja ésser despullat ne privat de sa possessió vel quasi sens coneguda de dret, e per fur e rahó sia statuït e dispost expressament que cascun fermant de dret deja ésser mantengut en sa possessió o quasi, per tal e àls, lo dit Loís Guerau, en lo dit nom, en totes aquelles millors via e manera que fer pot e deu e al propòsit e intenció del dit honorable principal seu se pot adaptar ferma de dret en poder de vós, dit honorable governador, e cort vostra sobre la dita sua possessió o quasi dels dits mil sous de renda e ànnua percepció de aquelles de les dites rendes, drets e emoluments del dit loch de Ondara e del dit ducat, e promet star a dret, e fer dret e pagar la cosa jutgada si·s convendrà ab totes ses clàusules, requirent ab tanta instància quanta pot e deu que mantengats al dit honorable micer Johan en la dita sua possessió vel quasi e, mantenint-lo en aquella, manets als dits senyor rey don Johan, com a senyor detenidor del dit ducat e terres de aquell, e al dit don Ugo o procurador d’aquells que donen e paguen cascun, segons mils li pertanga, al dit honorable micer Johan los mil sous a ell deguts de la pensió del quart dia de deembre propassat e, en aquella donadora e pagadora al dit micer Johan en virtut de les dites cartes, condepnets lo dit procurador del dit rey don Johan, com a detenidor del dit ducat, e lo dit procurador de don Ugo, com a tenidor del dit loch de Ondara, com axí sia per justícia fahedor. E per seguretat e tuïció de la dita ferma de dret e coses dessús dites, lo dit en Luís Guerau, en lo dit nom, obliga en poder de vós, dit honorable governador, e cort vostra tots los béns e drets del dit principal seu, e dóna-y per fermança a les dites coses en Bernat Sàncheç, requirent que la dita ferma de dret e fermança li rebats, fahent a aquesta part compliment de dret, com axí de justícia les dites coses sien fahedores.

E fa-us fe de les dites cartes de donació e consignació del dit senyor duch de Gandia, e de la dita confermació del dit molt alt senyor rey e de les dites àpoques e cauteles en tant quant fan per aquesta part e no en pus, les quals cartes [e] àpoques són prout secuitur:

Nós, don Alfonso, duch de Gandia, compte de Ribagorça, de Dénia, conestable de Aragó, attenents vós, molt honorable micer Johan Mercader, doctor en leys, conseller del senyor rey e batle general del regne de València, haver sostenguts diverses affanys e treballs en temps passat en nostres extremes necessitats, axí en patrocini e advocació com àls, dels quals renunciació alguna per nós a vós no és stada feta, ans per les dites rahons nós tenim a vós per molt[16] obligat, volents a vós alguna satisfacció per renunciació de aquells treballs fer, per tal que la present carta nostra per totstemps valedora e no revocadora en satisfacció e renunciació de ço que tenguts e obligats vos som, encara per mera liberalitat e pura voluntat, per donació mera e liberal qui és dita entre vius, per nós e per los nostres atorgam e donam a vós, dit honorable micer Johan Mercader, present e acceptant, e als vostres en per totstemps mil sous reals de València, rendals e annuals, los quals vós e los vostres hajats e reebats cascun any lo quart dia del mes de deembre. E los quals vos prometem fer dar e pagar de huy, data de la present, en hun any, e axí cascuns anys en lo dit terme e dia. E los quals a vós e als vostres assignam e asseguram specialment e expressa sobre totes e sengles rendes, drets, e sdeveniments e altres emoluments qualsevol del loch nostre de Ondara e terme de aquell, e generalment sobre tots nostres béns mobles e seents, haüts e per haver, volents per pacte special e per la special obligació no sia fet prejuhí a la general ne al contrari, per la general a la special, ans la una per l’altra sien corroborades. E los quals mil sous de la dita moneda annuals volem que hajats, tengats e possehiscats vós e los vostres a donar, vendre, e alienar, empenyorar e·n altra manera de aquells fer a totes vostres spontànees voluntats, exceptats clergats e lochs sants prohibits del Fur de València, segons que mils e pus profitosament pot ésser dit e entès a profit e salvament vostre e dels vostres e a bo e sans enteniment vostre e de aquells. E prometem a vós e als vostres salvar e deffendre la present satisfacció, assignació e donació e aquells fer, haver, tenir e possehir contra totes persones e volem ésser tenguts a vós e als vostres de ferma e legal evicció e de tots dans, e messions e intereses. E per attendre e complir les dites coses, obligam a vós e als vostres tots et sengles drets e béns nostres, mobles e sehents, haüts e per ha-ver on que sien, renunciants a qualsevol fur, privilegi, ley o dret contra açò venints. E per major cautela de vós e dels vostres, volem la present carta esser insinuada, requirents qualsevol jutges e officials que en aquella apposen llur auctoritat e decret.Volem, emperò, que vers nós e los nostres retenim e acceptam e la present satisfacció, e assignació [e] donació a vós e als vostres fem e atorgam, sots protestació e ab aytal condició e no en altra manera: que tota vegada e quantquequant a nós e successors nostres en lo dit loch de Ondara serà ben vist puxam reembre, e quitar e enfranquir de nós e dels nos-tres los dits mil sous per preu de mil florins comuns de Aragó, enaxí que, pagat a vós e als vostres la pensió e pensions degudes lladonchs e la prorata dels dits mil sous tro en lo dia del quitament e rehemçó de aquells, e pagats a vós e als vostres ab acabament los dits mil florins de la dita ley, siats tenguts fer e fermar a nós e als nostres àpoca e absolució de les dites coses ab restitució de la present carta nostra franchament e liura, sens alguna despesa e messió nostra ni dels nostres, en testimoni de les quals coses vos manam fer e liurar la present carta nostra, signada de nostra mà e nostre sagell major empendent sagellada. Dada en la nostra vila de Gandia, a quatre dies de deembre del any de la Nativitat de Nostre Senyor mil CCCC quinze. Lo duch.

Testimonis foren a les coses presents los molt honorables mossèn Bernat de Vilarig e en Jacme Guimerà, savi en dret, de casa del dit senyor duch.

Aprés, a cinch dels dies, mes e any la present satisfacció, assignació e donació fon per los dits senyor duch, donador, e lo molt honorable micer Johan, donatari, insinuada del honorable en Berenguer Ortoneda, justícia e ordinari de la dita [vila] de Gandia, requirents a aquell que en aquella aposàs sa auctoritat e decret. E juraren en presència del dit justícia lo dit senyor duch que ell ha feta la present satisfacció, assignació e do-nació sens tot frau de altri, e lo dit micer Johan que ell no ha feta alcuna machinació, inclinació e inducció fraudulosa e fer a fi la present satisfacció, assignació e donació, ne ha procurat ne consentit que li sia feta per alcuna frau d’altri.

Presents foren a açò per testimonis apellats lo dit molt honorable mossèn Bernat de Vilarig e lo honorable en Pere Rocha, notari, ciutadà de València, racional de casa del dit senyor duc de Gandia.

Sig-[signe]-num venerabilis Berengarii Ortoneda, iustitie ville Gandie, qui, viso prefato donationis instrumento et requisitionem superius scripta, receptisque iuramentis a predictis inclito domino duce et honorabili Iohanne Mercaderii, prout in proxima dicta requisitione continetur, in presenti donationis instrumento sententia opponi iussit auctoritatem pariter et decretum.

Sig-[signe notarial]-num mei, Guillermi Ferrarii, auctoritate illustrissimi domini regis Aragonum notarii publici per universalem terram et dominationem suam, dominis et scribe curie iustitie ville Gandie, qui in presenti donationis instrumento dicti venerabilis iustitie auctoritatem eius iussi apposui.

Sig-[signe notarial]-num Iohannis de Lorcha, auctoritate regia notarii publici per totam terram et dominationem illustrissimi domini regis Aragonum scriptorisque maioris incliti domini ducis predicti, qui premissis interfuit eaque de mandato ipsius domini ducis recepit ac indiomate scribi fecit et clausit loco, diebus et anno predictis, hecque publicum instrumentum sigillo maiori eiusdem domini ducis eius iussi inpendenti comunium.

Nos,Alfonsus,Dei gratia rex Aragonum,Sicilie,Valentie,Maioricarum,Sardine et Corsice, comes Barchinone, dux Athenarum et Neopatrie, ac etiam comes Rossillionis et Ceritane, visa et ostensa nobis carta huiusmodi seriey: «Nós, don Alfonso», inseratur, et cetera, fuit pro parte a vestri fideli consiliarii nostri Iohannis Mercaderii, baiuli generalis regni Valentie, humiliter suplicatum ut cum ex tenore carte preinserte pro nobis et vestris heredibus habueritis ab egregio quondam Alfonso, duce Gandie, avunculo nostro, donatione pura et irrevocabili inter vivos, prout habetis et possidetis de presenti mille solidos regalium Valentie annuales,rendales et perpetuales in et super iuribus, redditibus, esdevenimentis et aliis emolumentis loci de Ondara et termini illius, dignaremur donationem suppradictam super dicto loco per mortem dicti ducis pridem ad regnum dominum devoluto, vobis ut supra facta confirmare et ratificare de regia benignitatis. Nos vero, considerantes grata suplariaque servitia per vos, dictum baiulum generalem, nobis prestita, que nos ad gratiarum lartiones apud vos et vestros mittero extitatur, tenore presentis, per nos donationem et cartam insertam et omnia et singula in eis contenta vobis et vestris laudamus, approbamus, ratificamus et nostre confimationis presidis roboramus, si et prout eadem hactenus usus estis ac iuxta illius seriem atque mentem. Mandantes per hanc eandem universes et singulis officiales nostris, presentibus et futuris, quatenus confirmationem et ratificationem nostras huiusmodi et omnia et singula preinserta huiusmodi carta contenta teneant firmiter et observent ceteraque et observare faciant inviolabiliter per quoscumque, et non contraveniant seu alique contravenire permitant aliqua ratione seu causa, in cuius rei testimonium presentem fieri iussimus nostro comuni sigilli impendente munitam. Datum Cesarauguste, XXIIIIª die madii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVº regnique nostro decimo.

Sig-[signe]-num Alfonsi, Dei gratia regis Aragonum, Sicilie,Valentie, Maioricarum, Sardine et Corsice, comes Barchinone, ducis Athenarum ac etiam comitis Rosilionis et Ceritanie. Rex Alfonsus.

Testes sunt Dominicus, archiepiscopus Barchinone, Iohannes Raymundus Folch, comes Cardone,Arnaldus Rogeris, comes Pallarium, Iohannes de Luna, Iohannes Ferdinandi d’Eredia, domini regis consiliarii.

Sig-[signe]-num mei, Francisci d’Arinyó, secretarii domini regis predicti, qui de ipsius mandata scribi feci et clausi, corrigitur autem in lineis XXIIIIª, «ducis predicti qui premissis interfuit eaque de mandato ipsius domini ducis recepit ac in ydiomate scribi fecit et clausit lo»; XXVª, «quod»; XXVIIIª, «laudamus, aprobamus»; XXVIIIIª, «eadem hactenus usus estis ac iuxta illius seriem atque mentem».

Ítem, pos en data los quals lo dit senyor manà donar cascun any al honorable micer Johan Mercader per altres treballs per aquell sostenguts, axí en temps passat com de present, graciosament mil sous de renda, pagadors cascuns anys a IIIIª dies del mes de deembre e d’aquí avant cascuns anys en lo dit terme, segons appar per carta rebuda per en Johan de Lorqua, notari e scrivà del dit senyor, dada en la vila de Gandia, a IIIIº dies de deembre any MCCCCXV, los quals són de la paga del quart dia de deembre del any MCCCCXVII. Et a-n’i àpocha rebuda per en Rodrigo de Rius, notari, a XIIII de juliol del any MCCCCXVII: mil sous.

Noverint universi quod ego, Iohannes Mercader, legum doctor, habitator Valentie, scienter confiteor et in veritate recognoscho vobis, venerabili Francischo Corts, militi, habitatori Valentie, dispenserio domini ducis Gandie, absenti ut presenti, et vestris quod ratione illorum mille solidorum regalium Valenie censualium, rendalium et annualium, quos dictus dominus dux Gandie michi anno quolibet iusit dare quarta die decembris et oneravit cum publico instrumento tenoris sequentis: (...)[17], dedistis et solvistis michi mee voluntati numerando de et pro solutione quinti deie mensis decembris proxime preteriti mille solidos dicte monete. Unde renuntio scienter omni exceptioni peccunie proxime dicte non numerate et a vobis non habite et no recepte ut predicitur et doli, iubeo present publicum nobis fieri instrumentum per notarium infrascriptum in testimonii premissorum. Quod est actum Valentie, XVª die mensis iulii anno a Nativitate Domini MºCCCCXVIIº. Sig-[signe]-num Iohannis Mercader predicti, qui hec concedo et firmo.

Testes huius rei sunt venerabili Franciscus Torres, civis Valentie, et Bernardus Çabater, alias Sànxeç, scriptor Valentie.

Sig-[signe notarial]-num Roderici de Rius, regia auctoritate notarii publici per totam terram et dominationem domini regis Aragonum, qui predictis interfuit eaque scribi fecit et clausit loco, die et anno prefixis.

Sit omnibus notum quod Iohannes Mercaderii, legum doctor, habitator civitatis Valentie, gratis et scienter confiteor et in veritate recognoscho vobis, honorabile Francischo Corts, militi, dispenserio egregii domini Alfonsi, ducis Gandie, absenti tanquam presenti, et vestris quod dedistis et solvistis michi egoque a vobis habui et recepi mee omnimode voluntati omnes illos mile solidos monete regalium Valentie censuales, rendales et annuales, quos dictus egregius dominus dux michi et meis annuatim assignavit solutieque promissit IIIIª die mensis decembris, quiquidem mille solidi sunt pro solutionem quarta diey mensis decembris anno proxime lapsi MiCCCCXVIIi. Et quia hec est rei veritas, renuntio scienter omni exceptioni predictorum mille solidorum per me a vobis, dicto nomine, non habitorum et non receptorum ut predicitur et doli, volo inde vobis et vestris nomine predicto fieri atque tradi per notarium subcontemtum presens apoce instrumentum. Actum Valentie, XXIIIª mensis februarii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXVIIIº. Sig[signe]-num mei, Iohannis Mercaderi predicti, qui hec laudo, concedo et firmo.

Testes inde sunt discretus Guillermus Mir, notarius, et Bernardus Çabater, scriptor, cives Valentie.

Sig-[en blanc]-num mei, Martini Tolsà, regia auctoritate notarii publici Valentie ac per totam [terram] et dominationem illustrissimi domini regis Aragonum, qui predictis interfuit ea-que scribi feci et clausi loco, die et anno prefixis.

Noverint universi quod ego, Petrus Mercader, civis Valentie, procurator honorabile Iohannes Mercader, legum doctoris, habitatoris dicte civitatis, ab eodem legittime constitutus cum publico procurationis instrumento confecto et acto Valentie, nona die mensis ianuarri anno a Nativitate Domini MºCCCCºXIIIº, recepto per discretum Garcia Sancii de Portu, notarium publicum dicte civitatis, habens in dicto procurationis instrumento speciale mandatum et plenam potestatem subscripta et alia plura faciendi, concedendi et firmandi, ut notario subscripto de dicta procurationis instrumento ab occulum excitit facta fides plena, ex certa scientia consulteque et deliberate, dicto nomine, confiteor et in veritate recognoscho vobis, honorabile Francischo Corts, militi, habitatori dicte civitatis, dispenserio egregii domini Alfonsi, ducis Gandie, absenti tanquam presenti, quod pretextu illorum mille solidorum monete regalium Valentie annualium et perpetualium, quos predictus dominus dux premisso principali meo annis singulis consignavit speciale et expresse super iuribus, redditibus et emolumentis ville de Ondara, et generaliter super omnibus et singulis iuribus dicti domini ducis, solvendos anno quolibet in una solutione, videlicet, IIIIª die mensis decembris, prout in instrumento dicte consignationis inde confecto et acto in posse et manu discreti Iohannis de Lorqua, notarii publici, die quarta mensis decembris anno a Nativitate Domini MºCCCCºXVº, latius continetur, solvistis, et tribuistis et delliberastis michi mee voluntati numerando ex solutione IIIIª diey decembris proxime preteriti anni Nativitate Domini MiCCC-CiXVIIIi mille solidos dicte monete. Quare renuntio scienter omni exceptioni peccunia dicte mille solidos non numerate et a vobis non habite et non recepte ut predicitur et doli, in cuius rei testimonium facio vobis fieri presens publicum apoce instrumentum. Actum est hoc Valentie, XXXª die mensis martii anno a Nativitate Domini MºCCCCº decimonono. Sig-[signe]-num Petri Mercader, predicti, qui hec, dicto nomine, hec laudo, concedo et firmo.

Testes inde sunt discretus Bernardus de Montesono, notarius, civis Valentie, et Bartholomeus Pérez, vicinus loci de Ruçafa.

Sig-[en blanc]-num Iohannes d’Exea, notarii publici Valentie qui predictis interfuit ea-que scripsit clausitque loco, die et anno prefixis, cum raso et correcto in linea VIª, ubi dicitur «Alfonsi, duci».

Notum sic cunctis quod ego, Petrus Mecader,civisValentie,ut procurator honorabile Iohannis Mercader, legum doctoris, [civis] Valentie, ut constat de dicta mea procuratione cum publico instrumento Valentie confecto nona die iunii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXIIIº receptoque per Garsiam Sancii de Portu, notarium publicum Valentie, habens plenum posse hec et alia faciendi ut notario subscripto ab occulum excitit facta fides in eo continetur, scienter et gratis confiteor et in veritate recognoscho vobis, egregio domino duci Gandie, absenti ut presenti, et vestris quod ratione illorum mille solidorum rendalium regalium Valentie quos vos, dictus dominus dux, annuatim datis et dare teneamini predictus principari [sic] meo IIIIª die decembris, cum publico instrumento confecto IIIIª die decembris anno a Nativitate Domini MºCCCCXVº clausoque et subsignato per venerabiliem et discretium Iohannem de Lorqua, notarium, secretrarium vestris, ut in eo continetur, dedistis et solvistis michi, dicto nomine, mee voluntati numerando per manus venerabili et discreti Roderici de Rius, notarii, procuratori vestri, mille solidos pro solutione mensis decembris proxime preteriti. Item, pro missionibus executoriis duos solidos et quatuor denarii. Unde renuntiando scienter omni exceptioni peccunie predicte non numerate et a vobis non habite et non recepte ut predicitur et doli, iubeo dicto nomine presens publicum vobis fieri instrumentum per notarium infrascriptum in testimonium premissorum. Quod est actum Valentie,Vª die mensis februarii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXº. Sig-[signe]-num mei, Petri Mercader, predicti, qui dicto nomine, hec concedo et firmo.

Testes huius rei sunt discretus Andreas Puigmigà, notarius, et Iacobus Jofré, apothecarius, Valentie cives.

Sig-[en blanc]-num mei, Gabrielis Thomàs, auctoritate regia notarii publici Valentie et per totam terram et dominationem illustrissimi domini regis Aragonum, qui predictis interfuit hacque scripsi et clausi loco, die et anno prefixis.

Noverint universi quod ego, Petrus Mercader, civis Valentie, procurator venerabili Iohannis Mercader, legum doctoris, habitatoris Valentie, ut constat de dicta procuratione publico instrumento confecto Valentie nona die mensis iunii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXIIIº in pose Garcie Sanches de Portu, notarii publici dicte civitatis, habens in eodem potestatem subscripta faciendi ut in eo expressatur, scienter, dicto nomine, confiteor et in veritate recognoscho vobis, discreto Petro Pugerol, notario, vicino ville Gandie, procuratori venerabili Guillermi de Vilarig, dispenserii domini ducis Gandie, absenti ut presenti, et vestris quod dedistis et pro solutionem quarta diei mensis decembris proxime preteriti dedistis et solvistis michi mee voluntati numerando per manus Iohannis Gutériç, porterii dicti domini ducis Gandie, mille solidos regalium Valentie, quos dictus dominus dux dicto principali meo anno quolibet dicta die facit de censu cum publico instrumento confecto Gandie IIIIª die mensis decembris anno a Nativitate Domini MºCCCCºXVº in posse discreti Iohannis de Lorqua, notarii et secretarii dicti domini ducis. Unde renuntiando scienter omni exceptioni peccunie predicte non numerate et a vobis non habite et non recepte ut predicitur et doli, iubeo presens publicum vobis fieri instrumentum per notarium infrascriptum in testimonium premissorum. Quod est actum Valentie, XXIIIIª die mensis ianuarii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXIº. Sig-[signe]-num Petri Mercader, predicti, qui, dicto nomine, hec concedo et firmo.

Testes huius rei sunt discretus Iohannes Gòmiç, notarius, et Bernardus Vidal, notarius eiusdem civitates.

Sig-[en blanc]-num Roderici de Rius, regia auctoritate notarii publici per totam terram et dominationem domni regis Aragonum, qui predicte interfuit eaque scribi fecit et clausit loco, die et anno prefixis.

Noverint universi quod ego, Petrus Mercader, civis Valentie, procuratori venerabili Iohannis Mercader, legum doctoris, habitatoris dicte civitatis, ut constat de dicta procuratione publico instrumento confecto Valentie in posse discreti Sànchez de Portu, notarii publici Valentie, nona die mensis iunii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXIº, habens in eodem potestatem subscripta faciendi ut in eo expressatur, scienter, dicto nomine, confiteor et in veritate recognoscho vobis, honorabile Guillermo de Vilarig, militi, dispenserio domini ducis Gandie, absente ut presenti, et vestris quod de et pro solutione quarti diey mensis decembris proxime preteriti dedistis et solvistis michi, dicto nomine, mee voluntati numerando per manus Iohannis Gutérriç, portarii dicti domini ducis, mille solidos regalium Valentie, quos dictus dominus dux dicto mei principali anno quolibet facit de censu dicta die cum publico instrumento per eundem dominum ducem confecto in posse discreti Iohannis de Lorqua, notarii, secretarii sui Gandie, IIIIª die mensis decembris anno a Nativitate Domini MºCCCCºXVº, ut in eo expressatur. Unde renuntiando scienter omni exceptioni peccunie predicte non numerate et a vobis non habite et non recepte ut predicitur et doli, iubeo presentis publicum vobis fieri instrumentum per notarium infrascriptum in testimonium premissorum. Quod est actum Valentie, XVIª die mensis ianuarii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXIIº. Sig-[signe]-num Petri Mercader, qui, dicto nomine, concedo et firmo.

Testes huius rei sunt discreti Petrus Pérez et Martinus Andrés, mercator,Valentie cives.

Sig-[en blanc]-num Roderici de Rius, regia auctoritate notarii publi per totam terram et dominationem domini regis Aragonum, qui predictis interfuit eaquem scribi fecit et clausit loco, die et anno prefixis.

Notum sic cunctis quod ego, Petrus Mercader,Valentie civis, ut procurator venerabile Iohannis Mercaderi, legum doctori et habitatoris Valentie, ut constat de mea procuratione publico instrumento Valentie confecto in posse discreti Garcie Sancii de Portu, notarii publici Valentie, nona iunii anno a Nativitate Domini MºCCCCXIIIº, habens in eo plenum posse hoc faciendi, ut notario subscripto ad occulum extitit facta fides, scienter confiteor et in veritate recognoscho vobis, multum egregio domino duci Gandie, absenti ut presenti, et vestris quod ratione illorum millerum solidorum regalium Valentie, quos vos dicto principale meo anno quolibet facitis de acostamento IIIIª die decembris, dedistis et solvistis michi mee voluntati numerando per manus Iohannis Gutérriz, solventis loco discreti honorabile Guillermi de Vilarig, militi, dispenserii vestri, mille solidos pro solutione IIIIª diey decembris proxime preteriti. Unde renuntiando scienter omni exceptioni peccunie predicte non numerate et a vobis non habite et non recepte ut predicitur et doli, iubeo, dicto nomine, presens publicum vobis fieri instrumentum per notarium insfrascriptum in testimonium premissorum. Quod est actum Valentie, XXª die ianuarii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXIIIº. Sig-[signe]-num mei, Petri Mercaderii, predicti, qui hoc, dicto nomine, hoc concedo et firmo.

Testes huius rei sunt Gilabertus Queralt et Berengarius Garcia, congrerius,Valentie cives.

Sig-[en blanc]-num mei, Gabrielis Thomàs, auctoritate regia notarii publici Valentie et per totam terram et dominationem illustrissimi domini regis Aragonum, qui predictis interfuit hecque scribi fecit et clausit loco, die et anno prefixis.

Die lune, XVª die mensis ianuarii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVº.

Sic omnibus notum quod ego, Bernardus Çabater, alias Sanches, notarius, civis Valentie, procurator honorabile Iohannis Mercader, legum doctoris, baiuli generalis regni Valentie, prout constat de dicta procuratione instrumento publico acto Valentie decimaoctava mensis ianurii anno proxime preteriti in posse discreti Martini Tolsà, notarii, habens plenum posse subscripto et alia faciendi et firmandi, ut notario infrascripto plene constat, gratis et scienter, dicto nomine, confiteor et in veritate recognosco vobis, honorabile Guillermo de Vilarig, militi, habitatori ville Gandie, dispenserio egregii domini ducis Gandie, absenti ut presenti, et vestris quod pro solutione vicessimi quarti diei mensis decembris proxime transacti solvistis et tribuistis michi, dicto nomine, voluntati mee numerando per manus Iohannis Gutérriz, portarii predicti domini ducis, mille solidos monete regalium Valentie, quos dictus egregius dux dicto principale meo dare et solvere tenetur anno quolibet in dicto termino pro diversis laboribus et serviciis per dictum principalem meum in actibus et negotiis predicti domini ducis temporibus retroiectis factus et sustentis. Et quia hec est rei veritas, renuntio scienter omni exceptioni peccunie predicte non numerate et a vobis non habite et non recepte ut predicitur et doli, in cuius rei testimonium facio vobis fieri per notarium infrascriptum tradi presens apoce instrumentum.Actum est hoc Valentie,XVª die ianuarii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVº. Sig-[signe]-num mei, Bernardi Çabater, alias Sànchez, predicti, qui, nomine quo suppra, hec concedo et firmo.

Testes huius rei sunt discretus Iacobus Pérez, notarius, et Iohannis Roger, scutiffer, Valentie cives.

Presens apoce fuit receptum per me, Anthonium Peralada, iuniorem, notarium, hec propria mano scribentem et fidem facientem.

Fon interrogat ab sagrament lo proposant per lo scrivà de la cort qui havia ordenada la dita scriptura, e dix que lo honorable micer Johan Mercader, pus jove, de la ciutat de València.

Et, proposada la dita scriptura, lo dit honorable governador dix que remetia la provisió sobre aquella fahedora al honorable assessor ordinari de la sua cort.

Et a poch instant, lo dit honorable governador, haüt acord e consell sobre les dites coses, féu a aquelles la provisió següent de consell del honorable micer Gabriel Palomar:

Lo dit honorable governador, rebuda la dita ferma de dret, en tant com per fur e rahó és rebedora e no en pus, e rebuda ydònia caució, atteses les àpoques dessús va-nades, [provehí ésser feta condempnació al dit don Hugo o a son legíttim procurador] axí com a detenidors, segons dessús és narrat, a deu dies sots pena del quart, salves deffensions, et cetera.

Deinde die martis, intitulata VIIª madii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, Goçalbo de Rius, porter de la cort, dix e féu relació que ell, de manament del dit honorable governador, instant e requirent lo dit en Loys Guerau, dicto nomine, havia citat en lo dia de hir per a huy ans de cort partida lo discret en Pere de Pina, notari, procurador del senyor rey de Navarra, e en Jacme Vidal, notari, procurador de don Ugo de Cardona, per sostenir condepnació de la dita quantitat, los quals, personalment atrobats, dix que li havien respost que farien ço que deguessen.

Paulo post vero dicte die martis, intitulata VIIª madii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable governador comparech lo dit en Loys Guerau, dicto nomine, qui, cort present, dix que accusava la contumàcia als dits en Pere de Pina e en Jacme Vidal, dictis nominibus, citats per als presents dia e hora, no comparents e passada la dita ora a aquells assignada.

E lo dit honorable governador dix que la dita acusació de contumàcia rebia en tant com per fur e rahó era rebedora e no en pus, provehint e manant los dessús dits ésser citats ad it quod suppra per segona citació.

Deinde vero die mercurii, intitulata VIIIª mensis madii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable lochtinent general de governador comparech lo dit en Luís Guerau, dicto nomine, qui, cort partent, dix que acusava la contumàcia als dits en Pere de Pina e en Jacme Vidal, dictis nominibus, citats per als presents dia de huy ans de cort partida per segona citació per sostenir la dita condepnació, no contrastants e passada la ora de la dita assignació.

Et ipse eodem instanti lo dit Goçalbo de Rius dix e féu relació ell, de manament del dit honorable governador, instant e requirent lo dit en Loís Guerau, dicto nomine, haver feta la dessús dita citació, los quals dit en Pere de Pina e en Jacme Vidal, els dits noms, dixeren e respongueren que farien ço que deguessen.

E lo dit honorable governador, reebuda la dita acusació de contumàcia, ut decet, provehí e manà los dessús dits ésser citats ad id quod suppra per terça citació e peremptòria.

Denique vero die veneris, intitulata Xª mensis madii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable lochtinent de governador comparech lo dit en Luys Guerau, dicto nomine, qui dix que, com segons la provisió dessús dita, ell hagués a donar fermança, per ço dix que donava per fermança ut suppra lo dit en Bernat Sànchez, notari de la ciutat de València, present, lo qual dit en Bernat Sànchez, qui present era, interrogat si fahia la dita fermança, respòs e dix que hoc, e per aquella si e tots sos béns, mobles e no mobles, haüts e per haver, on que sien o seran, en poder del dit honorable governador e del notari e scrivà de la sua cort, com a pública persona stipulant e reebent legíttimament en nom, loch e veu de tots aquells dels quals és o serà interès de present o en sdevenidor, obligava, sotsmetent-se quant a les dites coses al for, juhí, examen e juredicció del dit honorable governador e a son propri for e de son jutge ordinari de certa sciència per pacte special renuncia. E renuncia encara a benefici de partida acció, e a la nova e vella constitució, e a la epístola de diví Adrià, e al Fur de València [dient] lo principal deure ésser convengut ans que la fermança, e a tot altre dret, fur, ley, ús, stil, costum e constitució contra les dites coses vinents.

Et a poch instant, com denant lo dit honorable lochtinent general de governador fossen presents los discrets en Johan de Pina, notari, procurador qui·s dix del rey de Navarra, e en Jacme Vidal, notari, procurador del dit noble don Ugo de Cardona, e instant e requirent lo dit en Loys Guerau, e rebuda la dita ferma de dret e fermança dessús dita, lo dit honorable lochtinent de governador, en virtut de la carta e àpoques dessús exhibuïdes, féu la condempnació infrasegüent:

Lo dit honorable lochtinent general de governador, instant e requirent lo discret en Luís Guerau, notari, procurador del honorable micer Johan Mercader, en virtut de la carta de donació dessús exhibuïda, àpoques e altres actes dessús vanats, vists e regoneguts, condempna los discrets en Johan de Pina, notari, procurador del senyor rey de Navarra, e·n Jacme Vidal, notari, procurador de don Ugo de Cardona, axí com a detenidors e possehidors ut supra del dit ducat de Gandia e loch de Ondara, en donar e pagar al dit honorable micer Johan Mercader los mil sous a aquell en virtut de la dita carta de donació deguts del quart dia del mes de deembre proppassat, segons en la dita ferma de dret és contengut, dins X dies primervinents, salves totes ses legíttimes excepcions, deffensions e raons dins los dits deu dies posadores e provadores, los quals deu dies correguen aprés que·l scrivà serà apparellat lliurar-los trellat de la dita ferma de dret e altres actes damunt dits.

E los dits en Johan de Pina e en Jacme Vidal, dictis nominibus, dixeren que no·n consentien.

Preterea vero die iovis, intitulata XVIª mensis madii anno predicto a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable governador comparech lo dit en Jacme Vidal, nomine iamdicto, e posà per scrit ço que·s segueix:

Lo dit en Loys Guerau, en una qui·s diu ferma de dret per aquell axí com a procurador qui·s diu del honorable micer Johan Mercader, major de dies, davant vós, molt honorable mossèn lo governador de regne de València, proposada, presupon que lo dit seu principal del temps ençà qui·s diu fermà de dret o·s feta menció, és stat e és en quieta e pacífica possessió de reebre, haver e recobrar aquells mil sous de renda [en blanc] pensions de aquelles qui diu que li foren donats per lo egregi don Alfonso, duch quondam de Gandia, de les rendes, drets e emoluments del loch de Ondara, sobre la qual diu que foren los dits mil sou specialment assignats, de la qual possessió o pensió diu que consta per les àpoques de les ànnues percepcions d’aquèn rebudes et per lo dit micer Johan Mercader o procurador de aquell, de les quals diu que fa fe. Et que com lo egregi don Ugo de Cardona, detenidor del dit loch de Ondara, e officials de aquell ensagen e attempten perturbar lo dit micer Johan en la dita possessió o quasi, per ço que afermava de dret sobre aquella en poder vostre, requirent que·l mantenguéssets e defenéssets en aquella e manàssets al dit don Ugo eo procurador de aquell que donen o paguen al dit micer Johan mil sous, los quals pretén lo dit en Loys Guerau, en lo dit nom, que li són deguts de la pensió del IIIIª dia de deembre propassat, e que condempnets lo procurador del dit don Ugo, axí com a detenidor del dit loch de Ondara, en donar e pagar al dit micer Johan la dita pensió, segons que les dites coses pus stresament[18] se demostren per la dita aserta ferma de dret, per fundament de la qual ha produhit davant vós, dit honorable governador, la carta de la donació que pretén haver dels dits mil sous del dit quondam egregi duch de Gandia e una carta o provissió del senyor rey per la qual diu que lo dit senyor havia loada, confermada e aprovada la dita pretesa donació; e fa fe axí mateix de la dita pretesa donació; e fa fe axí mateix de àpoques [e] cauteles fermades per lo dit micer Johan Mercader de algunes pensions que diu que haver a rebudes dels dits mil sous, les quals si bé són previstes e ab dilegència examinades no·s funde ne·s mostra per aquelles que lo dit micer Johan haja algun dret de demanar o exhigir los dits del dit egregi don Ugo de Cardona, verdader e legíttim senyor e possehidor del dit loch de Ondara, ni que sia stat jamés ni sia de present en possessió o quasi de reebre de aquell eo les annuals pensions de aquelles, axí com és pretès e·s diu en la aserta ferma de dret. Et deduheix-ho aquesta part en aquesta manera per cartes públiques, de les quals en Jacme Vidal, notari, procurador del dit egregi don Ugo de Cardona, en tant sens pus com fan per lo dit seu principal fa prompta fe, appar que lo egregi don Alfonso lo Vell,duch quondam de Gandia, de sos propris diners e peccúnies comprà lo dit loch de Ondara ab tots sos drets, térmens e pertinències del honorable mossèn Luch de Bonastre, quondam cavaller e senyor qui era del dit loch, per cert preu, lo qual pagà, e prengué e hagué axí com a senyor la possessió del dit loch ab tots sos térmens e pertinències, e fon fet ver senyor de aquell e tingué e possehí de tota sa vida lo dit loch. Consta axí mateix per cartes públiques, de les quals lo dit en Jacme Vidal, en lo dit nom, axí mateix fa fe, et lo dit egregi duch en sa vida donà lo dit loch ab tots sos térmens, drets e pertinències al dit don Ugo de Cardonat [sic], nét de aquell, en vigor de la qual donació no és dupte que lo dit don Ugo per disposició de fur fon fet senyor del dit loch, e de açò resulte que lo egregi don Alfonso, duch de Gandia, qui derrerament és mort, no era senyor del dit loch ni pertanyia algun dret en aquell. Et, per consegüent, posat sens prejuhí que la dita donació que lo dit honorable micer Johan Mercader pretén haver dels dits mil sous hagués subsistència e effecte, lo dit egregi don Alfonso, qui·s diu que féu la dita donació, no hauria pogut consignar perpetualment en prejuhí del dit don Ugo de Cardona los dits mil sous de renda annualment sobre les rendes, drets e emoluments que·l dit loch de Ondara, los quals no eren del dit duch ni havia algun dret en aquells, ni per la qui·s diu donació seria stat adquisit dret algú al dit micer Johan sobre les dites rendes, drets e emoluments del dit loch en vigor de la dita donació ni de la special consignació que·s diu que seria stada feta dels dits mil sous en e sobre les dites rendes, drets e emoluments del dit loch, majorment com tals assignacions non afficiant rem ni atribuesquen dret algú real als assignataris eo sobre les coses en les quals són fetes les dites assignacions. Et de açò se segueix que, encara que lo dit loch de Ondara en lo temps que·s féu la dita donació e consignació fos propri del dit egregi duch, qui féu la dita donació, si enaprés seria pervengut en lo dit don Ugo, que aquell no sia tengut axí com a detenidor e possehidor del dit loch e de les rendes, drets e emoluments de aquell a la annual perseció[19] dels dits mil sous ni·s podia al·legar contra aquell possessió, encara que lo dit donador de les rendes, drets e emoluments del dit loch mentres que tenia aquell hagués pagades les annuals pensions dels dits Mi sous al dit micer Johan Mercader, segons vera determenació de dret. Cum car lo dit egregi duch, qui·s diu que féu la dita donació, féu aquella per si e per los seus, la qual paraula se verificha dels universals succehidors de aquell, dels quals no és lo dit don Ugo de Cardona. E, per consegüent, encara que lo dit loch fos pervengut en lo dit don Ugo per títol del dit quondam duch, que féu la dita donació, lo càrrech de pagar les dites annuals pensions no seria passat en lo dit don Ugo qui, en lo dit cars, seria solament singular succehidor en cosa singular, ans romandria en lo dit duch e en los universals succehidors de aquell, quant més, donques, no ne a càrrech del dit don Ugo pagar los dits mil sous, qui no ha haüd lo dit loch del dit duch donador ni fon jamés lo dit loch del dit duc, mas del pare de aquell e de aquell per títol de donació és pervengut en lo dit don Ugo, segons que dit és dessús.

E si fa fonament algú a la dita donació ni a la ferma de dret, ço que·s diu per lo senyor rey, la dita donació sia stada confermada e ratificada, loada e aprovada, car la dita qui·s diu confirmació, ab honor parlant, sia vista ésser subreptícia, per ço com fonch donat entendre al dit senyor, segons que per aquella appar, que lo dit loch de Ondara per avant del dit loch qui havia feyta la dita donació era stat devolut al domini e senyoria del dit rey, la qual cosa, ut supra parlant, ans stà axí en veritat que lo dit loch ab sos térmens aprés mort del duch lo Vell fonch devolut e pertangut al dit don Ugo per donació que li fon feta per lo dit egregi duch, quondam avi de aquell, del dit loch, segons que·s dit dessús, en vigor de la qual lo senyor rey ha fet metre en possessió lo dit don Ugo del dit loch. Et, per consegüent, no·s pot dir ab veritat que lo dit loch aprés mort del dit duch lo Jove, qui és stat derrerament [mort], fos devolut al senyor rey, axí com se diu o·s conté en la carta de la dita confirmació e ratificació. Enaxí mateix fon donat entendre al dit senyor que lo dit honorable micer Johan Mercader per vigor de la dita donació havia e possehia los dits mil sous annuals, rendals e perpetuals en e sobre les dites rendes, sdeveniments e altres emoluments del dit loch de Ondara e del terme de aquell, segons que per la dita carta real de la dita confermació appar, la qual cosa, ut suppra parlant, no stava axí en veritat lo dit micer Johan hagués e possehís los dits mil sous sobre les rendes, drets, sdeveniments e emoluments del dit loch de Ondara, segons que és dit dessús e serà encara deduhit pus specíficament. Et és versemblant que si lo senyor rey sabés o li fos donat a·ntendre que lo dit loch no era stat devolut a sa senyoria e que lo dit micer Johan no possehia los dits mil sous en e sobre les rendes, drets, e sdeveniments e emoluments del dit loch o saltim no li fos fet exprés o dit lo contrari en preu del dit don Ugo, no haguera confirmada, loada e aprovada la dita donació, com lo senyor rey no a costuma provehir res en prejuhí de tercer ni·s deu fer segons dret. Et per ço, jatssia en la suplicació que fon donada al dit senyor per part del dit honorable micer Johan Mercader, fos supplicat lo dit senyor que la dita dona-ció confermàs e ratificàs sobre lo dit loch, emperò lo dit senyor no volgué confermar ni ratificar aquella specialment sobre lo dit loch, axí com era stat suplicat indiscretament, més si et prout eadem et hactenus usque erat dictus honorabilis Iohannes Mercaderii et iuxta illius serie atque mentem, segons appar per la dita carta real de la dita confermació. Et, per consegüent, com lo dit micer Johan no sit actenus usus de haver e possehir ni de reebre los dits mil sous de e sobre les rendes, drets e emoluments del dit loch en vigor de la dita donació ne per les dites asertes àpoques s’imfereix, del que segueix-se que per la dita confirmació no li fon atribuït més dret en la proprietat ni en possessió dels dits mil sous que abans havia, com no fos intenció del senyor rey atribuir a aquell per la dita ratificació e confirmació alguna cosa de nou ni més dret que abans havia.

Et que lo dit micer Johan Mercader no hagués ne possehís los dits mil sous rendals, e annuals e perpetuals sobre lo dit loch de Ondara ne sobre les dites rendes, sdeveniments e emoluments del loch assats se demostra, per ço que és dit dessús que la dita special assignació no li atribuí dret algun en proprietat ni en possessió en e sobre les dites rendes, drets, e sdeveniments e emoluments del dit loch, e per ço encara car per les dites àpoques e cauteles per aquell exhibuïdes afraudar lo procés possessori. En altra manera, no·s demostra que les annuals pensions, les quals se diu lo dit en Johan haver rebudes en temps passat dels dits mil sous, li eren stades pagades, ni que haja rebudes, ni que sia stat ni sia en possessió de rebre aquelles de les dites rendes, drets e emoluments del dit loch de Ondara. E, per consegüent, pus que no consta de la dita pretesa possessió no procehir la dita ferma de dret, stan [sic] sobre aquella presertim com consta del contrari ells que lo dit egregi don Ugo és en possessió pacífica e quieta o quasi e és stat en e per tot lo temps passat de no pagar de les dites rendes, drets e emoluments los dits mil sous. E per ço, com per la dita ferma de dret ex adverso proposada consta e àls que lo dit micer Johan Mercader, tant com ell és acceptant e s’esforce inquietar, molestar e perturbar lo dit egregi don Ugo, e los officials e procuradors de aquell en la dita llur quieta e pacífica possessió o quasi, volent exhigir de aquells los dits mil sous sots color de la llur pretesa possessió, ço que per justícia fer no·s pot ni deu, et com cascun fermant de dret sobre la dita sua possessió o quasi deja ésser matengut e deffès en aquella, per ço e àls lo dit en Jacme Vidal, en lo dit nom, ferma de dret en poder de vós, honorable governador, sobre la dita possessió o quasi del dit seu principal a tot clam, acció quatenus que lo dit micer Johan haja o pretena haver per la dita rahó que lo dit don Ugo de Cardona, requirint que la dita ferma li sia per vós admesa et que sia manat al dit honorable micer Johan Mercader, ab manaments penals e multiplicació de aquells, si mester serà, que no inquiete, ni perturbe inquietar e perturbar faça ni permeta directament ni indirecta lo dit egregi don Ugo ni los officials o procuradors de aquell en la dita possessió o quasi qui són de no pagar los dits mil sous de les dites rendes, drets e emoluments del dit loch de Ondara. Et dóna per fermança a les dites coses a si mateix, en son nom propri, com axí sia per justícia fahedor.

Et per les dites coses appar lo dit honorable micer Johan Mercader no haver dret algú en proprietat ni en possessió de haver e reebre los dits mil sous en e sobre lo dit loch de Ondara ni de les rendes e emoluments de aquell. Et per ço et àls, la dita ferma de dret per aquell proposada no proceix de justícia, e que no podia ni devia ésser per vós, honorable governador, rebuda ni ésser procehit en vigor de les àpoques o cauteles per lo dit micer Johan exhibuhides, a condempnació sots pena del quart contra lo dit don Ugo o procurador de aquell, axí com havets fet nulliter, ab honor parlant, detès per les dites rahons, les quals lo dit en Jacme Vidal, en lo dit nom, a inpugnació de la dita condempnació repeteix e vol haver per repetides e altres en fur e dret consistents, les quals vol haver per posades. Appar axí mateix la dita qui·s diu condempnació, en quant se sguarde lo dit egregi don Ugo de Cardona, ésser nul·la e sens algun effecte, e almenys molt injusta e ha fermat de dret per aquesta part proposada procehir de justícia. Et axí ho requer lo dit en Jacme Vidal, en lo dit nom, no ésser pronunciat e declarat e generalment que compliment de dret e de justícia li sia fet sobre les dites coses e cascuna de aquelles, per aquella via que mils li parega e valer-li puxa, la part altra en les despeses condempnant, com axí sia fahedor per justícia.

Fon interrogat lo proposat sots virtut de sagrament qui li havia ordenada la dita scriptura, et dix que los honorables micer Johan d’Abella e micer Gabriel de Riusech, doctós, habitadors de València.

Et, proposada la dita scriptura, lo dit honorable governador sobre la ferma de dret remès la provisió sobre aquella fahedora al honorable assessor ordinari de la sua cort o al lochtinent de aquell, sobre les coses requestes provehí la part altra ésser citada, la qual hoyda, dix que faria justícia en lo dit feyt.

Paulo pot[20] vero die et anno suppradictis, davant lo dit honorable governador comparegueren los dits en Jacme Vidal, el dit nom, de la una part, et en Luís Guerau, quo suppranomine, de la part altra, et ibidem lo dit honorable governador hac per lest e repetit al dit en Luís Guerau, iamdicto nomine, ço que dessús per lo dit en Jacme Vidal era stat proposat.

De les quals coses lo dit en Luís Guerau, el dit nom, demanà còpia e trellat, lo qual per lo dit honorable governador li fon atorgat e manat donar, e dia per aquell a les dues parts assignat a comparer davant ell e cort sua, et al dit en Luís Guerau a degudament enantar en lo dit feyt a dilluns primervinent de matí ans de cort partida e peremptòria.

Et lo dit en Luís Guerau, ell dit nom, dix que no y consentia en lo peremptori.

Et lo dit honorable governador dix que y perseverava.

Et hiis ita peractis inmediate, lo dit en Jacme Vidal, dicto nomine, féu fe a hull e exhibuí la dessús mencionada donació, la qual comença: «En nom de nostre senyor Jhesuchrist e de la gloriosa Verge Maria, mare sua, sia a tots e sengles manifest que nós, don Alfonso, per la gràcia de Déu duch de Gandia, marquès de Villena, compte de Ribagorça e» et cetera, la qual dita donació fon feta en lo palau real de València a XXIII dies de agost en l’any de la Nativitat de Nostre Senyor MiCCCCVII, closa e subsignada per lo honorable e discret en Jacme Tavesquà, notari e lochtinent de protonotari del senyor rey, e sagellada ab lo sagell pendent de aquell dit senyor rey en cera vermella e ab les vetes reyals.

Inquam vero die sabbati, intitulata XVIIIª madii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable governador comparech lo dit en Johan de Pina, en lo dit nom, qui en absència de la part altra posà per scrit ço que·s segueix:

Per repel·lir e foragitar una que·s diu condempnació per vós, honorable governador del regne de València, o lochtinent general vostre, feta a·n Johan de Pina, notari, en nom de procurador del il·lustre senyor rey de Navarra, e a·n Jacme Vidal, notari, en nom de procurador del egregi don Ugo de Cardona, sots kalendarii de deu dies del corrent mes de maig, instant lo discret en Luís Guerau, notari, procurador del honorable micer Johan Mercader, en Johan de Pina, en lo dit nom, posa los capítols, rahons, excepcions e deffensions infrasegüents.

Primerament, diu la dita que·s diu condempnació ésser nul·la e nul·lament feta, e ho almenys, ab vostra reverència parlant, molt injusta e, per consegüent, revocadora. E açò per tal car en fer aquella no és stat servat orde de furs e privilegis de regne de València,ans és stada feta contra expresses provisions de furs e privilegis del regne de València, com les causes no puxen ne dejen començar a execució ni a condempnació, ans és necessari que·l qui vol demanar altri, si entén haver accions algunes contra aquell, expectatur actionibus fins e no per sola aserció de part procehir a fer condempnació, axí com és stat fet en lo present cas contra dret e justícia, ab honor parlant, parte enim in adita nichil possumus diffinire et negotiorum merita partium acertione panduntur.

Ítem, per tal car cert és que lo senyor rey de Navarra no ha fet ne quasi contracte ab lo dit honorable micer Johan Mercader e, per consegüent, lo dit micer Johan no ha acció alguna contra lo dit senyor, nemo enim sive actione experuur [sic].

Ne contrasta ço que per la part altra se al·lega, ço és, que lo egregi don Alfonso, duch de Gandia, derrerament mort, hauria donat mil sous censals al dit honorable micer Johan Mercader, los quals li assignà e assegurà specialment sobre e totes e sengles rendes, drets, e sdeveniments e altres emoluments qualsevol del loch d’Ondara e terme de aquell, e generalment sobre tots sos béns, mobles e sehents, haüts e per haver, et cetera, car la dita donació no deu ni pot prejudicar en alguna cosa al dit senyor rey de Navarra, res enim inter alios acta aliis non debet nec potest preiudicare de fur e rahó.

Ni encara contrasta ço que ex adverso se diu que lo dit honorable micer Johan Mercader seria stat en possessió o quasi de reebre les pensions annuals del dit que·s diu censal, ne les àpoques que per fundar la dita possessió o quasi ha al·legades e de les quals ha feta fe, car, segons dit ha, los actes fets entre lo dit egregi don Alfonso, duch de Gandia, quondam, e lo dit micer Johan Mercader no poden noure en alguna cosa al dit senyor rey de Navarra, ne per la pretesa possessió o quasi que lo dit honorable micer Johan Mercader pretén haver contra lo egregi duch de Gandia, quondam, pot dir ni al·legar per justícia que la dita pretesa possessió o quasi se continue contra lo dit senyor rey de Navarra, ans, ab honor parlant, és argüir a disparat, com no faça res al senyor rey de Navarra los actes que lo egregi quondam duch fahia, premaxime cum non habeat causam ab eo en ço que possehix del ducat.

Ni encara contrasta ço que per la part altra en la requesta per aquella posada és afermat, dient que, puix lo dit egregi quondam duch féu la dita que·s diu donació de censal al dit honorable micer Johan Mercader e per vigor de aquella li pagà de tota sa vida les pensions, et lo dit censal fon specialment carregat sobre les rendes de Ondara e generalment sobre tots sos béns, mobles e sehents, haüts e per haver, e que per ço, puix lo senyor rey de Navarra tenia e possehia lo ducat, que deuria e seria tengut pagar les pensions del dit censal, car la dita rahó no proceeix en alguna cosa de justícia, axí per ço car lo dit egregi quondam duch no havia facultat ne poder de obligar aprés son obte lo dit ducat a alguna persona, premaxime puix aquell és mort sens fills legíttims e naturals, e lo dit ducat era vinclat, e àls aquell o tenia en manera que solament de sa vida lo podia retenir e no disposar ne son obte en tot ni en part. E encara per ço car si encars no pogués disposar, quod expresse negatur, per tal pretès carregament de censal no poria ésser convengut lo dit senyor rey de Navarra, com no sia universal successor del dit egregi quondam duch, e àls accions non dantur nec contra singulars successors, mes quia actio personalis non sequitur fiendum, com, donchs, lo dit que·s diu censal se diga specialment carregat sobre lo loch de Ondara et generalment sobre tots los altres béns, et cetera, per tal, generalment lo dit micer Johan Mercader no ha facultat ne poder per justícia de convenir cascun singular possehidor de ço que·n lo dit temps que lo dit que·s diu censal fon donat lo dit egregi quondam duch possehia, ans seria injustícia evident, ab honor parlant, e gran absurditat.

Ítem, per tal car si e encars les dites coses no obstassen, ço que sí fan, encara no poria ésser procehit en alcuna cosa contra lo dit senyor rey de Navarra per vigor de la dita que·s diu general obligació, com ateses que lo dit senyor rey de Navarra no és universal successor del dit egregi quondam duch, ne poria ne pot ésser axí com a possehidor de alguna part dels béns dels que lo dit egregi quondam duch en lo temps que vivia possehia, sinó encars que fer se pogués, quod negatur discusa, primer la especial obligació, en cas que alguna sia. E per les dites rahons e altres en fur, dret e bona rahó consistents, appar clarament lo dit honorable micer Johan Mercader molt injustament e sens fundament de justícia alguna, ab honor parlant, demana e haver demanat les pensions del dit pretès censal al dit senyor rey de Navarra.

Et sens prejuhí de les coses damunt dites, e si e encars aquelles no poguessen aprofitar, aguessen part, ço que sí fan, encara és ver dir que la dita que·s diu donació de censal feta per lo egregi quondam duch de Gandia al dit honorable micer Johan Mercader no ha valgut, ne tengut valor ni tenir, sinó fins en quantitat de cinch mília sous tant solament per disposicions expresses de furs de regne de València,per los quals és statuït que en donació que·s faça per alguna persona no sia lo senyor ne la senyora reyna, encara que tal donació se faça per remuneració de treballs, aquella aytal no per valer sens insinuació, sinó fins en quantitat de cinch mília sous tant solament. E com, donchs, en tal cas, la dita que·s diu donació no sia stada insinuada, effectualment parlant, segueix-se que aquella no ha valgut ne ha pogut valer sinó fins en quantitat de cinch mília sous. Que no sia stada insinuada, prova’s axí cert és, que lo justícia de Gandia, que lladonchs era vassall del dit egregi quondam duch e regia la juredicció del justiciat, axí com a official del dit egregi tunch duch, et, per consegüent, jatsia fos jutge ordinari de la dita vila no u era del dit senyor lladonchs de la dita vila, ne, per consegüent, puys és stada feta davant jutge incompetent, és stada nul·lament feta e no pot obrar effecte de insinuació. E axí és ver.

Diu més que, puys consta per les àpoques exhibuïdes per lo dit micer Johan Mercader que aquell, per vigor de la dita que·s diu donació de censal, ha rebut no solament cinch mília sous, mas més de huyt mília, segueix-se que aquell és stat pagat complidament de la quantitat fins en la qual la dita que·s diu donació pogués valer.

Ítem, diu que les dites coses no contrasta a la confirmació per lo senyor rey feta de la dita que·s diu donació, car, aquella ben vista, consta que per aquella lo dit senyor no ha volgut res donar al dit micer Johan Mercader de nou, com solament sia stada loació e provació, ratificació e confirmació ab la clàusula següent: «si et prout eadem actenus usus estis ac iuxta illius seriem atque mentem», les quals paraules no obren execució de donació ultra quia valeret, ne les dites paraules obren ne poden obrar que lo ús que micer Johan Mercader haver del dit prosés censal contra lo dit egregi quondam duch puxe extendre contra lo dit senyor rey de Navarra, majorment puys lo dit senyor rey de Navarra en lo atorgament de la dita provissió no y fon convocat ni appellat. E tals atorgaments de provisions que lo senyor rey tots temps se’n tenen per dret e justícia, sens prejuhí de dret de tercer, majorment de tal provisió lo dit tercer no és stat convocat ni appellat, ni de aquell no és stada feyta menció en la dita provisió.

Ítem, car per més de sis anys abans que lo dit molt alt senyor rey atorgàs la dita confirmació al dit honorable micer Johan Mercader havia ja donat lo dit senyor lo dit ducat al dit senyor rey de Navarra, lladonchs infant, e, per consegüent, la dita confirmació no ha pogut ni pot prejudicar al dit senyor rey de Navarra.

Ítem, diu que totes les dites coses són veres e de aquelles és pública veu e fama.

Per les quals rahons e altres en furs, dret e bona rahó consistents, appar clarament la requesta e ferma de dret per la part altra proposada ésser stada nul·lament eo molt injusta, ab honor parlant, proposada. Et per semblant appar la que·s diu condempnació per vós, honorable governador, o lochtinent vostres feta al dit en Johan de Pina, en nom de procurador del dit senyor rey de Navarra, a instància d’en Luís Guerau, notari, procurador qui·s diu del dit honorable micer Johan Mercader, ésser nul·la e nul·lament feta, et, ut suppra parlant, molt injusta e, per consegüent, revocadora. E axí u requir ésser pronunciat e declarat, e generalment requir que sobre les dites coses compliment de justícia li sia fet, la part altra en les mesions condempnant, com axí sia de justícia fahedor.

Fon interrogat ab sagrament lo dit proposant per lo scrivà de la cort qui havia ordenadeslesdites coses,et dix que·ls honorables micerCliment deVilanova,micer Johan d’Abella e micer Johan Domínguez,doctors en les[21], habitadors de la ciutat de València.

Et, proposades e lestes les dites coses, lo dit honorable governador dix que, citada la part altra e aquella en son dret hoyda, faria justícia a cascuna de les dites parts.

Postmodum vero die sabbati, intitulata XVIIIº mensis madii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable governador comparech lo dit en Loys Guerau, dicto nomine, de una part, et lo dit en Johan de Pina, nomine iamdicto, de la part altra.

Et illico fon haüd per lest e repetit ço que dessús per lo dit en Johan de Pina és stat proposat. De les quals coses lo dit en Loís Guerau, dicto nomine, demanà còpia e trellat, lo qual per lo dit honorable governador li fon atorgat e manat donar, e dia per aquell a les dites parts assignat a comparer denant ell, et al dit en Loís Guerau, dicto nomine, a enantar en lo dit feyt a dimarts primervinent de matí ans de cort partida.

Insuper vero die veneris, intitulata XXIª mensis iunii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable governador comparech lo dit en Loís Guerau, dicto nomine, qui, absent la part altra, posà per scrit ço que·s segueix:

La ferma de dret per lo dit en Loís Guerau, en lo sobredit nom, proposada davant vós, dit molt honorable governador, la condempnació en virtut de aquella e dels actes per aquesta part exhibuïda, subseguida e feta als dits procuradors del senyor rey de Navarra e don Ugo volen, tenen e proceexen, e la dita condempnació deu ésser menada a deguda execució e fi, no obstant res que en contrari sia stat al·legat per los dits procuradors del dit senyor rey de Navarra e de don Ugo, et si satisfacció de les coses per los dits procuradors contraris posades e al·legades lo dit en Luís Guerau, stant e perseverant en la dita ferma de dret per ell proposada e de aquella no departint-se, diu e posa ço que·s segueix:

Et, venint primerament a satisfacció de la scriptura posada per lo dit en Jacme Vidal, en lo nom damunt dit, sots kalendarii de XVIª die madii proxime lapsi, diu lo dit en Loís Guerau, dicto nomine, que·l dit honorable micer Johan Mercader, principal seu, és en quieta possessió o quasi de reebre e haver les ànnues pensions dels dits mil sous de renda en virtut de la dita donació e consignació de les rendes, drets, e emoluments e sdeveniments del dit loch de Ondara e de les terres del ducat de Gandia, car les dites ànnues pensions li foren pagades per lo dit senyor duch de Gandia, últimament mort, lo qual tenia e posseïa, e tengué e possehí tro que morí lo dit loch de Ondara e terres donades, e que posseheix lo dit senyor rey de Navarra e collia lo dit senyor duch o procurador o receptor de aquell, pagaven e han pagat al dit micer Johan Mercader de les dites rendes de les ànnues pensions, de les quals són stades fermades les dites àpoques dessús exhibuïdes, segons que per aquelles assats clarament consta. Et no fan ne donen algun obstacle les que·s dien cartes exhibuïdes per lo dit en Jacme Vidal, en lo dit nom, car si bé és prevista la carta de la donació que·l dit senyor don Alfonso lo Vell, duch de Gandia, féu al dit don Ugo del dit loch de Ondara e de altres lochs, drets e coses, la dita donació fon feta ab certes retencions, condicions, emprenimens e pactes, et no en altra manera. Et açò·s demostra per les paraules en la dita donació aposades següents: «Et la donació, concessió, cessió, e heretament e totes les altres e sengles coses dessignades damunt fem, prometem e fermam sots les condicions, detencions, empreniments e pactes següents e no en altra manera. És a saber, que nós, dit don Alfonso, duch damunt dit, en tots los temps de nostra vida», et cetera, entre les quals condicions hi és la contenguda en lo capítol següent: «Ítem, que vós, dit egregi don Ugo, nét nostre, dins dos anys del dia de la dada o feta la present donació o heretament avant comptadors o abans, quantquequant al dit egregi don Johan, compte de Cardona, pare vostre, plaurà, serets aduyt e menat a nostre poder e de la duquesa, nostra muller, àvia vostra, en què siam per star e criar-vos ab nosaltres, com de açò hajam sobiran desig e gran plaer. Ítem», et cetera, axí que la dita donació era feta ab la dita condició e no en altra manera. E com lo dit don Ugo no haja complit la dita condició, la qual ell havia a complir, ço és, que fos menat dins los dits dos anys al dit duch Vell, et açò no fos ne sia stat fet dins los dits dos anys ne per molt temps aprés, seguix-se, donchs, que la dita donació és nul·la per lo dit pacte et no ha alguna efficàcia e valor, car ab la dita condició e pacte fon feta, acceptada e decretada la dita donació e la condició no s’és complida per lo dit don Ugo, et, per consegüent, és a dir, que·l dit don Ugo no té e pesseeix en virtut de la dita donació lo dit loch de Ondara. E com lo dit loch d’Ondara fos pervengut e devolut al dit duch Jove per mort del dit duch Vell, és stant en senyoria e poder del dit duch Jove, aquell dit duch Jove féu la dita donació e obligació dels dits mil sous de renda al dit honrat micer Johan Mercader e als seus, [e] specialment e expressa assignà, obligà, carregà, e assegurà e imposà aquell sobre lo dit loch de Ondara, rendes, drets e emoluments de aquelles, la qual donació, obligació e imposament de càrrech per lo dit molt alt senyor rey don Alfonso, ara benaventuradament regnant, és stada loada, provada e confermada. Et aprés mort e per mort del dit duch lo Jove és pervengut al dit don Ugo, és a dir, que li és pervengut cum suo omnie, ço és, ab lo dit càrrech imposat sobre aquell dels dits mil sous de renda e, per consegüent, lo dit don Ugo, com a tenidor del dit loch, deu e és tengut pagar los dits mil sous de renda annuatim suis terminis de fur e raó. E per abreujar, diu més avant lo dit en Loís Guerau, en lo dit nom, sens prejuhí del dret de son principal e de ço que dit és, que a les dites coses no daria obstacle algú llà on lo dit don Ugo o procurador de aquell volgués dir que·l dit temps de dos anys dins los quals devia ésser vengut al dit duch sia stat prorogat al dit don Ugo, car encars que tal prorogació se mostràs, ço que aquesta part no creu, tal prorogació no valria o hauria effecte algú, car la dita donació pres terme e fi a ésser nul·la e açò haver effecte al temps dels dits dos anys e si la dita condició no·s complia era nul·la, car axí u inporten aquelles paraules e no en altra manera. Et ara, donchs, vejam si la dita prorogació, encars que·s mostràs, faria que·l dit don Ugo degués haver lo dit loch, et lo dit en Loís Guerau, en lo dit nom, diu que no, car tal prorogació ja era altre contracte fet entre les dites parts, et aquell dit tal contracte de prorogació nunqua fon ne és stada decretada ne havent effecte saltem vàlit. Et puys la dita donació fon finida o nul·la propter adventum termini sive complemento conditionis,e lo que·n és stat fet ultra la dita donació no és stat decretat ço que segons fur se devia fer per haver algun effecte. Et, per consegüent, en tot cas, és a dir, que·l dit don Ugo no té ne posseeix lo dit loch per tal títol com pretén, ço és, per complacència del dit molt alt senyor rey, al qual lo dit loch d’Ondara per mort del dit duch Jove era devolut. Et lo dit senyor rey ans de la complacència que·ll ha haüd del dit don Ugo hagués e possehís lo dit loch ja havia confermat, loat, aprovat e presa confermació roborada la dita donació que·l dit micer Johan Mercader havia dels dits mil sous de renda, et axí·s mostra per la carta de la loació e confirmació dessús en procés exhibuïda. E, donchs, lo dit don Ugo de fur e rahó és tengut pagar los dits mil sous de renda al dit micer Johan axí com li eren pagats e carregats per lo dit duch Jove, e no y contrasta com no proceescha de fur e rahó que·l dit don Ugo seria singular successor del duch e no universal, car allò no val ne té en nostre cars, car dictum onus specialiter est impositum et oneratum in et super dicto loco, e de fur e rahó transictum cum suo onere specialiter ibi imposito.

Et, venint al segon cap o capítol de la posada del dit en Jacme Vidal, en lo dit nom, lo qual comença: «Ni fa solament algú», et cetera, diu lo dit en Loís Guerau, dicto nomine, que jatsia assats per ço que dit és hi sia satisfet, mas per tal que pus ubertament la veritat e justícia se demostre, diu que la dita loació, aprovació e confirmació feta per lo dit senyor rey no és subreptícia, e en ço que diu que seria stat donat a entendre al dit senyor rey que·l dit loch de Ondara, per mort del dit duch Jove, era devolut al dit senyor rey, car lo dit senyor rey és e fon hereu del duch lo Jove hoc e del dit duch lo Vell, e de açò no·n cal disputar com sia notori, e puys lo dit senyor rey és hereu dels dits duchs e lo dit duch Jove en sa vida ha tengut e possehit lo dit loch de Ondara e, per consegüent, és a dir, que·l dit loch per mort del duch lo Jove e que·l tenia e possehia era e fon devolut en lo dit senyor rey. Et no pot ésser que·l dit loch fos devolut en lo dit don Ugo en virtut de la dita donació que pretén que li féu lo dit duch Vell, com aquella sia nul·la e no havent effecte per ço e segons que dit és. Al altre cap que diu e posa lo dit en Jacme Vidal, en lo dit nom, que seria stat donat a entendre al dit senyor rey que·l dit micer Johan havia e possehia sobre lo dit loch de Ondara los dits mil sous de renda e que en açò la dita carta de confirmació del dit senyor rey seria subreptícia, diu lo dit en Loys Guerau que stà maravellat de la dita al·legació, car en procés és exhibuïda e inserta la dita carta de donació feta al dit [Johan Mercader de] mil sous de renda sobre lo dit loch specialment e expressa, e aquella fon mostrada e exhibuïda al dit senyor rey e per aquella stà com lo dit micer Johan ha e havia sobre lo dit loch de Ondara specialment e expressa los dits mil sous de renda e generalment sobre tots béns del dit duch, e axí li és stat pagat de les pensions passades fins a la de deembre proppassat exclusive, la qual és demanada en la present instància, axí que fon dita veritat al dit senyor e no cosa subreptícia. Axí com és ver dir que hun hom a qui sie stat carregat cert censal o tribut per altre specialment sobre alguna cosa, possessió o proprietat e generalment sobre tots sos béns del carregador e són stades pagades al senyor de tal censal o tribut per algun temps les ànnues pensions de tal censal carregat per lo carregador, aquell aytal senyor de censal té e posseheix lo dit censal sobre la possessió o béns que li és stat carregat, e que és en possessió de rebre sobre les dites possessions et hoc iure utimur d’on se vulla vinguen les pensions de tal censal, e axí que la dita confirmació e corroboració feta per lo dit senyor rey és vera, vàlida, e ferma e no subreptícia, e per aquella lo dit senyor rey volgué que ço que·l dit duch Jove havia donat valgués, e lo dit micer Johan ho hagués axí com lo dit duch o havia entès e declarat en la dita donació. E axí mateix com les pensions dels dits mil sous de renda li eren stades pagades, que axí li fossen pagades segons tenor de la dita donació. E en la dita donació sia la dita special obligació e càrrech, fon la intenció e pensa del dit duch e de la dita donació que aquell qui possehís lo dit loch de Ondara pagàs e fos tengut pagar los dits mil sous de renda, car per ço hi fon feta la special obligació e assegurament. E axí és entès de fur e rahó, e per la general obligació lo senyor de tal obligació pot-ho demanar si·s vol al qui posseheix los béns del defunt qui féu tal general obligació, majorment que hi són aposades les paraules contengudes en la dita donació feta al dit micer Johan, on se diu que per special obligació com no sia fet prejuhí a la general nec econverso, car en tal cars se pot usar de la una e de la altra a ellecció del senyor de tribut o cens. Et axí és entès de fur e rahó et hoc iure utimur axí que·l dit micer Johan en proprietat e en possessió ha dret de demanar, haver e recobrar les ànnues pensions dels dits M sous de renda del dit loch de Ondara e rendes de aquella, e, per consegüent, la dita ferma de dret procehir e la dita condempnació tro validació tenir. Et axí u requer lo dit en Loís Guerau, en lo dit nom, ésser totes les dites coses pronunciades e declarades, no obstant la que diu ferma de dret e coses per lo dit en Jacme Vidal, en lo dit nom, en contrari proposades, condempnant lo dit en Jacme Vidal, en lo dit nom, en les messions e fahent a aquesta compliment de dret, com axí sia per justícia fahedor, lexant les dites coses a justa coneguda.

Venint a satisfacció de les coses per lo dit en Johan de Pina, en lo dit nom de procurador del senyor rey de Navarra, qui posseheix lo ducat de Gandia e terres qui eren del dit duch últimament mort, proposades, diu lo dit en Loís Guerau, dicto nomine, per satisfacció del primer capítol que la dita condempnació feta al dit en Johan de Pina, en lo dit nom, e al procurador de don Ugo és stada feta segons furs e privilegis del regne de València, car és stada feta en virtut de carta de obligació feta ad aliquid dandum vel faciendum, e en virtut dels actes o altres per lo dit en Luís Guerau exhibuïts e no per sola aserció de part, e assats clarament ho demostra lo present procés e per ço s’és poguda e deguda fer de fur e rahó.

Quant al segon capítol de les rahons per lo sobredit en Johan de Pina, iamdicto nomine, proposades, diu lo dit en Loys Guerau, iamdicto nomine, que in hac instància no és convengut lo rey de Navarra per contracte per ell fet, mas com a successor en los béns del dit duch Jove, car lo dit rey de Navarra e lo dit don Ugo possehexen e detenen los que eren e detenia e possehia lo dit duch, car dispost e statuhit és per fur que·l hereu qui tendrà los béns del defunt si té los seus béns pach los legats e los càrrechs del defunt, et si molts té que ho paguen los marmessors e aquells qui tendran aquells béns. E com los dits rey de Navarra e don Ugo tinguen e possehexquen los dits béns del dit duch de Gandia, e lo dit micer Johan és e sia en possessió de haver e rebre les ànnues pensions dels dits mil sous de renda dels dits béns dels M sous de renda, al dit micer Johan e als seus seguex-se, donchs, que aquells són tenguts pagar lo dit càrrech, e per ço són stats convenguts e proceeix la dita condempnació de fur e rahó.

Al tercer capítol en lo qual lo dit en Johan de Pina vol dir que la donació feta al dit micer Johan Mercader dels dits M sous de renda no nou al dit rey de Navarra nam res inter alios acta aliis non potest nec debet preiudicare, satisfà e diu lo dit en Loís Guerau que la dita donació feta al dit honorable micer Johan no nou en res al dit rey de Navarra, mas los béns que per mort del duch Jove, donatari, són devoluts en lo dit rey de Navarra són passats ab lo càrrech que·s era e que per fur és statuhit, com segons és dispost per fur que aquell qui té los béns del deffunt pague los càrrechs e legats del deffunt. E com lo dit rey de Navarra e lo dit don Ugo tinguen e posseexquen los dits béns del dit duch lo Jove, sequitur que són tenguts pagar los càrrechs de aquell, e, per consegüent, los dits M sous de renda donats al dit micer Johan. E axí mès en possessió lo dit micer Johan de haver-ho dels dits béns, e per ço encara per ço que dit és dessús és satisfet al IIII,V e VI capítols de les dites que·s dien rahons del dit en Johan de Pina.

Quant al VII capítol satisfent, lo dit en Luís Guerau, pretenso nomine, diu que la dita donació feta per lo dit duch Jove al dit micer Johan e als seus val e té [valor], e non contrasta ço que en contrari hi és al·legat, car la dita donació ha tot compliment e effecte, car la dita donació fon feta en la vila de Gandia, de la qual és ordinari lo justícia de la dita vila, e, per consegüent, de la dita donació feta en la dita vila de Gandia, feta segons forma de fur, lo dit justícia la pogué e degué insinuar de voler de les parts, et la dita insinuació val e té [valor]. Et molt pus fort que la dita donació per lo dit molt alt senyor rey don Alfonso, benaventuradament regnant, és stada aprovada, confermada e ratificada, segons la intenció que fon del dit duch, explicada en la dita carta, que fon que·l dit micer Johan e los seus haguessen e rebessen los dits mil sous de renda, segons en aquella és contengut. Et axí u ha observat lo dit duc per tot lo temps de la sua vida, que passaren X anys e pus aprés de la dita donació, et axí consta per les dites cartes e àpoques. Et, per consegüent, la dita donació feta al dit micer Johan val e té [valor],e és ferma e ha tot aquell efecte que deu per a deure ésser menada a execució, no obstant res que en contrari hi sia al·legat.

Venint al VIII capítol e satisfent aquell,diu lo dit en Loís Guerau,en lo dit nom, que no val ni proceix la conseqüència en lo dit capítol al·legada per ço que tengut és en lo precedent capítol, ans los dits mil sous de renda se deuen pagar al dit micer Johan e als seus, segons tenor de la dita donació e segons car ací són stats pagats, car axí u conté la dita donació e encara la dita confermació e corroboració feta per lo dit senyor rey al dit micer Johan, fins encars de luïció de la dita venda per los mil florins en la dita carta de donació contenguts.

Al VIIIIè capítol de la posada del dit en Johan de Pina és assats satisfet per ço que dit és dessús e articulat, e per no alargar e ésser proleix lo dit en Loys Guerau, dicto nomine, ho vol haver ací per repetit, car lo senyor rey ha volgut que·l dit micer Johan haja la dita donació segons és stada la pensa del dit duch, la qual assats és inserta en la dita carta de donació e axí u ha fet e mostrat per obra, car ha pagat lo dit duch o fet pagar segons tenor de aquella, et axí u demostren les àpoques dessús exhibuïdes, e lo dit senyor rey, axí com s’és usat e fet, vol e ha volgut que sia servada la dita do-nació. Per ço és repel·lit tot ço que·n és dita contra la part altra, tant com s’esguarda al interès del dit rey de Navarra, e aquell e lo dit don Ugo com e per què deuen pagar ja és dit e deduhit dessús.

Per satisfacció del X capítol, derrer de les rahons del dit en Johan de Pina, iamdicto nomine, diu lo dit en Loís Guerau, nomine quo supra, que en cas que la dita donació feta al dit rey de Navarra del dit ducat fos abans que la dita confermació, allò no toll que en la possessió que·l dit micer Johan ha de rebre los dits mil sous de renda no deja ésser mantengut, ne toll que ja la dita donació feta al dit micer Johan, que fon l’any MiCCCCXV, no fos primera que la dita donació del dit rey de Navarra, que fon feta l’any MiCCCCXVII, e, per consegüent, non contrastaria res que en lo dit capítol sia contengut.

Per què e àls, assats clarament appar com lo dit honorable micer Johan Mercader en proprietat e en possessió ha de demanar, haver, e exhigir e recobrar les ànnues pensions dels dits M sous censals, rendes e drets, axí del dit loch de Ondara com dels lochs e terres del dit ducat de Gandia, et axí mès en possessió lo dit micer Jo-han. E, per consegüent, la dita ferma de dret per lo dit en Loís Guerau, nomine quo suppra, proposada proceheix e la dita condempnació val, e té e deu ésser menada a execució e de les rendes, béns, drets e emoluments del dit loch de Ondara e del dit ducat de Gandia et de qualsevol dels dits lochs que mils se pertanga, et axí u requer lo dit en Loís Guerau, en lo dit nom, en tota aquella millor via e manera que mils li pertanga al dit principal seu, ésser pronunciat e declarat, no obstant res que per part del dit senyor rey de Navarra ne encara per part del dit egregi don Ugo de Cardona en contrari hi sia dit [e] al·legat, condempnant la part altre en les messions e faent a aquesta part compliment de dret com axí sia per justícia fahedor, lexant-ho per abreviar a justa coneguda.

Et, proposada la dita scriptura, lo dit honorable governador dix que, citada la part altra e aquella hoyda en son dret, era prest fer en lo dit feyt justícia.

Et ex post vero predicta vero die veneris, intitulata XXIª mensis iunii anno predicto MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable governador comparech lo di en Loys Guerau, dicto nomine, de la una part, e lo dit en Jacme Vidal, de la part altra.

Et ibidem fon haüd per lest e repetit ço que dessús proxime és stat proposat, de les quals coses lo dit en Jacme Vidal, nomine iamdicto, demanà còpia e transllat, lo qual per lo dit honorable governador li fon atorgat et manat donar, et dia per aquell a les dites parts assignat a comparer denant ell, et al dit en Jacme Vidal, quo supranomine,a dir e posar ço que dir e posar vulla, per què les coses requestes e a coneguda lexades fer no·s dejen, al IIIIº dia comptador aprés que·l scrivà de la [cort] serà apparellat lliurar lo trellat del present procés continuat e peremptori.

Et lo dit en Jacme Vidal, dicto nomine, dix que no consentia en la dita assignació peremptòria.

Et lo dit honorable lochtinent de governador dix que y [perseverava].

Ceterum vero die martis, intitulata XXVº mensis iunii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, hora tertiarum vel inde tertia, lo scrivà de la cort fon apparellat liurar lo present procés, continuant a la part del dit en Jacme Vidal, el dit nom.

Inquam vero die martis, predicta hora vesperorum vel quasi, intitulata XXVº mensis iunii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable governador comparech lo dit en Luís Guerau, dicto nomine, de la una part, e en Pere de Pina, notari, procurador asert del dit en Johan de Pina, quo supranomine, de la part altra.

Et ibidem fon haüd per lest e repetit ço que dessús per part del dit en Luís Guerau, dicto nomine, era stat proposat. De les quals coses lo dit en Pere de Pina, nomine quo supra, demanà còpia e trellat, lo qual per lo dit honorable governador li fon atorgat e manat donar, et dia per aquell a les dites parts assignat a comparer denant ell, et al dit en Pere de Pina, nomine iamdicto, a dir e posar ço que dir e posar vulla per què les coses requestes e a coneguda lexades fer no·s dejen al quart dia comptador aprés que lo notari e scrivà de la cort serà apparellat lliurar lo present procés continuat e peremptori.

Et lo dit en Pere de Pina, dicto nomine, dix que no consentia en lo dit peremptori.

Et lo dit honorable governador dix que y perseverava.

Ceterum vero die mercurii, intitulata XXVIIº mensis iunii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, lo scrivà de la cort fon apparellat liurar lo present procés, continuant axí a la part del senyor rey de Navarra com del noble don Ugo de Cardona.

Posthec autem die lune, intitulata prima mensis iulii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable governador comparech lo dit en Pere de Pina, notari, en lo nom dessús dit, e dix de paraula que com disapte proppassat fos stada la festa de Sent Pere e hir que fon dicmenge, e los seus advocats no haguessen pogut ordenar ni entendre en lo present feyt, per ço, dix, requès e suplicà lo dit honorable governador que la sobre dita assignació peremptòria li prorogàs ad id quod suppra.

Et lo dit honorable governador, vista la dita requesta e supplicació de justícia procehir, prorogà lo dit en Pere de Pina ad id quod suppra a dimecres primervinent de maytí ans de cort partida e peremptòria.

Et lo dit en Pere de Pina, el dit nom, dix que no consentia en la assignació peremptòria a aquell feta.

Et lo dit honorable governador dix que y perseverava.

Posthec autem die martis, intitulata secunda mensis iulii anno predicto a Nativitate Do-mini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable governador comparech lo dit en Luís Guerau, el dit nom, et dix de paraula que com lo dit en Jacme Vidal, nomine iamdicto, hagués haüd assignació peremptòria a dir e posar per què les coses dessús requestes e a coneguda lexades no deguessen ésser fetes, la qual assignació li era ja passada e no havia curat res fer, per ço, cort partent e passada la hora a aquell assignada, dix que li acusava la contumàcia e peremptòria.

Et lo dit honorable governador dix que reebia la dita acusació de contumàcia en tant com per fur e bona rahó reebre e devia e no en pus, retenint-se acord sobre lo dit feyt.

Postmodum vero die mercurii, intitulata IIIª mensis iulii anno predicto a Nativitate Do-mini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable governador comparech lo dit en Pere de Pina, el dit nom, dient de paraula que com los seus advocats, axí per occupació de la audiència del senyor rey, hon havien a ésser cascun dia, com per molts altres pus adduus[22] afers, no haguessen pogut entendre ni ordenar en lo present feyt, per ço, requer e suplicà lo dit honorable governador que li prorogàs la sobre dita assignació, com fos prest jurar que la dita prorogació no demanava per alguna dilació.

Et lo dit honorable governador, vista la dita requesta e suplicació, e lo jurament feyt e prestat per lo dit en Pere de Pina a nostre senyor Déu e sobre los sants quatre Evangelis de aquell, de la sua man dreta corporalment toquats, sots virtut del qual jurament, interrogat si demanava la dita prorogació per dilatar lo present feyt o per alguna altra scusació, lo qual dix e respòs que no proroga a aquell a dir e posar ço que dir e posar volgués per què les coses desuper requestes e per lo dit en Loís Guerau, el dit nom, a coneguda lexades a demà que serà dijous primervinent de matí ans de cord [sic] partida e peremptòria.

Et lo dit en Pere de Pina, ell dit nom, dix que no consentia en la assignació peremptòria a aquell feta.

Et lo dit honorable governador dix que y perseverava.

Postmodum vero die iovis, intitulata IIIIª mensis iulii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable governador comparech lo dit en Pere de Pina, en lo nom dessús dit, e posà per scrit ço que·s segueix:

Stant e perseverant lo dit en Johan de Pina, en lo nom dessús dit, en tot ço e quant per ell e part sua és stat dessús dit, possat e al·legat, diu la dita qui·s diu denunciació feta per vós, honorable governador, a·n Johan de Pina, notari, en nom de procurador del senyor rey de Navarra, a instància d’en Luís Guerau, notari, assert procurador del honorable micer Johan Mercader, batle general de regne de València, ésser nul·la e nul·lament feta eo, ab la reverència que·s pertany, molt injusta, e, per consegüent, revocadora quatenus de facto processit, no obstant res que en contrari sia stat dit, posat e al·legat, e senyaladament no obstants veus qui·s dien satisfaccions per lo dit en Loís Guerau, en lo dit nom, proposades suppra, sots kalendarii de XXI dia del mes de juny pus proppassat, no solament per ço que dit és dessús per aquesta part, mas encara per les rahons e satisfaccions infrasegüents e àls:

Primerament, no obsta ço que per la part altra en via de satisfacció a la primera rahó per aquesta part posada contra la dita condempnació constat, dit e posat sots lo dit kalendarii de XXI dia del mes de juny, ço és, que la dita condempnació fon feta per vigor de cartes e actes públichs ab los quals se mostra ésser obligats ad id dandum vel faciendum, et cetera, s’és guardada bé que no ha dit qui és stat lo qui és obligat ad aliquid dandum vel faciendum, prou basta que no és aquesta part la que s’i és obligada. Et axí, és inter alios acta no potest nec debet aliis preiudicare, ne axí poch hi fan les àpoques ex adverso produhides, car si lo dit egregi don Alfonso, duch de Gandia, pagà algunes quantitats al dit micer Johan Mercader, tal acte no pot prejudicar a tercés, separatorum enim separata debet esse ratione de dreta rahó scrita.

Ítem, no contrasta ço que la part altra diu en via de satisfacció a la segona rahó de aquesta part posada contra la dita condempnació,dient que aquesta seria convenguda axí com a successora en los béns del dit egregi duch, derrerament mort, et cetera, car cert és que lo senyor rey de Navarra no posseheix ço que posseheix en regne de València nech alibi com a successor del duch de Gandia, derrerament mort, ne la part ho ha mostrat ne ho poria mostrar, ni com a successor, ni com a hereu ni com a marmessor ni detenidor dels béns de aquell per títol universal ni particular, com de res de tot açò no consta, no pot ésser aquesta part convenguda. E per ço, encara és satisfet en ço que la part altra diu en lo tercer capítol,et cetera,car trufa és de dir que les obligacions del dit egregi duch possen en los particulars successors qui no han haüt ne han causa de aquell, majorment car de dret encara en los particulas acció enim personalis non sequitur finidum de dret e justícia.

Preterea no trasta[23] la altra rahó de la part adversa, la qual comença: «Quant al setèn capítol», et cetera, car veritat que la que·s diu insinuació feta per lo lladonchs justícia de Gandia a la dita donació no fon legíttimament feta, car lo dit justícia jatsia fos jutge ordinari dels inferiors e sotsmeses a la juredicció del dit justícia, per ço no era jutge ordinari del dit egregi duch, ans era vassall, inferior e sotsmès a aquell, ne tantpoch lo dit justícia era jutge competent del dit honorable micer Johan Mercader, qui era, axí com és, ciutadà de València. Et axí, considerada la persona del donant e del donatari, lo dit justícia de Gandia no fon ne poch ésser jutge competent a fer denant ell la dita qui·s diu insinuació, de què·s segueix que aquella no valgué ne poria valer, sinó fins a quantitat tan solament de cinch mília sous, la qual quantitat e molt més haja rebuda lo dit honorable micer Johan Mercader, ni açò contrasta ço que·s diu ex adverso, ço és, que lo molt alt senyor rey, ara benaventuradament regnant, hauria loada e provada la dita que·s diu donació, no fon feta per lo senyor rey per donar res de nou, ne fon aquella sa intenció, ne pot obrar tal effecte, car donació real e no ut exemptione donationis facte per ducem. Ítem, car no poria ésser stada feta en prejuhí del senyor rey de Navarra, qui per molts anys ans de la sua loació havia donació de la dita terra.

Les altres rahons no obsten en res, com no sia ver, ab honor parlant, que lo dit micer Johan Mercader haja dret de proprietat ni de possessió contra lo dit senyor rey de Navarra, ni·l poria fundar al món ne per tal pretessa possessió podia ésser procehit a condempnació alguna. Et axí és satisfet a tot lo rahonament de la part altra.

Per les quals rahons e altres en furs e bona rahó consistents appar clarament la dita condempnació ésser nul·la eo molt injusta, ab honor parlant, e, per consegüent, revocadora, et axí u requir ésser pronunciat e declarat, e generalment requir que sobre les dites coses compliment de justícia li sia fet, la part altra en les messions condempnant, com axí per justícia sia fahedor.

Et, proposada la dita scriptura, lo dit honorable governador provehí e manà la part altra ésser citada, la qual hoyda, dix que en lo present feyt era prest fer justícia.

Paulo post vero dicta die iovis, intitulata IIIIª mensis iulii anno predicto a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable governador comparegueren los dits en Johan de Pina, el dit nom, de la una part, e en Luís Guerau, nomine quo suppra, de la part altra. Et ibidem, presents les dites parts, fon haüd per lest e repetit ço que dessús per lo dit en Pere de Pina, el dit nom, era stat proposat.

De la qual scriptura lo dit en Luís Guerau, el dit nom, demanà còpia e trellat, lo qual per lo dit honorable governador li fon atorgat e manat donar, et ultra retenchse acord sobre lo dit feyt.

Successive autem die martis, intitullata XVIº mensis iulii anno a Nativitate Domini MºCCCCºXXVIº, davant lo dit honorable governador comparech lo dit en Jacme Vidal, el dit nom, e absent la part altra posà per scrit ço que·s segueix:

Les rahons ex adverso proposades no poden ni deuen ésser admeses, car segons apparència de ço que la part altra ha request ha feta fer condempnació de deu dies ab salvetat de rahons, jatsia la dita condempnació sia de si nul·la, e de nul·la efficàcia e valor e deu ésser revocada. Et, segons fur del alt rey en Martí, rahons posado-res contra condempnació o en ajuda de aquella se deuen possar de deu dies en deu dies, et com la part altra no haja posades aquelles dins deu dies per fur statuhits, se-guex-se de necessari que aquelles no deuen ni deuen ésser admeses, alias aquelles no obstants deu ésser pronunciat segons que per aquesta part és stat request. E no poguessen ésser posades ne deguessen ésser admeses ço que no són, per ço que dit és e àls, [e] aquesta part no poria ésser arcada per assignació de terme de quatre dies peremptoris, com sien certs térmens per fur statuhits ut beneficium iuris aut fori nemini est [...]endum de fur e de rahó, per què e àls requer ésser cancel·lat lo dit peremptori, e ésser repel·lides del dit examen les dites rahons, e no poguessen ésser posades per alguna inutilitat de dret, fur e rahó. [E] per satisfacció de les rahons de la part altra, diu e posa ço que·s segueix:

La que·s diu ferma de dret proposada e feta per part del honorable micer Jo-han Mercader e condempnació d’aquèn enseguida són nul·les e de nul·la eficàcia e valor, e en virtut de la dita pretesa ferma de dret condempnació alguna no se’n podia ni devia inseguir, ni fer actes que la dita ferma de dret no procehia, no proceeix ni ha loch, ni per vós, mossèn lo governador, devia ésser rebuda, ni d’aquèn se’n devia en-seguir effecte algú, atteses premaxime les rahons per aquesta part al·legades, e, obstant les quals e àls, la que·s diu condempnació no era ni és de algun efecte. Et vós, mossèn lo governador, devíets repel·lir la pretesa ferma de dret com per alguns actes ex adverso exhibuïts non constàs ne conste de possessió alguna del dit pretès censal contra lo dit egregi don Ugo, et consequenter condempnació alguna no se’n devia ni podia per vós, dit mossèn lo governador, fer, ans ateses e considerades les rahons de aquesta part, com lo dit egegi don Ugo fos e sia en possessió de no pagar lo dit pretès censal, devíets admetre la ferma de dret de aquesta part enantar e la part altra que no perturbàs ni perturben aquesta part la quieta possessió en la qual és de no pagar lo dit pretès censal, no obstant algunes rahons per la part altra pagades. E per mostrar aquelles, en res no obstar al bon dret e justícia de aquesta part, lo dit en Jacme Vidal, notari, en lo dit nom, a tot aquell millor effecte que a la intenció de aquesta part puxa ésser adaptat, diu e posa les rahons e satisfaccions següents:

Et, primerament, diu que per alguns actes ex adverso exhibuïts no consta ne appar lo dit honorable micer Johan Mercader ésser en possessió alguna de rebre les preteses pensions del dit loch de Ondara, posat sens prejuhí lo dit quondam egregi senyor duch de Gandia hagués pagades les dites pensions o receptor de aquell, car per alguns dels que·s dien actes consta que de les rendes del dit loch de Ondara fossen pagades, ne consta, ne ha constat ne·s poria mostrar que lo dit egregi don Ugo haja may pagades les dites preteses pensions, ans consta lo contrari, que lo dit egregi don Ugo ni altri per aquell no ha res pagat et és en quieta possessió de no pagar, axí com aquell qui no és obligat a cosa alguna en virtut de la dita assignació nec alias, ne era ne és atribuït dret algú al dit honorable micer Johan, assignatari qui dessús, per la dita pretesa assignació. Atès majorment com en lo temps de la dita pretesa assignació lo dit loch de Ondara no ésser ni fos en domini, proprietat ne possessió del dit egregi senyor duch de Gandia, ans en lo dit temps, ans e aprés fon, era e és en domini, proprietat e senyoria del dit egregi don Ugo de Cardona, et lo dit senyor duch en la cosa que no era sua no havia dret algú ne podia fer assignació ne obligació en prejuhí majorment del dit egregi don Ugo, senyor del dit loch de Ondara, en virtut dels títols per aquesta par[t] en procés vanats e exhibuïts, ne a açò obsten les que·s dien impugnacions volgudes fer contra les dites donacions e prorogacions primum ex eo, car no pertany dret algú de impugnar a la part altra, com no sie ne fos intenció de aquella de impugnar los actes fets per lo dit quondam duch de Gandia lo Vell, avi del dit egregi don Ugo. E, possat sens prejuhí la part altra pogués ésser admesa a impugnació alguna, ço que no fa encara, en tal cars, les dites preteses impugnacions no serien de algun effecte, car veritat és que per lo dit egregi duch de Gandia lo Vell fon feta donació del dit loch de Ondara e ensemps ab altres lochs e castells e àls al dit egregi don Ugo, puere, e sens alguna condició, havent in continenti en total effecte com decontinent hagués trespassada la senyoria e possessió en lo dit don Ugo, retento solo usufructu, et açò encara denota retentio usuffructum. Et axí lo dit duch lo Jove, [que] era pròximament mort, no hac may haüd dret algú en lo dit loch de Ondara. Et, posat en la dita donació fossen posades les dites paraules, que ab certes retencions, condicions e pactes feyta la dita do-nació e no en altra manera, les dites paraules non operantur nec inducerent modum qui modus potuit tolli alterari et mutari per cum qui illum apposuit ex sola voluntate donatio cum anticus favorem dictis modus fuisset appositus per expresses disposicions de rahó scrita. Et, donchs, legítimament lo dit quondam egregi duch de Gandia pogué fer la dita prorogació cum prorogatio nil aliud sit quam primi actus extensionem contractus vel actus qui certo tempore speratur finiri de partium conseram potest procalari et prorogari in tempus longus postquam sic virtute primitive disponnis facte prorogatio seu procalatio. És, donchs, clar, que lo dit contracte no fon nul·le per no haver portat dins lo primer temps lo dit don Ugo del dit contracte e fon portat dins lo temps de la prorogació, car és vist ésser portat dins lo temps de la prorogació, car és vist ésser portat dins lo temps del contracte, cum prorogatio sic idem contractus primo et non alius. E és axí en via de rahó scrita que les dites paraules: «Ítem, que vós, dit don Ugo, nét nostre, dins dos anys», ésser de llur natura importat et inducunt modum quoniam de natura modi est quod habet adimpleri perfecta dispositione cum quod constet quod dicta donatio fuit factus inter vivos et pure et inde fuit radica possessio e lo domini transent en lo dit don Ugo, per ço, inter alia, car lo dit egregi senyor duch se retengué singulariter en les coses donades usufruyt e moderació abiecta dicte donationem super ductione dicti Ugonis est que habet adimpleri post dispositionem iam perfectam quod inducte modum et non conditionem. Et aquexes paraules alias non daturus inducent modum et non conditionem ut ex alio defireret contractus, segons expressa disposició de rahó scrita, et per ço et àls és clar dir que lo dit contracte fon pur e no condicional, vàlit e no nul·le, segons que·s pretén. Et és veritat que per lo senyor duch fon feta prorogació e durant lo temps de la prorogació fon portat lo dit don Ugo al dit senyor duch et absolt de la dita obligació si alguna era, segons consta per actes públichs, dels quals fa fe a hull en quant fan per aquesta part e no en pus. Et pus és stat portat dins lo temps de la prorogació [e] és vist ésser stat portat dins lo temps del primer contracte de la dita donació. Et cessa ésser ver, ab honor parlant, que lo dit loch de Ondara per mort del duch lo Vell fos devolut al dit egregi duch lo Jove, com lo dit loch de Ondara nupper mortis del duch lo Vell no fos en domini, proprietat ni possessió del dit duch lo Vell, mas tan solament del dit don Ugo en virtut de la dita donació. Et per ço, car aprés mort del dit Vell los béns d’aquell no pervengueren ni pervengueren al duch fill de aquell, com expressament lo privàs de tota successió, segons que per legíttims documents appar. Et per ço et àls, lo dit duch lo Jove no pogué obligar ne en altra manera consignar sobre lo dit loch de Ondara, lo qual era stat comprat e adquisit per lo dit duch Vell e de ses pròpries peccúnies, renda alguna specialment ne general. E la loació e aprovació que·s pretenie ésser stada feta per lo molt alt senyor rey no li atribueix dret algú a la part altra, cum nil de novo fuerit datum sed saltim datum confirmatum, cum qui confirmat nichil dit de novo et cum consignatio pretensa non valeat igitur nenc confirmatio. Et puix lo dit loch no és passat al dit don Ugo per títols novells de aprés del dit duch lo Jove, mas per molts antecedents del dit quondam senyor duch lo Antich, és ver a dir que lo dit loch seria passat ab los càrrechs que eren en lo temps de la dita do-nació. E com en lo dit temps no ha n’i hagués càrrechs alguns, almenys no y ere lo dit asert càrrech del dit censal pretès, segueix-se, per consegüent, que seria passat sens algun càrrech en lo dit don Ugo, presertim com la dita consignació que la part altra pretén haver del dit pretès censal no sie feta en e sobre lo dit loch mas de les rendes d’aquell, segons que per la dita que·s diu assignació appar, la qual non aserit dictum locum ni és vista ésser feta sobre aquell ni segueix lo dit loch, segons fur e rahó, et jatsia per ço que dessús és dit sia assats largament satisfet a açò que diu contra la dita prorogació. Emperò, per ço com se fa dupte de decret no entervengut en la dita prorogació, donant a entendre que la dita prorogació seria e és novell contracte, com que no proceex de justícia, ut supra parlant, et jatsia sia scrit [e] satisfet per ço que és stat dit dessús, per a major cautela diu lo dit en Jacme Vidal, en lo dit nom, quod contractus vere prorogatus, segons que era lo present non est novus contractus sed antiquus in [...]ius tempus prorogatus que prorogatio prorogat primum contractum adeo quod non est opus nove insinuationem vel decreto, com ja de sa iniuctio contractus fos decretat, ço que basta a confirmació de la dita donació. És ver que lo dit don Ugo té e posseheix lo dit loch de Ondara per lo dit títol o donació, et axí lo dit senyor ab les sues provissions ho ha dit e declarat, e en virtut de aquella dita donació fon manada liurar la teneó eo natural possessió del dit loch al dit don Ugo e no per complacència, segons se diu, et axí·s mostra que no fon devolut lo dit loch al dit senyor rey per mort del dit duch lo Jove, com aquell ja ans fos del dit Ugo en virtut de la dita donació, ans és bé veritat que decontinent [en blanc] la dita donació fon lo domini, proprietat e possessió [en blanc] al dit don Ugo, et és ver que·l dit don Ugo és singular successor e no universal et ad cum non pertinenti onera aliqua nec curandum de onere asperto imposito. Per ço e àls que dit és dessús et per ço e àls, encara se mostra de les subrepcions deduhides e al·legades per aquesta part sobre la dita aserta loació e confirmació, car si la veritat del fet fos donada a entendre al dit senyor rey no és versemblant hagués feta semblant que·s diu loació ne aprobació, puys hagués sabut lo dit loch ésser donat per lo dit duch Vell al dit don Ugo et quod vere no era devolut al dit senyor rey, mas que era del dit don Ugo en virtut de la dita donació. E, axí, les dites reals provisions, ço és, de la dita loació e provació assertes, foren e són subreptícies e mostra’s bé de la subrepció, car per les dites provissions per aquesta part al·legades lo dit senyor rey ha fet liurar la vàcua possessió del dit loch al dit don Ugo en virtut de la dita donació, havent aquella per vàlida e ferma. E és massa de maravellar de la part altra de voler impugnar la dita donació, la qual lo senyor rey per sa mercè ha haüda ja per vàlida segons que·n és, del qual si àls fes que no fos vàlida seria lo total interès. E, axí, puix lo dit senyor rey la ha per vàlida e ferma, e deu ésser repel·lida de impugnar aquella com la dita impugnació no pertanga a la part altra ne sia de algun effecte. Et en quant la part altra, per evitar la injustícia et iuridica dita subrepció per aquesta part al·legada, pretén lo molt alt senyor rey ésser hereu dels duchs, axí Vell com Jove, e que, per consegüent, lo dit loch de Ondara seria devolut al dit senyor rey, no val la dita conseqüència, car posat que lo dit senyor rey fos hereu, segons se pretén, dels dits duchs Vell e Jove no salva medium concluendi, ço és, que·l dit loch de Ondara fos stat en béns de algú de aquells en lo temps de la mort de algú dels dits duchs. E com lo dit loch, axí en lo temps de la mort del dit duch Vell com del dit duch Jove, fos stat e sia del dit don Ugo e en domini, propriocar[24] e senyoria de aquell, segueix-se, per consegüent, que dato titulo dictarum heretiarum los dits duchs non haurien del dit loch poscut disposar singulariter nec universaliter, e, axí, virtute dicte pretense herentie regie, lo dit loch de Ondara no seria ni poria ésser devolut ni passat en lo dit senyor rey en prejuhí de la dita donació del dit egregi don Ugo. E, axí, és clar que la subrepció per aquesta part al·legada fon e és justa e vera, e la dita dona-ció vàlida e ferma, e no rebent alguna impugnació per res que ex adverso sia dit nec alias, la part altra no·s deuria maravellar de la subrepció per aquesta part al·legada, car no ignora que de mera justícia paria sunt non facere fidem de titulo et allegare titullum non iustum nec iuri subsistentium habentem et illum hostendere, car jatsia fos posible lo dit honorable micer Johan Mercader hagués mostrat lo dit assert títol, però és tant com si no·n hagués mostrat algú, puys aquell aytal títol e pretesa consignació no proceeix de justícia per ço que dit és e àls, car tal assignació non atribuí ius nec constituhit ius rea-le in et super re super quo sic asignatio, cum etiam quia facta per non habentem potestatem dominium seu proprietatem super dicto loco, e, axí, en prejuhí del dit don Ugo, la dita assignació no valgué ne val res. E, puys lo dit títol no valia res ne lo dit micer Johan era en possessió de rebre del dit loch de Ondara ne de les rendes de aquell les dites pensions, és ver e·s segueix de necessitat que subreptíciament, ab honor parlant, fon mostrat lo dit títol al dit senyor rey e mostrat li fos, no donant-li a entendre la veritat de fet e justícia del dit egregi don Ugo, la qual fi fos stada donada a entendre al dit senyor rey, no és versemblant hagués feta la dita asserta loació e provació, quia ultra cor quecumque principum provisionis tensentur semper facte sive iure alieni preiudicio. Et, axí, la dita provisió en prejuhí del dit don Ugo no valria ni val res, ab deguda e subjecta reverència del molt alt senyor rey parlant, e pau salva de la part altra, et puys, donchs, lo dit títol no val res ni la dita loació e aprovació li atribueix algun dret, e axí·s val poch haver-ne feta fe en procés ne cal parlar de specialitat ni de generalitat de obligació, car ço que·s diu per la part altra hauria loch en tal asert carregament de censal o tribut fos fet per lo senyor de la possessió. E com lo dit asert carregament de censal et assignació fos feta per lo dit senyor duch lo Jove, qui dret algú no havia sobre lo dit loch, no cal pus avant subintrar disputació del alegat per la part altra de pensions algunes que·s pretenguen e pretenen ésser rebudes per la part adversa, en virtut del dit assert censal no·s mostra que·n sia en possessió alguna de rebre de aquesta part, ni del dit loch de Ondara ni de rendes de aquell, seguex-se, per consegüent, que la dita aserta ferma de dret no seria alguna efficàcia e valor, ab deguda reverència parlant, seria injustament provehida e la condempnació en virtut dels dits contractes feta seria nul·la eo saltim injusta e revocadora, cum car los pretessos acostumats e stilats e que·s poden fer en aquest regne són en altre detres maneres, videlicet, per via de execució començant a manament executori, e aquest no és stat en aquest cas ni·s poguera fer com ne proceescha sentència alcuna ni contracte exequible per special pacte del qual pogués insortir lo dit manament executori ni algun altre acte effecte que haja pròpia e presta execució e per via de condempnació sots pena del quart. E aytantpoch en lo present fet és stat procehit per aquesta via ni·s poguera fer, com la carta o contracte en la qual la part altra pren fundament no u sofirà la certera manera eo via ordinària e aquesta havia elegida la part altra, offerint son libell, lo qual appel·là ferma de dret e concloent en la fi de aquell que requiria que fos manat al il·lustre senyor rey de Navarra e al dit don Ugo de Cardona et sic utique eorum copulative que paguen al dit micer Johan Mercader mil sous que pretén que li sien deguts de pensions del quart dia de deembre pus propassat e que la dita pensió donadora e pagadora al di micer Johan, condempnants lo dit rey de Navarra e lo dit don Ugo e los procuradors de aquell, la qual requisició presupon procehir legítima dispensió del negoci e les parts sien hoydes, com en altra manera regularment no·s puxa pervenir a condempnació o sentència. Et per ço e àls, la part altra és vista haver eleta e demanada aquesta via de procehir, et que devia per vós, honorable governador, ésser tenguda e servada, et quod inmatura et delliberate negotio non discusso e aquesta part no hoyda no devíets ni de justícia havets pogut procehir a fer la dita condempnació, premaxime car per la part altra és stat request copulative lo dit rey de Navarra e lo dit don Ugo, cascun de aquells, segons que mils li pertanga, ésser condempnats en la dita pensió donadora e pagadora al dit micer Johan Mercader, e, per consegüent, puys que cascú de aquells no era imperit in solidum sed copulative, axí com a detenidors e possehidors de les terres e béns que·s diu que foren del dit quondam duch lo Jove, devíats, primerament, veure si tenguts eren a la dita pensió, e encars que tenguts hi fossen, per qual part, com no possehisquen egualment tantes de les terres que lo dit quondam duch posehia, la hu com l’altre. E, per consegüent, no serien tenguts en la dita que·s diu pensió, encars que tenguts hi fossen egualment tant la hu com l’altre, cum etiam car conste e és notori que altres molts possehexen e detenen de les terres e béns que lo dit quondam duch detenia e possehia menys del dit rey de Navarra e del dit don Ugo, axí com és lo honorable mossèn Bernat de Vilarig, qui deté e posseheix la baronia de Arenós e qui·s diu que era propri patrimoni del dit derrer duch e tots los béns mobles de aquell; e d’en Anthoni de Cardona, qui deté e posseheix la vall d’Ayora; et mossèn Guillem de Vich, qui deté e posseheix les valls de Gallinera e de Ebo; e en Francesch d’Arinyó, secretari del senyor rey, qui deté e posseheix la vall de Castell de Castells, les quals baronia, e valls e altres béns dessús dits detenia e possehia lo dit duch en lo temps que fon la dita que·s diu consignació dels dits mil sous al dit micer Johan Mercader e en lo temps que morí. E, per consegüent, si al dit micer Johan Mercader competia e pertanyia dret alcun o acció contra los detenidors dels béns que lo dit duch en sa vida e quant féu la dita consignació detenia e en aquest non ha inpetits e convenguts lo dit rey de Navarra e lo dit don Ugo, segons que per la requesta per aquell proposada, en la qual pren fundament la dita nul·la e proposada, ab honor parlant, la condempnació, devia axí mateix covenir o inpetir los dessús dits qui tenen e possehexen les dites baronia, e valls e altres béns dessús dits, los quals axí mateix lo dit quondam duch detenia e no poria haver demanada, ni pot demanar, ni pot demanar e exhigir la dita qui·s diu pensió en cas que deguda fos tant solament del dit rey de Navarra e del dit don Ugo, car encara que tots los dessús dits, ço és, lo dit rey de Navarra et los dits don Ugo, don Anthoni de Cardona, mossèn Bernat de Vilarig, mossèn Guillem de Vich e en Francisco d’Arinyó fossen successors del dit duch no porien ésser convenguts sinó tant solament en tant com possehirien o haurien sucehit en o dels béns de aquell quilibet pro parte seu prorata. Et d’açò resulta la dita que·s diu condempnació ésser nul·la e sens effecte, e la ferma de dret per aquesta part feta ésser justa e deure ésser provehida segons que per aquesta part és stat request, puys premaxime no consta de possessió de la part altra e consta aquesta part de possessió de no pagar. Et, atès encara que tal n’és stil en la cort vostra de reebre tals fermes com és la de aquesta part, et axí encara proceeix de justícia e axí u requer e demana lo dit en Jacme Vidal, en lo dit nom, totes les coses per aquesta part al·legades ésser provehides e declarades e suo casu pronunciades per vostra sentència difinitiva repulsis in contrarium allegatis per tots aquells furs, privilegis e bona rahó que mils a propòsit de aquesta part sia apicable,[25] la part altra en les messions condempnant, fent aquesta part compliment de dret e de justícia, com axí les dites coses sien de justícia fahedores.

A les altres rahons, concernents satisfaccions de les rahons posades per lo senyor rey de Navarra, no y cure de satisfer, com solament concernesquen interès de aquell e no de aquesta part, per ço requer ésser cancel·lades del present procés, puys les parts són diverses e fan diverses processes, com axí sia per justícia fahedor.

Et fa fe a hul de les provisions, actes següents en quant facen e sien vistes fer per aquesta part e no en pus, de les quals dessús es feta menció.

E, proposades e lestes les dites coses, lo dit honorable governador dix que, citada la part altra e aquella en son dret hoyda, faria justícia a cascuna de les dites parts.