Читать книгу: «Premsa valencianista»

Capítol 2

Resistència cultural i repressió.

La premsa valencianista del franquisme (1940-1971)

1. Redefinició del valencianisme. De la resistència cultural al nacionalisme fusterià

El franquisme va tallar de soca-rel la premsa en català i els avanços polítics i socials del valencianisme de la II República. La repressió contra els periodistes fou cruenta; alguns foren afusellats a Paterna o moriren a la presó, com els directors de La Traca, Vicent Miguel Carceller (Laguna, 2015), del periòdic socialista Adelante, Isidro Escandell Úbeda (Palau, 2004), i de Radio Torrente, Francisco Cano Alcaraz (Martínez i Ramos, 2003). A més, foren depurats nombrosos membres de l’Asociación de Prensa Valenciana per les seues idees democràtiques (Rius, 2000). I destacats valencianistes com Manuel Sanchis Guarner estigueren tancats a la presó i desterrats fora del País Valencià (Cortés, 1994). Molts altres valencianistes foren també empresonats, com Gonçal Castelló, Antoni Igual Úbeda, Josep Rodríguez i Tortajada, Empar Navarro, Enric Valor i Maximilià Thous i Llorens. D’altres foren depurats, com Francesc Almela i Vives, Bernat Artola, Maximilià Thous i Orts, Miquel Duran i Tortajada, Carles Salvador i Enric Soler i Godes. I desenes d’ells es van exiliar, com Vicent Alfaro, Josep Bolea, Francesc Bosch i Morata, Eduard Buïl, Angelí Castanyer, Carles Esplà, Ramon Fontanet, Emili Gómez Nadal, Ernest Guasp, Gaetà Huguet, Juli Just, Artur Perucho, Miquel Peña, Josep Renau, Manuel Uribarry i molts més (Vall, 2013).

El terrorisme d’Estat va adquirir un repudiable estatus legal amb les lleis de Sancions i Responsabilitats Polítiques (1939), Contra la Maçoneria i el Comunisme (1940) i de Seguretat de l’Estat (1941). Tres normes que declaraven il·legals tots els partits i sindicats de classe, llevat de FET y de las JONS i els seus sindicats verticals, alhora que legalitzaven les depuracions massives i permetien jutjar en tribunals militars i en el Tribunal de Orden Público (TOP) qualsevol activitat d’oposició al règim, sense cap garantia jurídica. Tot això sense abandonar els judicis sumaríssims i els afusellaments als vençuts. De fet, al País Valencià durant 1938-1956 foren executats 4.714 republicans, a més de 1.165 que van morir en camps de concentració o presons per malalties o tortures (Gabarda, 2007).

Des de l’exili, el valencianisme republicà s’esforçarà per continuar la tasca de construcció nacional col·laborant en casals valencians escampats arreu del món i en les seues publicacions, com Mediterrani i Senyera de la Casa Regional Valenciana de Mèxic DF i Terra Valenciana del Centre Regional Valencià de Montevideo. O bé participant en revistes i iniciatives culturals comunes com els Jocs Florals de la Llengua Catalana. I en el camp estrictament polític es van crear el Bloc Nacionalista Valencià Republicà a Orà, Acció Valenciana Republicana a París i l’Orde Internacional Valencianista a São Paulo (Vall, 2013).

Però l’interior era un desert cultural i polític. El règim va imposar silenci i repressió. En el franquisme la identitat valenciana romandrà subjecta al «sano regionalismo» que construeix amb molta eficàcia la Cadena de Radio y Prensa del Movimiento, la qual oculta, difumina o manipula la identitat de base lingüística catalana. Aquesta xarxa de mitjans, adscrita a FET y de las JONS, no sols fou una eina d’adoctrinament ideològic en el nacionalcatolicisme, sinó que reconvertirà els republicans Diario de Castellón en Mediterráneo, El Mercantil Valenciano de València en Levante i La Gaceta de Alicante en Información. A més, va crear un nou diari, el vespertí Jornada de València. Aquests quatre, juntament amb Las Provincias (propietat de la família Zarranz Doménech i tradicional defensor dels interessos de la burgesia local) i La Verdad de Múrcia (propietat de l’Editorial Católica-EDICA), que es difon per terres alacantines a partir de 1963, seran l’única oferta periodística diària al País Valencià fins al final de la dictadura. Tots aquests diaris i la Hoja del Lunes d’Alacant i València controlaran el mercat valencià de lectors. Estem davant d’una premsa d’un sol signe, com la defineix Antonio Laguna. Una premsa que celebra les grandeses de Franco i justifica sense pudor un règim construït a cops de sang i repressió. És també una premsa premeditadament provincial, no hi ha premsa regional valenciana, cap dels diaris esmentats abans vertebra comunicativament el País Valencià de nord a sud. El territori roman esquarterat per un provincialisme informatiu espanyolista que evapora qualsevol indici de valencianitat. En aquesta premsa sols té cabuda el «sano regionalismo», és a dir, una visió folkloritzant dels elements culturals i històrics valencians amb total subordinació a la cultura castellana. El regionalisme «no sano» va quedar associat a la idea errònia d’uns nacionalismes perifèrics separatistes trencadors d’Espanya. S’imposa l’espanyolisme més excloent i es perseguirà qualsevol manifestació cultural i periodística que destaque la qüestió nacional valenciana. El totpoderós Ministerio de Información y Turismo (MIT) s’encarregarà d’imposar aquesta ideologia mitjançant la censura i el control dels continguts de la premsa.

Malgrat la permissivitat del règim a determinats cercles valencianistes, com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana, tolerats pel seu conservadorisme, el franquisme vetarà i prohibirà el català en els diaris, almenys durant els primers quinze anys de la dictadura. El règim prohibeix la publicació d’articles escrits en llengua vernacla i els que parlen dels antics drets forals, de gramàtica valenciana per aprendre l’idioma o d’història que puga fer recordar a la població el fet diferencial valencià de l’època foral. I fins i tot ordenà substituir «Reino de Valencia» per «antiguo Reino» en alguns articles de Las Provincias (Bordería, 2000).

El franquisme, a més de reprimir el català en la premsa, el va retirar de tots els àmbits oficials i el va reduir a un ús purament familiar i folklòric. I l’escola serà un instrument més d’aculturació del règim. La història valenciana al si de l’antiga Corona d’Aragó quedarà diluïda i subordinada a la gloriosa història de Castella i l’imperi espanyol dels Àustria i el Segle d’Or de la literatura castellana. La instrumentalització franquista de la nostra història i cultura forjarà un absurd regionalisme espanyolista despersonalitzador. Es fomenta una falsa personalitat valenciana basada en l’exaltació folklòrica dels valors locals i un provincialisme tradicionalista disgregat de la resta del territori de parla catalana i submís a l’espanyolisme castellà (Cortés, 1994: 44-78). I per si això fóra poc, comença a trencar-se l’hegemonia històrica que havia mantingut el català en les comarques catalanòfones amb l’arribada massiva d’immigrants d’Andalusia, Castella i Extremadura, que accelerarà el procés de substitució lingüística del català pel castellà que ja venia de lluny i del qual encara avui patim les conseqüències. I també hi hagué les renúncies de dins. L’expansió del castellà en el franquisme es fonamenta en una coerció simbòlica, invisible, que se suma a l’acció repressora física. Des del punt de vista de la sociologia de la llengua, sota la dictadura es produeix un abandó voluntari de la parla valenciana a les ciutats per part de les classes mitjanes (petita burgesia, funcionariat i menestralia), que interrompen la transmissió de la llengua en el nucli familiar perquè veuen el castellà més útil per a l’ascens social i econòmic (Nicolás Amorós, 2004: 68).

La castellanització accelerada comença a veure’s com una amenaça per a la supervivència de la llengua vernacla entre determinats cercles intel·lectuals. Malgrat la marginalitat de la cultura valenciana, s’inicia un lent camí de recuperació i de contestació cultural. A finals dels anys quaranta i en la dècada dels cinquanta es desenvolupen algunes iniciatives que precedeixen el nou valencianisme articulat sobre la base de l’obra de Joan Fuster. El 1949 comencen els cursos de valencià de Lo Rat Penat amb normativa lingüística unitària, el 1950 es publica la Gramàtica Valenciana de Manuel Sanchis Guarner, i de 1950 a 1962 es reprén l’edició dels darrers vuit volums del Diccionari cata­ là­valencià­balear. En aquest context apareixen les editorials Torre (1943) i Sicània (1958), les quals impulsen l’edició de llibres en llengua autòctona. Així mateix, la revista literària Esclat, fundada el 1948 per Xavier Casp i Miquel Adlert, va donar a conéixer escriptors valencians de la postguerra. La literatura comença a recuperar-se lentament de la mà de Joan Fuster, Enric Valor, Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner, Beatriu Civera, Joan Valls, Lluís Alpera, Miquel Adlert i Rodolf Sirera. Igualment, la premsa en català comença a reviscolar tímidament i amb molta precarietat amb periòdics clandestins com Lluita, La Veu Popular, Parlem o La Veu del Camp (Pérez Moragón, 1980). I també amb revistes culturals vistes amb mals ull pel regim, com Sicània, Valencia Cultural i Gorg de València, Al Vent de Castelló, o publicacions locals com Escala d’Ontinyent i Raons de Picassent, ambdues nascudes a principis dels seixanta.

Amb aquest substrat, en els anys seixanta comença una nova etapa de re definició del valencianisme. La figura clau és Joan Fuster (Sueca, 1922-1992). La seua obra més influent és Nosaltres, els valencians (1962), encara que la seua labor investigadora i editorial comprén diferents facetes i camps de coneixement, que inclouen la lingüística, la història i la filosofia. Fuster és considerat l’assagista més important en català del segle XX. El 1954 el filòleg i editor Francesc de Borja Moll li editava l’assaig d’estètica El descrèdit de la realitat, a partir del qual inicia una brillant carrera d’assagista de vasta amplitud temàtica. Com és sabut, una part molt considerable de la seua obra tracta temes relacionats amb les peculiaritats socials, polítiques i culturals del País Valencià. Al llarg de la seua trajectòria intel·lectual va haver de véncer moltes adversitats: censura, hostilitats oficials i oficioses, falta de mitjans i absència d’ambient cultural propici. Nosaltres, els valencians és la primera reflexió sobre el conjunt de les realitats històriques, polítiques, socials, lingüístiques i culturals que constitueixen el País Valencià, obra que serà presa per diversos partits clandestins d’esquerres com a base teòrica per a la reformulació del valencianisme polític i cultural. En aquest llibre Fuster proposa la «reconstrucció nacional» del País Valencià dins del marc dels territoris de parla catalana, els Països Catalans, terme que ell mateix popularitza. També el 1962 publica El País Valenciano, que va donar lloc a una acalorada polèmica en la premsa valenciana. En el conjunt de la seua obra, Fuster reafirma històricament la catalanitat lingüística i cultural del País Valencià i reivindica una unió i projecció de futur dels territoris de catalanoparlants per a fer front a un procés històric de castellanització que posa en perill la supervivència de la llengua catalana.

L’obra de Fuster orientarà la presa de consciencia cap a una nova formulació nacionalista d’esquerres. En paraules de Benito Sanz i Josep Maria Felip, a partir de Nosaltres, els valencians assistim a una agonia del valencianisme històric que venia de la II República i a l’aparició d’un nou valencianisme que serà assumit per la nova esquerra antifranquista. El nou valencianisme serà fusterià i d’esquerres, amb un component catalanista, i es cova principalment en la Universitat de València, el lloc on coincideixen en aquesta època la majoria d’activistes demòcrates. Aquest valencianisme es diferencia del de la II República fonamentalment en tres coses: és predominantment universitari, és políticament radical i democràtic, i tendeix a manifestar-se de manera predominant, encara que no exclusiva, en el socialisme (Sanz i Felip, 2006: 31-39). Serà precisament aquesta nova intel·lectualitat progressista valencianista la que nodrirà la revista Gorg i anys després la premsa valencianista democràtica.

Joan Fuster (Foto: Ferran Sendra. Arxiu d’El Punt­Avui).

Els orígens d’aquest nacionalisme d’esquerres es remunten al Partit Socialista Valencià (PSV), fundat el 1964 i desaparegut el 1970. Cal destacar el fet que després de la dissolució del PSV, molts dels seus militants foren l’embrió de noves formacions nacionalistes, com ara el PSPV, Germania Socialista o el PSAN, partits que tindran cert protagonisme en la Transició valenciana.Però tornem al PSV. Aquest partit, que es defineix com a socialista i nacionalista, té una implantació bàsicament universitària. A la Universitat de València, el PSV controla el sindicat Agrupació Democràtica d’Estudiants, on participa el grup motor del nou valencianisme, format per Eliseu Climent, Ferran Zurriaga, Vicent Álvarez i Joan Francesc Mira. Al nucli inicial s’apuntaren altres estudiants com Ricard Pérez Casado, Valerià Miralles, Ferran Martínez Navarro, Josep Vicent Marqués, Enric Jordà, Èlia Navarro, José Rodrigo Huerta, Maria del Carme Mira, Alfons Cucó, Manuel García García, Tomàs Ribera, Vicent Ventura, J. J. Pérez Benlloch i Josep Lluís Blasco. Aquest valencianisme, segons Benito Sanz i Miquel Nadal, és una nova tradició valencianista que difereix del valencianisme republicà; un nou nacionalisme sorgit de l’esquerra que ha rebut les influències teòriques de Joan Fuster i d’altres valencianistes, com Manuel Sanchis Guarner, així com l’experiència pràctica de la resistència cultural de Catalunya, que té com a símbols l’Abadia de Montserrat i la revista Serra d’Or. De fet, un pas decisiu per al nucli de joves universitaris del PSV fou un viatge realitzat a Catalunya el 17 d’abril de 1960. Es tracta d’una excursió civicopatriòtica organitzada per Joan Fuster i Max Cahner (un dels promotors de Serra d’Or) en la qual participaren 13 estudiants de la Universitat de València acompanyats per Fuster: Eliseu Climent, Lluís V. Aracil, Màrius Garcia Bonafé, Ferran Martínez Navarro, Lluís Alpera, Josep Lluís Viciano, Rafael Ballester Ramos, Josep Palàcios, Antoni Bargues, Lluís Montferrer, Rafael Martínez Valero, Miquel Mestre Navarro i Josep Raga (Sanz i Nadal, 1996: 88-104). Visitaren els principals emplaçaments mítics del nacionalisme català i escoltaren xerrades de l’equip de Serra d’Or, així com d’Oriol Bohigas, Jordi Pujol, Joan Fuster i d’altres. Parlaren d’història, d’art, de literatura, de llengua, de la societat... Aquest viatge –i alliçonament concentrat– inicià una tradició d’excursions patriòtiques valencianistes a Montserrat durant els anys seixanta i setanta, experiència cultural que reforçarà la idea de la recuperació nacional del País Valencià, allò que es coneixia col·loquialment com «fer país».

Pel monestir de Montserrat passaren totes les patums de la resistència catalana que col·laboraven en Serra d’Or, publicació –nascuda el 1959–que Carme Ferré defineix com una revista de resistència cultural: un espai de confluència de la intel·lectualitat catalana i de famílies polítiques de diverses sensibilitats que tenien un objectiu comú: lluitar contra el genocidi cultural que assetja la cultura catalana. La protecció de l’abat Aureli Maria Escarré va ser determinant per a la supervivència i manteniment econòmic de la revista. La publicació es va convertir aviat en una plataforma per als intel·lectuals catalans dins de les possibilitats d’activisme cultural que oferia el franquisme, arribant també a altres territoris de llengua catalana. De fet, el 1968 Serra d’Or tenia 12.335 subscriptors en tots els Països Catalans, el 65% concentrats a la ciutat de Barcelona. Des de 1964 fins a 1995 va estar dirigida pel sacerdot Maur Maria Boix, al qual va succeir Josep Massot i Muntaner. Entre els membres del seu consell editor han figurat noms de la talla d’Antoni M. Badia i Margarit, Oriol Bohigas, Ramon Bastardes, Sebastià Benet, Josep M. Bricall, Max Cahner, Jordi Carbonell, Josep M. Castellet, Alexandre Cirici, Joan Coromines, Xavier Fàbregas, Joaquim Molas, Miquel Porter i Moix, Antoni Rosselló, Josep Tèrmit, Francesc Vallverdú i Jordi Ventura, entre altres (Ferré Pavia, 2000).

Els viatges al monestir de Montserrat van reforçar la vinculació amb Catalunya del nou valencianisme, un lligam que es farà fort principalment de dues maneres: amb la col·laboració de valencianistes en Serra d’Or i amb el manteniment de contactes en la clandestinitat entre representants de partits nacionalistes de Catalunya i del País Valencià. La vinculació amb Serra d’Or, en la qual han escrit un gran nombre de valencians, s’inicia a través de Joan Fuster, que estava vinculat a la revista des del seu naixement a l’octubre de 1959, i és per la seua mediació que molts valencians arriben a col·laborar-hi. Serra d’Or, que encara continua editant-se, destaca per haver estat un referent de la premsa en català en el franquisme. Una data significativa fou el número dedicat al País Valencià al juny de 1968, coordinat per Andreu Alfaro, amb il·lustracions de l’Equip Crònica i col·laboracions de Joan Fuster, Amadeu Fabregat i Josep Maria Soriano. Alguns dels col·laboradors de Serra d’Or d’aquests anys escriuran més tard en la premsa valencianista de la Transició, com és el cas de Fuster, Soriano, Rafael Lluís Ninyoles i Ricard Blasco; però no foren els únics, bona part de la intel·lectualitat valencianista del moment va deixar també la seua firma en Serra d’Or.

Amb aquests precedents s’entén la influència que causen Serra d’Or i l’ambient cultural de Montserrat entre la intel·lectualitat nacionalista valenciana. Aquesta influència ha estat determinant en l’adquisició de la consciència identitària valenciana, així com en l’articulació de les plataformes culturals i polítiques que anirà creant el nacionalisme valencià en el tardofranquisme i la Transició. Una mostra d’aquesta conscienciació són les dues campanyes que liderà el PSV en ple franquisme i que romanen en la memòria col·lectiva del valencianisme. Aquestes es concreten en dos missatges: «Parlem valencià» i «Valencians unim-nos», repetits en parets i murs de València la primera i del País Valencià la segona. La primera campanya es féu coincidint amb el 9 d’octubre de 1965 i la segona el 7 de març de 1966.

A més del paper ideològic de Joan Fuster, resulten igualment determinants en l’adquisició de consciència nacionalista d’aquests joves universitaris els treballs al voltant de la llengua de Manuel Sanchis Guarner i la influència de professors nascuts a Catalunya que impartien docència en aquell temps a la Universitat de València, com Joan Reglà, Miquel Tarradell, Emili Giralt, Miquel Dolç, Josep Fontana i Ernest Lluch (Sanz i Felip, 2006).

Tots aquests valencianistes, i molts altres, formaran part del que Antoni Furió i Juli Capilla han convingut a anomenar la «generació valenciana dels seixanta». Es tracta d’un grup de joves valencianistes, més d’una setantena, nascuts al voltant de 1940, que accedeixen a la universitat (principalment a la de València) pels anys seixanta i que combinen uns mateixos anhels de recuperació de les llibertats democràtiques i dels drets nacionals del poble valencià. Són joves universitaris progressistes que participen en un munt d’activitats (revistes, aplecs, rutes universitàries, conferències, tertúlies, viatges a Catalunya, partits clandestins...) i que comencen a elaborar estudis de diverses disciplines tenint el País Valencià com a punt de referència. Gent animada per la passió de construir un futur més modern per al País Valencià i que, a més, comptarà per primera vegada en la història del valencianisme amb un «guia espiritual» solvent, Joan Fuster, que constituïa un estímul intel·lectual per a ells. Fuster va exercir un lideratge indiscutible entre aquests joves (Furió i Capilla, 2013), una generació que ja començà a col·laborar en Gorg i que anys a venir tindria un paper actiu en la configuració de la premsa valencianista de la Transició i primers anys de la democràcia.

2. Una premsa assetjada. Sicània, Valencia Cultural, Al Vent i Gorg

Malgrat la repressió i el menyspreu que pateix la cultura, sorgeixen a València alguns crepuscles valencianistes al voltant d’unes revistes que empren la llengua vernacla, no sense entrebancs i persecució per part del Ministerio de Información y Turismo (MIT). Un primer intent efímer fou la revista literària Esclat, promoguda per Xavier Casp. Posteriorment, passats els durs anys de l’autarquia, hi apareixeran tres revistes culturals que aglutinaran al llarg d’una dècada les inquietuds d’un feble valencianisme que començava a reviscolar. Es tracta de Sicània (1958-1959), Valencia Cultural (1960-1964) i Gorg (1969-1971). Són tres publicacions alternatives que van aconseguir obrir una petita escletxa de cultura valenciana en el petrificat sistema informatiu franquista. Aquestes publicacions, però, acabaran finalment tancant, bé per ordre ministerial, com Gorg, bé per decisió dels seus editors, cansats de la pressió i la censura de les autoritats del règim, com en el cas de Sicània i Valencia Cultural.

2.1 Sicània, una revista valencianista de transició (1958-1959)

Sicània és una revista fundada a València per Nicolau Primitiu Gómez Serrano, escrita en castellà amb un ús del català aproximadament en un 33% dels continguts. Edità divuit números, publicats entre juliol de 1958 i desembre de 1959. La publicació rep el nom de l’editorial fundada el 1954 pel mateix Nicolau Primitiu, la qual publicà obres d’autors valencians d’una notable amplitud temàtica: cultura, història, art, novel·la i literatura infantil. Autors ja coneguts abans de 1939, com Francesc Almela i Vives, Carles Salvador, Igual Úbeda i Lluís Guarner, i autors nous que comencen la seua carrera literària, com Beatriu Civera, Frederic Moscardó, Vicent Sorribes, Leopold Martínez Vidal i Josep Mascarell i Gosp (Colomer, 1996: 11-126).

Sicània és fruit de la combinació del tàndem format per dos persones excepcionals: l’empresari i escriptor Nicolau Primitiu, que la creà, i el periodista Vicent Badia, que en va suggerir la idea. Tot i que tenien ideologies diferents, coincidien en la necessitat d’aglutinar els diversos corrents del valencianisme que afloraven en aquells temps a València, malgrat el rebuig del règim als «regionalismos». Ambdós eren persones molt integradores, dos homes heterodoxos que van estar allà on hi havia una espurna de valencianisme.

Nicolau Primitiu era un nacionalista democratacristià. Va patir en la seua família les conseqüències de la guerra. El seu germà Eliseu, director de l’Escola Normal d’Alacant i membre d’Izquierda Republicana, fou assassinat pels franquistes el 1939. I el seu germanastre, Emili Gómez Nadal, militant del PCE, es va exiliar a França. Per la seua banda, Badia Marín era un franquista que evolucionà progressivament cap a idees democràtiques per influència de Nicolau Primitiu. Utilitzà el seu prestigi dins del règim per a promocionar la cultura valenciana. Segurament per això Nicolau Primitiu li confià la direcció de la revista.

Nicolau Primitiu (Sueca, 1877-València, 1971), empresari, escriptor i bibliòfil, dedicà la seua vida als estudis i donar a conéixer als valencians les seues arrels, la seua història i la seua terra. Fou un autèntic patrici. Industrial destacat i mecenes de bastants projectes culturals. De la mà de Joan Josep Senent i Francesc Almarche ingressà el 1920 en Lo Rat Penat. A partir de 1928 comença a publicar els seus treballs d’investigació històrica. Nicolau Primitiu, partidari de la unitat de la llengua, va proposar sense èxit la denominació «llengua bacavesa» (llengua balear-catalana-valenciana). Aquesta idea no va ser acceptada ja que la postura dominant dels partidaris de la unitat de la llengua era la de mantenir la denominació «llengua catalana», tal com es va establir al Congrés de la Llengua Catalana de 1906 (Climent, 2012b).

Nicolau Primitiu Gómez Serrano.

Al llarg de la seua vida sempre cercà la unitat del valencianisme a través de la cultura, i veia en Lo Rat Penat un excel·lent mitjà per aconseguir-ho. Va presidir aquesta entitat els anys 1932-1935. Els seus principals eixos d’acció se centraran a aconseguir la unitat del valencianisme i recuperar la llengua a través de l’educació. Va ingressar al partit valencianista d’inspiració cristiana ANV, formació des de la qual reivindicarà l’autonomia. Va ser un dels signataris de les Normes de Castelló de 1932. L’any 1936, com a director de Proa, entitat creada per Gaetà Huguet, va instar els partits valencianistes a accelerar els treballs per a aconseguir l’Estatut d’Autonomia. En la República va col·laborar en les revistes El Poble Valencià, El Camí, La República de les Lletres i Acció (Pérez Moragón, 2000).

Amb l’esclat de la Guerra Civil, no va acceptar el suggeriment dels seus germans i amics d’afiliar-se al Front Popular, i durant la postguerra es dedicà a la seua empresa i continuà la tasca valencianista en Lo Rat Penat, entitat que va presidir de nou els anys 1951-1961. També fou director degà del Centre de Cultura Valenciana. Nicolau Primitiu va revitalitzar aquestes dues entitats, que van tenir un ampli tractament informatiu en Sicània, sobretot el Centre de Cultura Valenciana on també va tenir un paper important Vicent Badia.

La tasca de Primitiu no només es va centrar en l’edició, ell mateix publicà més de trenta obres escrites, la majoria en català, principalment sobre temes referents a l’arqueologia o la prehistòria del País Valencià. Després de la seua mort, com és sabut, la família va cedir a la Generalitat la seua magna biblioteca, que serà la base de la Biblioteca Valenciana. La passió de Nicolau Primitiu per la premsa, els llibres i la cultura valenciana és més que evident.

Per la seua banda, Vicent Badia i Marín (València, 1919-1995) fou advocat, prolífic articulista, cronista i escriptor. Des de ben jove estigué molt en contacte amb el món periodístic. A més de dirigir Sicània i Valencia Cultu­ ral i de col·laborar en Levante, Jornada i Valencia Fruits durant la dictadura, tindrà una intensa activitat en la Transició i la democràcia en Valencia Sema­ nal, Diario de Valencia, Noticias al Día, Saó (on serà membre del consell de redacció entre 1976 i 1994), a més de la cartellera Turia, el diari Avui i la revista Canigó. Badia féu un trànsit del franquisme al valencianisme. Ingressà en el Centre de Cultura Valenciana com a director numerari, entitat on creà el 1955 la Secció de Cronistes del Regne, des d’on organitzà els «Dissabtes Literaris dels Cronistes» en homenatge a Ausiàs March. També fou vicepresident de Lo Rat Penat en la directiva presidida per Nicolau Primitiu (Colomer, 1994b).

Vicent Badia sempre va creure en la unitat de la llengua, encara que defensà fervorosament la denominació Regne de València, oposant-se també amb la mateixa vehemència als noms despersonalitzadors de Levante, Sureste i Costa Blanca. Des d’un valencianisme democratacristià de preguerra, evolucionà cap a postures nacionalistes situades en la línia del nou valencianisme fusterià, encara que mantenint sempre un posicionament dins del que podríem anomenar «tercera via». Defensà l’adopció del valencià per l’Església com a forma d’acostar-se al poble, posició que manté fermament tant en Sicània com posteriorment en Valencia Cultural i Saó. A més, Badia va tenir una intensa activitat pública: fou membre fundador del Partit Nacionalista del País Valencià, soci d’Acció Cultural del País Valencià i president de La Paraula Cristiana, des d’on coordinà el butlletí Rent.

Vicent Badia Marín (Foto: Aleixandre Navarro. Arxiu de Saó Edicions).

Amb l’empremta d’aquests prohoms naix Si­ cània. Publicada a València entre juliol de 1958 i desembre de 1959, i impresa per José Marí Montañana, va eixir amb el subtítol «Sumario y Guía de Cultura Valenciana». El nom de la revista feia al·lusió al territori situat entre l’Albufera de València i la desembocadura del Xúquer, on se suposa que havien habitat els ibers anomenats sicans. Ben segur que Nicolau Primitiu es va inspirar per al nom de Sicània en el seu estudi La protohistoria mítica de los Íbero­Sicanos, publicat el 1957. La revista fou la primera experiència valencianista en l’àmbit de la premsa després de la guerra. La publicació, segons apunten Agustí Colomer i Francesc Pérez Moragón, parteix d’unes limitacions adverses per part de la censura franquista, que imposà a Nicolau Primitiu un percentatge màxim d’ús del català del 20% en els articles i del 10% en la publicitat, amb l’objectiu d’ofegar econòmicament el projecte. Tanmateix, Nicolau i Badia aconseguiren que el català arribara a un terç de l’espai redaccional. La revista va eixir amb un tiratge de 5.000 exemplars, però a causa de la censura passà a 2.000 l’any 1959 (Colomer, 1996: 115).

Sicània comptà amb una llarga nòmina de col·laboradors, la majoria destacats valencianistes, i alguns d’ells formats en la II República i acollits per Nicolau Primitiu. En aquest grup destaquen Emili Beüt, Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Francesc Almela i Vives, Xavier Casp, Lluís Guarner, Antoni Igual Úbeda, Josep Giner i Bernat Capó. Però el col·lectiu de col·laboradors més nombrós el formaven escriptors i estudiosos que començaven a aflorar, com Santiago Bru i Vidal, Beatriu Civera, Josep Escrivà, Frederic Moscardó, Josep Mascarell i Gosp, Josep Albaida i Francesc Puig i Espert, així com Bernat Garcia i Aparici, Vicent Perales Monchó, Baltasar Rull Villar i Guillermo Andreu Valls. I també Fina Medina, Jordi Pineda, Maria Beneyto, Fermín Cortés Muñoz, Carmelina Sánchez-Cutillas, Ángel Jiménez Torres, Josep J. Sanchis Zabalza, Amadeu Pitarch i Maria Antònia Franco.

Aquest ampli elenc de persones respon a la manera que tenia Nicolau Primitiu d’entendre el valencianisme. En la seua activitat nacionalista el propòsit era aglutinar tots els grups existents. Ho deixa clar amb la integració a la revista d’autors que havien estat represaliats pel franquisme, com és el cas d’Enric Soler i Godes i Antoni Igual Úbeda –que fa comentaris d’art i signa amb el pseudònim de Càndid, ja usat en El Camí–, o autors que vivien en l’exili com Francesc Puig i Espert. I això comportava certs perills. Per a garantir la supervivència de Sicània en el franquisme, s’hi combinaven articles afalagadors al règim amb textos identificats amb la reivindicació valencianista, embolcallats amb informacions històriques i culturals (Pérez Moragón, 2001). Evidentment, no es podia fer més en un règim feixista. Sicània, a diferència de Serra d’Or que comptava amb l’aixopluc de l’Abadia de Montserrat, no tenia cap poder fàctic protector. Els articles de Nicolau Primitiu i Vicent Badia estaven impregnats d’aquesta estratègia de supervivència, en la qual el valencianisme queda disfressat entre demostracions d’afecte al règim, eufemismes i metàfores. Mirem si no com es presenta la revista:

Sicania ha nacido para ofrendar nuevas glorias a España, pero glorias de cuño valenciano, frutos de la tierra sazonados con la savia vigorosa de un pueblo que no quiere diluirse y desvanecerse en gestaciones o procesos despersonalizadores que desconozcan o nieguen nuestras esencias fundamentales (Vicent Badia, Sicània, núm. 1).

Sicània s’apartarà de les algoleges sempre amenaçadores per les violències de rius i seguirà per sèquies i rius per a donar el rec mesurat i rialler que fecunde les Terres Valencianes i eleve llur Cultura i Economia (Nicolau Primitiu, Sicània, núm. 1).

Una ullada acurada als continguts de la revista deixen entreveure les concessions al règim. Es veuen clarament en l’article editorial, secció que rep els noms de «Per a ofrenar noves glories a Espanya» i «Tots a una veu», dos frases gens sospitoses d’antiespanyolisme extretes de l’Himne de l’Exposició de José Serrano Simeón amb lletra de Maximilià Thous i Orts. Els editorials, escrits per Vicent Badia, es mouen en un subtil estil de terres movedisses en què l’autor intenta plantejar reivindicacions valencianistes però afalagant al mateix temps Espanya i les virtuts pàtries per no irritar les autoritats franquistes. Així mateix, hi ha diverses seccions on es publiquen (en clau provincial) informacions oficials del règim, algunes extretes del BOE, així com activitats polítiques, socials i religioses situades dins de l’òrbita benpensant del nacionalcatolicisme. El títol d’aquestes seccions, que ocupen la major part de l’espai de Sicània, parla per si mateix: «La capital día a día», «Dietario cultural», «Alacant. Al peu del Benacantil» (secció escrita en castellà), «Valencia en el B.O.E.», «Castellón. Resumen informativo del mes», «Crónica regional del mes», «Hombres al servicio de Valencia» i «Cosmos valenciano. Valencia en España y en el mundo».

TAULA 2.1 Seccions de Sicània (1958­1959)

Font: Sicània, núms. 1-18. Elaboració pròpia.

En l’altra part trobem les seccions valencianistes, on hi ha una defensa de la cultura, la llengua autòctona i la identitat del País Valencià. Són apartats amb un clar compromís per la revalencianització del poble. Destaquen els apartats de Nicolau Primitiu, que en ocasions signa amb els pseudònims Erix de Sicania, Prometheus o Jaume el Tenaç, com per exemple «Missatges» (reflexions sobre el fet nacional valencià) o «Terra nostra: Bacàvia» (articles d’història dels territoris de llengua catalana). Hi ha també seccions com «Estudis de toponímia», «Lletres valencianes», «Notes lexicals», «Teatre», «Els nostres escriptors», «Temes valencians» o «Activitats de la societat valencianista Lo Rat Penat» que aborden temes d’història, literatura, geografia, llengua i tradicions festives i populars valencianes. En aquests apartats, el lector s’introdueix en personatges històrics valencians, com Jaume I, Ausiàs March, sant Vicent Ferrer o Joanot Martorell, des del punt de vista de la catalanitat lingüística del País Valencià. Un enfocament de la història que, evidentment, no s’ensenyava en l’escola franquista. Destaca també «Excursionisme», una secció que dóna a conéixer els espais naturals, coordinada per Emili Beüt, el qual signa amb el pseudònim Drac-Alat. Beüt fou també el corrector lingüístic de Sicània.

La defensa de la unitat de la llengua va estar present en Sicània de diverses maneres. Una d’elles, de forma subtil, en la secció «Lletres nostrades», on es reprodueixen a doble pàgina tres poesies de poetes contemporanis dels tres grans territoris del domini lingüístic: Catalunya, País Valencià i Balears. Una altra forma més directa, i també més atrevida, és la publicació en alguns números del «Mapa idiomàtic», on apareix una representació de les comarques dels Països Catalans sense divisions provincials, amb la lectura següent: «Ací teniu el nostre mapa idiomàtic: les comarques peninsulars on la nostra llengua és parlada i enlairada». A més d’això, Nicolau Primitiu i Badia van fer bastants referències en els seus articles a la llengua comuna compartida. En el cas del primer, com s’ha dit, trobem els termes Bacàvia per a denominar els Països Catalans i bacavés per a la llengua catalana; la secció «Terra nostra: Bacàvia» n’és ben paradigmàtica. Igualment, els dos impulsors de Sicània mostraren una gran preocupació per la identitat territorial del País Valencià enfront de concepcions despersonalitzadores i disgregadores. En aquest sentit és significatiu l’editorial de Vicent Badia «Los alicantinos son también valencianos», publicat en Sicània l’agost de 1959, on es manifesta en contra de l’alacantinisme provincialista amb arguments històrics on deixa clara l’adscripció d’Alacant a l’antic Regne de València, tot puntualitzant que «ningún alicantino que se precie de patriota podrá renegar de su condición de valenciano, a pesar de la cizaña que de vez en cuando se vierte entre pueblos hermanos con una finalidad que ciertamente no acertamos a comprender».

La preocupació pel reconeixement de la unitat de la llengua és acompanyada també de seccions que ajuden a conéixer la seua història i a escriure-la millor. Aquest és el cas de «Qüestions de la llengua literària i llengua popular», apartat coordinat pel filòleg Josep Giner que signa amb el pseudònim Guillem Renat Ferrís. La reivindicació valencianista es veu també en una sèrie de clams que apareixen inserits a mena d’eslògans publicitaris, però que realment són vertaderes crides de caràcter patriòtic. Són missatges que intenten transmetre a la ciutadania l’estima pel País Valencià i la llengua pròpia. Vegem-ne dos exemples:

Valencians! Llegiu llibres en la nostra llengua, perquè d’eixa manera conservareu i augmentareu l’esperit necessari per a defensar la nostra economia i entendre la cultura nostrada.

Sicània espera i desitja per a vos Bons Nadals i Ninou 1958-1959. I prega als simpatitzants que ens ajuden al recobrament de la terra nostra: València.

L’element religiós està molt present en Sicània, sobretot la defensa de la litúrgia en valencià, avançant-se uns anys de forma molt intuïtiva al Concili Vaticà II. La introducció de la llengua en el culte catòlic es veia com una necessitat bàsica per aconseguir la normalització de l’idioma. Una mostra evident d’això és la breu biografia que fa Sicània de Joan XXIII, on s’assenyala la sensibilitat del papa per transmetre l’Evangeli en les llengües vernacles. El text acaba amb el següent paràgraf: «El Papa Joan XXIII aprengué el dialecte venecià per acostar-se i dialogar amb el poble. Sacerdots valencians: parleu al poble en la llengua segons diu Sant Pau» (Sicània, núm. 5, p. 26). Es pretenia apel·lar a la legitimitat espiritual de l’Església per a justificar el que hauria de ser una cosa normal als temples: l’ús de la llengua autòctona en el culte.

El cristianisme és també per a la revista una manera de ser fidel a la identitat valenciana, ja que és Jaume I, el fundador del Regne de València, qui du la religió cristiana a aquestes terres. En aquesta línia, Sicània publicarà nombrosos escrits de temàtica religiosa, com ara pregàries, poesies, estudis històrics, reflexions espirituals i notícies religioses. La secció on més abunda aquesta informació és «Per a xiquets i grans», en la qual es publiquen poesies religioses i pregàries d’ús freqüent com el parenostre, l’avemaria o l’àngelus. Els autors d’aquesta secció són mossén Vicent Sorribes Gramatge i Ricard Sanmartín, director de la revista Pensat i fet, amic de Carles Salvador i fundador de l’editorial Lletres Valencianes. També hi trobem articles de reflexió moral de Beatriu Civera i Francesc Almela i Vives, així com estudis religiosos de Nicolau Primitiu, mossén Sorribes i Bernat Garcia Aparici. Amb aquest criteri de dignificar el valencià en la religió, Sicània va aconseguir distanciar-se totalment del nacionalcatolicisme castellà de la revista Aleluya de l’Arquebisbat de València.

Però Sicània també és innovadora en altres aspectes. Introdueix seccions d’informació local i comarcal que donen a conéixer les comarques valencianes en sentit ampli: la història local, la llengua, la geografia humana, les tradicions i les festes populars. Es tracta dels apartats «Comarcas valencianas» (escrita en castellà) i «Terres valencianes» (escrita en valencià). A més, amb el propòsit d’arribar al màxim del territori valencià, Sicània comptava amb corresponsals locals, com Domingo Carratalá (Alacant), Jordi Valor (Alcoi) o Salvador Borràs (Cullera). Cal assenyalar que l’enfocament d’aquestes seccions comarcals és valencianista, Sicània pretén «fer país» donant a conéixer els pobles i les comarques, fugint del provincialisme i de la informació oficial que hi donen dels diaris de València en «Noticias de nuestra región» de Las Provincias i «Levante al Día» de Levante. Per a Sicània no són prioritaris els esdeveniments d’actualitat de les comarques, el més important és conéixer-ne la història i tradicions, i en tot cas informar només de temes d’actualitat relacionats amb la cultura valenciana. Aquest criteri informatiu tindrà continuïtat després en les seccions comarcals de Valencia Cultural, Gorg i Saó.

Un altre aspecte interessant de la revista és l’ús que fa de la il·lustració. Sicània introdueix dibuixos i vinyetes d’humor gràfic d’Albert Peris. Aquest és també l’autor de les portades, les quals, a partir del número set i fins al final de la publicació, són dibuixos de reproduccions històriques on apareixen personalitats o edificis emblemàtics que rememoren la conquesta de València per Jaume I i l’època d’esplendor medieval del Regne de València. Les portades són també una manera subtil de fer valencianisme mit jançant la reivindicació d’un passat il·lustre i independent. En la primera plana apareixen reproduccions dels jardins del Parterre amb l’estàtua eqüestre de Jaume I, el Palau Reial de València (desaparegut arran de la invasió francesa), la reproducció del quadre de Cebrián Mezquita que representa Ausiàs March, el Palau de la Generalitat, una còpia del llenç de Constantí Gómez Salvador que representa Jaume I, la rendició de Peníscola al Conqueridor, el Rei Pere I el Gran de València iniciador de l’expansió mediterrània, el Misteri d’Elx o la Llotja de València, entre altres elements identitaris.

Tanta evocació valencianista arribarà a molestar al règim, que no dubtarà a assetjar Sicània. La censura, segons denuncia anys després Vicent Badia en Saó, va acabar amb la vida no sols de Sicània, també de Valencia Cultural i Gorg. Algunes mostres del control i de la repressió dels continguts que descriu Badia són, per exemple, evitar el nom complet de Regne de València i precedir-lo amb els mots «antiguo» o «histórico». A més, la llengua castellana havia de ser objecte d’honra, exaltació i respecte, i no era convenient fomentar la idea que València era postergada pel Govern. Tampoc devia usar-se l’expressió «provincias hermanas» per a referir-se a Alacant i Castelló, ja que per al poder franquista totes les províncies eren germanes sota la «comuna maternitat d’Espanya» (Badia Marín, 1980).

El censor que va assetjar Sicània va ser Manuel A. Zabala Díaz, delegat provincial de premsa del MIT. Aquest no parà de fer requeriments a Nicolau Primitiu per a limitar l’ús del català a un 20%, i per eliminar determinats termes i conceptes que denotaven un sospitós «regionalismo». Això ho denuncia Nicolau Primitiu en una carta adreçada a Vicent Badia el 5 de juny de 1959, en la qual es mostra excessivament cansat per l’acció repressora de la censura:

Per ço que respecta a Sicània mensual estem en un moment culminant de crisi a causa d’una galleguitis llapisrogitis [al·lusió a Franco i el llapis roig de la censura] que ens ha deixat per a l’arrastre; puix ha tatxat tots els clams, tots els titulars, el Missatge, els anuncis de llibres... part de la plana de Lo Rat Penat i més coses [...] Si hem de continuar hi ha que refer la revista per acoblar-la a les circumstàncies, ço és difícil, car l’ofensiva no és sobre’l contingut ans sobre la cultura valenciana i especialment la seua llengua com es veu clarament [...]. Estic atordit i desorientat puix aquesta política és capaç de descarregar a qualsevol i obra contra els seus propis interessos fabricant-se els seus propis enemics. Mireu que pretendre que posem títols castellans a articles valencians! A la llegua coneixerà tothom que és una imposició de la censura. I no volen que es diga que hi ha censura.¹

Nicolau Primitiu es refereix a la censura del número 12, on va decidir al final reproduir en el seu «Missatge» un fragment en castellà del Quixot. A final, l’editor, cansat de tant de control, va decidir tancar la revista al desembre de 1959 i continuar amb l’edició de llibres. I amb més motiu encara pel fet que Sicània resultava onerosa econòmicament, ja que no se sustentava de la publicitat, que no arribà a superar el 5% de l’espai. Nicolau Primitiu arribà a la conclusió que sense llibertat d’expressió no podia transmetre de forma clara els ideals valencianistes.

2.2 Valencia Cultural, cultura valenciana en castellà (1960-1964)

La revista mensual Valencia Cultural, dirigida per Vicent Badia Marín, continuà la tasca de Sicània. I això ho admet amb orgull Badia. De fet, bona part dels col·laboradors eren els mateixos, i bastants seccions rebien el mateix nom que en Sicània. En Valencia Cultural hi són José Marí Montañana com a editor i impressor, i Emili Beüt com a corrector lingüístic i coordinador de la secció «Excursionisme», que ara eixirà en castellà. Trobem igualment el filòleg Josep Giner en «Qüestions de llengua literària i llengua popular» i Vicent Sorribes que du els apartats «Un poc de religió» i «Del meu rebost», on escriu pregaries litúrgiques i poesies en català. Hi és també l’alcoià Jordi Valor amb les seues reflexions sobre la cultura valenciana en la «Talaia de les arts i de les lletres». Valencia Cultural arribà a tenir un tiratge de 4.000 exemplars, n’eixiren 52 números entre maig de 1960 i agost de 1964.

Per altra banda, Valencia Cultural ampliarà la cobertura d’informació local i comarcal, escrita majoritàriament en castellà i recollida de forma dispersa en les seccions «Comarcas valencianas», «Escudos valencianos», «Empresas valencianas», «Reportajes de Valencia Cultural» i «Ciudades valencianas». En l’àmbit de la informació de proximitat, Valencia Cultural va promoure molt la informació de tipus geogràfic i històric elaborada per membres de l’Associació de Cronistes del Regne. Sovint apareixen articles de cronistes oficials dels pobles, cosa que contribueix a reforçar la percepció d’un territori més enllà de les províncies.

Les novetats en l’equip de col·laboradors de Valencia Cultural són Josep Mascarell (que viu a Coppet, on escriu la secció «Des de Suïssa»), Josep Albero i Garcia, Andreu Baldó, Adrià Espí i el poeta Enric Duran i Tortajada, que coordina les seccions literàries «De los tiempos idos» (relats literaris breus escrits en castellà) i «Full líric» (poesies en català). A més, també hi és Leandro de Saralegui i l’arquitecte municipal de València, Josep Albert Mitjavila, els quals escriuen sobre temes d’art. També hi col·laboren Josep Ramon Costa Altur, Rafael Ràfols Camí i Josep Maria Soler. Així mateix, Valencia Cultural comptarà amb alguns col·laboradors esporàdics, entre els quals destaquen Joan Fuster, que fa crítica literària, i Enric Soler i Godes, que enceta la secció «Els mesos de l’any» on analitza cada mes des del punt de vista agrícola i festiu, i introdueix un recull de dites populars pròpies del mes.

Tot i que Valencia Cultural segueix els passos de Sicània, l’ús del valencià serà menor. El MIT, vista l’experiència de la seua antecessora, imposa a Valencia Cultural un percentatge màxim de textos en vernacle d’un 10%, segons consta en l’escrit d’autorització de la revista de 20 de febrer de 1960. I tot això malgrat que el nombre de seccions en català és superior (Badia Marín, 1980). Fent un recorregut per les seccions de la revista, tal com es pot observar en la taula 2.2, les més importants estan escrites en castellà –algunes de les quals paradoxalment en Sicània s’escrivien en valencià. La pressió del delegat provincial del MIT arribà fins a aquests extrems. El subtítol de la revista, «Economía, Historia, Literatura, Geografía», delata els temes predominants, els quals bàsicament són d’actualitat, cultura valenciana, literatura en català, estudis de caràcter històric i lingüístic del País Valencià, cròniques sobre tradicions, festes i història local i comarcal, temàtica religiosa, poesia i excursionisme. Tot això distribuït en vint-i-nou seccions.

De totes les temàtiques, la religiosa va assolir especial atenció, ja que la revista coincideix amb els anys del Concili Vaticà II. La novetat ara és que apareixen bastants escrits, tant del director com dels col·laboradors i lectors, demanant el culte en llengua autòctona. En aquest sentit, cal destacar dues iniciatives amb les quals s’intenta pressionar l’Arquebisbat perquè aprovara l’ús oficial del català en la litúrgia d’acord amb el Sacrosanctum concilium (Constitució sobre la Sagrada Litúrgia), norma que autoritza la substitució de la missa en llatí per les llengües vernacles de cada país. La primera acció va consistir en una campanya de recollida de signatures que posà en marxa el 1964 Lo Rat Penat per forçar a l’arquebisbe, Marcelino Olaechea, a l’adopció del valencià en els actes de culte. Però aquest no tenia cap interés en l’assumpte i va substituir el llatí pel castellà. Valencia Cultural va donar suport a aquesta campanya en la qual es van recollir unes vint mil signatures, tot i que no va aconseguir els seus objectius. Tanmateix, aquesta iniciativa a favor de la litúrgica en valencià va plantar una línia de lluita que després continuaran la UDPV i les revistes Gorg i Saó.

TAULA 2.2

Seccions de Valencia Cultural (1960­1964)

Font: Valencia Cultural, núms. 1-52. Elaboració pròpia.

La segona iniciativa va sorgir de la mà de Vicent Badia, el qual denunciarà en Valencia Cultural la política antivalenciana de l’Església. Ho féu en l’editorial «Diumenge en missa» d’agost de 1964, on acusava la jerarquia eclesiàstica d’incomplir les indicacions del Vaticà II per no adaptar la litúrgia al valencià. Badia assevera : «El clergat valencià ha entés que el castellà és la llengua del poble i, consegüentment, ensenya al poble a resar en castellà. Està clar com l’aigua clara: l’Església Valentina va substituint el llatí pel castellà». I reivindica finalment: «Que en pobles de llengua valenciana es faça en valencià la missa i la predicació» (Badia Marín, 1964). El periodista posà el dit en la nafra, però no canvià les coses. Més de mig segle després de la publicació d’aquest article la ferida continua oberta, l’Església segueix ancorada en el castellanisme més absolut, fet que contrasta amb el procés de promoció de la llengua desenvolupat per la Generalitat. Fer missa en valencià avui depén del voluntarisme dels sacerdots i no tant d’una línia normalitzadora marcada per l’arquebisbat. Ni Marcelino Olaechea, que posà l’Església al servei de l’Estat franquista, ni els seus successors, José María García Lahiguera (1969-1978) i Miguel Roca Cabanellas (1978-1992), no van voler fer una política de valencianització de l’Església. Tampoc ho han fet els arquebisbes que han vingut després. L’únic pas important realitzat en aquesta direcció ha estat l’edició el 1975 del Llibre del Poble de Déu de Pere Riutort (missal oficial en valencià aprovat per tots els bisbes del País Valencià i autoritzat pel Vaticà), el qual no ha rebut el degut suport de l’arquebisbat i avui sols és utilitzat en missa per una minoria de rectors.

A més de la litúrgia, la reivindicació valencianista en Valencia Cultural abraçarà altres camps. La reducció del percentatge d’ús del valencià no va restar valencianisme a la revista, simplement, s’hi promocionava la cultura valenciana en castellà. Tanmateix, Valencia Cultural féu més concessions al franquisme que Sicània, una altra opció hauria estat suïcida. El rebuig del règim a la llengua catalana portava a aquestes contradiccions. Els temes tractats en l’article editorial, signat per Vicent Badia, ho deixen ben clar. El seu punt fort és la reivindicació de la cultura, la llengua i la identitat valenciana, així com la revalencianització de la societat; això sí, fent una barreja retòrica on la valenciania va unida a un cert espanyolisme, com manaven els cànons del règim. Tanmateix, s’aprofità la revista per a inserir aquelles idees del «regionalismo bien entendido» que podia suportar el règim. Valencia Cultural es proclama al «servei dels interessos de la nostra terra» i té el desig de «servir al Reialme i a la llengua i cultura afins» (Badia Marín, 1961b). I de la mateixa manera que Sicània, continua donant informació de les activitats de Lo Rat Penat i del Centre de Cultura Valenciana, aglutinant els febles crepuscles valencianistes que podien a dir alguna cosa en la València franquista.

Altrament, Valencia Cultural va publicar clams en defensa de les senyes d’identitat del País Valencià, malgrat que aquestes crides eren una de les coses que més irritava els censors. No oblidem que en aquests clams hi ha un transfons subliminal de cert malcontentament per la situació d’opressió que vivia la nostra cultura. Heus-ne ací alguns exemples:

Valencià: no sigues indiferent als problemes de la terra. Valencia Cultural demana la teua ajuda.

La Señera es símbolo de amor a Valencia, no dejes de colocarla en tu despacho, en el vestíbulo de tu casa, en la ventanilla trasera de tu coche.

Valenciano: de la abundancia de corazón habla la lengua. ¿Te ocupas mucho de Valencia? Aquí tienes una revista a su servicio. Hazla tuya.

Poseu a València en el lloc que li pertany. Valencia Cultural vos ajudarà.

En tota llar devia haure una Senyera, un Vicent Ferrer i una Maria del Puig. Són la màxima representació del Reialme, la Pàtria Valenciana.

La llengua és a la Pàtria lo que la terra als arbres, l’arrelam que l’apreta, els troncs que l’ennobleixen. Les branques que s’eixamplen per donar-li son ombra i a la volta son fruit.

València, Catalunya i Mallorca tenen a l’ordit nacional una indiscutible afinitat cultural. Valencia Cultural no perd d’esment eixa idea.

Vicent Badia era un home avançat per al seu temps. Davant les polèmiques suscitades per l’edició dels llibres Nosaltres, els valencians i El País Valenciano de Joan Fuster, amic personal d’ell des de la universitat, Badia adoptà una posició moderada, fent pública una sèrie de crítiques al plantejament de les obres, però deixant clar que Fuster és un patriota que mereix el respecte dels seus conciutadans (Colomer, 1996: 131-133). Els llibres de Fuster aixecaren una forta polèmica en la premsa sobre el nom de la llengua, que ell denomina «català» sense embuts. Tot i que els cercles valencianistes oficials de l’època usen el terme «llengua valenciana», Badia no qüestionà mai la unitat de l’idioma. Ho deixa clar en Valencia Cultural en un comunicat publicat al juliol de 1961: «La lengua es una. Sus manifestaciones regionales son de una rica variedad que ha sido estudiada y sistematizada por la obra no superada hasta hoy del Diccionari Català­Valencià­Balear». Però en un afany conciliador afegeix el següent: «Atribuyéndolo sólo una importancia adjetiva a la denominación de la lengua, consideramos legítimo y conveniente hablar de lengua valenciana» (Badia Marín, 1961a).

I ho constata una vegada més en l’article «Homenatge a mossén Antoni Maria Alcover», publicat el 1962 amb motiu del 50é aniversari del naixement de l’iniciador del Diccionari català­valencià­balear i l’acabament de l’obra aquell mateix any. Ho explica així:

Potser que el Diccionari Català­Valencià­Balear haja estat el miracle de salvaguardar la permanència de la nostra llengua malgrat el decaïment en què ha viscut fins ara [...] Plenament identificats amb l’obra immensa, fonamental, dels hòmens del Diccionari Català­Valencià­Balear, Valencia Cultural palesa la seua satisfacció i adhesió incondicional a l’estimable patrici En Francesc de Borja Moll, i al caríssim filòleg valencià, col·laborador de l’obra, En Manuel Sanchis Guarner (Badia Marín, 1962).

També és significatiu, pel que fa a la defensa de la llengua, la reproducció en Valencia Cultural, en febrer de 1964, de l’article de Carles Salvador titulat «Necessitat d’una ensenyança valenciana», publicat en el Butlletí de l’Associació Protectora de L’Ensenyança Valenciana de Lo Rat Penat. Salvador reivindica en ple franquisme l’ensenyament del valencià i en valencià a l’escola –això, deu anys abans de l’aparició de les primeres escoles en valencià (Tramuntana, La Gavina i La Nostra Escola Comarcal) i dinou abans de l’aprovació de la LUEV.

És una aberració pedagògica l’educar i l’instruir amb un mateix idioma infants de llengües diferents. L’aberració, o si voleu absurd, no és una conquesta moderna, sinó de la governació del primer Borbó que reduí tot l’Estat espanyol «a las mismas leyes de Castilla» [...] L’Estat, però, no ens resoldrà el problema, ara per ara. És precís que el País Valencià òbriga els ulls i el cor i que organitze el seu ensenyament per als seus fills (Salvador, 1962).

És de suposar que amb els plantejaments esmentats la pressió de la censura s’accentués més. De fet, Valencia Cultural tancà a l’agost de 1964. És en l’últim número on Badia escriu el seu polèmic article «Un diumenge en missa». Pura casualitat, o és que la revista ja havia arribat al límit del que podia suportar tant econòmicament com de pressió del franquisme?

Sicània i Valencia Cultural, encara que accepten la unitat de la llengua catalana i aporten un balanç positiu en la recuperació de la consciència valenciana, encarnen un valencianisme tradicional de preguerra on el País Valencià –aquests valencianistes prefereixen la denominació Regne de València– està adscrit a Espanya i sols pot mantenir llaços d’unió amb Catalunya i Balears en allò referent a la cultura i la llengua. Es tracta d’un valencianisme que no assumeix el nacionalisme modern fusterià, que propugna sense ambigüitats el nom de «català» per a la llengua i una adscripció nacional del País Valencià als Països Catalans on cap la possibilitat fins i tot d’una unió política. Aquest pas cap al nacionalisme fusterià sí que el faran sense por Gorg, Saó i El Temps. Les coses segurament no hagueren pogut ser d’una altra manera. Cal tenir en compte que Sicània i Valencia Cultural, tot i que Nicolau Primitiu i Vicent Badia eren dos homes avançats per a la seua època, topen amb les limitacions d’una dictadura xenòfoba contra la cultura valenciana.

No oblidem tampoc que el franquisme permetia l’activitat de dos entitats valencianistes conservadores com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana (avui Acadèmia de Cultura Valenciana, adscrita al blaverisme), on hi havia gent adepta al règim defensora d’un regionalisme valencià folkloritzant. I no és tampoc casualitat que aquestes dues entitats en democràcia acaben inclinant-se per les tesis blaveres anticatalanistes i el secessionisme idiomàtic. I el més evident: Gorg, Saó i El Temps són revistes creades per persones que s’havien forjat en la lluita antifranquista, en partits clandestins nacionalistes i en cercles culturals i intel·lectuals oberturistes, de la Universitat de València i del catolicisme progressista, que havien assimilat els plantejaments nacionalistes de Joan Fuster.

2.3 Al Vent (1964-1969), un cant de llibertat

A Castelló de la Plana apareix l’any 1964 la revista Al Vent en la confecció de la qual participaren destacats militants de la UDPV. Al Vent és dirigida, en diverses etapes, per Frederic Rivas, Albert Sánchez-Pantoja i Vicent Miquel i Diego, i es materialitza en disset números de 1964 a 1969. Albert Sánchez-Pantoja i Vicent Pitarch recullen la història d’aquesta singular publicació escrita íntegrament en català en el seu il·lustratiu llibre El Combat per la premsa. Al Vent havia sorgit de la iniciativa d’un grup de joves del Club d’Estudiants de l’Institut Francesc Ribalta i el Grup Castellonenc d’Estudis, que organitzaven activitats culturals, excursions i obres socials. Per mediació de mossén Joaquim Amorós, rector de la parròquia de la Santíssima Trinitat, la revista va aconseguir la protecció del bisbe de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol, defensor de la normalització del vernacle en la litúrgia. De fet, Al Vent s’editava en ciclostil en una vietnamita als baixos del palau bisbal. Tan evident era la protecció eclesial que mossén Amorós aconsellà que en la portada figurés el domicili de la redacció en la llar parroquial de la Trinitat i el de la impressió als Tallers Gràfics del Palau Bisbal.

La revista agafava el títol de la popular cançó de Raimon, reivindicant nous vents de llibertat. Els seus continguts foren fonamentalment culturals i religiosos. Dels 300 exemplars inicials de tirada del primer número va arribar a 1.200 en un monogràfic especial dedicat al Vaticà II, que incloïa un editorial signat per Josep Pont i les col·laboracions dels valencianistes Vicent Miquel, Josep Espasa, Robert Moróder i Albert Sánchez-Pantoja, entre altres. Cal dir que entre els joves estudiants promotors de la revista hi havia certa imprecisió ideològica a nivell polític, si bé tenien clar que volien la plenitud dels drets nacionals del País Valencià i que aquesta reivindicació havia de ser prioritària en el debat entre partits. Frederic Rivas sintetitzà aquesta estratègia amb una frase molt descriptiva: «Primer, cal que fem un país que mai no hem fet: Després, ja discutirem de quin color el pintem» (Pitarch i Sánchez-Pantoja, 2009: 53). Això no obstant, des de València vingueren aviat les influències de la UDPV, que al final impregnà la revista de la seua visió cristiana. De fet, els principals col·laboradors foren Ernest Sena, Rafael-Lluís Ninyoles, Màrius Viadel i Francesc Pérez Moragón, persones que anys després col·laboraran en diverses revistes valencianistes. Però el cercle de col·laboradors d’Al Vent ultrapassà la UDPV, ja que trobem gent que no milita en aquest partit, com Lluís Vicent Aracil i els rectors Vicent Sorribes i Josep Espasa. En els últims mesos de la revista hi hagué la idea entre els col·laboradors, d’acord amb Joan Senent, de prolongar-ne la durada passant-la a impremta i donant-li més abast, però això no va prosperar i finalment Senent va llançar pel seu compte Gorg (Xambó, 1995: 171-186).

2.4 Gorg, un oasi de cultura a la València franquista (1969-1972)

La revista Gorg, fundada a València per Joan Senent Anaya, és una publicació bibliogràfica valencianista escrita íntegrament en català. Es publicaren 29 números entre juny de 1969 i abril de 1972. Gorg va afavorir la normalització cultural valenciana en el marc de la cultura catalana i una relació fluida amb la cultura europea del moment, ja que donà a conéixer les obres d’autors destacats del pensament europeu i de la cultura catalana mitjançant comentaris, fragments i crítiques de novetats bibliogràfiques. Va ser una revista de resistència cultural, en la qual participaren una generació de literats i humanistes d’allò més selecte, bastants d’ells de l’anomenada «generació valenciana dels seixanta». Hi van escriure destacats escriptors en llengua catalana nascuts abans de la guerra, com Enric Valor, Josep Maria Capdevila, Josep Maria Llompart i Joan Fuster, així com joves periodistes, escriptors i professors del món universitari valencià que comencen a publicar les seues obres i que, anys després, adquiriran lideratge en la Transició i la democràcia, com és el cas de Josep Maria Soriano, Amadeu Fabregat, Valerià Miralles, Josep Vicent Marqués, Vicent Soler, Rodolf Sirera, Ernest Lluch, Rafael Lluís Ninyoles, Trinitat Simó o Tomàs Llorens.

Malgrat la seua curta durada, tres anys, Gorg ocupa un lloc meritori en la història de la premsa en català al País Valencià. Té el mèrit d’haver posat en contacte els lectors amb la cultura catalana i europea del moment. Aquesta línia editorial molestarà evidentment el poder franquista, fins al punt que Senent es va veure obligat a tancar la revista a l’abril de 1972 per ordre del MIT, aleshores dirigit per Alfredo Sánchez Bella, el ministre que tancà també el diari Madrid el 1971. A Gorg li tocà viure el tardofranquisme, un temps en què el règim fa crisi per tots els costats però manté encara intactes els seus òrgans repressors. Un temps de mobilització estudiantil i de ressorgiment del sentiment identitari, un temps de profunds canvis socials, econòmics i culturals. Són els anys en què comença a expandir-se en àmbits universitaris i cercles culturals l’obra de Joan Fuster. Aquest ambient fa pensar a Senent que el projecte de Gorg podria tenir eixida.

«Clot pregon en el llit d’un corrent d’aigua, on aquesta s’entolla o alenteix el seu curs»: aquest és el significat de la paraula gorg, segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. Amb aquest nom tan suggeridor inicia Joan Senent l’aventura de Gorg. La seua idea era fer una revista d’acollida d’un corrent, el valencianisme, per a alentir-lo i fer-lo reflexionar per esbrinar cap on podia anar. La publicació, de periodicitat bimestral i amb 48 pàgines, es venia en quioscos i llibreries a un preu de 10 pessetes. La seua difusió arribà a bastants indrets de tot l’àmbit lingüístic català, mitjançant la fórmula de subscripció, com ho demostren les nombroses cartes al director felicitant la iniciativa d’aquesta revista. Gorg arribà a tenir una tirada de 8.000 exemplars. De fet, segons Joan Senent, la revista tingué un gran èxit d’eixida, encara que era conscient que s’enfrontava a un doble problema: per una banda, un poble analfabet en la seua llengua, cosa que du al rebuig de la llengua culta: el català; i per una altra, l’apatia vers la cultura valenciana que mostraven les forces vives del règim. Dels franquistes deia el següent: «En cuanto a los de derechas demostraron, una vez más, que estaban más muertos que vivos, sin ninguna aspiración real, a no ser que se considere aspiración no hacer nada en ningún sentido» (Senent, 1976: 70).

La idea de crear la revista Gorg defineix bastant els ideals del seu fundador. Joan Senent Anaya (València, 1916-1975) era un home que creia que la cultura pot canviar i millorar la societat de forma pacífica. «La cultura es progreso pacífico, la mejor vía para una efectiva evolución social», afirmava. Manuel Sanchis Guarner (1976) el defineix com «una gran persona en l’ordre moral –molt entranyablement addicta als familiars i als amics i molt generosament liberal–, però sobretot fou un idealista ben altruista». L’ideal valencianista li venia de nissaga. Son pare, Joan Senent Ibanyes, va ser un valencianista de preguerra, notable arqueòleg i col·leccionista, i creà en vida els premis literaris que duen el seu nom, que atorgava la Caixa d’Estalvis de València. Aquests premis tindran un seguiment informatiu en Gorg. I el seu oncle, Nicolau Primitiu, era un il·lustre pròcer que –com s’ha dit– creà l’editorial i la revista Sicània. Joan Senent, seguint els passos de son pare, recolza la cultura valenciana, no sols amb l’edició de Gorg, sinó també promovent la fundació de llibreries a la ciutat de València. Els locals de Can Boïls, Concret i Tres i Quatre eren propietat de Senent, que en cedia l’ús en condicions enormement favorables. Senent donà també suport a Brot, una petita distribuïdora de llibres en la nostra llengua (Sanchis Guarner, 1976: 7-9).

Joan Senent

(Arxiu de Saó Edicions).

Manuel Sanchis Guarner assenyala que l’objectiu de Joan Senent, jurista de titulació i propietari de l’Autoescola Senent i de l’Editorial Gorg, era crear una revista literària de divulgació perquè els joves escriptors i estudiosos que escrivien en català començaren a comunicar-se i que els seus llibres arribaren al gran públic. Traure una revista en català en aquell temps era una aventura arriscada, i més tenint en compte els antecedents de Sicània i Valencia Cultu­ ral, però Senent va aconseguir el permís oficial del MIT inscrivint la revista com a butlletí bibliogràfic, una fórmula que tenia també com a objectiu garantir la supervivència de la publicació i protegir-la de les urpes del règim. Joan Senent va sol·licitar l’autorització el 25 de febrer de 1968 i el 19 de desembre del mateix any el MIT li la va concedir. La novetat és què la revista ix totalment en català, sense les limitacions que havien estat imposades a Sicània i Valencia Cultural.

L’objectiu de Senent era mantenir Gorg com a revista bibliogràfica uns quatre anys per a guanyar i consolidar un públic, i després donar el salt cap a un periòdic d’informació general. Gorg comença a fer camí pel juny de 1969 com a única revista de la seua especialitat, ja que les revistes en català més representatives del moment, Serra d’Or i Oriflama de Catalunya, si bé eren també culturals no estaven limitades exclusivament a l’anàlisi bibliogràfica. Gorg es construeix sobretot de reproduccions de fragments de llibres, ressenyes d’obres i informació de novetats editorials, acompanyades de breus comentaris sobre els autors, a més d’entrevistes i cròniques culturals diverses, que tractaven principalment temes de literatura, història, lingüística, filosofia, sociologia i art. Gorg defugia del localisme. De fet, les obres ressenyades no sols eren d’autors valencians sinó també de Catalunya i Balears, així com d’escriptors significatius del pensament europeu i nord-americà.

TAULA 2.3 Informació predominant de la revista Gorg (núms. 1­26)

Font: Senent (1976). Elaboració pròpia.

Pel que fa a la cultura europea, Gorg es farà ressò d’obres d’autors de l’Escola de Frankfurt, l’existencialisme i l’estructuralisme, entre altres corrents. Les obres ressenyades són obres traduïdes al català de l’anglés, alemany, francés i italià publicades per editorials de Barcelona, principalment Edicions 62. L’existència de la revista coincidia amb un reviscolament per les noves obres del marxisme, que arribaven a les llibreries valencianes com Tres i Quatre, Can Boïls, Concret i Dávila, entre altres. Així, la revista va comentar o reproduir fragments d’autors del marxisme heterodox frankfurtià com La por a la llibertat i L’art d’estimar d’Erich Fromm, la Crítica de la tolerància pura de Robert Paul Wolf, Barrington More i Herbert Marcuse, o Lenin i la filosofia de Louis Althusser. I llibres clàssics del marxisme ortodox com les obres de Friedrich Engels: Fuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya i Aportacions a la història del moviment obrer. I també una de les obres cabdals de l’estructuralisme lingüístic: La llengua en la humanitat, la nació i l’individu d’Otto Jespersen.

En el nostre àmbit lingüístic, Gorg va donar una acurada informació d’obres d’història, llengua i cultura del País Valencià tant d’autors ja coneguts com d’altres emergents, sense oblidar les novetats bibliogràfiques de Catalunya i Balears. Entre altres obres significatives, en el camp de la lingüística Gorg ressenyà i publicà fragments de La llengua dels valencians de Manuel Sanchis Guarner, L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla de Vicent Miquel i Diego, El conflicte lingüístic valencià de Rafael Lluís Ninyoles, i Consciència i normalització lingüística en el País Valencià de Lluís Alpera. També va fer recensions sobre el Vocabulari valencià­caste­ llà de Francesc Ferrer Pastor, l’Informe sobre la llengua catalana de Josep Melià i Pericàs, i Millorem el llenguatge d’Enric Valor. A més, la revista també es farà ressò d’obres cabdals per a entendre la història, geografia i economia valenciana, com per exemple Aproximació a la història del País Valencià de Joan Reglà, Els fonaments del País Valencià modern de Sebastià Garcia Martínez, El litoral valencià de Vicenç M. Rosselló, el Nomènclator geogràfic del País Valencià, La inquisició al País Valencià de Manuel Ardit i Blasco Ibáñez: política i periodisme de F. León Roca. I per descomptat, de les obres de Joan Fuster, tan decisives en la configuració del nou valencianisme. Per una altra banda, Gorg donà una gran cobertura a l’obra col·lectiva L’Estructura econòmica del País Valencià, coordinada per Ernest Lluch, Ricard Pérez Casado i Manuel Pérez Montiel, en la qual participaren 19 destacats especialistes en història i economia. «Un llibre eina», com el defineix Gorg en l’editorial del número 14. Finalment, la revista també informà del I Congrés d’Història del País Valencià celebrat a les ciutats de València, Castelló i Alacant del 14 al 18 d’abril de 1971, organitzat per la Universitat de València. Una fita cívica i historiogràfica, coordinada per l’historiador Emili Giralt, on van participar prop de 700 especialistes que analitzaren en català diferents aspectes històrics, geogràfics i culturals del territori valencià en un conjunt de quasi 400 comunicacions.

Darrere de reflexions tan intel·lectuals estaven algunes de les primeres plomes de la cultura valenciana del moment. Gorg serà una plataforma de construcció de lideratge. Bona part dels seus promotors i col·laboradors tindran gran protagonisme intel·lectual, polític i cívic durant la Transició i la democràcia. La revista, malgrat la seua curta durada, arribà a comptar amb 121 col·laboradors. En el quadre següent vénen descrites les seccions i les persones que hi escriuen.

TAULA 2.4

Seccions, continguts i col·laboradors de Gorg (1969­1972)

Font: Revista Gorg, núms. 1-29. Elaboració pròpia

2.4.1 El tàndem Enric Valor­Josep Maria Soriano Bessó

L’editor i director oficial de la publicació fou Joan Senent, però la coordinació la exerciren el tàndem format per Enric Valor i Josep Maria Soriano Bessó. Enric Valor s’encarregà fonamentalment de la correcció de la revista i de la coordinació de les seccions «Terres i gents» i «Millorem el llenguatge». Per la seua banda, Soriano Bessó (un jove periodista provinent de la JARC que arriba a Gorg recomanat per Vicent Ventura) va ser el director real, ell va donar a la revista una estructura periodística per seccions, alhora que escrivia en els apartats «Editorial», «Comentaris i Fragments» i «Diàleg» on signava amb el pseudònim de Josep Puig-Alt.²

Enric Valor (Arxiu de Saó Edicions).

Josep M. Soriano Bessó (Arxiu de Saó Edicions).

Enric Valor (Castalla 1919-València 2000) quan entra en Gorg ja és un narrador notable i un gran difusor de la normativa gramatical. En la República col·laborà en les revistes El Tio Cuc, El Camí, El País Valencià i La República de les Lletres. En la postguerra es féu un assidu de la biblioteca de l’Ateneu Mercantil de València, on va conéixer Joan Senent. El 1949 formarà part de la Secció de Literatura i Filologia de Lo Rat Penat, juntament amb Carles Salvador, Ferrer Pastor, Soler i Godes i Josep Giner. Sota la direcció de Carles Salvador, va impartir el primer curs de gramàtica valenciana. Entre 1950 i 1958 publicà tres volums de les Rondalles valencianes a l’Editorial Torre i el 1960 la primera edició de L’ambició d’Aleix. La col·laboració de Valor en Gorg va aportar a la revista una qualitat lingüística no aconseguida en revistes valencianistes anteriors. A més d’això, l’escriptor duia la secció «Terres i gents», la qual agrupava tres subseccions: una sobre llengua, una altra dedicada a les comarques (descripció històrica i geogràfica de cada comarca) i una tercera que incloïa biografies de literats i personatges històrics valencians, titulada «Vides d’ahir i d’avui». Valor també coordinà la secció «Millorem el llenguatge», que rep el nom del seu llibre publicat per l’Editorial Gorg. Aquest apartat oferia una mena de curset de llengua per capítols per aprendre a escriure valencià. Valor signà també bastants articles de crítica literària i de divulgació lingüística en les seccions «Comentaris i fragments» i «Taula de novetats».

El paper de Josep Maria Soriano (Alaquàs, 1944) serà també determinant en Gorg. Llicenciat en dret i periodista, lligat a les plataformes de la JARC i ideològicament antifranquista. En el moment d’entrar en Gorg, Soriano Bessó col·laborava com a corresponsal del País Valencià en diverses publicacions de Catalunya, com Serra d’Or, Tele­eXprés, Oriflama i La Vanguardia. En Tele­ eXprés duia la corresponsalia juntament amb Ferran Vidal, el qual col·laborava també en Gorg en la secció «Economia». Soriano Bessó entrà en contacte amb el món valencianista a la Universitat de València. Els valencianistes editaven llavors les revistes Diàleg (febrer 1961-juny 1962) i Concret (de gener a maig de 1963) i organitzaven excursions a l’Abadia de Montserrat. És en aquest ambient on entra en contacte amb militants de la UDPV i coneix Vicent Miquel. Amb aquest bagatge cívic i periodístic, Soriano es farà càrrec de la coordinació periodística de Gorg. Donarà a la revista un caire modern. Augmenta seccions, incorpora el format amb tres columnes i aporta nous col·laboradors. A més de les tasques tècniques de maquetació, Soriano va escriure en les secció «Diàleg», «Comentaris i fragments», «Economia» i «Taula de novetats».

Josep Maria Soriano era des de 1961 militant de la Joventut Agrària Rural Catòlica (JARC), grup d’apostolat seglar d’Acció Catòlica del qual van eixir un nucli de persones que a través de la cooperativa Coinser (Cooperativa Industrial de Serveis) arribaran a fundar les cooperatives Consum, Caixa Popular, Florida Centre de Formació i La Nostra Escola Comarcal. Soriano Bessó serà anys a venir un dels fundadors de Saó i membre del consell de redacció d’aquesta revista entre 1976 i 1979, any en què assumirà la direcció de Caixa Popular, càrrec que va exercir fins el 1993, quan n’ocuparà la presidència fins a la primavera del 2015 [JMS].

Gorg, a més, incorpora una altra millora que la diferencia bastant de les seues predecessores Sicània i Valencia Cultural. Es tracta de les portades, dissenyades en una línia marcadament avantguardista per l’Equip Crònica, grup format per Manolo Valdés, Rafael Solbes i Juan Antonio Toledo, molt actiu entre 1963 i 1981 (data en què va morir Rafael Solbes). En Gorg trobem també portades d’Andreu Alfaro, Viñes Alonso i l’equip artístic de Publipress, empresa de publicitat dirigida per Vicent Ventura en la qual participava el fotògraf Francesc Jarque.

2.4.2 El primer focus periodístic cultural del nou valencianisme fusterià

Gorg fou una experiència de resistència cultural. En la publicació col·laboraren lletraferits valencianistes veterans i joves que començaven a despuntar en les lletres catalanes. Comptà amb destacats homenots del valencianisme cultural, alguns d’ells nascuts abans de la Guerra Civil que havien représ l’activisme cultural en la postguerra, com és el cas d’Enric Valor, Joan Fuster, Sanchis Guarner i Josep Giner. I també el gran estudiós de la literatura catalana i crític literari Josep Maria Capdevila,³ el qual féu crítica literària en les seccions «Comentaris i fragments», «Taula de novetats» i «Lletres» –especialment interessants són les seues reflexions sobre Tirant lo Blanc i la poètica de Maragall, Verdaguer i Guasch. També hi va col·laborar el poeta i assagista mallorquí Josep Maria Llompart, el qual analitza en profunditat la primera obra poètica de Lluís Alpera en la secció «Comentaris i fragments».⁴

Josep Giner i Marco (València, 1912-1997), també conegut com Guillem Renat i Ferrís –pseudònim (cognoms dels seus avis) que utilitzà per passar desapercebut en el franquisme–, va ser deixeble de Pompeu Fabra i Joan Coromines, amb els quals va establir una relació personal i professional. Va ser un defensor del fabrisme a València, i gran estudiós dels trets gramaticals i lèxics peculiars valencians. Col·laborà amb destacats filòlegs i escriptors de la postguerra, com Joan Coromines, Josep Gulsoy, Francesc Ferrer Pastor i Enric Valor (Ferrando i Cortés, 1997). Josep Giner va escriure en totes aquelles publicacions valencianistes on podia manifestar la seua concepció de la llengua, com ara Sicània, Valencia Cultural, Gorg i Saó. En Gorg va expressar les seues idees lingüístiques en la secció «Terres i gents».

De tots els intel·lectuals de preguerra que col·laboraren en Gorg, volem ressaltar la figura de Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981), filòleg, historiador i escriptor, que tanta estima i prestigi havia guanyat entre el món valencianista per la seua ingent obra filològica i històrica i pel seu talant conciliador, malgrat haver sofert la repressió del franquisme en un camp de concentració a Salamanca i un penal de Madrid entre 1939 i 1943. Com és sabut, va ser col·laborador del setmanari republicà El Camí i un dels signants de les Normes de Castelló de 1932. En Gorg, Sanchis Guarner va escriure sobre llengua i cultura en les seccions «Comentaris i fragments» i «Terres i gents», on va mostrar el seu gran bagatge filològic adquirit en temps de la República i la postguerra. Entre les seues obres ja conegudes durant el seu pas per Gorg, cal destacar La llengua dels valencians (1933), la Gramàtica va­ lenciana (1950) i la seua col·laboració amb Francesc de Borja Moll en l’elaboració del Diccionari català­valencià­balear, durant el seu desterrament a Mallorca entre 1943 i 1959. El 1959 torna a València i el 1960 fou nomenat professor en la Universitat de València, des d’on desenvoluparà una intensa tasca a favor de la normalització i la unitat de la llengua.

El pas de Joan Fuster per Gorg va ser també interessant. El seu pensament teòric al voltant de la qüestió nacional valenciana gravitarà en tot moment en Gorg. La seua empremta estarà present tant en els articles que hi escriu ell personalment com en la influència ideològica que ja havia impregnat en bastants dels col·laboradors de la revista a través de les seues obres. Fuster va escriure crítiques literàries en les seccions «Comentaris i fragments», «Lletres» i «Terres i gents». Així mateix, Gorg va incloure pràcticament en tots els números petits fragments d’algunes de les reflexions i aforismes més punxants de l’escriptor de Sueca, extrets d’obres tan significatives com Dic­ cionari per a Ociosos, Qüestió de noms, Consells, proverbis i insolències i Combustible per a falles.

L’obra de Fuster, com s’ha dit abans, inspirà i mobilitzà en l’àmbit cultural i polític una jove generació d’estudiants, escriptors i professors que assumiren, amb tots els matisos que calga, els plantejaments nacionalistes fusterians. En Gorg conflueixen diverses sensibilitats polítiques valencianistes que ja parlen amb un llenguatge fusterià, serà el primer focus periodístic-cultural visible on convergeixen molts dels promotors del nou valencianisme fonamentat en l’obra de Fuster. Es tracta de joves vinculats a partits nacionalistes d’esquerra –també a UDPV–, que troben en Gorg un espai de llibertat per expressar les seues idees. Molts d’ells, en la Transició i la democràcia, brillaran en el camp de la cultura, la política o el periodisme.

La vida de Gorg coincideix amb el naixement del socialisme valencianista, d’on provenen bastants dels seus col·laboradors. Són persones que treballen clandestinament en la lluita antifranquista en partits nacionalistes que han assumit el fusterianisme. Les formacions d’esquerres presents en Gorg a través dels seus col·laboradors són el Partit Socialista Valencià (PSV), el Partit Socialista d’Alliberament dels Països Catalans (PSAN) i Germania Socialista. Els col·laboradors que deixen més petja en Gorg són Vicent Soler (aleshores pròxim al PSAN), així com els antics militants del PSV Josep Vicent Marqués, Ricard Pérez Casado, Tomàs Ribera, Amadeu Fabregat, Valerià Miralles, Celia Amorós, Alfons Cucó i Santiago Ninet.

En la revista estan igualment presents militants d’UDPV com Rafael Lluís Ninyoles, Lluís Alpera i Vicent Miquel i Diego, autor de L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla, llibre del qual Gorg va reproduir algunes parts en la secció «Comentaris i fragments». Una obra que va tenir un gran impacte en el moviment valencianista cristià. Gorg va comptar també amb destacats professors de la Universitat de València com Ernest Lluch i Miquel Tarradell; o mestres d’escola com Carme Miquel i Diego, Ferran Zurriaga, Adela Costa i Joan Tortajada, formats en la Secció Pedagògica de Lo Rat Penat, que editava la revista Escola, escrita en català. Carme Miquel va introduir en la secció «Pedagògiques» la pedagogia moderna de l’occità Célestin Freinet i la defensa de polítiques públiques de normalització del valencià en l’ensenyament. A més a més, hi col·laboraren els escriptors Beatriu Civera, Jesús Huguet i Gaetà Huguet; els especialistes en art i patrimoni arquitectònic Tomàs Llorens i Trinitat Simó; el dramaturg Rodolf Sirera i el crític musical Rafael Esteve Casanova; els periodistes Xavier Ribera, Pilar López Surroca i Rafael Ventura; els estudiosos Ricard Blasco, Santiago Bru i Vidal, Albert Sánchez-Pantoja, Lluís Font de Mora i Gonçal Castelló; i, per acabar, els valencianistes cristians mossén Vicent Sorribes, Pere Riutort i Vicent Faus Beltran.