Читать книгу: «El braç militar de Catalunya»

INTRODUCCIÓ

En un informe enviat a Felip V el 1715, José Patiño considerava que el Braç Militar «era un congreso de todos los caballeros de Cataluña que se juntaban por su arbitrio fuera de Cortes y en cualquier tiempo». El futur intendent general de marina i un dels artífexs del cadastre que s’aplicà a Catalunya després de la derrota de 1714 destacava que

de algunos años á esta parte, por descuido ó tolerancia de los ministros, [el Braç] se había hecho formidable y se entrometía en todas las materias de estado, publicándose celadores de la observancia de sus fueros.¹

La historiografia catalana ha destacat sovint el paper dirigent que va exercir el Consell de Cent durant la guerra de Successió i ha remarcat la figura de Rafael Casanova qui, tot i ser partidari del diàleg amb Berwick, va seguir lluitant l’11 de setembre de 1714 fins a caure ferit amb el pendó de Santa Eulàlia. No s’ha parat prou atenció però, a la persona que el va substituir en la responsabilitat d’aixecar el pendó, que no era un conseller o un diputat, sinó Joan de Lanuza, protector del Braç Militar.² Aquest fet és indicatiu del prestigi que la noblesa havia adquirit durant la guerra de Successió, prestigi que havia començat amb Carles II, moment en el qual, en paraules de Morales Roca, «adquiere mayor preponderancia el papel político del Brazo Militar, como representante del estamento nobiliario en Cataluña».³ Però això no sempre havia estat així. Juan Luis Palos constata les dures protestes que el Braç va fer al Consell de Cent i a la Diputació el 1641 per ser exclòs de la redacció del jurament de Lluís XIV.⁴

Ja fa anys que Núria Sales va destacar l’aparició durant el segle XVII d’un

Braç militar que coexistirà a redós de l’homònim i tradicional. L’antic Braç Militar és l’ordre nobiliari, amb representació en Corts i Diputació, presidit pel duc de Cardona. El nou braç militar (...) no té cap president sinó un protector que no és mai el duc de Cardona i és de fet una mena d’assemblea de notables interestamental, que inclou ciutadans honrats.⁵

Aquest fet que descriu no succeïa en el Braç Militar «tradicional». El nostre objecte d’estudi és aquest Braç Militar «laic», netament diferent del que es reuneix amb el rei i amb els altres estaments a les Corts. Un Braç Militar que, com assenyala Sales, s’assembla a una reunió de nobles, en consonància amb algunes estructures similars que en aquells moments hi havia a Europa, com ara les assemblées de la noblesse franceses de mitjans de segle XVII⁶ o, potser, la House of Nobility sueca.⁷ Un Braç Militar que en no poques ocasions s’autodefinia com a gremi (és a dir, una corporació)⁸ i que, de fet, així era recordat pels memorialistes.⁹ Com podrem veure més endavant, hi havia una clara voluntat corporativa en els seus fundadors, que volien fer de les reunions una eina de defensa dels seus interessos i de les constitucions catalanes. Des de l’obra primigènia de Pi Arimon al segle XIX, han estat molts els estudiosos que s’han aproximat a l’estudi d’aquesta institució,¹⁰ tot i que no disposem d’una obra que tingui com a principal objecte d’estudi el gremi creat el 1602. Aquest és un braç militar fruit de les transformacions econòmiques, polítiques i socials de la Catalunya del segle XVII, en les quals cal endinsar-se breument per a poder entendre de manera adequada el paper que aquest estament va tenir durant aquells anys tan decisius de la nostra història.

No són pocs els historiadors que consideren que els fonaments de l’embranzida econòmica catalana del segle XVIII es troben en els canvis produïts durant la centúria anterior, moment en el qual es començava a consolidar un mercat interior alhora que es desenvolupava l’exterior.¹¹ Pierre Vilar va ser el primer a destacar les transformacions importants que es produïren a Catalunya entre 1600 i 1640, temps en el qual la indústria catalana abandonava «la seva forma medieval gremial per una forma capitalista de la distribució del treball».¹² Per a Vilar, el desenvolupament econòmic ajuda a entendre que la guerra dels Segadors fos en part la reacció d’una regió pròspera contra les repercussions de la decadència de l’Imperi.¹³ Els estudis posteriors de Jaume Torras i, molt especialment, d’Albert García Espuche, han confirmat i enriquit aquests plantejaments. El primer ens ha recordat que el procés de deslocalització industrial va ser un fenomen general de gran part d’Europa i que, de fet, aquest canvi no era fruit tant d’una oposició als gremis com d’una expansió de noves formes associatives a l’àmbit rural.¹⁴ Per la seva banda, García Espuche va destacar que entre 1550 i 1640 es van produir tot un seguit de transformacions qualitatives que van dur l’economia catalana a una especialització progressiva amb l’aparició d’oficis nous. En aquest context, Barcelona era el lloc on es concentraven les fases finals del procés productiu (ja que les inicials s’havien deslocalitzat a l’interior) i de comercialització. La capital esdevenia així un «centro comercial y de intercambios, que había desplazado una parte importante de su productividad fuera».¹⁵ La conclusió final de l’autor és clara: durant aquells anys els canvis que es van produir a Catalunya «fueron modestos pero decisivos, porque marcaron una dirección diferente sobre la que después insistió el incremento cuantitativo»¹⁶ de la segona meitat del segle XVII. La noblesa catalana no va ser aliena a tots aquests processos i per això no ens ha de sorprendre que el mateix autor constati que una

burguesía no barcelonesa en ascenso con tendencia a ennoblecerse y una pequeña nobleza igualmente periférica ocuparon poco a poco un lugar cada vez más importante en Barcelona y, a partir de allí en la economía del país.

Aquests sectors –ens diu– foren els «agentes capitalizadores que estaban al frente de la transformación económica».¹⁷ La «refundació» del Braç Militar el 1602 a Barcelona i la seva vitalitat durant els anys trenta són un signe d’aquestes transformacions i de la voluntat d’una part de la petita noblesa «aburgesada» d’estar a prop dels nous centres econòmics de poder.

Va ser a la segona meitat del segle XVII quan aquests canvis qualitatius van esdevenir quantitatius. Josep Fontana va constatar el creixement de l’activitat del port de Barcelona a la darreria de la centúria (1693-1699), especialment en les importacions i en les exportacions del sector tèxtil, fet que mostrava l’àmplia connexió de la capital amb els principals centres productius europeus.¹⁸ El 1716 Torras i Ribé constata l’existència de 444 corresponsals de companyies catalanes a tot Europa, però molt especialment a les grans capitals del nord.¹⁹ Els estudis de Benet Oliva,²⁰ d’Isabel Lobato i de Pere Molas sobre el desenvolupament de les companyies comercials a la segona meitat del segle XVII no han fet sinó confirmar aquesta visió i posen de manifest que una part molt important de les companyies tenien una estructura doble de mercaders i de petita noblesa. Eren aquests darrers (cavallers, ciutadans honrats de Barcelona) els socis capitalistes i els mercaders, botiguers de teles, etc., els qui gestionaven el dia a dia de l’empresa.²¹ Companyies com la coneguda Duran, Llorenç i cia. estaven formades per una gran varietat de membres, que anaven des de corredors d’orella (Josep Mata), a botiguers de teles (Rafael Vilar), mercaders (Josep Duran) i cavallers (Joan Lapeira).

Els canvis també es van produir a l’interior del país, moment en el qual, com ha assenyalat Eva Serra, van aparèixer «nous elements [...] que prefiguren socialment i econòmicament el model agrari català del segle XVIII».²² Especialment importants van ser en el camp de la viticultura i de l’aiguardent, que tenien lloc en aquelles terres menys favorables per al sector tèxtil, tal com han mostrat els estudi de Francesc Valls i el ja clàssic d’Emili Giralt.²³ Així, l’aiguardent, juntament amb el tèxtil, van esdevenir dos dels grans motors de l’economia catalana d’aquells anys. La presència de comerciants anglesos i holandesos, alguns dels quals van tenir un fort arrelament a la capital catalana (Arnald Jäger, Joan Kies, Joseph Shallest, Midfort Crow), certifica la importància de la producció de vins i aiguardents.²⁴ A tot això, caldria afegir encara que la segona meitat del segle XVII és el moment en què Narcís Feliu de la Penya va publicar Político discurso (1681) i Fènix de Catalunya (1683), que tenien com a objectiu dinamitzar l’economia catalana, afavorir el comerç i millorar la qualitat de la seva producció. El mateix Feliu, advocat i fill de mercader, es va implicar directament el 1690 en la Companyia de la Santa Creu, que tenia com a soci capitalista Bernat Aimeric, el qual va esdevenir marquès d’Aimeric el 1703,²⁵ i que també havia col·laborat amb ell en l’edició del Ramillet de tintures, publicat per Feliu de la Penya el 1691. Un exemple ben eloqüent de la implicació d’alguns sectors de la noblesa en la vida econòmica del país.

En paral·lel, va tenir lloc una represa del constitucionalisme. El 1711 Felip V afirmava que «las dos últimas Cortes que han concluido los deja más repúblicos que el parlamento alusivo de los ingleses».²⁶ Una comparativa que no era exclusiva seva, sinó que era assumida per molts altres contemporanis. El 1709 el comte de Robres recorria també al referent anglès per a referir-se al sistema parlamentari de la Corona d’Aragó, en què els reis no podien fer lleis «sin el consentimiento de estas asambleas [les Corts] que es preciso que las convoque a este efecto», mentre que a Castella, «lo puede hacer también sin la solemnidad de juntar los estados del reino».²⁷ Aquest fet va fer possible que els regnes d’Aragó, València i Catalunya disposessin d’un gran nombre de llibertats i privilegis que, en el cas català, era un dels elements que sobtava més els estrangers. El 1637 Giovanni Botero afirmava que «Barcelona apar més república franca que ciutat vassalla per los molts privilegis de que goza».²⁸ En aquest sentit, cal tenir present que la configuració del Braç Militar està profundament arrelada a l’especial estructura juridicopolítica vigent a la Catalunya dels Àustries, «la clau de volta de la qual, eren les Constitucions», tal com ens ha recordat Joaquim Albareda. La llibertat política i els drets de què gaudien els catalans, continua l’autor

era cada cop més estranya en un temps en què els prínceps maldaven per construir l’Estat al servei dels interessos dinàstics, a base d’incrementar la fiscalitat i els efectius militars per fer front a la guerra omnipresent.²⁹

Tanmateix, la Catalunya del segle XVII va estar marcada per la falta de convocatòria de Corts (entre 1599 i 1701 no se’n van cloure cap), cosa que dificultava l’adequació del sistema legal a la realitat social del país. Per això, en ocasions s’ha qualificat aquest segle com una època de decadència.³⁰ Les frustrades Corts de 1626 i 1632 i els enfrontaments continuats durant la dècada dels anys vint i trenta amb Felip IV mostren que la primera meitat del segle XVII es va caracteritzar per una tensió creixent amb la Corona que va culminar amb la guerra dels Segadors i els decrets de 1652 i 1653, que anul·laven molts dels privilegis catalans i sotmetien les institucions catalanes al control insaculatori.³¹ Per a Sánchez Marcos, la reacció de la monarquia suposava «un cierto hito en el camino del absolutismo centralizador».³² Els seus efectes van ser especialment notables a la Diputació, ja que, segons Xavier Torres, «relegaren els diputats a un paper merament decoratiu».³³ Encara més, Eva Serra ens recorda que «[l]a derrota de 1652, havia provocat i/o augmentat un desajust entre l’evolució socioeconòmica del país i els seus sistemes de representació».³⁴

Ara bé, aquesta imatge canvia notablement quan arribem al segle XVIII. La important activitat legislativa de les Corts de 1701-02 i de 1705-06 demostra, en paraules de Joaquim Albareda, «l’existència d’un constitucionalisme viu, capaç de recuperar terreny perdut i, fins i tot, d’eixamplar-lo considerablement».³⁵ De tota la legislació aprovada potser es poden destacar dos elements fonamentals. D’una banda, el que recorden Josep M. Bringué et alia quan afirmen que es produí «una tendència a la millora de la representació i la llibertat de reunió i expressió».³⁶ De l’altra, els esforços per «reforzar el control de la actuación de los ministros reales y preservar el cumplimiento de la ley»,³⁷ cosa que anava justament en direcció contrària a les forces absolutistes que de mica en mica s’anaven imposant a Europa. El cert és que la legislació aprovada facilitava la representació de l’home comú, en la línia del que succeïa també en altres llocs del continent, com ha mostrat Peter Blicke.³⁸

Des d’aquesta perspectiva, cal tenir present que, juntament amb els intents absolutistes de la Corona durant el segle XVII (recordem el Gran Memorial d’Olivares de 1624), es poden veure també signes reals d’un constitucionalisme viu que es resisteix a desaparèixer. Eva Serra ja ens va recordar que la Junta General de Braços de 1640 pot ser entesa com «una actualització del seu patrimoni institucional i legislatiu: ampliació de la representativitat parlamentària, agilització del funcionament de Corts».³⁹ Semblantment, Víctor Ferro considera que, tot i la hipotètica debilitat de la Diputació, aquesta va conservar al llarg del segle XVII, «virtualitats polítiques de gran transcendència en els moments de crisi de la constitució pactista».⁴⁰ A propòsit d’això, cal afegir-hi que per a la segona meitat del segle cada vegada hi ha més estudis que posen de manifest la força de les institucions catalanes, visible, per exemple, en el dinamisme que adquiriren les novenes de la Diputació i les conferències dels dos comuns durant aquells anys.⁴¹

Per això, no ens pot estranyar que hi hagi autors que parlin, com ho fa Ángela Benedictis, de «republicanisme monàrquic» per referir-se al sistema polític català, en el sentit que feia de les Constitucions la seva columna vertebral.⁴² Durant la guerra de Successió es va produir «un desenvolupament polític que va acabar portant a plantejaments que eren ja netament republicans»,⁴³ els quals van arribar al seu punt culminant amb la Junta General de Braços de 1713 i la resistència que portaria fins a l’11 de setembre de 1714, situació que ha estat qualificada per Joaquim Albareda com el «moment republicà».⁴⁴

Ara bé, quin paper va exercir la noblesa i, més concretament el Braç Militar, en aquest context polític institucional tan canviant? Va ser l’estament militar un fre a les dinàmiques constitucionals catalanes? Una mirada de conjunt mostra que molts dels problemes als quals va haver d’enfrontar-se la noblesa catalana eren part d’un fenomen d’abast europeu, de crisi de l’estament, dins del qual el cas català tenia les seves particularitats.

No resulta gens fàcil oferir una panoràmica solvent de la situació de la noblesa a Europa durant els segles XVI i XVIII, ja que les situacions i conjuntures són molt diferents segons els llocs. No és el mateix la gentry anglesa, de caràcter rural i amb fortes vinculacions comercials, que la noblesa hongaresa o polonesa, molt més nombrosa i que gaudia de molts més privilegis medievals. Tot i així, no són pocs els estudiosos que han intentat sintetitzar les causes principals de la seva crisi. H. M. Scott considera que, en línies generals, els problemes de la noblesa a Europa van derivar de tres grans causes: de les dificultats econòmiques, de la pèrdua de poder polític com a conseqüència d’uns estats cada vegada més forts i, finalment, d’una crisi d’identitat.⁴⁵ Aquesta imatge, tot i que amb matisos, també és compartida per altres historiadors. Domínguez Ortiz, per al cas espanyol, mostra que el poder creixent de la Corona va afectar directament els interessos de la noblesa, atès que va reduir la importància del seus àmbits tradicionals de poder. Així, a Castella no es va convocar l’estament militar des del 1585, un element que cal vincular directament amb el distanciament de la convocatòria de Corts als regnes de la Corona d’Aragó.⁴⁶ La situació de la Cort a Madrid va facilitar la diferenciació entre l’alta noblesa i la noblesa rural. La pau interior va debilitar progressivament el poder militar de la noblesa, fet al qual cal afegir un control més gran dels processos d’ennobliment.⁴⁷ Sens dubte, la pèrdua de la seva funció militar és un tret general de tot Europa, com han destacat Marie-Laure Legay o Jean Bérenger. La primera autora considera que aquest procés de crisi també és fruit de «la promotion de l’ègalitarisme humaniste puis jurídiques».⁴⁸ El segon, posa de manifest que la pèrdua del poder militar va ser compensat per un protagonisme més gran en l’administració local.⁴⁹

Sembla clar que al llarg d’aquells anys a Europa es va produir un augment considerable del nombre de persones que pertanyien a l’estament militar, fruit d’una estratègia de gran part de les monarquies per a aconseguir noves fidelitats. De manera orientativa recollim algunes dades: Lawrence Stone constata que entre 1611 i 1649 es van concedir 417 nous títols de baronet a Anglaterra;⁵⁰ a Suècia es van crear 500 títols entre 1680 i 1697,⁵¹ i a França només l’any 1704 es van donar 200 cartes de cavaller hereditari.⁵² Per al cas espanyol, Henri Kamen ha mostrat que va ser amb Carles II quan la concessió de títols va arribar al punt culminant. En els trenta-cinc anys del seu regnat es van concedir 236 títols de marquès i 80 de comte, al marge dels títols de noble.⁵³ Per la seva banda, Alfredo Floristán demostra que durant el segle XVII es van incorporar al Braç Militar de Navarra 162 famílies noves,⁵⁴ i Carmen Iglesias ha constatat que Felip V va concedir més de 200 cartes de noblesa titolada.⁵⁵ En el cas català, és prou conegut que l’arxiduc Carles III va crear entre 1706 i 1711 un centenar de títols, nobles, cavallers i ciutadans honrats.⁵⁶ Aquesta entrada nombrosa de nous membres dins l’estament no va deixar indiferents als nobles. A començaments del segle XVIII, a França la noblesa constatava com l’allau de títols concedits havia fet que «l’ordre de nôtres corps est reversé»;⁵⁷ el 1602, López Bravo protestava davant Felip III per la política de concessió d’honors propis de la milícia a persones no dignes.⁵⁸ A Catalunya, el 21 de juny de 1683, el Braç va acordar escriure a Carles II per protestar per «los inconvenients que se segueixen de la multiplicitat de privilegis que se concedeixen, per recaure molts de ells en personas que se troban sens patrimoni, mèrits y servei».⁵⁹

Aquest increment al seu interior de membres de l’estament va tenir com a conseqüència una igualtat més gran i, per tant, una pèrdua de prestigi i influència social. El 1615 sir Edward Walker considerava que l’augment en el nombre de nobles durant aquells anys «introdujo una igualdad en la conversación; lo que teniendo en cuenta la idiosincrasia inglesa trajo malas consecuencias». Lawrence Stone constata que «los lores eran mucho más respetados en las zonas remotas, como Lancashire, Cheshire y Shropshire, donde eran muy pocos, que en los condados en torno a Londres, donde se los veía con frecuencia»,⁶⁰ situació similar a la que exposa Suárez de Figueroa per a Castella a principis del segle XVII.⁶¹ D’altra banda, també es produïren nombroses tensions dins l’estament, especialment entre l’alta i la petita noblesa. Per al cas francès, Mousnier ha recollit el conflicte intern dins les assemblées de la noblesse a mitjan segle XVII, en les quals els gentilshommes

disaient que les ducs et pairs no devaient pas former un corps séparé et supérieur dans l’Etat; qu’ils ne ressemblaient pas aux anciens pairs, qu’ils n’avaient donc aucun droit au gouvernement; qu’ils ne formaient pas corps et ne devaient avoir ni sindics ni commissaires.⁶²

A Catalunya, com tindrem ocasió de veure, es va produir un enfrontament similar per la presidència del Braç Militar el 1692. Aquesta dinàmica igualadora, potenciada pels processos d’ennobliment de la burgesia i per la difusió de les idees humanistes, conduïa encara més a la debilitat i a la pèrdua d’influència política de l’estament i, per tant, a la necessitat de «reinventar-se» i trobar una nova funció per a donar sentit a la seva identitat.

Els darrers estudis semblen palesar que la resposta gairebé unànime a tot Europa va ser el control dels organismes intermedis i locals de poder. Com conclou Legay, va ser en aquestes

instance du pouvoir intermédiaire, dotées d’atributions pus ou monis étendues, –importantes en Europe central et orientale, moindre en Espagne et en France– et dans les quels l’idéal nobiliarie du service a trouvé un regain d’efflourescence.

Per això, es pot dir que l’estament nobiliari «s’est affirmée comme une elite du pouvoir jusqu’au milieu su XIX siecle».⁶³ Les situacions són molt diferents d’un lloc a un altre. A Polònia i a Hongria la noblesa va tenir una gran autonomia pel fet que controlava de manera gairebé absoluta les dietines i les comitats, respectivament;⁶⁴ a França, al Dauphiné, l’estament va tenir un paper fonamental fins a mitjan segle XVII i va arribar a convocar l’«assamblée de la noblesse» amb una gran influència;⁶⁵ a Suècia, que ha estat considerada també com una «república de nobles», cal destacar el paper que va exercir la House of Nobility, creada el 1618.⁶⁶ A Castella, la noblesa va controlar els cabildos municipals,⁶⁷ de tal manera que, tot i que la monarquia no va convocar les Corts durant tota la segona meitat del segle XVII, l’estament privilegiat va continuar tenint un gran protagonisme a través de les vint-i-una ciutats que tenien vot a Corts. Així, conclou José Manuel Bernardo Ares,

[l]a lucha por el poder a lo largo de la modernidad no fue tanto una lucha del rey contra el reino representado en las ciudades «burguesas», sino del rey contra las ciudades «ennoblecidas».⁶⁸

La consciència del nou paper que exercia en uns estats més absolutistes era una realitat assumida per la noblesa. Bé ho van expressar els nobles francesos a Lluís XIII el 1652: ells representaven «un povouir intermédiaire, naturel et necessaire».⁶⁹ A Catalunya, aquests processos es visualitzen en diferents moments. D’una banda, en l’adscripció de la Conselleria Tercera de Barcelona als cavallers (1498) i nobles (1621) a la vegada que s’equiparava la condició de ciutadà honrat als militars (1510). D’altra banda, al llarg del segle XVII la noblesa va accedir al govern municipal de nombroses viles, cosa que va produir no pocs conflictes, com ara el cas de Mataró el 1681 o de Girona el 1682.⁷⁰

Ara bé, dins d’aquest panorama europeu, cal considerar amb una mica més de detall el cas de la noblesa catalana i, especialment, de la classe dirigent barcelonina, tema que ja hem pogut tractar en altres llocs.⁷¹ El Braç Militar de Catalunya neix el 1602 a Barcelona la qual cosa té unes implicacions rellevants a causa de la peculiar configuració política i institucional de la ciutat. La capital, com ha pogut mostrar James Amelang, tenia capacitat per a crear ciutadans honrats de matrícula, sense autorització reial, element que anava justament en direcció contrària a les dinàmiques europees, en què l’accés a l’estament era cada vegada més controlat per la monarquia i en què l’alta noblesa posava dificultats a l’entrada de nous membres.⁷² Uns ciutadans honrats que havien estat anomenats el 1628 «cavallers de les repúbliques», element que no deixa de sobtar en la monarquia de Felip IV.⁷³ Xavier Torres ha constatat els processos d’emigració d’una part important de la noblesa rural a la capital com a conseqüència de la crisi agrària del segle XV,⁷⁴ la qual es vincularà amb aquests ciutadans honrats i les elits mercantils, especialment a través dels enllaços matrimonials. Els treballs de Juan Luis Palos i Adela Fargas han mostrat les diferents estratègies seguides per nombroses famílies.⁷⁵ El resultat final, com explica Albert García Espuche és que

de la fusión entre ciudadanos y caballeros nació [...] la flamante aristocracia urbana de los siglos XVI y XVII, una clase dominante cuyos fundamentos estaban constituidos tanto por el feudo como por la mercadería y las profesiones.⁷⁶

A tot això, cal afegir l’allunyament de la cort reial de Catalunya i, amb aquesta, de les grans famílies nobiliàries com els Cardona o els Requesens.

Són totes aquestes particularitats les que fan que John Eliott consideri la noblesa catalana com una «aristocràcia provincial», i l’equipari als hidalgos castellans, però amb un tret molt distintiu:

[C]omo clase social poseía probablemente más cohesión social que la de Francia del siglo XVII, con sus profundas divisiones entre noblesse d’epée y noblesse de robe. De hecho, en algunos aspectos mostraba un mayor grado de uniformidad social y económica que su equivalente de Inglaterra de Jacobo I, ya que había algunas características, tanto dentro de los distintos grados de la aristocracia como en la relación de la aristocracia con la alta burguesía, que eran particularmente favorables para la formación de un grupo social cohesionado.⁷⁷

Per la seva banda, James Amelang ha destacat que es tractava d’una classe dirigent oberta, permeable a l’entrada continuada de nous membres, molt allunyada, per tant, del model castellà i en una dinàmica que era justament la contrària a la que succeïa pels mateixos anys a les ciutats italianes, que serien els referents aparentment més propers.⁷⁸ Per tot això, conclou, la configuració de l’elit dirigent barcelonina i, dins d’aquesta, del Braç Militar, «s’assembla més a les ciutats alemanyes de rang mitjà, dominades per una classe ciutadana ehrbare (‘honorable’) que no pas a les ciutats de la resta d’Europa Mediterrània».⁷⁹

Va contribuir al fet que Barcelona fos el lloc de trobada d’aquestes dues realitats (una noblesa rural cada vegada més aburgesada i una burgesia més ennoblida) la creixent aparició d’àmbits de sociabilitat diferents, que no feien sinó disminuir les diferències entre aquests. Albert García Espuche, per exemple, ha destacat que la noblesa era el sector social que tenia més propietats i que vivia de l’arrendament.⁸⁰ A més, a diferència del que succeïa a Gènova i a altres ciutats italianes, a Barcelona no hi havia carrers de rics, ni s’anomenaven palaus les cases grans, les quals estaven perfectament integrades dins el teixit urbà. Per això, pot concloure que a la capital en cap moment hi hagué «intervencions urbanístiques encaminades a accentuar les diferències socials».⁸¹ Un altre estudi ha posat de manifest que almenys 25 famílies nobiliàries diferents van estar vinculades al negoci de la carn entre 1702 i 1711,⁸² a banda de la coneguda vinculació de nombrosos ciutadans honrats al negoci de la neu, de les drogues o del pa de munició.⁸³ James Amelang destaca també el paper que van tenir les obreries de les parròquies i les confraries en la integració social de la noblesa i recull el cas Thomas Platter, que se sorprèn el 1599 de veure «ciutadans acomodats» a les tavernes.⁸⁴ La imatge s’acosta al que plantejà fa uns anys Lawrence Stone per a la societat anglesa.⁸⁵ Tot plegat, conclou Amelang:

El régimen barcelonés es ejemplo de una forma alternativa de forjar la estabilidad política y social. En Barcelona la plena integración de los nobles antiguos y nuevos, la apertura de cauces institucionales para la absorción regular del estado llano en la elite y la representación política continuada, incluso aumentada, de una proporción significativa de las clases bajas preservaron la paz cívica. [...] De este modo, al proporcionar oportunidades abundantes de movilidad social individual, las reformas incrementaron la amplitud de la identidad aristocrática, al mismo tiempo que ponían obstáculos a las escisiones y al faccionalismo en el seno de la clase gobernante.⁸⁶

Com tindrem ocasió de veure, el Braç Militar esdevé una manifestació més d’aquesta classe dirigent tan cohesionada.

Arribats a aquest punt cal fer un breu recordatori de la principal bibliografia sobre el Braç Militar. A l’hora de situar la institució adequadament en el seu context polític i social, les obres de John Elliott i James Amelang esdevenen dos referents indiscutibles que tenen plena vigència. Elliott va ser el primer que es va adonar del paper cabdal jugat pel Braç en la política catalana, tot i que no va arribar a aprofundir en el seu funcionament institucional.⁸⁷ Per la seva banda, els estudis de James Amelang sobre els ciutadans honrats de Barcelona i les transformacions de la classe dirigent, el van portar a aproximar-se al funcionament intern del Braç des de la perspectiva dels ciutadans honrats. La seva obra té el gran mèrit d’haver estudiat la institució a partir dels llibres de deliberacions i les seves tesis s’han demostrat totalment encertades.⁸⁸ Ara bé, aquests estudis no tenien com a centre el Braç Militar, sinó que s’hi aproximaven com un element ineludible per a poder entendre la política catalana durant la primera meitat del segle XVII o els processos de formació de l’elit dirigent.

Les obres de Pi Arimon, Felipe Salvador, Armand de Fluvià i Francisco Morales Roca són les primeres que ens van apropar al Braç Militar i, més concretament, a les seves ordinacions.⁸⁹ Aquests treballs, que aporten dades fonamentals sobre la història de la institució, esdevenen excessivament descriptius perquè, en línies generals, no s’insereixen en el context social en què es va configurar la institució al llarg del temps, fet que dificulta una anàlisi profunda del seu funcionament, atès que no hi ha una confrontació entre aquest «braç teòric», fet d’ordinacions i inscripcions, i el «Braç real» que aplica la normativa a les circumstàncies canviants de cada moment. D’altra banda, la noblesa catalana ha estat objecte de nombrosos estudis en els darrers anys, entre els quals cal destacar les aportacions recents de Pere Molas i de Miguel Ángel Martínez.⁹⁰ Però aquests autors s’han centrat especialment en la noblesa catalana alta i mitjana i han fet uns estudis més aviat prosopogràfics, mentre que resta pendent un estudi de la petita noblesa i de la seva vinculació amb el Braç Militar. Només alguns autors han començat a estudiar recentment l’actuació política de l’estament, però aquests treballs manquen del coneixement del seu funcionament intern.⁹¹ Per tot això, l’objectiu del present treball és analitzar el Braç Militar a partir de la informació que aporta el llibre de deliberacions i sota la llum del context social i polític en què es va desenvolupar. Volem explicar com funcionava el Braç Militar i fer una aproximació a la seva història, especialment durant els anys de la guerra de Successió, moment en el qual el seu protagonisme polític va ser indiscutible.

El primer capítol, voluntàriament breu, pretén ajudar a entendre el context en el qual es fan les ordinacions del Braç Militar el 1602. Per aquesta raó, fem una breu història de l’estament durant el segles XV-XVI per a després passar a analitzar el context polític de 1602 i els protagonistes de la «refundació» del Braç. El segon analitza el funcionament intern de l’estament i s’hi mostra com al llarg del segle XVII es va anar desenvolupant com un comú en igualtat de condicions al Consell de Cent i a la Diputació. A la vegada, hi destaquem algunes particularitats que fan de la institució un organisme original en el context del segle XVII, especialment per l’absència de control insaculatori. El tercer capítol es dedica als membres i a la composició social del Braç Militar i s’analitza el paper desenvolupat pels advocats. Finalment, els capítols quatre, cinc i sis repassen l’evolució de la història de la institució i mostren com progressivament va anar adquirint una importància més gran fins a arribar a tenir un paper clau en el darrer període. Com recorda Pere Molas, els membres de l’estament van esdevenir a la primera dècada del segle XVIII «defensores del sistema constitucional catalán, con más fuerza que la propia Generalidad».⁹²

Finalment, abans d’entrar en matèria, volem fer un seguit d’observacions. Primer de tot, cal reconèixer que la manca d’estudis sobre el Braç Militar s’explica pel fet que la documentació oficial que s’ha conservat és escassa. La principal font per al seu estudi és el llibre de deliberacions del Braç Militar, conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El llibre, que és una barreja de dietari i de llibre de deliberacions, conté els registres de l’estament des del 1623 fins al 1711, però en cap cas suposa una font exhaustiva, ja que els forats temporals que hi ha són considerables. Per això, cal entendre totes les xifres que aportem en aquest treball com un mínim segur, sense oblidar que, molt probablement, el nombre de reunions i de decisions preses per la institució va ser molt més gran. Per aquesta raó, tots els quadres i gràfics que es recullen no contenen la font, ja que quan no es diu el contrari, la informació procedeix del llibre de deliberacions. En els altres casos, se cita la font adequadament. D’altra banda, utilitzem con a sinònims conceptes com «braç Militar» i «estament militar». Altres fonts de treball han estat els llibres de deliberacions i dietaris del Consell de Cent i de la Diputació, així com nombrosos dietaris i memorials.

I acabo amb un seguit d’agraïments. Tot aquest treball no hauria estat possible sense l’ajuda de nombroses persones i institucions. En primer lloc, lògicament, vull agrair a la Fundació Congrés de Cultura Catalana la concessió del XXX Premi Ferran Soldevila i l’edició del present treball. El professor Joaquim Albareda, mestre i amic, és el principal «culpable» que aquesta obra hagi estat possible. Els seus consells i ànims han estat sempre fonamentals al llarg d’aquests anys. Em considero un afortunat per tenir-lo sempre al meu costat. D’altra banda, voldria fer menció a l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, una institució decisiva en la recerca històrica d’aquest país, i al seu professorat, especialment a Jaume Torras, a Josep Maria Delgado, a Josep Fontana i a Josep Maria Salrach. Caldria afegir-hi encara la professora Eva Serra i Albert Garcia Espuche. Tots, d’una manera o altra, han estat decisius en la meva formació com a historiador i sempre estaré en deute amb ells. Per la seva banda, la Universitat Internacional de Catalunya i, més concretament, la Facultat de Ciències de la Comunicació, em va facilitar sis mesos sabàtics per a dur a terme el cos principal d’aquesta recerca, sense els quals aquesta obra tampoc hagués estat possible. Deixo constància, doncs, del meu agraïment. Cristina Sarró, amb la generositat que la caracteritza, em va donar un suport inestimable en la maquetació final del text. Josep Capdeferro va tenir l’amabilitat d’indicar-me alguns fons de l’ACA que, sense que ell ho sabés, han estat molt valuosos per a dur a terme alguns punts de la recerca. Jordi Morell, Sergi Rosés i Imma Muxella, amb la seva important tasca a la biblioteca de la UPF, esdevenen una ajuda inestimable per a tot investigador. Al Sergi, al Toni, a l’Álex, a la Núria, a la Betlem, a l’Eduard, al Pablo, a la Pilar, al Jose, a l’Íñigo, al Manuel, a l’Ivan, a tota la gent de Viera i d’Aran, així com als companys de feina de la Universitat Internacional de Catalunya, els dono les gràcies per estar sempre al meu costat. Finalment, a la meva mare, al Vicens, al Carles i la Natalia, a qui els dedico especialment aquesta obra.

EDUARD MARTÍ

¹ Salvador Sanpere i Miquel, Fin de la Nación Catalana. Edició facsímil a cura de Joaquim Albareda, Barcelona, Base, 2001, p. 677.

² Francisco de Castellví, Narraciones Históricas, Madrid, Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 1997, vol. 4, p. 253. D’ara endavant el citarem com a F. Castellví, Narraciones..., indicant el volum i la pàgina.

³ Francisco Morales Roca, «Privilegios nobiliarios del Principado de Cataluña. Reinado de Carlos II 1665-1700», Hidalguía, 153, Madrid, 1979, p. 187.

⁴ Cfr. Joan Luis Palos, «Una lectura de la Guerra dels segadors (1638-1644)», dins Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1999, vol. V, pp. XVI-XXXII. La citació es troba a la p. XXVII.

⁵ Núria Sales. De Tuir a Catarroja, Barcelona, Afers, 2002, p. 211.

⁶ Cfr. Jean Dominique Lassaigne, Les assemblées de la noblesse de France aux XVII et XVIII siècles. París, Editions Cujas, 1962.

⁷ Cfr. Anthony F. Upton, «The Sweditch Nobility, 1600-1772», dins Hamish Scott, The european nobilities in the seventeenth and eighteenth century, Londres, Lognaman, 1995, pp. 11-40.

⁸ El 1700 es parlava dels «officials del gremi de dit Molt Illustríssim i fidelíssim bras». ACA, LLibre de deliberacions del Braç Militar, G-69, 8 vols. D’ara endavant, LLDBM. La citació es troba al vol. VI, dia 21 d’abril de 1700.

⁹ Josep Alòs, es referia a «los oficios de aquel gremio» (Josep Maria Gay Escoda. El corregidor a Catalunya, Madrid, Marcial Pons, 1997, p. 756) i Francisco Ametller no va deixar de criticar el «gremio del Brazo Militar» (Salvador Sanpere i Miquel, Fin de la nación..., p. 677).

¹⁰ Andrés Avelino Pi i Arimon. Barcelona Antigua y Moderna, Barcelona, Librería Politécnica de Tomás Gorchs, 1854, vol. II, pp. 341-348.

¹¹ Josep Fontana, «En els inicis de la Catalunya contemporània. L’economia a la segona meitat del segle XVII», dins Ramon Grau (coord.), El segle de l’Absolutisme 1714-1808, Barcelona, Institut de Cutltura, 2002, pp. 13-21; Xavier Torres, «Manufactura urbana i indústria rural», dins DD.AA., Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1997, pp. 106-121.

¹² Cfr. Pierre Vilar, Catalunya dins l’Espanya Moderna, Barcelona, Edicions 62, 1964, vol. II, p. 324.

¹³ Cfr. Pierre Vilar, Catalunya..., p. 356.

¹⁴ Cfr. Jaume Torras i Elies, «Transformacions agràires i industrials. Qüestions obertes», Estudis d’Història Agrària, 20 (2007), pp. 155-163. a citació es troba a la pp. 158 i ss.

¹⁵ Albert Gacía Espuche, Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña 1550-1640, Madrid, Alianza, 1998, p. 88.

¹⁶ Cfr. Albert Gacía Espuche, Un siglo decisivo..., p. 202.

¹⁷ Albert Gacía Espuche, Un siglo decisivo..., p. 154.

¹⁸ Cfr. Josep Fontana, «Sobre el comercio exterior de Barcelona en la segunda mitad del siglo XVII», Estudios de historia moderna, V, Barcelona, 1955, pp. 197-215, p. 203.

¹⁹ Cfr. Josep Maria Torras Ribé, «Els corresponsals del comerç català amb Europa al començament del segle XVIII», Recerques, 23, Barcelona, 1990, pp. 115-139. La citació es troba a la p. 126.

²⁰ Cfr. Benet Oliva i Ricós, La generació de Feliu de la Penya, Lleida, Edicions Universitat de Lleida, 2001.

²¹ Cfr. Isabel Lobato Franco, Compañías y negocios en la Cataluña preindustrial, Sevilla, Universidad de Sevilla, 1995, p. 223. Vegeu també Pere Molas, Comerç i estructura comercial a Catalunya i València als segles XVII i XVIII, Barcelona, Curial, 1977.

²² Eva Serra, Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII, Barcelona, Crítica, 1988, pp. 407-410. Vegeu també Jaume Torras, «L’economia catalana abans del 1800. Un esquema», a Història económica de la Catalunya contemporània, vol. I, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1994, pp. 13-38.

²³ Cfr. Francesc Valls, La Catalunya atlàntica. Aiguardent i teixits a l’arrencada industrial catalana, Vic, Eumo, 2004; Emili Giralt, «La viticultura y el comercio catalán del siglo XVIII», Estudios de Historia Moderna, vol. II, Barcelona, 1955, pp. 157-176.

²⁴ Cfr. Albert García Espuche, Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana, Vic, Eumo, 2004, pp. 301 i ss. Cfr. Josep Fontana, «La Guerra de Successió: els motius de Catalunya», dins Revista de Dret Històric Català, Societat Catalana d’Estudis Jurídics, vol. 3, 2004, pp. 11-23.

²⁵ Narcís Feliu de la Penya, Anales de Catalunya, edició facsímil, Barcelona, Editorial Base, 1999, vol. III, p. 381.

²⁶ Archivo Histórico Nacional, Estado, 3376-1, núm. 10, 28-XII-1711. Citat per Joaquim Albareda a «Les Corts de 1701-1702 i 1705-1706. La represa del constitucionalisme», dins Constitucions, capítols i actes de Cort 1701-1702, 1705-1706, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2006, p. XLIV.

²⁷ Comte de Robres, Memorias para la historia de las guerras civiles de España, edició de José Maria Iñurritegui, Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2006, p. 16.

²⁸ Citat per Núria Florensa, El Consell de Cent, Barcelona a la Guerra dels Segadors, Tarragona, Universitat Rovira i Virgili, 1996, pp. 113-114.

²⁹ Joaquim Albareda, «Política, economia...», pp. 47-48.

³⁰ Núria Sales, Els segles de decadència. Segles XVI-XVII, dins Pierre Vilar (dir.), Historia de Catalunya, vol. IV, Barcelona, Edicions 62, 1993.

³¹ Eduard Puig, Intervenció reial i resistència institucional: el control polític de la Diputació del general de Catalunya i del Consell de Cent de Barcelona (1654-1705). Tesi doctoral, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, 2012. Vegeu també: Antoni Simon, Del 1640 al 1705. L’autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea, València, Universitat de València, 2011.

³² Fernando Sánchez Marcos, Cataluña y el Gobierno central tras la guerra de los segadores, Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 1983, p. 64.

³³ Xavier Torres i Sans, «La Catalunya i la Generalitat dels darrers Habsburg: d’una guerra a l’altra. Diputats triennis 1656-1671», dins DD.AA., Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents, Barcelona, Generalitat de Catalunya i Fundació Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 256.

³⁴ Eva Serra, «Una alternativa nacional sota l’aparença de conflicte dinàstic», dins DD.AA., Actes del Congrés internacional l’aposta catalana a la Guerra de Successió, Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007, pp. 509-518. La citació es troba a la p. 513. Vegeu de la mateixa autora, Eva Serra, «El Pas de Rosca en el camí de l’Austriacisme», dins Joaquim Albareda (ed.), Del patriotisme al catalanisme, Vic, Eumo, 2001, pp. 71-104.

³⁵ Joaquim Albareda, «Les Corts de 1701-1702 i 1705-1706...», p. XLI.

³⁶ Josep Maria Bringé et al., «Els comuns a les Corts Generals del segle XVIII», dins DD.AA., Actes de l’Aposta catalana..., p. 215.

³⁷ Joaquim Albareda, La Guerra de Sucesión en España, Barcelona, Crítica, 2010, p. 183.

³⁸ Peter Blicke, Resistance, Representation et communauté, París, PUF, 1998.

³⁹ Eva Serra, «1640 Una revolució política. La implicació de les institucions», dins Eva Serra (coord.), La revolució catalana de 1640, Barcelona, Crítica, 1991, pp. 3-65. La citació es troba a la p. 65.

⁴⁰ Víctor Ferro, El dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al decret de Nova planta, Vic, Eumo, 1987, p. 258.

⁴¹ Eduard Martí, «Las novenas de la Diputación de Cataluña en la segunda mitad del siglo XVII», dins Betlem Castellà (coord.), Poders a l’ombra. Les comissions de les institucions parlamentàries i representatives, Barcelona, Parlament de Catalunya, 2014, pp. 177-208.

⁴² Ángela Benedictis, «Guerra, tirannide e resistenza negli scriti politici catalani», dins DD.AA., Actes de l’Aposta catalana..., pp. 65-72. La citació es troba a la p. 68.

⁴³ Josep Fontana, «La guerra de successió...», p. 20.

⁴⁴ Cfr. Joaquim Albareda, Escrits polítics del segle XVIII. Tom V. Escrits del moment republicà, Vic, Eumo, 2011.

⁴⁵ Cfr. Hamish Scott, The european nobilities in the seventeenth and eighteenth century, Londres, Longman, 1995, p. 8.

⁴⁶ Per al cas de Navarra, Alfredo Floristán ha constatat els esforços de la monarquía per mantenir un Braç Militar amb «dimensiones reducidas y limitadas, que no retardasen el debate y su control desde Madrid». Cfr. Alfredo Floristán, «Honor estamental y merced real. El Brazo Militar en las Cortes de Navarra», Príncipe de Viana, 234, 2005, pp. 135-196. La citació es troba a la p. 141.

⁴⁷ Cfr. Antonio Domínguez Ortiz, «La nobleza como estamento y grupo social en el siglo XVII», dins M. Carmen Iglesias (coord.), Nobleza y Sociedad en la España Moderna, 3 vols. Oviedo, Nobel, 1996, pp. 113-134. La citació es troba a la p. 120.

⁴⁸ Marie Laure Legay i Roger Baury (eds.), L’invention de la décentralisation. Noblesse et pouvouirs intermédiaires en France et en Europe XVII^è-XIX^è siècle. Villeneuve d’Aqsc, 2009, Septentrion press universtaires, p. 381.

⁴⁹ Jean Bérenger, «Noblesse et absolutisme de François I à Louis XIV», dins Bela Kopeczi i Eva H. Balázs (eds.), Noblesse français noblesses hongrois, XV^è-XIX^è siecles, París, Editions du CNRS, 1981, p. 34. Cfr. També Jose Antonio Maravall, Poder, honor y élites en el siglo siglo XVII, Madrid, Siglo XXI, 1979.

⁵⁰ Cfr. Lawrence Stone, La crisis de la aristocracia, 1558-1640, Madrid, Alianza, 1985, p. 100.

⁵¹ Cfr. Anthony F. Upton, «The Sweditch Nobility...», p. 24.

⁵² Cfr. Marie Laure Legay, Les état provinciaux dans la construction de l’Etat Moderne, Gènova, librairie Droz, 2001, p. 84.

⁵³ Cfr. Henry Kamen, La España de Carlos II, Barcelona, Crítica, 1987, p. 411.

⁵⁴ Cfr. Alfredo Floristán, «Honor estamental...», p. 137.

⁵⁵ Cfr. M. Carmen Iglesias, «La nobleza ilustrada del siglo XVIII español: el condado de Aranda», dins M. Carmen Iglesias (coord.), Nobleza y sociedad..., pp. 245-283. La citació es troba a la p. 252.

⁵⁶ Cfr. Pedro Voltes Bou, «Noticias sobre las mercedes nobiliarias otorgadas por el archiduque Carlos de Austria durante su gobierno en Barcelona», Documentos y Estudios, vol. X, 1962, pp. 65-105.

⁵⁷ Marie Laure legay, Les État Provinciaux..., p. 84.

⁵⁸ Jose Antonio Maraval, Poder, honor y élites..., p. 207.

⁵⁹ LLDBM, vol. III, f. 43r.

⁶⁰ Lawrence Stone, La crisis..., p. 342.

⁶¹ Joseph Pérez, «La aristocracia castellana en el siglo XVI», dins M. Carmen Iglesias (coord.), Nobleza y sociedad..., pp. 47-72. La citació es troba a la p. 56.

⁶² Robert Mousnier, Les institutions de la France sous la monarchie absolute, vol. I, París, Press Universités de la France, 1974, pp. 163-164.

⁶³ Marie Laure Legay i Roger Baury, L’invention..., pp. 21 i 381.

⁶⁴ Marie François Vajda, «Les royaumes des repúbliques? La nobleses dans l’Etat en Hongrie au XVIII è siécle: l’exemple des comiats», dins Marie Laure Legay i Roger Baury, L’invention..., pp. 269-284.

⁶⁵ René Favier, «Le conflit des ordres et la représentation provinciale en Dauphiné au XVII^è siècle. Des Etats aux Assemblées de pays», dins Anne Blanchard, Henri Michel i Eric Pelaquier (eds.), Les Assemblées d’Etats dans la France méridionale à l’époque moderne, Montpellier, Université Paul-Valéry, 1995, pp. 63-89.

⁶⁶ Anthony F. Upton, «The Sweditch Nobility...», p. 18.

⁶⁷ Sobre el paper de la noblesa als muncipis castellans vegeu, entre la àmplia bibliografia existent, Jose Manuel Bernardo Ares i Enrique Martínez Ruiz, El municipio en la España Moderna, Córdoba, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Córdoba, 1996.

⁶⁸ Jose Manuel Bernardo Ares, «Cortes o cabildos: la representación política del reino en la Corona de Castilla (1665-1700)», dins Jaume Sobrequés (ed.), Actes del 53è Congrés de la Comissió Internacional per a l’Estudi de la Història de les Insitucions representatives i Parlamentàries, vol. I, Barcelona, Parlament de Catalunya, 2005, pp. 393-410. La citació es troba a la p. 397.

⁶⁹ Jean Pierre Labatut, Les noblesse europeenes de la fin du XV siecle a la fian du XVIII siècle, París, PUF, 1979, p. 111.

⁷⁰ LLDBM, vol. III, ff. 572 i ss. i 708 i ss. Sobre la configuració municipi català vegeu Josep Maria Torres Ribé, Els municipis catalans de l’Antic Règim, Barcelona, Curial, 1983.

⁷¹ Eduard Martí, La classe dirigent catalana, Barcelona, Fundacio Noguera, 2009. Vegeu les pp. 259 i ss.

⁷² Al 1665, per exemple, la noblesa d’Artois, demanava que per ser noble i participar als Estats Generals la nissaga calia que tingués una antiguitat al menys de 100 anys. Cfr. Marie Laure Legay, Les etats provinciaux..., p. 84.

⁷³ James Amelang, La formación de una clase dirigente, Barcelona, 1490-1714, Barcelona, Ariel, 1986, pp. 37 i ss.

⁷⁴ Xavier Torres, Els Bandolers, s. XVI i XVII, Vic, Eumo, 1991, p. 88.

⁷⁵ Joan Lluis Palos, La pràctica del gobierno en Cataluña. Siglos XVI-XVII, Tesis doctoral, Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 1990, p. 395. Adela Fargas Peñarrocha, Familia i poder a Catalunya, 1516-1626: les estratègies de consolidació de la classe dirigent, Barcelona, Pagés editors, 1997.

⁷⁶ Albert García Espuche, Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña 1550-1640, Madrid, Alianza, 1998. La citació es troba a la p. 300.

⁷⁷ John H. Elliott, España y su mundo, Madrid, Alianza, 1990, pp. 103 i 104.

⁷⁸ James Amelang, «L’oligarquía ciutadana a la Barcelona moderna: una aproximació comparativa», Recerques, 13, Curial, Barcelona, 1983, pp. 7-25.

⁷⁹ James Amelang, «Gent de la Ribera» i altres assaig sobre la Barcelona moderna, Vic, Eumo, 2008, p. 65.

⁸⁰ Cfr. Albert García Espuche, Barcelona entre dues guerres: economia i vida quotidiana 1652-1714, Vic, Eumo, 2004, p. 43.

⁸¹ Albert García Espuche, Barcelona..., pp. 49 i 43.

⁸² Eduard Martí, La classe dirigent..., p. 131.

⁸³ Albert García Espuche, Barcelona entre dues guerres..., pp. 272 i ss.

⁸⁴ James Amelang, «Gent de la Ribera...», p. 59.

⁸⁵ «What makes the rise of thes middling sort so crucial is their attitude towards their superirs. Instead of resenting thems, they eagerly sought to imitate them (...). Their attitude thus provided the glue wich bound together the top half of the nations by means of an homogeneized culture of gentility». Lawrence Stone, An open elite, England 1540-1880, Oxford, Clarendon Press, 1984, p. 409.

⁸⁶ James Amelang, La formación..., pp. 206 i 207.

⁸⁷ A banda de l’obra clàssica de John H. Elliot (La revolta catalana, 1598-1640, Barcelona, Vicens Vives, 1966), són molt interessants les reflexions que fa l’autor sobre la noblesa catalana a España y su mundo, Madrid, Alianza, 1990. Vegeu especialment les planes 108 i ss.

⁸⁸ Sobre James Amelang vegeu la bibliografia citada anteriorment.

⁸⁹ Felip de Salvador, «El Real Cuerpo de la Nobleza, antiguo Brazo Militar del Principado de Cataluña y condados de Rossellón y de Cerdaña», Hidalguía, 5, Madrid, 1957, pp. 369-376. Respecte als nombrosos estudis d’Armand de Fluvià, potser la seva millor síntesi sobre el Braç Militar sigui «Precedents històrics del reial cos de la noblesa de Catalunya». Conferencia pronunciada en el Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña, Barcelona, 1991, p. 12. També resulta de lectura indispensable la introducció de Francisco Morales Roca, Próceres habilitados en las Cortes del Principado de Catalunya, siglo XVII (1599-1713), Madrid, Hidalguía, 1983.

⁹⁰ Pere Molas Ribalta, L’alta noblesa catalana a l’Edat Moderna, Vic, Eumo, 2004. Del mateix autor, Los Gobernantes de la España Moderna, Madrid, Actas, 2008. Vegeu també Miguel Ángel Martínez Rodríguez, La mitjana noblesa catalana a la darreria de l’etapa foral, Barcelona, Fundació Noguera, 2011.

⁹¹ Montserrat Ribot i Iglesias, «Activitats polítiques de la noblesa barcelonina durant el regnat de Carles II», II Congrés d’Història del Pla de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1985, vol. II, pp. 453-463; Antoni Simon, «El Braç Militar de Barcelona segons un cens del juny de l’any 1641. Composició i actituds polítiques», EDHAP, Barcelona, XXVI, 2008, pp. 231-253. Vegeu també íd., Del 1640 al 1705, València, PUV, 2011. Especialment les pp. 233 i ss.

⁹² Pere Molas, «Felipe V y la nobleza catalana». Conferència pronunciada en el Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña, Barcelona, 4 d’abril de 2001, pp. 5-15. La citació es troba a la p. 10.