Читать книгу: «Vides truncades»

1. INTRODUCCIÓ. DE VÍCTIMES I IMPUNITATS¹

Portar a terme aquest treball no ha estat fàcil. I no només per les dificultats habituals en què ens trobem els historiadors a l’hora d’accedir a fons de caire policial i judicial. Reconstruir trajectòries vitals i contextos sociopolítics que acaben conduint a unes vides truncades, la major part d’elles en plena joventut, no és un plat de gust. És endinsar-se en la part més fosca de la nostra Història recent. Mort, vexacions, tortures, arbitrarietat, impunitat… I unes víctimes innocents. Unes, les estudiades en aquestes pàgines, entre les moltes que conformen el fosc bagatge de la dictadura i les seves conseqüències. Aquest llibre voldria ser també un modest homenatge a tots aquells que perderen la vida i patiren els estralls repressius de la dictadura, en aquells decennis «de plom», i els poc idíl·lics anys de la Transició.

Moltes persones han acompanyat aquest projecte en el decurs dels anys que ha durat la seva elaboració. A totes elles el meu sincer agraïment. La seva aportació ha estat fonamental per a reconstruir aquestes pàgines, on, sovint, els petits detalls són fonamentals. Així doncs, gràcies a Sophie Baby, Marc Bayón, Jaume Busquets, Pau Casanellas, Fina Castellà, Xavier Collet, Chema Corral, José Chamorro, Quim Forns, Carles i Josep Maria García Solé, Pau Gomis, Isabel Juncosa, Marta Lleonart, Robert Manrique, Elvira Mármol, Cristina Méndez, Genís Ribé, Marcel·lí Salazar Tarruella, Josep Sallent, Laura Santamaria, Joan Tardà, Carles Vallejo (Associació Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat), Marc Viader i Gonzalo Wilhelmi. Igualment voldria agrair la professionalitat de Fonsanta Marmolejo i Lídia Martínez, de l’equip de la Fundació Figueres; a Juan Manuel García, de la Fundació Cipriano García, i a Rosa Codina, del Centre de Coneixement de la Seguretat de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, sempre amb la millor disposició per a donar suport als investigadors. I a Fèlix González del Servei Històric del Cos de Mossos d’Esquadra i a l’Oficina de Premsa de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona.

També vull fer esment a dos col·legues, però sobretot amics, pel paper que han tingut en l’elaboració d’aquest treball. A Javier Tébar, per creure en el projecte, fer costat en tot el seu procés, aportant opinions que, sense cap mena de dubte, l’han enriquit, i per voler contribuir-hi directament, escrivint-ne el pròleg. I a Manel Vicente, per haver-me permès accedir a una cúmul d’informació cabdal per elaborar els capítols referents a les mobilitzacions que tingueren lloc a la Rambla barcelonina els anys 1977-1978.

I, en darrer lloc, però al capdavant de qualsevol altra consideració, mostrar el meu respecte i agraïment, a tots aquells familiars, testimonis i persones properes de les víctimes esmentades en aquest treball, que han volgut implicar-s’hi. La seva aportació documental i testimonial ha estat imprescindible per a donar contingut a aquest llibre. Sóc conscient que, en força ocasions, no els hi ha estat fàcil remoure un passat, forçosament dolorós. Així doncs, moltes gràcies a Montserrat i Pilar Benito Piedrafita, José Antonio Giménez, Faustí Maestre Velilla, Marc Muñoz, Vicente, Matilde i María Teresa Rodrigo Knafo, i Pilar Torres. Aquestes pàgines que segueixen són també seves.

* * * * * * *

Aquesta obra és un estudi de casos de víctimes mortals a Catalunya d’un tipus de violència política, com és la repressió estatal.² És a dir, de caire institucional i parainstitucional, entesa aquesta concretament com el conjunt de les accions de l’extrema dreta i per les raons que hi seran degudament explicitades. Comprèn un cicle ampli, des del 1964, als inicis de la darrera fase del franquisme, fins el 1980, dos anys abans que es pugui donar per acabada la Transició en el conjunt de l’Estat, i quan ja feia vuit mesos que s’havien celebrat les primeres eleccions al Parlament de Catalunya des de 1932. Aquesta cronologia està determinada per les dates en les quals hem localitzat el primer i el darrer dels casos que responen a la tipologia esmentada, i que s’ubiquen en el període històric que ha centrat el nostre interès, amb la voluntat de posar de manifest que la darrera etapa del franquisme no fou tant suau o tova com des de determinats àmbits s’intenta maquillar, així com posar en relleu l’alt cost que tingué la lluita per les llibertats durant la Transició, que hauria tingut, des del nostre punt de vista, bastant poc de modèlica. Els protagonistes són ciutadans catalans, que només en una ocasió trobaren la mort fora de Catalunya. La tipologia dels vint casos analitzats és variada i diversa, però com a norma general trobem dues coordenades que són presents de forma transversal en tots ells: es tracta de ciutadans anònims i, en segon lloc, encara avui dia es poden considerar, malauradament, com unes víctimes oblidades.

És pública i notòria la manca de polítiques de memòria de forma activa, generalitzada i continuada des que es va posar punt final a la dictadura i es va bastir un règim democràtic. També és cert que la inacció dels governants es va poder recolzar en la manca d’una àmplia demanda social al respecte fins a les darreries del segle passat.³ No és aquí el lloc ni el moment per a valorar les que s’han portat a terme i les que es troben en marxa, però la lectura clara i succinta que es pot fer en conjunt és evident: vergonyosament tardanes i insuficients. Ni la cultura democràtica ni les forces polítiques d’esquerra, que haurien d’haver estat les més reivindicatives en aquest àmbit, han esmerçat suficient valentia i esforços per evitar que, ben entrat el segle XXI, aquesta continue essent una assignatura pendent en la nostra societat. I quan s’hi ha portat a terme alguna iniciativa, aquesta ha estat notòriament incomplerta. Davant del buit institucional han hagut de ser, en els casos que s’han dut a terme, els familiars i les organitzacions on militaven o les de caire memorístic, els que prenguessin el protagonisme en aquest àmbit, per complir els rituals d’homenatjar els difunts. Mentre que altres romanien completament postrats en l’oblit. Podrem veure com en alguns casos, pocs, les víctimes són recordades amb una placa, un acte anual, o fins i tot de forma excepcional amb un carrer. Malgrat això, podem afirmar que només set de les vint víctimes estudiades han rebut, a hores d’ara, algun tipus de reconeixement, totes elles per iniciatives no institucionals, i, fins i tot, en alguns casos, com el de Juan Gabriel Rodrigo a Tarragona, amb tot un cúmul d’obstacles per part del consistori, quan el març de 2016, en el quarantè aniversari de la seva mort, es va col·locar un modest plafó a l’indret on va caure mort. En el decurs dels darrers anys, alguns familiars de les víctimes han trobat una porta oberta en l’anomenada «Querella Argentina», com a forma de trobar un reconeixement als seus morts encara que siga a milers de quilòmetres de casa.

Quan, finalment, es va aprovar la Llei de memòria històrica,⁴ aquesta només va preveure la reparació a les víctimes anteriors al 6 d’octubre de 1977,⁵ de manera que en deixava desprotegides, per exemple, dues que són objecte d’estudi en aquest treball: Agustín Rueda, mort com a conseqüència de les tortures a què fou sotmès a la presó de Carabanchel el 14 de març de 1978, i Gustau Adolf Muñoz Bustillo, mort en els incidents que es van produir al centre de Barcelona després dels actes de la Diada del mateix any, com a conseqüència de l’impacte d’una bala disparada per un policia.⁶ Un incomprensible error dels legisladors, que mostraren una manca de sensibilitat notable, davant d’un grapat de víctimes que quedaven d’aquesta manera condemnades a l’oblit institucional. Serveixi d’exemple d’aquesta circumstància, la resposta que va donar el diputat Manel Silva d’UDC a Marc Muñoz, germà de l’esmentada víctima de la Diada de 1978, quan aquest li va voler fer veure al parlamentari que amb la decisió presa s’hi cometia una injustícia. Com a resposta va aconseguir un lamentable «M’has de dir tu a mi quan es va acabar la Transició?».⁷ Seguint en aquesta línia de manca de sensibilitat institucional, força exemples serien possibles. Esmentem-ne un altre, que afecta també les víctimes, en aquest cas del terrorisme, i que té cabuda en el present treball per la violència parainstitucional portada a terme per membres de l’extrema dreta. Robert Manrique, cap visible de les víctimes d’aquesta xacra a Catalunya durant força anys, va informar el 6 de març de 2014 a Sonia Ramos, directora general de Apoyo a Víctimas del Terrorismo, de l’existència d’un bon nombre de víctimes que es podrien acollir a la legislació de suport a la seva condició i que no ho feien per desconeixement. I, en conseqüència, proposava esmerçar esforços a localitzar i informar les víctimes. En aquesta circumstància es trobarien dues de les referenciades en aquest treball, Juana Caso i José Muñoz, morts per un membre de l’extrema dreta a Cabrera de Mar el 20-N de 1980. Davant de la iniciativa plantejada per Manrique, aquest va rebre com a resposta un fred i lacònic «Si quieren algo, que lo vengan a pedir».⁸

Tal com hem esmentat adés, aquest treball també té la voluntat de posar de manifest que ni el franquisme en la seva etapa final desarrollista ni la tantes vegades edulcorada Transició foren períodes absents de violència, tal com es tracta vendre, tant en determinats àmbits historiogràfics, com en altres de mediàtics i polítics. La dictadura, malgrat els evidents canvis que hi va experimentar, fou un règim repressiu fins el seu darrer moment. Aquí només presentem les víctimes mortals que compleixen els paràmetres objecte d’estudi, però la transversalitat de la repressió anava molt més enllà, amb multitud d’àmbits que arribaven a condicionar en molts casos la mateixa vida quotidiana de la ciutadania i que tindria, per esmentar-ne només una, en la pràctica de la tortura, la més execrable de les conseqüències. Un exercici continuat de la tortura, que esdevé la veritable mostra que el règim va fer de la pràctica repressiva, una de les senyes d’identitat més evidents. Per altra banda, trobem que, durant la Transició, va haver-hi greus problemes en la gestió del trànsit de l’«ordre públic» a la «seguretat ciutadana». Dos conceptes que, per ells mateixos, ja ofereixen una concepció contraposada del que és l’exercici dels drets i les llibertats al carrer, i que ha de canviar en funció del caire que tingui el corresponent sistema polític vigent. És a dir, del pas de la repressió a la pedagogia de la moderació i la gestió controlada dels conflictes.

També cal incidir en el fet que en aquest treball es deixen de banda les víctimes que tenen relació amb una actuació de caire terrorista o de les seves conseqüències, a excepció dels tres casos que situem en l’àmbit de la violència parainstitucional. La immensa majoria de les que són objecte del nostre estudi no tenien cap militància política o sindical. El rerefons dels fets relatats no és la seva actuació en aquests àmbits, sinó l’exercici d’algun dret inalienable en els sistemes democràtics, com el de manifestació, o bé, senzillament, l’arbitrarietat del poder en la pràctica d’abusos i tortures. Ens centrem en una vintena d’episodis de violència institucional i parainstitucional amb el resultat de mort, que tingueren lloc a Catalunya des de 1964 fins 1980.⁹ En aquestes línies no es parla d’homes capdavanters en la lluita antifranquista o bé de líders de cap tipus de moviment polític, sindical o veïnal durant la Transició. D’ells, només set tenien una militància política o sindical, Luis Martínez Delso, militava en el PCE(i) o hi simpatitzava; Cipriano Martos, militava en el PCE(m-l); Diego Navarro, a les CCOO; Carlos Gustavo Frecher a la CSUT; Gustau A. Muñoz, a les joventuts del PCE(i); Martí Marcó, en els rengles independentistes, i, Agustín Rueda, que actuava en el marc d’organitzacions anarquistes. Però tot just cinc, una quarta part del total, perderen la vida en circumstàncies relacionades amb la seva militància: Martínez, Martos, Navarro i Rueda, que foren detinguts com a activistes de les respectives organitzacions on militaven, i Gustau Muñoz que va morir en el decurs d’una manifestació organitzada pel seu partit. Però, Marcó fou víctima d’un cas de «gallet fàcil», en què la militància no va jugar cap paper en el desenvolupament dels fets i, Frecher, que es va veure afectat per una actuació policial contra una manifestació, en la qual no havia pres part. Així, tal com demostren les dades, més enllà d’aquesta tercera part de víctimes, amb militància política o sindical, tots ells poden caure sota la consideració de ciutadans anònims. Ells perderen la vida en plena joventut, fins i tot en l’adolescència en alguns casos: la mitjana d’edat en el moment de morir era de 28 anys. I foren morts sovint de forma absurda i inversemblant. En circumstàncies que mai haurien d’haver succeït.

Pel que fa al lloc de naixement del conjunt de les víctimes estudiades, s’hi poden fer dues consideracions inicials respecte els disset casos en els quals en coneixem la procedència. En primer lloc, el fet que només tres d’ells naixessin a Catalunya i, en segon lloc, que el mosaic de procedències reflecteix perfectament els grans canvis demogràfics que s’havien produït a la societat catalana. En no tractar-se d’un conjunt de víctimes relacionades totes elles, de forma directa, amb la lluita política, i ser la seva mort, sovint, casual, no s’hi poden treure conclusions, més enllà de les que ja s’hi ha apuntat. Només esmentant la toponímia de les localitats de naixement d’alguns d’ells, ja es posa de manifest l’allau migratori que, procedent de zones rurals deprimides, s’havia produït en el decurs dels darrers decennis: Ciruelos de Cervera, Jerez del Marquesado, Loja, Andújar, La Roda de Andalucía, Herreros, Villanueva de Alcorcón… Així, cinc de les víctimes serien d’origen andalús, dues d’extremeny i quatre castellanes. Malgrat que va néixer a Sevilla, no incloem en aquestes xifres a Gustau Muñoz, atès que als vuit mesos ja es va traslladar a Barcelona. Igualment, cal fer-hi esment de dues víctimes estrangeres, un ciutadà francès i el veí de Terrassa, mort a Sabadell, David Wilson, de qui desconeixem l’origen concret. Juan Gabriel Rodrigo va néixer al Marroc, on es va exiliar el seu pare, però va abandonar el Magrib quan era petit i va passar la major part de la infància a Cifuentes (Conca), per la qual cosa, l’hem adscrit a la suma de víctimes d’origen castellà. Així doncs, els tres únics casos estudiats que havien nascut Catalunya són el de Lluís Benito, nascut al Masnou; Martí Marcó, a Barcelona, i Agustín Rueda, a Sallent, però en aquest cas com a fill d’una família que procedia de l’emigració d’origen peninsular.