Читать книгу: «Frankie Addams»

PRIMERA PART

Va passar l’estiu verd i boig que la Frankie tenia dotze anys. Aquell estiu feia molt de temps que la Frankie no formava part de res. No pertanyia a cap club ni era membre de res al món. La Frankie s’havia convertit en una persona solitària que es quedava sempre al llindar de les portes, i tenia por. Al juny els arbres tenien un color verd tan intens que marejava, però més tard les fulles es van enfosquir i el poble es va ennegrir i es va encongir sota la llum encegadora del sol. Al principi la Frankie es passejava amunt i avall fent sempre alguna cosa. Les voreres del poble eren grises a primera hora del matí i a la nit, però el sol del migdia les recobria amb una glaça i el ciment cremava i relluïa com el vidre. Al final les voreres cremaven massa per als peus de la Frankie, i també es va ficar en embolics. S’havia ficat en tants embolics secrets que va pensar que valia més quedar-se a casa, però a casa només hi havia la Berenice Sadie Brown i en John Henry West. Tots tres seien a la taula de la cuina i no paraven de repetir les mateixes coses, de manera que a l’agost les paraules van començar a rimar les unes amb les altres i a sonar estranyes. Semblava que el món es moria cada tarda i que ja no es movia res. I al final l’estiu es va convertir en una mena de somni verd i malaltís, o en una mena de selva boja i silenciosa sota una volta de vidre. I llavors, l’últim divendres d’agost, tot allò va canviar, i el canvi va ser tan sobtat que la Frankie va passar tota la tarda morta donant-hi voltes sense arribar-ho a entendre.

–És tan estrany –va dir–. No entenc com ha pogut passar.

–Passar? Passar? –va dir la Berenice.

En John Henry escoltava i les observava en silenci.

–No havia estat mai tan confosa.

–¿Confosa per què?

–Per tot plegat –va dir la Frankie.

I la Berenice va observar:

–Crec que el sol t’ha fregit el cervell.

–Jo també –va xiuxiuejar en John Henry.

La mateixa Frankie gairebé va admetre que potser era veritat. Eren les quatre de la tarda i la cuina estava tranquil·la, grisa i ensopida. Asseguda a la taula, la Frankie va tancar els ulls i va pensar en el casament. Va veure una església silenciosa i una neu estranya que queia obliquament contra els vitralls de colors. El nuvi d’aquell casament era el seu germà, i al lloc de la cara hi havia una resplendor. La núvia portava una cua llarga i blanca, i tampoc no tenia rostre. Aquell casament a la Frankie li produïa una sensació que no podia explicar.

–Mira’m un moment –va dir la Berenice–. ¿Que estàs gelosa?

–Gelosa?

–Sí, perquè el teu germà es casa.

–No –va dir la Frankie–. És que no havia vist mai una parella així. Avui quan han entrat a casa se m’ha fet tan estrany.

–Estàs gelosa –va dir la Berenice–. Vés a mirar-te al mirall. T’ho noto pel color dels ulls.

Damunt de la pica de la cuina penjava un mirall aquós. La Frankie s’hi va mirar, però tenia els ulls grisos com sempre. Aquell estiu havia crescut tant que gairebé s’havia convertit en un monstre enorme, amb les espatlles estretes i les cames massa llargues. Duia uns pantalons curts blaus de fer esport i una samarreta d’home, i anava descalça. S’havia tallat els cabells com un noi, però feia temps que no se’ls tallava i ja ni tan sols se li feia clenxa. El reflex al mirall era corb i bombat, però la Frankie sabia perfectament quin aspecte tenia; va aixecar l’espatlla esquerra i va girar el cap a un costat.

–Oh –va fer–. Eren la parella més maca que he vist mai. Però no entenc com pot haver passat.

–¿El què, tros de bleda? –va dir la Berenice–. El teu germà ha portat a casa la noia amb qui es vol casar i avui han dinat amb tu i amb el pare. Tenen la intenció de casar-se diumenge que ve a Winter Hill, a casa dels pares d’ella. Tu i el pare anireu al casament. I no hi ha més cera que la que crema. ¿Què és el que t’amoïna?

–No ho sé –va respondre la Frankie–. Segur que s’ho passen bé cada minut del dia.

–Nosaltres també ens ho podem passar bé –va dir en John Henry.

–Nosaltres? –va preguntar la Frankie–. ¿Passar-nos-ho bé?

Tots tres van tornar a seure a la taula i la Berenice va repartir les cartes per fer una partida de bridge a tres mans. La Berenice havia estat la cuinera de la casa des que la Frankie tenia memòria. Era molt negra, baixeta i carregada d’espatlles. Sempre deia que tenia trenta-cinc anys, però ja feia almenys tres anys que ho deia. Duia els cabells clenxinats, trenats, ben untats amb oli i arrapats al crani, i el seu rostre era pla i serè. El seu únic defecte era que l’ull esquerre el tenia de vidre, blau i brillant. Sobresortia fix i salvatge enmig de la serenor d’aquell rostre de color, i ningú no sabia per què havia volgut un ull blau. L’ull dret era fosc i trist. La Berenice va repartir les cartes a poc a poc, llepant-se el dit polze cada cop que se li enganxaven amb la suor. En John Henry observava com repartia les cartes una per una. Tenia el pit blanc, xop i descobert, i al voltant del coll duia un ruc petit de plom penjat d’un cordill. Era parent de la Frankie, cosí germà, i durant tot l’estiu dinava i passava el dia amb ella, o hi sopava i passava la nit; i no hi havia manera de fer-lo tornar a casa seva. Per tenir sis anys era menut, però tenia els genolls més grossos que la Frankie havia vist mai, i en un sempre portava una crosta o una bena perquè se l’havia pelat en caure. En John Henry tenia la cara blanca, menuda i contreta en una ganyota permanent, i duia unes ulleres petites de muntura daurada. Observava totes les cartes amb molta atenció perquè tenia un deute; devia a la Berenice més de cinc milions de dòlars.

–Declaro un cor –va dir la Berenice.

–Jo una pica –va dir la Frankie.

–És el que anava a declarar jo –va dir en John Henry–. Jo volia declarar piques.

–Mala sort. Jo ho he fet primer.

–Ets una ruca idiota! –va dir ell–. Això no és just!

–Pareu de discutir! –va dir la Berenice–. Si voleu que us digui la veritat, no crec que cap dels dos tingueu una mà tan bona per barallar-vos pel que declareu. Jo declaro dos cors.

–A mi tant me fa –va dir la Frankie–. M’és ben indiferent. I de fet això era veritat: aquella tarda la Frankie jugava al bridge com en John Henry, limitant-se a col·locar a la taula qualsevol carta que se li acudís sense pensar. Estaven tots tres asseguts a la cuina, i la cuina era un espai trist i lleig. En John Henry havia cobert les parets de dibuixos estranys i infantils fins on li arribava el braç. Allò donava a la cuina un aspecte boig, com si fos una habitació d’una casa de bojos. I ara la vella cuina feia posar malalta la Frankie. Ella no sabia quin nom tenia allò que li havia passat, però notava com el cor encongit li bategava contra la vora de la taula.

–Ben bé que el món és petit –va dir.

–¿Per què ho dius, això?

–Volia dir precipitat –va dir la Frankie–. El món és precipitat.

–Dona, no sé què vols que et digui –va dir la Berenice–. A vegades és precipitat i a vegades és lent.

La Frankie tenia els ulls mig tancats, i la seva veu li sonava enrogallada i llunyana:

–Per mi és precipitat.

El cas era que fins al dia anterior la Frankie no havia pensat seriosament que es pogués celebrar un casament. Sabia que el seu únic germà, en Jarvis, s’havia de casar. Just abans d’anar-se’n a Alaska s’havia promès amb una noia de Winter Hill. En Jarvis era caporal a l’exèrcit i havia passat prop de dos anys a Alaska. Feia molt de temps que la Frankie no veia el seu germà, i el seu rostre s’havia convertit en una màscara que no parava de canviar, com si el veiés sota l’aigua. Però Alaska! La Frankie somiava aquell lloc constantment, i sobretot aquell estiu el somni era molt real. Veia la neu, i el mar congelat, i les glaceres. Els iglús dels esquimals, i els óssos polars, i la bonica aurora boreal. El primer cop que en Jarvis havia anat a Alaska ella li havia enviat una capsa de toffees de xocolata fets a casa. L’havia empaquetada amb molta cura, embolicant cada caramel per separat amb paper parafinat. S’emocionava de pensar que els seus toffees es menjarien a Alaska, i s’imaginava el seu germà passant la capsa en una rotllana d’esquimals folrats amb pells. Al cap de tres mesos havia rebut una carta d’agraïment d’en Jarvis acompanyada d’un bitllet de cinc dòlars. Durant una temporada li va enviar caramels gairebé cada setmana, no sempre els mateixos, però en Jarvis no li va enviar cap bitllet més, tret de per Nadal. A vegades les cartes breus que enviava al pare la destarotaven una mica. Aquell estiu, per exemple, els havia explicat que havia anat a nedar i que els mosquits eren molt ferotges. Aquella carta va alterar el seu somni, però després d’uns quants dies de desconcert va tornar a la seva neu i als seus mars congelats. Quan en Jarvis va tornar d’Alaska va anar directament a Winter Hill. La núvia es deia Janice Evans, i els plans per al casament eren els següents: el seu germà els havia avisat per telegrama que aquell divendres ell i la núvia hi anirien a passar el dia, i diumenge se celebraria el casament a Winter Hill. La Frankie i el seu pare viatjarien prop de cent seixanta quilòmetres fins a Winter Hill per assistir al casament, i ella ja tenia la maleta preparada. Esperava amb candeletes el moment en què el seu germà arribaria amb la núvia, però no se’ls imaginava ni pensava en el casament. I el dia abans de la visita només va fer aquest comentari a la Berenice:

–Crec que és una coincidència ben curiosa que en Jarvis se n’hagi anat a Alaska i que precisament la núvia que s’ha triat per casar-se sigui d’un lloc que es diu Winter Hill.¹ Winter Hill –va repetir a poc a poc, amb els ulls tancats, i el nom se li va barrejar amb els somnis d’Alaska i de neu freda–. M’agradaria que demà ja fos diumenge en comptes de divendres. M’agradaria que ja haguéssim marxat.

–Ja arribarà diumenge –va dir la Berenice.

–Sembla que no hagi d’arribar –va dir la Frankie–. Fa tant de temps que estic preparada per sortir d’aquest poble. Tant de bo no hi hagués de tornar després del casament. M’agradaria anar-me’n a algun altre lloc per sempre. M’agradaria tenir cent dòlars i poder-me esfumar i no tornar a veure mai més aquest poble.

–A mi em sembla que t’agradarien massa coses –va dir la Berenice.

–M’agradaria ser algú altre.

Així doncs, la tarda abans que allò passés era com qualsevol altra tarda d’agost. La Frankie havia estat rondant per la cuina i cap al vespre havia sortit al jardí. L’emparrat que hi havia darrere la casa es veia porpra i fosc en la penombra. Ella caminava lentament. En John Henry West estava assegut sota l’emparrat d’agost en una cadira de vímet, amb les cames encreuades i les mans a les butxaques.

–¿Què fas? –va preguntar-li ella.

–Penso.

–¿En què?

El nen no va respondre.

Aquell estiu la Frankie era massa alta per caminar sota l’emparrat com sempre havia fet. Altres nens de dotze anys encara s’hi podien passejar per sota, representar-hi obres de teatre i divertir-s’hi. Fins i tot les senyores menudes podien passejar sota l’emparrat. Però la Frankie ja era massa alta; aquell any va haver de passejar-s’hi al voltant i collir-ne raïm de les vores com la gent adulta. Va mirar a través del garbuix de parres fosques i va notar l’olor dels grans esclafats i barrejats amb pols. Dreta al costat de l’emparrat i amb la fosca que ja s’acostava, la Frankie tenia por. No sabia quina era la causa d’aquella por, però estava espantada.

–Se m’ha acudit una idea –va dir–. Què et sembla si et quedes a sopar i a dormir amb mi.

En John Henry es va treure el rellotge de la butxaca i se’l va mirar com si l’hora hagués de decidir si s’hi quedava o no, però a sota de l’emparrat era massa fosc per veure’n els nombres.

–Vés a casa a dir-ho a la tieta Pet. Jo t’espero a la cuina.

–D’acord.

Estava espantada. El cel crepuscular era pàl·lid i buit, i la llum que sortia per la finestra de la cuina dibuixava un reflex groc i quadrat al jardí fosc. Va recordar que quan era petita creia que dins de la carbonera hi vivien tres fantasmes i que un d’ells portava un anell de plata.

Va pujar corrent els esglaons de darrere i va dir: –Acabo de convidar en John Henry a sopar i a dormir amb mi.

La Berenice estava treballant un tros de pasta de bescuit i el va deixar damunt de la taula empolvorada de farina.

–Em pensava que estaves farta d’ell.

–I ho estic –va dir la Frankie–. Però m’ha semblat que tenia por.

–¿Por de què?

La Frankie va negar amb el cap.

–Potser volia dir que se sentia sol –va dir al final.

–Bé, doncs, li guardaré un trosset de pasta.

Per contrast amb la penombra del jardí la cuina li va semblar un lloc calorós, lluminós i estrany. Les parets la molestaven, amb aquells dibuixos estranys d’arbres de Nadal, avions, soldats estrambòtics i flors. En John Henry havia fet els primers dibuixos una llarga tarda de juny, i un cop embrutada la paret va continuar dibuixant el que li donava la gana. La Frankie també hi havia dibuixat alguna cosa. Al principi el pare s’havia posat fet una fúria per com havien quedat les parets, però després va dir que ja es podien esbravar i fer tots els dibuixos que volguessin, que a la tardor faria pintar la cuina. Però a mesura que l’estiu s’allargava i es feia etern les parets havien començat a molestar la Frankie. Aquell vespre la cuina li semblava estranya, i tenia por.

Es va plantar a la porta i va dir:

–M’ha semblat bona idea convidar-lo.

Així, doncs, aquella nit en John Henry es va presentar a la porta de la cuina amb una bosseta de cap de setmana. Portava el seu vestit blanc de recital i s’havia posat sabates i mitjons. Duia una daga lligada al cinturó. En John Henry havia vist neu. Tot i que només tenia sis anys, l’hivern anterior havia anat a Birmingham i hi havia vist neu. La Frankie no n’havia vista mai, de neu.

–Ja t’agafo jo la bossa –va dir la Frankie–. Pots començar fent un home de bescuit.

–Molt bé.

En John Henry no jugava amb la pasta; treballava l’home de bescuit com si fos una cosa molt seriosa. De tant en tant s’aturava, es col·locava bé les ulleres amb la maneta i estudiava el que havia fet. Era com un rellotger petit, i es va acostar una cadira i s’hi va enfilar de genolls per poder treballar directament damunt de la pasta. Quan la Berenice li va donar unes quantes panses no es va acontentar d’escampar-les com hauria fet qualsevol altre nen; només en va utilitzar dues per fer els ulls: però de seguida es va adonar que eren massa grosses, de manera que en va trossejar una amb molta cura i va fer-ne dos ulls, dos forats del nas i una boca petita i somrient tota de pansa. Quan va haver acabat es va eixugar les mans al darrere dels pantalonets curts i va contemplar aquell homenet de bescuit amb els dits ben separats, un barret i fins i tot un bastó per caminar. En John Henry havia treballat tant que la pasta estava grisa i humida. Però allò era un homenet de bescuit perfecte, i a la Frankie fins i tot li recordava el mateix John Henry.

–Ara val més que m’ocupi de tu –va dir.

Van sopar a la taula de la cuina amb la Berenice, ja que el pare havia trucat per dir-los que es quedaria treballant fins tard a la joieria. Quan la Berenice va treure del forn l’home de bescuit, van veure que era idèntic a qualsevol altre home de bescuit fet per un nen: s’havia inflat tant que l’obra d’en John Henry s’havia deformat amb la cocció, els dits se li havien ajuntat i el bastó semblava una mena de cua. Però el nen el va contemplar a través de les ulleres, el va eixugar amb el seu tovalló i va untar amb mantega el peu esquerre.

Era una nit d’agost fosca i calorosa. A la ràdio del menjador sonava una barreja de moltes emissores: una veu de guerra s’encreuava amb la xerrameca d’un anunciant, i al fons se sentia la música carrinclona d’una banda melodiosa. La ràdio havia estat encesa tot l’estiu, de manera que per regla general no la sentien. A vegades, quan el soroll era tan fort que no se sentien els uns als altres, la Frankie n’abaixava una mica el volum. Però normalment la música i les veus anaven i venien i s’encreuaven i s’entortolligaven, i a l’agost ja havien deixat d’escoltar-la.

–¿Què vols fer? –va preguntar la Frankie–. ¿T’agradaria que et llegís Hans Brinker, o t’estimes més fer una altra cosa?

–M’estimo més fer una altra cosa –va dir ell.

–¿Com ara què?

–Sortim a fora a jugar.

–No em ve de gust –va dir la Frankie.

–Aquesta nit seran colla jugant a fora.

–¿Que no tens orelles? –va dir la Frankie–. Ja m’has sentit.

En John Henry es va quedar quiet, amb els genolls grossos paralitzats, i al final va dir:

–Em sembla que me’n vaig a casa.

–Però si no t’has quedat a dormir! No pots sopar i tocar el dos així.

–Ja ho sé –va dir el nen en veu baixa. Per sota del soroll de la ràdio podien sentir les veus dels nens que jugaven en plena nit.– Però sortim a fora, Frankie. Sembla que s’ho estan passant molt bé.

–Què dius, ara –va dir ella–. No són més que una colla de nens ximples i lletjos que passen tot el dia corrent i xisclant, corrent i xisclant. No hi trobo la gràcia. Pugem dalt a desfer-te la bossa.

El dormitori de la Frankie era una galeria elevada que s’havia afegit a la casa, amb una escala que pujava des de la cuina. L’habitació estava moblada amb un llit de ferro, una calaixera i un escriptori. La Frankie també tenia un motor que s’encenia i s’apagava; el motor podia esmolar ganivets i també servia per llimar-se les ungles si les tenies prou llargues. Repenjada a la paret hi havia la seva maleta, plena i a punt per emprendre el viatge a Winter Hill. Damunt de l’escriptori hi havia una màquina d’escriure vella, i la Frankie s’hi va asseure al davant, intentant pensar quines cartes podia escriure-hi: però no tenia ningú a qui escriure, ja que havia contestat a totes les cartes possibles, fins i tot diversos cops. Així, doncs, va tapar la màquina amb un impermeable i la va apartar.

–Digues la veritat –va dir en John Henry–. ¿No creus que val més que me’n torni a casa?

–No –va respondre ella sense girar-se per mirar-lo–. Tu queda’t aquí assegut al racó i juga amb el motor.

Davant de la Frankie hi havia dos objectes: una conquilla blau espígol i un globus de vidre amb neu a dins que en sacsejar-lo desfermaves una tempesta de neu. Quan es va acostar la conquilla a l’orella va poder sentir el batre càlid de les onades del golf de Mèxic, i va pensar en una illa verda i llunyana plena de palmeres. I també es podia acostar el globus ple de neu als ulls entretancats i contemplar aquells remolins de volves blanques fins que l’enlluernaven. Es va imaginar que era a Alaska. Escalava una muntanya freda i blanca i contemplava un erm nevat als seus peus. Veia com el sol pintava el gel de colors, i sentia veus de somni i veia coses de somni. I pertot arreu hi havia la neu freda i blanca i suau.

–Mira –va dir en John Henry mentre mirava per la finestra–. Em sembla que aquelles noies grans fan una festa al seu club.

–Calla! –va cridar la Frankie bruscament–. No em parlis d’aquelles bandarres.

Al veïnat hi havia un club, i la Frankie no en formava part. Les membres del club eren noies que tenien tretze, catorze i fins i tot quinze anys. Els dissabtes a la nit feien festes amb nois. La Frankie coneixia totes les membres del club, i fins aquell estiu ella havia estat com una membre més jove de la colla, però ara elles formaven part d’aquell club i ella no. Li havien dit que era massa petita i poca cosa. Els dissabtes a la nit sentia aquella música espantosa i veia des de lluny la llum del club. A vegades donava la volta fins al carreró de darrere el club i s’aturava a prop d’una bardissa de xuclamel. Es quedava al carreró a observar i escoltar. Aquelles festes duraven molt.

–Potser canviaran d’opinió i t’hi convidaran –va dir en John Henry.

–Malparides.

La Frankie va ensumar i es va eixugar el nas amb el braç. Es va asseure a la vora del llit, amb les espatlles encorbades i els colzes repenjats als genolls.

–Crec que han estat escampant per tot el poble que faig pudor –va dir–. Quan em van sortir aquells furóncols i em van haver de posar aquell ungüent negre d’olor amarga, la Helen Fletcher em va preguntar per què feia aquella olor tan estranya. Les hauria mortes a totes amb una pistola.

Va sentir com en John Henry s’enfilava al llit, i llavors va notar com amb la mà li donava uns copets al coll.

–Jo no crec que facis pudor –va dir ell–. Fas molt bona olor.

–Malparides –va tornar a dir–. Però això no és tot. Deien unes mentides fastigoses sobre la gent casada. Quan penso en la tieta Pet i en l’oncle Ustace. I en el pare mateix! Quines mentides més fastigoses! Es deuen pensar que em mamo el dit.

–Jo t’ensumo així que entres a casa sense haver de mirar si ets tu. Com un ram de cent flors.

–M’és igual –va dir ella–. M’és ben igual.

–Com un ram de cent flors –va dir en John Henry, sense deixar de donar-li copets amb la mà enganxosa al clatell del coll vinclat.

La Frankie es va incorporar, es va llepar les llàgrimes del voltant de la boca i es va eixugar la cara amb el faldó de la camisa. Es va quedar asseguda i quieta, ensumant-se amb els narius eixamplats. Tot seguit es va acostar a la seva maleta i en va treure un flascó de Sweet Serenade. Es va fregar el cap amb una mica de perfum, i en acabat se’n va abocar una mica més per dins del coll de la camisa.

–¿Tu també en vols?

En John Henry estava ajupit al costat de la maleta oberta i va notar un petit calfred quan ella li va abocar el perfum. Ell volia regirar-li la maleta de viatge i examinar atentament totes les seves coses. Però la Frankie només volia que en tingués una impressió general, no que comptés i sabés què tenia i què no tenia exactament. Així, doncs, va lligar les corretges de la maleta i la va tornar a empènyer contra la paret.

–Qui les va parir! –va dir ella–. Si segur que jo gasto més perfum que ningú en aquest poble.

La casa estava tranquil·la, tret del soroll fluix de la ràdio al menjador de baix. Ja feia estona que el pare havia arribat i la Berenice havia tancat la porta de la cuina i se n’havia anat a casa. Ja no se sentien les veus dels nens en aquella nit d’estiu.

–Suposo que ens ho hauríem de passar bé –va dir la Frankie.

Però no sabien què fer. En John Henry estava palplantat al bell mig de l’habitació, amb els genolls paralitzats i les mans juntes a l’esquena. A la finestra hi havia arnes: arnes grogues i arnes verd pàl·lid que voletejaven i estenien les ales contra la mosquitera.

–Aquelles papallones tan boniques –va dir el nen–. Volen entrar.

La Frankie va observar com les arnes toves tremolaven i es premien contra la mosquitera de la finestra. Les arnes arribaven cada nit així que ella encenia el llum de l’escriptori. Venien de la nit d’agost i voletejaven i s’arrapaven contra la mosquitera.

–Per mi que vinguin aquí és una ironia del destí –va dir ella–. Aquestes arnes podrien anar a qualsevol lloc, i en canvi no paren de rondar les finestres d’aquesta casa.

En John Henry es va tocar la muntura daurada de les ulleres per col·locar-se-les bé damunt del nas, i la Frankie va estudiar aquell rostre pla, menut i pigat.

–Treu-te les ulleres –va dir-li tot d’una.

En John Henry se les va treure i les va bufar. Ella va mirar a través de les lents i va veure l’habitació bombada i borrosa.

Tot seguit va empènyer enrere la cadira i es va quedar mirant en John Henry. El nen tenia dos cercles blancs i humits al voltant dels ulls.

–Segur que no les necessites, aquestes ulleres –va dir ella, i en acabat va posar la mà damunt de la màquina d’escriure–. ¿Què és això?

–La màquina d’escriure –va respondre ell.

La Frankie va agafar la conquilla.

–¿I això?

–La conquilla de la badia.

–¿I què és aquella cosa petita que camina per terra?

–On? –va preguntar ell, mirant al seu voltant.

–Aquella cosa petita que camina a prop dels teus peus.

–Ah –va fer ell, i es va ajupir–. Vaja, una formiga. ¿Com deu haver arribat fins aquí dalt?

La Frankie es va fer enrere a la cadira i va encreuar els peus descalços damunt de l’escriptori.

–Jo de tu llençaria aquestes ulleres –va dir–. Ja hi veus prou bé.

En John Henry no va contestar.

–No t’afavoreixen gens.

Va allargar les ulleres plegades a en John Henry i ell les va netejar amb el seu drap de franel·la rosa. Se les va tornar a posar i no va contestar.

–Molt bé –va dir ella–. Tu mateix. Jo només t’ho deia pel teu bé.

Van anar a dormir. Es van despullar girats d’esquena l’un a l’altre i en acabat la Frankie va apagar el motor i el llum. En John Henry es va agenollar per resar i s’hi va estar una bona estona, sense dir les oracions en veu alta. I en acabat es va estirar al costat d’ella.

–Bona nit –va dir la Frankie.

–Bona nit.

La Frankie va mirar amunt, contemplant la foscor.

–¿Saps que encara em costa entendre que el món giri a més de mil quilòmetres per hora?

–Ja ho sé –va dir ell.

–I que quan fas un salt amunt en l’aire no caiguis a Fairview, o a Selma, o a qualsevol altre lloc a vuitanta quilòmetres d’aquí.

En John Henry es va girar i va deixar anar un grunyit de son.

–O a Winter Hill –va dir ella–. M’agradaria sortir cap a Winter Hill ara mateix.

En John Henry ja dormia. La Frankie el sentia respirar enmig de la foscor, i va pensar que per fi tenia el que havia desitjat tantes nits d’aquell estiu; tenir algú dormint al seu costat. Es va quedar estirada a les fosques, escoltant la respiració del nen, i al cap d’una estona es va incorporar damunt dels colzes. Ell era allà, menut i pigat a la llum de la lluna, amb el pit blanc i nu, i un peu que li penjava a la vora del llit. Amb molta cura li va posar una mà a l’estómac i s’hi va atansar; notava com si tingués a dins un rellotge molt petit, i feia olor de suor i de Sweet Serenade. Feia la mateixa olor que una rosa petita i marcida. La Frankie es va inclinar i li va llepar el darrere de l’orella. Llavors va respirar fondo, es va acomodar amb la barbeta repenjada a l’espatlla cantelluda i humida del nen i va tancar els ulls, perquè ara que hi havia algú dormint amb ella en la foscor ja no tenia tanta por.

El sol els va despertar d’hora l’endemà al matí, aquell sol blanc d’agost. La Frankie no va poder fer tornar a casa en John Henry. El nen va veure el pernil que preparava la Berenice i va intuir que el dinar especial seria bo. El pare de la Frankie va llegir el diari al saló, i en acabat va anar al centre a donar corda als rellotges de la joieria.

–Si el meu germà no em porta un regal d’Alaska m’emprenyaré molt –va dir la Frankie.

–Jo també –va dir en John Henry.

¿I què feien aquell matí d’agost quan el seu germà i la núvia van arribar a casa? Estaven asseguts a l’ombra de l’emparrat i parlaven del Nadal. La llum era forta i brillant, i les gralles blaves, embogides pel sol, xisclaven i es mataven entre elles. Ells xerraven, i les veus se’ls van anar apagant fins a convertir-se en una petita melodia, i no paraven de repetir sense parar les mateixes coses. Dormisquejaven a l’ombra fosca de l’emparrat, i la Frankie era una persona que mai no havia pensat en casaments. Així estaven aquell matí d’agost quan el seu germà i la núvia van entrar a la casa.

–Déu del cel! –va exclamar la Frankie. Les cartes damunt de la taula estaven greixoses i els últims raigs de sol queien obliquament al jardí.– Ben bé que el món és un lloc sobtat.

–Ja n’hi ha prou, d’aquesta cançó –va dir la Berenice–. No tens el cap en la partida.

Però la Frankie sí que tenia una part del cap en la partida. Va jugar la reina de piques, que eren trumfos, i en John Henry va tirar un petit dos de diamants. Ella el va mirar. En John Henry li mirava fixament el dors de la mà, com si el que volgués i necessités fos una visió esbiaixada capaç de tombar als cantons per llegir les cartes dels altres.

–En tens una de piques –va dir la Frankie.

En John Henry es va posar l’ase del penjoll a la boca i va apartar la mirada.

–Trampós –va dir ella.

–Au, va, tira les piques –va dir la Berenice.

Llavors el nen va al·legar:

–Estava amagada darrere l’altra carta.

–Trampós.

Però ell va tornar a passar. Es va quedar quiet, trist i endarrerint el joc.

–Afanya’t –va dir la Berenice.

–No puc –va dir ell al final–. És una sota. Les úniques piques que tinc són una sota. No vull tirar les meves piques per sota de la reina de la Frankie. No les penso tirar.

La Frankie va estampar les seves cartes damunt de la taula.

–¿Ho veus? –va dir a la Berenice–. Ni tan sols és capaç de respectar les regles bàsiques! És una criatura! És inútil! Inútil! Inútil!

–Potser tens raó –va dir la Berenice.

–Ah –va fer la Frankie–. Estic avorrida.

Es va quedar asseguda amb els peus al travesser de la cadira, els ulls tancats i el pit repenjat contra la vora de la taula. Les cartes vermelles i llardoses estaven totes desordenades damunt de la taula, i només de veure-les la Frankie es posava malalta. Havien jugat a cartes cada tarda després de dinar; si algú s’hagués menjat aquelles cartes velles hauria trobat que el seu sabor era una barreja de tots els dinars d’aquell agost combinada amb un regust fastigós de mà suada. La Frankie va recollir les cartes de la taula. El casament era preciós i brillant com la neu i ella tenia el cor destrossat. Es va aixecar de taula.

–Està demostrat que la gent que té els ulls grisos està gelosa.

–Ja t’he dit que no estic gelosa –va dir la Frankie, mentre caminava de pressa per tota l’habitació–. No podria estar gelosa d’un d’ells sense estar gelosa de tots dos. Jo els associo a tots dos junts.

–Doncs jo sí que estava gelosa quan el meu germà adoptiu es va casar –va dir la Berenice–. Reconec que quan en John es va casar amb la Clorina vaig advertir que li arrencaria les orelles del cap. Però com pots veure no ho vaig fer. La Clorina té orelles com tothom. I ara me l’estimo.

–J A –va dir la Frankie–. Janice i Jarvis. ¿No ho trobes estrany?

–¿El què?

–J A –va dir ella–. Tots dos noms comencen amb J A.

–Sí, ¿i què?

La Frankie no parava de donar voltes a la taula de la cuina.

–Tant de bo em digués Jane –va dir–. Jane o Jasmine.

–No t’entenc –va dir la Berenice.

–Jarvis, Janice i Jasmine. ¿No ho captes?

–No –va dir la Berenice–. Per cert, aquest matí he sentit a la ràdio que els francesos estan fent fora de París els alemanys.

–París –va repetir la Frankie amb un to fals–. Em pregunto si va contra la llei canviar de nom. O afegir-se’n un altre.

–És clar que va contra la llei.

–Doncs a mi tant me fa –va dir la Frankie–. F. Jasmine Addams.

A l’escala que duia a la seva habitació hi havia una nina, i en John Henry la va portar a la taula i es va asseure mentre la gronxava entre els braços.

–¿Me l’has donada de debò? –va dir, i va apujar el vestit de la nina i li va tocar les calces i la cintura–. Li diré Belle.

La Frankie va mirar-se la nina un moment.

–No sé què li devia passar pel cap a en Jarvis quan em va portar aquesta nina. A qui se li acut portar-me una nina! I la Janice va intentar explicar-me que m’havia imaginat com una nena petita. Jo esperava que en Jarvis em portés alguna cosa d’Alaska.

–La cara que vas fer quan vas desembolicar el paquet era tot un poema –va dir la Berenice.

Era una nina grossa i pèl-roja, amb uns ulls de porcellana que s’obrien i es tancaven i unes pestanyes rosses. En John Henry la tenia estirada, de manera que se li havien tancat els ulls, i ell intentava obrir-los-hi estirant-li les pestanyes.

–No ho facis! Em fa posar nerviosa. De fet ja te la pots emportar fora de la meva vista.

En John Henry la va portar al porxo, on la podria recollir quan se n’anés a casa.

–Es diu Lily Belle –va dir.

El tic-tac del rellotge que hi havia al prestatge de damunt de la cuina era molt lent, i només eren tres quarts de sis. La llum de fora encara era forta, groga i brillant. Al pati l’ombra de l’emparrat era negra i compacta. No es movia res. Des d’algún racó llunyà arribaven uns xiulets, i es tractava d’una cançó d’agost que no s’acabava. Els minuts eren molt llargs.

La Frankie va tornar al mirall de la cuina a mirar-se la cara.

–El gran error que vaig cometre va ser tallar-me els cabells tan arran. Per al casament hauria de tenir els cabells llargs i rossos i brillants. ¿No trobes?

Estava plantada davant del mirall i tenia por. Aquell va ser l’estiu de la por per a la Frankie, i hi havia una por que es podia calcular a la taula amb llapis i paper. Aquell agost ella tenia dotze anys i cinc sisens. Feia metre setanta i calçava un quaranta. L’any anterior havia crescut deu centímetres, o si més no això calculava. Els nens petits i odiosos de l’estiu ja li cridaven: «¿Que fa fred allà dalt?». I els comentaris de la gent gran la feien arronsar-se. Si fins als divuit anys no s’arribava a l’alçada màxima, encara li quedaven cinc anys i un sisè per continuar creixent. Així, doncs, segons les matemàtiques, i tret que es pogués aturar d’alguna manera, al final faria més de dos metres. ¿I què seria una dona de més de dos metres d’alçada? Seria un monstre.

Cada any, al principi de la tardor, arribava al poble l’Exposició Chattahoochee. Durant tota una setmana del mes d’octubre la fira ocupava el recinte firal. Hi havia la Sínia, els Voladors, el Palau dels Miralls... i també hi havia la Casa dels Monstres. La Casa dels Monstres era un pavelló allargat dins del qual hi havia una filera de cabines. L’entrada general a l’envelat costava vint-i-cinc centaus, i un cop a dins es podia contemplar cada monstre a la seva cabina. Al fons de l’envelat també feien espectacles particulars especials que costaven deu centaus cadascun. L’octubre anterior la Frankie havia vist tots els membres de la Casa dels Monstres:

El Gegant

La Dona Grassa

El Nan

El Negre Salvatge

La Cap d’Agulla

El Noi Cocodril

El Meitat Home Meitat Dona

El Gegant feia més de dos metres d’alçada, tenia unes manasses enormes que li penjaven i la boca sempre oberta. La Dona Grassa estava asseguda en una cadira, i el greix del seu cos era com una pasta flonja i enfarinada que ella no es parava de bufetejar i treballar amb les mans; el següent era el Nan encongit, que es passejava amaneradament amb un vestidet d’etiqueta de broma. El Negre Salvatge provenia d’una illa salvatge. Se’l veia ajupit dins de la seva cabina entre ossos plens de pols i fulles de palmera, i menjava rates vives. Els de la fira deixaven entrar de franc al seu espectacle tots aquells que portessin rates de la mida adequada, i els nens en portaven dins de sacs resistents i capses de sabates. El Negre Salvatge es picava el cap de la rata contra el genoll doblegat, li arrencava la pell i mastegava i engolia i mirava amb aquells ulls golafres de Negre Salvatge. Alguns deien que no era un Negre Salvatge de veritat, sinó un negre boig de Selma. Fos com fos, a la Frankie no li agradava mirar-lo gaire estona. Es va obrir camí a través de la gentada fins a la cabina de la Cap d’Agulla, on en John Henry havia passat tota la tarda. La petita Cap d’Agulla feia saltirons, reia i parlava descaradament, amb un cap encongit que no era més gran que una taronja i que portava tot afaitat tret d’un rínxol amb una cinta rosa a dalt de tot. L’última cabina sempre estava molt atapeïda, perquè era la del Meitat Home Meitat Dona, un hermafrodita i un miracle de la ciència. Aquest monstre estava totalment dividit per la meitat: la part esquerra era un home i la dreta una dona. El vestit de l’esquerra era una pell de lleopard, i a la part dreta portava un sostenidor i una faldilla amb lluentons. Tenia mitja cara coberta d’una barba negra i l’altra mitja maquillada amb colors llampants. Tots dos ulls eren estranys. La Frankie s’havia passejat per l’envelat i havia contemplat totes les cabines. Tenia por de tots els monstres, perquè li feia l’efecte que l’havien mirada d’una manera secreta i havien intentat connectar els ulls amb els seus, com si li volguessin dir: «Et coneixem». Tenia por d’aquells ulls allargats de monstre. I durant tot l’any els havia recordat, fins aquell dia.

–Dubto que mai es casin o vagin a cap casament –va dir ella–. Aquells monstres.

–¿De quins monstres parles? –va preguntar la Berenice.

–Dels de la fira –va dir la Frankie–. Aquells que vam veure a l’octubre.

–Ah, aquella gent.

–¿Deuen guanyar gaire? –va dir. I la Berenice va respondre:

–¿Com vols que ho sàpiga?

En John Henry va fer veure que s’aixecava una faldilla imaginària, i amb el dit al cim d’aquell cap gros es va posar a fer saltirons i a ballar com la Cap d’Agulla al voltant de la taula de la cuina.

Llavors va dir:

–Era la nena més bufona que he vist mai. En tota la vida no havia vist ningú tan bufó. ¿I tu, Frankie?

–No –va dir ella–. Jo no la vaig trobar bufona.

–Doncs ja en som dues –va dir la Berenice.

–I tant que sí! –va dir en John Henry–. Era bufona, també.

–Si vols saber la meva modesta opinió –va dir la Berenice–, aquella colla d’allà baix em fan posar els cabells de punta. Del primer a l’últim.

La Frankie va mirar la Berenice a través del mirall, i finalment va preguntar a poc a poc:

–¿Jo també et faig posar els cabells de punta?

–Tu? –va preguntar la Berenice.

–¿Creus que em convertiré en un monstre? –va dir la Frankie en veu baixa.

–Tu? –va repetir la Berenice–. És clar que no, per l’amor de Déu.

La Frankie es va sentir alleujada. Es va mirar de reüll al mirall. El rellotge va tocar sis cops lents, i ella va dir:

–¿Creus que seré bonica?

–Potser sí. Si et llimes les banyes un centímetre o dos.

La Frankie va recolzar tot el seu pes a la cama esquerra, i lentament va arrossegar per terra la part anterior de la planta del peu dret. Va notar com una estella li travessava la pell.

–No, de debò –va dir.

–Crec que quan t’engreixis una mica estaràs molt maca. Si et comportes.

–Però, ¿i per a diumenge? –va dir la Frankie–. Vull fer alguna cosa per millorar el meu aspecte abans del casament.

–Per començar, renta’t. Frega’t bé els colzes i arregla’t una mica. Estaràs molt maca.

La Frankie es va mirar al mirall per últim cop, i en acabat se’n va apartar. Va pensar en el seu germà i en la núvia, i sentia una tibantor que no s’afluixava.

–No sé què fer. Tant de bo em morís.

–Doncs more’t –va dir la Berenice.

I en John Henry va repetir en veu baixa:

–More’t.

El món es va aturar.

–Vés-te’n a casa –va dir la Frankie a en John Henry.

El nen es va quedar plantat amb els genolls grossos paralitzats i la mà petita i bruta sobre la vora de la taula, i no es va moure.

–Ja m’has sentit –va dir la Frankie. Li va fer una ganyota espantosa i va agafar la paella que penjava per damunt de la cuina. El va empaitar donant tres voltes a la taula i després el va fer anar al vestíbul i sortir per la porta.

Ella va tancar la porta principal i va tornar a cridar:

–Vés-te’n a casa!

–¿Es pot saber què t’ha agafat ara? –va preguntar la Berenice–. Ets massa dolenta per viure.

La Frankie va obrir la porta cap a l’escala que duia a la seva habitació i es va asseure en un dels esglaons inferiors. La cuina estava silenciosa, boja i trista.

–Ja ho sé –va dir–. Vull seure sola i tranquil·la a reflexionar una estona sobre tot plegat.

Aquell va ser l’estiu que la Frankie estava farta de ser la Frankie. No se suportava, i s’havia convertit en una dropa i en una ganàpia inútil que vagava per la cuina desenfeinada: bruta, golafre, dolenta i trista. A més de ser massa dolenta per viure, era una delinqüent. Si la llei se n’assabentava, podien portar-la a judici i tancar-la a la presó. Però no sempre havia estat una delinqüent i una ganàpia inútil. Fins a l’abril d’aquell any, i tots els anys anteriors de la seva vida, havia estat com les altres persones. Pertanyia a un club i anava a setè. Els dissabtes al matí treballava per al seu pare i cada dissabte a la tarda anava al cinema. No era d’aquelles persones que sempre tenen por. A la nit dormia al llit amb el pare, però no perquè tingués por de la foscor.

Però la primavera d’aquell any havia estat llarga i estranya. Les coses van començar a canviar i la Frankie no entenia aquell canvi. Després de l’hivern lleig i gris els vents de març assotaven els vidres de les finestres, i al cel blau els núvols eren blancs i arrissats. Aquell any l’abril va arribar sobtat i tranquil, i els arbres tenien un verd brillant i salvatge. Les glicines pàl·lides florien per tot el poble i les flors s’esmicolaven en silenci. Els arbres verds i les flors d’abril tenien alguna cosa que feia posar trista la Frankie. Ella no sabia per què estava trista, però a causa d’aquella tristesa peculiar va començar a adonar-se que havia de marxar del poble. Llegia les notícies de la guerra i pensava en el món i feia la maleta per marxar; però no sabia on podia anar.

Aquell va ser l’any que la Frankie pensava en el món. I no el veia com el globus rodó de l’escola, amb els països ben definits i pintats de colors diferents. Se l’imaginava enorme i esquerdat i solt, i girant a més de mil quilòmetres per hora. El llibre de geografia de l’escola estava antiquat; els països del món havien canviat. La Frankie llegia les notícies de la guerra al diari, però hi havia tants llocs a l’estranger i la guerra avançava tan de pressa que a vegades li costava d’entendre. Aquell va ser l’estiu que Patton feia fora de França els alemanys. I també lluitaven a Rússia i a Saipan. Veia les batalles, i els soldats. Però hi havia massa batalles diferents, i no podia veure mentalment els milions i milions de soldats, tots alhora. Va veure un soldat rus, fosc i congelat amb un fusell congelat, enmig de la neu russa. I els japonesos solters d’ulls ametllats a la selva d’una illa, avançant entre parres verdes. Europa i la gent penjada als arbres i les batalles als oceans blaus. Avions quadrimotors i ciutats en flames, i un soldat amb un casc de guerra d’acer, rient. A vegades aquelles imatges de la guerra i del món li donaven voltes dins del cap i es marejava. Feia molt de temps havia pronosticat que tardarien dos mesos a guanyar tota la guerra, però ara ja no ho sabia. Volia ser un noi per poder anar a la guerra amb els marines. Pensava a pilotar avions i guanyar medalles d’or al valor. Però ella no podia anar a la guerra, i per això a vegades se sentia inquieta i trista. Va decidir donar sang a la Creu Roja; volia donar-ne un quart cada setmana, així la seva sang correria per les venes dels australians i dels combatents francesos i xinesos, arreu del món sencer, i seria com si fos una familiar propera de tots aquells homes. Podia sentir els metges de l’exèrcit dient que la sang de la Frankie Addams era la més vermella i la més forta que havien vist mai. I s’imaginava més endavant, anys després de la guerra, coneixent els soldats que duien la seva sang, i ells li dirien que li devien la vida; i no li dirien Frankie, li dirien Addams. Però aquell pla de donar la seva sang a la guerra no es va fer realitat. La Creu Roja no acceptava la seva sang. Era massa jove. La Frankie estava emprenyada amb la Creu Roja, i se sentia marginada de tot. La guerra i el món eren massa ràpids, grans i estranys. Quan pensava en el món molta estona tenia por. No tenia por dels alemanys, ni de les bombes, ni dels japonesos. Tenia por perquè a la guerra no la volien, i perquè el món semblava en certa manera apartat d’ella.

Per això sabia que havia de marxar del poble i anar-se'n ben lluny. Perquè la primavera, aquell any, era peresosa i massa dolça. Les llargues tardes florien i s’eternitzaven i aquella dolçor verda la fastiguejava. El poble va començar a fer mal a la Frankie. Els successos tristos i terribles mai no l’havien feta plorar, però aquella primavera moltes coses li havien fet venir ganes de plorar de sobte. A vegades sortia al jardí a punta de dia i s’estava una bona estona contemplant la sortida del sol. I sentia com si una pregunta li penetrés el cor, i el cel no l’hi responia. Coses en les quals no s’havia fixat gaire abans van començar a fer-li mal: els llums de dins de les cases vistos des de les voreres al vespre, una veu desconeguda procedent d’un carreró. Es quedava mirant els llums i escoltant la veu, i dins seu alguna cosa es posava tensa i esperava. Però els llums s’apagaven i la veu callava, i encara que ella esperava, allò era tot. Tenia por d’aquelles coses que li feien preguntar-se de sobte qui era i què seria en el món, i per què era allà en aquell moment, mirant una llum, o escoltant, o contemplant el cel: sola. Tenia por, i notava una opressió estranya al pit.

Una nit d’abril, quan ella i el pare se n’anaven a dormir, ell la va mirar i va dir tot d’una:

–¿Qui és aquesta bleda ganàpia i camallarga que ja té dotze anys i encara vol dormir amb el pare?

Era massa gran per continuar dormint amb el pare. Havia de dormir a l’habitació de dalt, tota sola. Va començar a estar ressentida amb el pare, i tots dos es miraven de gairell. A ella no li agradava quedar-se a casa.

Es passejava pel poble, i les coses que veia i sentia semblaven inacabades, i aquella opressió que la tenallava per dins no s’afluixava. S’afanyava a fer alguna cosa, però tot el que feia sempre li estava malament. Trucava a la seva millor amiga, l’Evelyn Owen, que tenia un equip de futbol i un xal espanyol, i una de les dues es posava l’equip de futbol i l’altra el xal i baixaven juntes a la botiga de bagatel·les. Però allò li estava malament i no era el que ella volia fer. I després del pàl·lid crepuscle primaveral, amb l’aire carregat d’una olor de pols barrejada amb el perfum dolç i amarg de les flors, els vespres de les finestres il·luminades i les visites interminables a l’hora de sopar, quan els falciots negres ja s’havien aplegat per sobrevolar el poble com un remolí abans de tornar en bandada cap a casa i deixar el cel buit i immens; després dels llargs crepuscles d’aquesta primavera, quan la Frankie s’havia estat passejant pels carrers del poble, una tristesa de jazz li crispava els nervis i el cor se li engarrotava i gairebé se li aturava.

I com que no podia trencar aquella opressió que la tenallava per dins, s’afanyava a fer alguna cosa. Se n’anava a casa i es posava al cap el cubell del carbó, com si fos el barret d’una boja, i voltava la taula de la cuina. Feia qualsevol cosa que se li acudia de sobte, però tot el que feia li estava malament i no era ni de bon tros el que ella volia. I en acabat, fastiguejada i buida després d’haver fet totes aquelles coses estúpides i inadequades, es plantava a la porta de la cuina i deia:

–M’agradaria poder enderrocar el poble sencer.

–Doncs enderroca’l. Però deixa de donar voltes per aquí amb aquesta cara de pomes agres. Fes alguna cosa.

I finalment van començar els problemes.

Va fer coses i es va ficar en embolics. Va violar la llei. I un cop convertida en una delinqüent va violar la llei un altre cop, i en acabat un altre. Va agafar la pistola del calaix de la còmoda del pare i la va portar per tot el poble, i va buidar-ne els cartutxos en un descampat. Després es va fer lladre i va robar una navalla de tres fulles als magatzems Sears and Roebuck. I un dissabte de maig a la tarda va cometre un pecat secret i desconegut. Al garatge dels MacKean ella i en Barney MacKean van cometre un pecat estrany, i ella no sabia com n’era de greu. El pecat li va provocar un corsecament a l’estómac, i li feia pànic que la miressin. Odiava en Barney i el volia matar. A vegades, a la nit, quan estava sola al llit, pensava a disparar-li amb la pistola o llançar-li un ganivet entre els ulls.

La seva millor amiga, l’Evelyn Owen, se’n va anar a viure a Florida, i a partir d’aleshores la Frankie ja no va jugar amb ningú més. Es va acabar la primavera llarga i florida i l’estiu al poble va ser lleig i solitari i molt calorós. Cada dia tenia més ganes de marxar: esfumar-se per anar a Amèrica del Sud, o a Hollywood, o a Nova York. Però tot i que havia preparat la maleta molts cops, no era capaç de decidir a quin d’aquells llocs aniria, o com hi arribaria tota sola.

Així, doncs, es quedava a casa i rondava per la cuina, i l’estiu es feia etern. En arribar la canícula ja feia metre setanta d’alçada i estava feta una ganàpia gandula i golafre que era massa dolenta per viure. Tenia por, però no tanta com abans. Només tenia por d’en Barney, del pare i de la justícia. Però fins i tot aquelles pors li van acabar marxant; al cap de molt de temps el pecat que havia comès al garatge de cals MacKean li va començar a semblar llunyà i ja només el recordava en somnis. I ja no pensava en el pare ni en la justícia. Es quedava a la cuina amb en John Henry i la Berenice. Tampoc no pensava en la guerra, ni en el món. Ja no li feia mal res; tant se li’n donava. Ja no es plantava sola al pati per contemplar el cel. No prestava atenció als sorolls ni a les veus de l’estiu, i no es passejava de nit pels carrers del poble. No deixava que res la fes posar trista i tant se li’n donava tot. Menjava i escrivia obres de teatre, llançava ganivets contra la paret del costat del garatge i jugava al bridge a la taula de la cuina. Cada dia era com el dia anterior però més llarg, i ja no li feia mal res.

Així, doncs, aquell divendres, quan va passar allò, quan el seu germà i la núvia van arribar a casa, la Frankie es va adonar que tot havia canviat; però no sabia per què, ni què li passaria després. I tot i que va intentar parlar-ne amb la Berenice, la Berenice tampoc no ho sabia.

–Quan penso en ells sento una mena de dolor –va dir.

–Doncs no hi pensis –va dir la Berenice–. Durant tota la tarda no has fet res més que pensar-hi i donar voltes al mateix.

La Frankie es va asseure a l’esglaó de baix de tot de l’escala de la seva habitació i es va quedar amb la mirada perduda. Però tot i que li produïa una mena de dolor, no podia deixar de pensar en el casament. Va recordar l’aspecte del seu germà i de la núvia quan ella havia entrat al saló a les onze d’aquell matí. De sobte a la casa hi regnava el silenci, ja que en Jarvis havia apagat la ràdio així que hi havien entrat; després de passar tot l’estiu amb la ràdio encesa dia i nit, fins al punt que ja ningú no la sentia, aquell curiós silenci havia espantat la Frankie. Ella es va quedar al llindar, entre el vestíbul i el saló, i aquella primera imatge del seu germà amb la núvia se li havia clavat al cor. Tots dos junts li provocaven aquella sensació indescriptible. Era com la sensació de la primavera, però més sobtada i més intensa. Notava la mateixa opressió i sentia la mateixa por estranya. La Frankie va pensar fins que es va marejar i el peu se li va adormir.

I llavors va preguntar a la Berenice:

–¿Tu quants anys tenies quan et vas casar amb el teu primer marit?

Mentre la Frankie pensava la Berenice s’havia posat la roba de diumenge, i en aquell moment estava asseguda llegint una revista. Esperava els homes que l’havien de venir a buscar a les sis en punt, en Honey i en T. T. Williams; havien quedat tots tres per anar a sopar al New Metropolitan Tea Room i a passejar pel poble. Mentre llegia, la Berenice movia els llavis per donar forma a cada paraula. L’ull fosc s’havia alçat per mirar la Frankie mentre parlava, però com que la Berenice no havia aixecat el cap, semblava que continués llegint la revista amb l’ull blau de vidre. Aquella expressió dicotòmica molestava la Frankie.

–Tenia tretze anys –va dir la Berenice.

–¿I com és que et vas casar tan jove?

–Perquè vaig voler –va dir la Berenice–. Tenia tretze anys, i des d’aleshores no he crescut ni un centímetre més.

La Berenice era molt baixeta, i la Frankie la va mirar fixament i li va preguntar:

–¿Quan et cases pares de créixer?

–I tant –va contestar la Berenice.

–No ho sabia, això.

La Berenice s’havia casat quatre cops. El seu primer marit era en Ludie Freeman, paleta d’ofici, i el preferit i el millor de tots quatre; ell va regalar a la Berenice la pell de guineu, i una vegada tots dos havien anat a Cincinnati a veure neu. La Berenice i en Ludie Freeman havien vist un hivern sencer de neu nòrdica. S’estimaven i van estar casats nou anys, fins que al novembre ell es va posar malalt i es va morir. Els altres tres marits eren dolents, cadascun pitjor que l’anterior, i la Frankie es posava trista només de sentir-ne parlar. El primer era un vell alcohòlic i patètic. El següent se li va tornar boig: feia coses estranyes, a les nits somiava que endrapava i es menjava un cantó del llençol; i entre unes coses i altres distreia tant la Berenice que al final ella el va haver de deixar. L’últim marit va ser terrible. Va arrencar l’ull a la Berenice i li va robar els mobles. Ella va haver d’avisar la llei perquè se l’emportessin.

–¿I et vas casar amb un vel cada vegada? –va preguntar la Frankie.

–Només dues vegades –va dir la Berenice.

La Frankie no es podia estar quieta. Donava voltes per la cuina, tot i que tenia una estella clavada al peu dret i anava coixa, amb els polzes penjats al cinturó dels pantalons curts i la samarreta xopa i enganxada al cos.

Finalment va obrir el calaix de la taula de la cuina i va escollir un ganivet llarg i esmolat de carnisser. Llavors es va asseure i va recolzar el turmell del peu adolorit damunt del genoll esquerre. La planta del peu era llarga i estreta, marcada amb tot de cicatrius blanquinoses i esparracades, ja que cada estiu la Frankie trepitjava molts claus; la Frankie tenia els peus més durs del poble. Era capaç de tallar-se crostes grogues com de cera de les plantes dels peus i no li feia gaire mal, tot i que a altra gent sí que li n’hauria fet. Però no es va començar a arrencar l’estella de seguida, sinó que es va quedar allà asseguda, amb el turmell damunt del genoll i el ganivet a la mà dreta, mirant la Berenice a l’altra banda de la taula.

–Va, digues –va dir–. Explica’m com ha anat.

–Ja ho saps! –va dir la Berenice–. Tu mateixa els has vist.

–Però va, explica-m’ho tu –va insistir la Frankie.

–T’ho explicaré per últim cop –va dir la Berenice–.

El teu germà i la núvia han vingut aquest matí i tu i en John Henry heu arribat corrent del pati per veure’ls. I sense gairebé adonar-me’n has tornat a travessar la cuina com un llamp i has pujat a la teva habitació. Al cap d’una estona has baixat amb el teu vestit d’organdí i una capa de pintallavis d’un centímetre de gruix d’orella a orella. Després us heu assegut tots dalt, al saló. Feia calor. En Jarvis havia portat al senyor Addams una ampolla de whisky i ells han pres unes copes i tu i en John Henry llimonada. En acabat de dinar el teu germà i la núvia han agafat el tren de les tres per tornar-se’n cap a Winter Hill. El casament se celebrarà diumenge que ve. I això és tot. Contenta?

–Estic molt decebuda perquè no s’han pogut quedar més temps, si més no a passar la nit. Després de tant de temps sense veure en Jarvis. Però suposo que ells dos volen estar junts tant com puguin. En Jarvis ha dit que tenia uns documents de l’exèrcit per emplenar a Winter Hill. –Va respirar fondo–. ¿On deuran anar després del casament?

–De lluna de mel. El teu germà tindrà uns quants dies de permís.

–¿I on la deuran passar, aquesta lluna de mel?

–Això sí que no ho sé.

–Va, digues –va tornar a dir la Frankie–. ¿Quin aspecte tenien?

–¿Quin aspecte? –va dir la Berenice–. Doncs normal. El teu germà és un noi blanc, ros i ben plantat. I la noia és menuda i bonica, tirant a morena. Fan una bona parella blanca. Tu ja els has vist, tros de bleda.

La Frankie va tancar els ulls, i tot i que no els veia com una imatge, sí que notava com l’abandonaven. Els sentia a tots dos junts dalt del tren, allunyant-se d’ella a tota velocitat. Ells eren ells, i l’abandonaven, i ella era ella, i es quedava asseguda a la taula de la cuina, sola i abandonada. Però una part d’ella era amb ells, i notava com aquella part del seu ésser s’anava allunyant, i li venien unes nàusees interminables mentre s’anava allunyant, fins que la Frankie es convertia en una pellofa abandonada a la taula de la cuina.

–És tan estrany –va dir ella.

Es va inclinar damunt de la planta del peu, i a la cara hi tenia alguna cosa humida, com ara llàgrimes o gotes de suor; va ensumar i es va posar a arrencar l’estella.

–¿No et fa gens de mal? –va preguntar la Berenice.

La Frankie va negar amb el cap i no va respondre. Llavors, al cap d’un moment, va dir:

–¿Tu has vist mai algú que després recordessis més com una sensació que no pas com una imatge?

–¿Què vols dir?

–Doncs això –va dir la Frankie lentament–. Jo els he vist sense cap problema. La Janice portava un vestit verd i unes sabates de tacó verdes i elegants. Duia els cabells recollits, tret d’un petit ble que li penjava. Els tenia foscos. En Jarvis estava assegut al seu costat, al sofà. Anava molt polit, amb el seu uniforme marró, i tenia la pell colrada pel sol. Eren les dues persones més guapes que he vist mai. Però tot i així m’ha semblat que no en podia veure tot el que volia veure. El cervell no em donava l’abast per captar tots els detalls. I llavors se n’han anat. ¿Entens el que vull dir?

–T’estàs fent mal –va dir la Berenice–. El que necessites és una agulla.

–Tant se me’n donen aquests peus vells –va dir la Frankie.

Eren només dos quarts de set, i els minuts de la tarda eren com miralls brillants. Ja no se sentia xiular a fora, i a la cuina tot era quietud. La Frankie estava asseguda de cara a la porta que s’obria al porxo de darrere. En un cantó de la porta hi havia una obertura quadrada perquè el gat pogués entrar i sortir, i al costat un plat ple de llet agra de color espígol. Al principi de la canícula el gat de la Frankie se n’havia anat. L’estació canicular és així: és l’època del final de l’estiu en què per regla general no pot passar res; però si es produeix cap canvi, el canvi perdura fins que s’acaba la canícula. Les coses que es fan no es poden desfer, i un error que s’ha comès no es pot esmenar. Aquell agost la Berenice es va gratar una picada de mosquit que tenia sota el braç dret i es va fer una nafra: aquella nafra no se li curaria fins que no s’acabés la canícula. Dues famílies petites de moscards d’agost van triar les cues dels ulls d’en John Henry per instal·lar-s'hi, i tot i que ell es movia i parpellejava sovint, aquells moscards no marxarien. I després en Charles se’n va anar. La Frankie no el va veure sortir de casa, però el 14 d’agost quan ella el va cridar a taula per sopar no va aparèixer. El va buscar pertot arreu, i va fer anar en John Henry a cridar el seu nom pels carrers del poble. Però eren a l’estació canicular i en Charles no va tornar. Cada tarda la Frankie repetia exactament les mateixes paraules a la Berenice, i les respostes de la Berenice sempre eren les mateixes. I així aquelles paraules s’havien convertit en una petita cantarella lletja que totes dues entonaven de memòria.