Читать книгу: «Els colors de la neu»
Pere Comellas (Cal Rosal, Berguedà, 1965) és professor d’estudis portuguesos de la Universitat de Barcelona, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i traductor literari. Ha publicat diversos treballs relacionats amb la diversitat lingüística i amb la traducció. És autor de Contra l’imperialisme lingüístic (2006) i coautor de Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a l’escola? (2014, premi Modest Reixach) i Antropología lingüística (2019).
Carme Junyent (Masquefa, Anoia, 1955) és professora de lingüística general de la Universitat de Barcelona, és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi), dirigeix el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i fa recerca sobre les llengües de la immigració a Catalunya. És autora d’una àmplia obra sobre la situació de les llengües del món i la diversitat lingüística.
Sovint hem sentit dir que els esquimals tenen molts termes per anomenar la neu. Pensem que han trobat maneres de descriure-la amb més precisió a força d’observar-la sovint. Però no és ben bé així. Per començar, «esquimal» és una denominació imprecisa amb què designem diversos pobles de l’Àrtic que parlen llengües diferents. I, en segon lloc, totes les llengües adapten el lèxic a les necessitats dels parlants, inventant o manllevant termes. No hi ha llengües primitives, ni més o menys aptes per a la filosofia, l’esquí o l’amor. Les afirmacions sobre la riquesa o la modernitat d’una llengua es basen en prejudicis.
I per desmuntar tots aquests tòpics, Pere Comellas i Carme Junyent s’han posat les ulleres d’antropòleg. Amb ells explorarem les relacions entre les llengües, les persones i el món.
Els colors de la neu
Els colors de la neu
Les llengües, les persones i el món
Pere Comellas Carme Junyent
© 2021, Pere Comellas i Carme Junyent
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—
Primera edició: febrer de 2021
Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació
Il·lustració de la coberta: Elisenda Soler
Correcció: Mercè Rial
Maquetació: Grafime
Producció de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-9766-733-3
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
SUMARI
1. PARLAR PER FER COSES
2. TOTES LES LLENGÜES SÓN IGUALS, TOTES LES LLENGÜES SÓN DIFERENTS
Prejudicis, és a dir, judicis previs sense cap base
Alguns trets (gairebé) únics de les llengües
Universals (més o menys)
Universals implicatius
3. COM ANOMENEM LA GENT?
Jo soc jo i tu ets tu
Joa, tua i ella?
Nosaltres vol dir tu i jo?
Tu o vostè?
Gèneres i sexes
Gènere i sexe sovint no són pas el mateix (lingüísticament parlant)
Puix parla així, és una dona
La sang és més espessa que l’aigua: lèxic del parentiu
Els sistemes de parentiu, tema estrella de l’antropologia
De mare només n’hi ha una?
Quin nom li posarem, a la criatura?
Explicar les circumstàncies del naixement
Definir la persona o la personalitat
Noms per evitar la mort
4. COM ANOMENEM EL MÓN
Llengües i visió del món: relativitat i traductibilitat
La relativitat, o relativisme, o determinisme lingüístics
La neu dels «esquimals»
Gramàtica i determinisme
Intraduïble
La llengua ens condiciona, sí o no?
Les llengües són com el món, o el món és com les llengües?
Categoritzar
Ni una cosa ni l’altra o totes dues alhora
Anomenar l’espai: llocs i situacions
Aquí i allà, aquest i aquell
Dreta i esquerra, nord i sud
Els noms propis dels llocs: topònims
Anomenar el temps
El temps i l’espai
Viatgem pel temps o és el temps, que es mou?
Comptar fins a tres o més
El càlcul mínim
Comptar de maneres ben diferents
La calculadora digital i manual
Paraules que viatgen per tot el món: el cas dels animals grossos
5. VIDA I MORT DE LES LLENGÜES
No hi ha llengües subdesenvolupades
La preocupació per la mort de les llengües
Les llengües no s’extingeixen: les fan extingir
Revitalitzar: replantar llengües
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
1. PARLAR PER FER COSES
A l’hora de determinar quins són els trets essencials que ens diferencien de la resta d’animals, la parla sempre hi té un lloc destacat. Segur que se’n poden trobar d’altres: la nostra capacitat de manipular l’entorn i adaptar-lo; el fet de cuinar; la consciència i la ritualització de la mort; l’humor… Algunes d’aquestes coses també les fan altres formes de vida (manipular l’entorn i els aliments), però a una escala escandalosament més petita que nosaltres. Altres —com l’humor o la consciència de la mort— potser van força lligades a la capacitat de parlar. És veritat que ja fa temps que es qüestiona la idea de trencament absolut entre humans i altres animals. Per exemple, tradicionalment s’havia dit que només nosaltres teníem «cultura» (un concepte complex i problemàtic), perquè es creia que érem els únics éssers que acumulàvem i transmetíem coneixement al marge de l’instint, mentre que la resta de formes de vida estarien completament determinades per la seva genètica. Si bé sembla evident que també hi ha cultures en altres espècies, encara que es puguin considerar rudimentàries en comparació amb les humanes. En determinades espècies, un grup té conductes diferenciades d’altres grups, fa servir eines diferents (és a dir, una tecnologia pròpia) o tècniques pròpies, i aquest coneixement es transmet per imitació.
Amb tot, per més que es pugui qüestionar la discontinuïtat entre la humanitat i els altres éssers vius, sembla clar que la importància que l’aprenentatge i la transmissió cultural tenen per a nosaltres és immensa en comparació amb qualsevol altra espècie. I aquí la llengua hi té un paper fonamental. Tenim un sistema de comunicació tan complex i sofisticat que costa molt d’explicar en termes evolutius. D’on ha sortit, una cosa així? Els intents d’explicar-lo a partir de sistemes d’animals genèticament i evolutivament propers com són altres primats no han tingut gaire èxit. La manera com es comuniquen fins i tot els més aparentment complexos en termes cognitius, o els genèticament més pròxims a nosaltres com són els ximpanzés i els bonobos, no té gaire relació amb les llengües humanes. Alhora, altres espècies molt més allunyades de nosaltres com certs tipus d’ocells, ratpenats o cetacis tenen capacitat d’aprenentatge vocal: poden aprendre sons nous (no només reconèixer-los, sinó produir-los), cosa que no fa cap altre primat. Potser algun dia podrem comprendre per quines vies l’evolució ens va regalar aquest artefacte increïblement complex i potent que són les llengües. Mentrestant, ens continuarem preguntant quines pressions tan particulars de la selecció natural les han fet possibles. Sobretot si tenim en compte el que el lingüista Derek Bickerton (2014) anomena la «paradoxa de Wallace»: ¿com és que l’espècie humana ha arribat a desenvolupar una ment amb una potència molt i molt superior al que hauria calgut per sobreviure com a espècie? És a dir, per què tenim un ordinador tan sobrat, quan les feines que ha de fer per garantir-nos la supervivència les faria tant o més bé amb menys capacitat i per tant menys despesa energètica? Per aquest autor, la llengua hi té molt a dir.
El cas és que sembla ben clar que tenim una mena de llenguatge molt particular, molt únic en gairebé tots els sentits. Un mecanisme tan complex que en bona part encara comprenem poc. I, alhora, que fem servir absolutament tots els humans —fins i tot persones amb greus dèficits o malalties importants— amb una traça extraordinària i amb una rellevància imprescindible per a la nostra vida. De fet, la manca de llengua —per culpa d’una sotaexposició continuada a la socialització, per exemple— pot provocar greus problemes cognitius, no només socials.
En efecte, el fet de parlar ens és tan connatural i tan necessari per desenvolupar-nos com a individus i com a comunitats que a vegades ens n’oblidem, com ens oblidem que no parem de respirar ni cinc segons. Parlant fem moltíssimes coses que ens són essencials. Molt més que comunicar-nos en el sentit restringit de passar-nos mútuament fragments d’informació. La parla (i aquí sempre que diem «parla» hi incloem tota llengua natural, independentment de la modalitat en què s’expressa, oral o gestual) ens és imprescindible per relacionar-nos, per cooperar, per dissentir, per comprometre’ns, per rebutjar-nos, per sotmetre, per humiliar, per protestar, per alliberar, per enyorar, per planificar, per mostrar respecte, per reconèixer autoritat, per xafardejar… Fins i tot per pensar (cosa que no vol dir que sigui el mateix que el pensament). Doncs bé, aquest llibre vol explorar una petitíssima part de les relacions entre les llengües i la nostra manera de viure, és a dir, entre el llenguatge i la cultura. Llengües i cultura tenen molt en comú. D’entrada són dos fenòmens que podríem entendre com a (gairebé) exclusivament humans, però presents en tota la humanitat. Per tant, es podria creure que són característiques innates pròpies de la nostra espècie, com ho és la trompa per a un elefant o l’habilitat de fer teranyines per a una aranya. La gran diferència és que les llengües i les cultures presenten enormes diferències entre elles i a més, a diferència dels elefants i les aranyes, no ens venen donades des del naixement: necessitem aprendre’n una bona part. És a dir, és clar que depenen de la biologia de la nostra espècie, però alhora tenen una dimensió adquirida, d’aprenentatge, tan imprescindible com la part genètica. Si no ets humà, no aprendràs a parlar. Però si ho ets però ningú no et parla des de petit, tampoc.
Estudiar el llenguatge humà es pot fer des de molts punts de vista. En les darreres dècades, els lingüistes els han confrontat sovint, com si només hi hagués d’haver una perspectiva. És com si un químic li digués a un antropòleg: «tu estudies l’alimentació de manera equivocada. El que interessa és la composició dels aliments. Les vitamines, les proteïnes, el que assimilem i el que no, etc.».
Si bé és indiscutible que mengem per sobreviure, el menjar és això i prou? De cap manera. Per als humans el menjar és molt més que alimentació: és socialització, identitat, art, economia, cultura, entreteniment, experimentació… I per comprendre cadascun d’aquests aspectes ens calen enfocaments diferents que la química tota sola no pot pas oferir. Realment, ¿seríem els mateixos humans si ens injectéssim cada matí la quantitat d’elements químics que necessitem per funcionar com si poséssim combustible en una màquina? És clar que no.
Doncs en les llengües passa el mateix. La manera com construïm una cadena de signes, amb quins mitjans físics, amb quins recursos, com els relacionem amb el món… Tot això és interessant i necessari. Però no ho és menys entendre de quina manera fem servir tota aquesta maquinària en les nostres vides, en tots els sentits, també de quina manera pensem i parlem sobre les llengües, com ens ajuden a sentir-nos d’una (o de més d’una) comunitat, com les fem servir per transmetre normes socials però també per qüestionar-les, etc. Per sort, hi ha lingüistes que, com els químics, desentranyen els àtoms i les molècules de les llengües, les seves combinacions i composicions, però aquesta no és la perspectiva d’aquest llibre. Aquí ens posem més aviat les ulleres de l’antropòleg i ens mirem les llengües com un element més —un de molt essencial— de les cultures.
2. TOTES LES LLENGÜES SÓN IGUALS, TOTES LES LLENGÜES SÓN DIFERENTS
La idea de la llengua perfecta és força recurrent en la història de la humanitat (Eco, 1993). En diferents moments i en diferents cultures en trobem exemples. I aquest tòpic pot incloure judicis sobre l’adequació de determinades llengües per a determinades funcions.
L’afirmació de Carles V —de la qual hi ha diferents versions— que diu que l’espanyol és per parlar amb Déu, l’italià amb les dones, el francès amb els soldats i l’alemany amb el cavall és un dels exemples més coneguts. Un altre exemple és de Bertrand Barère de Vieuzac (1794), membre del Comité de Salut Public de la Revolució Francesa i inspirador del famós informe d’Henri Gregoire segons el qual calia liquidar totes les llengües de França i imposar-hi el francès, que va dir: «El federalisme i la superstició parlen baix bretó; l’emigració i l’odi a la República parlen alemany; la contrarevolució parla italià, i el fanatisme parla basc».
I si no és per les funcions, pot ser per les qualitats intrínseques de les llengües. Laín Entralgo opina que: «Nuestra lengua castellana, recia y una en su esqueleto léxico y sintáctico, vigorosa o delicada en la musculatura de su frase, gana en su piel una riqueza de color, sabor, olor y tacto como jamás otra lengua tuvo sobre la faz de la tierra» (Laín Entralgo, 1956), i Mario Vargas Llosa, parlant de la llengua de Borges, afirma: «Y por esa razón, al igual que Shakespeare y Goethe y Cervantes y tantos otros eminentes creadores, Borges no pertenece a la Argentina sino a todos los que lo leen y se deslumbran con su imaginación, su cultura literaria, su elegancia, su ironía y su soberbia manera de utilizar nuestra lengua imponiéndole la exactitud del inglés y la inteligencia del francés sin que por ello pierda el bronco vigor de la lengua castellana» (Vargas Llosa, 2009).
Prejudicis, és a dir, judicis previs sense cap base
Si demanéssim als autors on resideixen aquestes característiques (musculatura de la frase, exactitud de l’anglès, intel·ligència del francès…), segurament ens respondrien amb una sèrie de vaguetats. I si haguessin de justificar per què aquestes sí i d’altres no, costa d’imaginar quina podria ser la resposta. Què té la «musculatura» del castellà que no tingui la del rus? Per què l’exactitud de l’anglès i no la de l’alemany? Per què la intel·ligència del francès i no la de l’italià? El cas és que, si en lloc de confrontar-los al rus, l’alemany i l’italià, ho féssim al cherokee, el mandinga i el malai, segurament podrien respondre qualsevol cosa i ningú no els ho discutiria. Per què? Doncs perquè, d’entrada, són llengües molt menys conegudes, però sobretot perquè són llengües que aquests pontificadors sobre la qualitat de les llengües no consideren ni llengües. Sinó simples dialectes o patuesos que no vehiculen cap «cultura» digna d’aquest nom (recordem l’expressió que es fa servir sovint de «llengua de cultura», com si hi hagués llengües que no ho fossin).
Tots els judicis sobre la qualitat, l’adequació, la riquesa i altres atributs de les llengües només es basen en prejudicis. No es basen en el coneixement, perquè el coneixement desmenteix tots aquests tòpics.
És cert que la lingüística del segle XIX, i pràcticament fins a la Segona Guerra Mundial, a vegades va voler donar pàtina científica a judicis d’aquesta mena, però l’argumentació és tan feble que ni es mereix que ens hi entretinguem. D’altra banda, quan es parla d’aquesta qüestió, generalment els arguments es basen en el lèxic, i el lèxic, especialment el cultural, és la part més superficial de la llengua. Aquella que es pot canviar més fàcilment i, pel mateix motiu, pot augmentar o disminuir ràpidament segons les necessitats dels parlants.
Quan es diu que «en tal llengua no es pot parlar de X» no s’està dient que la gramàtica de la llengua en qüestió tingui unes regles que li impedeixen de fer-ho. Senzillament es diu que no hi ha prou paraules per fer-ho. I què fem —tots— quan no tenim paraules? Doncs o bé les creem (rarament), o bé les calquem (alguna vegada), o bé ampliem el significat d’alguna que ja tenim (força sovint), o bé les manllevem directament (gairebé sempre). En el camp de la informàtica, per exemple, programari seria una creació, ratolí un calc (una traducció literal de mouse), teclat una ampliació de significat (ja existien els de les màquines d’escriure) i web un manlleu.
Això que fem en el món de la informàtica (i en tants altres àmbits), ho fan totes les llengües en tot allò que els convé. Quan manllevem, recorrem a aquells que ens poden proporcionar el que necessitem i, sovint, del tipus de manlleu en podem inferir el tipus de relació amb els parlants (quines cultures són més influents, o amb qui tenim més contacte…). Però el que cal tenir present és que tots manllevem. A vegades es diu que hi ha llengües més manllevadores que d’altres. L’islandès és un dels casos clàssics de llengua resistent al manlleu, però de fet el que és resistent no és la llengua, és la política lingüística que s’hi practica. Atès que l’islandès era considerat un dialecte del danès, quan Islàndia aconsegueix la independència els islandesos es proposen diferenciar la seva llengua del danès, i per això eviten tant com poden els manlleus i s’estimen més crear termes nous.
El suahili, parlat a l’Àfrica oriental i que actua com a llengua franca en una zona força extensa del continent, és una llengua considerada manllevadora, fins al punt que hi ha qui la considera un dialecte de l’àrab, del qual ha manllevat bona part del lèxic; a més, també ha manllevat termes de l’anglès, el portuguès, l’hindi i d’altres llengües africanes. En aquest cas, la situació geogràfica dels parlants, a la costa de l’Índic (una zona d’intens contacte des de fa segles), va determinar que el suahili fos la primera llengua amb què topaven els visitants, i per això hi ha tants termes manllevats. Però la seva gramàtica és inequívocament bantu.
No és el lèxic, doncs, el que podria determinar que una llengua fos més apta que una altra per a determinades funcions. I quan diem que una llengua té més termes per parlar de plantes, o de filosofia, o de farmàcia, o d’astronomia, del que estem parlant és d’èmfasi cultural: hi ha llengües que tenen més termes per parlar d’aspectes rellevants en determinades cultures de la mateixa manera que un lingüista fa servir una terminologia i un ramader una altra. Qüestió d’especialització.
Si no és el lèxic, doncs, què ens podria permetre establir categories de millor o pitjor entre les llengües? Podríem optar per les mateixes característiques del llenguatge o, si no, pels aspectes estructurals de les llengües o, si es vol, la gramàtica.
Alguns trets (gairebé) únics de les llengües
El llenguatge és una capacitat humana universal que es realitza en les llengües. El fet que sigui universal ja determina que totes les llengües comparteixin una sèrie de trets de disseny que en altres sistemes de comunicació o bé no existeixen o, en cas que existeixin, no es combinen de la mateixa manera. Vegem-ne alguns.
Totes les llengües tenen un nombre finit de trets distintius sense significat per si mateixos. En les llengües orals els anomenem fonemes, i en les llengües de signes, components bàsics. El nombre d’aquestes unitats mínimes varia molt de llengua a llengua. La llengua amb el nombre més petit de fonemes que es coneix és el rotokas, una llengua de Papua Nova Guinea amb onze sons distintius, i les llengües amb els sistemes més extensos es parlen per la zona del Kalahari i tenen uns 140 fonemes (Maddieson, 1984: 7). Entre aquests extrems hi ha de tot, però el més important és que en totes les llengües aquestes unitats es combinen per formar unitats més grans, i aquestes, al seu torn, d’altres encara més grans. Aquest és el principi que es coneix com la doble articulació.
Les unitats obtingudes amb aquestes combinacions tenen (o poden tenir) significat. Per exemple, si apliquem el principi de doble articulació al llenguatge musical, podem combinar les unitats més petites (notes) en altres de més grans (acords o frases musicals), però el resultat no té significat, no apunta a un referent. Les paraules (dites o signades), en canvi, tenen un significat. Aquest tret de disseny és la semanticitat.
El significat de les unitats no respon a cap regla d’emparellament entre forma i referent. En principi, qualsevol paraula pot significar qualsevol cosa, i només el consens entre els parlants o la convenció permeten establir quin és el significat d’un signe lingüístic determinat. Aquest tret de disseny és l’arbitrarietat, i fa una funció molt important en l’eficàcia de les llengües i també, subsidiàriament, ens permet treure conclusions pel que fa a la seva història: en la mesura que, en principi, no hi ha cap relació entre el significat i el significant o la forma, tota semblança de forma i significat en llengües diferents s’ha d’explicar. Una causa no gaire freqüent és la casualitat: «fill» en hongarès és fiú, i en romanès fiu, i ambdós provenen d’arrels diferents, com l’anglès much i l’espanyol mucho. Les semblances són casuals. Una altra causa és la iconicitat. Seria el cas de les onomatopeies o altres elements que tenen una connexió amb el referent, de manera que la relació no és (del tot, si més no) arbitrària.
Una causa molt més freqüent amb diferència que les anteriors és el manlleu. Paraules que passen d’una llengua a una altra i que, per tant, s’assemblen en les dues llengües. És el cas de termes com xocolata o girafa (vegeu l’apartat «Paraules que viatgen per tot el món: el cas dels animals grossos»). Finalment, hi ha correspondències de forma i significat en el cas d’un origen comú, elements que pertanyien a la llengua de la qual venen les dues (o més) llengües actuals i que, per tant, són indicadors de parentiu. Bona part del lèxic romànic prové del llatí, i per tant no és estrany que paraules com aigua, agua, auga, aqua, aiga o apă s’assemblin en forma i significat; d’altra banda, eau és una bona mostra de fins a quin punt amb el temps les formes es poden anar diferenciant fins a fer-se difícilment reconeixibles com a cognades.
Un altre dels trets de disseny del llenguatge humà que el diferencia molt d’altres sistemes de comunicació és la productivitat, és a dir, la capacitat de crear i entendre missatges que no hem sentit mai abans, o que també ens permet construir oracions gramaticals amb paraules inventades: «Els brisons gerrosos tisneren lonassos» no vol dir res, i tanmateix no ens costa gens convertir la frase en singular: «El brisó gerrós tisnera un lonàs», o en passiva: «Els lonassos són tisnerats per brisons gerrosos», en condicional: «Si els brisons gerrosos tisneressin lonassos…», en passat, en futur, etc.
Aquests quatre trets —doble articulació, semanticitat, arbitrarietat i productivitat— donen una gran versatilitat a les llengües i, com a trets inherents al sistema, són universals. Per això, quan algú diu que hi ha llengües que només tenen 80 paraules o que no tenen gramàtica, ignora que tots tenim els mateixos recursos, com deia el gran lingüista Edward Sapir (1921: 206): «Quan es tracta de la forma lingüística, Plató passeja amb el porcater macedoni i Confuci amb el caçador de cranis d’Assam». Seria força incomprensible que no els aprofitéssim. Però, a més, les llengües disposen d’un altre tret molt rar en altres sistemes de comunicació: el desplaçament.
El desplaçament és la característica que ens permet parlar de coses que no són ni aquí ni ara. És cert que les abelles poden indicar on es troba una font d’aliment que pot ser a deu quilòmetres del rusc, però comparat amb les llengües humanes és una capacitat molt pobra (i, tot i així, gairebé és única en els sistemes de comunicació no humans). Perquè amb les llengües no només podem comunicar sobre coses que no són a la vista, com l’aliment a deu quilòmetres: podem fins i tot crear mons que no han existit mai. El desplaçament combinat amb la prevaricació o la capacitat de mentir del mateix sistema fan que la capacitat del llenguatge ens doni unes possibilitats no conegudes en altres espècies però comunes a tots els humans.
Els trets de disseny ja mostren per què no té gaire sentit parlar de llengües millors que d’altres quan totes en disposen, però és que, a més, s’han identificat una sèrie de trets universals que mostren, d’una banda, que les llengües funcionen a la seva manera, és a dir, que els humans en bona part no les podem controlar. D’altra banda, aquests principis universals mostren que en molts sentits les llengües no depenen ni de la cultura ni de les característiques socioeconòmiques dels seus parlants.
Universals (més o menys)
Un dels prejudicis més freqüents sobre les llengües que se suposen «primitives» és que no estan capacitades per a l’abstracció. Aquesta suposició, del tot gratuïta, en el sentit més literal és completament absurda. Qualsevol concepte, qualsevol, és una abstracció. «Pedra» és una etiqueta lèxica que fa referència a tots els objectes que existeixen, han existit i existiran amb unes característiques bastant abstractes (tractarem una mica de la qüestió de la categorització, és a dir, de com conceptualitzem, a l’apartat «Categoritzar»). Però encara que entenguem la idea d’abstracció en un sentit menys general, és a dir, considerant no pas conceptes com «pedra», que semblen apuntar a referents molt concrets i tangibles, sinó a conceptes com «llibertat» o «llengua» o «socialisme» (el que al col·legi anomenaven «noms abstractes»), la situació és la mateixa. Perquè totes les llengües estan perfectament capacitades per expressar conceptes tan abstractes.
De fet, en el fons no és qüestió de llengües, sinó de pensament humà, de capacitat d’abstracció totalment inherent a la ment humana, qualsevol ment humana. Però és que, a més, hi ha llengües d’aquestes que històricament s’havien considerat «primitives» que compten amb mecanismes lingüístics específics i ben clars per expressar aquesta mena d’abstracció. Per exemple, les llengües bantus.
En aquestes llengües els substantius es classifiquen en diverses classes nominals que determinen les concordances (vegeu-ne més exemples a l’apartat «Gènere i sexe sovint no són pas el mateix (lingüísticament parlant)»). Els fonaments de l’agrupació semblen respondre aproximadament a criteris semàntics: hi ha una classe per a les persones, una altra per als animals, per a les plantes, per a les coses… i per als abstractes! Si agafem l’arrel -ganda, per exemple, tenim els termes baganda (amb el prefix ba-, corresponent als humans), que vol dir «els gandes, la gent ganda»; luganda vol dir «la llengua ganda» (lu- serveix per a les llengües, entre altres coses) i Uganda, «el país ganda». O l’arrel -kongo, que forma bakongo («els kongos») i kikongo («la llengua kongo»); o l’arrel -tswana: batswana («els tswanes»), setswana («la llengua tswana») i Botswana («el país tswana»). El prefix u-/bo- correspon als abstractes. Julius Nyerere, primer president de la Tanzània independent, va crear molta terminologia política en suahili, terminologia d’aquesta que es considera abstracta per excel·lència. Per expressar la idea de «socialisme africà», per exemple, va crear un neologisme sobre la base d’una arrel -jamaa amb el prefix dels abstractes: ujamaa (jamaa és un manlleu de l’àrab que vol dir «grup de persones», que en suahili passa a voler dir «família» en el sentit d’organització comunitària tradicional. El prefix u- ho converteix en un terme abstracte, en aquest cas «socialisme africà», la gran família de la societat sencera. Igual que en català convertim germà en germandat, o amic en amistat, en el nostre cas no amb una classe nominal diferent, sinó amb un sufix de derivació).
Al marge dels procediments morfològics com els de les llengües bantus, hi ha un procediment universal que parteix dels noms de coses concretes, especialment les parts del cos humà, per explicar nocions espacials, temporals i abstractes. Cap, per exemple, en català també es fa servir per expressar una direcció en l’espai, «vaig cap allà»; una aproximació temporal, «arribarem cap a les dotze», i idees abstractes com la intel·ligència: «aquesta noia té molt bon cap». A mà li podem donar un sentit espacial, «a mà dreta»; quantitatiu, «fa una mà de temps que no ens veiem», o abstracte, «té molt bona mà amb les criatures», «és la seva mà dreta» (la col·laboradora més estreta, de més confiança). Aquest procediment es troba en totes les llengües. Per tant, no podem dubtar que en totes podem parlar de conceptes abstractes, i convertir en abstractes coses ben concretes per la via de la metàfora o la gramaticalització.
De manera semblant a l’abstracció, els universals desmunten tots els tòpics sobre les suposades mancances de determinades llengües. Hi ha qui diu que hi ha llengües en les quals no es pot parlar del futur. Ja hem vist que el tret del desplaçament és universal. Per tant, en totes es pot parlar del passat i del futur. L’afirmació generalment es basa en llengües que no gramaticalitzen el temps com ho fem nosaltres. Però això no vol dir que no en puguin parlar mitjançant altres recursos, de la mateixa manera que nosaltres que no gramaticalitzem l’espai (no tenim formes verbals diferents per indicar que fem una cosa a prop o lluny, com sí que en tenim per indicar que la fem avui o ahir) en podem parlar fent servir demostratius —aquest, aquell—, adverbis —aquí, allà— i els recursos que ens calguin.
També hi ha qui diu que hi ha llengües en les quals no es pot comptar i, tot i que hi ha diferències molt importants en l’abast dels sistemes numerals, no es coneix cap llengua que, quan ho ha necessitat, no hagi sigut capaç de construir-ne o manllevar-ne un ràpidament (vegeu l’apartat «Comptar fins a tres o més»). O que hi ha llengües sense gramàtica, i aquí se sol confondre aquesta mena de codi penal o de codi de circulació de la llengua que ensenya les convencions de l’estàndard, fonamentalment escrit, i que assenyala el que és correcte i el que no ho és, amb el que els lingüistes entenen per gramàtica: el funcionament d’una llengua, el conjunt de mecanismes i elements que la fan possible. Si una llengua no tingués gramàtica (no tingués estructura, cap regularitat) seria impossible comunicar-s’hi en cap sentit.
El més curiós de les llengües, potser, és que són perfectament diferenciables de qualsevol altre sistema de comunicació, i al mateix temps se’ns fa difícil delimitar clarament què tenen en comú, més enllà d’universals tan generals com els que acabem d’esmentar breument. De fet, ja els primers estudiosos dels universals de les llengües des d’una perspectiva inductiva (és a dir, comparant les característiques de les llengües particulars per extreure’n elements comuns) es van adonar que gairebé sempre es podia trobar un contraexemple. Si s’entenia «universal» de manera absoluta, pràcticament calia reduir-los a gairebé res. I, a més, una determinada perspectiva teòrica podia afavorir o, al contrari, qüestionar l’existència d’un determinat universal, perquè la comparació interlingüística passa inevitablement per unes categories teòriques. Així, per exemple, se sol considerar que totes les llengües compten amb verbs i noms, però això implica reconèixer prèviament que les categories «verb» i «nom» existeixen en si, i per això hi ha lingüistes que posen en dubte fins i tot aquest universal. Al final, ja gairebé des del començament es va estipular que el que es trobava en les llengües són uns pocs universals molt generals, i una segona categoria d’universals estadístics, és a dir, aquells que es troben en la gran majoria de les llengües, però que poden tenir excepcions.
A banda, la lingüística del segle XX va identificar una sèrie de trets que es relacionen entre ells i va començar a formular universals implicatius.
Universals implicatius
Un universal implicatiu es predica amb la fórmula: «Si una llengua té una característica X també té una característica Y, però no a l’inrevés». El més interessant d’aquest tipus d’universals és que ens mostren fins a quin punt les llengües funcionen a la seva manera i no són fàcilment manipulables, perquè les característiques depenen del sistema. Vegem-ne alguns exemples:
1. Si una llengua té un terme per a «peu», també té un terme per a «mà», però no a l’inrevés. Hi ha moltes llengües que designen amb un únic terme el que nosaltres denominem amb dues paraules, braç i mà, i un altre terme per al que nosaltres també denominem amb dos mots, cama i peu. Com en el nostre cas, sabem que totes les llengües que tinguin un terme per a «peu» també en tindran un per a «mà». Però hi ha llengües que tenen un terme per a «mà» i un per a «braç», però després en tenen un de sol per a «cama» i «peu».
2. Si una llengua té multiplicació en el sistema numeral, també té addició, però no a l’inrevés. Sovint, quan parlem de sistemes numerals que tenen multiplicació, pensem en el francès, que empra el terme quatre-vingt per «vuitanta». Si hi pensem és perquè, en fer una operació diferent de la que fem nosaltres, som conscients que és una multiplicació. Per poc que ens hi fixem, però, ens adonarem que dos-cents, quatre mil, tres milions, etc. també són multiplicacions (dos per cent, quatre per mil…). I això ens permet concloure que també tenim addició, com ara trenta-set (trenta més set), cinquanta-nou, setanta-tres, etc.
3. Si una llengua té oposició de gènere en plural, també en té en singular, però no a l’inrevés. Aquest universal respon a un principi general que diu que les oposicions que es donen en la categoria marcada també es donen en la no marcada, però no a l’inrevés. Atès que en l’oposició singular-plural el plural és el marcat, les oposicions que hi trobem també hi han de ser en singular. En canvi, les oposicions que es donen en el singular no tenen per què ser-hi en plural. Si pensem en els articles, en català tenim l’oposició els/les en plural i en singular el/la. En alemany, en canvi, l’oposició der/die/das del singular es neutralitza en die en plural. En francès tenim le/la en singular i les en plural.
4. Si una llengua té flexió també té derivació, però no a l’inrevés. La diferència entre la flexió i la derivació és que la flexió només afegeix a l’arrel informació gramatical (per exemple, a canto i cantaven es manté el significat essencial —«cantar»— sense produir-se canvis en la categoria, en aquest cas sempre un verb; o a vaig i anava, on encara que la flexió modifiqui tant l’arrel que es fa irreconeixible, significat i categoria es mantenen), mentre que la derivació canvia el significat de l’arrel (familiar – familiariaritat) i a vegades també la categoria gramatical (personal – personalment). Una manera fàcil de distingir una cosa de l’altra és que els termes derivats tenen cadascun entrada pròpia al diccionari, mentre que els flexionats no (totes les formes verbals van sota una mateixa entrada). Hi ha moltes llengües que amb la derivació fan la funció que nosaltres fem amb la flexió (per exemple, els temps verbals), però sabem que si tenim flexió, també tindrem derivació.
5. Cap llengua no té trial si no té dual. Cap llengua no té dual si no té plural (vegeu l’apartat «Nosaltres vol dir tu i jo?»). Pot ser que una llengua no tingui nombre. Si en té, aleshores com a mínim ha de tenir singular i plural, però pot ser que també tingui dual, trial… Però els universals implicatius diuen que si una llengua té trial també té dual, però no a l’inrevés. És a dir, no podem esperar trobar una llengua que tingui trial però no tingui dual.
6. Si una llengua té la categoria gènere, també té la categoria nombre, però no a l’inrevés. De fet, hi ha moltes llengües que tenen la categoria nombre (un 80 % pel cap baix), però molt poques que tinguin la categoria gènere (vegeu l’apartat «Gèneres i sexes»). El que no es coneix és cap llengua que tingui la categoria gènere i no tingui la de nombre perquè aquestes categories tenen relacions d’implicació.
Amb aquests exemples es fa evident que el funcionament d’una llengua no el controla ningú —els acadèmics tampoc— i atès que, pel que anem observant, totes s’ajusten a determinats models, podem concloure que la idea de llengües desenvolupades versus llengües subdesenvolupades no té cap fonament real. És per això que quan topem amb aquests (pre)judicis podem estar segurs que només es basen en el desconeixement, tant de les llengües en qüestió com del funcionament de les llengües i de la lingüística. En realitat, la igualtat de totes les llengües és inquietant per a alguns perquè ens diu que hi ha àmbits de la vida dels humans que es poden escapar de tot control i que ens fan realment lliures. Potser per això les volen fer desaparèixer.
3. COM ANOMENEM LA GENT?
Una de les funcions importants de les llengües és l’anomenada dixi. La dixi és la capacitat de les llengües per situar-nos «en l’acte d’enunciació», diu el diccionari. Aquest situar-nos té diferents aspectes. D’entrada, l’acte de parla es produeix en un espai i en un temps, i totes les llengües tenen recursos per situar-nos-hi (i aquest és el tema dels apartats «Anomenar l’espai: llocs i situacions» i «Anomenar el temps»). També tenen altres recursos que donen pistes sobre aspectes d’aquest acte, alguns fins i tot involuntaris. Per exemple, determinats trets de com parlem indiquen d’on som, o a quin estrat social pertanyem. Altres donen pistes sobre la relació amb els nostres interlocutors: si els considerem dignes d’especial respecte, si ens hi considerem socialment superiors, etc. Però potser la funció díctica més bàsica de totes és la que indica qui parla, a qui s’adreça i qui o què és tema de la conversa però no participa en l’acte de parla.
Jo soc jo i tu ets tu
D’aquesta funció se n’encarreguen els pronoms personals. Com en gairebé tots els aspectes del llenguatge humà, les diferents llengües presenten una variació considerable, però alhora hi podem veure uns patrons comuns fonamentals.
Per començar, hi ha una diferència important entre el que anomenem tercera persona (ell, ella, ells, elles) i les altres dues. Quan fem servir el «jo» o el «tu», la persona a la qual es refereixen canvia segons qui parla. En una frase com «Jo canto i tu balles» només podem saber qui és «jo» i qui és «tu» si som testimonis de la situació, si podem saber qui parla. El «jo» assenyala la persona que parla en aquell moment, i el «tu», la persona a qui s’adreça. Com que es tracta d’assenyalar, d’aquesta funció se’n diu funció díctica (que té la mateixa etimologia que dit).
En canvi, la tercera persona generalment no fa aquesta funció. Si diem «Ella canta i balla», el referent d’aquest «ella» serà una persona concreta que, si no ens volen despistar, se’ns haurà esmentat prèviament (i d’això en diem funció anafòrica). Per exemple: «És la Marta aquesta que canta i balla? Sí, és ella». Això mateix no podria ser amb una segona persona: «És la Marta? Sí, ets tu». És a dir, mentre que «jo» i «tu» fan referència a un paper en la conversa (qui parla, a qui s’adreça), «ella» fa referència a una persona determinada. O a una cosa, en el sentit més ampli, cosa que no podem fer amb el «jo» o el «tu», que sí que han de ser persones o bé coses personificades (un animal o fins i tot un núvol, si volem). Per això alguns lingüistes consideren que, de fet, la tercera persona no és ben bé una «persona».
El cas és que moltes llengües del món assenyalen aquesta diferència en la forma dels pronoms. En llatí aquesta tercera persona «ell», «ella» no existia en el mateix sentit que la primera (ego) i la segona (tu). El llatí, per dir «ell» deia «aquell» (ille). En basc passa el mateix, com en hawaià o en panjabi (la llengua de la majoria de les persones d’origen pakistanès que viuen aquí). A vegades el demostratiu que es fa servir és el distant (aquell), com en armeni o georgià. Altres llengües els poden fer servir tots (aquest, aquell…), segons es vulgui: el basc i el panjabi en són exemples.
Però els demostratius no són l’única manera de parlar de les terceres persones. Hi ha llengües que fan servir una expressió nominal, com si diguéssim jo, tu i fulano. En salt-yui, una llengua de Papua Nova Guinea, el terme per a «ell» seria yai («mascle») i el terme per a «ella» al («femella»), però no distingeix el singular del plural, de manera que també es podrien traduir per «mascles» i «femelles», depèn del context (Siewierska, 2004: 6).
Joa, tua i ella?
No és casualitat que en català tinguem masculí i femení per a la tercera persona (encara que no ho sigui en el mateix sentit que les altres dues, per tradició en continuarem dient «persona») però no per a la primera i la segona. Els demostratius llatins tenien gènere, però els pronoms personals no. Segons el lingüista D. N. S. Bhat (2004: 122), les llengües que per a la tercera persona fan servir demostratius, com el llatí, en general només distingeixen gènere en aquestes formes, però no pas en les dels pronoms de primera i segona persona.
En aquest aspecte, les llengües del món presenten una certa variació, com sempre. Segons l’Atles Mundial d’Estructures Lingüístiques en Línia (Siewierska, 2013) —que en aquest aspecte estudia 378 llengües—, la majoria de llengües (254) no fan cap distinció de gènere en els pronoms personals. El segon grup més nombrós, amb 61 llengües (un 16 % de les estudiades a l’Atles), és el de les que tenen gènere només en la tercera persona del singular. L’anglès en seria un cas, amb masculí, femení i no humà (he, she i it) en singular, però només una forma (they) en plural. Després s’assenyalen 42 llengües que fan aquesta distinció també només en la tercera persona, però tant en singular com en plural, i en aquest grup hi hauria el català o el francès. Un petit grup de 18 llengües (no arriba al 5 % de les estudiades per l’Atles) també distingeixen el gènere d’altres persones, a més de la tercera. El castellà en seria un exemple, però només en el plural: nosotras, vosotras. Però n’hi ha que també ho tenen en singular: l’àrab n’és un cas molt conegut, amb un «tu» masculí i un «tu» femení diferenciats, igual que moltes altres llengües de la família semítica com l’hebreu, el tigrinya o l’amhàric, així com d’altres famílies d’arreu. El que es troba molt rarament és una primera persona, un «jo», que sigui diferent segons el sexe de qui parla. Sembla que un cas seria el de l’awetí, una llengua amazònica: «jo» és ito quan ho diu una dona i atit quan ho diu un home (Dunn, 2014: 61). Però l’awetí és una de les llengües del món que diferencien parlants femenins i masculins en molts altres aspectes, no només en els pronoms, una qüestió que veurem a l’apartat «La sang és més espessa que l’aigua: lèxic del parentiu».
Un altre cas és el de diverses llengües, sobretot del sud-est asiàtic, que fan servir termes diferents per referir-se a un mateix segons diferents criteris com l’edat, l’estatus social i també el sexe (tot i que a vegades semblen més expressions del tipus «sa senyoria» que pronoms pròpiament dits). El japonès o el tailandès en són exemples. En japonès, per exemple, hi ha diverses maneres de dir «jo», i el factor més important que les distingeix seria la formalitat. En situacions formals o molt formals la forma pronominal no canvia segons el sexe de qui parla, però en situacions informals, quan es parla amb amics pròxims o a l’àmbit familiar (de fet, les normes són més subtils que això), sí que hi ha pronoms diferents segons si parla un home o una dona. Aquí es mostren les formes possibles per a «jo» en japonès:
Maneres de dir «jo» en japonès (Kaiser et al., 2001: 371).
En canvi en birmà és al revés: hi ha un jo masculí (
kyawantaw) i un jo femení (
kyawanm) en un registre formal, i en canvi en els registres més pròxims i íntims no es fa la distinció (Müller & Weymuth, 2017: 416).
El japonès, el birmà i moltes altres de les llengües de la regió tenen un sistema molt ric de distinció de l’estatus. La llengua reflecteix les jerarquies socials, i les formes pronominals hi tenen un paper molt rellevant. Hi tornarem una mica a l’apartat «Tu o vostè?».
Nosaltres vol dir tu i jo?
Qui no s’ha trobat amb algun malentès per culpa de l’ambigüitat de nosaltres? Quan en català parlem amb algú en primera persona del plural, només sabem una cosa segura: que en el conjunt de gent a què ens referim ens hi incloem, hi ha el «jo». Però, i qui ens escolta? «Ens han convidat a la inauguració» vol dir «a mi i als meus amics però no pas a tu», o també inclou la persona amb qui parlem? En general el context ho aclareix. Però hi ha moltes llengües que ho aclareixen també en la morfologia, escampades per gairebé tots els continents (a Europa només algunes llengües caucàsiques, però ja a tocar d’Àsia).
Per distingir si quan algú parla de «nosaltres» inclou o no el seu interlocutor hi ha llengües que tenen formes verbals diferents. Per exemple en guaraní del Paraguai (llengua oficial al país i amb una bona colla de parlants aquí) jakaru vol dir «mengem» tu i jo com a mínim, i potser més persones, mentre que rokaru vol dir «mengem» jo i algú altre, però tu no (Academia de la Lengua Guaraní, 2018). De passada aquest és un exemple que la flexió verbal no necessàriament s’ha de fer amb sufixos, com en català. El guaraní la fa amb prefixos. És més freqüent, però, fer aquesta distinció amb dos pronoms diferents. Moltes llengües malaiopolinèsies com ara el mateix malai, el maori (Nova Zelanda), el hawaià o l’ilocano i el tagal de Filipines tenen «nosaltres» diferents segons a qui inclou aquest «nosaltres».
Tant el tagal com l’ilocano —dues llengües ben presents als Països Catalans— tenen sistemes pronominals semblants. El de l’ilocano seria el que segueix:
| ilocano | català | |
| siak | → | jo |
| sika | → | tu |
| isu(na) | → | ell o ella |
| data | → | nosaltres dos |
| dakami | → | nosaltres (jo i altres, però tu no) |
| datayo | → | nosaltres (jo, tu i altres) |
| dakayo | → | vosaltres / vostè |
| isuda | → | ells o elles / vostè (més formal que dakayo) |
Pronoms personals en ilocano (Galvez, 1997: 52).
Però en ilocano, com es pot veure, no només hi ha dos «nosaltres», sinó tres: l’exclusiu («nosaltres sense tu») i dos d’inclusius: «nosaltres dos» i «tu, jo i més gent» (inclou l’interlocutor). De fet, aquesta distinció entre «dos» i «més de dos» existeix en moltes llengües, i no només en la primera persona del plural. És l’anomenat dual, és a dir, una marca que indica que ens referim a dues coses, i moltes llengües també en tenen en els nominals (noms, determinants, etc.). És a dir, a més de singular i plural, com tenim en català, aquestes llengües poden precisar una mica més i dir si aquest plural es refereix a dos o a més de dos. Com si, per exemple, es pogués dir «taula» (una) i «taules» (moltes), però també «taule» quan en són dues i prou. En eslovè seria: míza (una), mízi (dues) i míze (més de dues) (Greenberg, 2006: 31). Això mateix també pot funcionar amb els verbs. En àrab estàndard, per exemple, hi ha formes verbals diferents si el seu subjecte és una sola persona, dues o més de dues (llevat de la primera persona, que només té un «jo» i un «nosaltres», però no un «tu i jo»), com veiem aquí sota:
| àrab | català | |
 (naktubu) | → | escrivim |
 (taktubaani) | → | (vosaltres dues o vosaltres dos) escriviu |
 (taktubna) | → | (vosaltres, més de dues) escriviu |
 (yaktubaani) | → | (ells dos) escriuen |
 (yaktubuuna) | → | (ells, més de dos) escriuen |
Formes verbals duals i plurals en àrab estàndard.
En canvi, en les modalitats d’àrab col·loquial com el marroquí (també conegut com a darija) la distinció dual-plural ha desaparegut.
Llengües com l’ilocano fan dubtar si el pronom personal que indica «tu i jo» és un autèntic dual o es pot entendre d’una altra manera (alguns lingüistes en dirien «mínim inclusiu»). En canvi, en casos com el maori de Nova Zelanda no hi ha dubte, perquè no té noms ni verbs duals, però en canvi totes tres persones del pronom personal sí que tenen forma dual. És així:
Pronoms personals en maori.
Més encara. Algunes llengües també tenen pronoms diferents no només quan es refereixen a dues persones, sinó també a tres, l’anomenat trial. I n’hi ha que tenen una forma —anomenada paucal— que indicaria un nombre indeterminat de gent, però no gaire nombrós, i que varia segons el sistema: pot voler dir quatre o cinc, o pot voler dir deu o dotze. Fins i tot, en algunes llengües, aquest paucal canvia força de quantitat segons de què es tracta: si parlem, per exemple, d’animals grossos, seran pocs, cinc o sis; si parlem d’objectes petits i habitualment abundants, serà un nombre més alt.
Бесплатный фрагмент закончился.
