Читать книгу: «Cada dia és festa»

Name: Cada dia és festa
Author: Bienve Moya
ISBN: 9788472269873

Bienve Moya

Шрифт:

Bienve Moya
CADA DIA ÉS FESTA

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Barcelona

COL·LECCIÓ MUSEU VIDA RURAL, 4

Consell Assessor: Clara Arbués, Lluís Calvo,

Joan Frigolé, Josep Maria Sans Travé i Montserrat Soronellas

Director: Jordi Llavina

Primera edició digital: desembre 2014

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Acàcies, 15. 08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

MUSEU VIDA RURAL

Carretera de Montblanc, 35 43440 L’Espluga de Francolí

www.museuvidarural.cat

ISBN: 978-84-7226-987-3

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24

08812 Sant Pere de Ribes

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial —incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer.

Entrants o entremesos

La festa no és un situació natural, no és un territori mental automàtic. La festa és una creació humana i, en tant que humana, arbitrària; un suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat, en qualsevol societat humana. És, també, una relació inevitable amb el medi: amb les feines, amb la política, amb la religió, amb els fenòmens naturals, amb l’oci, etc. Des d’aquesta òptica, la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. «Per la seva excentricitat respecte de la vida, l’home necessita la festa. Viure la seva vida és la quotidianitat de l’home; distanciar-se de la seva vida, la festa.»^[1] Això mateix pot aplicar-se al joc, a l’animus iocandi humà, part essencial de la festa. Huizinga, a Homo ludens, a propòsit del joc entre els homes, ens informa que és una provatura, un tempteig, i que, per aquesta raó, entre d’altres, el joc usa la facècia, el “no anar de veres”; i que, per tant, allò que fem jugant, dins el terreny de la facècia, no ha de portar conseqüències severes, perquè, alliberant el joc de transcendència, en sortirem tots beneficiats: jugant, festejant, aprendrem per al futur, és a dir, ens socialitzarem.

Aquest llibre no té la voluntat de ser una guia, ni una relació de festes i poblacions on se celebren, perquè el lector pugui preparar la sortida de cada cap de setmana. Té la pretensió de mostrar, en una panoràmica prou àmplia, el ric paisatge actual de la festa popular catalana. Ara bé, com qualsevol projecció que pretén abastar grans paisatges, el propòsit pot tòrcer-se per l’inconvenient aquell de donar més rellevància al bosc que a cada un dels arbres, o encara espècies, que el componen. Procuraré, tant com pugui, evitar aquest desenfocament, procuraré que la voluntat de donar aquesta ullada en gran angular al bosc no destorbi la visió dels millors espècimens de la selva. Sóc conscient que la selecció haurà estat feta a criteri meu, és clar, i, per tant, com tota selecció, haurà estat subjectiva. Espero, malgrat tot, que em disculpeu amb la vostra benvolença i, tant com pugueu, corregiu amb el vostre coneixement particular les mancances i equivocacions que hi hagi pogut cometre. També espero, però, que al final, quan tanqueu el llibre després de la darrera pàgina, pugueu concloure que us ha servit per a allò que s’ha negat al principi (encara que no n’hagi estat el motiu): guiar-vos en el vostre lleure cultural. Si ha estat així, ja haurà pagat l’esforç d’haver-me posat a escriure.

^[1]Odo Marquard, «Pequeña filosofía de la fiesta», p. 360.

La festa que explicarem aquí

La festa es concep com una mena de pacte de no-agressió en el pas dels dies. És una mena de temps de ningú que esdevé, precisament, temps de tothom. Té una litúrgia pròpia per diferenciar-se de la de cada dia: llevar-se, rentar-se, esmorzar, anar a la feina, dinar, etc. Aquest pacte té cura de dissimular i evitar els enfrontaments diaris que crea la lògica de la dinàmica social. La festa actual és hereva de les treves de pau, i del mercat, i des de temps immemorials era dirigida i mantinguda per homes de religió, un sector social que es presentava com a sagrat, és a dir, neutral. Avui, aquesta feina l’exerceix en part la representació política, els ajuntaments, i en part l’associacionisme de caràcter cultural.

La festa és una malaltia que s’encomana, neix d’un estat rememoratiu individual i es trasllada a l’estat col·lectiu. I aquest sentiment tan complex no és fútil, xaró, ranci ni caduc. Crec, com Marc Fumaroli, que la veritable modernitat, la modernitat progressista, consisteix a adoptar una posició crítica respecte a les estratègies de falsa racionalització, d’uniformització a la baixa i de banalització universal que caracteritzen la modernitat capitalista i tecnològica. I la festa, la festa popular, és, creu-me, amic lector, un formidable antídot contra els mals de la falsa modernitat que campa entre nosaltres en aquest començament de segle. La festa es pot entendre com un pacte de no-agressió, com un espai mental i físic sense conflictes que una comunitat, una societat local, un sector social o un grup amb interessos afins utilitza per retrobar-se, reconèixer-se, i que fa servir com a eina de socialització. Des de la festa popular, les noves generacions tenen l’oportunitat de conèixer les normes i formes pròpies (locals versus nacionals) en les quals s’han reconegut els seus antecessors; i, als nous membres arribats ja adults a la comunitat, els les mostra i els hi inicia per poder ser acceptats com a membres comuns de ple dret. Tot i així, no vol dir que en aquest espai sense conflictes no n’hi hagi: el conflicte és un element bàsic de tota dinàmica social, i, precisament en la festa, hi apareix en concurrència amb la competició i amb l’ostentació. Però, compte!: hi apareix en una forma ritualitzada, simbòlica, amb la seva litúrgia i, per tant, desposseït d’agressivitat, d’aquí que parlem d’un pacte de no-agressió. Tota festivitat necessita una litúrgia medul·lar. Sovint part d’aquesta litúrgia, la més íntima, la més arcana, no cal que la coneguin tots aquells que celebren la festa, molts ni tan sols solen assistir a la celebració d’aquest espai medul·lar. A aquesta litúrgia nuclear de la festa, però, no deixen d’assistir-hi (de viure-la) una destacada minoria de ciutadans, que en podríem dir mantenidors. Aquests mantenidors solen ser un sector que recorda i conserva els ressorts “tradicionals” de la commemoració: les hores adequades de la celebració, les formes, les condicions que s’han de complir els dies preliminars, etc. Sovint aquest nucli no coincideix necessàriament amb els organitzadors anuals. Els mantenidors senten la festa i la viuen quan arriba el moment, i fan de nunci, de portaveu autoritzat i dinamitzador de la festa a la ciutat. Aquest nucli, sens dubte elitista, sol ser, en canvi, força interclassista, i sol passar desapercebut per a la majoria de ciutadans. Gaudeix d’un cert anonimat (condició bàsica dels qui mouen la festa), passa inadvertit i, per tant, presenta un cert caràcter exclusiu. Ara bé, la festa que perd, o que ja no pot continuar produint, aquest nucli de mantenidors, entra indefugiblement en decadència. La festa tradicional, amb tota lògica, s’ha creat durant la llarga etapa humana de l’economia agrària, i, doncs, encara avui està marcada pel transcurs del primitiu temps agrari o natural: el pas dels astres pel cel aparent, els fenòmens meteorològics i la seva relació amb l’economia humana han marcat el calendari festiu. Al llarg dels segles, però, al gran cicle festiu relacionat amb el temps natural, s’hi han anat afegint creences religioses i esdeveniments històrics cabdals; en definitiva, la civilització de cada part del món. La festa també reclama intersectorialitat i intergeneracionalitat. Cada sector, cada capa, cada grup de la societat que la celebra, pot tenir un paper concret en la festa o protagonitzar-ne una part, a condició que cadascuna d’aquestes parts es reconegui com un tot social. Per acabar, cal advertir que la festa es desenvolupa en l’espai públic i comú, el necessita. La festa no resisteix en l’espai privat. L’espai privat pot acollir sectors amb tota mena d’afinitats comunes: socials, d’edat, sectorials, etc. Ara bé, és en l’espai públic on la festa popular pren la seva dimensió social.

Primer plat: l’hivern

Desembre

Cicle de Nadal
El calendari d’Advent

Amb el temps d’Advent comença el cicle festiu de Nadal. L’Advent, que pot durar de vint-i-un fins a vint-i-vuit dies, el conformen estrictament les setmanes senceres dels quatre diumenges abans de Nadal. Advent significa ‘arribada’: en concret l’Advent cristià es relaciona amb l’arribada del Nadal, el naixement del Nen Jesús. Per seguir el compte de les setmanes d’Advent era costum confeccionar un calendari, a l’estil del de la Vella Quaresma, que incloïa des del primer dia d’Advent fins al darrer de Nadal. Aquest costum està molt estès als països del nord d’Europa i, sobretot, entre la canalla. Cada dia els nens han de destapar una casella del calendari, que conté un dibuix del cicle nadalenc o d’un altre motiu tradicional. En els calendaris més luxosos, dins les caselles s’hi amaga una llaminadura, generalment un bombó de xocolata. Aquí farem coincidir el primer dia d’Advent amb el calendari del 2013, any de la redacció del llibre.

Primera setmana d’Advent
1 Eloi

Eloi de Noyon, alt funcionari a la cort merovíngia, fou un reconegut orfebre. Moltes de les obres que tradicionalment se li atribueixen van desaparèixer amb la Revolució Francesa. És el patró dels oficis relacionats amb els metalls, des dels orfebres fins als ferrers i ferradors de cavalls, i, per extensió, també dels traginers. La seva festa, com que se’l relaciona amb els cavalls, actualment es combina amb la de sant Antoni. La Festa dels Elois de Berga i la de Campdevànol, antigament dedicada al gremi de traginers de muntanya, avui la celebren els uns al juny i els altres al maig. El gremi d’argenters de Barcelona ha volgut actualitzar la festa amb la creació del Premi Enjoia’t, de l’associació d’orfebres del Foment de les Arts i del Disseny (FAD), que celebren el dia del sant, l’1 de desembre.

Espinelves. Fira de l’Avet

L’arbre de Nadal, ja sigui un avet o una branca de pi, s’ha guanyat un racó en la gran majoria de cases catalanes, en moltes d’elles sense haver desplaçat totalment el pessebre, en d’altres substituint-lo. En efecte, en les cases on ja no hi ha canalla, el pessebre ja no té enginyers que plantin cases, portals, camins i ponts de joguina. Això passa sobretot si no hi ha nens ni avis, i cada cop són majoria les cases on els avis només apareixen molt de tant en tant. Per satisfer aquesta nova necessitat sumptuària, i de passada protegir les boscúries de pins periurbans, a partir de principi de desembre, Espinelves, en ple Montseny, celebra la Fira de l’Avet. Respirar, encara que sigui per un dia, l’aire i el pintoresquisme d’aquesta petita vila és un goig per a la vista i l’ànima.

6 Nicolau
El bisbetó de Montserrat

Sant Nicolau és el mateix que Santa Claus i el Pare Noël. És un personatge mitològic, present en molts països, relacionat amb el Nadal. Segons la llegenda catòlica, el personatge prové de la vida de sant Nicolau, bisbe de Mira, a l’actual Turquia. La llegenda conta que un dia Nicolau parà en un hostal. L’amo de l’hostal, una mena d’ogre, el dia abans havia matat tres nens i els tenia macerant-se en una olla amb la intenció de servir-los després als viatgers. Nicolau tornà la vida als nens i castigà l’abominable hostaler. De resultes d’aquest miracle, Nicolau, o Claus, esdevingué patró de la canalla. En la cultura catalana, aquest dia els nens el celebraven com el del seu patró fent captes per les cases recollint xavalla i llaminadures. Pels volts del dia 6, al monestir de Montserrat, tot celebrant una antiga tradició de les catedrals medievals, s’hi consagra un bisbetó, que és escollit entre els escolans. L’escollit és revestit amb l’abillament de bisbe, i s’efectua tot un cerimonial al voltant de la seva figura. Aquesta festa, fins fa poc temps, tenia un caràcter privat, però d’uns anys ençà és oberta als familiars i a alguns mitjans de comunicació. A Amsterdam, Sant Nicolau és la festa principal de Nadal. A mitjan novembre es passeja per la ciutat dalt d’un blanc cavall i l’acompanyen els zwarte Pieten, els Peres Negres, que reparteixen joguines i llaminadures a la canalla.

Segona setmana d’Advent
8 Pura (La Puríssima)

Aquest era el dia que començava la Fira de Santa Llúcia a Barcelona. Actualment, però, ja s’obre a final de novembre. Les parades de la fira tenen com a nucli principal les figuretes i altres objectes i rampoines que es fan cabre en el paisatge pessebrístic: casetes, estrelles, cels, ponts, arbres, pous, poblets, etc. Per extensió, al voltant hi han proliferat les barraques amb tota mena de guarniments de Nadal: branques de pi, papers de colors, tions, llumets de colors i tot de coses que recorden l’hivern, la natura i l’alegria. Des de fa anys, però, atès que aquesta celebració encén la febre del regal, al voltant del Pla de la Seu i l’avinguda de la Catedral, hom hi pot trobar des de mitjons de llana fins a agulles per als cabells i collarets per al gos. Tot s’hi val, a l’hora de regalar. Arran del seu èxit, moltes altres poblacions del Principat instal·len aquests dies la seva fira local de Santa Llúcia amb guarniments nadalencs i regals per a l’ocasió.

13 Llúcia
Llúcia, la il·luminada. Santa Llúcia, la bisbal; dotze dies per Nadal

Aquest dia a Barcelona era costum, i encara ho és ara, visitar les oques del claustre de la catedral. La llegenda conta que aquests animals van avisar Llúcia que l’anaven a empresonar. D’oques, n’hi ha d’haver tretze, que representen els anys que tenia Llúcia quan va ser martiritzada.

A l’hivern el pas del temps es fa present per les poques hores de llum. A partir de la tardor els dies s’escurcen i les nits s’allarguen, fins que arriba el 22 de desembre. Quan a les cases encara no hi havia llum elèctrica, les nits eren llargues i els dies durs; els homes comptaven el pas de les hores amb l’esperança que el dia es fes més llarg i la nit s’escurcés. Per expressar aquest seu desig, compongueren uns auguris màgics que havien de servir per a aquest propòsit. Aquesta mena de conjurs, en forma d’adagi, comencen sempre amb l’expressió «Per (tal festivitat)», i diuen: «Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; per Ninou [Cap d’Any], un pas de bou; per Sant Antoni, un pas de dimoni»; fins a arribar al dia de la Candelera, en què es diu: «per la Candelera, el sol ja corre per la carretera».

L’escudella de Gelida

Cap a la dècada dels quaranta, a Gelida es restaurà el costum de cuinar una gran escudella a la plaça de l’Església que se servia gratuïtament a tothom que s’hi acostava. S’hi arrimaven sobretot les persones necessitades i, com ja sabem, cap als anys quaranta les persones necessitades eren moltes. Actualment, l’escudella de Gelida ha perdut el component d’assistència pública i s’ha convertit en un gran acte festiu que atreu una gernació, sobretot provinent del Penedès, la comarca on se situa la vila.

Nit de Santa Llúcia

Des de 1950, Òmnium Cultural convoca els premis literaris de la Nit de Santa Llúcia, la festa de les lletres catalanes. Aquesta nit és considerada la vetllada més important de les lletres en llengua catalana i, encara que no hi trobarem gaires elements constituents de la festa popular, he cregut que era pertinent incloure-la entre les festes de cada dia. El lector sabrà disculpar-me si considera la inclusió massa esbiaixada, però l’autor bé ha de disposar d’alguna llicència, oi?

El pessebre

Avui és un dia indicat per inaugurar el pessebre de casa. El pessebre és un univers en petit que, en la cultura cristianomediterrània, es porta a les llars quan la casa es converteix en un refugi per protegir-se de les llargues nits i del clima enutjós. Encara que el centre sigui el naixement d’un déu, el pessebre, en ell mateix, és un món, el nostre món complex de grans contrastos. El pessebre també és un joc, ara n’hauríem de dir un joc de rol. Muntant-lo, juguem a portar un bocí de natura silvestre dins la casa, en l’espai urbà. Juguem, quan som petits, a crear un univers a la nostra mida, un univers on una caseta de suro pot cabre, en difícil equilibri, dalt d’una muntanya del mateix material; un riu de paper de plata pot néixer al costat d’un paller i desembocar al caire d’una taula. Un món ple de caminets nevats amb farina, plens d’una humanitat romàntica i bigarrada de pastors, dones amb càntirs i gerres, caçadors i pescadors, capellans i llenyataires... i també algun click de plàstic que sembla haver-se perdut en un univers encantat.

Figura 1. Gravat del caganer. (Arxiu Comarcal Conca de Barberà. Col·lecció de goigs de mn. Josep Torres i Rosell.)

L’home que caga

Al pessebre, hi ha figures molt destacades. Quina, però, és la que hi destaca més? L’heu encertada: l’home que caga! I d’on deu haver sortit, aquesta figura tan escatològica que, a primer cop d’ull, sembla fora de lloc? Doncs és molt senzill, l’home que caga ens mostra que el món és complex i que està compost de grans contrastos, des de la meravellosa nativitat d’un déu fins a l’home que, en aquell moment prodigiós, ha d’obeir a les seves inexcusables necessitats humanes. Conec persones a les quals els causa molta estranyesa trobar al pessebre un element, segons el seu punt de vista, tan i tan vulgar. Doncs no ha d’estranyar gens ni mica. Primer, perquè el nostre pessebre, el que fem a cada casa, parteix del fons de la cultura popular, la qual, en les seves expressions més genuïnes, és plena de referències escatològiques: en el parlar, en la gesticulació, en la literatura, en la cançó, arreu. En la cultura popular, els excrements, l’últim estadi dels aliments, no són tabú. Parlar-ne, i fins fer-los servir, ja sigui com a adob o amb altres utilitats (que en tenen), forma part de la normalitat rutinària de cada dia. Al contrari, el distanciament sistemàtic en el vocabulari per referir-nos-hi o en altres esferes de la vida quotidiana no és altra cosa que una afectació esnob o pedant, petitburgesa, o potser fruit d’una educació victoriana. Altrament, en la gran literatura, en els clàssics, sobretot els grecs, aquest aspecte de la vida diària no hi és gens absent. Mikhail Bakhtin destaca un episodi d’Èsquil en el qual es llença un bací pudent al cap d’Ulisses. I, seguint amb els clàssics però d’una altra època, Rabelais, a Gargantua i Pantagruel, al llibre primer, entre molts altres episodis on l’assumpte escatològic hi és abundós, fa que Gargantua orini damunt de tots els curiosos de París que s’han aplegat per contemplar-lo.^[2]

^[2]Mikhail Bakhtin, La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento.

Tercera setmana d’Advent
21 Tomàs (solstici d’hivern)

Avui és el solstici i comença l’estació de l’hivern. Avui és el dia més curt de l’any. Per semblança amb la curtedat d’aquest dia, hom escarneix els toixos amb un cruel «Ets més curt que un [dia de] Sant Tomàs!»

Fira avícola del Gall de pota blava al Prat de Llobregat

Les primeres fires del Gall de pota blava daten de la primeria del segle xx, quan la Mancomunitat i l’Institut Agrari de Sant Isidre organitzaren els primers concursos. Actualment aquesta fira se celebra el cap de setmana abans de Nadal. Paral·lelament a la fira, la ciutat de l’aeroport celebra activitats de caire festiu i cultural. De tota manera, lògicament, l’activitat més destacada de la fira és la compra d’un bon gall de pota blava, que sens dubte ha de satisfer el més exquisit gormand.

La Fira del Gall a Vilafranca del Penedès

L’actual Fira del Gall de Vilafranca del Penedès, com altres fires d’aviram d’aquesta època de l’any, és un record de les antigues fires de Sant Tomàs que s’havien celebrat aquests dies fins ben entrada la dècada dels seixanta. Avui aquesta fira d’aviram de Vilafranca torna a atraure un ampli sector de la població, que vol celebrar la festa de Nadal amb un bon àpat a l’estil tradicional, ja sigui amb un gall rostit, un ànec, un capó, un faisà, una pularda o qualsevol altra bèstia de ploma. No cal dir que, pels volts d’aquestes dates, també es poden adquirir bons exemplars avícoles, que ompliran de goig la taula nadalenca, a Olot, a Castelló d’Empúries i a Barcelona mateix.

Quarta setmana d’Advent
24 La Nit de Nadal
La Fia-faia. Bagà i Sant Julià de Cerdanyola

Al capvespre de la Nit de Nadal, dalt d’una muntanya propera a totes dues viles, des d’on s’ha post el sol, s’hi encén una gran foguera. D’aquesta foguera, els faiers en recullen el foc en les seves faies; tot seguit, cadascú baixa cap al seu poble per entre els boscos i la neu. A l’entrada de la població, els reben altres faiaires. Amb el foc de les faies que baixen de la muntanya, s’encenen les dels que els reben. La festa és més recòndita a Sant Julià de Cerdanyola, més íntima per la dimensió del poble. A Bagà, els faiaires, després de seguir per diversos carrers, fan cap a la plaça porxada, on acabaran de cremar-les totes, però abans els més agosarats juguen a llançar-se-les els uns als altres en un arriscat i bell exercici de destresa. La festa fineix amb un tast d’allioli de codony i la cançó de la nit:

Fia faia, fia faia!

Nostro Senyor ha nascut a la paia.

Cal fer notar que la pronunciació faia per falla i paia per palla es deu a un fenomen propi del català oriental en què la ll d’alguns mots, depenent del seu origen etimològic, es pronuncia com una i.

El tió

Ramon Violant i Simorra fou un dels etnòlegs que més temps va dedicar a recollir dades, i alhora a reflexionar, sobre la festa i el seu entorn social. En El Llibre de Nadal, ens conta, sobre la cerimònia del tió de Nadal, el següent: «En altre temps, tant en els llogarrets rurals com en les ciutats de la nostra terra, els nostres avis no haurien pas concebut una vetlla de Nadal si no hagués anat acompanyada de la cerimònia ritual de l’encesa i farciment del tió» (el subratllat és meu). És a dir, el tió no és altra cosa que el tronc primordial d’arbre que aquella nit encenien els antics per escalfar-se i il·luminar-se. Al tió de la Nit de Nadal, d’una forma vaga o no tan vaga, hom li atribuïa una virtut de renovellament com la del Nen Jesús, que naixia aquella mateixa nit amb la prometença, un any més, d’actuar de Salvador. El tió, doncs, aquell tronc que hom encenia per primera volta, concentrava, en les mentalitats paramàgiques de la gent antiga, els mateixos efectes que dispensava la fe. Vet aquí el motiu pel qual el tió de Nadal caga (ja hem fet menció de l’ús de l’escatologia en la cultura popular), o raja, miraculosament, tot de productes benèfics, des de torrons fins a joguines i altres regals. És, també, el motiu pel qual l’arbre de Nadal, que en definitiva té la mateixa procedència que el tió, el bosc primordial, proporciona regals aquesta nit.

El cant de les nadales

La cultura popular ha creat una música i un cant per a cada moment i sentiment humà, i, així com ha compost dolces cançons de bressol i alegres tonades per ballar, també ha compost cançons campestres que ens conten l’aïllament dels ramats i el patiment dels pastors i altra gent del camp a causa de la neu i el fred, i el goig que pogueren sentir en conèixer l’arribada d’un ésser miraculós precedit per una estrella al cel. Les nadales catalanes corresponen als villancicos castellans, a les pastorelle italianes, a les natalendas portugueses, etc.

La Missa del Gall

És l’ofici religiós cristià que se celebra la mitjanit del 24 de desembre per rebre el dia de Nadal commemorant el naixement del Nen Jesús. Aquest ofici també era conegut com la Missa dels Pastors, perquè durant la seva celebració se simulava, o representava, l’adoració dels pastors al portal de Betlem. En el transcurs de la missa es canten nadales i, en algunes esglésies, en el moment de l’eucaristia tenien el costum d’amollar ocells que, amb la seva piuladissa, omplien el temple de connotacions bucòliques. A les esglésies de Mallorca i a les de l’Alguer (a Sardenya) s’ha conservat de forma ininterrompuda la interpretació del Cant de la Sibil·la, una peça medieval de cant gregorià que anuncia l’arribada de Jesús i el Judici Final:

Lo jorn del Judici

parrà qui haurà fet servici.

Jesucrist, Rei universal,

home i ver Déu eternal,

del cel vindrà per a jutjar

i a cada u lo just darà.

Gran foc del cel davallarà;

mars, fonts i rius, tot cremarà.

Daran los peixos horribles crits

perdent los seus naturals delits. [...]

En l’actualitat, el Cant de la Sibil·la s’ha recuperat a Santa Maria del Mar, a la catedral de Barcelona i a la de la Seu d’Urgell, al Principat; i a Ontinyent, Gandia i Xeraco, al País Valencià. El Cant de la Sibil·la de Mallorca ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Figura 2. El Cant de la Sibil·la de la Catedral de Mallorca. (© Capítol Catedral Mallorca. Foto: Jaume Gual.)

25 Nadal
L’àpat de Nadal

Per referir-nos a l’àpat nadalenc tornem a donar la paraula a Violant i Simorra. Extrec la informació del seu Llibre de Nadal, en el qual, en una acurada edició de l’editorial Alta Fulla a càrrec de Josep Molí, hi podem llegir: «Les viandes i begudes que antany es consumien en aquesta data, sobretot en el dinar, segueixen un ritual d’arrel tradicional molt pregona i llunyana», i entre galls, lletons, galls dindi, cabrits i anyells, ens relata què es menjava aquell migdia en una casa —benestant— de la Barcelona de principi del segle xx. «La clàssica sopa de macarrons escorreguts amb unes cullerades de formatge ratllat a sobre, escaldums [...], el gall farcit amb prunes, panses, pinyons, salsitxes, cansalada, etc. I per postres torrons i neules sucades amb vi ranci.» Després menciona un curiós i consistent beuratge d’aquests dies, el piment, i ens conta com el cambrer d’un convent de Banyoles preparava aquest piment en època medieval: «Primerament lo die de Nadal entren al piment xxiv (24) justeyes de vin e aquell die lo Camarer met miga [mitja] lliura de pebra e tres lliures de mel.» D’aquesta beguda tan vigoritzadora, se’n donava un «enap [vas per beure] i mig a cada monjo i clergue».

L’arbre de Nadal i el vesc de la sort

En referir-nos al tió, ja hem mencionat l’arbre de Nadal. El costum de l’arbre, ja molt consolidat a casa nostra, com un símbol del Nadal, ens arriba, no cal dir-ho, dels països del nord europeu, on la verdor de les forests ressalta enmig de la gèlida capa nivosa. Aquest arbre de les selves nevades dóna fe que el món és viu, raó per la qual el festegem, el duem a casa i el guarnim, i l’arbre, com antany la roja flama del vell tió, a part de la promesa de vida, ens aporta màgics regals. Vet aquí el significat de l’arbre de Nadal. Un altre element vegetal que s’ha introduït en l’actual imaginari nadalenc és el vesc, aquesta mena de raïm que, al bosc, adorna les balbes branques dels arbres amb la seva aèria vida parasitària; i també s’hi ha introduït l’acerat boix grèvol, i el galzeran de fruits vermells. Tots ells combinats amb llaços, espelmes o llumets de colors, ens recorden l’alegria del dia de Nadal enmig del depressiu hivern.

El Betlem de Tirisiti d’Alcoi

Encara que els dies de Nadal ens costa sortir de casa, donaré les referències de dues activitats prou curioses. Abans ja hem mencionat la Fia-faia que celebren la nit de Nadal a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, al Berguedà. Les que esmentaré ara tenen un marcat interès per a la canalla. La primera és una funció de titelles que aquests dies es representa a Alcoi, el Betlem de Tirisiti. Tirisiti és el titella protagonista d’una envitricollada aventura pels carrers de la vila, on també té lloc el naixement del Nen Jesús. Les funcions obertes al públic es representen, aproximadament, del 20 de desembre al 5 de gener.

Figura 3. Betlem de Tirisiti d’Alcoi. (Foto: Gilberto Dobón – Ajuntament d’Alcoi.)

El Retaule de Vilanova

L’altra activitat és el Retaule que es representa el dia de Nadal i el dia 1 de gener, ambdós dies en diverses funcions des de les 12h fins a les 14h, al pati de la Casa de la Vila de Vilanova i la Geltrú. El Retaule són una sèrie de quadres animats de motius nadalencs, que acaben amb una “cagada” de caramels damunt la canalla que hi assisteix. És representat per la companyia de titelles L’Estaquirot.

26 Esteve
Els galls de Sant Esteve de Pau Riba

El matí de Sant Esteve

els galls no cantaran

i amb el fred i la vila deserta

la tristor serà molt gran.

Quan el gris desperti l’alba

i s’aixequi el sol brillant

sense els galls cantant-li l’arribada

la gent no es despertaran.

No volem, no no senyora

que els mateu tots per Nadal

i volem que cada matinada

ens despertin bo i cantant!

El matí de Sant Esteve els galls no cantaran i amb el fred i la vila deserta la tristor serà molt gran. Quan el gris desperti l’alba i s’aixequi el sol brillant sense els galls cantant-li l’arribada la gent no es despertaran. No volem, no no senyora que els mateu tots per Nadal i volem que cada matinada ens despertin bo i cantant!

Aquesta és la cançó que, segons em sembla a mi, reflecteix més bé quina mena de dia és avui, Sant Esteve. No cal ni un mot més.

La festa dels joves

Esteve és el primer màrtir. Per aquesta raó era patró dels joves, dels mossos. Tota la gresca que es feia antigament aquest dia, que era dedicat als joves, els quals durant vint-i-quatre hores tenien llicència per dedicar-se a fer facècies i bestieses, ha passat a altres festivitats. Memòria d’aquelles llicències deuen ser les que es permeten l’endemà passat de Sant Esteve, pels Innocents. O ho deu ser l’«endreça» que conten que fan els xicots de Sant Julià de Cerdanyola passada la Missa del Gall. Com expliquen ells mateixos en el web municipal de la vila: «Abans de l’endreça de les cases es fa un ressopó a la plaça, s’hi couen tastets, botifarres... i s’hi barreja allioli de codonys i el vi. Acabat el tiberi comença l’endreçada general. El jovent, i algun de no tan jove, es dediquen a voltar pel poble buscant què es pot “endreçar”. Tot pot arribar a ser endreçat, tot allò que s’arreplega es porta a la plaça i allí hi resta endreçat fins a l’endemà, dia de Nadal. Els objectes endreçats poden ser molt diversos i, entre altres, es recorden els següents: una taula i cadires de platja amb para-sol inclòs, una cassola plena de llet, cistelles, testos, carros, carretons i eines de tota mena, un arbre de Nadal guarnit i tot, cubells d’escombraries, pneumàtics, senyals de trànsit i bugada diversa com ara mitjons, llençols, tovalloles i, no fa gaires anys, unes calces de “gran tamany”.»

28 Els Innocents

És un dia en què bromes i facècies tenen una certa llicència; dic «una certa» perquè la societat actual sembla que no estigui per bromes, i en molts cercles —massa—, qualsevol humorada, per innocent que sigui, pot ser titllada de sortida de to. L’humor, aquesta vàlvula d’escapament que ens pot alliberar de la pressió de la rutina i l’estrès, avui té mala premsa. La llufa: vegem què en diu el Diccionari català-valencià-balear (l’Alcover-Moll): «Tros de paper o de drap que els nois pengen a l’esquena o a les anques d’algú, per burla, el dia dels Innocents [...]. A Vic la llufa consisteix en un guant ple de cendra o de farina, que, clavat a l’extrem d’un bastó, es marca amb un cop a l’esquena dels transeünts.» Els costums antics feien que aquest dia fos el principi del Carnaval.

31 Silvestre
L’home dels nassos

L’home dels nassos, ja ho sap el lector, surt cada any, tal dia com aquest, i se’l pot trobar pel carrer. Té tants nassos com dies l’any (atenció, cal explicar que només té «tants nassos com dies l’any», no «com dies té un any»). Sobre el cas, no en direm res més perquè aquest llibre pot caure en mans de la canalla. Sí, encara una altra qüestió: treure aquest personatge al carrer, en forma de capgròs o d’alguna altra figura, com han fet en alguna població, per molt divertit i “tradicional” que pugui semblar, és no haver entès un borrall de què va el joc de l’home dels nassos.

Les bruixes de Sant Silvestre i altres noctàmbuls

Les pobladores genuïnes d’aquesta nit eren les bruixes. Les bruixes i altres mil ànimes en pena que, castigades pel cristianisme als llimbs de l’imaginari popular, han ocupat aquesta nit amb els seus aquelarres o festes del boc de Biterna. S’ha dit que, durant els segles més actius de cacera de bruixes a Europa, del xvi al xviii, van ser sacrificades més de set milions de persones acusades d’aquest fantasiós crim —la immensa majoria, dones. Frank R. Donovan, a Historia de la brujería (traslladat per F. Torres Oliver, traductor també de Frankenstein, Drácula, Los mitos de Cthulhu, d’H. P. Lovecraft, etc.), assegura que, contràriament al que avui solem creure, no van ser els països catòlics de l’àrea mediterrània els més actius en la pràctica d’aquestes expansions, sinó que el gruix de la persecució i mise en scène es produí en els països del puritanisme protestant mitteleuropeu i anglosaxó. Per tant, una bona pel·lícula d’aquesta nit de bruixes silvestrina ens l’ofereix Macbeth de Shakespeare: el protagonista i Banquo, en tornar de la guerra, es troben tres bruixes, les quals, enmig de la tètrica nit i de camins que no duen enlloc, els faran conèixer els seus destins.

Gener

Primera setmana

1 Manuel o Emmanuel. Per Ninou, un pas de bou

El llegendari català recull que, aquesta nit, entre el primer i l’últim instant inaprehensible de la mitjanit, pots topar les filles d’Herodies aterrint els caminants pels carrers. Aquestes belles joves restaren condemnades a vagar tota l’eternitat entre les tenebres de la nit. El seu hòrrid pecat fou haver estat còmplices, amb sa mare, d’haver fet tallar el cap a Joan el Baptista. Un altre espectre que us podeu trobar per les cantonades la nit de Sant Silvestre és el Mal Caçador, atiant els seus espaventables gossos, perseguint la inassolible llebre de la lluna. També és possible trobar-se, aquesta nit, davant per davant, amb el Dimoni escuat, bubota infernal digna de commiseració, que, com que s’encepegava pels volts de Betlem quan va néixer Jesús, no sabent reaccionar a temps, fou presa incauta dels pastors que «en veure’l s’hi tiren al damunt», i, com diu la crònica, només en deixaren el rastre «de sofre, foc i fum».

En una altra tessitura, a Alemanya i altres països de la Mitteleuropa i en països anglosaxons, en aquests dies ha esdevingut costum que la televisió passi un esquetx titulat Der 90. Geburtstag oder Dinner for One (En el noranta aniversari; sopar per a un), en què una dama benestant i entrada en anys celebra puntualment, servida pel seu vell majordom, l’aniversari. El majordom, que serveix la taula amb una precisió exemplar, compleix, ritualment, amb els brindis de tots els vells convidats, que, per llei de vida, i any rere any, han anat desertant de la taula. Finalment, dama i majordom, en un estat d’ebrietat evident, abans que la dama es retiri, es desitgen mútuament que tot acabi com cada any; el majordom, però, a mitja veu, esmenta que «l’any anterior ja vaig haver de posar-hi tota la voluntat possible».

El Cap d’Any actual, tot i que ja era en el primitiu calendari julià, és una efemèride que la societat occidental no va assumir com a data festiva fins fa ben poc. L’Església preferia celebrar el recomençament dels seus cicles basant-se en les festivitats de la seva pròpia litúrgia. A la corona catalanoaragonesa, el 1350 Pere III el Cerimoniós disposà que l’any comencés el dia de Nadal. I aquest costum es perllongà fins que Felip II va fer comptar per anys «naturals», de gener a gener. D’altra banda, com que la societat antiga depenia de l’economia agrària, posseïa uns principis i finals propis relacionats amb les feines a les quals obligava la meteorologia estacional. La celebració de l’u de gener amb caràcter festiu quedava, doncs, com un pur convencionalisme racional que només feien servir els calendariers i confeccionadors de pronòstics anuals. Amb el pas del temps, l’efemèride ha pres personalitat a mesura que extenses capes de la societat anaven redimint-se de l’agricultura. La nit de Cap d’Any, nascuda òrfena de mites religiosos relacionats amb el cristianisme, va anar-se poblant d’iconografies més heterodoxes i alienes a la tradició institucional. Aquestes tradicions, que possiblement havien estat bandejades —maleïdes i tot— per la religió oficial, van anar poblant la festa urbana de Cap d’Any: bruixes, donzelles maleïdes, mals caçadors i un grotesc inventari de monstres i bubotes. A part dels puerils dotze grans de raïm i el petó, que és un costum força difícil de datar i d’argumentar, malgrat que actualment sigui comú i universal.

Segona setmana

6 Els Reis

Tres esdeveniments se celebren en aquest dia, tots tres ben notables: l’adoració dels tres Reis d’Orient, la conversió de l’aigua en vi a les Noces de Canà i el bateig de Jesús a càrrec del seu cosí Joan (el Baptista), a l’edat de vint-i-nou anys. En la memòria popular, el parentiu entre Jesús i Joan va mantenir-se fins fa ben poc. Encara podem trobar textos en vells calendaris que anomenen els dos solsticis, les dues festes cabdals de la civilització cristiana occidental, Sant Joan d’estiu i Sant Joan d’hivern.

Les postres del dinar de Reis consisteixen en un tortell farcit de massapà i acolorit amb fruita confitada. Dins del tortell hi ha dos objectes: una fava i un ninotet. La creença actual és que qui trobi el ninotet serà el rei de la festa (li haurà tocat la sort) i qui tregui la fava haurà de pagar el tortell (la dissort). Aquest criteri és molt nou. En realitat, el rei de la sort hauria de ser qui trobi la fava. En la tradició antiga, la fava és un símbol de fortuna. La fava, una llavor (representació de totes les llavors), és l’element que transmetrà la nova vida. Recordeu el conte de la fava favera o de la mongetera màgica? O la llegenda catalana de sant Medir (que explicarem en parlar de la celebració d’aquest sant, el 3 de març)? Vet aquí, doncs, com hem estat protagonistes d’una inversió del costum: la figureta, símbol de la manufacturació urbana, ha adquirit prestigi per damunt de la fava, que avui simbolitza el desprestigiat món agrari.

L’espectacular cavalcada de l’arribada dels Reis que es fa avui és un costum relativament modern que ha derivat (algú opinaria que ha degenerat) de la vella activitat festiva d’anar a “rebre els Reis”. A la majoria de les poblacions catalanes aquest “anar a rebre o esperar els Reis” consistia en l’encesa de torxes, fanals, atxes i altres artefactes lluminosos, per part de joves i nens, i en processó “anar-los a rebre”, o assenyalar-los el camí fins a la pròpia població, per la perifèria i fora vila. Els tres mags, com la lògica mateixa de la festa ens hauria de fer veure, físicament no poden arribar mai a cap lloc concret, perquè, si no, no podrien arribar a tot arreu.

A Vandellòs, al Baix Camp, o a la Riera de Gaià, al Tarragonès, i en altres poblacions, encara que avui també hi arribi la inevitable —i sovint xarona— cavalcada dels mags d’orient, els nens reben Ses Majestats amb atxes, falles o matjos fets d’espígol o altres herbes aromàtiques. La festa de la Fia-faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola el dia de Nadal (que ja hem relatat més amunt) no s’aparta gaire d’aquest ritual de rebre o assenyalar el camí als Reis.

Igualada, Cornellà de Llobregat, Alcoi. En aquestes tres ciutats, la celebració de la rebuda dels Reis ha esdevingut un espectacle singular. Cal considerar, però, que en l’última d’aquestes tres ciutats disposen de tota la parafernàlia de la festa de Moros i Cristians que celebren per Sant Jordi. Per acabar, deixeu-me que us traslladi una nadala que em cantava el pare, referida als tres Reis, que conté, sota la imatge d’una pretesa innocència, la profunditat del sentiment etnocèntric de la nostra societat:

Tan, tan, ya vienen los Reyes.

Tan, tan, Melchor y Gaspar.

Tan, tan, les sigue el negrito

a quien todos llaman el rey Baltasar.

Fixeu-vos-hi: al «negrito» l’anomenen rei Baltasar, o sigui que podríem dubtar que en realitat ho sigui.

No podem menystenir la cavalcada dels Reis de la ciutat de Barcelona, la grandiositat de la qual —que disposa de tots els recursos de la gran ciutat— l’ha feta munificent, i avui podríem dir, sense equívocs, que és l’acte festiu més integrador i seguit pels barcelonins, i encara per una part gens menyspreable dels habitants de l’àrea metropolitana de la ciutat.

Figura 4. Estampa popular del segle xvii que representa l’adoració dels tres Reis de l’Orient. (Arxiu Joan Amades. Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals.)

Tercera setmana

15 Maur i Pau anacoretes
17 Antoni Abat - La setmana dels barbuts

La iconografia remota d’aquests tres personatges ens els presenta guarnits amb una frondosa i nívia pilositat cutània, i, amb les seves albes barbasses, arriben als països del Mediterrani occidental els dies més rigorosos de l’hivern. Per què la iconografia ens els presenta com uns ancians carregats de cabells blancs? Sempre és un compromís interpretar la vella iconografia, una matèria repleta d’hermètiques meravelles. Juan Eduardo Cirlot, al Diccionario de símbolos, en l’entrada blanc, menciona un «ancià dels dies» que ostentaria una cabellera blanca com la neu, perquè —diu Cirlot— «de color blanc és el vestit dels que han sortit de la gran tribulació» (l’any que queda enrere?). Us sembla prou explícit? Ja he dit que la interpretació de la iconografia és matèria de compromís. De tota manera, aquests tres ancians d’alba barba, amb l’ancià dels dies que al·ludeix Cirlot, ens suggereixen la imatge d’una figura que fins no fa gaire il·lustrava les portades de molts almanacs i calendaris antics, un vellard de barba blanca punxeguda, amb la dalla damunt l’espatlla; i aquest ancià de la dalla ens trasllada irremeiablement la imatge de Saturn, el temps que devora els seus fills: gener devorant els mesos que vindran, el pas del temps. Tota aquesta iconografia, doncs, situada al principi de l’any, sembla que vulgui recordar-nos que tot comença i torna a acabar.

Falset

En aquesta vila tenen una manera especial de celebrar el dia de Sant Antoni, l’anomenen l’Encamisada. L’origen de la festa, com passa sovint, és una barreja de record popular i història. Durant la guerra del Francès, tot el Priorat fou envaït per les tropes de Napoleó i la capital fou assetjada. Diu la tradició que els falsetans van trencar aquell setge aprofitant un matí molt boirós de Sant Antoni. Per tal de sorprendre l’enemic, aprofitant el clarobscur de la boira i vestint-se completament amb roba blanca, van fer una sortida que desconcertà l’exèrcit francès, confonent-lo, fent-lo retrocedir. Resulta que aquell mateix dia, festa de Sant Antoni, havien participat en la processó del sant i no havien tingut temps de canviar-se. D’aquí que, des de llavors, els qui participen en la festa duen roba blanca. Al vespre de la vigília i el mateix dia del sant al matí (actualment traslladats al dissabte i diumenge més pròxims), els homes es «calcen» la calça curta i es posen la camisa blanca, a més de faixa, barretina i espardenyes. Després surten amb les bèsties i els carros a fer els preceptius tombs. Fa anys l’Encamisada era un acte més de la celebració de Sant Antoni. En l’actualitat, ara que els animals de tir, cavalls i mules són escassos, l’Encamisada encara dóna nom a la festa, i els referents llegendaris predominen sobre el component agrari i religiós. Cal afegir que fa anys per encamisada s’entenia una activitat festiva carnavalesca que consistia a posar-se, damunt la roba, la camisa, una peça blanca, ampla i llarga que ocultava o dissimulava la veritable naturalesa de l’encamisat.

Vilanova i la Geltrú

Sant Antoni és la Festa Major d’hivern d’aquesta vila. La celebren el mateix dia 17 i, com que la data no és festiva arreu, compta amb una magna desfilada de carros de traginer, cotxes de cavalls i muntures de tota mena en honor del sant, arribats de tot el país.

El Forcall i altres poblacions del País Valencià

A cada poble de les comarques del Maestrat i dels Ports celebren Sant Antoni amb les anomenades santantonades. Al Forcall, sense prescindir de la benedicció dels animals, la festa gira al voltant d’una particular representació de la vida del sant anacoreta. Aquesta representació es fa de nit i al carrer, en format ambulant, on uns “dimonis” anomenats botargues, enfundats en una mena de granota blanca pintada amb gargots verds, negres i vermells, que simulen serps i dimonis —la viva imatge dels siurells mallorquins—, turmenten el sant, simulant les temptacions que hagué de patir. De passada, aquests dimonis aprofiten la sortida per anguniejar tothom qui troben badant pel carrer, que sol ser la resta del poble. Empipen, sobretot, les persones del sexe femení, que no es poden deslliurar (sembla i tot que ho desitgin) de procaces grapejades aprofitant la fosca i la confusió. La festa nocturna acaba, o comença, amb la crema del maio, l’arbre més alt d’un bosc pròxim que els mossos han anat a tallar uns dies abans. La celebració s’acompanya amb graellades de carn de be i generoses libacions de vi de la terra.

Quarta setmana

20 Sebastià
Matadepera

Sant Sebastià, copatró de Matadepera, serveix a aquesta població per tornar a celebrar una antiquíssima festa de l’Arbre Maig que els pobles han anat oblidant al llarg dels segles. En aquest cas, per la Festa del Pi de Matadepera (topònim que potser significa ‘bosc de la pedra’, una imatge ben suggeridora de festes antigues dedicades a la vegetació), totes les activitats festives es congreguen al voltant de l’arbre, i actuen com a reforç dels vincles amb la muntanya i la natura que envolta la localitat. Avui aquesta Festa del Pi és una de les celebracions més esperades de l’any per a bona part dels joves de la localitat. La festa gira al voltant d’una conífera de grans dimensions, que es va a buscar al defora; un cop tallada, es transporta i es planta al bell mig de la plaça i llavors es converteix, com ja he dit, en el centre de totes les activitats de la vila.

En la iconografia cristiana, Sebastià és presentat com un bell jove, amb el rostre extasiat de dolor, travessat per les fletxes d’uns sicaris que gaudeixen del martiri. L’equívoca imatge de la sofrença de Sebastià, amb el cos nu i travessat per les fletxes dels seus botxins, sovint ha estat causa d’escàndol entre el puritanisme o calvinisme, una actitud que no tan sols trobem en el protestantisme, sinó també dins el catolicisme. Cal considerar, però, que aquesta subtil imatge, que pot despertar sentiments entre pietosos i sensuals, correspon als paràmetres d’una percepció d’emotivitat antiga, que cal entendre bé si es vol copsar el caràcter de l’afectivitat a través de la història: la pietat, la compassió, la tendresa, sensacions i sentiments que han encarnat passions no sempre coincidents. L’etimologia de caràcter popular de Sebastià sol ser molt liberal. Iacopo da Varazze (segle xiii) a la Llegenda àuria, un exhaustiu tractat sobre sants i altres atribolats personatges —d’on la vena popular ha pouat la major part de la informació que en posseïm—, per justificar el nom de Sebastià ens dóna uns pintorescos indicis, entre els quals aquests: «Se-bast-iannus. Aquest bast vindria de sella de muntar i el sebe, de palissada».^[3] És la mateixa manera de fer, d’un cert heraldisme de caràcter popular, que, si havia d’atorgar segell d’antigor a ciutats que no en tenien, o que els semblava que no en tenien prou amb els quatre pals vermells catalans i algun castellot solitari a l’escut municipal, llavors, guiant-se per una interpretació directa de la semàntica, endossaven a Sabadell una ceba, un corn a Cornellà, un moll (peix) a Mollet del Vallès i una gralla (au) a Granollers, una ala a Olot i... així quedava ben resolt el problema dels títols ciutadans.

Figura 5. Gravat de sant Sebastià. (Arxiu Comarcal Conca de Barberà. Col·lecció de goigs de mn. Josep Torres i Rosell.)

22 Vicent

Vicent Ferrer, el predicador que es feia entendre en totes les nacions, malgrat que ell es dirigís arreu en català, no fou el primer Vicent valencià. De fet, porta el nom del primitiu heroi (sant) Vicent màrtir, contemporani de sant Cugat i santa Eulàlia de Barcelona (segle iv). Al sud-oest de la vella Balansiya, extramurs de la ciutat, pels volts de l’actual temple de Sant Vicent de la Roqueta, s’alçava el raval de la Boatella, que durant tota l’etapa musulmana conservà, atès pels mossàrabs valentins, el remot santuari baix-romà on la llegenda diu que es venerava el cos del sant hispanoromà. En l’actualitat, una entitat de devots del sant ha preparat un camí que, des d’Osca, la vila on la tradició local el fa néixer, porta fins a València, la ciutat on va ser martiritzat. En arribar a l’antic regne d’Aragó, el camí ens condueix per les garrotxes del Maestrat, de Cantavella al Forcall, a Morella, a Traiguera, baixant a la plana cap a Vilanova d’Alcolea i d’aquí a Sagunt i a la Balansiya musulmana, on s’entra per la porta andalusina de la Boatella, la Bab Baitala, pels volts del modernista mercat central. Reivindiquem aquest primitiu Vicent, o Vicenç, que l’ombra molt i molt allargassada de Vicent Ferrer féu obscurir en el calendari; però no del tot, i poblacions tan allunyades entre elles com Torregrossa, a les Garrigues, i Sant Vicent de Raspeig, vora Alacant, continuen recordant-lo amb les seves festes.

Només com a curiositat, voldria fer notar que, entre les celebracions de sant Antoni i sant Vicenç Màrtir, es festeja, a part d’aquests dos sants, sant Pau Anacoreta, Maur i Sebastià, i aquestes celebracions provoquen una corrua de festes majors d’hivern. Insistir en els motius d’aquesta circumstància no forma part dels objectius d’aquest treball, però sí que m’abelleix fer-ho notar per destacar com la veneració d’un seguit d’herois (sants) del remot cristianisme en una època determinada de l’any ens pot mostrar, d’una banda, l’homogeneïtat cultural d’un territori i, de l’altra, l’adaptació dels cicles festius als cicles laborals de l’economia agrària.

^[3]Iacopo da Varazze, Leyenda dorada, I, p. 111.

27 Mer
Banyoles

Molt abans que la llegenda oriental de sant Jordi arribés a terres catalanes, el seu lloc en els mites indígenes era ocupat per sant Mer. Diu que, després que Carlemany portés el seu exèrcit fins a les ribes del Llobregat i conquerís Barcelona, els musulmans, abans de retirar-se, llançaren els seus tresors al fons de l’estany de Banyoles i hi deixaren, per custodiar-los, un paorós drac. Del lloc on habità el drac, avui encara se’n té memòria perquè hi ha una raconada del llac coneguda amb el nom de «la draga». El drac atemoria els banyolins i, com en la llegenda jordiana, custodiava les aigües i exigia, a qui les volgués utilitzar, primer béns i bous i, finalment, joves. Mer és el mateix nom que Amer i Emeri.

Febrer

Primera setmana

2 Candelera (Mare de Déu de la Candela)

Al Mediterrani, aquesta festa es relaciona amb l’arribada del bon temps. L’adagi diu: «Per la Candelera, el sol ja corre per la carretera». Vol significar que pels volts d’aquesta data s’adverteix que el sol comença a fer allargar el dia. La religió cristiana celebra aquest dia la purificació de Maria. Maria, quan feia quaranta dies que havia donat a llum Jesús, havia de presentar el fill als sacerdots. El cristianisme celebra aquesta festa encenent petites espelmes de cera, les candeles, i d’aquí li ve el nom de candelera. La llum de les candeles significa la puresa. Un altre adagi diu: «Si la Candelera plora, el fred ja és fora; si la Candelera riu, el fred és viu». Aquest adagi s’interpreta de dues maneres: l’una associa el plorar o el riure de la Candelera amb si plou o no plou; l’altra l’associa a si hi ha lluna plena o lluna nova pels volts del dia 2. En tot cas, el plorar de la Candelera indicaria que la primavera ve avançada, i el riure indicaria que el fred és viu. Un altre adagi, molt antic, ens adverteix que per aquestes dates els óssos i altres animals que hibernen surten del seu estat: «Per la Candelera, l’ós surt de l’ossera». En alguns indrets del Pirineu (Prats de Molló, Sant Llorenç de Cerdans, Bielsa), per forçar l’ós a sortir de la seva hibernació, i, doncs, per fer avançar —per un efecte de màgia simpàtica— la primavera, celebren la representació de la Cacera de l’ós. Aquestes festes s’han associat a les del Carnaval antic.

Valls. Les Decennals

Cada deu anys, els acabats en 1, la vila de Valls celebra la festa de la Candelera de forma extraordinària, tal com diuen ells mateixos, tirant la casa per la finestra. Com gran part de les festes patronals catalanes, la de Valls té l’origen en un vot religiós: el maig de 1688 va treure’s la imatge de la Mare de Déu en processó pels carrers per donar-li gràcies per la finalització d’una plaga. Tot i així, de plagues, n’hi havia hagut moltes en anys anteriors; de fet, aquesta devoció no s’acabà d’instaurar fins a la fundació de les Festes Decennals. El 1791, pocs dies abans de la diada de la Mare de Déu, reunits els representants de la comunitat de preveres i els regidors de l’Ajuntament, se signà el document que estipulava que cada deu anys es faria una solemne processó votiva en honor de la Mare de Déu de la Candela. S’ha fet tradició la creença que l’evolució tècnica des del primitiu Ball de Valencians fins a l’exercici atlètic que avui coneixem amb el nom de castells estaria relacionada amb la data de naixement d’aquesta festa. Es conserva la dada que l’any 1801, per les primeres Decennals, hi actuà el Ball de Valencians conduït per Anton Claramunt Caragol amb el vallenc Jaume Batet Espelt de las Anxanetas. Des d’aquell Ball de Valencians, en Josep Batet Llobera crearà el Partit de Menestrals, precedent remot de l’actual colla Joves Xiquets de Valls, sorgit del cisma entre els membres del Ball de Valencians local.

5 Àgata

L’hagiografia d’Àgata, Eulàlia, Llúcia... revela que totes tres van ser belles, eloqüents i sàvies. Així ho indiquen els seus noms mateix: Àgata, la pedra de la ciència; Eulàlia, l’eloqüent; Llúcia, la llum. Comparteixen, també, i sembla que com a condició de les seves qualitats humanes (bellesa, saviesa i determinació), el martiri, perquè s’enfrontaren al poder: cap d’elles no va voler abjurar de les seves idees, que eren les de la nova religió cristiana, i admetre la vella religió, la de Roma. Per aquesta raó, i també per haver-se negat a les pretensions libidinoses d’aquest mateix poder patriarcal (encarnat, en tot el llegendari, en el governador de torn), sofriren cruel martiri: a Llúcia li arrencaren els ulls; Eulàlia fou despullada i clavada en una creu d’aspa, i Àgata sofrí la mutilació dels pits. És per això que Àgata és patrona de les dones que lacten i, per extensió, de les dones en general. En diversos llocs de l’àrea del Segrià, i en altres contrades, com a Riba-roja d’Ebre, celebren la Festa de les Dones amb l’elecció, només durant aquest dia, d’un “govern” de dones.

Riba-roja d’Ebre

Aquesta vila de la Ribera d’Ebre celebra Santa Àgata. Un acte singular és l’ofrena que fan algunes dones d’un gran pa de pessic en forma de pit, i el transporten, a la manera antiga, en una panera guarnida, damunt del cap. No fa pas gaire temps, quan les dones encara no tenien cap altre espai on realitzar-se que no fos l’interior de la casa, aquesta festivitat permetia, a la manera del “món al revés” de les festes de Carnaval, invertir el rol dels gèneres per uns dies. Altres viles de la Catalunya Nova, vora l’Ebre, com Ascó, o la Palma d’Ebre, o Arnes, o Bot, o Nalec, prop de Tàrrega, celebren aquesta festa, la qual se sol coronar amb un dinar de germanor femenina i un ball.

Festivitats del cicle lunisolar: El Carnaval, la Quaresma, Rams i la Pasqua

Durant l’any, les festivitats tradicionals es regeixen pel cicle solar: dotze mesos de trenta o trenta-un dies (amb la correcció del febrer), set dies cada setmana de vint-i-quatre hores dividits en hores de llum i hores de fosca, un dels quals, el diumenge, és festiu. Entremig d’aquest pas oficial del temps, s’hi intercala la celebració de les festivitats. Les festivitats vénen a ser les etapes d’un tour que dura un any solar. Les civilitzacions agràries antigues feien començar aquest tour amb la primavera (pels volts del març) i l’acabaven amb l’hivern (aproximadament amb la celebració del Nadal antic).^[4] Cada festivitat és una etapa que té la funció d’ordenar el temps civil a partir de commemorar els esdeveniments cabdals de la primera i antiga economia humana, l’agrària, “narrats” a través dels misteris de les primeres religions. A mesura que les societats es feien complexes, s’afegiren a aquelles essencials commemoracions les que celebraven esdeveniments cívics, polítics, històrics i, encara, les celebracions familiars i individuals: aniversaris, batejos, casaments, enterraments... fins a arribar a la confecció d’un complex calendari (pas del temps) amb la pretensió d’implicar tota una societat en totes les seves necessitats culturals i polítiques.

Situades entre els mesos de febrer, març i abril, trobem unes celebracions, el Carnaval, la Quaresma, Rams i la Pasqua, sense data fixa en el calendari, que es mouen a través d’aquests mesos; són les festivitats que, en comptes de prendre com a referència l’estable calendari solar, es basen en un arcaic calendari lunisolar, una composició de registres del pas del sol i del pas de la lluna combinats. La data solar d’aquesta combinació és l’equinocci de primavera, el dia 21 de març; la data lunar és el diumenge posterior a la primera lluna plena després de l’equinocci. Aquesta última data ens marcarà el Diumenge de Pasqua, la Pasqua dita Florida. Tot seguit, retrocedint cap al principi de l’any, tindrem que el diumenge anterior al de Pasqua serà el de Rams, i exactament quaranta dies abans del Diumenge de Rams serà el Dimecres de Cendra, darrer dia del Carnaval i primer de la Quaresma.

Anem per parts i, encara que ara ens avancem a proporcionar notícies de festivitats que se celebren en mesos posteriors, en atenció a un pla més didàctic per al llibre, relatarem aquí aquestes festivitats.

Carnaval

Actualment la data habitual que dóna entrada als dies de Carnaval és el Dijous Gras. Antigament havia començat pels volts de Sant Antoni: «Per Sant Anton fes lo Ton», diu l’adagi («fer el Ton» és fer l’esbojarrat). Més antigament, l’entorn permissiu del Carnaval hauria començat pels volts de Nadal, pel dia dels Innocents —de fet, d’aquell entorn permissiu nadalenc encara ens queda el record de les bromades d’aquest dia. Avui, però, la festa comença el dijous anterior al Dimecres de Cendra. Aquest dijous l’anomenem Gras. El nom li deu venir del costum de consumir menjars grassos, sobretot productes del porc, durant els dies de Carnaval. Dels vells costums gastronòmics del Dijous Gras, ens en queda el record de la truita de botifarra o les coques de llardons que es consumeixen en moltes cases tal dia com avui. Divendres i dissabte són dies que, a la majoria de les poblacions on se celebra la festa amb una certa transcendència social, es dediquen a rebre el rei Carnestoltes, el qual llegirà el seu sermó o pregó a la plaça principal de la vila. En l’actualitat, diumenge ha passat a ser el dia més important del cicle festiu i és quan es duen a terme la majoria de rues, cavalcades o desfilades de disfresses o carrosses. A Vilanova i la Geltrú, ciutat del Penedès-Garraf on el Carnaval ha esdevingut la festa principal, aquest diumenge se celebren les Comparses, amb guerres de caramels. Dilluns i dimarts són dies dedicats a activitats carnavalesques segons el costum local. A Sitges, una altra població de la comarca del Penedès-Garraf, la rua se celebra dimarts. Dimecres és el darrer dia de Carnaval, i és l’indicat per enterrar el rei Carnestoltes, un enterrament que es resol amb la crema d’un ninot, que representa el rei, en algun lloc públic. Aquest dia i aquesta cerimònia també sol prendre el nom de l’Enterrament de la Sardina. També és el primer dia de Quaresma, i per aquesta raó rep el nom de Dimecres de Cendra.