Читать книгу: «Amor i no»
© Ares Molins
Alba Dalmau
Nascuda el 1987 a Cardedeu, és llicenciada en Comunicació Audiovisual i màster en Creació Literària per la UPF.
El 2011 publica la seva primera novel·la Vonlenska, Premi Recvll. També és coautora de tres llibres d’artista que combinen literatura i fotografi a: On només hi havia un far, Estrena i CU(B)A.
Va viure a Nova York, on va escriure la novel·la Bategant, Premi Vila de l’Ametlla de Mar 2015, i el recull de contes Estàndards (Angle 2017), XXVIII Premi Literari Vila d’Ascó.
El 2019 va publicar El camí dels esbarzers (Angle 2019), novel·la molt ben rebuda per la crítica i amb diverses edicions, i el 2020 s’ha estrenat en literatura infantil amb Capgirat, un àlbum il·lustrat per Cinta Vidal.
Actualment és professora d’escriptura creativa al Laboratori de Lletres de Barcelona.
«El vent els espetega a la cara. Van muntats en una Vespa de color crema que llisca rabent entre un mar d’oliveres a banda i banda. La Carme condueix perquè l’Yngve no sap anar en moto, i encara que en sabés tampoc el deixaria. Tenir el control la tranquil·litza. L’Yngve rodeja la Carme amb els seus braços llarguíssims perquè sap que si s’agafés al passamà al més mínim revolt perdria l’equilibri i sortiria disparat a la cuneta. La Carme, en canvi, protegida pels braços de l’Yngve, sent que es podrien estimbar daltabaix d’un cingle que no es rascaria ni els genolls. Aquesta sensació, malgrat el temps que fa que no es veuen, no ha desaparegut.»
Una parella jove se separa. S’havien conegut a Roma i allà havien viscut la seva història d’amor, que ara acaba. O potser no. Potser pot haver-hi amor després de l’amor.
Ell, Yngve, trobarà la seva vocació en el món artístic. Ella, Carme, viurà vinculada al món de l’òpera. L’un i l’altre es necessitaran al llarg dels anys i trobaran maneres de ser-hi presents, de comunicar-se i de veure’s. Es retrobaran a la ciutat d’ell, Estocolm; a la ciutat d’ella, Barcelona, o en qualsevol altre racó del món. I tindran altres amors, formaran famílies, tindran fi lls, reviuran el vertigen de la passió i el desencís, exploraran nous sentiments com noves terres per descobrir... Però sempre mantindran el caliu de l’altre, com un foc latent.
Amb l’estil plàstic i cinematogràfi c que la caracteritza, Alba Dalmau desplega amb mestria l’evolució d’una relació poc convencional que qüestiona els tòpics de l’amor.
Amor i no
Narratives
127
Amb el suport de
© 2021 Alba Dalmau
© Lara Lars, per la imatge de portada
El poema «Caldrà que comenci» de Iehuda Amikhai, traduït per Manuel Forcano, es reprodueix per cortesia d’Edicions Proa.
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: febrer de 2021
ISBN: 978-84-18197-64-2
Producció de l’ePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Amor i no
Alba Dalmau
«We walked through night ’til night was a poem.»
BRENDA HILLMAN
1987
Roma
Les runes de Roma aquesta nit són a dins i fora de l’autobús que va de l’aeroport de Fiumicino al Centro Città.
La llum taronja dels fanals li fa pensar en la Roma en flames de Neró, i quan passa per davant del Coliseu, en comptes de les finestres que ha comptat tantes vegades per fer temps, veu les boques esdentegades dels fantasmes que l’han acompanyat tot el viatge.
En menys de quinze minuts arribarà al pis i li dirà que ja no l’estima. Com que l’oratòria no és el seu fort, ha decidit que ho farà així, tot d’una, com si es donés un cop al pit per expulsar una bola de carn i greix que gairebé l’ofega. Després d’això, s’imagina que l’Yngve, tranquil i desmanegat com una jaqueta mal cordada, li farà un petit somriure insípid i amb una calma admirable anirà al balconet del menjador i s’hi llençarà. Com que és tan prim, la caiguda serà dolça, un vol similar al d’un avió de paper que aterra matusserament però sense desperfectes. Una vegada mort, estès a terra, arribaran els carabinieri per dibuixar la seva silueta amb guix a terra i traçaran el seu perfil: un cap petit i unes extremitats tan llargues que se’ls acabarà el guix i tot.
Ja ha arribat. Posa la clau al pany, però abans de fer-la girar s’apuja els pantalons perquè aquest Nadal a Barcelona s’ha aprimat cinc o sis quilos i tot li cau. Fa tres inspiracions profundes abans d’entrar i finalment enfonsa la clau i fa la volta.
—Hello! Ciao?
No contesta ningú. S’acosta sigil·losament al seu estudi, on espera trobar-lo com un animal desemboscat amb el discman a la falda escoltant música, però al pis no hi ha ningú.
Va al lavabo i quan es mira al mirall gairebé no es reconeix; té la cara xuclada i unes ulleres violàcies. Enfonsa els dits a la cabellera negra i arrissada per donar-li volum i guanyar espai. S’asseu a la tassa per fer pipí, potser l’últim en aquest pis, i quan estira el braç per agafar paper i veu que no n’hi ha, es posa a plorar. Decideix que es quedarà així, asseguda amb els pantalons abaixats fins als turmells indefinidament.
Quan sent que s’obre la porta, no sap quanta estona ha passat.
—Carme?
—Sono here…
L’Yngve treu el cap per la porta del lavabo, aquell cap ridícul que a contrallum sembla calb però que en realitat està poblat per una cortina de cabell fi i sedós de color palla.
—Lucky bambina! —li diu amb un somriure sincer, i li tira un rotllo de paper dels que acaba de baixar a comprar al súper.
Fa tres inspiracions profundes més i surt del bany. Ell l’espera a l’altra banda de la porta, a punt per embolcallar-la amb aquells braços desproporcionats que podrien fer una abraçada de triple volta.
—You’re so so magra, Carme! Natale in Auschwitz or what? —Aquesta és la classe de bromes que un dia van fer que s’enamorés d’ell.
Quan finalment l’allibera de la seva abraçada d’octòpode, ella se separa uns centímetres d’ell, el mira als ulls i amb un somriure que no lliga amb les paraules li diu:
—I don’t love you più, Yngve.
—It’s ok. I knew. Ora mangeremo.
La Carme es deixa arrossegar fins a la cuina, sense cap intenció de menjar. Des que va prendre la decisió que el deixaria se li va tancar l’estómac i l’únic que pot ingerir són líquids amb palleta —va ser així com l’àvia va aconseguir que la seva neta preferida mengés el caldo de Nadal.
Mentre l’Yngve reescalfa una minestra, ella se’l mira encuriosida, no està segura que l’hagi entès. L’idioma que s’han fet a mida, una barreja macarrònica entre anglès i italià, a vegades té les seves fissures i no seria la primera vegada que una informació arriba deformada a l’altre.
—I don’t love you, hai capito?
—Ja —li respon ell en un suec dolç que vol dir que sí.
L’Yngve serveix dos plats de minestra i els posa sobre les tovalles de quadres blancs i vermells. Ell se l’acaba en un moment, ella sembla que busqui alguna llavor d’or entre els trossets de verdura en cada cullerada, però davant de l’absència de cap tresor, retorna el líquid grumollós al plat.
—Do you know la relazione between una minestra e un ministro?
La Carme, que no es pot creure que l’Yngve, en un moment així, encara tingui moral per explicar-li una de les seves anècdotes, fa un no desganat amb el cap.
—Ministrare in latino vuole dire «servire», allora «ministrare una soup» o «ministrare al popolo». Capisci?
Ella no sap si està trista, enfadada o indignada amb l’Yngve. Esperava com a mínim una mica de tristesa, alguna cosa a l’altura del patiment que ella ha passat les dues últimes setmanes, quan s’armava de valor per fer el pas, però amb l’Yngve mai se sap per on et sortirà.
Si ni això ha pogut preveure, encara menys es pot imaginar com continuarà la nit, així que posats a actuar sense sentit la Carme va a buscar la maleta i agafa la bossa de polvorons que l’àvia li ha donat per a l’Yngve. Almenys que tingui alguna alegria amb què passar la pena, era tan bon noi i li agradaven tant, al pobre…, li va dir la mare referint-se a ell ja com un mort.
Deixa caure una trentena de polvorons sobre la taula de la cuina, perfectament embolicats amb papers de cel·lofana de colors diferents.
—Madonna, what a party!
La Carme assenteix amb una rialla trista i infantil.
—Mi mancherai tantissimo, you know?
—Ho sé… I tu a mi. —Aleshores a ella li cau una llàgrima a la taula—. I leave domani, Yngve.
Ell prem fort els llavis i els ulls, com si el seu rostre fos un mur que contingués tota la pena del món.
—I remango.
—Certo, amorino.
L’Yngve comença a desembolicar els polvorons i se’ls va entaforant lentament a la boca com si es tractés d’una massilla blanca i densa, ideal per cobrir esquerdes. Quan acaba, n’obre un últim i l’esbocina en trossos molt petits, i un a un els fica a la boca de la Carme.
—Comme un pigeon schifoso! —Els dos riuen i a ella li surten mil trossets de polvoró disparats de la boca, i és que tots dos comparteixen l’odi pels coloms.
Ella li diu que farà tot el que ell vulgui aquesta nit. Ell li respon que l’únic que vol és fer l’amor escoltant música amb ella per última vegada.
Amb els Ramones sonant de fons, es despullen a poc a poc, mirant-se com es miren els quadres d’un museu que saps que no tornaràs a visitar. Ella és una dona menuda però voluptuosa, els seus pits són vibràtils com dos globus d’aigua i tenen la capacitat de canviar de mida amb molta facilitat. Ell, en canvi, és blanc i ossut i fa gairebé dos metres. Dormir amb ell és una lliçó d’osteologia. Quan estan nus del tot, ell es posa al damunt i comença a entrar i a sortir d’ella amb la mateixa lentitud que una bomba petrolífera perfora els jaciments. És per això, en part, que ja no l’estima.
L’endemà al matí. Ell ja se n’ha anat a la universitat. Deu haver pensat que així seria més fàcil. Ella té un vol aquesta mateixa tarda, ha pensat que així seria menys difícil. Ha omplert una maleta gran i un parell de caixes. La resta, l’hi deixa tot a l’Yngve.
Les runes de Roma aquesta tarda són a dins i fora de l’autobús que va del Centro Città a l’aeroport de Fiumicino.
1988
Estocolm
Torno a casa. Estocolm. Vaig buscant un paisatge que faci joc amb la tristesa. Cels de plom. Respostes breus. Cares lunars. Patata amb col. La Liv. El pare.
Ahir li vaig trucar. Li vaig dir que tornava a casa, després de vuit anys a l’estranger.
—Perfecte, se m’ha espatllat el vídeo i necessito que algú me l’arregli. Es veu tot verd.
—I la Liv?
—Aquella? És a Höga Kusten amb els seus amics abraçaarbres. Torna divendres.
—Tu tens les claus de casa la Liv? Em va dir que si no hi era te les deixaria a tu.
—Vine a arreglar-me la tele si les vols.
—Arribo demà. Passaré a veure’t i a buscar les claus.
—I a arreglar el vídeo.
—Fins demà, pare.
Dos graus sota zero. Comparteixo un taxi amb un noi que viu al mateix barri que en Pehr, a l’extraradi. Per l’equipatge que porto, el taxista deu pensar que vinc de cap de setmana. Començar de zero és això. La Carme s’ha quedat en tots els objectes i a les esquerdes del pis de Testaccio, per això era hora d’anar-se’n, empaquetar quatre records i canviar de ciutat.
Truco al timbre de casa el pare. Ets tu? Passa. Passo. Me’l trobo aclofat enmig dels dos coixins del sofà d’escai marró, que està tan gastat que sembla que tingui la lepra. En Pehr està molt canviat des de l’última vegada. S’ha quedat calb excepte dels costats, d’on ara li surten dues ales de cabells blancs despentinats per darrere les orelles. Fuma amb la mateixa pipa que el dia que ens vam acomiadar i la posició també és la mateixa. La meva arribada el deixa indiferent. Com l’última vegada, me’l trobo absort davant del televisor, veient el documental sobre els cetacis de la col·lecció completa de Jacques Cousteau, que no es cansa mai de veure. Les balenes són verdes. Els peixos manta són verds. Els submarinistes són verds. I l’aigua també.
—Per fi! Ja trigaves. Un dia més veient peixos radioactius i et juro que em foto un tret.
—Hola, Pehr. Ha passat temps…
Sé que ens hauríem d’abraçar, però no ho faig perquè conec en Pehr i sé que no ho suporta. Així doncs, m’arremango i començo a remenar cables darrere el televisor. Sé que aquest gest és molt més efectiu que qualsevol mostra d’afecte. Mentre comprovo que els cables del VHS estiguin en condicions i facin bon contacte, li pregunto al pare per les claus de casa la Liv.
—Les he tirat a la piscina.
—Com dius?
—Doncs això, que si les vols t’hauràs de fotre a la piscina —i mentre ho diu, riu estossegant fum.
—Vols dir a la bassa verda que hi ha a fora, plena de merda i amb quatre peixos morts?
El vell assenteix divertit, amb els ulls tancats i donant-se copets a la cama per acompanyar el riure. Ell que no surt ni per comprar menjar, que se’l fa portar, ha baixat les escales, una a una, per fer-me aquesta rebuda, tan pròpia d’ell. Necessita ser desagradable per distingir-se, per recordar-nos que ell és així i que res ni ningú el canviarà, i jo, resignat, assumeixo que aquest gest és la seva manera de donar-me la benvinguda a casa.
Quan aconsegueixo tornar el color al televisor, baixo a buscar les claus. La bassa té un tel de gel. Em descalço i em trec els mitjons. Amb un cop de taló trenco la capa superficial de vidre fi i el remoc. Noto la textura llefiscosa d’un peix que em frega el turmell. Tremolo de fred. Ressegueixo els dos metres per dos metres de la bassa quadrada. El fons és brut i relliscós. Palpo amb els peus cada racó fins que finalment noto una protuberància metàl·lica. M’ajupo per agafar-ho. Són les claus.
Pujo a dir adeu al pare, que em dedica un aplaudiment sarcàstic.
—I aquella què? Ja t’ha deixat?
No responc.
—Massa que durava. Però que no t’has mirat al mirall? Sembla que portis una medusa enganxada al cap! A qui et penses que li pot agradar, això?
Me’n vaig. Espero un bus nocturn que triga una hora i mitja a arribar. Tinc els peus liles. Cau una mica de neu, però es fon abans d’arribar a terra.
Quan arribo a l’estudi de la Liv, a prop del centre, em sento molt cansat, aquest matí encara era a Roma, però ara em sembla com si d’això ja fes molt temps i la Carme només fos un personatge fascinant d’algun llibre que vaig llegir fa anys.
Al moble del rebedor hi ha una nota plegada amb el meu nom. «Benvingut a casa, Yngve. Tens una entrevista de feina demà a les deu. Aquesta és l’adreça. M’imagino que necessitaràs feina. Torno divendres. Liv.» Ni una paraula més.
Ja és demà. Decideixo anar a l’entrevista. Fer per no pensar, m’està bé. S’hi pot arribar a peu des de casa la Liv. No tinc excusa.
L’edifici és un rusc de vidre amb tessel·les que són oficines, una al costat de l’altra i l’una sobre l’altra. Miris on miris, veus la mateixa persona treballant a la mateixa taula, davant del mateix ordinador. Entro per la porta principal i al primer rebedor que trobo pregunto:
—Bon dia. On soc?
La dona del taulell, que duu tot el cabell crepat menys el serrell, es treu les ulleres, es fa un petit massatge al nas amb dos dits, i després d’un lleuger esbufec em mira i diu:
—És una broma?
—Tinc una entrevista de feina en aquesta adreça a les deu, però no estic segur de ser al lloc indicat.
—Ets a l’Agència Sueca de Gent Desapareguda. Si em vols dir el teu nom, avisaré el responsable de recursos humans, que ja és aquí.
—Yngve Oloffson.
A les deu menys deu la dona del cabell crepat em diu que agafi l’ascensor i pugi fins a la vuitena planta, porta onze.
Un home tecleja un teclat esgrogueït amb els dits oliosos.
—Tu deus ser el germà de la Liv, oi?
—Sí.
—T’ha explicat que aquesta entrevista és un favor, oi?
—No.
—És bona noia, la teva germana, una mica estranya però bona noia, i sap tornar-te els silencis com cap altra cambrera a Estocolm! Em va cobrir l’altre dia davant de la meva dona, si no fos per ella potser estaria separat, ara mateix… però, va, va, anem al gra. Saps una mica de què va, tot això?
—La Liv no me n’ha dit res.
—Bé, potser millor així. En vols una? —m’acosta la paperina de patates fregides.
—No, gràcies.
—Has vist mai un mort?
—Només als funerals, i a la tele.
—Mmm… T’agrada parlar per telèfon?
—Sempre que no siguin trucades gaire personals.
—Fantàstic, per-fec-te. La major part de la feina és recollir dades, escriure cartes a familiars, burocràcia en general. T’agrada escriure?
—A vegades escric poesia.
—Poesia, eh? Bé, bé, bé… ens pot anar bé un poeta per aquí. I què li diries al familiar d’un mort que fa anys que no es parlen?
—Potser a partir d’ara se sentirà una mica més lleuger.
—Bona, aquesta! M’agrada, m’agrada. I ja per acabar, com ho tindries per coordinar les batudes de gent desapareguda un dissabte al mes? No és obligatori per aconseguir la plaça, però és un extra que es valora positivament.
—Passejar m’agrada força.
—No és pas per fer-li un favor a la teva germana, però crec que ets perfecte per al lloc, noi. Com ho tens per començar dilluns?
Sense saber ben bé de què començaré a treballar dilluns, li he dit que m’anava bé i l’home m’ha fet una encaixada de mans acompanyada d’uns quants copets a l’esquena.
De l’oficina, en surto convençut d’haver trobat el paisatge que buscava. Un que fa joc amb la tristesa.
1988
Barcelona-Estocolm
Ha tirat una bomba de sabó amb colorant a la banyera i l’aigua s’ha tenyit de vermell. Abans de sucar-hi la punta del peu té una mena d’esgarrifança que dura uns segons. Si entra algú, pensarà que s’ha tallat les venes, però no té res a veure amb això. L’aigua fa olor de pega dolça. El telèfon sense fil reposa al costat de la sabonera, aviat cobrarà vida fent un so de gàrgares agudes. La Carme tanca els ulls i s’enfonsa dins de l’aigua vermella, els genolls li sobresurten com dos icebergs. Quan són les deu en punt, el telèfon sona amb una puntualitat nòrdica.
—Yngve?
—Hola, Carme.
—Sabia que encara que s’esfondrés el món no te n’oblidaries.
—Esclar que no, avui fa un any. Era el pacte.
—L’hem respectat, no estava segura que poguéssim fer-ho.
—Com estàs?
—Arrugada. A la banyera.
—Encara fas allò a la banyera?
—El què?
—Mossegar-te les ungles dels peus, era força espectacular.
—Espera…
La Carme deixa el telèfon i fa contorsions per veure si encara s’hi arriba. Clava les dents a l’ungla grossa del peu dret i n’estira un tall que cau a l’aigua i flota com una lluna minúscula. Torna a agafar el telèfon.
—Sí, encara m’hi arribo. El dia que no m’hi arribi serà el principi del declivi.
—És com si et pogués veure ara mateix doblegant-te com una gimnasta xinesa.
—I tu, com estàs?
—Normal.
—Estàs treballant?
—Sí, la Liv em va trobar feina.
—De què?
—A l’Agència Sueca de Gent Desapareguda.
—I això què vol dir?
—Ens ocupem de les persones que han mort i que ningú les ha trobat a faltar, intentem localitzar els seus familiars per dir-los que ha mort la seva mare o el seu pare o el seu germà, però normalment ni s’immuten fins que els diem que els han deixat una herència.
—Però… com sabeu que s’han mort?
—Normalment per les olors, són els veïns que se n’adonen, a vegades fa mesos o anys que són morts a casa.
—Però i les factures, i el lloguer… ningú se n’adona abans? Sona molt trist…
—És molt probable que no, com que la majoria de la gent té els rebuts domiciliats… fins que no se’ls esgoten els estalvis per a l’administració segueixen vius, la majoria moren sols i rics.
—I ja t’agrada aquesta feina? Sona molt depriment, Yngve…
—M’agrada quan hem d’anar a casa dels morts, jo hi vaig quan ja s’han emportat el cos. Anem a buscar informació que el relacioni amb algun familiar, amics o parents… És l’única manera que tenim de fer-ho.
—Sempre t’havia imaginat fent alguna cosa més… no ho sé, més creativa.
—No et pensis que no ho és.
—Com?
—A cada casa que vaig m’emporto un objecte personal i algun paper amb la lletra del mort.
—Com què?
—A vegades m’enduc una postal, una nota en un post-it o alguna llista de la compra. He après a llegir més del que hi diu. La lletra de la dona que vam trobar la setmana passada era molt petita, així que jo em vaig imaginar que devia ser era una dona tímida i introvertida; i com que les lletres estaven inclinades cap a l’esquerra i eren lleugerament punxegudes vol dir que probablement preferia guardar-se les coses per a ella, tot i que les punxes també poden ser senyal de curiositat i intel·ligència. Feia els punts de les «i» molt amunt, mostra d’una gran imaginació, i també les «o» molt tancades, cosa de gent reservada.
—Ahà… I quin objecte et vas emportar?
—Un visor de diapositives de joguina.
—És com… un homenatge, això que els fas?
—No ho sé, potser sí… Però parla’m de tu, va.
—Però no te’n riguis, d’acord?
—I ara.
—Faig el vestuari per a grups de balls de saló de la tercera edat.
—Mmhmm… Però què? Mallots amb lluentons i camises amb farbalans?
—Ja m’agradaria. Els dos últims encàrrecs que he tingut van ser cinquanta armilles amb serrellets fets a mida i barrets de cowboy de feltre per a un grup de country en línia, i ara tinc una comanda de trenta faldilles amorfes estil Charleston…
—I tu dius que la meva feina és trista?
—No riguis! Ja ho sé, que és patètic, però és el que he trobat per ara.
—Paciència, dona, ja se sap que els inicis sempre són difícils.
—Explica’m alguna cosa divertida, va!
—Mmhhmm… està bé. Fa uns dies vaig enganxar la meva germana amb una pastanaga entre les cames perquè en Warhol l’hi mengés.
—Però… qui és en Warhol?
—El seu conillet d’Índies.
—Com?
—Doncs això, el seu conillet d’Índies literalment.
—Com? Però… Aviam… Un animal, animal? La teva germana està sonada, Yngve!
—Volies que t’expliqués alguna cosa divertida, no?
—A vegades penso que no vivim en països diferents, sinó en planetes diferents.
—Pot ser que sí.
—Si vols, em pots fer alguna pregunta d’aquelles que els dos sabem que seran incòmodes. Estic preparada.
Es fa un silenci llarg.
—Què n’has fet de l’amor que sentíem?
—Doncs la major part encara el conservo, però d’una manera diferent; la resta, l’he tallat en trossets molt petits i ara el reparteixo per aquí i per allà. I tu?
—Jo? Tinc un cactus a l’habitació que me l’estimo força…
—I què li fas?
—Com que sé que li agrada molt passar set, no el rego mai.
—Ja…
—Et puc fer una pregunta?
—Dispara.
—Què en penses de les meduses?
—Les meduses? Em semblen precioses i em fascina veure com es mouen, però sempre que sigui de lluny o amb un vidre entremig, esclar. No sé per què em transmeten molta pau. Per què ho dius?
—Per res, per res…
—Per cert, he rebut una invitació de casament de l’Steffano i la Chiara, fa anys que no sabia res d’ells. Crec que no els hem arribat a dir que ja no estem junts, oi? Perquè la invitació és per a tots dos. Per què no hi anem? Podria estar bé. És a l’estiu, ja hauran passat gairebé dos anys des que… Què et semblaria tornar-nos a veure?
—Per què no?
—I si no els diem que ho vam deixar? Seria com un joc…
—Per què no…
—Doncs els diré que hi anem. Et sembla bé?
—Carme, se’m fa tard. D’aquí a una hora començo el torn nocturn.
—Si tanco els ulls, et puc veure perfectament amb la teva americana de tweed, la de les coses serioses.
—En tinc una de nova.
—Ja parlarem d’això del casament, doncs. M’ha agradat molt sentir-te la veu.
—I a mi.
—Bye bye, bimbo.
—Arrivederci, bella!
L’Yngve penja el telèfon. Se sent una mica trasbalsat, però s’ha fet tard i no té gaire temps per pensar-hi. Obre l’armari i passa la mà per sobre la màniga de l’americana de tweed verd. Pensa que si la fes analitzar encara s’hi podria trobar alguna traça d’ADN de la Carme. Se la posa. Es mira al mirall i sacseja una mica el cap. Les puntes dels cabells li ballen com uns tentacles de medusa finíssims. Agafa les claus i surt de casa.
1989
Pulla
El vent els espetega a la cara. Van muntats en una Vespa de color crema que llisca rabent entre un mar d’oliveres a banda i banda. La Carme condueix perquè l’Yngve no sap anar en moto, i encara que en sabés tampoc el deixaria. Tenir el control la tranquil·litza. L’Yngve rodeja la Carme amb els seus braços llarguíssims perquè sap que si s’agafés al passamà al més mínim revolt perdria l’equilibri i sortiria disparat a la cuneta. La Carme, en canvi, protegida pels braços de l’Yngve, sent que es podrien estimbar daltabaix d’un cingle que no es rascaria ni els genolls. Aquesta sensació, malgrat el temps que fa que no es veuen, no ha desaparegut.
Abans d’arribar a la casa on se celebra el casament han hagut de parar un parell de vegades per mirar el mapa. Des que s’han trobat a l’aeroport de Bari que el llenguatge entre ells ha sigut utilitari: «Estàs igual», «Quant de temps», «Lloguem una moto?», «Saps on és el lloc?», «Agafa’t fort», «Segur que és per aquí?». Cap construcció original, elaborada o mínimament sentimental, només la mena de frases que hi ha al final de les guies de viatge en l’idioma local per establir comunicacions eficaces.
Saben que han arribat perquè una fusta vella en forma de fletxa anuncia el nom de la casa: «Masseria Cervarolo». A menys de cinquanta metres hi ha tots els seus amics, el seu passat ara és només a poques passes, és una sensació estranya; com la de fingir que no fingeixen. La propietària de la casa té una cama de fusta que dissimula amb unes mitges de color carn i camina com un pirata. Amb pressa, els dona les claus de l’habitació i els diu que no triguin a vestir-se perquè els nuvis estan a punt d’arribar. Com que l’Yngve li havia dit a la Carme que no tenia res per posar-se per al casament, ella li ha portat un vestit que estava arreglant per a un ballarí aficionat alt i esprimatxat com ell. Mentre ella es canvia, l’Yngve s’enfunda els pantalons acampanats i una camisa massa arrapada que vol marcar uns pectorals que no existeixen. Se sent ridícul, pensa que en el moment del ball tothom el mirarà esperant que balli un tango o un foxtrot amb la núvia encara que, avui, té la sensació que fins i tot li costarà caminar de manera natural. La Carme surt del lavabo arreglada al cap de deu minuts, duu un vestit de seda vermell que s’ha fet ella mateixa amb forma de sac.
—I aquest, quin vermell és?
Quan estaven junts, l’Yngve sempre li demanava a la Carme que li expliqués anècdotes sobre els colors, ella havia fet el treball final de carrera sobre la història del color i coneixia tota mena de curiositats que a l’Yngve el fascinaven.
—Aquest? —diu la Carme mirant-se el vestit—. Hematita.
—I?
—Era el color que feien servir per embolicar les mòmies. I vinga va, anem, que serem els últims d’arribar!
Els convidats esperen els nuvis al jardí formant un passadís. Les buguenvíl·lies i la parra s’han ensenyorit del porxo, les tanques i les parets. En un racó, tres músics amb barret d’ala blanca canten velles cançons italianes. Quan comencen a sonar els primers acords de «Piazza Grande» de Lucio Dalla, la Carme sent algú que diu que els nuvis ja són aquí, perquè aquesta és la seva cançó, la de la Piazza Cavour de Bolonya on es van conèixer. Els músics canten «Dormo sull’erba e ho molti amici intorno a me / Gli innamorati in Piazza Grande» quan apareixen l’Steffano i la Chiara abraçats com siamesos. Ella s’amaga al pit d’ell i tanca els ulls, d’amor i vergonya, i entre la música lleugera i les llàgrimes fines dels convidats l’Steffano abraça fort la Chiara. Esmunyits l’un dins de l’altre, avancen fent unes voltes que no se sap si són un ball o un remolí de felicitat que els acaba portant fins a l’altar. Mentre sona la música, la Carme li passa el braç per darrere l’esquena de l’Yngve i per uns segons s’obliden que fan veure que estan junts.
Durant la cerimònia l’Yngve observa els convidats. Els únics que coneix són els amics de l’escola de moda on va estudiar la Carme a Roma. Tots tenen el mateix aspecte ocellesc, pels vestits fluors extravagants, els tocats amb plomes i les mànigues desiguals com ales asimètriques. A més, això dels nassos aguilencs i els ulls una mica sortits és molt italià. L’olor de pasta sobrevola la cerimònia, fins al punt que al cap de mitja hora els convidats ja comencen a estar neguitosos, i és que no hi ha res pitjor que una concentració d’italians afamats. Quan s’acaba la cerimònia, la gent s’aixeca en estampida cap al banquet. El detall pintoresc de la cerimònia és una senyora grassa asseguda en un racó que fa pasta fresca amb les seves pròpies mans. Està asseguda en una cadira plegable que queda amagada sota les carns que li pengen. Amassa la pasta amb uns braços rodons i gruixuts que quan fa força li tremolen com si fossin de gelatina. Quan finalment té la massa ben estovada, la converteix en unes cordes molt llargues que després talla amb un ganivet a trossets. Amb l’altra mà, agafa els trossos a tota velocitat i els aixafa amb el dit per convertir-los en unes rodones perfectes que tenen forma d’orelletes. Són les famoses orecchiete con le cime di rapa de la Pulla. La dona treballa amb la mateixa indiferència que ho faria a la cuina de casa seva, immune a l’elegància dels convidats i al fet que per a alguns serà un dia inoblidable.
El sopar se serveix en unes taules llarguíssimes parades amb tovalles blanques, una vaixella antiga de la mateixa masseria i copes de cristall que sembla que es xiuxiuegin secrets pel crepitar del Bianco Frizzante. Els convidats parlen alt i riuen escandalosament i de tant en tant totes les converses s’aturen i es tornen una sola veu per acompanyar els músics en alguna tornada famosa que tots coneixen: «E d’improvviso quel silenzio tra noi / E quel tuo sguardo strano / Ti cade il fiore dalla bocca e poi / Oh no, ferma ti prego la mano». I mentre canten, amb les copes a l’aire i la mà al pit, tothom es balanceja d’un costat a l’altre amb els ulls tancats. L’Yngve es pregunta què hi fa aquí, en aquest forat negre que l’ha dut a un passat-present digne d’una escena felliniana.
El terrabastall d’una safata metàl·lica que cau a terra i la trencadissa d’una dotzena de plats fa que s’aturin els càntics i totes les mirades es concentrin en el cambrer bigotut que acaba de caure en rodó i és a terra batent els braços i les cames a l’aire com si estigués rebent una pallissa imaginària sense forces per tornar-s’hi. L’home escumeja per la boca i té la mirada fixa i aliena al caos que viu la resta del seu cos. A l’altra punta de la taula, els amics del nuvi assenyalen el cambrer i riuen tan fort que s’han d’aguantar els abdominals mentre es donen cops a l’esquena entre ells per celebrar la bona idea que han tingut de contractar un actor per donar la nota enmig del banquet i amenitzar una mica la vetllada. La Chiara estira la màniga de l’americana a l’Steffano i, amb una veu encara més aguda de l’habitual i gratant-se el cap fins a destrossar el delicat jardí que fa un moment era el seu pentinat, suplica al seu flamant marit que faci alguna cosa ràpid, perquè de cap manera vol un mort en el dia del seu casament. L’Steffano mira els seus amics, que s’estan descollonant al final de la taula, i corre a preguntar-los de què va tot allò perquè no fa ni puta gràcia, però ells el tranquil·litzen dient-li que no passa res, que tot és una conya. Però el cambrer segueix a terra, fingint uns espasmes tan realistes que fins i tot els amics estan sorpresos de la qualitat de l’actuació pel preu que han pagat. Just en aquell moment, un xaval amb rastes i vestit de carrer s’acosta a en Giacomo, que és la seva persona de contacte, i es disculpa pel retard i li pregunta on es pot anar a canviar i en quin moment volen que faci l’espectacle. En Giacomo, ara sí, espantat de debò, es mira l’actor real incrèdul i fa un salt de la cadira, apartant a cops de colze a tothom que es troba pel camí fins a arribar on hi ha el cambrer en plena convulsió i, com si es tractés del seu propi germà, mira els convidats amb els ulls fora de l’òrbita i comença a cridar histèric que per què collons ningú ha trucat encara a l’ambulància.
Després de l’incident, l’ambient ha quedat enrarit, però el casament ha de continuar perquè encara queden el pastís i el ball. Els nuvis, per ordre del fotògraf, es passegen abatuts entre els convidats per fer-se les fotos de rigor i a les fotos tothom surt amb un somriure tens pels nervis que acaben de passar.
Quan comença el ball, la Carme li diu a l’Yngve que ja n’ha tingut prou, que està cansada. Li pregunta si vol acompanyar-la a l’habitació perquè té ganes d’estar una estona a soles amb ell. L’Yngve se’n va demà i ella es quedarà uns dies més, així que ja hi haurà temps de posar-se al dia amb la resta i comentar el convit. A ell li sembla bé perquè ja fa estona que se sent incòmode, tant a dins com a fora del vestit.
L’Yngve es canvia i es posa la seva samarreta dels Ramones per anar a dormir mentre la Carme es fa una dutxa freda. A fora els xiscles dels grills es barregen amb la música i, de tant en tant, els nens del casament tiren petards.
La Carme surt del lavabo amb una samarreta XXL que era de l’Yngve i s’estira al seu costat. Ell se la mira i se somriuen de debò per primera vegada des que s’han vist.
—Yngve, t’haig de dir un secret —i s’aixeca lentament la camisa per mostrar-li un ventre lleugerament inflat—: estic embarassada.
En aquest moment, se sent un tro molt fort i just després unes palmeres daurades exploten al cel. L’Yngve es queda mut. La pregunta flota per l’habitació amb lletres invisibles, però la Carme s’avança.
—El pare és cubà. És professor de ball de saló, el vaig conèixer per un d’aquests encàrrecs de vestuari que em fan últimament. No sé com explicar-t’ho però… va ser veure’ns i no va ser el cap, van ser els cossos que ho van decidir. Tu saps com m’agraden a mi els caramels de fudge, oi? Doncs la seva pell té exactament el gust i la textura d’aquests caramels. No el buscàvem pas, però va passar…, i tu ja saps que jo sempre he volgut tenir fills… —Va callar un moment—. No sé com anirà entre nosaltres però tant se val, vull tenir un fill o una filla mulat i que sàpiga ballar, i encara que la cosa no rutlli, la idea de tenir una cosa petita que s’assembli a ell a mi ja em fa feliç.
Les paraules de la Carme es claven al cos de l’Yngve com agulles d’acupuntura, però alhora semblen tan sinceres que l’Yngve no té més remei que felicitar-la.
—Ara és a Viñales. S’ha mort el seu pare i ha hagut d’anar-hi per reorganitzar el negoci de la seva família i no sap quan tornarà, però sé que ho farà perquè tinc una penyora infal·lible. —La Carme somriu i es toca la panxa—. Toca-la, si vols. Vine, estira’t aquí amb mi.
L’Yngve no vol però no li sap dir que no. Li toca la panxa, encara que si no l’hi hagués explicat hauria dit que era només la inflor del sopar.
—Tu que sempre has sabut veure’m per dins, explica’m què hi veus.
—Doncs… No ho sé…
—Va, va, sisplau, digue’m què hi veus!
—Hi veig un peix.
—Ah sí? I com és?
—Té escates turqueses i punts taronges molt petits per tot el cos.
—I què més?
—…i unes aletes molt grans en forma de farbalans. És molt bonic.
—Oi que sí?
I mentre l’Yngve continua descrivint el peix que neda en aigua amniòtica, la Carme s’adorm amb una mà damunt la panxa i l’altra sobre la cama de l’Yngve, que aquesta nit es quedarà així, mirant-la a ella i la corba del seu ventre.
1990
Barcelona
El dia que vaig saber que estava embarassada la meva única por era que el meu ventre no s’inflés amb la rodonesa terràqüia de la resta de les dones. Pensava que el meu cos no en sabria i que la panxa se’m tornaria deforme com una bossa d’escombraries boteruda que la gent miraria amb fàstic i que hauria de dissimular amb xals o jerseis amples. Però no ha sigut així. Aquests últims dies la meva panxa és una síndria enorme, amb l’escorça dura per fora i plena de suc vermell a dins, i les dones del carrer em miren de reüll amb orgull i aprovació.
De les classes de prepart només he retingut informacions inútils que sé que no em serviran de res quan arribi el moment, però és que la Layla, la professora de rastes polides i un mandala tatuat a la nuca, té la capacitat de convertir tots els detalls escabrosos de l’embaràs en una llegenda èpica i ancestral. «Noies, aquesta línia negra que us neix del pubis i us arriba fins al melic és la línia alba, i no us n’heu d’avergonyir, lluïu-la amb orgull, perquè és el meridià on el vostre fill creix dia rere dia, és la marca fosca que delimita on es troba el vostre tresor i l’autèntic centre del vostre cor. A més, aquest camí de borrissol afavoreix que el bebè trobi el mugró de la mare, és com un camí que guia el nadó al seu destí.» M’esforço per posar els ulls en blanc cada vegada que la Layla deixa anar un dels seus discursets místics, i és que aquests gurus New Age em posen els pèls de punta, sempre amb aquests aires de suficiència que sembla que facin una pausa al final de cada frase per sentir-se l’eco. Però tan bon punt començo a odiar-la, ella contraataca amb alguna informació nova que, probablement, pels canvis hormonals que pateixo, em colpeja com un mall i m’humiteja els ulls d’emoció. «El vostre bebè durant la gestació juga amb el cordó umbilical, l’estira i l’agafa amb força com una liana, és la seva forma de desenvolupar la força als ditets, per això quan neixen poden agafar-te al dit amb tanta força, i és que ja han estat practicant durant nou mesos.» Quan acabem, la Layla, que viu en un estat postorgàsmic permanent, ens acomiada amb el seu somriure anestesiant i una abraçada energètica per a nosaltres i una altra per als nadons i ens xiuxiueja a l’orella que som les autèntiques Venus de la fertilitat, les escollides per assegurar el curs de la humanitat.
Ha passat aquest matí, a la fruiteria del Mercat de la Concepció. La Trini, la fruitera, una mena de ginecòloga de la vida amb la capacitat de fer ecografies a pèl, perquè diu que pot endevinar si serà nen o nena només mirant les panxes, quan m’ha vist m’ha dit: «Serà nena, ara sí que ja no en tinc cap dubte!» Jo li he dit que segur que tenia raó i he resat perquè no em preguntés qui era el pare. Per ordre seva, perquè sempre obliga els clients a palpar la mercaderia per demostrar-los que és de primera qualitat, tenia una pruna madura a la mà quan he notat la primera fiblada. De l’ensurt he fet força amb la mà i la peça ha esclatat amb tanta força que m’ha esquitxat tota la roba. La Trini, sense pensar-s’ho, m’ha dit: «Nena, això és que ja ve, i si és una nena s’ha de dir Pruna i que no se’n parli més, corre a buscar un taxi, corre!»
De camí a l’hospital, les contraccions s’han accelerat, he intentat fer els càlculs matemàtics que la Layla ens havia explicat tantes vegades, però no podia recordar quants minuts havien de passar entre una contracció i l’altra i en l’únic que podia pensar era en la remor tibetana de la Layla dient-nos: «Quan sigui el moment, bufeu com si apaguéssiu les espelmes d’un pastís», i de camí al Clínic he començat a bufar centenars d’espelmes de pastissos imaginaris.
A l’hospital, la infermera, que es veia que es prenia els parts amb la indiferència de qui acompanya algú a anar al lavabo, m’ha dut fins a l’habitació i m’ha dit que em calmés i que comencés a dutxar-me, perquè fins que no dilatés uns quants centímetres hi havia temps perquè arribés el pare i tot. He preferit no dir-li que del pare no en tinc ni el telèfon, només una adreça postal escrita a llapis que diu «Casa Leibys y Papito el Zapatero» i el quilòmetre de la carretera, per això he acabat marcant el número de la feina de la mare amb resignació. Fa mesos que no parlem. Trucar-li em fa pensar en quan era petita i en plena febrada la secretària de l’escola li trucava perquè em vingués a buscar i ella arribava dues hores més tard, crispada perquè l’havien interromput a mitja feina, i d’una estrebada se m’emportava a l’oficina per continuar treballant, amb l’únic consol que la seva secretària era una mica més amable que la de l’escola.
Ara soc a la sala de parts, empenyent amb crits de bèstia i un equip d’infermeres que m’animen com si fossin l’afició d’un partit de futbol decisiu i jo la pitxitxi. Entre contracció i contracció els dic que no puc, que no en sé, que no sortirà... però elles insisteixen com si haguessin apostat diners en mi i no estiguessin disposades a perdre’ls. «Va, empeny, empeny, empeny! Una mica més, que ja ho tenim, això! Tu pots! Vinga, vinga, vinga! Més, més, més.» I jo només puc pensar que això no sortirà mai i que seré l’única dona al món incapaç d’haver donat a llum. Em veig passejant-me tres anys més tard, amb una panxa de quaranta-vuit mesos, gran com un planeta i arrossegant-me pels carrers a quatre grapes perquè els peus ja no m’aguanten i treballant en un circ: «La mujer embarazada de tres años, ¡pasen y vean!» Però, de sobte, sento una veu que diu: «Ja està, ja és aquí! No ha sigut tan difícil, oi que no?», i me la posen als braços. És una nena preciosa de color vermell lilós. Ens mirem llargament per reconeixe’ns i amb un fil de veu, perquè no em sentin les infermeres, li dic que no pateixi, que de moment jo seré la seva mare i el seu pare i els avis si fa falta i que tot sortirà bé, i després li acaricio el nas, petit com un pessic, i sense pensar-ho em surt dir-li: «Hola, Pruna.»
La mare arriba dues hores després que ens hagin pujat a planta. Entra a l’habitació d’una revolada, estressada i amb tres carpetes gruixudes sota el braç. Sempre vesteix amb roba de fil, blanca i ampla, com si la seva vida fos una festa permanent en un iot eivissenc.
—Perdona, reina, tenia una reunió molt important i no m’he pogut escapar abans.
—No passa res, mama.
—Escolta, abans que res... —i amb «res» es refereix a conèixer la seva neta—, t’he trobat una feina, perquè ara amb tot això —i quan diu «això» remena la mà a l’aire, referint-se a la Pruna i a mi, sense un home que ens mantingui— no pots seguir com fins ara. A la sastreria del Liceu busquen algú i ja els he dit que comptin amb tu, així que tan bon punt et recuperis ells ja t’esperen. Els he parlat molt bé de tu, però no pateixis, que sent filla meva segur que no hi haurà cap problema. Estàs contenta, reina?
La mare seu a la butaca de l’habitació, sense ni preguntar per la seva neta, i em demana si pot fer una trucada de feina urgent des del telèfon de l’hospital. Es passa mitja hora parlant animadament de pressupostos, subvencions i de l’acte inaugural del MNAC, que la fa anar de bòlit. Quan la mare parla de feina, al contrari que les persones normals, la veu se li rejoveneix i sona més alegre que de costum.
Quan entra la infermera amb la Pruna, li acosta la nena a la mare esperant la clàssica reacció de totes les àvies: llàgrimes incontrolades, la veu tremolosa i associacions físiques amb altres familiars, però la mare no és així.
—Ui, que moreneta, no?
—Mama, per favor.
—Te la deixo aquí sobre, Carme, que sembla que té gana —em diu la infermera.
—Veig que s’han equivocat amb el nom, nena. Han posat una «P» en comptes d’una «B»: PRUNA... Digue’ls-ho ràpid que després tot són problemes.
—Es diu així, mare, Pru-na.
—Pruna? Moreneta i amb nom de fruita?
—Doncs sí, negra i amb nom de fruita.
—Ai, bueno, tampoc cal que et posis així.
—Per què no ens deixes soles, mama?
—Està bé, està bé, ja tornaré demà. Reina, pensa en això del nom, que ara encara hi som a temps —diu amanyagant la Pruna com una bestiola.
Quan se’n va em poso a plorar. Tota jo soc un còctel d’emocions, i sé que en aquest estat només hi ha una persona al món que em pot calmar. Com que les infermeres s’acaben d’emportar la Pruna a la sala de nounats, decideixo arrossegar-me fins al final del passadís, on sé que hi ha una cabina de telèfon. Els punts em tiben i tinc el cos adolorit com si tota jo fos un blau després d’un cop, però necessito fer aquesta trucada. Quan arribo, em trec un paperet arrugat de la butxaca, unes quantes monedes, i començo a marcar una tira de números llarguíssima, a poc a poc, per no equivocar-me:
—Sí?
—Ja és aquí, Yngve.
—Qui?
—El caramel de fudge.
—Enhorabona, Carme! Com et trobes?
—Estranya.
—Estranya com?
—Saps quan estàs a punt de tirar-te d’un trampolí molt alt i fa por però saps que no et faràs mal perquè la piscina és plena? Doncs ara em sento així, però la piscina és buida.
—Va, dona, no siguis tan dramàtica. Suposo que és normal. Saber que de cop ets responsable de la vida d’algú deu fer força vertigen. Però t’hi acabaràs acostumant, tothom ho fa.
—M’agradaria que fossis aquí, Yngve, tu sempre em fas sentir que la piscina és plena.
L’Yngve es queda en silenci.
—Estic feta un embolic, però soc feliç, però també estic trista. No sé...
—Gaudeix el moment i intenta no pensar tant. Felicitats, Carme.
1991
Estocolm
Un dissabte al mes soc el responsable del moviment de gent perduda. Ens trobem a les vuit del matí en punts calents de zones residencials i terrenys circumdants de la ciutat. La majoria dels voluntaris són familiars de gent desapareguda. Tant se val si plou, neva, fa boira o cau un sol de justícia, la norma és que l’activitat no s’anul·la per cap circumstància, encara que el fred sempre s’agraeix. Les capes d’abric dissimulen la culpa dels voluntaris. Cada dissabte el dediquem al desaparegut més recent de la setmana.
Tothom arriba puntual, es nota qui són els voluntaris novells perquè arriben compungits i ullerosos; els veterans, en canvi, porten termos de cafè calent i tàpers amb pastissos casolans i se saluden entre ells amb familiaritat. Tots, sense excepció, porten una foto plastificada del seu desaparegut a la butxaca interior de l’abric, i així que es presenta l’ocasió l’ensenyen als nous per crear vincles i també perquè mai se sap. Són molt poques les vegades que algú ha trobat el seu familiar perdut durant les batudes, però sempre corren rumors de casos d’èxit, com el del pare que va trobar el seu fill vivint dintre l’escorça d’un arbre.
La meva feina és passar llista quan ha arribat tothom, és important fer-ho perquè hi ha molts casos documentats de gent que desapareix durant les batudes. Reparteixo les armilles reflectants i fem subgrups d’entre tres i quatre voluntaris. Després llegeixo una descripció del desaparegut de la setmana: edat, color de cabell, color d’ulls, trets diferencials, alçada, pes i finalment el nom. El nom és la dada més esperada per tothom perquè és la paraula clau durant la recerca, el salvavides. Alguns m’han explicat que si el nom els recorda a algú que estimen o els cau bé, aquell dia la recerca és més amable, mentre que si el nom els porta mals records la recerca sempre es fa més feixuga. Així i tot, ningú diu mai res, i durant tres hores la zona pentinada es torna un cànon de moltes veus repetint el mateix nom: Arvid, Arvid, Arvid; Tilda, Tida, Tilda; Vilgot, Vilgot, Vilgot; Eline, Eline, Eline... amb veus que van des de la gravetat dels baixos fins als aguts de les sopranos que no saben que ho són.
Dintre de cada subgrup es reparteixen els crits per torns perquè el nom del desaparegut soni nítid entre el fullatge. Un dia una veterana del grup em va agafar el braç i amb els ulls alienats em va dir: «Saps, noi? Aquí ningú crida el nom que tu ens dius. Per dintre, tots cridem el del nostre fill, pare o germà... Ens és ben igual el nou desaparegut, la recerca per a cadascú és del tot personal. Ens importen una merda, els nous! Li puc dir Bjorn, Alexander, Jan, Erik, el que tu vulguis, però jo sempre, sempre cridaré en Lars per dins, i aquí tothom fa el mateix, no te n’oblidis.» I tenia raó, era evident que tots ho feien per això, fins i tot jo alguna vegada m’havia sorprès cridant per dins «Carme» quan deien Lena, Ingrid o Brigitta.
Quan és l’hora d’acabar, faig sonar una botzina per avisar que cal tornar al punt de trobada. Quan hi som tots, sense que calgui analitzar el resultat de l’operació, que sempre és negatiu, passo llista per comprovar que no falti ningú i que tothom torni l’armilla a la furgoneta.
Molts voluntaris són amics entre ells i quan acaba la batuda se’n van a dinar a casa d’un o altre, i encara que segurament durant l’àpat no parlin mai dels seus desapareguts els remordiments compartits de què és el que van fer malament els uneixen i fan que el guisat d’arengada tingui més bon gust i les patates farcides de porc passin millor. Tots saben que el dia que deixin d’anar a les batudes setmanals serà el dia que hauran abandonat del tot, com qui finalment deixa anar algú que penja d’un dotzè pis i només s’aguantava pel ganxo dels seus dos dits.
Tornar a casa després d’això costa. Reprendre un dia festiu sembla una falta de respecte; a vegades paro en algun museu o vaig al cinema, per fer la transició, però avui estic cansat i decideixo tornar directament al pis de la Liv. Han passat tres anys des que hi vaig arribar, havia de ser provisional però ens hi vam trobar bé des del primer dia, en aquella solitud compartida. Ella no m’ha demanat mai que me’n vagi i jo he deixat de buscar. El meu llit és el seu sofà, i una cadira, l’armari on amuntego tres pantalons i tres camises, que és tot el que necessito.
La Liv no hi deu ser. La casa està en silenci. Només se sent un so esmorteït i rítmic que ve de la seva habitació. Podria ser en Warhol saltant pels llençols i jugant amb els coixins, però el so és massa constant fins i tot per a ell. M’acosto a l’habitació de la Liv i veig que la porta està entreoberta.
La Liv està estirada al llit amb una de les seves samarretes de licra fluorescents de màniga llarga i a sobre seu hi ha l’Earland, que també va vestit només de tors en amunt, amb una camisa arrapada i florejada. L’Earland és el millor amic de la Liv, es van conèixer en una manifestació LGTBI i des d’aleshores que són inseparables, encara que quan els veus junts diries que són dos estranys perquè gairebé mai parlen entre ells. Per l’oneig amb què es mouen els seus cossos, tot i que un llençol els tapa les parts íntimes, l’Earland està penetrant la Liv a consciència. Cap dels dos em veu ni em sent, és impossible, perquè la Liv porta un antifaç amb ulls de gat i l’Earland de granota i tots dos van amb auriculars. La Liv sacseja el cap a un ritme ràpid i de tant en tant l’Earland mou les mans com si fossin papallones. S’utilitzen com dos vibradors humans vulnerant conscientment el principi fonamental de l’acte sexual, la connexió amb l’altre. La Liv s’hauria pogut endinsar un cogombre i l’Earland l’hauria pogut ficar a dins d’un púding i l’efecte hauria sigut exactament el mateix, però entre ells dos tot és sempre més complex.
Abans que es treguin els antifaços decideixo sortir de casa perquè no em vegin, em sabria greu que la Liv sabés que ho he vist tot. L’estat de silenci en què vivim permet aquestes entrades i sortides fantasma, i això que el pis és una capsa de llumins.
Quan torno a l’hora de dinar, me’ls trobo asseguts al sofà. L’Earland està jugant a la Game Boy i la Liv, en una posició invertida amb les cames enlaire, llegeix Sylvia Plath en veu alta amb la sintonia metàl·lica del Tetris de fons. Cadascú des d’una punta del sofà. «Toca-la: no s’encongirà com una pupil·la / Ti tiriri tiririn tin tin tin / aquesta raresa oviforme, clara com una llàgrima / Ti tiriri tiririn tin tin tin.»
—Ah, hola, Yngve. Ja ets aquí?
L’Earland només aixeca el cap per saludar-me tímidament.
—Com ha anat la batuda?
—Com sempre, hem estat per Hagaparken.
—I res, no?
—No.
—I vosaltres? —no em puc estar de preguntar.
—Nosaltres? Estàvem provant de fer un fill.
—Jo me’n vaig —diu l’Earland incòmode, deixant que sigui la Liv qui doni les explicacions.
—Ah... Sí?
L’Earland surt per la porta donant-me un copet a l’espatlla i s’acomiada de la Liv fent la forma d’un telèfon amb la mà.
—No sabia que... que et volies quedar embarassada...
—Bé, sí, per què no? I a l’Earland no li fa res.
—Però... ell farà de pare?
—En absolut. Jo només vull un fill, no pas una relació. I a l’Earland no li importa fer-me el favor.
—Collons, Liv, esteu fatal.
—Serà un fill de The Human League i Happy Mondays, què pot sortir malament?
—Com?
—Sí, l’hem fet escoltant cadascú la seva cançó preferida. I si cal tornar-ho a intentar ho farem amb grups diferents. El meu segon intent serà amb Primal Scream —diu la Liv tocant-se els cabells blaus rapats a l’u—. Què et sembla?
—Em sembla que ja us ho fareu...
—T’imagines: jo, embarassada?
—Doncs no, la veritat...
—Ja, ni jo.
La Liv s’agafa els mugrons per sobre la samarreta i s’estira uns pits tan menuts com les mamelles d’una cabra jove.
—Fa temps que em ve de gust ser mare i res m’ho impedeix, soc fèrtil, tinc feina i en tinc ganes. Només espero que aquestes sàpiguen fer llet.
—Seràs una bona mare.
—I tu, un bon tiet.
—Et ve de gust fer un xinès?
Li faig un petó al front i truco al xinès de baix que ens portin noodles per a dos i doble ració de pa de gamba.
1992
Barcelona
És 25 de juliol. Barcelona batega amb cor d’esportista. L’aeroport és ple de joves fibrats, amb xandalls que duen banderes cosides al pit, i que somriuen tensos als fotògrafs que els esperen a la porta d’arribades. Caminen àgils però amb molta cautela, i és que ensopegar amb un carretó metàl·lic enmig del camí seria un error fatal. Cada pas i cada gest el fan a consciència. Mesuren les distàncies, la temperatura i el vent per intentar visualitzar el salt de trampolí, la paràbola del disc, la palanca de la javelina o la gambada històrica adaptada al nou medi. I enmig de tots ells, l’Yngve, que camina fent passos erràtics per trobar la Carme entre aquests superhomes i superdones a punt de fer història.
Busca entre la multitud amuntegada a la tanca d’arribades, però no la veu. Deu estar amagada entre homes i dones que vesteixen tots iguals. Elles amb texans dues talles més grans subjectats per cinturons que els arruguen la cintura i camises amb muscleres, i ells amb uns pentinats que semblen rates acabades d’atropellar, el cabell curt al davant i una cua llarga i fina al darrere. Enmig d’aquest exèrcit de clons de Rod Stewart i Jane Fonda, l’Yngve veu un cap menut, emmarcat per una permanent considerable, que crida: «Yngve, aquí, aquí! Fes la volta.»
Quan es troben es fan una abraçada que dura minuts i per uns moments es converteixen en una columna enmig del trànsit de l’aeroport. Des del casament que no s’han tornat a veure. Tots dos fan una passa enrere i agafats de les mans s’observen atentament. Busquen els petits estralls que aquests dos anys han fet en els seus cossos: la cua de l’Yngve és més fina i llarga i els malucs i els pits de la Carme una mica més amples, però les mirades són les mateixes. D’un blau Carib la d’ell i negre pou la d’ella.
Pugen al Peugeot 205 blanc i atrotinat de la Carme i fan camí cap a l’Estadi Olímpic. La Carme té una sorpresa per l’Yngve. Avui és la cerimònia inaugural dels Jocs i ha aconseguit dues entrades per veure l’espectacle. Els últims tres mesos els ha passat cosint el vestuari de l’acte d’obertura, vestits d’onada i flama que són el motiu perquè ara tingui les puntes dels dits destrossades. A la Carme li resulta còmic ser allà amb l’Yngve, precisament ells dos, que l’únic esport que han practicat mai junts són els escacs.
La Carme porta una cistella amb formatge i embotits i una ampolla de most fred en una nevera portàtil. Al principi li sabia greu que l’Yngve no begués, la feia sentir incòmoda, sempre havia pensat que la gent que no beu és perquè amaga alguna cosa, però ara fins i tot això li agrada d’ell. De fet, si avui de sobte es posés a beure, li sembla que es decebria.
Són enmig d’un parc ple de gom a gom però tots dos tenen la sensació d’estar sols. La gent ha estès les seves tovalloles i mengen fent soroll. El terra està ple de boles de paper de plata i gots de plàstic plens de cervesa calenta. L’Yngve està assegut i la Carme estirada, amb el cap recolzat a les cames d’ell. Juguen a descriure els núvols amb presses, perquè en un segon el que era una tortuga s’ha convertit en un cavall i el cavall en una vella i la vella en una barca, i això els fa pensar que davant dels núvols aquest moment és tan etern com una roca. Amb aquest pensament es queden en silenci una bona estona, fent petits glops de most i petites mossegades de manxego i nous.
—Com està la Pruna?
—És una nena molt feliç. Ara està en la fase que donaria la vida per un globus o una pilota, tot allò que serveixi per llençar-ho pels aires és una festa per a ella.
—Tan senzill com això, eh?
—L’altre dia vam trobar una marieta i l’hi vaig posar a la mà, aquí, així, i et juro que gairebé es desmaia de felicitat. No et diré que no hi hagi moments que no em tregui de polleguera, que la posaria en una caixa i la tornaria, però després passen coses com aquesta i em recorda com de fàcil pot ser ser feliç.
—Doncs la Liv està embarassada.
—Què dius, ara? Seràs tiet!
—Això sembla, sí. Si tot va bé, d’aquí a menys de dues setmanes.
—Felicitats, home!
—Em fa il·lusió. I... el pare de la Pruna?
Es fa un silenci gros, la Carme contrau la cara i acaricia l’herba.
—No en sé res. No va tornar, o si ho va fer no em va dir res, però ara ja no hi penso. La tinc a ella, que s’assembla molt a ell, té els cabells rinxolats com ell —mentre ho diu dibuixa tirabuixons a l’aire—, i de tant en tant li poso música cubana i ella la taral·leja com si la reconegués una mica. I tu no l’has vist ballar... en això és igual que ell.
—Això està bé.
A la Carme li tremola una mica la barbeta, però abans que vagi a més recull l’escampall de brossa, s’incorpora i diu enèrgica:
—Vinga, va, som-hi, obren les portes d’aquí cinc minuts.
Les grades de l’estadi són un formiguer. A l’Yngve li agrada fixar la vista en persones minúscules a l’atzar, petites com una ungla, i imaginar-se com deu ser la seva vida. Si estan enamorades, si estan a gust amb la seva feina, si amaguen algun secret… És l’única cosa que li agrada de les masses. Quan tothom ha trobat el seu lloc, una pantalla gegant mostra el compte enrere perquè comenci l’espectacle: 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1! La gent comença a agitar els ventalls que han trobat als seus seients formant un gran mosaic papallonesc. De diferents punts de l’estadi comencen a aparèixer criatures blaves, verdes, grogues, vermelles i taronges que es mouen per l’espai formant figures que només s’aprecien des de la distància de les grades o des del sofà de casa. Amb una gran fluïdesa, els actors que saltironegen per la pista s’han col·locat formant un gran HOLA amb els cossos i la Carme, en aquest moment, li xiuxiueja a l’Yngve també un «Hola» a l’orella, que ell li torna amb un somriure.
—Va, i explica’m, què has fet aquests dos anys? A part de buscar desapareguts.
L’Yngve es rasca l’orella perquè no sap per on començar, han passat moltes coses des de l’última vegada. Li recorda a la Carme el que li va explicar un dia sobre els objectes que recol·lectava de les cases dels desapareguts. La Carme fa un esforç per recordar.
—Doncs amb l’ajuda d’un fotògraf vam fer una exposició.
—Ah sí? I de què es tractava? Un moment, un moment, mira, mira, aquests són els culpables d’aquests repelons —diu la Carme ensenyant-li les ferides que té als dits i assenyalant la pista—. Perdona, segueix, que t’he tallat.
L’escenari s’omple d’homes i dones de blau, amb unes faldilles ondulades i platejades que amb moviments rítmics imiten l’oneig del Mediterrani.
Li explica que van demanar permís a les famílies per exposar els objectes dels desapareguts acompanyats d’una fotografia del propietari, però no era una fotografia qualsevol sinó que, amb l’ajuda del fotògraf, van crear una sèrie de miralls aparentment normals que quan la gent s’hi acostava i respirava al damunt o exhalava una mica d’aire apareixia el retrat del propietari o la propietària dels objectes de manera momentània. Els desapareguts apareixien i desapareixien amb l’alè dels visitants.
Una gran estructura d’Hèrcules, d’aparença rovellada, entra a l’escenari conduïda per un ciclista que belluga l’estructura de l’heroi amb moviments robòtics, i el mar, fet d’homes d’escuma, se separa en dues columnes per deixar pas a l’heroi.
—Una cosa així, tan delicada, només se’t podria haver ocorregut a tu, oi?
—Però el més fort és que després de dos mesos d’inaugurar l’exposició va venir un home i va reconèixer un dels objectes de l’exposició. Era de la seva filla, amb qui feia anys que no es parlaven. El que no sabia, però, és que feia sis anys que estava desapareguda.
—Mmm... —La Carme segueix la història amb interès, alhora que s’estremeix només de pensar que la Pruna pogués desaparèixer.— I quin era l’objecte de la filla?
—Un atrapa-somnis.
L’home de qui parla l’Yngve és un milionari suec que es va comprometre a pagar 65.000 corones per cada objecte sempre que els propietaris anessin a casa seva a recollir el xec en mà, amb l’esperança, és clar, que un d’ells fos la seva filla. La notícia va sortir a la televisió i als diaris i gràcies a això quatre dels vint desapareguts van anar a cobrar el xec. Però cap d’ells va ser la seva filla.
La Carme pensa que la seva mare hauria pogut fer una cosa així. De fet, moltes vegades ella també havia desitjat desaparèixer per no tornar a veure-la mai més, però al final sempre s’acabava fent enrere.
Un gran vaixell amb les veles hissades entra a la pista. Avança esquivant monstres marins que tenen forma de meduses punxegudes i un inflable negre que recorda un aràcnid tou i llefiscós. Són els adversaris d’Hèrcules impedint el seu pas per les aigües del Mediterrani.
—La qüestió és que amb tot aquest enrenou l’exposició va tenir molt ressò i m’han ofert una beca de dos anys per preparar una mostra al Moderna Museet.
—Això és una gran notícia, no?
—Totalment inesperat, sí!
—Estic contenta per tu, Yngve, t’ho mereixes.
L’Yngve somriu, com si tot això no tingués res a veure amb ell. No s’han adonat que la pista s’ha convertit en un escampall de confeti humà, tots els esportistes desfilen amb les banderes dels seus països i les vestimentes locals. Els colonitzadors van agafats de la mà amb els indígenes, com si fos el primer dia d’una nova era i s’hagués fet un reset mundial de la memòria històrica. A partir d’avui tot torna a ser possible.
De cop, es fa un silenci sepulcral i tothom conté la respiració, només se sent el clec de les càmeres d’un sol ús i el parpelleig dels flaixos. La torxa olímpica va de mà en mà fins que la flama arriba al seu destí i encén la punta de la fletxa de l’arquer, que apunta a l’objectiu i des del mig de la pista dispara la fletxa amb precisió fins a arribar al punt àlgid del peveter. La fletxa provoca una gran flamarada daurada que desencadena un aplaudiment apoteòsic que travessa l’estadi, la ciutat, el país i les televisions del món sencer.
En aquest moment, només l’arquer i els artífexs de l’espectacle saben que la fletxa no ha tocat el peveter, n’hi havia prou que la fletxa li passés per sobre per recrear la il·lusió de l’enllumenat, amb un gest gràcil i senzill que amaga una complexitat que ningú pot arribar a imaginar.
1994
Barcelona
Vaig cedir a la proposta de la mare de treballar al Liceu, com quan era petita i ella em vestia amb pantalons de pana i jerseis de llana que jo no volia perquè em picaven, però que per més que protestés sabia que m’hauria d’acabar posant. Fa un parell d’anys no ho hauria fet, hauria anat de casa un amic a un altre abans que cedir a les seves ordres, però amb la Pruna és diferent. Necessito mantenir el pis i en els últims mesos els encàrrecs no m’arriben ni per pagar el lloguer.
Quan vaig trucar a la mare, amb un fil de veu, per dir-li que acceptava la feina, em vaig alegrar de no haver-ho fet cara a cara. Només de sentir-la ja podia veure com s’estarrufava com un paó blanc desplegant les seves plomes mentre em deia «Veuré què hi puc fer, reina, deixa que la marona faci unes trucades». Quan la mare se sent poderosa es tracta a si mateixa en tercera persona, cosa que m’enerva tant que em començo a mossegar els llavis fins que se’m tornen liles. D’acord, mama. Gràcies. La Pruna et saluda. Ah... Sí, sí, molt bé, digue-li hola de part meva, també.
Fa dues setmanes que he començat a treballar a la sastreria del Liceu. D’òpera en sé tant com d’ocells tropicals, però a l’entrevista, no sé si perquè la mare és qui és o si ho deien de debò, em van dir que l’únic que els importava era que sabés cosir bé i ràpid. «A més a més, pensa que t’agradi o no n’acabaràs aprenent, especialment perquè alguns dies et tocarà treballar en funció, i potser, amb una mica de sort, t’acaba agradant i tot. T’interessa la feina, doncs?»
Estem preparant Matías, el pintor de Paul Hindemith, sobre un pintor que lluita per expressar el clima de la reforma protestant, o almenys això és el que m’ha semblat entendre entre els sospirs estressats de les planxes i les màquines de cosir, entrant jaquetes i escurçant pantalons a tota velocitat perquè tot estigui a punt per a les proves de vestuari.
Falten tres setmanes per a l’estrena. El cap de sastreria em diu que jo seré l’encarregada de fer les proves de vestuari. A ningú li agrada fer-les perquè són un moment incòmode i delicat. És demanar als divos del bel canto que es despullin davant teu i dir-los que no els corda la cremallera o que, segons la reinterpretació del figurinista de torn, s’hauran de posar una disfressa de cíborg asexuat.
El primer cantant a fer les proves és el prestigiós Ian Schrott. Dins el meu cap és un senyor panxut, amb la caixa toràcica d’una balena i els dits encara oliosos de menjar aletes de pollastre amb les mans, perquè aquesta és la idea que jo tinc dels cantants d’òpera. Inspiro fort abans d’entrar i em repeteixo per dins que aquesta és la meva oportunitat de demostrar a l’equip que valc per mi mateixa i que no soc aquí per ser la filla de la meva mare.
Entro a la sala de proves amb la cinta mètrica penjada al coll i el kit de costura a la mà. Un home que sembla un actor sortit d’una pel·lícula d’acció m’espera encaixonat en una butaca petita de vellut vermell que encara el fa semblar més gran del que és en realitat. L’Ian Schrott llegeix el diari i mastega xiclet. Quan em veu, s’aixeca amb una agilitat atlètica i em fa dos petons que m’embolcallen en una aura d’aftershave. «Vós sos la de vestuario, ¿no?» Assenteixo perplexa davant d’aquest Adonis amb texans cenyits i una camisa tan arrapada que es percep el patiment dels botons per no cedir davant dels pectorals.
Sense necessitat de demanar-l’hi, l’Ian es treu la roba sense complexos fins a quedar-se amb uns eslips blancs Calvin Klein i els braços fent nansa amb un posat de superheroi. Dissimuladament s’acaricia els abdominals, durs com la closca d’una tortuga, i em diu que prengui les mesures que necessiti, però li dic que no farà falta, perquè el seu vestit és una bata folgada de pintor que no hauria de portar-nos gaires problemes. Noto la decepció en el seu rostre. Mentre li faig la vora, puc notar com endureix els bessons perquè jo ho vegi. I no és que no m’atregui, perquè és difícil no fixar-se en un home com ell, tot i que la seva vanitat m’avorreix.
Quan acabem les proves, em pregunta com em dic. «Carmen! Il mito de la donna universale, la femme fatale! Chi può scapare di lei?» Tot i ser uruguaià, l’italià li escau i, com que ho sap i a més el parla molt bé per exigències de la professió, se’l veu còmode parlotejant en la llengua dels artistes renaixentistes, com una estàtua masculina d’un jardí de la Villa Borghese que de sobte ha cobrat vida i ha de recuperar el temps perdut.
Abans d’anar-me’n, l’Ian em demana que em posi davant del mirall per fer-me un truc de màgia, i encara que vaig sobrepassada de feina no li sé dir que no. Es posa darrere meu i amb un moviment que es veu estudiat m’acaricia l’orella per darrere i d’entre els dits fa lliscar una targeta de presentació amb el seu nom, professió i telèfon sorgida del no-res. Me la posa a la mà i diu: «Chiamami, bella.» Li agafo la targeta per educació i li dono les gràcies amb un fals somriure.
Durant les setmanes que venen, l’Ian s’esforça per fer-se trobadís entre els passadissos del Liceu. M’ha regalat dos CD seus on interpreta Les noces de Fígaro i Don Giovanni, perquè la seva especialitat són els personatges mozartians, em diu. Una d’aquestes tardes, després d’acabar el meu torn, em ve a buscar a la sortida de la sastreria i m’arrossega fins a la sala d’assajos, perquè em quedi a veure’l assajar a l’antepiano. I és en aquest moment, quan s’oblida del seu cos i tot ell es fa veu fins al punt de transformar la seva força física en un torpede de notes que li surten disparades de la boca i reboten per tota la sala, que començo a mirar-me’l amb uns altres ulls. Quan deixa de cantar, la sala sembla morta, només queda el cadàver d’un piano i els esquelets d’unes quantes cadires escampades per l’espai. Quan tothom se’n va, l’Ian se m’acosta i em pica l’ullet. Els dies que venen, passa sovint per la sastreria amb l’excusa que ha de parlar amb mi perquè necessita unes plantilles especials o perquè li pica la perruca. I encara que tothom està al corrent del seu joc, el cap de sastreria posa els ulls en blanc cada vegada i em dona permís per anar-hi perquè ell és el protagonista i als protagonistes se’ls permeten aquesta mena d’excentricitats.
Uns dies després de l’estrena, i quan ja falta poc perquè l’Ian se’n vagi de Barcelona, m’enxampa pel passadís i sense donar-me opció de dir que no, em deixa anar: «Esta noche a las diez a la salida del Liceu», i em fa un pessic a la galta entre paternalista i seductor que em deixa sense temps per replicar, perquè quan vull contestar-li que no puc ja ha desaparegut.
Em passa a recollir a la sortida del Liceu vestit amb una jaqueta de cuir negre i amb una BMW platejada. Tot i ser jo la local, no tinc cap dubte que serà ell qui portarà la batuta de la vetllada. Amb una postura aerodinàmica, volem Rambles avall fins que arribem a Colom i girem a l’esquerra, prem el gas pel passeig d’Isabel II, i quan som davant del 7 Portes fa una frenada que fa aparcar la moto d’una derrapada.
El maître, que el reconeix de seguida, ens guia cap a una de les taules més exclusives del restaurant, i no passen ni dos minuts que ja tenim una ampolla de cava en una glaçonera, sense haver-la demanat. Tampoc ens cal mirar la carta, perquè la taula es comença a omplir de gambes, calamars a la romana, navalles, cloïsses i més plats que l’Ian fa desaparèixer l’un darrere l’altre com en un truc de màgia dels seus. Quan em parla, ho fa posant la seva mà sobre la meva, i cada vegada que pronuncia el meu nom hi afegeix una «N» al final, convertint-me contra la meva voluntat en la Carmen de Bizet. Es veu d’una hora lluny que l’Ian actua tant a dins com a fora de l’escenari.
M’explica anècdotes sobre l’òpera que intueixo que formen part del guió que fa servir en totes les seves primeres cites. «¿Sabés por qué en la ducha cualquiera se puede sentir un buen cantante de ópera? Pues porque las baldosas forman una caja de resonancia increíble que provoca que las ondas sonoras reboten en las paredes. Por eso, bajo el agua la intensidad del sonido augmenta y nuestra voz parece mucho más potente. Buenísimo, ¿no?» I després d’això, es posa una mica més seriós, s’aclareix la veu de baríton i amb una entonació que es nota assajada em diu: «¿Qué te parece si te canto la habanera de Carmen en la ducha?» Decideixo que la nit faci el seu curs, no pas perquè l’Ian m’hagi seduït amb els seus encants de mascle alfa sinó perquè aquesta nit em ve de gust ficar-me al llit amb algú i m’és força igual amb qui. De fet, qualsevol dels de la taula del costat em serviria, però l’Ian almenys s’hi ha esforçat i decideixo oferir-me a ell com un premi a la seva perseverança. M’aixeco per anar al lavabo i truco a la cangur. Aprofito per pintar-me els llavis d’un vermell totxo que fa joc amb el vestit, i així que torno a la taula l’Ian em mira fixament i em diu en un italià forçat: «Sei bellissima, Carmen.»
Sense preguntar-me si vull postres o no, m’agafa la mà per ajudar-me a aixecar de la cadira, em posa l’abric i sortim del restaurant amb la lleugeresa de la gent que va escampant diners pel món com si fossin pètals de roses. El maître li dedica una reverència a l’Ian i li diu: «Espero volver a verle pronto, señor Schrott.»
Casa de l’Ian és la suite del Palace. M’havia promès que demanaríem maduixes sucades amb xocolata Godiva al servei d’habitació, però així que travessem el llindar de la porta l’Ian m’arramba contra la paret i m’aixeca com una pesa de gimnàs. Amb els seus braços musculats, em comença a fer petons per tot el coll i a mossegar-me els lòbuls de les orelles alhora que em descorda els sostenidors amb una mà amb la tècnica d’un professional. I tal com m’havia promès, em porta en braços a la dutxa i sota la cascada d’aigua em canta l’havanera de Carmen amb el seu membre dur pressionant-me contra les natges. En el moment àlgid de l’ària, l’Ian m’entafora la cara entre els pits i es posa a cantar a ple pulmó per posar a prova l’acústica del meu cos, i just en aquest moment em penetra amb la força de tots els personatges que ha interpretat a l’escenari i que ara el posseeixen fins a convertir-se en el rei dels reis: Fígaro, Don Giovanni, Timur, Colline, Roucher, Sparafucile, Ramfis... tots alhora! I a cada sacsejada la veu se li enfila més i més fins a arribar a una nota final que, per la potència amb què sona i l’estona que és capaç de sostenir-la, sé que només pot ser el seu llegendari do de pit.
Ens llevem d’hora perquè l’Schrott ha d’agafar un avió cap a París. M’ha demanat que l’acompanyi perquè vol passar fins a l’últim moment amb mi. Sembla estranyament sincer quan diu que el vagi a veure a París i que així que pugui tornarà a Barcelona a buscar-me. No em deixa anar de la mà en cap moment i això em desconcerta, perquè no entenc si tot plegat forma part del seu xou de seducció o de veritat s’ha enamorat.
Després d’acomiadar-nos amb un llistat inacabable de promeses per part seva, busco la sortida. Als dos bars de l’aeroport, hi ha una rotllana de gent aplegada al voltant dels televisors. El cambrer apuja el volum i sento la dona del meu costat que diu: «No pot ser, tot just ahir érem allà.» La periodista que parla a càmera té trossets de cendra als cabells: «De res ha servit la gran cortina d’acer que actuava de tallafocs i que aquest matí ha caigut sobre l’escenari del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Un informe recent alertava sobre les deficiències en la creació de zones de seguretat amb la finalitat d’aïllar el foc en cas d’incendi, també avisava del perill que hi hagués un taller de fusteria a sota de la platea. Les flames s’han propagat ràpidament per sobre el sostre, que com que era de fusta s’ha desprès sobre el pati de butaques. El personal tècnic i un grup de col·legials, aproximadament unes cent persones, han hagut de ser evacuats. Els esforços d’un gran nombre de bombers han resultat inútils davant de les flames. Una densa fumarada cobreix el cel de Barcelona i milers de persones han acudit a les Rambles per veure com una de les òperes més importants del món està quedant reduïda a cendres.»
Бесплатный фрагмент закончился.
