Читать книгу: «Nunc dimittis»

ANTONI FERRANDO FRANCÉS, APUNT BIOGRÀFIC I TRAJECTÒRIA FILOLÒGICA

per Mireia Ferrando Simón

NOTA PRÈVIA

Les pàgines següents aporten un retrat de la trajectòria intel·lectual i humana d’Antoni Ferrando, amb un brevíssim perfil biogràfic i un recull de la seua vasta producció bibliogràfica. Són pàgines que vaig acceptar de confegir amb una il·lusió lògica, però també amb unes reserves inicials que han anat prenent cos a mesura que he anat per feina; m’he mogut en la tensió entre l’ànim d’una tossuda exhaustivitat i la consciència d’una resignada però necessària limitació. Ara i adés m’ha envaït la sensació de no fer-li justícia.

El perfil biogràfic ofereix una visió panoràmica de la seua trajectòria vital, tot posant l’èmfasi en el vessant acadèmic i investigador, però també atenent la seua faceta de mestre i la dedicació cultural en favor del país. L’apartat bibliogràfic ordena de manera cronològica una àmplia tria de la seua producció en forma de llibres, edicions, capítols de llibre, articles d’investigació, pròlegs, ressenyes i altres treballs de caire divulgatiu, fruït d’una capacitat de treball extraordinària. Confie que aquest recull siga una mostra suficientment rica i representativa de tota una tasca callada de moltes hores al dia, de moltes hores a l’any i de moltes hores durant molts anys dedicades sense descans i en cos i ànima a la filologia catalana. Potser en una altra ocasió caldrà abordar l’estudi i la descripció d’una obra tan sòlida i encara lluny d’esgotar-se; de valorar-la, doncs, en la seua global importància.

D’Antoni Ferrando, és aquesta la contribució més coneguda: el dens full de serveis prestats a la Universitat de València i la vàlua científica dels seus treballs, concebuts amb «rigor, precisió, lucidesa i sobrietat», mots que Manuel Sanchis Guarner emprà en el pròleg de Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980). En efecte, una curiositat intel·lectual inesgotable l’ha dut a escriure centenars i centenars de papers sobre temes variats i, de vegades, sensibles, amb la perspectiva diacrònica sempre a punt i des d’un tarannà moderat, refractari a l’abstracció i obert a la crítica i a l’autocrítica. Ara bé, limitar-se a reconèixer aquesta reeixida contribució al coneixement científic de la filologia catalana em sembla que és traçar un perfil inexacte i parcial de la seua figura. Perquè una dedicació tan absorbent a l’estudi no s’entén, ni s’explica, sense una filosofia al darrere.

Crec no equivocar-me si afirme que el motor de tot el seu treball és un ferm compromís cívic i ètic. D’ací, la disponibilitat humana extraordinària que el caracteritza i, d’ací també, l’íntim sentit del deure moral que li ha fet transcendir els marges universitaris. La seua no és sols una trajectòria de transcendència acadèmica, sinó també social, en favor de la dignitat col·lectiva i l’anhelada normalitat cultural del País Valencià.

Ferrando és un mestre generós, intel·lectualment i humana: descobridor de vocacions, esperonador d’interessos, incitador de descobertes, multiplicador d’in vestigacions, aplanador de terrenys, forjador de camins, impulsor d’iniciatives, artífex d’encerts... Són molts, i de moltes generacions, els que han begut d’aquest mestratge discret, afable i tenaç i avui n’aprofiten els fruïts. Sempre ha estat aquest el seu impuls primer: posar la seua saviesa al servei d’altri i, amb això, al servei de la dignificació científica i social de la llengua i del país. Un impuls que explica també que, sent com és essencialment modest, s’haja exposat a assumir diversos càrrecs acadèmics i institucionals, amb honestedat i en circumstàncies sovint ben poc grates. Perquè el compromís col·lectiu, l’ànim de conciliació i de superació de conflictes pesa més que el greuge individual. I és aqueixa barreja tan clarivident com genuïna de sentit pràctic i mirada llarga la que el determina a perseverar, convençut que la història fa sempre el seu camí.

Ferrando ha participat de moments excepcionals de la història recent del País Valencià, i no com a mer espectador. En les pàgines següents, he procurat adoptar una mirada objectiva i purament descriptiva de la seua trajectòria, perquè sé que és la que a ell menys l’incomodarà. Però la llibertat autorial m’empara en aquest text liminar. Em permet preguntar-me, doncs, si tants poden dir-ho, avui, tot això. Ja és hora de reconèixer una tasca insubstituïble, ingent i silenciosa. Que ell no ho demane no vol dir que no ho meresca.

No em puc estar de reservar aquestes línies finals a l’agraïment pel seu exemple, tan digne i tan humà, que certs dies tant em costa de comprendre i d’acceptar: és un dels màxims privilegis que tinc en la vida, si no el màxim.

APROXIMACIÓ BIOGRÀFICA

Antoni Ferrando Francés naix a Benicolet (Vall d’Albaida), el 9 de setembre de 1947. És el primer dels cinc fills d’Antoni Ferrando Prats, agricultor, natural de Benicolet, i d’Anna Francés Martínez, dedicada, com era habitual en l’època, a les feines domèstiques, originària de la Pobla del Duc, vila situada a uns 10 km de Benicolet. La seua infantesa transcorre a cavall entre el poble on viuen els pares i el poble on viuen els avis materns, Josep i Adelina, a la Pobla, on acaba els estudis d’educació primària i es prepara per a examinar-se, per lliure, dels tres primers anys de batxillerat. Ha evocat diferents records d’aquells anys, especialment en relació amb el seu avi, en un escrit recent, «Josep Francés Pastor, alcalde (1920-1923) i regidor (1934-1936) de la Pobla. Notes històriques i records personals del seu net» (2018). L’any 1961 es trasllada a Xàtiva per a cursar estudis de batxillerat a l’Institut Josep de Ribera.

Les seues vivències d’adolescència van lligades sobretot a Xàtiva, però no deixa d’acudir indistintament a Benicolet i la Pobla els caps de setmana i durant les vacances. En el llibre 75 Aniversari de la creació de l’Institut de Batxillerat Josep de Ribera (2009), el mateix Antoni Ferrando ha deixat escrits uns «Records dels meus anys a Xàtiva (1961-1965)». Els quatre anys a Xàtiva (1961-1965) són per a ell una etapa de formació, però també de canvis ideològics. Recorda amb estima o respecte alguns dels seus professors, com Josep Lluís Bausset, Àngel Lacalle, Rafel Pérez Contel, Manuel Balasch, Antoni Igual i Úbeda, José Guerri, Luis Ballester Segura, María Àngels Belda, Antonio Delgado, etc. Es distancia paulatinament dels valors dominants durant el franquisme i pren consciència de la seua condició de valencianoparlant. En aquests «Records» confessa que començà a redactar una gramàtica de la «llengua valenciana», llengua que mai havia vist escrita. La lectura d’un opuscle amb les cançons de Raimon, els contactes amb els seus familiars de Barcelona i l’accés a alguns números de Serra d’Or el fan adonar-se ben prompte que valencià i català són una mateixa llengua. El manual Historia de la literatura española, d’Ángel Lacalle, li permet conèixer l’existència d’altres literatures no castellanes d’Espanya i unes breus notícies sobre els seus literats més famosos. I és així com pren consciència que té una llengua pròpia que, a més, ha donat figures tan excelses com Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer i Teodor Llorente. A partir de llavors, procura formar-se i informar-se sobre el valencià per mitjà de l’adquisició de llibres. Gràcies als consells de Josep Lluís Bausset, el seu professor de Química, adquireix, amb uns pocs estalvis, els primers llibres en valencià: la Gramàtica valenciana i Parleu bé (1957), de Carles Salvador; l’Antologia poètica (1958), de Teodor Llorente, a cura de Carles Salvador; el Vocabulari valencià-castellà (1960), de Francesc Ferrer Pastor, i les Biografies dels reis de València (1957), de mossén Frederic Moscardó, editades per Sicània.

Seduït pel carisma del papa Joan XXIII (1958-1963), s’identifica ben prompte amb els ideals del concili II del Vaticà i, el 1963, publica, en castellà, en la revista de l’institut, el primer article de la seua vida, centrat precisament en les aportacions renovadores del concili. Assabentat de la campanya Més de 20.000 valencians demanen l’ús del valencià en els actes religiosos, també envia a títol individual una carta a l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, en el sentit de la campanya, tot invocant l’exemple de sant Vicent Ferrer. L’arquebisbe li va retraure la contradicció entre la reivindicació del valencià per a la litúrgia i el fet que hagués redactat la carta en castellà. Quan aquesta resposta inesperada arribà a casa, el pare el va bonegar per la gosadia i, atemorit, el jove va esgarrar-la, en una precipitada decisió que amb el temps ha lamentat sempre. Més tard, entrarà en contacte amb la comunitat ecumènica de Taizé, un dels fundadors de la qual, Robert Giscard, solia passar llargues temporades a l’ermita de la Consolació, de Llutxent, amb don Alfons Roig, tots dos bons amics de casa.

Acabat el batxillerat amb menció honorífica, es matricula a la Universitat de València per a cursar la llicenciatura en Filosofia i Lletres (1965-1970). Encara que la seua gran vocació era ja la història, decideix optar per l’especialitat de Llengües Modernes (anglès i francès). Practicar-les era bon pretext davant el seus pares per a justificar les estades de cada estiu, sempre realitzant treballs per a pagar-se-les, en diferents països d’Europa, sobretot a França i Anglaterra. Foren anys de grans transformacions culturals que li van deixar un gran impacte: el Maig francés de 1968, la repressió soviètica contra Txecoslovàquia, la guerra de Vietnam, la independència de molts països d’Àfrica, els moviments d’alliberament de la joventut i del tercer món, l’assassinat de Martin Luther King, la irrupció dels Beatles, etc. El pentinat amb ratlla al costat amb què havia entrat a l’institut s’havia transformat ja en el mític tupé de moda.

Malgrat l’especialització, a les aules universitàries del carrer de la Nau rep una formació en cultura general de la mà de professors tan competents com Miquel Dolç, Emili Giralt, Joan Reglà, Antonio Ubieto, Francisco Sánchez Castañer, Francesc Carreres de Calatayud, Josep Espasa o Fernando Cubells. És en aquest període quan coneix Manuel Sanchis Guarner, que li imparteix classes reglades de Lingüística General i el curs monogràfic voluntari de Lingüística Valenciana. Es forma amb ell en el mètode de «Paraules i coses», que adopta per a redactar el seu primer treball en valencià, «El conreu de la pansa a la vall d’Albaida» (1968), conreu que coneixia de primera mà i que, recuperat entre els materials universitaris oblidats, ha editat el 2010. També rep classes de professors molt joves com Jenaro Talens i Manuel A. Conejero. És sota la direcció d’aquest darrer que feu la tesi de llicenciatura sobre un autor llatinoamericà: Aproximación a la obra de Juan Rulfo (1971), autor de qui admirava profundament l’estil.

Ja llicenciat, s’inclina per l’anglès i decideix perfeccionar la pràctica de la llengua a Anglaterra el 1970-1971, on imparteix classes d’espanyol a la Liverpool Collegiate School. Després es trasllada a Bilbao (1971-1972) per a impartir classes d’anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes i a l’Escola d’Idiomes de la Universitat de Deusto. La superació d’un concurs al cos de professors numeraris d’Universitats Laborals (1972) el dugué a impartir anglès en Formació professional a la Universitat Laboral Francisco Franco, de Tarragona (1972-1974), un dels centres més dinàmics d’aquesta xarxa d’«universitats laborals» que el règim franquista, llavors ja en estat de descomposició, havia creat. En conserva tan bon record que encara avui se sol reunir, indistintament a Barcelona o a València, amb alguns dels seus millors alumnes catalans, que el reconegueren per un programa a TV3 després de molts anys de pèrdua del contacte. La sorpresa fou haver-lo vist presentat com a catedràtic de Filologia Catalana i no com a professor d’anglès. Per tal de reprendre el contacte amb la Universitat de València, demanà el trasllat a la Universitat Laboral de Xest (València), on impartí anglès en educació primària. Havent obtingut una càtedra d’anglès d’ensenyament mitjà, n’exerceix la docència successivament als instituts d’Ontinyent, Catarroja i Isabel de Villena, de València (1974-1982). Completava així una rica experiència docent en els més diversos nivells educatius no universitaris.

Una de les primeres iniciatives que adopta en tornar a València, l’octubre del mateix 1974, és posar-se en contacte amb Sanchis Guarner, amb el propòsit que li dirigís la tesi doctoral. N’havia guardat un bon record pel seu mestratge i perquè el professor Sanchis Guarner li havia manifestat que tenia vincles familiars amb la Pobla del Duc, que solia visitar de jovenet. Molt després s’assabentarà que el seu avi Josep Francés fou el darrer alcalde de la Pobla del règim de la Restauració, gràcies al suport del Partit Liberal local dels Guarner. Aprofitant el 500 aniversari de l’edició de les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria (València, 1474), Sanchis Guarner li proposa estudiar i editar tota la rica literatura de certamen valenciana, treball que Antoni Ferrando va coronar amb la lectura de la tesi Els certàmens poètics valencians dels segles XIV al XVII (1976), davant un tribunal presidit per Martí de Riquer que també comptà amb la presència d’Antoni Maria Badia i Margarit i de Joan Oleza. La tesi, editada el 1983, obtingué el premi extraordinari de Doctorat (1977) i el premi Milà i Fontanals de l’Institut d’Estudis Catalans.

Aquesta fou la primera tesi dirigida per Sanchis Guarner, que el mateix 1976 havia obtingut l’agregació de Lingüística Valenciana i havia creat el departament homònim. És, per tant, la primera tesi presentada al si del Departament i, també, la primera escrita en valencià a la Facultat de Filosofia i Lletres. Davant de la negativa de la cap administrativa de la Facultat a inscriure-la perquè estava escrita en valencià, calgué afegir-hi una portada en castellà.

Sanchis contractà el seu deixeble com a adjunt interí de l’etapa inicial del Departament (1977-1982). Des de llavors, s’ha encarregat d’impartir Història de la Llengua Catalana i Edició de Textos. El 1978, en constituir-se l’Institut de Filologia Valenciana, Sanchis el proposà com un dels primers deu membres. És sota el segell de l’IFV que publica els seus dos primers llibres: Narcís Vinyoles i la seua obra (1978) i Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980), tots dos prologats pel fundador de l’Institut, i l’últim guardonat amb el Premi de la Crítica del País Valencià, en la modalitat d’assaig (1981) i amb el Premi Vicent Boix, de l’Ajuntament de Xàtiva. En el context de l’anomenada Batalla de València, aquest darrer títol, potser el més emblemàtic de tots els que havien abordat el tema, aspirava, des dels testimoniatges documentals en tots els sentits, a contribuir a l’aclariment desapassionat de la qüestió identitària i onomàstica valenciana.

Sanchis Guarner mor el 16 de desembre 1981, tres mesos després de la seua jubilació, sense poder veure assegurada la plaça de professor agregat que havia deixat vacant, a la qual optava Antoni Ferrando per insistència del mateix Sanchis. També hi optava un candidat gallec, afavorit per l’Acadèmia de Cultura Valenciana, amb el propòsit d’introduir el secessionisme lingüístic a la Universitat de València. Amb aquest objectiu, el Ministeri d’Educació havia substituït Sanchis Guarner com a president del tribunal –proposat per la Universitat– per Julián San Valero, president de la secessionista Acadèmia de Cultura Valenciana, i n’havia exclòs com a vocals els catedràtics de Filologia Catalana. La professionalització i la normalització universitària de la Filologia Catalana a València no estava ni molt menys assegurada i les maniobres polítiques i ingerències en l’àmbit científic eren constants. Davant la incertesa del resultat, des d’Acció Cultural del País Valencià s’intentà convèncer Germà Colón perquè s’incorporés a la Universitat de València. Després de diversos recursos, el concurs se celebrà el gener de 1983, dos mesos després de l’històric triomf de Felipe González a les eleccions estatals del 28 d’octubre de 1982. A pesar de tant d’entrebanc, Antoni Ferrando estava determinat a guanyar el concurs-oposició, al qual va presentar com a lliçó escollida una Caracterització lingüística del ‘Curial’. I no sols reeixí a guanyar-lo, sinó que ho feu per unanimitat dels cinc membres del tribunal, incloent-hi Julián San Valero, admirat de la defensa de la valencianitat lingüística del Curial. Ferrando, que feia ben poc havia complit els 35 anys, esdevingué així un dels catedràtics més joves de l’Estat. No fou possible destruir el llegat científic del seu mestre.

El mateix any 1983 es fa càrrec de la direcció del Departament de Lingüística Valenciana, que el 1985 es reconvertí en Filologia Catalana i amb això també la denominació de la càtedra. Durant els nou anys de direcció del Departament (1983-1992), s’aconsegueix no sols l’homologació sota el nom genèric de Filologia Catalana de les diferents denominacions i titulacions que se n’ocupen, sinó la reconversió de la subsecció de Filologia Valenciana (dins de la secció de Filologia Hispànica), amb només tres assignatures d’especialitat, en la llicenciatura de Filologia Catalana. El reconeixement de l’especialitat va permetre una considerable ampliació del professorat del Departament.

Un dels propòsits que es marcà com a director fou propiciar la incorporació del professorat especialitzat en les diverses assignatures de la flamant llicenciatura i potenciar la col·laboració entre les tres universitats valencianes amb estudis de filologia catalana. Entre les iniciatives que mereixen ser destacades en aquest darrer sentit, cal citar l’organització de diverses trobades i congressos de llengua i literatura catalanes, com ara el II Congrés Internacional de la Llengua catalana (1986), celebrat, pel que fa a l’àrea d’Història de la Llengua, a la ciutat de València, i el IX Col·loqui Internacional de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, celebrat a Alacant-Elx (1991), així com els cicles de conferències al voltant de l’Any Tirant lo Blanc (1990) i el 50 aniversari de les Normes de Castelló (1992). En el cas del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, convencé la comissió organitzadora perquè l’acte de cloenda se celebrés al monestir de Poblet, junt a la tomba de Jaume I, un punt de trobada entre totes les terres de llengua catalana –per bé que un conegut periodista català, Pere Barnils, ho presentà com el resultat d’un imaginat pugilat entre Poblet i Montserrat. Ferrando s’encarregà de curar el voluminós volum de les actes de les sessions valencianes del Congrés, dedicades a història de la llengua.

Cal dir que també va proposar per a doctorats honoris causa Francesc de Borja Moll, Germà Colón i Joan Coromines (que declinà per raons de treball). Posteriorment ha apadrinat altres doctors honoris causa com Antoni Maria Badia i Margarit, Joan Veny, Joseph Gulsoy i Josep Massot. El nostre filòleg ha sintetitzat la seua trajectòria com a director del Departament a «Records dels meus anys de director del Departament de Filologia Catalana (1983-1992)», publicat pel Departament el 2018.

En qualitat de catedràtic degà entre el professorat numerari de Filologia Catalana de les universitats valencianes, Antoni Ferrando ha participat com a president de tribunal en nombrosos concursos d’accés a càtedres i titularitats de Filologia Catalana de les facultats i escoles de Magisteri de les tres universitats valencianes i, encara, de les de Catalunya, Mallorca i la Catalunya del Nord. També presidí diversos tribunals de càtedres d’institut de batxillerat de Valencià: Llengua i Literatura. En el cas de la Universitat de València, mentre va ser director del Departament, s’aconseguí la incorporació com a catedràtics d’Albert Hauf i de Joan Fuster, a qui va convèncer perquè enllestís una tesi doctoral, sota la seua direcció, com a via pràctica per a integrar-lo i evitar els entrebancs que se li posaven per a ser nomenat catedràtic extraordinari. Una de les seues grans preocupacions era, i sempre ha estat, reconèixer institucionalment i acadèmicament les grans figures que han contribuït a dignificar la llengua dels valencians. Una bona prova d’això són els nombrosos estudis o edicions que ha dedicat a il·lustres filòlegs i literats valencians, catalans i balears (Sanchis, Fuster, Colón, Giner, Valor, Ferrer Pastor, Badia, Moll, Coromines, Veny, Carbonell, etc.); i, també, els que ha induït a fer, perquè, en el camp de la filologia catalana, són molts els treballs que tenen l’origen en la seua tasca com a mestre, constantment incitant a la recerca i suggerint l’estudi de temes concrets. Ha dirigit 20 tesis doctorals.

També es va encarregar de posar en funcionament efectiu l’IFV, que va dirigir ell mateix de 1983 a 1986 i de 1992 a 1995, mentre que en l’interval de 1986 a 1992 ajudà Joan Fuster en la direcció. Amb el propòsit de dinamitzar la recerca i les publicacions, l’any 1986 funda la revista Caplletra (1986), de la qual és director durant quinze anys (1986-2001), i bateja la sèrie de monografies d’investigació que publica l’IFV amb el nom «Biblioteca Sanchis Guarner». Aquesta col·lecció ha permès la publicació de les recerques de nombrosos investigadors valencians, alternades amb les d’altres filòlegs de diverses procedències geogràfiques i disciplinàries. L’any 1995 s’aconsegueix la transformació de l’IFV en Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) de les tres universitats valencianes amb estudis de Filologia Catalana, del qual va ser també el primer director (1995-2001). En aquesta nova etapa, promou el simposi interuniversitari sobre el sisè centenari del naixement d’Ausiàs March (1997), quan encara no se sabia que l’il·lustre poeta valencià havia nascut el 1400, i prepara, amb Miquel Nicolás, el Col·loqui Internacional sobre «La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina», celebrat a València (2002), en col·laboració amb el Grup d’Història de la Llengua de la Universitat de Girona.

Mentre fou director del Departament i de l’IFV/IIFV, Antoni Ferrando afavorí la col·laboració amb la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans –de la qual era membre numerari des del 1985– i s’hi involucrà en les comissions sobre l’estàndard lèxic i sobre lexicografia. També col·laborà amb les institucions públiques valencianes (Generalitat, diputacions, ajuntaments) en matèria d’onomàstica, llenguatge administratiu, llibres de text, mitjans de comunicació i cursos de formació de professorat, entre altres activitats. I hagué de redactar nombroses declaracions públiques en defensa dels criteris científics de la Universitat.

És membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2001), on ha presidit la Secció de Gramàtica i a hores d’ara la Secció de Lexicografia i Gramàtica i on s’ha implicat en els treballs de quasi totes les seccions i comissions, especialment en la de Textos Religiosos. Hagué de fer d’interlocutor amb els màxims representants de la Generalitat Valenciana, la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans en les converses per a constituir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, iniciativa dels presidents Eduardo Zaplana i Jordi Pujol, amb l’aval del PSPV-PSOE i el PSC. El PSPV no havia gosat reconèixer per llei l’autoritat de l’IIFV en matèria de normativa més enllà d’algunes disposicions de rang menor.

Pertany a l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, de la qual ha estat president (2012-2018) i, amb anterioritat, vocal; a la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, de la qual és «miembro de honor», i al Consell Científic Internacional de l’Institut Virtual de Traducció de la Universitat d’Alacant, en la creació del qual va participar. És, així mateix, membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, de Barcelona, membre de la Fundació Huguet, de Castelló, i membre de l’Associació de Cronistes del Regne de València.

També és o ha estat membre del consell de redacció o del comitè científic o assessor de revistes com Caplletra, Afers, Catalan Review, Medioevi, Anuari de la Societat Valenciana de Psicologia, Llengua i Literatura catalanes, Quaderns de Filologia i Revista de l’Alguer, entre altres, i de nombrosos congressos nacionals i internacionals. Des del 1987 és codirector de la col·lecció «Biblioteca Lingüística Catalana», de la Universitat de València. Ha format part de nombrosos jurats literaris (Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Premi de les Lletres del País Valencià, Premis Octubre, Premis Bromera, Premi Sanchis Guarner de la Diputació de València, Premi Internacional Ramon Llull de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Premio Nacional de Literatura, Premi Pompeu Fabra de l’IEC, Premis de la Crítica de l’IIFV, etc.).

La seua trajectòria investigadora, extensa i sostinguda en el temps, gira al voltant de la història de la llengua i de la cultura i l’edició de textos. Compta amb 8 quinquennis docents i 6 sexennis investigadors i, en jubilar-se (2018), ha estat nomenat catedràtic emèrit de la Universitat de València. Ha estat investigador principal o col·laborador de diversos projectes de recerca del Govern d’Espanya i de la Generalitat Valenciana, com ara Constitució d’un corpus lingüístic per a una descripció integral del valencià; La lengua de la Cancillería Real de la Corona de Aragón (1291-1516); La formación cultural en la Corona de Aragón; La cultura literaria medieval y moderna en la tradición manuscrita e impresa; Estudio, edición, traducción y digitalización de corpus documentales y literarios referidos a la historia de la Corona de Aragón medieval; Gramática del catalán antiguo i Gramática del catalán moderno.

Ha estat membre i president de la Comissió d’Experts de l’Àrea de Filologia de l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA) (1998-2001) i membre de la Comissió de l’Avaluació de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), de la Generalitat de Catalunya (2008-2009). Ha estat convidat en estades de recerca o com a conferenciant en diverses universitats de dins i fora de l’àmbit lingüístic català, especialment a França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra i els Estats Units d’Amèrica.

Ha format part del comitè organitzador i del comitè científic de nombrosos congressos nacionals i internacionals i ha coordinat també un bon nombre de números monogràfics de revistes dedicats a temes de la seua especialitat. Dirigí el I i el II Encontre Internacional «Curial e Güelfa», celebrats a la Universitat Menéndez Pelayo, de Santanter (2007), i a la Seu Universitària de la Nucia, de la Universitat d’Alacant (2008). Coordinà un impressionant volum d’ Estudis lingüístics i culturals sobre ‘Curial e Güelfa’, novel·la anònima cavalleresca del segle XV en llengua catalana (2012), que ha posat les bases científiques per a una millor comprensió de la llengua i el context cultural d’aquesta extraordinària novel·la.

Ha participat, sota diversos formats, en diferents debats científics sobre temes controvertits com ara són les teories sobre la formació dels dialectes catalans i, en concret, del valencià; la influència del romanç andalusí en el català de València; la gènesi i l’ stemma codicum del Libre dels feits; l’orientació filològica i sociolingüística, la gestació i l’autoria de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, que atribueix a Jeroni Pau; l’abast semàntic del sintagma «valenciana prosa»; la identitat de l’autor del Tirant; l’autoria i la caracterització lingüística de Curial e Güelfa; la posició lingüística de Joan Lluís Vives; la consideració social de l’apitxat; la recepció del fabrisme, etc.

Ha traduït del llatí al català el Llibre de Repartiment de València, del català al castellà el Llibre del Consolat de Mar i la versió catalana del Breviari d’Amor, i de l’occità al castellà (en col·laboració amb Vicent Martines) el text original d’aquest poema de Matfrè Ermengaud de Besiers.

Ha participat en diversos projectes docents. El 1986 elaborà, amb Miquel Nicolás, Manuel Pérez Saldanya i Vicent Salvador el manual Llengua COU, convertit l’any següent en una versió notablement ampliada, la Invitació a la llengua catalana, prologada per Germà Colón. El 2005 col·laborà amb Miquel Nicolás en la redacció del manual universitari Història de la llengua catalana, per a la Universitat Oberta de Catalunya.

Compta amb nombroses publicacions de caràcter científic. La major part giren al voltant de la història de la llengua i de la cultura i de l’edició de textos, que sovint aborda des d’una perspectiva interdisciplinar. Entre les relacionades amb la història de la llengua destaquen els estudis dedicats a la presència del català a la València medieval, a les ideologies lingüístiques, als usos lingüístics, als models lingüístics contemporanis, a l’anàlisi d’obres gramaticals, a la conformació de la norma lingüística i a la situació sociolingüística del català. Ha elaborat, amb Miquel Nicolás, una utilíssima Història de la llengua catalana (2005, 2011), citada més amunt, que tingué com a precedent un Panorama d’història de la llengua (1993), guardonat amb el XIV Premi Sanchis Guarner d’Unitat de la Llengua Catalana, de la Fundació Jaume I (1995).

Un dels temes preferits en aquest sentit ha estat l’estudi filològic de Curial e Güelfa, obra que sempre ha considerat un producte literari de la cort napolitana del Magnànim, amb un autor que té com a referència la Corona d’Aragó i que es fa ressò del programa de legitimació dinàstica d’Alfons el Magnànim a Itàlia, i amb una llengua que revela la procedència o les vinculacions valencianes d’una mà que dominava perfectament el català, l’italià i el castellà. L’anàlisi del makulatur del còdex el va dur a relacionar l’autor amb Toledo, concretament amb el senyoriu de Fuensalida. Aquesta línia investigadora s’ha vist coronada amb la direcció de la tesi doctoral d’Abel Soler, La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context de Curial e Güelfa, recentment publicada (2017) gràcies a la col·laboració entre la Institució Alfons el Magnànim, la Universitat de València i l’Institut d’Estudis Catalans. Un treball de direcció, en la pràctica un treball fet a quatre mans, que ha tingut com a resultat resoldre, de manera hipotètica –com sol ocórrer amb l’autoria de la immensa majoria de les obres medievals–, però amb unes proves positives incontestables, l’enigma de l’autoria de l’obra, que considera que no pot ser altra que la d’Enyego d’Àvalos.

En el camp de la història de la cultura i de la literatura, compta amb aportacions dedicades majoritàriament a obres i autors medievals i moderns (crítica textual, llengua literària, documentació històrica, etc.), que posen de manifest la seua formació humanista. Un esment especial mereixen els seus estudis sobre la tradició textual del Llibre dels feits del rei en Jaume (2014-2015), text que ha estudiat i editat en versió filològica i amb actualització lingüística en col·laboració amb Vicent J. Escartí. Els estudis dedicats a la història de la llengua abracen tot l’espectre cronològic del català. Entre aquests, destaca Aportacions a l’estudi del català literari medieval (2018).

Ha alternat les publicacions científiques amb nombrosos treballs de caràcter divulgatiu (articles, conferències, presentacions, informes, intervencions en taules redones, entrevistes i col·laboracions periodístiques...). Ha publicat articles a revistes científiques, com Estudis Romànics, Zeitschrift für Katalanistik, Gutemberg-Jahrbuch, Els Marges, Quaderni Ibero-Americani, Rivista Italiana di Studi Catalani, Afers, eHumanista, Dialogoi, Arxiu de Textos Catalans Antics, Catalan Review, Historical Catalan Review, L’Espill, Llengua i Literatura Catalanes, Revista Valenciana de Filologia, Estudis Baleàrics, L’Avenç, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, L’Aiguadolç, Serra d’Or, Quaderns de Filologia, Sharq Al-Andalus, Revista de Filología Románica, Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; en revistes de divulgació, com Saó, Alba, Caràcters, Mètode, La Rella, L’Ullal, El Temps, Cresol, El Mirall; en periòdics, com Levante, El País, El Punt, El Mundo i, de manera molt freqüent, en els llibres de festes de Benicolet, d’on és cronista oficial, i de la Pobla del Duc, sempre entenent la divulgació com una part necessària, indefugible, del seu quefer intel·lectual.

Darrerament ha estat nomenat professor emèrit de la Universitat de València (1-9-2018) i Fill Predilecte de Benicolet (18-12-2018).

1.Sanchis Guarner amb el ja doctor Antoni Ferrando, el seu primer doctorand, al Departament de Lingüística Valenciana després de la lectura de la tesi doctoral (juliol de 1976).

2.Antoni Ferrando, Francesc de Borja Moll, Emili Casanova i Lluís B. Polanco, després de visitar el Palau de la Generalitat aprofitant l’assistència del filòleg mallorquí a l’homenatge de la Universitat de València a Manuel Sanchis Guarner (17 de maig de 1982).

3.Al claustre de la Universitat de València del carrer de la Nau amb Germà Colon, investit doctor honoris causa (octubre de 1984).

4.Antoni Ferrando felicita Joan Fuster per la investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (2 d’octubre de 1984). (Foto: Cortés. Arxiu Joan Fuster, Sueca.)

5.Amb Joan Coromines en la seua visita a València (1985).

6.Amb diversos companys dels departaments d’Alacant i València, amb motiu de la visita de Joan Coromines. De dalt a baix i d’esquerra a dreta: Joan Ponsada, Francesc Ferrer Pastor, Antoni Ferrando, Rafael Alemany, Joseph Gulsoy, Joan Coromines, Lluís Alpera, Jaume Pérez Muntaner, Jordi Colomina, Vicent Escrivà, Lluís B. Polanco, Vicent Simbor, Carme Barceló, Enric Balaguer i Joan Ramon Borràs (1985).

7.Emili Casanova i Antoni Ferrando, dos joveníssims companys des dels inicis de la creació del Departament, en una visita a Granada (1985).

8.Ferrando va presidir l’Àrea d’Història de la Llengua del II Congrès Internacional de la Llengua Catalana. En la imatge, pronunciant el discurs inaugural a Poblet (1986).

9.Amb Albert Hauf i Curt Wittlin en una sessió dels Premis Octubre (1992).

10.Apadrinant Antoni M. Badia i Margarit en l’acte d’investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de València (16 d’octubre de 1992).

11.Antoni Ferrando, al paranimf de la Universitat de València, rep de mans del rector Ramon Lapiedra la medalla de la Universitat de València i el títol honorífic per a Joan Fuster en un acte pòstum (23 de novembre de 1992).

12.Al claustre del carrer de la Nau amb el rector Ramon Lapiedra i l’escriptor Enric Valor el dia de la seua investidura com a doctor honoris causa. D’esquerra a dreta: J. V. Martínez Luciano, M. Baldó, C. Morenilla, M. Pérez Saldanya, Ramon Lapiedra, Enric Valor, Vicent Escrivà, Antoni Ferrando, Albert Hauf i Pere Riutort (30 de novembre de 1993).

13.La Secció Filològica de l’IEC. D’esquerra a dreta: A. Ferrando, J. Argenté, J. Veny, V. Pitarch, J. Mallafré, J. Moran, J. Miralles, M. Màyer, J. Rafel, P. Verdaguer, M. Àngels Anglada, A. M. Badia i Margarit, M. Teresa Cabré, J. Roca-Pons i Aina Moll (juny de 1995).

14.Com a director de l’Institut Uni versitari de Filologia Valenciana, Ferrando visità, amb Vicent Pitarch, el president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol (1997).

15.Amb Xavier Casp al seu despatx de València (febrer de 2003). (Foto: Lluís B. Polanco.)

16.Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (15 de juliol de 2016) (Foto: Joan M. Asensi, AVL).

17.Intervenció en el I Simposi Internacional sobre Situació i Perspectives del Plurilingüisme a Europa (AVL), amb la conferència «Els drets lingüístics en l’àmbit valencià: nous plantejaments» (2007).

18.Acte de presentació, a l’Aula Magna de la UV, de la investigació d’Abel Soler, dirigida per Ferrando, que donava les claus per a la descoberta de l’autoria de Curial e Güelfa (febrer de 2017). (Foto: M.S.M.)

19.Antoni Ferrando va apadrinar, amb Vicent Simbor, el pare Josep Massot com a doctor honoris causa per la Universitat de València. En la imatge, al paranimf en un moment de l’acte d’investidura (16 d’abril de 2017). (Foto: P. Pelechà, TAU-UV)

20.Amb la rectora de la Universitat de València, Mavi Mestre, al claustre del carrer de la Nau. (juny de 2018). (Foto: M.S.M.)

21.A Bucarest, amb la junta directiva de l’AILLC i alguns dels assistents al XVIII Congrés Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (juliol de 2018).

22.Ferrando en les dues últimes lectures de tesis doctorals dirigides per ell. En una imatge, amb el ja doctor Alaitz Zalbidea. En l’altra, amb el doctor Adrià Martí Badia i els membres del tribunal: Maribel Guardiola (UA), Rafael Roca (UV) i Jordi Ginebra (URV) (febrer de 2019). (Fotos: M.S.M.)

23.Acte de presentació del llibre Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat (PUV, 2018), coeditat amb les direccions generals de Política Lingüística de Catalunya, Balears i València. En la imatge, Ferrando amb els membres de la taula: el company Emili Casanova, el director i les directores generals de Política Lingüística dels tres governs, Rubén Trenzano, Ester Franquesa i Marta Fuxà, i la vicerectora d’Estudis i Política Lingüística de la Universitat de València, Isabel Vázquez (4 de febrer de 2019). (Foto: M.S.M.)

24.Conferència de cloenda del Congrés Internacional «Sant Vicent Ferrer i el poble valencià» (València, IAM) (28 de febrer de 2019). (Foto: V. J. Escartí).

BIBLIOGRAFIA D’ANTONI FERRANDO FRANCÉS

1. LLIBRES

1978 Narcís Vinyoles i la seua obra («Pròleg» de Manuel Sanchis Guarner), València, UV, Departament de Lingüística Valenciana.

1980 Consciència idiomàtica i nacional dels valencians («Pròleg» de Manuel Sanchis Guarner), València, UV, ICE/IFV. [Edició simultània, amb una «Presentació» de Marià Gonzàlez Baldoví, València, Ajuntament de Xàtiva.]

1983 Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX («Pròleg» de Jaume Pérez Montaner), València, Institut de Literatura i Estudis Filològics / IAM / Diputació de València.

1986 Llengua COU. En col·laboració amb Miquel Nicolás, Manuel Pérez Saldanya i Vicent Salvador, València, Gregal Llibres / Consorci d’Editors Valencians.

1987 Invitació a la llengua catalana. En col·laboració amb Miquel Nicolás, Manuel Pérez Saldanya i Vicent Salvador («Pròleg» i «Epíleg» de Germà Colón), València, Gregal Llibres / Consorci d’Editors Valencians.

1993 Panorama d’història de la llengua. Coautoria amb Miquel Nicolás, València, Tàndem, col. «Base de dades», 3.

Homenatge universitari a Joan Fuster. Coautoria amb Manuel Pérez Saldanya, València, Universitat de Valencia.

1995 Homenatge universitari a Josep Iborra. Coautoria amb Vicent Alonso i Manuel Pérez Saldanya, València, UV.

2000 Història de la llengua catalana, I. Coautoria amb Miquel Nicolás, Barcelona, UOC.

2001 Història de la llengua catalana, II. Coautoria amb Miquel Nicolás, Barcelona, UOC.

2005 Història de la llengua catalana. Coautoria amb Miquel Nicolás, Barcelona, UOC/Pòrtic. [Segona edició ampliada: Barcelona, UOC, 2011].

NOTA: Aquesta bibliografia, distribuïda en diferents apartats, s’ha confegit seguint un ordre cronològic oportunament explicitat. En relació amb els articles de divulgació i les entrevistes, només se’n consigna una selecció. S’hi han exclòs totes les conferències, ponències, discursos i comunicacions no publicades.

2006 La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina. Coautoria amb Miquel Nicolás, Alacant, IIFV.

2008 El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el País Valencia, Catarroja / Barcelona / Palma de Mallorca, Afers.

2011 Les ‘Regles d’esquivar vocables’ a revisió. Coautoria amb Germà Colón, València/Barcelona, IIFV/PAM.

2013 Sant Vicent Ferrer en la historiografia, la literatura, l’hagiografia i l’espiritualitat al segle XV, València, IAM.

2018 Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat, València, PUV.

Aportacions a l’estudi del català literari medieval, Castelló, Fundació Germà Colón Domènech.

2019 Semblança de Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), Barcelona, IEC (en premsa).

2. EDICIONS

1977 Llibre del Consolat de Mar (Arxiu Municipal de València). Any 1409 (Introducció, transcripció i traducció castellana, acompanyada del facsímil), València, Vicent García Editores.

1978 Llibre del Repartiment de València (Introducció, traducció, índexs antroponímic, toponímic i de matèries, acompanyada de facsímil), València, Vicent García Editores.

1980 Matfre Ermengaud, Breviari d’amor. Manuscrit valencià del segle XV (Biblioteca Nacional de Madrid) (Introducció, transcripció i traducció castellana, acompanyada del facsímil), València, Vicent García Editores.

1982 Martí de Viciana, Comentari a l’‘Econòmica’ d’Aristòtil, Sant Boi del Llobregat, Edicions del Mall, col. «Biblioteca Escriny de Textos Medievals Breus», 5.

1985 Manuel Sanchis Guarner, De la terra i la gent del País teu. Crestomatia de prosistes valencians moderns (1980-1981) (Introducció, edició i notes biobibliogràfiques), València, Fundació Birlanga-Fuster.

1986 Jaume Gassull, La Vida de Santa Magdalena en cobles, València, Saidia.

1989 Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, vol. 1 (coedició amb Albert Hauf Valls), Montserrat, PAM/UV, Departament de Filologia Catalana.

1990 La llengua oral en els mitjans de comunicació. Actes de les Jornades sobre la Llengua Oral als Mitjans de Comunicació Valencians (València, 1987), València, IFV/UV, col. «Oberta».

Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, vol. 2 (en collaboració amb Albert Hauf Valls), Montserrat, PAM/UV, Departament de Filologia Catalana.

1991 Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, vols. 3 i 4 (en col·laboració amb Albert Hauf Valls), Montserrat, PAM/UV, Departament de Filologia Catalana.

1992 Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, vol. 5 (en collaboració amb Albert Hauf Valls), Montserrat, PAM/UV, Departament de Filologia Catalana.

Miscel·lània Sanchis Guarner, 3 vols., Montserrat, PAM/UV, Departament de Filologia Catalana.

1993 Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, vols. 6 i 7 (en collaboració amb Albert Hauf Valls, amb el pròleg «Un adéu inesperat» d’A. Ferrando), Montserrat, PAM/UV, Departament de Filologia Catalana.

Manuel Sanchis Guarner, Gramàtica valenciana (amb edició crítica i estudi preliminar), Barcelona, Alta Fulla, col. «Documents de Filologia Catalana», 9.

Actes del IX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant / Elx, 9-14 de setembre de 1991), 3 vols. (en col·laboració amb Rafael Alemany i Lluís Meseguer), Montserrat, PAM/UA/UV/UJI.

1994 Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, vol. 8 (en collaboració amb Albert Hauf Valls), Montserrat, PAM/UV, Departament de Filologia Catalana.

1995 Jaume I, Llibre dels fets del rei en Jaume, versió modernitzada (coautoria amb Vicent Josep Escartí), Catarroja/Barcelona, Afers, col. «Textos clàssics», 1 [reedició: València, Biblioteca El Mundo, 2004].

Pere Jacint Morlà, Poesies i Col·loquis, València, IVEI / Diputació de València, col. «Biblioteca d’Autors Valencians», 32.

1996 La Vida de sant Vicent Ferrer, de Miquel Péreç, València, UV / Vicent García Editores.

1998 Josep Giner, Obra filològica (1931-1991) (en col·laboració amb Santi Cortés), València, IIFV / Comercial Denes.

Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d’un filòleg (en col·laboració amb Francesc Pérez Moragón), València, PUV.

1998 Francesc de P. Burguera: l’obsessió pel país (en col·laboració amb Antoni Furió), València, PUV.

1999 Lluís Alcanyís, Regiment curatiu e preservatiu de la pestilència, València, UV.

2000 Joan Fuster, Correspondència, vol. 4. Sanchis Guarner, Giner, Colon, València, Tres i Quatre / UV, Cátedra Joan Fuster.

2001 Joseph Gulsoy, Estudis de filologia valenciana: escrits seleccionats, València, PUV.

Guia d’usos lingüístics (coordinació). Volum I. Aspectes gramaticals, Alacant, IIFV.

2002 Francesc Ferrer Pastor: les paraules d’un poble (en col·laboració amb Emili Casanova), València, UV.

2004 La traducció valenciana de la Missa del segle XIV. Estudi i edició de la versió de Guillem Anglés (ACV, Ms. 169) (en col·laboració amb Xavier Serra), València, Universitat de València, Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer. [Reedició: Un Cànon de la Missa en romanç del segle XIV. Estudi i edició de la versió valenciana de Guillem Anglés (Ms. 169 de l’ACV) (en col·laboració amb Xavier Serra), València, Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, Sèrie «Monumenta Archivorum Valentina», 8, 2007.]

Antoni M. Badia i Margarit, Moments clau de la història de la llengua catalana, València, UV.

2006 Lluís Alcanyís, 500 anys (Xàtiva 1440?-València 1503). Textos d’Agustí Ventura Conejero et alii; transcripció d’A. Ferrando, M. Sanchis Guarner i E. M. Prats Benavent, Xàtiva, Ulleye.

Pere Maria Orts i Bosch, Per la memòria històrica dels valencians, València, AVL.

2007 Manuel Sanchis Guarner: context, paraula, record (en col·laboració amb Santi Cortés), València, PUV.

Curial e Güelfa. Edició filològica, Tolosa, Anacharsis.

2008 Jaume I, El Llibre dels fets. Estudi introductori: «El Llibre dels fets del rei Jaume I, testimoni excepcional de la naixença del regne de València»; i modernització lingüística en col·laboració amb Vicent J. Escartí, València, IAM.

2009 Joan Veny, Estudis lingüístics valencians, en col·laboració amb Emili Casanova, València, UV.

2010 Jaume I, Libre dels feits. Estudi i edició del ms. 1738 de la Biblioteca de Catalunya, en col·laboració amb Vicent J. Escartí, València, AVL.

2012 Estudis lingüístics i culturals sobre ‘Curial e Güelfa’, novel·la cavalleresca anònima del segle XV en llengua catalana / Linguistic and Cultural Studies on ‘Curial e Güelfa’, an anonymous chivalresque romance in Catalan. 2 vols., Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins.

2013 Joan Roís de Corella: context, obra i transmissió. Noves aportacions, Afers, 76.

2014 Joan Roís de Corella i el seu món, València, IAM.

Jordi Carbonell, L’obra de Joan Roís de Corella. The work of Joan Roís de Corella, Santa Barbara, Califòrnia, Publications of eHumanista / IEC / IVITRA.

2017 Jordi Carbonell, Elements d’història de la llengua catalana (amb estudi introductori) València, PUV, col. «Biblioteca Lingüística Catalana».

3. CAPÍTOLS DE LLIBRES

1977 «Una codificació policèntrica però convergent» (en col·laboració amb Manuel Sanchis Guarner, Jaume Pérez Montaner i Alfons Guirau), dins Congrés de Cultura Catalana. Àmbit de Llengua, València, Fundació Congrés de Cultura Catalana, pp. 1-8). [Reproduït en Saó, 64, 1983, pp. 20-21].

1984 «La dialèctica unitat/varietat en la història de la llengua catalana», dins Els Països Catalans: un debat obert, València, Eliseu Climent Editor, pp. 139-162.

«Manuel Sanchis Guarner: una vida al servei d’un poble», dins Alfons Llorenç (ed.), Manuel Sanchis Guarner. Retrats d’una vida, Paterna, J. M. Borja i I. Mora, pp. 19-26.

«Manuel Sanchis Guarner, historiador de la llengua», dins Emili Casanova (ed.), Estudis en memòria del professor Manuel Sanchis Guarner. Miscel·lània Sanchis Guarner, i, «Quaderns de Filologia», pp. XXVII-XXXV.

«El ‘Breviari d’Amor’ en llengua catalana», dins Emili Casanova (ed.), Estudis en memòria del professor Manuel Sanchis Guarner. Miscel·lània Sanchis Guarner, I, «Quaderns de Filologia», pp. 109-116.

1985 «Evocació d’una festa d’agermanament. Homenatge als neotrobadors catalans», dins Jocs Florals de Barcelona. Any CXXVI de la seva restauració. MCMLXXXIV, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, pp. 57-66. [Reproduït en La Rella, 4, 1985, pp. 55-66.]

1985 «Sanchis Guarner per dins», dins Homenatge a Sanchis Guarner, València, GVA, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, pp. 23-33.

1986 «La versió del ‘Breviari d’Amor’ en llengua catalana (ms. 253 de la Biblioteca Nacional de Madrid)», dins Actes du XVIIè Congrès International de Linguistique et Philologie Romanes (Aix-en-Provence, 1983), vol. 9, Critique et édition de textes, Aix-en-Provence, Publications de l’Université de Provence, pp. 165-180.

«La normalització toponímica al País Valencià», dins Actes del X Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica, I d’Onomàstica Valenciana, València, UV i GVA, Conselleria d’Administració Pública, pp. 511-516. [Reproduït en Societat d’Onomàstica. Bulletí interior, XXIV, 1986, pp. 511-516.]

«La situació sociolingüística del català al País Valencià. Paral·lelismes amb el cas gallec», dins I Congresso Internacional da Língua Gale-go-Portuguesa na Galiza. Actas (Ourense, 1984), A Corunha, Associaçom Galega da Língua, pp. 149-159.

«La gènesi del secessionisme idiomàtic valencià», dins Rafael Alemany (ed.), La cultura valenciana ahir i avui, Alacant, UA / Ajuntament de Benidorm, pp. 117-133.

1987 «Laudatio academica de Germà Colón Domènech com a doctor honoris causa de la Universitat de València», dins Germà Colón, Problemes de la llengua a València i als seus voltants, València, UV, pp. III-VIII.

«La configuració lingüística del País Valencià després de la conquesta jaumina», dins Federico Corriente et alii, Las lenguas prevalencianas, Alacant, UA / Caja de Ahorros de Alicante y Murcia, pp. 81-91. [Edició revisada de la versió publicada a Segon Encontre d’Escriptors del Mediterrani. Literatura i societat, 1985, València, Ajuntament de València, pp. 114-127.]

«Martí de Viciana», dins Roberto Mesado (ed.), Burriana en su historia, I, Borriana, Ajuntament de Borriana, pp. 131-134.

«La literatura popularista al País Valencià durant la Decadència. El siglo XVII», dins Rafael Alemany (ed.), Estudis de literatura catalana al País Valencià, Alacant, Ajuntament de Benidorm / UA, pp. 55-74.

1988 «Vint-i-cinc anys de conflicte lingüístic al País Valencià (1962-1987)», dins Rafael Alemany (ed.), Els processos de normalització lingüística a l’Estat espanyol actual, Alacant, Ajuntament de Benidorm / UA, pp. 181–203.

1988 «Llengua literària i actitud política en Teodor Llorente. A propòsit de les “Cartes de soldat” i de “Pro Patria”», dins Homenatge a En Lluís Guarner, València, CVC/GVA, pp. 101-124. [Edició revisada en Caplletra, 4, primavera 1988, pp. 91-112, i en II Congresso Internacional da Língua Galego-Portuguesa. 1987. Actas (Santiago de Compostela-Ourense), La Corunya, Associaçom Galega da Língua, pp. 625-644.]

1989 «El siglo de oro de las letras valencianas», dins Historia del Pueblo Valenciano, i, València, Levante / Institució Valenciana d’Estudis i Investigació / Caja de Ahorros de Valencia, pp. 341-360.

«La llengua del Misteri d’Elx», dins G. Holtus, G. Lüdi, M. Metzeltin (eds.), La Corona de Aragón y las lenguas románicas / La Corona de d’Aragó i les llengües romàniques. Miscel·lània d’homenatge per a Germà Colon, Tübingen, Gunter Narr Verlang, pp. 75-89. [Reproduït en Joan Castaño i Gabriel Sansano (eds.), Història i crítica de la Festa d’Elx, Alacant, ua, pp. 127-142.]

«Llengua i literatura», dins Història del País Valencià, II, Barcelona, Edicions 62, pp. 379-424.

«La formació històrica del valencià», dins Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, VIII, Àrea 7. Història de la Llengua, València, IFV, pp. 398-428.

1990 «Per un model de llengua en el pla fonètic», dins A. Ferrando (ed.), La llengua oral en els mitjans de comunicació. Actes de les Jornades sobre la Llengua Oral als Mitjans de Comunicació Valencians (València, 1987), València, IFV/UV, pp. 51-64.

1991 «Les perspectives de normalització lingüística del País Valencià», dins Joan Martí i Castell (ed.), Processos de normalització lingüística: l’extensió de l’ús social i la normativització, Barcelona, Columna, pp. 103-137.

1992 «Les cobles anònimes sobre els set salms penitencials», dins Mirades al voltant de Cristòfor, Picassent, Ajuntament de Picassent, pp. 43-47. [Reedició ampliada: «Nota a propòsit de les ‘Cobles sobre los Set Salams Penitencials’ (Ms. del convent de Sant Onofre, de València)», dins Estudis filològics en homenatge a la professora Maria Antònia Cano, Alacant, Departament de Filologia Catalana, 2014, pp. 115-122.]

«Manuel Sanchis Guarner, historiador de la llengua», dins A. Ferrando (ed.), Miscel·lània Sanchis Guarner, I, Montserrat, PAM, pp. 71-94. [Edició ampliada i revisada de l’article de 1984.]

1992 «Bibliografia de Manuel Sanchis Guarner», dins A. Ferrando (ed.), Miscel·lània Sanchis Guarner, I, Montserrat, PAM, pp. 11-30.

«Noves dades sobre el “Breviari d’Amor” en llengua catalana», dins A. Ferrando (ed.), Miscel·lània Sanchis Guarner, I, Montserrat, PAM, pp. 47-71. [Versió revisada i ampliada de l’article publicat en la primera edició de la susdita Miscel·lània, de 1984.]

«El català nord-occidental i la proposta d’estàndard oral de l’IEC», dins Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Lleida (1 i 2 de juny, 1991), Barcelona/Lleida, IEC/IEI, pp. 63-70.

«El “Regiment curatiu y preservatiu de pestilència”, de Lluís Alcanyís», dins Bibliofilia Antigua (Estudios bibliográficos), 1 (1992), amb edició facsímil. València, Vicent García Editores, pp. 119-137. [Versió revisada, en català, en A Sol Post. Estudis de llengua i literatura, 3, Alcoi, Marfil, Col·lecció Universitas, 5, 1995, pp. 95-114].

«La Omelia sobre el psalm del ‘Miserere mei, Deus’, de Narcís Vinyoles», dins Bibliofilia Antigua (Estudios bibliográficos), 1, amb edició facsímil, València, Vicent García Editores, pp. 53-74. [Versió revisada: «L’Omelia sobre lo psalm del ‘Miserere mei, Deus’ de Narcís Vinyoles», dins M. À. Pradilla (ed.), Sapientiae liberi libertati sapientes. Miscel·lània d’homenatge a Joan Martí i Castell, vol. I, Tarragona, URV, 2016, pp. 69-91.]

1993 «Del “Tiran” de 1460-64 al “Tirant” de 1490», dins Actes del Novè Colloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. II, Montserrat, PAM, pp. 25-68. [Versió espanyola, sense apèndix, dins Juan Paredes, Enrique Nogueras i Lourdes Sánchez (eds.), Estudios sobre el «Tirant lo Blanc», Granada, Universidad de Granada, 1995, pp. 75-109.]

«La trajectòria universitària de Joan Fuster», dins Fuster entre nosaltres (València, GVA, pp. 205-211.

«L’ideal idiomàtic de Joan Fuster», dins Joan Fuster: dies i treballs, València, GVA, pp. 57-80. [Reproduït, en versió ampliada, dins Estudis de llengua i literatura catalanes, XXX. Miscel·lània Germà Colón, vol. 3, Montserrat, PAM, 1995, pp. 175-188.]

«La Omelia sobre lo psalm ‘De profundis’, de Jeroni Fuster», dins Miscel·lània Joan Fuster VI, Montserrat, PAM, pp. 79-106. [Versió castellana amb edició facsímil dins Bibliofilia Antigua (Estudios bibliográficos), 1 (1992), València, Vicent García Editores, pp. 37-52.]

1994 «Un poeta valencià inèdit del Barroc: Pere Jacint Morlà», dins Carlos Romero i Rossend Arqués (eds.), La Cultura Catalana tra l’Umanismo e il Barocco. Atti dal II Convegno Internazionale dell’Associazione Italiana di Studi Catalani (Venezia, 24-27 marzo 1992), Pàdua, Editoriale Programma, pp. 525-539.

1995 «Joan Coromines i el País Valencià: unes notes personals», dins Josep Ferrer i Joan Pujadas (eds.), Joan Coromines. 90 anys, Pineda de Mar, Ajuntament i Curial Edicions Catalanes, pp. 101-106.

1996 «Fortuna catalana d’una llegenda germànica: el tema de l’emperadriu d’Alemanya falsament acusada d’adulteri», dins Actes del X Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Frankfurt am Main, 18-25 de setembre de 1994), vol. III, Montserrat, PAM, pp. 199-217.

«El concepte d’Escola Valenciana aplicat als poetes valencians de l’època de Fenollar: consideracions sobre el seu bilingüisme», dins Suzanne S. Hintz (ed.), Essays in Honor of Josep M. Solà-Solé. Linguistic and Literary Relations of Catalan and Castilian, Nova York, Peter Lang, pp. 199-217.

«L’actitud lingüística de Martí Domínguez», dins Vicent J. Escartí, Nello Pellicer i Biel Sansano (eds.), Martí Domínguez i el seu temps. Actes de les Jornades (Algemesí, 9-12 de novembre, 1994), Algemesí, Germania, pp. 37-56.

1997 «Sobre el marc històric de “Curial e Güelfa” i la possible intencionalitat de la novel·la», dins Jean-Marie Barberà (ed.), Tirant le Blanc: Études critiques, Montserrat, pam / Centre Aixois de Recherches Hispaniques-Université de Provence / IIFV, pp. 271-352.

«Vicent Ferrer (1350-1419), predicador poliglota de l’Europa occidental», dins Paradigmes de la història. I. Actes del Congrés «Sant Vicent Ferrer i el seu temps» (València, 13-16 maig, 1996), València, Saó, «Biblioteca Josep Giner», 2, pp. 71-95. [Versió revisada: «Vicent Ferrer (1350-1419), predicador poliglota de l’Europa occidental», dins G. Ruffino (ed.), Atti del XXI Congresso Internazionale di Linguistica e Filologia Romanza (Palermo, 18 al 24-IX-1995), vol. IV, Tübingen, Max Niemeyer Verlag, 1998, pp. 403-417.]

«La cultura literària i llibresca a la València quatrecentista», en col·laboració amb Francisca Aleixandre, dins Catàleg de l’exposició Ausiàs March i el seu temps, València, GVA, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, pp. 25-45.

1998 «En record de Manuel Sanchis Guarner», dins A. Ferrando i F. Pérez Moragón (eds.), Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d’un filòleg, València, UV, pp. 13-20.

«Francesc de P. Burguera, la consciència crítica d’un país», dins A. Ferrando i A. Furió (eds.), Francesc de P. Burguera: l’obsessió pel país, València, UV, pp. 15-21.

«Pompeu Fabra: la reconstrucció d’una llengua nacional», dins Pompeu Fabra. En el cinquantenari de la seva mort el dia de Nadal del 1948, Barcelona, Fundació Jaume I, pp. 56-69.

1999 «L’anònim ‘Pròleg d’una no poc devota adoració a Jesús crucificat’: una mostra de la prosa artitzada de les darreries del segle XV», dins Vicent Martines (ed.), Estudis sobre Joan Roís de Corella, Alcoi, Marfil, pp. 133-156.

«Impremta i vida literària a València en el pas del segle XV al XVI», en col·laboració amb Vicent J. Escartí, dins Cultura i humanisme en les lletres hispàniques (s. XV-XVI), Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXIV (gener-juny 1998), pp. 161-178.

2000 «El ambiente literario en la Valencia bajomedieval», dins A. Furió (dir.), Historia de Valencia, València, Universitat de València / Levante, fascicle 17, pp. 207-210.

«Blasco Ibáñez i Llorente davant la visita a València, el 1899, de Pardo Bazán: la solidaritat patriòtica de tres lletraferits perifèrics i dispars», dins Joan Oleza i Javier Lluch (eds.), Vicente Blasco Ibáñez: 1898-1998. La vuelta al siglo de un novelista. Actas del Congreso Internacional celebrado en Valencia del 23 al 27 de noviembre de 1998, València, GVA, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, pp. 212-267.

«Fabra i el País Valencià», dins Joan Argenter (ed.), Actes del Simposi Pompeu Fabra. Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, IEC, pp. 121-157.

«La presència dels dialectes territorials en l’obra de Pompeu Fabra», dins Jordi Ginebra et alii (eds.), La lingüística de Pompeu Fabra, Alacant, IIFV/URV, pp. 279-340.

2002 «Francesc Ferrer Pastor, un valencià en acció», dins A. Ferrando i E. Casanova (eds.), Francesc Ferrer Pastor: les paraules d’un poble, València, UV, col. «Paranimf», 4, pp. 13-22.

2003 «Manuel Sanchis Guarner», dins A. Simon i Tarrés (dir.), Diccionari d’historiografia catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, pp. 1061-1063.

2003 «Germà Colon i Domènec», dins A. Simon i Tarrés (dir.), Diccionari d’historiografia catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, pp. 357-358.

«De la tardor medieval al Renaixement: breu radiografia d’una mutació sociolingüística i cultural a través dels Viciana lletraferits», dins Miscel·lània homenatge a Rafael Martí de Viciana en el V Centenari del seu naixement 1502-1582, València, Ajuntament de Borriana i GVA, Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques, pp. 21-35.

«Germà Colón i el País Valencià», dins AADD, Germà Colón. La passió per la llengua, València, Saó, pp. 93-114.

«Francesc de B. Moll i Manuel Sanchis Guarner», dins Maria Pilar Perea (ed.), Francesc de B. Moll a l’inici del segle XXI, Barcelona, UB, pp. 91-96.

2004 «Antoni M. Badia i Margarit, científic exemplar, mestre generós», dins A. Ferrando (ed.), Antoni M. Badia i Margarit, Moments clau de la història de la llengua catalana, València, UV, pp. 13-26.

«L’obra literària de Pere Jacint Morlà (ca. 1600-ca. 1656)», dins V. J. Escartí (coord.), Escriptors valencians de l’Edat Moderna, València, GVA / AVL / Museu de Belles Arts, pp. 161-176.

«La constitució d’un corpus de documents de Cancelleria reial de la Corona d’Aragó (1291-1516), eina imprescindible per a l’estudi de la “norma” cancelleresca», dins Juan Antoni Barrio (ed.), Los cimientos del estado en la Edad Media. Cancillerías, notariado y privilegios reales en la construcción del estado en la Edad Media, Alcoi, Marfil, pp. 325-343.

«Els desenvolupaments quatrecentistes de la llegenda de l’emperadriu d’Alemanya, amb atenció especial a Philipertus et Eugenia i al ‘Curial e Güelfa’», dins G. Colón, T. Martínez i M. P. Perea (eds.), La cultura catalana en projecció de futur. Homenatge a Josep Massot i Muntaner, Castelló de la Plana, Institut Ramon Llull / UJI / Fundació Germà Colón Domènech / Estudi General Lul·lià, pp. 188-213.

2006 «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric», dins A. Ferrando i M. Nicolás (eds.), La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina, Alacant, IIFV, pp. 189-251.

«L’ideal idiomàtic de Manuel Sanchis Guarner», dins Manuel Sanchis Guarner: un humanista valencià del segle XX, València, AVL, pp. 94-125.

2006 «El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906): repercussions al País Valencià», dins Maria Pilar Perea i Germà Colón (eds.), El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Reflexos i projeccions, Castelló de la Plana, Fundació Germà Colón Domènech, pp. 103-138.

«La llengua de Lluís Alcanyís, reflex de la situació sociolingüística i cultural de la València de final del segle XV», dins L’obra de Lluís Alcanyís, Xàtiva, Ulleye. [Reedició en AADD, Lluís Alcanyís, 500 anys (Xàtiva ¿1440?-València, 1506), Xàtiva, Ulleye, 2017, pp. 49-56.]

2007 «Introduction», dins Curial et Guelfe. Traduit de la langue catalane par Jean-Marie Barberà, Tolosa, Anacharchis, pp. 5-35.

«El ‘Breviari d’Amor’: autoría, estructura, difusión», dins Breviari d’Amor, de Matfre Ermengaud (Biblioteca Nacional de Rusia, Isp. F. v. XIV. N1). Libro de Estudios, Madrid, Biblioteca Nacional de Rusia / AyN Ediciones, pp. 9-29.

«El ‘Breviari d’Amor’. Traducción e Índice de contenidos», en col·laboració amb Vicent Martines, dins Breviari d’Amor, de Matfre Ermengaud (Biblioteca Nacional de Rusia, Isp. F. v. x1v. N1). Libro de Estudios, Madrid, Biblioteca Nacional de Rusia / AyN Ediciones, pp. 215-479.

«L’Obra Completa de Manuel Sanchis Guarner», introducció a Manuel Sanchis Guarner, Obra completa, I. Geografia, història i art del País Valencià, vol 1, La Ciutat de València, València, Tres i Quatre, pp. 9-31.

2008 «L’edició valenciana de 1557 de la Crònica de Jaume I», estudi introductori a l’edició facsímil de la Chrònica o comentaris del gloriosíssim e invictíssim rey en Jacme primer (Valencia, 1557), València, GVA/BV, pp. 5-59.

«El Llibre dels fets del rei Jaume I: testimoni excepcional de la naixença del regne de València», en col·laboració amb V. J. Escartí, dins Jaume I, El Llibre dels fets, València, IAM, pp. 7-43.

«La presència valenciana al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), punt de partida dels primers moviments reivindicatius de la normalització lingüística al País Valencià (1907-1918)», dins A. Ferrando (ed.), El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el País Valencià, Catarroja/València, Afers, pp. 97-176.

«Germà Colón: el compromís intel·lectual amb el País Valencià», dins E. Casanova i M. T. Echenique (eds.), El deler per les paraules. Les aportacions de Germà Colón a la romanística, València, PUV, pp. 161-178.

2008 «La llengua dels valencians, pedra angular del mestratge de Manuel Sanchis Guarner (1911-1981)», dins E. Pineda (coord.), Passió pel valencià, passió pel seu poble. En el 75é aniversari de La llengua dels valencians, recordem a Manuel Sanchis Guarner, Alzira, UGT-PV, pp. 33-48.

«La memòria de Jaume I entre els valencians», en col·laboració amb V. J. Escartí, dins F. Garín i J. J. Gavara (eds.), Jaume I, memòria i mite històric, València, GVA, pp. 111-127.

2009 «L’occitanisme des d’una perspectiva valenciana», dins C. Camps (ed.), Les relacions catalano-occitanes al llindar del segle XXI, Péronnas, Association Française de Catalanistes / Éditions de la Tour Gile, pp. 189-209.

«L’intinerari del ms. N del ‘Breviari d’amor’, de Matfre Ermengaud de Besiers, reflex dels avatars de la cultura occitana», dins M. Bourret (coord.), Mélanges offerts au Professeur Christian Camps, Péronnas, Association Française ds Catalanistes. Éditions de La Tour Gile, pp. 237-262.

2010 «Observacions sobre la llengua d’Ausiàs March», dins R. Bellveser (coord.), La poesia d’Ausiàs March i el seu temps, València, IAM, pp. 169-229.

«El ‘Llibre dels feits’ del rei en Jaume. La versió canònica de la crònica jaumina», dins A. Ferrando i V. J. Escartí (eds.), Jaume I. Llibre dels feits, València, AVL, pp. 25-58.

«De Xarq al-Andalus a Regne de València. La situación lingüística i sociolingüística a les terres valencianes al segle XIII», dins G. Colón i L. Gimeno (eds.), La llengua catalana en temps de Jaume I, Castelló, UJI, pp. 97-144.

«Sant Jordi en la simbologia històrica, el culte i la literatura al regne de València», dins E. Mira (ed.), Joanot Martorell i la tardor de la cavalleria, València, Conselleria de Cultura, pp. 119-131. [Versió espanyola: «San Jorge en la simbología histórica, el culto y la literatura en el Reino de Valencia», dins E. Mira (ed.), Joanot Martorell y el otoño de la caballería, València, Conselleria de Cultura, pp. 119-131].

2011 «La versión de La vida de santa Caterina de Sena, de Miquel Péreç (Valencia, 1499)», en col·laboració amb Curt Wittlin, dins Bibliofilia Anti-gua, V, València, pp. 121-167.

«El ‘Sumario breve de la prática de la Arithmética’ (Valencia, 1515), de Juan Andrés», dins Bibliofilia Antigua, VI, València, pp. 85-97.

2011 «La edición barcelonesa de ‘Les amors de París e Viana’ (ca. 1499)», dins Bibliofilia Antigua, V, València, pp. 7-34.

«Curial i Tirant cara a cara», dins R. Bellveser (ed.), La novel·la de Joanot Martorell i l’Europa del segle XV, II, València, IAM, pp. 415-449.

«La gènesi romana d’una norma lingüística catalana de segle XV: les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, “fetes” per Je roni Pau», dins A. De Benedetto i I. Ravasini (eds.), Traduzioni e continuità di tradizioni. Valencia a Bari, Lecce, Pensa Multimedia, pp. 39-64.

«Elio Antonio de Nebrija i Jeroni Pau: fortuna diversa de dos humanistes interessats pels seus respectius vulgars», dins J. Butinyà i A. Cortijo (eds.), L’humanisme a la Corona d’Aragó (en el seu context hispànic i europeu), Potomac, Maryland, Scripta Humanistica, pp. 145-183.

«Curial e Güelfa», dins A. Hauf (dir.), Panorama crític de la literatura catalana, vol. II. Edat mitjana. Segle d’Or, Barcelona, Vicens Vives, pp. 127-203.

«Llengua i autoria al ‘Tirant lo Blanc’», dins V. Martines (ed.), Tirant poliglota (1511-2011). Cinc-cents anys de traduccions i estudis, Gandia, Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques, Ajuntament de Gandia i UA / Alcoi, Marfil, pp. 23-30.

«Introduction» a Max Wheeler (trad.), Curial and Guelfa. A classic of the Crown of Aragon, Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company, pp. 1-29.

2012 «‘Curial e Guelfa’, vero tesoro della narrativa europea del secolo XV», dins Anónimo del secolo XV, Curial e Guelfa. Traduzione e note di C. Cavo e A. Giordano, Londres, Peter Lang, pp. 15-48.

«La traduction catalane de la ‘Història de les amors de París e Viana’», dins D. de Courcelles i V. Martines Peres (eds.), Pour une histoire comparée des traductions, París, École des Chartes, pp. 123-136.

«Noves aportacions a Narcís Vinyoles. Edició de ‘Lo Credo in Deum’ aplicat per sos articles a la Mare de Déu d’Esperança y los goigs», dins M. Haro et alii (eds.), Estudios sobre el ‘Cancionero General’ (Valencia, 1511): poesía, manuscrito e imprenta, València, PUV, pp. 479-505.

«‘Curial e Güelfa’: ¿una història amorosa en clau?», dins R. Bellveser (coord.), Dones i literatura. Entre l’Edat Mitjana i el Renaixement, vol. II, València, IAM, pp. 797-830.

«Introducció / Introduction», dins A. Ferrando (ed.), Estudis lingüístics i culturals sobre ‘Curial e Güelfa’, novel·la cavalleresca anònima del segle XV en llengua catalana, vol. 1, Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins, pp. XI-XXI.

«Precaucions metodològiques per a l’estudi lingüístic del Curial», dins A. Ferrando (ed.), Estudis lingüístics i culturals sobre ‘Curial e Güelfa’, novel·la cavalleresca anònima del segle XV en llengua catalana, vol. 1, Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins, pp. 31-87.

«L’exemple de Manuel Sanchis Guarner», dins E. Casanova (ed.), Manuel Sanchis Guarner, ciència, compromís i diàleg, València, Denes, pp. 21-27.

«Teodor Llorente i Olivares: en defensa de la personalitat valenciana», dins R. Roca (ed.), Teodor Llorente, cent anys després, Alacant, IIFV, pp. 123-151.

«Interés dels mss c i d del ‘Libre dels feits’ per a la fixació textual de la crònica jaumina», dins AADD, El ‘Libre dels feits’. Aproximació crítica, València, AVL, «Actes», 10, pp. 47-80.

2013 «Llengua i context cultural al ‘Tirant lo Blanc’. Sobre la identitat del darrer Joanot Martorell (1458-1465)», dins G. Colón (ed.), Els escriptors valencians del segle XV, Castelló, UJI / Fundació Germà Colón, pp. 139-191.

«La vehiculació de les Normes de Castelló: problemes i realitzacions», dins G. Colón i L. Gimeno (eds.), A l’entorn de les Normes de Caste-lló. Ambient, context cultural i repercussions, Castelló de la Plana, UJI, pp. 39-69.

«La llengua cancelleresca de la Corona d’Aragó», dins M. Rodrigo Lizondo (ed.), Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d’Aragó (1291-1420). Edició, estudi i índex a cura de M. R. L. Selecció de textos de Jaume Riera i Sants. Preàmbuls de Carlos López i Antoni Ferrando, vol. I, València, PUV, «Fonts Històriques Valencianes» 56 A, pp. 13-52.

«Llengua, nació i territori al regne de València en temps de sant Vicent Ferrer (c. 1350-1419): l’escenificació lingüística al Compromís de Casp», dins R. Bellveser (coord.), Els valencians en el Compromís de Casp i en el Cisma d’Occident, València, IAM, pp. 373-402).

«Una actualització de Joan Roís de Corella», dins A. Cortijo i V. Martines (eds.), Multilingual Joan Roís de Corella. The Relevance of a Fifteenth-Century Classic of the Crown of Aragon / Joan Roís de Corella. La importància d’un clàssic de la Corona d’Aragó del segle XV, Santa Barbara, Publications of eHumanista, pp. 41-54.

2013 «Interés de la versió aragonesa del ‘Llibre dels feits’ per a la fixació del text català», dins Emili Casanova i Cesáreo Calvo (eds.), Actes du XXVI Congrès Internactional de Linguistique et de Philologie Romanes, vol. VII, Berlín/Boston, De Gruyter, pp. 139-150.

2014 «Introduzione» a Anonimo, Curial e Güelfa. Edizione e note di Cesáreo Calvo e Anna Giordano, Roma, Aracne Editrice, pp. 9-66.

«Jordi Carbonell: el País Valencià i la història de la llengua catalana», dins J. Carbonell, L’obra de Joan Roís de Corella, Santa Barbara, California, Publications of eHumanista / IEC / IVITRA, pp. 29-40.

«L’edició valenciana de la ‘Crònica’ de Jaume I (1557): consideracions culturals i sociolingüístiques», dins C. Alén et alii (eds.), Los que fan viure e traslusir l’occitan. Actes du Xe Congrès de l’AIEP, Béziers, 12-19 juin 2011, Lemòtges, Lambert-Lucas, pp. 642-649.

«Una nova visió de Joan Roís de Corella», dins A. Ferrando (ed.), Joan Roís de Corella i el seu món, València, IAM, pp. 9-45.

2015 «Xavier Casp Verger (1915-2004)», en col·laboració amb Artur Ahuir, dins Santi Cortés, L’obra literària de Xavier Casp vista pels seus coetanis durant l’època de Torre (1943-1966), Paiporta, Denes, pp. 11-21.

2016 «Teresa de Jesús en la literatura valenciana de certámenes», dins E. Callado (ed.), Viviendo sin vivir en mí. Estudios en torno a Teresa de Jesús en el V Centenario de su nacimiento, Madrid, Sílex, pp. 335-368.

«Llengua i pàtria en Joan Lluís Vives (1493-1540)», dins M. Coronel (ed.), Juan Luis Vives. El humanista y su entorno, València, IAM, pp. 11-55.

«La construcció de la norma cancelleresca catalana», dins F. Feliu i J. M. Nadal (eds.), Constructing languages: norms, myths and emotions, Amsterdam, John Benjamins, pp. 83-98.

«Estudiu introductoriu» a Anónimo, Curial ye Güelfa, torna y notes de Pablo Suárez Carcía, Uvieu, Trabe, pp. 9-72.

«Les aportacions d’Antoni M. Badia i Margarit a la lingüística històrica i a la història de la llengua», dins Antoni M. Badia i Margarit. Sessió en memòria, Barcelona, IEC, Secció Filològica, pp. 41-52.

«El ‘Llibre dels feits’ de rei Jaume i Itàlia», dins V. Orazi et alii (eds.), Linguaggi del metareale nella cultura catalana, «AuedRi» Quaderni di Ricognizioni, III, Torí, Università di Torino, Dipartimento di Lingue e Letterature straniere e Culture moderne, pp. 11-27.

2017 «Nuevas miradas acerca del ‘Curial’», dins J. C. Ribeiro Miranda (ed.), En Doiro antr’o Porto e Gaia. Estudos de literatura medieval ibérica, Porto, Estratégias criativas, pp. 19-56.

2018 «La presencia de Ramon Lull en la Valencia de los siglos XIV-XVI a través de los inventarios de libros», dins Dominique de Courcelles (ed.), Les formes laïques de la philosophie. Raymond Lulle dans l’histoire de la philosophie médieval, Turnhout, Brepols Publishers.

«Lingua e contesto culturale in Ausiàs March», dins Benedetta Aldinucci i Cèlia Nadal (eds.), Ausiàs March e il canone europeo, Alessandria, Edizioni dell’orso, Collana Bibliotheca Iberica, pp. 91-118.

2019 «Jordi Carbonell, historiador de la llengua», dins Jordi Carbonell i de Ballester. Sessió en memòria, Barcelona, IEC, pp. 91-101

«‘Curial e Güelfa’ come documento per la storia italo-aragonese del XV secolo», dins Guido d’Agostino e Francesco Senatore (eds.), La Corona d’Aragona e l’Italia, Nàpols, Società Napoletana per la Storia Patria (en premsa).

4. ARTICLES

1979 «El problema onomàstic de la llengua catalana en la València medieval», Cuadernos de Filología, Stvdia Lingvistica Hispanica, II, 1, pp. 53-105.

1981 «Unes poesies valencianes del 1543 sobre el tema de la malmonjada», Revista Valenciana de Filologia, VII, 4, pp. 391-402.

1982 «Un precedent del bilingüisme literari valencià: la tertúlia d’Isabel Suaris a la València quatrecentista», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXXVIII (1979-1982), pp. 105-131.

1983 «Particularitats fonètiques i anivellament lingüístic a la comarca dels Ports de Morella», en col·laboració amb Alfons Guirau, L’Espill, 17-18, volum d’Homenatge al Professor Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), pp. 209-230.

1985 «Presente y futuro de la normalización lingüística en el País Valenciano», Revista de Filología Románica, III, pp. 35-45. [Reproduït en Las lenguas románicas tras la Constitución de 1978, Granada, Universidad de Granada, «Romania», 1, 1988, pp. 35-45].

«Record personal de Manuel Sanchis Guarner», Anales 1983-1984, València, Real Sociedad Económica de Amigos del País, pp. 82-90.

1986 «El País Valencià: una recuperació lingüística inviable?», L’Ullal. Revista d’història i cultura, 9, pp. 31-36.

1987 «La llengua del Misteri d’Elx», Festa d’Elx, 3, pp. 97-108.

1988 «Interés històric-geogràfic i toponímic d’un informe militar sobre la Serra d’Espadà (1561)», Sharq Al-Andalus, 5, pp. 153-162.

1989 «Presència valenciana al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)», Caplletra, 4 (primavera 1988), pp. 167-178.

«Les interrelacions lingüístiques en la València doscentista. Comentaris a les aportacions de Robert I. Burns», Zeitschrift für Katalanistik, 2, pp. 115-129. [Reproduït, amb modificacions, en Afers, 7, 1988-1989, pp. 215-229, i en Revista d’Història Medieval, 1, 1990, pp. 233-247.]

«Entorn de la llengua del ‘Tirant lo Blanc’», Saó. Monogràfics, febrer, pp. 24-26. [Reproduït en Estudios Románicos, 4. Homenaje al profesor Luis Rubio, I, Múrcia, Universidad de Murcia, 1990, pp. 369-372.]

1990 «Elements per a una proposta fonètica», dins Antoni Ferrando (ed.), La llengua als mitjans de comunicació, València, UV, IFV, pp. 51-64.

1991 «Poesia popular de la Pobla del Duc i d’Agullent: Una mostra», amb Ramon Haro Esplugues, Alba: revista d’estudis comarcals de la Vall d’Albaida, 5-6 (1990-1991), pp. 317-322.

1992 «Impremta i vida literària a València en el pas del segle XV al XVI», en col·laboració amb V. J. Escartí, Gutemberg-Jahrbuch, 67, Mainz, pp. 100-113. [Reedició en Pasiones bibliogràficas. Vint anys de la Societat Bibliogràfica Valenciana Jerònima Galés, València, Societat Bibliogràfica Valenciana Jerònima Galés, 2014, pp. 33-48.]

«La Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner», Caplletra, 12, primavera, pp. 59-112.

1993 «La Vida de sant Vicent Ferrer de Miquel Péreç», Bibliofilia Antigua (Estudios bibliográficos), 2, amb edició facsímil, València, Vicent García Editores, pp. 155-236.

1994 «Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana: la “valenciana prosa”», Caplletra, 15, tardor 1993, pp. 11-30. [Reproduït, en versió espanyola, en Juan Paredes (ed.), Medievo y Literatura. Actas del V Congreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, vol. II, Granada, Universidad de Granada, 1995, pp. 237-256.]

«Joan Fuster i la llengua», Anuari Institut d’Estudis Catalans. Curs 1992-1993, Barcelona, IEC, pp. 82-93.

«Un mossàrab valencià a l’època de Jaume I?», Saó. Monogràfics, 21, desembre, pp. 14-21.

1995 «Gramàtiques i diccionaris catalans posteriors a 1939», en col·laboració amb Abelard Saragossà, Quaderni Ibero-Americani, 77, juny, pp. 55-68.

«Les “Memòries curioses” (1609-1651) de mossén Vicent Torralba», L’Aiguadolç, 21 primavera, pp. 37-64.

1997 [1999] «La trajectòria biogràfica i intel·lectual de Josep Giner i Marco (1912-1996)», Alba, 12, pp. 113-125. [Versió ampliada i revisada, dins E. Casanova (ed.), Josep Giner, precursor de la Romanística valenciana, València, Denes, 2010, pp. 21-49.]

1999 «Un historiador al servei del seu poble», Abalorio. Revista de creació, 26-27 (monogràfic): El testimoni cívic de Santiago Bru i Vidal, pp. 139-144.

«La proposta de Josep Giner de modificar algunes entrades del Diccionari Fabra (1949): una mostra de la seua col·laboració amb Sanchis Guarner», Alba, 12 (1997), pp. 151-155.

«‘Laudatio academica’ of Professor Joseph Gulsoy on occasion of an Honorary Doctorate from the University of Valencia on February 24^th 1999», Catalan Review, XIII, 1-2, pp. 29-35.

2000 «El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern», Caplletra, 27, tardor 1999, pp. 109-136.

2001 «Aproximació dialectològica al ‘Llibre dels fets’, de Jaume I», Arxiu de textos catalans antics, 20, pp. 511-531.

2002 «Sobre l’autoria de les ‘Regles d’esquivar vocables’, encara», Els Marges, 70, setembre, pp. 67-98.

2003 «De la tardor medieval al Renaixement: aspectes d’una gran mutació sociolingüística i cultural a través dels Viciana», Caplletra, 34, pp. 31-54.

«Lo Passi en cobles (1493), de Bernat Fenollar, Pere Martíneç, Joan Escrivà y Joan Roís de Corella», en col·laboració amb Marinela Garcia Sempere, Bibliofilia antigua, IV. Rafelbunyol (València), Vicent García Editores, pp. 121-143.

2005 «Les ‘Regles d’esquivar vocables’: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica», Estudis Romànics, XXVII, pp. 227-234.

2006 «Els valencians i el valencià al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana», Estudis Baleàrics, 82/83 (maig-gener 2005-2006), pp. 137-153.

2006 «La llengua de Lluís Alcanyís, reflex d’un important canvi lingüístic i sociolingüístic», Saó. Monogràfic 39: Lluís Alcanyís, una vida i una mort contra la intolerància, pp. 9-14.

«Benicolet i el seu Arxiu parroquial (segles XVI-XXI). Breu història d’una comunitat parroquial de la Vall d’Albaida», Alba, 19, pp. 89-111.

2007 «La traducció catalana de la Història de les amors de París e Viana» [versió revisada i ampliada], Caplletra, 42, primavera, pp. 59-74.

2008 «La tasca cívica de Manuel Sanchis Guarner», Real Sociedad Económica de Amigos del País, Anuario 2007, pp. 42-52.

«La tasca cívica de Manuel Sanchis Guarner», Memoria 2007, de la Real Sociedad Económica de Amigos del País, pp. 75-93.

2009 «El treball de l’AVL en favor de la presència del valencià en l’Església», Saó. Monogràfic 43 (desembre): Els textos litúrgics en valencià, pp. 45-55.

«El conreu de la pansa a la vall d’Albaida», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXV, gener-desembre, pp. 157-171.

2011 «L’orientació diatòpica de les ‘Regles d’esquivar vocables’», eHumanista, 18, pp. 316-334.

2012 «Una revisió crítica del Barroc valencià», Caplletra, 52, primavera, pp. 113-152.

«L’edició valenciana de la Crònica de Jaume I (1557): entre la resistència a la despersonalització cultural i política i l’adaptació al marc hispànic», eHumanista / IVITRA, 1, pp. 240-247. [Edició revisada: «L’edició valenciana de la ‘Crònica’ de Jaume I (1557): consideracions culturals i sociolingüístiques», dins Carmen Alén et alii (eds.), Los que fan viure e traslusir l’occitan. Actes du Xe Congrès de l’AIEP (Béziers, 12-19 juin 2011), Llemotges, Lambert-Lucas, pp. 642-649.

«Llengua i context cultural al Tirant lo Blanc. Sobre la identitat del darrer Joanot Martorell (1458-1465)», eHumanista, 22, desembre, pp. 623-668.

2013 «Joan Olzina, secretari d’Alfons el Magnànim, autor del Curial e Güelfa?», Estudis Romànics, XXV, pp. 443-463.

«Les relacions literàries de Joan Roís de Corella», Afers, 76, pp. 635-659.

2014 «A la recerca de l’arquetip del Llibre dels feits del rei en Jaume I. Una traditio rica i multilingüe», Estudis Romànics, 36, pp. 185-221.

2015 «A la recerca de l’arquetip del Llibre dels feits del rei en Jaume I. Una aproximació des de la crítica textual, la filologia i la documentació històrica» [Segona part], Estudis Romànics, 37, pp. 149-195.

«Llengua i espiritualitat en la Vita Christi de Isabel de Villena», Scripta. Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna, 6, pp. 24-59.

«Tres Joans Martorell i una sola obra: Tirant lo Blanc», L’Aiguadolç, 43-44, pp. 45-96.

«Dos viatges singulars en el record: de la llegendària història del Sant Drap de Lleida (1297) als enamoradissos viatges italians de Martí Domínguez Barberà (1984)», Dialogoi. Rivista di Studi Comparatistici, anno II, pp. 251-272.

2018 «Catalan fiction in the 15th century / La narrativa catalana al segle XV», Catalan Historical Review, 11, pp. 25-40 i 123-136.

«El model lingüístic de Curial e Güelfa», Revista Valenciana de Filologia, 2, pp. 39-84.

«Josep Francés Pastor (1880-1957), alcalde de la Pobla del Duc (1920-1923 i 1930-1931). Notes històriques i records personals del seu net», Almaig. Estudis i documents, 34, pp. 180-192.

5. PRÒLEGS I PRESENTACIONS

1982 «Pròleg» a Marina Zaragozà, El cultiu tradicional de l’arròs a Silla (Albufera de València), València, pp. 7-11.

1983 «Pròleg» a Carme Barceló, Toponímia aràbiga del País Valencià. Alqueries i castells, València, pp. VII-XII.

1984 «Pròleg» a Ricard Blasco, Estudis sobre la Literatura del País Valencià (1859-1936), València, pp. 7-10.

«Presentació» a Estudis en memòria del professor Manuel Sanchis Guarner. Miscel·lània Sanchis Guarner, I, pp. XIII-XIV.

1985 «Pròleg» a Agustín Rubio, Epistolari de la València medieval, València, pp. VII-XII.

«Pròleg» a Francesc Ferrer Pastor, Diccionari General, València, pp. IX-XV. [Reproduït en Homenatge a Francesc Ferrer Pastor, Gandia, Ajuntament i Centre d’Estudis i Investigacions Alfons el Vell, 1995, pp. 21-27].

1986 «Presentació» a Caplletra, l, p. 3.

«Pròleg» a Joan E. Pellicer, La ‘Rondalla de rondalles’ de Lluís Galiana. Estudi lingüístic i edició, València, pp. 5-6.

1987 «Introducció» a Frederic Llopis, El joc de la pilota valenciana, València, pp. 15-16.

«Presentació» a Caplletra, 2, p. 3.

1989 «Pròleg» a Joan-Rafael Ramos Alfajarín, La qüestió lingüística en la premsa de Castelló (1834-1938), Castelló, pp. 7-8.

«Presentació» a Antoni Ferrando (ed.), Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, VIII, València, pp. VII-IX.

«Presentació» a Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de Llengua i Literatura, I, Barcelona, pp. V-VIII.

1990 «Pròleg» a Ferran Carbó, Escriptura poètica i construcció imaginària en l’obra de Joan Vinyoli, Montserrat, p. 7.

«Pròleg» a Josep Lacreu, Manual d’ús de l’estàndard oral, València, pp. 15-17.

«Pròleg» a A. Ferrando (ed.), La llengua oral als mitjans de comunicació. Actes de les Jornades sobre la Llengua Oral als Mitjans de Comunicació Valencians (València, 1987), València, pp. 9-10.

1991 «Pròleg» a María Rosario Cabrera González, El conreu de la vinya i l’elaboració de la pansa a la comarca a la Marina. Estudi etnogràfic (2a ed.), Alacant, pp. 11-12

«Pròleg» a Joaquim Martí Mestre (ed.), Ordenacions de la costa marítima del regne de València, València/Barcelona, pp. 13-14.

1992 «Nota preliminar» a Miscel·lània Sanchis Guarner, I, Barcelona, p. 7.

«Pròleg a la segona edició» de Manuel Sanchis Guarner, Aproximació a la història de la llengua catalana, Barcelona, pp. VII-VIII.

1993 «Un adéu inesperat», nota preliminar a Miscel·lània Joan Fuster, VI, Barcelona, pp. 5-6.

«Pròleg» (en col·laboració amb Rafael Alemany) a Actes del IX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Montserrat, pp. 5-11.

«Pròleg» (en col·laboració amb Manuel Pérez Saldanya) a Homenatge universitari a Joan Fuster, València, pp. 9-10.

«Pròleg» a Joseph Gulsoy, Estudis de gramàtica històrica, Barcelona/València, pp. 9-11.

1994 «Pròleg» a Joaquim Martí Mestre, El ‘Libre de Antiquitats’ de la Seu de València. Edició i estudi, vol. 1, pp. 13-14.

«Pròleg» a Miquel Blanc Grau, Garba. Mil paraules de Calaceit, Barcelona, pp. 7-8.

1996 «Pròleg» a Brauli Montoya, La llengua interrompuda, Paiporta, pp. 17-18.

1997 «Pròleg» a Ricard Morant, Miquel Peñarroya, Julia A. Tornal, Dones i llenguatge: una mirada masculina, Paiporta, p. 15.

«Pròleg» a Rafael Narbona, El Nou d’Octubre. Resenya històrica d’una festa valenciana (segles XIV-XX), València, p. 11-13.

«Presentació» a Germà Colón, Estudis de filologia romànica i catalana, València/Barcelona, pp. XI-XII.

1998 «Pròleg» a Miquel Nicolás, La història de la llengua catalana: un discurs en construcció, Barcelona/València, pp. 11-14.

«Pròleg» a Agustín Rubio Vela, Epistolari de la València medieval, II, València/Barcelona, pp. 13-14.

1999 «Pròleg» a Mateu Rodrigo Lizondo (ed.), Josep Sanchis Sivera, Estudis d’història cultural, València/Barcelona, pp. 10-13.

2000 «Proemi» a Santi Vallés, Converses amb Josep Lluís Bausset, València, pp. 9-10.

2001 «Pròleg» a Joan Veny, Llengua històrica i llengua estàndard, València, pp. 7-8.

«Pròleg» a Alejandro Bataller, La Vall d’Albaida: terres i gent, Paiporta, pp. 11-12.

«Presentació» a Manuel Sanchis Guarner, Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII, València, pp. 9-13.

2002 «Pròleg» a Marinela Garcia Senmpere, Lo Passi en cobles, Barcelona/València, pp. 13-15.

«Presentació» a Santi Cortés, Manuel Sanchis Guarner: una vida per al diàleg, Barcelona/València, pp. 13-16.

2004 «Pròleg» a Josep Daniel Climent, L’obra lingüística de Lluís Fullana i Mira, València, pp. 11-14.

«Pròleg» a Antoni M. Badia i Margarit, Apologia i vindicació de la llengua catalana, València, pp. 9-11.

«Nota de l’editor» a Antoni M. Badia i Margarit, Moments clau de la història de la llengua catalana, València, pp. 9-10.

2006 «Presentació» a Francesc de B. Moll, Gramàtica històrica del català, València, pp. 13-15.

2008 «Presentació» a Antoni Ferrando (ed.), El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el País Valencià, Catarroja/Barcelona/Palma de Mallorca, pp. 9-12.

«Presentació» a Santi Vallés, Acció Valenciana (1930-1931). La consciència desvetlada, València, pp. 7-10.

2009 «Pròleg» a Manuel Sanchis Guarner, La llengua dels valencians (24a ed.), València, pp. 9-33.

2010 «Pròleg» a Josep Martines, L’anomenat «lo neutre». L’expressió de l’abstracció en català. Una aproximació diacrònica, València/Barcelona, pp. 15-20.

2011 «A tall de pròleg: Fent país», pròleg a Rafael Roca Ricart, La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre Excursionista de Lo Rat Penat (1880-1911), Paiporta, pp. 15-19.

«Introducció» a El romanç andalusí a revisió, Caplletra, 51 (monogràfic), primavera, pp. 109-111.

2012 «Foreword» a Vicent Josep Escartí, From Renaissance to Renaissance. (Re)creating Valencian Culture, Santa Barbara, University of California, Publications of eHumanista, pp. 11-17.

2013 «Pròleg» a Francisco M. Gimeno Blay, Una corona, set aspirants. Casp 1412, València, pp. 11-14.

«Pròleg» sobre Jordi Bruguera a Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, LXVII. Miscel·lània Jordi Bruguera, 1, Barcelona, pp. 5-7.

«Joan Roís de Corella: context, obra i transmissió. Noves aportacions», Afers, 76, pp. i-iv.

2014 «Pròleg» a Antoni López Quiles i Abel Puig Gisbert, Ensenyar, commoure i adelitar. Notes de propedèutica per a rellegir Corella, València, Perifèric Edicions, pp. 7-13.

2015 «Prefazione» a Giocomo I d’Aragona, Libro dei fatti. Traduzione italiana, con introduzione e note a cura di Aniello Fratta, Roma, Aracne Editrice, pp. 23-26.

2017 Discurs d’Antoni Ferrando, president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), en Manuel Pérez Saldanya i Rafael Roca Ricart (coords.), Actes del Dissetè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de València, 7-10 de juliol de 2015), pp. 13-15.

«El projecte d’història de la llengua catalana que Jordi Carbonell havia somiat», pròleg a Jordi Carbonell, Elements d’història de la llengua catalana, València, PUV, edició d’A. Ferrando, pp. 9-12.

«Pròleg» a Joaquim Martí Mestre, Diccionari de fraseologia (segles XVIXXI), València, PUV, pp. 11-14.

«Nunc dimittis», pròleg a Abel Soler, La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context de ‘Curial e Güelfa’, València, IAM/IEC/UV, pp. 13-21.

«Pròleg» sobre Kálmán Faluba a Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, LXXI. Miscel·lània Jordi Bruguera, 1, Barcelona, PAM, pp. 5-11.

2018 «Pròleg» a Emilio Callado, María Milagros Cárcel, Joaquim Martí i Vicente Pons, L’Episcopologi valencià de Gregori Ivanyes (segle XVI). Estudi i edició, València/Barcelona, IIFV, PAM, pp. 11-14.

«Pròleg» a Abel Soler Molina, Enyego d’Àvalos i l’autoria del ‘Curial’, València, IAM/IEC/UV, pp. 11-14.

Pròleg a Almaig, Estudis i documents, 34, pp. 5-6.

6. RESSENYES

1982 A Biblioteca Escriny: «La mort d’Aristòtil». Versió quatrecentista del Liber de pomo; «Espill de consciència». Text doctrinal del segle XIV; «Història del malvat rei Antíocus». Text narratiu del segle XV, L’Espill, 13-14, pp. 197-200.

1984 A Vicent Simbor, Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva (València, 1983), Serra d’Or, 297, p. 47.

1985 A Martí de Riquer i Lola Badia, Les poesies de Jordi de Sant Jordi, L’Espill, 21, pp. 171-173.

1987 A [Joan] Roís de Corella, Psalteri. Introducció, transcripció i actualització a càrrec de Joan Antoni López Quiles i Vicent Ribes Palmero (Barcelona, 1985), Caplletra, 2, pp. 131-134.

1996 A Pere March, Obra completa. A cura de Lluís Cabré (Barcelona, Barcino, 1993), i a Jaume March, Obra poètica. Edició crítica a cura de Josep Pujol (Barcelona, Barcino, 1994), Arxiu de Textos Catalans Antics, 15, pp. 595-598.

2007 A Joaquim Martí Mestre, Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) (València, PUV, 2006), Llengua i Literatura, 18, pp. 616-622.

A Manuel Sanchis Guarner, La llengua dels valencians (València, L’Estel, 1933), en Josep Palomero / Lluís Messeguer (eds.), Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32 (València, AVL), pp. 328-329.

A Manuel Sanchis Guarner, Gramàtica Valenciana (València, Editorial Torre, 1950), en Josep Palomero / Lluís Messeguer (eds.), Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32 (València, AVL), pp. 368-369.

A Carles Salvador i Gimeno, Lliçons de Gramàtica valenciana amb exercisis pràctics (València, Lletres Valencianes, 1951), en Josep Palomero / Lluís Messeguer (eds.), Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32 (València, AVL), pp. 370-371.

2008 A Joaquim Martí Mestre, Els col·loquis valencians atribuïts a Carles Leon (València, Denes), Caplletra, 44, pp. 276-281.

2009 A Javier Elvira, Inés Fernández-Ordóñez, Javier García González, Ana Serradilla Castaño (eds.), Lenguas, reinos y dialectos en la Edad media ibérica. La construcción de la identidad. Homenaje a Juna Ramón Lodares (Madrid, Iberoamericana / Vervuert, 2008), Caplletra, 46, pp. 284-289.

2009 A Joan Miralles i Montserrat, Antologia de textos de les Illes Balears, vols. I-IV (Barcelona, IEB/PAM, 2006-2008), Estudis Romànics, XXXI, pp. 441-444.

2010 A Joaquim Martí, Josep Bernat i Baldoví. La tradició popular i burlesca (Catarroja/Barcelona, Afers, 2009), Revista de Lenguas y Literaturas Catalana, Vasca y Gallega, XV, pp. 439-444.

2011 A Vicent J. Escartí (ed.), Lluís del Milà, El Cortesano (València, IAM), eHumanista, 18, pp. 416-420.

A Teodor Llorente, Cartes de soldat. Pro Pàtria, dins Rafael Roca (coord.), Teodor Llorente, patriarca de la Renaixença Valenciana (València, AVL), pp. 232-233.

A Josep Nebot, Preàmbul al Tratato de Ortografía valenciana Clásica (València, 1910), dins Rafael Roca (coord.), Teodor Llorente, patriarca de la Renaixença Valenciana (València, AVL), pp. 302-303.

A Teodor Llorente Falcó, En defensa de la personalidad valenciana, dins Rafael Roca (coord.), Teodor Llorente, patriarca de la Renaixença Valenciana (València, AVL), pp. 304-305.

A Joaquim Martí, Diccionari de Josep Bernat i Baldoví (1809-1864) en el seu context històric (València, Denes), Revista de Lenguas y Literaturas Catalana, Vasca y Gallega, XVI, pp. 300-306.

2012 A Vicent J. Escartí, Isabel de Villena, Vita Christi (València, IAM), eHumanista 20, pp. 613-617.

2013 A Teodor Llorente, Obra valenciana completa de Teodor Llorente. Estudi i edició a cura de Rafael Roca Ricart (València, AVL, col. «Clàssics Valencians», 2), Afers, 76, pp. 843-846.

2014 A Corpus Biblicum Catalanicum, 6. Bíblia del segle XIV. Primer i segon llibres dels Reis. Transcripció i glossari a cura de Jordi Bruguera i Talleda. Notes i introducció a cura de Pere Casanellas i Jordi Bruguera i Talleda. Col·lació de vulgates catalanollenguadocia nes a cura de Núria Calafell i Sala (Barcelona, Associació Bíblica de Catalunya / PAM, 2011), Revue de Linguistique Romane, 309-310, janvier-juin, tom 78, pp. 227-231.

2015 A Josep Lluís Martos (ed.), Joan Roís de Corella, Psalteri. Edició, estudi introductori i notes de J. L. M. (València, IAM), Bulletin of Hispanic Studies, 92, pp. 201-202.

A Josep Lluís Martos (ed.), Joan Roís de Corella, Psalteri. Edició, estudi introductori i notes de J. L. M. (València, IAM), Estudis Romànics, 37, pp. 575-578.

2016 A Anna Maria Babbi i Vicent J. Escartí eds. (2015), More about ‘Tirant lo Blanc’. From the sources to the tradition / Més sobre el ‘Tirant lo Blanc’. De les fonts a la tradició (Amsterdam/Philadelphia: John Benjamins Publishing Company (IVITRA Research in Linguistics and Literature, 10), 2015), eHumanista, 32, pp. 761-764.

7. SELECCIÓ D’ARTICLES DE DIVULGACIÓ I D’ENTREVISTES

Sobre personatges contemporanis del món de la cultura

1987 «Enric Valor. La passió per la llengua a través de la literatura», Serra d’Or, 336, pp. 17-20. [Paraules pronunciades amb motiu del lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Enric Valor. Versió revisada en Papeles de Campanar, 2, 1987, pp. 107-110, i en Canelobre, 37-38, estiu-tardor 1997, pp. 11-14].

1988 «La vinculació universitària de Joan Fuster», Turia, extra 1265, pp. VIII-X.

«L’obra de Robert I. Burns», Serra d’Or, 349, pp. 35-36. [Reproduït en Bulletí. Fundació Congrés de Cultura Catalana, 9, 1988, pp. 3-6].

1989 «Germà Colón, home de ciència i mestre», Serra d’Or, 350, pp. 29-30.

1991 «De quan la concessió de premis literaris era un espectacle relativament popular» [sobre els certàmens poètics], Saó, 140, abril, pp. 29-31.

1992 «Joan Fuster. Una trajectòria universitària», Serra d’Or, 395, novembre, pp. 17-20.

1993 «Pompeu Fabra i la unitat de la llengua catalana. Sobre el procés d’elaboració d’una llengua unitària formulat per Pompeu Fabra», Serra d’Or, 401 (maig), pp. 46-48.

«Un adéu inesperat», nota preliminar a Miscel·lània Joan Fuster, VI, Barcelona, pp. 5-6.

1994 «Gratitud a Fuster», All-i-oli. Quaderns de l’Ensenyament del País Valencià, núm. extraordinari dedicat a Joan Fuster, abril.

1996 «En homenatge de gratitud a Manuel Sanchis Guarner», El Temps (23 de desembre), p. 54.

1997 «Record agraït d’una tasca impagable» [de Coromines], Mètode, 18, pp. 20-21.

«Joan Coromines i el País Valencià» [nota necrològica], Levante i Avui (3 de gener).

1998 «Quatre veus i un país», Caràcters, 4, juny, pp. 17-18.

2000 «Josep Giner i Marco (1912-1996)» [necrologia], Estudis Romànics, XXII, pp. 335-338.

«L’herència literària d’Enric Valor», El País. Quadern, 20 de gener, p. 1.

«El compromís per salvar-nos els mots» [Francesc Ferrer Pastor], Levante, 13 de juliol, p. 74.

«L’home dels mots vius» [Francesc Ferrer Pastor], Avui, 13 de juliol, p. 40.

«El lexicògraf valencià del segle XX» [Francesc Ferrer Pastor], El País. Quadern, 13 de juliol, p. 2.

2001 «Josep Lluís Bausset, la petja inesborrable del bon professor», dins D’un país que ja anem fent. Miscel·lània d’homenatge a Josep Lluís Bausset, Barcelona, PAM, pp. 49-53.

«Sanchis Guarner: vigència del llegat i de l’exemple», El Punt, 16 de desembre, p. 18.

«Bru i Vidal» [necrològica], El País (novembre).

2003 «Un reconeixement merescut» [a Antoni M. Badia] (en col·laboració amb Manuel Pérez Saldanya), El País. Quadern, 3 d’abril, p. 2.

«Bru i Vidal, un lletraferit singular», Levante. Postdada, 3 d’octubre, p. 4.

2004 Entrevista audiovisual a Pere Maria Orts i Bosch, destinada a l’Arxiu de la Memòria Oral, de la Acadèmia Valenciana de la Llengua, València, Monestir de Sant Miquel dels Reis, setembre-octubre.

2006 «Vigència del mestratge de Sanchis Guarner», El País. Quadern, 5 d’octubre, p. 57. «El compromís valencianista de Sanchis Guarner», El Punt, 418, 10 de desembre, p. 5.

2007 Eliseu / l’Eliseu, dins AADD, Eliseu Climent. La utopia feta real, València, Saó, pp. 113-117.

2008 «Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), mestre de mestres», All-i-oli. Quaderns de l’Ensenyament del País Valencià, extra Trobades (abril), pp. 6-7.

«Per la presència viva dels nostres grans referents culturals. A propòsit de la col·lecció “Tàndem de la Memòria”», en AADD, Rosa Serrano. La rosa de les lletres, València, Saó, pp. 157-170.

2010 «la tasca de traducció dels textos litúrgics. En memòria de don Ramon Arnau», Cresol, 97, setembre, p. 9.

2011 Entrevista audiovisual a Josep Antoni Comes, destinada a l’ Arxiu Audio-visual de la Llengua de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, València, UV, Taller Audiovisual (27 de maig).

2012 «Text i context: una constant en el quefer professional d’Albert Hauf. Paraules d’homenatge als 25 anys de la seua estada a València (1987-2012)», Revista de Lenguas i Literaturas Catalana, Gallega y Vasca, XII, pp. 345-348.

2015 «Pere Maria Orts i Bosch (1921-2015): una vida en clau valenciana», Levante, 27 de febrer, p. 60.

«Comiat a Pere Maria Orts i Bosch (1921-2015)», Saó, març, 2015.

Sobre la situació de la llengua i del país

1983 «Carta oberta als bisbes valencians» (en col·laboració amb Vicent Rosselló i Vicent Badia), Saó, 64, p. 29.

1984 «Lletra al Defensor del Poble», Saó, març.

1987 «Moments clau de la filologia catalana al País Valencià», Saó, 100, pp. 42-44.

1994 «Lletra nova per a una cançó vella. Entorn de l’última polèmica lingüística». Taula rodona amb Joaquim Arenas, Francesc Ferrer i Gironès, Josep Maria Puig i Salellas i Jordi Solé i Camardons, Escola Catalana, any XXIX, núm. 312 (1995, juliol - agost - setembre), pp. 20-24 i 29-34.

1995 «Voluntat ferma i decidida» [sobre el Pla General de Normalització Lingüística], Cultura, maig, p. 40.

1996 «Un poble que vol viure», Levante, 3 de maig, p. 3.

1997 «Més que un projecte educatiu», El Periòdic (febrer), p. 29.

2005 «I, després del dictamen de l’AVL, què?», El Temps, 1083, p. 16.

«Per una llei de llengües de l’Estat», Levante, 8 d’abril, p. 3.

2007 «Les Normes de Castelló: entre la mitificació i la reivindicació», en AADD, Les Normes de Castelló (1932), a favor de l’ús social del valencià. En el 75 aniversari, homenatge a tots els valencians que les varen fer possibles, Castelló de la Plana, UGT-PV, pp 63-67.

2010 «Una qüestió de justícia i de pastoral. El valencià en la litúrgia», Cresol, 93, febrer, pp. 60-62.

2014 «El DNV que m’hauria agradat», Saó, 392, abril, pp. 40-41.

Sobre divulgació filològica i històrica

1991 «[‘Curial e Güelfa’,] orfe i medieval», en Cartes de batalla per a en Curial, monogràfic La polèmica del Curial, El País. Quadern, 468 (19 de setembre), p. 3.

1992 «Valencià. Origen i evolució de la denominació», dins Gran Enciclopèdia Valenciana, vol. X, València, Difusora de Cultura Valenciana (s. v. valencià, pp. 110-113).

«Valencià. Història», dins Gran Enciclopèdia Valenciana, vol. X, València, Difusora de Cultura Valenciana (s. v. valencià, pp. 113-115).

«Observacions onomàstiques i sociolingüístiques al ‘Misteri d’Elx’», Saó, 12, octubre, pp. 17-19.

1996 «Informe sobre el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana 1986-1996. Àrea Científica número 7. Història de la llengua» (en col·laboració amb Jordi Ginebra et alii), Butlletí, Fundació Congrés de Cultura Catalana, 17, pp. 11-13.

1997 «Del nom del país, encara», Caràcters, 1, p. 17.

«Del nom de la llengua, encara», L’Avenç, maig, pp. 22-25.

2000 «Parlament d’Antoni Ferrando amb motiu de la concessió dels III Premis de la Crítica de l’IIFV», Caràcters, 11 (abril), pp. 37-38.

2001 «Lluís Alcanyís», en Catàleg de l’exposició «El hogar de los Borja», València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, pp. 252-253.

2003 «L’‘Eucologi’ (1951), de mossén Vicent Sorribes», Saó, 279 (desembre), pp. 22-23.

2006 «El post-Congrés [de 1906] al País Valencià», Saó, 312 (desembre), pp. 28-30.

2008 «Els valencians davant el VII centenari del naixement de Jaume I (1908)», Las Provincias, En domingo, 10 de febrer, pp. 4-7.

«La tasca de traducció dels textos litúrgics», Levante, 29 de novembre, p. 21.

2009 «El ‘Misteri d’Elx’, joia espiritual valenciana, patrimoni excepcional de la cultura universal», Cresol, 90 (setembre-octubre), pp. 16-17.

2010 «Francesc de Borja (1510-1572), senyor de la Pobla, duc de Gandia, virrei de Catalunya, general de la Companyia de Jesús, sant. Una breu evocació biogràfica amb motiu del 500 aniversari del seu naixement», en La Pobla del Duc. Festes patronals, agost.

2011 «Teodor Llorente i la defensa de la unitat de la llengua», Saó, 365 (novembre), pp. 18-20.

2011 «En record de Manuel Sanchis Guarner (1911-1981) en ocasió dels 100 anys del seu naixement», en La Pobla del Duc. Festes 2011, agost, pp. 88-90.

2012 «Sant Vicent Ferrer: do de llengües, do de gents», Saó, 369 (març), pp. 16-18.

2013 «La reivindicació de la pluralitat lingüística de les Espanyes», en el dossier «La vigència de Cristòfor Despuig», El Temps, 1518 (16 de juliol), pp. 40-41.

«Joan Roís de Corella, escritor valenciano apasionante», ABC, 28 de novembre, suplement ABC Artes y Letras. Comunidad Valenciana, 57, pp. 62-63.

«Reivindicació de Vicent Andrés Estellés (1924-1993)», en La Pobla del Duc. Festes 2013, agost.

2014 «Interés cultural de Lo Cartoixà, de Joan Roís de Corella», en «Quadern Joan Roís de Corella i Lo Cartoixà», Saó, 389 (gener), pp. 27-29.

2016 «Isabel de Villena (1430-1490), escriptora de l’Any 2016», en La Pobla del Duc. Festes patronals 2016, agost, pp. 93-95.

2017 Joan Fuster i el ‘Curial’, en Salvador Vendrell i Josep Lozano (eds.), Nosaltres, els fusterians, València, Perifèric, pp. 61-62.

2018 «Curial e Güelfa: una recerca apassionant, una obra meravellosa», Caràcters, 83, p. 16.

«La llengua de sant Vicent Ferrer (ca. 1350-1419)», Saó, 442 (novembre), pp. 22-24.

«Enyego d’Àvalos, ¿és autor del Curial?», Levante, 20 d’octubre, p. 56.

Sobre història local

1977 «La llegenda del soldat de Benicolet», en Festes patronals de Benicolet 1977, agost, s. p.

1979 «Orígens de Benicolet», en Festes patronals de Benicolet 1979, agost, pp. 25-26.

1985 «Goigs de la Vall d’Albaida», en Benicolet. Festes patronals 1985, agost, s. p. 1996

«Apunts per a la història de Benicolet», en Benicolet en festes 1996, agost, s. p. 1997

«Notes sobre onomàstica benicoletana», en Benicolet. Festes patronals, agost.

1998 «La revolució de 1868 en Benicolet: el cas de la mestra» [Ana Maria Martínez Andrés], en Benicolet. Festes 1998, agost, s. p.

1999 «Els habitants de Benicolet l’any 1911» en Benicolet. Festes 1999, agost, s. p. 2000

«Josep Maria Capsir (1887-1960) en el record», en La Pobla del Duc Festes 2000, agost, pp. 71-75.

«El campanar de Benicolet», en Festes patronals. Benicolet 2000, agost, s. p.

2001 «Notes sobre la vida i l’obra del pare Samuel Prats Climent (1883-1971)», en Benicolet. Festes patronals 2001, agost, s. p.

2002 «Breu història del Santíssim Crist de la Fe, de Benicolet», en Benicolet. Festes patronals 2002, agost, s. p. 2004

«La vida escolar de Benicolet l’any 1908», en Benicolet. Festes patronals 2004, agost, pp. 37-41.

2005 «Josep Ramon Bataller Calatayud (1890-1962), fill eminent de la Pobla. (Un perfil, sobretot, humà)», en La Pobla del Duc. Festes 2005, pp. 80-82.

2006 «La situació escolar de Benicolet l’any 1857», en Benicolet. Festes patronals 2006, s.p.

«La situació escolar de la Pobla l’any 1857», en La Pobla del Duc. Festes 2006, agost, pp. 87-89.

«Un mestre exemplar de Benicolet» [don Tomás del Olmo], en Benicolet. Festes patronals 2006, agost, s. p.

2007 «Nota biogràfica sobre dos missioners de Benicolet» [Ramon Català Gomar i Mateu Benavent Martínez], en Benicolet. Festes patronals 2007, agost, pp. 70-71.

«El 6 de maig de 1707: ocupació militar, saqueig i crema de la Pobla del Duc», en La Pobla del Duc. Festes patronals 2007, agost, pp. 100-104.

«Benicolet en el context de la guerra de Successió (1704-1714)», en Benicolet. Festes patronals 2007, agost, pp. 72-76.

2008 «Un passeig històric per les festes patronals de la Pobla del Duc», en La Pobla del Duc. Festes 2008, agost, pp. 81-87.

«Benicolet l’any 1819. Situació econòmica i social», en Festes patronals. Benicolet 2008, agost, pp. 60-64.

2009 «L’expulsió dels moriscos de Benicolet (octubre de 1609)», en Festes patronals. Benicolet 2009, agost, pp. 23-28.

«Ecos de la presència morisca en la Pobla», en La Pobla del Duc. Festes 2009, agost, pp. 92-95.

2010 «Benicolet 2010: entre el record d’un nou “any 10” i l’esperança d’un futur millor», en Benicolet. Festes patronals 2010, agost, pp. 26-30.

2011 «Dos centenaris a recordar des de Benicolet: Teodor Llorente i Manuel Sanchis Guarner», en Festes patronals. Benicolet 2011, agost, pp. 18-21.

2012 «Benicolet (1612-2012): el quart centenari com a municipi cristià», en Benicolet. Festes patronals 2012.

2013 «La restauració de les campanes de Benicolet (2012)», en Benicolet. Festes patronals 2013, agost, pp. 29-31.

2018 «L’origen de les festes patronals de Benicolet: la festa de la Mare de Déu del Roser», en Benicolet en festes 2018, agost, pp. 57-60.

«Les obres de reparació de l’església de Benicolet (2001-2018)», en Benicolet en festes 2018, agost, pp. 35-38.

Sobre records personals

1983 «Antoni Ferrando. Cada mes un personatge», entrevistat per Toni Cova, Saó, 58, pp. 20-22.

1987 «Xarrada amb Antoni Ferrando Francés», Calaix, revista estudiantil de l’ies Josep Segrelles d’Albaida.

1993 «L’etapa universitària de Joan Fuster: evocació personal», en Homenatge universitari a Joan Fuster, València, UV, pp. 35-40.

1995 «Conversa amb Antoni Ferrando», en Crònica. Periòdic independent de la Vall d’Albaida, 182 (27 de maig de 1997), pp. 28-29.

2009 «Records dels meus anys a Xàtiva (1961-1965)», en Toni Martínez i Sergi Borràs (eds.), 75 Aniversari de la creació de l’Institut de Batxillerat Josep de Ribera, Xàtiva, IES Josep de Ribera, pp. 191-198.

2015 «Per una vida de qualitat», en Benicolet en festes 2015, agost, pp. 29-31.

«Cuidar el medi ambient: una condició per a la salut del ser humà», en La Pobla del Duc. Festes patronals 2015, agost, pp. 85-89.

2018 «Records dels meus anys de director del Departament de Filologia Catalana (1983-1992)», en AADD 40 anys del Departament de Filologia Catalana. Memòries del 40 aniversari i currículums dels professors, València, UV, Departament de Filologia Catalana, pp. 14-18.

Entrevistes

1983 «Sembla més un text pensat en el consens que no una opció d’esquerres», entrevista sobre la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià dins El valencià, ara i ací. Generalitat, 75, p. 12-13.

«Els valencians davant la qüestió nacional», entrevista sobre el cicle de conferències pronunciades amb motiu dels XIII Premis Octubre, en Acció Cultural del País Valencià. Butlletí Intern, 19, p. 11.

1989 «L’inoportú gentilici dels clàssics», entrevista per Enric Sòria, El Temps, 195, p. 72.

1992 Intervenció en el documental Enric Valor, la memòria d’un País, del programa Tres, catorze, setze, Televisió de Catalunya (TV3), 27 de març.

1994 «Els clàssics i la llengua. Entrevista a Antoni Ferrando», per Vicent Josep Escartí i Rafael Roca, Saó, 170, pp. 42-44.

1997 «Muchos valencianos son conscientes del ridículo que hacemos en el resto del estado», entrevista per Adolf Beltran, en El País. Suplemento Comunidad Valenciana, 4 de juny, pp. 8-9.

«No existe diálogo porque grupos de presión viven del conflicto lingüístico», entrevista per María José Muñoz Peirats, Levante, 21 de juny, p. 25.

«Es presenten els catalans com imperialistes», entrevista per Yolanda Mármol, El Punt, 29 de maig, p. 6.

1998 «El plus cívic que assumeix la Universitat valenciana no se suscita a Barcelona», entrevista per Enric Orts, El Punt, 26 d’abril, p. 38.

1999 «Entrevista a Antoni Ferrando», Sembra. Federació Escola Valenciana. Època IV, núm. 2, pp. 12-14.

«Entrevista a Antoni Ferrando», per Esteban Zapata, en Noticias bibliográficas (edició especial per al Club Konrad Haebler), núm. 10, pp. XXXVII-XLI.

2001 «Entrevista a Antoni Ferrando», per Adolf Beltrán, El País, 15 d’abril.

2002 «Entrevista a Antoni Ferrando sobre el 7è Col·loqui Internacional La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina», El Temps, novembre. «L’Acadèmia Valenciana de la Llengua», Tot Tirant, novembre.

2003 «L’AVL ha contribuït a la pau lingüística», entrevista per Vicent J. Escartí i Rafael Roca, Saó, 274 (juliol), pp. 17-21.

2004 Izen bakarra erabiltzeak kalte egin du, entrevista a Antoni Ferrando, en Berria (27 de novembre), p. 25.

2005 «Hzkuntza katalana da, baina izena bideraezina da politikoki», entrevista a Antoni Ferrando, Berria, 12 de març, p. 25.

«La Gramàtica Normativa Valenciana de l’AVL» (aprovada el 2-XII-2005), entrevista a Antoni Ferrando, president de la Secció de Gramàtica de l’AVL, en Infotelevisió, Riba-roja, 20 de desembre.

2008 «El I Congrés Internacional de la llengua catalana. Entrevista a Antoni Ferrando», per Enric Orts, El Punt, 504 (setembre), pp. 8-10.

«Entrevista sobre Joan Fuster», en N. Pellisser, A. Montón i F. Pérez Moragón (eds.), Ser Joan Fuster. 33 visions sobre l’escriptor, València, PUV, pp. 323-329.

2009 «Una professió amb projecció pública», per Pep Alfonso, Crònica, 703 (Ontinyent, 23 de febrer), pp. 10-11.

2010 Intervenció en el documental Josep Lluís Bausset (1910-2010). 100 anys, l’Alcúdia, Ajuntament de l’Alcúdia, 11 de setembre.

2011 Entrevista sobre el congrés «Dones i literatura» i l’edició de la Vita Christi, d’Isabel de Villena, programa Vent de Llevant, Levante TV, València, 9 de setembre.

Entrevista per Josep Lluís Fitó sobre «Els escacs, un joc valencià», Radiotelevisió Valenciana, València, Facultat de Filologia, 19 de maig. (Emissió: Canal 9, 17-IX-2011.)

2013 Intervenció en el documental Joan Roís de Corella, programa Dossiers, de RTVV. València, Canal 9, 3 de novembre.

Entrevista per Ricard Bellveser (amb Anna Isabel Peirats) sobre el congrés «Dones i literatura» en el programa Encontres, de Canal 9. València, Museu Sant Pius V.

2014 Intervenció en el documental d’Agustí Mezquida (dir.), La Dama del Ajedrez, València, Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, 19 de novembre.

2017 «Tota una vida darrere l’autor del Curial», entrevista per Ángel Salguero, El Mundo. Suplement Arts, 16 de març, p. 10.

2018 Intervenció en el documental Cabut per la llengua. Francesc Ferrer Pastor (1918-2000), produït per Carles Sánchez i Marina Fuertes, Diputació de València.

2019 Entrevista per Nelo Gómez a «Pròxima Parada. Tercera Hora», À Punt Ràdio, 6 de febrer. «El fabrisme és cosa de tres», entrevista per Núria Cadenes, Vilaweb, 19 de febrer.

PRIMERA PART

REFLEXIONS SOBRE L’OBRA D’ANTONI FERRANDO

ANTONI FERRANDO I LA TASCA DE P. FABRA, F. DE B. MOLL I M. SANCHIS GUARNER

Emili Casanova

Universitat de València / AVL

He de confessar que em fa un goig especial participar ara i ací en la presentació del llibre Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat del professor Antoni Ferrando, pel contingut, oportunitat i significació del llibre; per ser un acte d’homenatge a tres homenots, dos dels quals vaig tractar personalment, com a ajudant de Sanchis Guarner durant el seu darrer curs de professor (1980-81), i com a entrevistador de Moll en dos ocasions (1981-1982) i encarregat de la laudatio de la seua investidura com a honoris causa per esta universitat (1984); per les vivències i projectes que he viscut durant 39 anys al costat del col·lega i amic Ferrando, i per la possibilitat de retre-li homenatge públic per una vida de dedicació a l’estudi de la filologia valenciana i catalana, plena d’idees, aportacions científiques i activitats en benefici de la universitat i de la nostra cultura.

L’autor, el professor Ferrando, ha estat des de 1983 el guia que ha conduït la filologia valenciana cap la posició que hui té dins del món català i romànic:

–Va consolidar un departament, que va dirigir fins 1992, model i referència en investigació i docència dins del nostre àmbit lingüístic, dotant-lo de professorat especialitzat i punter, i el va situar en el mapa del món catalanoparlant proposant doctors honoris causae a Colón, Moll, Coromines –que fins i tot vingué a València–, Valor o Badia i Margarit, amb qui tant va congeniar; proposant medalles de la UV per a Francesc de Paula Burguera, Joan Fuster i Ferrer Pastor; incorporant-hi Joan Fuster i Albert Hauf, a més de figures actuals com Pérez Saldanya, Maria Josep Cuenca, Miquel Nicolás, Joaquim Martí, Joan Rafel Ramos, Abelard Saragossà, Vicent Escartí i altres. I més encara, ha fet sentir la veu valenciana en els àmbits de decisió de l’iec, en temes clau com els criteris per als mitjans de comunicació orals.

–Va refundar l’actual IIFV l’any 1994, on a més de dirigir fins ara la collecció Biblioteca Sanchis Guarner, va crear i dirigir la prestigiosa revista Caplletra, i ha organitzat i presidit activitats clau per a València, com el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1986, el congrés de l’AILLC d’Alacant-Elx de 1991, i el congrés sobre la configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina el 2003.

–Va obrir el Departament a la societat, col·laborant quan hi era requerit, amb informes de tot tipus: de llibres escolars, de criteris lingüístics, d’informes toponímics...; oferint les propostes científiques adients davant de la posada en marxa de la RTVV el 1989; lluitant amb arguments i documents per la dignitat i prestigi del valencià davant d’una societat desinformada i dels atacs continuats de gent que no estima la llengua, sempre mantenint la independència política i partidista del Departament en moments difícils.

–Ha fet des de la UV el paper de pare i mentor de les universitats jóvens de la UA i de la UJI, on ha presidit desenes de tribunals d’oposicions i de tesis doctorals, exactament igual que en la resta del territori catalanoparlant.

El doctor Ferrando és, a més d’una dedicació cívica constant, autor d’una obra ampla, intensa i extensa que abraça totes les èpoques amb aportacions de primeríssim nivell i innovadores, tant de llengua com de literatura –per exemple, acaba de publicar un altre llibre, Aportacions a l’estudi del català literari medieval (2018), amb una introducció i onze capítols. En un cas com en l’altre, les seues obres sempre són redactades a partir de la lectura d’una ampla bibliografia, complementada per la seua experiència acadèmica; sempre són fruit d’una anàlisi minuciosa; sempre van presentades amb un estil clar i directe, verdader model de prosa concisa i dinàmica, amb una anàlisi total des de totes les perspectives possibles, combinant ciència, experiència i passió per la filologia i per la temàtica. I tot, fet amb un model lingüístic molt acostat al proposat pels tres homenots recordats en el llibre, un model semblant al descrit per ell mateix en l’article «L’ideal idiomàtic de Sanchis Guarner», model de registre culte per als valencians i semblant al que proposa el llibre d’estil de la nostra universitat.

Tot, tant la seua extensa obra científica com la seua activitat com a capdavanter i obridor de camins, ho ha aconseguit amb un treball incansable, total, continuat, pacient, prudent, sense enfrontaments directes, sempre pensant en el futur de la llengua i no en guanyar la batalla concreta, actuant a la manera sanchisguarneriana, de la qual s’amerà en tots els aspectes: en dedicació a la història de la llengua i a la consolidació d’una normativa i un estàndard viables per al País Valencià, fent estudis literaris, en formes d’actuació i en l’ideal idiomàtic. He de confessar que en molts moments de la nostra relació no he comprés certes decisions seues, però ara, vistes en perspectiva, des de l’atalaia de l’edat, crec que en una gran majoria va prendre la decisió encertada, va actuar raonadament. Per tot això, podem aplicar-li les mateixes paraules que ell aplica a Sanchis, en el llibre que ara presentem: «conciliador en les formes i ferm en les convic cions, amb un tarannà humanista i un valencianisme integrador» (p. 339).

Amb estes credencials, ja podran comprendre que els deu capítols de què consta el llibre són d’obligada lectura per a tot historiador de la llengua i per a tot interessat en saber com i per què s’ha anat creant el model de llengua que usem hui; quin era el context i la situació sociolingüística de cada moment, on ha nascut, ha evolucionat o ha arrelat; quins han estat els personatges que hi han intervingut; com s’han encaixat en la normativa realitats i punts de partida diferents en els tres territoris de parla catalana analitzats, i com s’ha arribat a un punt que funciona prou bé i on ens reflectim tots els catalanoparlants, de manera que en les pàgines de presentació del llibre editat els directors generals dels tres territoris poden afirmar que «l’obra de Fabra, Moll i Sanchis Guarner és una excel·lent expressió de la voluntat irrenunciable de tota la comunitat catalanoparlant de fer de la llengua compartida el nostre signe d’identitat més visible i estimat» (p. 12).

El llibre, organitzat de manera cronològica i temàtica, presenta una gran unitat, no sempre fàcil d’aconseguir, a pesar que –com és habitual en la nostra especialitat– es tracta d’un recull d’articles publicats anteriorment amb motiu de congressos i en revistes de difícil abast, relacionats entre ells perquè tots tracten el mateix tema: «la construcció d’una llengua de cultura des de la diversitat» territorial, sociolingüística i nacional. I això ha estat possible perquè:

–són com episodis i aspectes de la creació d’una llengua literària i una normativa a València dins del món lingüístic català;

–han estat posats al dia a la llum de la nova bibliografia, retocats i reescrits intentant evitar repeticions i punts contradictoris;

–tot s’organitza al voltant de dos eixos: la codificació fabriana i el País Valencià. Des de l’estudi dels precedents de Fabra (Alcover, Aguiló, Llorente, Llombart, Verdaguer, el Congrés internacional de la llengua catalana de 1906) i l’anàlisi de la seua proposta normativitzadora fins a la realitat sociolingüística i política valenciana que emmarca les idees, propostes, temptatives i resultats de l’evolució de la nostra codificació: les Normes de Castelló i Carles Salvador, la irrupció del seny ordenador de Sanchis contrastat amb la vehiculació del fabrisme a Mallorca i el decidit impuls de Fuster sota el franquisme, qui feu també un canvi de perspectiva quan s’enfrontà a la realitat concreta de la incorporació de la llengua a l’administració, a l’escola i als MMCC orals a mitjans 1980 (pp. 400-401).

El llibre tracta de l’adquisició de la norma lingüística des de l’edat mitjana i de l’ús i concepte de llemosí-occità fins ara, en dos llargs capítols, però sobretot aprofundix en el període que comença en la Renaixença i acaba en els anys 1990. Per tal motiu demanaria a l’autor que continue la temàtica tractada amb un segon volum on trobem la seua visió sobre l’evolució de la llengua literària i de la normativa fins a l’actualitat i la seua recepció, ell que ha viscut en primera persona tots els moviments i accions relacionades, com la creació i funcionament de l’AVL, l’ampliació de la visió fabriana de l’iec que l’ha portat a fer un nou diccionari, el DIEC 1995-2007, una nova gramàtica, la Gramàtica de la llengua catalana (2016) i a fer propostes per a la llengua oral en fonètica, morfologia i lèxic, amb una obertura en la línia de Sanchis i Moll.

Recomane que feu esta imprescindible lectura en píndoles, a poc a poc, perquè el seu contingut és molt dens i pertinent i s’ha de llegir amb atenció i pausa. Per a fer-los boca, voldria enumerar ací alguns dels temes tractats, d’obligada reflexió per a situar-nos hui en la discussió lingüística catalanovalenciana. En concret, cinc:

– La llarga marxa cap a la creació d’una autoritat o institució normativa valenciana, des del segle XIX, amb la proposta de Llombart, la negativa de Llorente o Alcover, la creació del Centre de Cultura Valenciana –hui RACV–, la proposta de Llorente Falcó l’any 1930 de crear una Acadèmia de la llengua catalana a Barcelona amb representació proporcional d’acadèmics de cada territori –idea ben vista i proposada pel mateix Ferrando, abans de la creació de l’AVL (2001)–, la creació de l’Institut d’Estudis Valencians (1937), i modernament l’Institut de Filologia Valenciana (1978) de Sanchis –hui IIFV–, del Consell Valencià de Cultura (1985) i el mateix iec a partir de l’entrada de Sanchis i Moll l’any 1962.

– Les contradiccions de la codificació fabriana en relació al País Valencià, ja que les seues recomanacions als valencians semblen contradir tot el seu programa de codificació monocèntrica del català modern, perquè postulava una tasca de depuració autònoma per a cada una de les tres grans regions, amb l’esperança d’un retrobament futur. En efecte, difícil problema l’aplicació del model de normativització de Fabra, que separà, buscant l’èxit i l’arrelament, el català escrit basat en el barceloní de l’oral de les altres regions, especialment del valencià i nord-occidental; parlar barceloní que considerava més modern, més genuí fonèticament, més regular morfològicament i més separat del castellà. Fabra salvà esta situació després d’estudiar els obstacles a què s’enfrontava (trossejament administratiu del territori, absència d’una consciència lingüística unitària i diferent evolució de la llengua (p. 147), reconeixent un cert grau d’autonomia, especialment en la morfologia i el lèxic a les altres va rietats, sobretot al valencià, demanant als valencians que emprengueren una forta depuració de l’idioma, basant-se en la llengua del segle XV sense preocupar-se d’acostar-se al català (pp. 68-69), ja que per a evitar un divorci massa gros entre llengua parlada i escrita fora del Principat calia reconéixer un cert grau de polimorfisme en la normativa. Com diu Ferrando, «el problema era fixar-ne els límits» (p. 143). I afig (p. 378):

Fabra va intentar garantir el mínim divorci possible entre la llengua parlada pels catalanoorientals i el model de codificació gramatical i lèxica que propugnava. En canvi, Moll i Sanchis van sacrificar determinats trets genuïns dels respectius parlars per tal de convergir al màxim possible amb el model de llengua literària de Fabra.

– La concepció de Sanchis, compartida per molts valencians d’ara, per a formar el seu model lingüístic i conjuminar la compatibilitat entre un valencià culte i socialment acceptable, i la seua integració, que no supeditació, en la llengua literària compartida per València, Catalunya i les Balears, des del convenciment que «la unitat absoluta de la llengua de Catalunya, València i Mallorca és més un punt d’arribada que no pas un punt de partida», i que «la unificació lingüística ha d’estar feta sobre un tipus de llengua literària basada en la dels escriptors de l’època clàssica i no en la preponderància de la modalitat dialectal de cap comarca determinada» (p. 346). Ferrando ho estudia molt bé i arriba a la conclusió que mirant al recurs als clàssics, «Sanchis cercava més la possibilitat d’elevar el valencià culte a la mateixa dignitat que el català literari que no pas una aproximació al model literari fabrià, fins i tot a costa d’un indesitjat divorci entra la llengua parlada i l’escrita» en casos com nascut, partesc, anàs (en lloc de naixcut, partixc, anara), que només la convergència amb el mallorquí podria justificar (p. 347). Per això deia Sanchis, en «Una codificació policèntrica i convergent», davant els unitaristes a ultrança del moment, que «mantenir avui les particularitats dialectals del valencià i les d’altres regions, sense barbarismes ni vulgarismes, no és anar contra la unitat gramatical de la llengua, sinó contribuir a una flexibilitat enriquidora» (p. 356).

– L’estratègia de considerar el valencià actual com una varietat autònoma més al mateix nivell que el català dins un espai lingüístic occitànico-romànic es fa amb la voluntat d’acabar el conflicte lingüístic valencià, a partir de la consideració que el català naix dins l’espai occità i es pot considerar una mateixa llengua fins al segle XIII quan començà a independitzar-se, des de la idea històrica que el mot llemosí solucionava l’antinòmia català-valencià, per les relacions en la Renaixença i fins i tot, com suggereix Ferrando (p. 181), perquè els repobladors occitans ajudarien a l’anivellament lingüístic del valencià dins del català occidental. Però Ferrando advertix que actualment és negatiu perquè perseguix diluir la catalanitat del valencià i ajudar al triomf del secessionisme (p. 211), com ho va ser a Catalunya l’any 1934.

– La conveniència d’usar el nom de valencià per a la variant valenciana de la llengua per a evitar desviar l’atenció del que és important, l’ús coordinat i la unitat de la llengua. Un nom documentat ja des del segle XIV i preferit per institucions i particulars (pp. 249-251) com Sanchis o Giner (també usa català-valencià, p. 305), com mostren els diferents noms inventats per a no dir català, com el llemosí (1521) o el bacavés, cosa que Fabra comprenia perfectament: «la qüestió del nom és secundària» (p. 94). Davant de dubtes i discrepàncies, les Normes de Castelló no usaren ni valencià ni català (p. 290), per exemple.

Més temes molt ben estudiats són, entre altres, els següents: el coneixement dels dialectes per Fabra a través de les seues obres (precisament, Ferrando mostra com la progressió dels seus coneixements diatòpics el feren tindre més presents els dialectes en la seua obra codificadora, p. 130); la descripció de models literaris com els de Torre, Giner, Sanchis (pp. 344, 360-362); el model lèxic de Fabra i el seu DGLC (pp. 167-169), amb la justificació d’algunes absències, com la forma masculina del sufix -ista o de variants etimològiques valencianes com cresol, hedra, romer, cordell o aladre; el paper de la Cancelleria catalana i el sermo urbanus de la ciutat de València en la fixació d’una norma supradialectal i la persistència del seu model (pp. 221 i ss.); i la lluita per l’acceptació i triomf de la norma valenciana, gràcies especialment a Giner, Valor i Ferrer Pastor, a l’aplicació pràctica d’escriptors com Martí Domínguez (p. 354) i a la teorització i defensa del model policèntric i convergent de Sanchis davant de tots, com mostren les cartes dirigides a Coromines (pp. 367-370) i a Fuster (pp. 365-366).

El llibre destil·la, a més d’informació i reflexions, dubtes de futur, que precisament obres com esta poden ajudar a escampar. Per exemple, denuncia com la ideologia autonomista tendix a afeblir els lligams entre catalans, valencians i balears perquè no s’ha trobat el punt dolç del discurs cultural i polític, i fins i tot planteja el paper de l’AVL:

És encara massa aviat per a preveure si la recent creació d’una AVL podrà servir per a superar l’artificial però molt interessada guerra de normatives al País Valencià, però en tot cas és una iniciativa que pot diluir el sentit últim de la codificació i de l’ideari fabristes (p. 75).

També reporta com a actual un diagnòstic sobre el futur del català que feu Fabra en el discurs dels Jocs Florals del 1934:

El català perilla ara més que mai, d’esdevenir un calc de la llengua castellana [o anglesa, afegiria jo hui]. Dins d’un règim de bilingüisme, l’únic mitjà de resistir la influència pertorbadora de la llengua castellana és la coneixença perfecta de la llengua materna» (p. 77).

Tota mirada al passat ens ha de servir per a projectar-nos cap al futur. Per això, amb el bagatge de la lectura i reflexió posterior del text de Ferrando, farcit de fets, de cites, d’opinions i d’idees, em pregunte com a fabriste crític, no servil ni mimètic, a la manera de Giner, que veu la insuficient integració del valencià en el corpus normatiu: com haurien actuat ara els tres homenots –obligats a actuar sota el franquisme majoritàriament–, des de l’angle valencià, a l’hora de la codificació en els temps democràtics, en què la convivència de llengües amb els mateixos drets és una realitat. Supose que Fabra hauria actuat diferent, més obertament, perquè hauria conegut millor el valencià, com demostra la seua apertura en cada gramàtica nova, tal com assenyala Ferrando (p. 166):

Tot plegat permet deduir que Fabra ha adoptat una posició més oberta quant a certs usos col·loquials i dialectals, però sense renunciar a la seua concepció d’una llengua literària i supradialectal, i alhora arrelada en la llengua parlada, on els dialectes altres que l’oriental encara tenen coses a aportar al cabal comú.

I com Fuster deia a Bartra el 1953 (p. 174):

Fabra no feu la gramàtica que hauria volgut, la que, si la realitat político-social dels nostres països fos més normal, hauria estat possible. Em consta per testimonis presencials que Fabra confessà més d’una vegada que si la seua gramàtica hagués estat projectada amb mires a tot el domini lingüístic hauria estat distinta de la que féu per a ús del Principat.

Crec que Sanchis acceptaria, almenys en l’estàndard, les formes en -ara, -era, -ira per a l’imperfet de subjuntiu i no criticaria J. F Mira per això, com reporta Ferrando (p. 359). I fins i tot podria acceptar els incoatius en - ix per -eix, típic de l’occidental que tant ell, com Valor i Ferrer Pastor proposaren per als textos litúrgics, contra l’opinió de Riutort, amb l’argument que «no hem d’oblidar mai que són textos adreçats al gran públic...» (p. 353), i com el mateix IFV feu l’any 1993 davant de l’entrada del valencià en l’escola, en l’administració i en els mitjans de comunicació, demanant a l’iec que acceptara els incoatius en -i- (patisc, patisca) i els demostratius simples este, eixe en l’estàndard valencià. El llibre que ara presentem ens dona pautes i recursos per a plantejar-nos, seguint la seua concepció fabriana, els límits de les acceptacions d’usos lingüístics nous en l’estàndard, de formes hui reconegudes almenys com a secundàries, com ahí, este, tu eres, jo cusc, artiste com a masculí, etc.

Ferrando, investigador que no amaga cap pregunta ni resposta sincera en el seu estudi, que enceta interrogants, que descobrix contradiccions, proclama el seu ideal com a punt final del llibre: «no caminar cap a l’ideal idiomàtic que Fuster propugnà seria tancar-se a una visió de futur nacional per al català, especialment per a les terres de consciència i lleialtat idiomàtiques més febles avui, com és el País Valencià» (p. 402), i dona indicacions de com s’ha d’actuar en l’articulació lingüística de les nostres terres (p. 77):

Cal articular millor la col·laboració entre l’iec i les universitats de tot el domini lingüístic. Cal superar la fragmentació administrativa de l’autoritat lingüística. Cal afavorir la difusió d’un estàndard únic i alhora flexible i integrador, que servesca no sols per a enriquir la llengua a partir dels recursos propis, sinó per fer-nos conscientment partícips d’una comunitat de valors.

Llegim el llibre, assaborim-lo, enfortim els nostres coneixements alhora que ens fem més respectuosos amb els que no pensen exactament com nosaltres: Fabra va posar els fonaments de la codificació, Sanchis els va reblir i va pujar l’edifici però encara n’hi ha finestres per obrir i clavills per tapar; femho sense por, perquè tots som seguidors de Fabra, de Sanchis i de Moll i de molts altres que els han seguit, però no hem de ser deixebles immobilistes de la cabotada sinó analistes i observadors de la realitat, a la manera de Antoni Ferrando, la qual volem millorar i reforçar amb un ús i estima de la llengua més sòlids i duradors.

Gràcies al Servei de Publicacions de la nostra universitat per posar a l’abast de tots esta obra magna; senyor Ferrando, amic Antoni, n’esperem una segona part i desitgem que continues tan actiu i tan lúcid com en esta obra i com ho has estat sempre.

N. de l’e.: Reproduïm ací, pel seu interès i oportunitat, les paraules pronunciades pel professor Casanova en l’Aula Magna de la Universitat de València durant l’acte de presentació de l’últim llibre publicat per PUV del doctor Ferrando (4 de febrer de 2019), Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat. Tot i que, per coherència discursiva, hem mantingut alguns trets propis del discurs oral, s’han eliminat les referències a l’organització i a les autoritats que presidien l’acte.

ELS PARLANTS I LES LLENGÜES

Josep M. Nadal

Universitat de Girona / IEC

Per a Antoni Ferrando, ara que fa 70 anys

Antoni Ferrando ha fet 70 anys i diuen que es jubila. Jo no m’ho crec. Segurament deixarà de fer classes a la Universitat, però jubilar-se, sabent com és, no ho farà pas. Els seus amics li volem agrair moltes coses: l’amistat, la dedicació a la llengua i a la literatura catalanes, l’engrescament, l’habilitat per transitar per camins universitaris i polítics tortuosos i plens de perills, la fidelitat als mestres, especialment a Joan Fuster i a Manuel Sanchis Guarner.

Mirant la llarga llista de treballs dedicats a la llengua, m’he adonat, interessadament, que hi ha alguns temes recurrents.

En primer lloc, una idea de llengua en la qual els aspectes ideològics tenen una gran importància. Ferrando sempre ha considerat que la llengua és, a més d’un objecte lingüístic, un objecte percebut, sentit. Dic «també», perquè, l’entenguem com l’entenguem, la llengua és un sistema d’unitats lingüístiques d’ordres diferents relacionades per les regles de la gramàtica per formar frases. Però també és un objecte que ens fa ser el que som i sentir les coses que sentim quan ens fem carn en cadascun dels mons on vivim. Això és el que ja s’entreveia a treballs tan llunyans en el temps com Narcís Vinyoles i la seua obra (1978), Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980), «La gènesi del secessionisme idiomàtic valencià» (1986), «Llengua literària i actitud política en Teodor Llorente. A propòsit de les “Cartes de soldat” i de “Pro Patria”» (1988), «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric» (2006). Avui, aquesta doble mirada ens pot semblar tan òbvia que no li donem cap mèrit. Però fa una trentena d’anys, d’òbvia, no n’era gens. Per això cal destacar que Ferrando ja la feia.

En segon lloc, la creença que la norma fa, d’alguna manera, la llengua. Per això ha dedicat tants treballs a la construcció i imposició d’un model de llengua: «Una codificació policèntrica però convergent» (1983), «Presente y futuro de la normalización lingüística del País Valenciano» (1985), «Per un model de llengua en el pla fonètic» (1990), «Impremta i vida literària a València en el pas del segle XV al XVI» (1992), «Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana: la “valenciana prosa”» (1994), Pompeu Fabra: la reconstrucció d’una llengua nacional (1998), «El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern» (2000), «Sobre l’autoria de les Regles d’esquivar vocables, encara» (2002), «Les Regles d’esquivar vocables: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica» (2005), «La gènesi romana d’una norma lingüística catalana del segle XV: les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, “fetes” per Jeroni Pau» (2011), Les ‘Regles d’esquivar vocables’ a revisió (2011), «La vehiculació de les Normes de Castelló: problemes i realitzacions» (2013), «La llengua cancelleresca de la Corona d’Aragó» (2013), «La construcció de la norma cancelleresca catalana» (2016). Ferrando s’ha ocupat poc de destacar, des d’un punt de vista teòric, la importància de la «norma» en la història de la llengua. Però ha dedicat molts treballs a estudiar quan i com s’ha elaborat la norma del català i quina recepció ha tingut. Per posar un exemple: el simple fet d’estudiar el paper que en el segle XV juguen la impremta, els primers editors i la cancelleria reial posa al descobert que l’existència d’un mercat únic, els lectors, requeria una llengua comuna i, doncs, allunyada dels parlars individuals. D’una llengua normativa, en definitiva. Aquest és el primer pas cap a la construcció de la llengua.

En tercer lloc, la tensió que sempre es produeix entre l’esperit particularista, que Saussure anomenava l’esperit de campanar, i la força d’«intercourse», que crea les comunicacions més àmplies entre els homes (Saussure 1990: 267). És a dir, la tensió entre allò que és individual i particular i allò que és col·lectiu i general: «El català nord-occidental i la proposta d’estàndard oral de l’iec» (1992), Pompeu Fabra i la unitat de la llengua catalana (1993), Panorama d’història de la llengua, en col·laboració amb Miquel Nicolás (1993), Història de la llengua catalana, I i II, en col·laboració amb Miquel Nicolás (2000) i (2001), «La dialèctica unitat/varietat en la història de la llengua catalana» (1984), «La presència dels dialectes territorials en l’obra de Pompeu Fabra» (2000), «L’orientació diatòpica de les Regles d’esquivar vocables» (2011). Ferrando és de València i parla, lògicament, el català d’allà, és a dir, el valencià. Però també sap que és necessària una llengua compartida en la qual convergeixin totes les varietats, que és el que pot fer que tots la sentin seva. Per això busca aquell equilibri entre el benefici d’escala d’una llengua comuna i la satisfacció de les necessitats locals.

En resum, aquestes qüestions recurrents en l’obra d’Antoni Ferrando parteixen de la idea que totes les llengües (vives) són un conjunt de varietats i del fet que algunes d’aquestes llengües, però no totes, han elaborat una llengua estàndard/normativa. Les varietats i l’estàndard sempre mantenen una relació dinàmica, que explica el canvi lingüístic que, tot i que només es produeix en les varietats, només es percep en l’estàndard; a més, les unes i l’altra mantenen una relació sovint conflictiva perquè les varietats tendeixen a ser ocultades per l’estàndard. De fet, una història de la llengua, que és allò a què Ferrando ha dedicat bona part dels seus esforços, no és més que l’estudi d’aquestes relacions. Deixeu-m’hi, doncs, reflexionar. És la meva manera de retre homenatge a l’amic Antoni Ferrando.

1.INTRODUCCIÓ

Començaré amb la constatació d’una impressió: sembla que la llengua hagi deixat d’interessar els nostres estudiants i, en canvi, també sembla que la llengua interessa més que mai la gent corrent. Amb poc temps les coses han canviat molt. Per què? Deixeu-m’hi reflexionar a partir d’un fet aparentment anecdòtic. Fa més de 40 anys, de tant en tant, anava amb alguns companys a Cambridge a comprar llibres de lingüística. Per a alguns de nosaltres, la llibreria Heffers era un santuari. Després d’entrar, a mitja sala, giràvem a la dreta, baixàvem les escales i en el subsòl, mig amagats, trobàvem els Indiana Papers in Linguistics. Uns papers underground, que ens permetien conèixer, abans que ho fessin els altres col·legues, els treballs que una mica més tard s’havien de publicar formalment. Tenien les cobertes, quan en tenien, d’un color com de llimona. Eren ciclostilats i feien una pudor notable a causa del blue-line amb què s’imprimien. En aquests casos, la lletra, tirant a moradenca, de mica en mica s’anava difuminant fins que el text es feia il·legible. The Case for Case, de Fillmore, el vaig llegir així, però avui ja només és un paperot il·legible. Encara el guardo, però no sé ben bé per què. En aquell temps, a la Herder de Barcelona, també hi havia molts metres de lleixes dedicats a la lingüística i al Passeig de Gràcia hi havia una llibreria, Letteradura, on podíem comprar, l’endemà d’haver-se publicat, llibres com Aspects of the theory of syntax de Chomsky, Irreguraity in Syntax de Lakoff o Introduction à la Grammaire Générative de Nicolas Ruwet –llibre, aquest sí, que vaig acabar entenent. En aquell temps, la lingüística era l’avantguarda de les Ciències Socials i als estudis de filologia teníem, fins i tot, massa alumnes. El bon moment havia començat 50 anys abans amb la publicació del Cours de Linguistique Générale (1916).¹

Però avui, a la Heffers només es venen llibres i jocs infantils, devedès, regals amb pretensions intel·lectuals, o llibres d’autoajuda, al Passeig de Gràcia ja no hi ha Letteradura i a la Herder, que ha canviat de nom, els llibres de lingüística, si n’hi ha, s’han de buscar barrejats amb els d’antropologia, psicologia, història, geografia o, sobretot, amb els de ciència cognitiva. I ara, esclar, als estudis de filologia de la universitat nosaltres tenim, quan en tenim, molt pocs alumnes.

Com podem explicar que les coses hagin canviat tant? Què ha passat? Per què l’estudi del llenguatge i de les llengües sembla interessar tan poca gent, just quan la comunicació està de moda i s’ha convertit en el motor d’un canvi imparable? És que la comunicació i la llengua no tenen res a veure?

Aquest any Antoni Ferrando ha fet 70 anys i el Cours de lingüistique Générale n’ha fet 100. És un bon moment per rellegir-lo i reflexionar sobre la relació entre la llengua estàndard i les varietats que tant preocupa Antoni Ferrando. Ho faré bàsicament en dues parts: en la primera, «Une langue sense parlants», em referiré al Cours i a la langue; en la segona, «La llengua i els seus parlants: una altra manera d’entendre la llengua», intentaré proposar un concepte més dinàmic de «llengua», que crec que pot ajudar-nos a entendre per què les coses han canviat tant.

2.UNA LANGUE SENSE PARLANTS

Una primera consideració: el context del Cours. El 1916, quan el Cours va ser publicat, feia poc més de cent anys que a Europa s’havia iniciat una vertadera revolució lingüística. Abans de la Revolució Francesa, a Europa el multilingüisme era general en l’espai de l’oralitat però després, des de la fi del segle XVIII fins a començos del XX, Europa va començar a moure’s en un nou paradigma lingüístic (Gramling 2016) definit per dues idees: la primera, que a cada nou estat-nació li havia de correspondre una única llengua (nacional) i, la segona, la convicció que l’alfabetització havia de ser l’instrument fonamental per imposar la llengua nacional i, així, dibuixar els límits del territori. Aquesta era la feina de tots els nous estats-nació, encara que no tots van saber-la fer bé. En una conversa de Pier Paolo Pasolini amb professors de llengua que es va celebrar a la ciutat de Lecce el 21 d’octubre de 1975, Giuseppe Faracco, professor, ho explicava molt bé: «L’escola és el mitjà més subtil i refinat que està utilitzant la cultura dominant italianòfona per estendre les seves fronteres. Es va a l’escola com qui agafa un fusell: cada lletra de l’alfabet és un petit soldat grec que, quan es faci de nit, anorrearà tot un mon cultural, com en la ciutat del setge interminable» (Pasolini 2017: 70). Quan es va publicar el Cours, el procés de construcció dels estats nacionals estava en el moment culminant. Fins a quin punt la consolidació de la idea que les llengües són entitats ben definides, comptables i nominables que, a més, coincideixen amb els límits nacionals, es relaciona amb aquest procés? Dit d’una manera una mica més provocadora: fins a quin punt el nostre concepte de llengua, a partir d’ara la langue, és una invenció supeditada a la construcció dels estats-nació? En tot cas, avui són moltes les veus que proclamen la inaplicabilitat d’aquest concepte de llengua a territoris on la consolidació de l’estat-nació encara és, només, un afer imposat per les potències colonials i, en conseqüència, no duen aparellada cap llengua del territori. És allò de «desinventar» les llengües que avui reclamen Makoni i Pennycook (2006) entre d’altres.

Una segona consideració: qui va escriure el Cours? Fins ara he parlat del Cours sense esmentar-ne l’autor. Ja sé que l’autor del Cours de lingüistique générale és el lingüista Ferdinand de Saussure (Ginebra, 1857 - Vufflens-le-Château, 1913) i que aquesta obra és, encara avui, una obra extraordinària. En la lingüística moderna, potser la que més. I és que, malgrat que el seu estil didàctic la faci semblar una obra on tot està lligat i ben lligat, la lectura del Cours origina tants interrogants que esdevé una obra radicalment oberta, d’aquelles que, precisament perquè no ho resolen tot, acaben essent apassionants.

La història del Cours, molt ràpidament, és aquesta. Saussure, quan era professor a Ginebra, va dictar unes lliçons de Lingüística General els cursos de 1906-1907, 1908-1909 i 1910-1911, que van seguir una trentena d’alumnes que van prendre apunts. I això va permetre que Charles Bally i Albert Sechehaye, dos lingüistes que havien estudiat amb Saussure a París, però que no van seguir els cursos de Ginebra perquè «obligacions personals ens havien impedit gairebé del tot aprofitar personalment aquells darrers ensenyaments» (CLG 1990: 34), fessin servir aquests apunts per publicar el 1916, després de la mort del mestre, el Cours de linguistique générale a l’editorial Payot, amb seu a París i Lausana. Aquesta és una dada que s’ha de tenir en compte. La teoria lingüística saussuriana ens ha arribat de tercera mà: Saussure utilitzava unes notes per fer les seves classes, alguns dels seus alumnes prenien apunts del que explicava i, finalment, Bally i Sechehaye, que també coneixien les notes del mestre, van utilitzar-les juntament amb els apunts per publicar el Cours. Podríem dir que hi ha dues autories i els mateixos editors ho acceptaven: «Sabrà distingir la crítica entre el mestre i els seus deixebles?» (CLG 1990: 36). La recreació de Bally i Sechehaye ens ha permès de tenir una compilació de bona part de les idees saussurianes. A més, l’habilitat amb què van presentar-nos-les ha convertit el llibre en una de les obres fonamentals del segle XX.

Però els editors sempre canvien coses i, de vegades, són coses importants. Els apunts del tercer curs, els del 1910-1911, que és l’últim i, segurament, el que representa la culminació del pensament saussurià, fan pensar que el Cours hauria hagut de començar parlant de la diversitat lingüística, de la diacronia, dels parlants i, en bona part, de tot allò que sorprenentment apareix a la fi de l’obra (CLG 1983: 383-385, n. 65) i hauria hagut de deixar per al final allò que avui considerem el cos fonamental de la doctrina saussuriana. Respectant l’ordre de les lliçons del tercer curs hauria quedat clar que la parole precedeix la langue, i que aquesta és el resultat d’una generalització facilitada per l’arbitrarietat del signe. Aquesta arbitrarietat, efectivament, fa possible que el conjunt dels dialectes individuals, que són tots singulars, sigui categoritzat con una única langue que, així, té un caràcter social. D’aquesta manera Saussure podia explicar com es produïa la projecció de la pluralitat de la parole en una única representació social anomenada langue. Però canviar l’ordre de les lliçons del Cours i fer-lo començar per la langue i acabar per la parole, emfasitzava el caràcter nuclear i estable del fet col·lectiu i el caràcter secundari i incontroladament dinàmic del fet individual. I en conseqüència, l’estudi de la langue convertia la lingüística en l’única disciplina interessant i les altres disciplines, la psicologia, la història, l’antropologia, la filologia, etc., en disciplines secundàries.

Per tant, la manera com es va compondre aquesta obra ens n’ha condi cionat la lectura i la interpretació. El Cours és una construcció unitària feta per Bally i Sechehaye a partir de diversos apunts i d’alguna nota del mateix Saussure. Però, de qui és el Cours? Ho repeteixo: l’autor és Saussure, indubtablement, però hem de tenir en compte el paper que hi van tenir Bally i Sechehaye, un paper condicionat, de ben segur, per un context històric en el qual la langue havia esdevingut un complement fonamental de la construcció dels estats nacionals.

Una tercera consideració: les formigues i el formiguer. Com acabo de dir, una de les qüestions que més preocupaven Saussure era la relació entre els individus i la col·lectivitat. I, esclar, traslladant-ho a la reflexió lingüística, això el duia a la relació entre cada llengua individual, la parole, i la langue col·lectiva, l’estàndard. Aquí no faré cap referència al concepte de dialecte perquè quan aquest terme surt al Cours, que és molt sovint, sempre s’identifica amb una langue, encara que petita: «Entre els dialectes i les llengües hi ha una diferència de quantitat, no de naturalesa» (CLG 1990: 253) podem llegir-hi. D’aquesta idea se n’ha parlat poc, però el Cours es refereix moltes vegades a la magnitud de les comunitats de parlants i, doncs, de les llengües. Com si insinués que cada langue conté langues més petites que contenen langues encara més petites, i així fins arribar a la langue de cadascú, que és la més petita de totes. Per això de vegades goso anomenar aquestes últimes «llengües individuals».

Sempre s’ha destacat la importància que el Cours atribueix a la diferència entre langue i parole. I, per fer-ho, sempre es repeteix el mateix fragment: «L’estudi del llenguatge comprèn, doncs, dues parts: una, essencial, té per objecte la langue, que és social en la seva essència i independent de l’individu [...]; l’altra, secundària, té com a objecte la part individual del llenguatge, és a dir, la parole» (CLG 1990: 57).

Segons el Cours, la langue és el resultat de la interacció dels dialectes individuals que, per tant, la precedeixen. Així es resumeix al Cours:

És clar que aquests dos objectes estan molt vinculats i que se suposen l’un a l’altre: la langue és necessària perquè la parole sigui intel·ligible i produeixi tots els seus efectes; però aquesta és necessària perquè la langue s’estableixi; històricament, el fet de parole sempre és anterior [...] Per una altra banda, aprenem la langue materna escoltant els altres; només s’arriba a dipositar en el nostre cervell després d’innombrables experiències. Finalment, és la parole la que fa evolucionar la langue: són les impressions rebudes sentint els altres les que modifiquen els nostres hàbits lingüístics. Hi ha doncs interdependència de la langue i de la parole: aquella n’és alhora l’instrument i el producte. Però tot això no obsta perquè siguin dues coses absolutament distintes (CLG 1990: 57).²

Què vol dir «dues coses absolutament distintes?» I, per què han de ser tan absolutament distintes? Quin és l’avantatge de disposar d’una langue separada «absolutament» de la parole individual? Si la part individual de llenguatge, la parole, no és la langue, aquesta pot arribar a ser l’objecte d’un cert comunisme lingüístic, allò que comparteixen tots els membres de la comunitat. En el pas del segle XIX al XX, aquest fet era fonamental perquè permetia que un territori políticament en construcció, un estat-nació naixent, disposés d’una única llengua compartida. D’això n’hem parlat abans. Però si els parlants només usen inevitablement el seu idiolecte, com carai hem de definir la langue compartida? Saussure ho explica així (CLG 1990: 51-52):

Entre tots els individus [...] s’establirà una mena de mitjana: tots reproduiran –no exactament, és clar, sinó aproximadament– els mateixos signes units als mateixos conceptes. [...] Si poguéssim abastar la suma de les imatges verbals emmagatzemades en tots els individus, tocaríem el vincle social que constitueix la langue. És un tresor dipositat per la pràctica de la parole en els subjectes que pertanyen a una mateixa comunitat, un sistema gramatical que existeix virtualment en tots els cervells d’un conjunt d’individus; perquè la llengua no es troba completa en un de sol, només existeix perfectament en la massa.

Si separem la llengua de la parla, separem alhora: 1r. Allò que és social d’allò que és individual; 2n. Allò que és essencial d’allò que és accessori i més o menys accidental.

Saussure, o el De Saussure que ens han venut els seus editors, només s’interessava per la langue. De fet necessitava una langue autònoma que pogués ser transformada en l’objecte propi d’una disciplina ascendent. Per això es preguntava «Per què la lingüística encara no ha estat reconeguda com a ciència autònoma, si té com qualsevol altra el seu objecte propi?» (CLG 1990: 54).

Però, què és aquest objecte propi de la lingüística anomenat langue? En un primer moment només trobem dues característiques rellevants: la primera, que és «una mena de mitjana» que es correspon a un sistema lingüístic compartit «aproximadament», però no «exactament», per tots els membres d’una comunitat lingüística i, la segona, que és un sistema gramatical que només existeix en els cervells d’una manera virtual, perquè només existeix en la massa i, per tant, cap parlant no el posseeix completament. Per a Saussure és la intel·ligència social allò que possibilita que la massa, aquesta sí, tingui un domini «complet de la langue». Aquesta manera d’explicar-ho és la que permet aquella fórmula del Cours: la langue no és més que la suma de les llengües individuals i, per tant, com que aquestes no són iguals entre elles, la langue necessàriament és més i alhora menys que cadascuna de les llengües individuals. Saussure ho reflecteix amb aquesta fórmula: 1+1+1+1... = I, que és el model compartit (CLG 1990: 57). En aquesta fórmula, els diferents 1 de la parole contenen algunes característiques que no han entrat a la langue I i aquesta langue I conté característiques que no contenen totes les 1.

La langue, certament, és una representació de la parole, però la separació entre l’una i l’altra és tan absoluta que aquella en principi només és una mera abstracció que, en conseqüència, no podem utilitzar per parlar. Aquesta impossibilitat és una conseqüència del fet que 1 ≠ I. Però una langue concebuda així no podia imposar-se a tota una comunitat pretesament nacional i per aquest motiu el Cours es proposa convertir-la en un objecte tangible. Ho afirma clarament: la langue esdevé tangible a través de l’escriptura, d’una banda, i de la gramàtica i el diccionari, de l’altra, perquè

l’escriptura [la] pot fixar en imatges convencionals, mentre que seria impossible fotografiar en tots els seus detalls els actes de la parole; [...] En la langue, al contrari, només hi ha la imatge acústica, i aquesta es pot traduir en una imatge visual constant. Perquè si deixem de banda la multitud de moviments necessaris per realitzar-la en la parole, cada imatge acústica només és, com veurem, la suma d’un nombre limitat d’elements o fonemes, susceptibles al seu torn de ser evocats per un nombre corresponent de signes en l’escriptura. És aquesta possibilitat de fixar les coses relatives a la langue la que fa que un diccionari i una gramàtica en puguin ser una representació fidel, ja que la langue és el dipòsit de les imatges acústiques, i l’escriptura la forma tangible d’aquestes imatges (CLG 1990: 53).

La norma, ara, adquireix tota la seva dimensió demiúrgica.

La comparació entre una fotografia, lligada a la parole, i una imatge, lligada a la langue, és interessant. Una fotografia és com aquell mapa d’escala 1:1 que Borges critica a Del rigor de la ciencia o com el cervell de Funes el memorioso, aquell personatge, també de Borges, que tenia tanta memòria i, per tant, reproduïa tan fotogràficament la realitat que era incapaç de transformar-la en un producte de coneixement, no la podia convertir en categoria. Una fotografia, efectivament, conté tots els detalls. Una imatge, en canvi, és tota una altra cosa. Seguint amb el costum saussurià de fer servir metàfores, podríem dir que una imatge és com una estàtua que, segons Miquel Àngel, no és res més que un bloc de marbre al qual s’han tret tots els trossos sobrers.

És inevitable que en aquest marc ens preguntem si podem fer servir la langue per parlar. ¿Algun parlant nadiu pot utilitzar i utilitza aquella mena de mitjana establerta per tots els individus? Saussure, o qui fos, sabia que no, com a mínim en una situació natural: els parlants només reprodueixen «aproximadament», però no «exactament», la mitjana. Diguem-ho d’una manera diferent: la mitjana representa un prototip d’allò que els parlants utilitzen. De fet, no hi ha, en principi, cap dialecte individual que coincideixi amb la mitjana. Això ens porta a una altra pregunta: si la mitjana és només una abstracció que no podem utilitzar per parlar, ¿com podem fer-ne la gramàtica? Treient, com Miquel Àngel, tot el que sobra. Si Bally i Sechehaye van traslladar la parole dels primers capítols dels apunts als últims capítols de l’edició del Cours, va ser per deixar clar que la parole representa tot el que sobra.

Sembla com si Saussure o Bally i Sechehaye haguessin arribat a la mateixa conclusió que Dante quan en el pas del segle XIII al XIV proposava distingir entre «volgare illustre» i «idiomes naturals» (langue i parole) i, a més, definia aquell com el producte d’una necessitat racional: comparava la langue a una «pantera» que no pot trobar-se en «els boscos i els prats d’Itàlia», és a dir, que no es pot trobar, perquè no hi és, en la realitat immediatament observable de la parole, sinó que ha de buscar-se amb mètodes més racionals:

Després d’haver batut els boscos i els prats d’Itàlia sense haver trobat la pantera que empaitem, haurem de seguir-li el rastre amb mètodes més racionals si volem encalçar-la i ser prou hàbils per fer caure a les xarxes ben nuades del nostre enginy aquesta fera que flairem per tot arreu però que no veiem enlloc (Dante Alighieri 1995: 105).

Els «mètodes més racionals» de què parla Dante expliciten fins a quin punt era conscient que la llengua era un artefacte producte d’una «invenció». Aquesta idea també és explícita en el Cours: «Altres ciències operen amb objectes prèviament donats i que es poden considerar des de diferents punts de vista; en el nostre camp no hi ha res que s’hi assembli [...] En lloc que l’objecte precedeixi el punt de vista, diríem que és el punt de vista el qui crea l’objecte...» (CLG 1990: 46).

La langue, ja es veu, és un obscur objecte del desig que ha d’esdevenir un objecte reificat i que, a més, ha de ser autònom i estable i, per tant, separat dels parlants i del seu entorn. Per això, en aquesta lògica, és possible una langue sense parlants, com en el cas de les «llengües mortes» i, també per això, la gramàtica i el diccionari l’acaben definint. Aquesta és una idea molt interessant. Si, com hem dit abans, «la langue no es troba completa en un de sol» [d’individu] i si «només existeix perfectament en la massa», aleshores és una mera abstracció que només es pot representar d’una manera completa i utilitzable en un artefacte construït: la llengua escrita i la seva representació en la gramàtica i el diccionari. És com passa amb totes les categories: el concepte «gos» inclou un «gos llop», un «gos d’atura», un «gos petaner» i moltes altres menes de gossos, que són diferents els uns dels altres. Però, si volem representar el «concepte gos», inevitablement haurem d’oblidar-nos del concepte i dibuixar «un gos de veritat», sigui un gos llop, d’atura, petaner o qualsevol altra mena de gos, encara que sigui inventat. En aquest sentit, la gramàtica i el diccionari esdevenen una mena de pròtesi amb la qual els parlants poden superar la (in)competència que els impedeix abastar completament la langue col·lectiva. Així, la llengua escrita, a la fi, esdevé «la» langue. I aquesta és més i és menys que cada langue individual. És més perquè en la langue col·lectiva hi ha elements que són a algunes de les llengües individuals però no a totes, i és menys perquè en la langue col·lectiva no hi ha coses que són en algunes de les llengües individuals. Aquestes coses són «el que sobra» per fer l’estàtua i per això les encabim en la dialectologia, la història de la llengua, etc. però no en la gramàtica. Per això a la universitat hi ha assignatures diferents per a una cosa i per a l’altra: «llengua catalana» i «dialectologia catalana», que són coses, diuen, diferents. Però, si volem representar la langue col·lectiva, ho haurem de fer, inevitablement, amb «un idiolecte de veritat». Agafant-ne un de ja existent o construint-lo de nou. Això explicaria que la llengua escrita representi la langue i, alhora, també sigui utilitzable, en principi en l’escriptura i després en algun registre formal, com si fos un idiolecte. Per això acaba ocultant els altres dialectes: la langue competeix pel mateix espai de cada dialecte. «L’objecte concret del nostre estudi és doncs el producte social dipositat en el cervell de tots, és a dir, la langue. Però aquest producte difereix segons els grups lingüístics: allò que ens és donat són les llengües [...] que, de fet generalment les coneixem a través de l’escriptura» (CLG 1990: 62).

Veiem com de mica en mica aquell concepte de langue, abstracte i no utilitzable per parlar, s’ha anat convertint en un objecte concret que, ara sí, podem utilitzar, en un primer moment per escriure. I això ja és molt. I més tard també per parlar, perquè els estats-nació han necessitat que la llengua escrita, normativa i gramaticalitzada sigui l’única llengua nacional, tant per escriure com per parlar. La langue va esdevenint un idiolecte que, a diferència dels idiolectes individuals de la parole del començament, pot socialitzar-se i començar a ocultar tot allò que els parlants utilitzen per comunicar-se. Fent una mica de broma, la langue es transforma en Pac-Man i els dialectes en els punts que de mica en mica aquell devora. És allò que Antonio Gramsci va exposar clarament:

¿Quantes formes de gramàtica poden existir? Moltes, certament. Hi ha la gramàtica «immanent» al mateix llenguatge, per la qual hom parla «d’acord amb la gramàtica» sense saber-ho, de la mateixa manera que el personatge de Molière parlava en prosa sense saber-ho [...] En realitat, ultra la «gramàtica immanent» a tot llenguatge, existeix de fet, és a dir, encara que no sigui escrita, una gramàtica «normativa» (o més d’una), constituïda pel control recíproc, per l’ensenyament recíproc, per la censura recíproca, manifestats amb preguntes com: «¿Què has entès?», «¿Vols dir?», «Explica’t millor», etc., amb la caricatura i el gir, etc. Totes aquestes accions i reaccions conflueixen per a determinar un conformisme gramatical, és a dir, per a establir «normes» i judicis de correcció o d’incorrecció, etc. Però aquesta manifestació «espontània» d’un conformisme gramatical és necessàriament inconnexa, discontínua, limitada a estrats socials locals o a centres locals. [...] Podríem traçar un quadre d’aquella «gramàtica normativa» que opera espontàniament en tota societat concreta quan aquesta tendeix a unificar-se sia com a territori sia com a cultura, és a dir, quan existeix una capa dirigent, la funció de la qual és reconeguda i seguida. El nombre de «gramàtiques espontànies» o «immanents» és incalculable i teòricament pot dir-se que tothom té una gramàtica pròpia. Tanmateix, al costat d’aquesta «disgregació» de fet, hi ha moviments unificadors de major o menor amplitud, o bé en el sentit d’àrea territorial o bé en el de «volum lingüístic» per tal de crear un conformisme lingüístic nacional unitari, el qual, d’altra banda, situa en un pla més elevat l’«individualisme» (Gramsci 1966: 264).

Però tot té un preu. La langue ha esdevingut l’únic objecte d’estudi de la lingüística hegemònica. Els parlants, els seus problemes, la manera com són dominats o dominen a través de la llengua, la manera com la pateixen, la mane-ra com se n’aprofiten en el treball o com l’aprofiten per adaptar-se als diferents espais de relació, etc., han deixat de formar part d’una ciència tancada en ella mateixa. I, esclar, els parlants omplen les classes de comunicació, les de periodisme o traducció, les d’antropologia o les de psicologia social; i llegeixen diaris, de la manera que sigui, on cada dia hi ha notícies dels problemes lingüístics que els acompanyen. Però, en canvi, no van a les nostres classes. Quan serem capaços de tornar a posar l’ordre lògic al Cours de Linguistique Générale i fer justícia al seu autor primer, Ferdinand de Saussure?

3.LES LLENGÜES I ELS SEUS PARLANTS: UNA ALTRA MANERA D’ENTENDRE LA LANGUE

L’edició del Cours s’ha de relacionar estretament amb la ideologia dels estats-nació, que ha consolidat la idea que cada estat ha de tenir una única llengua, homogènia, amb un territori fix i amb uns usuaris físicament pròxims que comparteixen una mateixa llengua i una mateixa cultura emocional; una mateixa identitat, doncs. I, si els tres mapes –el dels estats, el de les llengües i el de les identitats– no coincideixen, l’estat-nació se sent legitimat per aplicar les polítiques més convenients, les que siguin, per aconseguir l’estatus de nació. Per això els cal imposar la creença que la llengua és una herència que ve de lluny i que ha estat transmesa, de generació en generació fins a nosaltres. I per justificar aquestes idees els estats-nació s’han dotat d’unes ciències socials, entre les quals la lingüística i la història de la llengua han estat fonamentals (Feliu i Nadal 2014; Feliu, en premsa), que els han permès de presentar les llengües nacionals com unes entitats que tenen un origen llunyà i estan separades irremeiablement les unes de les altres. Tenir nom i ser una entitat comptable (la individuació, doncs) ha esdevingut un prerequisit del procés en el qual el domini de l’única llengua oficial serveix per definir la pertinença a l’estat i, també, en funció del seu domini, per poder situar cada parlant en un lloc o altre de l’estratificació social i adquirir, així, una determinada identitat. En aquest sentit, la llengua pública ha tendit a anul·lar la subjectivitat, a fer anar gradualment de la llengua individual, la parole, a la llengua col·lectiva, la langue, a través d’una successió d’entitats lingüístiques cada vegada més grans i a substituir el que és personal pel que és impersonal, el que és singular pel que és general, el que és present pel que és absent, el que és individual pel que és col·lectiu i el que és pròxim pel que és distant (Agresti 2014b: 2). Vegeu una il·lustració molt simple d’aquesta escalaritat a la figura 1.

En aquesta figura, ja ho veieu, he caracteritzat la langue com una entitat irregular i, en canvi, la parole com una entitat regular. Aquesta manera de procedir pot sorprendre perquè habitualment s’ha afirmat el contrari: que la parole és irregular i que la langue, en canvi, és regular. Penso que aquesta no és l’única interpretació possible de les idees de Saussure. En el cas de la parole se sol afirmar que és irregular perquè no es considera cada llengua individual o idiolecte en particular (que és individual i, doncs, sempre idèntic a ell mateix) sinó la suma de tots els idiolectes que, lògicament, formen un conjunt heterogeni. Però un idiolecte és una cosa i un conjunt d’idiolectes n’és una altra.

Figura 1.

Un idiolecte és, per definició, regular. I no només això: és l’única entitat que ho pot ser en un context natural. En el cas de la langue, en canvi, se sol afirmar que és regular perquè, en comptes de considerar allò que els parlants utilitzen per comunicar-se, es considera una abstracció o, quan existeix, una llengua artificial escrita i gramaticalitzada. Tot i que les lectures més habituals del Cours no ho destaquin, Saussure era molt conscient de la irregularitat de la llengua col·lectiva quan, tot reflexionant sobre la diversitat, concloïa que els dialectes (idiolectes a l’esquema 1 de la meva reflexió), que són un fenomen estrictament local, individual en el fons, són l’única entitat que es pot «definir a partir de la totalitat dels seus trets». Ho deia així:

la noció de dialecte natural és en principi incompatible amb la de regió més o menys extensa. Una de dues: o bé definim un dialecte per la totalitat de les seves característiques i, aleshores ens hem de fixar en un punt del mapa i limitar-nos a parlar d’una sola localitat, perquè si ens n’allunyem ja no trobarem exactament les mateixes particularitats: o bé definim el dialecte per un sol dels seus trets característics i aleshores, és clar, obtenim una superfície, la que recobreix l’àrea de propagació del fet en qüestió, però gairebé no cal dir que es tracta d’un procediment artificial, i que els límits així dibuixats no corresponen a cap realitat dialectal (CLG 1990: 263).

La idea del gran lingüista és clara: un sistema lingüístic només pot existir en un punt del mapa, un món absolutament local (el món de l’idiolecte), perquè en un espai més ampli només hi ha altres idiolectes entre els quals podem trobar transicions de trets lingüístics que van canviant gradualment. En aquest sentit, en el mapa hi pot haver langue si la definim únicament per «un dels seus trets» i amaguem tots els altres. Per tant, aquesta llengua col·lectiva, tot el conjunt de trets que la defineixen, és una abstracció. Però la ideologia de la llengua nacional ha necessitat fer-nos creure que en l’espai de l’estat-nació hi ha una llengua de veritat, la llengua nacional, esclar.

La naturalesa abstracta de la llengua col·lectiva facilita la seva socialització ja que es converteix en un model a disposició d’un poder impersonal i, en conseqüència, a disposició de tots sense ser la de ningú. Des d’aquesta perspectiva, la llengua estàndard, pretesament homogènia, és utilitzada a través de la narrativa que la historitza per amagar altres maneres de parlar considerades marginals, casi sempre moltes però petites i bàsicament orals, la utilització formal i pública de les quals no és mecànica sinó que, en general, és el producte d’una certa reflexió i militància. És a dir, que l’ús en contextos públics d’una llengua o d’un dialecte minoritari (per això l’estat procura que només s’anomeni llengua a la llengua nacional i reserva el nom d’idiolecte per a totes les altres entitats) adquireix un valor d’afirmació identitària molt alt, tant personal com comunitari. En aquest sentit el seu ús públic té una alta significació simbòlica i emocional. M’hi referiré més endavant.

A Europa, d’acord amb aquestes idees, els drets lingüístics gairebé sempre s’han ocupat de les llengües col·lectives, en general de les oficials de l’estat però algunes vegades també d’aquelles altres llengües públiques que no han aconseguit ser llengües plenament oficials i, per tant, que tot sovint s’han enfrontat obertament amb la llengua nacional reclamant o bé un estat plurilingüe o bé un estat propi (és el cas de la llengua catalana, per exemple).³ Per tant, no ens ha d’estranyar que poques vegades s’hagi parlat de la realitat lingüística que hi ha a sota de les llengües públiques, que tendeix a ser considerada com una mera desviació de la llengua i, en conseqüència, ni és oficial, ni és inclosa en les descripcions de la llengua (gramàtiques i diccionaris), ni s’ensenya a l’escola, ni és utilitzada a la premsa o a la TV, etc. I els drets lingüístics tampoc no s’han ocupat d’aquelles altres realitats lingüístiques històriques que, tot i que no són dialectes o registres de l’estàndard, no han aconseguit una estandardització pròpia completa. Aquest seria el cas d’una bona part dels anomenats «dialectes» italians. Ho demostren clarament la majoria dels estudis sobre mort de llengües o sobre sostenibilitat lingüística i els mapes que s’ocupen de les llengües amenaçades o ja desaparegudes, perquè en general només fan referència a llengües que han seguit un procés clar de nominació (és a dir, que tenen un nom: català, alemany, italià, friülà, espanyol, anglès, etc.) i deixen fora tot allò que no té nom i que, per tant, no existeix. A l’estat espanyol tenim un exemple paradigmàtic d’això: fa una vintena d’anys, vaig poder veure personalment com en el Consejo de Universidades es va debatre la creació d’uns estudis de filologia asturiana; la resposta negativa del Consejo es va basar en el fet que aquesta llengua no existeix perquè el que hi ha és uns «bables», que ni són quantificables ni tenen nom, el de «llengua asturiana» ni cap altre. De fet, els drets lingüístics reconeguts universalment en el dret internacional només fan referència a llengües i mai a dialectes o registres de llengües ni a llengües no estandarditzades. Només s’ocupen, doncs, dels drets interlingüístics (Milian i Massana 2010: 63-94).⁴ L’única excepció, que jo conegui, la trobem a Suïssa, on sembla que la diversitat interna de cada llengua és relativament considerada en la legislació (Generalitat de Catalunya 2015).

Però en els últims anys del segle XX, la globalització, amb els moviments migratoris, que han fet arribar llengües noves, i amb les noves tecnologies, que han permès interaccions lingüístiques fins ara impensables, ha fet que les fronteres siguin molt fluïdes i, en conseqüència, que els estats-nació hagin canviat molt. Blommaert i Rampton (2011: 2) ho expliquen així:

Hi ha una consciència creixent que en les últimes dues dècades la globalització ha alterat la naturalesa de la diversitat social, cultural i lingüística a les societats de tot el món. A causa de la naturalesa difusa de la migració des de principis de 1990, el multiculturalisme d’una època anterior (explicat, majoritàriament, per un paradigma de «minories ètniques») ha estat substituït gradualment pel que Vertovec (2007) anomena la «Superdiversitat». La Superdiversitat es caracteritza per un augment enorme de les categories de migrants, no només en termes de nacionalitat, ètnia, idioma i religió, sinó també pel que fa als motius, als patrons i als itineraris de migració, als processos d’inserció en el treball, als mercats de l’habitatge en les societats d’acollida, etc.

A conseqüència d’aquests canvis, en els darrers trenta anys s’ha produït una nova diversitat en la qual els «immigrants estan permanentment implicats en el trasllat de llengües, cultures, normes i enllaços socials i simbòlics, amb els quals construeixen una identitat amb elements del territori de sortida i elements del territori d’acollida» (Kivisto i Faist 2010: 142). Una dada important: aquestes noves identitats –físiques, lingüístiques, gastronòmiques, d’estil de vida i de vestir, etc.– són més visibles que la diversitat històrica, dialectal o no, perquè són molt més distants de la identitat nacional prototípica que la diversitat històrica i, per tant, com que són més difícils d’amagar, han acabat qüestionant la ideologia homogeneïtzadora de l’estat que es veu incapaç, ara, de fer passar com igual allò que és visiblement diferent. És a dir, la distància entre els dialectes/llengües històrics i els dialectes/llengües nous és massa gran per poder-los fer passar com la mateixa cosa (no poden ser els uns dialectes dels altres). Aquest fet, de retruc, ha afavorit que augmentés la visibilitat de la vella diversitat que des de sempre hi havia hagut dins de la llengua pública: tant la que introdueixen els dialectes i els registres de la llengua estàndard oficial, en la terminologia clàssica, com la que prové d’aquells altres materials lingüístics independents de la llengua oficial que han continuat parlant-se a deter-minats espais d’interacció. És a dir: tant els dialectes que s’han pogut incloure dins la llengua estàndard com els dialectes que no s’hi poden incloure. En aquest sentit, podem dir que els canvis recents han ajudat a donar importància a uns materials territorials històrics que la ideologia de la llengua de l’estat havia aconseguit ocultar fins fa ben poc. Per això avui la diversitat lingüística de sempre sembla molt més gran. En realitat, però, només s’ha fet més visible.

Si relacionem aquestes reflexions amb els drets lingüístics, ens hem de fer dues preguntes. La primera: ¿es relaciona aquesta diversitat, la vella i la nova, amb el benestar dels ciutadans i, per tant, hauríem d’exigir que fos una part nuclear de la política dels estats i de la mateixa Europa? La satisfacció dels ciutadans, el seu benestar, ha de ser un objectiu de totes les polítiques democràtiques. I sentir-se bé implica que els individus puguin aferrar-se a una xarxa complexa d’emocions, actituds, característiques i assoliments positius en els quals tots els materials lingüístics, les llengües i la resta, hi tenen un paper fonamental (Nadal 2012; Nadal, Monreal i Perera 2013 i 2016; Bishop 2015: 208-209; Agresti 2014a i 2014b; Gamble, Gowlet i Dunbar 2016: 46-48 i 106-107, Acedo i Gomila 2016: 7). L’alt contingut emocional de la diversitat escalar és important perquè pot ajudar-nos a prendre decisions sense haver de considerar una gran quantitat d’opcions irrellevants (el que s’anomena el frame problem). Les emocions són més útils que no pas la raó per triar comportaments perquè actuen com una preselecció dràstica en el procés avaluatiu. Les emocions, en aquest sentit, són una ajuda per a la raó (Evans 2002: 501). I, esclar, parlar un dialecte o un altre en el conjunt dels dialectes que hi ha dins «la» llengua (i aquí «dialectes» equival a «llengües per parlar» i «llengua» equival a una mera construcció ideològica) condiciona l’actuació en un o altre espai de relació. Sentim cadascuna de les llengües d’una manera particular perquè ens fa actuar d’una manera també particular en l’espai de relació adequat. En aquest sentit, les diferents identitats de cadascú permeten que ens encarnem, de maneres diferents, en els mons en què vivim. Per això la variació lingüística determina el benestar dels parlants.

La segona pregunta és aquesta: quan hem acceptat que les llengües son entitats complexes que condicionen el benestar dels parlants, com hem de reconsiderar el concepte de «llengua»? Es refereix només a la llengua oficial, la que ocupa el lloc més alt en les relacions de poder, la que serveix de referència per situar-nos en un lloc o altre de l’estructura social –allò que abans he anomenat la langue–, o es refereix també a tots els altres registres i dialectes que conté i, a més, també a aquelles altres llengües que no han assolit una estandardització completa,⁵ que utilitzem en funció de cada context comunicatiu? Si el benestar lingüístic depengués d’una relació satisfactòria entre espais d’interacció, identitats i lectes, i creiem que és així, els drets lingüístics no només haurien de contemplar les llengües, en el sentit clàssic del mot (aquí es tracta dels drets interlingüístics), sinó també de tot el material lingüístic que hi ha a dins, és a dir, els dialectes, els registres, les llengües orals, les noves formes lingüístiques lligades a les noves tecnologies, etc. (aquí es tracta dels drets intralingüístics). No podem oblidar que en un territori es parlen moltes coses. Algunes es relacionen amb la llengua pública perquè són la base a partir de la qual aquesta s’ha construït (són els dialectes i els registres de la llengua), d’altres, que també són històriques en el territori, han estat alternatives a la llengua pública oficial (i, per tant, hi han conviscut sovint conflictivament) i d’altres, finalment, formen part del que hem anomenat la nova diversitat, que és el producte dels moviments migratoris recents o també del llenguatge produït per les noves tecnologies de la comunicació. És evident que un estudi complet de la representació social de la llengua –i aquí, «llengua» comprèn tots els repertoris amb què es pot interactuar lingüísticament en un espai comunicatiu– hauria tenir en compte tota aquesta nova realitat complexa que es correlaciona, esclar, amb la complexitat identitària.

Una llengua sense parlants i sense lectes en contacte, que és on es produeixen el canvi i la variació (Beckner et al. 2009: 9, Blyte & Croft 2009), és una llengua morta, com el llatí actual (totalment estable). Però com que la lingüística moderna ha viscut obsessionada per disposar d’una llengua fàcil de descriure, ha tendit a oblidar-se dels parlants i dels seus problemes. Els parlants no viuen sols (ni solen parlar sols) i, per tant, els idiolectes, que són tots singulars i diferents, tan bon punt entren en un procés d’interacció, per petita que sigui, comencen a integrar-se en una escala superior en la qual augmenta la convergència: d’un jo i un tu inicials, es passa, com a mínim, a un nosaltres, i, finalment, a un hom impersonal (Agresti 2005: 53-77). La interacció és un procés que duu d’un espai desordenat, poblat per un conjunt de lectes diferents els uns dels altres, tot i que regulars internament (i remarco que, quan parlo de desordenat, em refereixo a l’espai i no pas a cadascun dels lectes), a una progressiva i relativa similitud lectal. Les entitats que interactuen a un mateix nivell canvien en entrar en contacte i originen, a través de la convergència, una nova entitat d’un nivell superior. Aquesta convergència es basa en l’ús i, doncs, en la interacció, on es posen el contacte dos o més lectes. «En la llengua, les estructures lingüístiques –sons, paraules i construccions– es repliquen cada vegada que obrim la boca; és a dir, la replicació i la variació es produeixen quan s’utilitza la llengua per aconseguir accions conjuntes entre els éssers humans d’una mateixa comunitat» (Beckner et al. 2009: 9). Però és evident que la interacció es pot produir entre individus sense cap mena de preeminència de l’un sobre l’altre, i en aquest cas el canvi reflecteix estrictament l’estructura de la xarxa que delimita l’espai de comunicació, o pot produir-se entre individus que tenen un pes i un prestigi diferents i, aleshores, el canvi és esbiaixat. Però en tot cas, sempre és el contacte entre lectes allò que provoca el canvi i la convergència.

La convergència ens duu a plantejar-nos un problema d’escales lingüístiques on en cada nova escala s’originen entitats d’una magnitud superior i, per tant, més persistents, a canvi de reduir-ne el nombre i també la distància que hi ha entre els seus elements (Coen 2013: 21-44, Taleb 2012). Les entitats lingüístiques d’aquestes escales –dialectes de magnituds i nivells diferents– es correlacionen amb els espais d’interacció. Sense entrar en massa detalls, pensem en espais reals, que poden canviar al llarg del temps, com la família, els amics del carrer, els amics de l’escola, el mercat, el poble, el bisbat, la regió, el comtat, el regne, la nació, etc. Es tracta, en definitiva, d’espais físics en els quals els parlants se situen i en els quals es produeix la interacció que produeix la convergència i, doncs, una entitat lingüística més gran. Cada espai, en conseqüència, té una dimensió social i integra la història. Aquests dialectes no són, com tampoc no ho són ni els espais ni les comunitats que hi interactuen, excloents i, per tant, cada parlant viu en diversos espais i té diversos lectes a la seva disposició per fer-ne un ús adequat. Per això els parlants sempre es veuen obligats a seguir alguna normativa perquè hi ha d’haver una correlació entre espai i tria lingüística. La interacció, a més, és allò que produeix, amb el canvi convergent, l’acostament necessari entre idiolectes per originar dialectes i l’acostament necessari entre alguns d’aquests dialectes per originar uns altres dialectes d’una magnitud més gran o, ocasionalment, fins i tot, una llengua. En tots els casos, les entitats acaben tenint, en un sentit witgensteinià, «un aire de família»⁶ i constitueixen unes unitats a les quals sempre correspon una determinada visió del món.

Ho han explicat molt bé Pablo del Río i Amelia Álvarez (2016: 23-24):

En concordancia con la propuesta centrada en la actividad que acabamos de exponer, Peter Tulviste (1988) mostró que la hipótesis Sapir-Whorf (que sostiene que cada lengua prefigura una estructura mental) halla respaldo en la convergencia entre los sistemas lingüísticos y los sistemas de actividad. Desde la perspectiva vygotskiana el habla es en realidad un sistema de mediaciones para ver y hacer cosas, para actuar mediante signos. Si eso es así, el sistema de la lengua será siempre idiosincrásico, pues cada persona ha aprendido y domina directamente sólo aquéllos términos y estructuras que ha tenido que operar en las actividades y escenarios de su vida. En ese sentido podríamos decir que se aprenden y poseen lenguas personales para agendas de actividad y experiencias de vida personales. No sabemos francés, inglés o ruso, sino que hemos aprendido a desenvolvernos en ciertos ámbitos en francés, en inglés o en ruso. Es desde esos repertorios personales y biográficos de la parole (por acudir a la perspectiva saussuriana) desde donde todos transferimos y generalizamos la langue. Pero aún cuando ya contemos con la estructura así adquirida y generalizada de la lengua, cada competencia lingüística es biográfica e ideográfica. Cada persona y cada grupo familiar, profesional, comunitario, cada cultura en suma, dentro de una lengua, posee biografías y sociobiografías lingüísticas distintas que se reflejan en las grandes diferencias entre los hablantes de una lengua.

Las lenguas son pues flujos colectivos de lenguas personales y grupales y no constituyen sistemas homogéneos y fijos.

Algú ha dit, i no sé trobar ni qui ni on, que les llengües són «la centralització d’allò que ja existeix en estat difús». La figura 2 intenta de reflectir parcialment aquestes idees i diferents resultats del procés de construcció d’una llengua:

Figura 2.

Si els individus i els conjunts d’individus es van integrant en unitats d’escala superiors, podem considerar que una llengua és una successió d’entitats (idiolectes o dialectes), d’una magnitud cada vegada més gran, més artificial i més estable. Aquesta multiescalaritat lingüística, que és un correlat de la multiescalaritat de l’espai d’interacció i es lliga a formes de vida particulars,⁷ és representada pel camí que va, utilitzant la terminologia tradicional, dels idiolectes als subdialectes i als dialectes (amb un grau d’escalaritat interna força divers) i, finalment, a «la llengua». És la idea que «las lenguas son pues flujos colectivos de lenguas personales y grupales», a la qual es referien Del Río i Álvarez.

Pier Paolo Pasolini va destacar el paper dels espais de comunicació en la construcció d’escales lingüístiques (llengües personals) anteriors, i després simultànies, a la llengua col·lectiva. Aquest fragment ho explicita prou bé:

Sappi.

Amare il ceppo. Amare il festone di vite.

Amare la nuca dei tuoi coetanei: tosata.

Amare la linea tra campi e paese

(con qualche sacro recinto, per pascoli domestici)

Amare il muretto. Amare il casolare a forma di chiesa,

col fienile, e il brolo col suo odore acido di letame.

Ubi amor, ibi oculis. Amare molto ciò che muore [...]

Sappi.

Amare la povertà. Amare l’estraneità del povero

alla classe dominante. Amare la sua alterità

come cultura popolare.

Amare la sua dura camicia lavata e stirata. Stinta.

Amare i suoi calzoni neri di rigatino. Amare

le toppe di quei calzoni. Amare la mora.

Il vino (il C.; il M. del pergolato di casa).

Tutti i vecchi la sera sulla soglia;

più tardi sul seggiolone: da Padri a Santi [...]

Il volgar’eloquio: amalo.

Porgi orecchio, benevolo e fonologico,

alla lalìa («Che ur a in!»)

che sorge dal profondo dei meriggi

tra siepi asciutte

nei Mercati - nei Fori Boari -

nelle Stazioni - tra Fienili e Chiese

Poi si spegne - e col sospiro

d’un universo erboso - si riaccenderà

verso la fine dei crepuscoli

Però és evident que la pervivència d’aquest flux de llengües que, acompanyant els parlants s’encarnen en els diferents espais de comunicació depenen de la pervivència d’aquests espais. Per això Pasolini veia tan difícil el manteniment dels dialectes en una societat global consumista...

existe todo un clima nacional de proporciones gigantescas que hace que estos jóvenes de Corleone se avergüencen del dialecto, y forma parte de este genocidio al que me refería. El siciliano ha sido destruido a través de este genocidio, y los jóvenes de Corleone quieren ser como los milaneses, es más, ya lo son, tienden a serlo, y el motivo de la destrucción del siciliano no se debe a la escuela, o al menos no solo a ella, sino que se debe a este nuevo centralismo lingüístico, debido al centralismo consumista (Pasolini 2017: 92-93).

Dues qüestions importants.

La primera. Quan la integració d’un dialecte en una entitat més gran es produeix d’una manera natural no planificada, és a dir, quan només es produeix a través de la convergència originada per la interacció, mai no origina individualitats plenament utilitzables. Dit d’una manera senzilla: no hi ha cap parlant que pugui alliberar-se totalment de la seva llengua individual per passar a utilitzar un nivell de llengua col·lectiu. Per això hem introduït el «desordre» en la llista de les característiques de la langue. Ja podeu veure que la magnitud de cada nivell escalar està condicionada per l’espai que fa possible la interacció i que, a més, pot formar part d’una unitat d’una magnitud superior. No podem oblidar que vivim en espais diversos de magnituds molt diferents. Un mercat medieval, per exemple, és un espai d’interacció que origina un dialecte (un conjunt d’idiolectes amb un aire de família amb una magnitud petita, però més gran que la de la llengua de la família, que ja és més gran que la de cada individu). Seguint aquesta lògica, un bisbat seria un espai d’interacció que podria incloure uns quants dialectes d’una magnitud més petita que, junts, han format una entitat d’una magnitud més gran. I així successivament. Cada entitat és un producte històric que presenta rastres dels nivells més petits que ha integrat i introdueix rastres en els nivells més grans als quals s’ha d’integrar. En aquest sentit, les frases fetes, els refranys, la literatura, les cançons populars, la toponímia, l’antroponímia, alguns trets lingüístics aparentment antics, no generals, o simbòlics, etc. prenen una importància extraordinària.⁸ Cada estadi sincrònic resumeix els estadis anteriors, com si es tractés d’un palimpsest. Cal destacar que la representació social d’un objecte només té sentit en espais col·lectius en cadascun dels quals els individus del grup, com a mínim fins fa ben poc de temps, compartien un gran inventari de convencions comunicatives –gestos, elements lingüístics, i una certa lògica– que els permetien comunicar-se amb èxit (Tomassello 2014: 98). Quan compartien, per tant, una determinada apropiació del món i, en conseqüència, una identitat. Hi insisteixo: això és així en cada espai de relació.

En una situació com aquesta, «les llengües», siguin de l’escala que siguin i per tant també els dialectes, només poden ser abstraccions. Per això abans he insistit que són entitats que ni són utilitzables ni tenen possibilitat d’existir sense les parts a partir de les quals s’han format, que és allò que realment fem servir quan parlem. Són, per tant, una mica com una nina russa, que no és cap de les peces que la integren: ni equival a la peça més petita, la nina de dins de tot, ni a la més gran, la nina de l’exterior, ni a les del mig. Cap nina, tota sola, no és una nina russa perquè, de fet, una nina russa no és una nina sinó que és, inevitablement, un conjunt de nines de mides diferents, de la més petita a la més gran, que poden incloure’s l’una dins de l’altra. Cada figura és una nina però totes juntes no són una nina sinó que són una nina russa, una matrioixca, que és tota una altra cosa.

La segona qüestió. Què passa quan la integració no es produeix d’una manera natural? Com tots sabem, en alguns casos, no en tots, els lingüistes han estat capaços de construir un artefacte que tothom pot utilitzar, inicialment en el registre escrit però més tard també en alguns registres orals formals, que ha tendit, o s’ha forçat que així passés, a passar a ser percebut com «la llengua de veritat», compartida per tots els parlants. Aquesta compartició és un correlat de l’homogeneïtzació grupal que comporta una cultura que implica una ment col·lectiva (Lotman 2014). Fixem-nos que en aquesta nova situació la unitat construïda amb la llengua escrita sí que pot ser utilitzada en la comunicació. Dient-ho ràpidament, en l’escriptura, la llengua és també un idiolecte. Un tot que manté una relació isomòrfica amb una part perquè la llengua pública és, també, un dialecte. D’una manera artificial, l’espai del desordre (la langue que només podia originar una mitjana del conjunt dels dialectes) es converteix en l’espai de l’ordre en el qual s’ha consolidat un únic dialecte escrit, nou, homogeni i regular, que acaba essent considerat «la llengua». Com he comentat abans, sempre m’imagino «la llengua», aquesta llengua artificial, com una mena de Pac-Man. Un Pac-Man és aquell protagonista d’un vídeo-joc popular que té forma de bola groga amb boca grossa i està destinat a devorar totes les boles del laberint. Diguem que el Pac-Man és un endrapa-boles. En el món modern, la llengua construïda sol anar acompanyada d’una ideologia que la impulsa a convertir-se en un endrapa-dialectes.

Cal fer tres advertències.

En primer lloc que cada dialecte és definit per la seva «indexicalitat» (Silverstein 2003) o, tal com ho explicaria Agresti (2014a: 9), per la seva inscripció en un context d’interacció del qual depenen les regles discursives i, amb tota seguretat, la qualitat i la forma de transmissió/recepció del coneixement. En segon lloc, que la història és reversible: un dialecte/llengua pot, a la fi, codificar-se de dues maneres diferents i esdevenir dos dialectes/llengües en el nivell posterior (cas del gallec i del portuguès). En tercer lloc, que els parlants d’un territori poden disposar de llengües diferents, en el sentit més tradicional del terme, i, en conseqüència, triar quina utilitzen en cada cas. El multilingüisme és, ara molt més que sempre, inevitable.

La figura 2 intentava representar les etapes amb què els lectes es van agru-pant en entitats de nivells superiors, que en el nostre exemple només van, per fer-ho senzill, d’1 a 5. Una llengua, en el sentit ampli, no és només la llengua oficial estàndard, pretesament comuna perquè és imposada a l’escola, sinó també totes les variants que conformen el que parla habitualment la gent en funció del context i que tenen un clar contingut històric. Per això la figura 2 pot induir a un error perquè sembla com si, en produir-se aquesta integració, cadascun dels nivells inferiors fos substituït pel superior i, per tant, fos eliminat. Però això, com ja hem dit, no és ben bé així. Les entitats de cada escala se sobreposen les unes sobre les altres sense desaparèixer necessàriament. Per això cada parlant disposa d’un conjunt de dialectes de magnitud i de característiques relacionals diferents i pot utilitzar-los tots, triant el més convenient en funció del context. De fet, saber una llengua implica saber com fer correspondre espai d’interacció, nivell social i nivell lingüístic. És, com diria Pasolini (2017: 61), «una lalìa (“Che ur a in!”) che sorge dal profondo dei meriggi tra siepi asciutte - nei Fori Boari - nelle Stazioni - tra Fienili e Chiese [...] nei Mercati». En aquest sentit, la figura 3 reflectiria millor que la figura 2 aquesta definició de llengua:

Figura 3.

Per això cal que s’estudiï com són percebuts els dos components extrems de la llengua: el col·lectiu, artificial i estandarditzat, i la resta. Quina és la representació de la llengua catalana que es fan els parlants de cadascuna de les comunitats? Fan una diferència entre la llengua estàndard, artificial i apresa planificadament, i els dialectes, naturals i apresos inconscientment? Hi ha dife-rents representacions dels dialectes segons a) la magnitud, b) els nuclis poblacionals al voltant dels quals es parlen, o c) la distància que presenten en relació a la llengua col·lectiva? En la representació de la llengua, hi tenen un paper fonamental les fronteres? Fins a quin punt es relacionen la llengua i els dialectes amb formes de vida particulars? Els dialectes representats, condicionen el benestar dels parlants? I la llengua estàndard? Aquestes preguntes, sobretot en el cas d’una llengua que encara no ha arribat a una situació normal, són incòmodes. En el cas de la llengua catalana, pensem només en la qüestió dels dialectes i l’estàndard o en la dels noms de la llengua. Però només si ens fem aquestes preguntes podrem explicar-nos el per què de la llengua. Modest Prats ho va explicar molt bé, encara que fent referència a altres coses en la seva Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística:

Per què no la deixem morir en pau (la nostra llengua)?... Al llarg de la història moltes llengües s’han mort i no ha passat res. Per què hem de considerar una catàstrofe la desaparició de la nostra? Per què ens resistim a acceptar la possibilitat de mantenir els valors de la cultura catalana en una altra llengua? Si no ens fem, implacables, aquests interrogants, no anirem gaire enllà (Prats 1989).

4.A TALL DE CONCLUSIONS

La manera d’entendre la llengua que he plantejat origina dues reflexions importants.

La primera es relaciona amb la idea que la capacitat de mantenir un sistema social multiescalar (tant pel que fa a les identitats, com pel que fa als espais d’interacció o a les llengües que s’hi utilitzen) depèn d’una cognició social capaç de gestionar correctament i simultàniament diversos nivells grupals i, per tant, de gestionar també els dialectes que s’han d’utilitzar en cada cas. La indexicalitat i la variació lingüística, per tant, depenen d’un cervell amb un gran nombre de neurones corticals (uns 86 bilions) que els faciliten donar suport a les capacitats cognitives que possibiliten viure escalarment (Dunbar 2014: 81, Herculano-Houzel 2016). Això vol dir estar dotat d’una teoria de la ment molt més complexa que la dels primats no humans que, en el cas dels micos és d’un únic nivell, en el cas dels ximpanzés i orangutans de 2 o 3, i en el cas dels humans de 5 o 6 (Corballis 2014). La capacitat de mantenir aquests sistemes socials de múltiples nivells depèn del desenvolupament sociocognitiu de cada espècie, perquè condiciona el nombre de nivells que es poden gestionar simultàniament i, per tant, depèn de tenir un cervell amb la riquesa neuronal (Herculano-Houzel 2016) que ho fa possible. Fixem-nos, i això és fonamental, que el fet de poder situar-se en espais de trobada de característiques i magnituds diferents facilita que els homes puguin utilitzar la diversitat lingüística per funcionar en una dinàmica de fusió-fissió i, doncs, adaptar-se a la situació, formant grups de magnituds diferents. Una mica com també fan alguns ocells, que utilitzen diferents idiolectes/dialectes/llengües –ara no fa el cas quin nom utilitzem– per agrupar-se en funció de l’espai d’interacció; en el cas dels ocells, els espais per a menjar. Per això, en un capvespre de quan arriba el fred, aquelles volades d’estornells són tan fascinants. Els homes, per tant, seríem una espècie caracteritzada per viure organitzats d’una manera escalar, als quals correspondrien grups i llengües també organitzats escalarment. Una xarxa neuronal molt ben organitzada en el cervell, alimentada per la ingesta de productes cuinats altament energètics, ens hauria permès moure’ns en aquesta complexitat. Fa uns anys vaig fer una xerrada a Mèxic que es titulava així: «Por qué los monos que cocinan se apasionan por las lenguas?». Ho vaig fer per provocar i atraure una mica l’atenció dels assistents. Suzana Herculano-Houzel acaba el capítol 11 de The Human Advantage amb aquest fragment (Herculano-Houzel 2016: 197-198):

Bé, i nosaltres, els homes, què tenim que no tinguin els altres animals que pugui explicar els nostres avantatges cognitius? Un gran nombre de neurones corticals ...I quina cosa que cap altre animal faci ens ha permès d’esdevenir humans? Deixar d’enganyar, raonar, planificar, comptar, usar una llengua, tot això ho fan també, fins a certs límits, altres animals. Però nosaltres cuinem el que mengem i aquesta és una activitat exclusivament humana que ens ha permès de passar per sobre de la tanca que encara frena l’evolució de totes les altres espècies i ens ha posat en un camí evolutiu diferent del de tots els altres animals. Com Michael Pollan va dir a la revista Smithsonian: «Claude Lévi-Strauss i Brillat-Savarin van tractar la cuina com una metàfora de la cultura, però si Wrangham té raó, la cuina no és només una metàfora de la cultura sinó que n’és una autèntica pre-condició». Per tant, agraïm al nostre ancestre, l’homo culinarius, el do de les neurones que ens ha atorgat, i respectem com cal la cuina.

La segona reflexió es relaciona amb una sensació d’incomoditat que produeix tot el que he dit. Ja fa uns quants anys, només 27!, que en la meva intervenció en el Primer Col·loqui de Problemes i Mètodes d’Història de la Llengua de l’any 1991 deia això (Nadal 1995: 46):

Aquesta creença en l’existència d’una única «llengua», per mitjà de la qual s’expressa la col·lectivitat, es basa en una visió enormement reduccionista i difícil de sostenir. Si la «gramàtica històrica» va eliminar del seu camp d’interès qualsevol referència al comportament social en nom, paradoxalment, del caràcter social de la langue, la història externa de la llengua ha eliminat, també en nom del caràcter social dels fenòmens lingüístics, tota referència als usos no escrits.

Ara m’adono que sempre he donat voltes a la mateixa cosa: les parts i el tot, les llengües individuals/naturals i la llengua col·lectiva/construïda. Vaja!, les formigues i els formiguers. En aquesta reflexió que no acaba mai, sempre he considerat que una llengua, si no viu en el marc del que podríem anomenar un cert comunisme lingüístic, no té massa possibilitats de supervivència. Això ho podem comprovar veient com la impremta va fer inevitable l’eixamplament del mercat i, doncs, la construcció i l’ús de llengües col·lectives per a grups d’una escala major. Llengües escrites, això sí. Aquesta llengua escrita, la langue en aquestes reflexions, és fonamental en la història d’una llengua. Però els parlants hi són, tenen la seva llengua particular, el seu dialecte i tot sovint el viuen apassionadament. On hem de buscar l’equilibri que asseguri, d’una banda, el benestar de cada parlant amb seva llengua particular i, de l’altra, la persistència de la llengua construïda, que és de tots i no és de ningú? Totes són la llengua. Com aquella nina russa que no és res si no hi ha, juntes, les nines de dintre i la de fora. Aquesta és la gran qüestió en la història d’una llengua.

BIBLIOGRAFIA

ACEDO-CARMONA, Cristina; Antoni GOMILA (2016): «A critical review of Dunbar’s social brain hypothesis», Revista Internacional de Sociología, vol. 74, núm. 3.

AGRESTI, Giovanni (2005): Lingua e polis. Configurazioni linguistiche e configurazioni sociali nel francese contemporaneo, Roma, Aracne.

— (2014a): «Changer le monde par le discours. Observations générales et remarques sur l’occitan contemporain», dins Jean François Courouau, François Pic i Claire Torreilles (eds.), Amb un fil d’amistat. Mélanges offerts à Philippe Gardy par ses collègues, disciples et amis, Toulouse, Centre d’Étude de la Littérature Occitane, pp. 61-74.

— (2014b): «Actualité des racines. Pour une linguistique du développement social», Cahiers de Recherche de l’École Doctorale en Linguistique Française, 8 (Ruggero Druetta i Caterina Falbo, eds.), Trieste, Edizioni Università di Trieste, pp. 13-39

BECKNER, Clay; R. BLYTHE, J. BYBEE, M. H. CHRISTIANSEN, W. CROFT, N. C. ELLIS, J. HOLLAND, J. KE, D. LARSEN-FREEMAN, T. SCHOENEMANN (2009): «Language is a Complex Adaptive System: Position Paper», dins Ellis & Larsen-Freeman (eds.), Language as a Complex Adaptive System, pp. 1-26

BISHOP, Michael A. (2015): The Good Life, Oxford, Oxford University Press.

BLOMMAERT, Jan (2015): «Chronotopes, scales and complexity in the study of language in society», Tilburg Papers in Culture Studies, 121, 24 pp.

BLOMMAERT, Jan; Ben RAMPTON (2011): «Language and superdiversity: A position paper», Working Papers in Urban Language and Literacies, 70, pp. 1-22.

BLYTHE, Richard A.; William A. CROFT (2009): «The Speech Community in Evolutionary Language Dynamics», dins Ellis i Larsen-Freeman (eds.), Language as a Complex Adaptive System, pp. 47-63.

CLG (1983): Ferdinand DE SAUSSURE, Corso di Linguistica Generale, versió italiana i edició a cura de Tullio de Mauro, Roma-Bari, Laterza.

— (1990): Ferdinand DE SAUSSURE, Curs de lingüística general, versió catalana i edició a càrrec de Joan Casas, Barcelona, Edicions 62.

COEN, Enrico (2013): De las células a las civilizaciones, Barcelona, Crítica.

CORBALLIS, Michael C. (2014): La mente recursiva, Biblioteca Buridán.

COUROUAU, Jean-François; François PIC, Claire TORREILLES (eds.) (2014): Amb un fil d’amistat. Mélanges offerts à Philippe Gardy par ses collègues, disciples et amis, Toulouse, Centre d’Étude de la Littérature Occitane.

DANTE, Alighieri (1995): De vulgari eloquio. Edició bilingüe, versió catalana de Pep Gómez Pallarès, Vic, Eumo / Universitat de Girona.

DEL RÍO, Pablo; Amelia ÁLVAREZ (2016): «Y el verbo se hizo carne... Una aproximación eco-vygotskiana a la adquisición del lenguaje», PTCEDH Working Papers, vol. 12, 1.

DUMBAR, Robin (2014): Human Evolution, Londres, Penguin Books.

ELLIS, Nick C., i Diane LARSEN-FREEMAN (2009): Language as a Complex Adaptive System, Michigan, Alister Cumming.

EVANS, Dylan (2002): «The Search Hypothesis of Emotion», Brtitish Society for the Philosophy of Science, 53, pp. 497-509.

FAVÀ, Albert; Joaquim TORRES (2015): Llengua i sobiranisme. Una anàlisi sociolingüística sobre les dades del Centre d’Estudis d’Opinió, CEO, Generalitat de Catalunya

FELIU, Francesc (en premsa): «La persistència de la llengua antiga i la vertebració de les comunitats lingüístiques», X Col·loqui Internacional: Problemes i mètotes d’Història de la llengua. La complexitat lingüística, celebrat a la Universitat de Girona el 27, 28 i 29 de juny de 2016.

FELIU, Francesc; Josep M. NADAL (2014): «Des inventions nécessaires. Éloge de la linguistique», dins Josep M. Nadal, Anne-Marie Chabrolle-Cerretini i Olga Fullana (eds.), L’espace des langues, París, L’Harmattan, pp. 11-26.

GAMBLE, Clive; John GOWLETT, Robin DUNBAR (2014): Thinking big. How the Evolution of Social Life Shaped the Human Mind, Londres, Thames & Hudson.

GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2015): L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques, Barcelona, Biblioteca Tècnica de Política Lingüística.

GRAMLING, David (2016): The invention of Monolingualism, Nova York / Oxford, Bloomsbury.

GRAMSCI, Antonio (1966): «Notes per a una introducció a l’estudi de la gramática», dins Cultura i literatura, versió catalana de Jordi Solé Tura, Barcelona, Edicions 62, pp. 263-271.

HERCULANO-HOUSEL, Suzana (2016): The Human Advantage. A new understanding of how our brain became remarkable, Cambridge MA, MIT University Press.

KIVISTO, Peter; Thomas FAIST (2010): Beyond the Border: the Causes and Consequences of Contemporary Immigration, Thousand Oaks (CA.), SAGE Publications.

LOTMAN, Jurij M. (2014): La cultura come mente collettiva, Rimini, Guaraldi.

MAKONI, Sinfree, i Alastair PENNYCOOK (eds.) (2006): Disinventing and Reconstituting Languages, Clevedon (England), Multilingual Matters.

MILIAN I MASSANA, Antoni (2010): Drets lingüístics per a tothom. Estudis de dret lingüístic, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner.

NADAL, Josep M. (1995): «El concepte d’Història de la Llengua», dins Sadurní Martí i Francesc Feliu (eds.), Problemes i mètodes de la Història de la Llengua, Barcelona, Quaderns Crema, pp. 39-74.

— (2012): «I si escric llengua, veus?, el dolor em trenca l’ànima.» Per què vivim les llengües amb tanta passió?, Barcelona, IEC.

NADAL, Josep M.; Pilar MONREAL, Santiago PERERA (2013): «Emotion and Linguistic Diversity», Procedia - Social and Behavioral Sciences, 82, 106, pp. 614-620.

PASOLINI, Pier Paolo (2017): Vulgar lengua, versió espanyola de Salvador Cobo, Ediciones El Salmón.

PERERA, Santiago; Pilar MONREAL, Josep M. NADAL (2016): «Catalan language and social representations: affective experiences», treball inèdit, presentat al Research Committee 25 Language & Society. III Forum of Sociology. International Sociological Association. Viena, juliol 2016.

PRATS, Modest (1989): Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística, Barcelona, Fundació de la Caixa de Barcelona, col. Cultura i Entorn, núm. 3. [Reeditat a Prats (2009).]

— (2009): Engrunes i retalls. Escrits de llengua i cultura catalanes, a cura de Francesc Feliu, Girona, CCG Edicions, pp. 424-436.

SILVERSTEIN, Michael (2003): «Indexical order and the dialectics of sociolinguistic life», Language & Communication, 23, pp. 193-229.

TALEB, Nassim N. (2012): Antifrágil. Las cosas que se benefician del desorden, Barcelona, Paidós.

TOMASELLO, Michael (2014): A Natural History of Human Thinking, Cambridge/Massachussets/Londres, Harvard University Press.

TULVISTE, Peter (1991): Cultural-historical, development of verbal thinking, Commack (N.Y.), Nova Scientia Publishers.

VERTOVEC, S. (2010): «Towards post-multiculturalism? Changing communities, contexts and conditions of diversity», International Social Science Journal, 199, pp. 83-95.

1. Citaré el Cours a partir de dues fonts: CLG 1983, que correspon a l’edició italiana de Tullio de Mauro i CLG 1990, que correspon a la versió catalana i edició a càrrec de Joan Casas.

2. En les citacions tretes de la versió catalana he canviat llengua i parla per langue i parole, com també fa Tullio de Mauro en l’edició italiana del Cours. Són dos termes francesos que solen utilitzar-se en textos escrits en altres llengües. Jo, però, els he mantingut en lletra cursiva.

3. No deixa de ser significatiu que a la Catalunya actual es declarin independentistes un 70’7 de catalanoparlants, un 26’4% dels que es declaren catalano- i castellanoparlants i, només ho facin un 13’8 dels que es declaren exclusivament castellanoparlants (Favà i Torres, 2015).

4. En el paràgraf dedicat a «Els drets lingüístics reconeguts universalment en el dret internacional» exposa els acords internacionals: la Carta de les Nacions Unides (26 de juny de 1945), la Declaració Universal dels Drets Humans (10 de desembre de 1948), el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (16 de desembre de 1966), el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (16 de desembre de 1966), la Convenció Relativa a la Lluita contra les Discriminacions en l’Esfera de l’Ensenyament (14 de desembre de 1960), la Convenció sobre els Drets del Nen (20 de novembre de 1989), i la Declaració sobre els Drets de les Persones que Pertanyen a Minories Nacionals o Ètniques, Religioses i Lingüístiques (18 de desembre de 1992). Cap d’aquests acords es planteja els drets lingüístics més enllà de les llengües, en un sentit molt tradicional: les llengües elaborades i codificades. Els dialectes o les llengües més marginals no són objecte de cap mena de consideració perquè ni existeixen.

5. En comptes de «llengua» avui sol parlar-se de repertoris per fer referència a l’enorme gamma de possibilitats lingüístiques que, segons el context, pot utilitzar el parlant.

6. Cal advertir, però, que a partir de l’escriptura, el dialecte o la llengua esdevé un artefacte compartit per tots els parlants que, a més, pot canviar seguint una planificació (una mica com la selecció artificial darwiniana). Aquest artefacte compartit és, de fet, un prototip referencial i, en conseqüència, condiciona el canvi.

7. Em sembla que Blommaert (2015) es refereix a això amb l’afirmació que el cronotop (el registre lligat a un espai i un temps) és filtrat per l’escala, és a dir, pel context.

8. És significatiu que Gramsci (1966: 266-267) ja hi insistís: «Hi ha una qüestió a la qual potser no es dóna tota la importància que mereix: és la qüestió de la part de “paraules” versificades que són apreses de memòria en forma de cançonetes, fragments d’òpera, etc. És notable que el poble no es preocupa d’aprendre bé de memòria aquestes paraules, les quals són, sovint, anti-quades, barroques i extravagants, sinó que les redueix a una mena de reguitzell, útil, únicament, per a recordar el motiu musical».

FERRANDO I EL MODEL DE LLENGUA

Aportacions des de la història de la llengua

Joan-Rafael Ramos

Universitat de València / IIFV

Qualsevol aproximació a la dilatada trajectòria cívica, professional i investigadora de la figura del professor Antoni Ferrando ens deixa veure un interés directe o indirecte pel model de llengua, de la llengua catalana, i de manera més específica pel model de llengua al País Valencià. En bona mesura, aquest interés no naix solament de la seua profunda atenció a la història social de la llengua, sinó també del seu compromís social i del fet de ser ell mateix un dels actors que han incidit recentment en la configuració del model de llengua.

Els seus orígens geogràfics (Benicolet, 1947, la Vall d’Albaida) li permeten tenir accés a una llengua fresca, viva i espontània. La seua formació filològica inicial, en estudis anglesos, l’ajuda a afrontar la llengua pròpia des d’una perspectiva àmplia i superadora del localisme a què ens tenia acostumats la dictadura franquista. I el mestratge i l’amistat amb Manuel Sanchis Guarner afavoreix una dedicació profunda a la llengua catalana, basada en el rigor científic i en un intent de mantenir una actitud dialogant i conciliadora per a resoldre les controvèrsies lingüístiques dins i fora del País Valencià.

En aquest escrit que ara redactem en homenatge a la seua figura, provarem de fer un repàs de l’interés, o de la incidència, que ha tingut Ferrando en la configuració del model de llengua en català, especialment en allò que afecta el territori valencià. Convé advertir que Ferrando s’ha interessat per aquest tema no sols des d’una perspectiva sincrònica, sinó també diacrònica. És per això que dividirem la nostra exposició en dos apartats: un dedicat a les seues reflexions al votant del model de llengua des de l’edat mitjana fins al segle XX; i un altre que incidirà en la seua anàlisi del model de llengua en els segles XX i XXI.

1.EL MODEL DE LLENGUA DES DE L’EDAT MITJANA FINS AL SEGLE XX

Històricament, l’aparició d’un model de llengua, això és, el que avui en dia podríem denominar estàndard, parteix de l’assumpció per part dels usuaris d’unes solucions lingüístiques vistes, des d’un punt de vista de la comunicació, com a efectives, i valorades, dins de l’entorn en què s’apliquen, com a prestigioses. A més, aquest model ha de tenir un suport polític, que es fa palés en l’aplicació en la documentació administrativa oficial. Així mateix, la resta dels usuaris, en un intent d’acostar-se al poder, l’imiten i en faciliten la difusió, i el col·lectiu d’usuaris acaben percebent-lo com a «norma lingüística».

En diversos treballs, Ferrando (2006a, 2011a, 2011b, 2013) s’ha ocupat de mostrar-nos que la configuració d’un model lingüístic no és un tema circumscrit únicament a la llengua contemporània, sinó que és vigent en altres períodes de la nostra llengua. Al llarg de la història de la llengua catalana, hi ha hagut una preocupació per seguir unes pautes lingüístiques, i un cas paradigmàtic és l’edat mitjana:

Si al llarg de l’edat mitjana té algun sentit parlar de «norma», aquest concepte escau precisament als criteris lingüístics que s’imposaven des de la cancelleria de cada reialme. La «norma cancelleresca» ve a coincidir així amb el concepte de «norma oficial», és a dir, amb la scripta i la grammatica que preconitzava el poder i l’administració reials i que, pel seu prestigi, era imitada i seguida pels organismes administratius del mateix reialme i pels lletraferits cortesans (Ferrando 2013: 25).

Ferrando no ha sigut el primer a insistir en l’homogeneïtat de la llengua medieval, gràcies al paper desplegat per la Cancelleria reial (cf. per exemple, també Riquer 1983: 335, Nadal/Prats 1982); però sí que ha sigut un dels investigadors que més atenció ha prestat al tema a l’hora d’explicar l’encaix dels valencians en aquest model i l’evolució posterior. Ferrando (2006a: 192-195) ha fet veure que, si bé, des de l’any 1238 al 1473, els criteris lingüístics que emanen de la Cancelleria reial permeten vehicular una cohesió idiomàtica en tota la Corona d’Aragó (koiné catalana), la major presència de funcionaris valencians en la primera meitat del segle XV (sota el mandat d’Alfons el Magnànim, 1416-1458) permet una modernització del model cancelleresc de referència i un pes més específic del Sermo urbanus de València (Ferrando 2013: 32-34). Per exemple, els plurals acabats -es esdevenen plurals en -os (franceses > francesos); les desinències de la segona persona del plural en -ts se solucionen amb -au (cantats > canteu); la primera persona del present d’indicatiu sense desinència manifesta solucions amb desinència (esper > espere); la desinència de tercera persona en -e del present i de l’imperfet esdevé -a (menjave > menjava); apareixen vacil·lacions dos/dues; sorgeix la preposició per a; hi ha alternances entre mots de filiació gàl·lica i de filiació hispànica (mirall/espill, punir/castigar, etc.), entre altres. Però, en textos valencians, també comencen a haver-hi algunes mostres de preferències geogràfiques, com ara la palatalització de la s del grup sc (merexca o mereixca) i valencianismes lèxics (gemecar, mentirós, entropessar, etc.) (cf. Ferrando 2006a: 195).

Aquests canvis, que coincideixen amb la pèrdua de Barcelona com a centre cultural en benefici de València, també estan relacionats amb la redacció a finals del segle XV de les anomenades Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. Unes regles, que, com han advertit el mateix Ferrando (2011) i Colón/Ferrando (2011), al marge de la polèmica sobre l’autoria d’aquesta obra (cf. Badia 2004; Colón/Ferrando 2011), tenen un component molt elevat de preferència pel Sermo urbanus de València. En aquest sentit, Ferrando (2011: 171) fa veure que les Regles apareixen dins d’un context europeu de voluntat de gramatització, com també va ser el cas de la Gramática castellana de Nebrija. Aquestes Regles mostraven l’oposició en general de dos mots, el rebutjable i el recomanable, i feien valoracions ortogràfiques, ortoèpiques, gramaticals, lèxiques i semàntiques «que afecten tant la seua realització oral com l’escrita i tant la variació diastràtica com la diafàsica i diatòpica».

Però, si bé és cert que aquestes Regles devien reflectir el debat sobre el model lingüístic entre els cortesans i la gent lletraferida, també ho és, com apunta Ferrando (2011), que els canvis polítics produïts al llarg del segle XV, amb uns reis que adopten com a llengua habitual el castellà i amb la consolidació de la unificació de la Corona d’Aragó i de Castella, deixen entreveure un inici de desestructuració de la cohesió lingüística dels territoris de la Corona d’Aragó. De fet, l’any 1494 la Cancelleria reial és minoritzada en un simple Consell d’Aragó, el qual esdevé menys eficaç en l’homogeneïtzació dels documents.

Val a dir, però, que, malgrat aquestes circumstàncies sociopolítiques totalment desfavorables, tal com ha remarcat Ferrando (1999), l’aparició de la impremta a finals del segle XV permet fixar i prolongar a grans trets els hàbits d’escriptura de l’època, gràcies a la tasca de notaris, juristes, funcionaris reials i municipals, eclesiàstics, professors i estudiants. Com afirma Ferrando (1999: 134):

Després de la davallada literària del 1500, la continuïtat de l’activitat cultural en català [...], per migrada que fos, no sols garantí el manteniment d’una certa consciència i d’una certa identitat lingüística pròpies, sinó que contribuí a preservar uns models de llengua cultes al llarg de segles de decadència política i literària, sense els quals no ens podríem explicar els ideals i els models lingüístics de la Renaixença ni els criteris que, ja a principis del segle XX, foren utilitzats en la tasca de normativització del català.

Però el fet de tenir un mercat editorial cada vegada més reduït i una comunitat lingüística cada volta més descohesionada, també significa un increment de les solucions dialectals. Ferrando (2006a: 197-202) ha posat de manifest que la influència del Sermo urbanus de València al llarg del segle XVI encara és ben visible en les obres lexicogràfiques (Busca, Onofre Pou) o en els comentaris ortoèpics o d’escriptura, quan es comparen les varietats dialectals (Juan de Valdés, Beuter, Viciana, Escolano). Ara bé, els conflictes bèl·lics de final del segle XVII (la Guerra dels Segadors) comporten un augment de la incomunicació entre Catalunya i València, i una generalització de solucions escrites dialectalitzants a Catalunya, que trenquen amb la tradició anterior i amb els usos valencians: plurals en -as; desinència de la primera persona de present d’indicatiu en -o (parlo); desinències verbals -as, -an (menjas, menjan); present de subjuntiu en -ia (pàssia). Aquest canvi d’orientació també es produeix en l’àmbit de la lexicografia. De fet, obres com la de Torra, Pere Lacavalleria i Joan Lacavalleria inclouen per primera vegada o prioritzen les solucions lèxiques orientals.

Amb tot, com ha destacat el mateix Ferrando (2006a: 202) o Rossich (2006: 151-152), el model ortoèpic de prestigi en els entorns cultes continua sent en l’època moderna el valencià, si més no en allò que afecta el vocalisme.

Un altre tema seria com es percep l’apitxat entre els valencians, que gràficament és cada vegada més habitual en els seus escrits del XVIII i del XIX. En aquest punt, Ferrando dissenteix de Rafanell (2000: 35-78) en la valoració de l’ensordiment de les consonants alveolars i palatals. Rafanell, interpretant alguns comentaris de Carles Ros i de Marc Antoni Orellana, considera que l’apitxat havia esdevingut el model prosòdic del valencià. Per contra, Ferrando (2006a: 206-207, 213) apunta, afegint nous testimonis, que l’apitxat sempre ha sigut poc prestigiós al País Valencià i que les comparances entre València i Barcelona no suggereixen un contrast entre els casos d’ensordiment o no ensordiment, sinó que són la constatació de les diferències entre el vocalisme occidental i l’oriental.

Al llarg del segle XVIII i en la primera meitat del segle XIX, l’aparició de diversos tractats gramaticals (Josep Ullastre, Joan Petit, Carles Ros, Antoni Cardona, Josep Pau Ballot, Joaquim Pons) permet constatar, tal com han destacat Ferrando (2006a: 208-209) i Ferrando/Nicolás (2011: 191-193), una falta de cohesió en les propostes ortogràfiques de l’època, com a conseqüència de la crisi del model prosòdic valencià i de la desvertebració d’un model de llengua unitari davant de les mostres cada vegada més evidents de dialectalització. Aquesta falta de sintonia explica la polèmica ortogràfica que es produeix en el període de la Renaixença entre el català acadèmic, basat en un model de llengua respectuós amb la tradició escrita medieval, i el català que ara es parla, que intenta connectar, amb innovacions ortogràfiques, amb la llengua oral més pròxima geogràficament. Aquesta polèmica, que s’estén per tot el territori de la llengua, enllaça al País Valencià, com adverteix Ferrando (2006a: 209-222), amb la polèmica sobre quin havia de ser el nom unitari de la llengua (llemosí/català), tema que el nostre homenatjat també ha abordat des dels seus orígens (Ferrando 1980) i n’ha fet un seguiment al llarg de la història de la llengua (Ferrando/Nicolás 2011).

Ferrando també ha sabut contextualitzar el paper de la revista L’Avenç a finals del segle XIX en relació amb l’entorn cultural i polític de Catalunya (Ferrando 2006a: 218-222) i ha insistit en les intervencions en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, prestant una atenció especial a les aportacions valencianes (Ferrando 1988); esdeveniments històrics que obrin la porta a la tasca codificadora de Pompeu Fabra, sota els auspicis de l’Institut d’Estudis Catalans.

2.EL MODEL DE LLENGUA EN EL SEGLE XX I XXI

La figura de Pompeu Fabra i la transcendència de la seua obra per al conjunt de la llengua catalana no ha passat per alt a Ferrando. De fet, són freqüents les seues al·lusions al gramàtic i les anàlisis sobre la relació del model de llengua propugnat per Fabra i l’adaptació valenciana. L’aportació fabriana és analitzada de manera específica en alguns dels seus estudis (Ferrando 1993a, 1998a, 2000a) i, com veurem més avant, és un referent continu en els altres treballs sobre el model de llengua.

Per a Ferrando (1993a), Fabra té la virtut de codificar la llengua superant les polèmiques sobre el model de llengua (acadèmic / català que ara es parla) i pensant en una «llengua nacional» i moderna sobre la base de la depuració del barceloní, però amb certes concessions a la variació dialectal. De fet, la presència dels dialectes territorials en l’obra de Fabra és un altre dels temes que abordarà amb profunditat el nostre autor en un nou treball (Ferrando 2000a). En aquest estudi, Ferrando, tot i destacar les virtuts de Fabra, es mostra crític amb el significat real de la proposta normativa fabriana des d’un punt de vista dialectal, i es distancia de la complaença que sovint emmarca l’estudi de l’obra fabriana. Per a ell, l’interés de Fabra pels dialectes respon a un projecte de nacionalització de l’ortografia, però alhora el fet que aquest projecte només té garanties d’èxit si parteix de Catalunya, decanta la balança cap al barceloní, centre econòmic, polític i cultural. Aquesta circumstància al mateix temps comportarà una discriminació de la zona catalana nord-occidental. Aquesta convicció també fa que els dialectes es convertisquen en subsidiaris; de fet, les bondats del caràcter composicional, polimòrfic i policèntric de la normativa, són matisables per a Ferrando (2000a: 334). Segons ell, la integració de trets compartits per altres dialectes devia estar més motivada per la coincidència amb la llengua medieval que no per la vigència de determinats trets en els dialectes. El polimorfisme es restringia bàsicament a aspectes morfològics de la conjugació verbal. I la invitació als balears i als valencians a fer el seu camí de depuració sembla tenir una motivació aglutinadora, «en el fons de la seua actitud, subjau la convicció que valencians i balears, a la llarga, adoptaran la “llengua comuna” conreada al Principat» (Ferrando 2000a: 334-335). Les paraules de Ferrando (2000a: 335) que reproduïm a continuació sintetitzen perfectament la seua anàlisi:

Cal matisar, doncs, la pretesa doctrina composicional, polimòrfica i, sobretot, policèntrica de Fabra. La composicionalitat deriva, en gran mesura, del recurs a la llengua medieval, és a dir, del criteri d’historicitat. El polimorfisme és selectiu i d’abast geogràfic restringit. El policentrisme és bàsicament estratègic i teòric.

Notem que l’actitud crítica i no complaent de Ferrando a l’hora d’analitzar la influència dels dialectes diferents del central en la codificació fabriana, s’explica dins d’un context en què els personatges valencians implicats en el procés d’adaptació de la normativa fabriana no acaben de sentir-se còmodes amb les solucions fabrianes. Un dels objectius de Ferrando, com veurem tot seguit, serà estudiar aquests personatges.

2.1El paper dels divulgadors de la normativa fabriana al País Valencià fins a la mort de Sanchis Guarner (1981)

A través de l’anàlisi de l’obra gramatical i de la ideologia lingüística dels principals prohoms de la filologia valenciana, els estudis de Ferrando ens permeten saber quines han sigut les tendències ortogràfiques, gramaticals i lèxiques que han predominat al País Valencià d’ençà de la codificació fabriana.

Un dels personatges a qui més atenció ha dedicat, com no podia ser d’una altra manera, és Manuel Sanchis Guarner. Sanchis esdevindrà un figura central en les seues investigacions. Analitza la seua obra per mitjà de ressenyes (Ferrando 2007a), pròlegs o estudis preliminars a la reproducció d’obres (Ferrando 1992, 1993b, 2009), anàlisis de la seua ideologia lingüística (Ferrando 2006b) o en comparació amb altres filòlegs (Ferrando 1993c, 1998b, 2003), i recordatoris de la tasca cívica (Ferrando 2008). Gràcies a aquests estudis, podem aproximar-nos a la història del model de llengua al País Valencià fins a la dècada dels vuitanta.

El model de llengua d’un jove Sanchis Guarner en la dècada dels anys trenta va canviant a mesura que també les circumstàncies socioculturals són més permissibles a una convergència amb el model postulat des de Catalunya (Ferrando 2006a, 2006b, 2007a, 2008, 2009). Una mostra ben palesa es pot veure en les diferents edicions de l’obra de Sanchis Guarner La llengua dels valencians:

Si en la primera edició de La llengua dels valencians, Sanchis, per disciplina, va emprar el model de llengua que il·lustraven les Normes del 32 i les Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana que les precedien, en la segona va adoptar el model de llengua que, per a la llengua literària, havia recomanat en la seua Gramàtica Valenciana (València, 1950) i que, fins i tot amb un criteri encara més convergent amb el català literari, havia fet seu l’Editorial Torre. Així, si en l’edició de 1933 havia usat formes com ara este/est, eixe, atre, nosatres, vosatres, autorisar, vore, discutix, tinguera, etc., en la de 1960 adopta les formes corresponents aquest, aqueix, altre, nosaltres, autoritzar, veure, discuteix, tingués, etc., sense deixar de preferir, però, totes aquelles variants formals i preferències lèxiques valencianes avalades pels nostres grans escriptors dels segle auri o per la praxi dels nostres millors gramàtics i escriptors, com són les que exemplifiquen interés, vetlar, meua, li la, conéixer, nàixer, omplit i hui, entre altres. La segona edició de La llengua dels valencians confirmava així la superació dels models valencians dialectalitzants de la majoria dels textos valencians dels anys trenta, i encara dels quaranta, que seguien les Normes del 32. De fet, les successives edicions de La llengua dels valencians han contribuït decisivament a consolidar el model de llengua literària, «policèntric i convergent», que Sanchis va recomanar en la seua Gramàtica valenciana i va practicar sistemàticament a partir dels cinquanta, que és el que ha prevalgut entre els gramàtics i escriptors valencians fins al moment actual (Ferrando 2009: 17-18).

Ferrando ens ha fet veure també que l’adaptació del model de llengua de Catalunya a un model valencià no té un únic protagonista. De fet, és la interacció de diferents protagonistes la que va polint, no sense contradiccions o polèmiques, el model de llengua (Ferrando 2006a: 237-246). Així, per exemple, en l’àmbit editorial adquireix protagonisme l’editorial Torre (1943), fundada per Miquel Adlert i Xavier Casp, que assumeixen les propostes gramaticals que Sanchis Guarner recomanava per a la literatura (autoritzar, demostratius reforçats, altre/nosaltres, incoatius pateix, patesc, etc.) (Ferrando 2007a). El paper del gramàtic i lexicògraf Josep Giner, sovint oblidat en tot el procés de consolidació d’un model de llengua valencià, també mereix per a Ferrando (1998b), en col·laboració amb Santi Cortés, un estudi monogràfic. L’actitud lingüística de Giner, en alguns punts, era crítica amb el model fabrià i amb determinades propostes de Sanchis Guarner i Carles Salvador, i buscava integrar les solucions valencianes en un intent de «millorar la codificació vigent» (Ferrando 1998b: XLIV). Per exemple, del model de Fabra era crític amb el sistema dels accents diacrítics, que segons Giner es podien reduir a dotze casos: és, són, sé, féu, nós, vós, té, mòlt, sí, més, què (interrogatiu i relatiu), ós (animal), sòl (terra) (Ferrando 1998b: 179). Del model de Sanchis i Salvador, critica la no admissió de les formes vares, vàrem, la preferència per cantàs en lloc de cantés, l’exclusió de les formes velaritzades de la primera persona del present d’indicatiu de verbs de la 3a conjugació (cusc, encara que Giner usa per al subjuntiu cusa), l’exclusió de molt en contextos negatius, la preferència de us en lloc de vos, o la no acceptació de la preposició a davant un CD nom propi. Quant a les formes incoatives, com els mateixos Sanchis i Salvador, Giner va canviant de parer entre les formes més acostades al català clàssic i, en general, aconsellades en el model de llengua literari (patesc, pateixes; patesca, patesques), i les formes més acostades a la llengua oral (patisc, patixes; patixca o patisca, patixques o patisques), amb la qüestió afegida de si la desinència ha de reflectir la pronunciació palatal o no de la s. De fet, a partir dels anys cinquanta aquest aspecte ortogràfic, amb la participació també d’altres protagonistes de l’època com Joan Fuster, Ferrer Pastor o Enric Valor, va resolent-se a favor de les desinències en patesc, pateixes / patesca, patesques, en els registres literaris, i amb la solució gràfica de la s (no palatalitzada) en registres menys formals (patisc, patixes / patisca, patisques) (veg. Ferrando 1993b: XVII-XVIII; 1998b: 314; 2007b).

A més de la ideologia lingüística de Sanchis Guarner i de Josep Giner, Ferrando s’endinsa també en les idees lingüístiques d’uns altres dos prohoms valencians: Joan Fuster i Martí Domínguez. De Fuster, destaca que «concebia la llengua no en termes essencialistes sinó funcionals», de manera que es desentenia dels raonaments dels gramàtics o de la variació dialectal i defensava «per al català una articulació gramatical unitària i un model de llengua pràctic i assequible a un públic mínimament cultivat» (Ferrando 1993c: 57, 58; 2000b). Sense caure en un seguiment absolut del model barceloní, Fuster pretén assolir «un model de llengua supradialectal i modern, clar i precís» (Ferrando 1993c: 60). És per això que prefereix una morfologia verbal unitària sobre la base de la proposta fabriana (per exemple, subjuntius en -i) i un lèxic no arcaïtzant amb la inclusió de solucions valencianes assumides també per Fabra. Quant a Martí Domínguez, Ferrando (1996) posa de manifest que té una actitud distinta de la de Fuster. Si bé en els primers anys, es mostra partidari de les idees i propostes del pare Fullana, durant la dictadura franquista reconeix la unitat de la llengua, però sempre amb una actitud reivindicadora de les peculiaritats valencianes. Per a Martí Domínguez, el model de llengua valencià havia de ser natural, espontani i genuí, alhora que allunyat d’una concepció de la llengua arcaïtzant o amb abundants prescripcions. La seua formació professional com a periodista també el du a manifestar la necessitat de crear un model de llengua que es puga adaptar a diferents situacions comunicatives. Ferrando (1996: 56) veu moltes coincidències entre la ideologia lingüística de Domínguez i la de Sanchis Guarner: conciliadors, amb una reivindicació de la varietat pròpia en morfologia i lèxic, moderats en les formulacions per a intentar bastir ponts, i amb la idea de fer compatible la denominació de llengua catalana amb la de llengua valenciana.

El paper de Sanchis Guarner en tot aquest procés de consensuar un model de llengua valencià torna a ser destacat per Ferrando (2008) en el 75é aniversari de la publicació de La llengua dels valencians. En aquest cas, insisteix en la tasca cívica del seu mestre, que no es va estar, en la darrera fase de la seua vida, de encapçalar la redacció d’informes defensant la unitat de la llengua o el model de llengua vigent al País Valencià. El cas més paradigmàtic és l’aparició del document col·lectiu Un codificació policèntrica però convergent (Sanchis Guarner et al. [1977] 1983), en el qual col·laboren els seus col·legues Jaume Pérez Montaner, Alfons Guirau i el mateix Ferrando, que acabava de doctorar-se (1976) sota la direcció de Sanchis i havia accedit l’any 1977 a una plaça d’adjunt interí del Departament de Lingüística Valenciana de la Universitat de València.

En aquest document, donen per fixat el model de llengua literària assolit en tot el territori del català gràcies a la tasca convergent dels diferents centres geogràfics emissors de norma (policentrisme). Però consideren que ara cal entrar en una altra fase si es vol normalitzar la llengua, la creació d’un model «standard català», que defineixen com el nivell intermedi entre el culte i el familiar,

el nivell mínim de correcció que regularitze en certa manera el llenguatge de la premsa, publicitat, avisos i escrits comercials, el llenguatge de la ràdio, televisió, cinema, la comunicació verbal a un nivell neutre, allunyada tant del col·loquialisme i les parles estrictament comarcals com del llenguatge tècnic, científic o literari. No es tracta d’una uniformitat empobridora, ans d’uns llocs amples de convergència que possibiliten la normalització a llarg terme de tots els nivells de llenguatge i la fusió progressiva de la norma i el nivell standard (Sanchis Guarner et al. [1977] 1983: 20).

Aquest model ha de «continuar amb una codificació policèntrica, en la qual puguen coexistir normes regionals amb petites variacions comarcals» (Sanchis Guarner [1977] 1983: 20), per a contribuir a una identificació de l’usuari, però sense comportar una fragmentació de la unitat. La proposta lingüística que fan, pensant en el territori valencià, és la següent:

1)En fonètica: rebuig de l’apitxat, conservant la fonètica valenciana coincident amb el nord-occidental i peculiaritats com la -r final, la distinció entre b/v, o el manteniment de -t darrere n o l.

2)En morfologia: la desinència en -e de la primera persona del present d’indicatiu (cante); els subjuntius clàssics acabats en -e/-a (cante/prenga); i els incoatius en -ix (patix) en lloc de -eix (pateix).

3)En lèxic: preferència per les solucions valencianes.

El document acaba insistint en el polimorfisme com a base de la identificació i integració dels diferents territoris de llengua catalana i com una manera de facilitar l’aprenentatge de la llengua escrita, ja que l’usuari s’alliberaria de la constricció que comporta una única solució. Per bé que, al final del document, es fa esment a la llengua escrita, en general la proposta sembla ser vàlida, en la morfologia i en el lèxic, tant per a l’oralitat com per a l’escriptura. En aquest punt, convé advertir que el document dóna cabuda, com a preferent, a la forma dels incoatius patix, que el model literari, en general, havia arraconat a favor de pateix.

2.2Cap a un model de llengua més flexible

L’informe universitari Un codificació policèntrica però convergent evidencia l’assumpció que calia buscar un model de llengua que es poguera adaptar a noves situacions comunicatives. El referent de la llengua ja no era solament l’àmbit literari, sinó que, en plena transició a la democràcia i amb l’objectiu posat en el reconeixement de les autonomies, adquireixen protagonisme tots els altres àmbits orals i escrits que havien d’afavorir una normalització de la llengua. Ferrando/Nicolás (2011: 505-520) fan una excel·lent síntesi de com va ajustant-se la normativització fabriana als diferents territoris de la llengua, però insisteixen sobretot en com, al voltant dels anys vuitanta, conceptes com oralitat i escriptura, col·loquial i formal, i dialectal i supradialectal es fan difícils d’articular en un context sociopolític en què la llengua entra de ple en els mitjans de comunicació de masses. Una manifestació d’això és la polèmica sorgida a Catalunya entre el català heavy i el català light, la qual Ferrando/Nicolás (2011: 517-520) han fet veure que responia a posicionaments parcials del model de llengua:

En qualsevol cas, la polèmica partia de pressupòsits clarament parcials en cada bàndol. Si és cert que una llengua estàndard ha de connectar amb els usuaris, no ho és menys que els ha de marcar unes pautes formals. Aquestes de vegades coincidiran amb les formes més planeres del llenguatge oral, però molt sovint s’hauran de servir de la tradició escrita, dins de la qual tenen un pes propi els usos literaris (Ferrando/Nicolás, 2011: 519).

En aquest nou context polític, al País Valencià les iniciatives per configurar un model de llengua estàndard adaptat a les noves perspectives de la llengua també comencen a aparéixer. En aquest punt, el nostre homenatjat no sols assoleix protagonisme per les seues aportacions escrites, sinó també per les seues iniciatives cíviques i acadèmiques. Recordem que Ferrando entra al Departament de Lingüística Valenciana el 1977. I un any després (1978), impulsat per Sanchis Guarner, es crea l’Institut de Filologia Valenciana (IFV). El decés de Sanchis Guarner l’any 1981 dóna pas al seu deixeble en l’assumpció de responsabilitats acadèmiques i cíviques. De fet, l’any 1983, es produeixen tres fets rellevants per a Ferrando: a) obté la càtedra d’universitat que havia deixat vacant el seu mestre; b) és elegit director del Departament de Lingüística Valenciana (que, sent ell director, canvia el nom pel de Filologia Catalana, 1986); i c) assumeix la direcció de l’Institut de Filologia Valenciana. Així mateix, l’any 1985 és elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Tot plegat erigeix Ferrando en el relleu de Sanchis a l’hora de pilotar els nous aspectes que té pendents la llengua al País Valencià, com ara la normalització i l’estandardització. Una de les preocupacions de la normalització era la regularització toponímica en valencià. Sanchis Guarner ja s’havia encarregat de fixar les bases amb la inclusió al final de la seua Gramàtica valenciana (1950) dels noms dels pobles en valencià. Havia publicat també l’obra Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963), i havia elaborat, amb el suport de l’IEC, la Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià (1966). A més a més, emetia informes de toponímia des de l’Institut de Filologia Valenciana (IFV). Però, assumida la direcció de l’Institut per Ferrando, és ell qui s’encarrega d’elaborar els informes d’assessorament toponímic que solia demanar la Generalitat Valenciana. Amb tot, cal notar que la Generalitat no s’atreví mai a nomenar oficialment l’IFV com a organisme de consulta preceptiva en matèria de normativització toponímica (Ferrando 1986: 513-514).

En l’àmbit de l’estandardització, l’IFV li serveix també com a plataforma per a coordinar una trobada d’especialistes, majoritàriament valencians, davant de la iniciativa política de fer una televisió pública valenciana. Així, l’any 1987 se celebren les Jornades sobre la llengua oral dels mitjans de comunicació valencians (Ferrando 1990a), unes jornades que tenien el precedent de les emissions de televisió i de ràdio de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (1983), les quals havien provocat crítiques per la poca atenció als parlars diferents del català central. De fet, des del mateix Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València (13 d’octubre de 1985), s’havia fet arribar un document a la Secció Filològica de l’IEC perquè, a través de la seua autoritat, incitara els responsables de TV 3 a «garantar-hi l’ús d’un estàndard de base composicional susceptible de ser acceptat per tota la comunitat catalanòfona» (Ferrando 1990b: 51). Per una altra banda, l’IEC també estava treballant, per mitjà de la Comissió per al Català Estàndard, de la qual també formava part Ferrando, en una proposta fonètica i una altra de morfològica per a l’estàndard oral.¹

En el marc d’aquestes Jornades, Ferrando (1990b: 51) fa una proposta fonètica sobre l’estàndard oral «adequat a l’àmbit valencià i alhora convergent amb la resta del domini lingüístic», inspirant-se en l’esmentat document que havia enviat el Departament de Filologia Catalana a la Secció Filològica de l’IEC i en els treballs que estava duent a terme dins de la Comissió per al Català Estàndard de l’IEC. El fet que la seua proposta aborde el valencià integrat en el conjunt de la llengua el du a descriure-la distingint entre àmbit general (afecta dos o més dialectes) i àmbit restringit (només es dóna en un dialecte). A més, inclou dins de l’estàndard tant el registre formal com el col·loquial, adduint la flexibilitat que ha de tenir aquest concepte, que pot anar d’un grau de formalitat més alt a un de més baix. Finalment, recorre als conceptes de preceptiu, admissible i no recomanable a l’hora d’establir les orientacions. A grans trets, de la seua proposta, centrant-nos, per raons pràctiques, exclusivament en allò que afecta el valencià, en podem destacar:

a)Vocals

a.1)Preceptiu:

–Distinció entre vocals obertes i tancades; però en valencià són tancades: perquè, comprés, cinqué.

–Obertura de les e dels mots acabats en: -ecte, -ència, -epte (aspecte, clemència, concepte).

–Pronunciació amb a i no amb e d’infinitius com: traure, jaure, etc.

–Preferència per les solucions sense assimilació vocàlica com: redó, fenoll, etc.

a.2)Admissible:

–Canvi de les paraules que comencen en en-, em-, es- (emportar, etc.) per an-, am-, as- (amportar, etc.).

–Diftongació del pronom ho: ho diu [ew díw].

–Tancament de o en u en: Joan [wán], Josep [uzέp]

–Diftongació de consonant + i + vocal en cultismes (consciència), però no en patrimonials (diari, riera, suar).

–Pronunciació creixent de ui: hui, vuit, cuina.

–Pronunciació en -e de les desinències: cante, anave, anirie, fage.

–Distinció de gènere: soliste/solista, socialiste/socialista.

–Solucions lèxiques com: mitat, faena, aïna; o com: amerar, llaganya, darrere, manejar.

a.3)No recomanable:

–Tancament de e en i en contacte amb palatal: ginoll, giner, dixar, dijú.

–Diftongació de la o: aufegar, aulor.

–Harmonia vocàlica: terr[ε], rod[].

–Obertura de la e final: posav[ε].

b)Consonants

b.1)Preceptiu:

– Pronunciació o emmudiment de les oclusives finals o de la dental final: pont, camp, fang, molt.

– Distinció b/v.

– Pronunciació [dz] o [z] del grup -itzar.

– Pronunciació africada o fricativa de la x o j inicial o postconsonàntica: xiquet, punxar; jove, menjar.

– Pronunciació o emmudiment de la i: caixa.

– Pronunciació: jo o io.

– Palatalització o no del grup tl: vetllar o vetlar.

– Pronunciació o no de la -r final.

b.2)Admissible:

– Emmudiment de la consonant inicial de ps- i pn-: pneumàtic.

– Palatalització de l’incoatiu -isc: [seɾvíʃk].

– Pèrdua de s en el sufix -esa: perea.

– Pronunciació no geminada de l·l o tll: il·lustrat, ratlla.

– Emmudiment de la l: altre, nosaltres.

– Emmudiment de la r: arbre, prendre.

b.3)No recomanable:

– Pronunciació de la t adventícia: gènit.

– Pronunciació de la t de tn: cotna, setmana (pronunciació geminada)

– Reducció de ads-, abs-, obs- (adscripció> ascripció).

– Emmudiment de -d- en els grups acabats en -ada, -ador.

– Emmudiment de la g en gua: uardar (< guardar)

– Reforçament de la w: riguada (< riuada).

– Ensordiment d’alveolars i de palatals sonores.

– Pronunciació palatal de la x dels mots començats per ex-: eixample, eixercici.

– Pronunciació no palatal de la x en mots com: xarop, caixa, etc.

– Pronunciació no velar de la l.

– Palatalització de la l inicial: llingüística.

– Ieisme.

c)Fonètica sintàctica:

–Preceptiu: per fonosintaxi, sonoritzacions de consonants finals (les dones) i eliminacions de vocals (una hora).

La proposta de Ferrando, com ell mateix havia advertit, avança la proposta que l’any 1990 publicarà l’IEC sobre l’estàndard oral (Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I, Fonètica), i enllaça, en general, amb les recomanacions fonètiques que havia anat fent Sanchis Guarner en la seua Gramàtica valenciana.²

Els aspectes plantejats en aquestes Jornades sobre la llengua oral també fan evident la necessitat d’un manual de referència sobre l’estàndard oral. En aquest sentit, també és Ferrando qui acull la proposta de Josep Lacreu, Manual d’ús de l’estàndard oral (1990), coeditada per l’IFV i la Universitat de València, i prologada per ell mateix (Ferrando 1990c). Aquesta proposta, en la fonètica, va en la mateixa línia marcada per Ferrando, i en la resta dels àmbits gramaticals segueix la línia consolidada des de les universitats valencianes. Ara bé, davant de la necessitat de fer un model de llengua oral identificador, aquesta publicació ja obri la porta a solucions poc habituals en la llengua escrita formal de l’època, com ara els demostratius simples, l’adverbi ahí, els incoatius en i (patisc; patisca) o l’imperfet de subjuntiu en -r (cantara).

Aquestes mateixes solucions gramaticals, sent Ferrando encara director de l’IFV, ara reconvertit en interuniversitari (1995, IIFV), són proposades, en collaboració amb la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, a l’IEC perquè les integre en la normativa. Aquesta proposta, l’assumeix l’IEC, en un acord de l’any 1993 (Documents normatius III, 1996, IEC), en què explicita que, tant en l’escriptura estàndard com en l’oralitat, les formes incoatives servesc, servesca són pròpies de registres molt formals, i són més recomanables les solucions servisc, servixes/serveixes i servisquen.³ En els imperfets de subjuntiu, indica que cantàs és propi de registres molt formals, i són aconsellables cantara/cantés. En els demostratius, permet els demostratius reforçats i els simples: aquest/este, aqueix/eixe; ací/aquí/allí, allà; però només considera admissible ahí per a registres orals informals en l’àmbit restringit valencià. En la mateixa línia, també en col·laboració amb la Generalitat Valenciana i amb l’editorial Bromera, l’IIFV realitza la publicació d’un diccionari (1995), d’una conjugació dels verbs valencians (1995) i d’una gramàtica valenciana (1995), que integren totes aquestes actualitzacions de la norma.

Ferrando també actua com a coordinador de la Guia d’usos lingüístics (2002) de l’IIFV, que és redactada per Maria Josep Cuenca i Manuel Pérez Saldanya, i assumida pel Consell General, alhora que rep la benedicció de la Secció Filològica de l’IEC. Respecte a les novetats que hem apuntat més apunt en el model de llengua escrita, la Guia les confirma, però amb matisos: a) admet els demostratius simples, encara que prefereix els reforçats en registres formals; b) explicita les formes incoatives patisc, patisca, com a adequades per a registres formals, però es mostra conservadora en les desinències de 2a, 3a i 6a persona del present d’indicatiu dels incoatius, ja que prefereix les solucions pateixes, pateix, pateixen per a la llengua escrita; c) iguala les solucions de l’imperfet de subjuntiu en -s (cantés) i en -r (cantara), alhora que dona com a opció preferent les formes en -s (cantés) per als registres més formals; i d) el demostratiu adverbial ahí continua sent exclòs de la llengua formal.

Mentre des de les universitats, especialment amb la coordinació de l’IIFV,⁴ s’anava perfilant el model de llengua estàndard oral i escrit, no eren estranys els atacs de la dreta política valenciana al procés de normalització de la llengua i al model de llengua vigent; un model que jutjaven com a massa convergent amb Catalunya, o simplement com una imposició catalanista.⁵ En aquest marc sociolingüístic, l’any 1998 s’aprova la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que pretén la constitució d’un organisme oficial valencià que legisle en matèria lingüística:

Les seues funcions són les de determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià, així com vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, i la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló, seguint en qualsevol cas els principis i els criteris que es desprenen del dictamen aprovat pel Consell Valencià de Cultura el dia 13 de juliol de 1998 (Llei 7/1998, de la GVA).

L’entitat es constitueix l’any 2001 amb la designació dels seus membres. Però provoca moltes reticències en el sector universitari a causa de la incertesa del seu paper. De fet, la designació dels membres va respondre a quotes polítiques, de manera que naixia condicionada pels interessos dels partits polítics del moment. Amb tot, destacats filòlegs valencians, com ara Antoni Ferrando, van accedir a formar-ne part. Era necessari no deixar en mans de persones poc qualificades una institució que havia sigut declarada l’autoritat en matèria de normativa lingüística al País Valencià, i que l’any 2006 serà fins i tot reconeguda per l’Estatut d’Autonomia.

Després de més de 15 anys formant part d’aquesta institució, el treball conjunt de Ferrando i de molts altres col·legues ha permés fer veure, no sense greus pressions polítiques i tensos debats sobre el model de llengua, l’adequació del model de llengua que ja estava consolidant-se en la dècada dels anys 90 (Escartí/Roca 2003). Això no obstant, el model de llengua propugnat des de l’AVL conté un major polimorfisme en atenció a integrar un sector de la societat no completament satisfet amb el model universitari.⁶ Això comporta, per exemple, prioritzar o acceptar sense restriccions en la llengua escrita solucions gramaticals que en l’altre model eren secundàries, com ara les formes incoatives patix, els demostratius simples (este, eixe), l’ús invariable del numeral dos o l’ús del pronom feble vos en totes les posicions. D’altra banda, hi ha una acceptació sense reserves de l’adverbi locatiu ahí, i es donen com a vàlides algunes solucions sintàctiques que la tradició normativa havia proscrit, com ara: a) el manteniment de les preposicions en i amb regides davant d’infinitiu (Confia en fer-ho); b) l’ús de la preposició a + CD nom propi (He mirat a Vicent), i c) la concordança del verb haver-hi amb el SN que el segueix (Hi han moltes coses). Per una altra banda, en l’àmbit del lèxic, les novetats són més cridaneres, ja que, tot i que el diccionari es designa com a normatiu, sovint reuneix condi cions pròpies d’un diccionari d’ús, a causa de la diversitat d’entrades que aplega.⁷

En l’AVL, Ferrando té un paper especialment actiu en la Comissió de Textos Religiosos. De fet, ell ha insistit en més d’una ocasió en la importància que l’entitat intervinga activament en una homogeneïtzació dels textos religiosos que supere conflictes lingüístics estèrils, i permeta que el valencià augmente el seu ús com a llengua de la litúrgia (Ferrando 2010a, 2010b). També és actiu el seu paper com a actual president de la Secció de Lexicografia i Gramàtica. Més encara, en uns moments en què les darreres obres publicades per l’IEC (Ortografia catalana, 2016; Gramàtica catalana, 2017) han afavorit, d’una banda, l’eliminació de divergències entre l’AVL i l’IEC, però, d’una altra, també han creat algunes diferències més que poden tenir conseqüències en el model de llengua, com ara els retocs ortogràfics (diacrítics, dièresis, guionets i duplicació de les r).⁸

Personatges com Ferrando, membre de les dues entitats, continuen fent meritoris equilibris perquè l’AVL i l’IEC caminen conjuntament pel mateix camí. Les dues institucions estan fent gestos en aquest sentit. Esperem que el «po licentrisme convergent» que propugnava el col·lectiu de professors dirigit per Sanchis Guarner ([1977] 1983), i que integrava un jove Antoni Ferrando, esdevinga actualment un policentrisme cooperatiu.

De les ensenyances i de l’esperit emprenedor de mestres com Sanchis Guarner i Antoni Ferrando, segur que en podem aprendre tots.

BIBLIOGRAFIA

BADIA, A. M. (2004): «L’impacte de l’humanisme», Moments clau de la història de la llengua catalana, València, Universitat de València, pp. 366-473.

COLÓN, G.; A. FERRANDO (2011): Les «Regles d’esquivar vocables» a revisió, València/Barcelona, IIFV/PAM. (Recull d’articles ja publicats.)

ESCARTÍ, V.; R. ROCA (2013): «Entrevista a A. Ferrando: l’AVL ha contribuït a la pau lingüística», Saó, 274, pp. 17-21.

FERRANDO, A. (1980): Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, València, UV/IFV.

— (1986): «La normalització toponímica al País Valencià», dins Actes del X Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica, I d’Onomàstica Valen ciana, València, Universitat de València / Conselleria d’Administració Pública de la Generalitat Valenciana, pp. 511-516.

— (1988): «Presència valenciana al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)», Caplletra, 4, pp. 167-178.

— (1990a): «Pròleg» a A. Ferrando (ed.), La llengua oral als mitjans de comunicació. Actes de les Jornades sobre la Llengua Oral als Mitjans de Comunicació Valencians (València, 1987), València, IIFV/UV, pp. 9-10.

— (1990b): «Per un model de llengua en el pla fonètic», dins A. Ferrando (ed.), La llengua oral als mitjans de comunicació. Actes de les Jornades sobre la Llengua Oral als Mitjans de Comunicació Valencians (València, 1987), València, IIFV/PUV, pp. 51-64.

— (1990c): «Pròleg» a J. Lacreu, Manual d’ús de l’estàndard oral, València, IIFV/PUV, pp. 15-17.

— (1992): «El català nord-occidental i la proposta d’estàndard oral de l’IEC», dins Jornades de la Secció Filològica de l’iec a Lleida (1 i 2 de maig de 1991), Barcelona/Lleida, IEC/IEI, pp. 63-70.

— (1993a): «Pompeu Fabra i la unitat de la llengua catalana», Serra d’Or, 401, pp. 46-48.

— (1993b): «Estudi preliminar», dins M. Sanchis Guarner, Gramàtica valenciana, Barcelona, Alta Fulla, pp. III-XLII. [Reproduït a «La Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner», Caplletra 12, 1992, pp. 59-122].

— (1993c): «L’ideal idiomàtic de Joan Fuster», dins Joan Fuster: dies i treballs, València, GVA, pp. 57-80.

— (1996): «L’actitud lingüística de Martí Domínguez», dins V. Escartí / N. Pellicer / B. Sansano (eds.), Martí Domínguez i el seu temps. Actes de les Jornades (Algemesí, 9-12 de novembre, 1994), Algemesí, Germania, pp. 37-56.

— (1998a): «Pompeu Fabra: la reconstrucció d’una llengua nacional», dins Pompeu Fabra. En el cinquantenari de la seva mort el dia de Nadal del 1948, Barcelona, Fundació Jaume I, pp. 56-69.

— (1998b): «Estudi preliminar, edició crítica i índex», dins J. Giner, Obra filològica (1931-1991), amb la col·laboració de Santi Cortés, València, IIFV / Comercial Denes, pp. XIII-LXXVIII.

— (1999): «El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern», Caplletra, 27, pp. 109-136.

— (2000a): «La presència dels dialectes territorials en l’obra de Pompeu Fabra», dins J. Ginebra et al. (eds.), La lingüística de Pompeu Fabra, Alacant, IIFV/URV, pp. 279-340.

— (2000b): «Introducció» a A. Ferrando (ed.), Joan Fuster, Correspondència, vol. 4. Sanchis Guarner, Giner, Colón, València, Tres i Quatre / Càtedra Joan Fuster, UV, pp. 9-55.

— (2003): «Francesc de B. Moll i Manuel Sanchis Guarner», dins M. P. Perea (ed.), Francesc de B. Moll a l’inci del segle XXI, Barcelona, UB, pp. 91-96.

— (2004): «Laudatio academica. Antoni M. Badia, científic exemplar, mestre generós», dins A. Badia i Margarit, Moments clau de la història de la llengua catalana, València, UV, pp. 15-26.

— (2006a): «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric», dins Ferrando/Nicolás (eds.), La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina, Alacant, IIFV, pp. 189-251.

— (2006b): «L’ideal idiomàtic de Manuel Sanchis Guarner», dins Manuel Sanchis Guarner: un humanista valencià del segle XX, València, AVL, pp. 94-125.

— (2007a): «Ressenya a Manuel Sanchis Guarner, La llengua dels valencians (València, L’Estel, 1933)», dins J. Palomero / L. Messeguer (eds.), Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32, València, AVL, pp. 328-329.

— (2007b): «Ressenya a Carles Salvador i Gimeno, Lliçons de Gramàtica valenciana amb exercicis pràctics (Valencia, Lletres Valencianes, 1951)», dins J. Palomero / L. Messeguer (eds.), Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32, València, AVL, pp. 370-371.

— (2008): «La llengua dels valencians, pedra angular del mestratge de Manuel Sanchis Guarner (1911-1981)», dins Elena Pineda (ed.), Passió pel valencià, passió pel seu poble. En el 75é aniversari de La llengua dels valencians, recordem a Manuel Sanchis Guarner, Alzira, UGT-PV, pp. 33-48.

— (2009): «Pròleg», dins M. Sanchis Guarner, La llengua dels valencians, València, Tres i Quatre, 24a ed., pp. 9-33.

— (2010a): «Una qüestió de justícia i de pastoral. El valencià en la litúrgia», Cresol, 93, pp. 60-62.

— (2010b): «La tasca de traducció dels textos litúrgics. En memòria de don Ramon Arnau», Cresol, 97, p. 9.

— (2011): «Elio Antonio de Nebrija i Jeroni Pau: fortuna diversa de dos humanistes interessats pels seus respectius vulgars», dins J. Butinyà / A. Cortijo (eds.), L’Humanisme a la Corona d’Aragó (en el seu context hispànic i europeu), Potomac (Maryland), Scripta Humanistica, pp. 144-182.

— (2013): «La llengua cancelleresca de la Corona d’Aragó», dins M. Rodrigo (ed.), Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d’Aragó (1291-1420), València, PUV, col. Fonts Històriques Valencianes, vol. 56A, pp. 13-52.

FERRANDO, A.; M. NICOLÁS (2011): Història de la llengua catalana, Barcelona, Editorial UOC.

IEC (1996): Documents normatius III, Barcelona, IEC.

IIFV (2002): Guia d’usos lingüístics. Aspectes gramaticals, València/Alacant,IIFV.

NADAL, J. M.; M. PRATS (1982): Història de la llengua catalana: dels orígens al segle XV, Barcelona, Edicions 62.

RAFANELL, A. (2000): El català modern, Barcelona, Empúries.

RAMOS, J. R. (en premsa): «Variació lingüística i model de llengua: necessitat d’un pluricentrisme cooperatiu», dins B. Meisnitzer / J. Martines (eds.), La batalla de les identitats: discursos de centre i de perifèria, Leipzig, Leipziger Universitätsverlag.

RIQUER, M. (1983): Història de la literatura catalana. II, Barcelona, Ariel.

ROSSICH, A. (2006): «El model ortològic del català modern», dins Ferrando/Nicolás (eds.), La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina, Alacant, IIFV, pp. 126-153.

SANCHIS GUARNER, M. (1993 [1950]): Gramàtica Valenciana, Barcelona, Alta Fulla.

— et al. (1983 [1977]): «Una codificació policèntrica però convergent», dins Congrés de Cultura Catalana. Àmbit de Llengua, València, Fundació Congrés de Cultura Catalana, pp. 1-8. [Reproduït a Saó, 64 (1983), pp. 20-21, d’on citem].

1. Aquestes propostes foren publicades a començament de la dècada dels noranta: Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I, Fonètica (1990); Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. II, Morfologia (1992). Veg. també la intervenció de Ferrando (1992) sobre la proposta d’estàndard oral i el català nord-occidental, reivindicant la presència d’aquesta varietat en els mitjans de comunicació de Catalunya.

2. Val a dir, però, que no és possible fer una comparança exacta amb les propostes de Sanchis ([1950] 1993), perquè aquest no establia de manera sistemàtica una distinció de registres i les circumstàncies sociolingüístiques eren evidentment diferents. De fet, en aquest sentit, avui en dia cridaria l’atenció acceptar els acabaments en -ada o -ador sense la d, solució admissible en aquella època per a Sanchis Guarner ([1950] 1993: 82), que es guanyà la crítica de Josep Giner (Ferrando 1993b: XLV-XLVI).

3. Crida l’atenció que l’acord de l’IEC, donant-ho com a vàlid en l’escriptura i en l’oralitat, siga posar primer la solució servix/serveix, i en canvi, com veurem més avall, en la Guia d’usos de l’IIFV aparega primer serveix.

4. Convé recordar que Ferrando va ser director de l’IFV des de 1983 fins a finals de 2001, i director del Departament de Lingüística Valenciana, convertit el 1986 en Departament de Filologia Catalana, de 1983 a 1992.

5. Vegeu també Ferrando (2004), en la laudatio academica amb motiu del nomenament de doctor honoris causa per la UV al professor Badia i Margarit, com fa esment d’aquest assetjament a la llengua i del paper de Badia com a mitjancer del conflicte davant del Ministeri d’Educació i de la Real Academia de la Lengua Española.

6. El contingut gramatical de l’AVL apareix fonamentalment en la Gramàtica normativa valenciana (2006) i en la Gramàtica normativa bàsica (2016). L’aportació lèxica s’arreplega en el seu Diccionari normatiu valencià, que apareix en línia a partir de 2014.

7. Per a una explicació més detallada de les característiques gramaticals del model de llengua de l’AVL i un contrast amb la normativa fabriana, el model de l’IIFV i l’aparició recent de la Gramàtica de l’IEC, veg. Ramos (en premsa). Pel que fa al lèxic, pot ser interessant la consulta de l’informe que feu l’IIFV l’any 2014 (en línia): <https://web.ua.es/iifv/documents/comunicat_IIFV_sobre_DNV.pdf>.

8. En aquest sentit, val a dir que l’AVL ha assumit recentment, en el Ple de l’1 de juny de 2018, aquests retocs ortogràfics, i s’ha obert el camí cap a una cooperació entre l’AVL i l’IEC.

ELS ESTUDIS D’ANTONI FERRANDO SOBRE LLENGUA I LITERATURA CATALANES DE L’EDAT MODERNA

(I el debat sobre la superioritat del català occidental)

Albert Rossich

Universitat de Girona / ILCC

Al llarg de la seva vida professional, com a professor, investigador i acadèmic, Antoni Ferrando Francés ha dedicat una atenció ininterrompuda a l’estudi de la llengua i la literatura dels valencians, amb una àmplia visió que abraça des de l’edat mitjana fins a l’actualitat. M’acabo de referir a la llengua i la literatura, però hauria hagut de parlar també d’història i de cultura, perquè els interessos de Ferrando s’amplien a tots els aspectes de la història cultural dels valencians i els territoris amb els quals comparteix l’idioma i la producció escrita. La seva formació li ha permès de compatibilitzar l’estudi de la llengua i la literatura, i d’aquesta versatilitat han sorgit els millors resultats de les seves recerques.

No sabria valorar com es mereixen tots els vessants d’una llarga activitat investigadora que comença a donar fruits a partir de 1977, quan publica una edició del Llibre del Consolat de Mar, a partir d’un manuscrit de l’Arxiu Municipal de València de l’any 1409. Sí que em vull referir, però, a la part que conec més bé, els estudis de llengua i literatura de l’edat moderna, en què les aportacions d’Antoni Ferrando han estat substancials.

La primera publicació de Ferrando que ja s’endinsa una mica a l’època moderna, Narcís Vinyoles i la seua obra (1978), està dedicada a un autor de transició, tan arrelat al final de l’edat mitjana com receptiu als canvis que s’insinuen en el món cultural valencià a començament del segle XVI. Ferrando s’acara per primer cop a un autor plurilingüe, com farà després amb altres escriptors valencians, un autor que va usar el valencià, el castellà, el llatí i el toscà, i n’apunta una matisada reivindicació, contradient els autors que només destacaven d’ell una afirmació despectiva contra les llengües bàrbares d’Espanya, com si amb aquesta expressió Vinyoles renegués de la llengua pròpia. Recordem aquí la polèmica frase:

yo, más con desseo de servir y complazer a muchos que con presuntuoso atrevimiento, osé alargar la temerosa mano mía para ponerla en esta limpia, elegante y graciosa lengua castellana, la qual puede muy bien, y sin mentira ni lisonja, entre muchas bárbaras y salvages de aquesta nuestra España, latina, sonante y elegantíssima ser llamada. Y porque yo, no hijo natural, mas devoto soy ahijado d’ella, si los que naturales le son, algo por mi rudeza mal dicho o no modernamente ni propia[mente] hordenado en esta mi tradución o traslado hallaren, antes y más a los nobles don Luys Carroz y don Pedro Boyl, movedores, que a mi, por ellos movido, den la no merecida culpa.¹

És una alambinada captatio beneuolentiae no exempta d’humor, al final, que no pressuposa que el valencià fos una llengua bàrbara sinó, senzillament, que el castellà no ho era en absolut. Aquesta opinió és la que reblen Ferrando i Nicolás a la seva Història de la llengua catalana.² Perquè, ¿quin mapa mental podia tenir Vinyoles de les llengües d’Espanya –una Espanya geogràfica que també incloïa Portugal–, a les darreries de l’edat mitjana? No hi podem projectar la nostra visió actual: havia de ser un mapa bastant desdibuixat, si més no, amb una multitud de parlars més o menys rústics –o decididament incomprensibles, com el biscaí.

El 1980 apareix un llibre essencial, la Consciència idiomàtica i nacional dels valencians. El mèrit de l’estudi recau, d’entrada, en un plantejament molt suggestiu, a propòsit d’una col·lectivitat enfrontada a una nacionalitat problemàtica: quina ha estat, i quina és, la consciència idiomàtica i nacional dels valencians? Fins a quin punt el(s) nom(s) de la llengua determinen, o revelen, una consciència col·lectiva exclusiva i inalienable? El llibre continua una tradició que podem resseguir partint de la conferència d’Antoni Rubió i Lluch Del nombre y de la unidad literaria de la lengua catalana (1930), de l’opuscle Qüestió de noms de Joan Fuster (1962) i de l’estudi de Germà Colón «La denominació de l’idioma» (1978), però va més enllà, no solament pel nombre de testimonis adduïts, sinó perquè s’endinsa en qüestions culturals, filològiques i antropològiques que fan evident la necessitat d’interrogar-nos sobre aquesta qüestió també pel que fa als altres territoris de llengua catalana, en relació amb el llatí, i l’occità, i el castellà.

L’interès de Ferrando per la literatura de l’edat moderna ja es veu reflectit en un primer article en què exhumava «Unes poesies valencianes del 1543 sobre el tema de la malmonjada» (1981), una de les quals en català. Poc temps després, Ferrando publica un gruixut volum sobre Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX (1983). Recordo el dia que me’l va ensenyar Joaquim Molas, quan jo enllestia la meva tesi doctoral sobre la poesia catalana del barroc i concretament sobre l’obra de Vicent Garcia. Molas em feia notar la insòlita extensió del llibre, amb l’estudi i l’edició de moltes poesies en llengua catalana que ens havien pervingut dels nombrosos certàmens celebrats a València des del segle XV fins al romanticisme. El treball de Ferrando li servia per fer-me veure el nombre considerable de poesies generades al llarg de l’edat moderna en uns moments en què crèiem que la producció en català era molt més pobra del que ara ja sabem. Però, a banda de les aportacions textuals i les notícies documentals considerades aïlladament, em sembla que hi ha unes quantes coses més en aquest volum que van ser decisives en aquells moments inicials d’un canvi de perspectiva en la valoració de la literatura catalana de l’edat moderna. Per exemple, la consideració del plurilingüisme literari dels certàmens com un fet de modernitat positiu, i no pas com una limitació estètica. O l’observació que es produeix una certa recuperació del vernacle en la literatura de certàmens a mitjan segle XVII, al compàs de la retirada del mecenatge econòmic de les altes instàncies civils i eclesiàstiques del Regne (Ferrando 1983: 887), que contradeia la visió tòpica d’una decadència progressiva. O la vindicació, ni que fos tímida, de la literatura de certamen. Però, sobretot, surava la delimitació d’un període que contradeia la focalització tradicional dels estudis literaris catalans: l’objecte d’estudi no es tancava amb la producció medieval. Ni l’any 1532, quan s’acabava el que Ferrando anomena el període valencià, en què «els certàmens adquireixen unes estructures i característiques pròpies i esdevenen un gènere poètic de singular relleu en la vida literària local i fins i tot més enllà de l’àrea catalanòfona estricta» (1983: 19); sinó que s’allargava fins a 1671 (amb un epíleg sobre el record que els certàmens deixen en l’erudició posterior). Avui no trobem res d’estrany a l’oferiment d’una visió que comprengui l’edat mitjana i l’edat moderna sense solució de continuïtat, però en el moment de la publicació de l’obra l’opció de Ferrando era premonitòria. Com feia notar Jaume Pérez Montaner al pròleg del llibre (Ferrando 1983: 13-14),

en la història de la nostra literatura hom trobava a faltar un estudi monogràfic sobre la poesia de certamen que n’explicàs la gènesi, desenvolupament i decadència i que en donàs compte de les seues manifestacions. Manifestacions que adquireixen un relleu especial durant els tres segles de l’anomenada Decadència [...]. I en aquest sentit cal dir que el llibre del professor Ferrando ompli satisfactòriament aquest buit de què parlava, alhora que posa en evidència la unitat, la singularitat i la continuïtat de les nostres lletres fins i tot en els segles més obscurs de la nostra història cultural.

Si avui aquestes frases ja es redactarien d’una altra manera, és, també, a causa de la llum que sobre aquests segles obscurs han fet els estudis de Ferrando –i de molts altres després d’ell, sortosament.

El 1987 Ferrando publica un article en què prova de rectificar la idea problemàtica de la Decadència a la vista de l’abundosa producció conservada de caràcter més o menys popular. El concepte de Decadència havia portat a qüestionar la vitalitat de la llengua durant tota l’edat moderna i bona part del segle XIX, però si posàvem l’atenció cap als testimonis escrits, la realitat mostrava una altra cosa. A «La literatura popularista al País Valencià durant la Decadència. El segle XVII» (1987) s’ocupa d’explicar-ho: «Les classes valencianes no castellanitzades mai no deixaren d’expressar-se a la seua manera i dins de les seues possibilitats, si bé fora dels àmbits de prestigi social i sense els avantatges de la impremta» (Ferrando 1987: 67). Això, que avui sembla una evidència, no ho era pas tant llavors. En aquest treball Ferrando fa un repàs d’un ventall de mostres literàries diverses, de caràcter piadós, memorialístic, escatològic, satíric, polític i de circumstàncies –tot esmentant de passada les cançons de tradició oral–, incloent la transcripció de molts fragments i fins de peces senceres.

Un altre estudi important és «Impremta i vida literària a València en el pas del segle XV al XVI», escrit en col·laboració amb Vicent-Josep Escartí (1992, tornat a publicar el 1998 i el 2014). No és un simple repàs de la producció impresa valenciana del període, sinó una anàlisi de les intencions dels autors, de la tipologia dels llibres segons el públic a què s’adreçaven, dels temes que hi predominen, o de la repercussió que tenen sobre la llengua i l’estil que contribueixen a configurar.

Pròpiament, no em toca comentar aquí les diverses versions, successivament millorades, d’una de les aportacions més destacables de Ferrando com a historiador: em refereixo als manuals d’història de la llengua catalana escrits en col·laboració amb Miquel Nicolás i que, sota diversos títols i formats, s’han anat succeint des de 1993: Panorama d’història de la llengua (1993), Història de la llengua catalana (2001, 2005). És clar que aquests manuals fan incursions a la literatura de l’edat moderna, però responen a un plantejament molt més ampli que el dels fets literaris estrictes, i desborden cronològicament el període que m’he proposat de considerar.

En canvi, l’estudi i edició de les obres de Pere Jacint Morlà, Poesies i col·loquis (1995), ens torna a situar plenament en el terreny de la història de la literatura de l’edat moderna.³ Ja havia avançat l’interès per aquest autor en un substanciós article reivindicatiu, «Un poeta valencià inèdit del Barroc: Pere Jacint Morlà» (1994). El llibre és una obra de maduresa, que rescata un dels autors valencians del barroc més coneguts al seu temps i que, desencaminats per la persistència de l’etiqueta de la Decadència de la literatura catalana, havien estat deixats de banda. El llibre de Ferrando és una autèntica reivindicació del barroc literari valencià, i al moment que va sortir va contribuir a esquerdar la visió tradicional de la (quasi) inexistència de literatura en valencià al segle del barroc. Com escriu ell mateix, si Joan Fuster «hagués conegut l’obra de Morlà i el petit però actiu món literari que revelen els seus col·loquis, potser hauria matisat la seua anàlisi [sobre la inanitat radical de les manifestacions literàries que es promouen al País Valencià després de 1620]» (Morlà 1995: 32). Sobre Morlà hem de tenir en compte també una contribució posterior: «L’obra literària de Pere Jacint Morlà (ca. 1600-ca. 1656)» (2004).

«El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern» (1999) tracta una qüestió que ha interessat molt a Ferrando, que és com s’estableixen les normes lingüístiques i com interaccionen amb la llengua escrita. És un tema que ha suscitat altres treballs importants seus, per exemple sobre la llengua cancelleresca de la Corona d’Aragó, assumpte que no he de tractar aquí perquè pròpiament pertany a l’edat mitjana. Aquest article focalitza la seva atenció en diversos llibres que pertanyen al final del XV, però amb una projecció de futur, ja que serà la impremta incunable i dels primers anys del segle XVI la que servirà de referent culte per al segles següents.

A cavall dels segles XV-XVI, també, l’article «De la tardor medieval al Renaixement a través dels Viciana» (2003) reprèn la qüestió del nom de la llengua en el marc dels referents ideològics dels autors de què tracta (Martí de Viciana el Vell, Beuter, Despuig, Almudèver, Rafael Martí de Viciana): unes opinions més lligades a les arrels catalanoaragoneses dels valencians o més favorables a la preeminència de Castella en la nova monarquia hispànica. Alhora, Ferrando s’ocupa de les idees lingüístiques de Rafael Martí de Viciana i del model de llengua que propugnava. Un tema que el porta a considerar incidentalment les Regles d’esquivar vocables que va divulgar Pere Miquel Carbonell. També fa referència puntual a les Regles un altre treball, «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians. Panorama històric (1238-1976)» (2006), un estudi d’història de la llengua més que no pas de literatura estricta, però imprescindible en qualsevol de les dues disciplines, per tal com suposa un repàs molt complet de la consciència lingüística dels valencians i de les etapes que se succeeixen en l’establiment de normes lingüístiques per a la llengua literària. A part d’això, de les substancioses aportacions de Ferrando a l’estudi de les Regles en parlaré en un altre apartat.

Aquest recorregut per les recerques de Ferrando sobre llengua i literatura catalanes de l’edat moderna es clou amb un article de síntesi que constitueix «Una revisió crítica del barroc valencià» (2012). L’exhumació i edició de textos en valencià de l’època del barroc duta a terme per Antoni Ferrando durant tot aquest temps, i les que hi han sumat alguns dels seus deixebles, han canviat el panorama literari que s’oferia als nostres ulls unes dècades enrere. La nostra percepció de la literatura produïda a l’edat moderna ara és diferent, i aquest últim article es proposa compendiar-ho. I avançar pel camí de la dignificació. Ferrando fa un repàs a les aportacions que en aquests últims anys han divulgat textos i autors valencians que esperaven ser rescatats dels prestatges de les biblioteques i els arxius que els custodiaven, i del canvi de perspectiva que de mica en mica es va afermant. Ferrando apunta algunes de les causes que expliquen una major pressió castellanitzadora a València que a Catalunya (la concentració del poder eclesiàstic a la ciutat de València enfront de la dispersió de seus episcopals a Catalunya, les actituds castellanistes dels ordes religiosos i de la noblesa, l’actuació dels virreis), però assenyala la pervivència dels usos literaris en la llengua pròpia en la poesia de certamen i de circumstàncies, els col·loquis, la sàtira, la paròdia, la literatura piadosa, la prosa memorialística i l’administrativa. Sense oblidar el marge que encara quedava per als gèneres pròpiament cultes, als quals aviat s’hi haurà d’afegir un nou poema: l’Oració panegírica a Vicent Sanfeliu (1604), atribuïble al valencià Andreu Rey d’Artieda, l’edició del qual ja es troba en premsa (Rossich en premsa).

EL DEBAT SOBRE LA SUPERIORITAT DEL CATALÀ OCCIDENTAL

He deixat per al final la remissió a una sèrie de treballs que tracten de les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, una relació de recomanacions per parlar bé el català redactada a les darreries del segle XV. Arran de l’última edició d’aquest document, a càrrec d’Antoni Maria Badia i Margarit (1999), Germà Colón i Antoni Ferrando van polemitzar amb Badia sobre l’autoria intel·lectual de l’obra i van aprofundir en molts aspectes del text. Abans, també hi havia dedicat una atenció especial Abelard Saragossà (1992). Les contribucions més importants de Ferrando a propòsit d’això han estat els articles «Sobre l’autoria de les Regles d’esquivar vocables, encara» (2002), «Les Regles d’esquivar vocables: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica» (2005), «La gènesi romana d’una norma lingüística catalana del segle XV: les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, “fetes” per Jeroni Pau» (2011), i «L’orientació diatòpica de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols» (2011). Tots aquests treballs van ser reunits, revisats i ampliats, en un volum conjunt de Germà Colón i Antoni Ferrando, Les regles d’esquivar vocables, a revisió (2011).

La meva opinió sobre l’autoria de les Regles i el seu sentit a l’entrada de l’edat moderna, ja la vaig resumir en un paper publicat a Estudis Romànics (Rossich 2005) com a resultat d’un debat «Entorn de les Regles de esquivar vocables», i avui no hi canviaria res. Les Regles ens han arribat en un manuscrit escrit per Pere Miquel Carbonell,⁴ i no poden ser la còpia d’un altre paper acabat i compost per una altra persona, perquè el text està ple de correccions, afegits i rectificacions que reflecteixen que el redactat material és de Carbonell –encara que les opinions de Jeroni Pau hi degueren influir decisivament (Badia 1999: 150-151, Ferrando 2006: 196, Colón i Ferrando 2011: 199-220, Vilallonga 2013: 514). El redactat de les Regles no reflecteix un document previ: és un document autògraf, no un apògraf, no una còpia d’un original d’altri (Badia 1999: 97-98); els molts errors que conté no són errors de copista, sinó confusions i contradiccions del mateix Carbonell. Tot i això, la qüestió de l’autoria, a parer meu, en realitat és secundària, perquè les Regles no són unes normes en què un o dos gramàtics dictaminen des de la seva cambra de treball què és el que és correcte i què no, sinó el recull, la recopilació⁵ d’uns criteris lingüístics sorgits de comentaris o prescripcions de diferents persones amb reconeguda autoritat. En aquest sentit, és clar que Carbonell «no pot ésser l’autor intel·lectual de les Regles», com argumenta Germà Colón (Colon i Ferrando 2011: 109).⁶ Però això ja ens ho havia dit el mateix Carbonell al títol: «Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana, a juý del reverend prevere mossèn Fenollar e [afegit posteriorment: misser Hierònym Pau] [e] altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors».⁷

Carbonell esmenta en aquesta frase l’autoritat de noms que eren coneguts per les seves opinions sobre aquestes qüestions, com el de Bernat Fenollar;⁸ o bé amb qui segur que n’havia parlat i que li havia expressat criteris determinats, com Jeroni Pau,⁹ però també parla, genèricament, d’oradors i poetes respectats. L’expressió prestantíssims trobadors remet, inequívocament, als poetes i als jurats de certàmens poètics (el nom de trobadors, fins al segle XVII, s’aplica pròpiament als poetes de certamen), la qual cosa ens situa, també, en el terreny de la literatura. En efecte: la llengua catalana, hereva de la tradició trobadoresca, arrossegava segles de gloriosa reflexió gramatical. Els certàmens poètics, plenament actius en aquesta època, no podien posar-se d’esquena –no s’hi van posar– a les discussions lingüístiques, gramaticals i ortològiques que també inspiren les Regles. Aquest àmbit, per tant, havia de ser una font d’opinions, teories i disputes vàries; Carbonell no es movia pas en un terreny verge. I la vigència dels criteris que la seva obra transmet, contra allò que suposava Badia quan es lamentava que les Regles no havien «incidit en la història de la llengua ni de la cultura catalanes» (Badia 1999: 453), es pot rastrejar en els impresos catalans durant més d’un segle, fins entrat el segle XVII –i més enllà.