Читать книгу: «Trenes d'herba dolça»

PLANTAR HERBA DE BÚFAL

¶ L’herba de búfal es planta millor no amb llavors, sinó enterrant les arrels directament. Així la planta passa de mans a terra i a mans al llarg d’anys i de generacions. El seu hàbitat preferit són els prats amb sol i ben irrigats. Prospera al llarg dels marges remenats.

La caiguda de la Dona del Cel

A l’hivern, quan la terra verda jau descansant sota una manta de neu, és l’època per a narrar històries. Els narradors comencen invocant els qui vingueren abans i que ens van transmetre les històries, car nosaltres només som missatgers.

Al principi fou el Món del Cel.

Va caure com una llavor d’auró, giravoltant en la brisa tardorenca.¹ Vessava una columna de llum d’un forat al Món del Cel, tot indicant-li el camí on abans només hi havia hagut foscor. Va trigar molt de temps a caure. Per por, o potser per esperança, n’engrapava ben fort un manat.

En precipitar-se avall només veia aigua fosca sota seu. Però en aquella buidor hi havia molts ulls que miraven enlaire el doll sobtat de llum. Allà hi veien un petit objecte, una simple brossa de pols en el raig. En acostar-se, veieren que era una dona amb els braços estesos i els cabells llargs i negres inflant-se-li al darrere mentre baixava cap a ells en una espiral.

Les oques feren un gest les unes a les altres i s’alçaren juntes de l’aigua en una onada de música d’oques. Ella en sentí el batre de les ales quan volaren i se li posaren a sota per a aturar-li la caiguda. Lluny de l’única llar que havia conegut, ella contingué la respiració amb l’abraçada càlida de les suaus plomes que la baixaven amb lleugeresa. I així començà.

Les oques no podien sostenir la dona damunt de l’aigua gaire més, i convocaren un consell per a decidir què farien. Descansant sobre les ales de les oques, ella va veure com es reunien: calàbries, llúdries, cignes, castors, peixos de tota mena. Una gran tortuga surà enmig de tots i oferí el seu llom perquè ella hi descansés. Agraïda, va baixar de les ales de les oques a la volta de la closca. Els altres comprengueren que li calia terra per a la seva llar i debateren com podrien proporcionar-li el que necessitava. Els grans bussejadors que hi havia entre ells havien sentit parlar de fang al fons de l’aigua i acordaren d’anar a buscar-n’hi.

La Calàbria se submergí la primera, però la distància era massa gran i al cap de molta estona va tornar a la superfície sense res que demostrés els seus esforços. D’un en un, els altres animals s’oferiren per a ajudar —Llúdria, Castor, Esturió—, però la profunditat, la foscor i les pressions eren massa grans fins i tot per als nedadors més forts. Tornaven panteixant per agafar aire i amb un brunzit al cap. N’hi havia que no tornaven. Al cap de poc temps només quedava la Rata mesquera, la bussejadora més dèbil de tots. Va presentar-se voluntària per a anar-hi mentre els altres s’ho miraven, dubtosos. Batia les potetes en baixar, i va desaparèixer molta estona.

Van esperar i esperar que tornés, tement el pitjor per a la seva parenta, i, poc temps després, un corrent de bombolles s’alçà amb el cos petit i inert de la rata mesquera. Havia donat la vida per a ajudar aquesta humana desvalguda. Però aleshores els altres s’adonaren que tenia la grapa tancada amb força i, quan la hi obriren, van veure que hi havia una mica de fang. La Tortuga va dir:

—Teniu, poseu-me-la al llom i jo l’aguantaré.

La Dona del Cel va acotar-se i estengué el fang amb les mans per la closca de la tortuga. Commoguda pels regals extraordinaris dels animals, va cantar en agraïment i aleshores va posar-se a ballar, amb els peus acaronant la terra. El fang va créixer i créixer mentre ella dansava el seu agraïment, de l’empastifada del llom de la Tortuga fins que tota la terra estigué feta. I no per la Dona del Cel tota sola, sinó amb l’alquímia de tots els regals dels animals units a la seva profunda gratitud. Junts formaren el que avui coneixem com l’Illa de la Tortuga, la nostra llar.

Com qualsevol bona hostessa, no havia vingut amb les mans buides. Encara tenia el manat engrapat. Quan caigué del forat del Món del Cel va estendre la mà per a agafar-se a l’Arbre de la Vida que hi creixia. En el manat hi havia branques, fruita i llavors de tota mena de plantes. Les va escampar sobre el nou terreny i s’ocupà amb cura de cadascuna fins que el món va passar de marró a verd. El sol travessava el forat del Món del Cel, i va permetre que les llavors prosperessin. Herbes silvestres, flors, arbres i medecines s’estengueren pertot. I ara que els animals, també, tenien molt de menjar, molts vingueren a viure amb ella a l’Illa de la Tortuga.

Les nostres històries diuen que de totes les plantes, el wiingaashk, herba de búfal o agram d’olor, va ser la primera de totes de créixer sobre la terra, la seva fragància era un dolç record de la mà de la Dona del Cel. Així, se l’honora com una de les quatre plantes sagrades entre el meu poble. Respireu-ne el perfum i començareu a recordar coses que no sabíeu que haguéssiu oblidat. La nostra gent gran diu que les cerimònies són la manera com «recordem recordar», i per això l’herba de búfal és una poderosa planta cerimonial preuada per moltes nacions indígenes. A més, es fa servir per a trenar bonics cistells. Medecina i parenta alhora, el seu valor és material i espiritual.

Hi ha tanta tendresa en el fet de trenar els cabells d’algú que estimeu… La bondat i alguna cosa més flueixen entre qui trena i qui és trenat, totes dues persones connectades pel cordó de la trena. El wiingaashk s’ondula en fibres, llarg i lluent com els cabells d’una dona acabats de rentar. I així diem que són els cabells al vent de la Mare Terra. Quan trenem herba de búfal, trenem els cabells de la Mare Terra, li mostrem la nostra atenció afectuosa, la nostra preocupació per la seva bellesa i benestar, en gratitud per tot el que ens ha donat. Les criatures que senten la història de la Dona del Cel des del naixement coneixen en el moll de l’os quina és la responsabilitat que flueix entre els humans i la terra.

La història del viatge de la Dona del Cel és tan curulla i lluent que a mi em fa la sensació d’un bol profund de blau celestial del qual podria beure una vegada i una altra. Conté les nostres creences, la nostra història, les nostres relacions. Mirant en aquest bol d’estrelles, veig imatges que s’arremolinen amb tanta fluïdesa que el passat i el present esdevenen un. Les imatges de la Dona del Cel parlen no tan sols d’on venim, sinó també de com podem avançar.

Tinc el retrat que va fer Bruce King de la Dona del Cel, Moment in Flight, ‘Moment en vol’, penjat al meu laboratori. Surant cap a la terra amb el manat de llavors i de flors, contempla els meus microscopis i els enregistradors de dades. Podria semblar una juxtaposició estranya, però per a mi és el lloc que li correspon. Com a escriptora, científica i portadora de la història de la Dona del Cel, sec als peus dels meus mestres ancians parant l’orella per a sentir les seves cançons.

Els dilluns, dimecres i divendres a les 9:35 del matí normalment soc en una aula de la universitat dissertant sobre botànica i ecologia: intentant, en resum, explicar als meus alumnes com funcionen els horts de la Dona del Cel, coneguts per alguns com a «ecosistemes globals». Un matí ben poc destacable vaig fer als meus alumnes de classe d’Ecologia general una enquesta. Entre altres coses, se’ls demanava que valoressin la seva comprensió de les interaccions negatives entre els humans i l’entorn. Gairebé cadascun dels dos-cents alumnes va dir amb tota seguretat que els humans i la natura són una mala barreja. Eren alumnes de tercer que havien triat una carrera professional en protecció mediambiental, i per tant la reacció era, en certa manera, poc sorprenent. Estaven ben formats en els mecanismes del canvi climàtic, en les toxines presents a la terra i a l’aigua i en la crisi de la pèrdua d’hàbitats. Més endavant en l’enquesta se’ls demanava que valoressin el seu coneixement de les interaccions positives entre la gent i la terra. La resposta mitjana va ser «cap ni una».

Vaig quedar-me parada. Com és possible que en vint anys d’educació no se’ls acudeixi cap relació beneficiosa entre la gent i el medi ambient? Potser els exemples negatius que veuen cada dia —zones industrials abandonades, granges industrials, la taca urbana— els han truncat la capacitat de veure res de bo entre els humans i la terra. I tal com s’empobreix la terra, també s’empobreix l’abast de la seva visió. Quan vam parlar d’això després de classe, vaig adonar-me que ni tan sols eren capaços d’imaginar com podrien ser les relacions beneficioses entre la seva espècie i les altres. Com podem començar a avançar cap a la sostenibilitat ecològica i cultural si no podem ni tan sols imaginar què se sent pel camí? Si no podem imaginar la generositat de les oques? Aquests alumnes no van créixer amb la història de la Dona del Cel.

En una banda del món hi havia gent la relació dels quals amb el món viu estava conformada per la Dona del Cel, que va crear un hort per al benestar de tots. A l’altra banda hi havia una dona amb un jardí i un arbre, però per tastar-ne la fruita va ser desterrada del jardí i les portes se li tancaren al darrere per sempre. Aquella mare d’homes va ser obligada a rondar per la natura i a guanyar-se el pa amb la suor del front, i no omplint-se la boca de les fruites dolces i sucoses que dobleguen les branques amb el seu pes. Per tal de menjar, li van dir que havia de dominar la natura on havia estat llançada.

La mateixa espècie, la mateixa terra, històries diferents. Com les narracions de la Creació arreu, les cosmologies són una font d’identitat i d’orientació per al món. Ens diuen qui som. Inevitablement, ens donen forma per molt llunyanes que puguin ser de la nostra consciència. Una narració duu a l’abraçada generosa del món viu, l’altra al desterrament. Una dona és la nostra pagesa ancestral, una cocreadora del món verd i bo que havia de ser la llar dels seus descendents. L’altra era una exiliada, que tan sols passava per un pedregar cap a la seva llar de debò al cel.

I aleshores es trobaren —els descendents de la Dona del Cel i els fills d’Eva— i la terra que ens envolta duu les cicatrius d’aquella trobada, els ecos de les nostres narracions. Diuen que la fúria del cel no s’assembla a la d’una dona escarnida, i puc ben imaginar-me la conversa entre Eva i la Dona del Cel: «Germana, t’ha tocat la part magra…»

La narració de la Dona del Cel, compartida pels pobles originaris arreu dels Grans Llacs, és una estrella constant en la constel·lació d’ensenyament que anomenem les Instruccions Originals. No són «instruccions» com els manaments, però, ni normes; més aviat són com una brúixola senzilla: proporcionen orientació, però no un mapa. La tasca de viure és crear aquest mapa tots sols. La manera de seguir les Instruccions Originals serà diferent per a cadascú de nosaltres i diferent per a cada època.

En el seu temps, la primera gent de la Dona del Cel va viure seguint les Instruccions Originals tal com les entenien, amb prescripcions ètiques per a una caça respectuosa, vida familiar, cerimònies que tenien sentit per al seu món. Aquelles mesures per a l’atenció podrien no semblar adequades per al món urbà d’avui dia, on «verd» és un eslògan publicitari, no pas el color d’un prat. Els bisons han desaparegut i el món ha continuat avançant. No puc tornar els salmons als rius, i els meus veïns s’alarmarien si calés foc al meu pati per a produir pastura per als uapitís.

La terra era nova aleshores, quan va donar la benvinguda al primer humà. Ara és vella, i hi ha qui sospita que hem desgastat la nostra benvinguda en rebutjar les Instruccions Originals. Des del principi mateix del món, les altres espècies eren una barca salvavides per a la gent. Ara, nosaltres hem de ser la seva. Però les narracions que podrien guiar-nos, si s’arriben a contar, s’esvaeixen en la memòria. Quin significat tindrien avui? Com podem traslladar les històries de l’inici del món a aquesta hora tan propera a la seva fi? El paisatge ha canviat, però la narració roman. I mentre la repasso una vegada i una altra, la Dona del Cel sembla que em miri als ulls i digui, a canvi del seu regal d’un món al llom de la Tortuga: què donaré jo en compensació?

És bo recordar que la dona originària era també una immigrant. Va caure de molt lluny, de casa seva al Món del Cel, i deixà enrere tothom qui la coneixia i l’apreciava. Mai no podria tornar-hi. Des de 1492, la majoria dels d’aquí també són immigrants, que potser arribaren a l’illa d’Ellis sense ni tan sols saber que l’Illa de la Tortuga descansava sota els seus peus. Alguns dels meus avantpassats són gent de la Dona del Cel, i jo tinc un lloc entre ells. Alguns dels meus avantpassats també eren del tipus més nou d’immigrants: un marxant de pells francès, un fuster irlandès, un pagès gal·lès. I aquí som tots, a l’Illa de la Tortuga, intentant construir una llar. Les seves històries, d’arribades amb les butxaques buides i sense altra cosa que esperança, formen ecos amb la de la Dona del Cel. Ella va venir aquí sense res més que un grapat de llavors i les instruccions més etèries d’«emprar els dons i els somnis a fi de bé», les mateixes instruccions que tenim tots. Ella va acceptar els donatius dels altres éssers amb les mans obertes i els emprà honorablement. Va compartir els regals que duia del Món del Cel quan va dedicar-se a la feina de prosperar, de construir una llar.

Potser la narració de la Dona del Cel perdura perquè també nosaltres sempre continuem caient. Les nostres vides, les personals i les col·lectives, comparteixen la seva trajectòria. Tant si saltem com si ens empenyen, o si la vora del món conegut se’ns esmicola sota els peus, caiem, giravoltant, en un lloc nou i inesperat. Malgrat les nostres pors de caure, els regals del món són a punt per a atrapar-nos.

Mentre rumiem aquestes instruccions, també és bo recordar que, quan la Dona del Cel va arribar aquí, no venia sola. Estava embarassada. Sabent que els seus nets heretarien el món que ella deixés, no va treballar per a prosperar només en la seva època. Va ser mitjançant els seus actes de reciprocitat, donar i prendre amb la terra, que la immigrant original esdevingué indígena. Per a tots nosaltres, esdevenir indígenes d’un lloc significa viure com si el futur dels fills fos important, tenir cura de al terra com si les nostres vides, tant materials com espirituals, en depenguessin.

En l’arena pública he sentit el relat de la Dona del Cel narrat com una galindaina de «folklore» pintoresc. Però, fins i tot quan és malentesa, la narració té poder. La majoria dels meus alumnes mai no han sentit el relat originari d’aquesta terra on van néixer, però quan els l’explico, alguna cosa se’ls comença a encendre al fons dels ulls. Poden, podem tots, comprendre la narració de la Dona del Cel no com un artefacte del passat, sinó com les instruccions per al futur? Una nació d’immigrants pot seguir de nou el seu exemple per a esdevenir nativa, per a formar una llar?

Mireu el llegat de l’exili de l’Edèn de la pobra Eva: la terra mostra les nafres d’una relació abusiva. No és tan sols la terra la que està trencada, sinó, més important, la nostra relació amb ella. Com ha escrit Gary Nabhan, no podem procedir significativament amb el guariment, amb la restauració, sense una «rehistoriació». En altres paraules, la nostra relació amb la terra no es pot guarir fins que sentim els seus relats. Però qui els narrarà?

En la tradició occidental hi ha una jerarquia reconeguda dels éssers i, evidentment, l’ésser humà és al cim —el pinacle de l’evolució, el preferit de la Creació— i les plantes a la base. Però en el coneixement natiu sovint es parla dels humans com «els germans petits de la Creació». Diem que els humans tenen menys experiència de com viure, i per tant tenen més per a aprendre: hem de cercar els nostres mestres entre les altres espècies perquè ens guiïn. La seva saviesa es fa evident en la manera com viuen. Ens ensenyen amb l’exemple. Han estat a la terra molt més temps que nosaltres, i han tingut més temps per a entendre les coses. Viuen tant damunt del sòl com a sota i uneixen el Món del Cel a la terra. Les plantes saben com produir menjar i medecina a partir de la llum i de l’aigua, i després ens ho regalen.

M’agrada imaginar que quan la Dona del Cel va escampar el seu grapat de llavors per tota l’Illa de la Tortuga sembrava nodriment per al cos i també per a la ment, l’emoció, l’esperit: ens deixava mestres. Les plantes poden explicar-nos la seva història; nosaltres hem d’aprendre a escoltar-les.

1. Adaptat de la tradició oral i de Shenandoah i George, 1988 [n. de l’a.].

El consell dels pacaners

Les bafarades de calor onegen sobre les herbes, l’aire és dens i blanc i ressona amb el brunzit de les cigales. Han anat descalços tot l’estiu, però el rostoll sec del setembre de 1895 els punxa els peus mentre travessen trotant la praderia cremada pel sol, alçant els talons com ballarins de l’herba. Són només plançons, fuets de salze, amb texans i prou, les costelles se’ls marquen en córrer sota els tòraxs estrets i torrats. Es desvien cap al bosquet ombrívol on l’herba és tova i fresca sota els peus i s’hi deixen caure amb l’abandó dels membres laxos que tenen els nois. Descansen una estoneta a l’ombra i després s’alcen d’un bot i cacen saltamartins com a esquer.

Les canyes de pescar són just on les havien deixades, repenjades contra un pollancre vell. Enfilen els saltamartins pel llom i llancen el fil mentre el llot fresc se’ls escorre entre els dits dels peus. Però l’aigua amb prou feines es belluga en el canal insignificant que ha deixat la sequera. No hi ha res que piqui a banda d’uns quants mosquits. Al cap d’una mica, la perspectiva d’un sopar de peix els sembla tan magra com les seves panxes sota els pantalons de denim aguantats amb cordill. Sembla que per a sopar aquesta nit no hi haurà altra cosa que galetes i farinetes de brou de pernil. Una altra vegada. No suporten tornar a casa amb les mans buides i decebre la mare, però fins i tot una galeta seca omple la panxa.

La terra aquí, al llarg del riu Canadian, just al mig del Territori Indi, és una sabana ondulada d’herba, amb bosquets d’arbres a les fondalades. La major part no ha estat mai llaurada, i ningú no té arada. Els nois segueixen el corrent de bosquet en bosquet pujant de tornada cap a la casa de la parcel·la assignada amb l’esperança de trobar una bassa fonda en algun lloc, però no hi ha res. Fins que un dels nois pica amb el dit gros del peu contra una cosa dura i rodona amagada a l’herba alta.

N’hi ha una altra, i després una altra: tantes que amb prou feines pot caminar. Cull la piloteta verda i dura de terra i la llança per entre els arbres cap al seu germà com si fos una bola ràpida mentre crida: «Piganek! Portem-les a casa!» Les nous han començat a madurar i a caure i encatifen l’herba. Els nois s’omplen les butxaques en un tres i no res i després n’apilen moltes més. Les pacanes són bones per a menjar, però costen de portar, és com intentar portar una braçada de pilotes de tennis: com més n’agafes, més n’acaben a terra. No suporten tornar a casa amb les mans buides, i la mare estaria contenta amb aquestes…, però no en pots dur més d’un grapat…

La calor afluixa una mica quan el sol s’enfonsa i l’aire del vespre s’assenta a les clotades, prou fresc perquè tornin corrent a casa per a sopar. La mare brama perquè s’afanyin i els nois arriben corrent, amb les cames esprimatxades pujant i baixant com pistons i els calçotets llampant blancs en la llum que s’esvaneix. Sembla que cadascun dugui un tronc gros i forcat penjat com un jou a les espatlles. Els deixen caure als peus d’ella amb somriures de triomf: dos parells de pantalons gastats fermats als turmells amb cordill i botits de nous.

Un d’aquells noiets esprimatxats era el meu avi, amb prou gana per a aplegar menjar sempre que en trobava, que vivia en una barraca a la praderia d’Oklahoma quan encara era «Territori Indi», just abans que tot petés. Per molt imprevisible que sigui la vida, encara tenim menys control sobre els relats que expliquen de nosaltres quan ja no hi som. Reia amb força en sentir que els seus nets i netes el coneixien no com un veterà condecorat de la Primera Guerra Mundial, no com un hàbil mecànic d’automòbils d’últim model, sinó com un noi descalç de la reserva que tornava corrents a casa en calçotets i els pantalons atapeïts de nous de pacana.

El mot pacana —el fruit de l’arbre conegut com a pacaner (Carya illinoensis)— arriba a l’anglès procedent de llengües indígenes. Pigan és qualsevol fruita seca que s’assembli a una nou. Els pacaners, els noguers negres i les nogueres blanques de les nostres terres del nord tenen noms específics. Però aquells arbres, com les nostres terres originàries, es van perdre per a la meva gent. Els colons volien les nostres terres al voltant del llac Michigan, i així, en llargues fileres, envoltats de soldats, ens van fer marxar a punta d’arma al llarg del que es va conèixer com el Camí de la Mort. Ens van dur a un lloc nou, lluny dels nostres llacs i boscos. Però algú també volia aquella terra, i vam tornar a agafar els farcells, aquesta vegada més prims. En el terme d’una sola generació, els meus avantpassats van ser «desplaçats» tres vegades: de Wisconsin a Kansas, a punts entremig, i després a Oklahoma. No sé si degueren mirar enrere per última vegada i fer una ullada als llacs, llampants com un emmirallament. Tocaven els arbres en recordança a mesura que anaven minvant fins que només hi hagué herba?

Tantes coses van quedar escampades i perdudes pel camí. Les tombes de la meitat del poble. La llengua. El coneixement. Els noms. La meva besàvia Sha-note, ‘vent que traspassa’, rebé el nom de Charlotte. Els noms que els soldats o els missioners no sabien pronunciar no estaven permesos.

En arribar a Kansas degueren sentir-se alleujats de trobar bosquets de noguers al llarg dels rius, d’una mena que els era desconeguda, però delicioses i abundants. Sense nom per a aquest aliment nou, en digueren senzillament nous —pigan—, que esdevingué pecan en anglès, i pacana.

Només menjo pastís de pacana per Acció de gràcies, quan hi ha prou nous per a menjar-se-les totes. Ni tan sols m’agrada especialment, però vull honorar aquell arbre. Donar-ne el fruit als convidats al voltant de la gran taula recorda la benvinguda dels arbres als nostres avantpassats quan estaven sols i cansats i tan lluny de la seva llar.

Els nois potser van arribar a casa sense peix, però van dur gairebé tanta proteïna com si tinguessin un enfilall de silurs. Les nous són com els peixos de bosc de mida mitjana, plenes de proteïnes i especialment grasses: «la carn del pobre», i ells eren pobres. Avui ens les mengem amb polidesa, pelades i torrades, però en els vells temps les bullien en unes farinetes. El greix surava a dalt com una sopa de pollastre, i el retiraven i el desaven com a mantega de nou: bon aliment per a l’hivern. Alt en calories i vitamines: tot el que cal per a sostenir la vida. Al capdavall, aquesta és l’única finalitat de les nous: proporcionar a l’embrió tot el que li cal per a començar una vida nova.

Les nogueres blanques, els noguers negres, els noguers americans i els pacaners són tots membres propers de la mateixa família (Juglandaceae). La nostra gent els duia arreu on emigrava, més sovint en cistells que en pantalons, però. Els pacaners avui ressegueixen els rius que travessen les praderies i poblen les terres fèrtils on la gent s’assentava. Els meus veïns haudenosaunee diuen que als seus avantpassats els agradaven tant les nous blanques que actualment són un bon indicador dels antics enclavaments de pobles. Efectivament, hi ha una clapa de nogueres blanques, infreqüent en els boscos «silvestres», al turó damunt la font de casa meva. Desbrosso les herbes al voltant dels joves cada any i hi tiro una galleda d’aigua quan les pluges triguen a arribar. Recordant-ho.

L’antiga casa de la família a la parcel·la assignada a Oklahoma té un pacaner que fa ombra sobre les restes de la casa. Imagino la besàvia abocant nous per a preparar-les i una que fuig rodolant fins a un punt acollidor a la vora del pati. O potser ella va pagar el seu deute als arbres plantant-ne un grapat a l’hort, en aquell mateix moment i allà.

Tornant a pensar en aquella antiga història, em sorprèn que els nois del bosquet de pacaners fossin prou espavilats per a dur a casa tot el que van poder: els noguers no produeixen una collita cada any, sinó més aviat a intervals impredictibles. Alguns anys és un festí, la majoria és fam, un cicle de prosperitat i manca conegut com alternança de producció. A diferència de les fruites sucoses i de les baies, que conviden a menjar-te-les de seguida abans que es facin malbé, les nous es protegeixen amb una closca dura, gairebé de pedra, i amb una pellofa verda i corretjosa. L’arbre no vol que te les mengis allà mateix amb el suc regalimant-te per la barbeta. Estan dissenyades per a ser menjar d’hivern, quan necessites greix i proteïnes i moltes calories per a estar calent. Són la prevenció per als temps difícils, l’embrió de la supervivència. Tan rica és la recompensa que el contingut està protegit en una caixa forta, amb doble pany, una capsa dins d’una capsa. Això resguarda l’embrió de dins i la seva provisió d’aliment, però també pràcticament garanteix que la nou es desarà en un lloc segur.

L’única manera de traspassar la closca és amb molt d’esforç, i un esquirol tindria poc seny de seure a rosegar-la al descobert, on un falcó alegrement s’aprofitaria de la seva concentració. Les nous estan dissenyades per a ser dutes a dins, reservar-les per a més tard al rebost d’un esquirol, o al celler d’una barraca a Oklahoma. Com en tots els magatzems, algunes de ben segur que es perdran…, i aleshores naixerà un arbre.

Perquè l’alternança de producció tingui èxit i generi nous boscos, cada arbre ha de produir moltes i moltes nous: tantes, que superi els possibles depredadors. Si un arbre només anés fent amb unes quantes nous cada any, totes serien ingerides i no hi hauria una generació de pacaners següent. Però atès l’alt valor calòric de les nous, els arbres no es poden permetre aquesta producció cada any i han d’estalviar per a fer-la, de la mateixa manera que una família estalvia per a un esdeveniment especial. Els arbres de producció en alternança passen anys fabricant sucre, i en comptes de gastar-lo a poc a poc, l’enganxen sota aquell matalàs proverbial, tot acumulant calories en forma de midó a les arrels. Quan el compte té excedent, només aleshores l’avi va poder dur a casa quilos de nous.

Aquest cicle de prosperitat i manca continua essent un terreny de joc en les hipòtesis dels fisiòlegs forestals i dels biòlegs evolutius. Els ecologistes forestals tenen la hipòtesi que la producció en alternança és el simple resultat d’aquesta equació energètica: produeix fruits només quan t’ho puguis permetre. Això té sentit. Però els arbres creixen i acumulen calories a ritmes diferents segons els hàbitats. Així, com els colons que van aconseguir les terres de conreu fèrtils, els afortunats s’enriquirien de pressa i produirien fruit sovint, mentre que altres veïns a l’ombra s’esforçarien i només rarament tindrien una abundor, tot esperant anys per a reproduir-se. Si això fos veritat, cada arbre fructificaria depenent del seu calendari, previsiblement segons les reserves de midó emmagatzemat. Però no és així. Si un arbre fructifica, tots fructifiquen: no hi ha solistes. No un sol arbre de la clapa, sinó tota la clapa; no una clapa sola del bosc, sinó cada clapa; arreu del comtat i arreu de l’estat. Els arbres no actuen com individus, sinó d’alguna manera com un col·lectiu. Com fan això exactament és una cosa que encara no sabem, però el que sí que veiem és la força de la unitat. Allò que succeeix a un ens succeeix a tots. Podem passar fam junts o atipar-nos junts. Tota prosperitat és mútua.

L’estiu de 1895, els cellers d’arreu del Territori Indi eren plens de pacanes, i també les panxes dels nois i dels esquirols. Per a la gent, el batec de l’abundor semblava un regal, una profusió d’aliment que només calia collir de terra. O sigui, si hi arribaves abans que els esquirols. I si no hi arribaves, com a mínim hi hauria molt de rostit d’esquirol aquell hivern. Els bosquets de pacaners donen, i tornen a donar. Una generositat comunal com aquesta podria semblar incompatible amb el procés d’evolució, que invoca l’imperatiu de la supervivència individual. Però cometem un greu error si intentem separar el benestar individual de la salut del conjunt. El regal de l’abundor dels pacaners també és un regal per a ells mateixos. En sadollar esquirols i persones, els arbres es garanteixen la supervivència. Els gens que traslladen el flux de l’alternança de producció flueixen pels corrents evolutius cap a les generacions següents, mentre que els que no tenen la capacitat de participar seran devorats i arribaran a un cul-de-sac evolutiu. Així, les persones que saben com interpretar la terra buscant nous i les duen a la seguretat de casa sobreviuran a les borrufades de febrer i transmetran aquest comportament a la seva descendència, no per transmissió genètica sinó per pràctica cultural.

Els biòlegs forestals descriuen la generositat de la producció en alternança amb la hipòtesi del sadollament del depredador. Sembla que la història fa així: quan els arbres produeixen més del que els esquirols poden menjar, algunes nous s’escapen de la depredació. De la mateixa manera, com més atapeïts de nous estan els rebosts dels esquirols, les rodanxones mares esquirol tenen més cries a cada ventrada i la població d’esquirols es dispara. La qual cosa significa que les mares falcó tenen més pollets, i els caus de les guineus també s’omplen. Però quan arriba la tardor següent, s’acaben els dies feliços perquè els arbres han tancat la producció de nous. Ara hi ha poca cosa amb què omplir els rebosts dels esquirols —tornen a casa amb les mans buides—, o sigui que surten a explorar, cada vegada més, i s’exposen a la població augmentada de falcons vigilants o guineus afamades. La proporció depredador-presa no està al seu favor, i per mitjà de la fam i de la depredació, la població d’esquirols s’enfonsa i als boscos es fa el silenci sense la seva xerrameca. En aquest punt, podeu imaginar-vos els arbres xiuxiuejant els uns als altres: «Només queden uns quants esquirols. Oi que seria un bon moment per a fer nous?», i arreu del paisatge surten les flors de pacaner preparades per a esdevenir una collita immensa una altra vegada. Junts, els arbres sobreviuen i prosperen.

Les polítiques de Desplaçaments Indis del govern federal van arrencar molts pobles natius de les nostres terres originàries. Ens va separar del nostre coneixement tradicional i de les maneres de fer, els ossos dels nostres avantpassats, les nostres plantes nutritives…, però ni tan sols això va extingir la nostra identitat. Per aquest motiu el govern va provar una eina nova: separar les criatures de les seves famílies i cultures i enviar-les lluny per a escolaritzar-les, prou temps, esperaven, per a fer que oblidessin qui eren.

Arreu del Territori Indi hi ha registres d’agents indis que cobraven un botí per a arreplegar canalla i enviar-los als internats del govern. Més tard, per a fingir una elecció, els pares havien de signar papers per a deixar que els fills marxessin «legalment». Els pares que s’hi negaven podien anar a la presó. Alguns potser esperaven que això donés als seus fills un futur millor que una granja àrida. De vegades, les racions federals —mantega corcada i llard ranci que se suposava que havia de substituir el bisó— eren retingudes fins que se signava el lliurament de les criatures. Potser un bon any de pacanes allunyava els agents una estació més. L’amenaça que els enviessin lluny de ben segur que hauria fet que un nen corregués cap a casa mig nu, amb els pantalons rebotits de menjar. Potser era un any fluix per a les pacanes quan l’agent indi va tornar un altre cop buscant mainada morena i esprimatxada que no tenia cap perspectiva de sopar: potser va ser aquell l’any en què l’àvia va signar els papers.

Mainada, llengua, terres: gairebé de tot fórem desposseïts, robats quan ningú no mirava perquè prou feina teníem per a continuar vius. Davant d’aquella pèrdua, una cosa que el nostre poble no podia rendir era el sentit de la terra. Per a la ment colonial, el territori era propietat, parcel·les, capital o recursos naturals, però per a la nostra gent ho era tot: la identitat, la connexió amb els nostres avantpassats, la llar dels nostres germans i germanes no humans, la nostra farmàcia, la nostra biblioteca i la font de tot el que ens sostenia. A les nostres terres era on se sancionava la nostra responsabilitat amb el món, era terreny sagrat. Pertanyia a si mateix; era un do, no un bé de consum, i per tant mai no es podia comprar ni vendre. Aquests són els significats que la gent es va endur quan els van obligar a marxar de les antigues terres originàries cap a llocs nous. Tant si era la pàtria com el territori on els havien obligat a anar, la terra comunal donava força a la gent; els donava alguna cosa per la qual lluitar. I, per tant —als ulls del govern federal—, aquella creença era una amenaça.

Així, després de milers de quilòmetres de desplaçament obligat i de pèrdua, i d’instal·lar-nos finalment a Kansas, el govern federal va presentar-se una vegada més davant el meu poble i els oferí un altre trasllat, aquesta vegada a un lloc que seria seu per sempre, un trasllat per a posar fi a tots els trasllats. I, encara més, van oferir a la gent la possibilitat de ser ciutadans dels Estats Units, ser part del gran país que els envoltava i estar protegits pel seu poder. Els nostres cabdills, l’avi del meu avi entre ells, van estudiar-ho i debatre-ho, i van enviar delegacions a Washington per a conferenciar. Aparentment, la constitució dels Estats Units no tenia capacitat per a protegir les terres natals dels pobles indígenes. Els desplaçaments ho havien deixat ben clar. Però la constitució sí que protegia explícitament els drets de propietat dels ciutadans que eren amos de propietats individuals. Potser aquesta era la ruta cap a una llar permanent per a la gent.

Van oferir als cabdills el Somni Americà, el dret de ser amos de la seva propietat com a individus, protegits dels capricis de la canviant política índia. Mai no els obligarien a marxar de les seves terres una altra vegada. No hi hauria més tombes al llarg d’un camí de pols. L’únic que havien de fer era acceptar renunciar al seu compromís amb la terra comunal i acceptar la propietat privada. Amb un pes al cor segueren en consell tot l’estiu, tot esforçant-se per decidir i sospesant les opcions, que eren poques. Les famílies estaven dividides contra altres famílies. Quedar-se a Kansas en terres comunals i córrer el risc de perdre-ho tot, o anar a Territori Indi com a propietaris individuals amb una garantia legal. Aquest consell històric es va reunir tot aquell estiu calorós en un lloc ombrívol que es va conèixer com el Bosquet de Pacaners.

Sempre hem sabut que les plantes i els animals tenen els seus consells, i una llengua comuna. Als arbres, especialment, els reconeixem com els nostres mestres. Però sembla que ningú no escoltava aquell estiu quan els Pacaners estaven en consell: romandre junts, actuar com un de sol. Nosaltres, els Pacaners, hem après que la unitat fa la força, que l’individu solitari pot ser eliminat amb tanta facilitat com l’arbre que ha fructificat fora de la temporada. Els ensenyaments dels Pacaners no van ser escoltats, o no en van fer cas.

I, així, les nostres famílies van tornar a omplir el carro una vegada més i es traslladaren a l’oest, a Territori Indi, a la terra promesa, per a esdevenir Ciutadà Potawatomi. Cansats i plens de pols, però esperançats pel futur, van trobar un vell amic a les terres noves la primera nit: un bosquet de pacaners. Van fer un cercle amb els carros sota la protecció de les seves branques i tornaren a començar. Cada membre de la tribu, fins i tot el meu avi, amb un infant als braços, rebé un títol de propietat d’una parcel·la de terra del govern federal considerada suficient per a guanyar-se la vida com a granger. Acceptant la ciutadania, s’asseguraven que no els podien prendre les parcel·les assignades. Si no era, és clar, que un ciutadà no pogués pagar els seus impostos. O que un ramader oferís un barrilet de whisky i molts diners, «tot clar i net». Qualsevol parcel·la no assignada la van arreplegar colons no indis de la mateixa manera que els esquirols afamats arrepleguen les pacanes. Durant l’època de les assignacions es van perdre més de dues terceres parts de les terres de les reserves. Amb prou feines després que «garantissin» la terra a una generació mitjançant el sacrifici de la terra comunal convertida en propietat privada, la major part havia desaparegut.

Els pacaners i els seus parents mostren una capacitat per a l’acció coordinada, per a la unitat de propòsit que transcendeix els arbres individuals. D’alguna manera s’asseguren que tots aguanten junts, i així sobreviuen. Com ho fan, encara se’ns escapa. Hi ha proves que certs senyals del medi ambient poden desencadenar la fructificació, com ara una primavera particularment plujosa o una llarga temporada de creixement. Aquestes condicions físiques favorables ajuden tots els arbres a assolir un excedent d’energia que podrien dedicar a les nous, però ateses les diferències individuals en l’hàbitat sembla improbable que el medi ambient tot sol pugui ser la clau d’aquesta sincronia.

En temps antics, diuen els nostres ancians, els arbres es parlaven. Es reunien en el seu consell i traçaven un pla. Però els científics van decidir, fa molt de temps, que les plantes eren sordes i mudes, tancades en aïllament i sense comunicació. La possibilitat de la conversa fou descartada sumàriament. La ciència fa veure que és purament racional, completament neutra, un sistema de formació del coneixement en què l’observació és independent de l’observador. I tanmateix es va extreure la conclusió que les plantes no poden comunicar-se perquè els manquen els mecanismes que els animals fan servir per a parlar. Els potencials de les plantes es veien purament mitjançant la lent de la capacitat animal. Fins no fa gaire ningú no ha explorat seriosament la possibilitat que les plantes podrien «parlar» les unes amb les altres. Però el pol·len ha viatjat amb eficàcia en el vent durant eons, comunicat pels mascles a les femelles receptives per a produir aquelles mateixes nous. Si es pot confiar aquesta responsabilitat fecunda al vent, per què no se li poden confiar els missatges?

Ara hi ha proves convincents que els nostres ancians tenien raó: els arbres sí que es parlen. Es comuniquen via feromones, uns compostos semblants a les hormones que la brisa arrossega, carregats de significat. Els científics han identificat compostos específics que un arbre allibera quan està sota la tensió d’un atac d’insectes: erugues que s’afarten de les seves fulles o corcs que se li fiquen sota l’escorça. L’arbre envia una crida de perill: «Ep, que hi sou? M’ataquen. Potser voleu aixecar el pont llevadís i armar-vos contra el que us ve.» Els arbres a sotavent capten l’olor, perceben aquelles poques molècules d’alarma, la sentor del perill. Això els dona temps per a manufacturar productes químics defensius. Previngut és armat. Els arbres s’avisen els uns als altres i els invasors són repel·lits. L’individu se’n beneficia, i també tot el bosquet. Sembla que els arbres parlen de la defensa mútua. Podrien també comunicar-se per a sincronitzar la fructificació? Hi ha tantes coses que encara no podem percebre amb la nostra limitada capacitat humana… Les converses dels arbres encara queden molt lluny del nostre abast.

Alguns estudis de la fructificació en alternança han suggerit que el mecanisme de la sincronia prové no de l’aire, sinó de sota terra. Els arbres d’un bosc sovint estan interconnectats per xarxes subterrànies de micorrizes, fibres fúngiques que habiten les arrels dels arbres. La simbiosi micorrízica permet als fongs brostejar nutrients minerals al sòl i transmetre’ls a l’arbre a canvi d’hidrats de carboni. Les micorrizes poden formar ponts fúngics entre cada arbre, de tal manera que tots els arbres d’un bosc estan connectats. Aquestes xarxes fúngiques sembla que redistribueixen la riquesa dels hidrats de carboni d’arbre en arbre. Una mena de Robin Hood que pren dels rics i dona als pobres per tal que tots els arbres arribin al mateix excedent de carboni en el mateix moment. Trenen una xarxa de reciprocitat, de donar i prendre. Així, tots els arbres actuen com un de sol perquè els fongs els han connectat. Mitjançant la unitat, supervivència. Tota prosperitat és mútua. Sòl, fongs, arbre, esquirol, noi: tots són beneficiaris de la reciprocitat.

Amb quina generositat ens ruixen amb menjar, literalment donant-se perquè puguem viure… Però en donar la vida també s’asseguren la seva. La nostra presa els retorna benefici en el cicle de crear vida, la cadena de reciprocitat. Viure segons els preceptes de la Collita Honorable —prendre només el que se’ns dona, utilitzar-ho bé, ser agraït pel regal i reciprocar el regal— és fàcil en un bosquet de pacaners. Reciproquem el regal tenint cura del bosquet i protegint-lo de cap mal plantant llavors perquè nous bosquets facin ombra a la praderia i alimentin els esquirols.

Ara, dues generacions més tard, després del desplaçament, després de les parcel·les assignades, després dels internats, després de la diàspora, la meva família torna a Oklahoma, al que queda de la parcel·la del meu avi. Des de dalt del turó encara es poden veure els bosquets de pacaners al llarg del riu. De nit ballem als vells terrenys del powwow, l’assemblea. Les cerimònies antigues saluden l’albada. L’olor de la sopa de dacsa i el so dels timbals omplen l’aire quan les nou branques dels potawatomi, escampades arreu del país per aquesta història de desplaçaments, tornen a unir-se uns quants dies cada any a la recerca de la cohesió. L’Aplec de Nacions Potawatomi fa que la gent es retrobi, un antídot contra l’estratègia de divisió i conquesta que es va utilitzar per a separar la nostra gent, els uns dels altres i tots de les nostres terres. La sincronia de l’Aplec és determinada pels nostres cabdills, però, encara més important, hi ha una cosa semblant a una xarxa micorrízica que ens uneix, una connexió invisible d’història i de família i de responsabilitat, amb els nostres avantpassats i amb els nostres fills. Com a nació, comencem a seguir el guiatge dels nostres ancians els pacaners, tot mantenint-nos units en benefici de la comunitat. Recorden el que van dir, que tota prosperitat és mútua.

Aquest és un any de fructificació per a la meva família; som tots aquí, a l’Aplec, cobrint el terra com llavors per al futur. Com un embrió ben proveït i protegit dins de capes de closca pètria hem sobreviscut als anys magres i florim junts. Caminaré pel bosquet de pacaners, potser pel mateix lloc on el meu avi va embotir-se els camals dels pantalons. Se sorprendria de trobar-nos a tots aquí, dansant en cercle, recordant els pacaners.

El regal de les maduixeres

Una vegada vaig sentir l’Evon Peter —un home gwich’in, pare, marit, activista mediambiental, i cabdill del Poble Àrtic, un petit poble al nord-est d’Alaska— presentar-se senzillament com «un noi de riu». Una descripció tan neta i relliscosa com una roca de riu. Només volia dir que havia crescut prop dels marges del riu? O que el riu era responsable de criar-lo i ensenyar-li les coses que li calien per a viure? Va alimentar-lo, en cos i ànima? Pujat pel riu: suposo que tots dos sentits són certs; difícilment es pot tenir l’un sense l’altre.

En certa manera, jo vaig ser pujada per les maduixeres, camps sencers. I no deixem de banda els aurons, la tsuga, el pi blanc, la palma d’or, l’àster, les violetes i les molses del nord de l’estat de Nova York, però van ser les maduixeres de bosc, sota les fulles cobertes de rosada un matí de gairebé estiu, les que em van proporcionar el sentit del món, el meu lloc al món. Darrere casa nostra hi havia quilòmetres d’antics camps d’alfals, dividits per parets de pedra, abandonats per l’agricultura feia molt de temps, però encara no lliurats al bosc. Després que l’autobús de l’escola s’enfilés pacientment pel nostre turó, jo llançava la meva cartera vella de quadres, em canviava de roba abans que a la meva mare se li pogués acudir una feina de casa i saltava el rierol per anar a voltar entre la palma d’or. Els nostres mapes mentals tenien totes les fites que ens calia a la mainada: el fort sota els sumacs, la pila de rocs, el riu, el pi gros amb les branques tan regularment espaiades que t’hi podies enfilar fins al capdamunt com si fos una escala…, i les clapes de maduixeres.

Pètals blancs amb un centre groc —com una rosa de bardissa— puntegen les hectàrees de falguera arrissada al maig durant la Lluna de Floració, la waabigwanigiizis. Les teníem ben vigilades, miràvem sota les fulles trifoliades per a comprovar-ne el progrés quan hi passàvem corrents per anar a caçar granotes. Després que la flor es desprengués dels pètals, apareixia un minúscul botó verd al seu lloc, i en tornar-se els dies més llargs i més càlids, el botó s’inflava fins a formar una petita baia vermella. Les baies eren àcides, però ens les menjàvem de totes passades, impacients perquè arribessin les de debò.

Les maduixes de bosc es podien flairar abans de veure-les, i la fragància es mesclava amb l’olor del sol sobre el terra moll. Era l’olor del juny, del darrer dia de classe, quan ens deixaven lliures, i de la Lluna de Maduixera, ode’mini-giizis. Jo jeia de bocaterrosa a les meves clapes favorites mirant com les maduixes es tornaven més dolces i més grosses sota les fulles. Cada minúscul fruit de bosc era amb prou feines més gros que una gota de pluja, pigallat de llavors sota la coberta de fulles. Des d’aquell punt d’observació jo podia collir les més vermelles de les vermelles, i deixar les rosades per a demà.

Encara ara, al cap de més de cinquanta Llunes de Maduixera, trobar una clapa de maduixeres de bosc em commou amb una sensació de sorpresa, la sensació de no ser-ne digna i de gratitud per la generositat i l’amabilitat que arriba amb un regal inesperat tot embolicat en vermell i verd. «De debò? Per a mi? Però si no calia pas!» Al cap de cinquanta anys encara plantegen la pregunta de com respondre a la seva generositat. De vegades sembla una pregunta ximple amb una resposta molt senzilla: menja-te-les.

Però sé que algú altre s’ha preguntat el mateix. En les nostres històries de la Creació, l’origen de les maduixeres és important. La bonica filla de la Dona del Cel, a qui duia al ventre procedent del Món del Cel, va créixer sobre la bona terra verda, estimant i estimada per tots els altres éssers. Però li esdevingué la tragèdia quan va morir en parir els seus bessons, Pedrenyal i Plançó. Amb el cor destrossat, la Dona del Cel va enterrar la seva estimada filla a la terra. Els seus dons finals, les nostres plantes més reverenciades, li cresqueren del cos. La maduixera va sorgir-li del cor. En potawatomi, la maduixera és ode min, la baia del cor. Les reconeixem com les guies de les baies, les primeres de donar fruit.

Les maduixeres van formar la meva visió del món ple de regals senzillament escampats als nostres peus. Un regal arriba sense cap acció per part nostra, sense cost, havent-se acostat a nosaltres sense que ho féssim venir. No és una recompensa; no te’l pots guanyar, o fer-lo venir, o ni tan sols merèixer-lo. I tot i així, apareix. El nostre únic paper és estar atents i presents. Els regals existeixen en el reialme d’humilitat i de misteri: igual que amb els actes casuals d’amabilitat, no en coneixem la font. Aquells camps de la meva infantesa ens ruixaven de maduixes, gerds, mores, nous americanes a la tardor, poms de flors silvestres duts a la meva mare, i passejades familiars les tardes de diumenge. Eren el nostre pati de jocs, el nostre retir, el refugi de la fauna, la classe d’ecologia i el lloc on vam aprendre a disparar contra llaunes a la paret de pedra. Tot a canvi de no res. O això pensava.

En aquell temps experimentava el món com una economia del do, «béns i serveis», no adquirits sinó rebuts com a dons de la terra. És clar que era feliçment inconscient de com es devien esforçar els meus pares per a arribar a final de mes en una economia salarial que rugia lluny d’aquest camp.

En la nostra família, els regals gairebé sempre eren fets a casa. Jo pensava que aquesta era la definició de regal: una cosa que fas per a algú altre. Fèiem tots els nostres regals de Nadal: guardioles amb ampolles velles de lleixiu, estalvis de taula amb agulles d’estendre trencades, i putxinel·lis amb mitjons que ja no servien. La meva mare diu que era així perquè no teníem diners per a regals comprats a la botiga. A mi no em semblava cap misèria; era una cosa especial.

Al meu pare li encanten les maduixes de bosc, o sigui que per al Dia del Pare¹ la mare gairebé sempre li feia pastís de maduixes. Coïa al forn la base cruixent i batia la nata, però nosaltres, la mainada, érem responsables de les maduixes. Cadascú agafava un pot vell de vidre o dos i ens passàvem el dissabte abans de la celebració als camps, i mai no acabàvem d’omplir-los perquè cada vegada més i més maduixes anaven a parar a la nostra boca. Finalment, tornàvem a casa i les abocàvem a la taula de la cuina per a treure’n les cuques. Estic segura que ens en deixàvem alguna, però el pare mai no va esmentar l’extra de proteïnes.

De fet, ell pensava que el pastís de maduixes de bosc era el millor regal possible, o d’això ens tenia convençuts. Era un regal que no es podria comprar mai. Com a criatures pujades per les maduixeres, probablement no érem conscients que el regal de les maduixes provenia dels camps, no de nosaltres. El nostre regal era el temps i l’atenció i l’afecte i els dits tacats de vermell. Maduixes del cor, i tant!

Els regals de la terra o d’un altre estableixen una relació especial, una mena d’obligació de donar, de rebre, i de reciprocar. El camp ens donava, nosaltres donàvem al pare, i intentàvem tornar a donar a les maduixeres. Quan passava la temporada de les maduixes, les plantes treien esvelts estolons vermells per a formar noves plantes. Com que jo estava fascinada per la manera com es desplaçaven per terra buscant llocs bons per a arrelar-hi, desbrossava petites clapes de terra nua on queien els estolons. I, efectivament, emergien arrels minúscules de l’estoló, i al final de l’estació encara hi havia més plantes a punt per a florir sota la propera Lluna de Maduixera. Ningú no ens va ensenyar això: ens ho van mostrar les maduixeres. Com que ens havien fet un regal, es va obrir una relació continuada entre nosaltres.

Els pagesos del nostre voltant plantaven moltes maduixes i sovint contractaven canalla perquè els les collissin. Els meus germans i jo fèiem molt de camí amb bicicleta fins a la granja dels Crandall per a collir maduixes i guanyar diners. Deu centaus per cada dues lliures que en collíem. Però la senyora Crandall era una supervisora primmirada. S’estava al límit del camp amb el seu davantal i ens deia com havíem de collir-les i ens avisava que no n’aixaféssim cap. Tenia altres normes, també. «Aquestes maduixes són meves —deia—, no vostres. No us vull veure menjant-vos les meves maduixes, canalla.» Jo en sabia la diferència: als camps de darrere casa meva, les maduixes eren de les maduixeres. A la parada que tenia aquesta senyora a tocar de la carretera, les venia per seixanta centaus els dos quartans.

Va ser tota una lliçó d’economia. Havíem de gastar-nos la major part del sou si volíem tornar a casa amb maduixes als cistells de les bicicletes. És clar que aquelles maduixes eren deu vegades més grosses que les nostres de bosc, però no eren tan bones, ni de bon tros. No crec que poséssim mai aquelles maduixes de pagès al pastís del pare. No hauria estat bé.

És curiós com la naturalesa d’un objecte —posem per cas una maduixa o un parell de mitjons— canvia tant per la manera en què arriba a les nostres mans, com a regal o com a mercaderia. El parell de mitjons de llana que compro a la botiga, de ratlles vermelles i grises, és càlid i agradable. Jo podria sentir-me agraïda cap a les ovelles que van fer la llana, i cap a la treballadora que feia anar la tricotosa. Tinc l’esperança de sentir aquest agraïment. Però no tinc cap obligació inherent envers aquells mitjons com a mercaderia, com a propietat privada. No hi ha cap vincle a banda dels «gràcies» educadament intercanviats amb la dependenta. Els he pagat i la nostra reciprocitat ha acabat en l’instant que he donat els diners. L’intercanvi acaba un cop s’ha establert la paritat, un intercanvi igual. Esdevenen la meva propietat. No escric una nota d’agraïment a la marca.

Tanmateix, i si aquests mitjons, de ratlles vermelles i grises, els hagués fet la meva àvia i me’ls hagués regalat? Això ho canvia tot. Un regal crea una relació duradora. Escriuré una nota d’agraïment. En tindré molta cura, i si soc una neta ben educada me’ls posaré cada vegada que ens vingui a veure, encara que no m’agradin. Quan sigui el seu aniversari, de ben segur que li faré un regal a canvi. Com destaca en Lewis Hyde, erudit i escriptor, «la diferència cardinal entre regal i intercanvi de mercaderia és que un regal estableix un vincle de sentiment entre dues persones».

Les maduixes de bosc encaixen amb la definició de regal, però les maduixes de la verduleria no. És la relació entre productor i consumidor allò que ho canvia tot. Com a pensadora de regals, em sentiria molt ofesa si veiés maduixes de bosc a la verduleria. Voldria segrestar-les totes. No haurien de ser venudes, només regalades. En Hyde ens recorda que en una economia del do, els regals d’una persona lliurement donats no es poden convertir en el capital d’algú altre. Ja veig el titular: «Dona detinguda per pispar fruita. El Front d’Alliberament de les Maduixes ho reivindica.»

Aquest també és el motiu pel qual no venem herba de búfal. Com que ens és donada, només hauria de ser donada a altres. El meu estimat amic Wally Meshigaud, Bear, és un guardià del foc cerimonial del nostre poble que fa servir molt d’agram d’olor en el nostre nom. Hi ha gent que l’hi cull de bona manera, per a tenir-lo fornit, però fins i tot així en un aplec gran de vegades se li acaba. En els powwow i a les fires podeu veure la nostra gent que ven herba de búfal per deu dòlars un manat. Quan en Wally no té wiingaashk per a una cerimònia, pot ser que visiti una d’aquelles parades entre les que venen pa fregit o madeixes de boletes. Es presenta al venedor, li explica la seva necessitat, igual com ho faria en un prat, demanant permís a l’herba de búfal. No pot pagar-la, no perquè no tingui els diners, sinó perquè la planta no es pot comprar ni vendre si es vol que encara retingui la seva essència per a la cerimònia. Compta que els venedors li donaran amablement la que necessita, però de vegades no ho fan. El tipus de la parada es pensa que algú de més edat li està fent xantatge. «Ep, que no pots tenir una cosa per no res», diu. Però aquesta és precisament la qüestió. Un regal sí que és una cosa a canvi de no res, a banda que hi ha associades certes obligacions. Perquè la planta sigui sagrada, no es pot vendre. Els emprenedors renuents obtindran una lliçó d’en Wally, però no els seus diners.

L’agram d’olor pertany a la Mare Terra. Els recol·lectors d’agram el cullen com cal, amb respecte, per al seu ús personal i per a les necessitats de la seva comunitat. Tornen un regal a la terra i tenen cura del benestar del wiingaashk. Les trenes es donen, per a honorar, per a agrair, per a guarir i per a enfortir. L’agram es manté en moviment. Quan en Wally dona agram d’olor al foc, és un regal que ha passat de mà en mà i que s’enriqueix en ser honorat amb cada intercanvi.

Aquesta és la naturalesa fonamental dels regals: es mouen, i el seu valor augmenta amb la transmissió. Els camps ens van regalar maduixes i nosaltres les vam regalar al nostre pare. Com més es comparteix una cosa, més gran esdevé el seu valor. Això costa de copsar a les societats immerses en nocions de propietat privada, on els altres estan, per definició, exclosos de la compartició. Les pràctiques com ara tancar la terra contra les intrusions, per exemple, són esperades i acceptades en una economia de propietat, però són inacceptables en una economia on la terra es veu com un do per a tots.

En Lewis Hyde exemplifica aquesta dissonància de manera extraordinària en la seva exploració del «donant indi». Aquesta expressió, utilitzada negativament avui dia com un adjectiu pejoratiu per a algú que dona una cosa i després vol que la hi tornin, de fet, deriva d’una fascinadora mala interpretació intercultural entre una cultura indígena que operava sobre l’economia del do i una cultura colonial afermada sobre el concepte de la propietat privada. Quan els habitants natius donaven regals als colons, els receptors entenien que eren valuosos i que s’esperava que els conservessin. Donar-los hauria estat una ofensa. Però la gent indígena entenia que el valor del regal estava basat en la reciprocitat i se sentien ofesos si els regals no circulaven i tornaven a ells. Molts dels nostres antics ensenyaments aconsellen que qualsevol cosa que ens han donat s’ha de tornar a donar.

Des del punt de vista de l’economia de la propietat privada, el «do» es considera «gratuït» perquè l’obtenim sense preu, a cost zero, però en l’economia del do els regals no són gratuïts. L’essència del regal és que crea un conjunt de relacions. La moneda de l’economia del do és, en l’arrel, la reciprocitat. En el pensament occidental, s’entén que la terra privada és un «grapat de drets», mentre que en l’economia de regals la propietat té associades «un grapat de responsabilitats».

Una vegada vaig tenir prou sort per a passar un temps fent investigació ecològica als Andes. La meva part preferida era el dia de mercat al poble, quan la plaça s’omplia de venedors. Hi havia taules carregades de plátanos, carretons de papaia acabada de collir, parades de colors llampants amb piràmides de tomàquets i galledes d’arrels peludes de iuca. Altres venedors estenien mantes a terra, amb tot el que podies necessitar, des de xancletes fins a barrets de palma trenada. A la gatzoneta, darrere la seva manta vermella, una dona amb un xal de ratlles i un barret fort de color blau marí estenia arrels medicinals tan bellament arrugades com ella. Els colors, les olors de la dacsa coent-se en un foc de llenya i de les llimes àcides i els sons de totes les veus es barregen meravellosament en la meva memòria. Jo tenia una parada preferida on la mestressa, l’Edita, mirava de trobar-me cada dia. M’explicava amablement com cuinar coses que no m’eren familiars i treia la pinya americana més dolça que deia que m’havia guardat sota el taulell. Una vegada fins i tot tenia maduixes. Ja sé que vaig pagar preus de gringa, però l’experiència de l’abundor i de la bona fe van valer cada peso.

No fa gaire temps vaig somniar aquell mercat amb totes les seves textures intenses. Passejava entre les parades amb un cistell al braç, com sempre, i anava directament a la de l’Edita a buscar un manat de coriandre fresc. Xerràvem i rèiem, i quan jo li allargava les meves monedes, ella les rebutjava, em donava uns copets al braç i m’arriava. Un regal, deia. Muchas gracias, señora, responia jo. Hi havia la meva panadera preferida, amb roba neta tirada damunt els pans rodons. Jo triava unes quantes peces, obria el moneder, i aquesta venedora també em feia un gest rebutjant els diners com si fos de mala educació suggerir pagar. Jo mirava al meu voltant, desconcertada; aquest era el meu mercat habitual, i tanmateix tot havia canviat. No era només per a mi: no hi havia cap comprador que pagués. Jo surava pel mercat amb una sensació d’eufòria. La gratitud era l’única moneda acceptada aquí. Tot era un do. Era com collir maduixes al meu camp: els marxants només eren intermediaris que traspassaven els dons de la terra.

Vaig mirar dins del meu cistell: dos carabassons, una ceba, tomàquets, pa i un manat de coriandre. Encara era mig buit, però la sensació era com si fos ple. Tenia tot el que em calia. Feia una ullada cap a la parada del formatge, pensava a agafar-ne una mica, però sabent que me’l donarien en comptes de vendre-me’l decidia que no el necessitava tant. És curiós: si totes les coses del mercat senzillament haguessin tingut un preu molt baix, probablement n’hauria agafat tant com hagués pogut, però quan tot esdevenia un regal, em contenia. No volia agafar-ne massa. I vaig començar a pensar en quins petits regals podia portar als venedors l’endemà.

El somni s’esvaní, és clar, però les sensacions d’eufòria i després de contenció encara romanen. Hi he pensat sovint i ara reconec que allà vaig ser testimoni de la conversió d’una economia de mercat a una economia del do, de béns privats a riquesa comuna. I, en aquella transformació, les relacions esdevenen tan nodridores com el menjar que jo rebia. Arreu de les parades i mantes del mercat, la calidesa i la compassió canviaven de mans. Hi havia una celebració compartida de l’abundor per tot el que se’ns havia donat. I, com que cada cistell del mercat contenia un àpat, hi havia justícia.

Soc botànica i vull ser clara, però també soc poetessa i el món em parla en metàfores. Quan jo parlo del do de les maduixes, no vull dir que la Fragaria virginiana hagi estat llevada tota la nit preparant un regal només per a mi, traçant estratègies per a trobar just el que a mi m’agradaria un matí d’estiu. Pel que jo sé, això no succeeix, però com a científica soc perfectament conscient del poc que sabem. La planta, de fet, sí que ha estat llevada tota la nit acumulant paquetets de sucre i llavors i fragància i color, perquè quan ho fa la seva aptitud evolutiva augmenta. Quan té èxit a atreure un animal com jo per a dispersar-ne el fruit, els seus gens per a crear apetència es transmeten a les generacions següents amb una freqüència més alta que les de la planta les maduixes de la qual fossin inferiors. Les maduixes produïdes per la planta donen forma als comportaments dels dispersadors i tenen conseqüències adaptatives.

El que vull dir, evidentment, és que la nostra relació humana amb les maduixes és transformada per la nostra tria de perspectiva. És la percepció humana allò que converteix el món en un do. Quan veiem el món d’aquesta manera, tant les maduixes com els humans es transformen. La relació de gratitud i de reciprocitat que es desenvolupa així pot fer augmentar l’aptitud evolutiva tant de la planta com de l’animal. Una espècie i una cultura que tractin el món natural amb respecte i reciprocitat de ben segur que transmetrà els gens a les generacions següents amb una freqüència més alta que les persones que el destrueixen. Les històries que triem per a donar forma als nostres comportaments tenen conseqüències adaptatives.

En Lewis Hyde ha fet amplis estudis de les economies del do. Troba que «els objectes […] continuaran essent abundosos precisament perquè són tractats com a dons». Una relació de do amb la natura és un «intercanvi formal que reconeix la nostra participació, i la nostra dependència, en l’increment natural. Tendim a reaccionar a la natura com a part de nosaltres, no com una entitat forastera o aliena disponible per a l’explotació. L’intercanvi de dons és el comerç preferit, perquè és un comerç que està en harmonia, o que participa, en el procés de l’increment [de la natura]».

En temps antics, quan les vides de les persones estaven tan directament lligades a la terra, era fàcil conèixer el món com un do. Quan arribava la tardor, els cels s’enfosquien amb els vols d’oques que clacaven «som aquí». Recorda a la gent la història de la Creació, quan les oques van venir a salvar la Dona del Cel. La gent té gana, arriba l’hivern i les oques omplen els aiguamolls de menjar. És un do i la gent el rep amb agraïment, amor i respecte.

Però quan el menjar no arriba d’un estol del cel, quan no notem plomes càlides que se’ns refreden a la mà i sabem que s’ha donat una vida per la nostra, quan no hi ha gratitud a canvi, aquest menjar potser no satisfà. Potser deixa l’esperit amb gana mentre que la panxa és plena. Es trenca alguna cosa quan el menjar arriba en una safata de poliestirè embolicat en plàstic relliscós, el cadàver d’un ésser que només va tenir una gàbia estreta com a opció de vida. Això no és un do de la vida; això és un robatori.

Com, en el nostre món modern, podem trobar la manera de comprendre la terra com un do una altra vegada, de fer que les nostres relacions amb el món tornin a ser sagrades? Sé que no tots podem convertir-nos en caçadors-recol·lectors —el món viu no podria suportar el nostre pes—, però fins i tot en una economia de mercat, podem comportar-nos «com si» el món viu fos un do?

Podríem començar escoltant en Wally. Hi ha qui intentarà vendre els dons, però, com diu ell de l’herba de búfal que es ven, «no en compris». La negativa a participar-hi és una elecció moral. L’aigua és un do per a tots, no és per a vendre-la i comprar-la. No en compreu. Quan s’ha arrencat el menjar de la terra, tot exhaurint el sòl i enverinant els nostres parents en nom de collites més productives, no en compreu.

De fet, les Maduixes només pertanyen a elles mateixes. Les relacions d’intercanvi que triem determinen si les compartim con un do comú o les venem com una mercaderia privada. Moltes coses depenen d’aquesta elecció. Durant la major part de la història humana, i en llocs del món actual, els recursos comuns eren la norma. Tanmateix, algú va inventar-se una història diferent, un constructe social en què tot és una mercaderia que ha de ser comprada i venuda. La història de l’economia de mercat s’ha estès com un foc, amb resultats desiguals per al benestar humà i la devastació del món natural. Però és tan sols una història que ens hem explicat, i tenim la llibertat d’explicar-nos-en una altra, de recuperar la vella.

Una d’aquestes històries nodreix els sistemes vitals dels quals depenem. Una d’aquestes històries obre la via per a viure en gratitud i sorpresa davant de la riquesa i la generositat del món. Una d’aquestes històries ens demana que atorguem els nostres dons a canvi, que celebrem l’aliança amb el món. Podem triar. Si tot el món és una mercaderia, que pobres que ens tornem! Quan tot el món és un do en moviment, que rics que ens fem!

En aquells camps de la infantesa, esperant que les maduixes maduressin, em menjava les blanques i àcides, de vegades per gana, però sobretot per impaciència. Coneixia els resultats a llarg termini de la meva cobdícia a curt termini, però les agafava igualment. Per sort, la nostra capacitat d’autocontrol creix i es desenvolupa com les maduixes sota les fulles, o sigui que vaig aprendre a esperar. Una mica. Recordo jeure de panxa enlaire als camps mirant com passaven els núvols i cada pocs minuts rodolava per a mirar com creixien les maduixes. Quan era petita, pensava que el canvi podia succeir així de ràpid. Ara soc vella i sé que la transformació és lenta. Fa més de quatre-cents anys que l’economia de béns de consum és aquí a l’Illa de la Tortuga, i es menja les maduixes verdes i tota la resta. Però la gent s’ha fatigat del sabor àcid a la boca. Tenim un gran enyor de tornar a viure en un món fet de dons. En sento la flaire que s’acosta, com la fragància de les maduixes en madurar que s’alça amb la brisa.

1. Als EUA, el tercer diumenge de juny [n. del t.].

Un oferiment

El nostre poble era un poble de canoes. Fins que ens van fer caminar. Fins que ens van fer acceptar el canvi de les nostres cabanes a la vora del llac per barraques i polseguera. El nostre poble era un cercle, fins que ens van dispersar. El nostre poble compartia una llengua amb la qual donàvem les gràcies al dia, fins que ens la van fer oblidar. Però no la vam oblidar. Del tot, no.

La majoria dels matins de la meva infantesa em despertava amb el soroll de la porta de fora de casa: el grinyol de la frontissa seguit pel bum buit en tancar-se. Em despertava a la consciència per entre les cançons enterbolides dels virions i els tords, les petites ones del llac, i finalment el so de meu pare que manxava el dipòsit de combustible per als fogons. Quan el meu germà i les meves germanes i jo emergíem dels sacs de dormir, el sol ja arrencava la boirina del llac en llargues espirals blanques. La petita cafetera de quatre tasses, d’alumini matxucat, ennegrida pel fum de molts focs, ja feia remor. La nostra família passava estius d’acampada de canoa als Adirondack, i cada dia començava així.

Puc veure el pare, amb la camisa de llana de quadres vermells, dret sobre les roques dalt del llac. Quan aixeca la cafetera del fogó, el tràfec del matí s’atura; sabem sense que ens ho diguin que és hora de parar atenció. Està plantat al límit del campament amb la cafetera a les mans i aguanta la tapadora amb un agafador doblegat. Aboca cafè a terra en un corrent dens i marró.

El sol captura el raig i l’esquinça en ambre i marró i negre en caure a la terra i fumejar en l’aire fresc del matí. De cara al sol matinal, aboca i pronuncia en la quietud «per als déus del Tahawus». El raig corre pel granit llis i es mescla amb l’aigua del llac, tan clara i marró com el cafè. Jo miro com regalima, mentre toca bocins de liquen pàl·lid i xopa una minúscula tofa de molsa en seguir una escletxa fins a la vora del llac. La molsa s’infla amb el líquid i descaragola les fulles al sol. Només aleshores serveix fumejants tasses de cafè per a ell i per a la mare, que és als fogons fent coquetes. Així comença cada matí als boscos septentrionals: les paraules que venen abans de tota la resta.

Jo estava força segura que no coneixia cap altra família que comencés el dia així, però mai no vaig qüestionar la font d’aquelles paraules, i el pare no ho va explicar mai. Eren tan sols part de la nostra vida entre els llacs. Però el seu ritme em feia sentir com a casa, i la cerimònia traçava un cercle al voltant de la nostra família. Amb aquelles paraules dèiem «som aquí», i jo imaginava que la terra ens sentia i murmurava per a ella mateixa: «Ah, aquí hi ha els que saben com donar les gràcies.»

Tahawus és el nom en algonquí del mont Marcy, el cim més alt dels Adirondack. Se’n diu mont Marcy per a commemorar un governador que mai no va posar el peu en aquelles faldes feréstegues. Tahawus, «el Partidor de Núvols», és el seu nom veritable, i n’invoca l’essència natural. Entre la nostra gent potawatomi hi ha noms públics i noms veritables. Els noms veritables només són utilitzats pels íntims i en cerimònies. El pare havia estat al cim del Tahawus moltes vegades i el coneixia prou bé per a dir-ne pel nom parlant amb coneixement íntim del lloc i de les persones que foren abans. Quan diem un lloc pel nom es transforma de feréstec a llar. Jo imaginava que aquest lloc estimat sabia molt bé el meu nom veritable, fins i tot quan jo mateixa no el sabia.

De vegades el pare recitava els noms dels déus de Forked Lake o de South Pond o de Brandy Brook Flow, on fos que teníem les tendes plantades per a passar la nit. Vaig arribar a saber que cada lloc estava habitat per esperits, que era la llar d’altres abans que nosaltres hi arribéssim i molt després que en marxéssim. En pronunciar els noms i oferir un present, el primer cafè ens ensenyava mudament el respecte que devíem a aquells altres éssers i com demostrar el nostre agraïment pels matins d’estiu.

Jo sabia que en temps molt antics la nostra gent elevava el seu agraïment en cançons de matí, en pregàries i amb l’oferiment del tabac sagrat. Però en aquella època de la història de la nostra família no teníem tabac sagrat i no ens sabíem les cançons: ho havien robat tot al meu avi a les portes de l’internat. Tanmateix, la història corre en cercles i aquí som, la generació següent, retornats als llacs plens de calàbries dels nostres avantpassats, retornats a les canoes.

La meva mare tenia el seu ritual propi de respecte, més pragmàtic: la traducció de la reverència i de la intenció i l’acció. Abans que ens allunyéssim remant del lloc d’acampada feia que nosaltres, la quitxalla, escombréssim el lloc per a estar segura que quedava immaculat. Cap llumí cremat ni cap bocí de paper no s’escapava de la seva atenció. «Deixeu aquest lloc millor del que l’heu trobat», ens advertia. I això fèiem. A més havíem de deixar llenya per al foc de la persona següent, amb dinada i esca protegides amb cura de la pluja per una làmina d’escorça de bedoll. A mi m’agradava imaginar el seu plaer, el d’aquells altres remers, en arribar després de la posta i trobar-se una pila de combustible a punt per a escalfar-se el sopar. La cerimònia de la meva mare també ens connectava amb ells.

L’ofrena es feia únicament a cel obert i mai a la ciutat on vivíem. Els diumenges, quan l’altra canalla anava a missa, els meus pares ens duien a passejar pel riu a buscar agrons i rates mesqueres, als boscos a plegar flors silvestres o a menjar-hi. Les paraules sorgien. Per als nostres pícnics d’hivern, caminàvem tot el matí amb raquetes de neu i aleshores fèiem un foc al centre d’un cercle aixafat amb els peus amb les raquetes. Aquesta vegada l’olla era plena de sopa de tomàquet que feia xup-xup, i el primer raig vessat era per a la neu. «Per als déus del Tahawus», i només aleshores podíem embolicar les mans amb mitenes al voltant de les tasses fumejants.

I, tanmateix, en passar a l’adolescència, l’ofrena va començar a deixar-me enfadada o trista. El cercle que m’havia dut una sensació de pertinença va girar-se com un mitjó. En les paraules sentia un missatge que no corresponia perquè parlàvem en la llengua dels exiliats. Era una cerimònia de segona mà. En algun lloc hi havia gent que coneixia la cerimònia correcta, que coneixia la llengua perduda i pronunciava els noms veritables, incloent-hi el meu.

Però, tot i això, cada matí mirava com el cafè desapareixia a l’humus marró que s’esmicolava, com si tornés a ell mateix. Igual que el raig de cafè abocat a la roca obria les fulles de la molsa, la cerimònia retornava el quiescent a la vida, m’obria la ment i el cor a allò que sabia, però que havia oblidat. Les paraules i el cafè ens convocaven per a recordar que aquests boscos i llacs eren un do. Les cerimònies grans i petites tenen la capacitat de concentrar l’atenció en una manera de viure desperta en el món. El visible esdevenia invisible, tot mesclant-se amb el sòl. Potser era una cerimònia de segona mà, però malgrat la meva confusió reconeixia que la terra s’ho bevia com si fos el correcte. La terra et coneix, fins i tot quan estàs perduda.

La història d’un poble avança com una canoa atrapada en el corrent, i és arrossegada cada vegada més a prop del punt on vam començar. Quan vaig créixer, la família va retrobar les relacions tribals esfilagarsades, però no trencades, per la història. Vam trobar la gent que coneixia els nostres noms de veritat. I quan vaig sentir per primera vegada a Oklahoma l’enviament dels agraïments en les quatre direccions a la cabanya de l’albada —l’ofrena en l’antiga llengua del tabac sagrat—, vaig sentir-la com si fos amb la veu del meu pare. La llengua era diferent, però el cor era el mateix.

La nostra era una cerimònia solitària, però alimentada pel vincle amb la terra, fonamentada en el respecte i en la gratitud. Ara el cercle traçat al nostre voltant és més gros i abraça tot un poble al qual tornem a pertànyer. Però l’ofrena continua dient «som aquí», i encara sento a la fi dels mots la terra que murmura per a ella mateixa: «Ah, aquí hi ha els que saben com donar les gràcies.» Avui, el meu pare pot pronunciar la pregària en la nostra llengua. Però va ser «per als déus del Tahawus» en anglès el que fou primer, amb la veu que sempre sentiré.

Va ser en presència de les cerimònies antigues que vaig comprendre que la nostra ofrena matinal de cafè no era de segona mà, era nostra.

Una gran part de qui soc i del que faig està embolcallada en l’ofrena del meu pare a la vora del llac. Cada dia comença amb una versió de «per als déus del Tahawus», un agraïment pel dia. La meva tasca com a ecòloga, escriptora, mare i viatgera, entre formes de coneixement tradicionals i científiques, creix del poder d’aquestes paraules. Em recorda qui som; em recorda els nostres dons i la nostra responsabilitat envers aquests dons. La cerimònia és un vehicle per a la pertinença: a una família, a un poble i a la terra.

Finalment, vaig pensar que comprenia l’ofrena als déus del Tahawus. Per a mi era l’única cosa que no estava oblidada, que no podia ser arrossegada per la història: el coneixement que pertanyíem a la terra, que érem el poble que sabia com donar gràcies. Brollava d’un profund record de la sang que la terra, els llacs i l’esperit ens havien conservat. Però al cap d’anys, amb la meva resposta ja assentada, vaig preguntar al pare:

—D’on venia la cerimònia, la vau aprendre del vostre pare, i ell del seu? S’estenia enrere en el temps fins a l’època de les canoes?

Ell va pensar-hi molta estona.

—No, em sembla que no. Tan sols és el que fèiem. Semblava el que tocava.

I prou.

Van passar setmanes, i quan vam tornar a parlar, va dir:

—He estat pensant en el cafè i com vam començar a donar-lo a la terra. Ja saps que era cafè bullit. No hi ha filtre, i si bull massa fort, el marro puja i embussa el broquet. O sigui que la primera tassa que se serveix arrossegaria aquest tap de marro i no seria bona. Em sembla que vam començar a fer-ho per a netejar el broquet.

Era com si em digués que l’aigua no es transformava en vi: tota la xarxa de gratitud, tota la història de remembrança, no era més que llençar el marro?

—Però, saps una cosa?, no sempre hi havia marro per a llençar. Va començar així, però va convertir-se en una altra cosa. Un pensament. Era una mena de respecte, una mena d’agraïment. En un bonic matí d’estiu, suposo que en podries dir joia.

Aquest, penso, és el poder de la cerimònia: aparella allò mundà amb allò sagrat. L’aigua es converteix en vi; el cafè, en pregària. Allò material i allò espiritual es mesclen com el marro barrejat amb humus, transformats com el fum que s’alça d’una tassa en la boirina de l’albada.

Quina altra cosa es pot oferir a la terra que ho té tot? Quina altra cosa podeu oferir sinó una cosa vostra? Una cerimònia feta a casa, una cerimònia que fa casa.

Àster i palma d’or

La noia de la fotografia té una pissarra a la mà amb el seu nom i «promoció del 75» escrit amb guix, una noia del color de la pell de cérvol amb els cabells llargs i foscos i els ulls negres i il·legibles que miren els teus i no s’aparten. Recordo aquell dia. Duia la faldilla nova de quadres que els pares m’havien regalat, una roba que jo considerava que era la marca de tots els silvicultors. Quan vaig tornar a contemplar la foto més tard en la vida, em resultava un enigma. Recordo sentir-me encantada d’anar a la universitat, però no hi ha ni rastre d’això en la cara de la noia.

Fins i tot abans d’arribar a la universitat tenia totes les respostes preparades per a l’entrevista de nous alumnes. Volia que la meva primera impressió fos bona. Amb prou feines hi havia dones a l’escola de silvicultura en aquells temps, i de ben segur que no n’hi havia cap que se m’assemblés. L’orientador va mirar-me per damunt de les ulleres i va dir:

—Així, vol especialitzar-se en botànica?

Ell tenia el llapis preparat sobre el formulari de matrícula.

Com podia respondre, com podia dir-li que jo havia nascut botànica, que tenia capses de sabates plenes de llavors i piles de fulles assecades sota el llit, que aturava la bicicleta a la vora del camí per a identificar una espècia nova, que les plantes m’acolorien els somnis, que les plantes m’havien triat a mi? O sigui que vaig dir-li la veritat. Estava orgullosa de la meva resposta ben planificada, la sofisticació d’alumna novella evident per a tothom, la manera com demostrava que jo ja coneixia diverses plantes i els seus hàbitats, que havia pensat amb deteniment sobre la seva naturalesa i clarament estava preparada per a la feina universitària. Vaig dir-li que triava botànica perquè volia aprendre per què els àsters i els plomalls d’or es veien tan bonics junts. Estic segura que somreia aleshores, amb la meva faldilla vermella de quadres.

Però ell no. Va deixar el llapis com si no hi hagués cap necessitat d’anotar el que jo deia.

—Senyoreta Wall —va dir, clavant-me amb una mirada decebuda—, he de dir-li que això no és una ciència. Aquesta no és pas la mena de cosa que preocupa els botànics. —Però va prometre que em corregiria.— La matricularé a Botànica general perquè pugui aprendre què és.

I així va començar.

M’agrada imaginar que eren les primeres flors que veia, per damunt de l’espatlla de la meva mare, mentre la manta rosa em relliscava de la cara i els seus colors m’inundaven la consciència. He sentit dir que les primeres experiències poden harmonitzar el cervell amb certs estímuls, de tal manera que es processen amb més velocitat i seguretat, de tal manera que es poden utilitzar repetidament, de tal manera que recordem. Amor a primera vista. A través dels ulls enterbolits d’una nounada, la seva brillantor va formar les primers sinapsis botàniques en el meu cervell despert, acabat de néixer, que fins aleshores només havia trobat l’amabilitat borrosa de cares rosades. Suposo que tots els ulls estaven fixats en mi, una nena petita i rodoneta embolcallada en el sac, però els meus ho estaven en les palmes d’or i en els àsters. Vaig néixer per a aquestes flors, i tornaven a mi per al meu aniversari cada any, i m’entreteixien en la nostra celebració mútua.

La gent acudeix en tropell als nostres turons per a veure l’ardent suite de l’octubre, però sovint es perden el sublim preludi dels camps al setembre. Com si el moment de la collita no fos prou —préssec, raïm, dacsa, carabassa—, els camps també estan brodats amb blens de groc daurat i basses del blau més intens, una obra mestra.

Si una font pogués projectar poms de groc crom i arcs enlluernadors de castells de focs de crisantems, això seria la palma d’or del Canadà. Cada tija d’un metre és un guèiser de minúscules margarides daurades, fines totes soles i exuberants en massa. On el terra és prou humit, s’alcen a tocar de les col·legues perfectes, els àsters de Nova Anglaterra. No els pàl·lids domesticats del parterre perenne, el pàl·lid xarop d’espígol o de blau cel, sinó el complet porpra imperial que faria que una violeta s’encongís. La vorada de pètals porpres com els d’una margarida encercla un disc tan brillant com el sol al migdia, una bassa de color taronja daurat, només un to temptadorament més fosc que el de la palma d’or que l’envolta. Sola, cadascuna és un superlatiu botànic. Juntes, l’efecte visual és corprenedor. Porpra i daurat, els colors heràldics del rei i de la reina del prat, una processó reial de colors complementaris. Jo només volia saber per què.

Per què estan les unes al costat de les altres quan podrien créixer soles? Per què aquesta parella en particular? Hi ha molts roses i blancs i blaus que esquitxen els camps, per tant és només casualitat que la magnificència del porpra i de l’or acabin l’una al costat de l’altra? Einstein mateix va dir que «Déu no juga a daus amb l’univers». Quin és l’origen d’aquest patró? Per què el món és tan bonic? Fàcilment podria ser d’altra manera: les flors podrien ser lletges i acomplir el seu propòsit. Però no. A mi em semblava una bona pregunta.

Tanmateix, el meu orientador va dir «no és ciència», no era el tema de la botànica. Jo volia saber per què certes tiges es doblegaven fàcilment per a fer cistells i algunes es trencaven, per què les baies més grosses creixien a l’ombra i per què ens donaven medecines, quines plantes són comestibles, i per què aquelles petites orquídies roses només creixen sota els pins. «No és ciència», va dir, i ell prou que devia saber-ho, assegut al seu laboratori. «I si vols estudiar la bellesa, hauries d’anar a la facultat de belles arts.» Em recordà les meves deliberacions en la tria d’universitat, quan havia vacil·lat entre formar-me com a botànica o com a poetessa. Com que tothom em deia que no podia fer totes dues coses, havia triat les plantes. Ell va dir-me que la ciència no tractava la bellesa ni l’abraçada entre plantes i humans.

Jo no tenia rèplica. Havia comès un error. No tenia esperit de lluita, només vergonya pel meu error. No tenia paraules per a resistir. Em va matricular a les meves assignatures i em va arriar perquè em fessin la foto per a la matrícula. En aquell moment no vaig pensar-hi, però tornava a succeir, un eco del primer dia del meu avi a l’escola, quan li van ordenar que ho deixés tot enrere: llengua, cultura, família. El professor va fer-me dubtar d’on venia, què sabia i va proclamar que la seva era la manera correcta de pensar. Però no em va tallar els cabells.

En passar d’una infantesa als boscos a la universitat, sense saber-ho havia canviat de visió del món, d’una història natural d’experiència, en la qual coneixia les plantes com a mestres i companyes i amb qui estava unida amb responsabilitat mútua, al reialme de la ciència. La pregunta que els científics plantejaven no era «qui ets?», sinó «què és?». Ningú no preguntava a les plantes «què podeu dir-nos?». La pregunta primària era «com funciona?». La botànica que em van ensenyar era reduccionista, mecanicista i estrictament objectiva. Les plantes eren reduïdes a objectes; no eren subjectes. La manera com es concebia i s’impartia la botànica no semblava que deixés gaire espai per a una persona que pensava com pensava jo. L’única manera en què podia trobar-hi sentit era concloure que les coses que sempre havia cregut de les plantes no devien ser veritat, al capdavall.

La primera assignatura de botànica va ser un desastre. Amb prou feines me’n vaig sortir amb un aprovat i no podia reunir gaire entusiasme per a memoritzar les concentracions dels nutrients essencials de les plantes. Hi havia vegades que volia plegar, però com més aprenia més fascinada quedava per les complicades estructures que formaven la fulla i l’alquímia de la fotosíntesi. La companyia entre àsters i palmes d’or no es va esmentar mai, però jo memoritzava el llatí botànic com si fos poesia, i delerosament vaig deixar de banda el nom «palma d’or» per Solidago canadensis. Estava hipnotitzada per l’ecologia botànica, l’evolució, la taxonomia, la fisiologia, els sòls i els fongs. Tot al meu voltant tenia bones mestres: les plantes. També vaig trobar bons mentors, professors càlids i amables que feien ciència des del cor, tant si podien admetre-ho com si no. Ells també eren els meus mestres. I tanmateix sempre hi havia alguna cosa que em donava copets a l’espatlla, que volia que em tombés. Quan vaig fer-ho, no sabia com reconèixer el que tenia al darrere.

La meva inclinació natural era a veure relacions, a cercar les fibres que connecten el món, a unir en comptes de dividir. Però la ciència és rigorosa a separar l’observador d’allò observat i l’observat de l’observador. Per què dues flors són boniques juntes transgrediria la divisió necessària per a l’objectivitat.

Jo amb prou feines dubtava de la superioritat del pensament científic. Seguir el camí de la ciència em va ensinistrar per a separar, per a distingir la percepció de la realitat física, per a atomitzar la complexitat en els seus components més petits, per a honorar la cadena de proves i de lògica, per a discernir una cosa d’una altra, per a assaborir el plaer de la precisió. Com més feia això, millor em sortia, i em van acceptar per a fer investigació de postgrau en un dels millors programes de botànica del món, sens dubte amb el suport de la carta de recomanació del meu orientador, que deia «ho ha fet prou bé per a ser una noia índia».

Seguiren un màster, un doctorat i una plaça docent a la universitat. Estic agraïda pel coneixement que van compartir amb mi i em sento privilegiada de dur les poderoses eines de la ciència com una manera d’abraçar el món. Em van portar a altres comunitats de plantes, lluny dels àsters i de la palma d’or. Recordo que em sentia, com a nova membre del claustre universitari, com si per fi comprengués les plantes. També jo vaig començar a impartir la mecànica de la botànica tot emulant el plantejament que m’havien ensenyat.

Em recorda una història explicada pel meu amic Holly Youngbear Tibbets. Un botànic, armat amb les seves llibretes i material, explora les selves tropicals cercant noves descobertes botàniques, i ha contractat un guia indígena perquè li ensenyi el camí. Sabedor dels interessos del científic, el jove guia té cura d’assenyalar-li les espècies interessants. El botànic el mira amb aprovació, sorprès per la seva capacitat. «Bé, jove, sí que coneixes els noms de moltes d’aquestes plantes!» El guia fa que sí i respon, amb la mirada abaixada: «Sí, he après els noms de tots els arbustos, però encara no n’he après les cançons.»

Jo ensenyava els noms i deixava de banda les cançons.

Quan seguia cursos de postgrau a Wisconsin, qui aleshores era el meu marit i jo vam tenir la bona sort de trobar feina com a bidells a l’arborètum de la universitat. A canvi d’una caseta al límit de la praderia, només havíem de fer rondes nocturnes, tot comprovant que les portes i els barris estaven ben tancats abans de deixar la foscor als grills. Només una vegada va quedar un llum encès, una porta ajustada, al garatge d’horticultura. No passava res de mal, però mentre el meu marit revisava els contorns, jo m’estava allà i ociosament mirava el taulell d’anuncis. Hi havia un retall de notícia amb la fotografia d’un esplendorós om americà, que acabava de ser proclamat campió de la seva espècie, el més gros de la mena. Tenia nom: l’Om Louis Vieux.

El cor va començar a bategar-me, i sabia que el meu món era a punt de canviar perquè coneixia el nom de Louis Vieux de tota la vida, i ara la seva cara em mirava des del retall. Era el nostre avi potawatomi, el que havia fet a peu tot el camí des dels boscos de Wisconsin fins a la praderia de Kansas amb la meva àvia Sha-note. Era un cabdill, algú que tenia cura de la gent en les penalitats. Aquella porta de garatge havia quedat ajustada, aquell llum havia quedat encès i m’il·luminava el camí de retorn a casa. Era el principi d’un viatge llarg i lent de tornada a la meva gent, i m’hi havia convocat aquell arbre que s’alçava sobre els seus ossos.

Per a recórrer el camí de la ciència, jo havia sortit del camí del coneixement indígena. Però el món sap com guiar les nostres passes. Aparentment, del no-res arribà una invitació a un petit aplec d’ancians natius per a parlar del coneixement tradicional de les plantes. Una dona que no oblidaré mai —una navaho sense ni un dia de formació universitària en botànica en tota la vida— va parlar durant hores, i jo estava pendent de cadascuna de les seves paraules. D’una en una, de nom en nom, va parlar de les plantes de la seva vall. On vivia cadascuna, quan floria, a prop de qui li agradava viure i totes les seves relacions, qui se la menjava, qui folrava el niu amb les seves fibres, quina mena de medecina oferia. També va explicar les històries que aquelles plantes contenien, els seus orígens mítics, d’on els venia el nom i què tenen per a explicar-nos. Parlava de bellesa.

Les seves paraules eren com sals d’amoníac que em despertaven a allò que ja sabia quan collia maduixes. Vaig adonar-me de com era de superficial la meva comprensió. El seu coneixement era molt més profund i ampli i contenia totes les formes humanes de la comprensió. Podria haver explicat els àsters i la palma d’or. Per a una nova doctorada, això era una lliçó d’humilitat. Era el principi de la meva recuperació d’aquella altra forma de saber que jo havia permès impotent que la ciència suplantés. Em sentia com una refugiada malnodrida a qui convidaven a un festí amb els plats aromatitzats amb les herbes de la llar.

Vaig completar el cercle fins a arribar al lloc on havia començat, a la qüestió de la bellesa. Tornava a les preguntes que la ciència no fa, no perquè no siguin importants, sinó perquè la ciència com a manera de saber és massa estreta per a la tasca. Si el meu orientador hagués estat un acadèmic millor, hauria celebrat les meves preguntes en comptes de rebutjar-les. Només va oferir-me el clixé que la bellesa és en els ulls de qui mira, i com que la ciència separa l’observador d’allò observat, per definició la bellesa no podria ser un tema científic vàlid. M’haurien d’haver dit que les meves preguntes eren més grans del que la ciència podia abraçar.

Sí que tenia raó que la bellesa és en els ulls de qui mira, especialment quan es tracta del porpra i del groc. La percepció del color en els humans radica en bancs de cèl·lules receptores especialitzades, els bastons i els cons de la retina. La feina dels cons és absorbir llum de diferents longituds d’ona i traspassar-la al còrtex visual del cervell, on es pot interpretar. L’espectre de llum visible, l’arc iris de colors, és ample, i per tant la manera més efectiva de discernir el color no és un con generalitzat que serveix per a tot, sinó més aviat una distribució d’especialistes, cadascun perfectament sintonitzat per a absorbir certes longituds d’ona. L’ull humà en té tres tipus. Un tipus excel·leix en la detecció del vermell i les longituds d’ona associades. Un altre està sintonitzat per al blau. L’altre percep òptimament la llum de dos colors: el porpra i el groc.

L’ull humà està superbament capacitat per a detectar aquests colors i enviar un senyal al cervell. Això no explica per què jo els percebo com a bonics, però sí que explica per què aquesta combinació capta la meva atenció absoluta. Vaig preguntar als meus companys artistes pel poder del porpra i de l’or, i van enviar-me directament al cercle cromàtic: aquests dos són colors complementaris, amb una naturalesa tan diferent com cap altra pot haver-hi. En compondre una paleta, posar-los junts fa que cadascun destaqui molt més; només un toc d’un farà pujar l’altre. En un tractat de l’any 1810 sobre la percepció del color, Goethe, que era alhora científic i poeta, va escriure que «els colors diametralment oposats els uns als altres […] són els que s’evoquen recíprocament a l’ull». El porpra i el groc són una parella recíproca.

Els nostres ulls són tan sensibles a aquestes longituds d’ona que els cons poden sobresaturar-se i l’estímul s’escampa sobre les altres cèl·lules. Un estampador que conec va ensenyar-me que si mires fixament i durant molta estona un bloc groc i després passes la mirada a un full de paper blanc, durant un moment el veuràs violeta. Aquest fenomen —la imatge residual de color— es produeix perquè hi ha una reciprocitat energètica entre els pigments groc i porpra, cosa que les palmes d’or i els àsters sabien molt abans que nosaltres.

Si el meu orientador tenia raó, l’efecte visual que tant encisa un ésser humà com jo pot ser irrellevant per a les flors. L’observador de debò, la mirada del qual esperen captar, és una abella dedicada a la pol·linització. Les abelles perceben moltes flors de manera diferent dels humans a causa de la seva percepció de l’espectre addicional, com ara la radiació ultraviolada. Resulta, però, que la palma d’or i els àsters tenen una aparença molt similar per als ulls de les abelles i per als ulls humans. Tots dos pensem que són boniques. El seu notable contrast quan creixen juntes les converteix en l’objectiu més atractiu de tot el prat, en un far per a les abelles. Creixent juntes, totes dues reben més visites de pol·linitzadors de les que rebrien si cresquessin soles. És una hipòtesi demostrable; és una qüestió de ciència, una qüestió d’art i una qüestió de bellesa.

Per què són boniques juntes? És un fenomen alhora material i espiritual, per al qual necessitem longituds d’ona i percepció de profunditat. Quan miro massa estona el món amb ulls de ciència, veig una imatge residual de coneixement tradicional. Podria ser que la ciència i el coneixement tradicional fossin porpra i groc l’un per a l’altre, podrien ser palmes d’or i àsters? Veiem el món més plenament quan els fem servir tots dos.

El tema de les palmes d’or i els àsters evidentment només era emblemàtic del que jo volia saber de veritat. Era una arquitectura de relacions, de connexions que em delia per comprendre. Volia veure els fils lluents que ho mantenen tot junt. I volia saber per què estimem el món, per què el bocí més ordinari de prat pot fer-nos trontollar d’admiració.

Quan els botànics surten a caminar pels boscos i els camps buscant plantes, diem que fan una forada. Quan els escriptors fan el mateix, n’hauríem de dir metaforada, i la terra és plena de totes dues coses. Les necessitem totes dues; el científic i poeta Jeffrey Burton Russell escriu que «com a indicador d’una veritat més profunda, la metàfora era propera al sagrament, perquè la vastitud i la riquesa de la realitat no es poden expressar amb el sentit primer d’un enunciat sol».

L’acadèmic natiu Greg Cajete ha escrit que en les formes indígenes de creixement comprenem una cosa només quan ho fem amb tots quatre aspectes del nostre ésser: ment, cos, emoció i esperit. Vaig entendre amb força brusquedat, en començar la meva formació com a científica, que la ciència només privilegia una, o potser dues, d’aquelles formes de coneixement: la ment i el cos. Com a jove que volia saber-ho tot de les plantes, no ho qüestionava. Però és un ésser humà complet qui troba el camí bell.

Hi hagué una època en què jo vacil·lava precàriament amb un peu incòmode en cadascun dels dos mons: el científic i l’indígena. Però aleshores vaig aprendre a volar. O com a mínim a intentar-ho. Van ser les abelles les que em van ensenyar a moure’m entre flors diferents, a beure el nèctar i a recollir el pol·len de tots dos. És aquesta dansa de pol·linització creuada la que pot produir una nova espècie de coneixement, una nova manera de ser en el món. Al capdavall, no hi ha dos mons, tan sols hi ha una terra verda i bona.

Aquell aparellament de setembre del porpra i l’or és reciprocitat viscuda; la saviesa que ens transmet és que la bellesa d’un és il·luminada per la brillantor de l’altre. La ciència és art, matèria i esperit, coneixement indígena i ciència occidental: poden ser palmes d’or i àsters l’un per a l’altre? Quan em trobo en la seva presència, la seva bellesa em demana reciprocitat, ser el color complementari, crear alguna cosa bonica en resposta.

Aprendre la gramàtica de l’animat

Per a ser natius d’un lloc, hem d’aprendre a parlar-ne la llengua.

Vinc aquí a escoltar, a arraulir-me en la corba de les arrels en un clot tou d’agulles de pi, a repenjar els meus ossos contra la columna del pi blanc, a desconnectar la veu que sento al cap fins que pugui sentir les veus de fora del cap: la fressa del vent entre les agulles, l’aigua que degota per la roca, copets de pica-soques, esquirols excavant, llavors de faig que cauen, un mosquit a l’orella, i alguna cosa més, una cosa que no és jo, per a la qual no tinc parla, l’existència sense paraules d’altres en la qual mai no estem sols.

Podria passar-me tot un dia escoltant. I tota una nit. I al matí, sense que jo ho sentís, podria haver-hi un bolet que no hi era la nit abans, d’un blanc cremós, alçat del sotabosc d’agulles de pi, de la foscor a la llum, encara lluent amb el fluid del seu passatge. Puhpowee.

Escoltant en llocs silvestres, som l’audiència de converses en una llengua que no és la nostra. Ara penso que era el desig de comprendre aquesta llengua que sento als boscos allò que va dur-me a la ciència, per a aprendre amb els anys a parlar botànic fluidament. Una llengua que, per cert, no s’hauria de confondre amb la llengua de les plantes. Sí que vaig aprendre una altra llengua en la ciència, però una d’observació curosa, un vocabulari íntim que posa nom a cada bocinet. Per tal de posar nom i de descriure, primer cal veure-hi, i la ciència afina el do de la visió. Reto homenatge a la força de l’idioma que s’ha convertit en una segona llengua per a mi. Però sota la riquesa del seu vocabulari i la seva capacitat descriptiva manca alguna cosa, la mateixa cosa que brolla al nostre voltant i dins de nosaltres quan escoltem el món. La ciència pot ser una llengua de distància que redueix un ésser a les seves parts funcionals; és una llengua d’objectes. La llengua que els científics parlen, per molt precisa que sigui, està basada en un profund error en la gramàtica, una omissió, una greu pèrdua en la traducció de les llengües natives d’aquestes costes.

El meu primer tast de la llengua perduda va ser el mot puhpowee a la boca. Vaig ensopegar-hi en un llibre de l’etnobotànic anishinaabe Keewaydinoquay, en un tractat dels usos tradicionals dels bolets que feia la nostra gent. Puhpowee, explicava, es tradueix per «la força que fa que els bolets s’alcin de la terra durant la nit». Com a biòloga, vaig quedar parada que existís una paraula així. En tot el seu vocabulari tècnic, la ciència occidental no té un terme com aquest, no té paraules que continguin aquest misteri. Pensaríem que els biòlegs, especialment, haurien de tenir paraules per a la vida, però en la llengua científica la nostra terminologia es fa servir per a definir els límits del nostre coneixement. El que queda més enllà del nostre abast roman sense nom.

En les tres síl·labes d’aquesta nova paraula jo podia veure-hi tot un procés d’observació minuciosa als humits boscos al matí, la formulació d’una teoria per a la qual altres llengües no tenen equivalent. Els creadors d’aquest món comprenien un món d’existència, ple d’energies invisibles que ho animen tot. Jo ho he apreciat durant anys, com a talismà, i he anhelat el poble que va posar nom a la força vital dels bolets. La llengua que conté puhpowee és una llengua que jo volia parlar. O sigui que quan vaig saber que aquell mot, que significa alçament, sorgiment, pertanyia a la llengua dels meus avantpassats, va convertir-se en un indicador que m’assenyalava el camí.

Si la història hagués estat diferent, probablement jo parlaria bodewadmimwin, o potawatomi, una llengua anishinaabe. Però, com moltes de les tres-centes cinquanta llengües indígenes de les Amèriques, el potawatomi està amenaçat, i jo parlo anglès. Els poders d’assimilació van fer la seva feina quan la meva possibilitat de sentir aquella llengua, i també la dels habitants dels Estats Units, va ser rentada de les boques de la mainada índia als internats del govern, on parlar la llengua nativa estava prohibit. Criatures com el meu avi, a qui van prendre de la seva família quan tot just tenia nou anys. Aquesta història no tan sols va dispersar les nostres paraules, sinó també el nostre poble. Avui visc lluny de la nostra reserva i, per tant, encara que sabés parlar la llengua, no tindria ningú amb qui parlar-la. Però fa uns quants estius, en el nostre aplec tribal anual es va fer una classe de llengua i jo em vaig esmunyir a la tenda per a escoltar.

Hi havia molta expectació per aquesta classe perquè, per primera vegada, cadascun dels parlants fluids de la nostra tribu hi seria com a mestre. Quan van cridar els oradors perquè sortissin al davant del cercle de cadires plegables, es movien lentament: amb bastons, caminadors i cadires de rodes, i n’hi havia pocs que caminessin per mitjans propis. Vaig comptar-los tal com anaven ocupant les cadires. Nou. Nou parlants fluids. En tot el món. La nostra llengua, que va trigar mil·lennis a crear-se, seu en aquelles nou cadires. Les paraules que lloaven la creació, que explicaven les antigues històries, que feien adormir els meus avantpassats, estan dipositades avui en les boques de nou homes i dones molt mortals. Cadascun, per torn, s’adreça al petit grup de futurs alumnes.

Un home amb llargues trenes grises explica com la seva mare va ocultar-lo quan els agents indis venien a endur-se la mainada. Va evitar l’internat amagant-se en una balma coberta de vegetació on el so del corrent d’aigua tapava el seu plor. Van endur-se tots els altres infants i els van rentar la boca amb sabó, o coses pitjors, per «parlar aquella bruta llengua índia». Com que només ell va quedar-se a casa i el van pujar anomenant les plantes i els animals pel nom que el Creador els havia donat, avui és aquí, un transmissor de la llengua. Els motors de l’assimilació van funcionar bé. Els ulls de l’orador llampeguen quan ens diu:

—Nosaltres som el final del camí. Som l’únic que queda. Si vosaltres els joves no l’apreneu, la llengua morirà. Els missioners i el govern dels Estats Units tindran la seva victòria, per fi.

Una àvia del cercle empeny el caminador fins a tocar del micròfon.

—No és tan sols que es perdran les paraules —diu—. La llengua és el cor de la nostra cultura; conté els nostres pensaments, la nostra manera de veure el món. És massa bonic per a explicar-ho en anglès.

Puhpowee.

En Jim Thunder, amb setanta-cinc anys el més jove dels oradors, és un home morè i rodanxó de capteniment seriós que només va parlar en potawatomi. Va començar solemnement, però en animar-se amb el tema, la veu se li alçà com una brisa entre els bedolls i les seves mans començaren a explicar la història. Va animar-se més i més, va posar-se dret, ens tenia arravatats i en silenci, tot i que gairebé ningú no entenia ni una sola paraula. Va fer una pausa, com si arribés al clímax de la seva narració, i va mirar l’audiència amb un espurneig d’expectació als ulls. Una de les àvies darrere d’ell va tapar-se la boca i va fer una rialleta, i la severa cara d’ell va esquerdar-se tot d’una en un somriure tan gran i dolç com una síndria esberlada. Va doblegar-se de riure, i les àvies s’eixugaven les llàgrimes de tant riure, tot agafant-se les costelles, mentre que la resta ens ho miràvem amb estupefacció. Quan les rialles minvaren, finalment ens va parlar en anglès:

—Què li passarà a un acudit quan ja no hi hagi ningú que pugui sentir-lo? Quanta solitud tindran aquestes paraules quan el seu poder hagi desaparegut… On aniran? A unir-se a les narracions que no es poden tornar a explicar mai.

O sigui que ara tinc la casa tota esquitxada de notes adhesives en una altra llengua, com si estigués estudiant per a un viatge a l’estranger. Però no me’n vaig, torno a casa.

Ni pi je ezhyayen?, pregunta la petita nota adhesiva groga a la porta de darrere. Duc les mans plenes i el motor del cotxe està engegat, però em passo la bossa a l’altre maluc i m’aturo prou temps per a respondre. Odanek nde zhya, vaig al centre. I això faig, a la feina, a classe, a reunions, al banc, a la botiga de queviures. Parlo tot el dia i de vegades escric tota la tarda en la bonica llengua en la qual vaig néixer, la mateixa que fa servir el setanta per cent de la població mundial, una llengua considerada la més útil, amb el vocabulari més ric en el món modern: l’anglès. Quan a la nit arribo a casa meva, silenciosa, hi ha una fidel nota adhesiva a la porta de l’armari. Gisken I gbiskewagen! I per tant em trec l’abric.

Faig el sopar, agafo estris d’armaris etiquetats emkwanen, nagen. M’he convertit en una dona que parla potawatomi als estris de la casa. Quan sona el telèfon, amb prou feines faig una llambregada a l’adhesiu d’allà mentre dopnen el giktogan. I tant si és un advocat com una amiga, parlen en anglès. Un cop per setmana, si fa no fa, és la meva germana des de la costa oest qui diu Bozho. Moktthewenkwe nda, com si li calgués identificar-se! Qui més parla potawatomi? Dir-ne parlar és forçar l’expressió. En realitat, l’únic que fem és etzibar-nos frases confuses en una paròdia de conversa: «Com estàs? Estic bé. Anar al centre. Veure ocell. Vermell. Pa fregit bo.» Semblem el paper del personatge Tonto del diàleg de Hollywood del Lone Ranger. «Jo intentar parlar bé manera indis.» En les rares ocasions en què podem enfilar una idea mitjanament coherent, hi inserim lliurement paraules de l’espanyol d’institut per a omplir els buits, tot creant la llengua que anomenem spanawatomi.

Els dimarts i els dijous, a un quart d’una del migdia, hora d’Oklahoma, m’uneixo a la classe de l’hora de dinar potawatomi, emesa des del quarter general tribal via internet. Normalment som unes deu persones d’arreu del país. Juntes aprenem a comptar i a dir «acosta’m la sal». Algú pregunta:

—Com es diu «si us plau, acosta’m la sal»?

El nostre professor, en Justin Neely, un jove entregat a la recuperació de la llengua, explica que mentre que hi ha diverses paraules per a dir «gràcies», no hi ha cap expressió per a «si us plau». El menjar havia de ser compartit, i no cal afegir-hi cortesia; era senzillament un fet cultural que es demanava amb respecte. Els missioners van prendre aquesta absència com una demostració més de les maneres rudes.

Moltes nits, quan hauria d’estar corregint treballs o pagant factures, soc davant de l’ordinador fent exercicis de potawatomi. Al cap de mesos, he dominat el vocabulari de pàrvuls i puc aparellar amb seguretat les imatges dels animals amb els seus noms indígenes. Em recorda quan llegia llibres d’imatges als meus fills: «Que m’assenyales l’esquirol?, on és el conillet?» Contínuament em dic que no tinc temps per a això, i encara més: tinc poca necessitat de conèixer les paraules que signifiquen ‘llobarro’ i ‘guineu’. Com que la nostra diàspora ens va deixar dispersats als quatre vents, amb qui podria parlar?

Les expressions simples que aprenc són perfectes per a la meva gossa. Seu! Menja! Vine aquí! Calla! Però com que rarament reacciona a aquestes ordres en anglès, soc renitent a ensinistrar-la en bilingüe. Un estudiant admirador va preguntar-me una vegada si parlava la meva llengua nativa. Vaig tenir la temptació de dir «ui, sí, a casa parlem potawatomi!»: jo, la gossa i les notes adhesives. El nostre professor ens diu que no ens desanimem i ens dona les gràcies cada vegada que s’articula un mot: gràcies per insuflar vida a la llengua, encara que només pronunciem una sola paraula.

—Però és que no tinc ningú amb qui parlar —em queixo.

—Cap de nosaltres no té ningú —em tranquil·litza—, però algun dia el tindrem.

O sigui que obedientment aprenc el vocabulari, però em costa veure el «cor de la nostra cultura» en traduir ‘llit’ i ‘pica’ a potawatomi. Aprendre substantius va ser força fàcil; al capdavall, jo havia après milers de noms botànics en llatí i de termes científics. Vaig raonar que això no podia ser gaire diferent: només la substitució d’una cosa per una altra, memorització. Si més no sobre el paper, on pots veure les lletres, això és cert. Sentir la llengua és tota una altra història. Hi ha menys lletres en el nostre alfabet, o sigui que la distinció entre paraules per a una principiant sovint és subtil. Amb els bonics grups consonàntics zh i mb i shwe i kwe i mshk, la nostra llengua sona com el vent entre els pins i l’aigua sobre les roques, sons per als quals les nostres orelles poden haver estat més finament sintonitzades en el passat, però ara ja no. Per a tornar-ho a aprendre has d’escoltar amb atenció.

Evidentment, per a arribar a parlar calen verbs, i és aquí on el meu nivell de pàrvuls dient els noms de les coses m’abandona. L’anglès és una llengua basada en els substantius, en certa manera escaient per a una cultura tan obsessionada amb les coses. Només el trenta per cent dels mots anglesos són verbs, però en potawatomi aquesta proporció és del setanta per cent, la qual cosa significa que s’ha de conjugar el setanta per cent de les paraules, i el setanta per cent tenen temps i casos diferents que cal dominar.

Les llengües europees sovint assignen gènere als substantius, però el potawatomi no divideix el món en masculí i en femení. Els substantius i els verbs són tant animats com inanimats. Sents parlar una persona amb una paraula completament diferent de la paraula amb què sents el soroll d’un avió. Pronoms, articles, plurals, demostratius, verbs: totes aquestes peces sintàctiques que mai no podia tenir endreçades a l’anglès de l’institut estan totes alineades en potawatomi per a proporcionar maneres diferents de parlar del món viu i del món inanimat. Formes verbals diferents, plurals diferents, tot diferent s’aplica depenent de si allò de què parles és viu.

No m’estranya que només quedin nou parlants! M’hi esforço, però la complexitat em fa venir mal de cap i la meva oïda amb prou feines pot distingir paraules que signifiquen coses completament diferents. El nostre professor ens assegura que això arribarà amb la pràctica, però un altre ancià admet que aquestes similituds tan properes són inherents a la llengua. Com ens recorda l’Stewart King, un dipositari del coneixement i un gran professor, el Creador volia que riguéssim, i per tant l’humor està deliberadament incorporat en la sintaxi. Fins i tot un petit lapsus pot convertir «necessitem més llenya» en «treu-te la roba». De fet, vaig saber que la paraula mística puhpowee no es fa servir només per als bolets, sinó també per a uns altres òrgans que s’aixequen de nit.

Un Nadal, la meva germana va regalar-me un conjunt de fitxes magnètiques per a la nevera en ojibwe, o anishinabemowin, una llengua estretament relacionada amb el potawatomi. Vaig escampar-les sobre la taula de la cuina buscant paraules familiars, però com més mirava, més em preocupava. Entre el centenar llarg de fitxes, només hi havia una paraula que jo reconegués: megwech, gràcies. La petita sensació d’èxit després de mesos d’estudi va evaporar-se en un instant.

Recordo fullejar el diccionari ojibwe que va enviar-me intentant desxifrar les fitxes, però les formes escrites no sempre coincidien i la lletra era massa petita i hi havia massa variacions d’una sola paraula, i jo tenia la sensació que això senzillament era massa difícil. Els fils dins del meu cervell es van embolicar, i com més m’hi esforçava, pitjor era l’embolic. Les pàgines es tornaven borroses i els meus ulls es fixaren en una paraula…, un verb, és clar: «ser dissabte». Au! Vaig deixar caure el llibre. Des de quan dissabte és un verb? Tothom sap que és un substantiu. Vaig agafar el diccionari i vaig passar més pàgines, i tota mena de coses semblaven verbs: «ser un turó», «ser vermell», «ser una platja llarga i sorrenca», i aleshores el meu dit descansà sobre wiikwegamaa: «ser una badia». «Ridícul! —vaig proclamar mentalment—. No hi ha cap motiu per a fer-ho tan complicat. No és estrany que ningú no el parli. Una llengua enrevessada, impossible d’aprendre, i encara més que això, tota malament. Una badia és una cosa o un lloc: un substantiu i no un verb.» Estava disposada a abandonar. Havia après unes quantes paraules, havia complert el meu deure amb la llengua robada al meu avi. Ai, els fantasmes dels missioners dels internats es devien fregar les mans de satisfacció per la meva impotència. «Està a punt de rendir-se», deien.

I aleshores juro que vaig sentir la descàrrega que es va encendre entre les meves sinapsis. Un corrent elèctric em va recórrer el braç i em tocà el dit, i pràcticament va socarrimar la pàgina on hi havia la paraula. En aquell moment vaig poder flairar l’aigua de la badia, mirar com anava i venia contra la costa i sentir com es garbellava a la sorra. Una badia només és un substantiu si l’aigua és morta. Quan badia és un substantiu, està definida per humans, atrapada entre les seves costes i continguda pel món. Però el verb wiikwegamaa —ser una badia— allibera l’aigua del captiveri i la deixa viure. «Ser una badia» conté el prodigi que, en aquest moment, l’aigua viva ha decidit arrecerar-se entre aquestes costes, alhora que conversa amb arrels de cedre i un estol de pollets de bec de serra. Perquè podria fer altres coses: convertir-se en un corrent o en un oceà o en una cascada, i també hi ha verbs per a això. Ser un turó, ser una platja de sorra, ser un dissabte, tots són verbs possibles en un món on tot és viu. L’aigua, la terra, i fins i tot un dia, la llengua, un mirall per a veure la intimitat del món, la vida que ho traspassa tot bategant, pins i pica-soques i bolets. Aquesta és la llengua que sento als boscos; aquesta és la llengua que ens permet parlar del que brolla al nostre voltant. I els vestigis dels internats, els espectres dels missioners amb el sabó a la mà, acoten el cap derrotats.

Aquesta és la gramàtica de l’animat. Imagineu-vos que veieu la vostra àvia dreta davant dels fogons amb el davantal, i aleshores parleu d’ella com si fos una cosa i no una persona; us podeu burlar de l’error, però ens repugna. En anglès mai no es fa referència a un membre de la família, i de fet a cap persona, com a una cosa amb el pronom it. Això seria una gran falta de respecte. L’ús de formes neutres priva la persona de la individualitat i del parentiu, i la redueix a una cosa. I així en potawatomi, i en la majoria d’altres llengües indígenes, fem servir les mateixes paraules per adreçar-nos al món viu que les que utilitzem per a la nostra família. Perquè són la nostra família.

A qui aplica la nostra llengua la gramàtica de l’animat? Naturalment, les plantes i els animals són animats, però tal com aprenc, descobreixo que la comprensió potawatomi del que significa ser animat divergeix de la llista d’atributs dels éssers que tots vam aprendre a la classe de Biologia 1. A Potawatomi 1, les roques són animades, igual com les muntanyes i l’aigua i el foc i els llocs. Els éssers estan imbuïts d’esperit, les nostres medecines sagrades, les nostres cançons, timbals, i fins i tot les narracions, tot és animat. La llista de l’inanimat sembla que és més petita, plena d’objectes que estan fets per les persones. D’un ésser inanimat, com ara una taula, en diem «què és?», i responem dopwen yewe. ‘Una taula és’. Però d’una poma, hem de dir «qui és aquell ésser?», i responem mshimin yawe. ‘Una poma aquell ésser és’.

Yawe: la forma animada del verb ésser. Jo soc, tu ets, ell o ella és. Per a parlar d’aquells que estan posseïts per la vida i l’esperit hem de dir yawe. Per quina confluència lingüística el Jahvè de l’Antic Testament i el yawe del Nou Món surten de les boques dels reverends? Que no és precisament el que significa, ésser, tenir l’alè de la vida a dins, ser el fruit del Creador? La llengua ens recorda, a cada oració, la nostra relació de família amb tot el món animat.

L’anglès no proporciona gaires eines per a incorporar el respecte per a l’animat. En anglès, o bé sou humans o sou cosa. La gramàtica us encasella amb l’elecció de reduir un ésser no humà a una cosa, it, o ha de tenir gènere, inadequadament, masculí o femení. On són les paraules en anglès per a expressar la simple existència d’un altre ésser viu? On és el yawe en anglès? El meu amic Michael Nelson, un expert en ètica que pensa molt en la inclusió moral, va parlar-me d’una dona que coneix, una biòloga de camp la feina de la qual és entre no humans. La majoria dels seus companys no tenen dues cames, i per tant el seu llenguatge ha variat per a adaptar-se a les seves relacions. S’agenolla al camí per a inspeccionar uns jocs de petjades de uapití, i diu «algú ja ha passat per aquí aquest matí». «Tinc algú al barret», diu mentre se n’espolsa una papallona. Algú, no alguna cosa.

Quan soc al bosc amb els meus alumnes ensenyant-los els dons de les plantes i com cridar-les pel nom, provo de ser conscient del meu llenguatge, de ser bilingüe entre el lèxic de la ciència i la gramàtica de l’animat. Tot i que ells encara han d’aprendre comportament científic i noms llatins, espero també anar-los ensenyant a conèixer el món com un barri de residents no humans, a saber que, com ha escrit l’ecoteòleg Thomas Berry, «hem de dir de l’univers que és una comunió d’objectes, no una col·lecció d’objectes».

Una tarda seia amb els meus alumnes d’ecologia de camp al costat d’un wiikwegamaa i explicava aquesta idea del llenguatge animat. Un jove, l’Andy, xipollejant amb els peus a l’aigua clara, va fer la gran pregunta:

—Un moment —va dir, mentre la seva ment s’ajustava a aquesta distinció lingüística—, això no significa que parlar en anglès, pensar en anglès, d’alguna manera ens dona permís per a faltar al respecte a la natura? Negant a tota la resta el dret de ser persones? No seria diferent si no ens referíssim a res com a cosa?

Entusiasmat per la idea, va dir que se sentia com si despertés. Més aviat com si recordés, penso jo. L’animació del món és una cosa que ja coneixem, però el llenguatge de l’animació vacil·la al límit de l’extinció, i no tan sols per als pobles natius, sinó per a tothom. Els nostres infants parlen de les plantes i dels animals com si fossin persones, i estenen cap a ells el jo i la intenció i la compassió…, fins que els ensenyem a no fer-ho. Ràpidament els reensinistrem i fem que oblidin. Quan els diem que l’arbre no és un qui, sinó un què, convertim aquell auró en un objecte; posem una barrera entre nosaltres, ens absolem de responsabilitat moral i obrim la porta a l’explotació. Parlar-ne com d’un ésser inanimat, un terreny viu es converteix en «recursos naturals». Si l’auró és inanimat, podem agafar la serra mecànica. Si l’auró és animat, ens ho pensem dues vegades.

Una altra alumna va rebatre l’argument de l’Andy:

—Però en anglès no podem dir-ne ell o ella. Això seria un antropomorfisme.

Tots són biòlegs ben formats a qui han ordenat, en termes ben clars, que mai no adscriguin característiques humanes a un subjecte d’estudi, a una altra espècie. És un pecat capital que duu a la pèrdua d’objectivitat. La Carla va assenyalar:

—També és una falta de respecte cap als animals. No hauríem de projectar les nostres percepcions en ells. Tenen les seves maneres de fer…, no són tan sols persones amb disfresses de pèl.

L’Andy va replicar:

—Però pel simple fet que no pensem en ells com a humans no significa que no siguin éssers. Que potser no és una falta de respecte més gran suposar que nosaltres som l’única espècie que es compta com a «persones»?

L’arrogància de l’anglès és que l’única manera de ser animat, de merèixer el respecte i la preocupació moral, és ser humà.

Una professora de llengua que conec explicava que la gramàtica només és la manera com cartografiem les relacions en la llengua. Potser a més reflecteix les nostres relacions els uns amb els altres. Potser una gramàtica de l’animat podria menar-nos a tot un conjunt de maneres noves de viure en el món, altres espècies com un poble sobirà, un món amb democràcia de les espècies, no la tirania d’una; amb responsabilitat moral envers l’aigua i els llops, i amb un sistema legal que reconegui l’estatus d’altres espècies. En anglès, tot és en els pronoms.

L’Andy té raó. Aprendre la gramàtica de l’animat podria molt bé ser un fre a la nostra irreflexiva explotació de la terra. Però hi ha més coses. He sentit els nostres ancians donar consells com ara «hauries d’anar entre la gent alçada» o «ves a passar una estona amb la gent Castor». Ens recorden la capacitat dels altres de ser els nostres mestres, dipositaris del coneixement, guies. Imagineu-vos passejant per un món ricament habitat per la gent Bedoll, la gent Os, la gent Roca, éssers en els quals pensem, i per tant dels quals parlem com a persones mereixedores del nostre respecte, de la inclusió en un món poblat. Nosaltres, els americans, som renitents a aprendre una llengua estrangera de la nostra espècie, i encara menys d’altres espècies. Però imagineu-vos-en les possibilitats. Imagineu-vos l’accés que tindríem a perspectives diferents, les coses que podríem veure amb altres ulls, la saviesa que ens envolta. No cal que ho esbrinem tot nosaltres sols: hi ha altres intel·ligències a més de la nostra, mestres a tot el nostre voltant. Imagineu-vos com en seria de menys solitari aquest món.

Cada mot que aprenc ve amb una alenada de gratitud cap als nostres ancians, que han mantingut aquesta llengua viva i n’han transmès la poesia. Encara em barallo acarnissadament amb els verbs, amb prou feines la sé parlar, i encara soc sobretot experta només en vocabulari de pàrvuls. Però m’agrada que al matí pugui anar a fer la volta al prat saludant els veïns pel seu nom. Quan el Corb em gralla des de la bardissa, li responc Mno gizhget andushukwe! Puc fregar la mà sobre les herbes toves i murmurar Bozho mishkos. És una cosa petita, però em fa feliç.

No defenso que tots aprenguem potawatomi o hopi o seminole, encara que poguéssim. Els immigrants venien a aquestes costes amb un llegat de llengües, i cal valorar-les totes. Però per a esdevenir un natiu d’aquest lloc, si hem de sobreviure aquí, i també els nostres veïns, la nostra tasca és aprendre a parlar la gramàtica de l’animat, de tal manera que podríem ser de debò a casa.

Recordo les paraules d’en Bill Tall Bull, un ancià xeiene. Quan jo era jove, vaig parlar-hi amb el cor afeixugat, lamentant no tenir una llengua nativa amb què parlar a les plantes i als llocs que estimo.

—Els agrada sentir l’antiga llengua —va afirmar—, és cert. Però —va dir posant-se els dits als llavis—, no cal que la parlis aquí. Si la parles aquí —va dir donant-se copets al pit—, et sentiran.