Читать книгу: «Distòcia»

Distòcia

PILAR CODONY

DISTÒCIA

Premi Documenta 2021

Barcelona

© Pilar Codony, 2022

Primera edició: febrer del 2022

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Compost en Dante 12/15 per EditaPiaf

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-125086-3-5

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

Per a les dones aguerrides del camp.

Per a tu, pagesa.

L’animal nous regarde, et nous sommes nus devant lui. Et penser commence peut-être là.

JACQUES DERRIDA, L’animal que donc je suis

DIA 42

Asseguda al sofà, la Goja té una sensació estranya. Com si el mar l’esperés a l’altra banda de les parets del menjador. Com si fos estiu i fes molta calor. Com si estigués de vacances.

Asseguda al sofà, la Goja alça el cap i mira enllà, a través del vidre. Sent xisclar gavians.

S’atansa a la finestra i repassa amb els ulls les cases del veïnat, els jardins ben desbrossats, els xiprers altíssims amb el seu batibull de pardals, els fruiters que comencen a florir. Adverteix les ombres estirades d’unes siluetes robustes que creuen el cel i van gotejant sobre les teulades més properes. Són desenes de gavians argentats que s’aturen a fer un descans. No és gaire habitual veure gavians argentats per aquí, i són escandalosos de mena. Li fan pensar en els grups de mainada que portava a fer activitats a la natura l’estiu que va treballar de monitora de lleure, tot i que els gavians li agraden més. Tenen la cara neta, les plomes brillants, el cap altiu i el rostre sever. Al fons dels seus ulls taronges i desperts hi lluu una mena d’experiència ancestral. Són animals. Són innocents i savis alhora.

En Kropotkin està arraulit al banc de sota el lledoner, completament aliè a tot aquest xivarri. Fa cara d’enfadat, com sempre, però sembla relaxat, amb les potes ben recollides i el cos arrodonit formant una bola blanca i tova. Entretanca les parpelles i deixa caure la mirada a l’infinit, com si carregués una amargura gruixuda i secreta. No li interessen gens, els gavians argentats. En aquest moment, de fet, no li interessa res. Està absort en la seva pròpia serietat. La Goja li enveja aquesta indiferència tan natural. De ben segur, es diu, que si hi ha un animal que pot practicar el mindfulness sense cap esforç, és el gat.

Encara s’està una bona estona repenjada al porticó, mirant a través del vidre. Mira els gavians com parlotegen, com es barallen, com alcen el vol i aterren alternativament. Mira en Kropotkin, que finalment clou els ulls del tot i entra en un estat de somnolència que deu ser tan dolç com el moment aquell de després de dinar en què, al llindar de la son, sents que t’abandones al sofà. Instintivament, pica el vidre amb una ungla. Els ulls blaus d’en Kropotkin s’obren de cop i gira el cap en direcció a la finestra. Li clava la seva mirada gèlida. Ella percep perfectament com se li tensen tots els músculs de l’esquena, el cos immòbil però a punt per fugir. Descartat el perill, dirigeix de nou el seu rostre bell i apesarat cap a l’infinit, mou parsimoniosament les espatlles en cercles i torna a tancar els ulls. Ment en blanc.

La Goja pica de nou el vidre amb una ungla però ella, com els gavians, ha deixat d’existir.

No n’hi ha prou, es diu. No pot deixar de pensar en la cara de sorpresa i d’espant de la Montse, dreta al costat de la galleda de les escombraries i assenyalant-la amb un dit. La mirava amb l’esguard mut. Tota ella era com un gran interrogant que havia emmudit de cop. La Goja només vol foragitar aquesta imatge del seu cap, que es fongui, que desaparegui.

Agraeix profundament als gavians que li hagin portat el mar. Necessitava marxar ben lluny.

DIA 49

En Kropotkin és ingovernable. S’esbatussa amb tots els gats del veïnat. No dissimula gens les seves exigències quan té gana, quan vol sortir o quan vol tornar a entrar. Li agraden els sofàs plens de coixins. Tolera estoicament les carícies imposades però no estalvia queixes i amenaces en forma de miols greus i roncs que conté entre les dents com si s’estigués preparant, com si s’esmolés els ullals. Després, però, mai passa a l’acció.

La Goja el troba fascinant. Es podria passar hores mirant-lo. Els matins, mentre sosté la tassa de cafè entre les mans, es queda encantada veient-lo dormir. Li encomana pau. A vegades, quan el dia es desperta fred com avui, ella també voldria ser un gat i embolicar-se com una piloteta sobre els coixins calents. Són vora tres quarts de set i el cel ja fa estona que clareja. Canta el gall. En Kropotkin estira les potes i es gira de panxa enlaire. Es queda així, eixarrancat. A la Goja li venen ganes d’estirar-li les urpes cap amunt o fer petarrellejar la boca sobre la seva panxa. Hi pensa i s’estremeix breument. Deixa el cafè, s’abriga amb un polar i surt de casa, amb la Ginzburg i en Balzac saltironejant darrere seu.

Enfila el caminet del bosc que va fins a la granja. Són uns cinc-cents metres deliciosos. El camí transcorre entre alzines i roures i pins esbarriats i la llum dòcil que s’escola entre les fulles i es vessa sobre els marges d’herba. A vegades es creua amb algun cabirol esmunyedís que es mou tan ràpid que sembla fet de la mateixa pols del camí. Mil ocells fan gatzara amb els cossets amagats dins la brancada ombrívola però amb les veus projectades cap a tots els racons de la llum, cap a tots els racons del dia. La Goja se sent observada, se sent com si caminés per una catifa vermella. Com si tots els cants fossin per a ella.

A la granja, els llums ja estan encesos. Li arriben alguns mugits impacients. La Ginzburg i en Balzac salten i corren i es fan fonedissos en direcció a l’estable. Mentre la Goja es posa les botes i el davantal impermeable, es comencen a sentir els xiulets de la Montse. Les vaques ja s’amunteguen a la sala d’espera quan la Goja encén la màquina de munyir, que rugeix i espetega vigorosament. De seguida el soroll monòton de les pulsacions s’apodera de l’ambient. Els primers caparrons blancs i negres treuen el nas entre els barrots de les portes automàtiques. Prem el botó que les obre i les vaques comencen a entrar a la sala de munyir.

La primera vaca que entra, com sempre, és la Safo, una vaca negra de dalt a baix, amb l’única excepció d’un mitjó blanc a la mà esquerra.

La segona vaca, també com sempre, és l’Atthis, que té una estrella blanca amb la forma de l’illa de Cuba. Li travessa el front com una gran cella. S’hauria dit Frida si no fos pel vincle insòlit que sempre ha tingut amb la Safo. La Goja no havia vist mai abans un comportament com aquell en cap altra vaca: des de bon principi, l’amor que es professen és tan ostensible que, veritablement, cal veure-ho per creure-ho. Quan la Safo i l’Atthis estan separades, passen llargues hores mugint llastimosament. I això que, a hores d’ara, ja hi haurien d’estar avesades, perquè és molt freqüent que es trobin en moments diferents de la gestació i hagin d’estar-se en patis separats. Al pati de lactació només hi ha les vaques que s’estan munyint. Una vaca amb una gestació molt avançada, per exemple, es deixa de munyir i es porta al pati de les eixutes, enmig del bosc. Igualment, uns dies abans de parir, la vaca torna a la granja i va al pati del prepart, des d’on la Goja i la Montse poden controlar-la millor. I, excepcionalment, a la granja de la Goja, les vaques que acaben de parir també van a un pati a part: el pati de les nodrisses. És un espai on les mares s’estan amb els seus fills i els alleten durant, més o menys, un mes.

L’última vegada que la Safo i l’Atthis es van separar va ser quan la Safo es va eixugar. La Goja i la Montse no tenen pressa: eixuguen les vaques dos o tres mesos abans de parir, perquè tinguin prou temps de repòs. Mentrestant, l’Atthis encara no s’havia quedat prenyada. Arrossega uns quants problemes de fertilitat bastant preocupants, la pobra Atthis. Per això es va quedar a l’estable de lactació. La Safo no hi va tornar fins un mes després de parir. Aquesta vegada els havia tocat estar separades durant gairebé quatre mesos, i durant gairebé quatre mesos es van passar llargues hores del dia i de la nit bramant incansablement. Sort que el bosc d’alzines i roures i pins esbarriats esmorteïa aquells laments llargaruts i, des del mas, la Goja els sentia lluny, com una remota cançó de sirenes.

El retrobament entre les dues vaques no va ser gaire espectacular. Els vincles entre les vaques es basen sobretot en la tolerància i, en el cas de la Safo i l’Atthis, també en la proximitat, una proximitat insòlita i exagerada. Però les vaques no són de fer-se grans festes. Tal vegada, potser, alguna moixaina esporàdica, poca cosa més. Així que, el de la Safo i l’Atthis, va ser un retrobament força insípid. La Safo estava d’allò més enfeinada esbatussant-se amb altres vaques per renovar el seu estatus dins la jerarquia del ramat, i l’Atthis romania absorta en la tasca de seguir remugant amb parsimònia. Tot i així, d’ençà d’aquell dia sempre estaven juntes: menjaven de costat, bevien alhora i descansaven l’una a prop de l’altra. I els mugits, tant diürns com nocturns, van concloure de sobte.

Una esquitxada la fa apartar d’un bot. La Munro fa pipí. Una vaca fent pipí és com una representació en miniatura de les cascades del Niàgara. No et pots despistar ni un moment, envoltada de tants culs i vagines de mida XXL.

Comença a desinfectar els mugrons de les vuit primeres vaques que munyirà. N’ha de fer via, avui. No és que estigui nerviosa, però s’afigura que haver d’anar al metge no agrada a ningú. A ella, per descomptat, no li fa cap mena de gràcia. Aixeca el cap per estirar una mica de paper del rotlle que penja damunt seu i llavors s’adona de la sang que impregna discretament la part superior de la cua de l’Atthis. Sent una punxada sobtada per dins. Intenta fixar-s’hi bé, s’hi acosta i fa el gest d’agafar el serrell de la cua però l’Atthis dona una estrebada i l’aixeca amb un moviment ràpid.

És suficient per adonar-se del farcellet de moc viscós i sanguinolent que li penja de la vulva.

Quan vols que passi ràpid, el temps s’obstina a avançar lentament. La cadira és dura i freda, les parets són massa netes, impera la buidor. La Goja se sent com si hagués caigut en una mena de forat eixorc i resplendent que fa olor d’ambientador. Per si no fos prou està rodejada de bates blanques.

Les bates blanques li provoquen malestar.

Es repenja a la cadira de la sala d’espera. La Montse ha insistit a acompanyar-la, però ella l’ha dissuadit dient-li que, amb tot això de la covid, no deixaven entrar acompanyants a l’hospital. Fet i fet, deu ser veritat. A la sala d’espera només hi ha dues persones més i tampoc van acompanyades. Són dues noies joves. Totes dues miren el mòbil. Una d’elles, que porta un anorac de color rosa xiclet, encén àudios de manera recurrent i el so estrident d’una música o d’una veu retrona per la sala, trencant el silenci i envaint la intimitat dels presents. La Goja es fixa que té una bona panxa. De quant deu estar? De set mesos, de vuit? Potser només de cinc? És possible que, als cinc mesos, una dona embarassada ja tingui aquesta panxa tan prominent? No ho sap. Al capdavall, què en sap ella, de dones embarassades? No res. No li han interessat mai, les dones embarassades.

Fixa la mirada en les parets blanques de la sala d’espera immaculada i pensa en la sala d’espera de les vaques, que ha estat netejant fa tot just un parell d’hores. En comparació, aquesta sala és tan silenciosa... Si no fos per la noia dels àudios, esclar. Se’n fa creus, de com enyora l’enrenou del bestiar. Fins i tot el de la màquina de munyir, i el dels tractors. Són com la seva família.

Són la meva família, es diu.

Torna a sonar una música llampant que li assalta el cor. Coi de mòbils. La Goja no pot evitar pensar que la criatura de la noia de l’anorac rosa xiclet naixerà amb les neurones mal posades. Gira els ulls en blanc sense preocupar-se per dissimular el seu disgust i mira per la finestra. Una garsa perxada a la barana d’un balcó mou el cap amb avidesa. Li sembla bonica. Les garses són com bruixes.

De petita sempre havia somiat criar un pollet de garsa. Li havien dit que, si criava un animal d’aquests des de petit, faria un vincle molt fort amb ella. Els ornitòlegs en diuen imprinting. En català, es podria dir impressió. Però quina mena d’impressió fa l’expressió animal impressionat? En resum, resulta que algunes aus, com les rapinyaires i els còrvids, s’identifiquen amb l’ésser viu que els alimenta els primers dies de vida, sigui quin sigui. Així que criar una garsa de petita equival a tenir una garsa que es pensa, per imprinting, que és una persona. Es converteix en una mena de col·lega insolent i xafarder, que et segueix a tot arreu i et roba el pernil de l’entrepà.

La Goja pensa en els noms que li podria haver posat si hagués aconseguit tenir-ne una. És una idea que encara li ronda pel cap, tot i que ara preferiria un corb, és més robust i espantaria millor els excursionistes que li arrenquen les flors de boixac de la vora del jardí. I encara més tots aquells que van fent fressa amb els seus coi de mòbils. A la garsa potser li hauria dit Lumía, o Lubidulia. Llavors, pensa, si ara tingués un corb li hauria de dir Oliverio. Oliverio li agrada. Ataca, Oliverio, li diria al corb, i el corb baixaria en picat sobre el pobre caminaire distret que ha entrat al jardí del mas «sense adonar-se’n» i li robaria el mòbil per estampar-lo contra les roques d’un barranc. Somriu satisfeta. Li agrada Oliverio. Oliverio i Lubidulia. Són tan bonics, els còrvids. La fascina el color negre intens de les plomes que transmuta en verd i lila segons la llum. Li agrada mirar com volen en estol i intercanvien impressions sobre el seu dia a dia, com una colla d’adolescents que surten de l’institut, amb la mateixa vivesa i, alhora, amb el mateix desdeny melindrós. Es delita amb els seus gralls esqueixats. Li fan companyia.

La noia de l’anorac rosa xiclet fa un moviment sobtat i la cadira grinyola sota el seu pes en el mateix moment en què emergeix una veu femenina i aguda de l’aparell. La Goja se sobresalta i l’aguaita furtivament. La noia arrenca a riure amb violència i això encara la irrita més. No suporta les persones sorolloses. Pensa en en Kropotkin. Tant de bo ella fos capaç d’absentar-se amb la mateixa facilitat que el seu gat.

Torna a mirar la garsa. Encara es gronxa sobre la barana del balcó i fita amb atenció el seu voltant. Els còrvids també són sorollosos, pensa la Goja. Com els gavians argentats. Però són ocells. I que bonics que són. La garsa té un ventre blanquíssim, tot llum, i muscleres blanques. És com un puzle on s’hi encaixona el pit elegant i negre que segueix fins a la punta del bec, les potes fines, delicades com branquillons, i la resta de les ales. Els seus ulls inquiets es troben amb els de la Goja i es miren de fit a fit durant uns segons. Com si acabés de sentir-se descoberta fent una malifeta, la garsa desplega les ales, les agita en un batec blanc i desapareix entre les teulades.

La meva Lubidulia, pensa la Goja. Li fa gràcia i riu, però fluixet, per sota el nas, només per a ella mateixa. Una veu encallada la retorna a la sala d’espera.

—Go...?

Una infermera amb bata blanca s’acosta un paper als ulls i arrufa les celles. S’ensuma els mocs i aixeca el cap:

–Go...ja Soler?

La Goja està força acostumada al fet que la gent vacil·li en el moment de llegir el seu nom per primera vegada. Sembla mentida, pensa sempre, un nom tan curt i tan senzill. Només dues síl·labes. Sembla mentida. La seva mare ja la va advertir, quan li va dir que es volia canviar el nom.

–Goja? –va cridar, esbatanant els ulls–. Quin disbarat. Ningú sabrà d’on baixa.

–Però si és ben senzill –va replicar ella–. Moltes amigues ja em diuen així des de fa temps. A més, és un nom de la cultura popular. Ho sap tothom.

–És un nom estrany. Sona estrany, sona com boja. La gent no sabrà ni com dir-lo. Quin disbarat, tan bonic que és Glòria!

–Glòria no m’agrada gens, ja ho saps, és un nom pretensiós, no m’agrada. En gustos, tu i jo, no ens assemblem gens.

Es va fer un silenci espès i molt llarg. Finalment, la seva mare es va encongir d’espatlles i la conversa es va acabar aquí. La Isabel sabia que la seva filla tiraria pel dret, perquè en això sí que s’assemblaven, i molt. I la Goja sabia que la decisió estava presa. Ja no tenien res més a dir-se.

–Goja Soler? –Ara la veu sona més segura.

La Goja s’aixeca, recull la bossa i fa una última ullada ràpida a la barana solitària amb clapes a la pintura negra que deixen al descobert el metall rovellat. Un neguit petit li recorre el ventre i se sent lleugerament desemparada.

Entra a la consulta.

–En Juli m’ha trucat.

La veu de la Montse sona llunyana.

–Hola?

La Goja la mira només per fer-li saber que l’ha sentit.

–Hauríeu de parlar.

Se senten els lladrucs de la Ginzburg a fora i de seguida sonen els espetecs de la moto d’en Lamine.

–Sí, esclar. Esclar que parlarem.

La Montse prem breument els llavis i sospira. Torna a la cuina a buscar un parell de gots.

Es mengen els pèsols mirant les notícies. Comenten que cal moure les ovelles de camp de pastura i gairebé no es diuen res més, tot i que a la Goja no li passen per alt les mirades inquisitives i constants que li dedica la seva amiga. Però no té ganes de parlar. Es concentra en la remor del televisor, encara que no l’escolti.

La Montse no es dona per vençuda.

–I tu com estàs? Com ha anat el metge? –li pregunta finalment.

La Goja segueix menjant.

–El metge ha anat bé. I jo estic com sempre.

–Com sempre i encara una mica més antipàtica.

La Goja li dedica un riure petit i sarcàstic. La Montse somriu.

–Últimament estàs més antipàtica que el teu collons de gat.

Totes dues llancen una mirada a en Kropotkin, que dorm plàcidament al sofà. La llum groga i tremolosa de la llar de foc li fa pampalluguejar de daurat els pèls de l’espinada. La Montse fa psst, psst, però el gat no s’immuta. La Goja fa petar els dits i fa xxt més fort, i l’animaló aixeca el cap amb parsimònia. La mira amb els ulls entretancats plens de la seva indiferència lànguida i freda i torna el cap a la posició inicial. Elles intercanvien una mirada i riuen. Per un moment, el so dels riures fa desaparèixer la remor del televisor.

–Vols cafè? –pregunta la Goja, i s’aixeca per anar a buscar la cafetera.

Quan torna, la Montse està dreta al costat de la finestra amb la mirada perduda. La Goja mira a través del vidre i veu en Lamine traginant un carretó ple de palla. Se sent un cloqueig agut i una gallina surt disparada davant d’ell i voleteja nerviosa cap a la resta del grup, que picoteja sota la figuera. Deixa el cafè sobre la taula.

–Segur que li expliques més coses a aquest home que a mi –es queixa la Montse, mirant a fora.

Abans que la Montse s’associés amb ella, la Goja havia estat un parell d’anys fent-se càrrec de la granja tota sola. Després dels primers mesos, un veí del poble li va suggerir que es busqués algú per ajudar-la. T’hauries de buscar un negre, li va dir, concretament. Eren al bar del poble. A la Goja li agradava esmorzar al bar de tant en tant. Alguns homes recolzats a la barra van riure barroerament, ensenyant les seves boques desdentegades i escopint capellans. La Goja va sentir com una bravada ardent li envaïa les galtes. Li volia dir: el que hauria de fer és escanyar un blanc, el que hauria de fer és tallar-li els ous a un vell blanc i fastigós. Però no li va dir res, va arrufar el nas i va seguir prenent-se el cafè. L’home va insistir, enriolat: per anar bé, t’hauries de buscar un negre, i la resta d’homes vinga riure i repassar-la de dalt a baix. Des d’aquell dia, la Goja no ha tornat a posar els peus al bar. Quan pensa en aquella purrialla, en aquella colla de pagerols pollosos, sent un fàstic immens.

El cas és que no va ser ella qui va buscar un negre, sinó un negre qui la va trobar a ella. En Lamine va arribar en una bicicleta atrotinada una tarda d’estiu molt calorosa. La Goja, en aquell moment, era a l’estable del prepart amb tot el braç ficat dins la vagina de la Cohen i suant pels descosits. El vedell venia de culs i no aconseguia empènyer-lo per poder agafar-li una pota. La vaca l’empentava cap enfora amb unes contraccions tan fortes que la Goja es va pensar que li trencaria el braç. Estava pensant que no tindria més remei que trucar al veterinari quan en Lamine va treure el cap pel passadís de les menjadores i va balbucejar alguna cosa en castellà.

–Si sabes algo de vacas, ven deprisa –li va etzibar la Goja amb la cara encesa.

L’home no es va fer pregar. Va baixar de la bicicleta i va entrar a l’estable, enfonsant amb tota naturalitat les xancletes que calçava en un toll de palla i fems. Es va lubricar les mans amb el sabó iodat que la Goja havia abocat dins una galleda i va ficar el braç directament dins el forat humit i hostil. La Goja li va atansar instintivament un cordill. En Lamine va estar-se una bona estona fent força. La vaca bramava i la Goja es va començar a impacientar. Al cap d’uns minuts que van semblar una eternitat, l’home va agafar el cordill amb la mà que tenia lliure i en un tancar i obrir d’ulls tenia els dos braços ficats dins aquella pobra vagina. La impaciència de la Goja es va convertir en pànic però encara no va dir res. En Lamine va tardar una estona més a retirar els braços però, quan va estirar el cordill, va sortir la primera peülla. En qüestió de pocs minuts, les dues peülles del vedell apuntaven cap enfora. La Goja va córrer a agafar l’extractor i va deixar que fos en Lamine qui estirés mentre ella comprovava, satisfeta, que l’home no frisava gens ni mica per treure el vedell. Esperava les contraccions de la vaca per estirar, i deixava de fer-ho quan ella reposava. De tant en tant, adreçava gestos de calma a la Goja i li repetia muerto, muerto. La Goja ja sabia que el vedell feia estona que era mort. Però aquella vegada, la vaca va sobreviure sense més complicacions que una esquinçada considerable als llavis de la vulva. Ara la Goja hi pensa i una esgarrifança li recorre l’esquena. El cas és que, d’ençà d’aquell dia, en Lamine treballa a la granja i s’entenen bé. Certament, a en Lamine l’hi pot explicar gairebé tot. És fàcil explicar-li les coses perquè fa poques preguntes i no dona mai la seva opinió. A la Goja li interessen més aviat poc, les opinions dels altres.

Sent la veu llunyana de la Montse.

–No sé per què estàs tan esquerpa. Només vull ajudar-te.

A les paraules les segueix un silenci estrany i la remor del televisor, que no ha parat de fer pampallugues en cap moment. En Lamine ha desaparegut amb el carretó.

–L’Atthis ha avortat –diu la Goja.

Ja ha acabat de fer jaç a les gallines quan veu les dues dones que surten del mas i es dirigeixen cap als seus cotxes. Veu com la Montse abraça fort la Goja. La mestressa, com li diu ell, dona uns copets a l’esquena de la seva amiga. Està més rígida que un pal d’escombra. Mira que n’arriba a ser, de seca, quan vol. Quan es dissol l’abraçada, la Goja el mira. Ell aixeca una mà i somriu. Ella crida:

–Lamine, me’n vaig amb les ovelles!

En Lamine assenteix una vegada i torna a agafar el carretó i les eines per desar-les. Fa molt temps que entén bé el català. Ja l’entenia el dia que va arribar a la granja buscant una feina nova, encara que llavors amb prou feines el xampurrejava. Però sembla que, en aquell racó de món, tothom s’obstina a parlar-li en castellà. De fet, al principi, fins i tot la Goja ho feia. Quan la Montse va entrar com a sòcia a la granja, el va apuntar a un curset de català per a immigrants, al qual en Lamine assistia a contracor. La mestressa mai s’havia preocupat per aquestes coses, i a ell ja li estava bé. Però ha de reconèixer que aquell curset li va ser útil. Sobretot per afermar la seva relació amb la Goja. Els matins, mentre treien fems o canviaven de pati el bestiar, en Lamine li preguntava tot allò que no havia acabat d’entendre i ella l’ajudava. Després es van acostumar a fer una estona de conversa durant l’esmorzar. Aquest petit moment de pràctiques es va anar convertint, a poc a poc, en un intercanvi ric i plaent del qual tots dos gaudien d’allò més. Es van adonar que connectaven de debò i l’esmorzar va esdevenir, amb els dies, una mena de confessionari distès i sincer. Sobretot per part de la mestressa. Era com si algú li hagués donat corda. Al principi el sobtava molt que una dona com ella li expliqués tantes coses, algunes de tan íntimes. Però el cert és que tot fluïa. Hi havia una complicitat que semblava que hagués estat allà sempre, esperant que es trobessin per reprendre una relació que ben bé era com si fos de tota la vida. Ell també li explicava moltes coses, coses de l’Issa i de la Fatou, fins i tot. Tenia el convenciment que ho sabien gairebé tot l’un de l’altra. Però ara a la mestressa n’hi passava alguna i no acabava d’endevinar quina. I no era l’únic, perquè en Juli també estava del tot desconcertat. Des de feia una setmana, quan apareixia a la granja per recollir la llet, la Goja desapareixia com per art de màgia.

–Tu saps si li passa alguna cosa? –li havia preguntat aquell matí.

En Lamine deixa el carretó al seu lloc i emprèn el camí cap a la granja. Passa per davant de l’hort. La presència de la Ginzburg caminant al seu costat està tan integrada en el seu dia a dia que gairebé ni la veu, com si fos un apèndix d’ell mateix. Es fixa, en canvi, en les corretjoles que creixen vigorosament entre les cebes. Tot just deu fer dues setmanes que la Goja va plantar aquestes cebes. Si no treu les herbes, les escanyaran, pensa en Lamine.

Un pit-roig l’observa des d’una branqueta mig nua del cirerer en flor. És tan rodó i petit, i la branca tan prima i fràgil, que sembla que se’ls pugui endur un cop de vent. La branqueta oscil·la rítmicament sota el pes minúscul de l’ocell i ell sembla delitar-se amb el moviment, com un nen petit en un gronxador. La Goja li va dir, fa dies, que el pit-roig ja no hi era. Fa setmanes que no veig en Whitman, li va dir.

Però ara en Whitman és aquí i entona alguns refilets inflant el seu pit diminut. Com sempre, la potència de la seva veu sorprèn en Lamine. Com pot ser, es pregunta, que una cosa tan petita canti tan fort? Intenta imitar-lo xiulant i l’ocellet se’l mira encuriosit abans de tornar a refilar. En Lamine li contesta amb nous xiulets. El pit-roig mou el cap a banda i banda amb moviments petits i secs i clava, cada cop, un dels seus ulls negres als ulls vermellosos de l’home. En Lamine intenta per últim cop establir algun tipus de conversa amb l’ocell i torna a xiular. Llavors en Whitman, sense més ni més, alça el caparró cap amunt com si estudiés el cel i aixeca el vol. No desapareix en la immensitat blava i lluminosa, fet que en Lamine hauria interpretat com una mena de crida salvatge que l’ha empès cap a la llibertat; en comptes d’això, el pit-roig fa una voleiada curta i s’amaga dins la capçada de la gran alzina, a pocs metres de distància. Ja n’ha tingut prou, pensa l’home, de veure com faig l’ase.

Un lladruc inquisitiu de la Ginzburg, que fa estona que se’l mira atentament, sembla que li digui que sí.

Al camp, en Balzac respira agitadament estirat sota un arbre. La Goja és al seu costat, blanca com un full de paper. Reposa l’esquena contra el tronc. Una ovella amb una taca en un ull, com si portés un monocle, s’acosta i li ensuma les sabates. La Goja s’incorpora amb dificultat i li estira una orella. L’ovella s’aproxima més. Mentre li grata la barra de la mandíbula, la Goja somriu i sospira.

–Quina merda, Tsvetàieva.

L’ovella mou lleugerament el cap i el prem contra els dits de la Goja. Sembla que tingui un somriure babau gravat a la boca. Els ulls separats i caiguts li donen un aspecte encara més babau. Enmig de la carícia, sense més ni més, la Tsvetàieva mou el coll bruscament i es queda mirant l’infinit amb el cap abaixat i les potes separades. Resta immòbil durant uns segons i després salta a un costat amb les quatre potes. Es queda de nou amb la mirada perduda i el cap baix i arrenca a saltar una altra vegada a un costat i l’altre com si s’hagués tornat boja. La Goja es posa a riure i per un moment s’oblida del mareig. La invitació a jugar és seductora, però no se sent amb prou forces. En Balzac ha alçat les orelles amb atenció i guaita furtivament la Goja amb mirades curtes. Tot el cos se li ha tensat i intenta contenir-se amb penes i treballs. La imatge d’una ovella fent salts és irresistible per a un gos pastor.

Tot i que el mareig no li ha passat del tot, sembla que millora una mica. Segurament la pastilla que s’ha pres fa una estona està fent efecte. S’incorpora penosament mentre en Balzac ho fa d’un saltiró. S’acosta a revisar l’abeurador i les menjadores repartides pel camp. Després obre la motxilla i la Zenobia apareix miraculosament al seu costat, movent tot el cul amb alegria de mastina, que és una alegria indolent i mandrosa. La Goja li posa pinso en una galleda, li acaricia les orelles i torna cap a casa pel camí que travessa la granja, amb en Balzac saltironejant al seu costat. Són gairebé dos quarts de set de la tarda i aviat haurà d’anar a munyir.

DIA 52

–Si no et trobes bé, ves a casa. Ja ho faré jo.

La Goja estira les mugroneres d’un dels vuit braguers de la sala. La Montse sospira i encreua els braços.

–Estàs ben blanca. Fes el favor de mirar-me.

–Ja casi estic. De veritat. No passa res.

Una vaca clava una coça i les dues dones se sobresalten. La Goja renega en veu alta i venta un cop de puny al braguer de la vaca, i després un altre, i un altre, i la vaca balla nerviosa amb les potes del darrere, a punt per clavar una altra coça. La Montse baixa les escales i s’apropa a la Goja, li agafa suaument un braç. Li diu, ei, ei, Goja. La Goja respira amb agitació, les galtes se li han posat vermelles. S’asseu als esglaons i recolza el cap a les mans. S’està així tota l’estona que la Montse tarda a acabar de munyir.

–Allà hi ha la llista de les vaques per inseminar –murmura finalment, assenyalant el petit despatx annexat a la sala de munyir–. Ho podràs fer tu?

Un altre cop aquells xisclets desconcertants. El cel sencer xiscla «au, au, au». Un altre cop els gavians argentats taquen de blanc i plata les teulades del veïnat.

Un altre cop el mar al llindar de la casa.

La Goja se’ls mira captivada des de la finestra del menjador. És tan aclaparador com fascinant veure tot aquest escampall de gavians des de casa. Li fa la impressió que són unes bèsties d’allò més estrafolàries, com una mena de miratge. Com si el veïnat, avui, s’hagués vestit desconjuntat.

Els gavians argentats no desperten gaires simpaties. Són cridaners i tenen gustos difícils d’entendre, per exemple la seva afició a les escombraries. Els abocadors són, per a ells, com un bufet lliure. Per si no fos prou la seva mida i la seva agressivitat encara els fan més impopulars. Van pel món amb el posat altiu i la mirada provocadora, com si en fossin amos i senyors. La Goja torna a recordar els grups de nens que portava de colònies. Però també pensa en els executius afamats de Wall Street que surten a les pel·lícules americanes. Quin món de bojos. Sens dubte ella es queda amb els gavians i tot el salnitre que els acompanya. Fins i tot si són, com diuen alguns, les rates del mar. Com les rates, els gavians argentats han après a treure profit de la convivència amb els éssers humans, en comptes de sortir-ne perjudicats, que és el que els passa a la majoria d’espècies salvatges. I això és intolerable, diuen les persones, això és intolerable perquè els converteix en uns aprofitats i uns insolents. La Goja se’ls imagina en un abocador pudent, alegres com una cançó dels Gipsy Kings i, alhora, seriosos i plens de dignitat. Potser amb un tros de plàstic enganxat al pitram blanc immaculat, com nens petits a qui els pares s’han descuidat de posar el pitet. Se li omple el cor de tendresa. No són pas ells qui han abocat allà tota aquella pila de deixalles. Com podem acusar-los de ser malsans?

Darrere seu sent un terrabastall i en Kropotkin surt disparat com una bala pel menjador i desapareix en un tancar i obrir d’ulls. Una de les muntanyes de llibres que hi ha esgavellades per tota la casa ha caigut a terra. La Goja somriu. A vegades en Kropotkin és un sapastre. No és el primer cop que intenta desplaçar-se sigil·losament per sobre una taula, entre cadires o per una lleixa i acaba tombant coses per terra.

S’acosta als llibres i els comença a recollir. L’última vegada que en Juli va pujar al mas li va preguntar si tenia pensat llegir-se tots aquells llibres que hi havia escampats pertot arreu. La Goja va encongir les espatlles tot i que, de fet, la majoria d’aquells llibres estaven o bé llegits o bé començats. I s’anirien movent per la casa, d’un piló a l’altre, d’una lleixa a l’altra, de la posició horitzontal a la vertical, del menjador a l’habitació, de la taula del despatx al marbre de la cuina, del moble de l’entrada a la tauleta de nit. S’anirien movent per la casa per un temps indefinit que podia ser sempre.

–La gent que és tan desordenada com tu –li va dir en Juli–, en realitat sempre sabeu on són les coses, oi?

A la Goja allò li va semblar del tot ridícul. De veritat creia que ella sabia orientar-se, dins aquell caos? La Goja no sabia mai on eren les coses. Ni les claus de casa, ni la corretja dels gossos, ni el llibre que tenia ganes de llegir o rellegir. La Goja buscava constantment, treia i posava, penjava i despenjava, anava amunt i avall. I tot apareixia, tard o d’hora. Però a vegades s’havia de conformar a deixar les portes de casa obertes tot el dia o llegir un llibre que no tenia planejat llegir. Incloure l’atzar a la seva vida li permetia flexibilitzar la ment i aprendre a viure en un estat de lleugeresa, en un estat de desafecció. L’obligava a fer servir l’enginy i, sobretot, a no aferrar-se a les idees i les coses de forma malaltissa. A no aferrar-s’hi en absolut. El seu caos no tenia cap ordre ni volia que en tingués. El desordre l’alliberava del mètode i del protocol i de tot allò previsible, que de totes aquestes coses a la feina ja en tenia un fart, perquè el bestiar necessita un control exigent i unes rutines sòlides.

Un dels llibres que cull de terra és una biografia de la Frida Kahlo que es va endur fa cosa d’una setmana de la biblioteca. S’ha perdut el punt i busca entre les pàgines intentant fer memòria. Fulleja el llibre i es va aturant allà on apareixen fotografies: la Frida de nena, els pares de la Frida, la Frida i en Diego, un mural d’en Diego, uns quadres de la Frida, la Frida estirada en un llit amb una tela entre les mans. Frida. La Goja pensa que és un bon nom. És un nom alhora dolç i directe, amb aquest punt d’aspresa germànica que fa que et raspi la llengua i el paladar. Se’l passeja per la boca. Friede. Significa «pau». És una llàstima que signifiqui «pau», una paraula tan malgastada que ha perdut el sentit i ara és només una embosta de cursileria. Però, tot i així, Frida sona molt bé.

La cella famosa de la Frida li fa recordar l’Atthis.

Ja es troba força millor i és hora de tornar cap a la granja. S’està fent tard, i avui encara no ha vist els vedells. Abans de sortir de casa, però, telefona a l’escorxador.

La Sartre empeny, empeny, empeny. Estira el coll i mugeix llargament. Té els ulls sortits i vermellosos. I no té res a veure amb el seu nom, sinó amb l’esforç.

La Goja reparteix pinso amb el carretó i no la perd de vista. El grup de vedelles joves fa festa major, barallant-se totes per treure el cap pel mateix forat encara que hi hagi forats de sobres a la menjadora. Tenen un nervi impròpiament boví, a aquesta edat. Són vivaces, juganeres i extremament curioses. Salten, vocalitzen i sembla que riguin amb desvergonyiment, algunes fins i tot s’acosten i allarguen la llengua rasposa cap al braç de la Goja i li estiren la màniga.

Ella mira d’ignorar-les. Des que, aquella vegada, la Trotski la va encloure contra la tanca i la va prémer amb el cap fins a gairebé ofegar-la, la Goja sap que cal marcar uns límits. Les vedelles, per bé que són animals joves i enjogassats, també són animals molt poderosos, i una bèstia de quatre-cents quilos amb ganes de jugar pot acabar essent molt poc divertida. Més tard, quan ja són vaques adultes, sobretot després del primer part, el caràcter els canvia. Es tornen més serioses. Estan més tranquil·les. Sembla que prenguin consciència de la seva envergadura.

Mentre feineja, en Lamine apareix pel passadís i se li acosta. Somriu afablement, com sempre.

–On eres?

La Goja entreobre la boca i sent com s’enrojola. Instintivament, redreça el cos i intenta semblar molt sencera, que faci la impressió que no li passa res. Encara està una mica abatuda, però ara es troba bé. Ha de semblar que no ha passat res.

–Res, un imprevist... He hagut de marxar una estona.

En Lamine assenteix sense perdre el somriure. A la Goja li sembla, per un moment, que arrufa breument les celles, però no sap si són imaginacions seves. Últimament tot li sembla més dramàtic del que és en realitat.

–Ja has esmorzat? –pregunta en Lamine. Sempre pugen a esmorzar després de munyir i netejar la sala, i avui ja és un xic tard.

Quin fàstic, l’esmorzar, pensa la Goja. Amb el mareig que portava a sobre. Potser hauria vomitat i tot.

–No... –Fa una ullada al rellotge i li ve un rampell. Són quarts d’onze i en Juli no trigarà gaire a venir a buscar la llet. Entre una cosa i l’altra, se n’havia oblidat. Aquests darrers dies aprofitava aquesta estona per anar a veure les ovelles o per fer qualsevol altra cosa que impliqués anar-se’n fora de la granja. Tot d’una, li entra la pressa.– I tu? Anem-hi?

En Lamine sembla una mica sorprès, però encongeix les espatlles i torna a assentir.

–I ella? –Fa un cop de cap en direcció a la Sartre.

Ah merda, pensa la Goja. La vaca. Gira el cap per mirar-la, tota grossa i rodona com és, palplantada enmig de l’estable del prepart. Fa grans contraccions durant les quals tota la panxa s’infla i es desinfla violentament.

–Home, fa poc que s’ha posat a parir... –fa la Goja, sense deixar de guaitar-la–. Jo diria que tenim temps...

En Lamine torna a encongir les espatlles.

–Potser sí. –Recull una pala que hi ha tirada enmig del passadís amb un gest distret.– Abans de dinar també volia baixar la Kundera cap aquí, que li falten pocs dies per parir. Per cert... –a la Goja li fa un salt el cor quan en Lamine la mira fixament–, la Fatou m’ha dit que m’hauria de quedar el nen un parell o tres de dies. Demà l’hauria d’anar a buscar a l’escola...

La Goja sospira alleugerida, tot i que intenta dissimular.

–Ah, d’acord. Fem com sempre, doncs. –Fa una pausa petita, s’escura la gola.– Què, anem-hi?

Camina amb pas decidit i en Lamine, quan se n’adona, ha d’accelerar el ritme per atrapar-la. Abans de sortir del passadís de les menjadores, la Goja lluca una última vegada la Sartre i veu que dues peülles tendres i humides treuen el cap per sota la cua aixecada. A cada contracció es deixa entreveure un tros més de vedell que, després, torna a entrar uns centímetres cap endins. El petit ve ben posat i sembla que el part no tindrà cap entrebanc. Amb una mica de sort, quan tornin a la granja la Sartre ja haurà parit.

I en Juli ja haurà vingut i, sobretot, ja se n’haurà anat.

La Montse no hi està d’acord.

–Gairebé no n’hem parlat!

La Goja obre una llauna de cervesa i es queda palplantada al costat del marbre.

–De què hem de parlar exactament? No siguis ridícula.

La Montse està realment alterada. Gairebé enfadada. Potser enfadada, de fet. La Goja prem els llavis i se sent una mica avergonyida sota la mirada esbatanada i dolguda de la seva amiga. Intenta posar ordre.

–Montse, hem tingut aquesta conversa moltes vegades... No podem anar guardant animals només per pena. Al final no hi cabrem.

La Montse fa que no amb el cap, es gira d’esquena, mira la paret.

–El problema és que tu has tirat pel dret –diu finalment, sense girar-se–. L’únic que et dic és que no n’hem ni parlat, però resulta que tu ja ho has decidit tot.

La Goja sap que té els ulls enaiguats, encara que la veu només li tremoli discretament. Sempre aquell espectacle lamentable. Gairebé no n’han parlat perquè la Goja havia pensat que preferia saltar-se aquesta part. Però ni així aconseguirà defugir-la. I, malgrat tot, sap que la Montse no té cap argument prou ferm per fer valdre la seva voluntat. Això seu és pur sentimentalisme.

Ara em dirà allò, pensa la Goja, que els sentiments també compten.

–Ostres, és que no sé per què hem de ser tan pragmàtiques sempre! –exclama la Montse, girant-se tot d’una i mirant-la amb els ulls brillants i furiosos–. Que no són importants, també, els sentiments? Em pensava que hi havia coses més importants que la productivitat. Em pensava que, aquí, els animals no es tractaven com si fossin màquines. Hòstia, Goja!

Es gira de nou i la Goja sent com es posa a plorar. La incomoditat li creix per dins i es fa gruixuda i insuportable. Voldria fugir ara mateix. Anar-se’n d’aquí. Però és a casa seva i no pot anar enlloc. Sospira greument i s’asseu en una cadira.

–Ara no, Montse, sisplau. Ara no...

El to suplicant li sona estrany, aliè. Però funciona. La Montse s’eixuga les llàgrimes amb una mà, s’ensuma els mocs i abaixa el cap. Petita primera rendició.

–A vegades no sé què hi faig aquí. No compto per a res –diu, mentre fa que no amb el cap a poc a poc. La veu se li ha destensat breument, tot i que té la cara inflada i vermella.– Però és veritat que tu has de descansar. I no hauries de beure. –Camina amb pas vacil·lant cap a la taula i es penja la bossa a l’espatlla.– Jo ara he de marxar. Això sí, després en parlem. I en parlem bé.

Subratlla l’última paraula com si fos una sentència. No somriu. Quan passa pel costat de la Goja, s’atura un moment i li amanyaga els cabells. Després se’n va.

La Goja se sent mentidera, culpable, bruta, dolenta. Fa un glop de cervesa i, quan s’assegura que el cotxe de la Montse ha arrencat, encén un cigarret.

La Montse i la mestressa s’han passat tota la tarda amb cares llargues. La Goja estava més seriosa que de costum i es movia a poc a poc, com si anés amb compte. La Montse, en canvi, tenia els ulls inquiets, sospirava fortament, es mossegava les ungles. Estava visiblement alterada. Això de l’Atthis l’ha trasbalsada.

En Lamine es posa el casc i gira la clau del contacte. La moto espetega i ell dona gas. Són poc més de les vuit del vespre. Com que hi eren tots tres, a la munyida de la tarda, han acabat molt aviat. La mestressa semblava molt cansada. De fet, al matí també ho semblava. I aquella misteriosa desaparició a mig munyir... En Lamine té por que no tingui algun problema de salut. Fa uns dies va sentir com la Montse insistia a acompanyar-la al metge.

Mentre sent l’embat de l’aire fred del vespre a la cara, recorda quan l’Atthis i la Safo van arribar a la granja, amb tres vaques més. Llavors eren cinc vedelles llustroses i refetes. La Montse feia poc més de mig any que havia entrat al negoci com a sòcia i va ser idea seva, això de comprar vedelles a França. Deia que aportarien diversitat genètica al ramat. Es veu que eren d’una línia molt bona de vaques lleteres.

Les vaques franceses van acomplir molt bé les expectatives, els primers anys. Tres d’elles, entre les quals l’Atthis, ja venien embarassades, i les altres dues s’hi van quedar de seguida. Les primeres lactacions van ser molt bones. A partir del segon part, però, l’Atthis va començar a tenir problemes. Es va haver d’inseminar cinc vegades, llavors, per tornar a quedar embarassada. Després del tercer vedell, va trigar gairebé sis mesos a tornar a quedar-hi. Va avortar. La mestressa ho va seguir intentant. Li costa rendir-se, és pacient i obstinada. Finalment, l’Atthis va fer un quart vedell. Des de llavors havia passat més d’un any. La mantenien com podien amb el grup de vaques de lactació, però cada vegada feia menys llet. Tot i així, la Montse i ella ho van seguir intentant, i en Lamine recorda com estaven de contentes el dia que el veterinari els va dir que estava prenys. La gent del poble se’n feia creus, de com perdien els diners aquelles dues dones. En Lamine també ho pensava: sabia que un animal com l’Atthis, amb la llet que feia, no es pagava ni el menjar.

–Ésta no es una granja normal –li havia dit la Goja la primera setmana que va començar a treballar allà–. Ja ho aniràs veient.

Llavors encara no hi havia la Montse. Quan va arribar la Montse, aquella granja encara es va tornar més estrafolària. I era estrafolària perquè les vaques tenien noms, i les ovelles també, i també en tenien les gallines. I era estrafolària perquè el bestiar era manyac com un gos, i fins i tot aquell coi de gall que tenien, en Camarón, et venia sempre al darrere perquè li tiressis blat de moro. Però sobretot era estrafolària perquè les vaques no es començaven a munyir fins un mes després d’haver parit, i també perquè la granja era plena d’animals improductius que només portaven despeses.

Aquests animals eren vaques que, com l’Atthis, tenien algun problema greu i ja no podien fer llet. Per exemple la Penélope, que tenia gairebé divuit anys. Estava xuclada, tenia els ulls enfonsats a la closca i li penjaven pelleringues pertot arreu. Havia estat la vaca preferida de l’avi de la Goja. Era ell qui li havia posat el nom, així que això de posar noms a les bèsties era una mena de tradició familiar. El cas és que la Goja i la Montse havien acordat guardar-la i l’havien posat al pati de les nodrisses.

També hi havia la Chavela. La Chavela no era tan vella, només tenia set anys, i era dòcil com un xaiet. La Montse a vegades es passejava muntada sobre la seva gropa; la vaca vaguejava i pellucava brins d’herba pel camp mentre ella se li estirava de bocaterrosa al damunt de l’esquena i obria els braços en creu per gratar-li a banda i banda de les costelles. Tenien un vincle molt fort, la Montse i la Chavela. Però la pobra vaca només tenia una meta bona. Havia patit molts problemes de mastitis que li havien deixat tres metes completament improductives. Ja no la inseminaven, però la Montse no havia volgut sacrificar-la de cap manera. I també hi havia l’Olympia, que havia fet només dos vedells i tots dos per cesària. El veterinari els havia aconsellat no inseminar-la més perquè tenia el canal del part massa estret i, en aquests casos, és molt probable que el part es compliqui. Els ho havia dit ben clar: el risc de distòcia de l’Olympia és molt alt, els havia dit. I prou que ho sabien, elles, que ho era, perquè després de l’última cesària havia estat a punt de morir, i la Goja i la Montse n’havien tingut cura com si fos una criatura. Quan es va haver recuperat, la Montse no va voler ni sentir a parlar de sacrificar-la. I encara és allà, grassa com un elefant. Com la Penélope, la Chavela i l’Olympia viuen al pati de nodrisses. La Goja els diu «les tietes».

Si fos per la Montse, pensa en Lamine, aquella granja semblaria una ONG. La mestressa i ella s’enfaden gairebé sempre que s’han de sacrificar animals. En Lamine pensa que, fet i fet, la mestressa també és massa tova. Però, per sort, és més pragmàtica i li agrada aparentar una rudesa pròpia de la gent aguerrida del camp. Odia els drames. En Lamine no l’ha vist mai plorar.

–Si ens hem de posar romàntics –li diu a la Montse tot sovint–, jo no en vull saber res. Prou de collonades.

«Prou de collonades» és una de les seves frases preferides.

La Goja s’escarxofa al sofà. Fa un vespre clar i aromàtic, amb una temperatura molt suau. Té les finestres obertes per sentir els rossinyols. Els seus refilets, de nit, són més brillants que de dia, reverberen i omplen tots els racons del paisatge esborrat per la foscor. En Kropotkin no hi és i ella aprofita per acaparar coixins i acomodar-se com una reina.

Alguna cosa li ronda pel cap. Fa ballar el comandament a distància entre els dits, indecisa. La quietud de l’aire no aconsegueix amansir-li els nervis, ni tan sols els refilets aguts i potents dels rossinyols, i tampoc els raucs de les granotes que s’escampen per l’horitzó dolçament. Hauries d’apagar els llums i sortir a mirar el cel, es diu, però encén el televisor.

Tota la setmana que veu anunciar un documental que s’ha d’estar emetent ara mateix. Al principi es mirava l’anunci amb recel; després, amb incomoditat. Ara busca entre els canals com si no recordés exactament on l’ha vist. Va a poc a poc, fent-se la distreta. Si no el trobes és igual, pensa, total deu ser una bona merda. Però el troba.

Una veu en off parla mentre diverses dones i alguns homes s’esperen a l’entrada d’un col·legi. La càmera es fixa sobretot en una de les dones, una de prima i llargaruda amb cara de cavall que vesteix una dessuadora verda. Parla amb una altra dona. La conversa gira al voltant dels seus fills. L’altra dona li diu que no sap com s’ho fa. Si essent dos a casa ja és complicat, li diu, no em vull ni imaginar com seria si fos jo sola. T’admiro, li diu. Llavors sona un timbre i la mainada surt xisclant en estampida per la porta de l’escola i s’escampen per l’entrada. La gent es mou, els adults petonegen les cares brutes dels nens i nenes, els agafen les mans greixoses, van desfilant per la porta i pugen als cotxes. La dona de la dessuadora verda abraça un nen gras i pigallat amb el nas arromangat. Després es veu la mateixa dona en un supermercat, empenyent un carretó amb el nen d’abans ficat a dins. El nen potineja els productes que ella hi llança i es fica els dits a la boca. Llavors apareix la mateixa dona fent la bugada, cuinant, plegant roba. Però també surt maquillant-se o llegint un dossier interminable. El reporter diu que està estudiant per fer oposicions. Després es veuen més dones de diferents edats amb més nens i nenes també d’edats diferents. Totes van de cul. Totes diuen que és dur però compensa. És dur però compensa, repeteix la Goja, i deixa escapar una rialla que és quasi un sospir. Hi ha nens que criden i fan rabietes. Les dones petonegen les seves cares plenes de mocs. A vegades els renyen. Cuinen i trastegen. Moltes treballen i tenen feines precàries. D’altres no, n’hi ha una que té una bona feina i paga una mainadera. Sort dels meus pares, diuen algunes, sort que els tinc a ells, si no, no sé com m’ho faria. Però hi ha dones que no tenen pares, hi ha nens sense avis que s’han de quedar sols a casa, tot i que a la Goja això no li sembla pas tan greu. El reporter diu que és inqüestionable el mèrit d’aquestes dones tan valentes. La Goja absorbeix aquesta frase violentament, i li fa la impressió que no li cap dins el cos.

Es deixa caure enrere al sofà. La Ginzburg i en Balzac dormen profundament i, de tant en tant, mouen una orella en direcció a la finestra. Se senten els lladrucs feixucs i llunyans de la Zenobia. Hi deu haver senglars, potser. Els rossinyols i les granotes segueixen cantant i omplint la nit. La Goja treu el volum del televisor i respira fondo, com si volgués aspirar tota la foscor amb tots els rossinyols i totes les granotes bronquis avall. D’esquitllentes, segueix captant les siluetes de colors de les dones que van amunt i avall, del reporter amb el micròfon a la mà, dels nens movent-se sense parar. Un pensament se li ha clavat com una fiblada. S’imagina que ella també surt al reportatge. El reporter li atansa el micròfon i ella el mira avergonyida. No sabia si compensaria, li diu. El reporter s’aproxima el micròfon als llavis: també hi ha dones que no han estat prou valentes, diu mirant a la càmera. I centenars de milers de persones, des de casa seva, desaproven amb el cap i es compadeixen d’ella, pobra desgraciada.

Tan sola.